Adolf Hitler

La biografia de l’Adolf Hitler:

 

Adolf Hitler va néixer en el petit poble de Braunau am Inn, a la frontera entre Àustria i Baviera, al costat del riu Inn, a dos quarts de set de la tarda del 20 d’abril de 1889, un Dissabte Sant fred i ennuvolat, a l’apartament Gasthof zum Pommer, Vorstadt nª 219. La seva família procedia, pels dos costats, de la regió de Waldviertel, a la Baixa Àustria, un petit districte rural situat al costat nord del Danubi, a unes 50 milles al nord-est de Viena, on els matrimonis consanguinis eren freqüents. El nom de la família va aparèixer per primer cop en el poble de Walterschlang, on es va registrar el 1672 el naixement de l’Esteban Hiedler. En Martin Hüttler, el besavi d’en Hitler, va néixer precisament a Walterschlang l’any 1772 i es va mudar a Spital. El seu fill, en Johann Georg Hiedler, va ser un moliner que va viure en diferents llocs de la Baixa Àustria i amb la Maria Anna Schiklgruber varen tenir un fill, l’Alois Hitler, el pare d’en Hitler. Els pares i els avis d’en Hitler procedien de Linz i eren gent bastant modesta. La família quan va néixer en Hitler estava formada per l’Alois, la Klara Pölzl, els dos fills del segon matrimoni de l’Alois amb la Franziska, l’Alois Jr. que abandonaria la llar el 1896, i l’Àngela, el seu germà Edmund, que va néixer el 1894, però va morir el 1900, i més tard la Paula, que va néixer el 1896. També viva amb ells una cuinera i una criada, la Rosalia Schichtl, a més de la seva tieta de l’Adolf, la Johanna, una de les germanes petita de la seva mare, que donava molt d’efecte a en Hitler i ajudava a la Klara en les feines domèstiques.

 

L’Alois Hitler era un funcionari de duanes amb un caràcter dur i maltractador, tot el contrari de la seva tercera esposa i mare d’en Hitler, la Klara Pölzl. Es portaven 22 anys i varen tenir sis fills, quatre dels quals varen morir després del part o en els primers anys de vida. L’Adolf va ser el fill número quatre de la parella. Per culpa de la jubilació del seu pare el 1895, la família es va traslladar molts cops de pobles. Es varen mudar a Hafeld-amTraun, Lambach i Leonding, un poble a les afores de Linz. En Hitler consideraria tota la seva vida la ciutat de Linz com la seva ciutat perquè li recordava els dies feliços i despreocupats de la seva joventut i associava aquella ciutat amb la seva estimada mare. L’any en que l’Alois es va jubilar, l’Adolf va ingressar a l’escola del poble de Fischlham, on es va integrar ràpidament i amb molta facilitat, tot i el seu caràcter reservat. Jugava com qualsevol nen amb els seus companys pels boscos de Traun i en els prats. El seu joc favorit era el de policies i lladres, i a ell li agradava ser el cap segons els seus companys. Durant aquella època també va començar a llegir les històries d’aventures d’en Karl May (autor que va llegir durant tota la seva vida i inclús recomanava en els seus generals, als que acusava de falta d’imaginació, que llegissin les seves historietes).

Al cap de dos anys el varen enviar a l’escola de l’antic monestir benedictí de Lambach, on va formar part de la coral. Va estudiar uns anys a Leonding, on fins als 14 anys va tenir uns resultats brillants, però el 1900 va entrar a l’escola tècnica de Linz, la Realschule, i les seves notes varen baixar. Segons va afirmar anys més tard el propi Hitler, el seu baix rendiment escolar va ser perquè volia demostrar en el seu pare que no volia treballar com a agent de duanes com ell volia. Es probable que les seves notes baixessin pel trajecte a peu que havia de fer cada dia des de la seva casa a Leonding fins l’escola, una caminada de més d’una hora d’anada i una altra de tornada que li deixaven poc temps lliure. A més, els seus nous companys de classe no li varen fer massa cas. L’Alois es va enfadar amb ell, però no estava tant enfadat perquè no volgués treballar a la duana sinó perquè li costava molts diners enviar-lo en aquell col·legi. Durant aquella època va ser quan en Hitler va començar a tenir interès en fer-se artista, idea que no va ser acceptada pel seu pare, i que va portar més d’un enfrontament a casa. Com que en Hitler no va aprovar el primer any, el varen portar Staatsrealschule, una escolta del poble de Steyr, i en aquella època el petit Hitler es va tornar un nacionalista alemany apassionat.

El 3 gener de 1903, amb 14 anys, el pare d’en Hitler va morir de forma sobtada. Tot i la mort del seu pare, en Hitler va continuar anant a l’escola contra la seva voluntat, però el 1905 va patir problemes pulmonars i la seva mare el va enviar amb la seva germana i tieta d’en Hitler, la Teresa Schmidt, a Spital perquè es recuperés ja que la seva germana tenia més recursos econòmics. Es probable que en Hitler mentís sobre la gravetat dels seus problemes pulmonars perquè no volia anar a escola. El setembre de 1905, en Hitler havia de tornar a l’escola però va abandonar-la sense presentar-se a cap examen final. En Hitler deixava l’escola amb unes notes molt poc favorables respecte a la seva aplicació, ja que es consideraven insuficients els seus coneixements de la llengua alemanya i, a més, li costava escriure. Després d’abandonar l’escola, la seva mare va començar a emmalaltir d’un càncer de pit i es varen traslladar a Urfah, a un suburbi de Linz, a la ribera nord del Danubi. Durant aquella època a Linz, en Hitler es va fer amic de l’August Kubizek, i junts varen passejar-se per la ciutat i quan podien anaven al teatre. Va ser en aquella època quan en Hitler va agafar la seva passió per l’òpera i quan va sentir per primer cop els drames musicals d’en Richard Wagner. La primera obra d’en Wagner que va veure, i la que seria sempre la seva favorita, va ser Lohengrin. Veient el seu interès per la música, la seva mare li va comprar un piano de cua i entre octubre de 1906 i gener de 1907 va rebre classes de piano. A part del teatre i l’òpera, en Hitler continuava somiant en ser pintor i es passava el dia dibuixant i pintant. A Linz es va enamorar per primer cop d’una filla de pares rics anomenada Stefania, una elegant noia que sempre veia per la ciutat agafada del braç de la seva mare però mai li va dirigir una paraula perquè en Hitler creia que era una dona que havia d’admirar de lluny i no apropar-s’hi.

El maig de 1906, en Hitler va decidir marxar a Viena a casa d’uns seus parents per visitar la ciutat. Durant dues setmanes va vaguejar per la ciutat i no se sap on es va allotjar. La visita a la capital austríaca li va causar molt bona impressió per l’esplendor dels seus edificis, les galeries d’art i l’òpera. Al cap d’un mes va tornar a Linz, però tenia el desig de tornar a la capital austríaca i ingressar a l’Acadèmia de Belles Arts. La seva mare, tot i estar malalta del càncer de pit, el gener ja s’havia sotmès a una operació i era visitada en freqüència pel doctor Bloch, en veure’l tant content per tornar a Viena li va donar diners per ingressar a l’Acadèmia. La Klara no patia pels diners perquè la seva germana, la Johanna, havia ofert un préstec de 924 corones per finançar els estudis del seu nebot.

A principis d”octubre de 1907 va intentar ingressar a l’Acadèmia però el seu primer intent va fracassar, només 28 d’ells varen ser admesos, i els seus dibuixos amb aquarel·la varen ser rebutjats perquè, segons el veredicte, havia dibuixat pocs caps. No acceptant els resultats, en Hitler va demanar explicacions al director de l’Acadèmia, que aquest li va dir que no tenia talent per entrar a estudiar a l’escola de pintura, però li va dir que tenia talent per l’arquitectura. Després d’admetre que no seria admès, en Hitler no va explicar a la seva família el seu fracàs perquè no volia fer patir a la seva mare, que era cuidada pel doctor Bloch. Durant aquell temps vivia en pensions de mala mort.

A finals d’octubre d’aquell any, el doctor Bloch li va comunicar que tornés d’immediat al costat de la seva mare perquè s’estava apunt de morir. Quan es va retrobar amb la seva mare la va veure en un estat de salut molt dèbil, i en Hitler la va cuidar els seus últims dies amb molta estima fins que finalment va morir el 21 de desembre de 1907. La Klara va ser assistida els últims dies pel doctor Bloch, d’origen jueu. (Més tard va intentar ajudar a en Hitler quan malvivia a Viena enviant-li diners per les seves postals pintades a mà. Després de l’ocupació d’Àustria el març de 1938, la Gestapo va requisar totes les cartes d’agraïment d’en Hitler cap al doctor i va ser obligat a emigrar als Estats Units. Mai en Hitler el va culpar de la mort de la seva mare).

 

En Hitler va quedar molt afectat per la mort de la seva mare, que va tenir un funeral relativament car. Com a orfes menors d’edat, juntament amb la seva germana Paula, de la que se’n varen fer càrrec la seva germanastre Àngela i el seu marit, en Leo Raubal, varen tenir dret a tenir una petita pensió de l’Estat de 1.200 corones, diners que, juntament amb els que encara li quedaven del préstec de la seva tieta, li varen permetre sobreviure durant un any sense treballar, tot i la inflació que patia Àustria en aquells moments. Però els dos germans no podien tocar l’herència del seu pare fins que no complissin 24 anys. Després de viure un parell de mesos a Urfahr, va fer una visita al seu tutor, l’alcalde de Leonding, en Josef Mayrhofer, i després va decidir tornar a Viena el febrer de 1908. Però en Hitler no volia anar sol a Viena, va convèncer als pares del seu amic, en Kubizek, perquè deixessin anar el seu fill a Viena amb ell per estudiar música.

 

En Hitler a Viena:

 

Un altre cop a Viena, en Hitler va continuar amb la seva obsessió de convertir-se en pintor, però sense recursos econòmics vivia en pensions de mala mort. La primera vivenda on va viure va ser el segon pis d’una casa en la Stumpergasse número 31, a  prop de la Westbahnhof de Viena, propietat d’una dona txeca anomenada Zakreys. En Hitler tenia per llavors una vida d’un bohemi, es passava el temps voltant pels carrers, passejava pels jardins del castell Schönbrunn, dormia molt, llegia molt, s’interessava per l’arquitectura i pels problemes socials de la ciutat, va començar a escriure una peça de teatre, va dibuixar plantes d’edificis i va dissenyar escenografies, però mai va acabar cap d’aquells treballs, i esperava l’arribada del seu amic de Linz. A les nits visitava l’òpera de Viena. En Hitler no estava interessat en aquells moments en les dones, tot i que sembla ser que algunes es varen sentir atretes per ell, tot i que la majoria el veien com un estrany per les seves formes. Quan en Kubizek va arribar a la ciutat, en Hitler es va posar molt content en veure’l arribar a l’estació de trens i en seguit li va ensenyar tots els monuments de Viena. Després de buscar-li allotjament, va convèncer a la senyora Zakreys que li canviés l’habitació per una de més gran per tal de que hi convisquessin tots dos. D’aquesta manera els dos amics es varen instal·lar en la mateixa habitació, tot i que varen pagar el doble pel lloguer, 10 corones cadascú. L’habitació tenia el mobiliari bàsic: dos llits, un armari, una pica, una taula i dues cadires. Pocs dies després, en Kubizek va ser admès en el Conservatori de Viena i va llogar un piano de cua, cosa que va empetitir l’habitació, i el noi es va passar els dies estudiant música. Amb el seu amic ocupat, en Hitler es passava els dies al llit pensant en un futur fantasiós, vaguejava pels jardins del palau de Schönbrunn i durant moltes hores dibuixava fins a altes hores de la nit o a vegades pagaven dues corones amb el seu amic per anar a veure òperes d’en Mozart, d’en Wagner, d’en Beethoven, dels italians Donizetti, Rossini i Bellini, així com les principals obres d’en Verdi i d’en Puccini, tot i que aquests dos músics, que tant entusiasmaven al públic vienès, no li agradaven a en Hitler perquè per ell només eren importants les obres que feien els alemanys. L’òpera era l’únic luxe d’en Hitler en aquella època ja que vivia, com ho va fer pràcticament tota la seva vida, de forma austera. Gastava molt poc en menjar i en beure, inclús de vegades no menjava res durant tot el dia, però a les tardes li agradava menjar un tros de pastís de nous. L’alcohol no el provava, tot i que no era abstemi, i solia beure llet i a vegades sucs de fruites.

 

Un dia, una picabaralla entre ell i en Kubizek sobre els horaris que el seu amic podia tocar el piano, va provocar que en Hitler admetés per primer cop que havia sigut rebutjat a l’Acadèmia. En Hitler confiava amb el seu amic perquè era l’única persona, apart de la llogatera, la Zakreys, amb la qual parlava i es va tornar gelós de la seva amistat. No li permetia tenir altres amistat i quan el seu amic va dur un dia una noia, una de les poques alumnes de música que tenia, en Hitler va creuer que es tractava d’una xicota i es va enfadar amb el seu amic. Tot i aquests atacs de gelosia, l’amistat va continuar entre ells dos fins a principis de juliol, quan en Kubizek va aprovar els exàmens en el conservatori i el curs de música va acabar. Sense tenir cap més motiu per quedar-se, el noi va tornar a Linz per quedar-se amb els seus pares fins a la tardor. Amb la idea de tornar a Viena, va demanar-li a la Zakerys que li guardés l’habitació i es va comprometre a pagar cada mes el lloguer de l’habitació. Quan es varen acomiadar amb en Hitler a la Westbahnhof no es tornarien a veure fins al 1938. Quan el noi va tornar al novembre, en Hitler ja no era a l’habitació de Stumpergasse i la senyora Zakreys li va dir que en Hitler havia marxat sense dir-li a on anava.

 

En Hitler va desaparèixer de la vida d’en Kubizek sense donar senyals perquè a l’octubre de 1908 va tornar a intentar ingressar a l’Acadèmia, però de nou va ser rebutjat. El professor de l’Acadèmia li va aconsellar que intentés entrar a l’Escola d’Arquitectura, però com que no tenia cap certificat d’estudis superiors no va poder-hi entrar. Frustrat, en Hitler no volia veure el seu amic i va deixar la pensió per anar a viure a un alberg per vagabunds al nord de la ciutat. Segurament no volia reconèixer el seu fracàs mentre el seu amic li anaven bé les coses. El 18 de novembre es va inscriure en el formulari obligatori d’inscripció de la policia com un estudiant que vivia a l’habitació 16 de Felberstrasse 22, a prop de la Westbahnhof, en una habitació més espaiosa. Durant aquell temps probablement va llegir la revista racista Ostara, una de les corrents més influents d’antisemitisme de Viena que predicava un racisme nòrdic extremista i la revolució cultural. La revista la comprava en un quiosc a prop del carrer de la Felberstrasse. Frustrat i marginat, en Hitler es va refugiar en els escrits polítics del compositor Richard Wagner, de l’antisemita i alcalde de Viena, en  Karl Lueger, i de la ideologia pangermanista d’en Georg Schönerer. Es passava el dia llegint diaris i parlant de política manifestant el seu odi contra els jueus, els sacerdots, els socialdemòcrates i els Habsburg, i anava molt sovint a la biblioteca pública per demanar llibres.

 

Quan se li varen acabar els estalvis es va veure obligat a abandonar Felberstrasse a mitjans d’agost de 1909 per mudar-se durant un mes a un allotjament més modest, en el número 58 de la propera Sechshauserstrasse, però el 16 de setembre de 1909 va marxar d’allà sense completar el formulari obligatori d’inscripció per la policia i sense deixar cap direcció i probablement sense pagar el lloguer. Vivint en diverses habitacions de mala mort, el novembre de 1909 va tenir que abandonar l’habitació moblada en el Simon Denk Gasse. Per pagar-lo els últimes mesos va tenir que vendre’s la seva pròpia roba. Després d’unes quantes nits dormint en els bancs dels parcs públics o en algun cafè, va trobar un llit en un dormitori públic situat a prop de l’estació de Meidling, en un apartat barri al sud-oest de la ciutat, a prop del palau de Schönbrunn.

 

Després es va allotjar en una altra residència en el Wurlitzer Gasse, que tenia 900 habitacions. Per guanyar-se la vida va intentar buscar feina juntament amb un nou amic que acabava de fer a la residència, en Reinhold Hanisch, carregant maletes a l’estació de l’Oest, la Westbahnhof, o treien la neu de les cases amb una pala, tot i que en Hitler no tenia roba d’hivern. Però a en Hitler no li va agradar treballar i només ho feia per mantenir-se i no es comprometia mai amb cap feina. De fet, va odiar els moviments obrers i els sindicats ja que creia que els obrers eren víctimes d’un sistema de corrupció dels dirigents del partit socialdemòcrata. La seva vida era lamentable, per alimentar-se sovint anava a un convent proper a Gumpendorferstrasse, on les monges repartien un mica de sopa, i anava tant mal vestit i amb un cabell llarg fins les espatlles que els demés vagabunds l’anomenaven Ohm Paul Krüger pel líder dels boers. Abans d’acabar l’any, en Hanisch el va convèncer perquè demanés ajuda econòmica a la seva família i va aconseguir 50 corones que li va donar la seva germanastre Àngela. Segurament aquests diners provenien de la tieta Johanna. Llavors, en Hitler es va poder comprar un abric llarg, tinta, pintures i material per pintar, i va realitzar còpies amb aquarel·les d’escenes vieneses, còpies d’edificis i monuments, que llavors amb el seu amic Hanisch intentaven vendre a les tavernes i a les fires, la majoria dels seus compradors eren jueus, i amb els diners que obtenien els va permetre sobreviure fins l’estiu de 1910. Abans, el 9 de febrer de 1910 es varen traslladar en una llar situada en el carrer Meldemannstrasse número 27, en el districte XX de Viena, a prop del Danubi, que disposava d’habitacions individuals, instal·lacions sanitàries, cuidades zones de comunes, una cantina, una cuina on es podien prepara el seu propi menjar i petites cuines per què els allotjats poguessin preparar els seus propis plats a un preu assequible. Els veïns també eren diferent als vagabunds de Meidling, la majoria eren oficinistes, antics acadèmics, funcionaris jubilats que passaven una mala època o gent que estava de pas.

 

Però la seva amistat amb el seu amic es va anar espatllant quan en Hanisch el veia incapaç de mantenir les comandes. En Hitler afirmava que no podia pintar per encàrrec, que necessitava el seu temps i el seu espai. A més, durant aquella època es va fer amic d’un jueu hongarès anomenat Neumann, que li va regalar un vell abric negre. Més tard en Hitler el va ofendre pel fet de que era jueu. Segons en Hanisch, l’amistat d’en Hitler amb en Neumann era tant intensa que va desaparèixer amb ell durant cinc dies del mes de juny per fer turisme per Viena i per veure museus. Quan va tornar a l’alberg, la relació amb en Hanisch estava pràcticament trencada i es va acabar de trencar quan en Hitler el va acusar de vendre per només 10 corones un dibuix del Parlament de Viena, un dibuix més gran de l’habitual, i el va denunciar a la policia per estafa. En Hanisch va passar uns dies a la presó, però no per la suposada estafa sinó perquè utilitzava el nom fals de Fritz Walter.

 

Sense en Hanisch, en Hitler s’anava quedant cada cop més sol, i en solitari es va dedicar a comercialitzar la seva obra mentre anava forjant les seves idees polítiques; cada cop odiava més als jueus, el sistema democràtic del Parlament i estava encontra de la igualtat de races. Per en Hitler els alemanys eren els únics cridats a governar en la totalitat de l’Imperi amb una administració autoritària i centralitzada. L’idioma alemany tenia que ser oficial per les escoles i universitats. Els tres partits polítics que més li varen interessar en aquella època varen ser el socialdemòcrata austríac per la seva propaganda, els nacionalistes pangermànics d’en Georg von Schonerer i el partit socialcristià d’en Karl Lueger. A la residència, quan algú comentava un tema polític que ell no hi estava d’acord, s’enfadava i cridava per defensar les seves idees. Mica en mica va anar agafant un caràcter autoritari. A l’alberg, on hi anava molt poc durant el dia, se seia sempre a la mateixa cantonada de la sala d’escriptura, a prop de la finestra, per pintar i dibuixar en una llarga taula de roure i tots els demés sabien que aquell era el seu lloc i recordaven a tots els nous hostes que intentaven ocupar aquell lloc que allà si asseia Herr Hitler.

 

En Hitler a Munic:

 

La seva vida semblava que estava condemnada al fracàs però, deu anys després de la mort del seu pare, en Hitler va tenir accés a la seva herència ja que havia complert 24 anys i va rebre per correu postal 819 corones i 98 heller després de que el 16 de maig de 1913 el tribunal del districte de Linz va confirmar que l’artista Adolf Hitler havia de rebre aquesta suma per correu a Meldemannstrasse, Viena. En tenir aquests diners, cansat de Viena, en el seus companys de l’alberg ja els hi havia dit que tenia la intenció de marxar a la capital bavaresa, el 24 de maig de 1913 en Hitler amb una petita maleta negra va abandonar la ciutat que tant havia admirat, però que a partir de llavors odiaria. (En el Mein Kampf diu que la va abandonar a la primavera de 1912, però en els arxius de la policia vienesa consta que el maig de 1913 encara vivia a la ciutat) En Hitler no va marxar sol cap a Baviera, anava acompanyat per en Rudolf Häusler, un jove dependent miop aturat i quatre anys més jove que ell i que havia conegut tres mesos abans a l’alberg. S’ha comentat molt el perquè va abandonar la ciutat i una de les possibilitats seria per escapar-se del servei militar.

 

El que si sabem del cert és que en Hitler, en un dia qualsevol, va comprar un bitllet a l’estació de trens i se’n va anar a viure a Munic, on va treballar breument de fuster i com a oficial de l’Ajuntament, i va obtenir alguns diners com a pintor de postals. Tot i marxar, les autoritats de Linz li varen ordenar que es presentés a la ciutat per allistar-se al servei militar, però en Hitler el 23 de gener de 1914 va escriure una carta explicant que encara vivia a Viena i va demanar presentar-se a Salzburg, cosa que no pensava fer. Tot i no voler, les autoritats bavareses el varen obligar a presentar-se el 4 de febrer de 1914 a Salzburg per un examen premilitar, on no va ser admès pel seu mal estat de salut i va ser declarat inútil.

 

La vida a Munic li va ser molt semblant a la vida a Viena, vivia en una habitació per homes respectables que llogava la família d’un sastre de cognom Popp a la tercera planta d’un edifici situat en el número 34 de la Schleissheimerstrasse, un barri humil del nord, a prop de les barraques i molt a prop de Schwabing i no molt lluny de la gran zona dels quarters. El seu company de viatge, en Häusler, va compartir habitació amb ell fins a mitjans de febrer de 1914. Segons sembla, la costum d’en Hitler de llegir fins a altes hores de la nit amb la llum d’un llum de petroli impedia a en Häusler poder dormir. En Hitler dedicava de nou el seu temps a pintar amb aquarel·la i dibuixar edificis, i no tenia la intenció de treballar de forma estable. Sempre li faltaven diners i no tenia cap contacte amb la seva família i amb prou feines va fer un amic. Es va passar moltes hores en els cafès i les cerveseries llegint diaris i parlant de política, allà venia les obres que pintava, i anava a la Königlische Hof-und Staatsbibliothek, que li quedava més a prop, a Ludwigstrasse, per aconseguir llibres per llegir a la nit. Però la vida li va canviar per sempre el 28 de juliol de 1914 quan un estudiant serbi va assassinar al príncep Francesc Ferran i a la seva esposa a Sarajevo.

 

En Hitler a la Primera Guerra Mundial:

 

La primera reacció d’en Hitler va ser confusa perquè en Francesc era l’hereu el tro dels Habsburg, però a mesura que es veia que hi hauria un conflicte europeu es va animar. L’1 d’agost de 1914 en Hitler es trobava en la multitud que es va reunir a la plaça Odeó de Munic per escoltar la declaració de guerra. El 3 d’agost va dirigir una petició firmada al rei Ludovic III de Baviera per demanar-li poder-se allistar com a voluntari a l’exèrcit alemany, concretament en un regiment bavarès, tot i tenir la nacionalitat austríaca. El rei li va respondre afirmativament el dia següent. D’aquesta manera en Hitler va participar en la Primera Guerra Mundial com a correu de l’exèrcit alemany, Meldegänger, que consistia en esperar a que es produís una treva per enviar missatges d’un batalló a un altre. El 16 d’agost el varen fer presentar en el Centre d’Allistament 6º de Munic per recollir l’equip en el 2º Batalló de Reserva del 2º Regiment d’Infanteria. A principis de setembre, juntament amb altres voluntaris, entre ells en Rudolf Hess i el sergent major Max Amann, va ser enrolat en la primera companyia del 16º Regiment bavarès de reserva d’infanteria, anomenat el Regiment de List, en honor al cognom del primer comandant. Després d’un temps d’entrenament a Munic, varen ser enviats a Lechfeld fins que a primer hores del 21 d’octubre de 1914 varen ser enviats amb tren al front per reforçar la 6º Divisió bavaresa del 6º Exèrcit del príncep Rupert de Baviera, que estava en els camps de batalla de Flandes. En Hitler i els seus companys varen baixar del tren a Lille.

 

En Hitler va participar en un dels combats més igualats de la Primera Guerra Mundial, a Iprés, on els britànics varen frenar l’avanç alemany. El 29 d’octubre, el batalló d’en Hitler va lluitar a la carretera de Menin. Com que feia molt temps que no veia ni sabia res de la seva família, va escriure la seva primera carta en el front al seu llogater de Munic, el sastre Popp. Tampoc ell va rebre cartes de la seva família. El 3 de novembre, tot i que en vigor des de l’1 de novembre, en Hitler va ser ascendit a caporal. De ben poc en Hitler va poder pujar de rang militar quan en Max Amann el va proposar per un ascens i l’Estat Major del seu regiment va sospesar la idea de nombrar-lo Unteroffizier, suboficial. Però en Fritz Wiedemann va dir que li faltaven aptituds pel comandament. El 9 de novembre va ser destinat a l’Estat Major del regiment i se li va donar la tasca de Meldegänger, missió que no va mencionar en el Mein Kampf. Amb aquestes condicions va estar en el quarter general del regiment d’en Fournes, a Wepes, a prop de Fromelles, al nord de França, on va poder trobar temps per pintar, dibuixar algunes historietes i dibuixos d’instrucció pel diari de l’Exèrcit i llegir les obres d’en Schopenhauer, que segons va dir les portava a sobre. Tot i que no va ser antipàtic amb els seus companys, no va compartir mai els seus interessos i estava sempre callat. Alguns dels seus companys varen confessar que no l’aguantaven perquè desitjava que la guerra s’allargués i perquè es prenia la guerra molt seriosament. Tot i les discrepàncies amb els seus companys, el 2 de desembre li varen concedir la Creu de Ferro de segona classe per la seva valentia.

 

El març de 1915, després de passar un temps a Tourcoing, el seu regiment va ser enviat a Neuve Chapelle per enfrontar-se als britànics, on es va iniciar una guerra de trinxeres que duraria un any i mig. Durant aquell temps a les trinxeres va tenir tant de temps que inclús es va posar a pintar, però continuava sense relacionar-se amb els seus companys, que el trobaven cada cop més estrany i l’anomenaven L’artista. Segons diversos testimonis, en aquell temps en Hitler encara no era un fanàtic antisemita tot i que feia comentaris burlescs cap als jueus.

 

El 27 de setembre de 1916, dos mesos després d’intensos combats en la segona batalla de Fromelles, el regiment es va traslladar al sud i el 2 d’octubre de 1916 va participar en la batalla de Somme, molt a prop de Bapaume. Però la seva sort va acabar el 7 d’octubre quan va ser ferit en una cama esquerra i va ser enviat a l’hospital de la Creu Roja de Beelitz, a prop de Berlín. Després de recuperar-se i encara amb permís, va visitar Munic i allà es va indignar pel contrast que va copsar entre l’esperit de les tropes i el de la població civil, que volia acabar amb la guerra i vivia amb tots els luxes de temps de pau. El 5 de març de 1917 va tornar al front, a pocs quilòmetres al nord de Vimy, i va lluitar en les últimes accions del combat d’Arràs i en el tercer combat de Iprés. Després de passar dos mesos a Hochstadt, Alsàcia, el Regiment d’en List va tornar al front del Aisne, a prop de Lizy. El 17 de setembre va rebre la Creu del servei bavarès i, a finals de setembre, en Hitler va obtenir per primer cop un permís per descansar. Però no tenia cap interès per tornar a Munic i va anar a Berlín, on es va allotjar a la casa dels pares d’un dels seus camarades. A mitjans d’octubre es va reincorporar al seu regiment, que acabava de traslladar-se d’Alsàcia a Champagne.

 

A la primavera de 1918, en Hitler va participar en la gran ofensiva alemanya en la segona batalla del Marne. El 9 de maig va rebre el diploma al valor del seu regiment i el 4 d’agost de 1918 va ser condecorat amb la Creu de Ferro de primera classe gràcies a l’oficial jueu del seu propi regiment, el tinent Hugo Gutmann. No era normal que es condecorés a un caporal, però es diu que en Hitler va arribar a fer presoners a 15 soldats francesos, tot i que no hi ha cap document que demostri aquesta gesta. A mitjans d’any, la vida d’en Hitler va estar apunt d’acabar, però un cop més va tenir molta sort. El soldat britànic Henry Tandey, que va liderar als seus camarades en un atac a la baioneta calada que va sorprendre als alemanys i va fer que es rendissin 37 d’ells, va tenir en el seu punt de mirar al soldat Adolf Hitler, que retrocedia ferit. Apuntant-lo amb l’arma durant uns segons, un segon després va abaixar el rifle. En Hitler va abaixar el cap en senyal d’agraïment i en Tandey va marxar. Segons va declarar més tard, tenia com a regla autoimposada no desparar sobre enemics ferits o presoners. Aquell tema el va oblidar durant molts anys, però quan va començar la Segona Guerra Mundial es va penedir de la seva acció i va dir que el tenia que haver matat allà mateix. Per la seva part, en Hitler va voler saber qui era aquell soldat britànic i ho va acabar sabent, inclús li va escriure una carta d’agraïment.

 

A mitjans d’agost de 1918, el Regiment d’en List es va traslladar a Cambrai per ajudar a frenar l’ofensiva britànica a prop de Bapaume i un mes més tard va entrar en acció entre Wytschaete a Messines. Abans, a finals d’agost, el varen enviar durant una setmana a Nuremberg perquè fes un curs de comunicacions telefòniques i el 10 de setembre va començar el seu segon permís de 18 dies, que de nou va anar a Berlín. Immediatament després de tornar al front, a finals de setembre, la seva unitat es va veure sotmesa a les pressió dels atacs britànics a prop de Comines. La nit del 13 al 14 d’octubre de 1918, quan el seu regiment tornava a Werwick, al sud de Iprés, en Hitler va queda atrapat pels gasos enemics en un turó. Tot i l’atac, va poder tornar al seu quarter general de rereguarda, però el matí del 14 d’octubre de 1918 va patir un col·lapse per culpa del gas tòxic que el va deixar temporalment cec. L’endemà va ser traslladat a una hospital de campanya. El 21 d’octubre de 1918 va ser enviat en un comboi de ferits a l’hospital militar de Pasewalk, a prop de Stettin, a Pomerània. Durant la seva estada a l’hospital li varen comunicar que la guerra havia acabat l’11 de novembre de 1918. Enfadat, va atribuir a la derrota d’Alemanya els efectes del marxisme i el judaisme. Sobretot estava enfadat perquè si es veia obligat a deixar l’Exèrcit s’acabava la seva vida com a militar i tenia que tornar a viure com un vagabund.

 

El retorn a la vida civil:

 

El 19 de novembre de 1918, en Hitler va abandonar l’hospital de Pomerània per tornar a Munic sense saber què estava passant. Li arribaven rumors de que la revolució era imminent i que alguns mariners estaven produint greus disturbis. Quan va tornar a Munic, el 21 de novembre de 1918, on va ser destinat a la 7º Companyia del 1º Batalló de Reserva del 2º Regiment d’Infanteria, va tornar a trobar-se dies més tard amb alguns dels seus companys de guerra. La seva nova missió era fer de guàrdia en el camp de presoners de guerra de Traunstein, a prop de la frontera austríaca. El 20 de febrer de 1919 va ser destinat al servei de guàrdia a la Hauptbahnhof, on una unitat de companyia s’encarregava de mantenir l’ordre, especialment entre els soldats que entraven i sortien de Munic. Aquests soldats havien lluitat en la Gran Guerra i es concentraven per retornar a les seves llars. La feina d’en Hitler era supervisar les tendències polítiques d’aquests soldats. Durant aquella segona època que va viure a Munic va veure els enfrontaments entre els grup extremistes d’esquerre i de dreta, però segons sembla no va participar en cap de les batalles. A l’abril de 1919 va col·laborar amb la Räterrepublik en qualitat de portaveu del conseller de soldats del seu regiment. Durant el mes de maig va aconseguir treballar gràcies al capità de l’Exèrcit, en Karl Mayr, a l’oficina de premsa del departament polític de la comandància militar del 7º districte sota les ordres d’Ernst Röhm. Entre el 5 i el 12 de juny de 1919 va assistir a un curs d’instrucció política a la Universitat de Munic, on es va revelar com un bon orador, un apassionat i un convincent, i va ser nombrat oficial d’instructor. La seva nova feina era inculcar en els soldats idees contra els socialistes, els pacifistes i els demòcrates. El 20 d’agost va assistir en un curs de cinc dies al campament de la Reichswehr a Lechfeld, a prop d’Augsburg. Amb els seus companys inculcava en els presoners de guerra que retornaven a casa sentiments nacionalistes, antibolxevics i comunistes. En Hitler es va entregar amb passió en aquesta missió i va descobrir un dels seus punts forts, l’oratòria. Va mostrar un antisemitisme més violent i més ferotge, arribant a tal punt que el comandant del campament de Lechfeld, el Oberleutnant Bendt, li va demanar que moderés el seu antisemitisme.

 

El 28 de juny es va firmar el Tractat de Versalles, un tractat on Alemanya admetia la culpa de la guerra, on perdia grans territoris, on es reduïa la seva Reichswehr i on es veia obligat a pagar greus deutes. El Tractat hagués pogut ser molt pitjor si la Gran Bretanya i els Estats Units haguessin acceptat la proposta de França de dividir Alemanya en 30 petits Estats. La por a que Alemanya pogués acabar com Rússia va fer rebutjar la proposta. En Hitler sempre va criticar i odiar aquell Tractat. Però el fet d’atacar al Tractat i de no entendre el perquè s’havia acceptat la derrota no era una raresa a Alemanya. Molts alemanys els resultava incomprensible les causes del col·lapse total de novembre de 1918 després de tants esforços i sacrificis, i no varen acceptar la imposició de la nova República perquè la veien com el resultat de la derrota nacional i la temptativa d’imitar el liberalisme britànic, nord-americà i francès.

 

En Hitler ingressa al DAP:

 

El setembre de 1919, després de tornar de Lechfeld, en Hitler es va convertir en el favorit del capità Mayr, que ara s’encarregava de vigilar als 50 partits polítics i organitzacions de Munic. De seguida se li va assignar la feina d’investigar una reunió d’un grup d’obrers alemanys perquè podia resultar d’interès per l’Exèrcit. El 12 de setembre de 1919, va assistir al míting del partit DAP de l’Anton Drexler i en Karl Herreren en el subterrani de la cerveseria Sterneckerbräu de Munic, on hi varen assistir entre 20 i 25 persones. Aquell partit polític només tenia 45 membres i entre ells figuraven un metge, un químic, un pintor, dos enginyers, un escriptor, cinc estudiants, la filla d’un jutge i també artesans, homes de negocis, militars de baixa graduació i oficinistes de coll blanc. Un dels oradors, en Gottfried Feder, va cridar l’atenció d’en Hitler parlant de la ruptura de l’esclavitud d’interessos, però el següent orador, el professor Baumann, va proposar la separació de Baviera, paraules que varen indignar a en Hitler, que es va aixecar de la cadira enfurismat i es va queixar apassionadament. El professor, abatut, va agafar el seu barret i va marxar mentre en Hitler continuava parlant. Llavors, l’Anton Drexler es va dirigir cap a ell i li va regalar un exemplar de la seva autobiografia, un follet titulat El meu despertar polític. Pocs dies després, en Hitler va rebre una invitació del DAP perquè assistís a un altre míting. Després de pensar-s’ho va assistir al míting a la cerveseria la Alte Rosenbad, en la Herrenstrasse, on es va parlar dels mateixos temes que la reunió anterior. De seguida en Hitler es va sentir atret per les idees del partit i, el 19 d’octubre de 1919, va ingressar al Partit Obrer Alemany, el DAP, amb el número 555 i el número 7 de soci. A partit de llavors en Hitler va dedicar molta energia i ambició al Partit i va aconseguir fer-lo tirar endavant. L’escriptor Thomas Mann els va definir com alumnes que fan campana i en Konrad Heiden els va anomenar intel·lectuals armats per les seves ambicions frustrades.

 

A l’octubre d’aquell any va parlar per primer cop a la cerveseria Hofbräuhaus davant de 111 persones, però el president del Comitè d’Obrers Independents, en Karl Harrer, va pensar que no era un home amb capacitat per parlar amb públic. Tot i les crítiques, en Hitler estava convençut d’ell mateix i va continuar parlant amb més mítings atacant els Tractats de Brest-Litovsk i Versalles, i el número d’assistents anava creixent a mesura que s’anaven coneixent els seus discursos i a finals de mes tenia un públic de 200 persones, que amb els diners que en treien per les entrades omplien les arques del partit, que permetia imprimir els cartells que anunciaven el següent acte. A mitjans de novembre de 1919, el varen convidar a convertir-se en un dels principals membres del partit fent-lo responsable de la propaganda. Sempre parlava del renaixement d’Alemanya, la guerra contra els marxistes i altres enemics de l’ideal alemany, i exigia l’expulsió dels jueus d’Europa.

 

A principis de 1920, a en Hitler li varen encarregar que s’ocupés de tota la propaganda del partit i, immediatament, es va proposar organitzar el primer míting de masses. El 24 de febrer de 1920 va aconseguir una assistència de dues mil persones a la sales de festes de la Hofbräuhaus. Però tot i l’èxit d’en Hitler i del partit, en Harrer continuava disgustat amb en Hitler i no suportava que ell mogués el moviment i va renunciar el seu càrrec de directiu del partit. L’1 d’abril de 1920, en Hitler va abandonar definitivament l’Exèrcit i va dedicar tot el seu temps al partit, on va proclamar els Vint-i-cinc Punts del partit. Aquells punts eren les bases del partit i de la seva ideologia. Aquell mateix any va consagrar l’esvàstica com a emblema del partit. Sent ja una figura clau, en Dietrich Eckart va presentar-li a Berlín al principal fabricant de locomotores de l’època, l’Erns Borsig, que li va donar el seu suport i es va convertir en un dels pocs industrials de rellevància que en aquell temps varen realitzar donacions a en Hitler i al seu partit. Amb tot, la majoria dels primers patrocinadors varen provenir de les classes mitjanes, com el cas dels Bechstein, uns propietaris d’una famosa fàbrica de pianos de Berlín, que li varen donar un préstec bancari de 45.000 marcs que en Hitler va subscriure i mai va tornar. Més tard, l’Helene Bechstein va entregar-li a en Hitler joies i preciosos objectes artístics que va utilitzar com a garantia per un préstec de 60.000 francs suïssos. El DAP també va rebre el suport financer del representant a Europa del consorci Ford. En Henry Ford era un declarat antisemita, el seu The International Jew es va fer molt popular entre futurs dirigents nazis i en Hitler va tenir en el seu despatx de Munic una fotografia d’en Ford. Es considerava llavors una moda convidar a aquell radical a les velades que se celebraven en els salons i li firmaven xecs i li oferien donacions. Per no aixecar sospites de que s’estava enriquint gràcies al partit, en Hitler va continuar vivint en la modesta vivenda en el carrer Thierschstrasse. Però les seves ganes de viure del luxe varen anar en augment i a l’octubre de 1920 va exigir al partit que li posessin a la seva disposició un vehicle. El tresorer del partit va haver de buidar les arques del partit per adquirir un vell vehicle, que sempre deixava tirat al seu líder. Enrabiat amb aquell cotxe, en Hitler es va comprar un Selve de segona mà, que va comprar amb els diners que li havien donat. Com a compensació, va demanar al partit que li proporcionés un xofer, desig que se li va concedir.

 

A finals de 1920, amb l’augment de públic en els actes del partit, en Hitler ja havia intervingut a aquella època en més de 30 actes polítics. Però l’ideòleg del partit continuava sent l’Eckart, que va definir les bases econòmiques del partit i va reconèixer que necessitaven crear un diari per convèncer el poble alemany. La idea era comprar el Völkicher Beobachter de l’editorial dels hereus d’en Franz Eher, que en aquells moments estava passant un mal moment econòmic. Tenia una deute de 120.000 Reichsmarks, i es trobava en venda. Aquest diari, amb una tirada de 7.000 exemplars, era molt conegut en els cercles conservadors de Munic, però el Partit no tenia suficients diners per comprar-lo. Sabent que no podien deixar escapar aquesta oferta, l’Eckart va demanar diners al general Franz Xaver Ritter von Epp, que sentia enormes simpaties cap al partit i va donar 70.000 Reichsmarks, i a en Gottfried Grandel, un fabricant d’oli de taula d’Augsburg que s’havia afiliat al partit, que va aportar casi 60.000 Reichsmarks. D’aquesta manera es varen aconseguir els diners i el diari. Però en voler-lo comprar varen tenir un problema, com que un partit polític no era una persona jurídica i per tant no podia actuar com a comprador no podien comprar el diari. Per solucionar aquest problema es va decidir fundar la National sozialistische Deutsche Arbeiterverein o Associació Obrera Nacionalsocialista Alemanya, que es va convertir en la única propietària de la nova editorial Franz Eher Verlag GmbH i del Völkischer Beobachter. Molt aviat, en Hitler va assumir-ne la presidència d’aquesta associació. Un cop president, en Hitler va nombrar a l’administrador de la societat al seu antic suboficial i company de guerra, en Max Amann.

 

En Hitler i el NSDAP:

 

El 1921, amb un Hitler ja poderós dins del partit, va canviar el nom del Partit Obrer Alemany pel de Partit Obrer Alemany Nacional-Socialista (National-Sozialistische Deutsche Arbeiter Partei, el NSDAP). Aquell any també va organitzar una organització paramilitar, les SA ,que es van encarregar de garantir l’ordre en els mítings del Partit i també varen servir per provocar disturbis i per dissoldre els mítings dels altres partits. Amb més poder que mai, a principis de febrer de 1921 parlaria en el míting més nombrós  fins la data: més de 6.000 persones es varen aplegar en el Zircus Krone, el local de més capacitat de Munic, per protestar de la multa imposada per la Conferència de París al gener de 1921 de 226.000 milions de Reichsmarks d’or que s’havia de pagar en concepte de reparació de guerra. Després d’aquell èxit, en Hitler es va dedicar a la propaganda del Partit. En Hitler tenia un avantatge sobre els demés companys de Partit,  no tenia cap altre ocupació, i va poder parlar en 28 grans actes a Munic i a 12 en altres ciutats, a més de participar en diversos debats i va pronunciar 7 discursos davant les recent formades SA a finals d’any. Entre gener i juny també va escriure 39 articles en el Völkischer Beobachter i des del setembre va redactar alguns texts per les circulars internes del Partit.

 

Però aquella situació idíl·lica es va estar apunt de trencar a l’estiu de 1921 quan en Hitler va anar a Berlín per establir contactes amb els grups nacionalistes del nord d‘Alemanya, el Partit Socialista Alemany, que volia fusionar amb el seu Partit. El líder del NSDAP va tenir que parlar en el prestigiós Club Nacional. Durant la seva absència de Munic, membres del Comitè obrer alemany varen intentar apartar-lo del Partit, però quan en Hitler va veure la jugada va tornar a Munic rabiós i enfadat, i va neutralitzar la maniobra oferint la seva renúncia l’11 de juliol. En Hitler sabia perfectament que no la podien acceptar perquè amb ell al capdavant el Partit havia progressat hi havia aconseguit un gran suport econòmic. Tal i com ell sabia, no es varen poder permetre la seva renúncia i es va quedar al Partit, incorporant-se de nou el 26 de juliol com a afiliat número 3.680, a canvi de tenir poders casi dictatorials amb la renúncia del Comitè i un pla de sis anys sobre les activitats del Partit. El juliol de 1921, en Hitler va ser nombrat president del Partit i va modificar els estatuts per apoderar-se de poders il·limitats. L’Anton Drexler va quedar anul·lat sent nombrat president honorari. A partir de llavors, en Hitler va treballar durament a Munic, com mai ho havia fet abans, sense horaris, de forma irregular, sense que ningú el dirigís, i es passava el dia parlant de política. Durant aquests primers anys del Partit segurament les persones que més el varen influir varen ser l’Alfred Rosenberg i en Dietrich Eckart.

 

Però en Hitler mostrava moltes mancances com a líder d’un partit polític; quan era presentat a persones importants i influents es comportava sempre fora de lloc, deliberadament segurament, i de forma exagerada com un excèntric, arribant tard i retirant-se de cop sense dir res a ningú. Normalment obligava a que l’escoltessin a crits. A més, es va rodejar de companys poc presentables com en Heinrich Hoffmann, l’Ulrich Graf, en Christian Weber, l’Ernst Röhm, en Julius Streicher, en Hermann Esser i en Max Amann. En l’aspecte més personal i privat, va continuar sense preocupar-se pels diners ni per la seva situació econòmica, tot i que rebia diners de simpatitzants del Partit i d’alguns industrials i homes de negocis que volien un líder nacionalista que influís en la forma de governar. Tot i disposar de diners, va viure de forma humil; fins al 1929 va viure en pis petit situat en el 41 del carrer Thiersch, en una zona humil a prop del riu Isar. Normalment vestia amb un impermeable barat i es cuidava poc la seva imatge exterior. Aquesta forma de vida no s’adequava molt amb la quantitat de diners que rebia, el novembre de 1921, en l’època de la inflació, va rebre donacions en monedes. D’aquesta manera es va poder convertir en l’únic propietari de l’editorial Franz Eher Verlag GmbH. El 16 de novembre de 1921, va informar al Registre Mercantil de Munic de que posseïa totes les participacions socials del diari Völkischer Beobachter i de l’editorial Franz Eher Verlag. És curiós de que tot i ser el propietari del diari, exigís que se li pagués honoraris per tots els articles que hi escrivia.

 

Durant el 1922, en Hitler va ser detingut en dues ocasions; El primer cop va ser el gener de 1922 després d’un enfrontament violent entre els seus seguidors i els seus adversaris. Va ser condemnat a 3 mesos de presó per alterar l’ordre públic, dos d’ells en llibertat condicional si demostrava bona conducta. El segon cop va ser entre el 24 de juny i el 27 de juliol, que va estar tancat a la presó de Stadelheim de Munic. En sortir de la presó no va canviar les seves formes i les seves idees. L’11 d’agost de 1922 el partit nazi i les SA varen desfilar per la Königsplatz, a Munic, per demostrar el seu rebuig a la República i en Hitler va ser un dels principals oradors de l’acte. Aquest rebuig a la República no era nou en aquelles dates. Molts alemanys veien la República amb mals ulls perquè la consideraven que era extremadament fragmentada per les divisions polítiques i ideològiques, i molts volien la figura d’un líder fort que trenqués amb el Tractat de Versalles.

 

Els dies 14 i 15 d’octubre, en Hitler es va anotar un altre triomf en l’èxit més notable del Partit en la participació del Dia Alemany, Deutscher Tag, que es va celebrar a Coburg. Donant instruccions de que les SA anessin a la ciutat per desfilar davant de la gent amb banderes amb l’esvàstica, va provocar una ferotge batalla campal amb obrers que els insultaven. Veient que els èxits d’en Hitler sortien de Munic, les autoritats de Baviera, que estaven cansades de que en Hitler comencés a influir a la població bavaresa, encara que sigués poc, varen pensar seriosament en deportar-lo a Àustria, però el ministre de Justícia de Baviera, en Frantz Gürtner, si va oposar perquè veia el moviment nazi com una força útil per la societat. Finalment no va ser extradit. Del 27 al 29 de gener de 1923, en Hitler va participar i inaugurar el I Congrés del Partit a Munic.

 

Amb la crisi econòmica, l’alta inflació que va viure el país després de la guerra i l’ocupació francesa del Ruhr, en Hitler es va convertir en un líder del moviment d’alliberació alemany i ell en va veure una oportunitat per treure’n un rendiment polític, ja que fins llavors, tot i l’increment que havia tingut el partit nazi, el Partit no era conegut a fora de Baviera. No va parar d’ordenar que es fessin manifestacions i, com a contramesura, el govern de Baviera, que des del novembre de 1922 tenien por d’un cop d’Estat d’en Hitler, en algunes ocasions les va prohibir per por a una inestabilitat més gran amb lluites al carrer. El 1923 va treballar juntament amb en Röhm per adherir el màxim de grups i organitzacions per intentar una mobilització general per portar-lo al poder. En Röhm el va posar en contacte amb el cap de l’Estat Major de la Reichswehr, el general Hans von Seeckt, que no es va deixar impressionar per en Hitler i no va acceptar la seva idea d’utilitzar la força per expulsar els francesos del Rhur. Llavors, en Röhm ho va intentar amb el nou comandant de l’exèrcit bavarès, el general Otto Hermann von Lossow, que aquest tampoc es va deixar convèncer pels nazis i els va avisar el 30 d’abril de 1923 de que l’Exèrcit dispararia a qualsevol que intentés provocar desordres públics. Amb aquella advertència i sabent que no tenia el suport de l’Exèrcit, en un principi en Hitler va rebutjar efectuar un Cop d’Estat, tot i que durant tot l’estiu va continuar amb la seva campanya d’agitació contra els anomenats criminals de novembre. El 2 de setembre de 1923, en una manifestació a Nuremberg, on segons la policia s’hi varen concentrar més de 100.000 persones, en Hitler va desfilar per primer cop al costat l‘Erich Ludendorff i va intentar mantenir una bona relació amb l’heroi de la Primera Guerra Mundial per atacar a la República de Weimar. El resultat d’aquesta enorme manifestació va ser la unificació del NSDAP, la Bund Oberland i la Reichsflagge en una nova formació, la Deutscher Kampfbung (La Lliga Alemanya de Combat). El 25 de setembre, en Hitler, pressionat perquè passés a l’acció, va reunir a la majoria dels dirigents del Partit per prendre una decisió sobre què tenien que fer, i es va acordar organitzar una sèrie de 14 mítings a Munic. Però el govern d’en Gustav von Kahr, que acabava de rebre poders casi dictatorials, els va prohibir, cosa que va irritar a en Hitler, que va cridar que la resposta seria una rebel·lió amb sang. Tot i que en Hitler estava enfadat amb en Von Kahr, s’ha de dir que el govern de la República va demanar en el govern d’en Von Kahr que dissolgués la Kampfbund, el NSDAP i tanqués el diari Völkischer Beobachter, però l’executiu muniquès va permetre la supervivència d’en Hitler perquè estaven més preocupats davant l’amenaça dels grups comunistes. El 3 de novembre de 1923, davant d’una gran concentració del NSDAP, en Hitler va parlar de l’èxit d’en Benito Mussolini en la seva Marxa a Roma de l’octubre de 1922 que l’havia portat al govern d’Itàlia i va anunciar que Alemanya tenia que fer el mateix.

 

El Putsch de Munic que portarà en Hitler a la presó de Landsberg: 

 

El 7 de novembre, durant una reunió de la Kampfbund, es va confirmar finalment la decisió de fer un cop d’Estat i després de moltes discussions es va aprovar adoptar el pla d’en Hitler. El 8 de novembre de 1923, inspirat en la marxa d’en Benito Mussolini sobre Roma, va intentar, juntament amb el general Erich Ludendorff,  un cop d’Estat, conegut com el Putsch de Munic, amb l’objectiu d’arribar a Berlín després de conquerir el govern de Baviera. Aquell dia, en Gustav von Kahr va celebrar un míting a la cerveseria Bürgerbraü Keller i s’esperava que parlés d’una possible independència de Baviera, cosa que en Hitler no volia ni sentir a parlar, i que ataqués durament al marxisme.

 

A dos quarts de nou de la tarda, quan en Von Kahr feia mitja hora que parlava, les tropes de xoc, amb en Hitler al capdavant, varen rodejar la sala i varen interrompre la sessió. En Hitler, acompanyat per dos guardaespatlles armats que apuntaven amb les seves pistoles al sostre, va pujar a la tribuna, es va enfilar a una cadira, va treure la seva pistola Browning i va disparar al sostre mentre cridava que la revolució havia començat i que ningú podia abandonar la cerveseria. A tres quarts de nou, es va endur a en Von Kahr, a en Lossow, a en Ludendorff, que s’hi va afegir uns minuts més tard a la reunió,  i a en Hans Ritter von Seisser, en una habitació per dir-los que havia format un nou govern presidit per ell, amb en Ludendorff com a comandant de l’exèrcit nacional, en Lossow com a ministre de la Reichswehr, en Von Seisser com a ministre de la Policia i en Von Kahr com a cap d’Estat en qualitat de regent, Landesverweser, i en Pöhner com a primer ministre de Baviera amb poders dictatorials. Tot i que es va disculpar per les formes amb què acabava d’actuar, els va explicar que si no obtenia la victòria es suïcidaria. Mentre en Hitler es reunia amb els màxims dirigents polítics i militars de Baviera, en Hermann Göering, l’antic as de l’aviació de la Primera Guerra Mundial, va controlar la situació a la cerveseria i va explicar en els assistents que el cop d’Estat no anava ni contra en Von Kahr, ni contra els militars, ni contra la policia, i que s’havien de quedar amb calma a on estaven. Mentrestant, en Röhm va aconseguir ocupar el quarter general de la Reichswehr, tot i que varen cometre el greu error de no ocupar la centraleta telefònica, error que va permetre a en Lossow demanar que enviessin tropes a Munic des de les ciutats i pobles propers.

 

Però, a la nit, el cop d’Estat va anar de mal en pitjor pels colpistes. Mal organitzats, varen fracassar en intentar fer-se amb el control dels quarters i els edificis governamentals. Ni la policia ni l’Exèrcit es va unir a la causa. A més, en Hitler va cometre l’error després de rebre informes sobre les dificultats que els colpistes estaven trobant en el quarter d’enginyers, d’anar en persona allà. Deixant a en Ludendorff sota el comandament de la Burgerbraukeller, aquest va deixar marxar a en Von Kahr, en Seisser i en Lossow, que els varen trair. A última hora de la nit, en Von Kahr, en Seisser i en Lossow varen assegurar que rebutjaven el cop d’Estat. En Lossow va informar de les seves intencions a totes les emissores de ràdio d’Alemanya a les 2:55 de la matinada.

 

El dia següent, des de primeres hores era evident pels propis colpistes que havien fracassat, però en Hitler, desorientat, ja havia agrupat a més de tres mil homes a les vuit del matí i en Röhm continuava atrinxerat a l’alt comandament del Ministeri de Guerra de Baviera. Al cap de poc, varen rebre informacions de que en Von Kahr havia denunciat els actes dels nazis a les autoritats de Berlín i que havia ordenat dissoldre el Cop d’Estat. A partir de llavors en Hitler i el partit nazi havien fracassat, però en Hitler i en Ludendorff, pensant que encara podien triomfar, es varen dirigir amb altres líders nazis a la cerveseria deixant que en Röhm, rodejat per l’exèrcit regular, resistís en el Ministeri de Guerra amb uns quants homes. En Hitler va pensar seriosament en fugir cap al sud, però en Ludendorff el va convèncer de que es quedés i ocupessin al quarter general d’en Lossow. El migdia, en Hitler, amb una pistola a la mà, i els seus companys armats varen sortir de la cerveseria decidits a continuar amb el cop d’Estat i es varen dirigir cap a la Marienplatz, el centre de la ciutat, per després anar al Ministeri de Guerra. Mentre caminaven decidits, alguns grups partidaris al cop d’Estat els animaven des de la vorera. Però en el Ludwigsbrücke es varen topar amb la policia, que havia format un cordó de seguretat. Els nazis eren més i varen poder continuar avançant. Decidits a que triomfarien, al final de la Residenzstrasse, a prop de l’Odeonplatz, els colpistes es varen topar amb un segon cordó policial, més gran que l’anterior. Llavors, no se sap ben bé perquè, després de que l’Ulrich Graf, un guardaespatlles d’en Hitler de les SA, cridés que no disparessin perquè hi havia entre ells en Ludendorff, la policia va disparar als nazis i aquests si varen tornar. En total varen morir 16 nazis, entre ells l’Erwin von Scheubner-Richter, i 3 policies. En Hitler va quedar ferit per un cop, igual que en Hermann Göering, que va rebre un tret a la cama, i l’únic que va travessar el cordó policial sense que el toquessin va ser en Ludendorff. Quan en Hitler es va recuperar del cop va perdre les formes i es va posar a la rereguarda per no ser arrestat i, tot seguit, el manifestant Walther Schulz el va ficar en un taxi groc i va fugir.

Desactivat el cop d’Estat, la policia va detenir immediatament a Streicher, en Wilhelm Frick, en Pöhner, l’Amman i, dues hores més tard, a en Röhm quan va capitular. La revolució va fracassar i el Partit va ser dissolt. En Hitler en un principi es va escapar de la policia, però va ser arrestat el 12 de novembre d’aquell any quan es refugiava a la casa de l’Ernst Hanfstaengl, un amic seu i finançador del Partit, a Uffing, a prop del Staffelsee, al sud de Munic.

 

El 26 de febrer de 1924, va començar el judici contra en Hitler, en Ludendorff, en Pöhner, en Wilhelm Frick, en Röhm, en Christian Weber, en Kriebel, en Wilhelm Bruckner, en Wagner i en Pernet a la vella Escola d’Infanteria de la Blutenburgstrasse, a Munic. A partir d’aquell moment la vida política d’en Hitler semblava acabada, però el govern d’en Von Kahr va cometre l’errada de no explicar el què havia passat el 8 de novembre, i en Hitler ho va aprofitar per explotar la situació. El judici va durar 24 dies i en Hitler va tenir el suport del ministre de Justícia, en Franz Gürtner, i els altres jutges el varen tractar amb benevolència. En Hitler no es va voler disculpar en tot el judici, tot el contrari, va acusar a en Von Kahr, en Lossow i a en Seisser de traïdors, va atacar durament a la República i va afirmar que havia actuat per patriotisme. La majoria dels nacionalistes alemanys es varen interessar de cop pel procés i varen escoltar amb atenció les paraules d’en Hitler. Finalment, l ‘1 d’abril, en Hitler va ser sentenciat a 5 anys de presó a la presó de Landsberg, i en Ludendorff va ser absolt. Però es varen retirar les sol·licituds de que en Hitler fos deportat a Àustria després de complir la sentència i el 18 d’octubre de 1924 les autoritats austríaques li varen retirar la ciutadania. El 10 d’abril, en Hitler va ser traslladat a la presó. Tot i la condemna de 5 anys, va estar a la presó només 264 dies i va ordenar a través d’una carta que l’Alfred Rosenberg, un exiliat rus, el substituís com a líder del Partit durant la seva absència.

 

Durant aquell temps a la presó, en Hitler va rebre un tracte privilegiat per part dels guàrdies; va rebre cartes, molt menjar, sobretot pastissos cosa que va fer que s’engreixés molt ja que li encantaven, i va rebre moltes visites dels seus admiradors i dels seus col·laboradors com l’Erich Ludendorff, que entrava a la cel·la d’en Hitler quan ell volia. A més, la seva cel·la era gran i confortablement moblada amb àmplies vistes a un camp. L’Emil Maurice, un membre de les SA, va ser el seu company de cel·la i el seu secretari fins que va tornar en Rudolf Hess, que s’havia refugiat a Àustria però que havia tornat per estar al seu costat i complir condemna amb en Hitler. Vestit de ledebosen, podia relaxar-se llegint el diari en una butaca o en el seu enorme escriptori i va tenir tanta llibertat que inclús va fer una festa amb 40 invitats per celebrar el seu 35º aniversari. Segons li va explicar a en Hans Frank, un seu advocat, més tard, a Landsberg va llegir a Nietzsche, Houston Stewart Chamberlain, Ranke, Treitischke, Karl Marx (Gedanken und Erinnernungen-Pensaments i records), Otto Bismarck i les memòries de guerra de generals i estadistes alemanys i aliats. Dins de la presó no va deixar de tenir llargues discussions i debats sobre com havia de ser el Partit ara que era il·legal en les eleccions d’abril i de maig de 1924, però no es va voler mullar sobre quina postura havia de seguir fins que no tornés a la llibertat. La protectora d’en Hitler, l’Helene Bechstein, es va ocupar de que després de la seva sortida de la presó rebés un crèdit personal de 45.000 Reichsmarks, import que en Hitler mai va tornar. Amb aquests diners va contractar a dins de la presó a en Rudolf Hess, el seu secretari particular, amb un sou mensual de 300 Reichsmarks, a en Julius Schaub, el seu guardaespatlles, que rebia 200 Reichsmarks, i a en Julius Schreck  que, com a xofer, guanyava 100 Reichsmarks. A més, es va encarregar de comprar un cotxe per quan fos alliberat i va escriure una carta a la fàbrica de cotxes Benz perquè li fessin un descompte per un cotxe gris que desitjava.

 

A partir del juny, en Hitler va sortir menys de la seva cel·la perquè es va dedicar a escriure el seu llibre, el Mein Kampf, on va exposar el seu programa polític basat en el racisme i l’exaltació de la raça ària. En el Mein Kampf, en Hitler va explicar que l’objectiu suprem de l’Estat era la conservació i l’expansió de la raça amb la conquesta de l’espai vital alemany, el Lebensraum, dins d’un Estat jeràrquic i autoritari governat sota el control d’un cap, un Führerprinzip. En Max Amann, el seu editor, esperava moltes més coses del llibre ja que creia que seria més autobiogràfic i que explicaria amb més detall els fets del putsch de Munic. En Hitler va pensar titulà el llibre; Quatre anys i mig de lluita contra la mentida, l’estupidesa i la covardia, però l’Amann el va reduir a Mein Kampf, la Meva Lluita. En Hitler estava ansiós per escriure i editar un llibre perquè molts dels seus companys havien escrit llibres hi havien anat a la Universitat, i volia demostrar al món que ell també era un intel·lectual tot i no tenir estudis. Per cada exemplar rebria el 15% de venta del públic. El primer any es varen vendre 10.000 llibres, que li varen proporcionar 18.000 Reichsmarks.

 

Mentrestant, a fora la presó, els nazis intentaven fusionar el NSDAP amb el partit völkisch, el DVFP, que el 7 d’abril de 1924 va obtenir el 17% dels sufragis de les eleccions regionals bavareses i el 50% a Munic. En Hitler no li varen fer cap tipus de gràcia els moviments que es produïen a fora i, el 7 de juliol, va anunciar a la premsa que es retirava de la política i va demanar en els seus seguidors que no li fessin més visites a la presó. Amb en Hitler fora de l’escenari, els dos moviments es varen fusionar en una nova associació patriòtica, el Moviment Nacionalsocialista per la Llibertat (NSFB), però de seguida varen veure que necessitaven la figura d’en Hitler per tirar endavant. Per reforçar encara més aquest partit unificat, el 26 d’octubre el Völkischer Block va decidir incorporar-se al NSFB per concórrer a les pròximes eleccions. En Gregor Strasser, el portaveu del Völkischer Block, tenia l’esperança de que la Grossdeutsche Volksgemeinschaft també s’unís al NSFB.

 

Però tot va canviar quan a un quart d’una del migdia del 20 de desembre de 1924, un telegrama del Ministeri públic va ordenar, a contracor de la policia, que es poses en llibertat condicional a en Hitler i a en Kriebel. En Hitler va ser alliberat gràcies a una amnistia general i pel seu bon comportament a la presó. Els funcionaris de la presó es varen reunir per acomiadar-lo, tots simpatitzaven amb el líder nazi. Al cap de pocs minuts, un automòbil de Munic va arribar a les portes de la presó on en Hitler, després de deixar-se tirar unes fotografies tot i l’horrible fred que feia, va pujar-hi i al cap de dues hores ja pujava les escales de la casa número 41 de la Thierschstrasse, on l’esperaven els seus amics i el seu gos Wolff.

 

El retorn a la llibertat:

 

En Hitler va celebrar la nit de Nadal amb els Hanfstaengl en la nova casa de camp que posseïen en el Herzogpark de Munic. El líder nazi estava més gras de la seva estada a la presó. Pocs dies després es varen celebrar eleccions parlamentàries on els nazis i varen participar amb el Moviment Nacionalsocialista de Llibertat, però varen perdre la meitat dels seus votants ja que quan en Hitler estava a la presó s’havien fundat dos partits com a substituts del NSDAP: el Grossdeutsche Volksgemeinschaft, la Comunitat Popular de la Gran Alemanya, i el Völkische Block in Bayern, el Bloc popular de Baviera. En aquells moments el NSDAP estava en el seu punt més baix; els seus diaris havien sigut prohibits, en Gregor Strasser era diputat en el parlament dins de la candidatura del bloc nacionalista i es començava a organitzar en el nord d’Alemanya, l’Ernst Röhm no acceptava les ordres d’en Hitler i en Ludendorff va dissoldre el 12 febrer de 1925 el Moviment Nacionalista per la Llibertat i es va allunyar d’en Hitler. Però en Hitler tenia un problema molt més greu, tot i ser lliure era un home sense ciutadania, tenia prohibit parlar amb públic i el govern regional pensava extradir-lo ara si a Àustria. No volent ser repatriat a la seva antiga pàtria, va entrevistar-se el 4 de gener de 1925 amb el Primer Ministre Bavarès, el Doctor Heinrich Held, i li va prometre que tindria una bona conducta i va admetre per primer cop que el Putsch va ser un error. El 16 de febrer de 1925, el govern regional bavarès va aixecar la prohibició del partit nazi i es va legalitzar el Völkischer Beobachter el 26 de febrer de 1925. L’endemà, a les vuit de la tarda, en Hitler va pronunciar el seu primer discurs en la cerveseria on havia efectuat el Pustch, a la Bürgerbräukeller, davant d’una multitud enorme que va ocupar els seients des de primera hora de la tarda. En Held va justificar la seva decisió en el seu entorn explicant que havia controlat la bèstia, tot i que tenia diversos informes que explicaven que en Hitler continuaria amb la seva política agressiva. En el discurs, en Hitler va parlar de la refundació del Partit i va explicar que el Partit s’havia de sotmetre a la seva persona i que només ell era el líder. No havia canviat des de que havia sigut empresonat i va tornar a parlar del problema jueu i va amenaçar de mort als marxistes. En el dia del míting no i varen assistir-hi homes importants del Partit com l’Alfred Rosenberg, en Röhm, Strasser i en Ludendorff. Després d’aquell discurs, el primer ministre Held es va alarmar perquè va veure que en Hitler no havia canviat i li va prohibir l’11 de març parlar amb públic durant dos anys, però no va actuar contra el partit nazi ni contra la seva premsa. Llavors, en Hitler va encarregar a en Gregor Strasser que organitzés el Partit al nord d’Alemanya.

 

Tot i tenir el Partit legalitzat, en Hitler no si sentia còmode en el Partit perquè durant la seva estada a la presó en Gregor Strasser i l’Erich Ludendorff varen tenir un discurs socialista, cosa que no estava disposat a acceptar. Sabent que havia de recuperar el control, va posar les bases de la nova estratègia del Partit; seguir les normes de la República de Weimar i tenia la intenció d’arribar al poder de forma legal, a través de la democràcia. Aquest canvi d’estratègia va portar que alguns membres del Partit, sobretot les SA, ridiculitzessin aquella estratègia perquè donava suport a la democràcia i ells pensaven que la millor manera d’arribar al poder era per la via militar. El seu amic Ernst Röhm va anomenar a en  Hitler Adolphe Legalité per burlar-se’n. A més, en Hitler, tot i recuperar el lideratge del Partit, de seguida va veure com la seva posició estava amenaçada per en Gregor Strasser, que estava aconseguint alguns èxits al nord d’Alemanya, concretament al nord de la línia del Meno, reunint a grups nacionalistes amb l’objectiu de desplaçar a en Hitler com a cap de Partit. Però tenia un mal de cap més important que el fet d’estar apartat de la política i no tenir el lideratge clar del NSDAP; tenia por de ser deportat per part de la justícia bavaresa al seu país, Àustria. Per això, el 7 d’abril de 1925, va renunciar a la seva ciutadania austríaca, que ja tenia retirada pel govern austríac, tot i que el govern bavarès es va negar a concedir-li la ciutadania alemanya.

 

Durant aquella època que vivia apartat dels discursos, en Hitler tenia bastants recursos econòmics, tot i que va rebutjar categòricament el sou que el tresor Franz Xaver Schwarz li havia ofert com a president de la formació política, ja que no volia que el seu nom figurés en els llibres de comptabilitat del Partit. Una de les fonts que tenia per guanyar diners era la venda dels seus articles d’orientació a la premsa nacionalsocialista i del Partit, tot i que el 1926 i varen haver queixes respecte al diner que en Hitler i els seus amics agafaven dels fons del Partit per les seves despeses privades. El 1925 va adquirir un automòbil descapotable negre de sis places de la Mercedes amb sistema de sobrealimentació per compressor. Però, l’1 de maig de 1925, l’administració fiscal el va obligar a presentar una nova declaració d’impostos per l’any 1924 i el primer trimestre de 1925. En Hitler no va donar explicacions, i només va admetre que havia rebut uns ingressos per valor d’11.231 Reichsmarks, dels quals ells creia que eren deduïbles com a despeses professionals. D’aquesta manera en Hitler va quedar davant la Delegació d’Hisenda de Munic com un treballador incansable i acostumat a viure amb una enorme austeritat personal.

 

L’endemà de que el NSDAP fos legalitzat, el 28 de febrer de 1925, va morir el primer president de la República de Weimar, en Friedrich Ebert, per una complicació d’una operació d’apendicitis. De seguida en Hitler va insistir en proposar a en Ludendorff com a candidat del NSDAP perquè es presentés a les eleccions a la presidència del 29 de març ja que considerava aquell càrrec simbòlic. Acceptant la proposta, el general de la Primera Guerra Mundial només va obtenir 286.000 vots, un 1,1% del total, resultat que va posar molt content a en Hitler perquè d’aquesta manera, amb aquell desprestigi, havia acabat amb en Ludendorff com a polític. El vencedor de les eleccions en la segona volta celebrada el 26 d’abril va ser el mariscal de camp Paul von Hindenburg.

 

Durant l’estiu de 1925, en Hitler va llogar la Hause Wachenfeld,  la que acabaria sent la seva casa de muntanya a Obersalzberg, el Berghof, on va continuar escrivint el seu llibre, el Mein Kampf. En Hitler va convèncer a la seva germanastre, l’Angela Raubal, perquè hi vingués a viure a la casa juntament amb la seva filla, la Geli Raubal, perquè la cuidessin i l’administressin. Econòmicament les coses no li anaven malament perquè podia viatjar amb freqüència a Munic per dur a la seva neboda Geli a l’òpera i freqüentaven a restaurants com l’Osteria, el Cafe Heck o el Carlton Tea Room.

Després de passar l’estiu a Obersalzberg despreocupant-se de la política del Partit, no va preveure que Strasser agafaria encara més poder al nord d’Alemanya i rivalitzaria amb ell pel lideratge del Partit. Amb el propòsit de deixar clara la seva autoritat, el 14 de febrer de 1926 va convocar a uns 60 dirigents del Partit a una reunió a Bamberg, a l’Alta Francònia. Va parlar durant dues hores de política exterior i d’aliances futures, deixant clar el seu posicionament de no aliar-se amb la Unió Soviètica, aliança que volien o agradava els sectors de Strasser. Però el líder nazi sabia que li faltava finançament si se’n volia en sortir i, finalment, no va tenir cap més remei que acceptar la invitació del prestigiós Hamburger Nationalklub per què parlés als seus membres a l’hotel Atlantic el 28 de febrer de 1926. A l’Hotel, en Hitler va poder parlar per primer cop amb molts oficials d’alt rang, funcionaris, advocats i homes de negocis. El maig de 1926, en Hitler va convocar als 657 membres del Partit per una reunió per acordar que la residència del Partit sigués a Munic. Clarament tenia por dels moviments de Strasser al nord d’Alemanya, i va demanar que tingués el dret de nombrar o d’expulsar els altres líders del Partit, inclòs els gauleiters. L’1 de juliol va firmar una directiva en la que eliminava l’existència de comunitats de treballs com la Comunitat de Treball dels Gauleiters del nord i oest de Strasser. Aquell mes es va sentir suficientment fort per organitzar del 3 al 4 de juliol el II Congrés del Partit a Weimar, on se’l va deixar parlar en públic i on hi va aplegar entre 7.000 i 8.000 persones, tot i que entre elles hi havia 3.600 membres de les SA i 116 membres de les SS, i del 19 al 21 d’agost el III Congrés del Partit a Nuremberg. Entremig dels dos actes se’n va anar de vacances d’estiu a Obersalzberg. Després, va enviar a en Joseph Goebbels, que havia sigut el secretari d’en Gregor Strasser i l’havia abandonat per estar al costat d’en Hitler, a Berlín perquè organitzés el Partit a la capital. El novembre de 1926 va reformar les SA i va trobar un nou comandant, el capità Pfeffer von Salomon.

 

A finals de gener de 1927, Saxònia es va convertir en el primer gran Estat alemany que va aixecar la prohibició de que en Hitler parlés públicament. El 5 de març de 1927, després de demostrar que tenia bona conducta, en Hitler va quedar autoritzat per parlar a Baviera i la majoria dels Estats alemanys seguirien el mateix camí. Fins al setembre de 1928, Prússia i Anhalt varen ser els últims Estats en no deixar parlar a en Hitler. Però el Partit i bàsicament tothom sabia que l’estratègia del Partit d’atacar als marxistes per atreure el vot obrer no estava donant els seus fruits i tenien informes de que existia un malestar rural. Sabent que en podria treure’n crèdit, el desembre en Hitler va parlar per primer cop en un míting davant de milers de pagesos de la Baixa Saxònia i de Schleswig-Holstein. Sabent que havia de dirigir ell mateix la propaganda del Partit, el dia d’Any Nou va assumir el càrrec de cap de propaganda del Partit.

 

La depressió del Partit:

 

El 1928 els nazis encara eren un grup polític marginal i amb poca ressonància. En les eleccions del 20 de maig només varen tenir el 2,6% dels vots, 12 diputats en el Reichstag, entre ells Strasser, Frick, Feder, Goebbels, Ritter von Epp i Göering i, en canvi, els partits d’esquerra varen augmentar de vots arribant a obtenir 153 escons. El 16 de novembre de 1928, en Hitler va pronunciar el seu primer discurs a Berlín en el Palau d’Esports, un estadi on hi podien cabre 20.000 persones, davant de 10.000 oients. Estava decidit a centrar-se en la capital alemanya i durant el 1929 va començar a passar de l’escenari local al nacional. Durant la primera meitat del 1929 va escriure 10 articles per la premsa del Partit i va pronunciar 16 importants discursos davant de públics multitudinaris. Quatre d’ells els va pronunciar a Saxònia durant la campanya de les eleccions regionals del 12 de maig, on varen obtenir el 5% dels vots. Quan en Hitler feia una estada a Berlín ocupava un luxós apartament a l’Hotel Kaiserhof, a prop de l’hotel Adlon i de l’hotel Eden, un dels edificis més luxosos de la ciutat i dels més cars. Aquest Hotel estava situat en diagonal a prop de l’edifici de la Cancelleria. La compte pujava a uns 10.000 Reichsmarks setmanals, un cost massa elevat pel Partit. En un principi, en Hitler volia establir el seu quarter general de Berlín a l’Hotel Excelsior però no va ser ben vist per ell. Els mals resultats del maig semblaven oblidats el 1929 perquè el Partit semblava agafar volum i aquell mes de novembre en Hitler va ser rebut amb entusiasme a la Universitat de Munic per 2.500 estudiants. En les eleccions dels sindicats estudiantils ja es podia veure la creixent força nazi.

 

Tot i que a finals dels anys 20 les arques del Partit estaven buides, en Hitler cada vegada gastava més diners amb temes personals i el 1928 es va comprar la Haus Wachenfeld a Obersalzberg per un preu de 30.000 Reichsmarks, tot i que per amagar aquella operació a l’Agència Tributària va amagar aquella compra. En el registre de la Propietat de Berchtesgaden consta com a propietària de l’edifici a la seva germanastre Àngela. A més, en Hitler es va traslladar de pis a Munic i va anar a viure en un gran apartament d’una casa senyorial d’estil modernista, classificada avui en dia com a monument protegir, de nou habitacions que ocupava tot el segon pis del número 16 de Prinzregentenstrasse de Munic, en un dels carrers més elegants de la ciutat, el Bogenhausen, i per el qual pagava una renta anual de 4.147 Reichsmarks. Pràcticament no va convidar ningú en aquell nou apartament i preferia quedar amb els seus amics o admiradors en el cafè Heck, on l’anomenaven der Chef (el cap). Un cop instal·lat en el seu nou apartament, va fer venir la seva neboda, la Geli, que tenia una habitació exclusivament per ella.

 

Tot i l’interès d’en Hitler d’expandir el partit nazi més enllà de Baviera, el Partit va continuar amb els seus resultats pobres, el mes de juny només varen obtenir el 4% dels vots en les eleccions de Mecklenburg. Però els èxits que hi ha veien alguns es varen materialitzar a finals del 1929, l’any del crac, on els nazis varen obtenir guanys importants en les eleccions provincials a Baden, on varen obtenir el 7% dels vots, a Lubeck, a Turíngia, a Saxònia i a Brunswick, i en Wilhelm Frick va ser el primer nazi en arribar al poder a l’Estat de Turíngia com a ministre de l’Interior. Tot i l’ajuda de la crisi, els nazis ja havien obtingut mesos abans alguns petits èxits com l’alcaldia de Coburg, al nord de Baviera. Entremig, de l’1 al 4 d’agost, en Hitler va participar en IV Congrés del Partit a Nuremberg on varen convidar a invitats d’honor com el vicepresident del Stahlelm, en Theodor Duesterberg, el comte Von der Goltz, el president de les Vereinigte Vaterländische Verbände, l’Emil Kirdorf, i la Winifred Wagner, la jove d’en Richard Wagner. La policia va calcular que varen assistir a l’acte entre 30.000 i 40.000 persones, entre elles 25.000 membres de les SA i les SS, i 1.300 de les Joventuts Hitlerianes, que varen viatjar a la ciutat bavaresa amb 35 trens especials.

 

Per augmentar la influència del Partit a nivell nacional, en Hitler es va aliar amb el Partit Nacional Alemany de l’Alfred Hugenberg, un burgès que controlava part de la premsa alemanya, perquè l’ajudés amb les seves línies editorials a fer conèixer el partit nazi i les seves idees per combatre tots dos la República i el Pla Young que acabava d’aprovar el president Paul von Hindenburg. A més, en Hitler va trobar suport econòmic amb homes com l’Otto Dietrich i l’Emil Kirdorf, que varen finançar el Partit. Amb aquests diners, va reorganitzar la instal·lació del Partit en el Barlow Palace, una vella mansió a la Briennerstrasse de Munic, que s’anomenaria la Casa Bruna, que es va inaugurar a principis de 1931. El setembre de 1929, en Hugenberg i en Hitler varen començar una campanya per aconseguir firmes per la celebració d’un referèndum nacional contra el Pla Young. L’objectiu era que un 10% de l’electorat firmés en contra del Pla per obligar al Parlament a celebrar el referèndum. En Hitler va ser el que més profit en va treure de la campanya ja que per primer cop va aparèixer en la primera línia d’Alemanya. El 31 d’octubre de 1929, després de recollir 4 milions de firmes, es va fixar el mes de desembre per celebrar el referèndum. Tot i les firmes, la campanya va ser un fracàs perquè només varen obtenir 5,8 milions de firmes contra el Pla Young i en Hugenberg es va guanyar l’antipatia dels seus aliats nacionals moderats i del president Paul von Hindenburg. El desastre que va suposar per en Hugenberg aquella campanya, va ser un triomf per en Hitler. Ara era una autèntica figura nacional i molts alemanys pensaven que podia canviar el règim que consideraven injust.

 

La Depressió d’Alemanya, l’auge del nazisme:

 

A Alemanya tot va canviar amb el crac del 25 d’octubre de 1929 als Estats Units i després de la mort d’en Gustav Stresemann, l’ex primer ministre i ministre d’Afers Exteriors que tenia una molt bona imatge dins del poble alemany. En Hitler, que no tenia formació d’economista i ni tant sols s’interessava per aquests temes, es va adonar que la crisi afectava a les famílies alemanyes i que en podia treure’n profit. Quan va veure que la crisi afectava seriosament als pagesos va afiliar al Partit, gràcies a en Rudolf Hess, a en Walther Darré, un expert agrícola. Però va començar a tenir problemes amb els industrials i els homes de negocis quan en Gregor i l’Otto Strasser donaven suport a les vagues del treballadors com la de l’abril de 1930 a Saxònia. En Hitler, per respondre els Strasser, va prohibir en els membres del partit nazi participar en les vagues, i es va reunir amb l’Otto perquè es sotmetés a la seva voluntat i deixés el programa socialista. Però l’Otto no volia deixar de banda les seves idees i, finalment, en Hitler va ordenar expulsar-lo del Partit.

 

En la campanya electoral per les eleccions del setembre de 1930, els nazis varen organitzar 34.000 actes i en Hitler va sortir en defensa de la classe mitjana, que era la més maltractada per la crisi, i va aparcar el tema dels jueus, en prou feines va parlar d’ells. En Hitler s’havia convertir de la nit al dia en un home que movia masses. El 10 de setembre varen assistir 16.000 persones al Sportplast per sentir a en Hitler i dos dies més tard, a Breslau, entre 20.000 i 25.000 persones es varen concentrar en el Jahrhunderdhalle, mentre 5.000 o 6.000 persones es varen quedar a fora escoltant-lo pels altaveus. Finalment, en les eleccions del 14 de setembre de 1930, el NSDAP va guanyar molts vots, i va obtenir 6.409.600 vots, 107 escons, el 18,3 %del electorat. Tot i aquell avanç, el Partit Socialdemòcrata va seguir tenint la majoria parlamentària amb 143 escons, 8.500.000 vots, el 24,1% del electorat. Però gràcies aquella segona posició, en Hitler va saltar a la primera plana política i, fins i tot, el The Times va comentar extensament l’augment de vots dels nazis i esperaven una bona voluntat d’en Hitler. El Daily Mail Rothermere va celebrar el triomf d’en Hitler perquè creien que reforçaria la lluita contra els bolxevics.

 

A finals de setembre, en Hitler va assistir a un judici a Leipzig contra tres oficials de la Reichswehr per intervenir-hi com a testimoni en defensa de l’oficial Wendt, que tenia com a advocat a en Hans Frank. En Hitler va utilitzar el tribunal de justícia per objectius propagandístics. Tot semblava que anava bé, tothom l’escoltava, però a partir de llavors en Hitler va començar a tenir un altre problema, les SA, que estaven impacients per entrar al govern i volien fer-se amb el control de l’exèrcit regular i es manifestaven pels carrers violentament. Per frenar la violència al carrer, en Hitler va destituir el cap de les SA, en Franz Pfeffer von Salomon, i va trucar a l’Ernst Röhm, que estava a Bolívia, perquè tornés a dirigir les seves tropes de xoc, cosa que va acceptar el 5 de gener de 1931.

 

Aquell any, en Hitler va conèixer a l’economista Walther Funk, que li va ensenyar economia i el va presentar als industrials i els homes de negocis, la majoria varen acabar donant donatius al Partit. En Funk va acabar administrant tots aquests donatius. A més, l’editorial Eher Verlag va abonar a en Hitler 40.780 Reichsmarks en concepte de drets d’autor pel Mein Kampf i pels seus articles en el Völkischer Beobachter i li varen permetre fer-se amb 15.000 Reichsmarks. El 1932 els seus ingressos varen passar a ser de casi 65.000 Reichsmarks.

 

Però tothom s’impacientava, s’havia d’aprofitar la crisi creien molts, i els dirigents nazis varen pressionar a en Hitler perquè adoptés tàctiques més radicals, però ell si va continuar negant perquè estava segur de que arribaria al poder per la via legal. Des de les eleccions de setembre havia organitzat 70.000 mítings. El 15 de març de 1931, el partit nazi va intentar desestabilitzar la política del canceller Heinrich Brüning, un conservador que proposava grans retallades per solucionar la crisi. Durant els mesos d’estiu va començar a establir contactes amb altres figures destacades de la política alemanya. A mitjans de juliol va acceptar constituir un front nacional amb la lliga de veterans, els Cascs d’Acers (Stahlhelm) i el Partit Nacional Popular Alemany (DNVP). El juliol i de nou a l’octubre es va entrevistar amb en Heinrich Brüning per parlar sobre una possible incorporació dels nazis a la coalició governamental, però en Hitler s’hi va negar. El 16 de setembre de 1931, veient que el Partit anava agafant més força i més influència, en Hitler va firmar un document notarial que va donar plens poders i control complet en tots els afers financers del Partit a en Franz Xaver Schwarz, que juntament amb la seva esposa formarien part del cercle íntim d’en Hitler i de l’Eva Braun.

 

La mort de la Geli Raubal:

 

La nit del 18 de setembre de 1931, la seva neboda, la Geli Raubal, es va suïcidar en el seu pis de Munic després de discutir durament amb el seu tiet perquè no li donava llibertats i no volia que marxés a Viena a estudiar. El cadàver de la Geli no va ser descobert fins l’endemà, quan en Hitler estava a Nuremberg. Quan es va trucar a l’hotel on en Hitler si allotjava per donar-li la notícia, el líder nazi ja havia marxat, i es va enviar un taxi perquè li donés la notícia. Un cop va saber-ho per en Rudolf Hess, ràpidament va tornar a Munic. Durant uns dies es va retirar a una casa de camp de Tegernsee per intentar refer-se del cop. El seu entorn més proper va témer que es pogués suïcidar i, per això, es va decidir enterrar-la a Viena el 23 de setembre sense l’assistència d’en Hitler. El dia següent va viatjar a Hamburg per pronunciar un discurs electoral, i el 25 de setembre va viatjar a Viena per anar el següent dia juntament amb la seva família a la tomba de la Geli.

 

El 10 d’octubre de 1931, en Hitler i el president Paul von Hindenburg es varen entrevistar per primer cop. La reunió va ser un desastre perquè segurament en Hitler encara no estava refet de la mort de la seva neboda. Alguns varen comentar que el gran canvi que va fer en Hitler va ser després de la mort de la seva neboda. Després de la reunió, en Hindenburg es va endur una mala imatge d’en Hitler i va dir-li al general Kurt von Schleicher que havia de posar ordre a Alemanya i li va assegurar que mai posaria a en Hitler al capdavant de la Cancelleria. Després de la reunió, en Hitler es va refer ràpidament de la mort de la Geli i es va centrar en atacar durament al canceller Heinrich Brüning, que aplicava la política de retallades sense èxit. Veient el fracàs dels Reichstag, en Hitler va escriure al president Hindenburg per demanar-li que retirés a en Brüning de la Cancelleria i, a canvi, li va prometre que li donaria tot el suport per la seva reelecció com a President. No volent de cap de les maneres acceptar les exigències d’un caporal de la Primera Guerra Mundial, en Hindenburg no va acceptar l’oferiment d’en Hitler i no va tenir cap més remei, després de no tenir els suports suficients per allargar el seu mandat, de celebrar eleccions per la presidència. En un principi en Hitler va dubtar si es tenia que presentar-se o no perquè sabia que no guanyaria davant d’una figura tant rellevant com la d’en Hindenburg. El poble alemany venerava a l’antic mariscal de camp que els havia fet guanyar la victòria de Tannenberg.

 

Per obtenir més suports, l’11 d’octubre de 1931 es va segellar formalment l’aliança entre els nazis i els Casc d’Acer en una reunió celebrada a Bad Harzburg, on es va constituir el Front Harzburg. Tot i l’acord, en Hitler va deixar clar que continuaven havent-hi diferències entre el seu Partit i els nacionalistes de l’Alfred Hugenberg. A començaments de febrer, en Hitler va decidir finalment presentar-se ell mateix a la presidència, però se li va prohibir ja que oficialment per ser expatriat no tenia la ciutadania alemanya. Tampoc tenia l’austríaca. Llavors, el ministre nacionalsocialista d’Interior en el govern provincial de Brunswick va acceptar nombrar a en Hitler professor especial en la Universitat tècnica local, fet que va comportar la concessió automàtica de la nacionalitat alemanya, i el 26 de febrer en Hitler va acceptar la seva nova condició durant una cerimònia celebrada a Berlín. Pocs dies abans, en Joseph Goebbels va anunciar en el Palau d’Esports de Berlín que en Hitler havia decidit presentar-se a les eleccions presidencials i, el 27 de febrer, aprofitant que el líder nazi era a la capital alemanya, en Hitler va proclamar el seu primer discurs com a candidat a la presidència en el Palau d’Esports davant de 25.000 persones. Per millorar l’estratègia electoral, els nazis varen pensar que la millor manera per anar al màxim de ciutats per poder celebrar mítings era a través de l’avió. En Hitler va contractar el pilot d’avions Hans Baur per ser el seu pilot personal, i va ser el primer polític en fer servir el transport aeri per fer la campanya. El 3 de març de 1932 va començar el seu primer viatge, el Deustschlandflug, de la campanya electoral des de Munic a Dresden. L’avió que va utilitzar va ser el Rohrbach Ro VIII Roland II de la companyia Lufthansa i estava adornat amb el lema; El Führer sobre Alemanya. La majoria de viatges que varen fer amb avió varen ser de nit.

 

En general els nazis es varen agafar amb alegria les eleccions presidencial, però en Joseph Goebbels va estar molt preocupat el principi perquè la campanya que proposava en Hitler era molt cara i faltaven diners per tot arreu. Al cap de poc, es va millorar el tema econòmic gràcies a que en Hitler va parlar el 27 de gener de 1932 amb els industrials del Club d’Industrials de Düsselfdorf en el gran saló de ball de l’hotel Park perquè financessin la campanya, però la majoria dels magnats dels negocis varen donar suport a en Von Hindenburg enlloc d’en Hitler. En la primera ronda de les eleccions presidencials alemanyes del 13 de març de 1932, varen accedir a la segona ronda el candidat comunista, l’Ernst Thälmann, el candidat nazi, Adolf Hitler, i el mariscal Paul von Hindenburg. Tot i l’augment de vots dels nazis només varen obtenir onze milions i mig de vots i, en canvi, en Hindenburg en va obtenir 18.671.000 vots. Fent campanya per la segona volta, en Hitler aquest cop no només va viatjar a les ciutats sinó que també ho va fer a l’interior de la províncies, on va pronunciar 25 grans discursos. La segona ronda es va celebrar el 10 d’abril de 1932, i en Hindenburg va ser reelegit president d’Alemanya, tot i que en Hitler va arribar a obtenir 13.417.ooo vots. Una de les primeres accions d’en Hindenburg com a nou president va ser la prohibició de les SA i les SS el 13 d’abril d’aquell any perquè es manifestaven violentament per als carrers d’Alemanya i es tenien proves de que les SA estaven pensant fer un Cop d’Estat. L’Ernst Röhm va pensar seriosament en oferir resistència ja que tenia sota les seves ordres a 400.000 homes, quatre vegades més que l’exèrcit regular, però en Hitler el va convèncer de que no es mogués.

 

Tot i la derrota d’en Hitler, el partit nazi anava amb augment, i el 24 d’abril d’aquell any en cinc Estats federals d’Alemanya varen obtenir un augment molt significatiu de vots. A tot arreu els nazis varen ser els més votats, excepte a Baviera, on curiosament havia nascut el moviment. En Von Hindenburg va veure que tot i la seva victòria no podia fer front al partit nazi i va decidir destituir a en Brüning com a canceller. Les seves propostes econòmiques tampoc donaven els seus fruits i no gaudia de suport en el Reichstag. El cap de l’Exèrcit, en Kurt von Schleicher, que va retirar el suport a Brüning, es va reunir amb en Hitler el 28 d’abril per demanar-li que no posés impediments a l’elecció d’en Franz von Papen com a canceller. A canvi, li prometia anul·lar les prohibicions a les SA i les SS. El 29 de maig de 1932, en Brüning va ser destituït bruscament i en Franz von Papen va ser nombrat canceller amb el vist-i-plau d’en Hitler, que només desitjava unes noves eleccions. El 14 de juliol de 1932 es va tornar a legalitzar les SA, i els nazis varen obligar a en Von Papen, a canvi del seu suport, a dissoldre el Reichstag el 4 de juny de 1932 per celebrar unes noves eleccions pel 31 de juliol de 1932. Davant d’una nova campanya electoral, en Hitler va tornar a mobilitzar el Partit i només en la segona meitat del juliol va aterrar a 53 ciutats per parlar en diferents mítings. Els nazis varen utilitzar per primer cop la propaganda cinematogràfica i la fabricació de 50.000 discs de gramòfon amb una crida a la nació d’en Hitler.

 

El 31 de juliol de 1932, es varen tornar a celebrar eleccions pel Parlament i el partit nazi va obtenir 230 diputats, 13.745.000 vots, i varen guanyar per primer cop les eleccions al Reichstag. A més ho varen fer per molta diferència respecte als seus rivals, però no varen obtenir una majoria absoluta. En Hitler es va quedar uns dies sense saber què tenia que fer a partir d’ara i es va refugiar a Berchtesgaden. El 5 d’agost de 1932 es va reunir amb en Kurt von Schleicher i en Franz von Papen per exigir la Cancelleria i el nomenament d’altres nazis pel govern prussià i el control de la policia a canvi de l’estabilitat política. Conscient del seu poder, en Hitler va celebrar una reunió amb els dirigents del Partit a Prein, en el Chiemsee, el llac més gran de Baviera, situat a uns 130 quilòmetres a l’est de Munic, a prop de la frontera austríaca, per posar les bases d’una negociació. Després de passar el dia en el seu pis de Munic, l’endemà tornaria a Berlín, on hi arribaria de nit, i es va allotjar a la casa d’en Goebbels a Caputh, a les afores de capital. Mentrestant, en Von Hindenburg, que no li va agradar el resultat electoral, estava espantat per l’augment de vots dels nazis i no podia admetre la popularitat que havia guanyat el nazisme. Per frenar-los, el 10 d’agost va rebutjar el pla d’en Hitler i va oferir el 13 d’agost la vice-cancelleria a en Hitler, però el líder nazi va renunciar l’oferta ja que volia obtenir la Cancelleria i es va oposar al govern d’en Von Papen. En Hitler va quedar molt decebut amb l’oferta del President ja que pensava que li donarien la Cancelleria tal i com havien parlat amb en Von Schleicher i en Röhm el dia anterior.

 

En el mes d’agost i setembre els nazis es varen aproximar al Partit de Centre, junts controlaven la majoria del Reichstag, amb l’objectiu de presentar una moció per destituir al canceller i convocar unes noves eleccions. Gràcies als acords que varen arribar els dos partits, en Hermann Göering, que gaudia de gran popularitat a Alemanya perquè encara es recordaven les seves gestes de la Primera Guerra Mundial tot i que havia perdut el seu aspecte atlètic, va ser elegit president del Reichstag el 30 d’agost de 1932, i en Von Papen no va tenir el suport suficient per continuar al capdavant de la Cancelleria. Finalment, es va veure obligat a tornar a dissoldre el Reichstag per tornar a celebrar unes noves eleccions pel novembre d’aquell any. Quan el Reichstag es va reunir el 12 de setembre per celebrar la seva segona i última sessió ja havia perdut tota iniciativa. Durant aquella sessió, en Hitler va ordenar en el seu Partit donar suport a una moció de censura del KPD contra el govern d’en Von Papen. Aquella aliança va obligar a en Von Papen a dissoldre de nou el Parlament i convocar noves eleccions pel 6 de novembre.

 

Durant aquell estiu caldejat políticament, els nazis ho varen aprofitar per sembrar el terror als carrers de les ciutats alemanyes per convèncer al President de que en Hitler era la solució. A més, varen aprofitar el seu auge per fer alguna desfilada. L’1 d’octubre de 1932, en Baldur von Schirach, el cap de totes les joventuts del NSDAP, va organitzar a Potsdam una Jornada nacional de la joventut, on 70.000 joves varen desfilar durant set hores davant d’en Hitler.

 

Tot i que els nazis desitjaven unes noves eleccions estaven sense diners per finançar una altra campanya electoral. Però en Hitler estava decidit a tirar endavant com fos i entre l’11 d’octubre i el 5 de novembre va pronunciar al menys 50 discursos, a vegades tres en un mateix dia i un una ocasió quatre. Però l’entusiasme cap al nazisme baixava tal i com havia previst en Von Papen; en el discurs que va pronunciar a Nuremberg el 13 d’octubre només va aconseguir omplir fins la meitat el Festhalle de Luitpoldhain. Aquells pronòstics es varen materialitzar  en les eleccions del 6 de novembre de 1932, on el partit nazi va perdre vots, el que representava perdre 34 diputats. Amb la baixada de vots dels nazis, en Von Papen li va exigir a en Hitler el 13 de novembre que es rendís i li donés el seu suport si no volia que tornés a convocar unes noves eleccions que encara el debilitaria més. En Hitler, que sabia que no podria resistir una altra campanya electoral, li va posar moltes condicions a canvi de la Cancelleria. Però el president Von Hindenburg es va començar a ficar nerviós en veure que no hi havia manera de formar un govern estable a través d’en Von Papen. Aprofitant els mals nervis del President, en Kurt von Schleicher va començar a conspirar contra el canceller advertint al President de l’augment de vots dels comunistes i del radicalisme creixent dels nazis. Finalment, el President va fer dimitir a en Von Papen el 17 de novembre i va oferir el 22 de novembre la Cancelleria a en Hitler després d’entrevistar-se amb ell i en Göering el 19 de novembre. Però el líder nazi no va acceptar la proposta perquè quedava sota les condicions del President i veia que no tindria poder real. El 30 de novembre, en Hitler va rebutjar un altre invitació per entrevistar-se amb el President perquè considerava que ja no hi havia res a parlar. Tement una revolució de la Reichswehr i una guerra civil, el President va elegir el 2 de desembre a en Von Schleicher com a canceller. El nou canceller estava decidit a acabar amb els nazis. L’endemà, en Von Schleicher va oferir a en Gregor Strasser la vicepresidència i el càrrec de primer ministre de Prússia, i d’aquesta manera pensava debilitar als nazis. Quan en Hitler va veure aquests moviments que li farien donar mala imatge perquè Strasser continuava tenint poder dins del NSDAP, va fer cridar a Strasser perquè no acceptés l’oferta ja que tenia por de que altres el seguissin. Després d’una tensa reunió a l’Hotel Kaiserhof de Berlín, Strasser li va comunicar que estava decidit a entrar en el nou govern i el 8 de desembre va dimitir de tots els seus càrrecs dins del Partit. Sabent que havia d’actuar sinó volia perdre a més membres del seu Partit, en Hitler va iniciar una gira i va parlar als membres del Partit i funcionaris en 7 mítings en nou dies. Per la seva sort va tenir èxit i no hi va haver cap més dimissió a part de la d’en Strasser.

 

A finals de 1932 semblava impossible que en Hitler pogués arribar a la Cancelleria, però el matí del 4 de gener de 1933 es va entrevistar amb en Von Papen a la residència d’un banquer de Colònia, en Kurt von Schröder, el futur banquer de les SS. En Von Papen li va deixar entreveure que podia ser canceller mentre desitgés que no volia tot el poder i li va demanar que acceptés una coalició de forces nacionalistes. Veient que el líder nazi acceptava la seva proposta, li va oferir el seu suport per fer caure el govern d’en Von Schleicher, i li va prometre que convenceria al president Von Hindenburg perquè el designés canceller. El 9 de gener, en Von Papen va informar  a en Von Hindenburg de que en Hitler no reclamava tot el poder i que estaria disposat a compartir-lo amb ministres conservadors. El 17 de gener, en Hitler es va reunir amb en Hugenberg per forjar una aliança. L’endemà, en Hitler i en Von Papen es varen reunir a casa d’en Joachim von Ribbentrop, on en Hitler va recalcar que només acceptaria ser canceller.

 

El 20 de gener de 1933 es va fer evident que en Von Schleicher no podia aconseguir formar un govern estable, tampoc tenia suport dins del Reichstag, i en Hitler va moure tots els fils possibles per aconseguir la Cancelleria. Al cap de dos dies, en Hitler i en Von Papen es varen tornar a reunir a la residència d’en Von Ribbentrop, i aquest cop també hi va assistir el fill del President, l’Oskar von Hindenburg, i el secretari presidencial, l’Otto Meissner. En Hitler i el jove Von Hindenburg es varen reunir sols durant una hora. Després de reunir-se tots junts, en Von Papen va dir que acceptaria a en Hitler com a canceller. El dia següent, en Von Papen es va reunir amb el President i li va proposar un govern presidit per en Hitler amb una majoria de l’executiu de cercles conservadors.

 

El 28 de gener, en Von Schleicher va declarar davant de President de que no veia possibilitat de formar un govern estable i li va demanar que dissolgués el Parlament per poder governar ell amb el decret presidencial. Estava decidit a declarar fora de la llei als comunistes i els nazis. Però el President si va negar i en Von Schleicher va presentar la seva dimissió. Immediatament després, en Von Papen es va reunir amb el President, que va acceptar finalment un nou executiu presidit per en Hitler i amb en Von Papen com a vicecanceller i comissari del Reich a Prússia. Després de notificar-li a en Hitler que el President havia acceptat la proposta, en Hitler va dir ara que només acceptaria el càrrec a condició de que en Göering sigués la seva mà dreta, la d’en Von Papen, quedant a càrrec de les forces policials prussianes. A la nit, en Von Papen es va tornar a entrevistar amb en Von Hindenburg per dir-li que en Hitler havia acceptat les condicions. El 29 de gener de 1933 va circular el rumor de que en Von Schleicher estava preparant un putsch i el President va cridar a en Werner von Blomberg, un dels generals amb més renom d’Alemanya, perquè tornés a Alemanya, estava a Ginebra aquell moment, i ocupés el Ministeri de Defensa. Amb en Von Blomberg al seu costat, en Von Hindenburg va prendre la decisió a contracor de deixar que en Hitler ocupés la Cancelleria. En Hitler va acceptar l’oferiment. Aquell matí, en Von Papen va discutir amb en Hitler i en Göering els últims detalls del pacte davant la insistència del líder nazi de celebrar unes noves eleccions. Sabent que no s’hi podia posar fort, en Von Papen va acceptar anar a noves eleccions. A la tarda, en Von Papen va rebre el suport dels nacionalistes i dels Cascs d’Acer, i va comunicar a en Göering i a en Von Ribbentrop que tot estava aclarit. A la nit, en Von Papen es va tornar a reunir amb el President amb una llista de ministres pel nou executiu. En ella només hi havia tres nazis i una majoria conservadors. En Von Papen li va assegurar que es respectaria la seva elecció dels ministres de Defensa i d’Afers Exteriors.

 

En Hitler es nombrat canceller:

 

El 30 de gener de 1933, en Hitler va ser nombrat canceller d’Alemanya i va formar un govern de coalició amb partits nacionalistes i conservadors. Els nazis mantindrien quatre cancelleries diferents i al capdavant de cadascuna hi havia un cap responsable. La primera Cancelleria estava encarregada de totes les qüestions que afectaven a en Hitler com a Cap d’Estat, i el seu responsable era l’Otto Meissner. La segona s’ocupava de les qüestions que afectaven a en Hitler com a canceller, i el seu responsable era en Hans Lammers. La tercera s’encarregava de les qüestions del Partit, en un principi el seu responsable era en Rudolf Hess. Més tard se’n va ocupar en Martin Bormann. La quarta Cancelleria s’ocupava dels assumptes personals, i el seu responsable era en Philip Bouhler. Com a canceller en Hitler va tenir dret a guanyar 29.200 Reichsmarks l’any més unes dietes de 18.000 Reichsmarks, però en Hitler va cedir aquests diners als familiars dels membres de les SA i les SS que havien mort en la seva lluita per conquerir el poder.

 

Després de passar la nit en blanc a l’hotel Kaiserhof, en Hitler, acompanyat per en Hermann Göering i en Joseph Goebbels, varen esperar la imminent notícia del nomenament d’en Hitler com a canceller. Després d’esperar una estona varen demanar-li en el líder nazi que anés a veure el President per comunicar-li que en Kurt von Schleicher havia sigut cessat i que se’l nombrava canceller a condició de que mantingués en Constantin von Neurath com a ministre d’Afers Exteriors. Al cap d’una estona, en Hitler, acompanyat per en Göering i en Frick, varen sortir de l’Hotel i es varen dirigir al número 74 de la Wilhelmstrasse. Quan varen arribar a la residència d’en Von Papen, tothom va saludar a en Hitler, menys el tinent coronel Duesterberg, que havia sigut maltractat les últimes setmanes per la premsa nacionalsocialista. A dos quarts i cinc d’onze del matí, en Von Papen els va demanar que l’acompanyessin fins a la Cancelleria del Reich. En Hitler,a  la dreta d’en Von Papen, es va dirigir a la Cancelleria creuant els jardins d’hivern de la residència.

 

Quan varen arribar a la Cancelleria, l’Otto Meissner, va rebre’ls i els va acompanyar fins al seu despatx. Després, en un breu discurs, en Von Papen va presentar a en Hitler com el nou canceller. Però, de cop, en Hugenberg, es va queixar quan va saber que en Hitler volia tornar a convocar eleccions i va haver una picabaralla dialèctica entre ells. En Hitler no s’esperava que el seu antic soci reaccionés d’aquella manera. Des del primer moment, en Hitler va voler buscar una majoria absoluta per no haver de dependre del President, d’en Von Papen i d’en Hugenberg. Mentre discutien, a un quart de dotze, en Meissner els va cridar l’atenció perquè feien tard en l’entrevista amb el President, que s’estava impacientant, però en Hitler no va fer cas a l’avís i v continuar discutint amb en Hugenberg una solució. En veure que no arribaven a un acord, en Von Papen es va apropar a ells i li va preguntar a en Hugenberg si volia posar en perill la unitat nacional. Enfurismat i acorralat, en Hugenberg es va veure obligat a cedir. Un cop varen arribar a un acord, en Göering va cridar que tot ja estava resolt i que podien anar a veure el President per explicar-li com seria el nou govern. A dos quarts de dotze del matí, en Hitler va ser nombrat oficialment canceller d’Alemanya. Es va comprometre a defensar i mantenir la Constitució de Weimar.

 

Poc després del migdia, el nou canceller va sortir de la reunió i va aparèixer davant de tothom. Va baixar les escales de l’edifici i va pujar en el seu automòbil, un Mercedes descapotable negre, per tornar a l’hotel Kaiserhof. Durant el trajecte, en Hitler va ordenar en el seu xofer que anés a poc a poc els pocs passos que separaven la Cancelleria a l’Hotel per poder saludar en totes direccions a la multitud que s’havia aplegat per rebre’l. Quan va arribar a l’Hotel, protegit per homes de les SA i les SS, l’esperaven nombrosos seguidors, entre ells en Göering, en Goebbels, en Rudolf Hess, l’Ernst Hanfstaengl i en Heinrich Hoffmann. De dret, en Hitler es va dirigir a la seva habitació de l’Hotel, on els seus companys de Partit el varen felicitar. Després de les encaixades de mà, el nou líder d’Alemanya va anunciar la dissolució del Reichstag.

 

A les cinc de la tard, en Hitler va presidir el primer Gabinet amb l’objectiu d’intentar buscar una majoria parlamentària amb el Partit de Centre. En Göering el va informar de que havia parlat amb el líder del Partit de Centre, en monsenyor Ludwing Kass, i que les conversacions havien anat per bon camí. Llavors, en Hitler va dir que sinó es  trobava aviat una solució dissoldria el Reichstag i convocaria una noves eleccions parlamentàries per obtenir la majoria, que és el que de fet estava buscant. A continuació, el nou canceller es va passar la resta d ela tarda en les dependència de la seva residència oficial. Cap al tard, es va traslladar amb automòbil cap a la Cancelleria del Reich. La primer impressió que en va tenir com a nou canceller de l’edifici no va ser bona; la trobava petita, austera i no era del seu gust. La va definir com a ideal per una empres de sabó.

 

A dos quarts de nou del vespre, des d’una finestra de la Cancelleria, en Hitler, juntament amb en Göering, en Goebbels i en Hess no varen parar de saludar a una multitud eufòrica que cridava que volia veure el nou canceller. La majoria d’aquests manifestants, prèviament organitzats per en Goebbels, no varen abandonar la Cancelleria fins a les primers hores de la matinada.  Un cop saludada la gent, en Hitler es va reunir amb en Von Papen, que va ser nombrat vicecanceller, amb en Frick, en nou ministre de l’Interior, amb en Göering, el nou ministre sense cartera i director interí del Ministeri de l’Interior prussià, així com també amb en Goebbels, en Hess, en Hans Frank, en Hoffmann, en Von Neurath, en Lutz Schwerin von Krosigk, el ministre de Finances, i en Von Blomberg. Des de la sala on estaven reunits podien sentir la multitud cantant el Deutschland über Alles. En la reunió, en Hitler va posar en el líder del DNVP, en Hugenberg, com a ministre d’Economia i d’Agricultura, i va nombrar a en Hans Heinrich Lammers com a secretari d’Estat de la Cancelleria del Reich. Llavors, varen parlar amb en Goebbels de com seria la campanya electoral per les eleccions que volia celebrar el 5 de març de 1933. Un cop acabada la reunió, en Hitler es va retirar en una petita habitació situada al costat del saló de recepcions i celebracions, on va passar unes quantes hores oferint monòlegs als seus companys. Amb motiu del canvi de govern, no varen parar de rebre nombroses trucades i telegrames del país i de l’estranger. L’allau de trucades va ser de tal magnitud que es varen col·lapsar les línies telefòniques. Tot i això, en Hitler va intentar localitzar per telèfon a l’Eva Braun, que es trobava a Munic, concretament a l’estudi fotogràfic d’en Hoffmann, esperant la trucada del seu promès. Segons sembla, l’Eva va saber la notícia de la pujada al poder d’en Hitler a la tarda per una monja dedicada a recollir donacions.

 

El 31 de gener, com que les oficines de la Cancelleria del Reich no estaven preparades per ser ocupades pel nou govern, el nou executiu es va reunir a l’hotel Kaiserhof. L’Adolf Hitler va parlar amb en Wilhelm Frick sobre si nombrar a l’Alfred Rosenberg com a Secretari d’Estat en el Ministeri d’Afers Exteriors. Amb ells hi havia l’Ernst Hanfstaengl, que no volia de cap de les maneres a en Rosenberg i va avisar a en Constantin von Neurath per evitar el nomenament d’en Rosenberg. Com que el ministre d’Afers Exteriors tampoc volia en Rosenberg, va parlar amb en Hitler dins del seu Ministeri i al final en Rosenberg va ser nombrat cap d’una secció estrangera del Partit. Llavors, amb el tema d’en Rosenberg tancat, en Hitler es va reunir amb monsenyor Ludwig Kass per buscar el suport del Partit de Centre en el Reichstag. En Hitler no tenia intenció de que les conversacions anessin bé perquè buscava unes noves eleccions parlamentàries. Tal i com estava previst, la reunió va ser un autèntic fracàs perquè en Hitler no va acceptar les condicions d’en Kass per obtenir el seu suport. Acabada la reunió, en Hitler va parlar amb els seus companys de Partit per comentar-los que dissoldria el Parlament d’immediat i que se celebrarien noves eleccions parlamentàries el 5 de març de 1933. Però per posar el país en urnes necessitava l’aprovació del President, i va sol·licitar-li a en Von Hindenburg poders per dissoldre el Parlament per aconseguir una majoria.

 

L’endemà, el President acceptaria anar a noves eleccions. Al matí, en Hitler va explicar en el seu gabinet que en Von Hindenburg havia accedit a dissoldre el Parlament i va explicar-los el lema del govern per les següents eleccions: Atac contra el marxisme. A la tarda, en el despatx de la Cancelleria i acompanyat pel seu gabinet, en Hitler, nerviós i vestit amb un vestit blau marí i una corbata blanca i negra, va fer el seu primer discurs per la ràdio com a canceller. El discurs, moderat, va començar recordant que rebien una terrible herència i va fer una cridar en el seu poble per superar les divisions de classe i firmar amb el govern una llei de reconciliació que fes possible el ressorgiment d’Alemany. Llavors, va proclamar l’adhesió als principis tradicions i va voler deixar clar que la missió del nou govern era restablir la unitat d’esperit i de voluntat del poble alemany, mantenir el cristianisme i protegir la família. Després d’atacar als comunistes, de recordar el que per ell era l’herència de la República, l’atur i la destrucció del món rural, i de demanar quatre anys al poder, va anunciar les prioritats del nou govern, que eren superar la crisi econòmica, posar fi a l’atur, i revitalitzar la deprimida economia alemanya. Per acabar el seu discurs va utilitzar un llenguatge místic demanant al Totpoderós que beneís la labor del govern.  Tot i l’arribada al poder d’en Hitler no tothom el veia com un líder fort capaç de mantenir un mandat sòlid i llarg. El diari barceloní El Mirador valorava el 2 de febrer el govern d’en Hitler i d’en Von Papen com un simple pas previ per la tornada de l’emperador.

 

El 3 de febrer, a la nit, a Berlín, després d’un sopar amb alts oficials de la Reichswehr, l’Adolf Hitler es va reunir durant dues hores i mitja en secret per primer cop amb els comandants en cap de la Reichswehr i de la Marina de guerra del Reich. La reunió va tenir lloc en el domicili personal del cap del comandant de l’Exèrcit, el baró i general d’infanteria, en Kurt von Hamerstein-Equord, en el Bendlerstrasse. En Hitler va expressar el canvi de rumb que havia de tenir Alemanya i creia que la millor manera d’acabar amb la crisi que patien era conquerint i germanitzant militarment els territoris de l’Est d’Europa, l’anomenada teoria del Lebensrau, l’Espai Vital, ja que considerava que era una necessitat d’Alemanya ocupar-los. A continuació, va expressar el seu desig d’imposar la pau interna eliminant l’Estat democràtic, ja que considerava a la democràcia com un càncer, i els va dir que imposaria un Estat autoritari que eliminaria el comunisme. Per dur a terme tots aquells plans, els va prometre reforçar l’armada i portar a l’Estat a una profunda militarització. En general, tots els presents els va agradar la idea d’en Hitler, però alguns, com en Wilhelm Brückner, varen comprendre la voluntat del nou canceller de fer la guerra. Després de la reunió, a altes hores de la nit, en Hitler va viatjar a Munic.

 

Durant uns quants dies en Hitler va estar a la capital bavaresa, i el 6 de febrer va celebrar l’aniversari de l’Eva Braun, que feia 21 anys. El 8 de febrer, ja ha Berlín, en una de les primeres reunions del seu govern, en Hitler va dir que el rearmament alemany seria una prioritat dels primers quatre o cinc anys del règim. Era clar el seu objectiu des de bon principi.

 

El 10 de febrer, a la tarda, l’Adolf Hitler va fer el seu primer discurs com a canceller en el Palau d’Esports de Berlín. El canceller va recordar les promeses que havien fet els altres partits durant el temps de la República de Weimar i va assegurar que ells no feien promeses barates. Per en Hitler la recuperació s’aconseguiria a base de força de voluntat i treball ferm, sense ajuda de l’exterior. Va assegurar en el discurs que reconstruirien el Volk no d’acord amb teories inacabades, sinó d’acord amb les lleis eternes sempre vàlides. També va afirmar que mai es desviaria de la missió d’acabar amb el marxisme i les seves seqüeles a Alemanya. Per ell, el seu programa era de resurrecció nacional en tots els sectors de la vida, intolerant amb tot el que estigui encontra de la nació. Llavors, va demanar en el poble que els hi donés quatre anys i va jurar que de la mateixa manera que havia accedit a aquest càrrec, estaria disposat a marxar. En acabar el seu discurs, va pronunciar una frase de la versió protestant del Parenostre: El nou Reich alemany de grandesa, honor, poder, glòria i justícia, i va acabar amb un Amén. Aquell discurs va ser planificat per en Joseph Goebbels, que va establir i difondre el calendari electoral del Partit. Aquest calendari estava sobrecarregat d’actes, de fet com en les últimes eleccions, cada dia en Hitler tenia que parlar en nombroses reunions i mítings en diferents ciutats, però, curiosament, no s’havia previst cap acte pels dies 25, 26 i 27 de febrer, dia que es va cremar el Reichstag. A més, es va precisar que en Hitler no podia anar enlloc el dia 27.

 

L’endemà, l’Adolf Hitler va pronunciar el discurs d’obertura de l’Exposició Internacional d’Automòbils i Motocicletes. Els magnats de la indústria els va encantar el gest d’en Hitler de ser present a l’acte perquè fins llavors els cancellers no s’havien interessat en aquella exposició. En el discurs, en Hitler va qualificar la fabricació d’automòbils com la indústria més important del futur i va prometre un pla que inclouria una reducció gradual d’impostos a la indústria i la posada en marxa d’un generós pla de construcció de carreteres. Després de l’acte, on en Hitler va posar els ciments de les primeres autopistes, va anar a la ciutat de Kassel en el marc de la campanya industrial. A la ciutat de l’Estat de Hessen, el líder alemany va dir en un míting que els seus adversaris polítics no havien tingut un programa i que ja era massa tard pels seus plans. En acabar el seu discurs, va explicar que ni hi havia ningú en el món que estigués disposat a ajudar-los a part d’ells mateixos. El 15 de febrer, en un míting molt semblant, però aquest cop celebrat a la ciutat de Stuttgart, en Hitler va continuar amb la seva idea de desprestigiar als seus adversaris i d’enterrar la República. En aquest discurs va dir que en 14 anys el règim que havia sigut derrotat havia anat d’error sobre error, d’il·lusió sobre il·lusió.

 

Al cap de dos dies, el matí del 17 de febrer, a l’avantsala de la Cancelleria del Reich, per ordres d’en Hitler varen ser cridats a una reunió en Wilhelm Frick, en Hermann Göering i en Wolf Heinrich von Helldorf, el cap de les SA de Berlín, perquè el líder nazi els volia ensenyar un pla dissenyat per en Joseph Goebbels i dut per en Helldorf, on es traçava la campanya electoral per les eleccions del 5 de març. En Hitler els va explicar que el principal problema seria Prússia. Per tranquil·litzar-lo, en Göering li va dir que les instruccions per la prohibició dels partits d’esquerre i la detenció dels seus caps ja estaven fetes i que en Franz von Papen havia firmat tots els decrets que l’hi havia donat. En Frick, per la seva part, li va explicar que el seu Ministeri havia publicat un decret pel qual les SA serien reconegudes com a forces de la policia adjuntes. Però quan el ministre de l’Interior encara parlava, en Hitler, amb un dels seus mals costums que tenia, el va interrompre perquè havia de marxar en direcció al territori del Rhur, a Dortmund i es va retirar de cop a una de les seves habitacions de la Cancelleria per canviar-se. Arribant a la ciutat de Nord-Westfàlia, en Hitler va dir en un míting de la campanya electoral que el que ell demanava era normal i just, només quatre anys de poder, i que després els demés jutjarien i dictarien sentència sobre el seu treball. Llavors, va manifestar que ell no fugiria a l’estranger i que no eludiria la sentència. Després de pronunciar el discurs, en Hitler va agafar un avió i va volar a Munic per passar-hi el cap de setmana. Al cap de dos dies, en un altre míting de la campanya electoral, a Colònia, en Hitler va tornar a demanar al poble alemany que després de donar els altres, fent referència clara als partits polítics de la República de Weimar, un crèdit de 14 anys, ara li donessin a ell un crèdit de 4 anys.

 

A la tarda del 20 de febrer, en Hermann Göering va citar alguns industrials d’Alemanya en el seu Palau de president del Reichstag per reunir-se amb l’Adolf Hitler. Els nazis continuaven tenint problemes econòmics i volien demanar finançament per la campanya electoral i de pas volien perfilar la política econòmica. Entre els presents hi havia en Gustav Krupp Bohlen, el jove de l’industrial Alfred Krupp i el president de la companyia Krupp, l’Albert Voegler, de les Fàbriques Unides de l’Acer, en Georg von Schnizler, en Busch, de l’empresa química I.G. Farben i vint empresaris més a més d’en Walther Funk, el cap de Premsa del Reich, i el doctor Hjalmar Schacht. En Krupp, que fins llavors havia sigut crític amb en Hitler, va anar a la reunió disposat a defensa la indústria i volia insistir en la necessitat d’un creixement basat en les exportacions i en subratllar les nefastes conseqüències del proteccionisme a favor de l’agricultura. Quan va començar la reunió, en Hitler els va explicar en un discurs d’una hora i mitja que fos quin fos el resultat de les eleccions parlamentàries del 5 de març ell no es retiraria del poder. Per tranquil·litzar-los dels sectors més radicals del Partit que volien una nacionalització de les empreses privades, els va explicar que defensaria la propietat privada i va desmentir els rumors de que es planejava realitzar experiments econòmics radicals. En acabar el discurs que es va fer massa llarg, en Krupp va veure que no li deixaven temps i va improvisar un altre discurs, més curt, i es va limitar a dir unes paraules d’agraïment i va afegir uns quants comentaris generals sobre un Estat fort al servei del benestar del país. Llavors, en Hitler va marxar i en Göering, amb el seu poc tacte, els  dir que tenien que ser conscients de que aquestes serien les últimes eleccions en molt de temps, va arribar dir que possiblement tardarien 100 anys en celebrar-ne unes altres, i que només demanava un petit sacrifici. Després, a instàncies d’en Schacht, es va formar un fons electoral de tres milions de Reichsmarks per finançar la campanya.

 

El 23 de febrer, després d’un acte electoral a Frankfurt, en Hitler es va retirar durant uns dies a Baviera. Ja no tornaria a Berlín fins nit abans de la crema del Reichstag. L’endemà, a Munic, en Hitler va dir en un altre míting que no tenia cap programa pel seu govern perquè no hi creia en aquestes coses. De fet, el líder nazi no era una persona gens organitzada en la seva vida, menys en els mítings, que és el que li va donar el poder amb la seva oratòria.  El 26 de febrer, després de fer un viatge de 12 hores d’avió per parlar en tres ciutats diferents, el líder alemany va tornar a Berlín per sopar amb el príncep Viktor zu Weid i la seva esposa en la casa que tenien a la Kurfürstenstrasse.

 

L’endemà, el famós 27 de febrer de 1933, marcat a la Història pel dia de la crema del Reichstag, a la nit en Hitler estava en una festa a casa d’en Joseph Goebbels de Berlín amb la cúpula nazi. Enmig de la celebració, en Hitler va trobar a faltar l’Ernst Hanfstaengl, que sempre l’hi tocava el piano quan ell ho desitjava, i li va demanar a la Magda Goebbels, l’esposa d’en Joseph, que el fes venir a la festa per tocar el piano. En aquells moments en Hanfstaengl estava al llit de la seva habitació del palau d’en Göering, al costat del Reichstag, per un fort refredat. Després d’engegar a fer punyetes a la Magda, quan es retirava de nou al llit, la criada del palau el va cridar perquè veia com el Reichstag s’estava cremant. Tenint visió directe al Parlament, en Hanfstaengl va trucar a en Goebbels per explicar-li el què estava veient amb els seus ulls. En un principi en Goebbels es pensava que era una broma, però quan va veure que anava de debò, li va explicar a en Hitler el què l’hi estava relatant en Hanfstaengl.

 

Mentre els bombers estaven apagant l’incendi, en Hitler i en Goebbels varen arribar a la zona per sobre de les gruixudes mànegues dels bombers i varen entrar pel gran vestíbul de l’entrada número dos. En Göering de seguida es va reunir amb ells pel camí i els va dir que els culpables de l’incendi havien sigut els comunistes. Després de parlar-ne entre ells, en Hitler va dir davant de la premsa que les flames eren una advertència divina i que res l’impediria aixafar als comunistes amb mà de ferro. Sabent que havia de justificar l’incendi també a l’estranger, a tres quarts de deu de la nit en Hitler es va dirigir al corresponsal del diari londinenc Daily Express, Sefton Delmer, i li va dir que havien sigut testimonis d’una nova i grandiosa època de la història alemanya i que aquell incendi era només el principi. Poc minuts després, en Hitler, en Rudolf Diels, el cap de la recent creada Gestapo, i en Göering, varen caminar pels passadissos del palau que encara eren accessibles per comentar les primeres hipòtesis i es varen reunir en un balcó del Reichstag que havia quedat cremat. En Göering no parava de cridar que havia sigut una senyal d’un aixecament comunista, i en Hitler va exclamar que no hi hauria compassió i que faria afusellar als comunistes i els socialdemòcrates. Després, en Hitler, fascinat per les flames, va tornar a dir que era una senyal de Déu i que ningú l’impediria aniquilar als comunistes amb un puny de ferro. Hores més tard, els nazis varen detenir, a part de l’anarquista holandès Marinus van der Lubbe, que havia sigut enxampat a dins del Reichstag cremant l’edifici i que seria executat mesos més tard, a  4.000 comunistes, entre ells el líder del Partit Comunista, l’Ernst Thaelmann, que va ser internat a la presó de Moabit de Berlín.

 

Mai s’ha sabut realment si els nazis, més concretament en Göering, varen tenir alguna cosa a veure en aquell incendi. El bomber Walter Gempp, que va treballar en apagar l’incendi, sempre va contradir la versió oficial. Més tard va ser detingut per falta de professionalitat i el 2 de maig de 1939 va ser trobat estrangulat a la cel·la de Berlín.

 

L’endemà al matí, l’Adolf Hitler, acompanyat per en Joseph Goebbels, es va dirigir a la redacció del Völkischer Beobachter i va fer escriure a una secretària l’article principal d’aquell dia de l’òrgan central del NSDAP on s’acusava als comunistes de l’incendi del Reichstag. Poc després de les onze del matí, en Hitler va entrar al pavelló de la Cancelleria i després de saludar als ministres presents es va asseure e una taula ovalada per començar una reunió del seu gabinet. A la dreta d’en Hitler i va seure en Franz von Papen, a l’esquerre en Constantin von Neurath i, a continuació, en Luzt Schwerin von Krosigk, el ministre d’Hisenda, en Hermann Göering, en Wilhelm Frick, l’Alfred Hugenberg, en Franz Gürtner, el ministre de Justícia, en Franz Seldte, el ministre de Treball, i en Peter Paul von Eltz-Rübernach, l’encarregat de la cartera de Correus i de Comunicacions. En la reunió també hi havia de ser present en Werner von Blomberg, que va ser substituït pel coronel Walter von Reichnau, que tenia més simpaties cap al moviment nacionalsocialista. En Hitler no va permetre durant tota la sessió que comencés cap discussió, volia deixar molt clar els seus arguments i no volia que el tallessin, i els va informar de que només els comunistes eren els culpables de l’incendi del Reichstag. Tot seguit, en Göering va dir que l’incendi no podia haver sigut provocat per un sol home, referint-se clarament a en Marinus van der Lubbe, i que havia ordenat tancar els museus i els palaus i millorar-ne la vigilància. A més, els va prometre més vigilància a totes les oficines públiques i els va oferir protecció en els familiars dels membres del gabinet i a altres personalitats. A continuació, els va explicar que per un període de quatre setmanes estaria tancada la premsa comunista i de dues setmanes la socialdemòcrata perquè en Van der Lubbe havia manifestat que estava en contacte amb el Partit Socialdemòcrata. Un cop acabada la reunió, en Hitler, acompanyat per en Von Papen, es va traslladar a la seu provisional del president Paul von Hindenburg, que els estava esperant impacientment ja que volia explicacions sobre el què havia passat la nit anterior. Un cop reunit amb el President, en Hitler li va explicar el perill que varen córrer i, després de fer-li veure fantasmes que no existien, li va demanar que firmés un decret anomenat Per la protecció del Poble i de l’Estat. Aquest decret suspenia les garanties de la llibertat individual regulades en la Constitució de Weimar com la llibertat de premsa, el dret de reunió, la inviolabilitat de la correspondència i del domicili. En Hitler li va prometre que el decret era una mesura defensiva contra els actes comunistes de violència. A més d’aquest decret i gràcies a que el President era un ferm anticomunista, varen firmar dos decrets més que suprimien drets fonamentals. El Partit Comunista, el KPD, va ser el més afectat per aquelles mesures.

 

El 3 de març, mentre el país intentava oblidar l’incendi i entrava en la recta final de la campanya, en una entrevista amb el corresponsal britànic Sefton Delmer del Daily Express, l’Adolf Hitler li va respondre a la pregunta de si eren certs els rumors de projectes per matar als seus adversaris, de que ell no necessitava una Nit de Sant Bartolomé. Llavors, li va explicar que havien establert tribunals que processaven legalment als enemics de l’Estat i que legalment els tractaven de tal forma que les conspiracions acabarien per sempre. En Hitler estava molt amoïnat per voler deixar constància de que no feia cap il·legalitat quan prohibia o perseguia a grups polítics o persones físiques contràries a la seva ideologia.

 

L’endemà, el dia abans de les eleccions, els nazis varen celebrar el Dia del Despertar de la Nació. En Hitler, acompanyat per en Goebbels, el dissenyador d’aquell acte, va volar cap a Königsberg, l’antiga ciutat on es coronaven als emperadors, per donar un últim míting abans de les eleccions. En Goebbels havia obligat a les emissores de ràdio a retransmetre els discursos d’en Hitler a totes les sales de la ciutat. A la tarda, un cop varen aterrar a la ciutat prussiana, on hi havia instal·lades en totes les places altaveus per sentir el discurs d’en Hitler, es varen dirigir a la plaça principal per començar l’acte. Un cop va començar, en Goebbels va fer un discurs on va lloar la figura d’en Hitler, comparant-lo amb una divinitat. Després va ser el torn d’en Hitler, que va atacar apassionadament als polítics alemanys que es varen rendir a la Primera Guerra Mundial, els de la punyalada per l’esquena, i va dir que la seva primera idea del seu programa era que la voluntat del poble tenia que descansar exclusivament en la seva pròpia força, en la seva capacitat, en el seu treball i en el seu valor. Quan va acabar de parlar, en el cims dels turons de la ciutat es varen llançar focs artificials cap al cel i una coral masculina va cantar l’oració: Preguem els justos davant Déu acompanya de les campanes del temples i de la catedral que no varen parar de replicar. Després de l’acte, en Hitler i en Goebbels se’n varen anar en el seu hotel.

 

El dia de les eleccions, el 5 de març:

 

A primeres hores de la tarda, l’Adolf Hitler va tornar a Berlín de Könisberg. Ningú el va anar a rebre excepte el cap de l’aeroport. Escortat per homes de les SA en motocicleta, l’automòbil d’en Hitler va arribar en pocs minuts a la Belle-Alliance-Strasse, però davant del Lanwehrkanal hi havia formacions dels Cascs d’Acer que s’estaven manifestant. Sorprès, en Hitler va passar per davant d’aquell multitud de paramilitars sense saludar-los i un cop va arribar al seu lloc de treball, enfadat encarar pel què havia vist, va sol·licitar parlar per telèfon amb en Franz von Papen, però no el va trobar. El varen informar de que el vicecanceller s’havia sumat a la manifestació a la zona del Parc Zoològic. Encara més enfadat, en Hitler va trucar a en Hermann Göering, que el va informar que la manifestació dels Cascs d’Acer s’havia preparat en secret i que a la capital s’hi havien reunit uns 30.000 membres d’aquesta organització. Sabent que els podria fer perdre vots, en Göering li va proposar fer una manifestació nacionalsocialista a la Wilhelmstrasse, el barri ministerial. En Hitler va acceptar la idea sense pensar-s’ho.

 

Unes hores després, en Hitler, acompanyat per en Joseph Goebbels, es va dirigir al Teatre de l’Òpera, a l’Unter den Linden, la gran avinguda de la ciutat, per veure Les Valquíries d’en Richard Wagner. Un cop va acabar l’obra, en Hitler va marxar amb automòbil per anar a veure en Göering, però abans es va parar un moment al quarter de l’antiga guàrdia imperial, que s’havia convertit en un monument de la Primera Guerra Mundial i estava vigilat per nombroses formacions dels Cascs d’Acer. Un cop varen tornar a agafar l’automòbil, es varen dirigir de dret a la casa d’en Göering, a la Kaiserdamm, per celebrar la possible victòria electoral. En arribar a la casa, un dels policies va obrir la porta del cotxe perquè en sortís en Hitler. En la cita també hi havia a part d’en Göering, l’empresari Fritz Thyssen, el quart fill del kàiser, l’August Guillem, que vestia un uniforme de les SA, i altres membres del govern i del Partit. Els convidats varen gaudir d’un gran bufet preparat pel restaurant Horcher, el favorit d’en Göering. Criats de les SA omplien les copes de vi i no es paraven de fer brindis per celebrar la victòria electoral. Impacient com era, en Hitler va preguntar si es coneixien els resultats, i en Göering li va contestar que els seus agents de premsa tenien un avanç dels resultats i el va convidar a passar a una habitació on els esperava l’Erhard Milch, que havia sigut cap de la Lufthansa, era amic d’en Göering i era un ferm seguidor del nacionalsocialisme, per dir-los els resultats. En Milch li va anunciar que havien guanyat les eleccions però que no s’havia obtingut la majoria absoluta que esperaven. Seguidament, en Hitler va preguntar pels resultats de l’Alfred Hugenberg, i li va dir que havia obtingut 50 escons. Tot seguit, en Göering va anunciar per la premsa la victòria del NSDAP i es varen fer fortes celebracions a Berlín i a Munic. El NSDAP va guanyar les eleccions amb el 43,9 % dels vots, va obtenir un total de 17.277.180 vots dels 39 milions de persones que varen anar a votar, el que representava tenir 288 dels 647 escons. Els nazis tornaven a necessitar el DNVP, el partit d’en Hugenberg. Els nazis varen tenir un gran suport de les classes mitjanes, sobretot dels sectors més conservadors. Només un 11% de la població es va abstenir. Un percentatge bastant baix en proporció a les eleccions anteriors.

 

L’endemà, en Hitler i en Goebbels es varen reunir a la Cancelleria del Reich per analitzar els resultats electorals. En Goebbels li va parlar sobre l’estructura del nou Ministeri de Propaganda que volien aprovar en breu. Segons el futur ministre, incorporaria en una única organització la premsa, la ràdio, el teatre, el cinema i la propaganda en cinc departaments de manera que tindria competències en casi tots els àmbits de la influència intel·lectual sobre la nació. En Hitler tenia clar que si no tenien la majoria absoluta havien de controlar tots els àmbits de la vida alemanya. El 8 de març, després d’una breu conversació amb el president del Reichsbank, el doctor Hans Luther, aquest de sobte va dimitir. El seu lloc va ser ocupat per en Hjalmar Schacht el 17 de març. Al cap de dos dies, per por a possibles revoltes pels canvis que faria, en Hitler va ordenar a les SA i a les SS que ells posessin fi a la revolució des de baix i els va demanar que treballessin per la construcció d’una nova Alemanya. El canceller es va referir per justificar la violència que es vivia al carrer a la fustigació dels estrangers, però va culpar als comunistes, que va acusar de provocadors, de tots els incidents. A més, a proclamar que a partir d’aquell dia el govern nacional controlaria el poder executiu a tot Alemanya i que l’aixecament nacional estaria dirigit des de dalt tal i com havia planejat.

 

L’endemà 11 de març, en una reunió del gabinet alemany, a en Hitler se li va fer molt complicat justificar la creació del nou Ministeri de Propaganda que havia de dirigir la seva mà dreta, en Goebbels, a partir del 13 de març. Va manifestar que la principal feina del nou Ministeri seria la preparació d’importants accions governamentals. Per deixar clar el que faria aquest nou Ministeri, va posar d’exemple que es tindria que explicar-se al poble alemany que el pagès s’arruïnaria si no es feia alguna millora en la venda dels seus productes. L’Alfred Hugenberg, que seria el més perjudicat amb aquell Ministeri perquè ell posseïa una gran indústria de la premsa, es va oposar al projecte, però la seva veu ja no era escoltada.

 

El dia següent, a l’Òpera Kroll, que substituïa el cremat Reichstag, es va celebrar una cerimònia en memòria de les víctimes de la Primera Guerra Mundial, i en Hitler i en Von Hindenburg estaven un al costat de l’altra. Tot i que s’havia oposat a posar-lo com a canceller, el President començava a veure en Hitler un mal menor comparat amb els altres cancellers. Per aquesta ocasió, en Hitler anava vestit de gala i el President amb l’uniforme militar de gala. Després, es va proclamar la bandera amb l’esvàstica com a símbol nacional.

 

El dia abans de la cerimònia de Potsdam, on s’inauguraria el nou govern, a Berlín, L’Adolf Hitler va informar en el seu gabinet que després de diverses conversacions el Zentrum (un partit catòlic compromès amb la República) havia acceptat aprovar la Llei de plens poders, la Llei de Captació, i va explicar que l’acceptació d’aquesta llei enfortiria el prestigi d’Alemanya davant dels països estrangers. Llavors, en Wilhelm Frick va presentar l’esborrany de la llei i els va proposar una manipulació dels procediments del Reichstag per assegurar la majoria de dos terços per aprovar-la. Després de llegir la nova Llei, el gabinet la va acceptar. Aquesta llei s’aprovaria al cap de tres dies i seria un dels primers passos cap a la dictadura d’en Hitler.

 

El dia de Potsdam:

 

El 21 de març de 1933, a Potsdam era un dia festiu perquè se celebrava que el 21 de març de 1871 el canceller Otto von Bismarck havia aprovat la Constitució del primer Parlament de l’Alemanya unificada. En Joseph Goebbels va aprofitar la festivitat de Potsdam per celebrar la cerimònia d’obertura del 8º Reichstag a l’església de la Guarnició de la ciutat, la Garinsonkische, fundada a principis del segle XVIII per la dinastia Hohenzollern de Prússia. Des de Berlín va sortir una comitiva en direcció a la capital prussiana. Les cases de Potsdam lluïen grans banderes amb l’esvàstica juntament amb les banderes tricolors de l’Imperi. Abans de la visita del govern alemany, les SA havien amenaçat als veïns i als propietaris de les cases perquè pengessin als seus balcons l’emblema de la creu gamada. Abans de l’arribada dels convidats, a l’església on s’hi havia de celebrar l’acte s’hi va fer una cerimònia catòlica i evangèlica.

 

Abans d’arribar a la ciutat, l’Adolf Hitler i en Goebbels es varen dirigir al cementiri de Luisenstadt, situat a les afores de la ciutat, per deixar enormes corones a les tombes dels homes de les SS caiguts en la lluita durant la pujada al poder. Honrava a tots els màrtirs del moviment enterrats allà mentre avançava entre les files d’homes de les SA i deixava una corona amb l’esvàstica amb una cinta negra a cada tomba i estrenyia la mà als familiars dels caiguts que es quedaven en silenci. Aprofitant la festivitat del dia i aquell acte, es va aprova atorgar un perdó general dels delictes comesos durant el temps que intentaven pujar al poder. Un cop acabat l’acte, varen tornar als seus automòbils i amb un comboi varen baixar per la Reichsstrasse 1 cap a Potsdam, on els esperava una multitud eufòrica. Tot i que s’havien organitzar més actes, en Goebbels no volia que en Hitler assistís a les altres cerimònies del govern perquè no eren del seu gust.

 

Un cop la caravana d’en Hitler va arribar a la ciutat, les campanes varen començar a repicar i els diputat varen abandonar el temple a on celebraven una missa i es varen dirigir a peu cap a la Garinsonkirsche. L’església estava ocupada en aquells moments pels mariscals, els generals i els almiralls del règim imperial, i tots anaven vestits amb els seus uniformes de gala i anaven encapçalats pel mariscal de camp August von Mackensen, que lluïa l’uniforma dels Húsars de la Mort. La cadira reservada pel kàiser va quedar buida, però darrera d’ella i va seure l’antic príncep de la Corona que portava un gran uniforme. El cor de l’església s’hi varen acomodar els diputats nazis vestits amb camises brunes, els nacionalistes i els membres del Partit del Centre. No hi havia present cap diputat socialdemòcrata ni comunista. A fora l’església, a la plaça, estava plena de gent que no parava de cridar eufòrica.

 

Quan tots els convidats ja estaven dins de l’església, en Von Hindenburg va arribar a la plaça i en Hitler es va apropar a ell per saludar-lo juntament amb el capellà castrenses de l’església. Quan es va obrir la porta del temple, tothom que estava assentat es va posar dempeus per mostrar els seus respectes el govern que entrava a la nau. Les mirades de tots els presents es varen concentrar cap a en Hitler, que vestia d’etiqueta amb un vestit negre acompanyat per un barret de cop i una capa, una vestimenta molt poc usual en ell, i cap a en Von Hindenburg, que avançava lentament amb el seu bastó i lluïa un uniforme que l’hi anava estret. Quan varen arribar al centre de la nau, en Von Hindenburg va saludar solemnement amb el seu bastó el tro buit del kàiser i al príncep de la Corona, i es va asseure a l’esquerre d’en Hitler. Un cop tots assentats va acabar de sonar l’himne del Leuthen, el Nun danket alle Gott, i el President es va incorporar, es va posar les ulleres i va llegir un breu discurs amb serietat on va dir que el nou govern tenia molta feina per fer. Un cop va acabar el discurs, va doblar el paper que havia llegit i es va tornar a asseure. A continuació, en Hitler va fer un discurs on va homenatjar al President i va aprofitar el motiu de la celebració per dir que el nou règim era continuador del gloriós passat Imperi alemany. En Hitler va recordar i glorificar el territori de Prússia, d’on era originari el President, que tal i com havia planejat el va commoure. De fet, el que varen buscar amb aquella celebració era l’acceptació d’en Von Hindenburg, l’únic home que encara l’hi podia treure el poder. Quan va acabar el seu discurs, el canceller va anar a la cadira on se seia en Von Hindenburg i li va fer una profunda reverència i li va donar la mà. Després, un cop finalitzat l’acte, el President va anar un moment sol a la cripta per visitar la tomba d’en Frederic el Gran, el mite d’en Hitler.

 

A fora l’església, els canons varen ser disparats a l’aire i , enmig de les trompetes i els tambors, l’exèrcit alemany, les SA i els Cascs d’Acer varen desfilar davant del President, el canceller i el príncep de la Corona. Entre els soldats que varen desfilar hi havia els soldats i oficials del 9º Regiment d’Infanteria. Entre ells hi havia l’oficial d’escorta Henning von Tresckow (més endavant atemptaria contra la vida d’en Hitler), que va passar per davant de la tribuna d’autoritats amb el 1º Batalló. El dia de Potsdam, amb l’encaixada de mans entre en Hitler i en Von Hindenburg, es va difondre en milions de postals i cartells.

 

El 23 de març el govern alemany va aprovar la Llei de Captació. A l’Òpera Kroll es va reunir el nou Parlament. En l’acte d’aquell dia s’havia d’aprovar la llei de Captació, la Ermächtigungsesetz, per la qual el govern podia aprovar lleis i normés durant quatre anys sense passar abans pel Parlament alemany i, per tant, els altres partits polítics no tindrien ni dret ni vot per opinar i no es necessitaria l’aprovació del president Paul von Hindenburg. Era el primer pas cap a la dictadura. La Llei havia de ser aprovada pel NSDAP juntament amb el Partit Catòlic del Centre.

 

Quan els diputats varen entrar a l’edifici varen tenir que passar per davant d’una sòlida fila d’homes d eles SS vestits amb camises negres i, un cop dins, es varen trobar amb un exigent cordó de seguretat de tropes de les SA, vestits amb les camises brunes. Quan els diputats varen entrar a la Cambra varen observar que darrera de la tribuna ocupada pel Gabinet i pel president del Reichstag hi havia una gran bandera amb l’esvàstica que ocupava tot el mur. Quan tothom es va asseure al seu lloc, en Hermann Göering va inaugurar la sessió. Eren les dues del migdia, i el president del Reichstag va saludar als presents amb el crit de camarades, cosa que no va agradar als diputats, i va recordar la figura del poeta nacionalsocialista Dietrich Eckart, que havia mort el desembre de 1923. A continuació, els diputats nacionalsocialistes es varen aixecar de la cadira i en Göering va recitar el poema de l’Eckart: Desperta Alemanya. Acabat de llegir el poema, va cedir la paraula al nacionalsocialista Stoher, que va dir que seria inútil privar de protecció als ciutadans que no eren considerats afins al règim perquè ja la tenien amb la seva detenció. Les paraules de Stoher varen portar un fort enrenou a la sala i en Göering es va aixecar de la cadira i va que l’Adolf Hitler tenia la paraula. Seguidament, un delegat va començar a cridar: Sieg Heil! Sieg Heil!. Llavors, tots els que es trobaven a la tribuna es varen aixecar. En Hitler, que era la primera vegada que parlava al Parlament, es va dirigir des del seu escó cap a la tribuna. Davant del micròfon va pronunciar el seu discurs, que va durar dues hores, i on va defensar el seu projecte de la Llei de Captació acusant als diputats socialistes i la República de Weimar de traïdors, i va assegurar que ni l’existència del Reichstag ni la del Reichsrat corrien perill. La posició i els drets del President es mantindrien intactes i no s’abolirien els Länders va assegurar. Llavors, com que s’havia aliat temporalment amb el Partit de Centre, va prometre que donaria suport a les institucions catòliques de l’Estat i va declarar que el govern nacional veia en les dues confessions cristianes els factors essencials de la nacionalitat alemanya i va subratllar la seva voluntat de mantenir bones relacions amb el Vaticà. El discurs va ser tallat amb freqüència pels aplaudiments. En acabar el discurs, els membres del partit nazi no paraven de cridar: Heil! Heil! Heil!, i es va suspendre la sessió per descansar. Mentre sortia de la sala, en Hermann Brüning va ser informat pel diputat nacionalista, el doctor Oberfohren, que el seu partit no donaria suport a la seva proposta d’abolir la llei del 28 de febrer de 1933 per restablir les llibertat dels ciutadans, tal i com havien acordat. Enfadat, l’excanceller es va reunir amb els seus companys de partit i varen acordar sol·licitar a en Hitler l’abolició d’aquella llei per escrit. Llavors, el cap del Partit de Centre, el monsenyor Ludwig Kass, es va reunir amb en Hitler en el seu despatx de la Cancelleria. El canceller li va prometre que en la tercera sessió del Reichstag els deixaria votar amb la consciència tranquil·la. Era una mentida, però havia de mentir per assegurar-se els seus vots.

 

A les sis de tarda es va reprendre la sessió i va ser el torn del líder socialdemòcrata Otto Wels, que mentre avançava cap a la tribuna per parlar es varen poder sentir crits des de l’exterior demanant que volien l’aprovació del projecte o sinó tot seria sant i foc. En Wels va fer un discurs moderat, segurament estava cohibit. Va atacar al Tractat de Versalles i va defensar els principis d’humanitat, justícia, llibertat i socialisme. En acabar el seu discurs va dir que estava indefens (la majoria dels seus companys havien sigut enviats a la presó) però va reafirmar que votaria encontra del projecte d’en Hitler. Un cop va acabar, els diputat d’esquerre el varen aplaudir i els nacionalsocialistes el varen escridassar. Enfadat i irritat, en Hitler, que havia estat prenent notes mentre parlava el líder del SPD, volia sortir a la tribuna per parlar. En veure-li les intencions, en Franz von Papen el va intentar aturar perquè no pugés, però es va quedar sol davant dels aplaudiments dels diputats del NSDAP i en Hitler va pujar a la tribuna on va cridar de males manes al líder socialdemòcrata, que no necessitava els seus vots i li va dir que Alemanya seria lliure però no amb ells, que va assegurar que estaven apunt de desaparèixer i el va amenaçar declarant que les campanes picaven a morts per ells. Després li va tocar el torn a en Kass, que va dir que votaria a favor del projecte. A continuació, es va procedir a votar i a la sala va augmentar el nerviosisme. Quinze minuts després, el president del Reichstag va donar els resultats: a favor del projecte 441, en contra 94. Llavors, els nazis es varen aixecar de les seves cadires i varen saludar amb la salutació feixista cantant l’himne Horst Wessel. En seguit, en Von Papen es va dirigir cap a en Hitler per felicitar-lo. Tot i la victòria, en Göering va fer trampes en el moment de contar els vots perquè va descomptar els vots dels diputats comunistes. A fora l’edifici, a la plaça, una multitud de gent cridava a favors del projecte. Seguidament es va redactar la nova Llei, que va ser firmada pern en Von Hindenburg, en Hitler, en Frick, en Von Neurath i en Von Krosigk. En aquella sessió també es va aprovar una amnistia per tots els condemnats per crims i delictes comesos amb una intenció patriòtica.

 

Després d’uns quants dies d’activitat, l’Adolf Hitler es va retirar a Obersalzberg per passar uns quants dies a la seva casa del Berghof. Però el dia a dia no s’aturava, i en saber a través dels seus contactes diplomàtiques que el Congrés Jueu nord-americà estava planejant convocar un boicot mundial als productes alemanys va convocar a diversos alts funcionaris i ministres del Partit, com en Joseph Goebbels, per fer una conferència per aprovar emprendre accions contra els jueus i es va començar a estudiar la idea de fer un boicot als negocis jueus. En Goebbels va preparar un document, que segons la decisió d’en Hitler, convocava a tots els organismes del Partit un boicot dels negocis jueus a Alemanya a partir de l’1 d’abril, el dia de l’aniversari de l’Otto von Bismarck, el canceller de Ferro. Per dur a terme el boicot, en Julius Streicher, l’editor dels setmanari Der Stürmer, va ser nombrat cap de la comissió central encarregada de la planificació i l’organització del boicot, a la qual també pertanyien 13 funcionaris del NSDAP com en Reinold Muchow, un antic col·laborador d’en Goebbels i en aquells moments cap suplent de l’organització de cèl·lules d’empreses, en Heinrich Himmler i en Robert Ley, el conegut com el borratxo del Reich i amic personal d’en Hitler. Per tant el boicot contra els jueus no va ser planificat amb antelació. L’endemà, en Goebbels va enviar un teletip a en Hitler a Munic per explicar-li la seva crida a un boicot general dels negocis jueus. Aquesta era una costum habitual del líder alemany, donava una ordre o una idea i deixava que els altres la planifiquessin per ell. No es volia embrutar les mans.

 

Oblidant per moments el boicot per encarregar-se d’altres assumptes, el 28 de març en Hitler va fer una declaració a la Conferència Episcopal de Fulda en un discurs clarament luterà. El canceller alemany va afirmar que els cristians catòlics no necessitaven cap admonició determinada per ser lleials a les autoritats legítimament constituïdes per complir els seus deures cívics conscientment i, d’aquesta manera, creia que rebutjaven rotundament qualsevol activitat il·lícita o revolucionària. A més, el dia abans de les eleccions, en Hitler i en Frick varen expandir una llei per dissoldre les dietes de tots els Estats d’Alemanya per tal d’igualar tots els länders.

 

Tal i com estava establert, l’1 d’abril va començar el boicot. Les SA i les SS, armats amb porres, varen envair als carrers de Berlín i es varen posar davant dels comerços jueus per intimidar alguns clients que varen voler desafiar el boicot. Els nazis varen pintar l’estrella de David als vidres de les botigues jueves, demanaven a la gent que no els comprés res, es penjaven cartells a les botigues demanant que es seguís el boicot, varen saquejar botigues i magatzems hebreus, varen colpejar els propietaris jueus i camions carregats de membres de les SA cridaven pels carrers consignes d’odi cap als jueus. A més, varen entrar als grans cafès i restaurants per buscar jueus per maltractar-los. Però el boicot nacional no va tenir massa èxit i la majoria de la població no en va fer cas i, inclús, va rebutjar aquell atac antisemita. Els membres de les SA i les SS es varen discutir en més d’una ocasió amb compradors frustrats, entre els quals hi havia generals que es posaven les seves condecoracions per desafiar el boicot visitant propietats jueves. El boicot no va durar més que aquell dia, tal i com estava previst. En Hitler es va voler quedar al marge de tots aquells aldarulls i no va voler tornar a Berlín fins al 4 d’abril de 1933.

 

Volent passar pàgina del fracàs del boicot però seguint amb la mentalitat de voler expulsar els jueus de la vida pública i de controlar encara més la societat, el 7 d’abril en Hitler va firmar un decret en què s’establien les bases legals per poder expulsar aquells funcionaris que no agradessin al règim. Aquell decret es va conèixer amb el nom de Decret pel restabliment del Servei Civil Professional. Els funcionaris que varen córrer el risc de ser expulsats varen ser els funcionaris amb idees demòcrates i representants de la República de Weimar, però, sobretot, els funcionaris jueus varen ser els més afectats sent expulsats o jubilats d’immediat per una clàusula del decret on deia que qualsevol funcionari o agent jueu que no fos d’origen ari o hagués entrat en la carrera després del 19 de novembre de 1918, havien de ser retirats del servei actiu sense contraprestació econòmica. Aquest decret no feia referència a l’Exèrcit, tot i que més tard, el 28 de febrer de 1934, si que en faria referència. Aquesta excepció va ser aplicada pel president Von Hindenburg, que es va oposar a la Llei en un principi ja que ell volia salvar a molts amics seus companys de la Primera Guerra Mundial que eren de descendència jueva o eren jueus. També es va aprovar una llei per controlar encara amb més mà de ferro el país, la Llei del Diputat Imperial, la Reichsstatthaltergesets, en què varen ser dissols els parlaments de tots els Länders, excepte el de Prússia, controlat aquest per en Göering, i varen crear el càrrec de governador del Reich, que estaria al capdavant de cada Land per controlar els governs i els parlaments regionals. Aquestes representants locals, els Reichstatthälter, tindrien poders especials per imposar-se a les assembles locals, podrien supervisar la introducció de lleis nacionals i tenien facultats per nombrar i treure els governs locals, dissoldre les Dietes, redactar i aprovar noves lleis d’Estat, i nombrar i treure funcionaris. Amb aquesta Llei quedava totalment debilitat la sobirania dels Estats individuals.

 

En aquell mateix dia en Hitler va mostrar el seu pensament antireligiós. En una conversa amb en Hermann Rauschnig, en Hitler li va explicar que la clerecia protestant era per una gent insignificant, uns sotmesos com gossos va dir, i va exclamar que la seva religió no era seriosa perquè no tenia una gran posició que defensar. L’11 d’abril, va enviar un telegrama a en Göering, que estava de vacances a Roma, per dir-li que el nombrava Primer Ministre de Prússia, l’únic Land en què no havia dissolt el Parlament, i li demanava que assumís el càrrec el 20 d’abril, el dia del seu aniversari. En el telegrama en Hitler li donava les gràcies pels seus serveis i per la seva lleialtat. Després, va tornar a Munic per descansar i per envoltar-se amb la seva gent. El dia del seu aniversari es trobava a la capital bavaresa i no va ser present en cap dels actes que es varen preparar per celebrar el seu 44º aniversari. Es va passar el dia descansant en el seu modest apartament privat i va ser impossible parlar amb ell aquell dia. L’endemà al matí volaria cap a Berlín, però el dia següent tornaria a Munic. Estava clar que en Hitler preferia Munic que Berlín. A la capital bavaresa si sentia com a casa i era a on es mostrava més proper amb la gent. Anava en els restaurants, en els bars i allà hi tenia l’Eva Braun. Fins al dia 26 d’abril, dia en què es va crear la Gestapo a instàncies d’en Göering, en Hitler no va tornar a Berlín.

 

L’1 de maig, per ordres d’en Hitler i sota la pauta d’en Goebbels, es va celebrar a Berlín l’antiga jornada de lluita del moviment obrer, el Dia Nacional del Treball. L’objectiu era el d’apropiar-se de les tradicionals concentracions d’esquerres del Primer de Maig. Els dirigents dels sindicats lliures, de direcció catòlica o socialista, varen ser posats en contacte per participar en una manifestació organitzada pel Partit i dissenyada per l’Albert Speer a l’aeròdrom de Tempelhof. Per satisfer els treballadors el govern alemany va prometre pagar-los els jornals igual que un dia de treballa normal i varen rebre a més una prima pel desplaçament i un dinar. En l’acte els nazis eren a primer fila i en Hitler, que havia  vingut d’un míting en el Lutsgarten acompanyat per en Von Hindenburg en un cotxe descapotable, a les vuit del vespre va fer un discurs davant d’un milió de persones per demostrar que en el règim també l’importava la classe obrera, clar que sempre i quan aquesta es considerés part de la nova Alemanya. Repetits cops, es va dirigir als treballadors descrivint-los com uns patriotes que havien construït la fortalesa industrial d’Alemanya i servit de forma honorable al seu país en la guerra, al mateix temps que havien sigut injustament oprimits per l’economia liberal. Hitler va aprofitar la cerimònia per anunciar el monumental programa de construcció de carreteres, les autopistes que tant admiraria el general i futur president dels Estats Units, Dwight D. Eisenhower. En acabar el seu discurs, el líder alemany va fer una súplica directe al Totpoderós (tot i que en Hitler no era religiós, això no vol dir que no cregués amb Déu): Senyor! Ja ho veus! Hem canviat! El poble alemany ja no és un poble sense honor, desmembrat i de poca fe. No! Senyor! El poble alemany és de nou fort en la seva determinació, fort en la seva tenacitat, fort en la seva resistència davant del sacrifici. Senyor, no t’abandonarem. Beneeix ara el nostre combat per la llibertat i d’aquesta manera al poble i a la pàtria alemanya. Tot i les paraules d’en Hitler cap a la classe obrera, l’endemà prohibiria els sindicats, que tenien sis milions d’associats, i varen formar el Front del Treball alemany, un organisme estatal que havia de protegir els treballadors i dirigit per en Robert Ley. Tots els treballadors s’hi havien d’inscriure obligatòriament i els nazis varen utilitzar l’organització per la seva propaganda.

 

Mentre es celebrava aquella festivitat obrera, curiosament el règim va publicar el registre telefònic de l’Eva Braun en la Hohenzollerstrasse 93 de Munic. Encara que aquesta direcció era la de casa dels seus pares, la línia registrava només el seu nom. Això demostra que el telèfon que es va posar a casa dels Braun va ser comprat només perquè ella pogués parlar per telèfon amb en Hitler. Qualsevol alemany tenia accés al número de telèfon de la xicota del líder d’Alemanya.  

 

El 7 de maig, a Kiel, l’Adolf Hitler va pronunciar un discurs dirigit a les SA en què va dir que havien sigut fins llavors la guàrdia de la revolució nacional i que la victòria seria finalitzada quan el poble alemany quedés reeducat en la seva escola. En Hitler encara no veia o no creia que les SA se li poguessin revoltar demanant una revolució a gran escalar per nacionalitzar les grans empreses alemanyes i per convertir les SA en l’Exèrcit tal i com volia el seu líder, l’Ernst Röhm.

 

El 10 de maig, el dia de la crema de llibres a la Bebelplatz, un acte organitzat per en Goebbels on es varen cremar els llibres que no eren del gust del règim, en Hitler va fer com era costum amb ell; deixava actuar els altres perquè li fessin la feina bruta mentre ell es dedicava a altres assumptes més amables. Aquell dia va ser present en el primer Congrés de Treballadors a Berlín. Davant del públic, el líder alemany va explicar que ell havia crescut amb la gran massa del poble, entre al gent, perquè havia sigut obrer durant molts anys i que s’havia hagut de guanyar el pa com ells (mentida, en Hitler mai va ser un obrer i sempre va detestar els moviments obrers). Recordant el passat, els va dir que durant la Gran Guerra va lluitar com un simple soldat entre les masses i els va prometre, després d’honrar als treballadors, que aboliria la lluita de classes. No volent-los recordar a en Karl Marx, va dir que amb els comunistes la dictadura de la burgesia deixaria pas a la dictadura del proletariat, però va afirmar que aquest canvi només era un simple canvi de dictadura, en canvi, el que ell proposava, segons va dir, era la dictadura de la nació, la dictadura de la comunitat, que representava a milions de persones del poble alemany i que tornaria la convicció de que l’Estat no representava als interessos d’un sol grup o classe. També els va prometre que el nou govern i era per administrar els assumptes de tota la comunitat.

 

El 17 de maig, en un discurs al Reichstag, en Hitler va parlar de política exterior, el seu tema preferit. Va declarar que només hi havia una feina per fer; preservar la pau mundial. El líder alemany va explicar que els problemes s’havien de resoldre a través de la raó i de forma pacífica, i que qualsevol acció violenta a Europa no podria tenir un efecte favorable per l’economia i la política. Tot i les seves paraules aparentment pacífiques, es va queixar de que Alemanya no podia continuar sent menyspreada de forma injusta, i que si ells s’havien desarmat complint les clàusules dels tractats, les altres nacions també ho havien de fer, sinó va amenaçar de marxar de la Societat de Nacions, el seu veritable objectiu. Aquell discurs es va conèixer com el Friedensrede o Discurs de la Pau. Ara en Hitler ja es veia amb les suficients forces per parlar amb l’exterior.

 

Però els següents dies en Hitler tenia un petit problema, el nou Ministeri de Propaganda dirigit per en Goebbels no acabava d’agradar a molts jerarques, com a en Constantin von Neurath, perquè envaïa diferents competències. El 24 de maig, en una reunió de dirigents nazis per parlar precisament d’aquest tema, en Hitler va defensar amb fermesa el criteri d’en Goebbels i li va donar el càrrec de la propaganda activa a l’estranger. En Hitler anava controlant tots els detalls del seu govern i de la vida pública d’Alemanya. El dia següent, en un discurs per la ràdio va donar el seu suport perquè en Ludwig Müller, un pastor molt proper al nazisme, fos elegit l’endemà nou bisbe del Reich. A més, va aprofitar la seva locució per demanar a l’Església que es mostrés favorable a les noves polítiques. El 26 de maig, en Hitler i en Frick varen aprovar una llei per confiscar tots els béns i actius del partit comunista.

 

El 31 de maig, en Hitler va convocar als ministres i experts en economia a la Cancelleria del Reich per parlar d’economia, un tema que el preocupava però que no hi entenia. En aquella reunió va saber que tots menys l’Alfred Hugenberg, precisament el ministre d’Economia, estaven a favor del programa del Secretari d’Estat del Ministeri de Finances, en Fritz Reinhardt. En Hitler tenia clar que havia de treure’s del damunt a tots els elements que no fossin lleials a ell i en Hugenberg i el seu partit eren un obstacle clar per ell.

 

Mentre es començava a tramitar per eliminar els partits polítics alemanys, en Hitler es va reunir el 14 de juny amb l’actriu i cineasta alemanya Leni Riefenshal. L’actriu li va expressar la seva idea de començar immediatament un documental del NSDAP, seria el primer documental que dirigiria. Molts membres del Partit s’hi varen oposar a que ella dirigís el documental, tot i ser ella una estrella més que reconeguda, pel fet de que era una dona. Però per en Hitler aquell fet no era important, el que tenia valor per ell seria el resultat del documental que pensava utilitzar per la seva propaganda. Varen acordar que el documental es diria Der Sieg des Gaubens o Victòria de Fe. Aniria sobre el cinquè Congrés del Partit que s’havia de celebrar en el camp de Zepperlin de Nuremberg del 30 d’agost al 3 de setembre.

 

El 26 de juny, mentre s’abolien els demés partits polítics i l’Alfred Hugenberg renunciava a ser el líder del seu partit nacionalista, el DNVP, després de ser perseguit, en Hitler va comprar finalment la seva casa del Berghof, a Obersalzberg, que fins llavors havia anat pagant un lloguer. Tot i que anava aconseguint els seus objectius, els maldecaps que l’hi donava en Goebbels per la seva ambició en el seu Ministeri continuaven. Després de discutir-se amb en Göering sobre qui havia de controlar la ràdio, disputa que va guanyar en Goebbels un cop més gràcies a la intervenció d’en Hitler, ara hi havia una picabaralla entre en Goebbels i en Frick per les competències de cadascun dins dels seus Ministeris. Un altre cop en Hitler no va fallar en el seu amic i el 30 de juny va publicar un decret en què va deixar clar que en Goebbels era l’únic responsable de totes les tasques d’influència intel·lectual dins del seu Ministeri. Va explicar que en Goebbels seria el responsable de tots els treballs encaminats a influir la vida mental i espiritual de la nació per aconseguir la màxima assistència al règim, tant per informar al públic de l’interior del país com a l’estranger, i també li donava el dret a administrar totes les instal·lacions i institucions. Aquest decret va fer molt de mal a en Frick perquè tant ell com la seva esposa eren uns autèntics apassionats de l’art i la cultura i el ministre volia intervenir i decidir en els aspectes culturals que afectaven al país. Tot i que en Hitler donava més competències a en Goebbels i es posicionava a favor del seu amic, també va deixar clar de que totes les atribucions que passaven a dependre d’en Goebbels formaven part de la política interior del país i que per tant tenia que col·laborar amb el ministre de l’Interior.

 

El 6 de juliol, en Hitler va fer reunir a tots els Reichstatthälter a la Cancelleria del Reich per intentar frenar l’activitat paramilitar que encara vivia el país. Ara el líder alemany començava a veure que les SA no li estaven sent tant lleials com esperava. En Hitler els va dir que la revolució no era una situació permanent i que la seva voluntat era no desprendre’s de ningú encara que aquests no fossin encara nacionalsocialistes. També els va comentar que l’economia era un organisme vivent que no es podia transformar de cop i els va explicar que la Història no els jutjaria pel la quantitat d’economistes que haguessin eliminat, sinó per l’èxit d’haver proporcionat treball. En Hitler ja deixava clar de que s’estava eliminant gent no propera al règim. Per acabar el seu discurs, els va exigir de que no volia que cap organització ni cap funcionari del Partit tingués funcions de govern i els va assegurar que el ministre d’Economia era un home competent. L’Hjalmar Schacht no era del NSDAP.  L’endemà, per mostrar que controlava Alemanya després d’eliminar a tots els partits polític, en Hitler va declarar en un discurs que ara el Partit era l’Estat. Les seves idees de la nova Alemanya també les transmetia sense problemes a l’estranger. El 10 de juliol, en una entrevista amb la reporta del New York Time, l’Anne O’Hara McCormick, en Hitler va dir que la seva idea era acabar amb l’egoisme individual i orientar a la gent cap al sagrat egoisme col·lectiu que representa la nació.

 

Continuant amb el tema d’explicar com seria la nova Alemanya després de que el NSDAP fos l’únic partit legal, el 13 de juliol va convocar als gauleiters, els caps de districte, a Berlín per exposar-los la idea de que tot i que havien conquerit el poder polític d’un sol cop, en canvi en l’esfera econòmica volia progressar a poc a poc, cuidant de no trencar l’ordre existent per no posar en perill els fonaments de la vida alemanya. Aquesta lentitud en aquest tema varen fer desesperar a alguns líders de les SA que volien una revolució econòmica dins de la revolució política. Continuant intentar posar calmar, l’endemà, en un discurs va dir que la revolució alemanya no podia acabar fins que el poble alemany no hagués sigut modelat de nou, fins que no hagués sigut organitzat i reconstruït. Es volia deixar clar de que la revolució continuava i no es parava.

 

Aquell mateix dia es va aprovar un conjunt de lleis molt importants. En breu anunci de la Gaseta Oficial, el govern alemany prohibia tots els partits polítics no nazis i es va anunciar que qualsevol persona que intentés mantenir una estructura orgànica de qualsevol altre partit polític o intentés formar un altre partit polític seria condemnat a la pena de treballs forçats per tres anys o seria envaït a la presó durant tres anys. A més, es varen aprovar un conjunt de lleis destinades a avalar jurídicament la creació d’un Estat únic. Per tal de demostrar un cert caràcter democràtic o per fer veure que el nou govern treballaria sota l’aval del poble, es va aprovar una llei que establia celebrar plebiscits. En Hitler estava convençut de que tenia la confiança de la majoria del poble, tot i que es varen maquillar els resultats dels futurs plebiscits. A part, es va aprovar una llei que permetia l’esterilització obligatòria a aquelles persones que no es consideraven capaces de tenir fills com els gitanos, els minusvàlids i els alemanys de color. En Hitler no va intervenir directament en l’elaboració d’aquesta llei, però com sempre es va escriure la llei sabent que coincidien amb els sentiments que ell havia expressat.

 

El 16 de juliol, en un discurs a Leipzig, en Hitler va dir que d’una sola envestida revolucionària varen poder conquerir el poder de l’Estat i que ara es presentava la següent fase en educar a milions de ciutadans que els seus cors encara no els pertanyien. El líder alemany tornava a deixar clar que no hi hauria una revolució econòmica com les SA demanaven i se centrava cada cop més en inculcar les idees nacionalsocialistes a la gent.

 

El 20 de juliol, el dia que el ministre de l’Interior Wilhelm Frick imposava als funcionaris l’ordre d’adoptar la salutació hitleriana com a salutació alemanya, el Vaticà i Alemanya varen ratificar oficialment l’acord que havien arribat a principis de mes perquè es respectessin els interessos dels catòlics a Alemanya. La firma de l’acord va ser firmada a Roma pel Secretari d’Estat del Vaticà, l’Eugeni Pacelli, el futur Papa Pius XII, i per en Franz von Papen. En teoria l’acord implicava la no ingerència de l’Església en la política alemanya i els bisbes havien de jurar fidelitat al govern alemany i havien de fer oracions per la prosperitat del Reich. A canvi, l’Església rebria generosos privilegis a les escoles catòliques i al clergat i s’assegurava de que no es farien ni persecucions ni detencions religions contra el cristianisme i a més tindrien dret a organitzar-se. A Berlín, en Hitler es va reunir amb el nunci Apostòlic Cesare Arsenigo per negociar les condicions que havia posat el Papa Pius XI. Al cap de dos dies, en Hitler va escriure una carta pel seu partit per proclamar que l’Església catòlica reconeixia l’Estat nacionalsocialista.

 

Durant les següents setmanes es va acabar d’eliminar la democràcia alemanya, però els nazis cada cop patien més per les manifestacions i les declaracions de les SA, cada cop més rebels i més violentes. El 19 d’agost, a Bad Godesberg, en Hitler va dir que la relació entre les SA i l’Exèrcit tenia que ser la mateixa que entre la prefectura política i l’Exèrcit. Seguidament, va parlar de gravar la Weltanschauunge (l’educació) en el poble alemany. Aquest era un dels grans objectius que perseguia en Hitler, educar el poble alemany segons l’ideal nacionalsocialista.

 

El 24 d’agost, en Hitler estava estiuejant a la seva casa del Berghof i aquell dia es va reunir amb en Goebbels per intercanviar impressions de caràcter general després d’eliminar tots els partits polítics i organitzacions polítiques alemanyes. En Hitler li va aprovar totes les idees del seu ministre d’aglomerar el màxima de competències dins del seu Ministeri de Propaganda i li va expressar la seva plena admiració pel seu treball. Si Hitler tenia una mà dreta, aquesta era se’ns dubte en Joseph Goebbels. L’apreciava tant pel seu treball com per la seva amistat.

 

Però tot i que es pot pensar que en Hitler ja era un dictador i que era impossible que el traguessin del poder, la realitat era que Hitler era vulnerable encara. El president Paul von Hindenburg amb el suport de l’Exèrcit l’hagués pogut fer destronar. De fet el President pensava en fer tornar  a la monarquia. Per acontentar el President, el 26 d’agost en Hitler va elegir el dia següent, que era el 19º aniversari de la batalla de Tannenberg, en  la qual va destacar en Von Hindenburg, per celebrar una festa popular en el Monument de Tannenberg. L’èxit de convocatòria va ser un èxit des del primer moment; els trens de les línies de Prússia Oriental estaven esgotats i es va obligar a organitzar trens especial, i els vaixells des de Swinemünde fins a Danzig i Pillau no tenien més places. Les SA, les SS i les forces de la policia varen tenir que regular el tràfic. Els carrers que tenien que creuar la comitiva, amb el President al capdavant acompanyat pels membres del govern i els alts càrrecs, havien sigut acordonats per les Joventuts Hitlerianes, les SA i les SS. Les cases lluïen banderes amb la creu gamada i la dels regiments que varen lluitar en la Batalla de Tannenberg i que varen portar els soldats de la companyia dels honors. L’endemà, el dia senyalat, en Von Hindenburg, en Hitler i en Göering entre altres varen assistir a l’acte. Per senyalar l’arribada del President, del canceller i del president del Reichstag es varen disparar 21 salves reglamentàries que anunciar. En Von Hindenburg lluïa el seu uniforme de mariscal de camp de Prússia i amb el seu bastó de comandament a la mà dreta va avançar a peu cap a la creu situada al centre on hi havia la tomba de 20 soldats alemanys desconeguts. El President hi va deixar una corona de flors. Llavors, des d’una tribuna preparada per fer discursos, el gauleiter Erich Koch va saludar al President, a en Hitler i els altres assistents, i en el seu discurs va remarcar que el nom d’en Von Hindenburg aniria lligar al de Prússia Oriental. A continuació, en Göering, que anava vestit amb l’uniforme d’aviador de les SA i amb la condecoració de pour le mérite, va pujar a la tribuna i li va manifestar en el President els seus millors desitjos i li va agrair en nom del país la feina que havia fet. Un cop va acabar en Göering, en Hitler va pujar a la tribuna a parlar per dir que el govern del Reich havia decretat que aquella província quedés lliure de càrregues públiques en honor a en Von Hindenburg. Tal i com en Hitler havia planejat, l’acte va commoure al vell President.

 

En el V Congrés del NSDAP a Nuremberg, el Congrés de la Victòria, el 2 de setembre en Hitler va fer un discurs a les Joventuts Hitlerianes i els va explicar que tenien que aprendre la seva lliçó i els va dir que una sola voluntat els havia de dominar per formar una sola unitat, amb una sola disciplina, una sola obediència i una sola subordinació, perquè per sobre d’ells hi havia la nació. Aquest tema per en Hitler era molt important i hi posava molt èmfasis en els seus discursos. Per sobre de la nació no hi havia res i el poble s’havia de sotmetre i sacrificar per la nació. El dia següent, continuant amb els discursos per celebrar el Congrés, en Hitler va continuar explicant la seva idea de nació. Va dir que qualsevol nació podia ser considerada ària i que aquesta part constituïa una elit dins de la nació que havia de dirigir el país. Seguidament, va explicar que de la mateixa manera que un iman atreu els trossos  d’acer, el seu moviment recollia totes classes, vocacions i formes de vida de les forces del poble alemany més aptes per formar i sostenir estats. Aquí hi ha començar a entrar en temes més eugenèsics.

 

Per celebrar el ressorgiment de la nova nació, des de la Cancelleria del Reich en Hitler va autoritzar una desfilada amb torxes pels carrers cèntrics de Berlín la nit del 14 de setembre per recordar les velles tradicions. Milers de soldats rasos, oficials i alguns alts comandants varen ser presents a aquell acte. Molts periodistes estrangers varen seguir la cerimònia, que no era res més que una confirmació de la força del nacionalsocialisme. Alguns diaris varen sortir editats l’endemà explicant que aquell acte era com un ritual de fidelitat al nou règim.

 

Els següents dies varen ser bastant tranquils per en Hitler i la premsa estava interessada en el judici contra els acusats de cremar el Reichstag. El 23 de setembre, a prop de Francfort del Meno, a Heidelberg, es va celebrar una cerimònia d’inauguració per la construcció de la nova xarxa d’autopistes alemanyes, les Reichsautobahen, on en Hitler va fer la primera palada com a gest de que ell també treballava en aquelles obres. Ben a prop d’en Hitler s’hi trobava en Fritz Todt, l’artífex d’aquella obra. Després, en Hitler va reconèixer en un discurs que estava amb deute amb l’Exèrcit perquè l’hi havia donat el seu suport perquè fos nombrat canceller i va afirmar que mai oblidaria aquell gest. Continuant amb les seves lloances amb l’Exèrcit, l’únic òrgan que li podia treure el poder si així ho demanava el president Von Hindenburg, va dir que l’Exèrcit era la personificació de la tradició de l’antic Exèrcit i que tothom l’hi havia de donar el seu suport. S’ha de recordar que després de la Gran Guerra molta gent es va mirar amb certa desconfiança i amb menyspreu a l’Exèrcit, reduït a 100.000 homes pel Tractat de Versalles.

 

El 3 d’octubre s’estrenava en el cinema Capitol de Berlín la pel·lícula Hans Westmer, que explica la història del màrtir Horst Wessel, que va morir el 23 de febrer de 1930 a mans de comunistes alemanys. El guió, la direcció i la banda sonora varen ser obra de l’Ernst Hanfstaengl, que va posar una música fúnebre que va compondre per la seva Hertha, que havia mort feia uns anys. En Hitler va quedar impressionar per aquella música i va decidir posar-la en altres pel·lícules de propaganda nazi com el Triomf de la Voluntat. Tot i que aquella pel·lícula va tenir èxit, va estar apunt de no estrenar-se per culpa d’en Goebbels que la qualificava de perillosa. El ministre alemany odiava a en Hanfstaengl per la seva antiga amistat amb en Hitler i perquè el veia com un burgès nord-americà. Després de fortes discussions entre aquells dos homes, la pel·lícula va tirar endavant tot i que es varen tallar 27 escenes i es va canviar el títol de Horst Wessel pel de Hans Westmer.

 

El 4 d’octubre, en Hitler i el seu govern varen saber que els britànics, per tal de donar suport als francesos, varen endurir la seva postura sobre el rearmament alemany i no tenien en compte les peticions d’igualtat que havia demanat en Hitler el 17 de maig. Per parlar sobre què havien de fer, a la tarda en Werner von Blomberg va sol·licitar una audiència amb en Hitler a la Cancelleria. Quan es varen reunir, el líder alemany va reconèixer-li que era el moment per abandonar la Societat de Nacions. Al cap de 9 dies, en Hitler va informar en el seu gabinet sobre la decisió d’abandonar la Societat de Nacions i la dissolució del Reichstag, convocant eleccions per reforçar la posició d’Alemanya.

 

Abans, el 7 d’octubre, en la celebració d’Acció de Gràcies a Bückeburg, l’Adolf Hitler va declarar que el nacionalsocialisme havia agafat com a punt de partida de les seves opinions i resolucions no en els individus ni en la humanitat sinó en el poble, que era, segons en Hitler, l’entitat condicionada per la sang per la construcció de la societat humana. Llavors, els va dir que l’individu es transitori i el poble permanent. Després de criticar l’individualisme, en Hitler va explicar que el liberalisme volia destruir el poble i que el nacionalsocialisme el volia salvar, i que per sobre de tot l’home s’havia d’adonar de que la llibertat de pensament i de voluntat d’una nació havia de valorar-se més que la llibertat individual de pensament i de voluntat.

 

El 14 d’octubre, Alemanya va notificar oficialment a la Convenció de Ginebra la sortida de la Societat de Nacions. Sabent que aquella decisió portaria greus conseqüències tant internacionals com nacionals i per demostrar que el Partit i la nació eren una sola entitat, en Hitler va demanar a en Von Hindenburg que dissolgués el Reichstag i que convoqués eleccions parlamentàries i un plebiscit per preguntar sobre la retirada de la Societat de Nacions, el 12 de novembre de 1933. Va posar aquella data perquè era l’endemà de l’aniversari de l’armistici de 1918, on segons en Hitler els alemanys varen ser traïts per l’esquena pels jueus i els socialdemòcrates. El President va acceptar la proposta del seu canceller. Després de tenir l’aprovació, a la tarda en Hitler va anunciar per ràdio que Alemanya es veia obligada, ja que se li negava la igualtat de drets, a retirar-se de la Conferència de desarmament de Ginebra, que acabava aquell dia i que havia començat el 2 de febrer de 1933, i de la Societat de Nacions. A més, va explicar que els antics governs alemanys varen entrar a formar part de la Societat amb  l’esperança i la confiança de que l’organisme trobaria una fórmula que arreglés els problemes dels pobles però, en canvi, va afirmar que la Societat no donava la igualtat de drets i que per tant era un deshonor intolerable per una nació composta de 65 milions d’habitants. Criticant al passat, va dir que l’aspiració del Tractat de Versalles no era la de proporcionar la pau en el gènere humà, sinó la de conservar la humanitat en un estat d’odi permanent. En acabat de dir això, va anunciar la dissolució del Reichstag i la celebració d’unes noves eleccions.

 

L’endemà en Hitler va viatjar a Munic per posar la primera pedra de la Haus der Deutschen Kunst (La casa d’art alemany) en el carrer Prinzregentenstrasse 1. L’obra va ser dissenyada per en Paul Ludwig Troost, el seu arquitecte favorit i un seu amic. Quan en Hitler va donar uns cops a la pedra amb un martell de plata dissenyat pel mateix Troost es va destrossar a trossos a les mans d’en Hitler. El líder alemany, supersticiós

com era, va creure que alguna cosa dolenta passaria i fins la mort d’en Troost el 21 de gener de 1934 va anar pensant en aquell mal presagi. A partir de llavors, cada 21 d’octubre es va celebrar a Munic el Primer dia de l’Art del Tercer Reich.

 

El 18 d’octubre, intentant calmar els ànims internacionals després de marxar de la Societat de Nacions, en una entrevista amb el corresponsal del Daily Mail, en Ward Price, en Hitler va dir-li que ningú entre ells desitjava que hi tornés haver una guerra. Llavors, li va explicar que Alemanya havia reconegut que havia perdut la Gran Guerra i que havia suportat unes conseqüències que ara eren intolerables per ells i que ell, com a canceller, mai firmaria cap contracte que no pogués complir. En l’entrevista, que es publicaria l’endemà, en Hitler també va dir que la joventut alemanya constituïa l’esperança pel futur i va voler deixar clar que no els educaven pensant només en la seva utilitat en el camp de batalla.

 

L’endemà de que l’entrevista sortís a les pagines del Daily Mail, en Hitler va tenir un problema familiar que el va portar de corcoll. El seu nebot, el fill del seu germanastre Alois Hitler Jr., en William Patrick Hitler, es va presentar a Berlín hi ho va fer saber en el seu tiet a través de la seva tieta, l’Àngela Raubal. En Hitler, que no el volia veure en pintura, li va respondre a través de la seva germanastre que no el considerava part de la família. Més tard, després de que en William demostrés que portava uns documents que el podia comprometre, en Hitler va acceptar rebre’l a la Cancelleria i li va assignar un capital inicial de 500 marcs imperials alemanys per cobrir les despeses dels primers moments a la ciutat i un lloc de treball com a becari. Aquest va ser un dels primers casos de corrupció i d’aprofitament del càrrec que va cometre en Hitler.

 

Després d’uns dies de certa calma va començar la campanya electoral. L’1 de novembre en Hitler va fer un discurs a Weimar per demanar quatre anys per alliberar Alemanya dels seus sis milions d’aturats ja que, segons el canceller, amb nou mesos el govern havia proporcionat treball i pa a dos milions i mig d’aturats. El dia 4, en un míting a Breslau, en Hitler va explicar que les eleccions del 12 de novembre havien de ser recordades en la història com el dia de la salvació del poble alemany. Després, va recordar que l’11 de novembre de 1918 el poble alemany va perdre formalment el seu honor, però que quinze anys després arribava un 12 de novembre on el poble alemany havia de recuperar per ell mateix l’honor que havia perdut. En Hitler l’hi agradava recordar la teoria de la punyalada per l’esquena de l’armistici alemany i era una de les seves proclames favorites. Sabia que el poble necessitava senyalar als culpables dels mals que patien per culpa de la crisi. El 9 de novembre, durant la celebració del 10º aniversari del putsch de Munic, en Hitler va ser aclamat en els carrers de Munic.  L’endemà, Hitler va visitar la planta de la fàbrica Siemens en un discurs que va ser retransmès per tot el país.

 

Tal i com estava establert, el 12 de novembre es varen celebrar eleccions i es va consultar en el poble alemany a través d’un plebiscit la retirada d’Alemanya de la Societat de Nacions. El 96% dels ciutadans alemanys amb dret a vot varen acudir a les urnes. En les eleccions parlamentàries, un 95% va expressar amb el seu vot l’aprovació de la política nazi. Tot i l’aclaparadora victòria, la gent només podia votar un partit, el NSDAP, la Llista del Führer. En el plebiscit, els nazis varen obtenir un 93% dels vots encontra un 7% que va votar Nein. Aquests resultats s’han d’agafar amb pinces perquè per exemple costa de creure que un 99,5% dels presoners del camp de concentració de Dachau votessin pel partit nazi, ja que la majoria d’aquests presoners estaven al camp per estar encontra dels nazis.

 

El 19 de novembre, en Hitler va admetre la primera entrevista d’un periodista francès, en Fernand de Brinon. El periodista, que al cap de poc demostraria la seva fascinació cap al feixisme, va declarar que havia sortit entusiasmat de l’entrevista.  Al cap de tres dies, va sortir publicada l’entrevista pel diari parisenc Le Main, on el líder alemany va declarar que un cop quedés resolta la qüestió del Sarre no quedaria cap problema pendent entre Alemanya i França, i va manifestar que havia renunciat per sempre més a Alsàcia i Lorena, i que així ho havia dit en el seu poble. Tot i que en Hitler anava amb to de pau, ja feia les seves primeres reclamacions territorials.

 

Després d’uns quants dies on el govern va continuar establint-se al poder, l’Adolf Hitler va defensar el 18 de desembre que es posés fi a la competència armamentística internacional, tot i que al mateix temps va autoritzar la creació d’un exèrcit de terra de 300.000 homes que havia de ser operatiu el 1938. D’aquesta manera en Hitler es saltava el Tractat de Versalles que imposava que Alemanya només havia de tenir un màxim de 100.000 soldats operatius.

 

Des de feia dies i setmanes se celebrava el judici contra cinc comunistes acusats d’haver incendiat el Reichstag el 27 de febrer. El 23 de desembre, el tribunal de Leipzig va arribar a la conclusió que en Marianus van der Lubb era el culpable i el varen condemnar a mort, però els altres quatre acusats varen ser absolts. La premsa mundial que va seguir el judici amb molta expectació va comentar la sentència. Quan en Hitler va conèixer el veredicte es va enfadar molt, no es podia creure que no haguessin condemnat als altres quatre comunistes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El 1934:

 

El 1934 els nazis varen encetar l’any preocupats per les SA, que cada cop eren més crítiques amb el govern. El 2 de gener, el Völkischer Beobachter va publicar una carta amistosa de l’Adolf Hitler dirigida a l’Ernst Röhm. El líder alemany li va expressar la seva gratitud com a cap de les SA per haver acabat amb els moviments comunistes i d’esquerres, però li va manifestar la seva intenció de que les SA s’ocupessin només d’assegurar la victòria de la revolució nacionalsocialista i els va deixar clar que només l’Exèrcit seria l’òrgan que tindria la missió de garantir la protecció del país contra el món. Seguidament, li va tronar a agrair els seus serveis com a cap de les SA i va acabar la carta dient-li que havia d’agrair al destí tenir amics com ell, un excel·lent camarada de lluita va arribar a dir.

 

Les tensions amb les SA eren tant greus que inclús el ministre Werner von Blomberg va enviar una carta a en Röhm perquè li definís la seva postura per saber què volia fer. Mentre es buscava una solució, en Hitler el 21 de gener de 1934 va rebre un fort sotrac emocional però també va quedar ben alleugerit. Aquell dia havia mort a Munic el seu arquitecte favorit, en Paul Ludwig Troost després d’una llarga malaltia. Des del 15 d’octubre en Hitler va quedar una mica preocupat per aquell mal presagi en trencar-se-li el martell a les seves mans. Pensava que alguna cosa dolenta estava a punt de passar. Amb la mort d’en Troost, en Hitler li va dir en el seu ara favorit arquitecte, l’Albert Speer:

 

Quan el martell es va trencar vaig saber que era un mal presagi. Alguna cosa passarà, vaig pensar. Ara ja sabem perquè es va trencar. L’arquitecte estava destinar a morí.

 

El 28 de gener, després de que es firmés un pacte de no agressió entre Polònia i Alemanya el 26 de gener, en Hitler va anunciar que havia firmat aquell pacte. Aquest va ser el primer país amb el què l’Alemanya nazi va firmar un pacte de no agressió.

 

El 30 de gener, un any just després de pujar al poder, en Hitler va rebre moltes felicitacions pel seu primer aniversari com a canceller. Una de les felicitacions va ser la del president Paul von Hindenburg, que a través d’una carta pública li va expressar el seu reconeixement a la feina dels nazis en reconstruir Alemanya i també el va felicitar per haver aconseguit abaixar l’atur. Per la seva part, en Hitler va fer un discurs al Reichstag. Pensant encara que podia ser tret del poder, el líder alemany va dir que no era el moment de restaurar la monarquia, però va afirmar que s’havia de solucionar la situació de la posició independent del President amb la del canceller. Llavors, va criticar l’actitud d’Àustria, però va deixar clar que no tenia intenció d’atacar-la.   on va dir. Mentre en Hitler celebrava el seu primer aniversari, es va aprovar la llei per la Reconstrucció del Reich on es subordinava els Estats federals a l’autoritat del govern central i a partir de llavors en Hitler estava autoritzat a aplicar la Constitució d’una manera diferent.

 

El 2 de febrer, en una reunió amb els seus gauleiter, en Hitler va criticar un altre cop les SA sense mencionar-les dient que només els idiotes creien que la revolució no havia acabat i que en el moviment no faltaven aquelles persones que només entenien la revolució com un estat de caos permanent. Era evident que a en Hitler li preocupava, i molt, el tema de les SA. L’altre tema que preocupava a en Hitler era el d’Àustria. Corrien molts rumors que deien que Alemanya envairia aquell país. Per intentar frenar aquells rumors, el 17 de febrer en Hitler va dir en una entrevista en el diari Daily Herald que Alemanya intervindria a Àustria només quan es convertís en un feu nacionalsocialista i un dels destins del Reich. Però les paraules d’en Hitler no calmaven els ànims internacionals, aquell dia els governs de França, Gran Bretanya i Itàlia varen publicar una declaració conjunta on consideraven la necessita de respectar la independència i la integritat d’Àustria d’acord amb els tractats pertinents.

 

L’endemà, l’Ernst Hanfstaengl va arribar a Berlín després de reunir-se el dia anterior amb en Benito Mussolini a Roma. En Hanfstaengl li va explicar a l’Adolf Hitler que havia arribat a un acord amb el dictador italià i que el Duce havia acceptat una entrevista amb ell. En Hanfstaengl estava molt content i pensava que en Hitler li agrairia el seu gest. Però en Hitler no li va fer massa cas i fins i tot es va disgustar perquè s’havia reunit amb el dictador italià sense el seu consentiment. Llavors, en Hanfstaengl li va donar una fotografia d’en Mussolini amb una dedicatòria del líder italià per ell i en aquell moment en Hitler va fer un gest d’aprovació, tot i que va continuar disgustat amb en Hanfstaengl i li va dir que en parlarien més endavant. No li va donar ni les gràcies per aquell regal que tanta il·lusió li va fer. Encara admirava a en Mussolini.

 

Per intentar posar solució en el greu tema entre les SA i l’Exèrcit, des de Berlín en Hitler volia oferir confidencialment a l’Exèrcit una reducció de les SA, fins a dos terços, i va permetre un pla de supervisió que assegurés que les SA no tindrien armes i no rebrien instruccions militars. En Hitler volia deixar molt clar qui manava i molts dels jerarques nazis intentaven conscienciar la seva voluntat. Aquell mateix dia, en una reunió dels Ministeris d’Agricultura dels Länders celebrada a Berlín, en Werner Willikens, el secretari d’Estat del Ministeri d’Agricultura de Prússia, va dir en el seu discurs que tothom sabia que en Hitler li resultava difícil ordenar des de dalt tot el què es proposava dur a terme i va demanar-los que treballessin sota les ordres i directius d’en Hitler per un futur millor.

 

El 27 de febrer, en una reunió en el Ministeri de la Reichswehr, on hi varen participar dirigents de la Reichswehr, les SA i les SS, en Hitler, coneixent les conclusions de l’Alt Comandament de l’Exèrcit sobre la seva cooperació amb les SA, va rebutjar categòricament els plans d’en Röhm de crear una milícia de les SA, ja que volia que continuessin amb les seves activitats a assumptes polítics. En cap cas volia que es posessin o substituïssin a l’Exèrcit com volia en Röhm. Després d’acabar el discurs, en Röhm i en Von Blomberg varen tenir que firmar la pau i llavors en Hitler va marxar. Però en Röhm, no satisfet d’haver d’enterrar la destral de guerra, va dir, segons en Viktor Lutze, un alt càrrec de les SA:

 

El que acaba de dir aquest caporal ridícul no ens afecta a nosaltres. En Hitler no té lleialtat i se l’hauria d’enviar de permís com a mínim. Si no ho podem aconseguir amb en Hitler ho farem sense ell.

 

En Lutze, que era molt lleial a en Hitler, va informar més tard a en Hitler sobre aquelles paraules, però el líder alemany es va limitar a dir-li que tenien que esperar a que arribés el moment oportú. Sabia que tard o d’hora hauria d’actuar contra els seus antics companys. Al cap de dos dies, el gruppenführer de les SA, Lutze von Hannover, va informar a en Walter von Reichenau que havia sentit com en Röhm havia dit després de sortir de la reunió amb en Hitler i de reunir-se amb els seus col·laboradors a la Skargerrakplatz, l’oficina de l’organització, que estava disposat a començar una revolució. En veure la gravetat de les paraules del líder de les SA, va informar d’immediat al ministre Von Blomberg, que aquest va informar a en Hitler. L’endemà, el dia 2, en Von Blomberg va escriure una carta a en Hitler per explicar-li la seva preocupació pel reclutament i l’armament dels guàrdies especials de l’Estat Major de les SA. Estava clar que els dos blocs, les SA i l’Exèrcit, estaven en guerra tot hi haver firmat la pau davant d’en Hitler.

 

El 17 de març, En el pis d’en Göering de Berlín, en Hitler i en Göering varen fer de padrins a la boda d’en Karl Brandt, un dels seus metges favorits, i de l’Anni Rehborn, una celebritat nacional en la seva qualitat de natació hi havia guanyat diverses vegades el campionat d’Alemanya de natació amb l’equip SV Bochum. A més, era una icona del nacionalsocialisme.

 

El 22 de març, en un discurs, en Hitler va explicar que els Reichstatthälter (governadors del Reich) no eren administradors d’Estats separats, sinó que eren els qui executaven la voluntat del govern central del Reich. Després, va dir que el nacionalsocialisme tenia com a objectiu crear el nou Reich i no preservar els Estats alemanys.

 

Per garantir que conservaria el poder després de la mort del President, que ja era evident que no duraria gaire, el 12 d’abril en Hitler es va reunir amb la seva cúpula militar, els únics que li podien prendre el poder. El líder alemany va sortir del port de Kiel en el buc de guerra d’11.700 tones, el Deutschland, per presenciar unes maniobres naval. Anava acompanyat per en Von Blomberg i per en Werner von Fritsch, el comandant en cap de l’Exèrcit i l’Erich Raeder, el comandant en cap de la Marina. A l’embarcació, aquests quatre homes varen arribar a un pacte secret pel que l’Exèrcit ajudaria al líder nazi a fer-se amb la presidència d’Alemanya després de la mort del President, però a condició de que la Reichswehr conservés el control de tots els assumptes militars. Segurament en Von Blomberg li va exigir acabar amb els plans de l’Ernest Röhm de voler substituir l’Exèrcit per les SA i convertir-se en ministre de Defensa. Ara en Hitler només tenia dues opcions si volia conservar el poder, o bé feia canviar d’opinió els líders de la seva secció paramilitar o els eliminava. En Hitler va tenir molta sort de tenir l’aval d’en Hitler perquè el President el 11 de maig firmaria un testament on deixaria la seva voluntat de restablir la monarquia després de la seva mort. L’Exèrcit es va encarregar de que aquell testament no sortís a la llum i no es complís l’última voluntat del President.

 

El 20 d’abril es celebrava per tot Alemanya l’aniversari d’en Hitler. Feia 45 anys. El cap de premsa del Reich, el doctor Otto Dietrich, va fer publicar en els diaris alemanys que en Hitler havia creat feina i pa, i que el poble alemany havia fet un gir radical gràcies a que en Hitler havia sortir del poble i que encara hi era present. Per la propaganda nazi era molt important recalcar que el líder alemany sortia de les bases del poble per tal d’inculcar més la idea de que l’Estat servia el poble i que el poble havia de servir l’Estat. Per la seva part, en Hitler va celebrar l’aniversari juntament amb l’Eva Braun en el Berghof. Quan en Hitler es volia sentir a gust, o volia descansar, o volia preparar una trobada important es dirigia a la seva casa de muntanya que tant li agradava. El 22 d’abril, després de dos dies de descans, en Hitler i l’Eva varen deixar el Berghof. Tot i que la relació entre l’Eva i en Hitler era de parella, ella no acabava d’estar del tot a gust amb en Hitler perquè la tenia molt abandonada, no la visitava tant com ella volia, i per aquelles dates sortien rumors de que en Hitler tenia una aventura amorosa amb la Sigfrid von Laffert, una dona que representava el règim.  L’Eva no es mostrava mai en públic de la seva relació amb en Hitler i només era convidada a actes molt íntims i amb amics de confiança d’en Hitler com en Goebbels o Speer o la seva anomenada Vella Guàrdia. El 20 de maig, per exemple, en Hitler va convidar a l’actriu Anny Ondra i el seu marit, l’ídol alemany de la boxa Max Schmeling, a prendre el cafè a la casa d’en Franz Xaver Schwarz, en el llac Tegersee, juntament amb l’Eva, en Heinrich Hoffmann, en Julius Schaub i en Wilhelm Brückner. En aquell ambient, l’Eva parlava amb en Hitler amb fluïdesa i de forma familiar, però només els homes de confiança d’en Hitler sabien que ella era la parella d’en Hitler. A en Schmeling li varen explicar que era una simple treballadora.

 

El 4 de juny, el dia que el president Von Hindenburg abandonava per últim cop el seu palau presidencial per anar-se’n a la seva casa del seu poble natal, a Neudeck, per passar-hi els seus últims dies de vida, en Hitler es va afanyar a arreglar els problemes que tenia amb les SA tal i com va prometre als alts caps de l’Exèrcit. En aquell dia es va reunir durant 5 hores amb l’Ernst Röhm, però per desgràcies no es coneix del cert què es varen dir en aquella reunió. Segons va explicar en Hitler més tard, li va implorar que no comencés una segona revolució i li va prometre que ell no tenia la intenció de dissoldre les SA. Llavors, sempre segons el relat d’en Hitler, li va criticar els escàndols que provocava la seva pròpia conducta i la dels seus col·laboradors més pròxims i el va advertir que havia de moderar el comportament de la seva organització. L’homosexualitat no era il·legal encara. Al cap de dos dies, per acontentar l’Exèrcit, el canceller alemany va confirmar la creació d’un Exèrcit de 21 divisions d’una mida tres vegades més gran que les Forces Armades de fins llavors.

 

El 14 de juny, en Hitler es va reunir per primer cop en Benito Mussolini. Es reunirien un total de 17 vegades fins al 1944. El líder alemany va viatjar amb el seu avió personal a Venècia, també era el seu primer viatge de canceller alemany a l’estranger. Va participar a la conferència acompanyat per en Constantin von Neurath, l’ambaixador alemany a Itàlia, l’Ulrich von Hassell, i la seva inseparable Vella Guàrdia de Munic. De la banda italiana, en Mussolini es va presentar amb el seu gendre, el compte Galeazzo Ciano, el subsecretari d’Estat, en Suvich i l’ambaixador italià a Berlín, en Cerutti. En Mussolini anava vestir amb un elegant uniforme, però en canvi en Hitler anava vestit amb un senzill impermeable i un barret. Al líder alemany mai li va agradar el protocol de vestir i era molt auster en la seva vestimenta. En començar la reunió, el dictador italià el va pressionar sobre el tema d’Àustria, on els nazis continuaven provocant molts aldarulls, i li va exigir que deixessin en pau aquell país aliat d’Itàlia. Després, li va aconsellar que frenés l’ala socialista del seu Partit, fent referència a les SA. Quan en Hitler va tornar cap a Alemanya, el 16 de juny, estava deprimit i avergonyit, pensava que en Mussolini l’havia alliçonat, cosa que no suportava, i sabia que s’havia mostrat com un líder dèbil davant del dictador que més admirava. En Mussolini va sortir-ne de la trobada molt decebut perquè pensava que havia fet com de professor i creia que en Hitler no donava la talla pel càrrec que ocupava.

 

El 17 de juny, el dia que en Franz von Papen va fer un polèmic discurs a la Universitat de Marburg on va criticar als nazis de voler fer una segona revolució amb les SA, a qui les va titllar d’irresponsables i de marxistes, a Turíngia, en Hitler va fer un discurs en el congrés del Partit del districte turingis celebrat a Gera, acompanyat per en Göering i altre dirigents del Partit. Enfadat per les paraules d’en Von Papen, el líder alemany va dir que el vicecanceller era com el pigmeu que s’imaginava capaç de parar amb unes quantes paraules la renovació gegantesca de la vida d’un poble. Anant a l’insult personal, va titllar-lo de nan i de petit cuc i el va amenaçar dient que tot aquell que critiqués, encara que tímidament, al govern es trobaria amb el puny de tot un poble. En el seu torn de paraula, en Goebbels va atacar als alarmistes burgesos, a qui odiava, com els conservadors com en Von Papen. Per en Hitler no devia ser gens fàcil haver sigut criticat i qüestionat per en Mussolini i per en Von Papen en pocs dies. Segurament li bullia la sang a les venes pensant que per culpa de les SA passés tot aquell mal tràngol.

 

Oblidant per un moment el greu problema de poder que tenia, en Hitler va ser present a un acte en el Carinhall, una mansió de caça d’en Göering, on les restes de la difunta esposa del president del Reich, la Carin Göering, morta l’any 1931 per una tuberculosis, rebrien sepultura a la mansió. Les restes varen ser transportades en un sarcòfag que tenia gravades l’escut d’armes de les famílies Göering i Fock, fins a la cripta del Carinhall, on reposarien durant uns quants anys. Després d’un senzill servei religió al poble de  Lövor, el sarcòfag, cobert amb una bandera amb l’esvàstica, va ser col·locat un vagó de tren folrat amb rams verds i ple de flors. La corona d’en Göering de roses blanques portava una targeta en què hi havia escrit: A la meva única Carin. Tot i que estava abatut, en Göering feia mesos que festejava amb una altra dona, l’actriu mediocre Emma Sonnemann, amb qui es casaria el maig de l’any següent. Custodiat per una guàrdia formada de nazis, el sarcòfag va viatjar amb ferri a Sussnitz i després amb tren fins a les poblacions del nord de Prússia, on es va declarar l’estat de dol quan passava el tren, que finalment va arribar a Eberswalde, on el sarcòfag va ser col·locat en un carro i dut per carretera fins al Carinhall. Els costats del camí hi havia homes del Partit amb el seu uniforme i una banda militar tocava la Marxa Fúnebre d’en Sígfrid de l’òpera El Ocàs dels Déus. En Hitler estava present en tot moment de la cerimònia, que de cop va ser interrompuda quan en Heinrich Himmler va arribar. El cap de les SS arribava tard i estava pàl·lid i nerviós. En preguntar-li què li passava, en Himmler els va explicar a en Göering i a en Hitler que havia sigut víctima d’un atemptat i que una bala havia destrossat el parabrises del seu cotxe. Estat il·lès i ningú dels presents va sentir cap tret. Durant uns minuts la cerimònia va ser interrompuda. Després, mentre sonaven les trompetes, el sarcòfag va ser baixat a la cripta, on cremaven sis veles. Després de que els portadors sortissin, en Göering i en Hitler varen baixar les escales per retre homenatge en silenci. S’ha de dir que en Hitler es cuidava molt de les seves amistats i dels seus col·laboradors. No tenia problemes en visitar-los a l’hospital quan es trobaven malament, els hi regalava regals pels aniversaris, era juganer i alegre amb els seus fills, i sovint els acompanyava en els funerals quan havien perdut un familiar.

 

El 20 de juny, en Hitler es va reunir amb en Franz von Papen en una trobada molt tempestuosa després de les últimes declaracions del vicecanceller. En Von Papen li va demanar l’anul·lació de l’ordre que impedia publicar el seu discurs del 17 de juny a la Universitat de Margburg. Però quan en Hitler s’hi va negar de males maneres, el vicecanceller el va amenaçar amb la seva pròpia dimissió i amb la dels demés membres del seu gabinet com en Constantin von Neurath i en Schwerin von Krosigk. Sabent que no tenia el control de la situació, l’endemà en Hitler va viatjar a la residència del president Paul von Hindenburg a Neudeck perquè sabia que no li quedaven gaires dies de vida. Quan el canceller alemany va baixar de l’avió va observar que se l’hi havia negat la recepció que havia de rebre com a canceller i en aquells moments es va adonar que s’enfrontava a una greu crisi si el President moria i el seu lloc era ocupat per l’Exèrcit o per la monarquia, tal i com volia en Von Hindenburg. Quan pujava les escales de la residència del President es va topar amb en Werner von Blomberg, que el va avisar de que si no prenia mesures per garantir la pau interna en Von Hindenburg instauraria la llei marcial i deixaria la figura del canceller en una posició dèbil. Després de visita al moribund Von Hindenburg, que estava estirat al seu llit, en Hitler es va retirar a Baviera per pensar que havia de fer per controlar la situació. Estava obligat a actuar si volia conservar el poder, pensava.

 

El 27 de juny, sent de nou a Berlín, en Hitler es va reunir amb en Von Blomberg, en Von Reichenau i en Viktor Lutze. En Von Blomberg i en Von Reichenau li varen mostrar proves de que les SA estaven preparant un atac contra la Reichswehr. Per calmar-los, el líder nazi els va confirmar que detindria els líders de les SA en una conferència a Bad Wiesse, en el Tegernsee, a uns 75 quilòmetres al sud-est de Munic, on hi residia l’Ernst Röhm. En Hitler ja tenia planificat la famosa Nit dels Ganivets Llargs. L’operació per desarticular els comandants de les SA estava en marxa des d’aquell mateix dia. En Josef Dietrich va arribar a un acord amb la Reichswehr per agafar les armes que fossin necessàries per una missió del Führer secreta i molt important.

 

L’endemà, en Hitler va sortir de Berlín en direcció a Essen acompanyat per en Hermann Göering i en Lutze per assistir al casament del gauleiter local Josef Terboven. Aquest viatge no entrava en l’ordre normal de les coses que havia de fer en Hitler perquè en Terboven no era un personatge tant important com per què en Hitler assistís a la seva boda. Abans de marxar, en Göering i en Himmler varen ordenar a la policia i a les SS que estiguessin a punt per atacar a les SA. La boda va mobilitzar tota la ciutat i es va celebrar amb una cerimònia religiosa. Després de la festa religiosa, els convidats es varen traslladar a l’Hotel Kaiserhof, on en l’immens saló es varen deixar els regals. Després del banquet es va fer el ball i en Hitler, en Goebbels i en Göering varen aprofitar que la gent ballava per reunir-se a la suite imperial per parlar de la possible revolta de les SA. En Julius Schaub, que vigilava la porta on estaven reunits, no parava de rebre missatges d’en Reinhard Heydrich que explicaven detalls de la rebel·lió de les SA i indicava on eren els seus membres. Llavors, en Hitler va rebre un missatge d’en Himmler que deia que l’Oskar von Hindenburg havia accedit a concretar una visita entre el seu pare i en Franz von Papen. Sabent que havia d’actuar d’immediat, en Hitler va abandonar la recepció nupcial i va tornar a la seva habitació on s’allotjava.

 

A la tarda, en Hitler no parava de rebre trucades en què se l’informava de que les SA volien atacar-los i en aquell moment va decidir que actuaria immediatament. Va explicar en el seu entorn que ell personalment aniria a Bad Wiesse i a Munic per sufocar la revolta, i que en Göering i en Himmler s’encarregarien de Berlín. Llavors, va trucar a en Dietrich per ordenar-li que es traslladés a Godesberg per agafar un comandament militar pel 30 de juny i va fer enviar un missatge a en Röhm, que estava a Bad Wiesse gaudint de les seves vacances acompanyat per l’habitual grup de nois joves, per dir-li que celebrarien una conferència el 30 de juny. Pocs minuts després, en Göering va tornar cap a Berlín i en Hitler es va quedar a l’Hotel per reposar per l’endemà ser present a unes reunions amb els industrials de la regió.

 

La Nit dels Ganivets Llargs:

 

El 29 de juny al matí, a Essen, en Hitler va visitar les fàbriques Krupp a Westfàlia acompanyat pel director general Gustav Krupp von Bohlen i Halbach. En Hitler es va mostrar en tot moment molt amable i va saludar als treballadors de la fàbrica. En Krupp es va queixar de que els seus treballadors tenien que abandonar massa sovint el seu lloc de treball per efectuar marxes i exercicis militars. En Hitler li va respondre que tenia tota la raó i que aviat acabaria amb aquelles marxes. Després de la visita, en Hitler va tornar a l’Hotel Kaiserhof per volar després cap a Bonn, però en aquell moment el varen informar que no era possible enlairar-se perquè l’avió tenia una avaria en motor dret. Mentre s’esperava va mantenir contacte amb en Hermann Göering, que es dirigia a Berlín per saber els últims moviments, i va trucar a en Joseph Goebbels, que estava a Berlín, perquè anés immediatament a Bad Godesberg on pensaven presenciar una retreta del Servei de Treball davant la façana de l’Hotel Dressen, que donava al Rin.

 

A la tarda, un cop arreglada l’avaria, un avió escorta JU-52 amb en Hitler i els seus col·laboradors dins es varen dirigir a l’aeroport Bonn-Hangelar per dirigir-se a la ciutat de Godesberg. Un cop varen aterrar, els estaven esperant uns automòbils. Escortats per motocicletes de les SA es varen dirigir ràpidament cap a l’Hotel Dreesen. Un cop allotjar, en Hitler es va acomodar a la terrassa juntament amb en Goebbels, que feia uns minuts que havia arribat i va ser informat de que en Hitler no volia començar encara la revolució. El ministre de Propaganda li va dir a en Hitler que en Karl Ernst havia posat en alerta als seus homes de les SA de Berlín, tot i les ordres de que estiguessin de permís des del primer dia de junt. En Hitler també estava al corrent de que s’havia cridat de que s’havia cridat a un especialista mèdic per què atengués a en Paul von Hindenburg a la seva residència de Neudeck. En aquells moments tant crítics, en Hitler li va explicar a en Goebbels la seva decisió d’atacar les SA i, en seguit, en Goebbels va ordenar a les SA de Berlín que es presentessin en els seus respectius llocs.

 

Per la seva part, en Heinrich Himmler va agafar un avió a Berlín i va aterrar a Bad Godesberg amb els últims informes dels seus agents. Segons aquests documents, que eren una sèrie de falsedats, les SA havien d’atacar el dia següent ocupant els edificis governamentals, matant a en Hitler amb un comando que ja tenien assignat i es deia que ja s’havia arribat a un acord entre en Röhm i el general d’artilleria, en Wilhelm Ritter von Leeb, per entregar les armes a les SA perquè sortissin al carrer. L’objectiu del cap de les SS era de que en Hitler no tardés en actuar i no es repensés l’atac. En el curs de la tarda es va establir contactes casi permanents entre Bad Godesberg i el servei central de la Gestapo de Berlín. Es va rebre un missatge anunciant que els agents del SD de Munic acabaven de veure carregar unes armes en un camió. Era una prova més que li volien ensenyar a en Hitler perquè veiés que realment les SA volien fer un cop d’Estat.

 

Al vespre, en Viktor Lutze va arribar des de Hannover a Bad Godesberg per reunir-se amb en Hitler, en Goebbels, en Diels, en Himmler i l’Otto Dietrich. L’Hotel en aquells moments estava vigilat per un cordó de seguretat de les SS. Tots es varen reunir en el menjador de l’Hotel d’es d’on es podia admirar el paisatge de les muntanyes del Wester-Wald i la vall del Rin. En Hitler en aquells moments estava molt nerviós movent-se constantment d’una banda a l’altra del menjador. Encara pensava que potser era un error tota aquella operació i no s’atrevia a fer assassinar al que fins fa poc era el seu amic, l’Ernst Röhm. Veient que estava dubitatius, en Himmler i en Goebbels l’intentaven convèncer de que havien d’actuar. Pressionat, en Hitler va telegrafiar a en Röhm per demanar-li que es reunissin a Bad Wiesse el dia següent. Un cop enviat el telegrama va demanar en els seus ajudants que tinguessin a punt un avió perquè volia marxar cap a Munic el més aviat possible. Després de sopar, mentre esperaven que tot estigués a punt per començar, en Göering va trucar a en Hitler per explicar-li que les SA havien convocat una reunió a Munic tal i com ell havia demanat. Satisfet, en Hitler es va aixecar i va cridar en els seus ajudants per dir-los que marxaven en una hora. Posteriorment, en Hitler va afirmar que va rebre un missatge alarmant d’en Göering per telèfon anunciant-li que tan a Berlín com a Munic estava a punt de tenir lloc un intent de cop d’Estat per part de les SA. Llavors, en Himmler va tornar cap a Berlín per dirigir la repressió, mentre que en Goebbels va marxar amb en Hitler cap a Munic. Mentre volaven, el president de la Uschla, en Buch, i en ministre de l’Interior de Baviera, l’Adolf Wagner, varen formar un grup d’homes amb en Christian Weber, l’Emil Maurice i en Joseph Berchthold per detenir als líders de les SA.

 

A les dues de la matinada del 30 de juny, en Hitler, en Goebbels, el capità d’avió, en Hans Baur, en Schaub, en Wilhelm Brückner, l’Otto Dietrich, en Julius Schreck i l’Erich Kempka amb quatre policies varen volar del camp d’aviació de Hangelaar, a prop de Bonn, rumb a Munic. Durant el trajecte en Hitler estava assegut en el primer seient de la cabina sense dir res, estava pensatiu, però no estava irritat. A dos quarts de cinc de la matinada varen aterrar en el camp aeri d’Oberwiesenfeld, on els esperava el gauleiter Adolf Wagner amb el seu ajudant acompanyat per membres de les SS. Un cop va baixar de l’avió, en Hitler va parlar amb en Wagner, que li va dir que les SA de Munic havien intentat manifestar-se per la ciutat amb les seves armes cridant insults contra ell. Enfadat, en Hitler va pujar al cotxe del gauleiter i es va dirigir cap a la capital bavaresa amb l’objectiu de detenir a en Röhm i els seus seguidors. Segons va afirmar més tard, l’Alfred Rosenberg va dir que en Hitler no tenia la intenció de fer assassinar a en Röhm. Mentre el líder nazi es dirigia a Munic, 3.000 membres de les SS varen ocupar els carrers de la ciutat bavaresa provocant disturbis i cridant:

 

El Führer estar en contra de nosaltres, la Reichswehr estar en contra de nosaltres; les SA! Al carrer!.

 

Al cap de pocs minuts, en Hitler i els seus ja corrien per la ciutat. Varen evitar passar per davant de la Casa Parda de la Briennestrasse, que estava ocupada des de primera hora per la Reichswehr, i es varen dirigir directament al Ministeri de l’Interior de Baviera, a la Ludwigstrasse, on es varen reunir amb els líders de les SA que havien provocat aldarulls la nit anterior. Quan varen veure entrar en Hitler per la porta, tots els membres de les SA es varen quedar molt sorpresos davant d’aquella visita inesperada. Només entrar, en Hitler els va escridassar de males maneres i va fer cridar al cap de la policia, el comandant retirar Schneidhuber, i el cap de les SA de Munic, Schmidt, que ja estava sota arrest domiciliari per ordres del gauleiter Wagner. En veure’ls, en Hitler es va precipitar damunt d’ells i els va arrencar les insígnies i els galons mentre els insultava de males maneres i, en seguit, els va fer detenir a tots i els va fer portar a la presó de Stadelheim. Sabent que havia fet el primer pas, en Hitler va cridar:

 

Cap a Bad Wiessee!.

 

Cap a les cinc del matí, una columna de carros blindats varen avançar ràpidament per la carretera que anava de Munic a Bad Wiessee, on en Röhm i els seus companys dormien a l’Hotel Hanselbauer sense vigilància. En Hitler es va dirigir a l’Hotel acompanyat per en Goebbels, pels membres de les SS, la Gestapo i la policia. Un vehicle blindat de la Reichswehr obria camí i protegia la llarga columna de cotxes. Els primers en arribar a l’Hotel varen ser dos automòbils Mercedes negre i després els cotxes dels agents de la policia. El guàrdia de les SA que vigilava la porta de l’Hotel en veure’ls es va deixar detenir sense posar resistència.

 

A dos quarts de set del matí, en Hitler i dos homes més varen entrar a l’establiment amb facilitat i varen entrar al vestíbul. Un cop dins, varen detenir al standartenführer Uhl i després al comte Von Spretei, l’ajudant d’en Röhm, que s’havia despertat després de sentir tant soroll i havia sortit a fora l’habitació per veure què passava. Sabent qui era, en Hitler es va dirigir cap a ell i amb una vella fusta de pell d’hipopòtam, un regal dels seus admiradors que l’hi havia fet en el començament de la seva carrera política, quan anava sempre acompanyat per les SA, el va colpejar violentament a la cara i el va deixar en mans de les SS. A continuació, en Hitler es va dirigir a la planta de baix de l’edifici i va ordenar en el cambrer  de l’Hotel que truqués la porta de l’habitació d’en Röhm. Quan el cap de les SA va obrir la porta mig adormit després de sentir els tocs de porta, en Hitler en veure’l el va escridassar amb la pistola a la mà i li va dir:

 

Estàs detingut! Porc!.

 

Llavors, li varen donar uns minuts perquè es vestís per després portar-lo al vestíbul de l’Hotel amb els altres detinguts. En Röhm no va dir massa res perquè estava molt adormit en aquells moments. A la nit l’hi havien donat un calmant. Mentre el líder de les SA es vestia, en Hitler va fer detenir a tots els clients de l’Hotel. Quan va veure el líder de les SA de Breslau, l’Edmund Heines, al llit amb el seu xofer de 18 anys va ordenar afusellar-lo d’immediat. Varen ser tret a empentes de l’habitació i en els seients de darrere d’un cotxe varen ser assassinats a trets i els seus cadàvers varen ser abandonats allí. Aprofitant un moment de distracció, un dels homes d’en Röhm va intentar disparar a en Hitler amb la seva pistola, però va ser abatut. Sabent que no hi havia res a fer, un destacament de les SA que acabava d’arribar per fer el relleu de la guàrdia es va deixar arrestar sense protestar. Al voltant de les vuit del matí, les SS varen anar executant a tots els que es trobaven a l’Hotel, excepte a en Röhm i alguns dels seus companys, que els varen portar amb autobús a la presó de Stadelheim per ser executats més tard.

 

Un cop acabada l’operació a Munic, en Hitler va nomenar a en Viktor Lutze stabschef de les SA, però no li va donar el rang de ministre. Amb el nomenament, en Hitler li va entregar dotze punts que havia de canviar de les SA com la necessitat d’eradicar l’homosexualitat, el llibertinatge, les borratxeres i l’alt nivell de vida. Llavors, tots varen viatjar cap a Munic. A davant de tot de la comitiva hi anava el Mercedes d’en Hitler. El líder nazi estava assegut al darrere amb en Goebbels. Molt a prop d’ells hi havia un vehicle d’agents de la policia i, a certa distància, l’autobús amb els detinguts. Tots els cotxes que anaven en direcció contrària eren aturats per precaució. En arribar a Munic, en Lutze va conduir l’autobús fins a la presó de Stadelheim i varen empresonar a en Röhm en una cel·la sota estricte vigilància.

 

A les vuit del matí, en Hitler i els seus col·laboradors es varen dirigir a la Casa Parda, on en Josef Dietrich els estava esperant per rebre noves ordres. Quan en Hitler el va veure el va fer reunir amb ell en el saló dels senadors i li va donar una llista amb els noms dels alts funcionaris de les SA que estaven detinguts a la presó de Stadelheim i tenien que ser afusellats. L’única queixar que va posar en Dietrich era que si no actuaven ràpid es faria fos i els escamots d’afusellament no podrien disparar. En Hitler es va quedar a la Casa Parda fins la nit i estava tota l’estona enfurismat perquè estava convençut que les SA havien efectuat la pitjor traïció de tota la història. Va acusar a en Röhm d’haver cobrat 12 milions de Reichsmarks de França perquè el detingués i l’assassinés i perquè entregués Alemanya als seus enemics. Abans de retirar-se a la seva habitació per descansar, va donar l’ordre de que s’afusellés d’immediat a sis membres de les SA empresonats a Stadelheim i va marcar amb creus els seus noms en una llista que l’hi havia proporcionat l’administració de la presó. A les dues de la tarda, en Hitler va fer enviar agents a la cel·la 474, la d’en Röhm, per suggerir-li de que es suïcidés, però l’ex cap de les SA es va fer el desentès. Llavors, en Hitler va donar-li a en Goebbels les directrius propagandístiques i li va donar les primeres instruccions per com havien d’informar la premsa i la ràdio.

 

Mentrestant, a Berlín, des de dos quarts d’onze del matí varen començar les detencions programades quan en Hitler va trucar a en Göering per dir-li la paraula clau, Kolibri, que volia dir que s’ordenava la sortida d’esquadrons d’execució per eliminar part a part dels membres de les SA, als opositors del règim. En Göering va dirigir la purga des de la seva residència personal a la Leipziger Platz amb l’ajuda d’en Himmler, en Heydrich i del seu assistent, en Paul Koerner. L’àrea del voltant de la residència d’en Göering estava acordonada per guàrdies de les SS armats amb metralladores. Els criats servien entrepans mentre els detinguts eren portats a les avantsales de la casa. Segons es cridaven els noms dels últims que arribaven, es podia sentir a en Göering cridar: Afusellat!. Els condemnats eren portats a l’Escola de Cadets de Lichtefelde, on es produïen les execucions. La xifra total d’assassinats no sé sap del cert, alguns parlen d’un centenar, però d’altres parlen d’un miler. En Hitler va reconèixer 77 morts, el Ministeri de Justícia en va reconèixer 207 però el procés de Munic de 1957 va dir que hi varen haver mil morts.

 

Durant aquell procés es varen assassinar entre altres a en Karl Ernst, el líder de les SA de Berlín, qui en Hitler creia que era una de les figures més importants del complot. Va ser arrestat a Bremen quan estava a punt de sortir amb un vaixell amb la seva esposa per passar la Lluna de Mel a Madira. A en Gregor Strasser d’un tret a la presó de la Gestapo a Columbiahaus, a la Prinz Albrechtstrasse, després de ser torturat. A en Kurt von Schleicher i la seva esposa quan sortien per la porta del jardí de la seva casa llogada al poderós industrial de Colònia Otto Wolff, a Neu-Babelsberg, a les afores de Berlín. A en Gustav von Kahr, que va ser assassinats a cops de pala en el camp de concentració de Dachau, on va ser desmembrat i mutilat per llançar les seves restes a un pantà del costat del camp. A en Herbert von Bose, el secretari d’en Von Papen. A en Ferdinand von Bredow, l’ex ministre de Defensa del govern d’en Von Schleiche. A l’Edgar Jung, l’editor i ajudant d’en Von Papen, que va ser trobat l’endemà en una carretera d’Oranienburg. A l’Erich Klausner, el dirigent del Ministeri de Comunicacions i director de l’Acció Catòlica de Berlín, que va ser assassinat en el seu despatx del Ministeri. A en Glaser, un advocat que s’havia querellat amb els diaris nazis, que va ser assassinat a trets a la porta de casa seva. El pare Bernhard Stempfle, que havia corregit el Mein Kampf i que es deia que sabia masses coses sobre la mort de la Geli Raubal, que va ser assassinat també a trets a la porta de casa seva. El cap dels estudiants catòlics de Munic, en Beck, que va ser assassinat en un bosc. El cap de les Joventuts Hitlerianes de Dusseldorf, en Probst, que va ser executat quan intentava fugir.

 

Al vespre, en Hitler va agafar la llista de les persones que havien de ser assassinades i va marcar 110 noms amb llapis vermell i va donar l’ordre d’executar-los. El ministre de Justícia de Baviera, en Hans Frank, va quedar horroritzat pel número de víctimes i va fer revisar la llista per reduir-ne el número. A la nit, en Hitler va agafar un avió amb en Dietrich i en Goebbels, que estava marejat i amb ganes de vomitar, per dirigir-se a Berlín. Quan varen aterrar a l’aeròdrom de Tempelhof els estaven esperant en Göering, en Himmler, en Wilhelm Frick, en Kurt Daluege i un grup d’oficials de la policia. En Hitler va ser el primer en sortir de l’avió, i quan estava descendit per les escales una guàrdia d’honor va presentar-li armes. En aquells moments en Hitler anava vestit amb una camisa, una corbat de llaç negre i unes botes militars altes i negres. El seu rostre era pàl·lid, anava sense afaitar i feia cara de no haver dormit. Sense dir cap paraula, en Hitler va donar la mà a tots els membres del grup que l’esperaven i va passar revista lentament a la guàrdia d’honor. Després, quan va caminar cap a l’automòbil que els esperava, va començar a parlar amb en Göering i en Himmler, que aquest li va treure una arrugada llista. El líder alemany la va llegir a poc a poc mentre murmurava alguna cosa amb en Himmler. Segons sembla, en Hitler es va sorprendre quan va veure que a la llista dels qui havien sigut assassinats hi havia en Gregor Strasse. En Himmler l’hi va assegurar que s’havia suïcidat. Dies més tard, sentint la mort del seu competidor anys enrere sobre el control del Partit, en Hitler va donar ordres per assegurar una pensió a la viuda de Strasser. Després, en Hitler es va reunir amb en Göering, que li va demanar que es publiqués una ordre prohibint futures execucions, cosa que va excedir.

 

La majoria dels alemanys no es varen adonar del què havia passat aquell dia. Molts pocs coneixien les discrepàncies entre les SA i el règim. Quan es va anar sabent la realitat, la majoria de la gent va donar el seu suport a en Hitler i als assassinats. La Reichswehr no va protestar, ans al contrari, desitjava aquella operació. Les dues principals confessions cristianes es varen abstenir de criticar la purga.

 

L’endemà, en Hitler oferia un te pels membres del seu gabinet i les seves esposes en el jardí de la Cancelleria, mentre es continuaven les execucions. A les dues del migdia, en Göering li va fer veure a en Hitler que les unitats de les SA s’havien agafat amb més calma l’assassinat dels seus caps i que no hi havia perill d’una revolta. A última hora de la tarda, en Röhm va ser finalment executat per en Theodor Eicke, el comandant de les SS de Dachau, i en Michael Lippert. El seu cadàver va ser portat al crematori de l’Est on va ser cremat i enterrat en un cementiri proper. El dia següent, a primeres hores del matí, en Hitler va ordenar posar fi a les operacions i va exigir als caps de les SA la seva lleialtat més perfecte i una fidelitat sense reserves cap a l’exèrcit alemany. Els serveis de la Gestapo, de les SS i de la SD varen rebre un telegrama firmat per en Goebbels, en Göering i en Himmler en què ordenaven cremar tots els papers relatius a l’acció dels dos dies anteriors. No havia de quedar cap prova del què havia passat. Durant aquell dia, en Von Hindenburg va enviar un missatge a en Hitler per expressar-li la seva gratitud per la seva acció decidida i la seva intervenció personal per eliminar la traïció. És molt probable que aquest missatge fos escrit pels propis nazis i que s’hagués obligat al President, mig moribund, a firmar-los.

 

El 3 de juliol, amb la Nit dels Ganivets Llargs ja finalitzada, al matí en Hitler va explicar en el seu Consell de ministres que els assassinats i les execucions sense judici havien sigut afectades per salvaguardar el país. Amb les seves paraules, va aconseguir que s’aprovés un decret on es declarava que els assassinats de la Nit dels Ganivets Llargs fossin legals com a actes d’autodefensa per part de l’Estat. Cap dels presents va tenir el valor per protestar. El ministre de Justícia, en Franz Gürtner, va redactar el decret en què va concedir caràcter legal als assassinats i en Wilhelm Frick va fer aprovar la nova llei de Mesures d’Autodefensa de l’Estat en què es legalitzava els assassinats comesos. En Franz von Papen ja no va assistir a la reunió perquè havia presentat la seva dimissió del càrrec de vicecanceller en veure perillar aquells dies la seva vida. Després, en Hitler va viatjar a la finca del President, que estava a punt de morir, a Neudeck, per rebre la benedicció d’en Von Hindenburg per haver aixafat l’amenaça de les SA i eliminat el caràcter revolucionari del règim. Segons sembla, en Von Hindenburg es va alarmar quan va saber que s’havien assassinat a dos generals de la Reichswehr, però tota queixa ja era inútil. En Werner von Blomberg, que era el que més havia desitjat aquella operació, va enviar aquell dia un missatge a en Hitler felicitant-lo per l’acció i va dir en una ordre del dia a l’Exèrcit, que en Hitler havia atacat i aixafat als rebels amb la decisió d’un soldat i amb una valentia exemplar.

 

El 13 de juliol era el dia senyalat per justificar davant del poble aquells assassinats. En el Reichstag, en Hitler va justificar en un discurs que va ser retransmès a nivell nacional els assassinats. L’ambient era caldejat perquè entre els assassinats hi havia 13 membres del Reichstag i hi havia amics i antics companys d’armes assassinats. La presència de membres de les SS armats a la tribuna i en altres llocs de la sala feia que els diputats més crítics es quedessin callats i espantats. En començar la sessió, el líder alemany va assegurar que qualsevol que posés en perill el Tercer Reich tindria una mort segura. Al principi, en Hitler va recordar els èxits del nacionalsocialisme i, després, va explicar que havia donar l’ordre de disparar als traïdors per la seguretat d’Alemanya i els va comparar amb el que per ell eren els grans traïdors d’Alemanya, els homes que l’11 de novembre de 1918 havien firmat l’armistici. A continuació, va dir que les SA havien sigut explotades per uns caps depravats sense escrúpols i, segons va dir, en Röhm, a través d’en Werner von Alventsleben, s’havia reunit amb en Von Schleicher per preparar un cop d’Estat per acabar amb l’exèrcit alemany. Llavors, en Hitler va llegir els 19 alts funcionaris de les SA i els 31 membres de les SA que havien sigut afusellats, a més de dos caps de les SS i un de la Gestapo després d’haver sigut empresonats per tortura i per roba a presoners d’un camp de concentració de Bredow, a prop de Stettin. El canceller va mencionar aquest fet perquè aquell cas havia provocat un escàndol internacional després de que haguessin torturat a un periodista txec. En Hitler va afegir que en Karl Ernst s’havia quedat a Berlín per dirigir personalment la revolució, tot i que tothom sabia que havia sigut detingut a Bremen. Tot seguit, va manifestar que si algú l’acusava per no haver procedit d’acord amb la llei diria que hauria actuat pel destí de la nació alemanya i que considerava que el poble alemany com al seu jutge. Després d’acabar el discurs, en Göering li va agrair en nom de tots la salvació del país per haver evitat una guerra civil. Llavors tots els diputat el varen aplaudir. Entre ells faltava en Franz von Papen, que l’endemà va escriure una carta per en Hitler on li deia que estava al seu costat i que estava content de que hagués acabat amb els qui intentaven fer una segona revolució. Segur que en Von Papen estava content com a bon conservador d’haver acabat amb els SA, però a partir de llavors va començar a témer per la seva vida. De ben poc va acabar sent una víctima més de la Nit dels Ganivets Llargs.

 

El 20 de juliol, en Hitler va ordenar que les SS, agraint la seva actuació del 30 de juny, fossin un òrgan independent del Partit i per aquest fet ja no estarien subordinades a les SA. A partir de llavors, en Himmler va ostentar el títol de cap d’Estat Major i el col·locava a la mateixa altura que en Viktor Lutze.

 

El putsch de Viena:

 

Després d’acabar amb les SA ara a en Hitler l’hi quedava un altre front obert que volia resoldre ben aviat: Àustria. El 21 de juliol va decidir posar un impost especial de 1.000 Reichsmarks per tot aquell ciutadà alemany que es dirigís a Àustria i en aquell mateix dia s’estava orquestrant un cop d’Estat per part de membres nazis austríacs. Per tal de demostrar que no tenia res a veure amb els futur aldarulls a la seva antiga pàtria, en Hitler es va dirigir amb un reduït grup cap a Bayreuth per celebrar l’obertura anual del Festival Wagner. Al llarg camí que anava des de la Cancelleria fins a l’estació ferroviària, en Hitler es va trobar amb unes unitats de les SS que el saludaven a crits de Heil!. El dia següent, en Hitler va assistir a l’obertura del Festival, que tenia lloc a un turó que estava adornat amb símbols nazis tal i com havia dictat en Goebbels. El ministre alemany volia fer veure a la gent que en Richard Wagner era un nacionalsocialista. Era un antisemita. Quan en Hitler va entrar a l’amfiteatre va ser l’estrella de l’acte ja que totes les mirades estaven concentrades cap a ell.

 

El 25 de juliol, les SS varen començar finalment el cop d’Estat a Viena, però el putsch va fracassar després de cometre greus errors logístics, tot i que varen matar al canceller austríac, el conservador Engelbert Dollfuss. A més, Itàlia amenaçava en actuar contra Alemanya si el cop d’Estat seguia i en Mussolini, que tenia l’esposa i els fills d’en Dollfuss al país, va enviar quatre divisions cap a Àustria. En el moment del cop d’Estat en Hitler continuava a Bayreuth. Mentre estava assentat a la seva butaca en la llotja escoltat el final de la representació de L’or del Rin d’en Richard Wagner, els seus ajudants, en Schaub i en Brückner, varen entrar de cop a la llotja i li varen comunicar al què passava. Després de la representació, en Hitler, excitat pel què estava passant, es va dirigir al restaurant del teatre, com era costum, i va saludar a alguns il·lustres espectadors que li varen ser presentats per la Winifred Wagner. A continuació, tots junts es varen posar a sopar. El líder alemany va dir en els col·laboradors que s’havia de quedar una hora en el restaurant per no aixecar sospites. Volia deixar clar que ell no tenia res a veure amb el què passava  a Àustria i, sobretot, no volia fer enfurismar a en Mussolini. Després, va demanar en el cap de l’Oficina d’Afers Exteriors, l’Ernst Hanfstaengl, que es dirigís d’immediat a Bayreuth per parlar de com havia de demostrar a la premsa estrangers que l’assassinat del canceller austríac no era obra del govern alemany. En Hanfstaengl, que es trobava a Berlín, va dirigir-se ràpidament a l’aeròdrom de Tempelhof per agafar un avió cap a Bayreuth. Les últimes notícies que va rebre en Hitler del cop d’Estat deien que l’acció de les SS Strandarte 89 havien fracassat i que en Mussolini havia mogut les seves tropes cap al Brenner per ajudar a Àustria.

 

L’endemà, en Hitler estava molt nerviós davant la possibilitat de que Itàlia ajudés al govern austríac militarment i va ordenar fer trucar a en Von Papen, però va ser impossible localitzar-lo per què es trobava de retorn d’un viatge a Bad Warmbrunn, a Silèsia. A la tarda, després de tornar a Berlín, en Von Papen va rebre pressions per parlar amb en Hitler per telèfon. En parlar amb el líder alemany, aquest li va ordenar que es dirigís d’immediat a Viena perquè la situació era molt greu. En Von Papen, que encara no sabia què havia passat el dia anterior, no va entendre res. En veure que el seu ex vicecancanceller no estava el cas de res, li va exigir que abans que anés a Viena es dirigís a Bayreuth per explicar-li millor. Però en Hitler tenia un altre problema, tot i que no era gaire greu. El President, que estava fent els seus últims sospirs, podia haver actuat contra en Hitler davant d’aquell desordre, però el seu estat de salut va empitjorar en aquella jornada. A més, en Hans Heinrich Lammers va rebre ordres d’en Hitler perquè el tranquil·litzés sobre el cop d’Estat a Viena. En Lammers va informa a en Von Hindenburg vagament dels fets del dia anterior.

 

El dia següent, en Von Papen va pujar a bord d’un JU-52 acompanyat pel seu fill i els seus dos secretaris, el baró Wilhelm von Ketteler i el comte Kageneck, per dirigir-se a Bayreuth. A dins l’aparell va ser informat de que en Hitler el volia nomenar representant del Reich a Àustria. Un cop varen arribar a Bayreuth, en Hitler, que els esperava ansiós, va agafar a en Von Papen i el va acompanyar fins al seu gabinet, on varen revisar les condicions que posava l’ex vicecanceller per ser nomenat representant del Reich a Àustria. En Hitler li va dir que acceptava totes les condicions que l’hi posava excepte la primera, la de fer dimitir a en Theodor Habicht del seu càrrec de representant nazi a Àustria perquè no podia acusar a en Habicht per tal de que no fos acusat per l’opinió internacional del cop d’Estat. Però en Von Papen es va fer fort amb la seva postura i, finalment, en Hitler no va tenir cap més remei que desposseir de tots els càrrecs a en Habicht.   A la tarda es va anunciar el nomenament d’en Von Papen com a representant del Reich a Àustria. En Hitler creia que amb en Von Papen, un conservador no nazi, catòlic i conegut d’en Mussolini, podria acabar la crisi que patia per culpa del fallit cop d’Estat.

 

La mort d’en Paul von Hindenburg, l’inci de la dictadura d’en Hitler:

 

A finals de juliol tothom sabia que la vida del President s’apagaria en qüestió de dies o d’hores. L’1 d’agost, en Hitler va comunicar en els seus ministre que els metges l’hi havia dit que en Von Hidenburg li quedaven menys de 24 hores de vida i que pensava fusionar el càrrec de President del Reich amb el de canceller del Reich a través d’una llei. A la mateixa hora, es va acordar que la Reichswehr presentés jurament de fidelitat al nou cap d’Estat i en Werner von Blomberg va accedir a ratificar la nova llei que volia impulsar en Hitler. A continuació, el canceller alemany va viatjar a Neudeck acompanyat per en Wilhelm Brückner per visitar el President per últim cop. El doctor Sauerbruch, qui atenia el President, es va negar a que en Hitler el visités, però després de parlar-ne varen decidir que el podia visitar durant uns minuts. Tot seguit, en Hitler va entrar sol a l’habitació i el President, desvariejant, el va saludar estirat al seu llit dient-li majestat enlloc de canceller. Segurament va creure que l’havia anat a visitar el Kàiser. Després d’estar uns minuts amb el President, en Hitler va sortir de l’habitació i li va dir en el doctor que el President havia tingut uns moments de lucidesa durant els quals varen parlar amb serenitat. El doctor Sauerbruch va declarar que va poder escoltar com el President deia: Mein Kàiser…. La meva pàtria…Després es va publicar un comunicat oficial explicant que el President havia entrat en coma i que cada cop el seu cor batia més lentament. Mentre es difonia el comunicat, en Hitler tornava a Berlín per sotmetre al seu govern la Llei sobre el Lideratge del Reich alemany.

 

A les nou del matí del 2 d’agost de 1934, el president Paul von Hindenburg moria a l’edat de 86 anys. A les 9:25, totes les emissores de ràdio varen interrompre la seva programació i en Goebbels va donar a conèixer al poble la mort del President amb una veu trista. Al cap d’una hora de la seva mort, es va anunciar que l’oficina del President quedaria fusionada amb l’oficina de la Cancelleria i que en Hitler es convertiria en cap de l’Estat i en comandant suprem de les forces armades del Reich. Entre els qui varen firmar la nova llei que havia redactat en Hitler hi havia els conservadors Franz von Papen, Constantin von Neurath, el general Schwerin, en Lutz Schwerin Krosigk, en Werner von Blomberg i Hjalmar Schacht. A continuació, en Hitler va fer prestar jurament als membres de la Reichswehr i, després, en Hitler va encarregar a l’Albert Speer que s’ocupés dels preparatius per celebrar el funeral en el Monument de Tannenberg, a Prússia Oriental. Speer va fer aixecar una tribuna amb bancs de fusta recoberts amb tela negra. A la nit, es va publicar un comunicat oficial del Ministeri de Defensa on l’Exèrcit jurava fidelitat a en Hitler. L’endemà els tres comandants en cap dels exèrcits de Terra, Mar i Aire varen jurar lleialtat personal a en Hitler i no a la nació alemanya, com abans havia sigut costum. El comunicat d’en Von Blomberg deia:

 

En presència de Déu, dono aquest sagrat jurament d’obediència incondicional al Führer del Reich i del poble alemany, Adolf Hitler, comandant suprem de l’Exèrcit, i dono com a valent soldat l’entrega en tot moment de la meva vida per aquest jurament. 

 

El dia abans de l’enterrament del President, el parlament alemany es va reunir a l’Òpera Kroll per escoltar un discurs necrològic d’en Hitler. Després, el líder alemany va concedir una entrevista amb el corresponsal Ward Price del Daily Mail, on li va dir que si depenia d’Alemanya no tornaria a esclatar una altra guerra, ja que creia que la guerra no podia resoldre els actuals problemes d’Alemanya. L’endemà, el 7 d’agost, el fèretre del president Paul von Hindenburg va ser exposat al centre del patí d’honor del monument de Tannenberg. Hi havien convidades més de 6.000 persones entre civils i militars, entre ells els nets d’en Von Hindenburg que varen fer la salutació feixista davant d’en Hitler, cosa que el seu avi mai va arribar a fer. Per inaugurar l’acte els presents varen escoltar L’Heroica d’en Beethoven i després de la música va ser el torn del bisbe castrense evangèlic de la Reichswehr, que va fer un discurs religiós en record al President. Llavors havia de ser el torn d’en Hitler, el ja nou dictador alemany, però abans es varen pronunciar uns càntics acompanyats per salves d’honor per homenatjar a en Von Hindenburg. Quan va ser per fi el seu torn, el dictador alemany va pujar a la tribuna per parlar davant de tots els presents, però quan anava a començar a llegir un escrit en memòria del President va veure que s’havien equivocat de text i va obligar ràpidament als seus assistents a canviar l’escrit. Un cop corregit l’error, en Hitler va llegir el seu text de forma freda i formal on va descriure el President com un heroi i un nacionalista convençut. Quan es va donar sepultura al fèretre va sonar l’himne alemany. En el funeral, en Werner von Blomberg va dir-li a en Hitler que a partir de llavors tots els seus soldats es dirigirien cap a ell dient-li Mein Führer, proposta que en Hitler va acceptar amb un somriure a la boca. A partir d’aquella data podem parlar del Hitler dictador perquè ara ja res el podia apartar del poder. Fins llavors només en Von Hindenburg amb el suport de l’Exèrcit hagués pogut fer caure a en Hitler. Al cap de dos dies, en Von Blomberg va escriure una carta per en Hitler amb una sola frase que deia: Mein Führer, vull recordar-li el seu compromès amb l’Exèrcit. Blomberg. El ministre de Defensa li volia recordar l’acord en el pacte del Deutschland. Tots havien actuat segons aquell pacte: en Hitler va eliminar els líders de les SA i les va afeblir i l’Exèrcit va donar suport perquè en Hitler pogués fusionar els càrrecs de canceller i de President en la seva figura. El 15 d’agost es va publicar el testament d’en Von Hindenburg, que per molts era fals ja que se sap que si hagués sigut pel President s’hagués restaurat la monarquia, on deia que en Hitler era el seu hereu natural.

 

El 17 d’agost, recordant el gran favor que l’hi havia fet l’Exèrcit, en Hitler va dir en un discurs a la ciutat d’Hamburg que el seu govern tenia el suport de dues organitzacions: políticament la comunitat del poble cristal·litzada en el moviment nacionalsocialista i militarment en l’Exèrcit. L’endemà, en Hitler va fer publicar el text complet de les últimes voluntats i el testament del desaparegut President en el diari Völkischer Beobachter. El document també lloava a la Reichswehr dient que havia de ser un símbol d’Estat. Per confirmar l’autenticitat del testament, l’Oskar von Hindenburg va dir en un discurs per la ràdio que el seu pare sempre havia vist a en Hitler com el seu successor com a cap d’Estat. Se sap que l’Oskar era un fervent seguidor d’en Hitler, tot el contrari del seu pare.

 

El dia següent, el 19 d’agost, es va celebrar a Alemanya un plebiscit per legitimar els canvis produïts després de la mort del President. Bàsicament es votava si s’acceptava l’autonomenament d’en Hitler pel càrrec de President. La consigna del Partit era: Hitler per Alemanya – Tota Alemanya per Hitler. Finalment, tal i com era de preveure, el poble alemany va donar suport amb una gran majoria a en Hitler. Un 84,6% varen votar Ja, 38.363.760 vots, i 4.292.654 persones hi varen votar en contra. 872.292 paperetes varen ser anul·lades. Tot i el gran suport cap a en Hitler i l’ajuda de la Gestapo i la SD organitzant un control secret de les paperetes per assegurar l’èxit, a les zones més poblades per la classe treballadora, un terç dels votants es va negar a donar la seva papereta per en Hitler. Els resultats eren pitjors que els del novembre de 1933. Per exemple, en el districte de l’Alt Palatinat els nazis varen obtenir uns pobres resultats. Victòria agredolça a banda, aquell dia el conjunt de les forces armades va realitzar el nou jurament de lleialtat personal a en Hitler. L’endemà, el dictador alemany va escriure una carta a en Werner von Blomberg per confirmar-li que el Pacte del Deutschland seguia vigent. En la carta li agraïa el seu jurament de lleialtat i li va dir que sempre consideraria l’existència i la inviolabilitat de l’exèrcit alemany. Li va reiterar a més que l’Exèrcit seria l’únic portador d’armes de la nació. Estar clar que el volia tranquil·litzar dient-li que no hi haurien unes segones SA que els hi disputessin el lloc. El 27 d’agost, tots els funcionaris públics varen jurar lleialtat personal a en Hitler com ho havia fet l’Exèrcit. El 16 d’octubre, per acabar amb tots aquells juraments, els membres del govern alemany es varen comprometre personalment a en Hitler i d’aquesta manera va concloure la successió de juraments de lleialtat cap al nou dictador.

 

El 31 d’agost, en Hermann Göering va enviar una carta a en Rudolf Hess per explicar-li l’unànime suport que havia tingut la purga del 30 de juny i la gran confiança que despertava en Hitler entre el poble. Una còpia de la carta va ser enviada a en Hitler. Era bastant comú que els alts jerarques nazis fessin tots els possibles per complaure i per satisfer a en Hitler.

 

El 5 de setembre, en l’obertura del VI Congrés del Partit a Nuremberg, el Parteitag, la cerimònia va començar amb l’Egmont a les arenes de Luitpold, on 30.000 persones es varen concentrar per escoltar als seus líders. Durant aquell Congrés, la cineasta Leni Riefensthal va filmar-lo per fer un documental per la propaganda nazi anomenat El Triomf de la Voluntat. L’Adolf Hitler, recordant encara la Nit dels Ganivets Llargs, va dir en el seu discurs que de la mateixa manera que el món no podia viure amb guerra permanent, les revolucions tampoc ho podien ser, i va explicar que les revolucions a Alemanya eren poc freqüents i que en els següents mil anys no n’hi hauria una altra. Al cap de tres dies, en el Congrés, en Hitler va declarar davant la representació de les dones del Partit que de la mateixa manera que el món de l’home és Estat, la disposició al sacrifici per la comunitat, es podria dir que el món de la dona era un món més petit amb el seu marit, la seva família, els seus nens i la seva casa. En aquest mateix discurs, en Hitler es va referir a la naturalesa, a Déu i a la predestinació que haurien d’atorgar a la dona per convertir-la en l’ajudant de l’home i en la seva fidel amiga i camarada. El 10 de setembre, l’últim dia del Congrés, sobre un petit escenari situat per sobre de la multitud, en Hitler es va dirigir a les columnes de soldats que formaven a l’esplanada destinada a les desfilades militars i a les grades de l’estadi.

 

El 12 de setembre, ja a Berlín, en Hitler, vestit de frac, va passar revista en el palau presidencial de la capital alemanya a la guàrdia d’honor, que va presentar armes al líder alemany. Amb aquella visita en Hitler va deixar clar que ell era la màxima autoritat després d’apropiar-se del càrrec del difunt President.

 

El 29 de setembre, en Hitler va reunir els jerarques nazis a la població bavaresa de Bad-Aibling per parlar d’una possible ocupació a Àustria en un futur. Tot i el desengany del juliol, el dictador alemany encara pensava en ocupar la seva antiga pàtria. L’endemà la reunió va continuar per estudiar la possible ocupació i en Hitler ara va donar noves instruccions sobre els mètodes que s’havien de seguir per aconseguir l’annexió dels dos països. Durant aquella jornada, el doctor Hjalmar Schacht va presentar a en Hitler un document secret titulat Informe sobre l’estat dels preparatius per una mobilització econòmica per la guerra. Aquest document confidencial deia que ja s’havien construït les mesures per construir grans dipòsits i noves bases de producció de les matèries que eren més complicades d’obtenir. Reserves de combustible i carbó varen ser creades i es va avançar en la producció de petroli sintètic.

 

El 7 d’octubre, Testimonis de Jehovà de 50 països varen enviar telegrames de protestar a en Hitler per tal i com el seu govern estava tractant als Testimonis. Encara el dictador alemany no els hi havia retirat la ciutadania, però a ningú se l’hi escapava que no eren ben vistos pel règim.

 

Pensant en el rearmament alemany, el 2 de novembre en Hitler va autoritzar la construcció de sis submarins. Era clar que no tenia cap tipus d’interès en seguir el Tractat de Versalles. Però per calmar a la comunitat internacional, en Hitler va concedir una entrevista en el diari francès Le Matin, entrevista que va sortit a la llum el 18 de novembre i feta pel diputat Sena M. Jean Goy. El líder alemany li va dir que tenien en comú haver conegut, els dos havien combatut en la Primera Guerra Mundial, la inutilitat i els horrors de la guerra.

 

Però on en Hitler tenia més problemes era a l’interior del país. El 25 de novembre, en Wilhelm Furtwängler, el vicepresident de la Cambra de Música, va sortir en ajuda del compositor Paul Hindemith, que estava sent menyspreat per les autoritats alemanyes pel fet de ser jueu, amb una rèplica en el Deutsche Allgemeine Zeitung. En el seu escrit va deixar clar que no es podia permetre renunciar sense cap motiu a un home com en Hindemith veient l’escassetat de músics productius. Aquella mateixa nit, a l’Òpera Estatal de Berlín, on curiosament hi havia entre el públic en Joseph Goebbels i en Hermann Göering, el públic va aplaudir a en Furtwängler després d’una representació del Tristan. Després de l’acte, en Göering va informar a en Hitler de que s’havia produït una manifestació pública de disconformitat contra un líder del NSDAP. Segur que a en Hitler no li va fer gens de gràcia l’actitud del públic perquè per ell era molt important tenir el suport del Volk. El 4 de desembre, en Furtwängler va renunciar dels seus càrrecs i estava disposat, això si a contracor, a exiliar-se als Estats Units.

 

El 1935 va començar per Alemanya amb el problema del Sarre, un antic territori alemany situat a la frontera entre Alemanya i França perdut després de la Primera Guerra Mundial i que formava part de la Societat de Nacions i que durant aquell mes s’havia de resoldre el seu retorn o no a la mare pàtria en un referèndum popular. Durant aquell primer dia de l’any en Hitler va pronunciar un discurs on va insistir en la disposició d’Alemanya a seguir el camí de la pau, i va posar èmfasis en la importància que tindria el resultat de la consulta del Sarre. El referèndum, organitzat per la Societat de Nacions, es va celebrar el 13 de gener i el resultat, que es va anunciar el 15 de gener, va ser d’un 90,38% de vots a favor de l’adhesió del Sarre a Alemanya. L’adhesió es va consumar oficialment l’1 de març. Per celebrar la victòria, els nazis varen fer celebracions molt sorolloses i enmig del festeig popular varen penjar al mig del carrer l’ex líder socialista Max Braun davant d’una multitud. En Hitler va escoltar els resultats des del Berghof i després de tenir tota la informació va pronunciar un discurs per ràdio des d’un telèfon de l’oficina de correus local.

 

Tenint tot el suport de poble després d’aquesta conquesta, el 30 de gener, per celebrar el segon aniversari de la pujada al poder, en Hitler es va atrevir a dir en un discurs al Reichstag que els presoners dels camps de concentració serien utilitzats per a treballs forçats. Sabia en aquells moments que el poble no el criticaria o no el qüestionaria per aquella aprovació.

 

El 3 de febrer, a Berlín, un Hitler totalment relaxat es va reunir amb en Goebbels per parlar amistosament de dones, del matrimoni, de l’amor i de la soledat. En Hitler només s’obria per parlar d’assumptes privats amb molt poques persones i una d’aquelles persones era en Goebbels, el seu inseparable amic i la seva mà dreta. Tot i parlar d’aquells temes tant íntims, en Hitler no va ser present el dia de l’aniversari de la seva promesa, l’Eva Braun, a Munic. El dictador es trobava a Berlín, però li va enviar flors i un telegrama a través de la Wilma Schaub, l’esposa d’en Julius Schaub. L’Eva continuava sent menyspreada per en Hitler, que no va anar a Munic fins al 10 de febrer i el dia següent es va reunir amb l’Eva. Segurament en Hitler va veure que la seva promesa estava molesta amb ell per la falta d’atencions i el dia 18 de febrer li va prometre que no permetria que continués treballant a la botiga de fotografies d’en Heinrich Hoffmann i que li regalaria una casa. L’Eva es va posar molt contenta perquè volia deixar la feina de noia dels encàrrecs. Ella somiava amb una vida molt diferent a la que portava.

 

El 26 de febrer, ja a Berlín, en una reunió de l’executiu, en Hitler va anunciar que en les forces armades hi hauria també un exèrcit de l’aire autònom, la Luftwaffe, i que el seu comandant seria en Göering. S’ha de tenir en compte que en Göering era el que era perquè en la Gran Guerra va ser considerat un as de l’aviació.

 

L’1 de març, el dia que el territori del Sarre es va reincorporar a Alemanya, en Hitler va fer un discurs a la plaça de Sarrebruck, on el seu micròfon va ser connectat a totes les estacions de ràdio. El líder alemany va explicar davant de tothom que era un dia feliç pel poble alemany per la reincorporació del Sarre i va expressar el seu sentiment de millorar les relacions entre Alemanya i França per així aixafar els perills que creia que amenaçaven Europa, el comunisme. Des dels seus principis, a en Hitler l’estratègia política que li va anar més bé de cara al públic va ser els seus atacar contra el comunisme.

 

L’endemà, en Hitler es va passar fins les dotze de la nit en el seu pis de Munic a la Prinzregentenplatz número 16 en companyia de l’Eva Braun. Després, amb el permís d’en Hitler, l’Eva va marxar a divertir-se sola fins les dues de matinada en el ball de la ciutat bavaresa, el gran ball de carnaval que se celebrava tots els anys en el Teatre Alemany, i que constituïa un dels esdeveniments més importants de la temporada. El dia següent, en Hitler va marxar de cop amb tren cap a Berlín sense acomiadar-se de ningú. En saber que el seu promès era fora, l’Eva i en Hoffmann varen anar junts i corrents a l’estació de trens per acomiadar-se d’ell, però quan varen arribar-hi en Hitler ja era rumb a Berlín. El dictador alemany tenia tanta pressa perquè tenia que preparar l’important visita del ministre britànic d’Afers Exteriors, en John Simon, per discutir el 7 de març sobre un possible tractat naval. En Hitler tenia por de que els britànics sabessin que estava rearmant el país desobeint la part V del Tractat de Versalles. L’Eva es va esperar inútilment tot el dia a casa d’en Hoffmann per rebre una trucada d’en Hitler i inclús el va intentar trucar sense èxit des del restaurant Osteria Bavaria. L’Eva ja veia que el líder alemany només l’utilitzava pel que volia i que no li tenia cap tipus de consideració. El dia següent, el 4 de març, mentre en Hitler sopava a Berlín amb en Goebbels en un hotel, l’Eva, per oblidar les penes, va anar a ballar fins a altes hores en una sala de Munic. És curiós la llibertat que tenia l’Eva.

 

Quan tot estava a punt per la reunió d’en Hitler amb en John Simon, el 5 de març el dictador alemany va retirar la invitació cursada a en Simon i a l’Anthony Eden pel 7 de març perquè patia un fort refredat. En Hitler era hipocondríac i no suportava estar malalt. Per recuperar-se en Hitler va passar una setmana a Baviera però no va avisar a l’Eva. Ella es va sentir frustrada i el dia 11 de març va escriure en el seu Diari personal que estava desesperada perquè en Hitler només la necessitava per unes determinades coses. No se sap si es referia en el sexe.

 

La construcció de la Wehrmacht:

 

El matí del 14 de març en Hitler s’havia de reunir amb el coronel Friedrich Hossbach a l’hotel Vier Jahreszeiten de Munic, però el líder alemany es va adormir. En Hossbach el varen cridar d’urgència el dia anterior i no entenia com el podien fer esperar d’aquella manera tant absurda. Per explicar-li una mica per on anaven els trets, poc abans del migdia, quan encara en Hitler no s’havia presentat, li varen dir que en Hitler havia decidit tornar a introduir el servei militar obligatori en un futur immediat. Aquella mesura havia de servir per demostrar en el món que Alemanya havia recuperat la seva autonomia i que rebutjava les restriccions militars del Tractat de Versalles. Llavors, el coronel es va reunir amb en Hitler, que li va exposar les seves raons durant dues hores. Quan el dictador alemany va acabar la seva exposició li va preguntar quina grandària havia de tenir el nou Exèrcit que volia crear. En Hossbach, després de pensar-s’ho, li va respondre que 36 divisions per equiparar-se a les altres potències, però l’hi va demanar que abans ho havia d’aprovar en Werner von Blomberg i en Werner von Fritsch. En Hitler va acceptar la xifra sense fer cap objecció, tot i que el principi es va mostrar contrari a revelar aquesta informació per por a que es revelés el secret. El dia següent en Hitler va decidir abolir les forces armades de la República de Weimar, la Reichswehr, per substituir-la per la Wehrmacht. Tot i ser segurament un dia feliç per ell aquell dia, es compliria un dels objectius que s’havia proposat, militaritzar el país, la festa d’aquell dia no va ser completa quan va saber que a França l’Assemblea Nacional Francesa havia aprovat la prolongació del període del servei militar d’un any a dos anys. Tot i que no li va fer gens de gràcia, aquella aprovació li va servir de pretext per ampliar l’Exèrcit.

 

El 16 de març, el dia senyalat, en Hitler va promulgar la nova Llei per la Construcció de les Forces Armades per crear les condicions polítiques i militars necessàries per dur a terme la restauració del servei militar obligatori. A més, es va proclamar la intenció d’establir un Exèrcit en temps de pau de 12 cossos, 36 divisions amb una força numèrica de 550.000 homes i, al mateix temps, les noves forces podien desenvolupar i utilitzar armament modern tot i que ho tenia prohibit per la V part del Tractat de Versalles. La nova Llei del govern la varen firmar en Göering, en Von Neurath, en Frick, en Schacht, en Hess i en Hans Frank. Amb aquella aprovació s’obligava legalment a la població alemanya a servir a l’Exèrcit, si no corrien el risc de ser acusats de traïció i de ser exclosos de la societat, fins i tot podien arribar a ser executats. Tot i semblar extremat arribar a executar algú pel fet de no voler complir el seu deure amb l’Exèrcit, es varen produir execucions. El pacifista evangèlic Hermann Stöhr, el secretari del Moviment Internacional per la Reconciliació, es va negar a servir a l’Exèrcit i va ser condemnat a mort per un tribunal militar. També es varen condemnar a mort a 300 objectors de consciència i 250 Testimonis de Jehovà que es varen negar a servir a l’Exèrcit varen ser, la majoria, guillotinats.

 

Després de firmar la nova Llei, en Hitler va anunciar aquella Llei en el poble alemany a través de totes les emissores del Reich. Per treure’ls el seu sentiment nacional i l’esperit de sacrifici, en Hitler els va recordar que ell havia prestat el servei militar voluntàriament durant la Primera Guerra Mundial. Immediatament després d’anunciar la Llei, en Hitler va passar revista a una desfilada militar a l’Unter den Linden. Volia demostrar el seu poder. La premsa alemanya va publicar ràpidament edicions especials per celebrar la nova Llei i varen escriure articles que deien que era el dia més importat des del 1919, anunciant que la vergonya de la derrota havia sigut esborrada per sempre i que era la primera de les grans mesures per liquidar el Tractat de Versalles. A la tarda, amb en Von Neurath al costat, va informar als ambaixadors estrangers que la mesura entraria en vigor d’immediat. França i els seus aliats varen protestar enèrgicament pels mitjans diplomàtics tradicionals. En Hitler no pensava en cap moment en les possibles reaccions que podia patir per la restauració del servei militar obligatori, ja que per ell era més important que la població alemanya s’agafés aquella nova obligació com un honor. A últimes hores del dia, en Hitler es va donar un bany de masses quan una multitud es va congregar a fora de la Cancelleria per aclamar-lo. Estava clar que en Hitler havia aconseguit un gran èxit, però no tothom a Alemanya estava satisfet amb el discurs del dictador alemany. L’Eva Braun, des de Munic, va escoltar la locució del seu promès i va anotar en el seu Diari que li resultava comprensible que en Hitler no tingués ara molt interès en ella per tot el què passava en la política.

 

El dia següent, el Dia de la Commemoració dels Herois (Heldengedenktag), es va celebrar l’aprovació del renaixement de l’Exèrcit. Amb una brillant cerimònia militar a davant de l’Òpera de l’Estat de Berlín, en Hitler va ser aclamat pel públic, que es va posar dempeus quan el va veure i varen cantar tots junts l’himne nazi amb molt d’entusiasme. Al costat d’en Hitler i va seure l’únic mariscal de camp que encara vivia del vell Exèrcit, l’August von Mackensen. Després, en Hitler va passar revista a les noves unitats de la nova força aèria i llavors va marxar cap a Munic, on l’entusiasme a la capital bavaresa era enorme amb gent cantant feliç.  L’endemà, a la capital bavaresa, en Hitler va declarar una proclama en el poble alemany dient que Alemanya era l’única potència que s’havia desarmat i que, en canvi, les altres potències havien augmentat el seu armament. Per tant, va explicar que el Reich es veia obligat a seguir la mateixa ruta que els demés.

 

Els britànics de seguida els va entrar la por al cos, volien evitar com fos una possible guerra amb els alemanys, i varen demanar una entrevista amb en Hitler. Tal reunió es va produir el 25 de març a la Cancelleria al matí entre en Hitler en John Simon i l’Anthony Eden amb en Paul Schmidt com a traductor. Aquest va ser el primer cop que Schmidt traduiria per en Hitler ja que el líder alemany només sabia i entenia l’alemany. L’ambient de l’entrevista, que va durar quatre hores, va ser cordial i el principi en Hitler va fer un dels seus habituals monòlegs parlant dels perills del bolxevisme i de la seva idea d’igualtat d’Alemanya amb les altres potències. En Simon i l’Eden varen quedar tant eclipsats per les paraules d’en Hitler que només varen formular alguna pregunta aïllada. En Simon li va insistir en la paritat en les forces aèries amb la Gran Bretanya i França, però en Hitler, en pla xulesc, li va dir que ja havien aconseguit la partit amb la Gran Bretanya. En Simon i l’Eden tenien els seus dubtes, però varen preferir estar callats. Tampoc varen dir res quan en Hitler els va dir que el percentatge que exigia Alemanya era un 35% de la força naval britànica. L’endemà, en Hitler es va reunir amb l’Eden per tornar a justificar el rearmament alemany.

 

El 31 de març, en Hitler tornava ser a Munic i va sopar aquella nit amb els seus amics i l’Eva Braun en el luxós hotel Quatre Estacions. Però l’Eva, tot i estar al costat de la seva parella, va ser marginada i estava disgustada perquè en les últimes quatre setmanes no havia tingut una trobada en privat amb en Hitler. En acomiadar-se de la seva promesa, en Hitler li va entregar un sobre amb diners. L’endemà, el dia que es va oficialitzar l’existència de la Luftwaffe i el dia que es declarava il·legal els Testimonis de Jehovà, en Hitler va tornar a Berlín.

 

El 10 d’abril, en Hermann Göering es va casar amb l’actriu mediocre Emmy Sonnemann a Berlín després de dos anys com a parella. L’Emmy va ser la segona esposa d’en Göering, que anteriorment havia estat casat amb la sueca Carin Beamish-Fock, morta prematurament l’any 1931. El dia de la boda va ser declarat festa nacional. La parella va rebre una multitud de regals de luxe, entre ells hi havia: un joc de cafè i plata enviat pel president de l’Associació de Pagesos del Reich, pastissos de Saxònia, ambre de Prússia Oriental, dues dotzenes de cadires tallades a mà, pernils de Westfàlia, caixes de vins del Rin, pastissos de Saxònia, kirsch de la Selva Negra, formatge d’ovella, brodats, teixits de lli…. Els museus els varen enviar valuosos quadres elegits prèviament per en Göering i la parella també varen rebre un tros de metralla procedent de la batalla de Skagerra. En Hitler els va regalar un retrat de l’Otto von Bismarck d’en Lebach. A la finca del Carinhall varen arribar durant aquell dia camions plens de regals. Al matí, quan els nuvis anaven cap a l’Ajuntament per celebrar la cerimònia, en Hitler, el testimoni per part del nuvi, va marxar amb cotxe de la Cancelleria cap a l’Ajuntament. Pels carrers de la ciutat la gent estava eufòrica i seguia la comitiva al llarg de l’Unter den Linden, els carrers estaven encatifats, els caces sobrevolaven la ciutat i els guàrdies del NSDAP vigilaven a la multitud. Després de la cerimònia civil, varen celebrar una cerimònia religiosa, que va ser retransmesa per la ràdio nacional, a la Catedral de Berlín dirigida pel bisbe Ludwig Müller. L’entrada per assistir a aquesta cerimònia es venien a 20 Reichsmarks cada una. Quan varen sortir del temple, les bandes militars varen tocar la marxa nupcial del Lohengrin. Abans de pujar a l’automòbil, en Hitler va anar a saludar a la parella de recent casats i li va dir a l’Emmy que aquell dia era memorable i que si tenia algun desig ell li compliria. En broma, la senyora Göering li va demanar que la política deixés el seu marit, però a en Hitler no li va fer gaire gràcia la broma i amb un to fred li va respondre que no li gastés brombes. Llavors varen pujar als automòbils i es varen dirigir a l’Hotel Kaiserhof, on els esperava un enorme banquet i més convidats. Un cop asseguts, en Hitler va fer un petit discurs on va desitjar felicitat al seu amic. A continuació va parlar en Werner von Blomberg, en Kerrl, l’alcalde de la ciutat d’Hamburg, d’on era la núvia, i el comte suec Rosen, el germà polític de la difunta Carin. Un cop va acabar la cerimònia, en Hitler va tornar a la Cancelleria i els recents casats es varen dirigir a la residència oficial d’en Göering de la Leipziger Platz número 11 A.

 

L’endemà, mentre en Göering i l’Emmy celebraven el primer dia de casats i pensaven en la Lluna de Mel que els havia de dur a Budapest, Sofia, Dubrovnik i Belgrad, en Hitler es va disgustar quan va saber els governs britànic, francès i italià s’havien reunit a la localitat italiana de Stresa, a la riba del llac Maggiore, per condemnar l’acció d’Alemanya de rearmar-se i varen reafirmar la lleialtat d’ells en el Tractat de Locarno. A més, varen tornar a reiterar la seva declaració de respecte a la independència d’Àustria. Aquell acord  es va conèixer com el Front de Stresa. Aquesta trobada va acabar el 14 d’abril i el dia 17 la Societat de Nacions va condemnar el rearmament alemany.

 

El 20 d’abril, el dia del seu 46º aniversari, com cada any es varen fer celebracions per tot Alemanya. El cap de premsa Otto Dietrich va fer editar escrits elogiant la figura d’en Hitler i va atribuir a la imatge del dictador el símbol de la nació i va explicar que el líder alemany era un soldat del front i un líder suprem que amb la seva incomparable força de resolució havia restaurat la llibertat militar a Alemanya. El que era evident en aquelles dates era que el culte a la figura d’en Hitler havia augmentat de forma mística i heroica. Però no tot anava com una seda en la vida d’en Hitler, el 29 d’abril l’Eva Braun va anotar en el seu Diari personal que la paraula amor d’en Hitler semblava absent de la seva agenda. L’Eva se sentia sola i abandonada.

 

Però no només l’Eva li portava més d’un maldecap a en Hitler. El 3 de maig, l’Hjalmar Schacht va advertir-lo a través d’un memoràndum dels perjudicis econòmics si es combatia als jueus amb mesures il·legals i en el tema del rearmament li va dir que l’execució del programa del rearmament  era, per la seva velocitat i abast, la missió de la policia alemanya, i que tot havia de subordinar-se a aquest objectiu.. En Hitler va reaccionar d’immediat comentant que tot sortiria bé a mesura que s’anessin desenvolupant els fets. Durant aquelles dates en Hitler no estava pendent ni de l’Eva ni de les advertències d’en Schacht, només pensava en el discurs que hauria de pronunciar el 21 de maig i en l’operació que l’hi havia de fer a les cordes vocals. El dia senyalat, el líder alemany va fer un discurs, conegut com el discurs de la pau, a l’Òpera Kroll dirigit a la comunitat internacional per justificar el rearmament alemany i el trencament del Tractat de Versalles. Per refredar els ànims, que estaven molt caldejats, va explicar que no tenia previst entrar en una guerra i va assegurar que respectaria els temes interns d’Àustria, i va apuntar un cop més que el gran perill d’Europa era la Unió Soviètica. Amb  retòrica va preguntar quina altra cosa podia fer que desitjar la pau i la tranquil·litat. Va assegurar que només desitjava la paritat en la força aèria i un 35% del tonatge naval britànic. Seguidament, va dir que Alemanya tenia el dret a existir i a protegir-se de la pròpia existència continental i a la llibertat, però va assegurar que respectaria les condicions del Tractat de Versalles i el Pacte de Locarno sobre la zona desmilitaritzada de Renània. El propòsit principal del discurs era la d’influir a la comunitat britànica perquè es posicions a favor del règim per negociar un tractat naval. Llavors, parlant sobre les diferències entre el nacionalsocialisme i el marxisme, va dir que la ideologia que els domina es totalment oposada a la Rússia soviètica i va explicar que ells reconeixien a cada poble el dret de viure en la seva pròpia vida segona les seves necessitats i que, en canvi, el bolxevisme establia doctrines que havien de ser acceptades per tots els pobles sense tenir en consideració el seu caràcter particular, la seva peculiar naturalesa, les seves tradicions… i va afegir que ells els omplia d’admiració i de respecte pel passat i que estava feliç de pertànyer a una comunitat cultural europea que havia deixat un segell a l’actual món i, en canvi, va dir que el bolxevisme rebutjava aquesta obra cultural de la humanitat i que sostenia que la verdadera història de la cultura i de la humanitat havia de buscar-se en el dia del naixement del marxisme. Sabia perfectament que aquestes paraules agradarien el públic majoritàriament liberal de la Gran Bretanya. Llavors, va exclamar que en tan que el bolxevisme no era res més que una qüestió russa no els hi havia d’interessar. Acabant el seu discurs, el líder alemany va dir que cada poble tenia que ser feliç a la seva manera, però va advertir que en el moment en que el bolxevisme atragués a Alemanya a la seva òrbita, serien els seus enemics més acarnissats i més fanàtics.  Contradictòriament, al mateix moment que pronunciava aquella discurs de la pau, el seu govern aprovava la Llei Militar que va provocar una enorme transformació social a Alemanya ja que obligava a uns 18 milions d’homes a ser cridats obligatòriament a formar part de la Wehrmacht. Els jueus no en podien formar part, però els fills de parelles mixtes entre jueus i alemanys sí que podien. Al cap de dos dies, el metge Car Otto von Eicken, un catedràtic numerari de l’hospital berlinès de la Charité, va extirpar-li a en  Hitler un pòlip a les cordes vocals i li va recomanar quatre setmanes de descans. Com a hipocondríac, en Hitler va estar molt preocupat abans i després de l’operació. El 14 de novembre de 1938, la revista Time va publicar una conversació amb el metge en què explicava que en Hitler estava tant preocupat que va dormir 14 hores seguides després de l’administració de l’anestesia. El dictador no va tornar a pronunciar un discurs en públic fins al dia 11 d’agost a la ciutat de Rosenheim.

 

Mentre el dictador es recuperava de la seva senzilla operació, de poc va patir un daltabaix personal que l’hagués marcat per sempre més. El 28 de maig, l’Eva va intentar suïcidar-se prenent-se 35 pastilles per dormir. Abans de fer aquest acte va enviar una carta, per ella decisiva, a en Hitler, però per desgràcia no en coneixem el contingut perquè mai s’ha trobat. L’Eva estava cansada de que el seu promès no li prestés les atencions i estava en aquella època molt gelosa i enfadada pel rumor que havia sortit d’una possible relació entre en Hitler i la jove aristòcrata Sígfrid von Laffert. Era el segon intent de l’Eva de suïcidar i igual que el primer cop el seu intent fracassaria. A la nit, la seva germana, l’Ilse Braun, se la va trobar inconscient i després de practicar-li els primers auxilis va trucar a la seva parella i el seu cap, el metge jueu Martin Levy Marx, que va aconseguir reanimar-la a temps. Mentre es recuperava al llit, l’Ilse va descobrir el Diari de l’Eva i va arrencar-ne les pàgines escrites per mantenir en secret el segon intent de suïcidi i els seves causes. Quan en Hitler va saber el què havia passat es va preocupar molt. L’apreciava i li sabia greu que per culpa seva l’Eva patís. Per demanar-li perdó i per controlar-la, li va regalar un pis de tres habitacions llogat per en Heinrich Hoffmann a la Widenmayerstrasse 42 de Munic, a cinc minuts del seu pis a la Prinzeregerntenplatz 16, amb una criada hongaresa perquè hi anés a viure juntament amb la seva germana Gretl. El 9 d’agost, després de recuperar-se, l’Eva va abandonar la seva casa familiar per mudar-s’hi amb la seva germana. Però l’operació no va ser tant senzilla com semblava per en Hitler, en Friedrich Braun, el pare de l’Eva, estava indignat perquè la seva filla havia marxat de casa, i el 7 de setembre es va armar de valor i va escriure una carta a en Hitler per demanar-li que animés a la seva filla a tornar a casa. En Braun va entregar la carta a en Hoffmann perquè li fes arribar a en Hitler, que aquells dies es trobava a Obersalzberg, però sembla ser que la carta no va arribar al seu destinatari. En Hitler va mantenir més bona relació amb la mare de l’Eva que amb el seu pare, tot i que en Braun era un ferm nacionalsocialista i el 3 de maig de 1937 va ingressar al NSDAP.

 

Tot i aquell contratemps, l’activitat no la podia aturar i havia de continuar buscant el pacte amb els britànics. L’1 de juny va nombrar a en Joachim von Ribbentrop com a portaveu d’afers exteriors del Partit i ambaixador extraordinari i plenipotenciari a Londres perquè negociés un acord naval. El departament d’en Von Ribbentrop va cobrar caràcter oficial en qualitat d’Oficina Ribbentrop, Dienstelle Ribbentrop. El 18 de juny, després de dies de reunions a Londres, el govern alemany i el govern britànic varen firmar un acord naval on es reconeixia oficialment el dret d’Alemanya a rearmar-se infringint el Tractat de Versalles. L’acord permetia a Alemanya desenvolupar la seva Armada fins arribar al 35% de tones de l’esquadra britànic. La Gran Bretanya va ser el primer Estat occidental en reconèixer el dret d’Alemanya a rearmar-se. Segona va dir en Hitler, aquell va ser el dia més feliç de la seva vida. La imatge d’en Von Ribbentrop a partir de llavors va ser molt més ben vista i en Hitler li va agafar molta més estima personal.

 

El 30 de juliol, es va trobar per primer cop amb un dels futurs mariscals de camp més importants del Tercer Reich, l’Erwin Rommel, en una desfilada militar a Goslar. En Hitler el va felicitar per l’excel·lent aspecte dels seus homes i li va demanar que li dediqués un exemplar del seu llibre, Combats d’infanteria, que anys més tard seria tot un èxit.

 

Les Lleis de Nuremberg:

 

Durant aquell principi d’estiu es va intensificar els atacs contra els jueus, els homosexuals i els Testimonis de Jehovà. Per atacar-los amb més duresa a la capital, en Hitler va nombrar el 18 de juliol a en Wolf Heinrich Graf Helldorf com a cap de la policia de Berlín. A partir de llavors només volia que la policia i els cossos armats ataquessin els jueus i el 8 d’agost va donar l’ordre de posar fi a tots els actes individuals contra els jueus. L’endemà en Hess va comunicar aquella decisió al Partit. El 18 d’agost, a Könisberg, en Hitler va parlar de que era necessari aplicar les clàusules 4 i 5 del programa del Partit, unes clàusules discriminatòries cap als jueus, a través d’una llei que regulés la condició legal dels jueus. En Schacht, que fins llavors s’havia oposat a aquelles normes antisemites, va anunciar que estava en preparació una legislació antisemita d’acord amb el programa del Partit i va demanar que sigués considerat un objectiu fonamental del govern.

 

El 6 de setembre, en Hitler va assistir a unes maniobres militars celebrades a Luneburg, situat al nord d’Alemanya, i va conversar durant una llarga estona amb en Werner von Blomberg, en Werner von Fritsch i altres alts comandants militars. Amb l’aparició de la Wehrmacht en Hitler va intensificar la seva relació amb l’Exèrcit.

 

Passant uns dies a Obersalzberg per preparar-se pel següent en el VII Congrés de Nuremberg de la Llibertat del Partit, el 9 de setembre el líder alemany es va reunir amb en Schacht per analitzar com podien aprovar més mesures discriminatòries contra els jueus. Ara veia que la gent acceptava les mesures antisemites. L’endemà, el dia de la inauguració del Congrés, en Hitler es va dirigir a la ciutat bavaresa fent una desfilada en un cotxe descapotable pels carrers de la ciutat i va ser rebut per l’alcalde en el Saló de l’Ajuntament. L’Eva, molt més refeta però constantment vigilada, es va passejar per Nuremberg i pels actes nazis com a convidada i anava vestida amb un luxós abric de pell.

 

El dia següent, entre actes a Nuremberg, en Hitler va donar-li a l’Alfred Rosenberg la designació del senat de cultura del Reich amb l’objectiu de seleccionar i fomentar en el terreny de l’art i de la ciència totes aquelles forces creatives que treballaven per Alemanya a favor del nacionalsocialisme. Aquella decisió no li va agradar gens a en Joseph Goebbels, que en aquells moments rivalitzava amb en Rosenberg per les competències en la cultura. De fet mai aquests dos jerarques nazis varen tenir bona relació.

 

El 12 de setembre, en el Congrés els nazis varen efectuar un espectacle de propaganda dirigit per l’Albert Speer a l’esplanada de Zeppelinfield, situat a cinc quilòmetres al sud-est del centre de la ciutat, on a les deu del matí es va passar revista al Servei Laboral del Reich i, després, es va fer una desfilada militar davant d’en Hitler. L’Eva Braun i la Marion Schönmann, una amiga de l’Eva, a més de la seva família i d’alguns treballadors de l’estudi fotogràfic d’en Hoffmann varen ser presents a la tribuna d’honor. Les entrades, que eren molt complicades de tenir, les havien aconseguit a través d’en Hoffmann, no per en Hitler, tot i que segur que estava al cas de que hi havia la seva promesa, que era desconeguda per casi bé tothom. Però en Hitler en aquell Congrés estava pendent d’aprovar una llei antisemita que canviaria Alemanya. Durant aquell dia va parlar amb en Gerhard Wagner, el líder dels doctors del Reich, per dir-li que tenia la intenció de promulgar una Llei per la Protecció de la Sang Alemanya. Anys més tard, en Wagner va afirmar que no tenia ni idea de que es volien introduir les Lleis de Nuremberg. Tot i que costa de creure, es probable que no ho sabés perquè en Hitler no revelava mai les seves intencions, i menys en una figura com en Wagner, però es impossible que no sabés que es faria una llei antisemita.

 

El dia següent va continuar el Congrés a l’esplanada del Zeppelinfeld, on es va passar revista dels directors polítics. En Hitler, en Rosenberg, en Walter Darre, en Wagner i en Goebbels varen pronunciar els seus respectius discursos. El ministre de Propaganda, sabent el què s’aprovaria ben aviat, va pronunciar un discurs sota el títol Comunisme sense màscara, en què va atacar als jueus i els comunistes. Va començar anunciant una missió universal alemanya contra el bolxevisme, al qual va qualificar com el desafiament de la brutalitat començat pels jueus contra la cultura en si. Aquesta relació entre comunisme i el judaisme els nazis la varen utilitzar molts cops per matar dos pardals d’un tret. Atacant-los amb duresa, en Goebbels va parlar de l’assassinat individual d’ostatges i de masses dut a terme pels comunistes. Per demostrar que el bolxevisme estava lligat als jueus va llegir una llista de diverses fulles dels principals representants jueus pels comunisme. Després de l’acte, amb el propòsit d’aprovar una nova Llei antisemita, en Hitler va donar instruccions als secretaris d’Estat Hans Pfundner i Wilhlem Stuckart perquè preparessin una llei que regulés el problema entre aris i no aris. En seguit, els dos secretaris varen convocar a Nuremberg el doctor Bernhard Lösener, que era l’encarregat d’elaborar la legislació sobre la qüestió jueva en el Ministeri de l’Interior, i en Franz Albrecht Medicus, per tal de que preparessin la regulació en els matrimonis entre jueus i aris.  Abans d’arribar a Nuremberg els dos experts no sabien que havien de redactar les Lleis de Nuremberg. L’endemà es varen escriure les Lleis i en Frick va visitar a en Hitler per explicar-li com anaven les redaccions. El líder alemany li va ordenar que preparés quatre esborranys de la Lleig de la Sang i, a més, li va ordenar elaborar un avantprojecte de la Llei de Ciutadania del Reich per completar el programa legislatiu. A mitjanit, després de complir els seus desitjos, en Frick es va tornar a presentar davant d’en Hitler per presentar-li les lleis que l’hi havia encarregat. En Hitler va elegir la llei més suau, però no li va dir en aquells moments a en Frick.

 

L’endemà, el famós 15 de setembre, es varen aprovar les famoses Lleis de Nuremberg que en Hitler havia elegit.  El Reichstag es va reunir d’urgència en una sessió extraordinària per aprovar la Llei Civil del Reich. Aquestes lleis, redactades per en Frick, varen ser firmades per en Rudolf Hess, i definien les obligacions i les normes dels ciutadans segons la seva raça. La nova Llei va definir que només es podia considerar ciutadà del Reich a aquell que tingués sang alemanya o germànica, i aquest ciutadà havia de ser apte per servir fidelment al seu poble i e seu Reich. El ciutadà que no es considerava de raça alemanya, o sigui els jueus i els asocials, se’ls va excloure de la societat i se’ls va tractar com ciutadans de segona. Es considerava que totes les famílies que tinguessin un sol membre de la família que fos jueu, tan podia ser l’avi o l’àvia, se’ls havia de considerar com a jueus i se’ls prohibia una sèrie de drets; no es podien casar amb ciutadans alemanys, no podien tenir relacions sexuals amb els ciutadans alemany i no podien portar la bandera del Reich. A Nuremberg, durant el Congrés, en Hitler va fer un discurs davant d’una enorme multitud on va parlar per primer cop de la qüestió jueva i va recomanar acatar les lleis que acabava d’aprovar perquè aquestes lleis pagaven, segons ell, el deute de gratitud al moviment sota el símbol de l’esvàstica. El líder alemany va acusar als jueus de l’estranger d’haver provocat un boicot contra Alemanya i va afirmar que els jueus alemanys s’havien revoltat contra el govern. Les Lleis de Nuremberg varen ser difoses a la població pel diari antisemita Der Stürmer, on en Julius Streicher va demanar la persecució de la comunitat jueva. L’endemà el Congrés va finalitzar i a les nou del matí es varen fer exhibicions de la Wehrmacht a l’esplanada del Zeppelinfeld que varen acabar a la nit amb una gran desfilada. En Hitler va dir en un altre discurs dirigit al nou Exèrcit que en temps de guerra ells eren la gran defensa de la nació i en temps de pau eren l’esplèndida escola del poble alemany. Llavors, va assegurar que agafant el model de l’Exèrcit el Partit tenia que considerar com a missió específica la reunió i formació del elements de la nació més capaços per exercit el lideratge polític i va afirmar que l’Exèrcit era qui els havia fet homes, i va revelar que quan es mirava l’Exèrcit la fe en el futur d’Alemanya es reforçava per sempre. Després, va explicar que el vell gloriós Exèrcit no havia mort, sinó que estava dormint i que havia tornat a sortir de nou. En Hitler també va dir que només els principis més durs i una ferma resolució podien unir la nació en un sol cos capaç de resistir i, per tant, capaç de dirigir amb èxit la vida política.

 

Els següents dies en Hitler va parlar amb en Goebbels de la qüestió jueva. El líder alemany encara tenia dubtes sobre com havia d’actuar en aquell tema. Però no només els jueus portaven maldecaps al líder alemany, a principis d’octubre Itàlia va envair militarment Etiòpia. El 10 d’octubre, en Franz von Papen li va dir que estava convençut de que el desplaçament de potències en el tauler d’escacs d’Europa els permetria en un futur no llunyà participar activament en la qüestió de la seva influència en la zona sud-oriental d’Àustria. El líder alemany estava a l’expectativa de veure com respondrien les potències occidentals la invasió italiana. L’endemà, la Societat de Nacions només va sancionar Itàlia.  El 18 d’octubre, des de Viena, en Von Papen es va tornar a adreçar a en Hitler a través d’una carta per dir-li que estava convençut de que qüestió de temps que poguessin abordar activament la influència alemany en la zona sud-oriental d’Àustria.

 

El novembre el govern alemany va començar a agreujar-li els problemes interns per culpa de l’economia. El 7 de novembre, per culpa de la crisi d’aprovisionament de grasses es va celebrar una reunió ministerial per solucionar el problema. Molts ministres volien adoptar mesures de racionament, però en Hitler va vetar aquesta solució i va acceptar la proposta de l’Exèrcit que privava una part de la seva assignació de moneda estrangera fins a la primavera a canvi d’importar productes alimentaris pels ciutadans. En Hitler tenia ben present com el poble s’havia revoltat al final de la Primera Guerra Mundial i era conscient que sense el suport del Volk podia ser enderrocat.

 

El 21 de novembre, en Hitler es va entrevistar amb l’ambaixador francès, en François Poncet, per discutir sobre el Tractat entre França i la Unió Soviètica que encara no havia sigut aprovat. El líder alemany no volia veure ni en pintura un pacte entre aquestes dues potències com el que havien pactat durant la Gran Guerra. L’ambaixador va veure que en Hitler volia aprofitar el pretext d’aquell Tractat per denunciar el Pacte de Locarno i reocupar la zona desmilitaritzada de la regió del Rin. Renània havia de ser el següent objectiu, pensava en Hitler.

 

1936:

 

En Hitler va estrenar el 1936 sent el líder absolut d’Alemanya i amb la mirada posada en els Jocs Olímpics d’hivern i d’Estiu. En aquells moments, tenia la confiança cega del poble i de l’Exèrcit. Per posar-hi més cullerada, el 14 de gener en Franz Gürtner va dir que un jutge no podia impugnar cap decisió d’en Hitler expressada en forma de llei o de decret. Confiat amb les seves possibilitats, en Hitler pensava en ocupar la zona desmilitaritzada de Renània durant aquell any. Al migdia del 20 de gener, en una reunió del govern, va fer les primeres al·lusions a l’ocupació de Renània. Va dir que estava disposat a solucionar ràpidament l’assumpte de la zona renana però va deixar clar que s’havien d’esperar a que es solucionés el conflicte d’Abisínia. Per aquest motiu va demanar discreció. Curiosament, aquell dia es casava la seva germanastre, l’Àngela, amb el Director de l’Escola de construcció de Dresden, el doctor Martin Hammszch. Les desavinences entre els dos germanastre eren tant grans, en part per culpa de l’Eva Braun, que en Hitler no va ser convidat en el casament. El 18 de febrer, l’Àngela, després de fer comentaris despectius cap a l’Eva, va ser obligada per en Hitler a abandonar la casa del Berghof. Portava vivint-hi set anys cuidant i conservant la casa. L’Àngela hi va tornar algun cop més, però ja només ho va fer com a convidada.

 

El 6 de febrer, a Garmisch-Partenkirchen varen començar els Jocs Olímpics d’hivern amb 28 nacions com a participants. En Hitler va arribar en un tren especial per ser present a la cerimònia d’inauguració acompanyat per en Wilhelm Frick, l’Adolf Wagner, el Führer d’Esports del Reich, en Hans von Tschammer und Osten, així com de l’alcalde de Garmisch-Partenkirchen i dels membres del patronat del Comitè Olímpic alemany.  Entre els convidats hi havia l’Eva Braun, una amant dels esports i de l’esquí i que aquell dia era el seu aniversari. La xicota d’en Hitler es va assentar durant tota la cerimònia al darrere d’en Hitler sense aixecar sospites. Per altra banda, en Heinrich Hoffmann es va encarregar de tirar les fotografies de la inauguració.

 

L’ocupació de Renània:

 

El 12 de febrer en Hitler va tornar a Berlín procedent de Suïssa, on hi havia anat per ser present a l’enterrament del cap del districte del partit nazi a Suïssa, en Wilhelm Gustloff, assassinat a Davos per un estudiant iugoslau jueu, en David Frankfurter. Abans d’arribar a la capital, en Hitler va parlar a Schwerin en un discurs contundent on va qualificar a en Gustloff com el primer màrtir conscient del nacionalsocialisme a l’estranger i va responsabilitzar al poder dels jueus i va recordar l’armistici del novembre de 1918. En Goebbels es va ocupar de que les paraules del líder alemany es poguessin sentir per totes les emissores alemanyes. Poc després d’arribar a la Cancelleria, va arribar amb automòbil el cap de l’Alt Comandament de l’Exèrcit, en Werner von Fritsch. En Hitler li va explicar que havia pres la decisió de restablir la sobirania alemany en el marge esquerre del Rin, o sigui l’ocupació de Renània. En el general no li va desagradar la idea, però el va advertir de que no podien entrar en guerra i que s’havia de solucionar el conflicte a través de negociacions. En Hitler li va replicar dient-li que entrar en guerra sortiria massa car, però que unes negociacions podrien tardar mesos a solucionar el problema. A continuació varen començar a estudiar com enviarien les tropes a la zona desmilitaritzada de Renània. Immediatament després de la conversa amb en Fritsch, en Hitler es va dirigir a Garmisch-Partenkirchen per assistir als últims dies dels Jocs, que acabarien el dia 16 de febrer. Abans, en Hitler va ordenar a en Werner von Blomberg que l’anés a visitar per parlar de la invasió de Renània. El ministre de Defensa el va advertir que el problema seria a Itàlia, perquè si França ataqués buscaria la protecció de la Gran Bretanya i d’Itàlia. El 19 de febrer, l’ambaixador alemany a Roma, l’Ulrich von Hassell, va ser cridat a Berlín per demanar-li que intentés saber quina seria la reacció d’en Mussolini si Alemanya decidia entrar a la zona desmilitaritzada de Renània. En una reunió amb en Hitler i en Von Ribbentrop, en Von Hassell li va dir que pels inconvenients que havia trobat Itàlia a Etiòpia reduïen les possibilitats d’un suport italià. En veure que l’ambaixador no tenia clara aquesta operació, en Hitler li va insistir en remarcar-li els inconvenients de retardar l’acció i li va voler deixar clar que l’atac era la millor estratègia.

 

Al cap de dos dies de l’entrevista amb en Von Hassell, en Hitler va acceptar una entrevista amb el corresponsal a Berlín del diari Paris-Midi, en Bertrand de Jouvenel. El dictador alemany li va dir que desitjava arribar a un acord amb França i durant tota l’entrevista li va parlar en termes amistosos. El seu propòsit era guanyar-se les simpaties del francesos perquè no l’ataquessin o el sancionessin per la futura operació a Renània i perquè no desitjava l’imminent acord d’Amistat entre França i la Unió Soviètica. Seguidament, li va explicar que s’havia dit que els seus èxits es devien a la sort, però li va afirmar que quan el poble alemany no podia fer front als seus problemes, ell havia preferit deixar els problemes als polítics professionals perquè ho arreglessin, havia simplificat els problemes i els havia reduït als termes més senzills, i que les masses se’n varen adonar i que per això el varen seguir. L’entrevista es va publicar el 27 de febrer, el mateix dia que el Parlament francès aprovava amb 353 vots a favor i 164 en contra, el Tractat d’Amistat entre França i la Unió Soviètica. Només faltava el Senat per ratificar l’acord.

 

El 28 de febrer, a la tarda, en Hitler va trucar a en Goebbels per dir-li que volia que viatgés amb ell a Munic aquella nit perquè volia tenir-lo al costat a l’hora de prendre la difícil decisió d’ocupar Renània. Quan en Hitler volia prendre una decisió important havia d’anar abans a Munic perquè allà era on s’inspirava i on se sentia més còmode. Durant el viatge nocturn amb tren cap a la capital bavaresa, en Hitler estava seriós i tranquil. En Goebbels demanava no actuar abans de que França no hagués ratificat definitivament el pacte amb els soviètics, però va deixar que després no es podia deixar escapar l’ocasió d’ocupar Renània. L’endemà, mentre sortia a la premsa alemanya la notícia de que en Hitler no havia assistit a la boda de la seva germanastre Àngela, en Hitler encara no estava decidit s’hi havia d’envair o no la zona desmilitaritzada de Renània. El primer dia de març, en Hitler es va presentar de bon humor a l’hotel on s’allotjava en Goebbels i en Franz von Papen, que havia viatjat a la capital bavaresa, per anunciar-lo que estava fermament decidit a ocupar en breu Renània. La idea va agradar als dos jerarques nazis. Després varen tornar cap a Berlín.

 

Sent de nou a Berlín, a dos quarts d’onze del matí del 2 de març, a la Cancelleria, en Hitler es va reunir amb en Goebbels, en Von Blomberg, en Göering, en Von Fritsch, en Raeder i en Von Ribbentrop per determinar com s’havia de dur a terme l’ocupació de la zona de Renània. En Hitler tenia la intenció de combinar l’operació amb una proposta d’aliances i un no plebiscit, i pensava seriosament en tornar a la Societat de Nacions, construir un pacte aeri i un pacte de no agressió amb  França. Després de la reunió, el ministre de Defensa va publicar les instruccions per ocupar la zona desmilitaritzada del Rin i va ordenar que es comencés l’operació amb la paraula clau Winterübun. En Von Fritsch va tenir que encarregar-se d’organitzar el trasllat de tropes. Després de la reunió, en Hitler es va reunir amb l’ambaixador francès François-Poncet, que va ser rebut amb una recepció poc amistosa. El líder nazi li va recriminar violentament que l’havien menyspreat en l’entrevista del diari Paris-Midi perquè havien retardat deliberadament la publicació coincidint amb el dia de l’aprovació del Tractat d’Amistat entre França i la Unió Soviètica. Tot i aquell incident que l’irritava, en Hitler li va afirmar que estava disposat a respondre les preguntes del govern francès i li va prometre que presentaria propostes detallades en un futur pròxim.

 

Preparant la imminent invasió a Renània, el 4 de març en Hitler es va passar el dia preparant el seu discurs que pronunciaria en el Reichstag i en Goebbels estava preparant la campanya electoral que tindria lloc després de que es dissolgués el Parlament. Al cap de dos dies, ala tarda, en Hitler ja havia acabat d’escriure el seu discurs i hores més tard va ordenar que el dia següent comencés el desplegament militar.  Tot ja estava decidit i a punt. Les tropes, camuflades com a concentracions de les SA i del Front del Treball, ja es movien cap a l’oest sota les ordres d’en Von Fritsch.

 

El matí del 7 de març de 1936, uns 20.000 soldats alemanys varen travessar el Rin i varen ocupar la Renània desmilitaritzada. A la una del migdia, els soldats varen arribar al pont Hohenzollern de Colònia. El desplegament militar va ser escàs, però no hi va haver en cap moment de perill. Alguns militars inclús varen entrar a la zona amb bicicleta, on la població els va rebre amb entusiasme. Les dones els hi tiraven rams de flors, els sacerdots catòlics els beneïen i milers de civils es varen agrupar en els carrers propers al pont Hohenzollern per veure aquells soldats. Tot i que l’operació va ser molt senzilla, en Hitler va contemplar la possibilitat de que França o la Gran Bretanya ataquessin i va donar l’ordre de no resistir-se i de retirar-se en cas d’una reacció militar. Estava molt preocupat aquell dia perquè sabia que encara no tenia un Exèrcit poderós i crea que els francesos el podien derrotar fàcilment.

 

Al migdia, en Hitler va pronuncia el seu discurs en el Reichstag enmig d’un enorme aplaudiment per part dels 600 diputats que vestien amb l’uniforme nazi. La majoria dels diputats no sabien què estava passant en aquells moments. Després d’un preàmbul on va explicar que els seus objectius eren clarament pacífics, va atacar amb duresa al bolxevisme, paraules que varen aixecar un fort aplaudiment, i llavors va denunciar el Pacte de Locarno i va dir que no demanaven cap reclamació territorial a Europa i que sabien que les tensions al vell continent no podien ser solucionades amb la guerra. Per justificar que aquell Pacte no tenia sentit, va llegir en veu alta el memoràndum que en Constantin von Neurath havia entregat als ambaixadors dels països signataris de Locarno en què s’afirmava que el Pacte ja no tenia sentit. Llavors, va explicar que sempre havia volgut conservar la igualtat de drets entre Alemanya i els països europeus, i va declarar que volia conservar amb fermesa la cultura i la civilització europea. Després, va explicar les seves propostes de pau dient que li agradaria un pacte de no agressió amb França i Bèlgica, la desmilitarització dels dos països de la seva frontera conjunta, un pacte aeri, tractats de no agressió similars al firmat amb Polònia i la reincorporació d’Alemanya a la Societat de Nacions. A continuació, va dir que la concepció del món que sigués nociva pels pobles només podia ser útil pels estadistes. Amb entusiasme al cos, en Hitler va explicar que les tropes alemanyes estaven avançant cap a les futures guarnicions de temps de pau. Aquestes paraules varen ser interrompudes pels crits d’alegria dels diputats que no es varen pensar dos cops en fer la salutació feixista. Un cop acabat el discurs, que va ser retransmès per la ràdio, i de ser aclamat pels membres del Parlament, es va dissoldre el Reichstag per celebrar el 29 de març unes noves eleccions. En sortir del Reichstag, en Hitler va tornar a la Cancelleria on  va rebre informes de París i Londres.

 

A la tarda, en Hitler va viatjar amb tren en direcció a Munic. En el vagó esperava nerviós, igual que tots els presents, les primeres reaccions de l’estranger per l’ocupació. Al vespre, en una de les parades que varen fer, li varen comunicar que el rei d’Anglaterra, l’Eduard VIII, no intervindria. Content, en Hitler va cridar: Per fi! El rei d’Anglaterra no intervindrà. Conserva la seva paraula. Llavors tot anirà bé. Ningú va actuar i en Hitler va ser el triomfador d’aquella operació. Aquest èxit va sorprendre a molts caps de la Wehrmacht i els va fer augmentar el prestigi que tenien cap a en Hitler en els assumptes militars. Al mateix Mussolini va aprovar la remilitarització de Renània i va començar a dibuixar una aliança entre Alemanya i Itàlia. Ara ja no veia a en Hitler com un personatge tou i dèbil. L’únic país que semblava veure aquella operació amb certa preocupació va ser els Estats Units, concretament el seu President, en Franklin Delano Roosevelt, que va creure que les notícies que l’hi arribaven eren dolents. El President va recordar que el juliol de 1914 Europa no va veure el perill real de guerra i creia que tornaven a no veure els perills d’una altra guerra amb Alemanya.

 

L’endemà les sensacions no varen ser tant bones pel dictador alemany. En Von Blomberg li va demanar després de rebre els últims telegrames dels agregats militars alemanys a Londres, París i Brussel·les que fes retrocedir les tropes fins a Aquisgrà, Tier i Sarrebruck perquè creia que els francesos els atacarien. En Hitler no sabia què fer i es va limitar a demanar-li que esperessin. El dia següent, en Von Blomberg va enviar el coronel Friedrich Hossbach a la Cancelleria amb un telegrama rebut des de Londres per l’agregat militar a l’ambaixada alemanya que deia que els tres alts oficials de l’Exèrcit, la Marina i l’Aviació britànica es mantindrien en contra de qualsevol nou moviment de tropes. Quan se li va entregar el telegrama a en Hitler, el líder alemany li va donar les gràcies i se’l va guardar a la butxaca sense llegir-lo perquè ja en sabia el contingut del missatge perquè el servei secret d’en Göering l’informava de  totes les conversacions telefòniques de les ambaixades i les legacions estrangeres a Berlín. Poc després, en Hitler va ordenar que es presentés a davant seu el ministre de Defensa mentre rebia la notícia de que els francesos no actuarien contra Alemanya. Quan es va reunir amb en Von Blomberg, en Hitler li va recriminar que hagués actuat pel seu compte (una acció que no suportava). Amb un to més distès li va criticar l’actitud del govern britànic perquè havien dit que Alemanya havia violat el Tractat de Versalles.

 

Tenint clar que no hi hauria una ofensiva de França, el 12 de març en Hitler va començar una gira propagandística pel territori alemany per convèncer al seu poble perquè votés a favor de la restauració de Renània al Reich en el referèndum del 29 de març. El primer míting el va fer a la població de Karlsruhe. Al cap de dos, a Munic, va pronunciar un discurs a l’esplanada de Theresienwiese davant de 300 persones on els va dir que caminava amb la seguretat d’un sonàmbul pel camí que l’hi havia posat la Providència. Després va explicar que el seu principal objectiu era la pau basada en la igualtat. El 20 de març, a Hamburg, va dir davant del seu públic que ara el govern alemany contava amb la confiança del poble i que ell es preocupava pel poble. Seguidament va explicar que no havia sigut imposat per ningú perquè venia del mateix poble i que estava orgullós de no conèixer a cap estadista en la història del món que pogués dir amb més dret que ell que representa al seu poble. Al cap de dos dies, a Breslau, en Hitler va dir en un discurs que tothom tenia la impressió de que es trobaven en una nova era i que el nou ordre nascut s’establien les paraules raó, lògica, comprensió i respecte mutu. Llavors va afirmar que cometien un error tots aquells que pensaven que en aquest nou ordre hi havia la paraula Versalles.

 

Tothom sabia quin seria el resultat del referèndum i fins i tot els jerarques nazis estaven relaxats. El 21 de març en Goebbels i la seva esposa, la Magda, varen visitar l’illa Schwanenwerden del riu Havel per comparar-hi una casa d’estiu amb magnífiques vistes a la badia anomenada Klare Lanke. Tot i l’elevat cost, en Hitler els va prometre que els ajudaria econòmicament perquè la poguessin comprar sense pensar en els diners. Quan el 2 d’abril la família Goebbels va formalitzar la compra davant de notari, la Magda estava molt agraïda a en Hitler, a qui cada cop idolatrava amb més passió, i va arreglar una habitació de la finca amb l’esperança de poder-li donar a en Hitler una petita llar a Schwanenwerden. El 19 d’abril en Hitler va visitar per primer cop la finca i en va quedar molt entusiasmat tan de la casa com amb les vistes.

 

El penúltim dia de la gira, el 27 de març, en Hitler el va passar a la fàbrica de locomotores dels tallers Krupp, a Essen, i va fer un discurs davant de 100.000 treballadors. En Goebbels va posar altaveus en totes les places i cantines de les grans empreses i es varen concedir en els treballadors dues hores lliures per escoltar el discurs d’en Hitler. L’endemà, l’últim dia, en Hitler va pronunciar un discurs a Colònia. Després d’acabar l’acte es va dirigir a l’estació principal de la ciutat, on l’esperava una multitud per saludar-lo, per agafar un tren especial en direcció al Rin. Quan el tren es va posar en marxa en direcció al pont de Hohenzollern, en Hitler contemplava la catedral de la ciutat i va exclamar en el seu entorn que s’havien necessitat vuit segles per construir-la i que ara Colònia tornava ser una ciutat alemanya i va afirmar que mai més un soldat estranger i tornaria a posar els peus. Després de relaxar-se, en Julius Schaub li va col·locar un disc que el dictador havia elegit prèviament on hi tenia gravat l’òpera Parsifal interpretada per en Carl Muck a Bayreuth. Mentre escoltava l’òpera, en Hitler va dir que la seva religió havia nascut del Parsifal.

 

El 29 de març de 1936 els alemanys varen votar els parlamentaris del NSDAP que anirien al Reichstag i l’aprovació o no de l’adhesió del territori del Reich. Els diaris alemanys tenien ordres aquells dies de portar impreses grans fotos d’en Hitler i els articles i les il·lustracions dels diaris lloaven la figura i el mite del líder alemany. El NSDAP va obtenir el 98,8% dels vots, 44.461.278 i un 99% dels vots, 45.001.489, va votar a favor de l’adhesió de Renània. Tot i la contundent victòria, que ho va ser sens dubte, els resultats varen ser alterats a propòsit. A Colònia el 103% de la gent va votar a favor.

 

El 30 de març, l’Eva Braun i la seva germana Gretl es varen mudar a la nova casa ala Wasserburger Strasse 12, avui Delpstrasse, a Bolgenhausen, Munic, que havia sigut comprada a l’estiu de 1935 per en Hoffmann i sota les ordres d’en Hitler. La casa estava situada a prop de les residències de destacats jerarques nazis.

 

Amb Renània al sac i ben lligat, per en Hitler ara el més important era rearmar el país. Sabia perfectament que l’exèrcit francès era superior a l’alemany i tenia que superar-lo aviat si volia continuar amb els seus plans. El 4 d’abril va nombrar a en Göering com a inspector de Matèries Primes i Divises per què supervisés el flux de productes i de moneda necessaris pel rearmament. El 27 d’abril en Hitler va anunciar aquest nomenament, càrrec que l’hi va agradar molt a en Göering.

 

Però quan tot semblava anar bé, el 8 d’abril en Hitler es va enfadar molt perquè els informés que arribaven de Prússia sobre l’estat d’ànim de la població era negatiu. Sense entendre res, no entenia que la gent estava preocupada per l’economia, que no anava tant bé com es venia, en Hitler estava convençut de que l’ànim era negatiu per l’efecte d’aquest informes i en va prohibir la publicació. L’ordre de deixar d’enviar informes va ser dictades per en Reinhard Heydrich i va tenir el suport d’en Göering, que estava atemorit per l’opinió que tenia la gent del règim.

 

El 20 d’abril, el dia del seu 47 aniversari, en Hitler va rebre a una delegació de nens agricultors que representaven a la Central de Proveïments del Reich. Les noies duien rams de flors a la mà i, una d’elles, la portaveu,, que duia el ram més gran, va entregar-lo a en Hitler després de pronunciar un discurs de dos minuts. En seguit, els nens varen cantar tots una cançoneta d’un minut i mig. Per celebrar l’aniversari, com era costum, en Dietrich va publicar articles a la premsa que parlaven dels èxits d’en Hitler i de com el poble alemany havia acceptat al seu líder. En Goebbels també va fer publicar articles que mitificaven la figura d’en Hitler, però en Goebbels ressaltava més el Hitler humà, i va parlar de la vida d’en Hitler, de l’amor que tenia cap als nens i de la, segons ell, la sensibilitat sobrehumana que tenia.

 

L’1 de maig, el dia del treballador, a Berlín, en Hitler va fer un discurs davant d’una multitud concentrada en el Lustgarten on els va preguntar amb retòrica quins eren els elements que sembraven el malestar internacional. Sense pensar-s’ho, el públic va cridar tot junt: Els jueus! Satisfet amb la resposta, en Hitler va exclamar: Ho sé! i va ser aplaudit durant uns quants minuts dins que va tornar a engegar amb el seu discurs. A ningú se li podia escapar l’antisemitisme dels nazis. Satisfet, en Hitler va marxar cap a Munic al cap d’uns dies i el 5 de maig, amb un grup de dirigents del NSDAP, entre ells en Joseph i la Magda Goebbels, varen assistir a una funció de l’òpera de Rienzi d’en Richard Wagner en el Teatre Nacional.

 

El 13 de maig, en Hitler va aprovar un decret a par de la Llei Militar aprovada el 21 de maig de 1935, on es va exigir que s’havia de seleccionar els oficials militars basant-se en la doctrina racial. Tal i com estava establert, els cossos d’oficials havien d’estar integrats per homes de pura sang alemanya o germànica. Es volia demostrar que la Wehrmacht representava una selecció dels millors homes del poble alemany. En acabar de rimar el decret, en Hitler va responsable als caps de l’Alt Comandament de la Wehrmacht, l’OKW, de garantir l’aplicació del decret. En Hitler remenava les cireres com ell volia i tothom obeïa sense aixecar cap dit. El 20 de maig en Hans Frank va escriure un article en el Völkischer Beobachter on va dir que la Constitució era la voluntat d’en Hitler.

 

Alemanya a partir de llavors es preparava per l’arribada dels Jocs Olímpics i la cara del règim es va tornar més amable. L’antisemitisme es va amagar i Berlín esperava l’arribada dels atletes. L’1 de juny la revista liberal nord-americana, The Nation, va publicar un reportatge que deia que a Alemanya no es maltractava ni assassinava a cap jueu. La revista afirmava que la gent alemanya somreia, era acollidora, i cantava amb il·lusió a les cerveseries. A més, la revista deia que tot estava terriblement net i que tot això agradava molt als visitant. Tot i voler mostrar una altra cara, els nazis no havien canviat els plantejaments. El 3 de juny havien començat a conversar per la construcció d’un camp de concentració a Thuringe, que acabaria sent el camp de concentració de Buchenwald. El 6 de juny el Ministeri de l’Interior aprovava mesures contra els gitanos, que eren considerats una plaga.

 

El 17 de juny, en un decret firmat per en Hitler i en Frick, es nombrava a en Himmler com a cap de la policia alemanya, la Deutsche Polizei, i guia del Reich de les SS, Reichsführer SS. D’aquesta manera els poders de la policia política i estatal acabaven en mans d’una mateixa persona. En Frick es va convertir de facto en el cap d’en Himmler, però el nou cap de la policia va començar a edificar un Estat dins l’Estat. El poder d’en Himmler va ser tant gran que fins i tot participava en les reunions del gabinet del Reich quan es discutien qüestions de seguretat interior.

 

El 8 de juliol, després de remodelar-la i modernitzar-la des de 1934, en Hitler va inaugurar la seva casa de muntanya del Berghof. Es varen construir una nova ala principal, que integrava l’antiga casa de camp i diversos edificis adjacents. L’Eva Braun va ocupar una petita vivenda en al primera planta de l’edifici principal, al costat del dormitori d’en Hitler. En el Berghof era dels pocs llocs on en Hitler es deixava lluir amb l’Eva, tot i que quan arribava un dignatari important que no era proper a en Hitler, l’Eva es tenia que amagar.

 

L’11 de juliol, en Hitler va arribar a un acord amb Àustria perquè el seu antic país es comprometés a mantenir una actitud amigable amb Alemanya. En Hitler volia com fos Àustria, per ell, un pangermanista, havia de tornar a formar part d’Alemanya. Varen acordar allibera els nazis presoners de les presons austríaques i incorporar alguns ministre nazis al govern de coalició austríac.  D’aquesta manera, l’Arthur Seyss-Inquart va ser nombrat Conseller d’Estat a Àustria. El canceller Kurt von Schuschnigg va comprendre que la resistència amb els alemanys no podia ser per sempre i es va veure obligat a firmar aquell pacte per millorar les relacions entre els dos països. En el primer article de l’acord es deia que d’acord amb les declaracions d’en Hitler del 21 de maig de 1935, el govern alemany reconeixia la plena sobirania de l’Estat federal austríac. L’article segon deia que els dos govern consideraven l’estructura política que regnava en l’altre país, inclús amb una qüestió interna de cada país, i sobre d’això no exercirien ni directe ni indirectament la menor pressió. Amb aquest tractat Àustria es veia obligada a posar fi a les restriccions sobre la premsa alemanya i a les activitats econòmiques i culturals dins d’Àustria.

 

Comença la Guerra Civil espanyola:

Però Àustria va tenir que ser aparcada per més endavant davant l’esclat de la Guerra Civil espanyola el 17 de juliol de 1936, quan un grup militar de Melilla va començar un cop d’Estat contra la República espanyola. L’endemà, en Francisco Franco agafaria les regnes del cop d’Estat. El 22 de juliol, en Franco va demanar ajuda a Alemanya a través d’un telegrama. Sabent que necessitava a Alemanya, l’endemà en Franco va enviar a dos homes de la seva confiança, dos empresaris residents a Marroc, cap a Berlín perquè l’hi entreguessin personalment a en Hitler una carta en què l’hi demanava ajuda. Però els homes d’en Franco no varen ser atesos com esperaven i varen ser menyspreats pels membres del Reich. En Von Neurath no va estar d’acord en ajudar-los, però va ajudar-los en demanar a l’Ernst Wilhelm Bohle, un amic d’en Rudolf Hess, que truqués al secretari d’en Hitler a la seva casa de vacances de Reinholdsgrün, a Turíngia, per apropar els enviats d’en Franco a en Hitler, que estava a Bayreuth gaudint dels festivals. A la nit, en Hitler va arribar a la Villa Wahnfried, la casa de la Winifred Wagner, després d’assistir a una representació de Sígfrid. Allí en Hitler va rebre els dos enviats d’en Franco, que li varen donar la carta que havia escrit el colpista espanyol en què demanava armament d’infanteria, metralladores antiaèries i avions de caça. En acabar de llegir les demandes, en Hitler els va preguntar com era la situació d’en Franco al front i es va esgarrifar quan va saber que només disposava de 12.000 milions de pessetes i d’una petita suma de francs francesos. Trobant esperpèntica aquella xifra, va exclamar que així no es podia començar una guerra. En Hitler mai va tenir en bona consideració a en Franco, sempre el va titllar d’un home dèbil i sense cap tipus d’intel·ligència. Després de reflexionar-hi una estona, en Hitler va decidir intervenir en el conflicte al costat d’en Franco. Amb la decisió pressa, va ordenar a en Werner von Braun i a en Hermann Göering, que s’estaven esperant al menjador de la casa, que es preparessin per l’entrada d’Alemanya a la Guerra Civil espanyola. Al principi en Göering es va oposar a entrar en aquella guerra, sabia que no  agradaria a França i a la Gran Bretanya aquella decisió, però quan en Hitler li va explicar que enviaria els seus avions de la Lufthansa pilotats per civils a Espanya va acceptar la proposta. En Hitler no volia que els avions de la Luftwaffe lluitessin a Espanya, per això va agafar els avions privats de la Lufthansa. A les dues de la matinada els dos enviats d’en Franco es varen retirar  de la casa de la Frau Wagner, i quan en Hitler s’acomiadava d’ell els va exigir un silenci absolut sobre al seva postura i els va avisar que qualificaria d’una mentida infame qualsevol filtració de la seva decisió. L’endemà al matí la maquinària de guerra alemanya es va posar en marxa. En Hitler va ordenar preparar vaixells mercantils per transportar armes a Espanya i es va convocar una reunió amb el subsecretari d’Aviació i mà dreta d’en Göering, l’Erhard Milch. A la reunió, que en Hitler no hi va participar fins al final, es varen posar les bases sobre com seria l’actuació de la Luftwaffe i es v a posar el nom clau d’aquella operació, Operació Foc Màgic. Sabent que ja podien contar amb els alemanys, des de la Junta de Burgos, els colpistes varen transmetre a Berlín les primeres peticions, volien 10 Junkers i 20 bombarders. El dia següent, en Benito Mussolini va seguir el mateix camí que en Hitler. Sabent que ara haurien de lluitar junts, fet que entusiasmava a en Hitler, el 29 de juliol l’ambaixador alemany a Itàlia, l’Ulrich von Hassell, va comunicar al comte Galeazzo Ciano una oferta d’en Hitler per examinar el reconeixement del nou imperi italià quan en Mussolini ho desitgés.

 

El 30 de juliol, en Hitler va donar permís a en Göering per què presentés en el següent Congrés del Partit, que s’havia de celebrar al setembre, els seus plans per l’economia.

 

Els Jocs Olímpics de Berlín:

 

L’1 d’agost es varen inaugurar els XI Jocs Olímpics a l’Estadi Olímpic. La cerimònia inicial, a càrrec de l’Albert Speer, va ser senzilla, però l’estadi estava ple amb 110.000 persones. L’Adolf Hitler va ser aclamat en tot moment pel públic quan va sortir a la llotja d’honor mentre sonaven 30 trompetes senyalant la seva arribada. En aquells moments el dirigible Hindenburg es va enlairar i al mateix moment es varen deixar anar 10.000 coloms i li varen donar a en Hitler un ram d’olivera. Llavors, el públic es va posar dempeus davant del dictador i el varen saludar amb la salutació romana. Pocs segons després va entrar la flama olímpic sota la batuta d’en Richard Strauss. La flama havia recorregut 3.422 quilòmetres i va ser duta a l’estadi per 3.422 rellevistes. Era la primera vegada a la història que s’utilitzava la torxa olímpica, que va ser encesa a Olímpia per les vestals gregues en gresol aprofitant els raigs de Sol. La flama va passar per les ciutat d’Atenes, Sofia, Belgrad, Viena i Praga, i va entrar a Alemanya per Dresden fins arribar a la capital alemanya. L’home encarregat d’encendre el foc que donaria l’inici dels Jocs va ser l’atleta alemany Fritz Schilgen, un especialistes de carreres de mitja distància i distància completa, que no va competir a Berlín i mai va competir en uns Jocs. L’havia triat la cineasta Leni Riefensthal per la seva bellesa. A continuació, uns 3.000 cantants varen interpretar l’himne alemany i quan varen acabar el cant varen cridar el Heil Hitler. Seguidament es va fer un silenci a l’Estadi per sentir el repics de la campana que donava pas a una desfilada a la pista de les Joventuts Hitlerianes. En aquells moments a la llotja d’honor hi havia tota la cúpula nacionalsocialista i la gran majoria dels dirigents internacions, amb l’absència del baró de Coubertin, el fundador de l’olimpisme modern, que no hi va voler anar perquè estava molest amb la cerimònia. Els nazis varen aprofitar l’esdeveniment per fer propaganda del país de la nova Alemanya. En Goebbels va fer filmar una pel·lícula, Olympia, sota la direcció de la Riefensthal.

 

L’endemà, el dia que en Joachim von Ribbentrop es va convertir en l’ambaixador alemany a la Gran Bretanya, varen començar els Jocs.  Les dues primeres medalles d’or les varen guanyar dos alemanys: una llançadora de javelina i un llançador de pes. En Hitler els va felicitar personalment però, a la tarda, va abandonar l’Estadi abans de que es concedissin les medalles a dos atletes afroamericans que varen quedar primer i segon en salt d’altura. El dia següent el Comitè Olímpic va presentar una protesta davant d’en Hitler per aquells fets, però com a resposta el líder alemany els va dir que a partir d’aquell moment no felicitaria a cap més medallista. Precisament, aquell dia l’atleta afroamericà Jesse Owens va guanyar la seva primera medalla d’or. L’Owens, que el 9 d’agost guanyaria la seva quarta medalla d’or batent a més el record mundial, va ser aclamat per tot l’Estadi, inclosos els membres del comitè esportiu del Tercer Reich. Es cert que els nazis, i a en Hitler en particular, no els va agradar gens les victòries de l’Owens, però tampoc varen provocar un daltabaix com moltes vegades s’ha insinuat. Al propi Owens va declarar més tard que en Hitler el va anar a saludar després de les proves i, en canvi, quan va tornar als Estats Units no va ser convidat a la Casa Blanca amb els demés esportistes guanyadors perquè al novembre se celebraven eleccions presidencials i en Franklin Delano Roosevelt no volia perdre el suport dels Estats del Sud si el veien donant-se la mà amb un afroamericà. El 24 d’agost, en declaracions en el The Pittsburgh Press, l’Owens va declarar que en Hitler ho tenia tot preparat en els Jocs controlant tot el seu temps tan per arribar a l’Estadi com per marxar-ne i que havia de marxar abans de l’entrega de les medalles de 100 metres, on ell va guanyar la medalla d’or. L’Owens també va afirmar en el diari que abans de que ell es dirigís a una transmissió televisiva va passar a prop del dictador i que aquest el va saludar i ell el va correspondre. Llavors, va afirmar textualment: Crec que és de mal gust criticar-lo (es referia a en Hitler) si no saps el què realment va passar.

 

El dia 15, l’últim dia de proves, en Hitler estava a l’Estadi quan de sobte una espontània nord-americana va sortir de la seva zona per dirigir-se a la llotja per dedicar-li un petó a en Hitler. El dictador i el seu entorn es varen posar a riure amistosament en veure la noia fent-li un petó, mentre un home de les SS l’agafava amb delicadesa per fer-la tornar al seu lloc. L’endemà 16 d’agost varen finalitzar els Jocs Olímpics amb un acte de clausura a l’Estadi Olímpic. En Hitler va assistir a la cerimònia però no va pronunciar cap discurs. Quan les banderes es varen arriar i els llums de l’Estadi es varen apagar, la multitud va cridar Heil Hitler. En aquell moment el públic es va posar dempeus fent la salutació romana i va cantar l’himne alemany i després el del Partit, la Cançó de Horst Wessel. Alemanya va obtenir 33 medalles d’or, 26 de plata i 30 de bronze.

 

Un cop passada la ressaca dels Jocs i el país tornava a la normalitat, en Hitler es va retirar uns dies en el Berghof per descansar i per preparar-se pels Congressos de Nuremberg. Des d’allí, el 24 d’agost, en Hitler va autoritzar que la duració del servei militar passés d’un any a dos i va decidir donar més suport a en Francisco Franco en la Guerra Civil enviant més material bèl·lic. El 29 d’agost va rebre el suport de l’assemblea episcopat de Fulda en la seva lluita contra el comunisme i el 4 de setembre, el dia que en Göering anunciava en el govern el segon pla Quadriennal, en Hitler rebia en el Berghof juntament amb en Von Ribbentrop a en David Lloyd George, l’ex primer ministre britànic que havia lloat la figura del dictador alemany.

 

El Congrés de Nuremberg:

 

El 8 de setembre es va inaugurar com cada any el Congrés del Partit, el 8º, que es va conèixer amb el nom del Congrés de l’Honor. En aquest Congrés en Hitler va proclamar el segon pla Quadriennal. Durant aquell dia es va reunir amb en Goebbels per estudiar i redactar el discurs d’inauguració que pronunciaria l’endemà. El ministre li va apuntar la frase de que el bolxevisme era el perill més gran del món sobre el qual feia temps que ells estaven advertint i va ser el responsable de l’acusació que deixar anar l’endemà de que el bolxevisme estava sota el control del quarter general internacional dels jueus revolucionaris de Moscou. Però el ministre de Propaganda estava més pendent d’una altra cosa durant aquelles jornades. L’endemà va tenir el vist-i-plau d’en Hitler per fer que s’estrenés a la ciutat bavaresa la pel·lícula de la seva amant, la txeca Lídia Baarova, El traïdor. D’aquesta manera en Goebbels va trobar una excusa per veure’s amb l’actriu aquella nit de l’estrena. La Magda no sabia encara res de l’aventura del seu marit, el dia 20 de setembre va anar amb el seu marit en un viatge per plaer de vuit dies a Grècia, però ella realment no l’estimava, només volia el poder i la influència que l’hi donava el càrrec d’en Joseph i, per sobre de tot, volia estar al costat d’en Hitler. El 14 de setembre el Congrés va finalitzar amb un discurs d’en Hitler on va atacar el règim soviètic. El dictador alemany va explicar en la multitud de que si el comunisme només hagués eliminat elements podrits aïllats d’entre les files dels que ell anomenava els deu mil superiors, la burgesia, podria un asseure’s tranquil·lament per observar una estona, però va afirmar que no defensava Alemanya pel bolxevisme ni per servir a la burgesia.

 

El 23 de setembre, per enfortir els llaços entre Alemanya i Itàlia, en Hitler va enviar a en Hans Frank a Roma perquè s’entrevistés amb en Mussolini a la Piazza Venezia. L’advocat alemany va oferir-li en el dictador una invitació d’en Hitler a Alemanya juntament amb el compte Galeazzo Ciano. El dictador alemany li deia en una nota que estava ajudant als nacionalistes espanyols per motius de solidaritat ideològica, però que Alemanya no tenia interès ni ambicions pròpies en el Mediterrani. Cada dia que passava Alemanya s’anava militaritzant i la Guerra Civil espanyols només era una excusa per poder invertir en el món bèl·lic. El 3 d’octubre, en Hitler, en Von Blomberg i en Raeder, entre altres, varen ser presents a la cerimònia del llançament del creuer militar Scharnhorst a Wilhelmshaven.

 

Tot i que en Mussolini no va anar a la invitació d’en Hitler, el compte Ciano si que va anar-hi. El 24 d’octubre el gendre d’en Mussolini va visitar a en Hitler en el Berghof. Volent guanyar-se la confiança dels italians, en Hitler es va esforçar per ser més amable i li va oferir una efusiva rebuda. Quan en Ciano va arribar primer a Munic, en Hitler va trucar dos cops a la ciutat bavaresa per preparar cada un dels detalls de la recepció. Quan es varen entrevistar la conversació entre els dos va ser fluida, i en Hitler li va expressar un cop més la necessitat de que Itàlia i Alemanya construïssin un front comú contra els bolxevics i les potències occidentals ja que entre els dos països no hi havia cap conflicte d’interès. Obviava a aposta Àustria. Per posar-se els italians a la butxaca, en Hitler va descriure a en Mussolini com l’estadista més important del món i li va posar la por al cos quan li va dir que estava convençut que la Gran Bretanya atacaria Itàlia o Alemanya, o les dues potències a la vegada, si tenia l’oportunitat. L’endemà firmarien un tracta en el què es comprometien a consultar-se i a cooperar en la participació de la Guerra Civil espanyola, i en Hitler va reconèixer l’Etiòpia imperial com a territori italià. Després de la firma, en Ciano li va entregar 32 documents britànics obtinguts pel servei secret italià, i en el què es demostrava l’hostilitat de la Gran Bretanya a les intencions alemanyes. L’1 de novembre es  va donar a conèixer l’eix Roma-Berlín.

 

El 30 d’octubre, en Joseph Goebbels celebrava a Berlín el seu desè aniversari del seu lideratge del districte de Berlín. A la nit, en Hitler va fer un discurs al Sportpalast per celebrar aquell aniversari. El dictador va definir a la seva mà dreta com a fidel i escuder del Partit, i li va agrair tots aquells anys de dedicació. En acabar el seu discurs, en Hitler va demanar en els milers de persones de l’Estadi que cridessin Visca Goebbels!. Després, quan en Hitler va deixar esgotat la tribuna d’orador va donar un copet a l’espatlla del seu ministre de Propaganda que el va deixar molt feliç. En Goebbels sempre havia admirat a en Hitler. Molt poques vegades el va arribar a criticar, només a mitjans dels anys 20 quan formava part del grup dels germans Strasser.

 

El 4 de novembre, el cardenal i arquebisbe de Freising i Munic, en Faulhabe, una de les persones amb més influència dins l’Església catòlica, es va reunir amb en Hitler durant tres hores. En Faulhaber va quedar molt impressionat amb el líder alemany, i en un informe va escriure que en Hitler era una persona profundament religiosa que reconeixia el cristianisme com la constructora de la cultura occidental.

 

L’endemà, en Hitler va demostrar el seu talent com a arquitecte fent ell mateix uns esborranys a partir dels primers plànols que li va donar Speer, de com tenia que ser la Gran Sala de l’edific del Reichstag. El Parlament volia que sigués la futura seu central del Reich, ja que l’edifici li agradava tot i que Speer el volia ensorrar perquè s’havia convertit en un edifici sense funció. Tot i la remodelació, no estava previst que el Parlament exercís un paper important en el futur.

 

El 9 de novembre en Hitler tornava a ser a Munic i en un discurs va dir que potser s’acostava el moment en què la resta d’Europa veiés a Alemanya com la salvador d’una civilització i d’una cultura autènticament europea i humana. Llavors, va explicar que quan tothom veiés amb bons ulls al Reich alemany nacionalsocialista seria el moment de lluitar contra els bolxevics, el seu etern enemic. Amb la Guerra Civil espanyola en Hitler se sentia més fort davant de la no intervenció de França i de la Gran Bretanya, i del seu pacte amb Itàlia. A la tarda del 18 de novembre, el mateix dia que reconeixien com a legal el govern espanyol del colpista Francisco Franco, en Hitler va rebre el general Wilhelm Faupel per donar-li instruccions perquè actués com a ambaixador a l’Espanya d’en Franco. En Hitler li va demanar que s’emportés amb ell a un col·laborador perquè tractés els temes de propaganda i els aspectes organitzatius del falangisme. Fent cada cop més discursos bèl·lics, el 22 de novembre, a la ciutat d’Essen, en Hitler va explicar en un discurs que a través dels segles els factors determinants eren el poder i la força, i que només la força decidia perquè era la primera llei. Al cap de tres dies, Alemanya i Japó varen firmar el pacte Anti-Komintern, un tractat anticomunista. Aquell acord es va realitzar gràcies  a en Von Ribbentrop, que va actuar com a ministre d’Afers Exteriors, ja que el veritable ministre, en Von Neurath, no estava d’acord amb aquell pacte ja que no es voli enemistar amb la Xina. En Von Neurath cada cop era més apartat a favor d’en Von Ribbentrop. El 27 de novembre en Hitler va aprovar aquell Pacte amb el Japó per tal de que cap dels dos països ajudés a la Unió Soviètica en el cas de que aquesta ataqués a Alemanya o Japó. Itàlia s’afegiria al Pacte un any més tard.

 

Però en Hitler tampoc podia anar traient pit de que estava ajudant a Espanya, sabia que no seria del tot ben vist per les potències occidentals i no podia treure encara el pit que l’hi agradaria. El 5 de desembre va negar a l’ambaixador alemany a Espanya, en Faupel, convertir la Legió Còndor en una divisió militar. El 14 de desembre, en Hitler va posar condicions en els governs de Londres i de París per firmar un acord de no intervenció en la Guerra Civil. En Hitler en aquells temps estava molt preocupat per la situació militar a Espanya i creia que en Franco no feia suficient per guanyar la guerra.

 

L’11 de desembre va passar un fet que ningú esperava i que en el futur va ser un greu inconvenient pels nazis. El rei Eduard VIII va abdicar a favor del seu germà, en Jordi VI, per casar-se amb la celebritat i divorciada en dues ocasions, la nord-americana Wallis Simpson. En Hitler va considerar aquella abdicació una victòria pels sectors hostils a Alemanya. L’Eduard i la seva esposa varen mostrar en més d’una ocasió les seves simpaties cap al nazisme i cap a la figura d’en Hitler, tot el contrari del nou rei.

 

En un míting d’industrials el 17 de desembre, on hi va assistir el ministre Hjalmar Schacht, en Göering va dir que ja no es tractava de produir econòmicament sinó simplement produir i els va advertir que si es negaven a cooperar se’ls podria obligar a fer-ho. Llavors, els va explicar en els industrials que per obtenir les divises estrangeres no tenia importància si es feia seguint procediments legals o no, i que només serien processats els que violessin la llei sense obtenir les divises. Per la seva part, en Hitler els va dir segur d’ell mateix: Aquí no existeix la paraula impossible!.

 

1937:

 

El 6 de gener, a Berlín, en Hitler i en Goebbels es varen reunir per dinar junts per parlar de la situació d’Espanya. El líder alemany estava disposat a cessar l’ajuda al colpista Franco si a nivell internacional es controlaven els dos bàndols. No estava disposat a anar a una guerra europea per Espanya, un país del qual no en tenia un bon concepte. L’endemà, en Hitler va dinar amb el britànic lord Viscount Rothermere i li va assegurar que en Franco guanyaria la guerra sempre hi quan no arribés ajuda dels comunistes als republicans espanyols. El dictador alemany va suggerir la idea de construir un Comitè de Control Internacional per controlar els ajuts dels països a Espanya. En Rothermere va manifestar-hi que segurament el seu govern es decantaria pel bàndol dels colpistes.

 

Però la Guerra Civil, tot i que preocupava a en Hitler per la seva imatge a l’exterior i per això tenia en Göering a Roma per negociar amb els italians l’ajut que havien d’enviar a Itàlia, no tenia gens preocupat al poble alemany, que només desitjava en gaudir de la pau. El 10 de gener, en Hitler, en Goebbels, l’Otto Dietrich, l’Albert Speer, en Fritz Todt i en Hermann Esser varen visitar a Obersalzberg un model de la Casa del Turisme Alemany. El 15 de gener, en Hitler va aprovar la creació d’una xarxa d’escoles anomenades Escoles Adolf Hitler, en les que es formarien els nens pel futur. L’objectiu d’aquests centres era inculcar en els alumnes els valors nacionalsocialistes i l’entrega a la raça imposant una estricte disciplina física. El 19 d’abril es va inaugurar la primera escola Adolf Hitler.

 

El 17 de gener, a Stranngas-Bischofswiessen, al nord-oest de Berchtesgaden, a uns sis quilòmetres d’Obersalzberg, es va celebrar la inauguració d’una dependència de la Cancelleria del Reich. En Hitler va afirmar en una breu locució davant d’en Hans Heinrich Lammers, l’encarregat de la nova dependència, que només se sentia valent i que guanyava confiança i fe en el futur estant al Berghof i, per això, el secretari d’Estat també havia de ser allí amb la Cancelleria. En Hitler era conscient de que el seu poder era enorme. El 26 de gener, tots els funcionaris alemanys varen ser obligats a jurar lleialtat a en Hitler i al Reich.

 

El 30 de gener, els nazis i Alemanya celebraven el quart aniversari de la pujada al poder d’en Hitler. El líder alemany va fer un discurs al Reichstag i va explicar que s’havia acabat el temps d eles suposades sorpreses i que el desig d’Alemanya a partir d’aquells moments i que d’una manera lleial era el de treballar amb les altres nacions en la mateixa igualtat per superar els problemes que turmentaven a Europa. La majoria dels alemanys varen entendre aquell comentari com una senyal de que a partir de llavors les prioritats serien la consolidació i l’estabilitat. Per justificar les seves anteriors decisions, va dir que havia retirat la firma d’Alemanya de les clàusules del Tractat de Versalles perquè l’hi havia negat la igualtat de drets i va exigir a la comunitat internacional que li tornessin les colònies que els hi havia pres al final de la Primera Guerra Mundial. Seguidament, va dir que el Partir, l’Estat, l’Exèrcit, l’estructura econòmica i l’administració de justícia eren idees d’importància secundària, ja que només eren simples mitjans de conservació del poble, i que quan aquestes estructures no estaven a l’altura de la seva missió havien de ser reformades, descartades o substituïdes per altres mitjans més adequats. Llavors, va explicar que la part principal del programa nacionalsocialista era el d’abolir el concepte liberal de l’individu i el concepte marxista de la humanitat per dos conceptes: el poble lligat i vincles de la comunitat de sang. Per acabar el seu llarg discurs, es va referir en els beneficis que tindria a la cultura alemanya l’eliminació de la influència jueva.

 

Continuant amb els actes de celebració, en Hitler va admetre a dins del Partit als membres del gabinet que no eren companys de Partir i els va concedir la insígnia daurada- Quan li va tocar el torn al ministre de Transports i Comunicació, en Peter Paul Eltz-Rübenach, aquest va rebutjar l’admissió argumentant que el NSDAP oprimia a l’Església i va exigir una explicació. Tots els presents en aquell acte varen quedar petrificats davant d’aquell desafiament. Enfadat, en Hitler va denegar qualsevol discussions i va abandonar la sala treien foc pels queixals. Llavors, en Goebbels va fer de bomber i va convocar una ronda ministerial i va exigir la dimissió d’en Rübenach. A la tarda, en Goebbels es va esforçar per tranquil·litzar a en Hitler, que continuava estant molt indignat.

 

Més tard, a en Hitler se li va canviar l’humor en veure a l’arquitecte Albert Speer, que anava agafant dia rere dia més força i confiança com a arquitecte principal del Reich. Per aquest fet, el dictador alemany va donar-li oficialment un càrrec que li permetés ser l’arquitecte més gran del Reich. Era l’home destinat a complir el gran somni d’en Hitler, reconstruir Berlín, que era vista com una ciutat de segona comparada amb París. Però en Hitler es va topar amb un problema alhora de donar-li el càrrec, que no existia oficialment aquell càrrec i es va passar molts minuts juntament amb Speer buscant un nom pel nou càrrec. Després de rumiar-ho uns quants minuts més, en Walther Funk va trobar un nom que els va agradar: Inspector General d’Edificació de la Capital del Reich. A partir de que Speer va assolir aquell càrrec va tenir el mateix rang que un Secretari d’Estat del Govern del Reich i es podia moure dins l’esfera del Reich amb tots els seus privilegis, a més de que tenia amplis poders que no podien ser contradits en la seva feina ni pel Ministeri de l’Interior, ni per l’alcalde de Berlín, ni pel ministre de Propaganda i cap regional de la ciutat, en Goebbels. Speer tampoc va tenir l’obligació d’informar dels seus projectes de la ciutat al NSDAP. A part de tenir més poder, se li va assignar un sou de 1.500 Reichsmarks mensuals, tot i que era un salari insignificant per ell ja que cobrava molt més com a arquitecte privat. Tot i aquell reconeixement, Speer no va voler que el seu càrrec agafés un caràcter oficial i li va voler deixar molt clar a en Hitler que el seu nou departament el volia considerar un gran institut d’investigació independent al govern, ja que no volia perdre la seva qualitat d’arquitecte independent i no volia ser vist com un funcionari, que eren molt mal vistos per la població, que els acusaven, amb tot el dret, de corruptes.

 

La broma a en Hanfstaengl es converteix en un problema greu:

 

Feia temps que l’Ernst Hanfstaengl havia sigut apartat de la primera línia política. Portava anys sense parlar amb algú de dins de la Cancelleria o de l’entorn d’en Hitler. Des de que en Goebbels el va veure com una nosa, va ser apartat, sobretot després del 30 de juny de 1934, quan, segons en Hanfstaengl, sinó hagués estat en aquells moments a Estats Units hagués sigut assassinat (costa d’entendre llavors perquè es va voler quedar en el país si corria el risc de ser assassinat). Però en Goebbels no en tenia prou en que l’amic d’en Hitler i un dels finançadors del Partit, gràcies a ell es va poder comprar el Völkischer Beobachter, fos apartat, sabia a més que s’havia tornat crític amb algunes qüestions, com les dels camps de concentració, i el volia espantar de tal manera que li passarien les ganes de plantejar-se tornar a la primera línia de combat i de posar el nas a on no tocava. El 8 de febrer, quan estava a la seva casa de Munic preparant un discurs pel 205º aniversari d’en George Washington, va rebre aquella tarda una trucada de la Cancelleria en què se li ordenava que es dirigís a Berlín. Fent cas a les ordres, fet que demostra que en Hanfstaengl enyorava tornar a servir a en Hitler, va agafar l’endemà al matí un avió de la companyia Lufthansa a l’aeroport de Munic. Quan va aterrar a la capital alemanya el va rebre l’ajudant d’en Hitler i el seu assessor en política exterior, en Fritz Wiedemann, que li va explicar que tenia una missió molt important. Tenia que volar a Espanya per col·laborar amb en Franco. En Hanfstaengl no va entendre res i no li feia gens de gràcia viatjar a aquell país en plena guerra, però com que era una ordre d’en Hitler no va rondinar, fet que demostrar la seva lleialtat. A la nit, va anar a sopar amb en Göering, que mig rient, li va demanar que l’informés de tot el què passava a Espanya i li va recomanar, enmig de riallades, que no tingués relacions amb les dones espanyoles per no contraure cap malaltia. En Hanfstaengl no feia gaires mesos que s’havia separat de la seva dona, l’Helene, que havia fugit del nazisme en veure’n els perills. També es varen separar per les infidelitat d’en Hanfstaengl i perquè era un home autoritari i maltractador.

 

El 10 de febrer, el dia de la broma, en Hanfstaengl va ser portat amb cotxe cap al camp d’aviació de Staaken, on havia d’agafar un avió militar, el JU-52, un dels avions favorits d’en Hitler. Quan es dirigia cap al camp anava acompanyat per dos col·laboradors del règim, que el gravaven tota l’estona per deixar constància de la broma. En Hanfstaengl en aquells moment no entenia perquè l’estaven gravant. Quan varen arribar a davant de l’avió l’hi varen explicar que quan arribessin a Espanya s’hauria de tirar amb paracaigudes perquè consideraven que aterrar era perillós per la guerra. Un cop es varen enlairar, el pilot li va explicar que no anirien a Salamanca tal i com havien planejat, sinó que el deixarien caure enmig de les batalles entre Barcelona i Madrid. Llavors, en Hanfstaengl va veure que aquella missió tenia alguna cosa estranya i va pensar que el volien assassinar. Quan portaven mitja hora de vol, un dels motors es va parar i li varen explicar que l’avió tenia problemes i varen fer una parada d’emergència a Waldpolenz, Alemanya. Un cop a terra varen intentar buscar algú perquè reparés l’aparell i en veure que no era possible varen anar a un bar proper. L’aparell no tenia res, tot era una simulació per aterrar i acabar amb la broma. En el bar els acompanyants d’en Hanfstaengl estaven distrets bevent i l’ase de la broma ho va aprofitar per trucar a la seva oficina de Berlín per parlar amb la seva secretària, que li va dir que no sabia res del seu viatge. En aquells moments va veure clar que aquell viatge a Espanya no existia i estava convençut, equivocadament, que el volien eliminar. Quan va tornar amb els seus companys els va convidar a una altra ronda i els va explicar que havia rebut una trucada de la Cancelleria i que havia de tornar a Uffing d’immediat. Després d’acomiadar-se de tots, un dels col·laboradors del muntatge li va explicar que ells no tenien res a veure amb el què l’hi havia passat i que només complien ordres. Un cop va deixar el bar, en Hanfstaengl es va posar a córrer com un desesperat cap a l’estació de trens per agafar el primer tren en direcció a Leipzing, on hi va passar a la nit. Mentrestant, en Hitler i en Goebbels varen dinar junts per comentar la broma i per parlar de la situació militar d’Espanya. Els dos veien amb preocupació que les tropes d’en Franco fossin frenades en el seu avanç cap a Madrid.

 

L’endemà, en Hanfstaengl va continuar fugint. Primer es va dirigir a Munic i allà va agafar un tren en direcció a Zurich. No tornaria a Alemanya fins al cap de deu anys. La marxa d’en Hanfstaengl va ser un contratemps per en Hitler perquè tenia por que expliqués al món la forma amb la qual ell vivia. La premsa internacional de seguida hi va voler sucar pa en aquell afer estrany. El 13 de març, el diari londinenc The Daily Telegraph va publicar que en Hanfstaengl havia sigut expulsat d’Alemanya i que s’havien desmantellat la seva oficina de premsa estrangera. El diari va especular amb la possibilitat de que fos a Espanya o en els Alps suïssos. Preocupats per aquell afer tant incòmode, el règim es va mobilitzar per fer-lo tornar en seguit. En Karl Bodenschatz va ser enviat per ordres d’en Göering a Zurich perquè el convencés perquè tornés. En Bodenschatz li va prometre que si tornava a Alemanya se’l deixaria lliure i li va jurar que no hi hauria represàlies ni per ell ni per la seva família, però en Hanfstaengl no se’l  va creure i estava convençut de que només trepitjar Alemanya seria detingut i assassinat.

 

El 15 de febrer, en Hitler va ordenar-li en el seu ministre d’Afers Eclesiàstics, en Hans Kerrl, que preparés unes eleccions dins de l’església evangèlica alemanya amb l’esperança d’obtenir una assemblea més manejable i menys crítica amb el règim.

 

El 22 de febrer, en Werner von Blomberg va enviar-li a en Hitler un segon informe on va insistir de nou en que només l’Exèrcit assumís els preparatius bèl·lics i demanava que el paper d’en Hermann Göering es limités a l’increment de la producció de carbó i de mineral de ferro sota la supervisió del seu Ministeri de Guerra. En Hitler, com sempre, no li va fer cas, però per en Göering va ser una senyal de que en Von Blomberg podria ser-li un rival polític.

 

A finals de març i principis d’abril hi va haver un altre tema que a en Hitler el va fer disgustar molt. El Vaticà havia criticat durament el règim en la seva encíclica del dia 21 de març anomenada Mit brenender Sorge.

 

El 10 d’abril, en Hitler va atorgar l’ordre de l’àguila alemanya a l’empresari Emil Kirdorf per haver ajudat en el passat a finançar el Partit, del qual en va ser membre durant un any, i al règim quan va tenir problemes de deutes.

 

El 20 d’abril en Hitler feia 48 anys. L’Albert Speer li va entregar una primera maqueta de com seria la nova Berlín, la nova Germània, com a regal. A la maqueta es veien els edificis alçats amb les seves plantes i les seves seccions. En observar-la, en Hitler es va posar molt content amb el treball del seu arquitecte i, fins i tot, li va demanar que en aquell projecte no possés que era elaborat a través de les seves idees, sinó que possés la seva firma ja que considerava que era l’arquitecte qui tenia el mèrit. Per fer aquell projecte Speer va utilitzar els esborranys d’en Hitler de l’any 1925. Tant en la maqueta com en els esborranys d’en Hitler es veu la idea de construir grans obres com la Gran Sala del Reichstag, que havia de tenir una cúpula molt més gran que la del Vaticà. També estava previst construir una plaça que portaria el nom de Plaça Adolf Hitler, on s’hi haurien de fer els mítings del primer de maig. A més, estava previst la construcció d’una nova Cancelleria del Reich, un edifici per la Wehrmacht, un palau i una residència per en Hitler de grans dimensions. Content per l’aniversari i per la maqueta, en Hitler va nombrar aquell dia a la Gerdy Troost, la filla de l’arquitecte Paul Ludwig Troost, catedràtica. És curiós que en el dia que rep un regal del seu arquitecte favorit, en Hitler es recordi del seu anterior arquitecte favorit. L’endemà, continuant amb els actes de celebració, en Hjalmar Schacht va fer un discurs en què va recordar l’amor i el respecte que sentia cap a en Hitler i va dir que el líder nazi s’havia guanyat els cors dels alemanys.

 

Tot i que és cert que la majoria dels alemanys confiaven amb en Hitler i tots creien que l’economia anava bé, la realitat era que Alemanya s’estaven endeutant perillosament i en Hitler això ho sabia. Ell no hi entenia en economia, però els seus consellers i el seu ministre d’Economia, en Schacht, si que en sabien i així li deien. El 30 d’abril va anunciar en un discurs pronunciat davant la Cambra Laboral del Reich, que l’economia privada només conserveria la seva llibertat si ajudava a solucionar els problemes de la nació. Si pel contrari, no ajudava, se’ls negaria la llibertat d’acció.

 

El 12 de maig es celebrava a Londres la coronació del rei Jordi VI després de que el seu germà, l’Eduard VIII, abdiqués per casar-se amb una dona nord-americana i divorciada, la Wallis Simpson. Però per aquell acte va sorgir un problema dins del Reich. En Göering volia representar Alemanya a la celebració, però el parlamentari laborista Ellen Wilkinson va ordenar a la Cambra dels Comuns que exigís al Foreign Office que garantís de que no es permetés insultar al país amb la presència d’en Göering. En Joachim von Ribbentrop va enviar una còpia del discurs a en Hitler amb la recomanació de que en Göering no fos present a la cerimònia. No volent fer enfadar els britànics, en Hitler va enviar a en Werner von Blomberg en el seu lloc. En Göering, furiós i prepotent com era, va decidir fer una visita privada a Londres i va arribar a la capital britànica en un Junker 52 que va aterrar a l’aeroport de Croydon. En Von Ribbentrop el va anar a rebre i el va portar a l’ambaixada per explicar-li l’estat de les coses i se’l va convèncer perquè no es mostrés en públic. Volien evitar tant com fos possible un conflicte innecessari.  L’endemà, un Göering humiliat va tornar cap a Alemanya. Només la policia i el Foreing Office varen saber de la presència del cap de la Luftwaffe a Londres.

 

El 28 de maig, el dia que en Neville Chamberlain va ser elegit primer ministre de la Gran Bretanya, en Hitler es trobava a Munic i des d’allí va escoltar a la tarda per la ràdio el míting multitudinari en el Pavelló Alemany de Berlín d’en Goebbels. El ministre va criticar als clergues catòlics i, en referència als homosexuals, que feia poques setmanes havien sigut criticat durament per en Himmler, va dir que eren una corrupció general de la moral com poques vegades s’havia conegut en la història de la civilització. Després del discurs, en Goebbels va trucar a en Hitler, que el va felicitar pel discurs i li va confessar que l’havia commocionat. L’endemà, mentre la premsa alemanya es feia ressò del discurs d’en Goebbels, a Espanya avions espanyols de la República varen bombardejar a l’embarcació alemanya Deutschland, la mateixa embarcació on el 1934 en Hitler i en Von Blomberg varen segellar un pacte secret on en Hitler es comprometia a eliminar els caps de les SA a canvi de que l’Exèrcit li permetés fusionar els càrrecs de canceller i de President després de la mort d’en Von Blomberg, als voltants d’Eivissa causant la mort de 28 alemanys i de ferir-ne 80. En tenir notícies de la gravetat de l’atac, en Hitler es va veure obligat a deixar Munic per tornar a Berlín per preparar una resposta militar. Al cap de dos dies, en conferència amb en Constantin von Neurath i l’Erich Raeder, en Hitler va fer publicar un comunicat oficial on condemnava l’atac contra la seva embarcació. Com a resposta material, els alemanys varen bombardejar durant 80 minuts el port espanyol d’Almeria, que estava sota control de la República, amb el cuirassat Scheer i quatre destructors. L’atac va provocar la mort de 16 persones i va deixar el port pràcticament destruït.

 

Després d’uns dies de certa calma en el Reich, tot i que se seguia amb molt d’interès per part del govern el conflicte a Espanya, en Hitler es va retirar en el Berghof per gaudir del bon temps. El 23 de juny va rebre allí a en Nicolaus von Below i la seva esposa, la Maria, que varen visitar per primer cop aquella zona alpina. Els Von Below varen passar a ser una de les famílies favorites d’en Hitler. El 27 de juliol en Hitler els va convidar a volar a Bayreuth per celebrar amb ell el Festival Richard Wagner.

 

El 27 de juny, en un auditori a Würzburg, en Hitler va dir que per dèbil que sigués un individu, quan se’l compara amb l’omnipotència i amb la voluntat de la Providència, en el moment que actua, quan la Providència el feia actuar, adquiria una força immesurable. Llavors va explicar que quan mirava al passat, només cinc anys enrere, creia que el què s’havia fet no era solament l’obra d’un home. En Hitler no era religiós, però si que creia en la Providència. Era un idealista.

 

El 29 de juny, en Hitler va aprovar la celebració d’una exposició sobre l’art degenerat en què es mostraria l’art que no agradava al nazisme per deixar clar que no era del règim. El líder alemany li va donar a en Goebbels l’autorització per confiscar totes les obres corresponents en tots els museus. Per complir els desitjos del seu amo, en Goebbels va delegar aquesta missió a l’Adolf Ziegler, pintor i president de la Cambra del Reich per les Arts Plàstiques, a qui li va atorgar plens poders per seleccionar i apropiar-se de totes les obres representatives de l’art de la decadència des de 1910 en els sectors de la pintura i l’escultura. Com a contrapartida a aquella exposició, el 18 de juliol es va inaugurar a Munic la Casa de l’Art Alemany. En Hitler va assistir a l’acte, on prèviament se li va fer en el seu honor una desfilada que representava els 2.000 anys d’història d’Alemanya. Per fer aquella exposició es va demanar en els artistes que enviessin les seves obres i de les 15.000 que varen enviar, només 900 varen ser acceptades i, després de ser vistes per en Hitler, que es considerava un entès en art, se’n varen rebutjar algunes més perquè se les consideraven massa modernes. Al final se’n varen elegir 884. La majoria de les obres eren paisatges favorits d’en Hitler i alguns retrats. En Hitler també va elegir estàtues d’homes nus d’estil neoclàssic, així com dones nues que representaven nimfes o deesses de l’antiga Grècia. En Hitler, com gran part dels artistes i intel·lectuals nacionalistes alemanys del segle XIX,  era un enamorat del món clàssic. De fet, el nacionalisme alemany nascut a principis del segle XIX volia seguir el model de l’antiga Grècia. L’endemà, també a Munic, es va inaugurar l’Exposició d’Art Degenerat sota el títol: Què es pretén amb l’exposició de l’art degenerat? Vol evidenciar la degradació de la cultura d’aquest últims anys que han precedit el gran canvi. L’objectiu era demostrar que l’art modern, considerat dels jueus, constituïa un malaltís atac contra la cultura alemanya. Per menystenir l’exposició, es varen exposar també obres de malalts mentals. Per dur a terme aquella exposició, en Goebbels va confiscar 16.000 obres d’artistes moderns alemanys i en va elegir 650 per exposar-les. Les demés o varen ser cremades o varen ser venudes.

 

L’1 de juliol, la Gestapo va tenir el líder de l’Església Confessional, en Martin Niemöller, per les seves crítiques al règim. Continuant molt enfadat amb tot el què feia olor a Església, en Hitler el va fer enviar al camp de concentració de Sachsenhausen.

 

El 7 d’agost, en Hitler i l’Eva varen assistir a la senzilla boda de la Marianne Schönmann, una amiga de la parella, amb l’empresari de la construcció muniquès Friedrich Schönmann, un membre del NSDAP. Com que l’Eva coneixia a la Marianne i el fet de que fos senzilla, va fer que pogués assistir a la boda, sinó, no hi hagués assistit. L’Eva encara era un secret, tot i que el 16 de setembre la columnista berlinesa de societat, la Bella Fromm, va mencionar en el seu diari Blood and Banquets, publicat l’any 1943 a Londres, que una antiga treballadora del fotògraf Heinrich Hoffmann anomenada Eva Helene Braun havia conquerit el cor d’en Hitler.

 

En Mussolini a Alemanya:

 

Després d’un estiu tranquil, el govern alemany es va posar a preparar l’estada d’en Benito Mussolini a Alemanya. Els nazis volien que el dictador italià veiés amb els seus propis ulls el potencial militar d’Alemanya perquè no s’oposés als seus plans sobre Àustria. El 4 de setembre es va anunciar que en Hitler i en Mussolini es trobarien aquell mes a Alemanya. Però abans, els nazis varen celebrar el IX Congrés a Nuremberg, que va ser inaugurat el 7 de desembre amb en Hitler explicant que la seva idea fonamental era trencar amb tots els privilegis tradicions en totes les esferes de la vida, sobretot en l’esfera política. Llavors, el líder alemany va dir que s’havien de buscar cuidadosament als homes que havien de liderar la nació i va exclamar que s’havien de buscar i trobar prescindint de la seva descendència, de la seva data de naixement o de la seva associació religiosa i social, i va deixar clar que havien de ser elegits exclusivament sobre la base de les seves habilitats i del seu caràcter personal.

 

Al cap de dos dies, el govern alemany va col·locar la primera pedra per la construcció de l’estadi on es farien els Congressos de Nuremberg. L’estadi va ser dissenyat per l’Albert Speer hi hauria tingut la capacitat per a 400.000 espectadors i estava planificat que estigués acabat pel Congrés del Partit de l’any 1945 i hi havia la voluntat de celebrar-hi els futur jocs Militars nacionalsocialistes. En Hitler també pensava que fos el futur estadi dels Jocs Olímpics, tot i que l’estadi no respectava les dimensions olímpiques reglamentàries, però per en Hitler això no tenia importància i li va dir a Speer quan li va recalcar aquest punt: Això no importa. El 1940 es celebraran els Jocs a Tòquio encara, però després es jugaran sempre a Alemanya en aquest estadi i després serem nosaltres qui determinaran quan ha de fer l’estadi. En el moment de la col·locació de la primera pedra i varen ser convidades 30.000 persones, la gran majoria membres del NSDAP. Des del primer dia hi varen treballar 1.400 treballadors fins que va esclatar la Segona Guerra Mundial. Després de col·locar la pedra, en Hitler va fer un discurs on va homenatjar el seu arquitecte i amic, Speer, i va acabar el seu discurs amb la següent frase: Finalment la nació alemanya ha aconseguit el seu imperi germànic. Després va ser el torn d’en Goebbels on va dir que el no d’en Hitler brillaria com el més preclar d’Occident. Un cop acabat l’acte se’n varen anar a dinar. Mentre menjaven, en Hitler va escoltar les paraules del seu assistent, en Wilhelm Brückner, que va dir que en Werner von Blomberg es va posar a plorar d’emoció durant la cerimònia. Satisfet, en Hitler es va posar molt content perquè pensava que el seu ministre havia entès el significat de les seves paraules.

 

Continuant amb el Congrés, el 10 de setembre en Hitler, fent referència a l’Evangeli de Sant Joan i davant dels antics dirigents nazis, va explicar que ell estava molt satisfet de tornar a tenir davant seu als seus antics combatents i que tenia la sensació de que havia d’enyorar aquells amb qui havia modelat la vida. Llavors, els va agrair que l’haguessin acompanyat durant tot aquell temps i va cridar enèrgicament que el fet de que ell els trobés va ser la condició prèvia de la seva pròpia vida i de la seva lluita. Un cop més en Hitler va fer referència al destí. Creia sincerament que estava predestinat a liderar Alemanya per complir uns objectius nacionalistes. El 13 de setembre va ser l’últim dia del Congrés. Quan va començar l’acte, en Hitler va fer un discurs on va comparar el xoc entre el Weltanschauungen, el nacionalsocialisme i el bolxevisme amb el xoc d’altres temps entre el cristianisme i el món islàmic. Va definir el comunisme com la conspiració mundial dels jueus dirigida des de Moscou, una definició que repetiria fins als últims dies de la seva vida, i va dir que els jueus havien establert una dictadura brutal sobre el poble rus i que ara tractaven d’expandir-ho a la resta d’Europa i del món.

 

El 23 de setembre, finalment, en Benito Mussolini, acompanyat per en Galeazzo Ciano, va viatjar d’Itàlia a Alemanya per segellar una aliança entre els dos països. Durant la seva estada a Alemanya varen visitar les ciutats de Munic, Meckenburg, Essen, Berlín i Potsdam.  Al cap de dos dies, en Mussolini es va reunir durant unes hores amb en Hitler per parlar dels seus interessos. El dictador alemany va accedir a que en Mussolini tingués mans lliures en el Mediterrani a canvi de que el dictador italià estigués disposat a acceptar els interessos alemanys a Àustria. Durant la reunió, els dos varen coincidir en que havien d’apropar Japó als seus interessos.  L’endemà, els dos dictadors varen assistir a l’últim dia que la Wehrmacht va dur a terme unes maniobres per provar la utilització de tancs i avions en una força d’atac mòbil. Tal i com en Hitler havia planejat, en Mussolini va quedar meravellat davant d’aquella força.

 

El dia següent, en el Maifeld, en Hitler va dir que en Mussolini era un d’aquells homes solitaris que no necessitaven registres històrics perquè era un forjador de la història. Clarament el volia ensabonar després de deixar-lo impressionat el dia anterior. Després, a Berlín, a l’aeròdrom de Tempelhof, en Hitler i en Mussolini varen pronunciar uns discurs sota una pluja torrencial i davant del públic berlinès. En Mussolini va intentar fer el seu discurs amb alemany, però per culpa de la forta pluja no es va entendre el seu mal alemany, que era una barreja amb l’italià. En el discurs, el líder italià va explicar que tan Alemanya com Itàlia no estaven governades per governs dictadors, sinó per unes forces i unes organitzacions que servien en el poble. Per en Mussolini, els seus govern eren els govern amb més suport popular i les democràcies més legítimes i, per contra, considerava que els països democràtics estaven dominats pel poder del diner, del capital, de les societats secretes i per les lluites de polítics. Al final del seu discurs, va vaticinar que algun dia ell i en Hitler podrien tenir que lluitar junts. A la nit, el líder italià va assistir en un míting en el Camp de Maig berlinès amb el lema del Congrés del Partir: Europa desperta! El 29 de setembre, en Mussolini i en Ciano varen tornar a  Roma amb un pacte amb Alemanya sota el braç.

 

El 4 d’octubre, el govern alemany va promulgar la Llei per al Reconstrucció de Berlín per tal de reconstruir altres ciutats alemanyes. Tot i això la prioritat havia de ser la capital, però en Hitler va decretar que 17 ciutats, entre elles la seva Munic, Hamburg i Nuremberg, fossin reconstruïdes en el futur.

 

El 22 d’octubre, en Hitler va rebre la visita en el Berghof del duc de Windsor, l’abdicat rei Eduard VIII, i la seva esposa, la Wallis Simpson. El govern britànic es va oposar a aquella visita. L’anterior monarca va donar el seu suport al Tercer Reich i, inclús, varen fer la salutació romana. En Hitler en aquells moments tenia un sentiment favorable d’arribar a acords amb la Gran Bretanya. Tant ell com els seus col·laboradors creien que haguessin arribat  a grans pactes amb els britànics si el duc no hagués abdicat l’11 de desembre de 1936 per casar-se. En Hitler fins i tot va expressar que la duquessa hauria estat una gran reina. La Wallis, a més de seguir el nacionalsocialisme, tenia una forta amistat amb el polític feixista Oswald Mosley. Aquesta visita va acabar portat més força als rumors que provenien de diversos membres del govern i de la societat britànica que creien que la duquessa treballava pels alemanys, acusació que la Wallis ridiculitzava i ho expressava en les cartes que escrivia en el seu marit.

 

El primer dia de novembre, a petició d’en Hitler, en Göering i Hjalmar Schacht es varen tornar a reunir per intentar solucionar les seves discrepàncies ja que en Schacht no acceptava que el Ministeri d’en Göering i el seu departament del Pla Quadriennal donessin ordres al seu Ministeri d’Economia. Quan la reunió semblava que arribaria a bon port, en Göering va exclamar-li que estava clar que podria donar-li instruccions i en Schacht, ofès, es va acomiadar dient-li que a ell no, sinó el seu successor. Dies més tard, el 26 de novembre, en Hitler va acceptar la dimissió d’en Schacht. Temporalment el va substituir en Göering, l’home que l’havia obligat a dimitir. La seva renúncia va facilitar l’arianització, concepte que en Schacht rebutjava perquè creia que era perjudicial per l’economia.

 

 

La conferència Hossbach:

 

Tot i les discrepàncies entre els seus ministres, en Hitler estava més preocupat aquells dies pel futur d’Alemanya i volia deixar en una mena de testament oral les seves idees i els seus plans en una conferència que se celebraria el 5 de novembre.

 

El dia assenyalat, a Berlín, en Hitler va començar el dia firmant un tractat de minories amb Polònia amb l’ambaixador polonès Josef Lipski. El líder alemany li va prometre que no canviaria la situació de Danzig i li va prometre que respectaria Polònia com un Estat lliure. Durant dos cops li va repetir la frase: Danzig ist mit Polen verbunden. Mentre en Hitler estava reunit amb l’ambaixador polonès, es va començar a gestar la conferència que s’havia de celebrar aquella tarda i que els convidats a presenciar-la encara no coneixien que ho estaven convidats. A primeres hores del matí, en Hans Heinrich Lammers va trucar a l’oficina del ministre Werner von Blomberg per anunciar-li que a les quatre de la tarda estigués present a una reunió a la Cancelleria.

 

Al migdia, com era costum, en Hitler va dinar amb en Goebbels per parlar de la situació en general i per posar-se al dia. El ministre de Propaganda aquells dies estava molt preocupat per la situació a Espanya. Parlant de Txecoslovàquia, el futur objectiu militar, varen creure que era més convenient refredar l’ambient, com també s’havien d’agafar amb més calma el tema de la recuperació de les antigues colònies per no fer despertar falses esperances a la població. A més, faltant poc per Nadal, també varen creuer que era més convenient baixar la tensió amb l’Església. Finalment, varen parlar de la possible marxa d’en Schacht del Ministeri d’Economia. Els dos varen estar d’acord en que havia de marxar, però en Hitler volia esperar a que se celebrés l’aniversari del putsch de Munic per prendre una decisió. Després de dinar en Goebbels va tornar a casa seva per continuar treballant i en Hitler es va preparar per la reunió que tindria lloc al cap de poques hores.

 

A la tarda, els cotxes del convidats varen anar arribant a l’hora prevista a la Cancelleria i, pocs minuts després de la seva arribada, en Hitler els va fer entrar en el seu despatx de la Cancelleria. Els convidats eren en Constantin von Neurath, en Werner von Blomberg, en Werner von Fritsch, l’Erich Raeder, en Hermann Göering i el coronel Friedrich Hossbach. Aquesta conferència es va anomenar la Conferència Hossbach, Hossbach-Protokoll, ja que el coronel Hossbach era qui apuntava tot el què deia en Hitler i estava assentat davant del líder alemany a la taula. El contingut de la reunió es va conèixer públicament l’any 1946. Els dirigents militars es varen dur una forta sorpresa quan es varen trobar a la reunió en Von Neurath i a en Hossbach perquè pensaven que parlarien de la distribució de les matèries. Ningú, a part d’en Hitler, era conscient del contingut de la reunió.

 

Començant la reunió, el petit grup es va assentar al voltant d’una llarga taula. Un cop tots asseguts a les cadires, en Hitler va començar el seu discurs que llegia de les seves notes i els va explicar que l’objectiu de la reunió era tant important que per això no havia convidat als demés ministres. A continuació, va començar a parlar de la necessitat d’expandir la seva política exterior per conservar la raça ària explicant-los que s’havien de conquerir nous territoris per la via militar, tot i que va deixar clar que no veia possible una acció militar contra països com Gran Bretanya o França fins l’any 1943 o 1945. Llavors, va justificar l’expansió d’Alemanya recordant-los els problemes econòmics de 1935 i 1936, i els va dir que mai serien autosuficients en matèries primers i que el futur d’Alemanya podia salvar-se només amb l’adquisició d’un nou espai vital. Aquesta teoria del Lebensraum la va desenvolupar durant la seva estada a la presó el 1924 i que va immortalitzar en el seu llibre, el Mein Kampf. Deixant-los horroritzats a les seves cadires fent-los pensar que hi hauria una altra guerra, va exposar els seus objectius: el primer era dominar Àustria i Txecoslovàquia, el segona la paralització de França i el tercer una guerra al Mediterrani. Sabent de la transcendència de les seves paraules, els va demanar que aquelles paraules que havien acabat de sentir fossin el seu testament polític si moria abans de que es pogués dur a terme els seus plans d’expansió territorial. Durant la reunió, en Von Neurath, en Von Blomberg i en Von Fritsch li varen presentar objeccions als seus plans bèl·lics assenyalant-li els defectes del seu anàlisi militar. En Göering va preferir està callat. Al final de la reunió, en Hitler va tenir que assegurar-li a en Von Fritsch que no hi havia un perill imminent de guerra i que no necessitava cancel·lar un permís que tenia previst.

 

Quan va acabar la reunió, a dos quarts de nou del vespre, en Hitler es va aixecar de la seva cadira i es va retirar. Sortint també del despatx, en Von Neurath estava molt preocupat i es va dirigir al seu gabinet de treball, que era molt a prop de la Cancelleria. El ministre Von Blomberg i el comandant Von Fritsch en varen sortir igual de preocupats, ja que volien evitar com fos una guerra contra França i Gran Bretanya. En Von Fritsch es va oferir inclús a posposar les seves vacances que començaven el dimecres següent per debatre el tema. Els tres els hi quedaven poques setmanes en els seus llurs càrrecs. En canvi, en Göering va rebre amb entusiasme les idees d’en Hitler.

 

L’endemà, en Von Blomberg, en Göering i en Raeder es varen tornar a reunir per celebrar una altra conferència ja que encara estaven molt preocupats per les paraules d’en Hitler. Els dos ministres varen aconsellar a en Raeder que no estigués tant preocupat per aquells plans i varen acordar que en Von Fritsch fes saber a en Hitler totes les dificultats militars que hi havia en els projectes que volia dur a terme. El dia següent, en Von Neurath, que estava igual d’intranquil, es va reunir amb en Von Fritsch i el cap de l’Estat Major, en Ludwig Beck, per discutir què havien de fer per convèncer a en Hitler de que no tirés endavant la seva política bèl·lica expansionista.

 

El 9 de novembre, en Hitler es va reunir amb en Von Blomberg, els caps dels exèrcits de Terra i Aire, i l’almirall Raeder. En Hitler va tornar a exposar les seves necessitats de l’espai vital que necessitava Alemanya cap a l’est. Per en Hitler era important actuar ràpid, ja que creia que el temps corria contra Alemanya i pensava dominar França i la Gran Bretanya en tres o quatre anys. Estava convençut que la Gran Bretanya tenia molts problemes amb l’Índia i estava convençut que els britànics no es posarien amb les seves decisions i pensava que sense la Gran Bretanya, França no faria res. D’aquesta manera, en Hitler va exposar la seva idea d’atacar Txecoslovàquia de forma ràpida. Els militars varen estar d’acord en l’atac però no estaven tan segurs de que es pogués efectuar de forma ràpida ja que creien que no tenien cap garantia de que tant la Gran Bretanya com França no fessin res al respecte. Quan en Hitler va veure que tenien dubtes, els va dir: Estic absolutament decidit a esborrar del mapa a Txecoslovàquia. Però de seguida varen sortir veus contràries a la seva nova política. El 12 de novembre en Ludwig Beck va difondre una circular on va expressar la seva oposició als plans d’en Hitler.

 

Els projectes d’en Hitler es varen sentir fora d’Alemanya i de seguida varen espantar a la comunitat internacional. El 18 de novembre, després de visitar l’exhibició de caça internacional d’en Göering a Berlín, l’Edward Wood, conegut com en lord Halifax, es va dirigir a Berchtesgaden amb en Constantin von Neurath i en Paul Schmidt per parlar amb en Hitler de les exigències alemanyes de conquerir nous territoris. L’endemà a la reunió, el lord va fer enfadar a en Hitler en dir-li que no teia noves propostes de Londres. El dictador de seguida es va queixar de la premsa britànic, que odiava, i li va explicar fil per randa les exigències alemanyes. Halifax li va contestar que la Gran Bretanya estaria disposada a discutir qualsevol solució a aquests problemes sempre com canvia els estatus d’Àustria, Txecoslovàquia i Danzig sempre hi quan no impliqués l’ús de la força. Hitler li va respondre que no tenia intenció d’annexionar-se Àustria ni de sotmetre-la a una dependència política, quan en realitat feia i desitjava tot el contrari. El britànic va quedar convençut de les intencions del líder alemany, en el seu diari va anotar que s’havia trobat a un Hitler molt sincer i desitjós d’aconseguir relacions amistoses amb la Gran Bretanya, i quan va tornar a Londres va dir en els demés ministres britànics que en Hitler no tenia en ments posar-se en cap aventura immediata i, inclús, va proposar donar-li alguns territoris colonials. La trobada va ser considerada un èxit pels britànic, o si més no pel seu primer ministre Neville Chamberlain.

 

No arrufant el nas, el 21 de novembre, a Augsburg, Hitler va dir davant de la seva Vella Guàrdia que estava convençut de que la part més difícil del treball preparatori ja estava fet i que ara s’enfrontaven a nous reptes, ja que el Lebensraum del poble alemanys havia quedat estret. Seguidament, va dir que al cap d’un any el món no podria ignorar el que ara no volien sentir, que d’aquí a tres anys tindrien de pensar del que ara no volien parlar i en termini de cinc o sis anys tindrien que considerar-ho com una realitat. Aquesta frase anava dirigida a la Gran Bretanya. Llavors, en Hitler va explicar que demanarien els espais vitals en les colònies i va assegurar que ho aniria reclamant fins que el món no tingués cap més remei que acceptar-ho. Al cap de dos dies en Hitler va fer un discurs molt semblant en la inauguració de l’Escola de Comandament de Sonthofen davant dels caps comarcals del Partit. El discurs era calma però, de cop, es va posar a cridar que la Gran Bretanya era el seu enemic número ú. Molts dels presents es varen quedar amb una sensació estranya en el cos, ja que no varen entendre el gir inesperat d’en Hitler davant els britànics. Per molts dels presents aquell país tenia un paper privilegiat en el seu món ideal.  Tot i que molts s’oposaven als plans d’en Hitler, molts d’ells els varen acceptar. El 21 de desembre en Von Blomberg va redactar un detallat pla, el Cas Verd, d’actuació per una possible guerra contra Txecoslovàquia. Qui veia en aquell moments els perills d’en Hitler, era l’Erich Ludendorff, que va advertir a en Von Blomberg i a en Von Fritsch d’aquells perills si continuaven d’aquella manera, però els dos generals li varen respondre que confaven amb en Hitler. El 20 de desembre en Ludendorff moria a Tutzing, a la riba del llac Starnberg, sent enterrat amb tots els honors pels nazis el 22 de desembre, i en Von Fritsch i en Von Blomberg tenien els dies contats en els seus càrrecs.

 

1938:

 

El 1938 va començar amb en Hitler planejant engrandir Alemanya obtenint Àustria i Txecoslovàquia. El 7 de gener, en Franz von Papen va planejar-li a en Guido Schmidt, el secretari d’Afers Exteriors del Ministeri d’Afers Exterior austríac, la disposició d’en Hitler a celebrar una reunió amb en Kurt von Schuschnigg cap a finals de mes. El canceller austríac va estar-hi d’acord en trobar-se, però més tard en Hitler va tenir que posposar la trobada per una crisi interna que li va explotar en els següents dies.

 

Sabent que d’aquí poc Alemanya tindria un nou rol en temes internacionals, en Hitler tenia clar que la seu governamental havia de ser una altra que es correspongués més a la grandesa que volia que tingués el nou Reich. L’11 de gener va ordenar-li a l’Albert Speer que supervisés i dirigís la construcció d’una nova Cancelleria del Reich. Sabia que Speer faria un projecte faraònic tal i com ell desitjava, i coneixia la rapidesa amb la que Speer feia els projectes que tenia a mans.

 

La crisi Blomberg-Fritsch:

 

La crisi Blomberg-Fritsch va començar el 12 de gener de 1938 amb el casament d’en Werner von Blomberg amb la Margarethe Gruhn, una mecanògrafa de l’oficina de comercialització d’ous del Reich que era 35 anys més jove que ell, en el Ministeri de Guerra.  Sense que es fes cap tipus de celebració, l’Adolf Hitler i en Hermann Göering varen assistir a la boda en qualitat de testimonis. En Göering era qui el va animar a casar-se. No se sap del cert si ho va fer sabent o no el passat de la núvia. A la tarda, els diaris berlinesos varen anunciar la boda, però no es varen donar detalls de qui era la núvia i no es va publicar cap fotografia d’ella. De seguida varen començar a circular rumors sobre el passat de la nova esposa del ministre. La dona d’un comissari de la policia va sentir el rumor en un saló de te que la Margarethe havia acceptat diners per la boda. En arribar a casa, aquesta dona li va explicat tot el què havia sentit en el seu marit, que en va quedar molt preocupat i va decidir investigar l’afer. L’endemà va inspeccionar els enormes arxius de la policia i, als pocs minuts, va trobar un expedient de la Margarethe on es podia llegir que havia sigut una prostituta, que havia sigut detinguda diverses vegades en set ciutats alemanyes per aquesta feina i que havia posat en diverses fotografies pornogràfiques i que havia sigut detinguda per aquelles fotografies. També es deia que la noia s’havia relacionat amb els jueus. A més, l’informe deia que la seva mare treballava en el carrer Elizabeth, de la població de Neukollen, en un saló de massatge que donava molt de parlar i que havia sigut vigilada per la policia de moralitat i bones costums, i que a més havia sigut condemnada dos cops. L’inspector de seguida va veure que era un assumpte important i va decidir enviar aquell expedient al cap superior de la policia de Berlín, el comte Wolf Heinrich Helldorf. El 20 de gener varen arribar els informes al despatx del comte que de seguida va avisar a en Wilhelm Keitel perquè avisés a en Von Blomberg per totes aquelles informacions i l’ajudés. Però en Keitel va enviar tota aquella informació a en Göering. Segurament a en Keitel va ser el que més l’hi varen preocupar aquelles informacions perquè el seu fill mantenia una relació amorosa amb la filla d’en Von Blomberg.

 

L’endemà, mentre en Hitler anava a Munic acompanyat pel ministre-president iugoslau, el doctor Stoiadinovitsch, per inaugurar l’exposició d’arquitectura alemanya, en Göering va confirmar la identitat de la esposa d’en Von Blomberg. El dia següent, en el Carinhall, en Göering va rebre un altre expedient, aquest enviat per l’Oficina investigadora de la Luftwaffe i escrit per dos funcionaris, on es podia llegir que la Margarethe era una prostituta que sortia als carrers per aconseguir diners pel seu marit. A més, s’indicava que en el Golf Hotel, situat en els boscos de Turíngia, la senyora Gruhn va tenir que ser protegida de moltes molèsties, referint-se a escàndols sexuals, i va tenir que ser vigilada durant dos mesos per desig d’en Von Blomberg.  Després de llegir el nou informe, en Göering volia parlar d’immediat amb en Hitler, però com que es trobava a Munic va decidir esperar a que tornés a Berlín. Llavors, va trucar a en Reinhard Heydrich, que ja estava al cas del què passava, i varen decidir reunir-se l’endemà per tractar el tema. A continuació, en Göering es va reunir amb en Helldorf  i li va dir que en Von Blomberg ja havia sigut advertit que la seva xicota tenia un passat, però que ni en ell ni en Hitler es podien haver imaginat un passat tant fosc de la noia. En Göering li va prometre que dictaria les disposicions més convenients pel cas.

Però no només en Von Blomberg tindria problemes. El 15 de gener la Gestapo va inspeccionar la casa d’en Werner von Fritsch i varen interrogar a la seva criada per trobar proves que inculpessin a en Von Fritsch de pagar un xantatge que es deia que rebia per amagar la seva suposada homosexualitat. Després de regirar tota la casa i de parlar amb la criada varen saber que les acusacions que hi havia cap a ell era falses, però varen decidir amagar-ho i varen continuar acusant-lo. També, investigadors, assistits per un funcionari del Ministeri de Justícia, varen investigar el banc on en Von Fritsch i tenia el compte corrent.

 

El 23 de gener, en Göering, en Himmler i en Heydrich es varen reunir a l’oficina del Ministeri de l’Aire per parlar sobre aquell tema. En Göering els va entregar els informes que havia rebut. Després de llegir-los, en Heydrich li va explicar que hi havia un altre expedient en què s’indicava que en Von Fritsch era homosexual i que un xantatgista li demanava diners a canvi de que no revelar la seva condició sexual. A fora de la reunió, en Helldorf i en Keitel es varen reunir per parlar de l’assumpte. En Helldorf estava ben amoïnat, però en Keitel semblava més tranquil i es va limitar a dir-li que tot s’havia de silenciar. Tot seguit, en Helldorf es va reunir amb en Göering per demanar-li que parlés amb en Hitler d’aquell problema, demanda que el ministre va acceptar de bon gust.

 

En Hitler va tornar a Berlín sense que, aparentment, sabés res del què estava passant. En Von Blomberg, que ja era conscient del què passava, va pensar en dirigir-se a la Cancelleria per explicar-li ell mateix a en Hitler el què estava passant. Però en Göering, que gràcies al seu servei de intervenció telefònica va saber que es volia dirigir a la Cancelleria, el va avançar i es va dirigir ell primer a la Cancelleria. A l’avantsala, en Göering va parlar amb l’ajudant d’en Hitler, el coronel Friedrich Hossbach, que aquest li va preguntar si eren certs els rumors que estaven sortint sobre l’esposa del ministre de Guerra. En Göering només li va contestar que aquell afer era una vergonya. Mentre es posava a insultar al ministre, en Hitler, segurament en escoltar-lo, el va fer cridar perquès es reunís amb ell. Varen estar dues hores i mitja tancats al despatx del dictador alemany parlant d’aquella crisi i en Hitler li va ordenar que comuniqués a en Von Blomberg que només li quedava una sortida, que es retirés, i va demanar l’anulació del matrimoni. En Göering es va encarregar de transmetre-li a en Von Blomberg les decisions d’en Hitler.

 

Però amb traient a en Von Blomberg de la primera línia no n’hi havia prou, ara faltava en Werner von Fritsch. Aquell dia, en Göering va fer portar a Berlín a en Hans Schmidt, un xapero de Berlín que estava tancat pels nazis, que acusava a en Von Fritsch de que l’hi pagava diners per tal d’amagar la seva homosexualitat. El ministre de l’Aire volia que Schmidt declarés contra en Von Fritsch en un judici que tenia pensat celebrar. Schmidt va ser conduït a casa d’en Göering, on també hi havia en Heinrich Himmler. Els dos jerarques el varen amenaçar dient-li que si no reconeixia a l’acte al general que en Hitler l’hi col·locaria davant seu, ja es podia començar a preparar per una mort violenta. A la nit, en Hitler li va ordenar a en Himmler que colia que elaborés de nou un informe que havia escrit l’estiu de 1936 en què es deia que Schmidt havia fet xantatge a en Von Fritsch per amagar la seva homosexualitat. La elaboració no li va suposar cap problema en el cap de les SS, ja que en Reinhard Heydrich guardava aquell informe de 1936 en una caixa forta. Al cap d’unes hores, a un quart de tres de la matinada, en Hitler ja tenia l’informe en el seu despatx.

 

L’endemà, en Göering, obeint ordres d’en Hitler, va visitar a en Von Blomberg en el seu despatx de la Tirpitz-Uffer. Allí li va explicar que havia d’anul·lar el seu matrimoni però que les conseqüències no podien ser esborrades i li va dir que l’Exèrcit opinava que s’havia de retirar. També li va comentar que en Hitler li havia ordenat que li comuniqués que fins que no es resolgués la qüestió tenia que vestir de paisà. Enfadat i sabent que ho tenia tot per perdre, en Von Blomberg li va respondre que si les coses havien arribat a tal punt ja no tenia sentit dissoldre el seu matrimoni perquè era molt feliç amb la seva esposa.

 

A la tarda, en Hitler va parlar amb en Hossbach sobre la successió d’en Von Blomberg, però també li va explicar que en Von Fritsch  també hauria de deixar el seu càrrec de cap de l’Estat Major de l’Exèrcit perquè també se l’acusava d’un afer molt greu i li va ensenyar un expedient on es mostrava que el 1934 un xantatgista de Berlín, en Hans Schmidt, l’acusava de ser homosexual i d’amagar-ho a canvi de diners. En Hossbach no s’ho va voler creure i li va proposar que en parlés amb el propi general, però en Hitler li va prohibir que parlés d’aquell expedient. Temeràriament, en Hossbach no va fer cas a en Hitler i a les deu de la nit va anar a la residència d’en Von Fritsch a la Bendlerstrasse. El coronel li va explicar que a la Cancelleria se l’estava acusant d’homosexual i de que se l’hi estava fent xantatge per amagar-ho. Emprenyat davant de tal acusació, en Von Fritsch va dir-li que tot era fals i amb energia li va dir que s’hi volien fer-lo fora que ho fessin d’una altra manera. En Hossbach li va parlar del contingut de la conversa a en Hitler. Volia salvar el cap de l’Estat Major.

 

El 26 de gener, en Von Blomberg, vestit de paisà, es va dirigir a la Cancelleria per dimitir com a ministre de Guerra. En arribar a l’entrada de l’edifici els guàrdies no el varen saludar amb la salutació corresponent a la seva graduació. Un cop es va reunir amb en Hitler, el ministre va dimitir del seu càrrec, però el dictador alemany es va mostrar molt amable amb ell i li va assegurar que ell no havia tingut res a veure amb aquell afer i que tot era culpa dels cossos oficials que havien insistit en aquella qüestió. Inclús el va consolar. Un cop tancat aquest punt, a les sis de la tarda en Hitler es va reunir amb en Himmler, en Franz Gürtner i amb en Göering per decidir què havien de fer amb en Von Fritsch. En Hitler encara no estava decidit sobre què havia de fer i va ser en Göering qui el va convèncer perquè el fes dimitir. Pensant sobre quina era la millor elecció, en Hitler va accedir a parlar amb el cap de l’Estat Majori i el va fer cridar perquè es presentés a la Cancelleria. Al mateix moment, quatre oficials de la Gestapo varen ser enviats al camp de concentració de Börgermoor, en el Ernsland, per portar Schmidt a Berlín.

 

Al vespre, en Göering i en Hitler es varen reunir a la biblioteca privada del líder alemany a la Cancelleria per reunir-se amb en Von Fritsch, que va arribar a l’edifici amb automòbil. Abans de la reunió, en Hossbach li va dir a en Von Fritsch que havien portat testimonis que l’acusaven de ser homosexual, però el cap de l’Estat Major no s’ho va creure i va exclamar que no podia haver testimonis d’una cosa que no era certa. Entrant al despatx, en Hitler de seguida el va interrogar i va començar una tensa conversació. El va acusar de pràctiques homosexuals i li va explicar que un expedient de la Gestapo ho explicava tot. En Von Fritsch es va negar a defensar-se d’aquella acusació perquè considerava que era un atac al seu bon nom. Veient que no admetia ser homosexual, en Hitler li va donar l’expedient que l’acusava de ser homosexual i va obrir la porta per fer passar el presidiari Schmidt, que només entrar li varen preguntar si reconeixia a en Von Fritsch. Aquell home va respondre que sí, que era ell. Sense entendre res, en Von Fritsch, de forma pausada i tranquil·la, va dir que no el coneixia de res. No tenint més remei, en Von Fritsch es va agafar la baixa indefinida i va abandonar la Cancelleria.

 

A les onze del matí del dia següent, el ja ex ministre de Guerra es va dirigir de nou de paisà a la Cancelleria per reunir-se per últim cop amb en Hitler. Després de tractar-lo amb cortesia i de desitjar-li unes felices vacances a Itàlia, li va preguntar qui havia de ser el seu substitut com a ministre de Guerra. En Von Blomberg li va respondre que hauria de ser en Göering (curiosament va dir el nom de la persona que l’havia fet dimitir), però llavors en Hitler li va dir que era impossible perquè no tenia la talla per un càrrec tant important. Llavors, li va dir el nom d’en Von Fritsch, però a en Hitler encara l’hi va agradar menys aquella proposta. Sabent que no trobaria cap nom que fos del seu gust, en Von Blomberg li va dir que el millor que podia fer era que l’ocupés ell mateix el càrrec, cosa que va satisfer al dictador. Content, ja l’hi agradaven a en Hitler aquell lloances, el líder alemany li va dir que escriuria una carta a en Benito Mussolini per demanar-li que el cuidés durant les seves vacances a Itàlia. Tot i que en Hitler era el més beneficiat per la dimissió d’en Von Blomberg, s’oposava en part dels seus plans expansionistes, en Hitler ja estava molt cansat d’aquella crisi i estava tan pàl·lid i desgastat que va cancel·lar el seu gran discurs davant del Reichstag per l’aniversari de la pujada al poder i la reunió del gabinet del Reich.

 

Mentrestant, en Von Fritsch, complint ordres d’en Hitler, es va dirigir al quarter general de la Gestapo a la Prinz-Albrecht-Strasse per ser sotmès a un interrogatori. Allí s’hi va torbar a tot un conjunt de gent que, segons deien, eren col·laboradors de Schmidt i eren en el quarter per demostrar la versió de Schmidt. Però, abans de començar l’interrogatori, els suposats companys de Schmidt no varen obeir les ordres d’en Himmler i d’en Heydrich perquè senyalessin a en Von Fritsch, i varen declarar que no el coneixien. Finalment, el comissari de la policia, en Meissinger, no va tenir més remei que començar l’interrogatori sense el factor sorpresa. Schmidt si que va mantenir la seva acusació amb fermesa, tot i que va explicar detalls erronis com per exemple que en Von Fritsch fumava, hàbit que havia deixat l’any 1925, que tenia un abric de pell, que no tenia, i es va equivocar de rang militar d’en Von Fritsch. El cap de l’Alt Comandament va negar rotundament tenir cap tipus de relació amb aquell home. Després, en Von Fritsch va ser declarat indisponible per ser cap de l’Alt Comandament per raons de salut.  La seva dimissió no es va fer pública fins al 4 de febrer de 1938. L’endemà, mentre en Von Blomberg es dirigia a Itàlia, el judici continuaria i en Von Fritsch continuava negant els fets pels quals l’acusaven. El dia següent en Von Fritsch va tornar tenir que declarar.

 

El 30 de gener, a Berlín es va celebrar com cada any la pujada al poder del partit nazi amb una gran festa organitzada pel Partit a la Cancelleria. Entre els assistents hi havia en Joachim von Ribbentrop, a qui en Hitler li va demanar que es quedés uns dies més a la capital alemanya perquè li va comentar que passarien en breu esdeveniments que afectarien a la seva persona. Arran de les dimissions d’en Von Blomberg i d’en Von Fritsch, en Hitler volia aprofitar-ho per fer uns quants retocs en el seu govern. Volia treure’s de sobre tots aquells que s’havien oposat als seus plans expansionistes. L’ambient era molt enrarit per aquell crisi i l’endemà, després de que en Von Fritsch continués negant les acusacions cap a ell, l’Estat Major va demanar-li a en Hitler que accedís a demanar una investigació formal per poder-lo acusar.

 

El 2 de febrer, pensant amb els canvis que faria en el seu govern, en Hitler es va reunir amb l’Erich Raeder a la Cancelleria. En Hitler li va comunicar que el ministre d’Afers Exteriors, en Constantin von Neurath, seria substituït per en Joachim von Ribbentrop, i que en Walther von Brauchitsch substituiria a en Von Fritsch com a comandant en cap de l’Exèrcit de Terra. També li va comunicar que ell es faria càrrec del comandament suprem de la Wehrmacht, que fins llavors era càrrec d’en Von Blomberg, i també li va dir que havia nomenat a en Wilhelm Keitel com a cap del seu Estat Major. En sortir de la reunió, en Raeder en va sortir molt alterat, cosa que no l’hi anava gens bé per la salut perquè havia patit més d’un infart, ja que veia com en Hitler anava avançant amb els seus propòsits d’augmentar l’activitat bèl·lica. Després d’aquesta entrevista, en Hitler li va comunicar a en Von Neurath, que feia aquell dia 65 anys, que havia de dimitir com a ministre d’Afers Exteriors.

 

Finalment, el 4 de febrer de 1938 es varen anunciar tots els ajustaments que va fer en Hitler tan dins del seu executiu com dins de l’Exèrcit. El canvi més important era el d’en Von Blomberg, que les seves funcions del Ministeri de Guerra acabaria duent en Hitler. Per substituir aquell Ministeri va crear l’OKW, l’Alt Comandament de les Forces Armades sota el lideratge d’en Wilhelm Keitel. Al mateix moment es va anunciar que en Von Fritsch havia sigut retirat de l’Alt Comandament de l’Exèrcit per motius de salut. En el seu lloc va ser nombrat el general d’artilleria Walter von Brauchitsch. A la nit, per parlar d’aquells canvis, en Hitler va pronunciar un discurs per ràdio per explicar la dimissió d’en Von Blomberg i d’en Von Fritsch, i va anunciar que suprimia el Ministeri de Guerra. Per justificar tots aquells canvis va dir que s’havien fet per aconseguir la concentració més sòlida de totes les forces polítiques, militars i econòmiques a les seves mans. A més d’en Von Blomberg i d’en Fritsch, es varen destituir a 13 generals i altres 43 varen ser traslladats o varen passar a la reserva. La mateixa sort varen patir cert número d’oficials d’alta graduació. A canvi, en Hitler va nombrar a en Göering, el gran instigador d’aquella crisis, general mariscal de camp. Continuant amb els retocs ara dins del govern, en Hitler va acceptar la dimissió d’en Von Neurath com a ministre d’Afers Exteriors i va nombrar a en Joachim von Ribbentrop en el seu lloc. En Von Neurath va ser nombrat president del Gabinet Ministerial secret i va conservar el títol de ministre de Reich. Amb qui no va tenir tantes distincions, varen ser amb els cessaments de l’ambaixador alemany a Itàlia, l’Ulrich von Hassell, que havia rebutjat la política exterior d’en Hitler en està encontra del pacte entre Alemanya, Itàlia i Japó. També va ser rellevat l’ambaixador de Tòquio, en Herbert von Dirksen. En Franz von Papen, atemorit davant d’aquells canvis, estava segur que anirien per ell, va dimitir del seu càrrec d’ambaixador a Àustria. Els altres canvis importants varen ser els nomenaments de l’Ernst von Weizäcker com a Secretari d’Estat i el del doctor Ernst Woermann com a Sotssecretari d’Estat. Després de fer tots aquests ajustaments, en Hitler es va reunir amb en Von Ribbentrop per explicar-li tots els canvis que havia fet i les noves missions.

 

L’endemà, mentre els diaris sortien editats amb diverses pàgines explicant els retocs que s’acabaven de fer, sobretot es posava èmfasis amb el nomenament d’en Von Ribbentrop com a ministre d’Afers Exteriors, al mateix temps varen sortir molts rumors sobre la relació d’entre en Hitler i l’Exèrcit. Per molts era evident que hi havia un malestar entre les dues parts. A la tarda, en Hitler, que estava molt pàl·lid, es va reunir amb els seus generals per calmar-los i els va dir que els rumors de que en Himmler assumiria el comandament de l’Exèrcit no eren més que tonteries demencials. Llavors els va explicar el què havia passat, va citar els informes policials i va llegir fragments del anàlisis incriminatori sobre en Von Fritsch redactats per en Franz Gürtner. Els oficials convocats es varen quedar horroritzats sabent tot el què havia passat, però no varen presentar objeccions.

 

Qui també estava molt preocupat era en Von Papen, que acompanyat pel seu amic Ketteler es va dirigir a l’estació de trens per agafar un tren en direcció a Salzburg per entrevistar-se amb en Hitler per saber què havia dut tots aquells canvis. Quan va arribar a la ciutat austríaca, ja de nit, en Von Papen va trucar a en Martin Bormann per saber si es podia dirigir a Obersalzberg. Quan li varen confirmar que sí, va agafar un automòbil i es va dirigir a la frontera per després, amb un automòbil de lloguer, dirigir-se a Berchtesgaden. Un cop va arribar al pont va tenir que posar les cadenes de neu al cotxe per pujar les empinades carreteres de muntanya que duien al Berghof. Un cop va arribar a la casa de muntanya es va trobar amb l’amfitrió ben cansat. De seguida, l’ex vicecanceller li va dir que no havia de lamentar pèrdua del seu càrrec perquè la seva posició econòmica era molt bona, però li va dir que li sabia greu perdre el càrrec de representant del Reich a Àustria perquè s’havia fet a la idea de que estaven fent alguna cosa per Alemanya. Pensant que havia convençut a en Hitler i que acceptaria la seva dimissió, li va explicar que els austríacs volien buscar a través de la negociació acords amb Alemanya i que al mateix temps el canceller Kurt von Schuschnigg l’hi havia expressat el seu desig de reunir-se amb ell. Quan en Hitler va sentir que el canceller austríac es volia reunir amb ell, es va dirigir sobtadament cap a en Von Papen i li va dir que això era precisament el què volia i li va demanar que tornés a Viena per preparar un entrevista amb ell en el Berghof. Veient que havia parlat massa, en Von Papen li va dir que era impossible perquè havia entregat a les austríaques la seva renúncia com a ambaixador a Viena i que la premsa nacional ja s’havia fet ressò d’aquell notícia. Però en Hitler li va contestar que això no el preocupava i li va tornar a demanar que es dirigís a la capital austríaca per complir les seves ordres.

 

La crisi austríaca, l’Anschluss:

 

Després de que en Von Papen es reunís amb  el canceller austríac a Viena per què s’entrevistés aviat amb en Hitler el 12 de febrer, el 8 de febrer dos espies nacionalsocialistes varen obtenir una còpia  d’un escrit que varen elaborar dos col·laboradors d’en Von Schuschnigg, el secretari d’Estat Guido Schmidt i secretari general del Front Patriòtic, en Zernatto, i on hi havia els desitjos i les exigències d’Àustria respecte Alemanya. Aquest escrit el varen enviar a en Hitler.

 

L’11 de febrer, el canceller Von Schuschnigg va agafar el tren nocturn a l’estació Oest de Viena per dirigir-se a Salzburg acompanyat per en Schmidt i el tinent coronel Bartl. Durant el trajecte, el canceller li va dir en el seu secretari d’Estat que en aquella trobada amb en Hitler hi hauria d’anar el famós psiquiatre Wagner Jaureg en lloc seu. En el mateix tren també hi viatjava en Von Papen i, sense que ningú ho sabés a part de l’ambaixador alemany, hi havia el professor d’Història de l’Art, el doctor Kajetan Mühlmann, un destacat nacionalsocialista austríac. A Salzburg, el comboi del canceller va ser separat mentre que en Von Papen i en Mühlmann varen seguir cap a Berchtesgaden.

 

L’endemà a les deu del matí, en Mühlmann es va dirigir cap al Berghof, mentre en Von Papen es va dirigir a l’estació fronterera d’Hallein per rebre la comitiva del canceller austríac. Als volts de dos quarts de dotze, l’automòbil d’en Von Schuschnigg va creuar la frontera acompanyat pel conductor Reichard, l’agent de policia Hamberger i en Bartl. En veure’ls, en Von Papen els va saludar amb la salutació romana igual que els agents de la policia, tot i que encara es trobaven a Àustria, on era prohibida aquella salutació. Mentre es dirigien cap al Berghof, en Von Papen li va dir en el canceller que allí s’hi trobaria a uns quants generals alemanys, fet que va disgustar a en Von Schuschnigg. Un cop varen arribar a la zona es varen trobar que la Legió Austríaca, un grup de nacionalsocialistes escapats d’Àustria i contraris a en Von Schuschnigg, s’encarregaven expressament aquell dia de la seguretat. Un cop varen arribar al Berghof, un Hitler visiblement nerviós i tens els estava esperant a l’escala de la terrassa de la casa on contemplava les vistes panoràmiques d’Obersalzberg vestit amb una guerrera de les SA, el braçal amb la creu gamada i amb uns pantalons llargs de color negre. Quan el canceller austríac va entrar a l’immens rebedor de la casa, en Hitler el va anar a saludar amb en Keitel, que acabava d’arribar de Berlín, en Walter Reichenau, l’Hugo Sperrle, que havien arribat de Munic, i en Von Ribbentrop. Un cop saludats es varen dirigir en el despatx d’en Hitler situat en el primer pis mentre en Von Papen, Schmidt, en Von Ribbentrop i els demés es quedaven a fora. La presència dels tres generals va provocar que el canceller es posés nerviós i com a conseqüència es quedava callat. Aquella pressió va ser una estratègia pensava per en Nicolaus von Below.

Només entrar al despatx, en Von Schuschnigg el va afalagar dient-li que estava enlluernat per la casa i la situació geogràfica, però en Hitler, que no estava per complits, es va passar d’una banda a l’altra del despatx retraient-li que Àustria no havia fet res per Alemanya i li va dir que a Àustria tenia més popularitat que ell i que s’hi ho dubtava el va amenaçar dient-li que celebrés un referèndum i li va deixar clar que solucionaria el problema austríac i que de la nit al dia tot hauria acabat i es presentaria a Viena perquè veiés el què era bo. Llavors, li va oferir solucionar el problema a través de negociacions, però li deia que si sinó arribaven a un acord els fets seguirien el seu curs. Sense dir casi bé res, en Von Schuschnigg li va preguntar què volia, però en Hitler li va esquivar la preguntar dient-li que en parlarien a la tarda. Fent cara de pocs amics, el dictador alemany va prémer un botó de la sala i les portes es varen obrir i el va acompanyar fins a la planta inferior. Atemorit, en Von Schuschnigg es va dirigir de dret al lavabo per refrescar-se la cara. Mentrestant, en Hitler va examinar la taula preparada pel majordom Kannenberg, va sortir a la terrassa i va ordenar en els guàrdies de les SS que no donessin gaire menjar en el canceller, cosa que varen complir, i que no el deixessin fumar perquè el volia posar encara més nerviós. En Von Schuschnigg era un fumador molt addicte al tabac, hàbit que en Hitler ja sabia perquè se’n havia informat sobre les costums del seu convidat. Durant la pausa abans d’anar a dinar, en Von Schuschnigg va discutir la situació amb en Schmidt, que havia rebut d’en Von Ribbentrop l’ultimàtum d’en Hitler.

 

A l’hora de dinar, en Hitler es va asseure entre en Von Ribbentrop i el canceller austríac, i en un altre grup compacte es varen col·locar els generals amb en Von Papen, en Schmidt, en Bartl i mitja dotzena d’ajudants i caps personal. Al fons es va asseure’s en Bormann. El principi varen parlar dels últims models d’automòbils i llavors de coses més personals fins que en Hitler va explicar la història del nacionalsocialisme. Després de dinar, les SS varen servir el cafè, moment que en Hitler va aprofitar per retirar-se un moment i en Von Schuschnigg es va encendre’s una cigarreta mentre parlava amb en Hitler. A les quatre de la tarda, en Von Schuschnigg va ser cridat per en Von Ribbentrop i en Von Papen perquè l’hi volien presentar un esborrany fet per en Hitler on hi havia l’annexió d’Àustria al Reich. El ministre d’Afers Exteriors li va suggerir que acceptés les condicions en totalitat, però el canceller li va insistir en que ho havien de discutir. Llavors, en Von Schuschnigg els va preguntar si podia contar amb la bona voluntat d’Alemanya, pregunta que es va respondre afirmativament. Veient que no tenia massa a negociar, va ser cridat per reunir-se amb en Hitler, que estava molt enrabiat perquè no tenia una resposta afirmativa del canceller i li volia fer veure tan si com no que Àustria seria del Reich i que no estava disposat a negociar. Si no firmava el document el va amenaçar de prendre una decisió aquella mateixa nit. Llavors, el líder alemany li va ordenar que posés a l’Arthur Seyss- Inquart com a ministre de l’Interior i de Seguretat del seu govern de coalició, es decretés una amnistia política general a favor dels nazis condemnats per qualsevol delicte i es tornés a legalitzar el partit nazi a Àustria formant part del Front Patriòtic. Si no acceptava les seves propostes li exigia que abandonés el càrrec de canceller. Després d’escoltar-lo amb atenció, en Von Schuschnigg li va dir que era impossible acceptar totes aquelles propostes perquè els ministre els elegia el president federal d’Àustria. Molt enfadat, en Hitler va fer cridar a en Keitel i va ordenar-li a en Von Schuschnigg que sortís a la sala uns minuts. Al cap d’uns segons, en Keitel va arribar al despatx corrents i quan va entrar a la sala en Hitler li va demanar que s’assentés en una butaca. Tot era una comèdia per intimidar en el canceller austríac. A continuació va fer entrar de nou al canceller i el ministre Schmidt i, al mateix temps, va entrar a la sal el doctor Mühlmann. Llavors, en Hitler els va preguntar si els austríacs es podien fiar d’en Seyss- Inquart. Tant en Keitel com en Mühlmann varen respondre-li afirmativament. Satisfet, en Hitler li va exigir en el canceller que tenia fins al 15 de febrer per acceptar les seves condicions, sinó intervindria. Mentre el canceller i el seu ministre decidien que fer, a la sala no paraven d’entrar i sortir generals per intimidar-los. Després de mitja hora, en Hitler, que veia que continuaven indecisos, va cedir en alguns punts del seu esborrany i varen firmar amb en Von Schuschnigg el document que es coneixeria com el Tractat de Berchtesgaden, on s’acceptava una aliança entre les dues potències, però no l’annexió d’Àustria. Amb aquest acord es va donar per acabada la conferència.

 

A les deu de la nit, el canceller va rebutjar quedar-se a sopar al Berghof i va tornar a Viena amb l’objectiu de celebrar tan aviat com fos possible un referèndum per consultar en el poble austríac si acceptava o no annexionar-se amb Alemanya. Aquesta idea no va ser del gust d’en Hitler, però en el dictador alemany ja estava decidit a intervenir a Àustria de totes maneres. l’endemà a la tarda en Keitel va demanar-li a l’Alfred Jodl i a en Wilhelm Canaris que es reunissin a la seva habitació per reforçar l’ordre d’en Hitler de pressionar militarment a Àustria. L’únic del perquè volia negociar era que  desitjava que en Von Schuschnigg dimitís pel seu compte davant d’aquella pressió. Encara pensava que una intervenció militar podia dur a una guerra amb França i la Gran Bretanya que encara no desitjava.

 

El 15 de febrer, ja a Berlín, en Hitler va declarar en el Reichstag que l’home que en una hora donada era obligat a assumir el lideratge del seu poble no tenia la responsabilitat davant de les lleis ni dels parlamentaris, i que només tenia que respondre davant de la missió que se l’hi havia donat. En Hitler volia recordar que ell era l’autoritat suprema i que podia presentar els plans que volgués. Llavors, va dir que tot aquell que interferís en el compliment d’aquesta missió era un enemic del poble. Al cap de cinc dies va tornar a pronunciar un discurs en el Reichstag per eliminar tots els rumors que parlaven de confrontacions entre ell i els caps de les forces armades després de les dimissions no voluntàries d’en Werner von Blomberg i d’en Werner von Fritsch, i la reorganització de la cúpula dirigent de la Wehrmacht. En el seu discurs va insistir en la unió indissoluble del Partit, l’Exèrcit i l’Estat. En referència a Àustria, va lloar la figura d’en Von Schuschnigg dient que aquest havia acceptat la seva invitació i que havia buscat una solució per fer justícia per igual pels interessos dels dos països i els interessos de la raça alemanya en el seu conjunt. Tot i que era un discurs bastant tranquil i que semblava conciliador amb el canceller austríac, en Hitler va acabar la seva frase del discurs afirmant que els alemanys no estaven disposats a deixar que visquessin oprimits deu milions d’alemanys residents a l’altre costat de les fronteres del Reich i que la seva posició com a minories oprimides era intolerable. També va garantir que Alemanya respectaria els drets i els interessos de Polònia. Gràcies a aquells discurs, en Hitler va aconseguir calmar ràpidament el malestar de la gent que havia crescut en els últims dies per tots aquells retocs en el govern i va provocar disturbis a Àustria perquè el seu discurs, per primer cop, va ser emès completament per la ràdio austríaca.

 

El 24 de febrer, mentre els nazis austríacs varen sortir al carrer en manifestacions violentes i a la plaça principal de Graz els manifestants pro alemanys varen destrossar una bandera austríaca, en Hitler va debatre amb destacats nazis austríacs la possible annexió d’Àustria. El dictador alemany va apuntar que preferia que Àustria passés pacíficament de la independència a la unió amb Alemanya. En Hitler continuava desitjant no haver d’utilitzar la Wehrmacht, el perill de que França i la Gran Bretanya hi intervinguessin era gran, però també estava demostrat, que com a Espanya, aquests tampoc estaven interessats en declarar cap guerra. Sabent que havia d’informar als britànics dels seus moviments, en Hitler es va reunir el 3 de març amb l’ambaixador britànic Neville Henderson. El dictador alemany estava de molt mal humor aquell dia, en Von Schuschnigg no cedia a els seves pressions, i va explicar-li en l’ambaixador que si la Gran Bretanya s’oposava a un acord sobre Àustria, on en Von Schuschnigg només contava amb el suport d’un 15% de la població, Alemanya es veuria obligada a combatre.

 

Però tots els plans d’en Hitler es varen acabar el matí del 9 de març de 1938 quan en Von Schuschnigg va convocar un referèndum pel 13 de març per demanar en el seu poble el manteniment de la independència d’Àustria. En aquells moments en Hitler es trobava en el seu despatx de la Cancelleria mentre el seu assistent, en Julius Schaub, estava escoltant per la ràdio el discurs que estava fent el canceller austríac. Quan el canceller va anunciar la celebració d’aquell referèndum, en Schaub va córrer ràpidament cap al despatx d’en Hitler per comunicar-li les paraules d’en Von Schuschnigg. En Hitler es va enfurismar moltíssim perquè no es pensava que el canceller austríac pogués anar tant enllà. A la nit, varen arribar en el despatx d’en Hitler en Joseph Goebbels, vestit de frac, i en Hermann Göering, vestit amb  un uniforme de gala. Els dos ministres anaven tan ben vestits perquè venien d’una festa de la temporada de ball berlinès. A la reunió, els dos ministres varen tenir que calmar a en Hitler, que acusava reiteradament a en Von Schuschnigg de traïdor. Després de reflexionar-hi una estona i de pensar en abstenir-se en el referèndum o enviar 1.000 avions per tirar octavetes a Àustria per després intervenir-hi militarment, varen decidir no acceptar aquell referèndum i varen pactar que el 13 de març envairien Àustria per la via militar. A última hora de la nit, en Hitler i en Göering varen discutir l’assumpte amb la cúpula militar, on hi havia l’Edmund von Glaise-Horstenau, que estava visitant el sud d’Alemanya quan va ser cridat per en Göering. Veient la transcendència de la trobada es va tornar a trucar a en Goebbels, que havia marxat. En Glaise-Horstenau es mostrava reticent en atacar a la seva pàtria, però finalment no va poder contradir els plans d’en Hitler. La trobada va acabar a les cinc de la matinada quedant només en Goebbels i en Hitler.

 

L’endemà a les deu del matí a la Cancelleria, en Hitler estava reunit amb alguns dels seus generals i comandants de les regions militars del sud del país, que havien arribat aquell dia a la capital alemanya amb avió, per estudiar com havien d’envair Àustria. En aquells moments va entrar a la sala en Wilhelm Keppler, el secretari d’Estat austríac, que acabava d’arribar de Viena. Després de saludar als presents, en Keppler li va demanar a en Hitler si podia fer alguns cosa per ell i si podia intervenir en la reunió, però en Hitler, desconfiant d’ell, li va contestar que esperés uns minuts fora de la sala. Al cap de poc, va entrar a la reunió en Keitel acompanyat del general Viebach i d’en Keppler. En seguit, en Keitel els va informar que el canceller austríac havia trencat el conveni del 12 de febrer fixant la celebració d’un referèndum. Sense temps per rumiar-s’ho, en Hitler va manifestar que no li quedava més remei que restablir l’ordre a Àustria. Llavors, en Keitel els va informar de que en el Ministeri de Guerra hi havia un pla de l’Estat Major titulat Operació Otto. Desconeixent molts aquell pla, es va ordenar en el coronel Alfred Jodl que es dirigís al Ministeri per portar la carpeta de l’Operació Otto. Després de llegir el document, en Hitler va ordenar posar en marxa l’Operació, la invasió a Àustria. Però l’ordre d’en Hitler no va ser ben vista per tots els generals. En Ludwig Beck li va dir desesperat a en Keitel que no havia preparat res però en Hitler, en sentir-lo queixar-se, li va rebutjar les seves opinions i li va ordenar que preparés l’Exèrcit per l’endemà. Tot seguit es varen mobilitzar dos Exèrcits a Baviera que es varen col·locar a la frontera entre Àustria i Alemanya. A més, en Hitler va ordenar que les tropes txecoslovaques que fossin trobades en territori austríac es consideressin com a forces enemigues. Al voltant de mitjanit, en Goebbels, que aquell dia havia anat amb en Himmler a visitar el camp de Sachsenhausen, va rebre de nou l’ordre de presentar-se davant d’en Hitler per examinar la situació. Un cop reunits, en Hitler li va dir que havia decidit que aniria a Àustria i que ell i en Göering es quedarien a Berlín durant l’operació. Llavors, varen estudiar els preparatius propagandístics i després el ministre va tornar al seu Ministeri per treballar sobre ells fins a les quatre de la matinada.

 

L’11 de març de 1938, a les dues de la matinada, el govern alemany va ordenar a les seves tropes que comencessin a entrar a Àustria. A quarts de quatre va arribar a Viena un telegrama del govern alemany. Els funcionaris del Ministeri d’Afers Exteriors no varen entendre el contingut del missatge i varen informar al cap del Departament alemany, en Max Hoffinger, perquè els expliqués què passava. En Hoffinger va veure de seguida que els alemanyes estaven mobilitzant les seves tropes cap a Àustria i va informar al doctor Guido Schmidt, que aquest va informar a en Kurt von Schuschnigg. El canceller ja estava informat de tots aquells moviments, però, tant tranquil, a les sis de la matinada es va dirigir a la catedral de Sant Esteve per sentir missa. Després va ordenar a la policia i en els batallons de la guàrdia que vigilessin el centre de la ciutat i els accessos a la Ballhausplatz. Schmidt i en Hoffinger varen intentar alertar a Roma i Londres del perill que els venia a sobre, però només en lord Halifax va respondre les súpliques i l’únic que va contestar era que massa tard i que no podien garantir la protecció d’Àustria. Llavors, el notari de Salzburg i germà polític d’en Hermann Göering, en Hubert, va entregar en el govern austríac una carta d’en Hitler on demanar que no se celebrés el referèndum perquè si no ordenaria l’entrada de les tropes alemanyes a Àustria per restablir la calma i l’ordre. Seguidament, varen informar a en Von Schuschnigg del contingut de la carta i li varen demanar que es fes enrere amb la seva idea del referèndum.

 

Mentre els tropes alemanyes penetraven el país on va néixer en Hitler, a la Cancelleria del Reich es vivia un ambient tranquil. A les deu del matí, en Hitler va ordenar en el govern austríac que abandonés qualsevol idea d’un referèndum i va exigir la dimissió d’en Von Schuschnigg i que fos substituït per l’Arthur Seyss-Inquart. Llavors, va parlar amb en Franz von Papen, que havia abandonat Viena temen el pitjor, i li va explicar que la situació a Àustria s’havia tornat insostenible.

 

A les dotze del migdia, en Von Schuschnigg es va entrevistar amb el president Wilhelm Miklas per parlar de l’assumpte. A les tres quarts de tres, després de tornar al seu despatx, el canceller va demanar en el seu equip de govern que informessin a en Göering de que havia acceptat les seves exigències i que anul·lava el referèndum i l’aplaça indefinidament. Llavors, en Seyss-Inquart va trucar a la Cancelleria per informar de les paraules del canceller i va parlar amb en Göering. Aquest li va dir que no veia les coses clares i que ara exigia la dimissió d’en Von Schuschnigg perquè no havia complert els acords del 12 de febrer. Un canceller austríac abatut es va tornar a dirigir al despatx del President. Mentre anava de camí al despatx es  trobava a gent que cridava que mobilitzés a l’Exèrcit i que resistissin.

 

En aquells moments, a Berlín, en Hitler va ordenar-li a en Wilhelm Keppler que tornés a Viena amb avió i li va demanar que posés a en Seyss-Inquart com a canceller aquell mateix dia. Poc després, en Seyss Inquart va tornar a trucar a la Cancelleria per explicar-li que tot el govern austríac pensava dimitir, però en Göering, amb la seva fanfarroneria, li va dir que no l’importava ara aquell tema i li va preguntar si ja era ell canceller. En respondre-li que no, el ministre alemany el va informar que en Keppler es dirigia a Viena amb l’ordre d’en Hitler de que ell fos nombrat canceller i que formés un govern nacionalsocialista. Al migdia, preocupat per la reacció d’en Benito Mussolini, en Hitler va enviar una carta al dictador italià escrita de la seva mà a través del seu emissari, el príncep Philipp de Hesse. El dictador alemany li justificava com a austríac la invasió i li demanava solidaritat.

 

A dos quarts de quatre, en Von Schuschnigg va dimitir del seu càrrec de canceller, però el president Miklas es resistia a nombrar a en Seyss Inquart com a canceller. A la ciutat, mentrestant, milers de persones varen sortir al carrer cridant ara a favor d’Alemanya cantant el Deutschland, Deutschland uber alles. La policia es va posar el braçal amb la creu gamada i un noi va pujar al balcó de la Cancelleria austríaca per hissar-hi la bandera amb l’esvàstica. Un quart d’hora després, en Göering va tornar a parlar amb en Seyss Inquart per ordenar-li que quan sigués canceller apliqués la llei marcial.

 

A les cinc de la tarda, un Göering neguitós perquè en Seyss Inquart encara no era canceller, va trucar al cap de les SS austríaques, l’Odilo Globocznik, que el va informar per error de que el President havia cedit i que havia nombrat a en Seyss Inquart canceller. Més content, en Göering va tornar a trucar a en Seyss Inquart per felicitar-lo, però aquest li va repetir que encara no era canceller. Enfadat i decebut, el mariscal de l’Aire li va ordenar que el president Miklas havia d’entregar-li el poder d’immediat si no volia tenir tropes alemanyes l’endemà. Al vespre, en Göering va tornar a parlar amb en Wilhelm Keppler, que feia hores que estava a Viena, per ordenar-li que no es restablís l’ordre i la tranquil·litat a Àustria i que evitessin qualsevol acció armada. En Keppler el va informar que les formacions de les SA i les SS ja estaven al carrer  i que tot semblava més tranquil, però en Göering li va exigir la destitució d’en Miklas i una mobilització nacionalsocialista. Minuts més tard, en Göering va tornar a trucar a en Seyss Inquart, que s’havia reunit amb el President, i aquest el va informar que en Miklas continuava resistint en el càrrec. En Göering li va ordenar que l’amenacés d’una intervenció militar. A les vuit del vespre, en Seyss Inquart va tornar a informar a en Göering de que el govern havia dimitit i que el general Echilihavsy tenia el comandament de les tropes austríaques amb ordres de retirar-les quan arribessin els soldats alemanyes. Però en Göering continuava insistint en el mateix, li va tornar a preguntar si era canceller, però en Seyss Inquart de nou li va respondre que encara no. Alterat, el ministre alemany li va dir que envairien el país i li va ordenar que mentrestant ell fos nombrat canceller.

 

Mitja hora abans, en el saló vermell de la Cancelleria, en Von Schuschnigg, acompanyat pel President, va dirigir unes paraules per ràdio al poble austríac per informar-los de la situació i els va anunciar que havia renunciat a lluitar i que havia ordenat a l’Exèrcit que res retirés sense oferir resistència. En acabar el seu discurs es va acomiadar dels austríacs de forma solemne. En aquells moments els nazis estaven sembrant el caos a les ciutats austríaques ocupant les seves dels governs provincials. A dos quarts de nou, en Göering va trucar a l’agregat militar alemany, el tinent general Muff, per ordenar-li que comuniqués a en Seyss Inquart que envairien el país i que qualsevol que oferís resistència patiria conseqüències. Tot i que Muff li va explicar que en Seyss Inquart estava dirigint l’ordre, en Göering li va insistir en que volia la dimissió del President i li va ordenar que li digués a en Seyss Inquart que enviés un telegrama a Alemanya demanant ajuda militar per evitar una guerra. Pocs minuts després, en Seyss Inquart va enviar un telegrama demanant ajuda militar. En aquells moments, en Keppler va informar a en Göering de que les SA i les SS desfilaven pels carrers amb tota tranquil·litat, però en Göering continuava demanant que en Seyss Inquart formés un nou govern.

 

Mentrestant, en Hitler esperava una resposta d’en Mussolini per ordenar als seus homes avançar cap a Viena. A última hora del dia es va saber que el dictador italià no reaccionaria si Alemanya ocupava Àustria. L’ordre d’ocupació va ser firmada per l’Alfred Jodl. A dos quarts d’onze de la nit, el príncep Felip de Hesse, des de Roma va parlar per telèfon amb en Hitler i li va donar la seva paraula de que Itàlia no intervindria. Content, en Hitler li va recalcar que mai oblidaria el gest del Duce. Després de penjar, el príncep li va anar entregar a en Mussolini la carta del líder alemany. Quan el dictador italià va llegir la carta es va quedar molt preocupat i no va entendre algunes coses. Volent aclarir alguns dubtes, va demanar-li en el príncep Felip que es dirigís a l’ambaixada alemanya, a la Vila Wolkonsky per sol·licitar comunicació telefònica amb la Cancelleria, cosa que va fer. Llavors, el príncep va tornar a parlar amb en Hitler, que li va prometre que quan acabés el problema austríac no tindria problemes per reunir-se amb en Mussolini.

 

Mentrestant, en Hitler va rebre a en Goebbels, vestit de frac, i a en Göering, vestit amb un uniforme de gala i que tornava d’un ball on havia tingut un petit incident amb l’ambaixador Neville Henderson. Tots tres es varen reunir a la planta superior de la Cancelleria, en el despatx d’en Hitler, on varen escoltar amb llàgrimes d’emoció als ulls la cançó del Horst Wessel retransmesa per primer cop per la ràdio vienesa.

 

Al final, en Miklas va cedir i va firmar el nomenament d’en Seyss Inquart com a canceller a un quart de dotze de la nit. La primera decisió que va prendre el nou canceller va ser la de nombrar aquell mateix dia a l’Ernst Kaltenbrunner com a Secretari d’Estat pels Serveis de Seguretat. La població vienesa ja es va fer a la idea de que serien annexionats i molts varen sortir als carrers per cantar. En el Leopoldstadt de Viena, el barri dels jueus, milers d’ells es varen posar a plorar i preparaven la seva fugida del país. Mentre Àustria escoltava per ràdio les últimes notícies del dia, en Von Schuschnigg va ser internat.

 

A les dues de la matinada, en Hitler va ordenar envair Àustria amb el 8º Exèrcit de la Wehrmacht. Els soldats alemanys no es varen topar amb cap tipus de resistència i només rebien mostres d’alegria per part dels austríacs. Els tancs lleugers alemanys varen arribar a Àustria passant per la localitat de Dichtalling, posant d’aquesta manera les primeres pedres per l’Anschluss. Els funcionaris de les duanes varen retirar les barreres i moltes varen ser destruïdes pels propis austríacs. Dones i nenes varen donar rams de flors als soldats. Per justificar la invasió, els alemanys varen emetre en els seus mitjans de comunicació que a Viena havia esclatat una rebel·lió comunista i que el govern d’en Von Schuschnigg no la podia dominar.

 

En les primeres hores d’aquella matinada, el cap de districte del NSDAP austríac, el comandant Klausner, va dir davant la ràdio vienesa que Àustria era lliure i nacionalsocialista gràcies a en Hitler. En aquells moments la Balhausplatz estava vigilada pels membres del Front Patriòtic. En tots els districtes de la ciutat es cremaven papers escrits per comunistes, els fulletons del referèndum que s’havia de celebrar i els llibres que condemnaven al nazisme.  Però també a les estacions ferroviàries estaven plenes de gent que intentava abandonar el país abans de que vinguessin els alemanys. Molts varen marxar amb automòbil i els taxistes exigien molts diners per portar a la gent fora de la frontera.

 

Al voltant de les deu del matí, varen aterrar a l’aeròdrom d’Aspern les primeres esquadres de la Luftwaffe. D’un dels avions hi viatjava en Himmler en companyia de les Waffen-SS. El cap de les SS era a Viena per confiscar les peces d’art. Al mateix temps, les unitats de les SS varen ocupar els carrers de la capital i varen preparar l’entrada triomfal que havia de fer la Wehrmacht. Al migdia, el president Miklas va ser arrestat per agents de la Gestapo infiltrats a Viena, i les SA i les SS varen assassinar al general Zehner. L’ex ministre de Seguretat, el major Fey, es va suïcidar després de matar a la seva esposa i el seu fill. A part, la Gestapo va arrestar al conseller de l’ambaixada, el baró Von Ketteler, conseller íntim d’en Franz von Papen. El cap de tres setmanes va ser assassinat i el seu cadàver va ser llançar al Danubi. A la tarda, les ràdios austríaques varen informar de la dimissió d’en Von Schuschnigg com a canceller davant la pressió alemanya. Immediatament, les ràdios alemanyes varen desmentir la notícia.

 

A les dotze del migdia, en Hitler, acompanyat per en Keitel, va volar cap a Munic i es va presentar en el lloc de comandament del 8º Exèrcit, on va ser aclamat. Pocs minuts després va agafar un automòbil Mercedes gris i va ordenar en el seu xofer que es dirigís a Braunau amb Inn. Poc abans de les tres de la tarda, la caravana d’automòbils Mercedes amb capotes obertes, tot i les gèlides temperatures, va travessar Altötting i va arribar a Mühldorf am Inn, a prop de la frontera austríaca. A dos quarts de quatre, després de passar una carretera plena de cotxes i camions, varen arribar a la localitat de Braunau, on en Hitler va ser rebut amb una calorosa benvinguda, tot i que no es va aturar.  En veure’l, la multitud va córrer cap al cotxe, que portava en el radiador l’emblema del Führer, i l’automòbil no va poder ni avançar perquè tothom volia tocar aquell automòbil. Les mares alçaven els seus nens per damunt de les seves espatlles perquè poguessin contemplar a en Hitler, les campanes de les esglésies repicaven i desenes de persones sortien de casa. Llavors, la comitiva es va dirigir a Lambach per la carretera d’Altheim i Ried. Quan varen baixar a l’entrada del convent on en Hitler de petit hi havia cantat coral, el líder alemanys els va senyalar en els seus companys la casa on vivia amb la seva família. A la nit, en Hitler i els seus acompanyants es varen dirigir a la ciutat de Linz, on hi arribarien a les deu i on els esperava en Seyss Inquart en el saló de sessions de l’Ajuntament. Davant dels micròfons, el nou canceller va donar la benvinguda a en Hitler mentre repicaven les campanes i la gent cridava Heil. En seguit que es va saber que en Hitler estava a la ciutat, la gent es va començar a concentrar davant de l’Ajuntament i, en aquells instants, va aparèixer el líder alemany en el bacó i els va dirigir unes paraules, que eren constantment interrompudes pels aplaudiments. En Hitler i els seus acompanyants es varen instal·lar a l’Hotel Weinsinger, des d’on en Hitler va enviar un telegrama a en Von Papen perquè es dirigís d’immediat a Viena. També va enviar un telegrama d’agraïment a en Mussolini per haver-li donat suport el dia anterior.

 

El dia següent, des de l’Hotel Weinzinger de Linz, en Hitler va firmar la llei d’unió dels dos Estats i va proclamar l’Anschluss. El líder alemany va triar aquell dia per proclamar l’Anschluss perquè era l’aniversari de l’emperador Josep II, un emperador reformador del Segle de les Llums, molt popular per ser liberal i pangermanista, i també perquè era el 90º aniversari de l’aixecament dels vienesos contra Metternich amb la bandera negra-vermella-daurada del pangermanisme. Després, en Hitler va visitar la població de Leonding, a quatre quilòmetres de Linz, on hi havia enterrats els seus pares i on també hi havia la casa de camp a peu de carretera on hi havia viscut amb els seus pares. Amb tot el seu equip de col·laboradors varen agafar un camí que duia al cementiri. Allí es va trobar amb uns quants coneguts que feia més de 30 anys que no veia. Quan va tornar a Linz va fer cridar al gauleiter de l’Alta Àustria, l’August Eigruber, per dir-li que a Linz existien uns documents militars que l’afectaven personalment i li va ordenar que els busqués i els hi entregués. En l’Eigruber va pensar que no l’havia entès bé perquè trobava molt estranya aquella ordre, però en Hitler li va aclarir tot quan li va dir que en aquells documents hi havia el seu expedient militar i una carta seva de desnaturalització de l’any 1925. De seguida el gauleiter va anar a buscar els documents, però no va tenir l’èxit esperat perquè aquells documents havien sigut retirats prèviament per una persona desconeguda. Quan li va dir que no els havia trobat, en Hitler es va enfadar molt i va ordenar a la Gestapo que els busqués. Els papers que en Hitler tant temia varen sortir a la llum l’any 1952 gràcies a la policia nord-americana que els va trobar.

 

L’endemà, a mig matí, en Hitler, acompanyat per en Keitel, va sortir amb el seu Mercedes gris de Linz cap a Viena, on hi va arribar a dos quarts de sis de la tarda. Les multituds es varen concentrar pels carrers de la capital austríaca, totes les cases i els temples estaven adornats amb banderes nazis, mentre les campanes de les esglésies no paraven de repicar. Per obrir pas, tretze cotxes de la policia escortaven el Mercedes d’en Hitler. Després de passejar-se amb el cotxe en una marxa triomfal, en Hitler i els seus acompanyants es varen allotjar a l’Hotel Imperial. Ràpidament va circular per la ciutat la notícia d’on s’allotjava, fet que va provocar que molts vienesos es concentressin a l’entrada de l’Hotel. El balcó de l’habitació d’en Hitler estava adornat amb la bandera vermella i la creu gamada, i la multitud es va posar a cantar càntics patriòtics mentre demanaven veure en Hitler, que va aparèixer uns instants per saludar-los. Al vespre, un automòbil es va aturar a l’entrada de l’Hotel i les SS varen tenir que apartar als curiosos que volien veure qui anava en aquell vehicle. Al cap d’uns minuts, quan la situació estava controlada, va baixar del cotxe el cardenal Innitzer, i en Franz von Papen va sortir de l’Hotel per rebre’l i es varen reunir amb en Hitler. En Von Papen va buscar aquella reunió perquè volia mostrar que el règim nazi era amic del catolicisme.

 

El 15 de març, a Viena, en un dia serè i primaveral, es varen fer desfilades militars dels exèrcits alemanys i austríacs per celebrar l’annexió dels dos països. En Hitler va celebrar va tornar a celebrar la seva victòria pels carrers de la ciutat amb el seu Mercedes gris descapotable. Dempeus del vehicle anava saludant a la gent que s’apropava per saludar-lo. Al punt final d’aquella celebració va ser a la Heldenplatz, on davant de 250.000 persones en Hitler va proclamar la incorporació del seu país natal al Reich alemany. En el Hofburg va anunciar que havia completat la missió més important de la seva vida. Perquè la desfilada fos tot un èxit d’assistència es va ordenar el tancament de tots els centres de treball, a més que moltes fàbriques i oficines varen enviar els seus treballadors a sentir en Hitler. Els col·legis portaven des de dissabte tancats i es varen llogar autobusos per transportar a la capital als membres de les Joventuts Hitlerians i a les noies de la Bund Deutscher Mädel. A primera hora de la nit, mentre l’Arthur Seyss-Inquart era nombrat governador general d’Àustria, en Hitler va deixar Viena i va volar cap a Munic. L’endemà, des de la capital bavaresa va tornar a Berlín, on va ser rebut com un heroi nacional i allí va anunciar que havia creat la Gran Alemanya amb la unió d’Àustria al Reich.

 

El 18 de març, el dia que en Werner von Fritsch va ser absolta per falta de proves de la seva acusació d’haver pagar diners per amagar la seva homosexualitat, el Reichstag va ser convocat corrents per escoltar com en Hitler explicava els fets que l’havien portat a ocupar Àustria. Després d’explicar la seva versió es va dissoldre el Reichstag i es varen convocar eleccions pel 10 d’abril. El dia següent, continuant eliminant la sobirania d’Àustria, en Hitler va nombrar a en Wilhelm Keppler com a delegat del Reich per Àustria per tal de que s’ocupés de les qüestions econòmiques més complicades.

 

El 20 de març, deixant el tema d’Àustria de banda, en Hitler va ser present en la inauguració d’una embarcació acompanyat per en Robert Ley i la seva esposa. L’embarcació va ser batejada amb el nom de Ley en honor d’en Robert, que va dir que havia fet molt pels treballadors i pels companys d’armes.

 

Les eleccions del 10 d’abril:

 

El 25 d’abril va començar la campanya electoral pel Reichstag, l’última del Tercer Reich. El primer acte es va celebrar a Königsberg, on en Hitler hi va fer un discurs. Però aquella campanya no tenia gaire sentit, tothom sabia el resultat, i no es varen fer gaires actes. Al cap de tres dies,a Berlín, en Hitler, pensant en futurs projectes, es va reunir durant tres hores amb el cap del Partit Alemany dels Sudets, el SPD, en Konrad Henlein, per discutir la situació dels alemanys que vivien en els Sudets, territori que en Hitler volia integrar a dins del Reich.  El líder alemany li va entregar instruccions perquè insistissin en la reclamació dels seus drets, un drets que tal i com l’hi va dir havien de ser impossible d’acceptar per part del govern txec. En Henlein li va exposar el seu punt de vista sobre la situació i li va dir que havien d’exigir més que mai, exposició que va ser del gust d’en Hitler. Al mateix temps, complint desitjos d’en Hitler, el OKW va començar a planificar el desplegament d’unitat alemanyes a Txecoslovàquia des del territori austríac.

 

L’últim dia de març, a Francfort, en un acte de la campanya electoral, en Hitler va pronunciar un discurs on va dir que la Història de la seva vida s’havia convertir en una peregrinació a través d’Alemanya. La valoració d’en Hitler per part del poble alemany arribava a cotes molt altes. Segons els informes que provenien de Berchtesgaden, la gent estava molt feliç perquè en Hitler havia aconseguit un gran èxit en unir Àustria i Alemanya sense fer servir les armes. L’entusiasme a aquella regió de Baviera era molt gran, una multitud de gent esperava aquell dia a la carretera durant hores per saludar el pas de les tropes alemanyes. Al cap de dos dies, continuant amb els actes de la campanya, a Chemnitz, en Hitler va dir en un discurs que l’home havia crescut en constant lluita i que qualsevol objectiu que l’home aconseguís es devia a la seva originalitat i brutalitat. A continuació, va explicar que tota la vida es podia resumir en tres tesis: la lluita es la font de les coses, la virtut radica en la sang i el lideratge es primari i decisiu. El 4 d’abril, el mateix dia que la Gestapo emetia una directiva ordenant que els homes convictes d’homosexualitat fossin tancats en camps de concentració, en Hitler va pronunciar un discurs a Klagenfurt.

 

El dia abans de les eleccions del 10 d’abril, en Hitler va fer una visita a Roma. En uan reunió amb en Benito Mussolini, aquest li va prometre que es mantindria al marge de qualsevol solució que Alemanya donés a la qüestió txeca. Abans de tornar a Alemanya aquella nit va anar a Viena. Abans de tornar a Alemanya, aquella nit en Hitler va viatjar a Viena, on en Joseph Goebbels al migdia havia proclamat des del balcó de l’ajuntament vienès el dia del Gran Reich d’Alemanya i havia organitzat per aquella nit un gran míting a l’estació nord-oest. Allí, 20.000 persones esperaven al ministre alemany, on els va parlar d’una unitat política, va atacar l’època dels sistema dels vells partits, i va afirmar sobre les eleccions que no es tractaven d’unes eleccions comunes perquè tots els alemanys de tot el país no tenien elecció davant la pregunta que se’ls plantejava. Llavors, el ministre de Propaganda els va ordenar que votessin sí a la unitat amb Alemanya. Després del discurs l’acte va continuar amb els la simfonia coral d’en Beethoven, Els Cels canten. Abans de que comencés una marxa a l‘entrada del Tannhäuser wagnerià, es varen entonar els himnes nacionals i de cop va aparèixer en Hitler, on els va pronunciar un discurs. Com en les demés festivals de la nació, va sonar en tot el Reich el discurs i es varen repicar les campanes de les esglésies.

 

El dia de les eleccions, la gent que volia votar la llista d’en Hitler i per la unió d’Àustria amb Alemanya va anar a votar. Aquestes eleccions tornaven a ser un frau perquè les persones que se sabia que votarien en contra la llista d’en Hitler se’ls va detenir o se’ls va impedir votar. A Àustria, els opositors nazis estaven tancats a la presó de Viena esperant ser enviats als camps de concentració. D’aquesta manera, el resultat va ser favorable a la unió d’Àustria i d’Alemanya amb un 99,08%, el 99,75% a Àustria. En les regions on es va votar menys Sí es va amagar els resultats. El menor índex va ser del 68%. Un dels encarregats de dur a terme la reunificació d’Àustria amb Alemanya va ser en Josef Bürckel, que el 23 d’abril en Hitler el va nombrar comissari del Reich.

 

El 20 d’abril era el 49º aniversari d’en Hitler i per celebrar-ho en Ferdinand Porsche li va regalar en una celebració entre jerarques nazis una rèplica del nou cotxe que havia dissenyat, el Volkswagen. En un ambient divertit i distès, en Hitler es va mostrar entusiasmat amb la rèplica i en Porsche li va indicar orgullós que el motor del cotxe estava en el maleter. En l’àmbit nacional, per celebrar l’aniversari a la tarda es va projectar per primer cop a les sales de cinema del Palau de l’Ufa, situat al costat del zoo de Berlín, la pel·lícula de la Leni Riefensthal, Olímpia. La Leni l’1 de maig guanyaria el Premi Nacional de Cinematografia durant l’assemblea festiva anual de la Cambra de Cultura presidida per en Joseph Goebbels.

 

Txecoslovàquia, el nou objectiu:

 

El dia següent de l’aniversari de l’Adolf Hitler, a la Cancelleria del Reich el dictador alemany es va reunir amb en Wilhelm Keitel i el seu nou ajudant, el comandant Rudolf Schmundt. Durant la conversa varen estudiar tres possibilitats per dur a terme un atac estratègic a Txecoslovàquia: La primera possibilitat era fer un atac sense tenir cap motiu, la segona possibilitat era fer un atac després d’unes diferències diplomàtiques que haguessin provocat la guerra i la tercera possibilitat era un atac per sorpresa basat en un incident, per exemple l’assassinat de l’ambaixador alemany a Txecoslovàquia durant unes manifestacions anti-alemanyes. Tant en Hitler com en Keitel es declinaven per la segona i la tercera propostes, i varen parlar dels preparatius militars que es necessitaven per dur a terme una campanya militar a Txecoslovàquia. Després, el OKW va ordenar a la Wehrmacht que preparés una nova versió del pla Cas Verd, la invasió a Àustria, per la destrucció de la resistència txeca als Sudets. L’endemà, el comandant Schmundt va preparar la documentació per un atac ràpid i el va titular: Preliminars de l’Operació Grün, i va enviar una còpia als tres caps d’armes.

 

Curiosament, quan tornava a pensar en expandir el Reich al mateix temps pensava en un futur sense ell. El 2 de maig va redactar a mà el que seria el seu primer testament personal en el qual deixava tots els seus bens personals al Partit amb l’encàrrec de destinar diverses sumes a la seva família, al seu personal, entre ells en Julius Schaub, en Wilhelm Brückner i en Fritz Wiedemann, i alguns amics. El dictador alemany tornava  a patir dolors estomacals i tornava creure que no li quedava gaire temps de vida. Tenia pensat deixar-li a la seva parella, l’Eva Braun, una pensió anual de 600 Reichsmarks.

 

A la tarda d’aquell dia, en Hitler va viatjar a Itàlia en una visita d’Estat que va durar fins al 9 de maig. El dictador alemany anava acompanyat per 500 persones, entre ells en Joseph Goebbels, en Hans Heinrich Lammers, en Joachim von Ribbentrop, en Hans Frank, en Wilhelm Keitel, en Philip Bouhler, en Max Amann, l’Otto Dietrich, en Carl Heinrich von Stülpnagel, el contraalmirall Schniewind, en Josef Dietrich i el general de divisió Bodenschatz. Varen viatjar a Roma en tres trens especials que varen sortir de l’estació berlinesa d’Anhalter Banhof, via Munic. Per les esposes dels líders nazis d’alt rang, el Ministeri d’Afers Exteriors va organitzar un programa especial amb visites i excursions. El grup de primera classe femení estava format per l’Annelies von Ribbentrop, l’Ilse Hess i la Marga Himmler. Només faltava l’Emmy Göering, però com que en Hermann Göering, en qualitat de successor d’en Hitler, s’havia hagut de quedar a Berlín per representar el dictador no hi va poder anar. Tampoc hi va anar la Magda Goebbels perquè estava embarassada. Per la seva part, l’Eva Braun va pujar a Munic en un dels tres trens especials i es va unir a la comitiva en companya d’en Karl i l’Anni Brandt, del matrimoni Morell i de l Maria Dreesen, la donar d’un hoteler de Bad Gobesberg que viatjava amb el seu fill Fritz.  L’endemà, el dia que es va obrir el camp de concentració de Flossenbürg, la comitiva amb en Hitler al capdavant varen visitar Roma.

 

El 4 de maig, a Roma,en Brandt, en Goebbels, en Himmler, en Hess, en Von Ribbentrop i l’Otto Dietrich varen escoltar a en Hitler en una visita amb en Benito Mussolini en el gegantesc monument d’en Victor Manel a la tomba del soldat desconegut. Per la seva part, les dones dels jerarques nazis varen participar en el sopar de recepció organitzat pel rei Victor Manel III.  El dia següent, la comitiva nazi amb  el rei italià i el dictador italià es va dirigir en el golf de Nàpols per veure les embarcacions italianes. Tots varen pujar a bord del buc insígnia Conti de Cavour per donar una volta, però quan a la tarda varen tornar al port de Nàpols varen rebre un radiotelegrama per en Goebbels que deia que a Berlín la seva esposa Magda acabava de parir el seu cinquè fill, la Hedda. Després varen tornar de la visita al sud d’Itàlia varen tornar a Roma. L’endemà, les dones dels jerarques nazis varen sopar amb en Mussolini en el Palazzo Venezia. A la nit, en Hitler va pronunciar un discurs on va dir que la frontera alpina natural proporcionava una separació clara del espais vitals d’Itàlia i d’Alemanya. D’aquesta manera, en Hitler va tranquil·litzar als italians després de l’Anschluss renunciant el Tirol del Sud, una zona que havia portat més d’un conflicte entre Àustria i Itàlia.

 

Al cap de dos dies, en acabar la seva visita d’Estat a Itàlia en Hitler i la seva comitiva es varen dirigir a Florència. Allí va visitar el Quirinal, la Cort italiana, on els va recomanar en els italians que conservessin un moble d’on on s’hi havia assentat el rei d’Itàlia, però va dir que enlloc del rei ara hi assentessin a en Mussolini perquè creia que el rei era una figura massa petita comparada amb el dictador italià. A l’estació de trens de Florència, en Mussolini es va acomiadar afectuosament d’en Hitler i li va assegurar que cap força els podria superar. Davant d’aquelles paraules, molt diferents a les que els hi va dir el juny de 1934 quan el va alliçonar, en Hitler es va emocionar i es va posar a plorar. Poc després, el tren es va posar en marxa amb destí a Berlín. L’endemà, el dia que s’aprovava un decret que deia que s’aplicarien les Lleis de Nuremberg a Àustria, en Hitler i la seva comitiva varen arribar a la capital alemanya.

 

Els següents dies en Hitler es va retirar a Obersalzberg per descansar i per preparar la invasió a Txecoslovàquia. El 20 de maig, en Keitel li va enviar en el Berghof un nova versió del Cas Verd, on es planejava un atac contra Txecoslovàquia en un futur immediat. L’esborrany començava dient que no era la intenció alemanya aixafar Txecoslovàquia amb una operació militar en un futur proper, però, segons les previsions d’en Keitel, una operació militar en si s’havia d’aconseguir en quatre dies amb un èxit enorme que espantaria a les potències occidental. El pla també contava amb una possible intervenció a Hongria i a Polònia. Tot i l’optimisme que es desprenia de l’esborrany d’en Keitel, en Hitler sabia que altres no eren tant optimistes. En Ludwig Beck havia criticat en un memoràndum una intervenció a Txecoslovàquia. Al cap de dos dies, deixant de banda el tema txec, en Hitler va inaugurar les obres del metro de Munic. Aquell mateix dia a Düsseldorf es va inaugurar, aprofitant el 150º aniversari d’en Richard Wagner, una exposició de música degenerada. Es volia mostrar que la música jueva i bolxevic era degenerada. Es varen exposar obres d’en Schönenberg, d’en Weill, d’en Paul Hindemith, d’en Schreker, d’en Krenek i de l’Otto Klemperer, entre altres. En el fulletó de l’exposició hi figurava un saxofonista negra amb l’estrella groga. L’exposició va ser un fracàs. El dia següent, sent un mar de dubtes sobre què havia de fer amb el tema txec, des del Berghof en Hitler va ordenar a en Von Ribbentrop que informés a l’enviat txec que estava al país de que Alemanya no tenia la intenció d’atacar Txecoslovàquia.

 

El 26 de maig, en el nord d’Alemanya, a Wolfsburg, en Hitler va posar la primera pedra d’un enorme complex industrial on el moviment Força a Través de l’Alegria havia de construir el Cotxe Popular, el Volkswagen, dissenyat per en Ferdinand Porsche. Per aquell projecte es va construir la ciutat Stadt des KdF-Wagens bei Fallersleben, on hi anirien a viure els treballadors amb les seves respectives famílies. Més de 70.000 persones arribades de tots els racons d’Alemanya varen ser presents a l’acte. A mitja cerimònia, en Hitler va pujar a bord d’un Kdf-Wagen descapotable i va ser conduït pel propi Porsche.

 

El 28 de maig, en Hitler es va parlar amb representants txecs per parlar de Txecoslovàquia. Quan va sortir de la trobada amb els txecs va creure que l’havien tractat de forma despectiva i va començar a pensar amb més insistència sobre la invasió a Txecoslovàquia. Seguidament, va convocar a tots els comandant militars; en Wilhelm Keitel, en Walther von Brauchitsch, l’Erich Raeder i en Hermann Göering, així com l’actual i el passat ministre d’Afers Exteriors, en Joachim von Ribbentrop i en Constantin von Neurath, a una conferència en la que es va definir la declaració de guerra contra els txecs cap a l’1 d’octubre de 1938 si les circumstàncies internacionals ho feien possible. En Hitler va assegurar que ni la Gran Bretanya ni França estaven en condicions d’intervenir en un conflicte per la seva falta de preparació militar i de voluntat. A continuació, va exclamar que volia Txecoslovàquia fora del mapa i va afirmar que Alemanya era més forta que el 1914 i, tot seguit, va enumerar tots els seus èxits des de 1933. Llavors, va presentar les raons per actuar immediatament: l’estat incomplet de les fortificacions txeques, el subdesenvolupament dels programes d’armament britànic i francès, i la situació internacional favorable. Després, va ordenar que es comencessin els treballs de construcció d’una gran línia de fortificacions a la frontera occidental d’Alemanya. L’endemà, la resta dels alts militars varen saber els plans d’en Hitler i en Ludwig Beck va respondre’ls en un memoràndum en què va criticar les conjectures polítiques d’en Hitler sobre la Gran Bretanya i França, i les directius operatives del Cas Verd. El 3 de juny en Beck es tornaria a queixar en un memoràndum molt igual i el 16 de juliol ho tornaria a fer en un memoràndum que entregaria a en Walther von Brauchitsch. Des del març que en Hitler no es volia veure amb en Beck perquè sabia dels seus pensaments.

 

Tot i els crítiques d’alguns dels seus oficials, la més sonora la d’en Beck, en Hitler va aprovar el 30 de maig la versió revisada dels Cas Verd. En el document, deixava clar que era la seva decisió la de dirigir contra Txecoslovàquia una acció militar en un futur pròxim amb l’objectiu d’eliminar la resistència en quatre dies utilitzant vehicles blindats i intensos atacs aeris. Per efectuar l’atac, en Hitler va explicar que necessitaven tenir un motiu exterior apropiat, una justificació política suficient, i una acció inesperada per sorprendre l’enemic. En el document també es deia que des del punt de vista militar i polític era preferible una acció ràpida basada en un accident que provoqués Alemanya per tal de que ningú pogués quedar indiferent i portés a dur a terme accions militars. Després de la firma d’en Hitler, el document es va distribuir a les diverses dependències de la Wehrmacht i es va donar l’ordre de posar en marxa una acció militar contra Txecoslovàquia properament. A continuació, en Hitler es va reunir amb en Joseph Goebbels per parlar d’aquella operació i li va dir literalment en el seu ministre: Aquest Estat de merda té que desaparèixer com més aviat millor.

 

El dia següent de posar en marxa el Cas Verd, en Hitler va aprovar la construcció del pont penjat més gran del mon que creuaria l’Elba a l’altura d’Hamburg. Però el líder alemany només tenia una cosa en ment, fer-se amb el control de Txecoslovàquia. El 2 de juny va tornar a parlar amb el Goebbels i li va explicar el projecte exacte del Cas Verd. El ministre alemany va quedar impressionat de que en Hitler ja hagués resolt mentalment aquella qüestió i de que ja tingués distribuït els nous districtes que pensava fer-se seus. Immediatament després d’aquesta trobada, en Goebbels va aixecar la prohibició que impedia a la premsa adoptar una postura crítica respecte a Txecoslovàquia. El 13 de juny, en Hitler va discutir la campanya contra Txecoslovàquia amb destacats generals. Curiosament, en Hitler va retractar-se formalment davant del generalat a favor d’en Werner von Fritsch i va ser readmès a l’Exèrcit, tot i no es va produir la rehabilitació completa. El 28 de juny, en Hitler, tenint molt clar el seu objectiu, va assistir a maniobres militars a prop de la frontera txecoslovaca.

 

 

Per tal de tenir el poble content, sobretot tenia clar que el necessitava en cas de guerra, el 14 de juny, a la capital, en Hitler va posar la primera pedra de la Casa del Turisme Alemany. Es tractava de la primera i única edificació de la que havia de ser la capital mundial, Germània, concebuda per en Hitler i l’Albert Speer. El 6 de juliol, a Obersalzberg, en Hitler va firmar una llei on es va introduir per primer cop el concepte casi desconegut fins llavors, el de vacances pagades. Es varen duplicar els dies festius i es va començar a desenvolupar el turisme familiar. L’objectiu era que qualsevol família obrera tingués dret a disposar d’unes vacances dignes i, d’aquesta manera, es va acabar amb l’antic sistema de vacances de la República de Weimar. A més, en Hitler va aprovar lleis del divorci amb la qual els motius per divorciar-se vigents varen perdre la seva validesa i varen ser substituïts per uns altres que basaven el valor del matrimoni en una significació per la comunitat nacional. En aquest sentit es varen admetre com a motius de divorci la negativa a la reproducció i la infertilitat. El 9 de juliol, a Munic, per ordres d’en Hitler, es va celebrar un festival d’art durant 72 hores. En el dia de la cloenda, es va fer una desfilada de tres hores on es repassava la història d’Alemanya. La desfilada va acabar amb la figura d’una àguila. Per satisfacció d’en Hitler, la gent es va commoure especialment amb la desfilada militar. El 2 d’agost, en Hitler va fer un discurs a la Sala d’Alemanya de Berlín amb motiu de la cobertura d’aigües de la Nova Cancelleria del Reich que s’estava construint. El dictador alemany tenia ganes de que acabessin les obres i volia traslladar-se aviat a la nova Cancelleria que tant havia somiat amb Speer. Però, en el seu discurs deixava clar els seus temor de que no viuria gaire temés més i inclús va arribar a dir que noc reia que pogués veure les obres acabades. Per aquella època li va començar a perdre l’efectivitat del tractament que rebia per part del doctor Theodor Morell i es va tornar a queixar dels seus dolors estomacals. El doctor va acabar formant part del cercle més íntim d’en Hitler, que el 24 de desembre el va nombrar professor.

 

El 4 d’agost en Hitler va tornar a enfadar-se amb la seva cúpula militar quan va saber que aquell dia s’havien reunit i que en Ludwig Beck havia llegit un discurs pessimista sobre una futura invasió a Txecoslovàquia. La majoria dels presents estava d’acord en què Alemanya no podria guanyar una guerra contra les potències occidentals. D’immediat que en Hitler va saber tots els comentaris crítics cap a ell, va trucar a en Walther von Brauchitsch i li va ordenar que es reunís amb ell al Berghof. Aquesta reunió es va celebrar finalment el 10 d’agost i en Hitler va discutir la campanya contra Txecoslovàquia amb els comandants alemanys després de sopar. Durant tres hores, el dictador alemany va desenvolupar el seu pensament polític i els va acusar de derrotistes i de falta d’ànims, però no va aconseguir persuadir-los com esperava. La majoria donava suport a en Beck. Però en Hitler, no fent cas als seus comandants, va ordenar al cap de dos dies mobilitzar la Wehrmacht perquè es preparés per una intervenció militar. Llavors, el 15 d’agost, va discutir de nou la campanya militar amb els seus comandants militars. Aquests li repetien que creien que les fortificacions txeques no s’enfonsarien tant ràpid com creia, però en Hitler estava segur del seu èxit.

 

Aquell mateix dia que es reunia amb els seus comandants, a en Hitler li va esclatar una greu crisi que podia trastocar seriosament la imatge del seu govern. La Magda Goebbels ja no aguantava més l’aventura extramatrimonial del seu marit amb l’actriu Lídia Baarova i es va reunir amb en Hitler per posar fi a aquesta situació. En saber que el seu amic i ministre favorit estava tenint aquesta aventura amorosa, el líder alemany va reaccionar amb profunda commoció i es va quedar molt preocupat perquè després de l’escàndol d’en Werner von Blomberg del gener-febrer de  1938 tenia por de que li esclatés un altre escàndol per un tema de faldilles. De seguida, en Hitler va prohibir el divorci, eren de fet la família ideal pel nacionalsocialisme i no podia permetre que es trenqués, i va cridar a en Goebbels. Durant una llarga i seriosa entrevista, en Hitler li va recordar les seves obligacions matrimonials i li va ordenar categòricament que se separés de l’actriu si no volia veure malmesa la seva carrera política. En Goebbels es va agafar molt malament aquella ordre, estimava a l’actriu, però a la nit va trucar a la seva amant per dir-li que havia de trencar amb la relació.

 

El 18 d’agost, el dia que en Ludwig Beck va dimitir com a cap d’Estat Major i va ser substituït per en Franz Halder, en Hitler, preparant-se per la guerra, va ordenar que els SS Verfüngungstruppen no formessin part ni de la Wehrmacht ni de la policia. També va ordenar que el temps de servei d’aquest regiment fos de quatre anys i que les obligacions normals del servei militar es complissin mitjançant un allistament de la mateixa duració que el de les unitats de les SS. En cas de guerra, aquesta unitat havia de ser utilitzada per comandant en cap de l’Exèrcit dins del marc militar en temps de guerra, però políticament continuarien sent unitats del NSDAP. Per últim, en cas de mobilització, aquesta unitat quedava reservada al propi Hitler.

 

El 26 d’agost, en Hitler va fer una visita d’unes dies a l’Oest per inspeccionar les fortificacions acompanyat per l’Alfred Jodl, en Fritz Todt, en Heinrich Himmler i diversos jerarques del NSDAP. En Jodl li va explicar que per resoldre el problema amb Txecoslovàquia s’havien de fixar unes condicions favorables perquè poguessin utilitzar la seva millor arma, la superioritat aèria. Però per atacar a Txecoslovàquia necessitaven una justificació, i en Hitler li va demanar a en Karl Hermann Frank, un home de confiança d’en Konrad Henlein, que instigués incidents provocadors a Txecoslovàquia.  L’endemà, en Hitler va tornar a inspeccionar les fortificacions occidentals amb els seus acompanyants, que aquest dia s’hi va afegir el general Wilhelm Adam, un bavarès que tenia el comandament de l’Oest.  Al cap de dos dies, l’Adam es va dirigir a l’automòbil d’en Hitler quan estava inspeccionant de nou les fortificacions, i li vas sol·licitar una entrevista a soles amb ell perquè tenia dubtes de l’eficàcia d’aquelles fortificacions. El general va fer enfurismar a en Hitler quan li va dir que tot i les fortificacions era impossible mantenir-se amb les tropes que disposava. Llavors, en un dels seus atacs de fúria, en Hitler li va afirmar cridant-lo de males maneres que gràcies a ell Alemanya era més forta que la Gran Bretanya i França juntes.

 

Després d’aquesta visita a l’Alemanya occidental, en Hitler va tornar al seu refugi del Berghof, on el 31 d’agost  va rebre la visita d’en Goebbels per parlar de la postura de la Gran Bretanya amb l’imminent conflicte amb Txecoslovàquia. El dictador li va dir que en el cas de que no acceptessin l’atac alemany s’haurien de fer importants preparatius militars.  Però per aconseguir els seus plans bèl·lics es necessitaven diners, molts diners, i l’1 de setembre en Hitler es va endur una clatellada quan va rebre una carta del ministre de Finances del Reich, en Lutz Schwerin von Krosigk, que estava molt preocupat per tal i com avançava l’economia alemanya. El país tenia dificultats en les borses i tenia que evitar la recompra del propi deute alemany. En la carta li deia que en acabar aquell mes de setembre no hi hauria diners a la caixa i que avançaven cap a una greu crisi financera. En Krosigk també li va explicar que a l’estranger ja sabien que Alemanya patia aquella crisi, però li va afirmar que el més greu era que el propi país hi havia una falta de confiança amb l’economia. Estava clar que Alemanya patia una greu crisi econòmica, però el govern alemany va fer totes les trampes possibles perquè el país no acabés en fallida. Una de les mesures va ser la d’apropiar-se dels diners dels jueus de dins i fora del Reich, com a Txecoslovàquia. Aquesta falta de diners portaria a la futura Nit dels Vidres Trencats.

 

Però en Hitler, que continuava sense entendre-hi res en economia, es va reunir l’endemà en el Berghof amb en Konrad Henlein per parlar del problema txec. No li va voler donar gaires detalls de l’operació que estava dissenyant, tot i que li va insinuar que actuaria militarment aquell mes, però no li va precisar la data. Després de la reunió, en Henlein li va dir en el seu contacte britànic, en Frank Ashton-Gwatkin, l’ajudant d’en Runciman, que en Hitler era partidari d’arribar a un acord pacífic. En Hitler no tenia cap tipus d’interès en resoldre el conflicte pacíficament. L’endemà es va reunir amb la seva cúpula militar en el Berghof i va decidir els últims detalls del Cas Verd, que s’havien d’executar l’1 d’octubre de 1938.

 

Al mateix dia que es reunia amb en Henlein, a Munic, la petita casa que en Hitler havia fet comprar a en Heinrich Hoffmann a l’estiu de 1935 en la Wasserburger Strasse 12, avui Delpsstrasse, a Bohenhausen, va ser posada a nom de l’Eva Braun. Es probable que en Hitler pensés que no viuria gaire més i volia deixar-li a la seva promesa una propietat.

El 4 de setembre, en Hitler es va reunir durant una llarga estona amb en Hans Heinrich Lammers per parlar de qüestions de govern. L’endemà començarien l’anual Congrés de Nuremberg, el 10º, anomenat Dia del partit i de la Gran Alemanya, i segurament en Hitler volia tenir tancats tots els punts de govern abans del Congrés.

 

El 5 de setembre va començar aquest Congrés esmentat i el públic va embogir quan va veure desfilar les columnes de les SA procedents d’Àustria. Per ordres seves, les relíquies de l’Imperi austríac varen ser traslladades a Nuremberg.  Després de forts i sonors aplaudiments, en Hitler va fer un discurs de més de dues hores on va atacar durament a Txecoslovàquia. L’endemà, en Hitler va tornar a pronunciar un extens discurs, però quan tothom esperava que parlés un altre cop de Txecoslovàquia, aquest cop no ho va fer.

 

Entre les deu de la nit a les tres de la matinada del 9 de novembre, en Hitler es va reunir amb els seus màxims generals a Nuremberg per estudiar el pla d’atac contra Txecoslovàquia. El comandant Rudolf Schmundt va prendre les seves notes confidencials. El general Franz Halder, recent nou cap de l’Estat Major, va exposar en detall l’última versió del Cas Verd. El líder alemany va insistir durant la reunió en canviar els plans, ja que, per raons polítiques va dir, necessitava un triomf amb només vuit dies. Volia una campanya ràpida per tal de que les potències occidentals no els donés temps per intervenir. El 10 de setembre, en Hitler es va reunir amb el cap de la missió estrangera en el Kaiserburg per parlar d’un possible atac a Txecoslovàquia. Després, en una trobada amb diplomàtics estrangers que estaven en el Congrés, l’ambaixador francès François Poncet es va dirigir a en Hitler i en to provocador li va dir que la corona de llorer més bonia era aquella que s’havia obtingut sense que cap mare tingués que plorar. En Hitler va quedar pàl·lid davant d’aquella frase i no va gosar contestar-lo.

 

En l’últim dia del Congrés, en Hitler va pronunciar un discurs a les masses, on va dir que no estava disposat a aguantar amb els braços creuats l’opressió dels ciutadans alemanys a Txecoslovàquia i va acusar al president Eduard Benes de fer torturar als alemanys dels Sudets i de voler-los exterminar. Va assegurar que el alemanys a Txecoslovàquia no estaven ni indefensos ni abandonats i va exclamar que el món ho havia de saber. Tot i que no va fer una declaració de guerra perquè volia esperar a l’1 d’octubre, es va limitar a exigir en el govern txec que efes justícia amb els alemanys dels Sudets. L’objectiu era que es produïssin conflictes violents als Sudets, tal i com va passar. Per respondre a les amenaces d’en Hitler i a la revolta dels alemanys dels Sudets, el govern txec va tenir que reprimir la revolta amb un enviament urgent de tropes i la proclamació de la llei marcial. Mentrestant, a Berlín, el govern alemany va proposar en el govern italià una trobada secreta entre en Hitler i en Mussolini en el municipi italià de Brenner per parlar de Txecoslovàquia. Però, a les vuit del vespre, a Roma, el govern italià va rebre la notícia de que el primer ministre britànic, en Neville Chamberlain, volia ser rebut per en Hitler. Aquella futura trobada no li va fer gens de gràcia a en Mussolini perquè no estava sent prèviament informat. L’endemà a les onze de la nit, l’ambaixador britànic, en Neville Henderson, va rebre un telegrama d’en Chamberlain en el qual li demanava que a través d’en Joachim von Ribbentrop informés a en Hitler de que davant de la greu situació per Txecoslovàquia sol·licitava en breu una entrevista per trobar una solució pacífica.

 

El dia següent, el dia que en Hitler va deixar Nuremberg per dirigir-se a Obersalzberg, a Londres en Neville Chamberlain li va preguntar a l’ambaixador Henderson si podia volar a Alemanya per reunir-se amb en Hitler. A dos quarts de tres, en Henderson, que encara no tenia cap resposta, va parlar amb en Hermann Göering sobre aquest tema i el ministre alemany li va prometre que parlaria amb en Hitler. Aquell matí, l’ambaixador del rei d’Anglaterra va trucar al secretari d’Afers Exteriors alemany, l’Ernst von Weizsäcker, per parlar de la qüestió txeca. En Von Weizsäcker, que era partidari de la pau, va ordenar que el posessin en contacte amb l’hotel Vier Jahreszeiten de Munic per parlar amb en Joachim von Ribbentrop. Quan el ministre va veure l’interès del rei per arribar a un acord, es va dirigir de dret a Obersalzberg utilitzant la nova autopista per reunir-se amb en Hitler. Després d’una intensa reunió, al final en Hitler va acceptar convidar a en Chamberlain a la seva casa del Berghof. Aquell seria el primer viatge del primer ministre amb avió. A última hora de la tarda, la BBC va informar que en Chamberlain agafaria un vol cap a Munic per reunir-se amb en Hitler.

 

A les vuit del matí del 15 de setembre, en Chamberlain va pujar a bord d’un Lockheed bimotor a l’aeròdrom de Heston, Londres, i es va dirigir cap a Munic. Poc després de les dotze del migdia, l’avió del primer ministre va aterrar a l’aeroport de Munic, que estava adornat amb banderes alemanyes i britàniques. A la pista l’esperaven en Von Ribbentrop i una trenta d’alts funcionaris del NSDAP i del Ministeri d’Afers Exteriors, a més d’una companyia d’honors. Després de saludar-se cordialment, varen pujar als automòbils per dirigir-se a la capital bavaresa. Els muniquesos quan veien el primer ministre amb el seu cotxe descapotable el saludaven i a un quart de dues varen arribar a l’estació principal, on varen agafar un tren especial que havia posat en Hitler per dirigir-se a Berchtesgaden. Quan el tren va arribar a Rosenheim es varen creuar amb un comboi que transportava artilleria, tancs i soldats que es dirigien cap a la frontera txeca. En arribar a l’estació de Berchtesgaden es varen trobar amb una multitud de curiosos que volien veure de ben a prop al primer ministre. El ministre d’Estat, el doctor Otto Meissner, va acompanyar a en Chamberlain en el Gran Hotel, que havia sigut adornat per l’ocasió. Al cap d’una hora, en Chamberlain va sortir de l’Hotel i es va dirigir cap a Obersalzberg amb automòbil. Quan varen aparcar just davant del Berghof, en Hitler va sortir a la terrassa per rebre’l tot i la pluja i el cel amenaçador d’aquell dia. En Göering, que també es trobava a la casa, es va quedar amb en Von Ribbentrop i els dos ministre no varen intervenir en la conferència.

 

Després de parlar vint minuts tots junts, en Hitler li va preguntar si volia parlar a soles o en presència dels seus consellers Strang, Wilson i Henderson. En Chamberlain li va respondre que a soles. Llavors, en Hitler el va dirigir al seu despatx del pis superior acompanyat pel seu intèrpret, en Paul Schmidt. Un cop asseguts a les butaques, en Hitler li va expressar la seva voluntat de fer-se amb el control dels Sudets. En Chamberlain li va respondre que estava disposat a cedir perquè no volia una guerra amb Alemanya, però li volia fer prometre que aquella seria l’última invasió que faria. En Hitler li va justificar la seva acció dient-li que havien sigut els txecs que s’havien armat i li va assegurar que ell encara no hi havia fet i que estava disposat a negociar per un referèndum popular sobre la qüestió dels Sudets. Mig satisfet, en Chamberlain li va respondre que abans de contestar-li tenia que parlar-ne amb el seu gabinet i que després es tornarien a reunir per discutir-ho. Però, enmig de la reunió, en el vestíbul va arribar un telegrama de la premsa en el qual s’informava de que en els Sudets havien mort quaranta alemanys. En Henderson, estranyat de que precisament ara arribés aquella notícia, va fer-se informar sobre el què havia passat i va saber que només havia mort un alemany en un incident aïllat. Al final de la reunió, els dos líders varen aconseguir aparentment el seus objectius: en Chamberlain va calmar el desig d’en Hitler d’entrar amb les seves tropes a Txecoslovàquia i li havia promès que no hi haurien més invasions, i en Hitler veia que en Chamberlain estava decidit a entregar-li els Sudets. Quan s’acomiadaven, en Hitler li va prometre que no utilitzaria la força contra Txecoslovàquia. Però, tot i que la trobada havia anat aparentment bé, en Von Ribbentrop, que estava molt enfadat perquè el primer ministre s’havia volgut reunir a soles amb en Hitler, es va negar a entregar-li a en Chamberlain una còpia de les notes del traductor Schmidt de la conversa de tres hores. Immediatament després de que en Chamberlain marxés de la casa, en Hitler li va explicar a en Von Ribbentrop i a en Von Weizsäcker com havia anat la trobada i va afirmar que havia manipulat al primer ministre fins aconseguir arraconar-lo perquè li cedís els Sudets. Per la seva part, quan en Chamberlain va tornar a la Gran Bretanya li va escriure a la seva germana, la Ida Chamberlain, que tot i la duresa i la falta d’escrúpols d’en Hitler es podia confiar amb la seva paraula. L’endemà, en Hitler va explicar en el seu entorn més íntim la reunió del dia anterior amb en Chamberlain. El líder alemany continuava pensant en intervenir a Txecoslovàquia, però l’entrevista amb el primer ministre l’havia impressionat i pensava que podia aconseguir les seves reclamacions de manera pacífica. A la tarda es va reunir durant set minuts amb el coronel Koechling i li va ordenar que s’havia de protegir els alemanys dels Sudets i prevenir possibles atacs violents per part dels txecs. Llavors, varen acordar allistar a Alemanya cossos de voluntaris amb armes austríaques que haurien de començar a entrar en acció el més aviat possible. Al cap de dos dies, en Hitler es va reunir amb el ministre polonès d’Afers Exteriors. Aquest li va reclamar una part de Txecoslovàquia si Alemanya ocupava al país.

 

El 19 de setembre, en Hitler li va mostrar a en Goebbels el mapa en el qual estarien representades les demandes que li presentaria a en Chamberlain en la següent reunió. La idea era obligar-lo a acceptar una línia de demarcació més àmplia donant un termini de vuit dies en els txecs per evacuar els territoris cedits per ocupar-los amb les tropes alemanyes. Al cap de dos dies, en Hitler es va allotjar en el luxós hotel Dreesen, a Godesberg, per reunir-se l’endemà amb en Chamberlain. El líder alemany estava nerviós per aquella trobada i per prendre la decisió d’ocupar Txecoslovàquia. Dubtava de si tenia que intervenir-hi militarment.

 

El 22 de setembre, en Chamberlain va aterrar a l’aeroport de Colònia per reunir-se amb en Hitler a la localitat de Bad-Godesberg. El primer ministre va ser rebut a l’aeroport per una banda de músics que tocaven el God save the King i un comitè de recepció li va entregar flors i regals, i després va recórrer els carrers de la ciutat renana per dirigir-se a l’hotel Petershof, a la riba del riu Rin. Mentrestant, en Hitler va anar aquell matí a caminar per inspeccionar el seu iot que estava amarrat a la riba del riu Rin. A la tarda, en Chamberlain es va dirigir al Hotel Dressen, on en Hitler l’estava esperant. Assentant-se a unes còmodes butaques, el primer ministre va agafar la iniciativa i li va dir que estava disposat a acceptar les seves condicions. Estranyat de que no hagués ni de negociar, en Hitler li va preguntar si l’havia entès bé i en Chamberlain li va respondre amb un rotund sí. A continuació, en Hitler li va exclamar que a conseqüència dels últims fets no podia acceptar el seu projecte i exigia que la zona dels Sudets fos ocupada immediatament per Alemanya i, a més, demanava que s’atenguessin les exigències de Polònia i d’Hongria. En seguit, va posar la mà sobre un mapa i li va senyalar els territoris que havien de ser abandonats immediatament. En Chamberlain, que sobre aquelles exigències hi havia reflexionat tota la nit, va proposar que els alemanys dels Sudets s’ocupessin de fer respectar la llei i l’ordre a la seva zona fins que fos transferida a Alemanya. Però en Hitler no volia ni sentir a parlar d’aquesta nova proposta i li va dir que tot el què havia passat era per culpa dels txecs que maltractaven als alemanys. Llavors, en Chamberlain li va demanar que exposés les seves noves exigències per escrit i que les acompanyés d’un mapa, i que ell, en qualitat de mediador, les faria arribar a Praga. Un cop va acabar l’entrevista, en Chamberlain li va dir que ja no tenia sentit que es quedés més a Alemanya i es va retirar al seu Hotel.

 

Al vespre, els dos caps d’Estat estaven als seus respectius hotels però hi va haver un intercanvi de notes entre les dues delegacions. En Hitler es va reunir llavors amb en Joachim von Ribbentrop per redactar una resposta en la que insistien en la transferència immediata del territori dels Sudets per posar fi al control txec. A les onze de la nit, en Chamberlain va trucar a l’Hotel Dressen per rebre el memoràndum que Schmidt estava traduint a l’anglès. El memoràndum exigia una retirada completa de l’exèrcit txec dels territoris senyalats en un mapa, que havien de ser cedits a Alemanya abans del 28 de setembre. En llegir la nota, en Chamberlain es va desesperar i es va queixar de que era un ultimàtum i va acusar a en Hitler de no desitjar la pau. En aquell moment, en Hitler li va ordenar en el seu traductor que llegís a en Chamberlain un document que deia que l’Eduard Benes havia anunciat per ràdio la mobilització general de les forces armades txeques. Durant uns moments es va fer un llarg silenci fins que en Hitler li va dir a en Chamberlain que tot i aquella provocació mantindria la seva paraula de no atacar Txecoslovàquia. Volent demostrar bona voluntat, en Hitler va canviar la data d’evacuació dels txecs per l’1 d’octubre, i ell mateix ho va corregit amb llapis la data. Llavors, en Chamberlain va accedir a dur el memoràndum als txecs i la reunió va acabar amb certa sintonia.

 

Les bones sensacions semblava que es trencarien l’endemà quan el govern txec va dir que no estava disposat a acceptar el dret d’autodeterminació dels alemanys dels Sudets i va mobilitzar el país. Llavors, en Hitler va declarar que estava disposat amb una operació militar contra Txecoslovàquia l’1 d’octubre. Al cap de dos dies, en una tarda calorosa, en Hitler passejava en els jardins de la Cancelleria amb en Goebbels per parlar sobre què tenien que fer amb Txecoslovàquia. El líder alemany li va explicar que en vuit o deu dies estaria tot a punt per atacar des de les fronteres alemanyes.

 

L’endemà, en Chamberlain va redactar una carta per en Hitler per dir-li que els txecs rebutjaven el seu memoràndum de Bad Godesberg. En una sala de la Cancelleria del Reich, en Hitler es va reunir en una sala de la Cancelleria amb l’Horace Wilson, que acabava d’arribar a Berlín amb la carta del primer ministre, en Neville Chamberlain i l’Ivone Kirkpatrick. Quan el traductor Schmidt li va traduir a en Hitler, aquest es va empipar de males maneres i es va aixecar de la seva butaca per exclamar que els tractaven com si fossin negres i va assegurar que el govern txec només tenia dues possibilitats: acceptar o rebutjar la proposició alemanys, i va afirmar que estava disposat a atacar. Fent veure que es dirigia a la porta per marxar, en Hitler va tornar a on eren els emissaris britànics i es va assentar a la butaca mentre el seu traductor li acabava de traduir la carta. Llavors, va donar en els txecs el termini de fins les dues d ela tarda del dimecres 28 de setembre per di si acceptaven o no el les condicions del memoràndum de Bad Godesberg i va anunciar l’ocupació dels Sudets per l’octubre. En acabar la reunió, en Hitler li va recomanar a en Wilson que anés aquella nit al Palau d’Esports perquè pogués veure l’estat d’ànim d’Alemanya.

 

A la nit, en Hitler va pronunciar un discurs en el Palau d’Esports, que estava ple de gom a gom amb 20.000 persones, on va dir que els Sudets serien la seva última reclamació territorial a Europa i va cridar que no volia a cap txec. Llavors, el dictador alemany va explicar que li pertocava a en Benes escollir entre la pau o la guerra, però va assegurar que de totes maneres l’1 d’octubre els Sudets estarien sota el seu domini. A continuació va explicar que Praga tenia un milió d’homes armats i que França es mobilitzava. Quan es va assentar a la seva cadira, en Goebbels es va aixecar d’un salt de la seva cadira i va cridar davant del micròfon que el 1918 no es tornaria a repetir, Molt emocionat en recordar la Gran Guerra, en Hitler es va aixecar cap a la taula i va cridar amb totes les seves forces mentre aixecava el braç dret: Ja! I es va deixar caure a la cadira esgotat.  El públic el va aplaudir en cada frase i cridava emocionat durant uns quants minuts: El Führer ordena, nosaltres obeïm!. El ressò del discurs va ser tant potent que a Munic, que es feia el festival de tardor amb atraccions i espectacles, es va aturar totes les funcions i pels altaveus de la ciutat es va sentir el discurs d’en Hitler.

 

El Pacte de Munic:

 

El matí del 27 de setembre, en Hitler es va tornar a reunir amb l’Horace Wilson, que aquest li va preguntar si portaria alguna resposta. En Hitler li va respondre que els txecs no tenien més opció que acceptar o rebutjar el memoràndum de Bad Godesberg i va cridar que estava disposat a aixafar els txecs. Enfadat, en Wilson es va aixecar de la butaca i el va amenaçar dient-li que si França es veiés de manera activa amenaçada per Alemanya, la Gran Bretanya es veuria obligada a donar-li suport. Furiós i cridant, en Hitler li va dir que si volien atacar-lo que ho fessin ja que estava disposat a entrar en guerra.  Llavors, va dir que era inútil seguir les negociacions i es precipitar cp a la porta enfadat per reflexionar durant uns minuts. Llavors, en Göering va entrar i li va explicar a en Wilson que si el govern txec no acceptava les condicions que posaven hi haurien accions i respostes. Després d’uns minuts, en Hitler es va tranquil·litzar, va ordenar a l’Ernst von Weizsäcker que redactés una carta per en Chamberlain demanant-li que convencés als txecs de que fossin raonables i que a canvi ell es comprometria a no tenir cap interès per Txecoslovàquia un cop els alemanys dels Sudets s’haguessin incorporat al Reich.

 

A la una del migdia, en Hitler va donar l’ordre secreta d’enviar certes unitats d’atac que s’estaven entrenant a les bases avançades de la frontera txeca. Però quan semblava inevitable la guerra, el món va reaccionar. El govern iugoslau i romanès varen declarar que estaven a favor de Praga. També varen arribar notícies de París que deien que els francesos estaven mobilitzant parcialment les seves forces, i Itàlia semblava que no faria res per immobilitzar les tropes franceses. El president nord-americà Franklin Delano Roosevelt va proposar la reunió immediata d’una conferència de totes les nacions directament interessades i va donar a entendre que si esclatava una guerra faria responsable a en Hitler. El rei de Suècia, en Gustau V, va expressar que si en Hitler no aplaçava en deu dies la data límit fixada per l’1 d’octubre esclataria inevitablement una guerra de la qual Alemanya seria l’única responsable i va assegurar que els alemanys perdrien. A última hora del dia, en Hitler va saber que la Royal Navy s’havia mobilitzat.  Al vespre, a la capital alemany es va celebrar una desfilada militar per demostrar el poder de les forces armades alemanyes i per preparar els soldats per la invasió. La divisió motoritzada de Pomerània va passar al llarg de la Wilhelmstrasse i la Cancelleria del Reich, però la població berlinesa no en va fer cas a la desfilada perquè s’oposaven a una possible guerra. Segons alguns testimonis, a la Wilhelmstrasse la majoria de la gent es va negar a veure la marxa militar i varen marxar a les boques del metro. Les persones que es varen quedar a veure els soldats es varen quedar en silenci. Fins i tot un policia va cridar a la gent que posessin entusiasme perquè en Hitler estava al balcó de la Cancelleria observant-los, però la gent no es va moure. Es diu que en Hitler, acompanyat per alguns generals, entre ells l’Erich Raeder, es va mostrar disgustat davant d’aquella reacció i va entrar a la Cancelleria sense ser aclamat.

 

A la nit, en Hitler es va reunir amb en Joachim von Ribbentrop i amb en Von Weizsäcker per comunicar-los que s’havia de seguir endavant amb l’acció militar. A dos quarts d’onze de la nit, el primer ministre britànic va rebre la carta d’en Hitler i va respondre-la d’immediat dient-li a en Hitler que creia que podia aconseguir els seus objectius sense la guerra i que estava disposat a traslladar-se a Berlín per discutir amb ell i el govern txec, així com també amb els representants de França i Itàlia, la cessió dels territoris txecs. A més, el primer ministre va enviar un telegrama a en Benito Mussolini per demanar-li que convencés a en Hitler perquè acceptés les negociacions i estigués present en l’entrevista. En Chamberlain, lluny d’interessar-se pels txecs, va dir en els seus companys que trobava horrible, fantàstic i increïble que estiguessin cavant trinxeres i provant màscares antigues per una disputa en un país llunyà on hi vivia gent de la qual no en sabien res. El record de la Primera Guerra Mundial era molt a prop.

 

L’endemà al matí, en Göering va rebre una trucada de l’ambaixador Henderson, que li va dir que la crisi txeca es podria solucionar amb noves propostes i que el resultat seria la guerra o la pau, i li va demanar que en Hitler acceptés reunir-se amb l’ambaixador francès François Poncet, que a les quatre de la matinada havia rebut instruccions de presentar a en Hitler unes propostes semblants a les del primer ministre britànic. En seguit, en Göering es va acomiadar d’ell i es va dirigir a la Cancelleria per reunir-se amb en Hitler. Un cop va arribar a la Cancelleria, li va demanar a en Hitler que reflexionés sobre la seva decisió d’ocupar als Sudets ja que a les dues de la tarda acabava l’amenaça d’envair el territori i li va recomanar que trobés una solució pacífica. En Schwerin von Krosigk i en Constantin von Neurath li varen donar suport, tot i que en Göering havia dit aquell dia que ja no era possible evitar la guerra general i que crea que duraria set anys i que acabaria amb victòria alemanya. El ministre de l’Aire havia acusat a en Von Ribbentrop d’incitar la guerra amb la seva política exterior i, segons sembla, va insultar i criticar-lo durament davant d’en Hitler, que li tenia un gran respecte. En aquell moment tot era molt confós, els mateixos militars no sabien si havien d’actuar o no, el coronel Hans Oster va preguntar en els diplomàtics del Ministeri d’Afers Exteriors s’hi s’havien canviat les ordres. Quan tot semblava que acabaria en la guerra, en Mussolini va trucar al seu ambaixador a Berlín, l’Arturo Attolico, per dir-li que es dirigís a la Cancelleria i que digués de que per medició d’en lord Perth els britànics estaven disposats a negociar i que ell s’oferia com a mediador. Aquesta conversa va ser escoltada i enregistrada pels alemanys. Cinc minuts més tard, l’ambaixador italià va sol·licitar comunicació telefònica amb el gabinet d’en Von Ribbentrop, però els diplomàtics alemanys li varen contestar que es dirigís d’immediat a la Cancelleria. Al cap de pocs minuts, l’Attolico es trobava a la Cancelleria, però va haver d’esperar-se perquè en Hitler estava reunit aquell moment amb l’ambaixador Poncet. Mentre s’esperava a l’avantsala de l’ampli saló, els homes de les SS preparaven la taula on s’hi havia d’asseure els generals que planificaven la invasió de Txecoslovàquia. A les 11:40, en Hitler va abandonar el seu despatx acompanyat pel traductor Schmidt i es va dirigir cap a l’ambaixador italià, que li va dir que en Mussolini li demanava que aplacés 24 hores l’atac i que estaven estudiant una solució. Sense pensar-s’ho massa, en Hitler li va respondre que acceptava la petició. Quan l’ambaixador Henderson va arribar a un quart d’una del migdia a la Cancelleria amb una nova carta d’en Chamberlain, en Hitler li va dir que havia posposat l’atac a petició d’en Mussolini. Llavors, es varen reunir amb privat, fins que l’ambaixador italià els va interrompre per dir-los que en Mussolini havia acceptat la proposta britànica de convocar una conferència amb les quatre grans potències europees.

 

A les tres de la tarda, en Hitler va acceptar la proposta del primer ministre de celebrar una reunió entre França, Gran Bretanya, Alemanya i Itàlia a Munic. En seguit es varen enviar invitacions als líders del govern britànic, francès i italià demanant-los que es traslladessin a Munic per entrevistar-se l’endemà al migdia amb en Hitler per resoldre la qüestió txeca. Els txecs no varen ser convidats. Durant la resta del dia, en Hitler va estar de molt mal humor perquè estava nerviós per com es resoldria tot plegat. A la nit, en Hitler es va dirigir amb tren a Munic, tot i que després d’un breu descans va continuar en direcció a Kufsteing, l’antiga estació fronterera d’Àustria.

 

Però en Hitler hagués pogut tenir més problemes si hagués tingut èxit un cop d’Estat contra ell. El cap de la policia berlinesa, el comte Wolf Heinrich Graf Helldorf, i el seu ajudant, el comte Friedrich von Schulenburg, varen estudiar el plànol de la Cancelleria per segrestar a en Hitler per portar-lo davant d’un tribunal perquè fos jutjat pels seus actes. El general Franz Halder i l’Erwin von Wizleben estaven disposats a actuar, però l’Halder es va reunir amb en Walther von Brauchitsch, que tot i està d’acord en actuar, va demanar esperar a que es resolgués la situació després de la conferència de Munic i es va posposar d’aquesta manera l’operació.

 

A primera hora del 29 de setembre, en Hitler va sortir de Munic per anar a buscar a en Mussolini a Kufstein, a l’antiga frontera austro-alemanya, per determinar amb ell les bases d’una acció comú en la conferència. Després de trobar-se varen viatjar amb tren des de Kuftein a Munic. Durant el trajecte varen parlar del futur i tenien clar que algun dia haurien de lluitar junts contra els francesos i els britànics i que per tant s’havien de preparar. Quan varen arribar  a l’estació de la capital bavaresa, ràpidament es varen dirigir al modes apartament d’en Hitler situat a Koenigsplatz, que tot i la modèstia hi havia quadres de gran valor. L’edifci, que l’anomenaven el Führerhaus, estava habitat per altres llogaters.

 

Al voltant de la una del migdia varen anar arribant els líders de França i la Gran Bretanya al Führerhaus. El primer en arribar va ser el primer ministre Neville Chamberlain acompanyat del ministre alemany Joachim von Ribbentrop.  Després d’entregar el seu abric, va pujar les escales, que s’havien adornat amb flors, i en entrar al despatx d’en Hitler va ser saludat amb un Heil Hitler. Sense dir res, va saludar inclinant el cap. En tots els passadissos de l’edifici hi havia homes de les SS que vigilaven tot el què passava. En veure’l, el dictador italià no es va voler aixecar de la cadira per anar-lo a saludar i, sota els focus del fotògraf Heinrich Hoffmann, el líder alemany li va donar la mà per saludar-lo.  Al cap d’uns minuts es va tornar a obrir la porta i aquest cop va entrar a la sala en Dàladier, que arribava tard perquè el seu secretari, en Léger, s’havia endarrerit. Fent exactament igual, en Hitler el va saludar amb una encaixada de mans. Sense cap més cerimònia, en Hitler va demanar-los que se seguessin al voltant d’una taula rodona situada al costat de la xemeneia. Ell es va asseure com sempre d’espatlles a la finestra, en Chamberlain a la seva esquerra, i en Dàladier i en Mussolini es varen asseure al sofà, al costat d’en Hitler. L’intèrpret Paul Schmidt no va parar ni un segon de traduir les conversacions. Durant la conversa, en Mussolini va presentar el document que havia sigut escrit pels alemanys el dia anterior, on es preveia una intervenció militar a Txecoslovàquia. De seguida, els líders francès i britànic varen presentar les seves queixes per l’inici d’un conflicte bèl·lic. No tenint res més al cap que la guerra, en Dàladier no va prestar atenció a les paraules dels seus homòlegs i es va quedar tota la reunió assentat  ala seva cadira murmurant. Agafant la batuda de l’oposició, en Chamberlain va suggerir fer venir els txecs per parlar de la qüestió, però en Hitler ho va rebutjar, tot i que més tard no va tenir més remei que acceptar que un representant txec pogués estar a disposició dels participant en l’habitació del costat. Sense cap acord va acabar la primera reunió a les tres del migdia per anar a dinar.  A fora, una multitud de gent es va apropar a la plaça per saber quin seria el resultat.

 

A dos quarts de sis de la tarda es varen tornar a reunir i tal com havia promès en Hitler, dos representants txecs, el doctor Vojtech Mastny, el ministre txec a Berlín, i el docter Hubert Masaryk, el ministre d’Afers Exteriors, varen ser introduïts sense cap cerimònia a l’habitació del costat. En Hitler no estava gens de bon humor en aquella segona sessió perquè veia com en Mussolini, que entenia el francès i l’anglès, parlés amb els seus homòlegs sense els intèrprets i en canvi ell, que no sabia cap més idioma que l’alemany, necessités constantment al seu intèrpret. Per no quedar malament imitava a en Mussolini i d’aquesta manera pensava que els altres creien que ell sabia l’anglès. Després de debatre sobre el futur de Txecoslovàquia, a les vuit del vespre es va tornar a interrompre la reunió per anar a sopar. En Hitler va convidar a tots els participants a la reunió a sopar, però només varen acceptar la invitació els delegats italians. Els francesos i els britànics varen anar a sopar a fora. Mentre sopaven, els traductors del Ministeri d’Afers Exterior alemany i les delegacions estrangeres varen traduir i preparar les conversacions de la reunió.

A les deu de la nit, els representants txecs es varen reunir amb el funcionari Wilson, que els va comunicar de part del primer ministre els punts principals de l’acord que havien arribat i els va entregar un mapa de les zones dels Sudets que havien de ser evacuades immediatament. Quan els dos txecs varen intentar protestar, el funcionari britànic els va tallar la paraula i abans de marxar els va dir que si no acceptaven aquella proposta es veurien obligats a resoldre aquell tema els alemanys sols, i que segurament els francesos els hi dirien al mateix que els hi deia però més brutalment. Poc abans de mitjanit, tots els quatre líder es varen tornar a reunir i a la ciutat va començar a circular el rumor de que s’havia arribat a un acord. Durant aquesta segona trobada, que va acabar a la una de la matinada, es va acordar en un convenir amb sis documents annexes redactats en quadre idiomes el dret d’autodeterminació dels Sudets, que a la pràctica significava la unió amb Alemanya. En Hitler es va comprometre a ocupar la regió sense envair-la a partir de l’1 d’octubre i que acabar l’ocupació el 10 d’octubre. A més, els alemanys varen aconseguir la fàbrica txecoslovaca Skoda, que era una del grans fàbriques d’armament. Tot i que aparentment tothom va marxar més o menys content de la reunió, alguns alemanys, com el ministre Joachim von Ribbentrop, estaven insatisfets perquè no es durien a terme els plans bèl·lics.

En sortir de la trobada, el líder alemany va baixar de les escales del Führerhaus amb pas solemne juntament amb el líder italià, que estava satisfet i orgullós, el líder britànic, que anava badallant, i el líder francès, que estava bastant preocupat pel què s’acabava de firmar. En Mussolini va rebre unes flors d’una membre de la Lliga de les Noies Alemanyes sota l’atenta mirada d’en Hitler i d’en Göering, que anava amb un vestit fosc i portava ben agafat el seu bastó.

L’endemà al matí, el primer ministre britànic estava preocupat per l’acord que acabaven de firmar i a primera hora va demanar una altra reunió amb en Hitler en el seu domicili privat. Aquesta trobada es va celebrar a dos quarts de dotze del matí, i en Chamberlain va dur un tractat de pau escrit pel Foreign Office. Quan el traductor Paul Schmidt li va traduir a en Hitler el document, el líder alemany no li va fer gens de gràcia aquell nou tractat, però el va acabar firmar. Després d’aquest nou acord, el primer ministre va tornar a Londres, on va ser rebut com un heroi i amb tots els honors. Aquell mateix dia, en Daladier va tornar també al seu país, però ell no estava tant eufòric com el seu homòleg britànic ja pensava que havien cedit davant d’en Hitler i creia que tots eren uns estúpids. En Mussolini es va dirigir a Florència i va ser rebut pel rei Victor Manel III, que estava molt satisfet per l’acord. Per la seva part, en Hitler estava eufòric i va comentar-li en el seu sector més proper que aquella havia sigut la seva primera conferència internacional, però poc després va assegurar que seria l’última. Pensant amb el tema, en Hitler ja no es va mostrar tant eufòric perquè en Chamberlain l’hi havia espatllat la seva entrada triomfat a Praga i perquè va veure que la gent demanava la pau abans que la guerra. Tot i el malestar que pogués tenir en Hitler, l’endemà les tropes alemanyes varen començar a ocupar el territori dels Sudets i un contingent de soldats va creuar la localitat de Haidmühle, on la població els va saludar amb la salutació romana i amb mostres d’alegria.

Però en Hitler no es conformava amb només ocupar els Sudets i en una data tan propera com el 2 d’octubre li va dir en el seu amic i ministre Joseph Goebbels que destruiria la resta de l’Estat txec quan pogués. El dia 5, el dia que es va acabar l’ocupació alemanya, el president txec Eduard Benes va dimitir del càrrec. Al cap de cinc dies en Hitler va ordenar en els seus generals que preparessin els plans per la destrucció total de Txecoslovàquia. Finalment, el 21 d’octubre en Hitler i el cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel varen firmar una ordre secreta en què s’ordenava a l’Estat Major de la Wehrmacht que preparés nous plans per la possible ocupació de Txecoslovàquia amb el motiu d’assegurar les fronteres alemanyes i de protegir-se contra atacs aeris per sorpresa. També es demanava ocupar el territori de Memel, cedit a Lituània el 1919. El dictador alemany tenia la idea d’intervenir fent ús de la força.

Però en Hitler no només tenia el maldecap de Txecoslovàquia, el matrimoni Goebbels, la imatge del matrimoni nacionalsocialista feia aigües, i el mateix 21 d’octubre es va reunir amb la Magda per intentar solucionar el problema, ja que ella, tot i que el seu marit havia trencat amb l’actriu txeca, continuava ressentida amb ell. Al cap de dos dies es va reunir ara amb el matrimoni i els va deixar clar que no volia cap divorci, ja era prou escàndol el divorci d’en Hermann Esser. La Magda va acceptar, però va donar un període de tres mesos de prova i amb la condició de que el seu marit mostrés una absoluta bona conducta. En el cas de que es produís una reconciliació entre en Joseph i la Lídia, el ministre hauria de renunciar del seu càrrec polític.

Amb el tema dels Goebbels més o menys arreglat, com a mínim de cara a la galeria, tal i com volia en Hitler, el dictador alemany li va demanar al ministre Joachim von Ribbentrop que comencés conversacions amb Polònia sobre la possibilitat de construir una carretera i una via de tren que s’anomenaria el corredor polonès perquè així Alemanya pogués controlar el port de Danzig, cedit el 1919 a Polònia pel Tractat de Versalles.

El 31 d’octubre de 1938, en el Berghof, el dictador alemany es va reunir amb en Hans Heinrich Lammers. Durant la trobada, en Lammers li va comunicar que l’annexió dels Sudets implicava la reorganització administrativa de la zona ocupada, que incloïa la persecució administrativa dels jueus, i esperava que firmés una llei anomenada Llei de Reunificació dels Sudets Alemanys amb el Reich alemany. Després li va explicar que feia dos dies havia rebut el sumari del procés del divorci d’en Hermann Esser i que no estava del tot segur de quina seria la decisió del tribunal, que l’Esser havia sigut infidel a la seva esposa i aquesta no acceptava el divorci. El principi de culpabilitat no havia perdut completament la seva validesa amb la nova llei del 6 de juliol.

Al cap de dos dies, tan en Hitler com en Benito Mussolini varen donar suport a l’annexió del sud d’Eslovàquia per Hongria. Els dos buscaven debilitar al màxima Txecoslovàquia.

La Nit dels Vidres Trencats:

La Nit dels Vidres Trencats va començar el 7 de novembre quan un jove jueu anomenat Herschel Grynspan, que havia vist com el seu pare havia sigut expulsat d’Alemanya el 28 d’octubre de 1938, es va presentar a l’ambaixada alemanya a la capital francesa a la Rue de Lille amb l’objectiu de matar l’ambaixador alemany, el comte Johannes von Welcezek, a qui no havia vist mai personalment. El jove va ser conduït al despatx del conseller de l’ambaixada, l’Ernst von Rath, l’encarregat de cuidar els visitants i tercer secretari, que no era nazi. Quan aquest va preguntar-li a en Grynspan quin era el motiu de la seva visita, aquest li va disparar dos trets. D’immediat que es va saber la notícia per Alemanya, l’Adolf Hitler, que es trobava a Munic per celebrar l’aniversari del Putsch, va decidir enviar dos metges a París, però tot i que alguns francesos havien ofert la seva sang per una transfusió ja no es podia fer res per la vida d’en Von Rath, que morirà dos dies després. En Grynspan va ser detingut i interrogat per la policia francesa i va confessar que ho havia fet per tot el què feien els nazis en els jueus. Poc després de que se sabés l’estat crític d’en Von Rath, la propaganda nazi va vendre l’atemptat com un producte d’una conspiració jueva internacional i el varen vincular de forma artificial a l’assassinat d’en Wilhelm Gustloff l’any 1936 a mans de l’estudiant jueu iugoslau David Frankfurter. El ministre Joseph Goebbels va donar instruccions a la ràdio i a la premsa perquè ataquessin els jueus en les seves notícies. Tal i com es volia, a les zones de Hessen i de Magdeburg-Anhalt es varen produir manifestacions antisemites.

El dia següent de l’atemptat, en Hitler va pronunciar un discurs a Munic per commemorar l’aniversari del Putsch. El líder alemany va decidir no parlar de l’atemptat i en canvi va dir que mentre la gent normal de mentalitat sana intentava formar una comunitat del poble, els intel·lectuals seguien el seu propi camí com les gallines en un galliner. A més, va explicar que amb ells, referint-se als intel·lectuals, era impossible fer història perquè no es podien utilitzar com elements de suport d’una comunitat. Però tot i que en Hitler no va voler parlar de l’atemptat, es continuava provocant a la gent perquè es manifestés contra la comunitat jueva. La premsa alemanya va atacar amb duresa als jueus i a la tarda d’aquell dia alguns dirigents locals del NSDAP varen instigar a cremar sinagogues, destruir propietats dels jueus, el saqueig de bens i el maltractament dels jueus en totes les zones del país.

Finalment, a les 4 de la tarda del dia 9 de novembre, en Von Rath va morir a conseqüència de les ferides de bala. En aquells moments en Hitler encara estava a Munic i allí va ser informat dels aldarulls que s’havien comès contra els jueus i els disturbis contra els jueus de Munic. El dictador va preferir que la policia es quedés al marge. Al voltant de les set de la tarda la notícia de la mort del diplomàtic alemany va entrar a les redaccions alemanyes a través de l’Agència Alemanya de Notícies. En un sopar de la cúpula del govern alemany en el Alten Rathaussaal, el vell Ajuntament de la capital bavaresa, es va presentar un missatger, que a cau d’orella li va anunciar a en Hitler la mort d’en Von Rath. Aquella notícia va alterar molt al dictador alemany i es va inclinar cap a en Joseph Goebbels, que estava assentat al seu costat, i varen començar a parlar del què havia de passar. Segons sembla en aquella conversa es va donar l’ordre de començar un pogromo general contra els jueus i el dictador va afirmar que els jueus tindrien que sentir al ira dels alemanys i va ordenar la detenció de 20 a 30.000 jueus com a represàlia. Nerviós pel què tenia que passar, el dictador va abandonar el banquet per tornar al seu pis de l’Aussere Prinzeregenten Strasse abans de fer el seu habitual discurs i va ser substituït fins al final de la cerimònia pel ministre de Propaganda, que a les deu de la nit va donar un discurs antisemita.  En acabar el discurs, el Partit va expressar la seva fúria i en seguit es va fer emetre el discurs del ministre de Propaganda per la ràdio. D’immediat, dirigents de les SA i del Partit es varen reunir en assembles i varen fer crides telefòniques des de l’Hotel Rheinscher Hof a altres regions per començar actes antisemites. A les 23:20, en Reinhard Heyrdrich estava a l’Hotel Vier Jahreszeiten quan el varen informar de l’oficina de la Gestapo de Munic de que s’estaven provocant aldarulls i que les SS havien d’actuar.

De seguida es varen produir disturbis antisemites per tot Alemanya, i ,militants nazis forasters varen aparèixer juntament amb nazis locals per pronunciar discursos antisemites. A aquella mateixa hora, les SA varen sortir als carres per destrossar els comerços jueus, per cremar les sinagogues i varen colpejar i assassinar uns quants jueu. Segons sembla, a mesura que s’anava rebent informacions d’aquells aldarull, en Hitler es va horroritzar sobre el què estava passant, segurament patia per les possibles reaccions de l’exterior. En Heinrich Himmler, que va criticar la gestió d’en Goebbels i que molt probablement no estava al corrent del què estava passant, en tenir les primeres notícies va abandonar l’Hotel Vier Jahreszeiten per dirigir-se al pis d’en Hitler. Allà segurament va ser informat, però, segons el líder de les SS, li va semblar que en Hitler es sorprenia quan el seu ajudant, en Karl Wolff, el va informar de la crema de la sinagoga de Munic a dos quarts de dotze d’aquella nit. En Nicolaus von Below va creure que en Hitler no estaven fingint està enfadat.

A la 01:20 de la matinada, en Heydrich va enviar un telegrama a les oficines centrals i a les estacions locals de la Policia Estatal per demanar atacar amb duresa a la comunitat jueva, juntament amb ordres de detenir al màxim de jueus adults, preferiblement els més rics, i que no s’impedís la destrucció de les sinagogues. Les destrosses que es varen provocar aquella nit varen causar la destrucció de 267 sinagogues d’Alemanya, Àustria i els Sudets, tot i que alguns altres informes apuntant a 1.000, la mort de 91 jueus i es varen arrestar a més de 30.000 jueus que varen ser enviats en els camps de concentració de Buchenwald, Dachau i Saschenhausen, on varen ser insultats, colpejats a cops de peu i de fusell, i després de passar la nit esperant a peu dret en el patí d’armes els hi varen treure la roba i totes les pertinences, els varen tallar el cabell al zero i els hi varen posar uniformes de ratlles blaves i blanques. També es varen destruir i saquejar més de 7.500 comerços jueus, 29 magatzems varen ser cremats o destruïts juntament amb 191 vivendes jueves, a part es varen robar diners, càmeres fotogràfiques, joies…. i alguns cementiris jueus varen ser profanats. En alguns lloc es va humiliar públicament als jueus obligant-los a trepitjar els seus xals d’oració, a llegir en veu alta el Mein Kampf o cantar l’himne Horst Wessel. A Beuthen, a l’Alta Silèsia, es va obligar a un grup de jueus a està dempeus moltes hores mentre veien com es cremava la seva sinagoga. Els jueus que es varen atrevir a sortir al carrer després del pogromo els varen seguir colles de nens que els escopien i els colpejaven a les cames amb pales. Un treballador de la comunitat jueva de Berlín va descriure les escenes a la Kurfürstendamm com una zona de guerra. Els cotxes varen tenir que recórrer rutes alternatives per no destrossar els pneumàtics pels trossos de vidre que hi havia a terra.  Aquells atacs contra la comunitat jueva no varen ser del gust de molts alemanys, com el propi Hermann Göering, que aquell dia va viatjar de Munic a Berlín amb tren.

Al migdia, en Hitler es va reunir amb en Goebbels en el restaurant Osteria Bavaria per analitzar la situació i, segons el ministre de Propaganda, allí va veure que els punts de vista d’en Hitler eren  molt radicals i agressius. El dictador alemany va indicar el seu desig d’establir mesures dures contra els jueus en l’esfera econòmica. Per complir les seves ordre, va trucar a en Göering i el dictador li va dir que aquells fets no es podien tornar a repetir en el futur perquè donaven molt mala imatge i li va mencionar que els jueus tindrien que pagar els desperfectes d’aquella nit. Aprofitant el desconcert general d’aquell dia, en Hitler va pronunciar un discurs, que no es va fer públic, en els redactors en cap de la premsa alemanya perquè es preparessin per una propaganda bèl·lica. Els va explicar que s’havia vist obligat a parlar de pau els últims anys i que ara estava dubtant si tenia que continuar amb aquella propaganda pacífica perquè tenia que proporcionar en el poble alemany les armes que fossin necessàries per següent pas. El líder alemany sabia perfectament que la gran massa del seu Volk es deixaria emportar per una campanya bèl·lica si tenia el suport dels mitjans de comunicació i ara creia que havia de preparar adequadament al poble per l’ús de la força. Aquella època la majoria del poble alemany estava totalment encontra d’una guerra. Quan el dictador alemany va tornar a Berlín li va assegurar en el seu arquitecte Albert Speer que aquells fet d’aquella nit no havien sigut del seu gust i que sentia vergonya del què havia passat. Tot i l’aparent vergonya que podia sentir el dictador alemany, segons un informe que es va fer més tard es va mencionar que tots els agents i els comandaments que havien actuat aquella nit havien gaudit molt de l’acció i proposaven fer-ne més sovint.

L’endemà 11 de novembre, Hitler va trucar a en Göering per informar-lo dels passos  a seguir en una reunió de l’endemà en el Ministeri de l’Aire per decidir quines mesures havien de prendre contra els jueus. Bàsicament, les mesures varen ser econòmiques fent-los pagar en els jueus els desperfectes de la Nit dels Vidres Trencats amb una forta multa de 1.000 milions de Reichsmarks, diners que varen servir per fer front el greu dèficit que hi havia en el Reich. Els grans bancs alemanys varen ajudar a que la penitència dels jueus tirés endavant i es varen encarregar de cobrar els diners. Els següents dies en Hitler es va retirar al Berghof per desaparèixer de la primera plana política perquè segurament volia evitar ser vist durant aquells dies tant moguts i tant foscos.

L’ocupació de Txecoslovàquia:

El 24 de novembre, en el Berghof, l’Adolf Hitler va donar instruccions per l’ocupació militar de Txecoslovàquia, la ciutat lliure de Danzig i el territori de Memel. Seguint les ordres del seu líder, en Wilhelm Keitel va ser l’encarregat d’afegir un apèndix en una ordre anterior d’en Hitler sobre la reconstrucció de la Kriegsmarine. Un cop donades les ordres, el dictador alemany es va reunir amb el ministre de Defensa i Economia de Sud-Àfrica, l’Oswald Pirow, per parlar de la cooperació internacional de la immigració dels jueus alemanys. En Hitler no va mostrar gaire interès en les propostes del ministre sud-africà, ja que tenia pensat solucionar aquell problema en un futur proper. A continuació es va reunir amb el rei Carles II de Romania- Després de la reunió el monarca romanès va quedar convençut que Romania corria el risc de ser liquidat pel Tercer Reich. Segurament a resulta d’aquesta trobada, el rei romanès va donar ordres d’assassinar el 30 de novembre a en Codreanu, que estava a la presó per la seva oposició al govern romanès, juntament amb els seus col·laboradors per la por de que la Legió Romanesa provoquessin disturbis o un cop d’Estat.

El 17 de desembre en Hitler va tornar a donar instruccions per l’ocupació militar de Txecoslovàquia, la ciutat lliure de Danzig i el territori de Memel. Llavors, el dictador es va reunir amb el dirigent nazi a Memel, l’Ernst Neumann, per dir-li que l’annexió del territori de Memel tindria lloc el març o l’abril del següent any i que no volia que es produís una crisi a la ciutat abans d’aquell moment.

1939:

Com era costum, per inaugurar l’any l’Adolf Hitler va fer un discurs per la ràdio dirigit a la nació, on va explicar que el 1938 havia sigut el més ric en fets de la història alemanya. Després, el líder alemany va aprovar un programa per la construcció de nous vaixells de guerra pensant en els futurs escenaris bèl·lics. El programa preveia la construcció de sis cuirassats de 50.000 tones, a més del Bismarck i del Tirpitz, de vuit creuers lleugers de 20.000 tones, quatre portaavions de 20.000 tones i 233 submarins.

Al cap de quatre dies en Hitler es va reunir en el Berghof amb el ministre polonès d’Afers Exteriors Józef Beck per començar unes negociacions per la construcció d’una via ferroviària i una carretera pel corredor polonès. El dictador, amb un to conciliador, li va reclamar la firma d’un acord que posés fi a la condició de ciutat lliure de Danzig i demanava que fos retornada a Alemanya les vies d’accés a Prússia Oriental. En Beck li va respondre que en nom del seu govern aquelles qüestions no eren negociables i que l’opinió pública polonesa impediria qualsevol tipus de concessió sobre Danzig. Llavors, en Hitler es va reunir amb en Joseph Goebbels, que acabava d’arribar aquell dia a la residència de muntanya d’en Hitler, per parlar, entre altres coses, dels seus problemes matrimonials amb la Magda, que encara no li perdonava la seva infidelitat amb l’actriu txeca Lídia Baarova. En Hitler, cansat d’aquell llarg tema, li va demanar que resolgués aquella situació aviat ja que no li feia gens de gràcia que la família ideal nazi, i la família que més estimava personalment, estigués a punt de divorciar-se.

La Nova Cancelleria del Reich:

El 7 de gener, després de viatjar a Munic, en Hitler va tornar a Berlín per veure la seva Nova Cancelleria del Reich, situada en el número 77 de la Wilhelmstrasse, que s’havia d’inaugurar al cap de dos dies. En aquells moments estava molt tens ja que esperava veure molts obrers acabant la feina i les brigades de neteja, però el líder alemany s’equivocava perquè l’arquitecte Albert Speer l’havia acabat 48 abans del previst. 4.000 obrers varen treballar sense descans en dos torns per complir els desitjos de l’arquitecte. El cost total de l’obra va ser d’uns 90 milions de Reichsmarck. Quan en Hitler va veure la nova Cancelleria va quedar impressionat i es va desfer d’elogis cap a l’arquitecte. Quan va entrar dins de l’edifici li queia la bava i li encantava el llarg passadís que hi havia per arribar a la sala de recepció, tot i que quan va arribar a aquella sala la va trobar massa petita i va demanar que fos tres vegades més gran. En canvi, quan es va dirigir en el seu despatx li va agradar molt, en especial el seu escriptori perquè inspirava terror a la persona que s’havia d’assentar a davant seu. Quan va sortir de l’edifici tenia molt bones sensacions i només pensava en inaugurar-la. Dos dies després en Hitler va fer un discurs al Palau d’Esports i va convidar a tots els obrers que havien treballat en la Nova Cancelleria. El dictador els va explicar que construïa monument de gran volum perquè volia tornar a cada ciutadà alemany la confiança en si mateix i per demostrar en el món de que ells eren un poble superior posant-se a l’altura de l’Antiga Grècia i, com aquell poble, va assegurar que la seva obra perduraria molts segles. En el discurs va tornar a fer referència a que no li quedava gaire temps de vida.  Tots els que havien treballat en la construcció de la Nova Cancelleria: paletes, picapedres, muntadors, fusters…. varen tenir com a premi visitar la Nova Cancelleria. L’endemà es va inaugura de manera oficial. Amb aquell nou edifici, l’Eva Brau va tenir el seu propi espai en l’anomenada vivenda del Führer a la Vella Cancelleria adornada amb mobles dissenyats per Speer, que era dels pocs amics que compartia amb en Hitler. Al cap de dos dies en Hitler va rebre a la gran sala de la Nova Cancelleria els primers diplomàtics acreditats i després va tornar a la seva residència de muntanya.

Un dia a la Nova Cancelleria del Reich:

En un dia normal a la Nova Cancelleria hi tenien accés entre 40 i 50 persones. Abans d’accedir a l’edifici prèviament tenien que trucar per telèfon als secretaris de l’edifici per informar de que venien. Aquestes persones normalment eren caps regionals i nacionals del Partits, alguns ministres i també hi havia les persones del cercle íntim de l’Adolf Hitler. Els oficials de la Wehrmacht no eren mai convidats.

L’entrada estava vigilada per membres de les SS. Un cop dins de l’edifici, els convidats s’havien de dirigir a un ampli rebedor, on hi havia seients molt còmodes, parets blanques adornades, terra de marbre cobert amb catifes i era l’únic lloc e l’edifici on estava permès fumar. Era molt habitual que la gent aprofités aquell moment d’espera per fumar. Dins de l’edifici no era habitual saludar-se amb el Heil Hitler de rigor, sinó que es limitaven a saludar-se amb un Bon dia. Tampoc era necessari portar l’uniforme del Partit i cadascú podia anar al seu gust. Després els convidats eren dirigits a una sala d’estar, el Saló dels Mosaics, Mosaik-Saal, passant per un saló de recepció quadrat que no s’utilitzava pels seus mobles incòmodes. Es deia Saló dels Mosaics perquè el terra, les parets i el sostre estaven entapissats de pedres petites formant dibuixos. El Saló tenia uns 100 metres quadrats, els mobles eren acollidors, el sostre tenia unes bigues de fusta, les parets estaven adornades amb quadres prestats de la Galeria Nacional i s’hi  trobava l’única xemeneia que hi havia a la planta baixa. Estava adornada amb un escut del Renaixement florentí que el canceller Von Bülow havia dut d’Itàlia. Al voltant de la xemeneia hi havia un conjunt de seients entapissats de pell fosca i darrere dels seients hi havia un sofà amb una gran taula on hi havia els diaris. Normalment allí la gent es quedava una bona estona parlant dreta amb els demés convidats mentre esperaven a en Hitler.

El dictador alemany mai era puntual en rebre els seus convida. L’hora de dinar era al voltant de les dues del migdia, però en Hitler solia aparèixer cap a les tres d ela tarda. Normalment provenia de les habitacions que hi havia en els pisos superiors o del seu despatx s’hi havia celebrat alguna reunió. Quan entrava al Saló hi feia sense cap tipus de cerimònia, simplement saludava al personal de la Cancelleria i en seguit els convidats formaven un cercle al seu voltant per informar-lo i sentir les seves opinions respecte a la qüestió del dia. En Hitler sempre solia preguntar per la salut de les senyores dels convidats. Un cop tots havien sigut saludats, el líder alemany agafava un diari de la taula i es posava tot sol a llegir-lo en una butaca. Normalment llavors s’esperaven uns 20 minuts fins que s’obria una porta de vidre que donava accés al menjador. Llavors entrava al Saló un dels cuiners i li deia a en Hitler que el menjar ja estava a punt. Ell sempre anava al davant i els convidats al darrere seu sense cap protocol.

El menjador era quadrat, feia dotze metres per dotze, les parets eren de color blanc, color que feia que hi hagués molt llum, i en una de les parets hi havia tres portes que donaven accés al jardí. En aquesta mateixa paret hi havia una pintura inacabada del pintor Kaulbach. En el centre del menjador hi havia una taula rodona rodejada de cadires amb capacitat per 15 persones i a les cantonades hi havia quatre taules més petites, amb quatre o sis cadires cadascuna. Els plats que se servien eren de porcellana clara i les copes eren senzilles. Els centres de les taules estaven adornats amb gerros de flors. En Hitler sempre seia al costat de la finestra i al seu costat hi posava dues persones que ell elegia prèviament. Els demés seien a on ells volien, tot i que els de menor ran seien sempre a les taules petites. El menjar era senzill; sopa, carn, una mica de verdura amb patata i unes postres. Per beure podien elegir entre aigua mineral, cervesa normal berlinesa o vi barat. El dictador bevia Fachinger perquè no duia alcohol. Pocs menjaven i bevien com en Hitler, persones com en Hermann Göering no solien menjar a la Cancelleria o en Rudolf Hess, que s’hi presentava cada 15 dies, es portava el menjar de casa i se’l feia escalfar a la cuina de la Cancelleria. Més tard, el dictador va prohibir que li portessin trofeus de caça o de pesca, ja que no l’hi agradava que es matessin animals. Les converses al menjador eren llargues mentre es menjava i en Hitler repetia constantment els mateix temes, cosa que feia molt carregosa l’estada dels convidats. Solia parlar de la seva època dels anys 20 i donava molta importància als successos de la Primera Guerra Mundial. Tot i que el sentit de l’humor no era el seu fort, li agradava molt que el fessin riure amb acudits, que normalment els explicava en Goebbels. També li encantava parlar de xafarderies, sobretot dels seus ministres o de gent que l’envoltava. L’Alfred Rosenberg era el blanc preferit d’en Goebbels perquè rebés les crítiques. Anar a la Cancelleria a dinar era molt sovint una pèrdua de temps, però ser un dels convidats d’en Hitler donava prestigi i des pas sempre es donava informacions de temes de govern. Bàsicament la gent anava a la Cancelleria per veure i perquè el veiés en Hitler.  Qui es presentava molt sovint eren en Joseph Goebbels, en Martin Bormann i l’Albert Speer, mentre que altres personalitats com en Heinrich Himmler era molt estrany que hi anés. Qui es presentaven molt sovint a la Cancelleria eren en Joseph Goebbels, en Martin Bormann i l’Albert Speer, mentre que altres personalitats com en Heinrich Himmler era molt estrany que hi anessin.

L’hora de dinar se solia donar pe acabada a dos quarts de cinc de la tarda, però en Hitler la solia allargar si tenia que parlar amb algun dels convidats sobre temes del govern. Un cop acabat el dinar, en Hitler s’aixecava de la cadira i els convidats s’acomiadaven d’ell. Llavors el dictador es retirava a una de les seves habitacions del pis superior per descansar.

L’hora de sopar, que era per allà les vuit del vespre, normalment hi havia entre sis i vuit persones convidades. Tot sovint hi anava a sopar el fotògraf Heinrich Hoffmann, algun conegut de Munic, algun col·laborador com el seu pilot o el seu mecànic i en Martin Bormann. No era normal que hi anessin els seus col·laboradors del govern. Les converses eren com les del migdia i en Hitler, segurament més relaxat que el migdia per un ambient més proper, li agradava que l’informessin de les obres de teatre, de cinema…. també li encantava que li expliquessin els escàndols i les anècdotes dels famosos o dels membres del seu govern. Per sopar també se servien plats senzill, tot i que una vegada li varen donar caviar, però quan en va saber el preu el va prohibir.

Un cop acabat el sopar els assistents es dirigien a la sala d’estar on seien en les còmodes butaques. Més informal, el dictador es treia l’americana i estirava les cames. Llavors solien mirar una pel·lícula i s’estaven unes hores a aquella sala parlant dels actors i de les actuacions de la pel·lícula. Els convidats es menjaven a aquelles hores entrepans i bevien vi o cervesa fins que en Hitler s’acomiadava d’ells per allà les dues d ela matinada. Quan anava el seu dormitori els demés marxaven de la Cancelleria.

El dia a dia d’en Hitler a la Cancellera no era de treballar gaire, de fet treballava poques hores i s’ocupava més de coses sense importància mentre el poble alemany es pensava que treballava nit i dia sense descans.

Txecoslovàquia:

La mala maror entre el matrimoni Goebbels va arribar a la seva fi quan en Joseph va acceptar firmar un contracte matrimonial. El matrimoni, que els últims dies estava reunit a la seva casa d’estiu a Schwanenwerder, li va fer saber el 19 de gener a en Hitler la proposta de la solució. El dictador va acceptar-ho i inclús va intervenir-hi. Al cap de dos dies, en Goebbels va rebre l’esborrany del contracte matrimonial de la Magda, que havia formulat l’advocat berlinès Rudolf Dix. El propi Hitler va escriure en el contracte que el ministre només havia de tenir-li afecte a la seva esposa.

Aquell mateix dia que en Goebbels rebia l’esborrany, en Hitler es va reunir amb el ministre d’Afers Exterior txecoslovac Frantisek Chvalkovsky, i en to d’amenaça li va dir que els jueus serien destruïts i que no provocarien un altre 9 de novembre de 1918 a canvi de res i va acabar la seva frase dient que aquella data seria aviat venjada.

L’endemà, en Hitler i en Goebbels varen dinar junts per parlar de la Guerra Civil espanyola, que estava a les seves acaballes, i del matrimoni del ministre. Els dos líders estaven convençuts de que Alemanya es tenia que conformar amb la neutralitat espanyola després de la guerra. Després de dinar en Goebbels es va reunir amb la Magda per firmar el nou contracte matrimonial, que per ell va ser una humiliació. Els mal de caps d’en Goebbels no varen acabar aquí perquè el dia 26 va rebre una carta on se li notificava que els impostos de la seva finca de Schwanenwerder havien augmentat i que encara devia una quantitat de l’any anterior.

Aquell 26 de gener, en Hitler es va reunir amb el seu ministre Joachim von Ribbentrop, que tornava d’una visita oficial a Varsòvia. El ministre el va informar de que els polonesos no estaven disposats a cedir Danzig. Davant d’aquella situació que ja sabia, el dictador es va enfadar i la seva política cap a Polònia va canviar.

El 30 de gener, el dia de l’aniversari de l’arribada al poder, en Hitler va pronunciar un discurs al Reich on va atacar i va culpar de tots els mals a la comunitat jueva, i els va advertir de que estaven pagant la factura dels danys que havien ocasionat i que més tard haurien de pagar. El dictador també va acusar de bel·licistes a la Gran Bretanya i els Estats Units, i va afirmar que no podrien influir a Alemanya per la solució jueva. Continuant amb els seus atacs, va afirmar que l’amenaça dels banquers jueus portaria a una nova guerra que provocaria la destrucció de la raça jueva. Literalment va dir:

Si la comunitat financera jueva aconsegueix abocar el món a una guerra mundial, el resultat no serà la bolxevització de la terra i la victòria dels jueus, sinó que serà la destrucció de la raça jueva a Europa.

El dictador va englobar en un mateix terme els jueus amb el comunisme per tal de que la gent relacionés una cosa amb l’altra per haver-hi un enemic global i únic. Al cap de tres dies els noticiaris cinematogràfics emetien la profecia d’en Hitler i en aquells moments la propaganda alemanya preparava el poble per una possible guerra i intentava culpar-ne als jueus.

Però abans d’acabar amb els jueus en Hitler pensava en acabar amb Txecoslovàquia i per això el 12 de febrer es va reunir a Berlín amb en Vojtech Tuka, un dirigent del Partit Popular eslovac, i en Franz Karmasina, un portaven de la minoria alemanya a Eslovàquia. El dictador els va animar a proclamar la independència d’Eslovàquia i acabar d’aquesta manera amb l’Estat txecoslovac. L’endemà, en Hitler va informar en alguns dels seus col·laboradors que plantejava atacar Txecoslovàquia a mitjans de març.

El 14 de febrer, en Hitler es va dirigir a Hamburg amb en Hermann Göering, en Joseph Goebbels, en Rudolf Hess, en Joachim von Ribbentrop, en Heinrich Himmler, en Martin Bormann, en Wilhelm Keitel i l’Erich Raeder per ser presents a la cerimònia del botament del cuirassat Bismarck per la neta del canceller Otto von Bismarck, la Dorothea von Löwenfeld. Durant la cerimònia en Hitler va fer un discurs. Al cap de quatre dies en Hitler va assistir a l’exposició del motor que es feia a Berlín. El dictador va ser fotografiat sostenint amb les seves mans una roda.

El 26 de febrer, en Hitler va comentar en el seu entorn més íntim que veia complicat un apropament entre França i l’Espanya d’en Francisco Franco perquè, segons va afirmar el dictador alemany, els francesos durant tota la història havien fet la vida impossible als espanyols.  Tot i la profecia d’en Hitler, l’endemà els francesos, com també els britànics, varen reconèixer el govern d’en Franco. Aquella notícia va dur la dimissió del president de la República espanyola Manuel Azaña com a cap de govern.

El 10 de març, el dia que el govern txec havia declarat la llei marcial pel temor a una ocupació militar alemanya i el dia que l’Emil Hacha havia ordenat fet detenir al capellà Josef Tiso i els seus col·laboradors, en Hitler va informar als ministres Goebbels i Von Ribbentrop i el cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel que havia decidit entrar a Txecoslovàquia, aixafar l’Estat txec i ocupar Praga.  El dia següent, el líder alemany va persuadir a través d’altres al capellà Tiso perquè s’encarregués de dirigir Eslovàquia com un Estat independent, però sota el control d’Alemanya, i li va demanar veure’s aviat a Berlín. Sabent que havia d’actuar d’immediat, l’endemà en Hitler va ordenar en el cap de la Luftwaffe Hermann Göering, que es trobava de vacances a San Remo, que tornés d’immediat a la capital perquè havia donar l’ordre a l’Exèrcit de Terra i a la seva Luftwaffe de que estiguessin preparats per entrar a Txecoslovàquia a les sis del matí del dia 15 de març. Aquella nit, dos agents del SD varen recollir al capellà Josef Tiso per traslladar-lo a Berlín en un avió especial perquè s’entrevistés amb en Hitler, que desitjava que proclamés la independència d’Eslovàquia. El dia 13, el dia que l’Emil Hacha viatjava amb tren cap a Berlín per entrevistar-se amb en Hitler, el dictador es va reunir amb en Tiso, a qui li va recriminar la seva passivitat en tot aquell conflicte i el va avisar de que Hongria se’ls menjaria si no feien res. El capellà li va prometre que el dia següent proclamaria la independència d’Eslovàquia. Per por a que no ho fes, el Ministeri d’Afers Exteriors d’en Von Ribbentrop li va preparar el document que proclamava la independència. Després en Tiso va tornar a Bratislàvia.

El 14 de març, mentre la Wehrmacht es preparava a la frontera txeca per entrar al país, l’Adolf Hitler, en Hermann Göering i en Wilhelm Keitel varen preparar una trobada per aquella nit a la Nova Cancelleria amb l’Emil Hácha, que estava viatjant amb tren cap a la capital alemanya acompanyat per la seva filla el ministre d’Afers Exteriors Frantisek Chavalkovsky. El vell president txecoslovac viatjava en tren enlloc de l’avió per culpa dels seus problemes de cor.  En Hitler en aquells moments d’espera es va informar de com es començaven a mobilitzar les tropes alemanyes en el territori txec i també va rebre informació sobre els problemes de cor que patia el president txec. Un cop l’Hácha va sortir de l’estació de trens de Berlín es va dirigir a l’Hotel Adlon, on va ser rebut amb tots els honors i se l’hi va entregar una capseta de bombons en nom d’en Hitler i es va tenir que esperar unes quantes hores. Mentre s’esperava impacient, en Hitler va sopar amb en Joseph Goebbels i després varen mirar una pel·lícula fins la una de matinada.  Un cop acabada la pel·lícula es va cridar al president txec, que va ser rebut cordialment a la Cancelleria davant d’en Joachim von Ribbentrop, en Walther Hewel, en Wilhelm Keitel, l’Ernst von Weizsäcker, l’Otto Meissner, l’Otto Dietrich i en Paul Schmidt. Enmig de la reunió en Hermann Göering, que havia sigut informat per en Hitler de que els russos havien ocupat aeròdrom txecs, va entrar de cop a la sala i va demanar amb mala educació que li portessin una cervesa. Després de l’arribada del ministre de l’Aire, en Hitler va començar a maltractar verbalment al president txec, acusant-lo d’incapaç de solucionar la crisi que patia el seu país i li va demanar que deixés entrar al seu Exèrcit pacíficament. Al principi l’Hácha s’hi va negar i va exigir que es deixés que Txecoslovàquia continués sent un país independent i, a canvi, faria deixar les armes a l’exèrcit txec i seria fidel al regim nazi. El President encara confiava que tant França com la Gran Bretanya l’ajudarien tal i com l’hi havien donat garanties a la Conferència de Munic. Veient que no arribaven a cap acord, en Hitler va donar per acabada la reunió, i en Göering i en Von Ribbentrop es varen endur a l’Hácha a la central telefònica de la Cancelleria per què fes una trucada, però les línies telefòniques estaven tallades. En aquells moments en Von Ribbentrop el va escridassar i en Göering el va amenaçar i li va descriure amb pèls i senyals com la Luftwaffe bombardejaria Praga si no acceptava els plans d’en Hitler. Aquella amenaça era inviable en aquells moments i en Göering ho sabia perquè havia sigut informat de que la 7º Divisió Aèria estava immobilitzada a terra per culpa de la neu. Un cop la línia telefònica va estar restablerta el president txec va intentar trucar a Praga però quan va començar a parlar es va tornar a tallar la línia. Cada cop més encès, el ministre d’Afers Exteriors alemany el va escridassar encara de més males maneres i davant dels crits, les amenaces i les presses el president txec es va desmaiar a la seva cadira. En aquells moments tothom el donava per mort. Quan varen veure que encara respirava, en Hitler va cridar al seu metge personal, el doctor Theodor Morell, i aquest li va injectar una injecció amb una agulla hipodèrmica que li havia donat en Göering. Instants després l’Hácha es va reanimar però no estava en condicions per continuar la sessió. Confós per tot plegat, el president txec va ser obligat a donar l’ordre per telèfon a Praga de no resistir l’entrada de la Wehrmacht i a les quatre de la matinada va firmar un acord en què posava el poble txecs a mans d’Alemanya.

Un cop acabada la reunió, en Hitler estava eufòric i en apropar-se a la seva secretària Christa Schröeder li va dir:

És el dia més feliç de la meva vida, la unió de Txecoslovàquia i Alemanya és un fet. Figuraré com l’alemany més gran de la Història.

Acabada la frase, el dictador li va fer un petó a la galta a la seva altra secretària, la Gerda Christian. Ja no poden dormir de l’emoció, de fet tampoc ho podia fer sense somnífers, el dictador va celebrar en el seu despatx aquella victòria. Assentat a la seva butaca, en Hitler va demanar que s’enviés una carta a en Benito Mussolini per informar-lo de tot el què havia passat i una proclama als txecs on s’explicaria la nova situació del país. Les tropes alemanyes varen envair Txecoslovàquia a les sis del matí i a partir de llavors va passar a dir-se Protectorat del Reich de Bohèmia i Moràvia amb el baró Constantin von Neurath com a Protector i sota les ordres del ministre Von Ribbentrop. A Bratislàvia, al migdia, el sacerdot Josef Tiso va proclamar davant del Parlament la independència d’Eslovàquia sota la protecció del Reich alemany i va mostrar el text d’independència escrit per en Von Ribbentrop.

Al matí, l’Hácha va abandonar Berlín amb tren i va tornar cap a Praga per explicar en el seu govern que s’havia rendit. Però en Hitler el va tornar a martiritzar perquè ell també es va dirigir a la capital txeca per proclamar la conversió de Txecoslovàquia en un protectorat alemany. Per arribar abans que l’Hácha, en Hitler va manipular els serveis de trens. Els soldats alemanys es varen afanyar a posar ordre al país perquè en Hitler fes la seva entrada triomfal. Era la primera vegada que es conqueria territori no alemany. El tren d’en Hitler es va aturar a Leipa, un poble situat a uns 100 quilòmetres al nord de Praga. En el poble l’esperava una flota de Mercedes per dirigir-se a la capital txeca. Tot i que nevava sense parar, en Hitler va fer part del trajecte a peu, amb el braç dret alçat per saludar als seus homes armats. Quan va arribar a Praga molt poca gent va sortir a rebre’l i els carrers varen quedar desèrtics. Llavors, el dictador alemany va avançar amb cotxe continuant passant casi desapercebut fins al palau reial, el castell de Hradcany. A l’antiga residència dels reis de Bohèmia, acompanyat per en Heinrich Himmler i en Reinhard Heydrich i protegit per la guàrdia de les SS Schelllengerg, va rebre els notables de la petita comunitat de parla alemanya de la ciutat.  L’endemà al matí, en Hitler va firmar a través d’un decret l’annexió del Protectorat de Bohèmia i Mordàvia i va proclamar en el castell de Hradcany la constitució del nou Protectorat en què es conservava part de la seva autonomia però havia d’estar sota les ordres dels alemanys. El dia següent en Hitler va abandonar Praga i va viatjar a Viena per redactar un tractat de protecció firmat per Alemanya i la independent Eslovàquia. Al cap de dos dies en Hitler va tornar a Berlín. Tot i les gèlides temperatures varen sortir molts berlinesos als carrers per donar-li la benvinguda. Quan el tren d’en Hitler es va aturar a la Göerlitzer Banhof, en Göering el va rebre llegint molt emocionat un discurs. Llavors, milers de persones varen aclamar a en Hitler en el trajecte fins a la Cancelleria. L’espectacle havia sigut dissenyat per en Goebbels. Després d’entrar a la Cancelleria en Hitler va sortir al balcó per saludar a la multitud.

El territori de Memel:

El 22 de març l’Adolf  Hitler va sortir de Berlín per dirigir-se a Swinemünde, on es va embarcar en el creuer Deutschland acompanyat per l’Erich Raeder per dirigir-se al port de Memel. L’endemà en Hitler va firmar el decret que havien acordat la nit anterior el ministre Joachim von Ribbentrop  i el ministre d’Afers Exterior lituà, en Joseph Urbsys, de retornar el territori de Memel al Reich. Un cop va arribar a Memel, en Hitler es va dirigir a la població local alemanya per explicar-los que l’antic territori pertanyent a Prússia Oriental tornava a formar part del Reich. L’endemà va tornar a Berlín al migdia. Per aquella nova conquesta no es va voler celebrar ni cap cerimònia ni cap desfilada perquè en Hitler no volia que fossin tant freqüents.

Polònia:

El 25 de març, el mateix dia que se li va morir el seu portaveu en assumptes mèdics, el doctor Gerhard Wagner, en Hitler va notificar a l’Exèrcit que planejava, sota les adequades condicions, solucionar per la via militar el problema de Danzig i de Polònia. Tot i les seves amenaces, el dictador encara sostenia que no volia resoldre la qüestió de Danzig per la força per tal d’evitar que els polonesos demanessin ajudar als britànics. Però els britànics, veient els moviments dels nazis, sobretot de la seva propaganda en què s’insultava als polonesos, varen reaccionar davant del nou objectiu dels nazis. El 31 de març, el dia següent que el seu nebot William Patrick Hitler i la seva cunyada Bridget Hitler arribessin als Estats Units després de que els britànics els convidessin a marxar pel seu cognom, en Hitler es va enfadar molt quan va saber que el primer ministre Neville Chamberlain havia anunciat a la Cambra dels Comuns que tant França com la Gran Bretanya garantirien la integritat de Polònia. Enrabiat, el dictador alemany es va enfadar tant que va donar un cop de puny a la taula de marbre del seu despatx de la Cancelleria mentre exclamava que els hi prepararia una poció enverinada.

Oblidant per un moment el tema de Polònia, en Hitler es va dirigir a Wilhelmshaven l’endemà per presentar a l’Erich Raeder, recent ascendit a Grossadmiral, com a nou cap de la Kriegsmarine i varen botar el cuirassat Tirpitz davant d’una multitud de gent que estava ansiosa per veure el dictador i el cuirassat. Al cap de dos dies, en Hitler, després de criticar la Gran Bretanya i Polònia, va ordenar al OKW que preparés a la Wehrmacht per envair Polònia en una operació que portaria el nom clau de Cas Blanc, Fall Weiss, en un atac que havia de ser sorpresa i que s’hauria de dur a terme l’1 de setembre.

El 5 d’abril en Hitler va ser convidat, juntament amb l’Eva Braun, els matrimonis Bormann i Morell, i en Franz Xaver Schwarz i la seva esposa, a la boda del jerarca Hermann Esser, que feia poc s’havia separat de la seva dona d’un divorci molt polèmic perquè l’ex dona no acceptava firmar el divorci, ja que era ell qui havia sigut infidel i segons la llei tenia el dret a fer-ho però va ser obligada a firmar-lo.

El 15 d’abril en Hitler va rebutjar la crida feta pel president Franklin Delano Roosevelt aquell dia de comprometre a Alemanya i Itàlia, que durant aquell mes havia ocupat Abissínia, de no atacar durant els següents 10 anys a una llista de països europeus. El President li havia demanat als dos dictadors que respectessin la independència dels Estats europeus.

Preparant l’aniversari d’en Hitler, el seu 50º, el dia abans en Joseph Goebbels, que havia estat els últims dies de viatge a Egipte mentre la Magda havia estat a Itàlia, es va dirigir per ràdio al poble alemany per celebrar l’aniversari i va lloar la figura del líder alemany. L’endemà es va declarar festa nacional l’aniversari d’en Hitler. Per celebrar la festa, a l’eix Est-Oest, la primera artèria acabada de la capital, es va organitzar una espectacular desfilada militar i es va fer molta propaganda sobre la figura d’en Hitler. En les dues bandes del fastuós carrer es va col·locar àguiles de ferro fos amb la corona de la victòria a les urpes sobre robustes columnes segons el projecte de l’escenògraf Benno von Arent. L’objectiu era provocar l’admiració i el temor. Mentre el públic es concentrava en els carrers de l’eix Est-Oest per veure la desfilada, en Hitler estava a la Cancelleria rebent regals. Dels regals més destacats cap destacar el d’en Heinrich Himmler, que aota l’atenta mirada d’en Josef Dietrich i en Karl Wolff, li va regalar un valuós retrat eqüestre del monarca Frederic el gran pintat pel pintor Adolf von Menzel, i el de l’Albert Speer, una maqueta de la nova Berlín que volien construir. Després de desembolicar els regals, en Hitler va sortir i amb el seu Mercedes negre va passar davant les formacions agrupades al llarg de la gran avinguda, entre el Lustgarten i l’estació del Tiergarten. Després, des de la tribuna oficial alçada a la plaça superior de Charlottenburg, va saludar a les tropes que desfilaven davant d’ell des de les onze del matí fins a les tres de la tarda. En Hitler se les va mirar dempeus, immòbil, sense apartar la vista de l’immens Exèrcit en marxa. La desfilada va passar també per davant dels diplomàtics estrangers, que es miraven aquella escena amb temor i preocupació. En Hitler li havia demanat a en Joachim von Ribbentrop que convidés a aquells diplomàtiques perquè prenguessin nota. La desfilada també va servir per una edició especial del noticiari Wochenschau de la UFA, que en Joseph Goebbels havia encarregat amb motiu de l’aniversari. Per celebrar també l’aniversari, l’Església catòlica va fer sonar les campanes de les seves esglésies i va demanar pregar per en Hitler a la missa del següent diumenge.

El 27 d’abril, per tensar encara més la corda, en Hitler va denunciar que no es complia l’acord naval entre la Gran Bretanya i Alemanya, que establia límits de mides a les flotes dels dos països. De fet, la Gran Bretanya també s’estava preparant per la guerra ja que havia aprovat el reclutament militar obligatori pels homes de 21 anys.  Però va ser l’endemà quan en Hitler va fer un pas més cap a la guerra. En el Reichstag va pronunciar un discurs de dues hores i vint minuts que trencava el Pacte de No Agressió i Amistat entre Alemanya i Polònia del 1934 i l’acord naval amb la Gran Bretanya. En Hitler va oferir a Polònia garanties econòmiques a la ciutat de Danzig a canvi de que l’hi entreguessin la ciutat i un passadís a través del territori polonès. Ell, segons va anunciar, es comprometia a assegurar la neutralitat d’una sèrie de països; entre ells Bèlgica, Luxemburg i Holanda. En el discurs també va criticar amb duresa a la Gran Bretanya, però al mateix temps va dir expressions d’admiració cap a les illes britàniques. Després va menysprear el president Franklin Delano Roosevelt i li va respondre les demandes del President de feia un parell de setmanes en 21 punts que els membres del Reichstag varen escolta mentre feien sorolloses ovacions. Quan en Hitler es burlava del President els membres del Reichstag reien sarcàsticament.  Llavors el dictador alemany va explicar tots els seus èxits personal que havia aconseguit des de que havia pujat al poder. Fent referència a la Legió Condor, el líder alemany va dir que el poble alemany sabia que eren molt valents en la seva lluita per la llibertat d’un poble tan noble, i els va lloar encara més quan va dir que havien ajudat a salvar la civilització europea. Aquell discurs que incitava al bel·licisme va ser vist per la població alemany com el manteniment de la pau. Molts dels que varen sentir el discurs per la ràdio varen creure que acabaven de sentir un dels millors discursos que havia pronunciat en Hitler.

El 6 de maig, en Joachim von Ribbentrop es va reunir amb el comte Galeazzo Ciano a Milà per reforçar els vincles entre els dos països. Els dos ministres varen parlar de que estaven molt orgullosos d’en Francisco Franco i de com havien lluitat les tropes alemanyes i italianes a la Guerra Civil espanyola, però estaven preocupats per l’augment de les tropes franceses en els Pirineus. A la nit, després de diverses consultes a en Hitler i en Mussolini, es va arribar a un acord per firmar un pacte bilateral entre Alemanya i Itàlia. Els alemanys volien afegir Japó en el pacte, però els italians no ho varen acceptar. En Von Ribbentrop va defensar l’endemà en un sopar que la idea d’aquell pacte era d’en Hitler. El líder alemany era en aquells moments en el Berghof descansant. El 9 de maig va rebre el professor Roderick Frick, nombrat el març de 1939 assessor de construcció del Reich per la remodelació de la ciutat de Linz, i davant del dictador i de l’arquitecte Albert Speer els va ensenyar en la terrassa de la casa de muntanya del dictador un model de la futura ciutat.  Al cap de pocs dies en Hitler va tenir que tornar a la capital per segellar el pacte amb els italians.

El 21 de maig, el comte Ciano va viatjar cap a Berlín per segellar l’aliança que es coneixeria a la història com el Pacte d’Acer. Quan el ministre italià va arribar a l’estació de trens de Berlín va ser rebut per una multitud de gent eufòrica, pel ministre Von Ribbentrop i pel cap de les SS Heinrich Himmler. El ministre va ser portat a la Cancelleria per entrevistar-se amb en Hitler per parlar del pacte entre els dos països. En Ciano es va allotjar a l’Hotel Adlon, on curiosament també s’hi estava allotjant l’ex ambaixador alemany a Itàlia, l’Ulrich von Hassell, amb qui mantenia una molt mala relació. L’odi era tant gran que fins i tot en Von Hassell entrava de nit a l’Hotel com un lladre per no trobar-se’l.  El dia següent de l’arribada del gendre d’en Mussolini es va firmar el Pacte d’Acer i des d’aquell moment va començar de manera formal l’aliança entre els dos països en què es comprometien a ajudar-se militarment en cas de que es veiessin involucrats en un conflicte. En la cerimònia de la firma hi varen ser presents en Hitler i en Mussolini, a més dels seus ministres d’Exterior i signants del Pacte, Joachim von Ribbentrop i el comte Galeazzo Ciano. Després de la firma, en Hitler, en Mussolini i en Von Ribbentrop varen sortir al balcó de la Cancelleria per saludar a una multitud que els esperava per veure’ls. Tot i l’eufòria que es va voler vendre per part dels nazis, la majoria dels berlinesos no varen acceptar aquell Pacte.

El 23 de maig, durant una reunió a la Nova Cancelleria on hi varen ser presents en Hermann Göering, l’Erich Raeder, en Wilhelm Keitel, en Walther von Brauchitsch, en Hans Jeschonnek, en Franz Halder, l’Erhard Milch, en Walter Walimont i en Rudolf Schmundt, l’Adolf Hitler va explicar-los els seus projectes contra Polònia i els va advertir que quan es presentés la primera ocasió atacarien i que l’aïllament de Polònia era decisiu i que la situació no tenia que conduir a una confrontació simultània amb occident. Ara contradient el que havia anunciat els últims dies, sobretot el què havia dit en els diplomàtics polonesos, va explicar que Danzig no era el seu objectiu, ja que ara la qüestió era l’espai vital de l’est, en particular Ucraïna per assegurar el subministrament de productes alimentaris. El tema del Lebensraum ja l’havia tractat i explicat en el Mein Kampf. Preveient conseqüències per part d’occident, va admetre que havien de preveure una futura guerra amb occident, principalment contra Gran Bretanya i França, en una lluita a vida o mart, i que havien d’atacar per sorpresa per fer una guerra curta. Però en Hitler tenia clar que per fer una guerra contra occident necessitava aquest espai vital, on la població de les regions no alemanyes haurien de treballar intensament per ells. El record de la Primera Guerra Mundial era ben viu en les paraules d’en Hitler perquè no volia que l’hi passés com el kàiser Guillem II quan el seu poble se li va revoltar per falta d’aliments, entre altres coses. Preveient la possibilitat de que la guerra pogués ser llarga, els va comentar que havien de preveure que s’hauria d’ocupar Holanda i Bèlgica, dos països neutrals, i derrotar França per lluitar contra els britànics per obligar-los a capitular. Es tenia pensat ocupar les bases aèries belgues i holandes i crear una nova línia defensiva en territori holandès que arribés fins al Zuider-See. En Hitler no tenia interès en derrotar militarment a la Gran Bretanya, la volia fer capitular per no envair les illes britàniques en una operació de desembarcament inviable. Durant tota la conferència només va parlar en Hitler i no va deixar opinar a la resta. Quan va acabar de parlar va marxar.

En Hitler només pensava amb la reacció d’occident davant del seu atac a Polònia i tenia clar que s’hi havia d’haver guerra hi hauria guerra amb França i Gran Bretanya. En un sopar a Berlín amb el príncep Pau de Iugoslàvia l’1 de juny, el dictador alemany va fer un discurs a mig àpat i va assegurar que si Alemanya entrava en guerra amb França i la Gran Bretanya, aquests països respectarien la neutralitat dels països que havien estat històricament neutrals i també Iugoslàvia. L’endemà es va fer una desfilada militar de quatre hores pel Príncep per tal de demostrar-li quin era el poder militar d’Alemanya. Durant els següents dies varen ser el ministres del Reich, com en Joseph Goebbels, els encarregats de parlar d’un possible atac a Polònia.

Al cap de quatre dies es va fer una nova desfilada militar a Berlín per festejar el retorn de la Legió Condor de la Guerra Civil espanyola. Uns 20.000 soldats alemanys varen desfilar davant d’en Hitler. A causa de l’important paper que havien jugat les formacions de la Luftwaffe en la Guerra Civil, en Hermann Göering els va rebre primer a l’explanada del Lustgarten. Després de rendir homenatges als morts, que varen ser pocs, el ministre de l’Aire els hi va dedicar unes paraules, on va dir que posseïen un poderós Exèrcit dins d’una Alemanya poderosa perquè la Providència els havia portat un líder com en Hitler. A continuació va ser el torn del dictador, que va dir que estava orgullós d’ells i va acabar el seu parlament cridant:

Visca el poble espanyol i el seu líder Francisco Franco! Visca el poble italià i en Benito Mussolini! Visca el nostre poble i el Gran Reich alemany!.

Després va entregar una insígnia especial als legionaris de la 53º Esquadrilla aèria, al 9º Regiment de la DCA i al 3º Regiment d’enllaços aeris que s’havien distingit de forma rellevant en els combats. El 3 de juliol, a Rechlin, en Hitler va assistir a una exhibició de totes les novetats de la Luftwaffe i allí va poder contemplar el canó MK-101 muntat en un caça bimotor ME-110. En Hitler tenia clar que la Luftwaffe tindria paper clau en la futura guerra i per això hi dedicava tants esforços i recursos. AL mateix temps que en Hitler assistia a aquesta exhibició militar pensant en la guerra, altres com l’industrial suec Briger Dahlerus es començaven a moure per tal d’evitar la guerra i aquell dia va viatjar a Berlín des de Londres per tal d’arribar a un acord per Polònia. En Dahlerus es reunirà amb el ministre Hermann Göering, amb qui establirà una relació d’amistat sincera.

El 26 de juliol, en Hitler i el seu cercle més proper varen anar a la cita anual dels Festivals de Bayreuth. Durant aquella jornada varen anar a veure la representació de Tristan e Isolda, però, enmig de l’obra, la Magda Goebbels es va posar a plorar. Durant el seu viatge a Itàlia la Magda havia tingut una relació extramatrimonial amb en Karl Hank i el seu marit en saber-ho la va amenaçar de treure-li els fills si es continuava veient amb el seu amant. En Hitler no en sabia res i no entenia la reacció de la seva amiga. L’endemà, des de Bayreuth en Hitler va donar l’ordre per la conquesta de Danzig mentre es preparava la guerra contra Polònia. Però aquell dia en Hitler continuava trasbalsat pels plora de la Magda i li va preguntar a l’Albert Speer si en sabia alguna cosa. L’arquitecte, que sabia per part de la Magda el què estava passant, li va explicar la veritat. Indignat, en Hitler va fer cridar a en Goebbels i li va ordenar que amb la seva esposa marxessin de Bayreuth immediatament. No volia de cap de les maneres que la picabaralla es fes pública.

El dia següent en Hitler, juntament amb les germanes Mitford, la Unity i la Diana, varen ser convidades a la casa de la Winifred Wagner. De seguida es va produir una tertúlia política i les germanes britàniques varen parlar d’establir el feixisme a la Gran Bretanya. La Diana va dibuixar un quadre molt optimisme subratllant que l’antisemitisme anava creixent dins del poble britànic. La Unity per la seva part va afirmar que la Gran Bretanya no estava en condicions d’afrontar una guerra i va descriure la seva visió sobre l’estat de l’armament britànic.

Després de passar un dies a Bayreuth, l’Adolf Hitler es va dirigir a Obersalzberg per descansar i per acabar de preparar la guerra contra Polònia. Continuava convençut que la Gran Bretanya i França no hi intervindrien. El 2 d’agost, en el Berghof va comunicar en els alts caps nazis, entre ells en Hermann Göering, que no volia ni sentir a parlar d’una guerra, que esclataria el conflicte entre Alemanya i Polònia en breu. El 7 d’agost, l’Albert Forster es va presentar en el Berghof per reunir-se amb en Hitler. El dictador li va ordenar que anunciés que se li estava acabant la paciència amb els polonesos després de l’incident del 4 d’agost a Danzig, quan uns inspectors polonesos varen amenaçar en tancar l’entrada d’aliments al port fent esclatar una greu crisi local si no els deixaven treballar.

A les quatre de la tarda de l’11 d’agost, en Hitler va celebrar en el Niu de l’Àguila, l’espectacular casa del te que recentment havia fet construir, una conferència amb en Carl J. Burckhardt, l’Alt Comissari de la Societat de Nacions a Danzig, i l’Albert Forster. El comissari, que ja sabia que tenien pensat atacar aviat, li va preguntar en el dictador s’hi havia de deixar els seus fills a Danzig. En Hitler li va deixar anar que estarien millor a Suïssa. Després, el dictador els va explicar que estava decidit a entrar en guerra i va cridar que eliminaria Polònia del mapa. A més, va acusar a la Gran Bretanya i a França de posar-se en els seus assumptes quan havia presentat propostes raonables per Polònia. Després de la reunió, en Burckhard es va dirigir a la seva casa de Basilea, on es va reunir amb el representant de la Gran Bretanya, en Roger Makins, i el representant de França, en Pierre Arnal, i els va transmetre el missatge d’en Hitler de conquerir Polònia.

Al matí del dia següent, després d’esmorzar a l’Hotel Osterreichischer-Hof, el comte Galeazzo Ciano, l’Arturo Attolico, el traductor Paul Schmidt, el ministre Joachim von Ribbentrop, l’intèrpret Eugenio Dollmann i l’encarregat de negocis Hewel es varen dirigir a Obersalzberg per reunir-se amb en Hitler. En el gran saló del Berghof, el dictador els va explicar davant d’un mapa la situació militar. Va posar especial èmfasis en la fortesa de les fortificacions alemanyes a l’oest, i va exposar la seva decisió d’atacar Polònia. A més, els va manifestar els seus desitjos que els països neutrals com Holanda i Bèlgica desapareguessin per poder ocupar aquells territoris que tant desitjava per protegir-se de França i de la Gran Bretanya. El líder alemany va senyalar de nou la vulnerabilitat de la Gran Bretanya des de l’aire. Però sabent que el seu primer objectiu havia de ser França després de conquerir Polònia, en Hitler va dir que estaria en condicions de reunir 100 divisions en el Mur de l’Oest que obligarien als francesos a concentrar a la Línia Maginot totes les seves forces disponibles, fent-les venir de les colònies, de la frontera amb Itàlia i de qualsevol altre part per lliurar una batalla a vida o mort. Segons la seva opinió, els francesos no podrien enfrontar-se a les fortificacions italianes amb millor sort de que la tindrien davant del Mur de l’Oest. En aquest punt, el ministre italià va mostrar signes de gran incredulitat. Parlant ara del tema de Danzig, en Hitler va explicar que era impossible cedir en aquell punt. Llavors, el comte italià va deixar-li clar que estava molt preocupat per la gravetat de la situació. Amb l’ajuda del mapa, en Ciano va explicar la posició d’Itàlia en l’inici d’un conflicte general i va dir que creia que un conflicte amb Polònia no quedaria restringit a aquest país, sinó que evolucionaria cap a una guerra general europea. En Hitler li va comentar que no veuria malament que Itàlia pogués conquerir Iugoslàvia, però el ministre italià s’hi va mostrar contrari i va afirmar que la guerra seria terrible pel poble italià. Aquell comentari no l’hi va fer gens de gràcia a en Hitler que a partir de llavors no el voler escoltar. Tot i aquest petit contratemps, tenia clar que les democràcies occidentals acabarien fent-se enrere abans de precipitar-se en un conflicte general.  Amb l’ajuda de xifres, el comte va demostrar com havia sigut l’esforç material d’Itàlia, en especial en la Guerra Civil espanyola, per demostrar-li a en Hitler que les existències de matèries primes a Itàlia ara estaven esgotades. En arribar a aquest punt, en Hitler li va fer veure que la Gran Bretanya i França contarien amb nous cuirassats de 35.000 i 40.000 tones. Aprofitant que l’hi treia aquest tema, el comte li va explicar que la gran longitud de la costa italià feia que fos difícil de defensar davant de les nombroses bases que disposaven les flotes britàniques i franceses, en particular en els ports grecs. En relació al projecte del dictador Benito Mussolini d’insistir en que les potències de l’Eix tinguessin que fer un gest que renovés la voluntat de pau d’Alemanya i d’Itàlia, el compte va explicar que el seu sogre pensava fer una conferència, però que era conscient dels recels d’en Hitler i que per tant pensava en altres propostes. Agraint un cop més el gest del seu aliat i amic, en Hitler li va explicar que en les futures reunions no seria possible excloure a la Unió Soviètica i li va deixar clar que no tenia temps per solucionar el problema polonès perquè llavors seria més complicat d’actuar a l’Europa Oriental.  Veient que no hi havia més volta de full, el comte va preguntar-li per quina data estaven previstes les operacions, i en Hitler li va respondre que en els últims dies d’agost. Durant un intercanvi de paraules entre en Hitler i en Ciano, el dictador va rebre un telegrama de Moscou i un altre de Tòquio. Després de llegir-los va interrompre la reunió.

Al vespre, en el dictador se li notava que estava nerviós perquè les conversacions amb els italians no anaven tal i com esperava, a més de que feia molta calor aquells dies, cosa que no suportava, i no parava de recórrer els passadissos de la casa amunt i avall. Després de reflexionar-hi una estona, va ordenar que se suspengués el Congrés del Dia del Partit i de la Pau a Nuremberg. Sabent que les negociacions amb els italians no anaven per bon camí, en Hewel es va dirigir cap al ministre Von Ribbentrop i li va murmurar una cosa a cau d’orella. El ministre va mirar sorprès al seu voltant i es va dirigir de dret al telèfon, on li varen comunicar des d’una altra línia que els soviètics estaven disposats a negociar amb ells. Exultant, el ministre va trucar a en Hitler, que estava reunit amb en Ciano en aquells moments, per explicar-li la gran notícia. Satisfet, en Hitler va tornar un altre cop a la reunió amb el ministre italià però ara amb un somriure a la boca i va cridar en els seus intèrprets perquè l’hi anunciessin a en Ciano i a la resta del personal italià que els russos havien donat la seva conformitat per negociar un tractat. Els italians varen quedar molt sorpresos davant d’aquell anunci i en un principi no s’ho varen creure. En veure’ls la seva cara d’incredulitat, en Hitler li va dir en el seu intèrpret que li digués a en Ciano que l’endemà es tornaria a reunir amb ell parlar de tot i aclarir-ho.

La reunió del dia 13 va tenir el mateix resultat; en Hitler estava decidit a envair Polònia i volia que els italians hi participessin. El comte continuava igual de preocupat per les possibles reaccions dels francesos i els britànics, reacció que el dictador alemany no esperava. En un discurs que va durar més d’una hora, el líder alemany li va dir que havia reconsiderat tota la situació i li va explicar les dues conclusions a les quals havia arribat: efectuar un atac imminent a Polònia i obligar al govern polonès a definir les seves intencions polítiques si les democràcies occidentals estaven disposades a actuar contra l’Eix. Va deixar clar també que no estava disposat a esperar tres o quatre anys. Pel dictador era la millor manera de tancar el tema polonès de forma ràpida i li va explicar que Alemanya tenia que seguir l’antiga ruta cap a l’est, que considerava com a desitjable per raons econòmiques. El ministre Von Ribbentrop va intervenir-hi per afegir que si es resolien els dos problemes mencionats en les conversacions del dia anterior, Itàlia i Alemanya tindrien les espatlles cobertes per lluitar contra occident. En Hitler va afegir a més que Polònia havia de ser abatuda perquè en un espai de 50 anys no estigués en condicions de lluitar. Sabent que el possible acord amb els soviètics seria difícil de pair pels italians, va ressaltar-ne la importància d’aquell futur acord. En Ciano no el veia viable. Quan en Hitler va acabar el seu discurs va ser el torn d’en Von Ribbentrop, que li va senyalar que els soviètics havien sigut informats de les intencions alemanyes respecte a Polònia. Acabant resignat, el comte italià els va confessar que des de ben petit havia somiat amb una aliança entre Alemanya i Itàlia, i que considerava que potser tenien més raó que ells. Abatut, els va donar les gràcies per les seves clares exposicions de la realitat i els va dir que per part seva no tenia res més que afegir i que li transmetria a en Mussolini tots els detalls. Un cop acabada la reunió es va servir te i es va posar música de l’últim disc que havia posat l’Eva Braun al gramòfon en la seva última visita a la casa. Després el comte va tornar a Roma per explicar els plans d’en Hitler. En el seu Diari personal va anotar que estava fastiguejats d’Alemanya, d’en Hitler i de les seves formes. Reunit amb el seu sogre, li va demanar que es desmarqués de la política alemanya, però el dictador italià creia que tenia un pacte d’honor amb Alemanya que l’obligava a estar al seu costat. Mussolini sabia que Itàlia no estava preparada per la guerra.

L’endemà en Hitler va convocar als comandants generals i al ministre Hermann Göering en una conferència de guerra a la seva casa de muntanya. El líder alemany va afirmar que els líders britànics no eren del calibre necessari per la guerra, que Polònia havia de ser derrotada en un plaça d’una setmana i que la Unió Soviètica estava interessada en la delimitació de les esferes d’interès.

El Pacte Mólotov – Ribbentrop:

El 19 d’agost, en el Berghof, l’Adolf Hitler va demanar si el ministre Joachim von Ribbentrop es podia dirigir a Moscou per negociar un acord amb el govern soviètic. Poc després va arribar a la casa un teletip que anunciava que el dictador Iosif Stalin estava disposat a firmar amb Alemanya un pacte de no agressió. El dictador soviètic preferia pactar amb els alemanys perquè creia que els deixaria aïllats del conflicte i podrien esperar el seu torn. Desitjava la guerra, volia que durés molts anys perquè mentre els altres es desgastarien ells es prepararien per quan acabés el conflicte. L’endemà, en Hitler va enviar personalment un telegrama a Stalin a través de l’ambaixada alemanya a Moscou per demanar-li que rebés el ministre Von Ribbentrop el dia 22 o 23 d’agost.

A la nit del dia 21, en Hitler estava sopant en el Berghof quan de sobte va rebre una nota per tèlex. El dictador lava llegir ràpid i de cop va saltar content i va clavar un cop de puny a la taula amb tanta força que les copes de la taula es varen moure, i va exclamar eufòric:

Els tinc! Els tinc!.

Ningú va gosar dir-li res i el sopar va continuar. Un cop acabat, en Hitler va demanar en els seus homes més proper que es reunissin amb ell en privat i que es portés xampany, que ell no va tocar com a bon abstemi. Un cop reunit els va explicar que havia arribat a un pacte de no agressió amb Stalin i el va ensenyar el tèlex que confirmava les seves paraules. Un cop varen comentar els futurs moviments, que passaven per la visita d’en Von Ribbentrop a Moscou el 23, es va projectar una pel·lícula que mostrava desfilades de l’exèrcit soviètic davant del seu líder. El dictador alemany va mirar la pel·lícula satisfet pensant que aquell exèrcit poderós ara era un seu aliat. Mentre els homes estaven reunits, les senyores dels convidats estaven apartades de la reunió, però de seguida varen ser informades de la gran notícia. A mitjanit en Hitler encara continuava eufòric, no es podia creure que els seus plans de conquesta li anessin tan bé i va sortir a la terrassa del Berghof per mirar amb la resta de convidats un estrany espectacle de la naturalesa, una aurora boreal extraordinàriament intensa. No deixant de treure-li els ulls de vista, en Hitler es va dirigir a l’oficial de la Luftwaffe Nicolaus von Below per dir-li que significava que es vessaria molta sang i que aquesta vegada no es podia evitar la violència. Després, en Hitler va trucar al seu amic Goebbels, que es trobava a Berlín per retransmetre per totes les emissores de ràdio alemanyes la notícia del pacte, per demanar-li que l’informés de les reaccions dels representants de la premsa estrangera. El ministre de Propaganda li va explicar que les campanes de les esglésies de l’exterior havien començat a repicar, i que el representant de la premsa britànica creia que era un dia fúnebre per l’Imperi britànic.

L’endemà en Hitler continuava amb el mateix bon humor i es va reunir amb 50 oficials de l’Estat Major de l’Exèrcit, a més d’en Hermann Göering, que volia anar a la Gran Bretanya per negociar amb els britànics la pau, en el gran saló de la casa per comunicar-los la seva definitiva decisió de conquerir Polònia el 26 d’agost i més tard d’atacar a la Unió Soviètica, amb qui acabava d’arribar a un acord. Per fer-los creure en la victòria els va explicar que el coronel general Walther von Brauchitsch l’hi havia promès que la campanya polonesa només duraria unes setmanes, i que si l’hi hagués dit que la guerra tardaria dos anys no hagués pres aquella decisió i no s’aliaria amb els soviètics i ho hagués fet temporalment amb els britànics. Va assegurar a més que si França i Gran Bretanya li declaraven la guerra aquests dos països respectarien la neutralitat dels Països Baixos, cosa que ell no estava disposat a fer. Després d’auto-elogiar-se dient que no hi hauria mai més un home que tingués tan poder com ell, va elogiar les figures dels dictadors Benito Mussolini i Francisco Franco, i va acusar a França i Gran Bretanya de falta de personalitat. Tornant amb els seus elogis cap a la seva persona, va explicar que era imprescindible, però que no sabia quants anys l’hi quedaven de vida i per tan justificava atacar ara que encara era viu i amb una situació favorable. Per acabar el seu discurs, que va ser llarg, va dir que ningú preguntaria en el vencedor si deia o no la veritat, i els va demanar que tanquessin els seus cors a la pietat i que actuessin amb brutalitat. Un cop acabat el discurs i amb to més distès, el dictador va desitjar sort a en Von Ribbentrop en el seu viatge a Moscou. Segons un informe, en Göering va saltar damunt la taula i li va oferir a en Hitler un discurs d’agraïment i després va liderar un aplaudiment cap al líder alemany. Per deixar clar que continuarien amb la seva política antisemita, va dir:

Els nostres enemics no són cucs. Els veig a Munic.

A Berlín, en Goebbels va organitzar una roda de premsa pels periodistes estrangers per explicar-los com quedava la situació després del pacte amb els soviètics. Un cop acabada l’exposició, en Hitler el va trucar per saber com havien reaccionat.

Però els britànics no es volien quedar quiets i de bon matí del dia 23 l’ambaixador Neville Henderson va agafar un avió per dirigir-se a Salzburg per després dirigir-se a Obersalzberg per reunir-se amb en Hitler i entregar-li un document del primer ministre Neville Chamberlain, tal i com l’hi havien demanat el dia anterior. A la una del migdia l’ambaixador ja estava en el Berghof acompanyat pel secretari d’Estat Ernst von Weizsäcker i en Walther Hewel, però en Hitler no el va voler rebre. Sorprès per la reacció del seu líder, el secretari d’Estat li va fer veure que com a cap d’Estat no es podia negar a rebre un ambaixador estranger. Resignat i de molt mal humor, va acceptar rebre’l. Un cop reunits, en Hitler li va explicar que de Polònia havien fugit milers de persones i s’havien matat a les minories alemanyes. No estant-hi d’acord amb aquelles afirmacions falses, en Henderson li va recordar que tot el món coneixia els crims que els alemanys havien comès en els camps de concentració. Quan continuava amb aquest retret, en Hitler el va tallar i el va amenaçar dient-li que estava disposat a entrar en guerra amb el poble britànic, tot i que va afirmar que sempre hi havia desitjat l’amistat. Després se li va entregar la carta del primer ministre traduïda a l’alemany que deia que el govern britànic faria costat a Polònia i que estaven disposats a negociar. En acabar de llegir-la, en Hitler va advertir a l’ambaixador de que si continuaven amb les amenaces mobilitzaria el país. Irritat davant d’aquell menyspreu que se li donava, en Henderson es va aixecar de la cadira i va dir que d’aquesta manera la guerra seria inevitable i va marxar. Un cop va arribar a Salzburg va rebre una trucada perquè tornés al Berghof. Aquesta segona trobada va durar menys, mitja hora, i en Hitler estava més calmat, però va seguir mantenint que atacaria Polònia si un altre alemany hi era assassinat i va afirmar que si hi havia guerra seria culpa dels britànics. Quan l’ambaixador va marxar en Hitler es va posar a riure i li va dir al secretari Von Weizsäcker que el primer ministre Chamberlain ja no aguantaria més i que el seu govern cauria aviat.

Més tard, en Hitler va fer una conferència amb els seus líder militars per explicar-los que pensava atacar a França i Gran Bretanya quan ho veiés factible i que davant d’una possible la guerra la neutralitat de Bèlgica i Holanda no serien importants per Alemanya.

A la nit, en Hitler esperava nerviós a la sala del Berghof les notícies que l’hi havien d’arribar de Moscou sobre l’entrevista d’en Von Ribbentrop i de Stalin. Estava acompanyat per en Joseph Goebbels, que havia arribat de Berlín, en Martin Bormann, l’Otto Dietrich, en Walther Hewel, en Karl Bodenschatz, en Julius Schaub, l’Albert Speer i en Nicolaus von Below. Havia fet trucar diverses ocasions a l’ambaixada a la capital soviètica per saber com anaven les negociacions. A la nit, per fi el ministre d’Afers Exteriors va trucar-lo. Li volia demanar l’aprovació per entregar en els soviètics dos ports bàltics, el de Libau i el Windau. D’immediat en Hitler va demanar que l’hi portessin un mapa i va estudiar la proposta durant uns minuts. Finalment va acceptar-ho perquè igualment sabia que acabaria trencant el pacte quan pogués. Un cop es va donar per acceptat, en Von Ribbentrop va ordenar a l’ambaixada alemanya a Moscou que enviés a en Hitler un informe provisional de les negociacions. Però el dictador continuava molt nerviós i per calmar-se es va posar a mirar una pel·lícula amb el seu amic Goebbels després de sopar.

Finalment, a mitjanit es va firmar el pacte. En ell es traçava les fronteres entre Alemanya i la Unió Soviètica i es va acordar que Finlàndia, Estònia, Letònia, l’est de Polònia i algunes regions de Romania passarien a formar part de la Unió Soviètica. Es probable que quan varen firmar el pacte ja es parlés de la intervenció militar a Polònia. Una hora més tard després de firmar-se el pacte, que es coneixeria com el Pacte Mólotov-Ribbentrop en honor als dos ministres d’Afers Exteriors, en Von Ribbentrop va trucar a en Hitler per donar-li la notícia.

Com a curiositat, en el Kremlin hi havia el fotògraf d’en Hitler, en Heinrich Hoffmann, que va saludar al líder soviètic de part d’en Hitler i li va explicar que el líder alemany gaudia de bona salut i varen fer brindis de vodka en honor a en Hitler i a Stalin fins a altes hores de la matinada. Ja qui creu que el vas de Stalin era d’aigua enlloc de vodka perquè s’havia begut uns quants vasos hi anava perfectament. Ja qui creu que el líder soviètic volia emborratxar als alemanys per treure’ls informació. El fotògraf d’en Hitler no va parar de tirar fotografies dissimuladament a Stalin. En Hitler l’havia fet enviar a Moscou no només perquè el saludés sinó també perquè tirés fotografies a les orelles de Stalin per comprovar si era jueu. Creia que si tenia les orelles juntes era jueu i si les tenia separades era ari. Al cap d’un dies va poder veure que les tenia separades.

L’endemà, quan l’avió Condor del ministre Von Ribbentrop tornava a Alemanya escortat per caces alemanys i amb el Pacte, varen rebre a ple vol l’ordre d’aterrar a Berlín perquè en Hitler tornava d’Obersalzberg per preparar la conquesta de Polònia. El dictador i el seu entorn, on hi havia l’Eva Braun, varen viatjar en deu Mercedes via Munic per dirigir-se a la Cancelleria. A les set de la tarda el Condor d’en Von Ribbentrop va aterrar a l’aeròdrom de Tempelhof i el ministre es va dirigir ràpidament a la Cancelleria, que estava plena de jerarques nazis acompanyats pels seus ajudats. Va entrar a l’edifici com un triomfador i va informar al seu líder de tot el què havia passat la nit anterior. Durant aquella jornada, en Hitler va redactar una llarga carta per en Benito Mussolini en què l’hi justificava l’aliança amb la Unió Soviètica i l’informava de que l’ofensiva contra Polònia era imminent.

Polònia, el gran objectiu:

A tres quarts d’una del migdia del dia 25, l’ambaixador Neville Henderson va rebre un missatge en què se l’hi comunicava que l’Adolf Hitler el volia veure a la Cancelleria a dos quarts de dues. A l’hora prevista l’ambaixador era el despatx d’en Hitler, amb qui es va reunir durant una hora juntament amb el ministre Joachim von Ribbentrop. El dictador alemany, que estava bastant tranquil, li va comunicar que en breu seria solucionat el problema de Polònia i que després volia apropar postures amb els britànics. Però el líder alemany no es va poder estar de criticar el discurs del primer ministre Neville Chamberlain i li va demanar que anés a Londres per parlar amb el seu govern i li va dir que li posava un avió alemany a la seva disposició. Però en Hitler encara no les tenia totes sobre donar o no l’ordre d’atacar, i va preguntar-li a l’Otto Dietrich si tenia notícies de Londres i París respecte al Pacte amb els soviètics i si sabia alguna cosa de la crisi dels governs britànics i francesos. En Dietrich, que no va entendre perquè parlava de crisi, va contestar-li que desconeixia totes aquella informacions.

Poc després, quan el ministre Joseph Goebbels va saber que la mobilització estava prevista per aquella mateixa tarda, en Hitler li va donar instruccions sobre la propaganda, que havia d’insistir en que no s’havia deixat cap més alternativa a Alemanya que combatre contra els polonesos i que s’havia de preparar a la població per una guerra que es podia allargar mesos i anys si era necessari. Pressionat pels militars i impacient per una resposta italiana per si s’afegien a l’ofensiva, en Hitler va continuar amb la idea de mantenir l’atac. En no tenir notícies dels italians, a les tres i dos minuts de la tarda, en Hitler va ordenar atacar Polònia a tres quarts de cinc de la matinada de l’endemà.

Al llarg de la tarda es varen transmetre les directives d’en Hitler i, satisfent els seus desitjos, unitats alemanyes es varen dirigir cap a la frontera polonesa procedents de Pomerània, Alta Silèsia i Prússia Oriental. Però en aquella tarda es va presentar a la Cancelleria l’ambaixador italià Arturo Attolico per transmetre un missatge d’en Benito Mussolini que deia que Itàlia no estava preparada per entrar en guerra. Després de transmetre el missatge al líder alemany, en Hitler, que el va acomiadar disgustat, es va reunir amb el cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel. A dos quarts de sis de la tarda, es va presentar l’ambaixador francès, el general Robert Coulondre, per confirmar el compromís del seu país amb Polònia. A tres quarts de sis es varen rebre més missatges des d’Itàlia que deien que tot hi el Pacte d’Acer no estaven preparats per entrar en guerra. En Hitler es va quedar molt decebut amb els italians. Segons el traductor Paul Schmidt va cridar que els italians s’estaven comportant com el 1914. Durant uns quants minuts tothom va pensar què s’havia de fer davant de la negativa italiana i es va convocar al general Walther von Brauchitsch a la Cancelleria. Per posar més llenya al foc, a les sis de la tarda el ministre Von Ribbentrop va informar a en Hitler de que la Gran Bretanya acabava d’acordar un tractat que reafirmava el compromís britànic de declarar la guerra en el cas d’un atac alemany a Polònia. Pels volts de les set de la tarda el general Von Brauchitsch va arribar a la Cancelleria i li va comunicar a en Hitler que encara estava a temps d’aturar l’atac i va recomanar fer-ho per guanyar temps. Acceptant la proposta, a dos quarts de vuit del vespre en Hitler va posposar el pla d’envair Polònia per la setmana següent. D’immediat en Walther von Brauchitsch va trucar al general Franz Halder per rescindir l’ordre d’invasió. En Keitel va cometre l’error de no informar al tinent Hans-Albrecht Herzner, que va cometre l’error l’endemà d’avançar a través de Polònia estant a punt de crear una greu crisi. Després de donar l’ordre, en Hitler es va retirar als seus apartaments particulars situats a l’ala antiga de la Cancelleria.

El 26 d’agost, en Hermann Göering va donar les gràcies a en Hitler per l’esforç que estava fent i l’hi va assegurar que la Wehrmacht compliria amb el seu deure. Poc després, el dictador va ordenar que no s’indiqués de manera especial a la població de que la guerra era a tocar en una data determina.

Tots els països estaven molt preocupat davant la imminent guerra, el president del Consell de Ministre francès, l’Edouard Daladier, va enviar una carta personal a en Hitler per dir-li que trobava la situació molt greu i que esperava que es trobés una solució pacífica perquè no volia que tornés l’època de la Primera Guerra Mundial, on els francesos i els alemanys varen perdre molt homes. L’ambaixador Coulondre va ser l’encarregat de portar aquella carta a en Hitler a la Cancelleria, que es trobava en aquells moments amb el seu ministre Von Ribbentrop, a última hora de la tarda. L’ambaixador li va dir que es trobava davant del Tribunal de la Història i li va suplicar un cop més que no entrés en guerra. El líder alemany es va mirar al seu ministre i es va aixecar de la butaca per agafar-lo pel braç i portar-lo a un extrem de la sala per parlar sols. Pocs segons més tard el líder alemany es va dirigir cap a l’ambaixador i li va dir que tot ja estava decidit i l’entrevista es va donar per acabada.

L’entorn d’en Hitler tampoc les tenia totes, a més d’en Göering que continuava parlant amb l’empresari suec Birger Dahlerus per aturar la guerra juntament amb els britànic, en Walther Hewel, el cap personal d’en Von Ribbentrop, va advertir-lo de que no tenia que subestimar als britànics, paraules que varen posar furiós a en Hitler, que segons el general Walther von Brauchitsch, encara no sabia què tenia que fer. A més, els italians no volien entrar en la guerra, i aquell mateix dia el dictador Benito Mussolini va enviar un missatge per justificar la seva no intervenció per la falta de matèries primes i de productes. La resposta d’en Hitler a aquella carta no es va fer esperar. El dictador alemany va acceptar, tot i que de mala gana, la no intervenció d’Itàlia, però li va demanar que Itàlia es mantingués en una actitud amistosa en el conflicte perquè ell estava decidit a batre tot sol a França i a Gran Bretanya després d’envair Polònia. Aquella resposta va fer tenir el dictador italià molt preocupat. En el tema de les matèries primes, en Hitler li va respondre que li podia donar molt poques matèries primers, però li va confirmar que se l’hi entregaria fusta, carbó, ferro i algunes bateries antiaèries.

A les dotze de la nit, l’empresari Dahlerus, que s’havia reunit el dia anterior amb el govern de Londres, va arribar a Berlín amb cotxe acompanyat del seu amic Göering del Carinhall, la mansió del ministre alemany. Tal i com havien planejat, en Göering es va dirigir a la Cancelleria per reunir-se amb en Hitler i l’industrial esperaria al seu Hotel. Un quart més tard, en Dahlerus va rebre la visita de dos oficials que el varen convidar a presentar-se davant d’en Hitler aquella mateixa nit. En arribar a la Cancelleria va ser rebut a l’instant per en Hitler i en Göering i els tres es varen asseure a l’avantsala del gabinet del dictador, davant de la xemeneia on hi havia un retrat de l’Otto von Bismarck. En Hitler estava visiblement nerviós, caminava d’una banda a l’altra de la sala sense parar. Sense deixar de caminar, li va exposar els seus objectius de la política alemanya i va criticar durament l’actitud de la Gran Bretanya menyspreant al poble britànic. Aprofitant un dels pocs silencis que deixava el dictador en asseure’s a una cadira, l’industrial li va afirmar que no compartia en absolut la seva opinió sobre els britànics perquè ell els coneixia de primera mà. Després de discutir que coneixia millor els britànics, en Hitler li va exclamar que ell ja havia fet una última i generosa oferta, i que s’hi començava la guerra. Enfadat, es va aixecar de la cadira i li va cridar que també construiria avions i que destruiria els seus enemics perquè el poble alemany confiava amb ell. Després de calmar-se li va preguntar si coneixia els motius de per què havien fracassat els seus intents d’arribar a un acord amb els britànic. En Dahlerus, que no tenia pèls a la llengua, li va contestar que era per culpa d’una falta de confiança en ell mateix i en el seu govern. Davant d’aquell insult, en Hitler li va exclamar que tornés a la Gran Bretanya i informés al govern britànic de les seves opinions i li va explicar noves proposicions que l’industrial va tenir que memoritzar. Durant aquell moment el ministre de l’Aire va sortir de l’avantsala i al cap de pocs segons va tornar a entrar per comunicar-li en el seu amic que al matí sortiria un avió alemany en direcció a Amsterdam. En Dahlerus no volia volar amb un avió alemany cap a la Gran Bretanya.

Després d’explicar les paraules d’en Hitler al 10 de Dowing Street, i on va dir-li en el primer ministre Chamberlain que no l’hi agradaria tenir a en Hitler com a soci, va tornar a les onze de la nit a Berlín. A l’aeròdrom l’esperava un automòbil, que a tota velocitat el va traslladar a la residència oficial d’en Göering a la Leipziger Strasse, i allí se l’hi va comunicar que en Hitler acceptava les condicions britàniques sempre i quan es donés instruccions immediates als polonesos de contactar amb Alemanya per començar negociacions. Estava clar que no se l’hi deia tota la veritat perquè aquella tarda en Hitler va comunicar en els diputats parlamentaris que la situació polonesa era molt seriosa i que estava decidit a resoldre el problema d’una manera o d’una altra.

En Hitler no tenia cap intenció de negociar amb els polonesos i el dia 28 va anul·lar el tractat de no agressió amb Polònia i va confirmar que la nova data per la invasió seria el matí de l’1 de setembre. Poques potències occidentals esperaven un atac tant imminent. En Hitler pensava tancar la qüestió polonesa en dos mesos i després celebrar una gran conferència de pau amb les potències occidentals. A dos quarts d’onze de la nit, provinent de Londres, l’ambaixador Henderson es va reunir amb en Hitler a la Cancelleria. A l’entrada que donava a la Wilhelmplatz l’esperaven el cap de la Cancelleria, el doctor Otto Meissner, i l’ajudant d’en Hitler, en Wilhelm Brückner. Quan la guàrdia de l’edifici el va veure va presentar armes i una banda de música va redoblar els tambors. Un cop es va reunir amb en Hitler, el ministre Von Ribbentrop i el traductor Paul Schmidt, en Henderson li va entregar un missatge del seu govern en què es demanava obrir una via de diàleg per parlar de Polònia per tal d’evitar la guerra. Durant una hora varen parlar d’aquell tema, però el líder alemany no volia parlar de res i no va escoltar les pregàries de l’ambaixador. Després de quedar-se uns minuts pensatiu, en Hitler li va assegurar que contestaria la nota del govern britànic l’endemà. Quan l’ambaixador es va aixecar de la cadira per marxar li va dir que no corres en respondre, però en Hitler li va dir que ell sí que tenia pressa.

El dia següent en Hitler i en Von Ribbentrop varen estudiar l’oferta del govern britànic a la Cancelleria. A un quart de vuit de la tarda va tornar a ser cridat l’ambaixador Henderson a la Cancelleria. Lluint el seu vestit de ratlla diplomàtic amb un clavell vermell fosc en el trau de l’americana, l’ambaixador va recórrer la Wilhelmstrasse a les fosques ja que les faroles no estaven enceses pels simulacres d’apagades que s’estaven efectuant a Berlín. Quan va arribar a l’edifici es va trobar entre 300 i 400 berlinesos que es  manifestaven per donar suport a en Hitler. En entrar al nou edifici va ser rebut per un redoblament de tambors i una guàrdia d’honor. Un altre cop l’Otto Meissner i en Wilhelm Brückner el varen conduir fins al despatx del seu líder. En entrar-hi es va trobar amb en Hitler amb el seu inseparable ministre i els va demanar que evitessin la guerra. Però en Hitler ja estava decidit a anar a la guerra i de les exigències britàniques només va acceptar rebre un emissari polonès amb plens poders per negociar. L’ambaixador es va queixar de falta de temps quan l’hi varen dir que el rebrien l’endemà, però en Hitler no estava per discutir i l’hi va entregar una nota que havia redactat abans amb el seu ministre on deia que el govern alemany trobava intolerable el tracte del govern polonès a les minories alemanyes. En la nota també hi figurava que en les negociacions per Polònia i tenien que ser presents els soviètics. En Henderson va entendre que la nota era un ultimàtum. Llavors en Hitler l’hi va assegurar que dos exèrcits, el polonès i l’alemany, es trobarien en breu. L’ambaixador es va queixar amargament i el va intentar convèncer perquè li donés més temps, però el dictador, cansat de discutir, li va cridar de males maneres que els seus homes l’hi preguntaven quina era la seva decisió i que ja estaven preparats per atacar. En sortir del despatx l’ambaixador estava molt preocupat, però la seva preocupació encara va augmentar més en veure en els llargs passadissos de l’edifici a oficials militars com en Wilhelm Keitel i en Walther von Brauchitsch.

Després, en Hitler es va reunir amb l’ambaixador italià Arturo Attolico, que aquest l’hi va dir que en Mussolini estava disposat a intercedir amb la Gran Bretanya si era necessari. En Hitler li va explicar que les negociacions amb la Gran Bretanya ja estaven en marxa i que ja havia manifestat la seva disposició a acceptar un negociador polonès. Llavors, en Hitler va demanar al ministre Göering que enviés al seu amic industrial, que estava sopant aquella nit a l’Hotel Esplanade de la Potsdamer Platz, a la Gran Bretanya perquè donés a conèixer en el govern britànic els punts essencials de les condicions que estava disposat a oferir als polonesos: el retorn de Danzig a Alemanya i un plebiscit sobre el Corredor polonès. El ministre l’hi va suggerir que no era necessari jugar-s’ho tot, però en Hitler l’hi va respondre que al llarg de la seva vida sempre s’ho havia jugat tot. En Göering en aquells moments no les tenia totes sobre la seva seguretat personal, a homes com el ministre Von Ribbentrop no l’hi devien fer molta gràcia que intentés aturar la guerra pactant amb els britànics. Quan es va reunir amb el seu amic l’hi va confessar que potser no es tornarien a veure mai més ja que algunes persones el voldrien assassinar. En Von Ribbentrop es va plantejar destruir l’avió que portava l’industrial suec a Londres.

A dos dies de l’1 de setembre, el primer ministre Neville Chamberlain va enviar un missatge per en Hitler on li demanava per enèsim cop que respectés les fronteres de Polònia i li va suplicar que invités a l’ambaixador polonès Josef Lipski a la Cancelleria. Però en Hitler ja estava decidit, i encara ho va quedar més quan va saber que s’havia mobilitzat l’exèrcit polonès a disgust del govern francès. Al matí va donar instruccions a l’Albert Forster, el gauleiter de Danzig, sobre les mesures que havia de prendre a Danzig quan esclatessin les hostilitats. Llavors es va passar gran part del dia treballant en les propostes que plantejaria al negociador polonès que, com ja temia, no vindria. A la nit, mentre en Von Ribbentrop i en Henderson es discutien sobre la futura guerra, en Hitler estava planificant l’atac a Polònia.

L’endemà, l’últim dia abans de la guerra que duraria 2.174 dies i que acabaria sent el conflicte més mortífer de la Història, de bon matí en Hitler va estendre un mapa d’Europa i va donar l’ordre de començar la invasió a Polònia per dia següent en la Directiva número 1. Llavors, en Hitler es va negar a rebre l’ambaixador polonès, que estava reunit amb el ministre Von Ribbentrop, i es va aïllar de l’exterior.

Després de que en Hitler donés l’ordre, les SS varen posar en marxa l’Operació Himmler, provocar desordres a Polònia per justificar la invasió. A les dues del migdia, en Reinhard Heydrich va ordenar a l’alt funcionari de la Gestapo, en Heinrich Muller que posés en marxar l’Operació. Aquest va agafar uns presoners d’un camp de concentració que havien disfressat d’homes de les SS i els van enviar a la frontera polonesa. Llavors el cap del SD va trucar a l’Alfred Helmut Naujocks per dir-li la paraula clau de conserves, que indicava que a les vuit del vespre havia de començar l’Operació. A continuació, en Muller li va entregar a en Naujocks un presoner per matar-lo. De seguida va veure que el presoner estava en molt mal estat de salut, li va intentar obrir els ulls però tenia la mirada perduda. Va pensar que anava drogat. Tot i no veure-li cap ferida en el seu cos, la seva cara estava coberta de sang.  A les nou del vespre els presoners varen ser conduïts a un bosc. Aquells homes se’ls havia promès la llibertat si complien les ordres. Però un cop al bosc els alemanys varen fer sonar una alarma, varen encendre dos reflectors i els varen metrallar. A continuació, uns homes de les SS, vestits amb uniformes polonesos, varen disfressar els presoners assassinats de membres de les SS i es varen dirigir a la frontera polonesa. En marxar de la zona varen cremar la duana de Hohenlindre i cinc membres del SD varen assaltar l’emissora de ràdio situada a les afores de la petita ciutat de Gleiwitz, que feia de frontera entre Polònia i el Reich. Allí varen assassinar a trets aquell presoner que havien drogat. Després varen pronunciar durant tres o quatre minuts per ràdio una locució amb polonès redactat pel propi Heydrich per fer veure que els polonesos estaven agredint aquell suposat alemany. Abans de marxar de l’estació varen disparar uns quants trets a l’aire per fer més enrenou. A aquella mateixa hora la ràdio alemanya va retransmetre la proposta de 16 punts d’en Hitler que en Von Ribbentrop havia presentat a l’ambaixador Henderson la nit anterior. Tot estava a punt per començar la guerra que costaria la vida d’entre 60 i 73 milions de persones, que representa 23.000 vides al dia o més de sis morts per minut o, en altres paraules, el 3% de la població mundial de 1939 (2.000 milions de persones). Davant la imminent guerra, ara era qüestió de minuts, cosa de creure que la gran majoria de soldats alemany creguessin que no es produiria la guerra. El propi Erwin Rommel, que seria un dels grans mariscal d’en Hitler, li va escriure aquell dia a la seva esposa Lucie que creia que la situació es resoldria sense tenir que utilitzar la força.

Començar la Segona Guerra Mundial:

El divendres 1 de setembre de 1939 va començar la Segona Guerra Mundial. A les 4:26 de la matinada l’exèrcit alemany va travessar la frontera alemanya per tres punts diferents en l’Operació Fall Weiss. Les primeres bales i les primeres bombes varen caure a prop de Dirschau. En total, al voltant de 1.800.000 soldats ben entrenats i ben equipats agrupats en 37 divisions d’infanteria alemanya, tres eslovaques, sis divisions panzer, una brigada de cavalleria amb 2.510 carros de combat, quatre divisions lleugeres, quatre divisions motoritzades, una de muntanya i 5.800 peces d’artilleria varen envair Polònia. La Luftwaffe, amb els bombarders Heinkel He-111, Dorniers i Junker Ju-87, varen bombardejar la ciutat de Wielun, provocant 1.300 morts sense fer distincions entre civils i militars. A primera hora la ciutat de Danzig, el gran objectiu de Hitler, va ser ocupada per la majoria alemanya de la ciutat.

A Berlín, en un dia que la ciutat estava coberta de núvols amenaçadors, a les 5:10 del matí es va comunicar per primer cop a l’Adolf Hitler els desenvolupaments de la invasió i, des de la Cancelleria del Reich, es va fer un comunicat per la ràdio al poble alemany explicant que era l’hora de la guerra i denunciant que la minoria alemanya que vivia a Polònia estaven sent perseguida i maltractada.  A les deu del matí es va reunir el Reichstag en caràcter d’urgència en una sessió que va ser retransmesa per totes les emissores nacions. En Hitler, que portava un uniforme gris i que va decidir que portaria fins que es destruïssin tots els enemics d’Alemanya, es va presentar al Parlament amb cotxe. Molts estrangers varen creure que l’uniforme era militar, però de fet era una reproducció de l’uniforme del Partit de color gris. Pel camí va poder copsar com a gent no feien cara d’animats, ans al contrari, ningú desitjava la guerra. La sessió va començar amb una breu introducció del president Hermann Göering i, en seguit, en Hitler va pujar a la tribuna i va exposar la seva idea d’eliminar fronteres perquè, segons ell, les havien violat els polonesos i va parlar d’expandir el poder alemany. Continuant amb el discurs, el dictador va mencionar l’incident del dia anterior a Glewitz dient que els alemanys havien sigut atacats per forces regulars polonesos i va dir que des de tres quarts de sis replicaven adequadament qualsevol atac i que cada bomba es venjava amb una altra bomba. Curiosament es va equivocar indicant que l’atac havia començat a tres quarts de sis quan en realitat havia començat a tres quarts de cinc. El dictador estava tan eufòrica que inclús es va veure en cor de justificar el pacte amb els soviètics dient que la Unió Soviètica i Alemanya estaven regides per doctrines ben diferents, però va assegurar que els dos països no tenien la intenció de portar la seva doctrina a l’altra. Per assegurar la bona salut econòmica, tot i que Alemanya en aquells moments tenia només les reserves d’or per uns 500 milions de Reichsmarks, va dir que s’havien recaptat més de 90.000 milions de Reichsmarks per la reorganització de l’Exèrcit. Abans d’acabar el discurs, va exclamar que a partir d’aquell moment la seva vida pertanyia al poble alemany i va deixar clar que no volia res més que ser el primer soldats del Reich alemany i, per això, va justificar el perquè s’havia posat aquella jaqueta de guerra, que va assegurar que no es trauria fins que haguessin aconseguit la victòria.  Davant d’aquelles paraules històriques, els diputats es varen posar dempeus i varen cridar Heil! mentre sonava l’himne nacional. L’Eva Braun, que era present a la sessió acompanyada per la seva germana Ilse, que vivia llavors a Berlín, es va posar a plorar d’emoció i li va dir a la seva germana que es moriria si l’hi passava alguna cosa a en Hitler. A partir d’aquell moment, en Martin Bormann no es va allunyar ni un moment del costat del dictador.

Un cop acabada la sessió, en Hitler va pujar a un vehicle i amb una columnes de cotxes varen avançar per l’Unter den Linden fins a la Wilhemstrasse per després anar a la Cancelleria. En el patí de l’edifici la guàrdia va presentar armes i en Hitler, després de baixar del cotxe, va travessar el patí d’armes, la galeria de marbre i es va dirigir al seu despatx. Abans, el dictador va demanar-li a en Göering que intentés reunir-se amb l’industrial suec Birger Dahlerus per fer un últim intent per negociar amb els britànics. Uns minuts després es va presentar a la Cancelleria l’ambaixador italià Arturo Attolico, que portava un missatge personal del dictador Benito Mussolini, que deia que Alemanya no podia esperar que Itàlia intervingués en el conflicte. Quan en Hitler va llegir el contingut del missatge es va enfadar molt, però, sabent ja des de feia dies que era inevitable que els italians intervinguessin, va ordenar escriure un telegrama al seu ambaixador a Itàlia perquè el transmetés a en Mussolini. En el missatge l’hi agraïa la seva ajuda i li va afirmar que estava convençut de que el poder militar d’Alemanya seria suficient per resoldre la situació i que no necessitaria l’ajuda italiana.

Durant l’estona que en Hitler estava amb l’ambaixador italià, en Göering i en Dahlerus varen parlar de la possibilitat de que el ministre de l’Aire anés a Londres a negociar la pau. Estava clar que en Göering no desitjava la guerra, l’aterrava la idea d’enfrontar-se  a la Gran Bretanya i a França, i després de reunir-se amb l’industrial es va reunir amb en Hitler per parlar d’aquella possibilitat d’anar a Londres. Quan va tornar del despatx va convidar a l’industrial a la Cancelleria. De camí cap a l’edifici es va creuar amb homes tant important com en Rudolf Hess, en Wilhelm Frick, en Heinrich Himmler i molts caps i generals alemanys. A l’entrada del despatx del dictador dos membres de les SS estaven fent guàrdia i, només entrar-hi, en Hitler es va aixecar per donar-li la mà i, acte seguit, va començar a criticar la Gran Bretanya dient que els britànics no desitjaven la pau i que eren uns egoistes. També li va dir que estava decidit a aixafar la resistència polonesa i a destruir el poble polonès. Irritat mentre anava parlant, li va assegurar que estava disposat a negociar amb els britànics però que si ells desitjaven lluitar el lluitaria. En Dahlerus va poder veure com en Hitler estava nerviós i li va sentir un mal alè a la boca que el va deixar impactat. Després de l’entrevista l’industrial es va posar en contacte amb Londres, que l’hi varen comunicar que si els alemanys volien començar unes negociacions tenien que interrompre les hostilitats i retirar les tropes de Polònia.

Quan a Berlín varen arribar missatges de França i de la Gran Bretanya que deien que entrarien en guerra si no retiraven les tropes de Polònia, la majoria de la cúpula nazi va creure que estaven exagerant i estaven convençuts, tal com deia en Hitler, que ni els francesos ni els britànics actuarien per la por d’una guerra mundial. Al cap d’unes hores la Gran Bretanya i França varen enviar un ultimàtum perquè retiressin les tropes de Polònia, però en Hitler va fer-ne cas omís. El president Franklin Delano Roosevelt es va limitar a demanar a Alemanya que aturés els bombardejos a la població civil.

En Hitler aquell dia no només es va ocupar de l’ocupació de Polònia, ja que durant aquella jornada va firmar un document on autoritzava al Reichsleiter Philip Bouhler i el doctor Karl Brandt a concedir amplis poders als metges perquè eliminessin els malalts mentals incurables. D’aquesta manera s’aconseguia garantir la impunitat als metges per tal de que eliminessin els malalts mentals.

A primeres hores del matí següent, Itàlia es va oferir com a mediadora del conflicte i va proposar la celebració d’una nova conferència. Es volia repetir la Conferència de Munic. Tant França com la Gran Bretanya varen acceptar la proposta italiana. En Hitler no va rebutjar la proposta, que va res transmesa per l’ambaixador italià. Però el líder alemany no tenia cap intenció de reunir-se amb els francesos i els britànics, i després va confirmar que no acceptava la celebració d’una conferència. Al final del dia les democràcies occidentals varen decidir que entrarien en guerra.

Amb el propòsit d’entrar en guerra, a la matinada l’ambaixador britànic Neville Henderson va trucar a la Cancelleria per mirar de reunir-se de forma immediata amb el ministre Joachim von Ribbentrop. Però el ministre d’Afers Exteriors no va acceptar reunir-se amb l’ambaixador. A les quatre de la matinada, l’ambaixador es va posar en contacte amb el Ministeri d’Afers Exteriors i els va comunicar que a les nou del matí els portaria un comunicat important. Veient que no tenia més remei, Von Ribbentrop li va demanar a l’intèrpret Paul Schmidt, que casualment estava en el Ministeri, que sigues ell qui acudís a la reunió en el seu despatx. Al matí es va produir a la reunió en el despatx d’en Von Ribbentrop a la Wilhelmplatz. L’ambaixador es va lamentar d’haver-li d’entregar a ell aquell comunicat, els dos mantenien una molt bona relació, i a continuació li va llegir un ultimàtum del govern britànic al govern alemany on explicava que si Alemanya no canviava d’opinió en la seva intervenció a Polònia el govern britànic es consideraria en guerra amb Alemanya a partir de les onze del matí d’aquell mateix dia. Després d’acabar la reunió, Schmidt va portar corrents l’ultimàtum al despatx d’en Hitler a la Cancelleria, on el dictador estava reunir amb en Von Ribbentrop. El traductor va traduir a l’alemany l’ultimàtum perquè l’escoltés el dictador que va quedar glaçat. Es va quedar abatut a la seva butaca davant de la seva taula. Després d’un llarg silenci, en Hitler li va preguntar a en Von Ribbentrop què tenien que fer per solucionar aquell problema. No contava amb que els britànic li declaressin la guerra tan aviat. Von Ribbentrop li va dir en veu baixa que segurament els francesos també presentarien un ultimàtum semblant. A mesura que es va anar sabent la notícia, els jerarques nazis es varen quedar molt preocupats, ja que ningú s’esperava aquella nova situació. El propi Göering anava cridant per l’avantsala de la Cancelleria que si perdien la guerra seria un desastre.

A dos quarts d’una del migdia els francesos varen presentar un ultimàtum molt semblant al dels britànics, però enlloc d’acabar a les onze del matí acabava a les cinc de la tarda. Tot i que França i Gran Bretanya varen entrar oficialment en el conflicte, varen abandonar els polonesos i varen fer poc per ajudar-los. A més, de França i la Gran Bretanya, l’Índia, Austràlia i Nova Zelanda també varen declarar la guerra a Alemanya.

Al cap d’una estona de que es comuniqués la notícia de que ara sí que estaven en guerra amb Occident, Hitler va argumentar que era evident que tant França com la Gran Bretanya havien d’entrar en guerra perquè no podien quedar malament davant del món, però encara estava convençut de que no s’arribaria a cap acció bèl·lica. Tenia pensat negociar amb els britànics un cop hagués acabat l’ocupació de Polònia. Llavors el dictador l’hi va dir al ministre Goebbels, que estava molt preocupat i es trobava abatut en un racó de l’avantsala del despatx d’en Hitler, que Occident es limitaria a fer una guerra de bloqueig. Tot i aquesta afirmació, en Hitler havia de prendre una decisió amb aquest nou panorama i va ordenar a la Wehrmacht que es mantingués a la defensiva davant la possible intervenció militar de la Gran Bretanya i de França. Però els alemanys tenien un problema, només disposaven de 23 divisions i en canvi els francesos i els britànics en sumaven 110. Aquesta diferència tenia ben preocupat als jerarques nazis, però altres com el cap de la Marina Erich Raeder no el tenien gens amoïnat i, inclús, va plantejar la possibilitat d’una guerra submarina contra la Gran Bretanya i l’enfonsament sense avisar dels vaixells mercantils britànics i dels països neutrals. Tot i això, va escriure que la Kriegsmarine no estava en condicions d’una gran lluita contra la Gran Bretanya, ja que les forces de superfícies seguien sent poques en número i tenien poc poder comparades amb la flota britànica.

A les nou de la nit, en Hitler va abandonar la Cancelleria per dirigir-se al front militar, cap a Gogolin, a l’Alta Silèsia, per establir un quarter general per gestionar els passos militars que havien de seguir. Tres trens especials equipats varen sortir de l’estació Stettiner Bahnhof de Berlín i varen travessar la frontera polonesa per la regió de Kattowitz,  a poca distància de Gleiwitz, on tot havia començat, i varen entrar a Polònia direcció nord per instal·lar-se a Zoppot, a l’antic territori de Danzig. Hitler va viatjar en el primer tren, l’Amerika, acompanyat, entre altres, pel cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel, el cap del OKW Alfred Jodl, el seu fotògraf Heinrich Hoffmann i la secretària Christia Schroeder, que li va escriure a la seva amiga Johanna Nusser que a partir d’aquell moment hauria d’acompanyar en Hitler a tot arreu i que si les coses no anaven bé llavors la seva vida ja no importaria. En el segon tren hi viatjava en Göering i en el tercer en Himmler.

Un cop varen arribar en territori polonès, el fotògraf Hoffmann va fotografia a en Hitler fent la salutació militar junt als soldats que desfilaven davant d’ell. El fotògraf va utilitzar aquella imatge per la portada del seu volum d’il·lustracions Mit Hitler in Polen, que va ser publicat aquell mateix any. El dia 6 de setembre, en Hitler va visitar el quarter general del 16º Cos Panzer del general Heinz Guderian al nord-est del front. L’endemà, amb la guerra encarrilada però amb els francesos penetrant pel territori del Sarre, en Hitler pensava negociar amb els polonesos i tenia en ment reconèixer un Estat polonès residual, amb concessions territorials a Alemanya i la ruptura de l’aliança polonesa amb la Gran Bretanya i França, juntament amb una Ucraïna Occidental independent.

El dia 8, en Hitler va promulgar una ordre en matèria de propaganda exterior segons la qual el ministre Joachim von Ribbentrop seria a partir d’aquell moment qui dictaria les directrius i instruccions generals en el terreny de la propaganda relativa a la política exterior. Tot i això, segons el punt 6 de l’ordre, el ministre d’Afers Exteriors tenia que expressar els seus desitjos i disposicions a en Goebbels sobre les octavetes, la ràdio, el cinema i la premsa. Aquella decisió no va agradar gens a en Goebbels, que fins llavors dominava tot el que feia referència a la propaganda.

Tot i que la majoria del poble alemany no desitjava la guerra, pel règim no hi havia raó per suposar que la població no deixés de creure que en Hitler era un frustrat amant de la pau. La propaganda nazi venia que en Hitler només buscava la pau i que les democràcies occidentals li buscaven la guerra.

El 12 de setembre, en el vagó de treball d’en Keitel en el tren d’en Hitler es va celebrar una conferència militar, on hi varen assistir en Lahousen, el ministre Joachim von Ribbentrop, l’almirall Wilhelm Canaris, el propi Keitel i l’Alfred Jodl. En començar la reunió, el ministre Von Ribbentrop li va explicar a l’almirall Canaris els objectius polítics a Polònia, però el cap de l’Abwehr es va oposar a un atac aeri previst a Varsòvia perquè creia que es donaria mala imatge a l’exterior. Per fer-li entendre que aquell punt no es discutiria, li va explicar que aquella decisió l’havia decidit en Hitler i en Goebbels, i que ell no hi tenia res a veure. Insatisfet, l’almirall va continuar criticant aquella decisió i li va comentar que tenia coneixement d’execucions en massa que estaven planificant i es va oposar a aquelles pràctiques. Keitel li va tornar a insistir que aquelles decisions les havia pres el propi Hitler i que si la Wehrmacht no complia les ordres les SS, la Policia de Seguretat i altres organitzacions farien aquella feina. Repetidament va dir que en Hitler havia demanat una neteja política i que s’havia d’acabar amb la intel·ligència, la noblesa, l’Església i els jueus polonesos. Hitler sabia de primera mà sobre les matances que provocaven els seus homes. El dia 14, en una reunió, en Reinhard Heydrich va explicar en els caps de la Policia de Seguretat els seus punts de vista sobre el problema jueu a Polònia i va dir que els suggeriments havien de ser presentats a en Hitler, i que només ell podria decidir sobre aquell tema.

A les quatre de la matinada del 17 de setembre, tal i com havien pactat amb els alemanys, la Unió Soviètica va enviar l’est de Polònia. El dictador Iosif Stalin va anunciar que l’Estat polonès havia deixat d’existir i que per tant ja no el lligava el pacte de no agressió que havia firmat anteriorment amb el govern polonès. L’avanç de l’exèrcit soviètic per Polònia va ser senzill perquè només es varen trobar amb algunes forces en els controls fronteres i algunes unitats de cavalleria que s’estaven agrupant.

La guerra per Polònia s’estava acabant i el dia 19, el dia que les forces alemanyes i soviètiques es varen trobar a Best-Litovsk, en Hitler va entrar triomfalment a la ciutat de Danzig, on la gent el va rebre amb gran entusiasme. El fotògraf Hoffmann no va parar de tirar fotografies per immortalitzar aquell moment. El dictador es va allotjar en el Casino-Hotel del centre turístic de Zoppot i va pronunciar un discurs on deixava clar que encara no tenia una idea clara de com seria la futura Polònia ocupada. L’endemà ordenaria bombardejar Varsòvia.

El 21 de setembre, Heydrich va  escriure un comunicat la política que havia de seguir les SS en el tracte amb els jueus i com se’ls havia de concentrar en el nou territori conquerit. Després de donar l’ordre de crear guetos en el territori polonès per obligar a tots els jueus de Polònia que hi visquessin, el cap del SD va ordenar que els jueus alemanys que vivien en zones rurals se’ls havia de traslladar amb trens de mercaderies cap a Polònia i afirmar que aquella ordre l’havia aprovat el propi Hitler. Preveia que aquell procés duraria un any.

El dia següent els alemanys varen efectuar una ofensiva contra Varsòvia i varen trencar la línia defensiva polonesa, varen tallar les comunicacions entre la capital i la ciutat de Moldin, i varen envolar la ciutat després de que l’abandonessin els estrangers i els diplomàtics. A fins hi havia 120.000 defensors que no acceptaven capitular. En aquella ofensiva va morir l’ex cap de l’Exèrcit Werner von Fritsch. És probables que es suïcidés. Davant de la imminent captura de Varsòvia, Hitler va volar des de Zoppot fins a la capital polonesa per veure la devastació causada pels seus bombarders i la seva artilleria. Després d’inspeccionar la zona va tornar a Zoppot.

El 24 de setembre, l’Erich Raeder es va passar moltes hores intentant convèncer a en Hitler perquè acceptés un gran programa de construcció de submarins. Tenia pensat atacar a la Gran Bretanya amb els seus U-Boots. Hitler li va dir que estava d’acord amb les seves opinions, però després va assignar a la Kriegsmarine una quantitat de mà d’obra i d’acer menor de la que es necessitava pel projecte del cap de la Kriegsmarine.

El dia següent, mentre els bombarders convencionals i en picat varen bombardejar brutalment la ciutat de Varsòvia, a Zoppot en Hitler va ser entrevistat pel periodista mexicà José Pagés Llergo i li va dir en l’entrevista que les doctrines socials eren com les planes: naixien i es desenvolupaven en climes propicis, i li va explicar que el nacionalsocialisme, que segons va afirmar era la resposta als mals que patia Alemanya, possiblement no es trobés en Amèrica l’abono convenient perquè germinés. Hitler sabia molt bé que el nacionalsocialisme mai es podria implantar als països anglosaxones com Gran Bretanya, Estats Units o Canadà, però no ho tenia tant clar amb l’Amèrica del Sud i sempre hi va mantenir bones relacions amb els països llatins.

La guerra contra Polònia estava arribant a la seva fi i ara tothom pensava que havia arribat el moment de negociar, o així pensaven els alemanys. El dia 27, en el moment en que Varsòvia es rendia, en Hitler va tornar a Berlín discretament sense cap desfilada i sense cap desfilada. El dictador tenia en ment una ofensiva contra Occident. Els alts oficials de l’Exèrcit varen ser informats d’aquests nous plans. A la majoria d’ells no els va fer cap gràcies que en Hitler assumís el control directe de la planificació estratègica i a més no consideraven que estiguessin preparats per començar una operació de tal calibre. L’endemà, després de que les restes de l’exèrcit polonès capitulessin i de que caigués la ciutat de Thorn, l’últim reducte de la resistència polonesa, en Hitler va anunciar que Polònia havia deixat d’existir com a nació. Però durant aquells dies en Hitler va tenir una preocupació afegida i no esperada, l’almirall Karl Döenitz va interrogar al comandant del U-Boot U-30, Fritz Julius Lemps, que havia tornat de l’Atlàntic al port de Wilhelmshaven. El capità l’hi va afirmar que havia enfonsat per error l’embarcació nord-americana de passatgers Athenia el 3 de setembre. El ministre Goebbels sempre havia responsabilitzat al cap de la Marina britànica Winston Churchill d’aquell enfonsament i ara tenien un greu problema. Döenitz es va posar en contacte amb el seu superior Erich Raeder i, després ho va consultar amb en Hitler, que va demanar màxima discreció en l’assumpte perquè no volia fer empipar als nord-americans. L’episodi recordava massa a l’episodi del Lusitana i en Hitler segur que sabia que els nord-americans varen ser una causa important perquè es rendissin a la Gran Guerra i no volia repetir el mateix error. Per aquell error, el capità Lemp se l’hi van aplicar mesures disciplinàries, tot i que s’havia parlat d’aplicar-i un consell de guerra. Per deixar oblidat el tema es va arrancar la pàgina del diari de bord que feia referència a l’incident. Hitler sempre es va alegrar d’haver sigut capaç d’haver enfonsat aquella embarcació, però volia que se’n criminalitzés en Churchill del seu enfonsament.

El dia 29 de setembre, el ministre Von Ribbentrop va tornar de la seva segona Conferència de Moscou amb un nou tractat d’amistat entre Alemanya i la Unió Soviètica i amb la delimitació de fronteres a Polònia. En Hitler va convidar-lo juntament amb els seus col·laboradors a la Cancelleria per dinar per tal de que l’hi expliqués com havia anat. El ministre d’Afers Exteriors l’hi va comentar que s’havia sentit molt a gust amb els col·laboradors de Stalin, definint-ho com si estigués amb els seus. Aquelles sensacions no varen ser del gust d’en Hitler perquè igualava els col·laboradors comunistes amb els nacionalsocialistes. De fet, Von Ribbentrop no hauria d’haver tingut cap queixa cap als soviètics perquè fins i tot Stalin li va regalar un territori de caça que havia de formar part de la Unió Soviètica. Quan en Göering, que era un amant de la caça, ho va saber es va enrabiar molt i l’hi va dir que aquell territori tenia que ser per Alemanya no per ell. Per aquest motiu els dos ministres varen tenir una disputa. A continuació, en Hitler li va indicar a l’Alfred Rosenberg que deportaria als jueus dels territoris del Reich i de Polònia cap a una reserva a l’est del Vístula.

L’endemà, el ministre Von Ribbentrop va trucar a Roma per proposar una entrevista entre els dos dictadors. El comte Galeazzo Ciano l’hi va recomanar al seu sogre que no es reunís amb en Hitler perquè tenia por que el dictador alemany el convencés per entrar a la guerra. Després de discutir-ho, varen decidir que seria el comte qui es reuniria amb en Hitler a Salzburg. A les quatre de la tarda es va dirigir cap a la ciutat austríaca convençut de que havia de lluitar per la neutralitat italiana. En la reunió que es va produir l’endemà, en Hitler no estava en un dels seus millors dies perquè estava cansat després de dormir poques hores. El dictador l’hi va voler fer veure de que guanyaria la guerra i li va prometre que respectava la decisió del seu govern de no entrar en la guerra perquè pensava que els seria més útil en un altre moment. Estar clar que Hitler pensava que Itàlia podria intervenir en la futura guerra contra Occident.

El 2 d’octubre, en Hitler va declarar que volia que Polònia fos tractada com una colònia. No seria un territori com Àustria i Txecoslovàquia que formarien part del Reich, sinó que seria una colònia on es cometrien greus atrocitats. Sabent el què passava dins del territori polonès, en Hitler va aprovar el dia 4 un decret d’amnistia secreta per evitar que les SS fossin acusades d’excessos contra la població, especialment contra els jueus i els polonesos, i que no rebessin cap càstig. Justificava aquells actes indiscriminats com una represàlia.

El dia següent va ser aixafada per complet la resistència polonesa: 217.000 soldats polonesos es varen convertir en presoners dels soviètics i 693.000 dels alemanys. 70.000 varen resultar morts i es calcula que 90.000 varen fugir del país. Els alemanys varen patir per aquella campanya 13.000 baixes mentre que els soviètics només en varen patir al voltant de 750. Amb la victòria al sac i ben lligat, Hitler va viatjar a Varsòvia amb el tren Amerika per visitar les seves tropes i per presenciar una desfilada militar. L’endemà el dictador tornava a ser a Berlín per pronunciar un discurs en el Reichstag i per una última oferta de pau als països d’Occident. Hitler es va mostrar molt satisfet del pacte amb els soviètics, i va donar garanties de que Alemanya tenia bones voluntats amb els països veïns. Per justificar el seu atac contra Polònia, va acusar als polonesos de maltractar i d’exterminar la minoria alemanya que vivia a Polònia. Llavors, va deixa anar que volia celebrar una Conferència Europea que limités les fronteres de les nacions del continent, sobretot volia arribar a un acord amb la Gran Bretanya, i va acabar el seu discurs llançant una oferta de pau, repetint més d’un cop garanties d’amistat cap a Bèlgica i Holanda. Tot i que el gran titular del discurs fos aquella oferta, el dictador va insinuar que s’estaven duent a terme treballar de netejar i de reassentament ètnic massiu a Polònia.

Pau o guerra?

L’oferta de pau era una nova enganyifa del líder alemany, ja que el dia següent va ordenar en el Grup de l’Exèrcit B que es preparés per si rebien una ordre especial per envair de forma immediata Bèlgica i Holanda si així ho exigia la situació política. A continuació va firmar un decret, ratificat per en Göering i en Keitel, en què es nombrava a en Himmler comissari del Reich per la Protecció de la Raça alemanya i se li donava plens poders per instaurar a Polònia i a tots els territoris sota control alemany la reestructuració racial a través de l’expulsió i la repatriació. De seguida el cap de les SS va deportar els grups racials (jueus, gitanos…) que ocupaven territoris destinats als colons alemanys.  L’endemà, en Hitler, en Göering i en Rudolf Hess varen firmar un decret en què s’annexionava quatre províncies de Polònia al Reich: les zones occidentals de Silèsia, Posen, Prússia Oriental i la ciutat de Danzig varen quedar integrades a Reich.

Hitler no volia la pau, creia que podria guanyar la guerra, l’oferta de pau que havia fet només era per fer veure al món que ell havia intentat negociar però que al final les potències occidental no havien volgut negociar amb ell i que no l’hi havien deixat més remei que atacar. El dia 9 el dictador va aprovar la Directiva número 6 en la que ordenava començar els preparatius per una acció ofensiva contra el nord de la frontera occidental. Amb aquesta Directiva autoritzava una campanya contra França violant la neutralitat de Luxemburg, Bèlgica i Holanda. Demanava que l’ofensiva comencés tant aviat com fos possible i va anomenar aqueta operació el Cas Groc. El seu objectiu era assegurar el terreny holandès, belga i francès del nord com a base per una acció militar per aire i mar contra la Gran Bretanya. El dictador veia en la conca del Ruhr com el seu punt més dèbil i es volia avançar a un atac Aliat. Aquella Directriu la va firmar després de treballar-hi durant dues nits i l’havia redactat ell mateix expressament perquè sabia que la Directiu no tenia el suport de l’Exèrcit. A més, una altre directriu del OKW escrita per ordre d’en Hitler advertia del perill que suposava una guerra prolongada, ja que es podria retenir els aliments i les matèries primes per la població al mateix temps que es garantia els mitjans per la prossecució de la guerra. D’aquesta manera es volia donar pressa a l’Exèrcit perquè es preparés per un atac.

L’endemà a la Cancelleria en Hitler es va reunir amb l’almirall Raeder per parlar d’una possible invasió de Noruega. Feia setmanes que l’almirall tenia informes de l’almirall Canaris que asseguraven que els britànics tenien previst ocupar diverses bases al sud de Noruega . Es considerava la possibilitat d’envair Noruega per tal de protegir el transport de mineral de ferro des de les mines de Gällivare, al nord de Suècia, fins Alemanya, i establir una base de submarins a Trondheim. Després de reflexionar-hi una estona, no era una idea que havia tingut en ment, Hitler va decidir ocupar Noruega i va ordena al OKW que comencés a planificar una invasió per a finals de gener de 1940. Tenia clar que havia de deixar de banda l’acord que tenia amb el govern noruec sobre la seva neutralitat.

Amb aquest tema damunt la taula va anar a dinar en el menjador de la Cancelleria amb la resta de convidats. Hitler va deixar clar a tothom que no sabia com reaccionaria Londres davant la seva oferta de pau del 6 d’octubre. Per ell havien d’esperar i deixar que les coses maduressin, però tenia clar que passaria a l’atac en breu. Després, el dictador va fer cridar als comandant en cap dels cossos de la Wehrmacht i els va llegir en veu alta el memoràndum que havia escrit el dia anterior sobre la situació bèl·lica, així com la seva Directiu número 6. A la tarda es va dirigir al Palau d’Esports per ser present a un míting organitzar per en Goebbels amb motiu de la inauguració de la primera obra de socors hivernal durant la guerra. El dictador va fer un discurs on va demanar per últim cop als britànics que arribessin a un acord de pau amb Alemanya.

L’endemà, en Hitler es va reunir amb en Goebbels per parlar de la nova situació. El ministre es va trobar amb un Hitler bastant tranquil i confiat amb ell mateix, tot i que esperava que les potències occidentals es pronunciessin sobre la seva oferta de pau. Aquell mateix dia el cap del govern francès Édouard Daladier va rebutjar l’oferta i el dia següent ho faria el primer ministre Neville Chamberlain. Hitler no va tardar ni dos segons en anunciar que la Gran Bretanya havia rebutjat la pau. Durant la conversa amb el seu amic més proper, Hitler li va afirmar que la derrota d’Alemanya en la Primera Guerra Mundial només s’havia d’atribuir a la traïció i contundentment va dir que aquest cop no es perdonaria als traïdors. Hitler vivia obsessionat en no repetir els errors de la Gran Guerra i creia que ell no els faria.  Al cap de dos dies es varen tornar a reunir i el dictador l’hi va admetre que l’Exèrcit, tot i les atrocitats que s’havien comès, estava sent massa tou i massa complaent a Polònia, i li va assegurar que aviat seria substituït per una administració civil i va afirmar que l’única cosa que funcionava amb els polonesos era la força bruta perquè, per ell, l’Àsia comença a Polònia.

Però en Hitler amb la seva idea de continuar amb la guerra es va guanyar enemics dins del Reich, el que més temia. Els generals Walther von Brauchitsch i Franz Halder es varen reunir el 14 d’octubre per tal d’evitar una ofensiva contra Occident. Halder era partidari d’enderrocar militarment a en Hitler, però el general Von Brauchitsch era més partidari d’espera, no tenia ganes d’efectuar una rebel·lió, i pensava que generals com Gerd von Rundstedt o Walther von Reichenau el farien canviar d’opinió. Von Brauchitsch no va preveure que res faria canviar d’opinió a en Hitler. El 16 d’octubre en Hitler l’hi va explicar que havia perdut tota esperança d’arribar a un acord amb Occident. Li va dir que els britànics només estarien disposats a parlar després de la seva derrota i que per tan els havien d’atacar com més aviat millor. Preveia actuar entre el 15 i el 20 de novembre.

L’endemà a la Cancelleria  el dictador es va reunir amb en Wilhelm Keitel, en Hans Frank, en Heinrich Himmler, en Rudolf Hess, en Martin Bormann, en Hans Heinrich Lammers, en Wilhelm Frick i Stuckart per parlar de Polònia. Va deixar clar que en els nous territoris ocupats havien de ser eliminats els jueus, els polonesos i el que quedés de l’antiga Polònia, i va dir que l’Exèrcit havia d’estar content de veure’s lluitat de la responsabilitat administrativa. Sabent el què volia del nou territori, va afirmar que en volia la mà d’obra i va exclamar que no hi destinarien recursos en aquella zona. Deixant clar el menyspreu que sentia per aquella gent, va advertir que els mètodes no serien compatibles amb els principis normals i va parlar sobre una dura lluita racial que no permetia cap tipus de restriccions legals i obediència a principis d’una altra mena. Per acabar el seu discurs, el líder alemany va concloure que la intel·ligència i la duresa en aquesta lluita ètnica s’hauria d’efectuar en els camps de batalla de Polònia, que la va descriure com L’obra del Diable. Seguint les noves ordres, el Departament Central del Reich va programar la liquidació de tots els elements polonesos que havien ocupat un càrrec de responsabilitat en el passat i que podrien liderar un futur moviment de resistència. Per actuar amb més eficàcia, Hitler va separar les SS i la Policia de demarcació dels jutjats militars a Polònia per la falta d’entesa amb la Wehrmacht respecte a certes mesures.

El 21 d’octubre, un Hitler molt segur d’ell mateix es va reunir amb els Reichsleiter i gauleiter durant dures hores. El dictador els va admetre que la guerra contra Occident era inevitable, però els va assegurar que al final serien ells qui guanyarien. Els va afirmar que llançaria un gran atac contra Occident i contra la Gran Bretanya en quinze dies utilitzant tots els mitjans del seu abast, inclús atacs contra ciutats. Després de derrotar Gran Bretanya i França tornaria cap a l’Est, el seu gran objectiu des del principi de la seva carrera. Al·ludint el Sacre Imperi Germànic, va assegurar que crearia una Alemanya com aquella incorporant Bèlgica i Suïssa.

El 26 d’octubre, mitjançant una sèrie de decrets, Hitler va posar fi a l’administració política de Polònia i la va substituir per un govern civil dirigit per jerarques nazis. Es va crear el Govern General de Polònia sota el comandament d’una administració civil controlada pels alemanys, sota la direcció de l’advocat Hans Frank com a Governador General. L’Albert Forster va ser nombrat cap del nou Reichgau de Danzig-Prússia Occidental. L’Arthur Greiser va ser nombrat Reichsgau de Poznan. A més, es va obligar en els jueus polonesos a treballs forçats.

Amb el tema de Polònia tancat, Hitler es va reunir a la Cancelleria amb en Wilhelm Keitel i en Kurt Student per estudiar els plans per ocupar França. Un dels punts principals per triomfar en aquella operació creien que passava per ocupar la fortalesa belga d’Eben Emael, a la frontera amb els Països Baixos. Pensaven que s’havia de fer amb un reduït número d’efectius però d’una manera ràpida per, un cop ocupat el Fort, controlar els cinc ponts que controlaven el Fort fins l’arribada de reforços per després seguir avançant cap a Gant. Però el punt calent d’aquesta ofensiva per ocupar França passava per les Ardenes i el 30 d’octubre en Hitler va suggerir als seus caps militars que s’afegís un cos blindat a les forces que havien de passar per aquells boscos belgues.

El 4 de novembre al matí, Hitler va fer cridar al general Von Brauchitsch per parlar de l’ofensiva. El comandant suprem de l’Exèrcit no desitjava l’ofensiva i quan va sortir d ela reunió en va sortir pàl·lid i només va dir en el seu entorn més proper que no havia pogut fer res i que ningú s’hagués pogut defensar. L’endemà va ser el torn de l’Halder, que també va sortir del despatx d’en Hitler enfadat i deprimit. Però en Von Brauchitsch continuava pensant que encara hi havia alguna possibilitat de que en Hitler pogués canviar d’opinió i el migdia es va presentar a la Cancelleria. L’Halder l’esperava a l’avantsala mentre parlaven. Poc després de que comencessin a parlar se’ls va unir en Keitel i a partir de llavors la reunió va ser un desastre i no va durar més de vint minuts. Von Brauchitsch li va dir que els preparatius per atacar Occident no estaven suficientment avançats per llançar una ofensiva i li va afirmar que el més probable era que fracassessin. Per justificar-se va dir que s’havia demostrat en la campanya polonesa que la infanteria era dèbil i que sovint faltava disciplina entre els oficials i els soldats. Va afirmar que en el front hi havia símptomes semblants als de 1917-18. Recordar-li la Primera Guerra Mundial va ser un greu error perquè va aconseguir l’afecte contrari perquè en Hitler va entrar en còlera i els va escridassar demanant proves concretes i li va exigir saber quantes penes de mort s’havien executat. Enfadat, Hitler va sortir del despatx donant una puntada de peu a la porta, deixant el cap de l’Exèrcit atemorit i enfonsat. A dos quarts de dues en Hitler va donar l’ordre per l’ofensiva. Veient que ja no hi havia res a fer, l’Halder va tornar al seu quarter general de Zossen i va ordenar que destruïssin tots els documents relacionats amb la conspiració contra en Hitler.

L’endemà, al mateix dia que un obrer anomenat Georg Elser de Köngsbronn col·locava i programava una bomba de rellotgeria en una columna de la cerveseria Bürgerbraükeller per matar a en Hitler i el seu entorn la nit del 8 de novembre, Hitler es va reunir amb en Goebbels per explicar-li com seria la seva ofensiva contra Occident. Encara se li notava que estava enfadat per la reunió del dia anterior i recordava amb molt d’èmfasis les paraules del cap de l’Exèrcit. A la nit va anar al front per veure amb els seus propis ulls com estava l’Exèrcit. Després de tornar va admetre que l’Exèrcit no estava preparat perquè no volia lluitar i enfadat va dir que coneixia l’esperit del quarter general de Zossen i va afirmar que el destruiria. L’endemà, amb l’excusa del mal temps, va modificar la data de l’Operació prevista pel dia 12 de novembre per mitjans de novembre.

Una bomba que podia haver-ho canviat tot:

A les nou de la nit del 8 de novembre, l’Adolf Hitler es trobava a Munic, concretament a la cerveseria Bürgerbraukeller, per fer un discurs per commemorar el fallit Putsch. Excepcionalment, en aquella celebració no hi varen els jerarques nazis Hermann Göering, que va al·legar motius de salut, i Heinrich Himmler, però si en Friedrich Braun, el pare de l’Eva Braun, que es va barrejar amb els vells combatents, i el ministre Joseph Goebbels, que estava trist perquè s’adonava que la seva propaganda no donava els resultats esperats. Poc després d’entrar a la cerveseria, el líder alemany va començar el seu discurs a les 20:10, més d’hora de l’habitual per les circumstàncies de la guerra, i el va acabar a les 21:07 per agafar a les 21:31 un tren que l’havia de dur a Berlín. En el discurs va criticar l’actitud de la Gran Bretanya durant 20 minuts. Abans de que l’acte acabés el dictador va abandonar la cerveseria pensant en tornar a Berlín.

13 minuts després de que hagués marxat, a les 21:20, va explotar la bomba de rellotgeria col·locada pel treballador Georg Elser. La bomba estava situada en un recobriment d’una columna del subterrani, just darrera de la tribuna on havia estat en Hitler minuts abans. La bomba va matar a vuit persones i en va ferir a 63, entre ells en Friedrich Braun, a més de que va deixar la cerveseria molt malmesa. L’autor de l’atemptat va fugir de bon matí de Munic cap a Constança, però va ser detingut més tard per la Gestapo, va ser dut a Berlín per ser interrogat per la Gestapo i després va ser internat en el camp de concentració de Sachsenhausen en qualitat de presoner especial d’en Hitler i va ser assassinat el 9 d’abril de 1945 per ordres d’en Himmler, que curiosament no era a la cerveseria. També s’ha especulat amb la possibilitat que l’atemptat hagués estat planejat per en Hermann Göering, que li segons sembla li va dir en el general Bodenschatz que si en Hitler hagués mort ell, com al seu successor, hagués aturat la guerra retirant les tropes de tots els territoris no alemanys.

Hitler va tenir coneixement de l’atemptat quan estava a mig camí de Berlín, concretament en una parada que varen fer a Nuremberg i quan estava parlant amb en Goebbels de que la confrontació amb l’Església tindria que esperar que acabés la guerra. En saber el què havia passat i la magnitud de l’atemptat, va interpretar el fet de que hagués abandonat la cerveseria abans del previs com un acte de la Providència. En el tren també hi havia l’Eva i la seva amiga Herta Ostermeier.

Curiosament, a Düsseldorf, aquell migdia va arribar-hi un destacament especial de dotze homes de les SS enviats per ordres d’en Himmler per garantir la protecció d’en Schellenberg, que estava a Holanda negociant amb agents britànics del Intelligence Service, amb qui s’hi havia reunit el dia anterior. El destacament va ser posat sota les ordres d’en Naujocks, el mateix home que el 31 d’agost havia simulat l’atac polonès. Una hora després de l’explosió de Munic, Himmler va trucar a en Schellenberg per informar-lo de l’atemptat i li va donar l’ordre de detenir els tres agents britànics amb qui s’havia de reunir l’endemà en el poble fronterer holandès de Velno, a uns 60 quilòmetres de Düsseldorf, amb els SS que l’hi havien enviat. Sembla curiós que en Himmler enviés aquells homes abans de que esclatés la bomba i ja qui pensa que sabia que es produiria l’atemptat. A més, va ser ell qui va donar l’ordre de matar l’Elser el 9 d’abril de 1945, quan faltaven molts pocs dies perquè acabés la guerra a Europa. Es diu que Himmler no volia que l’Elser parlés.

Tot i que la propaganda nazi va voler vendre que en Hitler havia sobreviscut miraculosament i els diaris sortien editats amb grans titulars sobre el què havia passat a la cerveseria, els assistents a la cerimònia fúnebre per les víctimes de l’explosió varen ser escassos i les seves expressions de simpatia varen ser silenciades.

França, el nou objectiu:

El 12 de novembre, els comandants Erich von Manstein, Gerd von Rundstedt i Heinz Guderian es varen reunir per estudiar junts els detalls del pla per envair França, Bèlgica i Holanda en un atac sorpresa massiu de l’Exèrcit Blindat. Mentre examinaven la situació, el general Von Rundstedt va rebre un telegrama de l’Adolf Hitler en què li deia que la seva missió era constituir un grup de divisions blindades per arribar per sorpresa a la riba occidental del riu Mosa, al sud-est de Sedan, i crear les condicions favorables per iniciar les següents operacions.

Des del 7 de novembre, el rei de Bèlgica Leopold III i la reina d’Holanda Guillermina s’havien ofert com a mediadors per negociar la pau, però tant el primer ministre Neville Chamberlain com el seu homòleg francès Édouard Daladier havien rebutjat l’oferta. El 14 de novembre ho va fer el propi Hitler, que curiosament tenia pensat envair Holanda i Bèlgica sense respectar la neutralitat de llurs països.

El migdia del dia 23 en Hitler va celebrar una conferència militar per acabar de convèncer els seus generals d’atacar Occident. El dictador els va dir que els tractats únicament valien mentre els resultessin favorables i que havien d’aprofitar el temps perquè potser d’aquí sis mesos no els seria tant favorable. Destacant la seva pròpia figura, va explicar que ell era insubstituïble, que atacaria i que mai capitularia, ja que el destí del Reich només depenia d’ell. Seguint amb la seva exposició sobre la seva futura ofensiva, va exclamar que atacaria França i la Gran Bretanya quan fos més factible i que com més aviat millor. Per dur a terme aquell atac, va  afirmar que s’hauria de trencar amb la neutralitat de Bèlgica i Holanda, neutralitat que creia que no tenia importància perquè pensava que ningú li qüestionaria quan hagués guanyat. Llavors va afirmar que no havia creat la Wehrmacht perquè es quedés amb els braços creuats i que sempre havia estat decidit en entrar en guerra i va afirmar que volia aniquilar els seus enemics. Pensava que podia dur a terme aquells plans perquè tenia el suport del Volk.

El 12 de desembre, va començar una altre reunió entre el dictador, l’Erich Raeder, en Wilhelm Keitel i l’Alfred Jodl per parlar sobre una possible invasió a Noruega. Hitler va parlar sobre la conveniència d’entrevistar-se personalment amb en Vidkun Quisling per obtenir una impressió directe sobre d’ell. A continuació varen estudiar dos plans per ocupar Noruega; un per mitjans pacífics, en Quisling hauria d’ocupar el càrrec de cap d’Estat prèviament hi hauria de demanar ajut a l’exèrcit alemany, i el segon pla era per la força. En el memoràndum secret de l’almirall Raeder d’aquell dia, aquest deia que en Quisling tenia excel·lents contactes amb oficials de l’exèrcit noruec, i que comptava amb suports importants. L’almirall també explicava que en Quisling estava disposat a comprometre’s a fer els preparatius de caràcter militar juntament amb ells. Al cap de dos dies en Hitler es va reunir amb en Quisling per parlar sobre aquest tema. A la tarda, després de la reunió, Hitler va donar l’ordre de començar els preparatius per la invasió a Noruega, l’Assumpte Noruec.  Dos dies més tard, a instàncies de l’Alfred Rosenberg i l’almirall Raeder, en Hitler es va tornar a reunir amb en Quisling i durant l’entrevista el líder alemany va recalcar repetidament que l’actitud més preferible per part de Noruega, així com de tot Escandinàvia, seria la d’una completa neutralitat. El dictador l’hi va prometre a en Quisling ajuda financera per donar-li suport per tal de que conquerís el poder per després demanés ajudar a les forces alemanyes.

El 27 de desembre, tal i com era habitual en ell quan havia de prendre una decisió important i necessitava descans, Hitler va tornar a Obersalzberg, on va ser aclamat com un heroi de guerra, i allí va passar-hi el Fi d’Any amb una celebració.

1940:

El 4 de gener de 1940, Benito Mussolini va enviar una carta a l’Adolf Hitler per criticar-li durament el seu pacte amb la Unió Soviètica. Els italians mai havien aprovat aquella aliança, la consideraven en contra la natura, i ells volien continuar sent el soci principal d’Alemanya. Després de llegir la carta, Hitler va convocar els ministre Joachim Von Ribbentrop i Hermann Göering, que aquest havia assumit aquell dia el control de la indústria de guerra, per discutir durant diverses hores la reacció alemanya davant d’aquelles crítiques.

Però Hitler es va trobar amb un contratemps no esperat per engegar els seus plans bèl·lics. El 10 de gener, a Münster, el comandant Helmuth Reiberger, el responsable d’organitzar la 7º Divisió Aerotransportada, va sortir amb un Messerschmitt Bf 198 taifun en direcció a Colònia per assistir a una reunió acompanyat pel comandant Erich Hoenmanns, el cap de la base aèria de Loddenheide, que volia anar a la ciutat alemanya per veure a la seva esposa. Però per culpa de la boira es varen allunyar de la ruta prevista i el pilot va decidir dirigir-se a l’oest per creuar el Rin, que l’havia sobrepassat sense adonar-se’n. No va veure l’error fins que va reconèixer el riu Mosa, a la zona fronterera entre Bèlgica i els Països Baixos. A dos quarts de dotze, el motor de l’avioneta va començar a fer un soroll estrany i es va aturar, obligant a fer un aterratge d’emergència a la localitat belga de Mechelen-sur-Meuse. L’avió va quedar destrossat; les ales es varen trencar en passar entre dos arbres i el motor, arrencat, va travessar el morro, però els dos homes varen sortir il·lesos. Desconcertat, Hoenmann es va apropar a un pagès, que se’l mirava estranyat per tot l’incident, i li va preguntar on estaven. L’home els va contestar que estaven a Bèlgica. Tot i que no hi havia perill i tot hagués quedat amb incident, el comandant Reinberger es va començar a preocupar perquè a dins l’aparell portava una còpia del Pla Groc, la invasió a França i a Bèlgica, i va córrer cap a les restes per localitzar la seva carpeta groga per destruir aquells importants documents. Mentre intentava cremar-os varen arribar dos guàrdies fronteres, el sergent Frans Habets i el soldat de segona classe Gérard Rubens. Aquest, alarmat pel fum i veient que estava passant alguna cosa estranya, es va llançar a pels documents i els va agafar. D’aquesta manera els Aliats varen aconseguir els plans d’en Hitler.

L’endemà, el govern francès va enviar en els agregats militars francesos i britànics una sinopsis de dues pàgines d’aquells documents, però es varen negar a explicar d’on havien sortit. Curiosament, el comandant Maurice Gamelin, que tenia un resum dels papers requisats, no hi va donar massa importància. El general en cap holandès Izaak Herman Reijders no s’ho va creure.

En el Reich la tensió era màxima després de que se sabés aquell greu error. Els holandesos i els belgues varen començar una mobilització general esperant ser atacats pels alemanys i per tant desfeien el factor sorpresa que esperava en Hitler d’envair aquests dos països neutrals. El dia 13 a la Cancelleria tothom estava molt nerviós i només es parlava del mateix . Per avaluar la situació, Hitler, Göering i Wilhelm Keitel es varen reunir per determinar què podien saber realment els Aliats a través d’aquells documents. Segons el general Kurt Student, mentre en Göering estava molt irritat per aquell afer, Hitler va mantenir la calmar. Finalment, no tenint més remei, l’endemà Hitler va suspendre l’ofensiva a Occident i es va dirigir a casa d’estiu del ministre Joseph Goebbels a Schwanenwerder per parlar d’aquell tema. Segons sembla, el ministre alemany no estava al corrent dels últims fets. El següent dia, el dia que Bèlgica i Holanda varen suspendre els permisos de tots els membres dels seus exèrcits, Goebbels, que creia en aquells moments que els dos països neutrals només estaven sondejant el terreny, a la tarda va visitar a en Hitler. El dictador va reiterar que aplaçava l’atac, però ara deia que ho feia pel mal temps. El dia 16, Hitler va ordenar modificar els plans per la invasió.

Aquell greu error va modificar molt l’estratègia alemanya i en Hitler a mesura que passaven els dies estava més irritat. El dia 20 de gener va donar un sever avís sobre la seguretat militar en els seus comandants. Aquell avís també anava pel ministre Göering. Al cap de dos dies, en Hitler va explicar els seus nous plans a la família Goebbels perquè li donessin el seu vistiplau. El dictador els va donar a entendre que la guerra amb la Gran Bretanya seria immediata, tan bon punt ho permetés la meteorologia. Per ell, els britànics havien de ser exclosos d’Europa i França havia de ser destruïda com una gran potència. Volia que Alemanya governés tota sola Europa i volia imposar la seva pau, una pax romana. Però en Hitler no tenia pas la intenció en aquells moments de perpetuar-se en el poder, deia que quan aconseguís els seus objectius es retiraria i confiaria el seu poder a una altra persona. Aquest només podia ser en Göering perquè era el seu successor. Pensava en retirar-se a Linz, la que considerava la seva ciutat natal, i volia escriure una espècie de Bíblia del nacionalsocialisme. A més, com a hipocondríac que era, estava plenament convençut que no l’hi quedaven gaires anys de vida.

Dinamarca i Noruega, els nous objectius. França s’haurà d’esperar:

L’Adolf Hitler ara es tenia que esperar per atacar França, Bèlgica i Holanda, corria masses riscos, ja que creia que estarien preparats per defensar-se. Però la seva idea no era quedar-se quiet i per això el 27 de gener va ordenar a la Wehrmacht que comencés a preparar plans per ocupar Noruega i Dinamarca. Wilhelm Keitel va publicar una ordre secreta que deia que en Hitler desitjava que l’estudi de la invasió a Noruega continués sota la seva direcció directe i personal. El cap de les Forces Armades va afegir que en Hitler volia que ell assumís la direcció d’aquests preparatius i que per aquest motiu es crearia un Estat Major que representaria el nucli del futur Estat Major destinat a aquesta operació que es va batejar sota el nom de Weserübung.

El 29 de gener, deixant que els seus militars preparessin el pla, Hitler va nombrar al Reichsleiter Alfred Rosenberg responsable dels preparatius per la creació d’una Escola Superior per la cultura nacionalsocialista. El nou edifici s’havia de construir a Frankfurt del Main i havia de tractar especialment la qüestió jueva amb una secció d’investigacions i arxius, i havia de tenir una important biblioteca.

El 5 de febrer, Hitler va dictar una nova directriu per a tots els capitans dels seus submarins segona la qual qualsevol vaixell, fos neutral o no, que navegués en zona de guerra controlada pels britànics com el Canal de la Mànega, havia de ser enfonsada sense previ avís. Hitler tenia clar que l’Atlàntic seria un camp de batalla principal. Però en Hitler necessitava una justificació per enviar a la neutral Noruega i no sabia què tenia que fer fins al 16 de febrer. Aquell dia el destructor britànic HMS Cossack va rescatar a 299 presoners britànics del vaixell petrolier del Graff Spree, l’Altmark, que tornava a casa de l’Atlàntic sud. El cap del 2º Sector de defensa costera noruega, l’almirall Carl Tank-Nielsen, embarcat en el destructor Garm, es va dirigir al govern alemany sol·licitant informació en veure el petrolier alemany navegant per les seves costes. Poques hores més tard, tres destructors britànics, el Cossack, el Intrepid i el Ivanhoe, que havien violat també les aigües noruegues, varen perseguir l’Altmark. Sense que les embarcacions noruegues ho impedissin, un piquet d’abordatge del Cossack, amb trenta homes i tres oficials, varen pujar a l’Altmark. Varen alliberar als presoners i varen matar a quatre mariners alemanys i en varen ferir a cinc. Després varen tornar cap a la Gran Bretanya. Aquella acció no l’hi va agradar gens a en Hitler perquè era una derrota de la seva Kriegsmarine, però ara tenia la justificació que buscava. Abans de prendre una decisió definitiva ho va comentar amb el general Nikolaus von Falkenhorst, que era partidari d’atacar. Ràpidament el ministre Joseph Goebbels va donar instruccions al seu aparell de Propaganda per disparar amb tots els canons propagandístics contra els britànics amb el propòsit de fer esclatar la indignació entre el Volk.

L’endemà, després de dinar, en Hitler es va reunir en privat en el seu despatx de la Cancelleria amb el general Erich von Manstein perquè l’hi expliqués els seus plans per l’ofensiva contra França. Era el primer cop que es trobaven cara a cara. Von Manstein l’hi va explicar que pensava que quan ataquessin Bèlgica pel nord amb el Grup d’Exèrcits B del general Fedor von Bock, compost per quatre exèrcits i 43 divisions, 10 d’elles blindades, havien de dirigir un exèrcit de tancs pel sud per atrapar els Aliats dins del país i deixar el camí lliure cap a França. Segons el general, per triomfar s’havia de transferir el pes principal de l’atac al Grup d’Exèrcits A del general Gerd von Rundstedt, que s’encarregaria de l’atac sorpresa per l’ala l’esquerra a través de les Ardenes. Per així creia que es necessitaria que el Grup A formés tres exèrcits, el 2º, el 12º i el 16º, i forts elements blindats. El 12º creuaria Bèlgica i es dirigiria cap a la costa del Canal de la Mànega atrapant per la rereguarda a les forces aliades enfrontades amb el Grup B. El 2º creuaria el Mosa i es dirigiria cap al sud-oest per fer front a qualsevol contraofensiva aliada contra el flanc sud, i el 16º ocuparia posicions davant del nord de la Línia Maginot. A mesura que anava exposant el seu pla, Von Manstein va comprovar amb gran sorpresa que cap de les seves notes que havia enviat perquè les estudiés en Hitler no l’hi havia sigut transmeses i, per tant, li va tenir que resumir amb tots els detalls l’operació, ja que el dictador no coneixia els plans del general. No se l’hi varen enviar els plans perquè l’Alt Comandament de les Forces Armades creien que era impossible travessar les Ardenes amb blindats. Tot el contrari de l’Alt Comandament, a en Hitler l’hi va encantar el pla . L’endemà parlaria de la favorable impressió que l’hi havia causa l’Erich von Manstein, que es va convertir en un dels general favorits d’en Hitler a partir d’aquell moment.

Però abans de França tocava Noruega i Dinamarca, i el 20 de febrer va convocar al general Von Falkenhorst per parlar de la invasió i després va firmar la directiva Weserübung. L’endemà a les onze del matí, quan es començaven els treballs per construir Auschwitz, Von Falkenhorst es va reunir amb en Hitler a la Cancelleria per parlar de Noruega. Una hora després de que acabés aquesta primera trobada, li varen tornar a dir en el general que es reunís novament amb en Hitler aquella mateixa tarda perquè presentés el pla d’atac. El general, que era el que estava més decidit en atacar Noruega, es va dirigir a una llibreria i va comprar una guia Baedeker de turisme de Noruega i es va tancar a l’habitació del seu hotel on s’allotjava fins a les cinc de la tarda estudiant la configuració de les ciutats i el traçat de comunicacions de Noruega. Quan va tornar al despatx d’en Hitler, el general ja tenia dibuixat el projecte d’invasió:  necessitava cinc divisions d’infanteria, una per cada un dels grans ports noruecs (Oslo, Bergen, Trondheim, Narvik i Kristiansant) i tenia previst ocupar Dinamarca tot i el pacte de no agressió firmat el 31 de maig de 1939. Entusiasmat, Hitler va aprovar el pla i li va concedir dues divisions de tropes alpines i va exigir discreció. No volia que es tornés a repetir el mateix error que la invasió a França. Quan el general va tornar a les oficines del OKW es va trobar amb una desil·lusió perquè només l’hi varen proporcionar la 3º Divisió de muntanya del general Eduard Dietl i quatre d’infanteria: la 69º, la 163º, la 181º i la 196º. Unes unitat de segona classe. La resta estaven situades entre França i Polònia.

El 24 de febrer, en una reunió a la Cancelleria en Hitler va aprovar i revisar el pla d’operacions Sickelschnitt, la invasió a França. Les ordres definitives varen quedar de la següent forma:

El Grup d’Exèrcits B, al comandament del comandant Fedor von Bock, cobriria el flanc nord. El 39º Panzer-Korps del general Rudolf Schmidt, amb la 9º Divisió Panzer en avantguarda, actuaria en el sud d’Holanda. El 16º Panzer-Korps del general Erich Hoepner, amb les 3º i 4º Panzerdivisionen, creueria el Mosa a Masstricht i avançaria cap a l’àrea de Gembloux, al llarg de la línia del Mosa i el Sambgre, i cobriria l’avanç principal del Panzergruppe del general Paul Ewald von Keist més al sud. Només havia d’evitar dirigir-se cap a Brussel·les, on s’esperava una resistència més dura.

En el centre, el Grup d’Exèrcit A, al comandament del general Gerd von Rundstedt, portaria el pes principal de l’atac en el sector de les Ardenes. El 15º Panzer Korps del general Hermann Hoth, amb les 5º i 7º Panzerdivisionen, s’havien de dirigir al Mosa i creuar-lo a Dinant. El Panzergruppe del general Von Kleist, amb els 41º i 19º Panzer-Korps, s’havien de dirigir també cap al Mosa, però una mica més al sud. El 41º del general Georg-Hans Reinhardt, amb les 6º i 8º Panzerdivisionen, el creuaria al nord de Mézierès, i el 19º del general Heinz Guderian, amb les 2º, 1º i 10º Panzerdivisionen, a Sedant.

El Grup d’Exèrcit C, situat al sud, s’havia de dirigir cap a la frontera suïssa amb els exèrcit 1º i 7º dirigits per general Wilhelm Ritter von Leeb i tenia la missió d’esperar en posició defensiva davant de la Línia Maginot per mantenir el front des del Rin fins al Mosela.

La Luftwaffe tenia un paper fonamental en l’Operació i, al igual que a Polònia, després d’atacar els aeròdroms Aliats hauria de donar suport a les tropes de terra. També llançaria paracaigudistes sobre la rereguarda a aliada. A Holanda, tenien la missió d’ocupar els principals ponts i, a Bèlgica, ocupar el fort Eben Emael.

La Kriegsmarine no actuaria, només enviaria alguns dels seus submarins i llanxes al Canal de Mànega per informar dels moviments britànics.

L’endemà, amb el propòsit de provocar a la comunitat internacional per tenir un pretext per atacar, des de la capital en Hitler va fer un discurs on va demanar que es reconegués l’espai vital per Alemanya i la restitució de les seves antigues colònies. El primer de març, Hitler va aprovar l’ocupació de Noruega i Dinamarca, i va publicar una ordre en que deia que l’atac s’havia de fer en el mateix moment amb la màxima urgència. El dictador va explicar que l’ofensiva havia de ser una sorpresa, però va deixar clar que en el cas de que no es pogués dissimular l’atac s’havia de distreure els seus enemics. A continuació, va dir que un cop s’haguessin ocupat les bases noruegues, la Luftwaffe hauria de llançar atacs contra la Gran Bretanya per impossibilitar els atacs britànics en el mar Bàltic i, d’aquesta manera, assegurar les bases alemanyes de mineral a Suècia. Hitler va afegir en l’ordre que l’acció s’havia de procurar que fos pacífica amb el pretext de defensar la neutralitat dels estats nòrdics i que l’operació tenia com a objectiu prevenir un atac britànic contra Dinamarca i Noruega. Quan l’ordre va arribar al despatx del ministre Göering, aquest es va enfadar molt perquè no havia sigut consultat prèviament.

El 2 de març, Hitler va rebre a la Cancelleria al subsecretari d’Estat nord-americà Sumner Wells, que l’hi va explicar que el president Franklin Delano Roosevelt l’hi havia demanat que intentés saber si era possible una pau sòlida i duradora a Europa. Hitler l’hi va respondre que no era Alemanya qui havia volgut la guerra, sinó que havien sigut França i la Gran Bretanya. El dictador va acabar la trobada explicant-li que Alemanya volia la pau, en canvi França i Gran Bretanya volien aniquilar. Wells es va acomiadar dient-li que el seu govern no volia que cap país fos aniquilat i que no oblidés les seves paraules de que l’objectiu militar d’Alemanya havia de ser la pau.

Però Hitler tenia un problema més greu que l’opinió del president nord-americà, des de que havia aprovat l’operació contra Noruega i Dinamarca havia esclatat una picabaralla entre els seus comandants. Göering estava molest perquè no havia sigut consultat prèviament en definir l’operació, estava enrabiat i va intentar demostrar que tots els preparatius anterior no servien per res. Hitler no va tenir més remei el dia 5 de març de fer concessions al seu ministre, però va insistir en que el seu pla havia de seguir endavant i demanava més compromís de l’Exèrcit i de la Kriegsmarine. Per no tenir més disputes, l’endemà va celebrar a la Cancelleria una gran conferència militar per examinar aquest cop la invasió de França, Bèlgica i Holanda. Els representants del Oberkommando varen defensar cadascú el seu pla i, com que l’Erich von Manstein no era la reunió, els general Gerd von Rundstedt i Heinz Guderian varen defensar els seus propis plans. El 13 de març, Hitler volia donar l’orde per començar ja l’Operació Weserübung, però abans volia buscar una justificació.

Abans de reunir-se amb el dictador Benito Mussolini el 18 de març per explicar-li els seus plans, Hitler va nombrar ministre de Municions a en Fritz Todt. Sabia que ara l’Armament seria un punt clau dins de l’Estat alemany. El dia senyalat, els dos dictadors es varen reunir a Brenner, als Alps, a la frontera entre Alemanya i Itàlia. Tan bon punt va començar la reunió, Hitler, que sabia que en Mussolini no l’hi havia agradat el Pacte Mólotov-Ribbentrop, l’hi va explicar que el pacte que havia obtingut amb la Unió Soviètica era purament tàctic i solament Itàlia era la seva aliada. Però en Hitler es va lamentar que Itàlia no amenacés a les forces aliades el 39 perquè creia que hagués pogut evitar guerra, tot i que l’hi va deixar clar que entenia que Itàlia encara no estava preparada per entrar en un conflicte d’aquell calibre. El dictador l’hi va afirmar que la sort d’Itàlia estava lligada a la d’Alemanya i per aquest fet l’hi havia demanat ajuda per aniquila a la Gran Bretanya i que a canvi els italians es podrien convertir en els amos del Mediterrani. Per Mussolini l’oferta era molt interessant però volia conservar la seva posició neutral en el conflicte, ja que havia rebut pressions per part dels britànics i del president Roosevelt a través d’en Sumner Wells, que aquell dia estava reunit amb el Papa Pius XII al Vaticà. A continuació, el dictador alemany va informar-lo de que estava preparant un atac contra els Països Baixos i França i li va demanar el seus suport. Mussolini va acceptar la petició a canvi de que Itàlia rebés ajut per la seva indústria militar. Tot i la bona sintonia que es respirava, Hitler l’hi va amagar el seu pla de conquerir Escandinàvia i el seu desig de conquerir l’est d’Europa. Un cop acabada la reunió, Mussolini estava visiblement disgustat perquè havia pensat dir-li moltes més coses i en canvi va estar molta estona callat perquè en Hitler no el deixava n’hi parlar. A més, era conscient que havia exagerat el potencial i l’efectivitat del seu Exèrcit, ja que en realitat era força més dèbil del que havia exposat. El dictador italià va comentar en privat que els alemanys eren insuportables.

El 26 de març, Hitler es va reunir amb el cap de la Kriegsmarine Erich Raeder per parlar de la invasió a Noruega. Raeder estava convençut de que els britànics no tenien previst una invasió imminent a Noruega i li va demanar actuar en la pròxima Lluna plena amb el pretext de que els britànic atacarien a Escandinàvia. Hitler va estar d’acord amb els seus plans i estava decidit a començar en breu la campanya a Escandinàvia. El primer d’abril, Hitler es va reunir amb els seus comandants per parlar novament de la invasió, que cada cop es prèvia més aviat i posava els comandants nerviosos. El dictador va utilitzar els arguments de l’almirall Raeder per justificar la invasió dient que era probable una ocupació britànica a Noruega. L’endemà es va reunir amb en Hermann Göering, l’Erich Raeder i en Nicolaus von Falkenhorst per ordenar-los que estiguessin preparats per la invasió a Noruega i a Dinamarca pel dia 9 d’abril.

La invasió de Noruega i Dinamarca:

El dia abans a la invasió, l’Adolf Hitler i en Joseph Goebbels varen estudiar la situació en el jardí de la Cancelleria del Reich mentre passejaven sota l’atenta mirada del Sol. EL dictador l’hi explicava que 250.000 homes durien l’operació i que la munició i les peces d’artilleria ja estaven a l’altra banda. Hitler esperava acabar amb la guerra aquell any. Hitler l’hi va assegurar que després d’aquestes victòries Gran Bretanya rebria una pallissa. Sabent que tan Dinamarca com Noruega no eren països que havien de ser ocupats militarment, estava disposat a deixar en el seu lloc als reis de Noruega i Dinamarca, però l’hi va deixar molt clar en el seu ministre que mai renunciaria a aquells països. Després d’aquesta primera trobada, Goebbels va ordenar començar una sèrie d’activitat per agitar a la població i va mobilitzar la ràdio per aquest fi. Després es va tornar a reunir amb en Hitler, que l’hi va donar instruccions perquè s’obrissin negociacions amb Romania. En sortir d’aquesta segona trobada, Goebbels es va reunir amb el general Alfred Jodl, a qui l’hi va exposar detalladament com pensaven dirigir a Noruega i Dinamarca. Després, per tercer cop, Goebbels es va tornar a reunir amb en Hitler i al vespre va ser present a una assemblea de l’obra de socors hivernal en el Palau d’Esports.

El 9 d’abril de 1940, les tropes alemanyes varen envair Dinamarca i Noruega amb nou divisions; set d’infanteria i dues de Muntanya, amb el suport de 970 avions i de tota la Kriegsmarine, que va perdre tres vaixells de guerra durant els desembarcaments. A la tarda els alemanys ja tenien suficients tropes per entrar a Oslo, però, tot i el ràpid atac, el rei de Noruega Haakon VII i el seu govern varen tenir temps de fugir cap al nord. A les cinc de la tarda, els alemanys ja havien ocupat tots els seus objectius menys Oslo. L’endemà, tal i com s’havia planejat mesos enrere, Vidkun Quisling va arribar a la capital i va assumir el poder de forma inconstitucional. Però, el rei es va negar a acceptar a en Quisling i va ordenar la mobilització general i els reservistes varen venir de tot arreu per participar en la defensa del país, tot esperant l’ajuda francesa i britànica.

A Dinamarca, després d’assaltar el palau reial, Hitler, amb la intenció de negociar, va enviar un encarregat de negocis per negociar amb el govern danès. Els alemanys varen garantir les fronteres daneses i varen permetre que el rei i els seus ministres conservessin els seus càrrecs i governessin com si res hagués passat. A les dues de la tarda l’operació militar es va donar per acabada i es va convertir en l’operació militar més ràpida de la història.

A la tarda, en una reunió a la Cancelleria del Reich, on hi havia el ministre Goebbels, Hitler va dir que l’operació havia sigut un èxit, una de les més grans de tota la política alemanya, va afirmar. El dia següent, dia en que el Völkischer Beobachter va sortir editat amb el gran titular: Alemanya salva Escandinàvia, Hitler es va reunir amb en Goebbels a la Cancelleria per analitzar la situació. El dictador l’hi va dir que en els últims dos dies Gran Bretanya havia perdut molt prestigi, però lamentava també les pèrdues alemanyes i va concloure que l’acció de Noruega havia sigut l’única gran missió que havia pogut imposar a la Kriegsmarine.

Tot i que l’Operació havia anat bé, sobretot a Dinamarca, a Noruega les coses es varen començar a allargar més del previst i el 14 els britànics varen enviar 2.600 soldats en el port de Harstad, a les illes Lofoten, a Narvik. Hitler, que no pensava que aquella operació es pogués allargar, va firmar aquell dia una norma en la que es permetia condemnar a mort a tot el desertor que deixés el seu lloc per la por davant del perill. Pensava que els combats contra els francesos i els britànics serien temibles i volia endur les normes per tal d’evitar contratemps. La nova norma rebaixava a pena de presó a tot aquell que mostrés penediment, als casos d’imprudència juvenil, als maltractament en el servei i a tot aquell que tingués problemes familiars o tingués un motiu de gran importància per desertar. El dia 18 de maig, quan els francesos també havien desembarcat a Noruega, Hitler encara creia que la seva operació contra Noruega anava bé i, inclús, la donava per finalitzada. Pensant que ja podia lligar el sac, Hitler l’hi va comunicar al general Eduard Dietl, que liderava un cos de muntanya a Noruega, que no comptés amb cap tipus de reforç i l’hi va exhortar a actuar de tal manera que l’honra de la Wehrmacht no patís un menyspreu. En el dia del seu aniversari, el 20 d’abril, es va parlar poc en el Reich de Noruega, ja es començava a parlar de certes dificultats que es trobaven els soldats alemanys, i es varen fer els habituals actes commemoratius, on va destacar una desfilada militar a Copenhaguen de les tropes alemanyes.

El 24 d’abril, Hitler va crear el Comissariat del Reich per Noruega i va nombrar al gauleiter d’Essen Josef Terboven comissari per Noruega. Després, el dictador va convocar una reunió a la Cancelleria, on hi va ser present en Hermann Göering, per parlar dels avanços a Noruega. Un cop acabada la reunió, Hitler es va reunir amb en Goebbels i li va explicar que França tenia que ser destrossada perquè així Londres perdria la seva espatlla continental i quedaria impotent.

França, nou objectiu:

En el dia del Treballador, l’Adolf Hitler va ordenar l’atac a Occident pel 5 de maig, però l’ofensiva contra Noruega no s’acabava i l’endemà va tornar a convocar una reunió a la Cancelleria, on novament hi va ser present el ministre Hermann Göering, per parlar dels últims moviment en el país escandinau. L’endemà, el dia que finalment les tropes alemanyes varen entrar a la ciutat d’Oslo i es mantenien sòlidament instal·lats en el rectangle Oslo-Trondheim-Bergen-Kristiansand, Hitler va tornar a convocar una reunió a la Cancelleria, on novament hi va ser convocat en Göering, per saber els últims moviments. L’Operació a Occident s’havia ajornat pels últims moviments a Noruega, però tot estava a punt per atacar Occident i el dia 4 es va començar a advertir a les unitats militars que se’ls comunicaria l’atac a Bèlgica, Holanda i França amb 24 d’antelació i es va ordenar que es preparessin per rebre noves ordres.

El dia abans de l’ofensiva, Hitler es trobava al seu despatx de la Cancelleria per anunciar en el seu cercle més proper que aquella tarda es faria un viatge secret amb el seu tren Amerika. Molts dels que varen pujar en aquell tren a la tarda, com el fotògraf Heinrich Hoffmann, no sabien el destí. Alguns creien que es dirigien a Noruega per inspeccionar les tropes, l’Otto Dietrich creia que es dirigien a les drassanes d’Hamburg. A les cinc de la tarda va sortir finalment al tren d’una petita i retirada estació de Finkenkrug, a les afores de Berlín. Un cop en marxa, Hitler va anunciar en els seus comandants que esperava aconseguir la victòria més famosa de la història. A les nou del vespre, es va informar a en Hitler, que estava de molt bon humor, que la previsió meteorològica era satisfactòria. Amb aquesta notícia, Hitler va donar l’ordre d’atacar Holanda, Bèlgica i Luxemburg utilitzant la paraula en codi de Danzig i llavors va dir:

L’ofensiva acaba de començar.

Després de mitjanit el tren va canviar de  vies a prop de Hannover per dirigir-se a la frontera alemanya de l’oest, a prop de Münstereifel, Bèlgica, a Felsennest, en el bosc Eifet, a 32 quilòmetres al sud-oest de Bonn, en el nou quarter general que es coneixeria com el Niu de Roques, passant per Colònia via Celle.

A la nit, les tropes alemanyes varen entrar a les fronteres d’Holanda, Bèlgica i Luxemburg. L’aviació alemanya va llançar paracaigudistes per ocupar les indústries holandeses, i les tropes aerotransportades varen ocupar les fortificacions i els ponts de Bèlgica. A dos quarts de cinc de la matinada, el Grup d’Exèrcits A dirigit pel comandant Gerd von Rundstedt i el B dirigit pel comandant Fedor von Bock varen atacar simultàniament. A un quart de nou del matí, el govern belga i holandès varen rebre un memoràndum en alemany en el qual Hitler els informava de que per salvaguardar les seves neutralitats havia donar l’ordre de penetrar en el seu territori.

Mentre les tropes alemanyes començaven l’Operació, l’Amerika es va aturar en una petita estació de la regió d’Eifel, a prop d’Euskirschen. Hi havia uns quants cotxes esperant-los per dur-los a través del camp accidentat i els boscos en el quarter. Un cop hi varen arribar, Hitler estava molt nerviós, ja que havia sigut ell mateix qui havia aprovat l’atac contra les fortificacions belgues i sabia que no podia fracassar. Mentre el dictador esperava nerviós, tots els demés es varen anar allotjant a les petites i senzilles habitacions. A més d’en Hitler, només en Wilhelm Keitel, en Julius Schaub i un criat tenien habitacions en el primer búnquer. L’Alfred Jodl, en Karl Brandt, en Rudolf Schmundt, en Nicolaus von Below i en Puttkamer ocupaven el segon búnquer. La resta es va allotjar en un poblet proper.

Quan al migdia arribaven notícies positives del front hi va haver un esclat d’eufòria, tot i que es varen perdre 83 avions, 47 dels quals bombarders i 25 caces. Aquelles pèrdues en un sol dia varen representar les pèrdues més grans de tot 1940. D’immediat es va intentar justificar la invasió de Bèlgica, país neutral, perquè estaven convençuts de que les tropes franceses i britàniques estaven preparades per entrar al país neutral. La justificació era semblant a la de Noruega. Hitler va tractar de justificar tot l’atac dient que els britànics tenien planejat envair Alemanya per la regió del Ruhr. A la tarda, Hitler va anunciar en el poble alemany que havia començat una batalla que decidiria el destí del poble alemanys pels pròxims 1.000 anys. El seu Aliat, Iosif Stalin, en tenir coneixement de l’atac, va enviar el seu ministre Viàtxeslav Mólotov a l’ambaixada alemanya de Moscou perquè entregués un missatge personal per en Hitler on l’elogiava i el felicitava per haver començat a atacar França i de retruc a la Gran Bretanya.

L’endemà de l’ofensiva, els alemanys varen aconseguir el fort d’Eben-Emael, l’eix de la defensa de Bèlgica i la clau de la defensa de Lieja, considerat inexpugnable i que els propis Aliats havien considerat més potent que la Línia Maginot o la Línia Sígfrid. Després d’aquesta victòria, Hitler va arribar al front belga per premiar i felicitar a les seves unitats Fallshirmeagers (paracaigudistes) que havien participat en la batalla i capturat el fort. El líder alemany va concedir Creus de Ferro i de Cavaller, i els va agrair durant una hora el sacrifici que havien fet. Després de saber que cauria Bèlgica, Hitler va posar el seu punt de mira en Holanda, on els holandesos resistien com podien a Amsterdam, Rotterdam i La Haya sense cap tipus d’ajuda. Davant d’aquella dèbil resistència, Hitler va ordenar el segon dia de l’ofensiva que l’aviació del front belga es llancés a l’assalt sobre Holanda per tal d’envair-hi el mínim de soldats a aquella zona. Els volia guardar per França. Per atemorir els holandesos amb el seu potencial, Hitler i Hermann Göering varen decidir i planificar el bombardeig de Rotterdam pel dia 14, tot i que la ciutat s’havia declarat ciutat oberta per precisament evitar un atac com aquell. Però Hitler aquell dia estava més nerviós del normal tenint en compte que tot anava bé. El problema que tenia en ment era que no sabia si tenia que atacar l’endemà amb el grup Panzer del general Paul von Kleist a França. Davant d’aquell interrogant que l’hi feia ballar el cap, Hitler va preguntar-li en el mateix general l’opinió, però el general, que no volia esperar a la infanteria, va dir-li que volia atacar ja.

El 13 de maig, el dia que els alemanys varen començar a atacar França, Hitler es va reunir al migdia amb els seus generals en el quarter. El general Jodl l’hi va explicar que l’atac alemany havia sigut tot un èxit i que la Wehrmacht ja havia creuat el riu Mosa. Content de saber que els seus plans funcionaven, Hitler els va ordenar que ara era el moment de dirigir-se cap al nord d’Europa. Durant els següents dos dies, tres cossos blindats alemanys avançaven ràpidament cap a l’oest de França sembrant al caos en la defensa francesa. Però Hitler no volia que els Panzer avancessin tan ràpid i va demanar en dues ocasions al general Heinz Guderian que es frenés. Guderian es va frenar al cap de dos dies, però ell no entenia el per què Hitler havia ordenat aquella ordre i no estant-hi gens d’acord va demanar ser rellevat del comandament. No volia ser culpat en cas de fracàs. Però Guderian era imprescindible i l’ordre va ser anul·lada i les panzerdivisionen varen retornar la marxar i només les divisions del general Von Kleist es varen aturar. Les tropes d’en Guderian varen travessar el Oise, així com el canal que enllaça aquest riu amb el Sambre.

El 17 de maig, Hitler va visitar el quarter general de companya del Grup d’Exèrcits A a Charleville, Bastogne, i va pronunciar un discurs davant dels seus general. Els va explicar que creia que la guerra acabaria en sis setmanes i que tant França com la Gran Bretanya acabarien firmant la pau amb Alemanya. Volent quedar bé amb el poble britànic per firmar aquesta pau, va lloar el paper de l’Imperi Britànic a la Història i va explicar que estava convençut de que la Gran Bretanya acabaria reconeixent la posició d’Alemanya en el continent. El dictador alemany va estar durant tota la jornada molt nerviós i estava preocupat pels seus propis èxits i insistia en frenar l’Exèrcit en el seu avanç cap a França. Va ordenar en aquella jornada que els seus tanc arribessin fins a Montcornet. El propi Franz Halder va escriure deprimit en el seu Diari que en Hitler estava tan preocupat pels seus èxits que temia arriscar-se. Per tal de no ser criticar per les seves noves decisions, el dictador va implantar una censura a l’Alt Comandament alemany i a partir de llavors tots els comandants tenien prohibit prendre decisions pel seu compte. A la nit, Hitler va tornar al seu quarter general de Felsennest per reunir-se amb la seva cúpula militar. La nit següent, Hitler va autoritzar que les agrupacions Panzer es dirigissin a les costes del Canal de la Mànega per deixar atrapats els francesos. El general Franz Halder va ser dels generals que va intentar convèncer a en Hitler de que deixés que els tancs del general Guderian anessin al Canal.

El 19 de maig, Hitler va rebre un regal molt especial del seu assistent a la Cancelleria, l’Arthur Willy Kannenberg, que l’hi va entregar un estudi de 92 pàgines sobre la vida i el pensament del general Alfred von Schlieffen. L’estudi va ser escrit l’any 1921 per l’Hugo Rochs.

El 20 de maig, el dia que els nazis varen obrir el camp d’Auschwitz, Hitler va reunir-se amb l’Alfred Jodl i li va confirmar que la Gran Bretanya obtindria la pau quan volgués. El dictador ja havia especificat en aquella data les futures negociacions de pau amb França, en les que s’exigiria el retorn dels antics territoris alemanys. L’armistici s’havia de firmar en el bosc de Compiègne, on s’havia firmat l’armistici alemany del novembre de 1918. Hitler havia donat ordres de que es recuperés el vago ferrocarril del mariscal Folch, conservat com a peça de museu. La campanya contra França es donava per guanyada ja en aquelles dates i ara els generals es preguntaven quin seria el següent pas. S’atacaria la Gran Bretanya?, pensaven molts. El 21, l’almirall Erich Raeder va preguntar-li a en Hitler en el seu quarter general si tenia la intenció de conquerir la Gran Bretanya. Hitler l’hi va explicar que no entrava en els seus plans perquè creia que els britànics negociarien la pau, tot i que sabia que amb el nou primer ministre Winston Churchill, elegit primer ministre el 10 de maig, era més difícil per les seves postures tant clarament contràries als nazis. Hitler no estava convençut de que podria guanyar els britànics perquè tenia en molt bona consideració l’imperi marítim dels britànics i creia que seria molt complicat un desembarcament a les illes britàniques. Però en aquella reunió amb el cap de la Kriegsmarine va néixer la idea de l’Operació Lleó Marí, Seelöwe. Al cap de dos dies, Hitler es va entrevistar en privat amb en Göering per parlar de la possibilitat d’aquesta operació. Göering l’hi va assegurar que la Luftwaffe estava preparada per eliminar les forces britàniques tota sola.

Tot i que Hitler pogués pensar en la Gran Bretanya, la Batalla per França continuava i els francesos i els britànics cada cop tenien menys terreny. El dia 24 Hitler va aterrar a Charleville, a uns 200 quilòmetres a l’est del Canal de la Mànega, per visitar el quarter general del comandant Gerd von Rundstedt en el Maison Blairon, un petit poble a Charleville-Méizières. Allí va saber que el dia anterior sense el seu consentiment el OKH havia destituït el comandant Von Rundstedt per aturar els soldats quan estaven a punt d’atrapar els Aliats al Canal. Hitler va declarar que totes les ordres del OKH quedaven nul·les i sense efecte, i va rehabilitar l’ordre del comandant a les 11:24 d’aturar els tancs, deixant d’aquesta manera via lliure a les tropes britàniques i franceses perquè marxessin del continent. Les raons per les quals va donar aquella controvertida ordre, que es va conèixer com la trucada Halt Order de Hitler o Hitlerrs Halt-Befehl vor Dünkirschen, no es coneixen del cert. Es probable que Hitler pensés que les seves tropes estaven cansades després de dues setmanes lluitant sense descans. A més, Dunkerque, on estaven atrapats els Aliats, no era un lloc ideal per utilitzar els tancs. Hitler creia que era millor reservar els carros de combat per les pròximes operacions en el sud i pensava limitar la capacitat d’acció de la Luftwaffe. Amb aquesta ordre, els Panzer del comandant Von Kleist es varen aturar quan es trobaven a menys de 30 quilòmetres de Dunkerque i no varen sobrepassar la línia Lens-Béthune-Saint Omer-Gravelines. El general Wilhelm von Thoma, el cap de la secció de tancs del OKH, es trobava just a primera línia i des de la seva posició podia arribar a veure el port de Dunkerque. Von Thoma va insistir per ràdio de continuar avançant amb els seus tancs, però l’ordre d’en Hitler l’hi ho impedia.

Hitler es va quedar a passar la nit al quarter del comandant Von Rundstedt i l’endemà es va reunir amb el cap de les SS Heinrich Himmler, que l’hi va proposar deportar els jueus a una colònia africana. Com que la victòria contra França es veia que seria en breu, els alemanys consideraven la possibilitat d’utilitzar una de les seves colònies com Madagascar com a lloc per enviar-hi els jueus. Al principi Hitler es va entusiasmar amb la idea d’enviar quatre milions de jueus a Madagascar, però de seguida va veure que el pla era massa complicat i perillós pel fet de travessar aigües controlades per la Royal Navy. Després d’aquesta reunió, Hitler va escriure una carta pel dictador Benito Mussolini per informar-lo dels últims moviments en la batalla. Curiosament, el dictador va confondre en la carta al feixista Leon Degrelle pel feixista flamenc Jordi van Severen, que havia sigut afusellat feia poc pels francesos, i al coronel no feixista J. A, Mussert amb el seu germà Anton, el líder del NSB holandès, a qui havia conegut el 1936. Poc després es va presentar en el quarter el comandant Walther von Brauchitsch amb la intenció de moure els carros de combat que en Hitler no volia moure per les planures de Flandes. Hitler es va oposar als seus plans argumentant que els tancs no eren adequats pel terreny de Flandes, ja que estava ple de canals, però va deixar la decisió a mans del comandant Von Rundstedt, que va rebutjar la proposta degut a la necessitat de tenir els carros de combat a punt per les següents operacions en el sud. Von Brauchitsch i Halder estaven consternats amb l’ordre d’aturar els tancs quan tenien els francesos i els britànics atrapats. L’endemà, després segurament de la insistència dels seus generals, va tornar a donar l’ordre de moure els tancs cap al Canal de la Mànega, concretament cap a Dunkerque, mentre la Luftwaffe atacava per aire a les tropes aliades i el port. Amb la nova ordre que va posar molt content als general, els Panzer alemanys i la infanteria alemanya es varen apropar a Dunkerque, on els soldats francesos i britànics ja pensaven en ser evacuats del continent cap a la Gran Bretanya, concretament en el port de Dover, l’Operació Dinamo.

Amb els seus homes tornant a l’acció, el 29 Hitler es va agafar el dia lliure i va visitar els llocs on havia lluitat durant la Primera Guerra Mundial. Quan a la nit va tornar al seu quarter general de Felsennest va rebre una mala notícia; l’ambaixador alemany a la Unió Soviètica, el comte Friedrich Werner von Schulenburg, va informar-lo a través d’un telegrama que el dictador Iosif Stalin havia acceptat rebre a Stafford Cripps, un declarat anti-nazi, com a ambaixador britànic. En un altre tema, Hitler va nombrar a l’Arthur Seyss-Inquart nou governador del Reich, Reichsstatthalter, per Holanda. Seyss-Inquart serà el responsable del pillatge i les deportacions que varen tenir lloc a Holanda fins al 1945.

L’endemà, Hitler va rebre un missatge que l’hi va alegrar el dia. Mussolini l’hi va comunicar que Itàlia entraria a la guerra i l’hi va preguntar quin dia creia més convenient perquè entressin en combat. Mussolini tenia previst entrar-hi el 5 de juny, però estava disposat a modificar els seus plans. El dia següent, Hitler va contestar el missatge dient que volia que entressin a la guerra el 6 o el 8 de juny perquè l’aviació alemanya havia localitzat nous aeròdrom francesos i volia que fossin destruïts. El dictador no volia que entressin d’immediat al conflicte perquè tenia por que provoqués que els francesos traslladessin els seus avions a altres aeròdroms per temor a l’aviació italiana. Curiosament, no volia que entressin el dia 7 perquè era un divendres i creia que el divendres era un dia que l’hi havia donat sort en ell. L’entrada d’Itàlia a la guerra no es va tractar amb molta importància perquè es creia que no era necessària la seva col·laboració. El 2 de juny, Mussolini l’hi va afirmar que Itàlia intervindria en la guerra a partir del 10 de juny. Itàlia entrava a la guerra quan la Batalla estava acabada i per aquest fet hi entraven. El seu Exèrcit no era suficientment poderós com per combatre amb els britànics. Els espanyols també en veure les victòries d’en Hitler varen intensificar les seves relacions amb ells. El 3 de juny, el dictador Francisco Franco va escriure una carta per en Hitler, que seria enviada pel general Juan Vigón el 16 de juny, on lloava la seva figura i deixava entreveure que si Alemanya ho necessitava estava disposat a entrar en la guerra. Espanya no estava tampoc preparada per enfrontar-se contra els britànics i els francesos, però sabien que estaven derrotats i volia que els alemanys, aliats seus, els donessin el Marroc francès.

El primer dia de juny, Hitler va tornar a donar una ordre controvertida en ordenar a la seva aviació que no continués atacant Dunkerque per altres objectius. Els britànics pràcticament havien tornat a casa, només faltava la seva rereguarda. Durant aquella nit, 26.256 soldats varen retornar a casa. Es probable que Hitler volgués reservar els avions per les futures operacions i no va donar gaire importància a que els britànics i els francesos es poguessin escapar. En total varen ser evacuats 350.000 soldats. El dia següent, pensant que ja havia acabat amb la Batalla per França, Hitler va dir que la gran missió d’Alemanya era enfrontar-se amb els bolxevics.

París, el somni de Hitler:

Amb el control de la zona de Dunkerque i les costes del Canal de la Mànega, el 5 de juny Adolf Hitler va traslladar el seu quarter general de Felssenest a un poble a prop de la frontera entre Bèlgica i França, a Bruly de Pesche, un poble de les Ardenes. Des del seu nou quarter va ordenar que les tropes de la Wehrmacht es traslladessin cap a la ciutat de París i va proclamar que començava la segona gran ofensiva. Aquella marxa es va anomenar Fall Rot. L’endemà, Hitler va rebre la visita del ministre Joseph Goebbels, que venia de Berlín. El dictador l’hi va parlar de la seva visita als camps de batalla en els quals havia lluitant durant la Gran Guerra i en recordar les seves vivències es va emocionar. Goebbels va quedar profundament impactat per aquell relats, ell mai va lluitar a la Gran Guerra. Després de la reunió, Goebbels va marxar novament ple d’energia al proper aeroport castrense, on va agafar un bombarder Heinkel que el va portar de retorn a la capital alemanya. Els següents dies, Hitler va estar molt atent a l’avanç de les seves tropes cap a París.

A dos quarts de sis del matí del 14 de juny, les tropes del 17º Cos d’Exèrcit del comandant Georg von Kuchler varen entrar pel nord de París, per la porta de la Villette, a l’avinguda principal que conduïa a la Gare du Nord. Els alemanys no es varen trobar resistència, ja que prèviament havia sigut declarada ciutat oberta, i de seguida es varen fer amb el control de la ciutat. El 18º Exèrcit va desfilar per Notre Dame, l’Arc de Triomf, varen baixar pels Champs-Elyséss, i varen acabar a la Plaça de la Concòrdia, davant de l’Hotel Crillon, on l’Alt Comandament alemany hi instal·laria el seu quarter general. La guarnició francesa de París es va retirar en direcció al Loira. El govern francès havia fugit i s’havia establert a Bordeus.

A primeres hores, sis esquadres es varen dirigir per separat a la Torre Eiffel i a l’Arc de Triomf per hissar la bandera nazi amb l’esvàstica. Quan els soldats varen entrar a l’Ajuntament varen penjar la bandera nazi en el pal de l’edifici públic. Però aquells homes tenien una missió ben curiosa, tenien que recuperar les banderes alemanyes capturades pels francesos durant la Primera Guerra Mundial i els papers del Tractat de Versalles, que havien de ser enviats a en Hitler. El dictador durant tota la Batalla per França anava recordant amb nostàlgia la Gran Guerra i creia que estava corregint un error històric. Amb la conquesta de París, que no es va realitzar durant la Primera Guerra Mundial, Hitler va quedar eufòric i va ordenar que es toquessin les campanes de les esglésies per commemorar la victòria. A més, va ordenar celebrar tres dies festius. A Berlín, la gen va sortir al carrer per celebrar-ho i a l’Òpera Estatal es va fer una representació de les obres favorites d’en Hitler, Els mestres cantors. Amb la victòria havien d’organitzar una nova administració per França. Aconsellat pel seu ministre Joachim von Ribbentrop, Hitler va designar a l’Otto Abetz, un dels millors experts alemanys sobre França, ambaixador alemany a París. Una de les primeres missions que va tenir l’Abetz va ser la vigilància de les obres d’art de França, sobretot les col·leccions d’art jueu.

Tot i la victòria alemanya sobre París, la Batalla per França continuava, però evidentment amb una clara avantatge pels alemanys. Des del seu quarter, Hitler no volia que les tropes franceses es poguessin retirar pel sud i fugissin un altre cop per mar, i va ordenar a la Luftwaffe del ministre Hermann Göering que destruís tots els ponts i els vaixells francesos.

El migdia 16 de juny, Hitler i Von Ribbentrop varen rebre el general espanyol Juan Vigón en el Castell d’Acoz. Abans de la reunió, Vigón es va reunir amb el ministre alemany per demanar-li primer en ell la cessió a Espanya del Marroc francès en forma de Protectorat. Una hora després, Vigón va parlar amb en Hitler i li va entregar la carta del dictador Franco del 3 de juny. Després de llegir la carta traduïda a l’alemany, Hitler l’hi va dir que estava molt satisfet per l’ocupació espanyola a Tànger del 14 de juny, i l’hi va explicar que en Franco no li tenia que agrair res per l’ajuda alemanya duran la Guerra Civil espanyols perquè sabia que els enemics d’en Franco eren els seus enemics. Si Espanya volia treure’n partit de la seva aliança amb Alemanya, Hitler en volia treure’n també. El dictador l’hi va dir que per Alemanya seria ideal la restitució de Gibraltar a Espanya, però el general espanyol, que també desitjava la conquesta de Gibraltar, l’hi va dir que a ells els agradaria ocupar tot Marroc en forma de Protectorat. En aquest punt varen tenir una discrepància. Hitler l’hi va comentar que l’actitud d’Alemanya respecte Marroc era molt clara perquè només hi tenien un interès econòmic, no territorial. Von Ribbentrop va intervenir en la conversa per dir que si Espanya entrava en la guerra tot seria possible, però l’hi va deixar clar que era necessari que hi entrés per demanar territoris i que si volia trobar una solució per Marroc havia de satisfer tant a Alemanya com a Itàlia. Després d’aquesta suggeriment, Vigón va canviar de tema per criticar l’actitud del Vaticà en el conflicte. Parlant de l’Església, Hitler l’hi va comentar que comprenia la crítica espanyola cap a l’Església perquè, segon ell, sinó fos pel nacionalsocialisme, el feixisme i la Falange, l’Església no hagués pogut aguantar. Al final de la conversa, Vigón es va interessar per com es desenvolupava la Batalla per França, i Hitler l’hi va respondre que França s’estava enfonsant per culà de vint anys del Front Popular i de la democràcia. El dictador alemanya va considerar els soldats francesos i britànics molt pitjors que els que ell mateix va tenir que lluitar durant la Primera Guerra Mundial. Després la reunió, que va durar 45 minuts, es va acabar sense que ningú aconseguís el seu propòsit.

A les deu del matí del 17 de juny, Hitler es trobava en el seu quarter general acompanyat d’en Walther Hewel quan va ser informat de la petició d’armistici francès. En seguit, el dictador va dictar les seves condicions de pau als generals Keitel i Jodl, assistits pel tinent coronel Böhme. Va ordenar que les negociacions es fessin en el bosc de Compiègne, el gran massís forestal de Picardia pròxim a la frontera belga, i va voler posar unes condicions moderades per França donant al govern francès sobirania pròpia. Però Hitler va ordenar que la flota francesa fos reagrupada  en el ports que ell diria sent desmobilitzada i desarmada sota el control d’Alemanya o itàlia. A primera hora de la tarda, mentre l’Ernst von Weizsäcker li explicava a l’ambaixador italià que en Hitler desitjava veure’s urgentment amb Mussolini a Munic o Brenner el dia 18 o 19 per parlar de l’armistici de França, Hitler i els seus col·laboradors es varen dirigir amb cotxe a Rocroy i, després, amb avió es varen dirigir a Fràncfort, on els esperava el tren especial batejat amb el nom d’Erika per dirigir-se a Munic per reunir-se amb el dictador italià, que va acceptar reunir-se a l’endemà a la capital bavaresa.

A Munic, el dia 18, abans de la reunió Hitler es va reunir amb el ministre Joachim von Ribbentrop, que el va informar dels últims moviments. Després, davant de l’Alfred Jodl, Hitler va explicar les condicions de pau que estava disposat a concedir a la Gran Bretanya: la reconeixença per part d’Alemanya de l’Imperi Britànic però, al mateix temps, volia que els britànics reconeguessin que Alemanya era la potència continental més important, el retorn de les colònies alemanyes i una aliança permanent i continua amb la Gran Bretanya. A la tarda els dos caps d’Estat es varen trobar i varen fer una desfilada pels carrers de Munic davant d’una multitud que els animaven eufòrics per les imparables victòries alemanyes. Quan es varen reunir en privat, varen parlar d’immediat sobre les condicions de pau que havien de sotmetre al nou govern francès. Hitler tenia clar de que els havien de tractar amb suavitat, tot i que els hi volia fer firmar l’armistici en el vagó on els alemanys es varen rendir a la Primera Guerra Mundial. Mentre els dos caps d’Estat estaven reunits, els dos ministres d’Afers Exteriors, Von Ribbentrop i Ciano, es varen reunir en una altra sala. El ministre alemany l’hi va confirmar que Londres s’havia posat en contacte amb ell via Suècia.  L’endemà, es varen tornar a reunir tots els dos caps d’Estat i els dos ministre d’Exteriors per dissenyar els futurs moviments després de que França caigués. Ciano l’hi va comentar a en Von Ribbentrop que Itàlia desitjava tenir sortida a l’oceà Atlàntic a través de Marroc, però el ministre alemany, que recordava que els espanyols volien controlar el Marroc, li va explicar que Franco també havia reivindicat aquella zona. Pels alemanys eren molt més importants les reivindicacions d’Itàlia, el seu soci preferent, que no pas les reivindicacions de la pobre Espanya que encara estava lluny de recuperar-se de la Guerra Civil. Cap alemany estava disposat a cedir davant les peticions espanyoles.

Tot i la impecable victòria, França havia caigut en menys de dos mesos, els serveis secrets alemanys es varen adonar que en els diaris alemanys en l’apartat de les esqueles dels soldats caiguts no es mencionava la figura d’en Hitler. Pels serveis secrets aquell fet era un malestar per part del poble cap a la guerra i una desaprovació dels plans bèl·lics del dictador. Els serveis secrets varen ordenar en els dirigents nazis que fessin ullada als diaris.

França és rendeix, Europa en mans d’en Hitler:

El 22 de juny, una delegació francesa es va dirigir a la localitat francesa de Compiègne, a 80 quilòmetres al nord-est de París, per informar-se de les condicions de la victòria alemanya que volia posar l’Adolf Hitler. A les tres de la tarda, el dictador va arribar a la zona amb cotxe acompanyat, entre altres, pel ministre Hermann Göering, que no deixava ni un moment el seu bastó de mariscal de camp, el cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel, l’almirall Erich Raeder, el comandant Walther von Brauchitsch, el ministre Joachim von Ribbentrop i en Rudolf Hess. Junts varen contemplar el bloc de granit amb les següents paraules esculpides:

Aquí va morir l’onze de novembre de 1918 l’orgull criminal de l’Imperi Alemanya; derrotat pels pobles lliures que volia esclavitzar.

Les càmeres de cinema registraven tots els moments de l’escena, mentre en Hitler s’ho mirava amb menyspreu. Hitler continuava recordant la rendició d’Alemanya com la deshonra més gran que havia patit el seu país i volia ara que els francesos tinguessin aquell record. A continuació, tots varen entrar en el vagó del mariscal Foch per esperar en silenci als francesos, menys en Hitler que es va quedar uns instants parlant amb el seu acompanyant. Un cop tots dins es varen asseure en el seient que havia ocupat el mariscal Foch el 1918. A dos quarts de quatre varen arribar els francesos de Bordeus amb cotxe. Hi havia el general Charles Huntzinger, el general d’aviació Bergeret, el vici-almirall Le Luc i l’amabaixador francès a Polònia Léon Noël. Quan la delegació francesa va arribar, la guarnició alemanya no els va presentar armes i el dictador els va rebre a Rethondes per informar-lo de tot el què passaria a continuació. En els següents deu minuts, el dictador va estar escoltant les converses entre els francesos i els alemanys en silenci. Les condicions de l’armistici les va llegir en Keitel, i es va demanar el retorn d’Alsàcia i Lorena a Alemanya, però es respectava parcialment el territori de la República francesa. Tot el nord i la costa atlàntica formarien part de la zona d’ocupació alemanya i, la resta, 40 departaments del centre i el sud de França, les colònies i la flota, quedarien sota la influència del govern francès que hauria de col·laborar amb l’alemany i que fixaria la residència a la ciutat de balneari de Vichy. També se’ls permetria l’existència d’un exèrcit de 100.000 homes a la metròpoli i 125.000 a les colònies. Per últim, s’obligava als francesos a entregar tots els refugiats polítics alemanys que es trobaven en territori francès. Després de que es llegissin les condicions, Hitler es va aixecar per tornar al seu quarter general, va saludar amb rigidesa la delegació francesa i va marxar. Hitler i els seus col·laboradors es varen dirigir en el monument, on els esperaven els seus cotxes, i en passar davant la guàrdia d’honor la banda va entornar els himnes Deutschland über alles i Horst Wessel. Llavors, Hitler va ordenar la destrucció del monument i, just abans de marxar, Jodl l’hi va dir tot content que els britànics havien perdut la guerra, però que aquests encara no ho sabien.

Tot i que en Hitler marxés, les negociacions varen continuar en el vagó. A dos quarts de set de la tarda del 22 de juny de 1940, després de dies de conflicte, França i Alemanya varen firmar l’armistici a través dels generals Huntzinger i Keitel. Immediatament, Ràdio París, controlada pels alemanys, es va encarregar de transmetre a la població francesa que el país estava vençut i dividit. A partir d’aquell moment, Hitler es va fer amb el control de tres cinquenes part de França, es varen retornar a Alemanya els pilots de la Luftwaffe capturats i els francesos varen tenir que pagar en concepte de despeses d’ocupació, uns 400 milions de francs diaris. L’article tercer del conveni firmat deia que en les regions ocupades de França, el Reich alemany exercia tots els drets de potència ocupant i el govern francès hauria de facilitar tots els mitjans de reglamentació relatives a l’exercici d’aquests drets i a la seva execució. També es demanava al govern francès que invités d’immediat a totes les autoritats i a tots els serveis administratius francesos del territori ocupat a acatar les reglamentacions de les autoritats militars alemanyes. Com a curiositat, quan França va firmar la seva rendició, les seves fortificacions de la Línia Maginot, que havia d’evitar la invasió dels alemanys, estava totalment intacte i demostrava com havia dit el coronel Charles de Gaulle el 1934 que no servia de res.

Després d’instal·lar-se de nou al quart de Bruly le Peche, a prop de Sedan, Hitler va ordenar que el seu arquitecte Albert Speer vingués al poble per volar l’endemà cap a París juntament amb l’escultor Arno Breker, que el varen anar a buscar a casa seva membres de les SS sense que l’hi comuniquessin, i l’arquitecte Hermann Giessler. Hitler tenia el desig de veure la ciutat que tan coneixia a través dels llibres, i no volia entrar-hi com un militar que l’havia ocupat sinó com un turista i, per això, volia anar-hi amb tres artistes al capdavant. A la nit, quan Speer ja havia arribat al poble, Hitler i el seu entorn varen celebrar una reunió militar, on es va convidar a l’arquitecte per planejar els detalls del viatge a la capital francesa. Hitler va deixar molt clar a tothom que la visita no havia de ser una visita oficial, sinó una expedició artística i, per tant, no volia celebracions i ell tenia que passar desapercebut.

A les tres de la matinada, Hitler i el seu grup es varen dirigir amb un comboi de vehicles militars des del seu quarter general cap a un aeròdrom per agafar un avió Focke-Wulf 200, el Cóndor, que el pilotaria el capità Hans Bäur, l’habitual pilot d’en Hitler. A dos quarts de sis del matí varen aterrar a l’aeroport de Le Borugert amb els tres artistes vestits amb un uniforme negre per sembla militars. A l’aeroport els esperaven tres cotxes de la marca Mercedes, i en Hitler va pujar en un d’ells i es va asseure al costat del conductor. Speer, Giessler i Breker es varen asseure als seients de darrere. En els altres cotxes hi viatjaven en Martin Bormann, el metge d’en Hitler, Karl Brandt, entre altres, formant una comitiva de 10 vehicles.

La primera visita del recorregut va ser en el Gran Teatre de l’Òpera de Charles Garnier d’estil neo-barroc. Hitler havia estudiat quan era més jove aquest edifici i el coneixia des del més mínim detall. En ser-hi dins va quedar fascinat i no va parar d’elogiar la bellesa de l’edifici. Un guia els va ensenyar tots els detalla de l’edifici i en Hitler, per voler demostrar que coneixia perfectament aquella obra, va recordar-li l’absència d’una petita sala. Sorprès, el guia va recordar que efectivament havia existit una petita habitació, però que havia sigut eliminada després d’unes reformes.  Hitler va quedar tant content de l’explicació que l’hi va donar el guia que va voler que l’hi donessin una propina, però el guia no la va acceptar perquè se sentia recompensat explicant-li a en Hitler aquella obra.

Després de l’Òpera es varen dirigir als Camps Elisis, passant per davant de la Madeleine, que el seu estil va impressionar a en Hitler, per després anar a la Torre Eiffel, on Hitler va ordenar aturar-se un moment per contemplar l’estructura de ferro. Llavors varen passar per l’Arc de Triomf, on Breker li va recordar a en Hitler que l’arc que volia fer a Berlín seria tan gran que el de París hi cabria a dins, i en el monument del Soldat Desconegut. Després, Hitler va decidir baixar dels cotxes a la Place du Trocadéro per caminar una mica. Un cop varen tornar als cotxes es varen dirigir a la capella de Les Invalides, dissenyada per Hardouin Mansart. Allí, amb el seu uniforme blanc, Hitler es va passar una llarga estona davant de la tomba de l’emperador Napoleó Bonaparte amb la gorra al pit inclinant el cap en silenci. Mentrestant, Hoffmann va fer una fotografia de la tomba com a record. En sortir de l’edifici, Hitler l’hi va explicar en el seu fotògraf i amic que aquell gavià sigut el moment més gran i ,és bonic de la seva vida perquè sentia admiració cap a l’emperador francès, tot i que va dir que el monarca Frederic el Gram va demostrar ser superior a Napoleó. Quan varen sortir de Les Invalides es varen dirigir al palau de Luxemburg, la Rue Soufflot i al Panteó, on Hitler va quedar de nou impressionat i va elogiar les dimensions de l’edifici, tot i que més tard va dir que l’havia decebut. El viatge havia anat bé, però quan va passar pel Louvre, la Place des Vosges, el Palau de la Justícia i la Sainte Chapelle, les meravelles medievals de París, Hitler no hi va mostrar cap interès. Després del Panteó semblava desanimat i avorrit, i no es va tornar a animar fins que varen arribar a les cases de la Rue de Rivoli i a Notre Dame. Al final del recorregut va ser a Montmarte, a l’església vuitcentista de la pietat catòlica del Sacré-Coeur, on s’hi va quedar una bona estona rodejat pels seus escortes contemplant la ciutat. Després es varen dirigir a l’aeroport per tornar al quarter general de Bruly le Peche. A les nou del matí Hitler ja era dalt de l’avió i l’hi va demanar al pilot Baür que volés per sobre de la ciutat abans de dirigir-se al nord. Quan varen volar cap al quarter, Hitler no va parlar entusiasmat a Speer de com havia complert el seu somni.

Un informe policial va assegurar que ningú de la ciutat havia reconegut a en Hitler, tot i que va ser reconegut per un venedor de diaris i per un grup de dones; tots varen fugir espantats. En total, Hitler es va passar només tres hores a la capital francesa i va considerar la possibilitat de celebrar-hi una desfilada militar per celebrar la Victòria, però, al cap d’una estona, després d’haver-ho reflexionat i després de que en Göering l’hi desaconsellés pel perill de ser atacats per la RAF, es va treure aquesta idea del cap. Llavors, Hitler va estar tota l’estona preparant una sessió triomfal al Reichstag, on hi assistirien tots els comandants dels grups d’exèrcits i dels cossos d’exèrcits, a més d’alguns almiralls i alguns herois escollits per l’ocasió.

Però quan varen arribar al quarter varen rebre la notícia de que la Unió Soviètica s’havia annexionat la província romanesa de Bucovina. No s’havia arribat a cap acord per aquella annexió, però en Hitler en aquell moment va pensar que era millor no dir res i conservar la pau amb els soviètics. No volia obrir dos front com Napoleó.

A la nit, Hitler estava capficat i va rebre a Speer a la casa de camp del quarter per xerrar una estona de la seva passió, l’arquitectura. Hitler l’hi va ordenar que preparés un decret per la reconstrucció de les obres de Berlín. Ara que l’havia vist tenia enveja de París, la va veure molt més bonica que Berlín i això per ell era inadmissible. El dictador l’hi va confessar que havia pensat en fer destruir París, però l’hi va dir que estava convençut de que si feien una nova Berlín més bonica ja no caldria destruir res. L’arquitecte va quedar impressionat davant d’aquelles paraules perquè  no feia n’hi unes hores que l’hi havia dit que estava enamorat de París. Després de parlar amb Speer, Hitler va sortir a fora amb els general Keitel i Jodl per parlar de la rapidesa amb què havia caigut França. Hitler va explicar-li a en Keitel que estava convençut de que s’hi feien una campanya militar contra la Unió Soviètica seria un joc de nens per ells. Enmig de la conversa s’hi va afegir Speer per dir-los que se’n tornava a Berlín per treballar en les obres que s’havien acordat. Hitler estava de molt bon humor amb Speer, de fet sempre l’hi va agradar la seva companyia, el considerava un amic a qui respectava per la seva professió d’arquitecte, i ara l’hi havia deixat la missió de construir el seu somni; construir la ciutat més bella del món. Quan Speer marxava, Hitler l’hi va assegurar que aviat parlarien de nous projectes i de noves maquetes.

L’endemà a un quart de vuit del vespre, França va firmar l’armistici amb Itàlia a prop de Roma. Un cop es va firmar l’armistici, es va informar a en Hitler, que va ordenar l’alto el foc de la Wehrmacht a França. A la 1:35 de la matinada va entrar en vigor oficialment l’armistici alemany amb França. Aquella hora, Hitler es trobava amb els seus col·laboradors en una habitació del seu quarter general. Tots els presents estaven assentats en una taula rodona esperant les notícies per la ràdio. Poc abans de l’hora establerta, Hitler va ordenar apagar la llum i obrir les finestres, tot i que feia una tempesta de llamps. Al cap d’una estona varen sentir sonar una trompeta que significava el final de les accions bèl·liques a França. Quan Hitler va sentir les notícies per la ràdio anunciant la fi de la guerra a França va demanar que es tornés a encendre la llum. Al cap d’una estona tots ja eren al llit. Hitler va declarar per decret que aquell dia seria el dia de dol nacional, i va ordenar que es repiquessin les campanes a tot el Reich durant una setmana i que onegessin les banderes durant deu dies.

Al matí la comitiva d’en Hitler va viatjar cap a Reims per veure la seva catedral. Durant aquell viatge turístic, Max Amann i Ernst Schmidt es varen unir a la comitiva per visitar els camps de batalla de Flandes on hi havien lluitat durant la Primera Guerra Mundial. Per la carretera per on viatjaven varen veure molts fugitius i algunes unitats militars alemanyes. La ciutat de Reims en aquells moments estava desèrtica i les portes de les cases eren obertes perquè no hi havia ningú dins. Després de la visita, Hitler va trucar al ministre Joseph Goebbels per comentar-li com havia vista la victòria a França, però també l’hi va dir que estava confós per si havia d’atacar o no a la Gran Bretanya. Després d’uns dies visitant diferents pobles de França, sobretot volia recordar els llocs on havien lluitat durant la Gran Guerra, el 28 de juny Hitler va tornar al seu quarter general de Bruly-le Peche després de visitar la ciutat d’Estrasburg i visitar la seva catedral. En el transcurs d’una conversació sobre taula, Hitler va dir-li en el tinent coronel Böhme que esperava i desitjava arribar aviat a una entesa amb la Gran Bretanya, ja que esperava que d’aquesta manera hauria acabat la guerra a l’Europa central i occidental. Hitler també va comentar que Alemanya necessitaria un llarg temps de repòs per assimilar tot el que havia conquerit.

De retorn cap a Alemanya, Hitler va visitar el 30 de juny els emplaçaments de la Línia Maginot a Alsàcia i després es va dirigir al seu quarter general de Tannenberg, a prop de Freudenstadt, (Ciutat de l’alegria, anomenada La perla de la Selva Negra). A la tarda del dia següent, des de París, Goebbels, que estava de visita turística a la capital francesa, va trucar a en Hitler per saber els últims moviments. El dictador l’hi va demanar que el visités en el seu quarter per parlar de la situació i de les mesures que tenien que prendre. Durant aquell dia, Hitler va rebre informes que de Berlín sobre els intents dels britànics d’aproximar-se als soviètics. De fet va ser el propi Stalin qui va informar d’aquell apropament perquè volia conservar la pau amb els alemanys. Hitler no en va fer gaire cas a aquelles informacions perquè volia negociar la pau amb el govern del primer ministre Winston Churchill, a qui odiava, i ja s’imaginava que els britànics intentarien pactar amb els soviètics. Tot i que volia pactar amb els britànics, o com a mínim de cara a la galeria així ho venia, Hitler l’endemà demanaria que s’iniciessin estudis d’espionatge i planificació de l’Operació Lleó Marí. El 5 de juliol va ser l’últim dia que Hitler va ser en el seu quarter general de Tannenberg.

La Batalla per Anglaterra:

A les tres de la tarda del 6 de juliol, Adolf Hitler va arribar a l’estació de trens d’Anhalter, on l’esperaven diversos membres del Partit com el ministre Joseph Goebbels i comandants militars a més d’una multitud de gent eufòrica per celebrar la victòria Alemanya. Moltes persones que el varen esperar portaven més de sis hores dempeus guardant lloc, tot i que durant aquell matí hi havia uns núvols amenaçadors que es varen escampar a la tarda per fer sortir el Sol. Els carrers de la capital estaven adornats amb flors i catifes, i tota l’estona sonava la música de les SA, la Badenweiler, la marxa favorita d’en Hitler. Les càmeres del Wochenschau no paraven de gravar i les campanes de les esglésies repicaven per saludar el dictador. Un cop va baixar del tren, Hitler va pujar en un Mercedes negre que va obrir pas entre la multitud gràcies a una comitiva motoritzada fins arribar a la Cancelleria. Poc després d’entrar a l’edifici, la gent es va concentrar en el balcó de l’edifici, que donava a la Wilhelmplatz, demanat a crits veure a en Hitler, desig que va complir en sortir acompanyat per en Hermann Göering. Mentre es produïa la desfilada, el ministre de l’Aire l’hi va dir a en Goebbels que estaria més tranquil quan acabés la cerimònia perquè temia poder ser atacats per la RAF.

No perdent el temps, el dia següent Hitler va ordenar a la Wehrmacht que comencés a planificar una possible invasió a la Gran Bretanya. Després de donar aquesta ordre es va reunir amb el comte Galeazzo Ciano a la Cancelleria per parlar d’aquesta operació. Hitler l’hi va explicar que era molt complicada aquella operació i que estava sent estudiada pel seu Estats Major. Ciano, que no estava d’acord amb l’entrada d’Itàlia a la guerra, l’hi va comentar que en Benito Mussolini estava decidit a participar en la invasió enviant deu divisions i trenta esquadrilles. Llavors, Hitler l’hi va comentar que tot i la victòria a França no podien ocupar les colònies franceses per no malmetre les relacions amb el nou govern de Vichy. Després de la reunió, Ciano es va reunir amb el cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel, que també l’hi va explicar que veia molt complicar la invasió a la Gran Bretanya i que opinava igual que en Hitler que era vital controlar Gibraltar. L’almirall Wilhelm Canaris va ser l’encarregat d’examinar com es podia dur a terme una operació contra Gibraltar.

De nou, davant d’un dilema Hitler se’n va anar a descansar i a reflexionar a la seva casa de muntanya del Berghof. L’11 de juliol hi va rebre l’almirall Erich Raeder, que va plantejar-li de nou la invasió a la Gran Bretanya després d’un bombardeig concentrat. Però el dictador encara no estava decidit i l’hi va admetre que encara pensava que la invasió havia de ser un últim recurs. Llavors, el cap de la Kriegsmarine l’hi va manifestar el seu desig de construir una gran flota per combatre una possible aliança entre la Gran Bretanya i els Estats Units. A més, l’hi va dir que havien d’obtenir les Illes Canàries, que estaven sota domini espanyol. Hitler no va voler escoltar les propostes d’en Raeder perquè, un cop més, anava més enllà dels seus plans bèl·lics. L’endemà, Hitler, que no s’oblidava dels jueus, va aprovar el desenvolupament de plans que tinguessin per objectiu l’evacuació jueva i va declarar que França havia de cedir l’illa de Madagascar, que era una de les seves colònies. Hitler va tornar a posar al damunt la taula la possibilitat de deportar els jueus a aquesta illa africana, tot i les dificultats que podia tenir una operació de tal calibre. Durant aquell dia, Hitler es va reunir amb Jodl per perfilar els preparatius per un hipotètic desembarcament a la Gran Bretanya.

El 13 de juliol, el capità general Franz Halder i el general Walther von Brauchitsch es varen entrevistar durant dues amb en Hitler al Berghof. En la reunió, Hitler va aprovar l’Operació Lleó Marí. Von Brauchitsch l’hi va aconsellar que tenia que fer entrar en la guerra a Espanya per les seves illes i per Gibraltar. Halder va veure en la trobada a un Hitler molt desconcertat perquè els britànics no acceptaven la seva oferta de pau i cada cop l’anava veient més bel·ligerant. El dictador creia que l’actitud de la Gran Bretanya es devia a que havia posat esperances amb la Unió Soviètica perquè els ajudés. El dia següent, Hitler va donar l’ordre d’accelerar els preparatius per atacar a la Gran Bretanya el 15 d’agost. L’endemà, va ordenar a la Kriegsmarine que estigués a punt per la data senyalada. Sabent que necessitava bases aèries per atacar des de l’aire a la Gran Bretanya, Hitler va reclamar al govern de Vichy la concessió de vuit bases per la Luftwaffe a la regió de Casablanca, però el mariscal Philippe Pétain, horroritzat per la petició, ho va rebutjar. Hitler segurament ara es penedia d’haver donat una zona de no ocupació amb un govern propi francès.

El dimarts 16 de juliol de 1940, Hitler va firmar la Directiva número 16 en la que es donava l’ordre de començar a preparar una operació militar per desembarcar a la Gran Bretanya, concretament a Sussex i a Kent, per mitjans de setembre. L’operació, tot i això, anava condicionada de dos factors: el primer, la Luftwaffe havia d’aniquilar prèviament a la RAF i, el segon factor, era que encara es confiava en signar la pau amb els britànics. El pla, dissenyat pels generals Jodl i Keitel, estava pensat per fer desembarcar 20 divisions entre Ramsgate i Lyme Regis, tot i que no es pensava com transportarien les tropes. Però els alemanys havien estudiat el pla calculant malament el potencial aeri britànic. En un estudi fet per en Beppo Schmidt es va minimitzar les capacitats de la RAF en casi totes les seves categories. Després de que es firmés la Directiva molts generals es varen amoïnar perquè veien que aquella Operació era molt complicada pel fet de que s’havia de desembarcar a unes illes i, fins i tot, el propi Hitler continuava tenint molts dubtes. Després d’haver firmat la Directiu, Hitler va fixar la data del seu discurs al Reichstag per la nit del divendres 19 de juliol i es va reunir amb el ministre Göering, on l’hi va admetre que encara continuava tenint dubtes sobre si havia de tirar endavant o no l’atac contra la Gran Bretanya. El ministre el va informar de que el general Gerd von Rundstedt l’hi havia dit que no pensava executar l’Operació i que ni tant sols havia volgut presenciar les maniobres del desembarcament amfibi. Si Hitler tenia dubtes, després de la reunió amb en Hitler encara en tenia més. Després Hitler va tornar a Berlín.

En la data fixada per celebrar la victòria contra França, el vespre Hitler va ser present a la desfilada militar pels carres de Berlín. Per primer cop la desfilada estava plantejada perquè acabés al Reichstag, on Hitler hi faria un discurs. Durant la cerimònia, files de generals i d’almiralls es varen col·locar en els primers balcons del Parlament per observar tota la cerimònia. Quan l’Exèrcit va acabar la seva desfilada, Hitler va iniciar el seu discurs, que va ser llarg amb 130.000 signes i 45 pàgines de 45 línies. En els escons de sis diputats que havien mort en la Batalla per França hi havia corones de llorer. A primera fila hi havia els alts càrrecs de l’Exèrcit amb els seus galons d’or i els pits carregats de medalles i condecoracions. El dictador va assegurar en el seu discurs que la Wehrmacht era més forta que mai i va explicar que ara el Volk era tot un bloc. Quan va mencionar els dotze generals que serien nombrats mariscals de camp, els va saludar a tots i cadascun d’ells. Aquests, que estaven a la galeria, es varen posar drets i l’hi varen retornar la salutació. Hitler va fer una menció especial per en Göering, que es va posar molt content per aquell detall, i li va posar ell mateix la insígnia de mariscal del Reich. Göering gaudia de gran admiració per part de tot el govern i per part de tot el poble en aquell moment. A continuació, Hitler va assegurar que l’aliança amb els soviètics acabaria fracassant i va culpar als jueus d’haver-lo obligat a lluitar contra Occident. Després de recordar com havia anat el conflicte fins llavors, va criticar molt durament al primer ministre Winston Churchill, que aquella tarda, a través de lord Halifax per la ràdio havia rebutjat la seva última oferta de pau, dient que el líder britànic volia la guerra, i va assegurar que tota guerra significava la destrucció absoluta d’un dels bàndols en lluita. Va afirmar que en Churchill pensava que la part aniquilada seria Alemanya, però va deixar clar que ell sabia que seria la Gran Bretanya amb tot el seu Imperi qui cauria. Després de criticar una estona més al primer ministre, a qui no podia veure, va tornar a deixar la porta oberta a una pau amb el poble britànic i va fer una nova i última oferta de pau a les potències occidentals. Llavors, el dictador va elogiar al coronel general Walther von Brauchitsch per haver dut l’estratègia dels combats a França i, després, va lloar la figura del seu amic i lloctinent del Partit, Rudolf Hess. Hitler va preferir referir-se abans a en Hess que a altres jerarques nazis que tenien més pes. La Vella Guàrdia sempre estava en el primer pensament d’en Hitler. Joseph Goebbels es va encarregar d’assegurar que el discurs fos retransmès a tot el món. Avions alemanys varen sobrevolar el Parlament per si els bombarders britànics volien espatllar l’acte.

Després, Hitler va nombra r a 12 mariscals de camp: Walther von Reichenau per haver comandant el 6º Exèrcit en la Batalla per França, Walther von Brauchitsch, Albert Kesslering, Wilhelm Keitel, Günther von Kluge, Wilhelm Ritter von Leeb, Fedor von Bock, Wilhelm List, Erwin von Witzleben, Erhard Milch, Hugo Sperrle i Gerd von Rundstedt. A més, va ascendit a 16 generals, incloent a 4 que posteriorment es convertirien en mariscals de camp: Georg von Küchler, Paul von Kleist, Maximilian von Weichs i Ernst Busch. A part, Hitler va nombrar a en Göering mariscal del Reich, Reichsmarschall. A part de gaudir d’un ascens, tots aquells alts càrrecs militars se’ls va atorgar salaris lliures d’impostos. Després, Hitler va retornar a Obersalzberg per acabar de planificar la invasió a la Gran Bretanya.

El 21 de juliol, Hitler es va reunir en el Berghof amb els generals Jodl i Halder, i l’almirall Raeder per parlar de la invasió davant la negativa dels britànics de negociar una pau. El dictador va reconèixer que es tractava d’un assumpte molt arriscat perquè la Royal Navy dominava el mar, i varen acordar que l’Operació hauria d’estar a punt pel 16 de setembre com a molt tard, però ja es  va deixar clar que si no estaven prou segurs d’estar preparats per aquesta data tindrien que pensar en altres plans. El líder alemany els va dir que en Churchill encara no havia vist la situació desesperada en què es trobava el seu país. Llavors, l’hi va comentar a l’almirall Raeder que haurien de procurar desembarcar en el curs dels quatre primers dies després del primer atac aeri i avançar per la desembocadura del Tàmesis en direcció a Portsmouth. Jodl va apuntar que tenien previst que la primera onada de desembarcament la faria el 6º Exèrcit, però que la Kriegsmarine declarava que en sis setmanes només podria transportar a 25 divisions. Hitler l’hi va contestar que era absurd parlar de només 25 divisions i que n’hi havia de destinar com a mínim 40, però Raeder l’hi va replicar dient-li que era impossible. Halder es va limitar a dir que l’Operació era un autèntic suïcidi. Enfadat davant d’aquell comentari, Hitler l’hi va dir que la posició de la Gran Bretanya era desesperada i que ells eren qui estaven guanyant la guerra. Llavors, Hitler li va preguntar al general Jodl si podrien aquella tardor atacar a la Unió Soviètica. Jodl li va respondre que era impossible perquè necessitaven temps per planificar un atac d’aquell calibre.

Després de la reunió, Raeder va trucar a en Göering per plantejar-li si era factible destruir l’aviació britànica i impedir que la flota britànica ataqués a les tropes de desembarcament. Göering l’hi va respondre que en breu proclamaria la guerra total a l’aire i de la nit al dia destinaria 2.500 avions de combat sobre les illes britàniques. Després, Göering va explicar en el seu Estat Major que amb la nova missió tenien que destruir la Marina Britànica a la Gran Bretanya i va enviar un missatge per en Hitler per dir-li que l’hi agradaria que l’hi donés llibertat per llançar atacs contra els pilots de caça britànics, la força aèria, la indústria aeronàutica, ports, indústries, refineries i dipòsits de combustible, i contra l’àrea del Canal de la Mànega.

El dia següent, el dia que els britànics novament a través d’en lord Halifax varen tornar a rebutjar l’oferta de pau d’en Hitler, a Obersalzberg, en Hitler es va tornar a reunir amb els seus generals per explicar-los que estava convençut de que la Gran Bretanya continuaria amb la guerra perquè el seu primer ministre estava convençut de que tant els Estats Units com la Unió Soviètica l’ajudarien. Hitler continuava carregat de dubtes; no tenia clar sobre qui havia d’atacar primer: la Gran Bretanya o la Unió Soviètica. Aquests dubtes que tenia els va preguntar el dia 23 al general Halder, que disposava d’uns informes de la Wehrmacht que deien que no era possible atacar a la Unió Soviètica a la tardor de 1940. Hitler pensava que si eliminava primer els soviètics l’esperança britànica dels nord-americans desapareixeria i donaria ales al Japó perquè posés en practicar les seves idees de conquerir el Pacífic i, d’aquesta manera, els nord-americans s’haurien de centrar en Pacífic enlloc de salvar Europa i la seva aliada. A més, Hitler tenia moltes esperances en les eleccions nord-americanes que se celebraven aquell nombre, ja que considerava que si guanyava el candidat del Partit Republicà Wendell Willkie, que estava tenint molt d’èxit fins llavors, els nord-americans deixarien d’enviar subministrament militar a la Gran Bretanya i deixaria de ser una amenaça per Alemanya. També va contemplar un altre pla que consistia en aliar-se realment amb la Unió Soviètica per atacar junts a la Gran Bretanya. Però si una cosa tenia clara era que la guerra s’havia d’intensificar el 1941 perquè tenia por que el 1942 els Estats Units ja estiguessin a punt per entrar en la guerra i dificultés greument els seus plans. Però durant unes hores Hitler volia aparcar aquest tema i es va dirigir al Festival de Bayeruth per veure l’obra de Richard Wagner, El crepuscle dels Déus. Quan va acabar l’obra es va retirar de nou al Berghof.

El 24 de juliol, a la seva casa de muntanya, Hitler es va reunir amb el general de Luftwaffe Wolfram von Richtofen per explicar-li la necessitat d’Alemanya de conquerir Gibraltar. Hitler creia que si el dictador espanyol Francisco Franco estava disposat a procedir en l’atac, Alemanya l’hi facilitaria arment i que si la Gran Bretanya l’ataqués estaria disposat a enviar tropes a Gibraltar. Amb aquest propòsit, Hitler l’hi va ordenar en el general que participés en les entrevistes que l’almirall Wilhelm Canaris havia de celebrar amb l’Estat Major espanyol. Però Espanya estava lluny de voler enfrontar-se contra la Gran Bretanya tot i les ganes que tenia de recuperar Gibraltar. Inclús, aquell dia, Espanya va firmar amb Portugal i la Gran Bretanya un acord que permetia intercanvis comercials en l’interior de l’àrea esterlina.

Amb l’entrada o no d’Espanya a la guerra, Hitler creia que la victòria estava assegurada i per això el dia 25 de juliol va ordenar que es fes efectiu el decret de la immediata represa de les obres de Berlín i Nuremberg. Volia celebrar les noves victòries en els nous carres i els nous edificis que havien de deixar amb la boca oberta a tot el món.  Hitler continuava pensant que la guerra acabaria el 1941 i per anar ràpid el 28 de juliol va ordenar que es construís un Exèrcit de 180 divisions amb 37 divisions blindades i motoritzades que havien d’estar a punt per la primavera de 1941, època en la qual tenia pensat atacar la Unió Soviètica. L’endemà, Hitler es va reunir amb el general Jodl en el Berghof per parlar precisament d’aquella operació. Jodl l’hi va insistir en dissenyar l’operació, i en Hitler l’hi va explicar que pensava que per guanyar la guerra tenia que aixafar primera a la Unió Soviètica perquè desconfiava de les intencions de Stalin. Tenia por que els soviètics conquerissin més territori romanès, sobretot els camps petrolífers de Plotesi que controlaven, l’hivern següent. Per aquest fet l’hi va preguntar si podia tenia l’Exèrcit a punt per aquella tardor per fer front a les intencions soviètiques, però Jodl l’hi va dir que era massa aviat per raons pràctiques. Hitler va dir-li que es necessitava una confiança absoluta per dur a terme tal operació, per tant va afirmar que l’Operació es podria dur a terme el maig següent, i es va demanar al cap de les Forces Armades que dissenyés els plans d’invasió. Després de la reunió, Jodl va informar al personal del OKW, a dos membres del personal d’en Warlimont i al mateix Warlimont, que estaven assentats en el vagó restaurant del tren especial Atlas a l’estació de Bad Reichenhall, de les intencions d’en Hitler de desfer-se dels soviètics en un atac sorpresa pel maig següent per després a la tardor d’aquell any eliminar a la Gran Bretanya.  Jodl sempre va creure que era possible una victòria ràpida contra els britànics, però els seus companys no els va fer cap tipus de gràcia el nou objectiu. La campanya contra la Gran Bretanya també havia perdut molts adeptes, durant aquells dies el capità general Halder i el mariscal Von Brauchitsch estaven convençuts de que la Kriegsmarine no podria transportar als soldats a les illes britàniques en el temps que es requeria. Per tant, la Unió Soviètica es va veure com un objectiu més factible.

Per esvair tots aquells dubtes, a dos quarts de dotze del matí del 31 de juliol, Hitler va celebrar una conferència militar en el Berghof. El cap de la Kriegsmarine Raeder va explicar que la Marina no estaria en condicions d’atacar a la Gran Bretanya fins al setembre de 1940, i estava convençut de que si la Luftwaffe encara no controlava l’espai aeri britànic s’haurien d’esperar fins al maig de 1941. Veient que l’objectiu britànic cada cop estava més lluny, Hitler va explicar que havia arribat a la conclusió de que s’havia d’atacar a la Unió Soviètica el maig de 1941 i va afegir que els britànics confiaven plenament amb l’ajut soviètic. El dictador estava convençut de que si atacaven el maig, al cap de cinc setmanes hauria guanyat la guerra. Hitler va esperar a que l’almirall Raeder abandonés la sala per anunciar l’atac contra la Unió Soviètica perquè sabia que hi posaria objeccions. Llavors, Halder va anunciar que la invasió es produiria a la primavera de 1941. En el seu Diari personal, el capità general va escriure que Rússia seria aniquilada.

Tot i ordenar atacar a la Unió Soviètica, l’endemà primer d’agost Hitler va firmar a la seva casa de muntanya la Directiu numero 17 en què donava l’ordre d’intensificar la guerra aèria i naval contra la Gran Bretanya, la Verschärfter Luftkrieg. Hitler va firmar la Directiu, tot i que no confiava amb els anàlisis d’en Göering de que la força aèria alemanya seria suficient per derrotar a la Gran Bretanya, perquè no volia que la Luftwaffe actués per iniciativa pròpia i, en canvi, ho fes amb coordinació amb la Kriegsmarine. D’aqueta manera, el Blitz, el sostingut bombardeig aeri contra el Regne Unit per part de la Luftwaffe, també el planejaria la Kriegsmarine. Hitler volia una acció ràpida contra la Gran Bretanya per després dirigir-se a la Unió Soviètica. Va ordenar llançar l’ofensiva principal contra la RAF el 6 d’agost i creia que seria eliminada en tres o quatre dies. Hitler ordenava atacar els ports que fessin de magatzems d’aliments i de provisions, els que estaven situats a la costa nord d’Anglaterra, i les indústries del país, i va demanar evitar les pèrdues innecessàries de vides entre la població civil, tot i que es va reservar explícitament la prerrogativa de prendre personalment les decisions sobre l’ús dels bombarders per atemorir a la població. El dictador també va ordenar a la Kriegsmarine que ataqués, a part dels vaixells de guerra, als vaixells mercantils. La Wehrmacht va rebre la informació de que probablement el 15 de setembre seria la data de la invasió d’Anglaterra.  L’endemà, Göering va donar ordres per la destrucció de la RAF i va aprovar un atac contra Londres per la nit del 24 d’agost.

Però Hitler es va trobar en aquella data amb un contratemps inesperat i que no l’hi va fer gens de gràcia perquè tocava la moral del seu poble. Els bisbes catòlics alemanys varen presentar una queixa a en Hitler pels assassinats que s’estaven produint en els centres d’internament. L’arquebisbe Konrad von Freiburg va proposar a la Cancelleria que estaven disposats a sufragar totes les despeses que ocasionés a l’Estat les cures dels malalts mentals. Hitler no volia ara entrar en una guerra contra la religió catòlica, sabia que molts alemanys compartien la fe catòlica i no volia ara entrar en una batalla que l’hi portaria inestabilitat dins del Reich. La religió catòlica tenia que esperar després de la guerra, pensava en Hitler. Les queixes dels bisbes no varen ser escoltades de moment. Com tampoc varen ser escoltades les condemnes del propi papa Pius XII el 2 de desembre.

El 5 d’agost, dia de l’atac, Hitler va demanar intensificar els atacs aeris contra la Gran Bretanya, però el mal temps va avortar l’atac previst. Hitler cada cop tenia més clar que la seva gran operació havia de ser contra la Gran Bretanya i els seus generals l’hi varen anar presentant els plans per l’Operació. A les nou del matí va començar la segona fase de la Batalla d’Anglaterra amb una sèrie d’intensos atacs contra objectius britànics. Hitler va jurar que la Gran Bretanya seria destruïda i prèvia que en cinc setmanes la RAF i la Royal Navy serien destruïdes. Hitler confiava, segons un informe del règim, amb suport de la majoria del poble, que opinava que la Gran Bretanya havia de ser destruïda com fos. Centenars de bombarders varen travessar el Canal de la Mànega i varen atacar les instal·lacions militars britàniques, però quan varen tornar a les seves bases varen veure que molt no havien tocat i, a més, un de cada tres avions no varen tornar. Després de diversos dies d’atacs, Hitler va estar d’acord amb que el front de la invasió a la Gran Bretanya hauria de ser estret, tal i com deia l’Armada, però situat en una zona més occidental, al voltant de Worthing. Això suposava que si es produïa l’Operació de desembarcament, la invasió seria duta a terme pel Grup d’Exèrcits A. Però la invasió no estava clara encara i al mateix Hitler va comentar en els seus generals que no intentaria envair la Gran Bretanya si semblava massa perillós. Gerd von Rundstedt compartia la mateixa opinió. Segons Hitler, hi havia altres formes de derrotar als britànics.

Per atacar a la Unió Soviètica Hitler volia tenia aliats, i per això el 17 d’agost el ministre Joachim von Ribbentrop, en nom de Hitler, es va reunir amb el dictador Mussolini i amb el comte Ciano per demanar-los que no comencessin cap ofensiva i evitessin tota activitat als Balcans, ja que en Hitler tenia la intenció de desenvolupar en aquest sector una acció pacífica. El 28 va ser Hitler qui es va reunir amb el comte Ciano en el Berghof, però amb el ministre italià va voler parlar-li de la invasió a la Gran Bretanya. Hitler, que estava bastant tranquil però no podia amagar el seu cansament, li va explicar que per conquerir les illes britàniques necessitava grans unitats de desembarcament, cosa que creia que ja tenia, i destruir l’aviació britànica. Creia que ho podia fer en dues setmanes. Però Hitler, com tot l’Estat Major alemany, anava errat creient que els britànics no tindrien suficients recursos per defensar-se i no comptaven que els podrien atacar. Aquella mateixa nit, bombarders britànics, sota l’autorització de Churchill, varen travessar les defenses alemanyes i varen atacar Berlín. Tot i que varen causar pocs desperfectes, en l’atac varen morir quatre homes i dues dones. Casualment, Hitler va arribar aquell dia a la capital per fer un discurs al Palau d’Esports. En veure l’atac es va enfadar molt. Recordava les paraules del seu ministre Göering de que la capital no seria mai atacada. De seguida va trucar-lo per ordenar-li que contraataqués. En el Palau, Hitler va prometre que castigaria els britànics per aquell atac i que esborraria les ciutats britàniques del mapa. Ara els civils britànics eren un objectiu per en Hitler. Després, el dictador va tornar a Obersalzberg per uns dies.

El 31 d’agost Hitler va tenir un petit accident domèstic quan va acomiadar a dos criats seus, el Haupsturmführer Wiebisczeck i el Oberscharführer Sander per robar-li. Hitler els va enviar al camp de concentració de Dachau durant un temps indefinit.

Sabent que havia de comptar amb el màxim d’alts càrrecs militars, el primer dia de setembre Hitler va ascendir a general d’infanteria a l’Alexander von Falkenhausen, que estava retirat perquè fos comandant militar de Bèlgica i el nord de França, la zona d’ocupació alemanya. L’endemà, Hitler va ordenar passar a la segona fase de la Batalla d’Anlaterra llançant atac contra objectius econòmics i militars, i especialment contra Londres.

El 4 de setembre, Hitler es trobava de nou a Berlín, que la nit anterior havia sigut atacada per tercer cop pels britànics, i aquest cop sí que els britànics varen causar danys considerables. Durant aquell dia, Hitler es va reunir amb en Goebbels per parlar de la possibilitat de que Espanya intervingués en el conflicte. Els dos sabien que Espanya no estava en condicions per intervenir en la guerra; la seva Guerra Civil havia causat greus danys al país i havia deixat dos milions de baixes. Després de la reunió es varen dirigir de nou al Palau d’Esports per ser presents a un míting amb milers d’auditors. Hitler va fer un discurs enèrgic, on va assegurar que si els britànics declaraven que atacarien les ciutats alemanyes amb grans  contingents ells destruirien les seves. El líder alemany, que tenia por que la gent es desmotivés pels últims atacs, va exclamar que la Gran Bretanya seria aniquilada sí o sí posant fi als treballs dels bombarders britànics, que els anomenava pirates nocturns. A més, va dir que estava cansat del paper dominant de l’Imperi britànic al llarg de la història i va deixar clar en tot moment que els atacs que els britànics estaven fent no serien res comparat amb els que ells feien sobre territori britànic.

Hitler tenia raó en dir que els seus atacs eren molt més potents que els dels britànics, però no explicava que la RAF estava lluny de ser eliminada com havia promès. El 6 de setembre va convocar una reunió on hi varen ser presents l’almirall Raeder, el general Jodl, el cap de l’oficina de l’Estat Major de la Wehrmacht Adolf Hesinger i el mariscal Göering. Raeder va plantejar obertament evitar l’Operació Lleó Mari, ja que no s’havia aconseguit eliminar la RAF, i va exposar la voluntat de que Gibraltar i Suez representessin l’objectiu principal per continuar la guerra. Va afirmar que era precís expulsar els britànics del Mediterrani abans de la possible entrada dels Estats Units en la guerra. Jodl va estar d’acord amb el pla de l’almirall, però va afegir que necessitaven obtenir la cooperació del govern de Vichy i el d’Espanya. Göering es va afegir amb ells, i va deixar anar una proposat: un Exèrcit obriria pas a través d’Espanya en direcció a Gibraltar, un segon Exèrcit aterraria a Marroc per controlar l’Àfrica del nord francesa, i un tercer Exèrcit aniria als Balcans per apoderar-se dels Dardanels i d’Ankara per marxar sobre Suez mentre els italians començarien una ofensiva sobre Suez per l’oest, des de Líbia. Però en Hitler no ho veia clar perquè pensava que d’aquesta manera situaria Turquia al costat del Aliats, país que pensava necessitar per la seva invasió a la Unió Soviètica, i a més havia de convèncer a en Mussolini perquè cooperés juntament amb els francesos.

L’endemà a les quatre de la tarda els alemanys varen llançar la quarta fase de la Batalla d’Anglaterra atacant la ciutat de Londres. Després del potent atac, que va ser supervisat per en Göering des de França, Hitler va ordenar destruir els aeroports de les ciutats britàniques. Però els britànics cada cop es defensaven més i, a més, durant la nit del 10 de setembre varen tirar bombes en el barri governamental de la capital alemanya. El dia 14 Hitler es va reunir amb els seus alts comandants i els va confessar que un desembarcament amb èxit a la Gran Bretanya, seguit d’una ocupació, posaria fi a la guerra perquè els britànics es moririen de gana. Però al mateix temps va assegurar que encara no es donaven les condicions propícies per la invasió i va posposar l’Operació Lleó Marí fins al 27 de setembre de 1940. Llavors, el comandant en cap de l’Estat Major de l’Aire, el coronel general Hans Jeschonnek, l’hi va demanar permís per començar atacs destinats a atemorir a la població civil britànica. Hitler va insistir en que els objectius havien de tenir de moment una rellevància econòmica i militar, però va deixar la porta oberta a llançar més endavant atacs destinats a sembrar el terror. El dia següent Hitler es va endur un cop dur quan la RAF va aconseguir frenar un potent atac alemany al sud-est de la Gran Bretanya amb 175 Hurricane i Spitfire. Els alemanys varen perdre 34 bombarders i 26 caces, a més de que 20 bombarders varen quedar danyats. En canvi, els britànics només varen perdre 26 aparells. Hitler cada cop tenia més clar que envair la Gran Bretanya no deixaria de ser un somni. Els alemanys anaven molt confosos, de fet hi van anar durant tota la Batalla d’Anglaterra, sobre el potencial britànic. Göering va anunciar que el Fighter Command britànic estava reduït a 177 avions quan en realitat en tenien 656 i, a més, en tenien de reserva. Finalment, el 27 de setembre Hitler va posposar de forma indefinida l’Operació Lleó Marí. Ara considerava que la millor manera per guanyar els britànics era aïllar-los del món i fer-los veure que havien de firmar la pau amb Alemanya. Després, Hitler es va reunir, juntament amb el ministre Von Ribbentrop, amb el ministre espanyol Ramón Serrano Súñer per negociar l’entrada d’Espanya a la guerra, que estava molt complicada i Hitler ho sabia. El dia següent, Hitler va escriure una carta pel dictador espanyol, on l’hi va dir que Espanya ja estava dins de la guerra pel bloqueig britànic, i li va exigir que ocupés Gibraltar per assegurar les seves posicions en el Mediterrani per crear noves connexions amb el nord de l’Àfrica. A canvi, es va comprometre en ajudar-lo militarment i li va assegurar que guanyarien la guerra tal i com varen fer en la Guerra Civil espanyola.

Al mateix dia en què es va posposar el desembarcament a la Gran Bretanya, per ordres d’en Hitler es va aprovar un decret en què es donava permís per embargar les propietats dels jueus i els polonesos en els territoris ocupats. Encara en aquesta data es pensava en enviar els jueus a Madagascar i així ho va transmetre Hans Hinkel en una reunió en el Ministeri de Propaganda. Des d’aquella data fins al 15 d’abril de 1943 varen ser enviats procedents dels territoris ocupats de l’Oest, 92 vagons carregats d’unes 2.775 caixes enviades en 10 combois cap a diferents punts d’Alemanya. Les caixes contenien pintures, escultures, mobles històrics, objectes d’arts menors….

Fent amics:

El 22 de setembre, el dictador espanyol Francisco Franco va escriure una carta per l’Adolf Hitler per explicar-li que estava d’acord en entrar a la guerra i ocupar Gibraltar, però el dictador espanyol va demanar-li a canvi la sobirania del Marroc i ajuda material davant una possible resposta britànica a les Illes Canàries.

El 24 de setembre, Hitler va rebre el pilot Adolf Galland, que acabava de sumar les Fulles Roure a la seva Creu de Cavaller després de la seva 40º victòria sobre l’estuari del Tamisi. Hitler, que s’interessava sempre des del més mínim detall de tot, l’hi va fer unes quantes preguntares sobres les seves impressions personals de la Batalla d’Anglaterra. Galland no l’hi va amagar en cap moment la seva admiració cap als avions de la RAF i, per sorpresa seva, Hitler va coincidir en la seva opinió i li va confessar que sentia molt respecte cap als britànics i que l’hi sabia greu veure’s obligat a lluitar amb ells en una batalla que acabaria amb una de les dues potències aniquilada. Més endavant, les opinions d’en Galland no varen agradar ni a en Hitler ni a en Göering.

L’endemà, Hitler es va tornar a reunir amb el ministre espanyol Ramón Serrano Súñer, que aquest havia de viatjar cap a Itàlia per parlar amb el govern d’en Benito Mussolini per saber què pensaven els italians sobre una futura entrada d’Espanya a la guerra. El ministre espanyol no va arribar a cap acord amb els alemanys, primer no l’hi varen agradar gens les formes del ministre Joachim von Ribbentrop, i segon perquè els alemanys no volien entregar el control del Marroc francès.

El 27 de setembre, Alemanya, Japó i Itàlia varen firmar el Pacte Tripartit a la Cancelleria de Berlín per tal de pressionar a al Gran Bretanya a rendir-se. El Pacte que varen firmar les tres potències obligava a cada firmant a una ajuda recíproca en cas d’atac per part d’un país no implicat en la Guerra de Xina i Japó o en el conflicte europeu. Japó va reconèixer el paper que corresponia a Alemanya i després a Itàlia en la reorganització d’una Europa sota el domini dels exèrcits de l’Eix, i amb un paper de la potència britànica dràsticament redimensionat. Per la seva part, a Japó se l’hi va atribuí un paper important com a potència a l’Àsia oriental i, a canvi, els japonesos es varen comprometre a lluitar contra la Unió Soviètica en cas de que aquesta ataqués a Alemanya. Per la seva banda, el règim nazi es comprometia a atacar als Estats Units en cas de que aquesta ataqués Japó. Gràcies a aquest Pacte, a Japó se l’hi va reconèixer la seva política a l’àrea de Pacífic i el sud-est asiàtic, i va tenir llibertat d’acció i la possibilitat de desencadenar la guerra contra els Estats Units o la Unió Soviètica.

Després de la firma, Hitler l’hi va explicar en el ministre italià Galeazzo Ciano que no tenia la intenció d’envair la Gran Bretanya. Però a Ciano, que no l’hi entusiasmava gens aquella guerra i hauria d’haver estat content de sentir com en Hitler l’hi deia que no envairia la Gran Bretanya, estava molt preocupat perquè creia que la guerra s’allargaria. El comte italià va veure a Alemanya un ambient molt més fred que el del juny, quan va ser per últim cop al país, i va observar com a les botigues començaven a escassejar alguns productes. Però gran part dels alemanys no compartien la visió del ministre italià i els carrers de la capital es varen omplir de gent, sobretot d’escolars, per celebrar el Pacte i per aclamar al seu líder. Es diu que el firmant de la firma japonesa, l’ambaixador Saburu Kurusu, que estava casat amb una nord-americana, a més de que la seva filla se sentia molt nord-americana, un cop va firmar el Pacte es va oblidar de que estava rodejat d’agents d’en Hitler que sabien japonès i l’hi va comentar en el seu conseller de l’ambaixada:

No crec que faci cap servei al meu país firmant aquest Pacte.

Poc després va ser substituït, segons sembla, per aquesta frase.

El dia següent del Pacte, Hitler es va reunir amb el comte Ciano per explicar-li que havia decidit que Espanya no intervindria en a guerra perquè les pèrdues de la seva implicació eren més grans que els beneficis que podien aportar. Hitler estava molt decebut amb el ministre Ramon Serrano Súñer. El dia 30, Hitler va enviar una carta al dictador soviètic Iosif Stalin per demanar-li que s’unís a Alemanya per atacar junts a la Gran Bretanya. Aquesta possibilitat ja l’havia contemplat el dictador alemany, però era un últim recurs que ara es veia obligat a utilitzar. Precisament, aquell dia la Luftwaffe va fer el seu últim atac diürn a la ciutat de Londres. A més, l’Estat Major alemany, amb el capità general Franz Halder al capdavant, treballaven amb els preparatius per atacar en el mes de maig a la Unió Soviètica.

El primer d’octubre, Bormann va reunir-se amb els gauleiter per dir-los que en Hitler havia firmat una llei en què s’havia d’eliminar els malalts que el seu cas fos molt greu o incurable. Bormann va escriure que l’acció començaria en breu i va admetre que s’havien comès molt errors en el passat perquè només en varen liquidar 30.000 quan se’n esperava liquidar-ne 120.000. Hitler un cop més no anunciava directament una ordre que implicava l’assassinat d’un col·lectiu. Donava l’ordre al seu entorn més proper i era aquest qui aplicava la mesura. L’endemà mateix, Hitler va exposar les seves idees sobre la sort del poble polonès al governador Hans Frank i a en Martin Bormann, que aquest va anotar tot el què es deia, i a altres funcionaris que treballaven o treballarien a Polònia. Hitler deixava anar la idea i eren aquests qui materialitzaven la idea. El dictador va declarar en aquesta trobada que els polonesos havien nascut per fer els treballs més complicats i més durs i, per tant, creia que era indispensable mantenir un nivell de vida baix a Polònia per impedir que s’elevés perquè cada any els volia utilitzar pels treballa necessaris pel Reich. Hitler volia sotmetre els polonesos a les seves normes i va dir que volia eliminar la noblesa polonesa, per molt cruel que semblés, va admetre, perquè, segons ell, els polonesos només podien tenir un amo i aquest eren els alemanys. No podien, segons les seves paraules, coexistir dos senyors un junt a l’altre i, per això, va dir que volia matar a tots els representants de l’elit i intel·lectualitat polonesa i ho va justificar dient que la llei de la vida. Hitler s’agafava al darwinisme racial un cop més per aplicar els seus plans.

El 4 d’octubre, Hitler es va reunir amb en Mussolini a Brenner, els Alps, per parlar de la no entrada d’Espanya a la guerra i els nous projectes alemanys de conquesta. Joachim von Ribbentrop, que no es trobava bé, no va parlar gaire, i el comte Galeazzo Ciano també estaven presents a la reunió, que va ser cordial. El dictador, que va ser rebut amb tots els honors per la delegació italiana, va explicar que era impossible satisfer les peticions espanyoles de cedir el nord de l’Àfrica francesa, Marroc i Orà. A més, no volia que Espanya, que ja tenia un deute de 400 milions de Reichsmarks amb Alemanya, encara tingués un deute més gran i no estava disposat a accedir a les peticions espanyoles de gra i gasolina per entrar a la guerra. Tot i això, encara estava convençut de que podia negociar amb Franco l’entrada d’Espanya a la guerra, però amb unes condicions molt més baixes de les quals demanar el dictador espanyol. Només estava disposat a cedir subministrament bàsic. Hitler va admetre que l’entrada d’Espanya a la guerra només tenia sentit estratègic en relació a la conquesta de Gibraltar i va afirmar que l’ajuda espanyola era nul·la. La seva idea era crear una coalició continental entre França i Espanya contra la Gran Bretanya. Mussolini va comentar que el ministre espanyol Ramón Serrano Súñer havia estat a Roma els últims dies i que encara manifestava el desig d’intervenir en la guerra. Però com en Hitler creia que en Franco demanava massa per entrar a la guerra pel que podia aportar, i va estar d’acord en construir una coalició amb França i Espanya. Tot i aquesta coalició, Mussolini va demanar que França cedís Niça, Còrsega, Tunísia i Dijbouti a Itàlia. Al final de la reunió, Hitler va explicar que l’hi diria personalment a en Franco que les seves exigències eren massa altres i que no podria entregar els territoris d’Orà. El que no va explicar va ser que pensava ocupar una part de Romania al cap de tres dies. Però Mussolini tampoc l’hi va explicar que tenia previst atacar Grècia el 28 d’octubre.

El 7 d’octubre, les tropes alemanyes varen entrar a Romania, amb el pretext d’ajudar a entrenar l’exèrcit de la Guàrdia de Ferro. El principal interès d’Alemanya era ocupar els jaciments petrolífers de Ploesti. Aquell moviment no va agradar gens a Mussolini que va afirmar rabiós que l’hi faria pagar amb la mateixa moneda sabent pels diaris que havia ocupar Grècia. Tot i això, segurament per por a la seva reacció, Mussolini va enviar una carta a en Hitler per explicar-li que atacaria Grècia.

El 12 d’octubre, Hitler va ordenar a la Wehrmacht que intentés donar la impressió de que es faria la invasió a la Gran Bretanya, tot i que els preparatius s’havien abandonat. Va assegurar que la invasió es produiria a la primavera si la Gran Bretanya encara no s’havia rendit pels atacs aeris i el bloqueig. Hitler novament no deia la veritat perquè el seu objectiu era la Unió Soviètica per la primavera. Tot i això, el govern alemany va convidar al ministre soviètic Viàtxeslav Mólotov a Berlín per negociar l’entrada dels soviètics al Pacte Tripartit.

El 15 d’octubre, el governador Constantin von Neurath va aprovar tres possibles solucions per la nova política a seguir en el Protectorat de Bohèmia i Moràvia. La primera solució era repoblar Moràvia amb alemanys, però hi havia el problema de que es faria amb els txecs que residien a la zona. La segona solució era deportar els txecs, però no es podia fer en un futur pròxim. La tercera solució era acceptar els txecs i germanitzar el Protectorat al mateix temps. Hitler va fer d’àrbitre i va decidir la sort dels txecs: la meitat serien assimilats, enviant-los a Alemanya per treballar com esclaus. Els demés, especialment els intel·lectuals, segons els terminis d’un informe secret, serien eliminats. Però no només a l’antiga Txecoslovàquia s’aplicaven ordres cruels, a Varsòvia es va aprovar per decret concentrar a tots els jueus en un gueto, el famós gueto de Varsòvia.

En un tema domèstic però d’important calibre, Hitler el 18 d’octubre va acomiadar al seu assistent personal Wilhelm Brückner. No està clar el per què el va acomiadar, ja qui diu que va ser per culpa del secretari Martin Bormann, que no el podia n’hi veure. També es diu que Brückner es va barallar amb l’encarregat domèstic d’en Hitler, l’Arthur Kannenberg. Bormann amb el temps tindrà molta influència cap al dictador.

Hitler, ara que sabia que no atacaria la Gran Bretanya i amb la ment en atacar a la Unió Soviètica, volia reunir-se amb els líders espanyol i francès tal i com havia dit. Hitler aniria acompanyat pel seu ministre Joachim von Ribbentrop i viatjaria al sud de França amb el seu tren Amerika. Heinrich Himmler va visitar precisament Espanya durant aquells dies d’octubre per negociar amb els espanyols. Els últims dies els havia passat a la seva casa de muntanya del Berghof i la nit del 21 d’octubre va marxar cap al sud de França. Un cop va marxar, l’Eva Braun va organitzar una festa amb el personal de la casa. Eva era la dona de la casa sempre hi quan no hi hagués algú que no fos de l’entorn proper de la seva parella i aprofitava quan no hi era per fer coses que en Hitler no l’hi agradaven, com les festes.

Mentre Hitler viatjava cap al sud de França, a les 5:02 del matí del 22 d’octubre va arribar un telegrama a Berlín on s’explicava que el dia anterior els soviètics havien fer arribar una carta, que es creia que havia escrit Stalin, que deia que estaven disposats a negociar un acord amb Alemanya per atacar a la Gran Bretanya. Quan Hitler va saber aquella notícia va tenir molt clar que havia de fer el que fos per atreure a la Unió Soviètica al seu bàndol.

Mentrestant, a la França de Vichy, Pierre Laval, que el dia anterior se l’hi havia demanar que es reunís amb el ministre Von Ribbentrop en una trobada secreta, va deixar Vichy per dirigir-se a l’ambaixada de la rue de Lille. Cap a les deu del matí, l’ambaixador alemany Otto Abetz, que estava amb ell tota l’estona, el va fer pujar al seu cotxe per dirigir-se a una zona on Laval desconeixia. Quan varen passar el pont del Loire, Abetz l’hi va comunicar que ara li podia dir que no només aniria a veure el ministre alemany sinó que també es reuniria amb en Hitler. A les set de la tarda, Abetz i Laval varen arribar a l’entrada de la petita estació de Montoire-sur-le-Loire. Laval, acompanyat en tot moment per l’ambaixador, va pujar al vagó d’en Hitler. A més de Hitler i Von Ribbentrop també hi havia el traductor Paul Schmidt per traduir la conversa. Schmidt i Laval ja es coneixien del passat quan el diplomàtic francès va visitar al canceller Heinrich Brüning. Laval l’hi va preguntar si volia humiliar França i si volia imposar condicions que ferissin l’honor francès. Hitler l’hi va respondre que no volia fer una pau de venjança. De l’entrevista no es tenen suficients documents per saber què més es varen dir amb exactitud, però sabem que en Laval en va sortir molt content. Abans de marxar, Hitler l’hi va dir que desitjava veure a en Philippe Pétain com més aviat millor, i l’hi va preguntar si podia ser el dia 24. Laval l’hi va dir que segurament i va tornar content cap a París amb l’ambaixador Abetz. A la tarda, els telegrames de les agències de premsa varen comunicar sense comentaris que en Laval s’havia entrevistat amb Hitler. Un cop el diplomàtic francès va marxar, l’Amerika va marxar sota la pluja en direcció a la frontera espanyola per entrevistar-se amb Francisco Franco a Hendaia. Aquell mateix dia i el dia següent, amb l’aprovació d’en Hitler, 6.504 jueus de Baden i de Saarpfalz varen ser deportats a Vichy.

El migdia Hitler va arribar amb el seu tren a Hendaia. Seria la primera vegada i única que Hitler i Franco es varen veure personalment. Baixant del tren, Hitler i Von Ribbentrop varen parlar per l’andana de l’estació mentre esperaven el contingent espanyol. Hitler li va explicar que no podien entregar en els espanyols cap compromís escrit referent a les atribucions de les colònies franceses perquè volia que els francesos lluitessin contra la Gran Bretanya amb ells. El que sí que estava disposat a acceptar eren certes parts de l’imperi colonial francès. Poc després, Franco, amb una hora de retràs sobre l’horari previst, va creuar el pont sobre el Bidasoa i es va aturar a l’estació de tren d’Hendaia a les tres de la tarda. Aquell retràs no li va fer gens de gràcia a en Hitler. Només veure’s es varen encaixar les mans i varen passar revista al batalló d’honor, Ehrenkompanie, que va presentar armes. Després de l’estricte protocol es varen reunir en el luxós vago restaurant de l’Amerika. A més d’en Hitler i en Franco, hi havia els ministres Ramón Serrano Súñer i Von Ribbentrop, i l’intèrpret Schmidt. Al principi, Hitler el va intentar intimidar afirmant-li que Alemanya sortiria guanyadora de la guerra i li va demanar entrar a la guerra a partir de començaments de 1941. A canvi li prometia que les tropes alemanyes conquerien Gibraltar el 10 de gener per donar-lo a Espanya. Franco va començar agraint-li el seu suport durant la Guerra Civil espanyola i li va explicar que volia estar aliada amb Alemanya, però li va dir que les seves dificultats no permetrien entrar a la guerra, sobretot per la difícil situació econòmica que vivia el país i per l’opinió pública espanyola. Hitler el va intentar convèncer dient-li que estava disposat a cedir-li una petita recompensa territorial. Però Franco volia negociar una recompensa més gran, volia tot Marroc. En veure que no tenia els resultats esperats, Hitler es va anar posant nerviós fins al punt que es va aixecar de la cadira per dir-li que era inútil discutir i li va explicar que no li podia prometre res fins que no discutís les qüestions territorials en la reunió de l’endemà amb Pétain. En veure que no hi hauria acord, tot i que varen acordar firmar un tractat que determinaria les condicions d’armament que permetria a Espanya entrar en guerra, a les sis de la tarda es va donar per acabada la primera reunió.

Després de la reunió, Serrano Súñer, que creia que era intolerable l’oferta d’en Hitler, es va reunir amb Von Ribbentrop en privat per preparar un pacte que havien d’aprovar els dos líder i per mirar d’intentar acostar posicions. Súñer li va explicar que en Franco no havia entès algunes coses i que por que els britànics el poguessin atacar. Von Ribbentrop li va contestar que si Espanya entrava en el Pacte Tripartit els tres països els ajudarien.

A les vuit del vespre, els dos líders es varen tornar a reunir per sopar i fer un col·loqui de dues hores, on varen parlar de les batalles de la Primera Guerra Mundial, però no varen acostar posicions. A les deu de la nit es varen tornar a reunir en el mateix vagó que s’havien entrevistat a la tarda per tornar a parlar de l’entrada d’Espanya a la guerra. Els punts de vista continuaven sent els mateixos i al final Franco va dir-li que ho sentia molt però que no podia entrar a la guerra i va afirmar que ja havia fet molt ocupant el Tànger. Enfadat, Hitler li va dir que aquella acció no era la que necessitava Alemanya. A les dotze es va donar per acabada la reunió i Franco i Súñer varen baixar del vagó i varen marxar amb el seu tren, i Hitler i el seu entorn varen marxar amb el seu. Mentre marxaven, Hitler remugava:

No hi ha res a fer amb aquest tipus.

Abans de marxar, Von Ribbentrop i Súñer es varen tornar a reunir, però entre ells tampoc hi va haver acord. Finalment, Von Ribbentrop va demanar als espanyols que li presentessin un escrit amb les seves condicions a les vuit del matí del dia següent per ensenyar-li a en Pétain a Montoire. Després d’aquesta entrevista es va firmar un protocol secret en què Espanya va entrar a l’Eix i els espanyols varen declarar que estaven disposats a entrar en el Pacte Tripartit a canvi de Gibraltar i de diversos territoris d’Àfrica. Posteriorment, Hitler va dir que abans de tornar a negociar amb en Franco preferiria que li traguessin un queixal.

Al matí del dia següent, els espanyols varen entregar per mediació del subsecretari d’Estat Espinosa de los Monteros l’escrit en què es deia les condicions d’Espanya per entrar a la guerra. Eren les mateixes que el dia anterior. Quan Von Ribbentrop el va llegir es va posar furiós i va llançar insultar contra Franco i Serrano Súñer.

Mentrestant, Hitler s’estava dirigint amb el seu tren Amerika a l’estació de ferrocarrils de Montoire-sur-le Loire per reunir-se amb el mariscal Pétain i amb el primer ministre Laval. Durant el trajecte de la delegació francesa cap a Montoire, Pétain li va preguntar a en Laval què l’hi havia de dir a en Hitler quan el veies, i Laval li va dir que estigués tranquil perquè en Hitler no deixava parlar a ningú i que comencés per dir-li que no volia la guerra. Un cop varen arribar a l’estació, una banda de música va interpretar La Marsellesa seguida de l’hime alemany. En una tercera fila de la banda hi havia un destacament de les SS de la Leibstandarte Adolf Hitler, que va rendir homenatge al mariscal francès quan va baixar de l’automòbil. Llavors, Von Dörnberg va anar a rebre el líder francès i, just després, si varen dirigir Von Ribbentrop i Wilhelm Keitel. El mariscal els va saludar amb una tímida salutació i es varen dirigir cap al vestíbul de l’estació, que estava adornat amb els colors de les banderes francesa i alemanya. Darrere seu els va seguir en Laval i en Von Dörnberg. Varen tenir que travessar les dues primeres vies sobre una catifa vermella i allí els esperava en Hitler vestit amb un uniforme del Partit; amb pantaló negre, una jaqueta amb la Creu de Ferro de primera classe, camisa blanca i corbata negra.

Quan començava a caure la nit, Hitler i Pétain es varen encaixar la mà sota els flaixos dels fotògrafs oficials. Hitler li va dir que li constava que no havia volgut la guerra i que lamentava tenir-lo que conèixer en aquelles circumstàncies. Pétain, després de que el traductor Schmidt li traduís, li va dir:

Bé, bé, moltes gràcies.

S’ha dit que Schmidt li va traduir malament i que en Pétain no va entendre el què va dir en Hitler. A continuació, Hitler va convidar al mariscal a pujar al seu vagó i el va ajudar a pujar-li degut a l’avançada edat de Pétain, tenia 86 anys. Un cop dins, el líder alemany es va asseure a la dreta del líder francès seguit del seu ministre d’Afers Exterior, i li va tornar a repetir que sentia molt haver-lo de conèixer en aquelles circumstàncies. Durant la reunió, Pétain va estar molt agraït per la comprensió d’en Hitler per la difícil situació amb què es trobava França, i Hitler, per la seva part, li va demanar que l’exèrcit francès tenia que entrar en combat per lluitar contra els britànics, a qui els va acusar de tots els mals, per fer un front comú. Però Pétain li va dir que no podia perquè el seu Exèrcit no estava preparat. Hitler, irritat, li va dir que al final de la guerra França perdria el seu imperi colonial i que veuria imposades unes condicions tan dures com les de la Gran Bretanya. Llavors, Pétain li va preguntar si volia una pau de represàlies, i Hitler li va replicar que ell no ho volia i li va assegurar que desitjava afavorir França. Quan s’acostava el final de la reunió, Pétain, que havia reclama sense sort el retorns dels presoners francesos que havia fet Alemanya durant la Batalla per França, va reclamar-li que fossin retornats els departaments del nord de França com Calais i Dunkerque, i que tornés la sobirania de Bèlgica. Hitler es va limitar a contestar-li que necessitava reflexionar-hi i que podien donar per acabada l’entrevista perquè creia que ja havia sigut útil. Llavors, Hitler i Von Ribbentrop es varen aixecar de la cadira i varen acompanyar el mariscal fins al passadís. En cap moment de l’entrevista, Hitler li va dir que s’havia reunit amb en Franco el dia anterior. En aquell moment va sonar un toc de corneta que anunciava el final de l’entrevista, que havia durat prop de dues hores. Els soldats varen presentar armes a la plaça de l’Estació, mentre Hitler, Von Ribbentrop i Keitel varen acompanyar el mariscal fins al seu automòbil i es varen acomiadar d’ell, tot i que només Hitler li va encaixar la mà. Al mateix moment, la banda va tocar novament els himnes nacionals.

Quan Pétain tornava cap a Tours, Schmidt li va preguntar quin gest d’en Hitler el podia complaure, i el mariscal li va respondre que li agradaria l’alliberació del general Laure i la visita a un camp de presoners. Schmidt li va prometre que els seus desitjos es farien realitat, tal i com va ser. Quan Pétain va arribar a la Prefectura, a dos quarts de deu de la nit, Du Molin li va preguntar com havia anat la trobada, i Pétain li va respondre que no havia anat malament, tot i que va afirmar que no havia pogut escoltar a en Hitler perquè parlava amb beu baixa i com que ell ja sordejava no li podia dir quina veu tenia. Posteriorment, va afirmar que va trobar a en Hitler una persona molt agradable, però que parlava amb una veu sorda i inintel·ligible.

Després de que la delegació francesa marxés, Hitler i el seu entorn es varen quedar a passar la nit a Montoire per l’endemà tornar a Alemanya. Hitler va passar la nit frustrat, ja que les negociacions amb Espanya i França no havien anat tal i com ell havia pensat, i sabia que no tenia la suficient capacitat per atacar a la Gran Bretanya tot sol. Després, Hitler va explicar en els generals Alfred Jodl i Franz Halder que creia que a partir de 1942 la Unió Soviètica estaria preparada per atacar Alemanya i que, per tan, veia inevitable que el 1941 Alemanya ataqués primer als soviètics.

L’endemà a les cinc del matí, el tren especial d’en Von Ribbentrop, el Heinrich, va ser el primer en deixar l’estació francesa. Una hora més tard ho va fer l’Amerika. Els dos trens es dirigien a Alemanya. L’Amerika es va aturar a Yvoir, al sud de Namur, perquè un missatger li havia d’entregar a en Hitler un carta i un informe. La carta, datada del 19 d’octubre, era d’en Mussolini i l’anunciava que atacaria Grècia. L’informe era del príncep Bismarck, encarregat dels negocis alemanys a Roma, i l’informava que Itàlia llançaria una ofensiva contra Grècia el 28 d’octubre, l’endemà. Molt enfadat davant d’aquella notícia que no esperava, Hitler va dir que els italians no podrien lluitar amb eficàcia contra els grecs i va explicar que havien d’impedir els propòsits del dictador italià. Va ordenar que en Von Ribbentrop truqués a Roma per proposar al govern italià celebrar una reunió A Brenner. Mussolini va acceptar celebrar la reunió però va demanar que es celebrés a Florència. Llavors, Hitler va ordenar que els trens es dirigissin cap a Itàlia el més ràpid possible.

A les de la matinada del 28 d’octubre, dia de l’aniversari de la Marxa sobre Roma, les tropes italianes varen creuar l’ocupada Albània i es varen dirigir cap a Macedònia el Regne de l’Epir amb l’objectiu d’envair Grècia.

A Verona, quan els trens Amerika i Heinrich varen aturar-se un moment a l’estació es va aprofitar per informar a en Hitler de que els italians havien començar la invasió. A les deu del matí varen arribar finalment a Florència, adornada per l’ocasió, i Hitler i Mussolini es varen reunir en el Palazzo Vecchio amb la presencia dels ministres d’Afers Exteriors de llurs països. Mussolini li va confessar que les seves tropes havien creuat victoriosament la frontera entre Grècia i Albània, i que Itàlia s’havia posat en marxa. Sense voler parlar d’aquell tema que tan el disgustava, Hitler li va explicar com havia anat l’entrevista amb el mariscal Pétain i li va confessar que creia que podria ser que el mariscal mantingués  enllaços amb el coronel exiliat Charles de Gaulle, però que ell creia que no existien, però li va declarar que França mai seria una amiga de l’Eix i que algun dia es tornaria a aliar amb la Gran Bretanya. A continuació va explicar que les negociacions amb Espanya no havien anat bé i que veia a en Franco com un home d’una talla política baixa i un mal organitzador que exigia reivindicacions exagerades per entrar en el conflicte. Tot i això, va confessar que estaven pactant amb els espanyols un Protocol Secret perquè s’adherissin al Pacte Tripartit. Mussolini li va respondre que estava d’acord amb la seva opinió sobre el dictador espanyol, i li va dir que havien de fer els impossibles per l’adhesió secreta d’Espanya. Per estrènyer relacions, varen acordar celebrar una reunió amb en Franco a Florència. Llavors, el dictador alemany li va parlar de la desconfiança mútua que existia entre ell i Stalin. Però li va confessar que el ministre Mólotov viatjaria en breu a Berlín i que tenia la intenció de fer-li veure que la Unió Soviètica havia d’atacar a l’Índia per desviar les tropes soviètiques a l’altra banda de les fronteres amb el Reich. Aquesta idea era del ministre Von Ribbentrop i formava part del seu pla per establir les esferes d’influència d’Alemanya, Itàlia, Japó i la Unió Soviètica. Un cop acabada la reunió, Hitler i Mussolini es varen acomiadar a les sis de la tarda a l’Estació Central. Mentre s’acomiadaven, una multitud de florentins els varen aclamar. Hitler, ara sí, va tornar a Alemanya.

El primer dia de novembre, Hitler preparava a Berlín l’arribada del ministre Mólotov. El dictador alemany estava bastant enfonsat pensant en aquell tema perquè sabia que no seria fàcil atreure els soviètica a la seva causa i recordava amb dolor que tant la França de Vichy com l’Espanya franquista s’havien negat a ajudar-lo. L’endemà, Hitler es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels i en aquesta trobada es va desfogar criticant durament al dictador Franco. Si amb algú Hitler confiava plenament, aquest era Goebbels sens dubte. A més de ser el seu ministre i el seu amic, era la seva mà dreta amb qui confiava tots els secrets. Hitler era molt proper a Goebbels i anava sovint a la seva casa per veure la seva família, amb la qual si sentia molt a gust tot i les picabaralles que havien tingut al passat el matrimoni. Amb la Magda la seva relació també era excel·lent, ella era una fanàtica del nacionalsocialisme i de la figura d’en Hitler, l’idolatrava en públic i en privat. Per això no sobta que l’11 de novembre, quan a casa dels Goebbels a la Hermann-Göering-Strasse 20 es feia una festa per l’aniversari de la Magda, Hitler aparegués per sorpresa i es mostrés familiar amb la família Goebbels. Com a gran amant de les criatures, sobretot tenia passió pels nens Goebbels, Hitler es va entusiasmar amb la recent nascuda Heide. Hitler segurament també va anar a casa als Goebbels per parlar amb en Joseph sobre l’arribada del ministre Mólotov, de gran transcendència pel Reich.

El 12 de novembre, el ministre Mólotov va arribar a l’estació de trens Anhalter de Berlín. Els nazis havien preparat molt aquella arribada i per tal de satisfer el ministre soviètic, quan va sortir del tren el varen rebre amb flors i amb l’estació adornada amb banderes esvàstiques i comunistes. Fins i tot alguns dirigents nazis volien que s’interpretés La Internacional, però per uns altres era anar massa enllà. Després dels actes de rebuda, Mólotov i els seus agents secrets es varen dirigir a l’Hotel Schloss Belleuve amb un Mercedes descapotable. Després de d’allotjar-se a l’Hotel, el ministre es va reunir amb el seu homòleg Von Ribbentrop, que el va rebre de forma cordial en el seu despatx a l’antic palau del President del Reich, que havia sigut luxosament reformat, en companyia del traductor Schmidt. Von Ribbentrop li va demanar que els soviètics posessin els seus objectius a l’Índia i al Golf Pèrsic, però Mólotot li va respondre que la Unió Soviètica tenia interès en instaurar bases militars a Bulgària i Turquia, i controlar la desembocadura del Danubi i l’estret dels Dardanels, situat entre el mar Negre i el Mediterrani. Mólotov no va fer cap comentari a les afirmacions de que la Gran Bretanya ja estava derrotada, no s’ho acabada de creure.

A la tarda, quan va acabar la trobada amb en Von Ribbentrop, Mólotov es va dirigir a la Cancelleria per reunir-se amb en Hitler, que el va intentar convèncer de que la Gran Bretanya estava derrotada i li va prometre que si els soviètics l’ajudaven a fer caure els britànics es comprometia a recompensar-los repartint-se l’Imperi Britànic. A més, li va explicar que l’entrada dels Estats Units a la guerra no tindria conseqüències per Alemanya i li va prometre que no representarien una amenaça fins al 1970 o el 1980. Però Mólotov sabia que Stalin no tenia la intenció de repartir-se l’Imperi Britànica i estava més interessat i preocupat per saber què feien les tropes alemanyes a Romania i a Finlàndia. Quan li va preguntar, Hitler va quedar bloquejat i li va respondre que les seves tropes marxarien d’aquelles zones i li va prometre que no tenia la intenció d’atacar els interessos soviètics. Després d’aquesta pregunta, Hitler va veure que la reunió no anava tampoc com l’havia planejat i la trobada es va interrompre quan va ser alertat de que hi havia un avís d’un possible atac aeri britànic.

En sortir de la reunió, Hitler va firmar la Directiva número 18 sobre l’Operació Fèlix (la conquesta de Gibraltar) i l’Operació Isabela (la conquesta de Portugal) per tal d’expulsar els britànics del Mediterrani occidental per després continuar preparant la invasió a la Unió Soviètica. Les tropes alemanyes havien de ser mobilitzades per marxar contra Portugal només si els britànics aconseguien posar un peu al país. També es va ordenar a l’Alt Comandament de l’Exèrcit que comencés els preparatius per l’ocupació de Grècia. S’ordenava a l’Exèrcit efectuar els preparatius per ocupar des de Bulgària el nord continental grec de l’Egeu en cas de que fos necessari, amb l’objectiu de permetre a la Luftwaffe atacar qualsevol base aèria britànica que posés en perill els jaciments petrolífers romanesos.

A la nit, els bombarders britànics varen sobrevolar els cels de la ciutat tal i com s’havia alertat a en Hitler. Mólotov es va refugiar amb en Von Ribbentrop en el búnquer del ministre i es va estranyar i no va entendre què hi feien aquells bombarders damunt seu. Confós, li va preguntar-li a en Von Ribbentrop què hi feien si els britànics ja estaven vençut com afirmaven. Von Ribbentrop, sense gaire tacte, va treure’s de la seva butxaca un esborrany d’un acord i va fer un últim intent de convèncer el ministre soviètic perquè acceptés dividir entre quatre potències una gran part del planeta. Mólotov li va insistir que la Unió Soviètica l’hi interessava els Balcans i el Bàltic, no l’Oceà Índic. Més dialogant, Mólotov li va dir que les qüestions que preocupaven a la Unió Soviètica no es limitaven a Turquia, Bulgària i el destí de Romania i Hongria, sinó que també incloïen les intencions de l’Eix a Iugoslàvia, Grècia i Polònia.

L’endemà, Hitler i Mólotov es varen tornar a reunir a la Cancelleria i varen dinar plegats amb tota la delegació russa. La reunió encara va ser més freda que el dia anterior. Mólotov va insistir en saber què feien les tropes alemanyes a Romania i Finlàndia, però aquesta vegada Hitler es va defensar i li va assegurar que Alemanya no havia incomplet cap acord, cosa que no podia dir de la Unió Soviètica, va afirmar, quan va entrar a la província romanesa de Bucovina. Enfadat davant de tal acusació, Mólotov li va preguntar com reaccionaria Alemanya si la Unió Soviètica actués de la mateixa forma amb Bulgària. Hitler es va limitar a respondre-li que en aquest cas ho hauria de consultar amb Mussolini. Llavors, Mólotov li va senyalar els interessos soviètics a Turquia, oferint seguretat en els Dardanels i una sortida a l’Egeu. La reunió va acabar sent un intercanvi de retrets i un fracàs. No es va arribar a cap acord. L’endemà el ministre soviètic va tornar a Moscou i Hitler va marxar cap a Obersalzberg per descansar i pensar que fer ara que els seus aliats li havien girat l’esquena quan era l’amo de pràcticament tot Europa.

El 17 de novembre, des de la seva casa del Berghof, Hitler va trucar al ministre espanyol Ramón Serrano Súñer per comunicar-li que havia decidit posar en marxa l’Operació Fèlix i el va informar que es posaria en pràctica el 10 de gener de 1941 amb 27 divisions blindades que travessarien la Península Ibèrica des dels Pirineus fins a l’Estret de Gibraltar. Davant la possibilitat d’un contraatac britànic des de Portugal, Hitler li va explicar que tenien que desplaçar l’exèrcit espanyol cap a la frontera amb Portugal per protegir l’avanç alemany. Hitler creia que amb aquesta Operació Espanya entraria a la guerra. Al vespre el ministre espanyol va arribar a Berchtesgaden, on va ser rebut per en Von Ribbentrop, per parlar d’aquest tema.

L’endemà es va produir la reunió entre en Hitler i en Súñer. Hitler li va explicar que havien d’actuar ràpid perquè estava convençut que la Gran Bretanya atacaria a Espanya, i li va descriure la situació militar alemanya. Però el ministre espanyol no veia clara l’Operació i li va insistir com a Hendaia de que Espanya tenia problemes econòmics i que depenia de les exportacions de l’Atlàntic. En aquell moment esperava 400.000 tones de cereals de Canadà. A més, li va explicar que l’opinió pública espanyola no veuria en bons ulls entrar en una altra guerra. Enfadat de nou amb ells, Hitler li va dir que si Espanya no rebia més ajuts d’Alemanya era perquè no era un país bel·ligerant i li va prometre que si l’ajudaven serien recompensats, però li va deixar clar que no li podia oferir les exigències d’en Franco del Marroc francès perquè no es volia enemistar amb el Govern de Vichy. Disgustat, Serrano Súñer va contemplar com en Hitler preferia abans França que Espanya. La reunió va acabar sense acord i després es varen reunir amb el comte Galeazzo Ciano, que era a la casa de muntanya d’en Hitler per explicar com anava l’operació italiana a Grècia. Hitler li va recriminar que l’operació estigués sent un fracàs. Sabia que es veuria obligat a ajudar els italians en una operació que no tenia previst fer. L’endemà, Serrano Súñer va marxar i ho va fer enfadat amb en Hitler. Mai més es tornaria a reunir amb alts jerarques nazis.

Hitler no havia pogut convèncer a Espanya, França i la Unió Soviètica perquè s’adherissin a la seva causa, però sabia que altres països, sobretot els de l’Europa de l’Est, que veien amenaçada la seva sobirania per la Unió Soviètica, sí que ho estarien. El 20 de novembre Hitler es trobava Viena per celebrar l’adhesió d’Hongria al Pacte Tripartit. Després, va enviar una carta per en Mussolini on li explicava que estava disposat a fer qualsevol costa per ajudar-lo militarment, sabia que les coses no anaven bé a Grècia, i li va tornar a manifestar la seva idea de que Espanya tenia que entrar en guerra per ocupar Gibraltar. Si volia expulsar els britànics del Mediterrani havia d’ocupar Grècia, Gibraltar i Egipte. Al cap de dos dies, Romania es va adherir el Pacte Tripartit i al cap de quatre Eslovàquia. Veient perillar el seu pacte amb els alemanys, el dia 25 Stalin va escriure una carta per en Hitler amb les condicions dels soviètics per entrar al Pacte Tripartit. Hitler es va negar a respondre-li. Tenia clar que l’atacaria i estava enfadat amb els soviètics després de la reunió amb el ministre Mólotov.

El 3 de desembre, Hitler va aprofitar per felicitar el mariscal de camp Fedor von Bock, que feia 60 anys, per comentar-li que la qüestió oriental s’estava preparant de forma urgent, ja que circulaven rumors sobre vincles entre la Unió Soviètica i els Estats Units i entre la Unió Soviètica i la Gran Bretanya. Al cap de dos dies, Hitler es va reunir amb els generals Von Brauchitsch i Halder en un dia que a Berlín estava nevant. Hitler els va explicar que volia que acceleressin els preparatius per atacar el maig a la Unió Soviètica. Ràpidament els dos generals li varen exposar un esborrany, que dues setmanes més tard va ser rebutjat, com a pla d’atac. El dictador va declarar que les ambicions soviètiques en els Balcans suposaven una font potencial de problemes per l’Eix i va afegir que l’hegemonia d’Europa es decidiria en la batalla contra la Unió Soviètica. Hitler estava convençut que els soviètics eren inferiors, recordava les dificultats que havien tingut a Finlàndia, i creia que a l’exèrcit soviètic li faltava lideratge, sobretot després de les purgues de Stalin de 1937. De fet, Hitler mai va saber quin era el potencial real dels soviètics i sempre els va menystenir. Però només Hitler tenia poca informació de l’exèrcit soviètic, el OKH va admetre durant aquell mes de desembre que tenien poca informació sobre els tancs soviètics. Tot i la poca informació o amb informació errònia, l’objectiu de la nova campanya era destruir tot l’exèrcit soviètic amb atacs en els flancs del nord i del sud, i Moscou no tenia importància, segons Hitler. Un cop acabada la reunió, Hitler va enviar una carta per en Mussolini per explicar-li que el govern espanyol tenia que prendre una decisió ràpida sobre quan volien entrar en la guerra per tal d’ocupar Gibraltar per tal de tenir una posició favorable al nord de l’Àfrica. Hitler estava molt cansat de la lentitud i la falta de resposta d’en Franco i va recórrer a en Mussolini, amb qui tenia més bona relació el dictador espanyol, perquè el pressionés.

Finalment, veient que no arribaria a un acord amb els espanyols, el 10 de desembre Hitler va decidir que no podia dur a terme l’Operació Fèlix. Poc després, Wilhelm Keitel va difondre l’ordre d’en Hitler de no aplicar la Directiva número 18. Llavors, Hitler va fer un discurs per reforçar la idea en la victòria i posteriorment va redactar la Directiu de guerra número 19, l’Operació Atila. En la Directiu va explicar que si sortia una rebel·lió en la part de l’imperi colonial francès sota el comandament del general Maxime Weygand hauria d’estar preparada una operació militar per ocupar ràpidament la zona encara lliure del territori francès. Hitler preveia fer-se amb la flota francesa i amb les unitats de l’Exèrcit de l’Aire francès que es trobaven en territori nacional. En el final de la Directiu, Hitler va anotar que els preparatius de l’Operació Atila s’havien de guarda en secret i que fins i tot els italians no ho tenien que saber. Un cop més, Hitler amagava les seves cartes al seu soci.

L’11 de desembre Hitler estava de molt mal humor segurament perquè les coses no anaven tal i com ell desitjava. De dia es va reunir amb l’Alfred Rosenberg, en Rudolf Hess i en Joseph Goebbels, a més d’uns quants oficials i ajudants. El dictador va criticar amb dures el servei de producció cinematogràfica dient que en les pel·lícules de pantalla no es notava que havia tingut lloc una revolució nacionalsocialista. Criticava que només hi havia algunes pel·lícules patriòtiques, tot i que en Goebbels va intentar defensar-se com a ministre de Propaganda dient que tenien bones pel·lícules nacionals. Hitler també va criticar els noticiaris del Wochenschau dient que només tenien un interès superficials i va acusar al seu amic Goebbels de tallar els fragments més interessants per la nació. Continuant renegant, Hitler va exclamar que durant la guerra havien fallat els temes més oportuns, i va acusar a les companyies de propaganda de falta d’imaginació. L’endemà, Hitler va dir en una reunió dels caps del Partit, on també hi havia en Goebbels, que la guerra estava pràcticament guanyada i que la Gran Bretanya estava aïllada i que mica en mica es desmuntaria. Hitler mai explicava realment el què passava i les seves intencions.

El 13 de desembre, Hitler va firmar la Directiu número 20, l’Operació Aktion Marita, per preparar l’obertura d’un front balcànic tant aviat com les condicions meteorològiques ho permetessin. D’aquesta manera, Hitler, que ja havia ordenat en la Directiva número 18 l’ordre d’ocupar la costa septentrional de l’Egeu, ara va donar l’ordre d’ajudar a les forces italianes en conquerir tot Grècia per tal de treure’s de sobre un aliat britànic. Al mateix temps, el general Halder va informar a en Hitler dels plans per atacar la Unió Soviètica i li va dir que la campanya implicaria la utilització d’entre 130 i 140 divisions a la primavera de 1941.

El diumenge 15 de desembre, a petició d’en Hitler, a la capital francesa va arribar-hi un personatge il·lustre de la ciutat. Des de Viena va arribar a l’estació d’Austerlitz les restes mortals del fill de l’emperador Napoleó Bonaparte, Napoleó II, mort el 1832. El seu taüt va ser muntat sobre un carro de canó i va ser transportat fins als Invàlida escortat per la guàrdia d’honor del Heer més un seguici de gent que portava torxes. Un cop a l’entrada del mausoleu de l’emperador Napoleó I, l’escorta del Heer li va rendir els honors corresponents a en Napoleó II. El taüt va ser posat al costat del fèretre d’en Napoleó I. El mariscal Pétain va representar la cerimònia en el lloc de l’almirall francès François Darlan. Cuirosament, aquell mateix dia, però de 1840, les restes d’en Napoleó I varen arribar al port de Le Havre procedents de l’illa de Santa Elena.

El 17 de desembre, Hitler va resumir l’estratègia del general Halder contra la Unió Soviètica al general Jodl i li va destacar de que tenien que resoldre tots els problemes de l’Europa continental el 1941 perquè creia que els Estats Units estarien en condicions d’intervenir en el conflicte el 1942. L’endemà, Hitler va firmar a la Cancelleria del Reich la Directiva número 21 en què s’ordenava a les forces armades estar preparades per la campanya contra la Unió Soviètica i va canviar el nom de l’Operació Fall Fritz pel d’Operació Barbarroja. El nom de Barbarroja provés de l’emperador medieval del Sacre Imperi Germànic del segle XII Frederic I, anomenat Barbarroja pel simple fet de ser pèl roig, i que havia dirigit la Tercera Croada per alliberar Jerusalem i que, segons es creia des de feia segles, estava destinat a tornar a la vida per ajudar a Alemanya quan el país més el necessités. L’objectiu era ocupar els territoris russos situats al llarg de la línia A-A, des d’Arjàngels, a l’extrem nord, fins a la localitat del sud d’Astracan, situada a la desembocadura del riu Volga, on hi vivien tres milions de persones. El dictador pensava que tots els demés territoris russos, com els de Sibèria, serien abandonats i que la gent d’aquell zona tindria que viure de forma primitiva i sense ajuda. La data per començar aquesta Operació va ser el 15 de maig, i es va exigir que es mantingués en secret. La Directiva va ser firmada pels general Keitel i Jodl, i l’Alt Comandament de la Wehrmacht va ser l’encarregada de publicar les disposicions de la Directiva 21.

Després de que es conegués entre els alts càrrecs militars el contingut de la Directiva, el comandant Engel li va dir en el general Von Brauchitsch que en Hitler no estava segur de com anirien les coses. El dictador desconfiava dels seus propis comandaments militars, no estava segur de la força dels soviètics, i estava decebut amb la intransigència dels britànics. Però un dels temes que segurament preocupava a molts generals i al propi Hitler era quin seria el tracte amb els jueus de la zona. A ningú se li escapava que allí hi vivien molts jueus. Per aquesta qüestió, Hitler es va reunir aquell dia de la firma de la Directiva amb el líder de les SS Heinrich Himmler. El contingut de l’entrevista no es coneix, ja que no es va registrar i cap de les dues parts va transcendir després el què es varen dir, però és molt probable de que parlessin de les futures missions de les SS durant la futura Operació Barbarroja en la qüestió jueva. Hitler no podia confiar amb els militars de l’Exèrcit en les ordres referents als jueus i a la població que no li interessava.

L’últim dia de 1940, Hitler va enviar una carta per en Mussolini per explicar-li que estava molt trist per la decisió d’en Franco de no entrar a la guerra. Hitler creia que en Franco estava maniobrant malament la situació i esperava que es replantegés la situació a temps, i li va recordar que tot el què varen fer per en Franco durant la Guerra Civil espanyola no havia sigut recompensat.

1941:

Operació Barbarroja, el primer objectiu?

El 8 de gener, l’Adolf Hitler va convocar els seus alts comandaments militars en el Berghof per explicar-los que a partir d’ara el seu enemic principal era la Unió Soviètica i va exclamar que estava convençut de que la Wehrmacht podria aguantar lluitar en dos front. Però tan el dictador com els generals tenien una preocupació, que els Estats Units entressin a la guerra al costat de la Gran Bretanya. Tots tenien clar que si es produïa aquest fet Alemanya es trobaria en una situació molt complicada. L’endemà Hitler es va tornar a reunir amb els seus comandants per tornar a parlar del futur atac a terres russes. Però el dictador també tenia un altre problema, tenia que ajudar als italians, que estaven tenint molt problemes a Grècia, al Mediterrani i al nord de l’Àfrica. Per això, el dia 11 va firmar la Directiva número 22, l’Operació Girasol, Sonnenblume, destinada a començar un programa d’ajuda a Itàlia.

El 13 de gener, Hitler es va reunir a la seva casa de muntanya amb el tsar Borís III de Bulgària per saber les intencions de Bulgària. Hitler es va posar molt content quan va saber que el govern búlgar havia acceptat firmar la seva adhesió al Pacte Tripartit. Tot i això, el tsar es va voler mostrar prudent, no acabava de veure clara una aliança amb Alemanya. L’endemà, Hitler es va reunir amb el primer ministre romanès Ion Antonescu, que acabava de rebre el suport de l’Horia Sima per efectuar un cop d’Estat per acabar amb els membres del govern que no volien donar suport als nazis. El dictador li va donar tot el seu suport per governar a Romania amb mà de ferro i li va afirmar que Alemanya estava preparant el seu Exèrcit als Balcans per salvar Europa. Antonescu, per la seva part, es va comprometre a lluitar al costat d’Alemanya.

El fet que la guerra s’allargués i ara s’haguessin de destinar més recursos en un altre front va provocar que alguns projectes quedessin afectat. Albert Speer, que s’havia d’ocupar de reconstruir les ciutats alemanyes, sobretot Berlín, i que anava col·lapsat de tant feina que tenia i observava com el secretari Martin Bormann intervenia contra seva en els seus plans, va demanar-li a en Hitler que només s’ocupés de les ciutats de Berlín i de Nuremberg. Hitler va estar d’acord amb la proposta de Speer i li va oferir, si era necessari, que podia explicar a tothom que preguntés per què renunciava a altres projectes que era una ordre del Führer que se centrés únicament en la reconstrucció d’aquestes dues ciutats. Speer va renunciar del càrrec en la Belles del Treball i del càrrec d’inspector de les obres del Front Alemany del Treball.

El matí del 19 de gener, el comte Galeazzo Ciano i el dictador Benito Mussolini varen arribar a Obersalzberg. Primer Joachim von Ribbentrop es va reunir amb el comte Ciano per explicar-li que les relacions entre Alemanya i Espanya s’havien refredat molt i que creia que el govern espanyol s’havia aproximat als britànics per motius econòmics i materials. Per això, el ministre alemany els va demanar que s’entrevistessin amb el dictador Francisco Franco perquè era molt important que Espanya s’adherís a l’Eix. A la tarda, Hitler es va reunir amb la delegació italiana acompanyat pel seu ministre. Hitler va rebre en Mussolini amb molt d’entusiasme, però, en canvi, Mussolini va anar a la reunió amb por el cos perquè acabava de perdre combats al nord de l’Àfrica i no sabia com reaccionarien els alemanys. El dictador va manifestar la seva preocupació per la situació al nord de l’Àfrica i per això creia que era molt important que Gibraltar estigués sota el seu control. Hitler continuava molt enfadat amb en Franco per no voler col·laborar amb ell, i el va titllar de covard i d’egoista per no tornar-li el favor que li varen fer durant la Guerra Civil espanyola. Mussolini es va comprometre en tot moment amb entrevistar-se amb el dictador espanyols a finals de mes per fer-li canviar d’opinió i li va ensenyar un telegrama del ministre espanyol Ramón Serrano Súñer que explicava que Espanya no havia canviat la seva actitud cap a l’Eix i que estava disposada a ajudar a Alemanya a canvi de recompenses.

El dia següent va continuar la reunió entre les dues delegacions i en aquesta reunió també hi varen ser presents, a més del ministre Von Ribbentrop, els generals Alfred Jodl, Wilhelm Keitel i Franz von Rinteken per part alemanya i per part italiana, a més del comte Ciano, els generals Luigi Marras i Alfredo Guzzoni. Hitler va començar la reunió explicant que era important que controlessin Sicília i Gibraltar per consolidar les seves posicions al nord de l’Àfrica i li va tornar a demanar a en Mussolini que es reunís amb en Franco per parlar de conquerir Gibraltar. Al final de la seva exposició, Hitler va dir que els punts més perillosos eren la Unió Soviètica i Argèlia, però que encara confiava que si controlaven Gibraltar el problema d’Argèlia s’hauria acabat, Mussolini, que va estar d’acord amb la proposta d’en Hitler de reunir-se amb el dictador espanyol, li va explicar les dificultats domèstiques que tenia per governar a Itàlia per culpa d’haver entrat a la guerra. Comprensiu amb ell, Hitler li va prometre que li donaria el suport que necessités i li va prometre que ajudaria a les forces italianes a Grècia i al nord de l’Àfrica. Després de la reunió, Hitler va decidir enviar al nord de l’Àfrica a la 5º Divisió blindada, l’Afrikakorps, sota les ordres de l’Erwin Rommel.

El 30 de gener, en el Palau d’Esports de Berlín, els nazis varen fer un míting per celebrar la seva pujada al poder. Davant d’una multitud de gent, una banda militar va avançar lentament i les tropes d’assalt varen creuar les portes de darrere de l’estadi i varen desfilar cap a l’escenari per ocupar el seu lloc, sota l’àguila daurada. Darrere d’ells varen venir els abanderats amb els uniformes del Partit. Al cap de pocs minuts, la multitud es va aixecar dels seus seients quan varen veure els seus liderats acompanyats pels militars. A davant de tot hi havia els generals Walther von Brauchitsch, Wilhelm Keitel i Alfred Jodl, entre altres. A continuació varen aparèixer en Hermann Göering, vestit amb un lluent vestit blau, en Joseph Goebbels, que va entrar a poc a poc sense mirar a ningú, en Heinrich Himmler, en Rudolf Hess, en Robert Ley i, al final, l’Adolf Hitler, que va caminar amb fermesa fent la salutació romana sense parar de somriure a la gent. Mentre el dictador caminava cap al seu seient, el públic no parava de cantar els càntics del Partit i cridaven Heil Hitler. El líder alemany es va asseure a primera fila de l’estrat posant els braços damunt la taula que tenia al davant. Goebbels, que es va quedar dret, va començar la seva locució dient que feia vuit anys el poble alemany havia decidit aixecar-se sota el lideratge d’una persona. En seguit, Hitler es va aixecar de la cadira per dirigir-se a l’estrat per parlar i, en aquell moment, la multitud es va tornar a aixecar per aplaudir-lo. Un cop acabats els aplaudiments, Hitler va començar el seu discurs on va culpar als jueus de la guerra i els va amenaçar dient que acabaria amb el seu paper a Europa. Després va dir que el seu programa des del principi havia sigut abolir el Tractat de Versalles i trobava estúpid que la resta del món ara pretengués fer creure que no havia revelat aquest programa, ja que havia escrit i dit mil cops que el volia abolir. A cada punt culminant de les frases d’en Hitler, la multitud aplaudia o cridava un llarg OOoooohhhh! o picaven amb els peus al terra.

El dia següent, Hitler es va reunir amb el ministre Goebbels. El dictador estava de molt bon humor i estava segur de que Alemanya mantindria la iniciativa estratègica, i estava convençut de la victòria i estava feliç pels aplaudiments que li havien ofert el dia anterior el públic del Palau. Però Hitler no sabia que la majoria dels seus mariscal no els agradava el nou pla. En un dinar, els mariscals Wilhelm Ritter von Leeb, Gerd von Rundstedt i Fedor von Bock varen presentar els seus dubtes davant la futura Operació Barbarroja a en Walther von Brauchitsch i en Franz Halder. Von Brauchitsch, com sempre, no va transmetre aquelles queixes i preocupacions a en Hitler.

El primer dia de febrer, Hitler es va reunir amb el mariscal Von Bock. El líder alemany li va explicar que els britànics no eren estúpids, però que actuaven com si ho fossin, i li va afirmar que s’adonarien de que una prolongació de la guerra seria inútil si la Unió Soviètica era derrotada. Von Bock, que no li volia dir que no veia clara l’Operació, segurament Hitler l’havia convocat per aquest motiu, li va preguntar si es podria forçar a firmar la pau. Hitler li va respondre que si l’ocupació d’Ucraïna i la caiguda de les principals ciutats soviètiques, com Leningrad i Moscou, no portaven la pau es veuria obligat a seguir endavant fins arribar a Ekaterimburg, a 1.400 quilòmetres a l’est de Moscou. Llavors, el dictador va continuar dient que la producció de guerra era com totes les demandes i va afirmar que hi havia material bèl·lic en abundància i que l’economia estava en auge, a més de que disposaven de més soldats de que el principi de la guerra, va argumentar. Amb el mariscal callat i escoltant-lo atentament, Hitler li va dir que creia que no volia la pena suggerir la idea d’atacar a l’Est, ja que estava segur de que l’atac alemany cauria sobre els soviètics com una granissada.

Hitler llavors es va traslladar a Obersalzberg amb el seu entorn més íntim. El dictador va explicar el 2 de febrer que el principi només volia destruir els jueus alemanys, però que ara pensava en destruir tot el poder jueu dels territoris que dominava. Entre els que varen escoltar aquella frase hi havia en Keitel, en Martin Bormann, en Ley, l’Albert Speer i en Walther Hewel. Ley va ser el qui va incitar a en Hitler a parlar del tema jueu. El dictador estava convençut de que la guerra acceleraria la solució, però també que crearia algun problema. V adir que en un principi havia pensat, amb l’ajuda dels britànics, deportar a mig milió de jueus alemanys a Palestina o a Egipte. Però va afirmar que objeccions diplomàtiques ho feien impossible. Hitler tenia pensat en acabar amb la influència jueva en totes les zones sota el poder de l’Eix, i va dir que havien de negociar amb França perquè els cedís l’illa de Madagascar per enviar-hi els jueus. Quan en Bormann li va preguntar com es podia dur a terme aquella operació enmig de la guerra, Hitler li va respondre sense donar-li gaires detalls, només que li agradaria poder disposar de tota la flota de la Força per l’Alegria, però que tenia por de que quedés exposada als submarins britànics. Per canviar de tema, Hitler va afegir que ara estava pensant en una altra cosa i que no era precisament amigable, es tractava de l’Operació Barbarroja.

El següent dia, Hitler va celebrar una conferència de l’Estat Major a la seva casa del Berghof per aprovar els detalls pràctics de l’Operació que havia estudiat l’Alt Comandament de la Wehrmacht. Entre els presents hi havia els generals Friedrich Paulus, Walther von Brauchitsch, Nicolaus von Below i Franz Halder, que aquest estava indignat amb en Hitler, però no va voler mostrar el seu rebuig a l’Operació. L’Alt Comandament havia calculat que el millor moment per atacar seria a mitjans de maig i creien que les forces soviètiques disposaven de 100 divisions de fusellers, 25 divisions de cavalleria i 30 divisions mecanitzades. En una de les instruccions que es va donar en aquella conferència, s’ordenava que no s’havia de tenir consideracions cap a la població civil. Els comandants militars varen acceptar que en Hitler concedís prioritat a la conquesta de Leningrad i la costa del Bàltic en front a Moscou, que era l’objectiu per la majoria de generals, comandants i mariscals. Halder, per la seva part, va mencionar alguns problemes que podria tenir l’Operació i va prometre solucionar-los.

Però abans d’iniciar l’Operació Barbarroja, Hitler tenia que ajudar els italians perquè ells l’ajudessin a ell en el moment de l’Operació i per això el dia 5 va enviar una carta al dictador Benito Mussolini per prometre-li que li faria arribar ajuda per lluitar a Grècia, Albània i Líbia. En la carta també li va dir que el dictador Francisco Franco es continuava negant en donar-li suport i li va demanar un cop més que el fes entrar en raó perquè era molt important fer-se amb el control de Gibraltar si volien guanyar la guerra al nord de l’Àfrica, va afirmar. L’endemà, Hitler va enviar una carta al dictador espanyol per tornar-li a demanar que s’unís a Itàlia i Alemanya per lluitar contra la Gran Bretanya si no volia caure en el col·lapse. El va advertir de que el temps s’estava acabant, que s’havien perdut dos mesos i que l’Eix havia deixat escapar una gran oportunitat per la seva negativa a entrar a la guerra el 10 de gener, va recordar-li. Franco, que va rebre la carta el dia 11 de febrer, el dia que es reunia amb el seu homòleg Mussolini a Bordighera, no li va fred ni calor. Tenia molt clar que no entraria a la guerra. A resulta d’aquesta reunió, Mussolini li va enviar una carta a en Hitler per dir-li que creia que Espanya no estava preparada per entrar a la guerra per la forta crisi i social que patia per culpa de la Guerra Civil. El dictador italià li va reafirmar de que havien de ser capaços de lluitar sols i que depèn de com anés la guerra si podria afegir Espanya. Franco també li va escriure una carta més tard i en ella li recriminava no haver rebut d’Alemanya ofertes concretes per entrar a la guerra, i li va explicar que no podia entrar en el conflicte per només ocupar Gibraltar. Tot i aquest rebuig, Franco va acanar la seva carta dient que volia eliminar qualsevol dubte de que Espanya estava compromesa a la seva causa perquè sempre li seria lleial i sincera, units en un destí històric comú, del que desertar seria el seu suïcidi i el de la causa a la qual ell representava  Espanya, va afirmar el dictador espanyol.

Després d’escriure la carta per Mussolini, Hitler va aprovar la Directiu número 23 on demanava que els submarins alemanys ataquessin amb més èmfasis als vaixells mercantils que les embarcacions de guerra per tal de produir el col·lapse britànic en el mar. Aquella mateixa tarda, Erwin Rommel va entrar en funcions com a comandant general en cap de l’Exèrcit al nord de l’Àfrica. Hitler es va reunir amb ell per donar-li instruccions sobre la campanya, que era aparentment senzilla en un principi; bloquejar tot intent d’avanç britànic cap a la capital de Líbia, conservar Tripolitània per l’Eix i, només si podia, ajudar els italians a expulsar els britànics de Cirenàica. A la tarda del 12 de febrer, Rommel va desembarcar amb la seva 5º Divisió Blindada, l’Afrikakorps, a Trípoli juntament amb la 5º Divisió lleugera i la 15º Panzer.

El 17 de febrer, Hitler va celebrar una reunió militar per estudiar els últims informes que havien arribat sobre la força aèria soviètica. Però Hitler havia de continuar dient de cara a la galeria de que destrossaria primer els britànics i, per això, el dia 24 va assegurar en un discurs que la victòria estava a prop i que destruiria l’Imperi Britànic. Abans d’aquest discurs, molts alemanys creien que la guerra es podria allargar entre quatre i set anys, i molts pensaven que es perdria perquè la Gran Bretanya no havia perdut mai una guerra. Però, després del discurs, molts estaven convençuts de que la guerra acabaria victoriosament a l’estiu d’aquell any.

El 28 de febrer, des del Berghof, Hitler va escriure una carta per en Mussolini per confirmar-li de que sabia que Espanya no entraria en guerra i que aquell fet eliminava la possibilitat de privar els britànics d’entrar al Mediterrani. Del nord de l’Àfrica, Hitler li va dir que haurien de tenir paciència uns quants dies més, però li va afirmar que creia que tot nou intent dels britànics en direcció a Trípoli acabaria fracassant. El líder alemany també li agraïa que hagués consentit posar les seves unitats motoritzades a la disposició d’en Rommel. L’endemà, Hitler es reuniria amb el comte Ciano per parlar de la negativa espanyola. El líder alemany estava enfadat perquè el dictador espanyol es pensava que sense la seva ajuda i la italiana hagués arribat a guanyar la Guerra Civil espanyola. Hitler, rondinant per l’habitació, va dir-li que els últims mesos el dictador espanyol no havia sigut un bon camarada. Pel comte Ciano la negativa espanyola es devia a que el ministre espanyol Ramón Serrano Súñer era jesuïta i perquè la burgesia i la noblesa espanyola, com el duc d’Alba, volien una aliança amb els britànics abans que amb els alemanys.

Però aquell primer de març no tot va ser negatiu per en Hitler. A Viena, en el castell de Belvedere, Bulgària va firmar la seva adhesió al Pacte Tripartit. Hitler va prometre a Bulgària annexionar-se la Macedònia grega i Sèrbia. Tot estava a punt per l’Operació Barbarroja i el 3 de març, Hitler es va reunir amb el general Jodl per redactar el projecte Instruccions sobre l’assumpte especial adjunt de la Directiu número 21. Abans de reunir-se, Jodl havia modificat una mica l’esborrany. El dictador li va explicar que la invasió no només seria un conflicte armat sinó que també seria una lluita de dues ideologia. Hitler li va relacionar els jueus amb el comunisme i li va explicar que els tenien que eliminar amb tots els seus líders i els seus comissaris polítics. Després de la reunió, Jodl va comentar l’esborrany de les directius operatives de l’Operació Barbarroja en els caps militars i els va explicar tot el què l’hi havia dit en Hitler.

Barbarroja s’ha d’esperar:

El 4 de març, l’Adolf Hitler i el ministre Joachim von Ribbentrop es varen reunir en secret amb el príncep Pau de Iugoslàvia per exigir-li la seva adhesió al Pacte Tripartit a canvi de la pública renúncia al dret de pas de les tropes Iugoslàvia li donarien el port grec de Salònica. Intimidat, el monarca va acceptar adherir-se al Pacte, però va demanar no participar en la invasió a Grècia.

El 12 de març, Hitler va dirigir-se a Linz per celebrar el tercer aniversari de l’Anschluss. A la ciutat austríaca també hi havia el ministre Joseph Goebbels, que tenia ganes de veure a en Hitler perquè feia dies que no es veien, ja que el dictador havia estat molts dies a Obersalzberg. Asseguts cara a cara en un hotel on s’allotjaven, el dictador el va posar al corrent de totes les noves informacions i novetats en la guerra. Es probable que en aquell moment li expliqués l’Operació Barbarroja. L’endemà, Hitler va donar al líder de les SS Heinrich Himmler poders especials per determinar sota la seva responsabilitat les mesures de seguretat necessàries en les zones conquerides i en les futures zones que es conqueririen. Wilhelm Keitel va afirmar que en Hitler havia ordenat a en Himmler determinades missions especials dins de la zona d’operacions de l’Exèrcit. Es tractava dels assassinats en massa contra jueus, polítics i altres persones no desitjades pel règim.

En un discurs el dia 16, Hitler va assegurar que guanyarien aviat la guerra. L’endemà, a Berlín, es va reunir amb els seus alts comandants militars per parlar de la futura Operació Barbarroja. El dictador va tornar insistir en que l’objectiu fonamental era assegurar Leningrad i el Bàltic, i no continuar fins a Moscou. D’aquesta manera va reduir les forces alemanyes en el flanc meridional, al sud dels pantans de Pripet. Walther von Brauchitsch i Franz Halder varen acceptar els plans sense protestar, tot i no estar-hi d’acord. Segons el general Halder, Hitler va dir que la intel·lectualitat col·locada pel dictador Iosif Stalin havia de ser exterminada, que la màquina de l’Imperi rus havia de ser aixafada i que en la gran Rússia havien d’utilitzar la força de la manera més brutal possible. Durant aquell mateixsta dia, Hitler va rebre la visita del governador Hans Frank, que havia viatjat expressament a la capital per reunir-se amb ell en privat per parlar sobre el Govern General. Hitler li va garantir que el Govern General seria el primer territori que quedaria lliure de jueus. Els jueus polonesos se’ls estava deportant perquè no es volia que dificultessin el camí en l’avanç de tropes cap a la Unió Soviètica.

Però abans de l’Operació Barbarroja, Hitler tenia previst una invasió a Grècia per ajudar als italians. Creia que l’operació seria senzilla. El dia 18 es va reunir amb el cap de la Kriegsmarine Erich Raeder per dir-li que volia que Grècia fos ocupada. Quatre dies després, Keitel va ordenar la conquesta de Grècia sota l’argument de que Grècia s’havia convertit en una base de les forces britàniques.

El 24 de març, Hitler va manifestar en el seu entorn més íntim que tenia clar que els Estats Units entrarien en la guerra perquè creia que el president Franklin Delano Roosevelt i les altes finances jueves desitjaven la guerra per conservar els interessos jueus a Europa. A la tarda, Hitler va viatjar cap a Viena per reunir-se amb el primer ministre iugoslau Dragusa Cvetkovic per firmar l’adhesió de Iugoslàvia al Pacte Tripartit. El fet de marxar a la tarda a Viena li va estalviar haver de presenciar com la RAF bombardejava de nit la capital alemanya. L’endemà, Hitler es va reunir amb Cvetkovic en el Palau Belvedere per segellar el Pacte. Creia que amb aquesta nova aliança tenia el control dels Balcans i pensava que serien d’una gran utilitat quan comencés l’Operació Barbarroja. Però aquella decisió no va agradar gens al poble iugoslau. Després, Hitler es va reunir amb el comte Galeazzo Ciano, que li va dir que la firma iugoslava era de vital importància en relació a les futures operacions contra Grècia. Al cap d’unes hores, Keitel es va trobar amb un Hitler alleugerit per la firmar de Iugoslàvia al Pacte.

El dia 26, quan la població iugoslava va saber que el seu govern i el rei Pau s’havien adherit al Pacte es varen enfadar molt i varen sortir al carrer. Al final, l’Exèrcit, l’Església, els pagesos i els sindicats varen provocar un aixecament. Els triomfs Aliats a Grècia, Albània i Líbia varen animar al príncep Pere II de Iugoslàvia, de només 18 anys, i que estava empresonat, a escapar-se de la seva cel·la. Va aconseguir burlar els seus guàrdies i es va escapar a través d’un canaló de la presó i es va escapar cap al palau reial, on es va declarar major d’edat. Amb l’ajuda del SOE britànic, va ordenar detenir el seu germà i, a la nit, un grup de colpistes varen ocupar el Palau Presidencial i varen detenir el rei. Immediatament es va constituir un govern d’unitat presidit pel general Simovitch. Hores més tard, Hitler va saber la notícia i va convocar els seus principals ministres i els seus caps militars de l’Estat Major. El dictador va cridar de ràbia que destruiria Iugoslàvia i, aquella mateixa nit, va ordenar preparar un pla d’atac amb bombarders pesats al ministre Hermann Göering contra Belgrad.

L’endemà al matí va arribar a la Cancelleria un telegrama que explicava com havia anat el cop d’Estat a Belgrad. Hitler es va posar encara més furiós, els Balcans se li escapaven, i desesperat li va demanar en el general Halder que tornés ràpidament del quarter general de Zossen. Un cop reunits, Hitler li va preguntar quan de temps necessitava per preparar un atac contra Iugoslàvia. Halder li va mostrar a l’acte els rudiments d’uns pla d’invasió que havia elaborat en el cotxe. A primera hora de la tarda, Hitler va celebrar una conferència amb els seus comandants en cap, com en Wilhelm Keitel, en Hermann Göering i l’Alfred Jodl, i alguns dels seus ministres, com en Joachim von Ribbentrop, per estudiar l’atac. Decidit a aniquilar Iugoslàvia, Hitler va ordenar a crits i amb el telegrama de Belgrad a la mà que l’atac comencés tant bon punt es disposés dels mitjans adequats i va parlar d’aplaçar quatre setmanes l’Operació Barbarroja. En seguit, varen establir que la Luftwaffe tindria la missió principal d’eliminar les organitzacions iugoslaves en onades successives. Jodl va ser l’encarregat de transmetre l’ordre d’envair Iugoslàvia dins l’Operació Marita, l’ocupació de Grècia, amb la Directriu número 25. A la nit, Hitler encara es va irritar més quan va sentir el discurs del primer ministre Winston Churchill, sobretot quan va dir que el poble iugoslau havia recobrat l’ànima i que el cop d’Estat a Iugoslàvia era una victòria.

Abans de sentir el primer ministre, Hitler es va reunir amb el ministre d’Afers Exteriors japonès Yosuké Matsuoka, amb qui s’havia de reunir abans però per culpa dels fets de Iugoslàvia va tenir que aplaçar la reunió. La visita del ministre japonès s’havia dissenyat fins al més mínim detall per tal d’impressionar el ministre, ja que en Hitler tenia esperances de convèncer als japonesos perquè ataquessin Singapur. Centenars de persones el varen rebre amb petites banderes japoneses de paper que s’havien repartit prèviament. El ministre estava impressionat per l’enorme rebuda i pel fet d’estar rodejat d’homes de les SS i anava movent el seu barret de cop en senyal d’agraïment. Abans de reunir-se amb en Hitler, ja que el dictador estava dissenyant atacar Iugoslàvia, Von Ribbentrop s’hi va reunir aquell matí i li va explicar el deteriorament de les relacions amb els soviètics i li va insinuar que era probable que ataquessin en breu a la Unió Soviètica. En la reunió amb el dictador, on hi havia l’intèrpret Paul Schmidt per traduir el què es deien, el ministre japonès es va mostrar evasiu amb respecte a les intencions de Japó sobre nous atacs i li va explicar que l’atac que volia sobre Singapur no es podia produir tan ràpid com volia.

El dia següent, Hitler es va reunir amb el ministre japonès a la Cancelleria per dinar. Durant l’àpat, el dictador va estar llarga estona parlant amb el ministre Joseph Goebbels sobre la futura Operació Barbarroja. Un cop acabada la trobada amb el ministre japonès, Hitler va tenir una trobada amb uns quants arquitectes sota les ordres de l’arquitecte Albert Speer per continuar planejant nous plans per la reconstrucció de la capital del Reich. Durant la reunió varen sortir diverses idees per dur a terme: es va plantejar enfonsar la torre de l’Ajuntament, cosa que la gent no volia de cap manera, volien reconstruir el palau de Monbijous en el parc del palau de Charlottenburg, però en aquella zona s’hi havia de construir un museu. Aquest mateix problema el varen tenir en la torre de comunicacions, que també volien tirar a terra. També es va arribar a pensar en modificar la Columna de la Victòria, però no es va arribar a fer per què en per en Hitler aquell monument representava la història d’Alemanya i, enlloc de retocar-la, pensava construir-ne una altra més alta que l’original. Speer va calcular que el cost total dels projectes rondaria entre 4 i 6 milions de Reichsmarks.

El 30 de març, Hitler es va reunir a la Cancelleria amb 250 generals d’alt rang per parlar de la invasió a la Unió Soviètica, el cop d’Estat a Iugoslàvia i del paper de la Wehrmacht en el problema que havien originat els italians a Grècia. La reunió va durar al voltant de dues hores i mitja, i en Hitler va fer un discurs, sobretot racista, on va relacionar el comunisme soviètic amb els jueus. Estava convençut de que s’havia d’eliminar el bolxevisme, ja que representava un perill per Alemanya, va afirmar, i va dir que el conflicte era una lluita d’ideologies tan extremes que acabaria sent una guerra d’extermini que havia d’acabar per sempre més amb els comissaris soviètics i amb els intel·lectuals comunistes. Per en Hitler un comunista no era un camarada ni ara ni després de la batalla, i va exigir que entenguessin les noves normes perquè si no d’aquí 30 anys haurien de tornar a combatre contra un enemic comunista. Llavors va continuar el seu discurs dient que havien de lluitar contra el verí de la desintegració i que els comandants de tropa havien de conèixer el què estava en joc. Durant tot el seu discurs, el dictador va insistir en que aquella guerra a l’Est seria molt diferent a la de l’Oest, ja que no haurien de tenir miraments. Quan va acabar la reunió molts dels generals varen quedar molt afectats per aquelles dures paraules i varen preveure que les ordres que donaria ara en Hitler serien cruels, bàrbares i assassines. Fins i tot alguns comandants de l’Exèrcit varen presentar queixes, ja que creien que es vulneraven els principis militars i resultaven contraris a la disciplina militar que tenien. Però aquelles propostes varen ser aïllades i no varen ser capaces de canviar les ordres. El general Walter Warlimont va recordar més tard que cap dels assistents va aprofitar l’oportunitat per mencionar les peticions fetes per en Hitler durant al matí.

L’últim dia de març, el nou govern iugoslau va donar garanties a en Hitler de que mantindria el seu país dins del Pacte Tripartit i que mantindrien bones relacions amb Alemanya i Itàlia. Però el dictador alemany no es va creure ni una paraula i va mantenir la Directriu número 25. Però aquell dia va tenir un mal de cap més. El seu arquitecte, Speer, va reunir pels seus plans de remodelar Berlín 218 milions de Reichsmarks, però el ministre d’Hisenda Lutz Schwerin-Krosigk veia que el país patia greus problemes econòmics i es va queixar pel malbaratament que es feia dels fons públics en construcció. Speer es va mostrar molest amb el ministre i li va demanar a en Hitler que l’ajudés. Hitler va criticar al ministre perquè creia que les obres que farien amb Speer donarien molts ingressos en el futur i comparava la seva situació amb la del rei Lluís II de Baviera, que també va tenir problemes econòmics alhora de construir els seus palaus.

El 4 d’abril, des de la Cancelleria, Hitler va rebre un telegrama en el què se l’informava de la firma immediata d’un tracte de no-agressió entre Iugoslàvia i la Unió Soviètica. L’endemà va escriure una carta per en Mussolini per explicar-li que s’havien trencat les relacions amb Iugoslàvia i que es veia obligat a llançar l’endemà un atac per envair el país. Hitler va ordenar aquell dia envair simultàniament Iugoslàvia i Grècia.

L’Operació Marita:

A un quart de sis del matí del 6 de juny de 1941, els bombarders de la Luftwaffe varen bombardejar la ciutat de Belgrad causant la mort de 17.000 civils, tot i que prèviament s’havia declarat ciutat oberta. Per terra, el 12º Exèrcit del mariscal Wilhelm List, provinent des de Bulgària, es va dirigir cap a Belgrad i després cap a Grècia, mentre el 2º Exèrcit del mariscal Maximilian Weichs va travessar la frontera iugoslava pel nord i el 40º Cos blindat va atacar a Skopje, el sud de Iugoslàvia. Per aquella operació els alemanys disposaven de més de mig milió de soldats alemanys, hongaresos, romanesos i búlgars. Per la seva part, els iugoslaus només disposaven de dos terços de les seves 33 divisions mobilitzades i, a més, no tenien carros blindats i tampoc tenien equipament modern i només 300 avions. Poc després de l’atac, Goebbels va llegir per la ràdio la proclama que l’hi havia dictat Hitler justificant l’atac com una represàlia contra, segons paraules textuals, una camarilla criminal sèrbia de Belgrad que, a sou del servei secret britànic, estava intentant estendre la guerra en els Balcans com el 1914.

L’Operació Marita era tot un èxit, el dia 10 s’ocuparia la ciutat de Zagreb i Hitler estava disposat a dividir Iugoslàvia en dues nacions independents: la Croàcia catòlica per una banda i la Sèrbia ortodoxa per una altra, però els alemanys no estaven en disposició encara de guanyar la guerra. La nit del 9 d’abril la RAF va bombardejar Berlín, destruint l’Òpera de la ciutat. En observar que l’atac era bastant potent, Hitler va veure que si es quedava a la ciutat podria resultar perillós i va decidir abandonar-la. L’endemà va fugir amb el seu tren Amerika, que li faria de quarter general improvisat. El tren va quedar estacionat a l’entrada d’un túnel, al peu dels Alps, en un tram de via única entre Viena i Graz, en una zona boscosa propera a Mönichkirschen. El comandament d’operacions de la Wehrmacht i els assessors més propers d’en Hitler s’allotjaven en una posada propera. El dictador s’hi estaria 15 dies.

El 13 d’abril, Hitler va rebre tres bones notícies: la primera era que la Wehrmacht havia entrat a la ciutat de Belgrad, tot i que l’havien deixat en ruïnes, la segona era que la 21º Divisió Panzer del general Erwin Rommel tenia en el seu abast, després de travessar el desert libi via Mechili, la ciutat de Tobruk, defensada per la 7º Divisió australiana, i la tercera notícia era que els britànics havien sigut humiliats a Grècia i que s’estaven retirant. El 17 d’abril, després de conquerir les principals ciutats iugoslaves, Hitler va decidir eliminar el que quedava de la resistència iugoslava en un brutal atac i, a les nou del matí, els representants del govern iugoslau varen capitular davant del mariscal Von Weichs a Belgrad i es va firmar oficialment l’armistici. La campanya va costar als alemanys només 151 morts, 391 ferits i 15 desapareguts. El territori iugoslau que no es varen quedar els alemanys es va repartir entre Itàlia, Hongria i Bulgària. El govern iugoslau i el rei Pere II varen volar cap a Grècia amb avions britànics per exiliar-se i 334.000 soldats iugoslaus varen ser fets presoners. Quan Hitler va saber que s’havia firmat la rendició va celebrar la seva victòria en els Balcans amb un concert a l’aire lliure en el seu quarter improvisat.

El dia següent, Hitler es va reunir amb el líder de les SS Heinrich Himmler per parlar sobre la qüestió jueva i els seus propòsit d’acabar amb ells abans del final de la guerra. Però en Hitler hi veia en tot el procés una dificultat, els nord-americans, perquè per ell els Estats Units estaven controlats pels jueus, o tot i que encara no els hi havia declarat la guerra donaven suport als britànics. Hitler volia conservar la pau amb els nord-americans, tot i que odiava profundament el seus sistema capitalista i, sobretot, el seu president Franklin Delano Roosevelt. Hitler creia que podria arribar a un acord amb els nord-americans per mantenir la pau a canvi de que l’hi entreguessin tots els jueus que estaven vivint als Estats Units. Després, Hitler va emetre un comunicat al poble alemany demanant-los que fossin solidaris amb la Creu Roja donant donatius als soldats ferits i als malalts que estaven a la guerra.

El 20 d’abril Hitler va celebrar en el seu quarter improvisat el seu 52º aniversari. Göering va fer un elogi pública a la figura del líder alemany descrivint-lo com un superhome, un Déu, que havia aixecat Alemanya. Després, Hitler va encaixar la mà a cadascun dels seus caps militars i a continuació varen escoltar un concert davant del tren. Com cada any, per tot Alemanya es va celebrar l’aniversari, però per causa de la guerra es va ordenar fer unes celebracions més simples, tot i que aquesta ordre a l’Alt Palatinat i a la Baixa Baviera es varen reunir una gran multitud de gent en els salons reservats per les grans cerimònies de tal manera que la policia va tenir que tancar aquests espais. Els nens que presentaven jurament a les Deutsches Jungvolk i a les Deutsche Jungmädelschaft tenien que pronunciar un discurs casi religiós:

Tu Führer, ets el nostre cap! En el teu nom ens aixecarem. El Reich és l’objectiu de la nostra lluita. És el principi i la fi.

A Barcelona, el NSDAP va fer un acte en honor a en Hitler en el Cinema Coliseum.

Durant aquell dia, Hitler va nombrar a l’Alfred Rosenberg el seu delegat pel despatx a tots els problemes relacionats amb les regions del centre d’Europa.

El 23 d’abril, l’exèrcit grec va capitular després de ser superats per les forces alemanyes, tot i que el poble grec va protestar perquè no es volien sotmetre’s als alemanys. Alemanya es va repartir el país en tres zones: la més gran la va controlar Itàlia, algunes comarques del nord la varen controlar les tropes búlgars, i els alemanyes es varen quedar el control de les zones més petites però a la vegada més importants, com la regió septentrional, al voltant de Salònica, on es va robar molt d’or als jueus, Àtica i la futura conquesta, Creta. A la zona controlada pels alemanys era a on hi residien la gran majoria de jueus grecs, uns 55.000, mentre que a la zona italiana n’hi residien 13.000. Amb Grècia a les seves mans, tot i que es tropes alemanyes no ocuparien Atenes fins al dia 27, el 25 d’abril Hitler va emetre la seva Directriu número 28 que consistia en al conquesta de Creta. El dictador va argumentar la invasió a l’illa perquè la volia utilitzar com a base operativa per la guerra aèria contra la Gran Bretanya en el Mediterrani Oriental.

El 28 d’abril, Hitler va tornar a Berlín després d’haver acabat amb èxit l’Operació Marita. Aquesta seria l’última vegada que el dictador tornaria a la capital de forma triomfal. Després d’instal·lar-se de nou a la Cancelleria, Eduard Wagner, el representant de l’Estat Major de l’Exèrcit, i el líder de la SD Reinhard Heydrich li varen presentar un comunicat en què es preveia que davant de la invasió que es faria a la Unió Soviètica es crearien unes unitats especials de la Policia de Seguretat, la SD, que estarien dirigides per les SS, els Einsatzgruppen, que entrarien en acció a les zones on actuessin l’Exèrcit per dur a terme missions especials vinculades a la policia de seguretat. Aquestes missions consistien en executat a tothom que fos considerat enemic, tant podien ser militars com la població civil, que de fet va ser la que va patir les conseqüències. Quan l’Exèrcit conqueria una ciutat en el front oriental, les unitats especials es quedarien en aquella ciutat i cometrien tota classe de crims contra la població i tindrien la missió de matar els jueus. En aquella reunió es va precisar de forma exacte com havia de ser la cooperació entre la Wehrmacht i els òrgans de les SS per tal de que no es molestessin entre ells i quedés clar el rol de cadascú. Hitler va determinar dies més tard que l’Operació Barbarroja començaria el 22 de juny, el mateix dia que l’emperador Napoleó Bonaparte va envair Rússia.

Durant aquell dia, Hitler també es va reunir amb l’ambaixador espanyol a Alemanya, l’Eugenio Espinosa de los Monteros, per explicar-li que creia possible que la Gran Bretanya intentés ocupar Espanya o el Marroc espanyol i que substituís el govern del dictador Francisco Franco per un govern d’esquerres. Hitler, que no es rendia, va tornar a insistir en que els espanyols havien de conquerir Gibraltar. Però, novament, l’ambaixador li va donar llargues i li va dir que no creia que els britànics volguessin fer cap d’aquestes accions.

En el Dia del Treballador, Hitler va ordenar començar conversacions amb Finlàndia, Romania i Hongria per tal de que adoptessin mesures defensives per possibles atacs Aliats i soviètics. El dia següent, Hitler va celebrar una conferència de secretaris d’Estat per discutir l’Operació Barbarroja. Durant la discussió, l’Agència Econòmica Central de la Wehrmacht va declarar que totes les forces alemanyes implicades en l’Operació tindrien que ser alimentades a expenses de la Unió Soviètica, i que no hi havia cap dubte de que moririen de gana desenes de milions de persones si s’emportaven tot el què necessitaven. Després de la reunió, en el despatx de la Cancelleria, Hitler es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels per fullejar el nou llibre sobre la vida del primer ministre Winston Churchill. Els dos no varen parar de fer-ne mofa del llibre perquè es descrivia al primer ministre com un borratxo que portava la roba interior de seda i que dictava els seus missatges a la banyera o amb calçotets. Hitler li va explicar que creia que l’Imperi britànic es desintegraria poc a poc.

El 4 de maig, Hitler va fer un discurs a l’Òpera Kroll per parlar de l’anterior Operació Marita. Parlant de la guerra, va culpar al primer ministre britànic i als jueus de voler-la continuar i va amenaçar al poble britànic dient que per cada bomba britànica que caigués sobre territori alemany ell en tiraria centenars sobre la Gran Bretanya fins que aquesta es desfés d’en Churchill. Hitler, que no tornaria a fer un discurs públic fins al 3 d’octubre, estava assegut al costat d’en Rudolf Hess, que al cap de poc seria, per mala fortuna del dictador, el protagonista de la guerra. A la nit, Hitler, complint amb la seva amenaça, va enviar els seus bombarders a la Gran Bretanya.

L’endemà, Hiter va viatjar a Gotenhafen, Polònia, per veure el nou cuirassat alemany anomenat Bismarck, la joia de la Kriegsmarine, que estava a punt de sortir a alta mar. En companyia de l’almirall Günther Lutjens i del capità de l’embarcació Hans Lindemann, el líder alemany va passar revista sobre la coberta del cuirassat.

Rudolf Hess, un boig, un temerari o un amic fidel a Hitler?:

El 9 de maig, Hitler va viatjar amb cotxe cap al Berghof amb companyia del seu amic Goebbels. Mentre anaven cap a les muntanyes d’Obersalzberg, Hitler li va comentar en el seu ministre que creia que Churchill, Roosevelt i Stalin estaven derrotats i que l’Imperi britànic ensorrat.

El 10 de maig per en Hitler havia de ser un dia normal, a priori, es va reunir amb els francesos Jean François Darlan i Maxime Weygand per parlar de la guerra, però aquell dia va tenir lloc un fet inesperat. El seu secretari i amic personal, Rudolf Hess, va decidir anar amb una avioneta a Escòcia per trobar-se amb lord Hamilton, un tinent coronel de la RAF, a qui pensava equivocadament que havia conegut en els Jocs Olímpics de Berlín. El seu objectiu era mirar de convèncer al rei Jordi VI perquè destituís a en Winston Churchill com a primer ministre per negociar la pau amb Alemanya i atacar entre els dos països a la Unió Soviètica. Abans de fer el viatge, Hess es va fer garantir per un astròleg de Munic que aquell dia era el més adequat per fer aquella travessia. Quan va ser l’hora de marxar es va acomiadar de la seva esposa Ilse i del seu fill petit, en Wolf Rüdiger, dient-los que el dilluns per la tarda tornaria a estar amb ells. Després, va agafar el seu Mercedes des de Munic i va anar a la fàbrica Messerschmidtt, a Augsburg, al nord de la capital bavaresa. Allí es va canviar de roba i es va posar un vestit d’aviador folrat de pell i una caçadora de capità de la Luftwaffe.

A tres quarts de sis de la tarda, amb un Sòl que il·luminava la pista, Hess va sortir de l’aeroport de la fàbrica d’avions amb una petita avioneta Messerschmidt 110D amb un dipòsit de combustible d’un sol ús extra. Hess era un expert aviador, feia vint anys que pilotava avions, i va travessar amb quatre hores la Gran Bretanya. A les 22:08, a la costa de Northumberland, els britànics varen veure l’avioneta i immediatament varen prendre mesures donant la veu d’alarma a una esquadrilla de caces perquè l’interceptés. En cap moment Hess va veure que estava sent perseguit, ja que les males condicions climàtiques amb forts vents i la mala visibilitat no li deixaven veure res. Però per culpa d’aquelles condicions va acabar perdent el control de la seva avioneta quan anava per aterrar a Dungavel House, la propietat escocesa de lord Hamilton. Abans de picar contra el terra, Hess es va llançar amb paracaigudes, una maniobra que no havia fet mai, a prop del poble d’Eaglesham, a Renfreswshire, no molt lluny de Glasgow. L’avioneta va quedar destruïda i en Hess, desesperat i ferit d’un peu, no es va poder moure. La gent dels voltants de la finca varen veure de seguida que passava alguna cosa estranya i es varen dirigir al lloc dels fets, on varen trobar en Hess tombat a terra. El pagès David MacLean el va ajudar a lliurar-se del paracaigudes. Hess li va explicar que havia d’anar a veure lord Hamilton per donar-li una important notícia i li va garantir que anava sol i armat. El pagès el va acompanyar fins a casa seva i li va preguntar si era britànic o alemany. Hess li va respondre que era alemany i es va presentar com a Alfred Horn. Mentre estava assentat a una butaca fent-se un massatge al turmell, va arribar un vell automòbil a fora de la casa. El cotxe era d’en Robert Williamson, un policia auxiliar que portava un casc d’acer amb la inscripció Police, que des d’Eaglesham havia vist caure l’avioneta. L’acompanyava un home anomenat Clark, membre de la Home Guard que anava armat amb una vella pistola de la Primera Guerra Mundial. Els dos homes varen entrar a la casa i varen detenir a en Hess sense saber qui era realment. Llavors varen conduir el detingut Hess a Busby i, des d’allí, varen continuar a peu fins a un allunyat quarter de la Home Guard, el Maryhill. Un cop varen entrar en el quarter, tots els homes de la Home Guard varen ser despertats i es varen presentar davant d’en Hess amb camises de dormir, calçotets i descalçats. Hess va ser tancat en el cos de guàrdia en espera de rebre ordres, i el lloctinent d’en Hitler es va posar a cridar desesperat dient que era un oficial alemany. Clark, cansat dels crits, el va apuntar amb la seva antiga pistola perquè callés i llavors Hess va callar i obeir. Immediatament els britànics varen comunicar la notícia de que havien arrestat a un capità alemany que es deia Horn. Segons sembla, lord Hamilton no sabia res de que en Hess faria aquell viatge. A les 23:07, les autoritats britàniques varen rebre la notícia de que una avioneta alemanya havia caigut a una zona propera a Eaglesham, que s’havia incendiat i que s’havia detingut el pilot. Encara ningú sabia de qui es tractava aquell home.

S’ha parlat molt de si en Hitler sabia res del pla del seu lloctinent. La versió oficial és de que ho va fer sol perquè tenia un sentiment a favor dels britànics, va néixer a Egipte quan era una colònia britànica, i no volia continuar el conflicte armat contra els britànics. Tot i la versió oficial, costa de creure que en Hess, sent un dels homes més propers a Hitler, sabent que no acceptava que ningú fes res per la seva esquena, s’atrevís a negociar la pau sense el seu consentiment. A més, Hess no era d’aquelles persones que l’hi agradaven penjar-se medalles.

L’endemà al matí, Hitler es va llevar pensant en estudiar els detalls de les desfilades de la victòria que pensava celebrar l’any 1950, quan estigués acabada la gran avinguda de Berlín i l’Arc de Triomf que planejava construir amb l’arquitecte Albert Speer. A dos quarts de deu del matí, Karl Heinz Pintsch i Alfred Leitgen, dos ajudants d’en Hess, varen arribar a Obersalzberg amb una carta escrita pel propi Hess dirigida a en Hitler. Quan varen entrar a la casa del Berghof els va atendre en Martin Bormann, que va acceptar que fossin rebuts per en Hitler. En aquells moments en Pintsch estava molt nerviós i es va esperar en el rebedor de la casa mentre en Hitler s’acabava de llevar. En aquells moments Speer havia de ser el primer en reunir-se amb en Hitler per presentar-li nous plànols, però li varen demanar que posposés la reunió ja que el contingut d’aquella carta ja es veia que era important. Speer va acceptar sense protestar. Al cap d’uns minuts, Hitler va baixar del pis superior i va ser informat pel seu majordom, en Linge, de que tenia una carta del seu lloctinent i ja es va veure a venir que serien males notícies. Amb els dos ajudants d’en Hess es va tancar al despatx per llegir la carta. Mentre Speer s’esperava a la sal del costat va sentir de cop un fort crit del dictador. Immediatament, Hitler va sortir del seu despatx i va demanar que li portessin en Bormann perquè truqués a en Hermann Göering, que es trobava en el seu castell de Veldenstein, a prop de Nuremberg, i als ministres Joachim von Ribbentrop i Joseph Goebbels i el cap de les SS Heinrich Himmler. A tots ells se’ls va demanar que vinguessin d’immediat al Berghof. Desesperat, el dictador va demanar a tothom que el deixessin sol. Ningú sabia en aquells moments ben bé què passava. Segons més tard varen poder llegir la carta d’en Hess, que deia que havia pres la decisió de viatjar a Escòcia amb una avioneta per reunir-se amb lord Hamilton, que segons en Hess manifestava simpaties cap al nacionalsocialisme, per segellar una pau entre Gran Bretanya i Alemanya. Hess també va explicar que volia fer realitat el vell somni d’en Hitler d’una amistat amb la Gran Bretanya. En la carta també deixava clar de que no s’estava d’acord amb la seva decisió demanava que el declaressin com un boig davant de la opinió pública. Quan en Hitler va llegir la carta encara no sabia que el pla d’en Hess havia fracassat.

Caminant d’una banda a l’altra del saló de la casa enfurismat, Hitler va començar a témer que el primer ministre Winston Churchill aprofités aquell esdeveniment per debilitar el seu lideratge simulant que Alemanya estava ansiosa per aconseguir la pau. També es va preocupar perquè Japó no canviés ara la seva aliança. Hitler va fer preguntar en el seu cap tècnic de la Luftwaffe Ernst Udet si l’aparell bimotor d’en Hess podia haver aterrat a la costa escocesa i quines condicions meteorològiques hi havia en aquells moments. Udet li va respondre que no hi havia cap possibilitat de que hagués tingut èxit pels forts vents i li va assegurar que l’avioneta s’havia perdut enmig del mar. Llavors, Hitler es va relaxar i va cridar content de que tan de bo s’hagués ofegat en el Mar del Nord i no deixés rastre del què havia passat. Un cop en Hitler i el seu entorn es varen tranquil·litzar varen preguntar a l’assistent que portava la carta per en Hitler si en sabia el contingut. Pintsch va declarar que sabia quins eren els plans del seu amo i va ser detingut i empresonat per un detectiu de l’oficina criminal. Més endavant va ser obligat a lluitar en el front oriental, on va ser capturat pels soviètics. L’altra ajudant, en Leitgen, també va ser detingut.

Al cap d’unes hores va començar a arribar la cúpula del govern del Reich. A més dels ministre Göering i Von Ribbentop, es varen presentar en Robert Ley, els caps regionals i altres caps del NSDAP. Hitler li va preguntar a en Göering, que havia fet tres hores seguides en cotxe després de que el dictador el trunqués personalment i amb un to agre li ordenés que vingués d’immediat perquè passava una cosa terrible, si veia possible de que en Hess havia arribat a Escòcia. Quan li va respondre que sí, llavors Göering va trucar a l’Adolf Galland per ordenar-li que ell i el seu grup sortissin cap a la Gran Bretanya per capturar a en Hess. Galland, creient que li deien una bogeria, va ordenar uns pocs vols simbòlics i després va trucar al ministre Göering per dir-li que la seva missió havia fracassat. No hi havia rastre d’en Hess. A continuació, Hitler va ordenar-li a en Von Ribbentrop que anés a Roma perquè informés personalment al dictador Benito Mussolini sobre el viatge d’en Hess. A més, li va demanar a l’Otto Dietrich que publiqués un comunicat el dia següent declarant que en Hess s’havia tornat boig.

Mentrestant, a Escòcia, els britànics varen accedir a les clemències d’en Hess i varen trucar aquella matinada a en lord Hamilton per dir-li que el pilot alemany Alfred Horn volia parlar amb ell. Hamilton, que lògicament no sabia qui era l’Alfred Horn, va acceptar entrevistar-se amb aquell desconegut al matí i va tornar al llit. Al matí, el duc va sortir de casa seu i a mig matí va arribar al quarter. Abans varen examinar els objectes personal d’en Hess; un aparell fotogràfic marca Leica, fotografies d’ell i un nen, medicaments i targetes de visita a nom del doctor Karl Haushofer i del seu fill, el doctor Albrecht Haushofer. A continuació, Hamilton va entrar a la cel·la acompanyat per un oficial i un oficial de guàrdia, però el jerarca nazi va demanar veure’s a soles amb el duc. Hamilton va acceptar. Un cop sols, Hess li va explicar que l’havia conegut en els Jocs Olímpics i que havien dinat junts repetidament a la seva casa, i llavors li va confessar la seva veritable identitat. A continuació, li va explicar que en Hitler no desitjava la destrucció de la Gran Bretanya i que volia acabar amb la guerra, i que ell havia viatjat fins a Escòcia per intentar negociar la pau. Hess li va proposar reunir alguns membres dels seu partit polític per redactar unes bases possibles de pau i li va jurar que les hi presentaria a en Hitler. Hamilton no va fer cas a les demandes d’en Hess i va marxar. A la nit va trucar a en Churchill, que estava descansant a casa d’uns amics a Ditchley Park, Oxfordshire, que el primer ministre utilitzava sovint com a quarter general dels caps de setmana. En aquells moments es trobava relaxat, vestit amb un còmode batí, i mirant la pel·lícula Els Germans Marx a l’Oest. Quan en Hamilton li va explicar la sensacional notícia, Churchill no es va poder creure que la Home Guard tingués a en Hess i va ordenar que el lloctinent d’en Hitler continués a disposició del Ministeri de Guerra com a presoner de guerra en una casa situada al voltant de Londres per tal de confirmar la notícia. També va demanar cuidar-li el seu estat de salut al mateix temps que l’examinaven. Un cop donada l’ordre, Churchill va tornar a mirar la pel·lícula. Hess va ser retingut uns dies a la Torre de Londres, on en va ser l’últim presoner, i després va ser retingut a una casa de camp.

El dia següent, Hitler intentava oblidar el cas Hess pensant amb les desfilades militars que volia fer a Berlín. Tot i això, va promulgar un decret que estipulava que l’oficina d’en Hess passaria a anomenar-se Cancelleria del Partit i que estaria subordinada personalment per ell. Al cap de poc la dirigiria en Bormann. Llavors es va reunir amb Speer i el coronel Rudolf Schmundt per acordar que les desfilades es farien l’any 1950 i que en Hitler les presidiria en un punt situat la centre de l’Avinguda, a prop dels Ministeris. Les tropes vindrien del sud de la ciutat i es dirigirien cap al nord. Després, Hitler es va reunir amb Darlan, i l’almirall francès li va prometre que podrien utilitzar els aeròdroms de Síria.

Però, tot i que no hi volia pensar, el capítol Hess no havia acabat. Agents britànics varen confirmar-li a en Churchill que el detingut era realment en Hess. Llavors, el primer ministre va decidir de forma hàbil no explicar a l’opinió pública i internacional que tenien a arrestat a en Hess per tal de que en Hitler es posés nerviós en veure que no tenia notícies del seu secretari personal. La idea va funcionar ràpidament perquè en Hitler es va anar posant nerviós, i si va posar més quan va saber del cert que en Hess havia sobreviscut i que es trobava empresonat. A les vuit de la tarda, complint ordres d’en Hitler, Otto Dietrich va emetre un comunicat radiofònic on va mencionar la carta d’en Hess i on es mostrava que s’havia tornat sol i que havia actuat sol. Durant aquella hora, Hitler es va reunir amb en Goebbels, que es va trobar amb un Hitler abatut.

El dia 13, Hitler es va reunir amb els Reichsleiter i Gauleiter en una reunió al Berghof organitzada precipitadament. L’ambient encara era molt tens per l’afer Hess i encara la tensió va augmentar més quan en Göering i en Bormann, els dos amb la cara tensa, varen entrar a la sala abans que en Hitler. Després d’un llarg silenci, Bormann va llegir en veu alta la carta d’en Hess i llavors va entrar a la sala en Hitler. A continuació, Hitler va pronunciar un discurs tan emotiu que fins i tot el va fer estar a punt de fer plorar a ell mateix quan va parlar de la lleialtat, la traïció i els trastorns mentals d’en Hess. Hitler va afirmar que en Hess havia actuat sense el seu consentiment, que estava mentalment malalt i que havia posat el Reich en una situació complicada respecte als seus socis a l’Eix. Va insistir en més d’una ocasió de l’estrany comportament d’en Hess, les seves relacions amb els astròlegs, i va criticar que no hagués fet cas a les seves ordres de no seguir fent pràctiques de vol. Quan Hitler va acabar el seu discurs, es va recolzar a l’enorme taula que a prop de la finestra i els presents es varen aixecar de les cadires a poc a poc i el varen rodejar fent un semi-cercle sense dir res en senyal de que li donaven suport.

Després de l’acte, Hitler va firmar com a comandant en cap el decret de l’Ordre Jurídica Barbarroja, el Geischtsbarkeiserlass, per la Wehrmacht, on va aprovar una nova jurisdicció militar en què s’establia que es podia a dur a terme l’execució en massa sense tenir en compte la jurisdicció dels tribunals militars i es decretava l’afusellament de tots els comissaris de l’exèrcit soviètic quan fossin capturats. Aquest nou decret es va aprovar per quan comencés l’Operació Barbarroja i servia per donar carta blanca als seus soldats per cometre assassinats contra civils, soldats i opositors dels territoris de l’Est. A més, es varen ordenar represàlies col·lectives contra comunitats senceres en cas de que no poguessin identificar ràpidament els autors individuals de sabotatges. Aquell decret va ser aprovat pel cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel. Hitler també va ordenar al cap de les SS Heinrich Himmler, sota la seva pròpia responsabilitat, que emprengués feines especials en l’administració política de la Unió Soviètica, i va ordenar a en Göering que organitzés l’explotació del país i l’adquisició dels recursos econòmics per l’ús de la indústria alemanya.

Dibuixant Operació Barbarroja:

El 19 de maig, l’Adolf Hitler va aprovar les directius per comportament de les tropes alemanyes a la Unió Soviètica. Els donava llibertat per prendre mesures implacables contra agitadors bolxevics, tropes irregulars, sabotejadors i jueus.

Abans de la conquesta a l’Est, Hitler estava pendent de la conquesta de Creta i el dia 20 va intentar obtenir la col·laboració de la flota italiana perquè realitzessin una maniobra de distracció per tal de que les seves embarcacions poguessin anar a Creta sense ser atacades. El govern italià no ho va acceptar. La conquesta no estava anant com tenia previst i després de diversos fracassos va decidir substituir el comandant de divisió Kurt Student pel general Julius Ringel. A la nit, els caps del 11º Cos aeri consideraven que arribaven a una situació crítica.

El 23 de maig, Hitler es va entrevistar amb l’ex-ambaixador nord-americà a Brussel·les John Cudahy, El contingut de l’entrevista es va publicar en el New York Times dies més tard. Hitler va dir en l’entrevista que el temor dels nord-americans d’una possible invasió alemanya al seu país era una bestiesa infantil i ho va comparar com si els nord-americans volguessin conquerir la Lluna. Després de diferents temes, Cudahy li va explicar que els nord-americans veien als alemanys com un país invasor. Hitler li va respondre que Alemanya no havia començat la guerra sinó que l’havien començat els francesos i els britànics. Després de l’entrevista, Hitler va firmar la Directriu número 30, on es comprometia a ajudar militarment Iraq davant d’una agressió britànica.

L’últim dia de maig, Hitler va sol·licitar que es realitzés d’immediat una conferència amb en Benito Mussolini a Brenner per explicar-li els nous plans que tenia en ment. Tot i que no va tenir cap més remei que acceptar-ho, el dictador italià començava a està cansat de ser el titella d’en Hitler. La reunió va tenir lloc el dia 2 i a més dels dictadors hi havia els ministres Joachim von Ribbentrop i Galeazzo Ciano. Al principi es varen reunir per separat els caps d’Estat i els ministres. En la reunió separada, Hitler li va explicar en el seu homòleg el cas Rudolf Hess i, segons sembla, es va posar a plorar quan parlava del seu antic cap del NSDAP. En l’altre reunió, Von Ribbentrop es va queixar de la lentitud del dictador Francisco Franco alhora de prendre decisions. Quan es varen reunir tots junts varen parlar de la situació al nord de l’Àfrica, i en Hitler es va tornar a lamentar de no haver conquerit Gibraltar a principis d’any. Després varen parlar aïlladament de la possible invasió a la Unió Soviètica, operació que en Mussolini no volia de cap manera. Hitler no li va mencionar en cap moment que es duria a terme l’Operació Barbarroja. Tot i això, l’atmosfera de la reunió va ser bona i tothom va tornar satisfet a casa. L’endemà, Hitler es va reunir amb l’ambaixador japonès Oshima i li va deixar entreveure que el conflicte contra la Unió Soviètica era inevitable en un futur proper.

El dia abans de la reunió amb el dictador italià, el primer dia de juny, el general Kurt Student va considerar que l’operació de Creta havia acabat sent tot un èxit, l’illa havia passat a mans alemanyes després de que els britànics fugissin, i li va proposar a en Göering envair Xipre per utilitzar-la com a base addicional en l’atac sobre el Canal de Suez. Però quan aquell suggeriment va arribar a oïdes d’en Hitler no en va voler ni sentir a parlar perquè encara estava horroritzat per les baixes que havien patit a Creta i mai més va autoritzar una operació com aquella.

El 9 de juny, Hitler va emetre la Directriu número 31 en la que demanava tornar a tenir el control dels Balcans sota la direcció del comandant de la Wehrmacht en el sud-est, el mariscal Wilhelm List. Al cap de dos dies, Hitler es va reunir amb el dictador romanès Ian Antonescu a la Cancelleria per manifestar-li el seu desig de que Romania cooperés en el conflicte contra la Unió Soviètica a canvi d’indemnitzacions territorials. Antonescu li va respondre que estaria al seu costat des del primer dia, ja que creia que el seu poble no li perdonaria si no lluitava al costat dels alemanys des del principi. Seguidament, Hitler va fer pública la Directriu número 32, els preparatius de la invasió a la Unió Soviètica.

El 14 de juny es va celebrar una conferència militar a la Cancelleria per parlar de la invasió. Per no aixecar sospites, encara hi havia poques persones que sabien que es produiria l’atac, els generals varen arribar a la Cancelleria a diferents hores. Un cop reunits, Hitler va exposar els seus plans i va assegurar que el poble eslau duraria només sis setmanes, i va definir de llegendes les teories que deien que l’exèrcit soviètic disposava de bon armament. El líder alemany va insistir en que tots els seus soldats havien de saber que estaven lluitant contra la destrucció del bolxevisme i que si perdien Europa seria bolxevitzada. Un cop més, el líder alemany confiava en que la caiguda de la Unió Soviètica portaria a la Gran Bretanya a arribar a un acord. Dels presents, ningú es va queixar de posar en marxa una guerra de dos fronts i tots els homes del OKW i el OKH es varen mostrar optimistes. L’únic que no ho era el general Heinz Guderian, que creia que seria una catàstrofe.

Al cap de dos dies, Hitler es va reunir amb el ministre Goebbels a la Cancelleria. La reunió va ser tan secreta que el ministre de Propaganda va tenir que entrar per la porta del darrera per no ser vist i el seu cotxe se li va canviar la matricula. De seguida que es varen reunir varen parlar de l’Operació Barbarroja. Hitler li va explicar que ja havien posat tota la carn a la graella en la invasió i li va admetre que estava convençut de que la victòria seria per tot el poble alemany i que els soviètics serien esborrats del mapa. A més, li va dir que no volia repetir l’experiència de l’emperador Napoleó a Rússia i que tan li feia si estaven equivocats o no amb els mètodes que volien seguir a partir d’aquell moment perquè estava convençut de que si guanyaven ningú es preguntaria com ho havien fet. Tot i això, el dictador advertia de que tindrien tantes coses a respondre, que si no vencien el poble alemany seria aniquilat. A continuació, li va explicar que la campanya grega els havia costat més del que havia calculat, però contava que l’Operació Barbarroja duraria només quatre mesos o inclús menys. Goebbels estava convençut de que es tardaria menys i que un cop guanyat als soviètics pensava que podrien tornar a atacar a la Gran Bretanya. Després varen examinar tots els detalls de l’Operació. El pla d’en Hitler només donava dues alternatives al regim nazi: guanyar o morir. D’aquesta manera varen pensar molts dirigents nazis, com alguns generals de la Wehrmacht.

El 20 de juny, Hitler va fer cridar al seu arquitecte Albert Speer perquè es reunís amb ell en el seu despatx de la Cancelleria. Quan Speer va entrar al despatx, Hitler estava escoltant la música dels Prelúdis del compositor hongarès Franz Liszt, que serviria per anunciar la victòria contra la Unió Soviètica. Un cop en Hitler li va explicar el per què estava escoltant aquella música, li va dir que un cop haguessin guanyat la guerra traurien tot el granit i el marbre que volguessin de la Unió Soviètica per les seves obres. En la reunió se’ls va afegir l’almirall Erich Raeder, que va exposar un projecte per construir unes drassanes i una nova ciutat a Noruega, al costat de la ciutat de Trondheim, amb l’objectiu de construir la base naval més gran d’Alemanya. Però en Hitler, que mai va ser un amant de la guerra marítima, va decidir aparcar el tema per més endavant.

Al migdia, Hitler va dictar la proclama al poble alemany que tenia que llegir l’endemà. Sabent que en qüestió d’hores començaria l’Operació més important, el dictador es va anar posant nerviós i es passejava amunt i avall, interessant-se des del més mínim detall de la propaganda com les músiques que sonarien en la ràdio per anunciar les victòries. A la tarda es va reunir amb el ministre Goebbels, que acabava de reunir-se amb els convidats italians a Schawanenwerder, la seva casa d’hivern, a la Cancelleria i junts varen arribar a la conclusió de que els quedava més remei que atacar a la Unió Soviètica i estaven convençuts de que Stalin cauria amb facilitat. Mentre parlaven es notava que el dictador estava completament esgotat per tot l’esforç dels últims dies. Llavors varen parlar de la proclama que en Hitler havia dictat i en Goebbels li va fer afegir alguns suggeriments. Després, Hitler va escriure una carta per en Mussolini i pel regent d’Hongria, l’almirall Miklos Horthy, per explicar-los els motius de la invasió i el mètode en què es realitzaria l’Operació Barbarroja. A tres quarts de tres de la matinada, Hitler es va posar al llit per dormir i Goebbels va tornar al seu Ministeri per posar al corrent al seu equip de col·laboradors que l’estaven esperant.

Comença l’Operació Barbarroja:

A les tres de la matinada, quan l’Adolf Hitler es posava al llit, a Moscou es va rebre el telegrama del ministre Joachim von Ribbentrop en què s’anunciava que Alemanya declarava la guerra a la Unió Soviètica. En aquells moments, els alemanys tenien 38 divisions a l’Oest, 12 es trobaven a Noruega, 1 a Dinamarca, 7 en els Balcans, 2 a Líbia i, per tant, quedaven 145 divisions per l’Operació, uns 3.050.000 soldats de diverses nacionalitats, juntament un milió més de soldats dels països aliats amb Alemanya, 3.350 vehicles blindats, 600.000 vehicles motoritzats, al voltant de 7.000 canons, 600.000 cavalls i uns 2.000 avions. Hitler també comptava amb la possibilitat de que podrien ser més soldats si Eslovàquia i Romania entraven en el conflicte. De seguida, la Wehrmacht es va dividir en tres grups per conquerir el màxim de territori soviètic:

  • El Grup d’Exèrcits del nord dirigit pel mariscal Wilhelm Ritter con Leeb amb 26 divisions, que tenia l’objectiu de conquerir els països bàltics i la ciutat de Leningrad.
  • El Grup d’Exèrcits del centre dirigit pel mariscal Fedor von Bock amb 51 divisions, que tenia l’objectiu de conquerir Bielorússia i arribar a la ciutat de Moscou
  • El Grup d’Exèrcits del sud dirigit per mariscal Gerd von Rundstedt amb 42 divisions, que tenia l’objectiu de conquerir Ucraïna i arribar a la regió muntanyosa del Caucas, rica amb petroli.

A un quart de quatre de la matinada va començar la intervenció militar després de que més de 6.000 peces d’artilleria marquessin l’inici de l’atac. Abans de que es fes de dia, els bombarders de la Luftwaffe varen passar la frontera a gran altura i varen atacar els aeròdroms soviètics, destruint 500 avions soviètics a terra i més de 200 a l’aire. Per sort dels alemanys, l’atac va agafar per sorpresa als soviètics, que encara creien que seguia vigent el pacte de no agressió, tot i que la Gran Bretanya i els seus serveis secrets havien avisat a en Iosif Stalin de que Alemanya atacaria aquella data. Stalin mai s’ho va creure i, inclús, feia pocs dies havia enviat, literalment, a “la puta merda” a un informador infiltrat en el quarter general de la Luftwaffe que l’avisava de l’imminent atac alemany. L’exèrcit soviètic es va enfonsar de seguida i els alemanys varen capturar un gran número de soldats. Les tropes alemanyes varen ser festejades pels pobles per on entraven, sobretot pels pobles d’Ucraïna, que rebien els soldats amb flors perquè els veien com els salvadors que els ajudarien a enderrocar el comunisme de Stalin. La política de re-industrialització de Stalin havia afectat greument a Ucraïna, on varen morir milions de persones als anys 30.

Mentre els soldats avançaven cap a l’Est, a Alemanya la majoria dels alemanys que varen escoltar la ràdio varen sentir els compassos dels Preludis de Liszt. A dos quarts de sis del matí, Goebbels va llegir la proclama d’en Hitler on assegurava que la guerra era necessària per contrarestar la conspiració dels bel·licistes jueus anglosaxons i els també jueus dirigents del quarter general bolxevic a Moscou. A la tarda, Goebbels va pronunciar un discurs en la conferència del seu Ministeri per justificar la invasió. El ministre va dir que havien sigut traïts pel govern bolxevic, del qual va dir que era governat per jueus, i va presentar l’Operació com una campanya preventiva i com una actuació històrica d’Occident liderada per Alemanya i per Hitler. Més tard varen començar arribar a Berlín els primers informes del front, on es deia que s’havien destruït fins a més de 1.000 avions soviètics i que les tropes havien avançat fins ocupar Brest-Litovsk. L’endemà el govern alemany no va parar de rebre missatges de l’exterior per donar les gràcies per haver començat l’Operació. Un dels que va enviar un missatge va ser el dictador Benito Mussolini, que va prometre que Itàlia estaria al costat dels alemanys i que esperava una victòria final, tot i que ell no volia que s’hagués fet l’Operació. Al migdia, Hitler i els seus col·laboradors varen sortir de Berlín per dirigir-se al seu quarter general en el front oriental, el quarter de Rastenburg, a Prússia Oriental, al nord de Polònia, en una zona boscosa de pins de Masura, a uns vuit quilòmetres de la localitat de Rastenburg, on hi arribaria a la nit. Hitler hi anava pensant que només hi estaria unes setmanes, on visitaria les zones ocupades per després tornar a Berlín de manera triomfal.

Aquest quarter general també va ser conegut com la Wolfschanze (Guàrdia del Llop) per l’antic nom nazi d’en Hitler en clau; Wolf (llop). El quarter havia sigut construït durant aquell any i estava compost per 80 edificis camuflats, 50 dels quals eren búnquers. Per accedir al quarter només es podia fer des d’una sola carretera que accedia al lloc de comandament després de travessar una sèrie de controls que precedien a un camp minat. Un cop es penetrava en el quarter hi havia dos perímetres:

Perímetre número 1: Hi havia el búnquer d’en Hitler, la seva residència partícula, així com l’anomenada sala de plànols, on va tenir lloc l’atemptat del 20 de juliol de 1944.

Perímetre número 2: Hi havia la residència del doctor Theodor Morell, la residència del cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel, la residència del general Alfred Jodl, les cuines i el cinema. Aquest perímetre estava situat a poca distància del perímetre número 1 i estava rodejat de filferro amb punxes i a fora hi havia un cap de mines. Allí també hi havia l’Estat Major d’operacions de la Wehrmacht sota la direcció del general Walter Warlimont.

Fora d’aquests perímetres hi havia els quarters generals de les tropes de les SS. El quarter general de l’Exèrcit, on tenien la seva base els generals Walther von Brauchitsch i Franz Halder, situat a uns quants quilòmetres al nord-est. Hermann Göering i l’Estat Major de la Luftwaffe estaven instal·lats en els seus trens especials.

El quarter tenia una mida de 21 camps de futbol i hi podien treballar 2.000 persones, amb diverses sales suficientment grans per celebrar-hi conferències militars. A més, hi havia dos aeròdroms, una estació de trens, garatges i un sistema avançat de comunicacions, a part de que disposava de saunes, cinemes, un barracó amb un menjador amb capacitat per 20 persones i salons de te. El búnquer d’en Hitler estava situat a l’extrem nord del recinte i totes les finestres donaven al nord per evitar que pogués entrar directament la llum del Sòl.

Hitler es va passar gran part de la guerra vivint en el seu quarter per dirigir l’Exèrcit i el Reich. Dels 2.067 dies de la guerra en va viure 800 a Rastenburg. Hitler estava molt ben protegit en el quarter en la part anomenada quarter general del Führer, coneguda com la zona de seguretat 1. Allí, a l’habitació de mapes del seu búnquer, on hi passava la majoria de les hores, tenia unes parets de formigó de tres metres de gruix, un sistema de ventilació, calefacció elèctrica, aigua corrent calenta i freda, i aire condicionat. Les demés habitacions eren més petites i només hi havia els mobles imprescindibles.

Tot i que l’Operació estava sent tot un èxit, Hitler no les tenia totes i controlava des del més mínim detall totes les operacions. Un cop instal·lat al quarter, Hitler li va comentar al mariscal Walther von Brauchitsch que li preocupava que el cercle de Bialystok, on els alemanys tenien envoltats als soviètics, no fos suficientment gran. El dia següent, Hitler va expressar la seva preocupació perquè el Grup d’Exèrcits del Centre i del Sud estiguessin endinsant-se massa ràpid en territori soviètic.

El 27 de juny, Hitler es va reunir amb el ministre d’Armament Fritz Todt, amb l’oficial de la Luftwaffe Erhard Milch i l’encarregat de les obres relacionades amb l’armament i el seu arquitecte Albert Speer. El líder alemany es va mostrar en tot moment segur de que la Unió Soviètica ja havia sigut derrotada i, per tant, creia que ara podia destinar la seva prioritat en el programa aeri de la Luftwaffe per derrotar el següent objectiu, la Gran Bretanya. Milch va insistir molt en que s’havien d’intensificar els recursos en la campanya aèria en front de la campanya de terra si l’objectiu era les illes britàniques. Però en Todt no opinava igual i es va mostrar descontent amb aquell canvi de rumb en la guerra, ja que creia que primer havien d’acabar la missió en el territori soviètic i demanava augmentar els soldats de terra, demanda que Hitler no va considerar. En acabar la reunió, Todt estava molt enfadat i li va recriminar a en Milch haver-se convertir en un simple col·laborador del Ministeri de l’Aire.

Tot i els desacord puntuals amb el seu ministre d’Armament, que aniran a més, Hitler estava content, pensava que arribarien a Moscou en quatre setmanes. L’endemà va parlar amb els seus col·laboradors i els va explicar que el comunisme era el mal d’Europa i que s’havia vist obligat a actuar. Ara que els seus plans anaven tal i com pensava, Hitler creia que havia de deixar lligat el futur tal i com va fer el novembre de 1937 i per això el dia 29 va nombrar al ministre Hermann Göering successor seu per si li passava alguna cosa. Hitler continuava sent hipocondríac i pensava que no li quedaven gaires anys de vida. Durant aquell dia, Hitler va començar a preocupar-li que el Grup d’Exèrcit del centre avançava massa ràpid i tenia por en excedir les seves pròpies possibilitats.

L’últim dia de juny, Hitler va escriure una carta per en Mussolini per explicar-li que estava molt content que moltes nacions estiguessin al seu costat per lluitar contra el bolxevisme i el va convidar a que Itàlia s’unís a l’Operació Barbarroja. A partir de llavors, el cos expedicionari creat pel dictador italià el 30 de maig va passar a denominar-se Corpe di Spedizionne Italiano in Russia, CSIR. El dictador alemany també li va explicar que estava convençut de que els soviètics perdrien aviat la guerra. Durant aquell dia, Hitler, acompanyat pel cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel, va viatjar en tren al quarter general de l’Alt Comandament de l’Exèrcit a Angerburg, no gaire lluny del seu quarter general, per fer-hi una breu visita.

Durant els primers dies de juliol, tothom confiava en el quarter general de que l’Operació Barbarroja acabaria en poques setmanes. Hitler fins i tot va pensar en com aconseguir paralitzar l’economia soviètica per centrar-se en atacar la Gran Bretanya. El 4 de juliol, Hitler va afirmar que s’enfrontava ara a la decisió més difícil de la campanya: atenir-se al pla original de l’Operació i modificar-lo per fer una ofensiva més profunda cap al Caucas, on el mariscal Von Rundstedt rebria ajuda d’algunes forces Panzer del Grup d’Exèrcit del centre, o retenia la concentració de tropes blindades en el centre i avançar cap a Moscou. Els general no tenien dubtes, volien la capital soviètica, però Hitler pensava en Ucraïna, que la volia transformar en una colònia alemanya per explotar el seu camp i germanitzar-la.

A la matinada, mentre les tropes alemanyes no paraven d’avançar, Hitler va fer una reflexió en veu alta sobre el poble rus afirmant que només havien portat a la civilització el vodka i els considerava una ganduls que no servien ni per treballar. A més, va dir que si els russos havien arribat a organitzar un Estat era perquè dins de les seves venes tenien una gota de sang ària. Confiat com tots amb la victòria, va dir que els alemanys podrien accedir a la bellesa de Crimea gràcies a una autopista que construirien i va comentar que després de la guerra tots els alemanys podrien viatjar amb els seus Volkswagen i veure els territoris ocupats amb els seus propis ulls. Hitler, com bon amant dels cotxes que era, va assegurar que l’única manera de conèixer un país era viatjant per carretera. Llavors un dels seus convidats li va preguntar si seria suficient amb estendre les conquestes fins als Urals. Hitler li va respondre que en un principi sí. Parlant dels seus objectius, el líder alemany va dir que Sant Petersburg era una ciutat incomparablement més bonica que Moscou, però va afirmar que s’hauria de donar exemple allí i que la ciutat hauria de desaparèixer de la Terra. A més, va afirmar que la frontera entre Àsia i Europa no es trobava en els Urals, sinó en el lloc on acabaven els assentament de població germànica i a on començava la població eslava, i va deixar clar que la seva missió era moure aquesta frontera cap a l’est, més enllà dels Urals si era necessari, va afirmar. La matinada següent, Hitler va explicar que s’havia de conquerir Crimea i de nou va insistir en la idea d’eliminar el bolxevisme de la Terra.

El 8 de juliol, Hitler es va reunir amb els seus generals en el quarter per explicar-los que el seu objectiu era fer de les ciutats de Moscou i de Leningrad un lloc inhabitable i que pensava deixar morir de gana a la població civil en aquell hivern. Aquesta petita modificació, defensada pel general Halder, descartava que el Grup d’Exèrcits del centre es dirigís cap a Leningrad com es preveia a l’inici. Hitler estava tan convençut de la victòria que va dir que la Luftwaffe s’encarregaria de destruir aquelles ciutats o que no caldria utilitzar els tancs. Després de la reunió amb els generals, Hitler es va reunir amb en Goebbels, que acabava d’arribar per primer cop al quarter. Hitler li va confessar que dues terceres parts de l’exèrcit soviètic havien sigut destruïdes juntament amb cinc sisenes parts dels seus tancs i avions. Estava eufòric i se li notava, i encara ho va estar més quan va rebre la notícia de que a la ciutat de Minsk havien capturat a 287.704 presoners soviètics i s’havien destruït a 3.000 tancs. El dia següent, tornant a reunir-se amb el seu ministre de Propaganda, Hitler li va prometre que Leningrad i Moscou serien esborrades del mapa i que s’imaginava noves províncies a Crimea, que la va definir com “la nostra Rivera”. Però Hitler estava preocupat perquè el Grup d’Exèrcits del nord també avançava molt ràpid cap a Leningrad, ciutat on hi vivien tres milions de persones, i hi veia un problema; com alimentar a tota aquella població un cop la ciutat caigués en mans alemanyes, una despesa molt gran que no estava disposat a fer. Pensant únicament en l’estalvi, Hitler va decidir que s’envoltés la ciutat i es tallés qualsevol subministrament que anés a la ciutat amb l’objectiu de deixar morir de gana a la població. El bloqueig va durar 872 dies i la gent atrapada dins la ciutat va viure en unes condicions infernals, on varen morir un milió de persones i es va arribar a l’extrem de pràctiques caníbals.

A la matinada del 10 de juliol, Hitler va comentar en el seu entorn que se sentia com l’investigador Robert Koch de la política. Comparant-se amb ell, va explicar que l’investigador va descobrir el bacil de la tuberculosis i amb ell es varen mostrar nous camins en la investigació mèdica, i que ell havia descobert que els jueus eren el bacil i el ferment de tota la descomposició. Va afirmar i subratllar, que ell havia demostrat que un Estat podia viure sense jueus. Al cap de dos dies, Hitler va explicar en els seus convidats els seus pensaments més íntims. Va dir que Déu era el domini de les lleis naturals en la totalitat de l’Univers, i que el bolxevisme i el cristianisme anaven agafats de la mà perquè eren invents jueus i va afirmar que tot plegat era una gran mentida. Després d’aquesta reflexió, va criticar a Stalin titllant-lo de petit funcionari.

Convençut de que dominava Europa i que la Unió Soviètica cauria a les seves mans, des de Berlín, on hi havia retornat per uns dies, Hitler va ordenar el 14 de juliol que un cop es dominés Europa s’havia de reduir considerablement les forces de l’Exèrcit de Terra i incrementar les forces blindades donant prioritat la Luftwaffe i la Kriegsmarine per atacar a la Gran Bretanya i, més tard, als Estats Units. Per primer cop va contemplar atacar als Estats Units. Llavors, Hitler es va reunir amb l’ambaixador japonès Oshima i li va dir que els seus enemics, fent referència als soviètics, ja no eren éssers humans, els considerava bèsties.

En una reunió a la Cancelleria de cinc hores, des de les tres de la tarda fins a les vuit de la tarda amb un descans per prendre cafè, Hitler es va reunir amb en Hermann Göering, en Martin Bormann, l’Alfred Rosenberg, en Wilhelm Keitel i en Hans Heinrich Lammers per parlar-los de l’Operació Barbarroja. El dictador va explicar les directrius polítiques bàsiques i les disposicions pràctiques per administrar i explotar els nous territoris conquerits. Hitler, que estava de bon humor, va començar la trobada criticant un diari de Vichy que havia comentat que la invasió a la Unió Soviètica era una guerra europea que implicava, segons el diari, que acabaria dividint europeus per clients i vencedors. El dictador va insistir en que no hi havia cap necessitat d’explicar els seus futur objectius a partir d’aquell moment i que per tant no hi hauria d’haver cap declaració pública sobre la política a seguir. Després va declarar que volia annexionar Galitzia i Crimea al Reich, i que tenia la intenció d’explotar els recursos de la Unió Soviètics fins als Urals. Hitler no volia que cap eslau, txetxè, cosac o ucraïnès portés una arma de foc, i va deixar clar que totes les revoltes es reprimirien amb bombardejos i que es podria disparar a un eslau només per mirar amb recel a un alemany. Per ell, la lluita contra els guerrillers partisans proclamada per Stalin els donava l’oportunitat d’exterminar a tot el què se’ls possés per davant i va afirmar que el Jardí de l’Eden estava a les seves mans i que la millor manera d’aconseguir la pacificació del territori conquerit era matar a trets a qualsevol que els mirés malament. Fent una pausa perquè els altres parlessin, Keitel i Göering es varen incorporar en la conversa. Keitel va parlar de represàlies individuals i col·lectives per errors o deixadesa per impedir actes de sabotatges, i Göering va dir que l’únic que importava era explotar el graner d’Ucraïna. El ministre també va demanar a en Hitler que afegís els boscos de Bialystok en el Bàltic a Prússia Oriental perquè eren bons territoris per la caça, pràctica que li encantava. Hitler, que odiava la caça com a vegetarià i com a amant dels animals, va dir-li que estava decidit a incorporar tots els Estats bàltics al Reich i que volia esborrar del mapa la ciutat de Leningrad. A continuació, va ordenar a en Rosenberg, que l’endemà el nombraria nou ministre per les Regions Ocupades de l’Est, l’administració política de les zones conquerides. Aquella decisió no li va agradar gens al líder de les SS Heinrich Himmler, que va quedar relegat a garantir la seguretat de les regions ocupades. Rosenberg mai va expressar la seva preocupació pel tractament que rebien els ucraïnesos, a qui ell volia considerar alemanys no sub-humans. Rosenberg va aprofitar els seus nous càrrecs per apropiar-se d’obres d’art, de béns i riqueses dels jueus dels països ocupats. A més, va dur a molta gent als camps de concentració, on la majoria trobaria la mort.

Després de prendre un cafè per descansar, Hitler va dir que Europa era només un concepte geogràfic i que molt aviat el Reich s’estendria cap a Àsia. Per en Hitler mai més havia de ser possible construir una potència militar a l’est dels Urals, i va afirmar que s’hi havia d’estar 100 anys lluitant per aquest objectiu ho farien. Durant la reunió, Hitler també va acceptar, contra els desitjos d’en Rosenberg, la proposta que havia presentat en Göering amb el suport d’en Bormann de nombrar comissari del Reich del territori d’Ucraïna a l’Erich Koch.

Moscou no és l’objectiu:

El 19 de juliol, de retorn a Rastenburg, Adolf Hitler va prendre una decisió que va canviar el rumb de la guerra i que va tenir conseqüències en el futur de l’exèrcit alemany. El dictador va publicar la Directriu número 33, la que ordenava a les tropes del general Heinz Guderian dirigir-se cap al sud per conquerir Ucraïna i ordenava a les tropes del general Hermann Hoth dirigir-se cap al nord per conquerir la ciutat de Leningrad. D’aquesta manera, Hitler va limitar l’atac i l’avanç cap a Moscou. Els nous plans no varen agradar gens a l’Estat Major alemany, que es va indignar. Un dels crítics va ser l’almirall Wilhelm Canaris, que va manifestar que la campanya a la Unió Soviètica no avançava tal i com havien previst i que estava lluny d’eliminar l’enemic.

Però en Hitler no escoltava a ningú, creia que la victòria era seva, i així ho va traslladar en una carta enviada al dictador Benito Mussolini el 20 de juliol per explicar-li la situació militar en el front oriental. Hitler li va prometre que perseguiria l’exèrcit soviètic fins a aniquilar-lo. L’endemà, Hitler es va reunir amb el mariscal Wilhelm Ritter von Leeb per parlar de la campanya i li va prometre que rebria més homes per la conquesta de Leningrad.

El 22 de juliol, Hitler es va reunir amb el ministre de Defensa croat, el mariscal Slavko Kvaternik i li va assegurar que seria en Iosif Stalin i no ell qui patiria la mateixa sort que l’emperador Napoleó Bonaparte. Parlant amb el ministre, va definir els jueus com el flagell de la humanitat i va afirmar que els comissaris jueus havien tingut un poder brutal en el Bàltic i que ara eren els lituans, els estonians i els letons qui estaven prenent represàlies sagnants contra ells. Des de feia setmanes s’estaven produint assassinats en massa contra els jueus dels pobles i ciutats lituanes, letones i estonianes, executats en la gran majoria pels propis ciutadans autòctons dels pobles conquerits. Llavors, va afegir que si els jueus se’ls donés carta blanca com a la Unió Soviètica posaria en pràctica els plans més insensats. Així, va afirmar que Rússia s’havia convertit en un focus d’infecció per la humanitat perquè, segons les seves paraules, si un sol Estat tolerava en el seu si a una família jueva això proporcionava el bacil essencial per una nova descomposició. Contundent, Hitler va exclamar que si no hi hagués més jueus Europa ja no es veuria pertorbada la unitat dels Estats europeus, i va concloure la seva proclamar racista dient que el lloc on s’enviï els jueus, Sibèria o Madagascar, era irrellevant.

Després de la reunió amb el ministre croat, Hitler es va reunir amb els general Walther von Brauchitsch i Franz Halder per comentar-los que si els britànics seguien lluitant era només perquè tenien l’esperança de que hi hagués un canvi en els Estats Units i perquè encara tenien esperances en la Unió Soviètica.

El 24 de juliol, Hitler va ordenar en el Grup d’Exèrcits de sud, que avançaven amb força per Ucraïna, que tanqués una bossa on hi havia concentrades milers de forces soviètiques amb base a Uma. La bossa la varen tancar quinze dies més tard. A la matinada, Hitler va lloar en el seu entorn més íntim la figura del soldat alemany. Per ell, l’exèrcit alemany era el més perfecte i el soldat alemany era el més segur i més sòlid.

El 26 de juliol varen sortir en el quarter de Rastenburg les primeres diferències entre Hitler i els seus generals, que volien anar directe a Moscou. Els generals es varen queixar del canvi de rumb amb la Directriu número 33, però en Hitler no els va escoltar. No li va preocupar el més mínim el què pensessin els seus generals i els va continuar donant ordres que ells no haguessin aprovat. Aquella nit va explicar en el seu entorn més íntim que veia bé la monarquia com una forma de govern, això si amb algunes condicions. Per ell era important que el poble veiés la figura d’un líder com un ídol, de fet ell mitificava la figura del monarca Frederic el Gran, i creia que la monarquia era important perquè en els països on s’havia abolit com França eren països fracassats. El dia següent, Hitler va fer un anàlisi en què exposava que amb 250.000 homes ben dirigits podien dominar el front oriental per sempre. Va creure que un cop conquerida aquella regió s’hauria d’educar aquella gent per tal de que poguessin viure decentment, segons les seves paraules. D’acord amb les seves idees racistes, veia aquelles persones com analfabetes. Tot i que deia que volia que visquessin decentment, desitjava que una part d’aquesta població fos esclava dels alemanys i estava decidit en convertir Crimea en una colònia alemanya.

El 30 de juliol, Hitler estava molt cansat de que els seus generals, com en Franz Halder, no opinessin igual que ell. Tot i això, va publicar la Directriu número 34 i va cancel·lar el Suplement a la Directriu número 33, la conquesta de Moscou, basant-se en els forts reforços que havien rebut els soviètics que s’enfrontaven i resistien al Grup d’Exèrcits del centre. La Directriu ordenava dividir l’Exèrcit per tot el territori soviètic i va aturar les tropes del mariscal Fedor von Bock mentre s’ocupava Leningrad i Ucraïna. Hitler volia Ucraïna pels seus grans recursos agrícoles i industrials.

Mentrestant, l’arquitecte Albert Speer va proposar-li al ministre d’Armament Fritz Todt paralitzar les obres que no tinguessin importància estratègica pel desenvolupament de la guerra. Speer volia que la guerra acabés aviat perquè li dificultava en la seva feina de construir les grans obres del Reich. Però en el ministre no li va agradar la idea, ja que la campanya contra la Unió Soviètica estava sent un èxit i tot feia pensar que s’acabaria aviat. Quan Hitler va escoltar els suggeriments de Speer també va rebutjar la seva proposta, ja que també creia que la victòria era qüestió de setmanes i pensava que no caldria paralitzar les obres, com per exemple les autopistes, les obres del NSDAP i el projectes de Berlín.

El 2 d’agost, Hitler va parlar en el seu entorn més íntim de la seva idea de crear una nova raça de denominadors. Dos dies després, Hitler va visitar el quarter general del mariscal Von Bock a Novy Borissov per parlar de la campanya amb el mariscal Von Bock i els general Guderian i Hoth. El mariscal, a qui Hitler va felicitar per la feina feta fins llavors, volia atacar la ciutat de Moscou el més aviat possible. Parlant del tema, Hitler li va dir que no tenia clar que faria després de conquerir Lenigrad, si atacar Moscou o atacar Ucraïna. El mariscal li va comentar que es podia defensar la causa de la població dels països ocupats de forma amistosa, ja que estaven disposats a col·laborar. Llavors, Hoth i Guderian li varen comentar a en Hitler que els relleus i les reparacions imposades pel seu ràpid avanç portarien un temps a realitzar-se i varen demanar ralentí l’avanç, idea que en Hitler va acceptar. A continuació, Hitler els va comentar que farien una brutal ofensiva, idea que al mariscal Von Bock li va encantar perquè creia que els soviètics no tenien forces per aguantar.

Al cap de dos dies, ja a Rastenburg, Hitler es va reunir amb el mariscal Gerd von Rundstedt i el dictador romanès Ion Antonescu per parlar de la campanya. El 4º Exèrcit del comandant Gunther von Kluge havia guanyat aquella jornada en el sector central la batalla per Smolensk, on gaire bé la ciutat va quedar destruïda després de la dura resistència soviètica encapçalada pel general Gregory Zhukov. Hitler es va posar tant content amb el seu mariscal que li va confiar l’Exèrcit més poderós amb 49 divisions. Però la salut del dictador va començar a decaure per la forta pressió que rebia i es va trucar al doctor Morell per demanar-li que vingués immediatament al quarter perquè en Hitler patia un fort mareig. A més, tot i la victòria, l’avanç cap a Moscou era cada cop més lent. El dia 8, Hitler tenia molts dubtes sobre la campanya i constantment estava canviant els seus objectius. Walter Warlimont es va queixar de que en Hitler s’allunyava de la realitat en què es viva la guerra. De fet, el fet d’estar al quarter de Rastenburg aïllat el va fer perdre la visió de la realitat. Finalment, el dia 12, després de moltes deliberacions, Hitler va emetre un suplement de la Directriu número 24 firmada pel cap de les Forces Armades Keitel, on va ordenar en el Grup d’Exèrcits del sud continuar avançant i atacant cap al sud, i va demanar en el Grup d’Exèrcits del centre esperar a la defensiva per tal de que no avancessin cap a Moscou fins que s’haguessin eliminat les forces soviètiques.

 

15 d’agost de 1941

Galiana

 

Després de les eleccions del 5 de març de 1933, Hitler, tot i no guanyar les eleccions amb majoria absoluta, va obtenir plens poders, va suprimir les llibertats fonamentals, va eliminar l’oposició i va instaurar la dictadura del partit nazi.

El 30 de juny de 1934 va eliminar les SA d’Ernst Röhm, en la coneguda Nit dels Ganivets Llargs, per què aquests es revelaven contra els nazis per no voler socialitzar l’Estat i es volien apoderar de l’exèrcit. Tot i els plens poders de Hitler, tenia una llossa, i era el president Hindenburg, però amb la mort del president el 2 d’agost de 1934 va reunir en la seva persona els càrrecs de president del Reich i de canceller nombrant-se Führer und Reichskanzler. Amb la fusió d’aquests dos càrrecs, Hitler va tenir dret a cobrar un doble salari: al seu propi més el del president del Reich, que eren 37.800 marcs i unes dietes de 120.000 marcs el mes.

Però d’on Hitler va cobrar més diners va ser en la venda del seu llibre, el Mein Kampf, que des de que va arribar al poder fins el 1945 se’n varen vendre més de 10 milions de còpies, que el varen permetre obtenir com a mínim 8 milions de marcs. A més, els industrials de l’època, agraïts de que Hitler hagués destruït l’esquerre i els sindicats per congelar els sous el 1933, l’hi oferien donacions i regals com va ser el cas de Gustav Krupp von Bohlen und Halbach.

Establert un règim totalitari a Alemanya, Hitler va concentrar la seva activitat en la política exterior i en el rearmament per una futura guerra. El 1936 va ocupar Renània, violant així el Tractat de Versalles. Amb l’esclat de la guerra civil espanyola, va enviar la Legió Condor a Espanya per combatre amb els nacionals. Al febrer de 1938 va assumir el control de la Wehrmacht després de fer dimitir a Werner von Blomberg i a Werner von Fritsch per uns escàndols. El març va envair Àustria, ocupant el març de 1939 Bohèmia i Moràvia, després dels acords firmats a Munic el setembre de 1938. El maig de 1939 va firmar el Pacte d’Acer amb Mussolini, i a l’agost el pacte Ribbentrop-Molotov de no agressió.

Quan Hitler va envair Àustria no va dubtar en emprendre nous projectes personals, d’elevades despeses, en el nou Ostmark. Va comprar la casa en la que havia nascut, a Braunau, per 150.000 marcs, així com la casa en la que havia nascut el seu pare, a Leonding, a les afores de Linz. Però el somni de Hitler a Àustria era reconstruir la ciutat de Linz, i volia construir-hi un museu del Führer que havia de ser més espectacular que el museu del Louvre de París.

El setembre de 1939 va començar la segona guerra mundial amb la invasió alemanya a Polònia. Amb el conflicte mundial, Hitler va dedicar a partir d’aquells moments tot el seu temps a dirigir la guerra i va deixar de banda els problemes interns del país. Tant es així, que el mateix 1 de setembre de 1939 es va fer un uniforme de campanya de color gris i va prometre que no tornaria a posar-se la camisa bruna fins que no haguessin guanyat la guerra. Molts estrangers van creure que portava un uniforme militar però en realitat era una reproducció de l’uniforme del Partit de color gris. La seva tossuderia, i la seva poca preparació amb temes militars, va portar a desacords amb els generals alemanys, que va ser una causa evident dels fracassos militars de la Wehrmacht. El juny de 1941 va ordenar envair la Unió Soviètica en l’operació Barbarroja. El desembre de 1941, després de que el seu exèrcit es quedés davant de les portes de Moscou, va agafar el comandament de la Wehrmacht. Quan la guerra s’acostava al final i la desfeta del règim nazi era un fet evident, Hitler va patir dos atemptats contra la seva vida que de poc varen acabar amb la seva vida. El novembre de 1944, Hitler va ser operat de les cordes vocals i va estar convalescent durant tres dies. Amb l’avanç dels Aliats cap a Berlín, i després del fracàs de la contraofensiva de les Ardenes el desembre de 1944, Hitler es va refugiar en el seu búnquer de la Cancelleria.

Durant la seva última època la seva salut es va deteriorar visiblement. Els seus monòlegs eren cada cop més monòtons, a vegades parlava del mateix al migdia i per la nit, i els temes eren cada cop menys agradables. A vegades exposava una teoria sobre la seva pròpia sang en la que deia que utilitzava sangoneres per reduir la seva pressió arterial. A principis de 1945, també va començar a perdre la memòria, i a vegades saludava a algú que sense adonar-se’n ja l’havia saludat. A més, estava de més mal humor i quan observava que algú menjava carn o bevia caldo de carn els deia que es faria preparar una botifarra de la seva sang que li treien. Hitler, que mai havia faltat el respecte a les seves criades o secretàries, les començava a tractar malament i amb descortesia i els hi deia de tot. En el búnquer es va començar a parlar de la falta de raonament de Hitler. Molts dies es passava moltes estones mirant un quadre de Frederic el Gran i sempre deia contemplant el quadre; des de que estudio els homes, estimo als gossos. Tot i això, els seus generals del seu voltant opinaven que seguia el desenvolupament del conflicte amb gran lucidesa, tot i que admetien que cada cop estava més al marge de la realitat del món. El 30 d’abril de 1945, amb els soviètics a menys de 200 metres del seu búnquer, es va suïcidar juntament amb Eva Braun, amb qui s’havia casat el dia anterior, i va designar a Karl Döenitz com el seu successor.

El 5 de maig de 1945, els soviètics varen trobar les restes del cadàver d’Adolf Hitler i d’Eva Hitler als jardins de la Cancelleria. Les restes varen ser sotmeses a una autòpsia en l’Hospital Quirúrgic de Campanya nª 496 dels russos a Berlín-Buch per encàrrec dels serveis secrets soviètics, concretament del Departament de Contraespionatge SMERSCH del 79ª Cos d’Infanteria. La mandíbula de Hitler va ser identificada per un dels tècnics que havien treballat pel dentista de Hitler. Posteriorment, la mandíbula i un tros del crani de Hitler varen ser enviats a Moscou on varen estar-hi en secret mentre va durar l’Estat soviètic. Tot i que Iosif Stalin sabia de l’existència de les restes dentals, durant l’estiu de 1945 va insistir de que probablement Hitler havia escapat de Berlín, i va insinuar que els estats occidentals l’estaven protegint.

Al febrer de 1946, les altres restes dels cossos varen ser enterrades en una base de la SMERSH ( contraintel·ligència militar ) a Magdeburg, a l’Alemanya oriental. El 1956 i el 1957, la República Federal varen declarar oficialment morts a Adolf Hitler i a Eva Braun. Anys més tard, es va pensar que les restes mortals eren un símbol perillós tot i que els cranis, tíbies, costelles i vertebres estaven en un avançat estat de descomposició, i el secretari general de Seguretat d’Estat de la Unió Soviètica, Yuri Andropov, va ordenar la nit del 4 d’abril de 1970 cremar-les amb carbó vegetal i tirar les cendres al riu. Alguns historiadors afirmen que no es varen cremar les restes de Hitler i d’Eva. Avui en dia només queden de les seves restes la mandíbula, que varen quedar sota custòdia del SMERSH, i el crani que va quedar sota custòdia del NKVD. Aquests ossos es troben avui en dos arxius secrets de Moscou. Durant la postguerra, varen sortir notícies i rumors de que Hitler estava viu, i inclús hi havia gent que afirmava haver-lo vist. El 1945, l’espionatge britànic va dur a terme una investigació dirigida pel comandant Hugh Trevor-Roper, agent del servei d’intel·ligència i futur historiador, i va confirmar la història del suïcidi de Hitler i la destrucció del seu cadàver.

Quan Hitler va morir era un home molt ric. Poc després de la guerra, totes les possessions de Hitler varen anar a parar a l’estat lliure de Baviera, d’acord amb les resolucions dels vencedors. Després de la cessió del patrimoni de Hitler, va ser l’estat de Baviera l’encarregat d’administrar la finca del Berghof. També varen quedar en les seves mans el 1945 els drets d’autor i d’explotació econòmica del Mein Kampf, un criteri jurídic que segueix mantenint avui dia la Conselleria d’Hisenda de Baviera, i que prohibeix reeditar l’obra. Aquesta situació jurídica es mantindrà fins el 31 de desembre de 2015, ja que, en virtut de la llei alemanya de dret d’autor, els drets s’extingiran passats 70 anys de la mort de l’autor.

Un dia d’Adolf Hitler a Berlín.

Adolf Hitler se solia llevar a partir de les deu del matí. Normalment el seu propi criat el despertava amb la porta tancada, mai ningú el va veure dormint al llit i cap dels seus col·laborador el va veure amb batí, i li deixava les notícies del matí en una tauleta. Un cop s’aixecava del llit s’afaitava. A la seva habitació i tenia un armari amb roba molt senzilla i convencional. No va utilitzar mai ni perfums ni colònies, les detestava. A l’hora d’esmorzar menjava una poma, llet calenta o cafè suau amb panets, mantega i melmelada. Hitler no consultava mai el calendari ni l’agenda, funció que feien els seus secretaris com Martin Bormann. Després, llegia la premsa i acabava de passar el matí pensant en algun discurs que faria a la tarda, o en algun acte…. i en aquells moments de reflexió no suportava que hi hagués algú. Abans d’anar a dinar, llegia informes del Partit. S’havia de posar ulleres, tot i que les detestava i no les portava mai en públic.

A la una dinava acompanyat sovint dels seus col·laborador. Era abstemi i vegetarià, i menjava de postres pastes austríaques. Hitler era un amant dels dolços, era la seva debilitat, sempre que podia en menjava tot i estava obsessionat amb les dietes perquè creia que l’engreixaven i, a més, li provocaven gasos. Quan acabava de dinar es prenia pólvores digestives per les seves disfuncions gastrointestinals. Durant l’àpat solia conversar amb tothom i sempre acabava fent un monòleg d’una o dues hores. Un dels temes que més li agradaven eren les xafarderies, i li agradava molt que els presents li expliquessin qualsevol xafarderia. Es mofava sovint de molts dels seus ministres com el ministre d’Afers Exteriors Joachim von Ribbentrop, o fins i tot del cap de les SSHenrich Himmler.

A les cinc bevia un cafè mentre ultimava el preparatiu d’un acte o un discurs que tindria el cap d’unes hores. Aquell moment era l’hora de més activitat per ell, i no parava normalment de sonar el telèfon on l’informaven de qualsevol esdeveniment que hagués pogut passar. Quan es dirigia amb cotxe, sempre seia al seient de davant, al costat del xofer. Hitler no sabia conduir, tot i que li agraden molt els cotxes i la velocitat, sobretot els Mercedes, i moltes vegades feia conduir el seu xofer a tota velocitat, a més i li encantava superar un cotxe de marca nord-americana per demostrar que els cotxes alemanys eren superiors a qualsevol altra. Amb el pas del temps va fer disminuir la velocitat al seu xofer perquè tenia molta por de que li passés alguna cosa. Quan tenia un discurs li agradava que hi hagués un nen que li lliurés un ram de flors. A Hitler li apassionaven els nens, tot i que mai va tenir cap fill per por a que no sigués un gran home. Hitler detestava les flors, mai li agradaven les habitacions amb flors, i si anava a una habitació amb flors les feia treure. Durant els primers 20 minuts del discurs mantenia una postura militar amb els talons de les botes units i les mans agafades a l’esquena. El to del discurs anava creixent fins que arribava a la part final on el públic es mostrava eufòric. Molt sovint acabava els discursos amarat de suor, saludant amb el braç dret alçat, i quan sonava l’himne nacionalsocialista marxava de l’acte perquè creia que era un error quedar-se fins al final.

A les vuit normalment solia sopar. El menja era lleuger, una sopa de pèsols o sopa de tomàquet amb parmesà, truita amb puntes d’espàrrecs o bolets, espinacs o coliflor. No bevia ni vi ni cervesa, tampoc fumava i no permetia que la gent fumés davant seu. Després de sopar, solia llegir alguna biografia d’algun personatge històric o escoltava música, sobretot de Richard Wagner, el seu preferit. Després, solia veure una pel·lícula en el seu teatre privat de la Cancellaria. Aquelles pel·lícules eren prohibides als alemanys pel seu ministre de PropagandaJoseph Goebbels. A les tres de la matinada, es retirava a la seva habitació amb alguna revista. Havia de prendre somnífers per dormir.

 

Curiositats:

 

Hitler tenia simbòlicament el canet número 1 de les SS.

 

La marxa musical favorita d’en Hitler s’anomenava Badenweiler, era una marxa popular bavaresa composta per en Gerog Fürst, i s’utilitzava molts cops per anunciar l’arribada de Hitler en un acte.

 

Li agradava fer regals als membres del seu personal pels seus aniversaris i per Nadal i s’ocupava personalment d’escollir els regals més apropiats. Però no només pels aniversaris i per Nadal en Hitler era un detallista, per exemple, quan la secretària Christa Schroeder es trobava malalta a un hospital, en Hitler la va visitar i li va portar regals.

 

El 1923, en Hitler va parlar per primer cop dels camps de concentració per empresonar els opositors a la ideologia nacionalsocialista. Aquesta idea dels camps la va treure d’en Vladimir Lenin, que va ser el primer que va utilitzar els camps per aquesta finalitat.

 

En els anys 20, a Munic, sempre portava una forta fusta feta de pell d’hipopòtam per impressionar.

 

El 1930, els seus opositors polítics de Viena l’anomenaven Adolf Schicklgruber, el cognom de la seva àvia paterna, perquè consideraven que el seu pare s’havia canviat el cognom de manera il·legal

 

El 1933 es va institucionalitzar el Heil Hitler, tot i que ell preferia que el saludessin amb el Heil, MeinFührer.

 

Quan va ser assassinat en Kurt von Schleicher el 30 de juny de 1934, les SS varen trobar a la seva casa uns documents que explicaven que el 1918 en Hitler no va estar afectat de la vista per culpa dels gasos de combat, sinó que era com a conseqüència d’una malaltia que havia contret a Viena abans de la guerra. Després, els documents varen desaparèixer i no es varen descobrir fins la mort d’en Reinhard Heydrich, i el seu successor, en Karl Karltenbrunner, se’ls va quedar i mai més se’n ha sabut res més.

 

El 1938 va estar a punt de ser nominat entre els candidats a obtenir el Primer Nobel de la Pau. Els detalls del per què en Hitler va ser un dels elegits a aquest premi es varen arxivar sota set claus i varen desaparèixer dels premis Nobel després de la Segona Guerra Mundial.

 

El 30 de maig de 1940, Hitler va ser buscat a l’estil del Far West. Samul Harden Church, el president del Carnegie Institute, va publicar en el New York Time una recompensa de 1.000.000 de dòlars en metàl·lic a qui entregués a en Hitler a la Societat de Nacions sa i estalvi amb l’objectiu d’evitar més basament de sang i noves atrocitat. L’oferta només era vàlida durant el mes de maig.

 

A mitjans de 1944, en Hitler es va prendre molts medicaments pels dolors i els tremolors que tenia. Durant el menjar li proporcionaven cinc pastilles diferents; una per la digestió, una altra per la gana, una altra per als gasos… Tots els dies el visitava el doctor Theodor Morell per injectar-li injeccions que per en Hitler eren miraculoses ja que l’estimulaven. Amb el doctor Morell mai s’hi enfadava i es deixava tractar com un nen petit. Va dir sobre el doctor Morell que si no fos per ell potser ja hauria mort o no podria treballar i que era l’únic que el podia ajudar. No sé sap del cert si en Hitler va patir una malaltia i mai es va donar a conèixer un diagnòstic precís sobre la seva salut. Segons el doctor Morell li subministrava hormones vigoritzadores.

 

Hitler va creure que el món s’oblidaria del genocidi dels jueus de la mateixa manera que el món havia oblidat el genocidi armeni per part dels turcs durant la Primera Guerra Mundial fins al 1921, on es varen assassinar a la meitat del poble armeni.

 

En Hitler pensava obligar a Suïssa a formar part d’Alemanya.

 

En Hitler mai es va presentar com a candidat al Reichstag perquè no tenia la ciutadania alemanya i no podia ser-ne elegit. No se li va concedir la ciutadania fins el 1932, quan es va voler presentar en les eleccions per la presidència i després de que els nazis s’haguessin assegurat el control del govern de l’Estat en Brunswick.

 

En Hitler mai va ser un dictador imposat ja que va pujar al poder democràticament, tot i que mai va obtenir el suport de la majoria en unes eleccions lliures. És molt probable que es convertís en el cap d’Estat més popular del món entre 1933 i 1940.

 

Una vegada, la seva secretària, la Traude Junge, li va preguntar perquè no s’havia casat, i en Hitler li va respondre que ell no seria un bon pare de família, i considerava irresponsable fundar una família si no tenia temps per dedicar-lo a la seva esposa. A més, li va explicar que la gran majoria dels descendents dels genis havien tingut una vida complicada perquè s’esperava molt d’ells i acaben sent uns cretins.

 

Segons sembla, en Hitler era al·lèrgic els cavalls i es possible que per aquesta al·lèrgia no acceptés enviar divisions de cavalleria dins l’exèrcit alemany. Aquesta decisió la varen lamentar els seus generals durant la campanya a la Unió Soviètica.

 

En Hitler mai va permetre que cap vaixell portés el seu nom, tot i que li varen demanar molts almiralls, perquè li preocupava l’efecte desmoralitzador que podria tenir l’enfonsament d’un vaixell amb el seu nom.

 

Quan els soviètics varen fer una autòpsia en el cadàver d’en Hitler, es varen trobar que només tenia un testicle, tot i que tots els professionals que el varen examinar durant la seva vida no li varen trobar mai aquesta mal formació.

 

Es creu que la biblioteca personal d’en Hitler tenia més de 16.000 volums repartits en diversos llocs.

 

En Hitler estava interessat en el mite de l’Atlàntida.

 

Es probable que tot i participar en la Primera Guerra Mundial com a Meldegänger, efectuar un cop d’Estat el novembre de 1923 i dirigir la Segona Guerra Mundial no matés a ningú personalment.

 

Durant tota la seva vida va patir molts atemptats contra la seva vida, segons algunes fonts en va patir 42. Cap va tenir èxit per diferents motius; un és la sort, l’altre és les fortes mesures de seguretat i l’altre és que en Hitler canviava els seus itineraris i els seus horaris sense avisar.

 

En Hitler va odiar el tabac i l’alcohol i va donar consells paternalistes als seus subordinats perquè tinguessin uns hàbits de vida més saludables i va ser un promotor del vegetarianisme, la vida al camp, l’exercici físic i l’amor els animals. Curiosament, la majoria del seu entorn eren bevedors i fumadors.

 

En Hitler i les dones:

 

Amb el tema de l’amor en Hitler era molt reservat. Només l’entorn més íntim sabia que tenia parella, l’Eva Braun. La majoria dels alemanys no la varen conèixer fins després de la guerra, un cop en Hitler i l’Eva ja eren morts, tot i que el 15 de maig de 1939 la revista nord-americana Time va especular en un article titulat Spring in the axis sobre la seva amiga i varen mencionar el nom d’Eva Braun. La revista ja avançava que en Hitler li pagava un pis a Berlín per anar-la a veure. Tot i algunes informacions esporàdiques i que moltes d’elles varen ser censurades pel règim, la majoria de la gent no sabia que en Hitler tenia xicota i ell sempre es va voler mostrar davant del poble alemany com un solter que vivia pel seu país i que renunciava a la seva vida privada. Temia que si començava una relació amb una dona perdria el suport d’aquelles dones que s’interessaven per ell no només com a polític, sinó també com home. Però, segons sembla, va tenir diferents romanços o rumors de romanços entre ells amb l’Eva Braun, la Geli Raubal, l’Unity Mitford, l’Inga Ley, la Renee Müller, la Henrietta Hoffmann, la Jenny Haul, la germana del seu xofer durant els primers temps, la Winifred Wagner o la Mitzi Reiter. Altres dones el varen admirar de forma obsessiva com la Magda Goebbels, la Leni Riefenstahl o l’Elena Hanfstaengl.

 

En Hitler era un home gelós i possessiu amb els seus amors i no deixava que ningú es posés en els seus temes personals. Amb la Geli va ser superposéssiu, però curiosament amb l’Eva no ho va ser gaire per no dir gens. Segurament recordava que per culpa de la seva conducta gelosa la seva neboda s’havia suïcidat. Pel que fa al tracte, en Hitler no les tractava amb gaires consideracions, sobretot a l’Eva, que la ridiculitzava en moltes ocasions. També s’ha parlat molt de la seva possible homosexualitat, ja que era molt amic de l’Ernst Röhm un homosexual confés. Hi ha algun historiador que explica que per això Hitler el va fer assassinar, juntament amb les SA, que molts d’ells eren homosexuals, per amagar la seva pròpia homosexualitat. Tot i això, no hi ha cap prova de que en Hitler fos homosexual, només rumors i sabem del cert de que quan era jove odiava l’homosexualitat. El que si que sembla més real es la informació de que tenia poca activitat sexual. L’Eva Braun va confessar a una seva amiga que era molt fàcil la vida amb Hitler ja que no es tenia que preocupar d’estar gelosa per una altra dona. La dona de l’Ernst Hanfstaengl, l’Helene, va definir a en Hitler com una persona neutre, sense activitat sexual. Alguns creuen que era impotent, o que patia sífilis, o que era incapaç de mantenir relacions sexuals normals. Però al final tot això només són rumors i especulacions. Durant l’època que va intentar pujar al poder, en Hitler va ser acusat de practicar pràctiques sadomasoquistes, però la majoria d’aquelles acusacions no tenien fonaments i només eren mescles de rumors, xafarderies, suposicions i insinuacions fetes pels seus enemics polítics. El que si sabem del cert es que les dues úniques dones que va manifestar un interès amorós són la Geli Raubal i l’Eva Braun, totes dues es varen suïcidar per culpa d’ell.

 

De ben jove en Hitler ja es va sentir atret per les dones. A Linz, a la tardor de 1900, on en Hitler, encara estudiant i vivint amb la seva família, va intentar conèixer a una atractiva jove, però es comportava de forma tímida davant el sexe femení. A la primavera de 1906 es va enamorar d’una atractiva jove de cabells rossos de Linz, Stefanie Isak, filla d’un important funcionari del govern que era dos anys més gran que ell i tenia molts admiradors, sobretot d’oficials militars. En Hitler mai es va atrevir a dir-li res però l’espiava en secret en les passejades d’ella amb la seva mare per Linz. El seu amor cap a ella va ser tant fort que fins i tot va pensar en segrestar-la o en suïcidar-se llançant-se al Danubi i va comprar un número de loteria pensant que li tocaria i que podria invertir els diners del premi en comprar-li una casa. Però, finalment, en Hitler va marxar a Viena i només li va enviar una carta d’amor a la tardor de 1907 en què li deia que se n’anava a l’Acadèmia de les Arts, però que l’havia d’esperar perquè tornaria per casar-se amb ella. Aquella carta va deixar a la Stefanie desprevinguda perquè no sabia qui era aquell noi, i va tenir que esperar molts anys per saber que l’autor de la desconeguda carta era l’Adolf Hitler.

 

Els escassos testimonis de l’època de Hitler a Viena expliquen que evitava qualsevol contacte amb el gènere femení. Entre els 18 i els 24 anys sembla ser que no va tenir cap relació amb cap dona, i segons el seu company d’habitació, l’August Kubizek, en Hitler tenia por a la sífilis. Una vegada, a la sortida d’un bar de mala mort, en Hitler va fugir horroritzat de les noies i es va mostrar a favor de prohibir la prostitució perquè l’horroritzava tot i que li fascinava. Li repugnava el sexe i el contacte físic, tot i que parlava sovint de qüestions sexuals en les llargues conversacions que mantenia amb el seu amic fins a altes hores de la nit.

 

Charlotte Labjoie:

 

Durant la Primera Guerra Mundial, el 1916, quan estava a les trinxeres a França, sembla ser que va conèixer a una jove francesa, la Charlotte Lobjoie, la filla d’un carnisser de Seoncourt, a una petita localitat de la regió Nord-Pas de Calais, i varen tenir una relació fins a principis de 1917. Segons la Charlotte la pintava en els seus quadres i, de fet, existeix un quadre d’en Hitler que mostra a una jove pagesa amb un mocador de flors en el cap i una brusa blanca molt oberta que se sembla molt a la Charlotte, però aquest quadre, actualment en mans privades, presenta alguns errors com un petit dibuix d’una creu esvàstica, que no va ser adoptada com a símbol oficial del NSDAP fins el 1920. La Charlotte va confessar que un dia de juny de 1917 en Hitler es va presentar davant d’ella begut i en aquell moment es varen barallar perquè li va explicar que estava embarassada d’ell. Després d’aquella trobada no es varen tornar a veure. El 25 de març de 1918, la Charlotte, que tenia llavors 19 anys, va donar llum a Seboncourt a un nen que li va posar el nom de Jean Marie. Poc després, la jove mare va deixar el nen a mans dels seus pares i es va traslladar a París. Quatre anys més tard, es va casar amb el litògraf Clement Loret, a qui en Jean Marie li va agafar el cognom sense haver-lo vist mai. Quan varen morir el avis d’en Jean Marie, ell tenia 8 anys, i el matrimoni Frizon, de Saint-Quentin, que gaudia d’una posició acomodada, es va fer càrrec d’ell i el varen adoptar el 1934. No va ser fins el 1948 quan en Jean Marie va saber per la seva mare, que estava molt malalta en el llit esperant la mort, que era fill de l’Adolf Hitler. En els posteriors anys, en Loret va intentar sense èxit resoldre qui era el seu pare. El 2 de febrer de 1976 va decidir escriure a l’historiador alemany Werner Maser per dir-li que el seu pare era en Hitler. L’historiador es va posar immediatament en contacte amb el suposat fill d’en Hitler i de seguida es va creure la història i el 1977, en una roda de premsa que va convocar a casa seva, a Espira, va presentar orgullós el fill d’en Hitler. Però de seguida es va veure que les proves eren molt escasses i, a més, l’Alice Lobjoie, la germana d’en Charlotte, va declarar que el soldat alemany amb el que la seva germana va tenir una relació no era l’Adolf Hitler. Al final l’historiador es va acabar enemistant amb en Jean Marie, que va morir el 1985 sense saber qui era el seu pare biològic. En els següents anys aquella història va quedar a l’oblit fins que el 2007 el periodista belga Jean Paul Mulders va tornar a recopilar proves sobre aquella història. Llavors, a través d’un anàlisis d’ADN es volia aconseguir la prova definitiva. Es va enviar a un laboratori un segell de més de trenta anys que suposadament havia enganxat en Jean Marie, amb l’objectiu de comparar el seu material genètic amb el dels descendents masculins d’en Hitler, però els parents d’en Hitler que encara viuen no estaven disposats a cedir mostres de saliva a en Mulders per dur a terme l’anàlisis. Només un parent de la localitat austríaca de Waldviertel ho va acceptar i segons les proves en Jean Marie no es en cap concepte fill d’en Hitler.

 

Després de la Gran Guerra, quan en Hitler es va convertir en el líder del NSDAP, i va haver algunes dones que es varen interessar pel líder nazi i, com a admiradores, li varen oferir el seu suport financer. Aquestes dones eren dones madures que adoraven a en Hitler i buscaven la seva companyia. Una de les primeres dones que va velar per en Hitler va ser la Hermine Hoffmann, una viuda d’un director de col·legi, que convidava molt sovint a en Hitler a pastissos i va convertir durant un temps la seva casa de Solln, a les afores de Munic, en una seu extraoficial del Partit. Una altra dona que es va ocupar del benestar d’en Hitler va ser l’esposa del treballador de la Reichsbahn Theodor Lauböck, que va fundar la secció de Rosenheim del NSDAP, que es va ocupar d’allotjar a convidats importants del Partit. Però una de les dones més importants en la vida d’en Hitler en aquell temps va ser l’Elsa Bruckmann, l’esposa del conegut editor de Munic Hugo Bruckmann. Com que el matrimoni no tenia fills, l’Elsa va concentrar tots els seus sentiments maternals i li va ensenyar a en Hitler com comportar-se en societat i li va regalar roba i altres objectes. El mobiliari dels Bruckmann va servir per decorar l’oficina del Partit al carrer Schellingstrasse de Munic. Quan en Hitler va estar tancat a la presó de Landsberg, l’Elsa el va visitar sovint.

 

Helene Bechstein:

 

Una de les dones que va competir amb l’Elsa Bruckmann per guanyar-se la simpatia d’en Hitler va ser l’Helene Bechstein, la dona del fabricant de pianos Edwin Bechstein. L’Helene va mostrar sempre les seves simpaties cap al líder nazi i durant anys va ser una de les seves admiradores més fidels. El convidava sovint a casa seu i li donava consells maternals, a més, va intentar en més d’una ocasió emparellar a Hitler amb la seva filla Charlotte. Quan a l’estiu de 1923 en Hitler va necessitar diners pel seu cop d’Estat contra el govern, l’Helene li va donar joies de valor i objectes de luxe. Després del putsch, l’Helene va anar sovint, entre maig i agost de 1924, a veure a en Hitler a la presó de Landsberg, i el matrimoni li va donar diners per què es comprés un cotxe que li va costar 20.000 Reichsmarks. Quan en Hitler va sortir de Landsberg, els Bechstein varen tornar a avalar-lo per un import de 45.000 Reichsmarks del Reich per ajudar-lo a continuar amb la seva carrera política.

 

Winifred Wagner:

 

També la Winifred Wagner, la nora d’en Richard Wagner, va formar part de l’entorn de generoses protectores d’en Hitler. S’havien conegut en una recepció dels Bechstein. L’1 d’octubre de 1923 en Hitler va ser convidat a Bayreuth, a la casa Wahnfried. Després del putsch, la Winifred es va ocupar de que l’estada d’en Hitler a la presó de Landsberg fos agradable. A més de paquets de menjar i reconfortants cartes, li enviava paper perquè pogués escriure el Mein Kampf. El 1925, després de sortir de la presó, en Hitler va ser el convidat d’honor del Festival de Bayreuth i va entrar en l’entorn familiar dels Wagner, on jugava amb els fills dels Wagner i els contava contes per ajudar-los a dormir. Quan el 1930 va morir el marit de la Winifred, en Siegfried, varen començar a sortir rumors d’una possible relació entre en Hitler i la Winifred. Sembla ser que la Winifred l’hi hagués fet il·lusió casar-se amb en Hitler, o al menys això va explicar la seva filla, la Friedelind Wagner. Després de la Segona Guerra Mundial, la Winifred va declarar que mai havia tingut relacions sexuals amb en Hitler. Després de l’ascens d’en Hitler al poder el 1933, l’empresa familiar dels Wagner es va convertir en una societat subvencionada per l’Estat. La relació entre en Hitler i la Winifred va ser excel·lent fins al 1940, després el dictador alemany va ser cridat a ocupar-se exclusivament a la guerra. El juliol de 1940 es varen veure per últim cop tot i que mantenien conversacions telefòniques i telegrames. La Winifred es va mantenir fidel a en Hitler fins a la seva mort i després de la seva mort.

 

Quan en Hitler va estar tancat a la presó de Landsberg va rebre casi a diari paquets amb delicats menges i objectes de luxe, la gran majoria d’aquests paquets varen ser enviats per dones, però les grans donacions les varen fer la Winifred, l’Helene i l’Elsa, que varen competir entre elles per veure qui era la preferida d’en Hitler. Una vegada es va produir un enrenou molt gran quan el líder nazi va rebre obsequis al mateix temps de tres dames; l’Helene Bechstein li va regalar una fusta, l’Elsa Bruckmann li va regalar una empunyadura de plata amb les inicials gravades i l’Elisabeth Büchner, propietària de la pensió Moritz, a Obersalzberg, li va regalar pell d’hipopòtam negre. Però encara que aquestes maternals admiradores d’en Hitler competien per la simpatia del líder nazi, en Hitler es decantava clarament per les dones més joves.

 

Maria Reiter:

 

El juliol o l’agost de 1926, en Hitler va conèixer a la Maria Reiter de 16 anys, una noia que treballava en la botiga de roba de la seva mare a Berchtesgaden, que estava situada a la planta baixa de l’hotel Deutsches Haus, en el que en Hitler li agradava allotjar-se en aquella època. En Hitler va convidar a la Maria a pujar al seu Mercedes per fer una excursió al llac Starnberg. Ella va confessar més tard que en aquell moment que en Hitler li va agafar la mà i li va dir que ara que la tenia en les seves mans la volia conservar. Després es varen continuar veient i inclús en Hitler la va besar i li va explicar que volia casar-se amb ella per formar una família. Poc després, en Hitler va tornar a Munic i no es varen tornar a veure fins al març de 1927, quan la Maria va viatjar a la capital bavaresa amb l’associació de patinatge artístics de Berchtesgaden. Però a partir de llavors la relació entre ells va ser més distant i el juliol de 1927 en Hitler va tornar a Berchtesgaden sense avisar-la, i quan la Maria el va veure per sorpresa envoltat d’altres dones es va posar tant gelosa que va intentar suïcidar-se penjant-se amb una corda de tendir la roba. Per sort seva el seu cunyat la va salvar. Uns dies més tard la Maria va entendre perquè en Hitler no l’hi havia dit res. El motiu era que en la central del Partit, a Munic, s’havien rebut cartes anònimes en les que s’acusava al líder nazi de divertir-se a Berchtesgaden amb noies menors d’edat. Amb tot, els següents mesos es varen intercanviar poques cartes i la relació es va anar refredant en mica en mica. La Maria es va casar el 1930 amb l’Alfred Wolderich, amb qui va obrir un hotel a Seefeld, en el llac Tegernsee. Però, un matí de l’estiu de 1931, després d’una violenta baralla amb el seu marit, la Maria va decidir anar a Munic per tornar amb en Hitler i, segons ella, varen passar la nit en el pis de Hitler a la Prinzregentenplatz i es va convertir en la seva amant. Després de divorciar-se d’en Wolderich, no va tornar a veure a en Hitler fins al 1934. Segons la Maria, quan es varen retrobar varen tornar a connectar i en Hitler li hauria demanat que continués sent la seva amant, però ella ho hauria rebutjat perquè volia formar una família. El 1935 la Maria es va tornar a casar amb el capità de les SS Georg Kubisch, i va assegurar més tard que només va tornar a veure a en Hitler un cop més, el 1938, després de l’Anschluss d’Àustria. En els següents anys, en Hitler no va deixar de pensar en la seva antiga amant i la va obsequiar amb targetes i regals, entre ells llibres, fotografies i inclús una aranya de cristall.

 

Leni Riefensthal:

 

En Hitler admirava des de principi de la dècada dels 30 els treballs cinematogràfics de la Leni. De la mateixa manera, la Leni admirava a en Hitler com a líder del país i per la seva oratòria, que era amb el primer que es va fixar i enlluernar quan el va sentir per primer cop l’any 1932 en un discurs d’en Hitler en el Palau d’Esports de Berlín. En Goebbels mai li va agradar aquella relació d’admiració perquè no volia de cap de les maneres que en Hitler es relacionés amb la cineasta i es va enemistar amb ella. Durant un temps varen sortir rumors d’una possible relació amorosa entre en Hitler i la Leni. Molts jerarques nazis els hi hagués agradat per la imatge de la Leni a la societat alemanya, tot i que altres no els hi agradava la Leni perquè era una dona independent que treballava pel seu compte sense el suport d’un home. L’Ernst Hanfstaengl, que era dels que l’hi hagués agradat una relació entre ells dos, va explicar que el principi la Leni va intentar seduir a en Hitler, però que el líder alemany la va rebutjar. Anys més tard, la Leni sempre va negar haver mantingut una relació amorosa amb en Hitler, però si que va confessar haver-lo admirat. Es molt probable que entre ells dos no hi hagués res més que admiració i amistat, que va perdurar casi al final. El 1944, quan la Leni es va casar amb en Peter Jacob, en Hitler va ser un dels convidats a la boda, però poc després el germà de la Leni va morir quan lluitava amb la Wehrmacht fet que va provocar que la relació entre en Hitler i la Leni es refredés. Curiosament, el pare de la director de cinema va morir de càncer el 20 de juliol de 1944, el dia de l’atemptat.

 

Magda Goebbels:

 

Una altra dona amb qui Hitler va tenir una relació especial va ser amb la Magda Goebbels. El 1930, la Magda, que llavors estava divorciada i es deia Magda Quandt, va entrar al NSDAP i després de les eleccions de setembre de 1930 va quedar fascinada per en Hitler. El 1931 es va oferir per col·laborar amb en Goebbels, que treballava com a gauleiter a Berlín, i al cap de poc es varen casar. Quan va conèixer en persona a en Hitler, el líder nazi va quedar encantat amb aquella senyora i entre els dos va sortir una relació especial que va portar-li a en Goebbels a més d’un atac de gelosia. Però la relació d’entre ells dos, al menys per part d’en Hitler, era de profunda admiració i la Magda va formar part de l’ideal de donanacionalsocialista al costat d’en Goebbels i els sis fills que varen tenir entre 1932 i 1940. Tots sis fills porten la H d’inicial en honor a en Hitler.

 

Geli:

La dona que va canviar profundament la vida d’en Hitler va ser sens dubte la Geli Raubal, la seva neboda. El 1929 la Geli va anar a viure amb el seu tiet en el seu pis de Munic. Ja abans de que visqués amb ell havien sorgit moltes especulacions sobre la relació que mantenien tiet i neboda. Sembla ser que devia ser com una mescla d’inclinació paternal i enamorament. En Hitler procurava dur-la a diferents actes, li comprava roba i altre articles de luxe, la convidava a restaurants cars o a l’òpera. Però de seguida la Geli es va sentir tancada al voltant del seu tiet, que la vigilava de ben a prop tots els seus moviments. La Geli en aquells moments tenia molts admiradors i va mantenir una relació amb el xofer d’en Hitler, l’Emil Maurice, que recordaria anys després que pensava que en Hitler el mataria a trets quan els va enxampar fent-li un petó a la galta de la seva neboda. Sembla ser que més tard la Geli va començar una relació amb un artista de Linz, però en Hitler hi va tornar a intervenir. Després de la guerra, l‘Otto Strasser, que s’havia convertit en un ferm adversari d’en Hitler a principis de la dècada de 1930, va constatar que en Hitler forçava a la Geli a perversos jocs eròtics. Però sembla que les declaracions de Strasser no tenen massa fonaments, i el que si sabem es que el 1931 en Hitler li va donar més llibertats per viatjar per tot Alemanya amb ocasió de la campanya electoral. En absència d’en Hitler, la Geli va començar una relació amb un music 16 anys més gran que ella i tenia pensat casar-se amb ell. El 18 de setembre de 1931, en Hitler li va ordenar a la seva neboda, que estava visitant a la seva mare a Obersalzberg, que tornés a Munic. Quan ella va tornar a la capital bavaresa li va demanar en el seu tiet poder viatjar a Viena per continuar els seus estudis de cant, però en Hitler no ho va acceptar. A primera hora de la tarda, quan en Hitler havia marxat cap al nord d’Alemanya per preparar la campanya electoral, la Geli es va suïcidar en el pis d’en Hitler. La notícia de la mort de la seva neboda va deixar a en Hitler destrossat, que a més va tenir que prestar declaració davant la policia perquè la pistola amb la qual s’havia suïcidat la Geli era d’en Hitler. Pocs dies després de la mort de la Geli varen començar a circular rumors atrevits que parlaven d’incest i de l’agressivitat d’en Hitler. Anys més tard la cadena de televisió pública alemanya ZDF va sol·licitar a en Thomas Althaus, un expert de la Comissió d’Investigació de Morts de la Policia de Munic, que valorés la possibilitat de que la Geli hagués pogut ser assassinada, però l’expert va concloure que es tractava clarament d’un suïcidi. L’habitació de la Geli a la vivenda d’en Hitler a la plaça muniquesa Prinzregentenplatz es va tancar per ordres d’en Hitler. Ningú, excepció d’en Hitler, podia entrar en ella.

 

Eva Braun:

 

La relació de parella més estable que va tenir en Hitler amb una dona va ser sens dubte amb l’Eva Braun, amb qui es casaria el dia abans de suïcidar-se. La parella es va conèixer el 1929 en l’estudi de Hoffmann, i després de la mort de la Geli el setembre de 1931 l’Eva es va convertir en la seva xicota. Però la relació també va ser complicada pel fet de que en Hitler no reconeixia oficialment la relació perquè volia mostrar-se com un solter que només vivia pel seu país, i l’Eva es va quedar en un segon pla a la vida d’en Hitler. L’Eva sempre s’havia d’amagar de les altres esposes dels jerarques nazis i passava llargues estades sense la seva parella, que no volia que l’anés a visitar a Berlín. És bastant curiós la diferència que va fer amb l’Eva en comparació amb la Geli. Segurament aquesta diferència es deu per dues qüestions: la mort de la seva neboda per culpa de la seva estricte autoritat i pel fet de que quan la seva relació amb l’Eva era més seriosa ell ja era el canceller i el líder de tot Alemanya i no volia que ningú sabés que estava sortint amb una dona.

 

Aquesta falta de reconeixement i el poc temps que es veien varen dur a l’Eva a intentar-se suïcidar dos cops, el 1932 i el 1935. Aquell any 1935, l’Eva va anotar en diverses ocasions en el seu Diari personal que se sentia abandonada i menyspreada per en Hitler. Després del segon intent, en Hitler va prestar-li més atencions, tot i que mai varen ser les que ella reclamava. A partir de 1936 es va convertir en la dama del Berghof i, allí, se sentia la reina de la casa i tenia amb en Hitler una relació normal de parella. Tot i que l’Eva no es va voler posar mai en els temes polítics del seu amant, en Hitler tampoc l’hi hagués deixat perquè sabia que no estava capacitada, si que va rebre bastants, per no dir molts, tractes de favors gràcies al fet de ser qui era. Per exemple, el 15 de març de 1937, després de deixar la seva relació personal i professional amb el metge jueu, Martin Marx, la germana de l’Eva, l’Ilse Braun, va començar a treballar com a secretaria a l’oficina de l’Albert Speer a Berlín.

 

La relació amb l’Eva després de 1935 es va fer més propera i més intensa, i anava entrant mica en mica dins del seu cercle més proper, tot i que sense deixar de sortir-ne. La relació no es podia amagar per depèn de quins mitjans i segons l’edició de la revista nord-americana Time del 18 de desembre de 1939, hi havia una noia bavaresa anomenada Eva Helen Braun que s’havia mudat els últims dies d’agost a la Nova Cancelleria. La revista ja oferia detalls biogràfics que indicaven que la vida privada d’en Hitler no era un secret per tots els cercles de la capital i que els rumors també havien arribat als corresponsals nord-americans.

 

Si en Hitler va tenir molt, poc, o gens sexe amb l’Eva no se sap del cert, el que si sabem és que en Theodor Morell va declarar en un interrogatori després de la guerra que havia intentat despertat l’apetit sexual d’en Hitler a través d’injeccions de testosterona. Però quan va començar la guerra es varen veure cada cop amb menys freqüència i en Hitler va estar molts mesos en el seu quarter general de Rastenburg, on l’Eva no hi va ser mai convidada. La relació es va reforçar després de l’atemptat contra la vida d’en Hitler del 20 de juliol de 1944 perquè l’Eva es va mostrar molt preocupada per ell i el seu estat de salut. En Hitler sempre li va agrair aquell gest. L’Eva va estar fins al final al costat d’en Hitler i el va acompanyar els últims dies de Berlín i junts es varen suïcidar el 30 d’abril de 1945. Ara bé, si ens preguntem si l’Eva va ser el seu gran amor, no se sap tampoc, perquè no sabem què hagués passat si la Geli no s’hagués suïcidat. Heinrich Hoffman, amic d’en Hitler i de l’Eva, va declarar que per en Hitler la Geli era l’òpera i l’Eva l’opereta.

 

En general, Hitler se sentia a gust en companyia de dones. Durant els seus mítings moltes dones varen quedar fascinades per la seva figura i en Hitler va donar molta importància el vot femení. A l’octubre de 1930 a Berlín el varen votar més de 200.000 dones i, en canvi, només va rebre el vot de 190.000 homes. Quan alguna dona se seia al seu costat era molt atent amb ella i inclús encantador. Però tot i la seva imatge d’encantador davant d’elles, el resultat d’en Hitler amb les dones és nefast: la Mimi Reiter, la Geli Raubal, l’Unity Mitford i l’Eva Braun es varen suïcidar o ho varen intentar. També la Magda Goebbels es va suïcidar l’1 de maig de 1945, matant abans als seus sis fills.

 

Pel que fa al seu concepte sobre la dona, en Hitler es podria dir que era un masclista, tot i que tampoc era estrany en aquella època. Quan va proposar que la Leni Riefensthal gravés una pel·lícula pel Partit, molts membres del seu propi Partit s’hi oposaven perquè no volien que una dona dirigís aquella pel·lícula propagandística. En Hitler veia la dona com un suport a l’home amb l’objectiu de formar i cuidar la família. Per ell el seu model més perfecte era el de la Magda, una dona que sempre estava al costat del seu marit i que l’hi proporcionava fills pel nacionalsocialisme.

 

La riquesa d’en Hitler:

 

Segona la periodista Ingo Helm, en Hitler era un home molt ric quan va ser el poder. Segons sembla, el Berghof li havia costat un milió de Reichsmarks i, a més, posseïa l’edifici de pisos en el número 16 de Prinzegentenplatz de Munic, havia gastat vint milions en la reconstrucció d’un palau a Poznan, Polònia, que havia sigut del kàiser Guillem II. A part, la seva col·lecció d’art estava valorada en cent milions, que incloïa des d’obres medievals fins a obres del segle XIX. Només amb el Mein Kampf va obtenir 8,7 milions de Reichsmarks, a més va rebre moltes donacions de la indústria i herències d’admiradors, a part de cobrar un percentatge per cada segell venut amb el seu retrat. El seu nebot, en William Patrick, va dir en una entrevista del 4 de juliol de 1939 a la revisa Look, que el seu tiet estava rodejat de luxes extravagants.

 

El 1921, com a líder del NSDAP, va ser acusat de viure de manera luxosa amb les donacions del Partit. Susceptible amb aquest tema, el desembre de 1921, durant un judici per difamació contra el diari socialista Münchener Post, va repetir que s’havia negat a cobrar res pels 75 discursos que havia pronunciat a Munic pel Partit, però va reconèixer que alguns membres del Partit li proporcionaven un modest ingrés i que en ocasions el convidaven a menjar.

 

Quan va ascendir al poder, en Hitler ja era un home ric, ja que en els anys vint havia unit els seus ingressos personals i les arques del Partit sense escrúpols. Els beneficis privats circulaven alegrament a través del seu estret vincle econòmic gràcies a l’editorial Franz Eher Verlag. La donació per l’Adolf Hitler que va crear l’economia alemanya era una recompensa posterior pels seus serveis prestats o pels beneficis esperats. A partir de l’1 de juny de 1933, alguns empresaris varen pagar-li trimestralment un import equivalent al 0,5% de les seves despeses salarials, i si bé es tractava només d’una contribució voluntària, en els anys següents es va convertir en obligatòria. D’aquesta manera, fins al 1945 va aconseguir reunir 700 milions de marcs.

 

A part, Hitler gràcies al secretari d’Estat del Ministeri d’Hisenda, en Fritz Reinhardt, a qui en Hitler havia assignat personalment a l’abril de 1933 en aquell lloc, no va pagar els seus deutes a l’Estat, i es calcula que la seva deute a Hisenda el 1933 era de 297.000 marcs, i per l’any 1934 era de 400.000 marcs. A tot això hi tenim que afegir que el president de l’Agència Tributària de Munic, en Ludwig Mirre, va escriure el 19 de desembre de 1936 en el cap de la Delegació d’Hisenda per dir-li que totes les liquidacions tributàries que hagin contemplat una obligació per part d’en Hitler es considerarien com a nul·les des d’aquell moment. Per tant, en Hitler quedava eximit de l’obligació de tributar. El seu nebot, en William Patrick Hitler, va dir en una entrevista a la revista nord-americana Look el 4 de juliol de 1939 va acusar al seu tiet de viure rodejat de luxes extravagants.

 

La família d’en Hitler:

 

A Hitler sempre el va pertorbar els seus orígens familiars i sempre els va amagar. Tenia por de que existissin proves d’un possible origen jueu de la família, el que hauria representat una terrible catàstrofe per ell. Però també patia pel seu nebot, William Patrick Hitler, fill d’Alois Hitler Jr., perquè vivia a la Gran Bretanya i podia provar la bigàmia del seu pare i germanastre de Hitler, Alois, i a la condemna que se li havia imposat. Hitler va arribar a declarar que William no era el seu parent perquè el seu pare no era el fill carnal del pare de Hitler, sinó que havia sigut adoptat. William va allisar-se el 1944 a l’exèrcit nord-americà després de passar-se des de 1939 concedint entrevistes per explicar la vida privada del seu tiet.

 

En un informe secret de Himmler sobre els parents de Hitler, es deia que en el cercle dels opositors de St. Peter de Graz corria el rumor de que en aquell lloc residien parents de Hitler, alguns dels quals eren bojos. També es deia que Hitler havia nascut fora del matrimoni i que era adoptat per Alois Hitler.

Un altra informe deia que Hitler estava aparentat amb la família Veit, de Graz, que molts d’ells havien registrat diversos casos de malalties mentals hereditàries. Els agents nazis varen deixar constància de que un dels seus fills s’havia suïcidat i de que dues filles, que encara vivien, tenien problemes mentals. Suposadament, una altra filla havia ingressat en un manicomi de Viena. S’anomenava Aloisia Veit i era cosina segona de Hitler. Aloisia patia esquizofrènia i mania persecutòria, i sembla ser que va morir en les cambres de gas.

 

Després de la guerra, la família de Hitler va començar a témer represàlies. William Patrick Hitler es va veure obligat a canviar de nom per dur una vida normal. Però, la sort que varen tenir els nombrosos cosins i cosines de Hitler en la seva antiga pàtria va ser molt diferent. Quan l’exèrcit soviètic va entrar a la regió austríaca de Waldviertel, a l’abril de 1945, va començar a perseguir els parents de Hitler. Els familiars encara vius varen tenir que respondre a la pràctica dels crims del dictador alemany. Des de Moscou va arribar el lema; mort a la sang de Hitler.

 

Els militars soviètics varen capturar a Maria Koppensteiner, la cosina de Hitler, el 30 d’abril de 1945, en la pastisseria del seu poble, i el seu marit, Ignaz, que no va voler abandonar-la en aquelles circumstàncies, la va acompanyar voluntàriament. Els quatre fills del matrimoni Koppensteiner es varen quedar a la finca dels seus pares que mai més tornarien a veure. Un dels fills que encara viu, Adolf Koppensteiner, viu amb una por al cos per ser cosí segon d’Adolf Hitler. Maria havia vist per últim cop a Adolf quan tenia nou anys, però se la va interrogar de males maneres fins que varen acabar confessant que havien donat suport els crims del seu parent. Després de cinc anys a presó provisional, Maria va ser condemnada a 25 anys de treballs forçats per ser una criminal del feixisme alemany. Va morir el 1953 d’una parada cardíaca en el centre penitenciari de Werch-Uralsk. El seu marit havia mort quan encara estava a la presó provisional, a la presó moscovita de Lefortovo, a causa d’una parada cardíaca.

 

També els germans de Maria Koppensteiner, cosins de Hitler, varen ser detinguts pels soviètics. A Johann Schmidt el varen colpejar a una presó de Viena fins que va acabar morint. Als demés els varen deportar a Moscou, on els varen condemnar a anys de presó. Johann Schmidt fill, nascut el 1925, va ser l’únic que va sobreviure tot i que va ser condemnat a 25 anys en una presó especial. El 1955 va rebre l’indult. Dels cinc familiars que provenien de Waldviertel, quatre no varen sobreviure a la presó.

 

El caràcter:

 

El gran poder de Hitler era en l’oratòria, tot i que el seu objectiu no era comunicar sinó exaltar les emocions. Mai va suportar la discussió i la crítica, i era incapaç de raonar fredament. Des dels seus primers dies de Viena, el seu únic recurs havia sigut cridar fins a fer callar els seus contrincants, i el sol fet de que es posessin en dubte les seves proclames el posava de molt mal humor. D’aquí va néixer l’odi de Hitler cap a l’intel·lectual. No va admetre mai consells dels altres i no confiava mai amb ningú. Sempre va creure que els problemes es solucionaven amb mesures simples. Tot i ser un bon orador tenia defectes; el timbre de la seva veu era estrident, parlava amb períodes massa llargs, amb freqüència es repetia i es perdia a vegades en frases complicades. Però tenia un gran olfacte per endevinar les passions de les masses i aconseguia la capacitat de fascinar a un auditori. Es cuidava des del més mínim detall en els mítings i les concentracions.

 

Un aspecte del seu caràcter era jugar al paper de víctima. Per Hitler sempre el seu contrincant era el culpable de tot, i li canviava de cop l’estat d’ànim de forma poc habitual. Quan s’enfadava perdia tot el control; el seu rostre s’inflava per la ràbia, cridava, insultava, movia els braços i picava a la paret o la taula. Quan es calmava es posava bé al cabell, s’arreglava el coll de la camisa i tornava a parlar amb veu normal. Un altra aspecte del seu caràcter era la seva capacitat de ser encantador, que va conservar fins els últims dies de la seva vida. Una altra variant de la seva personalitat era la impressió de intel·lectual i de concentrada força de voluntat. Dominava sempre totes les situacions i coneixia els fets amb tanta seguretat que impressionava als seus generals i als ministres. Tenia una excel·lent memòria, que li permetia recitar complicades ordres de batalla, especificacions tècniques i llargues llistes de noms i dades. Tot i que s’ha demostrat que alguns detalls i xifres no eren del tot precises. Un factor que li agradava a Hitler era el factor sorpresa que va utilitzar en la guerra i en les eleccions al Parlament. Hitler es va adonar que si aconseguia fer una propaganda basada en el terror controlaria al poble.

 

En les primeres hores de la nit la vitalitat de Hitler augmentava. Veia amb horror l’hora de ficar-se al llit perquè tenia insomni. Després de sopar normalment es reunia amb els seus col·laboradors i amics més íntims, inclòs les secretàries, al voltant de la gran xemeneia del Berghof o a la sala de la Cancelleria fins les dues o les tres de la matinada, i no es llevava fins les onze del matí. Tot i que vivia envoltat de luxe, les seves necessitats eren humils. La seva roba era senzilla, menjava poc i mai carn, i no fumava ni bevia alcohol perquè estava molt preocupat per la seva salut. Hitler feia molt poc exercici, no feia cap esport, i no sortia gaire de casa. A més de patir per l’estomac i de tenir insomni, sentia horror a patir fred i patir una infecció. Però una de les seves grans pors era morir abans d’acabar la seva gran obra del Reich i esperava viure més anys a través d’una dieta estricte, abstenint-se de prendre alcohol, cafè, te i tabac. En les sessions nocturnes es prenia una infusió de camamilla. Amb aquest temor a la mort es va convertir en un maniàtic i un hipocondríac, i predicava les virtuts del vegetarianisme.

 

En definitiva, Hitler era un home sense escrúpols, no tenia casa ni família, era un home que no coneixia la lleialtat i que no estava vinculat a cap tradició. Durant tota la seva vida va aprofitar qualsevol avantatge que depengués de la mentida, l’astúcia o la traïció. I no es d’estranyar que un home d’aquestes característiques exigís el sacrifici de milions de vides per la causa d’Alemanya i estigués disposat a destruir al país abans d’admetre la seva derrota. El seu odi podia haver sortit dels seus dies com a vagabund a Munic i a Viena perquè estava convençut que havia sigut menyspreat i ignorat.

 

El Hitler treballador:

 

Un cop va ocupar al càrrec de canceller es va tenir que sotmetre a una certa rutina que ell odiava. No suportava les feines administratives i deixava que la fessin els seus col·laboradors. Quan tenia que preparar un discurs important deixava tots els assumptes que tenia i començava a dictar en una de les seves secretàries sense interrupció fins que acabava. Quan es posava a dictar ho feia amb passió, assajant la pronunciació i cridant tant fort que se’l sentia en les habitacions veïnes. Li preocupava molt les correccions i volia entendre molt bé el què havia de dir i pronunciar, perquè no volia que enmig d’un discurs haver de rellegir-lo perquè necessitava  ulleres i només les portava a l’oficina i mai en públic. Per això feia que els seus discursos s’escriguessin en una màquina especial que escrivia una lletra de 12 mil·límetres. Un cop havia acabat de redactar un discurs semblava que s’havia tret un pes de sobre. Els seus secretaris i criats personal sempre estaven a prop seu, però no era fàcil treballar al seu costat perquè era impossible calcular les seves reaccions i es mostrava extraordinàriament exigent. Després, normalment convidava els seus secretaris i secretàries perquè mengessin amb ell i amb freqüència els divertia amb imitacions.

 

Hitler i l’art:

 

La seva falta de disciplina en el treball era perquè estava convençut que tenia que haver sigut un gran pintor o un arquitecte, i no un estadista. En les matèries artístiques sempre creia que tenia raó i no tolerava que algú el repliqués. En Hitler odiava l’art modern i, com la majoria dels nacionalistes alemanys, li agradava des dels models clàssics de Grècia i Roma fins als romàntics, però les formes de l’art gòtic i del Renaixement eren massa cristianes pel seu gust. Les seves idees de l’art i de la vida artística contraposaven a la dècada de 1920 amb Alemanya, que es va convertir en el centre europeu d’una cultura experimental i innovadora. Berlín es va fer famós pels seus grans cabarets i per ser el centre de la moda musical, amb el Jazz com a gran referent. Tot i això, el seu concepte en art. no estava molt allunyat al de mols alemanys que rebutjaven la modernitat artística.

 

Tenia una predilecció especial per algunes pintures del segle XIX, les de tipus més sentimental, que col·leccionava per un gran museu que es proposava construir a Linz. Mai va pensar en posar un museu a Viena, ciutat que hi va tenir sempre un fort ressentiment pel seu passat de vagabund. Inclús quan en Baldur von Schirach, el gauleiter de Viena a partir de 1940, va intentar competir amb Berlín artísticament, en Hitler no ho va veure amb bons ulls. En Hitler admirava l’artesania hàbil. En la seva taula de treball i tenia papers per fer esbossos de maquetes. Li atreia molt l’artesania, especialment la barroca, i pensava reconstruir les ciutats de Berlín, Munic, Nuremberg i altres ciutats. Les qualitats que més li agradaven eren la monumental i de massís. En Hitler volia que l’arquitectura del Tercer Reich sigués com la de les piràmides egípcies perquè reflectien el poder dels seus governants. Per fer realitat els seus somnis va passar moltes hores a Munic en l’estudi del professor Paul Ludwig Troost, el seu arquitecte favorit, i quan aquest va morir el 21 de gener de 1934, l’Albert Speer va ocupar al seu lloc. Fins els últims dies de la seva vida no es va cansar de jugar amb dibuixos i maquetes arquitectòniques de les grans ciutats que pensava que construiria.

 

Ja abans d’arribar al poder, s’havia perfilat en la seva vida com a col·leccionista. A finals dels anys 20, quan estava decorant la Haus Wachenfeld i la vivenda de la Printzregentenplatz, va començar a col·leccionar obres d’art. Un cop va arribar al poder va fer reconstruir tant la Cancelleria com la seva casa d’Obersalzberg, el Berghof. Tenia passió per les habitacions espaioses, per les catifes gruixudes i pels tapissos. Li agradava la sensació d’espai, i en el Berghof tenia vistes panoràmiques per contemplar les muntanyes. Els seus gustos eren més aviat senzills alhora de decorar. Quan s’enamorava d’un quadre en poques ocasions anava a les transaccions i confiava aquesta missió a dues persones. En Hitler també demanava als marxants que busquessin certes obres d’art. Els seus pintors favorits eren els de l’escola alemanya del segle XIX com en Lenbach, en Spitzweg, en Makart, en Feuerbach o en Walmüller. L’escola holandesa no l’atreia, però si que se sentia atret pel Renaixement italià.

 

Amb l’Anschluss va arribar també la persecució dels jueus austríacs, molts dels quals, com en Louis i l’Alphonse Rothschild posseïen extraordinàries obres d’art. Quan la Gestapo els va detenir es va apropiar de les obres d’art de forma il·legal. Altres col·leccionistes jueus varen decidir cedir les seves obres a les autoritats per pagar amb elles el denominat impost de fugida del Reich, que els permetia exiliar-se. Molts altres varen vendre les seves peces abans de fugir. Això va suposar un enorme moviment d’obres a la venda i en Hitler va entrar en aquells moments en escena per comprar-les. Per comprar totes aquelles obres va utilitzar el director del Museu de Dresden, em Hans Posse, a qui li va donar un enorme pressupost per aquesta finalitat. En Hitler no volia cap obra robada perquè no volia que l’acusessin de tenir obres robades.

 

Les conquestes alemanyes en els anys 1939 i 1940 varen obrir per en Posse a noves perspectives d’acció. A Polònia, les obres d’art confiscades es varen sotmetre al seu dictamen. També a Holanda i a França es va registrar moviments de la Wehrmacht en els mercats de l’art després de l’ocupació. El novembre de 1940, Posse va procurar que totes les obres artístiques que es confisquessin en les zones ocupades se les apliqués el dret de preferència del Führer. D’aquesta manera en Hitler era el primer en accedir en elles. Des del Nadal de 1940, en Posse va enviar regularment a en Hitler voluminosos àlbums en els que catalogava fotografies de les noves adquisicions i presentava les obres que s’havien d’adquirir per formar la col·lecció que desitjava en Hitler. En el marc de la missió especial de Linz es varen comprar 4.353 peces per en Hitler. En el cas de 406 d’elles, no hi ha dubte de que havien sigut confiscades pels alemanys durant la guerra. Dos terceres parts d’aquella col·lecció s’havien aconseguit a través de les compres dels intermediaris. Després de la conquesta dels Països Baixos el maig de 1940, Posse es va dirigir a La Haia per adquirir més quadres per en Hitler. El novembre de 1940, Göering, en una ordre secreta, va donar instruccions sobre la forma com s’havien de tractar les ordres d’art i els tresors confiscats. Les ordres varen quedar dividides en quatre grups: s’havien d’enviar a Alemanya totes aquelles obres que en Hitler hagués decidit, i ell decidiria quines anirien a completar la seva col·lecció personal, i les que anirien als centres d’ensenyament superior i els museus alemanys. Les obres que Göering volia saquejar pel seu amo eren del museu del Louvre de París. El govern francès va protestar contra aquest saqueig del patrimoni artístic de la nació francesa, però a en Hitler no li importaven les queixes. En la confiscació de l’art dels països ocupats, Hitler va fer el mateix que amb els assassinats en massa, no donava ell directament les ordres, ja tenia a gent del seu entorn amb els quals parlava i eren aquests qui ordenaven i firmaven papers per tal d’aconseguir el que en Hitler demanava.

 

El febrer de 1941, Göering, juntament amb els generals alemanys que estaven a la França ocupada, varen inspeccionar a la Salle du Jeu de Paume, a la cantonada del Jardí de les Tulleries, a prop de la Plaça de la Concòrdia, els tresors artístics i les obres d’art que havien robat al govern i al poble francès. Molts generals, disposats a robar als jueus, no veien amb tants bons ulls robar als francesos. Göering va reunir totes aquelles obres d’art per enviar-les a la col·lecció privada d’en Hitler. Aquella acció va portar moltes queixes, però Hitler demanava i exigia aquelles obres. Per compensar aquest robatori, es va aprovar pagar les obres en els propietaris segons les estimacions d’un expert francès, però no es pagaria res si l’obra era d’un jueu, ja que es consideraria que no tenia propietari.

 

Abans de que acabés la guerra, les nombroses obres d’art que va comprar el dictador alemany varen ser amagades en una mina de sal situada en el petit municipi austríac d’Altausee per protegir-les dels atacs aeris, així com per impedir que els Aliats tinguessin accés a elles. Tot i aquests esforços, el maig de 1945 les tropes nord-americanes varen descobrir el refugi amagat a la muntanya. Llavors, les peces varen ser traslladades a Munic, on es varen reunir en un collecting poing en el que es varen registrar sistemàticament amb l’objectiu de restituir-les en el futur i tornar-les en els seus antics propietaris. Aproximadament un 37% d’aquestes obres tenien el seu origen en el comerç regular, pel que pertanyen actualment a l’Estat alemany i la majoria s’exhibeixen en museus o adornen edificis governamentals i espais oficials com la seu de la Presidència d’Alemanya. Al voltant d’un terç de la col·lecció s’ha tornat als seus països d’origen (Països Baixos, França i Àustria). Un altre 10% es considera que es va perdre durant la guerra i el 25% que resta aproximadament està encara pendent de la seva restitució. En molts casos s’ha aconseguit trobar els hereus dels antics propietaris, la gran majoria jueus assassinats durant l’Holocaust. L’Oficina Alemanya de Serveis Centrals i Assumptes Patrimonials Pendents, en seu a Berlín, encara segueixen treballant per investigar la procedència de cada obra i per identificar als seus propietaris. Aquestes obres es troben actualment en un magatzem situat a la perifèria de Berlín.

 

Hitler també era un amant de la música, tot i que els seus gustos musicals no anaven més enllà d’en Richard Wagner, alguns cosa d’en Ludwig van Beethoven i d’Anton Bruckner. En general era òpera lleugera com El ratpenat, La viuda alegre i la Filla del regiment. Wagner era la seva principal referència musical, fins i tot deia que la seva religió havia sortit del Parsifal. Des de principis dels anys 20 va admirar a la Winifried Wagner, que aquesta li enviava paquets quan estava a la presó de Landsberg el 1924, i més tard ella el va convidar a la seva casa, la Wahnfried. En Hitler mai es va perdre un festival de Wagner a Bayreuth i presumia d’haver vist operes com Els mestres cantors i L’ocàs dels déus més de cent vegades.

 

A en Hitler també li entusiasmava el cinema. El 1932 amb en Goebbels solien anar al cinema per veure Noies d’uniformes o l’actriu Greta Garbo. Quan va fer reconstruir la Cancelleria va fer instal·lar projectors i pantalles en algunes sales per veure pel·lícules fins a altes hores de la nit. A vegades mirava pel·lícules estrangeres que ell mateix havia prohibit projectar a Alemanya.

 

Els excessos d’en Hitler:

 

A qui ens hauríem de preguntar si en Hitler era un corrupte o si només s’excedia en el seu càrrec.

Hitler va considerar l’Estat com un bé de la seva propietat, i com un senyor feudal, va obsequiar els seus vassalls fidels amb terres. El 1935 va regalar al general Eberhard von Mackensen la finca Brüssow, situada a la regió d’Uckermark, i fundada en el seu moment per Frederic el Gran. Durant la guerra, més generals varen rebre terrenys i diners. Heinz Guderian va obtenir el 1943 la finca Deipenhof, a Poznan, en el districte de Varta, expropiada a uns nobles polonesos que havien prestat serveis als reis prussians durant segles, i tenia un valor d’1,2 milions de marcs.

 

Però no només amb els militars va tenir detalls, l’escultor Arno Breker va rebre amb ocasió del seu 40è aniversari l’antic latifundi Jäckelsbruch, situat a les proximitats de la ciutat de Wriezen. A més, li va regalar un taller nou i un terreny de treball en el que existia inclús un entroncament per vies ferroviàries. En total, el seu regal estava valorat en 800.000 marcs. Inclús una amiga seva que compartia amb l’Eva Braun, la Sofie Stork, se li concedien favors empresarials per ser l’amiga del líder alemany. Inclús a l’ocutbre de 1940, Sofie va preguntar a través d’en Martin Bormann si el seu representant comercial podia utilitzar pel viatge al nord de França uns avions que pertanyien a la flota d’en Hitler. Quan el cap de la Kriegsmarine Erich Raeder va fer 65 anys el 24 d’abril de 1941, Hitler li va regalar 250.000 Reichsmarks lliures d’impostos.

 

Els gustos d’en Hitler:

                

A Hitler li agradava ser conduït en un cotxe poderós a gran velocitat, li encantaven els pastissos de crema i les dolces, especialment unes preparades per una casa de Berlín, era un enamorat dels gossos i li agradava la companyia de dones boniques però no intel·ligents.

 

Hitler era un amant del cinema, la seva pel·lícula favorita era King Kong, però també gaudia amb els dibuixos animats de Disney. Joseph Goebbels li va fer arribar 18 pel·lícules de Mickey Mouse com a regal de Nadal de 1937 i, segons sembla, al dictador li varen encantar.

 

Hitler i la religió:

 

Hitler va ser educat en la fe catòlica i sempre va manifestar respecte per l’organització i el poder de l’Església. En canvi, per la religió protestant sentia menyspreu. Tot i això, considerava el cristianisme com una religió d’esclaus. Detestava l’ètica religiosa i tots els seus mites. Per ell amb la mort s’acabava tot, era materialista i no era gens espiritual, però no era del tot ateu. Tot i aquestes distàncies amb l’Església, Hitler sempre va intentar, sobretot el principi d’estar al poder, quedar bé amb l’Església per qüestions polítiques. En una reunió a principis de novembre de 1933 amb el cardenal i arquebisbe de Freising i Munic Faulhabe, aquest va declarar que en Hitler era una persona profundament religiosa que reconeixia el cristianisme com la constructora de la cultura occidental. El seu amic Joseph Goebbels també va anar en la mateixa línia en el tema espiritual, però amb una diferència sobra la seva visió del cristianisme. En l’anotació que va fer en el seu Diari el 29 de desembre de 1939, el ministre de Propaganda va dir que en Hitler era un home profundament religiós, tot i que va destacar que era radicalment anti-cristià perquè veia en el cristianisme la decadència i un sediment de la raça jueva.

 

Tot i que segurament creia que el cristianisme havia portat uns certs valors a la cultura occidental, a mesura que el seu govern anava implantant mesures més antisemites i més cruels com l’eutanàsia, l’Església es va anar tornant un entrebanc per ell per les crítiques que rebia de l’Església. Amb la guerra, l’Església, sobretot el Vaticà, varen ser vistos com uns enemics del Reich i en Hitler volia un cop acabés la guerra destruir la influència de les esglésies cristianes a Alemanya.

 

Les amistats d’en Hitler:

 

Després dels seus primers dies de Munic va tenir molt pocs amics. A vegades parlava amb nostàlgia dels primers anys de fundació del partit nazi, i casi tots els seus amics més íntims pertanyien a la Vella Guàrdia nazi: Joseph Goebbels, Robert Ley, Rudolf Hess, Martin Bormann, Julius SchaubWilhelm BrücknerJulius Schreck, Max Amann, Frank Xaver Schwarz i Heinrich Hoffmann. Aquest era el cercle íntim, a més d’Albert Speer i Joachim von Ribbentrop. Hitler va demostrar certa lleialtat a homes com Julius Streicher Christian Weber que tenien molt mala fama. Quan Streicher va ser apartat del seu càrrec de gauleiter de Francònia per la seva conducta escandalosa, Hitler el va seguir protegint i el va deixar viure en pau en la seva granja. Hitler mai es va voler desprendre de la seva Vella Guàrdia i estava convençut que només podia confiar amb ells. En canvi, les persones de modals més refinats i més cultes com els banquers, els generals, els alts funcionaris i els diplomàtics no els suportava i els menyspreava per darrera.

 

A l’abril de 1941, el diari Nationalzeitung va informar en un article que en Rudolf Hess era de les poques persones que sabien les mesures que prenia el govern, sobretot en el terreny econòmic, militar i del Partit. En diferents actes, Hitler va lloar i ressaltar la figura del seu lloctinent, amb qui va mantenir una relació d’amistat, formava part de la seva Vella Guàrdia, amb ell va escriure el Mein Kampf, fins i tot Hess, que estava en recerca i captura després del putsch de 1923, es va fer entregar després de saber que en Hitler havia sigut condemnat a la presó de Landsberg. L’amistat va durar fins que en Hess va fer el seu viatge frustrat a Escòcia. Després, Hitler va jurar que si guanyava la guerra el faria penjar.

 

Un altre dels qui es pot considerar amic d’en Hitler era Albert Speer. Ell mateix va dir en una entrevista anys més tard de que caigués el Tercer Reich, que si en Hitler tenia un amic aquest havia de ser ell. Hitler l’admirava, era arquitecte, ofici que a ell li encantava, i li va donar tota classe de privilegis perquè treballés per ell. Speer va ser l’encarregat de complir un dels somnis del dictador, construir la nova Berlín, i la Nova Cancelleria. El maig de 1941, Göering, que mai va ser precisament amic de Speer, li va confessar que en Hitler li havia comentat que ell era el segon homes més important del Reich i que era l’arquitecte més gran.

Quan el va elegir com a ministre d’Armament i Munició la relació es va refredar, però Speer va poder gaudir de certs privilegis, tot i les diverses enemistat que tenia dins del Reich per la seva amistat amb el dictador i per les seves ànsies de voler acumular poder. Hitler l’hagués fet executar si no hagués sigut per la seva amistat, va desobeir en complir l’Ordre Neró, l’ordre de Terra Cremada, al final de la guerra. Però Speer, tot i que al final veia a en Hitler amb uns altres ulls, segons va afirmar més tard, va ser dels pocs que va tornar al búnquer després de ser present a la festa d’aniversari d’en Hitler. Es volia acomiadar d’ell en persona, tot i el perill que corria de ser assassinat com a traïdor, ja que ell li va confessar que al final no l’hi havia sigut fidel en complir les ordres, i que corria el risc de veure’s atrapat pels soviètics. Hitler es va posar molt content en veure’l, però en el seu Testament Polític el va rellevar com a ministre. Es pot considerar que en Hitler estava enrabiat amb ell, que podria ser si es veritat que Speer havia confessat la seva infidelitat, però també  es cert que Hitler sempre l’hi havia assegurat que quan acabés la seva missió el trauria d’aquell Ministeri que tan poc li agradava a Speer.

 

El culte a la seva figura:

 

Hitler va ser un home que sens dubte va aixecar passions i odis. En general les dones es varen sentir més atretes a divinitzar la seva figura que els homes. A partir de 1934, el culte a la seva figura va començar a ser obsessiu per una part de la població alemanya. Segons els informes del règim, hi havia gent que arrencava trossos de fusta de la reixa del jardí del Berghof i que fins i tot una dona va recollir terra que en Hitler havia trepitjat quan es dirigia a la seva casa de muntanya. Segons uns altres informes, l’admiració cap a en Hitler havia arribat a les classes treballadores, tot i que la majoria ja s’havien adonat que no els volia portar cap al socialisme. Després de la Nit dels Ganivets Llargs, en Hitler va guanyar noves simpaties cap al seu lideratge. Era tant extrem el suport que va tenir després d’aquells assassinats que, fins i tot, antics opositors seus li donaven ara suport a ell i a la seva causa. Segons un informe d’un petit poble industrial, on abans del 1933 es votava el KPD, la gent estava eufòrica davant la figura d’en Hitler i es deia que fins i tot el deïficaven.

 

Hitler i el seu pensament:

 

Hitler no estava boig, era un oportunista, i tenia una capacitat intel·lectual acceptable, però la seva raó estava presa de les seves passions. Llegia i escoltava no per aprendre sinó per adquirir informació. La seva lectura era pragmàtica i mai especulativa. Li agradava acumular informacions per impressionar als seus oients, en Keitel va ser un dels que més va impressionar pels seus coneixements en tàctiques militars o per exemple es coneixia amb tot detall l’Òpera de París, però cuidava poc de la precisió de les seves informacions i a vegades s’equivocava. L’Ernst Hanfstaengl va explicar que quan en Hitler li parlava d’art o de temes culturals cometia diversos errors. En Hitler presumia d’haver llegit molta Història, però les seves conversacions i els seus discursos demostren que només tenia un coneixement superficial i habitualment la falsificava. Les seves lectures es limitaven a obres tècniques i d’informació.

 

La base de les creences polítiques de Hitler era un darwinisme rudimentari. La creença en la raça l’utilitzava per justificar el dret del poble alemany a eliminar altres pobles. Quan utilitzava la paraula raça era per la seva idea en la desigualtat tant entre els pobles com entre els individus. En Hitler sentia un rancor apassionat per les doctrines igualitàries de la democràcia en tots els camps: l’econòmic, polític i internacional. Era un idealista, en el Mein Kampf explica que la història és l’obra de la Providència i li agraïa haver-lo col·locat el lloc dels seu naixement en la frontera austríaca. Durant tota la seva vida en Hitler va fer moltes referències a la Providència.

 

No parlava idiomes estrangers i mai es va interessar per aprendre altres idiomes, fet que li va portar problemes durant la Conferència de Munic del 30 de setembre de 1938 perquè tant en Mussolini com en Dàladier i com en Chamberlain parlaven anglès.

 

Totes les idees d’en Hitler es podrien reduir a una simple aspiració de poder amb l’argument de la força.  Les seves qualitats eren l’astúcia i la brutalitat, una ignorància enciclopèdica i una vulgaritat. Tot i creure’s que tenia una gran qualitat intel·lectual, se sentia malament quan es comparava amb els seus companys de Partit perquè molts d’ells tenien carrera universitària, com Speer o en Rosenberg, o bé havien escrit llibre com en Goebbels o en l’Eckart. Per aquesta raó i per voler demostrar que ell tenia talent, en Hitler va escriure el Mein Kampf, un llibre que en Hanfstaengl l’hi va tenir que corregir per la quantitat de faltes i en Max Amman l’hi va canviar el títol perquè era massa llarg. A més, l’Amman va quedar molt decebut amb el llibre perquè esperava que expliqués més detalls de la seva vida política.

 

Hitler i la política:

 

En Predicava la doctrina de l’Estat totalitari. Per en Hitler la debilitat de la democràcia radicava en que era irresponsable i deixava sempre les decisions a càrrec de majories anònimes. No suportava el sistema de partits, aquest odi a la democràcia li va sortir del seu temps a Viena, tampoc l’hi agradava la llibertat de discussió i la llibertat de premsa perquè creia que atacaven la unitat nacional. Sempre repetia que la seva autoritat tenia les seves arrels en el poble i que la seva dictadura era popular. Creia fermament que tenia el suport popular. No considerava el liberalisme, que l’odiava perquè el veia com una amenaça seriosa, i estava convençut de que els valors del liberalisme havien deixat de ser atractius en l’època de la política de masses. En canvi, creia que el marxisme era una amenaça més forta perquè observava que eren capaços d’exercir una poderosa atracció sobre les masses. Considerava que la teoria marxista de la lluita de classes i de la solidaritat de classe amenaçava la unitat nacional fundada en la comunitat del poble. Acusava sovint als marxistes de no respectar les voluntats del poble. El seu objectiu era crear una verdadera societat sense classes, però no una societat com els marxistes, ell volia una societat que es sotmetés a la nació.

 

Els punts de vista d’en Hitler respecte a l’economia eren totalment oportunistes i no s’hi va mai interessar. De fet mai va ser un entès en aquest tema i sempre es deixava aconsellar per experts com en Hjalmar Schacht. En Hitler i en Göering varen dirigir la política econòmica del Tercer Reich i varen deixar que el doctor Schacht i els seus successors trobessin les solucions als problemes.

 

En  Hitler va tenir més poder que en Napoleó Bonaparte o que en Benito Mussolini.

 

Hitler i els jueus:

 

Hitler odiava tot el que es relacionava amb els jueus, això es incontestable, era un declarat antisemita. Des del principi fins al final de la seva vida, el seu antisemitisme va ser un dels temes bàsics de més rellevància de la seva carrera. Relacionava tot el què odiava amb els jueus; la democràcia era jueva, el domini secret del món era jueu, el bolxevisme i la socialdemocràcia, el capitalisme, el parlamentarisme, la llibertat de premsa, el liberalisme, l’internacionalisme, l’antimilitarisme, la guerra de classes, el modernisme en l’art, la prostitució, el mestissatge. Creia que els jueus eren incapaços de fundar un Estat, i en canvi  pensava que només eren capaços de robar i destruir.

 

El propòsit d’en Hitler era clar i indiscutible, l’eliminació de la raça jueva a Europa. A Europa hi vivien 9.600.000 jueus quan va esclatar la guerra, i quan va acabar 5.700.000 varen ser assassinats. La història registra pocs crims de tal magnitud i comesos amb tanta sang freda. Es probable que el seu antisemitisme nasqués en les cafeteries de Viena i de Munic, quan era un vagabund, ja que era molt habitual que la gent critiqués obertament els jueus.

 

Quan era al poder, Hitler va posar en pràctica el seu antisemitisme. L’1 d’abril es va declarar un boicot contra els jueus, però, a disgust seu, no va triomfar perquè, en part, la gent no el volia com a líder pel seu odi als jueus.

 

Hitler no ordenava explícitament els atacs contra els jueus. Només deia uns suggeriments o uns comentaris que eren interpretats per tal de que altres actuessin en el seu nom. Per exemple, el 9 de juny de 1938 quan es  va destruir la principal sinagoga de Munic. La raó oficial del per què la varen destruir va ser perquè l’edifici obstruïa el trànsit, però, uns dies abans, durant una visita d’en Hitler a la ciutat, el líder alemany es va queixar de que la sinagoga estigués tan a prop de la Deutsches Künstlerhaus, la Casa dels Artistes Alemanys.

 

Hitler mai va estar en un camp de concentració, Auschwitz mai va veure la seva presència, però costa molt de creure que no en sabés res, tot i que no tenim documents que puguin demostrar que ell sabés alguna cosa. No va firmar mai una ordre o un document que parlés de l’extermini jueu. Però, com altres vegades, Hitler només deixava anar un suggeriment i eren altres que s’embrutaven les mans; en aquest cas Reinhard Heydrich, Hermann Göering i Heinrich Himmler, entre altres. Hitler els parlava de l’eliminació dels jueus, que volia una Europa sense ells, i els altres aplicaven les seves ordres sense que hagués de firmar res. Hans Frank va assegurar en una important reunió del juliol de 1940 per parlar de les deportacions jueves del Warthegau, que en Himmler rebia ordres d’en Hitler per ordenar més deportacions al Govern General. El gener de 1941, Theodor Dannecker va manifestar que d’acord amb la voluntat d’en Hitler, la qüestió jueva de la part de l’Europa regida per Alemanya tindria que sotmetre’s després de la guerra a una solució final. Hitler tenia pensat en acabar amb els jueus de dins del Reich durant la guerra i creia fermament que després de la guerra el tema seria oblidat.

 

El 31 de juliol de 1941 es quan es va decretar per escrit posar en marxar la Solució Final per eliminar els jueus del Reich. L’ordre va ser ordenada per en Hermann Göering i va ser escrita en el despatx d’en Reinhard Heydrich dins les oficines de la Gestapo. En l’interrogatori que es va fer a l’Adolf Eichmann el 6 de juny de 1960 va dir que aquella ordre va ser dictada per en Hitler, tot i que varen posar-la en pràctica en Heinrich Himmler, en Reinhard Heydrich i l’Oswald Pohl. Per tant, Hitler, segons Eichmann, va ser qui va ordenar eliminar als jueus. A més, Hitler havia de saber de primera mà que s’estaven produint els assassinats en massa en els territoris ocupats del front oriental. L’endemà d’haver-se decretat la Solució Final, el cap de la Gestapo i SS-Brigardeführer Heinrich Müller va dir en un missatge pels quatre Einsatzgruppen que s’havia de presentar-li a en Hitler informes continus sobre els seus treballs. Per tant, Hitler sabia perfectament que aquells equips especials assassinaven sense contemplacions. Hitler havia sol·licitat en especial veure material visual interessant com fotografies, pancartes, fullets i altres documents sobre les operacions de les SS.

 

Les lloances més sorprenents que va rebre:

 

A l’agost de 1934, en una entrevista per l’edició muniquesa del Völkischer Beobachter, l’Ernst Hanfstaengl va entrevistar al magnat de la premsa nord-americana William Randolph Hearst que va dir en l’entrevista: Amb el règim d’en Hitler, Alemanya s’ha convertit en un país d’ordre. A més, va felicitar el dictador alemany per la seva victòria després del plebiscit del 19 d’agost i va descriure el règim nazi de forma positiva i com a garantia de seguretat. A més, va aprovar les teories racials dels nazis. Anys més tard, en Hearst va dir que bona part de l’entrevista havia sigut manipulada per en Hanfstaengl i que només els últims dos paràgrafs de l’entrevista eren el què va dir.

 

Mohandas Gandhi evidentment no estava d’acord amb la política d’en Hitler, però en una carta escrita a màquina que l’hi va enviar el 23 de juliol de 1939 per demanar-li que no comencés cap conflicte, va acabar la carta dient-li: El seu sincer amic. Anys més tard Gandhi va admetre que no havia estat encertat amb aquella frase.

 

Hitler va morir el 30 d’abril de 1945?

 

Després de que acabés la guerra varen començar a sortir rumors de que Hitler encara era viu tot i que les autoritats alemanyes havien anunciat el suïcidi de