Friedrich Ebert

Friedrich Ebert va néixer el 4 de desembre de 1871 a Bremen. Fill d’un sastre, va treballar en l’equip editorial del diari socialdemòcrata i, després, el 1893, va obrir un bar a la ciutat que es va convertir en el centre d’organitzacions obreres locals. El 1900 va participar en la política municipal de Bremen i, com a dirigent dels socialdemòcrates locals, va millorar el funcionament del partit. El 1905 va ser elegit secretari del comitè central de Berlín i el 1912 va entrar en el Reichstag. Ebert era considerat un bon negociador i, tot i defensar tesis marxistes, no tenia problemes amb relacionar-se amb els seus contrincants. Quan el 1913 va morir August Bebel, que havia sigut durant molt de temps cap del partit, Ebert va ser elegit per dirigir-lo juntament amb l’Hugo Haase. Ebert creia en la disciplina i l’ordre, però Haase tenia idees més radicals i aquest va formar un grup de socialdemòcrates independents el 1917. Per exemple, Ebert no creia que el kàiser Guillem II tingués que abdicar, però va veure que si no ho feia podria esclatar una revolució social. Després de la Primera Guerra Mundial, Ebert va treballar pel funcionament dels principals serveis, perquè l’economia no s’enfonsés i per restablir l’ordre i la llei. Ebert no volia la revolució, sinó la democràcia parlamentària. En col·laboració amb el Partit del Centre i els liberals d’esquerra, ell i els seus partidaris del Consell de Delegats del Poble varen organitzar unes eleccions d’àmbit nacional per una Assemblea Constituent a principis de 1919 que acabaria duent la República de Weimar. Ebert va ser elegit el primer president de la República de Weimar, on va exercir àmpliament el seu poder utilitzant en 136 ocasions el decret presidencial el qual li donava poder per dictar ordres i lleis. Els seus esforços per reconciliar-se amb l’antic ordre, que el varen dur a arribar a acords amb la Reichswehr, no varen fer rebaixar la tensió al carrer, molt polititzada amb grups d’extrema esquerra i d’extrema dreta. La premsa de dretes feia mofa d’ell i del seu físic gras, i ell els va respondre posant 173 denúncies per calúmnia contra els responsables. Obsessionat per netejar el seu nom de les calúmnies, algunes inclús deien que havia participat en vagues obreres al final de la Gran Guerra, no va cas a una apendicitis que s’hagués pogut resoldre molt fàcilment, ja que pensava que tenia la grup, i de la qual va morir el 28 de febrer de 1925. El seu substituït va ser el conservador i heroi de guerra Paul von Hindenburg.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply