Berlín

Berlín és la capital d’Alemanya i actualment té unes distàncies de 45 quilòmetres d’est a oest i 39 quilòmetres de nord a sud. La ciutat té 20 barris des del 1920, i el seu número màxim d’habitants que va tenir a la seva història va ser d’uns 4 milions de persones. Avui en dia, Berlín té 3 operes, 47 teatres, 170 museus i 208 cinemes.

La història de la ciutat:

Els primers documents que trobem de la capital alemanya són del segle XIII, tot i que el 1987 es va celebrar el seu 750º aniversari. La ciutat va ser la capital del regne de Prússia des del 1701 fins l’any 1919, tot i que no va començar a ser una ciutat important fins l’any 1871 amb el canceller Otto von Bismarck, que la va convertir en la capital de l’Imperi Alemany. 

El 28 d’octubre de 1806, l’exèrcit napoleònic, després de l’històric triomf dues setmanes abans en la Batalla de Jena, va entrar triomfalment a la ciutat. Els berlinesos varen rebre amb aplaudiments a l’emperador Napoleó Bonaparte, fet que sorprendrà al propi emperador francès. Durant aquell dia, Napoleó va visitar la tomba d’en Frederic el Gran i va reconèixer davant les restes de l’anterior monarca prussià que si ell estigués viu, ells no serien aquí. Admirava l’il·lustrat prussià. El dia va acabar amb una espectacular desfilada de 100.000 homes pels carrers de Berlín, que varen passar per les tavernes i els espais públics de la ciutat. Molts berlinesos es varen afegir a les celebracions. Fent una estada d’uns dies a la capital prussiana, el 21 de novembre Napoleó va promulgar un dels seus decrets més recordats anunciant l’inici del bloqueig continental contra la Gran Bretanya, esperant aïllar-la comercialment.

En el moment de la unificació, el 1871, la ciutat tenia mig milió d’habitants i va ser en aquella època quan es varen construir la majoria dels monuments nacionalistes, com la Columna de la Victòria el 1873. També va ser el moment en què es van esfondrar les muralles, es van construir les estacions de ferrocarril, es van posar els primers telèfons, es va electrificar el transport públic i es va instal·lar la il·luminació de gas. A partir del 1900, la ciutat va créixer de forma vertiginosa arribant a dos milions d’habitants. Llavors, el kàiser Guillem II va destinar molts recursos en una política agressiva i militar dirigida a l’exterior. Per culpa en part del rearmament i la seva aliança amb Àustria, el 1914 el país va entrar en conflicte amb el resta d’Europa començant així la Primera Guerra Mundial. Durant la Gran Guerra va néixer un fort sentiment nacionalista en els soldats i en la població civil. Però, amb l’incompliment de que la guerra seria curta i amb les fortes restriccions alimentàries, el 1917 300.000 treballadors berlinesos del sector de les armes varen fer una vaga per queixar-se de les penúries, sobretot restriccions alimentàries, que vivien.

Quan va acabar la guerra, la dinastia dels Hohenzollern va caure i va començar un temps de lluites pel poder d’Alemanya. Amb el Tractat de Versalles i la nova Constitució va néixer la República de Weimar, una república basada en un model democràtic. Durant l’època que es va instaurar la República, la ciutat de Berlín va ser un caos; hi havia violents conflictes entre comunistes, socialdemòcrates i reaccionaris. A principis de gener de 1919 els militars van assassinar als líders comunistes Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg, que va ser trobada morta en el riu Spree el maig. La República es veia com un aparell imposat des de fora i  no va ser del gust de la gran majoria dels alemanys. Durant els 14 anys que va durar va patir 376 atemptats polítics (354 efectuats per l’extrema dreta) i va patir 12 cops d’Estat. La majoria de les vegades no es va jutjar als causants de la revolta. Mentre es constituïa i es reafirmava amb peus de fang la República de Weimar, Berlín anava creixent i el 1920 els pobles del voltant es varen fusionar a la ciutat, que va arribar a tenir els 20 barris actuals, amb  quatre milions d’habitants.

El 1923, l’any en què Adolf Hitler va fer el fallit Cop d’Estat, el putsch de Munich, Alemanya vivia una forta crisi econòmica per culpa dels forts deutes que tenien derivats de la guerra i la forta inflació. Tot i la greu crisi, la ciutat de Berlín va adquirir una imatge cosmopolita i d’esquerres. Hitler mateix en deia la ciutat comunista. Els teatres, els comerços, els cinemes, els bars i els cabarets van augmentar molt, sobretot a la zona del Kürfürstendamm. La ciutat també es va convertir en el centre de la premsa alemanya amb 150 diaris i revistes.

A partir de 1925 la greu crisi econòmica es va solucionar amb la inversió de capital estranger, sobretot nord-americà, i pels tractats amb països europeus com el Tractat de Locarno, a més de que Alemanya va ser acceptada a la Societat de Nacions. A partir de 1927, la capital alemanya va ser la capital mundial de la vida nocturna i dels espectacles.

Quan Alemanya semblava que deixava enrere una època fosca, novament una crisis econòmica, el crac del 29, va suposar una crisi definitiva en el sistema financer alemany i va debilitar la indústria alemanya, sobretot quan els nord-americans varen deixar d’invertir al país i varen demanar cobrar els deutes pendents. Les grans indústries berlineses van acomiadar molts obrers i la ciutat va arribar al mig milió d’aturats, amb uns subsidis d’atur escassos. Llavors, els ciutadans varen començar a desconfiar novament dels seus polítics i de la República, i ni l’Ajuntament ni el Parlament cap partit polític va tenir la majoria suficient per donar estabilitat política. Als carrers de la ciutat hi havia enfrontaments entre membres d’ultradreta i comunistes, cosa que va provocar que el president Paul von Hindenburg s’enfadés molt amb els seus cancellers. El 1932 la crisi a Berlín va empitjorar de males manera i la ciutat va arribar als 600.000 aturats. Això va provocar, entre altres coses, que el 30 de gener de 1933 el partit nacionalsocialista de Hitler arribés a la Cancelleria i es fes amb el control del país.

Berlín en el Tercer Reich:

Amb l’arribada al poder dels nazis, els cabarets i els centres nocturns de la ciutat varen ser tancats per sempre. A Hitler mai li va acabar de fer el pes la ciutat per la seva vida urbana, la seva ideologia d’esquerres i per la modernitat que transpirava. En el Mein Kampf la va descriure textualment:

Una pura acumulació de vivendes de lloguer, quarters i res més. És un enigma de com es possible que pugui sorgir un llaç d’unió en aquest lloc amb tanta in-significativa.

Tot i que 100 pàgines més endavant deia de la ciutat:

El significat geopolític d’un punt estratègic no pot sobrevalorar-se Només l’existència d’un punt tan rodejat per l’encant màgic d’una Meca o una Roma pot a la llarga atorgar a un moviment la força que resideix en la unitat interior i en el reconeixement d’aquesta unitat establerta pels seus dirigents.  

A l’agost de 1934, amb la mort del president Von Hindenburg, Hitler va fusionar els càrrecs de President i de Canceller en un de sol, i va governar amb tota autoritat amb el suport de l’Exèrcit. Llavors, Hitler va començar a fer canvis urbanístics a la capital del Reich. El 1937 va nombrar l’arquitecte Albert Speer inspector urbà per transformar Berlín en Germània, la que seria la capital mundial segons Hitler. En el dictador no li agradava la ciutat, la comparava sovint amb París i Viena, i deia enrabiat que la ciutat no era tan bella com aquestes ciutats. El 1939 la ciutat va arribar als 4.338.000 habitants.

Columna de la Victòria

Berlín durant la Segona Guerra Mundial:

El principi de la guerra, Berlín no es va veure massa afectada pel conflicte, ja que les batalles es produïen lluny de la ciutat i la vida en els carrers era d’una absoluta normalitat, excepte per algun bombardeig Aliat. El primer va ser el 25 d’agost de 1940 amb el resultat d’alguns danys a la perifèria de la ciutat i milers d’octavetes escampades pel terra. Però tot va canviar amb les derrotes alemanyes en el front oriental i la intensificació dels bombardejos Aliats. Des de l’any 1943 la ciutat va patir 363 incursions d’avions Aliats i, en el total, la ciutat va patir 29 bombardejos amb molta intensitat que varen deixar la capital del Reich en ruïnes. Només les columnes triomfals de la victoriosa campanya de 1870-71 varen seguir dempeus. El novembre els avions del mariscal Arthur Harris varen començar la Batalla per aire per Berlín. Harris, capficat en  esborrar Berlín de la capa de la terra, va arribar a afirmar:

Bombardejaria Berlín fins que el cor de l’Alemanya nazi deixi de bategar.

El març de 1944 Harris va tenir que interrompre els atacs. En aquell moment, la defensa antiaèria, de la que formava part fins a 900.000 alemanys, va poder treballar amb eficàcia. Una coordinació de xarxes de bateries antiaèries i reflectors varen causar greus problemes als bombarders anglosaxons. Els Aliats havien perdut fins llavors més de 600 bombarders i 3.500 homes. A Berlín havien mort unes 9.000 persones i unes 812.000 s’havien quedat en sense llar. Els alemanys estaven decidits a resistir. En el centre de la capital s’hi varen construir tres búnquers antiaeris en els parcs de Friedrichshain, Humboldthain i el del Zoo. En cada una d’aquestes fortificacions, cobertes amb 2,5 metres de formigó armat, hi varen trobar refugi fins a 22.000 persones. En les plataformes del sostre, a uns 42 metres d’altura, hi havia quatre bateries antiaèries de dos canons considerades entre les més eficaces de la Segona Guerra Mundial. Una segona torre més petita, amb capacitat per unes altres 8.000 persones, va servir com a central de comandament. 

D’aquesta manera, els Aliats no varen aconseguir crear sobre Berlín una tempesta de foc com la viscuda a Hamburg per culpa dels amplis carrers, els sòlids edificis i els parcs i canals varen impedir que el foc es pogués propagar. Tot i això, els nord-americans varen estudiar amb més èmfasis com destruir per complert la ciutat. En un terreny de proves secret situat en el desert de Utah, els nord-americans varen erigir reproduccions de fidels blocs de pisos berlinesos i amb ells varen assajar com calcinar la ciutat. Per part britànica, els britànics varen plantejar matar o ferir a 220.000 berlinesos en un atac massiu que havia de concentrar-se expressament en les zones residencials.

Al final de la guerra, els Aliats, després de llançar 60.000 tones de bombes sobre la capital en més de 306 atacs i matar 35.000 persones, només van deixar 300.000 vivendes dempeus per al milió i mig d’habitants que hi havia. Els districtes de Mitte, Tiergarten i Kreuzberg van ser els més afectats i les ruïna en que s’havia convertit la ciutat arribava a casi 70 milions de metres cúbics de ruïnes, que varen ser apilats. Tot i aquestes destruccions, el 95% de les canalitzacions van quedar intactes, igual que el 90% de les infraestructures de transport urbà. Això va facilitar els treballs de reconstrucció.

Davant de la imminent arribada dels soldats soviètics, els alemanys varen començar a preparar un sistema defensiu a Berlín a principis de febrer de 1945. El 9 de març Hitler va ordenar defensar la capital fins l’últim home i l’última bala. Quatre exèrcits alemanys varen defensar la capital del Reich: el 3º Exèrcit blindat, el 2º Exèrcit del Grup d’Exèrcits del Vístula, el 4º Exèrcit blindat i el 17º Exèrcit del Grup d’Exèrcits del Centre. Aquestes forces representaven un total de 62 divisions, de les quals 4 eren blindades i 10 motoritzades. A part, els alemanys disposaven de 200 batallons del Volkssturm, així com formacions de la policia i de les forces de seguretat. L’anell defensiu s’estendria 60 quilòmetres fora la ciutat i estava dividit en vuit sectors. El cercle central al voltant a la Nova Cancelleria i al Führerbúnquer s’anomenava Ciutadella.

Finalment, Berlín va ser atacada pels soviètics, amb 900.000 homes, a mitjans d’abril de 1945 a les altures de Seelow, al costat del Óder, 70 quilòmetres a l’est de Berlín. Allí hi havia 20.000 soldats alemanys i una divisió de desertors. Després d’eliminar les defenses de Seelow, on uns 70.000 soviètics i 12.000 alemanys varen perdre la vida, 2,5 milions de soldats soviètics varen avançar en un moviment de pinça sobre la capital amb 6.000 tancs, 41.000 canons i llança-granades i 7.500 avions. S’enfrontarien a un milió de soldats alemanys formats amb algunes restes de la Wehrmacht, les SS, algunes milícies, la policia i les Joventuts Hitlerianes. Els alemanys només varen poder reunir uns centenars de tancs i uns pocs avions, a més de que els faltava munició i combustible. El 25 d’abril la ciutat ja estava completament envoltada i el 29 els soviètics varen arribar al districte governamental. Hitler es va suïcidar el dia 30 i la resistència alemanya va cessar el 2 de maig de 1945 per ordres del comandant en cap de la zona de defensa de Berlín, el general Helmuth Weidling. Tot i això, l’endemà alguns tancs alemanys i unes 1.000 persones varen intentar obrir pas per Brunsbütteler Damm a Spandau direcció oest amb l’esperança d’arribar al riu Elba i trobar-se amb els nord-americans. El dia 4 ja no es varen sentir més armes a la capital. 

La batalla de Berlín es va desenvolupar en tres etapes:

La primera: els soviètics varen penetrar cap als rius Óder i Neisse.

La segona: els soviètics varen fer una sèrie d’atacs que varen dividir els exèrcits alemanys en tres parts i varen rodejar la ciutat.

La tercera:  es va destruir les forces alemanyes que resistien dins el cercle, es va conquerir Berlín i, a continuació, es varen posar en marxar cap al riu Elba.


Després de la derrota, els soviètics varen violar a més de 110.000 berlineses i no va ser fins al juny que es va actuar contra aquests actes. Durant dos mesos només els soviètics varen ser les forces ocupants, fins que els nord-americans estacionats en el riu Elba varen arribar a la capital. 


En la regió de Berlín hi va haver durant la guerra més de 700 camps de treballs forçats i al voltant de 30 dels anomenats camps externs dels camps de concentració de Sachsenhausen i Ravensbrück. El 1993 es va descobrir entre uns blocs de vivendes de Niederschönenweide, un antic camp de treballs forçats amb capacitat per 2.000 persones. Les barraques s’han conservat i des de l’any 2005 hi ha un centre de documentació sobre la història dels treballs forçats d’Alemanya. 

Berlín després de la guerra:

Berlín va quedar molt malmesa després de la guerra. Tots els ponts que es dirigien al centre estaven destruïts o tan malmesos que feia impossible que algú hi pogués circular. Pràcticament cap edifici estava dempeus i milers de persones dormien en refugis o al carrer pràcticament sense aliments. Dels 39.000 llits dels hospitals només 8.500 eren servibles. Les línies de metro estaven pràcticament inundades d’aigua; els 25 quilòmetres de túnel de l’estació de Wedding, en el nord, a la de la Gneisenaustrasse, en el sud, des de la Potsdamer Platz, a l’oest, fins l’estació de Frankfurter Aller, a l’est, estaven inundats. 

Berlín va ser el punt de fricció més gran entre els països occidentals i la Unió Soviètica. Tot just acabar la guerra, Uns deu comunistes liderats per Walter Ulbricht que acabaven de tornar de l’exili a Moscou varen ser enviats en caravana a Berlín des del seu allotjament a Dorf Bruchmühle a Brandenburg. La seva missió era la d’elegir berlinesos de confiança (de tendència comunista) per ocupar càrrecs civils i així alleugerir les feines de l’exèrcit soviètic. Els berlinesos varen ser obligats a netejar els carrers i a mitjans de maig de 1945 varen disminuir les violacions i els saquejos. A començaments de maig els soviètics varen començar a fer arribar aliments i a finals de mes varen repartir les noves cartilles de racionament. L’1 de juliol va arribar a la capital el primer comando de l’exèrcit nord-americà tal i com estava acordat amb els soviètics per fer-se càrrec del seu sector. Com que no hi havia allotjaments per la falta de vivendes, els nord-americans varen tenir que passar la nit en tendes de campanya a Grunewald. 


Tot i les destrosses, les violacions, els saquejos, la derrota, els ànims, els refugiats, la falta d’aliments i de sostre… el 13 de maig de 1945 es va celebrar a la ciutat de Berlín el primer partit de futbol oficial. En el camp d’esports de Weissenseee, que havia quedat net de ruïnes, s’hi va enfrontar un equip compost per vells jugadors de clubs de la zona contra una selecció de l’exèrcit soviètic. Aquell mateix dia, l’Orquestra de Cambra de la capital va donar a l’Ajuntament de Schönenberg el seu primer concert. El juny d’aquell mateix any varen obrir les portes dels primers cafès en el Kurfürstendamm. 


Tot i que la vida berlinesa va restablir-se ràpidament, no va ser fins l’any següent, el 1946, quan varen començar els programes de reconstrucció de la ciutat. El 5 de juny de 1947 es va anunciar el Pla Marshall per a la reconstrucció de les tres zones ocupades pels Aliats occidentals. El 1948 es va calcular que a la ciutat hi havia encara 70 milions de metres cúbics de ruïnes. Una parts d’ells, us dos milions de totxos, varen poder ser utilitzats per la reconstrucció de la ciutat gràcies al treball de les Trümmerfrauen (dones de les runes). Aquell any, a Alemanya, es va fer la reforma monetària i es va introduir una nova moneda, el Deutsche Mark, que no va ser acceptat pels soviètics. Els soviètics, per la seva part, el 24 de juny de 1948 varen fer un bloqueig de subministraments i de totes les vies d’accés al sector occidental de la ciutat, però el president Harry S. Truman va subministrar ajuts a través de mitjans aeris nord-americans i britànics. Aquella mesura va durar fins al maig de 1949, any que els soviètics van acabar amb el bloqueig i van fundar la DDR.

Quan va començar la Guerra Freda la ciutat va quedar dividida en dos blocs ideològics. Hi havia dues Alemanyes; a l’oest, la República Federal Alemanya (RFA), que havien ocupat els Aliats francesos, britànics i nord-americans; i a l’est, la República Democràtica Alemanya(RDA), ocupada per la Unió Soviètica. Berlín va deixar de ser la capital de la zona occidental en benefici de la ciutat de Bonn, però sí que va continuar sent la capital de la RDA. Tot i el greu conflicte i la divisió de la ciutat, els berlinesos de l’est anaven a treballar a l’oest de la ciutat i viceversa. El metro i el tren circulaven per les dues zones sense problemes. Però, el 1961, degut a les tensions entre els dos blocs i les continues fuges de gent de l’est cap a l’oest, els soviètics van construir el Mur de Berlín. Aquest mur va ser rebutjat pels nord-americans, fins al punt que el president John Fitzgerald Kennedy va anar a la ciutat per demanar als soviètics que enfonsessin el mur i allí va dir la seva famosa frase: Ich bin ein Berliner. Amb el Mur la ciutat va quedar materialment dividida en dos, i cadascuna de les parts va reconstruir la seva zona segons els seus propis criteris. El govern socialista va esborrar qualsevol monument que recordés el passat monàrquic de la ciutat i va dinamitar el Palau Reial que continuava en ruïnes després de la guerra. La zona liberal va modernitzar el seu sector amb centres comercials i centres de negocis. En general, les condicions de vida eren molt millors a la banda oest per culpa de la crisi industrial que van patir a la banda de l’est i va provocar que molta gent de l’est volgués travessar el mur com fos. El 1989, amb l’esfondrament de la Unió Soviètica, va caure el mur de Berlín el 9 de novembre de 1989 i el 1990 es va reunificar Alemanya traslladant la capital un altre cop a Berlín. En els anys 90 la ciutat va créixer a un ritme vertiginós. Actualment la ciutat té 3,3 milions d’habitants.

La ciutat de Berlín ha volgut recordar i no s’ha amagat de les víctimes causades pel nazisme. A part del monument de l’Holocaust, comentat més avall, existeixen més de 1.000 làpides, monuments i plaques commemoratives senes comptar els més de 1.000 llambordes de l’ensopegada que l’artista de Colònia Günter Demnig va col·locar a les voreres des de l’any 1997. Les llombardes de color daurat recorden a les víctimes del règim en els carrer on varen viure fins que varen ser detinguts i assassinats. 

La població jueva a Berlín:

A Berlín la població jueva va arribar amb onades migratòries en el segle XIX. El 1852 hi vivien 12.000 jueus, el 1880 eren 80.000 i el 1925 arribaven a 175.000. Durant els dos primers anys del Tercer Reich la població jueva berlinesa va passar de 160.000 a 153.000, tot i que 28.000 jueus havien emigrat. Molts jueus alemanys, sobretot del camp i de petites ciutats, varen anar a la capital perquè allí, una ciutat de milions d’habitants, era menor el número d’agressions cap a ells. A més, fugir del país no era tan fàcil perquè molts països es varen negar a acceptar refugiats jueus. 

Quan va començar la guerra hi vivien uns 150.000 jueus, dels quals només 5.000, un 3%, es van poder amagar durant tota la guerra. 55.000 d’aquests van morir en els camps de concentració i la resta va fugir de la ciutat. Poques de les 14 sinagogues berlineses varen poder sobreviure la Nit dels Vidres Trencats i la guerra. Actualment existeixen 6 noves sinagogues  a la ciutat. 

Durant el temps de la RDA el número de jueus a la ciutat va baixar fins a 200. Avui en dia hi viuen uns 10.000 jueus a Berlín, dues tercers parts provenen de la que va ser la Unió Soviètica, i és la comunitat jueva més gran d’Alemanya. Després de 1045 es va intentar indemnitzar correctament als antics propietaris jueus que havien perdut la seva propietat durant el règim nazi. Encara avui en dia a la capital es realitzen processos de confiscació de béns immobiliaris que havien sigut propietat dels jueus berlinesos com per exemple el referent al terreny dels grans magatzems Wertheim a la Potsdamer Platz i la Leipziger Platz. A més, a la ciutat si poden trobar molts memorials dedicats a la tragèdia de l’Holocaust com el Museu Jueu de Berlín, construït el 2001 a la Lindenstrasse 9-14 per l’arquitecte nord-americà Daniel Liebskind, on hi han nombroses peces de la història jueva-alemanya, i en els quatre punts ferroviaris on els jueus havien de pujar als trens que els havien de portar a la mort es varen construir monuments commemoratius durant els anys 80 i 90 per recordar el destí dels més de 50.000 deportats des de Berlín.


Un dels monuments berlinesos a l’Holocaust que més destaca és el monument de l’Holocaust, inaugurat el 8 de maig de 2005 per Peter Eisenman a l’Eberstrasse després d’intensos debats sobre si era idoni o no aixecar un recordatori d’aquella tragèdia a la capital alemanya. L’opinió pública estava dividida. Sobre un terreny de 20.000 metres quadrats pertanyents als antics jardins ministerials del Adelpalais, convertits més tard en el Ministeri de Propaganda, 2751 pilars de formigó, ordenats segons un determinat patró, formen un camp d’esteles de fins a cinc metres d’altura. 

Però el monument no va ser exempt d’un fort escàndol quan es va saber que un producte anomenat protectosil, que impedia l’adherència de la pintura a la pedra i facilitava la seva neteja de forma immediata, la fabricava un fabricant que una de les seves filials havia sigut l’encarregada d’elaborar el famós Zyklon B. Tal revelació va suposar la paralització provisional de les obres per esperar una decisió si convenia o no la col·laboració d’una empresa relacionada amb els crims del nazisme.

A més, en el moment que varen començar les obres, els obrers es varen topar, sota Ide, a una cantonada al nord-est del monument, amb una forta capa de formigó de dos metres de gruix. Era el búnquer privat del ministre Joseph Goebbels. Després de bombejar l’aigua putrefacta que cobria el búnquer, es varen trobar alguns casquets de gas clor i una caixa forta buida. L’Ajuntament de Berlín va rebutjar la proposta d’integrar el búnquer al Monument de l’Holocaust. El búnquer va ser tapiat fins nou avís. 

Adolf Hitler i Berlín:

Adolf Hitler mai va tenir una residència privada a la capital, ni abans de 1933 ni després. La seva residència oficial era a Munic. A diferència de la capital bavaresa, Hitler mai va visitar els locals berlinesos i només abandonava la Cancelleria per assistir a cites oficials o per visitar als seus seguidors o col·laboradors més importants en les seves vivendes privades. No se sap inclús si Hitler va visitar mai al local del seu germanastre Alois Hitler Jr. a la Wittenbergplatz 2. A museus, teatres o les òperes Hitler només hi anava de visites oficials. Tot i que la capital no era del seu gust, per aquest motiu també la volia remodelar per convertir-la en la futura Germània, la capital del món, va ser la ciutat on hi va residir més temps fins el 1940. Només el 1938 hi va estar una mica més de temps en els Alps bavaresa que a la capital. Però el que és segur és que Hitler no era un amant de Berlín i així li va expressar a Albert Speer el juny de 1940 després de visitar París, com també ho va deixar clar quan el juliol de 1941 els va dir en els seus convidats que no seria una pèrdua si la ciutat era destruïda per les bombes. Però també és cert que Hitler volia que fos Berlín i només Berlín la capital. Quan va inaugurar la Cancelleria del Reich el gener de 1939 va dir que el seu propòsit era donar-li al nou Reich una capital digne que reflectís la grandesa de l’Estat i a l’octubre de 1941 va dir en els seus convidats que sempre li havia agradat Berlín, tot i que en el Mein Kampf no diu precisament això, i que es preocupava d’ella perquè la ciutat representava alguna cosa d’ell.  

Durant la Segona Guerra Mundial, Hitler es va anar allotjant cada cop menys a la capital: el 1941 només hi va passar 57 dies i el 1943 només 19. Tot i això, Hitler va decidir morir a Berlín i per aquest motiu el 16 de gener de 1945 va tornar a la capital per no sortir-ne mai més. 

 

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply