Baviera

El poble bavarès era un poble conservador, amb una clara tradició militar que es remuntava a l’Edat Mitjana, quan els regnes, els principats i els ducats alemanys lluitaven sovint entre ells per adquirir un predomini. El seu poder militar prové en bona part en el vigor econòmic de la regió, ja que al llarg de la seva història varen ser capaços de mobilitzar, armar i posar en marxa contingents de tropes molt ben entrenades. El seu poder polític a Europa era molt important i els bavaresos varen participar en els principals conflictes europeus, obtenint una victòria contra els turcs, contribuint a aturar el seu avanç en el sud d’Europa. Posteriorment, Baviera va participar a la Guerra de Successió espanyola donant suport a les tropes franceses-espanyoles en nombroses batalles.

La unificació d’Alemanya:

Des de l’unificació d’Alemanya va existir a Baviera un odi tradicional cap al govern berlinès, prussià i protestant, i aquest sentiment es va fer més fort després de la Primera Guerra Mundial. Baviera demanava més autonomia i es va arribar inclús a formar un programa separatista per trencar relacions amb l’Alemanya del nord i establir una unió catòlica de l’Alemanya del sud amb Àustria. La crisi econòmica i social, a més de les revoltes als carrers, del 1918 al 1923 varen debilitar encara més el poder del govern central de Berlín i, com a conseqüència, el govern de l’Estat bavarès va aprofitar l’ocasió per exigir les seves demandes de més autonomia. La nit del 13 de març de 1920, el general Arnold Moehl va presentar un ultimàtum al primer ministre socialdemòcrata de Baviera, en Johannes Hoffman, perquè acceptés un govern de dretes encapçalat per en Gustav von Kahr. Amb el govern d’en Von Kahr, Baviera es va convertir en el centre natural d’activitats que volia derrocar la República de Weimar. A Baviera va ser on es varen reunir els Freikorps, les bandes armades de voluntaris, i es varen produir assassinats contra els ex dirigents d’esquerre com el d’en Walther Rathenau, el ministre de Relacions jueves del Govern del Reich i responsable d’haver començat la política de compliment del Tractat de Versalles. Amb aquells desordres socials, va ser a Baviera, més concretament a Munic, on va néixer el partit nazi i on l’Adolf Hitler va fer créixer el seu moviment nacionalsocialista.

Amb la crisi d’hiperinflació, els moviments nacionalistes es varen revoltar encara amb més força i el 26 de setembre va ser proclamat l’estat d’emergència i va ser nombrat comissari general de l’Estat amb poders casi dictatorials a en Gustav von Kahr. El govern de la República va reaccionar d’immediat declarant un estat d’emergència i va donar poders extraordinaris a la Reichswehr per s’hi havia d’intervenir a Baviera. Enmig dels rumors sobre un possible cop d’Estat, en von Kahr va prohibir els 14 mítings del NSDAP que tenien programats la tarda del 27 de setembre de 1923, però la situació no es va calmar. Les següents setmanes varen estar plenes de conspiracions, intrigues i tensions. Aquell mes la policia de Munic va constatar que l’ambient empitjorava i que la gent volia desfogar-se d’alguna manera o altra. Finalment, tot aquell ambient va desencadenar el putsch de Munic del novembre de 1923, que va ser un complet fracàs pels colpistes, acabant amb en Hitler detingut i el NSDAP abolit. Però el Putsch va tenir també les seves conseqüències cap a en Von Kahr, en Lossow i en Seisser, que varen ser expulsats a principis de 1924 i Baviera va tornar a tenir un govern de gabinet convencional amb un nou primer ministre, el doctor Heinrich Held del BVP, i amb ell es va recuperar certa calma.

Els jueus a Baviera:

La distribució regional dels jueus a Baviera va ser molt desigual. Com a conseqüència de les polítiques d’en Wittelsbach en els segles XVI i XVII varen ser expulsats del centre de Baviera, ens trobem que en el segle XIX hi havia pocs jueus residents a Baviera. En contrast, l’estructura diversificada de la possessió de terra i els senyorius a Francònia i Suàbia havien tingut des del segle XVI a fomentar l’establiment de comunitats jueves a les zones rurals i a les petites ciutats. Des de principis del segle XIX, la proporció jueva de la població total va anar disminuint. El 1818, després de que la Baixa Francònia i el Palatinat s’incorporessin a Baviera, els 53.208 jueus representaven només un 1,45% de la totalitat de la població bavaresa. La legislació restrictiva de 1813, l’anomenada Judenedikt, que limitava severament la mobilitat dels jueus, va contribuir seriosament a la disminució demogràfica continuada dels jueus. El 1840, el 88% dels jueus de Baviera seguien residint a zones rurals o ciutats petites. La migració jueva a poblacions i ciutats més grans només es va produir després de la legislació restrictiva de 1861, i amb això va ajudar a fomentar el naixement de l’antisemitisme en les comunitats urbanes.

Quan es va produir la unificació alemanya, el número de jueus havia declinat al 1,04% de la totalitat de la població, amb el canvi de segle al 0,9%, i en els inicis del Tercer Reich a un 0,5%. Segons mostra el cens de 1933, només a la Francònia Central i a la Baixa Francònia la proporció de jueus respecte al total de la població era superior a la meitat del Reich, que se situava en el 0,76%. Segons el cens de 1939, a Baviera, excloent el Palatinat, hi residien 14.684 jueus, un 59,7% del número que vivia a Baviera l’1 d’octubre de 1938. A partir del 1919, després de la Gran Guerra, la distribució geogràfica dels jueus s’havia alterat: un 78% viva ja en les poblacions grans i a les ciutats. Per tant la població de grans parts de Baviera no tenia contacte amb els jueus, i si el tenien era mínim. Durant el Tercer Reich, casi la meitat de la població jueva de Baviera vivia en les quatre ciutats: Munic (9.005), Nuremberg (7.502), Augsburg (1.030) i Wurzburg (2.145). Fürth, situada al costat de Nuremberg, era una altra comunitat jueva important. Inclús així, la concentració de jueus a Baviera era molt inferior a la d’Alemanya en la seva totalitat. A la Baixa Francònia, la proporció jueva que vivia en pobles i ciutats petites era excepcionalment elevat, del 60%. Junt amb les cinc principals comunitats jueves de més de 1.000 persones, hi havia vuit comunitat més entre 300 i 1.000 membres cada una. Els restants 10.694 jueus es distribuïen en 186 petites comunitats, principalment molt petites, o vivien de manera individual en zones rurals. Del total de 293 jueus a tota la Baixa Baviera, el 73% vivia en les quatre ciutats de províncies de Straubing, Landshut, Passau i Deggendof. Dels pocs jueus que vivien a l’Alt Palatinat, el 77% ho feia en les ciutats de Regensburg, Weiden, Neumarkt in der Oberpfalz, Amberg i Schwandorf. Per tant, es conclou que la població no jueva de Baviera entrava en contacte amb els jueus principalment en les ciutats.

L’antisemitisme a Baviera:

En el segle XIX la violència antisemita va formar part de l’escena del conflicte social tradicional en algunes parts de Baviera, sobretot a Francònia. Es cremaven sinagogues, es profanaven els cementiris jueus, s’atacaven les seves propietats i es cometien tot tipus d’atrocitats contra aquesta comunitat. Durant aquest segle s’acusava als jueus d’assassinats rituals o enverinaments de pous i se’ls vinculava amb la crucificació de Crist. Tot i això, per la majoria dels bavaresos aquest odi no anava més enllà d’un rebuig o d’una certa desconfiança. A finals del segle, l’antisemitisme tradicional es va anar tornant cada cop més violent gràcies a les noves corrents ideològiques del nacionalisme völkisch i l’antisemitisme racial. Al final de la Primera Guerra Mundial, l’antisemitisme racial va anar agafant força a Baviera, especialment a les ciutats de Nuremberg i Munic, i d’aquest fet se’n varen aprofitar en Julius Streicher a Nuremberg i l’Adolf Hitler a Munic, que durant la dècada de 1920 llançaran discurs antisemites.

 



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply