Frederic II el Gran, el rei de Prússia

En Frederic II el Gran va néixer a Berlín el 24 de gener de 1712. El seu pare era el rei de Prússia Frederic Guillem I, anomenat el Rei Soldat. De ben petit va ser educat en una educació estrictament militar i va entrar a l’exèrcit de Prússia amb el grau de tinent, sent amb només 17 anys Major de l’Exèrcit. Però el món militar no va ser del gust del jove príncep, que va intentar fugir el 1730 amb un seu company. Quan varen ser enxampats per un criat els varen condemnar per voler desertar. El seu amic va ser executat davant seu, i en Frederic va ser empresonat en una presó amb unes condicions molt dures. Després de ser perdonat pel seu pare es va exiliar a Rheinsberg i allà es va rodejar d’artistes i d’intel·lectuals. Tornant a les seves antigues responsabilitats militars, als 21 anys ja era comandant del Regiment von der Goltz. Quan va esclatar la Guerra de Successió de Polònia, en Frederic va ser instruït en el camp de batalla i va aprendre sota el comandament del príncep Eugeni de Savoia durant la campanya contra els francesos. Però, quan tenia 28 anys, el 1740, el seu pare va morir i el va haver de substituir-lo en el tron.

El seu regnat:

El 31 de maig de 1940, en Frederic va ser proclamat rei i va traslladar el seu govern a Potsdam, on va cultivar les seves aficions; la música i la filosofia. Qualificat com el Primer Servidor de l’Estat, va ser un refinat pensador filòsof, músic (tocava la flauta travessera), polític, estadista, compositor, escriptor, intel·lectual i militar. Ell mateix s’ocupava dels comptes de l’Estat, supervisava personalment que tot funcionari complís amb el seu deure. Va introduir algunes reformes molt avançades pel seu com temps com la llei que havia de protegir als més dèbils, l’abolició de la tortura, la independència judicial, la igualtat davant la Llei… També va ser un dels primers monarques alemanys que va fomentar la colonització amb immigrants de les zones més despoblades i endarrerides del país, com la conca del Òder, on va colonitzar terrenys amb 57.000 famílies, buscant genera un proteccionisme duaner sistemàtic en suport de la indústria nacional prussiana que creixia enormement gràcies a les reformes agràries. També va fomentar inversions en la indústria i l’educació, a més va prohibir per Decret Reial el maltractament dels animals i la caça indiscriminada basant-se en les idees de la Il·lustració. Tot i això, aquest decret va ser abolit pel seu cosí en Frederic Guillem II, el Gras. A més, va reformar el sistema judicial i va fer possible que els homes d’origen no aristocràtic poguessin arribar als principals càrrecs burocràtics- A títol personal, era un home amb molt de caràcter i molt disciplinat. Era amic d’en Voltaire, a qui el filòsof l’anomenava Salomó del Nord i li va dedicar versos entusiastes, contraposant-lo amb el monarca francès Lluís XV. A més, tenia excel·lents relacions públiques, mantenia diàlegs amb tots els seus súbdits, recopilant d’aquesta manera opinions i punts de vista davant els problemes que tenia el seu regne. Tota la seva vida va vestir un senzill uniforme militar, sense cap luxe i sense cap detall, estil que anys després imitaria en Napoleó I, que era admirador del monarca prussià. Sempre va destacar per la seva humilitat i modèstia, i només tenia una ambició, convertir Prússia en una gran potència. Amb aquesta fita, va aconseguir convertir el petit Estat de Prússia en una potència econòmica i militar. El seu Exèrcit es equiparat amb el disciplinat exèrcit espartà.

El 16 de desembre de 1740 va prendre la decisió de conquerir la Silèsia polonesa, que en aquella època formava part de l’Imperi austríac, en la Guerra de Successió austríaca. Tot i tenir un Exèrcit diminut amb 80.000 homes, aquests estaven tan ben entrenats que podien disparar entre 4 i 5 trets per minut, en comparació als 3 trets per minut que podia disparar un austríac, a més de que l’artilleria prussiana era moderna. La primera gran batalla real d’en Frederic a Silèsia va ser la Batalla de Mollwitz, on els prussians en varen sortir victoriosos. En la Batalla de Chotusitz va derrotar als austríacs i va obligar a Àustria a firmar un tractat. Però en Frederic sospitava que els austríacs tornarien a alçar les armes per recuperar Silèsia. A l’agost de 1744 va envair Bohèmia en el començament de la Segona Guerra de Silèsia. A la Batalla de Hohenfriedberg, la Batalla de Kesseldorf i la Batalla de Soor va derrotar als austríacs fent-los fugir i obligant-los a firmar un tracta. Com que era un estudiós de la història, va recordar les tàctiques d’Epaminondes de Tebas contra els espartans a Leuctra i Mantinea, en què els va derrotar amb la seva ordre oblic. Veient l’èxit d’aquesta tàctica, va determinar que aquesta seria la seva nova tàctica de combat, que passaria a la història com l’ordre oblic a la Frederica. La va utilitzar amb èxit a Hohenfriedberg i Soor. El conflicte va acabar l’any 1745 i es va culminar el 1948 amb el tractat d’Aquisgrà que deixava la regió de Silèsia en mans prussianes i Prússia quedava com una gran potència militar emergent.

Després de la conquesta del territori i d’uns anys de tranquil·litat, va haver de defensar aquest territori contra una aliança formada per ÀustriaSaxòniaRússia-Suècia-França durant la guerra dels Set Anys (1756–1763), en la que varen morir 180.000 soldats i en la qual Prússia va tenir el suport econòmic de la Gran Bretanya. En Frederic va vèncer en la Batalla de Rossbach en inferioritat numèrica, en la Batalla de Leuthan va fer gala del seu geni, sent recordada aquesta victòria anys més tard pel propi Napoleó Bonaparte que va declarar: És una obra mestra de moviments, maniobres i resolució. Després de la guerra, Prússia va sortir reforçada com una gran potència a Europa i va aspirar juntament amb Àustria a dominar Alemanya. Tot i perdre una batalla amb Rússia el 1762, la gran capacitat de negociació d’en Frederic li va dur a una pau amb el tsar Pere III que va salvar Prússia de la derrota final. El 1772 va participar amb Àustria i Rússia en el primer repartiment de Polònia.

En Frederic II el Gran va morir a Potsdam el 17 d’agost de 1786 sense deixar descendència i el va substituir en el tro el seu cosí Frederic Guillem II. No va voler que es fes cap cerimònia en el seu enterrament perquè pensava que havia viscut com un filòsof no com un monarca i volia ser enterrat en les terrasses de Sanssouci. El seu desig no es va complir fins 205 anys més tard. Abans, el 1943, les seves restes varen ser tretes de la seva tomba a la capella militar de Potsdam, juntament amb les del seu pare, en Frederic Guillem I, el Rei Sergent, pel mariscal Hermann Göering, que les va instal·lar en els subterranis del seu quarter general per protegir-los dels bombardejos. Acabada la Segona Guerra Mundial, uns soldats nord-americans varen descobrir els sarcòfags en una mina de calç a prop de Bersterode, a Eichsfeld. Llavors les restes varen ser portades a Elisabethkirche de Marbug, fins que el 1952 l’hereu de la dinastia Hohenzollern, en Louis Ferdinand de Prússia, se’ls va endur a la seu de la família, a Hechingen. El 17 d’agost de 1991, vuit oficials de gal varen muntar guàrdia d’honor en el castell Hechlingen. A mitja tarda, sota el so dels tambors i el repic de campanes, mentre rendia honors una formació de gala de la Bundeswehr, els oficials varen posar els taüts a l’antic tren del kàiser Guillem, que es va dirigir a Potsdam. Allí, a l’estadió de tren, varen ser carregats els cossos en carruatges fúnebres del segle XVIII, que es varen dirigir a Sanssouci a pas lent, precedits per la banda de la divisió de carros de combat de Hannover. Més de 100.000 persones varen assistir al funeral, entre ells el canceller de la RFA Helmuth Kohl, que va rebre crítiques dels socialdemòcrates i els demòcrata-cristians, i simpatitzants dels partit socialdemòcrata que es varen mostrar en senyal de protesta.

A Alemanya es recorda la figura d’en Frederic II el Gran com la d’un home vell solitari i entranyable, els alemanys l’anomenaven el vell Fritz (Der Alte Fritz). A la història se’l recorda com un dels grans genis militars al costat de l’Alexandre el Gran, en Napoleó Bonaparte i en Juli Cèsar, i es qualificat com el Primer Servidor de l’Estat. L’Adolf Hitler sempre va admirar la figura del monarca prussià i es va llegir tota la història de la seva vida al més mínim detall. Quan en Hitler estava tancat al búnquer de Berlín a l’abril de 1945, tenia penjat en una paret un quadre d’en Frederic II i es passava el dia contemplant el quadre.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply