Benito Mussolini

La seva joventut:

En Benito Mussolini va néixer el 29 de juliol de 1883 a Predappio, un poble de la Romagna situat en el nord-est d’Itàlia, en una zona coneguda pel seu esperit rebel i la seva política d’esquerra. La seva mare era mestre d’escola i el seu pare, socialista, era un ferrer, que va batejar el seu fill amb el nom del liberal mexicà Benito Juárez. Encara que la seva educació a les escoles locals es va veure alterada en ser atacat violentament pels seus companys d’estudis, va obtenir un diploma de mestre de primària quan només tenia 19 anys.

Durant una breu estada a Suïssa es va fer socialista i va tornar a Itàlia per complir el servei militar. Després, per breu temps, va ser mestre d’escola, però va demostrar talent pel periodisme i el 1908 va ser provisionalment director d’un diari socialista italià a Trieste, ciutat que pertanyia a Àustria. Com a part del seu treball com a periodista, va començar a néixer-li un rencor davant Àustria pels territoris arrabassats a Itàlia anys enrere de la unificació italiana. A partir de llavors va ascendir ràpidament dins les files socialistes com a partidari declarat de la revolució violenta i va ajudar a que els revolucionaris controlessin l’aparell del partit el 1912. Llavors el varen nombrar director del diari Avanti, l’òrgan oficial socialista. Als 29 anys era ja un dels dirigents més destacats del partit. En Vladimir Lenin va aplaudir la victòria d’en Mussolini i d’altres dirigents revolucionaris en el sí del socialisme italià. Però en Mussolini, com molts socialistes italians, mai havia sigut un marxista ortodox. Va influir en ell profundament la crítica teorètica del marxisme pels sindicalistes revolucionaris i per en Sorel, com també per la teoria de les elits d’en Pareto. Pel jove Mussolini això significava que la revolució exigia acció violenta i lideratge de les elits, i tenia clar que les masses només les podien moure-les els sentiments, les emocions i els mites. Parlava d’ell mateix com un socialista autoritari i aristocràtic; era elitista, antiparlamentari i creia en la violència regeneradora. Com els sindicalistes revolucionaris, va creure que només una avantguarda revolucionària especial podia crear una nova societat revolucionària, tot i que va condemnar la guerra a Líbia de 1911 contra l’Imperi Otomà per què violava la Pau Internacional i perquè creia que era innecessària. Sota la direcció dels revolucionaris, el Partit Socialista casi va doblar el número dels seus afiliats en dos anys i en el congrés del partit, a Ancona el 1914, en Mussolini va ser la figura dominant.

Durant la Primera Guerra Mundial:

Com a revolucionari, en Mussolini va donar suport a certs interessos patriòtics i a la defensa de la nació, encara que no va donar suport a la guerra d’agressió. Un cop va començar la Primera Guerra Mundial, el Partit Socialista es va inclinar per l’Entente i s’oposava a Alemanya i Àustria-Hongria, però en Mussolini es va es va sentir cada cop més insatisfet amb aquesta posició i el 18 d’octubre de 1914 es va declarar públicament contrari a la posició socialista oficial i dos dies després va dimitir com a director del Avanti. A mitjans de novembre va començar a publicar un nou diari, intencionadament anomenat Il Popolo d’Italia, finançat per industrials favorables a la intervenció de la guerra. El seu objectiu era, ara, la guerra revolucionària. Després d’unir-se al Fascio Rivoluzionario, el desembre de 1914 en Mussolini es va convertir en el seu portaveu més destacat i va abandonar el seu partit per unir-se als intervencionistes d’esquerre. Els seus companys eren heterogenis: sindicalistes revolucionaris, nous nacionals sindicalistes com en Sergio Panunzio, que havia abandonat el sindicalisme revolucionari, uns quants socialistes revolucionaris partidaris de la guerra, nacionalistes progressistes de La Voce i republicans radicals.

Tot i que no va arribar a presentar-se com a voluntari, en Mussolini va amenaçar en fer-ho davant l’endarreriment del seu allistament. D’aquesta manera, a l’agost de 1915 va ser assignat a la 11º Divisió i el 2 de setembre va anar al front. Va servir a l’Exèrcit durant 17 mesos, 8 d’ells a primera línia com a caporal. En el camp de batalla va escriure un diari de guerra on va narrar la seva vida a les trinxeres i es veu a ell mateix com un heroi carismàtics d’una comunitat nacional, guerrera, socialment jeràrquica i obedient. El març del següent any va ser promogut a caporal per mèrits de guerra. En el seu informe militar es podia llegir: Activitat exemplar, batallador, serenitat de ment, gelós, no pren en compte els desànims, regular en el compliment del deure, primer en qualsevol empresa que requereixi treball i esforç. El 23 de febrer de 1917 va resultar greument ferit quan li va esclatar un morter durant un exercici i com a conseqüència d’aquella ferida va acabar el seu servei militar. Segons sembla, en aquest any va treballar d’espia per als serveis secrets britànics. En tornar de la guerra va publicar en el Il Popolo d’Italia l’article Trincerocrazia, on va reivindicar pels soldats italians que havien combatut a les trinxeres el dret a governar després de la guera. En acabar la Gran Guerra el seu compromís amb el nacionalisme es va tornar complet i extrem, encara que va mantenir el desig de combinar el nacionalisme amb alguna forma de socialisme que s’adaptés a totes les classes.

En Mussolini al poder, neix el Duce:

El 23 de març de 1919 va obrir el primer Fascio d’Itàlia a la Plaça San Sepolcro de Milà. L’octubre de 1922 va organitzar la marxa sobre Roma que el va portar al poder. El rei Victor Manel III li va confiar la Presidència del Consell i va regnar sota el títol del Duce. Una de les primeres accions que va fer va ser declarar il·legal tota organització mafiosa i en va perseguir els seus líders. Els dons i els capos es varen traslladar majoritàriament als Estats Units. A partir de 1925 va exercir una verdadera dictadura, tot i que el règim italià no va desmantellar tant l’Estat com ho va fer el nazisme, com tampoc va ser un Estat policial i l’antisemitisme no va ser extrem.

De ben poc el dictador italià va morir en un atemptat. L’11 de setembre de 1926, a Roma un jove anarquista anomenat Gino Lucceti, que odiava a en Mussolini perquè el seu pare i el seu avi havien sigut detinguts el 1925 pel govern italià, va ser l’artífex de l’atemptat. Quan en Mussolini estava en el seu cotxe oficial passant per la plaça de Porta Via va aparèixer en Gino amb una bomba de mà que va tirar ràpidament sobre el cotxe oficial. Tot i que la bomba va impactar en el sostre del vehicle, va relliscar pel parabrises i va esclatar en el terra ferint a 8 escortes d’en Mussolini, però deixant sa al líder italià. Després de sobreviure l’atemptat, en Mussolini va exclamar: Les bales passen. El Duce es queda. En Gino va ser arrestat i va ser condemnat a 30 anys de presó juntament amb tres companys condemnats per conspiració. Com a conseqüència de l’atemptat, es va prendre la decisió de tancar els diaris de l’oposició, es varen dissoldre els últims partits polítics i organitzacions no afines al règim i es va perseguir als seus afiliats a més dels dirigents. Durant aquell any 1926, el Duce va patir un total de quatre intents fallits d’assassinat, contant amb el d’en Gino, tres per part d’un home i un per part d’una dona. A finals d’any es va restaurar la pena de mort i es varen crear Tribunals especials per la defensa de l’Estat format per membres del partit feixista italià.

En arribar els nazis al poder, dues qüestions bàsiques el separaven amb l’Alemanya nazi. La primera era l’Alto Adigio, una zona atorgada a Itàlia després de la Gran Guerra, que era reivindicada en el Mein Kampf per ser de parla alemanya. Tot i aquesta discrepància, l’Adolf Hitler el va admirar i des del principi que va pujar al poder va intentar aliar-se amb el dictador italià, però, el principi, en Mussolini no va mostrar gens d’interès cap al dictador alemany, a qui considerava un polític de poca talla. Més tard, en veure el poder militar d’Alemanya en una visita que va fer al país el setembre de 1937, va canviar d’opinió sobre en Hitler. El juny de 1934 va tenir lloc la primera trobada entre ells dos al voltant de Venècia, on en Mussolini li va donar el consell de que eliminés les SA. La segona diferència entre el govern alemany i italià es referia a Àustria. En Mussolini donava suport al canceller Engelbert Dollfuss.

El 1936 va ocupar Etiòpia i durant la Guerra Civil espanyola va ajudar al bàndol nacional. A finals de setembre de 1937 va viatjar a Alemanya, on va visitar les fàbriques Krupp i va assistir a unes quantes desfilades militars. En aquell moment en Mussolini va quedar impactat pel potencial militar alemany, res a veure amb l’italià. Davant d’aquella superioritat, va acceptar sense protestar l’Anschluss el març de 1938. El setembre de 1938 va presidir la conferència de Munic a petició d’en Hitler.

La Segona Guerra Mundial:

El 1939 va annexionar Albània i el maig d’aquell mateix any va firmar el Pacte d’Acer. El 10 de juny de 1940 va declarar la guerra a França i va entrar de formar formal a la guerra, tot i que al març li va dir a en Hitler en una reunió a Brenner que Itàlia no podia entrar en guerra abans de 1943. Tot i això, va entrar en guerra quan les batalles a occident finalitzaven. A l’octubre d’aquell any va atacar Grècia, però va patir una dura derrota contra els soldats grecs fins l’arribada dels alemanys, cosa que el va sotmetre encara més a Alemanya. Durant l‘Operació Barbarroja va declarar la guerra a la Unió Soviètica contra la seva voluntat perquè ell volia que Alemanya se centrés en el conflicte del nord de l’Àfrica, on lluitaven les tropes italianes amb fermesa contra les tropes britàniques. A l’agost d’aquell any va perdre el seu segon fill, mort en un vol de rutina a Pisa.

El 25 de juliol de 1943, després de les victòries aliades, el desembarcament Aliat a Sicília i la negativa d’en Hitler d’ajudar-lo, el Gran Consell feixista el va deixar en minoria i va ser obligat a dimitir del càrrec. Llavors, va ser detingut per ordres del rei Victor Manel III primer a l’illa de Ponza, després a La Maddalena, on en Hitler li va enviar 24 volums de l’obra d’en Nietzsche. Transferit després en el Gran Sasso, a més de 2.000 metres d’altitud, el setembre de 1943 va ser alliberat per un comando alemany dirigit per l’Otto Skorseny. Els alemanys el varen tornar al poder al nord d’Itàlia, on va organitzar la República de Salo i va continuar governant amb mà de ferro, però sempre sota el control de les autoritats alemanyes que eren les qui realment governaven en aquella zona. Com a venjança, en Mussolini va fer executar als membres del Gran Consell feixista que el varen enderrocar, entre ells el comte Galeazzo Ciano, que era el seu gendre. Al final de la guerra va intentar fugir dels partisans cap al Tirol, però va ser atrapat i executat pels guerrillers el 28 d’abril de 1945 al costat de la seva amant, la Clara Petacci, a Guilino de Mezzegra. El seu cadàver va ser portat a Milà, on va ser maltractat en una gasolinera de la plaça Loreto davant d’una multitud furiosa amb el seu ex líder.

La Rachele Mussolini, la seva esposa, va demanar més tard que l’hi entreguessin el cadàver del seu marit per retre-li un enterrament privat. Posteriorment, la Rachele va obrir un restaurant i va gaudir fins la seva mort, el 1979, d’una pensió de la República italiana en concepte de viuda de funcionari públic. Poc després de ser enterrat, les restes del dictador italià varen ser robades del cementiri de Musocco, a Pàvia, per un grup de feixistes anomenats SAM Sqaudre d’Azione Mussolini. Al cap de quatre mesos, les restes d’en Mussolini varen ser trobades en un maleter d’un cotxe i varen tornar a ser enterrades.

Curiositats:

El dictador Benito Mussolini, tot i que va simpatitzar amb l’equip de futbol del Bolonya, el principal club de la regió on va néixer, va ser seguidor de l’equip de futbol de la Lazio. Com a dictador italià va promoure la fusió de tots els grans clubs de la capital italiana en un de nou, l’AS Roma, per tal de poder desafiar el domini dels clubs del nord del país. Tot i això, el 1929 el Duce es va fer soci de la Lazio, l’única entitat de la capital que s’havia oposat a la unificació i que estava dirigida pel general feixista Giorgio Vaccaro. El dictador italià va impregnar el club dels seus valors feixistes i l’equip jugava els seus partits com a local en un estadi batejat amb el nom del Partit Nacional Feixista i lluïa al seu escut el feix romà, símbol del feixisme, entre el 1927 i el 1943. Tot i aquestes distincions, la Lazio no va aixecar cap títol durant la dictadura feixista i va tenir que esperar fins l’any 1958 per aixecar el seu primer títol nacional, la copa.

La seva neta va ser o actualment és una diputada del Parlament italià per un grup d’extrema dreta i també va ser eurodiputada pel partit d’en Silvio Berlusconi. Una de les seves polèmiques més sonades en l’europarlament va tenir lloc quan va convidar a una seva companya europarlamentària negre a anar-se’n al Congo.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply