Benvinguts!

Benvinguts al meu segon bloc.

En aquest bloc hi hauran biografies, històries de ciutats i països, descripcions d’armes que varen ser presents en el Tercer Reich i que en aquest bloc s’utilitzaran com a enllaços pel bloc www.segonaguerramundial.blog.cat. Des d’aquí vull agrair el treball de la meva esposa, la Viridiana Vidal Roca, que tant m’ha ajudat i em continua ajudant.

A més d’aquest bloc i el de la segonaguerramundial.blog.cat he escrit una modesta novel·la relacionada amb aquell temps que s’anomena Fritz Klein 1915-….

Gràcies.



Potsdamer Platz

La Potsdamer Platz és una plaça de la ciutat de Berlín. Després de la Segona Guerra Mundial la plaça va quedar molt malmesa i es va reconstruir fins que es varen donar les obres per acabades el 31 de desembre de 2000. Actualment és impossible reconèixer alguna cosa d’abans de la guerra, excepte l’edifici Haus Huth que va sobreviure la guerra i els temps del Mur de Berlín. En els temps del Mur la plaça va quedar dividida,  avui en dia encara es pot observar el terra la línia per on hi havia el Mur.

DSCF1625

L’actual Potsdamer Platz s’ha convertit en una plaça on hi ha ubicades les multinacionals Daimler-Benz i Sony a més d’altres empreses més petites.



Alemanya

L’Alemanya d’abans de la unificació:

Abans de la unificació de 1871, a Alemanya hi havien una vintena d’Estats diferents; Baviera, Prússia, Wurtenberg, Hannover, Saxònia… agrupats sense cohesió dins del Sacre Imperi Romà. A partir de 1815, després de les guerres napoleòniques, es va formar la federació germana. A mitjans del segle XIX era Viena i no Berlín la primera entre les ciutats alemanyes, però Prússia en aquella època va decidir excloure els alemanys d’Àustria.

L’Alemanya del segle XIX amb l’unifiació:

Després de la derrota alemanya contra Napoleó, en la batalla dels pobles de 1813 a Leipzig, a Alemanya va començar a sortir un sentiment d’unitat nacional que no es va veure efectuat fins al 1871, després de la victòria a Sedan del 1870 contra el francesos, amb la creació del nou Estat alemany dirigit per l’Otto von Bismark i el kàiser Guillem II, en que es varen separar definitivament de la monarquia dels Habsburg, la monarquia austríaca. La ràpida i decisiva victòria de 1870 havia fet d’Alemanya, potencialment, la principal força militar del món. Amb la unificació, Alemanya va heretar de Prussia i del Segon Reich de 1871 una tradició de militarisme, autoritat i disciplina.

Per altra part, el liberalisme alemany era dèbil i sota el nou sistema unificat el govern seguia sent parcialment autocràtic, responsable la majoria de les vegades davant el kàiser enlloc del parlament. El mateix liberalisme semblava diferent a Alemanya que en altres països, ja que els liberals moderats i els conservadors tendien a veure en el govern liberal un sistema no tant per garantir els drets civils i les llibertats individuals sinó per crear un Rechtsstaat, un Estat de la raó modern, civilitzat i progressiu. En aquest concepte, els drets de la col·lectivitat i de l’Estat tenien precedència sobre els drets dels liberals. L’Estat va utilitzar la seva autoritat per guiar la societat civil i proporcionar l’oportunitat de l’emancipació individual dins del seu marc de lleis i drets. D’aquesta manera podem afirmar que Alemanya mai va ser tant plenament liberal com a la Gran Bretanya, o França o a l’oest de l’Europa occidental.

Amb el govern d’Otto von Bismarck, es va nacionalitzar la xarxa ferroviària i es va municipalitzar els serveis i sistemes de gas, electricitat…. Tot i això, Alemanya va ser un dels centre més dinàmics del capitalisme, la tecnologia i la cultura moderna. A més, les seves classes mitjanes eren nombroses i en el país no faltaven organitzacions polítiques, i les seves avantguardes culturals i artístiques eren de les més avançades del món. El moviment socialdemòcrata també era proporcionalment el més nombrés del món i els grups racistes i antisemites eren derrotats políticament.

Per deixar constància del naixement d’un nou Estat nacional, a finals d’aquell segle es varen construir enormes monuments nacionals que mitificaven els herois del passat, les grans victòries i els triomfs nacionals. El 1879, els dos Estats; l’Imperi alemany i la casa dels Habsburg es varen aliar en un pacte militar que va ser la base de la política exterior alemanya fins la derrota de 1918.

l’Alemanya de principis del segle XX:

El principi del segle XX, La dreta populista estava molt descontenta amb el kàiser Guillem II per la seva poca visió imperialista, però tot va canviar quan el 1914 va esclatar la Primera Guerra Mundial enmig d’una eufòria nacional alemanya i amb la promesa d’un nou horitzó imperialista alemany. El 1918 Alemanya va firmar els tractats de Brest-Litovsk i de Bucarest que varen incrementar encara més el seu poder a l’Europa Central. El 21 de març de 1918, Erich Ludendorff  va començar una sèrie d’atacs en el territori francès que va fer retrocedir els exèrcits britànics i francesos fins a 40 milles de París. A l’estiu de 1918 els alemanys creien fermament que guanyarien la guerra, però la població civil alemanya estava farta de la guerra i les tropes estaven esgotades de tants combats mentre arribaven les primeres tropes nord-americanes, que estaven fresques per lluitar contra ells. Incapaços de continuar lluitant, el comandament militar va intentar obtenir termes de pau més suportables col·locant el govern en mans de civils, en tant que el kàiser Guiller es va veure forçat a exiliar-se a Holanda. Els liberals varen ser aviat superats per una onada d’entusiasme revolucionari en les grans ciutats, sostingut per un ampli moviment obrer, que va situar en el poder, a Berlín, a un govern socialista. A l’octubre de 1918 el canceller Max de Baden va negociar les condicions per rendir-se ja que creia que aquella guerra estava desgastant enormement a la població que s’havia començat a revoltar. L’11 de novembre de 1918 es va firmar l’armistici amb les tropes alemanyes fora de les seves fronteres i es conservava intacte en el front occidental. Els signants de l’armistici per part alemanya varen ser nomenats per Adolf Hitler i part de l’oposició  a la nova República com: els criminals de Novembre.

La República de Weimar, la primera:

Després de la Gran Guerra el partit socialdemòcrata i els liberals volien instaurar una República parlamentària, i es va redactar una nova Constitució en la que va néixer la República de Weimar. El 28 de juny de 1919, amb el rei a l’exili, el govern republicà alemany va firmar obligat un tractat de pau, el Tractat de Versalles on Alemanya va tenir que tornar Alsàcia i Lorena a França i cedir a Polònia grans superfícies a l’est. En total va perdre el 13% del seu territori i el 12% de la seva població, el 14,3% de la seva terra cultivable i el 15% de la seva capacitat productiva de la nació. La vall industrial del Sarre va ser separat temporalment, i es va col·locar a Alemanya occidental sota una ocupació militar parcial durant 15 anys. El seu exèrcit es va limitar a 100.000 homes i la seva armada a 25.000, i es suprimia l’aviació militar. A més, se li varen prohibir totes les armes de gran calibre i en una franja de 50 quilòmetres a l’est del Rhin es va convertir en zona desmilitaritzada sense fortificacions. Per si no fos poc, Alemanya va perdre totes les seves colònies, la seva flota i les seves patents estrangeres i va quedar reduïda a la categoria de deutora internacional. Finalment, l’article 231 del tractat de Versalles, la clàusula de culpabilitat de la guerra, exigia que el govern alemany reconegués la seva plena responsabilitat per haver començat la guerra; a més es varen imposar enormes reparacions econòmiques.

Molts alemanys els resultava incomprensible les causes del col·lapse total de novembre de 1918 després de tants esforços i sacrificis i no varen acceptar la imposició de la nova República perquè la veien com el resultat de la derrota nacional i la temptativa d’imitar el liberalisme britànic, nord-americà i francès. De seguida varen aparèixer grups paramilitars, com la Freikorps, que varen lluitar contra el nou govern. Els Cossos Francs varen suplantar a la policia i a l’exèrcit en la frontera oriental i varen combatre també contra la milícia obrera de l’esquerra revolucionària que intentaven dur a terme una revolució social segons el patró comunista de la Unió Soviètica. Unes 2.000 persones varen morir en la repressió de la rebel·lió espartaquista berlinesa dels socialistes revolucionaris, i també va acabar amb sang a Munic una Räterpublik, una república soviètica. El 1920, monàrquics de dreta varen intentar a Berlín un cop d’Estat, però una vaga general el va fer fracassar.

En les eleccions de juny de 1920 els partits que varen veure com augmentaven el seu número de votants varen ser els d’extrema dreta i d’extrema esquerra, en canvi els socialdemòcrates varen perdre el 50% dels volts de les eleccions de gener de 1919. A més a més, s’hi va sumar una greu crisi econòmica per la inflació, i els alemanys veien cada cop més la República de Weimar amb mals ulls perquè consideraven que era extremadament fragmentada per les divisions polítiques i ideològiques, i molts alemanys volien la figura d’un líder que trenqués amb el Tractat de Versalles. El nou govern va demanar un aplaçament del pagament de les reparacions, però a l’abril de 1921 les potències triomfadores de la Gran Guerra varen obligar a Alemanya a pagar les primeres indemnitzacions de reparacions de guerra que li va costar 132 milions de marcs. A part, la Lliga de Nacions va anul·lar el plebiscit de l’Àlta Silèsia de tornar a l’antic territori alemany. Tots aquests fets varen portar a la desvaloralització del marc alemany, a més Alemanya hi havia un deute de 150.000 milions de marcs.

El marc, que a finals de 1918 es cotitzava a quatre per dòlar, a l’estiu de 1921 estava a 27, a l’estiu de 1922 a 400 i a principis de 1923 a 7.000, el juliol de 1923 170.000, a l’agost 1.000.000 i el novembre a 130 milions. El col·lapse de la moneda va acabar amb els tractats comercials, i es va produir la bancarrota dels negocis, l’escassetat de productes de primera mà, varen aparèixer vagues, robatoris i va pujar l’atur de forma salvatge. El preu dels aliments era casi vuit vegades més gran el 1921 que al final de la guerra i l’any següent es multiplicaria per 130. Els estalvis de la classe mitjana van desaparèixer de cop, i els que conservaven la feina varen veure reduïts els seus salaris, i els industrials i els terratinents es varen aprofitar la situació per obtenir-ne grans beneficis. Milions d’alemanys que depenien de pensions i de rentes fixes procedents d’inversions i d’hipoteques es varen quedar a la ruïna. A la tardor de 1922 Alemanya no podia pagar el seu deute i va demanar en els aliats una moratòria per pagar les reparacions de guerra, però el govern francès va rebutjar la proposta alemanya i creien que podien pagar els seus deutes d’una altra manera i l’11 de gener de 1923 les tropes franceses i belgues van ocupar la regió industrial del Rhur, al nord-oest d’Alemanya. El govern alemany va reaccionar amb una campanya de resistència passiva, mentre que nombrosos partits i societats nacionalistes varen atacar aquella estratègia. L’11 d’agost de 1923 els socialdemòcrates varen exigir la renúncia del canceller, i Gustav Stresemann va ser nombrat canceller.

A finals de gener de 1921, la Conferència de París va imposar a Alemanya pagar 226.000 milions de marc d’or en concepte de reparacions de guerra que va indignar al país i els grups més radicals varen protestar enèrgicament. Tot indicava que Alemanya hi acabaria havent una guerra civil, el 27 d’agost de 1921 va ser assassinat per membres del Freikorps en Matthias Erzberger perquè donava suport el Tractat de Versalles, el 24 de juny de 1922 va ser assassinat pels paramilitars el ministre d’Afers Exteriors Walther Rathenau per condemnar les accions bèl·liques. Des de Baviera, Hitler amenaçava amb una revolució. El 2 de setembre de 1923, després d’un discurs de Hitler davant de 25.000 persones i en presència del general Erich Ludendorff, es va constituir la Lliga de Combatents, la Kampfbund, que incloïa les SA i altres grups paramilitars que tenien com a objectiu enderrocar el govern de Berlín. Durant el setembre, el govern de la República de Weimar va demanar al govern de Baviera que dissolgués la Kampfbunf, el NSDAP i tanqués el diari Völkischer Beobachter, però l’executiu muniquès va permetre la supervivència de Hitler perquè estaven més preocupats davant l’amenaça dels grups comunistes. Tot aquell ambient va portar al Partit Nazi a protagonitzar a Munic el  fallit cop d’Estat d’Adolf Hitler del 9 de novembre de 1923. A més, el president de Baviera, Gustav von Kahr, que estava encontra de la República i volia la restauració de la monarquia, s’havia donat poders dictatorials. Però no només de la dreta autoritària sortien insurreccions; els comunistes alemanys varen formar el partit comunista més nombrós i es varen llançar, sense èxit, a dues insurreccions diferents. A Saxònia hi havia l’amenaça de que els comunistes arribessin al poder. Des dels centres industrials d’Hamburg i el Rhur també i començava haver una influència comunista. Des de la zona del Rhin els separatistes es mantenien actius i des del nord d’Alemanya els nacionalistes s’organitzaven per una rebel·lió. Però l’exèrcit en tot moment es va col·locar al costat de la República tot i no compartir els ideals.

Durant aquella època, Alemanya tenia una greu crisi tant econòmica, social i política, però gràcies en part el banquer Hjalmar Schacht que va ser nombrat comissari especial per revaluar la moneda alemanya i va donar una estabilitat econòmica i política, es va reactivar l’economia. A l’estiu de 1924, amb l’entrada de capital estranger la inflació es va donar per acabada, i Alemanya va tornar a viure una època d’expansió econòmica semblant la d’avanç de la Gran Guerra. Les lluites entre els partits d’extrema dreta i d’extrema esquerra varen anar disminuint, i Hitler des de la presó de Landsberg va quedar a l’oblit. Tot i això, l’economia alemanya persistia l’escassetat de capital, i la producció industrial en el seu conjunt només va créixer fins una mica més del nivell de 1913. Sempre es necessitaven crèdits estrangers per equilibrar els pressupostos estatals, de manera que Alemanya es va trobar més dependent de l’economia internacional que qualsevol altra país industrial.

A l’abril de 1924, el govern de la República va negociar un nou conveni de reparacions, el pla Dawes, i els francesos varen evacuar el Rhur. Les eleccions de 1924 van donar com a guanyador a la coalició de centre dreta, i Gustav Stressemann, líder del Partit Popular Alemany ( DVP ) va ser nombrat canceller. El 1925 els alemanys varen tornar a patir breument una aguda crisis i l’atur forçós va tornar a créixer i el 28 de febrer va morir el president de la República, el socialdemòcrata Friedrich Ebert, per culpa de les complicacions d’una operació d’apendicitis. L ‘1 de desembre de 1925  es va firmar el Pacte de Locarno que garantia la inviolabilitat de les fronteres franceses, alemanyes i belgues. A l’abril de 1926 es va firmar el Tractat de Berlín amb la Unió Soviètica, i les potències occidentals varen retirar les seves tropes de la regió desmilitaritzada del Rin. El 8 de setembre de 1926 Alemanya va entrar a la Societat de Nacions pel vot unànime de l’assemblea de la Lliga.

La vida social i artística va ser molt alta durant aquell temps de recuperació econòmica. Tot i que Alemanya es va convertir en el centre europeu d’una cultura experimental i innovadora, molts alemanys, entre ells Hitler, varen rebutjar la modernitat artística. Berlín es va fer famós pels seus cabarets i per ser el centre de la moda musical, amb el jazz com a gran referent. La majoria dels alemanys es varen oblidar del futur i només pensaven en el present i varen començar a gastar els seus salaris. Durant aquella època varen sortir els pintors expressionistes alemanys Otto Dix, Max Beckmann i Max Ernst. Els dramaturgs Bertolt Brecht i l’artista Käthe Kollwitz varen fer servir la ideologia comunista per escriure teatre i poesia.

El gener de 1927 Alemanya es va retirar la Comissió aliada de control militar. A l’agost de 1928 Stresemann va visitar París per firmar el Pacte Kellog-Briand en el que es renunciava a la guerra. A més, cal tenir en compte que el 28 de febrer de 1925 va morir el president de la República, Friedrich Ebert, que era vist com el culpable del fracàs de la República, va fer que la República de Weimar comencés a ser ben vista per una part important dels alemanys. A finals de març de 1928 es varen celebrar eleccions on després d’una segona volta es va elegir a Paul von Hindenburg com a president de la República. Hindenburg era vist com un heroi de la Primera Guerra Mundial, i va reforçar la idea dels alemanys de que potser la República no era tant dolenta. El maig de 1928 es varen celebrar eleccions per la Cancelleria on les va guanyar el Partit Socialdemòcrata ( SPD ) i el partit nazi només va obtenir 12 escons, 809.000 vots, en canvi els comunistes varen rebre quatre vegades més vots que en Hitler i varen obtenir 52 escons. El juny de 1928 es va constituir un ampli govern de coalició presidit per un canceller socialista, Hermann Müller, i amb Stresemann com a ministre d’Afers Exteriors.

La crisi dels Estats Units s’instal·la a Alemanya el 1930:

Però la base de la recuperació econòmica era molt dèbil ja que es basava en l’enorme quantitat de diner estranger prestat a Alemanya, especialment pels nord-americans. Els problemes econòmics varen començar abans de la caiguda de Wall Street, quan el mercat borsari nord-americà va caure en picat. Durant el 1929 els préstecs varen començar a esgotar-se ja que els inversors no estaven segurs de que el creixement alemany continués. L’agricultura alemanya i molts dels seus oficis tradicionals varen caure en decadència per la caiguda de preus i pels nous productes de consum més barats produïts a gran escala, causa que va portar deutes, fallides, vendes forçoses de terres i un enorme ressentiment de la comunitat pagesa. En el Rhur, els empresaris es varen negar un laude arbitrari i varen iniciar un tancament patronal que va afectar a tota la mà d’obra de la indústria siderúrgica i va deixar a 230.000 treballadors sense treball ni sou durant setmanes . A finals de 1930, el deute exterior alemany era entre 28.530 milions i 30.000 milions de marcs d’or. Però el problema era que el deute no era només públic sinó que era privat; els Estats, les grans ciutats, les esglésies, les indústries i els homes de negocis varen demanar aquests diners prestats a curt plaç. Aquest deute va contribuir a reduir l’atur a l’estiu de 1928 a 650.000 parats, a un augment del consum i dels salaris nominals i reals. Però amb la mort de Stresemann el 3 d’octubre de 1929 i amb l’aprovació del president Hindenburg del Pla Young, on es demanava pagar els deutes alemanys, la premsa i els partits de dreta varen tornar a agafar força per intentar fer caure la República i les seves concessions socials. Quan la Depressió era una realitat dins les consciències nord-americanes, els nord-americans varen demanar als alemanys que tornessin els seus deutes i, a més, els hi varen retirar totes les inversions.

Alemanya va notar la crisi econòmica el 1930, però va ser el país més susceptible a la depressió i es va estendre el 1931 i va durar tot el 1932. Els efectes varen ser molts; contracció del comerç i de la producció, interrupció de préstecs exteriors i retirada dels fons ja prestats, caiguda dels preus i els salaris, tancament de fàbriques i de negocis, desocupació i vendes forçoses. El setembre de 1929 hi havia 1.320.000 parats, el setembre de 1930 3 milions, el setembre de 1931 4.350.000 parats, el setembre de 1932 5.102.000 parats i el 1933 varen arribar a 6 milions. La classe mitjana és la que més va patir les conseqüències ja que varen perdre tot el que tenien i no tenien ni sindicats ni assegurança d’atur, i els petits propietaris, botiguers i industrials es varen haver de vendre els seus negocis, i en els petits pobles i els pagesos també els va afectar la greu crisi. Els obrers parats es varen aproximar cada cop més al partit comunista, el KPD, mentre que les classes mitjanes, que varen patir menys els afectes de l’atur, es varen inquietar i buscaven noves alternatives. Aquella crisi va produir la primera crisis de l’Estat del benestar, ja que la República alemanya casi havia doblat la part de l’ingrés nacional que l’Estat gastava.

De 1928 a 1933, època de la crisi, va augmentar constantment la violència política, especialment durant les mobilitzacions de massa de 1930. Es manifestaven sobretot en les zusammenstösse i per totes les ciutats hi havia baralles de bandes entre nazis i comunistes, encara que els nazis atacaven també als socialistes. Normalment l’objectiu no era necessàriament matar a l’enemic, i en moltes baralles hi havia només ferits lleus.

A començaments de 1930 la coalició del govern va trontollar amb les disputes entre els socialdemòcrates i els seus socis de govern a causa d’unes retallades de prestacions socials, i el 27 de març el canceller del SPD, en Hermann Müller, va dimitir i els socialdemòcrates varen abandonar l’executiu. El líder del Partit de Centre, Heinrich Brüning, va ser invitat pel president Hindenburg a formar un nou govern. El nou canceller no tenia una majoria parlamentària, però el president li va donar autorització per governar per decret, d’acord amb l’article 48 de la Constitució sobre poders d’emergència. Hindenburg i Brüning esperaven que un govern fort aconseguiria èxits pràctics i creien que gaudiria de l’aprovació pública, la qual cosa per ells volia dir que conduiria a un sistema més autoritari i pensaven que potser a la restauració de la monarquia. Però per culpa de les necessitats de la crisi, Brüning es va veure obligat aprovar mesures impopulars amb el suport dels decrets presidencials per la falta de suport al Parlament. Enmig d’aquella atmosfera es varen convocar eleccions pel setembre d’aquell any.

La crisi va tenir conseqüències en les eleccions del Reichstag del setembre 1930, on deu partits varen obtenir més d’un milió de vots i cap va obtenir la majoria suficient per governar. Per tant va quedar un país ingovernable. L’atractiu propagandístic dels nazis com a salvadors de l’economia es va demostrar amb un augment de 800% en el vot nazi, que va obtenir el 18,3% del total nacional i 107 escons, i el grup de Hitler es va trobar de cop en el segon lloc per número de diputats en el parlament superat només pel grup socialdemòcrata. Els comunistes varen registrar també un gran augment, mentre que els partits moderats de classe mitjana seguien declinant. Més de la meitat dels vots nazis procedien de votants habituals d’aquests partits, al menys uns cinquena part era de votants nous que en eleccions anteriors s’abstenien, i una part menor provenia dels votants socialistes.

El juliol de 1931, Alemanya va estar apunt d’arribar al col·lapse econòmic ja que les mesures de Brüning de forts augments d’impostos, reducció de salaris i de més sacrificis no varen donar resultats, i només gràcies a l’acord internacional, conegut com Moratòria Hoover, firmat el 20 de juny de 1931 es va suspendre el pagament d’interessos i de reparacions durant un any i es va evitar el col·lapse. D’aquesta manera el canceller es va quedar sol al Parlament i només tenia el suport del president Hindenburg que estava més preocupat per l’augment de vots dels nazis que no pas de la política econòmica que aplicava el seu canceller. Hindenburg va cridar al general Kurt von Schleicher perquè intentés posar fre a l’avanç nazi ja que el 1932 s’acabava el seu mandat com a president i no volia de cap manera que en Hitler acabés al poder. El 13 d’octubre de 1931, tres dies després de la fracassada reunió entre en Adolf Hitler i en Paul von Hindenburg, Brüning va presentar al Reichstag un govern reconstruït, tot i que es va trobar amb la forta oposició dels nazis i dels nacionalistes. Per si no tingués suficients problemes, la crisi va continuar avançant, els inversors varen retirar uns 6.000 milions de marcs d’Alemanya, i el desembre d’aquell any els resultats de la crisi varen empitjorar encara més, i  el 8 de desembre de 1931, en Hindenburg es va veure obligat a firmar més decrets d’emergència del canceller Brüning establint noves reduccions de salaris, nous tipus d’interès i nivell de preus i un augment d’impostos.  A més, es va prohibir totes les insígnies i uniformes polítics limitant la llibertat de premsa i el dret a reunió. En Brüning va dir que no tenia cap més remei que aplicar aquelles mesures i que esperava que les mesures donessin els seus resultats a la primavera de 1932. Tot aquella crisi política, social i econòmica va dur a molts votants moderats a votar cap al extremisme de dretes i d’esquerres.

El 12 de març de 1932 es varen celebrar eleccions presidencials, on en Hindenburg va guanyar per davant d’Adolf Hitler, que tot i l’augment de vots es va quedar molt lluny del president. Però en Hindenburg no va aconseguir la majoria suficient i es va tenir que celebrar una segona volta el 10 d’abril de 1932, on l’actual President va tornar a guanyar, tot i que els nazis van tornar a augmentar els seus vots. El 9 de maig de 1932, el Parlament es va reunir a Berlín en mig d’accions violentes dels nacionalsocialistes que no acceptaven la prohibició de les SA i les SS decretada pel president. Quan el ministre de Defensa, el general Wilhelm Groener, va intentar defensar la mesura va ser esbroncat i va dimitir al cap de tres dies. Durant les següents dos setmanes, Kurt von Schleicher va conspirar amb els dirigents de dretes contra el canceller Brüning per instaurar un govern més autoritari i més conservador. Finalment, el 28 de maig de 1932, en Hindenburg va destituir a en Brüning com a canceller quan aquest va sol·licitar al President que firmés un decret presidencial que li permetés distribuir la terra de l’aristocràcia prussiana entre els agricultors pobres. Dos dies després, en Brüning va dimitir juntament amb tot el seu executiu i va ser substituït per Franz von Papen, que havia acordat amb en Hitler celebrar noves eleccions. Però dels quatre partits polítics que predominaven la política alemanya, dos d’ells, el comunista i el socialdemòcrata, es varen oposar al govern de Von Papen, i el Partit del Centre, el qual militava en Von Papen, va expulsar-lo perquè varen considerar que havia conspirat contra en Brüning. A partir de llavors, el canceller Von Papen només tenia el suport dels nazis que li varen donar suport a canvi de la dissolució del Reichstag, el 4 de juny de 1932, i la cancel·lació el 18 de juny de 1932 de les prohibicions sobre les SA i les SS que havia efectuat en Brüning per evitar l’onada de terror en què es vivien els carrers d’Alemanya.

Els següents mesos, el govern d’en Von Papen va començar a governar amb autoritat i com a conservador va censurar els diaris, la seu del partit socialdemòcrata va ser saquejada i els comunistes. El 20 de juliol, en Von Papen va autoritzar el nomenament anticonstitucional d’un Reich Commissar per Prússia. El 31 de juliol de 1932 es varen celebrar unes noves eleccions parlamentàries on el Partit Nazi va guanyar amb 13.745.000 vots, però es va quedar lluny de la majoria necessària amb el 37,3% dels vots. Per tant, les coses es varen quedar igual excepte que en Hermann  Göering va aconseguir la presidència del Reichstag gràcies al suport del Partit de Centre i els nacionalistes. El president Hindenburg va insistir en conservar el govern de Von Papen perquè no volia els nazis al poder. Per la seva part, els nazis que no estaven contents amb el resultats i varen pactar amb el Partit de Centre per deixar ingovernable el país. El 5 d’agost, en Hitler es va reunir amb en Von Papen i en Von Schleicher a les afores de Berlín, on els va explicar que el preu del seu suport seria el seu propi nomenament com a canceller i el de membres del seu partit com a ministres d’Interior del Reich i de Prússia. El 10 d’agost, en Hindenburg va rebutjar el pla d’en Hitler i el 13 d’agost en Von Papen li va oferir a en Hitler la vicecancelleria, que la va rebutjar. Llavors, en Hitler va visitar al president que li va demanar que controlés les SA i que donés suport al govern de Von Papen. El setembre de 1932, en Hitler va decidir utilitzar el seu poder dins del Parlament per forçar noves eleccions parlamentàries. El 12 de setembre, el Partit Comunista va presentar una moció de censura contra el govern de Von Papen, i, curiosament i insòlitament, en Hitler va ordenar al seu partit que votés juntament amb els comunistes. En Göering, que el 30 d’agost havia sigut elegit president del Reichtag, va demanar una votació immediata, però en Von Papen va intentar intervenir en la votació amb un decret del President Von Hindenburg on es suspenia les sessions parlamentàries. Al final es va votar i només 42 parlamentaris varen votar a favor d’en Von Papen, davant a 512 en contra. Al final, en Von Papen es va veure obligat a dissoldre de nou al Parlament i convocar noves eleccions 6 de novembre d’aquell any. En Von Papen pensava que triomfaria en aquestes eleccions perquè en els últims mesos de 1932 l’economia va començar a donar els seus primers símptomes de millora. El juny de 1932, durant una reunió celebrada a Lausana, es va decidir suspendre el pagament de les reparacions.

En les eleccions del novembre de 1932, els nazis varen perdre més de dos milions de vots i els grans beneficiats varen ser els comunistes. El descens electoral de casi el 10% varen ser un cop dur pels nazis. Amb els resultats a la mà, en Von Papen es va veure confiat i va exigir el 13 de novembre a en Hitler que es rendís i li donés al seu suport, sinó l’amenaçava en tornar a celebrar unes noves eleccions per debilitar encara més els nazis. Així, li va oferir a en Hitler el lloc de subordinat de vicecanceller del govern alemany, però novament en Hitler va declinar l’oferta ja que volia arribar legalment com a canceller. D’aquesta manera, en Von Papen no va tenir opció de formar una majoria legal mitjançant una coalició ja que el Reichstag continuava dividit. La seva única esperança era una espècie de cop presidencial per convertir el govern alemany en un sistema presidencialista més autoritari i més de dreta.

El clima de violència a Alemanya va anar creixent i el president, influenciat per en Kurt von Schleicher, cansat de que no hi hagués forma de trobar un govern estable i davant el perill de l’augment de vots dels comunistes va fer dimitir a en Von Papen el 17 de novembre de 1932. Abans de decantat-se per en Von Schleicher, entre el 19 i el 21 de novembre en Hindenburg es va reunir amb en Hitler i en Göering per dir-los que estava disposat a acceptar a en Hitler com a canceller. Estudiant l’oferta, en Hitler li va demanar el dret de ser canceller i governar gràcies a un decret presidencial, cosa que en Hindenburg s’hi va negar. Finalment, va decidir posar-hi a en Von Schleicher que tenia el suport de l’exèrcit regular i que li va prometre una majoria legal mentre es millorava l’economia mitjançant obres públiques i altres inversions del govern. El 2 de desembre de 1932, en Von Schleicher va ser nombrat canceller d’Alemanya amb un pla per neutralitzar els nazis i va començar a aplicar enèrgicament el seu nou programa econòmic. El 3 de desembre va oferir a en Gregor Strasser la vicepresidència per dividir els nazis. Pocs dies després, en una reunió celebrada en el Kaiserhof Hotel de Berlín, Hitler es va encarar amb Strasser i li va ordenar que rebutgés l’oferta d’en Von Schleicher i es mantingués fidel al Partit. Sense acceptar l’oferta d’en Hitler, Hitler va vetar la participació de Strasser al partit, i encara que aquest va marxar del NSDAP, casi ningú va seguir el seu exemple.

El final de 1932 va ser un moment de crisis per en Hitler, ja que existia la possibilitat de que la marea nazi es desinflés. A l’estiu de 1932, l’economia alemanya havia tocat fons i va deixar d’augmentar l’atur forçós. La producció de bens de consum va créixer durant el segon trimestre de 1932 i els bens duradors ho varen fer el tercer trimestre. Els preus baixaven, els beneficis pujaven i la borsa va començar també a augmentar. Unes setmanes després del nomenament d’en Von Schleicher, un tractat internacional va posar fi a les restriccions a Alemanya en matèria d’armes; per altra part, les reparacions havien arribat a la seva fi més d’un any abans. El diari Frankfurter Zeitung va anunciar l’1 de gener de 1933 que havia sigut rebutjat el poderós assalt nacionalsocialista a l’Estat democràtic. A més, els nazis varen cometre l’error de donar suport a una vaga de transports, inspirada pels comunistes, que va paralitzar Berlín duran cinc dies, a començaments de 1933. Això va fer reviure els temors conservadors al socialisme nazi i el diari socialista Vorwärts declarava que en Hitler havia perdut tot el crèdit en els cercles financers i de negocis. Hitler es va mostrar inicialment deprimit i en Von Schleicher calculava que unes noves eleccions acabarien definitivament amb les possibilitats dels nazis.

El 4 de gener de 1933, en Hitler va acceptar entrevistar-se amb en Von Papen en la residència d’un banquer de Colònia, Kurt von Schröder. Von Papen li va deixar entreveure que en Hitler podria ser canceller mentre desitgés que no volia tot el poder i que acceptés una coalició de forces nacionalistes. El 9 de gener, en Von Papen va informar a en Von Hindenburg de que en Hitler no reclamava tot el poder i que estaria disposat a compartir-lo amb ministres conservadors. El 17 de gener, en Hitler es va reunir amb el cap dels nacionalistes alemanys, Alfred Hugenberg, per forjar una aliança. El 18 de gener, en Von Papen i en Hitler es varen reunir a casa d’en Joachim von Ribbentrop, on en Hitler va recalcar que només acceptaria ser canceller, mentre que en Von Papen va insistir en que lo millor que podria aconseguir per la seva part era un executiu presidit per ell. El 22 de gener es varen tornar a reunir a la residència d’en Von Ribbentrop, però aquest cop també hi va assistir el fill del President, Oskar von Hindenburg, i el secretari presidencial, Otto Meissner. En Hitler i el jover Hindenburg es varen reunir sols durant una hora, i després de reunir-se tots junts, Von Papen va dir que acceptaria a en Hitler com a canceller. El dia següent, en Von Papen es va reunir amb el President i li va proposar un govern presidit per en Hitler amb una majoria del executiu dels cercles conservadors.

El canceller tenia un punt dèbil; era només un general de l’exèrcit que governava per decret d’acord amb l’article 48 de la Constitució. La seva cerca d’alternatives polítiques no va donar resultats. Després de fracassar en el seu intent de dividir als nazis, es va apropar als socialistes. En Von Hindenburg va trobar especialment desagradable la seva proposta d’instal·lar els pagesos sense terres i sense treball en les finques en bancarrota de la Prússia oriental, la terra natal del resident. El breu govern d’en Von Schleicher va ser un èxit econòmic però un fracàs polític. El 21 de gener el DNVP va manifestar la seva oposició al canceller acusat de bolxevisme.

El 28 de gener de 1933, en Von Schleicher va declarar davant del President que no veia possibilitat de formar un govern estable i li va demanar que dissolgués al Parlament per poder governar ell amb el decret presidencial i volia declarar fora de la llei als comunistes i els nazis. Però el President si va negar i en Von Schleicher va presentar la seva dimissió. Immediatament després de l’entrevista, en Von Papen es va reunir amb el president que va acceptar un nou executiu presidit per en Hitler i amb en Von Papen com a vicecanceller i comissari del Reich a Prússia. Després de notificar-li a en Hitler que el President havia acceptat la proposta, en Hitler va dir que només acceptaria al càrrec a condició de que en Göering sigués la mà dreta de Von Papen quedant a càrrec de les forces policials prússianes. La nit del 28 de gener, en Von Papen es va tornar a entrevistar amb el President per dir-li que en Hitler havia acceptat les condicions. El dia següent varen sortir molts rumors de que estava preparant un putsch, i el President, davant d’aquests rumors, es va espantar i va oferir a en Hitler la Cancelleria amb la condició que tingués a Werner von Blomberg com a ministre de Defensa, i Hitler va acceptar l’oferiment d’en Von Hindenburg. Aquell matí, en Von Papen va discutir amb en Hitler i en Göering els últims detalls del pacte davant de la insistència d’en Hitler de celebrar unes noves eleccions, cosa que en Von Papen va acceptar. Per la tarda, en Von Papen va rebre el suport dels nacionalistes i dels caps dels Cascs d’Acer i va comunicar a en Göering i a en Von Ribbentrop que tot estava aclarit. Per la nit, Von Papen es va tornar a reunir amb en Von Hindenburg amb una llista de ministres pel nou executiu. En ella només hi havia tres nazis i una majoria conservadora; Von Papen li va assegurar al president que es respectaria la seva elecció dels ministres de Defensa i d’Afers Exteriors.

Finalment, el 30 de gener de 1933 en Hitler va ser nombrat canceller d’Alemanya per frenar les disputes internes del país com a cap d’una coalició parlamentària legal i normal. Hindenburg va pensar que controlaria el líder del Partit nazi, però va ser tot el contrari i l’elecció d’en Hitler va provocar la mort de la República de Weimar. Dels 11 ministeris, només 2 se’ls varen quedar els nazis. D’aquesta manera va néixer el Tercer Reich, on en Hitler es va proclamar més tard dictador abolint totes les llibertats del poble i eliminant  la feble democràcia  alemanya instaurant un règim de terror policial i militarista que va trencar amb el Tractat de Versalles.

El Tercer Reich:

Des de principis de 1933, Alemanya va estar dividia en 32 Gau o regions administratives. Cada Gau estava dividit en Kreise o cercles, cada Kreis a Orstgruppen o grups locals, cada Orstgruppe en Zellen o cèl·lules, i cada Zelle en Blocks. Cada una d’aquestes regions tenia un gauleiter, un Kreisleiter, un Orstgruppenleiter, un Zellenleiter i un Blockleiter.

De gener de 1933 a desembre de 1934, el número d’homes registrats sense treball va caure des de 6 milions a 2.6 milions, i el número de treballadors amb feina i assegurats va pujar d’11,5 milions  a 14,5 milions. Alemanya va ser dels països on la recuperació econòmica va ser més ràpida i es va produir a més gran escala perquè el govern va fer fortes despeses per millorar als recursos del país, gràcies en part a les inversions en obres públiques. Tot i la millora de l’economia, el ministre d’Economia, Hjalmar Schacht, va avisar a en Hitler de que havia de prendre mesures si no volia caure en bancarrota i evitar la inflació, però en Hitler mai li va voler fer cas i va promoure la necessitat de proveir la maquinària militar. A partir de llavors, i amb l’aprovació del pla quadriennal que seria dirigit per en Göering a l’agost de 1936, l’economia alemanya va quedar subordinada a la preparació per la guerra. Aquest fet explica també els notables progressos de la recuperació econòmica. El març de 1934 el govern alemany va anunciar grans augments en el pressupost militar alemany.

Amb la incessant depuració dels grups d’esquerres i dels jueus, unes 100.000 persones, la majoria d’esquerres, varen ser detingudes entre febrer i setembre de 1933, i unes 500 varen ser assassinades. Tot l’oposició estava aixafada i fragmentada. Després d’un any al poder, l’únic problema immediat de Hitler era l’extremisme del seu propi Partit. Les SA, que eren uns 450.000 homes quan en Hitler va entrar a la Cancelleria, varen arribar a ser 2.900.000 a la primavera de 1934. Les SA era l’organització més obrera de totes les organitzacions del Partit i tenia dirigents que parlaven de la segona revolució, en la qual els nazis tindrien que substituir a totes les elits, i les SA formarien la base d’un nou exèrcit del poble, nazi i revolucionari. Això constituïa una amenaça pel propi exèrcit alemany, l’única institució conservadora que encara podia enderrocar a en Hitler. De seguida que varen veure aquests caràcter de les SA, en Von Papen i altres membres del govern volien actuar contra les SA i de pas volien intentar fer fora a en Hitler, que s’havia apoderat del poder. Conscient de que els seus aliats autoritaris de dreta encara el podien enderrocar, en Hitler va actuar decisivament per eliminar als seus rivals potencials tant de l’esquerra nazi com de la dreta autoritària no nazi. La nit del 30 de juny de 1934, en Hitler va efectuar el seu pla i va eliminar amb les SS a cent personatges polítics i a les SA. En Von Papen el varen posar sota arrest domiciliari durant uns dies.

Amb la mort del president Paul von Hindenburg va morir el 2 d’agost de 1934, i immediatament el govern va aprovar la decisió d’en Hitler de fusionar els càrrecs de president i de canceller, com a Führer del poble alemany. Llavors es va exigir a tot el personal del govern i a tots els components de les forces armades que juressin públicament lleialtat a en Hitler. Després d’un plebiscit, el govern va anunciar que el 85% dels electors alemanys havia aprovat aquestes decisions. Hitler ja era el cap de l’Estat i del ictador absolut.

Una data curiosa del règim és que abans de que els nazis arribessin al poder, entre 1901 i 1932, va haver-hi a Alemanya 25 premis Nobel en física i química. Quan els nazis varen arribar al poder no en varen guanya cap. En els 50 anys posteriors a la guerra, Alemanya només ha obtingut 13 premis Nobel.

La Segona Guerra Mundial:

L’aliança nazi amb els japonesos mai va ser popular a Alemanya. Una nació a la que se li havia venut el concepte de la supremacia de la raça nòrdica, no va comprendre com els nipons podien ser considerats iguals des del punt de vista racial als teutons. Tampoc van entendre perquè les relacions íntimes amb els jueus tenien que ser castigades amb la pena de mort, i en canvi amb els japonesos no passava res.

La visió del nazisme després de la guerra per part dels alemanys:

Després de la guerra, segons una enquesta d’opinió nord-americana del octubre de 1945, fins un 42% de la població pensava que la reconstrucció d’Alemanya es faria millor amb un nou Führer fort. Però després dels judicis de Nuremberg el que quedava de la popularitat del règim nazi va caure en picat. En una enquesta posterior als judicis, en la zona de control nord-americana només un de cada vuit enquestats recordava haver confiat amb en Hitler fins al final de la guerra, un 35% va dir que no havia cregut mai amb ell i un 16% va afirmar que només va confiar amb en Hitler fins que va començar la guerra. Tot i que es començava a condemnar el nazisme, encara era ben viu el mite d’en Hitler i el nazisme; un de cada dos alemanys pensava que el nacionalsocialisme havia sigut una bona idea, però que no havia sigut portada a la pràctica com calia. El 1950, en la Alemanya Occidetal un 10% de l’opinió de la població considerava que en Hitler era l’estadista que havia aconseguit més coses per Alemanya, només superat per Otto von Bismark. A l’estiu de 1952, al voltant d’una quarta part de la població tenia una bona opinió d’en Hitler, un 10% creia que en Hitler era l’home més important del segle i que la seva grandesa seria reconeguda amb el temps, i un 22% de la població pensava que en Hitler era un excel·lent cap d’Estat, però que havia comès algun error. Al voltant d’un terç dels enquestats encara s’oposava a l’atemptat contra la vida d’en Hitler del 20 de juliol de 1944 . Els anys 60, gràcies al miracle econòmic d’Alemanya, el mite d’en Hitler es va desfer. A mitjans dels 60 solament un 4% manifestava que estaria disposat a votar algú com en Hitler, i només un 2 o un 3 % pensava que en Hitler havia aconseguit més coses per Alemanya que qualsevol altre líder. Tot i aquesta forta condemna cap en Hitler, el 1967 un 32% creia que en Hitler hauria sigut un dels més grans estadistes alemanys de tots el temps si no hagués sigut per la guerra. El 1968, el 6% de l’Alemanya occidental manifestava estar disposada a tornar a votar a un home com Hitler. A mitjans dels anys 70, l’admiració per Hitler va ser residual i només es detectava en grups d’extrema dreta radical, els neonazis. Però amb la crisis econòmica de finals dels 70 i l’onada de publicacions sobre en Hitler varen fer augmentar de nou la seva popularitat. Entre el 1979 – 1980 un 13% dels votants de la República Federal tenia una visió d’extrema dreta, i un 14% afirmava positivament en afirmar que s’havia de tornar a tenir un líder que governés amb mà de ferro. Durant els 80 i el 90 el mite a la figura de Hitler va tornar a descendir i només era defensada pels neonazis.

En definitiva es pot deduir que quan la societat pateix problemes socioeconòmics sorgeix un rebrot contra les minories ètniques i es pressionar al sistema polític per no trobar les respostes adequades als problemes del ciutadà. Per això, durant la crisi del petroli de finals dels 70 va tornar a créixer l’admiració cap a una dictadura. Avui en dia, amb la crisi econòmica en que viu el món, un de cada deu alemanys estaria disposat a tornar a tenir un führer. Tot i això, el descrèdit cap a en Hitler i el nazisme és molt més gran i sembla impensable que la població volgués tornar a tenir un govern com el del Tercer Reich amb tot el que suposa.

L’Alemanya de la postguerra:

Quan va acabar la guerra Alemanya va ser dividia en quatre zones d’ocupació militar; la zona britànica, la zona nord-americana, la zona francesa i la zona soviètica. El Rhur va ser controlat pels britànics i el Sarre va quedar sota control francès. La ciutat de Berlín va tenir un estatut quatripartit i va ser ocupat pels exèrcits Aliats. A més, Alemanya va tenir que tornar els territoris dels Sudets a Txecoslovàquia, va perdre Prússia Oriental i va tenir que renunciar als territoris a l’est de la línia Óder-Neisse.

Després de la guerra va prosperar el mercat negre entre la població i els empresaris. El 1948 a Frankfurt, la zona nord-americana i britànica, es va començar a fer evident que hi havien greus discrepàncies amb els soviètics pel futur d’Alemanya.  Moscou demanava un govern unificat a Alemanya, cosa que França rebutjava, però en canvi la Gran Bretanya, governada pels Laboristes, volia arribar a acords amb els moviments d’esquerre d’Alemanya i veia amb bons ulls les propostes soviètiques. Però la crisi econòmica de la postguerra va afectar greument a la zona del control de la Unió Soviètica, i molta gent cansada de la falta d’oportunitats va passar del sector de l’est, controlat per Moscou, cap a l’oest, controlat per les potències occidentals. Els soviètics, que no varen voler admetre aquell migració, varen tractar de criminals la gent que emigrava. Quan els nord-americans varen veure el que passava a la zona de control soviètic varen oferir ajuda econòmica i material al govern de Iosif Stalin, perquè no volien una escalada immigratòria cap a les seves zones. Moscou va rebutjar l’ajuda perquè no volia admetre que eren ajudats pel capitalisme, i d’aquesta manera va començar la crisi entre dos blocs o dues ideologies.  La crisi entre aquests dos blocs es va eixamplar quan el 1948 els soviètics varen destruir un avió britànic que sobrevolava per la zona de control soviètic,  tot i que des de Moscou varen explicar que va ser un accident, però ningú s’ho va creure.

Per fer prosperar l’Alemanya occidental, les potències occidentals varen treure una nova moneda per la seva zona sense avisar als soviètics. Aquella maniobra va provocar que la població es volgués gastar la moneda vella a l’Alemanya occidental per adquirir la nova moneda, molta gent del est anava cap al oest a comprar els seus productes, i així es va agreujar la crisi econòmica de la zona controlada pels soviètics. Com a resposta,  la Unió Soviètica, que controlava l’energia elèctrica d’Alemanya, va fer tancar el subministrament d’energia de Berlín, però els nord-americans ràpidament varen portar  generadors i subministraments per ajudar a la població. Es varen fer molts vols cap a l’aeroport de Tempelhof per ajudar a tots els berlinesos tant els d’un sector com els de l’altre, cosa que no va agradar al govern de Stalin que pensava en dividir Berlín. En aquell clima d’inestabilitat entre els dos blocs, els soviètics varen redactar una constitució pel seu sector en el que dividia Alemanya en dos blocs; el comunista i el capitalista, el conegut taló d’acer. La Unió Soviètica explicava en els alemanys del est que la zona controlada per les potències occidentals estaven esclavitzant a la població pel capital i que per això havien hagut de dividir Alemanya. Mentrestant, els nord-americans varen començar a alliberar els presoners alemanys de la segona guerra mundial, i en canvi els soviètics els continuaven retinguent, i els que alliberaven tenien molts problemes per tornar cap a casa perquè no els deixaven passar en les fronteres de Polònia i Txecoslovàquia, països on s’havia instaurat el comunisme de la Unió Soviètica. Durant la guerra els aliats varen fer uns 20 milions de presoners alemanys.

En general, la vida a Alemanya era molt dura, durant aquells anys de la postguerra moltes dones es varen voler casar amb soldats nord-americans per poder fugir del país i poder prosperar.

El primer canceller de la República Federal Alemanya, Konrad Adenauer, un polític catòlic de Renània que va dirigir el recent partit Unió Cristiana – Demòcrata, el CDU, va ser essencial per l’estabilització de l’Alemany de la postguerra i la reinserció del país en el conjunt de la Comunitat Econòmica Europea. Per la seva part, el primer dirigent de la República Democràtica Alemanya constituïda el 1949 va ser el líder comunista Walter Ulbricht. Com a president del Partit Socialista Unificat, que va unir a comunistes i socialdemòcrates, va imposar moltes de les condicions del model soviètic al nou estat oriental alemany. Ulbricht va dominar la política de l’Alemanya oriental fins la seva mort el 1973.

Després d’uns anys de postguerra, Alemanya va créixer econòmicament de forma espectacular, el miracle alemany. Un dels símbols de la recuperació econòmica va ser el famós cotxe escarabat de Volkswagen. Els britànics varen permetre que els alemanys comencessin a fabricar-lo a partir de 1946 per què creien que mai tindria èxit comercial. A l’arribar el 1960, un milió d’escarabats de la Volkswagen havien sortit de la cadena de muntatge.

Alemanya d’avui en dia:

Si Alemanya avui es una democràcia modèlica i tant pacífica en la seva política exterior en gran part es pel càstig que se li va imposar després de la guerra. Si durant la segona guerra mundial no s’haguessin produït tantes baixes en territori alemany es possible que hagués nascut un moviment d’extrema dreta.

 



El procés de Tòquio

A principis de 1946, el comandant suprem de les forces aliades, el general Douglas MacArthur, va anunciar la formació del Tribunal Internacional Militar per l’Extrem Orient per jutjar a Tòquio a 25 militars, polítics i funcionaris japonesos acusats d’haver dirigit una guerra d’agressió i d’haver comès i ordenat crims de guerra, crims contra la pau i terribles atrocitats. Aquest judici es va inspirar amb el dels Judicis de Nuremberg, i va començar el 3 de maig de 1946 i va acabar el 21 de novembre de 1946, molt més llarg que el procés de Nuremberg, i es va declarar culpable a tots els imputats. Entre els 7 condemnats a la forca varen ser entre altres; el general Hideiki Tojo i Koki Hirota, ministre d’Afers Exteriors entre 1933 i 1936. Els nord-americans no es varen atrevir a jutjar l’emperador Hirohito perquè no volien dur un conflicte intern, però tot i deixar-li continuar com a emperador li varen treure tots els poders reals.

Altres tribunals varen jutjar a altres 5.000 japonesos, i 900 varen ser condemnats a mort per greus crims de guerra i contra la humanitat. El 1958 varen ser alliberats els condemnats a la forca pel Tribunal Internacional de Tòquio. A partir de llavors, Japó no va tenir l’obligació de perseguir els criminals de guerra i es va deixar de perseguir els criminals de guerra japonesos perquè no volien reobrir velles ferides.

El procés de Nuremberg

El tribunal internacional militar de Nuremberg, compost per jutges representants de les quatre potències vencedores de la guerra, es va constituir per jutjar a 22 membres del Tercer Reich acusats de crims contra la pau, crims de guerra i crims contra la humanitat. El procés va començar el 19 de novembre de 1945 sota la presidència de Geoffrey Lawrance, i va acabar després de 403 sessions el 10 d’octubre de 1946 quan es va efectuar les sentències. El procés va durar un total de 218 dies i va ser superat només pel procés més gran de la història, el procés de Tòquio. Els jerarques nazis de més pes com Adolf Hitler, Joseph Goebbels o Heinrich Himmler no es varen poder jutjar perquè s’havien suïcidat, i l’acusat amb més poder dins del Reich alemany era el de Hermann Göering que el principi es va defensar amb molta habilitat. Els sumaris de Nuremberg varen comprendre al final 4.000.000 de paraules i varen ocupar 16.000 pàgines. El ministeri fiscal va presentar 2.630 proves, la defensa 2.700. El Tribunal va escoltar les declaracions de 240 testimonis i va comprovar 300.000 declaracions jurades. Els acusats varen contar amb 27 defensors, 54 ajudants legals i 67 secretàries. Per la còpia a màquina de tots els documents escrits en els quatre idiomes es varen necessitar cinc milions de fulles de paper amb un pes de vint tones. En el laboratori fotogràfic del Palau de la Justícia es varen revelar 780.000 fotografies i 13.000 rotllos, 27.000 metres de cinta magnetofònica i 7.000 discs varen gravar totes les paraules que varen ser pronunciades. Es varen consumir 22.000 llapis i els teletips varen retransmetre 14.000.000 de paraules.

Durant el judici varen declarar nombrosos testimonis i va sortir a la llum pública molta documentació descoberta pels Aliats en els edificis dels quarters generals alemanys. Un dels personatges més interessants durant el judici va ser el d’Albert Speer que va demanar perdó i va col·laborar amb els Aliats i, segurament, per això no va ser condemnat a morir ja que sorprèn que el seu subordinat, Fritz Sauckel, fos acusat a la forca i ell no. Amb el procés de Nuremberg es varen posar les bases per un principi del dret internacional segons el qual es definien noves categories de crims que per la seva naturalesa podien ser jutjats per autoritats diferents de les de l’Estat al qual pertanyen els acusats.

En el judici, els acusats es varen distanciar de Hitler i del nazisme; Walther Funk va declarar que s’havia oposat activament a la política de terra cremada.  Joachim von Ribbentrop va citar el seu treball a favor de l’amistat entre la Gran Bretanya i Alemanya i va manifestar que li havia dit a Hitler que s’havien de tractar els presoners de guerra segons els acords de la Convenció de Ginebra. Göering va assegurar que no era antisemita i que havia ajudat a un gran número de jueus i va afirmar que no tenia coneixement de les atrocitats que es cometien contra els jueus en els camps de concentració. Rudolf Höss, que va parlar com a testimoni, va dir que creia que feia el correcte, obeir ordres, i ara veia que va ser un error però que ell no havia matat a ningú. Josef Dietrich, que també va parlar com a testimoni, va dir que en el front oriental no mataven russos. Alfred Rosenberg va dir que tinguessin consideració la Llei de Reforma Agrària que havia aprovat el febrer de 1942 perquè havia ajudat els treballadors agrícoles. Albert Speer es va defensar dient que les seves activitats eren com a arquitecte no polítiques. Erdhard Milch, que també va parlar com a testimoni, va dir que s’havia queixat de la falta de llibertat de la premsa nazi i va afirmar que mai havia aprovat el nacionalsocialisme. Ernst Kaltenbrunner va dir orgullós que ell mai havia matat algú. Wilhelm Keitel va declarar que mai havia sigut un amic íntim de Hitler. Karl Döenitz va dir que no sabia els plans d’una guerra ofensiva. Hans Fritzsche va explicar que va arribar a conèixer el 1923-1925 a homes com Benito Mussolini i Hitler i que l’havien mantingut el marge d’ells. Paul von Kleist, que també va parlar com a testimoni, va dir que molts dels seus amics eren jueus. Julius Streicher va explicar que ell només volia enviar els jueus a Madagascar. Hjalmar Schacht va parlar de les seves activitats contra Hitler. Artur Seyss-Inquart va afirmar que ho havia intentat tot per impedir violacions de la llei internacional. La majoria varen culpar de tot a Hitler, Goebbels, Himmler, Martin Bormann, Reinhard Heydrich i Robert Ley perquè aquests eren morts quan va començar el procés.

Les condemnes:

Hermann Göering                  condemnat a morir a la forca ( el dia abans es va suïcidar )

Rudolf Hess                            cadena perpetua ( es va suïcidar a Spandau )

Joachim von Ribbentrop        condemnat a morir a la forca

Wilhelm Keitel                       condemnat a morir a la forca

Ernst Kaltenbrunner               condemnat a morir  a la forca

Alfred Rosenberg                   condemnat a morir a la forca

Hans Frank                             condemnat a morir a la forca

Wilhelm Frick                         condemnat a morir a la forca

Julius Streicher                       condemnat a morir a la forca

Walther Funk                         cadena perpetua ( va sortir de la presó per estar malalt )

Hjalmar Schacht                    absolt

Karl Döentiz                           condemnat a 10 anys de presó a Spandau

Erich Raeder                          cadena perpetua ( va sortir de la presó per estar malalt )

Baldur von Schirach               condemnat a 20 anys de presó ( va sortir abans )

Fritz Sauckel                           condemnat a morir a la forca

Alfred Jodl                              condemnat a morir a la forca

Martin Bormann                    condemnat a morir a la forca ( no i era el judici, era mort )

Franz von Papen                     absolt

Artur Seyss-Inquart                condemnat a morir a la forca

Albert Speer                           condemnat a 20 anys de presó a Spandau

Konstantin von Neurath         condemnat a 15 anys de presó ( va sortir abans )

Hans Fritzsche                                    absolt

Tot i les dures sentències, 12 condemnes a mort, els soviètics no en varen sortir contents perquè volien condemnar-los a tots a morir a la forca. Els que varen ser condemnats a penes de presó varen ser empresonats a la presó de Spandau.

El judici va servir a més de sentencia els jerarques nazis per declarar criminals les organitzacions SS, la Gestapo i el Siechereitsdients ( el servei secret ).

Després del procés de Nuremberg es varen continuar efectuant judicis contra responsables o col·laboradors del nazisme, però amb la Guerra Freda els criminals nazis varen gaudir de la concessió d’àmplies amnisties. Avui en dia molts responsables d’assassinats comesos en països ocupats continuen en el anonimat.

Un any després d’haver acabat el procés, el 21 de novembre de 1947, l’Assemblea General de les Nacions Unides va encarregar a la Comissió pel Dret Internacional prendre els estatuts i les sentències del Tribunal de Nuremberg com a base per l’estructuració d’un Codi dels crims contra la pau i la seguretat de la humanitat. La Comissió va treballar durant quatre anys i va presentar el seu informe el setembre de 1951. El gener e 1952, les Nacions Unides varen intentar donar validesa als principis del Tribunal Militar Internacional de Nuremberg definint el concepte d’agressió.

La desnazificació

La desnazificació va ser una acció duta a terme pels Aliats per esborrar el nazisme d’Alemanya, al que el poble estava condicionat. La desnazificació va passar pels judicis, dels que el de Nuremberg és el símbol, la detenció i l’enjudicament dels culpables, i el seu càstig. Pels crims menors, les penes varen consistir en multes, confiscacions de bens, condemnes a treballs especials, destitucions o prohibició d’exercir determinats treballs o funcions. Aquesta desnazificació només va ser parcial.

El führerbúnquer

El búnquer de la Cancelleria del Reich estava situat a Berlín en el jardí de la part posterior de la Vella Cancelleria del Reich, a més de 15 metres sota el nivell del terra, i estava protegit per dos nivells diferents de ciment. El búnquer es va començar a construir a finals de setembre de 1944 i tenia una superfície de casi 200 metres quadrats. La planta baixa estava destinada especialment per l’Adolf Hitler. Tenia 18 habitacions que s’alineaven d’un i altra costat d’un llarg passadís central. Hi havia una sortida d’emergència per on es penetrava l’avantcambra que donava exactament aquest passadís. Al costat esquerre del passadís hi havia les habitacions dels metges personals d’en Hitler, el doctor Theodor Morell i el doctor Stumpfegger. Els últims dies, el doctor Morell va fugir del búnquer i la seva habitació la va ocupar en Joseph Goebbels. A la dreta del passadís hi havia la sala de conferències, amb dos vestuaris, una petita sala de conferències per en Hitler, un petit saló al costat, el despatx d’en Hitler i, al fons, el dormitori personal d’en Hitler. Passant la sala de conferències i seguint sempre el passadís, es trobava, a l’esquerre, les sales dels guàrdies, les centrals telefòniques i de comunicacions, i els dispositius d’aire i la central elèctrica. Davant d’aquestes dependències, al costat oposat del passadís, hi havia el bany, l’habitació personal d’Eva Braun, i una altra habitació per la seva gossa, la Blondi, i altres serves d’auxiliars. Al final del passadís hi havia una porta que donava directament a una escala que comunicava amb el pis superior del búnquer. Una sortida d’emergència permetia escapar pels jardins de la Cancelleria.

L’escala desembocava en un altra passadís, que a la seva esquerre hi havien situades les habitacions que ocupava la família d’en Goebbels i, junt a elles, les habitacions dels criats. A l’altra costat del passadís hi havia la bodega, un enorme refrigerador i la doble cuina; una pels convidats d’en Hitler i una altra pel règim especial que Hitler estava sotmès. El corredor desembocava finalment en una sortida especial que comunicava directament amb la Cancelleria.

Al principi de 1945, Hitler i Eva Braun només entraven al búnquer pels bombardejos, però a mesura que els atacs s’intensificaven en Hitler es va tenir que allotjar al búnquer. Durant el primer temps que va viure en el búnquer, treballava intensament per aconseguir dormir de 8 a 11 hores. Tot i això, els bombardejos aeris el varen molestar. Les conferències que es feien eren bastant constants però aquelles que començaven per la sala acabaven sovint a mitjanit i, alguns cops, fins la matinada. El sopar es servia entre les 9 i la 1 de la nit, però en Hitler el feia durar amb llargs sobretaules, com tota la vida havia fet, ja que no volia quedar-se sol durant els atacs nocturns. Normalment menjava abundants xocolates i pastissos mentre jugava amb la seva gossa, la Blondi, i els cadells que havien nascut el març. Entre el 2 i el 24 d’abril de 1945, una gran part de l’entorn d’en Hitler es va acomiadar d’ell per complir diferents missions a Alemanya. Només varen quedar al costat de Hitler, a més d’Eva Braun, en Goebbels, la seva esposa Magda, el seu metge personal Stumfeger, el seu ajudant de cambra Heinz Linge, el seu ajudant de camp, el SS Otto Günsche, les seves dues secretàries, Gerda Christian i Traude Junge, la cuinera Manzialy, que era l’encarregada de preparar-li la seva dieta vegetariana, i l’ajudant de camp d’en Goebbels. En altres habitacions pròximes a la de Hitler varen quedar-hi en Martin Bormann, el general Hans Krebs, convertit en cap de l’Estat Major de l’exèrcit, el general Burgdorf, col·laborador militar de Hitler, Arthur Axmann, així com una gran quantitat d’ajudants de camp, oficials d’enllaç i guàrdies de les SS que vigilaven i protegien a en Hitler. Del 22 d’abril de 1945 a l’1 de maig de 1945, hi havia 40 persones vivint en el búnquer. El 30 d’abril de 1945, en Hitler i l’Eva Braun es varen suïcidar en el búnquer i els seus cossos varen ser incinerats al jardí de la Cancelleria, l’endemà es suïcidaria en Goebbels juntament amb la seva esposa. Els soviètics varen entrar al búnquer el 2 de maig de 1945.

L’Ordre Neró

L’Ordre Neró va ser una ordre promulgada per l’Adolf Hitler el 19 de març de 1945 per practicar la política de terra cremada a Alemanya amb l’objectiu de que els seus enemics no poguessin aprofitar el potencial econòmic del Tercer Reich. L’Ordre només va ser complerta a mitges i molts alts càrrecs, com l’Albert Speer, no varen estar d’acord amb aquesta ordre i varen fer tot el què varen poder perquè no es complís.

Iwo Jima

A l’illa d’Iwo Jima, propera a Japó, es va produir una de les últimes batalles entre els soldats nord-americans i els soldats japonesos. 70.000 marines nord-americans es varen enfrontar contra 30.000 soldats japonesos. Els marines varen patir 6.000 morts i 19.000 ferit, mentre que els japonesos varen perdre a 20.703 homes.

Conferència de Ialta

La conferència de Ialta va ser una reunió dels tres dirigents Aliats, Winston Churchill, Franklin Delano Roosevelt i Iosif Stalin celebrada el febrer de 1945, i es va parlar de decidir el futur d’Alemanya davant la imminent derrota: rendició incondicional, partició d’Alemanya en quatre zones d’ocupació ( Gran Bretanya, Estats Units, Unió Soviètica i França ), dissolució de l’exèrcit alemany i de la seva industria d’armamanet i inici de la instauració de l’ONU:

Next Page »