Adolf Hitler

La biografia de l’Adolf Hitler:

 

Primera part:

 

Els primers passos:

 

L’Adolf Hitler va néixer en el petit poble de Braunau am Inn, a la frontera entre Àustria i Baviera, al costat del riu Inn, a dos quarts de set de la tarda del 20 d’abril de 1889, un dissabte Sant fred i ennuvolat, a l’apartament Gasthof zum Pommer, Vorstadt nª 219.  La seva família procedia, pels dos costats, de la regió de Waldviertel, a la Baixa Àustria, en un petit districte rural situat al costat nord del Danubi, a unes 50 milles al nord-est de Viena, on els matrimonis consanguinis eren freqüents. El nom de la família va aparèixer per primer cop en el poble de Walterschlang, on es va registrar el 1672 el naixement de l’Esteban Hiedler. En Martin Hüttler, el besavi d’en Hitler, va néixer precisament a Walterschlang l’any 1772 i es va mudar a Spital. Els Schikelgruber, la família paterna de l’Adolf Hitler, havien sigut durant generacions pagesos i petits agricultors de Waldviertel, una regió pobre, muntanyosa i boscosa situada a l’extrem nord-occidental de la Baixa Àustria i Bohèmia.

 

L’àvia de l’Adolf Hitler, l’Anna Maria Schikelgruber, que va néixer el 15 d’abril de 1795 a Waldviertel, era la filla d’un petit agricultor pobre anomenat Johann Schikelgruber, provinent d’una família catòlica. L’Anna Maria va viatjar de ben jove a la ciutat de Graz per trobar feina i no va tornar a casa fins al 1837 per donar llum a un fill il·legítim, l’Alois. L’Anna Maria, que llavors tenia 41 anys, no va voler explicar mai qui era el pare de la criatura. Com que l’Alois era fill il·legítim va portar el cognom de la mare, però per un error portava el cognom sense la “e” en el mig, Schiklgruber. Poc després, l’Anna Maria va anar a viure amb el seu fill a casa d’en Johann von Nepomuk Hüttler, un ric granger de la zona, a Spital, que es va fer càrrec de l’Alois. Poc després, l’Anna Maria va començar una relació amb el moliner dela finca, en Johann Georg Hiedler, amb qui si casaria el 10 de maig de 1842 a Dollersheim. Molts creuen que Hiedler és el pare biològic de l’Alois i aquest fet té certa rellevància perquè molt probablement Hiedler era jueu. El 7 de gener de 1847, l’Anna Maria va morir i va ser enterrada a l’església parroquial de Döllersheim. Sense la seva mare, l’Alois va continuar vivint a casa del granger Hüttler, que el tractava com un fill.

 

El 1857, abans de que el moliner Georg Hiedler morís, aquest li va demanar a l’Alois que es canviés el cognom pel seu perquè, segons algunes fonts, li va explicar que era el seu pare biològic. Alois no li va fer cas perquè no es va canviar de cognom, però el 1876 va canviar d’opinió quan en Nepomuk Hüttler li va demanar perquè volia deixar-li tot el que tenia, ja que no tenia descendència masculia. Nepomuk no volia que fos declarat el seu fill d’acollida, ja que la legislació l’hi hagués aplicat uns impostos molt elevats en comparació si es declarava que no tenia cap lligam familiar amb ell. Amb aquest desig i amb el vist-i-plau de l’Alois, Nepomuk va comparèixer davant del notari del districte de Weitra, en Josef Penker, acompanyat per tres testimonis. Els testimonis varen corraborar que en George Hiedler havia reconegut en diverses ocasions que era el pare natural de l’Alois i que havia desitjat que es convertís en l’hereu. El notari va legalitzar el document, va cobrar les taxes corresponents i va escriure que l’Alois era fill d’en Georg Hiedler en tots els efectes. Però com que els testimonis eren analfabets varen escriure el cognom de Hitler enlloc de Hiedler. El cognom sembla la unió dels cognom Hiedler i Hüttler, i significa petit agricultor.

 

Aquell mateix any que es va canviar el cognom, l’Alois es va casar amb l’Anna Glass-Hörer, una dona d’origen txec i filla adoptiva d’un cobrador del servei de duanes, que no gaudia d’una bona salut i no podia tenir fills. Gràcies al casament, l’Alois va pujar en l’escala social perquè va rebre un bon dot i amb la seva esposa es varen permetre adoptar a la Klara Pölz, la futura mare de l’Adolf i que era la cosina segona de l’Alois, ja que la seva mare era una Hiedler. A més, la feina de l’Alois a les duanes li anava molt bé perquè des del 1875 era l’inspector de Braunanu amb Inn i d’altres poblacions de la frontera amb Baviera. Però al cap de poc l’Alois va espatllar el matrimoni en mantenir una relació extramatrimonial amb una cuinera d’un hotel  24 anys més jove que ell, la Franziska Matzelberger. Aquella infidelitat va portar l’Alois a un judici, ja que l’Anna el va acusar d’adulteri, i en reconèixer els fets va ser arrestat fins al 1880. En sortir de la presó, l’Alois es va separar de l’Anna i va continuar la seva relació amb la Franziska, mentre la Klara va decidir marxar de casa de l’Alois per anar-se’n a Viena a treballar de criada. Amb la Franziska, Alois va tenir el seu primer fill, l’Alois Jr., nascut el 13 de gener de 1882. El 6 d’abril d’aquell any va morir l’Anna, fet que va permetre el casament de l’Alois amb la Franziska el dia 22 de maig. El 28 de juliol de 1883 varen tenir una filla, l’Àngela. Però al cap de poc la Franziska va emmalaltir de tuberculosi. Amb la Franziska al llit, la Klara va tornar a casa de l’Alois per cuidar-los juntament amb els seus dos fills fins que la Franziska va morir el 10 d’agost de 1884.

 

Amb la mort de la Franziska, l’Alois i la Klara es varen casar el 17 de gener de 1885 a les sis del matí després d’una breu cerimònia. Un cop acabat l’acte l’Alois va anar a treballar com un dia normal. La diferència d’edat entrte la parella era  de 22 anys, i el fet de que havia sigut la seva cridada, inclús va ser com la seva filla adoptiva, va fer que l’Alois mai li prestés atenció. Si havia casat bàsicament per necessitat i, en definitiva, no va ser un matrimoni feliç. L’Alois es passava els dies a les tavernes del poble amb els seus amics, mentre la Klara es quedava a casa cuidant de la llar i dels fills. La parella va tenir sis fills; en Gustav, que va néixer el 17 de gener de 1885, però que va morir a la infància de diftèria el desembre de 1887, igual que la seva primera filla, la Ida, que va néixer el setembre de 1886 i va morir el gener de 1888. Alguns historiadors creuen que va sobreviure i que que se la va amagar perquè tenia una malaltia mental. Poc després va néixer un altre fill, l’Otto, que va morir al cap de poc. El 1889 va néixer l’Adolf, que va ser el centre d’atenció de la seva mare fins que el 1894 va néixer l’Edmund, que va passar a va ser el centre d’atenció de la família, però que sis anys més tard també va morir. El 1896 va néixer la Paula, que es va convertir en el centre d’atenció de la família. Hi ha una teoria que diu que la Klara hauria tingut un altre fill amb un altre home, sent d’aquesta manera infidel a l’Alois, però aquest nen, segons aquesta hipòtesis, també va morir als pocs mesos. Amb ells també hi viva, a part dels dos fills del segon matrimoni de l’Alois amb la Franziska, una cuinera i una criada, la Rosalia Schichtl, a més de la germana de la Klara, la Johanna, que donava molt d’efecte a l’Adolf i ajudava a la Klara en les feines domèstiques.

 

La família va tenir problemes amb l’Alois Jr., que es va convertir en un delinqüent i que fins i tot va acabar a la presó per un robatori. L’Alois no consentia la conducte rebel del seu fill, com a pare era molt estricte, inclús violent, i arrel d’aquell robatori li va clavar una ferotge pallissa, cosa que va fer que el noi marxés de casa el 1896. L’Alois no era un home feliç i l’únic que el consolava era la beguda, que el va tornar encara més rondinaire. El 17 de setembre de 1888 en Nepomuk va morir i va deixar-li una extensa granja a Spital valorada en més de 4.000 florins. D’aquesta manera, la família Hitler tenia suficients recursos per viure més o menys de forma estable. El febrer de 1895, l’Alois va comprar una parcel·la a Hafeld-am Traun, a 30 milles al nord-oest de Linz, per construir-hi una granja, i el 25 de juny, amb el somni de fer-se granger, es va jubilar. Aquell any, el petit Adolf va ingressar a l’escola del poble de Fischlham, on es va integrar ràpidament i amb molta facilitat, tot i el seu caràcter reservat. Jugava com qualsevol nen amb els seus companys pels boscos de Traun i en els prats. El seu joc favorit era el de policies i lladres, i a ell li agradava ser el cap segons els seus companys. Durant aquella època també va començar a llegir les històries d’aventures d’en Karl May (autor que va llegir durant tota la seva vida i inclús recomanava en els seus generals, als que acusava de falta d’imaginació). Però de seguida es va veure que la granja no va donar els resultats esperats i la família es va mudar a Lambach, i l’Adolf va ser enviat a una escola de l’antic monestir del poble, on va formar part de la coral.

 

El novembre de 1898, la família es va establir a Leonding, un poble a les afores de Linz, on es varen comprar una petita casa amb jardí. L’Adolf consideraria tota la seva vida la ciutat de Linz com la seva ciutat perquè li recordava els dies feliços i despreocupats de la seva joventut i associava aquella ciutat amb la seva estimada mare, de qui no es separava. L’Adolf va estudiar uns anys a Leonding, on fins als 14 anys va tenir uns resultats bastant bons, però el 1900 va entrar a l’escola tècnica de Linz, la Realschule, i les seves notes varen baixar. Segons va afirmar anys més tard el propi Hitler, el seu baix rendiment escolar va ser perquè volia demostrar en el seu pare que no volia treballar com a agent de duanes com ell volia. És probable que les seves notes baixessin en gran part pel trajecte a peu que havia de fer cada dia des de la seva casa a Leonding fins l’escola, una caminada de més d’una hora d’anada i una altra de tornada que li deixaven poc temps lliure. A més, els seus nous companys de classe no li varen fer massa cas. L’Alois es va enfadar amb ell, però no estava tant enfadat perquè no volgués treballar a la duana sinó perquè li costava molts diners enviar-lo en aquell col·legi. Durant aquella època va ser quan l’Adolf va començar a tenir interès en fer-se artista, idea que no va ser acceptada pel seu pare, i que va portar més d’un enfrontament a casa. Com que l’Adolf no va aprovar el primer any, el varen portar a Staatsrealschule, una escola del poble de Steyr, i en aquella època el petit Hitler es va tornar un nacionalista alemany apassionat. Durant aquella època va quedar influenciat pel seu professor d’Història i Geografia anomenat Leopold Pötsch, que li va explicar la seva teoria de la superioritat de la raça ària i l’odi contra la comunitat jueva i eslava. Pötsch li explicava que totes les races nòrdiques havien de ser governades per un mateix govern.

 

La mort dels pares:

 

El 3 gener de 1903, l’Alois Hitler va morir de forma sobtada, tot i que feia temps que tenia problemes de pulmó. Aquell matí es va dirigir com era el seu costum a la taberna Gasthaus Wiesinger, però a mig camí es va trobar malament i va patir un col·lapse. Després de mig refer-se, l’Alois va tenir les suficients forces i ganes d’entrar a la taberna i es va posar a beure vi mentre llegia el diari en un banc. De cop va patir un atac d’apoplexia que va acabar amb la seva vida. Tenia 65 anys. Segons el metge que el va atendre, l’Alois va morir per una hemorràgia pulmonar. L’Adolf Hitler tenia només 14 anys quan va perdre el seu pare. Amb la la mort del seu genitor, l’Adolf no va tenir més llibertats en un principi i va tenir que continuar anant a l’escola contra la seva voluntat, ja que així ho va voler la seva mare, que li va continuar prestant moltes atencions.

 

Dos anys més tard, Hitler va patir problemes pulmonars i la seva mare el va enviar amb la seva germana i tieta d’en Hitler, la Teresa Schmidt, a Spital perquè es recuperés, ja que la seva germana tenia més recursos econòmics que no pas ella ara que s’havia quedat viuda. És probable que Hitler mentís sobre la gravetat dels seus problemes pulmonars perquè no volia anar a escola. El setembre de 1905, Hitler havia de tornar a l’escola però va abandonar-la sense presentar-se a cap examen final. Deixava l’escola amb unes notes molt poc favorables, ja que es consideraven insuficients els seus coneixements de la llengua alemanya i, a més, li costava escriure. Després d’abandonar l’escola, la seva mare va començar a emmalaltir d’un càncer de pit i la família es va traslladar a Urfah, a un suburbi de Linz, a la ribera nord del Danubi, on seria més fàcil que la Klara Pölzl fos atesa pels metges. Durant aquella època a la ciutat de Linz, Hitler es va fer amic de l’August Kubizek, el fill d’un tapisser conegut amb el sobrenom de Gustl, a qui va conèixer per casualitat en una òpera, i junts varen passejar-se per la ciutat i quan podien anaven al teatre. Hitler es va sentir molt a gust amb el seu nou amic perquè li podia parlar amb superioritat, ja que el noi no tenia cap idea clara sobre cap tema, a més de que era dependent i poc decidit, i venerava a en Hitler perquè havia anat a una escola millor que la d’ell, fet que el feia sentir inferior. La seva falta de seguretat i la seva timidesa varen fer que no repliqués a en Hitler quan parlava de música, tot i que ell tenia més coneixements musicals. Tot i compartir aficions i passions, tenien maneres diferents d’enfocar la vida: mentre Kubizek treballava durament en el taller del seu pare, Hitler es pasava els dies dibuixant despreocupat pensant en ser un diu un gran artista. Un dia, els dos amics es varen comprar un bitllet de loteria i Hitler estava tant segur de que li tocaria el primer premi que quan va veure que no anava per ell es va enfadar com mai, ja que havia fet inconscientment plans per com es gastaria els diners del premi. Va ser en aquella època amb el seu nou amic quan Hitler va agafar la seva passió per l’òpera i quan va sentir per primer cop els drames musicals del compositor Richard Wagner. La primera obra de Wagner que va veure i sentir, i la que seria sempre la seva favorita, va ser Lohengrin. Veient el seu interès per la música, la seva mare li va comprar un piano de cua i entre octubre de 1906 i gener de 1907 va rebre classes de piano. A part del teatre i l’òpera, Hitler continuava somiant en ser pintor i es passava el dia dibuixant i pintant pels carrers de la ciutat. Durant aquell temps es va enamorar per primer cop d’una filla de pares rics anomenada Stefania, una elegant noia que sempre veia per la ciutat agafada del braç de la seva mare, però que mai li va dirigir una paraula perquè Hitler creia que era una dona que havia d’admirar de lluny i no apropar-s’hi.

 

El maig de 1906, Hitler va decidir marxar a Viena a casa d’uns seus parents per visitar la ciutat. Durant dues setmanes va vaguejar per la ciutat despreocupat i la visita a la capital austríaca li va causar molt bona impressió per l’esplendor dels seus edificis, les galeries d’art i l’òpera. Al cap d’un mes va tornar a casa seva, però tornava amb el desig de tornar a la capital austríaca i amb la idea d’ingressar a l’Acadèmia de Belles Arts. La seva mare, tot i estar malalta del càncer de pit, el gener ja s’havia sotmès a una operació i era visitada en freqüència pel doctor Eduard Bloch, en veure’l tan content per tornar a Viena li va donar diners per ingressar a l’Acadèmia. La Klara no patia pels diners perquè la seva germana, la Johanna, l’hi havia ofert un préstec de 924 corones per finançar els estudis del seu nebot.

 

A principis d”octubre de 1907 va intentar ingressar a l’Acadèmia, però el seu primer intent va fracassar, només 28 d’ells varen ser admesos, i els seus dibuixos amb aquarel·la varen ser rebutjats perquè, segons el veredicte, havia dibuixat pocs caps. No acceptant els resultats, Hitler va demanar explicacions al director de l’Acadèmia, que aquest li va dir que no tenia talent per entrar a estudiar a l’escola de pintura, però li va afirmar que tenia talent per l’arquitectura, la que seria també una de les seves grans passions. Després d’admetre que no seria admès, Hitler no va explicar a la seva família el seu fracàs perquè no volia fer patir a la seva mare, que cada dia es trobava pitjor de salut. Durant aquell temps vivia en pensions de mala mort i vivia la vida de forma bohèmia. A finals d’octubre, el doctor Bloch li va comunicar que tornés d’immediat al costat de la seva mare perquè s’estava a punt de morir. Quan es va retrobar amb la seva mare la va veure en un estat de salut molt dèbil, i Hitler, afectat per perdre a la seva mare, la va cuidar els seus últims dies amb molta estima fins que finalment va morir el 21 de desembre de 1907.

 

La Klara va ser assistida els últims dies pel doctor Bloch, que s’havia tornat amic de la família i era d’origen jueu. (Més tard va intentar ajudar a en Hitler quan malvivia a Viena enviant-li diners per les seves postals pintades a mà. Després de l’ocupació d’Àustria el març de 1938, la Gestapo va requisar totes les cartes d’agraïment d’en Hitler cap al doctor i va ser obligat a emigrar als Estats Units. Mai Hitler el va culpar de la mort de la seva mare i d’aquí no prové el seu antisemitisme). Hitler va quedar molt afectat per la mort de la seva mare, que va tenir un funeral relativament car per les prestacions econòmiques de la família. Durant uns anys el jove Hitler no va celebrar les festes de Nadal amb el típic arbre il·luminat perquè la data era propera a l’aniversari de la mort de la seva mare. Un cop va arribar al poder, Hitler va fer que el 12 d’agost, el dia del naixement de la seva mare, fos la festa alemanya de les mares. El seu amor cap a la seva mare va ser molt gran, es podria dir que va ser de les poques persones que va estimar realment. Durant els últims dies del Tercer Reich tancat en el seu búnquer esperant el final portava una fotografia seva i a les habitacions dels seus apartaments de Munic, Berlín i Berchtesgaden hi havia retrats seus.

 

Hitler a Viena:

 

Com a orfes menors d’edat, juntament amb la seva germana Paula Hitler, de la que se’n varen fer càrrec la seva germanastre Àngela Raubal, que s’havia casat amb un funcionari fiscal, en Leo Raubal, varen tenir dret a tenir una petita pensió de l’Estat de 1.200 corones, diners que, juntament amb els que encara li quedaven del préstec de la seva tieta, li varen permetre a l’Adolf Hitler sobreviure durant un any sense treballar, tot i la inflació que patia Àustria en aquells moments. Però els dos germans no podien tocar l’herència del seu pare fins que no complissin 24 anys. Després de viure un parell de mesos més a Urfahr, va fer una visita al seu tutor, l’alcalde de Leonding, en Josef Mayrhofer, i després el jove Hitler va decidir tornar a Viena el febrer de 1908. Però Hitler no volia anar sol a la capital austríaca i volia anar amb el seu amic, i  va convèncer als pares de l’August Kubizek perquè deixessin anar el seu fill a Viena amb ell per estudiar música.

 

Sense esperar el seu amic, Hitler va dirigir-se un altre cop a la ciutat barroca i aristòcrata, on va continuar amb la seva obsessió de convertir-se en pintor, però sense recursos econòmics vivia en pensions de mala mort. La primera vivenda on va viure va ser el segon pis d’una casa en la Stumpergasse número 31, a  prop de la Westbahnhof de Viena, propietat d’una dona txeca anomenada Zakreys. Hitler continuava amb la seva vida bohèmia, es passava el temps voltant pels carrers, passejava pels jardins del castell Schönbrunn, dormia molt, llegia molt, s’interessava per l’arquitectura i pels problemes socials de la ciutat, inclús va començar a escriure una peça de teatre, va dibuixar plantes d’edificis i va dissenyar escenografies, però mai va acabar cap d’aquells treballs, i esperava l’arribada del seu amic de Linz. A les nits visitava l’òpera de Viena. Hitler no estava interessat en aquells moments en les dones, tot i que sembla ser que algunes es varen sentir atretes per ell, tot i que la majoria el veien com un estrany per les seves formes. Quan Kubizek va arribar a la ciutat, Hitler es va posar molt content en veure’l arribar a l’estació de trens i en seguit li va ensenyar tots els monuments de Viena. Després de buscar-li allotjament, va convèncer a la senyora Zakreys que li canviés l’habitació per una de més gran per tal de que hi convisquessin tots dos. D’aquesta manera els dos amics es varen instal·lar en la mateixa habitació, tot i que varen pagar el doble pel lloguer, 10 corones cadascú. L’habitació tenia el mobiliari bàsic: dos llits, un armari, una pica, una taula i dues cadires.

 

Pocs dies després, Kubizek va ser admès en el Conservatori de Viena i va llogar un piano de cua, cosa que va empetitir l’habitació, i el noi es va passar els dies estudiant música. Amb el seu amic ocupat, Hitler es passava els dies al llit pensant en un futur fantasiós, vaguejava pels jardins del palau de Schönbrunn i durant moltes hores dibuixava fins a altes hores de la nit o a vegades pagaven dues corones amb el seu amic per anar a veure òperes dels compositors Mozart, Wagner, Beethoven, i dels italians Donizetti, Rossini i Bellini, així com les principals obres de Verdi i de Puccini, tot i que aquests dos músics, que tan entusiasmaven al públic vienès, no li agradaven al jove Hitler perquè per ell només eren importants les obres que feien els alemanys. L’òpera era l’únic luxe d’en Hitler en aquella època, ja que vivia, com ho va fer pràcticament tota la seva vida, de forma austera. Gastava molt poc en menjar i en beure, inclús de vegades no menjava res durant tot el dia, però a les tardes li agradava menjar un tros de pastís de nous. L’alcohol no el provava, tot i que no era abstemi, i solia beure llet i a vegades sucs de fruites.

 

Un dia es va baralla amb en Kubizek sobre els horaris que el seu amic podia tocar el piano, i la picabaralla va pujar tan de to que va provocar que Hitler admetés per primer cop que havia sigut rebutjat a l’Acadèmia. Hitler confiava amb el seu amic perquè era l’única persona, apart de la llogatera, la Zakreys, amb la qual parlava i es va tornar gelós de la seva amistat. No li permetia tenir altres amistat i quan el seu amic va dur un dia una noia, una de les poques alumnes de música que tenia el noi ara que donava classes particulars, Hitler va creuer que es tractava d’una xicota i es va enfadar amb el seu amic. Tot i aquests atacs de gelosia, l’amistat va continuar entre ells dos fins a principis de juliol, quan Kubizek va aprovar els exàmens en el conservatori i el curs de música va acabar. Sense tenir cap més motiu per quedar-se, el noi va tornar a Linz per quedar-se amb els seus pares fins a la tardor. Però Kubizek volia tornar a Viena i va demanar-li a la Zakerys que li guardés l’habitació i es va comprometre a pagar cada mes el lloguer de l’habitació. Quan es varen acomiadar amb en Hitler a la Westbahnhof no es tornarien a veure fins al 1938. Quan el noi va tornar al novembre, Hitler ja no era a l’habitació de Stumpergasse i la senyora Zakreys li va dir que en Hitler havia marxat sense dir-li a on anava.

 

Hitler va desaparèixer de la vida d’en Kubizek sense donar senyals perquè a l’octubre de 1908 va tornar a intentar ingressar a l’Acadèmia, però de nou va ser rebutjat. El professor de l’Acadèmia li va aconsellar que intentés entrar a l’Escola d’Arquitectura, però com que no tenia cap certificat d’estudis superiors no va poder-hi entrar. Frustrat, Hitler no va ser capaç de tornar a veure el seu amic, no li volia dir que havia fracassat mentre ell li anaven bé les coses amb la música, i va deixar la pensió per anar a viure a un alberg per vagabunds al nord de la ciutat. El 18 de novembre es va inscriure en el formulari obligatori d’inscripció de la policia com un estudiant que vivia a l’habitació 16 de Felberstrasse 22, a prop de la Westbahnhof, en una habitació més espaiosa. Durant aquell temps probablement va llegir la revista racista Ostara, una de les corrents més influents d’antisemitisme de Viena que predicava un racisme nòrdic extremista i la revolució cultural. La revista, que va veure la llum per primer cop l’any 1905 gràcies al monge cistercenc Jorg Lanz Liebenfels,  la comprava en un quiosc a prop del carrer de la Felberstrasse. Segons va afirmar anys més tard Liebenfels, el 1909 Hitler el va visitar per demanar-li números endarrerits de la revista. Com que el va veure vestit de forma precària li va donar exemplars gratis a més de dues corones pel trajecte de tornada. Hitler també es va refugiar en els escrits polítics del compositor Richard Wagner, de l’antisemita i alcalde de Viena,  Karl Lueger, i de la ideologia pangermanista d’en Georg Schönerer. Es passava els dies llegint diaris i parlant de política amb els seus companys de l’alberg manifestant per primer cop el seu odi cap als jueus, els sacerdots, els socialdemòcrates i els Habsburg, i anava molt sovint a la biblioteca pública per demanar llibres.

 

Quan se li varen acabar els estalvis es va veure obligat a abandonar Felberstrasse a mitjans d’agost de 1909 per mudar-se durant un mes a un allotjament més modest, en el número 58 de la Sechshauserstrasse, però el 16 de setembre de 1909 va marxar d’allà sense completar el formulari obligatori d’inscripció per la policia i sense deixar cap direcció i probablement sense pagar el lloguer. Vivint en diverses habitacions de mala mort, el novembre de 1909 va tenir que abandonar l’habitació moblada en el Simon Denk Gasse. Per pagar els últimes mesos va tenir que vendre’s la seva pròpia roba. Després d’unes quantes nits dormint en els bancs dels parcs públics o en algun cafè, va trobar un llit en un dormitori públic situat a prop de l’estació de Meidling, en un apartat barri al sud-oest de la ciutat, a prop del palau de Schönbrunn.

 

Després es va allotjar en una altra residència en el Wurlitzer Gasse, que tenia 900 habitacions. Per guanyar-se la vida va intentar buscar feina juntament amb un nou amic que acabava de fer a la residència, en Reinhold Hanisch, carregant maletes a la Westbahnhof, o treien la neu de les cases amb una pala, tot i que Hitler no tenia roba d’hivern. Però a en Hitler no li va agradar gens treballar, només ho feia per mantenir-se i no es comprometia mai amb cap feina i amb res. De fet, va odiar els moviments obrers i els sindicats, ja que creia que els obrers eren víctimes d’un sistema de corrupció dels dirigents del partit socialdemòcrata. La seva vida era lamentable en aquells moments, per alimentar-se sovint anava a un convent a prop de Gumpendorferstrasse, on les monges repartien un mica de sopa, i anava tan mal vestit i amb un cabell llarg fins les espatlles que els demés vagabunds l’anomenaven Ohm Paul Krüger, el líder dels boers. Abans d’acabar l’any, Hanisch el va convèncer perquè demanés ajuda econòmica a la seva família i va aconseguir 50 corones que li va donar la seva germanastre Àngela. Segurament aquests diners provenien de la tieta Johanna. Amb aquests diners, Hitler es va poder comprar un abric llarg, tinta, pintures i material per pintar, i va realitzar còpies amb aquarel·les d’escenes vieneses, còpies d’edificis i monuments, que llavors amb el seu amic Hanisch intentaven vendre a les tavernes i a les fires. La majoria dels seus compradors eren jueus, i amb els diners que obtenien varen poder sobreviure fins l’estiu de 1910. Abans, el 9 de febrer de 1910 es varen traslladar en una llar situada en el carrer Meldemannstrasse número 27, en el districte XX de Viena, a prop del Danubi, que disposava d’habitacions individuals, instal·lacions sanitàries, cuidades zones de comunes, una cantina, una cuina on es podien preparar el seu propi menjar i petites cuines perquè els allotjats poguessin preparar els seus propis plats a un preu assequible. Els veïns també eren diferent als vagabunds de Meidling, la majoria eren oficinistes, antics acadèmics, funcionaris jubilats que passaven una mala època o gent que estava de pas.

 

Però la seva amistat amb el seu amic es va anar espatllant quan en Hanisch el veia incapaç de mantenir les comandes. Hitler afirmava que no podia pintar per encàrrec, que necessitava el seu temps i el seu espai. A més, durant aquella època es va fer amic d’un jueu hongarès anomenat Neumann, que li va regalar un vell abric negre. Més tard Hitler el va ofendre pel fet de que era jueu. Segons en Hanisch, l’amistat d’en Hitler amb en Neumann era tan intensa que va desaparèixer amb ell durant cinc dies del mes de juny per fer turisme per Viena i per veure museus. Quan va tornar a l’alberg, la relació amb en Hanisch estava pràcticament trencada i es va acabar de trencar quan en Hitler el va acusar de vendre per només 10 corones un dibuix del Parlament de Viena, un dibuix més gran de l’habitual, i el va denunciar a la policia per estafa. Hanisch va passar uns dies a la presó, però no per la suposada estafa sinó perquè utilitzava el nom fals de Fritz Walter.

 

Sense en Hanisch, Hitler s’anava quedant cada cop més sol, i ara en solitari es va dedicar a comercialitzar les seves obres mentre anava forjant les seves idees polítiques; cada cop odiava més als jueus, el sistema democràtic del Parlament i estava encontra de la igualtat de races. Per en Hitler els alemanys eren els únics cridats a governar en la totalitat de l’Imperi amb una administració autoritària i centralitzada. L’idioma alemany tenia que ser oficial per les escoles i universitats, pensava. Els tres partits polítics que més li varen interessar en aquella època varen ser el socialdemòcrata austríac per la seva propaganda, els nacionalistes pangermànics d’en Georg von Schonerer i el partit socialcristià d’en Karl Lueger. També durant aquella època li va canviar el caràcter i es va tornar més atrevit i agressiu. A la residència, quan algú comentava un tema polític que ell no hi estava d’acord, s’enfadava i cridava per defensar les seves idees. Mica en mica anava agafant un caràcter autoritari. A l’alberg, on hi anava molt poc durant el dia, se seia sempre a la mateixa cantonada de la sala d’escriptura, a prop de la finestra, per pintar i dibuixar en una llarga taula de roure i tots els demés sabien que aquell era el seu lloc i recordaven a tots els nous hostes que intentaven ocupar aquell lloc que allà si asseia Herr Hitler.

 

Hitler a Munic:

 

La seva vida semblava que estava condemnada al fracàs però, deu anys després de la mort del seu pare, Adolf Hitler va tenir accés a la seva herència ja que havia complert 24 anys i va rebre per correu postal 819 corones i 98 heller després de que el 16 de maig de 1913 el tribunal del districte de Linz va confirmar que l’artista Adolf Hitler havia de rebre aquesta suma per correu a Meldemannstrasse, Viena. En tenir aquests diners, cansat de Viena, en el seus companys de l’alberg ja els hi havia dit que tenia la intenció de marxar a la capital bavaresa, el 24 de maig de 1913  Hitler carregat amb una petita maleta negra va abandonar la ciutat que tant havia admirat, però que a partir de llavors tan odiaria (En el Mein Kampf diu que la va abandonar a la primavera de 1912, però en els arxius de la policia vienesa consta que el maig de 1913 encara vivia a la ciutat). Hitler no va marxar sol cap a Baviera, anava acompanyat per en Rudolf Häusler, un jove dependent miop que estava a l’atur i que era quatre anys més jove que ell i que havia conegut tres mesos abans a l’alberg. S’ha comentat molt el per què va abandonar la ciutat i una de les possibilitats seria per escapar-se del servei militar.

 

El que si sabem del cert és que Hitler, en un dia qualsevol, va comprar un bitllet a l’estació de trens i se’n va anar a viure a Munic, on va treballar breument de fuster, i va obtenir alguns diners com a pintor de postals. Tot i marxar, les autoritats de Linz li varen ordenar que es presentés a la ciutat per allistar-se al servei militar, però Hitler el 23 de gener de 1914 va escriure una carta explicant que vivia a Viena i va demanar presentar-se a Salzburg, cosa que no pensava fer. Tot i no voler, les autoritats bavareses el varen obligar a presentar-se el 4 de febrer de 1914 a Salzburg per un examen premilitar, on no va ser admès pel seu mal estat de salut i va ser declarat inútil.

 

La vida a Munic li va ser molt semblant a la vida a Viena, vivia en una habitació per homes respectables que llogava la família d’un sastre de cognom Popp a la tercera planta d’un edifici situat en el número 34 de la Schleissheimerstrasse, un barri humil del nord, a prop de les barraques i molt a prop de Schwabing i no molt lluny de la gran zona dels quarters. El seu company de viatge, en Häusler, va compartir habitació amb ell fins a mitjans de febrer de 1914. Segons sembla, la costum d’en Hitler de llegir fins a altes hores de la nit amb la il·luminació d’un llum de petroli impedia a en Häusler poder dormir. Hitler dedicava de nou el seu temps a pintar amb aquarel·la i dibuixar edificis, i no tenia la intenció de treballar de forma estable. Sempre li faltaven diners i no tenia cap contacte amb la seva família i amb prou feines va fer un amic. Per vendre les seves obres es passava moltes hores en els cafès i les cerveseries, i allí llegia diaris i parlava de política. Sovint anava a la Königlische Hof-und Staatsbibliothek, la biblioteca que li quedava més a prop, a Ludwigstrasse, per aconseguir llibres per llegir a la nit. Però la vida li va canviar de cop per sempre el 28 de juliol de 1914 quan un estudiant serbi va assassinar al príncep Francesc Ferran i a la seva esposa a Sarajevo.

 

Hitler a la Primera Guerra Mundial:

 

La primera reacció de l’Adolf Hitler va ser confusa en saber de l’atemptat perquè el príncep Francesc Ferran era l’hereu el tro dels Habsburg, però a mesura que es veia que hi hauria un conflicte europeu es va animar pensant que un conflicte canviaria les coses tant en la seva vida particular com a Europa. L’1 d’agost de 1914, Hitler es trobava en la multitud que es va reunir a la plaça Odeó de Munic per escoltar la declaració de guerra d’Alemanya. El 3 d’agost va dirigir una petició firmada al rei Ludovic III de Baviera per demanar-li poder-se allistar com a voluntari a l’exèrcit alemany, concretament en un regiment bavarès, tot i tenir la nacionalitat austríaca. El rei li va respondre afirmativament el dia següent. D’aquesta manera Hitler va participar en la Primera Guerra Mundial, el conflicte que va posar fi a 44 anys de pau a l’Europa Occidental, com a correu de l’exèrcit alemany, Meldegänger, que consistia en esperar a que es produís una treva entre els dos bàndols per enviar missatges d’un batalló a un altre. El 16 d’agost el varen fer presentar en el Centre d’Allistament 6º de Munic per recollir l’equip en el 2º Batalló de Reserva del 2º Regiment d’Infanteria. A principis de setembre, juntament amb altres voluntaris, entre ells en Rudolf Hess, un noi que havia nascut a Egipte i que hagués anat a la Universitat d’Oxford si no hagués començat la guerra, i el sergent major Max Amann, un banquer nascut el 1891, va ser enrolat en la primera companyia del 16º Regiment bavarès de reserva d’infanteria, anomenat el Regiment de List, en honor al cognom del primer comandant. Després d’un temps d’entrenament a Munic, varen ser enviats a Lechfeld fins que a primeres hores del 21 d’octubre de 1914 varen ser enviats amb tren al front per reforçar la 6º Divisió bavaresa del 6º Exèrcit del príncep Rupert de Baviera, que estava en els camps de batalla de Flandes. Hitler i els seus companys varen baixar del tren a Lille.

 

Hitler va participar en un dels combats més igualats de la Primera Guerra Mundial, a Iprés, on els britànics varen frenar l’avanç alemany. El 29 d’octubre, el batalló d’en Hitler va lluitar a la carretera de Menin. Mentre els seus companys escrivien cartes des del front als seus familiars i a les seves parelles, Hitler va escriure la seva primera carta en el front al seu llogater de Munic, el sastre Popp. No va rebre  cartes de la seva família. El 3 de novembre, tot i que en vigor des de l’1 de novembre, Hitler va ser ascendit a caporal. De ben poc Hitler va poder pujar de rang militar quan el sergent Max Amann el va proposar per un ascens i l’Estat Major del seu regiment va sospesar la idea de nombrar-lo Unteroffizier, suboficial. Però Fritz Wiedemann, que anys més tard seria l’ajudant d’en Hitler, va dir que li faltaven aptituds pel comandament. El 9 de novembre va ser destinat a l’Estat Major del Regiment i se li va donar la tasca de Meldegänger, missió que no va mencionar en el Mein Kampf. Amb aquestes condicions va estar en el quarter general del regiment a Fournes, a prop de Fromelles, al nord de França, on va poder trobar temps per pintar, dibuixar algunes historietes i dibuixos d’instrucció pel diari de l’Exèrcit, i llegir les obres del filòsof Arthur Schopenhauer, que segons va dir les portava sempre a sobre. Tot i que no va ser antipàtic amb els seus companys, no va compartir mai els seus interessos i estava sempre callat. Alguns dels seus companys varen confessar que no l’aguantaven perquè desitjava que la guerra s’allargués i perquè es prenia la guerra massa seriosament. Tot i les discrepàncies amb els seus companys, el 2 de desembre li varen concedir la Creu de Ferro, una condecoració de l’exèrcit alemany creada el 10 de març de 1813 pel rei de Prúsiaa Frederic Guillem II per motivar les tropes davant l’exèrcit napoleònic, de segona classe per la seva valentia.

 

El març de 1915, després de passar un temps a Tourcoing, el seu regiment va ser enviat a Neuve Chapelle per enfrontar-se als britànics, on es va iniciar una guerra de trinxeres que duraria un any i mig. Durant aquell temps a les trinxeres va tenir tant de temps que es va posar a pintar, però continuava sense relacionar-se amb els seus companys, que el trobaven cada cop més estrany i l’anomenaven L’artista. Segons diversos testimonis, en aquell temps Hitler encara no era un fanàtic antisemita, tot i els seus comentaris burlescs cap als jueus.

 

El 27 de setembre de 1916, dos mesos després d’intensos combats en la segona batalla de Fromelles, el regiment es va traslladar al sud i el 2 d’octubre de 1916 va participar en la batalla de Somme, molt a prop de Bapaume. Però la seva sort en combat va acabar el 7 d’octubre quan va ser ferit en la cama esquerra i va ser enviat a l’hospital de la Creu Roja de Beelitz, a prop de Berlín. Després de recuperar-se i encara amb permís, va visitar Munic i a la capital bavaresa es va indignar pel contrast que va copsar entre l’esperit de les tropes i el de la població civil, que volia acabar amb la guerra. El 5 de març de 1917 va tornar al front, a pocs quilòmetres al nord de Vimy, i va lluitar en les últimes accions del combat d’Arràs i en el tercer combat de Iprés. Després de passar dos mesos a Hochstadt, Alsàcia, el Regiment List va tornar al front de l’Aisne, a prop de Lizy. El 17 de setembre va rebre la Creu del servei bavarès i, a finals de setembre, Hitler va obtenir per primer cop un permís per descansar. Però Hitler no tenia cap interès per tornar a Munic i va anar a Berlín, on es va allotjar a la casa dels pares d’un dels seus camarades. Segurament volia conèixer la capital alemanya. A mitjans d’octubre es va reincorporar al seu Regiment, que acabava de traslladar-se d’Alsàcia a Champagne.

 

A la primavera de 1918, Hitler va participar en la gran ofensiva alemanya en la segona batalla del Marne. El 9 de maig va rebre el diploma al valor del seu Regiment i el 4 d’agost de 1918 va ser condecorat amb la Creu de Ferro de primera classe gràcies a l’oficial jueu del seu propi Regiment, el tinent Hugo Gutmann. No era normal que es condecorés a un caporal, però es diu que Hitler va arribar a capturar a 15 soldats francesos, tot i que no hi ha cap document que demostri aquesta gesta. A mitjans d’any, la vida del caporal Hitler va estar a punt d’acabar, però un cop més va tenir molta sort. El soldat britànic Henry Tandey, que va liderar als seus camarades en un atac sorpresa amb baioneta calada contra els alemanys, va fer que es rendissin 37 alemanys, i va tenir en el seu punt de mirar al soldat Adolf Hitler, que retrocedia ferit. Apuntant-lo amb l’arma durant uns segons, un segon després Tandey va abaixar el rifle. Hitler va abaixar el cap en senyal d’agraïment i Tandey va marxar. Segons va declarar més tard, Tandey tenia com a regla autoimposada no disparar sobre enemics ferits o presoners. Aquell tema el va oblidar durant molts anys, però quan va començar la Segona Guerra Mundial es va penedir de la seva acció i va dir que el tenia que haver matat allà mateix. Per la seva part, Hitler va voler saber qui era aquell soldat britànic i ho va acabar sabent, inclús li va escriure una carta d’agraïment.

 

A mitjans d’agost de 1918, el Regiment List es va traslladar a Cambrai per ajudar a frenar l’ofensiva britànica a prop de Bapaume i un mes més tard va entrar en acció entre Wytschaete a Messines. Abans, a finals d’agost, a en Hitler el varen enviar durant una setmana a Nuremberg perquè fes un curs de comunicacions telefòniques i el 10 de setembre va començar el seu segon permís de 18 dies, que de nou va anar a Berlín. Immediatament després de tornar al front, a finals de setembre, la seva unitat es va veure sotmesa a les pressions dels atacs britànics a prop de Comines. La nit del 13 al 14 d’octubre de 1918, quan el seu Regiment tornava a Werwick, al sud de Iprés, Hitler va quedar atrapat pels gasos enemics en un turó. Tot i l’atac, va poder tornar al seu quarter general de rereguarda, però el matí del 14 d’octubre de 1918 va patir un col·lapse per culpa del gas tòxic que el va deixar temporalment cec. L’endemà va ser traslladat a un hospital de campanya. El 21 d’octubre de 1918, en no recuperar-se, va ser enviat en un comboi de ferits a l’hospital militar de Pasewalk, a prop de Stettin, a Pomerània, una província de Prússia limitada al nord pel Mar Bàltic. Durant la seva estada a l’hospital li varen comunicar que la guerra havia acabat, era l’11 de novembre de 1918. Enfadat, Hitler va atribuir a la derrota d’Alemanya als efectes del marxisme i el judaisme. Sobretot estava enrabiat perquè si es veia obligat a deixar l’Exèrcit s’acabava la seva vida com a militar i tenia que tornar a la seva vida de vagabund.

 

El retorn a la vida civil:

 

El 19 de novembre de 1918, l’Adolf Hitler ja s’havia recuperat i va abandonar l’hospital de Pomerània per tornar a Munic sense saber què estava passant. Li arribaven rumors de que la revolució era imminent i que alguns mariners estaven produint greus disturbis. Quan va tornar a Munic, el 21 de novembre de 1918, va ser destinat a la 7º Companyia del 1º Batalló de Reserva del 2º Regiment d’Infanteria, i va tornar a trobar-se amb alguns dels seus companys de guerra. En un escenari de post-guerra, Hitler li varen donar la feina de fer de guàrdia del camp de presoners de guerra de Traunstein, a prop de la frontera austríaca. El 20 de febrer de 1919 va ser destinat al servei de guàrdia a la Hauptbahnhof, on una unitat de companyia s’encarregava de mantenir l’ordre, especialment entre els soldats que entraven i sortien de Munic. Aquests soldats havien lluitat en la Gran Guerra i es concentraven per retornar a les seves llars. La feina d’en Hitler era supervisar les tendències polítiques d’aquests soldats, ja que es volia evitar com fos una revolució comunista. Durant aquella segona època que va viure a Munic va veure els enfrontaments entre els grup extremistes d’esquerre i de dreta, però segons sembla no va participar en cap de les batalles. A l’abril de 1919 va col·laborar amb la Räterrepublik en qualitat de portaveu del conseller de soldats del seu Regiment. Durant el mes de maig va aconseguir treballar gràcies al capità de l’Exèrcit, en Karl Mayr, a l’oficina de premsa del departament polític de la comandància militar del 7º districte sota les ordres de l’Ernst Röhm, un general nacionalista que havia sigut ferit durant la guerra a la cara perdent part del tàbic nasal. Entre el 5 i el 12 de juny de 1919 va assistir a un curs d’instrucció política a la Universitat de Munic, on es va revelar com un bon orador, un apassionat i un convincent nacionalista, i va ser nombrat oficial d’instructor. La seva nova feina era inculcar en els soldats idees contra els socialistes, els pacifistes i els demòcrates. El 20 d’agost va assistir en un curs de cinc dies al campament de la Reichswehr, l’exèrcit alemany, a Lechfeld, a prop d’Augsburg. Amb els seus companys inculcava en els presoners de guerra que retornaven a casa sentiments nacionalistes, antibolxevics i anticomunistes. Hitler es va entregar amb passió en aquesta missió i va descobrir un dels seus punts forts, l’oratòria. Va mostrar un antisemitisme més violent i més ferotge que abans, arribant a tal punt que el comandant del campament de Lechfeld, el Oberleutnant Bendt, li va demanar que moderés el seu antisemitisme.

 

El 28 de juny es va firmar el Tractat de Versalles, un tractat on Alemanya admetia la culpa de la guerra, on perdia grans territoris, on es reduïa la seva Reichswehr i on es veia obligat a pagar greus deutes. El Tractat hagués pogut ser molt pitjor si la Gran Bretanya i els Estats Units haguessin acceptat la proposta de França de dividir Alemanya en 30 petits Estats. La por a que Alemanya pogués acabar com Rússia va fer rebutjar la proposta. Hitler sempre va criticar i odiar aquell Tractat. Però el fet d’atacar al Tractat i de no entendre el per què s’havia acceptat la derrota no era una raresa a Alemanya. Molts alemanys els resultava incomprensible les causes del col·lapse total del novembre de 1918 després de tants esforços i sacrificis, i no varen acceptar la imposició de la nova República, la República de Weimar, perquè la veien com el resultat de la derrota nacional i la temptativa d’imitar el liberalisme britànic, nord-americà i francès.

 

Hitler ingressa al DAP:

 

El setembre de 1919, després de tornar de Lechfeld, Adolf Hitler es va convertir en el favorit del capità Karl Mayr, que ara s’encarregava de vigilar als 50 partits polítics i organitzacions de Munic. De seguida se li va assignar la feina d’investigar una reunió d’un grup d’obrers alemanys perquè podia resultar d’interès per l’Exèrcit. El 12 de setembre de 1919, va assistir al míting del Partit Obrer Alemany, el DAP, de l’Anton Drexler, un membre de la Societat Thule que el 1918 havia creat el Comitè d’Obrers Independentistes, i en Karl Herreren en el subterrani de la cerveseria Sterneckerbräu de Munic, on hi varen assistir entre 20 i 25 persones. Aquell partit polític, fundat el 5 de gener d’aquell any en el Cafè Gasteig de Munic, només tenia 45 membres i entre ells figuraven un metge, un químic, un pintor, dos enginyers, un escriptor, cinc estudiants, la filla d’un jutge i també artesans, homes de negocis, militars de baixa graduació i oficinistes de coll blanc. Un dels oradors, en Gottfried Feder, un membre també de la Societat Thule i un economista molt famós a Baviera per defensar la cancel·lació del deute alemany de la guerra, va cridar l’atenció d’en Hitler parlant de la ruptura de l’esclavitud d’interessos. Però el següent orador, el professor Baumann, va proposar la separació de Baviera, paraules que varen indignar a en Hitler, que es va aixecar de la cadira enfurismat i es va queixar apassionadament. El professor, abatut i indignat perquè l’havien interromput, va agafar el seu barret i va marxar mentre Hitler continuava parlant. Llavors, l’Anton Drexler es va dirigir cap a ell i li va regalar un exemplar de la seva autobiografia, un follet titulat El meu despertar polític. Pocs dies després, Hitler va rebre una invitació del DAP perquè assistís a un altre míting. Després de pensar-s’ho va assistir al míting a la cerveseria la Alte Rosenbad, en la Herrenstrasse, on es va parlar dels mateixos temes que la reunió anterior. De seguida Hitler es va sentir atret per les idees del partit i, el 19 d’octubre de 1919, va ingressar al Partit Obrer Alemany, el DAP, amb el número 555 i el número 7 de soci. A partit de llavors Hitler va dedicar molta energia i ambició al partit i va aconseguir fer-lo tirar endavant. L’escriptor Thomas Mann els va definir com alumnes que fan campana i Konrad Heiden els va anomenar intel·lectuals armats per les seves ambicions frustrades.

 

A l’octubre d’aquell any Hitler va parlar per primer cop en nom del DAP a la cerveseria muniquesa Hofbräuhaus, on els comunistes el 13 d’abril de 1919 hi havien proclamat la Segona República muniquesa dels consellers, davant de 111 persones. Després de parlar, el president del Comitè d’Obrers Independents, en Karl Harrer, va pensar que no era un home amb capacitat per parlar amb públic. Tot i les crítiques, Hitler estava convençut d’ell mateix i va continuar parlant amb més mítings atacant els Tractats de Brest-Litovsk i Versalles, i el número d’assistents anava creixent a mesura que s’anaven coneixent els seus discursos i a finals de mes tenia un públic de 200 persones, que amb els diners que en treien per les entrades omplien les arques del partit, que permetia imprimir els cartells que anunciaven el següent acte. A mitjans de novembre de 1919, el varen convidar a convertir-se en un dels principals membres del partit fent-lo responsable de la propaganda. Sempre parlava del renaixement d’Alemanya, la guerra contra els marxistes i altres enemics de l’ideal alemany, i exigia l’expulsió dels jueus d’Europa, temes que agradaven alguns muniquesos nacionalistes i antisemites.

 

A principis de 1920, a en Hitler li varen encarregar que s’ocupés de tota la propaganda del partit i, immediatament, es va proposar organitzar el primer míting de masses. El gener, Hitler va pronunciar un discurs a una cerveseria i entre el públic hi havia l’advocat Hans Frank, que es convertiria a partir de llavors en un fidel nacionalsocialista. El 24 de febrer de 1920, Hitler va aconseguir una assistència de 2.000 persones a la sales de festes de la Hofbräuhaus, que tenia una capacitat per 3.500 persones. Però, tot i l’èxit d’en Hitler i del partit, Harrer continuava disgustat amb en Hitler i no suportava que ell mogués el moviment i va renunciar el seu càrrec de directiu del partit. L’1 d’abril de 1920, Hitler va abandonar definitivament l’Exèrcit i va dedicar tot el seu temps al partit, on va proclamar els Vint-i-cinc Punts del DAP. Aquells punts eren les bases del partit i de la seva ideologia. Aquell mateix any va consagrar l’esvàstica com a emblema del partit. L’esvàstica era un símbol que ja havia aparegut en nombrosos països de totes les parts del món, excepte a Austràlia, i inclús l’havien utilitzat certes tribus índies de Nord-Amèrica. El seu sentit va ser diferent en cada país. Originalment, svastika és una paraula sànscrita que significa bon auguri. Amb els segles, l’esvàstica va passar a representar la roda del cicle de la vida i durant molt de temps va ser el símbol dels cavallers teutons i, inclús, la Força Aèria de Finlàndia la tenia en el seu escut dels seus avions des del 1918 fins al 1946, quan va ser canviat per un cercle blau.

 

Sent ja una figura clau, Dietrich Eckart, membre de la Societat Thule que havia fet créixer el DAP juntament amb en Hitler, va presentar-li a Berlín al principal fabricant de locomotores de l’època, l’Erns Borsig, que li va donar el seu suport i es va convertir en un dels pocs industrials de rellevància que en aquell temps varen realitzar donacions a en Hitler i al seu partit. Amb tot, la majoria dels primers patrocinadors varen provenir de les classes mitjanes, com el cas dels Bechstein, uns propietaris d’una famosa fàbrica de pianos de Berlín, que li varen donar un préstec bancari de 45.000 marcs que Hitler va subscriure i mai va tornar. Més tard, l’Helene Bechstein va entregar-li a en Hitler joies i objectes artístics, que Hitler va utilitzar com a garantia per un préstec de 60.000 francs suïssos. El DAP també va rebre el suport financer del representant a Europa del consorci Ford. Henry Ford era un declarat antisemita, el seu The International Jew es va fer molt popular entre futurs dirigents nazis i Hitler va tenir més tard en el seu despatx de Munic una fotografia d’en Ford. Es considerava llavors una moda convidar a aquell radical anomenat Hitler a les velades que se celebraven en els salons i li firmaven xecs i li oferien donacions. Per no aixecar sospites de que s’estava enriquint gràcies al partit, Hitler va continuar vivint en una modesta vivenda en el número 41 del carrer Thierschstrasse, en una zona humil a prop del riu Isar. Però les seves ganes de viure del luxe varen anar en augment i a l’octubre de 1920 va exigir al partit que li posessin a la seva disposició un vehicle. El tresorer del partit va haver de buidar les arques del partit per adquirir un vell vehicle, que sempre deixava tirat a en Hitler. Enrabiat amb aquell cotxe, Hitler es va comprar un Selve de segona mà, que va comprar amb els diners que li havien donat. Com a compensació, va demanar al partit que li proporcionés un xofer, desig que se li va concedir, ja que no sabia conduir.

 

A finals de 1920, amb l’augment de públic en els actes del partit, Hitler ja havia intervingut a aquella època en més de 30 actes polítics. Però l’ideòleg del partit continuava sent l’Eckart, que va definir les bases econòmiques del partit i va reconèixer que necessitaven crear un diari per convèncer el poble alemany. La idea era comprar el Völkicher Beobachter de l’editorial dels hereus de l’editor Franz Eher, que en aquells moments estava passant un mal moment econòmic. Tenia una deute de 120.000 Reichsmarks i el diari es trobava en venda. Aquest diari, amb una tirada de 7.000 exemplars, era molt conegut en els cercles conservadors de Munic, però el partit en aquells moments no tenia suficients diners per comprar-lo. Sabent que no podien deixar escapar aquesta oferta, l’Eckart va demanar diners al general Franz Xaver Ritter von Epp, un comandant de la Primera Guerra Mundial que havia fundat després de la guerra un grup paramilitar que duia el seu nom, que sentia enormes simpaties cap al partit i va donar 70.000 Reichsmarks, i a en Gottfried Grandel, un fabricant d’oli de taula d’Augsburg que s’havia afiliat al partit, que va aportar casi 60.000 Reichsmarks. D’aquesta manera es varen aconseguir els diners per comprar el diari. Però en voler-lo comprar varen tenir un problema, com que un partit polític no era una persona jurídica i per tant no podia actuar com a comprador no podien comprar el diari. Per solucionar aquest problema es va decidir fundar la National Sozialistische Deutsche Arbeiterverein o Associació Obrera Nacionalsocialista Alemanya, que es va convertir en la única propietària de la nova editorial Franz Eher Verlag GmbH, també coneguda com el Pop d’Amann, i del Völkischer Beobachter. Molt aviat, Hitler va assumir-ne la presidència d’aquesta associació. Un cop president, Hitler va nombrar com a administrador de la societat al seu antic suboficial i company de guerra, en Max Amann.

 

Hitler i el NSDAP:

 

El 1921, amb un Adolf Hitler ja poderós dins del partit, va canviar el nom del Partit Obrer Alemany pel de Partit Obrer Alemany Nacional-Socialista (National-Sozialistische Deutsche Arbeiter Partei, el NSDAP). Aquell any també va organitzar una organització paramilitar, les SA ,que es van encarregar de garantir l’ordre en els mítings del partit i també varen servir per provocar disturbis i per dissoldre els mítings dels altres partits. Amb més poder que mai, a principis de febrer de 1921 Hitler va parlar en el míting més nombrós fins la data: més de 6.000 persones es varen aplegar en el Zircus Krone, el local amb més capacitat de Munic, per protestar de la multa imposada per la Conferència de París el gener de 1921 de 226.000 milions de Reichsmarks d’or que s’havia de pagar en concepte de reparació de guerra. Després d’aquell èxit, Hitler es va dedicar un cop més a la propaganda del partit. Hitler tenia un avantatge sobre els demés companys de Partit, no tenia cap altre ocupació i per tant tenia més temps, i va poder parlar en 28 grans actes a Munic i a 12 en altres ciutats, a més de participar en diversos debats i va pronunciar 7 discursos davant les recent formades SA a finals d’any. Entre gener i juny també va escriure 39 articles en el Völkischer Beobachter i des del setembre va redactar alguns textos per les circulars internes del partit.

 

Però aquella situació idíl·lica per en Hitler es va estar a punt de trencar-se a l’estiu de 1921 quan va anar a Berlín per establir contactes amb els grups nacionalistes del nord d‘Alemanya, el Partit Socialista Alemany, que volia fusionar amb el partit. Durant aquell viatge va tenir que parlar en el prestigiós Club Nacional. Però durant la seva absència de Munic, membres del Comitè obrer alemany varen intentar apartar-lo del partit, ja que no agradaven les seves formes autoritàries. Quan Hitler va veure i va ser informat de la jugada va tornar immediatament cap a Munic rabiós i enfadat, i va neutralitzar la maniobra oferint la seva renúncia l’11 de juliol. Hitler sabia perfectament que no la podien acceptar, el volien apartar però no acomiadar, perquè amb ell al capdavant el partit havia progressat i havia aconseguit un gran suport econòmic. Tal i com sabia, no es varen poder permetre la seva renúncia i es va quedar al partit, incorporant-se de nou el 26 de juliol com a afiliat número 3.680. La jugada li va sortir en canvi bé en ell perquè en quedar-se va aconseguir tenir poders casi dictatorials amb la renúncia del Comitè i un pla de sis anys sobre les activitats del partit. El juliol de 1921, Hitler va ser nombrat president del partit i va modificar els estatuts per aconseguir poders il·limitats. L’Anton Drexler va quedar anul·lat sent nombrat president honorari. A partir de llavors, Hitler va treballar durament a Munic, com mai ho havia fet abans, sense horaris, de forma irregular, sense que ningú el dirigís, i es passava el dia parlant de política. Durant aquests primers anys del partit segurament les persones que més el varen influir varen ser l’Alfred Rosenberg, un rus nascut a Tallin el 1893 que havia fugit de la revolució bolxevic, que havia sigut membre de la Societat Thule i que havia ingressat al DAP el 1919, i en Dietrich Eckart, que l’aconsellava en les lectures i el va introduir en la societat burgesa i en els cercles Völkisch, nacionalistes.

 

Però Hitler mostrava moltes mancances com a líder d’un partit polític; quan era presentat a persones importants i influents es comportava sempre fora de lloc, deliberadament segurament, i de forma exagerada com un excèntric, arribant tard i retirant-se de cop sense dir res a ningú. Normalment obligava a que l’escoltessin a crits. A més, es va rodejar de companys poc presentables com en Heinrich Hoffmann, l’Ulrich Graf, en Christian Weber, l’Ernst Röhm, en Julius Streicher, en Hermann Esser i en Max Amann. En l’aspecte més personal i privat, va continuar sense preocupar-se pels diners ni per la seva situació econòmica, tot i que rebia diners de simpatitzants del partit i d’alguns industrials i homes de negocis que volien un líder nacionalista que influís en la forma de governar. Tot i disposar de diners, va viure de forma humil; fins al 1929 va viure en pis petit situat en el 41 del carrer Thierschstrasse. Normalment vestia amb un impermeable barat i cuidava poc la seva imatge exterior. Aquesta forma de vida no s’adequava molt amb la quantitat de diners que rebia, el novembre de 1921, en l’època de la inflació, va rebre donacions en monedes. D’aquesta manera es va poder convertir en l’únic propietari de l’editorial Franz Eher Verlag GmbH. El 16 de novembre de 1921, va informar al Registre Mercantil de Munic de que posseïa totes les participacions socials del diari Völkischer Beobachter i de l’editorial Franz Eher Verlag. És curiós de que tot i ser el propietari del diari, exigís que se li pagués honoraris per tots els articles que hi escrivia.

 

Durant l’any 1922, Hitler va ser detingut en dues ocasions; el primer cop va ser el gener de 1922 després d’un enfrontament violent entre els seus seguidors i els seus adversaris. Va ser condemnat a 3 mesos de presó per alterar l’ordre públic, dos d’ells en llibertat condicional si demostrava bona conducta. El segon cop va ser entre el 24 de juny i el 27 de juliol, que va estar tancat a la presó de Stadelheim de Munic pel mateix motiu. En sortir de la presó no va canviar les seves formes i les seves idees. L’11 d’agost de 1922 el partit nazi i les SA varen desfilar per la Königsplatz de Munic per demostrar el seu rebuig a la República i Hitler va ser un dels principals oradors de l’acte. Aquest rebuig a la República no era nou en aquelles dates. Molts alemanys continuaven veient la República amb mals ulls perquè la consideraven que era extremadament fragmentada per les divisions polítiques i ideològiques, i molts volien la figura d’un líder fort que trenqués amb el Tractat de Versalles. Durant el discurs que va fer el líder nazi a Munic, un dels oients, en Kurt Lüdecke, un dels primers finançadors del NSDAP i dels primers oradors, va quedar tan meravellat amb l’oratòria d’en Hitler que va decidir sotmetres al seu lideratge i no va tornar a fer més d’orador pel partit. A partir de llavors va utilitzar els seus contactes per promocionar a en Hitler davant del mariscal de la Primera Guerra Mundial Erich Ludendorff, que havia tornat a Munic després de fugir del país per unir-se als contrarevolucionaris per tal de destruir la República de Weimar, i l’ex cap de la policia de Munic, l’Ernst Pöhner.

 

Els dies 14 i 15 d’octubre, Hitler es va anotar un altre triomf en l’èxit més notable del NSDAP en la participació del partit en el Dia Alemany, el Deutscher Tag, que es va celebrar a Coburg, una població situada a la frontera amb Turíngia, en el nord de l’Alta Francònia, que formava part de Baviera des de 1920. Donant instruccions de que les SA anessin a la ciutat per desfilar davant de la gent amb banderes amb l’esvàstica, aquest fet va provocar una ferotge batalla campal amb els obrers que els insultaven. L’èxit venia de que el partit estava sortint de Munic. Però les autoritats de Baviera, que estaven cansades de que Hitler comencés a influir a la població bavaresa, encara que sigués poc, varen pensar seriosament en deportar-lo a Àustria. Hitler va tenir la sort de que el ministre de Justícia de Baviera, en Frantz Gürtner, si va oposar perquè veia el moviment nazi com una força útil per la societat. Finalment no va ser extradit. Durant aquell mes, el nacionalista i antisemita, Julius Streicher, que havia format part del Partit Socialista fins que va sentir un dia de 1921 un discurs d’en Hitler, es va posar a la disposició personal d’en Hitler. L’any següent, Streicher fundaria la revista Der Stüermer (El paraxocs), una publicació setmanal pornogràfica i antisemita, que de seguida va vendre vendre més de mig milió d’exemplars, tot i que la majoria dels clients no es creien gaire el setmanari.

 

Un dimenge de Novembre, els nacionalsocialistes varen organitzar una manifestació de protesta contra les imposicions dels vencedors de la guerra en el Königsplatz de Munic. Es volia recordar un cop més que Alemanya havia sigut traïda a través del mite de la punyalada per l’esquena, el mite que deia que Alemanya havia perdut la guerra pels pacifistes i jueus alemanys que s’havien volgut rendir. Hitler va ser un dels oradors de l’acte, on hi havia entre el públic el veterà de la Primera Guerra Mundial i as de l’aviació alemanya, Hermann Göering, un aristòcrata de Westfàlia, que va quedar fascinat amb les paraules del líder nazi. La setmana següent, Göering va assistir en una altra reunió del NSDAP i va tornar a sentir a en Hitler. Enlluernat cada cop més per aquell orador, Göering es va presentar davant d’en Hitler al final de la reunió i li va oferir els seus serveis. Un dies després, Göering es va afiliar al NSDAP.

 

Del 27 al 29 de gener de 1923, Hitler va participar i inaugurar el I Congrés del NSDAP a Munic. Amb la crisi econòmica, l’alta inflació que va viure el país després de la guerra i l’ocupació francesa del Ruhr, una zona alemanya on hi havia el centre industrial tradicional de la indústria alemanya, Hitler es va convertir en un líder del moviment d’alliberació alemany i de la crisi ell en va veure una oportunitat per treure’n un rendiment polític, ja que fins llavors, tot i l’increment que havia tingut el partit nazi, el NSDAP no era conegut a fora de Baviera. No va parar d’ordenar que es fessin manifestacions i, com a contramesura, el govern de Baviera, que des del novembre de 1922 tenien por d’un cop d’Estat d’en Hitler i els seus partidaris, en algunes ocasions les va prohibir per por a una inestabilitat més gran amb lluites al carrer. El 1923 va treballar juntament amb en l’Ernst Röhm per adherir el màxim de grups i organitzacions per intentar una mobilització general per portar-lo al poder. Röhm el va posar en contacte amb el cap de l’Estat Major de la Reichswehr, el general Hans von Seeckt, un oficial de l’Estat Major durant la Primera Guerra Mundial, que no es va deixar impressionar per en Hitler i no va acceptar la seva idea d’utilitzar la força per expulsar els francesos del Rhur. Llavors, Röhm ho va intentar amb el nou comandant de l’exèrcit bavarès, el general Otto Hermann von Lossow, que aquest tampoc es va deixar convèncer pels nazis i els va avisar el 30 d’abril de 1923 de que l’Exèrcit dispararia a qualsevol que intentés provocar desordres públics. Amb aquella advertència i sabent que no tenia el suport de l’Exèrcit, en un principi Hitler no es va plantejar un Cop d’Estat, tot i que durant tot l’estiu va continuar amb la seva campanya d’agitació contra els anomenats criminals de novembre. El 2 de setembre de 1923, en una manifestació a Nuremberg, on segons la policia s’hi varen concentrar més de 100.000 persones, Hitler va desfilar per primer cop al costat l‘Erich Ludendorff, conegut per les victòries alemanyes de Tannenberg i dels llacs Masurans, i va intentar mantenir una bona relació amb aquell heroi de la Primera Guerra Mundial per atacar a la República de Weimar, que representava el primer sistema plenament democràtic a Alemanya i que havia convertit el país en un dels més progressius del món . El resultat d’aquesta enorme manifestació va ser la unificació del NSDAP, la Bund Oberland i la Reichsflagge en una nova formació, la Deutscher Kampfbung (La Lliga Alemanya de Combat). El 25 de setembre, Hitler, pressionat perquè passés a l’acció, va reunir a la majoria dels dirigents del NSDAP per prendre una decisió sobre què tenien que fer, i es va acordar organitzar una sèrie de 14 mítings a Munic per pressionar al govern bavarès perquè fos més hostil amb la República. Però el govern bavarès d’en Gustav von Kahr, un antic advocat que acabava de rebre poders casi dictatorials a Baviera, els va prohibir, cosa que va irritar a en Hitler, que va cridar que la resposta seria una rebel·lió amb sang. Tot i que Hitler estava enfadat amb en Von Kahr, s’ha de dir que el govern de la República va demanar en el govern d’en Von Kahr que dissolgués la Kampfbund, el NSDAP i tanqués el diari Völkischer Beobachter, però l’executiu muniquès va permetre la supervivència d’en Hitler perquè estaven més preocupats davant l’amenaça dels grups comunistes.

 

Hitler aquella època ja havia cridat l’atenció a diverses personalitats com la família Wagner, que el varen convidar l’1 d’octubre a Bayreuth a la casa Wahnfried per passar-hi uns dies.  El 3 de novembre, davant d’una gran concentració del NSDAP, Hitler va parlar de l’èxit d’en Benito Mussolini, un antic periodista que havia sigut director del diari socialista l’Avanti, en la seva Marxa a Roma de l’octubre de 1922 que l’havia portat al govern d’Itàlia, i va anunciar que Alemanya tenia que fer el mateix. Hitler volia imitar al model del líder feixista.

 

El Putsch de Munic:

 

El 7 de novembre, durant una reunió de la Kampfbund, es va confirmar finalment la decisió de fer un cop d’Estat i després de moltes discussions es va aprovar adoptar el pla de l’Adolf Hitler. El 8 de novembre de 1923, inspirat en la marxa d’en Benito Mussolini sobre Roma, va intentar, juntament amb el general Erich Ludendorff,  un cop d’Estat, conegut com el Putsch de Munic, amb l’objectiu d’arribar a Berlín després de conquerir el govern de Baviera. Aquell dia, Gustav von Kahr va celebrar un míting a la cerveseria Bürgerbraükeller i s’esperava que parlés d’una possible independència de Baviera, cosa que Hitler no volia ni sentir a parlar, i que ataqués durament al marxisme.

 

A dos quarts de nou de la tarda, quan Von Kahr feia mitja hora que parlava, les tropes de xoc, amb Hitler al capdavant, varen rodejar la sala i varen interrompre la sessió. Hitler, acompanyat per dos guardaespatlles armats que apuntaven amb les seves pistoles al sostre, va pujar a la tribuna, es va enfilar a una cadira, va treure la seva pistola Browning i va disparar al sostre mentre cridava que la revolució havia començat i que ningú podia abandonar la cerveseria. A tres quarts de nou, es va endur a en Von Kahr, a l’Otto Hermann Von Lossow, a en Ludendorff, que s’hi va afegir uns minuts més tard a la reunió,  i a en Hans Ritter von Seisser, en una habitació per dir-los que havia format un nou govern presidit per ell, amb en Ludendorff com a comandant de l’exèrcit nacional, en Von Lossow com a ministre de la Reichswehr, en Von Seisser com a ministre de la Policia i en Von Kahr com a cap d’Estat en qualitat de regent, Landesverweser, i l’Ernst Pöhner com a primer ministre de Baviera amb poders dictatorials. Tot i que es va disculpar per les formes amb què acabava d’actuar, els va explicar que si no obtenia la victòria es suïcidaria. Mentre Hitler es reunia amb els màxims dirigents polítics i militars de Baviera, Hermann Göering va controlar la situació a la cerveseria i va explicar en els assistents que el cop d’Estat no anava ni contra en Von Kahr, ni contra els militars, ni contra la policia, i que s’havien de quedar amb calma a on estaven. Mentrestant, Ernst Röhm va aconseguir ocupar el quarter general de la Reichswehr, tot i que varen cometre el greu error de no ocupar la centraleta telefònica, errada que va permetre a en Von Lossow demanar que enviessin tropes a Munic des de les ciutats i pobles propers.

 

Però, a la nit, el cop d’Estat va anar de mal en pitjor pels colpistes. Mal organitzats, varen fracassar en intentar fer-se amb el control dels quarters i els edificis governamentals. Ni la policia ni l’Exèrcit es varen unir a la causa. A més, Hitler va cometre l’error després de rebre informes sobre les dificultats que els colpistes estaven trobant en el quarter d’enginyers, d’anar en persona allà deixant a en Ludendorff sota el comandament de la Burgerbraukeller. L’antic mariscal de camp va deixar marxar a en Von Kahr, en Seisser i en Von Lossow de la cerveseria, i aquests els varen trair. A última hora de la nit, Von Kahr, Seisser i Von Lossow varen assegurar que rebutjaven el cop d’Estat. Von Lossow va informar de les seves intencions a totes les emissores de ràdio d’Alemanya a les 2:55 de la matinada.

 

Des de primeres hores del dia següent era evident pels propis colpistes que havien fracassat, però Hitler, desorientat pel seu pla improvitzat, ja havia agrupat a més de 3.000 homes a les vuit del matí i Röhm continuava atrinxerat a l’Alt Comandament del Ministeri de Guerra de Baviera. Al cap de poc, varen rebre informacions de que Von Kahr havia denunciat aquells actes a les autoritats de Berlín i que havia ordenat dissoldre el Cop d’Estat. A partir de llavors Hitler i el partit nazi havien fracassat, però Hitler i Ludendorff, pensant que encara podien triomfar, es varen dirigir amb altres líders nazis a la cerveseria deixant que Röhm, rodejat ja per l’exèrcit regular, resistís en el Ministeri de Guerra amb uns quants homes. Hitler va pensar seriosament en fugir cap al sud, però Ludendorff el va convèncer de que es quedés i ocupessin al quarter general d’en Von Lossow. El migdia, Hitler, amb una pistola a la mà, i els seus companys armats varen sortir de la cerveseria decidits a continuar amb el cop d’Estat i es varen dirigir cap a la Marienplatz, el centre de la ciutat, per després anar al Ministeri de Guerra. Mentre caminaven decidits, alguns grups partidaris del cop d’Estat els animaven des de la vorera. Però en el Ludwigsbrücke es varen topar amb la policia, que havia format un cordó de seguretat. Els nazis eren més i varen poder continuar avançant després de que la policia es quedés immòbil. Decidits, es varen dirigir al final de la Residenzstrasse, a prop de l’Odeonplatz, i allí els colpistes es varen topar amb un segon cordó policial, més gran que l’anterior. Llavors, no se sap ben bé per què, després de que l’Ulrich Graf, un guardaespatlles d’en Hitler de les SA que havia sigut expulsat de l’Exèrcit el 1904 per degradar material, cridés que no disparessin per què entre ells hi havia en Ludendorff, la policia va disparar i els nazis si varen tornar. En total varen morir 16 nazis, entre ells l’Erwin von Scheubner-Richter, la persona que li va explicar a en Hitler el genocidi armeni per part dels turcs, i 3 policies. Hitler va quedar ferit per un cop, igual que en Hermann Göering, que va rebre un tret a la cama, i l’únic que va travessar el cordó policial sense que el toquessin va ser en Ludendorff. Quan Hitler es va recuperar del cop va perdre les formes i es va posar nerviós a la rereguarda per no ser arrestat i, tot seguit, el manifestant Walther Schulz el va ficar en un taxi groc perquè fugís.

 

Desactivat el cop d’Estat, la policia va detenir immediatament a en Julius Streicher, en Wilhelm Frick, l’Ernst Pöhner, en Max Amman i, dues hores més tard, a en Röhm quan va capitular. La revolució va fracassar i el NSDAP va ser dissolt. Hitler en un principi es va escapar de la policia, però va ser arrestat el 12 de novembre quan es refugiava a la casa de l’Ernst Hanfstaengl, un amic seu i finançador del NSDAP que havia aconseguit fugir a Àustria, a Uffing am Staffelsee, en els Prealps de l’Alta Baviera, a uns 70 quilòmetres al sud de Munic.

 

El 26 de febrer de 1924, va començar el judici contra en Hitler, en Ludendorff, en Pöhner, en Frick, en Röhm, en Christian Weber, en Kriebel, en Wilhelm Bruckner, en Gerhard Wagner i en Heinz Pernet a la vella Escola d’Infanteria de la Blutenburgstrasse, a Munic. A partir d’aquell moment la vida política d’en Hitler semblava acabada, però el govern d’en Von Kahr va cometre l’errada de no explicar el què havia passat el 8 de novembre, i Hitler ho va aprofitar per explotar la situació. El judici va durar 24 dies i Hitler va tenir el suport del ministre de Justícia, en Franz Gürtner, un conservador partidari d’un règim autoritari, i els altres jutges el varen tractar amb benevolència. Hitler no es va voler disculpar en tot el judici, tot el contrari, va acusar a en Von Kahr, en Von Lossow i a en Seisser de traïdors, va atacar durament a la República i va afirmar que havia actuat per patriotisme. La majoria dels nacionalistes alemanys es varen interessar de cop pel procés i varen escoltar amb atenció les paraules del líder nazi. Durant el judici Hitler va tenir en contra el testimoni ocular de l’Adolf von Harnier, que el va acusar d’haver liderat el putsch. Finalment, l‘1 d’abril, Hitler va ser sentenciat a 5 anys de presó a Landsberg, una presó de Munic, i Ludendorff va ser absolt. Tot i la sentència condemnatòria, es varen retirar les sol·licituds de que Hitler fos deportat a Àustria després de complir la sentència. Per si de cas, les autoritats austríaques el 18 d’octubre de 1924 li varen retirar la ciutadania. El 10 d’abril, Hitler va ser traslladat a la presó. Tot i la condemna de 5 anys, només va estar a la presó 264 dies i va ordenar a través d’una carta que l’Alfred Rosenberg, l’editor en aquells moments del Völkischer Beobachter, el substituís com a líder del partit durant la seva absència.

 

Durant aquell temps a la presó, Hitler va rebre un tracte privilegiat per part dels guàrdies; va rebre cartes, molt menjar, sobretot pastissos cosa que va fer que s’engreixés molt, ja que li encantaven, i va rebre moltes visites dels seus admiradors i dels seus col·laboradors com l’Erich Ludendorff, que entrava a la cel·la d’en Hitler quan ell volia. A més, la seva cel·la era gran i confortablement moblada amb àmplies vistes a un camp. L’Emil Maurice, un membre de les SA que s’havia afiliat al DAP el 1919 i que era amic personal d’en Hitler, va ser el seu company de cel·la i el seu secretari. Gràcies a ell Hitler va escriure les primeres pàgines del Mein Kampf, fins que va tornar el maig en Rudolf Hess, afiliat al NSDAP des del 1920 i amic personal d’en Hitler, que s’havia refugiat a Àustria però que va tornar per estar al costat del seu líder per complir condemna amb ell. Vestit de ledebosen, Hitler podia relaxar-se llegint el diari en una butaca o en el seu enorme escriptori i va tenir tanta llibertat que inclús va fer una festa amb 40 invitats per celebrar el seu 35è aniversari. Segons li va explicar a l’advocat  Hans Frank més tard, a Landsberg va llegir obres de Nietzsche, Houston Stewart Chamberlain, Ranke, Treitischke, Karl Marx (Gedanken und Erinnernungen-Pensaments i records), Otto Bismarck i les memòries de guerra de generals i estadistes alemanys i aliats. Dins de la presó tampoc va deixar de tenir llargues discussions i debats sobre com havia de ser el partit ara que era il·legal en les eleccions d’abril i maig de 1924, però no es va voler mullar sobre quina postura havia de seguir fins que no tornés a la llibertat. La protectora d’en Hitler, l’Helene Bechstein, es va ocupar de que després de la seva sortida de la presó rebés un crèdit personal de 45.000 Reichsmarks, import que Hitler mai va tornar. Amb aquests diners va contractar a dins de la presó a en Rudolf Hess, que es va convertir més tard en el seu secretari particular amb un sou mensual de 300 Reichsmarks, a en Julius Schaub, el seu guardaespatlles i membre del NSDAP des del 1920 amb el número d’afiliació 81, que rebia 200 Reichsmarks, i a en Julius Schreck, un membre del NSDAP des del 1920 i amic personal del líder nazi, que com a xofer guanyava 100 Reichsmarks. A més, es va encarregar de comprar un cotxe per quan fos alliberat i va escriure una carta a la fàbrica de cotxes Benz perquè li fessin un descompte per un cotxe gris que desitjava.

 

A partir del juny, Hitler va sortir menys de la seva cel·la perquè es va dedicar a escriure el seu llibre, el Mein Kampf, on va exposar el seu programa polític basat en el racisme i l’exaltació de la raça ària. En el Mein Kampf, Hitler va explicar que l’objectiu suprem de l’Estat era la conservació i l’expansió de la raça amb la conquesta de l’espai vital alemany, el Lebensraum, dins d’un Estat jeràrquic i autoritari governat sota el control d’un cap, un Führerprinzip. Max Amann, el seu editor i director administratiu del Völkischer Beobachter des del 1922, esperava moltes més coses del llibre, ja que creia que seria més autobiogràfic i que explicaria amb més detall els fets del putsch de Munic. Hitler va pensar titulà el llibre: Quatre anys i mig de lluita contra la mentida, l’estupidesa i la covardia, però l’Amann el va reduir a Mein Kampf, la Meva Lluita. Hitler estava ansiós per escriure i editar un llibre perquè molts dels seus companys havien escrit llibres hi havien anat a la Universitat, tot el contrari d’ell, i volia demostrar al món que ell també era un intel·lectual tot i no tenir estudis. Per cada exemplar rebria el 15% de venta del públic. El primer any es varen vendre 10.000 llibres, que li varen proporcionar 18.000 Reichsmarks, i amb el temps es va convertir en la Bíblia del moviment nacionalsocialista i va ser de lectura obligada per tots els membres del NSDAP.

 

Mentrestant, a fora la presó, els nazis intentaven fusionar el NSDAP amb el partit völkisch, el DVFP, que el 7 d’abril de 1924 va obtenir el 17% dels sufragis de les eleccions regionals bavareses i el 50% a Munic, per poder-se presentar en els comicis. Hitler no li va fer cap tipus de gràcia els moviments que es produïen a fora i, el 7 de juliol, va anunciar a la premsa que es retirava de la política i va demanar en els seus seguidors que no li fessin més visites a la presó. Amb Hitler fora de l’escenari, els dos moviments es varen fusionar en una nova associació patriòtica i Völkisch, el Moviment Nacionalsocialista per la Llibertat (NSFB), però de seguida varen veure que necessitaven la figura d’en Hitler per tirar endavant. Per reforçar encara més aquest partit unificat, el 26 d’octubre el Völkischer Block va decidir incorporar-se al NSFB per concórrer les pròximes eleccions. Gregor Strasser, el portaveu del Völkischer Block i que s’havia unit al NSDAP el 1920 i havia participat en el putsch, tenia l’esperança de que la Grossdeutsche Volksgemeinschaft també s’unís al NSFB.

 

Però tot va canviar quan a un quart d’una del migdia del 20 de desembre de 1924, un telegrama del Ministeri públic va ordenar, a contracor de la policia, que es poses en llibertat condicional a en Hitler i a en Kriebel. Hitler va ser alliberat gràcies a una amnistia general i pel seu bon comportament a la presó. En el moment que abandonava la seva cel·la, els funcionaris de la presó es varen reunir per acomiadar-lo, tots simpatitzaven amb el líder nazi. Al cap de pocs minuts, un automòbil de Munic va arribar a les portes de la presó on Hitler, després de deixar-se tirar unes fotografies tot i l’horrible fred que feia, va pujar-hi i al cap de dues hores ja pujava les escales de la casa número 41 de la Thierschstrasse, on l’esperaven els seus amics i el seu gos Wolff.

 

El retorn a la llibertat:

 

Adolf Hitler va celebrar la nit de Nadal amb els Hanfstaengl en la nova casa de camp que posseïen en el Herzogpark de Munic. El líder nazi estava més gras després la seva estada a la presó. Pocs dies després es varen celebrar eleccions parlamentàries, on els nazis i varen participar amb el Moviment Nacionalsocialista de Llibertat, però varen perdre la meitat dels seus votants, ja que quan Hitler estava a la presó s’havien fundat dos partits com a substituts del NSDAP: el Grossdeutsche Volksgemeinschaft, la Comunitat Popular de la Gran Alemanya, i el Völkische Block in Bayern, el Bloc popular de Baviera. En aquells moments el NSDAP estava en el seu punt més baix; els seus diaris havien sigut prohibits, Gregor Strasser era diputat en el parlament dins de la candidatura del bloc nacionalista i es començava a organitzar en el nord d’Alemanya, l’Ernst Röhm, conegut com El rei metralladora, no acceptava les ordres d’en Hitler, i l’Erich Ludendorff va dissoldre el 12 febrer de 1925 el Moviment Nacionalista per la Llibertat i es va allunyar d’en Hitler. Però Hitler tenia un problema molt més greu en aquell moment, tot i ser lliure era un home sense ciutadania, tenia prohibit parlar amb públic i el govern regional pensava extradir-lo ara sí a Àustria. No volent ser repatriat a la seva antiga pàtria, va entrevistar-se el 4 de gener de 1925 amb el Primer Ministre Bavarès, el Doctor Heinrich Held, i li va prometre que tindria una bona conducta i va admetre per primer cop que el Putsch va ser un error. Sabent que tornaria a liderar el moviment nacionalsocialista en breu, Hitler va nombrar a en Rudolf Hess el seu secretari particular i a partir de llavors el dirigent nacionalsocialista nascut a Alexandria el va acompanyar a tot arreu i es va convertir en un dels homes de més confiança de l’entron d’en Hitler.

 

El 16 de febrer de 1925, el govern regional bavarès va aixecar la prohibició del partit nazi i es va legalitzar el Völkischer Beobachter el 26 de febrer. L’endemà a les vuit de la tarda, Hitler va pronunciar el seu primer discurs en la cerveseria on havia efectuat el Pustch, a la Bürgerbräukeller, davant d’una multitud enorme que va ocupar els seients des de primera hora de la tarda. Held va justificar la seva decisió en el seu entorn explicant que havia controlat la bèstia, tot i que tenia diversos informes que explicaven que Hitler continuaria amb la seva política agressiva. En el discurs, Hitler va parlar de la refundació del partit i va explicar que s’havia de sotmetre a la seva persona, deixant clar que ell era només l’únic líder. Aviat tothom va veure que el líder nazi no havia canviat després de la seva estada a la presó perquè va tornar a tenir un discurs antisemita i va amenaçar de mort als marxistes. En el dia del míting no i varen assistir-hi homes importants del partit com l’Alfred Rosenberg, en Röhm, Strasser i en Ludendorff. Després d’aquell discurs, el primer ministre Held es va alarmar perquè va veure el que tothom ja s’imaginava i l’11 de març li va prohibir parlar amb públic durant dos anys, però no va actuar contra el partit nazi ni contra la seva premsa. Llavors, Hitler va encarregar a en Gregor Strasser que organitzés el partit al nord d’Alemanya.

 

Durant el febrer d’aquell any, Hitler va rebre la carta del qui seria una de les persones més importants de la seva trajectòria política, la del jove muniquès i dilpomat en agricultura a l’Escola Tècnica de Munic, Heinrich Himmler, que li va dir en la seva carta escrita el 5 de febrer que esperava poder veure Alemanya sortir del caos i ocupar un nou lloc que li corresponia. Hitler es va emocionar per aquella carta i el va convidar a que li fes una visita. El 12 de març, Himmler va trucar a la porta de la senyora Reichert, la propietària del pis del número 41 de la Tierschstrasse de Munic. El líder nazi va quedar sorprès per l’aire respectuís i disciplinat d’aquell jove romàntic i amant de les armes que havia participat en el putsch de Munic com a abanderat de l’Ernst Röhm. Davant d’ell, Himmler va recobrar l’actitud submisa que el seu pare, un professor d’escola, l’hi havia inculcat.

 

Tot i tenir el partit legalitzat i del suport del jove Himmler, Hitler no s’acabava de sentir-se còmode en el NSDAP perquè li passava massa el discurs socialista que havien tingut en Gregor Strasser i l’Erich Ludendorff, un discurs que no estava disposat a acceptar. Hitler inclús va acusar a Ludendorff de francmaçó, acusació que l’antic mariscal no va negar mai. Sabent que havia de recuperar el control, va posar les bases de la nova estratègia del partit; seguir les normes de la República de Weimar i arribar al poder de forma legal, o sigui, a través de la democràcia. Aquest canvi d’estratègia va portar que alguns membres del partit, sobretot les SA, ridiculitzessin aquella estratègia perquè donava suport a la democràcia i ells pensaven que la millor manera d’arribar al poder era per la via militar. El seu amic Ernst Röhm, sorprès i indignat per aquell canvi, va anomenar a en Hitler, Adolphe Legalité, per burlar-se’n. A més, Hitler, tot i recuperar el lideratge del partit, de seguida va veure com la seva posició estava amenaçada per en Gregor Strasser, que amb poc temps havia aconseguit alguns èxits al nord d’Alemanya, concretament al nord de la línia del Meno, reunint a grups nacionalistes amb l’objectiu de desplaçar a en Hitler com a cap del NSDAP. Però sobre d’ell tenia un mal encara més important que el fet d’estar apartat de la política i no tenir el lideratge clar del NSDAP; tenia por de ser deportat per part de la justícia bavaresa al seu país, Àustria. Per això, el 7 d’abril de 1925 va renunciar a la seva ciutadania austríaca, que ja tenia retirada pel govern austríac, tot i que el govern bavarès es va negar a concedir-li la ciutadania alemanya.

 

Durant aquella època que vivia apartat dels discursos, Hitler tenia bastants recursos econòmics, tot i que va rebutjar categòricament el sou que el tresor Franz Xaver Schwarz, membre del NSDAP des del 1922 i que havia participat en el Putsch, li havia ofert com a president de la formació política, ja que no volia que el seu nom figurés en els llibres de comptabilitat del partit. Una de les fonts que tenia per guanyar diners era la venda dels seus articles d’orientació a la premsa nacionalsocialista i del partit, tot i que el 1926 i varen haver queixes respecte al diner que Hitler i els seus amics agafaven dels fons del partit per les seves despeses privades. El 1925 havia adquirit un automòbil descapotable negre de sis places de la Mercedes amb sistema de sobrealimentació per compressor. Però, l’1 de maig de 1925, l’administració fiscal el va obligar a presentar una nova declaració d’impostos per l’any 1924 i el primer trimestre de 1925. Hitler no va donar explicacions, i només va admetre que havia rebut uns ingressos per valor d’11.231 Reichsmarks, una quantitat bastant petita, dels quals creia que eren deduïbles com a despeses professionals. D’aquesta manera Hitler va quedar davant la Delegació d’Hisenda de Munic com un treballador incansable i acostumat a viure amb una enorme austeritat personal.

 

L’endemà de que el NSDAP fos legalitzat, el 28 de febrer de 1925, va morir el primer president de la República de Weimar, en Friedrich Ebert, per una complicació d’una operació d’apendicitis. De seguida Hitler va insistir en proposar a en Ludendorff com a candidat del NSDAP perquè es presentés a les eleccions a la presidència del 29 de març ja que considerava aquell càrrec simbòlic. Acceptant la proposta, el general de la Primera Guerra Mundial només va obtenir 286.000 vots, un 1,1% del total, resultat que va posar molt content a en Hitler perquè d’aquesta manera, amb aquell desprestigi, havia acabat amb en Ludendorff com a polític. El vencedor de les eleccions en la segona volta celebrada el 26 d’abril va ser el company d’en Ludendorff com a mariscal de camp durant la Primera Guerra Mundial, el prussià Paul von Hindenburg, que també era unheroi nacional gràcies a les seves victòries a Tannenberg i en els llacs Masurans contra les tropes russes quan aquestes havien penetrat en la Prússia Oriental, que provenia d’una família aristocràtica militar de Brandenburg.

 

Durant l’estiu de 1925, Hitler va llogar la Hause Wachenfeld,  la que acabaria sent la seva casa de muntanya a Obersalzberg, el Berghof, a uns 1.000 metres d’altitud, al nord-est de Berchtesgaden i en el sud-est de Baviera, on va continuar escrivint el seu llibre, el Mein Kampf. Hitler va convèncer a la seva germanastre Àngela Raubal, que havia enviudat en morir el seu marit Leo Raubal, perquè hi vingués a viure a la casa juntament amb la seva filla, la Geli Raubal, ja que volia que cuidessin i administressin el Berghof. Hitler es va passar tot aquell estiu a la seva casa de muntanya despreocupat de la política del partit. Hitler gaudia de la vida i, a més, econòmicament les coses no li anaven malament perquè podia viatjar amb freqüència a Munic per dur a la seva neboda Geli a l’òpera i freqüentaven a restaurants cars com l’Osteria, el Cafe Heck o el Carlton Tea Room.

 

El 9 de novembre, el dia del segon aniversari del putsch de Munic, Hitler va decidir crear un grup especial destinat a protegir-lo; la Schutz Staffel, les SS, i Himmler, que més endavant en seria el cap, va ingressar-hi amb el número 168. Hitler no va preveure en aquells temps que Strasser agafaria encara més poder al nord d’Alemanya i que inclús  rivalitzaria amb ell pel lideratge del partit. Amb el propòsit de deixar clara la seva autoritat, el 14 de febrer de 1926 va convocar a uns 60 dirigents del partit a una reunió a Bamberg, a l’Alta Francònia. Va parlar durant dues hores de política exterior i d’aliances futures, deixant clar el seu posicionament de no aliar-se amb la Unió Soviètica, aliança que volien o agradava als sectors de Strasser. Però el líder nazi sabia que li faltava finançament si se’n volia en sortir i, finalment, no va tenir cap més remei que acceptar la invitació del prestigiós Hamburger Nationalklub perquè parlés als seus membres a l’hotel Atlantic el 28 de febrer de 1926. A l’Hotel, Hitler va poder parlar per primer cop amb molts oficials d’alt rang, funcionaris, advocats i homes de negocis. El maig de 1926, Hitler va convocar als 657 membres del partit per una reunió per acordar que la residència del NSDAP sigués a Munic. Clarament tenia por dels moviments de Strasser al nord d’Alemanya, i va demanar que tingués el dret de nombrar o d’expulsar els altres líders del partit, inclosos els gauleiters, els caps nazis dels districtes, els Gau. L’1 de juliol va firmar una directiva en la que eliminava l’existència de comunitats de treballs com la Comunitat de Treball dels Gauleiters del nord i oest del país que controlava Strasser. Aquell mes es va sentir suficientment fort per organitzar del 3 al 4 de juliol el II Congrés del NSDAP a Weimar, on se’l va deixar parlar en públic i on hi va aplegar entre 7.000 i 8.000 persones, tot i que entre elles hi havia 3.600 membres de les SA i 116 membres de les SS, i del 19 al 21 d’agost el III Congrés del NSDAP a Nuremberg. Entremig dels dos actes se’n va anar de vacances d’estiu a Obersalzberg per descansar i per gaudir dels paisatges que li oferien les muntanyes al costat de la seva neboda Geli Raubal.

 

Després de les vacances d’estiu, Hitler va enviar a en Joseph Goebbels, un jove escriptor fracassat doctorat en Filosofia l’any 1921, que havia sigut el secretari d’en Gregor Strasser i l’havia abandonat per estar al costat d’en Hitler, a Berlín perquè organitzés el partit a la capital. El novembre de 1926 va reformar les SA i va trobar un nou comandant, el capità Franz Pfeffer von Salomon, un oficial de la Primera Guerra Mundial que el 1920 havia participat en el Putsch d’en Kapp i el 1924 havia ingressat al NSDAP.

 

A principis de 1927, Hitler va assistir al funeral de l’escriptor britànic racista Houston Stewart Chamberlain, que havia mort el 9 de gener de 1927 a Bayreuth. L’havia conegut el 1923 i es va entusiasmar com el Kàiser Guillem II del seu llibre racista i antisemita, Els fonaments del segle XIX de 1899. Els escrits de l’escriptor, que es va afiliar al NSDAP, varen ser utilitzats pel partit nazi i pels seus dirigents. A finals de gener, Saxònia es va convertir en el primer gran Estat alemany que va aixecar la prohibició de que Hitler pogués parlés públicament. El 5 de març, després de demostrar que tenia bona conducta, Hitler va quedar autoritzat per parlar a Baviera i la majoria dels Estats alemanys varen seguir el mateix camí. Fins al setembre de 1928, Prússia i Anhalt varen ser els últims Estats en no deixar parlar a en Hitler. El 4 de juliol, Hitler va conèixer a l’empresari nacionalista de la província del Rin, l’Emil Kirdorf, que tenia un discurs capitalista, fet que xocava amb aels dirigents nazis socialistes com en Gregor Strasser. Kirdorf es va afiliar al NSDAP per les seves idees nacionalistes, anticomunistes i autoritàries, i va donar molts diners al partit nazi, diners que no varen anar gents malament a en Hitler per demostrar que ell era més capaç que Strasser. Però els nazis tenien un problema, que era evident per tothom; l’estratègia del partit d’atacar als marxistes per atreure el vot obrer no estava donant els seus fruits, però de cop varen trobar una sortida al problema en veure en uns informes de que existia un malestar rural. Sabent que en podria treure’n crèdit, el desembre Hitler va parlar per primer cop davant de milers de pagesos de la Baixa Saxònia i de Schleswig-Holstein. En el Mein Kampf, Hitler ja havia escrit que la revolució nacionalsocialista no podia fer-se sense el suport de la pagesia i per la ideologia nazi el pagès era la garantia de la conservació de la raça germànica. Sabent que havia de dirigir ell mateix la propaganda del partit, el dia d’Any Nou va assumir el càrrec de cap de propaganda del NSDAP. No volia que cap més persona pogués rivalitzar amb ell.

 

La depressió del NSDAP:

 

El 1928 els nazis encara eren un grup polític marginal i amb poca ressonància. En les eleccions del 20 de maig només varen tenir el 2,6% dels vots, 12 diputats en el Reichstag, el Parlament alemany inaugurat pel kàiser Guillem II. Entre els diputats nazis hi havia en Gregor Strasser, en Wilehlm Frick, en Gottfried Feder, en Joseph Goebbels, en Franz Xaver Ritter von Epp i en Wilhelm Göering. Durant aquelles eleccions els partits d’esquerra varen augmentar de vots arribant a obtenir 153 escons, no era el temps pels nazis. El 16 de novembre de 1928, l’Adolf Hitler va pronunciar el seu primer discurs a Berlín en el Palau d’Esports, un estadi construït el 1910 seguint el model del Madison Square de Nova York on hi podien cabre 20.000 persones, davant de 10.000 oients. Estava decidit a centrar-se en la capital alemanya i no tenia la intenció de rendir-se. Durant el 1929 va començar a passar de l’escenari local al nacional. Durant la primera meitat del 1929 va escriure 10 articles per la premsa del partit i va pronunciar 16 importants discursos davant de públics multitudinaris. Quatre d’ells els va pronunciar a Saxònia durant la campanya de les eleccions regionals del 12 de maig, on els nazis varen obtenir el 5% dels vots. Quan Hitler feia una estada a Berlín ocupava un luxós apartament a l’Hotel Kaiserhof, a prop de l’Hotel Adlon i de l’Hotel Eden, un dels edificis més luxosos de la ciutat i dels més cars, i on els nazis feien servir l’última planta com al seu centre provisional. Aquest Hotel, inaugurat el 1875, estava situat en el número 4 de la Wilhelmplatz, l’antiga Ziethenplatz, en diagonal a l’edifici de la Cancelleria. La compte pujava a uns 10.000 Reichsmarks setmanals, un cost massa elevat pel partit però que Hitler estava disposat a assumir. En un principi, Hitler volia establir el seu quarter general de Berlín a l’Hotel Excelsior però no va ser ben vist per ell. Els mals resultats del maig semblaven oblidats el 1929 perquè el partit semblava agafar volum i aquell mes de novembre Hitler va ser rebut amb entusiasme a la Universitat de Munic per 2.500 estudiants. En les eleccions dels sindicats estudiantils ja es podia veure la creixent força nazi.

 

A finals dels anys 20 les arques del partit estaven buides perquè es gastava massa; Hitler cada vegada gastava més diners amb temes personals i el 1928 es va comprar la Haus Wachenfeld a Obersalzberg per un preu de 30.000 Reichsmarks, tot i que per amagar aquella operació a l’Agència Tributària va amagar aquella compra. En el registre de la Propietat de Berchtesgaden consta com a propietària de l’edifici a la seva germanastre Àngela Hitler. A més, Hitler es va traslladar de pis a Munic i va anar a viure en un gran apartament d’una casa senyorial d’estil modernista, classificada avui en dia com a monument protegit, de nou habitacions que ocupava tot el segon pis del número 16 de Prinzregentenstrasse de Munic, en un dels carrers més elegants de la ciutat, el Bogenhausen, i per el qual pagava una renta anual de 4.147 Reichsmarks. Pràcticament no va convidar ningú en aquell nou apartament i preferia quedar amb els seus amics o admiradors en el cafè Heck, on l’anomenaven der Chef (El cap). Un cop instal·lat en el seu nou apartament, va fer venir la seva neboda, la Geli, que tenia una habitació exclusivament per ella. La Geli era la gran distracció del líder alemany, que la mimava amb regals i amb atencions.

 

Tot i l’interès d’en Hitler d’expandir el partit nazi més enllà de Baviera, el partit va continuar amb els seus resultats pobres, el mes de juny només es va obtenir el 4% dels vots en les eleccions de Mecklenburg. Però els èxits que veien només alguns es varen materialitzar de cop a finals del 1929, l’any del crac, on els nazis varen obtenir guanys importants en les eleccions provincials a Baden, on varen obtenir el 7% dels vots, a Lubeck, a Turíngia, a Saxònia i a Brunswick. Wilhelm Frick, l’antic cap de la Policia de Munic que havia ajudat a fugir a assassins a sou que mataven a polítics d’esquerre i pacifistes, va ser el primer nazi en ocupar un càrrec de poder a l’Estat de Turíngia com a ministre de l’Interior. L’èxit dels nazis es deu molt a la forta crisi, que va provocar un atur desmesurat i insostenible, però de fet els nazis ja havien obtingut mesos abans alguns petits èxits com l’alcaldia de Coburg, al nord de Baviera. Entremig, de l’1 al 4 d’agost, Hitler va participar en IV Congrés del NSDAP a Nuremberg, on varen convidar a invitats d’honor com el vicepresident del Stahlelm, en Theodor Duesterberg, el comte Von der Goltz, el president de les Vereinigte Vaterländische Verbände, l’Emil Kirdorf, i la Winifred Wagner, la jove del composior Richard Wagner. La policia va calcular que varen assistir a l’acte entre 30.000 i 40.000 persones, entre elles 25.000 membres de les SA i les SS, i 1.300 de les Joventuts Hitlerianes, una organització fundada el 1926 que depenia de les SA i que bàsicament estava composta per nois, que varen viatjar a la ciutat bavaresa amb 35 trens especials.

 

Per augmentar la influència del partit a nivell nacional, Hitler es va aliar en aquell temps amb el Partit Nacional Alemany, el DNVP, de l’Alfred Hugenberg, un burgès ultranacionalista que controlava part de la premsa alemanya, perquè l’ajudés amb les seves línies editorials per fer conèixer el partit nazi i les seves idees per combatre tots dos junts la República i el Pla Young, un pla econòmic que havia de reduir les indemnitzacions que havia de pagar Alemanya de la Primera Guerra Mundial, que acabava d’aprovar el president Paul von Hindenburg. A més, Hitler va trobar suport econòmic amb homes com l’Otto Dietrich, que havia treballat a la Cambra de Comerç i estava doctorat en Ciències i Economia Política amb el grau Magna Cum Laude, i que tenia un cunyat, en Reismann-Grone, que era el propietari de la Rheinisch-Westfälische Zeitung, el diari dels industrials del Ruhr, i un cop més de l’Emil Kirdorf. Amb aquests diners dels empresaris, va reorganitzar la instal·lació del partit en el Barlow Palace, una vella mansió a la Briennerstrasse de Munic, que s’anomenaria la Casa Bruna, edifici que es va inaugurar a principis de 1931. El setembre de 1929, Hugenberg i Hitler varen començar una campanya per aconseguir firmes per la celebració d’un referèndum nacional contra el Pla Young. L’objectiu era que un 10% de l’electorat firmés en contra del Pla per obligar al Parlament a celebrar el referèndum. Hitler va ser el que més profit en va treure de la campanya, ja que per primer cop va aparèixer en la primera línia d’Alemanya. El 31 d’octubre de 1929, després de recollir 4 milions de firmes, es va fixar el mes de desembre per celebrar el referèndum. Però tot i les firmes, la campanya no va acabar a bon port perquè només varen obtenir 5,8 milions de firmes contra el Pla Young i en Hugenberg es va guanyar l’antipatia dels seus aliats nacionals moderats i del president Paul von Hindenburg. El desastre que va suposar per en Hugenberg aquella campanya, va ser un triomf per en Hitler. Ara el líder nazi era una autèntica figura nacional i molts alemanys pensaven que podia canviar el règim que consideraven injust i que començava a portar a un atur desmesurat, la destrucció de milers de llocs de treball i la feblesa del país davant dels vells Estats europeus.

 

Durant aquell mes d’octubre Hitler va conèixer a la persona que l’acompanyaria part de la seva vida i amb qui mantindria una relació amorosa, l’Eva Braun, una noia de Munic provinent d’una família de classe mitjana. Hitler la va conèixer un dia que va anar a l’estudi del fotògraf i amic seu Heinrich Hoffmann, membre del DAP des del 6 d’abril de 1920, a l’Amalienstrasse 25, a prop de la plaça Odèon del centre de Munic anomenat Photohaus Hoffmann, on l’Eva hi treballava des de feia unes setmanes com ajudant. Eva, sembla ser, que no el va reconèixer en un primer moment perquè ella no estava interessada per la política. Eva va descriure a en Hitler a la seva germana com un home d’una certa edat amb un bigoti graciós i un gran barret. En el moment que en Hitler va entrar a l’Estudi, l’Eva estava sobre una escala de mà, i en Hoffmann li va demanar que anés a buscar una cerversa i Leberkäse, un embotit bavarès, pels tres a un restaurant proper. Mentre menjaven els tres a l’Estudi, Hitler no va parar d’observar-la i varen parlar de música i d’una obra que es representava llavors en el Teatre Estatal. Al final de l’àpat, Hitler li va oferir acompanyar-la a casa amb el seu Mercedes, però ella no ho va acceptar. Quan l’Eva s’acomiadava del líder del NSDAP, Hoffmann, en veure que la seva ajudant no sabia qui era el convidat, li va revelar que aquell home era en Hitler. A partir de llavors en Hitler i l’Eva es varen anar veient a l’Estudi fins que varen ser parella en secrert. Va ser el propi Hitler qui si va insinuar i la va convidar a veure una representació d’en Richard Wagner.

 

La Depressió d’Alemanya, l’auge del nazisme:

 

A Alemanya tot va canviar amb el crac del 25 d’octubre de 1929 als Estats Units i després de la mort d’en Gustav Stresemann, l’ex canceller i ministre d’Afers Exteriors i membre del Partit Popular, el DVP, que tenia una molt bona imatge dins del poble alemany. L’Adolf Hitler, que no tenia formació d’economista i ni tant sols s’interessava per aquests temes, de fet el Völkischer Beobachter no va mencionar en les seves pàgines el dijous negre, es va adonar més tard que d’aquella crisi que afectava greument a les famílies alemanyes en podria treure’n profit. Quan va veure que la crisi afectava seriosament als pagesos va afiliar al NSDAP, gràcies a en Rudolf Hess, a en Walther Darré, un expert agrícola, que amb les seves idees de Sang i Terra va organitzar un pla econòmic i social pels pagesos. Però Hitler al mateix temps va començar a tenir problemes amb els industrials i els homes de negocis quan en Gregor i l’Otto Strasser donaven suport a les vagues del treballadors com la de l’abril de 1930 a Saxònia. Hitler, per respondre als Strasser, va prohibir en els membres del partit nazi participar en les vagues, i es va reunir amb l’Otto perquè es sotmetés a la seva voluntat i deixés de banda el seu programa socialista. Però l’Otto no volia deixar de banda les seves idees i, finalment, Hitler va ordenar expulsar-lo del partit. Més tard, l’Otto es va tenir que exiliar del país.

 

Preparant-se per la campanya electoral per les eleccions al Reichstag del setembre de 1930, els nazis varen organitzar 34.000 actes i Hitler va sortir en defensa de la classe mitjana, que era la més maltractada per la crisi, i va aparcar el tema dels jueus. En prou feines va parlar d’ells. Durant aquell mes d’agost, Hitler va nombrar al guardaespatlles Wilhelm Brückner, a qui havia conegut el 1919, com el seu assistent personal perquè el protegís durant la seva gira electoral. El líder nazi confiava molt amb ell perquè era un home fidel i corpulent, feia 1,90 metres d’altura i impressionava a tothom per la seva força. Brückner es va moure per l’entorn més íntim d’en Hitler i es va fer amic d’en Joseph Goebbels. Durant aquell mes d’agost que els nazis es preparaven per la campanya electoral, Hitler va conèixer al cap de l’Exèrcit de Defensa de Koenigsberg, en Werner von Blomberg, que aquest va quedar entusiasmat amb la revolució nacional que simbolitzaven els nazis.

 

Hitler s’havia convertir de la nit al dia en un home que movia masses. El 10 de setembre varen assistir 16.000 persones al Palau d’Esports de Berlín per sentir-lo i dos dies més tard, a Breslau, entre 20.000 i 25.000 persones es varen concentrar en el Jahrhunderdhalle, mentre 5.000 o 6.000 persones es varen quedar a fora escoltant-lo pels altaveus. Aquella gira va donar els seus fruit i  en les eleccions del 14 de setembre de 1930, el NSDAP va guanyar molts vots, obtenint 6.409.600 vots, 107 escons, el 18,3 % del electorat. Tot i aquell fort avanç que feia somia a molts nacionalsocialistes, el Partit Socialdemòcrata, el SPD, un partit fundat el 1875 i el partit socialista més fort d’Europa, va seguir tenint la majoria parlamentària amb 143 escons, 8.500.000 vots, el 24,1% del electorat. Però gràcies aquella segona posició, Hitler va saltar a la primera plana política i, fins i tot, el The Times va comentar extensament l’augment de vots dels nazis i esperaven una bona voluntat d’en Hitler. El Daily Mail Rothermere va celebrar el triomf d’en Hitler perquè creien que reforçaria la lluita contra els bolxevics.

 

A finals de setembre, Hitler va assistir a un judici a Leipzig contra tres oficials de la Reichswehr per intervenir-hi com a testimoni en defensa de l’oficial Wendt, que tenia com a advocat a en Hans Frank. Hitler va utilitzar el tribunal de justícia per objectius propagandístics. Tot semblava que anava bé, tothom l’escoltava, però a partir de llavors Hitler va començar a tenir un altre problema; les SA, que estaven impacients per entrar al govern i volien fer-se amb el control de l’exèrcit regular i es manifestaven pels carrers violentament. Per frenar la violència al carrer, Hitler va destituir el cap de les SA, en Franz Pfeffer von Salomon, i va trucar a l’Ernst Röhm, que estava a Bolívia, perquè tornés a dirigir les seves tropes de xoc, missió que va acceptar el 5 de gener de 1931. Von Salomon va ser des del 1933 fins al 1942 diputat del Reichstag, però va perdre tota influència política.

 

Aquell any, Hitler va conèixer a l’economista i periodista econòmic Walther Funk, qui va acabar administrant tots els donatius del partit. Hitler a més aquella època encara es va enriquir més quan l’editorial Eher Verlag li va abonar 40.780 Reichsmarks en concepte de drets d’autor pel Mein Kampf i pels seus articles en el Völkischer Beobachter, i li varen permetre fer-se amb 15.000 Reichsmarks. El 1932 els seus ingressos varen passar a ser de casi 65.000 Reichsmarks.

 

Poc després de les eleccions molts nacionalsocialistes es varen començar a impacientar perquè creien que havien d’aprofitar la crisi, i alguns  dirigents nazis varen pressionar a en Hitler perquè adoptés tàctiques més radicals, però ell si va continuar negant perquè estava segur de que arribaria al poder per la via legal. Des de les eleccions de setembre havia organitzat 70.000 mítings. El 15 de març de 1931, el partit nazi va intentar desestabilitzar la política del canceller Heinrich Brüning, un conservador que proposava grans retallades per solucionar la crisi i que havia sigut nombrat canceller el 29 de març de 1930 en substitució del govern socialdemòcrata del canceller Hermann Müller, que no era capaç de frenar la crisi.   Durant els mesos d’estiu de 1931, Hitler va començar a establir contactes amb altres figures destacades de la política alemanya. A mitjans de juliol va acceptar constituir un front nacional amb la lliga de veterans, els Cascs d’Acers (Stahlhelm), l’organització paramilitar ultranacionalista i autoritària fundada a Madeburg el 25 de desembre de 1918 pel fabricant de gasoses i futur ministre Franz Seldte, i el Partit Nacional Popular Alemany (DNVP), el partit polític alemany de l’Alfred Hugenberg fundat el novembre de 1918 en substitució del Partit Conservador de l’Imperi . El juliol i de nou a l’octubre es va entrevistar amb el canceller Heinrich Brüning per parlar sobre una possible incorporació dels nazis a la coalició governamental, però Hitler s’hi va negar davant la proposta del canceller. Hitler volia ser ell el canceller.

 

Veient que cada cop el seu partit estava més a prop de l’objectiu, la Cancelleria, però que necessitava diners, el juliol Hitler va nombrar al periodista econòmic Funk el seu assessor sobre política industrial i va aprofitar els contactes d’aquest com a periodista econòmic per convèncer als empresaris alemanys perquè l’ajudessin. Funk va convèncer als grans empresaris del Rin com l’Emil Kirdorf, que ja havia donat grans sumes, en Fritz Thyssen, l’Albert Voegler i en Friedrich Flick perquè apostessin pel nacionalsocialisme i de que no tinguessin por pel caràcter socialista d’alguns membres del partit nazi. Funk també va convèncer al líder nazi sobre les bondats de la iniciativa privada i del lliure mercat, tot i que Hitler li va explicar que quan arribés al poder no es podria comprometre amb les seves idees econòmiques perquè, segons li va afirmar, dins del NSDAP hi havia diferents punts de vista com el de l’economista Gottfried Feder, un fervent anticapialista.  El 16 de setembre de 1931, veient que el NSDAP anava agafant cada cop més força i més influència, Hitler va firmar un document notarial que va donar plens poders i control complet en tots els afers financers del partit a en Franz Xaver Schwarz, que juntament amb la seva esposa formarien part del cercle íntim d’en Hitler i de l’Eva Braun. Hitler necessitava fons pel partit i que fossin ben administrats.

 

La mort de la Geli Raubal:

 

La nit del 18 de setembre de 1931, la seva neboda Geli Raubal va tornar a Munic d’Obersalzberg per ordres de l’Adolf Hitler. Cap a dos quarts de tres de la tarda, Hitler va tornar al seu pis en el número 16 de la Prinzregentenplatz després de passar el matí a la Casa Parda, on l’esperava la Geli ansiosa per demanar-li poder anar a Viena. Hitler no la va deixar marxar de cap de les maneres a la capital austríaca, la controlava possessivament i ja havia fet trencar la relació de la Geli amb el seu xofer, l’Emil Maurice, i al cap d’uns minuts va abandonar l’edifici per marxar cap a Hamburg acompanyat pel fotògraf Heinrich Hoffmann. Quan pujava al cotxe, la Geli va treure el cap per la finestra i li va cridar enrabiada en el seu tiet, a qui abans havia admirat però que ara odiava pel seu excessiu control:

 

O sigui, no em deixes anar a Viena?

 

Cridant, Hitler li va respondre un no i, segons sembla, va tornar breument a l’edifici per calmar-la. Hitler, que no volia que marxés del seu costat, l’estimava amb una passió desmesurada i fora de lloc, no volia que anés a Viena segurament també pel seu record a la capital austríaca com a vagabund i marginat de la societat. Quan a tres quarts de tres de la tarda Hitler i Hoffmann ja eren fora en direcció a Nuremberg, on farien la primera aturada, la Geli es va posar nerviosa i va quedar desolada. El seu tiet feia temps que l’estava oprimint de males maneres i sentia que li tallava les ales. Enfonsada, la noia va agafar la pistola del seu tiet, una Walter 8,35, i es va disparar al pulmó i va morir a l’acte. El cadàver de la Geli no va ser descobert fins l’endemà, quan en Hitler estava a Nuremberg, per la cuinera i dona de les claus del pis de Munic d’en Hitler des de l’1 d’octubre de 1929, l’Anni Schuler. El cadàver estava de cara a terra davant d’un sofà. La policia de seguida va descartar que fos un assassinat. Quan es va trucar a l’hotel on en Hitler s’allotjava per donar-li la notícia, el líder nazi ja havia marxat, i es va enviar un taxi perquè li donés la notícia. Un cop va saber-ho per en Rudolf Hess, ràpidament va tornar a Munic, on hi va arribar a dos quarts de tres de la tarda, quan ja s’havien endut el cadàver de la seva neboda. Com que la pistola era seva, la policia li va tenir que prendre declaració. Durant uns dies Hitler es va retirar a una casa de camp de Tegernsee per intentar refer-se del cop. El seu entorn més proper va témer que es pogués suïcidar i, per això, es va decidir enterrar-la a Viena el 23 de setembre sense l’assistència d’en Hitler. El dia següent va viatjar a Hamburg per pronunciar un discurs electoral davant de milers de seguidors i, segons un testimoni, estava tens però parlava bé i amb normalitat. El 25 de setembre, després de tenir un permís de les autoritats austríaques per entrar al país, Hitler va viatjar a Viena per anar el següent dia juntament amb la seva família a la tomba de la Geli. Després de la mort de la Geli, Hitler es va fer vegetarià i abstemi, i va mitificar la seva neboda tancant l’habitació on s’havia suïcidat i on s’hi tancava cada aniversari de la seva mort per recordar-la. Després de la mort de la Geli, Hitler va intensificar la relació amb l’Eva Braun.

 

El 10 d’octubre de 1931, Hitler i el president Paul von Hindenburg es varen entrevistar per primer cop. La reunió va ser un desastre perquè segurament Hitler encara no estava refet de la mort de la seva neboda. Alguns varen comentar que el gran canvi que va fer Hitler va ser després de la mort de la seva neboda. Després de la reunió, Von Hindenburg es va endur una mala imatge d’en Hitler i va dir-li al general Kurt von Schleicher, el cap de l’oficina del Ministeri de Guerra que era conegut com L’eminència gris-caqui pels seus coneixements, que s’havia de posar ordre a Alemanya però li va assegurar que mai posaria a en Hitler al capdavant de la Cancelleria. Després de la reunió, Hitler es va refer ràpidament de la mort de la Geli centrant-se en atacar durament al canceller Heinrich Brüning, que continuava aplicant la seva política de retallades sense èxit, fet que el deixava en una situació tan delicada que el propi president Von Hindenburg va qualificar la seva política com a bolxevisme agrari.

 

El camí cap a la Cancelleria:

 

Però el 1932 acabava el mandat del president Paul von Hindenburg com a President i necessitava el suport del Reichstag per no haver-se d’enfrontar a unes eleccions que no tenia gens de ganes de celebrar el President, que ja tenia 84 anys. Però perquè hi hagués una majoria en el Parlament alemany es necessitava els nazis i sabent de la seva força, l’Adolf Hitler li va escriure en el President per demanar-li que retirés a en Heinrich Brüning de la Cancelleria i, a canvi, li va prometre que li donaria tot el suport per la seva reelecció com a President. No volent de cap de les maneres acceptar les exigències d’un caporal de la Primera Guerra Mundial, Von Hindenburg no va acceptar l’oferiment d’en Hitler i no va tenir cap més remei, després de no tenir els suports suficients per allargar el seu mandat, de celebrar eleccions per la presidència. En un principi Hitler va dubtar si es tenia que presentar-se o no a la presidència perquè sabia que no guanyaria davant d’una figura tan rellevant com la d’en Von Hindenburg. El poble alemany venerava a l’antic mariscal de camp que els havia fet guanyar la victòria de Tannenberg i que havia portat tranquil·litat a la República de Weimar després del seu nomenament el 1925. Per obtenir més suports, l’11 d’octubre de 1931 es va segellar formalment l’aliança entre els nazis i els Cascs d’Acer en una reunió celebrada a Bad Harzburg, on es va constituir el Front Harzburg. Tot i l’acord, Hitler va deixar clar que continuaven havent-hi diferències entre el seu partit i els nacionalistes de l’Alfred Hugenberg, de qui depenien els Cascs d’Acer.

 

El 19 de desembre de 1931, Joseph Goebbels, que des de feia temps s’havia convertit en la mà dreta d’en Hitler i el seu amic, i Magda Quandt es varen casar després d’haver-se conegut el setembre de 1930 en una reunió electoral del NSDAP. Hitler, que era admirat bojament per la Magda, una dona divorciada d’un banquer famós, va fer de testimoni de la boda i es va convertir en un dels convidats predilectes de la família Goebbels. Hitler es va sentir com un més dins la família Goebbels, sobretot després de que el matrimoni tingués els primers fills. Magda, que després de la boda va passar a dir-se Magda Goebbels, es va convertir en una icona femenina del nacionalsocialisme.

 

A començaments de febrer de 1932, Hitler va decidir finalment presentar-se ell mateix a la presidència, però en un principi se li va prohibir perquè no tenia la ciutadania alemanya. Tampoc tenia l’austríaca. Llavors, el ministre nacionalsocialista d’Interior en el govern provincial de Brunswick va acceptar nombrar a en Hitler professor especial en la Universitat tècnica local, fet que va comportar la concessió automàtica de la nacionalitat alemanya, i el 26 de febrer Hitler va acceptar la seva nova condició durant una cerimònia celebrada a Berlín. Pocs dies abans, Goebbels va anunciar en el Palau d’Esports de Berlín que Hitler havia decidit presentar-se a les eleccions presidencials i, el 27 de febrer, aprofitant que el líder nazi era a la capital alemanya, Hitler va proclamar el seu primer discurs com a candidat a la presidència en el Palau d’Esports davant de 25.000 persones. Per millorar l’estratègia electoral, els nazis varen pensar que la millor manera per anar al màxim de ciutats per poder celebrar mítings era a través de l’avió. Hitler va contractar el pilot d’avions Hans Baur per ser el seu pilot personal, i va ser el primer polític en fer servir el transport aeri per fer campanya electoral. El 3 de març va començar el seu primer viatge, el Deustschlandflug, de la campanya electoral des de Munic a Dresden. L’avió que va utilitzar va ser el Rohrbach Ro VIII Roland II de la companyia Lufthansa i estava adornat amb el lema; El Führer sobre Alemanya. La majoria de viatges que varen fer amb avió varen ser de nit.

 

En general els dirigents nazis es varen agafar amb alegria les eleccions presidencial perquè hi veien una oportunitat per reafirmar el bon resultat de les eleccions del setembre de 1930, però Goebbels va estar molt preocupat al principi perquè la campanya que proposava en Hitler era molt cara i faltaven diners per tot arreu. Al cap de poc, es va millorar el tema econòmic gràcies a que en Hitler va parlar el 27 de gener de 1932 amb els industrials del Club d’Industrials de Düsselfdorf en el gran saló de ball de l’Hotel Park perquè financessin la campanya, tot i que la gran majoria dels magnats dels negocis varen donar suport a en Von Hindenburg enlloc d’en Hitler. En la primera ronda de les eleccions presidencials alemanyes del 13 de març, varen accedir a la segona ronda el candidat comunista, l’Ernst Thälmann, el candidat nazi, Adolf Hitler, i el mariscal Paul von Hindenburg. Tot i l’augment de vots dels nazis només varen obtenir onze milions i mig de vots i, en canvi, Von Hindenburg en va obtenir 18.671.000 vots. Fent campanya per la segona volta, Hitler aquest cop no només va viatjar a les ciutats sinó que també ho va fer a l’interior de la províncies, on va pronunciar 25 grans discursos. La segona ronda es va celebrar el 10 d’abril de 1932, i, com era d’esperar, Von Hindenburg va ser reelegit president d’Alemanya, tot i que Hitler va arribar a obtenir 13.417.000 vots, un augment significatiu en comparació a les eleccions del març.

 

Una de les primeres accions d’en Von Hindenburg com a nou president va ser la prohibició de les SA i les SS el 13 d’abril d’aquell any perquè es manifestaven violentament per als carrers d’Alemanya i es tenien proves de que les SA estaven pensant fer un Cop d’Estat. L’Ernst Röhm va pensar seriosament en oferir resistència, ja que tenia sota les seves ordres a 400.000 homes, quatre vegades més que l’exèrcit regular, però Hitler el va convèncer de que no es mogués. Continuava pensant que tard o d’hora arribaria al poder de forma legal.

 

Tot i la derrota d’en Hitler, el partit nazi anava en augment, i el 24 d’abril d’aquell any en cinc Estats federals d’Alemanya varen obtenir un augment molt significatiu de vots. A tot arreu els nazis varen ser els més votats, excepte a Baviera, on curiosament havia nascut el moviment. Von Hindenburg de seguida va veure que tot i la seva victòria no podia fer front al partit nazi i va decidir destituir al canceller  Brüning. Les seves propostes econòmiques tampoc donaven els seus fruits i no gaudia de suport en el Reichstag. El cap de l’Exèrcit, en Kurt von Schleicher, que va retirar el suport al canceller Brüning, que només havia governat a través d’un decret presidencial que li permetia tirar endavant les seves reformes, es va reunir amb en Hitler el 28 d’abril per demanar-li que no posés impediments a l’elecció d’en Franz von Papen, un conservador de la noblesa westfaliana i catòlica romana, com a canceller. A canvi, li prometia anul·lar les prohibicions a les SA i les SS. El 29 de maig de 1932,  Brüning va ser destituït bruscament i Franz von Papen va ser nombrat canceller amb el vist-i-plau d’en Hitler, que només desitjava unes noves eleccions per reafirmar la seva força. El 14 de juliol es varen tornar a legalitzar les SA tal i com s’havia pactat, i els nazis varen obligar al canceller Von Papen, a canvi del seu suport, a dissoldre el Reichstag el 4 de juny per celebrar unes noves eleccions pel 31 de juliol de 1932. Davant d’una nova campanya electoral, Hitler va tornar a mobilitzar el NSDAP i només en la segona meitat del juliol va aterrar a 53 ciutats per parlar en diferents mítings. Els nazis varen utilitzar per primer cop la propaganda cinematogràfica i la fabricació de 50.000 discs de gramòfon amb una crida a la nació d’en Hitler. Durant el mes de maig d’aquell any, Hitler va conèixer, gràcies a en Rudolf Hess, a l’actriu i directora de cinema berlinesa Leni Riefensthal, que estava enlluernada amb la figura del líder nazi després d’assistir aquell mateix any a un discurs d’en Hitler al Palau d’Esports de Berlín. Després de la trobada, la Leni li va escriure per reunir-se un altre cop amb ell. L’Ernst Hanfstaengl va explicar anys més tard que el principi la Leni va intentar seduir a en Hitler, però que ell la va rebutjar. D’aquesta manera, Hitler va tenir el suport i l’ajut de la Leni, tot una figura a Alemanya per les seves pel·lícules com Der heilige Berg del 1926 o Das blaue Licht d’aquell any.

 

El 31 de juliol es varen tornar a celebrar eleccions pel Reichstag i aquest cop el partit nazi va obtenir 230 diputats, 13.745.000 vots, i varen guanyar per primera vegada les eleccions al Reichstag. A més ho varen fer per molta diferència respecte als seus rivals, però no varen obtenir una majoria absoluta que estaven buscant. Hitler es va quedar uns dies sense saber què tenia que fer a partir d’ara i es va refugiar a Berchtesgaden, l’estació alemanya de muntanya i d’esports d’hivern situada al sud-est de Baviera, a 130 quilòmetres de Munic, a prop de la frontera austríaca, i on hi tenia la seva casa de muntanya, el Berghof. Quan necessitava pensar anava sempre a la casa per reflexionar mirant les muntanyes. El 5 d’agost es va reunir amb en Kurt von Schleicher i en Franz von Papen per exigir la Cancelleria i el nomenament d’altres nazis pel govern prussià i el control de la policia a canvi de l’estabilitat política. Conscient del seu poder després de les eleccions, tenia pràcticament el Reichstag bloquejat, Hitler va celebrar una reunió amb els dirigents del partit a Prein, en el Chiemsee, el llac més gran de Baviera, situat a uns 130 quilòmetres a l’est de Munic, a prop de la frontera austríaca, per posar les bases d’una negociació amb els conservadors. Després de passar el dia en el seu pis de Munic, l’endemà tornaria a Berlín, on hi arribaria de nit, i es va allotjar a la casa d’en Goebbels a Caputh, a les afores de capital. Mentrestant, el president Von Hindenburg, que no li va agradar gens el resultat electoral, estava espantat per l’augment de vots dels nazis i no podia admetre la popularitat que havia guanyat el nazisme i el seu líder a qui havia riducalitzat. Per frenar-los, el 10 d’agost va rebutjar el pla d’en Hitler i li va oferir el 13 d’agost la vice-cancelleria, però el líder nazi va renunciar l’oferta ja que volia obtenir la Cancelleria i ara es va oposar al govern del canceller Von Papen, que amb anterioritat havia admirat la figura d’en Hitler i que el continuava apreciant. El dirigent nazi va quedar molt decebut amb l’oferta del President, ja que en un primer moment pensava que li donarien la Cancelleria tal i com havien parlat amb en Von Schleicher i l’Ernst Röhm el dia anterior.

 

Però Hitler, com li va passar l’any passat amb la Geli, va tornar a tenir un contratemps en la seva vida particular. Com que estava tan centrat en convertir-se en canceller va deixar de banda la seva relació amb l’Eva Braun, que es va enfonsar en no rebre les atencions que creia que li corresponien. L’únic contacte que tenia amb en Hitler era a través del fotògraf Heinrich Hoffmann. A diferència de la Geli, Hitler no va ser posessiu amb l’Eva i li donava moltes llibertats. De fet, Hitler no va fer pública la seva relació amb ella i se’n amagava. Decidida en acabar amb la seva vida, sembla ser que la nit del 10 d’agost es va disparar un tret al coll amb una pistola del seu pare. La noia no va morir i de seguida va rebre atenció mèdica i en cap moment la seva vida va córrer perill. Hitler en aquells moments estava a Obersalzberg i quan va rebre una carta d’acomiadament de l’Eva va córrer cap a Munic, tot i que tenia previst fer un important viatge a la capital. Quan va arribar a la capital bavaresa, el doctor Wilhelm Plate li va confirmar que l’Eva estava bé i que les seves ferides no eren greus. Al seu costat, Hitler li va prometre més atencions i li va posar un aparell telefònic a casa dels seus pares, tot un luxe en aquella època, per tal d’estar més en contacte i parlar més sovint. Aquelles promeses varen calmar l’Eva durant un temps, però Hitler va continuar de forma semblant i en cap moment va admetre en públic la seva relació amb ella. Només l’entorn més íntim del dictador coneixia aquella relació. Tothom creia que Hitler no tenia parella.

 

En el mes d’agost i setembre els nazis es varen aproximar al Partit de Centre, el Zentrum, (el partit catòlic compromès amb la República fundat el 1870 i dirigit pel sacerdot Ludwig Kass) i d’aquesta manera junts controlaven la majoria del Reichstag. L’objectiu era presentar una moció per destituir al canceller i convocar unes noves eleccions. Gràcies als acords que varen arribar els dos partits, Hermann Göering, que gaudia de gran popularitat a Alemanya perquè encara es recordaven les seves gestes de la Primera Guerra Mundial tot i que havia perdut el seu aspecte atlètic després de la seva addició a la morfina, va ser elegit president del Reichstag el 30 d’agost de 1932, i Von Papen no va tenir el suport suficient per continuar al capdavant de la Cancelleria. Quan el Reichstag es va reunir el 12 de setembre per celebrar la seva segona i última sessió ja havia perdut tota iniciativa. Durant aquella sessió, Hitler va ordenar sorprenentment en el seu partit donar suport a una moció de censura del KPD, el partit comunista alemany fundat el 30 de desembre de 1918 per en Karl Liebknecht i la Rosa de Luxemburg, per anar contra el govern del canceller Von Papen. Aquella aliança va obligar al canceller a dissoldre de nou el Parlament i convocar noves eleccions pel 6 de novembre.

 

Durant aquell final d’estiu caldejat políticament, els nazis ho varen aprofitar per sembrar el terror als carrers de les ciutats alemanyes per convèncer al President de que Hitler era la solució. A més, varen aprofitar el seu auge per fer alguna desfilada per demostrar la seva força. L’1 d’octubre de 1932, Baldur von Schirach, un diputat del NSDAP al Reichstag que acabaria sent el cap de totes les joventuts del NSDAP, va organitzar a Potsdam, una ciutat al costat de Berlín i on antigament hi residia la monarquia prussiana dels Hohenzollern, una jornada nacional de la joventut, on 70.000 joves varen desfilar durant set hores davant d’en Hitler.

 

Tot i que els nazis desitjaven unes noves eleccions estaven sense diners per finançar una altra campanya electoral, que eren excessivament cares. Però Hitler estava decidit a tirar endavant com fos i entre l’11 d’octubre i el 5 de novembre va pronunciar al menys 50 discursos, a vegades tres en un mateix dia i en una ocasió quatre. Però l’entusiasme cap al nazisme baixava tal i com havia previst el canceller Von Papen abans de convocar eleccions; en el discurs que va pronunciar a Nuremberg el 13 d’octubre, Hitler només va aconseguir omplir fins la meitat el Festhalle de Luitpoldhain. Els nazis varen pagar el fet de tenir bloquejat el Parlament i de que no es deixés governar. Aquells pronòstics a la baixa es varen materialitzar en les eleccions, on el partit nazi va perdre vots, el que representava perdre 34 diputats. Amb la baixada de vots dels nazis, Von Papen li va exigir a en Hitler el 13 de novembre que es rendís i li donés el seu suport si no volia que tornés a convocar unes noves eleccions que encara el debilitaria més. Hitler, que sabia que no podria resistir una altra campanya electoral, ja no tenia suficients fons, li va posar moltes condicions a canvi de la Cancelleria. Però en aquell moment va actuar el president Von Hindenburg, que no sabia res de les negociacions entre el canceller i en Hitler, i es va començar a ficar nerviós en veure que no hi havia manera de formar un govern estable a través d’en Von Papen. Aprofitant els mals nervis del President, Kurt von Schleicher va començar a conspirar contra el canceller advertint al President de l’augment de vots dels comunistes i del radicalisme creixent dels nazis. Finalment, el President va fer dimitir a en Von Papen el 17 de novembre i va oferir el 22 de novembre la Cancelleria a en Hitler després d’entrevistar-se amb ell i en Göering el 19 de novembre. Però el líder nazi no va acceptar la proposta perquè quedava sota les condicions del President i veia que no tindria poder real. El 30 de novembre, Hitler va rebutjar una altra invitació per entrevistar-se amb el President perquè considerava que ja no hi havia res a parlar. Tement una revolució de la Reichswehr i una guerra civil entre els comunistes i els nazis, dos grups que ell odiava, sobretot el comunista, el President va elegir el 2 de desembre a en Von Schleicher, que era amic del seu fill Oskar, com a canceller. El nou canceller estava decidit a acabar amb els nazis i tenia una estratègia. L’endemà de que fos designat canceller, Von Schleicher va oferir a en Gregor Strasser la vicepresidència i el càrrec de primer ministre de Prússia, i d’aquesta manera pensava que debilitaria als nazis. Quan  Hitler va veure aquests moviments, que li farien donar mala imatge perquè Strasser continuava tenint poder dins del NSDAP, va fer cridar a Strasser perquè no acceptés l’oferta, ja que tenia por de que altres el seguissin. Després d’una tensa reunió a l’Hotel Kaiserhof de Berlín, Strasser li va comunicar que estava decidit a entrar en el nou govern i el 8 de desembre va dimitir de tots els seus càrrecs dins del NSDAP per entrar al govern d’en Von Schleicher. Sabent que havia d’actuar sinó volia perdre a més membres del seu partit, Hitler va iniciar una gira i va parlar als membres del NSDAP i els funcionaris nazis en set mítings en nou dies. Per la seva sort va tenir èxit i no hi va haver cap més dimissió a part de la de Strasser.

 

Per relaxar-se després d’uns dies molt intensos, Hitler va passar els últims dies de 1932 a Munic i el dia d’any nou va anar al Teatre Reial i Nacional de la capital bavaresa acompanyat de l’Eva Braun, en Rudolf Hess i la seva esposa Ilse, el fotògraf Heinrich Hoffmann i la seva promesa Erns Gröbke, i el seu ajudant Wilhelm Brückner i la seva amiga Sofie Stork. A finals de 1932 semblava impossible que  Hitler pogués arribar a la Cancelleria, però el matí del 4 de gener de 1933 es va entrevistar amb en Von Papen a la residència d’un banquer de Colònia, en Kurt von Schröder, el futur banquer de les SS. Von Papen li va deixar entreveure que podia ser canceller mentre desitgés que no volia tot el poder i li va demanar que acceptés una coalició de forces nacionalistes. Veient que el líder nazi acceptava la seva proposta, li va oferir el seu suport per fer caure el govern d’en Von Schleicher, i li va prometre que convenceria al president Von Hindenburg perquè el designés canceller. El 9 de gener, Von Papen va informar a en Von Hindenburg de que en Hitler no reclamava tot el poder i que estaria disposat a compartir-lo amb ministres conservadors. El 17 de gener, Hitler es va reunir amb l’Alfred Hugenberg per forjar una aliança. L’endemà, Hitler i Von Papen es varen reunir a casa d’en Joachim von Ribbentrop, un comercial de vins escumosos que s’havia afiliat al NSDAP el 1932 a suggerència de la seva esposa, l’Anneliese Henckel, la filla del més gran fabricant de xampany d’Alemanya. En la reunió, Hitler va recalcar que només acceptaria ser canceller i va deixar molt clar el seu objectiu.

 

El 20 de gener de 1933 es va fer evident que en Von Schleicher no podia aconseguir formar un govern estable, no tenia suport dins del Reichstag, i Hitler va moure tots els fils possibles per aconseguir la Cancelleria. Al cap de dos dies, Hitler i Von Papen es varen tornar a reunir a la residència d’en Von Ribbentrop, i aquest cop també hi va assistir el fill del President, l’Oskar von Hindenburg, i el secretari presidencial des del 1925, l’Otto Meissner. Hitler i el jove Von Hindenburg es varen reunir sols durant una hora. Després de reunir-se tots junts, Von Papen va dir que acceptaria a en Hitler com a canceller. El dia següent, Von Papen es va reunir amb el President i li va proposar un govern presidit per en Hitler amb una majoria de l’executiu de cercles conservadors.

 

El 28 de gener, Von Schleicher va admetre davant del President de que no veia possibilitat de formar un govern estable i li va demanar que dissolgués el Parlament per poder governar ell amb el decret presidencial. Estava decidit a declarar fora de la llei als comunistes i els nazis. Però el President si va negar i Von Schleicher es va veure obligat a presentar la seva dimissió. Immediatament després, Von Papen es va reunir amb el President, que va acceptar finalment un nou executiu presidit per en Hitler i amb en Von Papen com a vicecanceller i comissari del Reich a Prússia. Després de notificar-li a en Hitler que el President havia acceptat la proposta, el líder nazi va proposar noves condicions i ara va dir que només acceptaria el càrrec a condició de que en Göering sigués la seva mà dreta, la d’en Von Papen, quedant a càrrec de les forces policials prussianes. A la nit, Von Papen es va tornar a entrevistar amb en Von Hindenburg per dir-li que en Hitler havia acceptat les condicions. El 29 de gener va començar a circular un rumor que deia que en Von Schleicher estava preparant un putsch i el President alarmat va cridar a en Werner von Blomberg, un dels generals amb més renom d’Alemanya i dels primers en donar suport a la causa nacionalsocialista, perquè tornés a Alemanya (estava a Ginebra aquell moment) i ocupés el Ministeri de Defensa. Amb Von Blomberg al seu costat, Von Hindenburg va prendre la decisió a contracor de deixar que en Hitler ocupés la Cancelleria. Aquell matí del dia 29, Von Papen va discutir amb en Hitler i en Göering els últims detalls del pacte davant la insistència del líder nazi de celebrar unes noves eleccions. Hitler creia que amb ell canceller guanyaria una eleccions amb majoria absoluta i es podria treure de sobre els demés partits polítics que ara li donaven suport perquè fos canceller. Sabent que no s’hi podia posar fort, Von Papen va acceptar anar a noves eleccions. A la tarda, Von Papen va rebre el suport dels nacionalistes i dels Cascs d’Acer, i va comunicar a en Göering i a en Von Ribbentrop que tot estava aclarit. A la nit, Von Papen es va tornar a reunir amb el President amb una llista de ministres pel nou executiu. En ella només hi havia tres nazis i una majoria conservadora. Von Papen li va assegurar que es respectaria la seva elecció dels ministres de Defensa i d’Afers Exteriors, que era en Constantin von Neurath, un conservador amic del President que havia treballat en diferents ambaixades, com a ministre d’Afers Exteriors, càrrec que ocupava des del 2 de juny de 1932.

 

Hitler es nombrat canceller:

 

El 30 de gener de 1933 Adolf Hitler va ser nombrat canceller d’Alemanya en un govern de coalició amb partits nacionalistes i conservadors. Els nazis mantindrien quatre cancelleries diferents i al capdavant de cadascuna hi havia un cap responsable. La primera Cancelleria estava encarregada de totes les qüestions que afectaven a en Hitler com a Cap d’Estat, i el seu responsable era l’Otto Meissner. La segona s’ocupava de les qüestions que afectaven a en Hitler com a canceller, i el seu responsable era en Hans Lammers, un advocat afiliat al NSDAP i a les SS des de l’any passat i que havia sigut membre del Partit Popular Nacionalista, el DNVP. La tercera s’encarregava de les qüestions del NSDAP, en un principi el seu responsable era en Rudolf Hess, tot i que més tard se’n va ocupar en Martin Bormann, un subordinat d’en Hess que havia estat breument a la presó el 1924 per la seva complicitat en l’assassinat d’un polític i que havia ingressat al NSDAP el 27 de febrer de 1927. La quarta Cancelleria s’ocupava dels assumptes personals, i el seu responsable era en Philip Bouhler, el cap de les Societats Mercantils del NSDAP, Geschätführer, des del 1925. Com a canceller, Hitler va tenir dret a guanyar 29.200 Reichsmarks l’any més unes dietes de 18.000 Reichsmarks, però el nou canceller va cedir aquests diners als familiars dels membres de les SA i les SS que havien mort en la seva lluita per conquerir el poder.

 

Després de passar la nit en blanc a l’Hotel Kaiserhof, Hitler, acompanyat per en Hermann Göering i en Joseph Goebbels, varen esperar la imminent notícia del seu nomenament com a canceller. Després d’esperar una estona varen demanar-li en el líder nazi que anés a veure el President per comunicar-li que en Kurt von Schleicher havia sigut cessat i que se’l nombrava canceller a condició de que mantingués en Constantin von Neurath com a ministre d’Afers Exterior. Al cap d’una estona, Hitler, acompanyat per en Göering i en Wilhelm Frick, varen sortir de l’Hotel i es varen dirigir al número 74 de la Wilhelmstrasse. Quan varen arribar a la residència d’en Franz von Papen, tothom va saludar a en Hitler, menys el tinent coronel Teodhor Duesterberg, el segon cap de l’organització paramilitar dels Cascs d’Acer, que havia sigut maltractat les últimes setmanes per la premsa nacionalsocialista. A dos quarts i cinc d’onze del matí, Von Papen els va demanar que l’acompanyessin fins a la Cancelleria del Reich. Hitler, caminant a la dreta d’en Von Papen, es va dirigir a la Cancelleria creuant els jardins d’hivern de la residència. Quan varen arribar a la Cancelleria varen ser rebuts per l’Otto Meissner, que els va acompanyar fins al seu despatx. Després, en un breu discurs, Von Papen va presentar a en Hitler com el nou canceller davant d’alguns membres del nou govern. Però, de cop, l’Alfred Hugenberg es va queixar quan va saber que en Hitler volia tornar a convocar eleccions i va haver una picabaralla dialèctica entre ells. En les últimes eleccions el DNVP havia tret un bon resultat i no volia perdre ara diputats en unes eleccions convocades pels nazis. Hitler no s’esperava que el seu antic soci reaccionés d’aquella manera. Des del primer moment, Hitler va voler buscar una majoria absoluta per no haver de dependre del President, d’en Von Papen i d’en Hugenberg. Mentre discutien, a un quart de dotze, Meissner els va cridar l’atenció perquè feien tard en l’entrevista amb el President, que s’estava impacientant, però Hitler no va fer cas a l’avís i va continuar discutint amb en Hugenberg una solució. En veure que no arribaven a un acord, Von Papen es va apropar a ells i li va preguntar a en Hugenberg si volia posar en perill la unitat nacional. Enfurismat i acorralat, Hugenberg es va veure obligat a cedir. Un cop varen arribar a un acord, Göering va cridar que tot ja estava resolt i que podien anar a veure el President per explicar-li com seria el nou govern. A dos quarts de dotze del matí, Hitler va ser nombrat oficialment canceller d’Alemanya. Es va comprometre a defensar i mantenir la Constitució de Weimar.

 

Poc després del migdia, el nou canceller va sortir de la reunió i va aparèixer davant de tothom. Va baixar les escales de l’edifici i va pujar en el seu automòbil, un Mercedes descapotable negre, per tornar a l’Hotel Kaiserhof. Durant el trajecte, Hitler va ordenar en el seu xofer que anés a poc a poc els pocs passos que separaven la Cancelleria de l’Hotel per poder saludar en totes direccions a la multitud que s’havia aplegat per rebre’l. Quan va arribar a l’Hotel, protegit per homes de les SA i les SS, l’esperaven nombrosos seguidors, entre ells en Göering, en Goebbels, en Rudolf Hess, l’Ernst Hanfstaengl i en Heinrich Hoffmann. De dret, Hitler es va dirigir a la seva habitació de l’Hotel, on els seus companys del NSDAP el varen felicitar. Després de les encaixades de mà, el nou líder d’Alemanya va anunciar la dissolució del Reichstag.

 

A les cinc de la tarda, Hitler va presidir el primer gabinet amb l’objectiu d’intentar buscar una majoria parlamentària amb el Partit de Centre, el Zentrum. Göering el va informar de que havia parlat amb el líder del Partit de Centre, monsenyor Ludwing Kass, i que les conversacions havien anat per bon camí. A continuació, el nou canceller es va passar la resta de la tarda en les dependència de la seva residència oficial. Cap al tard es va traslladar amb automòbil cap a la Cancelleria del Reich. La primer impressió que en va tenir com a nou canceller de l’edifici no va ser bona; la trobava petita, austera i no era del seu gust. La va definir com a ideal per una empresa de sabó.

 

A dos quarts de nou del vespre, des d’una finestra de la Cancelleria, Hitler, juntament amb en Göering, en Goebbels i en Hess no varen parar de saludar a una multitud eufòrica que cridava que volia veure al nou canceller. La majoria d’aquests manifestants, prèviament organitzats per en Goebbels, no varen abandonar la Cancelleria fins a les primeres hores de la matinada.  Un cop saludada la gent, Hitler es va reunir amb en Von Papen, que va ser nombrat vicecanceller, amb en Frick, en nou ministre de l’Interior, amb en Göering, el nou ministre sense cartera i director interí del Ministeri de l’Interior prussià, així com també amb en Goebbels, en Hess, en Hans Frank, en Hoffmann, en Von Neurath, en Lutz Schwerin von Krosigk, el ministre de Finances, i en Werner von Blomberg. Des de la sala on estaven reunits podien sentir la multitud cantant el Deutschland über Alles. En la reunió, Hitler va posar el líder del DNVP, en Hugenberg, com a ministre d’Economia i d’Agricultura, i va nombrar a en Hans Heinrich Lammers com a secretari d’Estat de la Cancelleria del Reich. Lammers, un enamorat de les condecoracions i del seu uniforme de les SS, tenia com a principal tasca la d’assessorar legalment al dictador i tots els dies l’informava sobre els assumptes en curs i els compromisos més propers. Llavors, varen parlar amb en Goebbels de com seria la campanya electoral per les eleccions que volia celebrar el 5 de març de 1933. Un cop acabada la reunió, Hitler es va retirar en una petita habitació situada al costat del saló de recepcions i celebracions, on va passar unes quantes hores oferint monòlegs als seus companys. Amb motiu del canvi de govern els nazis no varen parar de rebre nombroses trucades i telegrames del país i de l’estranger. L’allau de trucades va ser de tal magnitud que es varen col·lapsar les línies telefòniques. Tot i aquell dia tan intens, Hitler va intentar localitzar per telèfon a l’Eva Braun, que es trobava a Munic, concretament a l’estudi fotogràfic d’en Hoffmann, esperant la trucada del seu promès. Segons sembla, l’Eva va saber la notícia de la pujada al poder d’en Hitler a la tarda per una monja dedicada a recollir donacions.

 

El 31 de gener, com que les oficines de la Cancelleria del Reich no estaven preparades per ser ocupades pel nou govern, el nou executiu es va reunir a l’Hotel Kaiserhof. Hitler va parlar amb en Wilhelm Frick sobre si nombrar a l’Alfred Rosenberg com a Secretari d’Estat en el Ministeri d’Afers Exteriors. Amb ells hi havia l’Ernst Hanfstaengl, que no volia de cap de les maneres a en Rosenberg i va avisar a en Constantin von Neurath per evitar el nomenament d’en Rosenberg. Com que el ministre d’Afers Exteriors tampoc volia a en Rosenberg, va parlar amb en Hitler dins del seu Ministeri i al final el nazi de Tallin va ser nombrat cap d’una secció estrangera del partit. Llavors, amb el tema d’en Rosenberg tancat, Hitler es va reunir amb monsenyor Ludwig Kass per buscar el suport del Partit de Centre, el Zentrum, en el Reichstag. Hitler no tenia intenció de que les conversacions anessin bé perquè buscava unes noves eleccions parlamentàries. Tal i com havia previst, la reunió va ser un autèntic fracàs perquè en Hitler no va acceptar les condicions d’en Kass per obtenir el seu suport. Acabada la reunió, el canceller va parlar amb els seus companys de partit per comentar-los que dissoldria el Parlament d’immediat i que se celebrarien noves eleccions parlamentàries el 5 de març de 1933. Però per posar el país en urnes necessitava l’aprovació del President, i va sol·licitar-li a en Von Hindenburg poders per dissoldre el Parlament amb el pretext d’aconseguir una majoria.

 

L’endemà, el President acceptaria anar a noves eleccions. Aquell matí, Hitler va explicar en el seu gabinet que en Von Hindenburg havia accedit a dissoldre el Parlament i va explicar-los el lema del govern per les següents eleccions: Atac contra el marxisme. El lema era clar, atacar als comunistes, que havien tingut un bon resultat en les últimes eleccions. A la tarda, en el despatx de la Cancelleria i acompanyat pel seu gabinet, Hitler, nerviós i vestit amb un vestit blau marí i una corbata blanca i negra, va fer el seu primer discurs per la ràdio com a canceller. El discurs, moderat, va començar recordant que rebien una terrible herència i va fer una crida en el seu poble per superar les divisions de classe i firmar amb el govern una llei de reconciliació que fes possible el ressorgiment d’Alemanya. Llavors, va proclamar l’adhesió als principis tradicionals i va voler deixar clar que la missió del nou govern era restablir la unitat d’esperit i de voluntat del poble alemany, mantenir el cristianisme i protegir la família. Després d’atacar als comunistes, de recordar el que per ell era l’herència de la República; l’atur i la destrucció del món rural, i de demanar quatre anys de poder, va anunciar les prioritats del nou govern, que eren superar la crisi econòmica, posar fi a l’atur, i revitalitzar la deprimida economia alemanya. Per acabar el seu discurs va utilitzar un llenguatge místic demanant al Totpoderós que beneís la labor del nou govern. Tot i l’arribada al poder d’en Hitler, no tothom el veia com un líder fort capaç de mantenir un mandat sòlid i llarg. El diari barcelonès El Mirador valorava el 2 de febrer el govern d’en Hitler i d’en Von Papen com un simple pas previ per la tornada de l’emperador.

 

La nit del 3 de febrer a Berlín, després d’un sopar amb alts oficials de la Reichswehr, Hitler es va reunir durant dues hores i mitja en secret per primer cop amb els comandants en cap de la Reichswehr i de la Marina de guerra del Reich. La reunió va tenir lloc en el domicili personal del cap del comandant de l’Exèrcit, el baró i general d’infanteria Kurt von Hamerstein-Equord en la Bendlerstrasse, entre el Tiergarten i el Canal Nacional, i on s’hi trobava el Ministeri de Defensa. Hitler va expressar el canvi de rumb que havia de tenir Alemanya i va dir que creia que la millor manera d’acabar amb la crisi que patien era conquerint i germanitzant militarment els territoris de l’Est d’Europa, l’anomenada teoria del Lebensraum, l’Espai Vital, ja que considerava que era una necessitat d’Alemanya ocupar aquells territoris. A continuació, el canceller va expressar el seu desig d’imposar la pau interna eliminant l’Estat democràtic, ja que considerava la democràcia com un càncer, i els va dir que imposaria un Estat autoritari que eliminaria el comunisme. Per dur a terme tots aquells plans, els va prometre reforçar l’armada i portar l’Estat a una profunda militarització. En general, tots els presents els va agradar la idea d’en Hitler, però alguns, com en Wilhelm Brückner, varen comprendre la voluntat del nou canceller de fer la guerra. Després de la reunió, a altes hores de la nit, Hitler va viatjar a Munic.

 

Durant uns quants dies Hitler va estar a la capital bavaresa, i el 6 de febrer va celebrar l’aniversari de l’Eva Braun, que feia 21 anys. El 8 de febrer, ja ha Berlín, en una de les primeres reunions del seu govern, Hitler va assegurar que el rearmament alemany seria una prioritat dels primers quatre o cinc anys del règim. Era clar el seu objectiu des de bon principi.

 

El 10 de febrer a la tarda, Hitler va fer el seu primer discurs com a canceller en el Palau d’Esports de Berlín. El canceller va recordar les promeses que havien fet els altres partits durant els temps de la República de Weimar i va assegurar que ells no feien promeses barates. Per Hitler la recuperació s’aconseguiria a base de força de voluntat i treball ferm, sense ajuda de l’exterior. Va assegurar en el discurs que reconstruirien el Volk no d’acord amb teories inacabades, sinó d’acord amb les lleis eternes sempre vàlides. També va afirmar que mai es desviaria de la missió d’acabar amb el marxisme i les seves seqüeles a Alemanya. Per ell, el seu programa era de resurrecció nacional en tots els sectors de la vida, intolerant amb tot el que estigui encontra de la nació. Llavors, va demanar en el poble que l’hi donés quatre anys i va jurar que de la mateixa manera que havia accedit a aquest càrrec, estaria disposat a marxar. En acabar el seu discurs, va pronunciar una frase de la versió protestant del Parenostre:

 

El nou Reich alemany de grandesa, honor, poder, glòria i justícia, i va acabar l’acte amb un: Amén.

 

Aquell discurs va ser planificat per en Joseph Goebbels, que va establir i difondre el calendari electoral del partit per les eleccions del 5 de març. Aquest calendari estava sobrecarregat d’actes, de fet com en les últimes eleccions, cada dia en Hitler tenia que parlar en nombroses reunions i mítings en diferents ciutats, però, curiosament, no s’havia previst cap acte pels dies 25, 26 i 27 de febrer, dia que es va cremar el Reichstag. A més, es va precisar que en Hitler no podia anar enlloc el dia 27.

 

L’endemà, Hitler va pronunciar el discurs d’obertura de l’Exposició Internacional d’Automòbils i Motocicletes. Els magnats de la indústria els va encantar el gest d’en Hitler de ser present a l’acte perquè fins llavors els cancellers no s’havien interessat en aquella exposició. En el discurs, Hitler va qualificar la fabricació d’automòbils com la indústria més important del futur i va prometre un pla que inclouria una reducció gradual d’impostos a la indústria i la posada en marxa d’un generós pla de construcció de carreteres. Després de l’acte, on Hitler va posar els ciments de les primeres autopistes, va anar a la ciutat de Kassel en el marc de la campanya industrial. A la ciutat de l’Estat de Hessen, el líder alemany va dir en un míting que els seus adversaris polítics no havien tingut un programa i que ja era massa tard pels seus plans. En acabar el seu discurs, va explicar que no hi havia ningú en el món que estigués disposat a ajudar-los a part d’ells mateixos. El 15 de febrer, en un míting molt semblant, però aquest cop celebrat a la ciutat de Stuttgart, Hitler va continuar amb la seva idea de desprestigiar als seus adversaris i d’enterrar la República. En aquest discurs va dir que en 14 anys el règim que havia sigut derrotat havia anat d’error sobre error, d’il·lusió sobre il·lusió.

 

Al cap de dos dies, el matí del 17 de febrer, a l’avantsala de la Cancelleria del Reich, per ordres d’en Hitler varen ser cridats a una reunió en Wilhelm Frick, en Hermann Göering i en Wolf Heinrich von Helldorf, el cap de les SA de Berlín i membre del NSDAP des del 1926, perquè el líder nazi els volia ensenyar un pla dissenyat per en Joseph Goebbels i dut per en Helldorf, on es traçava la campanya electoral per les eleccions del 5 de març. Hitler els va explicar que el principal problema seria Prússia. Per tranquil·litzar-lo, Göering li va dir que les instruccions per la prohibició dels partits d’esquerre i la detenció dels seus caps ja estaven fetes i que en Franz von Papen havia firmat tots els decrets que l’hi havia donat. Frick, per la seva part, li va explicar que el seu Ministeri havia publicat un decret pel qual les SA serien reconegudes com a forces de la policia adjuntes. Però quan el ministre de l’Interior encara parlava, Hitler, amb un dels seus mals costums que tenia, el va interrompre perquè havia de marxar en direcció al territori del Rhur, a Dortmund concretament, i es va retirar de cop a una de les seves habitacions de la Cancelleria per canviar-se. Quan va arribar a la ciutat de Nord-Westfàlia, Hitler va dir en un míting de la campanya electoral que el que ell demanava era normal i just, només quatre anys de poder, i que després els demés jutjarien i dictarien sentència sobre el seu treball, va assegurar. Llavors, va manifestar que ell no fugiria a l’estranger i que no eludiria la sentència. Després de pronunciar el discurs, Hitler va agafar un avió i va volar cap a Munic per passar-hi el cap de setmana. Al cap de dos dies, en un altre míting de la campanya electoral, aquest cop a Colònia, Hitler va tornar a demanar en el poble alemany que després de donar els altres, fent referència clara als partits polítics de la República de Weimar, un crèdit de 14 anys, ara li donessin a ell un crèdit de 4 anys.

 

A la tarda del 20 de febrer, Göering va citar a uns quants industrials d’Alemanya en el seu Palau de president del Reichstag per reunir-se amb en Hitler. Els nazis continuaven tenint problemes econòmics i volien demanar finançament per la campanya electoral, i de pas volien perfilar la política econòmica. Entre els presents hi havia en Gustav Krupp Bohlen, el jove de l’industrial Alfred Krupp i el president de la companyia Krupp des del 1909, l’Albert Voegler, de les Fàbriques Unides de l’Acer, en Georg von Schnizler, en Busch, de l’empresa química I.G. Farben, un imperi industrial alemany fundat l’any 1925 i arianitzat el 1937, i vint empresaris més a part del ministre Walther Funk, el cap de Premsa del Reich, i el doctor Hjalmar Schacht, el ministre d’Economia que havia ajudat a en Hitler quan intentava arribar a la Cancelleria influint banquers a i els empresaris perquè el financessin i que havia influït també en el president Von Hindenburg perquè el designés canceller. Krupp, que fins llavors havia sigut crític amb en Hitler pel seu suport al món rural, va anar a la reunió disposat a defensa la indústria i volia insistir en la necessitat d’un creixement basat en les exportacions i en subratllar les nefastes conseqüències del proteccionisme a favor de l’agricultura. Quan va començar la reunió, Hitler els va explicar en un discurs d’una hora i mitja que fos quin fos el resultat de les eleccions parlamentàries del 5 de març ell no es retiraria del poder. Per tranquil·litzar-los dels sectors més radicals del partit que volien una nacionalització de les empreses privades, els va explicar que defensaria la propietat privada i va desmentir els rumors de que es planejava realitzar experiments econòmics radicals. En acabar el discurs, que es va fer massa llarg, Krupp ja veia que no li deixaven temps per parlar tal i com pensava, cosa que el devia posar molt nerviós perquè era un home que tenia perfectament regulat tots els seus minuts, i quan va parlar va improvisar un altre discurs, més curt, i es va limitar a dir unes paraules d’agraïment i va afegir uns quants comentaris generals sobre un Estat fort al servei del benestar del país. Un cop acabat l’acte, Hitler va marxar i en Göering, amb el seu poc tacte que el caracteritzava, els  dir que tenien que ser conscients de que aquestes serien les últimes eleccions en molt de temps, va arribar a assegurar que possiblement tardarien 100 anys en celebrar-ne unes altres, i que només demanava un petit sacrifici. Després, a instàncies d’en Schacht, es va formar un fons electoral de tres milions de Reichsmarks per finançar la campanya.

 

La crema del Reichstag:

 

El 23 de febrer, després d’un acte electoral a Frankfurt, l’Adolf Hitler es va retirar durant uns dies a Baviera. Ja no tornaria a Berlín fins la nit abans de la crema del Reichstag. L’endemà, a Munic, Hitler va dir en un altre míting que no tenia cap programa pel seu govern perquè no hi creia en aquestes coses. De fet, el líder nazi no era una persona gens organitzada en la seva vida. El 26 de febrer, després de fer un viatge de 12 hores d’avió per parlar en tres ciutats diferents, el líder alemany va tornar a Berlín per sopar amb el príncep Viktor zu Weid i la seva esposa en la casa que tenien a la Kurfürstenstrasse.

 

L’endemà, el 27 de febrer de 1933, marcat a la Història pel dia de la crema del Reichstag, a la nit Hitler estava en una festa a casa d’en Joseph Goebbels de Berlín amb part de la cúpula nazi. Enmig de la celebració, Hitler va trobar a faltar l’Ernst Hanfstaengl, que sempre li tocava el piano quan ell ho desitjava, sobretot Wagner, i li va demanar a la Magda Goebbels que el fes venir a la festa per tocar el piano. En aquells moments en Hanfstaengl estava al llit de la seva habitació del palau del president Hermann Göering, al costat del Reichstag, per un fort refredat. Després d’engegar a fer punyetes a la Magda quan aquesta li va demanar que vingués a la festa, Hanfstaengl es va retirar de nou al llit, però just aquell moment la criada del palau el va cridar perquè veia com el Reichstag s’estava cremant. Tenint visió directe al Parlament, Hanfstaengl va trucar d’immediat a en Goebbels per explicar-li el què estava veient. En un principi Goebbels es pensava que era una broma, de fet no suportava a en Hanfstaengl i es probable que no li fes cas, però quan va veure que el cap de la Premsa Estrangera del NSDAP a Berlín anava de debò, li va explicar a en Hitler el què l’hi estava relatant en Hanfstaengl.

 

Mentre els bombers estaven apagant l’incendi, Hitler i Goebbels varen arribar a la zona per sobre de les gruixudes mànegues dels bombers i varen entrar pel gran vestíbul de l’entrada número dos. Göering de seguida es va reunir amb ells pel camí i els va dir que els culpables de l’incendi havien sigut els comunistes. Després de parlar-ne entre ells, Hitler va dir davant de la premsa que les flames eren una advertència divina i que res l’impediria aixafar als comunistes amb mà de ferro. Sabent que havia de justificar l’incendi també a l’estranger, a tres quarts de deu de la nit Hitler es va dirigir al corresponsal del diari londinenc Daily Express, Sefton Delmer, i li va dir que havien sigut testimonis d’una nova i grandiosa època de la història alemanya i que aquell incendi era només el principi. Poc minuts després, Hitler, Rudolf Diels, el que seria el cap de la Gestapo, i Göering, varen caminar pels passadissos del palau que encara eren accessibles per comentar les primeres hipòtesis i es varen reunir en un balcó del Reichstag que havia quedat cremat. Göering no parava de cridar que havia sigut una senyal d’un aixecament comunista, i  Hitler va exclamar que no hi hauria compassió i que faria afusellar als comunistes i els socialdemòcrates. Després, Hitler, fascinat per les flames, va tornar a dir que era una senyal de Déu i que ningú l’impediria aniquilar als comunistes amb un puny de ferro. Hores més tard, els nazis varen detenir, a part de l’anarquista holandès Marinus van der Lubbe, que havia sigut enxampat a dins del Reichstag cremant l’edifici i que seria executat mesos més tard, a 4.000 comunistes, entre ells el líder del Partit Comunista, l’Ernst Thaelmann, un obrer d’Hamburg que havia militat al Partit Socialdemòcrata el 1903 i el 1917 al USPD fins que el 1920 va ingressar al KPD, que va ser internat a la presó de Moabit de Berlín. Thaelmann, que s’havia presentat a les eleccions presidencials de 1925 i 1932, va ser deportat al camp de Buchenwald més tard, on seria executat, molt probablement per ordres d’en Hitler, el 18 d’agost de 1944.

 

Els nazis varen utilitzar la crema del Reichstag per eliminar els líders comunistes, això és un fet, però mai s’ha sabut realment si els nazis, més concretament en Göering, varen tenir alguna cosa a veure en aquell incendi. Walter Gempp, un bomber que havia creat el primer camió amb bomba motoritzada de la capital i que va treballar en apagar l’incendi, sempre va contradir la versió oficial. Més tard va ser detingut per falta de professionalitat i el 2 de maig de 1939 va ser trobat estrangulat a la seva cel·la de Berlín.

 

L’endemà al matí, Hitler, acompanyat per en Goebbels, es va dirigir a la redacció del Völkischer Beobachter i va fer escriure a una secretària l’article principal d’aquell dia de l’òrgan central del NSDAP, on s’acusava als comunistes de l’incendi del Reichstag. Poc després de les onze del matí, Hitler va entrar al pavelló de la Cancelleria i després de saludar als ministres presents es va asseure en una taula ovalada per començar una reunió del seu gabinet. A la dreta d’en Hitler i va seure en Franz von Papen, a l’esquerre en Constantin von Neurath i, a continuació, en Luzt Schwerin von Krosigk, el ministre d’Hisenda, en Hermann Göering, en Wilhelm Frick, l’Alfred Hugenberg, en Franz Gürtner, el ministre de Justícia, en Franz Seldte, el ministre de Treball, i en Peter Paul von Eltz-Rübernach, l’encarregat de la cartera de Correus i de Comunicacions des del 1932. En la reunió també hi havia de ser present en Werner von Blomberg, que va ser substituït pel coronel Walter von Reichnau, que tenia més simpaties cap al moviment nacionalsocialista. Hitler no va permetre durant tota la sessió que comencés cap discussió, volia deixar molt clar els seus arguments i no volia que el tallessin en cap moment, i els va informar de que només els comunistes eren els culpables de l’incendi del Reichstag. Tot seguit, Göering va dir que l’incendi no podia haver sigut provocat per un sol home, referint-se clarament a en Marinus van der Lubbe, i que havia ordenat tancar els museus i els palaus per millorar-ne la vigilància. A més, els va prometre més vigilància a totes les oficines públiques i els va oferir protecció en els familiars dels membres del gabinet i a altres personalitats. A continuació, els va explicar que per un període de quatre setmanes estaria tancada la premsa comunista i de dues setmanes la socialdemòcrata perquè en Van der Lubbe havia manifestat que estava en contacte amb el Partit Socialdemòcrata. Un cop acabada la reunió, Hitler, acompanyat per en Von Papen, es va traslladar a la seu provisional del president Paul von Hindenburg, que els estava esperant impacientment, ja que volia explicacions sobre el què havia passat la nit anterior. Un cop reunit amb el President, Hitler li va explicar el perill que varen córrer i, després de fer-li veure fantasmes que no existien, li va demanar que firmés un decret anomenat Per la protecció del Poble i de l’Estat. Aquest decret suspenia les garanties de la llibertat individual regulades en la Constitució de Weimar com la llibertat de premsa, el dret de reunió, la inviolabilitat de la correspondència i del domicili. Hitler li va prometre que el decret era una mesura defensiva contra els actes comunistes de violència. A més d’aquest decret i gràcies a que el President era un ferm anticomunista, varen firmar dos decrets més que suprimien drets fonamentals. El Partit Comunista, el KPD, va ser el més afectat per aquelles mesures.

 

El 3 de març, mentre el país intentava oblidar l’incendi i entrava en la recta final de la campanya, en una entrevista amb el corresponsal britànic Sefton Delmer del Daily Express, Hitler li va respondre a la pregunta de si eren certs els rumors de que hi havia projectes per matar als seus adversaris, de que ell no necessitava una Nit de Sant Bartolomé. Llavors, li va explicar que havien establert tribunals que processaven legalment als enemics de l’Estat i que legalment els tractaven de tal forma que les conspiracions acabarien per sempre més. Hitler estava molt amoïnat en aquells moments per voler deixar constància de que no feia cap il·legalitat quan prohibia o perseguia a grups polítics o persones físiques contràries a la seva ideologia.

 

L’endemà, el dia abans de les eleccions, els nazis varen celebrar el Dia del Despertar de la Nació. Hitler, acompanyat per en Goebbels, el dissenyador d’aquell acte, va volar cap a Königsberg, l’antiga ciutat on es coronaven als emperadors, per donar un últim míting abans de les eleccions. Prèviament, Goebbels havia obligat a les emissores de ràdio a retransmetre els discursos d’en Hitler a totes les sales de la ciutat. A la tarda, un cop varen aterrar a la ciutat prussiana, on hi havien instal·lades en totes les places altaveus per sentir el discurs del canceller, es varen dirigir a la plaça principal per començar l’acte. Un cop va començar l’acte, Goebbels va ser l’encarregat d’inaugurar-lo i va fer un discurs on va lloar la figura d’en Hitler, comparant-lo amb una divinitat. Després va ser el torn d’en Hitler, que va atacar apassionadament als polítics alemanys que es varen rendir a la Primera Guerra Mundial, els de la punyalada per l’esquena, i va dir que la seva primera idea del seu programa era que la voluntat del poble tenia que descansar exclusivament en la seva pròpia força, en la seva capacitat, en el seu treball i en el seu valor. Quan va acabar de parlar, en el cims dels turons de la ciutat es varen llançar focs artificials cap al cel i una coral masculina va cantar l’oració Preguem els justos davant Déu acompanyada de les campanes del temples i de la catedral que no varen parar de repicar. Després de l’acte, Hitler i Goebbels se’n varen anar en el seu hotel.

 

El dia de les eleccions, el 5 de març:

 

A primeres hores de la tarda, l’Adolf Hitler va tornar a Berlín de Könisberg. Ningú el va anar a rebre excepte el cap de l’aeroport. Escortat per homes de les SA en motocicleta, l’automòbil d’en Hitler va arribar en pocs minuts a la Belle-Alliance-Strasse, però davant del Lanwehrkanal hi havia formacions dels Cascs d’Acer que s’estaven manifestant. Sorprès, Hitler va passar per davant d’aquell multitud de paramilitars sense saludar-los i un cop va arribar al seu lloc de treball, enfadat encara pel que havia vist, va sol·licitar parlar per telèfon amb en Franz von Papen, però no el va trobar. El varen informar de que el vicecanceller s’havia sumat a la manifestació dels paramilitars a la zona del Parc Zoològic. Encara més enfadat, Hitler va trucar a en Hermann Göering, que el va informar de que la manifestació dels Cascs d’Acer s’havia preparat en secret i que a la capital s’hi havien reunit uns 30.000 membres d’aquesta organització. Sabent que els podria fer perdre vots, Göering li va proposar fer una manifestació nacionalsocialista a la Wilhelmstrasse, el barri ministerial. Hitler va acceptar la idea sense pensar-s’ho.

 

Unes hores després, Hitler, acompanyat per en Joseph Goebbels, es va dirigir al Teatre de l’Òpera, a l’Unter den Linden, la gran avinguda de la ciutat, l’antic camí de carro que anava des de l’illa Spree fins al lloc de caça del Tiergarten, per veure Les Valquíries de Richard Wagner. Un cop va acabar l’obra, Hitler va marxar amb automòbil per anar a veure a en Göering, però abans es va parar un moment al quarter de l’antiga guàrdia imperial, que s’havia convertit en un monument de la Primera Guerra Mundial i estava vigilat per nombroses formacions dels Cascs d’Acer. Un cop varen tornar a agafar l’automòbil es varen dirigir de dret a la casa d’en Göering, a la Kaiserdamm, per celebrar la més que possible victòria electoral. En arribar a la casa, un dels policies va obrir la porta del cotxe perquè en sortís el canceller. A la cita també hi havia, a part d’en Göering, l’empresari Fritz Thyssen, el fill gran del Kàiser, en Guillem de Prússia, que vestia amb un uniforme de les SA, i altres membres del govern i del NSDAP. Els convidats varen gaudir d’un gran bufet preparat pel restaurant Horcher, el favorit d’en Göering. Criats de les SA omplien les copes de vi i no es paraven de fer brindis per celebrar la victòria electoral. Impacient com era, Hitler va preguntar si es coneixien els resultats, i Göering li va contestar que els seus agents de premsa tenien un avanç dels resultats i el va convidar a passar a una habitació on els esperava l’Erhard Milch, el que havia sigut cap de la Lufthansa el 1926 i que era amic d’en Göering i un ferm seguidor del nacionalsocialisme, per dir-los els resultats. Milch li va anunciar que havien guanyat les eleccions però que no s’havia obtingut la majoria absoluta que esperaven. Seguidament, Hitler va preguntar pels resultats de l’Alfred Hugenberg, i Milch li va dir que havia obtingut 50 escons. Tot seguit, Göering va anunciar per la premsa la victòria del NSDAP i es varen fer fortes celebracions a Berlín i a Munic. El NSDAP va guanyar les eleccions amb el 43,9 % dels vots, va obtenir un total de 17.277.180 vots dels 39 milions de persones que varen anar a votar, el que representava tenir 288 dels 647 escons. Per tant, els nazis tornaven a necessitar el DNVP, el partit de la dreta ultranacionalista del ministre Hugenberg. Els nacionalsocialistes varen tenir un gran suport de les classes mitjanes, sobretot dels sectors més conservadors. Només un 11% de la població es va abstenir. Un percentatge bastant baix en proporció a les eleccions anteriors.

 

L’endemà, Hitler i Goebbels es varen reunir a la Cancelleria del Reich per analitzar els resultats electorals i per prendre les primeres decisions. Goebbels li va parlar sobre l’estructura del nou Ministeri de Propaganda que volien aprovar en breu. Segons el futur ministre, incorporaria en una única organització la premsa, la ràdio, el teatre, el cinema i la propaganda en cinc departaments de manera que tindria competències en casi tots els àmbits de la influència intel·lectual sobre la nació. Hitler tenia clar que si no tenien la majoria absoluta havien de controlar tots els àmbits de la vida alemanya. El 8 de març, després d’una breu conversació amb el president del Reichsbank, el doctor Hans Luther, aquest de sobte va dimitir. El seu lloc va ser ocupat per en Hjalmar Schacht el 17 de març. Al cap de dos dies, per por a possibles revoltes pels canvis que faria, Hitler va ordenar a les SA i a les SS que posessin fi a la revolució des de baix, el canceller tenia por que no es revoltessin demanant més influència en el govern, sobretot dins de l’Exèrcit, i els va demanar que treballessin per la construcció d’una nova Alemanya. El canceller es va referir per justificar la violència que es vivia al carrer a la fustigació dels estrangers, però va culpar als comunistes, a qui va acusar de provocadors, de tots els incidents. A més, va proclamar que a partir d’aquell dia el govern nacional controlaria el poder executiu de tot Alemanya i que l’aixecament nacional estaria dirigit des de dalt tal i com havia planejat.

 

L’endemà 11 de març, en una reunió del gabinet alemany, a Hitler se li va fer molt complicat justificar la creació del nou Ministeri de Propaganda que havia de dirigir la seva mà dreta, en Goebbels, a partir del 13 de març. Va manifestar que la principal feina del nou Ministeri seria la preparació d’importants accions governamentals. Per deixar clar el que faria aquest nou Ministeri, va posar d’exemple que es tindria que explicar en el poble alemany que el pagès s’arruïnaria si no es feia alguna millora en la venda dels seus productes. L’Alfred Hugenberg, que seria el més perjudicat amb aquell Ministeri perquè ell posseïa una gran indústria en el món de la premsa, es va oposar al projecte, però la seva veu ja no era escoltada.

 

El dia següent, a l’Òpera Kroll, un teatre ubicat a la Porta de Brandenburg que estava tancat des de 1931 i que tenia capacitat per a 100 persones i que ara tornava a obrir en substitució del cremat Reichstag, es va celebrar una cerimònia en memòria de les víctimes de la Primera Guerra Mundial, i Hitler i Von Hindenburg estaven un al costat de l’altra. Tot i que s’havia oposat a posar-lo com a canceller, el President començava a veure en Hitler com un mal menor comparat amb els altres cancellers. Per aquesta ocasió, Hitler anava vestit de gala i el President amb l’uniforme militar de gala. Després, es va proclamar la bandera amb l’esvàstica com a símbol nacional.

 

El dia abans de la cerimònia de Potsdam, on s’inauguraria el nou govern, a Berlín, Hitler va informar en el seu gabinet que després de diverses conversacions el Zentrum havia acceptat aprovar la Llei de plens poders, la Llei de Captació, i va explicar que l’acceptació d’aquesta llei enfortiria el prestigi d’Alemanya davant dels països estrangers. Llavors, Wilhelm Frick va presentar l’esborrany de la llei i els va proposar una manipulació dels procediments del Reichstag per assegurar la majoria de dos terços per aprovar-la. Després de llegir la nova Llei, el gabinet la va acceptar. Aquesta llei s’aprovaria al cap de tres dies i seria un dels primers passos cap a la dictadura d’en Hitler.

 

El dia de Potsdam, la inauguració del nou govern:

 

El 21 de març de 1933, a Potsdam era un dia festiu perquè se celebrava que el 21 de març de 1871 el canceller Otto von Bismarck havia aprovat la Constitució del primer Parlament de l’Alemanya unificada. Joseph Goebbels va aprofitar la festivitat de Potsdam per celebrar la cerimònia d’obertura del 8è Reichstag a l’església de la Guarnició de la ciutat, la Garinsonkische, fundada a principis del segle XVIII per la dinastia Hohenzollern de Prússia. Des de Berlín va sortir una comitiva en direcció a la ciutat prussiana. Les cases de Potsdam lluïen grans banderes amb l’esvàstica juntament amb les banderes tricolors de l’Imperi. Abans de la visita del govern alemany, les SA havien amenaçat als veïns i als propietaris de les cases perquè pengessin en els seus balcons l’emblema de la creu gamada. Abans de l’arribada dels convidats, a l’església on s’hi havia de celebrar l’acte s’hi va fer una cerimònia catòlica i evangèlica.

 

Abans d’arribar a la ciutat, l’Adolf Hitler i en Joseph Goebbels es varen dirigir al cementiri de Luisenstadt, situat a les afores de la ciutat, per deixar enormes corones a les tombes dels homes de les SS caiguts durant la pujada al poder dels nazis. Hitler honrava a tots els màrtirs del moviment enterrats mentre avançava entre les files de les SA i deixava una corona amb l’esvàstica amb una cinta negra a cada tomba i estrenyia la mà als familiars dels caiguts que es quedaven en silenci. Aprofitant la festivitat del dia i aquell acte, es va aprovar atorgar un perdó general dels delictes comesos durant el temps que intentaven pujar al poder. Un cop acabat l’acte, varen tornar als seus automòbils i varen baixar per la Reichsstrasse 1 cap a Potsdam, on els esperava una multitud eufòrica. Tot i que s’havien organitzar més actes, Goebbels no volia que en Hitler assistís a les altres cerimònies del govern perquè no eren del seu gust.

 

Un cop la caravana d’en Hitler va arribar a la ciutat, les campanes varen començar a repicar i els diputats varen abandonar el temple a on celebraven una missa i es varen dirigir a peu cap a la Garinsonkirsche. L’església estava ocupada en aquells moments pels mariscals, els generals i els almiralls del règim imperial, i tots anaven vestits amb els seus uniformes de gala i anaven encapçalats pel mariscal de camp August von Mackensen, que lluïa l’uniforma dels Húsars de la Mort. La cadira reservada pel Kàiser va quedar buida, però darrera d’ella i va seure l’antic príncep de la Corona que portava un gran uniforme. El cor de l’església s’hi varen acomodar els diputats nazis vestits amb les seves camises brunes, els nacionalistes i els membres del Partit del Centre. No hi havia present cap diputat socialdemòcrata ni comunista. A fora l’església, a la plaça, estava plena de gent que no parava de cridar eufòrica.

 

Quan tots els convidats ja estaven dins de l’església,  el president Paul von Hindenburg va arribar a la plaça i Hitler, que feia poc que hi havia arribat, es va apropar a ell per saludar-lo juntament amb el capellà castrense de l’església. Quan es va obrir la porta del temple, tothom que estava assentat es va posar dempeus per mostrar els seus respectes al govern que entrava a la nau. Les mirades de tots els presents es varen concentrar cap a en Hitler, que vestia d’etiqueta amb un vestit negre acompanyat per un barret de copa i una capa, una vestimenta molt poc usual en ell, i cap a en Von Hindenburg, que avançava lentament amb el seu bastó i que lluïa un uniforme que li anava estret. Quan varen arribar al centre de la nau, Von Hindenburg va saludar solemnement amb el seu bastó al tro buit del Kàiser i al príncep de la Corona, i es va asseure a l’esquerre d’en Hitler. Un cop tots assentats va acabar de sonar l’himne del Leuthen, el Nun danket alle Gott, i el President es va incorporar, es va posar les ulleres i va llegir un breu discurs amb serietat on va dir bàsicament que el nou govern tenia molta feina per fer. Un cop va acabar el discurs, va doblegar el paper que havia llegit i es va tornar a asseure. A continuació, Hitler va fer un discurs on va homenatjar al President i va aprofitar el motiu de la celebració per dir que el nou règim era continuador del gloriós passat Imperi alemany. Hitler va recordar i glorificar el territori de Prússia, d’on era originari el President, que tal i com havia planejat el va commoure. De fet, el que varen buscar els nazis amb aquella celebració era l’acceptació d’en Von Hindenburg, l’únic home que encara li podia treure el poder a en Hitler a més de l’Exèrcit. Quan va acabar el seu discurs, el canceller va anar a la cadira on se seia en Von Hindenburg i li va fer una respectuosa reverència i li va encaixar la mà. Després, un cop finalitzat l’acte, el President va anar un moment sol a la cripta per visitar la tomba del Frederic el Gran, el mite d’en Hitler.

 

A fora l’església, els canons varen ser disparats a l’aire i, enmig de  trompetes i tambors, l’exèrcit alemany, les SA i els Cascs d’Acer varen desfilar davant del President, el canceller i el príncep de la Corona. Entre els soldats que varen desfilar hi havia els soldats i oficials del 9º Regiment d’Infanteria i entre ells hi havia l’oficial d’escorta Henning von Tresckow (un oficial que més endavant atemptaria contra la vida d’en Hitler), que va passar per davant de la tribuna d’autoritats amb el 1º Batalló. El Dia de Potsdam, amb l’encaixada de mans entre en Hitler i en Von Hindenburg, es va difondre en milions de postals i cartells.

 

El 23 de març el nou govern alemany va aprovar la Llei de Captació quan a l’Òpera Kroll es va reunir per primer cop el nou Parlament després de les eleccions del 5 de març. En l’acte d’aquell dia s’havia d’aprovar la llei de Captació, la Ermächtigungsesetz, per la qual el govern podia aprovar lleis i normés durant quatre anys sense passar abans pel Parlament alemany i, per tant, els altres partits polítics no tindrien ni dret ni vot per opinar i no es necessitaria l’aprovació del president Paul von Hindenburg. Era el primer pas cap a la dictadura i l’eliminació del sistema parlamentari. La Llei havia de ser aprovada pel NSDAP, que amb dos mesos havia vist com 1,6 milions de persones s’afiliaven al partit, juntament amb el Partit Catòlic del Centre, el Zentrum.

 

Quan els diputats varen entrar a l’edifici per anar als seus corresponents llocs varen tenir que passar per davant d’una imponent fila d’homes de les SS vestits amb els seus uniformes negres i, un cop dins, es varen trobar amb un exigent cordó de seguretat de tropes de les SA, vestits amb els uniformes brú. Tot estava preparat per atemorir els diputats no afins al nou govern. Quan els diputats varen entrar a la Cambra varen observar que darrera de la tribuna ocupada pel Gabinet i pel president del Reichstag hi havia una gran bandera amb l’esvàstica que ocupava tot el mur. Després de que tothom s’assegués al seu lloc, Hermann Göering va inaugurar la sessió. Eren les dues del migdia, i el president del Reichstag va saludar als presents amb el crit de camarades, cosa que no va agradar als diputats, i va recordar la figura del poeta nacionalsocialista Dietrich Eckart, que havia mort el 1923 destrossat per l’alcohol i les drogues. A continuació, els diputats nacionalsocialistes es varen aixecar de la cadira i Göering va recitar el poema de l’Eckart: Desperta Alemanya. Acabat de llegir el poema, va cedir la paraula al diputat nacionalsocialista Stoher, que va dir que seria inútil privar de protecció als ciutadans que no eren considerats afins al règim perquè ja la tenien amb la seva detenció. Les paraules de Stoher varen portar un fort enrenou a la sala, molts es varen sentir senyalats, i Göering es va aixecar de la cadira per fer-los callar i va dir que Hitler tenia la paraula. Seguidament, un delegat va començar a cridar: Sieg Heil! Sieg Heil!. En aixecar-se Hitler de la seva cadira, tots els que es trobaven a la tribuna es varen aixecar. Hitler, que era la primera vegada que parlava al Parlament, es va dirigir des del seu escó cap a la tribuna amb pas ferm. Davant del micròfon va pronunciar el seu discurs, que va durar dues hores, i on va defensar el seu projecte de la Llei de Captació acusant als diputats socialistes i la República de Weimar de traïdors, i va assegurar que ni l’existència del Reichstag ni la del Reichsrat corrien perill després de l’aprovació de la nova Llei. La posició i els drets del President es mantindrien intactes i no s’abolirien els Länders, va assegurar. Llavors, com que s’havia aliat temporalment amb el Partit de Centre, el Zentrum, va prometre que donaria suport a les institucions catòliques de l’Estat i va declarar que el govern nacional veia en les dues confessions cristianes els factors essencials de la nacionalitat alemanya i va subratllar la seva voluntat de mantenir bones relacions amb el Vaticà. El discurs va ser tallat amb freqüència pels aplaudiments. En acabar el discurs, els membres del partit nazi no paraven de cridar: Heil! Heil! Heil!, i es va suspendre la sessió per descansar. Mentre sortia de la sala, l’antic canceller Hermann Brüning va ser informat pel diputat nacionalista, el doctor Oberfohren, que el seu partit no donaria suport a la seva proposta d’abolir la Llei del 28 de febrer de 1933 per restablir les llibertat dels ciutadans, tal i com havien acordat. Enfadat, l’excanceller es va reunir amb els seus companys de partit i varen acordar sol·licitar a en Hitler l’abolició d’aquella Llei per escrit. Llavors, el cap del Partit de Centre, monsenyor Ludwig Kass, es va reunir amb en Hitler en el seu despatx de la Cancelleria. El canceller li va prometre que en la tercera sessió del Reichstag els deixaria votar amb la consciència tranquil·la. Era una mentida, però havia de mentir per assegurar-se els seus vots.

 

A les sis de tarda es va reprendre la sessió i va ser el torn del líder socialdemòcrata Otto Wels, que mentre avançava cap a la tribuna per parlar es varen poder sentir crits des de l’exterior demanant que volien l’aprovació del projecte o sinó tot seria sang i foc. Wels va fer un discurs moderat, segurament estava cohibit davant d’aquella escenificació i molt probablement ja s’imaginava que poca cosa podia fer en aquell moment. Va atacar al Tractat de Versalles i va defensar els principis d’humanitat, justícia, llibertat i socialisme. En acabar el seu discurs va dir que estava indefens (la majoria dels seus companys havien sigut enviats a la presó), però va reafirmar que votaria encontra del projecte d’en Hitler. Un cop va acabar, els diputat d’esquerre el varen aplaudir i els nacionalsocialistes el varen escridassar. Enfadat i irritat per les paraules del líder socialdemòcrata, Hitler, que havia estat prenent notes mentre parlava el líder del SPD, volia sortir a la tribuna per deixar-li molt clara la seva postura. En veure-li les intencions, Franz von Papen el va intentar aturar perquè no pugés, però es va quedar sol davant dels aplaudiments dels diputats del NSDAP i Hitler va pujar a la tribuna on va escridassar de males manes al líder socialdemòcrata dient-li que no necessitava els seus vots i li va assegurar que Alemanya seria lliure però no amb ells, que va afirmar sense embuts que estaven a punt de desaparèixer i el va amenaçar declarant que les campanes picaven a morts per ells. Després li va tocar el torn a en Kass, que bàsicament va dir que votaria a favor del projecte. A continuació es va procedir a votar i durant uns minuts a la sala va augmentar el nerviosisme. Quinze minuts després, el president del Reichstag va donar els resultats: a favor del projecte 441, en contra 94. En sentir els resultats, els nazis es varen aixecar de les seves cadires i varen saludar amb la salutació feixista cantant l’himne Horst Wessel, la cançó del NSDAP dedicada un màrtir nazi mort el 23 de febrer de 1930 en una baralla amb comunistes i que es va voler mostrar com un exemple a seguir per la seva joventut. En seguit, Von Papen es va dirigir cap a en Hitler per felicitar-lo pel seu primer triomf com a canceller. Tot i la victòria, Göering va fer trampes en el moment de comptar els vots perquè va descomptar els vots dels diputats comunistes, que estaven sent perseguit i molts, com el líder Ernst Thaelmann, estaven a la presó. A fora l’edifici, a la plaça, una multitud de gent cridava a favors del projecte que eliminaria les funcions bàsiques del Parlament i es posava la primera pedra per eliminar el sistema parlamentari. Seguidament es va redactar la nova Llei, que va ser firmada pel president Von Hindenburg, el canceller Hitler i els ministres Wilhelm Frick, Constantin Von Neurath i Lutz Graf Schwerin en Von Krosigk. En aquella sessió també es va aprovar una amnistia per tots els condemnats per crims i delictes comesos amb una intenció patriòtica, tal i com s’havia establert el Dia de Potsdam.

 

Després d’uns quants dies d’activitat a la capital, Hitler es va retirar a Obersalzberg per passar uns quants dies a la seva casa del Berghof per relaxar-se i per estar amb la seva desconeguda parella, Eva Braun. Però el dia a dia no s’aturava, i en saber a través dels seus contactes diplomàtiques que el Congrés Jueu nord-americà estava planejant convocar un boicot mundial als productes alemanys, Hitler va convocar a diversos alts funcionaris i ministres del partit, com en Joseph Goebbels, per fer una conferència per aprovar emprendre accions contra els jueus i es va començar a estudiar la idea de fer un boicot als negocis jueus. Goebbels va preparar un document, que segons la decisió d’en Hitler, convocava a tots els organismes del partit nazi a fer boicot als negocis jueus a Alemanya a partir de l’1 d’abril, el dia de l’aniversari del canceller Otto von Bismarck. Per dur a terme el boicot, Julius Streicher, l’editor dels setmanari Der Stürmer, va ser nombrat cap de la comissió central encarregada de la planificació i l’organització del boicot, a la qual també pertanyien 13 funcionaris del NSDAP com en Reinhold Muchow, un antic col·laborador d’en Goebbels i que en aquells moments era el cap suplent de l’organització de cèl·lules d’empreses, bàsicament era el representant del NSDAP davant les empreses, en Heinrich Himmler, el cap de les SS i membre del NSDAP des del 1924, i en Robert Ley, conegut més tard com el borratxo del Reich per la seva afició a la beguda i amic personal d’en Hitler que estava doctorat en Filosofia. El boicot contra els jueus no va ser planificat amb antelació. L’endemà, Goebbels va enviar un teletip a en Hitler a Munic per explicar-li la seva crida a un boicot general als negocis jueus. Aquesta era una costum habitual del líder alemany que utilitzarà sovint més endavant; Hitler donava una ordre o una idea per executar i deixava que els altres la planifiquessin i la desenvolupessin per ell sense que ell intervingués en el procediment. No es volia embrutar les mans.

 

Oblidant per moments el boicot per encarregar-se d’altres assumptes, el 28 de març Hitler va fer una declaració a la Conferència Episcopal de Fulda en un discurs clarament luterà. El canceller alemany va afirmar que els cristians catòlics no necessitaven cap admonició determinada per ser lleials a les noves autoritats legítimament constituïdes per complir els seus deures cívics conscientment i va deixar clar que el nou govern rebutjava rotundament qualsevol activitat il·lícita o revolucionària. Hitler volia amagar l’anticlericalisme de molts membres del partit, com de l’Alfred Rosenberg, i els elements revolucionaris, com els que defensava l’Ernst Röhm. El dia abans del boicot, Hitler i en Frick varen expandir una llei per dissoldre les dietes de tots els Estats d’Alemanya per tal d’igualar tots els länders i, d’aquesta manera, es donava un nou pas cap a la dictadura d’en Hitler amb un control més ampli i més centralitzat del govern central alemany.

 

Tal i com estava establert, l’1 d’abril va començar el boicot contra els negocis jueus. Les SA i les SS, armats amb les seves porres, varen envair als carrers de Berlín i es varen posar davant dels comerços jueus per intimidar alguns clients que varen voler desafiar el boicot. Els nazis varen pintar l’estrella de David als vidres de les botigues jueves per tal de deixar clar on no s’havia d’anar a comprar, demanaven a la gent que no els comprés res, penjaven cartells a les botigues demanant que es seguís el boicot, varen saquejar botigues i magatzems hebreus, varen colpejar els propietaris jueus, i camions carregats de membres de les SA cridaven pels carrers consignes antisemites. A més, alguns SA varen entrar als grans cafès i restaurants per buscar jueus per maltractar-los físicament. Però el boicot nacional no va tenir massa èxit i la majoria de la població no en va fer cas i, inclús, alguns varen rebutjar aquell atac antisemita. Els membres de les SA i les SS es varen discutir en més d’una ocasió amb compradors frustrats, entre els quals hi havia generals que es posaven les seves condecoracions per desafiar el boicot visitant propietats jueves. Tal i com estava previst, el boicot no va durar més que aquell dia. Hitler en tot moment es va voler quedar al marge de tots aquells aldarulls i aquells fets i no va voler tornar a Berlín fins al 4 d’abril de 1933.

 

Volent passar pàgina del fracàs del boicot però seguint amb la mentalitat de voler expulsar els jueus de la vida pública i de controlar encara més la societat, el 7 d’abril Hitler va firmar un decret en que s’establien les bases legals per poder expulsar aquells funcionaris que no agradessin al règim. Aquell decret es va conèixer amb el nom de Decret pel restabliment del Servei Civil Professional. Els funcionaris que varen córrer el risc de ser expulsats varen ser els funcionaris amb idees demòcrates i representants de la República de Weimar, però, sobretot, els funcionaris jueus varen ser els més afectats sent expulsats o jubilats d’immediat per una clàusula del decret on deia que qualsevol funcionari o agent jueu que no fos d’origen ari o hagués entrat en la carrera després del 19 de novembre de 1918, havien de ser retirats del servei actiu sense contraprestació econòmica. Aquest decret no feia referència a l’Exèrcit, tot i que més tard, el 28 de febrer de 1934, si que en faria referència. Aquesta excepció va ser aplicada pel president Von Hindenburg, que es va oposar a la Llei en un principi, ja que volia salvar a molts amics seus companys de la Primera Guerra Mundial que eren de descendència jueva o eren jueus. També es va aprovar una llei per controlar encara amb més mà de ferro el país, la Llei del Diputat Imperial, la Reichsstatthaltergesets, en què varen ser dissols els parlaments de tots els Länders, excepte el de Prússia, que seria controlat aquest per en Göering, i varen crear el càrrec de governador del Reich, que estaria al capdavant de cada Land per controlar els governs i els parlaments regionals. Aquestes representants locals, els anomenats Reichstatthälter, tindrien poders especials per imposar-se a les assembles locals, podrien supervisar la introducció de lleis nacionals i tindrien facultats per nombrar i treure els governs locals, dissoldre les Dietes, redactar i aprovar noves lleis d’Estat, i nombrar i treure funcionaris. Amb aquesta Llei quedava totalment debilitat la sobirania dels Estats individuals i se centralitzava cada cop més l’Estat. En aquell mateix dia, Hitler va mostrar el seu pensament antireligiós. En una conversa amb en Hermann Rauschnig, un membre del NSDAP des del 1926, Hitler li va explicar que la clerecia protestant era per ell una gent insignificant, uns sotmesos com gossos, va dir, i va exclamar que la seva religió no era seriosa perquè no tenia una gran posició que defensar.

 

L’11 d’abril, Hitler va enviar un telegrama a en Göering, que estava de vacances a Roma, per dir-li que el nombrava Primer Ministre de Prússia, l’únic Land en què no havia dissolt el Parlament, i li demanava que assumís el càrrec el 20 d’abril, el dia del seu aniversari. En el telegrama, Hitler li donava les gràcies pels seus serveis i per la seva lleialtat. Després, el líder alemany va tornar a Munic per descansar i per envoltar-se amb la seva gent. El dia del seu aniversari es trobava a la capital bavaresa i no va ser present en cap dels actes que es varen preparar per celebrar el seu 44è aniversari. Es va passar el dia descansant en el seu modest apartament privat i va ser impossible parlar amb ell aquell dia. Segurament estava acompanyat per l’Eva Braun i per això volia no ser vist. L’endemà al matí volaria cap a Berlín, però el dia següent tornaria a Munic. Estava clar que Hitler preferia està més a Munic que Berlín. A la capital bavaresa si sentia com a casa i era a on es mostrava més proper amb la gent. Anava en els restaurants, en els bars i allà hi tenia l’Eva Braun. Fins al dia 26 d’abril, el dia que es va crear la Gestapo a instàncies d’en Göering, Hitler no va tornar a Berlín.

 

L’1 de maig, per ordres d’en Hitler i sota la pauta d’en Goebbels, es va celebrar a Berlín l’antiga jornada de lluita del moviment obrer, El Dia Nacional del Treball. L’objectiu era el d’apropiar-se de les tradicionals concentracions d’esquerres del Primer de Maig. Els dirigents dels sindicats lliures, de direcció catòlica o socialista, varen ser posats en contacte per participar en una manifestació organitzada pel NSDAP i dissenyada pel jove arquitecte de Mannheim Albert Speer a l’aeròdrom de Tempelhof, l’aeroport de Berlín i el més gran del continent dissenyat per l’arquitecte Ernst Sagebiel. Per satisfer els treballadors, el govern alemany va prometre pagar-los els jornals igual que un dia de treball normal i varen rebre a més una prima pel desplaçament i un dinar. En l’acte, els jerarques nazis eren a primer fila i Hitler, que venia d’un míting en el Lutsgarten acompanyat pel president Von Hindenburg, a les vuit del vespre va fer un discurs davant d’un milió de persones per demostrar que en el règim també l’importava la classe obrera, sempre i quan aquesta es considerés part de la nova Alemanya. Repetits cops el líder alemany es va dirigir als treballadors descrivint-los com uns patriotes que havien construït la fortalesa industrial d’Alemanya i havien servit de forma honorable al seu país en la guerra, al mateix temps, deia el canceller, havien sigut injustament oprimits per l’economia liberal. Hitler va aprofitar la cerimònia per anunciar un monumental programa de construcció de carreteres, les futures autopistes que tan admiraria el general i futur 34è president dels Estats Units, Dwight D. Eisenhower. En acabar el seu discurs, el líder alemany va fer una súplica directe al Totpoderós (tot i que Hitler no era religiós, això no vol dir que no cregués amb Déu):

 

Senyor! Ja ho veus! Hem canviat! El poble alemany ja no és un poble sense honor, desmembrat i de poca fe. No! Senyor! El poble alemany és de nou fort en la seva determinació, fort en la seva tenacitat, fort en la seva resistència davant del sacrifici. Senyor, no t’abandonarem. Beneeix ara el nostre combat per la llibertat i d’aquesta manera al poble i a la pàtria alemanya.

 

Tot i les paraules d’en Hitler d’admiració cap a la classe obrera, l’endemà prohibiria els sindicats, que tenien sis milions d’associats, i va formar el Front del Treball alemany, un organisme estatal que havia de protegir els treballadors i que seria dirigit per en Robert Ley, que des del desembre de 1932 treballava com a cap de l’organització del partit nazi després de la baixa d’en Gregor Strasser. Tots els treballadors s’hi havien d’inscriure obligatòriament i els nazis varen utilitzar l’organització per la seva propaganda. Era un pas més cap a la centralització de l’Estat i la uniformització d’aquest.

 

Mentre es celebrava aquella festivitat obrera, curiosament el règim va publicar el registre telefònic de l’Eva Braun en la Hohenzollerstrasse 93 de Munic. Encara que aquesta direcció era la de casa dels seus pares, la línia registrava només el seu nom. Això demostra que el telèfon que es va posar a casa dels Braun va ser comprat només perquè ella pogués parlar amb en Hitler. Qualsevol alemany tenia accés al número de telèfon de la xicota del líder d’Alemanya, però com que no se la coneixia com la parella d’en Hitler a ningú se li va passar pel cap trucar-la.  

 

El 7 de maig, a Kiel, Hitler va pronunciar un discurs dirigit a les SA on va dir que havien sigut fins llavors la guàrdia de la revolució nacional i que la victòria seria finalitzada quan el poble alemany quedés reeducat en la seva escola. Hitler encara no veia o no creia que les SA se li poguessin revoltar demanant una revolució a gran escala nacionalitzant les grans empreses alemanyes i convertint les SA en l’Exèrcit tal i com volia el seu líder, l’Ernst Röhm. Hitler tenia clar que ara que estava al poder no es podia vendre la idea revolucionària del NSDAP per acontentar la classe elitista.

 

El 10 de maig, el dia de la crema de llibres a la Bebelplatz (una plaça de Berlín ubicada al mig de l’Unter den Linden), un acte organitzat per en Goebbels on es varen cremar els llibres que no eren del gust del règim, Hitler va fer com seria costum amb ell; deixava actuar els altres perquè li fessin la feina bruta mentre ell es dedicava a altres assumptes més amables. Aquell dia va ser present en el primer Congrés de Treballadors a Berlín. Davant del públic, el líder alemany va explicar que ell havia crescut amb la gran massa del poble, entre al gent, perquè, segons va afirmar, havia sigut obrer durant molts anys i que s’havia hagut de guanyar el pa com ells (Hitler mai va ser un obrer i sempre va detestar els moviments obrers). Recordant el passat, els va dir que durant la Gran Guerra va lluitar com un simple soldat entre les masses i els va prometre, després d’honrar als treballadors, que aboliria la lluita de classes. No volent-los recordar al periodista Karl Marx, va dir que amb els comunistes la dictadura de la burgesia deixaria pas a la dictadura del proletariat, i va afirmar que aquest canvi només era un simple canvi de dictadura, en canvi, el que ell proposava, segons va dir, era la dictadura de la nació, la dictadura de la comunitat, que representava a milions de persones del poble alemany i que havia de tornar la convicció de que l’Estat no representava els interessos d’un sol grup o classe. També els va prometre que el nou govern hi era per administrar els assumptes de tota la comunitat.

 

El 17 de maig, en un discurs al Reichstag, Hitler va parlar de política exterior, el que seria el seu tema preferit. Va declarar que només hi havia una feina per fer; preservar la pau mundial. El líder alemany va explicar que els problemes s’havien de resoldre a través de la raó i de forma pacífica, i que qualsevol acció violenta a Europa no podria tenir un efecte favorable per l’economia i la política, va assegurar. Tot i les seves paraules aparentment pacífiques, es va queixar de que Alemanya no podia continuar sent menyspreada de forma injusta, i va deixar clar que si ells s’havien desarmat complint les clàusules dels tractats, les altres nacions també ho havien de fer, sinó va amenaçar de marxar de la Societat de Nacions, l’organisme creat per les potències guanyadores de la Primera Guerra Mundial per donar la pau i la vida a un ordre internacional, que era el seu veritable objectiu. Aquell discurs es va conèixer com el Friedensrede o Discurs de la Pau. Ara Hitler que tenia més o menys controlat l’Estat ja es veia amb les suficients forces per parlar amb l’exterior.

 

Però els següents dies Hitler va patir un petit problema, el nou Ministeri de Propaganda dirigit per en Goebbels no acabava d’agradar a molts jerarques, com a en Constantin von Neurath, perquè envaïa diferents competències. El 24 de maig, en una reunió de dirigents nazis per parlar precisament d’aquest tema, Hitler va defensar amb fermesa el criteri d’en Goebbels i li va donar el càrrec de la propaganda activa a l’estranger. Hitler controlava tots els detalls del seu govern i de la vida pública d’Alemanya. Per exemple, el dia següent, en un discurs per la ràdio va donar el seu suport perquè en Ludwig Müller, un pastor molt proper al nazisme que havia fet d’almoiner durant la Primera Guerra Mundial, fos elegit l’endemà nou bisbe del Reich. A més, va aprofitar la seva locució per demanar a l’Església que es mostrés favorable a les noves polítiques. El 26 de maig, Hitler i Frick varen aprovar una llei per confiscar tots els béns i actius del partit comunista, el KPD, que pràcticament ja era inoperatiu.

 

El 31 de maig, Hitler va convocar als ministres i experts en economia a la Cancelleria del Reich per parlar d’economia, un tema que el preocupava però que no hi entenia. En aquella reunió va saber que tots menys l’Alfred Hugenberg, precisament el ministre d’Economia, estaven a favor del programa del Secretari d’Estat del Ministeri de Finances, en Fritz Reinhardt, el conegut Pla Reinhardt, un programa per la creació de llocs de treball. Hitler tenia clar que havia de treure’s del damunt a tots els elements que no fossin lleials a ell i en Hugenberg i el seu partit, el DNVP, eren un obstacle clar per ell.

 

Mentre es començava a pensar com eliminar els demés partits polítics alemanys, Hitler es va reunir el 14 de juny amb l’actriu i cineasta alemanya Leni Riefenshal. L’actriu li va expressar la seva idea de començar immediatament un documental sobre el NSDAP, seria el primer documental que dirigiria. Molts membres del partit s’hi varen oposar a que ella dirigís el documental, tot i ser ella una estrella més que reconeguda, pel simple fet de que era una dona. La ideologia nacionalsocialista deixava molt clar que el paper de la dona era a la llar cuidant la família i no pas treballant. Però per en Hitler aquell fet no era important, el que tenia valor per ell seria el resultat del documental que pensava utilitzar per la seva propaganda. Varen acordar que el documental es diria Der Sieg des Gaubens, Victòria de Fe. Aniria sobre el V Congrés del NSDAP que s’havia de celebrar en el camp de Zepperlin de Nuremberg del 30 d’agost al 3 de setembre.

 

El 26 de juny, mentre es començaven a dissoldre els primers partits polítics i l’Alfred Hugenberg es veia obligat a renunciar a ser el líder del seu partit nacionalista, el DNVP, després de ser perseguit pels propis nazis, Hitler va comprar finalment la seva casa del Berghof, a Obersalzberg, que fins llavors havia anat pagant un lloguer. Tot i que anava aconseguint els seus objectius en tots els sentits, els maldecaps que li donava en Goebbels per la seva ambició en el seu Ministeri continuaven. Després de discutir-se amb en Göering sobre qui havia de controlar la ràdio, disputa que va guanyar Goebbels un cop més gràcies a la intervenció d’en Hitler, ara hi havia una picabaralla entre en Goebbels i en Frick per les competències de cadascun dins dels seus Ministeris. Un altre cop Hitler va apostar a favor del seu amic i el 30 de juny va publicar un decret on va deixar clar que Goebbels seria l’únic responsable de totes les tasques d’influència intel·lectual dins del seu Ministeri. Va explicar que seria el responsable de tots els treballs encaminats a influir la vida mental i espiritual de la nació per aconseguir la màxima assistència al règim, tant per informar al públic de l’interior del país com a l’estranger, i també li donava el dret a administrar totes les instal·lacions i institucions. Aquest decret va fer molt de mal al ministre Frick perquè tant ell com la seva esposa eren uns autèntics apassionats de l’art i la cultura, i el ministre volia intervenir i decidir en els aspectes culturals que afectaven al país. Tot i que Hitler donava més competències a en Goebbels i es posicionava a favor del seu amic, també va deixar clar que totes les atribucions que passaven a dependre d’en Goebbels formaven part de la política interior del país i que per tant tenia que col·laborar amb el ministre de l’Interior.

 

El 6 de juliol, Hitler va fer reunir a tots els Reichstatthälter a la Cancelleria del Reich per intentar frenar l’activitat paramilitar que encara vivia el país. Ara el líder alemany començava a veure que les SA no li estaven sent tan lleials com esperava i li era un greu problema davant de les elits econòmiques i militars. Hitler els va dir que la revolució no era una situació permanent i que la seva voluntat era no desprendre’s de ningú encara que aquests no fossin encara nacionalsocialistes. També els va comentar que l’economia era un organisme vivent que no es podia transformar de cop i els va explicar que la història no els jutjaria pel la quantitat d’economistes que haguessin eliminat, sinó per l’èxit d’haver proporcionat treball. Ja deixava clar de que s’estava eliminant gent no propera al règim. Per acabar el seu discurs, els va exigir de que no volia que cap organització ni cap funcionari del NSDAP tingués funcions de govern i els va assegurar que el ministre d’Economia era un home competent. Hjalmar Schacht no era del NSDAP, tot i que en va ser membre honorífic a partir de 1937.  L’endemà, per mostrar que controlava Alemanya després d’eliminar a tots els partits polític, Hitler va declarar en un discurs que ara el NSDAP era l’Estat. Les seves idees de la nova Alemanya també les transmetia sense problemes a l’estranger. El 10 de juliol, en una entrevista amb la reporta del New York Time, l’Anne O’Hara McCormick, Hitler va dir que la seva idea era acabar amb l’egoisme individual i orientar a la gent cap al sagrat egoisme col·lectiu que representa la nació.

 

Durant aquells dies Hitler va enfocar la seva activitat eb explicar com seria la nova Alemanya després de que el NSDAP fos l’únic partit legal, i el 13 de juliol va convocar als gauleiters, els caps de districte, a Berlín per exposar-los la idea de que tot i que havien conquerit el poder polític d’un sol cop, en canvi en l’esfera econòmica volia progressar a poc a poc, cuidant de no trencar l’ordre existent per no posar en perill els fonaments de la vida alemanya. Aquesta lentitud en aquest tema va fer desesperar a alguns líders de les SA que volien una revolució econòmica dins de la revolució política d’immediat. Continuant intentar posar calmar, l’endemà en un discurs, el líder alemany va dir que la revolució alemanya no podia acabar fins que el poble alemany no hagués sigut modelat de nou, fins que no hagués sigut organitzat i reconstruït. Es volia deixar clar de que la revolució continuava i no es parava, però que es feia de forma pausada per les elits econòmiques.

 

Aquell mateix dia 13 es va aprovar un conjunt de lleis molt importants. En un breu anunci de la Gaseta Oficial, el govern alemany va prohibir tots els partits polítics no nazis i es va anunciar que qualsevol persona que intentés mantenir una estructura orgànica de qualsevol altre partit polític o intentés formar un altre partit polític seria condemnat a la pena de treballs forçats per tres anys o seria envaït a la presó durant tres anys. A més, es varen aprovar un conjunt de lleis destinades a avalar jurídicament la creació d’un Estat úniforme. Per tal de demostrar un cert caràcter democràtic o per fer veure que el nou govern treballaria sota l’aval del poble, es va aprovar una llei que establia celebrar plebiscits. Hitler estava convençut de que ara sí que tenia la confiança de la majoria del poble, tot i que es varen maquillar els resultats dels futurs plebiscits. A part, es va aprovar una llei que permetia l’esterilització obligatòria a totes aquelles persones que no es consideraven capaces de tenir fills com els gitanos, els minusvàlids i els alemanys de color. En total, unes 400.000 persones varen ser esterilitzades al final del Tercer Reich, 70.000 d’ells alemanys.  Hitler no va intervenir directament en l’elaboració d’aquesta llei, però com sempre es va escriure la llei sabent que coincidien amb els sentiments que ell havia expressat. L’esterilització eugenèsica no va ser un invent del nacionalsocialisme perquè ja es practicava legament en la primera meitat del segle XX en alguns països com els Estats Units, Suècia, Noruega i Dinamarca.

 

El 16 de juliol, en un discurs a Leipzig, Hitler va repetir de nou que d’una sola envestida revolucionària varen poder conquerir el poder de l’Estat i que ara es presentava la següent fase en educar a milions de ciutadans que els seus cors encara no els pertanyien. El líder alemany tornava a deixar clar que no hi hauria una revolució econòmica com les SA demanaven i se centrava cada cop més en inculcar les idees nacionalsocialistes a la gent. L’adoctrinament a l’escola era una qüestió de suma importància pels nacionalsocialistes.

 

El 20 de juliol, el dia que el ministre de l’Interior Wilhelm Frick imposava als funcionaris l’ordre d’adoptar la salutació hitleriana com a salutació alemanya, el Vaticà i Alemanya varen ratificar oficialment l’acord que havien arribat a principis de mes perquè es respectessin els interessos dels catòlics a Alemanya. La firma de l’acord va ser firmada a Roma pel Secretari d’Estat del Vaticà, l’Eugeni Pacelli, el futur Papa Pius XII, i per en Franz von Papen. En teoria l’acord implicava la no ingerència de l’Església en la política alemanya a més de que els bisbes havien de jurar fidelitat al govern alemany i havien de fer oracions per la prosperitat del Reich. A canvi, l’Església rebria generosos privilegis a les escoles catòliques i al clergat, i s’assegurava de que no es farien ni persecucions ni detencions religioses contra els cristians, a més de que tindrien dret a organitzar-se. Hitler es va reunir a Berlín amb el nunci Apostòlic Cesare Arsenigo per negociar les condicions que havia posat el Papa Pius XI. Al cap de dos dies, Hitler va escriure una carta pel seu partit per proclamar que l’Església catòlica reconeixia l’Estat nacionalsocialista. L’Església havia sigut contrària al nacionalsocialisme, però la seva situació minoritària i l’oposició al comunisme dels nazis varen provocar que s’anés tornant més flexible amb el nazisme.

 

Alemanya surt de la Societat de Nacions:

 

Durant les següents setmanes es va acabar d’eliminar la democràcia alemanya, però els nazis cada cop patien més per les manifestacions i les declaracions de les SA, cada cop més rebels i més violentes. El 19 d’agost, a Bad Godesberg, l’Adolf Hitler va dir que la relació entre les SA i l’Exèrcit tenia que ser la mateixa que entre la prefectura política i l’Exèrcit. Seguidament, va parlar de gravar la Weltanschauunge (l’educació) en el poble alemany per tal d’educar segons l’ideal nacionalsocialista.

 

El 24 d’agost, Hitler estava estiuejant a la seva casa del Berghof i aquell dia es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels per intercanviar impressions de caràcter general després d’eliminar tots els partits polítics i organitzacions polítiques alemanyes. Hitler li va aprovar totes les idees del seu ministre d’aglomerar el màxima de competències dins del seu Ministeri de Propaganda i li va expressar la seva plena admiració pel seu treball. Si Hitler tenia una mà dreta, aquesta era se’ns dubte Joseph Goebbels. L’apreciava tan pel seu treball com per la seva amistat i la seva família.

 

Però tot i que es pot pensar que Hitler ja era un dictador i que era impossible que el traguessin del poder, la realitat era que encara era vulnerable. El president Paul von Hindenburg amb el suport de l’Exèrcit l’hagués pogut fer destronar. De fet el President pensava en fer tornar a la monarquia. Per acontentar al President, el 26 d’agost Hitler va elegir que el següent dia, que era el 19è aniversari de la batalla de Tannenberg, en  la qual va destacar el mariscal Von Hindenburg, per celebrar una festa popular en el Monument de Tannenberg. L’èxit de convocatòria va ser un èxit des del primer moment; els trens de les línies de Prússia Oriental estaven esgotats i es va obligar a organitzar trens especial. Els vaixells des de Swinemünde fins a Danzig i Pillau no tenien més places. Les SA, les SS i les forces de la policia varen tenir que regular el dens trànsit. Els carrers que tenien que creuar la comitiva, amb el President al capdavant acompanyat pels membres del govern i els alts càrrecs, havien sigut acordonats per les Joventuts Hitlerianes, les SA i les SS. Les cases lluïen banderes amb la creu gamada, igual que els regiments que varen lluitar en la Batalla de Tannenberg i els soldats de la companyia dels honors. L’endemà, el dia senyalat, Von Hindenburg, Hitler i Hermann Göering, entre altres, varen assistir a l’acte. Per senyalar l’arribada del President, del canceller i del president del Reichstag es varen disparar 21 salves reglamentàries que donar-los la benvinguda. Von Hindenburg lluïa el seu uniforme de mariscal de camp de Prússia i amb el seu bastó de comandament a la mà dreta va avançar a peu ferm cap a la creu situada al centre on hi havia la tomba de 20 soldats alemanys desconeguts. El President hi va deixar una corona de flors. Llavors, des d’una tribuna preparada per fer discursos, el gauleiter de Prússia Oriental Erich Koch, un membre del NSDAP des del 1922, va saludar al President, a en Hitler i als altres assistents, i en el seu discurs va remarcar que el nom d’en Von Hindenburg aniria lligat al de Prússia Oriental. A continuació, Göering, que anava vestit amb l’uniforme d’aviador de les SA i amb la condecoració de la pour le mérite que va guanyar durant la Gran Guerra, va pujar a la tribuna i li va manifestar en el President els seus millors desitjos i li va agrair en nom del país la feina que havia fet. Un cop va acabar en Göering, Hitler va pujar a la tribuna per dir que el govern del Reich havia decretat que aquella província quedés lliure de càrregues públiques en honor al president Von Hindenburg. Tal i com Hitler havia planejat, l’acte va commoure al vell President.

 

En el V Congrés del NSDAP a Nuremberg, el Congrés de la Victòria, el 2 de setembre Hitler va fer un discurs a les Joventuts Hitlerianes per explicar-los que tenien que aprendre la seva lliçó i els va dir que una sola voluntat els havia de dominar per formar una sola unitat, amb una sola disciplina, una sola obediència i una sola subordinació, perquè per sobre d’ells hi havia la nació. Aquest tema per en Hitler era molt important i hi posava molt èmfasis en els seus discursos. Per sobre de la nació no hi havia res i el poble s’havia de sotmetre i sacrificar per la nació. El dia següent, continuant amb els discursos per celebrar el Congrés, Hitler va continuar explicant la seva idea de nació. Va dir que qualsevol nació podia ser considerada ària i que aquesta part constituïa una elit dins de la nació que havia de dirigir el país. Seguidament, va explicar que de la mateixa manera que un imant atreu els trossos  d’acer, el seu moviment recollia totes classes, vocacions i formes de vida de les forces del poble alemany més aptes per formar i sostenir estats. Aquí es va començar a entrar en temes eugenèsics.

 

Després del Congrés es va continuar celebrant el ressorgiment de la nova nació, i des de la Cancelleria del Reich Hitler va autoritzar una desfilada amb torxes pels carrers cèntrics de Berlín la nit del 14 de setembre per recordar les velles tradicions. Milers de soldats rasos, oficials i alguns alts comandants varen ser presents a aquell acte. Molts periodistes estrangers varen seguir la cerimònia, que no era res més que una confirmació de la força del nacionalsocialisme. Alguns diaris varen sortir editats l’endemà explicant que aquell acte era com un ritual de fidelitat al nou règim.

 

Els següents dies varen ser bastant tranquils per en Hitler, ja havia complert amb molta rapidesa gran part dels objectius marcats els primers dies de canceller; eliminar la democràcia amb tots els partits polítics i construir un Estat nacionalsocialista, uniforme i autoritari amb el suport del president Paul von Hindenburg. Durant aquells dies la premsa estava interessada en el judici contra els acusats de cremar el Reichstag. El 23 de setembre, a prop de Francfort del Meno, a Heidelberg, es va celebrar una cerimònia d’inauguració per la construcció de la nova xarxa d’autopistes alemanyes, les Reichsautobahen, on Hitler va fer la primera palada com a gest de que ell era l’impulsor d’aquelles obres. Ben a prop d’en Hitler s’hi trobava en Fritz Todt, l’artífex d’aquella obra, un enginyer que el 1922 havia ingressat al NSDAP i que el 1931 s’havia allistat a les SS.  Després, Hitler va reconèixer en un discurs que estava amb deute amb l’Exèrcit perquè l’hi havia donat el seu suport perquè fos nombrat canceller i va afirmar que mai oblidaria aquell gest. Continuant amb les seves lloances cap a l’Exèrcit, l’únic òrgan que li podia treure el poder si així ho demanava el president Von Hindenburg, va dir que l’Exèrcit era la personificació de la tradició de l’antic Exèrcit i que tothom l’hi havia de donar el seu suport, va afirmar. S’ha de recordar que després de la Gran Guerra molta gent es va mirar amb certa desconfiança i amb menyspreu a l’Exèrcit, reduït a 100.000 homes pel Tractat de Versalles.

 

El 3 d’octubre s’estrenava en el cinema Capitol de Berlín la pel·lícula Hans Westmer, que explica la història del màrtir Horst Wessel, un noi del NSDAP fascinat per les armes, habitual en les baralles entre obrers i nazis, que va morir el 23 de febrer de 1930 a mans de comunistes alemanys. El guió, la direcció i la banda sonora varen ser obra de l’Ernst Hanfstaengl, que va posar una música fúnebre que va compondre per la seva filla Hertha, que havia mort feia uns anys quan només tenia 5 anys. Hitler va quedar impressionat per la música de la pel·lícula i va decidir posar-la en altres pel·lícules de propaganda nazi com el Triomf de la Voluntat. Tot i que aquella pel·lícula va tenir èxit, va estar a punt de no estrenar-se per culpa del ministre Goebbels, que la qualificava de perillosa. El ministre alemany odiava a en Hanfstaengl, anomenat Putzi (petitó) tot i que feia 1,90 metres d’alçada, per la seva antiga amistat amb en Hitler i perquè el veia com un burgès nord-americà, ja que havia viscut abans de la Gran Guerra a Nova York i havia estudiat a la Universitat de Harvard. Després de fortes discussions entre aquells dos homes, la pel·lícula va tirar endavant, tot i que es varen tallar 27 escenes i es va canviar el títol de Horst Wessel pel de Hans Westmer.

 

El 4 d’octubre, Hitler i el seu govern varen saber que els britànics, per tal de donar suport als francesos, varen endurir la seva postura sobre un futur rearmament alemany i no tenien en compte les peticions d’igualtat que havia demanat en Hitler el 17 de maig. Per parlar sobre què havien de fer, a la tarda el ministre Werner von Blomberg va sol·licitar una audiència amb en Hitler a la Cancelleria. Quan es varen reunir, el líder alemany va reconèixer-li que era el moment per abandonar la Societat de Nacions. Després de rumiar-ho durant nou dies, Hitler va informar en el seu gabinet sobre la decisió d’abandonar la Societat de Nacions i la dissolució del Reichstag, convocant eleccions per reforçar la posició d’Alemanya. Serien les primeres eleccions sense els demés partits polítics.

 

Abans, el 7 d’octubre, en la celebració d’Acció de Gràcies a Bückeburg, Hitler va fer un discurs nacionalista amb atacs al liberalisme, declarant que el nacionalsocialisme havia agafat com a punt de partida de les seves opinions i resolucions no en els individus ni en la humanitat sinó en el poble, que era, segons Hitler, l’entitat condicionada per la sang per la construcció de la societat humana. Llavors, els va dir que l’individu era transitori i que el poble permanent. Després de criticar l’individualisme, Hitler va explicar que el liberalisme volia destruir el poble i que el nacionalsocialisme el volia salvar, i va deixar clar que per sobre de tot l’home s’havia d’adonar de que la llibertat de pensament i de voluntat d’una nació havia de valorar-se més que la llibertat individual de pensament i de voluntat.

 

La gran notícia es va donar el 14 d’octubre quan Alemanya va notificar oficialment a la Convenció de Ginebra la sortida de la Societat de Nacions. Sabent que aquella decisió portaria greus conseqüències tant internacionals com nacionals i per demostrar que el NSDAP i la nació eren una sola entitat que anaven junts, Hitler va demanar al president Von Hindenburg que dissolgués el Reichstag i que convoqués eleccions parlamentàries i un plebiscit per preguntar sobre la retirada de la Societat de Nacions pel 12 de novembre de 1933. Va posar aquella data perquè era l’endemà de l’aniversari de l’armistici de 1918, on segons Hitler i els seus els alemanys varen ser traïts per l’esquena pels jueus, els pacifistes i els socialdemòcrates. El President va acceptar la proposta del seu canceller sense al·legar res. Després de tenir l’aprovació, a la tarda Hitler va anunciar per ràdio que Alemanya es veia obligada, ja que se li negava la igualtat de drets, bàsicament les demés potències no aprovaven un rearmament alemany, a retirar-se de la Conferència de desarmament de Ginebra, que acabava aquell dia i que havia començat el 2 de febrer de 1933, i de la Societat de Nacions. A més, va recordar que els antics governs alemanys havien entrat a formar part de la Societat amb l’esperança i la confiança de que l’organisme trobaria una fórmula que arreglés els problemes dels pobles però, en canvi, va afirmar que la Societat no donava la igualtat de drets i que per tant era un deshonor intolerable per una nació composta de 65 milions d’habitants formar-hi part. A més, va dir que l’aspiració del Tractat de Versalles no era la de proporcionar la pau en el gènere humà, sinó la de conservar la humanitat en un estat d’odi permanent. En acabar de de recordar el mal vist Tractat de Versalles, va anunciar la dissolució del Reichstag i la celebració d’unes noves eleccions.

 

L’endemà Hitler va viatjar a Munic per posar la primera pedra de la Haus der Deutschen Kunst (La casa d’art alemany) en el carrer Prinzregentenstrasse 1. L’obra va ser dissenyada per l’arquitecte Paul Ludwig Troost, el seu arquitecte favorit, a qui va definir com l’arquitecte com el més gran dels seus temps i una figura del seu futur, i un seu amic. Quan Hitler va donar uns cops a la pedra amb un martell de plata dissenyat pel mateix Troost es va destrossar a trossos a les mans del canceller. El líder alemany, que era molt supersticiós, va creure que alguna cosa dolenta passaria i fins la mort d’en Troost el 21 de gener de 1934 va anar pensant en aquell mal presagi. A partir de llavors, cada 21 d’octubre es va celebrar a Munic el Primer dia de l’Art del Tercer Reich.

 

El 18 d’octubre, intentant calmar els ànims internacionals després de marxar de la Societat de Nacions, en una entrevista amb el corresponsal del Daily Mail, Ward Price, Hitler va dir-li que cap d’ells desitjava que hi tornés haver una guerra. Llavors, li va explicar que Alemanya havia reconegut que havia perdut la Gran Guerra i que havia suportat unes conseqüències que ara eren intolerables per ells i que ell, com a canceller, mai firmaria cap contracte que no pogués complir. En l’entrevista, que es publicaria l’endemà, Hitler també va dir que la joventut alemanya constituïa l’esperança pel futur i va voler deixar clar que no els educaven pensant només en la seva utilitat en el camp de batalla.

 

L’endemà de que l’entrevista sortís a les pagines del Daily Mail, Hitler va tenir un problema familiar que el va portar de corcoll durant un temps. El seu nebot, el fill del seu germanastre Alois Hitler Jr., en William Patrick Hitler, que havia viscut durant tot aquest temps a Liverpool amb la seva mare, que s’havia separat de l’Alois Jr., es va presentar a Berlín hi ho va fer saber en el seu tiet a través de la seva tieta, l’Àngela Raubal. Hitler, que no el volia veure en pintura; primer perquè no el coneixia i segon perquè no volia que ningú sabés que el seu germanastre havia abandonat la seva família durant la Gran Guerra i que era un vividor que li encantava el joc, li va respondre a través de la seva germanastre que no el considerava part de la família. Més tard, després de que en William demostrés que portava uns documents que el podien comprometre, Hitler va acceptar rebre’l a la Cancelleria i li va assignar un capital inicial de 500 marcs imperials alemanys per cobrir les despeses dels primers moments a la ciutat i un lloc de treball com a becari. Aquest va ser un dels primers casos de corrupció i d’aprofitament del càrrec que va cometre en Hitler.

 

Noves eleccions, aquest cop sense contrincants:

 

Després d’uns dies de certa calma preparant les eleccions, va començar la campanya electoral. L’1 de novembre l’Adolf Hitler va fer un discurs a Weimar per demanar quatre anys per alliberar Alemanya dels seus sis milions d’aturats ja que, segons el canceller, amb nou mesos el govern havia proporcionat treball i pa a dos milions i mig d’aturats. El dia 4, en un míting a Breslau, Hitler va explicar que les eleccions del 12 de novembre havien de ser recordades en la història com el dia de la salvació del poble alemany. Després va recordar que l’11 de novembre de 1918 el poble alemany havia perdut formalment el seu honor, però que quinze anys després arribava un 12 de novembre on el poble alemany havia de recuperar per ell mateix l’honor que havia perdut. A en Hitler li agradava recordar la teoria de la punyalada per l’esquena de l’armistici alemany i era una de les seves proclames favorites perquè sabia que entrava en el públic. Hitler sabia que el poble necessitava senyalar als culpables dels mals que patien per culpa de la crisi. El 9 de novembre, durant la celebració del 10è aniversari del putsch de Munic, Hitler va ser aclamat en els carrers de Munic.  L’endemà va visitar la planta de la fàbrica Siemens, on va fer un discurs que va ser retransmès per tot el país.

 

Tal i com estava establert, el 12 de novembre es varen celebrar eleccions i es va consultar en el poble alemany a través d’un plebiscit la retirada d’Alemanya de la Societat de Nacions. El 96% dels ciutadans alemanys amb dret a vot varen acudir a les urnes. En les eleccions parlamentàries, un 95% va expressar amb el seu vot l’aprovació de la política nazi. Tot i l’aclaparadora victòria, la gent només podia votar un partit, el NSDAP, la Llista del Führer. En el plebiscit, els nazis varen obtenir un 93% dels vots, encontra un 7% que va votar Nein. Aquests resultats s’han d’agafar amb pinces perquè per exemple costa de creure que un 99,5% dels presoners del camp de concentració de Dachau, un camp situat a la petita localitat de Dachau a uns 18 quilòmetres al nord-oest de Munic obert durant els primers dies del règim, votessin pel partit nazi, ja que la majoria d’aquests presoners estaven al camp per estar encontra dels nazis.

 

El 19 de novembre, Hitler va admetre la primera entrevista a un periodista francès, en Fernand de Brinon. El periodista, que al cap de poc demostraria la seva fascinació cap al feixisme, va declarar que havia sortit entusiasmat de l’entrevista.  Al cap de tres dies va sortir publicada l’entrevista pel diari parisenc Le Main, on el líder alemany va declarar que un cop quedés resolta la qüestió del Sarre, un territori alemany situat a l’extrem sud-oest que després de la Primera Guerra Mundial havia quedat separat d’Alemanya pel Tractat de Versalles perquè era una rica zona industrial, no quedaria cap problema pendent entre Alemanya i França, i va manifestar que havia renunciat per sempre més a Alsàcia i Lorena, i que així ho havia dit en el seu poble. Tot i que Hitler anava amb to de pau, ja feia les seves primeres reclamacions territorials.

 

Després d’uns quants dies on el govern va continuar establint-se al poder, Hitler va defensar el 18 de desembre que es posés fi a la competència armamentística internacional, tot i que al mateix temps va autoritzar la creació d’un exèrcit de terra de 300.000 homes que havia de ser operatiu el 1938. D’aquesta manera es saltava el Tractat de Versalles que imposava que Alemanya només havia de tenir un màxim de 100.000 soldats operatius.

 

Des de feia dies i setmanes se celebrava el judici contra cinc comunistes acusats d’haver incendiat el Reichstag el 27 de febrer. El 23 de desembre, el tribunal de Leipzig va arribar a la conclusió que l’holandès Marianus van der Lubbe era el culpable i el varen condemnar a mort, però els altres quatre acusats varen ser absolts. La premsa mundial que va seguir el judici amb molta expectació va comentar la sentència. Quan Hitler va conèixer el veredicte es va enfadar molt, no es podia creure que no haguessin condemnat als altres quatre comunistes acusats també de l’incendi.

 

El 1934:

 

El 1934 els nazis varen encetar l’any preocupats cada cop més per les SA, que cada dia eren més crítiques amb el govern. El 2 de gener, el Völkischer Beobachter va publicar una carta amistosa de l’Adolf Hitler dirigida a l’Ernst Röhm. El líder alemany li va expressar la seva gratitud com a cap de les SA per haver acabat amb els moviments comunistes i d’esquerres, però li va manifestar la seva intenció de que les SA s’ocupessin només d’assegurar la victòria de la revolució nacionalsocialista i els va deixar clar que només l’Exèrcit seria l’òrgan que tindria la missió de garantir la protecció del país contra el món. Seguidament, li va tronar a agrair els seus serveis com a cap de les SA i va acabar la carta dient-li que havia d’agrair al destí tenir amics com ell, un excel·lent camarada de lluita, va arribar a dir. Les tensions amb les SA eren tan greus que inclús el ministre Werner von Blomberg va enviar una carta a en Röhm perquè li definís la seva postura per saber què volia fer.

 

Mentre es buscava una solució al problea, Hitler el 21 de gener va rebre un fort sotrac emocional però que també el va alleugerir. Aquell dia havia mort a Munic el seu arquitecte favorit, en Paul Ludwig Troost, després d’una llarga malaltia. Des del 15 d’octubre Hitler havia quedat una mica preocupat per aquell mal presagi en trencar-se-li el martell a les seves mans. Pensava que alguna cosa dolenta estava a punt de passar-li. Amb la mort d’en Troost, Hitler li va dir en el seu ara arquitecte favorit, Albert Speer:

 

Quan el martell es va trencar vaig saber que era un mal presagi. Alguna cosa passarà, vaig pensar. Ara ja sabem perquè es va trencar. L’arquitecte estava destinat a morí.

 

El 28 de gener, després de que es firmés un pacte de no agressió entre Polònia i Alemanya el 26 de gener, Hitler va anunciar que havia firmat aquell pacte amb el govern d’en Josef Pilsduski per tal de millorar les relacions entre els dos països. Aquest va ser el primer país amb el que l’Alemanya nazi va firmar un pacte de no agressió.

 

El 30 de gener, un any just després de pujar al poder, Hitler va rebre moltes felicitacions pel seu primer aniversari com a canceller. Una de les felicitacions va ser la del president Paul von Hindenburg, que a través d’una carta pública li va expressar el seu reconeixement a la feina en reconstruir Alemanya i també el va felicitar per haver aconseguit abaixar l’atur. Per la seva part, Hitler va fer un discurs al Reichstag. Pensant encara que podia ser tret del poder, el líder alemany va dir que no era el moment de restaurar la monarquia, però va afirmar que s’havia de solucionar la situació de la posició independent del President amb la del canceller. Llavors, va criticar l’actitud d’Àustria, però va deixar clar que no tenia intenció d’atacar-la. Mentre Hitler celebrava el seu primer aniversari com a canceller, es va aprovar la Llei per la Reconstrucció del Reich on es subordinava els Estats federals a l’autoritat del govern central i a partir de llavors Hitler estava autoritzat a aplicar la Constitució d’una manera diferent, de forma més centralitzada.

 

El 2 de febrer, en una reunió amb els seus gauleiter, Hitler va criticar un altre cop a les SA sense mencionar-les dient que només els idiotes creien que la revolució no havia acabat i que en el moviment no faltaven aquelles persones que només entenien la revolució com un estat de caos permanent. Era evident que a en Hitler li preocupava, i molt, el tema de les SA, però en els demés jerarques nazis els cansava més aquell tema perquè molts, a diferència d’en Hitler, no els unia cap amistat cap al líder de les SA Ernst Röhm. L’altre tema que preocupava a en Hitler era el d’Àustria, preocupació que ja havia mencionat al Reichstag. Corrien molts rumors que deien que Alemanya envairia aquell país en breu. Per intentar frenar aquella brama, el 17 de febrer Hitler va dir en una entrevista en el diari Daily Herald, que Alemanya intervindria a Àustria només quan es convertís en un feu nacionalsocialista i un dels destins del Reich. Però les paraules d’en Hitler no varen pas calmar als ànims internacionals perquè aquell dia els governs de França, Gran Bretanya i Itàlia varen publicar una declaració conjunta on consideraven la necessita de respectar la independència i la integritat d’Àustria d’acord amb els tractats pertinents.

 

L’endemà, l’Ernst Hanfstaengl va arribar a Berlín després de reunir-se el dia anterior amb en Benito Mussolini a Roma. Hanfstaengl li va explicar a en Hitler que havia arribat a un acord amb el dictador italià i que el Duce havia acceptat una entrevista amb ell. Hanfstaengl estava molt content per aquell acord i pensava que en Hitler li agrairia el seu gest. Però el canceller no li va fer massa cas i fins i tot es va disgustar perquè s’havia reunit amb el dictador italià sense el seu consentiment. Llavors, Hanfstaengl li va donar una fotografia d’en Mussolini amb una dedicatòria del líder italià. Sabia que aquella fotografia li agradaria com a admirador del dictador italià. Amb la fotografia a les mans, Hitler va fer un gest d’aprovació, tot i que va continuar disgustat amb en Hanfstaengl i li va dir que en parlarien més endavant. No li va donar ni les gràcies per aquell regal que tanta il·lusió li va fer.

 

Per intentar posar solució en el greu tema entre les SA i l’Exèrcit, des de Berlín Hitler volia oferir confidencialment a l’Exèrcit una reducció de les SA, fins a dos terços, i va permetre un pla de supervisió que assegurés que les SA no tindrien armes i no rebrien instruccions militars. Hitler volia deixar molt clar a l’Exèrcit que les SA estaven sota el seu control. Aquell mateix dia, en una reunió dels Ministeris d’Agricultura dels Länders celebrada a Berlín, Werner Willikens, el secretari d’Estat del Ministeri d’Agricultura de Prússia, va dir en el seu discurs que tothom sabia que en Hitler li resultava difícil ordenar des de dalt tot el què es proposava dur a terme i va demanar-los que treballessin sota les ordres i directius d’en Hitler per un futur millor. Tothom tenia clar que les SA no es posaven sota les ordres d’en Hitler i que eren rebels al règim.

 

El 27 de febrer, en una reunió en el Ministeri de la Reichswehr, on hi varen participar dirigents de la Reichswehr, les SA i les SS, Hitler, coneixent les conclusions de l’Alt Comandament de l’Exèrcit sobre les SA, va rebutjar categòricament els plans d’en Röhm de crear una milícia de les SA dins l’Exèrcit, ja que volia que continuessin amb les seves activitats destinada només a assumptes polítics. En cap cas volia que es posessin o substituïssin a l’Exèrcit com volia en Röhm. Després d’acabar el discurs, Röhm i el ministre Werner von Blomberg varen tenir que firmar la pau i llavors Hitler va abandonar la reunió. Però Röhm, no satisfet d’haver d’enterrar la destral de guerra, va dir, segons en Viktor Lutze, un alt càrrec de les SA i el governador de Hannover:

 

El que acaba de dir aquest caporal ridícul no ens afecta a nosaltres. Hitler no té lleialtat i se l’hauria d’enviar de permís com a mínim. Si no ho podem aconseguir amb en Hitler ho farem sense ell.

 

Lutze, que era molt lleial a en Hitler, va informar més tard al canceller sobre aquelles paraules, però el líder alemany es va limitar a dir-li que tenien que esperar a que arribés el moment oportú. Sabia que tard o d’hora hauria d’actuar contra els seus antics companys i el seu amic. Al cap de dos dies, el gruppenführer de les SA, Lutze von Hannover, va informar a en Walter von Reichenau que havia sentit com en Röhm havia dit després de sortir de la reunió amb en Hitler i de reunir-se amb els seus col·laboradors a la Skargerrakplatz, l’oficina de l’organització, que estava disposat a començar una revolució. En veure la gravetat de les paraules del líder de les SA, va informar d’immediat al ministre Von Blomberg, que aquest va informar a en Hitler. L’endemà, el dia 2, Von Blomberg va escriure una carta a en Hitler per explicar-li la seva preocupació pel reclutament i l’armament dels guàrdies especials de l’Estat Major de les SA. Estava clar que els dos blocs, les SA i l’Exèrcit, estaven en guerra tot hi haver firmat la pau davant d’en Hitler.

 

El 17 de març, en el pis d’en Hermann Göering de Berlín, Hitler i Göering varen fer de padrins a la boda d’en Karl Brandt, un dels seus metges favorits, i de l’Anni Rehborn, una celebritat nacional en la seva qualitat de natació que havia guanyat diverses vegades el campionat d’Alemanya de natació amb l’equip SV Bochum. A més, era una icona del nacionalsocialisme.

 

El 22 de març, en un discurs, Hitler va explicar que els Reichstatthälter (governadors del Reich) no eren administradors d’Estats separats, sinó que eren els qui executaven la voluntat del govern central del Reich. Després, va dir que el nacionalsocialisme tenia com a objectiu crear el nou Reich i no preservar els Estats alemanys.

 

Per garantir que conservaria el poder després de la mort del President, que ja era evident que no duraria gaire després de que li detectessin un càncer, el 12 d’abril Hitler es va reunir amb la seva cúpula militar, els únics que encara li podien prendre el poder. El líder alemany va sortir del port de Kiel en el buc de guerra d’11.700 tones, el Deutschland, construït el 1931, per presenciar unes maniobres naval. Anava acompanyat per en Von Blomberg i per en Werner von Fritsch, el comandant en cap de l’Exèrcit que havia sigut un dels principals caps de la Reichswehr després de 1918, i l’Erich Raeder, el comandant en cap de la Marina que havia capitanejat l’embarcació privada del Kàiser Guillem II, el Hohenzollern. A l’embarcació, els quatre varen arribar a un pacte secret pel que l’Exèrcit ajudaria al líder nazi a fer-se amb la presidència d’Alemanya després de la mort del President, però es faria només a condició de que la Reichswehr conservés el control de tots els assumptes militars. Segurament Von Blomberg li va exigir acabar amb els plans de l’Ernst Röhm de voler substituir l’Exèrcit per les SA i convertir-se en ministre de Defensa. Ara Hitler només tenia dues opcions si volia conservar el poder, o bé feia canviar d’opinió als líders de la seva secció paramilitar o els eliminava. Aquell pacte va ser una gran sort pel líder alemany perquè el President l’11 de maig firmaria un testament on deixaria clara la seva voluntat de restablir la monarquia després de la seva mort. L’Exèrcit es va encarregar de que aquell testament no sortís a la llum i no es complís l’última voluntat del President.

 

El 20 d’abril es va celebrar per tot Alemanya l’aniversari d’en Hitler. Feia 45 anys. El cap de premsa del Reich, el doctor Otto Dietrich, va publicar en els diaris alemanys que Hitler havia creat feina i pa, i que el poble alemany havia fet un gir radical gràcies a que el canceller havia sortir del poble i que encara hi era present. Per la propaganda nazi era molt important recalcar que el líder alemany sortia de les bases del poble per tal d’inculcar més la idea de que l’Estat servia el poble i que el poble havia de servir l’Estat. Per la seva part, Hitler va celebrar l’aniversari juntament amb l’Eva Braun en el Berghof. Quan es volia sentir a gust o volia descansar o volia preparar una trobada important es dirigia a la seva casa de muntanya que tan li agradava. El 22 d’abril, després de dos dies de descans, Hitler i Eva varen deixar el Berghof. Tot i que la relació de la parella havia millorat després de l’intent de suïcidi per part de l’Eva el 1932, ella no acabava d’estar del tot a gust amb la relació perquè se sentia molt abandonada. Hitler no la visitava tant com ella volia, i per aquelles dates sortien rumors de que tenia una aventura amorosa amb la jove aristòcrata Sigfrid von Laffert, una dona que representava el règim. A més, la relació continuava sent amagada i ella només era convidada a actes molt íntims. Els únics que sabien d’aquella relació eren els amics de confiança d’en Hitler com en Goebbels o l’Albert Speer o alguns amics de la seva anomenada Vella Guàrdia, formada pels 100.000 primers membres del NSDAP a qui Hitler sempre va apreciar, com el fotògraf Heinrich Hoffmann. El 20 de maig, per exemple, Hitler va convidar a l’actriu Anny Ondra i el seu marit, l’ídol alemany de la boxa i campió del món de pesos pesat de l’any 1930 Max Schmeling, a prendre el cafè a la casa d’en Franz Xaver Schwarz, en el llac Tegersee, juntament amb l’Eva, en Heinrich Hoffmann, en Julius Schaub i en Wilhelm Brückner. En aquell ambient, l’Eva parlava amb en Hitler amb fluïdesa i de forma familiar, però només els homes de confiança d’en Hitler sabien que ella era la parella d’en Hitler. A en Schmeling li varen explicar que era una simple treballadora.

 

El 4 de juny, el dia que el president Von Hindenburg abandonava per últim cop el seu palau presidencial per anar-se’n a la seva casa del seu poble natal, a Neudeck, per passar-hi els seus últims dies de vida, Hitler es va afanyar a arreglar els problemes que tenia amb les SA tal i com va prometre als alts caps de l’Exèrcit. En aquell dia es va reunir durant cinc hores amb l’Ernst Röhm, però per desgràcia no es coneix del cert què es varen dir en aquella reunió. Segons va explicar Hitler més tard, li va implorar que no comencés una segona revolució, que consistia en una sortida d’Alemanya del patró or, la limitació de les concentracions urbanes, ajuda als petits agricultors i petits comerciants, la creació d’un servei rural, el control de preus i de salaris agrícoles, crèdits barats, baixes taxes d’interès i una compensació pels jubilats arruïnats, i ell li va prometre que ell no tenia la intenció de dissoldre les SA. Llavors, sempre segons el relat d’en Hitler, li va criticar els escàndols que provocava la seva pròpia conducta i la dels seus col·laboradors més pròxims, referència clara a l’homosexualitat del líder de les SA i dels seus col·laboradors, i el va advertir que havia de moderar el comportament de la seva organització. Els nazis encara no havien aprovat cap llei contra l’homosexualitat i continuava vigent el paràgraf 175 de la República de Weimar, una norma imperial que condemanava l’homosexualitat entre homes majors de 21 anys a penes de presó, però que pràcticament no s’aplicava. Al cap de dos dies, per acontentar l’Exèrcit, el canceller va confirmar la creació d’un Exèrcit de 21 divisions d’una mida tres vegades més gran que les Forces Armades de fins llavors.

 

El 14 de juny, Hitler es va reunir per primer cop amb en Benito Mussolini. Es reunirien un total de 17 vegades fins al 1944. El líder alemany va viatjar amb el seu avió personal fins a Venècia, i aquell va ser el seu primer viatge de canceller alemany a l’estranger. En la reunió l’acompanyaven el ministre Constantin von Neurath, l’ambaixador alemany a Itàlia des del 1932, l’Ulrich von Hassell, una figura destacada de la noblesa cristiana alemanya casat amb la filla del gran almirall Alfred von Tirpitz, i la seva inseparable Vella Guàrdia de Munic. De la banda italiana, Mussolini es va presentar amb el seu gendre des del 1930, el comte Galeazzo Ciano, el subsecretari d’Estat i secretari d’Estat de Premsa i Propaganda a més de membre del Gran Consell Feixista, en Fulvio Suvich i l’ambaixador italià a Berlín, Vittorio Cerutti. Mussolini anava vestir amb un elegant uniforme, tot el contrari d’en Hitler que anava vestit amb un senzill impermeable i un barret poc elegant. Al líder alemany mai li va agradar el protocol i a més era molt auster en la seva vestimenta. En començar la reunió, el dictador italià el va pressionar sobre el tema d’Àustria, on els nazis continuaven provocant molts aldarulls amb els grups nacionalsocialistes austríac, i li va exigir que deixessin en pau aquell país aliat d’Itàlia. Després, li va aconsellar que frenés l’ala socialista del seu partit, fent referència clara a les SA. Quan Hitler va tornar cap a Alemanya, el 16 de juny, estava deprimit i avergonyit, pensava que Mussolini l’havia alliçonat, cosa que no suportava, i sabia que s’havia mostrat com un líder dèbil davant del dictador que més admirava. Mussolini va sortir-ne de la trobada molt decebut perquè pensava que havia fet com de professor i creia que Hitler no donava la talla pel càrrec que ocupava. Segons va afirmar més tard, ell era un líder de primera categoria amb un país de segona i Hitler era un líder de segona amb un país de primera.

 

El 17 de juny, el dia que en Franz von Papen va fer un polèmic discurs a la Universitat de Marburg on va criticar als nazis de voler fer una segona revolució amb les SA, a qui les va titllar d’irresponsables i de marxistes, a Turíngia, Hitler va fer un discurs en el congrés del NSDAP del districte turingí celebrat a Gera, acompanyat per en Hermann Göering i altre dirigents del partit. Enfadat per les paraules acusadores d’en Von Papen, el líder alemany va dir que el vicecanceller era com el pigmeu que s’imaginava capaç de parar amb unes quantes paraules la renovació gegantesca de la vida d’un poble. Anant a l’insult personal, va titllar-lo de nan i de petit cuc, i el va amenaçar dient que tot aquell que critiqués, encara que tímidament, al govern es trobaria amb el puny de tot un poble. En el seu torn de paraula, Goebbels va atacar als alarmistes burgesos, a qui odiava, com els conservadors com en Von Papen. Per Hitler no devia ser gens fàcil haver sigut criticat i qüestionat per en Mussolini i per en Von Papen en pocs dies. Segurament li bullia la sang a les venes pensant que per culpa de les SA estava passant tot aquell mal tràngol i aquella humiliació.

 

Oblidant per un moment el greu problema de poder que tenia, Hitler va ser present a un acte en el Carinhall, la mansió de caça d’en Göering ubicada enmig de Schorfheide, Brandenburg, on les restes de la difunta esposa del president del Reich, la Carin Göering, morta l’any 1931 per una tuberculosis i que era una de les imatges femenines del nacionalsocialisme, rebrien sepultura a la mansió. Les restes de l’esposa del president del Reichstag varen ser transportades en un sarcòfag que tenia gravat l’escut d’armes de les famílies Göering i Fock, fins a la cripta del Carinhall, on reposarien fins al 1945. Després d’un senzill servei religiós al poble de  Lövor, el sarcòfag, cobert amb una bandera amb l’esvàstica, va ser col·locat en un vagó de tren folrat amb rams verds i ple de flors. La corona d’en Göering de roses blanques portava una targeta on hi havia escrit: A la meva única Carin. Tot i que estava abatut per l’acte, Göering feia mesos que festejava amb una altra dona, la mediocre actriu Emma Sonnemann, amb qui es casaria el maig de l’any següent. Custodiat per una guàrdia formada de nazis, el sarcòfag va viatjar amb ferri a Sussnitz i després amb tren fins a les poblacions del nord de Prússia, on es va declarar l’estat de dol en els pobles i ciutats on passava el tren, que finalment va arribar a Eberswalde. En baixar del tren, el sarcòfag va ser col·locat en un carro i va ser dut per carretera fins al Carinhall. Els costats del camí hi havia homes del NSDAP amb el seu uniforme i una banda militar tocava la Marxa Fúnebre d’en Sígfrid de l’òpera El Ocàs dels Déus. Hitler estava present en tot moment de la cerimònia, que de cop va ser interrompuda quan el líder de les SS Heinrich Himmler va arribar. El cap de les SS arribava tard i estava pàl·lid i nerviós. En preguntar-li què li passava, Himmler els va explicar a en Göering i a en Hitler que havia sigut víctima d’un atemptat i que una bala havia destrossat el parabrises del seu cotxe. Estava il·lès i ningú dels presents va sentir cap tret. Durant uns minuts la cerimònia va ser interrompuda per intentar esbrinar què havia passat. Després d’uns minuts, mentre sonaven les trompetes, el sarcòfag va ser baixat a la cripta, que era il·luminada per sis veles. Després de que els portadors sortissin, Göering i Hitler varen baixar a la cripta per les escales per retre homenatge en silenci a la difunta esposa del president del Paralament. Hitler es preocupava i era molt senzible amb les seves amistats i amb els seus col·laboradors. No tenia problemes en visitar-los a l’hospital quan es trobaven malament, els hi regalava regals pels aniversaris, era juganer i alegre amb els seus fills, i sovint els acompanyava en els funerals quan havien perdut un familiar.

 

El 20 de juny, Hitler es va reunir amb en Franz von Papen en una trobada molt tempestuosa després de les últimes declaracions del vicecanceller. Von Papen li va demanar l’anul·lació de l’ordre que impedia publicar el seu discurs del 17 de juny a la Universitat de Margburg. Però quan Hitler s’hi va negar de males maneres, el vicecanceller el va amenaçar amb la seva pròpia dimissió i amb la dels demés membres del seu gabinet com la dels ministres Constantin von Neurath i Schwerin von Krosigk. Sabent que no tenia el control de la situació, l’endemà Hitler va viatjar a la residència del president Paul von Hindenburg a Neudeck perquè sabia que en el President no li quedaven gaires dies de vida. Quan el canceller va baixar de l’avió va observar que se l’hi havia negat la recepció que havia de rebre com a canceller i en aquells moments es va adonar que s’enfrontava a una greu crisi si el President moria i el seu lloc era ocupat per l’Exèrcit o per la monarquia, tal i com volia en Von Hindenburg. Quan pujava les escales de la residència del President es va topar amb el ministre Werner von Blomberg, que el va avisar de que si no prenia mesures per garantir la pau interna en Von Hindenburg instauraria la llei marcial i deixaria la figura del canceller en una posició dèbil. Després de visita al moribund Von Hindenburg, que estava estirat al seu llit sense forces, Hitler es va retirar a Baviera per pensar què havia de fer per controlar la situació. Estava obligat a actuar si volia conservar el poder, pensava.

 

El 27 de juny, sent de nou a Berlín, Hitler es va reunir amb en Von Blomberg, en Von Reichenau i en Viktor Lutze. Von Blomberg i Von Reichenau li varen mostrar proves de que les SA estaven preparant un atac contra la Reichswehr. Per calmar-los, el líder nazi els va confirmar que detindria els líders de les SA en una conferència a Bad Wiesse, en el Tegernsee, a uns 75 quilòmetres al sud-est de Munic, on hi residia l’Ernst Röhm. Hitler ja tenia planificada la famosa Nit dels Ganivets Llargs. L’operació per desarticular els comandants de les SA estava en marxa des d’aquell mateix dia. Josef Dietrich, un comandant SS del cos encarregat de la protecció d’en Hitler i membre del NSDAP des del 1928, va arribar a un acord amb la Reichswehr per agafar les armes que fossin necessàries per una missió del Führer secreta i molt important.

 

L’endemà, Hitler va sortir de Berlín en direcció a Essen acompanyat per en Göering i en Lutze per assistir al casament del gauleiter local Josef Terboven, membre del NSDAP des del 1923 que havia participat en el putsch de Munic i havia organitzat les SA d’Essen. Aquest viatge no entrava en l’ordre normal de les coses que havia de fer en Hitler, ja que en Terboven no era un personatge tan important com perquè en Hitler assistís a la seva boda. Abans de marxar, Göering i Himmler varen ordenar a la policia i a les SS que estiguessin a punt per atacar a les SA. La boda va mobilitzar a tota la ciutat i es va celebrar en una cerimònia religiosa. Després de la festa religiosa, els convidats es varen traslladar a l’Hotel Kaiserhof, on en l’immens saló es varen deixar els regals. Després del banquet es va fer el ball i Hitler, Goebbels i Göering varen aprofitar el moment que la gent estava al ball per reunir-se a la suite imperial per parlar de la possible revolta de les SA. Julius Schaub, que vigilava la porta on estaven reunits, no parava de rebre missatges d’en Reinhard Heydrich, el cap del Servei de Seguretat del Reich, el SD, que explicaven detalls de la rebel·lió de les SA i indicava on eren els seus membres. Llavors, Hitler va rebre un missatge d’en Himmler que deia que l’Oskar von Hindenburg havia accedit a concretar una visita entre el seu pare i en Franz von Papen. Sabent que havia d’actuar d’immediat, Hitler va abandonar la recepció nupcial i va tornar a la seva habitació on s’allotjava.

 

A la tarda, Hitler no parava de rebre trucades on se l’informava de que les SA volien atacar-los en breu i va ser en aquell moment quan va decidir que actuaria immediatament. Va explicar en el seu entorn que ell personalment aniria a Bad Wiesse i a Munic per sufocar la revolta, i que en Göering i en Himmler s’encarregarien de Berlín. Llavors, va trucar a en Dietrich per ordenar-li que es traslladés a Godesberg per agafar un comandament militar pel 30 de juny i va fer enviar un missatge a en Röhm, que estava a Bad Wiesse gaudint de les seves vacances acompanyat per l’habitual grup de nois joves, per dir-li que celebrarien una conferència el 30 de juny. Pocs minuts després, Göering va tornar cap a Berlín i Hitler es va quedar a l’Hotel per reposar per l’endemà ser present a unes reunions amb els industrials de la regió.

 

La Nit dels Ganivets Llargs:

 

El 29 de juny al matí, a Essen, l’Adolf Hitler va visitar les fàbriques Krupp a Westfàlia acompanyat pel director general Gustav Krupp von Bohlen i Halbach. Hitler es va mostrar en tot moment molt amable i va saludar als treballadors de la fàbrica. Durant la visita, Krupp es va queixar de que els seus treballadors tenien que abandonar massa sovint els seus llocs de treball per efectuar marxes i exercicis militars. Hitler li va respondre que tenia tota la raó i li va prometre que aviat acabaria amb aquelles marxes. Després de la visita, Hitler va tornar a l’Hotel Kaiserhof per volar després cap a Bonn, però en aquell moment el varen informar que no era possible enlairar-se perquè l’avió tenia una avaria en motor dret. Mentre s’esperava, va mantenir contacte amb en Hermann Göering, que es dirigia a Berlín per saber els últims moviments, i va trucar a en Joseph Goebbels, que estava a Berlín, perquè anés immediatament a Bad Godesberg, on pensaven presenciar una retreta del Servei de Treball davant la façana de l’Hotel Dressen, que donava al Rin.

 

A la tarda, un cop arreglada l’avaria, l’avió escorta JU-52 on hi anava en Hitler i els seus col·laboradors va aterrar a l’aeroport Bonn-Hangelar, on els esperaven uns automòbils, i després es varen dirigir a la ciutat de Godesberg. Escortats per motocicletes de les SA varen arribar a l’Hotel Dreesen. Un cop allotjat, Hitler es va acomodar a la terrassa de l’Hotel juntament amb el ministre Goebbels, que feia uns minuts que havia arribat i va ser informat de que en Hitler encara no volia començar la revolució. El ministre de Propaganda li va explicar que en Karl Ernst, un SA que va fundar a Berlín una de les primeres Cases de l’organització paramilitar,  havia posat en alerta als seus homes de les SA de la capital, tot i les ordres de que estiguessin de permís des del primer dia de juny. Hitler també estava al corrent en aquells moments de que s’havia cridat a un especialista mèdic perquè atengués al president Paul von Hindenburg a la seva residència de Neudeck. En aquells moments tan crítics, Hitler li va explicar a en Goebbels la seva decisió d’atacar les SA i, en seguit, el ministre de Propaganda va ordenar a les SA de Berlín que es presentessin en els seus respectius llocs.

 

Per la seva part, Heinrich Himmler va agafar un avió a Berlín i va aterrar a Bad Godesberg amb els últims informes dels seus agents. Segons aquests documents, que eren una sèrie de falsedats, les SA havien d’atacar el dia següent ocupant els edificis governamentals, matar a en Hitler amb un comando que ja tenien assignat i es deia que ja s’havia arribat a un acord entre l’Ernst Röhm i el general d’artilleria Wilhelm Ritter von Leeb, un general bavarès que durant la Primera Guerra Mundial va ser oficial d’Estat Major, per entregar les armes a les SA perquè sortissin al carrer. L’objectiu del cap de les SS era de que en Hitler no tardés en actuar i no es repensés l’atac. En el curs de la tarda es va establir contactes casi permanents entre Bad Godesberg i el servei central de la Gestapo de Berlín. Es va rebre un missatge anunciant que els agents del SD de Munic acabaven de veure carregar unes armes en un camió. Era una prova més que li volien ensenyar a en Hitler perquè veiés que realment les SA volien fer un cop d’Estat i el volien eliminar.

 

Al vespre, Viktor Lutze va arribar des de Hannover a Bad Godesberg per reunir-se amb en Hitler, en Goebbels, en Rudolf Diels, en Himmler i l’Otto Dietrich. L’Hotel en aquells moments estava vigilat per un cordó de seguretat de les SS. Tots es varen reunir en el menjador de l’Hotel, d’es d’on es podia admirar el paisatge de les muntanyes del Wester-Wald i la vall del Rin. Hitler en aquells moments estava molt nerviós movent-se constantment d’una banda a l’altra del menjador. Encara pensava que potser era un error tota aquella operació i no s’atrevia a fer assassinar al que fins fa poc era el seu amic. Veient que encara estava dubitatiu, Himmler i Goebbels l’intentaven convèncer de que havien d’actuar. Pressionat, Hitler va telegrafiar a en Röhm per demanar-li que es reunissin a Bad Wiesse el dia següent. Un cop enviat el telegrama va demanar en els seus ajudants que tinguessin a punt un avió perquè volia marxar cap a Munic el més aviat possible. Després de sopar, mentre esperaven que tot estigués a punt per començar, Göering va trucar a en Hitler per explicar-li que les SA havien convocat una reunió a Munic tal i com ell havia demanat. Satisfet, Hitler es va aixecar de la cadira i va cridar en els seus ajudants per dir-los que marxaven en una hora. Posteriorment, Hitler va afirmar que va rebre un missatge alarmant d’en Göering per telèfon anunciant-li que tant a Berlín com a Munic estava a punt de tenir lloc un intent de cop d’Estat per part de les SA. Llavors, Himmler va tornar cap a Berlín per dirigir la repressió, mentre que en Goebbels va marxar amb en Hitler cap a Munic. Mentre volaven, el president de la Uschla (un intern tribunal nazi), en Buch, i el ministre de l’Interior de Baviera, l’Adolf Wagner, varen formar un grup d’homes amb en Christian Weber, l’Emil Maurice i en Joseph Berchthold per detenir als líders de les SA.

 

A les dues de la matinada del 30 de juny, Hitler, Goebbels, el capità d’avió Hans Baur, Julius Schaub, Wilhelm Brückner, Otto Dietrich, Julius Schreck i Erich Kempka amb quatre policies varen volar del camp d’aviació de Hangelaar, a prop de Bonn, rumb a Munic. Durant el trajecte en Hitler estava assegut en el primer seient de la cabina sense dir res, estava pensatiu, però no estava irritat. A dos quarts de cinc de la matinada varen aterrar en el camp aeri d’Oberwiesenfeld, on els esperava el gauleiter Adolf Wagner amb el seu ajudant acompanyat per membres de les SS. Un cop va baixar de l’avió, Hitler va parlar amb el gauleiter Wagner, que li va dir que les SA de Munic havien intentat manifestar-se per la ciutat amb les seves armes cridant insults contra ell. Enfadat, Hitler va pujar al cotxe del gauleiter i es va dirigir cap a la capital bavaresa amb l’objectiu de detenir a en Röhm i els seus seguidors. Segons va afirmar més tard, l’Alfred Rosenberg va dir que en Hitler no tenia la intenció de fer assassinar a en Röhm en aquell moment. Mentre el líder nazi es dirigia a Munic, 3.000 membres de les SS varen ocupar els carrers de la ciutat bavaresa provocant disturbis i cridant:

 

El Führer està en contra de nosaltres, la Reichswehr està en contra de nosaltres; les SA! Al carrer!.

 

Al cap de pocs minuts, Hitler i els seus ja corrien per la ciutat. Varen evitar passar per davant de la Casa Parda, la seu central del NSDAP a Munic adquirida el 26 de maig de 1930, de la Briennestrasse, que estava ocupada des de primera hora per la Reichswehr, i es varen dirigir directament al Ministeri de l’Interior de Baviera, a la Ludwigstrasse, on es varen reunir amb els líders de les SA que havien provocat aldarulls la nit anterior. Quan varen veure entrar a en Hitler per la porta, tots els membres de les SA es varen quedar molt sorpresos davant d’aquella visita inesperada. Només entrar, Hitler els va escridassar de males maneres i va fer cridar al cap de la policia, el comandant retirar Schneidhuber, i el cap de les SA de Munic, Schmidt, que ja estava sota arrest domiciliari per ordres del gauleiter Wagner. Hitler es va precipitar damunt d’ells i els va arrencar les insígnies i els galons mentre els insultava de males maneres i, en seguit, els va fer detenir a tots i els va fer portar a la presó de Stadelheim. Sabent que havia fet el primer pas, Hitler va cridar:

 

Cap a Bad Wiessee!.

 

Cap a les cinc del matí, una columna de carros blindats varen avançar ràpidament per la carretera que anava de Munic a Bad Wiessee, on en Röhm i els seus companys dormien a l’Hotel Hanselbauer sense vigilància i sense saber el què els venia al damunt. Hitler es va dirigir a l’Hotel acompanyat per en Goebbels, pels membres de les SS, la Gestapo i la policia. Un vehicle blindat de la Reichswehr obria camí i protegia la llarga columna de cotxes. Els primers en arribar a l’Hotel varen ser dos automòbils Mercedes negre i després els cotxes dels agents de la policia. El guàrdia de les SA que vigilava la porta de l’Hotel en veure’ls es va deixar detenir sense posar resistència.

 

A dos quarts de set del matí, Hitler i dos homes més varen entrar a l’establiment amb facilitat i varen entrar al vestíbul. Un cop dins, varen detenir al standartenführer Uhl i després al comte Von Spretei, l’ajudant d’en Röhm, que s’havia despertat després de sentir tan soroll i havia sortit a fora l’habitació per veure què passava. Sabent qui era, Hitler es va dirigir cap a ell i amb una vella fusta de pell d’hipopòtam, un regal dels seus admiradors que l’hi havien fet en el començament de la seva carrera política, quan anava sempre acompanyat per les SA, el va colpejar violentament a la cara i el va deixar en mans de les SS. A continuació, Hitler es va dirigir a la planta de baix de l’edifici i va ordenar en el cambrer de l’Hotel que truqués a la porta de l’habitació d’en Röhm. Quan el cap de les SA va obrir la porta mig adormit després de sentir els tocs de porta, Hitler en veure’l el va escridassar amb la pistola a la mà i li va dir sense deixar-li dir res a l’altre:

 

Estàs detingut! Porc!.

 

Llavors, li varen donar uns minuts perquè es vestís per després portar-lo al vestíbul de l’Hotel amb els altres detinguts. Röhm no va dir massa res perquè estava molt adormit en aquells moments. A la nit l’hi havien donat un calmant. Mentre el líder de les SA es vestia, Hitler va fer detenir a tots els clients de l’Hotel. Quan va veure el líder de les SA de Breslau, l’Edmund Heines, al llit amb el seu xofer de 18 anys, va ordenar afusellar-lo d’immediat. Varen ser trets a empentes de l’habitació i en els seients de darrere d’un cotxe varen ser assassinats a trets i els seus cadàvers varen ser abandonats allí mateix. Aprofitant un moment de distracció, un dels homes d’en Röhm va intentar disparar a en Hitler amb la seva pistola, però va ser abatut. Sabent que no hi havia res a fer, un destacament de les SA que acabava d’arribar per fer el relleu de la guàrdia es va deixar arrestar sense protestar. Al voltant de les vuit del matí, les SS varen anar executant a tots els que es trobaven a l’Hotel, excepte a en Röhm i alguns dels seus companys, que els varen portar amb autobús a la presó de Stadelheim per ser executats més tard.

 

Un cop acabada l’operació a Munic, Hitler va nomenar a en Viktor Lutze stabschef de les SA, però no li va donar el rang de ministre. Amb el nomenament, Hitler li va entregar dotze punts que havia de canviar de les SA com la necessitat d’eradicar l’homosexualitat, el llibertinatge, les borratxeres i l’alt nivell de vida. Un cop tot acabat a l’Hotel, tots varen viatjar cap a Munic. A davant de la comitiva hi anava el Mercedes d’en Hitler. El líder nazi estava assegut al darrere amb en Goebbels. Molt a prop d’ells hi havia un vehicle d’agents de la policia i, a certa distància, l’autobús amb els detinguts. Tots els cotxes que anaven en direcció contrària eren aturats per precaució. En arribar a Munic, Lutze va conduir l’autobús fins a la presó de Stadelheim i varen empresonar a en Röhm en una cel·la sota estricte vigilància.

 

A les vuit del matí, Hitler i els seus col·laboradors es varen dirigir a la Casa Parda, on Josef Dietrich els estava esperant per rebre noves ordres. Quan Hitler el va veure el va fer reunir amb ell en el saló dels senadors i li va donar una llista amb els noms dels alts funcionaris de les SA que estaven detinguts a la presó de Stadelheim i tenien que ser afusellats. L’única queixar que va posar en Dietrich era que si no actuaven ràpid es faria fosc i els escamots d’afusellament no podrien disparar. Hitler es va quedar a la Casa Parda fins la nit i estava tota l’estona enfurismat perquè estava convençut de que les SA havien efectuat la pitjor traïció de tota la història. Va acusar a en Röhm d’haver cobrat 12 milions de Reichsmarks de França perquè el detingués i l’assassinés i perquè entregués Alemanya als seus enemics. Abans de retirar-se a la seva habitació per descansar, va donar l’ordre de que s’afusellés d’immediat a sis membres de les SA empresonats a Stadelheim i va marcar amb creus els seus noms en una llista que l’hi havia proporcionat l’administració de la presó. A les dues de la tarda, Hitler va fer enviar agents a la cel·la 474, la d’en Röhm, per suggerir-li que es suïcidés, però l’ex cap de les SA es va fer el desentès. Al mateix moment, Hitler va donar-li a en Goebbels les directrius propagandístiques i li va donar les primeres instruccions per com havien d’informar la premsa i la ràdio.

 

Mentrestant, a Berlín, des de dos quarts d’onze del matí varen començar les detencions programades quan Hitler va trucar a en Göering per dir-li la paraula clau, Kolibri, que volia dir que s’ordenava la sortida d’esquadrons d’execució per eliminar part a part dels membres de les SA i, de pas, als opositors del règim. Göering va dirigir la purga des de la seva residència personal a la Leipziger Platz amb l’ajuda d’en Heinrich Himmler, en Reinhard Heydrich i del seu assistent, en Paul Koerner. L’àrea del voltant de la residència d’en Göering estava acordonada per guàrdies de les SS armats amb metralladores. Els criats servien entrepans mentre els detinguts eren portats a les avantsales de la casa. Segons es cridaven els noms dels últims que arribaven, es podia sentir a en Göering cridar: Afusellat!. Els condemnats eren portats a l’Escola de Cadets de Lichtefelde, on es produïen les execucions. La xifra total d’assassinats no sé sap del cert, alguns parlen d’un centenar, però d’altres parlen d’un miler. Hitler va reconèixer 77 morts, el Ministeri de Justícia en va reconèixer 207 però el procés de Munic de 1957 va dir que hi varen haver mil morts.

 

Durant aquell procés es varen assassinar entre altres a en Karl Ernst, el líder de les SA de Berlín, que en Hitler creia que era una de les figures més importants del complot, tot i que abans de ser afusellat va cridar Visca Hitler. El líder de les SA va ser arrestat a Bremen quan estava a punt de sortir amb un vaixell amb la seva esposa per passar la Lluna de Mel a Madira. A en Gregor Strasser que va ser assassinat d’un tret a la presó de la Gestapo a Columbiahaus, a la Prinz Albrechtstrasse, després de ser torturat i després que ell es pensés que el venien a buscar per oferir-li un càrrec al govern, assassinat que Hitler va lamentar. A en Kurt von Schleicher i la seva jove esposa quan sortien per la porta del jardí de la seva casa llogada al poderós industrial de Colònia Otto Wolff, a Neu-Babelsberg, a les afores de Berlín. A en Gustav von Kahr, que va ser assassinats a cops de pala en el camp de concentració de Dachau, on va ser desmembrat i mutilat per llançar les seves restes a un pantà del costat del camp. Els nazis varen prohibir a la seva família portar roba de dol. A en Herbert von Bose, el secretari d’en Von Papen. A en Ferdinand von Bredow, l’ex ministre de Defensa del govern d’en Von Schleicher, que el varen assassinar a Berlín. A l’Edgar Jung, l’editor i ajudant d’en Von Papen, conegut publicista en el cercle de conservadors joves i en el Club Alemany, que va ser trobat l’endemà en una carretera d’Oranienburg amb trets de bala. Göering havia demanat el seu afusellament després de que fos detingut el 26 de juny. A l’Erich Klausner, el dirigent del Ministeri de Comunicacions i director de l’Acció Catòlica de Berlín, que va ser assassinat en el seu despatx del Ministeri. A en Glaser, un advocat que s’havia querellat amb els diaris nazis, que va ser assassinat a trets a la porta de casa seva. Al pare Bernhard Stempfle, que havia corregit el Mein Kampf i que es deia que sabia masses coses sobre la mort de la Geli Raubal, que va ser assassinat també a trets a la porta de casa seva. Al cap dels estudiants catòlics de Munic, en Beck, que va ser assassinat en un bosc. Al cap de les Joventuts Hitlerianes de Dusseldorf, en Probst, que va ser executat quan intentava fugir.

 

Al vespre, Hitler va agafar la llista de les persones que havien de ser assassinades i va marcar 110 noms amb llapis vermell i va donar l’ordre d’executar-los. El ministre de Justícia de Baviera, en Hans Frank, va quedar horroritzat pel número de víctimes i va fer revisar la llista per reduir-ne el número. A la nit, Hitler va agafar un avió amb en Dietrich i en Goebbels, que estava marejat i amb ganes de vomitar, per dirigir-se a Berlín. Quan varen aterrar a l’aeròdrom de Tempelhof els estaven esperant en Göering, en Himmler, en Wilhelm Frick, en Kurt Daluege i un grup d’oficials de la policia. Hitler va ser el primer en sortir de l’avió, i quan estava baixant per les escales una guàrdia d’honor va presentar-li armes. En aquells moments Hitler anava vestit amb una camisa, una corbata de llaç negre i unes botes militars altes i negres. El seu rostre era pàl·lid, anava sense afaitar i feia cara de no haver dormit la nit anterior, tal i com era. Sense dir cap paraula, Hitler va donar la mà a tots els membres del grup que l’esperaven i va passar revista lentament a la guàrdia d’honor. Quan va caminar cap a l’automòbil que els esperava, va començar a parlar amb en Göering i en Himmler, que aquest li va treure una arrugada llista. El líder alemany la va llegir a poc a poc mentre murmurava alguna cosa amb el líder de les SS. Segons sembla, Hitler es va sorprendre quan va veure que a la llista dels qui havien sigut assassinats hi havia en Gregor Strasser. Himmler li va assegurar que s’havia suïcidat. Dies més tard, sentint la mort del seu competidor anys enrere sobre el control del partit, Hitler va donar ordres per assegurar una pensió a la viuda de Strasser. Després, Hitler es va reunir amb en Göering, que li va demanar que es publiqués una ordre prohibint futures execucions, petició que el president del Reichstag va excedir.

 

La majoria dels alemanys no es varen adonar del què havia passat aquell dia. Molts pocs coneixien les discrepàncies entre les SA i el règim. Quan es va anar sabent la realitat, la majoria de la gent va donar el seu suport a en Hitler i als assassinats perquè es pensaven que s’havia aturat un cop d’Estat contra Alemanya, tal i com ho va vendre la propaganda nazi. La Reichswehr no va protestar, ans al contrari, desitjava aquella operació. Les dues principals confessions cristianes es varen abstenir de criticar la purga.

 

L’endemà, Hitler oferia un te pels membres del seu gabinet i les seves esposes en el jardí de la Cancelleria, mentre es continuaven les execucions. A les dues del migdia, Göering li va fer veure a en Hitler que les unitats de les SA s’havien agafat amb més calma els assassinats dels seus caps i li va assegurar que ja no hi havia perill d’una revolta. A última hora de la tarda, Röhm va ser finalment executat per en Theodor Eicke, el comandant de les SS de Dachau que havia ingressat a les SA el 1928 i a les SS el 1930, i en Michael Lippert. El seu cadàver va ser portat al crematori de l’Est, on va ser cremat i enterrat en un cementiri proper. El dia següent, a primeres hores del matí, Hitler va ordenar posar fi a les operacions i va exigir als caps de les SA la seva lleialtat més estricte i una fidelitat sense reserves cap a l’exèrcit alemany. Els serveis de la Gestapo, de les SS i de la SD varen rebre un telegrama firmat per en Goebbels, en Göering i en Himmler en què ordenaven cremar tots els papers relatius a l’acció dels dos dies anteriors. No havia de quedar cap prova del que havia passat. Durant aquell dia, el president Pau von Hindenburg va enviar un missatge a en Hitler per expressar-li la seva gratitud per la seva acció decidida i la seva intervenció personal per eliminar la traïció. És molt probable que aquest missatge fos escrit pels propis nazis i que s’hagués obligat al President, mig moribund, a firmar-lo.

 

El matí del 3 de juliol, amb la Nit dels Ganivets Llargs ja finalitzada, Hitler va explicar en el seu Consell de ministres que els assassinats i les execucions sense judici havien sigut fetes per salvaguardar el país. Amb les seves paraules, Hitler va aconseguir que s’aprovés un decret on es declarava que els assassinats de la Nit dels Ganivets Llargs eren legals com a actes d’autodefensa per part de l’Estat. Cap dels presents va tenir el valor per protestar. El ministre de Justícia, en Franz Gürtner, va redactar el decret en què va concedir caràcter legal als assassinats i el ministre Wilhelm Frick va fer aprovar la nova llei de Mesures d’Autodefensa de l’Estat en què es legalitzaven els assassinats comesos. Franz von Papen ja no va assistir a la reunió perquè havia presentat la seva dimissió del càrrec de vicecanceller en veure perillar aquells dies la seva vida. Després, Hitler va viatjar a la finca del President, que estava a punt de morir, a Neudeck, per rebre la seva benedicció per haver aixafat l’amenaça de les SA i per haver eliminat el caràcter revolucionari del règim. Segons sembla, Von Hindenburg es va alarmar quan va saber que s’havien assassinat a dos generals de la Reichswehr, però tota queixa ja era inútil. Werner von Blomberg, que era el que més havia desitjat aquella operació, va enviar aquell dia un missatge a en Hitler per felicitar-lo per l’acció i va dir en una ordre del dia a l’Exèrcit, que Hitler havia atacat i aixafat als rebels amb la decisió d’un soldat i amb una valentia exemplar.

 

El 13 de juliol era el dia senyalat pel govern per justificar davant del poble aquells assassinats. En el Reichstag, Hitler va justificar en un discurs que va ser retransmès a nivell nacional els assassinats. L’ambient era caldejat perquè entre els assassinats hi havia 13 membres del Reichstag i hi havia amics i antics companys d’armes assassinats. La presència de membres de les SS armats a la tribuna i en altres llocs de la sala feia que els diputats més crítics es quedessin callats i espantats. En començar la sessió, el líder alemany va assegurar que qualsevol que posés en perill el Tercer Reich tindria una mort segura. Al principi, Hitler va recordar els èxits del nacionalsocialisme i, després, va explicar que havia donat l’ordre de disparar als traïdors per la seguretat d’Alemanya i els va comparar amb el que per ell eren els grans traïdors d’Alemanya, els homes que l’11 de novembre de 1918 havien firmat l’armistici. A continuació, va dir que les SA havien sigut explotades per uns caps depravats sense escrúpols i, segons va dir, Röhm, a través d’en Werner von Alventsleben, s’havia reunit amb l’antic canceller Von Schleicher per preparar un cop d’Estat per acabar amb l’exèrcit alemany. Llavors, va llegir els noms de 19 alts funcionaris de les SA i de 31 membres de les SA que havien sigut afusellats, a més de dos caps de les SS i un de la Gestapo després d’haver siguts empresonats per tortura i per robar a presoners del camp de concentració de Bredow, a prop de Stettin. El canceller va mencionar aquest fet perquè aquell cas havia provocat un escàndol internacional després de que haguessin torturat a un periodista txec. Hitler va afegir que en Karl Ernst s’havia quedat a Berlín per dirigir personalment la revolució, tot i que tothom sabia que havia sigut detingut a Bremen quan estava a punt de començar el seu viatge de Lluna de Mel. Tot seguit, va manifestar que si algú l’acusava per no haver procedit d’acord amb la llei diria que havia actuat pel destí de la nació alemanya i que considerava que el poble alemany era el seu únic jutge, va afirmar. Després d’acabar el discurs, Göering li va agrair en nom de tots la salvació del país per haver evitat una guerra civil. Llavors tots els diputat el varen aplaudir. Entre ells faltava en Franz von Papen, que l’endemà va escriure una carta per en Hitler on li deia que estava al seu costat i que estava content de que hagués acabat amb els qui intentaven fer una segona revolució. Segur que Von Papen estava content com a bon conservador d’haver acabat amb els SA, però a partir de llavors va començar a témer per la seva vida. De ben poc va acabar sent una víctima més de la Nit dels Ganivets Llargs.

 

El 20 de juliol, Hitler va ordenar que les SS, agraint la seva actuació del 30 de juny, fossin un òrgan independent del NSDAP i per aquest fet ja no estarien subordinades a les SA. A partir de llavors, Himmler va ostentar el títol de cap d’Estat Major i el col·locava a la mateixa altura que en Viktor Lutze, que ben aviat faria perdre la importància de les SA i seria criticat per molt membres del govern alemany i pel propi Hitler, que també va criticar a la seva esposa Paula Lutze.

 

El putsch de Viena:

 

Després d’acabar amb les SA ara a l’Adolf Hitler li quedava un altre front obert que volia resoldre ben aviat: Àustria. El 21 de juliol va decidir posar un impost especial de 1.000 Reichsmarks per tot aquell ciutadà alemany que es dirigís a Àustria i en aquell mateix dia s’estava orquestrant un cop d’Estat per part de membres nazis austríacs. Per tal de demostrar que no tenia res a veure amb els futur aldarulls a la seva antiga pàtria, Hitler es va dirigir amb un reduït grup cap a Bayreuth per celebrar l’obertura anual del Festival Wagner. Els Festivals de Bayreuth eren i són uns festivals d’òperes wagnerianes organitzades a la petita localitat bavaresa de Bayreuth. Richard Wagner s’hi va instal·lar a la localitat el 1872 i allí hi va construir la Festspielhaus per la representació de la seva Tetralogia. La primera edició del Festival va tenir lloc el 1876, però no va ser fins al 1882, sota la direcció de la segona esposa del compositor, la Cosmina, filla d’en Franz Liszt, quan es va convertir en anual. En el llarg camí que anava des de la Cancelleria fins a l’estació ferroviària,  Hitler es va trobar amb unes unitats de les SS que el saludaven a crits de Heil!. El dia següent, Hitler va assistir a l’obertura del Festival, que tenia lloc a un turó que estava adornat amb símbols nazis, tal i com havia dictat el ministre Joseph Goebbels. El ministre alemany volia fer veure a la gent que el compositor Richard Wagner era un nacionalsocialista. Era un antisemita i un nacionalista però no un nacionalsocialista perquè mai va veure el moviment nazi. Quan Hitler va entrar a l’amfiteatre va ser l’estrella de l’acte, ja que totes les mirades estaven concentrades cap a ell.

 

El 25 de juliol, les SS varen començar finalment el cop d’Estat a Viena, però el putsch va fracassar després de cometre greus errors logístics, tot i que varen matar al canceller austríac, el conservador Engelbert Dollfuss, que havia fet d’Àustria un Estat autoritari, cristià i gremialista. A més, Itàlia amenaçava en actuar contra Alemanya si el cop d’Estat seguia i Mussolini, que tenia l’esposa i els fills d’en Dollfuss al país, va enviar quatre divisions cap a Àustria. En el moment del cop d’Estat Hitler continuava a Bayreuth. Mentre estava assentat a la seva butaca en la llotja escoltant el final de la representació de L’or del Rin de Richard Wagner, els seus ajudants, en Julius Schaub i en Wilhelm Brückner, varen entrar de cop a la llotja i li varen comunicar el que passava. Després de la representació, Hitler, excitat pel que estava passant, es va dirigir al restaurant del teatre, com era costum, i va saludar a alguns il·lustres espectadors que li varen ser presentats per la Winifred Wagner. A continuació, tots junts es varen posar a sopar. El líder alemany va dir en els col·laboradors que s’havia de quedar una hora en el restaurant per no aixecar sospites. Volia deixar clar que ell no tenia res a veure amb el que passava a Àustria i, sobretot, no volia fer enfurismar a en Mussolini. Després, va demanar en el cap de l’Oficina de de Premsa Estrangera, l’Ernst Hanfstaengl, que es dirigís d’immediat a Bayreuth per parlar de com havia de demostrar a la premsa estrangera que l’assassinat del canceller austríac no era obra del govern alemany. Hanfstaengl, que es trobava a Berlín i que segona va explicar més tard creia que se’l va voler assassinar durant la Nit dels Ganivets Llargs i que no es va aconseguir perquè en aquells moments estava a Harvard, va dirigir-se ràpidament a l’aeròdrom de Tempelhof per agafar un avió cap a Bayreuth. Les últimes notícies que va rebre Hitler del cop d’Estat deien que l’acció de les SS Strandarte 89 havia fracassat i que en Mussolini havia mogut les seves tropes cap al Brenner per ajudar a Àustria.

 

L’endemà, Hitler estava molt nerviós davant la possibilitat de que Itàlia ajudés al govern austríac militarment i va ordenar fer trucar a en Franz von Papen, però va ser impossible localitzar-lo perquè es trobava de retorn d’un viatge a Bad Warmbrunn, a Silèsia. A la tarda, després de tornar a Berlín, Von Papen va rebre pressions per parlar amb en Hitler per telèfon. En parlar amb el líder alemany, aquest li va ordenar que es dirigís d’immediat a Viena perquè la situació era molt greu. Von Papen, que encara no sabia què havia passat el dia anterior, no va entendre res. En veure que el seu ex vicecancanceller no estava el cas de res, li va exigir que abans que anés a Viena es dirigís a Bayreuth per explicar-li millor els motius del seu viatge a la capital austríaca. Però Hitler tenia un altre problema, tot i que no era gaire greu. El President, que estava fent els seus últims sospirs, podia haver actuat contra ell davant d’aquell desordre, però el seu estat de salut va empitjorar en aquella jornada. A més, Hans Heinrich Lammers va rebre ordres d’en Hitler perquè el tranquil·litzés sobre el cop d’Estat a Viena. Lammers va informa a en Von Hindenburg vagament dels fets del dia anterior.

 

El dia següent, Von Papen va pujar a bord d’un JU-52 acompanyat pel seu fill Oskar i els seus dos secretaris, el baró Wilhelm von Ketteler i el comte Kageneck, per dirigir-se a Bayreuth. A dins l’aparell va ser informat de que en Hitler el volia nomenar representant del Reich a Àustria. Un cop varen arribar a Bayreuth, Hitler, que els esperava ansiós, va agafar a en Von Papen i el va acompanyar fins al seu gabinet, on varen revisar les condicions que posava l’ex vicecanceller per ser nomenat representant del Reich a Àustria. Hitler li va dir que acceptava totes les condicions que li posava excepte la primera, la de fer dimitir a en Theodor Habicht del seu càrrec de representant nazi a Àustria, càrrec que li havia donat ell mateix per supervisar el partit nazi austríac, perquè no el podia acusar per tal de que ell no fos acusat per l’opinió internacional del cop d’Estat. Però Von Papen es va fer fort amb la seva postura i, finalment, Hitler no va tenir cap més remei que desposseir de tots els càrrecs a en Habicht, que es va retirar de la vida pública durant uns anys fins que el 1937 va ser elegit alcalde de Wittenberg i dos anys més tard va ser nombrat sotssecretari del Departament de Relacions Exteriors del NSDAP. A la tarda es va anunciar el nomenament d’en Von Papen com a representant del Reich a Àustria. Hitler creia que amb en Von Papen, un conservador no nazi, catòlic i conegut d’en Mussolini, podria acabar la crisi que patia per culpa del fallit cop d’Estat.

 

La mort d’en Paul von Hindenburg, l’inci de la dictadura d’en Hitler:

 

A finals de juliol tothom sabia que la vida del president Paul von Hindenburg s’apagaria en qüestió de dies o d’hores. L’1 d’agost, l’Adolf Hitler va comunicar en els seus ministres que els metges l’hi havien dit que el president Von Hidenburg li quedaven menys de 24 hores de vida i va assegurar que pensava fusionar el càrrec de President del Reich amb el de canceller del Reich a través d’una llei. A la mateixa hora, es va acordar que la Reichswehr presentés jurament de fidelitat al nou cap d’Estat i el ministre Werner von Blomberg va accedir a ratificar la nova llei que volia impulsar en Hitler. A continuació, el canceller alemany va viatjar a Neudeck acompanyat per l’ajudant Wilhelm Brückner per visitar el President per últim cop. El doctor Ferdinand Sauerbruch, un cirurgià famós pels seus treballs sobre les tècniques quirúrgiques de la caixa toràcica i les pròtesis, que atenia al President, es va negar a que Hitler el visités, però després de parlar-ne varen decidir que el podia visitar durant uns minuts. Tot seguit, Hitler va entrar sol a l’habitació i el President, desvariejant, el va saludar estirat al seu llit dient-li majestat enlloc de canceller. Segurament va creure que l’havia anat a visitar el Kàiser. Després d’estar uns minuts amb el President, Hitler va sortir de l’habitació i li va dir en el doctor que el President havia tingut uns moments de lucidesa durant els quals varen parlar amb serenitat. El doctor Sauerbruch va declarar que va poder escoltar com el President deia: Mein Kàiser…. La meva pàtria… El doctor havia donat suport als nazis i tractava a alts dignataris del règim com en Joseph Goebbels. Després es va publicar un comunicat oficial explicant que el President havia entrat en coma i que cada cop el seu cor batia més lentament. Mentre es difonia el comunicat, Hitler tornava a Berlín per sotmetre el seu govern a la Llei sobre el Lideratge del Reich alemany.

 

A les nou del matí del 2 d’agost de 1934, el president Paul von Hindenburg moria a l’edat de 86 anys. A les 9:25, totes les emissores de ràdio varen interrompre la seva programació i Goebbels va donar a conèixer al poble la mort del President amb una veu trista. Al cap d’una hora de la mort del President, es va anunciar que l’oficina del President quedaria fusionada amb l’oficina de la Cancelleria i que en Hitler es convertiria en cap de l’Estat i en comandant suprem de les forces armades del Reich. Entre els qui varen firmar la nova llei que havia redactat en Hitler hi havien els conservadors Franz von Papen, Constantin von Neurath, el general Schwerin, Lutz Schwerin Krosigk, Werner von Blomberg i Hjalmar Schacht. A continuació, Hitler va fer prestar jurament als membres de la Reichswehr i, després, va encarregar a l’Albert Speer que s’ocupés dels preparatius per celebrar el funeral en el Monument de Tannenberg, a Prússia Oriental. Speer va fer aixecar una tribuna amb bancs de fusta recoberts amb tela negra. A la nit, es va publicar un comunicat oficial del Ministeri de Defensa on l’Exèrcit jurava fidelitat a en Hitler. L’endemà els tres comandants en cap dels exèrcits de Terra, Mar i Aire varen jurar lleialtat personal a en Hitler i no a la nació alemanya, com abans havia sigut costum. El comunicat del ministre Von Blomberg deia:

 

En presència de Déu, dono aquest sagrat jurament d’obediència incondicional al Führer del Reich i del poble alemany, Adolf Hitler, comandant suprem de l’Exèrcit, i dono com a valent soldat l’entrega en tot moment de la meva vida per aquest jurament. 

 

El dia abans de l’enterrament del President, el parlament alemany es va reunir a l’Òpera Kroll per escoltar un discurs necrològic d’en Hitler. Després, el líder alemany va concedir una entrevista amb el corresponsal Ward Price del Daily Mail, on li va dir que si depenia d’Alemanya no tornaria a esclatar una altra guerra, ja que creia que la guerra no podia resoldre els actuals problemes d’Alemanya. L’endemà, el 7 d’agost, el fèretre del president Paul von Hindenburg va ser exposat al centre del patí d’honor del monument de Tannenberg. Hi havien convidades més de 6.000 persones entre civils i militars, entre ells els nets del President, que varen fer la salutació feixista davant d’en Hitler, cosa que el seu avi mai va arribar a fer. Per inaugurar l’acte, els presents varen escoltar L’Heroica de Beethoven i després de la música va ser el torn del bisbe castrense evangèlic de la Reichswehr, que va fer un discurs religiós en record al President. Llavors havia de ser el torn d’en Hitler, el ja nou dictador alemany, però abans es varen pronunciar uns càntics acompanyats per salves d’honor per homenatjar a en Von Hindenburg. Quan va ser per fi el seu torn, el dictador alemany va pujar a la tribuna per parlar davant de tots els presents, però quan anava a començar a llegir un escrit en memòria del President va veure que s’havien equivocat de text i va obligar ràpidament als seus assistents a canviar l’escrit. Un cop corregit l’error, Hitler va llegir el seu text de forma freda i formal, on va descriure el President com un heroi i un nacionalista convençut. Quan es va donar sepultura al fèretre va sonar l’himne alemany. En el funeral, Werner von Blomberg va dir-li a en Hitler que a partir de llavors tots els seus soldats es dirigirien cap a ell dient-li Mein Führer, proposta que en Hitler va acceptar amb un somriure a la boca. A partir d’aquella data podem parlar del Hitler dictador perquè ara ja res el podia apartar del poder. Fins llavors només el president Von Hindenburg amb el suport de l’Exèrcit hagués pogut fer caure a en Hitler. Al cap de dos dies, Von Blomberg va escriure una carta per en Hitler amb una sola frase que deia: Mein Führer, vull recordar-li el seu compromès amb l’Exèrcit. Blomberg. El ministre de Defensa li volia recordar l’acord en el pacte del Deutschland. Tots havien actuat segons aquell pacte: Hitler va eliminar els líders de les SA i les va afeblir, i l’Exèrcit va donar suport perquè en Hitler pogués fusionar els càrrecs de canceller i de President en la seva figura. El 15 d’agost es va publicar el testament d’en Von Hindenburg, que per molts era fals ja que se sap de que si hagués sigut pel President s’hagués restaurat la monarquia, on deia que en Hitler era el seu hereu natural.

 

El 17 d’agost, recordant el gran favor que l’hi havia fet l’Exèrcit, Hitler va dir en un discurs a la ciutat d’Hamburg que el seu govern tenia el suport de dues organitzacions: políticament la comunitat del poble cristal·litzada en el moviment nacionalsocialista i militarment en l’Exèrcit. L’endemà, Hitler va fer publicar el text complet de les últimes voluntats i el testament del desaparegut President en el diari Völkischer Beobachter. El document també lloava a la Reichswehr dient que havia de ser un símbol d’Estat. Per confirmar l’autenticitat del testament, l’Oskar von Hindenburg va dir en un discurs per la ràdio que el seu pare sempre havia vist a en Hitler com el seu successor com a cap d’Estat. Se sap que l’Oskar era un fervent seguidor d’en Hitler, tot el contrari del seu pare. Tot i ser seguidor del nazisme, va cobrar diners als nazis per avalar el testament del seu pare.

 

El dia següent, el 19 d’agost, es va celebrar a Alemanya un plebiscit per legitimar els canvis produïts després de la mort del President. Bàsicament es votava si s’acceptava l’autonomenament d’en Hitler pel càrrec de President. La consigna del NSDAP era: Hitler per Alemanya – Tota Alemanya per Hitler. Finalment, tal i com era de preveure, el poble alemany va donar suport amb una gran majoria a en Hitler. Un 84,6% varen votar Ja, 38.363.760 vots, i 4.292.654 persones hi varen votar en contra. 872.292 paperetes varen ser anul·lades. Tot i el gran suport cap a en Hitler i l’ajuda de la Gestapo i la SD organitzant un control secret de les paperetes per assegurar l’èxit, a les zones més poblades per la classe treballadora un terç dels votants es va negar a donar la seva papereta per en Hitler. Els resultats eren pitjors que els del novembre de 1933. Per exemple, en el districte de l’Alt Palatinat els nazis varen obtenir uns pobres resultats. Victòria agredolça a banda, aquell dia el conjunt de les forces armades va realitzar el nou jurament de lleialtat personal a en Hitler. L’endemà, el dictador alemany va escriure una carta al ministre Werner von Blomberg per confirmar-li que el Pacte del Deutschland seguia vigent. En la carta li agraïa el seu jurament de lleialtat i li va dir que sempre consideraria l’existència i la inviolabilitat de l’exèrcit alemany. Li va reiterar a més que l’Exèrcit seria l’únic portador d’armes de la nació. Estava clar que el volia tranquil·litzar dient-li que no hi haurien unes segones SA que els hi disputessin el lloc. El 27 d’agost, tots els funcionaris públics varen jurar lleialtat personal a en Hitler, tal i com ho havia fet l’Exèrcit. El 16 d’octubre, per acabar amb tots aquells juraments, els membres del govern alemany es varen comprometre personalment a en Hitler i d’aquesta manera va concloure la successió de juraments de lleialtat cap al nou dictador.

Per anar a la segona part:

 

 

 

 

 

 



One Response to “Adolf Hitler”

  1.   Diana
    setembre 4th, 2013 | 13:51       Respon

    Realment una gran biografia! M’ha agradat molt i és molt interessant! 😀 ànims és un blog fantàstic!

Leave a Reply