El nacionalisme alemany

El nacionalisme alemany es va desenvolupar més lentament que a la resta d’Europa. Va sortir com una reacció a la Revolució francesa i a l’imperialisme napoleònic en desitjà un cert ordre en la vida alemanya. Tot i que a començaments del segle XIX el nacionalisme alemany a vegades va participar en la més àmplia tendència europea del nacionalisme liberal, l’empenta unificadora dels liberals va ser derrotada el 1848-1849, de manera que després Alemanya va ser unificada per la diplomàcia i la força militar de Prússia. A més, al llarg de tota la història del nacionalisme alemany es va manifestar una tensió que demanava una revolució alemanya de la nació, que havia de portar a una profunda transformació cultural amb implicacions revolucionàries que havien d’anar més enllà del nacionalisme. El prussià, suposadament disciplinat, honest, lleial i amb sentit de servei públic, es va convertir en el model alemany del nacionalisme.

A partir de finals del segle XVIII, alguns dels més destacats pensadors i filòsofs alemanys varen atribuir a la seva cultura la missió de transformar la vida i la cultura modernes, creant noves dimensions d’alliberació, llibertat i realitzacions. Aquestes tendències es varen iniciar amb intel·lectuals com Kant i Humboldt, inclús abans de la Revolució francesa, i amb Fichte, després de 1800, un aspecte clarament nacionalista. El filòsof Hegel va continuar una variant del nacionalisme, mentre que els Joves Hegelians, encapçalats momentàniament per Karl Marx, es varen inclinar per un nacionalisme cap a l’esquerre, a la revolució classista i al socialisme. La insistència d’una revolució alemanya es va mantenir i augmentar en la segona meitat del segle XIX, amb el suport de molts portaveus culturals i escriptors, i es va enfocar el nou nacionalisme alemany. En aquells temps, els conceptes d’alliberació i llibertat, l’individualisme i les llibertats civils significaven cada cop menys en la filosofia alemanya, mentre que les doctrines nacionalistes s’inclinaven cap a la dreta i la política autoritària. La filosofia alemanya sempre havia tingut tics antisemita, però a finals del segle va agafar conceptes de racisme nòrdic i es va tornar més violent, encara que la majoria de la societat alemanya encara no havia endossat políticament aquestes idees.

El comte Otto von Bismarck, l’unificador d’Alemanya i canceller de 1870 a 1890, desconfiava tant del nacionalisme com de l’imperialisme per les seves implicacions liberals i radicals. Alemanya acabava d’arribar entre les potències, i no va entrar a la competència imperial fins els 80, i no va aconseguir formar un imperi d’ultramar equivalent al de les altres potències europees. Això, juntament a l’aïllament diplomàtic parcial, va produir un creixent ressentiment entre els cada cop més nombrosos nacionalistes que desitjaven per Alemanya un gran imperi com el britànic o el rus. Durant els anys 70 el principal grup nacionalista i el partit polític més nombrós va ser el dels liberals nacionals, que va marcar el to de la gran part del nacionalisme alemany en els següents anys. En comparació, els conservadors eren més tímids amb el nacionalisme, i els conservadors radicals es mostraven escèptics en quan al nou ordre alemany.

En els anys 80 i 90 el nacionalisme va créixer ràpidament en la societat alemanya amb noves associacions voluntàries com la Lliga Panalemanya, la Lliga de l’Exèrcit, la Lliga Armada, la Unió Alemanya de les Marques Orientals, la Societat de la Germànica a l’Estranger i la Societat Colonial Alemanya. A més, el nacionalisme alemany es va fer cada cop més militant i potencialment agressiu, i quan va acabar al segle, els sectors nacionalistes més extrems propugnaven polítiques racistes i autoritàries. Després de la Primera Guerra Mundial la idea de revolució conservadora és la que va tenir més èxit dins d’Alemanya en rebuig a l’època del kàiser, el liberalisme i l’occident mercantil. La Gran Guerra va portar una forta desil·lusió i va significar el naixement d’una forta corrent nacionalista i anticapitalista. Alguns nous conservadors varen acceptar un socialisme de fronteres indefinides, buscant precedents en les corporacions medievals. El 1915, Werner Sombart, antic deixeble de Karl Marx, va escriure Händler un Helden, Comerciants i herois, una crítica al sistema anglosaxó. El 1922, Oswald Spengler va publicar La decadència d’Occident, que va definir la cultura occidental com la portadora de la decadència.

Els joves conservadors varen formar part del Club de Juny de Moeller van der Bruck, una organització fundada el dia següent de la firma del Tractat de Versalles. Entre altres en el Club contava amb Max Hildebert Boehm i Eduard Stadtler, fundador de la Lliga Antibolxevic. El baró Heinrich von Gleichen va reinventar el club al fundar el desembre de 1924 el Deutscher Herrenklub. Molt elitista, va contar entre els seus membres amb el president Paul von Hindenburg, l’escriptor Oswald Spengler, Albrecht von Hohenzollern, l’almirall Von Trotha, el mariscal Von Mackensen, Kurt von Schröder i Franz von Papen. El 1928 varen fundar una revista, Der Ring, que va rebre la finançament d’Alfred Hugenberg. El grup de la revista Die Tat, fundada el 1909, va començar també a guanyar importància quan Hans Zehrer va assumir-ne la direcció a l’octubre de 1929. Mols d’aquests nacionalistes conservadors acabaran dins les files del nazisme en defensà la mateixa causa: la construcció d’un Estat autàrquic i autoritari, rebuig de la utopia judeocristiana i rebuig del principi d’igualtat. Adolf Hitler va adoptar certes idees dels nous conservadors. En política exterior, l’orientació a l’est, Ostorientierung, ja venia de lluny. l’est d’Europa és a la vegada una direcció geogràfica, una opció política i un món màgic, suposadament capaç d’oferir un model per substituir la decadència occidental.

En canvi, l’ala progressista de la revolució conservadors es va anunciar disposada a aliar-se amb els comunistes i la Unió Soviètica per subvertir l’ordre occidental i ignorar el Tractat de Versalles.

A Alemanya, les actituds romàntiques i el sentiment nacionalista aviat varen coincidir per crear una escola de pensament i d’art popular germànic que va desenvolupar el que se’n diria la cultura Völkisch, que en el seu sentit més simple significa populisme cultural i filosòfic. Els romàntics alemanys creien en una cultura i una vida alemanya diferent a l’europea, totalment úniques, i apartada de totes les altres cultures, que portaven veritats i valors exclusius del poble alemany. El pensament Völkisch era de to místic, amb una espècies de racionalisme molt abstracte. Aquesta actitud rebutjava el cristianisme a favor d’un sentit panteista del cosmos i de la naturalesa. Per què els alemanys siguessin lliures i capaços de realitzacions superiors, la vida i el pensament havien de basar-se plenament en el Volk i allunyar-se de les influències externes i corruptes. Entre aquestes idees s’hi trobaven els efectes de la modernització com l’urbanització, la industrialització, el materialisme, el cientificisme, les diferències i els conflictes de classe, així com l’individualisme hedonista. La cultura Völkisch predicava una espècie de retir cap a la naturalesa, la purificació cultural i la unitat social. L’objectiu era una societat orgànica, amb verdaders alemanys protectors de la classe mitjana i dels pagesos, de la mateixa manera que criticaven part de l’urbanització i el cosmopolitisme.

Dotzenes d’escriptors, artistes i novel·listes varen propagar les idees Völkisch. Es reflectien en les obres d’importants historiadors, com Heinrich von Treitschke i Herinrich von Sybel, especialment en l’obra de Von Sybel; Die Deutschen bei ihrem Eintritt in die Geschichte, Els alemanys en la seva entrada a la història, 1863. També es troben en aquestes idees les obres del famós novel·lista del segle XIX Theodor Fontane. La plena definició del Völkisch com ideologia la varen completar els filòsofs Paul de Lagarde i Julius Langbehn, que varen escriure en l’últim quart de segle. Així, una cultura que només era poc rellevant davant als problemes moderns es va convertir en una de les actituds més generalitzades en la societat de la classe mitjana alemanya. Alemanya va resultar dividia entre el seu pensament i els seus sentiments. Cap al 1900, els conceptes Völkisch s’havien convertit ja en una ideologia relativament formal, propagada per editorials, per nombrosos escriptors i artistes, per molts professors i per milers de mestres d’escola. Encara que la cultura Völkisch no va entrar en cap gran moviment o partit polític, s’havia convertit en la base cultural principal del nacionalisme alemany i suscitava un ampli suport de les classes mitjanes.

Una característica relativament única del pensament alemany era l’existència d’una escola alemanya d’economia on es posava en relleu la necessitat d’un sistema d’Estat orgànic, parcialment autoritari, que intervingués directament en l’economia, per fomentar el desenvolupament i corregir el mal funcionament. Els origens d’aquest pensament prové del filòsof J.G. Fichte, considerat per alguns com el pare del nacionalisme alemany. El varen seguir altres teòrics com el romàntic de dretes Adam Müller i Friedrich List. Varen desenvolupar un concepte orgànic de Völkswirtschaft, economia d’un poble o nacional. Adolf Wagner, un destacat membre posterior d’aquesta escola, va definir l’expressió socialisme d’Estat, o sigui, la intervenció estatal àmplia en l’orientació i reglamentació de l’economia.

 

 



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply