George Patton

George Smith Patton va néixer a Sant Gabriel, Califòrnia, l’11 de novembre de 1885. De ben petit es va veure influenciat pel món militar; un amic de la seva família era un veterà de l’exèrcit confederat que havia lluitat en la Guerra de Secessió (1861 – 1865) i aquest va influenciar al jove Patton en les tàctiques i els comportaments militars. El seu avi, George Patton, va morir el 1864 quan lluitava amb l’exèrcit confederat. Abans d’entrar a l’Exèrcit, Patton va ser atleta i va participar en diferents proves, sobretot en les de pràctica de tir. En una competició de tir a la diana va disparar dos trets; el primer va anar al mig de la diana i el segon no el va encertar, però Patton els va dir en els jutges de la prova que el segon tret havia entrat per al mateix forat del primer dispar i que per això no es veia reflectit a la diana. Els jutges no se’l van creure i no va guanyar la prova. Patton també parlava fluidament el francès i li agradava jugar al polo.

Tenint clar el seu futur, va entrar a l’Acadèmia Militar i va ingressar a l’exèrcit nord-americà el 1916. Company del general de Brigada John J. Pershing durant la campanya per capturar al general mexicà Pancho Villa, es va fer famós quan en una expedició contra Mèxic va lligar els cadàvers de tres bandits afins al mexicà Pancho Villa, un d’ells el guàrdia personal d’en Villa, el general Julio Cárdenas, al seu cotxe. Patton va combatre en la Primera Guerra Mundial en el front francès com a ajudant del general Pershing, que el va ascendir a capità, i agafaria el comandament de la infanteria nord-americana. Va ser present en la batalla de Cambrai, on es varen utilitzar per primer cop els tancs. Durant la seva petita estada a França, on va conèixer a en Douglas Haig, va crear una petita escola d’entrenament militar i va ser el comandant de la Tank Corps, que era part de la Força Expedicionària nord-americana. En aquest curt temps va aconseguir crear estratègies i plans per derrotar als alemanys i va ser ascendit al rang de Tinent General. Durant l’ofensiva de St. Mihiel, el 25 de setembre de 1918, va resultar greument ferit per una bala de metralla quan intentava treure un tanc del fang. Quan es va recuperar ja s’havia guanyat la guerra.

Després de la Gran Guerra va continuar vinculat a l’exèrcit nord-americà i durant el període de pau entre les dues guerres va anar ascendint dins del cos d’oficials. Desitjós de que hi hagués una guerra i disposat a arriscar la seva vida, durant aquell temps de pau estava frustrat per no lluitar. Durant aquella època va conèixer a en Dwight D. Eisenhower i de seguida varen forjar una amistat, ja que els dos eren uns apassionats als tancs i a les seves tàctiques. Durant aquell temps va començar a escriure diferents articles per l’ús i el maneig de tancs i inclús va dissenyar tancs. Però de seguida les seves opinions no varen agradar i el varen advertir de que la seva defensa del tanc podia posar la seva carrera en perill i per aquest fet va tornar a la cavalleria. Patton vivia còmodament gràcies a la seva gran riquesa personal, cosa que el va permetre reunir una biblioteca impressionant i viatjava extensament.


Durant la Segona Guerra Mundial va demostrar excel·lents capacitats en la guerra motoritzada i va convèncer al Congrés per demanar fons per armes blindades per crear la que seria la 2º Divisió Blindada que ell mateix capitanejaria. Després de l’atac de Pearl Harbor va rebre el comandament de la 1º Divisió Blindada nord-americana coneguda com la Old Ironsides. Va ser tan estricte amb els seus soldats que va obligar als oficials a dur corbata i a tots els soldats a dur ben cordat el casc. Patton va conduir les tropes de terra a la conquesta de Casablanca i Marroc el 8 de novembre de 1942 en l‘Operació Torxa. Durant la batalla de Kaserine, el març de 1943, on els nord-americans varen derrotar als alemanys, Patton va ser ascendit a Tinent General del 2º Cos nord-americà a Tunísia. Durant aquesta campanya va dir que si no guanyaven no tornarien en vida. Durant la campanya a Sicília, el juliol de 1943, va ser ascendit a tinent general comandant del 7º Exèrcit i va avançar ràpidament cap a l’oest de l’illa, alliberant ciutats com Palerm i Messina, i sempre per davant de les tropes del comandant britànic Bernard Law Montgomery, amb qui rivalitzaria. Tant a Sicília com més tard a França va tenir fortes desavinences amb el comandant britànic. Patton el considerava un pusil·lànime i es va establir entre ells dos una dura rivalitat per la fama i la conquesta dels escenaris europeus. Del comandant britànic, el comandant nord-americà va dir:

Vol adaptar la realitat als seus plans, quan el que s’ha de fer es adaptar els plans a la realitat.

Però en la campanya a l’illa italiana, Patton va ser apartat de l’Exèrcit després de maltractar a uns soldats que estaven de baixa per estrès. No va entendre per què estaven de baixa, ja que no tenien cap ferida física i estava convençut de que estaven fent el ploricó i els va picar. El caràcter del comandant Patton dins de l’Exèrcit era molt polèmic des de feia temps. Intentava que els seus soldats sentissin respecte cap a la seva figura pel temor i buscava que l’idolatressin de forma permanent. Odiava al soldat covard i es mostrava molt complaent amb aquells que destacaven en acció. Ell mateix es considerava una persona dura i sovint deia:

Que Déu s’apiadi dels meus enemics, perquè jo no ho faré.

El juny de 1944 va tornar a ser cridat gràcies a l’intervenció de l’Omar Bradley ja que volia utilitzar-lo per enganyar als alemanys. El comandament Aliat va observar que els alemanys es fixaven en els moviments d’en Patton i per aquest motiu el varen traslladar a un punt de la Gran Bretanya per fer veure que les tropes del comandant californià serien les que desembarcarien a Europa. Després del desembarcament de Normandia, en el qual no hi va participar, Patton va dirigir el 3º Exèrcit nord-americà, on amb les seves unitats blindades varen avançar pel territori francès conquerint Bretanya, penetrant Avranches i alliberant Rennes, Nantes i Orleans, i arribant a Metz el 20 de novembre de 1944. L’avanç de les tropes del comandant Patton va ser espectacular i ell mateix explicava en els seus soldats que tenia pressa per arribar a Berlín per disparar personalment a l’Adolf Hitler. El propi Hitler li tenia un gran respecte i odi. Després d’haver frenat l’ofensiva alemanya del mariscal Gerd von Rundstedt a les Ardenes el desembre de 1944, va travessar el riu Rin i va continuar el seu avanç cap a Txecoslovàquia, alliberant Pilsen i gran part de l’oest de Bohèmia, arribant a les portes de Praga, on va ser frenat per decisió política del comandant suprem de les forces aliades a EuropaDwight Eisenhower, que no volia que avancés sòl sense el seu compatriota Montgomery. Per frenar les tropes del comandant Patton se’ls va deixar sense gasolina, cosa que va provocar que el general nord-americà s’enfadés molt.


Després de la conquesta de Berlín i de la caiguda del règim nazi, Patton volia continuar lluitant ja que creia que la batalla era la seva vida. Primer va fer campanya propagandística per continuar lluitant contra al Japó, i quan va acabar el conflicte amb els nipons va de dir que si fos per ell deixaria els tancs apuntant a l’est d’Europa per atacar algun dia a la Unió Soviètica. Anticomunista declarat, va arribar a dir que els Aliats havien lluitat contra l’enemic equivocat, fent clara referència de que ell hagués preferit lluitar contra els soviètics abans que contra els nazis. Aquell discurs no l’hi va fer gens de gràcia al dictador Iosif Stalin. Després de la guerra es va quedar a Europa per controlar les seves tropes al continent. Finalment, Patton va ser rellevat del seu 3º Exèrcit i va ser transferit al 15º Exèrcit, una unitat d’oficina que preparava una història de guerra. Trist i plantejant-se abandonar l’Exèrcit, el general nord-americà va assumir el comandament del 15º Exèrcit a l’octubre de 1945. El 9 de desembre de 1945 va patir un greu accident de cotxe a Heidelberg, on va resultar ferit d’extrema gravetat. Els últims dies del comandant Patton varen ser estirats al llit de l’hospital, immòbil, en estat vegetatiu, morint finalment el 21 de desembre de 1945. Hi han teories que expliquen que la mort del comandant Patton, que s’havia convertit en un heroi popular i una veu pel poble, no va ser accidental sinó un assassinat perquè era considerat per alguns, inclòs pel govern nord-americà, una amenaça per la pau, ja que demanava constantment entrar en guerra contra la Unió Soviètica. George Patton va ser enterrat al cementiri nord-americà de Hamm, a Luxemburg, on hi havien enterrats altres soldats que havien mort en la Segona Guerra Mundial.

Curiositats:

  • Patton creia en l’encarnació i estava convençut que en altres vides havia sigut caçador de mamuts, hoplita grec, legionari romà, inclús grans generals de la Història com Atila o Aníbal.
  • Sempre portava revòlvers de marfil, un casc d’acer polit, botes de muntar i els pantalons amb la ratlla ben marcada.
  • El seu llenguatge era obscè; en un sopar va fer un brindis per les esposes dels seus oficials dient: Seran unes viudes precioses. Parlant amb un grup de periodistes, va comparar els nazis amb els perdedors de les eleccions nord-americanes.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply