Adolf Hitler, la quarta part

per anar a la tercera part:

Quarta part:

Hi ha vida després de Stalingrad?

El 7 de febrer, l’Adolf Hitler es va reunir durant dues hores amb els Reichsleiter i gauleiter a Rastenburg. Al principi del seu discurs els va dir que creia en la victòria més que mai i després els va descriure la catàstrofe del front oriental. Tot i que va admetre la responsabilitat total del que havia passat, va donar la culpa als seus aliats de l’Eix. Llavors, el dictador els va dir que la crisi que patien era més psicològica que material i va demanar-los prendre mesures radicals com l’austeritat, el sacrifici i acabar amb tots els privilegis. Recordant temps històrics, els va recordar la victòria final del monarca Frederic el Gran. Hitler no deia la veritat quan explicava que no tenien problemes materials perquè era més que evident que necessitaven combustible (les potències aliades controlaven el 90% del petroli natural), i homes després de perdre’n un quart de milió en una batalla. La seva tàctica de no retirar-se, que el primer ministre Winston Churchill va dir en la Cambra dels Comuns que portava als exèrcits alemanys al més gran desastre de tota la història militar, comportava greus pèrdues, que en molts casos eren irreparables. Per fer front a la falta d’efectius, el 13 de febrer Hitler va aprovar la creació de la unitat 13º SS Divisió Handschar, una unitat amb soldats croats. Acte seguit, la unitat seria aprovada pel croat Ante Pavelic, el dictador de l’Estat satèl·lit de Croàcia, on governava imitant el model feixista d’en Benito Mussolini. La Divisió es va anomenar Handschar, que significa Cimitarra, perquè és el nom d’una espasa molt característica dels Balcans.

El 17 de febrer, Hitler es va dirigir al front de Zaprozhe per està tres dies amb el mariscal Erich von Manstein per examinar la situació en el front oriental. Hitler va córrer un gran perill fent aquell viatge perquè el camp d’aviació era tan a prop d’on estaven els soviètics que els tancs T-32 haguessin pogut abatre l’avió del dictador amb els seus canons. Quan es va reunir amb el seu mariscal, Von Manstein li va explicar que les seves forces estaven preparades per llançar un gran atac. El problema més greu que tenia ara Hitler no eren els soviètics sinó que provenia des de dins de l’Exèrcit. Després de la derrota de Stalingrad molts generals varen perdre la confiança que li tenien. Inclús l’ambaixador alemany a Roma Ulrich von Hassell havia criticat durament a en Hitler feia pocs dies i alguns generals havien enviat un telegrama a Rastenburg queixant-se de les atrocitats que es cometien al front oriental. Però, a més, a Berlín s’estava preparant un cop d’Estat contra el dictador organitzat pel general Henning von Trescow. El dia que Hitler es va reunir amb el mariscal Von Manstein, l’ajudant del general Von Trescow es va reunir amb les altes esferes militars per discutir aquest pla. L’ajudant els va dir que s’ocupessin d’eliminar el dictador i que ells des de Berlín s’ocuparien de neutralitzar les SS a Munic, Colònia, Düsseldorf, Leipzig, Hamburg, Berlín i París. Volien passar a l’acció aviat.

El 18 de febrer, Joseph Goebbels es va convertir en el protagonista del dia fent un discurs en el Palau d’Esports de Berlín ple a gom a gom per tirar endavant el seu projecte de Guerra Total. Aquest concepte obligava a l’Estat alemany a destinar tots els recursos a la guerra. Tots els luxes del Reich s’havien d’acabar per prioritzar la guerra. Goebbels sabia que aquell concepte no li feia gens de gràcia a en Hitler que, amb el record ben viu de la Gran Guerra, pensava que no s’havia de tocar el dia a dia del poble. Abans de que fer el discurs, el ministre de Propaganda va saber que el bavarès Josef Dietrich i el líder de les SS Heinrich Himmler havien influenciat a en Hitler perquè no posés en marxa mesures d’estalvi dins del Reich, com sacrificar luxes. Després de veure aquestes intencions, Goebbels va parlar amb en Hitler per demanar-li que decretés una llei que establís la Guerra Total per posar l’Estat en estat d’emergència i eliminar tots els privilegis, però el dictador no li va fer cas. Com a contrapartida, Goebbels va fer el discurs de la Guerra Total per pressionar a en Hitler. El ministre de Propaganda creia que Hitler no estava el cas del que passava dins del Reich perquè estava massa temps fora, inclús va arribar dir dies més tard que patien una crisi de Führer, i pensava seriosament que estava massa influenciat pel seu secretari Martin Bormann i el líder de les SS Heinrich Himmler. Per això va tirar endavant la Guerra Total sense l’aprovació de dictador. En aquella època Goebbels tenia l’objectiu de convertir-se en ministre d’Afers Exterior per substituir al ministre Joachim von Ribbentrop, que havia perdut molt pes i influència. En moltes ocasions Goebbels va intentar convèncer a en Hitler de que el substituís perquè el considerava un incompetent, però quan estava convençut de que el líder alemany escoltava les seves paraules contra el ministre, llavors Hitler començava elogiava a en Von Ribbentrop per la seva habilitat alhora de negociar fins al punt que el va arribar a comparar amb el canceller Otto von Bismarck, dient inclús que la història el posaria per damunt del Canceller de Ferro. Després de que s’aprovés la Guerra Total, que va enfrontar a en Goebbels amb el ministre Hermann Göering pel tancament del restaurant Hörscher, el favorit del cap de la Luftwaffe, Hitler no en va fer massa cas a aquella nova ordre, ja que estava massa pendent de la guerra. Després de saber que aquell dia que els soviètics estaven avançant amb força cap a l’oest i que havien obert pas entre les tropes hongareses, Hitler es va instal·lar de nou en el seu quarter general de Vinnitsia, el Wehrwolf, Ucraïna.

El 20 de febrer, Hitler es va reunir amb el general Heinz Guderian, al qual feia molt temps que no veia, concretament des del desembre de 1941. El general alemany va quedar impressionat pel canvi físic que havia fet el dictador, li semblava molt més vell i deteriorat. Després de parlar-hi una estona, Guderian va notar que Hitler estava menys segur d’ell mateix, que vacil·lava en parlar i que li tremolava la mà esquerra. Tot hi envellir malament, Hitler no canviava amb els seus plantejaments. El 24 de febrer va fer un discurs on va assegurar que la guerra acabaria amb els jueus i va declarar que no vacil·laria en obligar als obrers dels països ocupats perquè treballessin en l’esforç de guerra alemany. Dos dies més tard, va ordenar una batuda contra els jueus italians, oblidats fins llavors pel règim italià. El ministre Von Ribbentrop s’havia dirigit inclús a Roma per parlar-ne amb el dictador Benito Mussolini perquè es mostrés més combatiu contra els jueus italians.

El 3 de març, Hitler va explicar-li en el seu secretari Bormann de que seria bo no apujar els impostos a la població durant el conflicte, però també li va deixar clar que si al final no hi havia cap més solució per ell seria millor una pujada de l’impost sobre la renda a la gent que ingressés més de 6.000 Reichsmarks. Hitler no volia tocar a la classe treballadora i no volia que aquesta financés la guerra. En aquella època la situació econòmica de la població alemanya era bona; la gent pagava els seus deutes i les seves hipoteques.

L’endemà a la nit es va celebrar una conferència militar en el Wehrwolf, on es va parlar de Tunísia, Itàlia, la guerra aèria i la Unió Soviètica. L’Alfred Jodl va informar de que els soviètics s’estaven apropant a la línia de Mareth i que havien de preveure un atac en tota regla per part dels soviètics. El migdia següent es va celebrar una altra conferència, on va destacar una referència del diplomàtic Walther Hewel. El diplomàtic va explicar que l’ex ministre Constantin von Neurath l’hi havia dit que quan va tornar el dia anterior de Tunísia havien fet presoners a bastants soldats nord-americans que havien vingut a la guerra només per diners i veure món, i que no tenien un objectiu polític, va assegurar. Per Hewel, aquest fet era una prova de que els nord-americans no sobreviurien una crisi. Seguidament, Hitler va criticar el paper de la Luftwaffe durant la Batalla d’Anglaterra i per no haver fet res davant dels bombardejos Aliats. Feia pocs dies la ciutat de Berlín havia sigut durament atacada durant la nit. Hitler volia que la Luftwaffe tornés a atacar la Gran Bretanya en breu. A la nit, Hitler va rebre la visita del seu ministre d’Armament Albert Speer, que volia tractar amb ell algunes qüestions d’armament. L’objectiu principal de Speer era preparar el camí per una aliança entre ell, Hermann Göering i Joseph Goebbels per influir a en Hitler per tal de treure al secretari Martin Bormann de l’entorn d’en Hitler.

A la una del migdia del 9 de març, Goebbels va arribar des de Berlín a l’aeroport del Wehrwolf i a dos quarts de dues va arribar al quarter per reunir-se amb el dictador. Abans de la reunió, Speer el va informar de que en Hitler estava molt molest amb el mariscal Göering pels atacs aeris massius dels Aliats i li va recomanar que no parlés del ministre de l’Aire. Goebbels va veure llavors que era inoportú parlar-li d’activar un consell ministerial per la defensa del Reich que seria dirigit per en Göering. Mentre Goebbels esperava ser rebut, Hitler estava en una conferència amb l’Estat Major parlant dels atacs aeris. El dictador els comentava que estava preocupat per la destrucció dels atacs i tenia por que la moral de la gent s’enfonsés. També estava enfadat amb el coronel general Friedrich Froom perquè no era capaç de mobilitzar a 800.000 persones tal hi com demanava. A més, havia tingut que donar de baixa al mariscal Erwin Rommel perquè sabia que la batalla en el nord de l’Àfrica estava perduda i no volia que la imatge de la Guineu del Desert quedés tocada.

A les dues del migdia, Hitler va sortir de la conferència i ara sí es va reunir amb Goebbels, que el va informar de l’últim bombardeig a la capital. Llavors, Hitler va convidar al ministre de Propaganda i a Speer a dinar amb ell, però en canvi no va convidar al seu secretari Martin Bormann. Durant tot el dinar Hitler va estar irritat amb tots els seus col·laboradors i els seus generals, criticant-los durament. Després de dinar, Hitler es va reunir a soles amb els ministres Goebbels i Speer en un refugi antiaeri per parlar durant quatre hores de qüestions militars. Hitler no va parar de criticar al ministre Göering i la seva gestió com a cap de la Luftwaffe. Els va arribar a dir que volia ordenar que la producció de la Luftwaffe es reduís per la ineficàcia d’en Göering. Goebbels, que no li va dir que els últims dies s’havia reunit amb el mariscal Göering, va decidir parlar-li sobre les mesures que havien de prendre per castigar els saquejos a les ciutats bombardejades. Continuant cabrejat, Hitler va mostrar la seva irritació ara cap als italians perquè considerava que no feien absolutament res. Al cap d’una estona es va anar calmant fins al punt que en to de broma va explicar algunes històries divertides sobre l’Erich Raeder per la seva fascinació cap al cristianisme. Al final de la conversa va ser cordial i amable, i Hitler va acabar dient que l’única preocupació que tenia era la seva mala salut. Després de la reunió, Hitler es va retirar a la seva habitació per descansar durant una hora perquè la nit anterior havia anat a dormir molt tard. Mentre el dictador descansava, Goebbels i Speer varen comentar l’entrevista i varen acordar no parlar més d’en Göering. Speer li va explicar que també desconfiava dels caps militar i li va parlar de la producció dels nous tancs.

A la nit, tots tres varen sopar junts i després es varen estar fins a altes hores de la matinada assentats al costat del foc de la xemeneia en un ambient relaxat. Hitler va demanar que portessin vi pels dos ministres i per ell la seva beguda preferida, la Fachinger. Tornant a pensar en la guerra, el dictador els va explicar que estava enfadat amb els seus generals i els va dir que desitjava que acabés la guerra per tornar a vestir amb el seu uniforme per no tenir cap tipus de relació amb ells. Llavors va elogiar les divisions de les SS i va dir que el general Josef Dietrich tenia tota la seva confiança, tot el contrari dels militars de l’Exèrcit, de qui va dir que no hi confiava, com el cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel. Segur d’ell mateix, va dir que el mariscal Friedrich Paulus i els seus subordinats els faria comparèixer davant d’un Consell de Guerra per haver-se rendit a Stalingrad i va comentar que estava convençut de que els generals l’odiaven perquè no tenien educació política. Goebbels, per tal d’animar l’ambient, va parlar de cinema, teatre, xafarderies i dels vells temps. Hitler li demanava que li parlés dels seus fills i de la seva família, i el va lloar pel discurs sobre la guerra total del 18 de febrer i li va dir que l’admirava. En aquell moment Goebbels va pensar que li podria parlar del consell ministerial, però llavors varen rebre la notícia de que la ciutat de Nuremberg estava patint un fort bombardeig. Goebbels va trucar d’immediat a la ciutat, on li varen dir que no havia sigut molt afectada i que únicament havia cremat el Maut Hall. Però Hitler es va enfadar molt davant d’aquell nou bombardeig i va trucar al general Karl Bodenschatz, l’assistent d’en Göering, que en aquells moments estava dormint, per escridassar-lo perquè Göering estava a Roma en aquell moment. Hitler els va recordar totes les ordres que havia donat el ministre Göering a la Luftwaffe des del començament de la guerra. Goebbels el va intentar de nou calmar, però ja va ser impossible. A les tres de la matinada varen anar a dormir. Just quan es posaven a dormir els varen informar de que Viena també havia sigut atacada. L’endemà seria Munic la que seria atacada.

El dia següent, Goebbels va tornar a Berlín, on hi havia una alarma antiaèria per l’amenaça de dos caça-bombarders Mosquits, i Hitler es va reunir en el seu quarter amb el rellevat Rommel per parlar de la situació al nord de l’Àfrica. El mariscal li va explicar que el col·lapse al nord de l’Àfrica era per culpa de la influència d’en Göering en els quarters generals i a la seva ambició de substituir l’Exèrcit. Göering s’estava convertint en l’ase dels cops. La Guineu del Desert li va donar un informe que el va impressionar tan en el dictador, que li va concedir els diamants de la seva Creu de Ferro amb Fulles de Roure. Hitler no volia que el seu mariscal es desanimés després de la derrota al nord de l’Àfrica, volia que sentís que continuava tenint la seva màxima confiança. A la tarda del dia 11, Hitler va fer una visita de metge al mariscal Erich von Manstein per manifestar-li la seva satisfacció per la forma com havia dirigit les últimes operacions militars. El dia següent, Hitler es va reunir el ministre Göering, que va tenir que tornar de Roma per exigència del dictador per l’últim bombardeig a Munic. Hitler el va criticar de males maneres per les seves actituds i formes alhora de defensar Alemanya dels bombardejos. Després, davant dels seus convidats, va valorar l’actuació militar dels italians a la Unió Soviètica. Per ell, els italians havien fet el ridícul de tal manera que va dir que els soviètics els mataven a pals com els conills.

Atemptat contra el dictador:

El matí del 13 de març tot estava a punt en el quarter general del Grup d’Exèrcits del Centre a Smolensk per rebre la visita de l’Adolf Hitler. Aprofitant l’estada del dictador en el seu quarter, els generals Fabian von Schlabrendorff i Henning von Tresckow varen planejar assassinar-lo en l’Operació Flash col·locant una bomba a l’avió d’en Hitler que hauria d’explotar quan tornés cap al seu quarter general de Rastenburg. Quan Hitler va baixar de l’avió aquell matí a Smolensk va encaixar la mà a tots els presents que el varen anar a rebre, i parlant amb els generals els va confirmar que a la primavera engegaria una ofensiva que els portaria a les portes de Moscou. Era l’Opearció Ciudadela, que prèvia un atac en pinça per part del Grup d’Exèrcits del mariscal Erich von Manstein des del sud i del general Günther von Kluge des del nord per envoltar les tropes soviètiques en el sortint del Kursk, a 346 quilòmetres al sud de Moscou i al mig de la línia ferroviària Moscou-Rostov. Durant el dinar, Hitler va fer com sempre un dels seus monòlegs i, en aquell moment, Von Tresckow va preguntar-li en el coronel Heinz Brandt, l’ajudant del dictador, si no l’importava portar dues botelles de conyac francès per un seu amic, el general Helmuth Stieff de l’Alt Comandament de l’Exèrcit.

A un quart de quatre de la tarda, després de dinar, els soldats alemanys i els generals varen presentar armes davant d’en Hitler, que havia de tornar a Rastenburg amb el seu avió Condor. A l’avió ja hi havia la cistella amb les dues botelles de Cointreau plenes d’explosius que havia pujat el coronel Brandt sense saber que hi havia explosius i que el coronel Von Schlabrendorff havia accionat prèviament la càpsula que havia d’activar el detonador al cap de 30 minuts. Escortat pel mariscal Von Kluge, Hitler es va dirigir cap al seu avió, que des de feia minuts ja tenia els seus motors en marxa. Abans de pujar, Hitler va encaixar la mà al seu mariscal i després va dirigir-se cap a l’aparell mentre els generals i els coronels el saludaven. Juntament amb el dictador varen pujar a l’avió el cap del seu Estat Major, el general Rudolf Schmundt, i el coronel Brandt. En arribar a la porta d’accés al Condor, Hitler es va girar enrere i va saludar somrient al grup. Un cop l’avió es va enlairar, Von Tresckow i Von Schlabrendorff es varen dirigir a les seves oficines esperant que al cap d’unes hores els comuniquessin que l’avió havia patit un accident. Von Schlabrendorff va transmetre a l’oposició organitzada a Berlín en el Abwehr de que havia començat el cop.

A Berlín, el general Friedrich Olbricht, ferm antinazi, defensor de la República de Weimar i membre actiu de l’oposició des del 1942, va ser informat de que l’Operació Flash s’havia iniciat amb èxit i va començar a plantejar com seria el nou govern sense Hitler. Però la bomba no va explotar com estava previst i Hitler es va salvar sense saber mai que el volien eliminar aquell dia. Neguitós de no rebre notícies, Von Schalbrendorff es va anar posant cada cop més nerviós en el seu despatx i no entenia que estava passant. A les quatre i cinc minuts, un ajudat va entrar en el seu despatx per comunicar-li que Hitler havia arribat a Rastenburg. De seguida Von Schlabrendorff va comunicar a Berlín la paraula clau que indicava que l’atemptat havia fracassat. Decebuts però sabent que havien d’actuar per no ser descoberts, els conjurats varen començar a pensar com podien recuperar les dues botelles de conyac abans que el coronel Brandt les hi entregués en el general Stieff, que no sabia res de les botelles. Von Tresckow va trucar al coronel Brandt perquè no entregués la cistella amb l’excusa de que s’havia equivocat de botelles i va demanar-li que els hi tornés. L’endemà, Von Schlabrendorff va recuperar les botelles i de retorn a Smolesnk va desmuntar les bombes amb una agulla d’afaitar i va veure que el filferro que aguantava l’agulla del percussor estava corroït bloquejant la bomba.

Una nova ofensiva, l’última?:

A última hora del 15 de març, l’Adolf Hitler va trucar al ministre Joseph Goebbels per explicar-li que estava molt content de la Leibstandarte de les SS del general Josef Dietrich i que aquella nit pensava donar-li les espases per la seva Creu de Cavaller, li va comentar. Després, Goebbels li va comentar que veia imprescindible obligar a tots els jueus a abandonar els territoris del Reich com fos. Satisfet amb les paraules antisemites del seu ministre, Hitler li va demanar que no descansés fins que no quedés cap jueu a Alemanya. L’endemà, Hitler va guardonar al mariscal Erich von Manstein amb les Fulles de Roure. Després va donar a través d’un decret plena autoritat a en Fritz Sauckel sobre el Ministeri de Treball, que va quedar sota la seva jurisdicció. Sauckel seria el responsable de deportar milers de persones al Reich per treballar com esclaus. A la nit del dia 18, Hitler va trucar de nou al ministre Goebbels per ordenar-li que publiqués les gestes del general Josef Dietrich. Volia ressaltar la figura dels soldats de les SS, que obtenien victòries al front oriental, enfront l’Exèrcit. També li va comentar que estava en desacord que l’Exposició d’Art Juvenil que se celebrava a Viena estigués sota la direcció del gauleiter Baldur von Schirach, i li va ordenar que fos ell qui se’n ocupés. Hitler intentava dirigir la vida del Reich, però el fet de ser fora del país feia que no estigués el cas del què passava i, a més, aquesta absència feia que la gent cregués que el seu líder no es trobava bé. Inclús fora d’Alemanya varen circular rumors que deien que estava malalt i que la seva salut era molt dèbil.

Hitler tenia previst viatjar a Berlín el dia 20 per estar a l’ordre del dia sobre el que passava en el Reich i per descansar. El dia abans es va reunir amb els generals Heinz Guderian i Wilhelm Keitel, entre altres, per deixar clara l’estratègia que havien de continuar seguint en el front oriental. A la tarda del dia 20 Hitler va arribar a la capital, on va ser rebut amb alegria per molts berlinesos desitjosos de veure’l de nou. Un cop va acabar una petita desfilada en el seu honor, Hitler es va reunir amb el ministre Goebbels per posar-se al dia de tot el que passava. El dictador li va afirmar de que ara tornaven a derrotar els soviètics i estava convençut de que es col·lapsarien per falta d’homes. Goebbels, per la seva part, el va informar de l’últim bombardeig a la ciutat d’Essen i a la ciutat de Munic, i li va recomanar de que quan tornessin a bombardejar la Gran Bretanya ho fessin en els districtes aristòcrates. Després varen parlar dels jueus i Hitler es va mostrar molt satisfet quan Goebbels li va explicar que havien expulsat a la majoria dels jueus de la capital. Un cop varen acabar de parlar dels temes militars i polítics, Hitler li va comentar de que tenia dolors estomacals i de que segurament s’hauria d’agafar uns dies de vacances. Per ordres del seu metge es va agafar tres setmanes de vacances a Obersalzberg.

L’endemà es va celebrar a la capital el Dia de la Commemoració dels Herois, la Heldengedenktag, i es va fer una cerimònia en el Zeughaus (l’antic arsenal en el centre de la ciutat). Aquesta celebració s’havia de celebrar el dia 14 de març, però Hitler va canviar-ho per aquest dia. Aquest canvi de dates va provocar que per Alemanya sortissin més rumors sobre el seu estat de salut. Després de que els berlinesos veiessin que gaudia de bona salut, varen començar a sortir rumors que deien que aquell no era en Hitler sinó un doble, mentre l’autèntic Führer estava tancat sota arrest domiciliari a Obersalzberg després d’haver patit un col·lapse mental posteriorment a la Batalla de Stalingrad, s’afirmava. Hitler, acompanyat pel ministre Hermann Göering, el cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel, l’almirall Karl Döenitz i el líder de les SS Heinrich Himmler va fer un discurs on va assegurar un cop més que guerra acabaria amb els jueus. El seu discurs va provocar unes quantes crítiques dins de la societat alemanya perquè no havia mencionat en cap moment Stalingrad, i la xifra de 542.000 alemanys morts en la guerra que va mencionar de passada no es va veure amb bons ulls perquè tothom sabia que havia mort molta més gent. A més, aquest discurs va ser un dels més breus que Hitler va fer mai i, a sobre, va llegir de forma ràpida i monòtona.

Però un cop més el dictador va estar de sort perquè el coronel Rudolf von Gersdorff estava decidit a matar-lo en un atemptat suïcida. Quan el dictador va visitar l’exposició del botí de guerra capturat als soviètics, una visita concebuda per omplir el temps entre la cerimònia en el Zeughaud i la col·locació d’una corona en el cenotafi de l’exterior, Von Gersdorff es va col·locar a l’entra de l’exposició, a les dependències del Zeughaus, esperant el seu moment. En veure el dictador entrar a l’exposició va aixecar el braç dret per saludar-lo mentre pressionava amb la mà esquerra el detonador de la bomba, que tardava 10 minuts en explotar. Esperava que Hitler es quedés a l’exposició mitja hora com a mínim, però per culpa dels bombardejos el recorregut es va fer ràpid; en prou feines en Hitler va mirar el material exposat, i el cap de dos minuts era fora. Von Gersdorff no el va poder seguir i en veure que havia fracassat va anar corrents als lavabos més propers per desactivar la bomba i salvar la vida. Continuant amb els actes de celebració, Hitler va visitar als soldats ferits a l’Unter den Linden i va presenciar una desfilada militar de la Wehrmacht. Després Hitler es va retirar a Obersalzberg per descansar.

Després d’uns dies a la seva casa de muntanya a en Hitler li va canviar l’humor, estava més simpàtic i estava més alegre perquè el dia 7 d’abril el visitaria el seu homòleg Benito Mussolini. El dia abans, Hitler va comentar que el dictador italià era un estadista de primera fila que coneixia la mentalitat del seu poble i va criticar a la monarquia italiana titllant al rei Victor Manel d’imbècil i poca cosa. L’endemà dia 7 en el Berghof varen començar les recepcions oficials d’alt nivell per l’arribada d’en Mussolini. El dictador italià es va allotjar en el castell de Klessheim, la seu de les grans recepcions oficials, que va ser decorat segons el gust d’en Hitler. Alhora de dinar o sopar Mussolini es dirigia al Berghof per menjar acompanyat d’en Hitler. A la cuina es va treballar amb gran intensitat per intentar satisfer el mimat paladar del dictador italià, que feia poc havia patit forts dolors estomacals. Aquell dia a Obersalzberg feia un temps estrany entre Sol, neu i un cel clar. Eva Braun, que també es trobava a la casa, es va agafar el dia lliure, ja que no volien que el dictador italià la veiés per la casa, i va marxar d’excursió en una caminada. De seguida que es va reunir amb el dictador italià, Hitler va discutir amb ell la situació militar en el front oriental. Mussolini li va demanar que intentés negociar amb els soviètics per tal d’atacar amb més força al nord de l’Àfrica. Però, com les anteriors vegades, Hitler no va deixar que ningú el contradigués i va pintar un panorama on només es veien victòries de les forces de l’Eix. Al final de la reunió, Hitler va garantir que l’Àfrica seria defensada. El dia següent es varen reunir en el castell de Klessheim i varen ordenar en el general alemany Hans-Jürgen von Arnim i el mariscal italià Giovanni Messe, el cap del 1º Exèrcit italià des d’aquell any, que no es rendissin i no es retiressin del nord de l’Àfrica. L’endemà els dos líders es varen tornar a reunir per parlar de la guerra. El dia 10, des del castell de Klessheim, Hitler va trucar al dirigent romanès Ion Antonescu per dir-li que l’única sortida era una victòria clara o una absoluta aniquilació. El dia següent, Hitler i Mussolini es varen acomiadar després de quatre dies junts. El líder alemany en va quedar content de la trobada perquè va veure que el dictador italià havia recuperat la salut i perquè sabia que no tenia cap més alternativa que lluitar al seu costat.

Després d’acomiadar al dictador italià, Hitler es va reunir amb el ministre Albert Speer, que aquest li va proposar crear una comissió d’industrials per buscar objectius estratègics en la producció d’energia soviètica per poder-la atacar. Per Speer, la clau de la guerra estava en qui destruís abans les indústries de producció bèl·lica del seu enemic. El dia 12, Hitler va firmar en el Berghof un decret on nombrava el secretari Martin Bormann com a secretari del Führer. Aquella firma feia que Bormann acumulés encara més poder, ja que fins llavors només portava els assumptes del NSDAP, i ara com a secretari personal podia actuar oficialment en qualsevol camp del Reich, tot i que de facto ja portava la direcció dels assumptes interns des de que en Rudolf Hess havia sigut empresonat pels britànics el maig de 1941.

Hitler durant els següents dies va planejar la nova ofensiva contra l’exèrcit soviètic en el Kursk en una operació que s’anomenaria Operació Ciudadela. El dia 15, Hitler va dictar les ordres per l’ofensiva en el Kursk que creia que faria de far per tot el món. L’atac havia de venir tant del sud com del nord amb la idea d’encerclar els soldats soviètics i derrotar-los en un atac concentrat, brutal i dinàmic. Per aquella ofensiva els alemanys disposaven d’un nou tanc, el Tiger, amb un canó blindat i autopropulsat. Parlant d’aquella ofensiva, el dictador va declarar literalment:

Aquest atac té una importància decisiva. Ha de ser una victòria ràpida i contundent. Ha de donar-nos la iniciativa per la primavera i l’estiu…. S’ha de convèncer a cada oficial i a cada soldat de la importància decisiva d’aquest atac. La victòria en el Kursk ha de brillar com un far pel món.

Després de donar aquesta ordre, Hitler es va reunir amb en Fritz Sauckel, que aquest li va dir que 3.600.000 obrers estrangers havien sigut destinats a treballar a la fàbriques alemanyes, a més d’1.600.000 que eren presoners de guerra. El dia següent, Hitler es va reunir amb el regent hongarès Miklos Horthy en el castell de Klessheim per parlar de la guerra. L’endemà al matí es varen tornar a reunir en el castell i el dictador aquest cop el va intentar convèncer perquè eliminés els jueus d’Hongria tal i com havien fet ells a Polònia. Hitler li va recordar que quan els jueus no volien treballar se’ls afusellava. A la nit, Hitler va rebre una trucada del ministre Goebbels, en que l’informava que el govern polonès exiliat a Londres sol·licitava a la Creu Roja Internacional una investigació a Katin, Polònia, on els alemanys havien trobat vuit fosses comunes amb 21.768 militars, civils i militars polonesos assassinats a mans dels NKVD, la policia secreta soviètica fundada l’any 1934 i comandada per en Lavrenti Beria, entre l’abril i el maig de 1940 durant l’ocupació soviètica. Hitler va autoritzar enviar un telegrama a la Creu Roja Internacional per demanar col·laboració per la identificació dels cadàvers i per esbrinar qui havia comès aquells crims. Els soviètics ràpidament varen acusar als alemanys i a la seva propaganda d’aquells crims i varen criticar durament al govern polonès a l’exili titllant-lo de feixista. Fins al 1990 la Unió Soviètica no va reconèixer la seva responsabilitat en la massacre. El dia següent va acabar la visita de tres dies del regent hongarès.

Les setmanes que va passar en el Berghof varen revifar a en Hitler clarament; tornava a tenir energies per dirigir la seva Operació Ciudadela. El dia 19 a la nit, Hitler i els seus convidats es varen acomodar al voltant de la xemeneia de la casa de muntanya i tothom podia veure al dictador relaxat i content. Hitler estava de tan bon humor que inclús parlava amb la seva gossa, la Blondi, i es va posar a jugar amb ella fins a fer-la bordar. A les dotze i un minut de cop es varen obrir les portes de la sala i varen entrar tots els criats amb safates plenes de copes i botelles de cava per celebrar el 54è aniversari del dictador. Cadascú va agafar una cop de cava, excepte Hitler que va agafar una copa de vi blanc dolç. Després, un per un va anar a felicitar-lo i es va festejar l’aniversari amb molt d’alcohol, excepte el dictador. Al matí, Hitler es va despertar més aviat de l’habitual i es va dirigir a la seva oficina, on l’esperaven una muntanya de regals. Entre els regals que va obrir hi havia un escultura d’una noia, una safata de fusta que havia fet un nen de 14 anys i alguns dibuixos fets per uns nens. Orgullós, Hitler va ensenyar tots els regals a l’Eva Braun. Tots els altres regals varen ser repartits entre hospitals, col·legis, residències d’avis i associacions de beneficència. Els regals que eren aliments varen ser destruïts pel temor de ser enverinats. Al migdia, Hitler va dinar amb en Heinrich Himmler, en Joachim von Ribbentrop, l’Otto Dietrich, en Hermann Esser i en Jakob Werlin. A la tarda, Hitler va visitar, com era costum el dia del seu aniversari, l’hospital militar de Platterhof. Amb motiu també del seu aniversari, Hitler va ascendir al seu antic guardaespatlles que li va salvar la vida en el Putsch de Munic del novembre de 1923, l’Ulrich Graf, a General de la Brigada honorària de les SS.

L’aniversari va ser celebrat com cada any per tot Alemanya, però aquesta vegada es va fer d’una forma més digne i seriosa per la situació de la guerra. Hermann Göering va fer una proclamació a la premsa per celebrar l’aniversari. Es va dir per tot Alemanya que la celebració havia servit per alimentar noves expressions de confiança i de gratitud cap a en Hitler però, segons sembla, no es va fer aquest efecte perquè el poble alemany estava cada cop més preocupat per la situació en que es trobaven i pels continus bombardejos. Segons uns informes locals del règim, a les cerimònies oficials per l’aniversari havien tingut una baixa assistència per la indiferència de la població. Aquesta indiferència també s’observava en la falta de ressonància de l’habitual discurs del ministre Goebbels.

El dia 22, Hitler va reunir-se amb el president eslovac Josef Tiso en el restaurant barroc del castell de Klessheim. El dia 25, Hitler va trucar al ministre Goebbels per discutir més mesures relacionades amb la qüestió jueva. El dia 27 es va reunir amb el dictador croat Ante Pavelic per parlar de la guerra. Pavelic havia fet perseguir als jueus, els serbis, els gitanos i els croats comunistes, havia obert camps de concentració i d’extermini, com el de Jasenovac, inaugurat a l’agost de 1941, on varen morir al voltant de 600.000 persones. Tres dies més tard, Hitler es va reunir amb el francès Pierre Laval per obligar-lo a enviar més obrers francesos a Alemanya. Laval estava molt cansat de les pressions alemanyes perquè només feia 20 dies que l’hi havia obligat a enviar a Alemanya 250.000 obrers. El juliol en varen enviar 170.000, però a l’agost Laval es va negar a enviar-ne més davant de l’encarregat Fritz Sauckel. A la nit, Hitler va dictar a la secretària Traudl Junge, una secretària nascuda a Munic el 1920, l’escrit que havia de pronunciar el dia següent per la festa del Dia del Treball. El discurs va ser gravat a les deu del matí del dia següent i va ser emès per totes les emissores del Reich a les dotze del migdia.

El matí del 2 de maig, Hitler va marxar cap a Munic per visitar la Gran Exposició de l’Art Alemany a la Casa de l’Art Alemany, que s’inaugurava el juliol. Quan Hitler va arribar a la ciutat va anar directament a la seva residència del carrer Prinzregentenplatz, on s’havia suïcidat la seva neboda Geli Raubal. Després va anar a dinar a l’Osteria Bavaria amb dos ajudants, el doctor Theodor Morell, la secretària Traudl Junge i la viuda de l’arquitecte i constructor de la Casa de l’Art Alemanya Paul Ludwig Troost. La viuda d’en Troost va conversar tota l’estona amb el dictador i li tenia tanta confiança que fins i tot li va dir amb to de broma que no viuria gaires anys si seguia alimentant-se de vegetals i no menjava un bon tros de carn. Pocs li retreien o feien mofa que fos vegetaria. Després de dinar, que no va durar gaire estona, Hitler va pujar amb els seus dos ajudants i el doctor en els cotxes que els esperaven a fora l’establiment i varen tornar cap a la residència per descansar. Hitler es va passar tot el dia i part del següent a la capital bavaresa i després va tornar a la seva casa de muntanya per continuar descansant.

El dia 4, Hitler va estudiar durant tot el dia com atacar als soviètics en l’Operació Ciudadela. Per definir l’estratègia a seguir es va reunir amb uns quants generals. Günter von Kluge i Erich von Manstein, que serien els encarregats de dur a terme l’Operació atacant pel sud un i l’altre pel nord, volien posar en marxa l’Operació com més ràpid millor. Els dos sostenien que si no podien engegar aviat l’ofensiva era millor cancel·lar-la perquè perdrien el factor sorpresa. Walther Model, un general antibolxevic aficionat al vi francès, va recomanar un ajornament fins a disposar de més reforços, però el general Kurt Zeitzler era de la idea de que amb el carro de combat Tiger, que acabava de sortir de la fàbrica, i el nou Panther més lleuger es recuperaria la iniciativa aviat. Hitler havia posat grans esperances en aquest dos carros, però va donar suport a la idea d’esperar fins a mitjans de juny per atacar.

Hitler va tenir que viatjar el dia 6 a Berlín per ser present al funeral d’Estat del cap de les SA Viktor Lutze, que havia mort a l’hospital de Potsdam a conseqüència de les ferides d’un accident de cotxe el dia 2. En arribar a la capital, Hitler es va entrevistar amb el seu amic Goebbels i li va admetre que la situació a Tunísia era desesperada per la impossibilitat d’enviar subministraments a les tropes. Tothom tenia coll avall que la batalla al nord de l’Àfrica era també qüestió de dies. El dia del funeral, Hitler es va tornar a reunir amb en Goebbels abans de la cerimònia per parlar de la imminent derrota al nord de l’Àfrica i altres qüestions militars i polítiques. El dictador li va comentar que estava amoïnat per la situació a Tunísia però, en canvi, Goebbels estava preocupat per com explicar en el poble que el mariscal Erwin Rommel no estava a Tunísia dirigint les tropes. Però, tot i les derrotes, Hitler encara estava de prou bon humor per la recent visita del dictador Benito Mussolini a Obersalzberg i li va explicar a en Goebbels que el dictador italià seria un aliat fidel i que estava obligat a lluitar al costat d’Alemanya. Després, Hitler li va assegurar que aviat posarien en marxa una ofensiva militar en direcció al Kursk, però li va expressar la seva preocupació pels bombardejos que patien les ciutats alemanyes i va culpar a les defenses antiaèries de la Luftwaffe de no contrarestar els atacs. A continuació, li va comentar que li agradaria substituir al Governador Hans Frank per l’Arthur Greiser. Hitler no l’hi havia agradat gens com s’havia gestionat el desallotjament del gueto de Varsòvia, però també pensava que Greiser podia substituir a en Lutze com a cap de les SA. Després de la reunió, Goebbels va ser consultat pel doctor Morell per tractar un èczema que patia. El doctor li va aconsellar que marxés immediatament a Karlsbad per fer una cura d’unes quantes setmanes.

Al migdia, Hitler va presidir el funeral d’Estat. La cerimònia va començar amb un discurs del ministre Goebbels i, un cop el ministre va acabar de parlar, Hitler es va aixecar de la seva cadira i va fer un breu discurs en record al líder de les SA. En el final de l’acte se li va concedir la condecoració a títol pòstum de l’Ordre Alemany. Un cop acabada la cerimònia, la família Lutze i la seva viuda, la Paula Lutze, varen parlar amb en Goebbels a la Sala de Mosaics. Mentrestant, a fora, a la Wilhelmstrasse es va produir una impressionant desfilada fúnebre. Després del funeral, Hitler va dinar i parlar davant dels Reichsleiter i gauleiter. No els va mencionar el que estava passant a Tunísia i no els va dir ni una sola paraula de que les tropes aliades s’estaven enduent una important victòria. En canvi, el dictador els va parlar dels submarins com una arma per tallar les artèries dels Aliats. Però la realitat no era la que venia el dictador un cop més, ja que els submarins alemanys, els U-Boots, ja no donaven els resultats que havien donat anys enrere. En només un mes els alemanys havien perdut 41 submarins amb 1.136 homes. Un 70% dels tripulants dels U-Boots varen morir en la guerra. Després de dinar, el dictador es va reunir amb els dirigents del NSDAP, les SA, les SS i les Joventuts Hitlerianes per explicar-los que no volia que correguessin amb els seus automòbils com s’estava posant de moda. El mateix Hitler era un amant de la velocitat, però a mesura que es va anar fent gran cada cop demanava en el seu xofer que anés més a poc a poc. Tenia por a un accident de trànsit. Després va expressar, davant del ministre Goebbels i altres convidats, que el Reich arribaria un dia a dominar tot Europa, però va admetre que encara els quedaven molts combats per aconseguir-ho. Hitler creia que havia perdut la Batalla de Stalingrad i la del nord de l’Àfrica per culpa del transport i no per les seves decisions. El dictador també va assegurar que creia fermament que al final la victòria seria alemanya i que podrien reclamar el govern del món sencer i es va comparar amb l’emperador Carlemany. Llavors va prometre que ell mai s’aliaria amb els soviètics, com proposava Mussolini, i va mantenir la seva idea de lluitar contra els jueus. Un cop més, Hitler va mostrar la seva preocupació per les victòries japoneses en el Pacífic perquè pensava que era un greuge a la raça blanca.

El dia 9, Hitler es va reunir amb els ministres Joseph Goebbels, Wilhelm Frick, Bernhard Rust (Educació Nacional) i Walther Funk per parlar de tota classe de problemes. Tothom va poder veure que el dictador estava cansat i que només els escoltava sense obrir la boca. En tota la conversa només va dir que la diplomàcia no tenia importància en temps de guerra. A la tarda, Hitler va discutir amb en Martin Bormann, en Robert Ley i en Goebbels sobre qui havia de ser el nou cap de les SA. Hitler volia nombrar a un home procedent de les mateixes SA o del NSDAP, però després de parlar-ne dues hores no en va elegir cap perquè volia més temps per pensar-s’ho. Després, el ministre d’Agricultura Herbert Backe, membre de les SA des de 1933 i del NSDAP des del 1934, va informar-lo dels nous projectes, entre ells la reducció de 100 grams en les racions de carn a la població alemanya, que Hitler no volia reduir de cap de les maneres. L’endemà al migdia, Hitler es va reunir amb els ministre Goebbels i Frick, entre altres, durant unes hores per parlar, entre altres coses, de la proposta del seu ministre d’Agricultura. Hitler continuava oposant-se rotundament a les propostes del seu ministre i a la del ministre Frick de voler centralitzar el Reich i d’aprovar racionaments a la població. Després, Hitler va ordenar castigar durament al pintor Gerhardinger per negar-se a enviar els seus quadres a l’Exposició d’Art de Munic. A continuació, Hitler va tornar a dir que estava decidit a destituir al Governador Hans Frank com a Governador de Polònia per l’Arthur Greiser.

A primera hora de la tarda, Hitler es va tornar a reunir amb el ministre Goebbels en el despatx del dictador en el segon pis de la Cancelleria per explicar-li que tenia ganes de que acabés la guerra per tornar a les seves vides normals i per tornar-se a ocupar de les belles arts, el teatre, el cinema, la literatura i la música. En parlar-li Goebbels de les fosses comunes trobades a Katin, Hitler en va quedar molt impressionat. Tot hi tenir una conversa calmada, els dos homes més importants del Reich estaven molt disgustats amb els seus generals, a qui els varen descriure com unes persones deslleials, traïdores i contràries al nacionalsocialisme. Hitler va dir que ja no menjava amb ells perquè no els suportava. Després va dir-li que feia poc que havia parlat amb el mariscal Rommel i li va comentar que tenia pensat publicar un comunicat al poble per explicar que feia mesos que Rommel no era al nord de l’Àfrica. No volia que el seu mariscal, considerat un heroi, se li atribuís una derrota. Seguidament, Hitler li va comentar que no tenia la intenció d’imitar el procediment japonès de jutjar militarment i d’afusellar als aviadors enemics perquè tenia por de les possibles represàlies britàniques. Tot seguit, li va explicar que s’oposava a una pujada d’impostos sobre les entrades de teatre i cinema. Llavors, Goebbels li va explicar que volia nombrar a l’Albert Voegler president de l’Acadèmia Alemanya, designació que Hitler va acceptar sense problemes. A continuació, Hitler li va expressar el seu entusiasme per tal hi com quedaria la seva ciutat natal, Linz. Hi volia construir grans edificis. L’endemà al migdia, Hitler es va tornar a reunir amb el ministre Goebbels per continuar parlant de diversos temes. Primer varen parlar de la situació a Tunísia, que era desastrosa i l’endemà es rendirien. Llavors, Hitler va tornar a criticar durament la centralització administrativa de Berlín que proposava el Ministeri de l’Interior. La seva idea era que els departaments del Reich tinguessin un número reduït de treballadors ben pagats. Després, quan la conversa es va anar relaxant, varen parlar d’art i cultura. Hitler estava molt satisfet dels projectes del professor Wilhelm Kries pels monuments que volia construir en honor a les victòries que pensaven que arribarien. Al final de la conversa, Hitler es va interessar per la família del seu ministre, i aquest va lamentar no poder està prou temps amb els seus fills. El migdia següent, el dimecres 12, Hitler i Goebbels es varen tornar a reunir per parlar aquest cop de l’Església catòlica perquè el ministre havia llegit una carta crítica al règim del cardenal de Bertram. Hitler, que es proposava contestar la carta, va afirmar-li que l’Església estava condemnada a desaparèixer perquè no es preocupava per avançar amb la ciència i, durant una estona, va criticar durament el paper de l’Església. Goebbels, com sempre, va donar-li la raó.

El dia 13, Hitler es va tornar a reunir amb el seu amic Goebbels per parlar aquest cop dels Protocols dels Savis de Sió, uns fullets redactats a França per la policia secreta tsarista, la Ojrana, els anys 1900-1901, en els que es denunciava les suposades aspiracions jueves sobre el món. Hitler estava convençut de que aquells fullets eren certs i va afirmar que tots els jueus eren iguals a tot el món. Després de la reunió, Hitler es va veure obligat a convocar una reunió la seva casa de muntanya d’Obersalzberg amb els empresaris de la indústria bèl·lica per restablir el prestigi perdut per culpa del ministre Hermann Göering, que es va voler ocupar de la indústria del Reich amb molt poca fortuna. Hitler també s’hauria d’haver preocupat per la pèrdua també del seu prestigi davant del seu Volk. Segons un informe del règim, havia perdut moltes simpaties davant del poble perquè la gent creia que s’havia deixat enganyar per la gent del seu partit i semblava que no es volia adonar de com eren les coses. A més, el govern alemany no parava de rebre crítiques dirigides al règim per la seva gestió durant la guerra. Moltes crítiques anaven dirigides cap al dictador. Era evident que les derrotes li estaven passant factura, però d’això sí que n’era conscient. La nit del dia 14 el govern alemany volia llançar un comunicat explicant la capitulació alemanya a Tunísia, però Hitler va prohibir que es difongués el comunicat. No volia que s’estengués un esperit derrotista dins del seu poble.

El dia 15, Hitler ja es trobava de nou en el Berghof per reunir-se amb els empresaris de la indústria bèl·lica. Durant tot el dia varen discutir les mesures que tenien que prendre i es va mirar de posar solucions per refer les relacions després de que quedessin malmeses per culpa del ministre Göering. Després de la reunió, Hitler va prendre decisions militars davant de les informacions que tenia sobre una possible invasió per part dels nord-americans i dels britànics a Europa. En aquells moments no sabia el lloc exacte d’on podrien desembarcar els Aliats i va prendre la decisió de reforçar la zona dels Balcans i va encarregar en el mariscal Rommel la defensa de Grècia. Hitler va cometre l’error de deixar a les dèbils tropes italianes la defensa de Sicília.

Però els problemes del dictador i del règim s’agreujaven per moments. El dia 17, Hitler va rebre un informe del seu ministre Albert Speer on li explicava la catastròfica situació amb que havia quedat les preses del Ruhr després del bombardeig de la nit anterior. Els danys eren molt grans; hi havia inundacions, s’havien paralitzat les indústries de la zona, una central elèctrica havia quedat destruïda i la població de la zona no tenia aigua. A més, es va reduir la producció de gas perquè les fàbriques de coc varen quedar paralitzades. Les gran empreses només se’ls va poder administrar entre un 50% i un 60% del gas que necessitaven. Hitler va quedar molt impressionat pels greus danys ocasionats pels bombarders de la RAF i es va enfadar un cop més per la falta de previsió de la Luftwaffe alhora de veure els bombardejos que afectaven greument al país. Tot i això, no va ser fins al 30 de maig quan va fer enviar especialistes de totes les regions d’Alemanya a les preses del Ruhr per reparar els desperfectes. Les tasques d’aquests especialistes eren les d’intentar assecar les bobines elèctriques i aconseguir motors  d’altres fàbriques, encara que aquestes haguessin de quedar aturades, amb l’objectiu d’aconseguir en unes setmanes que les indústries del Ruhr tornessin a tenir aigua.

El dia 18, Hitler va donar ordres de començar la formació d’una brigada anti-bolxevic entre els presoners de guerra britànics. El dia següent, Hitler va trucar al dictador Mussolini des de la seva casa de muntanya  per parlar de la rendició de les forces italianes i alemanyes a Tunísia. Aquell mateix dia, els britànics i els nord-americans varen anunciar que havien fet presoners a 109.000 alemanys i 63.000 italians. Hitler li va assegurar que sempre estaria al seu costat i li va reiterar l’admiració que sentia cap a la seva figura. Per la seva part, Mussolini li va demanar un cop més que abandonés el seu pla de lluitar contra la Unió Soviètica, però Hitler es va mostrar convençut de que donaria amb poc temps un cop definitiu en el front oriental. Al final, per desig del dictador alemany, varen acordar tornar-se a veure a Feltre, Itàlia, per definir una nova estratègia militar. Mussolini va acceptar de mala gana; per ell la guerra ja no tenia sentit i veia com els Aliats anaven guanyant terreny ràpidament. Sabia que era qüestió de dies de que arribessin a Itàlia. Després de la trucada, Hitler es va reunir amb els generals Wilhelm Keitel i Walther Warlimont per dir-los de que no es podien fiar de les tropes italianes i els va admetre de que tenia por de que els Aliats ataquessin a la dèbil Itàlia i poguessin entrar a Europa. També els va explicar que per on veia més perill era en els Balcans perquè si perdien aquella zona perdrien els jaciments petrolífers de Romania i les zones de producció de la bauxita, el crom i el coure. Llavors, Hitler els va ordenar que evitessin un atac Aliat contra el Peloponès. El migdia del dia següent, Hitler es va reunir amb els seus generals, entre ells el mariscal Rommel, per parlar sobre una possible invasió dels Aliats a Itàlia. Hitler tenia informes de que els Aliats es dirigien cap a Sicília per començar la invasió a Europa, i va dir que havien d’estar en guàrdia com una aranya en la seva teranyina i va afirmar que gràcies a Déu tenia un bon olfacte per aquestes coses i que normalment podia preveure aquests moviments. Rommel li va manifestar que el preocupava que els italians es desplomessin i decidissin tancar la frontera. Davant d’aquest comentari el dictador es va quedar pensatiu, sabia de la debilitat italiana, i li va respondre que ho estudiaria. Més tard, Hitler va donar l’ordre, per suggeriment del ministre Göering, de que els evacuats de les comarques bombardejades de l’Oest es dirigissin cap a la França ocupada, especialment a Borgonya.

El dia 22, Hitler va rebre un informe de l’aviador Adolf Galland, que havia provat el nou caça Messerschmitt Me-262, i el va informar de les seves possibilitats. Tot i que l’informe era positiu, Hitler va negar l’ordre de que fos fabricat en sèrie. Per si no tenia prou problemes, el dia 23 Hitler va rebre un escrit del seu ministre Goebbels en que es queixava de que el ministre Alfred Rosenberg tingués competències dins del seu Ministeri de Propaganda. Goebbels li va recordar les seves repetides declaracions segones les quals el control de la propaganda general havia d’estar en mans del seu Ministeri. Goebbels volia mostrar els èxits de la seva propaganda i li va descriure tots els seus encerts i de tot el que s’ocupava. Però els problemes no acabaven aquí, el dia 24 l’almirall Karl Döenitz es va veure obligat a informar a en Hitler de que havia fet retirar els U-Boots de l’Atlàntic septentrional per les continues baixes que patien tant material com humanes. D’aquesta manera, Hitler perdia una arma que deia que seria la principal per destruir els seus enemics. A més, l’últim dia de maig Döenitz li va presentar un informe per explicar-li la pèssima situació a l’Atlàntic i el va informar de que s’havien perdut 41 submarins en un mes.

El dia 27 de maig, Hitler va decidir concedir honors especials al cap de l’Armada japonesa, el general Isoruku Yamamoto, l’ideòleg de l’atac de Pearl Harbor, mort el 18 d’abril de 1943 quan la seva avioneta va ser interceptada per un caça nord-americà. El dictador li va atorgar a títol pòstum la Creu de Cavaller amb Fulles de Roure i Espases. Aquesta va ser la primera vegada que es va condecorar amb una condecoració tan alta a un militar estranger.

En una conferència militar del dia 5 de juny, on hi varen assistir els generals Wilhelm Keitel i Walther Warlimont, l’assistent naval d’en Hitler, i en Karl-Jesko von Puttkamer, l’almirall Karl Döenitz li va dir en el dictador que no es podia reduir la despesa en la guerra submarina, ja que la primera línia de defensa a l’Oest era l’Atlàntic. Döenitz havia retirat els seus submarins per posar-los a les costes franceses davant d’un possible desembarcament Aliat. El dia 8 es va celebrar una nova reunió en el Berghof per parlar aquest cop sobre els voluntaris que havien d’anar a lluitar en el front oriental. El general Georg Lindemann va explicar que era partidari d’utilitzar les unitats russes voluntàries, uns 47.000 homes, però en canvi no estava d’acord en les accions del voluntari rus Andrei Vlasov, condecorat pel propi Iosif Stalin per la defensa de Moscou i fet presoner pels alemanys en el front de Leningrad i que va acceptar col·laborar amb els alemanys, perquè no estaven sota vigilància policial i perquè els seus homes buscaven recompenses i influïen als demés voluntaris. Hitler li va contestar que no necessitava a en Vlasov a la rereguarda sinó que el volia al davant de tot per lluitar. Seguidament, Keitel va transmetre la sol·licitud urgent del Grup d’Exèrcits del nord per integrar en les seves unitats a lituans, letons i estonians per cobrir les baixes. Hitler si va negar perquè considerava que a la llarga convertiria aquetes unitats en insegures, i va afirmar que no tot valia per salvar els interessos del Reich.

El 13 de juny, Hitler va manifestar davant dels seus convidats en el Berghof que li preocupaven els bombardejos sobre Alemanya, sobretot per com afectava en la moral del poble, i va explicar que a la gent li molestava més veure destruir un monument abans que una fàbrica. Tot i la seva suposada preocupació, Hitler mai va visitar una ciutat que havia patit un bombardeig. Inclús el dia 18 se li va demanar que era important que visités la conca del Ruhr per tal d’animar la gent i Hitler, tot i prometre que hi aniria quan tingués temps lliure, mai hi va anar.

L’endemà dia 14, Hitler va rebre la visita de l’oficial de la Luftwaffe Nicolaus von Below per parlar de la possible invasió dels Aliats a Itàlia. Von Below creia que les tropes nord-americanes estaven més ben preparades que l’exèrcit alemany i li va explicar que només la Luftwaffe podia evitar la invasió a Sicília, sinó Itàlia estaria perduda, li va assegurar. A la tarda del dia 17, Hitler va dir davant dels seus convidats que era extraordinari que hi hagués tan pocs homes capaços de mirar la realitat cara a cara, i que sota l’amenaça d’un perill reaccionés creant projectes pel futur, va assegurar. El dictador va acabar la seva frase dient que la majoria dels homes eren un covards. Evidentment, Hitler creia que era d’aquests pocs homes extraordinaris.

El dia 19, Hitler va rebutjar la idea de construir grans embarcacions de guerra, exceptuant els submarins, perquè sabia que no podien lluitar cos a cos contra els Aliats. El dictador va explicar que volia petites unitats marítimes com llanxes ràpides i destructors. Després, Hitler es va reunir amb el líder de les SS Heinrich Himmler per parlar de l’eliminació del gueto de Varsòvia del 16 de maig de 1943 després d’una dura resistència per part dels jueus. Durant la rebel·lió varen morir 14.000 jueus i 400 soldats alemanys. Segons el cap de les SS, Hitler li va dir, després de llegir-se el seu informe, que l’evacuació dels jueus, tot i l’agitació que encara podia provocar en els següents mesos, havia de fer-se radicalment i fins al final. Dos dies després, ha resulta d’aquesta reunió, Himmler va ordenar la liquidació de tots els guetos jueus en els territoris ocupats. Complint aquestes ordres, el gueto de Lvov va quedar eliminat. En el procés varen ser executades entre 10.000 i 20.000 persones. Només a la regió de Galítsia varen ser deportades un total de 430.329 persones en finalitzar el procés de liquidació dels guetos. Davant l’augment de presoners que provenien del gueto, en el camp de concentració de Struthof es va habilitar de cambres de gas per eliminar-los ràpidament. Inclús, Hitler el dia 23 va parlar amb el seu entorn més íntim en el Berghof sobre els guetos. En resposta a un comentari de sobretaula de l’esposa del gauleiter Baldur von Schirach, la Henriette, que era filla del fotògraf Heinrich Hoffmann, que acabaven d’arribar a la casa de muntanya aquell dia, Hitler va respondre que els portaven a treballar i que no els hi havia de tenir llàstima mentre els soldats alemanys lluitaven i morien. Llavors, Baldur li va suggerir l’aplicació d’una política diferent a Ucraïna per dur més beneficis. Aquell comentari no li va fer gens de gràcia en el dictador. Els Von Schirach, grans amics d’en Hitler, varen començar a desaparèixer de l’entorn del líder alemany ràpidament.

La tarda del dia següent, Hitler va estar tota l’estona a la seva Casa del Te irritat amb el matrimoni Von Schirach per haver-lo qüestionat. L’ambient era gèlid i molt tens en aquell moment. A la nit l’ambient no va canviar gens quan es varen reunir tots al voltant de la llar de foc del saló de la casa de muntanya. Henriette estava assentada al costat d’en Hitler i, nerviosa, s’anava fregant les mans i parlava amb veu baixa per passar desapercebuda. De cop, Hitler es va aixecar enfadat i va començar a caminar d’una banda a l’altra del saló mentre deixava anar:

Això és el què em feia falta, que em vinguis amb totes les tonteries sentimentals. Què t’importen a tu les dones jueves?

Els demés no sabien a on mirar en aquell moment, tots sabien per qui anava aquella pregunta. Quan va arribar el ministre Goebbels a la sala va aprofitar aquella escena utilitzant l’aversió del dictador per Viena i va criticar la política del gauleiter Von Schirach a la capital austríaca. Llavors, el dictador va criticar amb més duresa al seu gauleiter davant seu i va elogiar els èxits aconseguits a Berlín. Enfadat, Hitler va cridar que havia sigut un error des del principi enviar-lo a Viena o haver incorporat els vienesos al Reich. Assenyalat, Von Schirach va oferir la seva dimissió com a gauleiter de Viena. Però Hitler li va respondre:

No es decisió teva decidir-ho. Tu et quedés a on estàs.

Eren aquells moments les quatre de la matinada. Llavors va aparèixer el secretari Martin Bormann en l’escena i va aconsellar al matrimoni Von Schirach que marxessin. Ho varen fer ser acomiadar-se i varen caure en desgràcia. Hitler també estava molt irritat perquè havia sigut informat d’un segon bombardeig a la ciutat de Wuppertal, on varen morir-hi 3.000 persones. Hitler va criticar de nou al ministre Göering pels errors en la defensa antiaèria.

El dia 25, el general Walther Model va demanar un nou aplaçament per l’Operació Ciudadela. Tenia el suport dels mariscals Günther von Kluge i Erich von Manstein. Hitler va acceptar-ho, però va fixar la data del 5 de juliol per començar l’Operació. Dos dies més tard, Hitler es va reunir en el Berghof amb el ministre Goebbels per explicar-li que disposaven d’una nova arma que canviaria el curs de la guerra. El dictador es referia als coets V-1 i V-2, que s’estaven desenvolupant per bombardejar les illes britàniques. Es tenia previst també atacar als Estats Units amb els V-2, que havien de ser traslladats a l’altra banda de l’Atlàntic a través dels U-Boots. A part, aquell dia Hitler va rebre una carta d’en Fritz Sauckel on li demanava permís per traslladar abans de final d’any a 500.000 francesos a Alemanya com a mà d’obra. L’endemà, el ministre Speer li va comunicar que el dia 23 de juny havia creat una comissió d’experts industrials per estudiar els objectius militars estratègics per atacar als Aliats, com les centrals elèctriques de la Unió Soviètica i la indústria del carbó de la Gran Bretanya. Speer també li va explicar que no podien patir més atacs aeris perquè això feia endarrerir la producció d’armament, sobretot la dels nous tancs. Llavors, Speer li va voler fer veure amb xifres a la mà que les operacions al front oriental anaven malament per l’exèrcit alemany.

El Kursk, una altra ofensiva:

El 29 de juny l’Adolf Hitler es va traslladar d’Obersalzberg al quarter general de Rastenburg per seguir i dirigir l’Operació Ciudadela en el Kursk, zona on durant el segle XIX es va fer famós per les competicions d’aus canores i pels seus rossinyols. El primer dia de juliol es va dirigir als seus comandants i els va assegurar que la seva decisió de seguir endavant amb l’Operació Ciudadela estava condicionada per la necessitat d’impedir una propera ofensiva soviètica. La tarda abans de l’Operació, els soldats alemanys varen efectuar petits atacs contra els soldats soviètics a la zona del Kursk. Mentrestant, des de Rastenburg, Hitler seguia els esdeveniments ben nerviós per saber com aniria aquella Operació tan ambiciosa i va declarar que li produïa mals de panxa pensar-hi perquè considerava que era una altra oportunitat per destruir el gruix de l’exèrcit soviètic per tal de dur al dictador Iosif Stalin a negociar.

A les cinc de la matinada del 5 de juliol, la Wehrmacht, amb el 9º Exèrcit pel nord i el 4º Exèrcit Blindats, i el Grup Operacional Kempf pel sud, i amb 3.800 tancs, entre ells els nous Tiger, al qual hi confiava molt en Hitler, i Panther varen començar l’Operació Ciudadela en el sector Orel-Kursk-Bielgorod contra els soldats soviètics. Els alemanys, amb els generals Walther Model i Hermann Hoth al capdavant, varen intentar rodejar als soviètics amb la tàctica del moviment en pinça. Abans de començar l’ofensiva, Hitler va enviar un missatge a les seves tropes per dir-los que aquella Operació era de tal importància que el futur de la guerra depenia d’aquell resultat. Però l’atac ja es va trobar amb un impediment només començar perquè el factor sorpresa va caure des de bon principi, ja que els soviètics, gràcies a la màquina Enigma i a un desertor txec, ja sabien que es produiria l’atac. Al final del dia, els alemanys no varen aconseguir avançar més d’11 quilòmetres, tot i que les tropes del comandant Hoth varen travessar la primera línia de defensa soviètica, però no varen poder amb la segona, la més poderosa. A més, abans de l’ofensiva els avions soviètics havien atacat les bases de la Luftwaffe.

Dos dies més tard, mentre la Batalla continuava i tant els soviètics com els alemanys perdien grans quantitats de tancs sense moure’s pràcticament dels seus llocs, Hitler es va reunir amb el ministre Speer i els científics Werner von Braun i Walter Dornberger perquè li expliquessin l’evolució dels nous coets V-2. Després d’una breu introducció, varen mostrar-li a en Hitler una pel·lícula amb color on es veia el llançament del nou coet, que podia anar a una velocitat de 5.800 quilòmetres per hora. El dictador va quedar tan impressionat amb aquella nova arma que quan va acabar la reunió va tornar al seu búnquer eufòric pensant en atacar aviat als britànics. L’endemà, Hitler, aconsellat per Speer, va ordenar en el cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel promulgar un decret on els presoners de guerra tenien que ser posats al servei de la producció d’armament per construir els nous coets. Després, Hitler va tenir una reunió militar per establir les línies de defensa entre 20 i 25 quilòmetres darrere la línia de foc en el Kursk. Hitler no volia de cap de les maneres establir aquesta línia, ja que no creia que havia d’existir una posició de rereguarda perquè pensava que el fet de tenir-la faria retrocedir els soldats a la més mínima. Els generals no pensaven igual.

Però enmig de l’ofensiva del Kursk, Hitler i els alemanys es varen trobar amb un fort revés que ja esperaven. A la nit varen arribar informacions al quarter de Rastenburg sobre una flota aliada que transportava a un gran número d’homes d’assalt des del nord de l’Àfrica a Sicília. Eren els homes del 7º Exèrcit nord-americà del general George Patton i els homes del 8º Exèrcit britànic del general Bernard Law Montgomery que començaven l’Operació Husky, la conquesta de Sicília. Però tots els presents a Rastenburg, inclòs Hitler, varen creure que els Aliats desembarcarien a Sardenya i no a Sicília. Joseph Goebbels sempre havia cregut que era irrealitzable que els Aliats desembarquessin a Sicília. Al principi els Aliats no varen trobar gaire resistència, les tropes italianes amb el 6º Exèrcit, reforçat per un grup de soldats alemanys compost per una divisió blindada i una altra de paracaigudistes, varen ser incapaces de fer front als Aliats. A la nit del dia 10, els britànics ja varen entrar a la ciutat de Siracusa.

A més, durant els següents dies es veia que l’Operació Ciudadela era un fracàs i Hitler va fer cridar el dia 13 als mariscals Erich von Manstein i Günther von Kluge al quarter per ordenar-los posar fi a l’ofensiva. Hitler va quedar molt impressionat per les fortes pèrdues que havia tingut en la batalla del dia anterior a Projorovka. Dels 3.800 tancs que disposaven el 5 de juliol ara només en quedaven 1.500. Von Kluge li va explicar amb franquesa que la Batalla estava perduda i va convèncer al dictador perquè aturés l’ofensiva, tot i que Von Manstein volia continuar perquè, tot i saber que no podien aconseguir l’objectiu, creia que podria destruir diverses divisions soviètiques i tenia por de que si no eliminaven les reserves blindades soviètiques aquestes rebrien reforços i contraatacarien aviat. Per intentar frenar l’avanç soviètic ara que es posava fi a l’Operació, Walther Model va rebre el comandament de tot el sortint d’Orel. El dia 15 va acabar definitivament l’ofensiva alemanya del comandant Hoth. Hitler va ser informat aquell dia de que en el Kursk no s’havia aconseguit enfonsar les defenses soviètiques i que l’ofensiva havia fracassat. D’aquesta manera acabava l’última iniciativa de consideració de la Wehrmacht en el front oriental.

El cap d’en Mussolini perilla:

L’Adolf Hitler sabia que la situació política a Itàlia era inestable amb un Benito Mussolini en hores baixes després de la invasió anglosaxona a Sicília. Tenia por d’un armistici italià i, per aquest fet, va demanar-li en el dictador italià reunir-se amb ell l’endemà a Feltre, en el Vèneto del nord. Quan Mussolini va rebre la petició sabia que era un ultimàtum alemany i li va agafar un atac de còlera per tal i com el tractaven els alemanys, però va tenir acceptar anar a la ciutat. En seguit que va tenir la confirmació, Hitler va agafar un avió Cóndor des de Rastenburg en direcció al Brenner, fent escala en el Berghof, on hi va descansar i dormir. Llavors va anar a l’aeròdrom acompanyat per dos taquígrafs i la seva secretària Traudl Junge per agafar un dels quatre avions Cóndor que volaven cap a Itàlia. Un cop varen aterrar a terres italianes varen agafar un tren que els va portar a la ciutat de Treviso, en el Véneto del nord, on els esperava el dictador italià i la seva delegació. Després de saludar-se, Hitler va pujar amb els seus col·laboradors i amb Mussolini en un dels cotxes que els esperaven rodejats de la carabineri i motoristes per ser portats a la vila Feltre, Belluno.

A les onze del matí, hora que va començar la reunió, Hitler, acompanyat pel cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel, li va prometre a en Mussolini el seu suport incondicional per la lluita i li va dir que enviarien tropes i matèries primes a Itàlia per la necessitat de defensar els territoris que ocupaven. Però Hitler parlava d’una forma tan ràpida i estava tan excitat que tothom va veure que s’havia passat amb el còctel d’amfetamines que l’hi havia subministrat prèviament el doctor Theodor Morell. Encès per la conversa i pel còctel, li va parlar en el dictador italià d’unes terrorífiques armes secretes que atacarien la Gran Bretanya. Llavors, enmig de la reunió, un funcionari va entrar a la sala per comunicar-li a en Mussolini que la ciutat de Roma estava sent atacada. La capital italiana era atacada per primer cop en la Segona Guerra Mundial per 260 bombarders nord-americans (157 B-17 i 113 B-24), que varen llançar unes 1.000 tones de bombes sobre les andanes ferroviàries de San Lorenzo, provocant prop de 2.000 morts i 11.000 ferits. A en Hitler no li va importar gaire l’atac i va continuar parlant del seu tema. Després, els dos dictadors es varen entrevistar en privat i Mussolini va aprofitar l’atac a Roma per demanar-li que li enviés d’immediat reforços a Itàlia. Hitler li va prometre que ho faria, però li va demanar que resistís de moment i que eliminés els conspiradors que l’envoltaven perquè esperava noves victòries al front oriental. En una reunió a part entre els comandants militars, Keitel li va demanar en el general Vittorio Ambrosini, el comandant en cap de l’exèrcit italià, que enviés a Calàbria, al sud d’Itàlia, les divisions italianes estacionades al nord perquè serien substituïdes per unitats del nou grup d’exèrcits del mariscal Erwin Rommel. Aquesta mesura, o ultimàtum, no va agradar gens a Ambrosini perquè va veure que els alemanys intentaven crear un front alemany a l’Itàlia central. A més, permetria en els alemanys apoderar-se del poder militar en el territori italià en cas de cop d’Estat.

A la tarda, quan va acabar la reunió, tots varen tornar a pujar als seus cotxes i varen ser portats a l’estació de trens. Durant algun moment d’aquella tarda, Hitler va rebre un informe del servei secret del cap de les SS Heinrich Himmler en el que s’exposava que s’estava planejant un cop d’Estat a Itàlia per substituir Mussolini pel mariscal Pietro Badoglio, virrei d’Etiòpia des del 1938, cap  de l’Estat Major General des del 1939 i cap de l’exèrcit italià des del 1940, que havia sigut rellevat el 1941 per haver sigut crític amb Mussolini per l’atac contra Grècia. Quan es varen acomiadar a l’estació, Mussolini li va dir a en Hitler que la causa era comuna. Al vespre, Hitler i els seus col·laboradors varen agafar un avió que els va portar un altre cop al Berghof. Molts dels presents a la reunió varen sentir vergonya en veure l’estat amb que Hitler es trobava perquè era massa evident que s’havia passat amb les amfetamines. Per la seva part, Mussolini va marxar cap a Roma molt preocupat per les paraules del dictador alemany en que li demanava que eliminés els conspiradors que l’envoltaven. Un cop acomodat de nou a la casa, Hitler li va dir en el secretari Martin Bormann que en el passat volia construir els vaixells de guerra més poderosos del món i que els hi volia posar el nom dels grans poetes-aventures del segle XVI: Ulrich von Hutten i Götz von Berlichingen, però que se’n alegrava de no haver-ho fet perquè la infanteria de mar tenia una importància residual, ja que els submarins i els destructors eren els que es feien càrrec de dur el pes de la lluita. Llavors li va explicar que en aquells moments eren els japonesos qui tenien els vaixells de guerra més poderosos del món, però li va assegurar que els vaixells eren difícils d’utilitzar i li va posar l’exemple del Bismarck. L’endemà, Hitler i els seus col·laboradors varen marxar cap al quarter de Rastenburg.

Tal i com temien, la tarda-nit del dia 24 de juliol va començar una reunió del Gran Consell Feixista a Roma que acabaria portant la destitució de Mussolini. A la tarda ja varen començar a arribar a Rastenburg informacions sobre la reunió del Gran Consell. Hores més tard, es va informar a en Hitler de que s’havia tret tots els poder a en Mussolini i que es demanava en el rei Victor Manel III que controlés les forces armades italianes. Pel dictador alemany va ser un fort cop aquella notícia. El migdia de l’endemà varen arribar en el quarter les primeres notícies de que en els carrers italians hi començaven a haver disturbis perquè es treien els símbols feixistes. A la tarda, mentre estava en una sessió informativa, Hitler va rebre la notícia de l’enderrocament de Mussolini. Totes les informacions eren confuses encara en aquells moments, però Hitler es va posar furiós igualment i va criticar obertament al dictador italià titllant-lo de dèbil i va qualificar el que havia passat com una traïció i va descriure el mariscal Badoglio com el seu pitjor enemic. En aquells moments suposava que Mussolini estava en llibertat, no sabia que havia estat arrestat per ordres del rei, i pensava portar-lo d’immediat a Alemanya. Llavors va fer trucar al mariscal Hermann Göering perquè vingués a Rastenburg d’immediat. Erwin Rommel, que estava a Salònica, també va rebre la mateixa ordre i també varen intentar localitzar a en Himmler i a en Goebbels. A la nit, el ministre de Propaganda es va dirigir a l’aeroport de Tempelhof amb l’Otto Dietrich per dirigir-se a Rastenburg. Joachim von Ribbentrop, que encara no estava recuperat d’una infecció respiratòria i s’estava refent a la seva residència de Salzkammergut, a Fuschl, prop de Salzburg, també li varen ordenar que vingués a Rastenburg.

A la nit, Hitler va convocar una reunió informativa amb els seus comandaments militars, era la tercera reunió amb ells en menys de 12 hores, i en aquesta va demanar castigar els traïdors italians sense contemplacions. Enfadat com mai, va exclamar que l’endemà enviaria algú a Roma amb ordres pel comandant de la 3º Divisió Panzergrenadiere perquè arrestés al nou govern. Llavors, Hitler va trucar al general vienès Otto Skorseny, anomenat Cara Tallada per les seves cicatrius a la seva cara a conseqüència dels duels que tenia de jove, perquè localitzés a en Mussolini i el rescatés en una operació que s’anomenaria la Missió Roure. Després de tenir clar que podia perdre el seu aliat i davant del temor de que els Aliats desembarquessin a un punt del sud-est d’Europa, Hitler va ordenar que Rommel coordinés les forces militars a Grècia i va enviar vuit divisions estacionades a França i en el sud d’Alemanya al nord d’Itàlia.

El matí següent, Goebbels i Dietrich varen arribar a Rastenburg. Abans de reunir-se amb en Hitler, Goebbels va parlar amb en Himmler i en Bormann, que aquests estaven convençuts de que Mussolini no havia dimitit per voluntat pròpia. A les deu del matí, Hitler els va demanar reunir-se amb ell juntament amb en Göering. Durant tota la conversa Hitler estava bastant tranquil i de bon humor, tot el contrari dels últims dos dies. Al cap de mitja hora va arribar el ministre Von Ribbentrop, que estava bastant dèbil. Un cop tots reunits, Hitler va començar a fer una anàlisis de la situació i va dir que estava convençut de que Mussolini no havia dimitit voluntàriament i que creia que estava detingut en algun lloc d’Itàlia. Pensava que el mariscal Badoglio havia negociat de primer moment amb els Aliats abans d’actuar contra en Mussolini i estava convençut que darrere d’aquell cop d’Estat hi havia les forces de la francmaçoneria italiana. Pensant amb els Aliats, va assegurar que en el fons l’atac anava dirigit contra Alemanya i creia que els britànics buscarien el millor moment per desembarcar a Itàlia, pensava que ho farien a Gènova, per aïllar les tropes alemanyes en el sud. Tenint clar que havia d’alliberar a en Mussolini, els va assegurar que prepararia un contraatac de la següent manera: una divisió de paracaigudistes, que en aquells moments estava al sud de França, aterraria als voltants de Roma i ocuparia la ciutat, detindria el rei i a tota la seva família, igual que el mariscal Badoglio i a tots els seus col·laboradors per portar-los a Alemanya, i restabliria el feixisme a Roma. A més, ocuparia Itàlia i capturaria la flota italiana. Per dur a terme aquest pla, va ordenar a en Goebbels que convertís les estacions clandestines del sud de França amb emissores de ràdio controlades per ells. Les estacions afectades varen ser les de Tolosa, Bordeus i Monte Carlo. Enmig de la reunió varen rebre informes que deien que el Vaticà donava suport a la revolta del rei. Enrabiat davant d’aquella informació, Hitler va dir que faria detenir els responsables de Roma, inclòs els del Vaticà, a qui també va culpar de l’enderrocament del dictador italià. Von Ribbentrop i Goebbels es van oposar a aquest pla perquè consideraven que no era el moment de tocar l’Església. En acabar la reunió va arribar en el quarter l’Erwin Rommel, que es va oposar a una resposta improvisada i es va mostrar partidari d’una acció planejada.

Al migdia es va celebrar una sessió informativa on varen rebre noves notícies que deien que a Itàlia els italians havien sortit al carrer per donar suport al nou govern. Amoïnat perquè no li pogués passar al mateix, Hitler va ordenar a en Himmler que prengués les mesures necessàries per impedir un fet com aquell a Alemanya. En aquells moments de ràbia, Hitler es va posar encara més ansiós per actuar i va donar a en Rommel el comandament suprem de les tropes alemanyes a Itàlia. Llavors, es va dirigir cap al mariscal Günther von Kluge, que havia arribat des del quarter del Grup d’Exèrcits del centre, on intentaven desesperadament aturar l’ofensiva soviètica en el sortint d’Orel, en el nord del Kursk, per dir-li que les conseqüències dels fets d’Itàlia farien canviar els plans en el front oriental. Li va dir que necessitava les millors divisions de les Waffen SS, assignades a l’Erich von Manstein en el sud del front oriental, i va ordenar que es traslladessin d’immediat a Itàlia. No entenent aquell canvi, Von Kluge li va explicar que si feien aquell trasllat impossibilitaria la defensa en la regió d’Orel i va protestar dient-li que el que demanava era que efectués una evacuació absolutament precipitada. No volent ser contradit, Hitler li va exclamar:

Tot i així, Herr Feldmarschall, aquí no som amos de les nostres decisions.

A l’hora de dinar, Hitler va estar acompanyat per en Goebbels, en Göering, en Von Ribbentrop, en Rommel, l’almirall Karl Döenitz, l’Albert Speer, en Keitel i en Bormann. Tots tenien clar que havien d’actuar a Itàlia, i Hitler els va tornar a reiterar de que estava convençut de que Mussolini estava empresonat. Després de dinar va arribar en el quarter el general feixista Roberto Farinacci, conegut pel seu antisemitisme, que va ser rebut primer pel ministre Von Ribbentrop i després per en Hitler. El líder alemany tenia pensat utilitzar-lo com a substitut d’en Mussolini mentre aquest no fos alliberat. Farinacci li va explicar que Mussolini havia sigut atacat pel seu gendre, el comte Galeazzo Ciano i per en Dino Grandi, el ministre de Justícia i President de la Cambra dels fascis i corporacions, i per alguns membres del Gran Consell Feixista. Amb en Farinacci també hi havia en Giovanni Preziosisi, que va ser rebut també pel dictador. Després de l’entrevista, que va ser poc interessant per la poca informació que en va treure, Hitler va demanar a en Himmler que vigilés a en Farinacci, que s’allotjava en una vila aïllada i on se’l coneixia amb el  nom fals d’advocat Silva. A partir de l’entrevista, Hitler ja no va pensar més amb en Farinacci com el substitut temporal d’en Mussolini. Després es va passar tota la tarda rebent a cada un dels seus ministres i membres del govern per planejar la situació a Itàlia.

Quan es va reunir amb Speer, aquest li va demanar que li donés la seva aprovació perquè el seu Ministeri s’encarregués de dirigir tota la producció del país. Speer tenia interès en controlar el programa de la Kriegsmarine, i també li va demanar poder transformar algunes empreses que es dedicaven a la producció de béns de consum en fàbriques per l’armament per tal de poder-se apoderar de 500.000 obrers alemanys i de les seves instal·lacions. Però Hitler només va escoltar-lo i no va prendre cap decisió. Només tenia Itàlia en el seu cap. L’endemà, Hitler va acceptar la proposta i va ordenar a en Fritz Sauckel de transportar 500.000 treballadors francesos a Alemanya.

A la nit, Hitler estava molt cansat i va decidir sopar sol mentre tots els seus convidats varen sopar junts. Més tard, Hitler es va reunir amb tots ells, un total de 35 persones, i els va dir que tenien que actuar ràpid a Itàlia. Però Rommel continuava pensant que s’havia de preparar adequadament i amb reflexió aquella operació. El debat va durar fins a altes hores de la nit i no es va arribar a cap conclusió. El migdia del dia 28, Hitler es va reunir amb el ministre Goebbels per dir-li que estava decidit a actuar d’immediat a Itàlia. Tenia la voluntat ferma de tornar a instaurar el feixisme i creia que el rei Victor Manel III era un home dèbil i vell que es deixaria guanyar fàcilment. Goebbels li va demanar poder tornar a Berlín perquè creia que en aquells moment tan crítics hi havia d’haver una figura rellevant a la capital dirigint el Reich. Hitler va acceptar la proposta i el ministre de Propaganda va tornar a la capital. El dictador per la seva part es va quedar a Rastenburg pensant en com havia d’actuar. Va refusar qualsevol acord amb el mariscal Pietro Badoglio; que li havia demanat que els seus homes marxessin d’Itàlia, i va enviar el general Skorzeny a Roma per intentar saber on era en Mussolini i va ordenar en el cap de les SS Heinrich Himmler que preparés un pla per alliberar-lo, atemptar contra el mariscal Badoglio i arrestar el rei en una operació que duria el nom d’Operació Alaric. Hitler tenia un problema per dur a terme el seu pla: hi havia pocs alemanys a la capital italiana i només podia posar en marxa el pla per alliberar en Mussolini. L’últim dia de juliol, més de 100.000 soldats alemanys varen envair Itàlia per assegurar la capital i el nord del país, però el fet de que molts d’aquests homes provinguessin del sector sud del front oriental va provocar que els soviètics poguessin atacar amb més força en el sector del Kursk. A Orel, el 2º i el 9º Exèrcits Blindats del comandant Walther Model es varen retirar cap a l’oest, a la línia situada a l’est de Briansk. El dia 2 d’agost, Hitler va tenir que ordenar en el mariscal Erich von Manstein que retingués com fos la línia defensiva al voltant de Kharkiv. Les forces alemanyes en aquells moments no tenien ni suficients efectius, ni tancs, ni artilleria per aturar l’exèrcit soviètic. Von Manstein va adoptar una tàctica que consistia en contraatacar quan es coneguessin els punts d’atac soviètics i cedir-los terreny a canvi de crear-los el màxim de baixes. Aquesta tàctica es va conèixer com la Defensa elàstica. Quan Hitler va veure aquest moviment que no havia ordenat, es va discutir amb els membres del OKH. Fins l’últim dia d’agost, Von Manstein no va poder aconseguir que Hitler li donés l’autorització per realitzar retirades limitades a Ucraïna.

Però Hitler tenia més problemes que la caiguda de Mussolini i el front oriental. Els Aliats no paraven de bombardejar les ciutats alemanyes i cada cop ho feien amb més força. Dins l’Operació Gomorra, 3.091 bombarders Aliats varen bombardejar des del 25 de juliol al 2 d’agost la ciutat d’Hamburg deixant-hi caure un total de 8.621 tones de bombes entre explosives i incendiàries, i es calcula que unes 45.000 persones varen morir en els atacs i que 26 quilòmetres quadrats de la ciutat varen ser arrasats. Speer va comunicar a en Hitler que la producció d’armament s’havia vist greument afectada per aquells atacs i el va avisar de que si seguien o s’ampliaven els atacs a altres ciutats es paralitzaria la indústria de tot Alemanya i acabaria la guerra. Hitler no el va voler ni escoltar i li va ordenar que arreglés el problema. Miraculosament, Speer va aconseguir mantenir la producció bèl·lica alemanya.

El 6 d’agost, Hitler va ordenar posar en marxa quatre operacions a Itàlia ara que hi tenia suficients soldats; el rescat d’en Mussolini, la formació d’una sòlida línia de defensa italiana, el ressorgiment del feixisme i la confiscació de la flota italiana. Quatre dies més tard, Hitler es va reunir amb el ministre Goebbels per explicar-li la seves intencions a Itàlia. El dictador també li va explicar que tenia pensat en els següents mesos atacar la ciutat de Londres. Estava decidit a actuar amb els míssils V-1, els primers míssils teledirigits i desenvolupats per l’empresa aeronàutica Fiesler. El dia 15, a resulta d’aquesta reunió amb el seu ministre, Hitler va publicar una ordenança on els fons pressupostaris pels territoris orientals ocupats havien de seguir presentant-se al Ministeri de Propaganda. Aquell mateix dia, Hitler es va reunir amb el tsar Boris III de Bulgària en una trobada que va anar molt malament, ja que el tsar búlgar no estava d’acord amb els plans del dictador alemany sobre la deportació dels jueus. Curiosament, el rei es va començar a trobar malament dies més tard i va morir el 28 d’abril a Sofia amb només 49 anys.

El pla de Hitler de voler atacar aviat Londres es va veure afectat la nit del 17 d’agost quan 330 bombarders de la RAF varen devastar la base de la Luftwaffe situada a l’illa bàltica de Peenemünde, on els alemanys efectuaven els primers llançaments de prova dels míssils V-1 i V-2. Alguns edificis varen quedar destrossats i varen morir 180 científics i 500 treballadors forçats, el que va implicar retardar uns mesos el debut dels míssils alemanys. Hitler es va enfadar molt quan va tenir les notícies de l’atac i va ordenar aquella mateixa nit que es construís el camp de concentració d’Enebsee, a l’Alta Àustria, per treballar en la producció d’aquells míssils i també va ordenar en el seu ministre Speer que es traslladés la producció d’armament a túnels subterranis per continuar treballant per tal de que no es veiés afectada pels futurs bombardejos. Al cap de poques setmanes, científics com Werner von Braun ja treballaven amb cert normalitat.

El 24 d’agost, Hitler va nombrar el cap de les SS Heinrich Himmler ministre de l’Interior en substitució d’en Wilhelm Frick, que va ser nombrat Protector de Bohèmia i Moràvia en substitució de l’ex ministre Constantin von Neurath. Himmler sempre havia somiat amb aquell càrrec i Hitler el va nombrar per aquell càrrec perquè tenia por de que no li pogués passar el mateix que Mussolini, que fos desposseït de càrrec, i necessitava controlar amb més duresa el país.

El 2 de setembre, Hitler va firmar a Rastenburg els nous projectes del ministre Albert Speer, on li donaven més poder i més control en el Pla Quadriennal per controlar tota la producció bèl·lica del país. Speer aquell dia va passar de ministre d’Armament i Munició a ministre d’Armament i Producció Bèl·lica. Aquesta ampliació de poder per part de Speer va topar amb la resistència i les dificultats que va posar el secretari Martin Bormann, que no volia veure com Speer anava aconseguint més poder dins del Reich alemany. Speer, que sabia que Bormann l’estava traint a les seves espatlles, no va voler presentar cap queixar a en Hitler sobre el comportament del seu secretari. Cinc dies més tard, Hitler es va reunir amb el dissenyador Willy Messerschmitt per saber per què s’havia alentit la producció del caça Me-262. El dissenyador li va demanar aplaçar la producció massiva del Me-262 a favor de l’evolució del caça Me-109, conegut com el Me-209.

El 8 de setembre, Hitler va fer una visita llampec al quarter de Grup d’Exèrcits del sud a Zaporozhie, en el baix Dnièper, al nord del mar Azov, per analitzar amb l’Erich von Manstein la situació crítica en el sector sud del front oriental. Aquell va ser l’últim cop que el dictador trepitjaria territori conquerit de la Unió Soviètica. Després de la visita va tornar a Rastenburg desanimat, acabava d’acceptar l’evacuació del cap de pont de Kuban i replegar les tropes fins a la riba occidental del riu Dnièper, el quart riu més llarg d’Europa i el més important d’Ucraïna. Aquesta línia defensiva es va anomenar Línia Panther-Wotan i allí es va intentar construir un sistema defensiu, però el pla va ser massa ambiciós per la falta de recursos i la dura pressió soviètica. Després d’arribar al quarter varen arribar uns informes que parlaven de la capitulació de l’exèrcit italià. Aquests informes varen ser confirmats quan es va escoltar la rendició italiana per un programa de la BBC i Ràdio Londres. Quan Hitler va escoltar-ho es va enfadar molt i va ordenar que se celebrés una reunió d’alt nivell aquella mateixa nit per meditar la lluita contra els Aliats i es va donar l’ordre de posar en marxa l’Operació Eix, la conquesta d’Itàlia. De seguia es va ordenar que es presentessin d’immediat al quarter els italians Vittorio Mussolini (el fill del dictador italià), Giovani Preziosi, Renato Ricci i Pavolini per parlar de la situació i perquè formessin un govern provisions feixista. L’endemà, Hitler va ordenar capturar i internar en un camp de concentració al príncep Felip de Hesse i la princesa Mafalda de Saboia, la filla del rei italià. Només feia uns dies que els havia rebut a Rastenburg, però ara tenia la sospita de que facilitaven informació a la casa reial italiana. Els dos varen ser empresonats en el camp de concentració de Sachsenhausen, on moriria la Mafalda, mentre que el príncep en va sortir viu.

Mentrestant, Joseph Goebbels va arribar al quarter per reunir-se amb el dictador alemany. Hitler estava bastant preocupat perquè milers dels seus homes es trobaven encara a Sardenya i a Còrsega, i no parava de pensar en la situació en els Balcans i en el front oriental, que no anava gens bé pels seus interessos. Estava convençut de que si no haguessin tingut que enviar tropes a Itàlia i les haguessin pogut destinar en el front oriental tot hagués sigut molt diferent. Frustrat per la situació, Goebbels li va preguntar si podrien arribar a un acord amb el dictador Iosif Stalin, però Hitler li va contestar que ara per ara veia més fàcil arribar a un acord amb els britànics que amb Stalin. Llavors, el ministre alemany el va convèncer perquè dirigís un discurs per ràdio al poble alemany per explicar la situació. Aquell mateix dia Hitler va escriure el discurs que Goebbels va qualificar que estava impregnat per un esperit clausewitzià. En ell, el dictador va condemnar al mariscal Pietro Badoglio, va proclamar la seva amistat cap a en Mussolini i va advertir al poble alemany de que una traïció semblant no podria passar-li a ell. A mes, va anunciar represàlies pels atacs aeris anglosaxons i va apel·lar finalment a la victòria final d’Alemanya. Més tard va arribar al quarter el mariscal Hermann Göering, que estava furiós per la traïció d’Itàlia i volia pressionar a en Hitler perquè fes algun tipus de declaració pública. Segons Goebbels, Göering encara era optimista aquells temps sobre la guerra a l’aire.

Després de dormir només dues hores, Hitler es va llevar capficat amb el tema italià i va fer cridar de nou al seu amic Goebbels perquè es reunís amb ell en privat per parlar del problema que suposava la capitulació de l’exèrcit italià. A l’hora de dinar, Hitler, Goebbels i els seus convidats varen saber per boca de l’Alfred Jodl, que l’Albert Kesselring havia ocupat Roma, que la majoria de les ciutats del nord d’Itàlia estaven ara sota el control del Reich i que estaven en contacte amb les tropes aliades que havien envaït el sud de la península italiana. En escoltar les paraules d’en Jodl, Hitler va dir que per evitar que Alemanya li passés igual que Itàlia havia ordenat que tots els prínceps abandonessin tots els comandaments de la Wehrmacht. A les vuit de la tarda, finalment, Hitler va enregistrar el discurs que Goebbels volia que el poble alemany escoltés. Era el segon discurs que pronunciaria aquell any dirigit al seu Volk.

Mussolini és alliberat:

El dia 11 de setembre, l’Adolf Hitler es va reunir a Rastenburg amb el seu ministre Albert Speer i va estar d’acord en la planificació industrial a nivell europeu del seu ministre i en la proposta de que França participés en la planificació industrial amb els mateixos drets que els altres països independents. Speer volia que els països ocupats fabriquessin béns de consum en grans quantitats per la població civil alemanya per tal de que les fàbriques alemanyes es poguessin dedicar exclusivament a produir armament.

Després de saber que Mussolini es trobava tancat en un refugi d’esquiadors a Gran Sasso, en els Apenins italians, a 2.112 metres, va fer-hi enviar el dia 12 de setembre un grup de militars de les SS amb el capità Otto Skorseny al capdavant i dirigits pel general Harald Mors perquè l’alliberessin en l’Operació Oak. Skorseny i els seus homes varen alliberar el dictador italià i el varen portar a Viena després d’una operació molt senzilla, ja que els sentinelles que vigilaven a Mussolini es varen rendir a la primera. A la tarda, quan es va confirmar la notícia, Hitler va demanar en el fill del dictador, Vittorio Mussolini, i en Renato Rivelli que es presentessin al seu despatx. Quan es varen reunir, Hitler estava eufòric i amb un somriure a la boca els hi va dir en italià (Hitler no sabia italià) que Mussolini havia sigut alliberat. Tot seguit es va anunciar en el quarter l’alliberació del dictador. El comunicat havia sigut precedit per repetits: Achtung! Achtung!. El comunicat deia que uns grups de paracaigudistes i de tropes de seguretat alemanyes, juntament amb alguns elements de les SS, havia dut a terme una operació per alliberar en Mussolini. L’anunci va provocar un gran entusiasme a Alemanya, on es va interpretar com la senyal d’un restabliment de la situació.

Abans de saber que el dictador italià havia sigut alliberat, l’Albert Speer va convocar una reunió amb els caps regionals del Tirol i de Catrina per tal de que li donessin el control de la producció d’armament del territori italià. Els alemanys es volien assegurar el control de la indústria italiana. Després d’algunes discussions, Speer va aconseguir els seus objectius amb molta facilitats i els va fer firmar uns documents on li donaven la producció d’armament italià dins del seu Ministeri. Però, al cap d’unes hores, Speer va saber que Mussolini havia sigut alliberat i va pensar que era millor guardar aquell document per més endavant. Quan va tornar a Rastenburg per reunir-se amb en Hitler per explicar-li que ara no tenia gaire sentit controlar la producció italiana si s’havia alliberat el dictador italià. Però Hitler no opinava igual, tenia por de que el govern d’en Mussolini no fos prou productiu pels seus interessos i li va dir que necessitava controlar la indústria italiana. El dictador només li va demanar que canviés la data dels papers que havia firmat amb els caps regionals per l’endemà per tal de demostrar que l’alliberació d’en Mussolini no havia tingut res a veure amb aquells acords.

Aquell mateix dia, Hitler va denegar el permís per negociar la pau amb els soviètics al ministre Joachim von Ribbentrop. El ministre d’Afers Exteriors estava en contacte des de feia dies amb el diplomàtic Vladimir Dekanov, que deia que estava en contacte amb el dictador Iosif Stalin. Hitler va pensar que era una enganyifa.

El dia 13, Hitler va explicar en els seus col·laboradors que tot hi l’alliberament d’en Mussolini no pensava canviar la seva política respecte a Itàlia. Amb l’alliberació del dictador italià, que aquell dia va viatjar cap a Munic, i el control del Reich del país, en el nord d’Itàlia semblava que tornava a renéixer el feixisme i els emblemes del partit feixista varen tornar a veure’s per als carrers de la ciutat i, segons la ràdio suïssa, hi havia grans manifestacions d’alegria. El dia següent, Mussolini es va dirigir des de la capital bavaresa amb avió a Rastenburg per reunir-se amb en Hitler. De seguida que es varen veure els dos dictadors es varen abraçar i immediatament es varen reunir en privat. En aquells moments, Mussolini estava molt demacrat vestint un simple vestit fosc i un abric negre. De la reunió, Hitler va quedar molt desencantat amb el seu homòleg perquè aquest li va manifestar el seu desig de no tornar al poder. El dictador alemany va insistir-hi molt perquè tornés a liderar Itàlia i finalment Mussolini va acceptar la proposta d’en Hitler de tornar a dirigir el feixisme. A partir d’aquell dia el partit feixista va passar a ser el partit feixista republicà. Tot i el retorn de Mussolini, Hitler no volia que el govern italià es tornés a instal·lar a Roma, ja que considerava que la capital tenia masses ideologies, amb algunes d’elles contràries a les idees feixistes. Per això es va establir que la nova capital seria la ciutat de Saló, en el llac Garda, molt a prop de Verona. Per aquest fet, la república feixista de Mussolini es va conèixer com la República de Saló, una República intervinguda totalment pels alemanys, que controlaven l’economia per sotmetre la producció italiana a la maquinària bèl·lica alemanya. Desenes de milers de treballadors italians varen ser deportats a Alemanya i els més de 650.000 presoners italians capturats després de l’armistici varen quedar en mans alemanyes. Els poders públics també es varen posar al servei dels alemanys, que varen saquejar i reprimir el moviment partisà terroritzant a la població amb represàlies i destrucció. A més, les actuacions del nou govern italià varen necessitar l’aprovació de dos consellers alemanys i dels militars alemanys, que controlaven les oficines centrals i perifèriques. Hitler, a part, va decidir annexionar al Reich part de la Itàlia nord oriental. A la nit, Joseph Goebbels va fer dir per Ràdio Munic que Mussolini tornava a dirigir el feixisme.

Aquell mateix dia, Hitler va donar permís perquè les forces alemanyes que estaven lluitant en el front oriental es poguessin retirar darrera la línia Wotan, a Ucraïna, per tal d’enfrontar-se als soviètics. A més, va prendre la decisió de reestructurar la força de caces de la Luftwaffe, que pràcticament va abandonar el front oriental per concentrar-se en dues grans grups d’operacions: una dedicada a la defensa del propi Reich i l’altra per defensar els països ocupats d’Occident.

L’endemà, el dia que Mussolini va tornar a Munic per configurar el seu nou govern, Hitler es va reunir amb l’Otto Skorseny, que va ser condecorat pel rescat del dictador italià. Durant la trobada, on hi havia més convidats, el líder alemany va explicar que Alemanya tenia que ser netejada després de la guerra i va assegurar que els futurs alemanys estarien orgullosos dels soldats i que els traïdors serien eliminats. Hitler continuava tenint por de que li pogués passar el mateix que Mussolini. Al cap d’uns dies, Hitler es va enfadar amb el dictador italià perquè veia que Itàlia no era la superpotència que sempre havia pensat i no entenia perquè el Duce encara no havia recuperat el poder a Itàlia. El 22 de setembre, Hitler va rebre a Rastenburg l’as de caces nocturns Heinrich Prinz zu Sayn-Wittgenstein, un príncep rus-alemany nascut a Dinamarca que la seva casa havia servit en el Primer Imperi Alemany i l’Imperi Rus, per condecorar-lo amb les Fulles de Roure per la seva Creu de Cavaller. Aquella distinció va provocar que l’as alemany, que s’havia guanyat el sobrenom del Príncep dels Cels per haver destruït a 83 avions enemics,  no pogués ser present sobre el cel de Hannover actuant contra el primer atac de la RAF sobre la ciutat de la Baixa Saxònia anomenat spoof raid. A més del príncep, a la reunió hi havien els aviadors Hartmann Grasser, Günther Rall i Walther Nowotny.

El dia següent, Hitler va convocar una reunió militar, on també hi participaria el ministre Goebbels, que acabava d’arribar al quarter des de Berlín. Hitler va manifestar que les retirades tenien que acabar darrere del riu Dnièper, i va deixar clar que en el sector nord del front tenien que atrinxerar-se darrere del llac Peipus. Després, Hitler va dir que estava molt desil·lusionat amb l’actitud de Mussolini. El doctor Theodor Morell els va explicar que havia examinat el dictador italià i els va dir que havia trobat en ell greus dolors estomacals, dels quals sempre s’havia queixat, i va afirmar que no era cert que fos sifilític. Per canviar de tema, Hitler va parlar favorablement dels mariscals Erwin Rommel, Erich von Manstein, Günther von Kluge, Georg von Küchler, Ewald von Kleist, Ernst Busch, Albet Kesselring i Wilhelm List. Però no de tots els seus generals en va parlar bé, de Fedor von Bock va dir-ne que portava una vida de pensionista malalt i de Walther von Brauchistsch va dir que ja no se’n sentia parlar. De Wilhelm Keitel va manifestar que era honrat però que tenia poc talent, tot el contrari de l’Alfred Jodl, a qui considerava el més intel·ligent de tots.

A la nit, Hitler i Goebbels varen sopar sols. El ministre alemany era conscient de la situació, durant aquells dies es va conèixer que en el front oriental havien mort 548.480 soldats alemanys i que 1.998.991 havien resultats ferits i 354.967 es trobaven desapareguts. Per aquest fet, li va demanar que arribés a algun tipus d’acord amb els britànics o amb els soviètics. Hitler li va explicar que no podia arribar acord amb cap dels dos països, tot i que li va admetre que preferia arribar a un acord abans amb el dictador Iosif Stalin que amb els britànics, però li va confessar que sabia que Stalin no volia la pau amb els alemanys. Llavors, el ministre li va explicar que veia un perill deixant escapar el comte Galeazzo Ciano a Espanya. Hitler li va explicar que la filla d’en Mussolini i esposa del comte, l’Edda Mussolini, l’hi havia demanat deixar escapar el seu marit. El dictador pensava que l’Edda no era la filla legítima d’en Mussolini, i li va confessar que no sabia que fer i que pensava demanar-li en el dictador italià que posés ordre dins de la seva família. Goebbels, cansat de la debilitat d’en Mussolini, li va dir que ja començava a ser hora de prescindir políticament del líder italià.

El Reich es comença a enfonsar:

L’últim dia de setembre, el ministre Albert Speer es va dirigir a Rastenburg. Un cop reunit amb l’Adolf Hitler, Speer li va ensenyar els acords que havia arribat amb el ministre de Indústria francès Jean Bichelonne. Aquests acords deien que la França ocupada produiria tota classe de béns pels alemanys per així provocar que les indústries alemanyes es centressin en produir exclusivament armament. Hitler de seguida es va mostrar satisfet amb l’acord i va aprovar-ho, tot hi que va preveure un risc de vagues i de disturbis per part de la població francesa. Era lògic pensar que els francesos no estarien d’acord en produir només pels alemanys. Davant del greuge de la falta de producció, Hitler va ordenar-li en el ministre Heinrich Himmler el 8 d’octubre que paralitzés la producció d’armament per les SS i ajudés a les organitzacions bèl·liques per tal de que els països ocupats poguessin produir al mateix ritme d’Alemanya. Hitler feia cas al suggeriment de Speer d’enfocar la producció només per l’armament de l’Exèrcit.

El 4 d’octubre, el dia que el ministre Himmler va parlar públicament a Posen del genocidi jueu, a plena llum del dia els bombarders B-17, anomenats també fortaleses, de la 8º Força Aèria de la USAAF, la Força Aèria dels Estats Units, varen bombardejar la ciutat de Frankfurt sense ser molestats pels avions de la Luftwaffe. Aquella acció va fer enfadar molt a en Hitler, que va escridassar de males maneres al ministre Hermann Göering pel nul paper de la Luftwaffe en els bombardejos Aliats.

EL 13 d’octubre, Hitler es va reunir a Rastenburg amb l’italià Rodolfo Grazini, que li portava una carta d’en Benito Mussolini on li deia que estava encontra de la proposta que li va fer el mariscal Erwin Rommel d’abandonar el sud d’Itàlia i la ciutat de Roma. Albert Kesselring també donava suport a l’exposició d’en Mussolini de resistir. Hitler també va compartir la mateixa opinió i d’aquesta manera les tropes alemanyes no es varen retirar del sud d’Itàlia, on ocupaven la línia del Voltrum.

L’endemà, el dia que els presoners del camp d’extermini de Sobibor, on s’havien assassinat a 300.000 presoners, la majoria jueus, es varen revoltar provocant que el camp tingués que ser tancat i destruït després de que els homes de les SS eliminessin la revolta, Hitler es va reunir a Rastenburg amb el ministre Speer per parlar sobre qüestions d’armament. La reunió es va tenir que interrompre quan es va avisar a en Hitler de que s’havia de posar al telèfon perquè el ministre Hermann Göering li volia donar bones notícies. Quan Hitler es va posar l’auricular a l’orella, Göering li va dir eufòric que la ciutat de Schweinfurt havia tornat a ser atacada pels nord-americans, però li va assegurar que tot havia acabat sent una victòria per ells gràcies a l’artilleria antiaèria. A més, li va dir que tots els camps de la ciutat estaven plens de bombarders nord-americans destruïts. Després de penjar el telèfon, Hitler li va explicar a Speer la conversa que acabava de tenir amb el cap de la Luftwaffe. Speer, que ja sabia que Göering no era una font fiable per les seves constants mentides i exageracions, li va demanar ajornar la reunió per posar-se en contacte telefònic amb Schweinfurt. Quan Speer va trucar a la ciutat es va trobar que les línies telefòniques estaven tallades, però gràcies  a la policia va poder parlar amb el cap d’un taller d’una fàbrica de rodaments que li va comunicar una versió diferent a la que explicava Göering. Speer va saber que les fàbriques havien patit greus desperfectes, greus incendis i que la devastació era molt pitjor que la del primer atac que va patir la ciutat. El que encara no sabien ni Speer ni Hitler era que en realitat els nord-americans només varen perdre 60 dels 291 avions que estaven atacant la ciutat. Per tant, estava clar que Göering tornava a mentir. Després d’aquest atac es va decidir traslladar a les ciutats més segures la producció d’armament i dispersar les fases de producció. Aquesta nova mesura no va agradar a tothom i va patir tot tipus de resistència, ja que la població que els tocava rebre aquella producció no la volien perquè temien que serien atacats pels bombarders Aliats.

El 18 d’octubre, Hitler es va tornar a reunir a Rastenburg amb el mariscal italià Rodolfo Graziani, virrei d’Etiòpia des de 1937, que aquest li volia demanar que alliberés els soldats italians que tenia retinguts en camps de concentració. El líder alemany li va dir que sentia molt que fos ell qui portés aquelles negociacions perquè l’apreciava, però es va mostrar contrari a la petició perquè pensava que no podia confiar amb aquells homes. Llavors, Graziani va insistir en visitar un d’aquells camps, però se li va denegar dient-li com excusa de que encara s’estaven construint. A continuació va demanar que tornessin a Itàlia els internats que estiguessin disposats a tornar a Itàlia, però l’Estat Major alemany va proposar que s’organitzessin les forces armades italianes alliberant dels camps de concentració només un cert número d’oficials i suboficials.

Mentrestant, la situació en el front oriental empitjorava per moments; les tropes del 3º Front Ucraïnès dirigides pel comandant nascut a Odessa Rodion Malinovski pressionaven les tropes alemanyes del 8º Exèrcit per ocupar Dnieperopetrovsk i varen obrir una bretxa de 150 quilòmetres dins les defenses alemanyes situades en el riu Dnièper, entre les localitats de Kremenchug i Dnieperroetrovsk. Al mateix temps, el 4º Front Ucraïnès del general Fiodor Tolbujin, un dels vencedors de Stalingrad, continuava avançant cap a l’estuari del Dnièper encerclant al 17º Exèrcit alemany. Davant la gravetat de la situació, Hitler li va demanar en el mariscal romanès Ion Antonescu que enviés tropes a defensar les províncies romaneses de Besaràbia i Transístria.

El 26 d’octubre, Hitler va rebre la visita al quarter del general espanyol Emilio Esteban Infantes. El cap de la Divisió Blava va dinar en companyia del tinent general Walther Buhle, el representant del cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel. A les 15:40, Esteban Infantes va ser traslladat en el barracó del dictador alemany. Després de passar pels guàrdies es va tenir que aturar a una plaça del quarter rodejada de barracons de fusta i a continuació es va tenir que dirigir en el barracó més aïllat de tots, el d’en Hitler. Un cop va entrar al barracó, un tinent coronel el va rebre afectuosament i li va obrir la porta on els esperava en Hitler en una austera habitació. Un cop es varen saludar, el líder alemany li va entregar un pergamí amb el nomenament de Cavaller de la Creu de Ferro i gràcies a un intèrpret varen poder intercanviar-se quatre paraules. Esteban Infantes es va sorprendre en veure a un Hitler molt demacrat, cansat i amb bosses als ulls inexpressius. Seguidament varen presentar el cap de la Divisió Blava a en Keitel, i es varen asseure a unes cadires que rodejaven la taula central. Després d’un llarg silenci, Hitler va començar a parlar de la situació en el front oriental i va acusar a les potències occidentals de no veure els perills que representaven els soviètics. En el moment que s’acomiadaven, Hitler, de forma freda, li va dirigir unes quantes paraules més i, seguidament, Keitel li va demanar si sabia els últims detalls sobre la configuració de la Divisió Blava, que el dictador Francisco Franco volia repatria ara que havia passat un altre cop de país bel·ligerant a país neutral, però el líder de la Divisió Blava no va saber què respondre-li.

L’endemà, Hitler va mantenir una conversa amb el seu ministre Goebbels. El ministre de Propaganda estava molt content de veure que la salut del dictador era bona, tot i que es mostrava molt cansat de la vida que portava en els quarters generals. Varen parlar del problema que suposava per Alemanya mantenir la guerra amb dos fronts oberts. Hitler era de l’opinió de que era més fàcil arribar acords amb el dictador Stalin, ja que era un dictador, i, a més, l’admirava. Però per Goebbels era més fàcil arribar a un acord amb el primer ministre Winston Churchill perquè era anti-comunista i crea que junts podrien lluitar contra el comunisme de Stalin. El ministre va anotar aquell dia en el seu diari personal que estaven en contacte amb els dos països per arribar a acords. Segons Goebbels, mantenien contacte amb la Gran Bretanya a través d’un empresari molt important i amb els soviètics a través d’Ankara i dels japonesos. El que tenia clar Goebbels era que els Estats Units perdrien interès per la guerra a Europa.

En un altre punt del dia, Hitler, davant l’escassetat de personal, va ordenar que 200.000 homes abandonessin la indústria i s’incorporessin a la Wehrmacht. Aquests obrers havien de ser substituïts per mà d’obra forçada dels països ocupats, tot i que el ministre Speer s’hi oposava. També, el líder alemany va retirar les exempcions per fills únics de les dones viudes. El dia següent, Hitler va cancel·lar les ordres d’evacuació de Crimea emeses pel mariscal Paul Ewald von Kleist. Per aquesta cancel·lació, el general Ruoff es va veure obligar a organitzar la defensa i mantenir sota les seves ordres a set divisions romaneses atrapades juntament amb els alemanys. Hitler sostenia que la defensa de Crimea era vital per defensar els pous de petroli de Ploesti. El 30% de la producció alemanya procedia de les refineries d’aquests pous romanesos.

Però els maldecaps d’en Hitler encara varen augmentar més quan va rebre el dia 30 un informe del mariscal Gerd von Rundstedt on l’hi anunciava que era més que possible una invasió aliada per mar a França per la primavera de 1944. El mariscal Rommel, que acabava de ser destituït en el comandament de tropes al nord d’Itàlia perquè demanava una retirada del sud, va ser destinat d’immediat a França, on va quedar encarregat d’organitzar el Mur de l’Atlàntic, una sèrie de construccions fortificades alemanyes distribuïdes al llarg de la costa atlàntica des de Dunkerque fins l’estuari de Garona. Rommel de seguida hi va trobar punts dèbils en el Mur. El 3 de novembre, Hitler va firmar la Directriu de guerra número 51 en la que ordenava preparar una gran zona defensiva que pogués absorbir i destruir un desembarcament Aliat. Hitler va afirmar que en el front oriental el perill perdurava però que hi havia una amenaça més gran a l’Oest per un possible desembarcament anglosaxó, que creia que seria on s’efectuarien les batalles decisives, i va escriure en la Directriu que si els Aliats aconseguien trencar allí les defenses alemanyes en un front ampli les conseqüències a curt termini serien imprevisibles. Convençut de que es produiria tal desembarcament, va deixar escrit de que tot suggeria que els Aliats passarien a atacar com a molt tard a la primavera següent o inclús abans.

El 7 de novembre, l’Alfred Jodl va explicar que hi va haver un temps que en el front oriental es deia que Rússia només podia ser vençuda pels propis russos i que en moltes ments va néixer la idea de confiar en l’Exèrcit del rus Andrei Vlasov, una formació militar russa de voluntaris armats per Alemanya durant la guerra per intentar unificar a tots els russos que estaven encontra del sistema comunista de la Unió Soviètica. Entre els voluntaris hi havia un gran número de presoners de guerra soviètics, d’Ostarbeiter i de russos blancs emigrats. Per això, Jodl va dir que havien format més de 160 batallons russos i que l’experiment havia donat bons resultats mentre s’avançava cap a l’Est. Aquest comentari no li va agradar gens a en Hitler, que havia ordenat desarticular les forces d’en Vlasov. Després, Hitler, Jodl i els demés col·laboradors del dictador varen viatjar a Munic per celebrar el 20è aniversari del putsch de Munic. Aquest seria l’última vegada que Hitler celebraria l’aniversari del Putsch. El dia 9, Hitler va fer un discurs davant de la vella guàrdia del NSDAP a la cerveseria Löwenbräukelle. Hitler, amb Göering al costat, va parlar de la dura vida dels soldats alemanys en el front oriental i va explicar que tot hi els bombardejos que patia Alemanya i que tan afectaven la moral dels alemanys, mai es rendiria i va assegurar que guanyaria els seus enemics. Desafiant com sempre, Hitler va dir que no capitularien com el 1918 i va assegurar que no es debilitaria davant una subversió del país. El discurs va servir, a part d’animar als assistents, per eliminar els rumors que circulaven sobre el seu estat de salut. Goebbels va fer radiar el discurs. El dia 11, Hitler va pronunciar un discurs a la Bürgerbräukeller, on va llançar un missatge de venjança i va afirmar que Alemanya es trobava en una situació millor que la del principi de la guerra. Hitler no va mencionar les dures derrotes d’aquell any.

Durant aquell dia, Hitler va rebre un telegrama del ministre Speer on li explicava les provisions d’armament. Speer li explicava que mantenint el programa que tenien fins llavors de fabricació d’armament tenia assegurat les provisions de magnesi durant 10 o 12 mesos. Però Speer també deia que en el cas de perdre la ciutat de Níkopol, Ucraïna, que era una ciutat d’on es treia el magnesi, les existències d’aquest mineral podrien durar 18 mesos gràcies a la introducció d’altres procediments que no suposaria cap perjudici a l’hora de fabricar. Speer també va comentar que si també perdien la ciutat de Krivói Rog, també a Ucraïna, que era una ciutat d’on es treia l’acer, i que Hitler volia salvar com fos, la producció alemanya d’acer podria continuar sense problemes. Speer volia convèncer al dictador de que no tenia sentit defensar com fos aquelles ciutats per les matèries primes. Dos dies més tard, quan Hitler ja es trobava a Rastenburg, el dictador va rebre la visita del ministre Speer, que aquest esperava veure a un Hitler content de veure’l pel seu telegrama. Però quan es varen veure, Hitler estava molt enfadat amb ell i el va tractar de males maneres. Speer no va entendre res i es va quedar desconcertat. El motiu de l’emprenyament d’en Hitler venia de que Speer havia enviat el mateix telegrama al cap de l’Estat Major Kurt Zeitzler, i Hitler no permetia que altres persones sabessin informacions confidencials sense que ell donés el seu permís. El problema de tot plegat era que Hitler havia ordenat a l’Estat Major que totes les tropes disponibles de la zona lluitessin a la ciutat de Níkopol per no perdre les mines de magnesi. Hitler el que volia era obligar a l’Exèrcit a combatre per un motiu concret i pensava que els havia fet creure que si perdien aquella ciutat no podrien obtenir el magnesi de les mines de la ciutat i es veuria afectada la producció d’armament. Però com que Speer havia enviat aquell telegrama a Zeitzler el motiu per lluitar aferrissadament desapareixia i, a sobre, Hitler quedava com un mentider i un manipulador davant l’Estat Major. El dictador estava tan enfadat amb Speer que li va dir que si perdien aquelles ciutats seria per culpa seva i li va ordenar que a partir de llavors tota la informació que tingués l’havia de donar només a ell.

El dia 17, Hitler es va reunir amb el ministre Alfred Rosenberg per parlar sobre com anava la deportació dels immobles jueus dels països ocupats a Alemanya dins l’Operació M-Aktion. Hitler li va autoritzar confiscar 250.000 immobles jueus, dels quals 47.000 ja s’havien portat al Reich alemany, per posar-los a disposició dels gauleiter perquè els portessin a les ciutats que havien patit bombardejos. Rosenberg li va explicar que el transport de mercaderies estava funcionant molt bé i li va assegurar que se seguirien portant a França noves confiscacions.

Dos dies més tard, Hitler es va reunir amb l’ambaixador a Turquia Franz von Papen perquè l’ex canceller volia calmar-lo sobre les informacions que sortien de que les potències occidentals estaven pressionant a Turquia perquè abandonés la neutralitat. Hitler es va quedar més tranquil quan va veure que no hi havien indicis de que pogués produir cap moviment a Turquia. L’endemà, Hitler va fer un discurs en el Saló del Centenari de Breslau davant d’uns 10.000 joves oficials. Els va parlar bàsicament de l’enfortiment de la instrucció política dels cossos oficials. Al final del discurs el pública el va ovacionar i Hitler va sortir molt content de l’acte.

La nit del 22 de novembre la ciutat de Berlín va ser durament bombardejada. La nit del 23 la capital va tornar a ser bombardejada per 365 Lancaster, 10 Halifax i 8 Mosquits. En busca de venjança davant d’aquella atacs, Hitler va insistir en que es potenciés la producció de bombarders. L’endemà Berlín tornaria a ser durament bombardejada pels britànics. La Wilhelmplatz va ser la zona més afectada, però en totes les zones de la capital hi havia incendis. La Cancelleria va rebre forts danys, igual que molts edificis oficials. Les cases de la Hermann-Göering-Strasse no tenien ni calefacció ni aigua ni llum. Les línies telefòniques estaven tallades i 400.000 persones es varen quedar sense llar i 2.700 havien mort. 50.000 soldats de la Wehrmacht varen netejar les principals artèries de la ciutat. Hitler va ordenar en els ministres i els funcionaris que continuessin a Berlín tot i els continus bombardejos. S’havia de donar imatge de normalitat i de confiança. Goebbels va aconseguir que Hitler li aprovés el permís per fer servir dos tipus d’alarmes aèries: una per atacs importants i una altra per atacs més petits.

El dia 25, Hitler va entregar les Espases de Diamants que sumaven a les Fulles de Roure que ja adonava la seva Creu de Cavaller a l’aviador Hans Ulrich Rudel, que es va convertir en el militar alemany més condecorat durant la Segona Guerra Mundial i a qui Iosif Stalin va declarar com l’enemic número 1 del poble soviètic. L’endemà, Hitler, acompanyat pel ministre Göering, va visitar l’aeroport de Insterburg, a prop de Rastenburg, per inspeccionar una sèrie d’armes completament noves que prometien a Alemanya guanyar la guerra. Hitler va veure el míssil Fieseler Fi 103, el futur V-1, i el caça a reacció Messerschmitt Me 262, la Golondrina. Hitler va ordenar que el caça s’acabés convertint en un bombarder, mentre que el míssil volia que fos una arma de represàlia, d’aquí la lletra V, però es va decebre quan li varen dir que els V-1, que pensava llançar el febrer, no podrien ser produïts fins després del març, quan es preveia que acabessin les proves. Hitler l’hagués pogut tenir abans si no hagués frenat el novembre de 1939 el programa de desenvolupament. En aquella època estava convençut que després de la victòria de Polònia no serien necessaris. El programa no va ser reactivat fins al setembre de 1941, i no se li va donar prioritat fins al juliol de 1943, després de que l’Albert Speer l’advertís de que sis bombardejos com els d’Hamburg d’aquell estiu significarien la derrota del Reich.

La nit del 27 Berlín va ser novament bombardejada. Els districtes de Wedding i de Reinickendorf varen resultar danyats, especialment les fàbriques de munició i la fàbrica de tancs situada a Alkett. De seguida aquestes zones varen començar a cremar per culpa de les bombes. En aquell moment de caos es va trucar a en Hitler, que es trobava a Rastenburg, per saber què volia que es fes per salvar la ciutat. Hitler va ordenar que immediatament tots els bombers es concentressin a la fàbrica de tancs d’Alkett, encara que aquests estiguessin treballant lluny de la fàbrica. Tot hi els intents del dictador per salvar la fàbrica i que els bombers de Berlín ràpidament varen apagar l’incendi, la nau de la fàbrica va quedar destruïda pel foc. Però per culpa de concentrar tots els bombers per salvar una fàbrica que no es va poder salvar, el foc va continuar cremant lliurement pels barris de la ciutat, deixant que els berlinesos s’ocupessin tots sols per apagar el foc que cremava les seves llars.

Aquell mateix dia de l’atac, davant la falta d’homes, Hitler va demanar que es mobilitzés un milió d’homes utilitzats fins llavors a la rereguarda o a la Luftwaffe. L’últim dia de novembre, Hitler es va reunir amb el ministre Goebbels per parlar un cop més de la guerra. El dictador li va explicar que creia que els Aliats no estaven tan forts com es deia perquè l’única victòria que havien aconseguit era en el front oriental, va assegurar, i veia els britànics i els nord-americans incapaços d’avançar per Itàlia. A més, li va dir que creia que els Estats Units canviaria la seva política i les seves formes perquè el president Franklin Delano Roosevelt havia de començar l’any següent la campanya electoral per la presidència, i preveia que Roosevelt perdria les eleccions.

El dia 6 de desembre, Hitler va ser informat de la proposta del doctor Carl d’atacar a través de la Luftwaffe punts estratègics de la Unió Soviètica. El líder alemany va inspeccionar tota la informació que tenia i va trobar encertat el pla, tot i que no li va semblar tan bé la proposta de la Luftwaffe de dividir l’atac en tres accions independents. Les unitats que havien de fer aquell atac ja s’havien concentrat a prop de Bialystok, Polònia, i el ministre Göering des del 26 de novembre havia fet reforçar els seus bombarders per aquell atac. Però aquell pla no es va poder dur a terme de cap de les maneres. El dia 16, Xaver Dorsch, el representant del ministre Speer en l’Organització Todt, va informar a en Hitler de que s’havia començat a construir posicions defensives al voltant del riu Bug, a Polònia, i Ucraïna, a uns 150 quilòmetres d’on es trobaven els soldats soviètics, per ordre del mariscal Erich von Manstein. Hitler no va voler ni sentir a parlar de construir línies defensives, i va ordenar suspendre aquelles construccions d’immediat. Per ell, aquella posició de rereguarda demostrava la postura derrotista de Von Manstein. El dictador també es va enfadar amb Speer i l’Alfred Jodl pels seus caràcters derrotistes dels últims dies. Cada cop Hitler confiava menys amb Speer i ja no el trucava com abans. El dia 20, per saber la xifra de producció mensual de l’armament va trucar a l’enginyer Karl Saur, un secretari de l’Organització Todt. Saur era un home molt proper al secretari Martin Bormann, i com aquest odiava a Speer.

Aquell mateix dia, Hitler va dir en els seus assessors militars que estava segur de que la invasió a l’Europa occidental es produiria a mitjans de febrer o principis de març. L’endemà, Hitler li va ordenar en el seu ministre Goebbels que assumís la direcció de la recent fundada inspecció del Reich de les mesures civils per la guerra aèria, una organització nascuda de la comissió interministerial. Així, el ministre de Propaganda li corresponia la missió d’inspeccionar totes les mesures preparatòries i auxiliars que es prenguessin a nivell local per contrarestar els danys ocasionats pels bombardejos. El dia 22, Hitler va ordenar la creació d’un cos de líders nacionalsocialistes amb l’objectiu d’articular l’adoctrinament ideològic a les Forces Armades. Segons el líder alemany, el problema de les derrotes no era l’armament, la moral o l’estratègia, sinó la fiabilitat política de les tropes. Per dur a terme aquella mesura d’adoctrinament, el general Hermann Reinecke va ser nombrat Cap de Personal del Comandament Nacionalsocialista, que havia d’entrenar oficials polítics nacionalsocialistes, els NSFO, la Nationalsozialistischer Führunsoffizier, per ser integrats a la cadena de comandaments de totes les grans unitats de l’exèrcit alemany.

El dia de la nit de Nadal, Hitler vivia en un ambient fred i trist, no hi havia cap arbre ni cap vela que recordés que aquell dia era la nit de Nadal. Tothom estava pendent de la nova ofensiva soviètica, que havia fet ràpids avanços. El líder alemany estava tancat en una de les seves sales del seu barracó amb el secretari Bormann i no va participar en cap celebració. Tothom era conscient de que les coses no anaven bé i els opositors al règim cada cop tenien més clar que havien d’actuar per evitar una catàstrofe més gran. El dia 26, Hitler va convocar una reunió militar a Rastenburg i en aquesta reunió hi havia de ser present el coronel Claus von Stauffenberg, un opositor militar que havia quedat malferit al nord de l’Àfrica i que estava influenciat pel desaparegut poeta neoromàntic tancat i elitista alemany Stefan George, un nacionalista alemany a qui li repugnava la violència i que l’últim any de la seva vida, el 1933, es va exiliar voluntàriament dels nazis. El coronel portava una bomba d’efecte retardat a la maleta per matar al líder alemany. Però quan tot estava a punt Hitler va anul·lar la conferència i el coronel va tornar a Berlín amb la bomba sense haver vist al dictador. Von Stauffenberg encara no havia vist mai en Hitler en persona.

L’endemà, Hitler es va reunir amb el coronel general Kurt Zeitzler per parlar de la situació militar en el front oriental. El dictador estava molt preocupat perquè la situació cada cop era més nefasta pels seus interessos i sabia que la Batalla de Crimea no aniria gens bé. A més, estava amoïnat per la possible entrada de Turquia a la guerra al costat dels Aliats. Tot i això, davant del coronel general es va mostrar confiat de poder guanyar perquè creia que liderava l’organització més gran de tot el planeta. Però la realitat era una altra i aquell dia el mariscal Erich von Manstein li va demanar que deixés retirar el seu Exèrcit del riu Dnièper. Hitler novament si va negar, tot i que sabia que no podia parar l’avanç soviètic i per això va ordenar incendiar i destruir les instal·lacions del seu quarter general d’Ucraïna, el Wehrwolf. Els soviètics hi arribarien el 20 de març de 1944.

1944:

El primer dia de l’any, l’Adolf Hitler va enviar un missatge al poble alemany per explicar-los que el nou any seria un any dur pels alemanys i que exigiria gran sacrificis. Llavors, va explicar que les crisis militars de l’any anterior s’havien provocat per culpa dels sabotatges i la traïció dels francesos al nord de l’Àfrica i dels italians després d’enderrocar el dictador Benito Mussolini. Hitler va prometre que els Aliats occidentals no aconseguirien desembarcar a Europa i va assegurar que un cop haguessin tornat a l’ofensiva, la Providència atorgaria la victòria a qui hagués fet els esforços més grans per obtenir-la. Tot i ser un missatge depriment, el líder alemany va acabar-lo explicant que confiava que superarien els entrebancs amb èxit.

El 4 de gener, l’Albert Speer es va dirigir al quarter general de Rastenburg per parlar dels treballadors que feien falta al Reich. Abans d’entrar a la reunió amb el dictador, Speer va anar a veure al ministre de l’Interior Heinrich Himmler, que estava amb el cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel, que també s’estaven esperant per entrar a la reunió amb en Hitler amb l’objectiu de demanar més mà d’obra pels seus interessos. Speer els va voler convèncer de que el Comissari General de Transport de mà d’obra dels països ocupats Fritz Sauckel no tornés a deportar més obrers procedents dels territoris ocupats, ja que volia que fossin els alemanys, sobretot les dones, que anessin a treballar a les fàbriques. Speer volia que tant Himmler com Keitel l’ajudessin a convèncer en Hitler d’acabar amb aquelles deportacions, però els dos jerarques no varen estar d’acord amb la proposta. Quan varen entrar a la reunió, Hitler continuava enfadat i distant amb Speer. Tant Keitel com Himmler varen donar suport al programa de deportació d’en Sauckel, que també es trobava a la reunió. Hitler els va anar preguntant a cadascú dels presents quants treballadors necessitaven per realitzar les seves tasques. Speer, tot i estar encontra del programa d’en Sauckel, va demanar 1.300.000 treballadors perquè els necessitava per tirar endavant les fàbriques d’armament. El líder alemany va anar anotant totes les peticions i després li va fer prometre a en Sauckel que havia de portar a quatre milions d’obrers dels territoris ocupats en aquell any. En aquell moment Speer el va interrompre per expressar la seva idea de treure els treballadors del poble alemany, però a en Hitler aquesta idea no li va fer gens de gràcia i el va desacreditar davant de tots. Al final de la reunió, Hitler va ordenar a en Keitel i a en Himmler que construïssin els organismes necessaris per impulsar el programa de reclutament de treballadors.

Després, Hitler va assistir a una conferència militar, on el mariscal Erich von Manstein, que acabava d’arribar del front, li va exposar la situació del Grup d’Exèrcits del sud. Von Manstein li va explicar que el seu Grup estava atrapat a Crimea pels soldats soviètics i li va demanar que li permetés retirar-se de la zona cap al nord, abandonant Nilopol i Crima. Hitler li va respondre de mala gana que no volia ni sentir a parlar de cap rendició perquè perdre Crimea faria que Turquia abandonés la seva posició de neutralitat i Bulgària i Romania abandonarien l’Eix, li va assegurar. Per argumentar la seva obsessió en resistir, va argumentar que hi havia tantes discrepàncies en el bàndol Aliat que la coalició estava condemnada a enfonsar-se algun dia. Durant aquella reunió el dictador va firmar un decret on mobilitzava els nens en edat escolar per realitzar feines miliars auxiliars. Quan va finalitzar la reunió, Von Manstein li va demanar parlar en privat, sense més companyia que el general Kurt Zeitzler. Hitler va acceptar sense ganes la demanda. Quan els demés començaven a abandonar la sala, Von Manstein li va afirmar que la superioritat dels Aliats no era l’única responsable de la desesperada situació de l’Exèrcit al front oriental, sinó que també es devia a la manera com s’estava dirigint el front. En sentir-lo queixar-se el líder alemany no li va fer gens de gràcia aquella afirmació i se’l va quedar mirant amb una cara de mil dimonis. Llavors, Von Manstein va reiterar la petició que l’hi havia fet en dues ocasions anteriors de que el comandant en cap de tot el front oriental tingués llibertat absoluta d’acció dins dels objectius estratègics generals. No acceptant de cap de les maneres aquella petició, Hitler li va replicar que ni ell podia aconseguir que els seus mariscal de camp l’obeïssin. Von Manstein el va interrompre per dir-li que mai es desobeïen les seves ordres. Davant d’aquella afirmació, Hitler va donar per acabada la reunió i Von Manstein va marxar del quarter amb les mans buides.

Tres dies més tard, Hitler va fer cridar al ministre Albert Speer i el mariscal de les forces aèries Erhard Milch al quarter perquè havien arribat informacions de la premsa britànica que explicaven les proves fetes amb èxit pels britànics alhora de fabricar avions a reacció. Hitler va exigir-los que es fabriquessin un gran número d’avions a reacció, els Me-262, el més aviat possible perquè els volia utilitzar com a bombarder ràpid i volia aparcar la construcció de més caces, tot i que tenia la desaprovació de la Luftwaffe, ja que creien que un avió a reacció pesaria massa per convertir-se en un bombarder ràpid. Speer li va explicar que fins al juliol d’aquell any no podrien tenir més de 60 avions i fins al gener de 1945 no en podrien tenir més de 210 avions.

Al mateix temps, Hitler va rebre una carta de l’Edda Mussolini, la filla del dictador Benito Mussolini i l’esposa del comte Galeazzo Ciano, que aquest havia sigut empresonat pels italians i havia sigut condemnat a mort per un tribunal de Verona. L’Edda, que va enviar també una carta al seu pare el dia 9, va amenaçar a en Hitler de publicar els diaris del seu marit si no es respectava la vida del seu marit, que acabaria sent afusellat dos dies més tard per traïció. Ni Hitler ni Mussolini varen fer cas a les súpliques de l’Edda, que es va refugiar a Suïssa amb els seus tres fills. L’endemà, Hitler es va reunir amb el general Alfred Jodl després de que aquest visités la costa del nord de França. El general estava mol preocupat perquè veia impossible defensar-se de les forces aèries aliades i preveia en breu un desembarcament Aliat. Però Hitler no estava gaire preocupat aquell dia perquè estava molt content de que s’hagués condemnat a mort el comte Ciano.

Per intentar estabilitzar els fronts, Hitler va prendre un seguit de mesures en pocs dies. El 15 de gener va nombrar al mariscal Erwin Rommel comandant del Grup d’Exèrcits B per protegir la franja litoral amenaça a l’oest d’Europa. Dos dies més tard va ordenar declarar Àrea de Combat qualsevol zona que ell escollís amb l’obligació per part de les autoritats civils de quedar sota les seves ordres directes. El dia 19 va donar a l’Albert Kesselring, que els seus homes l’anomenaven El tio Albert o El somrient Albert per la seva dentadura, autoritat il·limitada a Itàlia. Les seves ordres també les havien d’obeir les SS. El dia 24, Hitler va ordenar que Itàlia s’havia de defensar fins l’últim home després del desembarcament Aliat del 22 de gener a Anzio. Al vespre, 40.000 soldats alemanys es varen reunir per fer front als Aliats que havien desembarcat a Nettuno, a uns 50 quilòmetres al sud de Roma.

L’endemà, Hitler estava irritat per tal hi com avançava la guerra i ja no sabia a qui donar les culpes de totes les derrotes. Durant aquell dia es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels per explicar-li que estava molt enfadat amb els seus soldats. Creia que els militars eren uns covards que s’amagaven quan es tenien que prendre decisions importants i descarregaven totes les seves responsabilitats als polítics com ell, va afirmar. Pensava que els militars l’intentaven obligar a rendir-se davant l’enemic i que estaven redactant les seves memòries de forma negativa perquè ja no el veien com aquell home que havia de salvar Alemanya. Durant uns minuts va continuar acusant als militars d’oportunistes dient que quan les coses anaven bé ells es penjaven les medalles i que quan les coses anaven malament també es penjaven les medalles perquè dirien que ja havien avisat de que les coses anirien malament. Tot i això, li va comentar que la situació militar a Itàlia era positiva i que creia que tot aniria bé. Goebbels no era tan optimista perquè veia que havien patit moltes, masses, baixes.

El 27 de gener, el dia que els soviètics varen trencar el cercle alemany de Leningrad després de 900 dies de bloqueig, Hitler va pronunciar un discurs davant d’un centenar de caps militars en el Berghof després d’un dinar senzill en un ambient molt fred. El dictador els va assegurar un cop més que no capitularien i els va parlar del seu dret a exigir als seus generals no només la lleialtat sinó el seu suport fanàtic. Llavors els va explicar que si ell, com a líder suprem, es veia obligat a abandonar el seu lloc tenia que confiar amb la seva cúpula militar perquè el substituís. Però, a mig monòleg, Erich von Manstein el va tallar per exclamar:

I així serà, Führer!.

Desconcertat, no li agradava gens que el tallessin a mig discurs, Hitler se’l va mirar malament i li va dir:

Això està bé! Si és així mai podrem perdre aquesta guerra. Mai, passi el què passi. Perquè llavors la nació anirà a la guerra amb tota la força que sigui necessària. Prenc nota amb molt de gust, mariscal de camp Erich von Manstein.

Ràpidament va recuperar el fil del seu discurs, però no es va oblidar de les paraules del seu mariscal. Després d’acabar el seu discurs, Hitler va cridar al mariscal Von Manstein perquè es reunís amb ell en privat. Davant del cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel, li va prohibir tornar-lo a interrompre i li va dir:

Vostè no toleraria un comportament semblant als seus propis subordinats.

Ofès, Von Manstein li va replicar:

M’ha de disculpar si utilitzo una expressió anglesa sobre això, però tot el que puc respondre a la seva interpretació dels meus motius és que sóc un cavaller.

Enfadats, Hitler i Von Manstein es varen discutir. Portaven setmanes que la relació entre ells dos no era la més idònia. L’endemà, Hitler va ordenar que els seus homes lluitessin amb fanatisme contra els seus enemics i que no es relaxessin fins que l’últim soldat Aliat hagués sigut destruït o fet fora. Per ell, els Aliats volien aniquilar Alemanya i la cultura europea, i volia que els seus enemics reconeguessin que Alemanya era indestructible. Hitler va afirmar que les invasions que duien a terme els Aliats serien ofegades per la sang dels soldats anglosaxons.

El 30 de gener, per commemorar la pujada al poder del 30 de gener de 1933, Hitler va fer un discurs per la ràdio on va advertir als oients de que la derrota alemanya seria el final de la vella Europa i la barbàrie soviètica. Hitler sabia que la derrota era més que possible i aquell mateix dia es va veure obligat a autoritzar la retirada del 18º Exèrcit, que lluitava en el sector de Leningrad, cap al riu Luga després de que l’Exèrcit del comandant Ernst Lindemann s’hagués trencat en tres trossos. L’endemà, Hitler va destituir el general Georg von Küchler del 18º Exèrcit i li va encarregar al general Walther Model que posés solució al problema en el sector nord, que cada cop anava més malament pels interessos alemanys. Model tenia clar l’objectiu; prohibir una retirada. Però cada vegada hi havia més soldats dins de l’exèrcit alemany que pensava que no tenia sentit continuar amb la guerra. Alguns criticaven obertament l’estratègia i aquelles crítiques havien arribat fins i tot a alts càrrecs del govern.

El dia 7, Hitler va rebre el Governador de Polònia Hans Frank, que havia demanat veure’l perquè l’amoïnava els rumors de l’extermini dels jueus. Frank, que havia enviat més d’un milió de jueus als camps d’extermini, li va preguntar si eren certs aquells rumors i li va preguntar per què no podia entrar al camp de concentració d’Auschwitz. Hitler li va contestar que era evident que hi podien haver execucions pels territoris del Reich, però li va afirmar que no tenia més informació sobre el que passava i li va preguntar que ho preguntés al líder de les SS Heinrich Himmler. Frank li va explicar que el ministre de l’Interior deia en els seus discursos a Cracòvia que els rumors de l’extermini jueu eren falsos i que només se’ls deportava a l’Est d’Europa. Llavors, Hitler li va dir que s’havia de creure les paraules del líder de les SS.

El 14 de febrer, Hitler va ordenar a les tropes alemanyes del 14º Exèrcit que efectuessin un contraatac a Anzio amb tres divisions en l’Operació Fischfang amb l’objectiu d’enviar els soldats Aliats al mar, però els soldats alemanys ja no eren capaços de contraatacar com volia el dictador. Eberhard Mackensen va llançar 125.000 soldats l’endemà, set divisions en total, entre les quals hi havia una de granaders i una altra blindada, contra els 100.000 soldats Aliats, que varen tenir que retrocedir però més tard varen aconseguir aturar el contraatac alemany. Al vespre del dia 19 el contraatac va quedar en un no res pels atacs de l’aviació aliada. Els alemanys només varen aconseguir arribar a 10 quilòmetres d’Anzio. El 14º Exèrcit alemany va perdre 5.400 homes i els Aliats del 6º Cos 3.500.

El 18 de febrer, influenciat pel ministre Himmler, Hitler va firmar un decret on suprimia l’organització d’intel·ligència militar alemanya, l’Abwehr, perquè el ministre alemany desconfiava del seu líder, l’almirall Wilhelm Canaris, que conspirava contra el règim. Les funcions del Abwehr es varen incorporar a la RSHA, la Reichssicherheitshauptamt, l’Oficina Central de Seguretat del Reich, una organització subordinada a les SS creada el 27 de setembre de 1939 per decret pel ministre Himmler per tal de reagrupar els serveis de seguretat principals al seu càrrec.

Dos dies més tard, Hitler va parlar amb el seu ministre Goebbels per explicar-li que estava convençut de que tant els britànics com els nord-americans patien una crisi política molt important per culpa de la seva aliança amb els soviètics. Després de la reunió, Hitler va dir-li a en Walther Hewel que considerava necessari retirar la Divisió Blava del front oriental i va demanar-li que comencés els tràmits de repatriació abans de que arribés la petició espanyola. Els alemanys creien que la marxa dels espanyols no tenia per què erosionar la relació entre els dos països, tot i que ara el dictador Francisco Franco es volia allunyar tan com fos possible de l’Eix, però no volien que la repatriació espanyola fos divulgada als mitjans de comunicació. Durant aquell dia es va rebre des de Madrid l’ordre irrevocable de retirada i de repatriació. Tot i l’ordre, molts voluntaris espanyols volien continuar lluitant pel Reich i varen desobeir les ordres i la neutralitat espanyola. 2.000 d’aquests soldats quan varen tornar cap a Espanya es varen concentrar a Loudres i varen formar el Batalló Espanyol de les SS, la Legió Blava. Dels 40.000 soldats espanyols que varen anar a lluitar en el front oriental, 5.000 varen morir, 8.700 varen quedar ferits, 2.317 varen quedar mutilats, 1.800 varen patir congelacions i 600 varen ser fets presoners.

La nit del dia 22, Hitler va anunciar que parlaria davant la seva vella guàrdia a Munic el dia 24 durant la celebració anual del programa del NSDAP del 1920 i va marxar de Rastenburg amb el seu tren especial cap al Berghof. L’endemà, Hitler va rebre una trucada del seu ministre Speer, que el trucava des de l’hospital de Hohenlyche, on hi estava ingressat des del 19 de gener a causa d’una inflamació al genoll, però també per esgotament i una depressió degut a que, molt probablement, la relació amb el dictador havia canviat dràsticament els últims mesos. Speer li va demanar crear un Estat Major de Caces per controlar els caces dins del seu Ministeri i no en el Ministeri del ministre Göering, que era criticat pels continus bombardejos. Hitler ho va trobar una bona idea perquè no estava gens content amb la feina del mariscal Göering, però tot hi l’acceptació Speer va notar que el dictador el continuava tractant de forma freda i distant. Llavors, Speer li va recomanar que posés el cap regional Karl Hanke, que havia sigut secretari particular del ministre Joseph Goebbels en el Ministeri de Propaganda, en aquell càrrec. Hanke era un home de confiança de Speer i de l’Erhard Milch, a més de que mantenien una bona amistat. Però això Hitler no ho va acceptar perquè desconfiava de tots els caps regionals i li va dir que posaria en aquell càrrec l’enginyer de l’Organització Todt Karl Saur. Speer va quedar molt sorprès per aquella resposta i va veure que el seu pla perdia tot el sentit per la seva enemistat amb en Saur per culpa del secretari Martin Bormann.

Tal hi com havia promès, Hitler va parlar davant la seva vella guàrdia a la Hofbräuhaus de Munic per celebrar l’aniversari de la proclamació del programa del NSDAP. Feia molts dies que Hitler no parlava en públic i seria dels pocs discurs que faria durant aquell any. El líder alemany va dir que creia amb més fermesa que mai en la victòria i va assegurar que les represàlies no es farien esperar i que consistirien en atacs massius contra Londres quan l’esperada invasió aliada fos rebutjada. La seva vella guàrdia varen ser els homes més fidels a Hitler i pràcticament tots varen confiar amb ell fins al final. Tres dies més tard, Hitler es va reunir amb la pilot Hanna Reitsch, una altra incondicional a Hitler, que li va suggerir que creés un esquadró de pilots suïcides. Tot i alguns suports que podia tenir el dictador, la realitat era que cada cop menys gent li donava suport i molts conspiraven a la seva esquena, sobretot militars. Hitler n’era conscient de que el seu atractiu no era el d’abans i per això el primer de març va fer escriure en el seu secretari Bormann una carta pels funcionaris per amenaçar-los en detenir-los d’immediat per la policia estatal i ser internats en un camp de concentració a qualsevol que possés resistència a les seves ordres. El líder alemany creia que molts dels seus funcionaris o col·laboradors començaven a desconfiar de les seves ordres.

Hitler tenia poques alegries durant aquells dies, però es va posar content el dia 3 de març quan es va reunir amb el seu ministre Goebbels en el Berghof. Goebbels mai li fallava. El líder alemany li va explicar que tot hi la crisi finlandesa després de que els soviètics es dirigissin cap a Finlàndia, estava decidit a actuar a Hongria, on el regent Miklos Horthy semblava que volia negociar la pau amb els Aliats, i li va prometre que ocuparia el país el més aviat possible. Confiat encara que podia arribar a capgirar la situació, li va parlar de la qualitat de les divisions de les SS però, en canvi, va criticar durament els generals, que en aquells moment li repugnaven, ja que no tenien una relació propera amb ell. Continuant parlant d’aquell tema, li va assegurar que el dictador Iosif Stalin ho tenia més fàcil perquè en el seu temps havia fet afusellar als que no eren de la seva confiança, i el va advertir de que més endavant haurien de tractar aquest tema. Canviant de qüestió, li va exclamar que els jueus ja no li podien fer cap dany. Clarament, Hitler feia referència a que estaven sent eliminats. El dia 7 va rebre un telegrama de l’Arthur Greiser en què l’informava orgullós de que en el Warthegau ja només quedaven uns quants jueus.

Per intentar organitzar el front oriental, que s’estava desfent dia rere dia pels alemany, Hitler va ordenar a les seves tropes que es diferenciessin entre Àrees Fortificades, amb funció de fortalesa, i Punts Forts Locals, amb àrees de batalla, per poder-se defensar aferrissadament i des d’on els hi enviarien provisions a través de la Luftwaffe fins que fossin rellevades. El dictador volia que els seus soldats no abandonessin els pobles i les ciutats conquerides. En un dels quatre apèndixs de l’ordre, Hitler va donar una llista de ciutats d’Àrees Fortificades a l’Est, entre Revel, en el Bàltic, i Nikolaiev, a prop d’Odessa, en el Mar Negre. Però l’obsessió de Hitler de resistir com fos va provocar que els grups que volien conspirar contra ell s’adonessin de que havien d’actuar ràpid. El dia 11, el general Eberhard von Breitenbruch, l’ajudant de camp del mariscal Ernst Busch, va acompanyar al seu mariscal en el Berghof en una sessió informativa i tenia pensat acabar amb la vida del dictador d’un tret al cap. L’ajudant portava la seva pistola Browning a la butxaca del darrera carregada per disparar, però el pla va fallar perquè se li va denegar l’accés a la sala de reunions, ja que en aquella ocasió no es va permetre entrar a la reunió en els ajudants de camp i va tenir que avortar el pla. Cada cop hi havia menys gent que podia accedir a Hitler i això era un inconvenient per qui intentava acabar amb la vida del líder alemany.

Hongria:

L’Adolf Hitler estava ocupat durant aquells dies preparant la invasió d’Hongria en l’Operació Margarethe i, al mateix temps, estava preparant una segona operació que s’havia de fer extensiva a Romania perquè tenia por de que el govern romanès també canviés de bàndol i perdés d’aquesta manera els pous petrolífers. Hitler estava tan capficat en aquella operació que no va assistir a la cerimònia anual del Dia dels Herois i es va excusar dient que es trobava malament. El seu lloc el va ocupar l’almirall Karl Döenitz, que va fer un discurs on va lloar la figura d’en Hitler dins de la història i va atacar a la comunitat jueva.

El dia 16, Hitler es va dirigir al castell de Klessheim per reunir-se amb el consell governant de Bulgària per discutir les mesures que havia de prendre Bulgària davant l’avanç soviètic. Hitler, que estava molt cansat i li passava factura en el seu aspecte físic, també desconfiava dels búlgars. L’endemà, Hitler es va reunir amb l’almirall Miklos Horthy, que anava acompanyat pels seus ministres d’Exterior i de Guerra, i pel cap de l’Estat Major, en el castell de Klessheim. El ministre Joachim von Ribbentrop també va ser present a la reunió. Abans, Hitler es va tornar a reunir amb el consell governant de Bulgària per continuar discutint les mesures que havien de prendre davant l’avanç soviètic. El dia següent va començar la reunió amb els hongaresos i Hitler es va quedar molt callat el principi de la trobada. Només parlava de la traïció italiana perquè els hongaresos no intentessin fer el mateix. En aquells moments l’exèrcit soviètic ja havia arribat a la frontera hongaresa i era de preveure que les muntanyes dels Càrpats es convertissin en una zona de guerra, per tant Hitler necessitava que Hongria es defensés. Un cop va agafar energies, Hitler va llançar una sèrie d’amenaces acusant als hongaresos d’haver permès que prop d’un milió de jueus visquessin sense problemes a Hongria i va dir que el govern alemany tenia por de que Hongria patís un aixecament. Llavors, va dir que estava decidit a ocupar militarment Hongria i va exigir que es firmés una declaració conjunta mostrant el vistiplau hongarès. De seguida Horthy s’hi va negar, però Hitler el va amenaçar dient-li que si no firmava l’ocupació es faria simplement sense la seva aprovació. En intentar marxar de Klessheim, Horthy va ser retingut per Hitler amb l’excusa de que l’acompanyés a dinar. Durant l’àpat es va informar al regent hongarès de que les tropes alemanyes ocuparien el seu país en breu. Horthy va pensar en abdicar, però Hitler novament el va amenaçar dient-li que en aquest cas no li podria garantir la seguretat de la seva família. Els nazis tenien ganes de fer mal al seu fill, que estava casat amb una jueva i era considerat amic dels jueus. Lluitant per mantenir el poder, Horthy va exigir certes concessions, com ara el control de l’Exèrcit. Hitler li va prometre que es retiraria d’Hongria un cop s’hagués format un nou govern que li mereixés tota la seva confiança. Enfadat en veure que era menyspreat i que estava tot decidit, el regent hongarès va abandonar de cop la sala mentre exclamava que marxava. Mentre exigia que el portessin cap al seu tren especial de cop va sonar l’alarma aèria anunciant un atac Aliat. No hi havia cap bombardeig, era tot un engany per convèncer als hongaresos de que havien d’acceptar les seves condicions. A les vuit del vespre, finalment Horthy va marxar de l’estació de trens de Klessheim, on el va acompanyar en Hitler, per tornar a Budapest. Però amb ells els acompanyava l’Ernst Kaltennbrunnen i el representant del ministre Von Ribbentrop a Hongria, l’Edmund Veesenmeyer, dotat de poders plenipotenciaris per assegurar-se de que es complien els desitjos d’en Hitler. L’endemà, abans de que Horthy arribés a Budapest, la Wehrmacht va entrar a Hongria sense trobar cap tipus de resistència i va instal·lar-hi un govern hongarès més favorable al règim nazi. Un cop varen ocupar el país, els nazis varen intensificar la persecució jueva i els varen deportar als camps de concentració amb l’ajuda del tinent coronel de les SS Adolf Eichmann.

Mentre s’ocupava Hongria, Hitler va rebre del mariscal Gerd von Rundstedt les firmes de tots els mariscal de camp sobre una declaració de lleialtat cap a la seva figura. El general Rudolf Schmundt va ser l’encarregat de fer una gira per tot el front per recollir les firmes. La idea va ser del ministre Joseph Goebbels. En veure totes les firmes, Hitler va quedar satisfet. Després, el dictador va rebre la visita del ministre Albert Speer, que feia pocs dies que havia sortir de l’hospital i estava convençut de que el cap de les SS Heinrich Himmler l’havia volgut matar durant la seva estada a l’hospital a través del seu doctor. De fet, Speer no va millorar fins que no va canviar de doctor. La relació entre Hitler i Speer ja no era la mateixa i es notava. Speer ja no veia a en Hitler com aquell home formidable del principi, a més es estava enfadat perquè veia com li volien treure els seus poders amb el consentiment del dictador.

Tot i les firmes de suport a la seva figura, Hitler va destituir a l’Erich von Manstein com a comandant del Grup d’Exèrcits del sud després d’una forta discussió en el Berghof el 30 de març per les seves diferències en l’estratègia militar i per l’enfonsament dels soldats alemanys a Ucraïna. Igual que Von Manstein, també va ser destituït el comandant Ewald von Kleist. Abans de ser destituïts, els dos comandants varen rebre la Creu de Cavaller, una decoració als seus acomiadaments, idea d’en Rudolf Schmundt. Els dos mariscals varen ser substituïts pels generals Walther Model i Ferdinand Schörner. Al mateix temps es varen modificar els noms dels Grups d’Exèrcits pels Grups d’Exèrcits Ucraïna nord i Grups d’Exèrcits Ucraïna sud. El dia 2, Hitler va promulgar una ordre operativa on va ordenar que es contraataqués en el front oriental per frenar l’avanç soviètic aprofitant el cansament dels soldats soviètics. Però la situació era desesperada pels alemanys, ja que aquell dia l’exèrcit soviètic va creuar el riu Prut, a la frontera entre la Unió Soviètica i Romania, i va arribar al Dnièster, obligant al 8º Exèrcit i al Grup d’Exèrcits A a replegar-se cap a la frontera russa. Hitler va intentar fixar la frontera russa en els termes de l’any 1938.

Per parlar de la greu situació, Hitler es va reunir l’endemà amb els seus col·laboradors a la Casa de Te, la Mosslahnerkopf Teehaus, del Bergho. El camí cap a la Casa encara hi havia neu. Hitler tenia al seu costat el líder de les SS Heinrich Himmler i darrere d’ells hi havia el SS-Obersturmbannführer Fritz Darges, el SS-Hauppsturmführer Josef Kiermaier i Hermann Fegelein, entre altres.

Tot hi els canvis que havia fet el dictador en el front oriental, els soviètics no paraven d’avançar amb força. Després de que el 4º Front Ucraïnès del comandant Fiodor Tolbujin hagués penetrat una línia defensiva alemanya i hagués alliberat el Kerch, el dia 12 d’abril el cap del 17º Exèrcit, el comandant Schörner, va actuar igual que el seu predecessor i va sol·licitar a en Hitler una autorització per abandonar Crimea per salvar a 230.000 homes. Com les anteriors vegades, Hitler s’hi va negar i els alemanys es varen tenir que defensar a Tarnopol. Però no només els soviètics feien tremolar el Reich, els bombardejos anglosaxons espantaven als alemanys com mai. Hermann Göering va proposar a l’enginyer de l’Organització Todt Xaver Dorsch construir refugis a Alemanya, tot i que l’Organització no tenia cap autorització per treballar dins al país, ja que només podia treballar en els països ocupats. A més, el Ministre d’Armament d’Albert Speer s’hi oposava. A la nit del 14, Hitler, informat segurament per en Göering d’aquell problema, va trucar a l’enginyer Dorsch per dir-li que tenia la seva autorització per construir enormes refugis dins d’Alemanya independentment del que pogués opinar Speer. El ministre d’Armament en saber que Hitler havia ordenat mesures dins del seu Ministeri sense el seu consentiment es va posar furiós i va decidir que era l’hora de posar les coses al seu lloc. El dia 19 li va escriure una extensa carta on li deia que els grans projectes que volia construir amb l’Organització Todt eren irreals i impossibles. El ministre també l’avisava de que les fàbriques alemanyes s’estaven paralitzant i que ja no es podia construir a llarg termini i que això provocava que no es pogués garantir la producció d’armament. Speer també va aprofitar la carta per dir-li que havia sigut traït dins del seu propi Ministeri amb el consentiment de tothom i li va explicar que estava molt decebut amb tot el que havia passat i demanava restablir la seva autoritat sobre l’enginyer Dorsch, sinó amenaçava en dimitir. Quan Hitler va llegir aquesta carta en el Berghof va quedar molt preocupat perquè no podia perdre a un home com Speer, l’home que feia tirar endavant les fàbriques d’armament i gràcies al qual els alemanys podien allargar la guerra.

El dia 16, Hitler va quedar un altre cop molt decebut amb el dictador Francisco Franco per l’article publicat en el diari espanyol Arriba, on el dictador espanyol demanava una pau negociada. Hitler va comunicar que tenia decidit posar-se en contacte amb Franco per exigir-li que en el futur no expliqués aquestes idees. Franco intentava netejar la seva cara i es desvinculava tan com podia de l’Eix, desvinculació que va agrair el primer ministre Winston Churchill. Dies més tard, Espanya va firmar un acord de cooperació amb la Gran Bretanya i els estats Units.

El dia del seu aniversari, feia 55 anys, Hitler es trobava en el Berghof preocupat pensant que el ministre Speer pensava dimitir com a ministre. El dictador va aprofitar que a Obersalzberg hi havia el gestor de desenvolupament de la Luftwaffe i amic personal de Speer, l’Erhard Milch, per demanar-li que enviés un missatge a Speer per expressar-li la seva estima i per dir-li que encara mantenia la seva amistat de forma inalterable. Milch va marxar aquella tarda d’Obersalzberg per portar el missatge. Segons va confessar anys més tard Milch, va ser ell qui va demanar a en Hitler que enviés aquell missatge a Speer perquè no volia veure el seu amic desanimat i desitjava que continués en el govern. Quan Speer va llegir el missatge li va semblar una intenció d’amor ridícula per part del dictador i va dir que ja no volia saber-ne res més i que n’estava fart. El mariscal Milch va dir anys més tard que Speer va dir en aquell moment:

Que em llepi el cul!.

Speer, després de moltes insistències, va continuar en el càrrec de ministre però va posar una condició; que l’enginyer Dorsch quedés com un subordinat seu. Hitler va tenir acceptar-ho i Dorsch va quedar sota el control de Speer.

A la tarda, abans d’anar a l’habitual reunió militar, Hitler va ser felicitat per tots els membres del personal del Berghof, de l’Exèrcit i de les SS. Entre els que el varen felicitar hi havia en Wilhelm Keitel, en Karl Döenitz, en Heinrich Himmler i l’Erhard Milch, però Hitler estava molt desanimat i va obrir tots els regals en silenci i sol. Després d’obrir els regals es va reunir amb en Hermann Göering, en Döenitz i en Kurt Zeitzler per parlar de la delicada situació militar. L’aniversari del dictador va quedar aquell any molt eclipsat per la guerra. Goebbels, des de Berlín, va preparar una sèrie d’actes i va ordenar que es decorés la capital amb banderes i una nova consigna: Els nostres murs s’han trencat, però no els nostres cors. A la Filharmònia de Berlín es va oferir un concert especial amb la interpretació de la simfonia Heroica de Beethoven dirigida pel compositor Hans Knapperstbusch. El palau de l’Òpera Nacional a l’Unter den Linden es va adornar per la celebració com de costum i molts mandataris de l’Estat, del NSDAP i de la Wehrmacht varen assistir a l’acte. Molts membres del NSDAP es varen reunir per festejar la històrica carrera política d’en Hitler. Però les celebracions eren enganyoses perquè a part dels membres del partit nazi pocs tenien ganes de celebrar l’aniversari. L’estat d’ànim era molt crític i escèptic entre la població alemanya i, segons informes locals de Baviera, en especial a les zones rurals, on abans s’havia donat més suport al nacionalsocialisme, els nazis mateix deien que provenien del món rural, a les cases ja no es penjaven les banderes nazis per celebrar l’aniversari d’en Hitler.

Tres dies més tard, Hitler es va reunir amb el dictador Benito Mussolini a Trieste per passar revista a un grup d’oficials italians i alemanys, i li va prometre que al final de la guerra es respectarien les fronteres italianes. L’endemà, Hitler es va reunir amb Speer en el Berghof. Després dels últims problemes que havien tingut, sobretot l’amenaça de dimissió per part de Speer, Hitler sabia que hi havia de quedar i va sortir a rebre’l amb un vestit d’etiqueta i amb els guants a la mà per acompanyar-lo en el vestíbul com si fos un dignatari estranger. Speer es va sentir afalagat i Hitler el va començar a lloar. Li va dir que el necessitava per supervisar tots els treballadors de la construcció i que estaria d’acord amb qualsevol cosa que considerés correcte en aquest àmbit. A la nit, Speer va parlar durant una bona estona amb l’Eva Braun, amb qui mantenia una relació d’amistat, i amb els demés convidats de la casa al costat de la xemeneia de foc del menjador. Martin Bormann va suggerir escoltar música i va posar discs del compositor Richard Wagner i el Feldermaus del compositor Johann Strauss.

L’endemà, Speer es va presentar a la casa amb l’enginyer Dorsch per demostrar-li que ara estava sota el seu control. Quan es varen reunir amb en Hitler, el líder alemany li va dir a l’enginyer que a partir d’ara estaria sota el control del Ministeri de Speer, i Dorsch no va tenir més remei que acceptar aquella mesura. Quan va sortir de la reunió Speer estava molt content i creia que havia tornar al cercle íntim del dictador. Després de la reunió, Speer va trucar al ministre Göering per explicar-li la situació i el ministre de l’Aire també va tenir que acceptar la subordinació de l’enginyer a Speer. Mentrestant, Hitler va tenir que viatjar a Berlín per assistir al funeral d’Estat del general Hans Valentin Hube del 1º Exèrcit Panzer, que va morir en un accident aeri i va ser substituït pel coronel Erhard Raus, un dels favorits d’en Hitler. Aquella va ser l’última gran compareixença pública del dictador.

El dia 26, Hitler va acceptar la proposta del comissari Fritz Sauckel de que en cas d’invasió per part dels Aliats els comandants en cap del front occidental i els comandants militars de França, Bèlgica i Holanda tenien que assegurar amb tots els mitjans disponibles que la mà d’obra quedés fora dels atacs Aliats. Hitler volia assegurar que la indústria de l’armament no quedés afectada en cas d’una invasió aliada. El dictador tenia tants problemes que ja no sabia què tenia que fer. Ara ja no podia frenar els soviètics que s’apropaven al Reich ràpidament. El dia 8 de maig va permetre que els soldats del 17º Exèrcit comencessin a evacuar la ciutat de Sebastopol després de durs combats. La ciutat era en aquells moments un munt de parets esquerdades i cases sense sostre.

El 13 de maig, per satisfer encara més al ministre Speer, en una reunió Hitler va deixar clar que accediria als desitjos del seu ministre per donar més marge de llibertat als científics. Aquestes paraules venien provocades per les detencions que havia ordenat el ministre Himmler dels científics que treballaven en el desenvolupament dels míssils V-2 el 14 de març. Gràcies a la intervenció de Speer varen ser alliberats. El líder alemany va dir en la reunió que els alliberava perquè eren indispensables pels seus projectes i perquè no estaven involucrats en cap procediment criminal.

El 16 de maig va tenir lloc una reunió en el Platterhof, un hotel situat prop del Berghof, que en el passat havia sigut la pensió Mortiz, molt més modesta, en la que s’hi havia allotjat en Hitler en els anys 20. Hitler va descriure enmig de la reunió els jueus com uns éssers estranys entre el poble alemany i va afirmar que havia sigut necessari expulsar-los, tot i que va admetre que no tot el món ho havia entès perquè s’havia hagut d’actuar de forma brutal i desapiadada. Llavors va dir que en eliminar els jueus havia suprimit la possibilitat de que s’instaurés alguns tipus de grup o nucli revolucionari a Alemanya. Per justificar els seus mètodes, va afirmar que estaven tenint una lluita a vida o mort, i va dir que si els seus enemics obtinguessin la victòria el poble alemany seria eliminat, ja que, segons ell, el bolxevisme massacraria a milions i milions dels intel·lectuals alemanys. Va explicar a més que 40.000 dones i nens havien mort entre les flames de les bombes incendiaries llançades sobre Hamburg, i va dir que no tenien que esperar d’ell una altra cosa que la defensa desapiadada de l’interès nacional de la manera que tingués el més gran efecte i que produís un millor benefici a la nació alemanya. Continuant amb els seus atacs antisemites, va dir que a Hongria, on els jueus no havien sigut eliminats tot i les lleis antisemites de l’anterior govern hongarès, el país s’havia debilitat per culpa dels jueus i va afirmar que ara que havia ocupat el país solucionaria el problema. 437.402 jueus varen ser enviats després a les cambres de gas, un 76% de la població jueva-hongaresa. A continuació, va mencionar un altre cop la seva profecia del 30 de gener de 1939, segons la qual en cas de guerra els jueus serien eliminats i, després d’aplaudiments del públic, va continuar ressaltant el manteniment de la seva raça. Per concloure el seu discurs, va parlar de la missió del poble alemany a Europa dient que la derrota a la guerra significaria el final del poble alemany i la victòria el principi del domini alemany a Europa.

En un altre punt del dia, Hitler va ordenar en el mariscal Wilhelm Keitel preparar un atac massiu pel juny contra la Gran Bretanya amb els míssil V-1, l’artilleria de llarg abast i els bombarders de la 3º Flota Aèria. Hitler va explicar que volia dur a terme aquella ofensiva de nit, però tenia previst que quan les condicions climatològiques ho permetessin atacaria de dia.

Tres dies més tard, Hitler es va reunir amb el ministre Speer i el mariscal Keitel en el Berghof. El propòsit de la reunió era avaluar els danys que havien patit les indústries de carburant a Alemanya després de l’atac nord-americà del 12 de maig contra les fàbriques de Zwickau, Merseburg-Leuna, Brüx, Lutzkendorf, Bohlen, Zeitz i Chemnits. Part de l’atac es va concentrar en les refineries de gasolina sintètica de la zona del Ruhr. Speer es va mostrar pessimista amb la situació i va criticar l’Estat Major de l’Aire. Estava convençut de que ja no podrien produir més carburant, fet que significava aturar la producció d’armament i com a contrapartida el final de la guerra. Però, en canvi, Keitel es va mostrar més optimista i estava convençut de que superarien aquella situació com altres cops, tot i que no tenia cap fonament per creure en el que afirmava, ja que es basava més en la fe que en cap altra cosa. Aquesta vegada Hitler no va compartir l’optimisme de Keitel i va convocar una reunió al cap de pocs dies amb els industrials del país. A la reunió hi havia de ser presents a més dels industrials i Speer, el cap del Departament de Planificació i Matèries Primes, el ministre Hermann Göering, Keitel i el mariscal de camp Erhard Milch. Quan li varen comunicar a en Göering que havia d’assistir a aquella reunió, el ministre va pressionar perquè els industrials no hi assistissin al·legant que els temes d’Estat havien de quedar entre ells. Però el ministre tenia un altre motiu per no veure els industrials en la reunió, no es volia sentir dir que la seva Luftwaffe no feia res per defensar les indústries del país quan eren durament atacades per les forces aèries aliades.

El dia 23 es va celebrar la reunió amb els industrials. Abans de la reunió, Göering va pressionar als industrials perquè no es mostressin pessimistes davant d’en Hitler. Però els industrials no li varen fer cas i quan va començar la reunió es varen mostrar pessimistes i varen explicar la situació precària en què es trobaven. Hitler els va intentar convèncer de que superarien la situació, però, de cop, en veure les cares dels industrials, va començar a acceptar que la situació era catastròfica. Quan els industrials li varen especificar la situació en què es trobaven, Hitler es va anar desanimant. Era evident que no estava acostumat a sentir les coses de forma tan realista i precisa. Llavors, parlant amb en Göering, en Karl Saur i en Milch sobre la producció aeronàutica, el líder alemany va sentir que parlaven del Me-262 com un caça i no com un bombarder tal hi com ell havia demanat a la tardor. Enfadat, Hitler va entrar amb còlera i va ordenar que el Me-262 es fabriqués exclusivament com un bombarder, tot i les objeccions tècniques que varen posar els experts allí presents. Göering, que no volia ser més senyalat, va donar les culpes als enginyers de la Luftwaffe, però li va tenir que dir que l’important re-disseny que demanava retardaria la producció de l’aparell cinc mesos. Tres dies més tard, Hitler va pronunciar un discurs a Obersalzberg davant dels seus generals i oficials, i va assegurar un cop més que la guerra acabaria amb els jueus. La reunió va ser semblant a la de l’hotel Platterhof.

El Dia D:

Mentre els Aliats preparaven l’Operació Overlord, el desembarcament a Normandia, el 3 de juny a Obersalzberg l’ambient era molt pessimista i tothom estava deprimit per tal i com avançava la guerra. Adolf Hitler, Hermann Göering i Albert Speer es varen reunir per analitzar la situació després de l’atac nord-americà del 28 de maig, on 400 bombarders de la 8º Força Aèria varen atacar les indústries químiques que produïen gasolina sintètica a la ciutats de Colònia, Königsburg, Magdeburg i Ruhland. La catàstrofe era una realitat, ja no es podia amagar, s’estava paralitzant la producció per la falta de combustible i els exèrcits també necessitaven carburant per no quedar-se parats. Hitler i Speer tenien clar de que Göering no estava fent la seva feina alhora de defensar el Reich amb la seva Luftwaffe. Ara el consideraven un inútil per aquell càrrec i ja es deia obertament de que era un corrupte. Speer pensava que ell s’havia de fer càrrec de dirigir tot l’armament aeri i, de pas, pensava venjar-se d’en Göering, ja que tenia molt present el patiment que l’hi havia fet passar aquell hivern quan ell estava a l’hospital i havia aprofitat la seva absència per treure-li poder i deixar-lo malament davant d’en Hitler. Després de la reunió, Hitler va assistir al casament de l’oficial de les SS Hermann Fegelin i la Gretl Braun, la germana petita de l’Eva Braun, on ell faria de testimoni en una boda que es va celebrar a Salzburg. Martin Bormann i Heinrich Himmler varen fer de padrins. La festa va ser organitzada per l’Eva i va durar tres dies a la casa del secretari Bormann i en el saló de te del castell Klessheim. L’endemà, Speer va demanar-li a en Hitler que li digués en el mariscal Göering que tenia que donar-li tot l’armament de l’aviació. Hitler va acceptar la proposta del seu ministre.

El dia abans del Dia D, Hitler estava molt cansat en la seva casa del Berghof i aquell dia es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels, que acabava d’arribar de Nuremberg, i el secretari Bormann per discutir si convenia permetre executar els aviadors Aliats que caiguessin en territori alemany. Durant la conversa, el ministre de Propaganda va criticar amb duresa al ministre Göering, i es va posar molt content quan Hitler li va dir que estava d’acord, en part, de destituir al ministre Joachim von Ribbentrop com a ministre d’Afers Exteriors, però li va afirmar que tenia el problema de que no trobava cap persona per substituir-lo. Llavors, el líder alemany va parlar dels futurs atacs contra la Gran Bretanya i va explicar que els plans per les represàlies estaven molt avançats i que estaven preparats per llançar entre 300 i 400 V-1 sobre Londres en pocs dies. A més, va reiterar un cop més la seva confiança de que rebutjarien la invasió quan arribés i va dir que el mariscal Erwin Rommel estava tan segur d’ell com ell. A continuació, el ministre alemany va acompanyar al dictador fins la Casa de Te per descansar i relaxar-se durant una estona davant les impressions vistes que oferia la casa. A la nit, mentre feia una forta tempesta, Hitler va reunir-se a amb en Goebbels i amb alguns dels seus col·laboradors del noticiari a la sala de te assentats al costat de la xemeneia. Parlaven de cinema i teatre, i l’Eva va participar en la tertúlia criticant algunes produccions. A les deu de la nit es va saber que s’havien interceptat comunicacions per ràdio que apuntaven la possibilitat d’una invasió pel dia següent, però Hitler no en va fer cas. Aquella mateixa nit varen rebre notícies més concretes de Normandia, però no se’n va informar a en Hitler, que estava ben animat amb els seus convidats parlant del passat. El dictador alemany se’n va anar a dormir a les dues de la matinada. A les tres, quan tots varen anar a les seves respectives habitacions, Goebbels va abandonar la casa. Ja havia començat l’Operació Overlord, la invasió per mar més gran de la història.

Els Aliats varen desembarcar en cinc platges franceses amb els noms codificats de Utah, Omaha, Gold, Juno i Sword, que cobrien una àrea de 90 quilòmetres de la costa de Normandia. Una massiva concentració de forces duta a terme en secret va implicar a 6.500 embarcacions, 4.000 llanxes de desembarcament, 7 cuirassats, 23 creuers i més de 100 destructors. A més, hi havia molls flotants de formigó suficientment grans per fer de ports en el desembarcament de tancs i altres vehicles en les platges arenoses. El desembarcament va ser recolzat per una força aèria de 5.400 caces, 1.467 bombarders pesats i 1.600 bombarders mitjans i lleugers. Hores abans del desembarcament, batallons de paracaigudistes i de soldats de transports en planadors varen ser llançats terra endins per ocupar caps de pont estratègics. EL desembarcament va ser relativament senzill a totes les platges menys a la d’Omaha, on varen morir molts soldats de la 1º Divisió d’Infanteria. A la nit, ja havien desembarcat més de 150.000 soldats i 50.000 vehicles i, tot hi les dures batalles a Omaha, l’Operació es podia considerar un èxit perquè es varen poder establir a la costa francesa conquerint el sistema de fortificacions, els obstacles i els camps minats instal·lats pels alemanys. En total, el Dia D va costar la vida de més de 9.000 soldats Aliats

En el moment de la invasió, Hitler estava dormint a la seva casa del Berghof tranquil·lament. Pels volts de les deu del matí, el seu assistent ja estava al corrent de la invasió, però tenia por de despertar al seu amo. L’assistent va decidir explicar-li la situació al ministre Albert Speer i junts varen decidir comunicar-li la notícia al dictador després d’esmorzar. El problema que tenien per explicar-li era com justificar que els serveis d’espionatge, i tothom en general, havia errat en la zona on desembarcarien els Aliats. Tothom creia que desembarcarien en el Pas de Calais. Molts dels assistents i col·laboradors quan varen tenir notícies del desembarcament varen tenir por de que se’ls acusés d’incompetents per no haver endevinat el lloc del desembarcament. Quan finalment se li va comunicar la situació de seguida es va celebrar una reunió a la sala d’estar de la casa per avaluar la situació. Hitler estava convençut en aquells moments de que els Aliats el volien enganyar i creia que no s’estava produint la invasió esperada, ja que encara creia en la informació del seu servei d’espionatge de que la invasió seria en una altra zona, tot i que va dir que s’havia desembarcat a on ell havia predit. El que no sabia Hitler aquell moment era que part del seu servei d’espionatge, com l’espia català Joan Pujol, àlies Garbó, col·laboraven amb els britànics per enganyar-lo sobre el lloc del desembarcament. El seu error el va prolongar uns dies més. La majoria dels assistents a Obersalzberg va creure com el dictador i l’ambient era tranquil. No va ser fins al migdia quan Hitler va donar les primeres ordres a l’Exèrcit en ordenar que totes les reserves de l’Alt Comandament de la Wehrmacht instal·lades a França ataquessin als punts on s’havien establert els nord-americans i els britànics. Però els Aliats havien bombardejat a uns quilòmetres més enllà de les platges per tal de que l’exèrcit alemany no es desplacés a la costa de Normandia. A més, els bombardejos varen provocar que els alemanys perdessin molts soldats i molt material militar. Hitler va reaccionar massa tard pels seus interessos. A les quatre de la tarda va acceptar la petició del mariscal Gerd von Rundstedt d’enviar dues divisions Panzer a la batalla perquè se sumessin a les divisions 12º SS i 21º. A la tarda, Goebbels va marxar amb el seu tren especial des de l’estació de Berchtesgaden en direcció a Berlín. El ministre estava tranquil, ja que quan es va acomiadar d’en Hitler aquest estava calmat i molt emocionat perquè pensava que aconseguirien expulsar els Aliats en poc temps.

L’endemà, Hitler va celebrar una reunió a la seva residència de muntanya amb el ministre Albert Speer, el cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel i el general Friedrich Fromm per parlar de la invasió. De seguida varen acordar que havien de reunir ràpidament a tots els soldats que es trobaven de permís a Alemanya, que eren un total de 300.000 soldats, per utilitzar-los en casos d’emergència per si es produïen més atacs dels Aliats. Aquella operació es va conèixer amb el nom d’Operació Valquíria. A la reunió també es va decidir que el comte Claus von Stauffenberg ocupés el càrrec de cap de l’Estat Major. Sense adonar-se’n, Hitler posava un conspirador al seu entorn. El dictador continuava convençut de que la invasió era una maniobra de distracció i encara en va quedar més segur de la seva afirmació quan el dia 9 va llegir el missatge del doble espia Joan Pujol que havia revisat el general Alfred Jodl que deia que la maniobra aliada era de distracció amb el propòsit d’ocupar reserves per tal de fer un atac decisiu en un altre lloc. Fent cas dels informes del doble espia català, Von Rundstedt va ordenar que set divisions ben preparades es quedessin a Calais. A més, els alemanys varen cometre l’error de no moure a milers d’homes a Noruega, Holanda i Bèlgica.

Hitler no va reaccionar fins al 12 de juny quan va ordenar de forma urgent que es llancessin els míssils V-1 sobre la ciutat de Londres. Però la falta d’organització i la rapidesa en que es varen produir els llançaments va provocar que l’endemà només 10 míssils fossin llançats i només 5 varen caure sobre la capital britànica, on varen morir sis persones i nou més varen resultar ferides per l’explosió d’un V-1 sobre un pont ferroviari a East End, a exactament a 30 quilòmetres de la Torre de Londres. Quan Hitler va saber que havien fracassat els llançaments es va posar furiós, en un primer moment va pensar en cancel·lar la producció d’aquelles noves armes, però al final va donar les culpes d’aquell fracàs als constructors de les bombes. Part del fracàs alemany es deu a que els britànics varen veure en el Canal de la Mànega les rampes per on s’havien d’enlairar els nous míssils i varen deixar-hi caure sobre aquestes rampes 2.000 tones de bombes. El Ministeri de Propaganda alemany ja va advertir en seguit de que seria un error pensar que gràcies als V-1 la guerra s’acabaria en unes quantes setmanes amb victòria alemanya. En total, els alemanys varen llançar un 9.300 míssils sobre la Gran Bretanya, però només el 29% varen tocar el seu objectiu i 4.000 varen ser abatuts per les defenses antiaèries britàniques. A part, els míssils varen provocar menys destrosses del que s’esperava des del punt de vista militar i el número de baixes va ser de 6.184, una xifra relativament baixa, i va ocasionar 18.000 ferits.

Hitler estava enfonsat en aquells moments i el dia 15 va ratificar les instruccions complementàries de les cèlebres Ordres de Hitler. L’endemà a la nit, Hitler, acompanyat per Keitel, Jodl i la resta del seu personal, va agafar un avió Focke-Wulf Condor des de Berchtesgaden per dirigir-se al front occidental per estudiar la situació amb els seus comandants regionals Gerd von Rundstedt i Erwin Rommel. De bon matí varen aterrar a Metz, ciutat molt a prop d’Alemanya i ubicada al sud de Luxemburg, per després dirigir-se cap a Margival, on hi havia el quarter general de França, entre les poblacions de Soisson, al nord, i Laon, al sud. Aquest quarter els va costar molts diners de manera injustificada als alemanys i es va anomenar el quarter W2. Les conversacions d’aquell dia varen tenir lloc en un túnel ferroviari a prova de bombes a les nou del matí. En aquells moments el líder alemany estava molt cansat assentat amb l’espatlla encorbada en un tamboret de fusta i amb els dits s’anava tocant les orelles i uns llapis de colors mentre parlava amb els seus dos comandants. Rommel va ser l’encarregar d’obrir la sessió amb un informe dels progressos realitzats. Movent-se tota l’estona davant d’un mapa que havia portat el mariscal Rommel, Hitler va ordenar que es conservés com fos Cherbourg, una ciutat portuària ubicada al nord-oest de França, molt a prop de Normandia i de la Gran Bretanya, pel seu vital port. Després, Von Rundstedt, que estava callat fins aquell moment, el va informar de la situació dels últims deu dies i li va explicar de que ja no podien expulsar els Aliats de França. El mariscal li va assegurar que una defensa rígida a la península de Cotentin fracassaria i la seva opinió era que era millor replegar-se a la fortificacions de Cherbourg. Hitler pensava igual, però el líder alemany va preguntar què passaria si hi havia més desembarcaments. Von Rundstedt li va respondre que veia probable més desembarcaments i juntament amb Rommel li va assegurar que era impossible resistir en dos fronts i li va demanar que negociés la pau amb els occidentals. Els dos mariscals li demanaven retirar al Sena el 7º Exèrcit, on amb l’ajuda del 15º Exèrcit podria combatre amb més efectivitat. Però Hitler no opinava igual i creia que la Wehrmacht no s’havia de preocupar tan per la fi del conflicte i si en defensar amb més èxit el territori del Reich. Hitler va titllar a les seves tropes a França de dèbils i covardes, però va intentar animar als seus mariscal dient-los que aviat arribarien aviat coses màgiques, fent referència als V-1. Davant d’aquelles paraules, Rommel va demanar que llancés V-1 cap a les platges per on desembarcaven els Aliats. Von Rundstedt pensava igual. Però Hitler sabia que aquella nova arma no era de fiar, no era tan efectiva com es creia, i va fer cridar a un expert militar, l’Erich Heinemann, el comandant responsable d’aquell míssils, que els va dir que l’arma no era el suficientment precisa com per llançar un atac com volien. Hitler els va explicar que els míssils havien de servir per atacar la ciutat de Londres (l’Objectiu 42 tal hi com l’anomenaven els alemanys) per facilitar una pau. El líder alemany els va prometre que aviat disposarien de nous caces a reacció amb els que obtindria el control de l’espai aeri. La reunió va acabar amb un Hitler enfadat i amb els dos generals convençuts de que les ordres del dictador portaven al suïcidi del poble alemany.

El dinar d’aquell dia es va fer en un total silenci i dos guàrdies de les SS estaven de peu darrere de la cadira del dictador mentre el líder alemany menjava un plat d’arròs i de verdures, que prèviament havia tastat el seu tastador, acompanyat per pastilles i tres copes de xarops de diferents colors. Enmig del dinar varen rebre un avís de que 60 avions Aliats es dirigien a la zona i Hitler i els seus dos mariscals es varen dirigir ràpidament a un refugi antiaeri, on hi varen estar una hora fins que va sonar la senyal de que el perill havia marxat.

A les quatre de la tarda, Hitler va acompanyar al mariscal Rommel cap al seu automòbil i li va prometre que el visitaria l’endemà a La Roche-Guyon, el quarter general de la Guineu del Desert. Sense embuts, el mariscal li va preguntar quines eren les possibilitats de seguir amb la guerra i li va tornar a suggerir que arribés a un acord amb Occident per atacar als bolxevics. El dictador no volia ni sentir a parlar d’una negociació i es va limitar a respondre-li que prestés més atenció en el seu front  i no en la continuació de la guerra. Al vespre, Hitler, incomplint la promesa que l’hi havia fet en el seu mariscal, va volar cap a Salzburg i a la nit ja estava de nou en el Berghof després de que un V-1 volés cap a l’est enlloc de cap a l’oest i impactés a prop del búnquer de Margival. Després d’arribar a Berchtesgaden, Hitler va dir que el mariscal Rommel havia perdut el seu coratge i que s’havia tornat pessimista, i va afegir que només els optimistes podien aconseguir alguna cosa.

En una reunió del 19 de juny, Hitler va considerar decisiu que per guanyar la guerra es tenia que destruir les centrals d’energia dels Urals i una central que estava ubicada al Volga. Però Hitler era conscient de que no tenien suficients avions de combat per realitzar aquelles operacions. L’endemà, Hitler es va reunir amb el ministre Albert Speer, i aquest li volia fer veure que era un error tenir a més de 28.000 persones treballant en la construcció dels seus quarters generals i búnquers. Speer no entenia que davant la falta de personal en la producció d’armament es destinés a tants treballadors per construir fortaleses innecessàries.

El dia 21, davant dels bombardejos que patia Berlín, Joseph Goebbels va demanar-li a en Hitler que declarés la Guerra Total. Després de dinar, els dos homes més importants del Reich es varen asseure un davant de l’altre en la gran sala del Berghof, davant la gran finestra que mostrava els Alps, per parlar durant tres hores d’aquesta deliberació. El ministre li va presentar totes les objeccions contra un optimisme sense fonaments que professaven alguns, sobretot va criticar al ministre Hermann Göering dient que vivia en un món de fantasia, i va lamentar que no s’hagués posat en pràctica el concepte de Guerra Total que ell defensava. Llavors va atacar a la cúpula militar i va dir que es necessitava un Scharnhost i un Gneisenau (herois alemanys de l’exèrcit prussià durant les guerres napoleòniques) i no a un Wilhelm Keitel o un Friedrich Fromm. El ministre li va prometre que podria allistar a un milió de soldats a través d’una dràstica reorganització de la Wehrmacht i a través de mesures de l’àmbit civil. Després de que Goebbels expressés les seves idees, Hitler li va llançar un dels seus habituals sermons dient-li que no estava d’acord amb les seves propostes, ja que estava convençut de que la Gran Bretanya seria destruïda en breu i que no caldria arribar a acord amb la Unió Soviètica, com li demanava el ministre. Després de tres hores de conversa, Goebbels va tenir que admetre que havia fracassat en el seu plantejament. Hitler no volia de cap de les maneres que de moment la població civil es veiés afectada per la Guerra Total, o sigui la mobilització total i la destinació de tots els recursos en la guerra.

A la tarda del dia següent, Hitler va fer un discurs davant dels seus oficials superiors a l’hotel Platterhof, on va admetre que ja era impossible tornar els Aliats a fora d’Europa, tot i que va explicar de que tenia l’esperança de que guanyarien la guerra. Tot i que no va negar en cap moment de que es estaven vivint una situació complicada, els va fer creure que no es rendirien i que guanyarien el conflicte. La majoria del públic que el va escoltar es va creure les seves paraules i gran part dels oficials varen marxar convençuts de que amb Hitler al capdavant es podria guanyar. Però les coses no anaven gens bé ni en el front occidental ni en el front oriental, on precisament aquell dia els soviètics varen engegar l’Operació Bagration, just tres anys després de l’Operació Barbarroja, una Operació contra el Grup d’Exèrcit centre alemany i que havia de dur els soviètics a Berlín com a gran objectiu. De seguida els alemanys varen veure que era impossible defensar-se davant de tal ofensiva, un total de 1.200.000 homes del 1º Bàltic, el 1º, 2º i 3º Bielorús, varen atacar al 4º Exèrcit del Grup d’Exèrcits del Centre. Els soviètics tenien una superioritat de quatre a un en tancs i avions. El coronel general Hans-Georg Reinhardt va demanar permís a en Hitler per retirar les forces de la Wehrmacht de Vitebsk, a Bielorússia, però Hitler va demanar resistir a través del seu mariscal Ernst Busch, que tornava al front després d’unes vacances. Dos dies després, les tropes soviètics ja havien envoltat la ciutat amb els soldats alemanys a dins. Desesperats i recordant un petit Stalingrad, els alemanys varen demanar a en Hitler permís per retirar-se, però no va ser fins la nit que Hitler va autoritzar la retirada parcials dels seus soldats. La decisió un cop més va arribar massa tard. Els que varen intentar fugir varen ser acorralats en un bosc del sud-oest de la ciutat i varen morir pel foc de l’artilleria soviètica, que els propis soviètics anomenaven El sagnant Déu de la guerra pel seu poder devastador.

El dia 26, Hitler va fer un discurs a Obersalzberg davant dels industrials que l’havien estat ajudant. El dictador se’l veia esgotat, parlava amb dificultat i es movia poc. Per justificar la guerra, els va dir que la seva intenció era no cometre els mateixos errors dels anys 1899, 1905 i 1912 esperant un miracle per no haver de lluitar. En aquells moments volia argumentar que s’havia vist obligat a lluitar i que si no hagués entrat en guerra hauria sigut un error que no es podria permetre perquè les conseqüències haurien sigut més greus. Seguidament, els va explicar que encara que les coses anessin malament no es rendirien i va deixar clar que el seu càrrec era d’una responsabilitat molt gran, on es tenien que tenir uns nervis d’acer i una increïble determinació per resistir en uns temps en que es tenien que prendre decisions de vida o mort. Llavors es va elogiar a ell mateix dient que un altre en el seu lloc no hagués pogut fer el que ell havia aconseguit perquè no hagués tingut suficients nervis. A les acaballes del discurs els va explicar que tot hi no ser un home religiós, en el més profund d’ell ho era perquè creia amb les lleis que havia establert Déu de no rendir-se mai i estava convençut de que Déu no l’abandonaria i que al final tindria la seva benedicció, tal i com Déu havia fet amb els grans esperits de la Terra, va assegurar. Hitler creia que era un elegit de Déu per portar el seu poble a la victòria. Després del discurs, molts pocs industrials es varen atrevir a aplaudir-lo perquè no estaven gens contents amb les seves decisions, sobretot no els agradava que el NSDAP controlés les seves indústries. Després de la cerimònia, Hitler es va assabentar que els soviètics tenien un tanc superior als seus i va demanar en els industrials si tenien alguna informació d’aquest nou tanc. Quan aquests no varen tenir cap tipus de resposta, Hitler es va començar a posar nerviós perquè no sabia quina decisió tenia que prendre. No sabia si engrandir els canons dels seus tancs o allargar-los. Tot i no saber reaccionar, va demanar en els industrials que reaccionessin ells ràpidament. En aquells moments tothom tenia clar que Hitler cometia masses errors com a comandant de la Wehrmacht, ja que no tenia les capacitats i l’experiència suficient per posseir un càrrec tan important.

Després de la desfeta de Vitebsk, on cinc divisions alemanyes es varen rendir als soviètics, Hitler va ordenar el dia 28 substituir el capità general Ernst Busch pel comandant Walther Model com a comandant en cap del Grup d’Exèrcit del centre. Model al mateix temps comandava el Grup d’Exèrcits Ucraïna nord. Busch va reconèixer davant del general Kurt Zeitzler que quedava poc dels exèrcits blindats 3º, 4º i 9º. La desfeta era una realitat que Hitler negava.

El dia següent, Hitler es va reunir en el Berghof amb el ministre Speer i amb uns quants dirigents econòmics per demostrar que el govern, amb ell al capdavant, continuava amb energia i convençut de la victòria. Quan va començar la reunió, Hitler els va explicar que aquella guerra no era una guerra de soldats sinó un conflicte de tècnics i els va prometre noves armes miraculoses. Estava convençut de que Alemanya havia entrat en el conflicte amb superioritat militar, però que els Aliats s’havien reforçat i que per això els havien vençut en algunes batalles. Posant l’exemple dels nord-americans, que creia que s’havien reforçat copiant el que havia fet Alemanya i contractant a la majoria de tècnics d’origen alemany, va justificar les derrotes que havien patit davant dels Estats Units. Per acabar, els va prometre que mai tornaria a produir-se una capitulació per part d’Alemanya com la del novembre de 1918 metre ell estigués al capdavant del país, i els va amenaçar dient que si algú pensava en la rendició seria aniquilat. Per assegurar-los la victòria, els va dir que creia que Alemanya mai havia estat vençuda per enemics exteriors sinó que sempre havia estat vençuda pels propis alemanys que ara ja no existien, en referència a la comunitat jueva. El mite de la punyalada per l’esquena encara era ben viu a la seva ment i l’intentava vendre com el passat, tot i que no obtenia el mateix resultat.

Després de la reunió, Hitler va acomiadar al mariscal Gerd von Rundstedt com a comandant en cap de les forces de l’Oest després de que Keitel li preguntés què havien de fer per aturar els Aliats i aquest respongués que fer la pau. Von Rundstedt no va rebre la notificació del seu cessament fins al 3 de juliol a través d’un manuscrit on s’al·legava el seu cessament pe motius de salut. Von Rundstedt va ser substituït pel mariscal Günther von Kluge sota les ordres de no retirar-se. Von Kluge va tenir sota el seu comandant tot l’Exèrcit que es trobava a la França ocupada i el va dirigir tal hi com volia el dictador. Després, Hitler es va reunir amb el mariscal Rommel, que havia vingut per entregar un informe molt realista del front occidental. La Guineu del Desert va intentar per últim cop convèncer el dictador de la necessitat de trobar una solució política a la guerra. Hitler no li va permetre continuar parlant de negociar i el va convidar a abandonar la sala. Aquella va ser la última vegada que es varen veure en persona. El dia 3 de juliol en el Berghof l’ambient era molt pessimista, i Hitler era l’únic que intentava demostrar confiança i seguretat en la victòria davant les senyores de la casa. Fins a altes hores de la nit, Hitler es va passar amb els seus convidats en el saló del te escoltant discs i explicant històries al costat de la llar de foc.

L’atemptat contra Hitler:

Adolf Hitler va celebrar unes quantes reunions amb els principals militars del Reich el dia 6 de juliol. En una de les reunions celebrades a la sala d’estar del Berghof hi havia present el cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel, el general Friedrich Fromm, el coronel Claus von Stauffenberg, que per primer cop estava present en una reunió amb en Hitler, i altres oficials a més del ministre Albert Speer. El coronel Von Stauffenberg va ser l’encarregat d’explicar el pla de l’acció de l’Operació Valquíria i Hitler el va escoltar atentament i va acceptar la majoria de les propostes del coronel per fer servir els soldats que es trobaven de permís a Alemanya perquè anessin a lluitar. Al final de la reunió es va decidir que en cas de que hi haguessin accions bèl·liques dins del territori del Reich els comandaments militars tindrien un poder executiu il·limitat per sobre dels poders dels departaments polítics, i aquests només actuarien com a assessors. El que ningú sabia en aquells moments era que el coronel Von Stauffenberg volia assassinar a en Hitler, portava una explosius, però va abandonar el pla perquè volia eliminar a altres membres del NSDAP, entre ells el ministre Heinrich Himmler.

L’endemà, Hitler es va reunir amb els especialistes de la Luftwaffe, que volien fer canviar d’opinió en el dictador sobre el nou avió a reacció que volia construir perquè volien que aquest avió fos més lleuger per ser més ràpid per tal de defensar-se millor. Hitler no opinava igual, ell el volia més potent, i va ordenar que aquests avions dugessin més bombes i per tant els volia més pesats. Els va explicar que no necessitaven defensar-se amb aquests avions perquè creia que els caces enemics no el podrien destruir. Hitler no entenia massa bé com funcionaven aquells nous avions. Al final de la reunió es va determinar que de moment aquests aparells només farien vols rectes i a gran altura.

Davant la delicada situació en el front oriental, el dia 9 Hitler, acompanyat pel cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel, l’almirall Karl Döenitz, el ministre Heinrich Himmler i el cap de l’Estat Major de la Luftwaffe Günther Korten, va volar cap al seu quarter general de Rastenburg per reunir-se amb el mariscal Walther Model i el general Johannes Friessner, recentment nombrat comandant del Grup d’Exèrcits del nord en substitució del general Georg Lindemann. Les converses es varen centrar principalment en els plans per crear diverses divisions noves per reforçar el front oriental i aturar l’avanç soviètic cap a Prússia Oriental. Model i Friessner, que demanaven ajuda per rebutjar els soviètics en el Bàltic, semblaven optimistes. Hitler va rebutjar ajudar al Grup d’Exèrcits del nord perquè mantinguessin els soviètics lluny del Bàltic. A la tarda, Hitler i els seus col·laboradors varen tornar al Berghof. El dia següent, el 2º Front Bàltic del general Andrei Yemerenko va iniciar una ofensiva per la conquesta dels Estats Bàltics. Les tropes soviètiques varen ocupar la ciutat de Vilnius, la capital de Lituània. La desfeta alemanya en el front oriental ja era un fet en tots els fronts; 25 de les 33 divisions del Grup d’Exèrcits del centre varen quedar atrapades també aquells dies per les forces soviètiques i només un petit grup va poder escapar.

El dia 11 de juliol es va celebrar una altra conferència de l’Estat Major en el Berghof i el coronel Von Stauffenberg estava decidit un altre cop efectuar l’atemptat contra la vida d’en Hitler, però al final va tornar a avortar el pla perquè volia eliminar a més jerarques nazis, tot i que en aquesta conferència hi havia el ministre Hermann Göering. Sembla que Von Stauffenberg esperava que hi hagués el cap de les SS Heinrich Himmler. Per dur a terme el cop d’Estat que tenia pensat amb altres seus col·laboradors militars s’havia de controlar les SS.

El dia següent, Hitler, que no s’imaginava res del que estava passant  a les seves espatlles, va ordenar coordinar les actuacions de l’Armada i les de l’Exèrcit, i va definir els poders que havien de tenir els comandants en cap de l’Exèrcit, els comissaris del Reich per la Navegació i els dels cap del OKW. Hitler en aquells moments començava a veure que podria realment perdre la guerra i estava molt desanimat. En veure’l enfonsat, el ministre Speer el va voler animar explicar-li que no tot estava perdut i li va posar l’exemple de que tot hi els bombardejos que havien patit havien demostrat que era possible continuar vivint entre les ruïnes, sense hotels, sense restaurants, sense llars i sense les necessitats diàries. Speer també li va voler demostrar que el comerç i les operacions bancàries continuaven encara, tot i que havien disminuït, i que les agències fiscals continuaven tenint ingressos encara que els expedients del Ministeri d’Hisenda estaven destruïts.

El dia 13, Hitler va publicar dos decrets sobre les operacions militars en el Reich:

  1. El cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel tindria la màxima autoritat en cada sector de l’Exèrcit, però en peticions en matèries civil quedarien condicionades a les del Comissari del Reich per la Defensa.
  2. Tant les autoritats civils estatals com les locals mantindrien les seves obligacions en l’àrea d’operacions, però podrien ser requerides i utilitzades pels comandaments militars.

A la nit, pensant que podria ser la seva última nit en el Berghof, l’endemà havia de tornar a Rastenburg, Hitler es va quedar una llarga estona reflexionant davant dels seus enormes quadres que penjaven en el gran saló. Abans d’anar a dormir, el líder alemany va fer un petó a la mà a l’esposa d’en Nicolaus von Below i l’esposa del metge Karl Brandt, l’Anni Brandt. Tot hi estar preocupat i desanimat, Hitler sempre volia ser galant davant les senyores. L’endemà al matí, tal i com estava previst, Hitler va abandonar el Berghof i va volar cap a Rastenburg, on hi arribaria al migdia per ser present a la una en una conferència militar. El líder alemany estava molt desgastat; caminava ben encorbat, però encara confiava amb les seves reserves militars.

A la tarda del dia 15, Hitler es va reunir en tres sessions amb el mariscal Keitel i el coronel Von Stauffenberg, que aquest estava decidit a eliminar a en Hitler aquell mateix dia. Però, al final, un altre cop, va ajornar el cop d’Estat perquè Hitler se’n va anar abans de que la bomba que portava amagada en el maletí pogués ser col·locada. Abans de començar la segona sessió, el coronel va trucar a Berlín, on els seus companys esperaven que actués per després actuar ells, per consultar si havia de seguir amb el pla en cas de que no hi hagués el ministre Himmler. Durant la tercera sessió el coronel va participar directament en la presentació, fet pel qual li va impedir accionar la bomba. Però a Berlín, el general Friedrich Olbricht va creure erròniament que el coronel Von Stauffenberg havia eliminat a en Hitler i va posar en marxa l’Operació Valquíria i va mobilitzar les tropes per ocupar els edificis governamentals i els punts claus de la ciutat per dur a terme el cop d’Estat. Però, poc després, va saber que el coronel havia ajornat el cop d’Estat i va córrer a interrompre la mobilització sense aixecar sospites. L’endemà, a la vivenda de Wannsee del sud-oest de Berlín del coronel Von Stauffenberg, a la Tristanstrasse 8, on hi residia el germà del coronel, en Bertholf von Stauffenberg, s’hi va celebrar l’última reunió dels diferents cercles de l’oposició al règim nazi per planificar el complot contra la vida del dictador durant una sessió informativa programada a Rastenburg el dia 20 de juliol. Von Stauffenberg va deixar clar que aquest seria el seu últim intent d’eliminar a en Hitler. Aquell mateix dia es va informar al mariscal Erwin Rommel a través del general Heinrich Eberbach, el comandant d’un Grup Blindat de l’Oest, del complot. Eberbach li demanava ajudar i Rommel li va contestar que estava d’acord en eliminar a en Hitler, però va insistir en que la revolució contra en Hitler tenia que sortir des de dins. Rommel ja veia que els conspiradors, la gran majoria militars, es volien fer amb el poder. Però Rommel l’endemà va patir un greu accident de cotxe després de que el perseguís un caça Aliat i va quedar convalescent durant uns quants dies. Pocs pensaven que sobrevisqués per les greus ferides al cap. També es va intentar convèncer al ministre Speer. El general Fromm, que sabia que es produiria l’atemptat però que de moment no hi volia participar activament, li va demanar que el dia 20 de juliol anés a dinar amb el coronel Von Stauffenberg a Bendlerstrasse de Berlín, des d’on els colpistes pensaven dirigir el cop d’Estat. Però Speer no va acceptar l’oferiment perquè aquell dia tenia que fer un discurs amb els representants del govern. En principi no se’l va informar del cop d’Estat.

La tarda abans de l’atemptat, Hitler va convocar al coronel Claus von Stauffenberg perquè fos present a la reunió del dia següent a la una de la tarda per tal que mostrés els seus informes sobre com es mobilitzaven les reserves de dins del Reich. Durant aquell dia, els oficials que ocupaven els càrrecs més importants en la guarnició de Berlín i del seu voltant que pensaven conspirar contra la vida del dictador varen rebre l’avís de que el 20 de juliol seria Der Tag. Curiosament, Hitler estava molt nerviós i inquiet aquell dia. La seva secretària Christa Schroeder li va preguntar per què estava tan preocupat, i el dictador li va respondre:

Espero que no em passi res. Després d’un llarg silenci li va afegir: Seria un desastre que ara ocorregués alguna desgràcia. Jo no puc permetre’m caure malalt perquè no tinc ningú que em reemplaci en la difícil situació que travessa Alemanya.

L’atemptat:

El 20 de juliol era el dia elegit pels conspiradors militars per assassinar a l’Adolf Hitler. El pla havia de ser executat pel coronel Claus von Stauffenberg en una sessió informativa en el quarter general de Rastenburg. L’operació, que es va conèixer com l’Operació Valquíria, va ser organitzada pel general retirat Ludwig Beck i el representant dels devots cristians Carl Goerdeler, que havia mantingut converses amb els Aliats, ajudats per alguns membres de la Wehrmacht.

A les onze del matí, Von Stauffenberg i el seu ajudant Werner von Haeften varen arribar a Rastenburg des de Berlín amb una bomba de rellotgeria al maletí. Al cap de mitja hora es varen reunir amb el cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel en el seu despatx. Tothom a Rastenburg estava esperant l’arribada del dictador Benito Mussolini i per això la reunió tindria lloc a dos quarts d’una. Tot anava com s’havia previst fins que Keitel els va dir que com que s’estaven realitzant treballs en el perímetre 1 del quarter la reunió no es duria a terme en el búnquer de ciment sinó que es faria en un barracó de fusta, el Lagebaracke, el nom de la sala de mapes. Von Stauffenberg volia col·locar la bomba en el búnquer de ciment perquè així l’explosió causaria més danys. Uns minuts abans de dos quarts d’una, Keitel es va aixecar de la cadira i li va dir en el coronel que havien d’anar a la conferència. Quan es  posaven les gorres, Von Stauffenberg li va preguntar a en Keitel on es podia refrescar la cara i canviar-se la camisa, ja que era un dia molt calorós. Després de que Keitel li senyalés el lavabo de l’avantsala, Von Stauffenberg i Von Haeften, que portava el maletí amb la bomba, s’hi varen dirigir ràpidament i varen obrir el maletí per col·locar-hi els temporitzadors en els dos artefactes explosius i el coronel va agafar una pinça amb els tres dies que l’hi quedaven i va trencar la càpsula que activava els detonadors de la bomba, un quilogram d’explosius de plàstic connectat a un mecanisme de rellotgeria que explotarien a les 12:40. Impacient perquè feien tard, Keitel es va irritar pel retràs del coronel i va enviar el sergent major Werner Vogel perquè li digués que s’afanyés. Quan Vogel va entrar al lavabo per dir-los que anessin ràpid, el coronel es va posar nerviós en aquells moments, i més s’hi va posar quan va sentir els crits del comandant Ernst John von Freyend, que li deia que havien de marxar d’immediat. Amb les presses només va poder activar la meitat de la càrrega i l’altra meitat se la va quedar en Von Haeften, que la va amagar juntament amb altres papers al maletí.

Von Stauffenberg i Keitel varen entrar junts a la sala. La reunió ja havia començat, eren les 12:37. La cabanya estava rodejada per una alta reixa i era fortament vigilada. Lla sala feia uns 9 metres per 4,50, tenia 10 finestres, que precisament estaven obertes per deixar entre l’aire i que  reduirien l’efecte de l’explosió. En el centre de la sala hi havia una taula ovalada de 5 metres per 1,50 de roure massís. Quan Von Stauffenberg va penetrar la sala va veure que hi havia més de 20 persones i que Hitler estava assentat al centre del costat més llarg de la taula, d’espatlles a la porta. A la seva dreta hi havia el general Adolf Heusinger, el cap d’operacions i el cap de l’Estat Major adjunt de l’Exèrcit, que en aquells moments estava explicant la situació en el front oriental, el general Korten, el cap d’Estat Major de l’Aire, i el coronel Heinz Brandt, el cap d’Estat Major del general Heusinger. Keitel es va asseure al costat d’en Hitler i del general Alfred Jodl. Llavors, Von Stauffenberg va demanar en veu baixa posar-se a prop d’en Keitel i d’en Hitler perquè tenia problemes d’audició i perquè volia estar a prop del dictador per entregar-li els seus documents a mà sobre la creació d’una sèrie de noves divisions de l’exèrcit de reserva per ajudar a contenir els soviètics a Polònia i a Prússia Oriental. Després de saludar al dictador, que estava examinant un informe de reconeixement aeri amb la seva lupa, va fer que en Freyend deixés el maletí amb la bomba al costat d’una pota de sota la taula on hi havien els mapes, a uns dos metres d’on hi havia el líder alemany, i el coronel es va asseure entre en Korten i en Brandt, a la dreta d’en Hitler, cap al final de la taula. Al cap d’uns minuts, Von Stauffenberg va abandonar la reunió sense aixecar sospites amb l’excusa de que havia de fer una trucada important. Era normal entrar i sortir en aquestes reunions per fer trucades. Per aixecar encara menys sospites, va deixar-hi la gorra i el cinturó per donar entendre que tornaria. Un cop fora de l’habitació, va demanar-li a en Freyend que establís connexió amb l’Erich Fellgiebel, el cap de connexions de Rastenburg i que havia sigut oficial d’Estat Major durant la Primera Guerra Mundial, que ajudaria al complot tallant les comunicacions del quarter. Quan tot semblava que anava bé, el coronel Brandt li va molestar el maletí del coronel i el va col·locar sobre el costat exterior del pesat suport de la taula, que s’interposava entre la bomba i en Hitler. Després de sortir del barracó, Von Stauffenberg es va dirigir ràpidament a l’edifici d’ajudants de la Wehrmacht, on es va trobar amb en Von Haefen, el tinent Ludolf Gerhard Sander i en Fellgiebel per fugir ràpidament amb cotxe cap a l’aeroport de Weischmuren, on els esperava un avió que els portaria a Berlín.

A les 12:42, quan Hitler estava inclinat sobre la taula recolzat en un colze i amb la barbeta a la mà estudiant en un mapa les posicions de reconeixement aeri, la bomba va explotar. Les finestres i les portes varen volar pels aires, es va elevar un espès fum i per tot arreu queien vidres trencats, trossos de fusta i de paper. Parts de la cabanya estaven en flames. Ràpidament, Von Stauffenberg i Von Haeften varen marxar cap a l’aeroport i varen passar tots els controls de seguretat sense problemes, ja que els guàrdies creien que acabaven de llançar una bomba al quarter des d’un avió enemic. A la una del migdia ja volaven cap a Berlín i el general Fellgiebel va ordenar bloquejar les comunicacions del quarter general per efectuar el cop d’Estat, però el bloqueig no va funcionar com ells esperaven.

L’atemptat contra Hitler va fracassar, ja que el dictador va sobreviure gràcies en part a que la taula era de roure i valenta, fet que li va aturar l’impacte de l’explosió, i al fet de la que la reunió se celebrés al Lagerbracke. L’explosió només li va provocar un problema d’audició perquè se li varen rebentar els timpans, que el va afectar fins la seva mort, un fort cop al braç dret, petits talla a la cara i li va deixar més d’un centenar d’estelles en el terç inferior de les cuixes. Però, com diria un testimoni més tard, en prou feines se’l reconeixia quan va sortir de l’edifici destrossat i en flames amb el rostre ennegrit, el pèl traient fum i el pantaló destrossat. Keitel també miraculosament va sobreviure i va ser l’únic que no se li varen trencar els timpans. De les 24 persones que estaven presents, només quatre varen morir, entre ells el doctor Heinrich Berger, que va perdre les dues cames abans de morir al cap de poques hores, i el coronel Brandt. La resta dels assistents va patir ferides de diversa consideració. Els que varen quedar ferits amb més gravetats estaven assentats a l’extrem de la taula, a prop del lloc on va esclatar la bomba. Just després de l’explosió es varen viure moments d’incertesa; molts cridaven demanant ajuda i els qui varen poder es varen aixecar ràpidament per fugir de les restes de la sala. Quan Hitler va recuperar el coneixement i va veure que estava il·lès, es va dirigir cap a la porta entre les runes mentre s’anava tocant la roba i s’intentava posar bé el cabell; pensava que l’estaven bombardejant. Quan es va topar amb en Keitel, aquest el va abraçar ben emocionat, fins i tot es va posar a plorar, i el va ajudar a sortir de les restes de l’edifici. D’immediat, Hitler es va dirigir cap al seu búnquer enfadat com mai mentre cridava i ordenava que es castiguessin als culpables i a les seves famílies com mai s’havia fet. Ràpidament varen trucar al doctor Theodor Morell, que va veure que Hitler tenia el braç dret inflat i dolorit, inflors i rascades al braç esquerre, cremades a les mans i a les cames, i talls al cap. Quan l’ajudant de cambra del dictador Heinz Linge va entrar corrents i molt preocupat al búnquer per saber com estava el seu amo, es va trobar amb un Hitler tranquil que li va dir amb un somriure a la boca:

Linge, algú ha intentat matar-me.

Encara ningú sabia què havia passat en aquells moments. Es creia en els primers moments que el coronel Von Stauffenberg es trobava en el barracó el moment de l’explosió i que havia quedat ferit. Von Below, tot i les ferides a la cara que l’hi havia causat els vidres de l’explosió, va anar corrents a la cabanya de senyals per ordenar que es bloquegessin totes les comunicacions excepte les d’en Hitler, en Keitel i en Jodl. Hitler, que encara no sospitava del seu coronel, va ordenar que es demanés informació a l’hospital. Quan les seves secretàries i les seves assistentes es varen dirigir en el búnquer se’l varen trobar assentat en una cadira rient, però amb els cabells de punta, amb el pantaló negre esparracat i el braç dret inflat. Quan el dictador les va veure les va saludar amb un somriure i els va dir que tot havia anat bé i que era una prova més del destí que l’havia elegit per aquella missió. Uns minuts més tard, Hitler va començar a reaccionar i va culpar d’aquell atemptat al seu antic general del seu 6º Exèrcit, el mariscal Friedrich Paulus, que estava empresonat a Moscou i estava demanant acabar amb en Hitler. Segons Nicolaus von Below, Hitler va rebutjar la hipòtesis de que la bomba l’havien col·locat els treballadors de l’Organització Todt, que es trobaven temporalment al quarter reforçant el recinte contra els atacs aeris. Ràpidament, Hitler va fer trucar a en Heinrich Himmler, en Karl Döenitz i a en Hermann Göering perquè es dirigissin ràpidament a Rastenburg. Göering es trobava a només 80 quilòmetres del quarter quan va explotar la bomba. Amb l’arribada del ministre de l’Aire, Hitler es va canviar de roba i va anar a caminar commocionat amb en Keitel, en Göering i en Martin Bormann per la zona per avaluar la situació. Tota l’estona Hitler es tocava el braç dret perquè li feia molt mal.

Abans de les dues de la tarda va arribar en Himmler al quarter i es va trobar amb un Hitler més relaxat, i junts varen analitzar la situació. Himmler va ordenar disposar de les mesures que havia de prendre la policia contra els qui havien comès l’atemptat. Al cap d’una estona, el caporal Adam, del grup de transmissions, es va apropar a en Hitler i li va explicar que el coronel Von Stauffenberg li havia dit que esperava una trucada de Berlín i que havia abandonat la sala poc abans de l’explosió sense donar explicacions. Alguns oficials i assistents a la conferència es varen recordar llavors que Von Stauffenberg havia deixat un maletí de mà sota la taula. Els guàrdies de les zones de control varen manifestar que el coronel i el seu ajudant havien sortit del camp immediatament després de l’explosió. Hitler no es podia creure en aquells moments que un militar hagués pogut conspirat contra la seva vida i va demanar buscar-lo. Fins llavors ningú sospitava de que a Berlín s’estava preparant un cop d’Estat.

Hitler només escoltava els consells dels seus ajudants i mastegava píndoles de diferents colors, mentre els seus comandants s’escridassaven entre ells. Döenitz donava la culpa dels desastres de la guerra a l’Exèrcit; Göering hi estava d’acord però defensava la Luftwaffe i va acusar al ministre Joachim von Ribbentrop d’inútil. L’esbroncada del mariscal Göering al ministre d’Exteriors va arribar a tal punt que el va arribar amenaçar amb el seu bastó de mariscal mentre li cridava que era un fastigós venedor de xampany. El va anomenar Ribbentrop a seques, sense el Von, i llavors Von Ribbentrop es va queixar i li va dir que continuava sent el ministre d’Afers Exteriors i li va recordar que es deia Von Ribbentrop. Només quan es va mencionar l’assumpte de l’Ernst Röhm va esclatar la fúria d’en Hitler, que va cridar que castigaria a tots els traïdors i a les seves famílies sense pietat. Després de reflexionar-hi, Hitler va demanar-li a en Himmler que anés a Berlín perquè investigués què passava i va ordenar a les SS de Berlín que eliminessin a tots els sospitosos. Curiosament i sospitosament, Himmler no el va obeir i no va anar a la capital fins a mitjanit, quan la situació estava controlada. Amb el dolor al cos, Hitler va fer venir a Rastenburg el metge Erwin Giesing, un otorinolaringòleg de Berlín, que li va diagnosticar que un tenia un timpà esquinçat i l’altre lesionat. Després es va començar a preparar per rebre a en Mussolini, que estava previst que arribés a les quatre de la tarda després d’haver retardat el seu tren.

Abans de que arribés el dictador, Hitler se’n va anar un moment a dinar i va fer cridar a la seva secretària privada, la Christa Schroeder. En veure entrar la seva secretària, Hitler es va aixecar amb dificultats de la seva butaca i li va donar la mà amb un somriure forçat. Hitler li va explicar les ferides que havia patit; el braç dret li continuava fent mal després de picar contra la taula i li va assegurar rient que un atemptat amb bomba constituïa una manera fàcil d’anar-se’n a l’altre món. Llavors, li va assegurar que aquell fet era el punt d’inflexió que necessitava Alemanya i va dir que se’n alegrava que els Schweinhunde s’haguessin tret la màscara. A continuació li va descriure l’atabalament del doctor Morell en fer-li les primeres cures. Schroeder va quedar impactada en veure que els cabells del dictador, que normalment estaven despentinats i li queien damunt del front, estiguessin tan ben arreglats i li va preguntar si havia tingut temps de fer venir el seu barber. Agafant-li la mà, Hitler li va contestar:

Tingui, toqui’ls. S’han cremat una mica i per això s’aguanten tan bé.

Tot seguit, Hitler li va explicar com s’havia produït l’atemptat i li va confessar que tenia molta sort. Llavors, el dictador va ordenar a la seva secretària que enviés el seu uniforme destrossat a l’Eva Braun a Obersalzberg. Hitler estava orgullós d’haver sobreviscut l’atemptat, fins i tot ensenyava l’uniforme destrossat, i creia que era invulnerable. També li va descriure la manera com havia reaccionat el seu servei després de l’explosió. L’altra secretària, la Traudl Junge, va quedar sorpresa per la rapidesa en que Hitler es va incorporar després de l’explosió.

A quarts de quatre, Hitler, Himmler, Keitel, Göering, Von Ribbentrop i Bormann es varen dirigir a l’estació de trens per rebre el dictador italià. Un cop va baixar del tren, Hitler el va saludar amb el braç esquerre i el va acompanyar fins a la zona on hi havia hagut l’atemptat en companyia de l’intèrpret Paul Schmidt. En examinar les restes de la cabanya, Mussolini va creure que era un miracle que en Hitler encara fos viu i va pensar que era un presagi de victòria. Hitler li va descriure a on estava ell, amb el braç dret repenjat a la taula mentre analitzava un mapa, en el moment de l’explosió i li va mostrar el seu cabell socarrimat de la nuca. Schmidt va trobar entre les destrosses un tamboret perquè el dictador italià s’assentés. Durant uns minuts tots tres varen estar callats pensant en la situació fins que Hitler va trencar el silenci per dir que havia arribat a la conclusió de que degut a la seva meravellós salvació estava segur de que no li passaria res i va assegurar que estava més segur que mai de que ell havia de dirigir la victòria alemanya. Més tard es varen reunir a soles i Hitler es va anar relaxant encara més.

Mentrestant, a Berlín va començar el cop d’Estat contra el règim, tot i que va regnar el caos quan Fellgiebel va aconseguir transmetre un missatge que deia que Hitler era viu. A les tres de la tarda, Von Stauffenberg va aterrar a l’aeroport de Tempelhof i es va dirigir en el Ministeri de Guerra en el Benderblock per dirigir el cop d’Estat amb el corpulent general Friedrich Fromm. Von Stauffenberg creia fermament que Hitler era mort. A dos quarts de quatre ja s’havien tornat a restablir les comunicacions del quarter general amb Berlín i a partir de llavors el pànic es va apoderar entre els colpistes, que cada cop estaven menys animats i alguns es varen negar a continuar. Però Von Stauffenberg no volia ni sentir a parlar de fer-se enrere i va ordenar mobilitzar el cop d’Estat a Berlín i per tot el Reich. Fromm va desconfiar ara d’ell i va trucar al quarter general per saber què havia passat. Al telèfon s’hi va posar en Keitel, que immediatament li va preguntar si sabia on era el coronel Von Stauffenberg. Desconcertat, Fromm li va respondre que havia de ser amb ells a Rastenburg i li va assegurar que no es trobava amb ell. A partir de llavors Fromm es va negar a col·laborar amb els colpistes. Després de fortes discussions, el general va ser arrestat en el despatx del seu ajudant. Per la seva part, Keitel, després de penjar el telèfon, va desconfiar del general Fromm i va prohibir que prengués cap decisió.

Tot anava malament pels colpistes encara que havien sortit per Berlín, París, Viena i altres ciutats del Reich. A la quatre de la tarda, Goebbels va rebre l’ordre d’anunciar per ràdio que Hitler es trobava en perfecte estat de salut. En sentir la notícia, el general Thiele va avisar als conspiradors de que les emissores de ràdio donaven la notícia de que el dictador havia escapat de l’atemptat. Desesperats, varen decidir fer-se amb el control de l’emissora nacional per impedir que es continués difonent la notícia i es va ordenar controlar la zona ministerial de la ciutat.

A les cinc de la tarda varen arribar a Rastenburg els primers informes de Berlín que indicaven que havia esclatat una rebel·lió militar i que es creia que possiblement s’havia estès al front oriental. Hitler es va posar furiós pel fet de que el coronel Von Stauffenberg hagués pogut arribar a la capital. Al cap de 20 minuts, Hitler va parlar per telèfon amb el ministre Goebbels per ordenar-li que difongués la notícia de que estava viu i així els alemanys ho varen poder escoltar a les 17:42, a les 18:28, a les 18:38, a les 19:01, a les 20:00 i a les 22:00. Hitler també li va demanar que detingués al coronel Von Stauffenberg a l’edifici de Bendlerstrasse i que invalidessin les ordres que havia donat el general Fromm, a qui considerava culpable de l’atemptat perquè era proper al coronel. Hitler volia que a partir d’aquell moment Himmler, que encara no havia aparegut per la capital, ocupés les responsabilitats del general Fromm. A partir de llavors una comissió especial de la Gestapo composta per 400 homes va començar a esbrinar l’origen de l’atemptat i les relacions dels colpistes.

Però Goebbels de seguida va veure que el seu Ministeri quedava envoltat per homes d’un batalló dirigit per l’Otto Remer. Aquells homes col·laboraven amb els colpistes enganyats perquè se’ls havia dit que Hitler havia patit una desgràcia i que s’havia d’aconseguir el poder governamental del Reich. Goebbels es va desesperar en veure’ls des de la finestra i va poder veure que a la Porta de Brandenburg, l’antiga porta de la muralla berlinesa en direcció a la ciutat de Brandenburg construïda el 1789 seguint el model de l’Acròpolis d’Atenes, s’hi col·locaven metralladores i s’impedia la circulació. Llavors, el ministre va trucar al ministre Albert Speer per dir-li que s’estava produint un cop d’Estat. Goebbels portava dues pastilles de cianur per si de cas. El ministre no entenia en aquells moment perquè no es podia posar en contacte amb en Himmler per demanar-li ajuda i va parlar amb Speer sobre la desconfiança que tenia cap al líder de les SS. A quarts de set, Remer, que encara creia que estava ajudant al règim, es va dirigir al despatx del ministre de Propaganda amb un revòlver a la mà i amb el seu ajudant varen entrar al despatx amb la intenció de detenir a en Goebbels. En veure’l, el ministre li va recordar en el jove comandant el jurament de fidelitat que havia prestat a en Hitler i li va preguntar si era un bon nacionalsocialista. Remer li va replicar que Hitler havia mort i que complia ordres del seu comandant, el tinent general Paul von Hase. Però Goebbels li va contestar que Hitler era ben viu perquè acabava de parlar amb ell per telèfon i podia demostrar-li, va afirmar. El ministre va agafar el telèfon i al cap d’un minut el dictador estava a l’altra banda de l’auricular. Remer es va posar l’auricular a l’orella i en sentir la veu ronca d’en Hitler dient si el sentia va quedar pàl·lid. El dictador li va explicar que l’atemptat havia fracassat i que una petita camarilla d’oficials ambiciosos l’havien volgut eliminar, i va ordenar reprimir la rebel·lió i obeir únicament les ordres dels ministres Goebbels i Himmler, de qui pensava que era a la capital, i el va ascendir a coronel. En seguit, Remer va retirar el seu batalló de la Wilhelmstrasse, va ocupar la Kommandantur de l’Unter den Linden, va enviar patrulles per detenir les unitats que es dirigien a Berlín i es va encarregar personalment de descobrir el quarter general dels conspiradors per detenir els seus líders. Entre les vuit i les nou es va aixecar el cordó que rodejava la zona dels edificis del govern.

La situació anava malament pels colpistes i empitjorava minut a minut. A l’edifici Bendlerblock varen començar a haver-hi disputes entre els qui estaven a favor del complot i els qui confiaven amb en Hitler. D’altres se’n varen voler desentendre en veure que havien fallat. A mesura que passaven els minuts els militars es varen anar posant tots sota les ordres del ministre Goebbels. A les vuit del vespre varen ser declarades nul·les totes les ordres dels colpistes i el fracàs del cop d’Estat ja era evident. Cap a les deu de la nit els conspiradors ja sabien que havien fracassat i ara l’únic que podien fer era defensar l’edifici on es trobaven, que havia quedat rodejats pels homes del comandant Remer. Però dins l’edifici va esclatar una revolta i Von Stauffenberg va ser ferit al braç per una bala. Els colpistes Beck, Erich Hoepner, Olbricht, Von Stauffenberg, Von Haeften i Albrecht Mertz varen ser duts a empentes al despatx buit del general Fromm, que s’havia pogut alliberar. A les onze de la nit, el general Fromm va agafar el control de tot l’edifici i va fer detenir a tots els membres que havien participat en el complot. Per salvar-se, es volia presentar com una víctima del complot i va explicar que els colpistes el volien utilitzar per ser una figura destacada dins de l’Exèrcit. Després de cinc minuts fora del despatx, Fromm va tornar per anunciar-los que en nom d’en Hitler havia format un tribunal militar i que aquest els havia sentenciat a mort. Von Stauffenberg va intentar carregar amb tota la responsabilitat assegurant que la resta només complia ordres, però Fromm no li va dir res i se’ls va endur cap al patí. Beck, que s’havia intentat suïcidar amb una pistola, va ser rematat per un oficial.

Von Stauffenberg i tots els demés varen ser duts al patí de l’edifici, on els esperava un batalló d’afusellament format per deu homes. Els cotxes aparcats al patí il·luminaven amb els seus llums l’arena on havien de morir els condemnats. Sense cap tipus de cerimònia, tots ells varen ser afusellats. Un cop morts els principals colpistes, Fromm va ordenar que s’enviés d’immediat un telegrama anunciant que s’havia acabat amb el cop d’Estat i que s’havia executat als seus líders. Minuts més tard va arribar a l’edifici l’Otto Skorseny, que anys més tard definiria als colpistes com aprenents, juntament amb l’Ernst Kaltenbrunner i el comandant Remer amb un grup de soldats de les SS per ocupar l’edifici i arrestar la resta dels colpistes. Varen prohibir que es continués amb les execucions. En aquells moments va aparèixer en Himmler, que va anar directament a la Hermann-Göering-Strasse per establir temporalment el seu quarter general en el Ministeri del ministre Goebbels i va trucar a en Hitler per anunciar-li que la rebel·lió havia acabat. A París la situació va ser controlada per les forces del règim aquella mateixa nit, igual que a altres ciutat com Viena o Praga.

Tots els qui varen ser arrestats dies més tard per haver participat en el complot se’ls va negar qualsevol assistència religiosa i la gran majoria varen ser ajusticiats. Els primers vuit condemnats a mort que hi varen haver després de l’atemptat se’ls va pensar a la forca morint a poc a poc després de torturar-los. En total varen ser detingudes 5.000 persones i moltes varen ser assassinades. Segons algunes informacions, la Gestapo va poder saber dies abans de que s’estava preparant un atac contra la vida d’en Hitler i podien haver detingut el dia 18 de juliol al coronel Von Stauffenberg. Segons altres informacions, Himmler tenia coneixement del que passaria i va deixar que passés. A partir de l’atemptat, Hitler ja no va confiar amb ningú més, però es va trobar amb el suport incondicional de l’Eva Braun, que es va preocupar molt per l’estat de salut de la seva parella. L’Eva va saber de l’atemptat contra en Hitler aquella tarda. Se’n havia anat a nadar un cop més amb la seva amiga Herta Ostermeier al llac Königssee, a 8 quilòmetres del Berghof. Un xofer les va recollir per sorpresa i els va explicar el que havia passat. Des de la casa de muntanya, Eva va intentar parlar per telèfon amb la seva parella, però no va ser possible fins més tard, cosa que li va provocar un atac de nervis. Quan finalment hi va poder parlar, l’Eva es va posar a plorar i des d’aquell moment Hitler la va considerar com un dels seus principals suports i el seu grau d’estima cap a ella va anar creixent.

Després de la guerra a Alemanya el 20 de juliol és una jornada commemorativa. El 1952, l’alcalde de Berlín Ernst Reuter va inaugurar un monument en record a les víctimes del 20 de juliol.

Després de l’atemptat:

El matí del dia 21 de juliol, els ministres més importants del Reich varen ser cridats a ser presents a Rastenburg per felicitar a l’Adolf Hitler per haver sobreviscut l’atemptat del dia anterior. En el quarter molts sospitaven del ministre Albert Speer i fins i tot Hitler el va tractar amb més distància oblidant la seva antiga amistat. Havien sortit rumors que deien que Speer estava al darrere del complot i, fins i tot, varen sortir rumors de que estava empresonat. Al mateix Hitler va tenir informació sobre una llista d’un futur govern després de l’atemptat on hi havia el nom de Speer amb un interrogant, però mai en va voler parlar amb ell sobre aquell tema i no va voler que fos culpat de traïció. Si no fos per la seva antiga amistat segurament Speer ho hagués tingut molt complicat.

De fet, Hitler sospitava de tothom i inclús va fer aixecar aquell dia el terra del seu despatx i del seu dormitori per comprovar que no hi hagués una bomba. Durant aquell dia es va queixar de que li feien mal les orelles i l’esquena. En la reunió del dia, Kurt Zeitzler va presentar la seva dimissió com a cap de l’Estat Major General del Heer. Des de feia dies Zeitzler tenia discrepàncies amb en Hitler i havia presentat fins a cinc vegades la seva dimissió, però fins llavors no va ser acceptada. El següent gener el dictador va ordenar que el general Zeitzler fos expulsat de la Wehrmacht i li va negar el dret a dur l’uniforme. Mai més varen tornar a parlar Zeitzler i Hitler. En un primer moment Hitler va pensar amb en Walther Buhle per substituir-lo, però com que havia resultat ferit en l’atemptat va elegir al general Heinz Guderian. Llavors, el cap de la Kriegsmarine Karl Döenitz va pronunciar un discurs davant d’en Hitler, que estava assentat entre en Martin Bormann a l’esquerre i l’Alfred Jodl, que portava un embenat al cap com a conseqüència de les ferides, a la dreta, on va tornar a lloar un cop més la figura del dictador. Döenitz va explicar que la Kriegsmarine estava al costat d’en Hitler i li va prometre que seria fidel al seu líder i que no tindrien pietat contra els traïdors. Döenitz es va fer un lloc dins del cercle del dictador.

El dia següent, Hitler es va mostrar més amable amb el ministre Speer i com a conseqüència el seu entorn també el va tractar millor. Durant aquell dia Hitler va presidir una reunió a la Casa del Te, on hi varen participar el cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel, el secretari Bormann, en Hans Heinrich Lammers, i els ministres Joseph Goebbels, Heinrich Himmler i Speer. El dictador es va mostrar confiat, l’atemptat l’hi havia fet pujar la moral i creia que la guerra faria un gir total aviat. A més, estava convençut de que el fracàs dels seus plans contra la Unió Soviètica era culpa dels qui havien conspirat contra la seva vida. Però pel fet de desconfiar de la Wehrmacht va provocar que els informes que redactava el Heer sobre la situació militar fossin sospitosament més optimistes del que havien de ser, cosa que provocava que molts ministres o col·laboradors del Reich no fossin conscients de la gravetat de la situació. Goebbels, per la seva part, desconfiava dels britànics perquè l’esposa del coronel Claus von Stauffenberg, que va ser detinguda al camp de concentració de Ravensbrück tot i estar embarassada, era britànica i creia que aquests eren els autors intel·lectuals de l’atemptat. Durant la reunió varen parlar de com s’havien de repartir el poder entre ells i tots varen exposar les seves opinions. Lammers va proposar que s’atorgués amplis poder al ministre Goebbels per efectuar la reforma de l’Estat i de la via pública. Himmler va rebre amplis poders complementaris per reorganitzar la Wehrmacht i aprofitar tot el potencial humà que l’hi quedava. Després de la reunió, Hitler, acompanyat pels ministres Hermann Göering i Joachim von Ribbentrop, va acomiadar-se del dictador Benito Mussolini a l’estació de ferrocarrils.

A la tarda, Hitler es va reunir amb el ministre Goebbels, que en aquell moment el divinitzava per haver sobreviscut l’atemptat. El líder alemany li va explicar que pensava reprimir els conspiradors, però li va confessar que pensava no utilitzar les SS contra els generals del Heer. Després, el general Guderian es va presentar davant d’en Hitler. El general es va trobar amb un Hitler tranquil al principi, però al cap d’una estona el dictador va començar a criticar a l’Estat Major dient que només el mentien. Al vespre, en una altra conversació amb el ministre de Propaganda, va donar-li en el ministre l’encàrrec de posar en marxa en tot el territori del Reich una gran onada d’assemblees per acabar amb els generals que el traïen. Els oradors haurien de destacar que l’atemptat havia sigut ideat per generals traïdors. Goebbels va veure a un Hitler durant aquell dia extraordinàriament furiós amb els seus generals, especialment amb els que pertanyien a l’Estat Major.

El dia següent, Hitler es va tornar a reunir amb el ministre Goebbels per explicar-li el que havia dit just després de que esclatés la bomba. Li va dir que la seva primera reacció havia sigut veure si no havia perdut les cames, els braços o els ulls. Tot i que estava de bon humor, el dictador continuava furiós amb els seus generals i l’Estat Major. Després, el dictador va celebrar una reunió per analitzar la situació, i l’assistent de l’Estat Major Freytag von Loringhoven, que per primer cop tenia al davant a en Hitler, va recordar que el dictador semblava una persona molt més gran que una de 55 anys. Amb el ministre Göering a la reunió, Hitler va ratificar el nou paper del ministre Goebbels amb plens plenipotenciaris més amplis. El líder alemany va proclamar que hi havia disponibles unes reserves enormes que encara no s’havien utilitzat i va afirmar que s’havien d’agafar sense tenir cap consideració. Llavors va recordar els primers anys del NSDAP, quan varen obtenir l’èxit sent una senzilla organització. Per Hitler aquells varen ser els millors anys de la seva vida.

El 26 de juliol, mentre els nazis continuaven detenint a més sospitosos d’haver participat en el complot, Hitler va ordenar la construcció d’un doble sistema de fortificacions en el nord d’Itàlia, a prop dels Alps, que s’havien d’estendre fins al Golf de Venècia. Hitler va demanar al Auswärtiges Amt que informessin a en Mussolini de la necessitat d’aquelles fortificacions i que li diguessin que responien exclusivament a criteris militars. L’endemà, Hitler va cedir al comandant Günther von Kluge algunes divisions del 15º Exèrcit que estava lluitant a França perquè frenés l’atac nord-americà a Avranches.

El ministre Speer va enviar el dia 28 uns informes a en Hitler per detallar-li la situació de la producció de carburant. Per Speer era qüestió de molts pocs mesos que s’acabés les reserves de carburant per l’aviació i per altres finalitats amb conseqüències tràgiques pels interessos alemanys, i li va donar possibles solucions que s’havien de dur a terme per solucionar el problema. La primera proposta era que ell tingués plens poders per mobilitzar totes les forces necessàries per lluitar contra la devastació causada pels bombardejos. La segona proposta era que el cap de producció d’armament, l’Edmund Geilenberg, un home de confiança per Speer, utilitzés la seva autoritat per confiscar material, intervenir en les indústries i contractar especialistes per restablir la fabricació de carburant. La següent proposta de Speer era que es destinés més esforços per la defensa d’Alemanya construint més caces. Sobretot els volia per defensar les plantes hidrogenes situades en territori alemany. Quan el dictador va llegir els informes i les solucions que volia dur a terme Speer no les va acceptar, tot i que més tard va haver d’acceptar-ho veient la gravetat de la situació.

El front occidental s’enfonsa:

L’últim dia de juliol, el dia que el cèlebre escriptor francès Antonie de Saint-Exupéry va morir a les costes de Marsella quan va ser interceptat per un caça alemany quan pilotava un Lightning P-38 en una missió de reconeixement, a la nit l’Adolf Hitler va fer una exposició sobre la situació militar en el general Alfred Jodl. Sense ser conscient de la importància d’haver perdut Avranches el dia anterior, tot i que se l’havia informat de que si els nord-americans obrien pas a Avranches aquests podrien fer el que volguessin, el líder alemany va fer una anàlisis realista de la situació perquè sabia que no hi havia possibilitat de victòria. Poc després de la reunió, el dictador li va dir a en Nicolaus von Below que necessitava aconseguir un respir en el front occidental. L’ajudant de camp de la Luftwaffe hi va estar d’acord amb els números que l’hi havien acabat de donar per començar una gran ofensiva a Occident, però pensava que era més important atacar als soviètics, que s’acostaven amb més força al Reich. Hitler li va respondre que els podria atacar més tard, però li va dir que això no ho podia fer amb els nord-americans ja en el Reich.

El 3 d’agost, Hitler va fer una crida al poble alemany a través del cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel per reivindicar la Guerra Total. El dictador va explicar que només seria possible comptar amb líders polítics conscients de les seves responsabilitats i que el gran èxit d’aquesta estratègia havia quedat demostrada a l’Est. Però les crides del dictador ja no tenien gaire ressò dins de la població alemanya, ja que, segons un informe del règim, a part d’un petit marge de la població i dels activistes del NSDAP, ja ningú creia en la victòria. En l’informe s’explicava que la ciutadania deia que solament un miracle podia salvar alemanya, i s’afirmava que creure en miracles ja era cosa del passat.

L’endemà, Hitler va celebrar una reunió a la sala de projeccions de Rastenburg, on hi varen ser presents els caps regionals i el ministre Albert Speer, que provenien d’una altra reunió celebrada a Poznan el dia anterior. Hitler els va parlar de les conseqüències que havia tingut el complot del 20 de juliol i va atribuir els fracassos que havia patit la Wehrmacht als conspiradors i es va mostrar més confiat de cara al futur perquè creia que havia eliminat els obstacles. Però el dictador va sorprendre a tothom quan enmig del seu discurs va destacar la importància i els mèrits del treball de Speer, que fins llavors se’l continuava relacionant amb el complot i la gent desconfiava d’ell. Gràcies a la confiança que li va donar un cop més, Speer va tornar a recuperar el poder i la confiança que havia perdut per part dels jerarques nazis.

El 7 d’agost, el dia que es va celebrar a Berlín el primer judici contra els opositors al règim, un procés que va ser una estafa ja que les sentències ja estaven posades abans de començar, Hitler va ordenar en el general Dietrich von Cholitz, d’origen aristòcrata d’una família de Saxònia, que es dirigís d’immediat a Rastenburg per rebre noves ordres. Quan es varen reunir, el líder alemany estava nerviós; el seu braç no parava de moure’s i tenia la mirada perduda. En seguit, li va ordenar que defensés París casa per casa, reprimint amb la màxima severitat el terrorisme i la traïció. Quan Von Cholitz es va dirigir a la capital francesa es va trobar amb una ciutat tranquil·la i tot funcionava amb certa normalitat. Dos dies més tard, Hitler va tornar a exigir que la situació en el front occidental fos revertida amb una nova ofensiva contra Avranches duta a terme per una força de xoc al comandament del general Heinrich Eberbach, el comandant en cap del 5º Exèrcit Panzer.

El 10 d’agost, Hitler va rebre la visita en el quarter general del ministre Speer, que proposava a l’Administració acomiadar a unes 600.000 o 800.000 persones per tal d’obligar-les a treballar en les fàbriques d’armament, i del general de la Luftwaffe Adolf Galland. Els dos volien fer canviar d’idea a en Hitler sobre la seva última proposta de destinar 2.000 caces al front occidental. Tant Speer com Galland sabien que aquella flota seria destruïda amb poc temps, ja que les forces aèries aliades eren molt superior. Un cop es varen reunir amb el dictador, Speer el va informar de que la situació en la producció d’armament era catastròfica i li va demanar que no destinés aquella flota al front occidental perquè creia que era millor que es destinés a la defensa de les indústries d’armament. En sentir aquell comentari, el dictador es va posar molt nerviós i va escridassar-lo de males maneres acusant-lo de no tenir legitimitat per ratificar la seva ordre i li va dir que era ell qui s’ocupava de les qüestions militars. Emprenyat, Hitler va marxar de la reunió. L’endemà, Speer i Galland es disposaven a tornar a Berlín però, de sobte, varen ser cridats per reunir-se un altre cop amb el dictador en el seu despatx. Hitler continuava emprenyat amb ells perquè volien contradir les seves ordres. Un cop es varen tornar a reunir, Hitler els va tornar a escridassar de males maneres i els va anunciar que volia renunciar a la construcció dels caces per fabricar artilleria antiaèria en un programa de fabricació. Tant Speer com Galland varen quedar consternats; no es podien creure que Hitler pensés que l’artilleria antiaèria seria més eficaç que els caces per ajudar a protegir les indústries d’armament. Galland va intentar fer-lo entrar en raó, però Hitler no el va deixar parlar i el va fer fora del seu despatx. En sortir de la reunió, Galland va quedar per primer cop molt decebut amb la figura del dictador. Speer va intentar tranquil·litzar-lo explicant-li que l’ordre d’en Hitler no es podria posar en pràctica perquè a les indústries on es construïen els caces no es podien fabricar canons antiaeris, a més de que no hi havia suficients explosius. El dia següent, Speer es va tornar a reunir amb en Hitler en el seu despatx. El ministre li va explicar que l’augment en la producció de canons antiaeris que demanava depenia del subministrament d’unes màquines i d’unes eines especials pel buidat dels tubs llargs, i va mirar d’influenciar-lo perquè construís més caces enlloc de canons antiaeris. No ho va aconseguir.

Les males notícies per Hitler semblava que no acabaven mai, el dia 14 es feia públic de que l’Erwin Rommel havia participat en el complot i l’endemà el mariscal Günther von Kluge va estar il·localitzable durant 12 hores pel règim i es va pensar que també estava conspirant contra el règim. Hitler feia poc que l’hi havia rebutjat la seva petició de fer retrocedir a uns 100.000 soldats a Falaise, on estaven a punt de ser rodejats per les tropes aliades. A mesura que anava veient de que no es podien posar en contacte amb ell, Hitler va creure que era un traïdor i que havia anat en un lloc concret d’Europa per negociar la pau amb els Aliats. Des de Berlín es va preguntar si el mariscal havia desertat. Tothom esperava algun tipus de notícia, però al cap d’unes hores tothom es va estranyar de que no hi hagués cap notícia de cap negociació de pau i es va començar a pensar de que el mariscal Von Kluge havia patit un accident abans de celebrar les negociacions. Però la realitat era una altra, Von Kluge va aparèixer a mitjanit en el quarter general del comandant Eberbach a l’oest d’Argentan. Aquell matí uns caça-bombarders havien atacat al seu cotxe i es va quedar sense ràdio i es va tenir que amagar fins al vespre. A mes, quan va poder tornar a marxar es va trobar amb un embús. Però a més de l’afer del mariscal Von Kluge, Hitler aquell dia va tenir una altra mala notícia, que li farien dir que aquell era el pitjor dia de la seva vida. Des de primera hora d’aquell dia, 94.000 soldats del 7º Exèrcit nord-americà i del 6º Cos nord-americà sota el comandament de l’Alexander Patch i els primers elements del 2º Cos del 1º Exèrcit francès varen desembarcar en 16 platges entre Toló i Cannes, a la Costa Blava, en l’Operació Dragó o Yunque.

L’endemà a la tarda, Hitler va acceptar una retirada de Falaise tal i com havia fet el mariscal Günther von Kluge després de que el 1º Exèrcit canadenc del comandant Harry Crear pel nord i els soldats nord-americans per l’oest haguessin envoltat les formacions blindades alemanyes del Grup d’Exèrcits B dels Exèrcits 5º i 7º. El dia següent, per intentar reconduir la situació, Hitler va destituir al mariscal Von Kluge i se li va demanar que anés a Berlín per descansar. El mariscal sabia que seria executat perquè creia que se l’acusava de ser un traïdor. A la nit va escriure una carta pel dictador on li va demanar posar fi a la guerra en el front occidental per la desigualtat que hi havia. Hitler el va substituir pel mariscal Walther Model, a qui s’anomenaria El bomber d’en Hitler perquè el dictador sempre el cridava quan s’havia de frenar els avanços Aliats. Però aquella no va ser l’única decisió que va prendre el líder alemany. Hitler va ordenar-li en el comandant Von Cholitz destruir els ponts de París i demanava que la capital francesa es convertís en un Trümmefeld (un camp de ruïnes) defensat fins l’últim home per morir en aquestes ruïnes. Von Cholitz va respondre l’ordre assegurant que compliria les ordres i va confirmar que ja es guardaven una sèrie d’explosius per destruir els ponts i, a més, es guardaven 3.000 quilograms per Notre Dame, 2.000 pel Louvre i 1.000 pels Invàlids. El comandant també es comprometia a destruir la Torre Eiffel, tal i com Hitler desitjava, perquè les seves restes obstruïssin el riu Sena. A més, Hitler va ordenar que el Grup d’Exèrcits G es retiressin del sud i sud-oest de França, excepte les forces encarregades de defensar els ports. El missatge va ser enviat a les 9:40 per l’Alt Comandament a través de la ràdio i encriptat, però en menys de cinc hores els criptògrafs britànics ja havien aconseguit desxifrar el missatge.

L’endemà, el ministre Speer va entrar al despatx del dictador hi va veure-hi damunt de la taula unes quantes fotografies de les execucions dels que havien participat d’una manera o una altra en el complot del 20 de juliol. Hitler es mirava totes aquelles fotografies, ja que havia ordenat que es filmés i es fotografies les execucions. En el ministre el va impactar veure la fotografia d’un seu amic penjat i portant la roba d’un presoner. Aquella nit es varen projectar pel·lícules de les execucions a la sala de projeccions de Rastenburg i la sala estava plena de gent que volia veure morir els seus companys.

El 19 d’agost, el ja ex comandant Von Kluge viatjava amb els seus assistents cap a Berlín, però el mariscal, que sabia quin seria el seu destí, va decidir acabar ell mateix amb la seva vida quan varen arribar a la ciutat de Metz. En entrar a la ciutat va demanar aturar-se per anar al lavabo i allí es va prendre dues pastilles de cianur que varen acabar amb la seva vida. Quan a Rastenburg va arribar la notícia de la mort del mariscal es va informar primer a en Hitler de que la causa de la mort era natural, se li va dir per un atac de cor. Però Hitler no s’ho va creure i va demanar una autòpsia al cadàver. Quan se’l va informar de que la causa de la mort era per haver ingerit càpsules de cianur es va mostrar molt content perquè per ell demostrava que era un traïdor. Després el dictador va llegir la carta que l’hi havia enviat en Von Kluge. Si el mariscal va participar en el complot o no, no se sap del cert, el que sí se sap és que el 1942 va ser convidat a formar part del  complot, però el dia del cop d’Estat va quedar-se’n al marge, tot i que més tard varen arribar denúncies contra la seva persona.

En un altre tema del dia, Hitler va acceptar que les indústries i les centrals elèctriques de França que estaven a punt de caure a les mans aliades fossin paralitzades però no destruïdes com havia ordenat en anterioritat. L’endemà, Hitler estava desesperat per la situació. Des del desembarcament de Normandia no parava de cedir terreny a l’oest d’Europa i ara París seria alliberada. Hitler va ordenar aquell dia que es renovés la construcció del Mur Oest, que seria responsabilitat de quatre gauleiter (Grohé, Simon, Bürkel i Wagner), fortificar la línia del riu Mosel·la, des del sud de Metz fins a Saint Maurise, i la Línia Maginot, sense aprofitar les restes franceses. Per aquestes obres es varen mobilitzar a totes les tropes, els membres de l’Organització Todt i es va obligar a 20.000 treballadors forçats i a membres del Servei Laboral del Reich (Reichsarbeitsdienst) a treballar. La majoria d’aquells treballadors no superaven els 16 anys. Quan Hitler va veure que encara faltava més gent, va obligar a la gent dels pobles del voltant a construir la línia de defensa, que en gran part consistia en posar trampes anti-tancs. També es varen construir petits refugis pels soldats. Totes aquestes mesures no varen tenir cap tipus de benefici per part dels alemanys.

A la nit, Hitler i Goebbels varen parlar fins a altes hores de la nit en el búnquer de la Guàrdia del Llop. Hitler li va comentar que mai es rendiria i que estava convençut de que l’Imperi Britànic estava perdut perquè davant dels nord-americans i els soviètics estava indefens. Llavors li va explicar que tenia un mal presagi des de que havia marxat d’Obersalzberg i que per si de cas ja l’hi havia dit a l’Eva Braun què havia de fer en cas de que ell morís. Però, segons Hitler, ella va rebutjar les seves propostes i l’hi havia dit que en aquell cas només li quedaria l’opció de suïcidar-se. L’endemà al matí, les tropes nord-americanes de la 4º Divisió d’Infanteria varen entrar al sud de París i els soldats francesos de la 2º Divisió Blindada, La Nueva, composta casi en la seva totalitat per republicans espanyols, varen entrar en quatre grups per quatre camins diferents per l’oest. L’alliberació de París va ser senzilla i la tarda el comandant Von Cholitz va firmar la rendició. Hitler es va posar histèric quan va tenir la notícia de la rendició del seu comandant, fet que li va agreujar la seva desconfiança cap als seus generals. Segons algunes informacions, Hitler va trucar aquella tarda al comandant Von Cholitz fent-li la famosa pregunta:

Crema París?

I en tenir resposta negativa va sentir de fons l’himne de la marsellesa i com sonaven les campanes de la Catedral de París anunciant l’alliberació de la ciutat.

Davant l’imparable avanç Aliat a França, el dia 29 d’agost Hitler va ordenar ampliar la construcció de línies fortificades a la costa, des de la frontera danesa a l’Alemanya. Com a autoritat civil màxima per dirigir aquelles construccions va ser nombrat el gauleiter Karl Kaufmann, un nacionalsocialista que havia participat en la fundació del NSDAP en el Ruhr i que va reprimir amb duresa l’oposició comunista i socialdemòcrata quan va ser governador d’Hamburg el 1933. Si en el front occidental les coses anaven malament pels alemanys, en el front oriental les coses encara anaven més malament; els soviètics varen entrar a la ciutat de Bucarest el dia 30 i es dirigien cap a Bulgària. En el seu avanç, els soviètics varen alliberar la ciutat de Ploesti i els seus pous petrolífers, fet que va provocar la privació de petroli per part del Reich. Per si tot això no fos poc, a Eslovàquia la població, els membres de les forces armades i els guerrillers es varen aixecar contra l’ocupació alemanya aprofitant que aviat entrarien els soviètics. Hitler va tenir que reprimir d’immediat l’aixecament a costa de mobilitzar les seves tropes. L’endemà, Hitler va explicar en una conferència davant dels seus generals que no negociaria la pau i va afirmar que estava convençut de que els Aliats s’acabarien dividint per les seves diferències polítiques, assegurant que al llarg de la història sempre havia arribat a un punt en el que les coalicions acabaven desfent-se. Després d’admetre de que no es podia imaginar una crisi pitjor de la que estaven passant aquell any en el front oriental, va dir que quan el mariscal Model va posar-se a dirigir el Grup d’Exèrcit centre aquest era un forat. A més, va explicar que esperar un moment polític favorable per alguna cosa durant una temporada de greus errors militars era infantil i ingenu. A continuació va lloar un cop més la seva pròpia figura com a líder i va comentar que la guerra l’estava desgastant molt perquè portava cinc anys vivint aïllat sense poder viure com volia i va declarar que hauria sigut una alliberació haver mort, tot i que tenia clar que el destí el mantenia en vida. Seguidament va culpar a l’Estat Major d’haver-se debilitat.

El primer dia de setembre, Hitler va ordenar fortificar des d’Holanda fins a Alsàcia sota la responsabilitat de l’antic gauleiter Arthur Seyss-Inquart. L’endemà, Hitler i els seus es varen trobar amb una altra mala notícia; Finlàndia i la Unió Soviètica varen arribar a un acord per l’alto el foc firmant un tractat provisional de pau, i el president Carl Gustav Emil Mannerheim va comunicar-li a en Hitler que Finlàndia no podia continuar lluitant i li va demanar que les tropes alemanyes abandonessin territori finlandès abans del 15 de setembre. Ràpidament a Rastenburg es va celebrar una conferència per analitzar la situació i el general Alfred Jodl li va demanar en el ministre Albert Speer que calculés els problemes que causaria la pèrdua de Finlàndia. Hitler, que va insultar de males maneres al líder finlandès, no va voler ni sentir a parlar de la retirada de les seves tropes de Finlàndia, ja que per ell eren molt importants les mines de níquel que hi havien al nord de Lapònia. El general Jodl no compartia la mateixa opinió, creia que s’havien de retirar ara que encara feia bon temps perquè pensava que si es retiraven amb les tempestes de neu que es produïen a la tardor les pèrdues serien terribles i, per això, l’hi havia demanat a Speer que calculés els problemes que causaria perdre aquell territori per demostrar-li en el dictador que Finlàndia no era tan important com es pensava. Hitler també estava molt enfadat amb el mariscal Hermann Göering perquè no s’havia presentat a la conferència en aquell moment tan crític.

El 3 de setembre, Hitler va ordenar que la frontera occidental d’Alemanya quedés sota el comandament del cap de l’Equip i Restabliment d’Armament. El dictador ja preveia que en breu els Aliats occidentals penetrarien Alemanya. L’endemà, les tropes britàniques varen entrar a Antwerp, tallant en els alemanys les portes del Canal de la Mànega i del Pas de Calais. Davant d’aquelles pèrdues, Hitler va ordenar reforçar com fos les fortaleses de Boulogne, Dunkerque i el Canal Albert fins a Maatricht. Però quan la divisió de les Joventuts Hitlerianes anava per complir les ordres del dictador es va veure obligada a retirar-se del riu Mosa, a prop de Yvoir. El mariscal Gerd von Rundstedt va exclamar que era una gran pena que aquella lleial joventut fos sacrificada en una batalla impossible.

Aquell mateix 4 de setembre, Hitler va rebre a Rastenburg l’ambaixador japonès a Berlín Hiroshi Oshima, que aquest li volia proposar pactar una pau amb el dictador Iosif Stalin. Un altre cop Hitler no va estar d’acord amb la proposta i li va explicar que aviat començarien una contra-ofensiva amb noves armes i li va deixar clar que només seria possible canviar d’opinió a Stalin aturant l’avanç soviètic. Després de la reunió, l’ambaixador va informar als Aliats de que els alemanys estaven planejant una ofensiva a l’Oest pel mes de novembre.

L’endemà, Hitler va rebre una carta del seu ministre Speer que deia que la pèrdua de Finlàndia no era tan important com es creia per la producció armamentista i demanava que es defensés altres territoris abans que el finlandès. Quan Hitler va llegir la carta va acceptar tranquil·lament la seva proposta i va ordenar a les tropes de la Wehrmacht que es retiressin del territori finlandès a mitjans d’octubre. Després, el dictador va tornar a nombrar el mariscal Gerd von Rundstedt, que havia sigut destituït el 29 de juny per demanar la pau, com a comandant en cap del front occidental i li va ordenar que contraataqués i dividís els exèrcits Aliats. Von Rundstedt no tenia suficients recursos per complir els objectius marcats pel dictador. Hitler també va ordenar que les autoritats del NSDAP i de l’Estat com els comandants en cap de Bèlgica del nord, de França i dels Països Baixos quedessin subordinats al mariscal Von Rundstedt. El 9 de setembre, després de que els soviètics ja ocupessin Bulgària, Hitler va especificar que el comandant Von Rundstedt tingués també plens poders a l’oest d’Alemanya.

Dos dies més tard, el dia 7, Hitler, tement la reacció del seu Volk davant l’arribada dels Aliats, va ordenar a l’escriptor i segon cap de premsa del Reich Helmuth Sündermann que escrigués un article al diari Völkischer Beobachter per demanar en els alemanys que no ajudessin als Aliats en donar aliments, informació o ajuda. També els va demanar que destruïssin tots els ponts i els camins per on havien de passar les tropes aliades. Per últim, va expressar el seu desig de voler veure els seus enemics morts, desolats i espantats per l’odi. Sündermann va explicar setmanes més tard en el seu entorn íntim que va ser Hitler qui li va redactar l’article punt per punt.

El 8 de setembre, el dia que els alemanys varen llançar a les 18:40 el seu primer míssil V-2 sobre el carrer Staveley de Chiswicl, a l’oest de Londres, Hitler es va queixar en el seu doctor Theodor Morell d’una pressió al voltant del seu ull dret. En les seves notes, el doctor Morell deia que Hitler tenia la pressió arterial alta pel seu nerviosisme. Hitler estava desesperat i li passava factura a la seva salut cada cop més delicada. El dia 12, amb els nord-americans del 1º Exèrcit penetrant Alemanya per Aquisgrà, ciutat que el dictador havia ordenat defensar fins al final amb 18.000 homes, Hitler va ordenar fortificar el sud d’Àustria per por a un atac Aliat des de la costa adriàtica amb el suport dels partisans iugoslaus. Dos dies més tard, a contracor, Hitler va acceptar l’evacuació de les seves tropes de les illes gregues, però la superioritat naval aliada va dificultar l’operació i 16.000 alemanys varen quedar atrapats a Creta i 6.000 a Rodes i a Leros. El 3 d’octubre finalment Hitler va demanar l’evacuació de les seves tropes de Grècia. Trobant-se cada dia més malament, Hitler es va queixar el dia 15 en el seu doctor Morell de forts marejos, dolors al cap i tremolors a les mans i a les cames, sobretot a la mà esquerra. Morell va veure que el dictador tenia els genolls inflats i que estava patint una afecció cardíaca.

Preparant una nova ofensiva:

El 16 de setembre, Adolf Hitler va estar present en l’habitual conferència militar i mentre el general Alfred Jodl estava parlant de l’escassetat d’armes pesades, munició i carros de combat en el front occidental, el dictador el va interrompre de cop per anunciar que aviat llançaria una gran ofensiva contra els Aliats occidentals a les Ardenes per aconseguir la ciutat belga d’Anvers amb el seu port, vital per la seva singularitat topogràfica per la seva comunicació amb el Mar del Nord i l’estuari que formava la desembocadura del riu Escalada amb l’illa fortificada de Walcheren, a la ribera del nord del riu, on 4.000 soldats britànics hi havien mort en la campanya napoleònica de 1809. El dictador pensava atacar amb 39 divisions Volksgrenadier i 9 divisions blindades, a les que s’hi sumarien més divisions blindades provinents del front oriental. Aquell pla no va ser del gust del general Heinz Guderian, que va intentar sense èxit convèncer a en Hitler de que aquella operació seria un fracàs per la delicada situació en el front oriental. Jodl en canvi va veure amb més bons ulls aquella ofensiva, però es va mostrar prudent sobre l’èxit d’aquella operació i va avisar de la superioritat aliada i de la possibilitat de que els llançaments de paracaigudistes a Dinamarca, Holanda i al nord d’Alemanya no es poguessin fer pel mal temps. Hitler no li va fer cas com de costum i va exigir que volia 1.500 caces per l’1 de novembre. També es va deixar clar que seria el mariscal Gerd von Rundstedt l’encarregat de dur a terme l’operació. Llavors, Hitler va tornar a resumir la decisió en un discurs i va obligar a jurar mantenir en el secret més estricte l’operació i va demanar que pocs homes coneguessin l’operació, només als més fiables.

Dos dies més tard, Hitler es va reunir a Rastenburg amb l’almirall Karl Döenitz, el cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel i el ministre Joachim von Ribbentrop. Però Hitler cada cop es trobava més malament de salut i després de sortir de la reunió es va enfonsar en patir un fort dolor d’estómac que el va obligar a retirar-se al llit. Se li va detectar una icterícia, de manera que va tenir que fer repòs durant tres setmanes. L’endemà, Hitler va reestructura la cooperació militar a l’interior del Reich entre l’Exèrcit i el NSDAP preveient que haurien d’actuar junts per defensar el país. Hitler també va destituir el general Johann Blaskowitz, un veterà de la Primera Guerra Mundial, com a comandant del Grup d’Exèrcits G per la retirada del seu Exèrcit cap als Vosges i pels seus informes sobre el desordre de les forces alemanyes. El dictador alemany va fer venir del front oriental a un Alt Comandament de les unitats Panzer per substituir-lo. El destituït Blaskowitz va tornar d’immediat a la ciutat de Dresden.

El 21 de setembre, Hitler va rebre la visita a Rastenburg del ministre Albert Speer, que li volia entregar una carta crítica que havia escrit el dia anterior, on li deia que no estava content dins del seu Ministeri d’Armament i li va explicar que era durament atacat per tothom. En la carta també li aconsellava que desconfiés del secretari Martin Bormann i li va demanar que deixés que els caps regionals decidissin les instruccions necessàries sense el consentiment del seu secretari. A més, Speer volia que els delegats econòmics d’en Bormann i els caps regionals quedessin subordinats al seu Ministeri. Quan li va entregar la carta, el líder alemany la va llegir sol, en silenci, cansat de gent que el volia trair i de picabaralles dins del seu govern i també de les crítiques de Speer. Al cap d’una estona, Hitler li va entregar la carta en el seu secretari Bormann perquè la llegís juntament amb el ministre Joseph Goebbels per treure’n les conclusions corresponents. Hores més tard, Bormann va fer cridar a Speer en el seu despatx juntament amb Goebbels. El ministre de Propaganda li va explicar que a partir d’ara es pensava fer ús il·limitat del seu poder per posar el seu Ministeri sota les seves ordres. A partir de llavors Speer es va tenir que sotmetre’s a en Goebbels i se li va prohibir influir a en Hitler. Però Speer sempre va gaudir del suport del dictador i dos dies més tard va aprovar la petició del seu ministre de subordinar els directors de les fàbriques alemanyes en el Ministeri d’Armament. Al final, Hitler ja va aguantar més, els dolors estomacals cada vegada eren més forts i aquella nit va tornar-ne a patir de molt aguts.

L’endemà, el ministre Heinrich Himmler va portar uns informes secrets descoberts el dia 22 de setembre a en Hitler. Segons aquells documents, un grup de figures importants del Tercer Reich com l’almirall Wilhelm Canaris i el general Ludwig Beck havien conspirat contra la seva vida entre el 1938 i el 1939, i es demostrava que havien tingut la intenció d’efectuar un cop d’Estat. A més, en els informes també hi havia proves de que el 1940 havien filtrat informacions de les operacions militars alemanyes als Aliats. Aquelles informacions varen deteriorar encara més l’estat de salut d’en Hitler, que a partir de llavors encara es va queixar amb més freqüència al doctor Theodor Morell de forts dolors estomacals i, a més, va patir molèsties coronàries, recargolaments i dolors de gola. Hitler va decidir tancar-se a la seva habitació perquè no volia que el veiessin patir de dolor. Els seus ajudants es varen desesperar quan el dictador no va voler rebre a ningú i inclús no es va interessar per la situació militar en el front oriental. Per esbrinar què li passava se li va practicar una electrocardiograma que va indicar que patia una arteriosclerosis progressiva, tot i que no hi havia perill de que patís una angina de pit.

Després de passar una nit terrible amb forts dolors estomacals, de bon matí Hitler no es poder ni aixecar del llit i semblava apàtic. A la nit, tot i continuar tancat a la seva habitació pels seus dolors mentre renegava de la situació militar, va redactar un decret per la creació de la Volkssturm, una milícia d’homes de 16 a 60 anys que serien cridats a lluitar obligatòriament. Alguns eren ex-combatents de la Primera Guerra Mundial. El dictador va justificar la seva decisió explicant que els seus enemics volien aniquilar al poble alemany i que, per tant, tenia que cridar en el combat a tots els homes alemanys útils per utilitzar una arma per reforçar la Wehrmacht. Himmler va ser l’encarregat d’assumir el comandament militar de la Volkssturm i varen ser dirigides pels caps del NSDAP. Dos dies més tard en el dictador encara no l’hi havien marxat els dolors de panxa i se li va quedar una pell de color groc i es notava que estava malament de salut. Els dolors de panxa, acompanyats d’una febre alta i els recargolaments aguts, li varen impedir aixecar-se del llit durant els següents dies.

El primer dia d’octubre, Hitler va rebre la mala notícia de que el seu comandant general Rudolf Schmundt havia mort a l’hospital de Karlshof, a prop de Rastenburg, a resulta de les ferides de la bomba del 20 de juliol. Després de l’atemptat, Schmundt va quedar cec i horriblement desfigurat. Hitler, que ja no mantenia les formes d’abans, li va dir a l’esposa del difunt Schmundt que no esperés que la consolés i va gosar dir-li que era ella qui l’havia de consolar per la pèrdua del seu marit. Schmundt va ser enterrat en el cementiri dels Invàlids de Berlín i el dia 7 va rebre a títol pòstum l’Ordre Alemany.

L’endemà de la mort del seu comandant general, Hitler es trobava suficientment bé com per aixecar-se del llit i ser present a la primera sessió informativa des de que havia caigut malalt. La febre ja havia marxat igual que la grogor a la pell. Tot i això, els assistents a la reunió varen copsar que estava apagat i absent. Durant aquell dia el dictador va prendre la decisió de destruir la part occidental de Varsòvia després de que els rebels polonesos, amb el comandant de l’exèrcit clandestí polonès, el general Tadeusz Bór-Komorowski, s’hagués rendit als nazis a Varsòvia. Es calcula que varen perdre la vida entre 125.000 i 150.000 varsovians durant l’alçament començat l’1 d’agost, on 37.000 polonesos dels dos sexes es varen alçar contra els ocupants alemanys. Entre 12.000 i 15.000 varsovians varen ser enviats als camps de concentració de Mauthausen i Ravensbrück. Els rebels esperaven l’ajut de les tropes del dictador Iosif Stalin, que estaven a prop de la capital, però Stalin no els va voler ajudar perquè tenia previst col·locar un govern diferent a Polònia un cop alliberés el país. Els alemanys per la seva part varen perdre 26.000 homes durant l’aixecament. La ciutat va quedar feta runes; un total de 10.455 edificis varen quedar destruïts, així com 923 edificis històrics (el 94% del total), 25 esglésies, 14 biblioteques, incloent la Biblioteca Nacional, 81 escoles primàries, 64 escoles secundàries, la Universitat Varsòvia i la Universitat Politècnica de Varsòvia. A més, al voltant d’un milió de persones varen perdre totes les seves propietats.

Hitler cada cop es trobava més bé de salut i, segons la seva secretària Traudl Junge, es va posar dret i li va tornar la salut de cop en saber que les tropes soviètiques estaven a punt de penetrar Prússia Oriental. A més, estava entusiasmat amb l’operació que volia dur a terme en el front occidental i el dia 9 va rebre els plans preparatius per l’ofensiva elaborats per l’Alt Comandament de la Wehrmacht al setembre. El pla consistia en penetrar a través d’Eifel i les Ardenes fins a Bèlgica per la costa del Canal de la Mànega, ocupant Anvers com a gran objectiu. El dia següent, ja totalment recuperat, Hitler va acomiadar al metge Karl Brandt pels seus continus atacs contra el metge Morell. Hitler confiava pensament amb el doctor Morell, tot i que aquest no era gens ben vist per la majoria de metges i personal d’en Hitler. El propi Speer desconfiava d’ell i les seves secretàries no entenien com Hitler es podia prendre tantes pastilles per la seva salut.

El 12 d’octubre, Hitler va fer cridar al seu ministre Speer perquè volia que fos present en una reunió estratègica a Rastenburg. Li va explicar que volia reunir a tots els efectius militars disponibles per fer una gran ofensiva al front occidental i li va demanar que organitzés a tots els obrers de la construcció perquè construïssin ponts per on passarien els seus soldats. Volia construir ponts encara que s’hagués d’interrompre les comunicacions ferroviàries. Mentre Hitler estudiava com fer una ofensiva, els soldats alemanys cada cop es defensaven millor però no paraven de retrocedir en tots els fronts.

El dissabte 14 d’octubre, per ordre d’en Hitler el mariscal Erwin Rommel, encara convalescent a casa seva en el número 13 de Wippinger Steige, en el districte de Herrlinger, a prop d’Ulm, es va veure obligat a enverinar-se sinó volia que la seva família tingués el mateix destí que ell. Hitler el va fer eliminar perquè el seu nom havia sigut relacionat amb el complot del 20 de juliol. Hitler li va ordenar que se suïcidés perquè no volia que el poble alemany veiés a un heroi nacional involucrat en el cop d’Estat. Rommel, després d’acomiadar-se de la seva esposa Lucie i el seu fill Manfred, va pujar al vehicle de color verd amb matrícula de Berlín dels generals Wilhelm Burgdorf i Ernst Maiser i del major Rudolf Ehrenberger, i en el seients de darrere es va prendre una càpsula de cianur que va acabar amb la seva vida. Al cap de 25 minuts, els generals alemanys varen trucar a la Lucie per notificar-li que el seu marit havia mort. Fins a última hora de la tarda la Lucie no va poder anar a l’hospital per veure el cadàver del seu difunt marit, on va observar que el seu rostre tenia una expressió de profund menyspreu. Lucie va rebre a partir de llavors diversos missatges de condol, entre ells n’hi havia un del mariscal Hermann Göering. Després de conèixer la mort del seu mariscal, Hitler va demanar que es fessin homenatges per tot Alemanya per la Guineu del Desert i va enviar una corona de flors de dos metres abans inclús de que es confirmés la notícia de la mort del mariscal. Hitler va definir al mariscal Rommel com un més dels veterans. El dia del seu funeral, el dia 18 d’octubre, Hitler no hi va ser present i el seu lloc el va ocupar el comandant Von Rundstedt. Durant aquell dia el dictador va anunciar que el mariscal Rommel havia mort per les greus ferides que havia patit en l’accident de cotxe feia mesos i va dir que amb ell havia marxat un dels seus millors comandants i que el seu nom havia entrat a la història del poble alemany. A més, Hitler va enviar un telegrama a la viuda que deia:

Senyora, li demano que accepti el meu condol…. El nom del mariscal Rommel estarà sempre associat als heroics combats al nord de l’Àfrica.

El 16 d’octubre, el 3º Front de la Rússia Blanca dirigit pel comandant Ivan Tscherniakowski va penetrar Prússia Oriental i va arribar fins a Nemmersdorf, Goldap i fins als límits de Gumbinnen, i es dirigien ràpidament cap a Königsberg. En aquells moments les carreteres estaven plenes de refugiats que estaven atemorits per l’arribada d’aquells soldats plens d’odi i amb ganes de revenja. Hitler va ser informat de que els soviètics estaven a pocs quilòmetres de Rastenburg i se li va aconsellar de marxar, però ell es va resistir a marxar perquè no volia donar una imatge de feblesa.

El 21 d’octubre, Hitler es va reunir amb l’Otto Skorseny, a qui havia cridat prèviament, i el va dur en el seu búnquer escassament il·luminat. El dictador tenia ganes de sentir la seva història de com havia entrat a Budapest el dia 16 d’octubre per detenir el regent Miklos Horthy i el volia recompensar amb un ascens a Obersturmbannführer. Després de relatar com havia entrat a la capital hongaresa, Skorseny es va posar dempeus per marxar pensant que la reunió havia acabat, però Hitler el va aturar i li va dir que tenia una missió reservada per ell molt important. Era l’ofensiva de les Ardenes, i li va descriure amb tot detall com seria la futura operació militar. Li va explicar que la missió seria la més important de la seva vida i se li va concedir a Skorseny poders il·limitats per preparar bé la missió. L’endemà, Hitler i Skorseny es varen tornar a reunir i aquest cop també hi havia present el comandant Von Rundstedt, i els generals Siegrfried Westphal i Hans Krebs. Tots tres varen quedar molt sorpresos de que els fessin firmar la promesa de guardar absolut secret sota pena de mort abans d’entrar a la sala de conferències. Alfred Jodl els va presentar un estudi secret anomenat Wacht am Rhein (Guàrdia en el Rin). Després de dinar, els dos caps de l’Estat Major varen rebre permís per assistir a la conferència. Es va demanar a diversos generals que abandonessin la sala un cop s’hagués donat l’informe general, quedant a la sala només 15 persones. En començar la trobada, Hitler va ser el primer en parlar i va dir que el front occidental portava temps demanant reforços i va explicar que tenia un pla d’atac sorpresa contra Anvers. Tindria lloc al sud de Liega, i es disposaria del suport de 2.000 avions. L’atac s’havia de dur a terme el novembre, durant el període de boires, i l’avanç principal l’havia de fer el 6º Exèrcit Panzer just al sud del bosc de Hürtgen. El 5º Exèrcit del general Hasso von Manteuffel, condecorat amb la Creu de Cavaller amb Fulles de Roure i Espases i Diamants, havia d’ajudar pel flanc esquerre, mentre per la seva part el 7º Exèrcit estaria a la guàrdia davant dels contraatacs del 3º Exèrcit del general californià George Patton pel sud.

Tot i que Hitler deia que estava totalment recuperat, sembla ser que això no era del tot cert perquè la nit del 23 d’octubre l’Eva Braun, des del Berghof, li va dir a la Gerda Bormann, l’esposa d’en Martin Bormann, que estava preocupada perquè la seva parella no es recuperava dels seus dolors estomacals i els tremolors, i patia perquè es trobava tan a prop del front.

L’endemà, Hitler va ordenar reforçar l’estructura dels seus búnquers de Rastenburg. En el seu búnquer es varen reforçar les parets amb murs de set metres de gruix de formigó i els edificis de fusta es varen reforçar amb fustes més fortes. A la nit, el general Nicolaus von Below, que acabava d’arribar a Rastenburg i ja s’havia recuperat de les ferides del 20 de juliol, es va reunir amb en Hitler per saber les últimes notícies del front oriental. El dictador, que estava bastant tranquil, pensava que els soldats soviètics no acabaven d’avançar i ja tenia preparada l’ofensiva alemanya a les Ardenes a punt. Després es varen reunir tots els convidats del líder alemany per prendre el te i per observar imatges i informes que rebien del front oriental. En els informes es podia llegir que els soldats soviètics del 11º Exèrcit estaven violant dones, assassinant nens i com torturaven els homes fins la mort. Per exemple, en el poble de Nemmendorf i els seus voltants es varen crucificar a les dones i els nens en les portes dels graners i després varen ser assassinats a trets. Enrabiat davant d’aquests fets, Hitler va jurar venjança i va exaltat que els soviètics no eren éssers humans, sinó bèsties de l’estepa asiàtica que havien de ser eliminats encara que el preu fos molt alt. Davant la imminent arribada dels soviètics, que feia preocupar i molt en el quarter, Hitler li va reiterar el dia següent en el seu secretari Martin Bormann que no abandonaria Rastenburg fins que l’exèrcit soviètic hagués sigut expulsat de Prússia Oriental.

A les dotze i un minut de la nit del 29 d’octubre, Hitler va trucar al ministre Goebbels per felicitar-lo pel seu aniversari, però el dictador sabia que la Magda estava molt preocupada i ansiosa per la guerra i va demanar-li a en Joseph que la posés al telèfon per donar-li ànims. Quan la Magda va haver parlat amb en Hitler va tornar a la sala on estaven reunits amb un petit grup, entre ells Erich Naumann, Semler i Hans Schwarz van Berk, i amb llàgrimes d’alegria als ulls els va comunicar que Hitler l’hi havia promès que per Nadal regalaria a la població alemanya un gran triomf militar. Hitler es va passar els següents dies estudiant la seva nova ofensiva en el front occidental.

El 6 de novembre, Hitler es va reunir amb el general Friedrich Christian de la Luftwaffe en una conferència. El general li va dir que el ministre Göering havia ordenat que tots els nous grups de la Luftwaffe ataquessin de cop en el front occidental. Hitler tenia dubtes, temia que quan arribés el dia de l’atac a les Ardenes els diferents grups no es coordinessin, i va acusar al mariscal de no estar al corrent del que passava a la Luftwaffe i el va titllar d’incompetent. Hitler no parava aquells dies d’estudiar plànols per la seva ofensiva i va estar tan ocupat que no va poder anar a l’últim recordatori del putsch de Munic. L’acte d’aquell any no es va fer a cap cerveseria com de costum perquè totes havien quedat destruïdes pels bombardejos i es va decidir celebrar l’acte en el Circ Krone, on l’any 1925 Hitler hi feia els seus discursos polítics. L’encarregat de substituir a en Hitler va ser el ministre Heinrich Himmler, que va llegir un discurs commemoratiu. Un mes després el Circ va ser destruït per un bombardeig.

EL 10 de novembre, Hitler va firmar des de Rastenburg l’ordre per començar a preparar l’Ofensiva de les Ardenes. En el preàmbul, el dictador reconeixia que estava disposat a acceptar el màxim risc per dur a terme aquella operació. Tot i la determinació d’en Hitler amb aquesta ofensiva, les coses no anaven bé i l’endemà Hitler va rebre un gerro d’aigua freda quan el ministre Speer li va enviar un informe on li mostrava la delicada situació en que es trobaven per la falta de matèries primes com el carburant. Speer li va explicar que amb les pèrdues de les zones industrials de Renània i Westfàlia seria impossible aguantar l’economia alemanya i li va assegurar que aquell fet acabaria amb la guerra. A més, li va afegir el nom de diferents fàbriques d’armament molt important que estaven a punt de pararlitzar la seva producció i, per si no fos poc, li va explicar que el carbó ja no podia ser transportat a la resta del territori del Reich, fet que provocava que les fàbriques de gas es paressin i com a conseqüència ja no es podia treballar d’una manera normal. La paralització de les indústries ja la començaven a notar els ciutadans. Per exemple, a Berlín els berlinesos estaven sense calefacció, i els subministraments de gas i electricitat només funcionaven algunes hores del dia.

A un quart de quatre del dilluns 20 de novembre, Hitler finalment va abandonar amb el seus col·laboradors el seu quarter general de Rastenburg, on mai més hi tornaria, i es va dirigir amb el seu tren especial a Berlín. Hitler sabia que la guerra estava perduda, però encara confiava amb la seva última ofensiva. Segons va explicar més tard l’oficial Von Below, Hitler els va dir que la guerra s’havia acabat per Alemanya. El seu Estat Major i la secretària Traudl Junge també varen pujar al tren amb la sensació de que mai més tornarien a Rastenburg. Hitler, que només parlava amb una espècie de murmuri ronc, estava nerviós perquè havia de ser operat per treure-li un pòlip a les cordes vocals, una operació idèntica o molt semblant a la de 1935. Va reconèixer davant la seva secretària que potser perdria la veu. A les 5:20 de la matinada, Hitler va arribar a l’estació de Grunewald i va ser traslladat en cotxe a la Cancelleria. La columna de cotxes va intentar passar pels carrers de la capital que encara estaven intactes. El dia següent, Hitler va ser operat de les cordes vocals. La seva parella Eva Braun es va esperar a la Cancelleria mentre Hitler era operat. Durant els següents dies Hitler va tenir que fer repòs.

El 2 de desembre, Hitler es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels per explicar-li que a mitjans de desembre atacarien als Aliats en el front occidental. Hitler confiava que amb el factor sorpresa i una gran artilleria pesada aixecarien els Aliats. El ministre va quedar convençut de que aquella ofensiva seria un èxit i va creure que podria canviar el destí de la guerra. Després, Hitler es va reunir amb els dos generals que havien de dur a terme aquella operació, els generals Hasso von Mannteuffel i Sepp Dietrich, a la Cancelleria. Aquests defensaven, com els comandants Gerd von Rundstedt i Walther Model, un atac més petit, conegut com la solució petita, on amb un moviment cap al nord, al voltant d’Aquisgrà, aïllarien al 1º i 9º Exèrcits nord-americans i destruirien de 10 a 15 divisions. Els dos generals defensaven que els soldats lluitarien desesperadament per la zona d’Alemanya ocupada pels nord-americans. Von Rundstedt, que havia de ser qui liderés l’ofensiva, no va assistir a la reunió i va enviar en el seu lloc al seu cap d’Estat Major, el general Siegfried Westphal, que pràcticament no va dir res. Hitler no opinava de la mateixa manera que els seus dos generals i tenia clar que volia etzibar un gran cop per forçar als anglosaxons a negociar. Per dur a terme l’atac va prometre 38 divisions amb el suport de 2.000 avions.

L’endemà a la tarda Hitler va acceptar rebre la família Goebbels per prendre el te a la Cancelleria. Els nens es varen presentar vestits de militars i les nenes anaven amb vestits llargs. Durant una hora i mitja els Goebbels es varen asseure amb Hitler acompanyats per en Julius Schaub i en Naumann. Després de la conversa, on Hitler va xerrar abastament, la Magda en va sortir tan satisfeta i orgullosa que va comentar que Hitler segurament no aniria a casa dels Göering.

El 9 de desembre, Hitler va aprovar el projecte final per l’Ofensiva de les Ardenes. Pràcticament no havia canviat la idea que havia proposat a començaments de la tardor, tot hi les crítiques dels seus mariscals i els seus generals els últims dies. Per aquestes crítiques es va enviar una nota al mariscal Von Rundstedt que portava aquesta anotació del dictador: No alterar. Els Aliats no preveien aquella última ofensiva alemanya, però tenien algunes informacions que indicaven que els alemanys s’estaven preparant per un contraatac. La nit següent, Hitler va deixar Berlín en un tren blindat per dirigir-se al Niu de l’Àguila, anomenat Alderhorst, el seu quarter general a Bad Nauheim, a uns 40 quilòmetres de Frankfurt, camuflat en un bosc a prop de Ziegenberg, per dirigir l’Ofensiva de les Ardenes. L’Organització Todt havia construït búnquers i barracons en aquella zona boscosa feia uns anys. El mariscal Von Rundstedt i el seu Estat Major es varen allotjar en una mansió propera. L’endemà al matí, un comboi de Mercedes negres transportava a en Hitler i a uns quants oficials de l’Estat Major i guardaespatlles de les SS composts per 50 homes cap al Alderhorst. El comboi va circular cap al sud des de l’estació de tren de Giessen cap a Frankfurt durant 24 quilòmetres abans de pujar en direcció oest. L’últim quilòmetre i mig els cotxes varen ser tapats amb un tendal. El dictador va entrar arrossegant els peus en el seu edifici privat conegut com Haus 1. Però la benvinguda al nou quarter no va ser gens bona perquè poc després va tenir notícies de que els bombarders Aliats havien destruït la ciutat de Düren, el principal nus de comunicacions, just darrere de la línia de sortida de la futura Ofensiva.

A les cinc de la tarda, dos autobusos varen arribar al Schloss Ziegenberg sota una intensa pluja. En ells hi havia un grup d’oficials de l’Estat Major que havien sigut convocats al castell per celebrar el 69è aniversari del comandant Von Rundstedt. Tots ells se’ls havia demanat que entreguessin les seves pistoles i maletins en el guarda-roba del quarter. Durant mitja hora els autobusos varen travessar el bosc fins arribar a la Haus 2, el club d’oficials del Alderhorst, que connectava amb la Haus 1. Una doble fila de guàrdies de les SS formava un cordó des de cada autobús fins a la porta principal del club. Tal i com se’ls va indicar, cada oficial va seure al voltant d’una llarga taula rectangular, amb un home de les SS amb l’arma en posició preventiva darrera de cada cadira. Els comandants Von Rundstedt i Model estaven asseguts de costat. Deu minuts més tard va aparèixer Hitler, que es va asseure darrera d’una petita taula separada presidint la sala al costat dels generals Jodl i Keitel. Les mans del dictador tremolaven cada cop que agafava les ulleres i el manuscrit. Molts dels generals i oficials que no l’havien vist últimament varen quedar impactats per la imatge del dictador. Llavors, els va parlar durant 50 minuts sobre història, el destí i com havia lluitat contra la política Alemanya. Va justificar totes les seves decisions en el transcurs de la guerra dient que Alemanya necessitava el Lebensraum. Va acusar als anglosaxons, els jueus i els comunistes de la guerra, però va vaticinar tensions entre ells i va profetitzar que Canadà seria el primer país en retirar les seves tropes. Llavors, va recordar-los que alguns d’ells no els hi havia agradat l’Ofensiva a França del maig de 1940, i va afirmar que els nord-americans havien patit al voltant de 240.000 baixes en tres setmanes i que tenien millors carros que ells. Després els va explicar la imminent Ofensiva i va defensar la tesi de que el destí d’Alemanya s’havia de segellar a Occident i que Alemanya mai es rendiria. Model creia en aquells moments que el pla era massa ambiciós. Després del parlament del dictador, els generals varen prendre alguna cosa en el quarter general del mariscal Von Rundstedt per celebrar el seu aniversari.

El dia següent, Hitler va cridar al comandant del 6º Exèrcit Josef Dietrich en el seu búnquer, amagat sota els edificis d’una falsa granja. Directament, Hitler li va preguntar si tenia a punt el seu 6º Exèrcit, i Dietrich li va contestar que no per una ofensiva. Hitler llavors li va replicar que ell mai estava satisfet. A la nit, com el dia anterior, Hitler va convocar als comandants dels cossos de l’Exèrcit i de divisió per explicar-los l’Ofensiva de les Ardenes. Per aquella Ofensiva disposava de 34 divisions amb 250.000 homes, 1.000 tancs, 2.000 canons i 1.500 avions. En aquells boscos belgues els nord-americans disposaven només de 6 divisions amb uns 80.000 homes, que serien atacats en un atac sorpresa. El dictador va explicar-los que tenien que aconseguir la victòria perquè el poble alemany no podia continuar suportant els intensos bombardejos, tot i que en el discurs va admetre que les tropes estaven exhaustes. Amb unes dades lluny de la realitat, va dir que les tropes anglosaxones havien perdut molts homes i que tècnicament els dos bàndols estaven igualats. Un cop va acabar el seu monòleg, on per acabar va demanar lluitar amb brutalitat, el mariscal Von Rundstedt es va aixecar de la cadira i va jurar lleialtat al Führer i va prometre que no el decebria.

A la nit del 15 de desembre, una de les nit més fredes d’aquell any, els alemanys ho tenien tot preparat per llançar l’endemà l’Ofensiva de les Ardenes. 200.000 homes perfectament armats, amb una gran quantitat de carros d’assalt, d’artillera i munició de tota classe estaven a punt per començar. A part, hi havia 1.250 paracaigudistes del coronel Friedrich August Freiherr von der Heudte que a estaven llestos per ser llançats per atacar. L’entrada final del diari de guerra del OB West d’aquella nit declarava que l’endemà portaria l’inici d’un nou capítol a la campanya de l’Oest. L’ofensiva va ser tan secreta que els oficials no varen rebre l’autorització de informar als seus homes sobre l’Ofensiva fins aquella nit.

L’Ofensiva de les Ardenes:

A dos quarts de sis del matí va començar l’Ofensiva de les Ardenes en un front de 80 quilòmetres entre Monschau i Echternach. L’objectiu era arribar al riu Mossa i dividir l’exèrcit nord-americà del britànic. Per fer més contundent l’Ofensiva, els alemanys varen llançar míssils V-2 sobre les ciutats de Londres, Lieja i Anvers. Al principi de l’Ofensiva va ser tot un èxit pels alemanys, tot i que el mal temps va impossibilitat un reconeixement aeri i la neu va alentir els moviments dels soldats. Les tropes del comandant nord-americà Omar Bradley, un general conegut com el general-soldat per l’afecte que li tenien els seus homes, varen quedar molt sorpreses per aquell atac, no l’esperaven, i varen tenir que retrocedir. Enmig de la batalla, els nord-americans es varen trobar a més amb la sorpresa d’uns soldats infiltrats dirigits pel comandant Otto Skorseny, a qui el comandant general Dwight D. Eisenhower anomenaria l’home més perillós d’Europa, que varen provocar el caos dins l’exèrcit nord-americà. Tant la divisió 108º com la 28º nord-americana varen quedar destrossades. Llavors, els alemanys varen dividir l’Ofensiva en tres sectors. Després de posar en marxa l’Ofensiva, l’Adolf Hitler es va dirigir al poble alemany afirmant que la victòria era una realitat. El dictador va demanar tenir confiança en l’Ofensiva i va afirmar que superarien les adversitat en una lluita fanàtica. El mariscal Walther Model va afirmar en la seva ordre del dia a les tropes del Grup d’Exèrcits B que guanyarien perquè creien amb en Hitler i en el Gran Reich. Els primers informes que varen arribar en el quarter general d’Alderhorst així ho confirmaven perquè eren molt positius pel alemanys. L’Alfred Jodl li va comunicar a en Hitler de que s’havia aconseguit la sorpresa total. Després de tres dies de batalles, a la una de la matinada, Hitler va trucar des del seu quarter general al ministre Joseph Goebbels, que acabava d’anar a dormir, per explicar-li que l’Ofensiva estava sent un èxit i el va informar dels últims moviments de les tropes alemanyes. Durant la conversa el líder alemany va ser molt optimista i li va explicar que estava convençut de que els nord-americans no tenien ni idea de la capacitat de l’atac alemany i que aquest factor sorpresa els faria vèncer.

El 21 de desembre, un Hitler excessivament confiat va concebre la idea d’una nova operació, l’Operació Nordwind, que consistia en atacar Alsàcia. Però l’Ofensiva de les Ardenes no anava tan bé com imaginava i volia el dictador, ja que els soldats alemanys ara estaven bloquejats. El 23 de desembre, el general Walther Model va comunicar-li al ministre Albert Speer que l’Ofensiva havia fracassat perquè no havien avançat suficient, però Hitler, que no pensava igual, va ordenar continuar. És més, aquell dia el dictador es va posar molt content quan va saber que la 2º Divisió Panzer estava a només 7 quilòmetres de Dinant i va felicitar als comandants Heinrich von Lüttwitz i Meinrad von Lauchert, el comandant en cap de la divisió. Però aquell dia Hitler també rebre informes del comandant nascut a Potsdam Hasso von Manteuffel que deien que no podien ocupar la ciutat de Bastogne amb els homes que disposaven. El dictador no s’ho va creure i va enviar un oficial per comprovar-ho. L’enviat va ratificar la valoració del comandant del 5º Exèrcit Panzer.

El dia següent, el general Heinz Guderian va sortir del quarter general del OKH a Zossen amb el seu Mercedes per dirigir-se al Alderhorst amb un maletí que contenia informes del general Reinhard Gehlen, el director del Fremde Heere Ost, el departament d’informació del front oriental, que no eren gens optimistes. Els informes que portava el general calculaven que l’exèrcit soviètic llançaria al voltant del 12 de gener de 1945 un atac massiu des de la línia del riu Vístula amb una superioritat d’11 a 1 en infanteria, 7 a 1 en tancs, 20 a 1 en artilleria i 20 a 1 en avions. Quan Guderian va entrar a la sala de reunions, Hitler estava amb el seu Estat Major, entre ells hi havia el ministre Heinrich Himmler, i sense  perdre ni un minut el general va parlar d’aquella possible ofensiva a l’Est i els va aconsellar traslladar el màxim de divisions del front occidental al front del Vístula. En sentir parlar d’una retirada, Hitler el va fer callar de cop i el va acusar d’exagerat i mentider. Guderian llavors es va limitar a defensar les xifres d’en Gehlen, però l’Alfred Jodl va intervenir en la conversa per aconsellar mantenir l’Ofensiva de les Ardenes. Al vespre, Hitler va celebrar amb els seus col·laboradors i convidats la nit de Nadal amb un bon sopar. Durant l’àpat, Wilhelm Keitel va pronunciar un discurs i seguidament hi va haver una tertúlia entre els convidats. Himmler va parlar orgullós del seu nou càrrec de dirigent militar i li va assegurar en el general Guderian que els soviètics no llançarien cap atac. Després de sopar, Guderian va tornar al quarter general del OKH.

Hitler no volia veure que els seus plans no funcionaven i que la seva última gran ofensiva estava fracassant. A la nit del dia de Nadal, el mariscal Gerd von Rundstedt li va comunicar sense embuts que havien fracassat i li va recomanar dur a terme una retirada abans de que el gruix del Grup d’Exèrcits B quedés atrapat. Hitler va rebutjar el consell i va insistir en dur més atacs a la ciutat de Bastogne. A més, el dictador continuava pensant en la següent ofensiva a Alsàcia. Però, l’endemà, Hitler va observar que les seves tropes no arribarien mai a Anvers, el principal objectiu de l’Ofensiva. L’esperança que tenia ara era aconseguir fer virar els exèrcits Panzer 5º i 6º perquè creuessin el riu Mossa a l’oest de Lieja i arribessin a Aquisgrà, però era una operació molt complicada. Per culpa de l’Ofensiva de les Ardenes els alemanys varen perdre 100.000 homes, més de 1.000 avions i uns 800 tancs. Aquell era l’últim material eficaç que disposaven els alemanys i, a més, va quedar obert l’accés anglosaxó al Rin.

Després de parlar per telèfon amb el comandant Von Manteuffel, Jodl es va reunir amb en Hitler per dir-li ara que no podien creuar el riu Mossa. A més, aquella mateixa nit va arribar en el Alderhorst el ministre Hermann Göering, que va anunciar que la guerra estava perduda i va suggerir una treva. Irritat, Hitler el va advertir de que no intentés negociar res a les seves espatlles. A última hora, un Hitler desesperat i enfonsat va parlar amb el seu assistent de la Luftwaffe, el Oberst Nicolaus von Below, i li va dir que es trauria la vida si es perdia la guerra. Hitler culpava a la Luftwaffe i a l’Exèrcit de les seves derrotes, i va reconèixer en la conversa que la guerra estava perduda i li va afirmar que la superioritat dels Aliats era massa gran. Hitler ressaltava que havia sigut traït per gent que havia mimat i condecorat. Llavors, en un atac de ràbia, va cridar que ell mai capitularia i va assegurar que si s’enfonsava ho faria amb el món per davant.

El dia 28, un Hitler més relaxat va exposar en els seus comandants de divisió els seus plans per controlar els territoris d’Alsàcia i Lorena. El líder alemany també els va assegurar que no es rendirien mai. L’Operació Nordwind començaria el primer dia de 1945. Hitler volia continuar amb una guerra que ja pocs alemanys volien continuar. Quan Goebbels va elogiar en un article publicat l’últim dia de l’any en el Das Reich la figura del dictador, la majoria de la població alemanya no va veure amb bons ulls aquell article i solament va ser ben rebut per uns quants camarades i ex combatents lleials. Segons un informe del OKW, per culpa de la guerra havien mort a Alemanya fins llavors 2.061.000 persones, 1.902.875 estaven desaparegudes i 322.000 eren presoneres.

1945:

A la matinada del primer dia de l’any es va celebrar el nou any en el quarter general del Alderhorst. L’Adolf Hitler estava reunit amb els seus assistents, els seus metges, les seves secretàries, el seu secretari Martin Bormann i el seu ministre Albert Speer, que acabava d’arribar del front occidental. Hitler no va convidar a la festa als alts comandaments militar perquè els odiava. Tothom va beure xampany per celebrar l’arribada del nou anys, excepte Hitler, tot i que va ser el que estava més eufòric de tots. Tot hi el xampany, l’ambient era apagat perquè tothom sabia que s’havia perdut l’Ofensiva de les Ardenes i que els soldats soviètics estaven a punt de creuar la frontera i endinsar-se per Alemanya. L’únic que feia valoracions optimistes era en Hitler. De dia, la majoria dels dirigents del règim i els caps de l’Estat Major varen anar a veure el dictador per desitjar-li un bon any, entre ells el general Heinz Guderian, que continuava amb desacord amb el líder alemany. Durant aquell primer dia de l’any, el Grossdeutscher Rundfunk va emetre el tradicional discurs d’any nou d’en Hitler, on el dictador va fer una crida al poble alemany perquè s’unís a ell en la lluita per la pròpia existència del poble alemany. En el discurs, Hitler no va mencionar la lluita que s’estava produint en el front occidental i va recalcar en els seus oients que no hi tornaria haver un altre 9 de novembre i va tornar a repetir que una conspiració jueva internacional es disposava a eliminar el poble alemany. Després de que el poble alemany sentís el discurs varen sortir rumors per Alemanya que deien que el discurs havia sigut gravat amb antelació o que fins i tot era fals. Molts pocs els va agradar aquell discurs i la majoria ja veia que per acabar amb la guerra Hitler havia de morir.

En la batalla, Hitler estava decidit a donar un últim cop als anglosaxons i volia ocupar la ciutat de Bastogne i arribar al riu Mossa com fos. Va fer avançar vuit divisions en direcció al Sarre, on el general nord-americà George Patton havia fet retirar les seves divisions. L’objectiu era obligar al 3º Exèrcit nord-americà a retirar els seus homes del sortint de les Ardenes per taponar una bretxa eventual. L’endemà, Hitler va ordenar que es dugués a terme un altre intent per ocupar Bastogne el dia 4 i va prometre l’assistència de la 12º Divisió Hitlerjugend i d’una altra de nova de Volksgrenadier. Però el dia següent Hitler es va veure obligat a acceptar que la continuació de l’Ofensiva originalment plantejada a les Ardenes ja no tenia cap possibilitat d’èxit.

El 4 de gener Hitler va ser present en una conferència on hi havien convocats el seu secretari Martin Bormann, els ministres Joseph Goebbels i Albert Speer, i el cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel. Goebbels volia que tothom col·laborés en fer una altra ofensiva a occident i desitjava paralitzar el país reclutant el màxim número de persones per fer un atac. Però Speer s’hi va oposar, ja que creia que seria perjudicial pels seus interessos perquè pararia els programes de producció d’armament, fet que provocaria el final de la guerra. Per aquest tema els dos ministres varen tenir una forta discussió i va arribar a tal intensitat que el ministre de Propaganda el va amaçar dient-li que si es perdia la guerra seria per culpa d’ell. Hitler, que fins llavors es mirava aquella discussió, va decidir posar-se al costat d’en Goebbels i va acabar la picabaralla. Per Hitler era molt important fer una altra ofensiva perquè sabia que aquella batalla seria decisiva. Després de la conferència es va celebrar una altra reunió per tractar el tema de l’armament. Però a diferència d’altres reunions d’armament, Hitler no va voler saber l’opinió de Speer, sinó que volia saber l’opinió de l’enginyer i secretari de l’Organització Todt, Karl Saur. Speer aquest cop ja no hi va donar massa importància pel fet de ser desplaçat de l’entorn del dictador perquè sabia que era qüestió de mesos de que la guerra acabés encontra d’ells.

La batalla a les Ardenes s’estava acabant com pronosticaven diferents generals i comandants, i finalment el dia 8 de gener Hitler es va veure obligat a permetre la retirada de les tropes del mariscal Walther Model fins a Houffalize per impedir un desastre més gran. Les restes que quedaven de les 2º i 9º divisions Panzer varen rebre l’ordre de retirar-se el dia següent. El dia 9, Hitler va rebre la visita en el Alderhorst del general Heinz Guderian, després de que aquest hagués viatjat pels tres front orientals de més rellevància: Hongria, Vístula i Prússia Oriental, acompanyat pel comandant Freytag von Loringhoven. El general li volia demanar la retirada dels grups d’exèrcits del Vístula i del Narev fins a una posició més defensable des d’on podrien fer un contraatac als soviètics. A més, li volia proposar desplaçar l’Exèrcit Panzer de l’Oest a l’Est per atacar als soviètics. Quan li va dir els seus suggeriments en el dictador a través de mapes i de diagrames fets pel general Reinhard Gehler, el cap del departament d’Exèrcits Estrangers a l’Est, el ministre Hermann Göering li va dir a en Hitler que no fes cas a aquelles dades i llavors Wilhelm Keitel va exclamar que Göering tenia tota la raó. Hitler, novament, va negar les peticions del seu general i, de mal humor, li va exclamar que en el front oriental mai hi havia hagut tantes reserves com aquell dia i va acusar a qui havia fet aquells informes d’estar tancat a un manicomi. Guderian va defensar l’informe d’en Gehler i li va replicar dient que si no tenia raó el declaressin boig. Hitler va insistir en que els soldats alemanys que havien quedat atrapats a la península letona de Curlàndia havien de defensar la seva posició i es va negar a evacuar els soldats del Vístula i del Narev. Davant la negativa del dictador, Guderian va decidir abandonar la reunió, però, quan ja marxava, Hitler li va tornar a dir que en el front oriental mai hi havia hagut tantes reserves com en aquell moment i li va afirmar que tot era obra d’ell, referint-se a Guderian, i li va agrair de tot cor. Guderian li va respondre que el front oriental era com un castell de cartes. Cabrejat, el general va tornar al seu quarter general de Zossen.

L’endemà, Hitler es va reunir amb el mariscal Göering per parlar sobre els problemes en la producció de les noves armes. Göering li va dir que un projecte poc prometedor en un principi podia acabar tenint èxit, però Hitler li va respondre que això només era una fantasia. Tothom intentava animar al dictador en aquells moments tan complicats després del desastre de l’Ofensiva de les Ardenes. Goebbels li va enviar un passatge del llibre La Batalla d’Alexandre perquè en el ministre li semblava que reflectia perfectament la situació d’aquell moment. El dia següent, el dia que els soviètics, tal hi com havia predit Guderian, varen començar una ofensiva que va fer arribar les tropes del mariscal Gregory Zhukov a Varsòvia, les de l’Ivan Konev a Cracòvia i les del mariscal Konstantin Rokossvski a Prússia Oriental, Hitler es va tornar a reunir amb el mariscal Göering per felicitar-lo pel seu 52è aniversari. Göering havia sigut perdonat després del desastre de l’Operació Bodenplatte, una operació que havia de dut a terme la Luftwaffe per ajudar en el front occidental i que un cop més va fracassar.

Hitler ja no podia més en aquells moments, totes les batalles les estava perdent i ara el ministre Speer tornava a portar-li la contrària. El dia 13, el ministre d’Armament li va enviar una carta per dir-li que considerava un error la propaganda de fer creure a la gent i als soldats que arribarien noves armes que no existien. Speer argumentava que era un error aquella tàctica perquè feia baixar el nivell combatiu dels soldats. L’endemà, l’Alt Comandament de la Wehrmacht va reconèixer que la iniciativa a la zona de les Ardenes havia passat a l’altra bàndol. Gerd von Rundstedt i Walther Model varen implorar una retirada fins al riu Rin però Hitler no els hi va permetre i els va ordenar retirar-se només fins al Mur de l’Oest, allí on havia començat l’Ofensiva.

Tornant a casa:

El matí del 15 de gener, l’Adolf Hitler va mantenir una reunió militar amb els comandants Gerd von Rundstedt i Walther Model. Tot i parlar del front occidental, a Hitler li preocupava molt ara el front oriental després de l’ofensiva soviètica de feia tres dies. El dictador va donar l’ordre, tot i l’oposició del general Heinz Guderian, de traslladar la divisió Panzer Grossdeutschland de Prússia Oriental a Klice, Polònia, on l’exèrcit soviètic amenaçava en penetrar per aquella zona cap al Warthegau. Sabent que no hi havia res a fer a Occident, a la tarda Hitler va abandonar el quarter general del Alderhorst per dirigir-se amb el seu tren privat a Berlín. Abans de marxar va trucar en el seu secretari Martin Bormann que es quedés a Obersalzberg juntament amb la seva esposa, que feia companyia a l’Eva Braun i a la seva germana Gretl Fegelin. En el tren del dictador hi havia el seu entorn habitual d’ordenances, secretàries i ajudants. A la nit varen arribar a la capital amb les persianes abaixades perquè ningú els veiés. A l’estació un cotxe esperava al dictador per dur-lo a la Cancelleria passant pels carrers plens de runes. Molts pocs berlinesos sabien que el seu líder havia tornat.

L’endemà al matí, Hitler es va reunir a la Cancelleria amb el ministre Albert Speer, que aquest li va explicar que després de perdre la conca del Ruhr no es podien permetre perdre l’Alta Silèsia perquè seria un col·lapse econòmic i li va demanar que enviés un exèrcit per defensar la zona. Poc després es va afegir a la reunió el general Heinz Guderian, que va suplicar traslladar a l’Est les forces del front occidental per llançar un atac contra els soldats soviètics i abandonar Curlàndia. Hitler, novament, es va negar a acceptar els suggeriments del seu general, de fet havia ordenar llançar les últimes reserves, la 7º Divisió Fallschirmjäger i la 10º Divisió Panzer de les SS Frundsberg a Bastogne, tot i que el va informar de que dos cossos blindats del 6º Exèrcit de les SS abandonarien les Ardenes per dirigir-se a Hongria per continuar els atacs alemanys en el nord de Budapest. Guderian, que segons Speer anava begut, li va replicar que era el seu deure salvar aquells homes que encara podien ser evacuats. Llavors, Hitler, que no estava acostumat a que el responguessin de males maneres, li va respondre que es quedarien a lluitar i que no podien abandonar Curlàndia. Enfadat, Guderian li va cridar que seria inútil sacrificar aquells homes, però Hitler va insistir de que una retirada era pitjor. Guderian no el va informar que el seu Estat Major de Zossen havia ordenat una retirada de Varsòvia, però aquella nit un membre de l’Estat Major va informar a en Hitler de les intencions de Zossen i, immediatament, el dictador els va enviar un missatge dient que havien d’aturar-ho i que havien de mantenir la capital polonesa com fos. Però les comunicacions de ràdio havien deixat de funcionar i l’ordre no va arribar a temps i d’aquesta manera els soldats alemanys varen començar a marxar de Varsòvia i els soldats soviètics del comandant Gregory Zhukov varen alliberar la ciutat. L’endemà, Hitler continuava molt enfadat pel tema de Varsòvia i va ordenar detenir a diversos oficials de l’Estat Major que havien enviat senyals relacionades amb la retirada de la capital polonesa. Durant diverses hores, Ernst Kaltenbrunner i Heinrich Müller, el cap del RSHA, varen interrogar a diversos oficials. A més, Hitler va destituir al coronel general Josef Harpe, que era senyalat com el culpable de la desfeta en el front del Vístula, pel coronel general Ferdinand Schörner.

El 19 de gener, l’Eva Braun va arribar a Berlín amb un tren especial des de Munic acompanyada per la seva germana Gretl Fegelin, que esperava un nen, i el secretari Martin Bormann i la seva esposa Gerda Bormann i un oficial de les SS. Eva volia estar al costat de la seva parella en aquells moments tan complicats.

El dia següent, Hitler es va reunir amb el ministre Albert Speer i amb l’enginyer Karl Saur per ordenar-los rapidesa en la construcció de caces a reacció. Hitler encara tenia alguna confiança amb aquests nous aparells. El dia 21, Hitler va ordenar que qualsevol decisió o pla d’atac li fos comunicat amb antelació suficient i va demanar en els seus oficials que no desobeïssin les seves ordres sinó volien ser acusats de traïdors. Seguidament, en una reunió amb els generals Heinz Guderian i Alfred Jodl, Hitler va anunciar que el ministre Heinrich Himmler seria el nou comandant del nou Grup d’Exèrcits del Vístula. Aquesta decisió no va agradar gens. A la nit, Hitler va trucar al ministre Speer, que s’havia dirigit a la ciutat d’Opole, al sud de Polònia, per parlar amb el general Schörner, que aquest li va explicar que s’havien perdut tots els tancs i totes les armes pesades i que el seu Exèrcit ja no es podia considerar un grup de soldats. Hitler volia saber la seva opinió sobre la situació en el front oriental i Speer li va explicar. El ministre no entenia que Hitler continués donant prioritat a defensar el front occidental abans que l’oriental perquè creia que el règim del dictador Iosif Stalin no tindria pietat amb ells.

Aquell mateix dia va arribar a la capital l’altra germana de l’Eva, la Ilse, després de fugir de Breslau amb un tren especial. L’Ilse va ser recollida per un cotxe oficial en la Bahnhof Schlesischer i va ser portada a l’Hotel Adlon, on s’allotjava l’Eva i, a la nit, varen sopar juntes a la biblioteca de la Cancelleria. L’Ilse va quedar molt sorpresa en veure que la seva germana estava convençuda de la victòria i que pensés que aviat podria tornar a Breslau. Sense pèls a la llengua, l’Ilse li va descriure la situació dels refugiats que fugien dels soldats soviètics a través de la neu i li va dir cridant que Hitler estava conduint a tot el país cap a l’abisme. Davant d’aquelles paraules, l’Eva li va exclamar que es mereixeria que la posessin contra un mur i l’afusellessin.

El dia 24, Guderian es va reunir amb el ministre Joachim von Ribbentrop per explicar-li que la guerra estava perduda i que no hi havia cap possibilitat de guanyar-la. Von Ribbentrop va quedar parat de les realistes paraules del general, fins llavors creia en la victòria, i va decidir informar a en Hitler del que l’hi havia explicat. Quan li va dir, Hitler es va enfadar molt amb el seu general. Després de dues hores Hitler continuava molt enfadat amb el seu general, però havia de participar en una reunió per decidir l’estratègia militar que havien de prendre i no tenia temps per pensar una bona resposta. Però en la reunió només tenia en ment les paraules del seu general i, com un rampell, va dir davant de tots els convidats que faria castigar a tots els qui tinguessin idees derrotistes igual que ho faria amb les seves famílies sense contemplacions. Amb un to amenaçador, va dir que tant li faria quin rang militar o polític tinguessin els derrotistes, ja que per ell serien considerats traïdors de la pàtria. Irritat, va ordenar que totes les declaracions i opinions que es fessin sobre la guerra es dirigissin només a la seva persona i va deixar clar que no volia que ningú opinés a la seva esquena. Tothom que estava a la reunió es va quedar callat escoltant aquelles dures paraules. Tots es varen sentir amenaçats, ja que la majoria pensava que la guerra estava perduda.

El dia 26, Hitler li va comentar en el seu ministre Joseph Goebbels que encara veia alguna possibilitat per sortir-se’n. S’aferrava a la idea de que Stalin estigués decidit a conquerir Europa i pensava que els nord-americans i els britànics no li permetrien. Creia que potser els Aliats occidentals es voldrien aliar amb Alemanya per lluitar contra Stalin. Tot i que Hitler podia pensava que encara hi havia alguna possibilitat, la realitat era que el seu estat de salut empitjorava dia rere dia i es passava hores citant comentaris del monarca Frederic el Gran. A vegades explicava que utilitzava sangoneres per reduir la pressió arterial. Des de principis d’aquell any, Hitler també va començar a perdre la memòria i, a vegades, saludava a algú que sense adonar-se’n ja l’havia saludat. A més, estava de més mal humor i quan observava que algú menjava carn o bevia caldo de carn els deia que es faria preparar una botifarra de la seva sang que li treien. Després, Hitler va criticar al general Friedrcih Hossbach per haver abandonat la ciutat de Lötzen i el cap del Grup d’Exèrcits centre Georg-Hans Reinhard, que havia seguit al general Hossabch i havia sigut ferit greument al cap, a qui va titllar de traïdor per haver evacuat les posicions costeres del nord de Prússia Oriental. Emprenyat, Hitler va substituir el general Hossbach per general Friedrich-Wilhelm Müller, que mai havia ocupat un alt comandament, i al general Reinhardt pel general Lothar Rendulic, un austríac.

A les 16:20 del dia 27, el dia que els soviètics varen alliberar el camp de concentració d’Auschwitz, Hitler va mantenir una conferència amb 24 convidats, entre ells Göering, Keitel, Jodl i Guderian durant dues hores i mitja per parlar de tots els fronts oberts i de la meteorologia. Hitler va insistir de que volia destituir al general Kurt Student per incompetent. Göering es va burlar del general i el va titllar d’imbècil i lent, a més de que el va imitar per la seva forma de parlar lenta i pausada, però va afirmar que el necessitava per animar als paracaigudistes i que s’alegraria de tornar a tenir a Student dins la Luftwaffe. De seguida Hitler el va contradir dient-li que a ell no li agradava i va tornar a insistir de que era massa lent en totes les coses, i va posar com exemple l’operació de l’alliberació del dictador Benito Mussolini el setembre de 1943, on Student va actuar amb extrema lentitud. Però Göering el va tornar a defensar dient que en general feia bé la seva feina a Itàlia i va afirmar que el necessitava urgentment per reorganitzar les seves divisions, tot i ser lent, va concloure el ministre. No estant-hi d’acord, Hitler va continuar recalcant que Student era extremadament lent i Göering el va continuar defensant dient que també era un home d’idees brillants, cosa que Hitler no li va negar. Tot seguit, Guderian el va informar de que el principal problema que tenien era la falta de combustible, i Hitler va exclamar que per això estava tan preocupat. Llavors, Guderian va senyalar que si perdien la regió de Balató tot s’hauria acabat. Per canviar de tema varen parlar sobre les personalitats i característiques dels generals de primera línia, varen recordar la Primera Guerra Mundial i es varen preocupar pel rang dels oficials jubilats reincorporats a l’Exèrcit per servir en posicions de subordinats. Llavors, Göering va mencionar les seves esperances de que els britànics no els agradés una invasió soviètica a Alemanya i creia que arribaria en pocs dies un telegrama britànic per negociar el final de la guerra. Hitler li va dir que s’havia proposat deliberadament posar la por al cos en els britànics i els nord-americans amb rumors de que els russos conspiraven per quedar-se amb tot Alemanya. També li va comentar que podria ser útil el Comitè Nacional per una Alemanya Lliure i va explicar en tots els presents que l’hi havia demanat al ministre Joachim von Ribbentrop que filtrés als britànics la història de que els soviètics havien entrenat fins a 200.000 comunistes sota el comandament d’oficials alemanys i que estaven preparats per avançar. Llavors, Göering va afegir que els britànics no havien entrat en guerra per veure com l’Est arribava fins l’Atlàntic, i Hitler li va comentar que els diaris britànics ja estaven escrivint amargament la pregunta: Quin és l’objectiu de la guerra?.

Després de la reunió, Speer li va entregar en el general Guderian un informe que començava amb la següent frase: La guerra s’ha perdut. Quan Hitler va veure aquell document el va agafar i el va llegir, i tot seguit el va guardar en una caixa forta. A la nit, Speer li va anunciar que li presentaria un nou informe, però Hitler no el va voler rebre  perquè no volia ni sentir a parlar de que la guerra estava perduda. Quan Speer va insistir a través d’un ajudant de les SS que li volia entregar un nou informe, Hitler li va ordenar que el deixés a la caixa forta i li va afirmar que qui volia parlar amb ell a soles sempre tenia la intenció de dir-li coses desagradables i que ja no ho podia suportar. Hitler cada cop estava més sol i amb prou feines rebia visites; Martin Bormann li va dir a la seva esposa que només la germana de l’Eva Braun, la Gretl, i el marit d’aquesta, en Hermann Fegelin, i en Karl i l’Anni Brandt eren els únics convidats del dictador. Finalment, Speer va enviar aquell informe a 300 col·laboradors industrials amb els quals havia treballat en els últims tres anys. Bàsicament s’acomiadava d’ells i els va deixar clar que la guerra estava perduda. El ministre també es va acomiadar dels arquitectes amb els quals havia treballat en el passat i els va demanar que reunissin totes les fotografies dels projectes que havien treballat i els col·loquessin en un lloc segur.

L’endemà, Hitler va emetre la seva primera ordre a la Volkssturm. Tot i saber que eren molt dèbils i que serien eliminats amb molta facilitat, va ordenar que es formessin en grups de batalla, brigades, per ser utilitzats com a unitats d’emergència. Els homes cridats tenien que dur-se la seva pròpia roba de casa, així com els estris per cuinar i beure, el material de cuina, una motxilla i una manta. D’armes pràcticament no en portaven. Aquest fet, i com que la guerra estava pràcticament perduda, va fer que aquesta milícia fos enormement impopular. En total, 175.000 membres del Volkssturm varen perdre la vida en el conflicte.

La situació era molt desesperada pels alemanys; segons uns càlculs de les autoritats alemanyes es dirigien al centre del Reich uns quatre milions de persones de les zones de l’est que intentaven fugir de les represàlies dels soviètics. Aquells càlculs varen acabar sent erronis perquè el final varen ser moltes més persones que varen fugir dels soviètics. El 30 de gener feia dotze anys que Hitler havia pujat al poder i el dictador va emetre aquell dia el seu últim discurs registrat i emès per la ràdio a les deu de la nit a la nació alemanya. Hitler va prometre que tot i les dificultats que tenien les coses canviarien aviat i va mencionar un cop més que una conspiració mundial de jueus del Kremlin volia acabar amb ells i va acabar el seu discurs dient que la guerra no la guanyaria l’Àsia Central sinó Europa, definint la guerra com una batalla racial contra l’exèrcit soviètic.

L’entusiasme que volia vendre Hitler els últims dies del Reich no era comprat per ningú pràcticament. Aquell mateix dia el ministre Speer va enviar-li un informe a través de l’oficial Nicolaus von Below per explicar-li que a guerra estava perduda en el camp de l’economia i l’armament, i li va proposar donar prioritat als aliments, els combustibles d’ús domèstic i l’electricitat abans de continuar subministrant més recursos per construir tancs, motors d’aviació i municions. Speer va canviar el seu discurs que havia mantingut durant tota la guerra; abans donava prioritat a l’economia de guerra però, ara, en el moment final, donava prioritat a la població. Segurament es volia fer un rentat de cara davant dels Aliats. Després de la pèrdua de l’Alta Silèsia no hi havia cap possibilitat de satisfer les necessitats de la guerra. Quan Hitler va llegir l’informe va ignorar les propostes del seu ministre perquè encara confiava, tot i la superioritat dels Aliats, que les coses s’igualarien quan aquests s’endinsessin dins territori alemany, ja que estava convençut de que els soldats alemanys lluitarien amb molta més energia dins de la seva pàtria. Tot i no fer cas a l’informe, Hitler li va prohibir entregar-lo a ningú i li va afegir que ell era l’únic que podia treure’n conclusions sobre la situació de l’armament.

El primer dia de febrer, Hitler va prendre la decisió de proclamar que Berlín es convertís en una fortalesa després de que s’informés a la població berlinesa de que l’exèrcit soviètic havia creuat l’Òder i es dirigia a la ciutat. A partir de llavors, els berlinesos, que començaven a témer per la seva seguretat, varen ser obligats a cavar trinxeres i col·locar barricades, i els integrants de la Volkssturm varen vigilar les estacions i els principals edificis. En una reunió militar, Guderian li va presentar a en Hitler, que estava acompanyat pel ministre Göering, una proposta de no atacar a Hongria per atacar en canvi el cap de pont del riu Òder, on les forces soviètiques eren més dèbils. Per dur a terme aquella operació, Guderian li va explicar que Alemanya tindria que abandonar els territoris dels Balcans, Itàlia, Noruega i Curlàndia, Després d’escoltar la proposta, Hitler novament va rebutjar-la perquè no volia cap retirada dels seus exèrcits. Cansat d’una nova negativa, Guderian li va insistir que sense aquella operació no podrien defensar Berlín i que ell només treballava pels interessos d’Alemanya. En veure’s acusat, Hitler es va enfadar molt i li va dir de males maneres que tota la seva vida havia lluitat per Alemanya i enrabiat no va parar d’escridassar-lo. Tot seguit, Göering, que estava escoltant amb atenció la picabaralla, va reaccionar quan va veure que a en Hitler no li passava l’atac de ràbia i va agafar del braç al general Guderian i se’l va emportar en una habitació per oferir-li una tassa de te. Per calmar-se, Hitler es va reunir amb el ministre Goebbels per parlar dels seus futurs personals. El ministre li va explicar que la seva esposa Magda també estava fermament decidida a quedar-se a Berlín i que inclús es negava a deixar fora els nens. A en Hitler no li va semblar bé la idea, però la va trobar admirable, i li va dir que l’Eva Braun pensava igual i llavors va lloar la figura de la seva parella, que s’havia convertit en el seu gran suport.

Des de que havia tornat a la capital, Hitler es quedava tancat a la Cancelleria, però anava a dormir al búnquer subterrani de la Cancelleria que havia fet construir el 1943, en el jardí de la part posterior de la Vella Cancelleria, a més de 15 metres sota el nivell de terra. El búnquer estava protegit per dos nivells diferents de ciment i era totalment autònom i disposava de calefacció i il·luminació pròpies, i hi havia bombes d’aigua que funcionaven amb un generador de gasoil. La planta baixa estava destinada especialment pel dictador i per arribar-hi es tenia que descendir per unes escaleres de pedra flanquejades per parets de formigó. La planta on dormia Hitler tenia 18 habitacions que s’alineaven d’un i altre costat per un llarg passadís central adornat amb una catifa vermella i amb fileres d’elegants cadires alineades contra les parets on hi havia penjats quadres portats de les residències del líder alemany. A l’estudi del dictador hi havia un petit escriptori, un petit sofà, una taula i tres butaques. Un retrat del monarca Frederic el Gran dominava per complet l’habitació. Al final del passadís hi havia una porta que donava directament a una escala que comunicava amb el pis superior del búnquer. Dormir al búnquer no era cap alegria pel dictador i per aconseguir-ho treballava intensament per aconseguir dormir de 8 a 11 hores.

Heinz Linge, l’ajudant, tenia ordres de despertar el dictador si encara estava adormit al migdia. Inclús s’havia llevat en ocasions a la una del migdia. Un cop llevat es vestia i s’afaitava. Dinava tots els dies amb les seves secretàries en una habitació amb les cortines tancades il·luminades amb llum elèctrica. Al voltant de les tres de la tarda normalment tenia reunions militars al voltant d’una taula en l’estudi de la Cancelleria. Després, Hitler prenia una tassa de te amb les seves secretàries i els seus ajudants abans de tornar al búnquer. A vegades, durant uns minuts, Hitler sortia a prendre aire fresc per passejar la seva gossa Blondi pel jardí de la Cancelleria. Per assistir al sopar, el seu entorn tenia que recórrer cuines i passadissos, passar al costat de la sala de màquines, pous de ventilació i lavabos abans de travessar les dues pesades portes de ferro per baixar al búnquer. El sopar, que normalment començava a les vuit del vespre, a vegades una mica més tard, se solia allargar fins a altes hores de la matinada. Sovint Hitler es retirava durant una o dues hores i dormia fins l’hora de la segona sessió informativa, que era a la una de la matinada. Al final de la reunió, cansat, Hitler es tombava en el sofà de la seva habitació. Tot i està esgotat, encara tenia forces per parlar amb les seves secretàries i altres membres del seu cercle més íntim. Després de jugar una estona amb la Blondi i amb el seu gosset que anomenava Wolf (Hitler tenia el sobrenom de Wolf), permetia a les seves secretàries retirar-se i ell se’n anava a dormir.

Hitler es va veure obligat a passar més temps al búnquer després del fort bombardeig nord-americà del matí del 3 de febrer. La USAAF va atacar amb 937 bombarders que varen llançar durant una hora 2.279 tones de bombes. L’atac va matar a 2.893 berlinesos, entre ells el jutge del Tribunal Popular Roland Freisler, un jutge que havia jutjat a la majoria de colpistes del 20 de juliol i que estava afiliat al NSDAP des del 1925, i va deixar sense llar a 120.000 alemanys. El bombardeig va destruir el Palau Reial, la vella Cancelleria, el palau neobarroc que datava de l’època del canceller Otto Von Bismarck i molts edificis situats al centre de la ciutat, al voltant de la Potsdamer Platz i la Leipziger Platz, com els departaments del RSHA i el quarter general de la Gestapo. La Cancelleria va patir greus desperfectes després de que 58 bombes hi caiguessin a prop.

L’endemà del bombardeig, Hitler va ordenar enviar els refugiats de l’est d’Alemanya cap a Dinamarca o Escandinàvia quan poguessin embarcar en ferrocarril. El dia 5, Hitler va rebre en el seu despatx de la Cancelleria al ministre Speer i l’enginyer Karl Saur. Speer estava preocupat per la reacció que podia tenir el dictador per la seva carta crítica de feia uns dies, però Hitler es va mostrar amable, tot i que distant, i només va voler saber l’opinió d’en Saur en el tema de la producció d’armament. Saur es va limitar a donar els detalls més favorables de la producció fent creure que no tot estava perdut. Speer sabia que estava amagant la veritat per por a possibles represàlies del dictador, i no va ser fins al final de la reunió quan Hitler es va dirigir a Speer per prohibir-li donar la seva opinió o escriure més informes a altres persones sense el seu consentiment. Hitler mostrava que continuava molest amb ell, de fet és probable que sospités en aquella època de que el volia trair. Quan es varen acomiadar, Hitler li va retreure que en l’últim informe li escrigués que la guerra estava perduda i li va repetir que només ell podia treure aquestes conclusions. Després Hitler es va acomiadar d’en Saur de forma cordial, tot el contrari que amb Speer. Aquella nit, Hitler va celebrar l’aniversari de l’Eva Braun, feia 33 anys, en una celebració fantasmal. La petita cerimònia va tenir lloc a la sala de l’Eva a la primera planta de la vella Cancelleria, l’única zona que els bombardejos del dia 3 no havien danyat. Hitler estava feliç de veure la seva parella ballant i de bon humor. Martin Bormann li va explicar a la seva esposa Gerda que l’Eva va estar de bon humor durant tota la festa, tot i que algunes persones la varen criticar amb una duresa inusual pel seu caràcter extravertit.

L’endemà, Hitler es va reunir amb el ministre Goebbels. Quan el ministre es va dirigir a la Cancelleria va poder veure de primera mà com n’havia quedat de destruïda la ciutat pels bombardejos. Els carrers estaven plens de runes i fins i tot a ell, que vivia a prop de la Cancelleria, se li va fer difícil arribar a la Cancelleria. Quan es va reunir amb el líder alemany, Hitler li va comentar que estava convençut de que podien frenar els soviètics en el front del Òder, però admetia que la situació era molt complicada pels seus interessos i li va explicar que tenia clar que es quedaria a la ciutat per defensar-la fins al final. Estava segur de que podrien girar la situació igual com varen fer els soviètics a l’hivern de 1941, i confiava que el poble alemany resistís i esperava veure un gloriós endemà. Després, Hitler va reflexionar sobre al guerra i va dir que el poble alemany es trobava sol davant una coalició de seguidors jueus que volien destruir el Reich amb l’objectiu d’aniquilar i esclavitzar.

El dia 7, Hitler es va reunir amb el gauleiter Erich Koch després de que el gauleiter hagués abandonat la ciutat de Königsberg sense el seu consentiment. Els dos es varen discutir de males maneres, ja que Koch no compartia l’estratègia de guerra. Hitler sabia perfectament que el final era a prop i per això va demanar-li en el secretari Bormann i a en Hermann Fegelin que li fessin veure a l’Eva que havia d’abandonar la ciutat. Sembla que el dictador la volia fora de perill. L’Eva va acceptar a contracor les indicacions d’en Bormann. L’endemà, Hitler es va tornar a reunir amb el ministre Goebbels per parlar de la situació militar. Després de la conversa el ministre va criticar en el seu diari l’actitud del dictador, ja que pensava que no era conscient de la situació i creia que havia comès errors els últims mesos alhora de jutjar les possibilitats militars alemanyes. A la nit, Hitler va ser present a una petita festa que havia organitzat l’Eva per acomiadar-se d’ells. Després de la festa varen estar fins a altes hores de la matinada amb el ministre Speer, l’arquitecte Hermann Giesler i el secretari Bormann en el subterranis de la Cancelleria contemplant l’enorme maqueta de la remodelació de la ciutat de Linz. El líder alemany estava fascinat davant la maqueta de l’arquitecte; la mirava des de tots els costats i amb diferents tipus d’il·luminació. Va demanar una cadira i va comprovar les proporcions dels diferents edificis i va preguntar detalls sobre els ponts. Mentre parlaven de la futura residència del dictador, Hitler va rebre la notícia de que l’aviació britànica havia destruït la refineria de gasolina sintètica de Pölitz, l’última font de provisió per la Lutwaffe. L’endemà a la nit l’Eva va marxar juntament amb la seva germana Gretl cap a Berchtesgaden. Hitler va demanar-li a en Bormann que les escortés en el tren per seguretat.

Durant aquell dia, Hitler va acceptar la idea del mariscal Gerd von Rundstedt de fer retrocedir el 19º Exèrcit darrere del Rin i d’aquesta manera es va deixar la riba esquerra del riu, al sud d’Estrasburg, sense alemanys. La situació era desesperada en el front occidental, Von Rundstedt va informar més tard de que el Grup d’Exèrcits B tenia menys de 300 tancs i una força d’infanteria de menys de set divisions: cada batalló alemany tenia que enfrontar-se a un equivalent d’una divisió aliada.

El dia 13, Hitler va celebrar una reunió on hi va ser present els generals Guderian, Himmler, Josef Dietrich i Walther Wenck. Guderian li va proposar atacar pel nord de Warthe els següents dos dies per intentar conservar Pomerània i les comunicacions amb Polònia Occidental, on Himmler havia aconseguit frenar les forces soviètiques, i va demanar que fos el general Wenck qui dirigís les operacions. Però Himmler es va oposar de seguida a la idea perquè va dir que encara no havia arribat el combustible i les municions que necessitava per lluitar. Hitler, tot i acceptar la proposta del seu general, va coincidir amb el seu ministre, fet que va provocar que el general s’enfadés molt i discutissin durant dues hores i mitja. Enmig de la picabaralla el dictador no va parar d’escridassar-lo perquè veia que es tornava a oposar als seus plans. Fart dels crits, el general es va posar a mirar un quadre del canceller Otto von Bismarck i li va dir què pensaria el Canceller de Ferro sobre la situació en que vivien. Sorprès per aquella reacció, Hitler es va dirigir cap a en Himmler i li va dir que el general Wenck s’uniria aquella nit al personal del seu quarter general per dirigir l’ofensiva tal i com volia Guderian. A continuació, Hitler es va asseure a la cadira i amb un somriure a la boca li va dir a en Guderian que seguissin amb la reunió i li va exclamar que l’Estat Major general havia guanyat avui una batalla. Quan la reunió es va acabar, Hitler va rebre una còpia del comunicat de la Conferència de Ialta, una reunió dels tres dirigents Aliats: Winston Churchill, Franklin Delano Roosevelt i Iosif Stalin Celebrada a Crimea del 4 al 11 de febrer per parlar del futur d’Alemanya després de la guerra. El comunicat que va rebre Hitler explicava que els Aliats dividirien Alemanya en zones d’ocupació un cop acabés la guerra, la dissolució de l’exèrcit alemany i de la seva indústria de l’armament, l’inici de la instauració de les Nacions Unides, la desnazificació d’Alemanya i que es portaria a judici els criminals de guerra.

Durant el transcurs d’aquell dia, Hitler va apuntar que havia lluitat obertament contra els jueus i que els hi havia donat una última advertència en esclatar la guerra. El dictador va continuar dient que mai els va deixar amb la incertesa de que si pretenien enfonsar el món en una guerra aquest cop no serien perdonats, i va afegir que les feristeles d’Europa acabarien sent eradicades. Però aquella nit Hitler, que estava reunit amb el ministre Goebbels, va rebre un fort cop quan va ser informat de que els britànics acabaven d’atacar la ciutat de Dresden. Unes 35.000 persones varen morir en aquell atac indiscriminat. D’immediat, Hitler va pensar que s’havia de venjar executant a desenes de presoners Aliats i desfer-se de la Convenció de Ginebra que estipulava el tracte que havien de tenir els presoners de guerra. Mai varen abandonar la Convenció, però els alemanys varen utilitzar l’atac com a propaganda per alimentar l’odi cap als Estats Units i la Gran Bretanya.

A les tres de la tarda del dia 16, Hitler va dinar amb la seva secretària Christa Schoreder a la petita sala de la Cancelleria. Per tal de que el dictador no hagués de veure l’estat de destrucció en què es trobava l’altra banda del palau, les cortines del menjador, que eren a l’ala dreta del palau Radziville, estaven completament tirades tot i el Sol hivernal. Hitler estava de molt mal humor i quan va besar la mà de la seva secretària tenia la mirada absent sabent la crua realitat que l’envoltava. En seure a taula, Hitler li va dir que no es podia fiar de ningú i que era un home traït per tothom, excepte pel doctor Theodor Morell, va afirmar. Li va explicar que estava enfadat per culpa del seu ajudant personal Alwin-Broder Albrecht i li va explicar que l’Eva Braun tenia raó quan deia que ningú el suportava en aquell ajudant. Li va confessar a més que havia donat l’ordre tancar amb barres de ferro la sortida que donava del seu búnquer a la Voss Strasse i que quan li va preguntar a l’Albrecht si s’havia fet aquella feina li havia respost afirmativament, però que quan ell mateix ho va comprovar va veure que s’havien limitat a posar-hi formigó, la qual cosa era completament ineficaç al seu parer. També li va explicar que estava preocupat perquè no sabia qui seria el seu successor: amb el primer amb qui havia pensat en el passat havia sigut amb el secretari Rudolf Hess, però aquest havia perdut la raó i estava en mans britànics; el segon era en Hermann Göering, però aquest havia perdut la simpatia de la població; i el tercer era en Heinrich Himmler, que havia perdut la simpatia del NSDAP, però era el que més li agradava. Schroeder li va explicar que el poble parlava molt del ministre de l’Interior com al seu successor, però llavors el dictador li va exclamar alterat que Himmler era una persona sense cultura artística. La secretària li va replicar que la qüestió de l’art no tenia gaire importància i li va afegir que Himmler podria recórrer a alguns assessor artístic. Davant d’aquell comentari, Hitler va perdre els papers i li va cridar:

No digui bestieses! Que no hi toca, o què? Com si fos tan fàcil envoltar-se de gent valuosa.

Aquella sortida va deixar impactada a la secretària, que va preferir estar callada. Hitler, per la seva banda, va continuar frases en un monòleg sense fi i després es va anar calmant. Quan se li va passar la ràbia que duia es va fixar en el silenci de la seva secretària i li va donar un copet amistós a l’espatlla i li va dir:

Ja sé que a taula no s’ha de parlar de política. Em sap greu haver començat una discussió tan absurda.

En aixecar-se de taula va meditar alguns instants dret davant la secretària i li va demanar que continués buscant qui podia ser el seu successor perquè no sabia com resoldre aquell problema.

L’endemà a la nit, Hitler va convocar el general Walther Wenck a la Cancelleria perquè li expliqués els últims preparatius per l’ofensiva a Pomerània contra les tropes del mariscal Gregory Zhukov. Quan la reunió va acabar eren les quatre de la matinada i el general va tornar cap al front per la carretera de Stettin, però el conductor del cotxe del general, que portava 48 hores al volant, es va estar a punt d’adormir i el general Wenck va ocupar el seu lloc. Esgotat també, Wenck es va adormir i el vehicle va impactar contra un arbre. El general va quedar greument ferit en el crani i va tenir que ser substituït pel general Hans Krebs. Sense el general Wenck, els alemanys varen començar l’endemà l’ofensiva i els tancs alemanys varen avançar vuit quilòmetres però es varen tenir que aturar perquè el desgel feia patinar les seves erugues. Llavors, els soldats soviètics varen atacar en massa i els alemanys no varen poder fer res per frenar-los. Hitler va tenir que cancel·lar l’ofensiva i els soviètics varen arribar a la línia Greifenhagen-Arnswalde.

A les dues de la tarda del 24 de febrer, Hitler va fer trucar als gauleiter perquè es reunissin amb ell a la Cancelleria. A la reunió, que hi va ser present en Baldur von Schirach, a qui havia expulsat del seu entorn juntament amb la seva esposa pels seus comentaris, en el dictador no li va parar de tremolar la mà esquerra i el seu aspecte era el d’un home vell que arrossegava els peus pel marbre de la Cancelleria. Primerament, va anar saludant a cada convidat i els donava la mà intentant amagar el tremolar agafant la mà esquerra amb la mà dreta alhora de saludar. Però quan va veure que els gauleiter s’anaven fixant amb els seus tremolors, els va explicar que tenia tremolors que fins i tot li afectaven al cap però va afirmar que el seu cor no tremolaria mai. Durant la reunió es va fer un repàs de la història del nacionalsocialisme i quan va acabar en Hitler el seu discurs els va prometre que arribarien noves armes i va afirmar que si perdien la guerra seria per culpa del poble alemany. Tot i culpabilitzar-lo si es perdia la guerra, Hitler volia vendre en el seu Volk que no tenien cap més alternativa que lluitar i per tot Alemanya es va sentir per ràdio un seu discurs gravat on dia que la Providència no tenia la menor misericòrdia cap a les nacions dèbils i que només reconeixia el dret a l’existència a les nacions sòlides i fortes. Dos dies més tard, Hitler va fer el seu últim discurs davant dels gauleiter i els va explicar que la diplomàcia alemany podria separar el front unit Aliat.

El dia 27, Hitler es va reunir amb el ministre Goebbels en una conferència. El ministre, que estava pensant des de feia dies en remodelar el govern alemany, es va limitar a exposar les dificultats burocràtiques que encara tenia per aplicar la seva política de Guerra Total. Goebbels demanava que els seus poders tinguessin més abast i que es privés d’influència a tots aquells que molestaven en l’aplicació de les seves mesures. Hitler li va donar la raó en tots els punts i va lloar el seu treball. L’endemà, Hitler es va tornar a reunir amb el seu ministre, que aquest va criticar al ministre Göering i va parlar molt bé de l’almirall Karl Döenitz, que havia perdut dos fills en la guerra quan lluitaven amb la Kriegsmarine. Pel líder alemany, l’almirall era el millor home de la Kriegsmarine, ja que creia que sota el seu comandament la Marina de Guerra havia triomfat.

El dia 2 de març, Hitler va criticar la proposta del mariscal Gerd von Rundstedt d’enviar soldats al sud del sector oriental ocupat pel 21º Grup d’Exèrcits i va deixar clar que per ell significaria una catàstrofe traslladar d’un lloc a l’altre els seus soldats. L’endemà, Hitler va viatjar al front per visitar els comandants destacats al llarg del riu Òder, que esperaven rebre una ordre de retirada cap a Berlín. Hitler s’estava enduent moltes crítiques i gent que fins llavors l’hi havia sigut fidel, com el general Josef Dietrich, ara el varen critiquejar. Dietrich el va criticar davant del ministre Goebbels acusant-lo de controlar extremadament els moviments dels soldats. El dia següent, Hitler va visitar el 1º Cos d’Exèrcit i després va tornar a Berlín. Un cop va tornar al búnquer es va reunir amb el ministre Goebbels, que aquest estava molt preocupat per l’avanç dels soviètics. Durant la conversa, Hitler va atacar un cop més a l’Estat Major i va aprovar els plans del seu ministre per formar batallons femenins a Berlín i el seu pla d’agrupar als soldats aïllats en nous regiments. La nit següent, Hitler es va tornar a reunir amb el ministre Goebbels, que aquest li va manifestar que era partidari de buscar una possible entesa amb la Unió Soviètica per continuar lluitant contra els britànics.

Tot s’estava enfonsant per en Hitler i el nacionalsocialisme, els Aliats s’apropaven a tota màquina a Berlín, les ciutats alemanyes queien amb facilitat i el govern era un caos. Però Hitler va rebre una visita inesperada en un principi. El dia 7 l’Eva Braun va marxar de Munic després d’acomiadar-se de la seva família i dels seus amics per tornar a Berlín en un vehicle militar tot terreny. El seu objectiu era morir al costat de la seva parella. L’endemà, Hitler es va reunir amb el general Alfred Jodl, que aquest el va informar de que el dia anterior havien fracassat en voler destruir el pont de Remagen, a prop de Colònia. Durant aquella jornada varen passar 8.000 soldats nord-americans per aquell pont. Al principi el dictador estava tranquil davant la notícia, però després va entrar en còlera i va ordenar l’execució de cinc oficials de la Wehrmacht. El dia següent, Hitler va emetre una ordre en la que establia el Fliegende Standgericht, el consell de guerra mòbil de campanya, per jutjar i executar d’immediat a tots els desertors i els membres de la Wehrmacht i les Waffen-SS que no complissin amb les ordres donades. El consell estava dotat per tres oficials superiors, dos clergues, màquines d’escriure i material d’oficina. El lema era: No hi ha lloc per la justícia de la pietat. A resulta d’aquesta ordre va ser condemnat a mort l’ex general Friedrich Fromm per estar implicat en el complot del 20 de juliol i per haver confessat que havia desitjat la mort d’en Hitler, però per suïcidi va deixar clar. Hitler, com a tracte de favor per haver confessat, va ordenar que l’afusellessin enlloc de penjar-lo.

El 10 de març, Hitler va trucar al general Albert Kesselring perquè substituís al mariscal Gerd von Rundstedt, que havia dimitit com a comandant del front occidental després de que els nord-americans aconseguissin la ciutat de Colònia. En un altre punt, Hitler va ordenar que els refugiats que fugien de l’est d’Alemanya fossin traslladats a Copenhagen. Precisament aquest dia es va elevar la xifra total estimada de refugiats alemanys procedents de les províncies orientals a 11 milions. El Reich s’estava enfonsant i amb ell la imatge del seu líder. Aquell dia Hitler ja no va assistir a la cerimònia del Dia dels Caiguts a l’Unter den Linden. Enlloc d’assistir a l’acte, un Hitler desanimat es va reunir amb el ministre Goebbels i ja pensant en un futur on ell no hi seria va dir-li que les seves ambicions tenien que ser un exemple que poguessin seguir les futures generacions posteriors a les crisis i tensions militars, de la mateixa manera que ells havien tingut que mirar cap als antics herois de la història. En una proclama de la Wehrmacht d’aquell dia, el dictador va manifestar que no es tornaria a repetir un 1918, no volia passar a la història com el líder alemany que s’havien rendit com ho havien fet els polítics del 1918 dels quals ell havia renegat tant.

El dia 12, Hitler es va reunir amb els seus generals i els va reiterar que la traïció que havia patit Alemanya per part dels líder alemanys durant la Primera Guerra Mundial no es tornaria a repetir. Estava convençut de que no tot estava perdut i els va dir que tant el primer ministre Winston Churchill com el president Franklin Delano Roosevelt havien de tenir en compte l’opinió pública dels seus pobles i, per tant, podien canviar les seves polítiques. Però a on el dictador veia més perill era en la Unió Soviètica, ja que el seu líder Iosif Stalin era un dictador i per tant no s’havia de sotmetre a la voluntat del seu poble i, per això, els va explicar que havien de fer tots els possibles per enviar els soviètics cap a l’est. Després, Hitler va convocar al general Dietrich von Saucken a la Cancelleria per comunicar-li que el nombrava comandant del 2º Exèrcit en substitució del general Walter Weiss. A la reunió també hi havia present el general Guderian, i Hitler li va demanar que li expliqués en el general Von Saucken, que anava amb el seu monocle i la Creu de Cavaller amb espases i fulles de roure en el coll i que no havia saludat al dictador amb l’habitual Mein Führer, la situació a Danzig. Quan li varen dir que estaria sota les ordres del gauleiter Albert Förster, Von Saucken va dir que no tenia la intenció d’acatar les ordres del gauleiter. Sorprès per aquella reacció però conscient de que el necessitava, Hitler li va dir amb veu baixa que tot el comandament estaria sota les seves ordres. Hitler ja tenia poca autoritat. A la nit, Hitler va reunir-se amb el ministre Goebbels, que aquest li va regalar un exemplar del monarca Frederic el Gran de l’escriptor Thomas Carlyle. El dictador es va posar molt content amb el regal i li va dir que Alemanya s’havia de guiar per grans models i que el monarca Frederic era el millor exemple. Respecte la guerra, Hitler li va explicar que estava molt orgullós del general Schörner i li va confessar que pensava ascendir-lo a mariscal, però li va declarar que el ministre Himmler l’hi havia fallat, ja que el culpava d’haver perdut Pomerània.

El dia 13, Hitler va visitar el front del Òder en una visita que es va mantenir en el més estricte secret. Patrulles de les SS varen vigilar totes les rutes per les que havia de passar el dictador i d’aquesta manera no es va trobar amb cap soldat. Es va reunir amb els comandaments de formació a una vella casa a prop de Wriezen, que havia sigut del príncep Gebhard Leberecht von Blücher. Tots els presents varen quedar impressionats pel mal estat de salut del líder alemany. Quan Hitler va parlar de mantenir la línia defensiva del Òder va deixar molt clar que aquelles eren les últimes armes que tenien. Quan va tornar cap a Berlín no va obrir boca conscient de que el final era ben a prop. A la nit, Berlín va ser bombardejada pels Aliats en un atac on varen morir 2.500 berlinesos i 20.000 es varen quedar sense vivenda. Després de l’atac, Hitler va trucar al ministre Goebbels per reunir-se amb ell en el búnquer. El ministre va criticar amb duresa al ministre Göering per haver permès aquells atacs, però a en Hitler ja no l’hi interessava aquell tema i li va parlar de les divisions amb les que volia estabilitzar el front oriental i fer retrocedir els nord-americans del front occidental. El dictador també li va parlar de la guerra submarina, que volia intensificar, i va dir que esperava que els caces a reacció estiguessin a punt per atacar. Hitler veia una realitat molt esbiaixada perquè el conflicte ja estava decidit; la Wehrmacht estava retrocedint per tots els costats i els combats s’estaven produint al riu Òder i al riu Rin. L’endemà, Hitler va decidir continuar amb les evacuacions de l’est cap a l’oest, però per molts, com el ministre Speer, aquella mesura arribava massa tard. A la nit, la capital va tornar a ser bombardejada en un atac on es va destruir el Ministeri de Propaganda. Hitler, com a  resposta al bombardeig, va trucar al ministre Goebbels per ordenar-li que havien de començar a funcionar els consells de guerra ambulants.

El dia 15, l’Eva Braun va arribar al Führerbúnquer per morir al costat de la seva parella. Però Hitler aquell dia es va trobar amb una forta desil·lusió quan va rebre de mans del cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel un decret del ministre Speer on prohibia a l’Exèrcit destruir les infraestructures que donaven subministraments a la població. Gràcies a aquell decret es varen destruir poques infraestructures i moltes es varen deixar perquè es poguessin reconstruir amb facilitat en el futur. Quan el dictador es va llegir aquell decret no li va fer gens de gràcia veure que Speer estava desobeint les seves ordres de terra cremada. Speer en saber que Hitler sabia de l’existència d’aquell decret es va amoïnar per no ser jutjat com a traïdor i va informar al dictador dels seus pensaments enviant-li una carta, on li va demanar que no destruís infraestructures importants perquè suposava un retrocés en un futur per la població. Speer també li va exigir que a mesura que els Aliats s’anessin acostant es tenia que distribuir les existències dels magatzems als civils i a la Wehrmacht.

El dia 17, Hitler va ordenar a la desesperada conservar les posicions actuals tot i saber que era pràcticament impossible. L’endemà a la nit, Hitler va celebrar una reunió estratègica en el Führerbúnquer per parlar de l’estratègia per defensar el territori del Sarre, que era durament atacat pel 3º Exèrcit del general George Patton. Hitler estava desbordat; els seus generals ja no li prestaven atenció i perquè l’escoltessin va fer explicar en el seu ministre Speer que la zona del Sarre era molt important per la producció de carbó. Però el ministre ja no donava suport a les idees del dictador i volia que els nord-americans arribessin a Berlín abans que els soviètics. Per sorpresa del líder alemany, Speer es va limitar a dir-li que si es defensava aquell territori no es faria res més que accelerar la derrota. Hitler no es va poder creure que el seu ministre i amic l’arribés a contradir davant seu i es va sentir impotent davant d’aquella nova situació. Després d’un llarg silenci de reflexió es va canviar de tema. A continuació, Hitler va dir que si es perdia la guerra el Volk també estaria perdut i el va culpar d’haver-se demostrat ser la nació més dèbil i va exclamar que la nació més forta era la Unió Soviètica. Va afirmar que després d’aquella lluita només quedarien persones inferiors, ja que per ell tots els bons haurien caigut. Seguidament, el mariscal Albert Kesselring va informar a tots els presents que la població alemanya posava resistència a les tropes de la Wehrmacht per entrar als pobles per tal d’ajudar l’arribada dels nord-americans. Els ciutadans alemanys veien que era millor pels seus interessos que arribessin abans els nord-americans que els soviètics, ja que estaven informats dels saquejos, assassinats i violacions que cometien els soviètics a la població alemanya. Quan Hitler va sentir el seu comandant del front occidental es va posar furiós, ja que veia que ara el seu propi poble també li girava l’esquena, i va ordenar a en Keitel que evacués a la població dels pobles que posaven resistència a l’entrada de les seves tropes. Però un dels generals va saltar per explicar-li que era impossible evacuar a tota la població perquè no disposaven de suficients trens per transportar a tanta gent. Amb menyspreu a la mirada, Hitler li va cridar que la gent anés a peu, però el general li va respondre que era impossible perquè era massa perillós i lent. En no saber què respondre-li, el líder alemany es va empipar i li va girar l’esquena durant tota la reunió. Al final de la reunió es va aprovar amb la firma d’en Keitel l’evacuació civil de la zona occidental del Rin i del Palatinat del Sarre. Quan es va donar per acabar la reunió i tothom ja començava a marxar, Hitler els va dir que ja no podia ser considerat amb el poble. Quan els generals ja eren fora molts d’ells estaven desesperats perquè creien que Hitler estava a punt de provocar una catàstrofe.

Aquell mateix dia Speer feia 40 anys i després de la reunió ho va celebrar amb el dictador, però abans el ministre li va entregar a l’oficial Nicolaus von Below un memoràndum que havia redactat tres dies abans perquè li entregués a en Hitler. El memoràndum exposava que l’enfonsament de l’economia alemanya es produiria en un termini d’entre quatre i vuit setmanes, i que després no es podria seguir amb la guerra. En conseqüència, li demanava que s’aturés la política de terra cremada, ja que considerava que la guerra estava perduda i que s’havia de pensar en el futur de la població. Hitler, sense saber encara res del memoràndum, li va regalar en el seu ministre un retrat seu firmat, una insígnia d’or i una dedicatòria per agrair-li tot el treball que havia fet. El dictador li va comentar que no havia pogut escriure la dedicatòria amb bona lletra pels problemes del seu tremolor a la mà, i li va confessar que a vegades no podia ni firmar. Speer es va mostrar content que el final Hitler li agraís tots els esforços després de tants anys junts. Quan es varen acomiadar, Speer tenia que marxar cap al front occidental per veure l’estat de la zona, Hitler va rebre el memoràndum. Quan Speer era fora, Hitler el va començar a llegir i quan va acabar va tornar a fer cridar al seu ministre. Aquesta vegada no el va tractar de forma amable i li va dir que si la guerra estava perduda el poble alemany també ho estaria i per tant no era necessari pensar en el que necessitaria el poble en un futur, i li va tornar a repetir que per ell després de la guerra només quedarien homes inferiors perquè els bons haurien caigut i es va acomiadar d’ell de males maneres. Llavors, Speer va marxar per anar al front occidental, però Hitler el va obligar a fer-ho amb un cotxe seu i amb el seu xofer perquè no es fiava d’ell. Segurament tenia por de que fugís.

L’endemà, Hitler va ordenar en els gauleiter, Reichskomissars i els comandants d’alt rang la destrucció de totes les infraestructures industrials, les propietats industrials, les vies i línies de comunicació i les centrals de proveïments que poguessin ser útils pels Aliats. Aquella ordre es va conèixer com l’Ordre Neró. Hitler va dir que no s’havien de preocupar en absolut per la població a partir d’aquell moment. Goebbels va creure que era una bona ordre, tot el contrari de Speer que pensava amb el futur i, a més, tenia bones amistats amb els empresaris que es veurien afectats per aquella ordre. Altres com Göering i Himmler no els va importar aquella ordre perquè per separat pensaven en arribar a una aliança amb els anglosaxons sense que Hitler ho sabés. Més tard, el dictador va rebre la noticia de que havien destruint el pont de Remagen, dificultant d’aquesta manera el pas dels nord-americans. Al migdia, Hitler va trucar al ministre Goebbels per saber la situació a Berlín i esperava que s’haguessin construït més caces Me-262 per la defensa de la capital. Durant la tarda, Hitler va sortir del búnquer per condecorar a uns joves soldats i va passejar pels jardins de la Cancelleria acompanyat per en Heinz Lorenz, l’Arthur Axmann, en Hermann Fegelin, en Julius Schaub, el general Wilhelm Burgdorf i en Heinz Linge.

El dia 21, Hitler es va reunir en el jardí de la Cancelleria amb el ministre Himmler i el general Guderian. Després de passejar pel jardí i parlar de la situació militar varen rebre informacions que deien que els soviètics havien retirat dos exèrcits de Pomerània i de Prússia Oriental per enviar-los al riu Òder per dirigir-se amb més força cap a Berlín. Llavors, Hitler es va retirar i Guderian ho va aprofitar per dir-li en el cap de les SS que no hi havia cap possibilitat de victòria i que només els hi hauria d’importar com acabar amb les matances i els bombardejos. Guderian li va parlar de contactar amb els països neutrals per negociar una rendició, però Himmler li va contestar que encara era massa aviat. A dins del búnquer, Hitler va rebre un informe del ministre Goebbels sobre la reforma de la Luftwaffe. En l’informe s’explicava que l’aviació alemanya no podia fer res per aturar l’avanç Aliat.

A la nit, mentre Berlín era novament bombardejada, Hitler es va tornar a reunir amb el general Guderian i li va recomanar que s’agafés una baixa per malaltia. Però, en aquell moment, va entrar un ajudant per comunicar-li que el ministre Speer desitjava veure’l. Hitler es va negar a rebre’l dient que sempre que algú sol·licitava reunir-se a soles amb ell era perquè tenia alguna cosa desagradable per dir-li, i va exclamar emprenyat que Speer començava tots els seus informes amb la frase de que la guerra estava perduda i que guardava els seus escrits en una caixa forta i que no se’ls llegia. Després d’acabar la reunió i no donar de baixar al general, Hitler no va tenir més remei que reunir-se amb el ministre, que volia parlar del seu viatge al front occidental. Per Speer res ja tenia sentit, no tenia cap influència ni amb en Hitler ni amb cap dels generals i ara tenia por que es volgués acabar amb la seva vida si se sabia que ordenava que no es posés a terme la política de terra cremada d’en Hitler. Per això va estar molt callat i prudent alhora de donar la seva opinió. Speer sabia que Hitler estava dictaminant sentències de mort als oficials que no obeïen les seves ordres de terra cremada.

L’endemà, Hitler va convocar en una conferència al seu ministre Speer, però el ministre no tenia gens de ganes d’anar-hi i va decidir enviar-hi l’enginyer Karl Saur. En la reunió, Hitler va discutir futurs projectes d’armament de manera irreal i va ordenar que li presentessin més projectes sobre nous tancs i nous caces. A la nit, Hitler es va reunir amb el ministre Goebbels i en Walther Hewel, que aquest els va explicar que els intents de buscar la pau amb els Aliats per part del ministre Joachim von Ribbentrop havien fracassat perquè ho havia intentat amb els suecs enlloc de amb els britànics. Quan Hewel es va retirar, Hitler i Goebbels varen parlar durant dues hores. El dictador va reconèixer la derrota en el Sarre i va acceptar el seu error de nombrar massa tard al general Albert Kesselring com a comandant en cap de les forces occidental. Seguidament, va dir que gràcies a que el president Roosevelt havia acceptat a la Conferència de Ialta les prestacions del dictador Stalin de deportar alemanys a camps de treball de la Unió Soviètica creia que faria alimentar la moral dels soldats alemanys alhora de lluitar. Per acabar, va afirmar que encara pensava que la situació podria canviar i estava convençut de que la coalició aliada es trencaria i que Alemanya tornaria a reforçar-se.

El dia següent, Hitler va tornar a ordenar l’evacuació dels territoris occidentals cap a l’interior perquè no volia que els civils s’entreguessin als nord-americans. Però aquella ordre ja era inviable perquè la població no volia anar cap a l’est de cap de les maneres per por a trobar-se amb els soldats soviètics, i el govern alemany ja no tenia la suficient força per aplicar aquella ordre pel descontrol que hi havia i per la falta de mitjans. Alemanya estava sent destrossada i era evident per tothom que la situació era irreversible; les Oficines de Propaganda del Reich informaven que la majoria del població ja no creia en la victòria, però alguns encara creien que Hitler tenia reservada una arma miraculosa. Sorprenentment, Walther Funk era un dels homes que creia en aquelles armes.

El dia 25, Hitler es va reunir en el seu búnquer amb el general Gotthard Heinrici perquè aquest volia demanar-li abandonar la ciutat de Küstrin per poder conservar municions i gasolina per defensar Berlín. Hitler s’hi va negar. Després, el dictador va rebre la proposta del ministre Goebbels de simplificar les forces aèries en tota la seva organització sense el consentiment del ministre Göering. Hitler ho va acceptar i li va atorgar plens poders per iniciar les mesures corresponents. Un parell de dies després, es va convocar una altra reunió al Führerbúnquer perquè Hitler veia que la guerra s’acostava ara sí a la seva fi. Els nord-americans avançaven amb molt força per la regió del Ruhr i els soviètic o feien per l’est. El dictador va tornar a ordenar que es destruïssin els establiments de transmissions, correus, ferrocarrils, vies fluvials i línies telefòniques. Però sabia que les seves ordres de terra cremada no es complien per culpa de Speer i el va fer cridar al seu despatx per reunir-se amb ell en privat. Hitler li va demanar explicacions, estava molt decebut amb el seu amic personal, i li va deixar anar aquesta insinuació:

Si no fossis el meu arquitecte t’exigiria que acceptessis les conseqüències.

Tot i l’amenaça, Speer no es va excusar i li va demanar que si no el veia capacitat per continuar el fes fora del Ministeri que ocupava, cosa que ell realment desitjava. Però Hitler el necessitava i no el va fer dimitir, però sí que el va posar sota les ordres, igual que el ministre Göering, del general de les SS Hans Kammler. També va pensar en confiar l’organització d’armament al subordinat de Speer, en Karl Saur, que aquest estava sota l’autoritat del ministre Himmler. Tot i el mal humor que hi havia entre ells dos, Hitler el va intentar convèncer de que la guerra encara no estava perduda, però el ministre li va dir que era impossible guanyar. Després de la reunió, Hitler va saber que Berlín necessitava carbó, ja que en prou feines n’arribava del Sarre i del Ruhr, i per fer front a aquest problema va aprovar convertir el seu eix est-oest de la capital en un camp d’aviació per tal de que aterressin avions al centre de la capital. Durant aquell dia, Hitler també rebre una demanda del general Kesselring que li demanava que parlés d’immediat per la ràdio per demanar que la població lluités. Els alemanys es rendien amb molta facilitat en el front occidental; en la regió de Hanau i Frankfurt am Main s’hissaven banderes blanques, les dones abraçaven als soldats nord-americans i els soldats alemanys es rendien.

El dia 28, Hitler va saber que els seus soldats havien abandonat finalment la ciutat de Küstrin sense el seu consentiment i per aquest fet va convocar una reunió a la Cancelleria amb els generals Theodor Busse, Heinz Guderian, Alfred Jodl, Wilhelm Keitel, Freytag von Loringhoven i Wilhelm Burgdorf. En la reunió, Hitler va comparar el derrotisme de la Wehrmacht amb el paper del gauleiter de la Baixa Silèsia Karl Hanke en la defensa de Breslau, anomenant-lo el Nettelbeck de la guerra, i va al·ludir a l’alcalde Heinrich Georg en la pel·lícula de Veit Harlan. Després va recriminar al general Theodor Busse el fracàs de Küstrin, però en aquell moment Guderian va sortir en defensa del general davant dels crits del dictador i li va dir amb to de ràbia que ell, Hitler, era l’encarregat de que les tropes rebessin la munició i li va explicar que va ser un error no retirar les tropes de Curlàndia per defensar Berlín tal i com ell havia demanat. Després de que Jodl informés de la situació en el front occidental, Hitler va demanar a tots els presents que abandonessin la sala i el deixessin sol amb el general Guderian i amb en Keitel. Un cop els demés es varen retirar, Hitler li va dir en el seu general que la seva salut exigia que es prengués immediatament un permís perquè tenia por que el seu cor li fallés i, seguidament, li va donar sis setmanes de permís. Guderian li va respondre amb sarcasme que prenia nota del seu permís i Hitler, amb to de desconfiança, li va preguntar on aniria. El general li va contestar que encara no ho sabia. Keitel li va proposar que es dirigís a Bad Liebensetein, però Guderian li va respondre que era impossible perquè allí hi havien els nord-americans. Llavors va insistir recomanat Wolkenried, i Guderian va tancar la qüestió dient que el dia següent hi arribarien es nord-americans. Després, acompanyat per Keitel, Guderian va sortir de la sala  i va tornar a Zossen. Els oficials de l’Estat Major de Zossen i els oficials del quarter general del Grup d’Exèrcits del Vístula varen quedar commocionats davant la notícia de que el general Guderian havia sigut rellevat. El general Hans Krebs el va substituir. Guderian mai més va tornar a ser informat del conflicte i, de fet, tot i les peticions que va rebre després de la Segona Guerra Mundial, sempre més es va negar a tornar-se a implicar militarment.

Al migdia, Hitler es va reunir amb el ministre Goebbels, que aquest el va pressionar perquè dirigís un discurs per ràdio de 10 o 15 minuts. Enmig de la conversa, Hitler li va explicar que estava esperançat pels nous Me-262. Goebbels no entenia en aquells moments perquè Hitler mantenia en el govern a homes com Göering o Von Ribbentrop i li va demanar sense èxit retocs al govern. L’endemà, Hitler va passejar durant una hora entre les ruïnes del jardí de la Cancelleria amb el ministre Goebbels, que aquest li va tornar a insistir de la necessitat de que pronunciés un discurs. En un principi Hitler no ho volia fer perquè no tenia res de positiu a oferir, però després de molta insistència per part del ministre va acceptar la demanda del seu amic.

A la nit, Hitler va fer cridar al ministre Speer, que acabava de tornar a la capital, perquè havia llegit la última carta que l’hi havia enviat en què li recordava que havia sentit un gran dolor quan els dies victoriosos del 1940 els comandants havien perdut la postura i no es va saber reaccionar. Hitler li volia comunicar que la seva conducta començava a ser comparable a una traïció. Speer, davant d’aquella afirmació, li va contestar que no era cert. Hitler li va demanar que es penedís de les seves últimes accions i li va demanar que tingués fe, i li va donar 48 hores perquè recuperés la fe en la victòria. Després de que Speer marxés, Hitler es va posar nerviós i va ordenar-li a Speer, que en aquells moments estava en el seu despatx de la Pariserplatz, que tornés al Führerbúnquer. Quan Speer es va dirigir a la Cancelleria va trobar moltes dificultats per arribar-hi perquè el carrer de la Wilhelmstrasse estava ple de runes. En veure el seu ministre, Hitler no va poder amagar el seu tremolor a la mà esquerra i de seguida li va preguntar quina decisió havia pres. Speer li va contestar que tenia el seu suport incondicional i Hitler es va emocionar i li va encaixar la mà. El considerava un seu amic i no volia que el fallés. A continuació, Speer li va dir que només li seria d’ajuda si es confirmava la seva autoritat en referència a l’aplicació del decret del 19 de març, el de l’Ordre Neró, cosa que Hitler va acceptar. D’immediat, Speer va ordenar que els terrenys en obres de l’Organització Todt es preparessin per l’arribada dels soldats Aliats i va fer enviar combois d’aliments a les poblacions del Ruhr, a més de que va aturar les destruccions dels ponts, com els de l’Alta Silèsia. Speer també es va dirigir a Odenburg per reunir-se amb el comissari general dels Països Baixos Arthur Seyss-Inquart per impedir l’ordre de Hitler d’inundar Holanda. Però el comissari no tenia la intenció d’obeir les ordres del dictador i havia començar a negociar amb els Aliats. Quan va acabar la reunió amb Speer, Hitler va ordenar a través del seu general Jodl i el seu secretari Bormann que s’havien d’intensificar els atacs contra els Aliats sense tenir en compte la població alemanya. Hitler estava molt desgastat; es passava el dia queixant-se dels seus generals i els seus tremolors a la mà esquerra anaven en augment.

El migdia de l’últim dia de març, Hitler es va reunir amb el ministre Goebbels per anunciar-li que havia enviat en el front occidental uns 160 batallons perfectament armats i li va prometre que aviat disposaria de la Freikorps Adolf Hitler. Però també li va explicar que estava molt preocupat per la situació a Hongria, on les unitats soviètiques havien destrossat al 6º Exèrcit del general Josef Dietrich i ja es trobaven a la frontera alemanya. A més, patia perquè si perdien Hongria perdrien el seu petroli. Després, Hitler li va dir que no pronunciaria el discurs per ràdio que volia que fes perquè ja no tenia res més a dir. Goebbels creia que s’havia de dir algú al poble per animar-lo a lluitar. L’endemà es va fer el discurs per ràdio sense la veu del dictador. Aquell primer dia d’abril, Hitler es va discutir amb el ministre Göering perquè els avions de la Luftwaffe no actuaven tal hi com ell desitjava, i a més no defensaven el país davant dels bombardejos.

El 3 d’abril, Hitler va rebre una de les seves últimes notícies positives; el general Schörner havia aconseguit conservar Ostrava dels soviètics i el dictador com a premi el va ascendir a mariscal de camp, tot i que havia dit que no tornaria a ascendir mai més a ningú a mariscal de camp. L’endemà, Hitler va ordenar en els seus oficials que havien de lluitar amb tots els seus soldats fins la mort per defensar la ciutat de Viena, i va donar ordres de disparar a tots els soldats que abandonessin el seu lloc. Seguidament, va continuar ordenant que es continués destruint instal·lacions, vies de comunicació i material sota les ordres del ministre Speer, que aquest no feia destruir res. Després, Hitler es va reunir amb el general Heinrici per examinar les defenses del riu Òder i li va donar el comandament de totes les bateries antiaèries del Heer i la Luftwaffe. Ja no es fiava del ministre Göering. De fet ja no es fiava de ningú i el dia següent va decidir executar al seu antic cap del Abwehr, l’almirall Wilhelm Canaris, després de consultar el seu diari i els seus sis quaderns de resums de viatges trobats casualment en una caixa forta. Hitler no volia que cap persona que l’havia traït quedés viu després de la guerra. L’almirall va ser penjat dos cops pels membres de les SS en el camp de concentració de Flossenburg el 9 d’abril amb altres conspiradors del 20 de juliol.

Hitler estava desesperat en aquells moments, els soldats soviètics del comandant Rodion Malinovski varen arribar als ravals sud de Viena, i sabia que era qüestió de temps de que tot acabés. Durant el dia 6 va trucar al general Walther Wenck, encara convalescent a Baviera recuperant-se de les ferides de l’accident de cotxe de feia unes setmanes, i el va nombrar comandant d’un Exèrcit que no existia, però que el dictador no sabia. L’endemà, de manera imprudent, va fer enviar alguns tancs en el front occidental pensant que espantaria als nord-americans. Després, Hitler va mantenir una altra reunió amb el ministre Speer, on va rectificar l’Ordre Neró. Varen aprovar un decret, escrit per Speer, on es demanava destruir només els ponts d’importància operativa de manera que els soldats Aliats no els poguessin utilitzar, igual que les restes d’infraestructures, indústries i vies de comunicació, i es va ordenar que només s’havien de paralitzar durant un temps per tornar a ser utilitzades per la producció alemanya en un futur. Quan aquell nou decret va arribar a mans del general Keitel, que no va entendre perquè en qüestió de pocs dies es canviava d’opinió sobre la política de terra cremada, ja que tenia l’ordre de destruir totes les infraestructures sense tenir miraments. Aquell decret només va servir per portar encara més confusió dins de l’Exèrcit, ja que ara no sabien si havien de destruir o no les infraestructures.

El 10 d’abril, Hitler va decidir, després de moltes pressions, traslladar el seu quarter general a la seva casa de muntanya del Berghof i, en seguit, la seva cúpula militar va començar a marxar cap a Berchtesgaden. Ell es quedaria a Berlín per defensar la capital fins al final. Hitler creia que els soviètics començarien la seva ofensiva sobre la capital el dia 12 o 13 d’abril. L’endemà, el dictador va saber que el seu ministre Speer volia parlar per la ràdio i va témer que el seu ministre critiqués la seva política de terra cremada o que digués que la guerra estava perduda, i li va ordenar que es presentés al Führerbúnquer per llegir el que havia de dir. Quan es varen reunir, Hitler estava bastant tranquil prenent el te amb una de les seves secretàries. Després de quedar-se sols, el dictador el va tractar de forma informal i cordial, i quan va llegir l’escrit de Speer va començar a tatxar tot el què no li agradava fins que en va canviar el sentit. Quan va acabar, Hitler va demanar-li a la seva secretària que li llegís per veure com acabat i quan el va sentir va dir que era una llàstima haver canviat tan l’escrit, ja que trobava més bonic l’original. Hitler viva en un món que ja no es corresponia a la realitat.

Però, l’endemà, el dia 12 d’abril, va haver-hi una notícia que ningú esperava. El president Roosevelt va morir aquell dia a Warm Springs, on hi havia anat a descansar per recuperar-se en les aigües termals de la zona després de la Conferència de Ialta, d’un atac cerebral. El President feia temps que tenia la salut molt precària. En saber la notícia, Hitler es va posar eufòric i anava tota l’estona amb un diari a la mà que anunciava la mort del president nord-americà. Ràpidament en el búnquer es va repartir xampany. El dictador no parava de cridar de que era un miracle, que era ell qui tenia la raó en dir que la guerra no estava perduda, afirmava, i va dir que Roosevelt era el criminal de guerra més gran i que amb la seva mort entraven en un moment decisiu d’aquella guerra. Creia que aquell fet era un miracle que el salvaria, comparable a la mort de l’emperadriu russa Catalina, que amb la seva mort havia salvat al monarca Frederic el Gran en la Guerra dels Set Anys. Parlant amb Speer, que havia sigut cridat perquè anés al búnquer mentre assistia a un concert on els membres de les Joventuts Hitlerianes donaven càpsules de cianur als assistents, el líder alemany li va dir eufòric que es mirés aquella notícia i li anava repetint que ell tenia raó i que la guerra no estava perduda. Goebbels, que tornava a la capital d’una visita al front proper a Krüstin, el va trucar inclús per felicitar-lo i ara estaven convençut de que guanyarien. Goebbels li va dir que estava escrit en les estrelles que la segona meitat d’abril seria per ells un moment decisiu. El ministre de Propaganda li va aconsellar que Speer fos enviat com a emissari personal davant del nou president, el desconegut Harry S. Trumann, un conegut francmaçó antisemita i racista, per negociar la pau. Però Speer no s’ho va agafar tan alegrament perquè ell sabia el què passava a fora del búnquer i no tenia cap dubte de que la guerra estava perduda i que no es podia negociar una pau. Hores més tard, Speer es va trobar a en Hitler assegut a la cadira amb l’aspecte d’un home desesperat, ja que després de l’eufòria inicial va veure que tot estava perdut. Mirava fixament un retrat del monarca Frederic el Gran que s’havia fet baixar. Quan contemplava aquell quadre, el dictador exclamava:

Des de que estudio els homes, estimo als gossos.

Durant aquell dia, Hitler li va dir en el general Hans Krebs que truqués al general Heinrici per insistir-li que l’atac soviètic a Berlín es produiria en realitat el 13 o el 14 d’abril i va ordenar que es defensés la capital fins l’últim home. També aquell dia, Hitler es va reunir per últim cop amb el mariscal Kesselring. El mariscal va dir més tard que el dictador estava optimista, ja que pensava en la idea d’una salvació miraculosa. El dia 14, Hitler va fer arribar l’ordre del dia al Grup d’Exèrcits del Vístula perquè defensessin la capital. Els va recordar en to d’amenaça que tot aquell qui no complís amb la seva feina seria tractat com un traïdor pel poble. Hitler es va desesperar aquell dia quan va saber que el 8º Exèrcit de Guàrdies del comandant soviètic Vasili Chuikov, nombrat dues vegades heroi de la Unió Soviètica, havia fet retrocedir a la seva 20º Divisió Panzergrenadier. Davant d’aquella acció va ordenar treure les medalles a totes els membres de la Divisió fins que no haguessin recuperat el terreny perdut.

El dia 15 d’abril tothom esperava que en breu els soviètics ataquessin a la capital i Hitler estava convençut de que a més els soviètics atacarien per Saxònia per tal d’impedir que els nord-americans arribessin abans que ells a la capital. Per tal de restablir el control, va promulgar una Ordre Bàsica en què el Reich es dividiria en dues zones: el nord seria governat per l’almirall Karl Döenitz i el sud pel mariscal Albert Kesselring. Poc després va emetre la seva última ordre en els seus soldats del front oriental en què els demanava que lluitessin a mort contra els jueus bolxevics que desitjaven eliminar Alemanya. A més, va denunciar les atrocitats que cometien els soviètics com les violacions, els assassinats i les deportacions, i va demanar que ningú es retirés dels combats sota amenaça de ser executats a l’acte, fos quin fos el seu rang militar. En acabar la seva proclama, el líder alemany va afirmar que Berlín encara era Alemanya, que Viena ho tornaria a ser i que Europa no seria mai dels soviètics. Reunit amb el seu entorn del búnquer, Hitler va recordar que el destí s’havia emportat el president Roosevelt, que aquell dia era enterrat a Hyde Park, a qui va definir un cop més com el criminal més gran de tots els temps.

En un moment de tranquil·litat, l’Eva Braun li va dir que el seu cirurgià, el doctor Karl Brandt, es traslladava amb la seva família a Turíngia. Aquella notícia va irritar de males maneres al dictador perquè sabia que havia elegit aquell lloc expressament, ja que estava a punt de ser ocupat pels nord-americans. Enfadat, Hitler li va demanar en el seu secretari Bormann que investigués el cas i li va ordenar que entrevistés a l’Eva i al doctor Ludwig Stumpfegger, el cirurgià de les SS que havia substituït al doctor Brandt, per mirar d’esbrinar què hi anava a fer el doctor a Turíngia. Brandt va ser capturar i sentenciat a mort, però la sentència no es va complir mai. Mentrestant, l’Eva va anar traslladant tot el seu mobiliari a una habitació propera a la de la seva parella en el búnquer. Eva, igual que les secretàries presents al búnquer, tenien por de ser atrapades vives pels soviètics i per això sovint feien pràctiques de tir amb pistola en les runes del Ministeri d’Afers Exteriors i, a vegades, desafiaven als oficials del búnquer a competir amb elles. Eva era conscient de que no en sortiria en vida però, segons li va dir a la seva amiga Herta Ostermayr, era molt feliç d’estar al costat d’en Hitler en aquells moments. Eva mai va deixar de ser la noia fantasiosa que es passava els dies mirant pel·lícules.

L’última batalla:

El matí del 16 d’abril, els soviètics, amb el 1º Front de Bielorússia dirigit pel mariscal Gregory Zhukov, que havien creuat ja el riu Òder, es trobaven en els turons de Seelow, propers a Berlín, i aquell dia varen començar l’atac contra la capital. Zhukov va ordenar a les seves tropes que avancessin cap a la ciutat i varen disparar amb 300 canons als carrers de la capital alemanya i uns 22.000 canons ZIS-3 varen llançar una pluja de 2.450 càrregues de projectils contra les línies alemanyes que els esperaven en els turons. Els soviètics es varen trobar amb una inesperada forta resistència alemanya. Al mateix temps, el 1º Front d’Ucraïna dirigit pel comandant Ivan Konev, el favorit del dictador Iosif Stalin, que va avançar pel sud de la capital alemanya, es trobava en el Neisse, a les afores de Berlín.

Des del búnquer, l’Adolf Hitler va ordenar defensar la capital fins l’últim dia amb durs combats als turons de Seelow. Va decidir que el general Gotthard Heinrici seria l’encarregat de la defensa de la capital. En una proclama general d’aquell dia, Hitler va dir que per últim cop els jueus bolxevics s’havien llançat en un atac amb les seves masses per intentar destruir Alemanya i exterminar el poble alemany. El líder alemany va intentar buscar l’emoció del públic dient que els soldats que havien lluitat a l’Est ja sabien el què els hi passaria a totes les dones i els nens alemanys, afirmant que els homes i els nens serien assassinats, les dones i les nenes serien degradades a la condició de prostitutes de quarter, i que la resta marxaria a Sibèria. De fet, aquesta crida segurament va empènyer a molts a lluitar aferrissadament i per aquest fet molt probablement els soviètics es varen trobar amb aquella dura resistència que va fer alentir als seus objectius. Creien que ocuparien la ciutat el dia 22 d’abril.

Durant aquell dia, Hitler va convocar una reunió, on hi va ser present l’almirall Karl Döenitz. El dictador recorria amb la mà esquerra nerviosa el mapa que tenia davant seu i anava senyalant els llocs on s’havien de defensar. Tothom va tenir la impressió de que estava molt desgastat i que havia envellit molt malament. Hitler va transferir tres divisions blindades al comandant muniquès Ferdinand Schörner, ordre que va horroritzar al general Heinrici perquè les necessitava per defensar la capital.

L’endemà, els soviètics varen continuar amb la seva ofensiva en els turons de Seelow i gràcies al bon temps varen atacar amb llançacoets contra la ciutat i els bombarders Shturmovik varen atacar amb més precisió les posicions alemanyes que es concentraven en els turons. De seguida els alemanys varen quedar presos pel pànic, en especial quan varen ser atacats pels coets Katyusha. Al sud, el 1º Front del comandant Konev va continuar avançant després de creuar el riu Neisse, i el 13º Exèrcit i el 5º de Guàrdies varen aconseguir trencar la línia defensiva alemanya. Veient que podia arribar a la capital abans que el seu homòleg Zhukov, Konev va ordenar a les seves primeres brigades de carros de combat que avancessin cap al riu Spree, entre Cottbus i Spremberg. Els alemanys es defensaven en una batalla impossible de guanyar, ja que només contaven amb uns quants canons d’assalt autopropulsats per enfrontar-se als temibles tancs soviètics. L’artilleria es quedava sense munició, els tancs estaven sent abandonats per la falta de combustible i els soldats no tenien aliments. A primera hora del dia següent, després d’una potent descàrrega de l’artilleria, els exèrcits del mariscal Zhukov varen tornar a atacar, però de nou no varen tenir l’èxit esperat, ja que els alemanys continuaven defensant-se aferrissadament. A més, al sud de Berlín, les tropes del comandant Konev es varen espantar pel contraatac del Grup d’Exèrcits del centre del mariscal Ferdinand Schörner a prop de Görlitz contra el 52º Exèrcit soviètic que es dirigia a Dresden. Però els alemanys no varen concentrar les seves forces amb suficient rapidesa i el 52º Exèrcit va rebutjar als alemanys sense gaires dificultats. Hitler va celebrar aquella jornada una conferència militar en el seu búnquer i va dir davant dels seu militars que si el poble alemany perdia la guerra hauria demostrat ser indigne a la seva persona.

A primeres hores del matí del dia 19, les tropes del mariscal Zhukov varen trencar les línies de defensa alemanyes en els turons Seelow. Ara només els quedava la capital, però aquella batalla la varen pagar cara els soviètics perquè varen perdre 30.000 homes i, en canvi, els alemanys 12.000. Però els alemanys ja els quedaven molt pocs recursos per defensar-se i només disposaven d’unes quantes unitats de les SS, uns quants voluntaris estrangers com la Divisió Carlemany (una divisió francesa de les Waffen-SS, que varen ser els més fanàtics en resistir) i la Legió Valònia (que aquests serien els últims a resistir a la Cancelleria), la Volkssturm i les Joventuts Hitlerianes. Al búnquer, Hitler es va reunir amb el pilot Hans-Ulrich Rudel, que es va trobar amb el dictador destrossat i va observar com el tremolor a la mà esquerra l’hi havia augmentat sensiblement des de l’últim cop que l’havia vist. Durant la trobada, Hitler es va repetir amb els arguments de sempre; s’havia de defensar Berlín fins l’últim home. Per alleugerir el pilot sobre l’estat del dictador, Nicolaus von Below va explicar-li que Hitler no havia dormit i que portava vuit setmanes amb reunions sense descans. A la nit, en el búnquer es va celebrar una altra reunió estratègica, on Hitler va acceptar una proposta del seu cap regional de fer entrar en combat a totes les reserves que tenien, o sigui, tots els alemanys, encara que fossin nens. Pensava que el combat decisiu tindria lloc davant les portes de Berlín. Al mateix temps, l’Eva Braun va escriure una carta a la seva amiga Herta Schneider per explicar-li que ja sentien els trets del front oriental i que se l’hi havia ordenat que estigués preparada per cada cop que sonava l’alarma per si hi havia fugues d’aigua. Eva va afirmar-li que estava molt contenta d’estar al costat d’en Hitler en aquells moments.

El 20 d’abril de 1945 Hitler va complir 56 anys. Sobre els edificis en runes de la ciutat de Berlín varen aparèixer banderes del NSDAP que proclamaven: Die Kriegsstadt Berlin grüst den Führer! El diari Völkischer Beobachter només va sortir editat amb una pàgina i amb una fotografia del dictador amb el titular: Hitler, el soldat més valent del Reich. A més, es va editar el segell de correus commemoratiu amb una impressió que resava: Estem defensant Europa dels bolxevics. Tot i aquestes felicitacions oficials, el líder alemany va rebre poques felicitacions. Joseph Goebbels va emetre un discurs d’aniversari i va demanar a tots els alemanys que creguessin amb en Hitler. Però els berlinesos, que varen rebre una assignació extra de racions de crisis per commemorar l’aniversari de 453 grams de salsitxa, 226 grams d’arròs i 28 grams de cafè, estaven lluny de voler celebrar l’aniversari del seu líder. Només alguns membres del NSDAP varen celebrar fidelment l’aniversari amb un excés d’alcohol i unes nenes alemanyes varen desfilar per l’Estadi Olímpic cantant:

Aixecarem les nostres banderes en la brisa fresca de demà.

No només els alemanys es varen recordar que era l’aniversari d’en Hitler, des de primera hora bombarders britànics i nord-americans varen sobrevolar el cel de la capital amb l’objectiu de fer sonar les sirenes berlineses. Per la seva part, els soviètics varen fer caure a les sis del matí els primers obusos al centre de la capital destruint la cúpula del Reichstag, i els primers tancs soviètics ja es trobaven davant les portes de Berlín. Les primeres unitats soviètiques, el 125º Cos de fusellers i el 47º Exèrcit, que es trobaven a la perifèria nord, varen començar un atac i varen obrir foc contra les posicions alemanyes defensores.

En el Führerbúnquer, des d’on es sentien els canons soviètics, tothom es va preparar per la festa d’aniversari, on la majoria de ministres hi havien de ser presents per felicitar a en Hitler. Ja a altes hores de la matinada el personal del dictador estava preparat com era costum per felicitar-lo, però Hitler no estava d’humor i li va dir en el seu ajudant de cambra Heinz Linge que no volia veure a ningú i li va ordenar que així ho digués al seu personal. Finalment, i gràcies a l’Eva Braun en part, se’l va obligar a sortir de la seva habitació per rebre les felicitacions. A l’avantsala l’esperaven el general Wilhelm Burgdorf, el seu cunyat Hermann Fegelin, l’ajudant Julius Schaub, l’Alwin-Border Albrecth, l’Otto Günsche, en Walther Hewel i en Heinz Lorenz. El líder alemany va recórrer a poc a poc la fila formada pel seu personal i els va encaixar la mà a tots. Al matí, Hitler va ser felicitat pels comandants militars que varen assistir a la primera sessió informativa del dia. Després, el dictador va prendre el te en el seu estudi amb la companyia de l’Eva i a les nou del matí va tornar al llit. Poc després se’l va tenir que despertar quan el general Burgdorf li va donar la notícia de que els soviètics havien trencat les defenses i avançaven cap a Cottbus, a uns 100 quilòmetres al sud-est de Berlín, a la zona meridional del front. El dictador va rebre la notícia dempeus al costat de la porta del seu dormitori vestit amb una camisa de dormir. Després Hitler va tornar al llit i ja no es va aixecar fins poc abans del migdia. Després d’esmorzar una mica va jugar una estona amb el seu gosset pastor alemany i va deixar que l’ajudant Linge li administrés el seu col·liri de cocaïna. Poc després va ser informat de que en el jardí de la Cancelleria l’esperaven un grup d’oficials d’alt rang, una comissió de membres de la seva guàrdia personal, soldats de l’Exèrcit de Curlàndia, unitats de les SS i 20 membres de les Joventuts Hitlerianes. No tenint més remei, Hitler va pujar lentament els 37 esglaons que conduïen al jardí i en sortir a fora una de les seves secretàries va comentar en veure a tots aquells homes:

Amb això és amb tot el que es compte per defensar Berlín?

De seguida que el varen veure un orador es va apropar cap a ell per felicitar-lo i per expressar-li la seva confiança amb la victòria. A continuació, va condecorar a uns nois de les Joventuts que havien destruït un carro soviètic. No eren res més que nens que els seus pares havien mort en l’atac anglosaxó de Dresden la nit del 13 de febrer. Aquella sortida va servir per filmar-lo per últim cop. El va filmar la Deutsche Wochenschau. Després, una ràfega d’aire va fer tossir i plorar al dictador, segurament era la pols de les runes de la Cancelleria, i va tornar dins al búnquer. Segons un d’aquells nois, l’Arnim Lehmann, Hitler tenia una veu dèbil i va explicar que mentre els tirava les orelles per felicitar-los els deia que eren molt valents.

Mentrestant, Martin Bormann, Heinrich Himmler, Arthur Axmann i el doctor Theodor Morell l’esperaven a la porta del jardí. Abatut i mig encorbat, Hitler no va tenir més remei que rebre’ls i els va pronunciar un breu discurs. Un cop acabat el discurs va anar a dinar amb les secretàries Christa Schroeder i Johanna Wolf a la Cancelleria per després tornar al búnquer per assistir a la sessió informativa de la tarda. Al mateix moment, la ràdio alemanya va difondre la notícia de l’aniversari. Goebbels va explicar per la ràdio que mentre el president Franklin Delano Roosevelt havia mort, Hitler continuava lluitant com sempre i va afirmar que la seva salut era immillorable. Després de dinar, Hermann Göering, Joachim von Ribbentrop, Karl Döenitz, Heinrich Himmler, Albert Speer, Ernst Kaltenbrunner, Alfred Jodl, Wilhelm Keitel i Hans Krebs varen arribar un per un al búnquer per felicitar al seu líder. Un cop els ministres es varen reunir amb en Hitler, el dictador, que estava totalment abatut, els va pronunciar un breu discurs i va preguntar en el ministre Speer quants canons de campanya es construïen. Speer li va respondre 160 i Hitler li va contestar que en volia 900. Seguidament li va preguntar pels projectils antiaeris i quan li va contestar que només se’n construïen 20.000, el líder alemany va respondre que en volia dos milions i li va assegurar que la capital no cauria en mans enemigues i davant de tots va afirmar que els russos estaven a punt de patir la derrota més gran davant de Berlín. Hitler va prendre la decisió de formar dos comandaments; el meridional i el septentrional, i va ordenar que es fessin els preparatius per una ofensiva des del nord contra les tropes soviètiques que s’aproximaven a les portes de la capital. Però durant la celebració varen arribar missatges que deien que els soviètics també estaven al sud de la capital. En aquells moments inquietants, Hans Koller li va dir en el ministre Göering que si Hitler i tots els que tinguessin intenció de marxar cap al sud no ho feien immediatament no podria garantir que hi hagués suficient combustible per l’evacuació per aire. La majoria dels ministres estaven callats i bevien pausadament xampany a la salut del dictador. Aprofitant una pausa, tothom li va demanar en el dictador que abandonés la ciutat; Göering, que tenia una flota de cotxes que l’esperava plena d’estris, li va preguntar qui havia de marxar a Berchtesgaden, si ell o en Koller. Hitler li va respondre que hi anés ell i llavors Göering li va demanar que l’acompanyés perquè des d’allí podria dirigir amb eficàcia un Exèrcit encara amb bon estat. El ministre li va dir que s’havien d’afanyar perquè només quedava una carretera oberta, la Bayerischer Wald, en direcció sud. Segons sembla, el dictador no li va ni respondre l’oferiment i li va dir de males maneres que marxés perquè ell volia una cosa molt diferent a la que ell desitjava. Poc després, Hitler va declarar que estava disposat a traslladar al sud a totes les persones i departaments que no fossin imprescindibles. A partir de llavors, la majoria va decidir marxar de Berlín al·legant diferents motius oficials. Göering, que estava molt nerviós i anava vestit amb un senzill vestits de color caqui que el feia semblar un oficial nord-americà, va ser el primer en marxar del búnquer per dirigir-se a Berchtesgaden.

Un cop acabada la sessió, l’Erich Kempka, el veterà xofer del dictador, va rebre l’ordre de preparar alguns cotxes per portar a diferents aeroports berlinesos a les persones que havien de marxar. Himmler, Von Ribbentrop, Döenitz, Speer i Kaltenbrunner varen marxar en diferents direccions. Döenitz va marxar al nord després de rebre instruccions per part d’en Hitler per assumir el comandament en el nord. Speer va ser dels que va marxar més tard, ja de nit, direcció a Hamburg. Segons Julius Schaub, Hitler va quedar decebut com havien marxat tota aquella gent que havia format part del seu govern i de la seva vida. Després de rebre més felicitacions, Hitler es va reunir en el despatx est del búnquer amb l’oficial Nicolaus von Below, l’ajudant Julius Schaub, en Heinz Lorenz, les secretàries Gerda Christian i Traudl Junge, i la cuinera Constanne Manziarly per prendre una copa de xampany. La trobada va durar poc i no es va parlar del conflicte. Hitler va estar molt callat, només murmurava que no podia abandonar Berlín i admetia davant les seves secretàries que ja no confiava amb la victòria. Al vespre, Hitler va fer anar al seu despatx a la secretària Christa Schroeder amb una seva companya i després de saludar-les cordialment els va dir amb tristesa:

La situació ha evolucionat de tal manera els darrers quinze dies que em veig obligat a dispersar el meu Estat Major. Preparin immediatament les seves coses. El seu cotxe sortirà d’aquí una hora cap al sud. Rebran altres instruccions del Reichsleiter Bormann.

Schroeder i la seva companya varen pregar-li que les deixar quedar amb ell, però Hitler va rebutjar-ho amb el pretext de que tenia la intenció d’organitzar un moviment de resistència a Baviera al qual ell mateix s’hi afegiria molt aviat. Hitler va pronunciar aquelles paraules amb un sospir. Després de que marxessin del seu despatx, Hitler va trucar dues vegades per telèfon a la seva secretària Schroeder. El primer cop li va dir que la situació havia canviat, ja que el setge al voltant de Berlín s’havia tancat i el cotxe no podia passar, i li va prometre que marxarien l’endemà al matí amb avió. Però poc després la va tornar a trucar per dir-li que l’avió sortiria en dues hores després del final de l’alarma antiaèria. Un cop dit això, la veu del dictador es va convertir en una mena de ranera inintel·ligible i la secretària li va demanar que repetís el darrer que havia dit, però el dictador no li va respondre, tot i que no va penjar l’aparell. L’únic que va sentir la secretària era una tos ofegada.

Després, Hitler es va retirar a la seva habitació acompanyat per l’Eva, en Bormann, el doctor Morell i el personal de transport aeri i marítim a la primera planta de la Cancelleria. Al centre de la sala es varen posar amples taules rodones dissenyades per Speer amb menjar i begudes, i tots varen ballar una cançó popular de l’any 1929, Blurtote Rosen sollen Dich umkosen, que sonava a través d’un gramòfon. Segons la secretària Junge, l’escena era horrible per les rialles histèriques mentre a fora moria gent. La festa va acabar quan una bomba va explotar a prop d’on eren i tots es varen retirar per anar a dormir.

Abans, Hitler va fer cridar a en Koller per preguntar-li per què no reparaven aquell nit als aeròdroms, però el general li va respondre que reparaven les línies de tren, i li va afirmar que tot ja era inútil. A continuació, Hitler va ordenar llançar més contraatacs i li va demanar en el general Hans Krebs que ataqués a l’oest de Berlín als exèrcits del comandant Ivan Konev. La situació era impossible de controlar i la majoria dels soldats alemanys varen intentar escapar de la batalla.

A dos quarts de deu del matí del dia següent va començar un intens bombardeig per part de l’artilleria soviètica. L’ajudant Günscher va informar a en Hitler, que s’havia aixecat del llit fet una fúria i sense afaitar, del bombardeig. Nerviós, el dictador es va posar a passejar pel passadís del búnquer preguntant a crits al general Burgdorf, el coronel Von Below i al propi Günscher d’on venien les bombes. Burgdorf li va respondre que el centre de Berlín estava sent atacat. Sorprès, Hitler va culpar a la Luftwaffe del desastre i va demanar informació a en Koller sobre la posició de les bateries d’artilleries soviètiques. Koller li va respondre que les bateries es trobaven a menys de 12 quilòmetres del barri de Marzahn. Veient que era molt a prop, Hitler es va irritar i va amenaçar al general de la Luftwaffe de fer-lo executar. Després, Hitler es va preparar per la reunió que havia de començar en breu.

A les onze va començar la reunió on hi varen haver els ministre Goebbels i Von Ribbentrop, que aquest només pensava en marxar de la capital. El dictador va seguir insistint que el general Busse havia de mantenir la línia del front, tot i que la realitat era que el 9º Exèrcit del general Busse s’estava enfonsant per moments. En aquells moments Hitler ja estava molt allunyat de la realitat i va parlar del 3º Cos de les SS Germanische del tinent general Felix Steiner, que es trobava al nord-oest d’Eberwalde, com un important exèrcit quan en realitat només eren tres batallons amb uns quants tancs. Inclús va pensar en utilitzar la guàrdia de la Luftwaffe que servia al ministre Göering a la seva mansió del Carinhall, però aquests ja havien fugit després de destruir la mansió per ordres del seu amo. Quan Steiner va rebre la trucada del dictador des del búnquer amb l’ordre d’atacar al 1º Front bielorús va quedar en estat de xoc. Consternat, va trucar al general Krebs per explicar-li la realitat de la seva situació. Krebs, que tenia al costat en Hitler, li va dir que havia d’atacar. Quan va acabar la reunió, Goebbels va tornar al seu Ministeri per fer la seva última conferència i Von Ribbentrop li va insistir a l’Eva Braun de que convencés a la seva parella per marxar de la ciutat, però ella li va dir que no li diria res perquè ho havia decidit ell i li va dir que el seguiria allà on fos.

Després de la reunió Hitler encara estava més desanimat, però poc després es va animar una mica quan va llegir uns informes del mariscal Ferdinand Schörner i del general Walther Wenck sobre les possibilitats del 12º Exèrcit, un Exèrcit recent format, que havia atacat a les forces nord-americanes a l’Elba. El coronel general Heinrici no va ser tan optimista i quan es va reunir amb el dictador el va advertir del perill que hi havia de que el 9º Exèrcit quedés envoltat si retrocedia i va amenaçar en dimitir si es continuava amb les ordres de no retirar-se. Tot i l’amenaça, Hitler va continuar amb els seus plans i Heinrici no va dimitir.

A la nit, Hitler va retirar el general Helmuth Reymann de la defensa de Berlín per nombrar-lo comandant d’una divisió a Potsdam que portava el nom de Grup d’Exèrcits del Spree, i el va substituir pel coronel Käther. L’endemà li retiraria el càrrec. En aquells moments tan tristos de la seva vida, Hitler estava enfonsat i el doctor Morell li volia donar una injecció de glucosa per reanimar-lo, però el dictador es va posar fet una fúria quan li va injectar aquella injecció perquè va pensar que els generals el volien drogar amb morfina per enviar-lo a Salzburg en un avió.

El matí del 22 d’abril, les tropes del comandant Zhukov varen arribar al cinturó defensiu de Berlín del nord-oest, en el barri de Frohnau, i a l’est amb l’objectiu de capturar la ciutat el dia de l’aniversari del líder soviètic Vladimir Lenin. El comandant soviètic, que li semblava que el ritme que portaven era massa lent, va enviar un missatge als seus comandants dient-lo que la defensa de la capital contava amb una organització dèbil i que per tant s’havien de moure amb més rapidesa. Al sud, el comandant Konev, desitjós d’entrar a la ciutat abans que el seu company Zhukov, va fer avançar els camions del 28º Exèrcit amb l’objectiu d’eliminar les forces alemanyes al voltant de Cottbuts.

Per fer front als soviètics, Hitler va emetre un comunicat a la població per dir-los que tot aquell que debilités la capacitat de resistència seria considerat un traïdor i seria afusellat o penjat. Va comprendre aquell dia que no tenia cap exèrcit disposat a plantar batalla per Berlín i va cancel·lar la decisió del dia anterior de nombrar al tinent general Käther comandant per la defensa de Berlín. Sabia que tot estava perdut; el 9º Cos Mecanitzat soviètic havia avançat a través de Lichtenrade, el 6º Cos Blindat de Guàrdies soviètic havia capturat Teltow, el 7º havia ocupat Stahnsdorf. Més a l’oest, a tant sols 10 quilòmetres de Potsdam, hi havia arribat part del 4º Exèrcit Blindat de Guàrdies del comandant Dimitru Lelyushenko i dos cossos de l’exèrcit soviètic que estaven situats a l’extrem occidental de la capital, a menys de 40 quilòmetres del 47º Exèrcit del comandant Zhukov, varen avançar en direcció nord per deixar els alemanys sense sortida per terra. En aquells moments Hitler va dir en els seus col·laboradors que la guerra estava perduda i que se suïcidaria en el búnquer. Durant tot el matí va demanar com anava l’atac que havia ordenat el dia anterior en el comandant Steiner des del nord, però quan li varen dir que les coses no anaven bé va ordenar en el general Koller que enviés alguns avions per comprovar si les tropes de Steiner s’havien mogut tal i com ell havia demanat. A més, va trucar al ministre Himmler per si tenia més informació sobre aquelles tropes, però el ministre de l’Interior no sabia de què li parlava i es va limitar a donar-li una resposta optimista.

A dos quarts de quatre es va celebrar una reunió al despatx del dictador on hi havien els generals Keitel, Jodl, Krebs, Burgdorf, el secretari Bormann i dos taquígrafs. Hitler, que estava cada cop més demacrat físicament i molt nerviós, va continuar obsessionat pels moviments de Steiner i va demanar que li diguessin si les seves tropes s’estaven movent tal i com ell havia ordenat. Quan el varen informar de que les tropes soviètiques havien trencat l’anell defensiu del nord, la zona on Steiner havia de fer el seu contraatac, llavors Hitler es va enfadar molt i va cridar que les SS s’havien sumat a la traïció de l’Exèrcit. Llavors, Keitel i Jodl, que se’ls va ordenar que enviessin a Berlín totes les divisions disponibles, varen exposar la situació, que era desastrosa, i Hitler va tornar a cridar en un atac d’ira que havia sigut abandonat i va qualificar l’Exèrcit com a traïdor. Després de relaxar-se i de sortir un parell de cops per anar a les seves dependències privades, va fer una declaració on va dir que no pensava moure’s de la capital i que quan arribés el final acceptaria la irrevocable decisió de suïcidar-se. Assentat a una butaca, va cridar que el Tercer Reich havia sigut un fracàs i que el seu creador no li quedava més sortida que suïcidar-se perquè estava tan dèbil que no podia ni lluitar. Els presents a la reunió, que estaven impactat per l’atac de ràbia del líder alemany, li varen dir que no era una bona idea i li varen explicar que les tropes dels mariscals Schörner i Kesselring encara estaven en bones condicions i li varen recomanar que marxés a Obersalzberg. Però Hitler tenia clar el seu destí i va dir que es quedaria fins al final i que volia que s’anunciés de forma oficial. També els va assegurar que el mariscal Göering podia dirigir les tropes des del sud, però els presents li varen dir que cap soldats voldria lluitar pel ministre de l’Aire. Reflexiu, Hitler els va preguntar què significava lluitar i llavors va dir que ja no li quedava res per lluitar i que si es tractava de començar negociacions Göering ho podia fer millor que ell. Després va ordenar en els generals Keitel i Jodl, i el secretari Bormann que es dirigissin al sud, però ells s’hi van negar. Per acabar la reunió, va ordenar en el general Keitel que retirés les seves forces del front occidental per dur-les a la Batalla de Berlín per impedir que els soviètics envoltessin la capital.

En sortir de la reunió Hitler va convocar a les secretàries Christian i Junge, la cuinera Manzialy i la secretària d’en Bormann, l’Elsa Krüger, per dir-los que tot estava perdut i que havien de preparar-se per sortir en direcció al Berghof juntament amb els altres. En aquells moments l’Eva Braun es va apropar a la seva parella amb un somriure a la boca i li va dir que ella es quedaria al seu costat i es varen fer un petó davant de tots. Junge i Christian varen insistir també en quedar-se i Hitler se les va mirar amb una cara amable i els va assegurar que els seus generals no eren tan valents com elles i els va repartir pastilles de cianur. Després, el dictador va rebre trucades de l’almirall Döenitz i del ministre Himmler perquè marxés al sud. Cap d’ells el va poder convèncer. A continuació va arribar el ministre Von Ribbentrop, però no se li va permetre veure en Hitler.

El dictador en aquells moments havia trucat al palau ministerial alterat i cridant que havia sigut traït i va ordenar que li portessin primer al ministre Goebbels i després a la Magda Goebbels amb els seus sis fills, que s’allotjaven al subterrani del Ministeri de Propaganda, perquè volia que visquessin amb ell al búnquer. La Magda i els nens viurien en el búnquer més apartat i el ministre va ocupar una habitació a prop de la d’en Hitler. Primer Hitler es va reunir amb el ministre Goebbels durant uns minuts a porta tancada en una habitació i va ser en aquell moment quan el ministre li va explicar el seu desig de suïcidar-se juntament amb la Magda i els seus sis fills. Al cap d’uns minuts, Hitler es va anar relaxant amb el seu amic i li va entregar la insígnia daurada del NSDAP que sempre portava a la guerrera. En sortir de la trobada amb el ministre, Hitler estava més relaxat i es va reunir un altre cop amb els generals Jodl i Keitel, i va acceptar la proposta d’en Jodl de fer tornar el 12º Exèrcit del general Walther Wenck, que en aquells moments estava lluitant contra els nord-americans en el riu Elba. A continuació, va ordenar-li a en Keitel que coordinés les accions del 12º Exèrcit i del 9º per intentar trencar el cercle soviètic. Quan Keitel marxava, Hitler li va demanar que s’assentés a una cadira i va cridar a un criat perquè li portés una mica de menjar, conyac i xocolata. Després de menjar, Keitel va sortir en direcció al quarter del general Wenck, i Jodl va marxar cap a la base del OKW a Krampnitz, al nord de Potsdam.

Al cap d’uns minuts, dos cotxes oficials conduïts pel xofer del ministre Goebbels, el tinent Günther Rach, i per seu ajudant, el capità de les SS Günther Schwägermann, varen portar els sis fills del ministre; la Helga, la Hilde, en Helmuth, la Hode, la Hedda i la Heide, al búnquer. L’arribada dels nens va ser un xoc per la majoria dels presents que vivien en un ambient de bogeria i sense disciplina. Alguns anomenaven al búnquer el dipòsit de cadàvers. Tot i saber el seu destí, Hitler li va recomanar a la Magda que volés cap a Baviera a bord d’un aparell que marxaria aquella nit des de l’aeroport de Gatow, però ella ho va rebutjar perquè creia que era el seu deure està allí. A continuació, Hitler va fer cridar en el seu ajudant Schaub perquè destruís tots els documents personal que hi havia tant a Berlín com a  Munic i a Berchtesgaden. Després, Hitler va treure uns papers seus i en va seleccionar uns quants que varen ser cremats per l’ajudant i per ell mateix al jardí de la Cancelleria. En aquells moments es va tirar l’última fotografia del dictador alemany.

Al vespre, Hitler va estar a la petita sala d’estar del búnquer en companyia de l’Eva. Abans, la noia havia escrit corrents una altra carta per la seva amiga Ostermayr en què li deia que segurament serien les seves últimes línies i la seva última senyal de vida, i li va enviar unes quantes joies perquè les distribuís. També li va demanar que conservés la carta fins que sabés que havia mort. Durant aquella nit varen marxar més membres del búnquer perquè Hitler volia que destruïssin documents seus. Schaub i Karl-Jesco von Puttkamer tenien la missió de destruir els documents públics del dictador, les secretàries Schroeder i Wolf, i el doctor Morell varen marxar amb un bagul ple d’informes mèdics del líder alemany. Tots varen marxar amb tres autocars cap al sud. L’èxode de personal va fer que quedessin habitacions lliures. Segons Maiziere, Hitler es trobava aquella nit enmig de la bogeria dient tota l’estona que el suïcidi era el seu únic camí i no parava d’identificar-se amb el poble alemany.

El matí del dia 23, Hitler va recuperar la calma, però ara estava molt enfadat amb el general Weidling perquè hi havien rumors que deien que havia traslladat el seu quarter general a Döberitz, al nord de Potsdam, i va demanar executar-lo per traïció i covardia. Poc després, Weidling va trucar al búnquer per emetre el seu informe, però el general Krebs li va respondre que Hitler el considerava un traïdor, ja que no havien pogut parlar amb ell durant dos dies. Tothom creia que havia desertat quan en realitat es trobava incomunicat. El general li va confirmar que havia sigut condemnat a mort. A la tarda, Weidling es va traslladar a la Cancelleria per convèncer al dictador de que no era un traïdor. Sobtadament pel general, Hitler, que la seva ment ja no funcionava adequadament, es va mostrar molt content de que el seu general l’anés a visitar i el va nombrar comandant de la defensa de la capital. Weidling, que no va poder rebutjar el nou càrrec, no disposava d’un exèrcit poderós i només disposava del 56º Cos de Panzer, que estava molt afectat, les restes de la divisió blindada Müncheberg i la 20º Divisió Panzergrenadier, que estava amb bones condicions però el seu comandant s’havia suïcidat poc abans d’entrar a Berlín. Només estaven en condicions de lluitar les divisions Nordland i la 18º Panzergrenadier. El principal problema que tenia era com defensar la ciutat amb 45.000 homes de la Wehrmacht i les SS, a més dels 40.000 homes de la Volkssturm, de l’atac de 1.500.000 soldats soviètics.

Després de que el general Weidling marxés a organitzar la defensa de la capital, el búnquer va anar entrant gent. Entre altres va arribar-hi l’Arthur Axmann, el cap de les Joventuts Hitlerianes que havia perdut el braç dret en l’Operació Barbarroja, amb la intenció de quedar-se fins al final. També va tornar-hi el general Keitel, que tornava de la seva trobada amb el comandant Wenck i va informar al dictador del contraatac que havia ordenat en el 12º Exèrcit, fet que va posar molt content a en Hitler, que va ordenar que s’incorporessin al 12º Exèrcit totes les tropes disponibles encara que estiguessin mal equipades. Llavors, per sorpresa de tothom, va aparèixer Speer amb la intenció d’acomiadar-se un altre cop d’en Hitler, ja que el 20 d’abril no es varen poder acomiadar tal i com Speer volia. El ministre havia tornar d’Hamburg amb cotxe recorrent 300 quilòmetres en 10 hores evitant les carreteres plenes de refugiats. Llavors, es va dirigir a l’aeròdrom de Rechlin, a Meckenburg, un aeroport de la Luftwaffe, i va volar amb un Focke-Wulf biplaça d’entrenament cap a l’aeròdrom de Gatow, al costat oest de la capital. Des de Gatow va volar amb un aeroplà de transport i de reconeixement, el Fiesler Storch, dissenyat el 1937 per l’empresa Fieseler de la Luftwaffe, que va aterrar a l’eix Est-Oest, a prop de la Porta de Brandenburg. De camí a l’habitació d’en Hitler, Speer es va trobar amb el secretari Bormann, que li va implorar que convencés al seu líder de que es traslladés al sud. Speer li va donar una resposta evasiva. Eva Braun en veure’l es va posar molt contenta, ja que el considerava un amic. Era dels pocs que la respectava. Quan Hitler va veure a Speer no va mostrar cap tipus d’emoció i li va preguntar què li semblava la manera de treballar de l’almirall Döenitz. Speer li va contestar que tenia una impressió positiva de l’almirall i, després, Hitler li va preguntar si creia que tenia que fugir o quedar-se. Speer li va respondre que tenia que quedar-se a lluitar. Llavors, Hitler li va explicar que ell també ho creia però li va assegurar que no lluitaria més perquè no volia caure ferit i viu en mans soviètiques perquè estava convençut de que li mutilarien el cadàver. Més relaxat, li va dir que es suïcidaria juntament amb l’Eva i que després cremarien els seus cossos, però que abans hauria de matar la gossa, la Blondi, i li va assegurar que li resultava fàcil acabar amb la seva vida.

Minuts més tard va començar una nova sessió informativa i Hitler va intentar ser optimista després de parlar de la seva imminent mort i la seva cremació. Al cap de poc hi va haver un fort enrenou en els passadissos. De cop Bormann va entrar a la sala i li va entregar a en Hitler un telegrama del ministre Göering des de Baviera. Quan el va llegir li va cridar l’atenció que Göering li demanava que si abans de les deu de la nit no l’hi havia contestat ell es faria càrrec de tot. Al principi Hitler no en va fer massa cas, no hi veia deslleialtat, però llavors Bormann li va ensenyar un altre telegrama del ministre que havia enviat al ministre Von Ribbentrop en què li demanava que l’anés a veure immediatament si no havia rebut altres directrius d’en Hitler o d’ell mateix aquella mitjanit. Ara Hitler es va enfadar molt perquè ara sí que veia que el volia trair. Molt enrabiat li va fer enviar un telegrama de resposta, on li va dir que conservava la llibertat d’acció però que li prohibia ordenar coses sense el seu consentiment. Ràpidament, Bormann va enviar el telegrama, on també s’eliminaven els drets de successió per part del ministre de l’Aire i se l’acusava de traïció. Després, Hitler va analitzar el telegrama amb Speer, i a mesura que passaven els minuts el dictador s’anava posant més furiós i va criticar durament al ministre Göering arribant a dir que era un corrupte per les drogues i el luxe. Finalment, escalfat i de mal humor, va decidir desposseir-lo de tots els seus càrrecs i del dret a succeir-lo, i va ordenar detenir-lo i el va substituir pel general en cap Robert Ritter von Reim.

Mentre Hitler ordenava detenir el ministre de l’Aire, Speer va aprofitar aquell moment per visitar a la Magda, que estava al llit pàl·lida amb un atac d’angines juntament amb el seu marit, que no la va voler deixar sola amb Speer. Durant aquella nit, l’Eva va enviar una última carta a la seva germana Gretl, que es trobava a Berchtesgaden, i li va explicar que encara hi havia esperances, però que tant ella com en Hitler no es deixarien agafar vius i li va demanar que destruís totes les anotacions que tingués. L’Eva també li va dir que el seu marit, en Hermann Fegelin, havia marxat a Nauen per lluitar (cosa que no era certa perquè Fegelin havia marxat per trobar-se amb el ministre Himmler per negociar la pau amb els Aliats occidental, però Eva no ho sabia). També li va demanar que destruís la seva correspondència privada, sobretot les factures del sastre Heise, perquè no volia que es fes públic que ella gastava per ser la parella del dictador, però volia que es conservessin les cartes d’en Hitler. A mitjanit, quan Hitler es va retirar a la seva habitació per descansar, Eva va demanar a Speer que l’anés a visitar i va demanar que li portessin una botella de Möet & Chandom i pastissos pels dos. En un moment de tranquil·litat, l’Eva li va confessar que Hitler havia pensat que ell estava actuant encontra seva, però que gràcies a la seva visita havia demostrat tot el contrari. També li va dir que Hitler havia pensat en enviar-la a Munic, però que ella s’hi havia negat. Llavors varen parlar del passat de Munic, de les vacances que feien junts esquiant i de la vida a Obersalzberg. A les tres de la matinada, Hitler es va aixecar del llit i va fer cridar a Speer per reunir-se amb ell a soles. De l’entrevista que varen tenir no en tenim ni testimonis ni documents que ens permeti saber què va passar realment, però Speer va confessar anys més tard que l’hi havia explicat que havia contradit totes les seves ordres de terra cremada cosa que, segons ell, el dictador no el va alterar. Hitler li va explicar que el seu final seria al costat de l’Eva i li va confirmar que el seu successor seria l’almirall Döenitz. També li va assegurar que estava molt content de morir perquè estava cansat. Segons sembla, li va parlar de la ciutat de Linz i li va dir que l’Eva havia rebut l’encàrrec de dissenyar el barri comercial i l’avinguda de la ciutat austríaca. Speer ja no va fer cas a aquells comentaris perquè va veure que havia fugit de la realitat.

A les 4:50 de la matinada, Hitler va transmetre la seva última ordre al mariscal de camp Schörner. En el telegrama, que avui dia es troba en mans privades, deia que es quedaria a Berlín per donar exemple i prestar un millor servei a Alemanya, i va ordenar que tothom fes tots els esforços per guanyar la Batalla de Berlín. De bon matí, Hitler es va reunir amb el general Hans Krebs, que aquest li va ensenyar l’informe estratègic sobre com es trobava la ciutat. Seguidament, va escriure l’últim telegrama pel dictador Benito Mussolini, on li va dir que la lluita per les seves vides arribava al final i que el bolxevisme i el judaisme havien fet tot el possible per destruir el territori germànic. Hitler acabava el seu escrit dient que canviarien el curs de la guerra. Però Mussolini ja no estava per guerres i pels alemanys, i per intentar salvar la seva pell aquell dia va escriure una carta al primer ministre Winston Churchill, que en el passat havia admirat al dictador italià i inclús l’havia visitat a Itàlia, per demanar-li que el tractessin amb justícia i li va deixar clar que no acceptava una rendició sense condicions perquè era un deshonor per totes les parts. Mussolini va entregar la carta al tinent alemany Franz Speogler, que l’havia de fer arribar al primer ministre, però aquest mai la va enviar i no se sap per què la va guardar.

Mentrestant, les notícies que arribaven al búnquer deien que hi estaven havent acarnissats combats en els carrers dels barris est i sud de la capital. Diversos barris del nord havien caigut en poder dels soviètics i la carretera de Nauen, l’última via principal cap a l’oest, estava bloquejada pels carros de combat T-34. Sabent que ja poca cosa podien fer, els ocupants al búnquer es passaven el dia esperant, bevent i passejant-se pels passadissos discutint si era millor suïcidar-se amb una arma de foc o amb cianur. Hitler mateix ja només s’interessava per com seria el seu suïcidi al costat de l’Eva i la seva gossa. Però encara hi havia gent que pensava que el dictador podia marxar, com el mariscal Schörner, que li va enviar un telegrama per aconsellar-li que s’unís amb el seu Grup d’Exèrcits per seguir lluitant a les muntanyes de Bohèmia. Hitler no li va fer cas. Poc després va rebre la trucada del gauleiter Paul Wegener, que li va preguntar si no estaria disposat a acceptar una rendició en el front occidental per reforçar el front oriental per estalviar d’aquesta manera una doble devastació. Hitler va rebutjar la proposta, ja que encara tenia alguna esperança amb el seu 9º Exèrcit. A més, Döenitz li va comunicar que enviaria a tots els mariners de que disposava per lluitar per la defensa de Berlín, tal i com l’hi havia ordenat el dia 22. Poc després, Hitler va enviar un telegrama al general de la Luftwaffe Ritter von Greim, un veterà de la Primera Guerra Mundial que havia comandat la Luftwaffe en el front oriental i que en aquells moments comandava la 6º Flota Aèria, perquè es presentés al búnquer d’immediat per parlar sobre el seu nou càrrec de comandant de la Luftwaffe, tot i que el general encara no sabia que tenia aquell càrrec. Von Greim, que es trobava a Munic, li va costar molt trobar un avió que el portés a la capital.

El dia 25 els combats es produïen casa per casa i els soviètics avançaven cap al centre. El 5º de Xoc avançava des del parc de Treptow, el 8º de Guàrdies i el 1º Blindat de Guàrdies des de Neukölln, i el 3º Blindat de Guàrdies del comandant Konev des de Mariendorf. Els carros soviètics varen tancar les restes de la divisió blindada Müncheberg a l’aeròdrom de Tempelhof, i l’artilleria soviètica va utilitzar tot el seu arsenal per ocupar l’aeròdrom i els llançacoets Katiuska, que els alemanys els varen conèixer com Els òrgans de Stalin pel seu soroll i perquè els seus rails de llançament semblaven els tubs d’un òrgan, varen ser disparats durant tot el dia contra els edificis administratius.

En la reunió del dia al búnquer, Hitler va dir que només a Berlín es podia aconseguir la victòria, i va assegurar que la situació semblava pitjor del que era i va deixar clar que fugir cap al sud era inútil perquè en aquella zona no hi tenien ni armes ni influència. El dictador va deixar clar que era mil vegades més covard suïcidar-se a Obersalzberg que resistir i caure a Berlín. Goebbels va explicar que encara podien aconseguir la victòria moral, i Hitler va rematar la frase del seu ministre dient que si fugia tal com molts li demanaven seria el final del nacionalsocialisme i del Reich. En canvi, creia que si conservaven la capital potser els britànics i els nord-americans lluitarien juntament amb Alemanya contra els bolxevics. També va explicar que tenia esperances de que la reunió de San Francisco, que començava aquell dia i que era una reunió de tots els països Aliats per definir les futures Nacions Unides, els acabés dividint, i estava convençut de que si podien donar un cop fort contra els soviètics ell tornaria a tenir el lideratge que havia perdut. Va afirmar que ell era l’únic que podia aconseguir aquella gesta.

Durant la resta del dia el dictador va rebre molts oficials i comandants de la resta dels seus exèrcits com el comandant Weidling, que els seus homes s’estaven retirant cap al centre, i el general de la divisió Erich Dethleffsen de l’Estat Major del OKW i casat amb la filla del general Nicolaus von Falkenhorst, que va quedar molt sorprès de trobar-se amb un home que s’enganyava a ell mateix creient que les restes del 12º i el 9º Exèrcit el podien salvar. El líder alemany els va ordenar a més que es netegés la ciutat en busca dels últims efectius disponibles per enviar-los a lluitar i a preparar el terreny des de dins per l’arribada del general Wenck. Però a la tarda varen arribar més males notícies al búnquer quan es va saber que el cos d’exèrcit del comandant Weidling s’estava retirant direcció centre. Hitler va insistir en el seu comandant que resistís i li va prometre que des del sud-oest vindria ajuda aviat.

Hitler vivia els seus últims dies de forma penosa; es passava el dia caminant sense pausa arrossegant els peus per les habitacions del búnquer, els tremolors a la mà esquerra l’hi havien augmentat tan que casi no podia ficar-se el cobert a la boca i s’aixecava de la cadira o del llit amb dificultat. La debilitat del dictador era evident per tothom i, fins i tot, el seu personal li va fer preguntes més personals i més directes perquè sabien que era el final. Per exemple, la secretària Junge li va preguntar per què no lluitava amb les seves tropes, i Hitler li va respondre que físicament no estava en condicions i que per culpa dels tremolors no podia ni agafar una pistola. A més, li va dir que no volia ser atrapat viu pels soviètics. Els ànims del dictador varen baixar encara més el dia 26 quan va ser informat de que les tropes del comandant Busse s’estaven dirigint cap a l’oest de la capital. Desesperat, Hitler va enviar a través del general Jodl un missatge on s’ordenava que en els 9º i 12º Exèrcits es dirigissin d’immediat a Berlín. El missatge es va emetre durant tota aquella nit i el dia següent, però no es va tenir resposta.

A la tarda, el general Ritter von Greim es va dirigir amb avioneta a la capital acompanyat per la pilot Hanna Reitsch. Quan varen arribar a Berlín varen ser disparats pel soviètics, que varen tocar l’avioneta Fieseler Storch i varen ferir al general a la cama dreta. Hanna va tenir que saltar per damunt de les espatlles del general per agafar el comandament de l’avioneta i va intentar aterrar al Tiergarten. Finalment, i després de ser disparats pels soviètics, va aconseguir aterrar just davant de la Porta de Brandenburg. Per sort seva, el Storch només necessitava 20 metres per aterrar. Llavors, un vehicle que passava per allà els va portar al búnquer. Entre les sis i les set de la tarda, Von Greim va entrar amb llitera al costat de la Hanna al búnquer. La primera en rebre’ls va ser la Magda, que es va posar a plorar en veure’ls i va petonejar a la Hanna per la seva lleialtat. De seguida varen dur el general al quiròfan, on el metge d’en Hitler es va ocupar de curar-li les ferides. Després de ser atès, Hitler el va visitar i, segons la Hanna, estava profundament agraït per la seva arribada i li va dir que inclús un soldat tenia dret a desobeir una ordre quan tot indicava que no hi havia esperança i que complir-la seria inútil. A continuació, el líder alemany li va preguntar si sabia per què l’havia fet cridar. Von Greim li va contestar que no i, llavors, amb la cara blanca i amb llàgrimes als ulls, Hitler li va dir que el ministre Göering l’havia traït i, amb el tremolor a la mà esquerra intensificant-se, li va donar el telegrama que l’hi havia enviat el mariscal del Reich feia uns dies. Mentre Von Greim el llegia, Hitler va cridar enrabiat:

Un ultimàtum! Tot el món m’ha traït! És el final!.

Després d’una pausa, Hitler li va explicar que l’havia fet cridar per nombrar-lo cap de la Luftwaffe amb el grau de mariscal en substitució d’en Göering. Hanna i Von Greim varen quedar molt impressionats per la notícia de la traïció del ministre Göering. Llavors els dos varen encaixar les mans amb el líder alemany i li varen demanar que se’ls permetés quedar-se al búnquer i compensar amb les seves pròpies vides el gran dany que el mariscal l’hi havia ocasionat a ell, al poble alemany i a la mateixa Luftwaffe. Hitler va acceptar les seves peticions, i els va dir podien quedar-se i els va afegir que la seva actitud seria recordada durant molt de temps en els anals de la Luftwaffe. Però el desig de Von Greim i de la Hanna de quedar-se tot i que hi havia ordres amb el centre d’operacions de Rechlin perquè enviessin una aeronau per treure’ls de la capital.

Al vespre, Weidling es va presentar davant del dictador amb un informe on recomanava la sortida massiva de Berlín amb l’objectiu d’evitar un desastre més gran i un número encara més gran de víctimes. El pla consistia en que la nit del 28 d’abril un grup d’escortes marxarien amb el líder alemany i el seu Estat Major de la Cancelleria cap a l’oest per reunir-se amb les restes del Grup d’Exèrcits del Vístula. Hitler li va respondre que la seva proposta era correcte, però li va dir que no tenia sentit continuar i li va assegurar que es quedarien lluitant amb les seves tropes i li va tornar a ordenar que seguís organitzant la defensa.

A la nit, Hitler va fer cridar a la Hanna en el seu despatx per dir-li que la causa estava perduda, tot i que li va dir que esperava l’arribada de les tropes del general Wenck, i li va afirmar que tant ell com l’Eva es suïcidarien i que els seus cadàvers serien cremats. Llavors, li va donar unes ampolletes de verí per ella i pel general Von Greim. Impressionada, Hanna es va posar a plorar en una cadira i entre plors li va preguntar per què es quedava a Berlín i li va demanar que visqués per Alemanya. El líder alemany li va respondre que no podia viure perquè era el seu deure defensar la capital fins al final. La conversació entre ells dos es va acabar quan el dictador es va posar a caminar per l’habitació amb ràpides i brusques gambades, el puny tancat a l’espatlla i el cap movent-se amunt i avall a cada pas. En veure’l que el líder alemany estava molt nerviós, Hanna va tornar a la capçalera del llit d’en Von Greim, i li va donar l’ampolla de verí. Estaven decidits a prendre’l. Al cap d’una estona, granades i bombes soviètiques varen caure sobre la Cancelleria i va començar un intens bombardeig. Quan els murs de l’edifici s’enfonsaven el búnquer tremolava i els habitants d’allí estaven nerviosos esperant l’imminent final.

El dia 27 varen concloure les transcripcions literals que el dictador havia decidit enregistrar per preservar per la prosperitat les paraules pronunciades en les conferències militars durant la Segona Guerra Mundial. La imatge de l’última transcripció ens deixa una Alemanya en retirada i a punt de ser derrotada. Durant tota aquesta sessió es va parlar de les possibilitats que hi havia que el general Wenck pogués penetrar a la ciutat. Wenck i els seus homes havien arribat a les afores de Potsdam, però només eren tres divisions. A més, Krebs va informar de que s’estaven produint combats en els carrers del centre de la ciutat. Els soviètics ja havien arribat a l’Alexanderplatz. Goebbels, conscient de la gravetat de la situació, va exclamar que mentre el general Wenck estava a Potsdam, els soviètics estaven avançant cap a la Potsdamer Platz, que estava molt malmesa. En sentir-lo, Hitler li va comentar irònicament que ell estava a Potsdamer Platz i no a Potsdam. El general Hans-Erich Voss, l’enllaç de l’almirall Döenitz amb Hitler, li va assegurar que el general Wenck arribaria a temps. A la tarda es va celebrar una altra reunió per debatre un cop més la situació després de que el general Wilhelm Mohnke anunciés que els primers carros de combat soviètics havien aconseguit penetrar fins a la Wilhelmplatz. En aquesta reunió l’oficial de les SS Hermann Fegelin ja no s’hi va presentar. Krebs va calcular que els hi quedaven entre 24 i 26 hores. Hitler es va lamentar llavors de la catastròfica situació i va culpar al 9º Exèrcit de no seguir les ordres d’intentar travessar les línies soviètiques tal i com ell demanava. Sabent que era el final, Hitler va parlar amb en Goebbels per recordar totes les gestes que havien fet en el passat, i es va lamentar d’haver pujat al poder per la via legal. Després, Hitler li va dir a l’oficial Nicolaus von Below, a qui hores després li entregaria una ampolla de cianur potàssic, que havia ordenat en el general Weidling que marxés de la ciutat.

Al vespre, Hitler va veure que el seu cunyat no es presentava al búnquer tal i com estava previst i gràcies al secretari Bormann va saber que estava en un apartament en el Charlottenburg amb una seva amant. Hitler va decidir enviar-hi el standartenführer de la Gestapo Hoegl a buscar-lo per portar-lo al búnquer. Fegelin en aquells moments anava completament begut i ja tenia a punt una maleta per fugir de la capital. Quan Hoegl el va trobar, Fegelin va demanar parlar amb l’Eva, però l’oficial de la Gestapo no li va permetre trucar-la i el va traslladar per la força al búnquer. Quan Fegelin va entrar al búnquer, l’Eva li va retreure que havia abandonat a en Hitler i li va assegurar que havia decidit no intervenir-hi per salvar-li la vida perquè no es creia que volia estar al costat de la Gretl, que estava embarassada. Un cop va ser portat davant del dictador, Hitler el va començar a insultar, el va acusar de traïdor i li va arrencar els galons. Fegelin li va dir que pensés en la Gretl perquè estava embarassada, però Hitler, embogit de ràbia, el va començar a bufetejar i el va tornar a insultar fins que el va fer tancar en una habitació del subterrani de la Cancelleria.

Poc després, Hitler va dictar un telegrama per al general Keitel per dir-li que esperava l’alliberació de Berlín i li va preguntar on era Wenck amb el seu 9º Exèrcit i quan es produiria l’atac dels blindats al nord de la ciutat. Però, ja de nit, tots els presents al búnquer varen veure que no es complien les ordres que s’enviaven i de seguida varen saber que Jodl i Himmler estaven aturant les divisions que estava enviant Hitler al front. Bormann va anotar en el seu diari que Himmler i Jodl havien retingut les divisions que havien de rescatar-los, però va deixar clar que resistirien fins al final. El general Krebs va assegurar que els nord-americans podrien creuar els 90 quilòmetres que separaven el riu Elba de Berlín per ajudar-los a derrotar els soviètics. En una tercera sessió informativa, Hitler va continuar parlant de la deslleialtat del seu Exèrcit i només va elogiar al mariscal Schörner i a l’almirall Döenitz, que aquest havia complert la seva paraula d’enviar les seves unitats a la capital. Hitler va tornar a assegurar que cap tanc rus el trauria d’allí i va afirmar que no era un mal final lluitar fins al final a la capital.

A últimes hores del dia, la Magda Goebbels va demanar-li en el metge de les SS Helmuth Kunz que l’ajudés a matar els seus fills per què tant ella com el seu marit es suïcidarien després de que Hitler ho fes. Kunz li va prometre que l’ajudaria. Hitler no li va passar per alt la passió de la Magda cap a ell i pel què representava, i per tal d’animar-la i recompensar-la li va entregar la banda daurada del NSDAP.

A dos quarts de dues de la matinada, Hitler va entrar a l’habitació del mariscal Von Greim i es va asseure a al cantonada del llit del mariscal juntament amb la Hanna. Amb el rostre blanc, el dictador li va dir que l’única esperança que tenien ara era el general Wenck i li va explicar que necessitava reunir tots els avions que poguessin per tal de que s’ocupessin de cobrir el seu avanç cap a la capital. A més, li va assegurar que l’acabaven d’informar de que l’artillera del general Wenck bombardejava ja les posicions soviètiques a la Potsdamer Platz. Després de donar-li aquesta informació, li va ordenar que tornés a Rechlin i s’encarregués de treure els seus aparells cap a la capital per destruir les posicions soviètiques. Tant Von Greim com la Hanna li varen replicar que el seu intent no serviria per res i li varen dir que preferien morir al seu costat abans de dur a terme una missió impossible. Hitler els va respondre que com a soldats del Reich tenien el sagrat deure d’esgotar totes les possibilitats i els va assegurar que aquesta era l’única possibilitat d’èxit. Hanna no estava molt convençuda, però Von Greim no ho va veure igual i li va prometre que ho intentarien per salvar-lo. Llavors, la Hanna es va quedar a soles amb el dictador mentre Von Greim es preparava per marxar del búnquer. La pilot li va tornar a insistir per quedar-se, però Hitler es va limitar a mirar-la uns instants als ulls i li va dir:

Déu els protegirà.

Durant aquelles hores de la matinada es varen fer diverses trucades desesperades als generals Keitel i Jodl per demanar-los reforços per Berlín. Ningú dels presents sabia que el 12º Exèrcit que esperaven estava inoperatiu. L’exèrcit soviètic estava lluitant cada cop més a prop del centre; el 3º Exèrcit de Xoc es trobava en els districtes septentrionals de la columna Siegessäule, que s’erigia en el Tiergarten. Els alemanys només tenien el control d’una franja de 6 quilòmetres per 15 que anava des de l’Alexanderplatx, a l’est, fins a Charlottenburg i el Reichssportsfeld, a l’oest, on l’Arthur Axmann defensava amb desesperació els ponts de Havel. Iosif Stalin va autoritzar en un comunicat de la Stavka dirigit al mariscal Zhukov, qui seria considerat com el llegendari general que mai havia perdut una batalla, perquè ocupés el Reichstag.

A mitja tarda varen arribar notícies al búnquer a través del Servei de Premsa del Ministeri de Propaganda que deien que el ministre Himmler havia negociat la rendició amb els Aliats occidentals. La ràdio d’Estocolm va anunciar en un comunicat que Himmler estava establint contactes amb els Aliats occidentals. Al principi Hitler no s’ho va creure, però ja havia començat a desconfiar de les SS des de feia dies. Per treure’n l’aigua clara, va trucar a l’almirall Döenitz, que aquest va trucar al líder de les SS per preguntar-li si eren certes totes aquelles informacions. Himmler ho va negar. Davant del dubte, Hitler es va apropar al mariscal Von Greim i li va demanar que detingués al ministre Himmler. Quan va pronunciar el nom del líder de les SS la seva veu es va endurir i li varen començar a tremolar les mans, i va cridar:

Un traïdor no em pot substituir. Vostè em té que garantir que això no passarà.

A continuació, Von Greim i la Hanna es varen preparar per marxar i es varen acomiadar de tots els presents. Nicolaus von Below els va demanar que salvaguardessin l’honor de la Luftwaffe per explicar en el món el sentit del que volia Alemanya. Llavors, tots els hi varen entregar algun record i varen escriure breus missatges (La Hanna va explicar més tard que ella i Von Greim varen destruir tots els missatges excepte dures cartes que va escriure el ministre Goebbels i la seva esposa Magda al fill gran d’aquesta, en Harald). La Magda, a part de la carta pel seu fill, li va donar un anell de brillants que es va treure del dit perquè el conservés com un record seu. Un cop es varen acomiadar de tots, la Hanna va ajudar al mariscal Von Greim, que anava amb crosses, a pujar les escales de formigó. A fora els esperava un vehicle blindat que els va portar fins a una zona propera on els esperava una avioneta Arado 96 a prop de la Porta de Brandenburg. Hanna i Von Greim es varen enlairar ràpidament i varen volar cap al sud mentre els soldats del 3º Exèrcit de Xoc, que ja es trobaven al Tiergarten, s’ho miraven pensant que potser Hitler estava fugint. Després de que marxessin, Hitler va demanar un sacerdot per casar-se amb l’Eva Braun. Goebbels va ser l’encarregat de portar-li un oficial del Gau, la regió administrativa del Reich, de Berlín.

A la nit, l’agregat de la premsa Heinz Lorenz va arribar al búnquer amb un informe de l’agència Reuters emès per la BBC de Londres i confirmat per Estocolm, que confirmava que Himmler estava establin contactes amb els Aliats occidentals. Li va entregar una còpia al secretari Bormann, que estava assentat al costat del ministre Goebbels i de l’oficial Hewel, i li va donar una altra còpia a l’ajudant Linge perquè li entregués a en Hitler. Aquella confirmació va fer esclatar de ràbia en el dictador, que es va reunir amb en Goebbels i en Bormann a la seva habitació per tenir una llarga conversa. Creia que hi havia un pla del líder de les SS per assassinar-lo i estava convençut de que el detingut Fegelin formava part de la conspiració. Per ser el seu cunyat havia pensat en enviar-lo a lluitar amb les tropes del general Mohnke, però l’Otto Günsche i en Bormann el varen convèncer perquè l’entregués a un consell de guerra. Al cap d’una estona, un grup de guàrdies de l’escorta del dictador es varen presentar davant de l’oficial Fegelin, que va admetre les conversacions del ministre Himmler amb el comte Folke Bernadotte, el president de la Creu Roja sueca i cosí del rei Gustav V de Suècia, per firmar una pau amb els Aliats occidentals, però va negar en tot moments ser un traïdor i va dir que no sabia absolutament res del què parlava Himmler. El consell de guerra presidit per en Johann Rattenhuber, el comandant de la guàrdia d’en Hitler i general de l’Exèrcit de les SS, el va condemnar a morir afusellat. Després d’arrencar-li del seu uniforme totes les insígnies, com la Creu de Cavaller, va ser conduït al jardí de la Cancelleria mentre cridava que era innocent. A fora al búnquer, Fegelin va sol·licitar a la desesperada parlar amb l’Eva, però el tinent encarregat de complir l’ordre no li va autoritzar, tot i que li va permetre escriure una nota. Un cop escrita la nota on demanava clemència, va demanar-li en el tinent una cigarreta, però estava tan espantat que quan li varen donar li va caure de les seves mans tremoloses. Compadint-se d’ell, un membre de les SS va agafar la cigarreta, la va encendre i li va posar en els seus llavis tremolosos. El tinent li va afirmar que no li feia gens de gràcia aquella situació i, seguidament, sis homes de les SS es varen col·locar en fila i el varen afusellar.

A primera hora de la matinada del 29 d’abril, Adolf Hitler i Eva Braun es varen casar en una cerimònia civil per deixar constància de que l’Eva era la dona oficial del dictador i per reconèixer la seva lleialtat. La cerimònia va ser oficialitzada per un supervisor encarregat de la recol·lecció d’escombraries en el districte berlinès de Pankow, l’oficial Walther Wagner, que vestia l’uniforme del NSDAP i el braçalet de la Volkssturm. El casament va tenir lloc en el petit saló de les conferències, a la part privada del búnquer. A més de la parella i de l’oficial, i varen ser presents els testimonis Goebbels i Bormann. Hitler portava la seva guerrera habitual i l’Eva anava ben maquillada i portava un vestit negre de seda, un que li agradava molt a en Hitler, unes elegants sabates, un collaret de perles i en el seu cabell duia lligat dos fermalls d’or i en el canell esquerre lluïa un rellotge de platí incrustat de diamants. Un cop va començar la cerimònia, Wagner els va preguntar si els dos eren aris i si estaven lliures de malalties hereditàries, preguntes que varen respondre afirmativament. En el moment de firmar el registre, Eva va començar a escriure el seu cognom amb B, però llavors ho va corregir posant una H. La firma del dictador va quedar illegible pel seu tremolor a la mà. Hitler va encarregar un anell a corre cuita, però va resultar ser massa gran per als dits de l’Eva, per la qual cosa ella el va fer guardar a una persona de confiança després de la cerimònia.

Quan va acabar l’acte, la parella va sortir al passadís de conferències i varen rebre la felicitació dels generals i de les secretàries que s’havien quedat, i tots junts ho varen celebrar bevent xampany, inclús Hitler es va servir una copa. En aquell moment Hitler murmurava que s’acostava el final del nacionalsocialisme. La parella va encaixar la mà a tots els presents i després es varen retirar a les seves habitacions privades, on varen ser convidats a entrar-hi Bormann, Goebbels i la seva esposa Magda, els generals Krebs i Burgdorf, Von Below, Axmann, la cuinera Manziarly i les dues secretàries Junge i Christian. Hitler els va explicar el motiu d’aquell enllaç, remarcant la fidelitat que l’hi havia mostrat l’Eva. També els va anunciar que tant ell com l’Eva es suïcidarien aviat i va donar instruccions perquè es guardés un bidó de gasolina a la sortida del búnquer amb la finalitat de cremar els seus cossos. Després, Hitler es va emportar a la secretària Junge en una habitació per escriure el seu testament davant del ministre Goebbels i el secretari Bormann. Junge estava molt nerviosa en aquell moment. Mentre Hitler dictava el seu testament, a la cantina i va haver un ball per la celebració del casament.

El testament, anomenat Testament Polític, Hitler no va mostrar cap tipus de penediment, va culpar als jueus de tot i va forçar a continuar amb la guerra i a seguir treballant per mantenir les lleis racials i la lluita contra els jueus. La segona part del testament dictaminava l’expulsió del NSDAP dels ministres Göering i Himmler per la seva deslleialtat. Va nombrar a l’almirall Döenitz president del Reich, cap de la Wehrmacht i ministre de Guerra, Goebbels va ser nombrat canceller, Karl Hanke va ser nombrat cap de les SS i de la policia i Pau Giesler va ser nombrat ministre de l’Interior. Seguidament, va incloure en el nou govern a en Herbert Backe com a ministre d’Agricultura, Bormann com a cap del NSDAP, Walther Funk com a ministre d’Economia, Ritter von Greim com a ministre de la Luftwaffe, Theodor Hupfauer com a ministre del Treball, Robert Ley com a cap del Front del Treball, Werner Naumann com a ministre de Propaganda, Karl Saur com a ministre d’Armament, Arthur Seyss-Inquart com a ministre d’Afers Exterior, Gustav Adolf Scheel com a ministre de Cultura, Lutz Graf Schwerin von Krosigk  com a ministre de Finances, Ferdinand Schörner com a cap de l’Exèrcit i Otto Georg Thierack com a ministre de Justícia. Hitler va deixar constància de que moriria amb el cor alegre i va assegurar que després de la seva mort seguiria estant a prop del nou govern i que els acompanyaria sempre. En aquest nou govern no hi va incloure a homes de tal rellevància com Speer i Von Ribbentrop.

Després, Hitler va dictar el seu Testament Privat, que va ser més breu, i on va explicar els motius del seu matrimoni amb l’Eva, i va deixar tots els seus béns a la família de la seva esposa i a les seves secretàries per tal de que poguessin viure de forma burgesa, tot i que ell considerava que no tenien gaire valor. Curiosament, només va mencionar a la Franciska Braun, la mare de l’Eva, i no va mencionar ni el nom de les dues germanes ni tampoc el del pare, en Friedrich Braun. Totes les obres d’art que havia adquirit va demanar que fossin traslladades a la ciutat de Linz. En el final del testament va explicar que amb la seva esposa havien decidit morir per escapar de la vergonya de la derrota o la capitulació i que volien que els seus cossos fossin  cremats en els llocs on havien treballat en el transcurs dels últims 12 anys.

A les quatre de la matinada, Junge va acabar de mecanografia el testament i la secretària Christian va acabar de passar a màquina el text que va ser firmat per Bormann, Goebbels i els generals Krebs i Burgdorf. Von Below va firmar el testament privat. Dels dos testaments se’n varen fer quatre còpies perquè no es perdessin: una va ser destinada als arxius del secretari Bormann i les altres tres varen ser enviades a través de les línies soviètiques al mariscal Albert Kesselring, a l’almirall Döenitz i al mariscal Schörner. Els missatgers que varen portar els testaments varen ser en Heinz Lorenz, el comandant Willy Johannmeyer i el SS Standartenführer Wilhelm Zander. Després de que Hitler anés al llit per dormir, Junge va pujar a la planta de dalt del búnquer per aconseguir una mica de menjar pels fills d’en Goebbels. Però en pujar a la planta es va trobar amb una festa sexual entre oficials de les SS i unes noies joves que havien sigut seduïdes amb la promesa d’estar a la Cancelleria. Després, un Goebbels molt emocionat i amb llàgrimes als ulls va demanar-li a la secretària redactar la seva pròpia apologia en l’Apèndix al Testament Polític del Führer, on va dir que tot i que Hitler li havia ordenat marxar de la capital per formar un nou govern, per primer cop es negava a obeir una ordre del dictador. En el testament també va explicar que amb la seva esposa Magda i en nom dels seus sis fills no deixarien Berlín i que posarien fi a les seves vides. A més, va dir que en el deliri de la traïció que rodejava a en Hitler en aquells dies decisius tenia que haver-hi almenys uns pocs que es mantinguessin fidels a ell inclús fins la mort. Goebbels va acabar de firmar el document a les cinc de la matinada.

Al matí, després d’una nit de pluges va deixar de ploure i els soviètics es varen poder fer la idea per on s’havien de dirigir. Durant el dia varen aconseguir fer-se amb el control del Ministeri de l’Interior després d’una aferrissada batalla amb granades i metralletes, i estaven a uns 500 metres del Reichstag.

A les deu del matí, quan Hitler es va despertar, va preguntar-li al general Krebs on es trobava l’Exèrcit del comandant Wenck, però el general, disgustat, li va tenir que dir que no en sabia res. Llavors li va preguntar on eren els soviètics, i Krebs li va respondre que avançaven i que en 48 hores estarien a la Cancelleria. Li va deixar clar que no podien esperar cap miracle i que les tropes havien patit grans pèrdues i ja no tenien armament. Quan les notícies semblava que no podien ser més dolentes, Hitler va rebre informes del mariscal Schörner que deien que les zones de la rereguarda estaven desorganitzades i que la població civil complicava les operacions. Al migdia es va celebrar com era costum una conferència. Acabaven de rebre notícies de que les tropes soviètiques estaven ara a uns 400 metres o 500 metres de la Cancelleria.

Al vespre es va difondre al búnquer la notícia de la mort del dictador Benito Mussolini la seva amant Clara Petacci el dia anterior a mans dels partisans quan intentaven fugir amb altres líders feixstes. Quan Hitler va llegir la notícia va quedar impressionat i no va poder reprimir un moviment involuntari que li va fer tirar la tassa de te al terra. Eva va córrer per eixugar el te, però Hitler la va agafar pel braç i li va dir que no ho recollís perquè era la seva sang. Amoïnada en saber que els cossos del dictador i de l’amant havien sigut maltractats pels carrers de Milà, l’Eva li va preguntar si farien el mateix amb ells. Hitler li va explicar que no podrien perquè els seus cossos serien incinerats. Atemorit amb la idea de que el cianur no fes efecte en el moment de suïcidar-se, Hitler va insistir en el doctor Stumpfegger que provés el cianur amb la gossa Blondi, que s’havia escapat del seu lloc per estar amb ell juntament amb els seus quatre cadells. Llavors, va ordenar-li a l’Erich Kempka que enviés bidons de gasolina al patí del búnquer. Preocupat pel seu destí, Hitler va discutir amb el doctor el millor mitjà i més segur per suïcidar-se, i li va preguntar si la càpsula de cianur li donaria temps per disparar-se un tret o ho hauria de fer l’ajudant Günsche. Stumpfegger li va respondre que ho podria fer ell mateix, ja que el verí no feia l’efecte immediat. Preparant-se pel moment final, Hitler, davant l’Eva i el doctor, va treure’s la seva Walter de 7,65 i se la va introduir a la boca mentre li preguntava en el doctor si ho feia bé. Un cop acabat l’assaig, Hitler va ordenar que tots els gossos del búnquer es matessin a trets de revòlver, cosa que va fer plorar als sis fills dels Goebbels. La Magda els va intentar consolar dient-los que aviat anirien tots amb l’oncle Adolf. Poc abans de la sessió de la tarda, amb l’ajuda del cuidador de gossos del dictador, el sergent Fritz Tornow, Haase li va obrir la mandíbula a la Blondi i va trencar-hi l’ampolla de cianur amb unes alicates. La gossa es va desplomar a l’instant al terra. Hitler no hi va ser presents, però va entrar a l’habitació immediatament després. Va mirar uns segons a la seva gossa i després, amb llàgrimes als ulls, va marxar sense dir res i es va tancar a la seva habitació.

A les deu de la nit es va celebrar una altra reunió, on el comandant Weidling va dir que els soviètics havien avançat per la Saarlandstrasse i la Wilhelmstrasse, i que estaven molt a prop del Ministeri de l’Aire, dels pocs edificis dempeus de la ciutat. Des del nord de la ciutat havien penetrat en els carrers entre la Bismarckstrasse i la Kantstrasse, i des del sud fins al suburbi de Grunewald i Reichsportfeld, on únicament una petita força alemanya seguia lluitant en el riu Havel, a Pichelsdorf. Weidling va acabar la seva explicació dient que els soviètics arribarien a la Cancelleria l’1 de maig. Després de la reunió li va demanar a en Hitler que aprovés les sol·licituds per poder marxar del búnquer. Freytag von Loringhoven, el seu amic Gerhard Boldt i el tinent coronel Rudolf Weiss varen decidir marxar. Acceptant la proposta, Hitler va demanar-li a en Von Loringhovern com pensaven escapar de la capital. El comandant li va exposar una ruta des del subterrani de la Cancelleria fins a Havel, on allà agafarena una barqueta. A en Hitler li va encantar la idea i li va aconsellar que agafessin una barca amb motor elèctric perquè no feia soroll. Von Loringhoven li va dir que si era necessari podrien utilitzar un altre tipus d’embarcació, però llavors Hitler es va mostrat cansat de cop i li va encaixar la mà sense energia per acomiadar-se d’ells i els va dir que donessin records al general Wenck i que s’afanyés a arribar perquè sinó seria massa tard. Von Below també li va demanar permís per marxar a l’oest. Hitler hi va accedir d’immediat i aquella mateixa nit va marxar. Duia amb ell una carta del dictador pel general Keitel en la que, segons els records d’en Von Below, reiterava les seves lloances a l’armada, culpava del fracàs a la Luftwaffe i censurava a l’Estat Major. Deia que no es podia creure que els sacrificis del poble alemany haguessin sigut per res. Durant aquella nit es va rebre en el búnquer la confirmació per part d’en Keitel de que no podien esperar l’ajuda de cap més Exèrcit. A les onze de la nit, Hitler va telegrafiar cinc preguntes per l’Alfred Jodl, que estava a Dobbin, l’últim quarter general de l’Alt Comandament de l’Exèrcit. Li demanava que li digués on estava la punta de llança del general Wenck, quan es produiria l’atac, on estava el 9º Exèrcit, on estaven les tropes del general Rudolf Holste i quan havia d’esperar l’atac d’aquest últim. Enfonsat, Hitler es va retirar a la seva habitació acompanyat per l’Arthur Axmann per parlar durant una hora sobre el tema de la joventut. Quan Axmann va sortir de l’habitació, el doctor Stumpfegger va entrar-hi per preguntar-li a en Hitler si podia fer alguna cosa per ell aquella nit. Hitler, mig adormit, li va prometre que el general Wenck arribaria aviat i que no patís.

A dos quarts de tres de la matinada, els ajudants i col·laboradors del dictador varen ser cridats a presentar-se davant del dictador per acomiadar-se d’ell. Al cap d’uns minuts, unes 20 persones es varen reunir amb el dictador i el secretari Bormann en una part privada del búnquer. El líder alemany tenia la mirada fixa i humida, alguns varen dir que havia pres alguna droga, i va creuar el passadís en silenci i va encaixar la mà a totes les dones que li deien algunes paraules, però ell no els hi va dir res. Va mencionar la traïció del ministre Himmler i els va explicar un cop més que estava decidit a suïcidar-se abans de que els soviètics el capturessin i l’exhibissin com una peça de museu. Llavors els va dir que els lliurava del seu jurament de lleialtat cap a ell i els va explicar que esperava que aconseguissin arribar fins als britànics i els nord-americans. Quan es va retirar de nou a la seva habitació va sonar el gramòfon i varen aparèixer botelles de licor. Bormann es va quedar adormit en una cadira totalment borratxo.

Al matí, els soviètics es trobaven molt a prop del centre, a uns 300 metres del búnquer, intentant arribar al Reichstag, on es varen produir durs combats. En el búnquer, Hitler va tornar a sortir de la seva habitació vestit com sempre amb la seva guerrera gris i el pantaló negre. Tot va transcorre com un dia normal amb oficials que entraven i sortien del búnquer. Ajudat pels guàrdies, Hitler va pujar les escales que conduïen al jardí de la Cancelleria per respirar una mica d’aire fresc. Hitler va preguntar on eren les tropes del general Wenck i demanava què feia l’aviació, però ningú va saber com respondre-li. El brigadeführer Wilhelm Mohnke, el comandant de la Cancelleria, el va advertir de que la ciutat només li quedaven dos dies, i el general Weidling, que acabava d’arribar al búnquer, va calcular que la resistència podia acabar aquella mateixa nit. Weidling li va demanar que els deixessin escapar, però les seves pregàries no varen tenir resposta. En veure que Mohnke estava d’acord amb els números del comandant Weidling, Hitler es va aixecar a poc a poc de la seva cadira per abandonar la sala. Weidling li va demanar que es decidís si en cas de que s’acabés la munició pogués intentar escapar. Hitler va parlar un moment amb el general Krebs i després li va donar permís, que es va confirmar més tard per escrit, perquè sortissin amb petits grups. Llavors, Hitler va fer cridar al secretari Bormann i li va explicar que rebutjava la capitulació de Berlín i que estava decidit a morir.

Després, Hitler va anar a l’habitació de la Magda, que estava molt afectada per la caiguda del Tercer Reich, per consolar-la. Magda va intentar desesperadament demanar-li que abandonés la capital per continuar lluitant, però Hitler, que era conscient de la realitat, li va dir que tot ja estava decidit. En veure-la enfonsada i volent-li agrair la seva fidelitat, Hitler es va treure la insignia del NSDAP de la seva jaqueta per donar-li. D’aquesta manera la Magda va obtenir la més alta distinció que una dona va rebre sota el Tercer Reich. Mentrestant, l’Eva Hitler, que encara duia el vestit del seu casament, se’l va canviar pel preferit del seu marit, un vestit blau fort amb adornaments blancs i amb roses a l’escot. L’Eva anava amb el cabell molt ben pentinat i net. Els presents al búnquer no sabien com havien de dir-li. Alguns li deien honorable senyoret, però l’Eva els hi deia somrient que l’anomenessin senyora Hitler. Llavors, l’Eva es va endur a la secretària Junge a la seva habitació i li va regalar una capa de pell de guineu, i després es va reunir amb el ministre Goebbels per parlar sobre els seus finals.

Més tard, Mohnke va anunciar una lleugera millora de la situació; l’estació de Schlesischer va ser reconquerida per les forces alemanyes. Abans de dinar va tenir lloc una segona i última reunió militar, on es va informar a en Hitler de que el túnel del ferrocarril de la Friedschstrasse havia sigut ocupat pels soviètics i que el túnel de la Vosstrasse estava a punt també de caure. A més, l’àrea del Tiergarten l’havien ocupat els soviètics, que ja arribaven a la Potsdamer Platz i al pont de Weidendammer, sobre el riu Spree. En acabar la reunió, Hitler va convocar al seu ajudant Günsche i li va donar instruccions sobre què havien de fer amb el seu cadàver i el de la seva esposa. Al voltant de les dues del migdia, Hitler va dinar amb la Manzialy, i les secretàries Junge i Christian. L’Eva no hi va ser present perquè no tenia gana. El dinar va ser com els dels últims dies amb pocs conversació, amb certa alegria i amb serenitat. Varen menjar pasta amb tomàquet, un dels plats favorits del dictador. Després de dinar, Hitler va ordenar a la secretària Junge que destruís tots els documents que quedaven, i després es va acomiadar dels seus convidats i se’n va anar a la seva habitació amb l’Eva. A dos quarts de tres, el xofer Kempka va rebre una trucada de l’ajudant Günsche en què se li ordenava que anés a buscar uns 200 litres de gasolina i els deixés a l’entrada del búnquer.

Pels volts de les tres de la tarda, Hitler va sortir de l’habitació lentament i mig corbat acompanyat per la seva esposa Eva i es varen quedar dempeus en el passadís de l’avantsala, on Günsche va reunir l’entorn més íntim del dictador. Goebbels, Bormann, Krebs, Burgdorf i les dues secretàries. La parella es va tornar a acomiadar de tothom encaixant-los la mà i seguidament varen tornar a l’habitació. Magda no va voler veure aquella cerimònia i es va retirar a la seva habitació del pis de dalt amb els seus sis fills. Segons la secretària Junge, quan s’acomiadaven del dictador aquest els va parlar tan fluix que no el varen arribar a entendre. En canvi, l’Eva es va apropar a ella i li va dir somrient que intentés escapar perquè potser ho aconseguiria, tal i com va ser, tot i que va ser capturada pels soviètics i després empresonada pels nord-americans, que la varen alliberar el 1947. L’Eva també li va demanar que saludés de part seva a Baviera. En aquell moment que se sabia que seria el final d’en Hitler es va desallotjar el búnquer inferior, i l’ajudant Günsche es va quedar juntament amb dos oficials de les SS al passadís vigilant que el dictador pogués conservar la seva privacitat durant els seus últims moments. Abans, l’Eva va entrar a l’habitació de la Magda, que estava plorant perquè sabia que era el final. Quan l’Eva es va retirar, la Magda va sortir desesperada de la seva habitació cridant que volia veure a en Hitler. Va aconseguir apartar a l’ajudant Günsche i va obrir la porta de l’habitació del dictador, que la va fer sortir de l’habitació. Resignada, la Magda va tornar a la seva habitació plorant, sabia que amb la mort d’en Hitler havia de matar als seus sis fills, cosa que va fer l’endemà donant-los cianur i després es varen suïcidar amb el seu marit Joseph amb una pistola.

Finalment, a les tres de la tarda del 30 d’abril de 1945, Hitler i Eva es varen suïcidar. Hitler es va disparar al cap mentre mossegava una pastilla de cianur i l’Eva es va empassar una pastilla de cianur al costat del seu marit. A fora l’habitació, els generals es varen quedar al passadís esperant quan de sobte varen sentir un sol tret, el d’en Hitler. Després d’esperar uns minuts i de veure que sortia fum dels conductes de ventilació mentre sentien el soroll del ventilador de gasoil, Bormann i Linge, seguit de l’ajudant Günsche, Goebbels i Axmann varen obrir la pesada porta de ferro de l’habitació i de seguida varen ensumar una forta pudor a àcid prússic, una olor semblant a la d’ametlles amargades. L’Eva es trobava estirada al sofà desplomada repenjada a l’espatlla del seu marit amb una pistola a la mà, una Walther calibre 6,35, que no va utilitzar. Hitler estava assentat al sofà, reclinat, amb la mandíbula penjant i li sortia sang de la banda dreta del seu cap i tenia una pistola Walther del 7,65 a la mà. Un gerro de flors estava al terra que segurament havia caigut pel moviment d’un dels dos en morir. A dos quarts de quatre, mentre Axmann meditava davant dels cadàvers, Günsche i Linge varen embolicar el cos del dictador amb una manta de la Wehrmacht tapant el cap ple de sang. Tots els presents varen aixecar el braç per cridar un Heil Hitler!. Després varen treure el cos al passadís. Quan el varen deixar a terra tothom va observar els pantalons negres que sempre portava el dictador i Linge va aprofitar aquell moment per agafar-li el rellotge. Goebbels, segons sembla, incapaç de veure aquella situació, va córrer immediatament a la sala  de deliberacions per anunciar que sortia a la Wilhelmplatz perquè el matessin, però finalment va quedar-se al búnquer i li va confessar a l’ajudant Linge que en un últim moment no ho havia pogut fer.

Després, dos oficials de les SS i el doctor Stumfegger varen pujar el cos pels vuit metres d’escales de la sortida d’emergència per deixar-lo fora al jardí. Mentrestant, Bormann va entrar a l’habitació del dictador per agafar el cos de l’Eva, que els seus llavis havien quedat frunzits pel verí, sense tapar i sense gaire delicadesa, mai li va agradar la esposa del dictador, i la va deixar al passadís. Després, Kempka va portar el cos de l’Eva al peu de l’escala, però de cop es va marejar i va donar el cadàver a l’ajudant Günsche, que aquest va donar-lo a un oficial de les SS, que el va pujar al jardí. Juntament amb ells pujava Linge i el metge, i els seguien en Günsche, en Bormann i en Goebbels. En el jardí els dos cadàvers varen ser col·locats a sobre el terra llis d’arena, el de l’Eva estava al costat dret del seu marit, a pocs peus de distància de la sortida del búnquer, i Kempka els va ruixar de gasolina amb cinc llaunes. Goebbels, Bormann, Krebs i Burgdof es varen apropar als cadàvers per donar-los un últim adéu. En aquells moments, Goebbels va tirar un fòsfor als cadàvers perquè cremessin més ràpid. Però, en aquell instant, un bombarder soviètic va posar en perill la cerimònia i en sentir el brunzit del bombarder tots varen córrer cap a la porta per protegir-se. Un cop passat el perill, Günsche va tirar la gasolina que quedava al terra i va encendre un misto a la mateixa porta del búnquer i Bormann la va tirar a la pira. Les flames varen cremar els cossos al costat de la gossa Blondi. Els presents al jardí varen fer un últim adéu amb la salutació romana i varen tornar corrents a baix, on alguns es varen suïcidar més tard com el general Krebs. Poc després, un dels guàrdies del jardí, en Hermann Karnau, va declarar que els cadàvers havien quedat reduïts a cendres, que es desfeien només tocar-los amb el peu. Günsche va encarregar a dos SS del cos d’escortes del dictador, el Haupsturmführer Ewald Lindloff i el Obersturmführer Hans Reisser, que anessin a veure com estaven les restes del dictador i la seva esposa. Lindloff va dir mitja hores després que els cossos estaven totalment calcinats. Les restes dels cadàvers d’en Hitler i de l’Eva es varen unir als altres cadàvers sense identificar de l’hospital de sota la Cancelleria. Els bombardejos que varen continuar les següents 24 hores també varen contribuir a la destrucció i la dispersió de les restes del dictador i la seva dona.

Mentrestant, a dins del búnquer tots bevien i fumaven, Hitler ja no ho podia impedir, i fins i tot un que anava totalment borratxo va preguntar a crits si algú volia pujar a dalt per veure al cap, referint-se a Hitler, cremant. Un xofer es va queixar després de que els ventiladors transportaven la ferum a carn cremada per tot el laberint. Al vespre, les restes d’en Hitler continuaven carbonitzades, i el Brigadeführer Johann Rattenhuber, el cap de la guàrdia personal del dictador, va ordenar a tres dels seus subordinats que enterressin les restes en un cràter de bomba del jardí.

La mort de l’Adolf Hitler va ser anunciada aquella mateixa tarda a l’opinió pública pel nou president del Reich, Karl Döenitz, a Plön, Holstein.

Després de la seva mort:

El 5 de maig de 1945, els soviètics varen trobar les restes del cadàver de l’Adolf Hitler i de l’Eva Hitler als jardins de la Cancelleria. Les restes varen ser sotmeses a una autòpsia en l’Hospital Quirúrgic de Campanya nº 496 dels russos a Berlín-Buch per encàrrec dels serveis secrets soviètics, concretament del Departament de Contraespionatge SMERSH del 79º Cos d’Infanteria. La mandíbula d’en Hitler va ser identificada per un dels tècnics que havia treballat pel dentista del dictador. Posteriorment, la mandíbula i un tros del crani varen ser enviats a Moscou, on varen estar-hi en secret mentre va durar l’Estat soviètic. Tot i que el dictador Iosif Stalin sabia de l’existència de les restes dentals, durant l’estiu de 1945 va insistir de que probablement Hitler havia escapat de Berlín, i va insinuar que els estats occidentals l’estaven protegint.

 

El febrer de 1946, les altres restes dels cossos de l’Eva i d’en Hitler varen ser enterrades en una base de la SMERSH (contra-intel·ligència militar, acrònim de smert shpionam, mort als espies) a Magdeburg, a l’Alemanya oriental. El 1956 i el 1957, la República Federal va declarar oficialment morts a l’Adolf Hitler i a l’Eva Hitler. Anys més tard es va pensar que les restes mortals eren un símbol perillós, tot i que els cranis, tíbies, costelles i vertebres estaven en un avançat estat de descomposició, el secretari general de Seguretat d’Estat de la Unió Soviètica, Yuri Andropov, va ordenar la nit del 4 d’abril de 1970 cremar-les amb carbó vegetal i tirar les cendres al riu. Alguns historiadors afirmen que no es varen cremar les restes d’en Hitler i de l’Eva. Avui en dia només queden de les seves restes la mandíbula, que va quedar sota custòdia del SMERSH, i el crani, que va quedar sota custòdia del NKVD. Aquests ossos es troben avui en dos arxius secrets de Moscou.

 

Durant la postguerra, varen sortir notícies i rumors que deien que Hitler estava viu, i inclús hi havia gent que afirmava haver-lo vist. El 1945, l’espionatge britànic va dur a terme una investigació dirigida pel comandant Hugh Trevor-Roper, agent del servei d’intel·ligència i futur historiador, i va confirmar la història del suïcidi d’en Hitler i la destrucció del seu cadàver.

 

Un dia de l’Adolf Hitler a Berlín:

 

L’Adolf Hitler se solia llevar a partir de les deu del matí. Normalment el seu propi criat el despertava amb la porta tancada, mai ningú el va veure dormint al llit i cap dels seus col·laborador el va veure amb batí, i li deixava les notícies del matí en una tauleta. Un cop s’aixecava del llit s’afaitava. A la seva habitació i tenia un armari amb roba molt senzilla i convencional. No va utilitzar mai ni perfums ni colònies, les detestava. A l’hora d’esmorzar menjava una poma, llet calenta o cafè suau amb panets, mantega i melmelada. Hitler no consultava mai el calendari ni l’agenda, funció que feien els seus secretaris com Martin Bormann. Després, llegia la premsa i acabava de passar el matí pensant en algun discurs que faria a la tarda, o en algun acte…. i en aquells moments de reflexió no suportava que hi hagués algú. Abans d’anar a dinar llegia informes del NSDAP. S’havia de posar ulleres, tot i que les detestava i no les portava mai en públic.

 

A la una dinava acompanyat sovint dels seus col·laboradors. Era abstemi i vegetarià, i menjava de postres pastes austríaques. Hitler era un amant dels dolços, era la seva debilitat, sempre que podia en menjava tot i estava obsessionat amb les dietes perquè creia que l’engreixaven i, a més, li provocaven gasos. Quan acabava de dinar es prenia pólvores digestives per les seves disfuncions gastrointestinals. Durant l’àpat solia conversar amb tothom i sempre acabava fent un monòleg d’una o dues hores. Un dels temes que més li agradaven eren les xafarderies, i li agradava molt que els presents li expliquessin qualsevol xafarderia. Es mofava sovint de molts dels seus ministres com el ministre d’Afers Exteriors Joachim von Ribbentrop, o fins i tot del cap de les SSHeinrich Himmler.

A les cinc bevia un cafè mentre ultimava el preparatiu d’un acte o un discurs que tindria el cap d’unes hores. Aquell moment era l’hora de més activitat per ell, i no parava normalment de sonar el telèfon on l’informaven de qualsevol esdeveniment que hagués pogut passar. Quan es dirigia amb cotxe, sempre seia al seient de davant, al costat del xofer. Mo sabia conduir, tot i que li agraden molt els cotxes, sobretot els Mercedes, i la velocitat. ;oltes vegades feia conduir el seu xofer a tota velocitat, a més de que li encantava superar un cotxe de marca nord-americana per demostrar que els cotxes alemanys eren superiors a qualsevol altra. Amb el pas del temps va fer disminuir la velocitat al seu xofer perquè tenia molta por de que li passés alguna cosa. Quan tenia un discurs li agradava que hi hagués un nen que li lliurés un ram de flors. A en Hitler li apassionaven els nens, tot i que mai va tenir cap fill per por a que no fos un gran home. Hitler detestava les flors, mai li agradaven les habitacions amb flors, i si anava a una habitació amb flors les feia treure. Durant els primers 20 minuts del discurs mantenia una postura militar amb els talons de les botes units i les mans agafades a l’esquena. El to del discurs anava creixent fins que arribava a la part final on el públic es mostrava eufòric. Molt sovint acabava els discursos amarat de suor, saludant amb el braç dret alçat, i quan sonava l’himne nacionalsocialista marxava de l’acte perquè creia que era un error quedar-se fins al final.

 

A les vuit normalment solia sopar. El menjar era lleuger, una sopa de pèsols o sopa de tomàquet amb parmesà, truita amb puntes d’espàrrecs o bolets, espinacs o coliflor. No bevia ni vi ni cervesa, tampoc fumava i no permetia que la gent fumés davant seu. Després de sopar solia llegir alguna biografia d’algun personatge històric o escoltava música, sobretot de Richard Wagner, el seu preferit. Després solia veure una pel·lícula en el seu teatre privat de la Cancelleria. Aquelles pel·lícules eren prohibides als alemanys pel seu ministre de PropagandaJoseph Goebbels. A les tres de la matinada es retirava a la seva habitació amb alguna revista. Havia de prendre somnífers per dormir.

 

Curiositats:

 

  • Hitler tenia simbòlicament el carnet número 1 de les SS.

 

  • Abans de que esclatés la Segona Guerra Mundial, el 1939, existien en el directori telefònic de Nova York 22 ciutadans de cognom Hitler, després de la guerra, el 1945, no n’apareixia cap.

 

  • La marxa musical favorita d’en Hitler s’anomenava Badenweiler, era una marxa popular bavaresa composta per en Gerog Fürst, i s’utilitzava molts cops per anunciar l’arribada d’en Hitler en un acte.

 

  • Li agradava fer regals als membres del seu personal pels seus aniversaris i per Nadal i s’ocupava personalment d’escollir els regals més apropiats. Però no només pels aniversaris i per Nadal Hitler era un detallista, per exemple, quan la secretària Christa Schroeder es trobava malalta a un hospital, Hitler la va visitar i li va portar regals.

 

  • El 1923, Hitler va parlar per primer cop dels camps de concentració per empresonar als opositors a la ideologia nacionalsocialista. Aquesta idea dels camps la va treure del líder bolxevic Vladimir Lenin, que va ser el primer que va utilitzar els camps per aquesta finalitat.

 

  • En els anys 20, a Munic, sempre portava una forta fusta feta de pell d’hipopòtam per impressionar.

 

  • El 1930, els seus opositors polítics de Viena l’anomenaven Adolf Schicklgruber, el cognom de la seva àvia paterna, perquè consideraven que el seu pare s’havia canviat el cognom de manera il·legal.

 

  • El 1933 es va institucionalitzar el Heil Hitler, tot i que ell preferia que el saludessin amb el Heil, Mein Führer.

 

  • Quan va ser assassinat en Kurt von Schleicherel 30 de juny de 1934, les SS varen trobar a la seva casa uns documents que explicaven que el 1918 Hitler no va estar afectat de la vista per culpa dels gasos de combat, sinó que era com a conseqüència d’una malaltia que havia contret a Viena abans de la guerra. Després els documents varen desaparèixer i no es varen descobrir fins la mort d’en Reinhard Heydrich, i el seu successor, en Karl Karltenbrunner, se’ls va quedar i mai més se’n ha sabut res més.

 

  • El 1938 va estar a punt de ser nominat entre els candidats a obtenir el Primer Nobel de la Pau. Els detalls del per què Hitler va ser un dels elegits a aquest premi es varen arxivar sota set claus i varen desaparèixer dels premis Nobel després de la Segona Guerra Mundial.

 

  • El 30 de maig de 1940, Hitler va ser buscat a l’estil del Far West. Samul Harden Church, el president del Carnegie Institute, va publicar en el New York Time una recompensa de 1.000.000 de dòlars en metàl·lic a qui entregués a en Hitler a la Societat de Nacions sa i estalvi amb l’objectiu d’evitar més basament de sang i noves atrocitats. L’oferta només era vàlida durant el mes de maig.

 

  • A mitjans de 1944, Hitler es va prendre molts medicaments pels dolors i els tremolors que tenia. Durant el menjar li proporcionaven cinc pastilles diferents; una per la digestió, una altra per la gana, una altra per als gasos… Tots els dies el visitava el doctor Theodor Morell per injectar-li injeccions que per Hitler eren miraculoses ja que l’estimulaven. Amb el doctor Morell mai s’hi enfadava i es deixava tractar com un nen petit. Va dir sobre el doctor que si no fos per ell potser ja hauria mort o no podria treballar i va assegurar que era l’únic que el podia ajudar. No sé sap del cert si Hitler va patir una malaltia i mai es va donar a conèixer un diagnòstic precís sobre la seva salut. Segons el doctor Morell li subministrava hormones vigoritzadores.

 

  • Hitler va creure que el món s’oblidaria del genocidi dels jueus de la mateixa manera que el món havia oblidat el genocidi armeni per part dels turcs durant la Primera Guerra Mundial fins al 1921, on es va assassinar a la meitat del poble armeni.

 

  • Hitler pensava obligar a Suïssa a formar part d’Alemanya.

 

  • Hitler mai es va presentar com a candidat al Reichstag perquè no tenia la ciutadania alemanya i no podia ser-ne elegit. No se li va concedir la ciutadania fins el 1932, quan es va voler presentar en les eleccions per la presidència i després de que els nazis s’haguessin assegurat el control del govern de l’Estat en Brunswick.

 

  • Hitler mai va ser un dictador imposat ja que va pujar al poder democràticament, tot i que mai va obtenir el suport de la majoria en unes eleccions lliures. És molt probable que es convertís en el cap d’Estat més popular del món entre 1933 i 1940.

 

  • Una vegada, la seva secretària, la Traude Junge, li va preguntar per què no s’havia casat, i Hitler li va respondre que ell no seria un bon pare de família, i considerava irresponsable fundar una família si no es tenia temps per dedicar-lo a l’esposa. A més, li va explicar que la gran majoria dels descendents dels genis havien tingut una vida complicada perquè s’esperava molt d’ells i acaben sent uns cretins.

 

  • Segons sembla, Hitler era al·lèrgic els cavalls i es possible que per aquesta al·lèrgia no acceptés enviar divisions de cavalleria dins l’exèrcit alemany. Aquesta decisió la varen lamentar els seus generals durant la campanyaa la Unió Soviètica.

 

  • Hitler mai va permetre que cap vaixell portés el seu nom, tot i que li varen demanar molts almiralls, perquè li preocupava l’efecte desmoralitzador que podria tenir l’enfonsament d’un vaixell amb el seu nom.

 

  • Quan els soviètics varen fer una autòpsia en el cadàver d’en Hitler es varen trobar que només tenia un testicle, tot i que tots els professionals que el varen examinar durant la seva vida no li varen trobar mai aquesta mal formació.

 

  • Es creu que la biblioteca personal d’en Hitler tenia més de 16.000 volums repartits en diversos llocs.

 

  • Hitler estava interessat en el mite de l’Atlàntida.

 

  • És probable que tot i participar en la Primera Guerra Mundial com a Meldegänger, efectuar un cop d’Estat el novembre de 1923 i dirigir la Segona Guerra Mundial no matés a ningú personalment.

 

  • Durant tota la seva vida va patir molts atemptatscontra la seva vida, segons algunes fonts en va patir 42. Cap va tenir èxit per diferents motius; un és la sort, l’altre és per les fortes mesures de seguretat i l’altre és que Hitler canviava els seus itineraris i els seus horaris sense avisar.

 

  • Hitler va odiar el tabac i l’alcohol i va donar consells paternalistes als seus subordinats perquè tinguessin uns hàbits de vida més saludables i va ser un promotor del vegetarianisme, la vida al camp, l’exercici físic i l’amor als animals. Curiosament, la majoria del seu entorn eren bevedors i fumadors.

 

Hitler i les dones:

 

Amb el tema de l’amor l’Adolf Hitler era molt reservat. Només l’entorn més íntim sabia que tenia parella, l’Eva Braun. La majoria dels alemanys no la varen conèixer fins després de la guerra, un cop Hitler i Eva ja eren morts, tot i que el 15 de maig de 1939 la revista nord-americana Time va especular en un article titulat Spring in the axis sobre una amiga del dictador i varen mencionar el nom de l’Eva Braun. La revista ja avançava que Hitler li pagava un pis a Berlín per anar-la a veure. Tot i algunes informacions esporàdiques i que moltes d’elles varen ser censurades pel règim, la majoria de la gent no sabia que Hitler tenia xicota i ell sempre es va voler mostrar davant del poble alemany com un solter que vivia pel seu país i que renunciava a la seva vida privada. Temia que si començava una relació amb una dona perdria el suport d’aquelles dones que s’interessaven per ell no només com a polític, sinó també com a home. Però, segons sembla, va tenir diferents romanços o rumors de romanços amb altres dones com la Geli Raubal, l’Unity Mitford, l’Inga Ley, la Renee Müller, la Henrietta Hoffmann, la Jenny Haul, la germana del seu xofer durant els primers temps, la Winifred Wagner o la Mitzi Reiter. Altres dones el varen admirar de forma obsessiva com la Magda Goebbels, la Leni Riefenstahl, la Hanna Reitsch o l’Elena Hanfstaengl.

 

Hitler era un home gelós i possessiu amb els seus amors i no deixava que ningú es posés en els seus temes personals. Amb la Geli va ser superposéssiu, però curiosament amb l’Eva no ho va ser gaire per no dir gens. Segurament recordava que per culpa de la seva conducta gelosa la seva neboda s’havia suïcidat. Pel que fa al tracte, Hitler no les tractava amb gaires consideracions, sobretot a l’Eva, que la ridiculitzava en moltes ocasions. També s’ha parlat molt d’una possible homosexualitat, ja que era molt amic de l’Ernst Röhm, un homosexual confés. Hi ha algun historiador que explica que per amagar la seva homosexualitat, Hitler el va fer assassinar, juntament amb les SA, que molts d’ells eren homosexuals. Tot i això, no hi ha cap prova de que en Hitler fos homosexual, només rumors i sabem del cert de que quan era jove odiava l’homosexualitat. El que si que sembla més real és la informació de que tenia poca activitat sexual. L’Eva Braun va confessar a una seva amiga que era molt fàcil la vida amb Hitler ja que no es tenia que preocupar d’estar gelosa per una altra dona. La dona de l’Ernst Hanfstaengl, l’Helene, va definir a en Hitler com una persona neutre, sense activitat sexual. Alguns creuen que era impotent, o que patia sífilis, o que era incapaç de mantenir relacions sexuals normals. Però al final tot això només són rumors i especulacions. Durant l’època que va intentar pujar al poder, Hitler va ser acusat de practicar pràctiques sadomasoquistes, però la majoria d’aquelles acusacions no tenien fonaments i només eren mescles de rumors, xafarderies, suposicions i insinuacions fetes pels seus enemics polítics. El que sí sabem del cert és que amb les dues úniques dones que va manifestar un interès amorós són la Geli Raubal i l’Eva Braun, que curiosament totes dues es varen suïcidar. A part, hem de tenir en compte que dues dones més que el varen admirar, la Magda Goebbels i la Unity Mitford, es varen suïcidar, tot i que la Unity no va morir en el moment però sí que va morir a conseqüència de la greu ferida que es va fer.

 

De ben jove Hitler ja es va sentir atret per les dones. A Linz, a la tardor de 1900, quan encara estudiava i vivia amb la seva família, va intentar conèixer a una atractiva jove, però es comportava de forma tímida davant el sexe femení. A la primavera de 1906 es va enamorar d’una atractiva jove de cabells rossos de Linz anomenada Stefanie Isak, filla d’un important funcionari del govern que era dos anys més gran que ell i que tenia molts admiradors, sobretot d’oficials militars. Hitler mai es va atrevir a dir-li res però l’espiava en secret en les passejades d’ella amb la seva mare per Linz. El seu amor cap a ella va ser tan fort que fins i tot va pensar en segrestar-la o en suïcidar-se llançant-se al Danubi i va comprar un número de loteria pensant que li tocaria i que podria invertir els diners del premi en comprar-li una casa. Quan Hitler va marxar a Viena només li va enviar una carta d’amor a la tardor de 1907 on li deia que se n’anava a l’Acadèmia de les Arts, però que l’havia d’esperar perquè tornaria per casar-se amb ella. Aquella carta va deixar a la Stefanie desprevinguda perquè no sabia qui era aquell noi, i va tenir que esperar molts anys per saber que l’autor de la desconeguda carta era l’Adolf Hitler.

 

Els escassos testimonis de l’època d’en Hitler a Viena expliquen que evitava qualsevol contacte amb el gènere femení. Entre els 18 i els 24 anys sembla ser que no va tenir cap relació amb cap dona i, segons el seu company d’habitació, l’August Kubizek, Hitler tenia por a la sífilis. Una vegada, a la sortida d’un bar de mala mort, Hitler va fugir horroritzat de les noies i es va mostrar a favor de prohibir la prostitució perquè l’horroritzava tot i que li fascinava. Li repugnava el sexe i el contacte físic, tot i que parlava sovint de qüestions sexuals en les llargues conversacions que mantenia amb el seu amic fins a altes hores de la nit.

 

Després de la Gran Guerra, quan Hitler es va convertir en el líder del NSDAP, i va haver algunes dones que es varen interessar pel líder nazi i, com a admiradores, li varen oferir el seu suport financer. Aquestes dones eren dones madures que adoraven a en Hitler i buscaven la seva companyia. Una de les primeres dones que va velar per en Hitler va ser la Hermine Hoffmann, una viuda d’un director de col·legi, que convidava molt sovint a en Hitler a menjar pastissos i va convertir durant un temps la seva casa de Solln, a les afores de Munic, en una seu extraoficial del NSDAP. Una altra dona que es va ocupar del benestar d’en Hitler va ser l’esposa del treballador de la Reichsbahn Theodor Lauböck, que va fundar la secció de Rosenheim del NSDAP, que es va ocupar d’allotjar a convidats importants del partit nazi. Una de les dones més importants en la vida d’en Hitler en aquell temps va ser l’Elsa Bruckmann, una aristòcrata nascuda a Romania el 1865 i que era l’esposa del conegut editor de Munic Hugo Bruckmann. Com que el matrimoni no tenia fills, l’Elsa va concentrar tots els seus sentiments maternals cap al líder nazi i li va ensenyar a com comportar-se en societat i li va regalar roba i altres objectes. A més, l’Elsa va invitar a molta gent de l’alta societat muniquesa com militars, polítics, industrials, aristòcrates i membres del món acadèmic perquè Hitler si pogués relacionar. El mobiliari dels Bruckmann va servir per decorar l’oficina del NSDAP al carrer Schellingstrasse de Munic.

 

Quan Hitler va estar tancat a la presó de Landsberg el 1924 va rebre casi a diari paquets amb delicats menjars i objectes de luxe. La gran majoria d’aquests paquets varen ser enviats per dones, però les grans donacions les varen fer la Winifred Wagner, l’Helene Bechstein i l’Elsa Bruckmann, que varen competir entre elles per veure qui era la preferida d’en Hitler. Una vegada es va produir un enrenou molt gran quan el líder nazi va rebre obsequis al mateix temps de tres dames; l’Helene Bechstein li va regalar una fusta, l’Elsa Bruckmann li va regalar una empunyadura de plata amb les inicials gravades i l’Elisabeth Büchner, propietària de la pensió Moritz a Obersalzberg, li va regalar pell d’hipopòtam negre. Però encara que aquestes maternals admiradores d’en Hitler competien per la simpatia del líder nazi, Hitler es decantava clarament per les dones més joves. L’economista Gottfried Feder va escriure en un article publicat a meitat dels anys 20, que Hitler preferia la companyia de dones belles abans de complir amb les seves obligacions com a cap visible del NSDAP.

 

En general, Hitler se sentia a gust en companyia de dones. Durant els seus mítings moltes dones varen quedar fascinades per la seva figura i Hitler va donar molta importància el vot femení. A l’octubre de 1930 a Berlín el varen votar més de 200.000 dones i, en canvi, només va rebre el vot de 190.000 homes. Quan alguna dona se seia al seu costat era molt atent amb ella i inclús encantador. Però tot i la seva imatge d’encantador davant d’elles, el resultat d’en Hitler amb les dones és nefast: la Mimi Reiter, la Geli Raubal, l’Unity Mitford i l’Eva Braun es varen suïcidar o ho varen intentar. També la Magda Goebbels es va suïcidar l’1 de maig de 1945 després de matar als seus sis fills.

 

Pel que fa al seu concepte sobre la dona es podria dir que Hitler era un masclista, tot i que tampoc era estrany en aquella època. Quan va proposar que la Leni Riefensthal gravés una pel·lícula pel NSDAP, molts membres del seu propi partit s’hi oposaven perquè no volien que una dona dirigís aquella pel·lícula propagandística. Hitler veia la dona com un suport a l’home amb l’objectiu de formar i cuidar la família. Per ell, el seu model més perfecte era el de la Magda, una dona que sempre estava al costat del seu marit i que li proporcionava fills pel nacionalsocialisme.

 

Ara repassarem les dones més importants de la vida d’en Hitler:

 

Charlotte Labjoie:

 

Durant la Primera Guerra Mundial, el 1916, quan estava a les trinxeres a França sembla ser que va conèixer a una jove francesa, la Charlotte Lobjoie, la filla d’un carnisser de Seoncourt, a una petita localitat de la regió Nord-Pas de Calais, i que varen tenir una relació fins a principis de 1917. Segons la Charlotte la pintava en els seus quadres i, de fet, existeix un quadre d’en Hitler que mostra a una jove pagesa amb un mocador de flors en el cap i una brusa blanca molt oberta que se sembla molt a la Charlotte, però aquest quadre, actualment en mans privades, presenta alguns errors com un petit dibuix d’una creu esvàstica, que no va ser adoptada com a símbol oficial del NSDAP fins el 1920. La Charlotte va confessar que un dia de juny de 1917 en Hitler es va presentar davant d’ella begut i en aquell moment es varen barallar perquè li va explicar que estava embarassada d’ell. Després d’aquella trobada no es varen tornar a veure. El 25 de març de 1918, la Charlotte, que tenia llavors 19 anys, va donar llum a Seboncourt a un nen que li va posar el nom de Jean Marie. Poc després, la jove mare va deixar el nen a mans dels seus pares i es va traslladar a París. Quatre anys més tard es va casar amb el litògraf Clement Loret, a qui en Jean Marie li va agafar el cognom sense haver-lo vist mai. Quan varen morir el avis d’en Jean Marie ell tenia 8 anys, i el matrimoni Frizon, de Saint-Quentin, que gaudia d’una posició acomodada, es va fer càrrec d’ell i el varen adoptar el 1934. No va ser fins al 1948 quan en Jean Marie va saber per la seva mare, que estava molt malalta en el llit esperant la mort, que era fill de l’Adolf Hitler. En els posteriors anys, Loret va intentar sense èxit resoldre qui era el seu pare. El 2 de febrer de 1976 va decidir escriure a l’historiador alemany Werner Maser per dir-li que el seu pare era Hitler. L’historiador es va posar immediatament en contacte amb el suposat fill d’en Hitler i de seguida es va creure la història i el 1977, en una roda de premsa que va convocar a casa seva, a Espira, va presentar orgullós el fill d’en Hitler. Però de seguida es va veure que les proves eren molt escasses i, a més, l’Alice Lobjoie, la germana d’en Charlotte, va declarar que el soldat alemany amb el que la seva germana va tenir una relació no era l’Adolf Hitler. Al final l’historiador es va acabar enemistant amb en Jean Marie, que va morir el 1985 sense saber qui era el seu pare biològic. En els següents anys aquella història va quedar a l’oblit fins que el 2007 el periodista belga Jean Paul Mulders va tornar a recopilar proves sobre aquella història. Llavors, a través d’un anàlisis d’ADN es volia aconseguir la prova definitiva. Es va enviar a un laboratori un segell de més de trenta anys que suposadament havia enganxat en Jean Marie amb l’objectiu de comparar el seu material genètic amb el dels descendents masculins d’en Hitler, però els parents d’en Hitler que encara vivien no estaven disposats a cedir mostres de saliva a en Mulders per dur a terme l’anàlisi. Només un parent de la localitat austríaca de Waldviertel ho va acceptar i segons les proves en Jean Marie no és en cap concepte fill d’en Hitler.

 

Helene Bechstein:

 

Una de les dones que va competir amb l’Elsa Bruckmann per guanyar-se la simpatia d’en Hitler va ser l’Helene Bechstein, la dona del fabricant de pianos Edwin Bechstein. L’Helene va mostrar sempre les seves simpaties cap al líder nazi i durant anys va ser una de les seves admiradores més fidels. El convidava sovint a casa seu de Munic en el Bayerischer Hof, el va introduir a l’alta societat alemanya, i li donava consells maternals, a més, va intentar en més d’una ocasió emparellar a en Hitler amb la seva filla Charlotte. Quan a l’estiu de 1923 Hitler va necessitar diners pel seu cop d’Estat contra el govern, l’Helene li va donar joies de valor i objectes de luxe, i va finançar el Völkischer Beobachter. Després del putsch, l’Helene va anar sovint, entre maig i agost de 1924, a veure a en Hitler a la presó de Landsberg, i el matrimoni li va donar diners perquè es comprés un Mercedes vermell que li va costar 26.000 Reichsmarks. Quan Hitler va sortir de Landsberg, els Bechstein varen tornar a avalar-lo per un import de 45.000 Reichsmarks per ajudar-lo a continuar amb la seva carrera política. Va ser l’Helene qui li va ensenyar la residència de Berchtesgaden, on els Bechstein hi tenien una casa, la Bechstein. També gràcies a l’Helene, Hitler va tenir accés al cercle dels Wagner a Bayreuth. L’Helene va morir el 1951 sense que mai se l’interrogués i mai s’han conegut els seus arxius familiars.

 

Winifred Wagner:

 

També la Winifred Wagner, la nora del compositor Richard Wagner, va formar part de l’entorn de generoses protectores d’en Hitler. Winifred Williams va néixer el 23 de juny de 1897 a Hastings, Gran Bretanya, i des del 1899 havia quedat orfe fins que el 1907 va ser adoptada per uns seus parents llunyans alemanys per part de la seva mare que vivien a Berlín. El 1914 va conèixer en el Festival de Bayreuth al fill del compositor Richard Wagner, en Siegfried, amb qui es casaria el 22 de setembre de 1915 en una boda planejada per la dona del marit, la Cosmina Wagner, per tapar l’homosexualitat del seu fill. El matrimoni va tenir quatre fills.

 

El 1923 va conèixer a l’Adolf Hitler en una recepció de la família Bechstein i de seguida varen connectar per la passió del líder nazi per la música de Wagner. La Winifred de seguida es va sentir atreta pel jove Hitler i l’1 d’octubre el va convidar a Bayreuth, a la vila Wahnfried. Després del putsch, la Winifred es va ocupar de que l’estada d’en Hitler a la presó de Landsberg fos agradable. A més de paquets de menjar i reconfortants cartes, li enviava paper perquè pogués escriure el Mein Kampf. El 1925, després de sortir de la presó, Hitler va ser el convidat d’honor del Festival de Bayreuth i va entrar en l’entorn familiar dels Wagner, on jugava amb els fills dels Wagner i els contava contes per ajudar-los a dormir. El 1926, Winifred es va afiliar al NSDAP amb el número 29.349.

 

Quan el 1930 va morir el marit de la Winifred, en Siegfried, varen començar a sortir rumors d’una possible relació entre en Hitler i la Winifred. Fins i tot es va especular l’any 1933 d’un possible casament. Hi ha algunes informacions que apunten que el líder nazi l’hi havia proposat matrimoni en dues ocasions, però que ella ho havia rebutjat. Segons la filla de la Winifred, la Friedelind, la seva mare l’hi hagués encantat casar-se amb en Hitler. Després de l’ascens d’en Hitler al poder el 1933, l’empresa familiar dels Wagner es va convertir en una societat subvencionada per l’Estat i el Festival de Bayeruth es va convertir en un símbol del nazisme. Cada any la Winifred convidava a en Hitler perquè assistís al Festival, que no pagava impostos i rebia molts diners del Ministeri de Propaganda, i li feia molts regals com unes composicions originals d’en Wagner. La relació entre en Hitler i la Winifred va ser excel·lent fins al 1940, després el dictador alemany va ocupar-se exclusivament a la guerra. El juliol de 1940 es varen veure per últim cop, tot i que mantenien conversacions telefòniques i telegrames. La Winifred es va mantenir fidel a en Hitler fins a la seva mort i després de la seva mort.

 

Quan va acabar la guerra la Winifred va intentar recuperar la nacionalitat britànica per no ser jutjada, però en no aconseguir-ho el 1947 va tenir que respondre a un tribunal de desnazificació, on va respondre que no estava atreta per la ideologia nacionalsocialista però sí amb la figura del líder alemany. Sobre la seva relació amb en Hitler va respondre que mai havien tingut relacions sexuals. Tot i no ser condemnada, a partir del 21 de gener de 1949 va tenir que renunciar als Festivals de Bayreuth a favor dels seus fills i a partir de llavors es va retirar de la vida pública. El 1975 es va filmar una biografia de la seva vida on no va demostrar cap tipus de penediment del seu passat nazi. Fins i tot va arribar a dir que seria molt feliç si en Hitler entrés en aquells moments per la porta. Com a conseqüència d’aquelles paraules, els seu fill Wolfgang li va prohibir l’entrada per sempre més en els Festivals. La Winifried no va deixar mai d’estimar a en Hitler i tota la seva vida va saludar amb el Heil Hitler. Quan feia referència a la figura del líder alemany deia USA, que són les primeres lletres amb alemany Unser Seliger Adolf (Nosaltres Beneïm Adolf). El 5 de març de 1980 va morir a l’hospital d’Ueberlingen.

 

Maria Reiter:

 

El juliol o l’agost de 1926, Hitler va conèixer a la Maria Reiter de 16 anys, una noia que treballava en la botiga de roba de la seva mare a Berchtesgaden, que estava situada a la planta baixa de l’hotel Deutsches Haus, en el que Hitler li agradava allotjar-se en aquella època. Hitler va convidar a la Maria a pujar al seu Mercedes per fer una excursió al llac Starnberg. Ella va confessar més tard que en aquell moment Hitler li va agafar la mà i li va dir que ara que la tenia en les seves mans la volia conservar. Després es varen continuar veient i inclús Hitler la va besar i li va explicar que volia casar-se amb ella per formar una família. Poc després, Hitler va tornar a Munic i no es varen tornar a veure fins al març de 1927, quan la Maria va viatjar a la capital bavaresa amb l’associació de patinatge artístics de Berchtesgaden. Però a partir de llavors la relació entre ells va ser més distant i el juliol de 1927 Hitler va tornar a Berchtesgaden sense avisar-la. Quan la Maria el va veure per sorpresa envoltat d’altres dones es va posar tan gelosa que va intentar suïcidar-se penjant-se amb una corda de tendir la roba. Per sort seva el seu cunyat la va salvar. Uns dies més tard la Maria va entendre per què Hitler no l’hi havia dit res. El motiu era que en la central del NSDAP a Munic s’havien rebut cartes anònimes en les que s’acusava al líder nazi de divertir-se a Berchtesgaden amb noies menors d’edat. Amb tot, els següents mesos es varen intercanviar poques cartes i la relació es va anar refredant mica en mica. La Maria es va casar el 1930 amb l’Alfred Wolderich, amb qui va obrir un hotel a Seefeld, en el llac Tegernsee. Però, un matí de l’estiu de 1931, després d’una violenta baralla amb el seu marit, la Maria va decidir anar a Munic per tornar amb en Hitler i, segons ella, varen passar la nit en el pis del líder nazi a la Prinzregentenplatz i es va convertir en la seva amant. Després de divorciar-se d’en Wolderich no va tornar a veure a en Hitler fins al 1934. Segons la Maria, quan es varen retrobar varen tornar a connectar i Hitler li hauria demanat que continués sent la seva amant però, segons la noia, ella ho hauria rebutjat perquè volia formar una família. El 1935 la Maria es va tornar a casar amb el capità de les SS Georg Kubisch, i va assegurar més tard que només va tornar a veure a en Hitler un cop més, el 1938, després de l’Anschluss d’Àustria. En els següents anys, Hitler, segons sembla, no va deixar de pensar en la seva antiga amant i la va obsequiar amb targetes i regals, entre ells llibres, fotografies i inclús una aranya de cristall.

 

Leni Riefensthal:

 

Helene Riefensthal, Leni, va ser un actriu i directora de cinema nascuda a Berlín el 22 d’agost de 1902. El 1920 es dedicava a la dansa però una lesió al menisc li va impedir continuar amb la seva passió i llavors va decidir dedicar-se a la interpretació. El 1926 va aconseguir el seu paper en el món del cinema amb la pel·lícula Der heilige Berg, que li va proporcionar èxit i rodar més pel·lícules. Després d’aconseguir fer-se un nom com actriu va decidir convertir-se en directora de cinema i el 1931 va fundar la seva pròpia agència, la Leni Riefensthal Film Studio. L’any següent va rodar la seva primera pel·lícula, Das blaue Licht, on va ser la protagonista.

 

Hitler va admirar des de principi de la dècada dels 30 els treballs cinematogràfics de la Leni. De la mateixa manera, la Leni admirava a en Hitler per la seva oratòria, que era amb el primer en què es va fixar i enlluernar quan el va sentir per primer cop l’any 1932 en un discurs en el Palau d’Esports de Berlín. Durant el mes de maig d’aquell any, gràcies a en Rudolf Hess, es varen conèixer i després de la trobada la Leni li va escriure per tornar-se a reunir amb ell. En una trobada ja amb el líder alemany es va decidir que la Leni dirigís un documental sobre el Congrés del NSDAP del setembre de 1933 a Nuremberg, La victòria de la fe. El 1934 va dirigir una pel·lícula documental de la propaganda nazi, El triomf de la Voluntat, que tan èxit li va portar però que tan la danyarien en la seva carrera professional després de la Segona Guerra Mundial. Leni va rebre molt diners del Reich per fer més documentals, però mai es va afiliar al NSDAP. El 1935 va dirigir una pel·lícula on va lloar i va fer propaganda de l’exèrcit alemany. L’any següent va rodar una pel·lícula sobre els Jocs Olímpics de Berlín, Olímpia, que li va donar molt prestigi internacional i que va ser emesa per primer cop el 20 d’abril de 1938 com a regal al dictador pel seu aniversari.

 

Hitler estava enlluernat per la cineasta alemanya, però Goebbels mai li va agradar aquella relació d’admiració perquè no volia de cap de les maneres que Hitler es relacionés amb la cineasta i es va enemistar amb ella. Durant un temps varen sortir rumors d’una possible relació amorosa entre en Hitler i la Leni. Molts jerarques nazis els hi hagués agradat per la imatge de la Leni a la societat alemanya, tot i que altres no els hi agradava la Leni perquè era una dona independent que treballava pel seu compte sense el suport d’un home. L’Ernst Hanfstaengl, que era dels que l’hi hagués agradat una relació entre ells dos, va explicar que el principi la Leni va intentar seduir a en Hitler, però que el líder alemany la va rebutjar. Anys més tard, la Leni sempre va negar haver mantingut una relació amorosa amb en Hitler, però si que va confessar haver-lo admirat. És molt probable que entre ells dos no hi hagués res més que admiració i amistat, que va perdurar casi al final.

 

El 1940, en plena Segona Guerra Mundial, la cineasta va rodar una pel·lícula on va fer servir presoners d’un camp de concentració, però l’any següent va tenir que deixar el món cinematogràfic per problemes de salut. El 1944, quan la Leni es va casar amb en Peter Jacob, Hitler va ser un dels convidats a la boda, però poc després el germà de la Leni va morir quan lluitava amb la Wehrmacht, fet que va provocar que la relació entre en Hitler i la Leni es refredés. Curiosament, el pare de la director de cinema va morir de càncer el 20 de juliol de 1944, el dia de l’atemptat.

 

Després de la guerra va ser detinguda pels nord-americans quan feia auto-stop per anar-se’n a casa la seva mare. Durant el seu captiveri va rebutjar haver servit al règim i defensava que només havia realitzar pel·lícules a petició del partit nazi. Després de ser alliberada pels nord-americans va tornar a ser empresonada per les autoritats franceses, que la varen arruïnar econòmicament i li varen confiscar les seves propietats i el seu material fotogràfic. Després de ser internada en un manicomi després de divorciar-se del seu marit, el 1948 va ser jutjada en un tribunal de desnazificació, que la va absoldre en considerar que no havia comès cap acte criminal. Al llarg de la seva vida va negar haver sabut res de l’Holocaust. Després d’anys a la foscor i d’haver fracassat en la seva pel·lícula Tiefland de 1954 es va passar al món de la fotografia i va viatjar al Sudan per fer un reportatge fotogràfic sobre els nubans, fet que la va tornar a portar a la fama durant els anys 70. Els següents anys de la seva vida es va oblidar el seu passat nazi i els últims anys de la seva vida els va dedicar al món submarí, presentant l’any 2002 una pel·lícula, l’última de la seva vida ja que l’any següent moriria d’un càncer, sobre aquest tema que tan la va fascinar.

 

Unity Mitford:

 

Nascuda el 8 d’agost de 1914 a Londres i filla del segon baró de Redesdale i cosina de la Clemenine Hozier, l’esposa del primer ministre Winston Churchill, Unity Mitford va simpatitzar de ben jove amb l’Adolf Hitler, fins al punt de decorar la seva habitació amb esvàstiques i amb fotografies d’en Hitler, mentre la seva germana Jèssica, amb qui compartia habitació, decorava la seva banda d’habitació amb la bandera comunista i amb fotografies del líder comunista Vladimir Lenin.

 

El 1933, juntament amb la seva germana Diana, que festejava amb el líder feixista britànic Oswald Mosley, que feia un any havia perdut a la seva esposa, la Lady Cynthia, una dona rica i poderosa, va viatjar a l’agost de 1933 a Nuremberg per assistir al Congres Nacional del NSDAP i allí va conèixer a en Hitler, del qual es va obsessionar encara més. Des d’aquell moment es va moure en l’entorn del líder alemany i es va convertir en una apassionada seguidora del nacionalsocialisme. Estava tan enlluernada pel canceller alemany que va escriure en el seu pare que Hitler era l’home més meravellós del món i que no li faria res morir per ell. Unity, que participava en les tertúlies que oferia el dictador i el va acompanyar en més d’un viatge, va parlar obertament amb en Hitler de política i, inclús, li va demanar que arribés a acord amb la Gran Bretanya.

 

Es pot afirmar que la relació d’en Hitler i la Unity va ser d’admiració mútua, és poc probable que arribessin a ser amants, tot i que varen sortir rumors sobre un possible romanç. Aquells rumors varen posar gelosa a l’Eva Braun. Però no només Eva no li va agradar la presència de la jova britànica a l’entorn del dictador; molts dirigents nazis la consideraven una espia britànica i insistien a en Hitler de que no parlés de política davant d’ella. Però Hitler creia que la noia li convenia i va consentir que fes mítings, la majoria eren antisemites, per Alemanya i va escriure una carta en el Der Stürmer, on deia que desitjava que Anglaterra cridés Heil Hilter! i que no tenia vergonya de dir que ella era enemiga dels jueus. Veient el seu compromís, Hitler la va recompensar amb una esvàstica d’or i va ser convidada en els Jocs Olímpics de 1936 a la llotja d’honor i en els Festivals de música de Bayreuth, on passejava amb un Mercedes. Quan Hitler va anunciar el Anschluss a Viena el març de 1938, Unity estava en el balcó on Hitler estava parlant en el poble austríac.

 

Però tot va canviar el 3 de setembre de 1939, el dia que els britànics varen declarar la guerra a Alemanya. Unity, que es trobava en aquells moments a Munic, va rebre una carta del govern britànic, que la considerava més nazi que els nazis, on l’obligava a tornar a la Gran Bretanya. No volent tornar al país, Unity va intentar suïcidar-se disparant-se un tret al cap en un banc del parc Enlischer Garden de Munic. Abans es va acomiadar d’en Hitler amb una carta on hi va posar una fotografia del dictador emmarcada en plata que el propi Hitler li havia regalat i la seva insígnia personal del NSDAP. Però el seu intent de treure’s la vida no va tenir èxit i va quedar malferida amb greus problemes neurològics. De seguida que el dictador va saber el què l’hi havia passat a la seva amiga la va internar a la Clínica Nussbaumstrasse, però, tot i els esforços mèdics, va quedar en molt mal estat i el principi va quedar en un estat paralític. Segons Heinrich Hoffmann, la noia va intentar tornar-se a suïcidar empassant-se davant del dictador la insígnia del NSDAP. Quan la seva salut es va establir, Hitler la va fer enviar a la Gran Bretanya amb un tren especial cap a Suïssa, on l’esperava la seva mare per recollir-la. El seu retorn al país va ser molt polèmic i de seguida varen sortir rumors sobre ella. Alguns deien que no s’havia intentat suïcidar i que només ho havia fet veure per tornar a la Gran Bretanya sense ser empresonada i d’altres parlaven de que quan va tornar estava embarassada del dictador alemany i que va donar el fill en adopció.

 

La realitat va ser que la Unity es va passar la resta de la seva vida a la Gran Bretanya i va ser internada a Inch Kennet, una illa desèrtica d’Escòcia, per mirar de recuperar-se. Amb el temps va tornar a caminar però no es va acabar de recuperar del tot; la seva ment i el seu estat físic varen quedar molt deteriorats. Finalment va morir a l’edat de 33 anys, la mateixa que l’Eva, el 28 de maig de 1948 per una meningitis i les seqüeles de les ferides de la seva temptativa de suïcidi.

 

Magda Goebbels:

 

Una altra dona amb qui Hitler va tenir una relació especial va ser amb la Magda Goebbels, una berlinesa nascuda l’11 de novembre de 1901. La Magda, que va ser criada pel seu padrastre, en Richard Friedländer, un empresari jueu que li va donar el seu cognom, va tenir una aventura amorosa quan era jove amb un militant sionista, en Victor Arlosoroff. El 1921 es va casar amb el banquer Günther Quandt, una de les fortunes més grans d’Alemanya i amb qui va tenir un fill, en Harald.

 

El 1930, la Magda, que llavors estava divorciada i es deia Magda Quandt, va entrar al NSDAP i després de les eleccions de setembre de 1930 va quedar fascinada per en Hitler. El 1931 es va oferir per col·laborar amb en Goebbels, que treballava com a gauleiter a Berlín, i al desembre es varen casar en una boda on Hitler va fer de testimoni. La relació especial entre en Hitler i la Magda va portar-li a en Goebbels a més d’un atac de gelosia. Però la relació d’entre ells dos, al menys per part d’en Hitler, era de profunda admiració i la Magda va formar part de l’ideal de dona nacionalsocialista, tot i que mostrava certa independència segons les normes nazis en beure i fumar, al costat d’en Goebbels i els sis fills que varen tenir entre 1932 i 1940. Tots sis fills porten la H d’inicial en honor a en Hitler.

 

Al costat del ministre de Propaganda i ben a prop del líder alemany, Magda tenia la seva vida perfecte, però amb el temps va tenir que suportar les infidelitats del seu marit, en especial amb l’actriu txeca Lídia Baarova, quan ella a més estava embarassada. Ella també va tenir una aventura fora del matrimoni. Convençuda nazi, mai va donar cap tracte de favor cap al seu fill Harald, que va ser destinat al front polonès el 1939 i, a finals de 1944, va ser capturat a Itàlia pels britànics. Magda va estar fins al final amb el seu marit i amb en Hitler, a qui va pregar que intentés fugir per continuar lluitant. Hitler sempre li va agrair el seu suport incondicional i hores abans de que acabés amb la seva vida Hitler li va donar la insígnia del NSDAP de la seva jaqueta, que d’aquesta manera va rebre la més alta distinció que una dona va rebre sota el Tercer Reich. Després de la mort del dictador, Magda va fer enverinar els seus sis fills al búnquer i es va suïcidar l’1 de maig de 1945 juntament amb el seu marit.

 

Geli:

 

La dona que va canviar profundament la vida d’en Hitler va ser sens dubte la Geli Raubal, la seva neboda. La Geli havia nascut a Linz el 4 de juny de 1908 i era la filla de la germanastra d’en Hitler, l’Àngela, i va perdre el seu pare, un funcionari d’hisenda anomenat Leo Raubal, el 1910. Aquell any ella i la seva mare es varen traslladar a Viena on varen trobar a en Hitler, que en aquells moments mal vivia als carrers de la capital austríaca.

 

El 1925, quan Hitler va sortir de la presó de Landsberg va demanar-li a la mare de la Geli que administrés la seva nova casa, el Berghof, i que hi anés a viure amb la Geli per tal de que la cuidessin. Va ser en aquella època quan la Geli va conèixer en el seu tiet, ja que quan el va veure a Viena era massa petita per recordar-se’n d’ell. La Geli de seguida va sentir molt de respecte i admiració cap al seu tiet, i es passava els dies jugant per la casa com qualsevol adolescent de 17 anys. Però de seguida Hitler va mostrar interès per la seva neboda i el 1929 la portar a viure en el seu pis de Munic a la plaça Prinzregerenokatz amb el pretext de que estudiés medicina a la Universitat Lluís Maximilian, tot i que la noia estudiava poc. Ja abans de que visqués amb ell havien sorgit moltes especulacions sobre la relació que mantenien tiet i neboda. Sembla ser que devia ser com una mescla d’inclinació paternal i enamorament. Hitler procurava dur-la a diferents actes, li comprava roba i altre articles de luxe, la convidava a restaurants cars com el cafè Heck, on era el centre d’atenció, o a l’òpera o anaven a donar volts amb cotxe pel camp. Inclús li va pagar classes de cant, però a ella li avorrien les classes i només s’interessava per gaudir de la vida. Hitler va descriure aquella època de la seva vida com la més feliç.

 

Però de seguida la Geli es va sentir tancada al voltant del seu tiet, que vigilava de ben a prop tots els seus moviments. En aquells moments la noia tenia molts admiradors i va mantenir una relació amb el xofer d’en Hitler, l’Emil Maurice, que recordaria anys després que pensava que Hitler el mataria a trets quan els va enxampar fent-li un petó a la galta a la seva neboda. La parella va demanar permís a en Hitler per poder mantenir la relació i, en un principi, sembla ser que ho va acceptar però amb la condició de que sempre estiguessin al seu costat i que només a partir de l’any 1933 es podrien casar. Però la promesa d’en Hitler va ser falsa perquè es va posar furiós i va fer allunyar en Maurice de la noia fent-lo fora del seu entorn. Anys més tard, Hitler es va reconciliar amb en Maurice i aquest va participar en la Nit dels Ganivets Llargs i en l’assassinat del pare Bernhard Stempfle. La noia va quedar molt decebuda amb el seu tiet pel seu comportament autoritari i més s’hi va sentir quan li va contractar a una dona perquè l’acompanyés a tot arreu. Enfonsada, Geli li va explicar a una seva amiga que el seu tiet era un monstre i que ningú s’imaginava les coses que li obligava a fer. Després de la guerra, l‘Otto Strasser, que s’havia convertit en un ferm adversari d’en Hitler a principis de la dècada de 1930, va constatar que Hitler forçava a la Geli a perversos jocs eròtics. Ernst Hanfstaengl, que va conèixer la Geli en els anys 20, va explicar que Hitler l’obligava a mantenir relacions sadomasoquistes. Totes aquestes afirmacions no varen ser mai provades i tots dos varen odiar al dictador després de que els fessin fora de l’entorn d’en Hitler.

 

Sembla ser que més tard la Geli va començar una relació amb un artista de Linz, però Hitler hi va tornar a intervenir i varen trencar. El 1931 Hitler no va tenir més remei que donar-li més llibertats, ja que ell havia de viatjar per tot Alemanya amb ocasió de la campanya electoral per les eleccions parlamentàries del setembre. En absència d’en Hitler, la Geli va començar una relació amb un music 16 anys més gran que ella i tenia pensat casar-se amb ell.

 

El 18 de setembre de 1931, Hitler li va ordenar a la seva neboda, que estava visitant a la seva mare a Obersalzberg, que tornés a Munic. Quan ella va tornar a la capital bavaresa li va demanar en el seu tiet poder viatjar a Viena per continuar els seus estudis de cant, però Hitler no ho va acceptar. A primera hora de la tarda, quan Hitler havia marxat cap al nord d’Alemanya per preparar la campanya electoral, la Geli no va aguantar més el control del seu tiet i es va suïcidar en el pis del líder nazi. La notícia de la mort de la seva neboda va deixar a en Hitler destrossat, que a més va tenir que prestar declaració davant la policia perquè la pistola amb la qual s’havia suïcidat la noia era d’ell. Pocs dies després de la mort de la Geli varen començar a circular rumors atrevits que parlaven d’incest i de l’agressivitat d’en Hitler. Anys més tard, la cadena de televisió pública alemanya ZDF va sol·licitar a en Thomas Althaus, un expert de la Comissió d’Investigació de Morts de la Policia de Munic, que valorés la possibilitat de que la Geli hagués pogut ser assassinada, però l’expert va concloure que es tractava clarament d’un suïcidi.

 

L’habitació de la Geli a la vivenda d’en Hitler a la plaça muniquesa Prinzregentenplatz es va tancar per ordres d’en Hitler. Ningú, excepció d’en Hitler, podia entrar en ella. Hitler va quedar molt afectat per la seva mort, però no li va voler donar una sepultura digne. El cos de la jove va ser traslladat a Viena a l’interior d’un sarcòfag de zinc per desig de la seva mare i va ser enterrada en una tomba prevista per casos urgents en el catòlic Cementiri Central. La sepultura va tenir lloc el 23 de setembre a les tres de la tarda i Hitler no hi va ser, ja que es trobava a Hamburg. Durant els primers mesos de la seva mort, Hitler no va voler parlar amb ningú sobre aquell tema i va pensar seriosament en suïcidar-se. Sembla ser que Rudolf Hess li va treure la pistola quan s’apuntava al cap. En aquella època va ser quan va decidir no menjar més carn. Quan es va recuperar de la mort de la seva neboda, Hitler va col·locar una estàtua de la Geli a l’edifici on s’havia suïcidat i cada 18 de setembre i les nits de Nadal es tancava en aquella habitació i s’estirava al llit mirant la roba de la noia, les seves fotografies i deixava un ram de flors al llit. A la casa del Berghof i a la Cancelleria també hi va posar fotografies de la Geli. Quan parlava d’ella de seguia li apareixien llàgrimes als ulls i, segons va dir alguns seus amics, ella va ser el seu únic amor juntament amb la seva mare, la Klara. Segons Hermann Göering, Hitler va canviar radicalment després de la mort de la Geli. Heinrich Hoffman va declarar anys més tard que Hitler va canviar tan que un tros de la seva humanitat va morir amb ella. Després de la mort de la Geli, Hitler va intensificar la seva relació amb l’Eva Braun.

 

Durant anys, la tomba de la Geli es va mantenir a l’arcada esquerra número 9 del Cementiri Central de Viena i l’Àngela va sufragar les despeses corresponents fins al 1938. En aquella data va deixar de pagar les quotes. El març de 1946 es va exhumar la tomba per enterrar-la en una tomba identificada amb el número 73. En els anys 60 es varen realitzar treballs per aplanar la sepultura, que va quedar integrada en una zona verda.

 

Eva Braun:

 

La relació de parella més estable que va tenir Hitler amb una dona va ser sens dubte amb l’Eva Braun, amb qui es casaria el dia abans de suïcidar-se. Eva va néixer a Munic el 6 de febrer de 1912 i era la segona filla del mestre d’escola Friedrich Baun i de la modista Fransika Kronberg. El matrimoni Braun era poc avingut i es varen separar temporalment el 1921. Després d’estudiar durant un any en el tradicional institut catòlic Marienhöhe de Simbach am Inn, just a la frontera d’Alemanya amb Àustria, va treballar com a recepcionista en un consultori mèdic fins que al cap d’uns mesos va veure una oferta de feina d’aprenent en l’estudi fotogràfic del fotògraf Heinrich Hoffmann. Poques setmanes després de treballar a l’estudi, a l’octubre de 1929, va conèixer a l’estudi a l’Adolf Hitler, a qui en un principi no va reconèixer. Després es varen anar veient més sovint fins que, després de la mort de la Geli el setembre de 1931, l’Eva es va convertir en la seva xicota. Henriette von Schirach, la filla del fotògraf Hoffmann i l’esposa d’en Baldur von Schirach, va afirmar que la història d’amor entre en Hitler i l’Eva va començar durant l’hivern de 1931-1932. La criada d’en Hitler, l’Anni Winter, que vivia juntament amb el seu marit Georg i una altra inquilina, la Marie Reichert, en el pis del líder alemany en el Prinzregentenplatz 16, també va dir que l’Eva es va convertir en l’amant d’en Hitler a principis de 1932. L’Erich Kempka, un dels xofers d’en Hitler, va declarar just després de la guerra que des de 1932 l’Eva es movia ja en l’entorn d’en Hitler. Albert Speer va explicar en els Diaris de Spandau que la relació sexual entre l’Eva i en Hitler va  començar en el seu apartament a principis de 1932. El matrimoni Braun va dir després de la guerra que l’Eva es va convertir en la dama de companyia del dictador alemany el 1933 i el pare de l’Eva va afirmar que fins al 1937 no va saber de la relació de la seva filla amb en Hitler, i va assegurar que fins llavors es pensava que era la seva secretària. La versió del pare de l’Eva és molt difícil de creure, ja que sé sap que ell i la seva família tenien coneixement d’aquella relació.

Després de consolidar-se la relació, l’Eva es va instal·lar en l’apartament de Munic d’en Hitler, tot i l’oposició del seu pare, que fins i tot es va reunir amb en Hitler per demanar-li que li tornés la seva filla. Hitler només li va oferir una ajuda econòmica. La relació d’en Hitler amb la seva sogra era inexistent. Després de la guerra, el matrimoni Braun va declarar en el diari Die Welt a través del seu advocat muniqués Otto Gritschneder que sempre s’havien oposat a la relació de la seva filla amb el líder nazi i que inclús havien escrit cartes a en Hitler desaprovant aquella relació. Mai ha aparegut cap d’aquestes cartes.

A l’apartament de Munic, l’Eva va representar una distracció pel líder nazi, que encara estava enfonsat per la mort de la seva neboda. En aquells moments tan complicats, Hitler li va explicar la seva ideologia política per tal de que ella entengués més bé pels ambients on es movia, però l’Eva va confessar a les seves amigues que no entenia res del que l’hi explicava. Però la relació també va ser complicada pel fet de que Hitler no reconeixia oficialment la relació perquè volia mostrar-se com un solter que només vivia pel seu país, i l’Eva es va quedar en un segon pla a la vida d’en Hitler. Sempre s’havia d’amagar de les altres esposes dels jerarques nazis i passava llargues estades sense la seva parella, que no volia que l’anés a visitar a Berlín. Fins i tot, Hitler va reunir a la família Braun per arrancar-los el compromís de no afiliar-se al NSDAP, tot i que el pare de l’Eva s’afiliaria al partit nazi l’1 de maig de 1937. L’Eva va tenir també una norma semblant, ja que mai hi va ingressar. És bastant curiosa la diferència de comportament que va tenir en Hitler cap a l’Eva en comparació amb la Geli. Segurament aquesta diferència es deu per dues qüestions: la mort de la seva neboda per culpa de la seva estricte autoritat i pel fet de que quan la seva relació amb l’Eva era més seriosa ell ja era el canceller i el líder de tot Alemanya i no volia que ningú sabés que estava sortint amb una dona.

La nit del 10 d’agost de 1932, cansada de que la seva parella es passés el dia a Berlín i que només pogués parlar amb ell a través del fotògraf Hoffmann, sembla ser que es va disparar un tret al coll amb una pistola del seu pare. De seguida la noia va rebre atenció mèdica i la seva vida no va córrer perill. Hitler li va prometre més atencions, terò tot i les promeses no li va dedicar més temps i quan va pujar al poder el 30 de gener de 1933 les coses encara varen empitjorar més perquè l’Eva es va tornar a sentir sola, tot i que poc després de ser canceller Hitler va passar bastants dies a Munic. La situació va continuar de la mateixa manera fins al 28 de maig de 1935. L’Eva havia anotat en diverses ocasions en el seu diari personal que se sentia abandonada i menyspreada per en Hitler. A més, durant aquella época varen sortir rumors d’una posible relació entre en Hitler i l’aristòcrata de 19 anys Sigrid von Laffert. Desesperada, l’Eva es va voler tornar a suicidar ingerint una gran quantitat de fàrmacs, concretament 35 pastilles. Aquest segon intent va tornar a fallar gràcies a la parella de la seva germana, el metge jueu Martin Levy Marx, que la va reanimar a temps. Curiosament, més tard l’Eva li va demanar a la seva germana que posés fi a la relació amb el metge perquè era jueu. El 1937 es varen separar per la por d’en Marx al règim.

Després del segon intent, Hitler va prestar-li més atencions, tot i que mai varen ser les que ella reclamava. Per veure-la feliç li va regalar una casa a prop dels seus pares a Munic, a la Widenmayerstrasse, perquè hi anés a viure juntament amb la seva germana Gretl, amb qui es va fer inseperable. A més, li va donar un cotxe amb xofer a la seva disposició, li va asignar una pensió i li va donar diners en efectiu. També li va permetre que pogués viatjar juntament amb les altres esposes dels líders nazis per Itàlia i Grècia l’any següent. A partir de 1936 es va convertir en la dama del Berghof i, allí, se sentia la reina de la casa i tenia amb en Hitler una relació normal de parella. Tot i que l’Eva no es va voler posar mai en els temes polítics de la seva parella, Hitler tampoc l’hi hagués deixat perquè sabia que no estava capacitada, si que va rebre bastants, per no dir molts, tractes de favors gràcies al fet de ser qui era. Per exemple, el 15 de març de 1937, després de deixar la seva relació personal i professional amb el metge jueu, la germana Ilse Braun va començar a treballar com a secretaria a l’oficina de l’Albert Speer a Berlín. La mateixa Eva va rebre l’estatut d’una secretària privada d’en Hitler per no cridar l’atenció de l’entorn del dictador.

Amb més atencions, el setembre de 1935 va participar per primer cop en el Congrés del NSDAP a Nuremberg i va ocupar un lloc en la tribuna d’honor camuflada com una secretària al costat de la germanastre del líder alemany, l’Àngela, així estava a la mateixa tribuna que la Magda Goebbels i altres esposes dels dirigents nazis. A totes aquelles dones no els va agradar gens la presència de l’Eva i, inclús, es varen queixar davant d’en Hitler, que es va enfadar amb la Magda per haver menyspreat a l’Eva i durant un temps no li va parlar. L’Eva també va ser present en la inauguració dels Jocs Olímpics d’hivern de 1936 a l’estació de muntanya de Garmisch, però també ho va fer de forma discreta. Hitler li va posar agents a prop de casa quan el varen informar que l’havien insultat a l’Eva amb el mal nom de Führer-puta.

A mesura que l’Eva va anar entrant a la casa del Berghof es va topar amb la germanastra d’en Hitler, l’Àngela, que fins llavors administrava la casa. L’Àngela veía que l’Eva s’havia convertit en la substituta de la seva filla Geli i mai li va fer bona cara. Al final, l’Àngela va ser obligada a deixar la casa per anar a viure a Dresden. Amb l’Àngela fora, l’Eva va agafar més autonomia en el Berghof i seia a la taula del menjador al costat esquerre d’en Hitler, i era una de les poques persones que gosava interrompre el dictador, a més de que bevia alcohol i menjava carn davant d’ell, cosa que no deixava fer a gaire gent. El fet d’estar en el Berghof va fer que no anés tan sovint treballar a l’estudi Hoffmann, tot i que va continuar cobrant encara que no hi treballava. El 1940, Hoffmann li va pagar la suma de 20.000 Reichsmarks per un treball fotogràfic i el setembre de 1943, l’Alfons Brümmer, un treballador de l’empresa Hoffman, encara va fer un ingrés al compte de l’Eva en el Bayerische Vereinsbank de 5.000 Reichsmarks, una important suma. Tot i no anar a la feina tan sovint, l’Eva va continuar practicant amb la càmera de filmar i de fotografiar, i fins i tot va crear una cambra fosca per revelar les fotografies que feia ella mateixa. Gràcies al seu treball podem veure fotografies i videos en color d’en Hitler. Va ser ella mateixa qui va gravar entre 1938 i 1944 quatre hores i mitja de mateiral sense so, en vuit rotlles de pel·lícula, del dictador. Però la casa del Berghof també li ensenyava a l’Eva quina era la seva posició perquè quan hi havia recepcions o trobades importants ella havia d’anar a la seva habitació del pis de dalt. Emmy Göering, l’esposa del ministre Hermann Göering, va lamentar que no li deixessin conèixer a l’Eva.

Tot i que es va amagar la seva presència, la relació no es podia amagar per depèn de quins mitjans i segons l’edició de la revista nord-americana Time del 18 de desembre de 1939, hi havia una noia bavaresa anomenada Eva Helen Braun que s’havia mudat els últims dies d’agost a la Nova Cancelleria. La revista ja oferia detalls biogràfics que indicaven que la vida privada d’en Hitler no era un secret per tots els cercles de la capital i que els rumors també havien arribat als corresponsals nord-americans.

 

Però l’Eva va ser molt poc reconeguda inclús pel ministre Joseph Goebbels, l’amic més íntim que va tenir Hitler, que no la va mencionar fins a finals de juliol de 1943 en el seu diari personal. El ministre de Propaganda va dir que l’Eva era una dona extraordinàriament llegida, extraordinàriament lúcida i madura en els seus judicis sobre qüestions artístiques, i va dir que l’hi havia causat la millor de les impressions. Molta altra gent de l’entorn del dictador no pensaven el mateix de l’Eva, ja que era considerada una noia poc culte i una noia fantasiosa enlluernada per les pel·lícules romàntiques. A més, el ministre va afegir que l’Eva constituïa un valorós suport per en Hitler. A partir de llavors, Goebbels va mencionar en més d’una ocasió a l’Eva.

Durant la Segona Guerra Mundial l’Eva va viure una vida plena de diversions, tot i que veia menys a la seva parella, ja que mai el va acompañar en cap dels seus quarters generals. Això no era una anomalia, cap dona excepte les secretàries ho va fer. Durant les estades sense en Hitler, l’Eva es va quedar a la seva casa de Munic, anava a Obersalzberg amb la família i els seus amics, va viatjar a Itàlia en companyia d’algunes dames del cercle íntim del dictador o anava a comprar. Quan estava en el Berghof tenia accés a pel·lícules i revistes estrangeres que eren restringides per la població com El que el vent es va emportar. Quan Hitler tornava a Berlín per quedar-s’hi uns dies, l’Eva es traslladava a la seva petita vivenda a la Vella Cancelleria del Reich.

La relació entre en Hitler i l’Eva es va reforçar després de l’atemptat contra la vida d’en Hitler del 20 de juliol de 1944 perquè l’Eva es va mostrar molt preocupada per ell i el seu estat de salut. Hitler sempre li va agrair aquell gest. En aquelles dates ella sabia que el final s’acostava i pensava acabar-lo amb la seva parella. A finals d’octubre va escriure el seu testament on deixava tot el que tenia a alguns familiars i alguns amics seus. El llegat consistia en joies, vestits, peces de porcellana, mobles, diners en efectiu i quadres de pintors. L’Eva va demanar-li a la seva germana Gretl que enterrés totes les cartes d’en Hitler i els esborranys de resposta, però no li va demanar que els destruís, com sí que li va demanar en la resta de la seva correspondència privada. Volia deixar constància de que havia tingut una relació amb el dictador alemany.

 

El març de 1945 va viatjar a Berlín per estar al costat d’en Hitler al Führerbúnquer. El dictador li va demanar que fugís, tot i que és probable que no li fes gràcies que pogués escapar perquè ella sabia molts dels seus secrets més íntims. En aquells moments tan complicats, l’Eva es va mostrar amb una calma extraordinària i fins i tot va organitzar alguna petita festa amb les secretàries en el seu apartament. L’Eva va estar fins al final al costat d’en Hitler i el va acompanyar els últims dies a Berlín i junts es varen suïcidar el 30 d’abril de 1945 després de que la matinada del 29 d’abril es casessin en una cerimònia civil.

 

Si ens preguntem si l’Eva va ser el gran amor d’en Hitler, no se sap del cert, perquè no sabem què hagués passat si la Geli no s’hagués suïcidat. Heinrich Hoffman, amic d’en Hitler i de l’Eva, va declarar que per Hitler la Geli era l’òpera i l’Eva l’opereta.

 

Si Hitler va tenir molt, poc, o gens sexe amb l’Eva no se sap del cert, però el que sí sabem és que el doctor Theodor Morell va declarar en un interrogatori després de la guerra que havia intentat despertat l’apetit sexual d’en Hitler a través d’injeccions de testosterona. De fet, segons diferents informes que es varen fer sobre la vida del líder alemany expliquen que ell estava massa ocupat prestant atencions a l’Eva i, fins i tot, que anava massa esgotat per l’elevat ritme sexual que portaven. El que sabem segur és que quan va començar la guerra es varen veure cada cop amb menys freqüència, ja que Hitler va estar molts mesos en el seu quarter general de Rastenburg, on l’Eva no hi va ser mai convidada. El que és curiós de la relació entre ells dos és que no se semblaven gens ni mica. L’Eva era una noia descarada, divertida i oberta a tothom, tot el contrari d’en Hitler. Ella era una enamorada de l’esport, era una bona esquiadora, practicava l’escalada de muntanya, feia gimnàs, li agradava ballar, fer excursions a la muntanya i, sobretot, li encantava nedar en el llac d’Obersalzberg. A part, l’Eva tenia manies que Hitler no podia suportar però que li consentia com prendre el Sol totalment nua, el maquillatge o anar de compres. Una de les poques aficions que varen compartir va ser l’amor dels animals, però en aquest camp també tenien les seves diferències. L’Eva tenia dos terriers escosesos i no suportava la gossa pastor alemany d’en Hitler, la Blondi, fet que els va portar a més d’una discussió.

 

La riquesa d’en Hitler:

 

Segona la periodista Ingo Helm, l’Adolf Hitler ja era un home molt ric quan va ser al poder. Hitler va adquirir una gran quantitat d’immobles durant la seva vida com el Berghof, que li va costar un milió de Reichsmarks, l’edifici de diversos pisos en el número 16 de Prinzegentenplatz de Munic, més un pis per la seva parella Eva Braun i es va gastar uns vint milions en la reconstrucció d’un palau a Poznan, Polònia, que havia fet construir el kàiser Guillem II el 1910. El juliol de 1944 es varen posar fi a les obres del castell pel seu elevat cost. A part, Hitler tenia una enorme col·lecció d’art valorada en cent milions, que incloïa des d’obres medievals fins a obres del segle XIX. Hitler vivia rodejat del luxe, tot i que no li agradava fer-ne gala. El seu nebot, en William Patrick, va dir en una entrevista del 4 de juliol de 1939 a la revista Look, que el seu tiet estava rodejat de luxes extravagants.

 

Ja el 1921, com a líder del NSDAP, va ser acusat de viure de manera luxosa amb les donacions del partit nazi. Susceptible amb aquest tema, el desembre de 1921, durant un judici per difamació contra el diari socialista Münchener Post, va repetir que s’havia negat a cobrar pels 75 discursos que havia pronunciat a Munic pel partit, però va reconèixer que alguns membres del NSDAP li proporcionaven un modest ingrés i que en ocasions el convidaven a menjar.

 

Hitler va poder pagar les seves enormes despeses i els seus luxes gràcies a que era el líder del NSDAP, les donacions privades, els seus treballs i després pel simple fet de ser el canceller i dictador d’Alemanya. Només amb el Mein Kampf va obtenir 8,7 milions de Reichsmarks i va cobrar un percentatge per cada segell venut amb el seu retrat. Max Amann, que era el seu banquer personal, va fer créixer la fortuna personal del líder nazi gràcies al seu bon olfacte pels negocis i es va assegurar que Hitler rebés molts diners per les seves aportacions a la premsa nazi.

 

Quan va ascendir al poder, Hitler ja era un home ric, ja que en els anys vint havia unit els seus ingressos personals i les arques del NSDAP sense escrúpols. Els beneficis privats circulaven alegrament a través del seu estret vincle econòmic gràcies a l’editorial Franz Eher Verlag. La donació per l’Adolf Hitler que va crear l’economia alemanya era una recompensa posterior pels seus serveis prestats o pels beneficis esperats. A partir de l’1 de juny de 1933 alguns empresaris varen pagar-li trimestralment un import equivalent al 0,5% de les seves despeses salarials, i si bé es tractava només d’una contribució voluntària, en els anys següents es va convertir en obligatòria. D’aquesta manera, fins al 1945 va aconseguir reunir 700 milions de Reichsmarks.

 

A part, Hitler gràcies al secretari d’Estat del Ministeri d’Hisenda, en Fritz Reinhardt, a qui Hitler havia assignat personalment a l’abril de 1933 en aquell lloc, no va pagar els seus deutes a l’Estat. Es calcula que la seva deute a Hisenda el 1933 era de 297.000 Reichsmarls, i per l’any 1934 era de 400.000. A tot això hi tenim que afegir que el president de l’Agència Tributària de Munic, en Ludwig Mirre, va escriure el 19 de desembre de 1936 en el cap de la Delegació d’Hisenda per dir-li que totes les liquidacions tributàries que haguessin contemplat una obligació per part d’en Hitler es considerarien com a nul·les des d’aquell moment. Per tant, Hitler quedava eximit de l’obligació de tributar. Quan Hitler va envair Àustria no va dubtar en emprendre nous projectes personals d’elevades despeses en el nou Ostmark. Va comprar la casa en la que havia nascut, a Braunau, per 150.000 Reichsmarks, així com la casa on havia nascut el seu pare, a Leonding, a les afores de Linz.

 

Quan Hitler va morir era un home molt ric. Poc després de la guerra, totes les seves possessions varen anar a parar a l’estat lliure de Baviera, d’acord amb les resolucions dels vencedors. Després de la cessió del patrimoni d’en Hitler, va ser el land de Baviera l’encarregat d’administrar la finca del Berghof. També varen quedar en les seves mans el 1945 els drets d’autor i d’explotació econòmica del Mein Kampf, un criteri jurídic que segueix mantenint avui dia la Conselleria d’Hisenda de Baviera, i que prohibeix reeditar l’obra. Aquesta situació jurídica es va mantenir fins al 31 de desembre de 2015, ja que, en virtut de la llei alemanya de dret d’autor, els drets s’extingiran passats 70 anys de la mort de l’autor.

 

La família d’en Hitler:

 

A l’Adolf Hitler sempre el va pertorbar els seus orígens familiars i sempre els va amagar. Tenia por de que existissin proves d’un possible origen jueu de la família, el que hauria representat una terrible catàstrofe per ell. Però també patia pel seu nebot, en William Patrick Hitler, fill de l’Alois Hitler Jr., perquè vivia a la Gran Bretanya i podia provar la bigàmia del seu pare i germanastre d’en Hitler, l’Alois, i a la condemna que se li havia imposat. Hitler va arribar a declarar que William no era el seu parent perquè el seu pare no era el fill carnal del pare d’en Hitler, sinó que havia sigut adoptat. William va allistar-se el 1944 a l’exèrcit nord-americà després de passar-se des de 1939 concedint entrevistes per explicar la vida privada del seu tiet. A mesura que avançava la guerra a Europa, el públic va anar perdent interès pel nebot d’en Hitler, fins que el final només era convidat en clubs i sales de petites ciutats. Després de la guerra va canviar de cognom per tal de que no el vinculessin amb el seu tiet i es va fer dir Patrick Alexander Stuart-Houston, tot i que en el seu primer fill li va posar el nom d’Alexandre Adolf. Actualment cap dels seus familiars vol ser recordat pel seu vincle familiar amb el dictador alemany.

 

En un informe secret d’en Heinrich Himmler sobre els parents d’en Hitler, es deia que en el cercle dels opositors de St. Peter de Graz corria el rumor de que en aquell lloc residien parents del líder nazi, alguns dels quals eren bojos. També es deia que Hitler havia nascut fora del matrimoni i que va ser adoptat per l’Alois Hitler. Els agents nazis varen deixar constància de que un dels fills d’una família que es deia Veit i que emparentaven amb el líder nazi s’havia suïcidat i de que dues filles, que encara vivien, tenien problemes mentals. Suposadament, una altra filla havia ingressat en un manicomi de Viena. S’anomenava Aloisia Veit i era cosina segona d’en Hitler. Aloisia patia esquizofrènia i mania persecutòria, i sembla ser que va morir en les cambres de gas.

 

Hitler va tenir un cosí que va lluitar en el front oriental dins les files alemanyes. Aquest era en Heinrich Hitler, conegut com a Heinz, que finalment va ser capturat pels soviètics el 10 de gener de 1942. Va ser traslladat a la presó militar de Butyrka de Moscou, on va ser interrogat i torturat fins a la mort. Heinrich Hitler era un nazi convençut i aspirava a ser oficial de la Wehrmacht.

 

Hitler va tenir bona relació al principi amb la seva germanastre Àngela Raubal, però després de la mort de la seva filla, la Geli, el setembre de 1931, i després de que l’Eva Braun anés a viure a la casa del Berghof ocupant el seu lloc com a la dona que s’ocupava dels afers de la casa, els dos germanastres es varen allunyar. Inclús l’Àngela no el va convidar en les seves segones núpcies, però va mantenir el contacte amb el seu germanastre, encara que de forma indirecte. El desembre de 1942, l’Àngela es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels per queixar-se de que el seu marit estava al front oriental amb més de 65 anys. L’Àngela volia gaudir del privilegi de ser la germanastre del dictador per rebre un favor, però estar clar que no rebia gaires privilegis per estar lligada de sang amb ell, tot i que va escriure unes memòries dels anys de joventut amb el seu germanastre que li varen fer guanyar 20.000 Reichsmarks. Després de la guerra, l’Àngela només va explicar bondats del seu germanastre i va afirmar que si Hitler hagués sabut l’existència dels camps de concentració ho hagués parat.

 

Després de la guerra:

 

La família d’en Hitler va començar a témer represàlies després de la guerra. William Patrick Hitler es va veure obligat a canviar de nom per dur una vida normal. Però, la sort que varen tenir els nombrosos cosins i cosines de Hitler en la seva antiga pàtria va ser molt diferent. Quan l’exèrcit soviètic va entrar a la regió austríaca de Waldviertel, a l’abril de 1945, va començar a perseguir els parents de Hitler. Els familiars encara vius varen tenir que respondre a la pràctica dels crims del dictador alemany. Des de Moscou va arribar el lema; mort a la sang de Hitler. Els militars soviètics varen capturar a Maria Koppensteiner, la cosina de Hitler, el 30 d’abril de 1945, en la pastisseria del seu poble, i el seu marit, Ignaz, que no va voler abandonar-la en aquelles circumstàncies. Els quatre fills del matrimoni Koppensteiner es varen quedar a la finca dels seus pares que mai més tornarien a veure. Un dels fills que encara viu, Adolf Koppensteiner, viu amb una por al cos per ser cosí segon d’Adolf Hitler. Maria havia vist per últim cop a l’Adolf quan tenia nou anys, però se la va interrogar de males maneres fins que va acabar confessant que havia donat suport els crims del seu parent. Després de cinc anys a presó provisional, Maria va ser condemnada a 25 anys de treballs forçats per ser una criminal del feixisme alemany. Va morir el 1953 d’una parada cardíaca en el centre penitenciari de Werch-Uralsk. El seu marit havia mort quan encara estava a la presó provisional, a la presó moscovita de Lefortovo, a causa d’una parada cardíaca.

 

També els germans de Maria Koppensteiner, cosins d’en Hitler, varen ser detinguts pels soviètics. A en Johann Schmidt el varen colpejar a una presó de Viena fins que va acabar morint. Als demés els varen deportar a Moscou, on els varen condemnar a anys de presó. Johann Schmidt fill, nascut el 1925, va ser l’únic que va sobreviure, tot i que va ser condemnat a 25 anys en una presó especial. El 1955 va rebre l’indult. Dels cinc familiars que provenien de Waldviertel, quatre no varen sobreviure a la presó.

 

El germanastre d’en Hitler, l’Alois, va fugir després de la guerra amb la seva segona esposa, la Hedwig, de Berlín, on tenia el pub Alois a la Wittenbergplatz, a una plaça animada del bell cor de la ciutat, a Hamburg. Com que no volia que el relacionessin amb el seu germanastre va escriure a la policia d’Hamburg perquè li canviessin el cognom. La demanda va ser acceptada. El 26 d’octubre de 1945 el comandant de la policia d’Hamburg va convertir a l’Alois Hitler en l’Alois Miller.

 

El caràcter:

 

El gran poder de l’Adolf Hitler era en l’oratòria, tot i que el seu objectiu no era comunicar sinó exaltar les emocions. Mai va suportar la discussió i la crítica, i era incapaç de raonar fredament. Des dels seus primers dies de Viena, el seu únic recurs havia sigut cridar fins a fer callar els seus contrincants, i el sol fet de que es posessin en dubte les seves proclames el posava de molt mal humor. D’aquí va néixer el seu odi  cap a l’intel·lectual. No va admetre mai consells dels altres i no confiava mai amb ningú. Sempre va creure que els problemes es solucionaven amb mesures simples. Tot i ser un bon orador tenia defectes; el timbre de la seva veu era estrident, parlava amb períodes massa llargs, amb freqüència es repetia i es perdia a vegades en frases complicades. Però tenia un gran olfacte per endevinar les passions de les masses i aconseguia la capacitat de fascinar a un auditori. Es cuidava des del més mínim detall en els mítings i les concentracions.

 

Un aspecte del seu caràcter era jugar el paper de víctima. Per Hitler sempre el seu contrincant era el culpable de tot. Quan Hitler s’enfadava perdia el control; el seu rostre s’inflava per la ràbia, cridava, insultava, movia els braços i picava a la paret o la taula. Quan es calmava es posava bé el cabell, s’arreglava el coll de la camisa i tornava a parlar amb veu normal. Un altra aspecte del seu caràcter era la seva capacitat de ser encantador, que va conservar fins els últims dies de la seva vida. Una altra variant de la seva personalitat era la impressió de intel·lectual i de concentrada força de voluntat. Dominava sempre totes les situacions i coneixia els fets amb tanta seguretat que impressionava als seus generals i ministres. Tenia una excel·lent memòria, que li permetia recitar complicades ordres de batalla, especificacions tècniques i llargues llistes de noms i dades. Tot i que s’ha demostrat que alguns detalls i xifres no eren del tot precises. Un factor que li agradava a en Hitler era el factor sorpresa, que va utilitzar en la guerra i en les eleccions al Parlament. Hitler es va adonar que si aconseguia fer una propaganda basada en el terror controlaria al poble.

 

En les primeres hores de la nit la vitalitat d’en Hitler augmentava. Veia amb horror l’hora de ficar-se al llit perquè tenia insomni. Després de sopar normalment es reunia amb els seus col·laboradors i amics més íntims, inclòs les secretàries, al voltant de la gran xemeneia del Berghof o a la sala de la Cancelleria fins les dues o les tres de la matinada, i no es llevava fins les onze del matí. Tot i que vivia envoltat de luxe, les seves necessitats eren humils. La seva roba era senzilla, menjava poc i mai carn, i no fumava ni bevia alcohol perquè estava molt preocupat per la seva salut. Hitler feia molt poc exercici, no feia cap esport, i no sortia gaire de casa. A més de patir per l’estomac i de tenir insomni, sentia horror a patir fred i patir una infecció. Però una de les seves grans pors era morir abans d’acabar la seva gran obra del Reich i esperava viure més anys a través d’una dieta estricte, abstenint-se de prendre alcohol, cafè, te i tabac. En les sessions nocturnes es prenia una infusió de camamilla. Amb aquest temor a la mort es va convertir en un maniàtic i un hipocondríac, i predicava les virtuts del vegetarianisme.

 

En definitiva, Hitler era un home sense escrúpols, era un llop solitari sense ni casa ni família, era un home que no coneixia la lleialtat i que no estava vinculat a cap tradició. Durant tota la seva vida va aprofitar qualsevol avantatge que depengués de la mentida, l’astúcia o la traïció. I no es d’estranyar que un home d’aquestes característiques exigís el sacrifici de milions de vides per la causa d’Alemanya i estigués disposat a destruir el país abans d’admetre la seva derrota. El seu odi podia haver sortit dels seus dies com a vagabund a Munic i a Viena perquè estava convençut de que havia sigut menyspreat i ignorat.

 

El Hitler treballador:

 

Un cop va ocupar el càrrec de canceller es va tenir que sotmetre a una certa rutina que ell odiava. No suportava les feines administratives i deixava que la fessin els seus col·laboradors més propers. Quan tenia que preparar un discurs important deixava tots els assumptes que tenia i començava a dictar en una de les seves secretàries sense interrupció fins que acabava. Quan es posava a dictar ho feia amb passió, assajant la pronunciació i cridant tant fort que se’l sentia en les habitacions veïnes. Li preocupava molt les correccions i volia entendre molt bé el què havia de dir i pronunciar perquè no volia que enmig d’un discurs haver de rellegir-lo perquè necessitava ulleres i només les portava a l’oficina i mai en públic. Per aquest fet feia que els seus discursos s’escriguessin en una màquina especial que escrivia una lletra de 12 mil·límetres. Un cop havia acabat de redactar un discurs semblava que s’havia tret un pes de sobre. Els seus secretaris i criats personals sempre estaven a prop seu, però no era fàcil treballar al seu costat perquè era impossible calcular les seves reaccions i es mostrava extraordinàriament exigent. Després, normalment convidava els seus secretaris i secretàries perquè mengessin amb ell i amb freqüència els divertia amb imitacions.

 

Hitler somiava amb el seu retir polític. Segons va afirmar en més d’una ocasió, esperava que la guerra acabés per retirar-se de la política i desitjava viure tranquil·lament escrivint algun llibre sense ser molestat.

 

Hitler i l’art:

 

La falta de disciplina de l’Adolf Hitler en el treball era perquè estava convençut que tenia que haver sigut un gran pintor o un arquitecte, i no un estadista. En les matèries artístiques sempre creia que tenia raó i no tolerava que algú el repliqués. Odiava l’art modern i, com la majoria dels nacionalistes alemanys, li agradaven des dels models clàssics de Grècia i Roma fins als romàntics, però les formes de l’art gòtic i del Renaixement eren massa cristianes pel seu gust. Les seves idees de l’art i de la vida artística contraposaven a la dècada de 1920 amb Alemanya, que es va convertir en el centre europeu d’una cultura experimental i innovadora. Berlín es va fer famós pels seus grans cabarets i per ser el centre de la moda musical, amb el Jazz com a gran referent. Tot i això, el seu concepte en art no estava molt allunyat al de molts alemanys que rebutjaven la modernitat artística.

 

Hitler tenia una predilecció especial per algunes pintures del segle XIX, les de tipus més sentimental, que col·leccionava per un gran museu que es proposava construir a Linz. Mai va pensar en posar un museu a Viena, ciutat que hi va tenir sempre un fort ressentiment pel seu passat de vagabund. Inclús quan Baldur von Schirach, el gauleiter de Viena a partir de 1940, va intentar competir amb Berlín artísticament, Hitler no ho va veure amb bons ulls. Hitler admirava l’artesania hàbil. En la seva taula de treball i tenia papers per fer esbossos de maquetes. Li atreia molt l’artesania, especialment la barroca, i pensava reconstruir les ciutats de Berlín, Munic i Nuremberg entre altres. Les qualitats que més li agradaven eren la monumental i de massís. Hitler volia que l’arquitectura del Tercer Reich fos com la de les piràmides egípcies perquè reflectien el poder dels seus governants. Per fer realitat els seus somnis va passar moltes hores a Munic en l’estudi del professor Paul Ludwig Troost, el seu arquitecte favorit, i quan aquest va morir el 21 de gener de 1934 l’Albert Speer va ocupar al seu lloc. Fins els últims dies de la seva vida no es va cansar de jugar amb dibuixos i maquetes arquitectòniques de les grans ciutats que pensava que construiria.

 

Ja abans d’arribar al poder, s’havia perfilat en la seva vida com a col·leccionista. A finals dels anys 20, quan estava decorant la Haus Wachenfeld i la vivenda de la Printzregentenplatz, va començar a col·leccionar obres d’art. Un cop va arribar al poder va fer reconstruir tant la Cancelleria com la seva casa d’Obersalzberg, el Berghof. Tenia passió per les habitacions espaioses, per les catifes gruixudes i pels tapissos. Li agradava la sensació d’espai, i en el Berghof tenia vistes panoràmiques per contemplar les muntanyes alpines. Els seus gustos eren més aviat senzills alhora de decorar. Quan s’enamorava d’un quadre en poques ocasions anava a les transaccions i confiava aquesta missió a dues persones. Hitler també demanava als marxants que busquessin certes obres d’art. Els seus pintors favorits eren els de l’escola alemanya del segle XIX com Lenbach, Spitzweg, Makart, Feuerbach o Walmüller. L’escola holandesa no l’atreia, però si que se sentia atret pel Renaixement italià.

 

Amb l’Anschluss va arribar també la persecució dels jueus austríacs, molts dels quals, com en Louis i l’Alphonse Rothschild posseïen extraordinàries obres d’art. Quan la Gestapo els va detenir es va apropiar de les obres d’art de forma il·legal. Altres col·leccionistes jueus varen decidir cedir les seves obres a les autoritats per pagar amb elles el denominat impost de fugida del Reich, que els permetia exiliar-se. Molts altres varen vendre les seves peces abans de fugir. Això va suposar un enorme moviment d’obres a la venda i Hitler va entrar en aquells moments en escena per comprar-les. Per comprar totes aquelles obres va utilitzar el director del Museu de Dresden, en Hans Posse, a qui li va donar un enorme pressupost per aquesta finalitat. Hitler no volia cap obra robada perquè no volia que l’acusessin de tenir obres robades.

 

Les conquestes alemanyes en els anys 1939 i 1940 varen obrir per en Posse a noves perspectives d’acció. A Polònia, les obres d’art confiscades es varen sotmetre al seu dictamen. També a Holanda i a França es varen registrar moviments de la Wehrmacht en els mercats de l’art després de l’ocupació. El novembre de 1940, Posse va procurar que totes les obres artístiques que es confisquessin en les zones ocupades se les apliqués el dret de preferència del Führer. D’aquesta manera Hitler era el primer en accedir en elles. Des del Nadal de 1940, Posse va enviar regularment a en Hitler voluminosos àlbums en els que catalogava fotografies de les noves adquisicions i presentava les obres que s’havien d’adquirir per formar la col·lecció que desitjava Hitler. En el marc de la missió especial de Linz es varen comprar 4.353 peces per en Hitler. En el cas de 406 d’elles, no hi ha dubte de que havien sigut confiscades pels alemanys durant la guerra. Dues terceres parts d’aquella col·lecció s’havien aconseguit a través de les compres dels intermediaris. Després de la conquesta dels Països Baixos el maig de 1940, Posse es va dirigir a La Haia per adquirir més quadres per en Hitler. El novembre de 1940, Hermann Göering, en una ordre secreta, va donar instruccions sobre la forma com s’havien de tractar les ordres d’art i els tresors confiscats. Les ordres varen quedar dividides en quatre grups: s’havien d’enviar a Alemanya totes aquelles obres que Hitler hagués decidit, i ell decidiria quines anirien a completar la seva col·lecció personal i les que anirien als centres d’ensenyament superior i els museus alemanys. Les obres que Göering volia saquejar pel seu amo eren del museu del Louvre de París. El govern francès va protestar contra aquest saqueig del patrimoni artístic de la nació francesa, però a en Hitler no li importaven les queixes. En la confiscació de l’art dels països ocupats, Hitler va fer el mateix que amb els assassinats en massa, no donava ell directament les ordres, ja tenia a gent del seu entorn amb els quals parlava i eren aquests qui ordenaven i firmaven papers per tal d’aconseguir el que Hitler demanava.

 

El febrer de 1941, Göering, juntament amb els generals alemanys que estaven a la França ocupada, varen inspeccionar a la Salle du Jeu de Paume, a la cantonada del Jardí de les Tulleries, a prop de la Plaça de la Concòrdia, els tresors artístics i les obres d’art que havien robat al govern i al poble francès. Molts generals, disposats a robar als jueus, no veien amb tants bons ulls robar als francesos. Göering va reunir totes aquelles obres d’art per enviar-les a la col·lecció privada d’en Hitler. Aquella acció va portar moltes queixes, però Hitler demanava i exigia aquelles obres. Per compensar aquest robatori, es va aprovar pagar les obres en els propietaris segons les estimacions d’un expert francès, però no es va pagar res si l’obra era d’un jueu, ja que es consideraria que no tenia propietari.

 

Amb l’Operació Barbarroja, Hitler va atorgar-li al ministre Alfred Rosenberg la responsabilitat de confiscar tots els béns dels jueus i li va demanar que li entregués totes les obres d’art més importants. El març de 1943, Rosenberg va enviar-li una carta per dir-li que el dia del seu aniversari li enviaria un àlbum amb 53 fotografies dels quadres més valuosos de les col·leccions jueves abandonades que havia guardat l’Estat Major especial en els territoris ocupats de l’Oest. El ministre li va prometre que li enviaria més catàlegs i més àlbums d’obres d’art.

 

Abans de que acabés la guerra, les nombroses obres d’art que va comprar el dictador alemany varen ser amagades en una mina de sal situada en el petit municipi austríac d’Altausee per protegir-les dels atacs aeris, així com per impedir que els Aliats tinguessin accés a elles. Tot i aquests esforços, el maig de 1945 les tropes nord-americanes varen descobrir el refugi amagat a la muntanya. Llavors les peces varen ser traslladades a Munic, on es varen reunir en un collecting poing en el que es varen registrar sistemàticament amb l’objectiu de restituir-les en el futur i tornar-les en els seus antics propietaris. Aproximadament un 37% d’aquestes obres tenien el seu origen en el comerç regular, pel que pertanyen actualment a l’Estat alemany i la majoria s’exhibeixen en museus o adornen edificis governamentals i espais oficials com la seu de la Presidència d’Alemanya. Al voltant d’un terç de la col·lecció s’ha tornat als seus països d’origen (Països Baixos, França i Àustria). Un altre 10% es considera que es va perdre durant la guerra i el 25% que resta aproximadament està encara pendent de la seva restitució. En molts casos s’ha aconseguit trobar els hereus dels antics propietaris, la gran majoria jueus assassinats durant l’Holocaust. L’Oficina Alemanya de Serveis Centrals i Assumptes Patrimonials Pendents, amb seu a Berlín, encara segueix treballant per investigar la procedència de cada obra i per identificar als seus propietaris. Aquestes obres es troben actualment en un magatzem situat a la perifèria de Berlín.

 

Hitler també era un amant de la música, tot i que els seus gustos musicals no anaven més enllà d’en Richard Wagner, alguns cosa d’en Ludwig van Beethoven i d’Anton Bruckner. En general era òpera lleugera com El ratpenat, La viuda alegre i la Filla del regiment. Wagner era la seva principal referència musical, fins i tot deia que la seva religió havia sortit del Parsifal. Des de principis dels anys 20 va admirar a la Winifried Wagner, que aquesta li enviava paquets quan estava a la presó de Landsberg el 1924, i més tard ella el va convidar a la seva casa, la Wahnfried. Hitler mai es va perdre un festival de Wagner a Bayreuth i presumia d’haver vist operes com Els mestres cantors i L’ocàs dels déus més de cent vegades.

 

A Hitler també li entusiasmava el cinema. El 1932 amb Josph Goebbels solien anar al cinema per veure Noies d’uniformes o l’actriu Greta Garbo. Quan va fer reconstruir la Cancelleria va fer instal·lar projectors i pantalles en algunes sales per veure pel·lícules fins a altes hores de la nit. A vegades mirava pel·lícules estrangeres que ell mateix havia prohibit projectar a Alemanya.

 

Els excessos d’en Hitler:

 

A qui ens hauríem de preguntar si l’Adolf Hitler era un corrupte o si només s’excedia en el seu càrrec. Hitler va considerar l’Estat com un bé de la seva propietat i, com un senyor feudal, va obsequiar als seus vassalls fidels amb terres i diners. El 1935 va regalar en el general Eberhard von Mackensen la finca Brüssow, situada a la regió d’Uckermark, i fundada en el seu moment pel monarca Frederic el Gran. Després d’envair Àustria, Hitler va tenir el somni de reconstruir la ciutat de Linz, i volia construir-hi un museu del Führer que havia de ser més espectacular que el museu del Louvre de París.

 

Quan Hitler va nombrar el general Walther von Brauchitsch nou comandant en cap de l’Exèrcit de Terra, el líder alemany va donar molts diners a la dona del nou comandant perquè acceptés el divorci per tal de que Von Brauchitsch es pogués casar amb una altra dona, a qui Hitler va fer investigar per la Gestapo per tal d’evitar un escàndol més dins del Reich. A part, Hitler li va regalar en el comandant Von Brauchitsch una finca. Durant la guerra diferents generals varen rebre terrenys i diners. Heinz Guderian va obtenir el 1943 la finca Deipenhof, a Poznan, en el districte de Varta, expropiada a uns nobles polonesos que havien prestat serveis als reis prussians durant segles, i tenia un valor d’1,2 milions de Reichsmarks. Quan el cap de la Kriegsmarine Erich Raeder va fer 65 anys el 24 d’abril de 1941, Hitler li va regalar 250.000 Reichsmarks lliures d’impostos.

 

Però no només amb els militars va tenir detalls, l’escultor Arno Breker va rebre amb ocasió del seu 40è aniversari l’antic latifundi Jäckelsbruch, situat a les proximitats de la ciutat de Wriezen. A més, li va regalar un taller nou i un terreny de treball en el que existia inclús un entroncament per vies ferroviàries. En total, el seu regal estava valorat en 800.000 Reichsmarks. Inclús una amiga seva que compartia amb l’Eva Braun, la Sofie Stork, se li varen concedir favors empresarials. A l’octubre de 1940, Sofie va preguntar a través d’en Martin Bormann si el seu representant comercial podia utilitzar pel viatge al nord de França uns avions que pertanyien a la flota d’en Hitler. El 30 de gener de 1943, Hitler va obsequiar al doctor Theodor Morell amb una dotació de 100.000 Reichsmarks del Reich lliures d’impostos i tres dies més tard li va regalar en el seu ex ministre d’Afers Exterior i Protector de Bohèmia i Moràvia Constantin von Neurath, que feia 70 anys, 250.000 Reichsmarks lliures d’impostos. Morell va ser un dels més beneficiats per la seva relació amb el líder alemany. A paert de rebre una dotació de 100.000 Reichsmarks lliures d’impostos, el mes següent va rebre la insígnia d’or del partit nazi i els nazis varen afavorir totes les empreses farmacèutiques que el doctor tenia a Hamburg i a Olomouc.

 

Eva Braun també es va beneficia dels excessos de la seva parella, ja que tenia quadres de pintors com Hermann Gradl, Wilhelm Kauffmann, Theodor Bohnenberger (que aquest li va fer un retrat  seu), Oskar Mulley, Heinrich Knirr i Fritz Halberg-Krauss. Qui també es va beneficar de la seva relació, en aquest cas d’amistat, amb el líder alemany va ser el banquer i editor Max Amann, que gràcies a ser el banquer personal d’en Hitler es va enriquir enormement passant d’ingressar 108.000 Reichsmarks a 3,8 milions, cosa que el va convertir en un dels homes més rics d’Alemanya. Després de la guerra un tribunal de desnazificació li va confiscar els seus béns i la seva fortuna, a més de que li varen denegar els drets a rebre una pensió, i va quedar arruïnat morint a la més absoluta pobresa el 31 de març de 1957 a Munic.

 

Les empreses també varen rebre excessius ajuts del règim pel simple fet d’haver ajudat en el passat el NSDAP a pujar al poder. Per exemple, l’empresa Krupp, que havia donat 10 milions de Reichsmarks al NSDAP abans de que arribessin al poder, va pujar el valor de l’empresa de 75.962.000 Reichsmarks l’1 d’octubre de 1933 a 237.316.093 Reichsmarks l’1 d’octubre de 1943. A més, el propietari de l’empresa, en Gustav von Bohlen un Halbach, va ser nombrat el 1937 cap de l’Economia militar i el 1940 va ser condecorat amb la Medalla d’or del NSDAP.

 

Els gustos d’en Hitler:

                

A l’Adolf Hitler li agradava ser conduït en un cotxe poderós a gran velocitat, li encantaven els pastissos de crema i les dolces, especialment unes preparades per una casa de Berlín, era un enamorat dels gossos i li agradava la companyia de dones boniques però no intel·ligents. Hitler era un amant del cinema, la seva pel·lícula favorita era King Kong, però també gaudia amb els dibuixos animats de Disney. Joseph Goebbels li va fer arribar 18 pel·lícules de Mickey Mouse com a regal de Nadal de 1937 i, segons sembla, en el dictador li varen encantar.

 

Hitler i la religió:

 

L’Adolf Hitler va ser educat en la fe catòlica, fins i tot va estudiar breument en un centre religiós i havia cantat en els cors de l’església,  i en més d’una ocasió va manifestar respecte per l’organització i el poder de l’Església. En canvi, per la religió protestant sentia menyspreu. Tot i això, considerava el cristianisme com una religió d’esclaus. Detestava l’ètica religiosa i tots els seus mites. Per ell, amb la mort s’acabava tot, era materialista i no era gens espiritual en aquest sentit, però no era del tot ateu. Però Hitler sabia que la religió era un element clau de la societat alemanya i sempre va anar amb molt de compte amb no fer mal gestos que poguessin ofendre als fidels. Fins i tot va aprovar certs actes religiosos com el de deixar beneir les tropes de les SA i les banderes nazis en una desfilada per l’abat Alban Schachleiter, a qui havia conegut gràcies al seu amic Ernst Hanfstaengl.

 

Quan va arribar al poder, Hitler sempre va continuar intentant, sobretot al principi, quedar bé amb l’Església per qüestions polítiques. Des de que va pujar al poder va voler crear una Església oficial d’Estat per encapçalar les dues confessions, la catòlica i la protestant. Aquesta nova església es va conèixer com l’Església del Reich, però el seu èxit només va ser parcial. D’aquesta manera, Hitler i el seu govern es varen apropar al cristianisme i, fins i tot, el Völkischer Beobachter lluïa titulars com El cristianisme, principi fonamental del govern Adolf Hitler. Després d’una reunió a principis de novembre de 1933 amb el cardenal i arquebisbe de Freising i Munic, Michael von Faulhabe, aquest va declarar que Hitler era una persona profundament religiosa que reconeixia el cristianisme com la constructora de la cultura occidental. El seu amic Joseph Goebbels també va anar en la mateixa línia en el tema espiritual, però amb una diferència sobre la seva visió del cristianisme. En l’anotació que va fer en el seu diari el 29 de desembre de 1939, el ministre de Propaganda va dir que  Hitler era un home profundament religiós, tot i que va destacar que era radicalment anti-cristià perquè veia en el cristianisme la decadència i un sediment de la raça jueva, tesis que va treure del llibre d’en Dietrich Eckart El Bolxevisme de Moisès a Lenin. Goebbels també s’havia criat sota la fe catòlica i en una família catòlica, però, per disgust de la família, va abandonar la fe.

 

Tot i que segurament creia que el cristianisme havia portat uns certs valors a la cultura occidental, a mesura que el seu govern anava implantant mesures més antisemites i més cruels, com l’eutanàsia, l’Església es va anar tornant un entrebanc per ell per les crítiques que rebia per part de les altes esferes de l’Església. Davant de la hostilitat catòlica, Hitler va engegar una campanya de calúmnies acusant a cures i monges d’atemptar contra les bones costums. Amb la guerra, l’Església, sobretot el Vaticà, varen ser vistos com uns enemics del Reich i Hitler volia un cop acabés la guerra destruir la influència de les esglésies cristianes a Alemanya. No suportava i no entenia que l’Església es pogués posar en assumptes d’Estat i, per aquest motiu, va detestar l’Espanya franquista, país que va afirmar que mai visitaria.

 

Hitler admirava, o almenys així ho deia públicament, la religió àrab pel seu esperit de sacrifici, que no trobava en la religió cristiana, i per la seva cultura al llarg de la història. Hitler deia sempre que el moment més àlgid de la història d’Espanya va ser quan va ser dominada pel món àrab i, en canvi, creia que Espanya havia caigut en decadència quan havia sigut dominada per la religió catòlica.

 

Les amistats d’en Hitler:

 

El primer amic de l’Adolf Hitler va ser l’August Kubizek, un noi de Linz amb qui compartia l’afició de la música però que tenien diferents maneres de veure la vida. Mentre Kubizek treballava durament per convertir-se en músic, Hitler es passava els dies sense fer res, pintant només quan li venia la inspiració. Els dos varen anar a Viena a trobar sort, però només Kubizek la va trobar en ser admès a una acadèmia de Música i per aquest motiu Hitler va posar fi a la relació. Anys més tard es varen retrobar en el Festival de Bayreuth del 1939 i 1940. El partit nazi li va demanar que escrivís una versió exagerada d’un bon passat amb en Hitler per tal de vendre una joventut romàntica del dictador alemany. Després de la Segona Guerra Mundial, Kubizek va ser detingut pels nord-americans per haver sigut amic d’en Hitler 40 anys enrere. Kubizek va intentar després treure’n profit de la seva antiga amistat amb el líder alemany escrivint el 1954 unes memòries titulades Adolf Hitler, el meu amic de la infància, on proporciona informació poc fiable i d’altres plagiada del Mein Kampf perquè no es recordava d’aquell temps.

 

Després dels seus primers dies de Munic va tenir molts pocs amics, però els que va tenir en aquella època com a líder d’un partit petit els va mantenir tota la vida. A vegades parlava amb nostàlgia dels primers anys de fundació del partit nazi per aquelles amistats, es podria dir que casi tots els seus amics més íntims pertanyien a la Vella Guàrdia nazi: Joseph Goebbels, Robert Ley, Rudolf Hess, Martin Bormann, Julius SchaubWilhelm BrücknerJulius Schreck, Max Amann, Frank Xaver Schwarz i Heinrich Hoffmann. Aquest era el cercle íntim, a més d’Albert Speer i Joachim von Ribbentrop. Hitler va demostrar certa lleialtat a homes com Julius Streicher Christian Weber, que tenien molt mala fama. Quan Streicher va ser apartat del seu càrrec de gauleiter de Francònia per la seva conducta escandalosa, Hitler el va seguir protegint i el va deixar viure en pau en la seva granja. Mai es va voler desprendre de la seva Vella Guàrdia i estava convençut de que només podia confiar amb ells. En canvi, les persones de modals més refinats i més cultes com els banquers, els generals, els alts funcionaris i els diplomàtics no els va suportar mai i els menyspreava per darrere.

 

Un amic important d’en Hitler va ser Rudolf Hess, el seu secretari amb qui havia combatut durant la Primera Guerra Mundial i amb qui va compartir cel·la a Landsberg el 1924. A l’abril de 1941, el diari Nationalzeitung va informar en un article que Rudolf Hess era de les poques persones que sabien les mesures que prenia el govern, sobretot en el terreny econòmic, militar i del NSDAP. En diferents actes, Hitler va lloar i ressaltar la figura del seu lloctinent, amb qui va mantenir una molt bona relació d’amistat. Amb ell va escriure el Mein Kampf i la seva amistat, que es va intensificar després de l’estada a la presó dels dos, va durar fins que Hess va fer el seu viatge frustrat a Escòcia. Després, Hitler va jurar que si guanyava la guerra el faria penjar.

 

Un altre dels qui es pot considerar amic d’en Hitler era Albert Speer. El mateix arquitecte i ministre del Reich va dir en una entrevista anys més tard de que caigués el Tercer Reich, que si Hitler tenia un amic aquest havia de ser ell. Hitler l’admirava, era arquitecte, ofici que a ell li encantava, i li va donar tota classe de privilegis perquè treballés per ell. Speer va ser l’encarregat de complir un dels somnis del dictador, construir la nova Berlín i la Nova Cancelleria. El maig de 1941, Göering, que mai va ser precisament amic de Speer, li va confessar que Hitler li havia comentat que ell era el segon homes més important del Reich i que era l’arquitecte més gran. Quan el va elegir com a ministre d’Armament i Munició la relació es va refredar, però Speer va poder gaudir de certs privilegis, tot i les diverses enemistat que tenia dins del Reich per la seva amistat amb el dictador i per les seves ànsies de voler acumular poder. Hitler l’hagués fet executar si no hagués sigut per la seva amistat, ja que el ministre va desobeir en complir l’Ordre Neró, l’ordre de Terra Cremada, al final de la guerra. Però Speer, tot i que al final veia a en Hitler amb uns altres ulls, segons va afirmar més tard, va ser dels pocs que va tornar al búnquer després de ser present a la festa d’aniversari d’en Hitler. Es volia acomiadar d’ell en persona, tot i el perill que corria de ser assassinat com a traïdor, ja que ell li va confessar que al final no l’hi havia sigut fidel en complir les ordres. Hitler es va posar molt content en veure’l, però en el seu Testament Polític el va rellevar com a ministre. Es pot considerar que Hitler estava enrabiat amb ell, que podria ser si és veritat que Speer havia confessat la seva infidelitat, però també és cert que Hitler sempre l’hi havia assegurat que quan acabés la seva missió el trauria d’aquell Ministeri que tan poc li agradava a Speer.

 

Però si Hitler tenia un millor amic aquest era sens dubte Joseph Goebbels, el seu ministre de Propaganda, que juntament amb la seva esposa Magda i els seus sis fills feien la família perfecte pel model nacionalsocialista. En un primer moment eren enemics perquè Goebbels era la mà dreta d’en Gregor Strasser, però el 1926 es va passar a les ordres de Hitler i a partir de llavors sempre més els va unir l’amistat. Quan Hitler tenia problemes o dubtes recorria al seu amic Goebbels, amb qui es reunia a la Cancelleria o la casa del ministre, i a qui va nombrar gauleiter de Berlín. Hitler se sentia com a casa a la llar dels Goebbels, sobretot gràcies a la Magda que l’adorava amb passió, i jugava amb els sis fills dels Goebbels com si fossin seus. Després de l’Operació Barbarroja del 1941, Hitler va passar llargues temporades fora de la capital per dirigir la guerra i va deixar les responsabilitats del Reich al seu amic Goebbels, l’únic amb qui confiava. Parlaven i es reunien sovint per xerrar de la guerra i les seves conseqüències, però també per parlar de les seves vides privades i dels seus pensaments més íntims. Tot i que Hitler el va nombrar canceller després de que ell se suïcidés, Goebbels va voler seguir el dictador amb la seva esposa i els seus sis fills i es va suïcidar després d’assassinar a la Magda i als nens.

 

El culte a la seva figura:

 

L’Adolf Hitler va ser un home que sens dubte va aixecar passions i odis. En general les dones es varen sentir més atretes a divinitzar la seva figura que els homes. Ja durant l’època que va intentar pujar al poder, Hitler va tenir diversos admiradors i admiradores, però el culte a la seva figura es va fer més rellevant a partir del 1930, just quan Alemanya estava en plena crisi econòmica. El poeta i director de teatre Hanns Johst li va dedicar la seva obra de teatre més coneguda, Schlageter, el 1932, obra que els nazis varen treure la frase: Quan sento la paraula cultura, trec la meva pistola.  A partir de 1934, el culte a la seva figura va començar a ser obsessiu per una part de la població alemanya. Segons els informes del règim, hi havia gent que arrencava trossos de fusta de la reixa del jardí del Berghof i fins i tot es va dir que una dona va recollir terra que Hitler havia trepitjat quan es dirigia a la seva casa de muntanya. Segons uns altres informes, l’admiració cap a en Hitler havia arribat a les classes treballadores, tot i que la majoria ja s’havien adonat de que no els volia portar cap al socialisme. Després de la Nit dels Ganivets Llargs, Hitler va guanyar noves simpaties cap al seu lideratge. Era tan extrem el suport que va tenir després d’aquells assassinats que, fins i tot, antics opositors seus li donaven ara suport a ell i a la seva causa. Segons un informe d’un petit poble industrial, on abans del 1933 es votava al KPD, la gent estava eufòrica davant la figura d’en Hitler i es deia que fins i tot el deïficaven. Amb la conquesta d’Àustria, els admiradors d’en Hitler varen convertir el poble de Braunau amb Inn, on Hitler havia nascut, com un lloc de peregrinació.

 

Amb les victòries alemanyes de 1939, 1940 i principis de 1941, el culte a la figura d’en Hitler va augmentar. La majoria dels alemanys no desitjaven la guerra, però amb les victòries la gent va creure que l’exèrcit alemany era indestructible gràcies a la labor d’en Hitler. Però quan l’Operació Barbarroja va començar a allargar-se més del que estava previst varen començar a sortir les primeres veus crítiques. A Munic, en una data com l’octubre de 1941, quan encara no s’havia produït cap derrota, inclús s’havia aconseguit la ciutat de Kiev, es va arrestar a totes les persones que deien que preferien al príncep Guillem per la gràcia de Déu que l’idiota de Berchtesgaden, fent referència a en Hitler. Amb les derrotes en el front oriental les crítiques cap a la seva figura varen anar en augment, sobretot la gent estava enfurismada perquè no visitava les ciutats que eren durament bombardejades, però el líder alemany no va fer cas a les crítiques i a les demandes del seu poble, que al final desitjava acabar amb la guerra al preu que fos. El culte a la seva figura era pràcticament inexistent durant els últims dies del Reich, només la seva Vella Guàrdia i els més joves continuaven deïficaven al líder alemany.

 

Després de la guerra pocs varen continuar enlluernats per la figura del dictador alemany, tot i que molts varen tenir que justificar la seva admiració cap a en Hitler. El comandant Walther von Brauchitsch va declarar a l’agost de 1946 que Hitler era el destí d’Alemanya i que no s’havia de posar traves a aquest destí. Erich Raeder en les seves memòries anomenades Mein Leben del 1957 descriu a en Hitler com un heroi i es mostra orgullós de la seva política de rearmament.

 

Hitler i el seu pensament:

 

L’Adolf Hitler no estava boig, era un oportunista, i tenia una capacitat intel·lectual acceptable, però la seva raó estava presa de les seves passions. Llegia i escoltava amb passió, però no ho feia per aprendre sinó per adquirir informació. La seva lectura era pragmàtica i mai especulativa. Li agradava acumular informacions per impressionar als seus oients. Wilhelm Keitel va ser un dels que més va impressionar pels seus coneixements en tàctiques militars. Durant el seu viatge llampec a París va impressionar fins i tot el guia de l’Òpera de París pels detalls que sabia de l’Òpera. Però Hitler cuidava poc la precisió de les seves informacions i a vegades s’equivocava. Ernst Hanfstaengl va explicar que quan Hitler li parlava d’art o de temes culturals cometia diversos errors. Hitler presumia a més d’haver llegit molta Història, però les seves conversacions i els seus discursos demostraven que només tenia un coneixement superficial i habitualment la falsificava. Les seves lectures es limitaven a obres tècniques i d’informació.

 

Les seves qualitats eren l’astúcia i la brutalitat, una ignorància enciclopèdica i una certa vulgaritat. Tot i creure’s que tenia una gran qualitat intel·lectual, se sentia malament quan es comparava amb els seus companys de partit perquè molts d’ells tenien carrera universitària, com l’Albert Speer o l’Alfred Rosenberg, o bé havien escrit llibres com en Joseph Goebbels o en Dietrich Eckart. Per aquesta raó i per voler demostrar que ell tenia talent, Hitler va escriure el Mein Kampf, un llibre que Hanfstaengl li va tenir que corregir per la quantitat de faltes i l’editor Max Amann li va canviar el títol perquè era massa llarg. A més, Amman va quedar molt decebut amb el llibre perquè esperava que expliqués més detalls de la seva vida política.

 

Les idees d’en Hitler procedien en part del cientisme modern alemany, sobre biologia i zoologia, de finals del segle XIX. El seu interès sobre el món ocult no es basava sobre les supersticions populars tradicionals, sinó cap als nous mites racials i moderns del sobrenatural. De fet, rebutjava casi totes les idees formals de la cultura europea medieval i, per sobre de tot, les del cristianisme, i era un crític de la superstició. Totes les idees d’en Hitler, que es podrien reduir a una simple aspiració de poder amb l’argument de la força, tenien el seu origen en la Il·lustració, en el concepte de la nació com la força històrica més elevada i en les nocions d’una sobirania suprema derivada de la voluntat general del Volk. La base de les seves creences polítiques provenien del darwinisme rudimentari. La creença en la raça l’utilitzava per justificar el dret del poble alemany a eliminar altres pobles. La seva teoria de la superioritat de la raça ària i l’odi contra la comunitat jueva i eslava la va treure en gran part del seu professor d’Història i de Geografia a l’escola de Linz, en Leopold Pötsch, entre els anys 1901 i 1904. Pötsch li explicava que totes les races nòrdiques havien de ser governades per un mateix govern. Quan Hitler utilitzava la paraula raça era per la seva idea en la desigualtat tant entre els pobles com entre els individus. Tot i el seu racisme, Hitler es va tenir que aliar amb els japonesos, però només ho feia per motius militars. Mai li va acabar de convèncer aquella aliança per motius racials. Estava convençut de que si els japonesos conquerien al Pacífic significaria la supressió de la raça blanca en aquella zona, i ell això no ho desitjava però no ho podia manifestar públicament perquè necessitava els japonesos; primer perquè esperava que ataquessin a la Unió Soviètica i segon perquè volia que els nord-americans se centressin en destinar els seus recursos al Pacífic.

 

Hitler va estar molt influït també per la idea del Lebensraum, l’espai vital, la paraula que utilitzaven els alemanys per expandir-se territorialment cap a l’est i que es desprenia directament del naturalisme i la ciència del segle XIX, que va agafar força després de la dècada de 1890. A la primavera de 1924, quan estava tancat a la presó de Landsberg, Hitler va deixar plasmat en el Mein Kampf la teoria del Lebensraum i demanava aplicar-la. Aquest concepte gaudia de moltes simpaties durant l’època de la República de Weimar gràcies a la novel·la Volk ohne Raum de l’escriptor Hans Grimm de 1926. El febrer de 1933, un cop ja era canceller, Hitler va desenvolupar aquesta teoria davant dels seus generals per fer tornar a reviure el passat colonitzador. Gràcies a la teoria del Lebensraum, Hitler va justificar les conquestes alemanyes cap a l’Est.

 

Hitler sentia un rancor apassionat per les doctrines igualitàries de la democràcia en tots els camps: l’econòmic, polític i internacional. Era un idealista, en el Mein Kampf explica que la història és l’obra de la Providència i li agraïa haver-lo col·locat el lloc dels seu naixement en la frontera austríaca. Durant tota la seva vida, Hitler va fer moltes referències a la Providència.

 

No parlava idiomes estrangers i mai es va interessar per aprendre altres idiomes, fet que li va portar problemes durant la Conferència de Munic del 30 de setembre de 1938 perquè els líders Benito Mussolini, Eduard Dàladier i Neville Chamberlain parlaven anglès. Sempre que es reunia amb un diplomàtic estranger necessitava l’ajuda del traductor Paul Schmidt.

 

Hitler era una persona extremadament dura, no dubtava en aplicar la pena de mort als traïdors, als desertors….. però també era molt dur davant els casos de delinqüència de la vida civil alemanya. Ewald Schlitt era un home que havia sigut condemnat a cinc anys de presó per un agressió a la seva esposa en un manicomi que, segons la versió d’un diari, havia causat la mort de la dona. Hitler en llegir la notícia del diari es va enfadar molt i va ordenar en el ministre de Justícia Walther Schlegelberg celebrar un nou judici que va condemnar aquell home a pena de mort. Schlitt va ser guillotinat a l’abril de 1942.

 

Hitler i la política:

 

L’Adolf Hitler predicava la doctrina de l’Estat totalitari. Hitler va tenir més poder que en Napoleó Bonaparte o que en Benito Mussolini. Per ell, la debilitat de la democràcia radicava en que era irresponsable i deixava sempre les decisions a càrrec de majories anònimes i, per tant, no suportava el sistema de partits. Aquest odi cap a la democràcia li va sortir del seu temps bohemi a Viena. Tampoc li agradava la llibertat de discussió i la llibertat de premsa perquè creia que atacaven la unitat nacional. Sempre repetia que la seva autoritat tenia les seves arrels en el poble i que la seva dictadura era popular, tot al contrari de les democràcies, deia el dictador. Creia fermament que tenia el suport popular. No considerava el liberalisme, que l’odiava perquè el veia com una amenaça seriosa, i estava convençut de que els valors del liberalisme havien deixat de ser atractius en l’època de la política de masses. Del marxisme creia que era una amenaça més forta que el liberalisme perquè observava que era capaç d’exercir una poderosa atracció sobre les masses. De fet, admirava més el model del dictador Iosif Stalin que els models anglosaxons. Tot i això, considerava que la teoria marxista de la lluita de classes i de la solidaritat de classe amenaçava la unitat nacional fundada en la comunitat del poble. Acusava sovint als marxistes de no respectar les voluntats del poble. El seu objectiu era crear una verdadera societat sense classes, però no una societat com els marxistes, ell volia una societat que se sotmetés a la nació.

 

Els punts de vista d’en Hitler respecte a l’economia eren totalment oportunistes i no s’hi va mai interessar. De fet mai va ser un entès en aquest tema i sempre es deixava aconsellar per experts com en Hjalmar Schacht. Hitler i Hermann Göering varen dirigir la política econòmica del Tercer Reich, però varen deixar que el doctor Schacht i els seus successors trobessin les solucions als problemes.

 

Hitler i els jueus:

 

L’Adolf Hitler odiava tot el que es relacionava amb els jueus, això es incontestable, era un declarat antisemita. Des del principi fins al final de la seva vida, el seu antisemitisme va ser un dels temes bàsics de més rellevància de la seva carrera. Relacionava tot el què odiava amb els jueus; la democràcia era jueva, un suposat domini secret del món era jueu, el bolxevisme i la socialdemocràcia, el capitalisme, el parlamentarisme, la llibertat de premsa, el liberalisme, l’internacionalisme, l’antimilitarisme, la guerra de classes, el modernisme en l’art, la prostitució, el mestissatge… Creia que els jueus eren incapaços de fundar un Estat i, en canvi, pensava que només eren capaços de robar i destruir. Per ell, el poble jueu era una raça homogènia que resistia gràcies a la religió, mentre que considerava la nació alemanya com heterogènia, i per aquest fet estava convençut de que els jueus volien destruir Alemanya.

 

Però com Hitler es va convertir en un antisemita? I quan va néixer? És probable que el seu antisemitisme nasqués en les cafeteries de Viena i de Munic, quan era un vagabund, ja que era molt habitual que la gent critiqués obertament als jueus. Durant aquella època va llegir la revista antisemita Ostara. Però ell mai personalment els va atacar. No es va barallar amb els jueus físicament com altres. Quan va ingressar al NSDAP i va presidir el partit va utilitzar l’antisemitisme per treure electorat, però aquesta fórmula no li va donar grans resultats, com sí que li va donar resultats atacar el partit comunista i la dèbil República de Weimar. Pocs dels seus votants el votaven perquè el NSDAP i Hitler fossin antisemites. En veure aquest fet, Hitler va utilitzar poc l’antisemitisme com a cartell electoral. El líder nazi va llegir la traducció dels Protocols dels savis Sió que varen fer en Tehodor Fritsch i en Ludwig Müller, àlies Gottfried zur Beek, i una de les seves lectures favorites va ser El principi de l’herència humana i la higiene de raça de 1921, una lectura clarament racista i antisemita.

 

Quan va arribar al poder, Hitler va posar en pràctica el seu antisemitisme. L’1 d’abril es va declarar un boicot contra els jueus, però, a disgust seu, no va triomfar perquè, en part, la gent no el volia com a líder pel seu odi als jueus. La gent volia que arreglés l’economia i que acabés amb el desgavell de la República de Weimar dels últims anys. Tot i això, Hitler va promulgar lleis antisemites des de bon principi per expulsar-los de la vida alemanya, sobretot en la vida econòmica. El setembre de 1935 va fer aprovar les Lleis de Nuremberg que establien que els jueus no eren ciutadans i per tant perdien molts drets.

 

Hitler no ordenava explícitament els atacs que es produïen contra els jueus. Només deia uns suggeriments o uns comentaris que eren interpretats per tal de que altres actuessin en el seu nom. Per exemple, el 9 de juny de 1938, quan es va destruir la principal sinagoga de Munic. La raó oficial del per què la varen destruir va ser perquè l’edifici obstruïa el trànsit, però, uns dies abans, durant una visita d’en Hitler a la ciutat, el líder alemany es va queixar de que la sinagoga estigués tan a prop de la Deutsches Künstlerhaus, la Casa dels Artistes Alemanys.

 

Amb la invasió a Polònia, per tant ja des de l’inici de la Segona Guerra Mundial, Hitler va ordenar atacar amb duresa als jueus polonesos. Enmig de les batalles es varen cometre assassinats contra els jueus i els comunistes i els dirigents polonesos però, un cop acabada la batalla, els assassinats es varen reduir i els jueus varen ser tancats en guetos, com el gueto de Varsòvia. Amb Polònia a les seves mans, Hitler va ordenar deportar els jueus alemanys al nou territori conquerit. No volia de cap de les maneres que els alemanys veiessin quin seria el futur destí de la raça jueva. Hans Frank, el Governador de Polònia, va assegurar en una important reunió del juliol de 1940 per parlar de les deportacions jueves del Warthegau, que Heinrich Himmler rebia ordres d’en Hitler per ordenar més deportacions de jueus alemanys al Govern General. Himmler va dir, mesos més tard, que ell i Hitler respondrien davant de la Història per l’extermini, que el va definir com a necessari, dels jueus per ser transmissors del bolxevisme mundial.

 

Amb la invasió a Noruega, Dinamarca, França, Holanda, Bèlgica i Luxemburg, Hitler va ordenar que s’apliquessin en els nous territoris les seves polítiques antisemites, però de moment no es varen produir assassinats en massa com a Polònia i tampoc varen aparèixer els guetos. Tenia clar que les ocupacions occidentals s’havien de tractar amb més delicadesa. Vichy, el govern col·laboracionista, sabent les idees del dictador i del seu règim, va aprovar mesures antisemites semblants a les del Tercer Reich.

 

El propòsit d’en Hitler era clar i indiscutible per qualsevol; l’eliminació de la raça jueva a Europa. Ara bé, no sempre va pensar en que la solució era assassinar-los. Aquesta idea genocida només la va concebre enmig de la guerra, després de l’Operació Barbarroja. Al principi pensava que els podria expulsar amb mesures i lleis discriminatòries. Més tard, en veure que molts continuaven a Alemanya, va pensar en expulsar-los a altres zones, però en veure que el pla era arriscat, car i complicat va pensar en eliminar-los físicament aprofitant la guerra. A Europa hi vivien 9.600.000 jueus quan va esclatar la guerra, i quan va acabar el conflicte 5.700.000 varen ser assassinats. Varen perdre la vida el 90% dels jueus de Lituània, el 66% d’Àustria, el 60% d’Holanda, el 85% de Polònia, el 82,5% de Txecoslovàquia, el 89,5% de Letònia, el 80% de Grècia, el 73,3 de Iugoslàvia i el 81% d’Alemanya, per posar uns exemples. La història registra pocs crims de tal magnitud i comesos amb tanta sang freda.

 

Hitler mai va estar en un camp de concentració, Auschwitz mai va veure la seva presència, però costa molt de creure que no en sabés res, tot i que no tenim documents que puguin demostrar que ell sabés alguna cosa a part d’una conversa que va mantenir amb el Governador Hans Frank el febrer de 1944 quan aquest li va preguntar què passava en aquell camp. No va firmar mai una ordre o un document que parlés de l’extermini jueu. Però, com altres vegades, Hitler només deixava anar un suggeriment i eren altres que s’embrutaven les mans; en aquest cas Reinhard Heydrich, Hermann Göering i Heinrich Himmler, entre altres. Hitler els parlava de l’eliminació dels jueus, que volia una Europa sense ells, i els altres aplicaven les seves ordres sense que hagués de firmar res. El gener de 1941, Theodor Dannecker, un advocat de Munic afiliat al NSDAP i a les SS a partir de 1932 i inspirador d’una Oficina Central jueva, va manifestar que d’acord amb la voluntat d’en Hitler la qüestió jueva de la part de l’Europa regida per Alemanya tindria que sotmetre’s després de la guerra a una solució final. Hitler tenia pensat en acabar amb els jueus de dins del Reich durant la guerra i no més enllà i creia fermament que després de la guerra el tema seria oblidat.

 

El 31 de juliol de 1941 es quan es va decretar per escrit posar en marxar la Solució Final per eliminar els jueus del Reich. L’ordre va ser ordenada per en Hermann Göering i va ser escrita en el despatx d’en Reinhard Heydrich dins les oficines de la Gestapo. En l’interrogatori que es va fer a l’Adolf Eichmann el 6 de juny de 1960 va dir que aquella ordre va ser dictada per en Hitler, tot i que varen posar-la en pràctica en Heinrich Himmler, en Reinhard Heydrich i l’Oswald Pohl, el director de l’oficina central per l’economia i l’administració de les SS que va organitzar l’explotació econòmica dels camps de concentració. Per tant, Hitler, segons Eichmann, va ser qui va ordenar eliminar als jueus. A més, Hitler havia de saber de primera mà que s’estaven produint els assassinats en massa en els territoris ocupats del front oriental. L’endemà d’haver-se decretat la Solució Final, el cap de la Gestapo i SS-Brigardeführer Heinrich Müller va dir en un missatge pels quatre Einsatzgruppen, la A, el B, el C i el D, que s’havia de presentar-li a en Hitler informes continus sobre els seus treballs. Per tant, Hitler sabia perfectament que aquells equips especials assassinaven sense contemplacions. Es calcula que varen assassinar al voltant d’1,3 milions de persones, 750.000 només en territori rus. Hitler havia sol·licitat en especial veure material visual interessant com fotografies, pancartes, fullets i altres documents sobre les operacions de les SS.

 

A finals de setembre de 1941, Hitler va elogiar les matances de Babi Yar, on varen morir 33.771 jueus de Kiev que varen ser enterrats en una fossa comuna en el barranc de Babi Yar, proper a la capital ucraïnesa. El novembre, en un article firmat pel ministre Joseph Goebbels en el diari Das Reich titulat Els jueus són culpables, que es va distribuir a les tropes del front oriental així com per tot Alemanya, el ministre demanava aniquilar la raça jueva de l’Europa de Hitler, i va comentar que estaven experimentant el compliment de la profecia del dictador. El ministre afirmava que el destí dels jueus era dur, però va deixar clar que era justificat i que la compassió i el remordiment estaven fora de lloc. El desembre, Goebbels va escriure que Hitler estava decidit a realitzar una neteja total en relació a la qüestió jueva. Heinrich Himmler va vincular en el seu diari personal a en Hitler amb la política d’extermini. S’havia reunit amb ell i havien parlat d’acabar amb els jueus en més d’una ocasió. Ningú el 1941 podia dir que Hitler no tenia el propòsit d’exterminar els jueus. Era més que evident i de proves n’hi havia moltes. En un campament de manifestants es va llegir l’últim dia de 1941 un manifest redactat pel jove cap dels partisans Abba Kovner que deia que Hitler tenia la voluntat de matar a tots els jueus. Per Alemanya va sortir un rumor per aquelles dates que deia que Hitler volia sentir que ja no quedaven més jueus a Alemanya. Els alemanys afirmarien més tard que pensaven que Hitler els volia expulsar d’Europa, però no eliminar-los. Aquesta versió no s’ajusta molt a la realitat, perquè molts sabien que eren enviats als camps de concentració. Segurament la majoria no sabia res de cambres de gas i de crematoris, però el que tothom tenia clar era que no eren enviats fora del Reich perquè visquessin a un altre lloc.

 

En la Conferència de Wannsee, el dia que es va aprovar l’Holocaust, Hitler no va ser present a la reunió igual que els demés jerarques nazis, a part d’en Reinhard Heydrich, que presidia la reunió. Heydrich, que va analitzar la trajectòria antisemita del Tercer Reich, va manifestar que l’evacuació dels jueus a l’Est havia suggerit ara, amb el permís d’en Hitler, com una altra solució en, lloc de l’emigració. 11 milions de jueus havien de patir les conseqüències. El 80% dels jueus que moririen durant la Segona Guerra Mundial encara eren vius en la data del 20 de gener de 1942. Tot i que era un secret l’eliminació física dels jueus, tothom podia saber el què realment passava. El febrer de 1942, el diari alemany Niedersächische Tageszeitung va fer un reportatge sota el títol: Der jude wird ausgerottet (Els jueus estant sent exterminats). A l’abril del 1942, el Governador Frank va tornar a assegurar davant dels seus subordinats del Govern General de Polònia que les ordres per la liquidació dels jueus procedien de l’autoritat més alta. L’extermini jueu era un tema conegut, fins i tot el mètode, i és impossible que Hitler no ho sabés o, inclús, que ell no ho hagués ordenat. Ràdio Londres va denunciar en una data com el juliol de 1942 que els alemanys estaven massacrant als jueus polonesos i ja es parlava de l’existència de les cambres de gas.  A més, a mitjans d’aquell mes Hitler es va reunir amb Himmler i l’endemà el líder de les SS va visitar el camp de concentració d’Auschwitz i va comunicar en els oficials de les SS que la massacre a gran escala dels jueus europeus ja formava part de la política del Reich. A més, va ordenar l’assentament de més d’un milió de jueus del Govern General per finals de 1942. Costa de creure que Himmler hagués ordenat i dit aquella frase sense el consentiment previ d’en Hitler i, és molt probable, que informés al dictador de que aniria al camp de concentració d’Auschwitz per inspeccionar les diferents etapes del procés d’extermini a les cambres de gas. A final d’aquell més, Himmler va escriure en el SS-Hauptamt, Gottlob Berger, el cap de l’Oficina Central de les SS, per comentar-li que s’estaven eliminant els jueus de les zones ocupades de l’Est i va assegurar que Hitler l’hi havia carregat sobre les seves espatlles la implantació d’aquesta ordre tan complexa. El primer dia de 1943, Himmler va ordenar en el Cap de la Policia de Seguretat i del SD la composició d’un informe abreviat, amb un balanç net, per presentar-li a en Hitler sobre la qüestió jueva. Per tant, Hitler estava al corrent del destí dels jueus i de quants morien a les mans dels seus homes. Hans Frank va admetre l’últim dia de maig de 1943 en la Junta de la Policia a Cracòvia, que eliminar els jueus de Polònia havia constituït per la policia una de les missions més difícils i desagradables, i va admetre que les ordres provenien d’en Hitler.

 

Hitler sabia que es parlava del destí dels jueus, ja havien sortit diverses informacions que parlaven del tema i per aquest motiu a mitjans de juliol de 1943 va prohibir que es parlés en públic de la solució final. Tot havia de quedar en un secret. A finals de gener, Himmler va declarar davant de diversos oficials de la Wehrmacht a Poznan, on ja havia anunciat públicament que s’estaven eliminant als jueus en una pàgina de la història que mai havia de ser publicada, que Hitler l’hi havia ordenat posar en pràctica la Solució Final de la qüestió jueva. Himmler es preguntava si es podia dur a terme una ordre com aquella però com que era una ordre d’en Hitler tenia clar que l’havia de complir i va dir que s’havia d’eliminar la qüestió jueva. Durant aquell any, on l’extermini es va massificar davant l’avanç de les tropes soviètiques, se sap que molts caporals sabien el què passava en els camps d’extermini. A mitjans de 1944, el cap de la inspecció estadística de les SS Richard Korherr, seguint ordres d’en Himmler, va escriure un resum de sis pàgines destinades a en Hitler sobre la qüestió jueva en què l’informava que el decreixement dels jueus a Europa pujava a 4 milions de persones entre els anys 1937 i 1943. Aquesta xifra només parlava en part de les defuncions dels jueus en els territoris ocupats de l’Est i no incloïa els morts de la resta del front oriental. En l’informe també es deia que no quedaven colònies importants jueves excepte a Hongria, Romania i, potser, a França. En el seu Testament Polític escrit a la matinada del 29 d’abril de 1945, Hitler responsabilitzava la guerra als jueus i demanava continuar amb les lleis racials que ell havia engegat. Fins l’últim sospir, Hitler va odiar als jueus i els va responsabilitzar de tot, fins i tot de la caiguda del Tercer Reich.

 

A més de l’eliminació física dels jueus, Hitler creia que havien de posseir tots els béns jueus. Els béns jueus havien d’arribar al comerç alemany, que començava a escassejar amb roba, porcellana, estris de cuina, coberteria…. Gran part del mobiliari jueu es va distribuir a les ciutats que havien sigut bombardejades.

 

Com a simple curiositat, Hitler tenia a la seva biblioteca un manual del 1931 sobre gasos verinosos que incloïa un capítol sobre l’asfixiant àcid prússic comercialitzat sota el nom de Zyklon B, l’insecticida a base de cianur i fet d’àcid cianhídric, que els nazis varen utilitzar com a potent gas tòxic durant l’Holocaust per assassinar a milions de persones, entre ells els jueus.

 

Les lloances  que va rebre:

 

A l’agost de 1934, en una entrevista per l’edició muniquesa del Völkischer Beobachter, l’Ernst Hanfstaengl va entrevistar al magnat de la premsa nord-americana William Randolph Hearst que va dir en l’entrevista:

 

Amb el règim de l’Adolf Hitler, Alemanya s’ha convertit en un país d’ordre.

 

A més, va felicitar al dictador alemany per la seva victòria després del plebiscit del 19 d’agost i va descriure el règim nazi de forma positiva i com a garantia de seguretat. A part, va aprovar les teories racials dels nazis. Anys més tard, Hearst va dir que bona part de l’entrevista havia sigut manipulada per en Hanfstaengl i que només els últims dos paràgrafs de l’entrevista eren els que va dir.

 

Mohandas Gandhi evidentment no estava d’acord amb la política d’en Hitler, però en una carta escrita a màquina que li va enviar el 23 de juliol de 1939 per demanar-li que no comencés cap conflicte, va acabar la carta dient-li: El seu sincer amic. Anys més tard, Gandhi va admetre que no havia estat encertat amb aquella frase.

 

El famós aviador nord-americà de Detroit Charles Lindbergh, famós a partir del 1927 per haver sigut el primer home que travessava voltant l’oceà Atlàntic en un vol en solitari i sense escales des de Nova York fins a París, durant els anys 1930 i 1940 va defensar l’aïllament nord-americà d’Europa per deixar en pau a la dictadura hitleriana i va arribar a declarar públicament que tenia punts en comú amb l’Adolf Hitler, declaracions que de poc li varen costar el seu prestigi que encara mantenia aquella època.

 

Hermann Göering sempre va admirar a en Hitler i mai el va arribar a contradir fins al final del conflicte. Però des de que es va perdre la Batalla d’Anglaterra estava sent durament criticat pel dictador i la relació entre ells dos es va refredar extremadament. Tot i això, Göering sempre va sentir un afecte molt gran cap al dictador, tot el contrari del líder alemany cap a ell, i inclús el 12 de gener de 1944, quan era el seu aniversari hi havia rebut regals molt valosos com cigarrets d’Holanda, lingots d’or dels Balcans, quadres i escultures de gran valor, Göering desitjava un bust gegant de marbre de l’Adolf Hitler.

 

Karl Brant, amic personal d’en Hitler i el seu doctor, que el dictador va acomiadar de males maneres del seu entorn després de que es barallés amb el doctor Theodor Morell el 1944 i que els últims dies del Reich va ser perseguit i condemnat a mort per fugir cap al front nord-americà, a l’agost de 1947, quan va tenir que comparèixer davant el tribunal de metges de Nuremberg, que el va acabar condemnat a mort, va donar explicacions plenes d’admiracions cap a en Hitler, tot i saber que aquest el volia fer assassinar.

 

El filòsof Martin Heiddeger, conegut per la seva obra Ésser i el Temps de 1927, va simpatitzar amb Hitler i va ingressar en el partit nazi el 1933. Heidegger considerava que Hitler podria protegir l’ànima d’Alemanya contra la decadència causada pels valors de la Il·lustració, el racionalisme i la tecnologia. En les reedicions de Ésser i el Temps va suprimir la dedicatòria al filòsof Edmund Husserl, el seu mentor intel·lectual, perquè era jueu.

 

El propi Winston Churchill havia dit abans de ser primer ministre que si la Gran Bretanya mai es trobés davant un desastre comparable al que va patir Alemanya el 1918, li demanaria a Déu que li enviés un home amb la força i amb el caràcter de l’Adolf Hitler. Churchill evidentment va canviar radicalment el seu plantejament sobre el líder alemany i el va criticar durament al llarg de la seva vida. Al final de la guerra, a l’agost de 1944, el menyspreava fins a tal punt que en una sessió a la Cambra dels Comuns va dir que els soviètics havien tingut l’ajuda estratègica dels “caporal” Adolf Hitler i que fins i tots els militars més ignorants veient els seus defectes. A finals de setembre, en un altre discurs a la Cambra dels Comuns, el primer ministre va dir que Hitler havia contribuït en la victòria aliada i el va anomenar com el caporal Schickelgbruger, l’antic cognom de l’Alois Hitler, el cognom original de la seva àvia Anna Maria, i de pas va recordar que Hitler només va arribar a ser caporal durant la Primera Guerra Mundial. Després de la guerra, Churchill va negar que Hitler fos un geni en l’estratègia militar i el va descriure com un mal jugador de pòquer.

 

Davant d’en Harry Hopkins, un dels consellers del president Franklin Delano Roosevelt, Iosif Stalin va descriure en una ocasió a en Hitler com un home molt capacitat.

 

Alguns països musulmans varen admirar la figura de l’Adolf Hitler i les seves polítiques antisemites. Durant la Segona Guerra Mundial molts àrabs varen estar disposats a lluitar contra França i la Gran Bretanya, ja que aquests països dominaven els seus territoris després de la caiguda de l’Imperi Otomà en la Primera Guerra Mundial.

 

Hitler va morir el 30 d’abril de 1945?

 

Després de que acabés la guerra varen començar a sortir rumors de que l’Adolf Hitler encara era viu, tot i que les autoritats alemanyes havien anunciat el seu suïcidi. Avui en dia es pot afirmar el 100% que el dia 30 d’abril de 1945 Hitler es va suïcidar tal i com es relata, però com que els testimonis directes de la crema del cos del líder alemany i els que varen sobreviure al Führerbúnquer varen oferir posteriorment informacions diferents sobre el suïcidi, varen començar a sortir llegendes de que encara vivia en algun lloc.

 

Els soviètics varen ser els primers en escampar el rumor de que Hitler encara vivia, i varen amagar durant anys als seus aliats occidentals i al món el fet de que les tropes soviètiques havien trobat i desenterrat a principis de maig els cadàvers de Hitler, Eva i la família Goebbels. En el general Dwight D. Eisenhower, Ike, mai li va agradar que li amaguessin la veritat sobre el final del dictador alemany. En una conversa amb l’ambaixador especial Harry Hopkins el 26 de maig de 1945, Iosif Stalin va escampar el rumor de que Hitler i Martin Bormann encara vivien i s’amagaven a l’estranger, possiblement a Japó es deia. Els serveis d’intel·ligència soviètics sabien, va dir Stalin, que els alemanys tenien tres o quatre submarins grans que es movien entre Japó i Alemanya. En la Conferència de Potsdam, que es va celebrar entre el 31 de juliol i el 2 d’agost de 1945 en el castell de Cecilienhof, Stalin va negar rotundament a Harry S. Truman i a Winston Churchill saber res del destí d’en Hitler. De fet, Stalin quan va tenir la notícia de la mort del dictador no s’ho va creure, ni fins i tot quan el 9 de maig es va exhumar el seu cadàver. Stalin creia que podia haver fugit a Dinamarca, Espanya o a Argentina. Fins i tot va acusar als britànics d’amagar-lo.

 

Els nord-americans es varen esforçar en aclarir aquest assumpte, i els seus serveis secrets varen interrogar a les persones més pròximes a Hitler, entre elles els familiars i amics de l’Eva Braun. Però un agent d’incògnit que va anar a veure a la germana petita de l’Eva, Gretl Braun, i a la seva amiga Herta Schneider a Garmisch-Partenkirchen la nit del 23 de setembre de 1945 no va poder esbrinar res sobre el destí d’en Hitler i de l’Eva. Gretl Braun es va limitar a reproduir diversos rumors, i va explicar al final que no li semblava impossible que Hitler, la seva germana i Hermann Fegelin haguessin abandonat Berlín en l’últim moment.

 

En una carta anònima enviada al general Dwight D. Eisenhower en data del 22 de novembre de 1948 deia que Hitler vivia amb un altre nom juntament amb l’Eva Braun i en Martin Bormann a Amsterdam, on anaven sovint a fer un cafè. Els serveis secrets nord-americans es varen prendre seriosament totes aquelles informacions i les varen comprovar immediatament.

 

El desembre de 1947, un oficial de la Luftwaffe anomenat Ernst Baumgart va declarar davant un tribunal polonès que havia tret de Berlín a en Hitler i a l’Eva Braun el 29 de desembre de 1945, un dia abans de que Ràdio Hamburg anunciés la mort del dictador, segons va explicar. Segons l’oficial, els va deixar en un terreny d’aterratge secundari, proper a l’estuari del riu Eider, a Schleswig-Holstein, i Hitler li va donar un xec de 20.000 Reichsmarks. Poc després va arribar un altre avió que els va portar en un lloc desconegut. És molt complicat creure aquest oficial de la Luftwaffe perquè primerament l’endemà del dia 29 Ràdio Hamburg no va anunciar la mort d’en Hitler, ho va fer l’1 de maig de 1945, i per tant si s’hagués fet la seva escapatòria hagués sigut el dia 30 d’abril de 1945. Però aquest error es pot atribuir a una falta de memòria. Però una de les coses que trontolla és que Hitler li pagués un xec perquè a qui ens hauríem de preguntar com ho hagués fet Baumgart per cobrar aquell xec? I si no va poder-ho fer, per què no el va exhibir davant el tribunal?. A més, sembla casi bé impossible escapar de Berlín el 30 d’abril de 1945, tot i que un dia abans Hanna Reitsch i Ritter von Greim varen escapar de Berlín amb un Arado 96. Una altra prova que descarta l’afirmació de l’oficial Baumgart es troba en que costa de creure que Hitler escollís per una missió tan important a un desconegut enlloc d’escollir els seus dos pilots oficials, en Hans Baur i l’Otto Beetz, que es varen estar fins al final al búnquer.

El 1952, el jutjat de Berchtesgaden va començar un procés per constatar la mort d’en Hitler, en el transcurs del qual varen ser interrogats totes les persones que vivien a l’entorn del dictador, un total de 42 testimonis. Entre ells hi havia el seu criat Heinz Linge i l’assistent personal Otto Günsche, a més d’en Harry Mengershausen, un antic assistent d’assumptes penals del Servei de Seguretat del Reich, com també la Käthe Heusermann, la dentista assistent del professor Hugo Blaschke, metge d’en Hitler, que havia treballat al final en el centre de serveis dentals de la Cancelleria del Reich. En el seu informe final, amb data de l’1 d’agost de 1956, el tribunal va constatar que no hi havia cap prova de que Hitler fos mort o viu i que només tenien declaracions de nombroses persones.

 

El 1953, la reconeguda revista nord-americana The National Police Gazette va publicar un article titulat: Hi ha documents de que l’Adolf Hitler va fugir a Colòmbia. L’article el va escriure el periodista britànic George McGarthe. 15 anys després es va publicar un altre article semblant. En els dos es parla del possible pas del dictador alemany amb molts dels seus homes més importants per Bogotà. El periodista va afirmar que Hitler ja sabia que Berlín cauria en mans soviètiques i que la nit del 29 d’abril va fugir de la capital fins a una base oculta de Noruega. El 2 de maig, segons aquest periodista, Hitler va començar la seva travessia amb una flota de submarins que es va dirigir cap a terres colombianes. McGarthe també va afirmar que havia vist còpies de declaracions de testimonis que varen veure al dictador alemany a Colòmbia en una carpeta de color carmelita sobre el qual s’hi trobava escrit: Despatx número 48, números 1, 2 i 3, data del 2 de juliol de 1948, i on també contenia les versions dels suposats còmplices de l’escapada. Segons el periodista britànic, un testimoni anomenat Senyor X, que va acompanyar a en Hitler a Colòmbia, va dir el següent:

 

Hitler va arribar amb el submarí 1048 a la badia Honda, sobre la costa colombiana de la Guajira, a les primeres hores del matí del 10 de juliol de 1945. Anava acompanyat per vuit homes: dos tècnics de ràdio, dos tinents coronel, un d’infanteria, un d’artilleria, un major de la Luftwaffe i un expert en submarins. Hitler i els seus acompanyants anaven vestits de civils i, inclús, utilitzaven vestimenta que habitualment utilitzava qualsevol colombià. També portaven una suma de 3 milions de dòlars. En desembarcar varen ser rebuts per dos agents coordinadors i quatre indígenes corpulents, que es varen encarregar de portar l’equipatge.

 

Segons McGareth, Hitler va tenir la idea de fugir a Colòmbia gràcies a un colombià acomodat que havia estudiat a Europa i que havia conegut al líder alemany durant els Jocs Olímpics de Berlín. El periodista també va afirmar que Hitler va viure d’incògnit en tres finques de la sabana de Bogotà. Durant el seu temps per la capital colombiana, Hitler va rebre tots els diaris i, inclús, el New York Times li era traduït. Disposava de tres emissions clandestines en camionetes i estava en comunicació constant amb els seus agents. L’especial L’escapada d’en Hitler del canal The History Channel de l’any 2011 va donar veracitat a la fugida d’en Hitler per Colòmbia. L’autor del llibre, Darrere els passos d’en Hitler, l’Abel Abasti, va mencionar que Hitler va visitar Tunja el 1954 i que s’havia reunit amb el general Gustavo Rojas Pinilla. Segons aquest autor, aquesta suposada informació prové d’informacions classificada per la CIA.

 

Al final, tot només són rumors i especulacions falses. Al final de la seva vida, Hitler era un home que patia tremolors, psicològicament estava destrossat i físicament estava esgotat arrossegant els peus pel terra perquè no tenia forces per aixecar-los. Si una cosa estar clara és que Hitler no estava per operacions tan complexes com fugir d’una ciutat envoltada per milers de soldats desitjosos d’atrapar-lo viu. A més, tenia un gran temor de ser atrapat viu perquè sabia que l’exhibirien com una peça de museu o el maltractarien com el dictador Benito Mussolini. Si una cosa tenia clara al final de la seva vida, és que ell, com a líder del Tercer Reich, havia de morir amb el règim. Costa de creure que en algun moment pensés en fugir i menys a l’estranger. A més, si Hitler hagués escapat, per què Joseph Goebbels i Magda Goebbels, que estaven disposats a tot pel seu líder, es varen suïcidar amb els seus sis fills? O Martin Bormann, per què no va fugir amb ell? O els seus ajudants i les seves secretàries? El més lògic és pensar que també haguessin volgut escapar amb el dictador.

 

La teoria de que va fugir a Colòmbia o Amèrica Llatina és absurda per diverses qüestions; primer pel que ja s’ha comentat del seu desgast físic i psíquic, però és que a més Hitler odiava l’aigua i és difícil de creure que en el seu estat hagués pujat a un submarí i s’hagués passat dies a sota l’aigua amb el terror que sentia. A part, amb qui va marxar Hitler si sabem el destí de tots els seus col·laboradors o amics. Hitler no hagués anat tot sol amb el seu estat de salut a un altre continent que no en sabia l’idioma i del qual no en sabia absolutament res. De realitat només n’hi ha una i és que Hitler va morir a Berlín el 30 d’abril de 1945 al costat de la seva esposa Eva Braun.

 



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply