La Bretanya

La Bretanya es una regió francesa situada al nord del país.

El 1790, França es va apoderar de la Bretanya sense el consentiment de la seva població i en violació del tractat de 1532.

El segle XIX, els moviments independentistes d’Alsàcia va ser seguit amb interès i simpatia per altres regions franceses, especialment per la Bretanya. Durant tot els segle XIX el moviment bretó va ser principalment de tipus cultural. Els militants d’aquest moviment es limitaven a defensar la seva llengua i les tradicions bretones, sense discutir la integració de Bretanya a la nació francesa. Però a mesura que el poder central francès es va tornar més dur cap a la cultura regional, alguns intel·lectuals bretons varen endurir la seva posició. El 1911 va néixer un petit moviment independentista, el partit nacional bretó, fundat per l’escriptor Camille Le Mercier d’Erm.

Durant la primera guerra mundial el moviment va interrompre les seves activitats, però el moviment nacionalista tornaria a renéixer després de la guerra. Durant la Gran Guerra, Bretanya va patir pèrdues humanes dos vegades més gran que el resta del conjunt de França. Varen morir 250.000 bretons, casi el 10% de la seva població. Els bretons varen esperar que aquests sacrificis fessin triomfar les seves reivindicacions. Una petició dirigida el 1919 a la Conferència de Pau per obtenir l’ensenyança de la llengua bretona va tenir el suport del mariscal Foch, però les autoritats franceses els hi varen denegar. Des de llavors, va néixer una renovació del moviment nacional, i dos joves intel·lectuals, Mordrel i Debauvais, varen fundar el 1927 el partit nacional bretó. El partit va acusar l’Estat francès d’haver privat a Bretanya d’un desenvolupament comparable l de petites nacions com Suïssa, Dinamarca, Noruega o Irlanda. Altres nacionalistes varen decidir passar a l’acció directa, agrupant-se en una associació clandestina: Gwen Ha Duc, que va cometre atemptats; el més espectacular va ser la destrucció del monument de l’Ajuntament de Rennes, que simbolitzava l’unió de Bretanya a França. Tres mesos després, el president Edourad Herriot no va poder arribar a Nantes a l’hora prevista perquè els terroristes bretons varen dinamitar la via.

El 1937, les publicacions bretones varen ser prohibides en els quarters. El 1938, els líders de partit nacional bretó, el PNB, varen ser acusats en virtut d’un decret llei aprovat pel govern d’Eduard Daladier. Amb l’esclat de la segona guerra mundial, algunes personalitats nacionalistes varen donar el seu suport a Alemanya. Durant la Batalla de França, els alemanys varen utilitzar els líders nacionalistes Mordrel i Debauvais perquè convencessin els bretons que no lluitessin al costat de França, però la majoria dels bretons no els va fer cas perquè les seves publicacions varen ser prohibides i la majoria no volia separar-se de França. Amb la victòria alemanya, el juny de 1940, el desordre va regnar a Bretanya tant en l’administració com en l’exèrcit derrotat. Amb la firma de l’armistici per part del mariscal Philippe Pétain, la Bretanya va estar controlada sota l’administració alemanya. El 3 de juliol de 1940, els líders nacionalistes bretons varen fundar a la ciutat de Pontivy un Consell Nacional Bretó on varen afirmar que el destí de Bretanya era separat al de França. A Alemanya i en altres països, els diaris varen anunciar la constitució d’un Estat bretó, però les autoritats alemanyes ho varen desmentir ,i immediatament, el govern de Vichy va protestar contra les prestacions nacionalistes. A l’agost de 1940 es varen produir a Rennes protestes entre la població bretona i l’exèrcit alemany, i varen començar a sortir grups de resistència organitzats: una xarxa comunista, dirigida per Marcel Paul, i algunes xarxes que agrupaven tant a antics militars com a gent del carrer, entre els quals abundaven els membres dels sindicats dissolts pel govern de Vichy. A partir de llavors, el govern de Pétain es va apropar als nacionalistes bretons, i aquesta varen confiar amb el mariscal. A principis de 1941, el govern de Vichy va autoritzar l’ensenyança de la història i de la geografia de Bretanya en les escoles, ensenyança obligatòria per obtenir el certificat d’estudis. Després, es va autoritzar l’ensenyança del bretó durant una hora a la setmana en les escoles. Però la política moderada del nou líder autonomista Raymond Delaporte no va donar els resultats que s’esperaven, i els alemanys no donaven suport a un moviment que ja no tenia interès polític per ells. Per la seva part, el número de resistents bretons no parava de créixer després de la invasió de la zona sud. A la Bretanya va ser el lloc de França on es varen calcular que hi havien més maquis, uns 20.000, tot i que molts d’ells no anaven armats. Els maquis de la Bretanya es varen enfrontar a les forces alemanyes abans de l’arribada dels Aliats, realitzant, el maig de 1944 una sèrie d’operacions amb èxit com la destrucció de vies ferroviàries i sabotatges de les línies de telèfon. Però la repressió alemanya contra aquests moviment resistents va ser dura, i es calcula que uns 1.500 bretons varen perdre la vida.

Més tard, l’entrada de l’exèrcit de George Patton en territori bretó, a principis d’agost de 1944, va marcar un canvi decisiu en l’alliberació del nord de França. Bretanya va ser alliberada en 10 dies, a excepció de les ciutats de Brest, Lorient i Saint-Nazaire, on els alemanys varen reagrupar les seves unitats. L’alliberació no hagués pogut ser tant ràpida sense el suport considerable dels resistents bretons. Després de l’alliberació, i abans, la resistència bretona s’havia diferenciat entre nacionalistes i no nacionalistes i, fins i tot, varen arribar a accions violentes entre ells. Després de la guerra, la Bretanya va continuar pertanyent a França.

Després de l’alliberació, les autoritats franceses varen detenir a grups nacionalistes i col·laboradors al nazisme, però a mesura que els alliberaven els presoners nacionalistes no podien tornar a viure a Bretanya, en canvi, els col·laboracionistes si que varen poder. El 1947, els diaris del País de Gal·les varen denunciar les mesures adoptades contra els regionalistes bretons. Per frenar l’allau de crítiques, el govern francès va autoritzar al Eisteddford del País de Gal·les, una associació que agrupava als intel·lectuals de la llengua gal·lesa, a visitar lliurement Bretanya. Després de passar varies setmanes a Bretanya, la delegació gal·lesa va publicar un informe que va ser reproduït per la premsa gal·lesa i per altres diaris de la Gran Bretanya i on es criticava la política francesa contra la Bretanya.

El 1955, René Pleven va crear el Comitè d’estudis i d’unió dels interessos dels bretons, el CELIB, destinat a agrupar als parlamentaris, els consellers municipals i les cambres de comerç per una definició de l’economia bretona i les seves necessitats. El CELIB va presentar al govern francès un pla de desenvolupament regionals on va definir les condicions de l’expansió bretona. Però el govern francès no va fer cas a les peticions del CELIB. Llavors, per alguns nacionalistes bretons l’activitat del CELIB era massa tímida i varen crear un segon moviment regionalista i federalista europeu a la vegada; el Moviment per l’organització de Bretanya, MOB.

El 1967, quan Charles de Gaulle va visitar Quebec i va dir en un dels seus discursos; Visca el Quebec lliure!, a la Bretanya varen aparèixer en els murs de les cases i a les carreteres: Quebec lliure! Bretanya lliure!. Durant aquella època varen començar a haver-hi atemptats terroristes contra els edificis públics de Bretanya. Els atemptats perpetrats amb bombes de plàstic varen començar a principis de 1966, i en un principi varen ser minimitzats, però a finals del mes d’abril de 1968 els atemptats com el de Saint-Brieuc varen fer créixer la preocupació. A principis de 1968 varen ser robats 755 quilograms d’explosius en un campament militar. Llavors, la premsa, la ràdio i la televisió varen afirmar que els atemptats estaven organitzats per nacionalistes bretons que havien col·laborat amb els nazis durant l’ocupació. A finals de 1968, la policia va detenir a més de 50 activistes bretons.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply