Erich Raeder

L’Erich Raeder va néixer el 24 d’abril de 1876 a Wandsbek, a prop de la ciutat d’Hamburg. La seva família era de classe mitjana. El seu pare va ser el director d’una escola i en Raeder va admirar-lo pels seus valors en el treball, l’estalvi econòmic, la religió i l’obediència. El seu pare li va explicar que la democràcia seria un desastre per Alemanya. La seva mare era una professora d’idiomes. En Raeder va estudiar a Grünberg, Silèsia. El 1894 es va allistar a la Marina Imperial Alemanya on ràpidament va anar ascendint de rang fins arribar a Cap d’Estat Major el 1912. Entre 1903 i 1905 va estudiar a l’Acadèmia de la Marina a Kiel, on es va doctorar amb honors amb una dissertació sobre la guerra de creuers que després va publicar en forma de llibre. Com a curiositat, va ser el capità del vaixell privat del Kaiser Guillem II d’Alemanya, el Hohenzollern.

Durant la Primera Guerra Mundial va participar en diverses batalles navals i va servir com a oficial de l’Estat Major sota les ordres de l’almirall Franz von Hipper. Els seus dos germans petits van morir durant la guerra. Quan va acabar la guerra es va divorciar de la seva primera dona i va continuar vinculat a la Marina, tot i que odiava el Tractat de Versalles del 1919. Llavors, amb la limitació del Tractat en temes d’armament, en Raeder es va dedicar aquell temps a escriure dos volums de les operacions marines alemanyes durant la Gran Guerra. El 1920 va participar en el fracassat cop d’Estat contra la República de Weimar, ja que odiava la democràcia que s’havia implantat. Tot i el cop d’Estat, el van deixar continuar dins de la Marina i va anar ascendint de rang. El 1922 va ser nombrat Konteradmiral, contraalmirall, al càrrec de la formació naval, el 1924 va comandar la flota del Mar del Nord, el 1925 va comandar la Flota del Bàltic, i aquell mateix any va ser nombrat vice almirall, i el 1928 va ser nombrat cap de la Marina alemanya. Però com que el Tractat de Versalles no permetia augmentar la producció de guerra, en Raeder només s’ocupava de fer un programa per a preparar oficials. Ell mateix feia d’instructor i ensenyava als seus alumnes els valors de la Marina. Va participar en l’estudi i el desenvolupament de noves armes per la Marina tot i que el Tractat de Versalles no ho permetia. Era considerat un almirall sense escrúpols i va fer jubilar als almiralls que no opinaven com ell, a més de que no deixava que es discutissin les seves ordres.

En Raeder va tenir diversos amors i, fins i tot, el 1931 va intentar festejar amb la xicota d’en Reinhard Heydrich, però quan aquest va ser nombrat anys més tard cap de la Policia Secreta del Reich, el SD, va intentar venjar-se’n sense èxit. També ser sap que va deixar embarassada a una de les seves xicotes, però finalment es va casar amb una altra dona, l’Erika.

En els anys 30 va supervisar la creació de la flota alemanya. Tot i que no simpatitzava amb el nacionalsocialisme va donar tot el suport a l’Adolf Hitler per a la reconstrucció de la Kriegsmarine, i en tot moment li va demostrar la seva lleialtat. Tot i que no era un antisemita es va deixar endur pels prejudicis contra la comunitat jueva. El 1935 va aprovar un programa de construcció naval, el Pla Z, pensant que la guerra començaria el 1944 i va fer construir uns vaixells petits i ràpids com també les llanxes d’assalt que varen fer tant de mal als britànics els inicis de la Segona Guerra Mundial. El 1936 en Hitler el va nombrar Generalalmirall per la seva implicació en la reconstrucció de la Kriegsmarine i la seva lleialtat. Tot i els reconeixements d’en Hitler, dins del govern nazi i en les reunions de la cúpula nazi va tenir problemes amb en Hermann Göering, que volia que es destinessin més recursos a la Luftwaffe i menys a la Marina. A més, era mal vist per alguns nazis, inclús en Hitler se’n mofava sovint perquè era molt cristià. Abans de començar la Segona Guerra Mundial, en Raeder va advertir a en Hitler de que no entrés en guerra amb la Gran Bretanya fins al cap d’uns anys perquè considerava que fins al 1948 no estarien al nivell de la Royal Navy britànica. En canvi, curiosament, volia atacar als Estats Units. Per aquella època, tot i admirar a en Hitler, es va desesperar en més d’una ocasió per la desconeixença del líder alemany en temes de Marina.

Quan va començar la guerra en Raeder es va tornar més bèl·lic i el setembre de 1939 va tornar a demanar a en Hitler que ataqués als Estats Units, atac que el dictador alemany trobava una bogeria. El 1940 va participar en la invasió de Noruega i Dinamarca, però no va recolzar el pla d’envair les illes britàniques ni la Unió Soviètica però, en canvi, continuava obsessionat en atacar als Estats Units quan aquest encara era un país neutral. Després de la Batalla de Noruega, l’almirall només podia elegir entre arriscar a dispersar la flota pels oceans o concentrar prudentment les seves embarcacions en el Bàltic. Va elegir la segona alternativa, opció que va irritar a en Hitler, que desaprovava les idees d’en Raeder sobre l’estratègia que s’havia de dur a terme contra la Gran Bretanya. Tot i els desacords amb en Hitler sobre diversos temes, el 24 d’abril de 1941, quan va fer 65 anys, el líder alemany li va regalar 250.000 Reichsmark lliures d’impostos. A mesura que la guerra avançava, en Raeder tenia més discrepàncies amb en Hitler perquè la flota alemanya no podia fer front a la flota aliada. Llavors, amb les primeres grans derrotes, en Hitler el va culpar de les desgràcies que patia la Marina i, finalment, el 1943 el va fer dimitir i en Raeder es va veure obligat a retirar-se. Tot i que es va retirar, els nazis el van premiar amb gratificacions il·legals com gaudir d’un sou mensual de 4.000 Reichsmarks lliures d’impostos i d’un altre salari que rebia regularment. Quan hi va haver el complot contra la vida d’en Hitler el 20 de juliol de 1944, en Raeder, tot i que no hi va tenir res a veure-hi, va tenir por de que l’inculpessin i va viatjar al quarter general de Rastenburg per demostrar la seva lleialtat.

En acabar la guerra va ser capturat el 23 de juny de 1945 quan estava a la residència a Berlín-Babelsberg. En el seu domicili i varen entrar sis oficials soviètics sota el comandament del coronel Pimenov. En Raeder viva registrat oficialment amb el seu nom i curiosament no havia sigut molestat per ningú fins llavors. En companyia de la seva esposa Erika varen conduir a en Raeder a la presó de Lichtenberg. Quinze dies més tard els soviètics varen dur el matrimoni a Moscou. A prop de la capital, en una petita illa en el Moskvá, varen ser internats en una barraca de fusta fins al 20 de novembre de 1945.

En Raeder va ser un dels acusats en els judicis de Nuremberg i es va defensar explicant que el rearmament que va aplicar als anys 30 era per defensar el país i no per atacar. També va explicar que la invasió a Noruega també la contemplaven els britànics i que es van veure obligats a conquerir Noruega. En el judici va tenir picabaralles amb l’almirall que el va substituir, en Karl Döenitz, a qui el va descriure com un incompetent. Al final va ser condemnat a cadena perpètua, tot i que el magistrat francès, en Donnedieu de Vabres, volia que fos condemnat a 20 anys de presó i el magistrat soviètic a pena capital. En Raeder va estar durant tot el judici convençut de que el condemnarien a morir a la forca i, de fet, preferia la mort abans que la cadena perpètua perquè creia que ja era massa gran per anar a la presó. La seva obsessió per no anar a la presó va ser tant gran que fins i tot va demanar en un tribunal militar internacional que l’afusellés. El capellà de l’exèrcit dels Estats Units, en Henry F. Gerecke, que va visitar casi diàriament als protestants acusats de crims de guerra dels Judicis de Nuremberg, va afirmar que en Raeder era el millor coneixedor de la Bíblia que havia vist mai i que assistia regularment als oficis divins durant els mesos que va durar el judici.

En Raeder va complir la condemna a la presó de Spandau, on va treballar com a bibliotecari a la presó, i quan no feia de bibliotecari s’interessava per parlar amb el capellà de la presó per intentar salvar la seva ànima. Tot i està condemnat a cadena perpetua va sortir en llibertat el 26 de setembre de 1955 per problemes de salut i per l’ajuda de la seva dona que va explicar a la premsa que el seu marit havia de treballar a la presó forçosament de forma brutal, tot i que la veritat és que només feia de bibliotecari. El 1957 va publicar la seva autobiografia anomenada Mein Leben, on descriu a en Hitler com un heroi i es mostra orgullós de la seva política de rearmament. En Raeder també va participar en reunions i xerrades dels veterans de la Kriegsmarine. L’Erich Raeder va morir a Kiel el 6 de novembre de 1960. Durant el seu enterrament a Nordfriedhof de Kiel, en Döenitz, amb el qui mai havia tingut una bona relació, es va encarregar d’elogiar la figura d’en Raeder per desig de l’inspector general de l’Alemanya Occidental, en Friedrich Ruge.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply