George Patton

George Smith Patton va néixer a Sant Gabriel, Califòrnia, l’11 de novembre de 1885. De ben petit es va veure influenciat pel món militar; un amic de la seva família era un veterà de l’exèrcit confederat que havia lluitat en la Guerra de Secessió (1861 – 1865) i aquest va influenciar al jove Patton en les tàctiques i els comportaments militars. El seu avi, en George Patton, va morir el 1864 quan lluitava amb l’exèrcit confederat. Abans d’entrar a l’Exèrcit, en Patton va ser atleta i va participar en diferents proves, sobretot en les de pràctica de tir. En una competició de tir a la diana va disparar dos trets; el primer va anar al mig de la diana i el segon no el va encertar, però en Patton els va dir en els jutges de la prova que el segon tret havia entrat pel mateix forat del primer dispar i que per això no es veia reflectit a la diana. Els jutges no se’l van creure i no va guanyar la prova. En Patton també parlava fluidament el francès i li agradava jugar al polo.

Tenint clar el seu futur, va entrar a l’Acadèmia Militar i va ingressar a l’exèrcit nord-americà el 1916. Company del general de Brigada John J. Pershing durant la campanya per capturar al general mexicà Pancho Villa, es va fer famós quan en una expedició contra Mèxic va lligar els cadàvers de tres bandits afins a en Pancho Villa, un d’ells el guàrdia personal d’en Villa, el general Julio Cárdenas, al seu cotxe. En Patton va combatre en la Primera Guerra Mundial en el front francès com a ajudant del general Pershing, que el va ascendir a capità i agafaria el comandament de la infanteria nord-americana. Va ser present en la batalla de Cambrai, on es va utilitzar per primer cop els tancs. Durant la seva petita estada a França, on va conèixer a en Douglas Haig, va crear una petita escola d’entrenament militar on va ser el comandant de la Tank Corps, que era part de la Força Expedicionària nord-americana. En aquest curt temps va aconseguir crear estratègies i plans per derrotar als alemanys i va ser ascendit al rang de Tinent General. Durant l’ofensiva de St. Mihiel, el 1918, va resultar greument ferit per una bala de metralla quan intentava treure un tanc del fang. Quan es va recuperar ja s’havia guanyat la guerra.

Després de la Gran Guerra va continuar vinculat a l’exèrcit nord-americà i durant el període de pau entre les dues guerres va anar ascendint dins del cos d’oficials. Desitjós de que hi hagués una guerra i disposat a arriscar la seva vida, durant aquell temps de pau estava frustrat per no lluitar. Durant aquella època va conèixer a en Dwight D. Eisenhower i de seguida varen forjar una amistat ja que els dos eren uns apassionats als tancs i a les seves tàctiques. Durant aquell temps va començar a escriure diferents articles per l’ús i el maneig de tancs i inclús va dissenyar tancs. Però de seguida les seves opinions no varen agradar i el varen advertir de que la seva defensa del tanc podia posar la seva carrera en perill i per aquest fet va tornar a la cavalleria. En Patton tenia una gran riquesa personal, cosa que el va permetre reunir una biblioteca impressionant i viatjava extensament.

Durant la Segona Guerra Mundial va demostrar excel·lents capacitats en la guerra motoritzada i va convèncer al Congrés per demanar un fons per armes blindades per crear la que seria la 2º Divisió Blindada que capitanejaria. Després de l’atac de Pearl Harbor, va rebre el comandament de la 1º Divisió Blindada nord-americana coneguda com la Old Ironsides. Va ser tan estricte amb els seus soldats que va obligar als oficials a dur corbata i a tots els soldats el casc ben cordat. Després va conduir les tropes de terra a la conquesta de Casablanca i Marroc el 8 de novembre de 1942 en l‘Operació Antorxa. Durant la batalla de Kaserine, el març de 1943, on els nord-americans varen derrotar als alemanys, en Patton va ser ascendit a Tinent General del 2º Cos nord-americà a Tunísia. Durant aquesta campanya va dir que si no guanyaven no tornarien en vida. Durant la campanya a Sicília, el juliol de 1943, va ser ascendit a tinent general comandant del 7º Exèrcit i va avançar ràpidament cap a l’oest de l’illa, alliberant ciutats com Palerm i Messina, i sempre anava per davant de les tropes d’en Bernard Law Montgomery, amb qui rivalitzaria. Tant a Sicília com més tard a França va tenir fortes desavinences amb el comandant britànic Bernard Law Montgomery. En Patton el considerava un pusil·lànime i es va establir entre ells dos una dura rivalitat per la fama i la conquesta dels escenaris europeus. Del comandant britànic, el comandant nord-americà va dir: Vol adaptar la realitat als seus plans, quan el que s’ha de fer es adaptar els plans a la realitat.

Però en la campanya a l’illa italiana, en Patton va ser apartat de l’Exèrcit després de maltractar a uns soldats que estaven de baixa per estrès per culpa de la guerra. No va entendre perquè estaven de baixa ja que no tenien cap ferida física i creient que estaven fent el ploricó els va picar. El caràcter d’en Patton dins de l’Exèrcit era molt polèmic. Intentava que els seus soldats sentissin respecte cap a la seva figura pel temor i buscava que l’idolatressin de forma permanent. Odiava al soldat covard i es mostrava molt complaent amb aquells que destacaven en acció. Ell mateix es considerava una persona dura i sovint deia: Que Déu s’apiadi dels meus enemics, perquè jo no ho faré.

El juny de 1944 va tornar a ser cridat gràcies a l’intervenció de l’Omar Bradley ja que volia utilitzar-lo per enganyar als alemanys. El comandament Aliat va observar que els alemanys es fixaven en els moviments d’en Patton i per aquest motiu el varen traslladar a un punt de la Gran Bretanya per fer veure que les tropes d’en Patton serien les que desembarcarien a Europa. Després del desembarcament de Normandia, en el qual no hi va participar, en Patton va dirigir el 3º Exèrcit nord-americà, on amb les seves unitats blindades varen avançar pel territori francès conquerint Bretanya, penetrant Avranches i alliberant Rennes, Nantes i Orleans, i arribant a Metz el 20 de novembre de 1944. L’avanç de les tropes d’en Patton va ser espectacular i el mateix comandant explicava en els seus soldats que tenia pressa per arribar a Berlín per disparar ell mateix a l’Adolf Hitler. El propi Hitler li tenia un gran respecte i odi. Després d’haver frenat l’ofensiva alemanya d’en Gerd von Rundstedt a les Ardenes el desembre de 1944, va travessar el riu Rhin i va continuar el seu avanç cap a Txecoslovàquia, alliberant Pilsen i gran part de l’oest de Bohèmia, arribant a les portes de Praga, on va ser frenat per decisió política del comandant suprem de les forces aliades a Europa, en Dwight Eisenhower, que no volia que avancés sol sense el seu compatriota, en Montgomery. Per frenar les tropes d’en Patton se’ls va deixar sense gasolina, cosa que va provocar que el general nord-americà s’enfadés molt.

Després de la conquesta de Berlín i de la caiguda del règim nazi, en Patton volia continuar lluitant ja que creia que la batalla era la seva vida. Primer va fer campanya propagandística per continuar lluitant contra al Japó, i quan va acabar el conflicte amb el Japó va de dir que si fos per ell deixaria els tancs apuntant a l’est d’Europa per atacar algun dia a la Unió Soviètica. Anticomunista declarat, va arribar a dir que els Aliats havien lluitat contra l’enemic equivocat, fent clara referència de que ell hagués preferit lluitar contra els soviètics abans que contra els nazis. Aquell discurs no l’hi va fer gens de gràcia a en Iosif Stalin. Després de la guerra es va quedar a Europa per controlar les seves tropes al continent. Finalment, en Patton va ser rellevat del seu 3º Exèrcit i va ser transferit al 15º Exèrcit, una unitat d’oficina que preparava una història de guerra. Trist i plantejant-se abandonar l’Exèrcit, el general nord-americà va assumir el comandament del 15º Exèrcit a l’octubre de 1945. El 9 de desembre de 1945 va patir un accident de cotxe a Heidelberg, on va resultar ferit d’extrema gravetat. Els últims dies d’en Patton els va passar al llit de l’hospital, immòbil, en estat vegetatiu, morint finalment el 21 de desembre de 1945. Hi han teories que expliquen que la mort d’en Patton, que s’havia convertit en un heroi popular i una veu pel poble, no va ser accidental sinó un assassinat perquè era considerat per alguns, inclòs pel govern nord-americà, una amenaça per la pau ja que demanava constantment entrar en guerra amb la Unió Soviètica. En George Patton va ser enterrat al cementiri nord-americà de Hamm, a Luxemburg, on hi havien enterrats els altres soldats que havien mort en la Segona Guerra Mundial.

Curiositats:

En Patton creia en l’encarnació i estava convençut que en altres vides havia sigut caçador de mamuts, hoplita grec, legionari romà, inclús grans generals de la Història com Atila o Aníbal.

Sempre portava revòlvers de marfil, un casc d’acer polit, botes de muntar i els pantalons amb la ratlla ben marcada.

El seu llenguatge era obscè; en un sopar va fer un brindis per les esposes dels seus oficials dient: Seran unes viudes precioses. Parlant amb un grup de periodistes, va comparar els nazis amb els perdedors de les eleccions nord-americanes.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply