Els Estats Units d’Amèrica

El Segle XVIII:

Després de la victòria dels britànics en la guerra dels Set Anys (1755-1763), en la que els britànics i els francesos varen lluitar pel control d’Amèrica del Nord, varen augmentar els conflictes entre la metròpolis britànica i els colons britànics. Aquest conflicte va anar amb augment, també gràcies a la crisi econòmica que va patir Europa, el deute anglès i l’augment d’impostos de la metròpolis cap a la colònia quan el Parlament va votar una llei del Timbre que havia de regir també a Nord-amèrica. Aquesta imposició anava encontra la costum i va portar un gran malestar entra la població, pel que a la tardor de 1765 es va reunir a Nova York un congrés de representants de les colònies i va decidir rebutjar aquesta llei i una altra relativa a l’obligatorietat de proveir d’avituallaments a l’exèrcit reial. L’any següent la llei del Timbre va ser eliminada, però la militar es va mantenir i, a més, el Parlament va votar el dret de legislar per Amèrica i va declarar nuls els acords dels congressos nord-americans. La tensió va augmentar en votar-se el 1767 una llei de Duanes que era desavantatjosa pels americans, els quals varen decidir boicotejar els productes anglesos. Aquesta llei va ser també derogada el 1770, excepte pel tè, un producte que la Companyia de les Índies Occidentals començava a enviar als ports americans, provocant que el 18 de desembre de 1773 la càrrega de tè fos llançada al mar en el port de Boston. D’immediat el Parlament va ordenar tancar el port de Boston i va declarar nul·la la constitució de Massachusets i, poc després, va fer ocupar militarment la ciutat. Els representants de les 13 colònies es varen reunir en el Congrés de Filadèlfia el setembre de 1774, enviant un memorial al rei i un manifest al poble anglès en el que exigien l’equitat del govern a les colònies i manifestaven que suspendrien tot el seu comerç amb la metròpolis fins que es satisfés les seves reclamacions. D’aquesta manera, per circumstàncies econòmiques, va començar la Guerra de la Independència que va acabar amb la victòria dels colons el 1781 i amb el Tractat de París de 1783, en què s’oficialitzava la independència de les 13 colònies nord-americanes. D’aquesta manera va néixer els Estats Units d’Amèrica amb el reconeixement dels valors basats en el dret natural de la llibertat ciutadana, la igualtat i el dret a la propietat il·limitada. Aquests valors es varen veure expressats en la Declaració d’Independència del 4 de juliol de 1776, la Constitució, en les declaracions dels drets fonamentals i les constitucions dels estats que formaven el nou país. Després d’un període en què es varen posar les bases del nou país; es va crear una pròpia moneda (el dòlar), un nou govern (democràtic) amb el Congrés i la Casa Blanca,  una nova organització territorial, nous impostos…

Segle XIX:

Del 1812 al 1815 el país va tornar entrar amb guerra amb la seva antiga metròpolis, la Gran Bretanya, perquè els britànics volien eliminar totes les limitacions mercantils a les exportacions cap a la Gran Bretanya. Tot i que els britànics varen arribar a Washington, on varen cremar gran part dels edificis oficials i el president James Madison va tenir que fugir de la Casa Blanca, es varen retirar sense aconseguir els seus objectius.

Tot i que els Estats Units varen néixer com un país que respectava les llibertats individuals, era un país esclavista i en el sud agrari era la base de la seva estructura social i econòmica. Però amb el creixement industrial del nord i la conquesta dels territoris de l’oest, varen començar a sortir moviments anti-esclavistes. Amb l’elecció del president Abraham Lincoln el 1860 amb un programa anti-esclavista, va acabar provocant la Guerra Civil del 1861 al 1865 entre el Nord, els Unionistes, i el Sud, els Confederats. La guerra va acabar el 1865 amb la victòria del Nord i es varen alliberar als esclaus. Però a l’abril aquell any el president Lincoln va ser assassinat en el Teatre Ford per un actor sudista que pensava que Déu li havia ordenat matar al President. Primerament tenia pensat segrestar el President, però en sentir-lo dir que volia donar dret a vot als negres va canviar de plans. El substitut d’en Lincoln, l’Andrew Johnson, no va poder controlar la reconstrucció del sud, que va passar a ser controlada pels republicans radicals que demanaven un càstig pel Sud, un control de la zona amb uns govern militars i els mateixos drets entre els negres i els blancs. Però després de que els radicals perdessin el control de les cambres del govern, el Sud va tornar a autogovernar-se i va començar una època de segregació racial que no va ser resolta fins al 1964 amb la Llei dels Drets Civils. Després de la guerra es va iniciar la reconstrucció econòmica i la reintegració política del Sud, que va estar governada durant uns anys pels militars. La industrialització del país era un fet, el comerç exterior va augmentar molt i el país va passar a ser d’un país agrari a un potència industrial de primer ordre.

El sistema capitalista que es va instaurar als Estats Units es va desenvolupar en la primera gran crisi bancària de 1819-1820 amb la concentració del poder econòmic en unes poques grans empreses i bancs. Aquest model econòmic, que va portar un fort creixement a l’economia i el poder del govern, no es va traduir de la mateixa manera per la població. A finals del segle XIX i principi del XX milions de persones, tant en el camp com en la ciutat, vivien en la pobresa i els treballadors vivien en una situació precària. El ciutadà que perdia la salut o la feina no tenia cap legislació social que l’ajudés i estava condemnat a la misèria. A més, les condicions laborals eren molt dures i perilloses amb unes jornades molt llargues, amb setmanes de 72 hores, i amb uns salaris molt baixos. En aquesta època de frustració per part de la classe treballadora es varen començar a organitzar gradualment els sindicats, com l’American Federetion of Labour el 1886, un sindicat que donava suport al sistema capitalista. Però els sindicats nord-americans eren molt vulnerables i moltes vegades els sindicats eren atacats pels propis empresaris, com en Henry Clay Frick que va fer assassinar als treballadors que es revoltaven.

Tot i els conflictes laborals, el país continuava creixent a un ritme vertiginós i els estreteges militars i comercials es varen unir a la carrera imperialista per conquerir nous mercats i influir en altres terres fora de les seves fronteres. Però el problema amb què es trobaven era que la Constitució no permetia convertir-se en un país colonialista com la majoria de les potències europees. El 1898, el president William McKinley va declarar la guerra a Espanya pel control de la colònia espanyola de Cuba i Llatinoamèrica. Aquesta guerra, que es va convertir en el desig particular de les empreses nord-americanes i la premsa, va ser molt senzilla pels nord-americans ja que els espanyols no tenien recursos per defensar-se. Inclús els vaixells de guerra nord-americans, que eren d’acer, atropellaven als vaixells espanyols, que eren de fusta, per estalviar munició. La guerra va acabar el 1899 amb el Tractat de París, on els espanyols renunciaven a les colònies de Cuba i Filipines entre altres i es comprometien a pagar els deutes de les seves antigues colònies. El delegat espanyol que va anar a firmar la pau es va sentir robat.

El segle XX:

El 1900 els Estats Units eren ja la tercera potència marítima del món. Però aquest fort creixement de l’economia va fer que hi hagués faltar de mà d’obra i va acabar provocant una forta immigració d’europeus que buscaven noves oportunitats. Entre 1815 i 1970 varen emigrar 46 milions de persones. Per fer front a aquesta falta de mà d’obra es va inventar i utilitzar una nova tecnologia capaç d’estalviar-la. Un dels exemples el trobem en les empreses Ford, quan en Henry Ford va organitzar el treball en cadena que va estalviar molts llocs de treball i va poder augmentar els salaris dels treballadors perquè consumissin els seus cotxes.

Al principi de la Primera Guerra Mundial els Estats Units van ser un país neutral, tot i que després de les eleccions de 1916 el president Woodrow Wilson va canviar la seva opinió, sobretot després de que els submarins alemanys ataquessin les embarcacions mercantils nord-americanes, i va demanar entrar a la guerra. Finalment, el 1917, el Congrés dels Estats Units va acordar l’entrada a la guerra i varen regular la pau a Europa el 1918 amb els 14 Punts d’en Wilson. El principi semblava que els Estats Units estaven disposats a col·laborar en un nou marc mundial, però el Senat dels Estats Units, després de que el president Warren Harding assolís la presidència amb un programa aïllacionista, es va oposar a ratificar l’entrada dels Estats Units a la Societat de Nacions.

Durant els anys 20 l’economia nord-americana va créixer a un ritme vertiginós, gràcies en part a la Primera Guerra Mundial que havia debilitat Europa, i es va desenvolupar la fabricació i el consum de béns per a la població. Els dirigents polítics de l’època es varen negar a assumir un paper actiu en la política internacional i varen dur a terme una política aïllacionista, trencant d’aquesta manera amb la doctrina wilsoniana. El nord dels Estats Units continuava sent més industrial, amb més ciutats, i la gent era més liberal amb els costums i amb la vida de la gent i amb una mentalitat més oberta. En canvi, el sud era encara agrari i despoblat, amb la idea de conservar les seves tradicions i era intolerant amb el nou model de vida de la societat. Per exemple, a Tennessee es va prohibir l’ensenyança de les teories evolucionistes a les escoles. Però aquells feliços anys 20 es varen acabar amb el crac de la borsa el 1929 i l’enfonsament de l’economia mundial per la piràmide especulativa i la falta d’una base econòmica entre altres raons. El país va quedar d’un dia per l’altre immers a la misèria. El 1933 un de cada cinc treballadors estava sense feina. Però aquesta imatge va canviar amb l’arribada a la presidència d’en Franklin Delano Roosevelt i amb la seva reforma econòmica, el New Deal, on s’obligava a tots els sectors econòmics, amb l’acord dels empresaris i els treballadors, a estar sota el control del govern. El 1935 es va aprovar la llei sobre la seguretat social. Aquestes mesures varen millorar relativament l’economia nord-americana, tot i que amb una base dèbil i augmentant el deute de l’economia nord-americana.

DSCF2043

La Segona Guerra Mundial:

Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial el govern federal va tenir més competències que mai per intervenir en la vida de les persones i en l’economia.  Al principi, els Estats Units es va mostrar com un país neutral ja que la majoria dels nord-americans no desitjaven tornar a entrar en un conflicte, com en la Primera Guerra Mundial, que els aportava molt pocs beneficis. Però el president Roosevelt veia els perills del nazisme i del feixisme, i va ajudar als Aliats a títol de préstec i arrendament aportant 44.000 milions de dòlars, dels quals 30.000 milions varen anar a parar pels països de la Commonwealth i 11.000 per la Unió Soviètica. Aquesta ajuda representava el 58% del total de la producció nord-americana d’armament, el 5% del petroli, el 20% de les matèries primes i material elaborat i el 16% d’articles alimentaris produïts als Estats Units. Amb l’atac japonès de Pearl Harbor el desembre de 1941 va provocar l’entrada dels Estats Units a la guerra. La conversió de l’economia nord-americana a la producció de guerra va tenir el suport de l’Administració Roosevelt. A partir d’aquell moment les industries es varen mostrar com unes patriotes insubstituïbles i, tots els obrers, inclús la gent de color, varen ser cridats a un esforç suprem. Al final de la guerra, amb la victòria dels Aliats, es va mantenir i consolidar en els Estats Units el matrimoni militar-industrial.

Quan els Estats Units van entrar a la guerra tenia el 17è exèrcit més gran del món amb 269.023 homes, superat per països com Romania. Mentre Alemanya disposava de 180 divisions ben armades, els nord-americans només en disposaven de 5. Tot i això, l’administració Roosevelt ja havia començat a rearmar-se el 1940. A partir de l’entrada a la guerra l’Exèrcit acceptava a pràcticament tothom encara que no complissin amb els requisits bàsics. Al final de la guerra, els Estats Units havien construït 296.000 avions, que van costar 44.000 milions de dòlars, 351 milions de tones de bombes d’aviació, 88.000 llanxes de desembarcament, 12,5 milions de fusells i 86.333 tancs. De maig de 1940 a juliol de 1945 el pressupost total per munició va ascendir a 180.000 milions de dòlars. Durant tot el conflicte els nord-americans varen mobilitzar a 14,9 milions de persones, molt per sobre dels 12,9 milions d’alemanys i els 7,4 milions de japonesos. Però la principal aportació nord-americana no va ser sang, tot i que varen patir 292.100 morts militars, 571.822 ferits i un petit número de baixes civils, sinó que va ser la producció i distribució d’armament, el finançament global del conflicte i el volum de les forces mobilitzades. Els Estats Units varen invertir en el conflicte 350.000 milions de dòlars, més que Alemanya, i tant com la Unió Soviètica i la Gran Bretanya juntes.

A més d’afectar en el sector militar, la Segona Guerra Mundial va afectar en la vida i l’economia nord-americana. Del 1930 al 1945 els Estats Units va augmentar el seu producte nacional brut anual de 91.000 milions a 166.000 milions de dòlars i tots els índexs de productivitat industrial varen augmentar per dos. La població activa va augmentar de 14 milions de treballadors als 16 milions de treballadors que varen servir a les forces armades. El 1946, 48 milions de nord-americans pagaven l’impost sobre la renta. En el 1940 només el pagaven 7,8 milions. Tot i que els Estats Units varen gastar casi 350.000 milions de dòlars en la guerra, al voltant del 60% de la seva activitat econòmica es va dedicar a la inversió a llarg plaç, l’expansió de la infraestructura industrial i la producció dedicada al consum. Degut als controls i incentius governaments, els salaris varen augmentar en un 68% mentre que el cost de la vida va augmentar un 23%. Tot i l’augment del nivell de vida, les vagues hi varen ser presents durant la guerra per les desigualtats en la distribució de la riquesa. Els beneficis de les companyies un cop deduïts els impostos varen augmentar més ràpidament que els salaris. A part, la tensió del moviment obrer varen augmentar pels conflictes racials a les ciutat ja que molts afro-americans es varen anar incorporant a les indústries. Detroit, per exemple, va rebre a mig milió de negres durant els anys 1940-1943.

Després de la Segona Guerra Mundial:

Un cop acabada la guerra l’administració d’en Harry S. Trumann va deixar gradualment de banda el desenvolupament de les reformes socials, i els sindicats, impulsats pel president Roosevelt, varen començar a perdre influència per la disminució de l’atur i l’augment dels salaris, que en principi varen resoldre els problemes socials que hi havia hagut el principi dels anys 30. Aquest augment de drets de la població també es varen veure reflectits en les minories ètniques, sobretot en els negres i els immigrants de Mèxic, que varen aconseguir algunes millores.

Després d’una època de transformació i progrés social dels Estats Units, la presidència d’en Dwight Eisenhower (1953 – 1961) es va caracteritzar pel conservadorisme del país, amb menys iniciativa presidencial, menys competències federal i amb més respecte als interessos de les empreses. Però tot i l’absència d’actuació de la Casa Blanca es va organitzar aquella època el moviment pro Drets Civils, on els dirigents negres volien acabar amb la segregació racial del Sud i varen posar en marxa protestes pacífiques. El principal líder d’aquest moviment va ser en Martin Luther King Jr. Després de la presidència conservadora d’Eisenhower i la recessió econòmica del 1960 i 1961, els presidents demòcrates John Fitzgerald Kennedy i Lyndon B. Johnson varen tornar a impulsar reformes socials. L’administració Kennedy va preparar una sèrie de lleis socials que varen ser convertides en realitat per l’administració Johnson, després de l’assassinat d’en Kennedy i de l’aplastant victòria d’en Johnson el 1964. Aquell any es va aconseguir la Llei de Drets Civils on igualava els grups minoritaris, els negres, amb els majoritaris, els blancs, tot i que entre 1966 i 1968 i va haver atacs racistes contra la població negra, sobretot en el sud del país que no volien acabar amb la segregació racial.

La política exterior dels Estats Units del final dels anys 60 i principis dels 70 era la d’una superpotència que influenciava a tot al món. Però amb la guerra del Vietnam, on els nord-americans van llançar més bombes que en la Segona Guerra Mundial, els nord-americans no varen acceptar el conflicte i es varen produir revoltes populars, sobretot estudiantils, i en aquella època de protesta va néixer un nou moviment, el moviment hippie. Amb la dura derrota militar, el 1975, el lideratge del país va quedar debilitat, sobretot a l’Europa occidental que no acceptava aquell conflicte. La guerra del Vietnam també va fer canviar la cultura dels nord-americans, sobretot quan va néixer un nou moviment antibel·licista impulsat per les joventuts estudiantils que criticaven les bases de la societat nord-americana.

L’abús de poder del poder presidencial d’en Richard Nixon va acabar amb la primera dimissió d’un president a la història nord-americana el 1974. El President es va veure implicat en el Cas Watergate, on els republicans escoltaven il·legalment als demòcrates i utilitzaven fons públics per finançar al partit republicà. Els anys 80, amb la presidència d’en Ronald Reagen, el país va tornar a recuperar el lideratge mundial que semblava que havia perdut, sobretot es va produir gràcies a l’enfonsament del model econòmic de la Unió Soviètica. Va ser una època de prosperitat i de consum desenfrenat gràcies a la febrer del petroli que va provocar que es construïssin més cotes, es concedissin crèdits barats i com a resultat el Dow Jones va pujar. Aquella època també es va posar fi a la Guerra Freda després de la caiguda de la Unió Soviètica per la fallida econòmica del país i, d’aquesta manera, els Estats Units es van convertir en els líders del planeta. Els nord-americans s’havien gastat més de 7 bilions de dòlars en la carrera especial contra els soviètics, i es va utilitzar aquesta nova tecnologia per crear una nova tecnologia destinada al consum, com ara els telèfons mòbils.

En els anys 90, sobretot amb l’administració d’en Bill Clinton, el país va créixer econòmicament, socialment i continuava sent el país més influent de tot el món. Però aquest lideratge va anar canviant a partir del 2002, amb la desvaloralització del dòlar, amb la creació d’una nova moneda a Europa, l’Euro, i pel creixement dels nous països emergents com la Xina. El 2008 el país i el món sencer va entrar en una greu crisi econòmica, que va començar amb la caiguda de la companyia asseguradora del Lehmann Brothers.

Curiositats:

Durant la Segona Guerra Mundial va néixer un moviment proper als nazis als Estats Units anomenat American First i demanaven al President no entrar a la guerra contra Alemanya. Personalitats com en Joseph. Kennedy (tot i que el seu fill John. F. Kennedy defensava les democràcies), en Charles Lindbergh i en Henry Ford varen unir-se al nou moviment.

El fet d’estar en guerra contra Alemanya, Estats Units va sospitar de tot el què tingués alguna cosa a veure amb la nació alemanya: la irracionalitat va arribar a tal punt que varen arribar a cremar-se nombroses obres literàries en alemany, es varen fer protestes contra descendents alemanys i, fins i tot, es varen matar a diversos gossos Deutscher Schäferhund, pastors alemanys.

El 15% dels allistats en l’Exèrcit dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial, en edats d’entre 25 i 44 anys, varen aconseguir un diploma d’instrucció superior.

Producció de vaixell d’Estats Units de juliol de 1940 a agost de 1945:

  1. Vaixells de guerra                   10
  2. Portaavions                              27
  3. Portaavions d’escorta            111
  4. Creuers                                     47
  5. Destructors                             370
  6. Destructors d’escorta            504
  7. Submarins                                217
  8. Dragamines                              975
  9. Llanxes                                   1.915
  10. Bucs de suport                       1.612
  11. Mitjans desembarcar          66.055

Total                                              71.843

La població hispana:

Els primers conqueridors que varen trepitjar terra nord-americana varen ser els espanyols, que es varen establir a Sant Agustí de la Florida el 1565 i a Santa Fe de Nou Mèxic el 1609. Els espanyols varen descobrir, batejar i barem arribar a dominar més de la meitat dels Estats Units, servint el Missisipi de frontera entre l’imperi espanyol i nord-americà des del 1762 al 1800. Pels hispans de l’Oest, la sort per ells va canviar després de la guerra de Mèxic contra els Estats Units (1845-1848). En acabar la guerra amb el Tractat de Guadalupe Hidalgo grans zones del país varen passar a la Unió i els hispans se’ls va prometre que se’ls respectaria els seus béns i els seus drets. Però aquest tractat de seguida es va incomplir a Califòrnia, on es va descobrir l’or, i a Texas, on es va descobrir pous de petroli. Els hispans a més varen ser perseguits, com a Texas pels Texas Rangers, la policia local, que professava un fort odi contra els hispans, i a Califòrnia varen ser segregats, passant a ser educats en diferents escoles fins que el Tribunal Suprem de l’Estat de Califòrnia va declarar inconstitucional la segregació. A Nou Mèxic hi va haver espoli contra els hispans. El governador William Pile i l’attorney general Tom B. Carton varen fundar el Santa Fe Ring, una mescla de societat secreta i un grup de pressió, que va quedar-se les terres a la majoria dels hispans. Però allí la minoria hispana era nombrosa perquè la colonització era més antiga, del 1609, i així, en acabar la guerra entre Mèxic i els Estats Units ja ascendien a 100.000 habitants. A més, com que en aquell Estat no es va descobrir ni or ni petroli fins al 1940 l’emigració va ser escassa i la minoria hispana es va poder mantenir. En conseqüència, la població hispana es va poder imposar amb els seus criteris, i la Constitució de Nou Mèxic va prescriure que el castellà gaudiria de cooficialitat amb l’anglès, que l’ensenyança en les escoles es faria en castellà i que les clàusules del Tractat de Guadalupe Hidalgo serien respectades. L’11 de juny de 1969, el senador José Montoya, el representant de l’Estat de Nou Mèxic, va demanar que es creés un comitè interministerial per resoldre els assumptes d’aquesta minoria en els camps de l’educació, la vivenda, el treball…

Quan Estats Units va entrar en la Segona Guerra Mundial, el govern nord-americà va firmar un acord amb el govern de Mèxic per què els treballadors mexicans substituïssin els nord-americans que varen marxar cap a Europa. Milers de mexicans varen arribar llavors als Estats Units a treballar en les feines de camp i en petits oficis. Aquest acord es va conèixer amb el nom Programa Bracer i va estar vigent des del 1942 al 1964. Després les fronteres es varen tornar a tancar per la immigració mexicana.

 



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply