Paul von Hindenburg

Paul von Hindenburg va néixer a Posen el 2 d’octubre de 1847 en una família aristòcrata militar de Brandenburg. Va realitzar els seus estudis a l’escola de Cadets. Hindenburg va participar en les guerres de la unificació alemanya contra Àustria el 1866 com a segon tinent, i contra França el 1870-71 com a primer tinent. Hindenburg va estar present el 18 de gener de 1871 en la proclamació de l’Emperador a Versalles com a representant del seu regiment. Va arribar a formar part de l’Estat Major, però mai va destacar dins la jerarquia militar i el 1911 va ser destituït com a general comandant del 4rt cos de l’exèrcit alemany.

A l’agost de 1914, a l’inici de la Primera Guerra Mundial, va tornar a ser cridat a files per dirigir les tropes alemanyes a Prússia Oriental per frenar l’atac rus. Les seves victòries a Tannenberg i als llacs Masurans contra les tropes russes, que havien penetrat en la Prússia Oriental, el varen convertir en un heroi nacional, i el 1916 va ser nombrat cap de l’Estat Major amb la col·laboració d’Erich Ludendorff. A finals de 1918 va convèncer a l’emperador alemany, Guillem II, de que acceptés la necessitat d’abdicar, i va acordar firmar l’armistici amb els seus enemics, acord que va ser firmat per Matthias Erzeberger a Compiègne l’11 de novembre de 1918.

Després de la Gran Guerra, el 1919, Hindenburg es va tornar a retirar. El 18 de novembre de 1919 va comparèixer davant la comissió d’investigació encarregada d’aclarir els motius de la derrota alemanya, i va aconseguir remoure la situació en el seu favor dient que havien sigut traïts, i va llançar la famosa frase de la punyalada per l’esquena. El 20 de novembre de 1919 va deixar Berlín i va anar-se’n a Hannover. Però amb la mort del president socialista Friedrich Ebert, primer president de la República de Weimar, el 1925, el varen convèncer perquè es presentés com a candidat a la presidència. La seva fama d’heroi nacional li va servir per tenir el suport de la dreta nacionalista, el BVP, i va ser escollit president el 26 d’abril de 1925, càrrec que va ocupar fins la seva mort a l’agost de 1934, per un marge molt reduït davant el candidat liberal moderat, va obtenir 14.700.000 vots de 27 milions. Hindenburg va ser partidari de polítiques conservadores, no era ni un republicà ni demòcrata, i va estar a favor del rearmament secret i de qüestionar el Tractat de Versalles. Com a president del Reich va ser fidel a la Constitució de Weimar però més tard no va tenir cap interès en mantenir la integritat del govern parlamentari. A més, estava rodejat de consellers de dretes i de militars, com el general Kurt von Schleicher, cap del departament polític del petit exèrcit alemany de la postguerra, que era partidari de convertir la república en un sistema presidencial més autoritari. Aquests consellers tenien contactes amb personalitats conservadores autoritàries de les ales de dreta dels partits parlamentaris del centre i de la dreta.

Hindenburg va donar suport a la política de Gustav Stressmann, i després de la mort de Stressmann va nombrar al doctor Heinrich Brünning canceller quan en el Reichstag no hi havia una majoria de vots per una continuïtat política. Abans de que acabessin els anys vint, Hindenburg va començar a interferir més i més en la labor del parlament i en els governs de coalició. El 10 d’abril de 1932 va tornar a ser elegit president, però en no trobar estabilitat en el Parlament va col·locar en la cancelleria a Franz von Papen el maig de 1932 i després a Kurt von Schleicher el desembre de 1932. En no trobar l’estabilitat que volia, Hindenburg no va tenir cap més remei que col·locar el gener de 1933 a Adolf Hitler com a canceller, tot i que no li agradaven les revoltes als carrers dels nacionalsocialistes i no suportava a Hitler perquè el considerava un polític de baix nivell. Sobretot no li satisfeia que qui dirigís el país només hagués sigut un caporal durant la Primera Guerra Mundial.

Hindenburg es va deixar manipular després de l’incendi del Reichstag del febrer de 1933, avalant els plens poders de Hitler i va acceptar la Nit dels Ganivets Llargs de juny de 1934. A mitjans de 1934, ja molt malalt d’un càncer, es va passar la resta de la seva vida a la seva finca prussiana de Neudeck on va morir el 2 d’agost de 1934. La seva mort va ser molt lamentada pel poble alemany, i Hitler la va aprofitar per fusionar el càrrec de canceller i de president en un de sol sota la seva figura, convertint-se d’aquesta manera en el dictador d’Alemanya, tot i que en el seu testament de maig donava el seu suport a la restauració de la monarquia dels Hohenzollern; però Hitler no la va fer pública. El dictador alemany va ordenar enterrar-lo en un mausoleu de Tannenberg. A finals de la Segona Guerra Mundial, quan les tropes soviètiques estaven penetrant al país, Hitler va ordenar traslladar les restes de Hindenburg en un lloc segur. Després de la guerra el seu taüt va ser trobat i actualment es troba en la Elissabethkirche de Marburg.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply