Victor Klemperer

Victor Klemperer va néixer el 9 d’octubre de 1881 a Gorzów Wielkopolski, actualment Polònia. novè i últim fill d’una família jueva de professions liberals. El seu pare era el rabí Wilhelm Klemperer, rabí a Landsberg an der Warthe i, després, a Bromber i, des de 1890, segon predicador de la Comunitat Reformada Jueva a Berlín. El 1891 la família es va traslladar a Berlín. Tot i l’oposició de la seva família, va deixar el batxillerat i va treballar durant tres anys, entre 1897 i 1899, com a aprenent de comerç a l’empresa exportador de Berlín Löwenstein-Heck, a l’Alexandrinenstrasse. Posteriorment va concloure els seus estudis secundaris i va començar les carreres de filologia romànica i germànica entre 1902 i 1905, estudis que va interrompre per dedicar-se al periodisme i a oferir nombroses conferències. El 1905, els seus germans grans el varen obligar a estudiar un any a Roma perquè no aprovaven la seva relació amb la pianista Eva Schlemmer, originària de Königsberg. Tot i no tenia l’aprovació familiar, Klemperer el 16 de maig de 1906 es va casar en una boda civil amb la pianista. En les seves aliances estaven gravades la data 29-VI-1904, dia en que varen iniciar la seva relació amorosa. La seva situació econòmica es va tornar precària vivint només dels seus ingressos com a periodista. El 1912, després de convertir-se en protestant, es va traslladar a Munic, on va tornar a estudiar la seva carrera i es va doctorar en filologia germànica el 1913. Gràcies a les trobades amb el romanista Karl Vosser va orientar definitivament els seus estudis cap a la filologia romàntica i el 1914 va presentar la tesis d’habilitació. La primavera de 1915, tot i la Primera Guerra Mundial, Klemperer va viatjar a Itàlia i va visitar Messina, Sicília, on va contemplar els terribles estralls que havia causat a la ciutat el terratrèmol de 1908.

Klemperer va combatre voluntàriament durant la Primera Guerra Mundial dins de l’exèrcit alemany. Després d’un breu període d’instrucció el juliol de 1915 en el 7º Regiment bavarès d’artilleria, a la tardor va lluitar com artiller a Flandes fins la primavera de 1916. Després d’una estada a l’hospital de guerra va treballar com a revisor de comptes a la comandància Ober-Ost, a Lituània, i a Leipzig, on va treballar en la Biblioteca Alemanya. Després de la guerra va iniciar la seva carrera com a periodista. De febrer a maig de 1919 varen aparèixer sota pseudònim en el Leipziger Neuesten Nachrichten sis articles seus que va escriure a Munic, quan vivia a la pensió Berg de la capital bavaresa, i en el que comentava des de la perspectiva d’un Privatdotzent universitari els disturbis de la Räterepublik i la següent repressió. Klemperer coneixia el director del diari Paul Harms de quan va prestar servei a Leipzig. Harms es faria el 1933 adepta al nacionalsocialisme. El 1920 va impartir classes de Filologia romànica a la Universitat Tècnica de Dresden. En els anys 20 va editar juntament amb el romanista i professor de Munic Eugen Lerch, a qui coneixia de la seva estada a Munic, la revista Idealistische Philologie. Durant la República de Weimar, Klemperer votava el partit democràtic, el DDP.


El 1935, les lleis racials dels nazis el varen obligar a deixar el treball, provocant que moltes vegades no sabés com pagar les factures, però es va quedar a Dresden. Klemperer llavors es va dedicar a escriure Història de la literatura francesa del segle XVIII, treball que va tenir que interrompre quan a finals de 1938 se li va prohibir utilitzar les biblioteques públiques. A partir de llavors es va dedicar a escriure la seva autobiografia i el seu dietari. Klemperer va temptejar la idea d’abandonar el país i exiliar-se als Estats Units, però abans de marxar volia saber anglès, llengua que no dominava, i va fer classes d’anglès amb Anna Meyer, que aquesta va emigrar més tard a la Gran Bretanya poc abans de que comencés la Segona Guerra Mundial. Klemperer finalment no va marxar perquè no tenia assegurat un destí i una font d’ingressos, a més de que tampoc sabia l’anglès.

El 24 de maig de 1940 va ser expulsat juntament amb la seva esposa de la seva casa de Dölzschen, un petit poble a les afores de Dresden, quedant la casa des de llavors a mans d’un administrador, i va ser obligat a viure en una Judenhaus, la primera en la Caspar-David-Friedrich-Strasse 15b, on tenien llogades dues habitacions. Pràcticament tot el mobiliari de la casa el va tenir que deixar en un guardamobles i la seva casa va ser llogada a l’amo d’una botiga de comestibles de la ciutat anomenat Berger, que hi va instal·lar-hi allí la botiga. Klemperer va tenir que concedir-li a més el dret de tempteig a un preu mínim.  El febrer de 1941 va ser denunciat pel delicte de foscor, no tancar la llum abans de l’hora establerta, i a finals d’any va tenir que complir una condemna de vuit dies de presó a la Prefectura de Policia de Dresden. Klemperer va ser forçat a treballar com obrer de fàbrica des de l’abril de 1943. Durant set mesos va treballar com obrer auxiliar a l’empresa de Dresden Willly Shlüter (banys medicinals i infusions); el novembre de 1943 va passar a l’empresa Adolf Bauer (cartonatge), juntament amb altres obrers jueus; i a l’empresa Thiemig & Möbius (transformació del paper). Els caps d’aquestes tres empreses, tot i que eren membres de les SS, varen tenir un comportament humà amb els obrers jueus. Klemperer es va salvar excepcionalment de ser deportat a Auschwitz pel fet d’estar casat amb una dona ària. Més tard va ser forçats a deixar la seva llar, i varen tenir que residir en diferents cases jueves. El 13 de febrer de 1945, les autoritats varen decidir també deportar les parelles mixtes, per tant era un objectiu clar, però el bombardeig d’aquella nit a la ciutat de Dresden el va salvar i va aconseguir fugir.


Després de la guerra va ingressar en el Partit Comunista alemany. Entre 1947 i 1960 va ser professor a les universitats de Halle i Berlín. El 1950 va ser diputat competent en assumptes culturals de la Volkskammer, el parlament de la RDA. El 1952, un any després de morir la seva esposa Eva, va contraure matrimoni amb la germanista Hadwig Kirchner. Aquell mateix any va rebre el Premi Nacional d’Art i Literatura. Victor Klemperer va morir l’11 de febrer de 1960 a Dresden. La família Klemperer es va traslladar a Berlín el 1990, on varen viure en el principi en la Albrechtstrasse. La seva vida va ser visualitzada a través d’un documental televisiu anomenat Victor Klemperer, ein Chronist des Jahrhunderts (Victor Klemperer, un cronista del segle) de U. Kasten i W. Kohlhaase (SFB i ORB en col·laboració amb ARTE).


Des del mateix any en que els nazis varen arribar al poder, el 1933, va recollir impressions i reflexions en un diari anomenat Currículum vitae, que ha esdevingut un excel·lent testimoni de l’època. Segons ell mateix, és un cronista de la història cultural de l’actual catàstrofe. El diari va ser guardat per la seva esposa Eva, que els va amagar a casa d’una amiga durant els anys del Tercer Reich i varen ser arxivats a la Landesbibliothek de Dresden després de la mort de l’autor. Des de finals de 1941, quan es va intensificar la persecució i la segregació dels jueus, Klemperer va amagar les últimes fulles del diari en diferents carpetes d’apunts sobre història de la literatura abans de que la seva esposa les posés a un lloc segur a casa de la seva amiga Annemarie Köhler, a Pirna. Currículum vitae va aparèixer per primer cop el 1989 en l’editorial Rütten & Loening de Berlín. El 1995 un seu antic alumne anomenat Walter Nowojski va treure a la llum les memòries del seu professor en l’editorial Aufbau Verlag. Una part del treball el va assumir la segona esposa de l’autor, Hadwig Klemperer, en transcriure els manuscrits que eren difícils de llegir per la mala lletra del seu marit. El 1947 va publicar un llibre anomenat LTI, Lingua tertii impeii, en el que examina com el nacionalsocialisme va desfigurar la llengua alemanya. Aquest llibre és considerat encara avui en dia el millor estudi sobre la llengua del Tercer Reich. La traducció castellana es va publicar l’any 2000 amb el títol: LTI, La Lengua del Tercer Reich. Apuntes de un filólogo. També va sortir a la llum Erinnerungen eines Philologen 1881-1918, una seva autobiografia que va escriure a principis de 1939, gràcies a l’alumne Nowojski. El seu llibre Geschichte der französischen Literatur im 18. Jahrhunderrt, obra en la qual hi va treballar des de 1933 fins la prohibició d’utilitzar la Landesbibliothek, va ser publicat en dos volums el 1954 i el 1966.

 

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply