Adolf Hitler, la segona part

per anar a la primera part:

Segona part:

 

Comença la dictadura:

 

El 31 d’agost Hermann Göering va enviar una carta a en Rudolf Hess per explicar-li l’unànime suport que havia tingut la purga del 30 de juny i la gran confiança que despertava l’Adolf Hitler entre el poble. Una còpia de la carta va ser enviada a en Hitler perquè veiés el suport que tenia. Era bastant comú que els alts jerarques nazis fessin tots els possibles per complaure i per satisfer al dictador alemany.

 

El 5 de setembre, en l’obertura del VI Congrés del NSDAP a Nuremberg, el Parteitag, la cerimònia va començar amb l’Egmont a les arenes de Luitpold, on 30.000 persones es varen concentrar per escoltar als seus líders. Aquell Congrés va ser filmat per la cineasta Leni Riefensthal que en va fer un documental per la propaganda nazi anomenat El Triomf de la Voluntat. Hitler, recordant encara la Nit dels Ganivets Llargs, va dir en el seu discurs que de la mateixa manera que el món no podia viure amb guerra permanent, les revolucions tampoc ho podien ser, i va explicar que les revolucions a Alemanya eren poc freqüents i que en els següents mil anys no n’hi hauria una altra. Al cap de tres dies, encara en el Congrés, Hitler va declarar davant la representació de les dones del NSDAP que de la mateixa manera que el món de l’home és Estat, la disposició al sacrifici per la comunitat, es podria dir que el món de la dona era un món més petit amb el seu marit, la seva família, els seus nens i la seva casa. En aquest mateix discurs, Hitler es va referir a la naturalesa, a Déu i a la predestinació que, segons ell, haurien d’atorgar a la dona per convertir-la en l’ajudant de l’home i en la seva fidel amiga i camarada. El 10 de setembre, l’últim dia del Congrés, sobre un petit escenari situat per sobre de la multitud, Hitler es va dirigir a les columnes de soldats que formaven a l’esplanada destinada a les desfilades militars i a les grades de l’estadi.

 

El 12 de setembre, ja a Berlín, Hitler, vestit de frac, va passar revista en el palau presidencial a la guàrdia d’honor, que va presentar armes al líder alemany. Amb aquella visita en Hitler va deixar clar que ell era la màxima autoritat després d’apropiar-se del càrrec del difunt President.

 

El 29 de setembre, Hitler va reunir els jerarques nazis a la població bavaresa de Bad-Aibling per parlar d’una possible ocupació a Àustria en un futur. Tot i el desengany del juliol, el dictador alemany encara pensava en ocupar la seva antiga pàtria. L’endemà la reunió va continuar per estudiar la possible ocupació i Hitler ara va donar noves instruccions sobre els mètodes que s’havien de seguir per aconseguir l’annexió dels dos països. Durant aquella jornada, el doctor Hjalmar Schacht va presentar a en Hitler un document secret titulat Informe sobre l’estat dels preparatius per una mobilització econòmica per la guerra. Aquest document confidencial deia que ja s’havien construït les primeres mesures per construir grans dipòsits i noves bases de producció de les matèries que eren més complicades d’obtenir. Reserves de combustible i carbó varen ser creades, i es va avançar en la producció de petroli sintètic. Els alemanys tenien un greu dèficit amb combustible comparat amb els Estats Units o la Unió Soviètica.

 

El 7 d’octubre, Testimonis de Jehovà de 50 països varen enviar telegrames de protestar a en Hitler per tal i com el seu govern estava tractant als Testimonis, anomenats anteriorment a Alemanya Ernste Bibelforscher. Encara el dictador alemany no els hi havia retirat la ciutadania, però a ningú se li escapava que no eren ben vistos pel règim.

 

Pensant només en el rearmament alemany pels seus futurs projectes, el 2 de novembre Hitler va autoritzar la construcció de sis submarins. Era clar que no tenia cap tipus d’interès en seguir el Tractat de Versalles. Però per calmar a la comunitat internacional, Hitler va concedir una entrevista en el diari francès Le Matin, entrevista que va sortit a la llum el 18 de novembre i que va ser feta pel diputat Sena M. Jean Goy. El líder alemany li va dir que tenien en comú haver conegut (els dos havien combatut en la Primera Guerra Mundial) la inutilitat i els horrors de la guerra. Però on en Hitler encara tenia més problemes era a l’interior del país. El 25 de novembre, Wilhelm Furtwängler, el vicepresident de la Cambra de Música i que el 1931 havia dirigit el Festival de Bayeruth, va sortir en ajuda del compositor Paul Hindemith, que estava sent menyspreat per les autoritats alemanyes pel fet de ser jueu i perquè era considerat com a bolxevic, amb una rèplica en el Deutsche Allgemeine Zeitung. En el seu escrit va deixar clar que no es podia permetre renunciar sense cap motiu a un home com en Hindemith veient l’escassetat de músics productius. Aquella mateixa nit, a l’Òpera Estatal de Berlín, on curiosament hi havia entre el públic en Joseph Goebbels i en Hermann Göering, el públic va aplaudir al berlinès Furtwängler després d’una representació del Tristan. Després de l’acte, Göering va informar a en Hitler de que s’havia produït una manifestació pública de disconformitat contra un líder del NSDAP. Segur que a en Hitler no li va fer gens de gràcia l’actitud del públic perquè per ell era molt important tenir el suport del Volk. El 4 de desembre, Furtwängler va renunciar dels seus càrrecs i estava disposat, això sí a contracor, a exiliar-se als Estats Units.

 

El 1935:

 

El Sarre, nou territori del Reich:

 

L’any va començar per Alemanya amb el problema del Sarre, que des del 1920 formava part de la Societat de Nacions i que durant aquell mes s’havia de resoldre el seu retorn o no a la mare pàtria en un referèndum popular. Durant aquell primer dia de l’any l’Adolf Hitler va pronunciar un discurs on va insistir en la disposició d’Alemanya a seguir el camí de la pau, i va posar èmfasis en la importància que tindria el resultat de la consulta del Sarre. La propaganda nazi, juntament amb l’Església catòlica, va fer que gran part de la població anés a votar en massa a favor de la reincorporació. Molts catòlics estaven convençuts de que amb en Hitler es salvarien de l’amenaça bolxevic i la propaganda ho va tenir fàcil en la seva campanya  gràcies a un atur massiu i continuat, l’explotació econòmica per part de França i l’absència d’una veu política. El referèndum, organitzat per la Societat de Nacions, es va celebrar el 13 de gener i el resultat, que es va anunciar el 15 de gener, va ser d’un 90,38% de vots a favor de l’adhesió del Sarre a Alemanya. L’adhesió es va consumar oficialment l’1 de març. Per celebrar la victòria, els nazis varen fer celebracions molt sorolloses i enmig del festeig popular varen penjar al mig del carrer a l’ex líder socialista Max Braun davant d’una multitud. Hitler va escoltar els resultats des del Berghof i després de tenir tota la informació va pronunciar un discurs per ràdio des d’un telèfon de l’oficina de correus local. Tenint tot el suport del poble després d’aquesta conquesta, el 30 de gener, per celebrar el segon aniversari de la pujada al poder, Hitler es va atrevir a dir en un discurs al Reichstag que els presoners dels camps de concentració serien utilitzats per a treballs forçats. Sabia en aquells moments que el poble no el criticaria o no el qüestionaria per aquella aprovació.

 

El 3 de febrer, a Berlín, un Hitler totalment relaxat es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels per parlar amistosament de dones, del matrimoni, de l’amor i de la soledat. Hitler només s’obria per parlar d’assumptes privats amb molt poques persones i una d’aquelles persones era en Goebbels, el seu inseparable amic i la seva mà dreta. Tot i parlar d’aquells temes tan íntims, Hitler no va ser present el dia de l’aniversari de la seva promesa, l’Eva Braun, a Munic. El dictador es trobava a Berlín, però li va enviar flors i un telegrama a través de la Wilma Schaub, l’esposa d’en Julius Schaub. L’Eva continuava sent menyspreada per en Hitler, que no va anar a Munic fins al 10 de febrer i el dia següent es va reunir amb ella. Segurament Hitler va veure que la seva promesa estava molesta amb ell per la falta d’atencions dels últims temps i per aquest fet el dia 18 de febrer li va prometre que no permetria que continués treballant a la botiga de fotografies del fotògraf Heinrich Hoffmann i que li regalaria una casa. L’Eva es va posar molt contenta perquè volia deixar la feina de noia dels encàrrecs. Ella somiava amb una vida molt diferent a la que portava.

 

El 26 de febrer, ja a Berlín, en una reunió de l’executiu, Hitler va anunciar que en les forces armades hi hauria també un exèrcit de l’aire autònom, la Luftwaffe, i que el seu comandant seria en Göering. S’ha de tenir en compte que Göering era el que era perquè en la Gran Guerra havia sigut considerat un as de l’aviació substituint al Baró Roig.

 

L’1 de març, el dia que el territori del Sarre es va reincorporar a Alemanya, Hitler va fer un discurs a la plaça de Sarrebruck. El seu micròfon va ser connectat a totes les estacions de ràdio. El líder alemany va explicar davant de tothom que era un dia feliç pel poble alemany per la reincorporació del Sarre i va expressar el seu sentiment de millorar les relacions entre Alemanya i França per així aixafar el perill que creia que amenaçava a Europa, el comunisme. Des dels seus principis, a en Hitler l’estratègia política que li va anar més bé de cara al públic va ser els seus atacs contra el comunisme no l’antisemitisme.

 

L’endemà, Hitler es va passar fins les dotze de la nit en el seu pis de Munic a la Prinzregentenplatz número 16 en companyia de l’Eva Braun. Després, amb el permís d’en Hitler, l’Eva va marxar a divertir-se fins les dues de matinada en el ball de la ciutat bavaresa, el gran ball de carnaval que se celebrava tots els anys en el Teatre Alemany, i que constituïa un dels esdeveniments més importants de la temporada. El dia següent, Hitler va marxar de cop amb tren cap a Berlín sense acomiadar-se de ningú. En saber que la seva parella era fora, l’Eva i el fotògraf Hoffmann varen anar junts i corrents a l’estació de trens per acomiadar-se d’ell, però quan varen arribar-hi en Hitler ja era rumb a Berlín. El dictador alemany tenia tanta pressa perquè tenia que preparar l’important visita del representant John Simon, per discutir el 7 de març sobre un possible tractat naval. Hitler tenia por de que els britànics sabessin que estava rearmant el país desobeint la part V del Tractat de Versalles. L’Eva es va esperar inútilment tot el dia a casa d’en Hoffmann per rebre una trucada d’en Hitler i inclús el va intentar trucar sense èxit des del restaurant Osteria Bavaria. L’Eva ja veia cada cop més clar que el líder alemany només l’utilitzava pel que ell volia i que no li tenia cap tipus de consideració. El dia següent, el 4 de març, mentre en Hitler sopava a Berlín amb en Goebbels en un hotel, l’Eva, per oblidar les penes, va anar a ballar fins a altes hores en una sala de Munic. És curiós la llibertat que tenia l’Eva enfront de la manca de llibertats que patia la Geli Raubal.

 

Quan tot estava a punt per la reunió d’en Hitler amb en John Simon, el 5 de març el dictador alemany va retirar la invitació cursada a en Simon i a l’Anthony Eden, el ministre d’Afers Exteriors britànic, pel 7 de març perquè patia un fort refredat. Hitler era hipocondríac i no suportava està malalt. Per recuperar-se va passar una setmana a Baviera però no va avisar a l’Eva. Ella es va sentir cada cop més frustrada i el dia 11 de març va escriure en el seu diari personal que estava desesperada perquè en Hitler només la necessitava per unes determinades coses. No se sap si es referia en el sexe.

 

La construcció de la Wehrmacht:

 

El matí del 14 de març l’Adolf Hitler s’havia de reunir amb el coronel Friedrich Hossbach, el seu ajudant de camp, a l’hotel Vier Jahreszeiten de Munic, però el líder alemany es va adormir. Al coronel Hossbach el varen cridar d’urgència el dia anterior i no entenia com el podien fer esperar d’aquella manera tan absurda. Per explicar-li una mica per on anaven els trets, poc abans del migdia, quan encara en Hitler no s’havia presentat, li varen dir que el dictador havia decidit tornar a introduir el servei militar obligatori en un futur immediat. Aquella mesura havia de servir per demostrar en el món que Alemanya havia recuperat la seva autonomia i que rebutjava les restriccions militars del Tractat de Versalles. Llavors, el coronel es va reunir amb en Hitler, que li va exposar les seves raons durant dues hores. Quan el dictador alemany va acabar la seva exposició li va preguntar quina grandària havia de tenir el nou Exèrcit que volia crear. Hossbach, després de pensar-s’ho, li va respondre que 36 divisions per equiparar-se a les altres potències, però li va demanar que abans ho havia d’aprovar el ministre Werner von Blomberg i el cap de l’Exèrcit de Terra, Werner von Fritsch. Hitler va acceptar la xifra sense fer cap objecció, tot i que el principi es va mostrar contrari a revelar aquesta informació que li havia donat el seu coronel per por a que es revelés el secret. El dia següent, Hitler va decidir abolir les forces armades de la República de Weimar, la Reichswehr, per substituir-la per la Wehrmacht, integrada per soldats i oficials que, en principi, estaven deslligats dels ideals nacionalsocialistes.  Tot i ser segurament un dia feliç; es compliria un dels objectius que s’havia proposat, militaritzar el país, la festa d’aquell dia no va ser completa quan va saber que a França l’Assemblea Nacional Francesa havia aprovat la prolongació del període del servei militar d’un any a dos anys. Tot i que no li va fer gens de gràcia, aquella aprovació li va servir de pretext per ampliar l’Exèrcit.

 

El 16 de març, el dia senyalat, Hitler va promulgar la nova Llei per la Construcció de les Forces Armades per crear les condicions polítiques i militars necessàries per dur a terme la restauració del servei militar obligatori. A més, es va proclamar la intenció d’establir un Exèrcit en temps de pau de 12 cossos, 36 divisions amb una força numèrica de 550.000 homes i, al mateix temps, les noves forces podien desenvolupar i utilitzar armament modern, tot i que ho tenien prohibit per la part V del Tractat de Versalles. La nova Llei del govern la varen firmar en Hermann Göering, en Constantin Von Neurath, en Wilhelm Frick, en Hjalmar Schacht, en Rudolf Hess i en Hans Frank. Amb aquella aprovació s’obligava legalment a la població alemanya a servir a l’Exèrcit, si no corrien el risc de ser acusats de traïció i de ser exclosos de la societat, fins i tot podien arribar a ser executats. Tot i semblar extremat arribar a executar algú pel simple fet de no voler complir el seu deure amb l’Exèrcit, es varen produir execucions. El pacifista evangèlic Hermann Stöhr, el secretari del Moviment Internacional per la Reconciliació, es va negar a servir a l’Exèrcit i va ser condemnat a mort per un tribunal militar. També es varen condemnar a mort a 300 objectors de consciència i 250 Testimonis de Jehovà que es varen negar a servir a l’Exèrcit. La majoria varen ser guillotinats.

 

Després de firmar la nova Llei, Hitler va anunciar aquella Llei en el poble alemany a través de totes les emissores del Reich. Per treure’ls el seu sentiment nacional i l’esperit de sacrifici, Hitler els va recordar que ell havia prestat el servei militar voluntàriament durant la Primera Guerra Mundial. Immediatament després d’anunciar la Llei, Hitler va passar revista a una desfilada militar a l’Unter den Linden. Volia demostrar el seu poder físicament. La premsa alemanya va publicar ràpidament edicions especials per celebrar la nova Llei i varen escriure articles que deien que era el dia més importat des del 1919, anunciant que la vergonya de la derrota havia sigut esborrada per sempre i que era la primera de les grans mesures per liquidar el Tractat de Versalles. A la tarda, amb el ministre Von Neurath al costat, va informar als ambaixadors estrangers que la mesura entraria en vigor d’immediat. França i els seus aliats varen protestar enèrgicament pels mitjans diplomàtics tradicionals. Hitler no pensava en cap moment en les possibles reaccions que podia patir per la restauració del servei militar obligatori, ja que per ell era més important que la població alemanya s’agafés aquella nova obligació com un honor. A últimes hores del dia, Hitler es va donar un bany de masses quan una multitud es va congregar a fora de la Cancelleria per aclamar-lo. Estava clar que havia aconseguit un altre gran èxit, però no tothom a Alemanya estava satisfet amb el discurs del dictador alemany. L’Eva Braun, des de Munic, va escoltar la locució de la seva parella i va anotar en el seu Diari que li resultava comprensible que en Hitler no tingués ara molt interès en ella per tot el que passava en la política.

 

El dia següent, el Dia de la Commemoració dels Herois (Heldengedenktag), es va celebrar l’aprovació del renaixement de l’Exèrcit. Amb una espectacular cerimònia militar a davant de l’Òpera de l’Estat de Berlín, Hitler va ser aclamat pel públic, que es va posar dempeus quan el va veure i tot junts varen cantar l’himne. Al costat del dictador i va seure l’únic mariscal de camp que encara vivia del vell Exèrcit, l’August von Mackensen. Després, Hitler va passar revista a les noves unitats de la nova força aèria i llavors va marxar cap a Munic, on l’entusiasme a la capital bavaresa era enorme amb gent cantant. L’endemà a la capital bavaresa, Hitler va fer una proclama en el poble alemany dient que Alemanya era l’única potència que s’havia desarmat i que, en canvi, les altres potències havien augmentat el seu armament. Per tant, va explicar que el Reich es veia obligat a seguir la mateixa ruta que els demés, rearmar-se. Els britànics de seguida els va entrar la por al cos amb les paraules del líder alemany, volien evitar com fos una possible guerra amb els alemanys, i varen demanar una entrevista amb en Hitler. Tal reunió es va produir el matí del 25 de març a la Cancelleria entre en Hitler en John Simon i l’Anthony Eden amb en Paul Schmidt, l’intèrpret del Ministeri de Relacions Públiques Alemanyes, com a traductor. Aquest va ser el primer cop que Schmidt traduiria per en Hitler, ja que el líder alemany només sabia i entenia l’alemany. L’ambient de l’entrevista, que va durar quatre hores, va ser cordial i el principi en Hitler va fer un dels seus habituals monòlegs parlant dels perills del bolxevisme i de la seva idea d’igualar Alemanya amb les altres potències. Simon i Eden varen quedar tan eclipsats per les paraules del dictador que només varen formular alguna pregunta aïllada. Simon li va insistir en la paritat en les forces aèries amb la Gran Bretanya i França, però Hitler, amb prepotència, li va dir que ja havien aconseguit la paritat amb la Gran Bretanya en aquest camp. Simon i Eden tenien els seus dubtes, però varen preferir estar callats. Tampoc varen dir res quan en Hitler els va dir que el percentatge que exigia Alemanya era un 35% de la força naval britànica. L’endemà, Hitler es va reunir amb l’Eden per tornar a justificar el rearmament alemany.

 

El 31 de març, Hitler tornava ser a Munic i va sopar aquella nit amb els seus amics i l’Eva Braun en el luxós hotel Quatre Estacions. Però l’Eva, tot i estar al costat de la seva parella, va ser marginada durant tota l’estona i estava disgustada perquè en les últimes quatre setmanes no havia tingut una trobada en privat amb la seva parella. En acomiadar-se de la seva parella, Hitler li va entregar un sobre amb diners. L’endemà, el dia que es va oficialitzar l’existència de la Luftwaffe i el dia que es declarava il·legal els Testimonis de Jehovà, Hitler va tornar a Berlín.

 

El 10 d’abril, Hermann Göering es va casar amb l’actriu Emmy Sonnemann a Berlín després de dos anys com a parella. L’Emmy, que va néixer a Hamburg el 1893, va ser la segona esposa d’en Göering, que anteriorment havia estat casat amb la sueca Carin Beamish-Fock, morta prematurament l’any 1931. El dia de la boda va ser declarat festa nacional. La parella va rebre una multitud de regals de luxe, entre ells hi havia: un joc de cafè i plata enviat pel president de l’Associació de Pagesos del Reich, pastissos de Saxònia, ambre de Prússia Oriental, dues dotzenes de cadires tallades a mà, pernils de Westfàlia, caixes de vins del Rin, pastissos de Saxònia, kirsch de la Selva Negra, formatge d’ovella, brodats, teixits de lli…. Els museus els varen enviar valuosos quadres elegits prèviament per en Göering i la parella també va rebre un tros de metralla procedent de la batalla de Skagerra. Hitler els va regalar un retrat de l’Otto von Bismarck de Lebach. A la finca del Carinhall varen arribar durant aquell dia camions plens de regals. Al matí, quan els nuvis anaven cap a l’Ajuntament per celebrar la cerimònia, Hitler, el testimoni per part del nuvi, va marxar amb cotxe de la Cancelleria cap a l’Ajuntament. Pels carrers de la ciutat la gent estava aspectant i seguia la comitiva al llarg de l’Unter den Linden. Els carrers estaven encatifats, els caces sobrevolaven la ciutat i els guàrdies del NSDAP vigilaven a la multitud. Després de la cerimònia civil, varen celebrar una cerimònia religiosa, que va ser retransmesa per la ràdio nacional, a la Catedral de Berlín, ubicada a l’illa del riu Spree i erigida per ordre del kàiser Guillem II, dirigida pel bisbe Ludwig Müller, un bisbe impopular entre els cristians, especialment entre membres de l’Església de la Confessió. L’entrada per assistir a aquesta cerimònia es venien a 20 Reichsmarks cada una. Quan varen sortir del temple, les bandes militars varen tocar la marxa nupcial del Lohengrin. Abans de pujar als automòbils després de que acabés la cerimònia, Hitler va anar a saludar a la parella de recent casats i li va dir a l’Emmy que aquell dia era memorable i que si tenia algun desig ell li compliria. En broma, la senyora Göering li va demanar que la política deixés al seu marit, però a en Hitler no li va fer gaire gràcia la broma i amb un to fred li va respondre que no li gastés bromes. Llavors varen pujar als automòbils i es varen dirigir a l’Hotel Kaiserhof, on els esperava un enorme banquet i més convidats. Un cop asseguts, Hitler va fer un petit discurs on va desitjar felicitat al seu amic. A continuació va parlar el ministre Werner von Blomberg, en Hans Kerrl, membre del NSDAP des del 1923, i el comte suec Rosen, el germà polític de la difunta Carin. Un cop va acabar la cerimònia, Hitler va tornar a la Cancelleria i els recents casats es varen dirigir a la residència oficial d’en Göering de la Leipziger Platz número 11 A.

 

L’endemà, mentre en Göering i l’Emmy celebraven el primer dia de casats i pensaven en la Lluna de Mel que els havia de dur a Budapest, Sofia, Dubrovnik i Belgrad, Hitler es va disgustar quan va saber que els governs britànic, francès i italià s’havien reunit a la localitat italiana de Stresa, a la riba del llac Maggiore, per condemnar l’acció d’Alemanya de rearmar-se i varen reafirmar la lleialtat d’ells en el Tractat de Locarno. A més, varen tornar a reiterar la seva declaració de respecte a la independència d’Àustria. Aquell acord  es va conèixer com el Front de Stresa. Aquesta trobada va acabar el 14 d’abril i el dia 17 la Societat de Nacions va condemnar el rearmament alemany.

 

El 20 d’abril, el dia del seu 46è aniversari, com cada any es varen fer celebracions per tot Alemanya. El cap de premsa Otto Dietrich va fer editar escrits elogiant la figura d’en Hitler i va atribuir a la imatge del dictador el símbol de la nació i va explicar que el líder alemany era un soldat del front i un líder suprem que amb la seva incomparable força de resolució havia restaurat la llibertat militar a Alemanya. El que era evident en aquelles dates era que el culte a la figura d’en Hitler havia augmentat de forma mística i heroica. Però no tot anava com una seda en la vida privada d’en Hitler, el 29 d’abril l’Eva Braun va anotar en el seu diari personal que la paraula amor d’en Hitler semblava absent de la seva agenda. L’Eva se sentia cada cop més sola i abandonada.

 

Però no només l’Eva li portava més d’un maldecap a en Hitler. El 3 de maig, l’Hjalmar Schacht el va advertir a través d’un memoràndum dels perjudicis econòmics si es combatia als jueus amb mesures il·legals i en el tema del rearmament li va dir que l’execució del programa del rearmament era, per la seva velocitat i abast, la missió de la policia alemanya, i que tot havia de subordinar-se a aquest objectiu. Hitler va reaccionar d’immediat comentant que tot sortiria bé a mesura que s’anessin desenvolupant els fets. Durant aquelles dates Hitler no estava pendent ni de l’Eva ni de les advertències d’en Schacht, només pensava en el discurs que hauria de pronunciar el 21 de maig i en l’operació que hi havia de fer-se a les cordes vocals per un problema a la veu. El dia senyalat, el líder alemany va fer un discurs, conegut com el discurs de la pau, a l’Òpera Kroll dirigit a la comunitat internacional per justificar el rearmament alemany i el trencament del Tractat de Versalles. Per refredar els ànims, que estaven molt caldejats internacionalment, va explicar que no tenia previst entrar en una guerra i va assegurar que respectaria els temes interns d’Àustria, i va apuntar un cop més que el gran perill d’Europa era la Unió Soviètica. Amb  retòrica va preguntar quina altra cosa podia fer que desitjar la pau i la tranquil·litat. Va assegurar que només desitjava la paritat en la força aèria i un 35% del tonatge naval britànic. Seguidament, va dir que Alemanya tenia el dret a existir i a protegir-se de la pròpia existència continental i a la llibertat, però va assegurar que respectaria les condicions del Tractat de Versalles i el Pacte de Locarno sobre la zona desmilitaritzada de Renània. El propòsit principal del discurs era la d’influir a la comunitat britànica perquè es posicions a favor del règim per negociar un tractat naval. Llavors, parlant sobre les diferències entre el nacionalsocialisme i el marxisme, va dir que la ideologia nacionalsocialista era totalment oposada a la Rússia soviètica i va explicar que ells reconeixien a cada poble el dret de viure en la seva pròpia vida segona les seves necessitats i que, en canvi, el bolxevisme establia doctrines que havien de ser acceptades per tots els pobles sense tenir en consideració el seu caràcter particular, la seva peculiar naturalesa, les seves tradicions… A més, va afegir que ells els omplia d’admiració i de respecte cap el passat i que estava feliç de pertànyer a una comunitat cultural europea que havia deixat un segell a l’actual món i, en canvi, va afirmar que el bolxevisme rebutjava aquesta obra cultural de la humanitat i que sostenia que la verdadera història de la cultura i de la humanitat havia de buscar-se en el dia del naixement del marxisme. Sabia perfectament que aquestes paraules agradarien al públic majoritàriament liberal de la Gran Bretanya. Llavors, va exclamar que en tant que el bolxevisme no era res més que una qüestió russa no els hi havia d’interessar. Acabant el seu discurs, el líder alemany va dir que cada poble tenia que ser feliç a la seva manera, però va advertir que en el moment en que el bolxevisme atragués a Alemanya cap a la seva òrbita, serien els seus enemics més acarnissats i més fanàtics. Contradictòriament, al mateix moment que pronunciava aquella discurs de la pau, el seu govern aprovava la Llei Militar que va provocar una enorme transformació social a Alemanya, ja que obligava a uns 18 milions d’homes a ser cridats obligatòriament a formar part de la Wehrmacht. Els jueus no en podien formar part, però els fills de parelles mixtes entre jueus i alemanys sí que podien. Al cap de dos dies, el metge Car Otto von Eicken, un catedràtic numerari de l’hospital berlinès de la Charité, va extirpar-li a en  Hitler un pòlip a les cordes vocals i li va recomanar quatre setmanes de descans. Com a hipocondríac, Hitler va estar molt preocupat abans i després de l’operació. El 14 de novembre de 1938, la revista Time va publicar una conversació amb el metge que explicava que en Hitler estava tan preocupat que va dormir 14 hores seguides després de l’administració de l’anestesia. El dictador no va tornar a pronunciar un discurs en públic fins al dia 11 d’agost a la ciutat de Rosenheim.

 

Mentre el dictador es recuperava de la seva senzilla operació, de poc va patir un daltabaix personal que l’hagués marcat per sempre més. El 28 de maig, l’Eva va intentar suïcidar-se per segon cop prenent-se 35 pastilles per dormir. Abans de fer aquest acte va enviar una carta, per ella decisiva, a en Hitler, però per desgràcia no en coneixem el contingut perquè mai s’ha trobat. L’Eva estava cansada de que la seva parella no li prestés les atencions i estava en aquella època molt gelosa i enfadada pel rumor que havia sortit d’una possible relació entre en Hitler i la jove aristòcrata Sígfrid von Laffert. Igual que el primer cop el seu intent fracassaria. A la nit, la seva germana, l’Ilse Braun, se la va trobar inconscient i després de practicar-li els primers auxilis va trucar a la seva parella i el seu cap, el metge jueu Martin Levy Marx, que va aconseguir reanimar-la a temps. Mentre es recuperava al llit, l’Ilse va descobrir el diari de l’Eva i va arrencar-ne les pàgines escrites per mantenir en secret el segon intent de suïcidi i les seves causes. Quan Hitler va saber el què havia passat es va preocupar molt. L’apreciava, segurament no com ella desitjava, però l’estimana, i li sabia greu que per culpa seva l’Eva patís. Per demanar-li perdó i per controlar-la, li va regalar un pis de tres habitacions llogat pel fotògraf Heinrich Hoffmann a la Widenmayerstrasse 42 de Munic, a cinc minuts del seu pis a la Prinzeregerntenplatz 16, amb una criada hongaresa perquè hi anés a viure juntament amb la seva germana Gretl. El 9 d’agost, després de recuperar-se, l’Eva va abandonar la seva casa familiar per mudar-s’hi amb la seva germana. Però l’operació no va ser tan senzilla com semblava per en Hitler, ja que en Friedrich Braun, el pare de l’Eva, estava indignat perquè la seva filla havia marxat de casa, i el 7 de setembre es va armar de valor i va escriure una carta a en Hitler per demanar-li que animés a la seva filla a tornar a casa. Braun va entregar la carta a en Hoffmann perquè li fes arribar a en Hitler, que aquells dies es trobava a Obersalzberg, però sembla ser que la carta no va arribar al seu destinatari. Hitler no va mantenir cap tipus de relació amb els seus sogres, tot i que Braun pare era un ferm nacionalsocialista i el 3 de maig de 1937 va ingressar al NSDAP, tot i que en Hitler havia prohibit a la família afiliar-se al partit nazi.

 

Tot i aquell contratemps, l’activitat no la podia aturar i havia de continuar buscant el pacte amb els britànics. L’1 de juny va nombrar a en Joachim von Ribbentrop com a portaveu d’afers exteriors del NSDAP i ambaixador extraordinari i plenipotenciari a Londres, la que fins llavors era la metròpolis més gran del món amb set milions d’habitants, perquè negociés un acord naval. El departament d’en Von Ribbentrop va cobrar caràcter oficial en qualitat d’Oficina Ribbentrop, Dienstelle Ribbentrop. El 18 de juny, després de dies de reunions a Londres, el govern alemany i el govern britànic varen firmar un acord naval on es reconeixia oficialment el dret d’Alemanya a rearmar-se infringint el Tractat de Versalles. L’acord permetia a Alemanya desenvolupar la seva Armada fins arribar al 35% de tones de l’esquadra britànic. La Gran Bretanya va ser el primer Estat occidental en reconèixer el dret d’Alemanya a rearmar-se. Segona va dir Hitler, aquell va ser el dia més feliç de la seva vida. La imatge d’en Von Ribbentrop a partir de llavors va ser molt més ben vista i Hitler li va agafar molta més estima personal i més confiança.

 

El 30 de juliol es va trobar per primer cop amb un dels futurs mariscals de camp més importants del Tercer Reich, l’Erwin Rommel, un veterà de la Primera Guerra Mundial, en una desfilada militar a Goslar. Hitler el va felicitar per l’excel·lent aspecte dels seus homes i li va demanar que li dediqués un exemplar del seu llibre, Combats d’infanteria, que anys més tard seria tot un èxit.

 

Les Lleis de Nuremberg:

 

Durant aquell principi d’estiu es va intensificar els atacs contra els jueus, els homosexuals i els Testimonis de Jehovà. Per atacar-los amb més duresa a la capital, l’Adolf Hitler va nombrar el 18 de juliol a en Wolf Heinrich Graf Helldorf com a cap de la policia de Berlín. A partir de llavors només volia que la policia i els cossos armats ataquessin als jueus i el 8 d’agost va donar l’ordre de posar fi a tots els actes individuals contra els jueus. L’endemà, Rudolf Hess va comunicar aquella decisió al NSDAP. El 18 d’agost, a Könisberg, Hitler va parlar de que era necessari aplicar les clàusules 4 i 5 del programa del NSDAP, unes clàusules discriminatòries cap als jueus, a través d’una llei que regulés la condició legal dels jueus. Hjalmar Schacht, que fins llavors s’havia oposat a aquelles normes antisemites, va anunciar que estava en preparació una legislació antisemita d’acord amb el programa del NSDAP i va demanar que fos considerat un objectiu fonamental del govern.

 

El 6 de setembre, Hitler va assistir a unes maniobres militars celebrades a Luneburg, situat al nord d’Alemanya, i va conversar durant una llarga estona amb el ministre Werner von Blomberg, el cap de les Forces Armades Werner von Fritsch i altres alts comandants militars. Amb l’aparició de la Wehrmacht Hitler va intensificar la seva relació amb l’Exèrcit.

 

Passant uns dies a Obersalzberg per preparar-se pel següent VII Congrés de Nuremberg de la Llibertat del Partit, el 9 de setembre el líder alemany es va reunir amb en Schacht per analitzar com podien aprovar més mesures discriminatòries contra els jueus. Ara veia que la gent acceptava les seves mesures antisemites. L’endemà, el dia de la inauguració del Congrés, Hitler es va dirigir a la ciutat bavaresa fent una desfilada en un cotxe descapotable pels carrers de la ciutat i va ser rebut per l’alcalde en el Saló de l’Ajuntament. L’Eva, molt més refeta però constantment vigilada, es va passejar per Nuremberg i pels actes nazis com a convidada i anava vestida amb un luxós abric de pell.

 

El dia següent, entre actes a Nuremberg, Hitler va donar-li a l’Alfred Rosenberg la designació del senat de cultura del Reich amb l’objectiu de seleccionar i fomentar en el terreny de l’art i de la ciència totes aquelles forces creatives que treballaven per Alemanya a favor del nacionalsocialisme. Aquella decisió no li va agradar gens al ministre Joseph Goebbels, que en aquells moments rivalitzava amb en Rosenberg per les competències en el camp cultura. De fet mai aquests dos jerarques nazis varen tenir bona relació. També es cert que la majoria de jerarques no suportava a en Rosenberg pel fet de que era rus.

 

El 12 de setembre, en el Congrés els nazis varen efectuar un espectacle de propaganda dirigit per l’Albert Speer a l’esplanada de Zeppelinfield, situat a cinc quilòmetres al sud-est del centre de la ciutat, on a les deu del matí es va passar revista al Servei Laboral del Reich i, després, es va fer una desfilada militar davant d’en Hitler. L’Eva Braun i la Marion Schönmann, una amiga de l’Eva, a més de la seva família i d’alguns treballadors de l’estudi fotogràfic d’en Heinrich Hoffmann, varen ser presents a la tribuna d’honor. Les entrades, que eren molt complicades de tenir, les havien aconseguit a través d’en Hoffmann, no per en Hitler, tot i que segur que estava al cas de que hi havia la seva parella, que continuava desconeguda per casi bé tothom. Però Hitler en aquell Congrés estava pendent d’aprovar una llei antisemita que canviaria Alemanya. Durant aquell dia va parlar amb en Gerhard Wagner, el líder dels doctors del Reich que juntament amb el metge Leonardo Conti varen fundar la Lliga nacionalsocialistes de metges alemanys, per dir-li que tenia la intenció de promulgar una Llei per la Protecció de la Sang Alemanya. Anys més tard, Wagner va afirmar que no tenia ni idea de que es volien introduir les Lleis de Nuremberg. Tot i que costa de creure, és probable que no ho sabés perquè Hitler no revelava mai les seves intencions, i menys a una figura poc rellevant com en Wagner, però és impossible que no sabés que es faria una llei antisemita.

 

El dia següent va continuar el Congrés a l’esplanada del Zeppelinfeld, on es va passar revista als directors polítics. Hitler, Rosenberg, Walter Darre, Wagner i Goebbels varen pronunciar els seus respectius discursos. El ministre de Propaganda, sabent el que s’aprovaria ben aviat, va pronunciar un discurs sota el títol Comunisme sense màscara, on va atacar als jueus i els comunistes. Va començar anunciant una missió universal alemanya contra el bolxevisme, al qual va qualificar com el desafiament de la brutalitat començat pels jueus contra la cultura en si. Aquesta relació entre comunisme i el judaisme els nazis la varen utilitzar molts cops per matar dos pardals d’un tret. Atacant-los amb duresa, Goebbels va parlar de l’assassinat individual d’ostatges i de masses dut a terme pels comunistes. Per demostrar que el bolxevisme estava lligat als jueus va llegir una llista de diversos fulls dels principals representants jueus comunistes. Després de l’acte, amb el propòsit d’aprovar una nova Llei antisemita, Hitler va donar instruccions als secretaris d’Estat Hans Pfundner i Wilhlem Stuckart perquè preparessin una llei que separés l’Estat entre aris i no aris. En seguit, els dos secretaris varen convocar a Nuremberg el doctor Bernhard Lösener, que era l’encarregat d’elaborar la legislació sobre la qüestió jueva en el Ministeri de l’Interior, i en Franz Albrecht Medicus, per tal de que preparessin una regulació en els matrimonis entre jueus i aris.  Abans d’arribar a Nuremberg els dos experts no sabien que havien de redactar les Lleis de Nuremberg. L’endemà es varen escriure les Lleis i el ministre Wilhelm Frick va visitar a en Hitler per explicar-li com anaven les redaccions. El líder alemany li va ordenar que preparés quatre esborranys de la Lleig de la Sang i, a més, li va ordenar elaborar un avantprojecte de la Llei de Ciutadania del Reich per completar el programa legislatiu. A mitjanit, després de complir els seus desitjos, Frick es va tornar a presentar davant d’en Hitler per presentar-li les lleis que l’hi havia encarregat. Hitler va elegir la llei més suau, però no li va dir en aquells moments a en Frick.

 

L’endemà, el famós 15 de setembre, es varen aprovar les famoses Lleis de Nuremberg que Hitler havia elegit.  El Reichstag es va reunir d’urgència en una sessió extraordinària per aprovar la Llei Civil del Reich. Aquestes lleis, redactades per en Frick, varen ser firmades per en Rudolf Hess, i definien les obligacions i les normes dels ciutadans segons la seva raça. La nova Llei va definir que només es podia considerar ciutadà del Reich aquell que tingués sang alemanya o germànica, i aquest ciutadà havia de ser apte per servir fidelment al seu poble i el seu Reich. El ciutadà que no es considerava de raça alemanya, o sigui els jueus i els asocials, se’ls va excloure de la societat i se’ls va tractar com ciutadans de segona. Es considerava que totes les famílies que tinguessin un sol membre de la família que fos jueu, tant podia ser l’avi o l’àvia, se les havia de considerar com a jueves i els hi prohibien una sèrie de drets; no es podien casar amb ciutadans alemanys, no podien tenir relacions sexuals amb els ciutadans alemanys i no podien portar la bandera del Reich. Mentrestant, a Nuremberg, continuant amb el Congrés, Hitler va fer un discurs davant d’una enorme multitud, on va parlar per primer cop de la qüestió jueva i va recomanar acatar les Lleis que acabava d’aprovar perquè aquestes Lleis pagaven, segons ell, el deute de gratitud al moviment sota el símbol de l’esvàstica. El líder alemany va acusar als jueus de l’estranger d’haver provocat un boicot contra Alemanya i va afirmar que els jueus alemanys s’havien revoltat contra el govern. Les Lleis de Nuremberg varen ser difoses ràpidament a la població pel setmanari antisemita Der Stürmer, on el gauleiter de Francònia Julius Streicher va demanar la persecució de la comunitat jueva.

 

L’endemà el Congrés va finalitzar i a les nou del matí es varen fer exhibicions de la Wehrmacht a l’esplanada del Zeppelinfeld, que varen acabar a la nit amb una gran desfilada. Hitler va dir en un altre discurs dirigit al nou Exèrcit que en temps de guerra ells serien la gran defensa de la nació i en temps de pau serien l’esplèndida escola del poble alemany. Llavors, va assegurar que agafant el model de l’Exèrcit el NSDAP tenia que considerar com a missió específica la reunió i formació del elements de la nació més capaços per exercir el lideratge polític. A més, va afirmar que l’Exèrcit era qui els havia fet homes, i va revelar que quan es mirava l’Exèrcit es reforçava per sempre la seva fe en el futur d’Alemanya. Després, va explicar que el vell gloriós Exèrcit no havia mort, sinó que va afirmar que estava dormint i que havia tornat a sortir de nou. Hitler també va dir que només els principis més durs i una ferma resolució podien unir la nació en un sol cos capaç de resistir i, per tant, capaç de dirigir amb èxit la vida política.

 

Els següents dies Hitler va parlar amb en Goebbels de la qüestió jueva. El líder alemany encara tenia dubtes sobre com havia d’actuar en aquell tema. Però no només els jueus portaven maldecaps al líder alemany, a principis d’octubre Itàlia va envair militarment Etiòpia, governada per l’emperador Haisle Selassie i qie era l’últim Estat africà independent i membre de la Societat de Nacions, amb 500.000 soldats dirigits pel general Pietro Badoglio. El 10 d’octubre, Franz von Papen li va dir que estava convençut de que el desplaçament de potències en el tauler d’escacs d’Europa els permetria en un futur no llunyà participar activament en la qüestió de la seva influència en la zona sud-oriental d’Àustria. El líder alemany estava a l’expectativa de veure com respondrien les potències occidentals la invasió italiana. L’endemà, la Societat de Nacions només va sancionar Itàlia.  El 18 d’octubre, des de Viena, Von Papen es va tornar a adreçar a en Hitler a través d’una carta per dir-li que estava convençut de que era qüestió de temps que poguessin abordar activament la influència alemany en la zona sud-oriental d’Àustria.

 

El novembre el govern alemany va començar a agreujar-li els problemes interns per culpa de l’economia. El 7 de novembre, per culpa de la crisi d’aprovisionament de grasses es va celebrar una reunió ministerial per solucionar el problema. Molts ministres volien adoptar mesures de racionament, però Hitler va vetar aquesta solució i va acceptar la proposta de l’Exèrcit que privava una part de la seva assignació de moneda estrangera fins a la primavera a canvi d’importar productes alimentaris pels ciutadans. Hitler tenia ben present com el poble s’havia revoltat al final de la Primera Guerra Mundial i era conscient de que sense el suport del Volk podia ser enderrocat.

 

El 21 de novembre, Hitler es va entrevistar amb l’ambaixador francès  François Poncet per discutir sobre el Tractat entre França i la Unió Soviètica que encara no havia sigut aprovat. El líder alemany no volia veure ni en pintura un pacte entre aquestes dues potències com el que havien pactat durant la Gran Guerra. L’ambaixador va veure que en Hitler volia aprofitar el pretext d’aquell Tractat per denunciar el Pacte de Locarno i reocupar la zona desmilitaritzada de la regió del Rin. Renània havia de ser el següent objectiu, pensava en Hitler.

 

1936:

 

L’Adolf Hitler va estrenar el 1936 sent el líder absolut d’Alemanya i amb la mirada posada en Renània i en els Jocs Olímpics d’hivern i d’Estiu que se celebrarien a l’agost. En aquells moments tenia la confiança cega del poble i de l’Exèrcit. Per posar-hi més cullerada, el 14 de gener Franz Gürtner va dir que cap jutge podia impugnar cap decisió d’en Hitler expressada en forma de llei o de decret. Confiat amb les seves possibilitats, Hitler pensava en ocupar la zona desmilitaritzada de Renània durant aquell any. El migdia del 20 de gener, en una reunió de govern, va fer les primeres al·lusions a l’ocupació de Renània. Va dir que estava disposat a solucionar ràpidament l’assumpte de la zona renana, però va deixar clar que s’havien d’esperar a que es solucionés el conflicte d’Abisínia. Per aquest motiu va demanar discreció. Curiosament aquell dia es casava la seva germanastre, l’Àngela, amb el Director de l’Escola de construcció de Dresden, el doctor Martin Hammszch. Les desavinences entre els dos germanastres eren grans, en part per culpa de l’Eva Braun, que fins i tot Hitler no va ser convidat en el casament. El 18 de febrer, l’Àngela, després de fer comentaris despectius cap a l’Eva, va ser obligada per en Hitler a abandonar la casa del Berghof. Portava vivint-hi set anys cuidant i conservant la casa. L’Àngela hi va tornar algun cop més, però ja només ho va fer com a convidada. A partir de llavors se’n va anar a viure a Dresden amb el seu marit.

 

El 6 de febrer, a Garmisch-Partenkirchen varen començar els Jocs Olímpics d’hivern amb 28 nacions com a participants. Hitler va arribar en un tren especial per ser present a la cerimònia d’inauguració acompanyat per en Wilhelm Frick, l’Adolf Wagner, el Führer d’Esports del Reich, Hans von Tschammer und Osten, així com de l’alcalde de Garmisch-Partenkirchen i dels membres del patronat del Comitè Olímpic alemany.  Entre els convidats hi havia l’Eva Braun, una amant dels esports i en especial de l’esquí, que aquell dia era el seu aniversari. Eva es va asseure durant tota la cerimònia al darrere d’en Hitler sense aixecar sospites. Heinrich Hoffmann es va encarregar de fotografiar la inauguració.

 

L’ocupació de Renània:

 

El 12 de febrer l’Adolf Hitler va tornar a Berlín procedent de Suïssa, on hi havia anat per ser present a l’enterrament del cap del districte del partit nazi a Suïssa, en Wilhelm Gustloff, assassinat a Davos per un estudiant iugoslau jueu anomenat David Frankfurter. Abans d’arribar a la capital, Hitler va parlar a Schwerin en un discurs contundent on va qualificar a en Gustloff com el primer màrtir conscient del nacionalsocialisme a l’estranger i va responsabilitzar al poder dels jueus de l’assassinat i va recordar l’armistici del novembre de 1918. Joseph Goebbels es va ocupar de que les paraules del líder alemany es poguessin sentir per totes les emissores alemanyes. Poc després d’arribar a la Cancelleria va arribar amb automòbil el cap de l’Alt Comandament de l’Exèrcit, en Werner von Fritsch. Hitler li va explicar que havia pres la decisió de restablir la sobirania alemanya en el marge esquerre del Rin, en altres paraules, ocuparia Renània. En el general no li va desagradar la idea, però el va advertir de que no podien entrar en guerra i que s’havia de solucionar el conflicte a través de negociacions. Hitler li va replicar dient-li que entrar en guerra sortiria massa car, però que unes negociacions podrien tardar mesos a solucionar el problema. A continuació varen començar a estudiar com enviarien les tropes a la zona desmilitaritzada de Renània. Immediatament després de la conversa amb en Fritsch, Hitler es va dirigir a Garmisch-Partenkirchen per assistir als últims dies dels Jocs, que acabarien el dia 16 de febrer. Abans, Hitler va ordenar al ministre Werner von Blomberg que l’anés a visitar per parlar de la invasió de Renània. El ministre de Defensa el va advertir que el problema seria a Itàlia, perquè si França ataqués buscaria la protecció de la Gran Bretanya i d’Itàlia. El 19 de febrer, l’ambaixador alemany a Roma, l’Ulrich von Hassell, va ser cridat a Berlín per demanar-li que intentés saber quina seria la reacció del dictador Benito Mussolini si Alemanya decidia entrar a la zona desmilitaritzada de Renània. En una reunió amb en Hitler i en Joachim von Ribbentrop, Von Hassell li va dir que pels inconvenients que havia trobat Itàlia a Etiòpia reduïen les possibilitats d’un suport italià a la causa alemanya. En veure que l’ambaixador no tenia clara aquesta operació, Hitler li va insistir en remarcar els inconvenients de retardar l’acció i li va voler deixar clar que l’atac era la millor estratègia.

 

Al cap de dos dies de l’entrevista amb en Von Hassell, Hitler va acceptar una entrevista amb el corresponsal a Berlín del diari Paris-Midi, en Bertrand de Jouvenel. El dictador alemany li va dir que desitjava arribar a un acord amb França en breu i durant tota l’entrevista li va parlar en termes amistosos. El seu propòsit era guanyar-se les simpaties dels francesos perquè no l’ataquessin o el sancionessin per la futura operació a Renània i perquè no desitjava l’imminent acord d’Amistat entre França i la Unió Soviètica. Seguidament, li va explicar que s’havia dit que els seus èxits es devien a la sort, però li va afirmar que quan el poble alemany no podia fer front als seus problemes, ell havia preferit deixar els problemes als polítics professionals perquè ho arreglessin, havia simplificat els problemes i els havia reduït als termes més senzills, va admetre, i va dir que les masses se’n varen adonar i que per això el varen seguir. L’entrevista es va publicar el 27 de febrer, el mateix dia que el Parlament francès aprovava amb 353 vots a favor i 164 en contra el Tractat d’Amistat entre França i la Unió Soviètica. Només faltava el Senat per ratificar l’acord.

 

La tarda del 28 de febrer, Hitler va trucar a en Goebbels per dir-li que volia que viatgés amb ell a Munic aquella mateixa nit perquè volia tenir-lo al costat a l’hora de prendre la difícil decisió d’ocupar Renània. Quan Hitler volia prendre una decisió important havia d’anar abans a Munic perquè allà era on s’inspirava i on se sentia més còmode. Durant el viatge nocturn amb tren cap a la capital bavaresa, Hitler estava seriós i tranquil. Goebbels demanava no actuar abans de que França no hagués ratificat definitivament el pacte amb els soviètics, però després va afirmar que no es podia deixar escapar l’ocasió d’ocupar Renània. L’endemà, mentre sortia a la premsa alemanya la notícia de que en Hitler no havia assistit a la boda de la seva germanastre Àngela, el líder alemany encara no estava decidit s’hi havia d’envair o no la zona desmilitaritzada de Renània. El primer dia de març es va presentar de bon humor a l’hotel on s’allotjava en Goebbels i l’ambaixador Franz von Papen, que havia viatjat a la capital bavaresa, i va anunciar que estava fermament decidit a ocupar en breu Renània. La idea va agradar als dos jerarques nazis. Després varen tornar cap a Berlín.

 

Sent de nou a Berlín, a dos quarts d’onze del matí del 2 de març, a la Cancelleria Hitler es va reunir amb en Goebbels, en Von Blomberg, en Hermann Göering, en Von Fritsch, l’Erich Raeder i en Von Ribbentrop per determinar com s’havia de dur a terme l’ocupació de la zona de Renània. Hitler tenia la intenció de combinar l’operació amb una proposta d’aliances i un plebiscit, i pensava seriosament en tornar a la Societat de Nacions, construir un pacte aeri i un pacte de no agressió amb  França. Després de la reunió, el ministre de Defensa va publicar les instruccions per ocupar la zona desmilitaritzada del Rin i va ordenar que es comencés l’operació amb la paraula clau Winterübun. Von Fritsch va tenir que encarregar-se d’organitzar el trasllat de les tropes. Després de la reunió, Hitler es va reunir amb l’ambaixador francès François-Poncet, que va ser rebut amb una recepció poc amistosa. El líder nazi li va recriminar violentament que l’havien menyspreat en l’entrevista del diari Paris-Midi perquè havien retardat deliberadament la publicació coincidint amb el dia de l’aprovació del Tractat d’Amistat entre França i la Unió Soviètica. Tot i aquell incident que l’irritava, Hitler li va afirmar que estava disposat a respondre les preguntes del govern francès i li va prometre que presentaria propostes detallades en un futur pròxim.

 

Preparant la imminent invasió a Renània, el 4 de març Hitler es va passar el dia preparant un discurs que pronunciaria en el Reichstag i Goebbels estava preparant al mateix temps la campanya electoral que tindria lloc després de que es dissolgués el Parlament. Al cap de dos dies a la tarda, Hitler ja havia acabat d’escriure el seu discurs i hores més tard va ordenar que el dia següent comencés el desplegament militar. Tot ja estava decidit i a punt. Les tropes, camuflades com a concentracions de les SA i del Front del Treball, ja es movien cap a l’oest sota les ordres d’en Von Fritsch.

 

El matí del 7 de març de 1936, uns 20.000 soldats alemanys varen travessar el Rin i varen ocupar la Renània desmilitaritzada. A la una del migdia els soldats varen arribar al pont Hohenzollern de Colònia. El desplegament militar va ser escàs, però no hi va haver perill en cap moment. Alguns militars inclús varen entrar a la zona amb bicicleta, on la població els va rebre amb entusiasme. Les dones els hi tiraven rams de flors, els sacerdots catòlics els beneïen i milers de civils es varen agrupar en els carrers propers al pont Hohenzollern per veure aquells soldats amb l’uniforme verd. Tot i que l’operació va ser molt senzilla, Hitler va contemplar la possibilitat de que França o la Gran Bretanya ataquessin, i va donar l’ordre de no resistir-se i de retirar-se en cas d’una reacció militar. Estava molt preocupat durant tot aquell dia perquè sabia que encara no tenia un Exèrcit poderós i creia que els francesos el podien derrotar fàcilment.

 

Al migdia Hitler va pronuncia el seu discurs en el Reichstag enmig d’un enorme aplaudiment per part dels 600 diputats que vestien amb l’uniforme nazi. La majoria dels diputats no sabien què estava passant en aquells moments. Després d’un preàmbul on va explicar que els seus objectius eren clarament pacífics, va atacar amb duresa al bolxevisme, paraules que varen aixecar un fort aplaudiment, i llavors va denunciar el Pacte de Locarno i va dir que no demanaven cap reclamació territorial a Europa i que sabien que les tensions al vell continent no podien ser solucionades amb la guerra. Per justificar que aquell Pacte no tenia sentit, va llegir en veu alta el memoràndum que el ministre Constantin von Neurath havia entregat als ambaixadors dels països signataris de Locarno en què s’afirmava que el Pacte ja no tenia sentit. Llavors, va explicar que sempre havia volgut conservar la igualtat de drets entre Alemanya i els països europeus, i va declarar que volia conservar amb fermesa la cultura i la civilització europea. Després va explicar les seves propostes de pau dient que li agradaria un pacte de no agressió amb França i Bèlgica, la desmilitarització dels dos països de la seva frontera conjunta, un pacte aeri, tractats de no agressió similars al firmat amb Polònia i la reincorporació d’Alemanya a la Societat de Nacions. A continuació, va dir que la concepció del món que fos nociva pels pobles només podia ser útil pels estadistes. Amb entusiasme al cos, Hitler va explicar que les tropes alemanyes estaven avançant cap a les futures guarnicions de temps de pau. Aquestes paraules varen ser interrompudes pels crits d’alegria dels diputats que no es varen pensar dos cops en fer la salutació feixista. Un cop acabat el discurs, que va ser retransmès per la ràdio, i de ser aclamat pels membres del Parlament, es va dissoldre el Reichstag per celebrar el 29 de març unes noves eleccions. En sortir del Reichstag, Hitler va tornar a la Cancelleria, on va rebre informes de París i Londres.

 

A la tarda, Hitler va viatjar amb tren en direcció a Munic. En el vagó esperava nerviós, igual que tots els presents, les primeres reaccions de l’estranger per l’ocupació. Al vespre, en una de les parades que varen fer, li varen comunicar que el rei d’Anglaterra Eduard VIII no intervindria. Content, Hitler va cridar:

 

Per fi! El rei d’Anglaterra no intervindrà. Conserva la seva paraula. Llavors tot anirà bé.

 

Ningú va actuar i Hitler va ser el triomfador d’aquella operació. Aquest èxit va sorprendre a molts caps de la Wehrmacht i els va fer augmentar el prestigi que tenien cap al líder alemany en els assumptes militars. Al mateix Mussolini va aprovar la remilitarització de Renània i va començar a dibuixar una aliança entre Alemanya i Itàlia. Ara ja no veia a en Hitler com un personatge tou i dèbil. L’únic país que semblava veure aquella operació amb certa preocupació va ser els Estats Units, concretament el seu President, el novaiorquès Franklin Delano Roosevelt, que va creure que les notícies que li arribaven eren dolents. El President va recordar que el juliol de 1914 Europa no va veure el perill real de guerra i creia que tornaven a no veure els perills d’una altra guerra amb Alemanya.

 

L’endemà les sensacions no varen ser tant bones pel dictador alemany. Von Blomberg li va demanar després de rebre els últims telegrames dels agregats militars alemanys a Londres, París i Brussel·les que fes retrocedir les tropes fins a Aquisgrà, Tier i Sarrebruck perquè creia que els francesos els atacarien. Hitler no sabia què fer en aquells moments i es va limitar a demanar-li que esperessin. El dia següent, Von Blomberg va enviar el coronel Friedrich Hossbach a la Cancelleria amb un telegrama rebut des de Londres per l’agregat militar a l’ambaixada alemanya que deia que els tres alts oficials de l’Exèrcit, la Marina i l’Aviació britànica es mantindrien en contra de qualsevol nou moviment de tropes. Quan se li va entregar el telegrama a en Hitler, el líder alemany li va donar les gràcies i se’l va guardar a la butxaca sense llegir-lo perquè ja en sabia el contingut del missatge perquè el servei secret d’en Göering l’havia informat de  totes les conversacions telefòniques de les ambaixades i les delegacions estrangeres a Berlín. Poc després, Hitler va ordenar que es presentés a davant seu el ministre de Defensa mentre rebia la notícia de que els francesos no actuarien contra Alemanya. Quan es va reunir amb en Von Blomberg, Hitler li va recriminar que hagués actuat pel seu compte (una acció que no suportava). Amb un to més distès li va criticar l’actitud del govern britànic perquè havien dit que Alemanya havia violat el Tractat de Versalles.

 

Tenint clar que no hi hauria una ofensiva de França, el 12 de març Hitler va començar una gira propagandística pel territori alemany per convèncer al seu poble perquè votés a favor de la restauració de Renània al Reich en el referèndum del 29 de març. El primer míting el va fer a la població de Karlsruhe. Al cap de dos, a Munic, va pronunciar un discurs a l’esplanada de Theresienwiese davant de 300 persones, on va dir que caminava amb la seguretat d’un somnàmbul pel camí que l’hi havia posat la Providència. Després va explicar de nou que el seu principal objectiu era la pau basada en la igualtat. El 20 de març, a Hamburg, va dir davant del seu públic que ara el govern alemany contava amb la confiança del poble i que ell es preocupava pel poble. Seguidament va explicar que no havia sigut imposat per ningú perquè venia del mateix poble i que estava orgullós de no conèixer a cap estadista en la història del món que pogués dir amb més dret que ell que era la representació del seu poble. Al cap de dos dies, a Breslau, Hitler va dir que tothom tenia la impressió de que es trobaven en una nova era i que el nou ordre nascut s’establien les paraules raó, lògica, comprensió i respecte mutu. Llavors va afirmar que cometien un error tots aquells que pensaven que en aquest nou ordre hi havia la paraula Versalles.

 

Tothom sabia quin seria el resultat del referèndum i fins i tot els jerarques nazis estaven relaxats. El 21 de març Goebbels i la seva esposa Magda varen visitar l’illa Schwanenwerden del riu Havel per comparar-hi una casa d’estiu amb magnífiques vistes a la badia anomenada Klare Lanke. Tot i l’elevat cost,  Hitler els va prometre que els ajudaria econòmicament perquè la poguessin comprar sense pensar en els diners. Quan el 2 d’abril la família Goebbels va formalitzar la compra davant de notari, la Magda estava molt agraïda a en Hitler, a qui cada cop idolatrava amb més passió, i va arreglar una habitació de la finca amb l’esperança de poder-li donar a en Hitler una petita llar a Schwanenwerden. El 19 d’abril Hitler va visitar per primer cop la finca i en va quedar molt entusiasmat tant de la casa com amb les vistes.

 

El penúltim dia de la gira, el 27 de març, Hitler es va passar part del dia a la fàbrica de locomotores dels tallers Krupp, a Essen, i va fer un discurs davant de 100.000 treballadors. Goebbels va posar altaveus en totes les places i cantines de les grans empreses i es varen concedir en els treballadors dues hores lliures per escoltar el discurs del líder alemany. L’endemà, l’últim dia, Hitler va pronunciar un discurs a Colònia. Després d’acabar l’acte es va dirigir a l’estació principal de la ciutat, on l’esperava una multitud per saludar-lo, per agafar un tren especial en direcció al Rin. Quan el tren es va posar en marxa en direcció al pont de Hohenzollern, Hitler contemplava la catedral de la ciutat i va exclamar en el seu entorn que s’havien necessitat vuit segles per construir-la i que ara Colònia tornava ser una ciutat alemanya, i va afirmar que mai més un soldat estranger hi tornaria a posar els peus. Després de relaxar-se, Julius Schaub li va col·locar un disc que el dictador havia elegit prèviament on hi tenia gravat l’òpera Parsifal interpretada per en Carl Muck a Bayreuth. Mentre escoltava l’òpera, Hitler va dir que la seva religió havia nascut del Parsifal.

 

El 29 de març de 1936 els alemanys varen votar als parlamentaris del NSDAP que anirien al Reichstag i l’aprovació o no de l’adhesió del territori del Reich. Els diaris alemanys tenien ordres aquells dies de portar impreses grans fotos d’en Hitler i els articles i les il·lustracions dels diaris lloaven la seva figura i el seu mite. El NSDAP va obtenir el 98,8% dels vots, 44.461.278, i un 99% dels vots, 45.001.489, va votar a favor de l’adhesió de Renània. Tot i la contundent victòria, que ho va ser sens dubte, els resultats varen ser alterats a propòsit. A Colònia el 103% de la gent va votar a favor.

 

Rearmant el país mentre es maquilla el país pels Jocs Olímpics:

 

El 30 de març, l’Eva Braun i la seva germana Gretl es varen mudar a la nova casa a la Wasserburger Strasse 12, avui Delpstrasse, a Bolgenhausen, Munic, que havia sigut comprada a l’estiu de 1935 per en Heinrich Hoffmann i sota les ordres de l’Adolf Hitler. La casa estava situada a prop de les residències dels destacats jerarques nazis.

 

Amb Renània al sac i ben lligat, per en Hitler ara el més important era rearmar el país. Sabia perfectament que l’exèrcit francès era superior a l’alemany i tenia que superar-lo aviat si volia continuar amb els seus plans. El 4 d’abril va nombrar a en Hermann Göering com a inspector de Matèries Primes i Divises perquè supervisés el flux de productes i de moneda necessaris pel rearmament. El 27 d’abril Hitler va anunciar aquest nomenament, càrrec que li va agradar molt a en Göering.

 

Però quan tot semblava anar bé, el 8 d’abril Hitler es va enfadar molt perquè els informés que arribaven de Prússia sobre l’estat d’ànim de la població era negatiu. Sense entendre res, no entenia que la gent estava preocupada per l’economia, que no anava tan bé com es venia. Hitler estava convençut de que l’ànim era negatiu per l’efecte d’aquests informes i en va prohibir la publicació. L’ordre de deixar d’enviar informes va ser dictades per en Reinhard Heydrich, conegut com la Bèstia rossa, i va tenir el suport d’en Göering, que estava atemorit per l’opinió que tenia la gent del règim.

 

El 20 d’abril, el dia del seu 47è aniversari, Hitler va rebre a una delegació de nens agricultors que representaven a la Central de Proveïments del Reich. Les noies duien rams de flors a la mà i una d’elles, la portaveu, que era la que duia el ram més gran, va entregar-lo a en Hitler després de pronunciar un discurs de dos minuts. En seguit, els nens varen cantar tots una cançoneta d’un minut i mig. Per celebrar l’aniversari, com era costum, l’Otto Dietrich va publicar articles a la premsa que parlaven dels èxits d’en Hitler i de com el poble alemany havia acceptat al seu líder. Joseph Goebbels també va fer publicar articles que mitificaven la figura d’en Hitler, però Goebbels ressaltava més el Hitler humà, i va parlar de la vida del dictador, de l’amor que sentia cap als nens i de la, segons ell, la sensibilitat sobrehumana que tenia.

 

L’1 de maig, el dia del treballador, a Berlín Hitler va fer un discurs davant d’una multitud concentrada en el Lustgarten. El líder alemany els va preguntar amb retòrica quins eren els elements que sembraven el malestar internacional. Sense pensar-s’ho, el públic va cridar tot junt: Els jueus!. Satisfet amb la resposta, Hitler va exclamar: Ho sé!. I va ser aplaudit durant uns quants minuts fins que va tornar a engegar amb el seu discurs. A ningú se li podia escapar l’antisemitisme dels nazis. Satisfet, Hitler va marxar cap a Munic al cap d’uns dies i el 5 de maig, amb un grup de dirigents del NSDAP, entre ells en Joseph i la Magda Goebbels, varen assistir a una funció de l’òpera de Rienzi de Richard Wagner en el Teatre Nacional.

 

El 13 de maig, Hitler va aprovar un decret de la Llei Militar aprovada el 21 de maig de 1935, on es va exigir que s’havia de seleccionar els oficials militars basant-se en la doctrina racial. Tal i com estava establert, els cossos d’oficials havien d’estar integrats per homes de pura sang alemanya o germànica. Es volia demostrar que la Wehrmacht representava una selecció dels millors homes del poble alemany. En acabar de rimar el decret, Hitler va responsabilitzar als caps de l’Alt Comandament de la Wehrmacht, l’OKW, Oberkommando der Wehrmacht, de garantir l’aplicació del decret. Hitler remenava les cireres com ell volia i tothom obeïa sense aixecar cap dit. El 20 de maig l’advocat Hans Frank va escriure un article en el Völkischer Beobachter on va dir que la Constitució era la voluntat d’en Hitler. Però el 16 de maig Hitler va patir un fort cop quan li varen comunicar que el seu xofer i amic personal Julius Schreck havia mort a causa d’una meningitis. Schreck va ser enterrat amb tots els honors en un funeral d’Estat. Hitler va fer un discurs durant l’enterrament elogiant la figura del seu amic de les SS. Després de la seva mort es va posar el seu nom a les barraques dels alumnes de les SS, el cos paramilitar que ell havia ajudat a crear, com a homenatge. Després de la Segona Guerra Mundial es va retirar la làpida de la seva tomba.

 

Alemanya a partir d’aquell mes es preparava per l’arribada dels Jocs Olímpics i la cara del règim es va tornar més amable. L’antisemitisme es va amagar i Berlín esperava l’arribada dels primers atletes. L’1 de juny la revista liberal nord-americana, The Nation, va publicar un reportatge que deia que a Alemanya no es maltractava ni assassinava a cap jueu. La revista afirmava que la gent alemanya somreia, era acollidora, i cantava amb il·lusió a les cerveseries. A més, la revista deia que tot estava terriblement net i que tot això agradava molt als visitants. Tot i voler mostrar una altra cara, els nazis no havien canviat els plantejaments. El 3 de juny havien començat a conversar per la construcció d’un camp de concentració a Turíngia, que acabaria sent el camp de concentració de Buchenwald, situat a les portes de la ciutat de Weimar, en el bosc d’Ettersberg, on hi moririen més de 50.000 persones. El 6 de juny el Ministeri de l’Interior aprovava mesures contra els gitanos, que eren considerats una plaga, tot i que provenien de l’Índia i, per tant, haurien d’haver sigut considerats aris segons la classificació nazi.

 

El 17 de juny, en un decret firmat per en Hitler i el ministre Wilhelm Frick, es nombrava a en Heinrich Himmler com a cap de la policia alemanya, la Deutsche Polizei, i guia del Reich de les SS, Reichsführer SS. D’aquesta manera els poders de la policia política i estatal acabaven en mans d’una mateixa persona. Frick es va convertir de facto en el cap d’en Himmler, però el nou cap de la policia va començar a edificar un Estat dins l’Estat. El poder d’en Himmler va ser tan gran que fins i tot participava en les reunions del gabinet del Reich quan es discutien qüestions de seguretat interior.

 

El 8 de juliol, després de remodelar-la i modernitzar-la des de 1934, Hitler va inaugurar la seva casa de muntanya del Berghof. Es varen construir una nova ala principal, que integrava l’antiga casa de camp i diversos edificis adjacents. L’Eva Braun va ocupar una petita vivenda en la primera planta de l’edifici principal, al costat del dormitori de la seva parella. En el Berghof era dels pocs llocs on en Hitler es deixava lluir amb l’Eva, tot i que quan arribava un dignatari important que no era proper a en Hitler, l’Eva es tenia que amagar.

 

L’11 de juliol, Hitler va arribar a un acord amb Àustria perquè el seu antic país es comprometés a mantenir una actitud amigable amb Alemanya. Hitler volia com fos Àustria, per ell, un pangermanista declarat, havia de tornar a formar part d’Alemanya. Varen acordar allibera els nazis presoners de les presons austríaques i incorporar alguns ministres nazis en el govern de coalició austríac. D’aquesta manera, l’Arthur Seyss-Inquart, un pangermanista del NSDAP nascut a Moràvia el 1892, va ser nombrat Conseller d’Estat a Àustria. El canceller austríac Kurt von Schuschnigg, que ocupava el càrrec des de l’assassinat del canceller Engelbert Dollfuss el juliol de 1934, va comprendre que la resistència amb els alemanys no podia ser per sempre i es va veure obligat a firmar aquell pacte per millorar les relacions entre els dos països. En el primer article de l’acord es deia que d’acord amb les declaracions d’en Hitler del 21 de maig de 1935, el govern alemany reconeixia la plena sobirania de l’Estat federal austríac. L’article segon deia que els dos govern consideraven l’estructura política que regnava en l’altre país, inclús amb una qüestió interna de cada país, i sobre d’això no exercirien ni directe ni indirectament la menor pressió. Amb aquest tractat Àustria es veia obligada a posar fi a les restriccions sobre la premsa alemanya i a les activitats econòmiques i culturals dins d’Àustria.

 

Comença la Guerra Civil espanyola:

 

Però Àustria va tenir que ser aparcada per més endavant davant l’esclat de la Guerra Civil espanyola el 17 de juliol de 1936. Aquell dia un grup militar de Melilla va començar un cop d’Estat contra la República espanyola perquè no acceptaven la victòria del Front Popular socialista a les eleccions parlamentàries del 16 de febrer d’aquell any. L’endemà, Francisco Franco, el cap de l’Estat Major General espanyol i que el 1925 s’havia convertit en el general més jove d’Europa, agafaria les regnes del cop d’Estat. El 22 de juliol, Franco va demanar ajuda a Alemanya a través d’un telegrama. Sabent que necessitava al poder militar alemany, l’endemà Franco va enviar a dos homes de la seva confiança, dos empresaris residents a Marroc, cap a Berlín perquè li entreguessin personalment a l’Adolf Hitler una carta on li demanava ajuda. Però els homes d’en Franco no varen ser atesos com esperaven i varen ser menyspreats pels membres del Reich. Constantin von Neurath no va estar d’acord en ajudar-los, però va demanar a l’Ernst Wilhelm Bohle, un amic d’en Rudolf Hess, que truqués al secretari d’en Hitler a la seva casa de vacances de Reinholdsgrün, a Turíngia, per apropar els enviats d’en Franco a en Hitler, que en aquells moments estava a Bayreuth gaudint dels anuals festivals. A la nit, Hitler va arribar a la Vila Wahnfried, la casa de la Winifred Wagner, després d’assistir a una representació de Sígfrid. Allí Hitler va rebre els dos enviats d’en Franco, que li varen donar la carta que havia escrit el colpista espanyol en què li demanava armament d’infanteria, metralladores antiaèries i avions de caça. En acabar de llegir les demandes, Hitler els va preguntar com era la situació d’en Franco al front i es va esgarrifar quan va saber que només disposava de 12.000 milions de pessetes i d’una petita suma de francs francesos. Trobant esperpèntica aquella xifra, va exclamar que així no es podia començar una guerra. Hitler mai va tenir en bona consideració a en Franco, sempre el va titllar d’un home dèbil i sense cap tipus d’intel·ligència. Després de reflexionar-hi una estona, Hitler va decidir intervenir en el conflicte al costat d’en Franco. Amb la decisió pressa, va ordenar als ministres Werner von Blomberg i Hermann Göering, que s’estaven esperant al menjador de la casa, que es preparessin per l’entrada d’Alemanya a la Guerra Civil espanyola. Al principi Göering es va oposar a entrar en aquella guerra, sabia que no  agradaria a França i a la Gran Bretanya aquella decisió, però quan en Hitler li va explicar que enviaria els seus avions de la Lufthansa pilotats per civils a Espanya va acceptar la proposta. Hitler no volia que els avions de la Luftwaffe lluitessin a Espanya, per això va agafar els avions privats de la Lufthansa. A les dues de la matinada els dos enviats d’en Franco es varen retirar  de la casa de la Frau Wagner, i quan en Hitler s’acomiadava d’ells els va exigir un silenci absolut sobre al seva postura i els va avisar que qualificaria de mentida infame qualsevol filtració de la seva decisió. L’endemà al matí la maquinària de guerra alemanya es va posar en marxa. Hitler va ordenar preparar vaixells mercantils per transportar armes a Espanya i es va convocar una reunió amb el subsecretari d’Aviació i mà dreta d’en Göering, l’Erhard Milch, que l’any passat se l’havia acusat de ser fill d’un jueu. A la reunió, que Hitler no hi va participar fins al final, es varen posar les bases sobre com seria l’actuació de la Luftwaffe i es va posar el nom clau d’aquella operació, Operació Foc Màgic. Sabent que ja podien contar amb els alemanys, des de la Junta de Burgos els colpistes varen transmetre a Berlín les primeres peticions, volien 10 Junkers i 20 bombarders. El dia següent,  Benito Mussolini va seguir el mateix camí que en Hitler. Sabent que ara haurien de lluitar junts, fet que entusiasmava a en Hitler, el 29 de juliol l’ambaixador alemany a Itàlia, l’Ulrich von Hassell, va comunicar al comte Galeazzo Ciano una oferta d’en Hitler per examinar el reconeixement del nou imperi italià quan en Mussolini ho desitgés.

 

El 30 de juliol, Hitler va donar permís a en Göering perquè presentés en el següent Congrés del NSDAP, que com cada any s’havia de celebrar al setembre, els seus plans per l’economia.

 

Els Jocs Olímpics de Berlín:

 

L’1 d’agost es varen inaugurar els XI Jocs Olímpics a l’Estadi Olímpic de Berlín dissenyat per l’arquitecte Otto March el 1912 pels Jocs Olímpics de Berlín del 1916, que no es varen celebrar per la Primera Guerra Mundial. Els fills de l’arquitecte, en Werner i en Walther March, varen reformar l’estadi per l’ocasió amb un colossal esportiu de 230 metres d’amplada i 12 metres de profunditat amb una capacitat per 110.000 espectadors.

 

La cerimònia inicial, a càrrec de l’Albert Speer, va ser senzilla, però l’estadi estava ple sense cap butaca buida. L’Adolf Hitler va ser aclamat en tot moment pel públic quan va sortir a la llotja d’honor mentre sonaven 30 trompetes senyalant la seva arribada. En aquells moments el dirigible Hindenburg es va enlairar i el mateix moment es varen deixar anar 10.000 coloms i li varen donar a en Hitler un ram d’olivera. Llavors, el públic es va posar dempeus davant del dictador i el varen saludar amb la salutació romana. Pocs segons després va entrar la flama olímpic sota la batuta d’en Richard Strauss. La flama havia recorregut 3.422 quilòmetres i va ser duta a l’estadi per 3.422 rellevistes. Era la primera vegada a la història que s’utilitzava la torxa olímpica, que va ser encesa a Olímpia per les vestals gregues en gresol aprofitant els raigs de Sol. La flama va passar per les ciutats d’Atenes, Sofia, Belgrad, Viena i Praga, i va entrar a Alemanya per Dresden fins arribar a la capital alemanya. L’home encarregat d’encendre el foc que donaria l’inici dels Jocs va ser l’atleta alemany Fritz Schilgen, un especialistes de carreres de mitja distància i distància completa, que no va competir a Berlín i mai va competir en uns Jocs. L’havia triat la cineasta Leni Riefensthal per la seva bellesa. A continuació, uns 3.000 cantants varen interpretar l’himne alemany i quan varen acabar el cant varen cridar el Heil Hitler. Seguidament es va fer un silenci a l’Estadi per sentir el repics de la campana que donava pas a una desfilada a la pista de les Joventuts Hitlerianes. En aquells moments a la llotja d’honor hi havia tota la cúpula nacionalsocialista i la gran majoria dels dirigents internacionals, amb l’absència del baró de Coubertin, el fundador de l’olimpisme modern, que no hi va voler anar perquè estava molest amb la cerimònia. Els nazis varen aprofitar l’esdeveniment per fer propaganda del país de la nova Alemanya. Joseph Goebbels va fer filmar una pel·lícula, Olympia, sota la direcció de la Riefensthal.

 

L’endemà, el dia que en Joachim von Ribbentrop es va convertir en l’ambaixador alemany a la Gran Bretanya, varen començar els Jocs. 49 països i 4.070 atletes varen participar en les 129 especialitats per les quals es competia. Les dues primeres medalles d’or les varen guanyar dos alemanys: una llançadora de javelina i un llançador de pes. Hitler els va felicitar personalment però, a la tarda, va abandonar l’Estadi abans de que es concedissin les medalles a dos atletes afroamericans que varen quedar primer i segon en salt d’altura. El dia següent el Comitè Olímpic va presentar una protesta davant d’en Hitler per aquells fets, però com a resposta el líder alemany els va dir que a partir d’aquell moment no felicitaria a cap més medallista. Precisament aquell dia l’atleta afroamericà Jesse Owens va guanyar la seva primera medalla d’or. L’Owens, que el 9 d’agost guanyaria la seva quarta medalla d’or batent a més el record mundial, va ser aclamat per tot l’Estadi, inclús els membres del comitè esportiu del Tercer Reich el varen aclamar. És cert que els nazis, i Hitler en particular, no els va agradar gens les victòries de l’Owens, però tampoc varen provocar un daltabaix com moltes vegades s’ha insinuat. El propi Owens va declarar més tard que Hitler el va anar a saludar després de les proves i, en canvi, quan va tornar als Estats Units no va ser convidat a la Casa Blanca amb els demés esportistes guanyadors perquè al novembre se celebraven eleccions presidencials i el president Franklin Delano Roosevelt no volia perdre el suport dels Estats del Sud si el veien donant-se la mà amb un afroamericà. El 24 d’agost, en declaracions en el The Pittsburgh Press, Owens va declarar que en Hitler ho tenia tot preparat en els Jocs controlant tot el seu temps tant per arribar a l’Estadi com per marxar-ne i va afirmar que havia de marxar abans de l’entrega de les medalles de 100 metres, on ell va guanyar la medalla d’or. Owens també va dir en el diari que abans de que ell es dirigís a una transmissió televisiva va passar a prop del dictador i que aquest el va saludar i ell el va correspondre. Llavors, l’atleta va dir textualment:

 

Crec que és de mal gust criticar-lo (es referia a en Hitler) si no saps el que realment va passar.

 

El dia 15, l’últim dia de proves, Hitler estava a l’Estadi quan de sobte una espontània nord-americana va sortir de la seva zona per dirigir-se a la llotja per dedicar-li un petó. El dictador i el seu entorn es varen posar a riure amistosament en veure la noia fent-li un petó, mentre un home de les SS l’agafava amb delicadesa per fer-la tornar al seu lloc. L’endemà varen finalitzar els Jocs Olímpics amb un acte de clausura a l’Estadi Olímpic. Hitler va assistir a la cerimònia però no va pronunciar cap discurs. Quan les banderes es varen arriar i els llums de l’Estadi es varen apagar, la multitud va cridar Heil Hitler. En aquell moment el públic es va posar dempeus fent la salutació romana i va cantar l’himne alemany i després el del NSDAP, la Cançó de Horst Wessel. Alemanya va obtenir 33 medalles d’or, 26 de plata i 30 de bronze. Els objectius alemanys que varen buscar les autoritats alemanyes, a més de guanyar les competicions esportives, es varen complir plenament. Es va presentar una Alemanya forta i unida, amagant la cara fosca del règim retirant tots els anuncis i cartells antisemites, i tots els dies de competició varen ser utilitzats com a actes propagandístics.

 

Un cop passada la ressaca dels Jocs i el país tornava a la normalitat, Hitler es va retirar uns dies en el Berghof per descansar i per preparar-se pels Congressos de Nuremberg. Des d’allí, el 24 d’agost, va autoritzar que la duració del servei militar passés d’un any a dos i va decidir donar més suport al general gallec Francisco Franco en la Guerra Civil enviant més material bèl·lic. El 29 d’agost va rebre el suport de l’assemblea episcopat de Fulda en la seva lluita contra el comunisme i el 4 de setembre, el dia que en Hermann Göering anunciava en el govern el segon pla Quadriennal, que preparava l’economia alemanya per una subsistència autàrquica i de guerra durant els següents quatre anys, Hitler rebia en el Berghof, juntament amb en Von Ribbentrop, a en David Lloyd George, l’ex primer ministre britànic que havia lloat la figura del dictador alemany.

 

El règim cada cop es torna més bèl·lic:

 

El 8 de setembre es va inaugurar com cada any el Congrés del NSDAP, el VIII, que es va conèixer amb el nom del Congrés de l’Honor. En aquest Congrés Hitler va proclamar el segon pla Quadriennal. Durant aquell dia es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels per estudiar i redactar el discurs d’inauguració que pronunciaria l’endemà. El ministre li va apuntar la frase de que el bolxevisme era el perill més gran del món sobre el qual feia temps que ells estaven advertint i va ser el responsable de l’acusació que va deixar anar l’endemà de que el bolxevisme estava sota el control del quarter general internacional dels jueus revolucionaris de Moscou. Però el ministre de Propaganda estava més pendent d’una altra cosa durant aquelles jornades. L’endemà va tenir el vistiplau d’en Hitler per fer que s’estrenés a la ciutat bavaresa la pel·lícula de la seva amant, la txeca Lídia Baarova, El traïdor. D’aquesta manera Goebbels va trobar una excusa per veure’s amb l’actriu aquella nit de l’estrena. La Magda no sabia encara res de l’aventura del seu marit, el dia 20 de setembre va anar amb el seu marit en un viatge per plaer de vuit dies a Grècia, però ella realment no l’estimava, només volia el poder i la influència que li donava el càrrec del seu marit i, per sobre de tot, volia estar al costat d’en Hitler. El 14 de setembre el Congrés va finalitzar amb un discurs d’en Hitler on va atacar el règim soviètic. El dictador alemany va explicar en la multitud de que si el comunisme només hagués eliminat elements podrits aïllats d’entre les files dels que ell anomenava els deu mil superiors, la burgesia, podria un asseure’s tranquil·lament per observar una estona, però va afirmar que no defensava Alemanya pel bolxevisme ni per servir a la burgesia.

 

El 23 de setembre, per enfortir els llaços entre Alemanya i Itàlia, Hitler va enviar a l’advocat Hans Frank a Roma perquè s’entrevistés amb el dictador Benito Mussolini a la Piazza Venezia. L’advocat va oferir-li en el dictador una invitació d’en Hitler a Alemanya juntament amb el comte Galeazzo Ciano. El dictador li deia en una nota que estava ajudant als nacionalistes espanyols per motius de solidaritat ideològica, però que Alemanya no tenia interès ni ambicions pròpies en el Mediterrani. Cada dia que passava Alemanya s’anava militaritzant i la Guerra Civil espanyola només era una excusa per poder invertir en el món bèl·lic. El 3 d’octubre, Hitler, Werner von Blomberg i Erich Raeder, entre altres, varen ser presents a la cerimònia del llançament del creuer militar Scharnhorst a Wilhelmshaven.

 

Tot i que Mussolini no va anar a la invitació d’en Hitler, el comte Ciano sí que hi va anar. El 24 d’octubre el gendre d’en Mussolini va visitar a en Hitler en el Berghof. Volent guanyar-se la confiança dels italians, Hitler es va esforçar per ser amable i li va oferir una efusiva rebuda. Quan Ciano va arribar primer a Munic, Hitler va trucar dos cops a la ciutat bavaresa per preparar cada un dels detalls de la recepció. Quan es varen entrevistar la conversació entre els dos va ser fluida, i Hitler li va expressar un cop més la necessitat de que Itàlia i Alemanya construïssin un front comú contra els bolxevics i les potències occidentals, ja que entre els dos països no hi havia cap conflicte d’interès. Obviava a aposta Àustria. Per posar-se els italians a la butxaca, Hitler va descriure a en Mussolini com l’estadista més important del món i li va posar la por al cos quan li va dir que estava convençut de que la Gran Bretanya atacaria Itàlia o Alemanya, o les dues potències a la vegada, si tenia l’oportunitat. L’endemà firmarien un tractat en el que es comprometien a consultar-se i a cooperar en la participació de la Guerra Civil espanyola, i Hitler va reconèixer l’Etiòpia imperial com a territori italià. Després de la firma, Ciano li va entregar 32 documents britànics obtinguts pel servei secret italià, i en el que es demostrava l’hostilitat de la Gran Bretanya a les intencions alemanyes. L’1 de novembre es  va donar a conèixer l’eix Roma-Berlín.

 

El 30 d’octubre, Joseph Goebbels celebrava a Berlín el seu 10è aniversari del seu lideratge en el districte de Berlín. A la nit, Hitler va fer un discurs al Palau d’Esports per celebrar aquell aniversari. El dictador va definir a la seva mà dreta com a fidel i escuder del NSDAP, i li va agrair tots aquells anys de dedicació. En acabar el seu discurs, Hitler va demanar en els milers de persones del Palau que cridessin Visca Goebbels!. Després, quan Hitler va deixar esgotat la tribuna d’orador va donar un copet a l’espatlla del seu ministre de Propaganda que el va deixar molt feliç. Goebbels sempre havia admirat a en Hitler. Molt poques vegades el va arribar a criticar, només a mitjans dels anys 20 quan formava part del grup dels germans Strasser.

 

El 4 de novembre, el cardenal i arquebisbe de Freising i Munic, Michael von Faulhaber, una de les persones amb més influència dins l’Església catòlica, que era sacerdot des de 1892 i bisbe des del 1910, es va reunir amb en Hitler durant tres hores. Faulhaber va quedar molt impressionat amb el líder alemany, i en un informe va escriure que en Hitler era una persona profundament religiosa que reconeixia el cristianisme com la constructora de la cultura occidental.

 

L’endemà, Hitler va demostrar el seu talent com a arquitecte fent ell mateix uns esborranys a partir dels primers plànols que li va donar l’arquitecte Albert Speer de com tenia que ser la Gran Sala de l’edifici del Reichstag. El Parlament volia que fos la futura seu central del Reich, ja que l’edifici li agradava tot i que Speer el volia ensorrar perquè s’havia convertit en un edifici sense funció. Tot i la remodelació, no estava previst que el Parlament exercís un paper important en el futur.

 

El 9 de novembre Hitler tornava a ser a Munic i en un discurs va dir que potser s’acostava el moment en que la resta d’Europa veiés a Alemanya com la salvador d’una civilització i d’una cultura autènticament europea i humana. Llavors, va explicar que quan tothom veiés amb bons ulls al Reich alemany nacionalsocialista seria el moment de lluitar contra els bolxevics, el seu etern enemic. Amb la Guerra Civil espanyola Hitler se sentia més fort davant de la no intervenció de França i de la Gran Bretanya, i del seu pacte amb Itàlia. A la tarda del 18 de novembre, el mateix dia que reconeixien com a legal el govern espanyol del colpista Francisco Franco, Hitler va rebre el general Wilhelm Faupel, que treballava des del 1934 com a director de l’Institut Iberoamericà de Berlín, on va estendre la ideologia nacionalsocialista a l’Amèrica del Sud i a Espanya,  per donar-li instruccions perquè actués com a ambaixador a l’Espanya d’en Franco. Curiosament, Von Faupel tenia un odi molt profund cap al catolicisme, religió que seguia amb passió Franco i el seu futur règim. Hitler li va demanar que s’emportés amb ell a un col·laborador perquè tractés els temes de propaganda i els aspectes organitzatius del falangisme.

 

Fent cada cop discursos més bèl·lics i més anticomunistes, el 22 de novembre, a la ciutat d’Essen, Hitler va explicar que a través dels segles els factors determinants eren el poder i la força, i que només la força decidia era la primera llei. Al cap de tres dies, Alemanya i Japó varen firmar el pacte Anti-Komintern, un tractat anticomunista. Aquell acord es va realitzar gràcies  a en Von Ribbentrop, que va actuar com a ministre d’Afers Exteriors, ja que el veritable ministre, en Constantin Von Neurath, no estava d’acord amb aquell pacte, ja que no es volia enemistar amb la Xina. Von Neurath cada cop era més apartat a favor d’en Von Ribbentrop. El 27 de novembre  Hitler va aprovar aquell Pacte amb el Japó per tal de que cap dels dos països ajudés a la Unió Soviètica en el cas de que aquesta ataqués a Alemanya o Japó. Itàlia s’afegiria al Pacte un any més tard.

 

Però Hitler tampoc podia anar traient pit de que estava ajudant a Espanya, sabia que no seria del tot ben vist per les potències occidentals. El 5 de desembre va negar a l’ambaixador alemany a Espanya, Wilhelm von Faupel, convertir la Legió Còndor en una divisió militar. El 14 de desembre Hitler va posar condicions en els governs de Londres i de París per firmar un acord de no intervenció en la Guerra Civil. En aquells temps estava molt preocupat per la situació militar a Espanya perquè les tropes nacionals anaven massa lentes i creia que Franco no feia suficient per guanyar la guerra.

 

L’11 de desembre va passar un fet que ningú esperava i que en el futur va ser un greu inconvenient pels nazis. El rei Eduard VIII va abdicar a favor del seu germà, en Jordi VI, per casar-se amb la celebritat i divorciada en dues ocasions, la nord-americana Wallis Simpson. Hitler va considerar aquella abdicació una victòria pels sectors hostils a Alemanya. L’Eduard i la seva esposa varen mostrar en més d’una ocasió les seves simpaties cap al nazisme i cap a la figura d’en Hitler, tot el contrari del nou rei. La figura de la Wallis va ser molt polèmica tant a la Gran Bretanya com a la resta d’Europa i varen sortir rumors de que havia tingut afers amorosos amb el comte Ciano o amb l’ambaixador alemany Von Ribbentrop.

 

En un míting dirigit als industrials el 17 de desembre, on hi va assistir el ministre Hjalmar Schacht, Hermann Göering va dir que ja no es tractava de produir econòmicament sinó simplement produir i els va advertir de que si es negaven a cooperar se’ls podria obligar a fer-ho. Llavors, els va explicar en els industrials que per obtenir les divises estrangeres no tenia importància si es feia seguint procediments legals o no, i que només serien processats els que violessin la llei sense obtenir les divises. Per la seva part, Hitler els va dir segur d’ell mateix:

 

Aquí no existeix la paraula impossible!.

 

1937:

 

El 6 de gener a Berlín, Adolf Hitler i Joseph Goebbels es varen reunir per dinar junts per parlar de la situació d’Espanya. El líder alemany estava disposat a cessar l’ajuda al colpista Francisco Franco si a nivell internacional es controlaven els dos bàndols. No estava disposat a anar a una guerra europea per Espanya, un país del qual no en tenia un bon concepte. L’endemà, Hitler va dinar amb el britànic lord Viscount Rothermere i li va assegurar que en Franco guanyaria la guerra sempre hi quan no arribés ajuda dels comunistes als republicans espanyols. El dictador alemany va suggerir la idea de construir un Comitè de Control Internacional per controlar els ajuts dels països a Espanya. Rothermere va manifestar-hi que segurament el seu govern es decantaria pel bàndol dels colpistes.

 

Però la Guerra Civil, tot i que preocupava a en Hitler per la seva imatge a l’exterior i per això tenia en Hermann Göering a Roma per negociar amb els italians l’ajut que havien d’enviar a Itàlia, no tenia gens preocupat al poble alemany, que només desitjava gaudir de la pau. El 10 de gener, Hitler, Goebbels, Otto Dietrich, Albert Speer, Fritz Todt i Hermann Esser varen visitar a Obersalzberg un model de la Casa del Turisme Alemany. El 15 de gener, Hitler va aprovar la creació d’una xarxa d’escoles anomenades Escoles Adolf Hitler, en les que es formarien els nens pel futur. L’objectiu d’aquests centres era inculcar en els alumnes els valors nacionalsocialistes i l’entrega a la raça imposant una estricte disciplina física. El 19 d’abril es va inaugurar la primera escola Adolf Hitler.

 

El 17 de gener, a Stranngas-Bischofswiessen, al nord-oest de Berchtesgaden, a uns sis quilòmetres d’Obersalzberg, es va celebrar la inauguració d’una dependència de la Cancelleria del Reich. Hitler va afirmar en una breu locució davant d’en Hans Heinrich Lammers, l’encarregat de la nova dependència, que només se sentia valent i que guanyava confiança i fe en el futur estant al Berghof i, per això, el secretari d’Estat també havia de ser allí amb la Cancelleria. Hitler era conscient de que el seu poder era enorme i pràcticament il·limitat. El 26 de gener, tots els funcionaris alemanys varen ser obligats a jurar lleialtat a en Hitler i al Reich.

 

El 30 de gener, els nazis i Alemanya celebraven el quart aniversari de la pujada al poder d’en Hitler. El líder alemany va fer un discurs al Reichstag i va explicar que s’havia acabat el temps de les suposades sorpreses i va afirmar que el desig d’Alemanya a partir d’aquells moments i que d’una manera lleial era el de treballar amb les altres nacions en la mateixa igualtat per superar els problemes que turmentaven a Europa. La majoria dels alemanys varen entendre aquell comentari com una senyal de que a partir de llavors les prioritats serien la consolidació i l’estabilitat. Per justificar les seves anteriors decisions, va dir que havia retirat la firma d’Alemanya de les clàusules del Tractat de Versalles perquè l’hi havien negat la igualtat de drets i va exigir a la comunitat internacional que li tornessin les colònies que els hi havien pres al final de la Primera Guerra Mundial. Seguidament, va dir que el NSDAP, l’Estat, l’Exèrcit, l’estructura econòmica i l’administració de justícia eren idees d’importància secundària, ja que només eren simples mitjans per la conservació del poble, i que quan aquestes estructures no estaven a l’altura de la seva missió havien de ser reformades, descartades o substituïdes per altres mitjans més adequats, va deixar clar el dictador. Llavors, va explicar que la part principal del programa nacionalsocialista era el d’abolir el concepte liberal de l’individu i el concepte marxista de la humanitat per dos conceptes: el poble lligat i vincles de la comunitat de sang. Per acabar el seu llarg discurs, es va referir en els beneficis que tindria a la cultura alemanya l’eliminació de la influència jueva.

 

Continuant amb els actes de celebració de l’aniversari, Hitler va admetre a dins del NSDAP als membres del gabinet que no eren companys de partit i els va concedir la insígnia daurada. Quan li va tocar el torn al ministre de Transports i Comunicació, en Peter Paul Eltz-Rübenach, aquest va rebutjar l’admissió argumentant que el NSDAP oprimia a l’Església i va exigir una explicació. Tots els presents en aquell acte varen quedar petrificats davant d’aquell desafiament. Enfadat, Hitler va denegar qualsevol discussió i va abandonar la sala treien foc pels queixals. Llavors, Goebbels va fer de bomber i va convocar una ronda ministerial i va exigir la dimissió d’en Rübenach. A la tarda, Goebbels es va esforçar per tranquil·litzar a en Hitler, que continuava estant molt indignat.

 

Més tard, a en Hitler se li va canviar l’humor en veure a l’arquitecte Albert Speer, que anava agafant dia rere dia més força i confiança com a arquitecte principal del Reich. Per aquest fet, el dictador alemany va donar-li oficialment un càrrec que li permetés ser l’arquitecte més gran del Reich. Era l’home destinat a complir el gran somni d’en Hitler, reconstruir Berlín, que era vista com una ciutat de segona comparada amb París. Però Hitler es va topar amb un problema alhora de donar-li el càrrec, que no existia oficialment aquell càrrec i es va passar molts minuts juntament amb Speer buscant un nom pel nou càrrec. Després de rumiar-ho uns quants minuts més, Walther Funk va trobar un nom que els va agradar: Inspector General d’Edificació de la Capital del Reich. A partir de que Speer va assolir aquell càrrec va tenir el mateix rang que un Secretari d’Estat del Govern del Reich i es podia moure dins l’esfera del Reich amb tots els seus privilegis, a més de que tenia amplis poders que no podien ser contradits en la seva feina ni pel Ministeri de l’Interior, ni per l’alcalde de Berlín, ni pel ministre de Propaganda i cap regional de la ciutat, Goebbels. Speer tampoc va tenir l’obligació d’informar dels seus projectes de la ciutat al NSDAP. A part de tenir més poder, se li va assignar un sou de 1.500 Reichsmarks mensuals, tot i que era un salari insignificant per ell ja que cobrava molt més com a arquitecte privat. Tot i aquell reconeixement, Speer no va voler que el seu càrrec agafés un caràcter oficial i li va voler deixar molt clar a en Hitler que el seu nou departament el volia considerar un gran institut d’investigació independent al govern. No volia perdre la seva qualitat d’arquitecte independent i no volia ser vist com un funcionari, que eren molt mal vistos per la població perquè els acusaven, amb tot el dret, de corruptes.

 

La broma a en Hanfstaengl es converteix en un greu problema:

 

Feia temps que l’Ernst Hanfstaengl havia sigut apartat de la primera línia política. Portava anys sense parlar amb algú de dins de la Cancelleria o de l’entorn de l’Adolf Hitler. Des de que en Joseph Goebbels el va veure com una nosa va ser apartat, sobretot després del 30 de juny de 1934, quan, segons en Hanfstaengl, sinó hagués estat en aquells moments a Estats Units hagués sigut assassinat (costa d’entendre llavors per què es va voler quedar en el país si corria el risc de ser assassinat). Però Goebbels no en tenia prou en que l’amic d’en Hitler i un dels finançadors del NSDAP, gràcies a ell es va poder comprar el Völkischer Beobachter, fos apartat. Sabia a més de que s’havia tornat crític amb algunes qüestions, com les dels camps de concentració, i el volia espantar de tal manera que li passarien les ganes de plantejar-se tornar a la primera línia de combat i de posar el nas a on no tocava. El 8 de febrer, quan estava a la seva casa de Munic preparant un discurs pel 205è aniversari del president nord-americà George Washington, va rebre aquella tarda una trucada de la Cancelleria en que se li ordenava que es dirigís a Berlín. Fent cas a les ordres, fet que demostra que Hanfstaengl enyorava tornar a servir a en Hitler, va agafar l’endemà al matí un avió de la companyia Lufthansa a l’aeroport de Munic. Quan va aterrar a la capital alemanya el va rebre l’ajudant d’en Hitler i el seu assessor en política exterior, Fritz Wiedemann, que havia lluitat al mateix regiment que en Hitler durant la Primera Guerra Mundial, que li va explicar que tenia una missió molt important. Tenia que volar a Espanya per col·laborar amb el colpista Francisco Franco. Hanfstaengl no va entendre res i no li feia gens de gràcia viatjar a aquell país que estava en plena guerra, però com que era una ordre d’en Hitler no va rondinar, fet que demostra la seva lleialtat. A la nit va anar a sopar amb en Hermann Göering que, mig rient, li va demanar que l’informés de tot el què passava a Espanya i li va recomanar, enmig de riallades, que no tingués relacions amb les dones espanyoles per no contraure cap malaltia. Hanfstaengl no feia gaires mesos que s’havia separat de la seva dona, l’Helene, que havia fugit del nazisme en veure’n els perills. També es varen separar per les infidelitat d’en Hanfstaengl i perquè era un home autoritari que la maltractava.

 

El 10 de febrer, el dia de la broma, Hanfstaengl va ser portat amb cotxe cap al camp d’aviació de Staaken, on havia d’agafar un avió militar, el JU-52, un dels avions favorits d’en Hitler. Quan es dirigia cap al camp anava acompanyat per dos col·laboradors del règim que el gravaven tota l’estona per deixar constància de la broma. Hanfstaengl en aquells moment no entenia perquè l’estaven gravant. Quan varen arribar a davant de l’avió li varen explicar que quan arribessin a Espanya s’hauria de tirar amb paracaigudes perquè consideraven que aterrar era perillós per la guerra. Un cop es varen enlairar, el pilot li va explicar que no anirien a Salamanca tal i com havien planejat, sinó que el deixarien caure enmig de les batalles entre Barcelona i Madrid. En aquell moment  Hanfstaengl va veure que aquella missió tenia alguna cosa estranya i va pensar que el volien assassinar. Quan portaven mitja hora de vol, un dels motors es va aturar i li varen explicar que l’avió tenia problemes i varen fer una parada d’emergència a Waldpolenz, Alemanya. Un cop a terra varen intentar buscar algú perquè reparés l’aparell i en veure que no era possible varen anar a un bar proper. L’aparell no tenia res, tot era una simulació per aterrar i acabar amb la broma. En el bar els acompanyants d’en Hanfstaengl estaven distrets bevent i l’ase de la broma ho va aprofitar per trucar a la seva oficina de Berlín per parlar amb la seva secretària, que li va dir que no sabia res del seu viatge. En aquells moments va veure clar que aquell viatge a Espanya no existia i estava convençut, equivocadament, de que el volien eliminar. Quan va tornar amb els seus companys els va convidar a una altra ronda i els va explicar que havia rebut una trucada de la Cancelleria i que havia de tornar a Uffing d’immediat. Després d’acomiadar-se de tots, un dels col·laboradors del muntatge li va explicar que ells no tenien res a veure amb el que l’hi havia passat i que només complien ordres. Un cop va deixar el bar, Hanfstaengl es va posar a córrer com un desesperat cap a l’estació de trens per agafar el primer tren en direcció a Leipzing, on hi va passar a la nit. Mentrestant, Hitler i Goebbels varen dinar junts per comentar la broma i per parlar de la situació militar d’Espanya. Els dos veien amb preocupació que les tropes d’en Franco fossin frenades en el seu avanç cap a Madrid.

 

L’endemà, Hanfstaengl va continuar fugint. Primer es va dirigir a Munic i allà va agafar un tren en direcció a Zurich. No tornaria a Alemanya fins al cap de deu anys. La marxa d’en Hanfstaengl va ser un contratemps per en Hitler perquè tenia por que expliqués al món la forma amb la qual ell vivia. La premsa internacional de seguida hi va voler sucar pa en aquell afer estrany. El 13 de març, el diari londinenc The Daily Telegraph va publicar que Hanfstaengl havia sigut expulsat d’Alemanya i que s’havia desmantellat la seva oficina de premsa estrangera. El diari va especular amb la possibilitat de que fos a Espanya o en els Alps suïssos. Preocupats per aquell afer tan incòmode, el règim es va mobilitzar per fer-lo tornar en seguit. Karl Bodenschatz va ser enviat per ordres d’en Göering a Zurich perquè el convencés per tornar. Bodenschatz li va prometre que si tornava a Alemanya se’l deixaria lliure i li va jurar que no hi hauria represàlies ni per ell ni per la seva família, però  Hanfstaengl no se’l va creure i estava convençut de que només trepitjar Alemanya seria detingut i assassinat.

 

Tranquil·litat a Alemanya:

 

El 15 de febrer, Adolf Hitler va ordenar-li en el seu ministre d’Afers Eclesiàstics, el protestant Hans Kerrl, que preparés unes eleccions dins de l’església evangèlica alemanya amb l’esperança d’obtenir una assemblea més manejable i menys crítica amb el règim. Hitler sabia que el suport de la religió era fonamental pel règim i odiava tots els elements crítics cap a la seva figura i al seu règim.

 

El 22 de febrer, el ministre Werner von Blomberg va enviar-li a en Hitler un segon informe on va insistir de nou en que només l’Exèrcit assumís els preparatius bèl·lics i demanava que el paper d’en Hermann Göering es limités a l’increment de la producció de carbó i de mineral de ferro sota la supervisió del seu Ministeri de Guerra. Hitler, com sempre, no li va fer cas, però per en Göering va ser una senyal de que el ministre Von Blomberg podria ser-li un rival polític. A finals de març i principis d’abril hi va haver un altre tema que a en Hitler el va fer disgustar molt. El Vaticà havia criticat durament al règim en la seva encíclica del dia 21 de març anomenada Mit brenender Sorge.

 

El 10 d’abril, en un acte públic, Hitler va atorgar l’ordre de l’àguila alemanya a l’empresari Emil Kirdorf per haver ajudat en el passat a finançar el partit, del qual en va ser membre durant un any, i al règim quan va tenir problemes de deutes. Hitler era una persona agraïda amb qui l’havia ajudat i no tenia problemes en mostrar el seu afecte cap a les persones a qui apreciava.

 

El 20 d’abril Hitler feia 48 anys. L’Albert Speer li va entregar una primera maqueta de com seria la nova Berlín, la nova Germània, com a regal. A la maqueta es veien els edificis alçats amb les seves plantes i les seves seccions. En observar-la, Hitler es va posar molt content amb el treball del seu arquitecte i, fins i tot, li va demanar que en aquell projecte no possés que era elaborat a través de les seves idees, sinó que possés la seva firma, ja que considerava que era l’arquitecte qui tenia el mèrit. Per fer aquell projecte Speer va utilitzar els esborranys d’en Hitler de l’any 1925. Tant en la maqueta com en els esborranys d’en Hitler es veu la idea de construir grans obres com la Gran Sala del Reichstag, que havia de tenir una cúpula molt més gran que la del Vaticà. També estava previst construir una plaça que portaria el nom de Plaça Adolf Hitler, on s’hi haurien de fer els mítings del primer de maig. A més, estava previst la construcció d’una nova Cancelleria del Reich, un edifici per la Wehrmacht, un palau i una residència per en Hitler de grans dimensions. Content per l’aniversari i per la maqueta, Hitler va nombrar aquell dia a la Gerdy Troost, la filla del difunt arquitecte Paul Ludwig Troost, catedràtica. És curiós que en el dia que rep un regal del seu arquitecte favorit, Hitler es recordi del seu anterior arquitecte favorit. L’endemà, continuant amb els actes de celebració, Hjalmar Schacht va fer un discurs en que va recordar l’amor i el respecte que sentia cap a en Hitler, i va dir que el líder nazi s’havia guanyat els cors de tots els alemanys.

 

Tot i que és cert que la majoria dels alemanys confiaven amb en Hitler i tots creien que l’economia anava bé, l’atur s’havia reduït molt després de que pugés al poder passant del 26,3% el 1933 al 8,3% el 1936, la realitat era que Alemanya s’estaven endeutant perillosament i Hitler això ho sabia. Ell no hi entenia en economia, però els seus consellers i el seu ministre d’Economia Schacht sí que en sabien i així li deien. El 30 d’abril va anunciar en un discurs pronunciat davant la Cambra Laboral del Reich, que l’economia privada només conserveria la seva llibertat si ajudava a solucionar els problemes de la nació. Si pel contrari, no ajudava, se’ls negaria la llibertat d’acció.

 

El 12 de maig es celebrava a Londres la coronació del rei Jordi VI després de que el seu germà, l’Eduard VIII, abdiqués per casar-se amb la nord-americana Wallis Simpson. Però per aquell acte va sorgir un problema dins del Reich. Göering volia representar Alemanya a la celebració, però el parlamentari laborista Ellen Wilkinson va ordenar a la Cambra dels Comuns que exigís al Foreign Office que garantís de que no es permetés insultar al país amb la presència d’en Göering, que era mal vist per les potències occidentals. Joachim von Ribbentrop va enviar una còpia del discurs del parlamentari a en Hitler amb la recomanació de que en Göering no fos present a la cerimònia. No volent fer enfadar als britànics, Hitler va enviar al ministre Werner von Blomberg en el seu lloc. Göering es va enfurismar per aquell menyspreu a la seva figura i, prepotent com era, va decidir fer una visita privada a Londres i va arribar a la capital britànica en un Junker 52 que va aterrar a l’aeroport de Croydon. Von Ribbentrop el va anar a rebre i el va portar a l’ambaixada per explicar-li l’estat de les coses i se’l va convèncer perquè no es mostrés en públic. Volien evitar tant com fos possible un conflicte innecessari. L’endemà, un Göering humiliat va tornar cap a Alemanya. Només la policia i el Foreing Office varen saber de la presència del cap de la Luftwaffe a Londres.

 

El 28 de maig, el dia que el diputat conservador Neville Chamberlain va ser elegit primer ministre de la Gran Bretanya, Hitler es trobava a Munic i a la tarda va escoltar per la ràdio el míting multitudinari en el Pavelló Alemany de Berlín del ministre Joseph Goebbels. El ministre va criticar als clergues catòlics i, en referència als homosexuals, que feia poques setmanes havien sigut criticat durament pel cap de les SS Heinrich Himmler, va dir que eren una corrupció general de la moral com poques vegades s’havia conegut en la història de la civilització. Després del discurs, Goebbels va trucar a en Hitler, que el va felicitar pel discurs i li va confessar que l’havia commocionat. L’endemà, mentre la premsa alemanya es feia ressò del discurs d’en Goebbels, a Espanya avions espanyols de la República varen bombardejar a l’embarcació alemanya Deutschland, la mateixa embarcació on el 1934 Hitler i Von Blomberg havien segellat el pacte secret on el canceller es comprometia a eliminar els caps de les SA a canvi de que l’Exèrcit li permetés fusionar els càrrecs de canceller i de President després de la mort del president Paul von Hindenburg, als voltants d’Eivissa causant la mort de 28 alemanys i de ferir-ne 80. En tenir notícies de la gravetat de l’atac, Hitler es va veure obligat a deixar Munic per tornar a Berlín per preparar una resposta militar. Al cap de dos dies, en una conferència amb en Constantin von Neurath i l’Erich Raeder, Hitler va fer publicar un comunicat oficial on condemnava l’atac contra la seva embarcació. Com a resposta física, els alemanys varen bombardejar durant 80 minuts el port espanyol d’Almeria, que estava sota control de la República, amb el cuirassat Scheer i quatre destructors. L’atac va provocar la mort de 16 persones i va deixar el port pràcticament destruït.

 

Després d’uns dies de certa calma en el Reich, tot i que se seguia amb molt d’interès per part del govern el conflicte a Espanya, Hitler es va retirar en el Berghof per gaudir del bon temps. El 23 de juny va rebre allí a en Nicolaus von Below i la seva esposa, la Maria, que varen visitar per primer cop aquella zona alpina. Els Von Below varen passar a ser una de les famílies favorites d’en Hitler. El 27 de juliol Hitler els va convidar a volar a Bayreuth per celebrar amb ell el Festival Richard Wagner.

 

El 27 de juny, en un auditori a Würzburg, Hitler va fer un discurs on va dir que per dèbil que fos un individu, quan se’l compara amb l’omnipotència i amb la voluntat de la Providència, en el moment que actua, quan la Providència el feia actuar, adquiria una força immesurable. Llavors va explicar que quan mirava el passat, només cinc anys enrere, creia que el que s’havia fet no era solament l’obra d’un home. Hitler no era religiós, però sí que creia en la Providència. Era un idealista.

 

El 29 de juny, Hitler va aprovar la celebració d’una exposició sobre l’art degenerat en que es mostraria l’art que no agradava al nazisme per deixar clar que no era del règim. El líder alemany li va donar a en Goebbels l’autorització per confiscar totes les obres corresponents en tots els museus alemanys. Per complir els desitjos del seu amo, Goebbels va delegar aquesta missió a l’Adolf Ziegler, pintor i president de la Cambra del Reich per les Arts Plàstiques, a qui li va atorgar plens poders per seleccionar i apropiar-se de totes les obres representatives de l’art que creien que era decadent des de 1910 en els sectors de la pintura i l’escultura. Com a contrapartida a aquella exposició, el 18 de juliol es va inaugurar a Munic la Casa de l’Art Alemany, concebuda sobre el model d’un temple romà pel desaparegut arquitecte Paul Ludwig Troost. Hitler va assistir a l’acte, on prèviament se li va fer en el seu honor una desfilada que representava els 2.000 anys d’història d’Alemanya. Per fer aquella exposició es va demanar en els artistes que enviessin les seves obres. De les 15.000 que es varen enviar només 900 varen ser acceptades i, després de ser vistes per en Hitler, que es considerava un entès en art, se’n varen rebutjar algunes més perquè se les consideraven massa modernes. Al final se’n varen elegir 884. La majoria de les obres eren paisatges favorits d’en Hitler i alguns retrats. Hitler també va elegir estàtues d’homes nus d’estil neoclàssic, així com dones nues que representaven nimfes o deesses de l’antiga Grècia. Hitler, com gran part dels artistes i intel·lectuals nacionalistes alemanys del segle XIX,  era un enamorat del món clàssic. De fet, el nacionalisme alemany nascut a principis del segle XIX com a reacció a la Revolució Francesa i a l’imperialisme napoleònic volia seguir el model de l’antiga Grècia. L’endemà, també a Munic, es va inaugurar l’Exposició d’Art Degenerat sota el títol: Què es pretén amb l’exposició de l’art degenerat? Vol evidenciar la degradació de la cultura d’aquest últims anys que han precedit el gran canvi. L’objectiu era demostrar que l’art modern, considerat dels jueus, constituïa un malaltís atac contra la cultura alemanya. Per menystenir l’exposició es varen exposar també obres de malalts mentals. Per dur a terme aquella exposició, Goebbels va confiscar 16.000 obres d’artistes moderns alemanys i en va elegir 650 per exposar-les. Les demés o varen ser cremades o varen ser venudes.

 

L’1 de juliol, la Gestapo va detenir al líder de l’Església Confessional, en Martin Niemöller, el pastor de la parròquia Santa Ana de Berlín-Dahlem, que va criticar durament al règim nazi pel seu antisemitisme i l’incompliment de les promeses fetes a l’Església. Per ordres del dictador, el pastor, molt popular, va ser deportat al camp de concentració de Sachsenhausen, un camp situat en una regió pantanosa de pins, a uns 30 quilòmetres al nord de Berlín. El juliol de 1941 va ser enviat a Dachau, on va estar-hi fins al final de la guerra.

 

El 7 d’agost, Hitler i Eva Braun varen assistir a la senzilla boda de la Marianne Schönmann, una amiga de la parella, amb l’empresari de la construcció muniquès Friedrich Schönmann, un membre del NSDAP. Com que l’Eva coneixia a la Marianne i el fet de que la núvia no era coneguda públicament, va fer que pogués assistir a la boda, sinó no hi hagués assistit. L’Eva encara era un secret, tot i que el 16 de setembre la columnista berlinesa de societat Bella Fromm va mencionar en el seu diari Blood and Banquets, publicat l’any 1943 a Londres, que una antiga treballadora del fotògraf Heinrich Hoffmann anomenada Eva Helene Braun havia conquerit el cor d’en Hitler.

 

Mussolini a Alemanya:

 

Després d’un estiu tranquil, el govern alemany es va posar a preparar l’estada d’uns dies d’en Benito Mussolini a Alemanya. Els nazis volien que el dictador italià veiés amb els seus propis ulls el potencial militar d’Alemanya perquè no s’oposés als seus plans sobre Àustria. El 4 de setembre es va anunciar que en Hitler i en Mussolini es trobarien aquell mes a Alemanya. Però, abans, els nazis varen celebrar el IX Congrés a Nuremberg, que va ser inaugurat el 7 de desembre amb en Hitler explicant que la seva idea fonamental era trencar amb tots els privilegis tradicionals de totes les esferes de la vida, sobretot en l’esfera política. Llavors, el líder alemany va dir que s’havien de buscar acuradament als homes que havien de liderar la nació i va exclamar que s’havien de buscar i trobar prescindint de la seva descendència, de la seva data de naixement o de la seva associació religiosa i social, i va deixar clar que havien de ser elegits exclusivament sobre la base de les seves habilitats i del seu caràcter personal. Això sí, no podien ser ni jueus ni gitanos.

 

Al cap de dos dies, el govern alemany va col·locar la primera pedra per la construcció de l’estadi on es farien els futurs Congressos de Nuremberg. L’estadi va ser dissenyat per l’Albert Speer hi hauria tingut la capacitat per a 400.000 espectadors i estava planificat que estigués acabat pel Congrés del NSDAP de l’any 1945 i hi havia la voluntat de celebrar-hi allí els futur Jocs Militars nacionalsocialistes. Hitler també pensava que fos el futur estadi dels Jocs Olímpics, tot i que l’estadi no respectava les dimensions olímpiques reglamentàries, però això no tenia importància pel dictador que li va dir a Speer quan li va recalcar aquest punt:

 

Això no importa. El 1940 es celebraran els Jocs a Tòquio encara, però després es faran sempre a Alemanya en aquest estadi i després serem nosaltres qui determinaran quan ha de fer l’estadi.

 

En el moment de la col·locació de la primera pedra i varen ser convidades 30.000 persones, la gran majoria membres del NSDAP. Des del primer dia hi varen treballar 1.400 treballadors, però el projecte es va aturar en esclatar la Segona Guerra Mundial. Després de col·locar la pedra, Hitler va fer un discurs on va homenatjar al seu arquitecte i amic, Speer, i va acabar el seu discurs amb la següent frase:

 

Finalment la nació alemanya ha aconseguit el seu imperi germànic.

 

Després va ser el torn d’en Joseph Goebbels que va dir que el nom d’en Hitler brillaria com el més preclar d’Occident. Un cop acabat l’acte se’n varen anar a dinar. Mentre menjaven, Hitler va escoltar les paraules del seu assistent Wilhelm Brückner, que va dir que el ministre Werner von Blomberg es va posar a plorar d’emoció durant la cerimònia. Satisfet, Hitler es va posar molt content perquè pensava que el seu ministre havia entès el significat de les seves paraules.

 

Continuant amb el Congrés, el 10 de setembre Hitler, fent referència a l’Evangeli de Sant Joan, va explicar davant dels antics dirigents nazis, o sigui la Vella Guàrdia, que ell estava molt satisfet de tornar a tenir davant seu als seus antics combatents i que tenia la sensació de que havia d’enyorar aquells amb qui havia modelat la vida. Llavors, els va agrair que l’haguessin acompanyat durant tot aquell temps i va cridar enèrgicament que el fet de que ell els trobés va ser la condició prèvia de la seva pròpia vida i de la seva lluita. Un cop més Hitler va fer referència al destí. Creia sincerament que estava predestinat a liderar Alemanya per complir uns objectius nacionalistes. El 13 de setembre va ser l’últim dia del Congrés. Quan va començar l’acte, Hitler va fer un discurs on va comparar el xoc entre el Weltanschauungen, el nacionalsocialisme i el bolxevisme, amb el xoc d’altres temps entre el cristianisme i el món islàmic. Va definir el comunisme com la conspiració mundial dels jueus dirigida des de Moscou, una definició que repetiria fins als últims dies de la seva vida, i va dir que els jueus havien establert una dictadura brutal sobre el poble rus i que ara tractaven d’expandir-ho a la resta d’Europa i del món.

 

El 23 de setembre, finalment, Benito Mussolini, acompanyat pel comte Galeazzo Ciano, va viatjar d’Itàlia a Alemanya per segellar una aliança entre els dos països. Durant la seva estada a Alemanya varen visitar les ciutats de Munic, Meckenburg, Essen, Berlín i Potsdam.  Al cap de dos dies, Mussolini es va reunir durant unes hores amb en Hitler per parlar dels seus interessos. El dictador alemany va accedir a que en Mussolini tingués mans lliures en el Mediterrani a canvi de que el dictador italià estigués disposat a acceptar els interessos alemanys a Àustria. Durant la reunió, els dos varen coincidir en que havien d’apropar Japó als seus interessos.  L’endemà, els dos dictadors varen assistir a l’últim dia que la Wehrmacht va dur a terme unes maniobres per provar la utilització de tancs i avions en una força d’atac mòbil. Tal i com Hitler havia planejat, Mussolini va quedar meravellat davant d’aquella força.

 

El dia següent, a Maifeld, Hitler va dir que Mussolini era un d’aquells homes solitaris que no necessitaven registres històrics perquè era un forjador de la història. Clarament el volia ensabonar després de deixar-lo impressionat el dia anterior. Després, a Berlín, a l’aeròdrom de Tempelhof, Hitler i Mussolini varen pronunciar uns discurs sota una pluja torrencial i davant del públic berlinès. Mussolini va intentar fer el seu discurs amb alemany, però per culpa de la forta pluja no es va entendre el seu mal alemany, que era una barreja amb l’italià. En el discurs, el líder italià va explicar que tant Alemanya com Itàlia no estaven governades per governs dictatorials, sinó per unes forces i unes organitzacions que servien en el poble. Per Mussolini, els seus governs eren governs populars avalats pel poble i considerava que eren més legítimes que les democràcies liberal. A part, creia que els països democràtics liberals estaven dominats pel poder del diner, del capital, de les societats secretes i per les lluites de polítics. Al final del seu discurs va vaticinar que algun dia ell i en Hitler podrien tenir que lluitar junts. A la nit, el líder italià va assistir en un míting en el Camp de Maig berlinès sota el lema del Congrés del NSDAP: Europa desperta! El 29 de setembre, Mussolini i Ciano varen tornar a Roma amb un pacte amb Alemanya sota el braç.

 

El 4 d’octubre, el govern alemany va promulgar la Llei per al Reconstrucció de Berlín per tal de reconstruir altres ciutats alemanyes a més de la capital. Tot i això la prioritat havia de ser la nova Germània, però Hitler va decretar que 17 ciutats, entre elles la seva Munic, Hamburg i Nuremberg, fossin reconstruïdes en el futur.

 

El 22 d’octubre, Hitler va rebre la visita en el Berghof del duc de Windsor, l’abdicat rei Eduard VIII, i la seva esposa, la Wallis Simpson. El govern britànic es va oposar a aquella visita. L’anterior monarca va donar el seu suport al Tercer Reich i, inclús, la parella va fer la salutació romana. Hitler en aquells moments tenia un sentiment favorable d’arribar a acords amb la Gran Bretanya. Tant ell com els seus col·laboradors creien que haguessin arribat a grans pactes amb els britànics si el duc no hagués abdicat l’11 de desembre passat per casar-se. Hitler fins i tot va expressar que la duquessa hauria estat una gran reina. La Wallis, a més de seguir el nacionalsocialisme, tenia una forta amistat amb el polític feixista Oswald Mosley, que estava casat amb la Diane Mitford, la germana de la Unity Mitford, una aristòcrata britànica admiradora d’en Hitler a qui seguia amb passió per Alemanya. Aquesta visita reforçar els rumors que provenien de diversos membres del govern i de la societat britànica que creien que la duquessa treballava pels alemanys, acusació que la Wallis ridiculitzava i ho expressava en les cartes que escrivia en el seu marit.

 

El primer dia de novembre, a petició d’en Hitler, Hermann Göering i Hjalmar Schacht es varen tornar a reunir per intentar solucionar les seves discrepàncies, ja que Schacht no acceptava que el Ministeri d’en Göering i el seu departament del Pla Quadriennal donessin ordres al seu Ministeri d’Economia. Quan la reunió semblava que arribaria a bon port, Göering va exclamar-li que estava clar que podria donar-li les instruccions que volgués, i Schacht, fent-se l’ofès, es va acomiadar dient-li que a ell no, sinó en el seu successor. Dies més tard, el 26 de novembre, Hitler va acceptar la dimissió d’en Schacht. Temporalment el va substituir en Göering, l’home que l’havia obligat a dimitir. La seva renúncia va facilitar l’arianització, el canvi de mans dels negocis jueus a alemanys, concepte que Schacht rebutjava perquè creia que era perjudicial per l’economia. Es calcula que els jueus alemanys es varen desposseir de béns valorats entre 7.000 i 8.000 milions de Reichsmarks.

 

La conferència Hossbach:

 

Tot i les discrepàncies entre els seus ministres, Adolf Hitler estava més preocupat aquells dies pel futur d’Alemanya i volia deixar en una mena de testament oral les seves idees i els seus plans en una conferència que se celebraria el 5 de novembre.

 

El dia senyalat, a Berlín, Hitler va començar el dia firmant un tractat de minories amb Polònia amb l’ambaixador polonès Josef Lipski. El líder alemany li va prometre que no canviaria la situació de Danzig, una ciutat majoritàriament alemanya de la costa bàltica de Prússia Oriental que havia estat vinculada per interessos econòmics a Polònia durant els segles XVI, XVII i XVIII, i que s’havia incorporat a Prússia el 1772 fins que el Tractat de Versalles la va unir al recent creat Estat polonès, i li va prometre que respectaria Polònia com un Estat lliure. Durant dos cops li va repetir la frase: Danzig ist mit Polen verbunden. Mentre Hitler estava reunit amb l’ambaixador polonès, es va començar a gestar la conferència que s’havia de celebrar aquella tarda i que els convidats a presenciar-la encara no coneixien que hi estaven convidats. A primeres hores del matí, Hans Heinrich Lammers va trucar a l’oficina del ministre Werner von Blomberg per anunciar-li que a les quatre de la tarda estigués present a una reunió a la Cancelleria.

 

Al migdia, com era costum, Hitler va dinar amb en Joseph Goebbels per parlar de la situació en general i per posar-se al dia. El ministre de Propaganda aquells dies estava molt preocupat per la situació a Espanya, ja que la guerra s’allargava massa pels seus interessos. Parlant de Txecoslovàquia, un futur objectiu militar, varen creure que era més convenient refredar l’ambient, com també pensaven que s’havien d’agafar amb més calma el tema de la recuperació de les antigues colònies per no fer despertar falses esperances a la població. A més, faltant poc per Nadal, també varen creure que era més convenient baixar la tensió amb l’Església. Finalment, varen parlar de la possible marxa d’en Schacht del Ministeri d’Economia. Els dos varen estar d’acord en que havia de marxar, però Hitler volia esperar a que se celebrés l’aniversari del putsch de Munic per prendre una decisió. Després de dinar Goebbels va tornar a casa seva per continuar treballant i Hitler es va preparar per la reunió que tindria lloc al cap de poques hores.

 

A la tarda, els cotxes del convidats varen anar arribant a l’hora prevista a la Cancelleria i, pocs minuts després de la seva arribada, Hitler els va fer entrar en el seu despatx de la Cancelleria. Els convidats eren en Constantin von Neurath, en Werner von Blomberg, en Werner von Fritsch, l’Erich Raeder, en Hermann Göering i el coronel Friedrich Hossbach. Aquesta conferència es va anomenar la Conferència Hossbach, Hossbach-Protokoll, ja que el coronel Hossbach era qui apuntava tot el què deia en Hitler i estava assentat davant del líder alemany a la taula. El contingut de la reunió es va conèixer públicament l’any 1946. Els dirigents militars es varen dur una forta sorpresa quan es varen trobar a la reunió a en Von Neurath i a en Hossbach perquè pensaven que parlarien de la distribució de les matèries. Ningú, a part d’en Hitler, era conscient del contingut de la reunió.

 

Començant la reunió, el petit grup es va assentar al voltant d’una llarga taula. Un cop asseguts a les cadires, Hitler va començar el seu discurs que llegia de les seves notes i els va explicar que l’objectiu de la reunió era tant important que per això no havia convidat als demés ministres. A continuació, va començar a parlar de la necessitat d’expandir la seva política exterior per conservar la raça ària explicant-los que s’havien de conquerir nous territoris per la via militar, tot i que va deixar clar que no veia possible una acció militar contra països com Gran Bretanya o França fins l’any 1943 o 1945. Llavors, va justificar l’expansió d’Alemanya recordant-los els problemes econòmics de 1935 i 1936, i els va dir que mai serien autosuficients en matèries primers i que el futur d’Alemanya podia salvar-se només amb l’adquisició d’un nou espai vital, va assegurar. Aquesta teoria del Lebensraum la va desenvolupar durant la seva estada a la presó el 1924 i la va immortalitzar en el seu llibre, el Mein Kampf. Deixant-los horroritzats a les seves cadires fent-los pensar que hi hauria una altra guerra, va exposar els seus objectius: el primer era dominar Àustria i Txecoslovàquia, el segona paralitzar França i el tercer una guerra al Mediterrani. Sabent de la transcendència de les seves paraules, els va demanar que aquelles paraules que havien acabat de sentir fossin el seu testament polític si moria abans de que es pogués dur a terme els seus plans d’expansió territorial. Durant la reunió, Von Neurath, Von Blomberg i Von Fritsch li varen presentar objeccions als seus plans bèl·lics assenyalant-li els defectes del seu anàlisi militar. Göering va preferir està callat. Al final de la reunió, Hitler va tenir que assegurar-li a en Von Fritsch que no hi havia un perill imminent de guerra i que no necessitava cancel·lar un permís que tenia previst.

 

Quan va acabar la reunió, a dos quarts de nou del vespre, Hitler es va aixecar de la seva cadira i es va retirar. Sortint també del despatx, Von Neurath estava molt preocupat i es va dirigir al seu gabinet de treball, que era molt a prop de la Cancelleria. El ministre Von Blomberg i el comandant Von Fritsch en varen sortir igual de preocupats, ja que volien evitar com fos una guerra contra França i Gran Bretanya. Von Fritsch es va oferir inclús a posposar les seves vacances que començaven el dimecres següent per debatre el tema. Els tres els hi quedaven poques setmanes en els seus llurs càrrecs. En canvi, Göering va rebre amb entusiasme les idees d’en Hitler.

 

L’endemà, Von Blomberg, Göering i Raeder es varen tornar a reunir per celebrar una altra conferència, ja que Raeder i Von Blomberg encara estaven molt preocupats per les paraules d’en Hitler. Els dos ministres varen aconsellar a en Raeder que no estigués tant preocupat per aquells plans i varen acordar que en Von Fritsch fes saber a en Hitler totes les dificultats militars que hi havia en els projectes que volia dur a terme. El dia següent, Von Neurath, que continuava igual d’intranquil, es va reunir amb en Von Fritsch i el cap de l’Estat Major, en Ludwig Beck, per discutir què havien de fer per convèncer a en Hitler perquè no tirés endavant la seva política bèl·lica expansionista.

 

El 9 de novembre, Hitler es va reunir amb en Von Blomberg, els caps dels exèrcits de Terra i Aire, i l’almirall Raeder, i va tornar a exposar les seves necessitats de l’espai vital que necessitava Alemanya cap a l’est. Per en Hitler era important actuar ràpid, ja que creia que el temps corria contra Alemanya i pensava dominar França i la Gran Bretanya en tres o quatre anys. Estava convençut de que la Gran Bretanya tenia molts problemes amb l’Índia i creia a més que els britànics no es posarien amb les seves decisions i pensava que sense la Gran Bretanya, França no faria res. D’aquesta manera, Hitler va exposar la seva idea d’atacar Txecoslovàquia de forma ràpida. Els militars varen estar d’acord amb l’atac, però no estaven tant segurs de que es pogués efectuar de forma ràpida, ja que creien que no tenien cap garantia de que tant la Gran Bretanya com França no fessin res al respecte. Quan Hitler va veure que tenien dubtes, els va dir:

 

Estic absolutament decidit a esborrar del mapa a Txecoslovàquia.

 

Però de seguida varen sortir veus contràries a la seva nova política. El 12 de novembre, Ludwig Beck, que en un principi havia posat moltes esperances amb els nazis per rearmar el país per fer-lo tornar a una posició de prestigi, va difondre una circular on va expressar la seva oposició als plans d’en Hitler.

 

Els projectes d’en Hitler es varen sentir fora d’Alemanya i de seguida varen espantar a la comunitat internacional. El 18 de novembre, després de visitar l’exhibició de caça internacional d’en Göering a Berlín, l’Edward Wood, conegut com en lord Halifax, es va dirigir a Berchtesgaden amb en Constantin von Neurath i el traductor Paul Schmidt per parlar amb en Hitler de les exigències alemanyes de conquerir nous territoris. L’endemà a la reunió, el lord va fer enfadar a en Hitler quan li va dir que no tenia noves propostes de Londres. El dictador de seguida es va queixar de la premsa britànic, que odiava, i li va explicar fil per randa les exigències alemanyes. Halifax li va contestar que la Gran Bretanya estaria disposada a discutir qualsevol solució a a canvia els estatus d’Àustria, Txecoslovàquia i Danzig sempre hi quan no impliqués l’ús de la força. Hitler li va respondre que no tenia intenció d’annexionar Àustria ni de sotmetre-la a una dependència política. En realitat feia i desitjava tot el contrari. El britànic va quedar convençut de les intencions del líder alemany, i en el seu diari va anotar que s’havia trobat a un Hitler molt sincer i desitjós d’aconseguir relacions amistoses amb la Gran Bretanya. Quan va tornar a Londres va dir en els demés ministres britànics que Hitler no tenia en ment posar-se en cap aventura immediata i, inclús, va proposar donar-li alguns territoris colonials. La trobada va ser considerada un èxit pels britànic, o si més no pel seu primer ministre Neville Chamberlain.

 

No arrufant el nas, el 21 de novembre, a Augsburg, Hitler va dir davant de la seva Vella Guàrdia que estava convençut de que la part més difícil del treball preparatori ja estava fet i que ara s’enfrontaven a nous reptes, ja que el Lebensraum del poble alemany havia quedat estret. Seguidament, va dir que al cap d’un any el món no podria ignorar el que ara no volien sentir, que d’aquí a tres anys tindrien de pensar del que ara no volien parlar i que en un termini de cinc o sis anys tindrien que considerar-ho com una realitat. Aquesta frase anava dirigida a la Gran Bretanya. Llavors, Hitler va explicar que demanarien els espais vitals en les colònies i va assegurar que ho aniria reclamant fins que el món no tingués cap més remei que acceptar-ho. Al cap de dos dies Hitler va fer un discurs molt semblant en la inauguració de l’Escola de Comandament de Sonthofen davant dels caps comarcals del NSDAP. El discurs va ser calmat però, de cop, es va posar a cridar que la Gran Bretanya era el seu enemic número ú. Molts dels presents es varen quedar amb una sensació estranya en el cos, ja que no varen entendre el gir inesperat d’en Hitler davant els britànics. Per molts dels presents aquell país tenia un paper privilegiat en el seu món ideal. Tot i que molts s’oposaven als plans d’en Hitler, molts d’ells els varen acceptar. El 21 de desembre el ministre Von Blomberg va redactar un detallat pla, el Cas Verd, d’actuació per una possible guerra contra Txecoslovàquia. Qui veia en aquell moments els perills d’en Hitler, era el vell mariscal Erich Ludendorff, que va advertir a en Von Blomberg i a en Von Fritsch d’aquells perills si continuaven d’aquella manera, però els dos generals li varen respondre que confiaven amb en Hitler. El 20 de desembre Ludendorff va morir a Tutzing, a la riba del llac Starnberg, a Baviera, i va ser enterrat amb tots els honors pels nazis el 22 de desembre en una cerimònia on hi va ser present en Hitler, tot i que Ludendorff havia demanat que no hi fos. Ludendorff feia anys que no estava en contacte amb els nazis.

 

1938:

 

El 1938 va començar amb un Adolf Hitler planejant engrandir Alemanya obtenint Àustria i Txecoslovàquia. El 7 de gener, Franz von Papen va planejar-li a en Guido Schmidt, el secretari d’Afers Exteriors del Ministeri d’Afers Exterior austríac, la disposició d’en Hitler a celebrar una reunió amb el canceller Kurt von Schuschnigg cap a finals de mes. El canceller austríac va estar-hi d’acord en trobar-se, però més tard Hitler va tenir que posposar la trobada per una crisi interna que li va explotar en els següents dies.

 

Sabent que d’aquí poc Alemanya tindria un nou rol en temes internacionals, Hitler tenia clar que la seu governamental havia de ser una altra que correspongués més a la grandesa que volia que tingués el nou Reich. L’11 de gener va ordenar-li a l’Albert Speer que supervisés i dirigís la construcció d’una nova Cancelleria del Reich. Sabia que Speer faria un projecte faraònic tal i com ell desitjava, i coneixia la rapidesa amb la que Speer feia els projectes que tenia a mans.

 

La crisi Blomberg-Fritsch:

 

La crisi Blomberg-Fritsch va començar el 12 de gener de 1938 amb el casament del ministre Werner von Blomberg amb la Margarethe Gruhn, una mecanògrafa de l’oficina de comercialització d’ous del Reich que era 35 anys més jove que ell, en el Ministeri de Guerra. Sense que es fes cap tipus de celebració, l’Adolf Hitler i en Hermann Göering varen assistir a la boda en qualitat de testimonis. Göering era qui el va animar a casar-se. No se sap del cert si ho va fer sabent o no el passat de la núvia. A la tarda, els diaris berlinesos varen anunciar la boda, però no es varen donar detalls de qui era la núvia i no es va publicar cap fotografia d’ella. De seguida varen començar a circular rumors sobre el passat de la nova esposa del ministre. La dona d’un comissari de la policia va sentir un rumor en un saló de te que deia que la Margarethe havia acceptat diners per la boda. En arribar a casa, aquesta dona li va explicar tot el que havia sentit en el seu marit, que en va quedar molt preocupat i va decidir investigar l’afer. L’endemà va inspeccionar els enormes arxius de la policia i, als pocs minuts, va trobar un expedient de la Margarethe on es podia llegir que havia sigut una prostituta, que havia sigut detinguda diverses vegades en set ciutats alemanyes per aquesta feina i que havia posat en diverses fotografies pornogràfiques i que havia sigut detinguda per aquelles fotografies. També es deia que la noia s’havia relacionat amb els jueus. A més, l’informe deia que la seva mare treballava en el carrer Elizabeth, de la població de Neukollen, en un saló de massatge que donava molt de parlar i que havia sigut vigilada per la policia de moralitat i bones costums, i que a més havia sigut condemnada dos cops. L’inspector de seguida va veure que era un assumpte important i va decidir enviar aquell expedient al cap superior de la policia de Berlín, el comte Wolf Heinrich Helldorf. El 20 de gener varen arribar els informes al despatx del comte que de seguida va avisar a en Wilhelm Keitel, el cap del departament de la Wehrmacht en el Ministeri de Guerra des de 1935, perquè avisés al ministre Von Blomberg de totes aquelles informacions i l’ajudés. Però  Keitel va enviar tota aquella informació a en Göering. Segurament a en Keitel va ser el que més li varen preocupar aquelles informacions perquè el seu fill mantenia una relació amorosa amb la filla d’en Von Blomberg.

 

L’endemà, mentre Hitler anava a Munic acompanyat pel ministre-president iugoslau, el doctor Stoiadinovitsch, per inaugurar l’exposició d’arquitectura alemanya, Göering va confirmar la identitat de la esposa d’en Von Blomberg. El dia següent, en el Carinhall, Göering va rebre un altre expedient, aquest enviat per l’Oficina investigadora de la Luftwaffe i escrit per dos funcionaris, on es podia llegir que la Margarethe era una prostituta que sortia als carrers per aconseguir diners pel seu marit. A més, s’indicava que en el Golf Hotel, situat en els boscos de Turíngia, la senyora Gruhn va tenir que ser protegida de moltes molèsties, referint-se a escàndols sexuals, i va tenir que ser vigilada durant dos mesos per desig d’en Von Blomberg.  Després de llegir el nou informe, Göering volia parlar d’immediat amb en Hitler, però com que es trobava a Munic va decidir esperar a que tornés a Berlín. Llavors, va trucar a en Reinhard Heydrich, que ja estava al cas del que passava, i varen decidir reunir-se l’endemà per tractar el tema. A continuació, Göering es va reunir amb en Helldorf i li va dir que en Von Blomberg ja havia sigut advertit que la seva xicota tenia un passat, però que ni en ell ni en Hitler es podien haver imaginat un passat tan fosc de la noia. Göering li va prometre que dictaria les disposicions més convenients pel cas.

 

Però no només en Von Blomberg tindria problemes. El 15 de gener la Gestapo va inspeccionar la casa d’en Werner von Fritsch i varen interrogar a la seva criada per trobar proves que inculpessin a en Von Fritsch de pagar un xantatge que es deia que rebia per amagar la seva suposada homosexualitat. Després de regirar tota la casa i de parlar amb la criada varen saber que les acusacions que hi havia cap a ell era falses, però varen decidir amagar-ho i varen continuar acusant-lo de pagar un xantatge inexistent. També, investigadors, assistits per un funcionari del Ministeri de Justícia, varen investigar el banc on en Von Fritsch hi tenia el compte corrent.

 

El 23 de gener, Göering, Heinrich Himmler i Heydrich es varen reunir a l’oficina del Ministeri de l’Aire per parlar sobre aquell tema. Göering els va entregar els informes que havia rebut. Després de llegir-los,  Heydrich li va explicar que hi havia un altre expedient en que s’indicava que en Von Fritsch era homosexual i que un xantatgista li demanava diners a canvi de no revelar la seva condició sexual. A fora de la reunió, Helldorf i Keitel es varen reunir per parlar també de l’assumpte. Helldorf estava ben amoïnat, però Keitel semblava més tranquil i es va limitar a dir-li que tot s’havia de silenciar. Tot seguit, Helldorf es va reunir amb en Göering per demanar-li que parlés amb en Hitler d’aquell problema, demanda que el ministre va acceptar de bon gust.

 

Hitler va tornar a Berlín sense que, aparentment, sabés res del que estava passant. Von Blomberg, que ja era conscient del que passava, va pensar en dirigir-se a la Cancelleria per explicar-li ell mateix a en Hitler el que estava passant. Però Göering, que gràcies al seu servei de intervenció telefònica va saber que es volia dirigir a la Cancelleria, el va avançar i es va dirigir primer a la Cancelleria. A l’avantsala, Göering va parlar amb l’ajudant d’en Hitler, el coronel Friedrich Hossbach, que aquest li va preguntar si eren certs els rumors que estaven sortint sobre l’esposa del ministre de Guerra. Göering només li va contestar que aquell afer era una vergonya. Mentre es posava a insultar al ministre, Hitler, segurament en escoltar-lo, el va fer cridar perquès es reunís amb ell en el despatx. Varen estar dues hores i mitja tancats al despatx del dictador alemany parlant d’aquella crisi i Hitler li va ordenar que comuniqués a en Von Blomberg que només li quedava una sortida, que es retirés, i va demanar l’anul·lació del matrimoni. Göering es va encarregar de transmetre-li a en Von Blomberg les decisions d’en Hitler.

 

Però traient a en Von Blomberg de la primera línia no n’hi havia prou, ara faltava en Werner von Fritsch. Aquell dia, Göering va fer portar a Berlín a en Hans Schmidt, que estava tancat a la presó pels nazis, que acusava a en Von Fritsch de que l’hi havia pagat diners per tal d’amagar la seva homosexualitat. El ministre de l’Aire volia que Schmidt declarés contra en Von Fritsch en un judici que tenia pensat celebrar. Schmidt va ser conduït a casa d’en Göering, on també hi havia en Himmler. Els dos jerarques el varen amenaçar dient-li que si no reconeixia a l’acte al general que en Hitler li col·locaria davant seu, ja es podia començar a preparar per una mort violenta. A la nit, se li va ordenar a en Himmler que volia que elaborés de nou un informe que s’havia escrit l’estiu de 1936 en que es deia que Schmidt havia fet xantatge a en Von Fritsch per amagar la seva homosexualitat. Fer un nou informe no li va suposar cap problema en el cap de les SS, ja que en Reinhard Heydrich guardava aquell informe de 1936 en una caixa forta. Al cap d’unes hores, a un quart de tres de la matinada, Hitler ja tenia l’informe en el seu despatx.

 

L’endemà, Göering, obeint ordres d’en Hitler, va visitar a en Von Blomberg en el seu despatx de la Tirpitz-Uffer. Allí li va explicar que havia d’anul·lar el seu matrimoni però també li va assegurar que les conseqüències no podien ser esborrades i li va dir que l’Exèrcit opinava que s’havia de retirar. També li va comentar que en Hitler li havia ordenat que li comuniqués que fins que no es resolgués la qüestió tenia que vestir de paisà. Enfadat i sabent que ho tenia tot per perdre, Von Blomberg li va respondre que si les coses havien arribat a tal punt ja no tenia sentit dissoldre el seu matrimoni perquè era molt feliç amb la seva esposa.

 

A la tarda, Hitler va parlar amb en Hossbach sobre la successió d’en Von Blomberg, però també li va explicar que en Von Fritsch també hauria de deixar el seu càrrec de cap de l’Estat Major de l’Exèrcit perquè també se l’acusava d’un afer molt greu i li va ensenyar un expedient on es mostrava que el 1934 un xantatgista de Berlín, en Hans Schmidt, l’acusava de ser homosexual i d’amagar-ho a canvi de diners. Hossbach no s’ho va voler creure i li va proposar que en parlés amb el propi general, però Hitler li va prohibir que parlés d’aquell expedient. Temeràriament, Hossbach no va fer cas a en Hitler i a les deu de la nit va anar a la residència d’en Von Fritsch a la Bendlerstrasse. El coronel li va explicar que a la Cancelleria se l’estava acusant d’homosexual i de pagar per un xantatge per amagar-ho. Emprenyat davant de tal acusació, Von Fritsch va dir-li que tot era fals i amb energia li va dir que s’hi volien fer-lo fora que ho fessin d’una altra manera. Hossbach li va parlar del contingut de la conversa a en Hitler. Volia salvar el cap de l’Estat Major.

 

El 26 de gener, Von Blomberg, vestit de paisà, es va dirigir a la Cancelleria per dimitir com a ministre de Guerra. En arribar a l’entrada de l’edifici els guàrdies no el varen saludar amb la salutació corresponent a la seva graduació. Un cop es va reunir amb en Hitler, el ministre va dimitir del seu càrrec, però el dictador alemany es va mostrar ara molt amable amb ell i li va assegurar que ell no havia tingut res a veure amb aquell afer i que tot era culpa dels cossos oficials que havien insistit en aquella qüestió. Inclús el va consolar. Un cop tancat aquest punt, a les sis de la tarda Hitler es va reunir amb en Himmler, en Franz Gürtner i amb en Göering per decidir què havien de fer amb en Von Fritsch. Hitler encara no estava decidit sobre que havia de fer i va ser en Göering qui el va convèncer perquè el fes dimitir. Pensant sobre quina era la millor elecció, Hitler va accedir a parlar amb el cap de l’Estat Majori i el va fer cridar perquè es presentés a la Cancelleria. Al mateix moment, quatre oficials de la Gestapo varen ser enviats al camp de concentració de Börgermoor, en el Ernsland, per portar Schmidt a Berlín.

 

Al vespre, Göering i Hitler es varen reunir a la biblioteca privada del líder alemany a la Cancelleria per reunir-se amb en Von Fritsch, que va arribar a l’edifici amb automòbil. Abans de la reunió, Hossbach li va dir a en Von Fritsch que havien portat testimonis que l’acusaven de ser homosexual, però el cap de l’Estat Major no s’ho va creure i va exclamar que no podia haver testimonis d’una cosa que no era certa. En entrar al despatx, Hitler de seguida el va interrogar i va començar una tensa conversació. El va acusar de pràctiques homosexuals i li va explicar que un expedient de la Gestapo ho explicava tot. Von Fritsch es va negar a defensar-se d’aquella acusació perquè considerava que era un atac al seu bon nom. Veient que no admetia ser homosexual, Hitler li va donar l’expedient que l’acusava de ser homosexual i va obrir la porta per fer passar el presidiari Schmidt, que només entrar li varen preguntar si reconeixia a en Von Fritsch. Aquell home va respondre que sí, que era ell. Sense entendre res, Von Fritsch, de forma pausada i tranquil·la, va dir que no el coneixia de res. No tenint més remei i sabent que ho tenia tot perdut, Von Fritsch es va agafar la baixa indefinida i va abandonar la Cancelleria.

 

A les onze del matí del dia següent, el ja ex ministre de Guerra es va dirigir de nou de paisà a la Cancelleria per reunir-se per últim cop amb en Hitler. Després de tractar-lo amb cortesia i de desitjar-li unes felices vacances a Itàlia, li va preguntar qui havia de ser el seu substitut com a ministre de Guerra. Von Blomberg li va respondre que hauria de ser en Göering (curiosament va dir el nom de la persona que l’havia fet dimitir), però llavors Hitler li va dir que era impossible perquè no tenia la talla per un càrrec tant important. Llavors, li va dir el nom d’en Von Fritsch, però a en Hitler encara li va agradar menys aquella proposta. Sabent que no trobaria cap nom que fos del seu gust, Von Blomberg li va dir que el millor que podia fer era que l’ocupés ell mateix el càrrec, cosa que va satisfer al dictador. Content, ja li agradaven a en Hitler aquell lloances, el líder alemany li va dir que escriuria una carta a en Benito Mussolini per demanar-li que el cuidés durant les seves vacances a Itàlia. Tot i que Hitler era el més beneficiat per la dimissió d’en Von Blomberg, s’havia oposat en part dels seus plans expansionistes, Hitler ja estava molt cansat d’aquella crisi i estava tan pàl·lid i desgastat que va cancel·lar el seu gran discurs davant del Reichstag per l’aniversari de la pujada al poder i la reunió del gabinet del Reich.

 

Mentrestant, Von Fritsch, complint ordres d’en Hitler, es va dirigir al quarter general de la Gestapo a la Prinz-Albrecht-Strasse per ser sotmès a un interrogatori. Allí s’hi va torbar a tot un conjunt de gent que, segons deien, eren col·laboradors de Schmidt i eren en el quarter per demostrar la versió de Schmidt. Però, abans de començar l’interrogatori, els suposats companys de Schmidt no varen obeir les ordres d’en Himmler i d’en Heydrich perquè senyalessin a en Von Fritsch, i varen declarar que no el coneixien. Finalment, el comissari de la policia, en Meissinger, no va tenir més remei que començar l’interrogatori sense el factor sorpresa. Schmidt si que va mantenir la seva acusació amb fermesa, tot i que va explicar detalls erronis com per exemple que en Von Fritsch fumava, hàbit que havia deixat l’any 1925, que tenia un abric de pell, que no tenia, i es va equivocar de rang militar d’en Von Fritsch. El cap de l’Alt Comandament va negar rotundament tenir cap tipus de relació amb aquell home. Tot i demostrar-se que deia la veritat, Von Fritsch va ser declarat indisponible per ser cap de l’Alt Comandament per raons de salut.  La seva dimissió no es va fer pública fins al 4 de febrer de 1938. L’endemà, mentre en Von Blomberg es dirigia a Itàlia, el judici continuaria i Von Fritsch continuava negant els fets pel qual l’acusaven. El dia següent Von Fritsch va tornar tenir que declarar.

 

El 30 de gener, a Berlín es va celebrar com cada any la pujada al poder del partit nazi amb una gran festa organitzada pel NSDAP a la Cancelleria. Entre els assistents hi havia en Joachim von Ribbentrop, a qui Hitler li va demanar que es quedés uns dies més a la capital alemanya perquè li va comentar que passarien en breu esdeveniments que afectarien a la seva persona. Arran de les dimissions d’en Von Blomberg i d’en Von Fritsch, Hitler volia aprofitar-ho per fer uns quants retocs en el seu govern. Volia treure’s de sobre a tots aquells que s’havien oposat als seus plans expansionistes. L’ambient era molt enrarit per aquell crisi i l’endemà, després de que Von Fritsch continués negant les acusacions cap a ell, l’Estat Major va demanar-li a en Hitler que accedís a demanar una investigació formal per poder-lo acusar.

 

El 2 de febrer, pensant amb els canvis que faria en el seu govern, Hitler es va reunir amb l’Erich Raeder a la Cancelleria. El dictador li va comunicar que el ministre d’Afers Exteriors, en Constantin von Neurath, seria substituït per en Joachim von Ribbentrop, i que en Walther von Brauchitsch, un membre de l’aristocràcia militar prussiana, substituiria a en Von Fritsch com a comandant en cap de l’Exèrcit de Terra. Von Brauchitsch va dubtar en acceptar el nou càrrec, ja que volia separar-se de la seva esposa, amb la qual tenia tres fills, per casar-se amb una dona divorciada. Per resoldre el problema, Hitler li va encarregar a en Wilhelm Keitel que atengués les necessitats econòmiques de l’ex dona d’en Von Brauchitsch i la Gestapo va investigar la nova dona del nou comandant per evitar un nou escàndol. També li va comunicar que ell es faria càrrec del comandament suprem de la Wehrmacht, que fins llavors era càrrec d’en Von Blomberg, i també li va dir que havia nomenat a en Wilhelm Keitel com a cap del seu Estat Major. En sortir de la reunió, Raeder en va sortir molt alterat, cosa que no li anava gens bé per la salut perquè havia patit més d’un infart, ja que veia com en Hitler anava avançant amb els seus propòsits d’augmentar l’activitat bèl·lica. Després d’aquesta entrevista, Hitler li va comunicar a en Von Neurath, que feia aquell dia 65 anys, que havia de dimitir com a ministre d’Afers Exteriors.

 

Finalment, el 4 de febrer es varen anunciar tots els ajustaments que va fer en Hitler tant dins del seu executiu com dins de l’Exèrcit. El canvi més important era el d’en Von Blomberg, que les seves funcions del Ministeri de Guerra acabaria duent en Hitler. Per substituir aquell Ministeri va crear l’OKW, l’Alt Comandament de les Forces Armades sota el lideratge d’en Wilhelm Keitel, que seria conegut popularment com Lakeitel o Der general  Jawohl (El general sí senyor) perquè sempre aprovava els desitjos del líder alemany. El propi Hitler el va cridar un dia com El porter de cinema. Al mateix moment es va anunciar que en Von Fritsch havia sigut retirat de l’Alt Comandament de l’Exèrcit per motius de salut. En el seu lloc va ser nombrat el general d’artilleria Walter von Brauchitsch. A la nit, per parlar d’aquells canvis, Hitler va pronunciar un discurs per ràdio per explicar la dimissió d’en Von Blomberg i d’en Von Fritsch, i va anunciar que suprimia el Ministeri de Guerra. Per justificar tots aquells canvis va dir que s’havien fet per aconseguir la concentració més sòlida de totes les forces polítiques, militars i econòmiques a les seves mans. A més d’en Von Blomberg i d’en Fritsch, es varen destituir a 13 generals i altres 43 varen ser traslladats o varen passar a la reserva. La mateixa sort varen patir cert número d’oficials d’alta graduació. A canvi, Hitler va nombrar a en Göering, el gran instigador d’aquella crisis, general mariscal de camp. Continuant amb els retocs ara dins del govern, Hitler va acceptar la dimissió d’en Von Neurath com a ministre d’Afers Exteriors i va nombrar a en Joachim von Ribbentrop en el seu lloc. Von Neurath va ser nombrat president del Gabinet Ministerial secret i va conservar el títol de ministre de Reich. Amb qui no va tenir tantes distincions, va ser amb els cessaments de l’ambaixador alemany a Itàlia, l’Ulrich von Hassell, que havia rebutjat la política exterior d’en Hitler en posicionar-se en contra del pacte entre Alemanya, Itàlia i Japó. També va ser rellevat l’ambaixador de Tòquio, en Herbert von Dirksen, que havia treballat en el Pacte Antikomintern i que va substituir a en Von Ribbentrop com ambaixador a la Gran Bretanya. Franz von Papen, atemorit davant d’aquells canvis, estava segur que anirien per ell un altre cop i va dimitir del seu càrrec d’ambaixador a Àustria. Els altres canvis importants varen ser els nomenaments de l’Ernst von Weizäcker com a Secretari d’Estat i el del doctor Ernst Woermann com a Sotssecretari d’Estat. Després de fer tots aquests ajustaments, Hitler es va reunir amb en Von Ribbentrop per explicar-li tots els canvis que havia fet i les noves missions.

 

L’endemà, mentre els diaris sortien editats amb diverses pàgines explicant els retocs que s’acabaven de fer, sobretot es posava èmfasis amb el nomenament d’en Von Ribbentrop com a ministre d’Afers Exteriors, varen sortir molts rumors sobre la relació d’entre en Hitler i l’Exèrcit. Per molts era evident que hi havia un malestar entre les dues parts. A la tarda, Hitler, que estava molt pàl·lid, es va reunir amb els seus generals per calmar-los i els va dir que els rumors de que Himmler assumiria el comandament de l’Exèrcit no eren més que tonteries demencials. Llavors els va explicar el que havia passat i va citar els informes policials i va llegir fragments del anàlisis incriminatori sobre en Von Fritsch redactats pel ministre de Justícia Franz Gürtner. Els oficials convocats es varen quedar horroritzats sabent tot el que havia passat, però no varen presentar objeccions.

 

Qui continuava estava molt preocupat era en Von Papen, que acompanyat pel seu amic Ketteler es va dirigir a l’estació de trens per agafar un tren en direcció a Salzburg per entrevistar-se amb en Hitler per saber què l’havia dut a fer tots aquells canvis. Quan va arribar a la ciutat austríaca, ja de nit, Von Papen va trucar a en Martin Bormann per saber si es podia dirigir a Obersalzberg. Quan li varen confirmar que sí, va agafar un automòbil i es va dirigir a la frontera per després, amb un automòbil de lloguer, dirigir-se a Berchtesgaden. Un cop va arribar al pont va tenir que posar les cadenes de neu al cotxe per pujar les empinades carreteres de muntanya que duien al Berghof. Un cop va arribar a la casa de muntanya es va trobar amb l’amfitrió ben cansat. De seguida, l’ex vicecanceller li va dir que no havia de lamentar pèrdua del seu càrrec perquè la seva posició econòmica era molt bona, però li va dir que li sabia greu perdre el càrrec de representant del Reich a Àustria perquè s’havia fet a la idea de que estaven fent alguna cosa per Alemanya. Pensant que havia convençut a en Hitler i que acceptaria la seva dimissió, li va explicar que els austríacs volien buscar a través de la negociació acords amb Alemanya i que al mateix temps el canceller Kurt von Schuschnigg li havia expressat el seu desig de reunir-se amb ell. Quan Hitler va sentir que el canceller austríac es volia reunir amb ell, es va dirigir sobtadament cap a en Von Papen i li va dir que això era precisament el que volia i li va demanar que tornés a Viena per preparar un entrevista amb ell en el Berghof. Veient que havia parlat massa, Von Papen li va dir que era impossible perquè havia entregat a les autoritats austríaques la seva renúncia com a ambaixador a Viena i que la premsa nacional ja s’havia fet ressò d’aquell notícia. Però Hitler li va contestar que això no el preocupava i li va tornar a demanar que es dirigís a la capital austríaca per complir les seves ordres.

 

La crisi austríaca, l’Anschluss:

 

Després de que Franz von Papen es reunís amb  el canceller austríac Kurt von Schuschnigg a Viena perquè s’entrevistés aviat amb l’Adolf Hitler el 12 de febrer, el 8 de febrer dos espies nacionalsocialistes varen obtenir una còpia  d’un escrit que varen elaborar dos col·laboradors d’en Von Schuschnigg, el secretari d’Estat Guido Schmidt i secretari general del Front Patriòtic, en Zernatto, i on hi havia els desitjos i les exigències d’Àustria respecte Alemanya. Aquest escrit el varen enviar a l’Adolf Hitler.

 

L’11 de febrer, el canceller Von Schuschnigg va agafar el tren nocturn a l’estació Oest de Viena per dirigir-se a Salzburg acompanyat per Schmidt i el tinent coronel Bartl. Durant el trajecte, el canceller li va dir en el seu secretari d’Estat que en aquella trobada amb en Hitler hi hauria d’anar el famós psiquiatre Wagner Jaureg en lloc seu. En el mateix tren també hi viatjava en Von Papen i, sense que ningú ho sabés a part de l’ambaixador alemany, hi havia el professor d’Història de l’Art, el doctor Kajetan Mühlmann, un destacat nacionalsocialista austríac. A Salzburg, el comboi del canceller va ser separat mentre que en Von Papen i en Mühlmann varen seguir cap a Berchtesgaden.

 

L’endemà a les deu del matí, Mühlmann es va dirigir cap al Berghof, mentre Von Papen es va dirigir a l’estació fronterera d’Hallein per rebre la comitiva del canceller austríac. Al voltant de dos quarts de dotze, l’automòbil del canceller Von Schuschnigg va creuar la frontera acompanyat pel conductor Reichard, l’agent de policia Hamberger i en Bartl. En veure’ls, Von Papen els va saludar amb la salutació romana igual que els agents de la policia, tot i que encara es trobaven a Àustria, on era prohibida aquella salutació. Mentre es dirigien cap al Berghof, Von Papen li va dir en el canceller que allí s’hi trobaria a uns quants generals alemanys, fet que va disgustar a en Von Schuschnigg. Un cop varen arribar a la zona es varen trobar que la Legió Austríaca, un grup paramilitar de nacionalsocialistes escapats d’Àustria i contraris al canceller Von Schuschnigg, s’encarregaven expressament aquell dia de la seguretat. Un cop varen arribar al Berghof, un Hitler visiblement nerviós i tens els estava esperant a l’escala de la terrassa de la casa mentre contemplava les vistes panoràmiques d’Obersalzberg vestit amb una guerrera de les SA, el braçal amb la creu gamada i amb uns pantalons llargs de color negre. Quan el canceller austríac va entrar a l’immens rebedor de la casa, Hitler el va anar a saludar amb en Wilhelm Keitel, que acabava d’arribar de Berlín, en Walter Reichenau, l’Hugo Sperrle, que havien arribat de Munic, i el ministre Joachim von  Ribbentrop. Un cop saludats es varen dirigir en el despatx d’en Hitler situat en el primer pis mentre Von Papen, Schmidt, Von Ribbentrop i els demés es quedaven a fora. La presència dels tres generals va provocar que el canceller es posés nerviós i com a conseqüència es va quedar callat. Aquella pressió va ser una estratègia pensada per en Nicolaus von Below.

 

Només entrar al despatx, Von Schuschnigg va afalagar a en Hitler dient-li que estava enlluernat per la casa i la situació geogràfica, però  Hitler, que no estava per complits, es va passar d’una banda a l’altra del despatx retraient-li que Àustria no havia fet res per Alemanya i li va dir que a Àustria tenia més popularitat que ell i que s’hi ho dubtava el va amenaçar dient-li que celebrés un referèndum i li va deixar clar que solucionaria el problema austríac i que de la nit al dia tot hauria acabat i es presentaria a Viena perquè veiés el què era bo. Llavors, li va oferir solucionar el problema a través de negociacions, però li deia que si no arribaven a un acord els fets seguirien el seu curs. Sense dir casi bé res, Von Schuschnigg li va preguntar què volia, però Hitler li va esquivar la preguntar dient-li que en parlarien a la tarda. Fent cara de pocs amics, el dictador alemany va prémer un botó de la sala i les portes es varen obrir i el va acompanyar fins a la planta inferior. Atemorit, Von Schuschnigg es va dirigir de dret al lavabo per refrescar-se la cara. Mentrestant, Hitler va examinar la taula preparada pel majordom Kannenberg, va sortir a la terrassa i va ordenar en els guàrdies de les SS que no donessin gaire menjar en el canceller, cosa que varen complir, i que no el deixessin fumar perquè el volia posar encara més nerviós. Von Schuschnigg era un fumador molt addicte al tabac, hàbit que Hitler ja sabia perquè se n’havia informat sobre les costums del seu convidat. Durant la pausa abans d’anar a dinar, Von Schuschnigg va discutir la situació amb en Schmidt, que havia rebut d’en Von Ribbentrop un ultimàtum d’en Hitler.

 

A l’hora de dinar, Hitler es va asseure entre en Von Ribbentrop i el canceller austríac, i en un altre grup compacte es varen col·locar els generals amb en Von Papen, Schmidt, Bartl i mitja dotzena d’ajudants i caps personal. Al fons es va asseure en Martin Bormann. El principi varen parlar dels últims models d’automòbils i llavors de coses més personals fins que en Hitler va explicar la història del nacionalsocialisme. Després de dinar, les SS varen servir el cafè, moment que Hitler va aprofitar per retirar-se un moment i Von Schuschnigg es va encendre una cigarreta. A les quatre de la tarda, Von Schuschnigg va ser cridat per en Von Ribbentrop i en Von Papen perquè li volien presentar un esborrany fet per en Hitler on hi havia l’annexió d’Àustria al Reich. El ministre d’Afers Exteriors li va suggerir que acceptés les condicions en totalitat, però el canceller li va insistir en que ho havien de discutir. Llavors, Von Schuschnigg els va preguntar si podia comptar amb la bona voluntat d’Alemanya, pregunta que es va respondre afirmativament. Veient que no tenia massa a negociar, va ser cridat per reunir-se amb en Hitler, que estava molt enrabiat perquè no tenia una resposta afirmativa del canceller sobre l’annexió d’Àustria i li volia fer veure tant si com no que Àustria seria del Reich i que no estava disposat a negociar. Si no firmava el document el va amenaçar de prendre una decisió aquella mateixa nit. Llavors, el líder alemany li va ordenar que posés a l’Arthur Seyss- Inquart com a ministre de l’Interior i de Seguretat del seu govern de coalició, es decretés una amnistia política general a favor dels nazis condemnats per qualsevol delicte i es tornés a legalitzar el partit nazi a Àustria formant part del Front Patriòtic. Si no acceptava les seves propostes li exigia que abandonés el càrrec de canceller. Després d’escoltar-lo amb atenció, Von Schuschnigg li va dir que era impossible acceptar totes aquelles propostes perquè els ministres els elegia el president federal d’Àustria. Molt més enfadat, Hitler va fer cridar a en Keitel i va ordenar-li a en Von Schuschnigg que sortís de la sala uns minuts. Al cap d’uns segons, Keitel va arribar al despatx corrents i quan va entrar a la sala Hitler li va demanar que s’assentés en una butaca. Tot era una comèdia per intimidar en el canceller austríac. A continuació va fer entrar de nou al canceller i el ministre Schmidt i, al mateix temps, va entrar a la sala el doctor Mühlmann. Llavors, Hitler els va preguntar si els austríacs es podien fiar d’en Seyss- Inquart. Tant en Keitel com en Mühlmann varen respondre-li afirmativament. Satisfet, Hitler li va exigir en el canceller que tenia fins al 15 de febrer per acceptar les seves condicions, sinó intervindria. Mentre el canceller i el seu ministre decidien què fer, a la sala no paraven d’entrar i sortir generals per intimidar-los. Després de mitja hora, Hitler, que veia que continuaven indecisos, va cedir en alguns punts del seu esborrany i varen firmar amb en Von Schuschnigg un document que es coneixeria com el Tractat de Berchtesgaden, on s’acceptava una aliança entre les dues potències, però no l’annexió d’Àustria. Amb aquest acord es va donar per acabada la conferència.

 

A les deu de la nit, el canceller va rebutjar quedar-se a sopar al Berghof i va tornar a Viena amb l’objectiu de celebrar tant aviat com fos possible un referèndum per consultar en el poble austríac si acceptava o no una aliança amb Alemanya. Aquesta idea no va ser del gust d’en Hitler, però el dictador alemany ja estava decidit a intervenir a Àustria de totes maneres. L’endemà a la tarda Keitel va demanar-li a l’Alfred Jodl, el cap de l’Estat Major de les Forces Armades des del 22 d’agost de 1930, i a en Wilhelm Canaris, un nacionalista conservador que des del 1935 era el responsable del servei d’espionatge militar, l’Abwehr, que es reunissin a la seva habitació per reforçar l’ordre d’en Hitler de pressionar militarment a Àustria. Els alemanys abans d’intervenir volien que el canceller Von Schuschnigg dimitís pel seu compte davant d’aquella pressió. Encara es pensava que una intervenció militar podia dur a una guerra amb França i la Gran Bretanya que encara no es desitjava.

 

El 15 de febrer, ja a Berlín, Hitler va declarar en el Reichstag que l’home que en una hora donada era obligat a assumir el lideratge del seu poble no tenia la responsabilitat davant de les lleis ni dels parlamentaris, i que només tenia que respondre davant de la missió que se l’hi havia donat. Hitler volia recordar que ell era l’autoritat suprema i que podia presentar els plans que volgués. Llavors, va dir que tot aquell que interferís en el compliment d’aquesta missió era un enemic del poble. Al cap de cinc dies va tornar a pronunciar un discurs en el Reichstag per eliminar tots els rumors que parlaven de confrontacions entre ell i els caps de les forces armades després de les dimissions no voluntàries d’en Werner von Blomberg i d’en Werner von Fritsch, i la reorganització de la cúpula dirigent de la Wehrmacht. En el seu discurs va insistir en la unió indissoluble del NSDAP, l’Exèrcit i l’Estat. En referència a Àustria, va lloar la figura del canceller Von Schuschnigg dient que aquest havia acceptat la seva invitació i que havia buscat una solució per fer justícia per igual pels interessos dels dos països i els interessos de la raça alemanya en el seu conjunt. Tot i que era un discurs bastant tranquil i que semblava conciliador amb el canceller austríac, Hitler va acabar la seva frase del discurs afirmant que els alemanys no estaven disposats a deixar que visquessin oprimits deu milions d’alemanys residents a l’altre costat de les fronteres del Reich i que la seva posició com a minories oprimides era intolerable. També va garantir que Alemanya respectaria els drets i els interessos de Polònia. Gràcies a aquells discurs, Hitler va aconseguir calmar ràpidament el malestar de la gent que havia crescut en els últims dies per tots aquells retocs en el govern i va provocar disturbis a Àustria perquè el seu discurs, per primer cop, va ser emès completament per la ràdio austríaca.

 

El 24 de febrer, mentre els nazis austríacs varen sortir al carrer en manifestacions violentes, a la plaça principal de Graz els manifestants pro alemanys varen destrossar una bandera austríaca, Hitler va debatre amb destacats nazis austríacs la possible annexió d’Àustria. El dictador alemany va apuntar que preferia que Àustria passés pacíficament de la independència a la unió amb Alemanya. Hitler continuava desitjant no haver d’utilitzar la Wehrmacht, el perill de que França i la Gran Bretanya hi intervinguessin era gran, però també estava demostrat, que com a Espanya, aquests tampoc estaven interessats en declarar cap guerra. Sabent que havia d’informar als britànics dels seus moviments, Hitler es va reunir el 3 de març amb l’ambaixador britànic Neville Henderson. El dictador alemany estava de molt mal humor aquell dia, Von Schuschnigg encara no cedia a les seves pressions, i va explicar-li a l’ambaixador que si la Gran Bretanya s’oposava a un acord sobre Àustria, on en Von Schuschnigg només contava amb el suport d’un 15% de la població, Alemanya es veuria obligada a combatre.

 

Però tots els plans d’en Hitler sobre Àustria es varen acabar el matí del 9 de març quan el canceller Von Schuschnigg va convocar un referèndum pel 13 de març per demanar en el seu poble el manteniment de la independència d’Àustria. En aquells moments Hitler es trobava en el seu despatx de la Cancelleria mentre el seu assistent, en Julius Schaub, estava escoltant per la ràdio el discurs que estava fent el canceller austríac. Quan el canceller va anunciar la celebració d’aquell referèndum, Schaub va córrer ràpidament cap al despatx d’en Hitler per comunicar-li les paraules d’en Von Schuschnigg. Hitler es va enfurismar moltíssim perquè no es pensava que el canceller austríac pogués anar tant enllà. A la nit, varen arribar en el despatx d’en Hitler en Joseph Goebbels, vestit de frac, i en Hermann Göering, vestit amb  un uniforme de gala. Els dos ministres anaven tan ben vestits perquè venien d’una festa de la temporada de ball berlinès. A la reunió, els dos ministres varen tenir que calmar a en Hitler, que acusava reiteradament a en Von Schuschnigg de traïdor. Després de reflexionar-hi una estona i de pensar en abstenir-se en el referèndum o enviar 1.000 avions per tirar octavetes a Àustria per després intervenir-hi militarment, varen decidir no acceptar aquell referèndum i varen pactar que el 13 de març envairien Àustria per la via militar. A última hora de la nit, Hitler i Göering varen discutir l’assumpte amb la cúpula militar, on hi havia el ministre austríac Edmund von Glaise-Horstenau, que havia nascut al mateix poble que en Hitler, a Braunau am Inn, que estava visitant el sud d’Alemanya quan va ser cridat per en Göering. Veient la transcendència de la trobada es va tornar a trucar a en Goebbels, que havia marxat. Glaise-Horstenau es mostrava reticent en atacar a la seva pàtria, però finalment no va poder contradir els plans d’en Hitler. La trobada va acabar a les cinc de la matinada quedant només en Goebbels i en Hitler.

 

L’endemà a les deu del matí a la Cancelleria, Hitler estava reunit amb alguns dels seus generals i comandants de les regions militars del sud del país, que havien arribat aquell dia a la capital alemanya amb avió, per estudiar com havien d’envair Àustria. En aquells moments va entrar a la sala en Wilhelm Keppler, el secretari d’Estat austríac i que havia sigut conseller econòmic d’en Hitler abans de que arribés al poder, que acabava d’arribar de Viena. Després de saludar als presents, Keppler li va demanar a en Hitler si podia fer alguns cosa per ell i si podia intervenir en la reunió, però Hitler, desconfiant d’ell, li va contestar que esperés uns minuts fora de la sala. Al cap de poc, va entrar a la reunió en Keitel acompanyat del general Viebach i d’en Keppler. En seguit, Keitel els va informar de que el canceller austríac havia trencat el conveni del 12 de febrer fixant la celebració d’un referèndum. Sense perdre ni un segon, Hitler va manifestar que no li quedava més remei que restablir l’ordre a Àustria. Llavors, Keitel els va informar de que en el Ministeri de Guerra hi havia un pla de l’Estat Major titulat Operació Otto. Desconeixent molts aquell pla, es va ordenar en el coronel Alfred Jodl que es dirigís al Ministeri per portar la carpeta de l’Operació Otto. Després de llegir el document, Hitler va ordenar posar en marxa l’Operació, la invasió a Àustria. Però l’ordre d’en Hitler no va ser ben vista per tots els generals. Ludwig Beck li va dir desesperat a en Keitel que no havia preparat res però Hitler, en sentir-lo queixar-se, li va rebutjar les seves opinions i li va ordenar que preparés l’Exèrcit per l’endemà. Tot seguit es varen mobilitzar dos Exèrcits a Baviera que es varen col·locar a la frontera entre Àustria i Alemanya. A més, Hitler va ordenar que les tropes txecoslovaques que fossin trobades en territori austríac es consideressin com a forces enemigues. Al voltant de mitjanit, Goebbels, que aquell dia havia anat amb en Heinrich Himmler a visitar el camp de Sachsenhausen, va rebre de nou l’ordre de presentar-se davant d’en Hitler per examinar la situació. Un cop reunits, Hitler li va dir que havia decidit que aniria a Àustria i que ell i en Göering es quedarien a Berlín durant l’Operació. Llavors, varen estudiar els preparatius propagandístics i després el ministre va tornar al seu Ministeri per treballar sobre ells fins a les quatre de la matinada.

 

A les dues de la matinada de l’11 de març, el govern alemany va ordenar a les seves tropes que comencessin a entrar a Àustria. A quarts de quatre va arribar a Viena un telegrama del govern alemany. Els funcionaris del Ministeri d’Afers Exteriors no varen entendre el contingut del missatge i varen informar al cap del Departament alemany, en Max Hoffinger, perquè els expliqués què passava. Hoffinger va veure de seguida que els alemanyes estaven mobilitzant les seves tropes cap a Àustria i va informar al doctor Guido Schmidt, que aquest va informar al canceller Kurt von Schuschnigg. El canceller ja estava informat de tots aquells moviments, però, tant tranquil, a les sis de la matinada es va dirigir a la catedral de Sant Esteve per sentir missa. Després va ordenar a la policia i en els batallons de la guàrdia que vigilessin el centre de la ciutat i els accessos a la Ballhausplatz. Schmidt i Hoffinger varen intentar alertar a Roma i Londres del perill que els venia a sobre, però només en lord Halifax va respondre les súpliques i l’únic que va contestar va ser que era massa tard i que no podien garantir la protecció d’Àustria. Llavors, el notari de Salzburg i germà polític d’en Hermann Göering, en Hubert, va entregar en el govern austríac una carta d’en Hitler on demanava que no se celebrés el referèndum perquè si no ordenaria l’entrada de les tropes alemanyes a Àustria per restablir la calma i l’ordre. Seguidament, varen informar a en Von Schuschnigg del contingut de la carta i li varen demanar que es fes enrere amb la seva idea del referèndum.

 

Mentre els tropes alemanyes penetraven el país on va néixer el dictador alemany, a la Cancelleria del Reich es vivia un ambient tranquil. A les deu del matí, Hitler va ordenar en el govern austríac que abandonés qualsevol idea d’un referèndum i va exigir la dimissió d’en Von Schuschnigg i que fos substituït per l’Arthur Seyss-Inquart, que era amic del canceller austríac tot i que treballava per la unió d’Alemanya i Àustria. Llavors, va parlar amb en Franz von Papen, que havia abandonat Viena tement el pitjor, i li va explicar que la situació a Àustria s’havia tornat insostenible.

 

A les dotze del migdia, Von Schuschnigg es va entrevistar amb el president Wilhelm Miklas, un antic professor de gimnàstica que des del 1907 havia format part del Consell d’Estat d’Àustria i que era el president del país des del 1928, per parlar de l’assumpte. A les tres quarts de tres, després de tornar al seu despatx, el canceller va demanar en el seu equip de govern que informessin a en Göering de que havia acceptat les seves exigències i que anul·lava el referèndum i l’aplaçava indefinidament. Llavors, Seyss-Inquart va trucar a la Cancelleria per informar de les paraules del canceller i va parlar amb en Göering. Aquest li va dir que no veia clares les coses i que ara exigia la dimissió d’en Von Schuschnigg perquè no havia complert els acords del 12 de febrer. Un canceller austríac abatut es va tornar a dirigir al despatx del President. Mentre anava de camí al despatx es trobava a gent que cridava que mobilitzés a l’Exèrcit i que resistissin.

 

En aquells moments a Berlín, Hitler va ordenar-li a en Wilhelm Keppler que tornés a Viena amb avió i li va demanar que posés a en Seyss-Inquart com a canceller aquell mateix dia. Poc després, Seyss-Inquart va tornar a trucar a la Cancelleria per explicar-li que tot el govern austríac pensava dimitir, però Göering, amb la seva fanfarroneria, li va dir que no l’importava ara aquell tema i li va preguntar si ja era ell canceller. En respondre-li que no, el ministre alemany el va informar que en Keppler es dirigia a Viena amb l’ordre d’en Hitler de que fos nombrat canceller i que formés un govern nacionalsocialista. Al migdia, preocupat per la reacció d’en Benito Mussolini, Hitler va enviar una carta al dictador italià escrita de la seva mà a través del seu emissari, el príncep Felip de Hesse, que estava casat des del 1925 amb la filla del rei d’Itàlia, la Mafalda. El dictador alemany li justificava com a austríac la invasió i li demanava solidaritat.

 

A dos quarts de quatre, Von Schuschnigg va dimitir del seu càrrec de canceller, però el president Miklas es resistia a nombrar a en Seyss-Inquart com a canceller. A la ciutat, mentrestant, milers de persones varen sortir al carrer cridant ara a favor d’Alemanya i cantant el Deutschland, Deutschland uber alles. La policia es va posar el braçal amb la creu gamada i un noi va pujar al balcó de la Cancelleria austríaca per hissar-hi la bandera amb l’esvàstica. Un quart d’hora després, Göering va tornar a parlar amb en Seyss-Inquart per ordenar-li que quan fos canceller apliqués la llei marcial.

 

A les cinc de la tarda, un Göering neguitós perquè en Seyss-Inquart encara no era canceller, va trucar al cap de les SS austríaques, l’Odilo Globocznik, que el va informar per error de que el President havia cedit i que havia nombrat a en Seyss-Inquart canceller. Més content, Göering va tornar a trucar a en Seyss-Inquart per felicitar-lo, però aquest li va repetir que encara no era canceller. Enfadat i decebut, el mariscal de l’Aire li va ordenar que el president Miklas havia d’entregar-li el poder d’immediat si no volia tenir tropes alemanyes l’endemà. Al vespre, Göering va tornar a parlar amb en Wilhelm Keppler, que feia hores que estava a Viena, per ordenar-li que no es restablís l’ordre i la tranquil·litat a Àustria i que evitessin qualsevol acció armada. Keppler el va informar de que les formacions de les SA i les SS ja estaven al carrer i que tot semblava més tranquil, però Göering li va exigir la destitució immediata d’en Miklas i una mobilització nacionalsocialista. Minuts més tard, Göering va tornar a trucar a en Seyss-Inquart, que s’acabava de reunir amb el President, i aquest el va informar que en Miklas continuava resistint en el càrrec. Göering li va ordenar que l’amenacés d’una intervenció militar. A les vuit del vespre, Seyss-Inquart va tornar a informar a en Göering de que el govern havia dimitit i que el general Echilihavsy tenia el comandament de les tropes austríaques amb ordres de retirar-les quan arribessin els soldats alemanys. Però Göering continuava insistint en el mateix, li va tornar a preguntar si era canceller, però Seyss-Inquart de nou li va respondre que encara no. Alterat, el ministre alemany li va dir que envairien el país i li va ordenar que mentrestant intentés ser nombrat canceller.

 

Mitja hora abans, en el saló vermell de la Cancelleria, Von Schuschnigg, acompanyat pel President, va dirigir unes paraules per ràdio al poble austríac per informar-los de la situació i els va anunciar que havia renunciat a lluitar i que havia ordenat a l’Exèrcit que es retirés sense oferir resistència. En acabar el seu discurs es va acomiadar dels austríacs de forma solemne. En aquells moments els nazis estaven sembrant el caos a les ciutats austríaques ocupant les seus dels governs provincials. A dos quarts de nou,  Göering va trucar a l’agregat militar alemany, el tinent general Muff, per ordenar-li que comuniqués a en Seyss-Inquart que envairien el país i que qualsevol que oferís resistència patiria conseqüències. Tot i que Muff li va explicar que en Seyss-Inquart estava dirigint l’ordre, Göering li va insistir en que volia la dimissió del President i li va ordenar que li digués a en Seyss-Inquart que enviés un telegrama a Alemanya demanant ajuda militar per evitar una guerra. Pocs minuts després, Seyss-Inquart va enviar un telegrama demanant ajuda militar. En aquells moments, Keppler va informar a en Göering de que les SA i les SS desfilaven pels carrers amb tota tranquil·litat, però Göering continuava demanant que en Seyss-Inquart formés un nou govern.

 

Mentrestant, Hitler continuava esperant una resposta d’en Mussolini per ordenar en els seus homes avançar cap a Viena. A última hora del dia es va saber que el dictador italià no reaccionaria si Alemanya ocupava Àustria. L’ordre d’ocupació va ser firmada per l’Alfred Jodl. A dos quarts d’onze de la nit, el príncep Felip de Hesse va parlar per telèfon  des de Roma amb en Hitler i li va donar la seva paraula de que Itàlia no intervindria. El dictador utilitzava el príncep perquè fes d’intermediari en diferents afers polítics per les seves relacions amb les altes personalitats italianes. Content, Hitler li va recalcar que mai oblidaria el gest del Duce. Després de penjar el telèfon, el príncep li va anar entregar a en Mussolini la carta del líder alemany. Quan el dictador italià va llegir la carta es va quedar molt preocupat i no va entendre algunes coses. Volent aclarir alguns dubtes, va demanar-li en el príncep Felip de Hesse que es dirigís a l’ambaixada alemanya, a la Vila Wolkonsky, per sol·licitar comunicació telefònica amb la Cancelleria, cosa que va fer. Llavors, el príncep va tornar a parlar amb en Hitler, que li va prometre que quan acabés el problema austríac no tindria problemes per reunir-se amb en Mussolini.

 

Mentrestant, Hitler va rebre a en Goebbels, que anava vestit de frac, i a en Göering, que anava vestit amb un uniforme de gala i que tornava d’un ball on havia tingut un petit incident amb l’ambaixador britànic Neville Henderson. Tots tres es varen reunir a la planta superior de la Cancelleria, en el despatx d’en Hitler, on varen escoltar amb llàgrimes d’emoció als ulls la cançó del Horst Wessel retransmesa per primer cop per la ràdio vienesa.

 

Al final, Miklas va cedir i va firmar el nomenament d’en Seyss-Inquart com a canceller a un quart de dotze de la nit. La primera decisió que va prendre el nou canceller va ser la de nombrar aquell mateix dia a l’Ernst Kaltenbrunner, un nazi austríac membre de les SS des del gener de 1933 que havia sigut detingut per la policia austríac el 1934 per les seves activitats, com a Secretari d’Estat pels Serveis de Seguretat. La població vienesa ja es va fer a la idea de que serien annexionats i molts varen sortir als carrers per cantar i celebrar-ho. En contrats, en el Leopoldstadt de Viena, el barri dels jueus, milers d’ells es varen posar a plorar i preparaven la seva fugida del país. Mentre Àustria escoltava per ràdio les últimes notícies del dia, Von Schuschnigg va ser internat.

 

A les dues de la matinada, Hitler va ordenar envair Àustria amb el 8è Exèrcit de la Wehrmacht. Els soldats alemanys no es varen topar amb cap tipus de resistència i només rebien mostres d’alegria per part dels austríacs. Els tancs lleugers alemanys varen arribar a Àustria passant per la localitat de Dichtalling, posant d’aquesta manera les primeres pedres per l’Anschluss. Els funcionaris de les duanes varen retirar les barreres i moltes varen ser destruïdes pels propis austríacs. Dones i nenes varen donar rams de flors als soldats. Per justificar la invasió, els alemanys varen emetre en els seus mitjans de comunicació que a Viena havia esclatat una rebel·lió comunista i que el govern d’en Von Schuschnigg no la podia dominar. En les primeres hores d’aquella matinada, el cap de districte del NSDAP austríac, el comandant Klausner, va dir davant la ràdio vienesa que Àustria era lliure i nacionalsocialista gràcies a en Hitler. En aquells moments la Balhausplatz estava vigilada pels membres del Front Patriòtic. En tots els districtes de la ciutat es cremaven papers escrits per comunistes, els fulletons del referèndum que s’havia de celebrar i els llibres que condemnaven al nazisme. Però també a les estacions ferroviàries estaven plenes de gent que intentava abandonar el país abans de que vinguessin els alemanys. Molts varen marxar amb automòbil i els taxistes exigien molts diners per portar a la gent fora de la frontera.

 

Al voltant de les deu del matí, varen aterrar a l’aeròdrom d’Aspern les primeres esquadres de la Luftwaffe. D’un dels avions hi viatjava en Himmler en companyia de les Waffen-SS. El cap de les SS era a Viena per confiscar les peces d’art. Al mateix temps, les unitats de les SS varen ocupar els carrers de la capital i varen preparar l’entrada triomfal que havia de fer la Wehrmacht. Al migdia, el president Miklas va ser arrestat per agents de la Gestapo infiltrats a Viena, i les SA i les SS varen assassinar al general Zehner. L’ex ministre de Seguretat, el major Fey, es va suïcidar després de matar a la seva esposa i el seu fill. A part, la Gestapo va arrestar al conseller de l’ambaixada, el baró Von Ketteler, conseller íntim d’en Franz von Papen. El cap de tres setmanes va ser assassinat i el seu cadàver va ser llançar al Danubi. A la tarda, les ràdios austríaques varen informar de la dimissió d’en Von Schuschnigg com a canceller davant la pressió alemanya. Immediatament, les ràdios alemanyes varen desmentir la notícia. Després de la conquesta alemanya, Von Schuschnigg va ser empresonat al camp de Dachau, on hi va romandre fins al final de la Segona Guerra Mundial.

 

A les dotze del migdia, Hitler, acompanyat per en Keitel, va volar cap a Munic i es va presentar en el lloc de comandament del 8è Exèrcit, on va ser aclamat. Pocs minuts després va agafar un automòbil Mercedes gris i va ordenar en el seu xofer que es dirigís a Braunau amb Inn. Poc abans de les tres de la tarda, la caravana d’automòbils Mercedes amb capotes obertes, tot i les gèlides temperatures, va travessar Altötting i va arribar a Mühldorf am Inn, a prop de la frontera austríaca. A dos quarts de quatre, després de passar una carretera plena de cotxes i camions, varen arribar a la localitat de 5.000 habitants de Braunau, on Hitler va ser rebut amb una calorosa benvinguda, tot i que no es va aturar. En veure’l, la multitud va córrer cap al cotxe, que portava en el radiador l’emblema del Führer. Al final l’automòbil no va poder ni avançar perquè tothom volia tocar el vehicle del dictador alemany. Les mares alçaven els seus nens per damunt de les seves espatlles perquè poguessin contemplar a en Hitler, les campanes de les esglésies repicaven i desenes de persones sortien de casa. Braunau es va convertir llavors en un lloc de peregrinació pels admiradors del líder alemany. Llavors, la comitiva es va dirigir a Lambach per la carretera d’Altheim i Ried. Quan varen baixar a l’entrada del convent on en Hitler de petit hi havia cantat coral, el líder alemany els va senyalar en els seus companys la casa on vivia amb la seva família. A la nit, Hitler i els seus acompanyants es varen dirigir a la ciutat de Linz, on hi arribarien a les deu i on els esperava en Seyss-Inquart en el saló de sessions de l’Ajuntament. Davant dels micròfons, el nou canceller va donar la benvinguda a en Hitler mentre repicaven les campanes i la gent cridava Heil. En seguit que es va saber que en Hitler estava a la ciutat, la gent es va començar a concentrar davant de l’Ajuntament i, en aquells instants, va aparèixer el líder alemany en el bacó i els va dirigir unes paraules, que eren constantment interrompudes pels aplaudiments. Hitler i els seus acompanyants es varen instal·lar a l’Hotel Weinsinger, des d’on en Hitler va enviar un telegrama a en Von Papen perquè es dirigís d’immediat a Viena. També va enviar un telegrama d’agraïment a en Mussolini per haver-li donat suport el dia anterior.

 

El dia següent, des de l’Hotel Weinzinger de Linz, Hitler va firmar la llei d’unió dels dos Estats i va proclamar l’Anschluss. El líder alemany va triar aquell dia per proclamar l’Anschluss perquè era l’aniversari de l’emperador Josep II, un emperador reformador del Segle de les Llums, molt popular per ser liberal i pangermanista, i també perquè era el 90è aniversari de l’aixecament dels vienesos contra Metternich amb la bandera negra-vermella-daurada del pangermanisme, una corrent política popular que demanava la unificació de tots els alemanys dispersos per Europa. Aquesta corrent es va expressar a partir de finals del segle XVIII i sobretot en el segle XIX a través de les idees de dos pensadors, Friedrich List i Johann Gottlieb Fichte. Després, Hitler va visitar la població de Leonding, a quatre quilòmetres de Linz, on hi havien enterrats els seus pares i on també hi havia la casa de camp a peu de carretera on hi havia viscut de petit. Amb tot el seu equip de col·laboradors varen agafar un camí que duia al cementiri. Allí es va trobar amb uns quants coneguts que feia més de 30 anys que no veia. Quan va tornar a Linz va fer cridar al gauleiter de l’Alta Àustria, l’August Eigruber, per dir-li que a Linz existien uns documents militars que l’afectaven personalment i li va ordenar que els busqués i els hi entregués. Eigruber va pensar que no l’havia entès bé perquè trobava molt estranya aquella ordre, però Hitler li va aclarir tot quan li va dir que en aquells documents hi havia el seu expedient militar i una carta seva de desnaturalització de l’any 1925. De seguida el gauleiter va anar a buscar els documents, però no va tenir l’èxit esperat perquè aquells documents havien sigut retirats prèviament per una persona desconeguda. Quan li va dir que no els havia trobat, Hitler es va enfadar molt i va ordenar a la Gestapo que els busqués. Els papers que Hitler tant temia varen sortir a la llum l’any 1952 gràcies a la policia nord-americana que els va trobar.

 

L’endemà a mig matí, Hitler, acompanyat per en Keitel, va sortir amb el seu Mercedes gris de Linz cap a Viena, on hi va arribar a dos quarts de sis de la tarda. Les multituds es varen concentrar pels carrers de la capital austríaca; totes les cases i els temples estaven adornats amb banderes nazis, mentre les campanes de les esglésies no paraven de repicar. Per obrir pas, tretze cotxes de la policia escortaven el Mercedes d’en Hitler. Després de passejar-se amb el cotxe en una marxa triomfal, Hitler i els seus acompanyants es varen allotjar a l’Hotel Imperial. Ràpidament va circular per la ciutat la notícia d’on s’allotjava, fet que va provocar que molts vienesos es concentressin a l’entrada de l’Hotel. El balcó de l’habitació d’en Hitler estava adornat amb la bandera vermella i la creu gamada, i la multitud es va posar a cantar càntics patriòtics mentre demanaven veure el líder del Reich, que va aparèixer uns instants per saludar-los. Al vespre, un automòbil es va aturar a l’entrada de l’Hotel i les SS varen tenir que apartar als curiosos que volien veure qui anava en aquell vehicle. Al cap d’uns minuts, quan la situació estava controlada, va baixar del cotxe el cardenal Innitzer, i en Franz von Papen va sortir de l’Hotel per rebre’l i es varen reunir amb en Hitler. Von Papen va buscar aquella reunió perquè volia mostrar que el règim nazi era amic del catolicisme, religió predominant a Àustria.

 

El 15 de març a Viena, en un dia serè i primaveral, es varen fer desfilades militars dels exèrcits alemanys i austríacs per celebrar l’annexió dels dos països. Hitler va tornar a celebrar la seva victòria pels carrers de la ciutat amb el seu Mercedes gris descapotable. Dempeus del vehicle anava saludant a la gent que s’apropava per saludar-lo. Al punt final d’aquella celebració va ser a la Heldenplatz, on davant de 250.000 persones Hitler va proclamar la incorporació del seu país natal al Reich alemany. En el Hofburg va anunciar que havia completat la missió més important de la seva vida. Perquè la desfilada fos tot un èxit d’assistència es va ordenar el tancament de tots els centres de treball, a més que moltes fàbriques i oficines varen enviar els seus treballadors a sentir el líder del Reich. Els col·legis portaven des de dissabte tancats i es varen llogar autobusos per transportar a la capital als membres de les Joventuts Hitlerians i a les noies de la Bund Deutscher Mädel. A primera hora de la nit, mentre l’Arthur Seyss-Inquart era nombrat governador general d’Àustria, Hitler va deixar Viena i va volar cap a Munic. L’endemà, des de la capital bavaresa va tornar a Berlín, on va ser rebut com un heroi nacional i allí va anunciar que havia creat la Gran Alemanya amb la unió d’Àustria al Reich.

 

El 18 de març, el dia que en Werner von Fritsch va ser absolt per falta de proves de la seva acusació d’haver pagat diners per amagar la seva homosexualitat, el Reichstag va ser convocat corrents per escoltar com en Hitler explicava els fets que l’havien portat a ocupar Àustria. Després d’explicar la seva versió es va dissoldre el Reichstag i es varen convocar eleccions pel 10 d’abril. El dia següent, continuant eliminant la sobirania d’Àustria, Hitler va nombrar a en Wilhelm Keppler com a delegat del Reich per Àustria per tal de que s’ocupés de les qüestions econòmiques més complicades.

 

El 20 de març, deixant el tema d’Àustria de banda, Hitler va ser present en la inauguració d’una embarcació acompanyat per en Robert Ley i la seva esposa. L’embarcació va ser batejada amb el nom de Ley en honor d’en Robert, que va dir que havia fet molt pels treballadors i pels companys d’armes.

 

Les eleccions del 10 d’abril:

 

El 25 d’abril va començar la campanya electoral pel Reichstag, l’última del Tercer Reich, i per si acceptava o no la unió amb Àustria. El primer acte es va celebrar a Königsberg, on l’Adolf Hitler hi va fer un discurs. Però aquella campanya no tenia gaire sentit, tothom sabia el resultat, i no es varen fer gaires actes. Al cap de tres dies, a Berlín, Hitler, pensant en futurs projectes, es va reunir durant tres hores amb el cap del Partit Alemany dels Sudets, el SPD, en Konrad Henlein, un monitor de gimnàstica de pare alemany i de mare txeca, i fundador del Front Patriòtic dels alemanys dels Sudets el 1933, per discutir la situació dels alemanys que vivien en els Sudets, territori que Hitler volia integrar a dins del Reich. El líder alemany li va entregar instruccions perquè insistissin en la reclamació dels seus drets, un drets que tal i com li va dir havien de ser impossible d’acceptar per part del govern txec. Henlein li va exposar el seu punt de vista sobre la situació i li va dir que havien d’exigir més que mai. Al mateix temps, complint desitjos d’en Hitler, el OKW va començar a planificar el desplegament d’unitat alemanyes a Txecoslovàquia des del territori austríac.

 

L’últim dia de març, a Frankfurt, en un acte de la campanya electoral, Hitler va pronunciar un discurs on va dir que la història de la seva vida s’havia convertit en una peregrinació a través d’Alemanya. La valoració d’en Hitler per part del poble alemany arribava a cotes molt altes. Segons els informes que provenien de Berchtesgaden, la gent estava molt feliç perquè en Hitler havia aconseguit un gran èxit en unir Àustria i Alemanya sense fer servir les armes. L’entusiasme a aquella regió de Baviera era molt gran, una multitud de gent esperava aquell dia a la carretera durant hores per saludar el pas de les tropes alemanyes. Al cap de dos dies, continuant amb els actes de la campanya, a Chemnitz, Hitler va dir en un discurs que l’home havia crescut en constant lluita i que qualsevol objectiu que l’home aconseguís es devia a la seva originalitat i brutalitat. A continuació, va explicar que tota la vida es podia resumir en tres tesis: la lluita és la font de les coses, la virtut radica en la sang i el lideratge és primari i decisiu. El 4 d’abril, el mateix dia que la Gestapo emetia una directiva ordenant que els homes convictes d’homosexualitat fossin tancats en camps de concentració, Hitler va pronunciar un discurs a Klagenfurt.

 

Abans de tornar a Alemanya, la nit abans de les eleccions Hitler va viatjar a Viena, on en Joseph Goebbels al migdia havia proclamat des del balcó de l’ajuntament vienès el dia del Gran Reich d’Alemanya i havia organitzat per aquella nit un gran míting a l’estació nord-oest. Allí, 20.000 persones esperaven al ministre alemany, on els va parlar d’una unitat política, va atacar l’època del sistema dels vells partits, i va afirmar sobre les eleccions que no es tractaven d’unes eleccions comunes perquè tots els alemanys de tot el país no tenien elecció davant la pregunta que se’ls plantejava. Llavors, el ministre de Propaganda els va ordenar que votessin sí a la unitat amb Alemanya. Després del discurs l’acte va continuar amb la simfonia coral de Beethoven, Els Cels canten. Abans de que comencés una marxa a l‘entrada del Tannhäuser wagnerià, es varen entonar els himnes nacionals i de cop va aparèixer en Hitler per pronunciar un discurs. Com en les demés festivals de la nació, va sonar en tot el Reich el discurs i es varen repicar les campanes de les esglésies.

 

El dia de les eleccions la gent que volia votar la llista d’en Hitler i per la unió d’Àustria amb Alemanya va anar a votar. Aquestes eleccions tornaven a ser un frau perquè les persones que sabien que votarien en contra la llista d’en Hitler se’ls va detenir o se’ls va impedir votar. A Àustria, on també es votava, els opositors nazis estaven tancats a la presó de Viena esperant ser enviats als camps de concentració. D’aquesta manera, el resultat va ser favorable a la unió d’Àustria i d’Alemanya amb un 99,08%, el 99,75% a Àustria. En les regions on es va votar menys Sí es va amagar els resultats. El menor índex va ser del 68%. Un dels encarregats de dur a terme la reunificació d’Àustria amb Alemanya va ser en Josef Bürckel, afiliat al NSDAP des del 1921 i diputat del Reichstag des del 1930, que el 23 d’abril Hitler el va nombrar comissari del Reich.

 

El 20 d’abril era el 49è aniversari d’en Hitler i per celebrar-ho el fabricant Ferdinand Porsche, l’industrial de vehicles alemanys que havia agafat de model pels seus vehicles el Ford T del nord-americà Henry Ford, li va regalar en una celebració entre jerarques nazis una rèplica del nou cotxe que havia dissenyat, el Volkswagen (automòbil del poble). En un ambient amable i distès, Hitler es va mostrar entusiasmat amb la rèplica i Porsche li va indicar orgullós que el motor del cotxe estava en el maleter. En l’àmbit nacional, per celebrar l’aniversari a la tarda es va projectar per primer cop a les sales de cinema del Palau de l’Ufa, una companyia de producció i estudis cinematogràfics fundada el desembre de 1917, situat al costat del zoo de Berlín, la pel·lícula de la Leni Riefensthal, Olímpia. La Leni l’1 de maig guanyaria el Premi Nacional de Cinematografia durant l’assemblea festiva anual de la Cambra de Cultura, la Reichskulturkammer, presidida pel ministre Joseph Goebbels.

 

Txecoslovàquia, el nou objectiu:

 

El dia següent de l’aniversari de l’Adolf Hitler, a la Cancelleria del Reich el dictador alemany es va reunir amb en Wilhelm Keitel i el seu nou ajudant, el comandant Rudolf Schmundt, nascut a Metz el 13 de gener de 1896 i que va lluitar durant la Primera Guerra Mundial amb l’exèrcit alemany. Durant la conversa varen estudiar tres possibilitats per dur a terme un atac estratègic a Txecoslovàquia: La primera possibilitat era fer un atac sense tenir cap motiu, la segona possibilitat era fer un atac després d’unes diferències diplomàtiques que haguessin provocat la guerra i la tercera possibilitat era un atac per sorpresa basat en un incident, per exemple l’assassinat de l’ambaixador alemany a Txecoslovàquia durant unes manifestacions contra els alemanyes. Tant Hitler com Keitel es declinaven per la segona i la tercera propostes, i varen parlar dels preparatius militars que es necessitaven per dur a terme una campanya militar a Txecoslovàquia. Després, el OKW va ordenar a la Wehrmacht que preparés una nova versió del pla Cas Verd, la invasió a Àustria, per la destrucció de la resistència txeca als Sudets. L’endemà, el comandant Schmundt va preparar la documentació per un atac ràpid i el va titular: Preliminars de l’Operació Grün, i va enviar una còpia als tres caps d’armes.

 

Curiosament, quan tornava a pensar en expandir el Reich al mateix temps pensava en un futur sense ell. El 2 de maig va redactar a mà el que seria el seu primer testament personal en el qual deixava tots els seus béns personals al NSDAP amb l’encàrrec de destinar diverses sumes a la seva família, al seu personal, entre ells en Julius Schaub, en Wilhelm Brückner i en Fritz Wiedemann, i alguns amics. El dictador alemany tornava a patir uns dolors estomacals que feia temps que l’acompanyaven i creia que no li quedava gaire temps de vida. Tenia pensat deixar-li a la seva parella, l’Eva Braun, una pensió anual de 600 Reichsmarks.

 

A la tarda d’aquell dia, Hitler va viatjar a Itàlia en una visita d’Estat que va durar fins al 9 de maig. El dictador alemany anava acompanyat per 500 persones, entre ells en Joseph Goebbels, en Hans Heinrich Lammers, en Joachim von Ribbentrop, en Hans Frank, en Wilhelm Keitel, en Philip Bouhler, en Max Amann, l’Otto Dietrich, en Carl Heinrich von Stülpnagel, el contraalmirall Schniewind, el SS Josef Dietrich i el general de divisió Bodenschatz. Varen viatjar a Roma en tres trens especials que varen sortir de l’estació berlinesa d’Anhalter Banhof, via Munic. Per les esposes dels líders nazis d’alt rang, el Ministeri d’Afers Exteriors va organitzar un programa especial amb visites i excursions. El grup de primera classe femení estava format per l’Annelies von Ribbentrop, l’Ilse Hess i la Marga Himmler. Només faltava l’Emmy Göering, però com que en Hermann Göering, en qualitat de successor d’en Hitler, s’havia hagut de quedar a Berlín per representar el dictador no hi va poder anar. Tampoc hi va anar la Magda Goebbels perquè estava embarassada. Per la seva part, l’Eva Braun va pujar a Munic en un dels tres trens especials i es va unir a la comitiva en companya d’en Karl i l’Anni Brandt, del matrimoni Morell, el metge d’en Hitler, i de la Maria Dreesen, la dona d’un hoteler de Bad Gobesberg que viatjava amb el seu fill Fritz. L’endemà, el dia que es va obrir el camp de concentració de Flossenbürg, la comitiva amb Hitler al capdavant varen visitar Roma.

 

El 4 de maig a Roma, Brandt, Goebbels, Himmler, Hess, Von Ribbentrop i Otto Dietrich varen escoltar a en Hitler en una visita amb en Benito Mussolini en el gegantesc monument d’en Victor Manel a la tomba del soldat desconegut. Per la seva part, les dones dels jerarques nazis varen participar en el sopar de recepció organitzat pel rei Victor Manel III, el tercer monarca d’Itàlia des de l’any 1900. El dia següent, la comitiva nazi amb el rei italià i el dictador italià es va dirigir en el golf de Nàpols per veure les embarcacions italianes. Tots varen pujar a bord del buc insígnia Conti de Cavour per donar una volta, però quan a la tarda varen tornar al port de Nàpols varen rebre un radiotelegrama pel ministre Goebbels que deia que la seva esposa Magda acabava de parir a Berlín el seu cinquè fill, la Hedda. Després varen tornar de la visita al sud d’Itàlia varen tornar a Roma. L’endemà, les dones dels jerarques nazis varen sopar amb en Mussolini en el Palazzo Venezia. A la nit, Hitler va pronunciar un discurs on va dir que la frontera alpina natural proporcionava una separació clara del espais vitals d’Itàlia i d’Alemanya. D’aquesta manera, Hitler va tranquil·litzar als italians després de l’Anschluss renunciant al Tirol del Sud, una zona que havia portat més d’un conflicte entre Àustria i Itàlia.

 

Al cap de dos dies, en acabar la seva visita d’Estat a Itàlia, Hitler i la seva comitiva es varen dirigir a Florència. Allí varen visitar el Quirinal, la Cort italiana, on Hitler els va recomanar en els italians que conservessin un moble d’or on s’hi havia assentat el rei d’Itàlia, però va dir que enlloc del rei ara hi assentessin a en Mussolini perquè creia que el rei era una figura massa petita comparada amb el dictador italià. A l’estació de trens de Florència, Mussolini es va acomiadar afectuosament d’en Hitler i li va assegurar que cap força els podria superar. Davant d’aquelles paraules, molt diferents a les que els hi va dir el juny de 1934 quan el va alliçonar, Hitler es va emocionar i se li varen escapar unes llàgrimes. Poc després, el tren es va posar en marxa amb destí a Berlín. L’endemà, el dia que s’aprovava un decret que deia que s’aplicarien les Lleis de Nuremberg a Àustria, Hitler i la seva comitiva varen arribar a la capital alemanya.

 

Els següents dies Hitler es va retirar a Obersalzberg per descansar i per preparar la invasió a Txecoslovàquia. El 20 de maig, Keitel li va enviar en el Berghof un nova versió del Cas Verd, on es planejava un atac contra Txecoslovàquia en un futur immediat. L’esborrany començava dient que no era la intenció alemanya aixafar Txecoslovàquia amb una operació militar en un futur proper, però, segons les previsions d’en Keitel, una operació militar en si s’havia d’aconseguir en quatre dies amb un èxit enorme que espantaria a les potències occidental. El pla també comptava amb una possible intervenció d’Hongria i de Polònia. Tot i l’optimisme que es desprenia de l’esborrany d’en Keitel, Hitler sabia que altres no eren tant optimistes. Ludwig Beck havia criticat en un memoràndum una possible intervenció a Txecoslovàquia.

 

Al cap de dos dies, deixant de banda el tema txec, Hitler va inaugurar les obres del metro de Munic. Aquell mateix dia a Düsseldorf es va inaugurar, aprofitant el 150è aniversari d’en Richard Wagner, una exposició de música degenerada. Es volia mostrar que la música jueva i bolxevic era degenerada. Es varen exposar obres de Schönenberg, de Kurt Weill, de Paul Hindemith, de Schreker, de Krenek i de l’Otto Klemperer, entre altres. En el fulletó de l’exposició hi figurava un saxofonista negra amb una estrella groga, una identificació antisemita que els nazis utilitzaran més endavant i que ja s’havia utilitzat en alguns llocs de l’Europa occidental des del segle XII. L’exposició va ser un fracàs. El dia següent, sent un mar de dubtes sobre què havia de fer amb el tema txec, des del Berghof Hitler va ordenar en el ministre Von Ribbentrop que informés a l’enviat txec que estava al país de que Alemanya no tenia la intenció d’atacar Txecoslovàquia.

 

El 26 de maig, en el nord d’Alemanya, a Wolfsburg, Hitler va posar la primera pedra d’un enorme complex industrial on el moviment Força a Través de l’Alegria havia de construir el Cotxe Popular, el Volkswagen, dissenyat per l’industrial Ferdinand Porsche, tot i que va ser Hitler qui va donar els últims detalls com la modernització dels llums de davant i de darrere, i afegint una vareta lateral per donar-li un aire més esportiu. Per aquell projecte es va construir la ciutat Stadt des KdF-Wagens bei Fallersleben, on hi anirien a viure els treballadors amb les seves respectives famílies. Més de 70.000 persones arribades de tots els racons d’Alemanya varen ser presents a l’acte. A mitja cerimònia, Hitler va pujar a bord d’un Kdf-Wagen, el Volkswagen, descapotable i va ser conduït pel propi Porsche. El nom de Kdf-Wagen (Kraft durch Freude: Força a través de l’alegria) només va ser utilitzar en els catàlegs i pels militars, ja que ni a la fàbrica ni a Alemanya es va utilitzar aquest nom. El vehicle, amb el motor al darrere, havia de ser pagat per subscripció i el propi Hitler va imposar un preu previ de 1.000 Reichsmarks. En aquells moment un vehicle valia 4.500. Per assolir aquell baix preu es va evitar importar matèries primes i les fibres tèxtils artificials, els vidres flexibles, el cautxú sintètic i la carrosseria es va obtenir a través de nous materials. Pràcticament tots els materials varen ser inventats. A més, el pes del vehicle va quedar reduït a 650 quilograms.

 

El 28 de maig, Hitler va parlar amb representants txecs de Txecoslovàquia. Quan va sortir de la trobada amb els txecs va creure que l’havien tractat de forma despectiva i va començar a pensar amb més insistència sobre la invasió a Txecoslovàquia. Seguidament, va convocar a tots els comandant militars; Wilhelm Keitel, Walther von Brauchitsch, Erich Raeder i Hermann Göering, així com l’actual i el passat ministre d’Afers Exteriors, Joachim von Ribbentrop i Constantin von Neurath, a una conferència en la que es va definir la declaració de guerra contra els txecs cap a l’1 d’octubre de 1938 si les circumstàncies internacionals ho feien possible. Hitler va assegurar que ni la Gran Bretanya ni França estaven en condicions d’intervenir en un conflicte per la seva falta de preparació militar i de voluntat. A continuació, va exclamar que volia Txecoslovàquia fora del mapa i va afirmar que Alemanya era més forta que el 1914 i, tot seguit, va enumerar tots els seus èxits des de 1933. Llavors, va presentar les raons per les quals actuar immediatament: l’estat incomplet de les fortificacions txeques, el subdesenvolupament dels programes d’armament britànic i francès, i la situació internacional favorable. Després, va ordenar que es comencessin els treballs de construcció d’una gran línia de fortificacions a la frontera occidental d’Alemanya. L’endemà, la resta dels alts militars varen saber els plans d’en Hitler i en Ludwig Beck va respondre’ls en un memoràndum on va criticar les conjectures polítiques d’en Hitler sobre la Gran Bretanya i França, i les directius operatives del Cas Verd. El 3 de juny Beck es tornaria a queixar en un memoràndum molt igual i el 16 de juliol ho tornaria a fer en un memoràndum que entregaria al comandant berlinès Walther von Brauchitsch. Des del març que Hitler no es volia veure amb en Beck perquè sabia perfectament dels seus pensaments.

 

Tot i els crítiques d’alguns dels seus oficials, la més sonora la d’en Beck, Hitler va aprovar el 30 de maig la versió revisada dels Cas Verd. En el document deixava clar que era la seva decisió la de dirigir contra Txecoslovàquia una acció militar en un futur pròxim amb l’objectiu d’eliminar la resistència en quatre dies utilitzant vehicles blindats i intensos atacs aeris. Per efectuar l’atac, Hitler va explicar que necessitaven tenir un motiu exterior apropiat, una justificació política suficient, i una acció inesperada per sorprendre l’enemic. En el document també es deia que des del punt de vista militar i polític era preferible una acció ràpida basada en un accident que provoqués Alemanya per tal de que ningú pogués quedar indiferent i portés a dur a terme accions militars. Després de la firma d’en Hitler, el document es va distribuir a les diverses dependències de la Wehrmacht i es va donar l’ordre de posar en marxa una acció militar contra Txecoslovàquia properament. A continuació, Hitler es va reunir amb en Joseph Goebbels per parlar d’aquella operació i li va dir literalment en el seu ministre:

 

Aquest Estat de merda té que desaparèixer com més aviat millor.

 

El dia següent de posar en marxa el Cas Verd, Hitler va aprovar la construcció del pont penjat més gran del mon que creuaria l’Elba a l’altura d’Hamburg. Però el líder alemany només tenia una cosa en ment, fer-se amb el control de Txecoslovàquia. El 2 de juny va tornar a parlar amb el Goebbels sobre Txecoslovàquia i li va explicar el projecte exacte del Cas Verd. El ministre alemany va quedar impressionat de que en Hitler ja hagués resolt mentalment aquella qüestió i de que ja tingués distribuït els nous districtes que pensava fer-se seus. Immediatament després d’aquesta trobada, Goebbels va aixecar la prohibició que impedia a la premsa adoptar una postura crítica respecte a Txecoslovàquia. El 13 de juny, Hitler va discutir la campanya contra Txecoslovàquia amb destacats generals. Curiosament, Hitler va retractar-se formalment davant del generalat a favor d’en Werner von Fritsch i va ser readmès a l’Exèrcit, tot i no es va produir la rehabilitació completa perquè no va tornar al seu càrrec anterior. El 28 de juny, Hitler, tenint molt clar el seu objectiu, va assistir a maniobres militars a prop de la frontera txecoslovaca.

 

 

Per tal de tenir el poble content, sobretot tenia clar que el necessitava en cas de guerra, el 14 de juny a la capital, Hitler va posar la primera pedra de la Casa del Turisme Alemany. Es tractava de la primera edificació de la que havia de ser la capital mundial, Germània, concebuda per en Hitler i l’Albert Speer. El 6 de juliol, a Obersalzberg, Hitler va firmar una llei on es va introduir per primer cop el concepte casi desconegut fins llavors, el de vacances pagades. Es varen duplicar els dies festius i es va començar a desenvolupar el turisme familiar. L’objectiu era que qualsevol família obrera tingués dret a disposar d’unes vacances dignes i, d’aquesta manera, es va acabar amb l’antic sistema de vacances de la República de Weimar. A més, Hitler va aprovar lleis sobre el divorci amb les quals els motius per divorciar-se vigents varen perdre la seva validesa i varen ser substituïts per uns altres que basaven el valor del matrimoni en una significació per la comunitat nacional. En aquest sentit es varen admetre com a motius de divorci la negativa a la reproducció i la infertilitat. El 9 de juliol, a Munic, per ordres d’en Hitler, es va celebrar un festival d’art durant 72 hores. En el dia de la cloenda es va fer una desfilada de tres hores on es repassava la història d’Alemanya. La desfilada va acabar amb la figura d’una àguila. Per satisfacció d’en Hitler, la gent es va commoure especialment amb la desfilada militar.

 

El dia 13 va morir l’empresari Emil Kirdorf, l’home que havia finançat el partit nazi durant els anys 20, i Hitler va tenir que ser present al seu funeral, que va ser d’Estat pel seu suport al nacionalsocialisme. Hitler va ser l’encarregat de deixar una corona damunt del taüt del difunt empresari del Rin.

 

El 2 d’agost, Hitler va fer un discurs a la Sala d’Alemanya de Berlín amb motiu de la cobertura d’aigües de la Nova Cancelleria del Reich que s’estava construint. El dictador alemany tenia ganes de que acabessin les obres i volia traslladar-se aviat a la nova Cancelleria que tant havia somiat amb Speer. Però en el seu discurs deixava clar els seus temor de que no viuria gaire temés més i inclús va arribar a dir que no creia que pogués veure les obres acabades. Per aquella època va començar a perdre efectivitat el tractament que rebia per part del doctor Theodor Morell, un doctor nascut el 1886 que tenia des del 1918 una elegant consulta privada a l’avinguda berlinesa de Kurfürstendamm especialitzada en electroteràpia i urologia on atenia a artistes i polítics, entre ells el fotògraf Heinrich Hoffmann, que va ser qui li va recomanar en el líder alemany,  i es va tornar a queixar dels seus dolors estomacals. El doctor va acabar formant part del cercle més íntim d’en Hitler, que el 24 de desembre el va nombrar professor. Les seves receptes es basaven en injeccions de glucosa, de sangries amb sangoneres, vitamines i comprimits de Mutaflor.

 

El 4 d’agost, Hitler va tornar a enfadar-se amb la seva cúpula militar quan va saber que aquell dia s’havien reunit i que en Ludwig Beck havia llegit un discurs pessimista sobre una futura invasió a Txecoslovàquia. La majoria dels presents estava d’acord en que Alemanya no podria guanyar una guerra contra les potències occidentals. D’immediat que en Hitler va saber tots els comentaris crítics cap a ell, va trucar a en Walther von Brauchitsch i li va ordenar que es reunís amb ell al Berghof. Aquesta reunió es va celebrar finalment el 10 d’agost i Hitler va discutir la campanya contra Txecoslovàquia amb els comandants alemanys després de sopar. Durant tres hores, el dictador alemany va desenvolupar el seu pensament polític i els va acusar de derrotistes i de falta d’ànims, però no va aconseguir persuadir-los com esperava. La majoria donava suport a en Beck. Hitler, no fent cas als seus comandants, va ordenar al cap de dos dies mobilitzar la Wehrmacht perquè es preparés per una intervenció militar. Llavors, el 15 d’agost, va discutir de nou la campanya militar amb els seus comandants militars. Aquests li repetien que creien que les fortificacions txeques no s’enfonsarien tant ràpid com creia, però Hitler estava segur del seu èxit.

 

Aquell mateix dia que es reunia amb els seus comandants, a en Hitler li va esclatar una greu crisi que podia trastocar seriosament la imatge del seu govern. La Magda Goebbels ja no aguantava més l’aventura extramatrimonial del seu marit amb l’actriu Lídia Baarova i es va reunir amb en Hitler per posar fi a aquesta situació. En saber que el seu amic i ministre favorit estava tenint aquesta aventura amorosa, el líder alemany va reaccionar amb profunda commoció i es va quedar molt preocupat perquè després de l’escàndol d’en Werner von Blomberg del gener-febrer tenia por de que li esclatés un altre escàndol per un tema de faldilles. De seguida Hitler va prohibir el divorci, eren la família ideal pel nacionalsocialisme i no podia permetre que es trenqués, i va cridar a en Goebbels. Durant una llarga i seriosa entrevista, Hitler li va recordar les seves obligacions matrimonials i li va ordenar categòricament que se separés de l’actriu si no volia veure malmesa la seva carrera política. Goebbels es va agafar molt malament aquella ordre, estimava a l’actriu, però a la nit va trucar a la seva amant per dir-li que havia de trencar amb la relació.

 

El 18 d’agost, el dia que Ludwig Beck va dimitir com a cap d’Estat Major i va ser substituït per en Franz Halder, un oficial de l’Estat Major durant la Primera Guerra Mundial, Hitler, preparant-se per la guerra, va ordenar que els SS Verfüngungstruppen no formessin part ni de la Wehrmacht ni de la policia. També va ordenar que el temps de servei d’aquest regiment fos de quatre anys i que les obligacions normals del servei militar es complissin mitjançant un allistament de la mateixa duració que el de les unitats de les SS. En cas de guerra, aquesta unitat havia de ser utilitzada per comandant en cap de l’Exèrcit dins del marc militar en temps de guerra, però políticament continuarien sent unitats del NSDAP. Per últim, en cas de mobilització, aquesta unitat quedava reservada al propi Hitler.

 

El 26 d’agost, Hitler va fer una visita d’unes dies a l’Oest per inspeccionar les fortificacions acompanyat per l’Alfred Jodl, en Fritz Todt, en Heinrich Himmler i diversos jerarques del NSDAP. Jodl li va explicar que per resoldre el problema amb Txecoslovàquia s’havien de fixar unes condicions favorables perquè poguessin utilitzar la seva millor arma, la superioritat aèria. Però per atacar a Txecoslovàquia necessitaven una justificació, i Hitler li va demanar a en Karl Hermann Frank, el cap de propaganda i adjunt d’en Konrad Henlein, a més de diputat del Partit Alemany dels Sudets en el Parlament txec des del 1935, que instigués incidents provocadors a Txecoslovàquia.  L’endemà, Hitler va tornar a inspeccionar les fortificacions occidentals amb els seus acompanyants, que aquest dia s’hi va afegir el general Wilhelm Adam, que tenia el comandament de l’Oest.  Al cap de dos dies, l’Adam es va dirigir a l’automòbil d’en Hitler quan estava inspeccionant de nou les fortificacions, i li va sol·licitar una entrevista a soles amb ell perquè tenia dubtes de l’eficàcia d’aquelles fortificacions. El general va fer enfurismar a en Hitler quan li va dir que tot i les fortificacions era impossible mantenir-se amb les tropes que disposava. Llavors, en un dels seus atacs de fúria, Hitler li va afirmar cridant-lo de males maneres que gràcies a ell Alemanya era més forta que la Gran Bretanya i França juntes.

 

Després d’aquesta visita a l’Alemanya occidental, Hitler va tornar al seu refugi del Berghof, on el 31 d’agost  va rebre la visita d’en Goebbels per parlar de la postura de la Gran Bretanya amb l’imminent conflicte amb Txecoslovàquia. El dictador li va dir que en el cas de que no acceptessin l’atac alemany s’haurien de fer importants preparatius militars. Però per aconseguir els seus plans bèl·lics es necessitaven diners, molts diners, i l’1 de setembre Hitler es va endur una clatellada quan va rebre una carta del ministre de Finances del Reich, en Lutz Schwerin von Krosigk, que estava molt preocupat per tal i com avançava l’economia alemanya. El país tenia dificultats en les borses i tenia que evitar la recompra del propi deute alemany. En la carta li deia que en acabar aquell mes de setembre no hi hauria diners a la caixa i que avançaven cap a una greu crisi financera. Krosigk també li va explicar que a l’estranger ja sabien que Alemanya patia aquella crisi, però li va afirmar que el més greu era que el propi país hi havia una falta de confiança amb l’economia. Estava clar que Alemanya patia una greu crisi econòmica, però el govern alemany va fer totes les trampes possibles perquè el país no acabés en fallida. Una de les mesures va ser la d’apropiar-se dels diners dels jueus de dins i fora del Reich, com a Txecoslovàquia. Aquesta falta de diners portaria a la futura Nit dels Vidres Trencats.

 

Però Hitler, que continuava sense entendre-hi res en economia, es va reunir l’endemà en el Berghof amb en Konrad Henlein per parlar del problema txec. No li va voler donar gaires detalls de l’operació que estava dissenyant, tot i que li va insinuar que actuaria militarment aquell mes, però no li va precisar la data. Després de la reunió, Henlein li va dir en el seu contacte britànic, en Frank Ashton-Gwatkin, que en Hitler era partidari d’arribar a un acord pacífic. Hitler no tenia cap tipus d’interès en resoldre el conflicte pacíficament. L’endemà es va reunir amb la seva cúpula militar en el Berghof i va decidir els últims detalls del Cas Verd, que s’havien d’executar l’1 d’octubre de 1938.

 

Al mateix dia que es reunia amb en Henlein, a Munic, la petita casa que en Hitler havia fet comprar a en Heinrich Hoffmann a l’estiu de 1935 en la Wasserburger Strasse 12, avui Delpsstrasse, a Bohenhausen, va ser posada a nom de l’Eva Braun. És probable que en Hitler pensés que no viuria gaire més i volia deixar-li a la seva promesa una propietat.

 

El 4 de setembre, Hitler es va reunir durant una llarga estona amb en Hans Heinrich Lammers per parlar de qüestions de govern. L’endemà començarien l’anual Congrés de Nuremberg, el X, anomenat Dia del Partit i de la Gran Alemanya, i segurament Hitler volia tenir tancats tots els punts de govern abans del Congrés. El dia 5 va començar el Congrés i el públic va embogir quan va veure desfilar les columnes de les SA procedents d’Àustria. Per ordres seves, les relíquies de l’Imperi austríac varen ser traslladades a Nuremberg. Després de forts i sonors aplaudiments, Hitler va fer un discurs de més de dues hores on va atacar durament a Txecoslovàquia. L’endemà, Hitler va tornar a pronunciar un extens discurs, però quan tothom esperava que parlés un altre cop de Txecoslovàquia, aquest cop no ho va fer.

 

Entre les deu de la nit a les tres de la matinada del 9 de setembre, Hitler es va reunir amb els seus màxims generals a Nuremberg per estudiar el pla d’atac contra Txecoslovàquia. El comandant Rudolf Schmundt va prendre les seves notes confidencials. El general Franz Halder, recent nou cap de l’Estat Major, va exposar en detall l’última versió del Cas Verd. El líder alemany va insistir durant la reunió en canviar els plans, ja que, per raons polítiques va dir, necessitava un triomf amb només vuit dies. Volia una campanya ràpida per tal de que les potències occidentals no els donés temps per intervenir. El 10 de setembre, Hitler es va reunir amb el cap de la missió estrangera en el Kaiserburg per parlar d’un possible atac a Txecoslovàquia. Després, en una trobada amb diplomàtics estrangers que estaven en el Congrés, l’ambaixador francès François Poncet es va dirigir a en Hitler i en to provocador li va dir que la corona de llorer més bonica era aquella que s’havia obtingut sense que cap mare tingués que plorar. Hitler va quedar pàl·lid davant d’aquella frase i no va gosar contestar-lo.

 

En l’últim dia del Congrés, Hitler va pronunciar un discurs a les masses, on va dir que no estava disposat a aguantar amb els braços creuats l’opressió dels ciutadans alemanys a Txecoslovàquia i va acusar al president Eduard Benes, un antic professor de sociologia a la Universitat de Praga, de fer torturar als alemanys dels Sudets i de voler-los exterminar. Va assegurar que els alemanys a Txecoslovàquia no estaven ni indefensos ni abandonats i va exclamar que el món ho havia de saber. Tot i que no va fer una declaració de guerra perquè volia esperar a l’1 d’octubre, es va limitar a exigir en el govern txec que es fes justícia amb els alemanys dels Sudets. L’objectiu era que es produïssin conflictes violents als Sudets, tal i com va passar. Per respondre a les amenaces d’en Hitler i a la revolta dels alemanys dels Sudets, el govern txec va tenir que reprimir la revolta amb un enviament urgent de tropes i la proclamació de la llei marcial.

 

Mentrestant, a Berlín, el govern alemany va proposar en el govern italià una trobada secreta entre en Hitler i en Mussolini en el municipi italià de Brenner per parlar de Txecoslovàquia. Però, a les vuit del vespre, a Roma, el govern italià va rebre la notícia de que el primer ministre britànic Neville Chamberlain volia ser rebut per en Hitler. Aquella futura trobada no li va fer gens de gràcia a en Mussolini perquè no estava sent prèviament informat. L’endemà a les onze de la nit, l’ambaixador britànic Neville Henderson va rebre un telegrama d’en Chamberlain en el qual li demanava que a través del ministre Joachim von Ribbentrop informés a en Hitler de que davant de la greu situació per Txecoslovàquia sol·licitava en breu una entrevista per trobar una solució pacífica.

 

El dia següent, el dia que en Hitler va deixar Nuremberg per dirigir-se a Obersalzberg, a Londres en Neville Chamberlain li va preguntar a l’ambaixador Henderson si podia volar a Alemanya per reunir-se amb en Hitler. A dos quarts de tres, Henderson, que encara no tenia cap resposta, va parlar amb en Hermann Göering sobre aquest tema i el ministre alemany li va prometre que parlaria amb en Hitler. Aquell matí, l’ambaixador del rei d’Anglaterra va trucar al secretari d’Afers Exteriors alemany, l’Ernst von Weizsäcker, un conservador i nacionalista que somiava amb una Gran Alemanya, per parlar de la qüestió txeca. Von Weizsäcker, que era partidari de la pau i estava amb contacte amb l’antic cap Ludwig Beck, va ordenar que el posessin en contacte amb l’Hotel Vier Jahreszeiten de Munic per parlar amb en Von Ribbentrop. Quan el ministre va veure l’interès del rei per arribar a un acord, es va dirigir de dret a Obersalzberg utilitzant una nova autopista per reunir-se amb en Hitler. Després d’una intensa reunió, al final en Hitler va acceptar convidar a en Chamberlain a la seva casa del Berghof. Aquell seria el primer viatge del primer ministre amb avió. A última hora de la tarda, la BBC va informar que en Chamberlain agafaria un vol cap a Munic per reunir-se amb en Hitler.

 

A les vuit del matí del 15 de setembre, Chamberlain va pujar a bord d’un Lockheed bimotor a l’aeròdrom de Heston, Londres, i es va dirigir cap a Munic. Poc després de les dotze del migdia, l’avió del primer ministre va aterrar a l’aeroport de Munic, que estava adornat amb banderes alemanyes i britàniques. A la pista l’esperaven en Von Ribbentrop i una trenta d’alts funcionaris del NSDAP i del Ministeri d’Afers Exteriors, a més d’una companyia d’honors. Després de saludar-se cordialment, varen pujar als automòbils per dirigir-se a la capital bavaresa. Els muniquesos quan veien el primer ministre amb el seu cotxe descapotable el saludaven. A un quart de dues varen arribar a l’estació principal, on varen agafar un tren especial que havia posat en Hitler per dirigir-se a Berchtesgaden. Quan el tren va arribar a Rosenheim es varen creuar amb un comboi que transportava artilleria, tancs i soldats que es dirigien cap a la frontera txeca. En arribar a l’estació de Berchtesgaden es varen trobar amb una multitud de curiosos que volien veure de ben a prop al primer ministre. El ministre d’Estat, el doctor Otto Meissner, va acompanyar a en Chamberlain en el Gran Hotel, que havia sigut adornat per l’ocasió. Al cap d’una hora, Chamberlain va sortir de l’Hotel i es va dirigir cap a Obersalzberg amb automòbil. Quan varen aparcar just davant del Berghof, Hitler va sortir a la terrassa per rebre’l tot i la pluja i el cel amenaçador d’aquell dia. Göering, que també es trobava a la casa, es va quedar amb en Von Ribbentrop i els dos ministres no varen intervenir en la conferència.

 

Després de parlar vint minuts juntament amb els consellers, Hitler li va preguntar si volia parlar a soles o en presència dels seus consellers Strang, Wilson i Henderson. Chamberlain li va respondre que a soles. Llavors, Hitler el va dirigir al seu despatx del pis superior acompanyat pel seu intèrpret, en Paul Schmidt. Un cop asseguts a les butaques, Hitler li va expressar la seva voluntat de fer-se amb el control dels Sudets. Chamberlain li va respondre que estava disposat a cedir perquè no volia una guerra amb Alemanya, però li volia fer prometre que aquella seria l’última invasió que faria. Hitler li va justificar la seva acció dient-li que havien sigut els txecs que s’havien armat i li va assegurar que ell encara no ho havia fet i que estava disposat a negociar un referèndum popular sobre la qüestió dels Sudets. Mig satisfet, Chamberlain li va respondre que abans de contestar-li tenia que parlar-ne amb el seu gabinet i que després es tornarien a reunir per discutir-ho. Però, enmig de la reunió, en el vestíbul va arribar un telegrama de la premsa en el qual s’informava de que en els Sudets havien mort quaranta alemanys. Henderson, estranyat de que precisament ara arribés aquella notícia, va fer-se informar sobre el que havia passat i va saber que només havia mort un alemany en un incident aïllat. Al final de la reunió, els dos líders varen aconseguir aparentment el seus objectius: Chamberlain va calmar el desig d’en Hitler d’entrar amb les seves tropes a Txecoslovàquia i l’hi havia promès que no hi haurien més invasions, i Hitler veia que en Chamberlain estava decidit a entregar-li els Sudets. Quan s’acomiadaven, Hitler li va prometre que no utilitzaria la força contra Txecoslovàquia. Però, tot i que la trobada havia anat aparentment bé, Von Ribbentrop, que estava molt enfadat perquè el primer ministre s’havia volgut reunir a soles amb en Hitler i l’havia menystingut, es va negar a entregar-li a en Chamberlain una còpia de les notes del traductor berlinès Schmidt de la conversa de tres hores. Immediatament després de que en Chamberlain marxés de la casa, Hitler li va explicar a en Von Ribbentrop i a en Von Weizsäcker com havia anat la trobada i va afirmar que havia manipulat al primer ministre fins aconseguir arraconar-lo perquè li cedís els Sudets. Per la seva part, quan Chamberlain va tornar a la Gran Bretanya li va escriure a la seva germana, la Ida Chamberlain, que tot i la duresa i la falta d’escrúpols d’en Hitler es podia confiar amb la seva paraula. L’endemà, Hitler va explicar en el seu entorn més íntim el contingut de la reunió del dia anterior amb en Chamberlain.

 

El líder alemany continuava pensant en intervenir a Txecoslovàquia, però l’entrevista amb el primer ministre l’havia impressionat i pensava que podia aconseguir les seves reclamacions de manera pacífica. A la tarda es va reunir durant set minuts amb el coronel Koechling i li va ordenar que s’havia de protegir els alemanys dels Sudets i prevenir possibles atacs violents per part dels txecs. Llavors, varen acordar allistar a Alemanya cossos de voluntaris amb armes austríaques que haurien de començar a entrar en acció el més aviat possible. Al cap de dos dies, Hitler es va reunir amb el ministre polonès d’Afers Exteriors. Aquest li va reclamar una part de Txecoslovàquia si Alemanya ocupava al país.

 

El 19 de setembre, Hitler li va mostrar a en Goebbels el mapa en el qual estarien representades les demandes que li presentaria a en Chamberlain en la següent reunió. La idea era obligar-lo a acceptar una línia de demarcació més àmplia del que havien acordat donant un termini de vuit dies en els txecs per evacuar els territoris que reclamava per ocupar-los amb les tropes alemanyes. Al cap de dos dies, Hitler es va allotjar en el luxós Hotel Dreesen, a Godesberg, per reunir-se l’endemà amb en Chamberlain. El líder alemany estava nerviós per aquella trobada i per prendre la decisió d’ocupar Txecoslovàquia. Dubtava de si tenia que intervenir-hi militarment.

 

El 22 de setembre, Chamberlain va aterrar a l’aeroport de Colònia per reunir-se amb en Hitler a la localitat de Bad-Godesberg. El primer ministre va ser rebut a l’aeroport per una banda de músics que tocaven el God save the King i un comitè de recepció li va entregar flors i regals, i després va recórrer els carrers de la ciutat renana per dirigir-se a l’Hotel Petershof, a la riba del riu Rin. Mentrestant, Hitler va anar aquell matí a caminar per inspeccionar el seu iot que estava amarrat a la riba del riu Rin. A la tarda, Chamberlain es va dirigir al Hotel Dressen, on en Hitler l’estava esperant. Assentant-se en unes còmodes butaques, el primer ministre va agafar la iniciativa i li va dir que estava disposat a acceptar les seves condicions. Estranyat de que no hagués ni de negociar, Hitler li va preguntar desconcertat si l’havia entès bé i  Chamberlain li va respondre amb un rotund sí. A continuació, Hitler li va exclamar que a conseqüència dels últims fets no podia acceptar el seu projecte i ara exigia que la zona dels Sudets fos ocupada immediatament per Alemanya i, a més, demanava que s’atenguessin les exigències de Polònia i d’Hongria. En seguit, va posar la mà sobre un mapa i li va senyalar els territoris que havien de ser abandonats immediatament. Chamberlain, que sobre aquelles exigències hi havia reflexionat tota la nit, va proposar que els alemanys dels Sudets s’ocupessin de fer respectar la llei i l’ordre a la seva zona fins que fos transferida a Alemanya. Però Hitler no volia ni sentir a parlar d’aquesta nova proposta, no volia esperar tant, i li va dir que tot el que havia passat era per culpa dels txecs que maltractaven als alemanys. Llavors, Chamberlain li va demanar que exposés les seves noves exigències per escrit i que les acompanyés d’un mapa, i que ell, en qualitat de mediador, les faria arribar a Praga. Un cop va acabar l’entrevista, Chamberlain li va dir que ja no tenia sentit que es quedés més temps a Alemanya i es va retirar al seu Hotel.

 

Al vespre, els dos caps d’Estat estaven als seus respectius hotels però hi va haver un intercanvi de notes entre les dues delegacions. Hitler es va reunir llavors amb el ministre Joachim von Ribbentrop per redactar una resposta en la que insistien en la transferència immediata del territori dels Sudets per posar fi al control txec. A les onze de la nit, Chamberlain va trucar a l’Hotel Dressen per rebre el memoràndum que Schmidt estava traduint a l’anglès. El memoràndum exigia una retirada completa de l’exèrcit txec dels territoris senyalats en un mapa, que havien de ser cedits a Alemanya abans del 28 de setembre. En llegir la nota quan va anar a l’Hotel on s’allotjava en Hitler, Chamberlain es va desesperar i es va queixar de que era un ultimàtum i va acusar a en Hitler de no desitjar la pau. En aquell moment Hitler li va ordenar en el seu traductor que llegís a en Chamberlain un document que deia que el president Eduard Benes havia anunciat per ràdio la mobilització general de les forces armades txeques. Durant uns moments es va fer un llarg silenci fins que en Hitler li va dir a en Chamberlain que tot i aquella provocació mantindria la seva paraula de no atacar Txecoslovàquia. Volent demostrar bona voluntat, Hitler va canviar la data d’evacuació dels txecs per l’1 d’octubre, i ell mateix ho va corregir amb llapis la data. Llavors, Chamberlain va accedir a dur el memoràndum als txecs i la reunió va acabar amb certa sintonia.

 

Les bones sensacions semblava que es trencarien l’endemà quan el govern txecoslovac va dir que no estava disposat a acceptar el dret d’autodeterminació dels alemanys dels Sudets i va mobilitzar el país. Llavors, Hitler va declarar que estava disposat a engegar una operació militar contra Txecoslovàquia l’1 d’octubre. Al cap de dos dies, en una tarda calorosa, Hitler passejava pels jardins de la Cancelleria amb en Goebbels per parlar sobre què tenien que fer amb Txecoslovàquia. El líder alemany li va explicar que en vuit o deu dies estaria tot a punt per atacar des de les fronteres alemanyes.

 

L’endemà, Chamberlain va redactar una carta per en Hitler per dir-li que els txecs rebutjaven el seu memoràndum de Bad Godesberg. En una sala de la Cancelleria del Reich, Hitler es va reunir amb l’Horace Wilson, que acabava d’arribar a Berlín amb la carta del primer ministre, en Neville Henderson i l’Ivone Kirkpatrick. Quan el traductor Schmidt li va traduir a en Hitler, aquest es va empipar de males maneres i es va aixecar de la seva butaca per exclamar que els tractaven com si fossin negres i va assegurar que el govern txec només tenia dues possibilitats: acceptar o rebutjar la proposició alemanys, i va afirmar que estava disposat a atacar. Fent veure que es dirigia a la porta per marxar, Hitler va tornar a on eren els emissaris britànics i es va assentar a la butaca mentre el seu traductor li acabava de traduir la carta. Llavors, va donar en els txecs el termini de fins les dues de la tarda del dimecres 28 de setembre per dir si acceptaven o no el les condicions del memoràndum de Bad Godesberg i va anunciar l’ocupació dels Sudets per l’octubre. En acabar la reunió, Hitler li va recomanar a en Wilson que anés aquella nit al Palau d’Esports perquè pogués veure l’estat d’ànim d’Alemanya.

 

A la nit, Hitler va pronunciar un discurs en el Palau d’Esports, que estava ple de gom a gom amb 20.000 persones, on va dir que els Sudets serien la seva última reclamació territorial a Europa i va cridar que no volia a cap txec. Llavors, el dictador alemany va explicar que li pertocava al president Benes escollir entre la pau o la guerra, però va assegurar que de totes maneres l’1 d’octubre els Sudets estarien sota el seu domini. A continuació va explicar que Praga tenia un milió d’homes armats i que França es mobilitzava. Quan es va assentar a la seva cadira, Goebbels es va aixecar d’un salt de la seva cadira i va cridar davant del micròfon que el 1918 no es tornaria a repetir. Molt emocionat en recordar la Gran Guerra, Hitler es va aixecar cap a la taula i va cridar amb totes les seves forces mentre aixecava el braç dret: Ja! I es va tornar a deixar caure a la cadira esgotat.  El públic el va aplaudir en cada frase i cridava emocionat durant uns quants minuts: El Führer ordena, nosaltres obeïm!. El ressò del discurs va ser tant potent que a Munic, que es feia el festival de tardor amb atraccions i espectacles, es varen aturar totes les funcions i pels altaveus de la ciutat es va sentir el discurs d’en Hitler.

 

El Pacte de Munic:

 

El matí del 27 de setembre, l’Adolf Hitler es va tornar a reunir amb l’Horace Wilson, que aquest li va preguntar si portaria alguna resposta. Hitler li va respondre que els txecs no tenien més opció que acceptar o rebutjar el memoràndum de Bad Godesberg i va cridar que estava disposat a aixafar els txecs sense contemplacions. Enfadat, Wilson es va aixecar de la butaca i el va amenaçar dient-li que si França es veiés de manera activa amenaçada per Alemanya, la Gran Bretanya es veuria obligada a donar-li suport. Furiós i cridant, Hitler li va dir que si volien atacar-lo que ho fessin, ja que estava disposat a entrar en guerra. Llavors, va dir que era inútil seguir les negociacions i es precipitar cap a la porta enfadat per reflexionar durant uns minuts. Llavors, Hermann Göering va entrar en el despatx i li va explicar a en Wilson que si el govern txec no acceptava les condicions que posaven hi haurien accions i respostes. Després d’uns minuts Hitler es va tranquil·litzar, va ordenar a l’Ernst von Weizsäcker que redactés una carta pel primer ministre Neville Chamberlain demanant-li que convencés als txecs de que fossin raonables i que a canvi ell es comprometria a no tenir cap interès per Txecoslovàquia un cop els alemanys dels Sudets s’haguessin incorporat al Reich.

 

A la una del migdia, Hitler va donar l’ordre secreta d’enviar certes unitats d’atac que s’estaven entrenant a les bases avançades de la frontera txeca. Però quan semblava inevitable la guerra, el món va reaccionar. El govern iugoslau i romanès varen declarar que estaven a favor de Praga. També varen arribar notícies de París que deien que els francesos estaven mobilitzant parcialment les seves forces, i Itàlia semblava que no faria res per immobilitzar les tropes franceses. El president nord-americà Franklin Delano Roosevelt va proposar la reunió immediata d’una conferència de totes les nacions directament interessades i va donar a entendre que si esclatava una guerra faria responsable a en Hitler. El rei de Suècia, en Gustau V, monarca des del 1913, va expressar que si en Hitler no aplaçava en deu dies la data límit fixada per l’1 d’octubre esclataria inevitablement una guerra de la qual Alemanya seria l’única responsable i va assegurar que els alemanys perdrien. A última hora del dia, Hitler va saber que la Royal Navy, l’armada marítima britànica, s’havia mobilitzat. Al vespre, a la capital alemany es va celebrar una desfilada militar per demostrar el poder de les forces armades alemanyes i per preparar els soldats per la invasió. La divisió motoritzada de Pomerània va passar al llarg de la Wilhelmstrasse i la Cancelleria del Reich, però la població berlinesa no en va fer cas aquest cop a la desfilada perquè s’oposaven a una possible guerra. Segons alguns testimonis, a la Wilhelmstrasse la majoria de la gent es va negar a veure la marxa militar i varen marxar a les boques del metro. Les persones que es varen quedar a veure els soldats es varen quedar en silenci. Fins i tot un policia va cridar a la gent que posessin entusiasme perquè en Hitler estava al balcó de la Cancelleria observant-los, però la gent no es va moure. Es diu que en Hitler, acompanyat per alguns generals, entre ells l’Erich Raeder, es va mostrar disgustat davant d’aquella reacció i va entrar a la Cancelleria sense ser aclamat.

 

A la nit, Hitler es va reunir amb en Joachim von Ribbentrop i amb en Von Weizsäcker per comunicar-los que s’havia de seguir endavant amb l’acció militar. A dos quarts d’onze de la nit, el primer ministre britànic va rebre la carta d’en Hitler i va respondre-la d’immediat dient-li que creia que podia aconseguir els seus objectius sense la guerra i que estava disposat a traslladar-se a Berlín per discutir amb ell i el govern txec, així com també amb els representants de França i Itàlia, la cessió dels territoris txecs. A més, el primer ministre va enviar un telegrama a en Benito Mussolini per demanar-li que convencés a en Hitler perquè acceptés les negociacions i estigués present en l’entrevista. Chamberlain, lluny d’interessar-se pels txecs, va dir en els seus companys que trobava horrible, fantàstic i increïble que estiguessin cavant trinxeres i provant màscares antigues per una disputa en un país llunyà on hi vivia gent de la qual no en sabien res. El record de la Primera Guerra Mundial era molt a proper.

 

L’endemà al matí, Göering va rebre una trucada de l’ambaixador Neville Henderson, que li va dir que la crisi txeca es podria solucionar amb noves propostes i que el resultat seria la guerra o la pau, i li va demanar que en Hitler acceptés reunir-se amb l’ambaixador francès François Poncet, que a les quatre de la matinada havia rebut instruccions de presentar a en Hitler unes propostes semblants a les del primer ministre britànic. En seguit, Göering es va acomiadar d’ell i es va dirigir a la Cancelleria per reunir-se amb en Hitler. Un cop va arribar a la Cancelleria, li va demanar a en Hitler que reflexionés sobre la seva decisió d’ocupar als Sudets, ja que a les dues de la tarda acabava l’amenaça d’envair el territori i li va recomanar que trobés una solució pacífica. Schwerin von Krosigk i Constantin von Neurath li varen donar suport, tot i que Göering havia dit aquell dia que ja no era possible evitar la guerra general i que creia que duraria set anys i que acabaria amb victòria alemanya. El ministre de l’Aire havia acusat a en Von Ribbentrop d’incitar la guerra amb la seva política exterior i, segons sembla, va insultar i criticar-lo durament davant d’en Hitler, que li tenia un gran respecte. En aquell moment tot era molt confós, els mateixos militars no sabien si havien d’actuar o no, el coronel Hans Oster, un ferm opositor al nacionalsocialisme, va preguntar en els diplomàtics del Ministeri d’Afers Exteriors si s’havien canviat les ordres. Quan tot semblava que acabaria en la guerra, Mussolini va trucar al seu ambaixador a Berlín des del 1935, l’Arturo Attolico, per dir-li que es dirigís a la Cancelleria i que digués de que per mediació d’en lord Perth els britànics estaven disposats a negociar i que ell s’oferia com a mediador. Aquesta conversa va ser escoltada i enregistrada pels alemanys. Cinc minuts més tard, l’ambaixador italià va sol·licitar comunicació telefònica amb el gabinet d’en Von Ribbentrop, però els diplomàtics alemanys li varen contestar que es dirigís d’immediat a la Cancelleria. Al cap de pocs minuts, Attolico es trobava a la Cancelleria, però va haver d’esperar-se perquè en Hitler estava reunit aquell moment amb l’ambaixador Poncet. Mentre s’esperava a l’avantsala de l’ampli saló, els homes de les SS preparaven la taula on s’hi havia d’asseure els generals que planificaven la invasió de Txecoslovàquia. A les 11:40, Hitler va abandonar el seu despatx acompanyat pel traductor Schmidt i es va dirigir cap a l’ambaixador italià, que li va dir que en Mussolini li demanava que aplacés 24 hores l’atac i que estaven estudiant una solució. Sense pensar-s’ho massa, Hitler li va respondre que acceptava la petició. Quan l’ambaixador Henderson va arribar a un quart d’una del migdia a la Cancelleria amb una nova carta d’en Chamberlain, Hitler li va dir que havia posposat l’atac a petició d’en Mussolini. Llavors, es varen reunir amb privat, fins que l’ambaixador italià els va interrompre per dir-los que en Mussolini havia acceptat la proposta britànica de convocar una conferència amb les quatre grans potències europees.

 

A les tres de la tarda, Hitler va acceptar la proposta del primer ministre de celebrar una reunió entre França, Gran Bretanya, Alemanya i Itàlia a Munic. En seguit es varen enviar invitacions als líders del govern britànic, francès i italià demanant-los que es traslladessin a Munic per entrevistar-se l’endemà al migdia amb en Hitler per resoldre la qüestió txeca. Els txecs no varen ser convidats. Durant la resta del dia, Hitler va estar de molt mal humor perquè estava nerviós per com es resoldria tot plegat l’assumpte. A la nit, Hitler es va dirigir amb tren a Munic.

 

Però Hitler hagués pogut tenir més problemes si hagués tingut èxit un cop d’Estat contra ell. El cap de la policia berlinesa, el comte Wolf Heinrich Graf Helldorf, que havia fet un canvi radical de les seves idees després d’entrar en contacte amb l’opositor nazi Carl Goerdeler, l’ex alcalde de Leizpig que va dimitir del càrrec el 1937 quan els nazis varen retirar l’estàtua del compositor Feliz Mendelssohn, i que ara havia començat a protegir els jueus dels nazis, va estudiar amb l’ajuda del seu ajudant, el comte Friedrich Werner von Schulenburg, el plànol de la Cancelleria per segrestar a en Hitler per portar-lo davant d’un tribunal perquè fos jutjat pels seus actes. El general Franz Halder i l’Erwin von Wizleben estaven disposats a actuar, però l’Halder es va reunir amb en Walther von Brauchitsch, que tot i està d’acord en actuar, va demanar esperar a que es resolgués la situació després de la conferència de Munic i es va posposar d’aquesta manera l’operació.

 

A primera hora del 29 de setembre, Hitler va sortir de Munic per anar a buscar a en Mussolini a Kufstein, a l’antiga frontera austro-alemanya, per determinar amb ell les bases d’una acció comuna en la conferència. Després de trobar-se varen viatjar amb tren des de Kuftein a Munic. Durant el trajecte varen parlar del futur i tenien clar que algun dia haurien de lluitar junts contra els francesos i els britànics i que per tant s’havien de preparar. Quan varen arribar a l’estació de la capital bavaresa, ràpidament es varen dirigir al modest apartament d’en Hitler situat a Koenigsplatz, que tot i la modèstia hi havia quadres de gran valor. L’edifici, que l’anomenaven el Führerhaus, estava habitat per altres llogaters.

Al voltant de la una del migdia varen anar arribant els líders de França i la Gran Bretanya al Führerhaus. El primer en arribar va ser el primer ministre Neville Chamberlain acompanyat del ministre alemany Joachim von Ribbentrop.  Després d’entregar el seu abric, va pujar les escales, que s’havien adornat amb flors, i en entrar al despatx d’en Hitler va ser saludat amb un Heil Hitler. Sense dir res, va saludar inclinant el cap. En tots els passadissos de l’edifici hi havia homes de les SS que vigilaven tot el què passava. En veure’l, el dictador italià no es va voler aixecar de la cadira per anar-lo a saludar i, sota els focus del fotògraf Heinrich Hoffmann, el líder alemany li va donar la mà per saludar-lo.  Al cap d’uns minuts es va tornar a obrir la porta i aquest cop va entrar a la sala l’Eduard Dàladier, que arribava tard perquè el seu secretari, en Léger, s’havia endarrerit. Fent exactament igual, Hitler el va saludar amb una encaixada de mans. Sense cap més cerimònia, Hitler va demanar-los que se seguessin al voltant d’una taula rodona situada al costat de la xemeneia. Ell es va asseure com sempre d’espatlles a la finestra, Chamberlain a la seva esquerra, i Dàladier i Mussolini es varen asseure en el sofà, al costat d’en Hitler. L’intèrpret Paul Schmidt no va parar ni un segon de traduir les conversacions. Durant la conversa, Mussolini va presentar el document que havia sigut escrit pels alemanys el dia anterior, on es preveia una intervenció militar a Txecoslovàquia. De seguida, els líders francès i britànic varen presentar les seves queixes per l’inici d’un conflicte bèl·lic. No tenint res més al cap que aturar la guerra, Dàladier no va prestar atenció a les paraules dels seus homòlegs i es va quedar tota la reunió assentat a la seva cadira murmurant. Agafant la batuda de l’oposició, Chamberlain va suggerir fer venir els txecs per parlar de la qüestió, però Hitler ho va rebutjar, tot i que més tard no va tenir més remei que acceptar que un representant txec pogués estar a disposició a l’habitació del costat. Sense cap acord va acabar la primera reunió a les tres del migdia per anar a dinar. A fora, una multitud de gent es va apropar a la plaça per saber quin seria el resultat.

A dos quarts de sis de la tarda es varen tornar a reunir i tal com havia promès en Hitler, dos representants txecs, el doctor Vojtech Mastny, l’ambaixador txec a Berlín, i el doctor Hubert Masaryk, el ministre d’Afers Exteriors, varen ser introduïts sense cap cerimònia a l’habitació del costat. Hitler no estava gens de bon humor en aquella segona sessió perquè veia com en Mussolini, que entenia el francès i l’anglès, parlava amb els seus homòlegs sense els intèrprets i, en canvi, ell, que no sabia cap més idioma que l’alemany, necessitava constantment al seu intèrpret. Per no quedar malament imitava a en Mussolini i d’aquesta manera pensava que els altres creien que ell sabia l’anglès. Després de debatre sobre el futur de Txecoslovàquia, a les vuit del vespre es va tornar a interrompre la reunió per anar a sopar. Hitler va convidar a tots els participants a la reunió a sopar amb ell, però només varen acceptar la invitació els delegats italians. Els francesos i els britànics varen anar a sopar a fora. Mentre sopaven, els traductors del Ministeri d’Afers Exterior alemany i les delegacions estrangeres varen traduir i preparar les conversacions de la reunió.

A les deu de la nit, els representants txecs es varen reunir amb el funcionari Horace Wilson, que els va comunicar de part del primer ministre els punts principals de l’acord que havien arribat i els va entregar un mapa de les zones dels Sudets que havien de ser evacuades immediatament. Quan els dos txecs varen intentar protestar, el funcionari britànic els va tallar la paraula i abans de marxar els va dir que si no acceptaven aquella proposta es veurien obligats a resoldre aquell tema amb els alemanys a soles, i que segurament els francesos els hi dirien el mateix que els hi deia però més brutalment. Poc abans de mitjanit, tots els quatre líders es varen tornar a reunir i a la ciutat va començar a circular el rumor de que s’havia arribat a un acord. Durant aquesta trobada, que va acabar a la una de la matinada, es va acordar en un convenir amb sis documents annexes redactats en quadre idiomes el dret d’autodeterminació dels Sudets, que a la pràctica significava la unió amb Alemanya. Hitler es va comprometre a ocupar la regió sense envair-la a partir de l’1 d’octubre i que acabaria l’ocupació el 10 d’octubre. A més, els alemanys varen aconseguir la fàbrica txecoslovaca Skoda, que era una de les grans fàbriques d’armament. Tot i que aparentment tothom va marxar més o menys content de la reunió, alguns alemanys, com el ministre Joachim von Ribbentrop, estaven insatisfets perquè no es durien a terme els plans bèl·lics.

En sortir de la trobada, el líder alemany va baixar de les escales del Führerhaus amb pas solemne juntament amb el líder italià, que estava satisfet i orgullós, el líder britànic, que anava badallant, i el líder francès, que estava bastant preocupat pel que s’acabava de firmar. Mussolini va rebre unes flors d’una membre de la Lliga de les Noies Alemanyes, la BDM, un moviment femení de les Joventuts Hitlerianes, sota l’atenta mirada d’en Hitler i d’en Göering, que aquest anava amb un vestit fosc i portava ben agafat el seu bastó de mariscal del Reich.

L’endemà al matí, el primer ministre britànic estava preocupat per l’acord que acabaven de firmar i a primera hora va demanar una altra reunió amb en Hitler en el seu domicili privat. Aquesta trobada es va celebrar a dos quarts de dotze del matí, i Chamberlain va dur un tractat de pau escrit pel Foreign Office. Quan el traductor Paul Schmidt li va traduir a en Hitler el document, el líder alemany no li va fer gens de gràcia aquell nou tractat, però el va acabar firmar. Després d’aquest nou acord, el primer ministre va tornar a Londres, on va ser rebut com un heroi i amb tots els honors. Aquell mateix dia, Daladier va tornar també al seu país, però ell no estava tan eufòric com el seu homòleg britànic, ja que pensava que havien cedit davant d’en Hitler i creia que tots eren uns estúpids. Mussolini es va dirigir a Florència i va ser rebut pel rei Victor Manel III, que estava molt satisfet per l’acord. Per la seva part, Hitler estava eufòric i va comentar-li en el seu sector més proper que aquella havia sigut la seva primera conferència internacional, però poc després va assegurar que seria l’última. Pensant amb el tema, Hitler ja no es va mostrar tan eufòric perquè Chamberlain l’hi havia espatllat la seva entrada triomfat a Praga i perquè va veure que la gent demanava la pau abans que la guerra. Tot i el malestar que pogués tenir en Hitler, l’endemà les tropes alemanyes varen començar a ocupar el territori dels Sudets i un contingent de soldats va creuar la localitat de Haidmühle, on la població els va saludar amb la salutació romana i amb mostres d’alegria.

Però Hitler no es conformava amb només ocupar els Sudets i en una data tant propera com el 2 d’octubre li va dir en el seu amic i ministre Joseph Goebbels que destruiria la resta de l’Estat txec quan pogués. El dia 5, el dia que es va acabar l’ocupació alemanya, el president txecoslovac Eduard Benes va dimitir del càrrec. Més tard, el president txecoslovac va fugir del país i se’n va anar temporalment als Estats Units, on va ser professor de Filosofia a la Universitat de Chicago. Al cap de cinc dies, Hitler va ordenar en els seus generals que preparessin els plans per la destrucció total de Txecoslovàquia. Finalment, el 21 d’octubre Hitler i el cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel varen firmar una ordre secreta en què s’ordenava a l’Estat Major de la Wehrmacht que preparés nous plans per la possible ocupació de Txecoslovàquia amb motiu d’assegurar les fronteres alemanyes i de protegir-se contra atacs aeris per sorpresa. També es demanava ocupar el territori de Memel, un port bàltic amb una població majoritàriament alemanya que va ser administrat pels francesos gràcies al Tractat de Versalles fins que els lituans varen envair aquell territori el gener de 1923 i varen obligar a les tropes franceses a retirar-se. El dictador alemany tenia la idea d’intervenir fent ús de la força.

Però Hitler no només tenia el maldecap de Txecoslovàquia, el matrimoni Goebbels, la imatge del matrimoni nacionalsocialista, feia aigües, i el mateix 21 d’octubre es va reunir amb la Magda per intentar solucionar el problema, ja que ella, tot i que el seu marit havia trencat amb l’actriu txeca, continuava ressentida amb ell. Al cap de dos dies es va reunir amb el matrimoni i els va deixar clar que no volia cap divorci, ja en tenia prou amb l’escandalós divorci d’en Hermann Esser, que portava anys vivint amb una altra dona, amb la qual havia tingut dos fills. La Magda va acceptar, però va donar un període de tres mesos de prova i amb la condició de que el seu marit mostrés una absoluta bona conducta. En el cas de que es produís una reconciliació entre en Joseph i la Lídia, el ministre hauria de renunciar del seu càrrec polític.

Amb el tema dels Goebbels més o menys arreglat per un temps, com a mínim de cara a la galeria, tal i com volia en Hitler, el dictador alemany li va demanar al ministre Joachim von Ribbentrop que comencés conversacions amb Polònia sobre la possibilitat de construir una carretera i una via de tren que s’anomenaria el corredor polonès perquè així Alemanya pogués controlar el port de Danzig.

El 31 d’octubre en el Berghof, el dictador alemany es va reunir amb en Hans Heinrich Lammers. Durant la trobada, Lammers li va comunicar que l’annexió dels Sudets implicava la reorganització administrativa de la zona ocupada, que incloïa la persecució administrativa dels jueus, i esperava que firmés una llei anomenada Llei de Reunificació dels Sudets Alemanys amb el Reich alemany. Després li va explicar que feia dos dies havia rebut el sumari del procés del divorci d’en Hermann Esser i que no estava del tot segur de quina seria la decisió del tribunal, ja que l’Esser havia sigut infidel a la seva esposa i aquesta no acceptava el divorci. El principi de culpabilitat no havia perdut completament la seva validesa amb la nova llei del divorci del 6 de juliol.

Al cap de dos dies, tant en Hitler com en Benito Mussolini varen donar suport a l’annexió del sud d’Eslovàquia per Hongria. Els dos buscaven debilitar el màxim a Txecoslovàquia.

La Nit dels Vidres Trencats:

La Nit dels Vidres Trencats va començar el 7 de novembre quan un jove jueu alemany d’origen polonès anomenat Herschel Grynspan,  que havia vist com el seu pare havia sigut expulsat d’Alemanya el 28 d’octubre de 1938, es va presentar a l’ambaixada alemanya a la capital francesa a la Rue de Lille amb l’objectiu de matar l’ambaixador alemany, el comte Johannes von Welcezek, a qui no havia vist mai personalment. El jove va ser conduït al despatx del conseller de l’ambaixada, l’Ernst von Rath, l’encarregat de cuidar els visitants i tercer secretari, que no era nazi. Quan aquest va preguntar-li a en Grynspan quin era el motiu de la seva visita, el jove li va disparar dos trets. D’immediat que es va saber la notícia per Alemanya, l’Adolf Hitler, que es trobava a Munic per celebrar l’aniversari del Putsch, va decidir enviar dos metges a París, però tot i que alguns francesos havien ofert la seva sang per una transfusió ja no es podia fer res per la vida d’en Von Rath, que morirà dos dies després. Grynspan va ser detingut i interrogat per la policia francesa i va confessar que ho havia fet per tot el què feien els nazis en els jueus. Poc després de que se sabés l’estat crític d’en Von Rath, la propaganda nazi va vendre l’atemptat com un producte d’una conspiració jueva internacional i el varen vincular de forma artificial a l’assassinat d’en Wilhelm Gustloff l’any 1936 a mans de l’estudiant jueu iugoslau David Frankfurter. El ministre Joseph Goebbels va donar instruccions a la ràdio i a la premsa perquè ataquessin els jueus en les seves notícies. Tal i com es volia, a les zones de Hessen i de Magdeburg-Anhalt es varen produir manifestacions antisemites.

El dia següent de l’atemptat, Hitler va pronunciar un discurs a Munic per commemorar l’aniversari del Putsch. El líder alemany va decidir no parlar de l’atemptat i, en canvi, va dir que mentre la gent normal de mentalitat sana intentava formar una comunitat del poble, els intel·lectuals seguien el seu propi camí com les gallines en un galliner. A més, va explicar que amb ells, referint-se als intel·lectuals, era impossible fer història perquè no es podien utilitzar com elements de suport d’una comunitat. Però tot i que Hitler no va voler parlar de l’atemptat, es continuava provocant a la gent perquè es manifestés contra la comunitat jueva. La premsa alemanya va atacar amb duresa als jueus i a la tarda d’aquell dia alguns dirigents locals del NSDAP varen instigar a cremar sinagogues, destruir propietats dels jueus, el saqueig de béns i el maltractament dels jueus en totes les zones del país.

A les 4 de la tarda del dia 9 de novembre, Von Rath va morir a conseqüència de les ferides de bala. En aquells moments Hitler encara estava a Munic i allí va ser informat dels aldarulls que s’havien comès contra els jueus i els disturbis contra els jueus de Munic. El dictador va preferir que la policia es quedés al marge de totes aquelles accions. Al voltant de les set de la tarda la notícia de la mort del diplomàtic alemany va entrar a les redaccions alemanyes a través de l’Agència Alemanya de Notícies. En un sopar de la cúpula del govern alemany en el Alten Rathaussaal, el vell Ajuntament de la capital bavaresa, es va presentar un missatger, que a cau d’orella li va anunciar a en Hitler la mort d’en Von Rath. Aquella notícia va alterar molt al dictador alemany i es va inclinar cap al ministre Joseph Goebbels, que estava assentat al seu costat, i varen començar a parlar del que havia de passar. Segons sembla en aquella conversa es va donar l’ordre de començar un pogromo general contra els jueus i el dictador va afirmar que els jueus tindrien que sentir la ira dels alemanys i va ordenar la detenció de 20 a 30.000 jueus com a represàlia. Nerviós pel que tenia que passar, el dictador va abandonar el banquet per tornar al seu pis de l’Aussere Prinzeregenten Strasse abans de fer el seu habitual discurs i va ser substituït fins al final de la cerimònia pel ministre de Propaganda, que a les deu de la nit va donar un discurs antisemita. En acabar el discurs, el NSDAP va expressar la seva fúria i en seguit es va fer emetre el discurs del ministre de Propaganda per la ràdio. D’immediat, dirigents de les SA i del NSDAP es varen reunir en assembles i varen fer crides telefòniques des de l’Hotel Rheinscher Hof a altres regions per començar actes antisemites. A les 23:20, Reinhard Heydrich estava a l’Hotel Vier Jahreszeiten quan el varen informar de l’oficina de la Gestapo de Munic de que s’estaven provocant aldarulls i que les SS havien d’actuar.

De seguida es varen produir disturbis antisemites per tot Alemanya, i militants nazis forasters varen aparèixer juntament amb nazis locals per pronunciar discursos antisemites. A aquella mateixa hora, les SA varen sortir als carrers per destrossar els comerços jueus, per cremar les sinagogues i varen colpejar i assassinar a uns quants jueus. Segons sembla, a mesura que s’anava rebent informacions d’aquells aldarulls, Hitler es va horroritzar sobre el que estava passant, segurament patia per les possibles reaccions de l’exterior. Heinrich Himmler, que va criticar la gestió d’en Goebbels i que molt probablement no estava al corrent del que estava passant, en tenir les primeres notícies va abandonar l’Hotel Vier Jahreszeiten per dirigir-se al pis d’en Hitler. Allà segurament va ser informat, però, segons el líder de les SS, li va semblar que en Hitler es sorprenia quan la seva mà dreta, el SS Karl Wolff, el va informar de la crema de la sinagoga de Munic a dos quarts de dotze d’aquella nit. Nicolaus von Below va creure que en Hitler no estava fingint està enfadat.

A la 01:20 de la matinada, Heydrich va enviar un telegrama a les oficines centrals i a les estacions locals de la Policia Estatal per demanar atacar amb duresa a la comunitat jueva, juntament amb ordres de detenir al màxim de jueus adults, preferiblement els més rics, i va ordenar que no s’impedís la destrucció de les sinagogues. Les destrosses que es varen provocar aquella nit varen causar la destrucció de 267 sinagogues d’Alemanya, Àustria i els Sudets, tot i que alguns altres informes apuntant a 1.000, la mort de 91 jueus i es varen arrestar a més de 30.000 jueus que varen ser enviats en els camps de concentració de Buchenwald, Dachau i Saschenhausen, on varen ser insultats, colpejats a cops de peu i de fusell, i després de passar la nit esperant a peu dret en el patí d’armes els hi varen treure la roba i totes les pertinences, els varen tallar el cabell al zero i els hi varen posar uniformes de ratlles blaves i blanques. També es varen destruir i saquejar més de 7.500 comerços jueus, 29 magatzems varen ser cremats o destruïts juntament amb 191 llars jueves. A part es varen robar diners, càmeres fotogràfiques, joies…. i alguns cementiris jueus varen ser profanats. En alguns llocs es va humiliar públicament als jueus obligant-los a trepitjar els seus xals d’oració, a llegir en veu alta el Mein Kampf o cantar l’himne Horst Wessel. A Beuthen, a l’Alta Silèsia, es va obligar a un grup de jueus a està dempeus moltes hores mentre veien com es cremava la seva sinagoga. Els jueus que es varen atrevir a sortir al carrer després del pogromo els varen seguir colles de nens que els escopien i els colpejaven a les cames amb pales. Un treballador de la comunitat jueva de Berlín va descriure les escenes a la Kurfürstendamm com una zona de guerra. Els cotxes varen tenir que recórrer rutes alternatives per no destrossar els pneumàtics pels trossos de vidre que hi havia a terra. Aquells atacs contra la comunitat jueva no varen ser del gust de molts alemanys, com el propi Hermann Göering, que aquell dia va viatjar de Munic a Berlín amb tren.

Al migdia, Hitler es va reunir amb en Goebbels en el restaurant Osteria Bavaria per analitzar la situació i, segons el ministre de Propaganda, allí va veure que els punts de vista d’en Hitler eren molt radicals i agressius. El dictador alemany va indicar el seu desig d’establir mesures dures contra els jueus en l’esfera econòmica. Per complir les seves ordres, va trucar a en Göering i el dictador li va dir que aquells fets no es podien tornar a repetir en el futur perquè donaven molt mala imatge i li va mencionar que els jueus tindrien que pagar els desperfectes d’aquella nit. Aprofitant el desconcert general d’aquell dia, Hitler va pronunciar un discurs, que no es va fer públic, en els redactors en cap de la premsa alemanya perquè es preparessin per una propaganda bèl·lica. Els va explicar que s’havia vist obligat a parlar de pau els últims anys i que ara estava dubtant si tenia que continuar amb aquella propaganda pacífica perquè tenia que proporcionar en el poble alemany les armes que fossin necessàries per següent pas. El líder alemany sabia perfectament que la gran massa del seu Volk es deixaria emportar per una campanya bèl·lica si tenia el suport dels mitjans de comunicació, i ara creia que havia de preparar adequadament al poble per l’ús de la força. Aquella època la majoria del poble alemany estava totalment encontra d’una guerra. Quan el dictador alemany va tornar a Berlín li va assegurar en el seu arquitecte Albert Speer que aquells fet d’aquella nit no havien sigut del seu gust i que sentia vergonya del que havia passat. Tot i l’aparent vergonya que podia sentir el dictador alemany, segons un informe que es va fer més tard es va mencionar que tots els agents i els comandaments que havien actuat aquella nit havien gaudit molt de l’acció i proposaven fer-ne més sovint.

L’endemà 11 de novembre, Hitler va trucar a en Göering per informar-lo dels passos a seguir en una reunió de l’endemà en el Ministeri de l’Aire per decidir quines mesures havien de prendre contra els jueus. Bàsicament, les mesures varen ser econòmiques fent-los pagar en els jueus els desperfectes de la Nit dels Vidres Trencats amb una forta multa de 1.000 milions de Reichsmarks, diners que varen servir per fer front al greu dèficit que hi havia en el Reich. Els grans bancs alemanys varen ajudar a que la penitència dels jueus tirés endavant i es varen encarregar de cobrar els diners. Els següents dies Hitler es va retirar al Berghof per desaparèixer de la primera plana política perquè segurament volia evitar ser vist durant aquells dies tant moguts i tant foscos.

L’ocupació de Txecoslovàquia:

El 24 de novembre, en el Berghof, l’Adolf Hitler va donar instruccions per l’ocupació militar de Txecoslovàquia, la ciutat lliure de Danzig i el territori de Memel. Seguint les ordres del seu líder, Wilhelm Keitel va ser l’encarregat d’afegir un apèndix en una ordre anterior d’en Hitler sobre la reconstrucció de la Kriegsmarine. Un cop donades les ordres, el dictador alemany es va reunir amb el ministre de Defensa i Economia de Sud-Àfrica, l’Oswald Pirow, per parlar de la cooperació internacional de la immigració dels jueus alemanys. Hitler no va mostrar gaire interès en les propostes del ministre sud-africà, ja que tenia pensat solucionar aquell problema en un futur proper. A continuació es va reunir amb el rei Carles II de Romania, un monarca que havia abdicat l’any 1926 però que el 1930 havia tornat a ocupar el tro a Bucarest després de mostrar-se a favor de la política feixista de la Guardia de Ferro. Després de la reunió, el monarca romanès va quedar convençut de que Romania corria el risc de ser liquidat pel Tercer Reich. Segurament a resulta d’aquesta trobada, el rei romanès va donar ordres d’assassinar el 30 de novembre al líder de la Legió Romanesa, Corneliu  Codreanu, que estava a la presó per la seva oposició al govern romanès, juntament amb els seus col·laboradors, per la por de que la Legió Romanesa provoquessin disturbis o un cop d’Estat juntament amb els nazis.

El 17 de desembre Hitler va tornar a donar instruccions per l’ocupació militar de Txecoslovàquia, la ciutat lliure de Danzig i el territori de Memel. Llavors, el dictador es va reunir amb el dirigent nazi a Memel, l’Ernst Neumann, per dir-li que l’annexió del territori de Memel tindria lloc el març o l’abril del següent any i que no volia que es produís una crisi a la ciutat abans d’aquell moment.

1939:

Com era costum, per inaugurar l’any l’Adolf Hitler va fer un discurs per la ràdio dirigit a la nació, on va explicar que el 1938 havia sigut el més ric en fets de la història alemanya. Després, el líder alemany va aprovar un programa per la construcció de nous vaixells de guerra pensant en els futurs escenaris bèl·lics. El programa preveia la construcció de sis cuirassats de 50.000 tones, a més del Bismarck i del Tirpitz, de vuit creuers lleugers de 20.000 tones, quatre portaavions de 20.000 tones i 233 submarins.

Al cap de quatre dies Hitler es va reunir en el Berghof amb el ministre polonès d’Afers Exteriors Józef Beck per començar unes negociacions per la construcció d’una via ferroviària i una carretera pel corredor polonès. El dictador, amb un to conciliador, li va reclamar la firma d’un acord que posés fi a la condició de ciutat lliure de Danzig i demanava que fos retornada a Alemanya les vies d’accés a Prússia Oriental. Beck li va respondre que en nom del seu govern aquelles qüestions no eren negociables i que l’opinió pública polonesa impediria qualsevol tipus de concessió sobre Danzig. Un cop acabada la reunió amb el ministre polonès, Hitler es va reunir amb en Joseph Goebbels, que acabava d’arribar aquell dia a la residència de muntanya d’en Hitler, per parlar, entre altres coses, dels seus problemes matrimonials amb la Magda, que encara no li perdonava la seva infidelitat amb l’actriu txeca Lídia Baarova. Hitler, cansat d’aquell llarg tema, li va demanar que resolgués aquella situació aviat, ja que no li feia gens de gràcia que la família ideal nazi, i la família que més estimava personalment, estigués a punt de divorciar-se.

La Nova Cancelleria del Reich:

El 7 de gener, després de viatjar a Munic, l’Adolf Hitler va tornar a Berlín, que havia arribat a la xifra de 4.338.000 habitants, per veure la seva futura nova Cancelleria del Reich, situada en el número 77 de la Wilhelmstrasse, que s’havia d’inaugurar al cap de dos dies. En aquells moments estava molt tens, ja que esperava veure molts obrers acabant la feina i les brigades de neteja, però el líder alemany s’equivocava perquè l’arquitecte Albert Speer havia acabat l’obra 48 abans del previst. 4.000 obrers varen treballar sense descans en dos torns per complir els desitjos de l’arquitecte. El cost total de l’obra va ser d’uns 90 milions de Reichsmarck. Quan Hitler va veure la nova Cancelleria va quedar impressionat i es va desfer d’elogis cap a l’arquitecte. Quan va entrar dins de l’edifici li queia la bava i li encantava el llarg passadís que arribava a la sala de recepció, tot i que quan va arribar a aquella sala la va trobar massa petita i va demanar que fos tres vegades més gran. En canvi, quan es va dirigir en el seu despatx li va agradar molt, en especial el seu escriptori perquè inspirava terror a la persona que s’havia d’assentar a davant seu. Quan va sortir de l’edifici tenia molt bones sensacions i només pensava en la inauguració. Dos dies després Hitler va fer un discurs al Palau d’Esports i va convidar a tots els obrers que havien treballat en la nova Cancelleria. El dictador els va explicar que construïa un monument de gran volum perquè volia tornar a cada ciutadà alemany la confiança en si mateix i per demostrar en el món de que ells eren un poble superior posant-se a l’altura de l’Antiga Grècia i, com aquell poble, va assegurar que la seva obra perduraria molts segles. En el discurs va tornar a fer referència a que no li quedava gaire temps de vida. Tots els que havien treballat en la construcció de la nova Cancelleria: paletes, picapedres, muntadors, fusters…. varen tenir com a premi visitar la nova Cancelleria. L’endemà es va inaugura de manera oficial. Amb aquell nou edifici, l’Eva Braun va tenir el seu propi espai en l’anomenada vivenda del Führer a la Vella Cancelleria adornada amb mobles dissenyats per Speer, que era dels pocs amics que compartia amb en Hitler. Al cap de dos dies  Hitler va rebre a la gran sala de la nova Cancelleria els primers diplomàtics acreditats i després va tornar a la seva residència de muntanya.

En un dia normal a la nova Cancelleria hi tenien accés entre 40 i 50 persones. Abans d’accedir a l’edifici prèviament tenien que trucar per telèfon als secretaris de l’edifici per informar de que venien. Aquestes persones normalment eren caps regionals i nacionals del NSDAP, alguns ministres i també hi havia les persones del cercle íntim de l’Adolf Hitler. Els oficials de la Wehrmacht no eren mai convidats. L’entrada de l’edifici estava vigilada per membres de les SS. Un cop dins de l’edifici els convidats s’havien de dirigir a un ampli rebedor, on hi havia seients molt còmodes, parets blanques adornades, terra de marbre cobert amb catifes i era l’únic lloc de l’edifici on estava permès fumar. Era molt habitual que la gent aprofités aquell moment d’espera per fumar. Dins de l’edifici no era habitual saludar-se amb el Heil Hitler de rigor, sinó que es limitaven a saludar-se amb un Bon dia. Tampoc era necessari portar l’uniforme del NSDAP i cadascú podia anar al seu gust. Després els convidats eren dirigits a una sala d’estar, el Saló dels Mosaics, Mosaik-Saal, passant per un saló de recepció quadrat que no s’utilitzava pels seus mobles incòmodes. Es deia Saló dels Mosaics perquè el terra, les parets i el sostre estaven entapissats de pedres petites formant dibuixos. El Saló tenia uns 100 metres quadrats, els mobles eren acollidors, el sostre tenia unes bigues de fusta, les parets estaven adornades amb quadres prestats de la Galeria Nacional i s’hi  trobava l’única xemeneia que hi havia a la planta baixa, adornada amb un escut del Renaixement florentí que el canceller Von Bülow havia dut d’Itàlia. Al voltant de la xemeneia hi havia un conjunt de seients entapissats de pell fosca i darrere dels seients hi havia un sofà amb una gran taula on hi havien els diaris. Normalment allí la gent es quedava una bona estona parlant dreta amb els demés convidats mentre esperaven a en Hitler.

El dictador alemany mai era puntual en rebre els seus convidats. L’hora de dinar era al voltant de les dues del migdia, però Hitler solia aparèixer cap a les tres de la tarda. Normalment provenia de les habitacions que hi havia en els pisos superiors o del seu despatx s’hi havia celebrat alguna reunió. Quan entrava al Saló ho feia sense cap tipus de cerimònia, simplement saludava al personal de la Cancelleria i en seguit els convidats formaven un cercle al seu voltant per informar-lo i per sentir les seves opinions respecte a la qüestió del dia. Hitler sempre solia preguntar per la salut de les senyores dels convidats. Un cop tots havien sigut saludats, el líder alemany agafava un diari de la taula i es posava tot sol a llegir-lo en una butaca. Normalment llavors s’esperaven uns 20 minuts fins que s’obria una porta de vidre que donava accés al menjador. Llavors entrava al Saló un dels cuiners i li deia a en Hitler que el menjar ja estava a punt. Ell sempre anava al davant i els convidats al seu darrere sense cap protocol.

El menjador era quadrat, feia dotze metres per dotze, les parets eren de color blanc, color que feia que hi hagués molt llum, i en una de les parets hi havia tres portes que donaven accés al jardí. En aquesta mateixa paret hi havia una pintura inacabada del pintor Kaulbach. En el centre del menjador hi havia una taula rodona rodejada de cadires amb capacitat per 15 persones i a les cantonades hi havia quatre taules més petites, amb quatre o sis cadires cadascuna. Els plats que se servien eren de porcellana clara i les copes eren senzilles. Els centres de les taules estaven adornats amb gerros de flors. Hitler sempre seia al costat de la finestra i al seu costat hi posava dues persones que ell elegia prèviament. Els demés seien a on ells volien, tot i que els de menor rang seien sempre a les taules petites. El menjar era senzill; sopa, carn, una mica de verdura amb patata i unes postres. Per beure podien elegir entre aigua mineral, cervesa normal berlinesa o vi barat. El dictador bevia Fachinger perquè no duia alcohol. Pocs menjaven i bevien com en Hitler, persones com en Hermann Göering no solien menjar a la Cancelleria o en Rudolf Hess, que s’hi presentava cada 15 dies, es portava el menjar de casa i se’l feia escalfar a la cuina de la Cancelleria. Més tard, el dictador va prohibir que li portessin trofeus de caça o de pesca, ja que no l’hi agradava que es matessin animals. Les converses al menjador eren llargues mentre es menjava i Hitler repetia constantment els mateix temes, cosa que feia molt carregosa l’estada dels convidats. Solia parlar de la seva època dels anys 20 i donava molta importància als successos de la Primera Guerra Mundial. Tot i que el sentit de l’humor no era el seu fort, li agradava molt que el fessin riure amb acudits, que normalment els explicava en Goebbels. També li encantava parlar de xafarderies, sobretot dels seus ministres o de gent que l’envoltava. L’Alfred Rosenberg era el blanc preferit d’en Goebbels perquè rebés les crítiques. Anar a la Cancelleria a dinar era molt sovint una pèrdua de temps, però ser un dels convidats d’en Hitler donava prestigi i de pas sempre es donaven informacions de temes de govern. Bàsicament la gent anava a la Cancelleria per veure i perquè el veiés en Hitler. Qui es presentava molt sovint eren en Joseph Goebbels, en Martin Bormann i l’Albert Speer, mentre que altres personalitats com en Heinrich Himmler no hi anaven tant.

L’hora de dinar se solia donar pe acabada a dos quarts de cinc de la tarda, però Hitler la solia allargar si tenia que parlar amb algun dels convidats sobre temes del govern. Un cop acabat el dinar, Hitler s’aixecava de la cadira i els convidats s’acomiadaven d’ell. Llavors el dictador es retirava a una de les seves habitacions del pis superior per descansar.

L’hora de sopar, que era per allà les vuit del vespre, normalment hi havia entre sis i vuit persones convidades. Tot sovint hi anava a sopar el fotògraf Heinrich Hoffmann, algun conegut de Munic, algun col·laborador com el seu pilot o el seu mecànic i en Martin Bormann. No era normal que hi anessin els seus col·laboradors del govern. Les converses eren com les del migdia i Hitler, segurament més relaxat que el migdia per un ambient més proper, li agradava que l’informessin de les obres de teatre, de cinema…. també li encantava que li expliquessin els escàndols i les anècdotes dels famosos o dels membres del seu govern. Per sopar també se servien plats senzill, tot i que una vegada li varen donar caviar, però quan en va saber-ne el preu el va prohibir.

Un cop acabat el sopar els assistents es dirigien a la sala d’estar on seien en les còmodes butaques. Més informal, el dictador es treia l’americana i estirava les cames. Llavors solien mirar una pel·lícula i s’estaven unes hores a aquella sala parlant dels actors i de les actuacions de la pel·lícula. Els convidats es menjaven a aquelles hores entrepans i bevien vi o cervesa fins que en Hitler s’acomiadava d’ells per allà les dues d ela matinada. Quan anava al seu dormitori els demés marxaven de la Cancelleria.

El dia a dia d’en Hitler a la Cancellera no era de treballar gaire, de fet treballava poques hores i s’ocupava més de coses sense importància mentre el poble alemany es pensava que treballava nit i dia sense descans.

Txecoslovàquia:

La mala maror entre el matrimoni Goebbels va arribar a la seva fi quan en Joseph va acceptar firmar un contracte matrimonial. El matrimoni, que els últims dies estava reunit a la seva casa d’estiu a Schwanenwerder, li va fer saber el 19 de gener a l’Adolf Hitler la proposta de la solució. El dictador va acceptar-ho i inclús va intervenir-hi. Al cap de dos dies Goebbels va rebre l’esborrany del contracte matrimonial de la Magda, que havia formulat l’advocat berlinès Rudolf Dix. El propi Hitler va escriure en el contracte que el ministre només havia de tenir-li afecte a la seva esposa.

Aquell mateix dia que en Goebbels rebia l’esborrany, Hitler es va reunir amb el ministre d’Afers Exterior txecoslovac Frantisek Chvalkovsky, i en to d’amenaça li va dir que els jueus serien destruïts i que no provocarien un altre 9 de novembre de 1918 a canvi de res i va acabar la seva frase dient que aquella data seria aviat venjada.

L’endemà, Hitler i Goebbels varen dinar junts per parlar de la Guerra Civil espanyola, que estava a les seves acaballes, i del matrimoni del ministre. Els dos líders estaven convençuts de que Alemanya es tenia que conformar amb la neutralitat espanyola després de la guerra. Després de dinar, Goebbels es va reunir amb la Magda per firmar el nou contracte matrimonial, que per ell va ser una humiliació. Els mal de caps d’en Goebbels no varen acabar aquí perquè el dia 26 va rebre una carta on se li notificava que els impostos de la seva finca de Schwanenwerder havien augmentat i que encara devia una quantitat de l’any anterior.

Aquell 26 de gener, Hitler es va reunir amb el seu ministre Joachim von Ribbentrop, que tornava d’una visita oficial a Varsòvia. El ministre el va informar de que els polonesos no estaven disposats a cedir Danzig. Davant d’aquella situació que ja sabia, el dictador es va enfadar i la seva política cap a Polònia va canviar.

El 30 de gener, el dia de l’aniversari de l’arribada al poder, Hitler va pronunciar un discurs al Reich on va atacar i va culpar de tots els mals a la comunitat jueva, i els va advertir de que estaven pagant la factura dels danys que havien ocasionat i que més tard haurien de pagar. El dictador també va acusar de bel·licistes a la Gran Bretanya i els Estats Units, i va afirmar que no podrien influir a Alemanya per la solució jueva. Continuant amb els seus atacs, va afirmar que l’amenaça dels banquers jueus portaria a una nova guerra que provocaria la destrucció de la raça jueva. Literalment va dir:

Si la comunitat financera jueva aconsegueix abocar el món a una guerra mundial, el resultat no serà la bolxevització de la terra i la victòria dels jueus, sinó que serà la destrucció de la raça jueva a Europa.

El dictador va englobar un altre cop en un mateix terme els jueus amb el comunisme per tal de que la gent relacionés una cosa amb l’altra per haver-hi un enemic global i únic. Al cap de tres dies els noticiaris cinematogràfics emetien la profecia d’en Hitler i en aquells moments la propaganda alemanya preparava el poble per una possible guerra i intentava culpar-ne als jueus.

Però abans d’acabar amb els jueus Hitler pensava en acabar amb Txecoslovàquia i per això el 12 de febrer es va reunir a Berlín amb en Vojtech Tuka, un dirigent del Partit Popular eslovac, i en Franz Karmasina, un portaveu de la minoria alemanya a Eslovàquia. El dictador els va animar a proclamar la independència d’Eslovàquia i acabar d’aquesta manera amb l’Estat txecoslovac. L’endemà, Hitler va informar en alguns dels seus col·laboradors que plantejava atacar Txecoslovàquia a mitjans de març.

El 14 de febrer, Hitler es va dirigir a Hamburg amb en Hermann Göering, en Joseph Goebbels, en Rudolf Hess, en Joachim von Ribbentrop, en Heinrich Himmler, en Martin Bormann, en Wilhelm Keitel i l’Erich Raeder per ser presents a la cerimònia del botament del cuirassat Bismarck amb la neta del canceller Otto von Bismarck, la Dorothea von Löwenfeld. Durant la cerimònia Hitler va fer un discurs. Al cap de quatre dies va assistir a l’exposició del motor que es feia a Berlín. El dictador va ser fotografiat sostenint amb les seves mans una roda.

El 26 de febrer, Hitler va comentar en el seu entorn més íntim que veia complicat un apropament entre França i l’Espanya d’en Francisco Franco perquè, segons va afirmar el dictador alemany, els francesos durant tota la història havien fet la vida impossible als espanyols.  Tot i la profecia d’en Hitler, l’endemà els francesos, com també els britànics, varen reconèixer el govern d’en Franco. Aquella notícia va dur la dimissió del president de la República espanyola Manuel Azaña com a cap de govern.

El 10 de març, el dia que el govern txec havia declarat la llei marcial pel temor a una ocupació militar alemanya i el dia que l’Emil Hacha, president de Txecoslovàquia i un antic advocat que havia arribat a ser president del Tribunal Suprem txecoslovac, havia ordenat fet detenir al capellà eslovac Josef Tiso, el cap del Partit Popular eslovac des del 1938, i els seus col·laboradors, Hitler va informar als ministres Goebbels i Von Ribbentrop i el cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel que havia decidit entrar a Txecoslovàquia, aixafar l’Estat txec i ocupar Praga en breu. El dia següent, el líder alemany va persuadir a través d’altres al capellà Tiso perquè s’encarregués de dirigir Eslovàquia com un Estat independent, però sota el control d’Alemanya, i li va demanar veure’s aviat a Berlín. Sabent que havia d’actuar d’immediat, l’endemà Hitler va ordenar en el cap de la Luftwaffe Hermann Göering, que es trobava de vacances a San Remo, que tornés d’immediat a la capital perquè havia de donar l’ordre a l’Exèrcit de Terra i a la seva Luftwaffe de que estiguessin preparades per entrar a Txecoslovàquia a les sis del matí del dia 15 de març. Aquella nit, dos agents del SD varen recollir al capellà Josef Tiso per traslladar-lo a Berlín en un avió especial perquè s’entrevistés amb en Hitler, que desitjava que es proclamés la independència d’Eslovàquia. El dia 13, el dia que l’Emil Hacha viatjava amb tren cap a Berlín per entrevistar-se amb en Hitler per tal d’evitar la intervenció alemanya, el dictador es va reunir amb en Tiso, a qui li va recriminar la seva passivitat en tot aquell conflicte i el va avisar de que Hongria se’ls menjaria si no feien res. El capellà li va prometre que el dia següent proclamaria la independència d’Eslovàquia. Per por a que no ho fes, el Ministeri d’Afers Exteriors d’en Von Ribbentrop li va preparar el document que proclamava la independència. Després Tiso va tornar a Bratislàvia.

El 14 de març, mentre la Wehrmacht es preparava a la frontera txeca per entrar al país, Hitler, Göering i Keitel varen preparar una trobada per aquella nit a la nova Cancelleria amb l’Emil Hácha, que estava viatjant amb tren cap a la capital alemanya acompanyat per la seva filla i el ministre d’Afers Exteriors Frantisek Chavalkovsky. El vell president txecoslovac viatjava en tren enlloc de l’avió per culpa dels seus problemes de cor. Hitler en aquells moments d’espera es va informar de com es començaven a mobilitzar les tropes alemanyes en el territori txec i també va rebre informació sobre els problemes de cor que patia el president txec. Un cop l’Hácha va sortir de l’estació de trens de Berlín es va dirigir a l’Hotel Adlon, on va ser rebut amb tots els honors i se li va entregar una capseta de bombons en nom d’en Hitler, però el varen fer esperar unes quantes hores. Mentre s’esperava impacient, Hitler va sopar amb en Joseph Goebbels i després varen mirar una pel·lícula fins la una de matinada. Un cop acabada la pel·lícula es va cridar al president txec, que va ser rebut cordialment a la Cancelleria davant d’en Joachim von Ribbentrop, en Walther Hewel, en Wilhelm Keitel, l’Ernst von Weizsäcker, l’Otto Meissner, l’Otto Dietrich i en Paul Schmidt. Enmig de la reunió Göering, que havia sigut informat per en Hitler de que els russos havien ocupat aeròdrom txecs, va entrar de cop a la sala i va demanar amb mala educació que li portessin una cervesa. Després de l’arribada del ministre de l’Aire,  Hitler va començar a maltractar verbalment al president txec, acusant-lo d’incapaç de solucionar la crisi que patia el seu país i li va demanar que deixés entrar al seu Exèrcit pacíficament. Al principi Hácha si va negar i va exigir que es deixés que Txecoslovàquia continués sent un país independent i, a canvi, faria deixar les armes a l’exèrcit txec i seria fidel al regim nazi. El President encara confiava que tant França com la Gran Bretanya l’ajudarien tal i com l’hi havien donat garanties a la Conferència de Munic. Veient que no arribaven a cap acord, Hitler va donar per acabada la reunió, i Göering i Von Ribbentrop es varen endur a l’Hácha a la central telefònica de la Cancelleria perquè fes una trucada, però les línies telefòniques estaven tallades. En aquells moments Von Ribbentrop el va escridassar i Göering el va amenaçar i li va descriure amb pèls i senyals com la Luftwaffe bombardejaria Praga si no acceptava els plans d’en Hitler. Aquella amenaça era inviable en aquells moments i Göering ho sabia perquè havia sigut informat de que la 7è Divisió Aèria estava immobilitzada a terra per culpa de la neu. Un cop la línia telefònica va estar restablerta el president txec va intentar trucar a Praga però quan va començar a parlar es va tornar a tallar la línia. Cada cop més encès, el ministre d’Afers Exteriors alemany el va escridassar encara de més males maneres i davant dels crits, les amenaces i les presses el president txec es va desmaiar a la seva cadira. En aquells moments tothom el donava per mort. Quan varen veure que encara respirava, Hitler va cridar ràpidament al seu metge personal, el doctor Theodor Morell, i aquest li va injectar una injecció amb una agulla hipodèrmica que li havia donat en Göering. Instants després l’Hácha es va reanimar però no estava en condicions per continuar la sessió. Confós per tot plegat, el president txec va ser obligat a donar l’ordre per telèfon a Praga de no resistir l’entrada de la Wehrmacht i a les quatre de la matinada va firmar un acord en què posava el poble txec a mans d’Alemanya. Un cop acabada la reunió, Hitler estava eufòric i en apropar-se a la seva secretària Christa Schröeder li va dir:

És el dia més feliç de la meva vida, la unió de Txecoslovàquia i Alemanya és un fet. Figuraré com l’alemany més gran de la Història.

Acabada la frase, el dictador li va fer un petó a la galta a la seva altra secretària, la Gerda Christian, a qui el dictador anomenava Dara. Ja no podent dormir de l’emoció, de fet tampoc ho podia fer sense somnífers, el dictador va celebrar en el seu despatx aquella victòria. Assentat a la seva butaca, Hitler va demanar que s’enviés una carta a en Benito Mussolini per informar-lo de tot el que havia passat i una proclama als txecs on s’explicaria la nova situació del país. Les tropes alemanyes varen envair Txecoslovàquia a les sis del matí i a partir de llavors va passar a dir-se Protectorat del Reich de Bohèmia i Moràvia amb el baró Constantin von Neurath com a Protector i sota les ordres del ministre Von Ribbentrop. A Bratislàvia, al migdia següent, el sacerdot Josef Tiso va proclamar davant del Parlament la independència d’Eslovàquia sota la protecció del Reich alemany i va mostrar el text d’independència escrit pel ministre Von Ribbentrop. Tiso va instaurar un règim autoritari d’inspiració cristiana i tradicionalista. Entre març i octubre de 1942 va enviar a 60.000 jueus a Polònia per ser eliminats a les cambres de gas.

Al matí, l’Hácha va abandonar Berlín amb tren i va tornar cap a Praga per explicar en el seu govern que s’havia rendit. Però Hitler el va tornar a martiritzar perquè ell també es va dirigir a la capital txeca per proclamar la conversió de Txecoslovàquia en un protectorat alemany. Per arribar abans que l’Hácha, Hitler va manipular els serveis de trens. Els soldats alemanys es varen afanyar a posar ordre al país perquè Hitler fes la seva entrada triomfal. Era la primera vegada que es conqueria territori no alemany per part del Tercer Reich. El tren d’en Hitler es va aturar a Leipa, un poble situat a uns 100 quilòmetres al nord de Praga. En el poble l’esperava una flota de Mercedes per dirigir-se a la capital txeca. A Praga, tot i que nevava sense parar, Hitler va fer part del trajecte a peu, amb el braç dret alçat per saludar als seus homes armats. Però a la capital txeca molt poca gent va sortir a rebre’l i els carrers varen quedar desèrtics. Llavors, el dictador alemany va avançar amb cotxe continuant passant casi desapercebut fins al palau reial, el castell de Hradcany. A l’antiga residència dels reis de Bohèmia, acompanyat per en Heinrich Himmler i en Reinhard Heydrich i protegit per la guàrdia de les SS Schelllengerg, va rebre els notables de la petita comunitat de parla alemanya de la ciutat. L’endemà al matí, Hitler va firmar a través d’un decret l’annexió del Protectorat de Bohèmia i Mordàvia i va proclamar en el castell de Hradcany la constitució del nou Protectorat en què es conservava part de la seva autonomia però que havia d’estar sota les ordres dels alemanys. El dia següent, Hitler va abandonar Praga i va viatjar a Viena per redactar un tractat de protecció d’Eslovàquia. Tot i la independència d’Eslovàquia, Alemanya controlaria la vida política i econòmica del país. Al cap de dos dies Hitler va tornar a Berlín. Tot i les gèlides temperatures varen sortir molts berlinesos als carrers per donar-li la benvinguda. Quan el tren d’en Hitler es va aturar a la Göerlitzer Banhof, Göering el va rebre llegint molt emocionat un discurs. Llavors, milers de persones varen aclamar al seu líder en el trajecte fins a la Cancelleria. L’espectacle havia sigut dissenyat per en Goebbels. Després d’entrar a la Cancelleria Hitler va sortir al balcó per saludar a la multitud eufòrica.

El territori de Memel:

El 22 de març l’Adolf Hitler va sortir de Berlín per dirigir-se a Swinemünde, on es va embarcar en l’embarcació Deutschland acompanyat per l’Erich Raeder per dirigir-se al port de Memel. L’endemà Hitler va firmar el decret que havien acordat la nit anterior el ministre Joachim von Ribbentrop  i el ministre d’Afers Exterior lituà, en Joseph Urbsys, de retornar el territori de Memel al Reich. Un cop va arribar a Memel, Hitler es va dirigir a la població local alemanya per explicar-los que l’antic territori pertanyent a Prússia Oriental tornava a formar part del Reich. L’endemà al migdia va tornar a Berlín. Per aquella nova conquesta no es va voler celebrar ni cap cerimònia ni cap desfilada perquè Hitler no volia que fossin tant freqüents.

El Pacte d’Acer:

El 25 de març, el mateix dia que va morir a Munic el seu portaveu en assumptes mèdics, el doctor Gerhard Wagner, l’Adolf Hitler va notificar a l’Exèrcit que planejava, sota les adequades condicions, solucionar per la via militar el problema de Danzig i de Polònia. Tot i les seves amenaces, el dictador encara sostenia que no volia resoldre la qüestió de Danzig per la força per tal d’evitar que els polonesos demanessin ajudar als britànics. Però els britànics, veient els moviments dels nazis, sobretot de la seva propaganda en què s’insultava als polonesos, varen reaccionar davant del nou objectiu dels nazis. El 31 de març, el dia següent que el seu nebot William Patrick Hitler i la seva cunyada Bridget Hitler arribessin als Estats Units després de que els britànics els convidessin a marxar pel seu cognom, Hitler es va enfadar molt quan va saber que el primer ministre Neville Chamberlain havia anunciat a la Cambra dels Comuns que tant França com la Gran Bretanya garantirien la integritat de Polònia. Enrabiat, el dictador alemany es va enfadar tant que va donar un cop de puny a la taula de marbre del seu despatx de la Cancelleria mentre exclamava que els hi prepararia una poció enverinada.

Oblidant per un moment el tema de Polònia, Hitler es va dirigir a Wilhelmshaven l’endemà per presentar a l’Erich Raeder, recent ascendit a Grossadmiral, com a nou cap de la Kriegsmarine i varen botar el cuirassat Tirpitz davant d’una multitud de gent que estava ansiosa per veure el dictador i el cuirassat. Al cap de dos dies, Hitler, després de criticar la Gran Bretanya i Polònia, va ordenar al OKW que preparés a la Wehrmacht per envair Polònia en una operació que portaria el nom clau de Cas Blanc, Fall Weiss, en un atac que havia de ser sorpresa i que s’hauria de dur a terme l’1 de setembre.

El 5 d’abril Hitler va ser convidat, juntament amb l’Eva Braun, els matrimonis Bormann i Morell, i en Franz Xaver Schwarz i la seva esposa, a la boda del jerarca Hermann Esser, que feia poc que s’havia separat de la seva dona després d’un divorci molt polèmic perquè l’ex dona no acceptava firmar, ja que era ell qui havia sigut infidel i segons la llei tenia el dret a fer-ho però va ser obligada a firmar-lo.

Deu dies més tard, Hitler va rebutjar la crida feta pel president Franklin Delano Roosevelt aquell dia de comprometre a Alemanya i Itàlia, que durant aquell mes havia ocupat Abissínia, de no atacar durant els següents 10 anys a una llista de països europeus. El President havia demanat en els dos dictadors que respectessin la independència dels Estats europeus.

Preparant l’aniversari d’en Hitler, el seu 50è, el dia abans el ministre Joseph Goebbels, que havia estat els últims dies de viatge a Egipte mentre la Magda havia estat a Itàlia, es va dirigir per ràdio al poble alemany per celebrar l’aniversari i va lloar la figura del líder alemany. L’endemà es va declarar festa nacional. Per celebrar l’aniversari, a l’eix Est-Oest, la primera artèria acabada de la capital, es va organitzar una espectacular desfilada militar i es va fer molta propaganda sobre la figura d’en Hitler. En les dues bandes del fastuós carrer es varen col·locar àguiles de ferro fos amb corones de la victòria a les urpes sobre robustes columnes segons el projecte de l’escenògraf Benno von Arent. L’objectiu era provocar admiració i temor. Mentre el públic es concentrava als voltants de l’eix Est-Oest per veure la desfilada, Hitler estava tancat a la Cancelleria rebent regals. Dels regals més destacats cap destacar el d’en Heinrich Himmler, que sota l’atenta mirada dels SS Josef Dietrich i Karl Wolff, li va regalar un valuós retrat eqüestre del monarca Frederic el Gran pintat pel pintor Adolf von Menzel, i el de l’Albert Speer, una maqueta de la nova Berlín que volien construir. Després de desembolicar els regals, Hitler va sortir de l’edifici i amb el seu Mercedes negre va passar davant les formacions agrupades al llarg de la gran avinguda, entre el Lustgarten i l’estació del Tiergarten. Després, des de la tribuna oficial alçada a la plaça superior de Charlottenburg, va saludar a les tropes que desfilaven davant d’ell des de les onze del matí fins a les tres de la tarda. Hitler se les va mirar dempeus, immòbil, sense apartar la vista de l’immens Exèrcit en marxa. La desfilada va passar també per davant dels diplomàtics estrangers, que es miraven aquella escena amb temor i preocupació. Hitler li havia demanat al ministre Joachim von Ribbentrop que convidés a aquells diplomàtiques perquè prenguessin nota. La desfilada també va servir per una edició especial del noticiari Wochenschau de la UFA, que Joseph Goebbels havia encarregat amb motiu de l’aniversari. Per celebrar també l’aniversari, l’Església catòlica va fer sonar les campanes de les seves esglésies i va demanar pregar per en Hitler a la missa del següent diumenge.

El 27 d’abril, per tensar encara més la corda, Hitler va denunciar que no es complia l’acord naval entre la Gran Bretanya i Alemanya, que establia límits de mides a les flotes dels dos països. De fet, la Gran Bretanya també s’estava preparant per la guerra, ja que havia aprovat el reclutament militar obligatori pels homes de 21 anys. Però va ser l’endemà quan Hitler va fer un pas més cap a la guerra. En el Reichstag va pronunciar un discurs de dues hores i vint minuts on anunciava que trencava el Pacte de No Agressió i Amistat entre Alemanya i Polònia del 1934 i l’acord naval amb la Gran Bretanya. Hitler va oferir a Polònia garanties econòmiques a canvi de que li entreguessin la ciutat de Danzig i un passadís a través del territori polonès. Segons va anunciar, es comprometia a assegurar la neutralitat d’una sèrie de països; entre ells Bèlgica, Luxemburg i Holanda. En el discurs també va criticar amb duresa a la Gran Bretanya, però al mateix temps va dir expressions d’admiració cap a les illes britàniques. Després va menysprear al president Franklin Delano Roosevelt i li va respondre les demandes del President de feia un parell de setmanes en 21 punts que els membres del Reichstag varen escolta mentre feien sorolloses ovacions. Quan Hitler es burlava del President els membres del Reichstag reien sarcàsticament. Llavors el dictador va explicar tots els seus èxits personals que havia aconseguit des de que havia pujat al poder. Fent referència a la Legió Condor, uns 19.000 voluntaris de les Forces Armades que varen lluitar a Espanya, el líder alemany va dir que el poble alemany sabia que eren molt valents en la seva lluita per la llibertat d’un poble tan noble, i els va lloar encara més quan va dir que havien ajudat a salvar la civilització europea. Aquell discurs que incitava al bel·licisme va ser vist per la població alemany com el manteniment de la pau. Molts dels que varen sentir el discurs per la ràdio varen creure que acabaven de sentir un dels millors discursos que havia pronunciat en Hitler.

El 6 de maig, Joachim von Ribbentrop es va reunir amb el comte Galeazzo Ciano a Milà, a la regió de Lombardia, per reforçar els vincles entre els dos països. Els dos ministres varen parlar de que estaven molt orgullosos del dictador Francisco Franco i de com havien lluitat les tropes alemanyes i italianes a la Guerra Civil espanyola, però estaven preocupats per l’augment de les tropes franceses en els Pirineus. A la nit, després de diverses consultes a en Hitler i en Mussolini, es va arribar a un acord per firmar un pacte bilateral entre Alemanya i Itàlia. Els alemanys volien afegir Japó en el pacte, però els italians no ho varen acceptar. Von Ribbentrop va defensar l’endemà en un sopar que la idea d’aquell pacte era d’en Hitler. El líder alemany era en aquells moments en el Berghof descansant amb el seu entorn més íntim. El 9 de maig va rebre el professor Roderick Frick, nombrat el març assessor de construcció del Reich per la remodelació de la ciutat de Linz, i davant del dictador i de l’arquitecte Albert Speer els va ensenyar en la terrassa de la casa un model de la futura ciutat que Hitler se la sentia com a casa seva.  Al cap de pocs dies Hitler va tenir que tornar a la capital per segellar el pacte amb els italians.

El 21 de maig, el comte Ciano va viatjar cap a Berlín per segellar l’aliança que es coneixeria a la història com el Pacte d’Acer. Quan el ministre italià va arribar a l’estació de trens de Berlín va ser rebut per una multitud de gent eufòrica, pel ministre Von Ribbentrop i pel cap de les SS Heinrich Himmler. El ministre va ser portat a la Cancelleria per entrevistar-se amb en Hitler per parlar del pacte entre els dos països. Ciano es va allotjar a l’Hotel Adlon, on curiosament també s’hi estava allotjant l’ex ambaixador alemany a Itàlia, l’Ulrich von Hassell, amb qui mantenia una molt mala relació. L’odi era tan gran que fins i tot Von Hassell entrava de nit a l’Hotel com un lladre per no trobar-se’l. El dia següent de l’arribada del gendre d’en Mussolini es va firmar el Pacte d’Acer i des d’aquell moment va començar de manera formal l’aliança entre els dos països en què es comprometien a ajudar-se militarment en cas de que es veiessin involucrats en un conflicte. En la cerimònia de la firma hi varen ser presents en Hitler i els ministres d’Exterior i signants del Pacte, Joachim von Ribbentrop i el comte Galeazzo Ciano. Després de la firma, Hitler, Ciano i Von Ribbentrop varen sortir al balcó de la Cancelleria per saludar a una multitud que els esperava per veure’ls. Tot i l’eufòria que es va voler vendre per part dels nazis, la majoria dels berlinesos no varen acceptar aquell Pacte.

Polònia, la nova operació:

El 23 de maig, durant una reunió a la Nova Cancelleria on hi varen ser presents en Hermann Göering, l’Erich Raeder, en Wilhelm Keitel, en Walther von Brauchitsch, en Hans Jeschonnek, en Franz Halder, l’Erhard Milch, en Walter Walimont i en Rudolf Schmundt, l’Adolf Hitler va explicar-los els seus projectes contra Polònia i els va advertir que quan es presentés la primera ocasió atacarien i que l’aïllament de Polònia era decisiu i que la situació no tenia que conduir a una confrontació simultània amb occident. Ara, contradient el que havia anunciat els últims dies, sobretot el què havia dit en els diplomàtics polonesos, va explicar que Danzig no era el seu objectiu, ja que la qüestió era l’espai vital de l’est, en particular Ucraïna per assegurar el subministrament de productes alimentaris. Preveient conseqüències per part d’occident, va admetre que havien de preveure una futura guerra amb occident, principalment contra Gran Bretanya i França, en una lluita a vida o mort, i que havien d’atacar per sorpresa per fer una guerra curta. Però Hitler tenia clar que per fer una guerra contra occident necessitava aquest espai vital, on la població de les regions no alemanyes haurien de treballar intensament per ells. El record de la Primera Guerra Mundial era ben viu en les paraules d’en Hitler perquè no volia que li passés com el kàiser Guillem II quan el seu poble se li va revoltar per falta d’aliments, entre altres coses. Preveient la possibilitat de que la guerra pogués ser llarga, els va comentar que havien de preveure que s’hauria d’ocupar Holanda i Bèlgica, dos països neutrals, i derrotar França per lluitar contra els britànics per obligar-los a capitular. Es tenia pensat ocupar les bases aèries belgues i holandeses i crear una nova línia defensiva en territori holandès que arribés fins al Zuider-See. Hitler no tenia interès en derrotar militarment a la Gran Bretanya, la volia fer capitular per no envair les illes britàniques en una operació de desembarcament inviable. Durant tota la conferència només va parlar en Hitler i no va deixar opinar a la resta. Quan va acabar de parlar va marxar.

Hitler només pensava amb la reacció d’occident davant del seu atac a Polònia i tenia clar que s’hi havia d’haver guerra hi hauria guerra amb França i Gran Bretanya. En un sopar a Berlín amb el príncep Pau de Iugoslàvia, el cosí del rei Alexandre de Iugoslàvia, l’1 de juny, el dictador alemany va fer un discurs a mig àpat i va assegurar que si Alemanya entrava en guerra amb França i la Gran Bretanya, aquests països respectarien la neutralitat dels països que havien estat històricament neutrals i també Iugoslàvia. L’endemà es va fer una desfilada militar de quatre hores pel Príncep per tal de demostrar-li quin era el poder militar d’Alemanya. Durant els següents dies varen ser el ministres del Reich, com en Joseph Goebbels, els encarregats de parlar d’un possible atac a Polònia.

Al cap de quatre dies es va fer una nova desfilada militar a Berlín per festejar el retorn de la Legió Condor de la Guerra Civil espanyola. Durant la Guerra Civil, la Legió va perdre 232 aeronaus, només 72 en combat, i 298 soldats. Uns 20.000 soldats alemanys varen desfilar davant d’en Hitler durant aquella jornada. A causa de l’important paper que havien jugat les formacions de la Luftwaffe en la Guerra Civil, Hermann Göering els va rebre primer a l’esplanada del Lustgarten. Després de rendir homenatges als morts en combat, el ministre de l’Aire els hi va dedicar unes paraules. Göering també va afirmar que posseïen un poderós Exèrcit dins d’una Alemanya poderosa perquè la Providència els havia portat un líder com en Hitler. A continuació va ser el torn del dictador, que va dir que estava orgullós d’ells i va acabar el seu parlament cridant:

Visca el poble espanyol i el seu líder Francisco Franco! Visca el poble italià i en Benito Mussolini! Visca el nostre poble i el Gran Reich alemany!.

Després va entregar una insígnia especial als legionaris de la 53è Esquadrilla aèria, al 9è Regiment de la DCA i al 3è Regiment d’enllaços aeris que s’havien distingit de forma rellevant en els combats. El 3 de juliol, a Rechlin, Hitler va assistir a una exhibició de totes les novetats de la Luftwaffe i allí va poder contemplar el canó MK-101 muntat en un caça bimotor ME-110 desenvolupat per l’empresa  Rheimetall Borsig el 1935. Tenia clar que la Luftwaffe tindria paper clau en la futura guerra i per això hi dedicava tants esforços i recursos. Al mateix temps que Hitler assistia a aquesta exhibició militar pensant en la guerra, altres com l’industrial suec Briger Dahlerus es començaven a moure per tal d’evitar la guerra i aquell dia va viatjar a Berlín des de Londres per tal d’arribar a un acord per Polònia. Dahlerus es reuniria més tard amb el ministre Hermann Göering, amb qui establirà una relació d’amistat sincera.

El 26 de juliol, Hitler i el seu cercle més proper varen anar a la cita anual dels Festivals de Bayreuth. Durant aquella jornada varen anar a veure la representació de Tristan e Isolda, però, enmig de l’obra, la Magda Goebbels es va posar a plorar. Durant el seu viatge a Itàlia la Magda havia tingut una relació extramatrimonial amb l’oficial Karl Hanke i el seu marit en saber-ho la va amenaçar de treure-li els fills si es continuava veient amb el seu amant. Hitler no en sabia res i no entenia la reacció de la seva amiga. L’endemà, des de Bayreuth, Hitler va donar l’ordre per la conquesta de Danzig mentre es preparava la guerra contra Polònia. Però aquell dia Hitler continuava trasbalsat pels plors de la Magda i li va preguntar a l’Albert Speer si en sabia alguna cosa. L’arquitecte, que sabia per part de la Magda el que estava passant, li va explicar la veritat. Indignat, Hitler va fer cridar a en Goebbels i li va ordenar que amb la seva esposa marxessin de Bayreuth immediatament. No volia de cap de les maneres que la picabaralla es fes pública.

El dia següent Hitler, juntament amb les germanes Mitford, la Unity i la Diana, varen ser convidades a la casa de la Winifred Wagner. De seguida es va produir una tertúlia política i les germanes aristòcrates britàniques varen parlar d’establir el feixisme a la Gran Bretanya. La Diana va dibuixar un quadre molt optimisme subratllant que l’antisemitisme anava creixent dins del poble britànic. La Unity per la seva part va afirmar que la Gran Bretanya no estava en condicions d’afrontar una guerra i va descriure la seva visió sobre l’estat de l’armament britànic. Després de passar un dies més a Bayreuth, Hitler es va dirigir a Obersalzberg per descansar i per acabar de preparar la guerra contra Polònia. Continuava convençut de que la Gran Bretanya i França no hi intervindrien. El 2 d’agost, en el Berghof va comunicar en els alts caps nazis, entre ells en Hermann Göering, que esclataria un conflicte entre Alemanya i Polònia en breu. El 7 d’agost, l’Albert Forster, el cap del NSDAP a Danzig i membre del partit des del 1923, es va presentar en el Berghof per reunir-se amb en Hitler. El dictador li va ordenar que anunciés que se li estava acabant la paciència amb els polonesos després de l’incident del 4 d’agost a Danzig, quan uns inspectors polonesos varen amenaçar en tancar l’entrada d’aliments al port fent esclatar una greu crisi local si no els deixaven treballar.

A les quatre de la tarda de l’11 d’agost, Hitler va celebrar en el Niu de l’Àguila, l’espectacular casa del te que recentment havia fet construir a prop de la seva casa del Berghof, una conferència amb en Carl J. Burckhardt, l’Alt Comissari de la Societat de Nacions a Danzig, i l’Albert Forster. El comissari, que ja sabia que tenien pensat atacar aviat, li va preguntar en el dictador s’hi havia de deixar els seus fills a Danzig. Hitler li va deixar anar que estarien millor a Suïssa. Després, el dictador els va explicar que estava decidit a entrar en guerra i va cridar que eliminaria Polònia del mapa. A més, va acusar a la Gran Bretanya i a França de posar-se en els seus assumptes quan havia presentat propostes raonables per Polònia. Després de la reunió, Burckhardt es va dirigir a la seva casa de Basilea, on es va reunir amb el representant de la Gran Bretanya, en Roger Makins, i el representant de França, en Pierre Arnal, i els va transmetre el missatge d’en Hitler de conquerir Polònia.

Al matí del dia següent, després d’esmorzar a l’Hotel Osterreichischer-Hof, el comte Galeazzo Ciano, l’Arturo Attolico, el traductor Paul Schmidt, el ministre Joachim von Ribbentrop, l’intèrpret Eugenio Dollmann i l’encarregat de negocis Walther Hewel es varen dirigir a Obersalzberg per reunir-se amb en Hitler. En el gran saló del Berghof, el dictador els va explicar davant d’un mapa la situació militar. Va posar especial èmfasis en la fortesa de les fortificacions alemanyes a l’oest, i va exposar un cop més la seva decisió d’atacar Polònia. A més, els va manifestar els seus desitjos de que els països neutrals com Holanda i Bèlgica desapareguessin per poder ocupar aquells territoris que tant desitjava per protegir-se de França i de la Gran Bretanya. El líder alemany va senyalar de nou la vulnerabilitat de la Gran Bretanya des de l’aire. Però sabent que el seu primer objectiu havia de ser França després de conquerir Polònia, Hitler va dir que estaria en condicions de reunir 100 divisions en el Mur de l’Oest que obligarien als francesos a concentrar a la Línia Maginot, un enorme sistema fortificat francès a la frontera oriental amb Alemanya per protegir les importants regions industrials i mineres construït entre els anys 1930 i 1937, totes les seves forces disponibles, fent-les venir de la frontera amb Itàlia i de qualsevol altre part per lliurar una batalla a vida o mort. Segons la seva opinió, els francesos no podrien enfrontar-se a les fortificacions italianes amb millor sort de que la tindrien davant del Mur de l’Oest. En aquest punt, el ministre italià va mostrar signes de gran incredulitat. Parlant ara del tema de Danzig, Hitler va explicar que era impossible cedir en aquell punt. Llavors, el comte italià va deixar-li clar que estava molt preocupat per la gravetat de la situació. Amb l’ajuda del mapa, Ciano va explicar la posició d’Itàlia en l’inici d’un conflicte general i va dir que creia que un conflicte amb Polònia no quedaria restringit a aquest país, sinó que evolucionaria cap a una guerra general europea. Hitler li va comentar que no veuria malament que Itàlia pogués conquerir Iugoslàvia, però el ministre italià s’hi va mostrar contrari i va afirmar que la guerra seria terrible pel poble italià. Aquell comentari no li va fer gens de gràcia a en Hitler, que a partir de llavors no el voler escoltar. Tot i aquest petit contratemps, tenia clar que les democràcies occidentals acabarien fent-se enrere abans de precipitar-se en un conflicte general. Amb l’ajuda de xifres, el comte va demostrar com havia sigut l’esforç material d’Itàlia, en especial en la Guerra Civil espanyola, per demostrar-li a en Hitler que les existències de matèries primes a Itàlia ara estaven esgotades. En arribar a aquest punt, Hitler li va fer veure que la Gran Bretanya i França comptarien amb nous cuirassats de 35.000 i 40.000 tones. Aprofitant que li treia aquest tema, el comte li va explicar que la gran longitud de la costa italià feia que fos difícil de defensar davant de les nombroses bases que disposaven les flotes britàniques i franceses, en particular en els ports grecs. En relació al projecte del dictador Benito Mussolini d’insistir en que les potències de l’Eix tinguessin que fer un gest que renovés la voluntat de pau d’Alemanya i d’Itàlia, el comte va explicar que el seu sogre pensava fer una conferència com la de Munic, però que era conscient dels recels d’en Hitler i que per tant pensava en altres propostes. Agraint un cop més el gest del seu aliat i amic, Hitler li va explicar que en les futures reunions no seria possible excloure a la Unió Soviètica. Veient que no hi havia més volta de full, el comte va preguntar-li per quina data estaven previstes les operacions militars, i Hitler li va respondre que es farien en els últims dies d’agost. Durant un intercanvi de paraules entre en Hitler i en Ciano, el dictador va rebre un telegrama de Moscou i un altre de Tòquio. Després de llegir-los va interrompre la reunió.

Al vespre, en el dictador se li notava que estava nerviós perquè les conversacions amb els italians no anaven tal i com esperava, a més de que feia molta calor aquells dies, cosa que no suportava, i no parava de recórrer els passadissos de la casa amunt i avall. Després de reflexionar-hi una estona, va ordenar que se suspengués el Congrés del Dia del NSDAP i de la Pau a Nuremberg. Sabent que les negociacions amb els italians no anaven per bon camí, Hewel es va dirigir cap al ministre Von Ribbentrop i li va murmurar una cosa a cau d’orella. El ministre va mirar sorprès al seu voltant i es va dirigir de dret al telèfon, on li varen comunicar des d’una altra línia que els soviètics estaven disposats a negociar amb ells. Exultant, el ministre va trucar a en Hitler, que estava reunit amb en Ciano en aquells moments el seu despatx, per explicar-li la gran notícia. Satisfet, Hitler va continuar la reunió amb el ministre italià però ara amb un somriure a la boca i va cridar en els seus intèrprets perquè li anunciessin a en Ciano i a la resta del personal italià que els russos havien donat la seva conformitat per negociar un tractat. Els italians varen quedar molt sorpresos davant d’aquell anunci i en un principi no s’ho varen creure. En veure’ls la seva cara d’incredulitat, Hitler li va dir en el seu intèrpret que li digués a en Ciano que l’endemà es tornaria a reunir amb ell per parlar de tot i aclarir-ho.

La reunió del dia 13 va tenir el mateix resultat que l’anterior; Hitler estava decidit a envair Polònia i volia que els italians hi participessin. El comte continuava igual de preocupat per les possibles reaccions dels francesos i els britànics, reacció que el dictador alemany no esperava. En un discurs que va durar més d’una hora, el líder alemany li va dir que havia reconsiderat totes les situacions i li va explicar les dues conclusions a les quals havia arribat: efectuar un atac imminent a Polònia i obligar al govern polonès a definir les seves intencions polítiques si les democràcies occidentals estaven disposades a actuar contra l’Eix. Hitler va deixar clar també que no estava disposat a esperar tres o quatre anys. Pel dictador era la millor manera de tancar el tema polonès de forma ràpida i li va explicar que Alemanya tenia que seguir l’antiga ruta cap a l’est, que considerava com a desitjable per raons econòmiques. El ministre Von Ribbentrop va intervenir-hi per afegir que si es resolien els dos problemes mencionats, Itàlia i Alemanya tindrien les espatlles cobertes per lluitar contra occident. Hitler va afegir a més que Polònia havia de ser abatuda perquè en un espai de 50 anys no estigués en condicions de lluitar. Sabent que el possible acord amb els soviètics seria difícil de pair pels italians, va ressaltar-ne la importància d’aquell futur acord. Ciano no el veia viable. Quan Hitler va acabar el seu discurs va ser el torn d’en Von Ribbentrop, que li va senyalar que els soviètics havien sigut informats de les intencions alemanyes respecte a Polònia. Acabant resignat, el comte italià els va confessar que des de ben petit havia somiat amb una aliança entre Alemanya i Itàlia, i que considerava que potser tenien més raó que ells. Abatut, els va donar les gràcies per les seves clares exposicions de la realitat i els va dir que per part seva no tenia res més que afegir i que li transmetria a en Mussolini tots els detalls. Un cop acabada la reunió es va servir te i es va posar música de l’últim disc que havia posat l’Eva Braun al gramòfon en la seva última visita a la casa. Després el comte va tornar a Roma per explicar els plans d’en Hitler. En el seu diari personal va anotar que estava fastiguejat d’Alemanya, d’en Hitler i de les seves formes. Reunit amb el seu sogre, li va demanar que es desmarqués de la política alemanya, però el dictador italià creia que tenia un pacte d’honor amb Alemanya que l’obligava a estar al seu costat. Mussolini sabia que Itàlia no estava preparada per la guerra.

L’endemà Hitler va convocar als comandants generals i al ministre Hermann Göering en una conferència de guerra a la seva casa de muntanya. El líder alemany va afirmar que els líders britànics no eren del calibre necessari per la guerra, que Polònia havia de ser derrotada en un termini d’una setmana i que la Unió Soviètica estava interessada en la delimitació de les esferes d’interès.

El Pacte Mólotov – Ribbentrop:

El 19 d’agost, en el Berghof, l’Adolf Hitler va demanar si el ministre Joachim von Ribbentrop es podia dirigir a Moscou per negociar un acord amb el govern soviètic. Poc després va arribar a la casa un teletip que anunciava que el dictador Iosif Stalin, el líder soviètic després de la mort del dirigent Vladimir Lenin el 21 de gener de 1924 i un comunista des de la seva joventut, estava disposat a firmar amb Alemanya un pacte de no agressió. El dictador soviètic preferia pactar amb els alemanys perquè creia que d’aquesta manera els deixaria aïllats d’un possible conflicte i podrien esperar el seu torn per més endavant. Desitjava la guerra entre les potències occidental i volia que durés molts anys perquè mentre els altres es desgastarien ells es prepararien per quan acabés el conflicte. L’endemà, Hitler va escriure personalment un telegrama a Stalin a través de l’ambaixada alemanya a Moscou per demanar-li que rebés el ministre Von Ribbentrop el dia 22 o 23 d’agost.

A la nit del dia 21, Hitler estava sopant en el Berghof quan de sobte va rebre una nota per tèlex. El dictador la va llegir ràpid i de cop va saltar content i va clavar un cop de puny a la taula amb tanta força que les copes de la taula es varen moure, i va exclamar eufòric:

Els tinc! Els tinc!.

Ningú va gosar dir-li res i el sopar va continuar amb normalitat. Un cop acabat el sopar, Hitler va demanar en els seus homes més propers que es reunissin amb ell en privat i que es portés xampany, que ell no va tocar com a bon abstemi. Un cop reunits els va explicar que havia arribat a un pacte de no agressió amb Stalin i els va ensenyar el tèlex que confirmava les seves paraules. Un cop varen comentar els futurs moviments, que passaven per la visita d’en Von Ribbentrop a Moscou el dia 23, es va projectar una pel·lícula que mostrava desfilades de l’exèrcit soviètic davant del seu líder. El dictador alemany va mirar la pel·lícula satisfet pensant que aquell exèrcit poderós ara era un seu aliat. Mentre els homes estaven reunits, les senyores dels convidats estaven apartades de la reunió, però de seguida varen ser informades de la gran notícia. A mitjanit Hitler encara continuava eufòric per aquell acord, no es podia creure que els seus plans de conquesta li anessin tan bé i va sortir a la terrassa del Berghof per mirar amb la resta de convidats un estrany espectacle de la naturalesa, una aurora boreal extraordinàriament intensa. No deixant de treure-li els ulls de vista, Hitler es va dirigir a l’oficial de la Luftwaffe Nicolaus von Below per dir-li que significava que es vessaria molta sang i que aquesta vegada no es podia evitar la violència. Després, Hitler va trucar al seu amic Joseph Goebbels, que es trobava a Berlín per retransmetre per totes les emissores de ràdio alemanyes la notícia del pacte, per demanar-li que l’informés de les reaccions dels representants de la premsa estrangera. El ministre de Propaganda li va explicar que les campanes de les esglésies de l’exterior havien començat a repicar, i que el representant de la premsa britànica creia que era un dia fúnebre per l’Imperi britànic.

L’endemà Hitler continuava amb el mateix bon humor i es va reunir amb 50 oficials de l’Estat Major de l’Exèrcit, a més d’en Hermann Göering, que volia anar a la Gran Bretanya per negociar amb els britànics la pau, en el gran saló de la casa per comunicar-los la seva definitiva decisió de conquerir Polònia el 26 d’agost i més tard d’atacar a la Unió Soviètica, amb qui acabava d’arribar a un acord. Per fer-los creure en la victòria els va explicar que el coronel general Walther von Brauchitsch l’hi havia promès que la campanya polonesa només duraria unes setmanes, i que si l’hi hagués dit que la guerra tardaria dos anys no hagués pres aquella decisió i no s’aliaria amb els soviètics i ho hagués fet temporalment amb els britànics. Va assegurar a més que si França i Gran Bretanya li declaraven la guerra aquests dos països respectarien la neutralitat dels Països Baixos, cosa que ell no estava disposat a fer. Després d’auto-elogiar-se dient que no hi hauria mai més un home que tingués tan poder com ell, va elogiar les figures dels dictadors Benito Mussolini i Francisco Franco, i va acusar a França i Gran Bretanya de falta de personalitat. Tornant amb els seus elogis cap a la seva persona, va explicar que era imprescindible pel Reich, però que no sabia quants anys li quedaven de vida i per tant justificava atacar ara que encara era viu i amb una situació favorable. Per acabar el seu discurs, que va ser llarg, va dir que ningú preguntaria en el vencedor si deia o no la veritat, i els va demanar que tanquessin els seus cors a la pietat i que actuessin amb brutalitat. Un cop acabat el discurs i amb to més distès, el dictador va desitjar sort a en Von Ribbentrop en el seu viatge a Moscou. Segons un informe, Göering va saltar damunt la taula i li va oferir a en Hitler un discurs d’agraïment i després va liderar un aplaudiment cap al líder alemany. Per deixar clar que continuarien amb la seva política antisemita, va dir:

Els nostres enemics no són cucs. Els veig a Munic.

A Berlín, Goebbels va organitzar una roda de premsa pels periodistes estrangers per explicar-los com quedava la situació després del pacte amb els soviètics. Un cop acabada l’exposició, Hitler el va trucar per saber com havien reaccionat. Però els britànics no es volien quedar quiets i de bon matí del dia 23 l’ambaixador Neville Henderson va agafar un avió per dirigir-se a Salzburg per després dirigir-se a Obersalzberg per reunir-se amb en Hitler i entregar-li un document del primer ministre Neville Chamberlain, tal i com l’hi havien demanat el dia anterior. A la una del migdia l’ambaixador ja estava en el Berghof acompanyat pel secretari d’Estat Ernst von Weizsäcker i en Walther Hewel, però Hitler no el va voler rebre. Sorprès per la reacció del seu líder, el secretari d’Estat li va fer veure que com a cap d’Estat no es podia negar a rebre un ambaixador estranger. Resignat i de molt mal humor, va acceptar rebre’l. Un cop reunits, Hitler li va explicar que de Polònia havien fugit milers de persones i s’havien matat a les minories alemanyes. No estant-hi d’acord amb aquelles afirmacions falses, Henderson li va recordar que tot el món coneixia els crims que els alemanys havien comès en els camps de concentració. Quan continuava amb aquest retret, Hitler el va tallar i el va amenaçar dient-li que estava disposat a entrar en guerra amb el poble britànic, tot i que va afirmar que sempre hi havia desitjat l’amistat. Després se li va entregar la carta del primer ministre traduïda a l’alemany que deia que el govern britànic faria costat a Polònia, però que estaven disposats a negociar. En acabar de llegir-la, Hitler va advertir a l’ambaixador de que si continuaven amb les amenaces mobilitzaria el país. Irritat davant d’aquell menyspreu que se li donava, Henderson es va aixecar de la cadira i va dir que d’aquesta manera la guerra seria inevitable i va marxar. Un cop va arribar a Salzburg va rebre una trucada perquè tornés al Berghof. Aquesta segona trobada va durar menys, mitja hora, i Hitler estava més calmat, però va seguir mantenint que atacaria Polònia si un altre alemany hi era assassinat i va afirmar que si hi havia guerra seria culpa dels britànics. Quan l’ambaixador va marxar Hitler es va posar a riure i li va dir en el secretari Von Weizsäcker que el primer ministre Chamberlain ja no aguantaria més i que el seu govern cauria aviat.

Més tard, Hitler va celebrar una conferència amb els seus líders militars per explicar-los que pensava atacar a França i Gran Bretanya quan ho veiés factible i que davant d’una possible la guerra la neutralitat de Bèlgica i Holanda no serien importants per Alemanya. A la nit, Hitler esperava nerviós a la sala del Berghof les notícies que l’hi havien d’arribar de Moscou sobre l’entrevista d’en Von Ribbentrop i de Stalin. Estava acompanyat per en Joseph Goebbels, que havia arribat de Berlín, en Martin Bormann, l’Otto Dietrich, en Walther Hewel, en Karl Bodenschatz, en Julius Schaub, l’Albert Speer i en Nicolaus von Below. Havia fet trucar diverses ocasions a l’ambaixada a la capital soviètica per saber com anaven les negociacions. A la nit, per fi el ministre d’Afers Exteriors va trucar-lo. Li volia demanar l’aprovació per entregar en els soviètics dos ports bàltics, el de Libau i el Windau. D’immediat Hitler va demanar que li portessin un mapa i va estudiar la proposta durant uns minuts. Finalment va acceptar-ho perquè igualment sabia que acabaria trencant el pacte quan pogués. Un cop es va donar per acceptat un principi d’acord, Von Ribbentrop va ordenar a l’ambaixada alemanya a Moscou que enviés a en Hitler un informe provisional de les negociacions. Però el dictador continuava molt nerviós i per calmar-se es va posar a mirar una pel·lícula amb el seu amic Goebbels després de sopar.

Finalment, a mitjanit es va firmar el pacte. En ell es traçava les fronteres entre Alemanya i la Unió Soviètica, i es va acordar que Finlàndia, Estònia, Letònia, l’est de Polònia i algunes regions de Romania passarien a formar part de la Unió Soviètica. D’aquesta manera la Unió Soviètica va obtenir els territoris que havia perdut en les sancions de la Primera Guerra Mundial per haver firmat el 1918 la pau amb Alemanya en el pacte Brest-Litovsk. És probable que quan varen firmar el pacte ja es parlés de la intervenció militar alemanya a Polònia. Una hora més tard després de firmar-se el pacte, que es coneixeria com el Pacte Mólotov-Ribbentrop en honor als dos ministres d’Afers Exteriors, Von Ribbentrop va trucar a en Hitler per donar-li la notícia. Com a curiositat, en el Kremlin hi havia el fotògraf d’en Hitler, en Heinrich Hoffmann, que va saludar al líder soviètic de part d’en Hitler i li va explicar que el líder alemany gaudia de bona salut, i varen fer brindis de vodka en honor a en Hitler i a Stalin fins a altes hores de la matinada. Ja qui creu que el vas de Stalin era d’aigua enlloc de vodka perquè s’havia begut uns quants vasos hi anava perfectament bé. Ja qui creu que el líder soviètic volia emborratxar als alemanys per treure’ls informació. El fotògraf d’en Hitler no va parar de tirar fotografies dissimuladament a Stalin. Hitler l’havia fet enviar a Moscou no només perquè el saludés sinó també perquè tirés fotografies a les orelles de Stalin per comprovar si era jueu. Creia que si tenia les orelles juntes era jueu i si les tenia separades era ari. Al cap d’un dies va poder veure que les tenia separades.

L’endemà, quan l’avió Condor del ministre Von Ribbentrop tornava a Alemanya escortat per caces alemanys i amb el Pacte sota l’aixella, varen rebre a ple vol l’ordre d’aterrar a Berlín perquè en Hitler tornava d’Obersalzberg per preparar la conquesta de Polònia. El dictador i el seu entorn, on hi havia l’Eva Braun, varen viatjar en deu Mercedes via Munic per dirigir-se a la Cancelleria. A les set de la tarda, el Condor del ministre Von Ribbentrop va aterrar a l’aeròdrom de Tempelhof i el ministre es va dirigir ràpidament a la Cancelleria, que estava plena de jerarques nazis acompanyats pels seus ajudats. Von Ribbentrop va entrar a l’edifici com un triomfador, tal i com ell sempre havia somiat, i va informar al seu líder de tot el que havia passat la nit anterior. Durant aquella jornada, Hitler va redactar una llarga carta per en Benito Mussolini on li justificava l’aliança amb la Unió Soviètica i l’informava de que l’ofensiva contra Polònia era imminent.

La guerra és imminent i inevitable:

A tres quarts d’una del migdia del dia 25, l’ambaixador Neville Henderson va rebre un missatge en què se li comunicava que l’Adolf Hitler el volia veure a la Cancelleria a dos quarts de dues. A l’hora prevista l’ambaixador era el despatx d’en Hitler, amb qui es va reunir durant una hora juntament amb el ministre Joachim von Ribbentrop. El dictador alemany, que estava bastant tranquil, li va comunicar que en breu seria solucionat el problema de Polònia i que després volia apropar postures amb els britànics. Però el líder alemany no es va poder estar de criticar el discurs del primer ministre Neville Chamberlain i li va demanar que anés a Londres per parlar amb el seu govern. Li va prometre que li posaria un avió alemany a la seva disposició. Hitler encara no les tenia totes sobre donar o no l’ordre d’atacar, i va preguntar-li a l’Otto Dietrich si tenia notícies de Londres i París respecte al Pacte que acabava de firmar amb els soviètics i si sabia alguna cosa de les crisis dels governs britànics i francesos. Dietrich, que no va entendre per què parlava de crisi, va contestar-li que desconeixia totes aquella informacions.

Poc després, quan el ministre Joseph Goebbels va saber que la mobilització estava prevista per aquella mateixa tarda, Hitler li va donar instruccions sobre la propaganda, que havia d’insistir en que no s’havia deixat cap més alternativa a Alemanya que combatre contra els polonesos i que s’havia de preparar a la població per una guerra que es podia allargar mesos i anys si era necessari. Pressionat pels militars i impacient per una resposta italiana per si s’afegien a l’ofensiva, Hitler va continuar amb la idea de mantenir l’atac. En no tenir notícies dels italians, a les tres i dos minuts de la tarda, va ordenar atacar Polònia a tres quarts de cinc de la matinada de l’endemà. Al llarg de la tarda es varen transmetre les directives d’en Hitler i, satisfent els seus desitjos, unitats alemanyes es varen dirigir cap a la frontera polonesa procedents de Pomerània, Alta Silèsia i Prússia Oriental. Però en aquella tarda es va presentar a la Cancelleria l’ambaixador italià Arturo Attolico per transmetre un missatge d’en Benito Mussolini que deia que Itàlia no estava preparada per entrar en guerra. Després de transmetre el missatge al líder alemany, Hitler, que el va acomiadar disgustat, es va reunir amb el cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel. A dos quarts de sis de la tarda es va presentar l’ambaixador francès, el general Robert Coulondre, per confirmar el compromís del seu país amb Polònia. A tres quarts de sis es varen rebre més missatges des d’Itàlia que deien que tot hi el Pacte d’Acer no estaven preparats per entrar en guerra. Hitler es va quedar molt decebut amb els italians. Segons el traductor Paul Schmidt va cridar que els italians s’estaven comportant com el 1914. Durant uns quants minuts tothom va pensar què s’havia de fer ara davant de la negativa italiana i es va convocar al general Walther von Brauchitsch a la Cancelleria. Per posar més llenya al foc, a les sis de la tarda el ministre Von Ribbentrop va informar a en Hitler de que la Gran Bretanya acabava d’acordar un tractat que reafirmava el compromís britànic de declarar la guerra en el cas d’un atac alemany a Polònia. Pels volts de les set de la tarda el general Von Brauchitsch va arribar a la Cancelleria i li va comunicar a en Hitler que encara estava a temps d’aturar l’atac i va recomanar fer-ho per guanyar temps. Acceptant la proposta, a dos quarts de vuit del vespre Hitler va posposar el pla d’envair Polònia per la setmana següent. D’immediat Walther von Brauchitsch va trucar al general Franz Halder per rescindir l’ordre d’invasió. Però Keitel va cometre l’errada de no informar al tinent Hans-Albrecht Herzner, que aquest l’endemà va avançar amb els seus homes a través de Polònia estant a punt de crear una greu crisi. Després de donar l’ordre, Hitler es va retirar als seus apartaments particulars situats a l’ala antiga de la Cancelleria.

El 26 d’agost, Hermann Göering va donar les gràcies a en Hitler per l’esforç que estava fent i li va assegurar que la Wehrmacht compliria amb el seu deure. Poc després, el dictador va ordenar que no s’indiqués de manera especial a la població de que la guerra era a tocar en una data determinada. Tots els països estaven molt preocupat davant la imminent guerra, el president del Consell de Ministre francès, l’Eduard Daladier, va enviar una carta personal a en Hitler per dir-li que trobava la situació molt greu i que esperava que es trobés una solució pacífica perquè no volia que tornés l’època de la Primera Guerra Mundial, on els francesos i els alemanys varen perdre molt homes. L’ambaixador Coulondre va ser l’encarregat de portar aquella carta a en Hitler a la Cancelleria, que es trobava en aquells moments amb el seu ministre Von Ribbentrop, a última hora de la tarda. L’ambaixador li va dir que es trobava davant del Tribunal de la Història i li va suplicar un cop més que no entrés en guerra. El líder alemany es va mirar al seu ministre i es va aixecar de la butaca per agafar-lo pel braç i portar-lo a un extrem de la sala per parlar sols. Pocs segons més tard el líder alemany es va dirigir cap a l’ambaixador i li va dir que tot ja estava decidit i l’entrevista es va donar per acabada.

L’entorn d’en Hitler tampoc les tenia totes, a més d’en Göering, que parlava amb l’empresari suec Birger Dahlerus per aturar la guerra juntament amb els britànic, en Walther Hewel, el cap personal d’en Von Ribbentrop, va advertir-lo de que no tenia que subestimar als britànics, paraules que varen posar furiós a en Hitler, que segons el general Walther von Brauchitsch, encara no sabia què tenia que fer. A més, els italians no volien entrar en la guerra, i aquell mateix dia el dictador Benito Mussolini va enviar un missatge per justificar la seva no intervenció per la falta de matèries primes i de productes. La resposta d’en Hitler a aquella carta no es va fer esperar. El dictador va acceptar, tot i que de mala gana, la no intervenció d’Itàlia, però li va demanar que Itàlia es mantingués en una actitud amistosa en el conflicte perquè ell estava decidit a batre tot sol a França i a Gran Bretanya després d’envair Polònia. Aquella resposta va fer tenir el dictador italià molt preocupat. En el tema de les matèries primes, Hitler li va respondre que li podia donar molt poques matèries, però li va confirmar que se li entregaria fusta, carbó, ferro i algunes bateries antiaèries.

A les dotze de la nit, l’empresari Dahlerus, que s’havia reunit el dia anterior amb el govern de Londres, va arribar a Berlín amb cotxe acompanyat del seu amic Göering del Carinhall, la mansió del ministre alemany. Tal i com havien planejat, Göering es va dirigir a la Cancelleria per reunir-se amb en Hitler i l’industrial esperaria al seu Hotel. Un quart més tard, Dahlerus va rebre la visita de dos oficials que el varen convidar a presentar-se davant d’en Hitler aquella mateixa nit. En arribar a la Cancelleria va ser rebut a l’instant per en Hitler i en Göering, i els tres es varen asseure a l’avantsala del gabinet del dictador, davant de la xemeneia on hi havia un retrat de l’Otto von Bismarck. Hitler estava visiblement nerviós, caminava d’una banda a l’altra de la sala sense parar. Sense deixar de caminar, li va exposar els seus objectius de la política alemanya i va criticar durament l’actitud de la Gran Bretanya menyspreant al poble britànic. Aprofitant un dels pocs silencis que deixava el dictador en asseure’s a una cadira, l’industrial li va afirmar que no compartia en absolut la seva opinió sobre els britànics perquè ell els coneixia de primera mà. Després de discutir sobre qui coneixia millor als britànics, Hitler li va exclamar que ell ja havia fet una última i generosa oferta, i que s’hi començava la guerra no seria per culpa seva. Enfadat, el líder alemany es va aixecar de la cadira i li va cridar que també construiria avions i que destruiria els seus enemics perquè el poble alemany confiava amb ell. Després de calmar-se li va preguntar si coneixia els motius del per què havien fracassat els seus intents d’arribar a un acord amb els britànic. Dahlerus, que no tenia pèls a la llengua, li va contestar que era per culpa d’una falta de confiança en ell mateix i en el seu govern. Davant d’aquella acusació, Hitler li va exclamar que tornés a la Gran Bretanya i informés al govern britànic de les seves opinions i li va explicar noves proposicions que l’industrial va tenir que memoritzar. Durant aquell moment el ministre de l’Aire va sortir de l’avantsala i al cap de pocs segons va tornar a entrar per comunicar-li en el seu amic que el matí sortiria un avió alemany en direcció a Amsterdam. Dahlerus no volia volar amb un avió alemany cap a la Gran Bretanya.

Després d’explicar les paraules d’en Hitler al 10 de Dowing Street, la residència oficial del primer ministre britànic construïda al segle XVIII, on va dir-li en el primer ministre Neville Chamberlain que no li agradaria tenir a en Hitler com a soci, Dahlerus va tornar a les onze de la nit següent a Berlín. A l’aeròdrom l’esperava un automòbil, que a tota velocitat el va traslladar a la residència oficial d’en Göering a la Leipziger Strasse, i allí se li va comunicar que en Hitler acceptava les condicions britàniques sempre i quan es donés instruccions immediates als polonesos de contactar amb Alemanya per començar negociacions. Estava clar que no se li deia tota la veritat perquè aquella tarda Hitler va comunicar en els diputats parlamentaris que la situació polonesa era molt seriosa i que estava decidit a resoldre el problema d’una manera o d’una altra. Hitler no tenia cap intenció de negociar amb els polonesos i el dia 28 va anul·lar el tractat de no agressió amb Polònia i va confirmar que la nova data per la invasió seria el matí de l’1 de setembre. Poques potències occidentals esperaven un atac tan imminent en aquells moments.

Hitler pensava tancar la qüestió polonesa en dos mesos i després celebrar una gran conferència de pau amb les potències occidentals. A dos quarts d’onze de la nit, provinent de Londres, l’ambaixador Henderson es va reunir un altre cop amb en Hitler a la Cancelleria. A l’entrada que donava a la Wilhelmplatz l’esperaven el cap de la Cancelleria, el doctor Otto Meissner, i l’ajudant d’en Hitler, en Wilhelm Brückner. Quan la guàrdia de l’edifici el va veure va presentar armes i una banda de música va redoblar els tambors. Un cop es va reunir amb en Hitler, el ministre Von Ribbentrop i el traductor Paul Schmidt, Henderson li va entregar un missatge del seu govern on es demanava obrir una via de diàleg per parlar de Polònia per tal d’evitar la guerra. Durant una hora varen parlar d’aquell tema, però el líder alemany ja no volia parlar de res amb ell i no va escoltar les pregàries de l’ambaixador. Després de quedar-se uns minuts pensatiu, Hitler li va assegurar que contestaria la nota del govern britànic l’endemà. Quan l’ambaixador es va aixecar de la cadira per marxar li va dir que no anés ràpid en respondre, però Hitler li va dir que ell sí que tenia pressa.

El dia següent Hitler i Von Ribbentrop varen estudiar l’oferta del govern britànic a la Cancelleria. A un quart de vuit de la tarda va tornar a ser cridat l’ambaixador Henderson a la Cancelleria. Lluint el seu vestit de ratlla diplomàtic amb un clavell vermell fosc en el trau de l’americana, l’ambaixador va recórrer la Wilhelmstrasse a les fosques, ja que les faroles no estaven enceses pels simulacres d’apagades que s’estaven efectuant a Berlín. Quan va arribar a l’edifici es va trobar entre 300 i 400 berlinesos que es manifestaven per donar suport a en Hitler i a la seva política. En entrar a l’edifici va ser rebut per un redoblament de tambors i una guàrdia d’honor. Un altre cop l’Otto Meissner i en Wilhelm Brückner el varen conduir fins al despatx del seu líder. En entrar-hi es va trobar amb en Hitler amb el seu inseparable ministre i els va demanar que evitessin la guerra. Però Hitler ja estava decidit a anar a la guerra i de les exigències britàniques només va acceptar rebre un emissari polonès amb plens poders per negociar. L’ambaixador es va queixar de falta de temps quan li varen dir que el rebrien l’endemà, però Hitler no estava per discutir i li va entregar una nota que havia redactat abans amb el seu ministre on deia que el govern alemany trobava intolerable el tracte del govern polonès cap a les minories alemanyes. En la nota també hi figurava que en les negociacions per Polònia hi tenien que ser presents els soviètics. Henderson va entendre que la nota era un ultimàtum. Llavors Hitler li va assegurar que dos exèrcits, el polonès i l’alemany, es trobarien en breu. L’ambaixador es va queixar amargament i el va intentar convèncer perquè li donés més temps, però el dictador, cansat de discutir, li va cridar de males maneres que els seus homes li preguntaven quina era la seva decisió i que ja estaven preparats per atacar. En sortir del despatx, l’ambaixador estava molt preocupat, però la seva preocupació encara va augmentar més en veure en els llargs passadissos de l’edifici a oficials militars com en Wilhelm Keitel i en Walther von Brauchitsch.

Després de la reunió amb l’ambaixador britànic, Hitler es va reunir amb l’ambaixador italià Arturo Attolico, que aquest li va dir que en Mussolini estava disposat a intercedir amb la Gran Bretanya si era necessari. Hitler li va explicar que les negociacions amb la Gran Bretanya ja estaven en marxa i que ja havia manifestat la seva disposició a acceptar un negociador polonès. Llavors, Hitler va demanar al ministre Göering que enviés al seu amic industrial, que estava sopant aquella nit a l’Hotel Esplanade de la Potsdamer Platz, a la Gran Bretanya perquè donés a conèixer en el govern britànic els punts essencials de les condicions que estava disposat a oferir als polonesos: el retorn de Danzig a Alemanya i un plebiscit sobre el Corredor polonès. El ministre li va suggerir que no era necessari jugar-s’ho tot a una sola carta, però Hitler li va respondre que al llarg de la seva vida sempre s’ho havia jugat tot. Göering en aquells moments no les tenia totes sobre la seva seguretat personal, a homes com el ministre Von Ribbentrop no li devien fer molta gràcia que intentés aturar la guerra pactant amb els britànics. Quan es va reunir amb el seu amic li va confessar que potser no es tornarien a veure mai més, ja que algunes persones el voldrien assassinar. Von Ribbentrop es va plantejar destruir l’avió que portava l’industrial suec a Londres.

A dos dies de l’1 de setembre, el primer ministre Neville Chamberlain va enviar un missatge per en Hitler on li demanava per enèsim cop que respectés les fronteres de Polònia i li va suplicar que invités a l’ambaixador polonès Josef Lipski a la Cancelleria. Però Hitler ja estava decidit, no hi havia res a fer, i encara ho va quedar més quan va saber que s’havia mobilitzat l’exèrcit polonès a disgust del govern francès. Al matí va donar instruccions a l’Albert Forster, el gauleiter de Danzig, sobre les mesures que havia de prendre a Danzig quan esclatessin les hostilitats. Llavors es va passar gran part del dia treballant en les propostes que plantejaria al negociador polonès que, com ja temia, no vindria. A la nit, mentre Von Ribbentrop i Henderson es discutien sobre la futura guerra, Hitler estava planificant l’atac a Polònia.

L’endemà, l’últim dia abans de la guerra que duraria 2.174 dies i que acabaria sent el conflicte més mortífer de la Història, de bon matí Hitler va estendre un mapa d’Europa i va donar l’ordre de començar la invasió a Polònia per dia següent en la Directiva número 1. Llavors, Hitler es va negar a rebre l’ambaixador polonès, que estava reunit amb el ministre Von Ribbentrop, i es va aïllar de l’exterior. Després de que en Hitler donés l’ordre, les SS varen posar en marxa l’Operació Himmler, que consistia en provocar desordres a Polònia per justificar la invasió. A les dues del migdia, Reinhard Heydrich va ordenar a l’alt funcionari de la Gestapo Heinrich Muller que posés en marxar l’Operació. Aquest va agafar uns presoners d’un camp de concentració que havien disfressat d’homes de les SS i els van enviar a la frontera polonesa. Llavors, el cap del SD va trucar a l’Alfred Helmut Naujocks per dir-li la paraula clau de conserves, que indicava que a les vuit del vespre havia de començar l’Operació. A continuació, Muller li va entregar a en Naujocks un presoner per matar-lo. De seguida va veure que el presoner estava en molt mal estat de salut, li va intentar obrir els ulls però tenia la mirada perduda. Va pensar que anava drogat. Tot i no veure-li cap ferida en el seu cos, la seva cara estava coberta de sang.  A les nou del vespre els presoners varen ser conduïts a un bosc. Aquells homes se’ls havia promès la llibertat si complien les ordres. Però un cop al bosc els alemanys varen fer sonar una alarma, varen encendre dos reflectors i els varen metrallar. A continuació, uns homes de les SS, vestits amb uniformes polonesos, varen disfressar els presoners assassinats de membres de les SS i es varen dirigir a la frontera polonesa. En marxar de la zona varen cremar la duana de Hohenlindre i cinc membres del SD varen assaltar l’emissora de ràdio situada a les afores de la petita ciutat de Gleiwitz, que feia de frontera entre Polònia i el Reich. Allí varen assassinar a trets aquell presoner que havien drogat. Després varen pronunciar durant tres o quatre minuts per ràdio una locució amb polonès redactat pel propi Heydrich per fer veure que els polonesos estaven agredint aquell suposat alemany. Abans de marxar de l’estació varen disparar uns quants trets a l’aire per fer més enrenou. A aquella mateixa hora la ràdio alemanya va retransmetre la proposta de 16 punts d’en Hitler que Von Ribbentrop havia presentat a l’ambaixador Henderson la nit anterior. Tot estava a punt per començar la guerra que costaria la vida d’entre 60 i 73 milions de persones, el que representa 23.000 vides al dia o més de sis morts per minut o, en altres paraules, el 3% de la població mundial de 1939 (2.000 milions de persones). Davant la imminent guerra, ara era qüestió de minuts, costa de creure que la gran majoria de soldats alemany creguessin que no es produiria la guerra. El propi Erwin Rommel, que en aquells moments era general de divisió, li va escriure aquell dia a la seva esposa Lucie que creia que la situació es resoldria sense tenir que utilitzar la força.

Per anar a la tercera part:

 

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply