Hjalmar Schacht

Hjalmar Schacht va néixer el 22 de gener de  1877 a Tinglev, aleshores Alemanya, actualment Dinamarca. Fill d’un ric comerciant danès tradicional d’Hamburg, el seu pare havia viscut als Estats Units després del pas de Schleswig a Prússia l’any 1865, i va fer que el seu fill conegués la cultura nord-americana. Schacht va ser batejat amb el nom de Horace Greeley Hjalmar Schacht perquè el seu pare era un admirador del fundador del New York Herald Tribune. La seva mare era una baronessa danesa i tradicional de Schleswig-Holstein. Tot i tenia nacionalitat nord-americana, va seguir els seus estudis a una famosa escola d’Hamburg i França, on va destacar sent considerat una persona molt intel·ligent. Va estudiar medicina, filologia i ciències polítiques, va estudiar economica política amb Lujo Brentano a la Universitat de Munic i es va graduar en ciències econòmiques a la Universitat de Kiel el 1899 amb una tesis sobre economia britànica. Després d’adquirir experiència com aprenent de periodista, va aprendre francès a París. Schacht va ser un geni de les finances i havia treballat amb els més grans economistes de l’època guillermina com Hans Delebrück i Gustaav Schnmoller. El 1903 treballava en el Dresdner Bank. El 1905 va fer un viatge als Estats Units i va conèixer el banquer nord-americà JP Morgan i al futur president dels Estats Units, Franklin Delano Roosevelt. Schacht estava vinculat al voltant del Partit Liberal, i va escriure per l’Associació pel Tractat de Comerç, a través del qual va entrar en contacte amb el banquer Georg von Siemens, fundador del Deutsche Bank. El 1915 va deixar el Dresdner Bank per anar-se’n el Darmstäder Bank, on hi estaria fins al 1922.

Durant la Primera Guerra Mundial va fer els primers negocis amb les finances alemanyes com a encarregat de l’administració econòmica dels territoris ocupats de Bèlgica. Durant la República de Weimar va continuar sent un financer amb èxit i era conegut pels seus pocs escrúpols. El 1919 va participar en la creació del Partit Demòcrata, el DDP, que pretenia ser liberal i antimarxista. A finals de 1923 va aconseguir certa fama com a comissionat per la moneda nacional i el seu paper en aturar la hiperinflació el va dur el 22 de desembre de 1923 a ser president del Reichsbank després de la mort sobtada de l’anterior president el 20 de març passat. Com a president, càrrec que va ocupar fins el 1930, va mostrar el seu descontentament cap al Tractat de Versalles i creia que el problema de l’economia alemanya provenia de les condicions del Tractat. Entre el 31 de desembre de 1923 i el 4 de gener de 1924 va estar a Londres establint una aliança amb la Gran Bretanya, que temia una hegemonia francesa. En aquells moments va començar a creure que el NSDAP era l’única força política que podria redreçar la situació. El 1929 va participar en les negociacions del futur Pla Young, on s’esperava que Alemanya reduís les seves indemnitzacions que pagava. Però un cop es va aprovar el Pla Young no es va aconseguir reduir els pagaments tal i com esperava, fet que va provocar que dimitís com a president del Reichsbank el 7 de març de 1930i per llavors ja havia abandonat el Partit Demòcrata. Quan l’Adolf Hitler mirava de pujar al poder democràticament, Schacht el va ajudar influint a banquers i empresaris per tal de que el financessin. Schacht no va conèixer a en Hitler en persona fins al 1930, just després de llegir el Mein Kampf, en un sopar organitzat per en Hermann Göering, a qui ja coneixia. Després de les eleccions de 1932 va mirar d’influir al president Paul von Hindenburg perquè nombrés a en Hitler canceller d’Alemanya. Schacht pensava que el radicalisme dels nazis es podria reduir si s’associava amb figures més conservadores i experimentades com ell mateix.


Quan Hitler va pujar al poder va ser nombrat Ministre d’Economia i va dirigir el Reichsbank en substitució del banquer Hans Luther, que no era afí al nou règim. Schacht mai es va afiliar al partit nazi, tot i que en va ser membre honorífic el 1937. Des del maig de 1935 fins al novembre de 1937 també va ser ministre plenipotenciari general de l’Economia de guerra, camp que dominava. El seu objectiu era aconseguir el sanejament econòmic i financer d’Alemanya. A finals de maig de 1933 ja tenia un pla per finançar el dèficit. En aquells època de ministre creia que el món tenia por de la figura d’en Hitler i li agradava les amenaces que feia el seu líder, però mai va acceptar cap acció bèl·lica, ni les que es feien contra els jueus. Com a ministre va impulsar grans obres com la construcció d’autopistes, va finançar la reconstrucció de les forces armades i va reduir el dèficit. La seva política econòmica estava influïda per la política del New Deal del president nord-americà Franklin Delano Roosevelt. Dins de la cúpula nazi es va enemistar amb el Ministre de l’Aire, Hermann Göering, perquè Schacht no volia gastar tants diners en una economia de guerra tal i com volia en Göering. A l’agost de 1937 va dimitir com a ministre perquè no li agradava la política bel·ligerant d’en Hitler. El 1938 es va separar de la seva dona per les opinions radicals i nazis d’aquesta. El gener de 1939, Hitler el va acomiadar com a governador del Reichsbank perquè va desaconsellar entrar en guerra, tot i que va continuar com a ministre sense cartera fins que se’l va fer fora definitivament el gener de 1943.

A partir de llavors va viure aïllat a les afores de Berlín i es va agafar unes llagues vacances a l’Índia. Quan va tornar es va retirar de la vida pública. Després de la mort de la seva primera esposa, es va casar amb una dona trenta anys més jove que ell i que treballava en la Casa de l’Art Alemany de Munic. Després de passar la Lluna de Mel a Suïssa el 1941, la nova parella va viure tranquil·lament en el camp, tot i que Schacht va mantenir una sèrie de títols, tot i que buits en contingut, com el de ministre sense cartera.

Al principi de la Segona Guerra Mundial, Schacht va quedar meravellat per les victòries alemanyes, però després es va unir al grup d’en Ludwig Beck i d’en Carl Goerdeler. Després de l’atemptat contra en Hitler el 20 de juliol de 1944, en el qual no hi va tenir res a veure, les SS i la Gestapo el van detenir i el van portar al camp de concentració de Ravensbrück , després a Moabit i finalment al camp de Flossenbürg, on el comandant d’aquest camp tenia ordres d’afusellar-lo abans de que vinguessin els nord-americans, però que, finalment, a l’abril de 1945, varen decidir portar-lo primer al camp de concentració de Dachau i després a Àustria. Quan el transport on viatjava es va aturar a la riba del llac de Wild, a prop de Praga, va ser alliberat pel 9º Exèrcit juntament amb en Leon Blum, en Kurt von Schuschnigg, el pastor protestant Martin Niemöller, en Fritz Thyssen, en Nicolàs Horthy, el cosí del ministre rus Viatxeslav Mólotov, l’Alexei Kokosin, en Franz Halder, l‘Alexander von Falkenhausen, en Philipe de Hesse, en Friedrich-Leopold de Prússia, el cosí d’en Winston Churchill, el capità Peter Churchill, l’Edouard Daladier, en Paul Reynaud i en Maurice Gamelin entre altres. Schacht va pensar que els nord-americans no el detindrien perquè es considerava una víctima del nazisme. Tot i ser detingut el varen tractar bé; li varen donar bon menjar i estava autoritzat per passejar sense vigilància. Després de ser internat per un temps el varen portar amb cotxe a Anacapri i a continuació al camp de presoners de guerra d’Aversa, a prop de Nàpols. Els Aliats varen decidir portar-lo als judicis de Nuremberg perquè el consideraven responsable de finançar a en Hitler.


En els judicis de Nuremberg es creia en un principi que cauria sobre ell una greu culpabilitat, però a mesura que va avançar el judici es va anar demostrant que va estar poc implicat en les atrocitats que varen cometre els nazis. Schacht, que no entenia per què estava en aquells judicis i es pot dir que va ser l’únic dels processats que va acusar a en Hitler, va acusar a en Hermann Göering de mentider i de malalt mental. Quan en el judici es va emetre el vídeo dels camps de concentració nazis, es va girar demostrant que no hi tenia res a veure amb l’Holocaus.  En el test psicològic que varen passar tots els processats, Schacht va ser el que va treure la nota més alta. Al final del judici se’l va absoldre i quan se li va comunicar la seva sentència no va dir ni una paraula i es va posar a menjar una taronja que tenia damunt la taula. Després d’abandonar la seva cel·la els agents hi varen trobar una corda d’un metre de llarg suficientment llarga per penjar-se, a més de deu clips.

Després de ser alliberat va anar a viure al castell de Katharinenhof, a prop de Stuttgart, propietat d’un amic seu, però a les poques hores d’arribar al castell va ser detingut per la policia alemanya i va ser internat a la presó de Stuttgart. El Comitè de desnazificació el va condemnar a vuit anys de treballs forçats, però el 1948 va ser indultat. Després dels judicis es va convertir en conseller financer pels països en vies de desenvolupament, en particular dels països no alineats, com Egipte, Brasil, Abisínia, Indonèsia, Iran i Síria . El 1953 va fundar a Dusseldorf un banc per ajudar els països empobrits, el Schacht&Co., i va treballar com a president del Consell d’Administració de la impremta i editorial d’Hamburg, Broschel&Co.. A més, va ser membre del Partit Democràtic lliure alemany i de la Deutsche Xina-Gesselschaft.. També va escriure un llibre sobre les seves vivències en els judicis de Nuremberg i va publicar les seves memòries. Hjalmar Schacht va morir el 3 de gener de 1970 a Munic.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply