Winston Churchill

Winston Churchill va néixer el 30 de novembre de 1874 en el palau de Blenheim. El seu pare era Lord Randolph Henry Spencer, un polític carismàtic i ministre d’Hisenda del Regne Unit que havia desenvolupat una densa carrera política en l’ala progressista dels toris, manifestant freqüentment les seves discrepàncies amb el programa oficial del partit, i la seva mare era Jennie Jerome, una nord-americana bella i culta. Era net del duc de Marlborough. La família estava emparentada des de feia segles amb un rei d’Anglaterra de forma bastarda. Els seus avantpassats varen rebre el tracte de prínceps del Sacre Imperi Romà Germànic o el I Imperi d’Alemanya. La seva infància va ser feliç al costat de la seva mare, que tant va estimar segons va explicar el propi Churchill, però quan va ser internat en el costós col·legi d’Ascot es va tornar un rebel indisciplinat. Llavors va ser internat en el Headmaster’s House de Harrow School, on no va progressar gaire i molt sovint era castigat pel seu deficient treball i la seva falta d’educació. Era només bon estudiant de matemàtiques i d’història. Després d’obtenir unes pèssimes notes, Churchill va decidir seguir la carrera militar. El principi va ser rebutjat dos cops en els exàmens d’ingrés a l’Acadèmia de Sandhurst, però el 1894, en el tercer intent, va aprovar l’examen. Tot i ingressar a l’esfera militar no va canviar el seu caràcter rebel i indisciplinat però, en canvi, sí que varen millorar les seves notes i va acabar en el vuitè lloc dels 150 cadets de la seva promoció.

El març de 1895 va ser destinat al 4º Regiment d’Husares a Cuba, on va aprofitar els dies lliures per treballar com a observador militar i corresponsal pel diari novaiorquès The Daily Graphic. Durant la seva estada a Cuba va agafar el seu famós hàbit de fumar havans; els que sempre fumava eren els enormes purs de marca Romeu i Julieta de 178 x 18 mil·límetres. Després la seva unitat va ser enviada a l’Índia, on Churchill va ser nombrat oficial de cavalleria. Allí és on va trobar una de les seves altres aficions, l’escriptura. El seu primer llibre va ser La història de la Malakand Field Forcs, que va tenir bastant èxit. El 1898 va ser enviat al Sudan com a oficial de cavalleria i va intervenir amb el 21º Regiment de Llancers en la famosa càrrega de cavalleria d’Omdurman, on varen exterminar els rebels. Tot i els èxits militars i el prestigi que va obtenir, va veure que en aquell camp no es faria ric i el 1899 va decidir dedicar-se a la política i es va presentar a les eleccions pel Partit Conservador, però no va obtenir l’acta de diputat. Frustrat per la seva no elecció, va tornar a treballar com a corresponsal de guerra pel diari Morning Post, i en el conflicte dels bòers va ser empresonat a Pretòria. Va aconseguir escapar i va travessar fugint més de 400 quilòmetres en territori enemic. Aquesta gesta el va fer famós i li va permetre aconseguir l’escó com a diputat en les eleccions de l’octubre de 1900 pel partit conservador pel districte d’Oldham.

A partir d’aquells moments va començar una nova vida per en Churchill, la vida de polític, on va guanyar popularitat pels seus discursos i el seu sentit de l’humor. Però tot i la popularitat que el va caracteritzar, de seguida es va guanyar enemics pel seu caràcter rebel i per la seva falta de disciplina dins del partit. El 1904, cansat de les disputes amb membres del Partit Conservador i pels seus discursos lliurecanvistes, va ingressar al Partit Liberal. Del 1905 al 1908 va ser elegit subsecretari d’Estat per les colònies i va ser un defensor del Home Rule per Irlanda i la concessió d’autonomia a les repúbliques boers sud-africanes. El 1908 va entrar en el Ministeri del Comerç del gabinet liberal d’en Herbert Henry Asquith, i el 1910 en el Ministeri de l’Interior. El 1911 va passar a treballar per la Marina britànica.

Gràcies als seus pronòstics sobre la Gran Guerra del 1914 va ser nombrat Primer Lord de la Marina, tot i que no tenia experiència naval. Amb aquell càrrec Churchill va fer canviar la Marina i va convertir la Royal Navy en la Marina més poderosa i més avançada del món construint vaixells propulsats amb petroli amb un augment del blindatge i del calibre de l’artilleria. A més, va crear la Royal Naval Air Service i va impulsar la idea de l’automòbil blindat, que es convertirien en els carros de combat. Tot i els èxits que va obtenir també va destacar per ser excessivament bèl·lic i per proposar estratègies descabellades.  Finalment, el 1916, va ser destituït del càrrec després del desastre de Gal·lípoli. Després de servir com oficial en el front francès va treballar el juliol de 1917 en la cartera de municions en el govern de coalició liderat pel primer ministre Lloyd George.

Un cop va acabar la Primera Guerra Mundial entre el 1919 fins al 1921 va treballar en el Ministeri de Guerra. Churchill durant aquella època viva amb gran preocupació l’avanç del socialisme després de la Revolució Russa de 1917 i va defensar la intervenció armada contra la Rússia bolxevic. Per aquest fet, Churchill se sentia incòmode en el Partit Liberal, que trobava massa tímid en aquestes qüestions. El 1924 va tornar a ingressar en el Partit Conservador, on va gestionar la cartera d’Hisenda fins al 1929. Churchill va ser un dels artífex de mesures controvertides com el retorn al patró or el 1925 que va aixecar dures crítiques de l’economista John Maynard Keynes. Però per culpa de les retallades econòmiques, la intranquil·litat social, el seu apropament al feixisme (va mantenir una gran amistat amb Benito Mussolini, tot i que mai va suportar el líder feixista britànic Oswald Mosley) i els seus atacs cap al comunisme, li varen fer perdre la seva popularitat. El 1929, Churchill estava molt cansat de la vida política i va decidir retirar-se per un temps per dedicar-se a pintar i a escriure. Tot i estar retirat de la política no va renunciar al seu escó i la seva veu en el Parlament va clamar contra el comunisme i, després, contra el nazisme, tot i que no va criticar mai al feixisme. Amb la pujada al poder de l’Adolf Hitler va tornar a agafar popularitat i les ganes de tornar a treballar en la política advertint al món de l’amenaça alemanya. Tot i això, durant aquella dècada va arribar a dir:

Si algun dia la Gran Bretanya caigués en un desastre comparable al que va patir Alemanya el 1918, li demanaria a Déu que ens enviés un home amb la força i amb el caràcter de l’Adolf Hitler.

Churchill va demanar el rearmament de la Gran Bretanya, i es va oposar als acords de Munic de 1938 i va criticar durament el seu col·lega de partit Neville Chamberlain.. Quan els britànics varen declarar la guerra a Alemanya, el 3 de setembre de 1939, el govern del primer ministre Neville Chamberlain va demanar-li que ocupés el seu antic càrrec de Primer Lord de la Marina. Churchill en aquells moments era un home molt estimat pel poble britànic i molt ben valorat pels polítics britànics. Finalment, les victòries d’Alemanya i les derrotes dels Aliats varen portar la dimissió d’en Chamberlain el 10 de maig de 1940 i l’elecció d’en Churchill com a primer ministre, ministre de Defensa nacional i del Tresor, i va governar en un Govern de coalició de majoria conservadora amb el suport dels laboristes i els liberals. Els primers mesos com a primer ministre varen ser complicats i va prendre mesures poc populars com la d’ordenar que els ferits fossin els últims a ser embarcats a Dunkerque, però la seva popularitat es va fer evident de seguida, sobretot gràcies als seus discursos per la ràdio, i va ser una figura molt estimada pels britànics ja que prometia la victòria i era molt odiat pels nazis. Els seus discursos eren profundament realistes i va utilitzar sempre paraules dures per dirigir-se al poble britànic, fent famosa la seva promesa de sang, suor i llàgrimes. De seguida, Churchill va intentar arribar acords amb els altres aliats, sobretot amb els Estats Units, i va mantenir l’aliança entre les tres grans potències aliades que lluitaven contra els nazis, tot i que en molts moments va tenir molts problemes per la tossuderia del dictador Iosif Stalin i per la fràgil salut del president Franklin Delano Roosevelt. El 1942 va proposar obrir un segon front a l’Europa occidental, però va tenir que renunciar-hi per intervenir en els Balcans perquè no volia que aquella regió caigués en mans soviètiques. Curiosament, a en Churchill li agradava sortir a contemplar els bombardejos que assolaven la capital per veure de primera mà quines serien les conseqüències. El seu secretari personal, en un intent d’evitar aquella costum, li va amagar les sabates i quan ho va veure el primer ministre li va dir:

De petit, la meva mainadera mai va poder evitar que m’escapés a donar un passeig per Green Park quan em donava la gana. Ara que sóc adult, no m’ho impedirà l’Adolf Hitler. 

El dia de la victòria dels Aliats, el maig de 1945, Churchill va entrar al Parlament sent aclamat per tots els diputats, però al cap de dos mesos, el juliol de 1945, va perdre les eleccions parlamentàries en front del laborista Clement Attlee, just el moment en el que s’estava celebrant la Conferència de Potsdam. Un dels errors que va cometre per perdre les eleccions va ser rebutjar les demandes populars de reforma social. Tot i la seva derrota va continuar a la política com a cap de l’oposició. Durant aquells anys a l’oposició va manifestar la seva idea de crear els Estats Units d’Europa i va avisar del perill soviètic i la divisió d’Europa en el teló d’acer, que ell mateix va encunyar. Finalment, el 1951 va tornar a ser elegit Primer Ministre. El 1953 va guanyar el Premi Nobel de la Literatura per les seves memòries de la Segona Guerra Mundial, pel seu domini de la descripció històrica i biogràfica, i va ser nombrat membre de l’Ordre de la Jarretera per la reina Isabel II, a més de que va rebre el títol de Senyor. Churchill també va escriure un estudi biogràfic sobre Marlborougu, el seu avantpassat del segle XVIII. Però a l’abril de 1955 va renunciar el càrrec de Primer Ministre per raons d’edat i de salut. Aquell any se li va atorgar el títol de Duc del Regne Unit, que ell mateix en va elegir el nom. Però, més endavant, va rebutjar acceptar tal títol en ser persuadit pel seu fill Randolph. Des de llavors a ningú se l’hi ha ofert un títol de Duc en el Regne Unit. El 1965, després de patir un atac de cor, va quedar en estat de coma del que no va despertar mai més. Winston Churchill va morir el 24 de gener de 1965.

Curiositats:

  • Una de les imatges més recordades d’en Churchill és la d’una fotografia on surt somrient amb un havà a la boca i fent la V de victòria amb els dits. Aquella imatge es va convertir amb el símbol de la resistència britànica.
  • Una de les frases més famoses d’en Churchill va ser quan els va dir en els pilots britànics: Mai tants devien tan a tant pocs.
  • Winston Churchill era un famós bevedor de whisky escocès, i el seu preferit era el Rebel label de Johnny Walker, que mesclava amb alguna soda i la prenia en despertar-se o a qualsevol hora del dia. De vegades solia tirar-hi unes gotes d’aigua abans de beure la beguda per, segon ell, prevenir qualsevol possible contaminació de l’aigua. La seva afició a la beguda alcohòlica no va ser ben vista per la població britànica. Al mateix Hitler se’n feia mofa i el titllava sovint de borratxo. El novel·lista i físic britànic Charles Percy Snow va dir que Churchill no era un alcohòlic perquè cap alcohòlic podia beure tant.
  • El 2002, els espectadors de la BBC varen elegir a en Churchill com el britànic més gran de la història. Sens dubte és un dels personatges més estimats de la Gran Bretanya juntament amb Lloyd George, la reina Victòria, Isabel I, Guillem I i Margaret Thatcher entre altres.

En Churchill i la monarquia:

Winston Churchill era un monàrquic instintiu i romàntic. Creia que Alemanya hauria sigut més capaç d’oposar resistència a l’ascens de l’Adolf Hitler si algun descendent dels Hohenzollern hagués sigut el cap d’Estat enlloc dels presidents de la República de Weimar. Tot i això, Churchill era whig en la seva actitud cap als monarques. Era amic del rei Eduard VIII i va tenir una excel·lent relació amb el rei Jordi VI, però no es considerava un súbdit de la reialesa.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply