Prússia

La Prússia moderna es va establir amb en Frederic Guillem, el primer governant absolutista de Brandenburg, que per l’Ordenança de 1604 va substituir la Dieta per un Consell Privat format per funcionaris. Tot i això, la consolidació de l’Estat prussià es va realitzar entre 1640 i 1786, una època en què Prússia va estar governada per en Frederic Guillem, en Frederic Guillem i en Frederic II el Gran.

La Guerra dels Trenta Anys, del 1618 al 1648, va significar per Prússia un gran augment de territori i de població, com també un problema econòmic i administratiu. A més, els Estats que en Frederic Guillem, que va pujar al tro el 1640, acabava d’heretar: Brandenburg, Prússia, Cleves i Promerània, eren completament independents uns dels altres i no tenien cap més vincle en comú que no fos el monarca. Amb el pretext d’una unió, en Frederic Guillem va decidir reorganitzar-los i unificar-los, i els va imposar una administració única. Amb aquesta intenció, el 1651 va estendre els poders del Consell Privat augmentant els seus poders, que varen passar de ser només consultius a ser executius, i va crear les Cambres Locals per activitat econòmiques i financeres, i el Statthalter, un regent local nombrat pel rei. A més, va organitzar un Exèrcit permanent de 24.000 homes, que pel seu allistament i manteniment es va veure obligat a establir impostos també permanents i una institució centralitzadora: els Comissaris de Guerra, que situats al capdavant de cada àrea local havia d’obtenir en ella mitjans i diners per mantenir l’Exèrcit. Aquests comissaris varen augmentar mica en mica la seva esfera de competència, convertint-se el 1680 en una institució bàsica de la vida local prussiana, ja que havien adquirit competència en assumptes econòmics i judicials a través dels recaptadors d’impostos dels comissaris. El volum de treball i la importància dels comissaris de guerra va ser tal, que va forçar la creació d’un organisme independent del Consell Privat, el Directori General de Guerra, que el 1712 es va dividir en tres sectors: fiscal, militar i jurídic-administratiu, d’acord amb les funcions que havien començat a desenvolupar amb en Frederic Guillem.

En Frederic Guillem va ser succeït pel seu fill, en Frederic I, que va fundar la Universitat d’Halle el 1694 i diverses institucions docents, i el 1700 va establir les bases que permetien millorar el sistema d’allistament dels funcionaris en exigir-los tenir cursos d’Economia a les Universitats d’Halle o Frankfurt. A més, la seva intervenció en la guerra de Successió d’Espanya li va valdre per aconseguir de l’emperador Leopold I el títol de Prússia el 1700. Poc abans d’acabar la guerra de Successió, en Frederic I va morir i va pujar al tro de Prússia el seu fill, en Frederic Guillem I, el rei Sergent, que va crear l’exèrcit prussià.

Al principi, l’exèrcit prussià allistava voluntaris en tota Alemanya i a l’estranger; però com que costava molts diners i pocs homes s’allistaven, es va establir el servei militar obligatori. El nou monarca també va dividir el país en diferents districtes, cada un dels quals havia de proporcionar un  regiment. Amb poc temps aquest Exèrcit es va convertir en un exèrcit aristòcrata. Tots els oficials eren nobles. Quan el rei Sergent va morir el 1740 va deixar intacte el seu Exèrcit en mans del seu fill, en Frederic Guillem II el Gran, que va mantenir durant el seu regnat un Exèrcit de 200.000 homes, amb el que va poder construir un Estat de 200.000 quilòmetres quadrats amb sis milions d’habitants. A més de pel seu Exèrcit, en Frederic el Gran va ser conegut per haver creat el primer Codi modern de justícia, que va imposar en tot el seu regne posant fi a la diversitat jurídica. El problema que tenia el monarca era que els jutges estaven d’acord amb les antigues lleis forals que afavorien a la noblesa.

La tradició militar prussiana:

La tradició militar prussiana va néixer amb la consolidació de Brandenburg, quan la casa Hohenzollern va aconseguir fundar les bases de la seva dinastia sobre el nou regne de Prússia, que va néixer de lluites dinàstiques i religioses, i sota la constant amenaça dels pobles semifeudals d’Europa oriental o de la casa d’Àustria. Per aquests fets es va necessitar un gran Exèrcit. En Frederic I va organitzar una força militar, tot i que no va ser gaire gran. El propi rei va passar llargues hores entrenant les seves tropes, constituïdes en gran part per serfs i per gent arruïnada de la ciutat. Seria el seu fill, en Frederic el Gran qui acabaria de convertir a l’exèrcit prussià en el millor d’Europa, tradició militar que es va mantenir fins la caiguda del Tercer Reich amb la dissolució de l’Estat de Prússia. El regne de Prússia va guanyar més guerres que el propi Segon Imperi Alemany i el Tercer Imperi Alemany.

Aquesta tradició militar va ser adoptada per tots els Estats alemanys en un principi, després per Rússia en el regnat del tsar Pere II i després per Suècia. Després de la derrota francesa en la derrota francesa-prussiana de 1871, a llatina-amèrica va canviar el paradigma de l’exèrcit xilè, establint com a model el prussià. Aquesta decisió la va prendre el president Domingo Santa Maria contractant a l’Emilio Korner per la seva experiència com a docent a l’Escola d’artilleria i d’enginyers de Charlottenburg. També varen ser rellevants altres militars prussians i xilens com en Hans Elder von Kiesling, en Jorge Boonen, entre altres. Durant aquest període es va crear l’Acadèmia de Guerra i la modernització dels plans d’estudis de l’Escola Militar. També es va instaurar durant aquests anys el Servei militar obligatori. El 1899 es va començar a utilitzar el casc prussià amb punta i des del 1905 es va adoptar l’uniforme basat en el model alemany. Posteriorment, molts països varen començar a adoptar aquest model. Els oficials xilens que havien sigut ensenyats pels prussians varen ser instructors a Bolívia, Colòmbia i Veneçuela.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply