Constantin von Neurath, Ministre d’Afers Exteriors del Reich (1932 – 1938)

En Constantin von Neurath va néixer el 2 de febrer de 1873 a Kleinglattbach, Württemberg. El seu avi, en Franz Constantin von Neutrah, va ser ministre de Relacions Exteriors durant el regnat d’en Carles I de Württemberg. El seu pare, en Constantin von Neurath Sebastià, va ser un parlamentari conservador del Reichstag. En Von Neurath va estudiar Dret a la Universitat de Berlín, i després de graduar-se va treballar en un bufet d’advocats a la seva ciutat natal. El 1901 es va traslladar a viure a Berlín per treballar com a funcionari en el Ministeri d’Afers Exteriors, on va treballar en les ambaixades alemanyes de Londres i de Turquia. Des del 1908 va ser membre del cos diplomàtic.

El 30 de maig de 1901 es va casar amb la Marie von Neurath. El 1902 varen tenir un fill, en Constantin, i el 1904 varen tenir una filla, la Winfried. Sobretot la seva esposa, però també ell, tenien una ambició extraordinària per ocupar càrrecs rellevants.

Durant la Primera Guerra Mundial va ser un oficial en un regiment d’infanteria, però el 1916 va ser ferit. Per aquelles ferides va rebre la Creu de Ferro. En Von Neurath va ser testimoni dels genocidis de l’Imperi Otomà contra el poble armeni.

Després de la Gran Guerra va tornar a treballar de diplomàtic, i el 1919 va ser enviat a l’ambaixada alemanya de Copenhaguen. Del 1921 al 1930 va ser enviat a l’ambaixada alemanya a Roma, tot i que no va simpatitzar amb el feixisme d’en Benito Mussolini. El 1930 va ser enviat de nou a Londres com a ambaixador fins el 1932. El fet de ser un aristòcrata i de tractar amb l’alta societat, a més de ser ideològicament conservador, va fer que tingués una bona amistat amb el president Paul von Hindenburg. Tot i que en Von Neurath va treballar per la República de Weimar estava encontra del Tractat de Versalles del 1919, el Pacte de Locarno de 1925 i de l’ingrés d’Alemanya a la Societat de Nacions el 1926. El 2 de juny de 1932 es va unir al govern d’en Franz von Papen com a  Ministre d’Afers Exteriors, càrrec que va ostentar fins el 1938. Quan va entrar al seu nou despatx de ministre va fer canviar un record emmarcat a la paret del telegrama que confirmava l’ingrés d’Alemanya a la Lliga de Nacions per un retrat de l’Otto von Bismarck.

Quan el president Paul von Hindenburg va nombrar canceller a l’Adolf Hitler va posar la condició de que en Von Neurath seguís com a ministre d’Afers Exteriors. Com a ministre en el govern nazi es va convertir en la cara amable del règim, tot i que la seva influència va ser petita ja que es va veure eclipsat per l’Oficina d’Afers Exteriors del Partit dirigida per en Joachim von Ribbentrop, amb qui varen tenir una forta enemistat. En Von Neurath va ser partidari de sortir de la Societat de Nacions, com la majoria de nazis, i va viure la remilitarització de Renània i la preparació del Anschluss, però no va coincidir amb les idees de l’Adolf Hitler en política exterior com la de voler una aliança amb la Gran Bretanya i, sobretot, no li agradava la idea d’aliar-se amb Japó. Tot i això, va fer la vista grossa davant de les atrocitats dels nazis i es va anar tornant antisemita. El 1937 va ingressar al NSDAP. El 4 de febrer de 1938 va dimitir del seu càrrec de Ministre d’Afers Exteriors perquè l’Adolf Hitler li va obligar al·legant motius de salut. El dictador alemany el veia massa liberal. Tot i la seva dimissió va continuar en el govern nazi com a ministre sense cartera i se li va confiar la presidència d’un consell secret que no es va arribar a reunir. El març de 1939 va ser enviat al Protectorat de Bohèmia i de Moldàvia per ser-ne el governador. Com a governador va censurar la premsa, va eliminar els partits polítics i els sindicats.

El 1941, el cap de la policia secreta, la SD, en Reinhard Heydrich, va començar la seva política de terror i assassinats en el Protectorat, i en Von Neurath va voler dimitir del seu càrrec, però la seva dimissió no va ser acceptada fins que en Heydrich va decidir ocupar el seu lloc i se’l va tornar a obligar a dimitir al·legant un cop més pel seu estat de salut.  Tot i acabar la seva carrera dins del règim nazi, el 2 de febrer de 1943, quan va fer 70 anys, en Hitler li va regalar 250.000 Reichsmarks lliures d’impostos, i a la seva residència tenia regals procedents d’un camp de concentració. Quan la guerra s’acabava va mantenir contactes amb la resistència alemanya.

El 1946 va ser un dels acusats en els Judicis de Nuremberg i va ser declarat culpable i condemnat a quinze anys de presó a la presó de Spandau. A la seva cel·la de Nuremberg varen trobar-hi un cargol de ferro per suïcidar-se si la sentència no era satisfactòria. Les principals proves contra en Von Neurath estaven relacionades amb el seu càrrec de Reichsprotektor de Bohèmia i Moldàvia i se’l va fer responsable de les matances de Lídice. El 7 de novembre de 1954 va ser alliberat pel seu mal estat de salut, ja que feia poc havia patit un atac de cor. A la presó es va ocupar de cuidar el jardí, i li va agradar tant fer aquella feina que quan va ser alliberat va preguntar a un periodista que seria del jardí sense ell. El president federal Theodor Heuss i el canceller federal Konrad Adenauer li varen enviar missatges de felicitació. Però l’opinió pública va reaccionar amb sentiments diversos.

Després de ser alliberat es va retirar a la seva propietat de Leinfelderhof, a Kleinglattbach, Württemberg.  En el poble es va fer una festa per celebrar la seva alliberació. En Constantin von Neurath va morir el 14 d’agost de 1956 a Enzehingen, Württemberg. El dia que va morir els diaris només varen publicar una breu notícia.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply