Winston Churchill

Winston Churchill va néixer el 30 de novembre de 1874 en el palau de Blenheim. El seu pare era en Lord Randolph Churchill, un polític carismàtic i ministre d’Hisenda del Regne Unit, i la seva mare era la Jennie Jerome, una nord-americana bella i culta. Era net del duc de Marlborough. La família estava emparentats des de feia segles amb un rei d’Anglaterra de forma bastarda. Els seus avantpassats varen rebre el tractament de prínceps dels Sacre Imperi Romà Germànic o el I Imperi d’Alemanya. La seva infància va ser feliç al costat de la seva mare, que tant va estimar segons va explicar ell mateix, però quan va ser internat en el costós col·legi d’Ascot es va tornar un rebel indisciplinat. Llavors va ser internat en el Headmaster’s House de Harrow School, on no va progressar gaire i molt sovint era castigat pel seu deficient treball i la seva falta d’educació. Era només bon estudiant de matemàtiques i d’història. Després d’obtenir unes pèssimes notes, en Churchill va decidir seguir la carrera militar. El principi va ser rebutjat dos cops en els exàmens d’ingrés a l’Acadèmia de Sandhurst, però en el tercer intent va aprovar l’examen. Tot i ingressar a l’esfera militar, no va canviar el seu caràcter rebel i indisciplinat però, en canvi, si que varen millorar les seves notes i va acabar en el vuitè lloc dels 150 cadets de la seva promoció.

El març de 1895 va ser destinat al 4º Regiment d’Husares a Cuba, on va aprofitar els dies lliures per treballar com a observador militar i corresponsal pel diari novaiorquès The Daily Graphic. Durant la seva estada a Cuba va agafar el seu famós hàbit de fumar havans; els que sempre fumava eren els enormes purs de marca Romeu i Julieta de 178×18 mil·límetres. Després, la seva unitat va ser enviada a l’Índia, on en Churchill va ser nombrat oficial de cavalleria. Allí és on va trobar una de les seves altres aficions, l’escriptura. El seu primer llibre va ser La història de la Malakand Field Forcs, que va tenir bastant èxit. El 1898 va ser enviat al Sudan com a oficial de cavalleria on va intervenir amb el 21º Regiment de Llancers a la famosa càrrega de cavalleria d’Omdurman, on varen exterminar els rebels. Tot i els èxits militars i el prestigi que va obtenir, va veure que en aquell camp no es faria ric i el 1899 va decidir dedicar-se a la política i es va presentar a les eleccions pel Partit Conservador, però no va obtenir l’acta de diputat. Frustrat per la seva no elecció, va tornar a treballar com a corresponsal de guerra pel diari Morning Post, i en el conflicte dels bòers va ser empresonat a Pretòria. Va aconseguir escapar i va travessar fugint més de 400 quilòmetres en territori enemic. Aquesta gesta el va fer famós i li va permetre aconseguir l’escó com a diputat en les eleccions de l’octubre de 1900.

A partir d’aquells moments va començar una nova vida per en Churchill, la vida de polític, on va guanyar popularitat pels seus discursos i el seu sentit de l’humor. Però tot i la popularitat que el va caracteritzar, de seguida es va guanyar enemics pel seu caràcter rebel i per la seva falta de disciplina dins del partit. El 1904, cansat de les disputes amb membres del Partit Conservador, va ingressar al Partit Liberal. Del 1905 al 1908 va ser elegit subsecretari d’Estat per les colònies. El 1908 va entrar en el Ministeri del Comerç del gabinet liberal d’en Herbert Henry Asquith, i el 1910 en el Ministeri de l’Interior. El 1911 va passar a treballar a la Marina britànica.

Gràcies als seus pronòstics sobre la Gran Guerra del 1914, va ser nombrat Primer Lord de la Marina, tot i que no tenia experiència naval. Amb aquell càrrec, en Churchill va fer canviar la Marina i va convertir la Royal Navy en la Marina més poderosa i més avançada del món construint vaixells propulsats amb petroli amb un augment del blindatge i del calibre de l’artilleria. A més, va crear la Royal Naval Air Service i va impulsar la idea de l’automòbil blindat, que es convertirien en els carros de combat. Tot i els èxits que va obtenir també va destacar per ser excessivament bèl·lic i per proposar estratègies descabellades. En Churchill va defensar la intervenció armada contra la Rússia bolxevic. Finalment va ser destituït del càrrec després del desastre de Gal·lípoli.

Un cop va acabar la Primera Guerra Mundial va tornar al Partit Conservador i va ser nombrat ministre d’Hisenda. Però per culpa de les retallades econòmiques, la intranquil·litat social, el seu apropament al feixisme (va mantenir una gran amistat amb en Benito Mussolini tot i que no va suportar el líder feixista britànic Oswald Mosley) i els seus atacs cap al comunisme, li varen fer perdre la seva popularitat. El 1929, en Churchill estava molt cansat de la vida política i va decidir retirar-se per un temps per dedicar-se a pintar i a escriure. Tot i estar retirat de la política no va renunciar al seu escó i va criticar durament el seu col·lega de partit Neville Chamberlain. Amb la pujada al poder de l’Adolf Hitler va tornar a agafar popularitat i les ganes de tornar a treballar en la política advertint al món de l’amenaça alemanya. Tot i això, durant aquella dècada va arribar a dir: Si algun dia la Gran Bretanya caigués en un desastre comparable al que va patir Alemanya el 1918, li demanaria a Déu que ens enviés un home amb la força i amb el caràcter de l’Adolf Hitler. En Churchill va demanar el rearmament de la Gran Bretanya, i es va oposar als acords de Munic de 1938. Quan els britànics varen declarar la guerra a Alemanya, el 3 de setembre de 1939, el govern d’en Neville Chamberlain va demanar-li que ocupés el seu antic càrrec de Primer Lord de la Marina.

En Churchill en aquells moments era un home molt estimat pel poble britànic i molt ben valorat pels polítics britànics. Les victòries d’Alemanya i les derrotes dels Aliats varen portar la dimissió d’en Chamberlain el 10 de maig de 1940 i l’elecció d’en Churchill com a primer ministre, ministre de Defensa nacional i del Tresor, i va governar en un Govern de coalició de majoria conservadora amb el suport dels laboristes i els liberals. Els primers mesos com a primer ministre varen ser complicats i va prendre mesures poc populars com la d’ordenar que els ferits fossin els últims a ser embarcats a Dunkerque, però la seva popularitat es va fer evident de seguida, sobretot gràcies als seus discursos per ràdio, i va ser una figura molt estimada pels britànics ja que prometia la victòria i era molt odiat pels nazis. Els seus discursos eren profundament realistes, va utilitzar sempre paraules dures per dirigir-se al poble britànic, fent famosa la seva promesa de sang, suor i llàgrimes. De seguida, en Churchill va intentar arribar acords amb els altres aliats, sobretot amb els Estats Units, i va mantenir l’aliança entre les tres grans potències aliades que lluitaven contra els nazis, tot i que en molts moments va tenir molts problemes per la tossuderia d’en Iosif Stalin i per la fràgil salut d’en Franklin Delano Roosevelt. El 1942 va proposar obrir un segon front a l’Europa occidental, però va tenir que renunciar-hi per intervenir en els Balcans perquè no volia que aquella regió caigués en mans soviètiques. Curiosament, a en Churchill li agradava sortir a contemplar els bombardejos que assolaven la capital per veure de primera mà quines serien les conseqüències. El seu secretari personal, en un intent d’evitar-ho, li va amagar les sabates i quan ho va veure el primer ministre li va dir: De petit, la meva mainadera mai va poder evitar que m’escapés a donar un passeig per Green Park quan em donava la gana. Ara que sóc adult, no m’ho impedirà l’Adolf Hitler. 

El dia de la victòria dels Aliats, el maig de 1945, en Churchill va entrar al Parlament sent aclamat per tots els diputats, però al cap de dos mesos, el juliol de 1945, va perdre les eleccions parlamentàries en front d’en Clement Attlee. Un dels errors que va cometre per perdre les eleccions va ser rebutjar les demandes populars de reforma social. Tot i la seva derrota va continuar a la política com a cap de l’oposició. Durant aquells anys a l’oposició va manifestar la seva idea de crear els Estats Units d’Europa. El 1951 va tornar a ser elegit Primer Ministre. El 1953 va guanyar el Premi Nobel de la Literatura per les seves memòries de la Segona Guerra Mundial, pel seu domini de la descripció històrica i biogràfica, i va ser nombrat membre de l’Ordre de la Jarretera per la reina Isabel II, a més de rebre el títol de Senyor. Però a l’abril de 1955 va renunciar el càrrec de Primer Ministre per raons d’edat i de salut. Aquell any se li va atorgar el títol de Duc del Regne Unit, que ell mateix en va elegir el nom. Però, més endavant, va rebutjar acceptar tal títol en ser persuadit de no fer-ho pel seu fill Randolph. Des de llavors a ningú se l’hi ha ofert un títol de Duc en el Regne Unit. El 1965, després de patir un atac de cor va quedar en estat de coma del que no va despertar mai més. En Winston Churchill va morir el 24 de gener de 1965.

Curiositats:

Una de les imatges més recordades d’en Churchill és la d’una fotografia on surt somrient amb un havà a la boca i fent la V de victòria amb els dits. Aquella imatge es va convertir amb el símbol de la resistència britànica.

Una de les frases més famoses de Churchill va ser quan els va dir en els pilots britànics: Mai tants devien tant a tan pocs.

En Winston Churchill era un famós bevedor del whisky escocès, exactament del Rebel label de Johnny Walker, que mesclava amb alguna soda i la prenia en despertar-se o a qualsevol hora del dia. De vegades solia tirar-hi unes gotes d’aigua abans de beure-la per, segon ell, prevenir qualsevol possible contaminació de l’aigua. La seva afició a la beguda alcohòlica no va ser ben vista per la població britànica. Al mateix Hitler se’n reia per l’afició del primer ministre i el titllava sovint de borratxo. El novel·lista i físic britànic Charles Percy Snow va dir que en Churchill no era un alcohòlic perquè cap alcohòlic podia beure tant.

El 2002, els espectadors de la BBC varen elegir a en Churchill com el britànic més gran de la història. Sens dubte és un dels personatges més estimats de la Gran Bretanya juntament amb Lloyd George, la reina Victòria, Isabel I, Guillem I i Margaret Thatcher entre altres.

En Churchill i la monarquia:

En Churchill era un monàrquic instintiu i romàntic. Creia que Alemanya hauria sigut més capaç d’oposar resistència a l’ascens de l’Adolf Hitler si algun descendent dels Hohenzollern hagués sigut el cap d’Estat enlloc dels presidents de la República de Weimar. Tot i això, en Churchill era whig en la seva actitud cap als monarques. Era amic del rei Eduard VIII i va tenir una excel·lent relació amb el rei Jordi VI, però no es considerava un súbdit de la reialesa.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply