Alsàcia

Alsàcia es una regió de França situada a l’extrem nord-est.

Després de la guerra  de 1871, Alsàcia va ser presa de França i va passar a sota control d’Alemanya. Per Otto von Bismarck Alsàcia i Lorena havien de ser la frontera que protegís Alemanya de França. Els alsacians no varen discutir en principi la sobirania alemanya, però si que varen demanar el màxim de llibertats locals. El govern de Berlín va modificar l’estatut del país: es varen crear dues cambres per representar als habitants d’Alsàcia i es va mantenir la llengua francesa a la zona. A començaments del segle XX, Alsàcia i Lorena tenia sis diaris en francès.

Pels alsacians, la primera guerra mundial va ser un motiu de cruels divisions pels habitants d’Alsàcia i Lorena ja que 20.000 d’ells es varen allistar a l’exèrcit francès i 250.00 es varen allistar a l’exèrcit alemany. A l’agost de 1914, l’exèrcit francès va aconseguir apoderar-se de Thann, però no va poder avançar més. després de la capitulació alemanya del novembre de 1918, Alsàcia va tornar a ser territori francès. En general els alsacians varen rebre amb bons ulls l’entrada dels soldats francesos perquè pensaven que podrien conservar la personalitat alsaciana que no havia respectat Alemanya. Però els francesos varen fer tot el contrari i els departaments d’Alsàcia i Mosela es varen convertir en departaments com la resta dels departaments francesos, varen aplicar la separació de l’Església de l’Estat i varen suprimir l’ensenyança de l’alemany en benefici del francès. Aviat, els alsacians es varen revoltar contra les imposicions franceses i es va organitzar la Heimatbund, la Lliga de la pàtria alsaciana lorenesa. El maig de 1928 varen ser detingut els promotors del moviment. En aquell moment de confrontació, el partit comunista francès es va declarar a favor de la llibertat d’acció d’Alsàcia i de Lorena, i en el congrés de 1932 Maurice Thorez va defensar que tenien dret de separar-se de França. Llavors, el govern francès es va veure obligat a prendre mesures per apagar els moviments independentistes, i va permetre que conservessin el seu règim particular en matèria eclesiàstica, i va autoritzar que l’ensenyança de la llengua alemanya sigués impartida en les escoles de primera ensenyança. Amb aquestes mesures els moviments independentistes varen perdre la seva violència, però la població alsaciana va conservar la simpatia cap aquest moviment.

Abans de la guerra, Adolf Hitler va declarar que estava disposat a renunciar a Alsàcia i a Lorena si això permetia segellar la reconciliació d’Alemanya i de França. Després de la declaració de guerra del setembre de 1939, una tercera part de la població civil alsaciana va ser evacuada, a disgust de la població, cap al sud oest de França. Durant la segona guerra mundial, després de que les tropes alemanyes conquerissin França el juny de 1940 Alsàcia va tornar a ser controlat per l’administració alemanya, tot i que durant la firma de l’armistici el juny de 1940 no es va planejar aquesta qüestió. Alsàcia va ser agregada al País de Bade i depenia del gauleiter Wagner. Els alemanys varen imposar una política agressiva contra Alsàcia, i els varen incitar varen incitar a renunciar al seu dialecte en benefici del alemany, però al final no varen tenir més remei que tolerar-lo davant de l’oposició de la gent. Aquesta pèrdua de drets com a alsacians va  provocar un èxode de població cap a la França lliure i la voluntat d’aquests d’establir relacions amb el govern de Vichy que els va permetre conservar els seus drets. Tot i això, a Alsàcia, com a Mosela, varen ser les zones de França que els britànics els va costar més per establir-hi contactes de resistència. L’episodi més important de la resistència alsaciana va tenir lloc a l’abril de 1941 quan varen atemptar contra el gauleiter Wagner fent explotar al seu automòbil a través d’una bomba de mecanisme retardat. A més, la ràdio francesa de Londres va crear una emissió especial en dialecte alsacià i lorenès, però tot i ser molt escoltada, els alsacians recordaven les experiències anteriors a 1918.

El juny de 1942, el partit nazi va afirmar haver rebut l’adhesió d’uns 12.000 alsacians, però a finals d’any el gauleiter en va excloure una gran part d’ells perquè els va considerar oportunistes i indesitjables. Els alsacians admesos al NSDAP obtenien al mateix temps la ciutadania alemanya. El 25 d’agost de 1942, Wilhelm Frick, Ministre del Interior, va promulgar un decret segons el qual els alsacians podien ser reconeguts com a alemanys i podien servir a la Wehrmacht, sempre i quan demostressin el seu patriotisme alemany. Els desertors arrestats varen ser enviats als camps de concentració de Schirmeck i de Struthof, i tota la població civil va quedar sotmesa a una estricte vigilància.

Les regions de l’est, entre elles Alsàcia, va ser de les últimes en ser alliberades. Aquests últims combats de l’alliberació varen ser dels més durs per les forces aliades i franceses. Hitler volia conservar Alsàcia i Mosela el màxim de temps possible. En el moment que la divisió de Philippe Leclerc va penetrar Alsàcia per la carretera de Saverne, la població alsaciana estava fatigada per la guerra ja que havien patit més les conseqüències del conflicte que la resta de França. Al contraatac alemany de les Ardenes el desembre de 1944 va provocar que els alemanys tornessin a controlar algunes ciutats d’Alsàcia, però els francesos varen recuperar un altra cop el control de la zona. En els primers mesos de l’alliberació varen ser detingudes més de 45.000 persones per haver col·laborat amb els nazis. Molts d’ells varen ser acusats injustament.

Després de la guerra es varen produir violentes reaccions quan el tribunal de Burdeus va obrir el procés dels soldats alsacians incorporats per la força a la Wehrmacht i que es varen veure barrejats en la tragèdia d’Oradour-sur-Glane, on 1.200 persones varen ser assassinades pels nazis. A més, des de 1945 la ensenyança amb alemany va ser suspesa, però va tenir que ser restablida a causa de les reiterades protestes dels alsacians.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply