Adolf Hitler, la tercera part

Per anar a la segona part:

Tercera part:

Comença la Segona Guerra Mundial:

El divendres 1 de setembre de 1939 va començar la Segona Guerra Mundial. A les 4:26 de la matinada l’exèrcit alemany va travessar la frontera alemanya per tres punts diferents en l’Operació Fall Weiss. Les primeres bales i les primeres bombes varen caure a prop de Dirschau. En total, al voltant de 1.800.000 soldats ben entrenats i ben equipats agrupats en 37 divisions d’infanteria alemanya, tres eslovaques, sis divisions panzer, una brigada de cavalleria amb 2.510 carros de combat, quatre divisions lleugeres, quatre divisions motoritzades, una de muntanya i 5.800 peces d’artilleria varen envair Polònia. La Luftwaffe, amb els bombarders Heinkel He-111, Dorniers i Junker Ju-87, varen bombardejar la ciutat de Wielun, provocant 1.300 morts sense fer distincions entre civils i militars. A primera hora la ciutat de Danzig, el gran objectiu de l’Adolf Hitler, va ser ocupada per la majoria alemanya de la ciutat.

A Berlín, en un dia que la ciutat estava coberta de núvols amenaçadors, a les 5:10 del matí es va comunicar per primer cop a en Hitler els desenvolupaments de la invasió i, des de la Cancelleria del Reich, es va fer un comunicat per la ràdio al poble alemany explicant que era l’hora de la guerra i denunciant que la minoria alemanya que vivia a Polònia estaven sent perseguida i maltractada. A les deu del matí es va reunir el Reichstag en caràcter d’urgència en una sessió que va ser retransmesa per totes les emissores nacions. Hitler, que portava un uniforme gris i que va decidir que portaria fins que es destruïssin tots els enemics d’Alemanya, es va presentar al Parlament amb cotxe. Molts estrangers varen creure que l’uniforme era militar, però de fet era una reproducció de l’uniforme del NSDAP de color gris. Pel camí va poder copsar com la gent no estava animada, ans al contrari, ningú desitjava la guerra. La sessió va començar amb una breu introducció del president Hermann Göering i, en seguit, Hitler va pujar a la tribuna i va exposar la seva idea d’eliminar fronteres perquè, segons ell, les havien violat els polonesos i va parlar d’expandir el poder alemany. Continuant amb el discurs, el dictador va mencionar l’incident del dia anterior a Glewitz dient que els alemanys havien sigut atacats per forces regulars polonesos i va dir que des de tres quarts de sis replicaven adequadament qualsevol atac i que cada bomba es venjava amb una altra bomba. Curiosament es va equivocar indicant que l’atac havia començat a tres quarts de sis quan en realitat havia començat a tres quarts de cinc. El dictador estava tan eufòrica que inclús es va veure en cor de justificar el pacte amb els soviètics dient que la Unió Soviètica i Alemanya estaven regides per doctrines ben diferents, però va assegurar que els dos països no tenien la intenció de portar la seva doctrina a l’altra. Per assegurar la bona salut econòmica, tot i que Alemanya en aquells moments tenia reserves d’or de només 500 milions de Reichsmarks, va dir que s’havien recaptat més de 90.000 milions de Reichsmarks per la reorganització de l’Exèrcit. Abans d’acabar el discurs, va exclamar que a partir d’aquell moment la seva vida pertanyia al poble alemany i va deixar clar que no volia res més que ser el primer soldat del Reich alemany i, per això, va justificar el per què s’havia posat aquella jaqueta de guerra, que va assegurar que no es trauria fins que haguessin aconseguit la victòria. Davant d’aquelles paraules històriques, els diputats es varen posar dempeus i varen cridar Heil! mentre sonava l’himne nacional. L’Eva Braun, que era present a la sessió acompanyada per la seva germana Ilse, que vivia llavors a Berlín, es va posar a plorar d’emoció i li va dir a la seva germana que es moriria si li passava alguna cosa a la seva parella. A partir d’aquell moment, el secretari Martin Bormann no es va allunyar ni un moment del costat del dictador.

Un cop acabada la sessió, Hitler va pujar a un vehicle i amb una columnes de cotxes va avançar per l’Unter den Linden fins a la Wilhemstrasse per després anar a la Cancelleria. En el patí de l’edifici la guàrdia va presentar armes i Hitler, després de baixar del cotxe, va travessar el patí d’armes, la galeria de marbre i es va dirigir al seu despatx. Abans, el dictador va demanar-li a en Göering que intentés reunir-se amb l’industrial suec Birger Dahlerus per fer un últim intent per negociar amb els britànics. Uns minuts després es va presentar a la Cancelleria l’ambaixador italià Arturo Attolico, que portava un missatge personal del dictador Benito Mussolini, que deia que Alemanya no podia esperar que Itàlia intervingués en el conflicte. Quan Hitler va llegir el contingut del missatge es va enfadar molt, però, sabent ja des de feia dies que era inevitable que els italians intervinguessin, va ordenar escriure un telegrama al seu ambaixador a Itàlia perquè el transmetés a en Mussolini. En el missatge li agraïa la seva ajuda i li va afirmar que estava convençut de que el poder militar d’Alemanya seria suficient per resoldre la situació i que no necessitaria l’ajuda italiana.

Durant l’estona que en Hitler estava amb l’ambaixador italià, Göering i  Dahlerus varen parlar de la possibilitat de que el ministre de l’Aire anés a Londres a negociar la pau. Estava clar que Göering no desitjava la guerra, l’aterrava la idea d’enfrontar-se a la Gran Bretanya i a França, i després de reunir-se amb l’industrial es va reunir amb en Hitler per parlar d’aquella possibilitat d’anar a Londres. Quan va tornar del despatx va convidar a l’industrial a la Cancelleria. De camí cap a l’edifici es va creuar amb homes tan important com en Rudolf Hess, en Wilhelm Frick, en Heinrich Himmler i molts caps i generals alemanys. A l’entrada del despatx del dictador dos membres de les SS estaven fent guàrdia i, només entrar-hi, Hitler es va aixecar per donar-li la mà i, acte seguit, va començar a criticar la Gran Bretanya dient que els britànics no desitjaven la pau i que eren uns egoistes. També li va dir que estava decidit a aixafar la resistència polonesa i a destruir el poble polonès. Irritat mentre anava parlant, li va assegurar que estava disposat a negociar amb els britànics però que si ells desitjaven lluitar el lluitaria. Dahlerus va poder veure com en Hitler estava nerviós i li va sentir un mal alè a la boca que el va deixar impactat. Després de l’entrevista l’industrial es va posar en contacte amb Londres, que li varen comunicar que si els alemanys volien començar unes negociacions tenien que interrompre les hostilitats i retirar les tropes de Polònia.

Quan a Berlín varen arribar missatges de França i de la Gran Bretanya que deien que entrarien en guerra si no retiraven les tropes de Polònia, la majoria de la cúpula nazi va creure que estaven exagerant i estaven convençuts, tal com deia Hitler, que ni els francesos ni els britànics actuarien per la por d’una guerra mundial. Al cap d’unes hores la Gran Bretanya i França varen enviar un ultimàtum perquè retiressin les tropes de Polònia, però Hitler va fer-ne cas omís. El president Franklin Delano Roosevelt es va limitar a demanar a Alemanya que aturés els bombardejos a la població civil.

Hitler va aprofitar que el món i Alemanya posava els ulls a Polònia per firmar un document on autoritzava al Reichsleiter, dirigent del Reich, Philip Bouhler i el doctor Karl Brandt, membre del NSDAP des del 1932, a concedir amplis poders als metges perquè eliminessin als malalts mentals incurables. D’aquesta manera s’aconseguia garantir la impunitat als metges.

A primeres hores del matí següent, Itàlia es va oferir com a mediadora del conflicte i va proposar la celebració d’una nova conferència. Es volia repetir la Conferència de Munic. Tant França com la Gran Bretanya varen acceptar la proposta italiana, però Hitler, que no va rebutjar la proposta, que va res transmesa per l’ambaixador italià, no tenia cap intenció de reunir-se amb els francesos i els britànics, i poc després va confirmar que no acceptava la celebració d’una conferència. Al final del dia les democràcies occidentals varen decidir que entrarien en guerra.

Amb el propòsit d’entrar en guerra, a la matinada següent l’ambaixador britànic Neville Henderson va trucar a la Cancelleria per mirar de reunir-se de forma immediata amb el ministre Joachim von Ribbentrop. Però el ministre d’Afers Exteriors no va acceptar reunir-se amb l’ambaixador. A les quatre de la matinada, l’ambaixador es va posar en contacte amb el Ministeri d’Afers Exteriors i els va comunicar que a les nou del matí els portaria un comunicat important. Veient que no tenia més remei, Von Ribbentrop li va demanar a l’intèrpret Paul Schmidt, que casualment estava en el Ministeri, que fos ell qui acudís a la reunió en el seu despatx. Al matí es va produir a la reunió en el despatx d’en Von Ribbentrop a la Wilhelmplatz. L’ambaixador es va lamentar d’haver-li d’entregar a ell aquell comunicat, els dos mantenien una molt bona relació, i a continuació li va llegir un ultimàtum del govern britànic al govern alemany on explicava que si Alemanya no canviava d’opinió en la seva intervenció a Polònia, el govern britànic es consideraria en guerra amb Alemanya a partir de les onze del matí d’aquell mateix dia. Després d’acabar la reunió, Schmidt va portar corrents l’ultimàtum al despatx d’en Hitler a la Cancelleria, on el dictador estava reunit amb en Von Ribbentrop. El traductor va traduir a l’alemany l’ultimàtum perquè l’escoltés el dictador, que va quedar glaçat. Es va quedar tan abatut que es va quedar callat a la seva butaca de davant de la seva taula. Després d’un llarg silenci, Hitler li va preguntar a en Von Ribbentrop què tenien que fer per solucionar aquell problema. No contava amb que els britànic li declaressin la guerra tan aviat. Von Ribbentrop li va dir en veu baixa que segurament els francesos també presentarien un ultimàtum semblant. A mesura que es va anar sabent la notícia, els jerarques nazis es varen quedar molt preocupats, ja que ningú s’esperava aquella nova situació. El propi Göering anava cridant per l’avantsala de la Cancelleria que si perdien la guerra seria un desastre.

A dos quarts d’una del migdia els francesos varen presentar un ultimàtum molt semblant al dels britànics, però enlloc d’acabar a les onze del matí acabava a les cinc de la tarda. Tot i que França i Gran Bretanya varen entrar oficialment en el conflicte, varen abandonar els polonesos i varen fer poc per ajudar-los. A més de França i la Gran Bretanya, l’Índia, Austràlia i Nova Zelanda també varen declarar la guerra a Alemanya.

Al cap d’una estona de que es comuniqués la notícia de que ara sí que estaven en guerra amb Occident, Hitler va argumentar que era evident que tant França com la Gran Bretanya havien d’entrar en guerra perquè no podien quedar malament davant del món, però encara estava convençut de que no s’arribaria a cap acció bèl·lica. Tenia pensat negociar amb els britànics un cop hagués acabat l’ocupació de Polònia. Llavors el dictador l’hi va dir al ministre Joseph Goebbels, que estava molt preocupat i es trobava abatut en un racó de l’avantsala del despatx d’en Hitler, que Occident es limitaria a fer una guerra de bloqueig. Tot i aquesta afirmació, Hitler havia de prendre una decisió amb aquest nou panorama i va ordenar a la Wehrmacht que es mantingués a la defensiva davant una possible intervenció militar de la Gran Bretanya i de França. Però els alemanys tenien un problema, només disposaven per Occident de 23 divisions i en canvi els francesos i els britànics en sumaven 110. Aquesta diferència tenia ben preocupat als jerarques nazis, però altres com el cap de la Marina Erich Raeder no el tenien gens amoïnat i, inclús, va plantejar la possibilitat d’una guerra submarina contra la Gran Bretanya i l’enfonsament sense avisar dels vaixells mercantils britànics i dels països neutrals. Tot i això, va escriure que la Kriegsmarine no estava en condicions d’una gran lluita contra la Gran Bretanya, ja que les forces de superfície seguien sent poques en número i tenien poc poder comparades amb la flota britànica. La Marina alemanya era l’arma alemanya més dèbil.

A les nou de la nit, Hitler va abandonar la Cancelleria per dirigir-se al front militar, cap a Gogolin, a l’Alta Silèsia, per establir un quarter general per gestionar els passos militars que havien de seguir. Tres trens especials equipats varen sortir de l’estació Stettiner Bahnhof de Berlín i varen travessar la frontera polonesa per la regió de Kattowitz,  a poca distància de Gleiwitz, on tot havia començat, i varen entrar a Polònia direcció nord per instal·lar-se a Zoppot, a l’antic territori de Danzig. Hitler va viatjar en el primer tren, l’Amerika, posat en servei el juny de 1937, acompanyat, entre altres, pel cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel, el cap del OKW Alfred Jodl, el seu fotògraf Heinrich Hoffmann i la secretària Christia Schroeder, secretària de la Cancelleria des de 1933 tot i no ser del NSDAP, que li va escriure a la seva amiga Johanna Nusser que a partir d’aquell moment hauria d’acompanyar en Hitler a tot arreu i que si les coses no anaven bé llavors la seva vida ja no importaria. En el segon tren hi viatjava en Göering i en el tercer en Himmler.

Un cop varen arribar a territori polonès, el fotògraf Hoffmann va fotografia a en Hitler fent la salutació militar junt als soldats que desfilaven davant d’ell. El fotògraf va utilitzar aquella imatge per la portada del seu volum d’il·lustracions Mit Hitler in Polen, que va ser publicat aquell mateix any. El dia 6 de setembre, Hitler va visitar el quarter general del 16è Cos Panzer del general Heinz Guderian, un general prussià nascut el 1888, al nord-est del front. L’endemà, amb la guerra encarrilada després de l’ensorrament dels polonesos, però amb els francesos penetrant pel territori del Sarre, Hitler pensava negociar amb els polonesos i tenia en ment reconèixer un Estat polonès residual, amb concessions territorials a Alemanya i la ruptura de l’aliança polonesa amb la Gran Bretanya i França, juntament amb una Ucraïna Occidental independent.

El dia 8, Hitler va promulgar una ordre en matèria de propaganda exterior segons la qual el ministre Joachim von Ribbentrop seria a partir d’aquell moment qui dictaria les directrius i instruccions generals en el terreny de la propaganda relativa a la política exterior. Tot i això, segons el punt 6 de l’ordre, el ministre d’Afers Exteriors tenia que expressar els seus desitjos i disposicions al ministre Goebbels sobre les octavetes, la ràdio, el cinema i la premsa. Aquella decisió no va agradar gens a en Goebbels, que fins llavors dominava tot el que feia referència a la propaganda.

Tot i que la majoria del poble alemany no desitjava la guerra, pel règim no hi havia raó per suposar que la població no deixés de creure que Hitler era un frustrat amant de la pau. La propaganda nazi venia que Hitler només buscava la pau i que les democràcies occidentals li buscaven la guerra.

El 12 de setembre, en el vagó de treball d’en Keitel en el tren d’en Hitler es va celebrar una conferència militar, on hi varen assistir l’Erwin von Lahousen, el ministre Joachim von Ribbentrop, l’almirall Wilhelm Canaris, el propi Keitel i l’Alfred Jodl. En començar la reunió, el ministre Von Ribbentrop li va explicar a l’almirall Canaris els objectius polítics a Polònia, però el cap de l’Abwehr, el servei d’informació militar del Reich, es va oposar a un atac aeri previst a Varsòvia perquè creia que es donaria mala imatge a l’exterior. Per fer-li entendre que aquell punt no es discutiria, li va explicar que aquella decisió l’havia decidit en Hitler i en Goebbels, i que ell no hi tenia res a veure. Insatisfet, l’almirall va continuar criticant aquella decisió i li va comentar que tenia coneixement d’execucions en massa que estaven planificant i es va oposar a aquelles pràctiques. Keitel li va tornar a insistir que aquelles decisions les havia pres el propi Hitler i que si la Wehrmacht no complia les ordres les SS, la Policia de Seguretat i altres organitzacions farien aquella feina. Repetidament va dir que Hitler havia demanat una neteja política i que s’havia d’acabar amb la intel·ligència, la noblesa, l’Església i els jueus polonesos. Hitler sabia de primera mà sobre les matances que provocaven els seus homes. El dia 14, en una reunió, Reinhard Heydrich va explicar en els caps de la Policia de Seguretat els seus punts de vista sobre el problema jueu a Polònia i va dir que els suggeriments havien de ser presentats a en Hitler, i que només ell podria decidir sobre aquell tema.

A les quatre de la matinada del 17 de setembre, tal i com havien pactat amb els alemanys, la Unió Soviètica va enviar l’est de Polònia. El dictador Iosif Stalin va anunciar que l’Estat polonès havia deixat d’existir i que per tant ja no el lligava el pacte de no agressió que havia firmat anteriorment amb el govern polonès. L’avanç de l’exèrcit soviètic per Polònia va ser senzill perquè només es varen trobar amb algunes forces en els controls fronteres i algunes unitats de cavalleria que s’estaven agrupant.

La guerra per Polònia s’estava acabant i el dia 19, el dia que les forces alemanyes i soviètiques es varen trobar a Best-Litovsk, Hitler va entrar triomfalment a la ciutat de Danzig, on la gent el va rebre amb gran entusiasme. El fotògraf Hoffmann no va parar de tirar fotografies per immortalitzar aquell moment. El dictador es va allotjar en el Casino-Hotel del centre turístic de Zoppot i va pronunciar un discurs on deixava clar que encara no tenia una idea clara de com seria la futura Polònia ocupada. L’endemà ordenaria bombardejar Varsòvia.

El 21 de setembre, Heydrich va  escriure un comunicat sobre la política que havia de seguir les SS en el tracte amb els jueus i com se’ls havia de concentrar en el nou territori conquerit. Després de donar l’ordre de crear guetos en el territori polonès per obligar a tots els jueus de Polònia que hi visquessin, el cap del SD va ordenar que els jueus alemanys que vivien en zones rurals se’ls havia de traslladar amb trens de mercaderies cap a Polònia i va afirmar que aquella ordre l’havia aprovat el propi Hitler. Preveia que aquell procés duraria un any.

El dia següent els alemanys varen efectuar una ofensiva contra Varsòvia i varen trencar la línia defensiva polonesa, varen tallar les comunicacions entre la capital i la ciutat de Moldin, i varen envoltar la ciutat després de que l’abandonessin els estrangers i els diplomàtics. A dins hi havia 120.000 defensors que no acceptaven capitular. En aquella ofensiva va morir l’ex cap de l’Exèrcit de Terra Werner von Fritsch. És probables que es suïcidés. Davant de la imminent captura de Varsòvia, Hitler va volar des de Zoppot fins a la capital polonesa per veure la devastació causada pels seus bombarders i la seva artilleria. Després d’inspeccionar la zona va tornar a Zoppot.

El 24 de setembre, l’Erich Raeder es va passar moltes hores intentant convèncer a en Hitler perquè acceptés un gran programa de construcció de submarins. Tenia pensat atacar a la Gran Bretanya amb els seus submarins, els U-Boots, abreviatura en alemany de Unterseeboot, amb una estratègia per estrangular l’economia britànica interrompent els subministraments de les rutes de l’Atlàntic. Hitler li va dir que estava d’acord amb les seves opinions, però després va assignar a la Kriegsmarine una quantitat de mà d’obra i d’acer menor de la que es necessitava pel projecte del cap de la Kriegsmarine.

El dia següent, mentre els bombarders convencionals i en picat varen bombardejar brutalment la ciutat de Varsòvia, a Zoppot Hitler va ser entrevistat pel periodista mexicà José Pagés Llergo i li va dir en l’entrevista que les doctrines socials eren com les planes: naixien i es desenvolupaven en climes propicis, i li va explicar que el nacionalsocialisme, que segons va afirmar era la resposta als mals que patia Alemanya, possiblement no es trobés en Amèrica l’abonament convenient perquè germinés. Hitler sabia molt bé que el nacionalsocialisme mai es podria implantar als països anglosaxones com Gran Bretanya, Estats Units o Canadà, però no ho tenia tant clar amb l’Amèrica del Sud i sempre hi va mantenir bones relacions amb els països llatins.

La guerra contra Polònia estava arribant a la seva fi i ara tothom pensava que havia arribat el moment de negociar, o així pensaven els alemanys. El dia 27, en el moment en que Varsòvia es rendia, Hitler va tornar a Berlín discretament sense cap desfilada. El dictador tenia en ment una ofensiva contra Occident i pensava que encara no era el moment de celebrar res. Els alts oficials de l’Exèrcit varen ser informats d’aquests nous plans. A la majoria d’ells no els va fer cap gràcies que Hitler assumís el control directe de la planificació estratègica i, a més, no consideraven que estiguessin preparats per començar una operació de tal calibre. L’endemà, després de que les restes de l’exèrcit polonès capitulessin i de que caigués la ciutat de Thorn, l’últim reducte de la resistència polonesa, Hitler va anunciar que Polònia havia deixat d’existir com a nació. Però durant aquells dies Hitler va tenir una preocupació afegida i no esperada, l’almirall Karl Döenitz, el comandant en cap de tots els submarins alemanys que simpatitzava amb el nacionalsocialisme pel seu antisemitisme i el seu anticomunisme, va interrogar al comandant del U-Boot U-30, Fritz Julius Lemps, que havia tornat de l’Atlàntic al port de Wilhelmshaven. El capità li va afirmar que havia enfonsat per error l’embarcació nord-americana de passatgers Athenia el 3 de setembre. El ministre Goebbels sempre havia responsabilitzat al cap de la Marina britànica Winston Churchill, que ja havia sigut cap de la Royal Navy durant la Primera Guerra Mundial i que es va fer famós pel desastre de Gal·líopi, d’aquell enfonsament i ara tenien un greu problema perquè els britànics els acusaven d’aquell enfonsament. Döenitz es va posar en contacte amb el seu superior Erich Raeder i, després ho va consultar amb en Hitler, que va demanar màxima discreció en l’assumpte perquè no volia fer empipar als nord-americans. L’episodi recordava massa a l’enfonsament del Lusitana i Hitler segur que sabia que els nord-americans varen ser una causa important perquè es rendissin a la Gran Guerra i no volia repetir el mateix error. Per aquell error, el capità Lemp se li van aplicar mesures disciplinàries, tot i que s’havia parlat d’aplicar-li un consell de guerra. Per deixar oblidat el tema es va arrancar la pàgina del diari de bord que feia referència a l’incident. Hitler sempre es va alegrar d’haver sigut capaç d’haver enfonsat aquella embarcació, però volia que es criminalitzés a en Churchill del seu enfonsament.

El dia 29 de setembre, el ministre Von Ribbentrop va tornar de la seva segona Conferència de Moscou amb un nou tractat d’amistat entre Alemanya i la Unió Soviètica i amb la delimitació de fronteres a Polònia. Hitler va convidar-lo juntament amb els seus col·laboradors a la Cancelleria per dinar per tal de que li expliqués com havia anat. El ministre d’Afers Exteriors li va comentar que s’havia sentit molt a gust amb els col·laboradors de Stalin, definint-ho com si estigués amb els seus. Aquelles sensacions no varen ser del gust d’en Hitler perquè igualava els col·laboradors comunistes amb els nacionalsocialistes. De fet, Von Ribbentrop no hauria d’haver tingut cap queixa cap als soviètics perquè fins i tot Stalin li va regalar un territori de caça que havia de formar part de la Unió Soviètica. Quan Göering, que era un amant de la caça, ho va saber es va enrabiar molt i li va dir que aquell territori tenia que ser per Alemanya no per ell. Per aquest motiu els dos ministres varen tenir una disputa. A continuació, Hitler li va indicar a l’Alfred Rosenberg que deportaria els jueus dels territoris del Reich i de Polònia cap a una reserva a l’est del Vístula.

L’endemà, el ministre Von Ribbentrop va trucar a Roma per proposar una entrevista entre els dos dictadors. El comte Galeazzo Ciano li va recomanar en el seu sogre que no es reunís amb en Hitler perquè tenia por que el dictador alemany el convencés per entrar a la guerra. Després de discutir-ho, varen decidir que seria el comte qui es reuniria amb en Hitler a Salzburg. A les quatre de la tarda es va dirigir cap a la ciutat austríaca convençut de que havia de lluitar per la neutralitat italiana. En la reunió que es va produir l’endemà, Hitler no estava en un dels seus millors dies perquè estava cansat després de dormir poques hores. El dictador li va voler fer veure de que guanyaria la guerra i li va prometre que respectava la decisió del seu govern de no entrar en la guerra perquè pensava que els seria més útil en un altre moment. Estar clar que Hitler pensava que Itàlia podria intervenir en la futura guerra contra Occident i es va reunir amb els italians perquè es preparessin pel futur.

El 2 d’octubre, Hitler va declarar que volia que Polònia fos tractada com una colònia. No seria un territori com Àustria i Txecoslovàquia que formarien part del Reich, sinó que seria una colònia on es cometrien greus atrocitats. Sabent el què passava dins del territori polonès, Hitler va aprovar el dia 4 un decret d’amnistia secreta per evitar que les SS fossin acusades d’excessos contra la població, especialment contra els jueus i els polítics polonesos, i que no rebessin cap càstig. Justificava aquells actes indiscriminats com una represàlia.

El dia següent va ser aixafada per complet la resistència polonesa: 217.000 soldats polonesos es varen convertir en presoners dels soviètics i 693.000 dels alemanys. 70.000 varen resultar morts i es calcula que 90.000 varen fugir del país. Els alemanys varen patir per aquella campanya 13.000 baixes mentre que els soviètics només en varen patir al voltant de 750. Amb la victòria al sac i ben lligat, Hitler va viatjar a Varsòvia amb el tren Amerika per visitar les seves tropes i per presenciar una desfilada militar. L’endemà el dictador tornava a ser a Berlín per pronunciar un discurs en el Reichstag i per fer una última oferta de pau als països d’Occident. Hitler es va mostrar molt satisfet del pacte amb els soviètics, i va donar garanties de que Alemanya tenia bones voluntats amb els països veïns. Per justificar el seu atac contra Polònia, va acusar als polonesos de maltractar i d’exterminar la minoria alemanya que vivia a Polònia. Llavors, va deixa anar que volia celebrar una Conferència Europea que limités les fronteres de les nacions del continent, sobretot volia arribar a un acord amb la Gran Bretanya, i va acabar el seu discurs llançant una oferta de pau, repetint més d’un cop garanties d’amistat cap a Bèlgica i Holanda. Tot i que el gran titular del discurs fos aquella oferta, el dictador va insinuar que s’estaven duent a terme treballs de netejar ètnic massiu a Polònia.

Pau o guerra?

L’oferta de pau era una nova enganyifa de l’Adolf Hitler, ja que el dia següent va ordenar en el Grup de l’Exèrcit B que es preparés per si rebien una ordre especial per envair de forma immediata Bèlgica i Holanda si així ho exigia la situació política. A continuació va firmar un decret, ratificat per en Hermann Göering i en Wilhelm Keitel, en que es nombrava a en Heinrich Himmler comissari del Reich per la Protecció de la Raça alemanya i se li donava plens poders per instaurar a Polònia i a tots els territoris sota control alemany la reestructuració racial a través de l’expulsió i la repatriació. De seguida el cap de les SS va deportar els grups racials (jueus, gitanos…) que ocupaven territoris destinats als futurs colons alemanys. L’endemà, Hitler, Göering i Rudolf Hess varen firmar un decret on s’annexionava quatre províncies de Polònia al Reich: les zones occidentals de Silèsia, Posen, Prússia Oriental i la ciutat de Danzig varen quedar integrades a Reich.

Hitler no volia la pau, creia que podria guanyar la guerra, l’oferta de pau que havia fet només era per fer veure al món que ell havia intentat negociar però que al final les potències occidental no havien volgut negociar amb ell i que no li havien deixat cap més remei que atacar. El dia 9 el dictador va aprovar la Directiva número 6 en la que ordenava començar els preparatius per una acció ofensiva contra el nord de la frontera occidental. Amb aquesta Directiva autoritzava una campanya contra França violant la neutralitat de Luxemburg, Bèlgica i Holanda. Demanava que l’ofensiva comencés tant aviat com fos possible i va anomenar aquesta operació el Cas Groc. El seu objectiu era assegurar el terreny holandès, belga i francès del nord com a base per una acció militar per aire i mar contra la Gran Bretanya. El dictador veia en la conca del Ruhr com el seu punt més dèbil i es volia avançar a un atac Aliat. Aquella Directriu la va firmar després de treballar-hi durant dues nits i l’havia redactat ell mateix expressament perquè sabia que la Directiu no tenia el suport de l’Exèrcit. A més, una altra directriu del OKW escrita per ordre d’en Hitler advertia del perill que suposava una guerra prolongada, ja que es podria retenir els aliments i les matèries primes per la població al mateix temps que es garantia els mitjans per la prossecució de la guerra. D’aquesta manera es volia donar pressa a l’Exèrcit perquè es preparés per un atac.

L’endemà a la Cancelleria Hitler es va reunir amb l’almirall Erich Raeder per parlar d’una possible invasió de Noruega. Feia setmanes que l’almirall tenia informes de l’almirall Wilhelm Canaris que asseguraven que els britànics tenien previst ocupar diverses bases al sud de Noruega. Es considerava la possibilitat d’envair Noruega per tal de protegir el transport de mineral de ferro des de les mines de Gällivare, al nord de Suècia, fins Alemanya, i establir una base de submarins a Trondheim. Després de reflexionar-hi una estona, no era una idea que havia tingut en ment, Hitler va decidir ocupar Noruega i va ordenar en el OKW que comencés a planificar una invasió per a finals de gener de 1940. Tenia clar que havia de deixar de banda l’acord que tenia amb el govern noruec sobre la seva neutralitat.

Amb aquest tema damunt la taula va anar a dinar en el menjador de la Cancelleria amb la resta de convidats. Hitler va deixar clar a tothom que no sabia com reaccionaria Londres davant la seva última oferta de pau del 6 d’octubre. Per ell havien d’esperar i deixar que les coses maduressin, però tenia clar que passaria a l’atac en breu. Després, el dictador va fer cridar als comandants en cap dels cossos de la Wehrmacht i els va llegir en veu alta el memoràndum que havia escrit el dia anterior sobre la situació bèl·lica, així com la seva Directiu número 6. A la tarda es va dirigir al Palau d’Esports per ser present a un míting organitzar pel ministre Joseph Goebbels amb motiu de la inauguració de la primera obra de socors hivernal durant la guerra. El dictador va fer un discurs on va demanar per últim cop als britànics que arribessin a un acord de pau amb Alemanya.

L’endemà, Hitler es va reunir amb en Goebbels per parlar de la nova situació. El ministre es va trobar amb un Hitler bastant tranquil i confiat amb ell mateix, tot i que esperava que les potències occidentals es pronunciessin aviat sobre la seva oferta de pau. Aquell mateix dia el cap del govern francès Eduard Daladier va rebutjar l’oferta i el dia següent ho faria el primer ministre Neville Chamberlain. Hitler no va tardar ni dos segons en anunciar que la Gran Bretanya havia rebutjat la pau. Durant la conversa amb el seu amic més proper, Hitler li va afirmar que la derrota d’Alemanya en la Primera Guerra Mundial només s’havia d’atribuir a la traïció i contundentment va dir que aquest cop no es perdonaria als traïdors. Hitler vivia obsessionat en no repetir els errors de la Gran Guerra i creia que ell no els faria. Al cap de dos dies es varen tornar a reunir i el dictador li va admetre que l’Exèrcit, tot i les atrocitats que s’havien comès, estava sent massa tou i massa complaent a Polònia, i li va assegurar que aviat seria substituït per una administració civil i va afirmar que l’única cosa que funcionava amb els polonesos era la força bruta perquè, per ell, l’Àsia comença a Polònia.

Però Hitler amb la seva idea de continuar amb la guerra es va guanyar enemics dins del Reich, el que més temia. Els generals Walther von Brauchitsch i Franz Halder es varen reunir el 14 d’octubre per tal d’evitar una ofensiva contra Occident. Halder era partidari d’enderrocar militarment a en Hitler, però el general Von Brauchitsch era més partidari d’esperar, no tenia ganes d’efectuar una rebel·lió, i pensava que generals com Gerd von Rundstedt o Walther von Reichenau el farien canviar d’opinió. Von Brauchitsch no va preveure que res faria canviar d’opinió a en Hitler. El 16 d’octubre Hitler li va explicar que havia perdut tota esperança d’arribar a un acord amb Occident. Li va dir que els britànics només estarien disposats a parlar després de la seva derrota i que per tant els havien d’atacar com més aviat millor. Preveia actuar entre el 15 i el 20 de novembre.

L’endemà a la Cancelleria, el dictador es va reunir amb en Wilhelm Keitel, en Hans Frank, en Heinrich Himmler, en Rudolf Hess, en Martin Bormann, en Hans Heinrich Lammers, en Wilhelm Frick i en Wilhelm Stuckart per parlar de Polònia. Va deixar clar que en els nous territoris ocupats havien d’eliminar els jueus, els polonesos i el que quedés de l’antiga Polònia, i va dir que l’Exèrcit havia d’estar content de veure’s lliurat de la responsabilitat administrativa. Sabent el que volia del nou territori, va afirmar que en volia la mà d’obra i va exclamar que no hi destinarien recursos en aquella zona. Deixant clar el menyspreu que sentia per aquella gent, va advertir que els mètodes no serien compatibles amb els principis normals i va parlar sobre una dura lluita racial que no permetia cap tipus de restriccions legals i obediència a principis d’una altra mena. Per acabar el seu discurs, el líder alemany va concloure que la intel·ligència i la duresa en aquesta lluita ètnica s’hauria d’efectuar en els camps de batalla de Polònia, que la va descriure com L’obra del Diable. Seguint les noves ordres, el Departament Central del Reich va programar la liquidació de tots els elements polonesos que havien ocupat un càrrec de responsabilitat en el passat i que podrien liderar un futur moviment de resistència. Per actuar amb més eficàcia, Hitler va separar les SS i la Policia de demarcació dels jutjats militars a Polònia per la falta d’entesa amb la Wehrmacht respecte a certes mesures.

El 21 d’octubre, un Hitler molt segur d’ell mateix es va reunir amb els Reichsleiter i gauleiter durant dues hores. El dictador els va admetre que la guerra contra Occident era inevitable, però els va assegurar que al final serien ells qui guanyarien. Els va afirmar que llançaria un gran atac contra Occident i contra la Gran Bretanya en quinze dies utilitzant tots els mitjans del seu abast, inclús atacs contra ciutats. Després de derrotar Gran Bretanya i França tornaria cap a l’Est, el seu gran objectiu des del principi de la seva carrera. Al·ludint al Sacre Imperi Germànic, va assegurar que crearia una Alemanya com aquella incorporant Bèlgica i Suïssa.

El 26 d’octubre, mitjançant una sèrie de decrets, Hitler va posar fi a l’administració política de Polònia i la va substituir per un govern civil dirigit per jerarques nazis. Es va crear el Govern General de Polònia, compost per cinc districtes: Cracòvia, Varsòvia, Radom i Lublin, als que a partir d’agost de 1941 s’hi va afegir la província ucraïnesa de Lemberg, al comandament d’una administració civil controlada pels alemanys sota la direcció de l’advocat Hans Frank com a Governador General, que seria conegut a partir de llavors com El rei de Polònia i que va portar a milers de jueus a la mort, tot i que la seva família estava aparentada amb els jueus. L’Albert Forster va ser nombrat cap del nou Reichgau de Danzig-Prússia Occidental i l’Arthur Greiser va ser nombrat Reichsgau de Poznan. A més, es va obligar en els jueus polonesos a treballs forçats.

Amb el tema de Polònia tancat, Hitler es va reunir a la Cancelleria amb en Wilhelm Keitel i en Kurt Student per estudiar els plans per ocupar França. Un dels punts principals per triomfar en aquella operació creien que passava per ocupar la fortalesa belga d’Eben Emael, a la frontera amb els Països Baixos. Pensaven que s’havia de fer amb un reduït número d’efectius però d’una manera ràpida per, un cop ocupat el Fort, controlar els cinc ponts que controlaven el Fort fins l’arribada de reforços per després seguir avançant cap a Gant. Però el punt calent d’aquesta ofensiva per ocupar França passava per les Ardenes i el 30 d’octubre Hitler va suggerir en els seus caps militars que s’afegís un cos blindat a les forces que havien de passar per aquells boscos belgues.

El matí del 4 de novembre, Hitler va fer cridar al general Von Brauchitsch per parlar de l’ofensiva. El comandant suprem de l’Exèrcit no desitjava l’ofensiva i quan va sortir de la reunió en va sortir pàl·lid i només va dir en el seu entorn més proper que no havia pogut fer res i que ningú s’hagués pogut defensar. L’endemà va ser el torn de l’Halder, que també va sortir del despatx d’en Hitler enfadat i deprimit. Però Von Brauchitsch continuava pensant que encara hi havia alguna possibilitat de que Hitler pogués canviar d’opinió i el migdia es va presentar a la Cancelleria. L’Halder l’esperava a l’avantsala mentre parlaven. Poc després de que comencessin a parlar se’ls va unir en Keitel i a partir de llavors la reunió va ser un desastre i no va durar més de vint minuts. Von Brauchitsch li va dir que els preparatius per atacar Occident no estaven suficientment avançats per llançar una ofensiva i li va afirmar que el més probable era que fracassessin. Per justificar-se va dir que s’havia demostrat en la campanya polonesa que la infanteria era dèbil i que sovint faltava disciplina entre els oficials i els soldats. Va afirmar que en el front hi havia símptomes semblants als de 1917-18. Recordar-li la Primera Guerra Mundial va ser un greu error perquè va aconseguir l’efecte contrari perquè Hitler va entrar en còlera i els va escridassar demanant proves concretes i li va exigir saber quantes penes de mort s’havien executat. Enfadat, Hitler va sortir del despatx donant una puntada de peu a la porta, deixant el cap de l’Exèrcit atemorit i enfonsat. A dos quarts de dues Hitler va donar l’ordre per preparar l’ofensiva. Veient que ja no hi havia res a fer, l’Halder va tornar al seu quarter general de Zossen i va ordenar que destruïssin tots els documents relacionats amb la conspiració contra en Hitler.

L’endemà, al mateix dia que un obrer anomenat Georg Elser de Köngsbronn col·locava i programava una bomba de rellotgeria en una columna de la cerveseria Bürgerbraükeller per matar a en Hitler i el seu entorn la nit del 8 de novembre, el dictador alemany es va reunir amb el ministre Goebbels per explicar-li com seria la seva ofensiva contra Occident. Encara se li notava que estava enfadat per la reunió del dia anterior i recordava amb molt d’èmfasis les paraules del cap de l’Exèrcit. A la nit va anar al front per veure amb els seus propis ulls com estava l’Exèrcit. Després de tornar ara va admetre que l’Exèrcit no estava preparat perquè no volia lluitar i enfadat va dir que coneixia l’esperit del quarter general de Zossen i va afirmar que el destruiria. L’endemà, amb l’excusa del mal temps, va modificar la data de l’Operació prevista pel dia 12 de novembre per mitjans de novembre.

Una bomba que podia haver-ho canviat tot:

A les nou de la nit del 8 de novembre, l’Adolf Hitler es trobava a Munic, concretament a la cerveseria Bürgerbraukeller, per fer un discurs per commemorar el fallit Putsch. Excepcionalment, en aquella celebració no hi varen ser presents jerarques nazis com Hermann Göering, que va al·legar motius de salut, i Heinrich Himmler, però sí que hi va ser present en Friedrich Braun, el pare de l’Eva Braun, que es va barrejar amb els vells combatents, els Alte Kämpfer, els membres del NSDAP que es varen afiliar al partit abans de que els nazis arribessin al poder, i el ministre Joseph Goebbels, que estava trist perquè s’adonava que la seva propaganda no donava els resultats esperats. Poc després d’entrar a la cerveseria, el líder alemany va començar el seu discurs a les 20:10, més d’hora de l’habitual per les circumstàncies de la guerra, i el va acabar a les 21:07 per agafar a les 21:31 un tren que l’havia de dur a Berlín. En el discurs va criticar durant 20 minuts l’actitud de la Gran Bretanya. Abans de que l’acte acabés el dictador va abandonar la cerveseria pensant només en tornar a Berlín. 13 minuts després de que hagués marxat, a les 21:20 va explotar la bomba de rellotgeria col·locada pel treballador Georg Elser. La bomba estava situada en un recobriment d’una columna del subterrani, just darrere de la tribuna on havia estat en Hitler minuts abans. La bomba va matar a vuit persones i en va ferir a 63, entre ells en Friedrich Braun, a més de que va deixar la cerveseria molt malmesa. L’autor de l’atemptat va fugir de bon matí de Munic cap a Constança, però va ser detingut més tard per la Gestapo, va ser dut a Berlín per ser interrogat per la Gestapo i després va ser internat en el camp de concentració de Sachsenhausen en qualitat de presoner especial d’en Hitler i va ser assassinat el 9 d’abril de 1945 per ordres d’en Himmler. S’ha especulat amb la possibilitat de que l’atemptat hagués estat planejat per en Hermann Göering, que segons sembla li va dir en el general Karl Bodenschatz que si Hitler hagués mort ell, com al seu successor, hagués aturat la guerra retirant les tropes de tots els territoris no alemanys.

Hitler va tenir coneixement de l’atemptat quan estava a mig camí de Berlín, concretament en una parada que varen fer a Nuremberg i quan estava parlant amb en Goebbels de que la confrontació amb l’Església tindria que esperar que acabés la guerra. En saber el què havia passat i la magnitud de l’atemptat, va interpretar el fet de que hagués abandonat la cerveseria abans del previs com un acte de la Providència. En el tren també hi havia l’Eva i la seva amiga Herta Ostermeier.

Curiosament, a Düsseldorf, aquell migdia va arribar-hi un destacament especial de dotze homes de les SS enviats per ordres d’en Himmler per garantir la protecció de l’agent secret del SD i SS Walther Schellenberg, que estava a Holanda negociant amb agents britànics del Intelligence Service, amb qui s’hi havia reunit el dia anterior. El destacament va ser posat sota les ordres de l’Alfred Helmut Naujocks, el mateix home que el 31 d’agost havia simulat l’atac polonès. Una hora després de l’explosió de Munic, Himmler va trucar a en Schellenberg per informar-lo de l’atemptat i li va donar l’ordre de detenir als tres agents britànics amb qui s’havia de reunir l’endemà en el poble fronterer holandès de Velno, a uns 60 quilòmetres de Düsseldorf, amb els SS que l’hi havien enviat per l’atemptat que havia patit en Hitler. Sembla curiós que Himmler enviés aquells homes abans de que esclatés la bomba i ja qui pensa que sabia que es produiria l’atemptat. A més, va ser ell qui va donar l’ordre de matar l’Elser el 9 d’abril de 1945, quan faltaven molts pocs dies perquè acabés la guerra a Europa. Es diu que Himmler no volia que l’Elser parlés.

Tot i que la propaganda nazi va voler vendre que Hitler havia sobreviscut miraculosament i els diaris sortien editats amb grans titulars sobre el que havia passat a la cerveseria, els assistents a la cerimònia fúnebre per les víctimes de l’explosió varen ser escassos i les seves expressions de simpatia varen ser silenciades.

França, el nou objectiu:

El 12 de novembre, els comandants Erich von Manstein, Gerd von Rundstedt i Heinz Guderian es varen reunir per estudiar junts els detalls del pla per envair França, Bèlgica i Holanda en un atac sorpresa massiu de l’Exèrcit Blindat. Mentre examinaven la situació, el general Von Rundstedt va rebre un telegrama de l’Adolf Hitler on li deia que la seva missió era constituir un grup de divisions blindades per arribar per sorpresa a la riba occidental del riu Mosa, al sud-est de Sedan, i crear les condicions favorables per iniciar les següents operacions.

Des del 7 de novembre, el rei de Bèlgica Leopold III i la reina d’Holanda Guillermina s’havien ofert com a mediadors per negociar la pau, però tant el primer ministre Neville Chamberlain com el seu homòleg francès Eduard Daladier havien rebutjat l’oferta. El 14 de novembre ho va fer el propi Hitler, que curiosament tenia pensat envair Holanda i Bèlgica sense respectar la neutralitat de llurs països.

El migdia del dia 23 Hitler va celebrar una conferència militar per acabar de convèncer als seus generals d’atacar Occident. El dictador els va dir que els tractats únicament valien mentre els resultessin favorables i que havien d’aprofitar el temps perquè potser d’aquí sis mesos no els seria tant favorable. Destacant la seva pròpia figura, va explicar que ell era insubstituïble, i va afirmar que atacaria i que mai capitularia, ja que el destí del Reich només depenia d’ell. Seguint amb la seva exposició sobre la seva futura ofensiva, va exclamar que atacaria França i la Gran Bretanya quan fos més factible i que seria com més aviat millor. Per dur a terme aquell atac, va afirmar que s’hauria de trencar amb la neutralitat de Bèlgica i Holanda, neutralitat que creia que no tenia importància perquè pensava que ningú li qüestionaria quan hagués guanyat. Llavors va afirmar que no havia creat la Wehrmacht perquè es quedés amb els braços creuats i va declarar que sempre havia estat decidit en entrar en guerra i va recordar un cop més que volia aniquilar els seus enemics. Pensava que podia dur a terme aquells plans perquè tenia el suport del Volk.

El 12 de desembre va començar una altra reunió entre el dictador, l’Erich Raeder, en Wilhelm Keitel i l’Alfred Jodl per parlar sobre una possible invasió a Noruega. Hitler va parlar sobre la conveniència d’entrevistar-se personalment amb en Vidkun Quisling, el líder del Nasjonal Samling, un partit pronazi noruec que no gaudia de simpaties, per obtenir una impressió directe sobre d’ell. A continuació varen estudiar dos plans per ocupar Noruega; un per mitjans pacífics, Quisling hauria d’ocupar el càrrec de cap d’Estat prèviament i hauria de demanar ajut a l’exèrcit alemany, i el segon pla era per la força. En el memoràndum secret de l’almirall Raeder d’aquell dia, aquest deia que Quisling tenia excel·lents contactes amb els oficials de l’exèrcit noruec, i que comptava amb suports importants. L’almirall també explicava que Quisling estava disposat a comprometre’s a fer els preparatius de caràcter militar juntament amb ells. Al cap de dos dies Hitler es va reunir amb en Quisling per parlar sobre aquest tema. A la tarda, després de la reunió, Hitler va donar l’ordre de començar els preparatius per la invasió a Noruega, l’Assumpte Noruec. Dos dies més tard, a instàncies de l’Alfred Rosenberg i l’almirall Raeder, Hitler es va tornar a reunir amb en Quisling i durant l’entrevista el líder alemany va recalcar repetidament que l’actitud més preferible per part de Noruega, així com de tot Escandinàvia, seria la d’una completa neutralitat. El dictador li va prometre a en Quisling ajuda financera per donar-li suport per tal de que conquerís el poder per després demanar ajuda a les forces alemanyes.

El 27 de desembre, tal i com era habitual en ell quan havia de prendre una decisió important i necessitava descans, Hitler va tornar a Obersalzberg, on va ser aclamat com un heroi de guerra. En voltat d’aquelles muntanyes alpines va passar-hi el Fi d’Any amb una celebració.

1940:

El 4 de gener de 1940, Benito Mussolini va enviar una carta a l’Adolf Hitler per criticar-li durament el seu pacte amb la Unió Soviètica. Els italians mai havien aprovat aquella aliança, la consideraven en contra la natura, i ells volien continuar sent el soci principal d’Alemanya. Després de llegir la carta, Hitler va convocar els ministre Joachim Von Ribbentrop i Hermann Göering, que aquest havia assumit aquell dia el control de la indústria de guerra, per discutir durant diverses hores la reacció alemanya davant d’aquelles crítiques.

Hitler es va trobar amb un contratemps no esperat per engegar els seus plans bèl·lics contra Occident. El 10 de gener, a Münster, el comandant Helmuth Reiberger, el responsable d’organitzar la 7º Divisió Aerotransportada, va sortir amb un Messerschmitt Bf 198 taifun en direcció a Colònia per assistir a una reunió acompanyat pel comandant Erich Hoenmanns, el cap de la base aèria de Loddenheide, que volia anar a la ciutat alemanya per veure a la seva esposa. Però per culpa de la boira es varen allunyar de la ruta prevista i el pilot va decidir dirigir-se a l’oest per creuar el Rin, que l’havia sobrepassat sense adonar-se’n. No va veure l’error fins que va reconèixer el riu Mosa, a la zona fronterera entre Bèlgica i els Països Baixos. A dos quarts de dotze, el motor de l’avioneta va començar a fer un soroll estrany i es va aturar, obligant a fer un aterratge d’emergència a la localitat belga de Mechelen-sur-Meuse. L’avió va quedar destrossat; les ales es varen trencar en passar entre dos arbres i el motor, arrencat, va travessar el morro, però els dos homes varen sortir il·lesos. Desconcertat, Hoenmann es va apropar a un pagès, que se’l mirava estranyat per tot l’incident, i li va preguntar on estaven. L’home els va contestar que estaven a Bèlgica. Tot i que no hi havia perill i tot hagués quedat amb incident, el comandant Reinberger es va començar a preocupar perquè a dins l’aparell portava una còpia del Pla Groc, la invasió a França i a Bèlgica, i va córrer cap a les restes de l’aparell per localitzar la seva carpeta groga per destruir aquells importants documents. Mentre intentava cremar-los varen arribar dos guàrdies fronteres, el sergent Frans Habets i el soldat de segona classe Gérard Rubens. Aquest, alarmat pel fum i veient que estava passant alguna cosa estranya, es va llançar a pels documents i els va agafar. D’aquesta manera els Aliats varen aconseguir els plans d’en Hitler.

L’endemà, el govern francès va enviar en els agregats militars francesos i britànics una sinopsis de dues pàgines d’aquells documents, però es varen negar a explicar d’on havien sortit. Curiosament, el comandant francès Maurice Gamelin, que tenia un resum dels papers requisats, no hi va donar massa importància. El general en cap holandès Izaak Herman Reijders no s’ho va creure.

En el Reich la tensió era màxima després de que se sabés aquell greu error. Els holandesos i els belgues varen començar una mobilització general esperant ser atacats pels alemanys i per tant desfeien el factor sorpresa que esperava Hitler d’envair aquests dos països neutrals. El dia 13 a la Cancelleria tothom estava molt nerviós i només es parlava del mateix. Per avaluar la situació, Hitler, Göering i Wilhelm Keitel es varen reunir per determinar què podien saber realment els Aliats a través d’aquells documents. Segons el general Kurt Student, mentre Göering estava molt irritat per aquell afer, Hitler va mantenir la calma. Finalment, no tenint més remei, l’endemà Hitler va suspendre l’ofensiva a Occident i es va dirigir a la casa d’estiu del ministre Joseph Goebbels a Schwanenwerder per parlar d’aquell tema. Segons sembla, el ministre alemany no estava al corrent dels últims fets. El següent dia, el dia que Bèlgica i Holanda varen suspendre els permisos de tots els membres dels seus exèrcits, Goebbels, que creia en aquells moments que els dos països neutrals només estaven sondejant el terreny, a la tarda va visitar a en Hitler. El dictador va reiterar que aplaçava l’atac, però ara deia que ho feia pel mal temps. El dia 16, Hitler va ordenar modificar els plans per la invasió.

Aquell greu error va modificar molt l’estratègia alemanya i Hitler a mesura que passaven els dies estava més irritat. El dia 20 de gener va donar un sever avís sobre la seguretat militar en els seus comandants. Aquell avís també anava pel ministre Göering. Al cap de dos dies, Hitler va explicar els seus nous plans a la família Goebbels perquè li donessin el seu vistiplau. El dictador els va donar a entendre que la guerra amb la Gran Bretanya seria immediata, tant bon punt ho permetés la meteorologia. Per ell, els britànics havien de ser exclosos d’Europa i França havia de ser destruïda com una gran potència. Volia que Alemanya governés tota sola Europa i volia imposar la seva pau, una pax romana. Però Hitler no tenia pas la intenció en aquells moments de perpetuar-se en el poder, deia que quan aconseguís els seus objectius es retiraria i confiaria el seu poder a una altra persona. Aquest només podia ser Göering perquè era el seu successor natural. Pensava en retirar-se a Linz, la que considerava la seva ciutat natal, i volia escriure una espècie de Bíblia del nacionalsocialisme. A més, com a hipocondríac que era, estava plenament convençut que no li quedaven gaires anys de vida.

Dinamarca i Noruega, els nous objectius. França s’haurà d’esperar:

L’Adolf Hitler ara es tenia que esperar per atacar França, Bèlgica i Holanda, corria masses riscos, ja que creia que estarien preparats per defensar-se. Però la seva idea no era quedar-se quiet i per això el 27 de gener va ordenar a la Wehrmacht que comencés a preparar plans per ocupar Noruega i Dinamarca. Wilhelm Keitel va publicar una ordre secreta que deia que Hitler desitjava que l’estudi de la invasió a Noruega continués sota la seva direcció directe i personal. El cap de les Forces Armades va afegir que Hitler volia que ell assumís la direcció d’aquests preparatius i que per aquest motiu es crearia un Estat Major que representaria el nucli del futur Estat Major destinat a aquesta operació, que es va batejar sota el nom de Weserübung.

El 29 de gener, deixant que els seus militars preparessin el pla, Hitler va nombrar al Reichsleiter Alfred Rosenberg responsable dels preparatius per la creació d’una Escola Superior per la cultura nacionalsocialista. El nou edifici s’havia de construir a Frankfurt del Main i havia de tractar especialment la qüestió jueva amb una secció d’investigacions i arxius, i havia de tenir una important biblioteca.

El 5 de febrer, Hitler va dictar una nova directriu per a tots els capitans dels seus submarins segons la qual qualsevol vaixell, fos neutral o no, que navegués en zona de guerra controlada pels britànics com el Canal de la Mànega havia de ser enfonsada sense previ avís. Hitler tenia clar que l’Atlàntic seria un camp de batalla principal. Però Hitler necessitava una justificació per enviar a la neutral Noruega i no sabia què tenia que fer fins al 16 de febrer. Aquell dia el destructor britànic HMS Cossack va rescatar a 299 presoners britànics del vaixell petrolier del cuirassat Graff Spree, l’Altmark, que tornava a casa de l’Atlàntic sud. El cap del 2º Sector de defensa costera noruega, l’almirall Carl Tank-Nielsen, embarcat en el destructor Garm, es va dirigir al govern alemany sol·licitant informació en veure el petrolier alemany navegant per les seves costes. Poques hores més tard, tres destructors britànics, el Cossack, el Intrepid i el Ivanhoe, que havien violat també les aigües noruegues, varen perseguir l’Altmark. Sense que les embarcacions noruegues ho impedissin, un piquet d’abordatge del Cossack, amb trenta homes i tres oficials, varen pujar a l’Altmark i varen alliberar als presoners i varen matar a quatre mariners alemanys i en varen ferir a cinc. Després varen tornar cap a la Gran Bretanya. Aquella acció no li va agradar gens a en Hitler perquè era una derrota de la seva Kriegsmarine, però ara tenia la justificació que buscava. Abans de prendre una decisió definitiva ho va comentar amb el general Nikolaus von Falkenhorst, que era partidari d’atacar. Ràpidament el ministre Joseph Goebbels va donar instruccions al seu aparell de Propaganda per disparar amb tots els canons propagandístics contra els britànics amb el propòsit de fer esclatar la indignació entre el Volk.

L’endemà, després de dinar, Hitler es va reunir en privat en el seu despatx de la Cancelleria amb el general prussià Erich von Manstein perquè li expliqués els seus plans per l’ofensiva contra França. Era el primer cop que es trobaven cara a cara. Von Manstein li va explicar que pensava que quan ataquessin Bèlgica pel nord amb el Grup d’Exèrcits B del general Fedor von Bock, un monàrquic que veia a en Hitler com un monarca prussià, compost per quatre exèrcits i 43 divisions, 10 d’elles blindades, havien de dirigir un exèrcit de tancs pel sud per atrapar els Aliats dins del país i deixar el camí lliure cap a França. Segons el general, per triomfar s’havia de transferir el pes principal de l’atac al Grup d’Exèrcits A del general Gerd von Rundstedt, oficial de l’Estat Major durant la Primera Guerra Mundial que s’havia retirat el 1938 però que va tornar per la campanya polonesa, que s’encarregaria de l’atac sorpresa per l’ala l’esquerra a través de les Ardenes. Per aquest atac creia que es necessitaria que el Grup A formés tres exèrcits, el 2º, el 12º i el 16º, i forts elements blindats. El 12º creuaria Bèlgica i es dirigiria cap a la costa del Canal de la Mànega atrapant per la rereguarda a les forces aliades enfrontades amb el Grup B. El 2º creuaria el Mosa i es dirigiria cap al sud-oest per fer front a qualsevol contraofensiva aliada contra el flanc sud, i el 16º ocuparia posicions davant del nord de la Línia Maginot. A mesura que anava exposant el seu pla, Von Manstein va comprovar amb gran sorpresa que cap de les seves notes que havia enviat perquè les estudiés en Hitler no l’hi havia sigut transmeses i, per tant, li va tenir que resumir amb tots els detalls l’operació, ja que el dictador no coneixia els plans del general. No se li varen enviar els plans perquè l’Alt Comandament de les Forces Armades creia que era impossible travessar les Ardenes amb blindats. Tot el contrari de l’Alt Comandament, a en Hitler li va encantar el pla. L’endemà parlaria de la favorable impressió que l’hi havia causa l’Erich von Manstein, que es va convertir en un dels general favorits d’en Hitler a partir d’aquell moment.

Però abans de França tocava Noruega i Dinamarca, i el 20 de febrer va convocar al general Von Falkenhorst per parlar de la invasió i després va firmar la directiva Weserübung. L’endemà a les onze del matí, quan es començaven els treballs per construir Auschwitz, Von Falkenhorst es va reunir amb en Hitler a la Cancelleria per parlar de Noruega. Una hora després de que acabés aquesta primera trobada, li varen tornar a dir en el general que es reunís novament amb en Hitler aquella mateixa tarda perquè presentés el pla d’atac. El general, que era el que estava més decidit en atacar Noruega, es va dirigir a una llibreria i va comprar una guia Baedeker de turisme de Noruega i es va tancar a l’habitació del seu hotel on s’allotjava fins a les cinc de la tarda estudiant la configuració de les ciutats i el traçat de comunicacions de Noruega. Quan va tornar al despatx d’en Hitler, el general ja tenia dibuixat el projecte d’invasió: necessitava cinc divisions d’infanteria, una per cada un dels grans ports noruecs (Oslo, Bergen, Trondheim, Narvik i Kristiansant) i tenia previst ocupar Dinamarca, tot i el pacte de no agressió firmat el 31 de maig de 1939. Entusiasmat, Hitler va aprovar el pla i li va concedir dues divisions de tropes alpines i va exigir discreció. No volia que es tornés a repetir el mateix error que el pla de la invasió a França. Quan el general va tornar a les oficines del OKW es va trobar amb una desil·lusió perquè només li varen proporcionar la 3º Divisió de muntanya del general Eduard Dietl i quatre d’infanteria: la 69º, la 163º, la 181º i la 196º. Unes unitats de segona classe. La resta estaven situades entre França i Polònia.

El 24 de febrer, en una reunió a la Cancelleria, Hitler va aprovar i revisar el pla d’operacions Sickelschnitt, la invasió a França. Les ordres definitives varen quedar de la següent forma:

El Grup d’Exèrcits B, al comandament del comandant Fedor von Bock, cobriria el flanc nord. El 39º Panzer-Korps del general Rudolf Schmidt, amb la 9º Divisió Panzer en avantguarda, actuaria en el sud d’Holanda. El 16º Panzer-Korps del general Erich Hoepner, amb les 3º i 4º Panzerdivisionen, creueria el Mosa a Masstricht i avançaria cap a l’àrea de Gembloux, al llarg de la línia del Mosa i el Sambgre, i cobriria l’avanç principal del Panzergruppe del general Paul Ewald von Keist, que havia sigut oficial d’Estat Major durant la Primera Guerra Mundial, més al sud. Només havia d’evitar dirigir-se cap a Brussel·les, on s’esperava una resistència més dura.

En el centre, el Grup d’Exèrcit A, al comandament del general Gerd von Rundstedt, portaria el pes principal de l’atac en el sector de les Ardenes. El 15º Panzer Korps del general Hermann Hoth, amb les 5º i 7º Panzerdivisionen, s’havien de dirigir al Mosa i creuar-lo a Dinant. El Panzergruppe del general Paul Ewald von Kleist amb els 41º i 19º Panzer-Korps, s’havien de dirigir també cap al Mosa, però una mica més al sud. El 41º del general Georg-Hans Reinhardt, amb les 6º i 8º Panzerdivisionen, el creuaria al nord de Mézierès, i el 19º del general Heinz Guderian, amb les 2º, 1º i 10º Panzerdivisionen, a Sedant.

El Grup d’Exèrcit C, situat al sud, s’havia de dirigir cap a la frontera suïssa amb els exèrcit 1º i 7º dirigits per general Wilhelm Ritter von Leeb, que s’oposava el pla d’envair França, i tenia la missió d’esperar en posició defensiva davant de la Línia Maginot per mantenir el front des del Rin fins al Mosela.

La Luftwaffe tenia un paper fonamental en l’Operació i, igual que a Polònia, després d’atacar els aeròdroms Aliats hauria de donar suport a les tropes de terra. També llançaria paracaigudistes sobre la rereguarda a aliada. A Holanda, tenien la missió d’ocupar els principals ponts i, a Bèlgica, ocupar el fort Eben Emael.

La Kriegsmarine no actuaria, només enviaria alguns dels seus submarins i llanxes al Canal de Mànega per informar dels moviments britànics.

L’endemà, amb el propòsit de provocar a la comunitat internacional per tenir un pretext per atacar, des de la capital Hitler va fer un discurs on va demanar que es reconegués l’espai vital per Alemanya i la restitució de les seves antigues colònies. El primer de març, Hitler va aprovar l’ocupació de Noruega i Dinamarca, i va publicar una ordre en que deia que l’atac s’havia de fer en el mateix moment i amb la màxima urgència. El dictador va explicar que l’ofensiva havia de ser una sorpresa, però va deixar clar que en el cas de que no es pogués dissimular l’atac s’havia de distreure els seus enemics. A continuació, va dir que un cop s’haguessin ocupat les bases noruegues, la Luftwaffe hauria de llançar atacs contra la Gran Bretanya per impossibilitar els atacs britànics en el mar Bàltic i, d’aquesta manera, assegurar les bases alemanyes de mineral a Suècia. Hitler va afegir en l’ordre que l’acció s’havia de procurar que fos pacífica amb el pretext de defensar la neutralitat dels estats nòrdics i que l’operació tenia com a objectiu prevenir un atac britànic contra Dinamarca i Noruega. Quan l’ordre va arribar al despatx del ministre Hermann Göering, aquest es va enfadar molt perquè no havia sigut consultat prèviament.

El 2 de març, Hitler va rebre a la Cancelleria al subsecretari d’Estat nord-americà Sumner Wells, que li va explicar que el president Franklin Delano Roosevelt l’hi havia demanat que intentés saber si era possible una pau sòlida i duradora a Europa. Hitler li va respondre que no era Alemanya qui havia volgut la guerra, sinó que havien sigut França i la Gran Bretanya. El dictador va acabar la trobada explicant-li que Alemanya volia la pau, en canvi França i Gran Bretanya volien aniquilar. Wells es va acomiadar dient-li que el seu govern no volia que cap país fos aniquilat i que no oblidés les seves paraules de que l’objectiu militar d’Alemanya havia de ser la pau.

Però Hitler tenia un problema més greu que l’opinió del president nord-americà, des de que havia aprovat l’operació contra Noruega i Dinamarca havia esclatat una picabaralla entre els seus comandants. Göering estava molest perquè no havia sigut consultat prèviament en definir l’operació, estava molt enrabiat i va intentar demostrar que tots els preparatius anterior no servien per res. Hitler no va tenir més remei el dia 5 de març de fer concessions al seu ministre, però va insistir en que el seu pla havia de seguir endavant i demanava més compromís de l’Exèrcit i de la Kriegsmarine. Per no tenir més disputes, l’endemà va celebrar a la Cancelleria una gran conferència militar per examinar aquest cop la invasió de França, Bèlgica i Holanda. Els representants del Oberkommando varen defensar cadascú el seu pla i, com que l’Erich von Manstein no era la reunió, els general Gerd von Rundstedt i Heinz Guderian varen defensar els seus propis plans. El 13 de març, Hitler volia donar l’orde per començar ja l’Operació Weserübung.

Abans de reunir-se amb el dictador Benito Mussolini el 18 de març per explicar-li els seus plans, Hitler va nombrar ministre de Municions a en Fritz Todt. Sabia que ara l’Armament seria un punt clau dins de l’Estat alemany. El dia senyalat, els dos dictadors es varen reunir a Brenner, als Alps, a la frontera entre Alemanya i Itàlia. Tant bon punt va començar la reunió, Hitler, que era conscient de que a en Mussolini no li havia agradat el Pacte Mólotov-Ribbentrop, li va explicar que el pacte que havia obtingut amb la Unió Soviètica era purament tàctic i que solament Itàlia era la seva aliada, li va afirmar. Però Hitler es va lamentar que Itàlia no amenacés a les forces aliades el 1939 perquè creia que hagués pogut evitar guerra, tot i que li va deixar clar que entenia que Itàlia encara no estava preparada per entrar en un conflicte d’aquell calibre. El dictador alemany li va afirmar que la sort d’Itàlia estava lligada a la d’Alemanya i per aquest fet l’hi havia demanat ajuda per aniquilar a la Gran Bretanya i que, a canvi, els italians es podrien convertir en els amos del Mediterrani. Per Mussolini l’oferta era molt interessant però volia conservar la seva posició neutral en el conflicte, ja que havia rebut pressions per part dels britànics i del president Roosevelt a través del novaiorquès Sumner Wells, que aquell dia estava reunit amb el Papa Pius XII al Vaticà. A continuació, el dictador alemany va informar-lo de que estava preparant un atac contra els Països Baixos i França, i li va demanar el seu suport. Mussolini va acceptar la petició a canvi de que Itàlia rebés ajut per la seva indústria militar. Tot i la bona sintonia que es respirava, Hitler li va amagar el seu pla de conquerir Escandinàvia i el seu desig de conquerir l’est d’Europa. Un cop acabada la reunió, Mussolini estava visiblement disgustat perquè havia pensat dir-li moltes més coses i en canvi va estar molta estona callat perquè Hitler no el deixava n’hi parlar. A més, era conscient que havia exagerat el potencial i l’efectivitat del seu Exèrcit, ja que en realitat era força més dèbil del que havia exposat. El dictador italià va comentar en privat que els alemanys eren insuportables.

El 26 de març, Hitler es va reunir amb el cap de la Kriegsmarine Erich Raeder per parlar un cop més de la invasió a Noruega. Raeder estava convençut de que els britànics no tenien previst una invasió imminent a Noruega i li va demanar actuar en la pròxima Lluna plena amb el pretext de que els britànic atacarien a Escandinàvia. Hitler va estar d’acord amb els seus plans i estava decidit a començar en breu la campanya a Escandinàvia. El primer d’abril, Hitler es va reunir amb els seus comandants per parlar novament de la invasió, que cada cop es preveia més aviat i estava posant als comandants nerviosos. El dictador va utilitzar els arguments de l’almirall Raeder per justificar la invasió dient que era probable una ocupació britànica a Noruega. L’endemà es va reunir amb en Hermann Göering, l’Erich Raeder i en Nicolaus von Falkenhorst per ordenar-los que estiguessin preparats per la invasió a Noruega i a Dinamarca pel dia 9 d’abril.

La invasió de Noruega i Dinamarca:

El dia abans a la invasió, Adolf Hitler i Joseph Goebbels varen estudiar la situació en el jardí de la Cancelleria del Reich mentre passejaven sota l’atenta mirada del Sol. El dictador li explicava que 250.000 homes durien l’operació i que la munició i les peces d’artilleria ja estaven a l’altra banda. Hitler esperava acabar amb la guerra aquell any i li va assegurar que després d’aquestes victòries Gran Bretanya rebria una pallissa. Sabent que tant Dinamarca com Noruega no eren països que havien de ser ocupats militarment, estava disposat a deixar en el seu lloc als reis de Noruega i Dinamarca, però li va deixar molt clar en el seu ministre que mai renunciaria a aquells països. Després d’aquesta primera trobada, Goebbels va ordenar començar una sèrie d’activitats per agitar a la població i va mobilitzar la ràdio per aquest fi. Després es va tornar a reunir amb en Hitler, que li va donar instruccions perquè s’obrissin negociacions amb Romania. En sortir d’aquesta segona trobada, Goebbels es va reunir amb el general Alfred Jodl, a qui li va exposar detalladament com pensaven dirigir Noruega i Dinamarca. Després, per tercer cop, Goebbels es va tornar a reunir amb en Hitler i al vespre va ser present a una assemblea de l’obra de socors hivernal en el Palau d’Esports.

El 9 d’abril de 1940, les tropes alemanyes varen envair Dinamarca i Noruega amb nou divisions; set d’infanteria i dues de Muntanya, amb el suport de 970 avions i de tota la Kriegsmarine, que va perdre tres vaixells de guerra durant els desembarcaments. A la tarda els alemanys ja tenien suficients tropes per entrar a Oslo, però, tot i el ràpid atac, el rei de Noruega Haakon VII, monarca des del 1905, i el seu govern varen tenir temps de fugir cap al nord. A les cinc de la tarda, els alemanys ja havien ocupat tots els seus objectius menys Oslo. L’endemà, tal i com s’havia planejat mesos enrere, Vidkun Quisling va arribar a la capital i va assumir el poder de forma inconstitucional. Però el rei es va negar a acceptar a en Quisling i va ordenar la mobilització general i els reservistes varen venir de tot arreu per participar en la defensa del país, tot esperant l’ajuda francesa i britànica.

A Dinamarca, després d’assaltar el palau reial, Hitler, amb la intenció de negociar, va enviar un encarregat de negocis per negociar amb el govern danès. Els alemanys varen garantir les fronteres daneses i varen permetre que el rei i els seus ministres conservessin els seus càrrecs i governessin com si res hagués passat. A les dues de la tarda l’operació militar es va donar per acabada i es va convertir en l’operació militar més ràpida de la història. En general, sobretot el principi, el tracte alemany cap als danesos va ser amable perquè, bàsicament, en la ideologia nacionalsocialista de la superioritat nòrdica assegurava que els pobles de Noruega, Suècia i Dinamarca eren inclús més purs racialment que els alemanys. El mateix Hitler va considerar Dinamarca un protectorat, permetent que el Parlament danès continués funcionant i es va mantenir en llibertat al rei Cristià X, monarca des del 1912 de Dinamarca i Islàndia, tot i que es va imposar la censura de premsa i es controlava cada aspecte de la vida política i econòmica del país. L’ocupació es va tornar hostil després de l’estiu de 1942, quan els danesos varen començar a fer sabotatges.

A la tarda, en una reunió a la Cancelleria del Reich, on hi havia el ministre Goebbels, Hitler va dir que l’operació havia sigut un èxit, una de les més grans de tota la política alemanya, va afirmar. El dia següent, dia en que el Völkischer Beobachter va sortir editat amb el gran titular: Alemanya salva Escandinàvia, Hitler es va reunir amb en Goebbels a la Cancelleria per analitzar la situació. El dictador li va dir que en els últims dos dies Gran Bretanya havia perdut molt prestigi, però lamentava també les pèrdues alemanyes i va concloure que l’acció de Noruega havia sigut l’única gran missió que havia pogut imposar a la Kriegsmarine.

Tot i que l’Operació havia anat bé, sobretot a Dinamarca, a Noruega les coses es varen començar a allargar més del previst i el 14 els britànics varen enviar 2.600 soldats en el port de Harstad, a les illes Lofoten, a Narvik. Hitler, que no pensava que aquella operació es pogués allargar, va firmar aquell dia una norma en la que es permetia condemnar a mort a tot desertor que deixés el seu lloc per la por davant del perill. Pensava que els combats contra els francesos i els britànics serien temibles i volia endurir les normes per tal d’evitar contratemps. De fet, Hitler ja es va posicionar a favor de la pena de mort pels desertors en el Mein Kamf quan va dir que els desertors tenien que morir. La nova norma rebaixava a pena de presó a tot aquell que mostrés penediment, als casos d’imprudència juvenil, al maltractament en el servei i a tot aquell que tingués problemes familiars o tingués un motiu de gran importància per desertar. El dia 18 de maig, quan els francesos també havien desembarcat a Noruega, Hitler encara creia que la seva operació contra Noruega anava bé i, inclús, la donava per finalitzada. Pensant que ja podia lligar el sac, Hitler li va comunicar al general Eduard Dietl, que liderava un cos de muntanya a Noruega i que des del 1919 s’havia afiliat al DAP, que no comptés amb cap tipus de reforç i li va exhortar a actuar de tal manera que l’honra de la Wehrmacht no patís un menyspreu. En el dia del seu aniversari, el 20 d’abril, es va parlar poc en el Reich de Noruega, ja que es començava a parlar de certes dificultats que es trobaven els soldats alemanys, i es varen fer els habituals actes commemoratius, on va destacar una desfilada militar a Copenhaguen de les tropes alemanyes.

El 24 d’abril, Hitler va crear el Comissariat del Reich per Noruega i va nombrar al gauleiter d’Essen Josef Terboven comissari per Noruega, a qui els nazis parlarien d’ell com l’home més odiat de Noruega. Després, el dictador va convocar una reunió a la Cancelleria, on hi va ser present en Hermann Göering, per parlar dels avanços a Noruega. Un cop acabada la reunió, Hitler es va reunir amb en Goebbels i li va explicar que França tenia que ser destrossada perquè així Londres perdria la seva espatlla continental i quedaria impotent.

França, nou objectiu:

En el dia del Treballador, l’Adolf Hitler va ordenar l’atac a Occident pel 5 de maig, però l’ofensiva contra Noruega no s’acabava i l’endemà va tornar a convocar una reunió a la Cancelleria, on novament hi va ser present el ministre Hermann Göering, per parlar dels últims moviment en el país escandinau. L’endemà, el dia que finalment les tropes alemanyes varen entrar a la ciutat d’Oslo i es mantenien sòlidament instal·lats en el rectangle Oslo-Trondheim-Bergen-Kristiansand, Hitler va tornar a convocar una altra reunió a la Cancelleria, on novament hi va ser convocat en Göering, per saber els últims moviments. L’Operació a Occident es va tenir que ajornar pels últims moviments a Noruega, però tot estava a punt per atacar Occident i el dia 4 es va començar a advertir a les unitats militars que se’ls comunicaria l’atac a Bèlgica, Holanda i França amb 24 hores d’antelació i es va ordenar que es preparessin per rebre noves ordres.

El dia abans de l’ofensiva, el dia 9, Hitler es trobava al seu despatx de la Cancelleria per anunciar en el seu cercle més proper que aquella tarda es faria un viatge secret amb el seu tren Amerika. Molts dels que varen pujar en aquell tren a la tarda, com el fotògraf Heinrich Hoffmann, no sabien el destí. Alguns creien que es dirigien a Noruega per inspeccionar les tropes, l’Otto Dietrich creia que es dirigien a les drassanes d’Hamburg. A les cinc de la tarda va sortir finalment el tren d’una petita i retirada estació de Finkenkrug, a les afores de Berlín. Un cop en marxa, Hitler va anunciar en els seus comandants que esperava aconseguir la victòria més famosa de la història. A les nou del vespre, es va informar a en Hitler, que estava de molt bon humor, que la previsió meteorològica era satisfactòria. Amb aquesta notícia, Hitler va donar l’ordre d’atacar Holanda, Bèlgica i Luxemburg utilitzant la paraula en codi de Danzig i llavors va dir:

L’ofensiva acaba de començar.

Després de mitjanit el tren va canviar de  vies a prop de Hannover per dirigir-se a la frontera alemanya de l’oest, a prop de Münstereifel, Bèlgica, a Felsennest, en el bosc Eifel, a 32 quilòmetres al sud-oest de Bonn, en el nou quarter general que es coneixeria com el Niu de Roques, passant per Colònia via Celle. Aquella mateixa la nit, les tropes alemanyes varen entrar a les fronteres d’Holanda, Bèlgica i Luxemburg. L’aviació alemanya va llançar paracaigudistes per ocupar les indústries holandeses, i les tropes aerotransportades varen ocupar les fortificacions i els ponts de Bèlgica. A dos quarts de cinc de la matinada, el Grup d’Exèrcits A dirigit pel comandant Gerd von Rundstedt i el B dirigit pel comandant Fedor von Bock varen atacar simultàniament. A un quart de nou del matí, el govern belga i holandès varen rebre un memoràndum en alemany en el qual Hitler els informava de que per salvaguardar les seves neutralitats havia donat l’ordre de penetrar en el seu territori.

Mentre les tropes alemanyes començaven l’Operació, l’Amerika es va aturar en una petita estació de la regió d’Eifel, a prop d’Euskirschen. Hi havia uns quants cotxes esperant-los per dur-los a través del camp accidentat i els boscos en el quarter. Un cop hi varen arribar, Hitler estava molt nerviós, ja que havia sigut ell mateix qui havia aprovat l’atac contra les fortificacions belgues i sabia que no podia fracassar. Mentre el dictador esperava nerviós les primeres notícies, tots els demés es varen anar allotjant a les petites i senzilles habitacions. A més d’en Hitler, només en Wilhelm Keitel, en Julius Schaub i un criat tenien habitacions en el primer búnquer. Alfred Jodl, Karl Brandt, Rudolf Schmundt, Nicolaus von Below i Karl-Jesko von Puttkamer ocupaven el segon búnquer. La resta es va allotjar en un poblet proper.

Quan al migdia arribaven notícies positives del front hi va haver un esclat d’eufòria, tot i que es varen perdre 83 avions, 47 dels quals bombarders i 25 caces. Aquelles pèrdues en un sol dia varen representar les pèrdues més grans de tot el 1940. D’immediat es va intentar justificar la invasió de Bèlgica, país neutral, dient que estaven convençuts de que les tropes franceses i britàniques estaven preparades per entrar al país neutral. La justificació era semblant a la de Noruega. Hitler va tractar de justificar tot l’atac dient que els britànics tenien planejat envair Alemanya per la regió del Ruhr. A la tarda, Hitler va anunciar en el poble alemany que havia començat una batalla que decidiria el destí del poble alemanys pels pròxims 1.000 anys. El seu Aliat, Iosif Stalin, en tenir coneixement de l’atac va enviar el seu ministre Viàtxeslav Mólotov, que havia abandonat la política del seu predecessor Maxim Litvinov favorable a les democràcies occidentals, a l’ambaixada alemanya de Moscou perquè entregués un missatge personal per en Hitler on l’elogiava i el felicitava per haver començat a atacar França i de retruc a la Gran Bretanya.

L’endemà de l’ofensiva, Hitler va reunir el seu petit Estat Major i els seus col·laboradors i, des del seu búnquer va anunciar amb veu ferma que aquell mateix matí havia començat la campanya de França. Hitler estava molt content amb el quarter i la seva instal·lació rudimentària. S’estava a fora tant de temps com podia i caminava sense parar davant del búnquer reflexionant. Aquell mateix dia, els alemanys varen aconseguir el fort d’Eben-Emael, l’eix de la defensa de Bèlgica i la clau de la defensa de Lieja, considerat inexpugnable i que els propis Aliats havien considerat més potent que la Línia Maginot o la Línia Sígfrid. Després d’aquesta victòria, Hitler va arribar al front belga per premiar i felicitar a les seves unitats Fallshirmeagers (paracaigudistes) que havien participat en la batalla i capturat el fort. El líder alemany va concedir Creus de Ferro i de Cavaller, i els va agrair durant una hora el sacrifici que havien fet. Després de saber que cauria Bèlgica en breu, Hitler va posar el seu punt de mira en Holanda, on els holandesos resistien com podien a Amsterdam, Rotterdam i La Haya sense cap tipus d’ajuda. Davant d’aquella dèbil resistència, Hitler va ordenar en el segon dia de l’ofensiva que l’aviació del front belga es llancés a l’assalt sobre Holanda per tal d’envair-hi el mínim de soldats a aquella zona. Els volia guardar per França. Per atemorir als holandesos amb el seu potencial, Hitler i Hermann Göering varen decidir i planificar el bombardeig de Rotterdam pel dia 14, tot i que la ciutat s’havia declarat ciutat oberta per precisament evitar un atac com aquell. Però Hitler aquell dia estava més nerviós del normal tenint en compte que tot anava bé. El problema que tenia en ment era que no sabia si tenia que atacar l’endemà amb el grup Panzer del general Paul Ewald von Kleist a França. Davant d’aquell interrogant que li feia ballar el cap, Hitler va preguntar-li en el mateix general l’opinió, però el general, que no volia esperar a la infanteria, va dir-li que volia atacar ja.

El 13 de maig, el dia que els alemanys varen començar a atacar França, Hitler es va reunir al migdia amb els seus generals en el quarter. El general Jodl li va explicar que l’atac alemany havia sigut tot un èxit i que la Wehrmacht ja havia creuat el riu Mosa. Content de saber que els seus plans funcionaven, Hitler els va ordenar que ara era el moment de dirigir-se cap al nord d’Europa. Durant els següents dos dies, tres cossos blindats alemanys avançaven ràpidament cap a l’oest de França sembrant al caos en la defensa francesa. Però Hitler no volia que els Panzer avancessin tan ràpid i va demanar en dues ocasions en el general Heinz Guderian que es frenés. Guderian es va frenar al cap de dos dies, tot i que no va entendre el per què Hitler havia ordenat aquella ordre. No estant-hi gens d’acord va demanar ser rellevat del comandament, ja que no volia ser culpat en cas de fracàs. Però Guderian era imprescindible i l’ordre va ser anul·lada i les panzerdivisionen varen retornar la marxa i només les divisions del general Von Kleist es varen aturar. Les tropes d’en Guderian varen travessar el Oise, així com el canal que enllaça aquest riu amb el Sambre.

El 17 de maig, Hitler va visitar el quarter general de campanya del Grup d’Exèrcits A a Charleville, Bastogne, i va pronunciar un discurs davant dels seus generals. Els va explicar que creia que la guerra acabaria en sis setmanes i que tant França com la Gran Bretanya acabarien firmant la pau amb Alemanya. Volent quedar bé amb el poble britànic per firmar aquesta pau, va lloar el paper de l’Imperi Britànic a la història i va explicar que estava convençut de que la Gran Bretanya acabaria reconeixent la posició d’Alemanya en el continent. El dictador alemany va estar durant tota la jornada molt nerviós i estava preocupat pels seus propis èxits i insistia en frenar l’Exèrcit en el seu avanç cap a França. Va ordenar en aquella jornada que els seus tanc arribessin fins a Montcornet i prou. El propi Franz Halder va escriure deprimit en el seu diari que Hitler estava tan preocupat pels seus èxits que temia arriscar-se. Per tal de no ser criticar per les seves noves decisions, el dictador va implantar una censura a l’Alt Comandament alemany i a partir de llavors tots els comandants tenien prohibit prendre decisions pel seu propi compte. A la nit, Hitler va tornar al seu quarter general de Felsennest per reunir-se amb la seva cúpula militar. La nit següent va autoritzar que les agrupacions Panzer es dirigissin a les costes del Canal de la Mànega per deixar atrapats als francesos. El general Halder va ser dels generals que va intentar convèncer a en Hitler de que deixés que els tancs del general Guderian anessin al Canal.

El 19 de maig, Hitler va rebre un regal molt especial del seu assistent a la Cancelleria, l’Arthur Willy Kannenberg, quan li va entregar un estudi de 92 pàgines sobre la vida i el pensament del general Alfred von Schlieffen. L’estudi va ser escrit l’any 1921 per l’Hugo Rochs. L’endemà, el dia que els nazis varen obrir el camp d’Auschwitz, Hitler va reunir-se amb l’Alfred Jodl per confirmar-li que la Gran Bretanya obtindria la pau quan volgués. El dictador ja havia especificat en aquella data les futures negociacions de pau amb França, en les que s’exigiria el retorn dels antics territoris alemanys. L’armistici s’havia de firmar en el bosc de Compiègne, on s’havia firmat l’armistici alemany del novembre de 1918. Hitler havia donat ordres de que es recuperés el vago ferrocarril del mariscal Ferdinand Folch, conservat com a peça de museu. La campanya contra França es donava per guanyada ja en aquelles dates i ara els generals es preguntaven quin seria el següent pas. S’atacaria la Gran Bretanya?, pensaven molts. El 21, l’almirall Erich Raeder va preguntar-li a en Hitler en el seu quarter general si tenia la intenció de conquerir la Gran Bretanya. Hitler li va explicar que no entrava en els seus plans perquè creia que els britànics negociarien la pau, tot i que sabia que amb el nou primer ministre Winston Churchill, elegit primer ministre precisament el 10 de maig, era més difícil per les seves postures tant clarament contràries a ells. Hitler no estava convençut de que podria guanyar als britànics perquè tenia en molt bona consideració l’imperi marítim dels britànics i creia que seria molt complicat un desembarcament a les illes britàniques. Però en aquella reunió amb el cap de la Kriegsmarine va néixer la idea de l’Operació Lleó Marí, Seelöwe. Al cap de dos dies, Hitler es va entrevistar en privat amb en Göering per parlar de la possibilitat d’aquesta operació. Göering li va assegurar que la Luftwaffe estava preparada per eliminar les forces britàniques tota sola.

Tot i que Hitler pogués pensar en la Gran Bretanya, la Batalla per França continuava i els francesos i els britànics cada cop tenien menys terreny. El dia 24 Hitler va aterrar a Charleville, a uns 200 quilòmetres a l’est del Canal de la Mànega, per visitar el quarter general del comandant Gerd von Rundstedt en el Maison Blairon, un petit poble a Charleville-Méizières. Allí va saber que el dia anterior sense el seu consentiment el OKH, Oberkommando des Heeres, el quarter general suprem de l’exèrcit alemany, havia destituït al comandant Von Rundstedt per haver aturar els soldats quan estaven a punt d’atrapar els Aliats al Canal. Hitler va declarar que totes les ordres del OKH quedaven nul·les i sense efecte a partir d’aquell moment, i va rehabilitar l’ordre del comandant a les 11:24 d’aturar els tancs, deixant d’aquesta manera via lliure a les tropes britàniques i franceses perquè marxessin del continent. Les raons per les quals va donar aquella controvertida ordre, que es va conèixer com la trucada Halt Order de Hitler o Hitlerrs Halt-Befehl vor Dünkirschen, no es coneixen del cert. És probable que pensés que les seves tropes estaven cansades després de dues setmanes lluitant sense descans. A més, Dunkerque, on estaven atrapats els Aliats, no era un lloc ideal per utilitzar els tancs. Hitler creia que era millor reservar els carros de combat per les pròximes operacions en el sud i pensava limitar la capacitat d’acció de la Luftwaffe. Amb aquesta ordre, els Panzer del comandant Von Kleist es varen aturar quan es trobaven a menys de 30 quilòmetres de Dunkerque i no varen sobrepassar la línia Lens-Béthune-Saint Omer-Gravelines. El general Wilhelm von Thoma, el cap de la secció de tancs del OKH, es trobava just a primera línia i des de la seva posició podia arribar a veure el port de Dunkerque. Von Thoma va insistir per ràdio de continuar avançant amb els seus tancs, però l’ordre d’en Hitler l’hi ho impedia.

Hitler es va quedar a passar la nit al quarter del comandant Von Rundstedt i l’endemà es va reunir amb el cap de les SS Heinrich Himmler, que li va proposar deportar els jueus a una colònia francesa africana. Com que la victòria contra França es veia que seria en breu, els alemanys consideraven la possibilitat d’utilitzar Madagascar com a lloc per enviar-hi els jueus. Al principi Hitler es va entusiasmar amb la idea d’enviar quatre milions de jueus a Madagascar, però de seguida va veure que el pla era massa complicat i perillós pel fet de travessar aigües controlades per la Royal Navy. Després d’aquesta reunió, Hitler va escriure una carta pel dictador Benito Mussolini per informar-lo dels últims moviments en la batalla. Curiosament, el dictador va confondre en la carta al feixista belga Leon Degrelle pel feixista flamenc Jordi van Severen, que havia sigut afusellat feia poc pels francesos, i al coronel no feixista J. A, Mussert amb el seu germà Anton Mussert, el líder del NSB, el Moviment Nacionalsocialista holandès, a qui havia conegut el 1936. Poc després es va presentar en el quarter el comandant Walther von Brauchitsch amb la intenció de moure els carros de combat que Hitler no volia moure per les planures de Flandes. Hitler es va oposar als seus plans argumentant que els tancs no eren adequats pel terreny de Flandes, ja que estava ple de canals, però va deixar la decisió a mans del comandant Von Rundstedt, que va rebutjar la proposta degut a la necessitat de tenir els carros de combat a punt per les següents operacions en el sud. Von Brauchitsch i Halder estaven consternats amb l’ordre d’aturar els tancs quan tenien els francesos i els britànics atrapats. L’endemà, després segurament de la insistència dels seus generals, va tornar a donar l’ordre de moure els tancs cap al Canal de la Mànega, concretament cap a Dunkerque, mentre la Luftwaffe atacava per aire a les tropes aliades i el port. Amb la nova ordre que va posar molt content als generals, els Panzer alemanys i la infanteria alemanya es varen apropar a Dunkerque, on els soldats francesos i britànics ja pensaven en ser evacuats del continent cap a la Gran Bretanya, concretament en el port de Dover, en l’Operació Dinamo.

Amb els seus homes tornant a l’acció, el 29 Hitler es va agafar el dia lliure i va visitar els llocs on havia lluitat durant la Primera Guerra Mundial. Quan a la nit va tornar al seu quarter general de Felsennest va rebre una mala notícia; l’ambaixador alemany a la Unió Soviètica, el comte Friedrich Werner von Schulenburg, va informar-lo a través d’un telegrama que el dictador Iosif Stalin havia acceptat rebre a Stafford Cripps, un declarat anti-nazi, com a ambaixador britànic. En un altre tema, Hitler va nombrar a l’Arthur Seyss-Inquart nou governador del Reich, Reichsstatthalter, per Holanda. Seyss-Inquart serà el responsable del pillatge i les deportacions que varen tenir lloc a Holanda fins al 1945, unes 126.000 persones, i va ser el responsable de que durant l’hivern de 1944-45 morissin 16.000 holandesos d’inanició.

L’endemà, Hitler va rebre un missatge que li va alegrar el dia. Mussolini li va comunicar que Itàlia entraria en la guerra i li va preguntar quin dia creia més convenient perquè entressin en combat. Mussolini tenia previst entrar-hi el 5 de juny, però estava disposat a modificar els seus plans. El dia següent, Hitler va contestar el missatge dient que volia que entressin a la guerra el 6 o el 8 de juny perquè l’aviació alemanya havia localitzat nous aeròdrom francesos i volia que fossin destruïts. El dictador no volia que entressin d’immediat en el conflicte perquè tenia por que provoqués que els francesos traslladessin els seus avions a altres aeròdroms per temor a l’aviació italiana. Curiosament, no volia que entressin el dia 7 perquè era un divendres i creia que el divendres era un dia que l’hi havia donat sort en ell. L’entrada d’Itàlia a la guerra no es va tractar amb molta importància perquè ara es creia que no era necessària la seva col·laboració. El 2 de juny, Mussolini li va afirmar que Itàlia intervindria en la guerra a partir del 10 de juny. Itàlia entrava en la guerra quan la Batalla estava acabada i per aquest fet hi entraven. El seu Exèrcit no era suficientment poderós com per combatre amb els britànics. Els espanyols també en veure les victòries d’en Hitler varen intensificar les seves relacions amb ells. El 3 de juny, el dictador Francisco Franco va escriure una carta per en Hitler, que seria enviada pel general Juan Vigón el 16 de juny, on lloava la seva figura i deixava entreveure que si Alemanya ho necessitava estava disposat a entrar en la guerra. Espanya no estava tampoc preparada per enfrontar-se contra els britànics i els francesos, però sabien que estaven derrotats i volia que els alemanys, aliats seus, els donessin el Marroc francès.

El primer dia de juny, Hitler va tornar a donar una ordre controvertida en ordenar a la seva aviació que no continués atacant Dunkerque per dirigir-se a altres objectius. Els britànics pràcticament havien tornat a casa, només faltava la seva rereguarda. Durant aquella nit, 26.256 soldats varen retornar a casa. És probable que Hitler volgués reservar els avions per les futures operacions i no va donar gaire importància a que els britànics i els francesos es poguessin escapar. En total varen ser evacuats 350.000 soldats. El dia següent, pensant que ja havia acabat amb la Batalla per França, Hitler va dir que la gran missió d’Alemanya era enfrontar-se amb els bolxevics.

París, el somni de l’Adolf Hitler:

Amb el control de la zona de Dunkerque i les costes del Canal de la Mànega, el 5 de juny Adolf Hitler va traslladar el seu quarter general de Felssenest a un poble a prop de la frontera entre Bèlgica i França, a Bruly de Pesche, un poble de les Ardenes. Des del seu nou quarter va ordenar que les tropes de la Wehrmacht es traslladessin cap a la ciutat de París i va proclamar que començava la segona gran ofensiva. Aquella marxa es va anomenar Fall Rot. L’endemà, Hitler va rebre la visita del ministre Joseph Goebbels, que venia de Berlín. El dictador li va parlar de la seva visita als camps de batalla en els quals havia lluitant durant la Gran Guerra i en recordar les seves vivències es va emocionar. Goebbels va quedar profundament impactat per aquells relats, ell mai va lluitar a la Gran Guerra tot i que va intentar ingressar al servei militar però va ser declarat inútil pel seu peu dret deformat que el feia anar coix. Després de la reunió, Goebbels va marxar novament ple d’energia al proper aeroport castrense, on va agafar un bombarder Heinkel que el va portar de retorn a la capital alemanya. Els següents dies, Hitler va estar molt atent a l’avanç de les seves tropes cap a París, ciutat que admirava pel seu art.

A dos quarts de sis del matí del 14 de juny, les tropes del 17º Cos d’Exèrcit del comandant Georg von Kuchler varen entrar pel nord de París, per la porta de la Villette, a l’avinguda principal que conduïa a la Gare du Nord. Els alemanys no es varen trobar resistència, ja que prèviament havia sigut declarada ciutat oberta, i de seguida es varen fer amb el control de la ciutat. El 18º Exèrcit va desfilar per Notre Dame, l’Arc de Triomf, varen baixar pels Champs-Elyséss, i varen acabar a la Plaça de la Concòrdia, davant de l’Hotel Crillon, on l’Alt Comandament alemany hi instal·laria el seu quarter general. La guarnició francesa de París es va retirar en direcció al Loira. El govern francès havia fugit i s’havia establert a Bordeus.

A primeres hores, sis esquadres es varen dirigir per separat a la Torre Eiffel i a l’Arc de Triomf per hissar la bandera nazi amb l’esvàstica. Quan els soldats varen entrar a l’Ajuntament varen penjar la bandera nazi en el pal de l’edifici públic. Però aquells homes tenien una missió ben curiosa, tenien que recuperar les banderes alemanyes capturades pels francesos durant la Primera Guerra Mundial i els papers del Tractat de Versalles, que havien de ser enviats a en Hitler. El dictador durant tota la Batalla per França anava recordant amb nostàlgia la Gran Guerra i creia que estava corregint un error històric. Amb la conquesta de París, que no es va realitzar durant la Primera Guerra Mundial, Hitler va esclatar d’eufòria i va ordenar que es toquessin les campanes de les esglésies per commemorar la victòria. A més, va ordenar celebrar tres dies festius. A Berlín, la gent va sortir al carrer per celebrar-ho i a l’Òpera Estatal es va fer una representació d’una de les obres favorites d’en Hitler, Els mestres cantors. Amb la victòria havien d’organitzar una nova administració per França. Aconsellat pel seu ministre Joachim von Ribbentrop, Hitler va designar a l’Otto Abetz, un dels millors experts alemanys sobre França perquè la seva esposa era francesa, fet que més endavant li portaria la desconfiança del líder alemany, ambaixador alemany a París. Una de les primeres missions que va tenir Abetz va ser la vigilància de les obres d’art de França, sobretot les col·leccions d’art jueu.

Tot i la victòria alemanya sobre París, la Batalla per França continuava, però evidentment amb una clara avantatge pels alemanys. Des del seu quarter, Hitler no volia que les tropes franceses es poguessin retirar pel sud i fugissin un altre cop per mar, i va ordenar a la Luftwaffe del ministre Hermann Göering que destruís tots els ponts i els vaixells francesos.

El migdia 16 de juny, Hitler i Von Ribbentrop varen rebre el general espanyol Juan Vigón en el Castell d’Acoz. Abans de la reunió, Vigón es va reunir amb el ministre alemany per demanar-li primer en ell la cessió a Espanya del Marroc francès en forma de Protectorat. Una hora després, Vigón va parlar amb en Hitler i li va entregar la carta del dictador Francisco Franco del 3 de juny. Després de llegir la carta traduïda a l’alemany, Hitler li va dir que estava molt satisfet per l’ocupació espanyola a Tànger del 14 de juny, i li va explicar que Franco no li tenia que agrair res per l’ajuda alemanya durant la Guerra Civil espanyola perquè sabia que els enemics d’en Franco eren els seus enemics. Si Espanya volia treure’n partit de la seva aliança amb Alemanya, Hitler en volia treure’n també. El dictador li va dir que per Alemanya seria ideal la restitució de Gibraltar a Espanya, però el general espanyol, que també desitjava la conquesta de Gibraltar, li va dir que a ells els agradaria ocupar tot Marroc en forma de Protectorat. En aquest punt varen tenir una discrepància. Hitler li va comentar que l’actitud d’Alemanya respecte Marroc era molt clara perquè només hi tenien un interès econòmic, no territorial. Von Ribbentrop va intervenir en la conversa per dir que si Espanya entrava en la guerra tot seria possible, però li va deixar clar que era necessari que hi entrés per demanar territoris i li va dir que si volia trobar una solució per Marroc havia de satisfer tant a Alemanya com a Itàlia. Després d’aquest suggeriment, Vigón va canviar de tema per criticar l’actitud del Vaticà en el conflicte. Parlant de l’Església, Hitler li va comentar que comprenia la crítica espanyola cap a l’Església perquè, segons ell, sinó fos pel nacionalsocialisme, el feixisme i la Falange, l’Església no hagués pogut aguantar. Al final de la conversa, Vigón es va interessar per com es desenvolupava la Batalla per França, i Hitler li va respondre que França s’estava enfonsant per culpa de vint anys del Front Popular, una coalició de partits d’esquerre francesos liderats pel polític jueu Leon Blum, el líder del partit socialista francès, el SFIO, i de la democràcia. El dictador alemany va considerar els soldats francesos i britànics molt pitjors que els que ell mateix va tenir que lluitar durant la Primera Guerra Mundial. Després la reunió, que va durar 45 minuts, es va acabar sense que ningú aconseguís el seu propòsit.

A les deu del matí del 17 de juny, Hitler es trobava en el seu quarter general acompanyat d’en Walther Hewel quan va ser informat de la petició d’armistici francès. En seguit, el dictador va dictar les seves condicions de pau als generals Wilhelm Keitel i Alfred Jodl, assistits pel tinent coronel Franz Böhme. Va ordenar que les negociacions es fessin en el bosc de Compiègne, el gran massís forestal de Picardia pròxim a la frontera belga, i va voler posar unes condicions moderades per França donant al govern francès sobirania pròpia. Però Hitler va ordenar que la flota francesa fos reagrupada en el ports que ell diria sent desmobilitzada i desarmada sota el control d’Alemanya o Itàlia. A primera hora de la tarda, mentre l’Ernst von Weizsäcker li explicava a l’ambaixador italià que Hitler desitjava veure’s urgentment amb Mussolini a Munic o Brenner el dia 18 o 19 per parlar de l’armistici de França, Hitler i els seus col·laboradors es varen dirigir amb cotxe a Rocroy i, després, amb avió es varen dirigir a Frankfurt, on els esperava el tren especial batejat amb el nom d’Erika per dirigir-se a Munic per reunir-se amb el dictador italià, que va acceptar reunir-se a l’endemà a la capital bavaresa.

A Munic, el dia 18, abans de la reunió Hitler es va reunir amb el ministre Joachim von Ribbentrop, que el va informar dels últims moviments. Després, davant de l’Alfred Jodl, Hitler va explicar les condicions de pau que estava disposat a concedir a la Gran Bretanya: la reconeixença per part d’Alemanya de l’Imperi Britànic però, al mateix temps, volia que els britànics reconeguessin que Alemanya era la potència continental més important, el retorn de les colònies alemanyes i una aliança permanent i continua amb la Gran Bretanya. A la tarda els dos caps d’Estat es varen trobar i varen fer una desfilada pels carrers de Munic davant d’una multitud que els animaven eufòrics per les imparables victòries alemanyes. Quan es varen reunir en privat varen parlar d’immediat sobre les condicions de pau que havien de sotmetre al nou govern francès. Hitler tenia clar de que els havien de tractar amb suavitat, tot i que els hi volia fer firmar l’armistici en el vagó on els alemanys s’havien rendit en la Primera Guerra Mundial. Mentre els dos caps d’Estat estaven reunits, els dos ministres d’Afers Exteriors, Von Ribbentrop i Ciano, es varen reunir en una altra sala. El ministre alemany li va confirmar que Londres s’havia posat en contacte amb ell via Suècia.  L’endemà es varen tornar a reunir els dos caps d’Estat i els dos ministres d’Exterior per dissenyar els futurs moviments després de que França caigués. Ciano li va comentar a en Von Ribbentrop que Itàlia desitjava tenir sortida a l’oceà Atlàntic a través de Marroc, però el ministre alemany, que recordava que els espanyols volien controlar el Marroc, li va explicar que Franco també havia reivindicat aquella zona. Pels alemanys eren molt més importants les reivindicacions d’Itàlia, el seu soci preferent, que no pas les reivindicacions de la pobre Espanya que encara estava lluny de recuperar-se de la Guerra Civil. Cap alemany estava disposat a cedir davant les peticions espanyoles.

Tot i la impecable victòria, la important França havia caigut en menys de dos mesos, els serveis secrets alemanys es varen adonar que en els diaris alemanys en l’apartat de les esqueles dels soldats caiguts no es mencionava la figura d’en Hitler. Pels serveis secrets aquell fet era un malestar per part del poble cap a la guerra i una desaprovació dels plans bèl·lics del dictador. Els serveis secrets varen ordenar en els dirigents nazis que fessin ullada als diaris.

França es rendeix, Europa en mans d’en Hitler:

El 22 de juny una delegació francesa es va dirigir a la localitat francesa de Compiègne, a 80 quilòmetres al nord-est de París, per informar-se de les condicions de la victòria alemanya que volia posar l’Adolf Hitler. A les tres de la tarda, el dictador va arribar a la zona amb cotxe acompanyat, entre altres, pel ministre Hermann Göering, que no deixava ni un moment el seu bastó de mariscal de camp, el cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel, l’almirall Erich Raeder, el comandant Walther von Brauchitsch, el ministre Joachim von Ribbentrop i en Rudolf Hess. Junts varen contemplar el bloc de granit amb les següents paraules esculpides:

Aquí va morir l’onze de novembre de 1918 l’orgull criminal de l’Imperi Alemanya; derrotat pels pobles lliures que volia esclavitzar.

Les càmeres de cinema registraven tots els moments de l’escena, mentre Hitler s’ho mirava amb menyspreu. Continuava recordant la rendició d’Alemanya com la deshonra més gran que havia patit el seu país i volia ara que els francesos tinguessin aquell record. A continuació, tots varen entrar en el vagó del mariscal Ferdinand Foch per esperar en silenci als francesos, menys en Hitler que es va quedar uns instants parlant. Un cop tots dins es varen asseure en els seients i Hitler va seure en el que havia ocupat el mariscal Foch el 1918. A dos quarts de quatre varen arribar els francesos de Bordeus amb cotxe. Hi havia el general Charles Huntzinger, el general d’aviació Bergeret, el vici-almirall Le Luc i l’ambaixador francès a Polònia Léon Noël. Quan la delegació francesa va arribar, la guarnició alemanya no els va presentar. En els següents deu minuts, el dictador va estar escoltant les converses entre els francesos i els alemanys en silenci. Les condicions de l’armistici les va llegir en Keitel, i es va demanar el retorn d’Alsàcia i Lorena a Alemanya, però es respectava parcialment el territori de la República francesa. Tot el nord i la costa atlàntica formarien part de la zona d’ocupació alemanya i, la resta, 40 departaments del centre i el sud de França, les colònies i la flota, quedarien sota la influència del govern francès que hauria de col·laborar amb l’alemany i que fixaria la seva residència a la ciutat occitana de Vichy, de només 26.000 habitants, però que tenia molts hotels per allotjar-hi el nou govern. També se’ls permetria l’existència d’un exèrcit de 100.000 homes a la metròpoli i 125.000 a les colònies. Per últim, s’obligava als francesos a entregar tots els refugiats polítics alemanys que es trobaven en territori francès. Després de que es llegissin les condicions, Hitler es va aixecar per tornar al seu quarter general, va saludar amb rigidesa a la delegació francesa i va marxar. Hitler i els seus col·laboradors es varen dirigir en el monument francès, on els esperaven els seus cotxes, i en passar davant la guàrdia d’honor la banda va entornar els himnes Deutschland über alles i Horst Wessel. Llavors, Hitler va ordenar la destrucció del monument i, just abans de marxar, Jodl li va dir tot content que els britànics havien perdut la guerra, però que encara no ho sabien.

Tot i que en Hitler marxés, les negociacions varen continuar en el vagó. A dos quarts de set de la tarda del 22 de juny de 1940, després de dies de conflicte, França i Alemanya varen firmar l’armistici a través dels generals Huntzinger i Keitel. Immediatament, Ràdio París, controlada pels alemanys, es va encarregar de transmetre a la població francesa que el país estava vençut i dividit. A partir d’aquell moment, Hitler es va fer amb el control de tres cinquenes part de França, es varen retornar a Alemanya els pilots de la Luftwaffe capturats i els francesos varen tenir que pagar en concepte de despeses d’ocupació uns 400 milions de francs diaris. L’article tercer del conveni firmat deia que en les regions ocupades de França, el Reich alemany exercia tots els drets de potència ocupant i el govern francès hauria de facilitar tots els mitjans de reglamentació relatius a l’exercici d’aquests drets i a la seva execució. També es demanava en el govern francès que invités d’immediat a totes les autoritats i a tots els serveis administratius francesos del territori ocupat a acatar les reglamentacions de les autoritats militars alemanyes. Com a curiositat, quan França va firmar la seva rendició les seves fortificacions de la Línia Maginot, que havia d’evitar la invasió dels alemanys, estaven totalment intactes i demostrava com havia dit el coronel francès Charles de Gaulle el 1934 que no servia de res.

Després d’instal·lar-se de nou al quarter de Bruly le Peche, a prop de Sedan, Hitler va ordenar que el seu arquitecte Albert Speer vingués al poble per volar l’endemà cap a París juntament amb l’escultor Arno Breker, que el varen anar a buscar a casa seva membres de les SS sense que l’hi comuniquessin, i l’arquitecte Hermann Giessler. Hitler tenia el desig de veure la ciutat que tan coneixia a través dels llibres, i no volia entrar-hi com un militar que l’havia ocupat sinó com un turista i, per això, volia anar-hi amb tres artistes al capdavant. A la nit, quan Speer ja havia arribat al poble, Hitler i el seu entorn varen celebrar una reunió militar, on es va convidar a l’arquitecte per planejar els detalls del viatge a la capital francesa. Hitler va deixar molt clar a tothom que la visita no havia de ser una visita oficial, sinó una expedició artística i, per tant, no volia celebracions i ell tenia que passar desapercebut.

A les tres de la matinada, Hitler i el seu grup es varen dirigir amb un comboi de vehicles militars des del seu quarter general cap a un aeròdrom per agafar un avió Focke-Wulf 200, el Cóndor, que el pilotaria el capità Hans Bäur, l’habitual pilot d’en Hitler. A dos quarts de sis del matí varen aterrar a l’aeroport de Le Borugert amb els tres artistes vestits amb un uniforme negre per semblar militars. A l’aeroport els esperaven tres cotxes de la marca Mercedes, i Hitler va pujar en un d’ells i es va asseure al costat del conductor. Speer, Giessler i Breker es varen asseure als seients de darrere. En els altres cotxes hi viatjaven en Martin Bormann, el metge d’en Hitler, Karl Brandt, entre altres, formant una comitiva de 10 vehicles.

La primera visita del recorregut va ser en el Gran Teatre de l’Òpera de Charles Garnier d’estil neo-barroc. Hitler havia estudiat quan era més jove aquest edifici i el coneixia des del més mínim detall. En ser-hi dins va quedar fascinat per l’edifici i no va parar d’elogiar-ne la bellesa. Un guia els va ensenyar tots els detalls de l’edifici i Hitler, per voler demostrar que coneixia perfectament aquella obra, va recordar-li l’absència d’una petita sala. Sorprès, el guia va recordar que efectivament havia existit una petita habitació però que havia sigut eliminada després d’unes reformes. Hitler va quedar tant content de l’explicació que li va ordenar que en el guia li donessin una propina, però el guia no la va acceptar perquè se sentia recompensat explicant-li a en Hitler aquella obra.

Després de l’Òpera es varen dirigir als Camps Elisis, passant per davant de la Madeleine, que el seu estil va impressionar a en Hitler, per després anar a la Torre Eiffel, on Hitler va ordenar aturar-se un moment per contemplar l’estructura de ferro construïda el 1889 pel constructor Gustave Eiffel. Llavors varen passar per l’Arc de Triomf, on Breker li va recordar a en Hitler que l’arc que volia fer a Berlín seria tan gran que el de París hi cabria a dins, i en el monument del Soldat Desconegut. Després, Hitler va decidir baixar dels cotxes a la Place du Trocadéro per caminar una mica. Un cop varen tornar als cotxes es varen dirigir a la capella de Les Invalides, dissenyada per Hardouin Mansart. Allí, amb el seu uniforme blanc, Hitler es va passar una llarga estona davant de la tomba de l’emperador Napoleó Bonaparte amb la gorra al pit inclinant el cap en silenci. Heinrich Hoffmann va fer una fotografia de la tomba com a record. En sortir de l’edifici, Hitler li va explicar en el seu fotògraf i amic que aquell havia sigut el moment més gran i més bonic de la seva vida perquè sentia admiració cap a l’emperador francès, tot i que va dir que el monarca Frederic el Gran va demostrar ser superior a Napoleó. Quan varen sortir de Les Invalides es varen dirigir al palau de Luxemburg, la Rue Soufflot i al Panteó, on Hitler va quedar de nou impressionat i va elogiar les dimensions de l’edifici, tot i que més tard va dir que l’havia decebut. El viatge havia anat bé, però quan va passar pel Louvre, la Place des Vosges, el Palau de la Justícia i la Sainte Chapelle, les meravelles medievals de París, Hitler no hi va mostrar cap interès. Després del Panteó semblava desanimat i avorrit, i no es va tornar a animar fins que varen arribar a les cases de la Rue de Rivoli i a Notre Dame. Al final del recorregut va ser a Montmarte, a l’església vuitcentista de la pietat catòlica del Sacré-Coeur, on s’hi va quedar una bona estona rodejat pels seus escortes contemplant la ciutat. Després es varen dirigir a l’aeroport per tornar al quarter general de Bruly le Peche. A les nou del matí Hitler ja era dalt de l’avió i li va demanar en el pilot Baür que volés per sobre de la ciutat abans de dirigir-se al nord. Quan varen volar cap al quarter, Hitler no va parar de parlar entusiasmat a Speer de com havia complert el seu somni.

Un informe policial va assegurar que ningú de la ciutat havia reconegut a en Hitler, tot i que va ser reconegut per un venedor de diaris i per un grup de dones; tots varen fugir espantats. En total, Hitler es va passar només tres hores a la capital francesa i va considerar la possibilitat de celebrar-hi una desfilada militar per celebrar la Victòria, però, al cap d’una estona, després d’haver-hi reflexionat i després de que en Göering li desaconsellés pel perill de ser atacats per la RAF, la Reial Força Aèria Britànica, es va treure aquesta idea del cap. Llavors, Hitler va estar tota l’estona preparant una sessió triomfal al Reichstag, on hi assistirien tots els comandants dels grups d’exèrcits i dels cossos d’exèrcits, a més d’alguns almiralls i alguns herois escollits per l’ocasió.

Però quan varen arribar al quarter varen rebre la notícia de que la Unió Soviètica havia annexionat la província romanesa de Bucovina. No s’havia arribat a cap acord per aquella annexió, però Hitler en aquell moment va pensar que era millor no dir res i conservar la pau amb els soviètics. No volia obrir dos front com Napoleó. A la nit, Hitler estava capficat i va rebre a Speer a la seva casa de camp del quarter per xerrar una estona de la seva passió, l’arquitectura. Hitler li va ordenar que preparés un decret per la reconstrucció de les obres de Berlín. Ara que l’havia vist tenia enveja de París, la va veure molt més bonica que Berlín i això per ell era inadmissible. El dictador li va confessar que havia pensat en fer destruir París, però li va dir amb seguretat que estava convençut de que si feien una nova Berlín més bonica ja no caldria destruir res. L’arquitecte va quedar impressionat davant d’aquelles paraules perquè no feia n’hi unes hores que l’hi havia dit que estava enamorat de París. Després de parlar amb Speer, Hitler va sortir a fora amb els general Keitel i Jodl per parlar de la rapidesa amb que havia caigut França. Hitler va explicar-li a en Keitel que estava convençut de que si feien una campanya militar contra la Unió Soviètica seria un joc de nens per ells. Enmig de la conversa s’hi va afegir Speer per dir-los que se’n tornava a Berlín per treballar en les obres que s’havien acordat. Hitler estava de molt bon humor amb Speer, de fet sempre li va agradar la seva companyia, el considerava un amic a qui respectava per la seva professió d’arquitecte, i ara l’hi havia deixat la missió de construir el seu somni; construir la ciutat més bella del món. Quan Speer marxava, Hitler li va assegurar que aviat parlarien de nous projectes i de noves maquetes.

L’endemà a un quart de vuit del vespre, França va firmar l’armistici amb Itàlia a prop de Roma. Un cop es va firmar l’armistici, es va informar a en Hitler, que va ordenar l’alto el foc de la Wehrmacht a França. A la 1:35 de la matinada va entrar en vigor oficialment l’armistici alemany amb França. Aquella hora, Hitler es trobava amb els seus col·laboradors en una habitació del seu quarter general. Tots els presents estaven assentats en una taula rodona esperant les notícies per la ràdio. Poc abans de l’hora establerta, Hitler va ordenar apagar la llum i obrir les finestres, tot i que feia una tempesta de llamps. Al cap d’una estona varen sentir sonar una trompeta que significava el final de les accions bèl·liques a França. Quan Hitler va sentir les notícies per la ràdio anunciant la fi de la guerra a França va demanar que es tornés a encendre la llum. Al cap d’una estona tots ja eren al llit. Hitler va declarar per decret que aquell dia seria el dia de dol nacional, i va ordenar que es repiquessin les campanes a tot el Reich durant una setmana i que onegessin les banderes durant deu dies.

Al matí la comitiva d’en Hitler va viatjar cap a Reims per veure la seva catedral. Durant aquell viatge turístic, Max Amann i Ernst Schmidt es varen unir a la comitiva per visitar els camps de batalla de Flandes on hi havien lluitat durant la Primera Guerra Mundial. Per la carretera per on viatjaven varen veure molts fugitius i algunes unitats militars alemanyes. La ciutat de Reims en aquells moments estava desèrtica i les portes de les cases eren obertes perquè no hi havia ningú dins. Després de la visita, Hitler va trucar al ministre Joseph Goebbels per comentar-li com havia vista la victòria a França, però també li va dir que estava confós per si havia d’atacar o no a la Gran Bretanya. Després d’uns dies visitant diferents pobles de França, sobretot volia recordar els llocs on havien lluitat durant la Gran Guerra, el 28 de juny Hitler va tornar al seu quarter general de Bruly-le Peche després de visitar la ciutat d’Estrasburg i la seva catedral. En el transcurs d’una conversació sobre taula, Hitler va dir-li en el tinent coronel Böhme que esperava i desitjava arribar aviat a una entesa amb la Gran Bretanya, ja que esperava que d’aquesta manera hauria acabat la guerra a l’Europa central i occidental. Hitler també va comentar que Alemanya necessitaria un llarg temps de repòs per assimilar tot el que havia conquerit.

De retorn cap a Alemanya, Hitler va visitar el 30 de juny als emplaçaments de la Línia Maginot a Alsàcia i després es va dirigir al seu quarter general de Tannenberg, a prop de Freudenstadt, (Ciutat de l’alegria, anomenada La perla de la Selva Negra). A la tarda del dia següent, des de París, Goebbels, que estava de visita turística a la capital francesa, va trucar a en Hitler per saber els últims moviments. El dictador li va demanar que el visités en el seu quarter per parlar de la situació i de les mesures que tenien que prendre ara. Durant aquell dia, Hitler va rebre informes de Berlín sobre els intents dels britànics d’aproximar-se als soviètics. De fet va ser el propi Iosif Stalin qui va informar d’aquell apropament perquè volia conservar la pau amb els alemanys. Hitler no en va fer gaire cas a aquelles informacions perquè volia negociar la pau amb el govern del primer ministre Winston Churchill, a qui odiava, i ja s’imaginava que els britànics intentarien pactar amb els soviètics. Tot i que volia pactar amb els britànics, o com a mínim de cara a la galeria així ho venia, Hitler l’endemà demanaria que s’iniciessin estudis d’espionatge i planificació de l’Operació Lleó Marí. El 5 de juliol va ser l’últim dia que Hitler va ser en el seu quarter general de Tannenberg.

La Batalla per Anglaterra:

A les tres de la tarda del 6 de juliol, Adolf Hitler va arribar a l’estació de trens d’Anhalter, on l’esperaven diversos membres del NSDAP com el ministre Joseph Goebbels i comandants militars a més d’una multitud de gent eufòrica per celebrar la victòria Alemanya. Moltes persones que el varen esperar portaven més de sis hores dempeus guardant lloc, tot i que durant aquell matí hi havia uns núvols amenaçadors que es varen escampar a la tarda per fer sortir el Sol. Els carrers de la capital estaven adornats amb flors i catifes, i tota l’estona sonava la música de les SA, la Badenweiler, la marxa favorita d’en Hitler. Les càmeres del Wochenschau no paraven de gravar i les campanes de les esglésies repicaven per saludar al dictador. Un cop va baixar del tren, Hitler va pujar en un Mercedes negre que va obrir pas entre la multitud gràcies a una comitiva motoritzada fins arribar a la Cancelleria. Poc després d’entrar a l’edifici, la gent es va concentrar en el balcó de l’edifici que donava a la Wilhelmplatz, demanat a crits veure a en Hitler, desig que va complir en sortir acompanyat per en Hermann Göering. Mentre es produïa la desfilada, el ministre de l’Aire li va dir a en Goebbels que estaria més tranquil quan acabés la cerimònia perquè temia ser atacats per la RAF, la que seria l’arma favorita del primer ministre Winston Churchill.

No perdent el temps, el dia següent Hitler va ordenar a la Wehrmacht que comencés a planificar una possible invasió a la Gran Bretanya. Després de donar aquesta ordre es va reunir amb el comte Galeazzo Ciano a la Cancelleria per parlar d’aquesta operació. Hitler li va explicar que era molt complicada aquella operació i que estava sent estudiada pel seu Estat Major. Ciano, que no estava d’acord amb l’entrada d’Itàlia a la guerra, li va comentar que en Benito Mussolini estava decidit a participar en la invasió enviant-hi deu divisions i trenta esquadrilles. Llavors, Hitler li va comentar que tot i la victòria a França no podien ocupar les colònies franceses per no malmetre les relacions amb el nou govern de Vichy. Després de la reunió, Ciano es va reunir amb el cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel, que també li va explicar que veia molt complicada la invasió a la Gran Bretanya i que opinava igual que en Hitler que era vital controlar Gibraltar. L’almirall Wilhelm Canaris va ser l’encarregat d’examinar com es podia dur a terme una operació contra Gibraltar, la futura Operació Fèlix.

De nou, davant d’un dilema Hitler se’n va anar a descansar i a reflexionar a la seva casa de muntanya del Berghof. L’11 de juliol hi va rebre l’almirall Erich Raeder, que va plantejar-li de nou la invasió a la Gran Bretanya després d’un bombardeig concentrat. Però el dictador encara no estava decidit i li va admetre que encara pensava que la invasió havia de ser un últim recurs. Llavors, el cap de la Kriegsmarine li va manifestar el seu desig de construir una gran flota per combatre una possible aliança entre la Gran Bretanya i els Estats Units. A més, li va dir que havien d’obtenir les Illes Canàries, que estaven sota domini espanyol. Hitler no va voler escoltar les propostes de l’almirall Raeder perquè, un cop més, anava més enllà dels seus plans bèl·lics. L’endemà, Hitler, que no s’oblidava dels jueus, va aprovar el desenvolupament de nous plans que tinguessin per objectiu l’evacuació jueva i va declarar que França havia de cedir l’illa de Madagascar, una de les seves colònies. Hitler va tornar a posar al damunt la taula la possibilitat de deportar els jueus a aquesta illa africana, tot i les dificultats que podia tenir una operació de tal calibre. Durant aquell dia, Hitler es va reunir amb l’Alfred Jodl per perfilar els preparatius per un hipotètic desembarcament a la Gran Bretanya. Els nazis tenien planejat crear-hi a la Gran Bretanya una xarxa de camps de concentració per eliminar els dirigents britànics i condemnar a mort als civils que es resistissin o s’oposessin a les noves ordres. També varen pensar en explotar tots els recursos econòmics de les illes pel bé d’Alemanya i es preveia que la Gestapo i les SS actuarien en terres britàniques.

El 13 de juliol, el capità general Franz Halder i el general Walther von Brauchitsch es varen entrevistar durant dues amb en Hitler al Berghof. En la reunió, Hitler va aprovar finalment l’Operació Lleó Marí. Per dur a terme l’Operació en els ports del Canal de la Mànega es varen acoblar barcasses, remolcadors, homes i armament a l’espera que es donés l’ordre de creuar el Canal per envair el sud d’Anglaterra. Von Brauchitsch li va aconsellar que fes entrar en la guerra a Espanya per les seves illes i per Gibraltar. Halder va veure en la trobada a un Hitler molt desconcertat perquè els britànics no acceptaven la seva oferta de pau i cada cop l’anava veient més bel·ligerant. El dictador creia que l’actitud de la Gran Bretanya es devia a que havia posat esperances amb la Unió Soviètica perquè els ajudés. El dia següent, Hitler va donar l’ordre d’accelerar els preparatius per atacar a la Gran Bretanya el 15 d’agost. L’endemà va ordenar a la Kriegsmarine que estigués a punt per la data senyalada. Sabent que necessitava bases aèries per atacar des de l’aire a la Gran Bretanya, Hitler va reclamar al govern de Vichy la concessió de vuit bases per la Luftwaffe a la regió de Casablanca, però el mariscal Philippe Pétain, l’heroi de Verdun i el cap del govern de Vichy, horroritzat per la petició, ho va rebutjar. Hitler segurament ara es penedia d’haver donat una zona de no ocupació amb un govern propi francès.

El dimarts 16 de juliol, Hitler va firmar la Directiva número 16 en la que es donava l’ordre de començar a preparar una operació militar per desembarcar a la Gran Bretanya, concretament a Sussex i a Kent, per mitjans de setembre. L’operació, tot i això, anava condicionada de dos factors: el primer, la Luftwaffe havia d’aniquilar prèviament a la RAF i, el segon factor, era que encara es confiava en signar la pau amb els britànics. El pla, dissenyat pels generals Jodl i Keitel, estava pensat per fer desembarcar 20 divisions entre Ramsgate i Lyme Regis, tot i que no es pensava com transportarien les tropes. Però els alemanys havien estudiat el pla calculant malament el potencial aeri britànic. En un estudi fet per en Beppo Schmidt es va minimitzar les capacitats de la RAF en casi totes les seves categories. Després de que es firmés la Directiva molts generals es varen amoïnar perquè veien que aquella Operació era molt complicada pel fet de que s’havia de desembarcar a unes illes i, fins i tot, el propi Hitler continuava tenint molts dubtes. Després d’haver firmat la Directiu, Hitler va fixar la data del seu discurs al Reichstag per la nit del divendres 19 de juliol i es va reunir amb el ministre Göering, a qui li va admetre que encara continuava tenint dubtes sobre si havia de tirar endavant o no l’atac contra la Gran Bretanya. El ministre el va informar de que el general Gerd von Rundstedt l’hi havia dit que no pensava executar l’Operació i que ni tant sols havia volgut presenciar les maniobres del desembarcament amfibi. Si Hitler tenia dubtes, després de la reunió amb en Göering encara en tenia més. Després el dictador va tornar a Berlín.

En la data fixada per celebrar la victòria contra França, el vespre Hitler va ser present a la desfilada militar pels carres de Berlín. Per primer cop la desfilada estava plantejada perquè acabés al Reichstag, on Hitler hi faria un discurs. Durant la cerimònia, files de generals i d’almiralls es varen col·locar en els primers balcons del Parlament per observar tota la cerimònia. Quan l’Exèrcit va acabar la seva desfilada, Hitler va iniciar el seu discurs, que va ser llarg amb 130.000 signes i 45 pàgines de 45 línies. En els escons de sis diputats que havien mort en la Batalla per França hi havia corones de llorer. A primera fila hi havia els alts càrrecs de l’Exèrcit amb els seus galons d’or i els pits carregats de medalles i condecoracions. El dictador va assegurar en el seu discurs que la Wehrmacht era més forta que mai i va explicar que ara el Volk era tot un bloc. Quan va mencionar els dotze generals que serien nombrats mariscals de camp, els va saludar a tots i cadascun d’ells. Aquests, que estaven a la galeria, es varen posar drets i li varen retornar la salutació. Hitler va fer una menció especial per en Göering, que es va posar molt content per aquell detall, i li va posar ell mateix la insígnia de mariscal del Reich. Göering gaudia de gran admiració per part de tot el govern i per part de tot el poble en aquell moment. A continuació, Hitler va assegurar que l’aliança amb els soviètics acabaria fracassant i va culpar als jueus d’haver-lo obligat a lluitar contra Occident. Després de recordar com havia anat el conflicte fins llavors, va criticar molt durament al primer ministre Winston Churchill, que aquella tarda a través de lord Halifax per la ràdio havia rebutjat la seva última oferta de pau, dient que el líder britànic volia la guerra, i va assegurar que tota guerra significava la destrucció absoluta d’un dels bàndols en lluita. Va afirmar que Churchill pensava que la part aniquilada seria Alemanya, però va deixar clar que ell sabia que seria la Gran Bretanya amb tot el seu Imperi qui cauria. Després de criticar una estona més al primer ministre, a qui no podia veure, va tornar a deixar la porta oberta a una pau amb el poble britànic i va fer una nova i última oferta de pau a les potències occidentals. Llavors, el dictador va elogiar al coronel general Walther von Brauchitsch per haver dut l’estratègia dels combats a França i, després, va lloar la figura del seu amic i lloctinent del NSDAP, Rudolf Hess. Hitler va preferir referir-se abans a Hess que a altres jerarques nazis que tenien més pes. La Vella Guàrdia sempre estava en el primer pensament d’en Hitler. Joseph Goebbels es va encarregar d’assegurar que el discurs fos retransmès a tot el món. Avions alemanys varen sobrevolar el Parlament per si els bombarders britànics volien espatllar l’acte.

Després, Hitler va nombrar a dotze mariscals de camp: Walther von Reichenau per haver comandant el 6º Exèrcit en la Batalla per França a Bèlgica, Walther von Brauchitsch, Albert Kesslering, Wilhelm Keitel, Günther von Kluge, Wilhelm Ritter von Leeb, Fedor von Bock, Wilhelm List, Erwin von Witzleben, Erhard Milch, Hugo Sperrle i Gerd von Rundstedt. A més, va ascendir a setze generals, incloent a quatre que posteriorment es convertirien en mariscals de camp: Georg von Küchler, Paul von Kleist, Maximilian von Weichs i Ernst Busch. A part, Hitler va nombrar a en Göering mariscal del Reich, Reichsmarschall. A part de gaudir d’un ascens, tots aquells alts càrrecs militars se’ls va atorgar salaris lliures d’impostos. Després, Hitler va retornar a Obersalzberg per acabar de planificar la invasió a la Gran Bretanya.

El 21 de juliol, Hitler es va reunir en el Berghof amb els generals Jodl i Halder, i l’almirall Raeder per parlar de la invasió davant la negativa dels britànics de negociar una pau. El dictador va reconèixer que es tractava d’un assumpte molt arriscat perquè la Royal Navy dominava el mar, i varen acordar que l’Operació hauria d’estar a punt pel 16 de setembre com a molt tard, però ja es va deixar clar que si no estaven prou segurs d’estar preparats per aquesta data tindrien que pensar en altres plans. El líder alemany els va dir que Churchill encara no havia vist la situació desesperada en què es trobava el seu país. Llavors, li va comentar a l’almirall Raeder que haurien de procurar desembarcar en el curs dels quatre primers dies després del primer atac aeri i avançar per la desembocadura del Tàmesis en direcció a Portsmouth. Jodl va apuntar que tenien previst que la primera onada de desembarcament la faria el 6º Exèrcit, però li va explicar que la Kriegsmarine declarava que en sis setmanes només podria transportar a 25 divisions. Hitler li va contestar que era absurd parlar de només 25 divisions i que n’hi havia de destinar com a mínim 40, però Raeder li va replicar dient-li que era impossible. Halder es va limitar a dir que l’Operació era un autèntic suïcidi. Enfadat davant d’aquell comentari, Hitler li va dir que la posició de la Gran Bretanya era desesperada i que ells eren qui estaven guanyant la guerra. Llavors, li va preguntar en el general Jodl si podrien aquella tardor atacar a la Unió Soviètica. Jodl li va respondre que era impossible perquè necessitaven temps per planificar un atac d’aquell calibre.

Després de la reunió, Raeder va trucar a en Göering per plantejar-li si era factible destruir l’aviació britànica i impedir que la flota britànica ataqués a les tropes de desembarcament. Göering li va respondre que en breu proclamaria la guerra total a l’aire i que de la nit al dia destinaria 2.500 avions de combat sobre les illes britàniques. Després, Göering va explicar en el seu Estat Major que amb la nova missió tenien que destruir la Marina Britànica a la Gran Bretanya i va enviar un missatge per en Hitler per dir-li que li agradaria que li donés llibertat per llançar atacs contra els pilots de caça britànics, la força aèria, la indústria aeronàutica, ports, indústries, refineries i dipòsits de combustible, i contra l’àrea del Canal de la Mànega.

El dia següent, el dia que els britànics novament a través d’en lord Halifax varen tornar a rebutjar l’oferta de pau d’en Hitler, a Obersalzberg el dictador es va tornar a reunir amb els seus generals per explicar-los que estava convençut de que la Gran Bretanya continuaria amb la guerra perquè el seu primer ministre estava convençut de que tant els Estats Units com la Unió Soviètica l’ajudarien. Hitler continuava carregat de dubtes; no tenia clar sobre qui havia d’atacar primer: la Gran Bretanya o la Unió Soviètica. Aquests dubtes que tenia els va preguntar el dia 23 al general Halder, que disposava d’uns informes de la Wehrmacht que deien que no era possible atacar a la Unió Soviètica a la tardor de 1940. Hitler pensava que si eliminava primer els soviètics l’esperança britànica dels nord-americans desapareixeria i donaria ales al Japó perquè posés en practicar les seves idees de conquerir el Pacífic i, d’aquesta manera, els nord-americans s’haurien de centrar en el Pacífic enlloc de salvar Europa i la seva aliada. A més, tenia moltes esperances en les eleccions nord-americanes que se celebraven aquell nombre, ja que considerava que si guanyava el candidat del Partit Republicà Wendell Willkie, que estava tenint molt d’èxit fins llavors, els nord-americans deixarien d’enviar subministrament militar a la Gran Bretanya i deixaria de ser una amenaça per Alemanya. També va contemplar un altre pla que consistia en aliar-se realment amb la Unió Soviètica per atacar junts a la Gran Bretanya. Però si una cosa tenia clara era que la guerra s’havia d’intensificar el 1941 perquè tenia por que el 1942 els Estats Units ja estiguessin a punt per entra-hi i dificultés greument els seus plans. En aquells moments els nord-americans només tenien el 17è Exèrcit més poderós del món. Durant unes hores Hitler va voler aparcar aquest tema i es va dirigir al Festival de Bayeruth per veure i escoltar l’obra de Richard Wagner, El crepuscle dels Déus. Quan va acabar l’obra es va retirar de nou al Berghof.

El 24 de juliol, a la seva casa de muntanya, Hitler es va reunir amb el general de Luftwaffe Wolfram von Richtofen per explicar-li la necessitat d’Alemanya de conquerir Gibraltar. Hitler creia que si el dictador espanyol Francisco Franco estava disposat a procedir en l’atac, Alemanya li facilitaria armament i que si la Gran Bretanya l’ataqués estaria disposat a enviar tropes a Gibraltar. Amb aquest propòsit, Hitler li va ordenar en el general que participés en les entrevistes que l’almirall Wilhelm Canaris havia de celebrar amb l’Estat Major espanyol. Però Espanya estava lluny de voler enfrontar-se contra la Gran Bretanya tot i les ganes que tenia de recuperar Gibraltar. Inclús aquell dia, Espanya va firmar amb Portugal i la Gran Bretanya un acord que permetia intercanvis comercials en l’interior de l’àrea esterlina.

Amb l’entrada o no d’Espanya a la guerra, Hitler creia que la victòria estava assegurada i per això el dia 25 de juliol va ordenar que es fes efectiu el decret de la immediata represa de les obres de Berlín i Nuremberg. Volia celebrar les noves victòries en els nous carres i els nous edificis que havien de deixar amb la boca oberta a tot el món.  Hitler continuava pensant que la guerra acabaria el 1941 i per anar ràpid el 28 de juliol va ordenar que es construís un Exèrcit de 180 divisions amb 37 divisions blindades i motoritzades que havien d’estar a punt per la primavera de 1941, època en la qual tenia pensat atacar la Unió Soviètica. L’endemà, Hitler es va reunir amb el general Jodl en el Berghof per parlar precisament d’aquella operació. Jodl li va insistir en dissenyar l’operació, i Hitler li va explicar que pensava que per guanyar la guerra tenia que aixafar primer a la Unió Soviètica perquè desconfiava de les intencions de Stalin. Tenia por que els soviètics conquerissin més territori romanès, sobretot els camps petrolífers de Plotesi que controlaven, l’hivern següent. Per aquest fet li va preguntar si podia tenia l’Exèrcit a punt per aquella tardor per fer front a les intencions soviètiques, però Jodl li va tornar a dir que era massa aviat per raons pràctiques. Hitler va dir-li llavors que es necessitava una confiança absoluta per dur a terme tal operació, per tant va afirmar que l’operació es podria dur a terme el maig següent, i es va demanar al cap de les Forces Armades que dissenyés els plans d’invasió. Després de la reunió, Jodl va informar al personal del OKW, a dos membres del personal d’en Walther Warlimont, el general adjunt d’en Jodl al capdavant de l’Estat Major d’operacions de la Wehrmacht, i al mateix Warlimont, que estaven assentats en el vagó restaurant del tren especial Atlas a l’estació de Bad Reichenhall, de les intencions d’en Hitler de desfer-se dels soviètics en un atac sorpresa pel maig següent per després a la tardor d’aquell any eliminar a la Gran Bretanya. Jodl sempre va creure que era possible una victòria ràpida contra els britànics, però els seus companys no els va fer cap tipus de gràcia el nou objectiu. La campanya contra la Gran Bretanya també havia perdut molts adeptes, durant aquells dies el capità general Halder i el mariscal Von Brauchitsch estaven convençuts de que la Kriegsmarine no podria transportar els soldats a les illes britàniques en el temps que es requeria. Per tant, la Unió Soviètica es va veure com un objectiu més factible.

Per esvair tots aquells dubtes, a dos quarts de dotze del matí del 31 de juliol, Hitler va celebrar una conferència militar en el Berghof. El cap de la Kriegsmarine Raeder va explicar que la Marina no estaria en condicions d’atacar a la Gran Bretanya fins al setembre i estava convençut de que si la Luftwaffe encara no controlava l’espai aeri britànic s’haurien d’esperar fins al maig de 1941. Veient que l’objectiu britànic cada cop estava més lluny, Hitler va explicar que havia arribat a la conclusió de que s’havia d’atacar a la Unió Soviètica el maig de 1941 i va afegir que els britànics confiaven plenament amb l’ajut soviètic. El dictador estava convençut de que si atacaven el maig, al cap de cinc setmanes hauria guanyat la guerra. Hitler va esperar a que l’almirall Raeder abandonés la sala per anunciar l’atac contra la Unió Soviètica perquè sabia que hi posaria objeccions. Llavors, Halder va anunciar que la invasió es produiria a la primavera de 1941. En el seu diari personal, el capità general va escriure que Rússia seria aniquilada.

Tot i ordenar atacar a la Unió Soviètica, l’endemà primer d’agost Hitler va firmar a la seva casa de muntanya la Directiu numero 17 en què donava l’ordre d’intensificar la guerra aèria i naval contra la Gran Bretanya, la Verschärfter Luftkrieg. Hitler va firmar la Directiu, tot i que no confiava amb els anàlisis d’en Göering de que la força aèria alemanya seria suficient per derrotar a la Gran Bretanya, perquè no volia que la Luftwaffe actués per iniciativa pròpia i, en canvi, ho fes amb coordinació amb la Kriegsmarine. D’aqueta manera, el Blitz (llamp), el sostingut bombardeig aeri contra el Regne Unit per part de la Luftwaffe que va causar la mort de 43.000 britànics, la majoria londinencs, també el planejaria la Kriegsmarine. Hitler volia intentar una acció ràpida contra la Gran Bretanya per després dirigir-se a la Unió Soviètica. Va ordenar llançar l’ofensiva principal contra la RAF el 6 d’agost i creia que seria eliminada en tres o quatre dies. Hitler ordenava atacar els ports que fessin de magatzems d’aliments i de provisions, els que estaven situats a la costa nord d’Anglaterra, i les indústries del país, i va demanar evitar les pèrdues innecessàries de vides entre la població civil, tot i que es va reservar explícitament la prerrogativa de prendre personalment les decisions sobre l’ús dels bombarders per atemorir a la població. El dictador també va ordenar a la Kriegsmarine que ataqués, a part dels vaixells de guerra, als vaixells mercantils. En total els Aliats varen perdre 5.150 mercantils durant la guerra. A més, la Wehrmacht va rebre la informació de que probablement el 15 de setembre seria la data de la invasió d’Anglaterra. L’endemà, Göering va donar ordres per la destrucció de la RAF i va aprovar un atac contra Londres per la nit del 24 d’agost.

Però Hitler es va trobar en aquella data amb un contratemps inesperat i que no li va fer gens de gràcia perquè tocava la moral del seu poble. Els bisbes catòlics alemanys varen presentar una queixa pels assassinats que s’estaven produint en els centres d’internament. L’arquebisbe Konrad von Freiburg va proposar a la Cancelleria que estaven disposats a sufragar totes les despeses que ocasionés a l’Estat les cures dels malalts mentals. Hitler no volia ara entrar en una guerra contra la religió catòlica, sabia que molts alemanys compartien la fe catòlica i no volia entrar en una batalla que li portaria inestabilitat dins del Reich. La religió catòlica tenia que esperar després de la guerra, pensava Hitler. Les queixes dels bisbes no varen ser escoltades de moment. Com tampoc varen ser escoltades les condemnes del propi papa Pius XII el 2 de desembre.

El 5 d’agost, dia de l’atac, Hitler va demanar intensificar els atacs aeris contra la Gran Bretanya, però el mal temps va avortar l’atac previst. Hitler cada cop tenia més clar que la seva gran operació havia de ser contra la Unió Soviètica i els seus generals li varen anar presentant els plans per l’Operació. A les nou del matí va començar la segona fase de la Batalla d’Anglaterra amb una sèrie d’intensos atacs contra objectius britànics. Hitler va jurar que la Gran Bretanya seria destruïda i preveia que en cinc setmanes la RAF i la Royal Navy serien destruïdes. Confiava, segons un informe del règim, amb el suport de la majoria del poble, que opinava que la Gran Bretanya havia de ser destruïda com fos. Centenars de bombarders varen travessar el Canal de la Mànega i varen atacar les instal·lacions militars britàniques. Però quan varen tornar a les seves bases varen veure que no havien fet els danys esperats i, a més, un de cada tres avions no varen tornar. Després de diversos dies d’atacs, Hitler va estar d’acord amb que el front de la invasió a la Gran Bretanya hauria de ser estret, tal i com deia l’Armada, però situat en una zona més occidental, al voltant de Worthing. Això suposava que si es produïa l’Operació de desembarcament, la invasió seria duta a terme pel Grup d’Exèrcits A. Però la invasió no estava clara encara i el mateix Hitler va comentar en els seus generals que no intentaria envair la Gran Bretanya si semblava massa perillós. Gerd von Rundstedt compartia la mateixa opinió. Segons Hitler, hi havia altres formes de derrotar als britànics.

Per atacar a la Unió Soviètica, objectiu que més li agradava en el dictador, Hitler volia tenir el suport d’aliats, i per això el 17 d’agost el ministre Joachim von Ribbentrop, en nom d’en Hitler, es va reunir amb el dictador Mussolini i amb el comte Ciano per demanar-los que no comencessin cap ofensiva i evitessin tota activitat als Balcans, ja que  Hitler tenia la intenció de desenvolupar en aquest sector una acció pacífica. El 28 va ser Hitler qui es va reunir amb el comte Ciano en el Berghof, però amb el ministre italià va voler parlar-li de la invasió a la Gran Bretanya. Hitler, que estava bastant tranquil però no podia amagar el seu cansament, li va explicar que per conquerir les illes britàniques necessitava grans unitats de desembarcament, cosa que creia que ja tenia, i destruir l’aviació britànica. Encara pensava que ho podia fer en dues setmanes si les condicions es donaven favorables. Però Hitler, com tot l’Estat Major alemany, anava errat creient que els britànics no tindrien suficients recursos per defensar-se i no comptaven que els podrien atacar. Aquella mateixa nit, bombarders britànics, sota l’autorització del primer ministre Churchill, varen travessar les defenses alemanyes i varen atacar Berlín. Tot i que varen causar pocs desperfectes, en l’atac varen morir quatre homes i dues dones. Casualment, Hitler va arribar aquell dia a la capital per fer un discurs al Palau d’Esports i en veure l’atac es va enfadar molt. Recordava les paraules del seu ministre Göering de que la capital no seria mai atacada. De seguida va trucar-lo per ordenar-li que contraataqués. En el Palau, Hitler va prometre que castigaria els britànics per aquell atac i va jurar que esborraria les ciutats britàniques del mapa. Ara els civils britànics eren un objectiu per en Hitler. Després, el dictador va tornar a Obersalzberg per descansar uns dies amb el seu entorn més proper.

El 31 d’agost Hitler va tenir un petit incident domèstic quan va tenir que acomiadar a dos criats seus, el Haupsturmführer Wiebisczeck i el Oberscharführer Sander per robar-li. Hitler els va enviar al camp de concentració de Dachau durant un temps indefinit.

Sabent que havia de comptar amb el màxim d’alts càrrecs militars, el primer dia de setembre Hitler va ascendir a general d’infanteria a l’Alexander von Falkenhausen, que estava retirat des del 1930, perquè fos comandant militar de Bèlgica i el nord de França, la zona d’ocupació alemanya. L’endemà, va ordenar passar a la segona fase de la Batalla d’Anglaterra llançant atacs contra objectius econòmics i militars, i especialment contra Londres.

El 4 de setembre, Hitler es trobava de nou a Berlín, que la nit anterior havia sigut atacada per tercer cop pels britànics, i aquest cop sí que els britànics varen causar danys considerables. Durant aquell dia, Hitler es va reunir amb en Goebbels per parlar de la possibilitat de que Espanya intervingués en el conflicte. Els dos sabien que Espanya no estava en condicions per intervenir en una guerra; la seva Guerra Civil havia causat greus danys al país i havia deixat dos milions de baixes. Després de la reunió es varen dirigir de nou al Palau d’Esports per ser presents a un míting amb milers d’auditors. Hitler va fer un discurs enèrgic, on va assegurar que si els britànics declaraven que atacarien les ciutats alemanyes amb grans  contingents ells destruirien les seves. El líder alemany, que tenia por de que la gent es desmotivés pels últims atacs, va exclamar que la Gran Bretanya seria aniquilada sí o sí posant fi als treballs dels bombarders britànics, que els anomenava pirates nocturns. A més, va dir que estava cansat del paper dominant de l’Imperi britànic al llarg de la història i va deixar clar en tot moment que els atacs que els britànics estaven fent no serien res comparat amb els que ells feien sobre territori britànic.

Hitler tenia raó en dir que els seus atacs eren molt més potents que els dels britànics, però no explicava que la RAF estava lluny de ser eliminada com havia promès. El 6 de setembre va convocar una reunió on hi varen ser presents l’almirall Raeder, el general Jodl, el cap de l’oficina de l’Estat Major de la Wehrmacht Adolf Hesinger i el mariscal Göering. Raeder va plantejar obertament evitar l’Operació Lleó Mari, ja que no s’havia aconseguit eliminar la RAF, i va exposar la voluntat de que Gibraltar i Suez representessin l’objectiu principal per continuar la guerra. Va afirmar que era precís expulsar els britànics del Mediterrani abans de la possible entrada dels Estats Units en la guerra. Jodl va estar d’acord amb el pla de l’almirall, però va afegir que necessitaven obtenir la cooperació del govern de Vichy i el d’Espanya. Göering es va afegir amb ells, i va deixar anar una proposta: un Exèrcit obriria pas a través d’Espanya en direcció a Gibraltar, un segon Exèrcit aterraria a Marroc per controlar l’Àfrica del nord francesa, i un tercer Exèrcit aniria als Balcans per apoderar-se dels Dardanels i d’Ankara per marxar sobre Suez mentre els italians començarien una ofensiva sobre Suez per l’oest, des de Líbia. Però Hitler no ho veia clar perquè pensava que d’aquesta manera situaria Turquia al costat del Aliats, país que pensava necessitar per la seva invasió a la Unió Soviètica i, a més, havia de convèncer a en Mussolini perquè cooperés juntament amb els francesos.

L’endemà a les quatre de la tarda els alemanys varen llançar la quarta fase de la Batalla d’Anglaterra atacant la ciutat de Londres. Després del potent atac, que va ser supervisat pel propi Göering des de França, Hitler va ordenar destruir els aeroports de les ciutats britàniques. Però els britànics cada cop es defensaven més i, a més, durant la nit del 10 de setembre varen aconseguir tirar bombes en el barri governamental de la capital alemanya. El dia 14 Hitler es va reunir amb els seus alts comandants i els va confessar que un desembarcament amb èxit a la Gran Bretanya seguit d’una ocupació posaria fi a la guerra perquè els britànics es moririen de gana. Però al mateix temps va assegurar que encara no es donaven les condicions propícies per la invasió i va posposar l’Operació Lleó Marí fins al 27 de setembre. Llavors, el comandant en cap de l’Estat Major de l’Aire, el coronel general Hans Jeschonnek, un pilot d’avions de la Primera Guerra Mundial, li va demanar permís per començar atacs destinats a atemorir a la població civil britànica. Hitler va insistir en que els objectius havien de tenir de moment una rellevància econòmica i militar, però va continuar deixant la porta oberta a llançar més endavant atacs destinats a sembrar el terror. El dia següent Hitler es va endur un cop dur quan la RAF va aconseguir frenar un potent atac alemany al sud-est de la Gran Bretanya amb 175 caces Hurricane i Spitfire. Els alemanys varen perdre 34 bombarders i 26 caces, a més de que 20 bombarders varen quedar danyats. En canvi, els britànics només varen perdre 26 aparells. Hitler cada cop tenia més clar que envair la Gran Bretanya no deixaria de ser un somni. Els alemanys anaven molt confosos, de fet hi van anar durant tota la Batalla d’Anglaterra, sobre no varen conèixer mai el potencial britànic. Göering va anunciar que el Fighter Command britànic estava reduït a 177 avions quan en realitat en tenien 656 i, a més, en tenien de reserva. Finalment, el 27 de setembre Hitler va posposar de forma indefinida l’Operació Lleó Marí. Ara considerava que la millor manera per guanyar els britànics era aïllar-los del món i fer-los veure que havien de firmar la pau amb Alemanya. Després, Hitler es va reunir, juntament amb el ministre Von Ribbentrop, amb el ministre espanyol Ramón Serrano Súñer, cunyat del dictador Francisco Franco, per negociar l’entrada d’Espanya a la guerra, que estava molt complicada i Hitler ho sabia. El dia següent, Hitler va escriure una carta pel dictador espanyol, on li va dir que Espanya ja estava dins de la guerra pel bloqueig britànic, i li va exigir que ocupés Gibraltar per assegurar les seves posicions en el Mediterrani per crear noves connexions amb el nord de l’Àfrica. A canvi, es va comprometre en ajudar-lo militarment i li va assegurar que guanyarien la guerra tal i com varen fer en la Guerra Civil espanyola.

Al mateix dia en que es va posposar el desembarcament a la Gran Bretanya, per ordres d’en Hitler es va aprovar un decret en que es donava permís per embargar les propietats dels jueus i els polonesos en els territoris ocupats. Encara en aquesta data es pensava en enviar els jueus a Madagascar i així ho va transmetre Hans Hinkel, un nazi de la Vella Guàrdia que havia participat en el Putsch de Munic i que havia supervisat les activitats culturals jueves, en una reunió en el Ministeri de Propaganda. Des d’aquella data fins al 15 d’abril de 1943 varen ser enviats procedents dels territoris ocupats de l’Oest, 92 vagons carregats d’unes 2.775 caixes cap a diferents punts d’Alemanya. Les caixes contenien pintures, escultures, mobles històrics, objectes d’arts menors….

Fent amics:

El 22 de setembre, el dictador espanyol Francisco Franco va escriure una carta per l’Adolf Hitler per explicar-li que estava d’acord en entrar a la guerra i ocupar Gibraltar, però el dictador espanyol va demanar-li a canvi la sobirania del Marroc i ajuda material davant una possible resposta britànica a les Illes Canàries.

El 24 de setembre, Hitler va rebre el pilot Adolf Galland, que acabava de sumar les Fulles Roure a la seva Creu de Cavaller després de la seva 40º victòria sobre l’estuari del Tamisi. Hitler, que s’interessava sempre des del més mínim detall de tot, li va fer unes quantes preguntares sobres les seves impressions personals de la Batalla d’Anglaterra. Galland no li va amagar en cap moment la seva admiració cap als avions de la RAF i, per sorpresa seva, Hitler va coincidir en la seva opinió i li va confessar que sentia molt respecte cap als britànics i que li sabia greu veure’s obligat a lluitar amb ells en una batalla que acabaria amb una de les dues potències aniquilada. Més endavant, les opinions d’en Galland no varen agradar ni a en Hitler ni a en Hermann Göering.

L’endemà, Hitler es va tornar a reunir amb el ministre espanyol d’origen català Ramón Serrano Súñer, que aquest havia de viatjar cap a Itàlia per parlar amb el govern d’en Benito Mussolini per saber què pensaven els italians sobre una futura entrada d’Espanya a la guerra. El ministre espanyol no va arribar a cap acord amb els alemanys, primer no li varen agradar gens les formes del ministre Joachim von Ribbentrop, i segon perquè els alemanys no volien entregar el control del Marroc francès.

El 27 de setembre, Alemanya, Japó i Itàlia varen firmar el Pacte Tripartit a la Cancelleria de Berlín per tal de pressionar a la Gran Bretanya a rendir-se. El Pacte que varen firmar les tres potències obligava a cada firmant a una ajuda recíproca en cas d’atac per part d’un país no implicat en la Guerra de Xina i Japó o en el conflicte europeu. Japó va reconèixer el paper que corresponia a Alemanya i després a Itàlia en la reorganització d’una Europa sota el domini dels exèrcits de l’Eix, i amb un paper de la potència britànica dràsticament redimensionat. Per la seva part, a Japó se li va atribuir un paper important com a potència a l’Àsia oriental i, a canvi, els japonesos es varen comprometre a lluitar contra la Unió Soviètica en cas de que aquesta ataqués a Alemanya. Per la seva banda, el règim nazi es comprometia a atacar als Estats Units en cas de que aquesta ataqués Japó. Gràcies a aquest Pacte, a Japó se li va reconèixer la seva política a l’àrea de Pacífic i el sud-est asiàtic, i va tenir llibertat d’acció i la possibilitat de desencadenar la guerra contra els Estats Units o la Unió Soviètica.

Després de la firma, Hitler li va confessar en el ministre italià Galeazzo Ciano que no tenia la intenció d’envair la Gran Bretanya. Però a Ciano, que no li entusiasmava gens aquella guerra i hauria d’haver estat content de sentir com en Hitler li deia que no envairia la Gran Bretanya, estava molt preocupat perquè creia que la guerra s’allargaria encara més. El comte italià va veure a Alemanya un ambient molt més fred que el del juny, quan va ser per últim cop al país, i va observar com a les botigues començaven a escassejar alguns productes. Però gran part dels alemanys no compartien la visió del ministre italià i els carrers de la capital es varen omplir de gent, sobretot d’escolars, per celebrar el Pacte i per aclamar al seu líder. Es diu que el firmant de la firma japonesa, l’ambaixador Saburu Kurusu, que estava casat amb una nord-americana, a més de que la seva filla se sentia molt nord-americana, un cop va firmar el Pacte es va oblidar de que estava rodejat d’agents d’en Hitler que sabien japonès i li va comentar en el seu conseller de l’ambaixada:

No crec que faci cap servei al meu país firmant aquest Pacte.

Poc després va ser substituït, segons sembla, per aquesta frase.

El dia següent del Pacte, Hitler es va reunir amb el comte Ciano per explicar-li que havia decidit que Espanya no intervindria en la guerra perquè les pèrdues de la seva implicació eren més grans que els beneficis que podien aportar. Hitler estava molt decebut amb el ministre Ramon Serrano Súñer. El dia 30, Hitler va enviar una carta al dictador soviètic Iosif Stalin per demanar-li que s’unís a Alemanya per atacar junts a la Gran Bretanya. Aquesta possibilitat ja l’havia contemplat el dictador alemany, i era un últim recurs que ara es veia obligat a utilitzar. Precisament, aquell dia la Luftwaffe va fer el seu últim atac diürn a la ciutat de Londres. Al mateix temps, l’Estat Major alemany, amb el capità general Franz Halder al capdavant, treballaven amb els preparatius per atacar en el mes de maig a la Unió Soviètica.

El primer d’octubre, Martin Bormann va reunir-se amb els gauleiter per dir-los que Hitler havia firmat una llei on s’havia d’eliminar als malalts que el seu cas fos molt greu o incurable. Bormann va escriure que l’acció començaria en breu i va admetre que s’havien comès molt errors en el passat perquè només en varen liquidar 30.000 quan se’n esperava liquidar-ne 120.000. Hitler un cop més no anunciava directament una ordre que implicava l’assassinat d’un col·lectiu. Donava l’ordre al seu entorn més proper i era aquest qui aplicava la mesura. L’endemà mateix, Hitler va exposar les seves idees sobre la sort del poble polonès al governador Hans Frank i a en Martin Bormann, que aquest va anotar tot el què es deia, i a altres funcionaris que treballaven o treballarien a Polònia. Hitler deixava anar la idea i eren aquests qui materialitzaven la idea. El dictador va declarar en aquesta trobada que els polonesos havien nascut per fer els treballs més complicats i més durs i, per tant, creia que era indispensable mantenir un nivell de vida baix a Polònia per impedir que s’elevés perquè cada any els volia utilitzar pels treballs necessaris pel Reich. Hitler volia sotmetre els polonesos a les seves normes i va dir que volia eliminar la noblesa polonesa, per molt cruel que semblés, i va afirmar que els polonesos només podien tenir un amo i aquest eren els alemanys. No podien, segons les seves paraules, coexistir dos senyors, un junt a l’altre, i, per això, va dir que volia matar a tots els representants de l’elit i intel·lectualitat polonesa i ho va justificar dient que era la llei de la vida. Hitler s’agafava el darwinisme racial un cop més per aplicar els seus plans.

El 4 d’octubre, Hitler es va reunir amb en Mussolini a Brenner, els Alps, per parlar de la no entrada d’Espanya a la guerra i els nous projectes alemanys de conquesta. Joachim von Ribbentrop, que no es trobava bé de salut, no va parlar gaire, i el comte Galeazzo Ciano també estaven presents a la reunió que va ser cordial. El dictador, que va ser rebut amb tots els honors per la delegació italiana, va explicar que era impossible satisfer les peticions espanyoles de cedir el nord de l’Àfrica francesa, Marroc i Orà. A més, no volia que Espanya, que ja tenia un deute de 400 milions de Reichsmarks amb Alemanya, encara tingués un deute més gran i no estava disposat a accedir a les peticions espanyoles de gra i gasolina per entrar a la guerra. Tot i això, encara estava convençut de que podia negociar amb Franco l’entrada d’Espanya a la guerra, però amb unes condicions molt més baixes de les quals demanava el dictador espanyol. Només estava disposat a cedir subministrament bàsic. Hitler va admetre que l’entrada d’Espanya a la guerra només tenia sentit estratègic en relació a la conquesta de Gibraltar i va afirmar que l’ajuda espanyola era nul·la. La seva idea era crear una coalició continental entre França i Espanya contra la Gran Bretanya. Mussolini va comentar que el ministre espanyol Ramón Serrano Súñer havia estat a Roma els últims dies i que encara manifestava el desig d’intervenir en la guerra. Però com en Hitler creia que Franco demanava massa per entrar en la guerra pel que podia aportar, i va estar d’acord en construir una coalició amb França i Espanya. Tot i aquesta coalició, Mussolini va demanar que França cedís Niça, Còrsega, Tunísia i Dijbouti a Itàlia. Al final de la reunió, Hitler va explicar que li diria personalment a en Franco que les seves exigències eren massa altes i que no podria entregar els territoris d’Orà. El que no va explicar en la reunió amb el dictador italià va ser que pensava ocupar una part de Romania al cap de tres dies. Però Mussolini tampoc li va explicar que tenia previst atacar Grècia el 28 d’octubre.

El 7 d’octubre, les tropes alemanyes varen entrar a Romania, amb el pretext d’ajudar a entrenar l’exèrcit de la Guàrdia de Ferro, una organització feixista fidel al règim nazi. Els seus membres portaven en el braç la creu gamada i el rei Carles les va utilitzar per ocupar el poder. El principal interès d’Alemanya en Romania era ocupar els jaciments petrolífers de Ploesti, ja que el país anava curt de combustible. Aquell moviment no va agradar gens a Mussolini que va afirmar rabiós que li faria pagar amb la mateixa moneda sabent pels diaris que havia ocupat Grècia. Tot i això, segurament per por a la seva reacció, Mussolini va enviar una carta a en Hitler per explicar-li que atacaria Grècia.

El 12 d’octubre, Hitler va ordenar a la Wehrmacht que intentés donar la impressió de que es faria la invasió a la Gran Bretanya, tot i que els preparatius s’havien abandonat. Va assegurar que la invasió es produiria a la primavera si la Gran Bretanya encara no s’havia rendit pels atacs aeris i el bloqueig. Hitler novament no deia la veritat perquè el seu objectiu era la Unió Soviètica per la primavera. Tot i això, el govern alemany va convidar al ministre soviètic Viàtxeslav Mólotov, conegut amb el sobrenom de Mister Niet (Senyor No), a Berlín per negociar l’entrada dels soviètics al Pacte Tripartit.

El 15 d’octubre, el governador Constantin von Neurath va aprovar tres possibles solucions per la nova política a seguir en el Protectorat de Bohèmia i Moràvia, l’antiga Txecoslovàquia. La primera solució era repoblar Moràvia amb alemanys, però hi havia el problema de què es faria amb els txecs que residien a la zona. La segona solució era deportar els txecs, però no es podia fer en un futur pròxim per manca de recursos. La tercera solució era acceptar els txecs i germanitzar el Protectorat al mateix temps. Hitler va fer d’àrbitre i va decidir la sort dels txecs: la meitat serien assimilats, enviant-los a Alemanya per treballar com esclaus, i els demés, especialment els intel·lectuals, segons els terminis d’un informe secret, serien eliminats. Però no només a l’antiga Txecoslovàquia s’aplicaven ordres cruels, a Varsòvia es va aprovar per decret concentrar a tots els jueus, 250.000, que vivien majoritàriament en un barri comercial ple de botigues i amb més de 100 sinagogues, en un gueto, el famós gueto de Varsòvia, que només formava el 2,4% de la superfície total de la ciutat. Diàriament moririen de 100 a 150 persones, de manera que prop de 85.000 jueus, entre ells 20.000 nens, varen morir per falta d’aliments i sanitat.

En un tema domèstic però d’important calibre, Hitler el 18 d’octubre va acomiadar al seu assistent personal Wilhelm Brückner. No està clar el per què el va acomiadar, ja qui diu que va ser per culpa del secretari Martin Bormann, que no el podia n’hi veure. També es diu que Brückner es va barallar amb l’encarregat domèstic d’en Hitler, l’Arthur Kannenberg. Bormann amb el temps tindrà molta influència cap al dictador.

Hitler, ara que sabia que no atacaria a la Gran Bretanya i amb la ment en atacar a la Unió Soviètica, volia reunir-se amb els líders espanyol i francès tal i com havia dit. Hitler aniria acompanyat pel seu ministre Joachim von Ribbentrop i viatjaria al sud de França amb el seu tren Amerika. Heinrich Himmler va visitar precisament Espanya durant aquells dies d’octubre per negociar amb els espanyols. Els últims dies Hitler els havia passat a la seva casa de muntanya del Berghof i la nit del 21 d’octubre va marxar cap al sud de França. Un cop va marxar, l’Eva Braun va organitzar una festa amb el personal de la casa. Eva era la dona de la casa sempre hi quan no hi hagués algú que no fos de l’entorn proper de la seva parella i aprofitava quan no hi era per fer coses que en Hitler no l’hi agradaven, com les festes o excursions a la muntanya.

Mentre Hitler viatjava cap al sud de França, a les 5:02 del matí del 22 d’octubre va arribar un telegrama a Berlín on s’explicava que el dia anterior els soviètics havien fer arribar una carta, que es creia que havia escrit Stalin, que deia que estaven disposats a negociar un acord amb Alemanya per atacar a la Gran Bretanya. Quan Hitler va saber aquella notícia va tenir molt clar que havia de fer el que fos per atreure a la Unió Soviètica al seu bàndol.

Mentrestant, a la França de Vichy, Pierre Laval, el ministre d’Afers Exteriors i el vicepresident del Consell francès, un fanàtic antibolxevic, que el dia anterior se l’hi havia demanat que es reunís amb el ministre Von Ribbentrop en una trobada secreta, va deixar Vichy per dirigir-se a l’ambaixada de la rue de Lille. Cap a les deu del matí, l’ambaixador alemany Otto Abetz, que estava amb ell tota l’estona, el va fer pujar en el seu cotxe per dirigir-se a una zona que Laval desconeixia. Quan varen passar el pont del Loire, Abetz li va comunicar que ara li podia dir que no només aniria a veure el ministre alemany sinó que també es reuniria amb en Hitler. A les set de la tarda, Abetz i Laval varen arribar a l’entrada de la petita estació de Montoire-sur-le-Loire. Laval, acompanyat en tot moment per l’ambaixador, va pujar al vagó d’en Hitler. A més de Hitler i Von Ribbentrop també hi havia el traductor Paul Schmidt per traduir la conversa. Schmidt i Laval ja es coneixien del passat quan el diplomàtic francès va visitar al canceller Heinrich Brüning. Laval li va preguntar en el dictador si volia humiliar França i si volia imposar condicions que ferissin l’honor francès. Hitler li va respondre que no volia fer una pau de venjança. De l’entrevista no es tenen suficients documents per saber què més es varen dir amb exactitud, però sabem que Laval en va sortir molt content. Abans de marxar, Hitler li va dir que desitjava veure al mariscal Philippe Pétain com més aviat millor, i li va preguntar si podia ser el dia 24. Laval li va dir que segurament i va tornar content cap a París amb l’ambaixador Abetz. A la tarda, els telegrames de les agències de premsa varen comunicar sense comentaris que Laval s’havia entrevistat amb Hitler. Un cop el diplomàtic francès va marxar, l’Amerika va marxar sota la pluja en direcció a la frontera espanyola per entrevistar-se amb Francisco Franco a Hendaia. Aquell mateix dia i el dia següent, amb l’aprovació d’en Hitler, 6.504 jueus de Baden i de Saarpfalz varen ser deportats a Vichy. Un de cada cinc jueus de Vichy va morir després de la guerra.

Al migdia Hitler va arribar amb el seu tren a Hendaia. Seria la primera vegada i única que Hitler i Franco es veurien personalment. Baixant del tren, Hitler i Von Ribbentrop varen parlar per l’andana de l’estació mentre esperaven el contingent espanyol. Hitler li va explicar que no podien entregar en els espanyols cap compromís escrit referent a les atribucions de les colònies franceses perquè volia que els francesos lluitessin contra la Gran Bretanya amb ells. El que sí que estava disposat a acceptar eren certes parts de l’imperi colonial francès. Poc després, Franco, amb una hora de retràs sobre l’horari previst, va creuar el pont sobre el Bidasoa i es va aturar a l’estació de trens d’Hendaia a les tres de la tarda. Aquell retràs no li va fer gens de gràcia a en Hitler. Només veure’s es varen encaixar les mans i varen passar revista al batalló d’honor, Ehrenkompanie, que va presentar armes. Després de l’estricte protocol es varen reunir en el luxós vagó restaurant de l’Amerika. A més d’en Hitler i en Franco, hi havia els ministres Ramón Serrano Súñer i Von Ribbentrop, i l’intèrpret Schmidt. Al principi, Hitler el va intentar intimidar afirmant-li que Alemanya sortiria guanyadora de la guerra i li va demanar entrar a la guerra a partir de començaments de 1941. A canvi, li prometia que les tropes alemanyes conquerien Gibraltar el 10 de gener per donar-lo a Espanya. Franco va començar agraint-li el seu suport durant la Guerra Civil espanyola i li va explicar que volia estar aliada amb Alemanya, però li va dir que les seves dificultats no permetrien entrar a la guerra, sobretot per la difícil situació econòmica que vivia el país i per l’opinió pública espanyola. Hitler el va intentar convèncer dient-li que estava disposat a cedir-li una petita recompensa territorial. Però Franco volia negociar una recompensa més gran, volia tot Marroc. En veure que no tenia els resultats esperats, Hitler es va anar posant nerviós fins al punt que es va aixecar de la cadira per dir-li que era inútil discutir i li va explicar que no li podia prometre res fins que no discutís les qüestions territorials en la reunió de l’endemà amb Pétain. En veure que no hi hauria acord, tot hi que varen acordar firmar un tractat que determinaria les condicions d’armament que permetria a Espanya entrar en guerra, a les sis de la tarda es va donar per acabada la primera reunió.

Després de la reunió, Serrano Súñer, que creia que era intolerable l’oferta d’en Hitler, es va reunir amb Von Ribbentrop en privat per preparar un pacte que havien d’aprovar els dos líders i per mirar d’intentar acostar posicions. Súñer li va explicar que Franco no havia entès algunes coses i que tenia por que els britànics el poguessin atacar. Von Ribbentrop li va contestar que si Espanya entrava en el Pacte Tripartit els tres països els ajudarien.

A les vuit del vespre, els dos líders es varen tornar a reunir per sopar i fer un col·loqui de dues hores, on varen parlar de les batalles de la Primera Guerra Mundial, però no varen acostar posicions. A les deu de la nit es varen tornar a reunir en el mateix vagó que s’havien entrevistat a la tarda per tornar a parlar de l’entrada d’Espanya a la guerra. Els punts de vista continuaven sent els mateixos i al final Franco va dir-li que ho sentia molt però que no podia entrar a la guerra i va afirmar que ja havia fet molt ocupant el Tànger. Enfadat, Hitler li va dir que aquella acció no era la que necessitava Alemanya. A les dotze es va donar per acabada la reunió i Franco i Súñer varen baixar del vagó i varen marxar amb el seu tren, i Hitler i el seu entorn varen marxar amb el seu. Mentre marxaven, Hitler remugava:

No hi ha res a fer amb aquest tipus.

Abans de marxar, Von Ribbentrop i Súñer es varen tornar a reunir, però entre ells tampoc hi va haver acord. Finalment, Von Ribbentrop va demanar als espanyols que li presentessin un escrit amb les seves condicions a les vuit del matí del dia següent per ensenyar-li a en Pétain a Montoire. Després d’aquesta entrevista es va firmar un protocol secret en què Espanya va entrar a l’Eix i els espanyols varen declarar que estaven disposats a entrar en el Pacte Tripartit a canvi de Gibraltar i de diversos territoris d’Àfrica. Posteriorment, Hitler va dir que abans de tornar a negociar amb en Franco preferiria que li traguessin un queixal.

Al matí del dia següent, els espanyols varen entregar per mediació del subsecretari d’Estat Espinosa de los Monteros l’escrit on es deia les condicions d’Espanya per entrar a la guerra. Eren les mateixes que el dia anterior. Quan Von Ribbentrop el va llegir es va posar furiós i va llançar insultar contra Franco i Serrano Súñer.

Mentrestant, Hitler s’estava dirigint amb el seu tren Amerika a l’estació de ferrocarrils de Montoire-sur-le Loire per reunir-se amb el mariscal Pétain i amb el primer ministre Laval. Durant el trajecte de la delegació francesa cap a Montoire, Pétain li va preguntar a en Laval què l’hi havia de dir a en Hitler quan el veies, i Laval li va dir que estigués tranquil perquè Hitler no deixava parlar a ningú i li va aconsellar que comencés per dir-li que no volia la guerra. Un cop varen arribar a l’estació, una banda de música va interpretar La Marsellesa seguida de l’himne alemany. En una tercera fila de la banda hi havia un destacament de les SS de la Leibstandarte Adolf Hitler, una unitat d’elit creada el 17 de març de 1933, que va rendir homenatge al mariscal francès quan va baixar de l’automòbil. Llavors, el SS Alexander von Dörnberg va anar a rebre el líder francès i, just després, si varen dirigir Von Ribbentrop i Wilhelm Keitel. El mariscal francès els va saludar amb una tímida salutació i es varen dirigir cap al vestíbul de l’estació, que estava adornat amb els colors de les banderes francesa i alemanya. Darrere seu els va seguir Laval i Von Dörnberg. Després varen tenir que travessar les dues primeres vies sobre una catifa vermella i allí els esperava en Hitler vestit amb un uniforme del NSDAP; amb pantaló negre, una jaqueta amb la Creu de Ferro de primera classe, camisa blanca i corbata negra.

Quan començava a caure la nit, Hitler i Pétain es varen encaixar la mà sota els flaixos dels fotògrafs oficials. Hitler li va dir que li constava que no havia volgut la guerra i que lamentava tenir-lo que conèixer en aquelles circumstàncies. Pétain, després de que el traductor Schmidt li traduís, li va dir:

Bé, bé, moltes gràcies.

S’ha dit que Schmidt li va traduir malament i que Pétain no va entendre el què va dir en Hitler. A continuació, Hitler va convidar al mariscal a pujar al seu vagó i el va ajudar a pujar-li degut a l’avançada edat del mariscal Pétain, que tenia 86 anys. Un cop dins, el líder alemany es va asseure a la dreta del líder francès seguit del seu ministre d’Afers Exterior, i li va tornar a repetir que sentia molt haver-lo de conèixer en aquelles circumstàncies. Durant la reunió, Pétain va estar molt agraït per la comprensió d’en Hitler per la difícil situació amb què es trobava França, i Hitler, per la seva part, li va demanar que l’exèrcit francès tenia que entrar en combat per lluitar contra els britànics, a qui els va acusar de tots els mals, per fer un front comú. Però Pétain li va explicar que no podia fer el que li demanava perquè el seu Exèrcit no estava preparat. Hitler, irritat, li va dir que al final de la guerra França perdria el seu imperi colonial i que veuria imposades unes condicions tan dures com les de la Gran Bretanya si no l’ajudava. Llavors, Pétain li va preguntar si volia una pau de represàlies, i Hitler li va replicar que ell no ho volia i li va assegurar que desitjava afavorir França. Quan s’acostava el final de la reunió, Pétain, que havia reclama sense sort el retorns dels presoners francesos que havia fet Alemanya durant la Batalla per França, va reclamar-li que fossin retornats els departaments del nord de França com Calais i Dunkerque, i que tornés la sobirania de Bèlgica. Hitler es va limitar a contestar-li que necessitava reflexionar-hi i que podien donar per acabada l’entrevista perquè creia que ja havia sigut útil. Llavors, Hitler i Von Ribbentrop es varen aixecar de la cadira i varen acompanyar el mariscal fins al passadís. En cap moment de l’entrevista Hitler li va dir que s’havia reunit amb en Franco el dia anterior. En aquell moment va sonar un toc de corneta que anunciava el final de l’entrevista, que havia durat prop de dues hores. Els soldats varen presentar armes a la plaça de l’Estació, mentre Hitler, Von Ribbentrop i Keitel varen acompanyar el mariscal fins al seu automòbil i es varen acomiadar d’ell, tot i que només Hitler li va encaixar la mà. Al mateix moment, la banda va tocar novament els himnes nacionals.

Quan Pétain tornava cap a Tours, Schmidt li va preguntar quin gest d’en Hitler el podia complaure, i el mariscal li va respondre que li agradaria l’alliberació del general Émile Laure i la visita a un camp de presoners. Schmidt li va prometre que els seus desitjos es farien realitat, tal i com va ser. Quan Pétain va arribar a la Prefectura, a dos quarts de deu de la nit, Du Molin li va preguntar com havia anat la trobada, i Pétain li va respondre que no havia anat malament, tot i que va afirmar que no havia pogut escoltar a en Hitler perquè parlava amb beu baixa i com que ell ja sordejava no li podia dir quina veu tenia. Posteriorment, va afirmar que va trobar a en Hitler una persona molt agradable, però que parlava amb una veu sorda i inintel·ligible.

Després de que la delegació francesa marxés, Hitler i el seu entorn es varen quedar a passar la nit a Montoire per l’endemà tornar a Alemanya. Hitler va passar la nit frustrat; les negociacions amb Espanya i França no havien anat tal i com ell havia pensat, i sabia que no tenia la suficient capacitat per atacar a la Gran Bretanya tot sol. Després, Hitler va explicar en els generals Alfred Jodl i Franz Halder que creia que a partir de 1942 la Unió Soviètica estaria preparada per atacar Alemanya i que, per tant, veia inevitable que el 1941 Alemanya ataqués primer als soviètics.

L’endemà a les cinc del matí, el tren especial d’en Von Ribbentrop, el Heinrich, va ser el primer en deixar l’estació francesa. Una hora més tard ho va fer l’Amerika. Els dos trens es dirigien a Alemanya. L’Amerika es va aturar a Yvoir, al sud de Namur, perquè un missatger l’hi havia d’entregar a en Hitler un carta i un informe. La carta, datada del 19 d’octubre, era d’en Mussolini i li anunciava que atacaria Grècia. L’informe era del príncep Bismarck, encarregat dels negocis alemanys a Roma, i l’informava també que Itàlia llançaria una ofensiva contra Grècia el 28 d’octubre, l’endemà. Molt enfadat davant d’aquella notícia que no esperava, Hitler va dir que els italians no podrien lluitar amb eficàcia contra els grecs i va explicar que havien d’impedir els propòsits del dictador italià. Va ordenar que en Von Ribbentrop truqués a Roma per proposar al govern italià celebrar una reunió a Brenner d’immediat. Mussolini va acceptar celebrar la reunió però va demanar que es celebrés a Florència. Llavors, Hitler va ordenar que els trens es dirigissin cap a Itàlia el més ràpid possible.

A les tres de la matinada del 28 d’octubre, dia de l’aniversari de la Marxa sobre Roma, les tropes italianes varen creuar l’ocupada Albània i es varen dirigir cap a Macedònia, el Regne de l’Epir, amb l’objectiu d’envair Grècia. Mentrestant, a Verona, quan els trens Amerika i Heinrich varen aturar-se un moment a l’estació es va aprofitar per informar a en Hitler de que els italians havien començar la invasió. A les deu del matí varen arribar finalment a Florència, adornada per l’ocasió, i Hitler i Mussolini es varen reunir en el Palazzo Vecchio amb la presencia dels ministres d’Afers Exteriors de llurs països. Mussolini li va confessar que les seves tropes havien creuat victoriosament la frontera entre Grècia i Albània, i que Itàlia s’havia posat en marxa. Sense voler parlar d’aquell tema que tan el disgustava, Hitler li va explicar com havia anat l’entrevista amb el mariscal Pétain i li va confessar que creia que podria ser que el mariscal mantingués  enllaços amb el coronel exiliat a Londres Charles de Gaulle, però que ell creia que no existien, però li va declarar que França mai seria una amiga de l’Eix i que algun dia es tornaria a aliar amb la Gran Bretanya. A continuació li va explicar que les negociacions amb Espanya no havien anat bé i que veia a en Franco com un home d’una talla política baixa i un mal organitzador que exigia reivindicacions exagerades per entrar en el conflicte. Tot i això, va confessar que estaven pactant amb els espanyols un Protocol Secret perquè s’adherissin al Pacte Tripartit. Mussolini li va respondre que estava d’acord amb la seva opinió sobre el dictador espanyol, i li va dir que havien de fer els impossibles per l’adhesió secreta d’Espanya. Per estrènyer relacions, varen acordar celebrar una reunió amb en Franco a Florència. Llavors, el dictador alemany li va parlar de la desconfiança mútua que existia entre ell i Stalin, però li va confessar que el ministre Mólotov viatjaria en breu a Berlín i que tenia la intenció de fer-li veure que la Unió Soviètica havia d’atacar a l’Índia per desviar les tropes soviètiques a l’altra banda de les fronteres amb el Reich. Aquesta idea era del ministre Von Ribbentrop i formava part del seu pla per establir les esferes d’influència d’Alemanya, Itàlia, Japó i la Unió Soviètica. Un cop acabada la reunió, Hitler i Mussolini es varen acomiadar a les sis de la tarda a l’Estació Central. Mentre s’acomiadaven, una multitud de florentins els varen aclamar. Hitler, ara sí, va tornar a Alemanya.

El primer dia de novembre, Hitler preparava a Berlín l’arribada del ministre Mólotov. El dictador alemany estava bastant enfonsat pensant en aquell tema perquè sabia que no seria fàcil atreure els soviètics a la seva causa i recordava amb dolor que tant la França de Vichy com l’Espanya franquista s’havien negat a ajudar-lo. L’endemà, Hitler es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels i en aquesta trobada es va desfogar criticant durament al dictador Franco. Si amb algú Hitler confiava plenament, aquest era Goebbels sens dubte. A més de ser el seu ministre i el seu amic, era la seva mà dreta a qui confiava tots els secrets. Hitler era molt proper a Goebbels i anava sovint a la seva casa per veure la seva família, amb la qual si sentia molt a gust tot i les picabaralles que havien tingut en el passat el matrimoni. Amb la Magda la seva relació també era excel·lent, ella era una fanàtica del nacionalsocialisme i de la figura d’en Hitler, l’idolatrava en públic i en privat. Per això no sobta que l’11 de novembre, quan a casa dels Goebbels a la Hermann-Göering-Strasse 20 es feia una festa per l’aniversari de la Magda, Hitler aparegués per sorpresa i es mostrés familiar amb la família Goebbels. Com a gran amant de les criatures, sobretot tenia passió pels nens Goebbels, Hitler es va entusiasmar amb la recent nascuda Heide. Hitler segurament també va anar a casa als Goebbels per parlar amb en Joseph sobre l’arribada del ministre Mólotov, visita de gran transcendència pel Reich.

El 12 de novembre, el ministre Mólotov va arribar a l’estació de trens Anhalter de Berlín. Els nazis havien preparat molt aquella arribada i per tal de satisfer al ministre soviètic quan va sortir del tren el varen rebre amb flors i amb l’estació adornada amb banderes esvàstiques i comunistes. Fins i tot alguns dirigents nazis volien que s’interpretés La Internacional, però per uns altres era anar massa enllà. Després dels actes de rebuda, Mólotov i els seus agents secrets es varen dirigir a l’Hotel Schloss Belleuve amb un Mercedes descapotable. Després d’allotjar-se a l’Hotel, el ministre es va reunir amb el seu homòleg Von Ribbentrop, que el va rebre de forma cordial en el seu despatx a l’antic palau del President del Reich, que havia sigut luxosament reformat, en companyia del traductor Schmidt. Von Ribbentrop li va demanar que els soviètics posessin els seus objectius a l’Índia i al Golf Pèrsic, però Mólotov li va respondre que la Unió Soviètica tenia interès en instaurar bases militars a Bulgària i Turquia, i controlar la desembocadura del Danubi i l’estret dels Dardanels, situat entre el mar Negre, i el Mediterrani. Mólotov no va fer cap comentari a les afirmacions de que la Gran Bretanya ja estava derrotada, no s’ho acabava de creure.

A la tarda, quan va acabar la trobada amb en Von Ribbentrop, Mólotov es va dirigir a la Cancelleria per reunir-se amb en Hitler, que el va intentar convèncer de que la Gran Bretanya estava derrotada i li va prometre que si els soviètics l’ajudaven a fer caure els britànics es comprometia a recompensar-los repartint-se l’Imperi Britànic. A més, li va explicar que l’entrada dels Estats Units a la guerra no tindria conseqüències per Alemanya i li va prometre que no representarien una amenaça fins al 1970 o el 1980. Però Mólotov sabia que Stalin no tenia la intenció de repartir-se l’Imperi Britànic i estava més interessat i preocupat per saber què feien les tropes alemanyes a Romania i a Finlàndia. Quan li va preguntar, Hitler va quedar bloquejat i li va respondre que les seves tropes marxarien d’aquelles zones aviat i li va prometre que no tenia la intenció d’atacar els interessos soviètics. Després d’aquesta pregunta, Hitler va veure que la reunió no anava tampoc com l’havia planejat i la trobada es va interrompre quan va ser alertat de que hi havia un avís d’un possible atac aeri britànic.

En sortir de la reunió, Hitler va firmar la Directiva número 18 sobre l’Operació Fèlix (la conquesta de Gibraltar) i l’Operació Isabela (la conquesta de Portugal) per tal d’expulsar els britànics del Mediterrani occidental per després continuar preparant la invasió a la Unió Soviètica. Les tropes alemanyes havien de ser mobilitzades per marxar contra Portugal només si els britànics aconseguien posar un peu al país. També es va ordenar a l’Alt Comandament de l’Exèrcit que comencés els preparatius per l’ocupació de Grècia, ja que els italians no aconseguien els seus objectius. S’ordenava a l’Exèrcit efectuar els preparatius per ocupar des de Bulgària el nord continental grec de l’Egeu en cas de que fos necessari, amb l’objectiu de permetre a la Luftwaffe atacar qualsevol base aèria britànica que posés en perill els jaciments petrolífers romanesos.

A la nit, els bombarders britànics varen sobrevolar els cels de la ciutat tal i com s’havia alertat a en Hitler. Mólotov es va refugiar amb en Von Ribbentrop en el búnquer del ministre i es va estranyar i no va entendre què hi feien aquells bombarders damunt seu. Confós, li va preguntar-li a en Von Ribbentrop què hi feien si els britànics ja estaven vençuts com afirmaven. Von Ribbentrop, sense gaire tacte, va treure’s de la seva butxaca un esborrany d’un acord i va fer un últim intent de convèncer el ministre soviètic perquè acceptés dividir entre quatre potències una gran part del planeta. Mólotov li va insistir que la Unió Soviètica li interessava només els Balcans i el Bàltic, no l’Oceà Índic. Més dialogant, Mólotov li va dir que les qüestions que preocupaven a la Unió Soviètica no es limitaven a Turquia, Bulgària i el destí de Romania i Hongria, sinó que també incloïen les intencions de l’Eix a Iugoslàvia, Grècia i Polònia.

L’endemà, Hitler i Mólotov es varen tornar a reunir a la Cancelleria i varen dinar plegats amb tota la delegació russa. La reunió encara va ser més freda que el dia anterior. Mólotov va insistir en saber què feien les tropes alemanyes a Romania i Finlàndia, però aquesta vegada Hitler es va defensar i li va assegurar que Alemanya no havia incomplet cap acord, cosa que no podia dir de la Unió Soviètica, va afirmar, quan va entrar a la província romanesa de Bucovina. Enfadat davant de tal acusació, Mólotov li va preguntar com reaccionaria Alemanya si la Unió Soviètica actués de la mateixa forma amb Bulgària. Hitler es va limitar a respondre-li que en aquest cas ho hauria de consultar amb Mussolini. Llavors, Mólotov li va senyalar els interessos soviètics a Turquia, oferint seguretat en els Dardanels i una sortida a l’Egeu. La reunió va acabar sent un intercanvi de retrets i un fracàs. No es va arribar a cap acord. L’endemà el ministre soviètic va tornar a Moscou i Hitler va marxar cap a Obersalzberg per descansar i pensar que fer ara que els seus aliats li havien girat l’esquena quan era l’amo de pràcticament tot Europa.

El 17 de novembre, des de la seva casa del Berghof, Hitler va trucar al ministre espanyol Ramón Serrano Súñer per comunicar-li que havia decidit posar en marxa l’Operació Fèlix i el va informar que es posaria en pràctica el 10 de gener de 1941 amb 27 divisions blindades que travessarien la Península Ibèrica des dels Pirineus fins a l’Estret de Gibraltar. Davant la possibilitat d’un contraatac britànic des de Portugal, Hitler li va explicar que tenien que desplaçar l’exèrcit espanyol cap a la frontera amb Portugal per protegir l’avanç alemany. Hitler creia que amb aquesta Operació faria que Espanya entrés a la guerra. Al vespre el ministre espanyol va arribar a Berchtesgaden, on va ser rebut per en Von Ribbentrop, per parlar d’aquest tema.

L’endemà es va produir la reunió entre en Hitler i en Súñer. EL dictador li va explicar que havien d’actuar ràpid perquè estava convençut de que la Gran Bretanya atacaria a Espanya, i li va descriure la situació militar alemanya. Però el ministre espanyol no veia clara l’Operació i li va insistir com a Hendaia de que Espanya tenia problemes econòmics i que depenia de les exportacions de l’Atlàntic. En aquell moment esperaven 400.000 tones de cereals de Canadà. A més, li va explicar que l’opinió pública espanyola no veuria en bons ulls entrar en una altra guerra. Enfadat de nou amb ells, Hitler li va dir que si Espanya no rebia més ajuts d’Alemanya era perquè no era un país bel·ligerant i li va prometre que si l’ajudaven serien recompensats, però li va deixar clar que no li podia oferir les exigències d’en Franco del Marroc francès perquè no es volia enemistar amb el Govern de Vichy. Disgustat, Serrano Súñer va contemplar com Hitler preferia abans França que Espanya. La reunió va acabar sense acord i després es varen reunir amb el comte Galeazzo Ciano, que era a la casa de muntanya d’en Hitler per explicar com anava l’operació italiana a Grècia. Hitler li va recriminar que l’operació estigués sent un fracàs. Sabia que es veuria obligat a ajudar els italians en una operació que no tenia previst fer. L’endemà, Serrano Súñer va marxar i ho va fer enfadat amb en Hitler. Mai més es tornaria a reunir amb alts jerarques nazis.

Hitler no havia pogut convèncer a Espanya, França i la Unió Soviètica perquè s’adherissin a la seva causa, però sabia que altres països, sobretot els de l’Europa de l’Est, que veien amenaçada la seva sobirania per la Unió Soviètica, sí que ho estarien. El 20 de novembre Hitler es trobava Viena per celebrar l’adhesió d’Hongria al Pacte Tripartit. Després, va enviar una carta a en Mussolini on li explicava que estava disposat a fer qualsevol costa per ajudar-lo militarment, ja que sabia que les coses no anaven bé a Grècia, i li va tornar a manifestar la seva idea de que Espanya tenia que entrar en guerra per ocupar Gibraltar. Si volia expulsar els britànics del Mediterrani havia d’ocupar Grècia, Gibraltar i Egipte. Al cap de dos dies, Romania es va adherir el Pacte Tripartit i al cap de quatre Eslovàquia. Veient perillar el seu pacte amb els alemanys, el dia 25 Stalin va escriure una carta a en Hitler amb les condicions dels soviètics per entrar al Pacte Tripartit. Hitler es va negar a respondre-li. Tenia clar que l’atacaria i estava enfadat amb els soviètics després de la reunió amb el ministre Mólotov.

El 3 de desembre, Hitler va aprofitar per felicitar al mariscal de camp Fedor von Bock, que feia 60 anys, per comentar-li que la qüestió oriental s’estava preparant de forma urgent, ja que circulaven rumors sobre vincles entre la Unió Soviètica i els Estats Units i entre la Unió Soviètica i la Gran Bretanya. Al cap de dos dies, Hitler es va reunir amb els generals Von Brauchitsch i Halder en un dia que a Berlín estava nevant. Hitler els va explicar que volia que acceleressin els preparatius per atacar el mes de maig a la Unió Soviètica. Ràpidament els dos generals li varen exposar un esborrany, que dues setmanes més tard va ser rebutjat, com a pla d’atac. El dictador va declarar que les ambicions soviètiques en els Balcans suposaven una font potencial de problemes per l’Eix i va afegir que l’hegemonia d’Europa es decidiria en la batalla contra la Unió Soviètica. Hitler estava convençut que els soviètics eren inferiors, recordava les dificultats que havien tingut a Finlàndia, i creia que a l’exèrcit soviètic li faltava lideratge, sobretot després de les purgues de Stalin de 1937. De fet, Hitler mai va saber quin era el potencial real dels soviètics i sempre els va menystenir. Però no només Hitler tenia poca informació de l’exèrcit soviètic, el OKH va admetre durant aquell mes de desembre que tenien poca informació sobre els tancs soviètics. Tot i la poca informació o amb informació errònia, l’objectiu de la nova campanya era destruir tot l’exèrcit soviètic amb atacs en els flancs del nord i del sud, i Moscou no tenia importància, segons Hitler. Un cop acabada la reunió, Hitler va enviar una altra carta a en Mussolini per explicar-li que el govern espanyol tenia que prendre una decisió ràpida sobre quan volien entrar en la guerra per tal d’ocupar Gibraltar i tenir d’aquesta manera una posició favorable al nord de l’Àfrica. Hitler estava molt cansat de la lentitud i la falta de resposta d’en Franco i va recórrer a en Mussolini, amb qui tenia més bona relació el dictador espanyol, perquè el pressionés.

Finalment, veient que no arribaria a un acord amb els espanyols, el 10 de desembre Hitler va decidir que no podia dur a terme l’Operació Fèlix. Poc després, Wilhelm Keitel va difondre l’ordre d’en Hitler de no aplicar la Directiva número 18. Llavors, Hitler va fer un discurs per reforçar la idea en la victòria i posteriorment va redactar la Directiu de guerra número 19, l’Operació Atila, una operació destinada a intervenir en les colònies franceses. En la Directiu va explicar que si sortia una rebel·lió en la part de l’imperi colonial francès sota el comandament del general Maxime Weygand, el cap de l’Estat Major durant la Primera Guerra Mundial del general Ferdinand Foch, hauria d’estar preparada una operació militar per ocupar ràpidament la zona encara lliure del territori francès. Hitler preveia fer-se amb la flota francesa i amb les unitats de l’Exèrcit de l’Aire francès que es trobaven en territori nacional. En el final de la Directiu, Hitler va anotar que els preparatius de l’Operació Atila s’havien de guardar en secret i que fins i tot els italians no ho tenien que saber. Un cop més, Hitler amagava les seves cartes al seu soci.

L’11 de desembre Hitler estava de molt mal humor segurament perquè les coses no anaven tal i com ell desitjava. Des de la caiguda de França tot s’havia girat de cop i volta.  De dia es va reunir amb l’Alfred Rosenberg, en Rudolf Hess i en Joseph Goebbels, a més d’uns quants oficials i ajudants. El dictador va criticar amb duresa al servei de producció cinematogràfica dient que en les pel·lícules de pantalla no es notava que havia tingut lloc una revolució nacionalsocialista. Criticava que només hi havia algunes pel·lícules patriòtiques, tot i que Goebbels va intentar defensar-se com a ministre de Propaganda dient que tenien bones pel·lícules nacionals. Hitler també va criticar als noticiaris del Wochenschau dient que només tenien un interès superficials i va acusar al seu amic Goebbels de tallar els fragments més interessants per la nació. Continuant renegant, Hitler va exclamar que durant la guerra havien fallat els temes més oportuns, i va acusar a les companyies de propaganda de falta d’imaginació. L’endemà, Hitler va dir en una reunió dels caps del NSDAP, on també hi havia Goebbels, que la guerra estava pràcticament guanyada i que la Gran Bretanya estava aïllada i que mica en mica es desmuntaria. Hitler mai explicava realment el que passava i les seves intencions.

El 13 de desembre, Hitler va firmar la Directiu número 20, l’Operació Aktion Marita, per preparar l’obertura d’un front balcànic tant aviat com les condicions meteorològiques ho permetessin. D’aquesta manera, Hitler, que ja havia ordenat en la Directiva número 18 l’ordre d’ocupar la costa septentrional de l’Egeu, ara va donar l’ordre d’ajudar a les forces italianes en conquerir tot Grècia per tal de treure’s de sobre un aliat britànic. Al mateix temps, el general Halder va informar a en Hitler dels plans per atacar la Unió Soviètica i li va dir que la campanya implicaria la utilització d’entre 130 i 140 divisions a la primavera de 1941.

El diumenge 15 de desembre, a petició d’en Hitler, a la capital francesa va arribar-hi un personatge il·lustre de la ciutat. Des de Viena va arribar a l’estació d’Austerlitz les restes mortals del fill de l’emperador Napoleó Bonaparte, Napoleó II, mort el 1832. El seu taüt va ser muntat sobre un carro de canó i va ser transportat fins als Invàlids escortat per la guàrdia d’honor del Heer més un seguici de gent que portava torxes. Un cop a l’entrada del mausoleu de l’emperador Napoleó I, l’escorta del Heer li va rendir els honors corresponents a en Napoleó II. El taüt va ser posat al costat del fèretre d’en Napoleó I. El mariscal Pétain va representar la cerimònia en el lloc de l’almirall francès François Darlan. Curiosament, aquell mateix dia, però de 1840, les restes d’en Napoleó I varen arribar al port de Le Havre procedents de l’illa de Santa Elena.

El 17 de desembre, Hitler va resumir l’estratègia del general Halder contra la Unió Soviètica al general Jodl i li va destacar de que tenien que resoldre tots els problemes de l’Europa continental el 1941 perquè creia que els Estats Units estarien en condicions d’intervenir en el conflicte el 1942. L’endemà, Hitler va firmar a la Cancelleria del Reich la Directiva número 21 en què s’ordenava a les forces armades estar preparades per la campanya contra la Unió Soviètica i va canviar el nom de l’Operació Fall Fritz pel d’Operació Barbarroja. El nom de Barbarroja prové de l’emperador medieval del Sacre Imperi Germànic del segle XII Frederic I, anomenat Barbarroja pel simple fet de ser pèl roig, que havia dirigit la Tercera Croada l’any 1190 per alliberar Jerusalem de Saladí i que, segons es creia des de feia segles, estava destinat a tornar a la vida per ajudar a Alemanya quan el país més el necessités. L’objectiu era ocupar els territoris russos situats al llarg de la línia A-A, des d’Arjàngels, a l’extrem nord, fins a la localitat del sud d’Astracan, situada a la desembocadura del riu Volga, on hi vivien tres milions de persones. El dictador pensava que tots els demés territoris russos, com els de Sibèria, serien abandonats i que la gent d’aquella zona tindria que viure de forma primitiva i sense ajuda. La data per començar aquesta Operació va ser el 15 de maig, i es va exigir que es mantingués en secret. La Directiva va ser firmada pels generals Keitel i Jodl, i l’Alt Comandament de la Wehrmacht va ser l’encarregada de publicar les disposicions de la Directiva 21.

Després de que es conegués entre els alts càrrecs militars el contingut de la Directiva, el comandant Gerhard Engel li va dir en el general Von Brauchitsch que Hitler no estava segur de com anirien les coses. El dictador desconfiava dels seus propis comandaments militars, no estava segur de la força dels soviètics, i estava decebut amb la intransigència dels britànics. Però un dels temes que segurament preocupava a molts generals i al propi Hitler era quin seria el tracte que tindrien amb els jueus de la zona. A ningú se li escapava que allí hi vivien molts jueus. Per aquesta qüestió, Hitler es va reunir aquell dia de la firma de la Directiva amb el líder de les SS Heinrich Himmler. El contingut de l’entrevista no es coneix, ja que no es va registrar i cap de les dues parts va transcendir després el que es varen dir, però és molt probable de que parlessin de les futures missions de les SS durant la futura Operació Barbarroja en la qüestió jueva. Hitler no podia confiar amb els militars de l’Exèrcit en les ordres referents als jueus.

L’últim dia de 1940, Hitler va enviar una carta a en Mussolini per explicar-li que estava molt trist per la decisió d’en Franco de no entrar a la guerra. Hitler creia que en Franco estava maniobrant malament la situació i esperava que es replantegés la situació a temps, i li va recordar que tot el que varen fer per ell durant la Guerra Civil espanyola no havia sigut recompensat.

1941:

Operació Barbarroja, el primer objectiu?

El 8 de gener, l’Adolf Hitler va convocar als seus alts comandaments militars en el Berghof per explicar-los que a partir d’ara el seu enemic principal era la Unió Soviètica i va exclamar que estava convençut de que la Wehrmacht podria aguantar lluitar en dos front. Però tant el dictador com els generals tenien una preocupació, que els Estats Units entressin a la guerra al costat de la Gran Bretanya aviat. Tots tenien clar que si es produïa aquest fet Alemanya es trobaria en una situació molt complicada. L’endemà Hitler es va tornar a reunir amb els seus comandants per tornar a parlar del futur atac a terres russes. Però el dictador també tenia un altre problema, tenia que ajudar als italians, que estaven tenint molt problemes a Grècia, al Mediterrani i al nord de l’Àfrica. Per això, el dia 11 va firmar la Directiva número 22, l’Operació Girasol, Sonnenblume, destinada a començar un programa d’ajuda a Itàlia.

El 13 de gener, Hitler es va reunir a la seva casa de muntanya amb el tsar Boris III, el segon rei de Bulgària de la dinastia dels Saxònia-Coburg-Gotha,  de Bulgària per saber les intencions del seu país. Hitler es va posar molt content quan va saber que el govern búlgar havia acceptat firmar la seva adhesió al Pacte Tripartit. Tot i això, el tsar es va voler mostrar prudent, no acabava de veure clara una aliança amb Alemanya. L’endemà, Hitler es va reunir amb el primer ministre romanès Ion Antonescu, un antic líder de la Guàrdia de Ferro, que acabava de rebre el suport de l’Horia Sima per efectuar un cop d’Estat per acabar amb els membres del govern que no volien donar suport als nazis. El dictador li va donar tot el seu suport per governar a Romania amb mà de ferro i li va afirmar que Alemanya estava preparant el seu Exèrcit als Balcans per salvar Europa. Antonescu, per la seva part, es va comprometre a lluitar al costat d’Alemanya.

El fet que la guerra s’allargués i ara s’haguessin de destinar més recursos en un altre front va provocar que alguns projectes quedessin afectats. Albert Speer, que s’havia d’ocupar de reconstruir les ciutats alemanyes, sobretot Berlín, i que anava col·lapsat de tanta feina que tenia i observava com el secretari Martin Bormann intervenia en contra seva en els seus plans, va demanar-li a en Hitler que només s’ocupés de les ciutats de Berlín i de Nuremberg. Hitler va estar d’acord amb la proposta de Speer i li va oferir, si era necessari, que podia explicar a tothom que preguntés que era una ordre del Führer que se centrés únicament en la reconstrucció d’aquestes dues ciutats. Speer va renunciar al càrrec en la Bellesa del Treball i del càrrec d’inspector de les obres del Front Alemany del Treball que ocupava des de feia anys per centrar-se en remodelar aquestes dues ciutats.

El matí del 19 de gener, el comte Galeazzo Ciano i el dictador Benito Mussolini varen arribar a Obersalzberg per reunir-se un cop més amb en Hitler. Primer Joachim von Ribbentrop es va reunir amb el comte Ciano per explicar-li que les relacions entre Alemanya i Espanya s’havien refredat molt i que creia que el govern espanyol s’havia aproximat als britànics per motius econòmics i materials. Per això, el ministre alemany els va demanar que s’entrevistessin amb el dictador Francisco Franco aviat perquè era molt important que Espanya s’adherís a l’Eix. A la tarda, Hitler es va reunir amb la delegació italiana acompanyat pel seu ministre. Hitler va rebre a en Mussolini amb molt d’entusiasme, però, en canvi, Mussolini va anar a la reunió amb por al cos perquè acabava de perdre combats al nord de l’Àfrica contra els britànics i no sabia com reaccionarien els alemanys. El dictador va manifestar la seva preocupació per la situació al nord de l’Àfrica i per això creia que era molt important que Gibraltar estigués sota el seu control. Hitler continuava molt enfadat amb en Franco per no voler col·laborar amb ell, i el va titllar de covard i d’egoista per no tornar-li el favor que li havia fet durant la Guerra Civil espanyola. Mussolini es va comprometre en tot moment amb entrevistar-se amb el dictador espanyol a finals de mes per fer-li canviar d’opinió i li va ensenyar un telegrama del ministre espanyol Ramón Serrano Súñer que explicava que Espanya no havia canviat la seva actitud cap a l’Eix i que estava disposada a ajudar a Alemanya a canvi de recompenses.

El dia següent va continuar la reunió entre les dues delegacions i en aquesta reunió també hi varen ser presents, a més del ministre Von Ribbentrop, els generals Alfred Jodl, Wilhelm Keitel i Franz von Rinteken per part alemanya i per part italiana, a més del comte Ciano, els generals Luigi Marras i Alfredo Guzzoni. Hitler va començar la reunió explicant que era important que controlessin Sicília i Gibraltar per consolidar les seves posicions al nord de l’Àfrica i li va tornar a demanar a en Mussolini que es reunís amb en Franco per parlar de conquerir Gibraltar. Al final de la seva exposició, Hitler va dir que els punts més perillosos eren la Unió Soviètica i Argèlia, però va afirmar que encara confiava que si controlaven Gibraltar el problema d’Argèlia s’hauria acabat. Mussolini, que va estar d’acord amb la proposta d’en Hitler de reunir-se amb el dictador espanyol, li va explicar les dificultats domèstiques que tenia per governar a Itàlia per culpa d’haver entrat a la guerra. Mussolini no tenia tan poder com Hitler en el seu país, ja que depenia de la voluntat del rei Victor Manel III i del Consell Feixista. Comprensiu amb ell, Hitler li va prometre que li donaria el suport que necessités i li va prometre que ajudaria a les forces italianes a Grècia i al nord de l’Àfrica. Després de la reunió, Hitler va decidir enviar al nord de l’Àfrica a la 5º Divisió blindada, l’Afrikakorps, sota les ordres de l’Erwin Rommel.

El 30 de gener, en el Palau d’Esports de Berlín, els nazis varen fer un míting per celebrar la seva pujada al poder. Davant d’una multitud de gent, una banda militar va avançar lentament i les tropes d’assalt varen creuar les portes de darrere de l’estadi i varen desfilar cap a l’escenari per ocupar el seu lloc sota l’àguila daurada. Darrere d’ells varen venir els abanderats amb els uniformes del NSDAP. Al cap de pocs minuts, la multitud es va aixecar dels seus seients quan varen veure els seus liderats acompanyats pels militars. A davant de tot hi havien els generals Walther von Brauchitsch, Wilhelm Keitel i Alfred Jodl, entre altres. A continuació varen aparèixer en Hermann Göering, vestit amb un lluent vestit blau, en Joseph Goebbels, que va entrar a poc a poc sense mirar a ningú, en Heinrich Himmler, en Rudolf Hess, en Robert Ley i, al final, l’Adolf Hitler, que va caminar amb fermesa fent la salutació romana sense parar de somriure a la gent. Mentre el dictador caminava cap al seu seient, el públic no parava de cantar els càntics del NSDAP i cridaven Heil Hitler. El líder alemany es va asseure a primera fila de l’estrat posant els braços damunt la taula que tenia al davant. Goebbels, que es va quedar dret, va començar la seva locució dient que feia vuit anys el poble alemany havia decidit aixecar-se sota el lideratge d’una persona. En seguit, Hitler es va aixecar de la cadira per dirigir-se a l’estrat per parlar i, en aquell moment, la multitud es va tornar a aixecar per aplaudir-lo. Un cop acabats els aplaudiments, Hitler va començar el seu discurs on va culpar als jueus de la guerra i els va amenaçar dient que acabaria amb el seu paper a Europa. Després va dir que el seu programa des del principi havia sigut abolir el Tractat de Versalles i trobava estúpid que la resta del món ara pretengués fer creure que no havia revelat aquest programa, ja que havia escrit i dit mil cops que el volia abolir, va recordar. A cada punt culminant de les frases d’en Hitler, la multitud aplaudia o cridava un llarg OOoooohhhh! o picava amb els peus al terra. Pel líder alemany no va ser un dia del tot feliç perquè el dia anterior havia mort el ministre de Justícia Frantz Gürtner d’un atac de cor a la capital. Hitler va ordenar que el ministre tingués un funeral d’Estat i va enviar una nota de condol a l’esposa.

El dia següent, Hitler es va reunir amb el ministre Goebbels. El dictador estava de molt bon humor i estava segur de que Alemanya mantindria la iniciativa estratègica, i estava convençut de la victòria i estava feliç pels aplaudiments que li havien ofert el dia anterior el públic del Palau. Però Hitler no sabia que la majoria dels seus mariscals no els agradava el nou pla. En un dinar, els mariscals Wilhelm Ritter von Leeb, Gerd von Rundstedt i Fedor von Bock varen presentar els seus dubtes davant la futura Operació Barbarroja a en Walther von Brauchitsch i en Franz Halder. Von Brauchitsch, com sempre, no va transmetre aquelles queixes i preocupacions a en Hitler.

El primer dia de febrer, Hitler es va reunir amb el mariscal Von Bock. El líder alemany li va explicar que els britànics no eren estúpids, però que actuaven com si ho fossin, i li va afirmar que s’adonarien de que una prolongació de la guerra seria inútil si la Unió Soviètica era derrotada. Von Bock, que no li volia dir que no veia clara l’Operació, segurament Hitler l’havia convocat per saber la seva opinió de l’Operació, li va preguntar si es podria forçar als britànics a firmar la pau. Hitler li va respondre que si l’ocupació d’Ucraïna i la caiguda de les principals ciutats soviètiques, com Leningrad i Moscou, no portaven la pau es veuria obligat a seguir endavant fins arribar a Ekaterimburg, a 1.400 quilòmetres a l’est de Moscou. Llavors, el dictador va continuar dient que la producció de guerra era com totes les demandes i va afirmar que hi havia material bèl·lic en abundància i que l’economia estava en auge, a més de que disposaven de més soldats de que el principi de la guerra, va argumentar. Amb el mariscal callat i escoltant-lo atentament, Hitler li va dir que creia que no valia la pena suggerir la idea d’atacar a l’Est, ja que estava segur de que l’atac alemany cauria sobre els soviètics com una granissada.

Hitler llavors es va traslladar a Obersalzberg amb el seu entorn més íntim. El dictador va explicar el 2 de febrer que el principi només volia destruir els jueus alemanys, però que ara pensava en destruir tot el poder jueu dels territoris que dominava. Entre els que varen escoltar aquella frase hi havia en Keitel, en Martin Bormann, en Robert Ley, l’Albert Speer i en Walther Hewel. Ley va ser el qui va incitar a en Hitler a parlar del tema jueu. El dictador estava convençut de que la guerra acceleraria la solució, però també que crearia algun problema. Va dir que en un principi havia pensat, amb l’ajuda dels britànics, deportar a mig milió de jueus alemanys a Palestina o a Egipte. Però va afirmar que objeccions diplomàtiques ho feien impossible. Hitler també va dir que havien de negociar amb França perquè els cedís l’illa de Madagascar per enviar-hi els jueus. Quan Bormann li va preguntar com es podia dur a terme aquella operació enmig de la guerra, Hitler li va respondre sense donar-li gaires detalls, només va dir-li que li agradaria poder disposar de tota la flota de la Força per l’Alegria, però que tenia por de que quedés exposada als submarins britànics. Per canviar de tema, Hitler va afegir que ara estava pensant en una altra cosa i que no era precisament amigable, es tractava de l’Operació Barbarroja.

El següent dia, Hitler va celebrar una conferència de l’Estat Major a la seva casa del Berghof per aprovar els detalls pràctics de l’Operació que havia estudiat l’Alt Comandament de la Wehrmacht. Entre els presents hi havia els generals Friedrich Paulus, Walther von Brauchitsch, Nicolaus von Below i Franz Halder, que aquest estava indignat amb en Hitler per l’Operació, però que no va voler mostrar el seu rebuig. L’Alt Comandament havia calculat que el millor moment per atacar seria a mitjans de maig i creien que les forces soviètiques disposaven de 100 divisions de fusellers, 25 divisions de cavalleria i 30 divisions mecanitzades. En una de les instruccions que es va donar en aquella conferència, s’ordenava que no s’havia de tenir consideracions cap a la població civil. Els comandants militars varen acceptar que Hitler concedís prioritat a la conquesta de Leningrad i a la costa del Bàltic en front a Moscou, que era l’objectiu per la majoria de generals, comandants i mariscals. Halder, per la seva part, va mencionar alguns problemes que podria tenir l’Operació i va prometre solucionar-los.

Però abans d’iniciar l’Operació Barbarroja, Hitler tenia que ajudar als italians perquè ells l’ajudessin a ell en el moment de l’Operació i per això el dia 5 va enviar una carta al dictador Benito Mussolini per prometre-li que li faria arribar ajuda per lluitar a Grècia, Albània i Líbia en breu. En la carta també li va dir que el dictador Francisco Franco es continuava negant en donar-li suport i li va demanar un cop més que el fes entrar en raó perquè era molt important fer-se amb el control de Gibraltar si volien guanyar la guerra al nord de l’Àfrica, va afirmar. L’endemà, Hitler va enviar una carta al dictador espanyol per tornar-li a demanar que s’unís a Itàlia i Alemanya per lluitar contra la Gran Bretanya si no volia caure en el col·lapse. El va advertir de que el temps s’estava acabant, que s’havien perdut dos mesos i que l’Eix havia deixat escapar una gran oportunitat per la seva negativa a entrar a la guerra el 10 de gener, va recordar-li. Franco, que va rebre la carta el dia 11 de febrer, el dia que es reunia amb el seu homòleg Mussolini a Bordighera, no li va ni fred ni calor. Tenia molt clar que no entraria a la guerra. A resulta d’aquesta reunió, Mussolini li va enviar una carta a en Hitler per dir-li que creia que Espanya no estava preparada per entrar a la guerra per la forta crisi social que patia per culpa de la Guerra Civil. El dictador italià li va reafirmar de que havien de ser capaços de lluitar sols i que depèn de com anés la guerra si podria afegir Espanya. Franco també li va escriure una carta més tard i en ella li recriminava no haver rebut d’Alemanya ofertes concretes per entrar a la guerra, i li va explicar que no podia entrar en el conflicte per només ocupar Gibraltar. Tot i aquest rebuig, Franco va acabar la seva carta dient que volia eliminar qualsevol dubte de que Espanya estava compromesa a la seva causa perquè sempre li seria lleial i sincer, units en un destí històric comú, del que desertar seria el seu suïcidi i el de la causa a la qual ell representava, va afirmar el dictador espanyol.

Després d’escriure la carta per Mussolini, Hitler va aprovar la Directiu número 23 on demanava que els submarins alemanys ataquessin amb més èmfasis als vaixells mercantils que les embarcacions de guerra per tal de produir el col·lapse britànic en el mar. Aquella mateixa tarda, Erwin Rommel va entrar en funcions com a comandant general en cap de l’Exèrcit al nord de l’Àfrica. Hitler es va reunir amb ell per donar-li instruccions sobre la campanya, que era aparentment senzilla en un principi; bloquejar tot intent d’avanç britànic cap a la capital de Líbia, conservar Tripolitània per l’Eix i, només si podia, ajudar els italians a expulsar els britànics de Cirenàica. A la tarda del 12 de febrer, Rommel va desembarcar amb la seva 5º Divisió Blindada, l’Afrikakorps, a Trípoli juntament amb la 5º Divisió lleugera i la 15º Panzer.

El 17 de febrer, Hitler va celebrar una altra reunió militar per estudiar els últims informes que havien arribat sobre la força aèria soviètica. Però Hitler havia de continuar dient de cara a la galeria de que destrossaria primer els britànics i, per això, el dia 24 va assegurar en un discurs que la victòria estava a prop i que destruiria l’Imperi Britànic. Abans d’aquest discurs, molts alemanys creien que la guerra es podria allargar entre quatre i set anys, i molts pensaven que es perdria perquè la Gran Bretanya no havia perdut mai una guerra. Però, després del discurs, molts estaven convençuts de que la guerra acabaria victoriosament aquell estiu.

El 28 de febrer, des del Berghof, Hitler va escriure una carta a en Mussolini per confirmar-li de que sabia que Espanya no entraria en guerra i que aquell fet eliminava la possibilitat de privar als britànics d’entrar al Mediterrani. Del nord de l’Àfrica, Hitler li va dir que haurien de tenir paciència uns quants dies més, però li va afirmar que creia que tot nou intent dels britànics d’avançar en direcció a Trípoli acabaria fracassant. El líder alemany també li agraïa que hagués consentit posar les seves unitats motoritzades a la disposició d’en Rommel. L’endemà, Hitler es va reunir amb el comte Ciano per parlar de la negativa espanyola. El líder alemany no va amagar el seu disgust perquè el dictador espanyol havia dit que sense l’ajuda alemanya i italiana hagués arribat a guanyar la Guerra Civil espanyola igualment. Hitler, rondinant per l’habitació, va dir-li que els últims mesos el dictador espanyol no havia sigut un bon camarada. Pel comte Ciano la negativa espanyola d’entrar a la guerra es devia a que el ministre espanyol Ramón Serrano Súñer era jesuïta i perquè la burgesia i la noblesa espanyola, com el duc d’Alba, volien una aliança amb els britànics abans que amb els alemanys.

Però aquells dies no tot va ser negatiu per en Hitler. El primer dia de maig, a Viena, en el castell de Belvedere, obra de l’arquitecte Johann von Hildebrant que va erigir entre 1714 i 1723 per ordres del príncep Eugeni de Savoia,   Bulgària va firmar la seva adhesió al Pacte Tripartit. Hitler va prometre a Bulgària deixar-li annexionar la Macedònia grega i Sèrbia. Tot s’anava encarant per començar en breu l’Operació Barbarroja i, el 3 de març, Hitler es va reunir amb el general Jodl per redactar el projecte Instruccions sobre l’assumpte especial adjunt de la Directiu número 21. Abans de reunir-se amb el dictador, Jodl havia modificat una mica l’esborrany. Hitler li va explicar que la invasió no només seria un conflicte armat sinó que també seria una lluita de dues ideologia i li va relacionar un cop més els jueus amb el comunisme, i li va explicar que els tenien que eliminar amb tots els seus líders i els seus comissaris polítics. Després de la reunió, Jodl va comentar l’esborrany de les directius operatives de l’Operació Barbarroja en els caps militars i els va explicar tot el que l’hi havia dit en Hitler.

Barbarroja s’ha d’esperar:

El 4 de març, l’Adolf Hitler i el ministre Joachim von Ribbentrop es varen reunir en secret amb el príncep Pau de Iugoslàvia per exigir-li la seva adhesió al Pacte Tripartit a canvi de la pública renúncia al dret de pas de les tropes a Iugoslàvia i li donarien el port grec de Salònica i una part de la Macedònia grega. Intimidat, el monarca va acceptar adherir-se al Pacte, però va demanar no participar en la invasió alemanya a Grècia.

El 12 de març, Hitler va dirigir-se a Linz per celebrar el tercer aniversari de l’Anschluss. A la ciutat austríaca també hi havia el ministre Joseph Goebbels, que tenia ganes de veure a en Hitler perquè feia dies que no es veien. El dictador havia estat uns quants dies a Obersalzberg descansant i preparant l’Operació Barbarroja. Asseguts cara a cara en un hotel on s’allotjaven, el dictador el va posar al corrent de totes les noves informacions i novetats en la guerra. És probable que en aquell moment li expliqués l’Operació Barbarroja. L’endemà, Hitler va donar al líder de les SS Heinrich Himmler poders especials per determinar sota la seva responsabilitat les mesures de seguretat necessàries en les zones conquerides i en les futures zones que es conqueririen. Wilhelm Keitel va afirmar que Hitler havia ordenat a en Himmler determinades missions especials dins de la zona d’operacions de l’Exèrcit. Es tractava dels assassinats en massa contra jueus, polítics i altres persones no desitjades pel règim.

En un discurs el dia 16, Hitler va assegurar que guanyarien aviat la guerra. L’endemà, a Berlín, es va reunir amb els seus alts comandants militars per parlar de la futura Operació Barbarroja. El dictador va tornar insistir en que l’objectiu fonamental era assegurar Leningrad i el Bàltic, i no continuar fins a Moscou. D’aquesta manera va reduir les forces alemanyes en el flanc meridional, al sud dels pantans de Pripet. Walther von Brauchitsch i Franz Halder varen acceptar els plans sense protestar, tot i no estar-hi d’acord. Segons el general Halder, Hitler va dir que la intel·lectualitat col·locada pel dictador Iosif Stalin havia de ser exterminada, que la màquina de l’Imperi rus havia de ser aixafada i que en la gran Rússia havien d’utilitzar la força de la manera més brutal possible. Durant aquell mateix dia, Hitler va rebre la visita del governador Hans Frank, que havia viatjat expressament a la capital per reunir-se amb ell en privat per parlar sobre el Govern General, l’antiga Polònia. Hitler li va garantir que el Govern General seria el primer territori que quedaria lliure de jueus. Els jueus polonesos se’ls estava deportant perquè no es volia que dificultessin el camí en l’avanç de tropes cap a la Unió Soviètica.

Però abans de l’Operació Barbarroja, Hitler tenia previst enviar tropes a Grècia per ajudar als italians. Creia que l’operació seria senzilla. El dia 18 es va reunir amb el cap de la Kriegsmarine Erich Raeder per dir-li que volia que Grècia fos ocupada en breu. Quatre dies després, Keitel va ordenar la conquesta de Grècia sota l’argument de que Grècia s’havia convertit en una base de les forces britàniques.

El 24 de març, Hitler va manifestar en el seu entorn més íntim que tenia clar que els Estats Units entrarien en la guerra perquè creia que el president Franklin Delano Roosevelt i les altes finances jueves desitjaven la guerra per conservar els interessos jueus a Europa. A la tarda, Hitler va viatjar cap a Viena per reunir-se amb el primer ministre iugoslau Dragusa Cvetkovic per firmar finalment l’adhesió de Iugoslàvia al Pacte Tripartit. El fet de marxar a la tarda a Viena li va estalviar haver de presenciar com la RAF bombardejava de nit la capital alemanya. L’endemà, Hitler es va reunir amb Cvetkovic en el Palau Belvedere per segellar el Pacte. Creia que amb aquesta nova aliança tenia el control dels Balcans i pensava que serien d’una gran utilitat quan comencés l’Operació Barbarroja. Però aquella decisió no va agradar gens al poble iugoslau. Després, Hitler es va reunir amb el comte Galeazzo Ciano, que li va dir que la firma iugoslava era de vital importància en relació a les futures operacions contra Grècia. Al cap d’unes hores, Keitel es va trobar amb un Hitler alleugerit per la firmar de Iugoslàvia al Pacte.

Però el dia 26, quan la població iugoslava va saber que el seu govern i el rei Pau s’havien adherit al Pacte es varen enfadar molt i varen sortir al carrer per rebutjar-ho. Al final, l’Exèrcit, l’Església, els pagesos i els sindicats varen provocar un aixecament contra el govern. Els triomfs Aliats a Grècia, Albània i Líbia varen animar al príncep Pere II de Iugoslàvia, rebesnét de la reina Victòria I del Regne Unit i del tsar Alexandre II de Rússia, i net del rei Ferran I de Romania, de només 18 anys i que estava empresonat, a escapar-se de la seva cel·la. Va aconseguir burlar els seus guàrdies i es va escapar a través d’un canaló de la presó i es va escapar cap al palau reial, on es va declarar major d’edat. Amb l’ajuda del SOE britànic, va ordenar detenir al seu germà i, a la nit, un grup de colpistes varen ocupar el Palau Presidencial i varen detenir el rei. Immediatament es va constituir un govern d’unitat presidit pel general Dusan Simovitch. Hores més tard, Hitler va saber la notícia i va convocar ràpidament els seus principals ministres i els seus caps militars de l’Estat Major. El dictador va cridar de ràbia que destruiria Iugoslàvia i, aquella mateixa nit, va ordenar preparar un pla d’atac amb bombarders pesats al ministre Hermann Göering contra Belgrad.

L’endemà al matí va arribar a la Cancelleria un telegrama que explicava com havia anat el cop d’Estat a Belgrad. Hitler es va posar encara més furiós, els Balcans se li escapaven, i desesperat li va demanar en el general Franz Halder que tornés ràpidament del quarter general de Zossen. Un cop reunits, Hitler li va preguntar quan de temps necessitava per preparar un atac contra l’Estat multi ètnic de Iugoslàvia. Halder li va mostrar a l’acte els rudiments d’un pla d’invasió que havia elaborat en el cotxe. A primera hora de la tarda, Hitler va celebrar una conferència amb els seus comandants en cap com en Wilhelm Keitel, en Hermann Göering i l’Alfred Jodl, i alguns dels seus ministres com en Joachim von Ribbentrop per estudiar l’atac. Decidit a aniquilar Iugoslàvia, Hitler va ordenar a crits i amb el telegrama de Belgrad a la mà que l’atac comencés tant bon punt es disposés dels mitjans adequats i va parlar d’aplaçar quatre setmanes l’Operació Barbarroja. En seguit, varen establir que la Luftwaffe tindria la missió principal d’eliminar les organitzacions iugoslaves en onades successives. Jodl va ser l’encarregat de transmetre l’ordre d’envair Iugoslàvia dins l’Operació Marita, l’ocupació de Grècia, amb la Directriu número 25. A la nit, Hitler encara es va irritar més quan va sentir el discurs del primer ministre Winston Churchill, sobretot la part on va dir que el poble iugoslau havia recobrat l’ànima i que el cop d’Estat a Iugoslàvia era una victòria.

Abans de sentir el primer ministre, Hitler es va reunir amb el ministre d’Afers Exteriors japonès Yosuké Matsuoka, amb qui s’havia de reunir abans però per culpa dels fets de Iugoslàvia va tenir que aplaçar la reunió. La visita del ministre japonès s’havia dissenyat fins al més mínim detall per tal d’impressionar el ministre, ja que Hitler tenia esperances de convèncer als japonesos perquè ataquessin Singapur, una base britànica. Centenars de persones el varen rebre amb petites banderes japoneses de paper que s’havien repartit prèviament. El ministre estava impressionat per l’enorme rebuda i pel fet d’estar rodejat d’homes de les SS i anava movent el seu barret de copa en senyal d’agraïment. Abans de reunir-se amb en Hitler, ja que el dictador estava dissenyant atacar Iugoslàvia, Von Ribbentrop s’hi havia reunit aquell matí i li havia explicat el deteriorament de les relacions amb els soviètics i li havia insinuat que era probable que ataquessin en breu a la Unió Soviètica. En la reunió amb el dictador, on hi havia l’intèrpret Paul Schmidt per traduir el que es deien, el ministre japonès es va mostrar evasiu respecte a les intencions de Japó sobre nous atacs i li va explicar que l’atac que volia sobre Singapur no es podia produir tan ràpid com volia.

El dia següent, Hitler es va reunir amb el ministre japonès a la Cancelleria per dinar. Durant l’àpat, el dictador va estar llarga estona parlant amb el ministre Joseph Goebbels sobre la futura Operació Barbarroja. Un cop acabada la trobada amb el ministre japonès, Hitler va tenir una trobada amb uns quants arquitectes sota les ordres de l’arquitecte Albert Speer per continuar planejant nous plans per la reconstrucció de la capital del Reich. Durant la reunió varen sortir diverses idees per dur a terme: es va plantejar enfonsar la torre de l’Ajuntament, cosa que la gent no volia de cap de les maneres, volien reconstruir el palau de Monbijous en el parc del palau de Charlottenburg, però en aquella zona s’hi havia de construir un museu. Aquest mateix problema el varen tenir en la torre de comunicacions, que també volien tirar a terra. També es va arribar a pensar en modificar la Columna de la Victòria, ubicada en el Tiergarten a l’actual avinguda Strasse des 17.juni i construïda l’any 1873 per l’escultor Friedrich Drakeperò, però que no es va arribar a fer perquè per en Hitler aquell monument representava la història d’Alemanya (L’estàtua pregonava les victòries de l’exèrcit prussià contra Dinamarca el 1864, Àustria el 1866 i França el 1871) i, enlloc de retocar-la, pensava construir-ne una altra més alta que l’original. Speer va calcular que el cost total dels projectes rondarien entre 4 i 6 milions de Reichsmarks.

El 30 de març, Hitler es va reunir a la Cancelleria amb 250 generals d’alt rang per parlar de la invasió a la Unió Soviètica, el cop d’Estat a Iugoslàvia i del paper de la Wehrmacht en el problema que havien originat els italians a Grècia. La reunió va durar al voltant de dues hores i mitja, i Hitler va fer un discurs, sobretot de caire racista, on va relacionar el comunisme soviètic amb els jueus. Estava convençut de que s’havia d’eliminar el bolxevisme, ja que representava un perill per Alemanya, va afirmar, i va dir que el conflicte era una lluita d’ideologies tan extremes que acabaria sent una guerra d’extermini que havia d’acabar per sempre més amb els comissaris soviètics i amb els intel·lectuals comunistes. Per Hitler un comunista no era un camarada ni ara ni després de la batalla, i va exigir que entenguessin les noves normes perquè si no d’aquí 30 anys haurien de tornar a combatre contra un enemic comunista. Llavors va continuar el seu discurs dient que havien de lluitar contra el verí de la desintegració i que els comandants de tropa havien de conèixer el que estava en joc. Durant tot el seu discurs, el dictador va insistir en que aquella guerra a l’Est seria molt diferent a la de l’Oest, ja que no haurien de tenir miraments. Quan va acabar la reunió molts dels generals varen quedar molt afectats per aquelles dures paraules i varen preveure que les ordres que donaria ara en Hitler serien cruels, bàrbares i assassines. Fins i tot alguns comandants de l’Exèrcit varen presentar queixes, ja que creien que es vulneraven els principis militars i resultaven contraris a la disciplina militar que tenien. Però aquelles propostes varen ser aïllades i no varen ser capaces de canviar les ordres. El general Walter Warlimont va recordar més tard que cap dels assistents va aprofitar l’oportunitat per mencionar les peticions fetes per en Hitler durant aquell matí.

L’últim dia de març, el nou govern iugoslau va donar garanties a en Hitler de que mantindria el seu país dins del Pacte Tripartit i que mantindrien bones relacions amb Alemanya i Itàlia. Però el dictador alemany no es va creure ni una paraula i va mantenir la Directriu número 25. Però aquell dia va tenir un mal de cap més. El seu arquitecte Speer va reunir pels seus plans de remodelar Berlín 218 milions de Reichsmarks, però el ministre d’Hisenda Lutz Schwerin-Krosigk, que mai es va afiliar al NSDAP tot i que va ser el ministre que més temps va ocupar el càrrec de ministre durant el Tercer Reich, veia que el país patia greus problemes econòmics i es va queixar pel malbaratament que es feia dels fons públics en construcció. Speer es va mostrar molest amb el ministre i li va demanar a en Hitler que l’ajudés. Hitler va criticar al ministre perquè creia que les obres que farien amb Speer donarien molts ingressos en el futur i comparava la seva situació amb la del rei Lluís II de Baviera, que també va tenir problemes econòmics alhora de construir els seus palaus.

El 4 d’abril, des de la Cancelleria, Hitler va rebre un telegrama en el què se l’informava de la firma immediata d’un tracte de no-agressió entre Iugoslàvia i la Unió Soviètica. L’endemà va escriure una carta a en Mussolini per explicar-li que s’havien trencat les relacions amb Iugoslàvia i que es veia obligat a llançar l’endemà un atac per envair el país. Hitler va ordenar aquell dia envair simultàniament Iugoslàvia i Grècia.

L’Operació Marita:

A un quart de sis del matí del 6 de juny de 1941, els bombarders de la Luftwaffe varen bombardejar la ciutat de Belgrad causant la mort de 17.000 civils, tot i que prèviament s’havia declarat ciutat oberta. Per terra, el 12º Exèrcit del mariscal Wilhelm List, oficial de l’Estat Major durant la Primera Guerra Mundial nascut l’any 1880, provinent des de Bulgària es va dirigir cap a Belgrad i després cap a Grècia, mentre el 2º Exèrcit del mariscal Maximilian Weichs, nascut a Dessau el 1881,  va travessar la frontera iugoslava pel nord i el 40º Cos blindat va atacar a Skopje, el sud de Iugoslàvia. Per aquella operació els alemanys disposaven de més de mig milió de soldats alemanys, hongaresos, romanesos i búlgars. Per la seva part, els iugoslaus només disposaven de dos terços de les seves 33 divisions mobilitzades i, a més, no tenien carros blindats i tampoc tenien equipament modern i només comptaven amb 300 avions. Poc després de l’atac, Joseph Goebbels va llegir per la ràdio la proclama que l’hi havia dictat en Hitler per justificar l’atac com una represàlia contra, segons paraules textuals, una camarilla criminal sèrbia de Belgrad que, a sou del servei secret britànic, estava intentant estendre la guerra en els Balcans com el 1914.

L’Operació Marita era tot un èxit, el dia 10 s’ocuparia la ciutat de Zagreb i Hitler estava disposat a dividir Iugoslàvia en dues nacions independents: la Croàcia catòlica per una banda i la Sèrbia ortodoxa per una altra. Però els alemanys no estaven en disposició encara de guanyar la guerra. La nit del 9 d’abril la RAF amb els seus avions amb motor Rolls Royce va bombardejar Berlín, destruint l’Òpera de la ciutat. En observar que l’atac era bastant potent, Hitler es va irritar davant d’aquell atac. L’endemà va marxar amb el seu tren Amerika, que li faria de quarter general improvisat, a l’entrada d’un túnel, al peu dels Alps, en un tram de via única entre Viena i Graz, en una zona boscosa propera a Mönichkirschen. El comandament d’operacions de la Wehrmacht i els assessors més propers d’en Hitler s’allotjaven en una posada propera. El dictador s’hi estaria 15 dies en aquell quarter mentre durés les accions a Grècia i a Iugoslàvia.

El 13 d’abril, Hitler va rebre tres bones notícies: la primera era que la Wehrmacht havia entrat a la ciutat de Belgrad, tot i que l’havien deixat en ruïnes, la segona era que la 21º Divisió Panzer del general Erwin Rommel tenia en el seu abast, després de travessar el desert libi via Mechili, la ciutat de Tobruk, defensada per la 7º Divisió australiana, i la tercera notícia era que els britànics havien sigut humiliats a Grècia i que s’estaven retirant. El 17 d’abril, després de conquerir les principals ciutats iugoslaves, Hitler va decidir eliminar el que quedava de la resistència iugoslava en un brutal atac i, a les nou del matí, els representants del govern iugoslau varen capitular davant del mariscal Maximilian von Weichs a Belgrad i es va firmar oficialment l’armistici. La campanya va costar als alemanys només 151 morts, 391 ferits i 15 desapareguts. El territori iugoslau que no es varen quedar els alemanys es va repartir entre Itàlia, Hongria i Bulgària. El govern iugoslau i el rei Pere II varen volar cap a Grècia amb avions britànics per exiliar-se i 334.000 soldats iugoslaus varen ser fets presoners. Quan Hitler va saber que s’havia firmat la rendició va celebrar la seva victòria en els Balcans amb un concert a l’aire lliure en el seu quarter improvisat.

El dia següent, Hitler es va reunir amb el líder de les SS Heinrich Himmler per parlar sobre la qüestió jueva i els seus propòsits d’acabar amb ells abans del final de la guerra. Però Hitler hi veia en tot el procés una dificultat, els nord-americans, perquè per ell els Estats Units estaven controlats pels jueus. Els nord-americans encara no havien entrat en la guerra, però donaven suport als britànics. Hitler volia conservar la pau amb els nord-americans, tot i que odiava profundament al seu sistema capitalista i, sobretot, el seu president Franklin Delano Roosevelt. Creia que podria arribar a un acord amb els nord-americans per mantenir la pau a canvi de que li entreguessin tots els jueus que estaven vivint als Estats Units. Després, Hitler va emetre un comunicat al poble alemany demanant-los que fossin solidaris amb la Creu Roja donant donatius als soldats ferits i als malalts que estaven a la guerra.

El 20 d’abril Hitler va celebrar en el seu quarter improvisat el seu 52è aniversari. Hermann Göering va fer un elogi pública a la figura del líder alemany descrivint-lo com un superhome, un Déu, que havia aixecat Alemanya. Després, Hitler va encaixar la mà a cadascun dels seus caps militars i a continuació tots junts varen escoltar un concert davant del tren. Com cada any, per tot Alemanya es va celebrar l’aniversari, però per causa de la guerra es va ordenar fer unes celebracions més simples. Tot i aquesta ordre a l’Alt Palatinat i a la Baixa Baviera es varen reunir una gran multitud de gent en els salons reservats per les grans cerimònies provocant que la policia tingués que tancar aquests espais. Els nens que presentaven jurament a les Deutsches Jungvolk i a les Deutsche Jungmädelschaft tenien que pronunciar un discurs casi religiós:

Tu Führer, ets el nostre cap! En el teu nom ens aixecarem. El Reich és l’objectiu de la nostra lluita. És el principi i la fi.

A Barcelona, el NSDAP va fer un acte en honor a en Hitler en el Cinema Coliseum. Durant aquell dia de l’aniversari, Hitler va nombrar a l’Alfred Rosenberg el seu delegat per ocupar-se de tots els problemes relacionats amb les regions del centre d’Europa.

El 23 d’abril, l’exèrcit grec va capitular després de ser superats per les forces alemanyes, tot i que el poble grec va protestar perquè no es volien sotmetre als alemanys. Alemanya es va repartir el país en tres zones: la més gran la va controlar Itàlia, algunes comarques del nord la varen controlar les tropes búlgars, i els alemanyes es varen quedar el control de les zones més petites però a la vegada més importants, com la regió septentrional, al voltant de Salònica, on es va robar molt d’or als jueus, Àtica i la futura conquesta, Creta. A la zona controlada pels alemanys era a on hi residien la gran majoria de jueus grecs, uns 55.000, mentre que a la zona italiana n’hi residien 13.000. Amb Grècia a les seves mans, tot i que es tropes alemanyes no ocuparien Atenes fins al dia 27, el 25 d’abril Hitler va emetre la seva Directriu número 28 que consistia en la conquesta de Creta. El dictador va argumentar la invasió a l’illa perquè la volia utilitzar com a base operativa per la guerra aèria contra la Gran Bretanya en el Mediterrani Oriental i per protegir els jaciments petrolífers romanesos. L’operació, anomenada Sprung nach Kreta, va ser dissenyada pel veterà de l’aviació de la Primera Guerra Mundial, el general Kurt Student.

El 28 d’abril, Hitler va tornar a Berlín després d’haver acabat amb èxit l’Operació Marita. Aquesta seria l’última vegada que el dictador tornaria a la capital de forma triomfal. Després d’instal·lar-se de nou a la Cancelleria, Eduard Wagner, el representant de l’Estat Major de l’Exèrcit, i el líder de la SD Reinhard Heydrich li varen presentar un comunicat on es preveia que davant de la invasió que es faria a la Unió Soviètica es crearien unes unitats especials de la Policia de Seguretat, la SD, que estarien dirigides per les SS, els Einsatzgruppen, formats el 1938 per protegir els arxius i els edificis oficials dels territoris controlats pels alemanys, que ara entrarien en acció a les zones on actuessin l’Exèrcit per dur a terme missions especials vinculades a la policia de seguretat. Aquestes missions consistien en executar a tothom que fos considerat enemic, tant podien ser militars com la població civil, que de fet serà la que patirà les accions d’aquell grup. Quan l’Exèrcit conqueriria una ciutat en el front oriental, les unitats especials es quedarien en aquella ciutat i cometrien tota classe de crims contra la població i tindrien la missió de matar als jueus. En aquella reunió es va precisar de forma exacte com havia de ser la cooperació entre la Wehrmacht i els òrgans de les SS per tal de que no es molestessin entre ells i quedés clar el rol de cadascú. Hitler va determinar dies més tard que l’Operació Barbarroja començaria el 22 de juny, el mateix dia que l’emperador Napoleó Bonaparte va envair Rússia.

Durant aquell dia, Hitler també es va reunir també amb l’ambaixador espanyol a Alemanya, l’Eugenio Espinosa de los Monteros, per explicar-li que creia possible que la Gran Bretanya intentaria ocupar Espanya o el Marroc espanyol i que substituiria el govern del dictador Francisco Franco per un govern d’esquerres. Hitler, que no es rendia, va tornar a insistir en que els espanyols havien de conquerir Gibraltar. Però, novament, l’ambaixador li va donar llargues i li va dir que no creia que els britànics volguessin fer cap d’aquestes accions.

En el Dia del Treballador, Hitler va ordenar començar conversacions amb Finlàndia, Romania i Hongria per tal de que adoptessin mesures defensives per possibles atacs Aliats i soviètics. El dia següent va celebrar una conferència de secretaris d’Estat per discutir l’Operació Barbarroja. Durant la discussió, l’Agència Econòmica Central de la Wehrmacht va declarar que totes les forces alemanyes implicades en l’Operació tindrien que ser alimentades a expenses de la Unió Soviètica, i que no hi havia cap dubte de que moririen de gana desenes de milions de persones si s’emportaven tot el que necessitaven. Després de la reunió, en el despatx de la Cancelleria, Hitler es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels per fullejar el nou llibre sobre la vida del primer ministre Winston Churchill. Els dos no varen parar de fer-ne mofa del llibre perquè es descrivia al primer ministre com un borratxo que portava la roba interior de seda i que dictava els seus missatges a la banyera o amb calçotets. Hitler li va explicar que creia que l’Imperi britànic es desintegraria poc a poc. L’afició del primer ministre a la beguda era molt coneguda a tot el món i no va ser ben vista per la població britànica. El novel·lista i físic britànic Charles Percy Snow va dir que Churchill no era un alcohòlic perquè cap alcohòlic podia beure tant. Churchill bevia sobretot el whisky escocès Rebel Label de Johnny Walker, que mesclava amb alguna soda, i el prenia en despertar-se o a qualsevol hora del dia.

El 4 de maig, Hitler va fer un discurs a l’Òpera Kroll per parlar de l’anterior Operació Marita. Parlant de la guerra, va culpar al primer ministre britànic i als jueus de voler-la continuar i va amenaçar al poble britànic dient que per cada bomba britànica que caigués sobre territori alemany ell en tiraria centenars sobre la Gran Bretanya fins que aquesta es desfés d’en Churchill. Hitler, que no tornaria a fer un discurs públic fins al 3 d’octubre, estava assegut al costat d’en Rudolf Hess, que al cap de poc seria, per mala fortuna del dictador, el protagonista de la guerra. A la nit, Hitler, complint amb la seva amenaça, va enviar els seus bombarders a la Gran Bretanya.

L’endemà, Hitler va viatjar a Gotenhafen, Polònia, per veure sortir a alta mar el nou cuirassat alemany anomenat Bismarck, la joia de la Kriegsmarine, una embarcació que els alemanys pensaven que era indestructible, ja que era el cuirassat de més tones que va tenir Alemanya durant la guerra. En companyia de l’almirall Günther Lutjens i del capità de l’embarcació Hans Lindemann, el líder alemany va passar revista sobre la coberta del cuirassat.

Rudolf Hess, un boig, un temerari o un amic fidel a Hitler?:

El 9 de maig, l’Adolf Hitler va viatjar amb cotxe cap al Berghof en companyia del seu amic Joseph Goebbels. Mentre anaven cap a les muntanyes d’Obersalzberg, Hitler li va comentar en el seu ministre que creia que Winston Churchill, Franklin Delano Roosevelt i Iosif Stalin estaven derrotats i que l’Imperi britànic estava ensorrat.

El 10 de maig per Hitler havia de ser un dia normal a priori, ja que es va reunir amb els francesos Jean François Darlan i Maxime Weygand per parlar de la guerra. Però aquell dia va tenir lloc un fet inesperat. El seu secretari i amic personal Rudolf Hess va decidir anar amb una avioneta a Escòcia per trobar-se amb lord Hamilton, un tinent coronel de la RAF, a qui pensava equivocadament que havia conegut en els Jocs Olímpics de Berlín. El seu objectiu era mirar de convèncer al rei Jordi VI perquè destituís a en Winston Churchill com a primer ministre per negociar la pau amb Alemanya i atacar entre els dos països a la Unió Soviètica. Abans de fer el viatge, Hess es va fer garantir per un astròleg de Munic que aquell dia era el més adequat per fer aquella travessia. Quan va ser l’hora de marxar es va acomiadar de la seva esposa Ilse i del seu fill petit, en Wolf Rüdiger, dient-los que el dilluns a la tarda tornaria a estar amb ells. Després, va agafar el seu Mercedes des de Munic i va anar a la fàbrica Messerschmidtt a Augsburg, al nord de la capital bavaresa. Allí es va canviar de roba i es va posar un vestit d’aviador folrat de pell i una caçadora de capità de la Luftwaffe.

A tres quarts de sis de la tarda, amb un Sol que il·luminava la pista, Hess va sortir de l’aeroport de la fàbrica d’avions amb una petita avioneta Messerschmidt 110D, un caça pesat bimotor anomenat pels alemanys Einsenzeiten (parets de ferro) amb un dipòsit de combustible d’un sol ús extra . Hess era un expert aviador, feia vint anys que pilotava avions, i va travessar amb quatre hores la Gran Bretanya. A les 22:08, a la costa de Northumberland, els britànics varen veure l’avioneta i immediatament varen prendre mesures donant la veu d’alarma a una esquadrilla de caces perquè l’interceptés. En cap moment Hess va veure que estava sent perseguit, ja que les males condicions climàtiques amb forts vents i la mala visibilitat no li deixaven veure res. Però per culpa d’aquelles condicions va acabar perdent el control de la seva avioneta quan anava per aterrar a Dungavel House, la propietat escocesa de lord Hamilton. Abans de picar contra el terra, Hess es va llançar amb paracaigudes, una maniobra que no havia fet mai, a prop del poble d’Eaglesham, a Renfreswshire, no molt lluny de Glasgow. L’avioneta va quedar destruïda i Hess, desesperat i ferit d’un peu, no es va poder moure del terra. La gent dels voltants de la finca varen veure de seguida que passava alguna cosa estranya i es varen dirigir al lloc dels fets, on varen trobar en Hess tombat a terra. El pagès David MacLean el va ajudar a lliurar-se del paracaigudes. Desesperat, Hess li va explicar que havia d’anar a veure lord Hamilton per donar-li una important notícia i li va garantir que anava sol i armat. El pagès el va acompanyar fins a casa seva per curar-li les ferides que s’havia fet a la cara i li va preguntar si era britànic o alemany. Hess li va respondre que era alemany i es va presentar com a Alfred Horn. Mentre estava assentat a una butaca fent-se un massatge al turmell, va arribar un vell automòbil a fora de la casa. El cotxe era d’en Robert Williamson, un policia auxiliar que portava un casc d’acer amb la inscripció Police, que des d’Eaglesham havia vist caure l’avioneta. L’acompanyava un home anomenat Clark, membre de la Home Guard que anava armat amb una vella pistola de la Primera Guerra Mundial. Els dos homes varen entrar a la casa i varen detenir a en Hess sense saber qui era realment. Llavors varen conduir el detingut Hess a Busby i, des d’allí, varen continuar a peu fins a un allunyat quarter de la Home Guard, el Maryhill. Un cop varen entrar en el quarter, tots els homes de la Home Guard varen ser despertats i es varen presentar davant d’en Hess amb camises de dormir, calçotets i descalçats. Hess va ser tancat en el cos de guàrdia en espera de rebre ordres. Tancat a una cel·la, el lloctinent d’en Hitler es va posar a cridar desesperat dient que era un oficial alemany. Clark, cansat dels crits, el va apuntar amb la seva antiga pistola perquè callés i llavors Hess va callar i obeir. Immediatament els britànics varen comunicar la notícia de que havien arrestat a un capità alemany que es deia Horn. Segons sembla, lord Hamilton no sabia res de que Hess faria aquell viatge. A les 23:07, les autoritats britàniques varen rebre la notícia de que una avioneta alemanya havia caigut a una zona propera a Eaglesham, que s’havia incendiat i que s’havia detingut el pilot. Encara ningú sabia de qui es tractava aquell home.

S’ha parlat molt de si Hitler sabia res del pla del seu lloctinent. La versió oficial és de que ho va fer sol perquè tenia un sentiment a favor dels britànics. Hess va néixer a Egipte quan era una colònia britànica i no volia continuar el conflicte armat contra els britànics. Tot i la versió oficial, costa de creure que Hess, sent un dels homes més propers a Hitler, sabent de primera mà que no acceptava que ningú fes res per la seva esquena, s’atrevís a negociar la pau sense el seu consentiment. A més, Hess no era d’aquelles persones que li agradaven penjar-se medalles.

L’endemà al matí, Hitler es va llevar pensant en estudiar els detalls de les desfilades de la victòria que pensava celebrar l’any 1950, quan estigués acabada la gran avinguda de Berlín i l’Arc de Triomf que planejava construir amb l’arquitecte Albert Speer. A dos quarts de deu del matí, Karl Heinz Pintsch i Alfred Leitgen, dos ajudants d’en Hess, varen arribar a Obersalzberg amb una carta escrita pel propi Hess dirigida a en Hitler. Quan varen entrar a la casa del Berghof els va atendre en Martin Bormann, que va acceptar que fossin rebuts per en Hitler. En aquells moments Pintsch estava molt nerviós i es va esperar en el rebedor de la casa mentre Hitler s’acabava de llevar. En aquells moments Speer havia de ser el primer en reunir-se amb en Hitler per presentar-li nous plànols, però li varen demanar que posposés la reunió ja que el contingut d’aquella carta ja es veia que era important. Speer va acceptar sense protestar. Al cap d’uns minuts, Hitler va baixar del pis superior i va ser informat pel seu majordom Linge de que tenia una carta del seu lloctinent i ja es va veure a venir que serien males notícies. Amb els dos ajudants d’en Hess es va tancar al despatx per llegir la carta. Mentre Speer s’esperava a la sala del costat va sentir de cop un fort crit del dictador. Immediatament, Hitler va sortir del seu despatx i va demanar que li portessin en Bormann perquè truqués a en Hermann Göering, que es trobava en el seu castell de Veldenstein, a prop de Nuremberg, i als ministres Joachim von Ribbentrop i Joseph Goebbels i el cap de les SS Heinrich Himmler. A tots ells se’ls va demanar que vinguessin d’immediat al Berghof. Desesperat, el dictador va demanar a tothom que el deixessin sol. Ningú sabia en aquells moments ben bé què passava. Segons més tard varen poder llegir la carta d’en Hess, que deia que havia pres la decisió de viatjar a Escòcia amb una avioneta per reunir-se amb lord Hamilton, que segons en Hess manifestava simpaties cap al nacionalsocialisme, per segellar una pau entre Gran Bretanya i Alemanya. Hess també va explicar que volia fer realitat el vell somni d’en Hitler d’una amistat amb la Gran Bretanya. En la carta també deixava clar de que si no s’estava d’acord amb la seva decisió demanava que el declaressin com un boig davant de la opinió pública. Quan Hitler va llegir la carta encara no sabia que el pla d’en Hess havia fracassat.

Caminant d’una banda a l’altra del saló de la casa enfurismat, Hitler va començar a témer que el primer ministre Winston Churchill aprofités aquell esdeveniment per debilitar el seu lideratge simulant que Alemanya estava ansiosa per aconseguir la pau. També es va preocupar perquè Japó no canviés ara la seva aliança. Hitler va fer preguntar en el seu cap tècnic de la Luftwaffe Ernst Udet, el segon as de l’aviació alemanya de la Primera Guerra Mundial després del desaparegut Manfred von Richtofen,  si l’aparell bimotor d’en Hess podia haver aterrat a la costa escocesa i quines condicions meteorològiques hi havia en aquells moments. Udet li va respondre que no hi havia cap possibilitat de que hagués tingut èxit pels forts vents i li va assegurar que l’avioneta s’havia perdut enmig del mar. Llavors, Hitler es va relaxar i va cridar content de que tant de bo s’hagués ofegat en el Mar del Nord i no deixés rastre del que havia passat. Un cop Hitler i el seu entorn es varen tranquil·litzar varen preguntar a l’assistent que portava la carta per en Hitler si en sabia el contingut. Pintsch va declarar que sabia quins eren els plans del seu amo i immediatament va ser detingut i empresonat per un detectiu de l’oficina criminal. Més endavant va ser obligat a lluitar en el front oriental, on va ser capturat pels soviètics. L’altra ajudant, en Leitgen, també va ser detingut.

Al cap d’unes hores va començar a arribar la cúpula del govern del Reich. A més dels ministre Göering i Von Ribbentrop, es varen presentar en Robert Ley, els caps regionals i altres caps del NSDAP. Hitler li va preguntar a en Göering, que havia fet tres hores seguides en cotxe després de que el dictador el truqués personalment i amb un to agre li havia ordenat que vingués d’immediat perquè passava una cosa terrible, si veia possible de que Hess hagués arribat a Escòcia. Quan li va respondre que sí, llavors Göering va trucar a l’Adolf Galland per ordenar-li que ell i el seu grup sortissin cap a la Gran Bretanya per capturar a en Hess. Galland, creient que li deien una bogeria, va ordenar uns pocs vols simbòlics i després va trucar al ministre Göering per dir-li que la seva missió havia fracassat. No hi havia rastre d’en Hess. A continuació, Hitler va ordenar-li a en Von Ribbentrop que anés a Roma perquè informés personalment al dictador Benito Mussolini sobre el viatge d’en Hess. A més, li va demanar a l’Otto Dietrich que publiqués un comunicat el dia següent declarant que Hess s’havia tornat boig.

Mentrestant, a Escòcia, els britànics varen accedir a les clemències d’en Hess i varen trucar aquella matinada a en lord Hamilton per dir-li que el pilot alemany Alfred Horn volia parlar amb ell. Hamilton, que lògicament no sabia qui era l’Alfred Horn, va acceptar entrevistar-se amb aquell desconegut al matí i va tornar al llit. Al matí, el duc va sortir de casa seva i a mig matí va arribar al quarter. Abans varen examinar els objectes personal d’en Hess amb la policia; un aparell fotogràfic marca Leica, fotografies d’ell i un nen, medicaments i targetes de visita a nom del doctor Karl Haushofer i del seu fill, el doctor Albrecht Haushofer. A continuació, Hamilton va entrar a la cel·la acompanyat per un oficial i un oficial de guàrdia, però el jerarca nazi va demanar veure’s a soles amb el duc. Hamilton va acceptar. Un cop sols, Hess li va explicar que l’havia conegut en els Jocs Olímpics i que havien dinat junts repetidament a la seva casa, i llavors va ser quan li va confessar la seva veritable identitat. A continuació, li va explicar que Hitler no desitjava la destrucció de la Gran Bretanya i que volia acabar amb la guerra, i va afirmar que ell havia viatjat fins a Escòcia per intentar negociar la pau. Hess li va proposar reunir alguns membres dels seu partit polític per redactar unes bases possibles de pau i li va jurar que les hi presentaria a en Hitler. Hamilton no va fer cas a les demandes d’en Hess i va marxar. A la nit va trucar a en Churchill, que estava descansant a casa d’uns amics a Ditchley Park, Oxfordshire, que el primer ministre utilitzava sovint com a quarter general pels caps de setmana. En aquells moments es trobava relaxat, vestit amb un còmode batí, i mirant la pel·lícula Els Germans Marx a l’Oest. Quan Hamilton li va explicar la sensacional notícia, Churchill no es va poder creure que la Home Guard tingués a en Hess i va ordenar que el lloctinent d’en Hitler continués a disposició del Ministeri de Guerra com a presoner de guerra en una casa situada al voltant de Londres per tal de confirmar la notícia. També va demanar cuidar-li el seu estat de salut al mateix temps que l’examinaven. Un cop donada l’ordre, Churchill va tornar a mirar la pel·lícula. Hess va ser retingut uns dies a la Torre de Londres, on en va ser l’últim presoner, i després va ser retingut a una casa de camp.

El dia següent, Hitler intentava oblidar el cas Hess pensant amb les desfilades militars que volia fer a Berlín. Tot i això, va promulgar un decret que estipulava que l’oficina d’en Hess passaria a anomenar-se Cancelleria del Partit i que estaria subordinada personalment per ell mateix. Al cap de poc la dirigiria en Bormann. Llavors es va reunir amb Speer i el coronel Rudolf Schmundt per acordar que les desfilades es farien l’any 1950 i que Hitler les presidiria en un punt situat la centre de l’Avinguda, a prop dels Ministeris. Les tropes vindrien del sud de la ciutat i es dirigirien cap al nord. Després, Hitler es va reunir amb len François Darlan. L’almirall francès li va prometre que podrien utilitzar els aeròdroms de Síria.

Però, tot i que no hi volia pensar, el capítol Hess no havia acabat. Agents britànics varen confirmar-li a en Churchill que el detingut era realment en Hess. Llavors, el primer ministre va decidir de forma hàbil no explicar a l’opinió pública i internacional que tenien a arrestat a en Hess per tal de que Hitler es posés nerviós en veure que no tenia notícies del seu secretari personal. La idea va funcionar ràpidament perquè Hitler efectivament es va anar posant nerviós, i si va posar més quan va saber del cert que Hess havia sobreviscut i que es trobava empresonat. A les vuit de la tarda, complint ordres d’en Hitler, Otto Dietrich va emetre un comunicat radiofònic on va mencionar la carta d’en Hess i on es mostrava que s’havia tornat boig i que havia actuat sol. Durant aquella hora, Hitler es va reunir amb en Goebbels, que es va trobar amb el dictador abatut.

El dia 13, Hitler es va reunir amb els Reichsleiter i Gauleiter en una reunió al Berghof organitzada precipitadament. L’ambient encara era molt tens per l’afer Hess i encara la tensió va augmentar més quan Göering i Bormann, els dos amb la cara tensa, varen entrar a la sala abans que en Hitler. Després d’un llarg silenci, Bormann va llegir en veu alta la carta d’en Hess i llavors va entrar a la sala en Hitler. A continuació, Hitler va pronunciar un discurs tan emotiu que fins i tot el va fer estar a punt de fer plorar a ell mateix quan va parlar de la lleialtat, la traïció i els trastorns mentals d’en Hess. Hitler va afirmar que Hess havia actuat sense el seu consentiment, que estava mentalment malalt i que havia posat el Reich en una situació complicada respecte als seus socis a l’Eix. Va insistir en més d’una ocasió de l’estrany comportament d’en Hess, les seves relacions amb els astròlegs, i va criticar que no hagués fet cas a les seves ordres de no seguir fent pràctiques de vol. Quan Hitler va acabar el seu discurs, es va recolzar a l’enorme taula que hi havia a prop de la finestra i els presents es varen aixecar de les cadires a poc a poc i el varen rodejar fent un semi-cercle sense dir res en senyal de que li donaven suport.

Després de la reunió, Hitler va firmar com a comandant en cap el decret de l’Ordre Jurídica Barbarroja, el Geischtsbarkeiserlass, per la Wehrmacht, on va aprovar una nova jurisdicció militar en que s’establia que es podia a dur a terme l’execució en massa sense tenir en compte la jurisdicció dels tribunals militars i es decretava l’afusellament de tots els comissaris de l’exèrcit soviètic quan fossin capturats. Aquest nou decret es va aprovar per quan comencés l’Operació Barbarroja i servia per donar carta blanca als seus soldats per cometre assassinats contra civils, soldats i opositors dels territoris de l’Est. A més, es varen ordenar represàlies col·lectives contra comunitats senceres en cas de que no poguessin identificar ràpidament els autors individuals de sabotatges. Aquell decret va ser aprovat pel cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel. Hitler també va ordenar al cap de les SS Heinrich Himmler, sota la seva pròpia responsabilitat, que emprengués feines especials en l’administració política de la Unió Soviètica, i va ordenar a en Göering que organitzés l’explotació del país i l’adquisició dels recursos econòmics per l’ús de la indústria alemanya.

Dibuixant Operació Barbarroja:

El 19 de maig, l’Adolf Hitler va aprovar les directius per comportament de les tropes alemanyes a la Unió Soviètica. Els donava llibertat per prendre mesures implacables contra agitadors bolxevics, tropes irregulars, sabotejadors i jueus.

Abans de la conquesta a l’Est, Hitler estava pendent de la conquesta de Creta, que va representar la primera de les operacions aerotransportades dels alemanys en la Segona Guerra Mundial,  i el dia 20 va intentar obtenir la col·laboració de la flota italiana perquè realitzessin una maniobra de distracció per tal de que les seves embarcacions poguessin anar a Creta sense ser atacades pels britànics. El govern italià no ho va acceptar. La conquesta no estava anant com tenia previst i després de diversos fracassos va decidir substituir el comandant de divisió Kurt Student pel general Julius Ringel. A la nit, els caps del 11º Cos aeri consideraven que arribaven a una situació crítica.

El 23 de maig, Hitler es va entrevistar amb l’ex-ambaixador nord-americà a Brussel·les John Cudahy, El contingut de l’entrevista es va publicar en el New York Times dies més tard. Hitler va dir en l’entrevista que el temor dels nord-americans d’una possible invasió alemanya al seu país era una bestiesa infantil i ho va comparar com si els nord-americans volguessin conquerir la Lluna. Després de diferents temes, Cudahy li va explicar que els nord-americans veien als alemanys com un país invasor. Hitler li va respondre que Alemanya no havia començat la guerra i que l’havien començat els francesos i els britànics, va afirmar. Després de l’entrevista, Hitler va firmar la Directriu número 30, on es comprometia a ajudar militarment Iraq davant d’una agressió britànica.

L’últim dia de maig, Hitler va sol·licitar que es realitzés d’immediat una conferència amb en Benito Mussolini a Brenner per explicar-li els nous plans que tenia en ment. Tot i que no va tenir cap més remei que acceptar-ho, el dictador italià començava a està cansat de ser el titella d’en Hitler. La reunió va tenir lloc el dia 2 i a més dels dictadors hi havia els ministres Joachim von Ribbentrop i Galeazzo Ciano. Al principi es varen reunir per separat els caps d’Estat i els ministres. En la reunió separada, Hitler li va explicar en el seu homòleg el cas Rudolf Hess i, segons sembla, es va posar a plorar quan parlava del seu antic cap del NSDAP. En l’altre reunió, Von Ribbentrop es va queixar de la lentitud del dictador Francisco Franco alhora de prendre decisions. Quan es varen reunir tots junts varen parlar de la situació al nord de l’Àfrica, i Hitler es va tornar a lamentar de no haver conquerit Gibraltar a principis d’any. Després varen parlar aïlladament de la possible invasió a la Unió Soviètica, operació que Mussolini no volia de cap manera. Hitler no li va mencionar en cap moment que es duria a terme l’Operació Barbarroja. Tot i això, l’atmosfera de la reunió va ser bona i tothom va tornar satisfet a casa. L’endemà, Hitler es va reunir amb l’ambaixador japonès Hiroshi Oshima i li va deixar entreveure que el conflicte contra la Unió Soviètica era inevitable en un futur proper.

El dia abans de la reunió amb el dictador italià, el primer dia de juny, el general Kurt Student va considerar que l’operació de Creta havia acabat sent tot un èxit; l’illa havia passat a mans alemanyes després de que els britànics fugissin, i li va proposar a en Göering envair Xipre per utilitzar-la com a base addicional per un possible atac sobre el Canal de Suez. Però quan aquell suggeriment va arribar a oïdes d’en Hitler no en va voler ni sentir a parlar el dictador perquè encara estava horroritzat per les baixes que havien patit a Creta i mai més va autoritzar una operació com aquella.

El 9 de juny, Hitler va emetre la Directriu número 31 en la que demanava tornar a tenir el control dels Balcans sota la direcció del comandant de la Wehrmacht en el sud-est, el mariscal Wilhelm List. Al cap de dos dies, Hitler es va reunir amb el dictador romanès Ian Antonescu a la Cancelleria per manifestar-li el seu desig de que Romania cooperés en el conflicte contra la Unió Soviètica a canvi d’indemnitzacions territorials. Antonescu li va respondre que estaria al seu costat des del primer dia, ja que creia que el seu poble no li perdonaria si no lluitava al costat dels alemanys des del principi. Seguidament, Hitler va fer pública la Directriu número 32, els preparatius de la invasió a la Unió Soviètica.

El 14 de juny es va celebrar una conferència militar a la Cancelleria per parlar un cop més de la invasió. Per no aixecar sospites, encara hi havia poques persones que sabien que es produiria l’atac, els generals varen arribar a la Cancelleria a diferents hores. Un cop reunits, Hitler va exposar els seus plans i va assegurar que el poble eslau duraria només sis setmanes, i va definir de llegendes les teories que deien que l’exèrcit soviètic disposava de bon armament. El líder alemany va insistir en que tots els seus soldats havien de saber que estaven lluitant contra la destrucció del bolxevisme i va afirmar que si perdien Europa seria bolxevitzada. Un cop més, el líder alemany confiava en que la caiguda de la Unió Soviètica portaria a la Gran Bretanya a arribar a un acord amb ells. Dels presents ningú es va queixar de posar en marxa una guerra de dos fronts i tots els homes del OKW i el OKH es varen mostrar optimistes. L’únic que no ho era el general Heinz Guderian, que creia que seria una catàstrofe.

Al cap de dos dies, Hitler es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels a la Cancelleria. La reunió va ser tan secreta que el ministre de Propaganda va tenir que entrar per la porta del darrera per no ser vist i en el seu cotxe se li va canviar la matricula. De seguida que es varen reunir varen parlar de l’Operació Barbarroja. Hitler li va explicar que ja havien posat tota la carn a la graella en la invasió i li va admetre que estava convençut de que la victòria seria per tot el poble alemany i que els soviètics serien esborrats del mapa. A més, li va dir que no volia repetir l’experiència de l’emperador Napoleó Bonaparte a Rússia i que tan li feia si estaven equivocats o no amb els mètodes que volien seguir a partir d’aquell moment perquè estava convençut de que si guanyaven ningú es preguntaria com ho havien fet. Tot i això, el dictador advertia de que tindrien tantes coses a respondre, que si no vencien el poble alemany seria aniquilat. A continuació, li va explicar que la campanya grega els havia costat més del que havia calculat, però contava que l’Operació Barbarroja duraria només quatre mesos o inclús menys. Goebbels estava convençut de que es tardaria menys i que un cop guanyat als soviètics pensava que podrien tornar a atacar a la Gran Bretanya. Després varen examinar tots els detalls de l’Operació. El pla d’en Hitler només donava dues alternatives al regim nazi: guanyar o morir. D’aquesta manera varen pensar molts dirigents nazis, com alguns generals de la Wehrmacht.

El 20 de juny, Hitler va fer cridar al seu arquitecte Albert Speer perquè es reunís amb ell en el seu despatx de la Cancelleria. Quan Speer va entrar al despatx, Hitler estava escoltant la música dels Prelúdis del compositor hongarès Franz Liszt, que serviria per anunciar la victòria contra la Unió Soviètica. Un cop Hitler li va explicar el per què estava escoltant aquella música, li va dir que un cop haguessin guanyat la guerra traurien tot el granit i el marbre que volguessin de la Unió Soviètica per les seves obres. En la reunió se’ls va afegir l’almirall Erich Raeder, que va exposar un projecte per construir unes drassanes i una nova ciutat a Noruega, al costat de la ciutat de Trondheim, amb l’objectiu de construir la base naval més gran d’Alemanya. Però Hitler, que mai va ser un amant de la guerra marítima, va decidir aparcar el tema per més endavant.

Al migdia, Hitler va dictar la proclama al poble alemany que tenia que llegir l’endemà. Sabent que en qüestió d’hores començaria l’Operació més important de la seva vida, el dictador es va anar posant nerviós i es passejava amunt i avall, interessant-se des del més mínim detall de la propaganda com les músiques que sonarien en la ràdio per anunciar les victòries. A la tarda es va reunir amb el ministre Goebbels, que acabava de reunir-se amb els convidats italians a Schawanenwerder, a la seva casa d’hivern, a la Cancelleria i junts varen arribar a la conclusió de que no els quedava més remei que atacar a la Unió Soviètica i estaven convençuts de que el dictador Iosif Stalin cauria amb facilitat. Mentre parlaven es notava que el dictador estava completament esgotat per tot l’esforç dels últims dies. Llavors varen parlar de la proclama que Hitler havia dictat i Goebbels li va fer afegir alguns suggeriments. Després, Hitler va escriure una carta a en Mussolini i pel regent d’Hongria des del 1920 després d’haver aturat la revolució comunista d’en Bela Kun, l’almirall Miklos Horthy, per explicar-los els motius de la invasió i el mètode en que es realitzaria l’Operació Barbarroja. A tres quarts de tres de la matinada, Hitler es va posar al llit per dormir i Goebbels va tornar al seu Ministeri per posar al corrent al seu equip de col·laboradors que l’estaven esperant.

Comença l’Operació Barbarroja:

A les tres de la matinada, quan l’Adolf Hitler es posava al llit, a Moscou es va rebre el telegrama del ministre Joachim von Ribbentrop on s’anunciava que Alemanya declarava la guerra a la Unió Soviètica. En aquells moments els alemanys tenien 38 divisions a l’Oest, 12 es trobaven a Noruega, 1 a Dinamarca, 7 en els Balcans, 2 a Líbia i, per tant, quedaven 145 divisions per l’Operació, uns 3.050.000 soldats de diverses nacionalitats, juntament amb un milió més de soldats dels països aliats amb Alemanya, 3.350 vehicles blindats, 600.000 vehicles motoritzats, al voltant de 7.000 canons, 600.000 cavalls i uns 2.000 avions. Hitler també comptava amb la possibilitat de que podrien ser més soldats si Eslovàquia i Romania entraven en el conflicte. De seguida la Wehrmacht es va dividir en tres grups per conquerir el màxim de territori soviètic:

  • El Grup d’Exèrcits del nord dirigit pel mariscal Wilhelm Ritter con Leeb amb 26 divisions, que tenia l’objectiu de conquerir els països bàltics i la ciutat de Leningrad, una ciutat de 3,5 milions de persones.
  • El Grup d’Exèrcits del centre dirigit pel mariscal Fedor von Bock amb 51 divisions, que tenia l’objectiu de conquerir Bielorússia i arribar a la ciutat de Moscou
  • El Grup d’Exèrcits del sud dirigit per mariscal Gerd von Rundstedt amb 42 divisions, que tenia l’objectiu de conquerir Ucraïna i arribar a la regió muntanyosa del Caucas, entre el mar Negre i el Caspi, i una zona rica amb petroli.

A un quart de quatre de la matinada va començar la intervenció militar després de que més de 6.000 peces d’artilleria marquessin l’inici de l’atac. Abans de que es fes de dia, els bombarders de la Luftwaffe varen passar la frontera a gran altura i varen atacar els aeròdroms soviètics, destruint 500 avions soviètics a terra i més de 200 a l’aire. Per sort dels alemanys, l’atac va agafar per sorpresa als soviètics, que encara creien que seguia vigent el pacte de no agressió, tot i que la Gran Bretanya i els seus serveis secrets havien avisat a en Iosif Stalin de que Alemanya atacaria aquella data. Stalin mai s’ho va creure i, inclús, feia pocs dies havia enviat, literalment, a “la puta merda” a un informador infiltrat en el quarter general de la Luftwaffe que l’avisava de l’imminent atac alemany. L’exèrcit soviètic es va enfonsar de seguida i els alemanys varen capturar a un gran número de soldats. Les tropes alemanyes varen ser festejades pels pobles per on entraven, sobretot pels primers pobles d’Ucraïna, que rebien els soldats amb flors perquè els veien com els salvadors que els ajudarien a enderrocar el comunisme de Stalin. La política de re-industrialització de Stalin havia afectat greument a Ucraïna, on varen morir milions de persones durant els anys 30.

Mentre els soldats avançaven cap a l’Est, a Alemanya la majoria dels alemanys que varen escoltar la ràdio varen sentir els compassos dels Preludis de Liszt. A dos quarts de sis del matí, Joseph Goebbels va llegir la proclama d’en Hitler on assegurava que la guerra era necessària per contrarestar la conspiració dels bel·licistes jueus anglosaxons i els també jueus dirigents del quarter general bolxevic a Moscou. A la tarda, Goebbels va pronunciar un discurs en la conferència del seu Ministeri de Propaganda per justificar la invasió. El ministre va dir que havien sigut traïts pel govern bolxevic, del qual va dir que era governat per jueus, i va presentar l’Operació com una campanya preventiva i com una actuació històrica d’Occident liderada per Alemanya i per Hitler. Més tard varen començar arribar a Berlín els primers informes del front, on es deia que s’havien destruït fins a més de 1.000 avions soviètics i que les tropes havien avançat fins ocupar Brest-Litovsk. L’endemà el govern alemany no va parar de rebre missatges de l’exterior per donar les gràcies per haver començat l’Operació. Un dels que va enviar un missatge va ser el dictador Benito Mussolini, que va prometre que Itàlia estaria al costat dels alemanys i que esperava una victòria final, tot i que ell no volia que s’hagués fet l’Operació. Al migdia, Hitler i els seus col·laboradors varen sortir de Berlín per dirigir-se al seu quarter general en el front oriental, el quarter de Rastenburg, a Prússia Oriental, al nord de Polònia, en una zona boscosa de pins de Masura, a uns vuit quilòmetres de la localitat de Rastenburg, on hi arribaria el dictador a la nit. Hitler hi anava pensant que només hi estaria unes setmanes, que visitaria les zones ocupades i després tornaria a Berlín de manera triomfal.

Aquest nou quarter general també va ser conegut com la Wolfschanze (Guàrdia del Llop) per l’antic nom nazi d’en Hitler en clau; Wolf (llop). El quarter havia sigut construït durant aquell any i estava compost per 80 edificis camuflats, 50 dels quals eren búnquers. Per accedir al quarter només es podia fer des d’una sola carretera que accedia al lloc de comandament després de travessar una sèrie de controls que precedien a un camp minat. Un cop es penetrava en el quarter hi havia dos perímetres:

Perímetre número 1: Hi havia el búnquer d’en Hitler, la seva residència partícula, així com l’anomenada sala de plànols, on va tenir lloc l’atemptat del 20 de juliol de 1944.

Perímetre número 2: Hi havia la residència del doctor Theodor Morell, la residència del cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel, la residència del general Alfred Jodl, les cuines i el cinema. Aquest perímetre estava situat a poca distància del perímetre número 1 i estava rodejat de filferro amb punxes i a fora hi havia un camp de mines. Allí també hi havia l’Estat Major d’operacions de la Wehrmacht sota la direcció del general Walter Warlimont.

Fora d’aquests perímetres hi havien els quarters generals de les tropes de les SS. El quarter general de l’Exèrcit, on tenien la seva base els generals Walther von Brauchitsch i Franz Halder, situat a uns quants quilòmetres al nord-est. Hermann Göering i l’Estat Major de la Luftwaffe estaven instal·lats en els seus trens especials.

El quarter tenia una mida de 21 camps de futbol i hi podien treballar 2.000 persones, i disposava de diverses sales suficientment grans per celebrar-hi conferències militars. A més, hi havia dos aeròdroms, una estació de trens, garatges i un sistema avançat de comunicacions, a part de que hi havia saunes, cinemes, un barracó amb un menjador amb capacitat per 20 persones i salons de te. El búnquer d’en Hitler estava situat a l’extrem nord del recinte i totes les finestres donaven al nord per evitar que pogués entrar directament la llum del Sol. Hitler es va passar gran part de la guerra vivint en el seu quarter per dirigir l’Exèrcit i el Reich. Dels 2.067 dies de la guerra en va viure 800 a Rastenburg. Hitler estava molt ben protegit en el quarter en la part anomenada quarter general del Führer, coneguda com la zona de seguretat 1. Allí, a l’habitació de mapes del seu búnquer, on hi passava la majoria de les hores, tenia unes parets de formigó de tres metres de gruix, un sistema de ventilació, calefacció elèctrica, aigua corrent calenta i freda, i aire condicionat. Les demés habitacions eren més petites i només hi havien els mobles imprescindibles.

Tot i que l’Operació estava sent tot un èxit, Hitler no les tenia totes i controlava des del més mínim detall totes les operacions. Un cop instal·lat al quarter, Hitler li va comentar al mariscal Walther von Brauchitsch que li preocupava que el cercle de Bialystok, on els alemanys tenien envoltats als soviètics, no fos suficientment gran. El dia següent, Hitler va expressar la seva preocupació perquè el Grup d’Exèrcits del centre i del sud estiguessin endinsant-se massa ràpid en territori soviètic.

El 27 de juny, Hitler es va reunir amb el ministre d’Armament Fritz Todt, amb l’oficial de la Luftwaffe Erhard Milch i l’encarregat de les obres relacionades amb l’armament i el seu arquitecte Albert Speer. El líder alemany es va mostrar en tot moment segur de que la Unió Soviètica ja havia sigut derrotada i, per tant, creia que ara podia destinar la seva prioritat en el programa aeri de la Luftwaffe per derrotar el següent objectiu, la Gran Bretanya. Milch va insistir molt en que s’havien d’intensificar els recursos en la campanya aèria en front de la campanya de terra si l’objectiu eren les illes britàniques. Però Todt no opinava igual i es va mostrar descontent amb aquell canvi de rumb en la guerra, ja que creia que primer havien d’acabar la missió en el territori soviètic i demanava augmentar els soldats de terra, demanda que Hitler no va considerar. En acabar la reunió, Todt estava molt enfadat i li va recriminar a en Milch haver-se convertir en un simple col·laborador del Ministeri de l’Aire.

Tot i els desacord puntuals amb el seu ministre d’Armament, que aniran a més, Hitler estava content, pensava que arribarien a Moscou en quatre setmanes. L’endemà va parlar amb els seus col·laboradors i els va explicar que el comunisme era el mal d’Europa i que s’havia vist obligat a actuar. Ara que els seus plans anaven tal i com pensava, creia que havia de deixar lligat el futur tal i com va fer el novembre de 1937 i per això el dia 29 va nombrar al ministre Hermann Göering successor seu per si li passava alguna cosa. Hitler continuava sent hipocondríac i pensava que no li quedaven gaires anys de vida. Durant aquell dia, va començar a preocupar-li que el Grup d’Exèrcits del centre avançava massa ràpid i tenia por en excedir les seves pròpies possibilitats.

L’últim dia de juny, Hitler va escriure una carta a en Mussolini per explicar-li que estava molt content de que moltes nacions estiguessin al seu costat per lluitar contra el bolxevisme i el va convidar a que Itàlia s’unís a l’Operació Barbarroja. A partir de llavors, el cos expedicionari creat pel dictador italià el 30 de maig va passar a denominar-se Corpe di Spedizionne Italiano in Russia, CSIR. El dictador alemany també li va explicar que estava convençut de que els soviètics perdrien aviat la guerra. Durant aquell dia, Hitler, acompanyat pel cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel, va viatjar amb tren al quarter general de l’Alt Comandament de l’Exèrcit a Angerburg, no gaire lluny del seu quarter general, per fer-hi una breu visita.

Durant els primers dies de juliol tothom confiava en el quarter general de que l’Operació Barbarroja acabaria en poques setmanes. Hitler fins i tot va pensar en com aconseguir paralitzar l’economia soviètica per centrar-se en atacar la Gran Bretanya. El 4 de juliol, Hitler va afirmar que s’enfrontava ara a la decisió més difícil de la campanya: atenir-se al pla original de l’Operació i modificar-lo per fer una ofensiva més profunda cap al Caucas, on el mariscal Von Rundstedt rebria ajuda d’algunes forces Panzer del Grup d’Exèrcits del centre, o retenia la concentració de tropes blindades en el centre i avançar cap a Moscou. Els general no tenien dubtes, volien la capital soviètica, però Hitler pensava en Ucraïna, que la volia transformar en una colònia alemanya per explotar el seu camp i germanitzar-la.

A la matinada, mentre les tropes alemanyes no paraven d’avançar, Hitler va fer una reflexió en veu alta sobre el poble rus afirmant que només havien portat a la civilització el vodka i els considerava una ganduls que no servien ni per treballar. A més, va dir que si els russos havien arribat a organitzar un Estat era perquè dins de les seves venes tenien una gota de sang ària. Confiat com tots amb la victòria, va dir que els alemanys podrien accedir a la bellesa de Crimea gràcies a una autopista que construirien i va comentar que després de la guerra tots els alemanys podrien viatjar amb els seus Volkswagen i veure els territoris ocupats amb els seus propis ulls. Hitler, com bon amant dels cotxes que era, va assegurar que l’única manera de conèixer un país era viatjant per carretera. Llavors un dels seus convidats li va preguntar si seria suficient amb estendre les conquestes fins als Urals. Hitler li va respondre que en un principi sí. Parlant dels seus objectius, el líder alemany va dir que Sant Petersburg era una ciutat incomparablement més bonica que Moscou, però va afirmar que s’hauria de donar exemple allí i que la ciutat hauria de desaparèixer de la Terra. A més, va afirmar que la frontera entre Àsia i Europa no es trobava en els Urals, sinó en el lloc on acabaven els assentament de població germànica i a on començava la població eslava, i va deixar clar que la seva missió era moure aquesta frontera cap a l’est, més enllà dels Urals si era necessari, va afirmar. La matinada següent, Hitler va explicar que s’havia de conquerir Crimea i de nou va insistir en la idea d’eliminar el bolxevisme de la Terra.

El 8 de juliol, Hitler es va reunir amb els seus generals en el quarter per explicar-los que el seu objectiu era fer de les ciutats de Moscou i de Leningrad un lloc inhabitable i que pensava deixar morir de gana a la població civil en aquell hivern. Aquesta petita modificació, defensada pel general Halder, descartava que el Grup d’Exèrcits del centre es dirigís cap a la ciutat que havia fundat el tsar Pere el Gran el 1703 com es preveia a l’inici. Hitler estava tan convençut de la victòria que va dir que la Luftwaffe s’encarregaria de destruir aquelles ciutats i que no caldria utilitzar-hi els tancs. Després de la reunió amb els generals, Hitler es va reunir amb Goebbels, que acabava d’arribar per primer cop al quarter. Hitler li va confessar en la reunió que dues terceres parts de l’exèrcit soviètic havien sigut destruïdes juntament amb cinc sisenes parts dels seus tancs i avions. Estava eufòric i se li notava, i encara ho va estar més quan va rebre la notícia de que a la ciutat de Minsk havien capturat a 287.704 presoners soviètics i s’havien destruït a 3.000 tancs. El dia següent, tornant a reunir-se amb el seu ministre de Propaganda, Hitler li va prometre que Leningrad i Moscou serien esborrades del mapa i que s’imaginava noves províncies a Crimea, que la va definir com “la nostra Rivera”. Però Hitler estava preocupat ara perquè el Grup d’Exèrcits del nord també avançava molt ràpid cap a Leningrad, ciutat on hi vivien tres milions de persones, i hi veia un problema; com alimentar a tota aquella població un cop la ciutat caigués en mans alemanyes, una despesa molt gran que no estava disposat a fer. Pensant únicament en l’estalvi, Hitler va decidir que s’envoltés la ciutat i es tallés qualsevol subministrament que anés a la ciutat amb l’objectiu de deixar morir de gana a la població. El bloqueig alemany es va iniciar el setembre i va durar 872 dies. La gent atrapada dins la ciutat va viure en unes condicions infernals i un milió de persones varen morir d’inanició i es va arribar a l’extrem de pràctiques caníbals.

A la matinada del 10 de juliol, Hitler va comentar en el seu entorn que se sentia com l’investigador Robert Koch de la política. Comparant-se amb ell, va explicar que l’investigador va descobrir el bacil de la tuberculosis i amb ell es varen mostrar nous camins en la investigació mèdica, i va afirmar que ell havia descobert que els jueus eren el bacil i el ferment de tota la descomposició. Va subratllar que ell havia demostrat que un Estat podia viure sense jueus. Al cap de dos dies, Hitler va explicar en els seus convidats els seus pensaments més íntims. Va dir que Déu era el domini de les lleis naturals en la totalitat de l’Univers, i que el bolxevisme i el cristianisme anaven agafats de la mà perquè eren invents jueus i va afirmar que eren una gran mentida. Després d’aquesta reflexió, va criticar a Stalin titllant-lo de petit funcionari.

Convençut de que dominava Europa i que la Unió Soviètica cauria a les seves mans, des de Berlín, on hi havia retornat per uns dies, Hitler va ordenar el 14 de juliol que un cop es dominés Europa s’havia de reduir considerablement les forces de l’Exèrcit de Terra i s’incrementés les forces blindades donant prioritat la Luftwaffe i la Kriegsmarine per atacar a la Gran Bretanya i, més tard, als Estats Units. Per primer cop va contemplar atacar als Estats Units. Llavors, Hitler es va reunir amb l’ambaixador japonès Hiroshi Oshima i li va dir que els seus enemics, fent referència als soviètics, ja no eren éssers humans. Hitler sempre va considerar que els russos eren bèsties.

En una reunió a la Cancelleria de cinc hores, des de les tres de la tarda fins a les vuit de la tarda amb un descans per prendre cafè, Hitler es va reunir amb en Hermann Göering, en Martin Bormann, l’Alfred Rosenberg, en Wilhelm Keitel i en Hans Heinrich Lammers per parlar-los de l’Operació Barbarroja. El dictador va explicar les directrius polítiques bàsiques i les disposicions pràctiques per administrar i explotar els nous territoris conquerits. Hitler, que estava de bon humor, va començar la trobada criticant un diari de Vichy que havia comentat que la invasió a la Unió Soviètica era una guerra europea que, segons el diari, acabaria dividint europeus per clients i vencedors. El dictador va insistir en que no hi havia cap necessitat d’explicar els seus futurs objectius a partir d’aquell moment i que per tant no hi hauria d’haver cap declaració pública sobre la política a seguir. Després va declarar que volia annexionar Galitzia i Crimea al Reich, i que tenia la intenció d’explotar els recursos de la Unió Soviètics fins als Urals, va afirmar. Hitler no volia que cap eslau, txetxè, cosac o ucraïnès portés una arma de foc, i va deixar clar que totes les revoltes es reprimirien amb bombardejos i que es podria disparar a un eslau només per mirar amb recel a un alemany. Per ell, la lluita contra els guerrillers partisans proclamada per Stalin els donava l’oportunitat d’exterminar a tot el què se’ls possés per davant i va afirmar que el Jardí de l’Eden estava a les seves mans i que la millor manera d’aconseguir la pacificació del territori conquerit era matar a trets a qualsevol que els mirés malament. Fent una pausa perquè els altres parlessin, Keitel i Göering es varen incorporar en la conversa. Keitel va parlar de represàlies individuals i col·lectives per errors o deixadesa per impedir actes de sabotatges, i Göering va dir que l’únic que importava era explotar el graner d’Ucraïna. El ministre també va demanar a en Hitler que afegís els boscos bàltics de Bialystok a Prússia Oriental perquè eren bons territoris per la caça, pràctica que li encantava. Hitler, que odiava la caça com a vegetarià i com a amant dels animals, va dir-li que estava decidit a incorporar tots els Estats bàltics al Reich i va afegir-li un cop més la seva idea d’esborrar del mapa la ciutat de Leningrad. A continuació, va ordenar a en Rosenberg, que l’endemà el nombraria nou ministre per les Regions Ocupades de l’Est, l’administració política de les zones conquerides. Aquella decisió no li va agradar gens al líder de les SS Heinrich Himmler, que va quedar relegat a garantir la seguretat de les regions ocupades. Rosenberg mai va expressar la seva preocupació pel tractament que rebien els ucraïnesos, a qui ell volia considerar alemanys no sub-humans. El nou ministre va aprofitar el seu nou càrrec per apropiar-se d’obres d’art, de béns i riqueses dels jueus dels països ocupats. A més, va dur a molta gent als camps de concentració, on la majoria trobaria la mort.

Després de prendre un cafè per descansar, Hitler va dir que Europa era només un concepte geogràfic i que molt aviat el Reich s’estendria cap a Àsia. Per Hitler mai més havia de ser possible construir una potència militar a l’est dels Urals, i va afirmar que s’hi havia d’estar 100 anys lluitant per aquest objectiu. Durant la reunió, Hitler també va acceptar, contra els desitjos d’en Rosenberg, la proposta que havia presentat en Göering amb el suport d’en Bormann de nombrar comissari del Reich del territori d’Ucraïna a l’Erich Koch, un home que odiava profundament als ucraïnesos.

Moscou no és l’objectiu:

El 19 de juliol, de retorn a Rastenburg, l’Adolf Hitler va prendre una decisió que va canviar el rumb de la guerra i que va tenir conseqüències en el futur de l’exèrcit alemany. El dictador va publicar la Directriu número 33 en que ordenava a les tropes del general Heinz Guderian dirigir-se cap al sud per conquerir Ucraïna i a les tropes del general Hermann Hoth dirigir-se cap al nord per conquerir la ciutat de Leningrad. D’aquesta manera, Hitler va limitar l’atac i l’avanç cap a Moscou. Els nous plans no varen agradar gens a l’Estat Major alemany, que es va indignar majoritàriament. Un dels crítics va ser l’almirall Wilhelm Canaris, que va manifestar que la campanya a la Unió Soviètica no avançava tal i com havien previst i va afirmar que estaven lluny d’eliminar l’enemic.

Però Hitler no escoltava a ningú, creia que la victòria era seva i que s’aconseguia gràcies a ell, i així ho va traslladar en una carta enviada al dictador Benito Mussolini el 20 de juliol per explicar-li la situació militar en el front oriental. Hitler li va prometre que perseguiria l’exèrcit soviètic fins a aniquilar-lo. L’endemà, Hitler es va reunir amb el mariscal Wilhelm Ritter von Leeb per parlar de la campanya i li va prometre que rebria més homes per la conquesta de Leningrad.

El 22 de juliol, Hitler es va reunir amb el ministre de Defensa croat, el mariscal Slavko Kvaternik, i li va assegurar que seria en Iosif Stalin i no ell qui patiria la mateixa sort que l’emperador Napoleó Bonaparte. Parlant amb el ministre, va definir els jueus com el flagell de la humanitat i va afirmar que els comissaris jueus havien tingut un poder brutal en el Bàltic i que ara eren els lituans, els estonians i els letons qui estaven prenent represàlies sagnants contra ells. Des de feia setmanes s’estaven produint assassinats en massa contra els jueus dels pobles i ciutats lituanes, letones i estonianes, executats en la gran majoria pels casos pels propis ciutadans autòctons dels pobles conquerits. Llavors, va afegir que si els jueus se’ls donés carta blanca com a la Unió Soviètica posaria en pràctica els plans més insensats. Així, va afirmar que Rússia s’havia convertit en un focus d’infecció per la humanitat perquè, segons les seves paraules, si un sol Estat tolerava en el seu si a una família jueva això proporcionava el bacil essencial per una nova descomposició. Contundent, Hitler va exclamar que si no hi hagués més jueus a Europa ja no es veuria pertorbada la unitat dels Estats europeus, i va concloure la seva proclamar racista dient que el lloc on s’enviï els jueus, Sibèria o Madagascar, era irrellevant, va afirmar.

Després de la reunió amb el ministre croat, Hitler es va reunir amb els generals Walther von Brauchitsch i Franz Halder per comentar-los que si els britànics seguien lluitant era només perquè tenien l’esperança de que hi hagués un canvi en els Estats Units i perquè encara tenien esperances en la Unió Soviètica.

El 24 de juliol, Hitler va ordenar en el Grup d’Exèrcits de sud, que avançaven amb força per Ucraïna, que tanqués una bossa on hi havien concentrades milers de forces soviètiques amb base a Uma. La bossa la varen tancar quinze dies més tard. A la matinada, Hitler va lloar en el seu entorn més íntim la figura del soldat alemany. Per ell, l’exèrcit alemany era el més perfecte i el soldat alemany era el més segur i més sòlid.

El 26 de juliol varen sortir en el quarter de Rastenburg les primeres diferències entre Hitler i els seus generals, que volien anar directe a Moscou. Els generals es varen queixar del canvi de rumb amb la Directriu número 33, però Hitler no els va escoltar. No li va preocupar el més mínim el que pensessin els seus generals i els va continuar donant ordres que ells no haguessin aprovat. Aquella nit va explicar en el seu entorn que veia bé la monarquia com una forma de govern, això si amb algunes condicions, va voler aclarir. Per ell era important que el poble veiés la figura d’un líder com un ídol, de fet ell mitificava la figura del monarca Frederic el Gran, i creia que la monarquia era important perquè en els països on s’havia abolit com França ara eren països fracassats. El dia següent, Hitler va fer un anàlisi on va dir que amb 250.000 homes ben dirigits podien dominar el front oriental per sempre més. Va creure que un cop conquerida aquella regió s’hauria d’educar aquella gent per tal de que poguessin viure decentment, segons les seves paraules. D’acord amb les seves idees racistes, veia aquelles persones com analfabetes. Tot i que deia que volia que visquessin decentment, desitjava que una part d’aquesta població fos esclava dels alemanys i estava decidit a convertir Crimea en una colònia alemanya.

El 30 de juliol, Hitler estava molt cansat i indignat de que els seus generals, com en Franz Halder, no opinessin igual que ell. Tot i això, va publicar la Directriu número 34 i va cancel·lar el Suplement a la Directriu número 33, la conquesta de Moscou, basant-se en els forts reforços que havien rebut els soviètics que s’enfrontaven i resistien al Grup d’Exèrcits del centre. La Directriu ordenava dividir l’Exèrcit per tot el territori soviètic i va aturar les tropes del mariscal Fedor von Bock, les que s’havien d’ocupar de la conquesta de Moscou, mentre s’ocupava Leningrad i Ucraïna. Hitler volia Ucraïna pels seus grans recursos agrícoles i industrials.

Mentrestant, l’arquitecte Albert Speer va proposar-li al ministre d’Armament Fritz Todt paralitzar les obres que no tinguessin importància estratègica pel desenvolupament de la guerra. Speer volia que la guerra acabés aviat perquè li dificultava en la seva feina de construir les grans obres del Reich. Però en el ministre no li va agradar la idea, ja que la campanya contra la Unió Soviètica estava sent un èxit i tot feia pensar que s’acabaria aviat. Quan Hitler va escoltar els suggeriments de Speer també va rebutjar la seva proposta, ja que també creia que la victòria era qüestió de setmanes i pensava que no caldria paralitzar les obres, com per exemple les autopistes, les obres del NSDAP i el projectes de Berlín.

El 2 d’agost, Hitler va parlar un altre cop en el seu entorn més íntim de la seva idea de crear una nova raça de denominadors. Dos dies després va visitar el quarter general del mariscal Von Bock a Novy Borissov per parlar de la campanya amb el mariscal i els generals Guderian i Hoth. El mariscal, a qui Hitler va felicitar per la feina feta fins llavors, volia atacar la ciutat de Moscou el més aviat possible. Parlant del tema, Hitler li va dir que no tenia clar què faria després de conquerir Lenigrad, si atacar Moscou o atacar Ucraïna. El mariscal li va comentar que es podia defensar la causa de la població dels països ocupats de forma amistosa, ja que estaven disposats a col·laborar. Llavors, Hoth i Guderian li varen comentar a en Hitler que els relleus i les reparacions imposades pel seu ràpid avanç portarien un temps a realitzar-se i varen demanar ralentí l’avanç, idea que Hitler va acceptar. A continuació, Hitler els va comentar que farien en breu una brutal ofensiva, idea que al mariscal Von Bock li va encantar perquè creia que els soviètics no tenien forces per aguantar.

Al cap de dos dies, ja a Rastenburg, Hitler es va reunir amb el mariscal Gerd von Rundstedt i el dictador romanès Ion Antonescu per parlar de la campanya. El 4º Exèrcit del comandant Gunther von Kluge, d’una antiga família militar prussiana, havia guanyat aquella jornada en el sector central la batalla per Smolensk, on gairebé la ciutat va quedar destruïda després de la dura resistència soviètica encapçalada pel general Gregory Zhukov, nombrat el 1940 cap de l’Estat Major soviètic. Hitler es va posar tan content amb el seu mariscal que li va confiar l’Exèrcit més poderós amb 49 divisions. Però la salut del dictador va començar a decaure per la forta pressió que rebia i es va trucar al doctor Theodor Morell per demanar-li que vingués immediatament al quarter perquè Hitler patia un fort mareig. El dia 8, Hitler tenia molts dubtes sobre la campanya i constantment estava canviant els seus objectius. Walter Warlimont es va queixar de que Hitler s’allunyava de la realitat en que es viva la guerra. El fet d’estar al quarter de Rastenburg aïllat el va fer perdre la visió de la realitat. Finalment, el dia 12, després de moltes deliberacions, Hitler va emetre un suplement de la Directriu número 34 firmada pel cap de les Forces Armades Keitel, on va ordenar en el Grup d’Exèrcits del sud continuar avançant i atacant cap al sud, i va demanar en el Grup d’Exèrcits del centre esperar a la defensiva per tal de que no avancessin cap a Moscou fins que s’haguessin eliminat les forces soviètiques.

El 15 d’agost els alemanys ja estaven conquerint els pobles ucraïnesos i Hitler va tornar a ordenar al Grup d’Exèrcits del centre que esperessin a la defensiva mentre el Grup d’Exèrcits del nord havien de conquerir la ciutat de Lengrad. Tot i l’ordre de continuar avançant cap al nord, el Grup d’Exèrcits del nord es va aturar a 70 quilòmetres de Leningrad. Al cap de tres dies, per fer-lo canviar d’opinió, el comandant Walther von Brauchitsch va escriure uns informes provinents del general Franz Halder i elaborats pel coronel Adolf Heusinger, l’estratega del dictador, per en Hitler, on argumentava que s’havia d’eliminar l’exèrcit soviètic dirigit pel general Semyon Timosehko per conquerir la ciutat de Moscou, ja que després d’octubre seria impossible per les males condicions climatològiques.

El dia abans, Hitler es va reunir amb el líder de les SS Heinrich Himmler i és molt probable que aquest l’informés dels afusellaments a gran escala que havia vist els últims dies a Minsk. El dia 18 Hitler es va reunir amb el ministre Goebbels en el quarter general. El ministre va veure que Hitler no es trobava bé, des de feia dies els problemes estomacals li havien augmentat per culpa dels nervis, i feia mala cara i se’l veia cansat. Durant la reunió, el dictador li va comentar que estava convençut que tot i les reunions entre el primer ministre Winston Churchill i el president Franklin Delano Roosevelt del 9 al 12 d’agost, els Estats Units encara no estaven preparats per entrar a la guerra, tot i que prèvia que l’any següent sí que entrarien en el conflicte. Seguidament li va comentar de que la destrucció dels jueus s’estava materialitzant tal i com havia anunciat el 30 de gener de 1939. Per aquesta frase és molt probable que Himmler li expliqués les matances. El dictador li va assegurar que els jueus alemanys serien deportats a l’Est poc després de la victòria contra la Unió Soviètica. Llavors, Goebbels li va ensenyar un informe que contenia una gran quantitat de propostes per deportar els jueus de la capital alemanya i la va suggerir excloure’ls de la utilització dels mitjans de transports i privar-los dels productes artesans alemanys. A més, tenia pensat que entreguessin objectes d’ús quotidià com bicicletes, màquines d’escriure, llibres, frigorífics, forns elèctrics….. A part, pensava ordenar una inspecció general pels jueus per determinar quins d’ells eren útils per la indústria bèl·lica. El ministre li va afirmar que s’havien d’aprovar totes aquelles propostes perquè els jueus minvaven la moral, sobretot la dels soldats del front, va dir. Un cop Hitler es va mirar totes aquestes propostes li va donar permís per començar el trasllat de tots els jueus de Berlín cap als guetos i als camps de concentració de l’Est. Goebbels va declarar que els jueus de l’Est tindrien que pagar la factura i que en el futur no tindrien motiu per riure. Precisament, aquell dia els alemanys varen obligar als jueus dels territoris ocupats de l’Est a dur el distingiu de l’Estrella Groga per distingir-los de la resta de la població i per facilitar-ne les deportacions. Però el que va deixar sorprès a en Goebbels, a part de la mala salut d’en Hitler, va ser sentir com el dictador sospesava la idea d’acceptar unes condicions de pau amb Stalin i, inclús, va afirmar ara que el bolxevisme no suposava cap perill per Alemanya sense l’exèrcit soviètic. Hitler estava molest amb ell mateix per haver-se deixat enganyar en relació amb el potencial dels bolxevics a partir dels informes procedents de la Unió Soviètica. Per ell aquesta era la causa dels problemes de les operacions militars i ara començava a veure que la campanya s’estava allargant més del compte i que potser Moscou no es podria conquerir.

A la nit del 20 d’agost, Hitler va llegir els informes del comandant Von Brauchitsch i, després de reflexionar-hi una estona, va continuar pensant que la conquesta de Moscou podia esperar. L’endemà li va dir en el mariscal que la conquesta dels sectors Nord i Sud tenien prioritat i que Moscou tenia que esperar. A continuació, el dictador va enviar en el mariscal Fedor von Bock la nova directiva on li deia que la proposta de l’Exèrcit de continuar les operacions cap a Moscou no corresponien als seus plans i que l’objectiu principal no era arribar abans de l’hivern a la capital sinó que era la conquesta de Crima, la de la regió minera i industrial de la conca dels Dönets, les zones petrolíferes del Caucas, eliminar la ciutat de Leningrad i arribar a Finlàndia. La conquesta de Crimea, va afegir, era de vital importància per salvaguardar els subministraments de petroli procedents de Romania. Aquesta nova directriu no va agradar gens al mariscal. El dia següent, Hitler, cansat de que els seus comandants no opinessin igual que ell, va desenvolupar un Estudi en el que acusava a l’Alt Comandament de l’Exèrcit de no complir el seu pla operatiu i reafirmava la necessitat de traslladar el pes principal de l’atac al nord i al sud, i relegava Moscou a la condició d’objectiu secundari. En l’Estudi també criticava al comandant Von Brauchitsch per la seva falta de lideratge per deixar-se influir pels interessos particulars dels sectors individuals de l’Exèrcit. Un cop més, Hitler va reiterar que s’havia d’eliminar a la Unió Soviètica per ser un aliat de la Gran Bretanya i que només es podia aconseguir la destrucció dels soviètics després d’eliminar el seu Exèrcit i s’ocupés i es destruís les bases econòmiques que podrien permetre a la Unió Soviètica continuar la guerra. El dictador va reafirmar la necessitat de concentrar-se en destruir les posicions soviètiques en el Bàltic i ocupar la regió d’Ucraïna i el mar Negre, on les matèries primes eren vitals per l’economia de guerra soviètica. També va subratllar la necessitat de protegir els subministraments de petroli alemanys a Romania. A més, va insistir en que les tres divisions del Grup d’Exèrcits del centre havien de rebre subministraments immediatament. Quan s’hagués capturat la ciutat de Leningrad seria llavors quan les unitats motoritzades podrien avançar cap a Moscou. Tampoc en el sud es produiria cap alteració dels plans originals. Quan s’aconseguís destruir Kiev, l’avanç cap a Moscou seria més fàcil, va argumentar Hitler. D’immediat que es va llegir l’Estudi, el OKW va trucar al mariscal Von Bock per informar-lo de que per ordre d’en Hitler els contingents del 2º Exèrcit i el Grup del general Heinz Guderian havien de desviar-se cap al sud. No sent tampoc del gust d’en Von Bock aquest Estudi, aquest va trucar a en Von Brauchitsch per dir-li que no estava d’acord amb l’ordre. Després de veure que no li feien cas, Von Bock va trucar al general Franz Halder per dir-li que tots els estudis que hi havia fins llavors deien que s’havia de conquerir Moscou i que ara, amb la nova ordre de desviar-se cap al sud, es cometia un greu error. Guderian, que tampoc estava d’acord amb l’ordre, va visitar a en Hitler per discutir-la, però abans de ser rebut pel dictador el comandant Von Brauchitsch li va dir que tot estava decidit i que era inútil discutir. Tot i això, Guderian va parlar amb Hitler de la gravetat de la situació si no s’atacava Moscou, però el dictador li va reiterar per enèsim cop que el principal objectiu era el sud. Guderian, un cop més, va tenir que cedir.

A la tarda del 23 d’agost es va celebrar una conferència militar en el quarter de Rastenburg. Tots els generals demanaven tornar atacar Moscou, però Hitler feia oïdes sordes. Prèviament, els generals Guderian i Halder s’havien reunit per intentar seguir una estratègia conjunta per fer canviar d’opinió a en Hitler. Abans d’entrar a la reunió, que ja havia començat amb en Hitler i els generals Keitel, Jodl, Rudolf Schmundt i altres, el mariscal Von Brauchitsch els va prohibir parlar amb en Hitler de Moscou, ja que les ordres eren clares. Sabent que no hi havia res a discutir, el general Halder no va entrar a la reunió i va deixar sol a en Guderian, que va entrar a dins per defensar la seva postura. Després de saludar-se i d’intercanviar quatre paraules, Hitler li va preguntar si les seves unitats podien fer un gran esforç. El general li va respondre que sí, però sempre hi quan es fixés un objectiu important com Moscou. Llavors, Hitler li va explicar que des del punt de vista militar era més important acabar de destruir l’exèrcit soviètic, però el general Guderian va agafar de cop la paraula i li va descriure la importància geogràfica de Moscou i el va advertir dels perills que hi hauria si es desviaven cap a Ucraïna. Durant tota l’exposició del general, Hitler el va deixar parlar sense interrompre’l, fet insòlit en ell, i quan va acabar l’explicació Hitler va dir-li que les matèries primes i la base de proveïment d’Ucraïna eren de vital importància per continuar amb la guerra i va seguir subratllant la importància de Crimea per eliminar la possibilitat de que els soviètics ataquessin els jaciments de petroli romanesos. Cada cop més irritat, el dictador li va afegir que els seus generals no sabien res sobre els aspectes econòmics de la guerra. Mentre Hitler exposava els seus arguments, la resta aprovava cada frase del líder alemany de manera que Guderian es va quedar sol defensant la seva idea d’atacar primer Moscou. Finalment, Guderian va renunciar al seu pla. D’aquesta manera, tal i com havia demanat el dictador, el 2º Grup Panzer, juntament  amb el 2º Grup d’Exèrcits, va atacar al sud del front oriental amb l’objectiu d’establir contacte amb el Grup d’Exèrcits del sud, a l’est de Kiev.

L’endemà, Hitler va fer una acció que no estava acostumat a fer, tirar-se enrere. Va suspendre l’Operació Aktion T4, l’eutanàsia a malalts mentals i les persones considerades pel règim com asocials per les nombroses queixes que rebia, sobretot dels eclesiàstics. Tot i que no es va fer en els centres hospitalaris, es va continuar practicant l’Ordre en els camps de concentració i en els establiments infants. Fins aquesta data, el programa d’eutanàsia gestionat per la Cancelleria del Führer sota la direcció d’en Philipp Bouhler va portar la mort de 70.263 persones. Hitler es va fer enrere perquè el que no desitjava, ara que la guerra s’allargava més del que havia pensat, era que l’Església se li posés encontra i acabés provocant una revolta dins del seu propi poble.

El matí del 25 d’agost, Benito Mussolini va arribar al quarter per reunir-se amb en Hitler. Un cop reunits, Hitler li va admetre que el seu Servei d’Intel·ligència s’havia equivocat en no detectar que la Unió Soviètica tenia un Exèrcit ben armat i ben equipat, però va dir-li que tot i les dificultats seguia convençut de la victòria. Després li va prometre que un cop hagués derrotat als soviètica, calculava per l’octubre d’aquell any, envairia la Gran Bretanya. A la tarda es varen tornar a reunir i el líder alemany li va expressar el seu malestar per no haver convençut al dictador Francisco Franco perquè ocupés Gibraltar, ja que pensava que tot hagués canviat si el gener o el febrer haguessin controlat aquella zona de control britànic, tal i com desitjava. Llavors, amb un mapa enorme que hi havia damunt la taula, Jodl, Keitel i el mateix Hitler li varen explicar en el dictador italià tal i com avançava la guerra en el front oriental. Al final de la reunió el líder italià li va prometre que Itàlia participaria més àmpliament en la lluita, i Hitler li va assegurar que aniquilaria als soviètics per alliberar Alemanya i Europa de l’amenaça bolxevic per crear les bases necessàries per un nou ordre mundial. Quan s’acomiadaven, Hitler li va manifestar el seu desig de visitar la ciutat de Florència un cop hagués acabat la guerra, ciutat que va ressaltar per la seva harmonia, el seu art i la seva bellesa. El dictador italià es va passar cinc dies en el quarter. L’endemà es varen tornar a reunir i al cap de dos dies varen fer una visita d’inspecció al sector sud i amb cotxe varen recórrer el sector d’Uman, Ucraïna.

El primer dia de setembre, el dia que es va obligar en els jueus alemanys de més de sis anys a dur l’Estrella Groga amb la inscripció jude en lletres hebrees, la Judenstern, Hitler es va reunir en el quarter de Rastenburg amb el comandant de la Divisió Blava, un grup de voluntaris espanyols, la majoria ex-combatents de la Guerra Civil espanyols, que varen lluitar al costat d’Alemanya durant l’Operació Barbarroja, Augustín Muñoz Grande. El comandant espanyol li va explicar que tenien moltes ganes de continuar lluitant contra els soviètics, però es va queixar de que els seus homes tenien que fer molts quilòmetres a peu. Hitler es va excusar per aquell fet i li va dir que estava convençut de la victòria, però li va confessar que encara esperava una dura resistència i el va advertir de que havien de superar totes les adversitats.

Moscou, massa tard?

Després de bloquejar la ciutat de Leningrad amb el propòsit de deixar morir de gana a la població, el 6 de setembre l’Adolf Hitler i l’OKW varen emetre la seva Directriu número 35, l’Operació Tifó, en la que s’ordenava en el Grup d’Exèrcits del centre amb el suport dels tancs dels Grups nord i sud, els avions del Grup nord i l’exèrcit finlandès llançar per finals de mes una ofensiva contra les forces del general Semyon Timoshenko a l’est de Smolensk per dirigir-se, ara sí, cap a Moscou per conquerir-la.

Al cap de dos dies, Hitler es va reunir amb el regent hongarès Miklos Horthy per parlar durant un parell de dies de la guerra en el front oriental. Després d’uns quants dies que Hitler només va estar pendent de la batalla, el dictador va insistir en el seu entorn amb la seva idea de rodejar la ciutat de Leningrad i no ocupar-la, tot el contrari del que volia fer el mariscal Ritter von Leeb, que desitjava la conquesta de la ciutat. A la matinada del dia 15, Hitler va explicar en els seus convidats que havia ordenat en el líder de les SS Heinrich Himmler que eliminés tots els caps revolucionaris que estiguessin en els camps de concentració si a Alemanya hi hagués futurs disturbis. El dictador continuava molt preocupat que hi pogués haver una revolució dins d’Alemanya aprofitant que ell era fora del país per un llarg temps. Des de feia dies, alguns religiosos havien continuat criticant el règim tot i que feia setmanes que s’havia aturat l’Aktion T4. L’endemà, Hitler va dinar amb Himmler i amb tota probabilitat varen parlar de la deportació dels jueus. A més, durant aquell dia Wilhelm Keitel va firmar una Directriu escrita per en Hitler com a resposta dels assassinats de soldats alemanys a mans dels partisans. En la Directriu s’ordenava a la Wehrmacht ser cruel amb la població dels països ocupats que anessin contra els interessos del règim. El migdia del dia 17, Hitler es va reunir amb el ministre Joachim von Ribbentrop per analitzar la proposta del ministre Alfred Rosenberg de deportar els jueus alemanys a l’Est. A la tarda s’hi va afegir en Himmler per parlar també d’aquell tema. Quan Himmler va marxar de Rastenburg tenia l’autorització per començar a deportar jueus alemanys, austríacs i txecs a l’Est.

El 19 de setembre, Hitler es va reunir a Rastenburg amb el comissari d’Ucraïna Erich Koch per parlar de la futura Ucraïna ocupada. Els dos no creien que Ucraïna tenia que ser un territori independent com defensava Rosenberg, amb qui Koch hi mantenia una mala relació. Creien en la destrucció de les grans ciutats de la Unió Soviètica i estaven contents de que Kiev hagués quedat destruïda després de durs combats. Pel comissari, la industria ucraïnesa havia de ser desmantellada per tal de fer tornar els obrers al camp.

Al cap de dos dies, el mariscal Fedor von Bock va aconsellar a en Hitler que abans de llençar un atac contra Moscou es proveís d’estructures fortificades per passar l’hivern. Hitler, però, es va irritar davant del mariscal dient que l’Estat Major l’impedia dur a terme els seus plans com ell volia i li va retreure que en el passat l’hi hagués qüestionat les seves decisions com les de l’ocupació de Renània, l’entrada a Àustria, l’ocupació de Txecoslovàquia, la guerra a Polònia i l’ocupació de França. Volia demostrar-li que ell tenia raó en les qüestions militars i que els que s’equivocaven eren els generals de l’Estat Major. L’endemà, Hitler va dirigir una nota als seus soldats per resumir la victoriosa situació en el front oriental i va mencionar la següent ofensiva, Moscou. Hitler no volia derrotistes, creia que tenia la victòria a tocar.

El 23 de setembre, Hitler va exposar les seves teories racials de nou i estava decidit a negar la ciutadania del nou Reich als eslaus. Per ell eren persones inferiors que es reproduïen com animals i només els hi envejava el seu potencial agrícola. Era inconcebible pel dictador que Alemanya tingués que viure en un territori massa petit mentre que una raça, que per ell no aportava res a la civilització, ocupava els terrenys agrícoles més rics del món. Va concloure la seva exposició dient que si feia mal als russos era perquè no volia que ells fessin mal als alemanys. A continuació, va reunir-se amb el Protector de Bohèmia i Moràvia Constantin von Neurath per primer recriminar-li la seva falta de fermesa contra els jueus per després anunciar-li el nomenament del líder del SD Reinhard Heydrich com a Segon Protector de Bohèmia i Moràvia. Von Neurath va protestar enèrgicament i va presentar la seva dimissió, però, com sempre, Hitler li va negar. El dia 27 el destituiria formalment ell mateix, però li va deixar ocupar transitòriament ocupar les seves funcions fins al 25 d’agost de 1943, quan va ser substituït pel fins llavors ministre de l’Interior Wilhelm Frick. Tot seguit, Hitler va ordenar en el cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel que tots els comissaris polítics soviètics capturats fossin eliminats d’immediat, però no els soldats capturats. Molts d’aquests comissaris polítics soviètics se’ls va portar a camps de concentració per ser gasejats, tècnica per assassinar ràpidament que s’estava provant aquell mes.

Després, Hitler es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels durant una llarga estona. Amb Goebbels es relaxava i es va mostrar satisfet per la recent conquesta de Kiev. Tot i la felicitat que expressava, Hitler es va queixar de les dificultats que tenia per imposar la seva autoritat als experts de l’Estat Major. Amb el sabor de la victòria a la boca, Hitler va repetir que Leningrad seria destruïda carrer per carrer. Canviant de tema, el ministre li va descriure l’estat d’ànim d’Alemanya i li va aconsellar que anés a Berlín i es dirigís al poble en un discurs perquè feia temps que no explicava la situació. L’últim cop va ser el 4 de maig i Goebbels notava que el poble estava desmoralitzat. Hitler va acceptar fer un discurs i li va demanar que preparés un acte de masses per inaugurar la campanya d’Ajuda d’Hivern, la Winterhilfswerk, la caixa d’ajuda del NSDAP per assegurar menjars populars i subscripcions a favor dels més necessitats, per finals de la setmana següent.

El migdia del dia 25, Hitler va explicar de nou en els seus convidats que els soviètics tenien que ser eliminats perquè els considerava perillosos i va deixar clar que tenien que ocupar els territoris de l’Est per posar una frontera entre Europa i Àsia. Per ell era precís que Berlín fos el centre d’Europa, una capital que havia de ser la capital de tots, va afirmar. A la tarda va explicar que la Unió Soviètica seria una font de matèries primes i un mercat pels productes alemanys, i estava convençut de que Europa voldria emigrar cap a l’Est enlloc de cap a Amèrica. A la matinada va dir que havia començat una batalla cruel per la conservació de l’espècie. Hitler tenia molt clar què hi feien a l’Est, els seus generals no tant.

El 26 de setembre va acabar la Batalla per Kiev després de que encerclessin la ciutat en el cèrcol més gran de la Segona Guerra Mundial. Els homes del 2º Grup Panzer del comandant Heinz Guderian i el Grup d’Exèrcits del sud del mariscal Gerd von Rundstedt varen aniquilar a un total de cinc exèrcits soviètics i varen empresonar a 655.000 soviètics. Hitler es va mostrar eufòric quan va saber la notícia i va dir que aquella Batalla era la més gran que hi havia hagut a la història. Al cap d’uns dies, Kiev viuria una de les matances de jueus més grans de la història.

Continuant amb les seves llargues tertúlies, a la matinada del 28 Hitler va explicar que estava encontra d’una societat tancada on una persona segons el seu origen tenia més avantatges alhora d’ocupar càrrecs polítics. Va prometre que en un futur l’obrer alemany tindria les seves vacances, els seus dies lliures i uns salaris que li permetessin viatjar per mar un o dos cops en la vida. També va criticar en aquesta tertúlia al poble espanyol quan va dir que els espanyols ja estaven satisfets amb unes poques olives al dia enlloc de treballar més per obtenir-ne més.

A l’octubre Hitler pensava que ocuparia Moscou amb un tres i no res i que llavors la batalla en el front oriental ja s’hauria acabat. Per això, el primer dia d’octubre va fer un discurs radiat dirigit als seus soldats per anunciar-los el començament de l’última gran batalla. La majoria dels soldats els va encantar les paraules del dictador. Tenien ganes de tornar a casa i no es volien quedar per comprovar com era de dur l’hivern rus. L’endemà, abans de tornar a la capital, Hitler va llançar l’Operació Tifó ordenant al comandant en cap Fedor von Bock atacar la ciutat de Moscou. D’aquesta manera, el gruix de l’exèrcit alemany va avançar en massa cap a la capital soviètica, tot i que el 30 de setembre el 2º Grup Panzer del general Guderian ja havia començat a avançar-hi després d’ocupar Kiev. El Grup d’Exèrcits del centre arribaria a la ciutat d’Orel, a l’est de Briansk.

A la una de la tarda del 3 d’octubre, Hitler va arribar a Berlín amb el seu tren. De seguida que es va allotjar a la Cancelleria es va reunir amb el ministre Goebbels en el seu despatx. Hitler li va explicar que estava convençut de que si el temps era favorable destruirien l’exèrcit soviètic en dues setmanes. El seu plantejament no era del tot erroni sinó fos per la data en que estaven perquè en la doble batalla a Viazma i Briansk semblava que acabaria aviat la guerra a l’Est amb victòria alemanya. Un cop acabada la reunió, els dos homes més poderosos del Reich es varen dirigir al Palau d’Esports amb motiu de la inauguració de l’obra de socors hivernal, on estava previst que Hitler parlés per primer cop des de que havia començat l’Operació Barbarroja. Quan varen arribar al Palau una multitud de gent els estava esperant. Després dels aplaudiments del públic, Hitler va fer el seu esperat discurs on va defensar la invasió a la Unió Soviètica com un atac preventiu, tot i que va admetre que no havien tingut idea dels gegantescs que eren els preparatius que havien fet els soviètics contra Alemanya i Europa, ni la magnitud del perill, i va afirmar que havien escapat pels pèls de que no només Alemanya fos aniquilada, sinó tot Europa. Tot i això, el dictador va afirmar que la campanya a l’Est estava a punt d’acabar i va afirmar que els seus enemics no es tornarien a aixecar mai més. També va explicar que s’havia vist obligat a entrar en la guerra pel bel·licisme de la Gran Bretanya i dels jueus, però va reiterar un cop més que estava confiat de que els seus enemics estaven a punt de caure. El públic es va mostrar en tot moment eufòric davant les paraules del seu líder i no paraven d’aplaudir-lo amb entusiasme, de fet no havien perdut mai una batalla encara i no hi havia motiu per pensar en la derrota, segurament molts pensaven. Durant el tram final el discurs d’en Hitler va ser interromput amb sonors aplaudiments i el final el públic del Palau es va posar dempeus i va dedicar-li una sonora ovació. Aquella acció el va emocionar, però va tenir que marxar i no es va quedar més. A les set de la tarda, un cop acabat l’acte, Hitler es va dirigir a l’estació per tornar a Rastenburg. Goebbels el va acompanyar en el trajecte a l’estació i a mig camí varen rebre les últimes notícies del front. L’avanç estava anant millor del que esperaven. Hitler marxava pensant que aviat tornaria triomfal.

L’endemà, després de tornar de la capital, Hitler va visitar el quarter general de l’Alt Comandament de l’Exèrcit per felicitar al mariscal Von Brauchitsch pel seu 60è aniversari. A la nit, durant el sopar, Hitler estava de molt bon humor i es va posar a parlar del futur de l’Alemanya oriental. Preveia que en els següents 50 anys s’establirien allí cinc milions de granges d’ex soldats que mantindrien unit el continent mitjançant la força militar. El dictador va reafirmar que no concedia cap valor a les colònies i va dir que es podria arribar ràpidament a un acord amb la Gran Bretanya sol, i va concloure que el seu Mississipí havia de ser el Volga, no el Níger. La nit següent, ja a Rastenburg, en el sopar Hitler va parlar amb el líder de les SS Heinrich Himmler, que aquest li va explicar les seves impressions sobre Kiev i li va comentar que podia prescindir del 80 o el 90% de la gent pobra de la ciutat. Llavors, el dictador va parlar sobre els dialectes alemanys i li va parlar de la seva aversió per l’accent saxó i va rebutjar tots els demés dialectes perquè creia que no feien res més que dificultar l’aprenentatge de l’alemany als estrangers i dificultava el seu camí de convertir l’alemany en el mitjà de comunicació general a Europa. En el dinar del dia 6 es va parlar de l’eliminació de la resistència txeca després del nomenament d’en Heydrich com a Protector de Bohèmia i Moràvia. Hitler va parlar intensament de les formés en que pensava reduir la població txeca i va afirmar que la deportació dels jueus era la solució. El dictador va deixar clar que tots els jueus havien de ser expulsats del Protectorat i enviats no només en el Govern General, sinó més a l’Est, però va explicar que ara no es podia dur a terme aquesta missió per la falta de transports, que eren utilitzats per l’Exèrcit. Tenint clar el seu objectiu, i va exclamar que juntament amb els jueus del Protectorat tots els jueus de Viena i Berlín havien de desaparèixer al mateix temps i va justificar les seves intencions dient que els jueus eren a tot arreu el conducte per on circulaven les notícies de l’enemic.

El 7 d’octubre, Hitler va ordenar prohibir acceptar la rendició de Leningrad i de Moscou, com també va prohibir l’entrada en aquestes ciutats dels soldats alemanys perquè no volia patir les baixes que varen patir en la conquesta de la ciutat de Kiev. El dictador també va ordenar disparar contra totes les persones que sortissin d’aquestes ciutats i s’apropessin a les línies alemanyes, tot i que va acceptar que la població d’aquestes ciutats fugissin cap a l’interior del país. Aquestes ordres varen ser firmades pel general Jodl. L’endemà, Hitler va rebre a Rastenburg la notícia de que Moscou volia obrir negociacions amb Alemanya, però no en va voler fes cas perquè estava convençut de que tenia la victòria al seu abast. De fet no li faltava part de raó: en el sector central les tropes de la Wehrmacht van conquerir la ciutat de Mojaisk i Orel, i es trobaven a 360 quilòmetres al sud-est de la capital soviètica. Però aquell dia va començar una intensa pluja que va alentir l’avanç cap a Moscou. La pluja va transformar les carreteres en un fangar; els vehicles patinaven, s’encallaven i quedaven immobilitzats. A la nit, Hitler va parlar del gir decisiu que s’havia produït en la situació militar durant els últims tres dies. No dubtava de la victòria i per això el dia següent va ordenar en el seu cap de premsa Otto Dietrich que convoqués l’endemà una conferència de premsa en el Ministeri de Propaganda per explicar en el poble alemany que en poques setmanes cauria l’exèrcit soviètic, que farien presoners a 2.400.000 soldats, destruirien a 14.000 avions, 17.500 tancs i 21.600 peces d’artilleria. Dietrich va publicar en els diaris alemanys que la campanya en el front oriental ja estava decidida i que el bolxevisme estava acabat. A la nit, Hitler va explicar en els seus convidats que estava molt satisfet amb el dictador romanès Ion Antonescu perquè creia que el seus soldats atacaven amb valentia als soviètics. També va explicar la seva particular visió que tenia dels imperis alemany i britànic a la història. Estava convençut de que havien sigut els alemanys abans un gran imperi que els britànics i va afirmar que si no hi haguessin hagut tantes lluites internes per la religió, la Gran Bretanya no hagués tingut ni veu ni vot en el continent europeu.

El migdia del dia 13, Hitler va rebre la visita del ministre Walther Funk i de molt bon humor va reflexionar amb ell sobre els seus plans econòmics per l’Europa que volia conquerir. El dictador va explicar que volia unir els rius Dnièper i Don pel Mar Negre, i es volia apoderar del petroli i els cereals de l’est d’Europa. Així, creia que Europa tindria més importància i que seria Europa i no Amèrica el continent de les possibilitats il·limitada. Estava convençut de que amb els territoris de l’Est seria el final de l’atur. A la nit, es va autoelogiar quan va explicar que un cap de Guerra tenia que tenia imaginació i fantasia, i estava convençut de que el poble alemany era un poble de soldats i artistes. S’ha de recordar que Hitler es considerava un soldat i un artista, tot i que mai va destacar en cap d’aquests camps. Llavors, va comentar que treballava unes deu hores al dia pensant en qüestions militars i que les altres decisions només hi dedicava mitja hora, però va afirmar i deixar clar que esperava que aviat pogués canviar tota aquesta rutina per no pensar tant amb la guerra. Creia fermament que si no fos per ell no s’haurien pres les decisions que s’havien donat. Seguidament, va dir que tenia la sort de saber-se relaxar pensant amb l’arquitectura i observant dibuixos, i va afirmar que la seva força provenia del seu passat com a soldat i que per això podia comprendre amb rapidesa les mesures que convenien en cada moment. A la següent tertúlia nocturna, Hitler va dir en el secretari Martin Bormann i els seus convidats que no es podia fiar de les previsions meteorològiques i es va mostrar favorable de que els meteoròlegs es separessin de l’Exèrcit perquè considerava que la Lufthansa tenia un servei meteorològic de primera.

El 17 d’octubre, Hitler va tornar a explicar en els seus convidats que el dictador romanès Ion Antonescu era un gran aliat per Alemanya. A la tarda va tornar a parlar amb els seus convidats de la seva idea d’europeïtzar Rússia i els va tornar a insistir de que tenia pensat construir carreteres que conduirien fins al sud de Crimea i fins al Caucas per tal de que els alemanys poguessin anar aquells territoris amb facilitat. Va deixar molt clar que els pobles autòctons dels territoris conquerits s’haurien d’extingir i va assegurar que s’estaven alliberant per complet dels jueus, a qui va qualificar de destructius, i va confirmar que s’ocupava d’aquest assumpte amb fredor i va comentar que no tenien absolutament cap obligació cap a aquests pobles i que esperava que només aprenguessin a entendre les senyals de tràfic de les autopistes que pensava construir per tal de no atropellar-los. A la nit, el dictador es va reunir amb el ministre Fritz Todt i el gauleiter de Turíngia Fritz Sauckel per dir-los que en els següents 20 anys Ucraïna seria la llar de 20 milions d’habitants a més dels natius. Hipocondríac com era, va dir que ell ja no hi seria per veure-ho. Al cap de dos dies a la matinada, Hitler va explicar davant dels seus convidats la seva particular visió de la campanya al front oriental dient que quan va començar l’Operació tenia la incertesa de no saber com era aquella país i la seva gent, però que ara tenia clar que havia de suprimir la civilització dels bolxevics i que no sentiria cap remordiment si arrasava ciutats com Kiev, Moscou o Sant Petersburg. Hitler va acabar la seva intervenció prometent que faria construir a Berlín uns monuments que dintre de 1.000 anys encara recordarien la seva victòria. El dia 21, insistint sempre amb el mateix tema davant dels seus convidats, Hitler va comparar la caiguda de Roma amb la bolxevització a través dels jueus i va afirmar que si eradicaven als jueus, a qui va definir ara com a plaga, estarien fent una bona obra per la humanitat. A la matinada, un altre cop es va autoelogiar de forma escandalosa dient que si tenia jutjar la seva obra s’havia de considerar que ell havia contribuït en la idea de la superioritat de la raça alemanya, i que havia començat la dominació alemanya a Europa per posar les bases en una cultura sòlida. Hitler va explicar que ell era el líder de la guerra, tot i que segons les seves paraules no ho volia ser, i creia que era imprescindible perquè gràcies a la seva intel·ligència, segons va dir, havia resolt problemes militars que cap altre hagués pogut resoldre.

El dissabte 25 el comte Galeazzo Ciano va arribar al quarter, on va ser rebut primer pel ministre Joachim von Ribbentrop i després per en Hitler, que l’esperava a l’entrada del barracó fortificat. Durant la reunió, Hitler li va explicar que el següent objectiu era conquerir el Caucas i que estava segur de que ja havien destruït gran part de l’exèrcit soviètic i del seu material bèl·lic. Feia un any li explicaven en el ministre Viàtxeslav Mólotov que havien destruït els britànics. Ciano els va creure i després de la reunió va trucar al seu sogre per dir-li que havia trobat a un Hitler de molt bon humor, en bona forma, i li va comentar els plans i les previsions optimistes dels alemanys. A la tarda, Hitler es va reunir amb en Himmler i amb en Heydrich. El dictador els va dir que s’havia de fer alguna cosa amb els jueus i els va deixar anar aquesta frase:

No són dolents els rumors que ens atribueixen un pla d’exterminar els jueus, el terror és una cosa saludable. La temptativa de crea un Estat jueu serà un fracàs.

Després els va dir que els jueus eren els responsables de la derrota alemanya en la Primera Guerra Mundial i que, per tant, no podien queixar-se del tracte que rebien ara per part dels alemanys. Hitler va assegurar que estaven escrivint la història de nou, des de la perspectiva racial, i va afirmar que la gent només retenia del passat el que volia trobar-hi. Ell no hi ha cap dubte de que retenia la Gran Guerra i la seva derrota.

L’endemà, Hitler, Ciano i Von Ribbentrop varen marxar amb tren de Rastenburg per dirigir-se a Berlín. Abans, el dictador es va reunir amb en Walther Wagner per preguntar-li directament sobre les provisions d’hivern a les tropes. Wagner li va assegurar que els Grup d’Exèrcits del nord i del sud disposaven de la meitat de les seves provisions necessàries a finals d’aquell mes, però que en canvi el Grup d’Exèrcits del centre, el més gran de tots els tres exèrcits, només tenia un terç de les provisions que necessitava. Quan varen arribar a la capital es varen trobar amb una manifestació contra el bloqueig anglosaxó. Ciano, que feia 14 mesos que no estava a la capital, va trobar la ciutat més paralitzada en trànsit i moviment, i veia molta menys gent amb l’uniforme del NSDAP. Quan es varen acomodar a la ciutat es varen tornar a reunir per tornar a abordar els temes que havien parlat el dia anterior. Hitler va tornar a exposar la situació militar i va indicar els seus nous objectius: ocupar Sebastopol, a Crimea, fer una ofensiva fins arribar al Volga i ocupar Stalingrad, atacar Moscou i Leningrad, i iniciar una marxa cap a Orient a través d’Iran, Iraq, Palestina per ocupar Egipte.

A la tarda del 27 d’octubre, Hitler va explicar que l’hegemonia continental alemany l’entenia com un posicionament davant als Estats Units. Hitler va afirmar que en la Nova Europa serien 400 milions de persones davant dels 130 milions de nord-americans. A continuació, es va reunir amb el ministre Goebbels, que no estava molt animat amb els resultats al front oriental, era dels pocs dins de l’alta esfera nazi que veia la realitat, ja que la campanya s’havia allargat massa. El dictador li va transmetre optimisme amb una valoració exageradament positiva de la situació. Per ell només havien d’esperar que el terreny s’assequés després de les fortes pluges i estava segur de que si els seus carros de combat podien tornar a arrencar els motors i a les carreteres no hi havia fang la resistència soviètica es trencaria al cap de poc. Hitler necessitava vendre optimisme, ell mateix havia dit que la campanya acabaria a l’octubre després de dir el juny que duraria només unes setmanes. Per això, el dia 29 va escriure una carta a en Mussolini per assegurar-li que en el moment que ell volgués acabaria la campanya. També li va dir que no creia important no ocupar les ciutats de Leningrad i de Moscou i, en canvi, veia més important destruir l’exèrcit soviètic.

Després de vendre optimisme, Hitler va tornar al quarter de Rastenburg per acabar la campanya. La nit de l’últim dia d’octubre va explicar en els seus convidats que si la Unió Soviètica acabava a les seves mans tenia pensat ampliar Europa cap a l’est. Després, va donar el seu consentiment en utilitzar la mà d’obra russa pels interessos del Reich. Aquests futurs obrers varen ser tractats com esclaus per firmes com Krupp, I.G: Farben, Simenens, entre altres, i molts varen morir per les terribles condicions amb les quals varen viure. La matinada del 2 de novembre, Hitler va comentar que ni dubtava de que tota l’elit alemanya havia sortit de les SS i que per tant creia que eren els únics capaços de practicar la selecció racial. Els camps de concentració i l’Holocaust varen ser administrats i executats per les SS. La matinada següent va manifestar la seva idea de canviar els noms geogràfics eslaus per noms alemanys. Pensava seriosament que amb l’ocupació alemanya les desolades terres d’Ucraïna serien més boniques quan les haguessin posat a treballar.

El dia 5, després de sentir uns comentaris sobre la inferioritat racial de la classe baixa anglesa per part del seu entorn, Hitler es va exaltar de males maneres i va tornar a atacar els jueus. Va afirmar que aquella era la guerra més estúpida que havien començat els britànics i, va dir, que després de la derrota britànica es produiria un brot d’antisemitisme a la Gran Bretanya i va proclamar que el final de la guerra portaria la caiguda dels jueus. Llavors va insultar als jueus acusant-los de falta de capacitat i creativitat en tots els aspectes de la vida menys en dos: mentir i enganyar. Tot seguit, va continuar el seu atac antisemita dient en forma de metàfora que tot edifici jueu s’enfonsaria si no se li permetia tenir seguidors i va exclamar que sempre havia dit que els jueus eren el diable més estúpid que havia existit. Anant més enllà, va acusar als jueus de no tenir ni un verdader músic i ni un pensador, i va afirmar que hi entenien amb art exclamant que només eren uns mentiders, uns falsificadors i uns impostors, i va afirmar que si havien arribat a algun lloc havia sigut només per la simplicitat dels qui els rodejaven. Per acabar, va dir un altre cop en forma de metàfora que si els aris no netejaven els jueus, aquests no serien capaços de veure la porqueria que els cobria els ulls i va afirmar de nou que podien viure sense jueus, però va dir que els jueus no podien viure sense ells, els aris.

A última hora de la tarda del 8 de novembre, Hitler va arribar a la ciutat de Munic per fer un discurs a la cerveseria Löwenbräukeller per commemorar un any més l’aniversari del Putsch de 1923. En el discurs que va pronunciar, Hitler va dir que els soviètics havien perdut 10 milions d’homes i del 60 al 75% de la seva capacitat industrial. També va aprofitar el discurs per amenaçar als seus enemics dient que la guerra podria durar tot el temps del món però, tot i que va afirmar que duraria tot el 1942, va dir amb contundència que l’últim batalló que quedaria dempeus seria l’alemany. Llavors va insistir en el tema de que els jueus eren els culpables de la guerra i va declarar que estava preocupat perquè sabia que el darrere de la guerra hi havia el jueu internacional. Segons ell, els jueus havien enverinat als pobles mitjançant el seu control de la premsa, la ràdio, el cinema i el teatre, i que s’havien assegurat de que el rearmament i la guerra beneficiessin els seus negocis i els seus interessos financers, va declarar. A continuació, va acusar de nou a la Gran Bretanya d’estar sota la influència jueva per atacar al poble alemany i va dir que la Unió Soviètica era el més gran servidor dels jueus. Va afirmar que Stalin no era res més que un instrument dels jueus. Posant al punt de mira en els Estats Units, va amenaçar-los dient que si els vaixells de guerra nord-americans atacaven als submarins alemanys els dispararia sense contemplacions.

L’endemà, encara a la capital bavaresa, Hitler va expressar la seva ideologia més imperialista explicant que en els nous territoris ocupats hi havia més de 250 milions de persones que tenien que treballar per ell. Més endavant va donar les ordres de reclutar sense cap mirament als treballadors que fossin necessaris perquè produïssin per Alemanya. A la nit, Hitler va arribar al quarter general de Rastenburg esperant la victòria sobre Moscou. El dia següent se’l va passar reunit amb els seus convidats. El dia 11, davant de nou dels seus convidats va explicar que el cristianisme estava basat amb nocions del passat de manera que ja no corresponia al nivell dels coneixements del moment. Per ell, els països amb base cristiana com Itàlia i Espanya tindrien problemes per culpa de la religió.

El 12 de novembre, Hitler es va reunir amb els seus generals per planificar la conquesta de Moscou, però no va tenir en compte alhora de determinar l’estratègia les condicions meteorològiques. Aquell dia el termòmetre a Moscou marcava 15 graus sota zero i era de preveure que amb l’hivern continuaria baixant dràsticament. Tot i això, aquell migdia va explicar en els seus convidats que el bolxevisme estava acabat i que donarien en els russos tot el que necessitaven si treballaven, però que si no treballaven va assegurar que anirien a un camp de concentració i se’ls privaria de l’alcohol. Després d’aquesta reflexió, va explicar que el monarca Frederic II el Gran va ser exemplar per no haver deixat penetrar els jueus a la Prússia Oriental. Hitler obviava o desconeixia que Frederic va dur a terme una política de tolerància religiosa acceptant en el seu regne a catòlics, jueus i musulmans, entre altres.

El dia 16, Hitler va criticar que el cunyat del dictador Francisco Franco, Ramón Serrano Súñer, fos el ministre d’Afers Espanyols perquè creia que era dolent que una família tingués el monopoli del poder. Hitler encara estava ressentit amb Espanya per no haver intervingut en el conflicte quan ell els necessitava. Tres dies més tard, Hitler va criticar els partits burgesos perquè creia que sempre havien de cedir davant les seves prestacions i, en canvi, pensava que ell sempre havia tingut l’objectiu d’imposar-se com fos a les seves prestacions. L’endemà, va elogiar públicament al dictador Benito Mussolini perquè considerava que havia allunyat el comunisme d’Itàlia.

El 21 de novembre, Hitler va tenir que viatjar a Berlín per ser present al funeral d’Estat del general de la Luftwaffe Ernst Udet, que s’havia suïcidat perquè no creia en la victòria. Udet havia sigut durament criticat pel ministre Göering, que l’havia acusat dels fracassos de la Luftwaffe, sobretot després de la Batalla d’Anglaterra, i l’havia substituït per l’Erhard Milch. A més, Udet va ser molt crític amb els crims comesos per les SS a l’Est, com els assassinats contra els jueus. Els nazis varen amagar la veritat sobre el seu final i varen dir que el general havia mort accidentalment mentre provava una nova arma. Hermann Göering, com a cap de la Luftwaffe, va caminar darrere del fèretre de l’Udet cap al Invalidenfriedhof, en el nord de la ciutat, on va pronunciar un discurs fúnebre. Göering estava visiblement afectat i, inclús, se’l va veure plorar davant dels focus. Quan es va retirar per posar-se al costat d’en Hitler, la marxa del Göttendämmerung va començar a sonar. Després del funeral, Hitler es va reunir durant tres hores amb el ministre Goebbels per parlar de la campanya en el front oriental, que ja era més que evident que no anava tal i com havien pensat, i de la deportació dels jueus de Berlín. Hitler el va intentar animar en veure’l abatut dient-li que creia que Japó entraria aviat a la guerra contra la Unió Soviètica, cosa que creia que faria millorar la seva situació en el front oriental. Però, per primer cop en molt de temps, Goebbels no compartia la mateixa opinió. Llavors, el ministre li va tornar a plantejar la deportació dels jueus de Berlín i Hitler el va tranquil·litzar dient-li que volia una política enèrgica contra els jueus, però una política que no causés problemes innecessaris. Volia que les deportacions es fessin ciutat per ciutat i encara no tenia clar quan seria el torn de Berlín, però tenia en ment que quan es produís s’havia de fer de la forma més ràpida possible. L’endemà, el dia que moriria l’aviador de la Luftwaffe i heroi nacional Werner Molders en un accident aeri, Goebbels, continuant sense tenir moltes respostes, li va preguntar a en Hitler si encara creia amb la victòria. Hitler li va recordar que en la Primera Guerra Mundial, quan només era un soldat sense recursos, creia fermament en el victòria i ara que tenia l’Exèrcit més poderós del món i més de la meitat d’Europa estava convençut de que guanyaria la guerra.

El 25 de novembre, ja a Rastenburg, Hitler es va reunir amb el Grand Mutfi de Jerusalem Mohammad Amin al-Husayni per parlar de la necessitat que tenien d’eliminar els jueus. Ara que la guerra no anava tal i com desitjava, per tal de desviar el tema volia que es parlés dels jueus i de la seva eliminació. Ara tenien el mètode com eliminar-los amb massa i de forma ràpida i sense gaires costos, a través del gas, el Zycklon-B, un pesticida que s’utilitzava per eliminar els polls de la roba, i era evident que Hitler ho coneixia i estava entusiasmat amb la idea d’eliminar-los aprofitant la guerra i la seva dura batalla contra els soviètics. Hitler continuava tenint moltes esperances amb els japonesos, per ell eren la clau, i quan Japó va oferir-li una nova aliança militar per una guerra conjunta contra els Estats Units i la Gran Bretanya es va posar molt content i va creure que era una obra de la Providència. En cap cas pensava en el potencial industrial dels Estats Units i, a més, no tenia present que gràcies a l’entrada dels nord-americans a la Gran Guerra, la seva guerra que tant li servia de pretext per explicar les seves decisions, havia sigut una de les causes de la rendició d’Alemanya, no el famós mite de la punyalada a l’esquena.

El 29 de novembre, Hitler va viatjar breument a Berlín per reunir-se amb diferents alts càrrecs del govern i els alts càrrecs militars. Una de les primeres reunions que va tenir va ser amb l’arquitecte Albert Speer, que estava a favor de paralitzar les obres destinades en temps de pau per afavorir les empreses bèl·liques. Hitler li va assegurar que començaria les obres de Berlín i Nuremberg abans de que acabés la guerra i li va prometre que no deixaria que el conflicte li destrossés els seus somnis. En aquells moments ja veia que la guerra aniria per llarg i que potser no seria tan favorable pels seus interessos com havia pensat. Llavors, el dictador es va reunir amb el ministre Goebbels. Molt animat i amb un caràcter optimista, li va afirmar que creia que en el front oriental tot anava bé, tot hi el revés del general Ewald von Kleist en perdre la ciutat de Rostov, i li va confirmar que no tenia dubtes de que els soviètics havien perdut la majoria dels seus grans centres armamentistes, assegurant que aquest era l’objectiu de l’Operació. Tenia l’esperança de realitzar més avanços cap a Moscou, però reconeixia que envoltar la ciutat era impossible en aquells moments. Era del parer de que el que no podien aconseguir el 1941 ho farien el 1942. Goebbels ja preveia que la guerra s’allargaria com a mínim fins al 1943.

Mentre el temps empitjorava en el front oriental i baixaven dràsticament les temperatures, Hitler es va reunir amb el seu assistent Gerhard Engels i amb ell no va ser tant optimista com amb el ministre. Li va admetre que havien començat la guerra amb un mes de retràs i que això acabaria portant problemes. Després es va reunir amb el comte Galeazzo Ciano, a qui li va explicar que la resistència que oferia Rússia no era pels seus homes sinó pel temps i el terreny d’aquella zona. Encara confiava en que el temps milloraria, tot i que en el front no parava de nevar, i creia que amb sis setmanes de bon temps es podria conquerir Moscou. També volia que la Wehrmacht avancés cap al Caucas per destruir la flota soviètica del Mar Negre i conquerir Iran i Iraq. En aquest avanç volia el suport de les tropes italianes. Després, Hitler es va reunir amb els caps militars Keitel, Jodl, Von Brauchitsch i altres dirigents militars, i en Walther Rohland, que estava al càrrec de la producció de carros de combat i que acabava de tornar del front. Rohland el va informar de la superioritat de la producció soviètica dels carros blindats i el va advertir, basant-se en l’experiència d’un seu viatge als Estats Units el 1930, de l’immens poder armamentista dels nord-americans i li va dir contundentment que les coses no anirien bé per Alemanya si els nord-americans entraven a la guerra. Per acabar el dia, Hitler es va reunir amb el ministre Fritz Todt, que havia concertat prèviament la reunió per parlar de l’armament, i el ministre li va recomanar que comencés a buscar una solució política per acabar amb la guerra. Todt li va explicar que la indústria anglosaxona era superior a l’alemanya i que no tenien possibilitats de victòria. El cap de l’Organització Todt també li va voler fer veure que la Wehrmacht no estava preparada per lluitar contra els soviètics en ple hivern i estava convençut de que aquest fet normés portaria futures derrotes. A la nit, quan en el front varen arribar a una temperatura de 30 graus sota zero, Hitler va rebre més males notícies a Rastenburg.

L’endemà, Hitler estava molt enfadat amb els seus generals perquè el dia anterior el Grup d’Exèrcits del sud s’havia retirat sense el seu permís. Ewald von Kleist volia retrocedir fins a una posició defensiva més segura a la desembocadura del riu Bakhmunt. Hitler li va prohibir i li va exigir que aturés la retirada. A la una de la tarda, el general Von Brauchitsch, que havia sigut cridat d’urgència al quarter, va assistir a una reunió militar on Hitler estava histèric. No parava d’escridassar-los perquè encara no havien guanyat la guerra. Impactat pel mal geni del dictador, Von Brauchitsch va transmetre al mariscal Gerd von Rundstedt l’ordre de que no es retirés. Von Rundstedt, que no sabia que l’ordre provenia d’en Hitler, va enviar un telegrama on deia que era una bogeria voler mantenir les posicions i l’advertia de que si no anul·lava l’ordre tindria que buscar-se un altre comandant. Un cop Hitler va llegir el telegrama del seu mariscal va decidir substituir-lo com a comandant del Grup d’Exèrcits del sud pel mariscal Walther von Reichenau, molt més fidel, ja que des de feia molts anys era fidel al nacionalsocialisme perquè el veia com una arma contra el marxisme. L’endemà, Von Reichenau, com a nou comandant del Grup d’Exèrcits del sud, va trucar al quarter per informar que els soviètics havien travessat  la línia situada en el lloc on havia ordenat que es defensessin i va sol·licitar permís per retirar-se, tal i com havia demanat Von Rundstedt. Hitler va acceptar-ho, curiosament. Després de la reunió militar, Hitler, continuant irritat amb els seus generals, es va reunir amb els seus convidats i els va explicar que lamentava haver perdut el contacte amb el poble després de pujar al poder i va assegurar que abans nou de cada deu homes amb els quals estava en contacte pertanyien al poble, però que després de pujar al poder nou de cada deu pertanyien al món distingit. Hitler volia donar la culpa a les elits militars de la seva derrota. A la nit del primer dia de desembre, Hitler va explicar en el seu entorn que els jueus tenien un caràcter molt destructiu i els va amenaçar dient que qui destruïa la vida s’exposava a la mort. Aquesta frase se la podia també haver atribuït a ell mateix.

El 2 de desembre, Hitler es va dirigir amb avioneta al quarter general del comandant Von Kleist a Mariupol, en el mar d’Azov, per saber de primera mà per què les seves tropes s’estaven retirant de la zona. Allí el varen posar al corrent dels informes del Grup d’Exèrcits del sud, que ell no havia vist encara, anteriors a l’atac soviètic contra la ciutat de Rostov. Hitler va culpar d’haver perdut la ciutat soviètica al Grup d’Exèrcit i a l’Exèrcit Panzer. Quan va acabar d’inspeccionar la zona va tornar a agafar l’avioneta per tornar a Rastenburg, però el mal temps el va obligar a fer nit a Poltava, on sembla ser que les comunicacions estaven tallades, tot i que va saber que un batalló de reconeixement de la Wehrmacht havia arribat a només 19 quilòmetres de Moscou. Sense poder parlar amb l’exterior, el dictador va dir en el seu entorn que la vida individual no tenia que ser valorada amb un preu gaire alt perquè si l’individu tingués importància a ulls de la Naturalesa aquesta s’encarregaria de preservar-lo, va afirmar. Després, va emetre una Directriu en la que ordenava a la 2º Luftotte, destinada en el front oriental, tornar al Mediterrani per garantir les comunicacions amb Líbia i Cirenàica, i també per mantenir Malta després de l’ofensiva britànica a Líbia. Però el fet de que estigués incomunicat va provocar que el ministre Joachim von Ribbentrop, que estava a Berlín amb l’ambaixador Hiroshi Oshima per negociar un pacte entre els dos països per ajudar-se als japonesos a combatre  contra els Estats Units i prometre’s no firmar la pau per separat amb els nord-americans, no fos consultat sobre l’estat de les negociacions i Von Ribbentrop no va poder firmar el pacte amb els japonesos perquè necessitava la seva aprovació. Faltaven pocs dies perquè els japonesos sortissin a primera plana de tots els diaris.

L’endemà, encara a Poltava, Hitler va publicar una nova ordre anomenada La Simplificació i Increment de l’Eficiència de la Producció d’Armaments, on ordenava una reducció de l’enorme varietat d’equips que es produïen per una millora de la productivitat a les fàbriques alemanyes. A la tarda següent, Hitler va poder tornar al quarter de Rastenburg, i allí va ser informat de que els japonesos estaven disposats a declarar la guerra als Estats Units. Ell també tenia clar que ho faria quan toqués, creia que els nord-americans no intervindrien a Europa i debilitaria d’aquesta manera a la Gran Bretanya, que estava sent armada gràcies a la indústria nord-americana i finançada gràcies al govern nord-americà. A més, esperava que la divisió de la potència militar anglosaxona en dos escenaris bèl·lics li permetria guanyar temps per seguir intentant conquerir els seus objectius a l’Est.

On és la victòria?

El 5 de desembre de 1941, les temperatures a Moscou eren inferiors als 30 graus sota zero i els soldats alemanys, mal equipats per culpa d’una mala gestió alhora de preparar l’Operació Barbarroja, es varen quedar a les portes de Moscou. L’Exèrcit estava esgotat i no tenia suficients forces ni recursos per entrar a la capital, tot i que havien estat a pocs quilòmetres i fins i tot algunes unitats de reconeixement havien entrar als ravals de la ciutat. Els alemanys acusaven el fet de defensar un immens territori que començava a les afores de Rostov, des del mar d’Azov al sud, passava per Tula, Moscou i Kalinin i arribava fins a Leningrad.  L’endemà, després de que els soviètics aconseguissin els seus objectius de frenar-los i de que els alemanys no poguessin utilitzar part del seu armament per congelació, l’Adolf Hitler va donar l’ordre de posar fi a l’ofensiva de la Wehrmacht sobre Moscou i d’aquesta manera els soldats alemanys es varen quedar a les portes de la capital soviètica. Però, en aquells moments, tancs i batallons russos, i deu exèrcits soviètics es varen llançar contra els alemanys. El general soviètic Gregory Zhukov amb 100 batallons i 40 divisions siberianes va començar la contraofensiva soviètica al llarg de més de 300 quilòmetres. Els alemanys es varen veure obligats a retrocedir i molts soldats varen llançar l’equipatge perquè molts dels aparells no funcionaven per les baixes temperatures. Heinz Guderian va reconèixer que l’atac a Moscou havia fracassat i que havien patit una derrota.

A la nit del 7 de desembre de 1941, un data recordada a la història nord-americana per l’atac japonès a la base hawaiana de Pearl Harbor, ubicada a l’illa d’Oahu, Hitler va rebre la primera notícia de l’atac japonès. El dictador va veure la maniobra japonesa com un elixir d’oxigen, ja que pensava que amb els japonesos seria més fàcil, ja que disposaven d’un dels exèrcits més ferotges i cruels de la Segona Guerra Mundial. Segons les primers informacions que rebien a Rastenburg, els japonesos havien destruït dos cuirassats i un portaavions, a més de que uns altres quatre havien quedat greument danyats a part de quatre creuers més. Hitler va exclamar eufòric que ara era impossible perdre la guerra perquè, segons ell, tenia un aliat que mai havia sigut derrotat en els seus 3.000 anys d’història. Feliç de nou, va trucar al seu ministre Joseph Goebbels per explicar-li que estava convençut que amb els japonesos com a aliats no podien perdre la guerra. Expressant-li la seva alegria, Hitler li va demanar que convoqués el Reichstag pel 10 de desembre per deixar clara la postura alemanya. Després de parlar amb el seu ministre i amic, un dels presents a Rastenburg va preguntar a on es trobava Pearl Harbor i ningú li va saber respondre. Llavors varen demanar un mapamundi per buscar l’illa d’Oahu.

L’endemà, Hitler es va deixar endur per l’entusiasme de l’atac japonès i ara estava convençut de que els soviètics no tenien més tropes per continuar lluitant, tot i que tenia informes dels seus generals que deien que encara tenien grans reserves. Creia que estaven exagerant. Hitler es deixava dur massa sovint per la seva intuïció. Llavors, va emetre la Directriu número 30 en la que establia les bases per defensar-se del contraatac soviètic i per protegir-se del fred. Davant del seu entorn, va dir que els treballadors catalogats com a essencials per lluitar serien alliberats del seu treball i substituïts per presoners i treballadors civils russos. Necessitava homes com fos per continuar lluitant. A la nit, amb la intenció ja de declarar la guerra als nord-americans en breu, Hitler va ordenar que els submarins alemanys ataquessin als vaixells nord-americans i, més tard, va ordenar que s’acostessin a la costa nord-americana. La majoria dels nazis estaven entusiasmats amb la idea de lluitar contra els nord-americans, creien realment que això els ajudaria, però el que realment sorprèn és que el general Franz Halder comentés que Hitler confiava encara en arribar a un acord amb la Gran Bretanya. Segurament, el dictador pensava que si els britànics perdien ara als nord-americans com a finançadors i com a ajut militar perquè ara tindrien que lluitar en el Pacífic, els britànics es veurien abocats a firmar la pau amb ells.

Dos dies després de l’atac contra Pearl Harbour, Hitler va abandonar Rastenburg per dirigir-se amb el seu tren especial cap a Berlín. Un cop va arribar a la capital es va reunir amb el ministre Goebbels per explicar-li com n’estava de satisfet amb l’atac japonès i li va confessar que pensava declarar la guerra als nord-americans l’endemà. De fet, la declaració de guerra alemanya li va anar molt bé al president Franklin Delano Roosevelt perquè, tot i l’atac japonès i de que el seu poble estava molt afectat, res feia pensar que el Congrés nord-americà hagués de declarar la guerra a Alemanya. La Constitució nord-americana limitava els drets del President i aquest no podia declarar la guerra sense l’acceptació prèvia del Congrés, a no ser que el territori nacional fos atacat. Tampoc podia violar les lleis de neutralitat que prohibien lliurar material militar a cap país en guerra. Cal destacar que el poble nord-americà era de l’opinió de que el seu principal enemic era Japó, mentre que per al President era l’Alemanya nazi. A més, en els Estats Units hi havia un fort sentiment en contra de la Gran Bretanya per part de molts irlandesos nord-americans. Més tard, en els Estats Units es va formar un moviment anomenat American First, on hi va participar el famós aviador Charles Lindberg, que descriurien el president Roosevelt com un malalt mental. L’editorial Hearst també s’oposava a atacar Alemanya, així com també industrials com Henry Ford, molt proper a Hitler.

A les tres de la tarda del dia 11, Hitler va declarar, en un discurs de 90 minuts al Reichstag, la guerra als Estats Units. El dictador va fer el discurs a aquella hora perquè el poguessin sentir tant els nord-americans com els japonesos. En la primera part del discurs va descriure els seus triomfs i va explicar que havia de defensar el seu aliat en la lluita pel Pacífic. En la segona part del discurs va atacar durament al president Roosevelt, acusant-lo d’estar sota el control de la comunitat jueva i els milionaris, a qui considerava responsables de la guerra per dissimular el fracàs del New Deal. En el moment àlgid del discurs, va explicar que les provocacions havien dut a Alemanya i a Itàlia a actuar i va llegir una còpia de la declaració que havia enviat aquella mateixa tarda a l’encarregat de negocis nord-americans amb una declaració de guerra oficial als Estats Units. Tot seguit, va anunciar que aquell mateix dia s’havia firmat un nou acord en el que Alemanya, Itàlia i Japó es comprometien a rebutjar un armistici o tractat de pau unilateral amb la Gran Bretanya o els Estats Units. El discurs del dictador, tot i que Goebbels va dir que havia animat molt al poble alemany, no va ser rebut amb entusiasme pels alemanys, que davant de la prolongació de la guerra i d’un futur incert amb una nova campanya no estava per tirar coets. Més d’un recordaria que durant el juny passat els havien dit que amb sis setmanes la guerra acabaria.

El 12 de desembre, Hitler va fer un discurs davant de 50 gauleiter i Reichsleiter en el seu apartament privat de la Cancelleria per parlar-los de la qüestió jueva i de l’economia alemanya. Primer els va parlar de les conseqüències de Pearl Harbour i va afirmar que si els japonesos no haguessin declarat la guerra als Estats Units ell ho hagués tingut que fer en un altre moment. Satisfet amb aquell nou enemic, Hitler va afirmar que el conflicte d’Àsia oriental els hi havia arribat com un regal caigut del cel. Canviant de tema, va parlar del front oriental, on va reconèixer que havia sigut necessari replegar momentàniament a les tropes a una línia defensable i va declarar que tenia la intenció d’acabar l’any següent la guerra a l’Est arribant fins als Urals. Va exposar un cop més la seva visió d’orient com la futura Índia d’Alemanya, que en tres o quatre generacions seria absolutament germànica, segons va declarar. Llavors, sense afirmar que volia exterminar als jueus, va deixar molt clar que tenia un pla per fer-los desaparèixer d’Europa perquè, segons va afirmar, havien causat la guerra mundial i va confirmar que no tindrien ni pietat ni sentiments perquè els jueus havien provocat la guerra i per tant ho tenien que pagar, va dir el dictador. No existeix una transcripció de les paraules d’en Hitler, però els testimonis deixats pel ministre Goebbels i el governador Hans Frank coincideixen en els punts claus sobre els jueus. És probable que Hitler confirmés directament la seva intenció de deportar i matar a tots els jueus d’Alemanya i la resta d’Europa.

Però el tema principal de la reunió va ser el problema econòmic que patia Alemanya per culpa de la guerra. De fet, els comentaris sobre els jueus es varen produir quan ja s’havia consumit tres quartes parts del discurs. El dictador va afirmar que per culpa de la guerra havia augmentat el deute, però va afirmar que volia tirar endavant un programa social que beneficiaria tant als obrers com els camperols alemanys. Per solucionar aquell greu problema de deute, va proposar esclavitzar a milions d’eslaus si es guanyava la guerra per construir noves llars barates per vendre-les després a un preu més alt. D’aquesta manera creia realment que evitaria la catàstrofe econòmica que se li presentava per culpa de la inflació. Inclús va declarar que era tal i com ho havien fet a l’antiguitat, fet que havia portat una economia basada en l’esclavitud. També va deixar clar que en aquella utopia no hi hauria lloc per les esglésies cristianes i va explicar que de moment s’avançava molt lentament en la qüestió de l’Església. Després del discurs, tots els presents varen poder copsar com Hitler estava de molt mal humor. La derrota contra els soviètics li feia molt mal. A la nit ja volia tornar a Rastenburg, però els compromisos el varen fer quedar. Pensant que Moscou ja havia d’haver caigut o ho faria en breu, Hitler es va anar posant cada cop més nerviós i al final ja no va aguantar més. Per ell era una deshonra haver perdut contra els soviètics, a qui havia considerat bèsties, inferiors i incapacitats, i va destituir el comandant en cap del Grup d’Exèrcits del centre, el general Fedor von Bock.

El 13 de desembre, Hitler, enrabiat amb l’Església, va pronunciar un discurs on va explicar que Jesucrist era ari i que Sant Pau va servir de la seva doctrina per mobilitzar el món del delit per organitzar un Estat protobolxevic. També va manifestar que tenia el somni de crear una situació on tots els homes sabessin viure i morir per la conservació de l’espècie. Al final del seu discurs va fer una crítica al dictador Benito Mussolini dient que si fos en el seu lloc hagués entrat al Vaticà i els hagués fet fora a tots. El dictador va expressar que estava convençut de que els italians, com també els espanyols, estaven sota la droga del cristianisme i estava orgullós de que el poble alemany fos immune de la que considerava una malaltia, la fe catòlica.

Continuant a Berlín, el 14 de desembre Hitler es va reunir amb el ministre Alfred Rosenberg per parlar de la qüestió jueva. Quan el ministre li va entregar el manuscrit d’un futur discurs perquè li donés una ullada, Hitler li va comentar que el discurs havia sigut redactat en circumstàncies anteriors a l’entrada de Japó a la guerra. Rosenberg li va deixar clar que la seva postura era no parlar de l’extermini jueu. El líder alemany va aprovar aquesta actitud i parlant amb ell va culpar als jueus de la guerra i de totes les destruccions que hi havia hagut a la història. Els dos creien que els jueus havien de ser castigats.

Però Hitler aquell dia estava desesperat per la situació militar en el front oriental i va enviar als generals Rudolf Schmundt i Walther von Brauchitsch al quarter general del Grup d’Exèrcits del centre perquè estudiessin la situació. Moscou havia de caure aviat i no es podia permetre una retirada. Impacient, Hitler va trucar al coronel general Friedrich Fromm, el comandant de l’Exèrcit de reserva, i li va demanar un informe sobre les divisions que es podien enviar d’immediat en el front. Hermann Göering i el cap de transports de la Wehrmacht, el tinent general Rudolf Gercke, varen rebre ordres d’organitzar els transports. Quatre divisions i mitja de la reserva varen ser enviades corrents al front. També es varen mobilitzar unes altres nou divisions procedents dels Balcans i del front oriental. La desesperació d’en Hitler va augmentar més quan va rebre un informe pessimista del general Heinz Guderian.

L’endemà, Hitler es va preparar per tornar a Rastenburg, on rebria informes que deien que els atacs soviètics havien provocat moltes més baixes. Després de reflexionar-hi encara a la capital, Hitler va decidir acceptar una retirada de les seves tropes fins al riu Voljov. A la nit, el dictador estava tan preocupat per les derrotes que va ordenar en els seus comandants que no volia ni sentir a parlar d’una retirada general. Els seus soldats eren superiors, pensava. El dia següent va arribar a Rastenburg, on va poder copsar que la realitat en el front no era tan optimista com l’havia venut a la capital. Un cop instal·lat va rebre l’anàlisi del general Fedor von Bock, fet feia dies, on deixava clar que una retirada podia acabar amb una tragèdia per la falta de disciplina i organització dels seus soldats. A la nit, Hitler va trucar al general Guderian. El dictador li va confirmar un altre cop que no hi hauria una retirada, es tenia que mantenir la línia de front, i li va prometre reforços. Hitler estava decidit a assumir personalment el comandament suprem de l’Exèrcit en substitució del mariscal Von Brauchitsch. Havia pensat substituir-lo per homes com l’Erich von Manstein i l’Albert Kesselring, però Von Manstein no li agradava i Kesselring, que havia posat les primeres pedres en la creació de la Luftwaffe i del 1936 al 1938 havia servit com a Cap de Personal de les Forces Aèries, acabava d’assumir el comandament de la Luftwaffe en el Mediterrani.

El 18 de desembre, Hitler va substituir el comandant Von Bock pel mariscal Günther von Kluge. Aquell dia estava molt enfurismat amb el seu Grup d’Exèrcits del centre perquè acabaven de perdre la ciutat de Tula, situada a 165 quilòmetres al sud de Moscou. Per agafar més poder dins de l’Exèrcit, Hitler va privar en el general Guderian del càrrec de comandant del 2º Exèrcit Panzer. Tenia por que es retirés i contradigués les seves ordres. Al migdia, en una reunió, Hitler, en presència del cap de les SS Heinrich Himmler, va manifestar la seva preocupació perquè els japonesos estaven ocupant totes les illes del Pacífic i creia que aviat s’apoderarien d’Austràlia. Per ell aquest fet provocaria la desaparició de la raça blanca en aquelles regions. Parlant amb el líder de les SS, li va assegurar que els jueus havien de ser extirpats com els partisans. Hitler també es va reunir aquell dia amb el ministre Goebbels. Li va explicar en el seu amic que havia considerat inevitable la guerra contra els Estats Units perquè d’aquesta manera s’aclaria els fronts i ajudava a posar en pràctica les seves idees sobre una gestió socialista de la guerra. Després de parlar amb el ministre, Hitler es va dirigir a Munic amb en Himmler. Goebbels va marxar a Berlín per dirigir el Reich. El ministre tornava amb noves idees per una nova política propagandística que havia acordat amb en Hitler prèviament com la donació de socors hivernal i una recollida de roba d’hivern pels soldats del front, un regal de Nadal de la pàtria pel front. A la nit, Hitler va sopar a la cerveseria Löwenbräukeller de Munic per celebrar les festes de Nadal amb tota la cúpula del NSDAP. Estava assegut al costat d’en Himmler, amb qui va parlar de la qüestió jueva. És probable que parlessin del contingut de la futura Conferència de Wannsee, on es determinaria exterminar els jueus.

El 19 de desembre, el mariscal de camp Von Brauchitsch va caure suposadament malalt i va presentar la seva renúncia com a comandant en cap de l’Exèrcit de Terra. Dies abans havia patit un atac de cor i estava enfonsat per les derrotes alemany, però de fet Hitler desitjava rellevar-lo des de feia dies i segurament el va obligar a dimitir. Hitler va aprofitar la seva renúncia per assumir personalment totes les seves funcions i va assumir el comandament del OKH. Hitler no confiava gens amb els seus generals i els culpava de no haver conquerit Moscou. Com a nou comandant, Hitler va donar una ordre molt clara al seu Exèrcit: no es podien retirar dels territoris conquerits. En un discurs va proclamar que la minúscula feina de dirigir les operacions militars estava a l’abast de qualsevol i que el treball del comandant en cap era el d’educar l’Exèrcit perquè fos nacionalsocialista i estava convençut de que aquesta feina no la podia fer un general. Desitjava que l’Exèrcit s’eduqués com les SS. Podria ser que Hitler en aquells moments enyorés a l’Ernst Röhm, sobretot per la seva idea de substituir l’Exèrcit per les SA.

El 20 de desembre, ja de nou a Rastenburg, Hitler va emetre una ordre pel Grup d’Exèrcits del centre on els prohibia la retirada del front de Moscou. A canvi, Hitler va ordenar cavar trinxeres si era necessari. En l’ordre, va recordar que l’emperador Napoleó Bonaparte va cometre el greu error de retirar-se i va ordenar una política brutal de terra cremada. Després, el dictador va parlar amb el ministre Goebbels per la necessitat de fer una crida per ràdio a la població alemanya amb l’objectiu de demanar al poble que entreguessin roba d’abric i tot el que poguessin per preservar els soldats alemanys del fred rus. A la nit, Goebbels va enumerar totes les peces que s’havien d’entregar en una retransmissió radiofònica. La col·lecta va ser tot un èxit.

Però Hitler tenia aquell dia una reunió molt important amb el general Guderian, que a dos quarts de quatre de la tarda va aterrar a l’aeròdrom del quarter per explicar-li la situació en la Batalla per Moscou i per queixar-se de que no permetés una retirada gradual. Es varen reunir durant cinc hores amb dues parades de mitja hora per sopar i per veure el noticiari cinematogràfic que Hitler li encantava veure. A les sis de la tarda el general va ser rebut pel dictador en presència d’en Wilhelm Keitel i en Rudolf Schmundt i altres caps. Després de saludar-se, el general va exposar la situació pessimista en el front. Quan parlava d’una retirada, Hitler li va cridar que prohibia replegar l’Exèrcit cap a la posició de Zucha-Oka, i li va dir que havien de defensar cada metre conquerit. Llavors, Guderian li va contestar que era impossible mantenir-se perquè no estaven suficientment equipats per aguantar aquelles condicions climàtiques. Però, abans de que el general pogués acabar la seva frase, Hitler li va recordar que en la Primera Guerra Mundial cavaven trinxeres i que varen resistir les baixes temperatures. Guderian li va mencionar que en la Gran Guerra varen patir moltes baixes per aquelles tàctiques de resistir inútilment i que l’ordre que donava portaria un gran nombre de baixes que no tenia relació amb el resultat aconseguit, va afirmar. Veient que no el convencia, Hitler li va explicar que, com el monarca Frederic el Gran, ell podia demanar en els seus soldats que es sacrifiquessin i li va dir que tot hi el gran treball que havia fet estava mirant les coses de massa a prop i que es deixava impressionar pels patiments dels seus soldats. Els mateixos soldats que Hitler havia dit que eren tan superiors feia uns dies. Davant d’aquelles paraules, Guderian li va replicar que era el seu deure veure els patiments dels seus homes i li va assegurar que estava veient que no tenien roba d’hivern per lluitar. Enrabiat, Hitler li va cridar que no era cert i li va dir que havia ordenat enviar roba d’hivern als seus soldats. Aquell comentari del general li va anar molt bé a en Hitler, ja que aquell dia havia fet la crida perquè s’enviés roba al front. Llavors varen parlar abastament d’armament i el dictador va ordenar que s’enviessin més fusells al front. Durant al sopar, Guderian es va asseure al costat d’en Hitler i varen parlar de la vida en el front. Després de sopar es varen tornar a reunir i Guderian va proposar transferir en el OKW i en el OKH a oficials d’Estat Major que haguessin experimentat la guerra en el propi front. Hitler li va replicar que no era el moment de separar els seus consellers, però Guderian li va dir que el que calia era destinar en els llocs claus dels Estats Majors a oficials que tinguessin experiència recent en el front, sobretot en campanyes d’hivern. Totes les peticions d’en Guderian varen ser denegades. Quan el general va abandonar la sala de conferències, Hitler li va assegurar a en Keitel que havia convençut a en Guderian.

L’endemà, Hitler va ordenar, contra l’opinió del seu Estat Major, resistir amb Fanatische Wille (voluntat fanàtica) en el front. També va anunciar que Von Brauchitsch havia deixat de ser el cap de les Forces de Terra i que ell n’assumia el comandament. Les noves ordres d’en Hitler es varen estendre ràpidament. Guderian, que va tornar a Orel, va redactar i difondre les ordres d’en Hitler de resistir i no retirar-se. El dia de Nadal, Guderian va plegar per les seves discrepàncies amb en Hitler i va tornar a Berlín. L’endemà va ser rellevat del càrrec de comandant del 2º Exèrcit i el seu successor va ser el general Rudolf Schmidt.

El 27 de desembre, Hitler va aprovar un decret de l’arquitecte Albert Speer per destinar 30.000 obrers dels 65.000 obrers que tenia en el seu càrrec per la reconstrucció de les instal·lacions ferroviàries que havien sigut destruïdes pels soviètics quan es retiraven cap a Moscou. Per Speer va arribar massa tard aquella aprovació, ja que s’havia d’haver fet a principis de novembre que era quan ell li va proposar. A la matinada del dia 29, Hitler va explicar en els seus convidats que a Alemanya hi faltava mà d’obra i que necessitaven carbó i ferro. Volia utilitzar la mà d’obra soviètica per recórrer les feines dels alemanys i tenia molt clar que era millor utilitzar els russos que fer venir els italians del sud, a qui considerava uns ganduls. L’última matinada de l’any, Hitler va manifestar la seva gelosia per l’avanç nipó en el Pacífic. A la nit, Hitler va trucar al mariscal Von Kluge i aquest li va demanar un cop més una retirada de les tropes alemanyes del front de Moscou, però Hitler, novament no ho va acceptar.

1942:

El primer dia de l’any, l’Adolf Hitler va brindar un missatge d’any nou als seus soldats. Durant aquell dia va acomiadar al mariscal Gerd von Rundstedt com a cap del Grup d’Exèrcits del sud per desobediència, ja que es volia retirar del front, i va ser substituït pel mariscal Walther von Reichenau, un home més afí a Hitler, a qui havia conegut personalment el 1932 a través del seu tiet, en Friedrich von Reichenau, i era el mariscal que duia amb més passió i determinació les idees brutals del dictador. A la matinada, Hitler va parlar, en una de les poques vegades que ho va fer, del seu pare, l’Alois. Segurament el deuria recordar perquè l’endemà faria 39 anys que havia mort. Hitler va dir que quan escoltava l’expressió funcionari del registre civil recordava la figura del seu pare i, en particular, una conversa que varen mantenir quan era petit: Hitler li deia:

Papa, pensa que…..

I de seguida el seu pare el tallava per dir-li:

Fill, jo no tinc que pensar, sóc funcionari. 

Després de recordar al seu pare, Hitler va fullejar un llibre il·lustrat d’Espanya i es va interessar pel monestir i la muntanya de Montserrat. Després de llegir-lo una estona, el líder alemany va explicar en el seus convidats que Montserrat tenia el seu origen en el conflicte que hi havia hagut entre els moros i els romans-germànics.

El 3 de gener, Hitler es va reunir amb l’ambaixador japonès Hiroshi Oshima i el ministre Joachim von Ribbentrop. El dictador li va confessar a l’ambaixador que estava convençut de que els nord-americans tindrien problemes per reclutar mariners per la guerra perquè pensava que si enfonsaven les seves embarcacions aquests tindrien por per allistar-se a la Marina. Per aquest motiu, creia que no tenien que permetre’s consideracions humanes salvant als marines que estaven nàufrags en el mar. Segons el dictador, el problema més gran que tenien els nord-americans era la falta de mà d’obra. L’ambaixador japonès va aprovar les mesures d’en Hitler i li va dir que els japonesos també es veurien obligats a aprovar-les. Però Hitler aquell dia estava molt irritat per la batalla en el front oriental i va posar en dubte la capacitat dels seus generals alhora de prendre decisions complicades.

A la matinada, Hitler va parlar davant dels seus convidats de les SS, les SA i les dones. El dictador va explicar que les SS havien de ser un grup molt especialitzat i que tenien que mantenir un nivell molt alt. Per ell eren l’exemple que havia de seguir l’Exèrcit. Lloant al seu cap, en Heinrich Himmler, va dir que posseïa un mèrit extraordinari per haver convertit les SS en una tropa extraordinària. Respecte a les SA i al ministre Hermann Göering, va explicar que el cap de la Luftwaffe li agradava des del primer dia com a cap de les SA, i que creia que havia sigut l’únic que havia conduït bé les tropes de les SA. Si l’Ernst Röhm l’hi hagués fet cas i hagués obeït les seves ordres segur que no hagués dit el mateix. Llavors, Hitler va dir que les dones adoraven als homes masculins, potser pensava amb en Röhm quan deia aquesta frase, i va afirmar que els dels països més nòrdics eren tan femenins que les dones més belles feien les maletes per ajuntar-se amb els homes alemanys.

Al migdia, Hitler va criticar davant de tothom els errors estratègics que havia comès l’exèrcit italià, un Exèrcit bastant dèbil i amb falta d’equipament modern. No oblidava que els havia hagut d’ajudar en conquerir Grècia, quan ell no els havia demanat dur a terme aquell operació. A la matinada, Hitler va reconèixer davant dels seus convidats que el ministre Von Ribbentrop l’havia encertat pactant amb els japonesos, que no paraven de tenir victòries al Pacífic. Després de lloar al seu ministre, Hitler va criticar durament al president Franklin Delano Roosevelt dient que era un cervell malalt. Dels nord-americans, va dir que eren els més estúpids de l’existència. Però a qui va criticar amb més duresa va ser en els espanyols i a la Divisió Blava, que continuava lluitant en el front de Leningrad. Va dir que les tropes espanyoles eren una tropa d’esparracats que no es netejaven ni les seves armes per ganduls i els va acusar de passar-se el dia dormint i va afirmar que a sobre havien de ser els indignes qui els havien de despertar quan arribaven els soviètics. De dia, Hitler va criticar davant del ministre d’Armament Fritz Todt i el general en cap del Leibstandarte Adolf Hitler Josef Dietrich als soldats nord-americans dient que creia que no eren capaços de combatre com a herois. Hitler menyspreava a tothom qui no fos alemany. A la matinada, va explicar davant dels seus convidats que abans de començar l’Operació Barbarroja havia parlat amb el mariscal Göering per explicar-li que tenien davant la prova més dura de la seva existència. Hitler va confessar que s’hi hagués sabut de la magnitud de la potència soviètica segurament s’ho hagués pensat més si atacar o no a la Unió Soviètica. També va reconèixer que els soviètics eren superiors als alemanys amb els coets. A la tarda va explicar que la col·lecta de llana que es feia en els civils alemanys per proveir als soldats alemanys en el front tenia que quedar molt clar que no existia cap frau i que cada objecte arribava al seu destí.

A la següent matinada, Hitler va explicar que havia fet molt bé de fer dimitir al mariscal Walther von Brauchitsch com a comandant en cap de l’Exèrcit de Terra perquè creia que s’hi hagués seguit la campanya soviètica hagués acabat en una catàstrofe. De dia, Hitler va explicar que volia un pacte amb la Gran Bretanya per fer una coalició contra els Estats Units. Per ell, ara els nord-americans eren la gran amenaça d’Europa juntament amb els soviètics. A la matinada del dia 10, Hitler va parlar dels problemes de transport a Rússia, i veia que de moment l’únic mitjà que tenia per cobrir les necessitats de l’Exèrcit era l’avió. Tot i això, va dir que tot aniria a millor quan hagués construït les grans autopistes que anirien d’Alemanya als països de l’est. De dia, veient les derrotes que patia, va donar l’ordre de tornar a donar prioritat a l’armament de l’Exèrcit de Terra enlloc de la Luftwaffe. Des del 27 de juny passat, Hitler havia donat prioritat a la Luftwaffe perquè en aquella data creia que la campanya soviètica acabaria en qüestió de setmanes i es podria concentrar en atacar a la Gran Bretanya. A la tarda, Hitler va dir que tenien la missió de lluitar fins al final contra els Estats Units. Per ell, els nord-americans eren el símbol del capitalisme i del judaisme.

L’11 de gener, Hitler es va passar el dia reunit amb el mariscal Günther von Kluge en el seu despatx de Rastenburg per intentar trobar una manera de frenar els soviètics, ja que era conscient de que la situació era molt crítica. A la matinada del 13, Hitler va admetre que els soldats alemanys tenien problemes per culpa de les baixes temperatures en el front oriental i creia que si poguessin tenir un casc folrat de pell i una careta de cel·luloide solucionarien el problema del fred. A la matinada del 15 va explicar davant dels seus convidats que ell era una persona incorruptible perquè no tenia protegits i perquè no admetia que el seu voltant hi hagués sistemes de protecció.

El 17 de gener, Hitler va tenir la pitjor notícia de l’any fins llavors quan se li va anunciar que el mariscal Walther von Reichenau, que havia patit una hemorràgia cerebral quan havia sortit a caminar a 40 graus sota zero el 12 de gener, estava en estat molt greu. Hitler va ordenar traslladar-lo amb avió a un hospital alemany, però quan aterraven a terres alemanyes l’avió va patir un accident i el mariscal va sortir-ne ferit d’extrema gravetat. Hores més tard va morir quan era transportat amb ambulància a un hospital. Segons alguns testimonis, Von Reichenau no va morir per culpa de les ferides de l’accident sinó per culpa d’un atac de cor. Més tard varen sortir rumors de que havia patit una mort violenta per les desavinences que havia tingut amb en Hitler els últims mesos sobre com s’havia de dur el conflicte. Ell també creia que una retirada del front era la millor opció. Que Hitler estava molt disgustat amb els seus generals era un fet, però si hagués volgut matar a un general no hagués començat per en Von Reichenau, un dels més fidels seguidors del nazisme i el més propens en dur a terme els mètodes més violents durant l’Operació Barbarroja. A més, Hitler no l’hagués matat quan feia pocs dies que l’havia nombrat comandant del Grup d’Exèrcits del sud. Tot i això, Hitler no va ser present al seu funeral al cementiri dels Invàlids de Berlín quan sempre anava als funerals dels homes més propers a ell.

A la matinada del 18, Hitler va lamentar les condicions climatològiques que s’havia trobat el seu Exèrcit en el front oriental, sobretot el gel. Va criticar al destituït Walther von Brauchitsch per no haver sigut prou dur amb els seus soldats. Hitler creia que els soldats havien sigut massa tous i que s’havien d’educar seguint el model de les SS. En la següent matinada, Hitler va explicar en els seus convidats que havia decidit pronunciar un discurs al poble alemany el 30 de gener, el dia de l’aniversari de la pujada al poder. Volia evitar que el seu ministre de Propaganda Joseph Goebbels pronunciés un discurs perquè en el seu últim discurs va incitar en els soldats a està tranquils quan no ho havien d’estar, segons creia ell.

El 20 de gener de 1942, el dia de la Conferència de Wannsee, la conferència que va servir per aprovar l’eliminació dels jueus, l’Holocaust, Hitler va rebre en el quarter general de Rastenburg la visita del ministre Goebbels. Cap alt càrrec i cap ministre va ser present a la Conferència a part d’en Reinhard Heydrich, que presidia la reunió. Hitler li va explicar que tota la culpa de que hi hagués aquella guerra era del primer ministre Winston Churchill perquè no acceptava negociar la pau amb ells. A la nit, Hitler va parlar amb els seus convidats de la seva idea de fer per fer desaparèixer els jueus d’Europa. Segurament va ser informat del contingut de la Conferència. Cal recordar que el 80% dels jueus que moririen durant la Segona Guerra Mundial encara eren vius en aquella data.

Cinc dies més tard, des de Rastenburg Hitler va trucar al ministre Goebbels per dir-li que no desitjava que es reduís la circulació del setmanari Der Stürmer perquè era fidel al seu ideari, i li va demanar que li enviés urgentment una llista dels subscriptors del Servei Seehaus, un servei alemany que publicava diàriament un butlletí de notícies, perquè aquests ara eren crítics amb l’operació al front oriental. De fet, la majoria dels treballadors del Servei odiaven al règim nazi. Goebbels, d’immediat, es va reunir amb l’almirall Wilhelm Canaris per parlar de com afectaven les publicacions del Servei Seehaus en molts oficials del OKW i el OKH, que començaven a ser derrotistes, i va prendre la decisió de limitar les seves publicacions.

Aquella matinada, Hitler va afirmar en el seu entorn que els antics grecs eren germànics i, després d’aquesta reflexió, va dir que quan acabés la guerra es retiraria de la política per escriure durant cinc o deu anys uns quants llibres. Al migdia del dia 27, Hitler va manifestar que defensava un ordre social just, i va dir que qui no estigués disposat a lluitar per la seva supervivència seria condemnat a desaparèixer. A la tarda va comentar en el seu entorn més íntim que el ministre Joachim von Ribbentrop no era un company especialment agradable, però que era un home sòlid i hàbil. Hitler sempre el va tenir amb més consideració que altres jerarques nazis com el propi Goebbels, que es volia fer amb el seu Ministeri sense èxit.

El 28 de gener, Hitler es av reunir a Rastenburg amb en Wilhelm Keitel i l’oficial Erhard Milch per parlar de la situació militar. Després, Hitler va rebre al coronel Adolf Galland per entregar-li la Creu de Cavaller pels seus mèrits militars dins la Luftwaffe com a comandant de caces. A la nit es va reunir amb els seus convidats d’aquell dia i els va explicar que la terra pertanyia a qui la conquerís i, sobre aquesta base, va justificar la invasió a la Unió Soviètica. També va dir que Alemanya necessitava expandir-se cap a l’est per aconseguir l’espai vital per les futures generacions. L’endemà al matí, Hitler va viatjar cap a Berlín per celebrar el 9è aniversari de la pujada al poder. A la tarda, ja a la capital, Hitler, que estava molt cansat del viatge i la guerra li estava passant factura, es va reunir amb el ministre Goebbels per intercanviar impressions. Segons sembla, Hitler va estar d’acord amb les idees del seu ministre sobre una totalització de la guerra. Hitler no havia volgut i de fet no volia que el seu poble patís les conseqüències de la guerra, tenia molt present les revoltes dels civils alemanys durant la Primera Guerra Mundial per la falta d’aliments i productes bàsics.

El dia de l’aniversari, Hitler va pronunciar un discurs al Palau d’Esports, ple de gom a gom, per celebrar el seu ascens al poder. Abans es va reunir amb el ministre Goebbels en privat per parlar de l’últim discurs del primer ministre Churchill. Els dos homes varen arribar a la conclusió de que el primer ministre era un home dèbil i cansat. Hitler li va recordar que al principi del conflicte tots els britànics consideraven que Churchill era un beneït, i que el mateix Neville Chamberlain l’hi havia expressat així. Parlant de la guerra, el dictador li va manifestar la seva preocupació per les greus pèrdues patides per la raça blanca a l’est d’Àsia. Quan va acabar la trobada, Goebbels estava mol satisfet perquè veia que Hitler feia més bona cara que el dia anterior. Després es varen dirigir junts al Palau d’Esports, on Hitler va deixar clar en el seu discurs que volia continuar amb la seva idea de que derrotaria als jueus i els britànics, a qui continuava fent responsables de la guerra. Un cop més va expressar la seva idea d’acabar amb el poble jueu, poble que va afirmar que volia destruir la raça ària. Llavors va exclamar que tal i com havia declarat l’1 de setembre de 1939 aquesta guerra acabaria amb els jueus, a qui va definir com l’enemic mundial més malvat de tots els temps, i va assegurar que per primer cop la vella llei jueva d’ull per ull, dent per dent, no s’aplicaria. Hitler no va prometre que acabaria amb els jueus l’1 de setembre sinó que ho va prometre el 30 de gener de 1939 en una sessió al Reichstag. Es va equivocar expressament per tal de fer creure que la seva idea d’eliminar els jueus havia començat amb la guerra i no abans. Tot i que Hitler sabia i tenia informes de que la gent necessitava tornar a sentir la seva veu, el discurs va deixar un sentiment de decepció, ja que el poble esperava paraules de consol i d’ànims. La seva oratòria ja no enlluernava com abans.

Després de l’acte, Hitler es va reunir amb el comandant Erwin Rommel, que tornava de Bengasi. Hitler estava molt satisfet amb ell per les seves victòries al nord de l’Àfrica i el va ascendir a coronel general. A més de la Guineu del Desert, Hitler va donar a l’Arthur Greisler el rang honorari d’Obergruppenführer de les SS.

L’endemà al migdia, Hitler va rebre una representació italiana que havia vingut a la celebració de l’aniversari de l’arribada al poder dels nazis. Hitler confiava encara amb la victòria en el front oriental i tota l’estona va parlar animat amb els italians. Goebbels, que també va assistir a la recepció, va demanar en els italians que després d’un acte a la tarda en el Palau d’Esports assistissin a un banquet en el seu Ministeri per conversar una estona. A la tarda, Hitler i Goebbels varen tornar a assistir a un míting al Palau d’Esports, que tornava a estar ple. Goebbels va ser el primer que va parlar per donar la benvinguda a tots els convidats italians i durant tota l’estona que va parlar el públic berlinès no va parar d’aplaudir-lo. Després va tocar el torn d’en Hitler, que va dir que Alemanya i la Itàlia central i nord estaven unides per la cultura i va intentar animar a la població, que vivia amb desànim la guerra. Hitler no va dir la Itàlia del sud perquè la odiava, la trobava endarrerida davant de la Itàlia més industrial del nord. Després de passar uns dies a Berlín, Hitler es va retirar al Berghof.

A la matinada del 4 de febrer, Hitler va explicar en els seus convidats a la seva casa de muntanya que els dos segles en que Espanya havia cremat els heretges avui en dia encara es podia respirar la mateixa situació a Madrid, i va augurar que si Espanya hi tornés a esclata una revolta seria un altre cop amb una sèrie d’atrocitats. Hitler encara continuava ressentit amb el govern espanyol per no haver intervingut en la guerra quan ell ho havia demanat. A la tarda es va reunir, entre altres, amb el líder de les SS Heinrich Himmler per parlar dels grans espais de la Unió Soviètica. Volia treure’n ràpidament d’aquell territoris matèries primes com el ferro, el carbó, els cereals i la fusta. Per colonitzar aquells territoris, va dir que havien de construir granges i autopistes. Llavors va parlar de la seva pàtria, Àustria, dient que els seus orígens austríacs li proporcionaven una situació favorable per discutir amb els seus generals, i va recordar-los que durant cinc segles Àustria va ser un poderós imperi amb una capital com Viena. Al vespre es va reunir amb en Himmler i li va confessar que trobava que era una desgràcia que cap dels grans escriptors de la literatura alemanya no hagués agafat protagonisme en la història imperial alemanya i que, en canvi, els britànics tinguessin un William Shakespeare.

Fritz Todt, víctima d’un accident o d’un assassinat?

El 6 de febrer l’Adolf Hitler ja es trobava un altre cop a Rastenburg per dirigir les seves tropes. Aquell dia va dir en el seu entorn que no volia renunciar mai a la seva aliança amb el Japó, que no parava de tenir èxit al Pacífic tot i que Hitler temia que això portaria a la desaparició de la raça blanca en aquella zona. L’endemà a les onze del matí, Hitler va rebre en el quarter general a l’arquitecte Albert Speer, que provenia d’Ucraïna per supervisar les obres en el front oriental. Speer va tenir moltes dificultats durant la seva estada a Ucraïna per culpa de la neu i les baixes temperatures. Els seus treballadors no podien treballar en aquelles condicions. Després de veure que la seva estada era inútil va decidir marxar a Rastenburg, tot i que ell volia marxar a Berlín. L’arquitecte va tenir que parar a Rastenburg per ordres del dictador.

A la tarda, Hitler es va reunir amb el ministre d’Armament Fritz Todt per discutir l’estratègia militar que havien de seguir en el front oriental i havien d’analitzar un seguit de propostes del ministre que havia acordat amb alguns representants de la indústria armamentista dies abans. Todt no estava content per com s’estava gestionant la campanya en el front oriental i s’oposava a la guerra contra la Unió Soviètica. La reunió es va allargar durant unes hores fins que finalment es va fer l’hora d’anar a sopar. Després de sopar, acompanyats per una gran quantitat de convidats, Hitler es va tornar a reunir amb el ministre Todt fins a altes hores de la nit. Quan va acabar la reunió, Todt estava cansat i descontent, i va decidir fer una copa de vi amb el seu amic Speer per relaxar-se. Mentre bevien, Todt li va explicar que l’endemà al matí aniria a Munic amb avioneta i li va demanar si volia viatjar amb ell. Speer va acceptar la invitació, ja que no volia anar a Berlín amb tren com tenia previst. Però, a la una de la matinada, Speer s’havia de reunir amb en Hitler.

A la una, Speer es va reunir amb Hitler, que estava de molt mal humor per la seva reunió amb el ministre Todt. Per oblidar la picabaralla que havia tingut amb el seu ministre, Hitler va parlar amb Speer dels projectes de reconstrucció de les ciutats de Berlín i de Nuremberg. A mesura que anaven parlant dels seus projectes arquitectònics, Hitler es va anar animat. Quan varen acabar de veure els projectes, Hitler li va preguntar sobre la seva estada en el front oriental i la reunió es va allargar fins a les tres de la matinada. Quan s’acomiadaven per anar a dormir, Speer li va explicar que el matí viatjaria amb l’avioneta del ministre Todt. Llavors, segons sembla, Hitler li va fer cancel·lar el viatge. Oficialment es va cancel·lar el viatge de Speer perquè l’avioneta havia de sortir al cap de cinc hores i l’arquitecte encara no havia anat a dormir.

A les vuit del matí, Todt va pujar a l’avioneta, un bombarder bimotor Heinkel 111, però just enlairar-se, a uns 30 o 400 metres de terra, l’aparell va girar bruscament i es va dirigir de nou cap a terra. No sé sap del cert si va explotar a l’aire o bé va explotar quan va xocar contra el terra. Todt i tota la tripulació varen morir. Els passatgers estaven tan cremats que va resultar difícils identificar-los.

Mentrestant, en el quarter, quan encara ningú sabia res de l’accident, Hitler es va reunir amb Speer i Himmler per explicar-los els seus plans que tenia per a l’Església catòlica i, sobretot, pels clergues. Hitler va dir textualment aquesta frase referint-se a l’Església:

A ells els hi tocarà després i no m’ho pensaré dos cops. Els liquidaré. L’Església és un rèptil que aixeca el cap cada vegada que l’Estat es mostra dèbil i per tant els hem d’aixafar.

Hitler els va dir que havia arribat a la conclusió de que tenia tres enemics que englobava en el mateix sac: els jueus, el comunisme i l’Església. Aquest odi cap a aquests tres sectors es deu bàsicament perquè estava influenciat en el llibre que havia llegit feia temps, El bolxevisme de Moisès a Lenin escrit per en Dietrich Eckart el 1920.

Al cap d’uns minuts es va informar al quarter de l’accident de l’avioneta del ministre Todt. Quan Speer va saber que el ministre havia mort va tenir un fort sentiment de tristesa, ja que eren bons amics; els dos compartien diferents aficions i odiaven profundament al secretari Martin Bormann. En el menjador del quarter es va fer un esmorzar per parlar sobre qui havia de succeir al doctor Todt com a ministre. El problema que hi havia era que Todt ocupava masses càrrecs: era el director de les comunicacions per carretera, cap de les canalitzacions, cap de les centrals d’energia, era el delegat d’en Hitler, era ministre d’Armament i Munició de l’Exèrcit i, a més, dirigia el departament de construcció del Pla Quadriennal del ministre Hermann Göering i era el cap de l’Organització que portava el seu nom, l’Organització Todt, creada el 1938 i que havia construït la Línia Sígfrid de 630 quilòmetres, que s’estenia des de Weil amb Rhein, a la frontera suïssa, fins a Cléveris, a la frontera amb Holanda, i que estava composta per 3.000 fortins i búnquers, a més de construir els refugis submarins a l’Atlàntic, carreteres en els països ocupats des del nord de Noruega fins a la França meridional i a la Unió Soviètica. Per tant, era un home insubstituïble.

A la una del migdia, Hitler va cridar a Speer perquè es reunís amb ell en el seu estudi. El dictador estava nerviós i va rebre al seu arquitecte de forma oficial, gens habitual amb Speer perquè el considerava un amic. Només començar la reunió, Hitler li va comunicar que ell seria el successor del difunt Todt i li va exclamar que no ho volia discutir. Al principi Speer ho volia rebutjar, ja que ell no sabia res dels temes militars, mai havia anat a una guerra, però Hitler li va explicar que no tenia ningú més que pogués ocupar aquell càrrec i li va prometre que tindria la seva protecció i un tracte de privilegi. En acabar de prometre-li protecció, li va ordenar que comencés a treballar en el seu nou Ministeri. Des d’aquell moment la relació que havien mantingut va canviar per sempre, Hitler es va mostrar molt més distant amb Speer i el va tractar com un ministre més dins del Reich alemany, tot i que és cert que va tenir més privilegis per l’amistat que els unia. Mentre parlaven, va entrar a la reunió el ministre Hermann Göering, que es volia fer amb el càrrec del doctor Todt del pla quadriennal. Göering, que abans de l’accident es trobava  a la seva casa de caça a Rominten, a uns 100 quilòmetres del quarter, va venir amb un tren especial de seguida que va saber la notícia. Speer sempre el va sorprendre amb la rapidesa que va venir, ja que no havien passat ni unes quantes hores de l’accident. Després de rumiar-ho, Hitler li va afirmar que no acceptava de cap de les maneres que ell ocupés aquell càrrec i li va explicar que Speer portaria tots els càrrecs que ocupava el doctor Todt. Consternat i empipat, Göering li va demanar que no l’obligués anar al funeral d’en Todt, ja que no havien tingut mai una bona relació. Al final hi va haver d’assistir com a segon home més important del Reich.

Més tard, el Ministeri de l’Aire va ordenar una investigació per determinar les causes de l’accident, però Hitler va fer tancar la investigació i va ordenar no parlar més de l’accident. Tot i que Hitler sempre va sospitar de que l’accident no va ser casual i veia molt possible que els seus serveis secrets sabessin alguna cosa, no va voler que s’obrís un a investigació. També s’ha especulat amb la possibilitat de que Hitler hi estigués al darrere de l’accident, ja que havia qüestionat les seves decisions, però aquesta teoria costa de creure perquè el dictador sentia molt d’afecte cap a en Todt. A més de que sabia de que no era un figura gens fàcil de substituir. Segons diversos testimonis que estaven a prop del dictador, la pèrdua del ministre el va commoure profundament. L’endemà, el cap de la secció del personal del desaparegut Todt i conseller governamental Konrad Haasemann va volar de Berlín fins a Rastenburg per donar tot el seu suport al nou ministre i per saber les opinions d’en Hitler. Aquella tarda, continuant amb l’activitat de la guerra, Hitler va dir en els seus convidats que preferia construir caces abans que bombarders.

El matí del 12 de febrer va arribar a l’estació Anhalter de Berlín el fèretre del ministre Todt. A l’estació hi havia el seu substitut, que estava molt emocionat per l’acte. Aquell matí també va arribar a la capital en Hitler des de Rastenburg després d’haver-se reunit amb el dictador Ion Antonescu. Per l’ocasió, Hitler va crear el guardó a l’Ordre Alemany, que es va entregar a en el doctor Todt a títol pòstum. El guardó era un reconeixement especial d’en Hitler pels serveis prestats al NSDAP i al país. Al migdia, Hitler es va reunir durant uns minuts amb el ministre Joseph Goebbels. El dictador estava visiblement tocat per la mort del seu ministre i li va comentar en el seu amic Goebbels que li afectava perdre progressivament als seus amics. Els seus ànims varen canviar de cop i volta quan va saber que els britànics estaven a punt de perdre Singapur i va elogiar un cop més als japonesos. Tot i això, estava preocupat pels tres vaixells de guerra: el Gneisenau, el Scharnhorst i el Prinz Eugen, que sortirien aquella nit de Brest per buscar un port segur i tenia por que fossin destruïts per les embarcacions aliades.

A les tres de la tarda va començar el funeral d’Estat en el Saló de Mosaics de la Cancelleria amb l’assistència del Govern, dels alts membres del NSDAP i dels alts càrrecs de la Wehrmacht. Hitler va pronunciar un emotiu discurs recordant la figura del ministre i va parlar detalladament de totes les grans obres realitzades pel doctor. Un cop acabat el discurs del dictador es varen treure les despulles del doctor Todt de la Cancelleria i Hitler es va retirar per descansar. Però al cap de poc Hitler va tenir un maldecap que ja es podia esperar. Göering continuava amb la seva idea de fer-se amb el control de les missions de l’Exèrcit en el pla quadriennal i esperava que Speer firmés un document que així ho aprovés. Speer no sabia què tenia que fer, encara no dominava el seu nou Ministeri, i finalment va decidir consultar-ho amb en Hitler sobre què tenia que fer. El líder alemany li va deixar clar que ell se’n havia de fer càrrec i no Göering i li va donar tot el seu suport. Sabent de la debilitat del nou ministre davant dels jerarques nazis que no tardarien en voler-li arravatar poder, Hitler li va dir que si algú es posava encontra dels seus plans o li posava dificultats per treballar tranquil ell el defensaria davant de tothom.

El 13 de febrer, les persones més importants de la indústria alemanya es varen reunir amb el ministre d’Economia Walther Funk, els tres representants dels Exèrcits, el ministre d’Armament Albert Speer i els col·laboradors del ministre Hermann Göering a la gran sala del Ministeri de l’Aire per parlar de l’armament amb el nou ministre d’Armament. Speer encara no dominava la situació dins del seu Ministeri i va demanar tornar-se a reunir el dia 19. Després de la reunió, tots es varen dirigir a la sala de sessions de la Cancelleria. Abans de reunir-se amb tots ells, Hitler va parlar amb Speer en privat al seu despatx, volia demostrar-li que podia comptar amb ell pel que fes falta. Hitler li va demanar ser informat de com havia anat a la reunió i va anotar unes notes tot sol. Després es varen dirigir a la sala de sessions, on els esperaven els demés convidats. El dictador va parlar durant una hora sobre l’economia de guerra i va demanar que es produís un augment de la producció d’armament i va exigir que el ministre Göering no es fes amb el càrrec del Pla Quadriennal, ja que estava assignat a Speer. En acabar la reunió es va demostrar que Speer era l’home de confiança d’en Hitler i no pas en Göering, que havia quedat en un segon pla. Speer estava molt content i en acabar la reunió va acompanyar a en Hitler amb el ministre Funk, que en veure la importància que tenia Speer pel dictador va prometre-li a en Hitler que ajudaria tan com pogués a Speer en els seus objectius.

Llavors, Hitler i Speer es va reunir a la sala d’estar de la Cancelleria amb el secretari Martin Bormann, que no suportava al nou ministre d’Armament. Abans de retirar-se a una de les seves habitacions, Hitler li va aconsellar a Speer que confiés amb la indústria alemanya perquè es trobaria amb persones molt capacitades. Speer li va prometre que confiaria amb els tècnics de la indústria, però li va demanar que a partir d’ara no es tingués en compte si aquests pertanyien o no al NSDAP, ja que molts dels tècnics no estaven afiliats al partit. Hitler va acceptar la proposta i li va fer anotar a en Bormann. Després de que Hitler marxés, Speer es va reunir amb l’Erhard Milch, que aquest estava impressionat en veure que Speer tenia més influència cap a en Hitler del que havia pensat en un primer moment. Milch li va prometre que col·laboraria amb ell en totes les qüestions d’armament. Entre els dos, que abans eren rivals per culpa d’en Göering, va néixer una amistat que va durar molts anys i els consells d’en Milch varen ser molt importants per Speer en els primers mesos en el Ministeri.

Hores més tard, Hitler va celebrar un petit banquet en honor al convidat noruec Vidkun Quisling. Hitler estava molt satisfet de que els vaixells de guerra alemanys haguessin pogut obrir pas per l’Atlàntic gràcies a Noruega. Quisling va parlar durant una bona estona amb el dictador i li va demanar que li permetés construir un exèrcit noruec per protegir els ports i establir una Noruega lliure. Hitler li va respondre evasivament.

L’endemà, Hitler es va reunir amb el ministre Goebbels i li va expressar un cop més la seva determinació d’eliminar els jueus d’Europa i va elogiar als japonesos pels seus combats a l’Àsia. El dia 15, Hitler va fer un discurs al Palau d’Esports davant de 10.000 oficials de les SS. El dictador els va dir que estava convençut de que guanyarien la guerra i els va explicar que tenia la intenció de crear un poder mundial a partir del Reich alemany. Dos dies més tard, Hitler li va explicar en el líder de les SS Heinrich Himmler que els jueus havien destruït l’ordre natural de la vida i els va culpar d’haver introduït fraudulentament el cristianisme. Al migdia, Hitler va parlar del dictador Benito Mussolini i va assegurar que a Itàlia li anirien millor les coses si es liquidava la monarquia i es construïa un Estat autoritari. A la tarda, Hitler va parlar de literatura i va explicar en els seus convidats que El Quixot era la paròdia més genial i va destacar les il·lustracions de l’il·lustrador Gustave Doré.

El migdia del dia 18, Hitler es va reunir amb el mariscal Erwin Rommel i junts varen criticar al primer ministre Winston Churchill. Hitler li va dir que el primer ministre era la prostituta política més gran, un corrupte i una persona amoral i repugnant. Va explicar a més que estava convençut de que Churchill aniria a buscar ajuda als Estats Units, i li va prometre en el mariscal que després de l’hivern posaria ordre. Però l’hivern encara no estava acabat i Hitler ara entenia una cosa de la seva vida. L’endemà, en una trobada amb el secretari Bormann, Hitler li va revelar que sempre havia odiat la neu i que ara, després de les nevades d’aquell hivern, ja en sabia la raó.

A la matinada del dia 20 a Rastenburg, Hitler va justificar la intervenció alemanya en la Guerra Civil espanyola explicant que no hagués intervingut sinó hagués vist l’amenaça comunista a Europa. Hitler deixava clar que en cap cas hagués ajudat al general Francisco Franco si no hagués sigut pel comunisme. Llavors va assegurar que els russos mai arribaven a vells i, per tant, no creia necessari vacunar-los ni destinar-hi recursos cap a la seva higiene personal. En canvi, si que veia necessari donar-los licor i tabac. De dia, es va reunir amb Speer, Milch i els general Georg Thomas i Friedrich Olbricht perquè aquests li exposessin la reunió que havien mantingut el dia anterior. Havien arribat a la conclusió de que necessitaven deportar mà d’obra a Alemanya i havien pactat el tracte que havien de rebre aquests obrers. Pràcticament serien esclaus. Hitler va estar d’acord amb tot el que havien acordat i va fer publicar una normativa de seguretat que especificava com s’havia de deportar la mà d’obra. Després, el dictador va emetre un decret on prohibia, sota penes de càstig, en els seus soldats enviats a Polònia mantenir relacions sexuals amb les noies poloneses. La mesura era totalment estèril, tal i com va admetre Goebbels, que creia que s’havien d’enviar dones alemanyes al front per satisfer als soldats. En una altra qüestió, Hitler va rebutjar les peticions dels seus ministres de poder escoltar les emissores de ràdio estrangeres.

El 22 de febrer, el dia que l’escriptor Stefan Zweig es va suïcidar a Brasil juntament amb la seva esposa en creure que la guerra estava perduda pels Aliats, Hitler va explicar en els seus convidats que en el combat els soldats soviètics eren inferiors individualment i va assegurar que l’única manera que funcionaven era en massa i, per aquest fet, creia que s’explicava la seva brutalitat. Obviava que ells havien perdut un milió de soldats només a la Unió Soviètica. Però Hitler no se li va passar pel cap que podia arribar a perdre la guerra, tenia tot Europa i estava convençut de que lluitava contra un enemic molt inferior a ell, tot i que en privat assegurava que aquest enemic tenia una gota de sang ària i per aquest fet creia que havien patit algunes derrotes. Parlant de les seves ambicions, va assegurar que el dia que conquerís Europa voldria conquerir Àfrica i després va deixar anar que tindria altres ambicions. Estats Units.

Dos dies més tard, Hitler va pronunciar un discurs radiofònic des del seu quarter general per celebrar l’aniversari de la fundació del NSDAP a Munic. En el discurs, entre altres coses, va prometre que acabaria amb els jueus quan acabés la guerra. Casualitats del destí, aquell mateix dia va morir a l’oblit l’Anton Drexler, el que va ser el fundador del DAP el 1919 i que el 1920 el va convertir amb en Hitler en el NSDAP. Durant aquell dia, Hitler va parlar per telèfon amb el seu ministre Goebbels per canviar les directrius de la Propaganda perquè ara sabien que la guerra seria més llarga del que havien previst en un primer moment i creien que no calia anar dient a la població que la guerra era qüestió de dies que acabés. L’endemà, Hitler va decretar la pena de mort a qualsevol membre de les SS que se’l enxampés mantenint relacions sexuals amb altres homes. Hitler no volia que es repetís el mateix cas que les SA, on hi havia molts homosexuals, com el seu líder Ernst Röhm. Llavors, davant dels seus convidats, va dir que era una sort de que no estigués casat perquè per ell el matrimoni hagués sigut un desastre, ja que creia que pel seu deure només hagués obtingut males cares d’una dona abandonada o, pel contrari, s’hagués descuidat del seu deure. De fet, tot i no ser la seva esposa, Hitler tenia abandonada a l’Eva Braun a la seva casa de muntanya del Berghof. Mai se la va emportar en el quarter general de Rastenburg, on el dictador va passar gran part de la guerra.

El 26 de febrer a la tarda, Hitler va elogiar la figura del desaparegut Fritz Todt i va dir que tot hi que el poble li agradava ser governat amb duresa era massa sensible davant la pèrdua d’alguns caps com el doctor Todt. Hitler no era el més indicat per dir aquella frase perquè era molt sensible davant la pèrdua del seu entorn més íntim. A la nit, Hitler va admetre que a Rastenburg si sentia com un presoner i que el seu esperit no en podia escapar. Allí vivia en espais petits i això ho odiava perquè de petit havia viscut en espais petits i sempre havia somiat en espais amples com la Cancelleria o el Berghof. Ja de matinada, Hitler va reconèixer públicament la catàstrofe de l’hivern a la Unió Soviètica, però va prometre que a la primavera les coses millorarien i que enviaria les tropes cap al sud. De dia, va criticar el paper de l’Església en la Guerra Civil espanyola i va dir que els clergues havien dit en aquells dies:

Ens defensarem amb el poder de l’oració.

Rient-se d’aquella frase, va assegurar que els clergues varen preferir pagar molts diners als infidels, a ells, per tal de que l’Església es pogués salvar. Amb fanfarroneria a la boca, va explicar que la seva presència a la Terra era providencial i que era degut a una voluntat d’un ser superior. L’últim dia del mes, Hitler va anar com a convidat per la família Bechstein a la Villa de Bayreuth, molt a prop de la casa de la seva amiga Winifried Wagner. L’endemà, Hitler va dir unes quantes frases masclistes davant de molta gent i va descriure, amb un to burlesc, a les dones definint-les com a fredes, traïdores i envejoses.

El 2 de març, ja a Rastenburg, Hitler es va reunir amb el generals Georg von Kuchler, Fritz Lindemann i Friedrich-Wilhelm von Chappuis per establir els preparatius per l’Operació Raubtier, que havia de trencar i eliminar la bossa soviètica a l’oest del Voljov. L’endemà al migdia, Hitler va explicar en els seus convidats el tipus d’ensenyança que volia que tinguessin els russos. Per ell, la solució ideal era ensenyar-los el més elemental i prou, menys que els sordmuts, va dir. No volia que tinguessin edicions amb paper perquè creia que amb la ràdio ja en tindrien prou, i va explicar que els donaria tanta música com volguessin. Opinava que no se’ls havia de confiar cap treball que suposés un esforç mental.

Dos dies més tard, Hitler va ordenar que es paralitzessin les obres que estava fent a Obersalzberg pels problemes econòmics del Reich que patia per culpa de la guerra. Va enviar una carta al secretari Bormann, que s’ocupava dels temes d’Obersalzberg, per ordenar-li aturar-ho tot, però aquest no va fer cas i va continuar amb la remodelació de la zona. Bormann creia que aquella ordre no venia d’en Hitler sinó de Speer, a qui odiava cada cop més ara que era ministre, i per tant no veia motiu per acatar l’ordre. Les obres a Obersalzberg es varen paralitzar definitivament el 8 de setembre de 1944. La tesi d’en Bormann no era descabellada perquè Hitler es va reunir aquell dia amb Speer i el ministre de Transports des del febrer de 1937, el doctor Julius Dorpmüller, antic director general dels Deutsche Reichsbahn, amb l’objectiu de parlar dels temes de transport. Speer li va explicar tots els problemes que tenien, sobretot en els països ocupats, i li va afirmar que el tema dels transports afectava a la producció d’armament. Hitler va creure que exagerava, no creia que el problema fos greu. És probable que durant la reunió Speer li aconsellés aturar les obres momentàniament o li expliqués que el Reich tenia problemes econòmics.

La matinada de l’11 de març, Hitler va dir en els seus convidats que l’univers de l’home era més complexa que el de la dona perquè, segons ell, l’home es concentra en les seves idees i només accidentalment dedica tot el seu pensament en la dona. En canvi, per Hitler l’univers de la dona era el de l’home, i per aquest fet creia que la dona era capaç d’estimar profundament i no tenia la necessitat de ser intel·ligent. Llavors, parlant del seu passat, va afirmar que quan era jove era solidari però que ara no suportava està sol i que li agradava sopar amb una dona bonica. Continuant parlant d’ell mateix, va comentar que no li agradaven les novel·les. En la següent matinada, obrint-se un altre cop, va explicar en els seus convidats que quan vivia a Viena havia viscut a la misèria, passant mesos sense un plat calent, alimentant-se només de llet i pa dur i gastant-se 30 kreuzers al dia en cigarretes. Els va comentar en els seus convidats que en aquella època es fumava entre 25 i 40 cigarretes al dia, però que un dia va pensar que amb cinc kreuzers es podia comprar mantega per posar-se sobre al pa i llavors va decidir tirar les cigarretes pel Danubi i des d’aquell moment va assegurar que no havia tornat a fumar. El dia 13, Hitler va donar la Creu de Cavaller de la Creu de Ferro al líder de la Divisió Blava Augustín Muñoz Grandes.

La primavera, una nova ofensiva?

El 15 de març, l’Adolf Hitler es trobava de nou a la capital per celebrar el Dia de la Commemoració dels Herois, la rememoració nazi dels morts de la Primera Guerra Mundial. En el Ehrenhof, el patí d’honor de l’Unter den Linden, Hitler va fer un discurs on va prometre després de descriure els mesos anteriors com una lluita contra els bolxevics en un hivern que no s’havia vist des de feia casi un segle i mig, que eliminaria als bolxevics a l’estiu d’aquell any i va afirmar que a ell no li passaria igual que l’emperador Napoleó Bonaparte el 1812 quan va intentar atacar Rússia. Però el discurs del líder alemany no va animar a la moral de la gent, que estava més preocupada pels rumors que sortien sobre una imminent i dràstica reducció de les racions d’aliments que de les promeses d’en Hitler, que ja no es complien. Després de l’acte, Hitler va oferir una recompensa de 100.000 Reichsmarks per qui detingués l’autor de la carta, que ells creien que era falsa, de l’aviador i heroi de guerra mort feia uns mesos pels seus propis companys per error, Wener Moelders, en la que criticava al règim nazi. Moelders criticava el règim com a catòlic practicant que era i l’acusava de perseguir la seva religió. L’endemà, la carta de l’aviador de la Luftwaffe va començar a circular per tot el món i Ràdio Londres se’n va fer ressò.

El dia 16, Hitler es va mostrar satisfet de que les enemistats entre els ministres Albert Speer i Hermann Göering s’haguessin resolt, almenys de cara al públic, perquè per Berlín es començava a comentar l’enemistat entre ells dos. Per posar fi a tots els rumors, Speer va comunicar a la premsa alemanya el seu nomenament dins del Pla Quadriennal i va decidir posar en els diaris una fotografia en la que el mariscal Göering posava la mà amistosament a la seva espatlla. Però aquella fotografia no va agradar gens a l’Oficina de Premsa del cap de la Luftwaffe, ja que creien que només ells podien decidir posar les fotografies on sortia en Göering. El mariscal del Reich va decidir no mostrar, de moment, la seva decepció per no haver aconseguit controlar el Pla Quadriennal.

Tres dies més tard, Hitler ja era a Rastenburg i aquell dia al matí va rebre la visita del seu ministre Joseph Goebbels, que el volia convèncer perquè donés suport a mesures radicals com combatre els privilegis dels alemanys i reprovés la burocràcia de l’Estat. Un cop reunits, el dictador li va parlar del fatal hivern que havien passat i li va admetre que aquell fet l’havia repercutit en el seu estat d’ànim i que l’hi havia deixat una marca molt profunda. Es va queixar de que la falta de transports li impedia porta aliments des d’Ucraïna i va culpar al Ministeri de Transports de l’escassetat de locomotores i va admetre-li que estava decidit a prendre mesures severes. Ara Hitler entenia al ministre Speer quan li va parlar del problema que tenien amb els transports en la reunió que havien tingut feia unes setmanes. Anant pel camí que volia, Goebbels va criticar el sistema judicial i li va explicar que volia crear les condicions legals segons les quals qualsevol que atemptés contra els principis de la direcció de les masses nacionalsocialistes fossin castigats amb la presó, la reclusió o, en els casos més greus, amb la mort. El ministre també es va queixar del secretari d’Estat del Ministeri de Justícia, ja que sempre el ministre Franz Schlegelberger li insistia de que les seves mesures no tenien base legal. En la seva opinió, la justícia no podia defensar per si sola a un Estat. Goebbels volia posar en el Ministeri de Justícia en mans de l’Otto Thierack, el SA-Gruppenführer que en aquell moment presidia el Tribunal del Poble, el Volksgerichtshof, l’òrgan encarregat de jutjar els delictes d’alta traïció o aquells individus que suposessin un perill per l’Estat. Llavors varen parlar sobre la implantació del deure del treball femení i, en molt punts, Hitler aprovava l’opinió del seu ministre sense que arribessin a punts concrets.

El dia següent, Goebbels va parlar amb l’assistent Julius Schaub, que li va explicar que durant els últims dies Hitler s’havia trobat malament de salut. Al migdia i a la tarda, Goebbels es va reunir en privat amb el dictador i varen parlar del viatge del ministre a Àustria, de l’aliança amb el dictador Benito Mussolini i dels Aliats occidentals. A l’habitació on estaven reunit hi havia un gos petit que l’hi havien regalat en el dictador i Hitler no li treia els ulls de sobre perquè el gos volia jugar tota l’estona amb ell. El líder alemany li va explicar que des del novembre de 1941 les coses no havien anat tal i com les havia planejat i, un cop més, en va donar la culpa als seus generals per no haver fet cas de les seves ordres. Llavors, li prometre que per la primavera i l’estiu d’aquell any pensava conquerir el Caucas i Leningrad, però no Moscou, tal i com volien un altre cop els generals. També li va manifestar el seu desig de que el Reichstag li donés poders il·limitats per poder expulsar de l’Exèrcit als oficials que no li fessin cas. En el final de la reunió varen parlar dels jueus i varen arribar un cop més a la conclusió que havien de desaparèixer d’Europa. Cal destacar que Goebbels va quedar molt sorprès durant aquells dies a Rastenburg per tal i com havia envellit en Hitler. Tenia el cabell casi gris i estava seriós, i es notava que l’hi havia afectat aquell hivern especialment fred. De fet, a Rastenburg estava sempre nevat, precisament aquell dia el quarter estava cobert de neu i gel, cosa que li afectava a en Hitler, que tal i com havia admès odiava la neu. Durant al sopar, el dictador i el ministre varen parlar de les victòries japoneses. Hitler estava molt satisfet amb els nipons, però continuava preocupat perquè pensava que si els japonesos ocupaven tota l’Àsia oriental acabarien amb la raça blanca en aquella regió. En un altre punt, Hitler li va transmetre el seu disgust de que el dictador romanès Ian Antonescu no col·laborés més activament amb les forces de l’Eix. A dos quarts de nou del vespre, Goebbels es va acomiadar d’en Hitler per tornar a Berlín.

El 21 de març, Speer va fer firmar a en Hitler un decret on exigia que l’economia general alemanya havia de quedar subordinada a les necessitats de l’economia armamentista. Hitler l’hi havia explicat que s’havia d’aconseguir el màxim rendiment de l’economia amb la menor despesa de recursos possibles. Speer va demanar-li que només el seu Ministeri pogués controlar la justícia dins dels seus col·laboradors en el Ministeri i que només per petició seva es poguessin obrir causes criminals que imputaven als seus col·laboradors. Quan Hitler ho va acceptar, Speer es va mostrar molt content; estava ansiós de tenir més poder i sabia que Hitler, que l’apreciava enormement per la seva eficàcia, li donaria sense cap problema. El que en aquells moments no pensava el ministre d’Armament és que en el futur Hitler no estaria disposat a acceptar-li tot.

El 24 de març a Rastenburg, Hitler es va reunir amb el tsar Boris III de Bulgària per analitzar la guerra i per arribar a un acord comercial. La reunió no va anar tal i com havia desitjat el dictador i va veure que seria complicat arribar a acords amb els búlgars. Per Hitler aquells dies no eren de felicitat, ans al contrari, la derrota de Moscou l’havia afectat greument i aquell hivern tan temible semblava que no tenia fi. A més, a través del secretari Martin Bormann, Hitler va rebre un informe del SD que deia que s’estava produint una crisi de confiança al Reich degut a que l’Estat no adoptava una actitud suficientment dura contra els estraperlistes i els seus clients corruptes, que estaven ben situats i amb privilegis. Aquests informe el va demanar, segons sembla, el líder de les SS Heinrich Himmler. Dos dies més tard a la nit, Hitler va atacar davant dels seus convidats als advocats i va criticar el sistema fiscal, arribant a la conclusió de que tot jurista havia de ser deficient per naturalesa o que sinó si tornava amb el temps, va assegurar.

El 28 de març a la nit, 234 bombarders de la RAF varen bombardejar la ciutat de Lübeck. Quan ho va saber, el dictador es va enfadar molt i va demanar portar de Sicília dos grups d’avions per bombardejar els centres històrics de la Gran Bretanya. Dos dies més tard, Hitler continuava molt enfadat per l’atac britànic i les seves conseqüències, el 80% de la part antiga havia quedat destruïda amb l’església de Santa Maria juntament amb el famós quadre de la Dansa de la Mort, l’església de Sant Pere i les seves cases senyorials. A més, la Catedral va quedar destrossada però, en canvi, varen quedar en perfecte estat les esglésies de Santiago, de Santa Catalina i la de Santa Aegida, el museu de Santa Anna, la Biblioteca, l’Arxiu de l’Ajuntament, l’hospital de Sant Àngel i les portes de Burg i d’Holsten. Per intentar posar ordre va trucar al ministre Goebbels per dir-li que estava indignat amb el Ministeri de l’Interior perquè no havia sigut capaç de prendre les mesures de socors precises i li va donar plens poder perquè s’ocupés de les zones bombardejades.

Durant al sopar del dia 31, Hitler va manifestar davant dels seus convidats a Rastenburg el seu desig d’arribar a un acord comercial amb Turquia perquè preferia arribar a acords abans amb els turcs que no pas amb els búlgars després de la reunió amb el tsar Boris. Va afirmar que els donaria armes i que els garantiria la inviolabilitat de les seves fronteres a canvi de que ells es defensessin dels soldats soviètics. A continuació, va exposar com havia de ser el futur Reich: Per ell, el Reich havia de ser una república liderada per un cap electe que hauria de tenir autoritat absoluta, amb un organisme representant del poble amb funció correctora. Els poders del Senats haurien de ser limitats i la seva composició no hauria de ser permanent. L’elecció del cap de govern hauria de ser a dit i no elegit pel poble. El NSDAP, la Wehrmacht i els funcionaris haurien de fer el jurament de fidelitat d’adhesió al nou cap d’Estat en les tres hores posteriors de la seva elecció. Pel nou cap, la llei suprema hauria de ser la més estricte separació entre els òrgans executiu de l’Estat i legislatiu. El NSDAP, les SA i les SS només haurien de tenir la funció de garantir l’aplicació de les lleis i no s’haurien de preocupar per les qüestions polítiques.

El segons dia d’abril, Hitler va explicar en el seu entorn que quan va visitar la ciutat de Roma en Benito Mussolini va procurar que tingués tot el temps necessari perquè pogués contemplar les obres d’art que l’interessaven i, per aquest fet, va dir que havia de procurat que tots els polítics italians que arribaven a Alemanya tinguessin un mínim de protocol com a gratitud al gest del dictador italià el seu dia.

El 4 d’abril, Hitler va comentar en el seu entorn que els seus soldats tenien tota la seva simpatia i el seu respecte per haver suportat aquell hivern tan fred. Però, per altres, com el ministre Goebbels, no tenien la mateixa opinió i desconfiaven dels soldats alemanys. Goebbels va trucar a en Hitler per proposar-li prohibir la visita dels soldats alemanys al papa Pius XII, ja que considerava el papa un perill públic perquè era intel·ligent i parlava correctament alemany, a més de que tenia por que influenciés als soldats alemanys perquè no lluitessin més. El papa sempre va ser conscient de que els alemanys el consideraven un perill i com a mesura de prevenció va redactar davant d’un notari públic una carta de renúncia en el cas de que fos fet presoner pels alemanys. Volia evitar que no li pogués passar el mateix que el papa Pius VII quan va ser fet presoner per l’emperador Napoleó Bonaparte. Segons algunes fonts, Pius XII va donar suport a tres plans per acabar amb en Hitler.

El migdia següent, Hitler va explicar en els seus convidats que quan va pactar amb els soviètics a l’agost de 1939, aquests no paraven d’exigir-li artilleria, cuirassats o creuers de batalla i va assegurar que estaven massa interessats en les fàbriques alemanyes. Confiat en la seva victòria, va dir que un cop conquerissin els territoris de l’Est haurien de repoblar Ucraïna i sanejar els seus pantans, i va assegurar que la ciutat de Leningrad estava condemnada a la decadència. Després d’aquesta reflexió, Hitler va firmar la Directriu número 41, l’Operació Blau, l’ofensiva alemanya de primavera i estiu d’aquell any i que tothom estava esperant. L’objectiu era ocupar el front del Caucas després d’encerclar i destruir les forces soviètiques en les proximitats de Stalingrad per arribar després a Bakú, centre productor de petroli, ocupar els ports de muntanya que obrien la ruta cap al Golf Pèrsic, arribar al Mar Caspi per establir-hi una flota naval, ocupar la península del Kerch i Sebastopol, i destruir les ciutats de Stalingrad i Moscou. Per analitzar la nova ofensiva, el 10 d’abril es va reunir amb en Hermann Göering, en Heinrich Himmler i en Wilhelm Keitel.

Durant el sopar del dia 11, un Hitler més animat pensant com pensava al principi de l’Operació Barbarroja, va explicar en els seus convidats que quan conquerís la Unió Soviètica seria important construir una xarxa de comunicacions per explotar la seva economia i per assegurar-ne el control. Però el dictador no estava disposat a ajudar a la població civil en la higiene i en la salut, i volia prohibir la vacunació obligatòria dels territoris ocupats, a més de que tenia clar que les consultes mèdiques només es destinarien als alemanys. També va comentar que les feines de vigilància i de policia dels territoris de l’Est serien exclusivament pels alemanys, ja que no volia de cap de les maneres que la població autòctona tingués cap responsabilitat en el manteniment de la seguretat. Hitler posava tota la carn a l’olla amb la nova operació i sabia dels riscos que corria si fracassava. L’endemà, va explicar en els seus convidats que era conscient de que si no guanyaven la guerra ho perdrien tot. Era una guerra a vida o mort.

El 13 d’abril, Hitler va aprovar el discurs del ministre Goebbels pel dia del seu aniversari sense cap correcció. Especialment, li va agradar el paral·lelisme que establia el ministre del moment actual amb el moment crític que es va viure durant la Guerra dels Set Anys, quan el monarca Frederic el Gran estava a punt de perdre la guerra contra els russos de la tsarina Catalina. Aquesta guerra, tant Hitler com Goebbels la utilitzaran per comparar-la amb la situació que vivien.

El 17 d’abril, des de Rastenburg, Hitler va ordenar que tornessin a atacar per aire les ciutats britàniques en resposta als bombardejos que patien les ciutats alemanyes. Però, aquell dia, varen ser els britànics qui varen atacar de nou; la RAF va llançar un dels atacs de bombarders Lancaster més arriscats de la guerra atacant una fàbrica de motors dièsel a Augsburg.

El dia abans del seu aniversari, com era costum, es va començar a festejar per Alemanya amb una sèrie d’actes. A la tarda, en el Saló Filharmònic de Berlín es va fer una interpretació d’una suite de re major de Johann Sebastian Bach. La majoria dels convidats eren membres de l’Estat, del NSDAP i de la Wehrmacht. La resta del saló estava reservat per soldats, ferits i obrers de la producció de guerra. Goebbels, que patia una èczema, va pronunciar un discurs en el Saló on va elogiar la figura d’en Hitler. A la nit, Hermann Göering també va fer un discurs on va lloar del dictador. El dia del 53è aniversari del líder alemany, els diaris nazis, com el Völkischer Beobachter, varen comparar, tal i com s’havia acordat feia dies, les figures d’en Hitler i del monarca Frederic el Gran en el context de la nova pel·lícula nazi, Der grosse König. Segons un informe del SD, el poble alemany havia rebut amb alegria la celebració de l’aniversari. Hitler va fer un banquet per celebrar l’aniversari amb la majoria de la cúpula nazi. Mentre dinaven es va parlar del Reichstag i del seu incendi del 27 de febrer de 1933 i, llavors, segons el general Franz Halder, Göering va cridar que ell era l’únic que sabia alguna cosa d’aquell incendi perquè l’havia incendiat ell mateix. Mentre Göering feia aquella afirmació, Hitler estava assentat a la seva esquerra i amb tota probabilitat el va sentir. Després de que tothom entengués aquelles paraules, es va fer un silenci absolut a taula i varen passar uns quants minuts abans no es va tornar a reanimar de nou la festa. Aquesta afirmació del ministre de la Luftwaffe la sabem avui en dia perquè el general Halder la va explicar en els Judicis de Nuremberg, tot i que Göering en els Judicis va negar aquella acusació i va explicar que varen ser els comunistes els responsables de l’incendi i va afirmar que com a president del Parlament li va ser una molèstia aquell incendi, ja que les funcions del Reichstag es varen passar a la Casa de l’Òpera Kroll.

A part de celebrar el seu aniversari, Hitler va encarregar a en Fritz Sauckel portar al Reich a unes 400.000 o 500.000 dones joves i fortes dels països ocupats perquè treballessin en la indústria alemanya per tal de no posar a treballar a la dona alemanya, que estava destinada segons el model nazi a ocupar-se de la família. Sauckel va declarar que totes aquelles dones havien de ser alimentades, allotjades i tractades suficientment bé perquè podessin donar el màxim rendiment.

Tres dies més tard, Hitler va lloar en privat la figura d’en Mussolini i va dir que li agradaria tornar-s’hi a reunir amb ell aviat per examinar els problemes polítics i militars del moment. Hitler va dir que l’Edda Ciano (la filla d’en Mussolini i l’esposa del comte Galeazzo Ciano) era una dona intel·ligent i agradable, que estava compromesa a la causa perquè es va oferir per servir com infermera en el front oriental, va afirmar. Després, Hitler va trucar al ministre Goebbels per comunicar-li que estava decidit a pronunciar un discurs al Reichstag per explicar la situació militar en el poble. El ministre es va encarregar de fer tots els preparatius necessaris per convocar el Reichstag el diumenge 26 d’abril a les tres de la tarda.

El dia senyalat al migdia, Hitler va arribar a Berlín i de seguida es va reunir amb el ministre Goebbels a la Cancelleria. El ministre estava convençut de que en el front oriental les coses anaven bé pels seus interessos. Hitler, a més, el va convèncer de que els soviètics estaven acabats i li va afirmar que vivien en la misèria. Però la preocupació ara no venia dels soviètics, Hitler estava enfadat per l’últim bombardeig de la RAF a la ciutat de Rostock, on el 70% de les cases varen quedar destruïdes, i a les fàbriques Heinkel, ja que no volia que la indústria bèl·lica quedés paralitzada. Com a resposta, va comentar que volia bombardejar la Gran Bretanya cada nit fins que els britànics es cansessin de bombardejar. Goebbels demanava destruir tots els centres culturals britànics, proposta que el dictador va acceptar. A part, Hitler estava furiós per la fuga d’Alemanya del general francès Henri Giraud, que durant la Primera Guerra Mundial també s’havia fugat dels alemanys quan l’havien fet presoner, feia uns dies d’una presó alemanya fent una corda amb els llençols de la seva cel·la. El dictador tenia por de que ara es reunís amb el líder de la França Lliure Charles de Gaulle i va culpar als guàrdies que vigilaven la cel·la de permetre que s’escapés. Goebbels, que entenia la preocupació, li va proposar publicar a la premsa la seva fugida i oferir una recompensa de 100.000 Reichsmarks per qui el detingués, així com condemnar a mort a qui ajudés o protegís al general francès. Hitler va acceptar la proposta. Parlant del tema francès, el dictador li va explicar que pensava que mai arribarien a un acord amistós amb França, i va prometre que quan acabés el conflicte pensava fer-li pagar part de la guerra i reduir-li les seves fronteres deixant les de l’any 1500. Si les coses haguessin anat com desitjava, Borgonya hagués format part del Reich. Després, Goebbels li va voler parlar de la qüestió jueva i Hitler, un cop més, li va explicar que estava decidit a expulsar-los d’Europa. Quan estaven acabant la trobada perquè es feia l’hora de marxar al Reichstag, Hitler li va assegurar que estava convençut de que menjar carn era vergonyós per la humanitat i li va afirmar que quan acabés la guerra tindrien que abordar aquell problema.

A les tres de la tarda en punt, els dos homes més importants del Reich es varen dirigir al Reichstag, on Göering, que estava sent molt criticat pels bombardejos que patien com a cap de la Luftwaffe, va presentar a en Hitler en un ambient tens per la inseguretat que vivien. Inclús hi havien alguns diputat ferits pels bombardejos. Aquella presentació no va agradar gens a en Goebbels perquè, segons ell, ho va fer de forma confusa i entretallada per la seva falta de seguretat i es va despitar en els modals, cosa que li va portar més d’una crítica. Amb el micròfon al davant, Hitler, que estava una mica nerviós i a vegades va parlar tan de pressa que les seves paraules es varen tornar intel·ligibles, va fer una descripció del transfons històric de la guerra i va donar la seva visió de la situació en el front oriental i va proclamar que la campanya estava a punt d’acabar amb la Unió Soviètica. Però el discurs del líder alemany no anava dirigit a parlar de la guerra a l’Est, l’objectiu era fer que el Parlament li donés carta blanca en un projecte, dissenyat pel ministre de Propaganda, per crear les condicions legals necessàries perquè qualsevol que atemptés contra els principis de la direcció de les masses nacionalsocialistes fossin castigats amb la presó, la reclusió i, en els casos més greus, amb la mort. Per aconseguir-ho, va insinuar que els transports, l’administració i la justícia havien sigut deficients i, recordant al coronel general Erich Hoepner, un dels millors especialistes en carros de combat de la Wehrmacht, sense mencionar el seu nom, va exclamar que ningú podia al·legar els seus drets per no complir les ordres i tothom havia de saber els seus deures, va afirmar. Hoepner va ordenar una retirada sense permís. Llavors, utilitzant el cas de l’Ewald Schlitt com exemple, que havia sigut guillotinat el 2 d’abril després de que se’l condemnés a mort en un segon judici perquè Hitler no havia acceptat la primera condemna de cinc anys de presó per haver matat a la seva esposa, va atacar amb duresa als defectes de la judicatura. A partir de llavors, va dir que intervindria en aquells casos i que cessaria als jutges que mostressin clarament que no reconeixien quines eren les exigències del moment. Quan el dictador va acabar el seu discurs, Göering va llegir la Resolució del Reichstag que autoritzava a en Hitler a no estar subjecte a cap disposició legal i en la seva qualitat de líder de la nació, comandant suprem de la Wehrmacht, cap del govern, titular suprem del poder executiu, jutge suprem i cap del NSDAP, l’arrogava a disposar el seu càrrec i castigar a qualsevol, independentment del rang, que no complís amb el seu deure sense respectar els seus drets de pensió i sense cap procediment formal estipulat. Tal i com estava previst, la llei es va aprovar per unanimitat, tot i que el discurs del dictador va provocar diferents reaccions entre els assistents. Segons un informe del SD, el discurs d’en Hitler va ser ben rebut per la població, però, en canvi, el discurs d’en Göering va ser mal vist pel seu to lleuger i per la falta de seguretat. Després de la sessió, Hitler li va dir a en Goebbels que amb tots els poders estava decidit a prendre decisions encara més dures contra els seus generals i, en seguit, varen valorar una nova estratègia de propaganda. En privat, Hitler li va confessar que la seva salut no era del tot bona i li va assegurar que necessitava tres mesos de descans perquè desitjava tenir el privilegi suficient de veure el dia de la victòria. Hores després, Hitler va marxar cap a Munic per després dirigir-se al Berghof, on estava previst que es reunís amb en Mussolini.

L’endemà, a la capital bavaresa, Hitler va dinar en el seu restaurant favorit de la ciutat, l’Osteria, i va parlar amb un excel·lent humor amb l’arquitecte Hermann Giesler i amb en Hermann Esser sobre els seus plans de comunicar l’Alta Silèsia amb la conca del Donets mitjançant una línia de ferrocarril amb trens exprés de dos pisos que circularien a 200 quilòmetres per hora en vies de quatre metres d’amplada. El dia següent, Hitler es va reunir amb l’August Eigruber, el gauleiter de l’Alt Danubi, per parlar de la construcció del teatre d’opereta de Linz i per concretar el perfil urbà del bulevard, que havia de ser rodejat d’arcades i botigues elegants. El líder alemany li va dir que el passeig més ideal del món estaria a Linz i li va insistir en que era en primer lloc arquitecte i constructor del Reich. Hitler sempre es va creure que hagués sigut un gran arquitecte, tal i com li varen aconsellar a l’Escola de Belles Arts de Viena quan es va presentar per entrar a l’Escola amb el propòsit de ser pintor.

El 29 d’abril, Hitler es va dirigir a Salzburg, a l’estació de Puhl, juntament amb el ministre Joachim von Ribbentrop per rebre a en Mussolini i al comte Galeazzo Ciano. Hitler es va mostrar en tot moment molt amable i cordial, però estava cansat, la guerra li estava passant factura. Mussolini i Ciano es varen allotjar en el castell de Klessheim, un edifici enorme i luxós proper al Berghof. Quan es varen reunir en el Berghof, Hitler no va parar de xerrar i xerrar sobre el conflicte en un dels seus eterns monòlegs, i el dictador italià, avorrit, no va parar de mirar el seu rellotge i Ciano estava pensant en altres coses sense escoltar-lo. Però no només en els italians els avorria el monòleg d’en Hitler. Alfred Jodl es va adormir i Wilhelm Keitel anava fent cops de cap, però aquest, com que estava al costat d’en Hitler, va tenir que mantenir la son. L’endemà, l’últim dia de la reunió, varen continuar les conversacions i Hitler va explicar durant 100 minuts les seves reflexions sobre la guerra i la seva futura operació al sud de la Unió Soviètica. Segons va explicar el comte Ciano, com el dia anterior el discurs va ser molt avorrit i repetitiu.

El Primer de Maig, Hitler estava molt content per la reunió que havia mantingut el dia anterior amb la delegació italiana. Estava convençut de que amb el suport dels italians podia dur amb més eficàcia la seva ofensiva al Caucas. Mussolini, per la seva part, també va sortir satisfet de la reunió, ja que creia que eren una màquina poderosa que aconseguirien els seus objectius. Llavors, en un altre punt, va aprovar per telegrama el discurs escrit pel ministre Goebbels commemorant la festa dels treballadors, on es feia una declaració concreta i expressiva a favor d’un estat de justícia social. Però l’alegria del dictador va durar poc perquè es va enfadar molt quan va sentir el discurs d’en Robert Ley per aquell dia. El trobava de baix nivell cultural i va definir-lo com l’obra d’un mal estudiant. Ley havia pronunciat el discurs en el Saló de Mosaics de la Cancelleria i va parlar sobre l’actualitat del treball com a líder del Front del Treball.

El 6 de maig, Hitler va ser informat de les peces de recanvi que es necessitaven mensualment pels seus tancs. En veure les xifres va copsar que tenien un greu problema. Les necessitats eren tan elevades que per satisfer-les era necessari reduir la producció dels nous tancs, com el Tiger. Però el problema més gran el tenien els militars perquè el dictador no comprenia com a comandant suprem de la Wehrmacht les necessitats de les tropes per rebre els suficients recanvis. A més, aquell dia el ministre Albert Speer el va informar sobre la falta d’investigació sobre l’energia atòmica i li va recomanar que el ministre Göering encapçalés el Consell d’Investigació del Reich, ja que era una de les figures més importants i influents del Reich. Hitler va escoltar amb atenció aquells suggeriments. però creia que el desenvolupament de les investigacions atòmiques no afectarien en aquella guerra, tot i que estava d’acord en que s’hi havia d’invertir.

El ministre Speer, que només feia tres mesos que ocupava el càrrec de ministre d’Armament i Munició, estava rebent més d’una crítica perquè alguns dels seus companys no el veien preparat per aquell càrrec; era un arquitecte, no un polític i tampoc un militar. El ministre Alfred Rosenberg li va expressar el dia 8 de maig a en Hitler la seva preocupació perquè Speer ocupés aquell càrrec tan important. Hitler el va tranquil·litzar dient-li que quan es firmés la pau Speer deixaria el Ministeri per ocupar-se un altre cop en construir les grans obres que tenien pensat fer i li va assegurar que ocupava aquell càrrec per l’emergència que hi havia en aquells moments. Hitler el tenia en el càrrec per la confiança que li donava i estava segur que mai el trairia i li discutiria res, a més de que era un excel·lent organitzador, tal i com es va demostrar.

El sopar del dia 12 de maig a Rastenburg, Hitler va explicar en els seus convidats que les joventuts alemanyes haurien de colonitzar els territoris de l’Est que es conqueririen. Calculava que 20 milions d’alemanys s’instal·larien en els territoris de la Unió Soviètica durant els següents 10 anys. L’endemà, Hitler va assistir a una conferència sobre armament i es va tornar a ocupar del projecte de la base naval que tenia previst construir al costat de la ciutat noruega de Trondheim. Va estudiar detalladament els mapes per situar els ports que ordenaria construir, com també una gran base submarina. La superfície que destinaven per aquest projecte era de 700 hectàrees i estava previst construir 55.000 llars pel personal de la Kriegsmarine. El líder alemany donava per fet que també es construirien bases naval a Saint Nazaire i Lorient, França, com també a les illes britàniques del Canal de la Mànega degut a les seves posicions geogràfiques. En el sopar d’aquella nit, Hitler va comentar que el govern de Vichy només tenia dues possibilitats: lluitar contra Alemanya o estar-hi al seu costat. Volia que els francesos intervinguessin militarment a l’Àfrica Central i cedissin els seus territoris africans a Alemanya. El dia següent per sopar, davant dels seu convidats Hitler va admetre que el pacte amb la Unió Soviètica no havia agradat a la seva Vella Guàrdia del NSDAP, però va afirmar que va ser acceptat amb disciplina igual que l’Operació Barbarroja. Per Hitler la seva Vella Guàrdia eren un exemple de fidelitat i entrega. El dia 15, Hitler va ordenar que s’apliquessin mesures més rígides als presoners francesos com a resposta de la fugida del general Giraud, tot una deshonra per ell. Davant dels seus convidats, va dir que el poble estava sempre més disposat a perdonar les equivocacions d’un govern que les manifestacions davant del dubte o la falta de seguretat. Hitler admetia que s’havia equivocat en l’últim any.

El 17 de maig va morir en Carl Roever, un dels membres més antics del NSDAP i el gauleiter d’Oldenburg. En saber la notícia, que el va posar trist, Hitler va trucar al ministre Goebbels per comunicar-li que havia de preparar un funeral d’Estat a la Sala de Mosaics de la Cancelleria. L’endemà, durant el sopar a Rastenburg es va felicitar a ell mateix quan va explicar que si no hagués atacat a la Unió Soviètica els soviètics haguessin atacat a Alemanya tard o d’hora. Hitler necessitava ara buscar una justificació per haver dut una Operació que no anava tal i com estava previst i que estava portant moltes baixes. El dia 21 Hitler va viatjar a la capital per assistir l’endemà al funeral del gauleiter Roever. Parlant abans amb el ministre Goebbels, varen definir els perills que suposava el dictador Iosif Stalin per ells, ja que creien que era el seu principal enemic. Els dos estaven convençut de que havia començat una guerra de totalitarismes i d’ideologies. El dia del funeral, Hitler va assistir a la cerimònia a la Cancelleria per retre un últim adéu al seu company. Després, davant dels seus convidats, va plantejar la idea d’aplicar la pena de mort a qui aprofités els bombardejos a la ciutats alemanyes per cometre delictes com robar. En un altre punt del dia, es va publicar per les seves ordres un decret en que es garantia l’absoluta tolerància religiosa a les zones ocupades de l’Est. Hitler va decidir que aquest decret no fos firmat per l’Alfred Rosenberg, un declarat anti-catòlic, sinó pels comissaris de les diferents regions.

L’endemà a la tarda del funeral del gauleiter Rover, Hitler es va reunir amb tots els Reichsleiter i gauleiter durant dues hores a porta tancada a la Cancelleria. El dictador els va recalcar que la guerra a orient no era comparable a cap altra guerra del passat perquè es tractava de la qüestió de triomfar o de quedar destruït. Parlant-los del programa d’armament nord-americà, els va desmentir les xifres donades pel president Franklin Delano Roosevelt i els va explicar que tenia informació sobre la magnitud de la construcció naval japonesa. Parlant dels territoris ocupats, Hitler va deixar clar que se’ls hauria d’explotar, però va dir que a França s’explotaria per una qüestió estratègica, no ètnica, i que havien de resoldre la qüestió ètnica a orient. Llavors, va exposar la seva visió de construir un territori amb pagesos soldats, que sumarien una població de 250 milions de persones en 78 anys, i va assegurar que havien de preservar el caràcter ètnic alemany en els territoris conquerits. Tornant-se més agressiu verbalment parlant d’aquell tema, va exclamar que el sentit ètnic era també l’autèntic sentit d’aquella guerra perquè, per ell, només podia està justificat l’enorme sacrifici de sang si les futures generacions rebien gràcies a ell la benedicció dels camps de blat. Sabent que no n’hi hauria prou amb el blat, va dir que no estaria malament adquirir algunes colònies per proveir-se de cautxú o cafè, tot i que va tornar a assegurar que el seu territori colonial es trobava a l’Est, on trobarien la terra negra fèrtil i el ferro. En concloure el seu discurs, el dictador va explicar que el moviment nacionalsocialista tenia que assegurar que la guerra no finalitzés amb una victòria capitalista, sinó amb una victòria del Volk per construir una nova societat que no es basés en el diner, la posició o el nom, sinó en el valor i la demostració del caràcter. Un cop estigués resolt el tema d’orient, Hitler va tornar a insistir que pràcticament haurien guanyat la guerra i que llavors estarien en disposició de començar una guerra a gran escala contra les posicions anglosaxones, que no serien capaces d’aguantar una guerra prolongada, va afirmar. Després de la reunió va tornar a Rastenburg.

Abans d’aquesta reunió, Hitler es va tornar a reunir amb el ministre Goebbels, que aquell dia va saber que havia augmentat molt la despesa alemanya en munició fins al punt de que quedarien esgotades les reserves del front, per analitzar la situació en el front oriental. Hitler encara estava especialment confiat en la victòria i tenia grans esperances en la guerra marítima.

El 24 de maig, Hitler va començar a veure que el problema dels transports començava a ser molt més greu del que un principi es va pensar i es va reunir amb Speer per solucionar el problema. Speer li va recomanar que posés com a subsecretari de transports al jove conseller del ferrocarril, el doctor Albert Ganzenmüller, que durant l’hivern de 1941 havia aconseguit restablir el trànsit ferroviari en el trajecte de Minsk a Smolensk. Hitler estava entusiasmat amb aquell home i volia nombrar-lo subsecretari d’immediat. Mentre esperaven a en Ganzenmüller, Hitler va parlar amb el ministre de Transports Julius Dorpmüller. Quan Ganzenmüller va arribar al quarter el varen fer entrar en el despatx d’en Hitler sense que hi fos el ministre de Transports, que es va quedar a fora esperant, i juntament amb Speer varen parlar dels transports i dels problemes que tenien en aquella matèria. Hitler li va explicar la situació en que es trobaven i li va dir que era molt important el problema dels transports i li va ordenar que se solucionés. Li va assegurar que ell ja ho hagués solucionat l’hivern passat, però que el fet de tenir massa feina l’havia obligat a no poder-se ocupar d’aquell tema. Hitler li va deixar clar que ho havia de solucionar com fos, encara que no fos d’una forma amable, ja que l’objectiu era guanyar la guerra, sinó Alemanya estaria perduda, li va assegurar. Per fer-li veure que anava massa atabalat, li va explicar com havia passat la catàstrofe de l’hivern de 1941 i els problemes que havia tingut amb els seus generals. Després de que Ganzenmüller acceptés el nou càrrec es va fer entrar al ministre Dorpmüller, que va quedar molt sorprès per aquell nomenament, ja que no havia sigut consultat prèviament i, a més, li varen comunicar que tant Speer com l’Erhard Milch actuarien temporalment com a directors absoluts del transport. Dorpmmüller va quedar molt decebut amb Speer, ja que feia dos dies que l’hi havia ofert aquell càrrec de director absolut i el ministre d’Armament l’havia rebutjat. Hitler va acabar aquella humiliant reunió pel ministre Dorpmüller dient que la guerra no es tenia que perdre pel problema dels transports i que per tant ja el podien solucionar immediatament, va ordenar.

El 29 de maig, Hitler va emetre la seva Directriu número 42 amb el títol Instruccions per operacions contra la França no ocupada i la Península Ibèrica. Hitler volia ocupar el sud dels Pirineus i assegurar els ports de la costa nord d’Espanya sense negociar-ho ni discutir-ho amb les autoritats espanyoles i altres no alemanyes. Al migdia, Hitler va dinar amb el ministre Goebbels, que aquell dia acabava de prohibir en els jueus assistir a les perruqueries. El govern alemany anava amb passos de gegant restringint més els pocs drets que els quedaven en els jueus alemanys. A la França ocupada es va prohibir a la població jueva l’accés a tots els llocs públics: teatres, places, restaurants, bars, biblioteques…. Amb un excel·lent humor, Hitler li va dir que amb l’avanç en el Caucas s’estava estrenyent el sistema soviètic i pensava que les últimes pèrdues soviètiques a Kerch i Khàrkiv eren irreparables, ja que, per ell, Stalin havia esgotat els recursos i estava convençut de que la Unió Soviètica estava travessant greus dificultats per assegurar els subministraments d’aliments i pensava que la seva població estava desmoralitzada. Parlant d’Occident, el dictador li va dir que a Bèlgica, amb les seves dues antigues províncies germàniques de Flandes i Brabant, quedaria dividida en Reichgau alemanys. Al mateix volia que passés en els Països Baixos i tant li feia el que pensés el dirigent nacionalista holandès Anton Mussert. Mentre dinaven amb els altres convidats, Hitler va parlar de la qüestió jueva i va explicar, mentint perquè no volia que tothom sabés la realitat, que preferia evacuar-lo a l’Àfrica Central. Sabia perfectament que els jueus estaven sent eliminats a Polònia. Després de dinar, ja la tarda, Hitler es va reunir amb el líder indi Chandra Bose.

El dia següent, Hitler va rebre la visita del ministre Speer, que li portava una nova idea. Speer va observar que eren moments molt complicats per la població civil i creia que els alts càrrecs del Reich i del NSDAP tenien que predicar amb l’exemple i havien de deixar d’utilitzar els seus vagons particulars que tenien fins que acabés la guerra. A en Hitler no li va agradar gens la idea, ja que creia que els vagons particulars eren necessaris per les males condicions que hi havia a l’Est, en els territoris ocupats i, a més, veia aquella mesura insignificant. Davant la negativa, Speer li va mostrar una llarga llista de persones que utilitzaven aquells vagons particulars per motius personals i no per motius laborals o polítics però, tot i així, no va canviar la negativa del dictador. A la nit, Hitler va rebre una trucada en que se l’informava de que la ciutat de Colònia havia sigut atacada per la RAF. Era el primer acte Dels mil bombarders de la RAF. La ciutat va ser bombardejada per 1.046 bombarders, la majoria bimotors semi-pesats Vickers Wellington, durant 90 minuts. L’aviació britànica havia llançat més de 1.455 tones d’explosius i 915 bombes incendiàries, que varen cremar 243 hectàrees de la ciutat, destruint 13.000 llars, la meitat d’elles en el centre, deixant a 45.000 civils sense llar i matant a 496 civils. La RAF va perdre en aquell atac 39 bombarders. Hitler es va enfadar molt i va mostrar la seva ira cap a en Hans Jeschonnek i en Karl Bodenschatz, i va culpar al ministre Göering d’haver descuidat la construcció de suficients instal·lacions antiaèries. A més, durant aquell dia havia assegurat que els atacs de la RAF eren de poca importància i que s’havien pres les decisions corresponents. El gran senyalat, Hermann Göering, que encara rebria més crítiques, estava a Veldenstein preocupat perquè la seva unitat per l’adquisició de tresors culturals a París havia sigut acusada de dedicar-se al tràfic d’art.

L’últim dia de maig, Hitler va criticar a l’antic monarca d’Alemanya Guillem II, acusant-lo de tenir un comportament i uns modals incorrectes com a monarca. Hitler mai li va perdonar que abdiqués durant la Gran Guerra. L’endemà, Hitler va volar cap a Poltava per participar en una conferència dels comandants en cap en el front del Grup d’Exèrcits del sud, on hi havia entre altres el general Friedrich Paulus, especialista en carros de combat. Fent ús de la seva oratòria, el dictador va declarar que si no conquerien els jaciments de petroli de Maikop i Grozny llavor hauria d’acabar amb la guerra. Com sempre, els generals no varen fer cap objecció o cap crítica. A més, tots creien que l’exèrcit soviètic estava acabat.

El 3 de juny, Hitler va rebre un altre cop la visita de Speer, que el va informar de la conversa telefònica que havia mantingut el 31 de maig amb el ministre Göering i amb el cap regional de la zona de Colònia perquè li donessin les xifres de l’abast del bombardeig de Colònia. Amb números a la mà, es veia que el mariscal Göering havia donat uns números més baixos de baixes i de destrosses que els que donava la premsa estrangera. El ministre mentia clarament. A mesura que Hitler anava entenent que el seu ministre l’havia mentit es va enfadar cada cop més i al final va cridar enfurismat de ràbia. Després de calmar-se va afirmar davant dels seu convidats que el millor soldat era el que tenia els mitjans tècnics més moderns. Ell creia que els tenia Alemanya.

El 4 de juny, Hitler havia de viatjar a Finlàndia per ser present a la festa del 75è aniversari del líder finlandès Carl Gustav Emil Mannerheim, l’home que havia dirigit la defensa finlandesa contra l’ocupació soviètica, tot i que l’objectiu de la visita era reforçar la solidaritat finlandesa amb Alemanya recordant-li a en Mannerheim l’amenaça del bolxevisme. Al mateix temps, volia advertir als finlandesos de que no pensessin en abandonar l’aliança amb Alemanya per temptejar un apropament amb la Unió Soviètica o amb els Aliats occidentals. Però, abans de marxar a Finlàndia, Hitler va rebre una terrible notícia que el va commocionar profundament. Reinhard Heydrich, el líder del SD i protector del protectorat de Bohèmia i Moràvia, va morir a l’hospital Bulovka de Praga a causa d’un atemptat contra la seva vida a les afores de Praga el 27 de maig que li va causar unes greus ferides després de rebre l’impacte d’una bomba que li va caure en el seu cotxe descapotable. L’atemptat va ser provocat per un grup de comandos txecs entrenats a Londres per complir aquesta missió. Hitler va maleir la costum d’en Heydrich, a qui anomenava l’home del cor de ferro, d’anar amb cotxes descapotables i sense escorta, i va cridar enrabiat que el cap de la SD havia fet una estupidesa insensata. Després de relaxar-se va comentar que fins que no haguessin eliminat els seus enemics no es podien descuidar de cap mesura de prudència.

Després, Hitler va volar cap a Finlàndia, on es va reunir amb en Mannerheim en una reunió que no va tenir cap conseqüència, ja que es va mantenir tot igual. El dictador alemany estava convençut de que tenia el suport dels finlandesos i va retornar cap a Rastenburg, on va rebre la visita del qüestionat Göering, que volia parlar de l’atac a Colònia. Tot i que Hitler havia maleït al seu cap de la Luftwaffe per haver-li mentit en els números i per no haver instal·lat més defenses antiaèries, varen tenir una conversa habitual i cordial i no es va parlar més de l’atac a la ciutat renana.

L’endemà, Hitler va rebre un informe sobre la decisió del dictador Francisco Franco de concedir honors de mariscal de camp a la Patrona de Segòvia per haver ajudar a la defensa de la ciutat durant la Guerra Civil espanyola. En l’informe també es comentava que una santa havia sigut nombrada general per haver impedit l’explosió d’una bomba en una església. Quan va acabar de llegir aquell informe surrealista, Hitler es va avergonyir de la situació espanyola i va comentar que no estava seguint l’evolució d’Espanya perquè ja s’havia fet a la idea de com era aquell país. Va assegurar que aniria a visitar diferents països d’Europa durant la seva vida però que mai aniria a Espanya. No suportava el seu nacional-catolicisme. Dos dies més tard, Hitler es va felicitar per haver atacat als Testimonis de Jehovà i va ordenar que se’ls deixés morir de gana. Els nazis varen matar a uns 1.000 Testimonis alemanys i 400 d’altres països, entre els quals hi havia 90 austríacs i 120 holandesos. Al migdia, Hitler i Martin Bormann varen explicar en els demés convidats a Rastenburg que estaven preocupats per la situació espanyola. El dictador va dir que les activitats de l’Església a Espanya eren massa influent en el règim franquista, i estava convençut de que hi hauria tard o d’hora un enfrontament entre l’Església i el règim franquista pel control de l’Estat. Durant el sopar, Hitler va ser informat de que durant la processió del Corpus Christi a Barcelona, el governador civil Correa Véglison havia prohibit portar l’uniforme de la Falange en els convidats a l’acte. Per ell era una prova de que Espanya estava condemnada al fracàs i creia que era possible que hi tornés a esclatar una guerra civil. També va dir que el ministre espanyol Ramón Serrano Súñer era una persona repulsiva i ignorant que servia únicament als interessos de l’Església.

El 8 de juny, Hitler va tenir que viatjar a Berlín per ser presentar l’endemà en el funeral d’Estat d’en Heydrich. L’orquestra filharmònica de la ciutat va interpretar una marxa fúnebre del Götterdämmerung del compositor Richard Wagner. Emocionat, Hitler va dipositar una corona de llorer al taüt d’en Heydrich, pel qual sempre havia mostrat admiració per la seva lleialtat i duresa. L’anomenava la Bèstia Rossa. A la nit, totalment abatut, Hitler es va reunir en privat amb el ministre Goebbels per recordar els primers temps del NSDAP. Aquells records feien molt feliç a en Hitler perquè per ell el passat era un paradís comparat amb la situació actual.

El 10 de juny, el dia que les SS varen massacrar el poble miner txecoslovac de Lídice com a revenja per l’assassinat d’en Heydrich, Hitler es va tornar a reunir amb el ministre Goebbels i amb el president de Finlàndia Risto Ryti per deixar-los clar que faria desaparèixer les ciutats de Moscou i de Leningrad del mapa. Pensant que els britànics no tenien futur, els va confessar que estava convençut de que l’Imperi Britànic estava condemnat i que les restes d’aquell Imperi les heretaria als Estats Units, va afirmar. Després, Hitler va marxar uns quants dies al Berghof per descansar i per trobar-se amb un ambient més familiar al costat de l’Eva Braun.

El 15 de juny, Hitler va rebre un informe d’en Rudolf Likus, un destacat membre de la diplomàcia alemanya a Espanya, que afirmava que l’Augustin Múñoz Grandes, un general madrileny membre de la Falange espanyola i el líder de la Divisió Blava, s’havia manifestat obertament a favor de l’entrada d’Espanya a la guerra al costat d’Alemanya. Quan va acabar de llegir l’informe, Hitler va demanar pressionar Madrid a través de l’almirall Wilhelm Canaris perquè no rellevessin a l’Augustín Múñoz Grandes tal i com volien fer els espanyols per les seves crítiques al règim per no intervenir en la guerra. Canaris es va reunir amb el dictador Francisco Franco deu dies més tard en el Prado i va aconseguir que Múñoz Grandes continués al càrrec, ja que els espanyols no volien fer enfadar als alemanys.

El dia 20, Hitler va marxar del Berghof per tornar a Rastenburg per dirigir la seva ofensiva d’estiu. L’endemà, l’Eva va marxar a Itàlia de vacances durant quatre setmanes. Aquell seria l’últim viatge que faria a l’estranger. El dia 22, Hitler ja es trobava a Rastenburg i estava molt content després de que l’haguessin informat de les victòries del general Erwin Rommel a Líbia. Davant dels seus convidats, la majoria generals de l’Exèrcit, Hitler va dir que no es podia discutir la valentia i el talent del general Rommel, i el va nombrar de manera oficial mariscal de camp. Gràcies a les seves gestes al desert del nord de l’Àfrica, Rommel s’estava convertint en un heroi pels alemanys i un enemic temut i admirat pels Aliats.

El 23 de juny, Hitler va rebre la visita del ministre Speer, que el va informar dels resultats d’una conferència celebrada el 4 de juny sobre l’energia nuclear i les mesures que es varen adoptar per ajudar en el desenvolupament de la investigació en aquell camp. Speer no el va voler informar gaire perquè no creia que la bomba atòmica es pogués fabricar aviat, i estava convençut de que no tindria gaire transcendència en aquella guerra, tal i com també pensava el dictador. Però Hitler ja estava informat prèviament per un altres informes més detallats i més optimistes sobre els projectes de l’energia nuclears. Aquells informes els va realitzar el seu fotògraf i amic Heinrich Hoffmann, que era amic amb el ministre de comunicacions Wilhelm Ohnesorge, que estava interessat pels projectes de l’energia nuclear, ja que quan era jove havia estudiat física a les ciutats de Kiel i Berlín. Segurament aquests informes els va redactar l’Ohnesorge. Quan Speer va veure aquest informes es va enfadar molt, ja que no li va agradar que Hitler no es dirigís als responsables directes per informar-li i, en canvi, s’informés per informes poc fiables, sent la majoria de les informacions suposicions de gent que no era entesa en la matèria. Hitler mai va entendre com funcionava la fabricació de l’energia nuclear i no li agradava parlar d’aquell tema. Però, en canvi, sí que es va interessar del següent tema del que varen parlar amb Speer. Es tractava del nou tanc de 1.000 tones, el Landkreuzer P 1.000 Rate. Des del primer moment li va agradar aquell tanc i va demanar que es construís de seguida. Un altre tema del qual també varen parlar amb Speer va ser el del llançament d’un nou coet que es va llançar el 13 de juny. Hitler no confiava massa en aquella nova arma i va posar en dubte la punteria del projectil.

Després de l’entrevista amb el seu ministre, Hitler, que continuava eufòric per les victòries del mariscal Rommel, va trucar al ministre Goebbels, que es trobava a Berlín dirigint el Reich, per dir-li que els britànics estaven en una crisi molt important i que la prova d’aquest fet era que el primer ministre Winston Churchill es trobava a Washington. Hitler també estava molt content amb el seu amic Goebbels per tal i com dirigia el Reich mentre ell era absent i per com mostrava la seva lleialtat cap a la seva figura. L’endemà, mentre explicava en els seus convidats la feina que va tenir en els anys 20 nombrant als membres del NSDAP, va assegurar que havia sigut un gran encert el nomenament d’en Goebbels com a gauleiter de Berlín perquè posseïa dues qualitats indispensables per triomfar a la capital: eloqüència i talent.

El 27 de juny, Hitler va rebre juntament amb el cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel al dirigent finlandès Carl Gustav Mannerheim. Durant al sopar, Hitler va explicar en els seus convidats que les reunions que mantenien el primer ministre Churchill i el president Roosevelt eren molt llargues i, per aquesta raó, creia que els dos líders tenien dificultats per entendres. Va comparar aquelles reunions amb les mantenia amb Mussolini, que no duraven més de dues hores, i per aquest fet creia que ells dos sí que s’entenien. En un altre punt, va explicar el seu desig de construir 750.000 quilòmetres de carretera a la Unió Soviètica i volia utilitzar la mà d’obra soviètica no indispensable de l’agricultura o les fàbriques de guerra per la construcció d’aquelles carreteres. Per acabar, es va felicitar per la conquesta de Tobruk per part de l’Afrikakorps.

L’endemà, Hitler va lamentar la seva decisió de desplaçar l’economia alemanya en la producció d’armament i va ordenar tornar a reprendre la fabricació de béns per l’establiment general de la població civil. Aquella decisió no va agradar gens a Speer com a ministre d’Armament i Munició, que volia que l’economia se centrés únicament en la producció bèl·lica, i es va queixar davant del dictador d’aquell canvi de rumb. Però les seves queixes no varen ser escoltades, ja que Hitler veia com l’augment de la producció bèl·lica demanava més obrers i més matèries primes, i estava més preocupat en refer el trànsit ferroviari que havia quedat malmès després de la retirada dels soldats soviètics a Moscou a finals de 1941. Era important refer les comunicacions perquè es portaven moltes matèries imprescindibles per l’armament. Hitler també va explicar que no estava d’acord amb la fabricació de metralladores mentre no es disposés de munició pels fusells. El dictador creia que el fusell era una arma més eficaç que les metralladores. Després de la reunió d’aquell dia, va ascendir el general Georg von Küchler a mariscal de camp.

La nit del 30 de juny, Hitler va parlar un altre cop amb el ministre Goebbels de l’educació dels nens. Els dos varen creure que el col·legi havia de centrar-se en capacitar els nens per ser decents el dia de demà i volien que els nens tinguessin una bona condició física perquè en un futur poguessin afrontar de la millor manera els esforços físics. El primer de juliol, Hitler va explicar en el seu entorn que no estava a favor del mestissatge dins de l’Exèrcit perquè creia que era un perill per la conservació de la raça ària i volia limitar-ho a un mínim estricte. Seguidament, va dir que l’ocupació de Sebastopol havia alegrat a Turquia i que gràcies a aquella ocupació s’havia alimentat l’odi dels turcs contra els soviètics. Per aquella conquesta, Erich von Manstein va ser ascendit d’immediat a mariscal de camp. El 3 de juliol, Hitler va respondre a la petició italiana del dia anterior per crear una ordenació política al nord de l’Àfrica i va estar d’acord amb el nomenament del mariscal Rommel com a comandant militar a Egipte, però es va reservar una resposta respecte al delegat italià que havia de ser nombrat. Després, el dictador va volar cap al quarter general del mariscal Fedor von Bock a Poltava. Allí va parlar amb menys contundència i claredat de com ho feia a Rastenburg, però li va dir en el seu mariscal que no estava disposat a permetre que els mariscals arruïnessin els seus plans com a la tardor de 1941.

Hitler culpava als seus generals per amagar els seus errors com el de l’endemà. A l’Atlàntic, els alemanys tenien localitzat el comboi Aliat PQ-17, integrat per 35 vaixells mercantils i protegit per 6 destructors i 15 bucs de guerra, que es dirigia a Arcànegl per ajudar als soviètics. Davant del perill alemany, el comboi s’havia dispersat i per tant s’havia convertit en més vulnerable. Els alemanys atacaven al comboi dispersat amb els submarins i els avions de la Luftwaffe, i haguessin pogut rematar la feina amb quatre bucs de guerra que tenien el comboi al seu abast, però Hitler va ordenar en els bucs que tornessin al seu lloc i deixessin el comboi. 13 embarcacions varen poder arribar al seu destí transportant 156.000 tones. 99.300 tones es varen enfonsar al mar amb 430 dels 594 tancs i 210 dels 297 avions. Tot i que hauria pogut provocar més baixes, Hitler es va posar molt content de les baixes ocasionades i, per aquest motiu, el dia 8 va fer publicar una caricatura del president Roosevelt en que es deixava molt malament la figura del 32è president nord-americà.

El migdia del dia 5 en el quarter general es va parlar de la possibilitat de que Espanya tornés a ser una monarquia. Hitler discrepava davant d’aquesta possibilitat perquè estava convençut de que el dictador Franco era suficientment intel·ligent per saber que qualsevol rei acabaria amb la seva figura i per tant no permetria que tornés una monarquia. A continuació, va explicar en els seus convidats que quan va arribar al poder va internar en els camps de concentració a 10.000 o 15.000 vagabunds que no es volien incorporar a la indústria. Orgullós d’aquell acte, va comentar que gràcies als camps es va produir un efecte saludable pel seu programa de rearmament, ja que si la gent no volia acabar internada tenia que treballar en el seu programa, va afirmar.

L’endemà, Hitler es va enfurismar molt amb l’ocupació de la 9º Divisió Blindada alemanya a la ciutat de Voronezh després de destruir dues brigades de tancs soviètiques perquè les tropes del comandant Fedor von Bock havien perdut dos dies lluitant contra els soviètics frenant l’avanç alemany cap al sud-est al llarg del Don. El dictador estava furiós de que el mariscal Von Bock hagués ignorat les seves ordres de continuar avançant cap al Volga amb les divisions Panzer.

El dia 7, Hitler va reconèixer que Alemanya no havia sigut el punt d’inici de la cultura europea sinó que hi havien sigut els països mediterranis, i va comentar que aquell fet podia estranyar a algunes ments nazis. Durant al sopar d’aquella nit, Jodl va explicar a taula que els ferits de la Divisió Blava havien tingut problemes per tornar a Espanya per culpa d’una companyia d’infanteria que els va expulsar del tren. Llavors, Keitel va fer esclatar un extens debat quan va dir que els homes de la Divisió Blava eren vistos amb mals ulls per la majoria dels soldats degut al seu nom, ja que el nom de Blau recordava a l’antiga Falange. De fet, la majoria de voluntaris eren falangistes incondicionals. Hitler va comentar que la situació espanyola estava evolucionant de forma lamentable i que el dictador Franco no tenia suficient personalitat per enfrontar-se als problemes polítics del seu país, va deixar clar. Per ell, no es podia posar en el mateix nivell el règim franquista amb el nacionalsocialisme o el feixisme i, fins i tot, va defensar als republicans quan va reconèixer que no eren comunistes i que no havien buscat la Guerra Civil. Hitler va dir que tenia clar que sense la seva ajuda Franco mai hagués guanyat la Guerra Civil i se’n reia de que el règim franquista digués que Franco havia guanyat per una intervenció divina. Llavors es varen passar una llarga estona criticant més extensament Espanya. Tots estaven contents de que l’Agustín Múñoz Grandes continués com a comandant de la Divisió Blava.

El migdia del 9 de juliol, Hitler va criticar que la premsa alemanya hagués publicat el viatge del ministre Alfred Rosenberg a Ucraïna perquè creia que la població alemanya tindria esperances de que gràcies als camps ucraïnesos augmentarien les racions alimentàries. A la nit, Hitler va tornar a manifestar la seva ideologia racista dient que no tenien per què preocupar-se de l’educació i la higiene dels països ocupats de l’Est. Dos dies més tard, Hitler va emetre la Directriu número 43 en la que ordenava continuar les operacions militars des de Crimea. Volia que el 2º Exèrcit assegurés la defensa de Crimea i ajudés a preparar els preparatius perquè el cos principal de l’exèrcit alemany passés per l’estret del Kerch a mitjans d’agost com a molt tard. L’objectiu era dirigir-se al sud-est i l’est de la Unió Soviètica. Aquesta operació se la va batejar amb el nom de Blucher (Secret).

El dia següent, Hitler va rebre la visita del comandant de la Divisió Blava Augustín Múñoz Grandes amb el ministre Joachim von Ribbentrop com a acompanyant. La conversa va durar més de dues hores i varen parlar bàsicament de temes polítics. Després d’aquesta entrevista, Hitler va veure el comandant espanyol com un possible substitut al dictador Francisco Franco al capdavant del govern espanyol.

Dos dies després de que ordenés avançar el seu Exèrcit pel sud-est de la Unió Soviètica, Hitler va ordenar atacs simultanis sobre Stalingrad i el Caucas, i va reorientar el Grup d’Exèrcits B perquè es dirigís a Stalingrad, tot i que el va frenar perquè va enviar el 4º Exèrcit Panzer amb el Grup d’Exèrcits A del comandant Wilhelm List per atacar el Caucas. Hitler creia que el Grup A no seria capaç de creuar el riu Don sense rebre reforços. Coneixent el malestar del comandant del Grup B Fedor von Bock cap a les seves decisions, el va rellevar pel mariscal Maxilimilian von Weichs. Von Bock havia criticat durament les últimes decisions d’en Hitler dient que els exèrcits alemanys no feien res més que conquerir territoris desèrtics. Hitler no escoltava als seus generals i inclús va considerar erròniament un engany un informe que va rebre l’Estat Major alemany d’un agent d’intel·ligència a Moscou sobre una reunió secreta de la Stavka, el quarter general suprem de les forces armades soviètiques que estava sota el control del dictador Iosif Stalin, on s’havia decidit evacuar totes les zones industrials importants en els Urals i a Sibèria, i retirar totes les forces en el Volga i el Caucas per tal de que s’hi instal·lessin els alemanys per tal d’obligar-los a passar l’hivern en zones inhòspites. El dictador només pensava en la victòria i en el botí que en trauria. Veia amb bons ulls que un soldat portés coses dels països ocupats a la seva família, i li va explicar a l’almirall Erich Raeder el dia 14, que quan un soldats portava una cosa del front oriental era un obsequi que la pàtria li anava molt bé. Tot i això, considerava que a l’Est poca cosa hi havia de valor i, per tant, l’únic que els soldats portarien a les seves famílies seria una mica de menjar, pensava. D’aquesta manera varen augmentar els saquejos en els països ocupats i s’empobria a la població ocupada.

Un nou quarter general i una nova ofensiva:

El 16 de juliol, l’Adolf Hitler va abandonar el quarter general de Rastenburg per dirigir-se a un nou quarter general a prop de Vinnitsa, Ucraïna. Aquest nou quarter, que era més a prop de la línia de combats, es va conèixer amb el nom clau de Wehrwolf, Home Llop. 16 avions amb els motors engegats varen esperar al dictador a la pista de Rastenburg per dur-lo a ell i els seus col·laboradors en el seu nou destí. Després d’un viatge de tres hores de vol varen agafar uns cotxes que els esperaven a la pista d’aterratge i per carreteres plenes de sots varen arribar finalment en els barracons humits del Wehrwolf. Hitler mai si va sentir a gust en aquella zona perquè hi feia molta calor i estava ple de mosques i mosquits, però les condicions de vida eren millors que a Rastenburg perquè els barracons eren de fusta enlloc de formigó. Franz Halder va agrair aquell canvi per la distribució d’aquell quarter, però les secretàries estaven menys contentes amb les seves habitacions més petites. En el Wehrwolf, Hitler va fer la mateixa rutina que a Rastenburg. La primera visita que va rebre en el nou quarter va ser la del líder de les SS Heinrich Himmler per parlar de com havien de conquerir els pous petrolífers del Caucas i la ciutat de Stalingrad.

L’endemà, Hitler va explicar en els seus convidats en el nou quarter que els soviètics havien canviat a la seva població les ràdios per ràdio-transmissors per tal de que no escoltessin les emissores estrangeres, i va lamentar i criticar que el ministre de Propaganda Joseph Goebbels no hagués aplicat aquella mesura a Alemanya, ja que creia que era convenient. El dia següent, Hitler va lamentar que per culpa de la guerra les autopistes del Reich havien tingut que deixar el seu color blanc pel color negre per camuflar els cotxes de l’aviació aliada. Tot i això, continuava amb la idea de construir una xarxa d’autopistes en els països ocupats. El dia 19, Hitler va criticar la gent que era supersticiosa, ja que encara recordava una frase que va sentir el desembre de 1941 quan es retiraven de les portes de Moscou que deia que havia començat la campanya a Rússia un dia 22 de juny com l’emperador Napoleó Bonaparte. Hitler va explicar que va poder contradir aquella frase fàcilment perquè la campanya de l’emperador francès no havia començat el dia 22 sinó el dia 23. Tenia raó, a les de 10 de la nit del dia 23 de juny de 1812 l’exèrcit francès va creuar el riu Niemen.

El 21 de juliol, Hitler va emetre la Directriu número 44, les Operacions en el Nord de Finlàndia. L’objectiu era tallar la ruta del nord que unia la Unió Soviètica amb els britànics. A més, va ordenar que es preparés una ofensiva per la tardor en aquella zona amb el 20º Exèrcit de Muntanya i la 5º Flota Aèria. L’endemà, davant dels seus convidats, Hitler va criticar que els soldats italians ja no eren un lluitadors com abans i va afirmar que s’havien convertit en uns vividors, tot el contrari del que pensava dels soldats caucàsics. A altes hores de la nit, Hitler va assegurar que l’armament que disposaven els soviètica era la millor prova del seu triomf. Tot i això, va lloar ara la figura del dictador Iosif Stalin dient que el considerava intel·ligent, i va assegurar que els seus plans econòmics eren molt millors que els dels països capitalistes. Llavors, va dir que a Ucraïna no caldria invertir-hi en la seva llengua i, textualment, va exclamar:

Els cartells tenen que ser amb alemany, i si algú no sap què diu el cartell i travessa una via de tren i es mata per no llegir un cartell on hi posa no travessar la via, a nosaltres què ens importa!.

Hitler volia que aprenguessin alemany a l’escola per dominar-los millor i, en cap cas, volia que els alemanys que anessin a viure a Ucraïna per colonitzar el país tinguessin ni relacions ni contactes amb la població autòctona. De dia, Hitler estava convençut de que era més fàcil atacar el sud de la Unió Soviètica i va ordenar posar en marxa la Directriu número 45, l’Operació Brunswick, en que s’ordenava que de forma simultània s’ataqués la ciutat de Stalingrad i el Caucas. L’Exèrcit, amb 180.000 homes, es va repartir en dos grups:

  • El Grup d’Exèrcits A, sota la direcció del mariscal Wilhelm List, que estava llançat en una operació per conquerir els camps petrolífers, se li va donar l’ordre d’ocupar el Mar Negre abans que la flota soviètica. List es va veure obligat a dividir les seves forces en dos grups: una columna que es va dirigir cap a Craspi i una altra cap que es va dirigir cap al Mar Negre.
  • El Grup d’Exèrcits B, format pel 6º Exèrcit de la Wehrmacht, amb l’ajuda del 4º Exèrcit Panzer i les tropes de subministraments romaneses, va rebre ordres d’atacar Stalingrad i arribar al Volga.

Però Hitler anava massa confiat en la victòria i va enviar les cinc divisions del mariscal de camp Erich von Manstein del nord de Crimea a Leningrad i va desplaçar dues divisions blindades, la Leibstandarte i la Grossdeutschland (una divisió d’elit de la Wehrmacht formada el 1939), a França perquè tenia por de que es produís una invasió aliada a través del Canal de la Mànega. A més de confiat, Hitler estava massa ansiós. El general Franz Halder opinava que Hitler explotava massa sovint en atacs de ràbia i que criticava amb excessiva duresa a l’Estat Major subestimant la capacitat dels seus enemics de forma intolerable i poc seriosa. Halder va afirmar que el dictador s’estava convertint en un autèntic perill per la falta de comprensió en la maquinària de comandament.

El 24 de juliol, Hitler va tornar a lloar davant de tothom al dictador Benito Mussolini dient que havia creat noves indústries i construït escoles i hospitals. Per ell, el gran mèrit del dictador italià era que havia sigut el primer en combatre el bolxevisme.

El migdia del dia 26, Hitler va indicar sobre uns grans mapes l’avantatge que suposava que els soviètics haguessin organitzat la prospecció i l’extracció sistemàtica del petroli del seu territori. Es va mostrar partidari de la utilització del carbó per mitjà de gasògens com a combustible. L’endemà, Hitler es va indignar davant la notícia de que els caps militars alemanys que lluitaven a Crimea mantenien contactes amb la població autòctona quan ell ho havia prohibit explícitament. Un cop més va reiterar que aquella gent eren uns inútils i que no hi valia la pena mantenir-hi contactes. El migdia del dia 28, Hitler va demanar que les 100.000 tones de cereals, uns dos milions de sacs, obtingudes a Morosovkaya es transportessin a Alemanya perquè se’n beneficiessin els obrers de la indústria pesada.

El 29 de juliol, Hitler va donar la contraordre al 4º Exèrcit Panzer de que ataquessin Stalingrad des del sud i el primer dia d’agost va traslladar el 4º Exèrcit amb el Grup d’Exèrcits B per conquerir Stalingrad igual que el 11º Exèrcit. Aquesta ordre va afectar seriosament l’avanç al Caucas. El dictador, tot i està centrat en el conflicte, tenia temps per llegir llibres, una de les seves grans passions. Aquella tarda va explicar en els seus convidats que acabava de llegir un llibre sobre Espanya i va dir que el caràcter dels espanyols no tenia res a veure amb el dels nord-americans. Pel dictador, els nord-americans vivien com uns porcs en una porqueria de model, el capitalista. Del poble espanyol va dir que era una mescla de sang gòtica, franca i mora, i el definia com un poble anarquista i valent que havia viscut l’època més intel·lectual durant l’època àrab, i va augurar que tard o d’hora a Espanya hi hauria una revolució per eliminar l’Església. Del dictador Francisco Franco, va tornar a dir que sense la seva ajuda no hagués pogut guanyar la Guerra Civil espanyola, però va deixar clar que continuava decebut amb ell perquè no li reconeixia la seva ajuda i, en canvi, li agraïa a la monarca Isabel II la Catòlica, a qui va definir com la prostituta més gran de la història. Continuant criticant el govern espanyol, va atacar durament al ministre Ramón Serrano Súñer, qualificant-lo d’esperit dolent que volia preparar el camí per la Unió Llatina i el definia com l’enterrador de l’Espanya moderna. El dia 4, Hitler va recordar alguns moments que li va tocar viure com a soldats d’infanteria en la Primera Guerra Mundial, i creia que s’hi s’organitzaven viatges a França per visitar els escenaris on es varen produir els combats de la Gran Guerra tindrien més d’un milió de visites.

El dia 5, Hitler va explicar que preveia que la guerra acabaria aviat perquè pensava que quan haguessin tallat l’enllaç petrolífer de Murmansk amb el sud acabaria la guerra contra la Unió Soviètica i va assegurar que a Occident només necessitava enviar a França la meitat dels seus soldats a l’Est. A la tarda, en presència del general Albert Kesselring, Hitler va dir que segons els estadistes en els últims temps Rússia extreia el 92% del seu petroli del Caucas i, per aquest fet, en aquella zona la població estava més alimentada, va assegurar. Al vespre, el dictador va ser informat que el seu 6º Exèrcit havia envoltat a dos exèrcits soviètics i que el 4º Exèrcit Panzer havia ocupat Kotelnikovo, un nus ferroviari situat a 118 quilòmetres al sud-oest de la ciutat soviètica. Hitler en aquells moments estava tan content que durant el sopar d’aquella nit va dir a tots els presents que la Unió Soviètica estava a punt de col·lapsar-se. L’endemà, Hitler va fer un dels seus monòlegs en els seus convidats per explicar-los, entre altres coses, que va ser fatal per Europa el moment en que el tsar Pere el Gran va fundar la ciutat de Sant Petersburg, i va deixar clar que volia fer desaparèixer aquella població de la superfície de la Terra, igual que Moscou, enviant la resta de la població a Sibèria. També va manifestar el seu desig de fer servir els eslaus pels seus interessos, i va amenaçar a qui volgués preocupar-se de la sort d’aquella gent enviant-los en els camps de concentració. Per acabar el seu monòleg, va dir que les noies ucraïneses tenien una mica de sang alemanya pel fet de que tenien nens amb els ulls blaus i rossos, i creia que aquestes noies podien integrar-se en el Reich alemany. La majoria de jerarques nazis aprovaven les ordres i les idees d’en Hitler respecte als països ocupats de l’Est. Ningú es va queixar públicament quan el dictador alemany va exigir a l’Erich Koch, el comissari del Reich a Ucraïna, de no alimentar a la població conquerida per tal de subministrar tot el que fes falta a Alemanya sense tenir en consideració les necessitats dels ucraïnesos. A Ucraïna es varen robar sobretot grans quantitats de blat.

El 7 d’agost, Hitler va rebre en el quarter de Vinnitsia la visita del mariscal Günther von Kluge, que li va demanar que retirés dues divisions blindades de l’ofensiva contra Sujinichi per utilitzar-les contra l’amenaça d’un contraatac soviètic a la zona de Rhev. Novament, Hitler va rebutjar la idea del seu general i li va insistir en que s’havien de reservar per l’ofensiva de Sujinichi. Enfadat, Von Kluge li va dir enrabiat i decebut:

Vostè, el meu Führer, assumeix per tant la responsabilitat d’això.

El següents dies, Hitler va tornar a insistir de que faria destruir Leningrad i de que volia convertir Rússia en el graner d’Europa. El migdia del dia 9, va explicar que volia treure’n cada any 10 o 12 milions de tones de cereals. Aquella tarda, va dir que el dictador Iosif Stalin era meitat bèstia i meitat gegant que menyspreava la vida humana. Llavors, va explicar que el seu somni era crear l’Estat més autàrquic del món, un Estat on mai els faltaria de res a la seva única població, l’alemanya, excepte el cafè, però estava convençut de que sabrien buscar alguna colònia que els hi pogués donar. El dia 11 va dir que els grans beneficiaris de la guerra serien ells i va deixar clar de que en sortirien grassos i inflats. També va explicar de que no tornarien res del que obtinguessin i de que s’apropiarien de tot el que els fos útil i que encara que els demés protestessin li seria totalment indiferent.

El 12 d’agost, Hitler es va reunir amb el mariscal Hermann Göering, el cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel i el líder de les SS Heinrich Himmler per establir un punt en comú en la trajectòria de la guerra. Després de consultar-ho amb els membres de més confiança de dins del NSDAP, Hitler va canviar d’opinió sobre l’Operació Blau i va ordenar amb el suports dels seus jerarques que les forces del general Hermann Hoth es dirigissin a Stalingrad, després de d’haver-els-hi demanat que anessin al Caucas. Aquest canvi no va ser consultat a cap dels grans mariscals o homes més importants de l’exèrcit alemany. Franz Halder creia que estaven corrent excessius riscos. Tot i que el canvi no va agradar a l’Exèrcit, quan en el general Hoth se li va notificar que ara s’havia de dirigir a Stalingrad no va protestar i va complir les ordres. En un ambient més amable i més relaxat, Hitler va dir en els seus convidats que prescindir dels pantalons curts havia sigut un dels seus grans sacrificis que havia fet a la seva vida perquè per ell portar pantalons llargs era una gran molèstia. Va explicar que no notava el fred i va afirmar que podia portar pantalons curts fins i tot quan estaven a 10 graus sota zero. Pensant amb els Lederhosen, va dir que en el futur volia tenia una brigada de muntanya de les SS que portés pantalons curts.

L’endemà, Hitler es va reunir amb tot l’Alt Comandament de la Kriegsmarine, el cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel i el ministre d’Armament Albert Speer, i els va manifestar que perquè una invasió, com podria ser a la Gran Bretanya, tingués èxit es necessitava un port enorme i va ordenar que se’n construís un aviat. El dia 16, Hitler es va burlar de la reunió que varen tenir el primer ministre Winston Churchill i el dictador Iosif Stalin el dia 12 a Moscou i va afirmar que el primer ministre només era a la capital soviètica per buscar un prestigi que no tenia.

L’Operació Jubilee:

El matí del 19 d’agost de 1942, 5.100 soldats canadencs de la 2º Divisió canadenca i 1.000 comandos britànics i ràngers nord-americans, una divisió i dues brigades sota al comandament del general John H. Roberts, varen desembarcar a la costa sud britànica de França, al port de Dieppe, amb el suport de 252 vaixells de guerra i 69 esquadrons d’avions. L’objectiu era fer-se breument amb el control del port i de la ciutat, i els soldats havien de capturar el màxim de soldats alemanys per interrogar-los, destruir les instal·lacions i les infraestructures de la zona i portar els avions de la Luftwaffe a lluitar contra els avions de la RAF per demostrar la debilitat aèria alemanya. Però l’Operació Jubilee va ser tot un fracàs pels múltiples errors que varen fer els Aliats. De seguida els canadencs varen patir moltes baixes i Dieppe es va convertir en una batalla molt desequilibrada, tot i que alguns soldats varen aconseguir entrar a la ciutat holandesa. En veure que no hi havia possibilitat d’èxit, Roberts va ordenar a les nou del matí la retirada. Però per culpa de la confusió que hi havia i les comunicacions deficients es varen necessitar més de quatre hores per dur a terme la retirada. Dels 5.000 canadencs desembarcats, 4.384 varen morir o varen ser ferits. Centenars d’ells varen ser capturats i set comandaments de batalló es varen rendir. Per la seva part, els alemanys només varen perdre a 345 homes i només varen ser fets presoners quatre soldats alemanys, que varen ser enviats a la Gran Bretanya. A més, els Aliats també varen fracassar en els atacs contra la Luftwaffe, mentre els alemanys perdien 119 avions, els Aliats en varen perdre 555.

Un fet curiós d’aquella Operació fallida es va produir quan un grup de soldats canadencs varen matar a uns quants obrers de l’Organització Todt que estaven construint búnquers en aquella zona. És molt probable que els canadencs pensessin que eren funcionaris polítics, ja que aquells obrers portaven uniformes nazis amb el braçalet amb la creu gamada i, segurament, per aquest fet els varen matar. L’Alfred Jodl va comentar aquell fet al ministre Albert Speer i varen arribar a la conclusió de que es podria haver evitat si l’Alt Comandament de la Wehrmacht hagués comunicat en els Aliats a través de Suïssa quin era l’uniforme de l’Organització Todt. Tant Speer com Jodl varen pensar que era millor no informar a l’Adolf Hitler d’aquell fet, però el dictador va ser informat per l’enginyer de l’Organització Todt i enemic de Speer, Xaver Dorsch. En veure que el dictador ho sabia, Speer li va demanar treure el braçalet amb la creu gamada en els treballadors de l’Organització, però Hitler no ho va acceptar. Tot i aquell fet, Hitler estava molt content per haver eliminat l’operació aliada i va afirmar amb to de broma que per primer cop els britànics tenien l’amabilitat de creuar el Canal per veure les seves noves armes.

Després, Hitler es va reunir amb el ministre Joseph Goebbels per analitzar la situació en general. El dictador estava convençut de que l’operació aliada havia sigut obra del dictador Iosif Stalin i creia que el primer ministre Winston Churchill estava sota les ordres del dictador soviètic. Parlant de Stalin, Hitler en va lloar la seva figura i va comentar que si Alemanya guanyava la guerra li perdonaria la vida i l’exiliaria en un balneari, però, en canvi, a Churchill i el president Franklin Delano Roosevelt els penjaria. El dictador també li va afirmar que les operacions en el Caucas anaven extraordinàriament bé.

Stalingrad, el gran objectiu:

El migdia del dia 20, l’Adolf Hitler va manifestar que no era un gran càstig viure a la presó quan en altres llocs els soldats vivien sobre el fang sense poder dormir ni menjar. Per justificar els mitjans que utilitzava en la guerra, va dir que per naturalesa no era un home brutal i que la freda raó el guiava en les seves accions. A continuació, va explicar que havia arriscat la vida milers de cops i va assegurar que era viu gràcies a la seva bona fortuna. Segons algunes fonts, Hitler va patir 42 atemptats contra la seva vida. L’endemà, Hitler va explicar en els seus convidats que quan s’ataqués en el front oriental s’havia d’avançar sense mirar el que passés. Tenia la idea d’avançar ràpidament i per això aquell dia es va enfadar molt quan va saber que un grups de soldats alemanys havien hissat la bandera de Guerra del Reich en el punt més alt del Elbrus, en el Caucas, a 5.633 metres. No volia que els seus soldats es distraguessin amb aquelles gestes que no servien per res.

El 22 d’agost, Hitler va comentar que en les proximitats de cada estació ferroviària de Rússia s’hi haurien de construir centres de recollida de cereals per portar-los immediatament cap a l’oest d’Europa. També volia que Ucraïna depengués del Reichsmark. Llavors, va explicar que amb el temps el dictador Iosif Stalin hagués fet de la Unió Soviètica un monstre superindustrialitzat per beneficiar el nivell de vida dels seus partidaris sense tenir en compte els interessos de la població. El definia com un home que jugava brut, però amb classe. L’endemà, el dictador va ordenar que es conquerís la ciutat de Leningrad i va desplaçar un seu Exèrcit, que es trobava a Crimea, per ajudar a les tropes del mariscal Erich von Manstein a conquerir-la. A més, el dictador va establir en una disposició la subordinació de l’Otto Dietrich com a cap de premsa al ministre Joseph Goebbels per garantir la col·laboració entre ells dos. Tot i que pot semblar que Dietrich perdés autonomia per aquella disposició, la realitat era que el cap de premsa del Reich només havia fet fins llavors el que li demanava en Hitler. Ara, com que el ministre Goebbels era qui dirigia el Reich de facto mentre Hitler era al front oriental, era lògic que Dietrich quedés subordinat al ministre de Propaganda.

El migdia 24 en el Wehrwolf, Hitler es va discutir en una reunió amb els seus generals. Franz Halder va proposar que el 9º Exèrcit, que lluitava a Rzhev, es retirés i s’agrupés en una línia més petita, ja que patia moltes baixes, però Hitler no volia ni sentir a parlar d’una retirada i va desautoritzar la idea del general i el va desacreditar davant dels altres de forma insultant dient-li que només pensava en retirar-se. Profundament ofès, Halder li va contestar amb veu alta que allí estaven caient milers d’homes en una situació desesperada perquè no es permetia en els comandant prendre l’única decisió raonable i se’ls mantenir lligats de mans i peus. Enfadat davant d’aquella acusació tan directe, Hitler li va clavar una mirada desafiadora i li va dir irritat que ell no tenia dret a dir-li res perquè continuava ocupant el mateix càrrec que en la Primera Guerra Mundial i perquè no portava la condecoració negra dels ferits de combat. A la nit, més tranquil, Hitler va intentar calmar en el general Halder fent-li veure que ell tenia raó en no demanar la retirada. La relació entre ells dos ja feia temps que no era la més adequada.

Mentre els soldats alemanys continuaven avançant pel Caucas, el dia 26 Hitler va explicar en el seu entorn que acabava de llegir un llibre sobre el dictador Iosif Stalin i va reconèixer que el dictador soviètic tenia una personalitat extraordinària, sent capaç de construir un enorme imperi, i va afirmar que si no hagués sigut per Alemanya hagués acabat ocupant tot Europa. El líder alemany va tornar a reiterar que la Unió Soviètica no era un Estat socialista, sinó l’Estat més capitalista amb un capitalisme d’Estat. En un altre tema, va reconèixer l’extrema dificultat de les tropes alemanyes en la campanya oriental, i va acabar el seu monòleg dient que quan la pau durava més de 25 anys s’acabava convertint en un fet dolent pels pobles perquè, segons ell, necessiten regenerar-se a través de les batalles. L’endemà al migdia, Hitler va explicar en els seus convidats que a Espanya hi havia dos moviments; els papistes que volien restaurar la monarquia i renovar l’aliança amb la Gran Bretanya, i els falangistes que aspiraven a ocupar Gibraltar i part d’Orà. El dictador preveia que el dictador Francisco Franco tindria problemes amb les prestacions franceses per les seves colònies al Marroc. Tot i aquelles reflexions, Hitler estava molt preocupat per l’avanç de les seves tropes pel Caucas i esperava ansiós la conquesta de Stalingrad. Segons Gerhard Engel, Hitler s’enfadava molt quan arribaven males notícies del front.

El dia següent, Hitler va fer un extens monòleg en els seus convidats explicant les seves teories i les seves previsions. Primer es va mostrar indignat quan va saber que el dia anterior el ministre Joachim von Ribbentrop havia convidat al comte Galeazzo Ciano a una cacera. Odiava la caça, i va comentar que s’havia d’explicar amb més fermesa les seves idees sobre la pràctica de la caça. Seguidament, va criticar el fet de que el ministre Ciano encara no parlés alemany i, en canvi, el dictador Benito Mussolini cada cop el parlés millor. Llavors es va mostrar preocupat perquè els soviètics havien agafat l’esperit de resistència de la guerra entre Rússia i Japó de principi de segle, però estava convençut de que tot podia canviar si alguna cosa li passava a Stalin. A continuació, va explicar la seva interpretació de la història dient que solament l’Imperi Romà i l’Espanya dominada pels àrabs hi havia hagut un factor poderós per la cultura a la història. Hitler va relatar que durant el temps de domini àrab a Espanya tots els grans científics, pensadors, astrònoms i matemàtics anaven a Espanya. Finalment, va comentar que l’hi havien explicat que a Madrid es gaudia d’una situació molt bona de vida. A la tarda, Hitler va continuar amb les seves teories i va dir que a Rússia s’haurien de deixar sobreviure totes les esglésies i sectes que existissin perquè l’únic que governaria en aquella zona seria ell, va assegurar. Segurament pensava que com més desunió en els pobles seria millor pels seus interessos de governar-los. Després va comentar que els partisans no li preocupaven perquè els considerava només un petit exèrcit que seria fàcil de derrotar. Finalment, va acabar dient que les divisions alemanyes estarien sempre de guàrdia a l’Est i va comentar que gràcies a l’expansió del Tercer Reich faria que les joventuts alemanyes coneguessin tots els racons del món. El diumenge 30, Hitler va explicar en els seus convidats que a la Unió Soviètica era on el comunisme original mostrava el seu verdader rostre i, per tant, davant dels partisans els soldats alemanys havien d’efectuar operacions de neteja en una guerra salvatge, va assegurar. Després, en una conferència militar, Hitler, enfadat perquè trobava que s’estava anant massa lent, segurament tenia por que l’hivern el tornés a enganxar de nou, va criticar amb dures als alts comandants acusant-los de falta d’intel·ligència, d’adaptabilitat mental i d’incapacitat. Franz Halder va anotar en el seu diari que la conferència s’havia tornat a convertir en ofensives crítiques del dictador a la capacitat de lideratge dels més alts comandaments.

L’últim dia d’agost, Hitler va explicar en els seus convidats que el Duc de Windsor havia fet un discurs a uns ex combatents britànics, on els va dir que el seu objectiu era l’aliança entre la Gran Bretanya i Alemanya i, com a resultat d’aquell discurs, una delegació d’ex combatents britànics va viatjar a Berlín, on hi va haver una gran entesa amb els alemanys, segons va afirmar. Hitler creia que els britànics feien mal fet de tractar malament al seu rei Jordi VI perquè estava convençut de que el monarca estava a favor d’una pau amb Alemanya. Després, Hitler es va reunir un altre cop amb l’Alt Comandament militar. Els va dir que els soviètics necessitarien més reforços per les baixes que estaven patint i va assegurar que el final s’acabarien enfonsant. A continuació els va explicar que tenia de sis a vuit divisions per atacar Leningrad. L’endemà primer de setembre, Hitler va tornar a criticar davant dels seus convidats el viatge del primer ministre Winston Churchill a Moscou de feia unes setmanes i va dir que quan el primer ministre va tornar a la Gran Bretanya l’havien rebut de forma freda perquè per uns viatjava massa lluny i per altres no viatjava suficientment lluny.

EL 2 de setembre, Hitler va ordenar en el general Franz Halder que un cop es conquerís la ciutat de Stalingrad s’eliminés a tota la població masculina i es deportés a totes les dones a Alemanya. A la nit, el dictador va tornar a criticar durament al primer ministre Churchill per la seva visita a Moscou. A Hitler no li va fer gens de gràcia aquella visita i es va passar dies renegant d’aquella trobada, com l’endemà quan va insinuar que els soviètics tractaven al primer ministre com un ninot i estava convençut de que en un futur no s’entendrien. Aquell mateix dia, Hitler va assegurar que els Estats Units no abandonarien Islàndia. A la tarda, el dictador va lamentar un cop més que el dictador Francisco Franco no reconegués l’ajuda alemanya durant la Guerra Civil espanyola i va dir que Franco hauria d’aixecar un monument a la glòria del Junker 52, el llegendari avió alemany dissenyat per l’Hugo Junkers, un fabricant contrari al nacionalsocialisme, que tenia com a sobrenom Tia Ju i Anna de. Pensant un cop més com podria arribar a pactar amb els britànics, va explicar que convenia insistir en explicar que Alemanya no feia la guerra al poble britànic sinó en els seus governants. El dia següent, Hitler va criticar aquest cop a les dones espanyoles per la seva forma d’entendre la pràctica religiosa, i va dir que encara que algunes sabessin més d’una llengua eren excepcionalment estúpides. Va posar l’exemple de la dona del dictador, la Carmen Polo, perquè anava tots els dies a l’església. El dia 5, continuant parlant d’Espanya, Hitler aquesta vegada va elogiar als espanyols dient que era impossible no estimar aquell país i va comentar que tots els cap regionals que tornaven d’Espanya sentien admiració cap als espanyols. Tot i això, va acusar a en Ramón Serrano Súñer de voler eliminar la Falange, de restaurar la monarquia i de voler crear una Unió Llatina amb França, Espanya i Itàlia per aliar-se amb la Gran Bretanya. A més, es va burlar del dictador espanyol, de qui va dir que quan tornés la monarquia ell només seria un petit cavaller pel poc poder que tenia. També va criticar als membres de la monarquia espanyola per perdre’s en ella mateixa. Per acabar el seu discurs sobre Espanya, va qualificar la premsa espanyola com la millor del món, i va dir que va ser un gran encert l’existència i l’aliança de la Divisió Blava, divisió que creia que s’hauria d’equipar quan tornés a Espanya. Hitler va comentar que volia condecorar a l’Augustín Múñoz Grandes, a qui li tenia molt afecte, amb la Creu de Ferro de Roure i Brillants per la seva valentia i per ser un gran líder.

Aquell mateix dia, Hitler es va reunir en el seu quarter general del Wehrwolf amb el mariscal Wilhelm List, que aquest li va demanar que enviés a l’Alfred Jodl al quarter general del Grup d’Exèrcits A a Stalino, al nord del mar Azov, per estudiar el desplegament del 39º Cos de Muntanya. Hitler ho va acceptar. L’endemà, el dictador va assegurar en els seus convidats que els soviètics s’equivocaven en concentrar totes les forces a Stalingrad. A la tarda, Hitler va dir que la guerra amb els britànics tenia que ser ull per ull i dent per dent, i va exposar dues noves tàctiques: matar a tot aviador Aliat que es tirés en paracaigudes i disparar des dels submarins als nàufrags dels vaixells enfonsats. Va assegurar que la vida d’un alemany valia la de 20 britànics.

Tot i el seu optimisme, les coses no anaven tan bé com venia i el dia 7 Hitler va perdre la paciència amb els seus generals en veure més clares les coses. A la nit es va reunir amb el general Jodl, que havia tornat d’un viatge ràpid als quarters generals del Caucas tal i com ho havia demanat el mariscal List. El general aprovava la idea del mariscal List d’aturar tots els atacs en el sector sud del front oriental fins que el Grup d’Exèrcits A rebés homes i material. A més, li va explicar que veia impossible fer retrocedir els soviètics i va assegurar que només els quedava una opció per avançar; dirigir-se al mar Caspi i cap a Grozni. Hitler es va enfadar molt amb el seu general i el va escridassar de males maneres. Aquesta vegada el general Jodl no es va poder contenir i li va recordar les diverses directrius que havia aprovat i que havien conduït a la precària situació en que es trobaven. Quan va acabar la reunió, Hitler es va negar a encaixar-li la mà. Dos dies més tard, Hitler va acomiadar al mariscal Wilhelm List com a comandant del Grup d’Exèrcits A i el va substituir pel general Paul von Kleist.

El dia 11, el coronel general Maximilian von Weichs, el comandant del Grup d’Exèrcits B, va visitar a en Hitler en el seu quarter de Vinnitsia per dir-li que estava convençut de que l’atac al centre urbà de Stalingrad podria començar d’immediat i acabar en menys de deu dies amb la ciutat. L’endemà, després de col·locar les seves tropes en posició d’atac en un terreny que s’alçava per damunt de la ciutat de Stalingrad, el comandant del 6ª Exèrcit Friedrich Paulus, acompanyat pel coronel general Von Weichs, va dirigir-se al quarter d’en Hitler per parlar del seu problema principal, el franc esquerre al llarg del Don. Hitler volia saber quan conqueririen la ciutat, ja que continuava convençut de que els soviètics estaven esgotats i sense reserves. No volia que tornés a passar com l’any passat que per culpa del fred els soviètics lluitessin amb avantatge. De seguida que es varen reunir, Paulus li va demanar que li donés algunes unitats més i Hitler, de manera cordial, li va prometre que els hi donaria sense problemes. El general li va prometre que la ciutat cauria sense problemes i aviat.

En començar l’atac a la ciutat, els alemanys varen avançar ràpidament cap al centre de Stalingrad tal i com havia predit Paulus, i semblava que la victòria seria fàcil i ràpida. Els alemanys utilitzaven tota la seva artilleria per foragitar als soviètics, que es dirigien ràpidament al riu Don per fugir i per esperar per rebre reforços. A Alemanya, la propaganda nazi venia a la població que estaven a punt de conquerir la ciutat per intentar animar a un poble cansat de la guerra; a Baviera, segons un informe del govern, la gent volia la pau encara que no hi hagués la victòria. Stalingrad es venia com una de les més grans epopeies de la història alemanya.

Hitler va tenir de cop més problemes que els de Stalingrad, el dia 20 es va reunir en el seu quarter amb el ministre d’Armament Albert Speer, i aquest li va explicar que no podrien guanyar la guerra si es paralitzaven les indústries de tancs a Friedrichshafen i la producció de peces d’armament de les indústries de Schweinfurt per culpa d’algun atac aeri. Hitler va estar d’acord amb el seu ministre i va decidir augmentar els canons antiaeris que protegien aquestes dues ciutats. A més, va tenir que arreglar la picabaralla entre el ministre Speer i el cap de les SS Heinrich Himmler pels presoners dels camps de concentració. Himmler feia servir els presoners per fabricar armament per les SS i els obligava a treballar en unes condicions espantoses. La disputa venia perquè Speer volia que aquells presoners treballessin dins del seu Ministeri per fabricar armament. Per solucionar-ho, Hitler va ordenar que els presoners treballessin en les empreses sotmeses a l’organització industrial de Speer. Aquesta influència de Speer cap a en Hitler i els favors que gaudia per part del dictador pel fet de l’amistat que els unia va provocar que jerarques com Himmler o Martin Bormann ho veiés amb molts mals ulls. Els empresaris que varen rebre aquells presoners es varen queixar de les males condicions de salut que tenien aquelles persones, que casi no podien ni treballar. Dins del Ministeri de Speer varen intentar millorar les condicions de vida d’aquells presoners, però, tot i això, se’ls obligava a treballar sense descans.

Hitler també tenia el problema del seu general Franz Halder, que era molt crític amb la seva estratègia. Incapaç d’acceptar les crítiques, Hitler el va substituir al capdavant de l’Estat Major pel general Kurt Zeitzler, que acabava de ser ascendit a brigader general i no s’esperava ara un nou ascens. Hitler el va acomiadar després d’una reunió militar el dia 24 per qüestionar les seves decisions. El general havia demanat en més d’una ocasió la retirada de les tropes del front oriental i aquell dia ho va tornar a demanar. Amb una veu freda, el dictador li va dir en el general rellevat que havien arribat a un extrem en el qual un ja no podia seguir amb l’altre i el va jubilar amb la justificació de que tenia malmès el sistema nerviós. El mateix Halder va anotar en el seu diari que tenia els nervis destrossats, però també va escriure que el dictador també els hi tenia. Després del 20 de juliol de 1944, Halder va ser tancat en diversos camps de concentració fins que va ser alliberat pels Aliats.

A finals de setembre, Hitler va tornar a Berlín per ser present en diferents actes i per vendre en el seu poble que la victòria a Stalingrad era un fet. El dia 28, en el Palau d’Esports, es va dirigir a 12.000 oficials i cadets per parlar-los de la guerra. La tarda del 30 de setembre es va inaugurar en el Palau d’Esports l’obra socors hivernal, i Hitler va pronunciar un discurs, retransmès per la ràdio, on va intentar animar a un públic cansat de la guerra. Amb el propòsit de ridiculitzar als britànics, el líder alemany va dir que quan l’Antony Eden o algun dels seus companys declaraven que tenien una opinió, ells no podien parlar amb ell perquè la seva idea era una opinió molt diferent a la d’ells, ja que els britànics creien que Dunkerque havia sigut una de les millors victòries mundials. El dictador combinava la glorificació de les gestes militars alemanys amb un atac sarcàstic contra el primer ministre Winston Churchill i el president Franklin Delano Roosevelt. Llavors, va assegurar que en breu ocuparien la ciutat de Stalingrad, Ucraïna i la conca del Donets. Explicant els tres motius pels quals havien d’ocupar precisament aquells territoris; conquerir l’últim territori rus ric en blat, conquerir l’últim districte de carbó i aproximar-se al districte petrolier per aturar la producció, els va prometre que ningú els faria fora d’aquella zona. Després va descriure com havien viscut l’hivern anterior i els va assegurar que s’explotarien tots els recursos materials dels països ocupats. En acabar el seu discurs, va assegurar que acabaria amb la comunitat jueva en aquesta guerra i va amenaçar un cop més als jueus quan va dir que s’havien burlat de les seves profecies i que ara no sabia si reien o si ja els hi havia tret les ganes de viure, però va assegurar amb contundència que els hi trauria totes les ganes de riure i que encertaria totes les seves profecies. Entre els presents aquell acte hi havia l’Erwin Rommel, que s’estava recuperant de la fatiga produïda al nord de l’Àfrica i estava assentant en la tribuna d’honor del palau. Hitler el va saludar amb una encaixada de mans.

A la tarda del dia següent, Hitler va presidir una reunió de tres hores entre gauleiter i Reichsleiters. El dictador els va parlar de la imminent conquesta de Stalingrad i els va fer arribar a la conclusió de que la guerra estava completament perduda pel bàndol Aliat, independentment del temps que aquests estiguessin en condicions de continuar-la. Durant aquell dia, Hitler es va reunir amb el mariscal Rommel per donar-li el seu bastó de mariscal de camp. Rommel, molt preocupat per la situació a Egipte, el va informar dels seriosos problemes d’escassetat d’armes i d’equipament que patien. Rommel estava preparant una ofensiva sobre Alexandria.

Els fets no s’adequaven a la realitat que venia el dictador alemany a Alemanya. Friedrich Paulus el va informar d’un cessament temporal de l’atac a Stalingrad degut a que les tropes estaven esgotades. Els soldats alemanys no podien més perquè continuaven lluitant en uns carrers de la ciutat plens de runes que anaven molt bé als soviètics per amagar-se i protegir-se. Hitler, que havia assegurat insistentment que Stalingrad cauria en breu, va ordenar el dia 6 que l’objectiu principal del Grup d’Exèrcits B era la conquesta total de Stalingrad i esperava que es conquerís el dia 15. No podien perdre temps. El dia 14, Paulus va ordenar un gran ofensiva per aquell dia  a la ciutat i el 6º Exèrcit va atacar al 62º Exèrcit soviètic a la banda dreta del Volga. A més, 3.000 avions varen bombardejar la ciutat i, a dos quarts de dotze, tres divisions d’infanteria completes i més de 300 tancs alemanys varen assaltar el districte de les fàbriques de la ciutat i varen ocupar la fàbrica de tractors Dzerzhinski, situada darrere dels patis Barricada i on es fabricaven els tancs T-34.

Al mateix moment en que s’atacava Stalingrad, Hitler, ja en el seu quarter general d’Ucraïna, es va reunir amb el ministre Speer, que li va comunicar que les segones proves del llançament d’un nou coet a la base de Peenemünde, a la costa del Bàltic, havia sigut tot un èxit, ja que el projectil A4 del científic Werner von Braun, el director del Centre Experimental de Pennemünde, havia encertat l’objectiu que es trobava a una distància de 190 quilòmetres. Hitler, que fins llavors no s’havia interessat per aquella nova arma, va començar a tenir-hi més interès, i quan va anar estudiant el projecte va demanar que quan es fessin els primers llançaments amb finalitat bèl·lica es disparessin 5.000 projectils de cop per tal de realitzar un atac en massa.

El nord de l’Àfrica, un nou contratemps:

Posant tota la carn a la graella amb l’ocupació de Stalingrad, el dia 19 l’Adolf Hitler va anul·lar l’Operació Llum del Nord que consistia en ocupar la ciutat de Leningrad. Els alemanys durant els següents dies varen controlar les seves posicions a Stalingrad i es varen fer forts a la zona de les fàbriques de tractors, però els soviètics no es rendien de cap de les maneres, tot i que cada cop controlaven menys zones i es retiraven cap al Volga. Aquesta lentitud i la falta del resultat esperat varen provocar que els ànims dels alemanys decaigués ràpidament perquè no entenien que s’estigués tardant tan en aconseguir la victòria i creien que estava costant masses vides. Però Hitler i els alemanys tenien un altre front que els portava molts problemes i les primeres derrotes. En el nord de l’Àfrica, els britànics, amb el general Bernard Law Montgomery al capdavant, havien expulsat a l’Afrikakorps d’Egipte en la Batalla de El-Alemein, un poble a 80 quilòmetres a l’oest d’Alexandria. Hitler no volia reconèixer les derrotes que patia el seu Exèrcit en aquella zona, però mentre negava l’evidència de la seva derrota les forces britàniques feien retrocedir ràpidament als alemanys. De seguida Rommel va comprendre que s’enfrontava a la seva derrota i a la nit del dia 2 de novembre va decidir replegar-se cap a Líbia. Immediatament va telegrafiar la seva decisió i les seves raons al quarter general d’en Hitler, però en el dictador no se li va entregar l’informe fins el dia següent perquè l’oficial de servei no es va atrevir a despertar-lo. Quan finalment Hitler va llegir el telegrama de la retirada del seu Exèrcit es va posar molt nerviós per l’ofensiva britànica i va enviar un missatge a en Rommel ordenant-li que no cedís terreny, i li va assegurar que no seria la primera vegada a la història que la voluntat més forta triomfaria sobre batallons enemics més forts i li va suggerir que mostrés a les seves tropes que no hi havia més alternativa que la victòria o la mort. Però en el mariscal ja només li quedaven 24 tancs i, a dos quarts de dues del migdia, els alemanys ja es trobaven a Líbia després de que els britànics trenquessin les defenses alemanyes a El-Alamein. Quan Rommel va saber que Hitler li havia ordenat resistir, va dir que s’havia tornat boig i no el va obeir.

El 5 de novembre, Hitler va concedir a la pilot Hanna Reitsch, la primera dona del món en pilotar un helicòpter i que havia batut 40 rècords, la Creu de Ferro de Primera Classe pel seu servei en el desenvolupament de l’aviació alemanya i per haver realitzat un vol de 38 minuts en un planador. Era la primera vegada que el dictador condecorava amb la Creu de Ferro a una dona.

L’endemà, en el nord de l’Àfrica, les fortes pluges a Fuka varen salvar les tropes del mariscal Rommel de ser aniquilades per les tropes britàniques del comandant Montgomery, admirador de la Guineu del Desert. Hitler, que ja veia imparable l’avanç britànic, va autoritzar ara replegar-se cap a l’oest, però per moltes unitats la retirada ja era impossible. El dia 7 a la tarda, Hitler va viatjar a Munic per celebrar el putsch de 1923 amb el seu tren especial, que disposava de ràdio i centraleta telefònica, acompanyat pel ministre Albert Speer, l’oficial Alfred Jodl i alguns oficials de l’Estat Major. A la capital bavaresa tothom es preparava per l’acte de l’endemà i a la Bürgerbräukeller, on estava previst que Hitler hi parlés, els obrers varen penjar enormes banderes amb esvàstiques en els arcs del vestíbul principal. Massisses àguiles daurades penjaven per sobre de la tribuna dels oradors en un escenari ple de flors. Però l’ambient en el tren era molt tens per la lentitud amb la que viatjaven per la muntanyes de Turíngia perquè en cada parada que feien en les estacions importants s’havia de connectar el cable telefònica a la xarxa de ferrocarrils per obtenir les últimes notícies sobre l’arribada d’un comboi Aliat al Mediterrani. Des de primera hora del matí havien sigut informats de que un impressionant comboi escortat per una gran formació naval havia entrat pel mar Mediterrani. Eren 500 vaixells de guerra i 350 embarcacions de tropes que s’apropaven durant aquella nit a les costes del nord de l’Àfrica francesa per desembarcar a Orà, Argel i Casablanca. Eren tropes britàniques i nord-americanes que havien de posar en marxa l’Operació Torxa, que consistia en eliminar les forces de l’Eix del nord de l’Àfrica. Hitler en aquells moment no tenia ni idea dels plans dels Aliats i no sabia on desembarcarien. Quan es varen aturar en una petita estació en el bosc de Turíngia, el dictador va ser informat pel Ministeri d’Afers Exteriors de que finalment havien travessat l’estret de Gibraltar i en aquells moments va creuer que era molt probable que desembarquessin a Itàlia, on no trobarien gaire resistència, o bé en el nord de l’Àfrica per eliminar les tropes del mariscal Rommel en retirada. Hitler va demanar defensar Tunísia. Tot i que cap dels presents que estava en el tren sabia on desembarcaria finalment el comboi, tots tenien molt clar que els Aliats pensaven obrir un segon front i que a partir d’aquell dia tindrien el problema no tant sols dels soviètics sinó també dels anglosaxons. Quan varen arribar a Bamberg es varen aturar un moment perquè allí hi havia el tren del ministre Joachim von Ribbentrop estacionat. El dictador va pujar al tren del ministre, i aquest, que estava espantat per la situació actual, li va demanar que li permetés efectuar sondejos de pau amb el dictador Iosif Stalin a través de l’ambaixada soviètica a Estocolm amb una oferta de transcendental concessions a Orient. Hitler va rebutjar bruscament la proposta i va continuar després el seu trajecte cap a Munic.

A la nit es varen aturar en una estació i tot l’entorn del dictador amb el líder alemany es varen dirigir en el vagó restaurant per sopar. Hitler va parlar de les notícies més importants del dia amb els seus ajudants. En aquella estació també si trobava parat un tren hospital que portava soldats que havien lluitat al front oriental. Aquells homes estaven derrotats, ferits i desnodrits, i empesos per la curiositat quan varen veure el tren d’en Hitler es varen dirigir al vagó on menjava Hitler i els demés, i els varen veure per la finestra menjant en una taula rodona. Quan servien el sopar en plats de porcellana xinesa, Hitler va veure que l’estaven espiant i es va enfurismar de males maneres i va ordenar que baixessin ràpidament les cortines. Després de sopar el tren es va tornar a posar en marxa i mentre travessaven els camps de Baviera Hitler pensava que si els Aliats desembarcaven a Itàlia ocuparia Roma immediatament. Com sempre, el dictador es va posar al llit a altes hores de la nit.

El dia senyalat per tothom, les tropes britàniques i nord-americanes varen començar l’Operació Torxa. 170.000 soldats, que havien salpat de Gran Bretanya i els Estats Units, varen desembarcar a la costa francesa del nord de l’Àfrica amb l’objectiu d’avançar cap a Tunísia després d’ocupar els ports d’Orà, Argel i Casablanca. Hitler encara continuava viatjant cap a Munic i, a mig trajecte, va rebre un missatge urgent en que se l’informava dels desembarcaments al nord de l’Àfrica. Quan finalment va arribar a la capital bavaresa es va dirigir ràpidament a la cerveseria Bürgerbräukeller, on va començar el Putsch. Quan el dictador va entrar a la cerveseria va sonar a l’instant l’himne del NSDAP, el Horst Wessel, i amb el seu uniforme de les camises brunes i amb el braçalet amb una esvàstica adornat en el seu braç esquerre, Hitler es va quedar una estona dret a la tribuna dels oradors sentint els Sieg Heil!. En posar-se davant del micròfon va pronunciar un discurs davant de tots els convidats sense mencionar el desembarcament dels Aliats, tot i que va dir que els seus enemics es podien moure d’una banda a l’altra i va deixar clar que el que era important en aquells moments era el resultat final i va afirmar que estava convençut de que la victòria correspondria a ells. Després d’assegurar que respondria els atacs aeris britànics, es va mostrar convençut de que guanyarien aviat la guerra i de que conqueririen la ciutat de Stalingrad. De fet, va dir que tenien la ciutat i que només faltaven un parell de detalls per acabar-la de tenir, i va afirmar que no la conquerien de forma ràpida perquè no desitjava crear un segon Verdun. A continuació, va exclamar que els seus enemics no podrien destruir mai Alemanya i va descartar qualsevol possibilitat d’una pau negociada i va declarar que a partir d’aquell moment no hi hauria cap més oferta de pau. Per demostrar que eren superiors, va desprestigiar un cop més als soldats soviètics assegurant que enviaven a combatre els seus cadets i, per ell, era una mostra de que estaven acabats. Tornant a ensenyar el seu antisemitisme, va prometre de que acabaria amb la comunitat jueva quan s’acabés la guerra. Mentre el dictador deia que acabaria amb els jueus, les SS varen calcular que ja havien mort al voltant de quatre milions de jueus. El públic de la cerveseria estava entusiasmat amb la presència d’en Hitler i no va parar d’aplaudir-lo oblidant el que realment passava a fora d’Alemanya. Però la població civil no estava tan entusiasmada amb aquells discursos, ja que veien que la guerra es prolongava excessivament.

Tot i que no volia que es notés, Hitler en aquells moments estava molt preocupat pel que estava passant al nord de l’Àfrica i no era capaç d’entendre l’abast d’aquell desembarcament. Von Ribbentrop va trucar al comte Galeazzo Ciano i a en Pierre Laval per parlar el dia següent del desembarcament Aliat. Els alemanys volien que vingués a Munic el dictador Benito Mussolini, però el líder italià s’estava recuperant en aquells moments de forts dolors a la panxa. El dia següent, Ciano va arribar a l’estació de trens de Munic, on l’esperava el ministre Von Ribbentrop per portar-la a la reunió amb en Hitler. El dictador desconfiava de la França de Vichy després del desembarcament Aliat i pensava en ocupar la zona no ocupada i l’illa de Còrsega. A la tarda, Hitler i Ciano varen mantenir una primera reunió, on el dictador li va explicar que ocuparia tot França encara que Laval, que havia d’arribar al cap d’unes hores, s’hi oposés. Hitler volia desembarcar a Còrsega per establir un cap de pont amb Tunísia. A la nit va arribar amb automòbil el dirigent francès, que lògicament no desitjava que els alemanys ocupessin tot França, i va ser rebut amb menyspreu per part dels alemanys. Quan es va reunir amb Hitler no el va poder fer canviar d’opinió i el dictador li va dir que tenia decidit ocupar tot França per la por que tenia de que el govern de Vichy negociés la pau amb els Aliats occidentals. De fet, tothom estava molt preocupat pel desembarcament Aliat. Hermann Göering va manifestar que estaven davant del primer punt dels Aliats en la guerra.

L’endemà, en el Führerbrau de Munic va arribar una notícia que va deixar molt decebut a tothom però que ja s’esperava. Els francesos declaraven la seva neutralitat al nord de l’Àfrica. Ràpidament, Hitler, Göering, Von Ribbentrop i Ciano es varen reunir per decidir com ocupar tot França. Laval es va quedar al marge de la reunió i no va saber res dels plans alemanys i italians. El dirigent francès estava molt nerviós perquè no sabia com justificar els nous plans del mariscal Philippe Pétain. Hitler va sortir de la sala a mitja reunió i es va dirigir cap a en Laval i de forma freda i distant li va preguntar si França estava en condicions d’assegurar punts de desembarcament a Tunísia. Laval només li va contestar que no podien cedir a l’Eix Tunis i Bizerta. En veure que no arribarien a cap acord i de que no en trauria informació, Hitler va tornar a la reunió i el va deixar sol a la sala, on Laval es va posar tan nerviós que es va passar tota l’estona fumant, mentre d’es d’una altra sala es transmetia l’ordre d’ocupar tot França. El dictador va escriure una carta pel mariscal Pétain i una proclama al poble francès on justificava la necessitat de defensar la costa del sud de França i Còrsega contra la invasió dels Aliats. A les set del matí del dia següent, unitats de la Wehrmacht varen travessar la línia de demarcació de Vichy i varen penetrar la zona sud francesa sense trobar resistència francesa. El dia 12, Hitler va enviar més tropes a Tunísia per fer front al desembarcament Aliat. Soldats alemanys varen desembarcar a Tunis i Bizerta.

Després de donar aquestes ordres, Hitler es va retirar un dies a la seva casa de muntanya del Berghof i allí el dia 13 es va reunir amb l’oficial de la Luftwaffe Nicolaus von Below. Hitler en aquells moments estava deprimit, sabia que els Aliats en el nord de l’Àfrica portaven la iniciativa i ja s’imaginava que els soviètics atacarien al seu 6º Exèrcit a Stalingrad abans de que comencés l’hivern. Joseph Goebbels també pensava que hi podia haver un desastre a Stalingrad.

Operació Urà, el principi del fi:

A Stalingrad, les tropes alemanyes i soviètiques continuaven lluitant cos a cos en una ciutat que havia quedat en runes. Per desbloquejar aquella situació, els alts comandaments soviètics varen preparar una de les ofensives més ambicioses de la Segona Guerra Mundial, l’Operació Urà. El pla soviètic era aïllar i rodejar al 6º Exèrcit alemany, que contava amb 250.000 homes, amb el 5º Exèrcit de tancs i el 21º Exèrcit soviètic, uns 1.700.000 homes. El 6º Exèrcit quedaria envoltat en una ciutat en runes sense vies d’escapament. L’Operació, obra del mariscal Gregory Zhukov, es va posar en marxa el matí del dia 19 i va ser un èxit des de bon principi. En total, a dins la bossa soviètica hi varen quedar un total de 20 divisions alemanyes i dues romaneses, que aquestes varen ser les primeres en caure. A més, hi havia les tropes del quarter general de l’Adolf Hitler, enginyers, artillers i exploradors, els Estats Majors de cinc cossos i el quarter general del 6º Exèrcit. Els homes del 6º Exèrcit que no varen poder escapar varen tenir que viure amb molts pocs recursos amb els avions que entraven i sortien dels quatre aeròdroms i amb la ràdio com a únic mitjà de comunicació amb l’exterior.

Aquell matí, l’Adolf Hitler dormia a la seva habitació del Berghof i no va saber res de l’operació soviètica fins més tard a mà del general de Brandenburg, Kurt Zeitzler. Hitler un cop més no va saber veure la magnitud de l’ofensiva i davant dels seus convidats va minimitzar-ne l’atac explicant que encara creia que el seu enemic era dèbil. Però en el fons ell sabia que les coses no anaven tal i com havia previst, i durant aquella jornada es passejava per la casa acusant als seus generals de cometre els mateixos errors de sempre i de sobreestimar les forces soviètiques En realitat ell també ho havia fet. Tot i està molt neguitós, Hitler encara estava convençut de que els soviètics no tenien suficients recursos i pensava que aviat podria enviar més reforços a la zona. Mirava constantment els mapes de batalles i examinava el terreny del flanc esquerre del 6º Exèrcit. Quan el mariscal Hermann Göering va veure les intencions dels soviètics, va comunicar-li a en Hitler que atacaria amb els seus avions i ajudaria al 6º Exèrcit a lluitar contra els soviètics. Però la climatologia no li va permetre dur a terme aquella operació i no va poder fer res. A més, el dictador no va mostrar-hi gaire interès. També el mariscal Erich von Manstein, a qui Hitler anomenava El conqueridor de Sebastopol, va voler organitzar una operació de rescat, però tampoc va tenir l’èxit esperat. De forma pausada, Hitler va considerar les diferents opcions i va prendre la decisió de lluitar cos a cos contra els soviètics. El dia 21, Hitler continuava analitzant la situació i pensava en marxar al seu quarter general de Rastenburg per dirigir una contraofensiva. Mentre observava la situació va rebre el suggeriment del comandant del 6º Exèrcit Friedrich Paulus d’una retirada de Stalingrad cap al sud-oest. Ràpidament li va respondre en un telegrama altament secret, el 1.352, que havia de mantenir la posició i resistir tot i el perill d’un cercle temporal.

L’endemà, Hitler veia que totes les notícies eren dolentes, inclús el dictador romanès Ion Antonsecu li va enviar un telegrama per dir-li que les seves tropes del 3º Exèrcit estaven molt malmeses i que no tenien reserves. Per tal de coordinar millora una contraofensiva des de fora la ciutat, Hitler va cedir el comandament del Grup d’Exèrcits del 6º Exèrcit, el 4º Exèrcit Blindat i el 3º i 4º Exèrcits romanesos al mariscal Erich von Manstein, que es trobava lluny del front. Llavors, va donar el comandament del Grup A, que lluitava en el Caucas, al cap del 1º Exèrcit Blindat, el capità general Paul Ludwig Ewald von Kleist. A les set de la tarda d’aquell dia, Paulus, des del seu nou lloc de comandament a l’oest de l’aeroport de Gumrak, va enviar un telegrama a en Hitler per explicar-li que es trobaven rodejats a la ciutat i li va dir que mirarien d’escapar pel sud-oest, ja que no veia possibilitats de resistir. Aquell missatge va ser interceptat pels soviètics, que en aquells moments estaven preparant un atac. Hitler va respondre el telegrama del seu comandant al cap de tres hores i li va dir que confiava amb ell i que esperava ajudar-lo aviat, però el va obligar a resistir i a no abandonar la ciutat. Després d’enviar el telegrama, Hitler es va reunir amb els comandants Kurt Zeitzler i Hans Jeschonnek, que feia poc que havien arribat al Berghof. Els dos comandants estaven decidits a dir-li de que no ordenés donar suport aeri al 6º Exèrcit pel mal temps. A la nit, el dictador va decidir marxar de la seva casa de muntanya per dirigir-se a Rastenburg. Mentre agafava un tren especial que es va dirigir en direcció a Leizpig, Hitler va cometre l’error d’estar incomunicat i va deixar el OKH sense instruccions. Aquell viatge va durar més hores del previst perquè anava fent repetides parades per parlar per telèfon amb el comandant Zeitzler.

L’endemà al matí, Hitler va arribar a Rastenburg i només arribar-hi va parlar amb Zeitzler sobre la possibilitat de que el 6º Exèrcit marxés de la ciutat. Hitler li va dir que s’ho pensaria, però en realitat no tenia la intenció de deixar marxar el 6º Exèrcit de Stalingrad. La retirada era inviable per ell. A les deu del matí va respondre el telegrama del dictador romanès del dia anterior i li va explicar que el 6º Exèrcit resistiria a la ciutat i que tenia 9 divisions procedents de l’oest que conjuntament amb el 1º Cos romanès atacarien als soviètics. La seva idea es va esvair quan el 4º Cos de tancs de l’exèrcit soviètic va tancar el cercle de Stalingrad arribant aquella nit a la vila de Sovietski, en el poble de Kalach. A les nou de la nit, Paulus va tornar a telegrafiar a en Hitler per explicar-li que els soviètics havien tancat el cercle i que no tenien ni suficients municions ni combustible per resistir gaire temps més. Desesperat, li va demanar que el deixés retirar amb tots els seus homes per poder atacar des de fora als soviètics i li va suplicar que li concedís plens poder per decidir el futur del 6º Exèrcit. Hitler només va prendre la decisió d’establir un pont aeri pels subministraments del 6º Exèrcit fins que arribessin reforços. Negava la realitat del que li passava en el seu 6º Exèrcit i creia que els podia ajudar quan no podia. A les dues de matinada, segons sembla, el dictador es va deixar mig convèncer pels seus generals de la necessitat de plantejar una retirada ordenada de Stalingrad, sobretot quan va saber que la 94º Divisió d’Infanteria estava sent aniquilada. Zeitzler va comunicar-li en el mariscal Maximilian von Weichs que havia convençut a en Hitler de que la sortida del cercle era l’única possibilitat. Però, al matí, el dictador va canviar d’opinió, si és que mai la va canviar, en veure que el pla del general Walther Seydlitz-Kurzbach de sortir de la ciutat havia fallat i no li va fer dir a en Paulus, que estava a menys de 30 quilòmetres de la batalla i els podia havien anat a ajudar i junts haguessin pogut intentar escapar. Enlloc d’informar al seu comandant, Hitler es va reunir amb el mariscal Göering, que aquest el va convèncer de que podia ajudar al 6º Exèrcit amb els seus avions quan en realitat no podia. Wolfran von Richtofen, el cosí de l’as de l’aviació alemanya Manfred von Richtofen, el Baró Roig, que havia comandant la Legió Cóndor durant la Guerra Civil espanyola, i altres comandants de la Luftwaffe el varen advertir de que un pont aeri seria impossible donades les condicions. A les 08:38, Hitler va enviar sota l’encapçalament de Führerbefehl, decret del Führer de màxima prioritat, al general Paulus la negativa de retirar-se i se li ordenava establir unes línies defensives. Molts generals es varen enfadar quan varen saber d’aquella negativa. Kurt Zeitzler li va dir a en Hitler que si perdia a un quart de milió de soldats a Stalingrad la columna vertebral de tot el front oriental es trencaria. El dictador confiava molt en la seva idea de resistir i li va dir que el 6º Exèrcit adoptaria una defensa d’eriçó, ja que els fronts del Volga i del nord s’havien de conservar i va prometre que arribarien subministraments per aire.

El dia 26, Hitler va fer un discurs dirigit al 6º Exèrcit i al 4º Exèrcit Blindat per dir-los que el combat estava arribant al seu clímax, i va assegurar que el seu pensament i el del poble alemany estava amb ells. Però tot i les seves lloances, Hitler els va ordenar que mantinguessin la posició com fos. A la nit del primer dia de desembre, Hitler es va reunir amb els seus generals per parlar de la Batalla de Stalingrad. Enmig de la reunió, Hitler va rebre una trucada del comandant Zeitzler, que el va informar de que la situació en el front oriental era satisfactòria, però que el Grup d’Exèrcits del Centre havia sol·licitat retrocedir uns quants quilòmetres, sol·licitud que Hitler va desestimar, i va estar d’acord amb les ordres que havia donat Zeitzler de no retrocedir. Després de la trucada, Hitler va tornar a la reunió, on el cap de les Forces Armades Wilhelm Keitel li va parlar del problema que suposaven els partisans. El dictador li va dir que tenien que eliminar-los, i va afirmar que si un oficial o un suboficial tenia davant una dona o un nen partisà i tenia la possibilitat de disparar sense escrúpols ho tenia que fer. Aquell dia, per ordres d’en Hitler, es varen començar a enregistrar les transcripcions literals per conservar per la posteritat les paraules pronunciades en les conferències militars.

A la tarda del 12 de desembre al quarter de Rastenburg, Hitler va planificar i encarregar les màquines i les eines per treballar en la construcció dels nous coets. Hitler volia construir molts coets per fer un atac massiu. Després es va reunir amb els seus generals per parlar de la situació de Stalingrad. Entre ells hi havia Zeitzler, que acabava de trucar als generals Erich von Manstein, Alfred Jodl, Adolf Heusinger i sis generals més. Zeitzler li va dir que s’acostaven dies durs en el que hi havia molt en joc. Hitler li va dir que tot hi estar d’acord amb ell de que estaven en una situació molt precària, no havien de cedir sota cap circumstància. Llavors, el dictador va ser informat de que el dia anterior el 6º Exèrcit només havia rebut 50 tones de munició, 15 metres cúbics de combustible i 8 tones d’aliments. Quan va veure que els números eren molt baixos, va exclamar enfurismat que era massa poc, terrible segons les seves paraules, i va cridar dient que si fossin russos els diria que es mengessin un altre rus. Llavors, Jodl va explicar els perills creats per la invasió anglosaxona en el nord de l’Àfrica i la derrota de l’Erwin Rommel a El-Alamein. Mentre Jodl parlava, Hitler l’interrompia per fer comentaris mordaços respecte als soldats i els exèrcits. Del mariscal Rommel va dir que havia tingut que fer front a tota classe de miserables elements i que entenia que tingués els nervis destrossats. Es referia sens dubte als italians, a qui considerava massa dèbils. Més alterat i cridant, el dictador va dir que estava tan preocupar per l’actuació de l’exèrcit italià a l’Àfrica i a la Unió Soviètica que no havia pogut dormir aquella nit. Criticant un cop més als italians, va dir que quan una unitat abandona desapareix de seguida els llaços de la llei i l’ordre a menys que es mantingui una disciplina de ferro, i va cridar que els alemanys tenien èxit en aquest afer, cosa que no podia dir el mateix dels italians, va afirmar. La reunió es va donar per acabada quan varen ser informats sobre el programa de provisions aeris de Stalingrad. Tot i que les xifres eren bones, s’amagava que els carregaments no arribaven a les tropes envoltades a Stalingrad. Els avions alemanys no podien complir la missió per culpa del mal temps i, a més, els caces soviètics havien començat a pressionar la ruta aèria i les bateries antiaèries havien sigut reforçades.

A les cinc de la tarda del dia següent, Hitler es va reunir per últim cop amb l’Augustín Muñoz Grandes, que finalment va ser rellevat com a cap de la Divisió Blava per l’Esteban Infantes. En la reunió també hi havia l’Alfred Jodl, en Rudolf Schmundt, en Walther Hewel i en Heinrich Hoffmann, que aquest va actuar com a traductor. Hitler va estar molt agraït a en Muñoz Grandes pels seus serveis i li va entregar les Fulles de Roure per la Creu de Cavaller de la Creu de Ferro. A continuació varen debatre molts temes que els afectaven com la complicada situació de l’Eix al nord-oest de l’Àfrica, l’organització d’una divisió republicana a Mèxic, la influència anglosaxona a Espanya, l’operació de Tunísia, el posicionament d’Alemanya sobre França, l’actitud de Portugal en el conflicte pensant en la possibilitat de que passés al bàndol Aliat, i l’entrega d’armes i la neutralitat espanyola. Quan acabava la reunió, Muñoz Grandes li va explicar que faria tot el que pogués per demostrar al poble espanyol que Alemanya ajudaria a Espanya, però Hitler li va dir que no podria enviar a Espanya grans masses de tropes, tot i que li va assegurar tropes especials molt preparades amb les millors i més modernes armes.

El dia 16, Hitler va donar instruccions en la seva Bandenbekämpfungsbefehls (l’ordre sobre la lluita contres les bandes) perquè les seves tropes estiguessin preparades i autoritzades per actuar contra les bandes de partisans i va recordar un cop més que el soldat estava obligat a lluitar per la seva existència. Segons aquesta ordre podrien utilitzar qualsevol mètode contra les dones i els nens sempre hi quan portés l’èxit per superar el domini de les bandes, que el dictador les va definir com a pesta. Segons Hitler, els miraments, fossin quins fossin, eren un atemptat contra el poble alemany i va deixar clar que els soldats d’avantguarda no podien tenir cap compassió.

El 18 de desembre, el comte Galeazzo Ciano i el mariscal Ugo Cavallero, el cap de l’Estat Major italià, varen arribar al quarter de Rastenburg per reunir-se amb en Hitler i en Pierre Laval, a qui Ciano odiava profundament, durant tres dies. Els italians estaven nerviosos perquè s’acabava de produir la catastròfica derrota del 8º Exèrcit italià en el curs mitjà del riu Don. El comte italià li va entregar en el dictador només reunir-se una carta del dictador Benito Mussolini en què li recomanava que intentés firmar per separat la pau amb la Unió Soviètica per centrar-se en derrotar als Aliats occidentals al nord de l’Àfrica. Hitler si va negar en rotunditat i li va contestar que si feia això es veuria obligat en poc temps a combatre de nou contra una Unió Soviètica que tornaria amb forces renovades. L’únic que va provocar aquella carta en la reunió va ser que la trobada fos encara més freda. Quan Hitler els va demanar en els italians que ignoressin tota consideració a la població civil a canvi d’enviar subministraments al nord de l’Àfrica, els dos delegats italians li varen respondre amb evasives. L’endemà es varen tornar a reunir davant d’una taula rodona per parlar de la guerra. Entre els presents, a més del dictador alemany i els dos delegats italians i en Laval, hi havia els ministres Hermann Göering i Joachim von Ribbentrop, i el traductor Paul Schmidt. Ciano li va proposar ara una retirada del nord de l’Àfrica per assegurar posicions i per evitar baixes, però Hitler novament s’hi va negar. El dia següent varen acabar les reunions i els dos delegats italians varen tornar molt enfadats al seu país sense aconseguir cap dels seus objectius.

Hitler només tenia al cap salvar el seu 6º Exèrcit a Stalingrad, però no tenia clar què tenia que fer. El dia 21 va autoritzar que el comandant d’origen romanès Friedrich Paulus intentés saber la distància que podria arribar a avançar en direcció sud. La resposta va ser que tenia combustible per només 20 quilòmetres i que no podia mantenir la posició gaire més temps. El problema que tenien els alemanys era que la força que havia de socórrer al 6º Exèrcit, l’Exèrcit del comandant Hermann Hoth, es trobava a 54 quilòmetres i no podia avançar més cap a les posicions del 6º Exèrcit. La indecisió del dictador va fer desesperar als seus; el cronista de guerra del OKW Hermuth Greiner va escriure que Hitler ja no era capaç de prendre una decisió. Llavors, es va estudiar una sortida en massa del 6º Exèrcit del cercle sense ajuda, seria l’Operació Tro dissenyada pel mariscal Erich von Manstein, però a la nit Hitler va rebutjar aquella Operació, ja que creia que les forces del comandant Paulus no podrien trencar el cercle soviètic per si soles. El dia 22, Hitler, que seguia amb tot detall el destí del seu 6º Exèrcit, va ordenar desenvolupar els coets V-2, uns míssils balístics amb un vol suborbital i el primer de tots els coets moderns. A nivell tècnic, d’abast i capacitat de destrucció eren molt superior als V-1, però eren molt més cars. El míssil feia 14 metres de longitud, amb un diàmetre de casi 2 metres en el centre i 4 a la zona de les aletes, pesava 13.000 quilograms amb una càrrega explosiva de 9.000 quilograms. Es calcula que unes 20.000 persones varen treballar com a mà d’obra esclava per fabricar aquests coets en fàbriques subterrànies. Més tard es va descobrir que aquests esclaus varen sabotejar els míssils.

El dia 23, Von Manstein esperava una resposta de Rastenburg de la seva petició del dia anterior d’ajudar als italians al nord de Stalingrad. Els italians ja no tenien forces per defensar-se dels atacs soviètics. Però Hitler s’hi va negar i a través del general Kurt Zeitzler i li va demanar conservar el nus ferroviari de Morozovskaia i les dues bases aèries de Morozovsk i Tatzinskaia, però estava d’acord en que les unitats del 57º Cos Panzer fossin traslladades a l’altra banda del Don per ajudar als italians. Von Manstein ja no podia ajudar al 6º Exèrcit, que uns dies més tard va comprovar com la dieta diària d’aquells soldats envoltats s’havia reduït a 50 grams de pa i un litre de sopa feta amb llegums. A la nit del 27, Zeitzler, sota suggeriment d’en Von Manstein, va intentar convèncer a en Hitler perquè retirés el Grup d’Exèrcits A del Caucas. De mala gana, Hitler es va veure finalment obligat a aprovar la retirada, ja que corrien el perill de ser encerclats pels soviètics en una bossa més gran que la de Stalingrad. Després va canviar d’opinió, però per sort pels soldats del Grup d’Exèrcits A, Zeitzler ja havia comunicat per telèfon l’aprovació inicial i la retirada del Caucas va ser un fet i Stalingrad es va convertir de cop en una prioritat secundària.

El dia 29, Heinrich Himmler va enviar un missatge a l’Adolf Hitler utilitzant una màquina d’escriure de lletres grans per la mala visió del dictador, que no suportava portar ulleres. El líder de les SS l’informava de que a Ucraïna entre l’1 de setembre i l’1 de desembre havien mort uns 10.000 guerrillers, aproximadament un miler en combat, juntament amb 14.000 sospitosos i col·laboradors de la guerrilla. Després, de forma despreocupada, li va comunicar l’execució de 363.211 jueus en el sud de Rússia i Ucraïna durant aquest període i va qualificar aquestes persones mortes de bandides.

L’últim dia de l’any, Hitler estava molt enfadat amb el seu Alt Comandament de la Kriegsmarine perquè va veure que en les notícies que apareixien a la premsa estrangera hi havia més informació d’una batalla naval al nord de Noruega, la Batalla del Mar de Barents, que la que l’hi havien donat. Els alemanys es varen retirar d’aquella batalla i Hitler ho va considerar una vergonya perquè els vaixells de guerra alemanys, el SMS Lützow i el Admiral Hipper, varen ser atacats per les forces britàniques, que per ell eren més dèbils. Hitler va criticar a la Kriegsmarine per la falta d’esperit combatiu.

1943:

El primer de gener, l’Adolf Hitler va emetre per ràdio un missatge d’any nou al poble alemany i un altre per les forces armades. El dictador va enviar les seves salutacions al comandant del 6º Exèrcit Friedrich Paulus i li va demanar que tingués fe perquè farien un esforç per treure’l de Stalingrad. El dia 5, des de Rastenburg, Hitler va insistir en que el general Hermann Hoth s’havia d’aturar i conservar la seva zona. Per altra part, en saber que Hitler estava enfadat perquè s’havien contradit les seves ordres de retirar-se del Caucas, Erich von Manstein va enviar un breu telegrama a Rastenburg en el que oferia la seva renúncia. Sabent que no podia perdre al millor comandant que tenia, el dictador es va fer enrere i va permetre que el general Hoth continués amb la seva retirada tal i com s’havia planejat. El dia 7, un desesperat Paulus va enviar-li a en Hitler les condicions dels soviètics per rendir-se, però el dictador va ordenar que resistissin i va prohibir la rendició. Davant la resposta negativa, el general polonès Konstantin Rokossovski va llançar l’Operació Anell, que consistia en bombardejar les tropes alemanyes atrapades a Stalingrad.

El dia 11, Hitler va presidir unes reunions a Rastenburg entre el ministre Joachim von Ribbentrop i el ministre d’Afers Exteriors de Romania Mihai Antonescu, i el ministre Walther Funk. La guerra estava molt desfavorable pels alemanys i això els obligava a enviar noves tropes a Romania, cosa que els obligava en els alemanys a mantenir hospitals de campanya i bases de provisions. Al final de la reunió varen arribar a un acord per entregar a Romania 30 tones d’or, uns 84 milions de Reichsmarks, per tal de que continués l’aliança de Romania amb el Reich. Dos dies més tard, Hitler va firmar un decret redactat pel ministre Joseph Goebbels, Hans Lammers, Martin Bormann i Albert Speer en el que es va exigir als homes, dones i nens alemanys que es mobilitzessin obligatòriament per fer tasques de defensa. Sobretot es demanava a les dones d’entre 17 i 50 anys que es presentessin per al seu desplegament en l’esforç bèl·lic. Tot i firmar el document, que mai es va publicar, Hitler no va nombrar els membres d’una comissió tripartit que s’havia de crear per organitzar aquesta mobilització. Goebbels es volia fer amb aquest càrrec.

Hitler s’anava desesperant dia rere dia per tal i com avançava la Batalla de Stalingrad. Per intentar fer alguna cosa per salvar al seu 6º Exèrcit, va donar en el mariscal Erhard Milch un poder especial perquè prengués mesures respecte a l’aviació militar com la civil per ajudar al 6º Exèrcit. Hitler volia que fos Milch qui realitzés les mesures necessàries per enviar provisions a Stalingrad, 300 tones diàries de subministraments, sense la intervenció del ministre Hermann Göering, vist ja com un incompetent. Gràcies a en Milch es varen produir més vols d’ajuda a Stalingrad i es varen poder evacuar a uns quants ferits, però no va ser suficient per aturar als soviètics en les seves ofensives.

A les nou de la nit, el capità Winrich Behr, que el 13 de gener havia escapat de Stalingrad per ordres del general Friedrich Paulus, es va reunir amb Hitler a Stalingrad. En entrar a la sala de reunions es va posar nerviós perquè a la sala hi havia els generals Alfred Jodl, Adolf Heusinger i Rudolf Schmundt, el mariscal de camp Wilhelm Keitel i el secretari Martin Bormann. Quan Hitler se li va apropar per saludar-lo, els nervis se li varen passar de cop en el capità pensant en la delicada situació del 6º Exèrcit. El dictador va ser amable amb ell i es va interessar pel seu llarg vol. Quan li va demanar que parlés en total llibertat, el capità va explicar detalladament la situació descrivint com 200.000 homes morien per l’abandonament oficial. Després de la seva intervenció va parlar en Hitler, que es va inclinar sobre una taula i va moure la mà d’una banda a l’altra sobre un mapa. Tot i que va admetre que s’havien comès errors, li va assegurar que havia demanat que una altra expedició trenqués el bloqueig soviètic per arribar al 6º Exèrcit en unes setmanes. Creia que el pont aeri seria capaç de permetre en el general Paulus resistir abans no vingués l’expedició. Sabent que no era la mesura adequada, Behr li va contestar que el pont aeri no donaria resultat. Perplex, Hitler li va declarar que els informes de la Luftwaffe demostraven suficients sortides com per mantenir el 6º Exèrcit a un nivell superior a la inanició. Però Behr anava fent que no amb el cap i, en aquells moments, es va adonar que Keitel l’assenyalava amb un dit perquè callés. Intimidat, el capità va continuar dient que molts d’aquells avions no arribaven al seu destí per culpa del foc soviètic o pel mal temps i va afegir que els avions llançaven els aliments en paracaigudes caient, la majoria d’ells, en línies soviètiques. Sabent que no tenia res a perdre, Behr va exigir-li que informés al 6º Exèrcit sobre la quantitat de subministraments que rebrien i li va repetir que estaven en una situació límit i que s’havia de ser clar sobre si es podia contar o no amb l’assistència i el suport de l’exterior durant les pròximes 48 hores. Mirant-lo fixament, tothom pensava que Hitler el castigaria per la seva impertinència, el dictador va sospirar i amb un somriure li va dir que volia discutir l’assumpte immediatament amb els seus consellers. Convençut de que havia fet el correcte, Behr el va saludar rígidament i va abandonar la sala.

El dia 18, Hitler va crear la comissió tripartit formada per en Bormann, en Lammers i en Keitel per mobilitzar el poble per la guerra. Goebbels, que era l’instigador d’aquella mobilització, va quedar molt decebut per aquella decisió, ja que només se li va concedir una funció consultiva. L’endemà, Hitler es va reunir amb el ministre del dictador espanyol Francisco Franco, José Luis Arrese. Primer el ministre es va reunir amb el ministre Joachim von Ribbentrop i després amb el dictador i el secretari Bormann. Arrese va entregar-li a en Hitler una carta d’en Franco on li explicava que amb l’entrega d’armament l’exèrcit espanyol incrementaria el seu poder defensiu. Quan Hitler va haver acabat de llegir la carta es va decebre perquè encara pensava que Espanya podia entrar a la guerra al seu costat i, un cop més, Franco no li va mencionar aquesta possibilitat. L’endemà, el ministre espanyol va viatjar a Berlín per visitar una fàbrica d’avions, l’Estadi Olímpic i entrevistar-se amb el jerarca nazi Robert Ley. El dia següent a la tarda es va reunir amb Goebbels.

El dia 22, Hitler va ordenar des de Rastenburg que el seu objectiu prioritari en la construcció d’armament era el programa de tancs. Hitler era un amant dels tancs i va atorgar plens poders al ministre Speer perquè augmentés la producció de tancs a les indústries bèl·liques. Hitler havia vist com la Unió Soviètica havia augmentat molt en la seva producció d’armament i com havia construït un tanc superior a l’alemany, el T-34, considerat el millor tanc de la Segona Guerra Mundial pel seu equilibri en el camp de batalla, i això no ho podia permetre. A la tarda, Hitler va rebre la carta del general Paulus, on li demanava ajuda i li suplicava que li donés el permís per rendir-se. Paulus sabia que Hitler no podia fer res per ajudar-los. Quan el líder alemany va llegir la carta li va respondre que lluitessin fins al final i que no es deixessin capturar en vida. Per tant, li negava el permís per rendir-se. Després, el cap de l’Estat Major de l’Exèrcit Kurt Zeitzler li va demanar permís perquè en Paulus es rendís, però Hitler va insistir en que el 6º Exèrcit tenia que lluitar fins l’últim home i l’última bala. Poc després, Hitler va rebutjar una petició similar formulada pel mariscal Erich von Manstein. A la nit va telegrafiar al 6º Exèrcit per dir-los que havien fet una contribució històrica en la lluita més gran de la història alemanya. Tothom ja donava per fet que aquells homes moririen.

Al cap d’una estona, Goebbels, que acabava d’arribar al quarter disgustat per la decisió del dictador de deixar-lo fora de la comissió tripartit, va parlar amb en Hitler sobre la situació de la Batalla de Stalingrad. Durant la trobada va ser precisament quan Goebbels va saber la veritat de la situació a Stalingrad. Hitler, per justificar-se dels errors que havien comès, va culpar de les derrotes als soldats i als generals per no saber lluitar i va dir que eren uns covards davant de l’enemic. També va culpar a la Luftwaffe per no haver mantingut les seves promeses sobre els nivells de subministraments. A continuació, el dictador va justificar la seva decisió de deixar-lo fora de la comissió al·legant que no volia entrés personalment a aquella comissió perquè no carregués amb els treballs administratius d’aquest programa. Les atencions d’en Hitler, però també el reconeixements dels generals Rudolf Schmundt i Kurt Zeitzler, varen animar al ministre. Enmig de la conversa, Hitler va rebre una trucada on el varen informar de que els soviètics havien atacat a les línies alemanyes i que els obligaven a retirar-se del territori soviètic sense poder oferir resistència. Després de la trucada, Hitler es va enfonsar davant del seu ministre i amic. Després de sortir de la trobada, Goebbels va parlar amb el general Schmundt a soles, i aquest li va dir que els nivells de subministraments que s’havien donat per Stalingrad eren irreals. El personal del ministre Göering l’hi havien proporcionat una visió exageradament optimista de la situació en el ministre de Propaganda.

L’endemà, per intentar animar al dictador, Speer i Goebbels es varen quedar amb ell durant unes hores davant de la xemeneia de la sala per discutir com havien de solucionar tots els fronts que tenia oberts el Reich. L’últim aeroport que ocupaven de la ciutat de Stalingrad, l’aeròdrom de Gumrak, que era un desert nevat ple d’avions i vehicles, va caure en mans soviètiques, i la ciutat de Trípoli, a Líbia, va caure en mans britàniques. Hitler els va explicar que 200.000 soldats estaven rodejats a Stalingrad i que no podien fer res per alliberar-los dels soviètics i, a sobre, va admetre que la Luftwaffe prenia mesures insuficients per contrarestar als atacs soviètics. A Stalingrad molts dels soldats del 6º Exèrcit es morien de gana i no tenien municions per defensar-se. La guerra havia canviat de rumb i ara eren els Aliats qui portaven la iniciativa. Goebbels va quedar tan impactat per la situació que va decidir canviar la seva estratègia dins del seu Ministeri de Propaganda per preparar la població pel pitjor i volia explicar la realitat del que passava en el front oriental. Per ell era el moment de la victòria o de caure en mans dels bolxevics i, per tant, no es podien permetre un altre desastre. El dia següent, Paulus va tornar a telegrafiar a en Hitler per demanar-li deixar-lo rendir, però el dictador li va prohibir en un missatge radiofònic i li va tornar a ordenar lluitar fins l’últim home per salvar Occident. Davant aquella resposta, molts caps i oficials alemanys del 6º Exèrcit es varen suïcidar i molts soldats varen desertar i es varen entregar amb les seves armes i els seus equips als soviètics.

El dissabte 30 de gener es va celebrar el 10º aniversari de la pujada al poder d’en Hitler a la Cancelleria, però aquest any Hitler no va ser presents als actes del Reichstag. El dictador aquell dia va nombrar a l’almirall Karl Döenitz cap de la Kriegsmarine en substitució de l’Erich Raeder, que va ser rebaixat a inspector almirall de la Kriegsmarine. Hitler estava molt enfadat amb l’almirall Raeder per les dures derrotes que havia patit la Kriegsmarine i volia que el prussià Döenitz eliminés els obstacles amb què es topava el programa de desenvolupaments de submarins.

Pensant aquell dia amb el seu 6º Exèrcit per tal de que no es rendís, Hitler va tenia la idea d’ascendir al general Friedrich Paulus a mariscal de camp. Cap mariscal podia rendir-se si no volia ser condemnat. També va ascendir a 117 oficials a un escaló superior. A més, va redactar una Proclama pel 6º Exèrcit, radiada a la nació, on els va demanar sacrificar-se per la pàtria. Però, l’endemà, el 6º Exèrcit es va rendir. Hitler va saber de la rendició a la matinada i d’immediat va trucar al ministre Goebbels per explicar-li totalment abatut el que havia passat i li va afirmar que el final de la guerra només hi haurien supervivents i morts. Hitler estava enfonsat, tenia la imatge d’un home molt més vell per l’edat que tenia. A les 12:17 del primer dia de febrer, Hitler es va reunir amb en Jodl, en Keitel i Zeitzler, entre altres, per parlar del desastre de Stalingrad davant d’un mapa de la Unió Soviètica en la sala principal de conferències. Zeitzler encara no es creia que el mariscal Paulus s’hagués rendit, però Hitler li anava cridant de que s’havia rendit i acusava a la mà dreta d’en Paulus, l’Arthur Schmidt, de firmar el que fos per tal de salvar la vida. El dictador volia passar pàgina d’aquella Batalla que encara continuava al nord de la ciutat i creia que la derrota només seria una anècdota perquè estava convençut de que continuaven sent superiors. Enfadat, Hitler va comparar el 6º Exèrcit amb la víctima suïcida d’una violació dient que si una dona després de ser violada repetidament tenia l’orgull suficient per sortir, tancar-se i disparar-se un tret, llavors no sentia cap respecte per un soldat que era incapaç de fer el mateix preferint caure capturat. Continuant molt enfadat i parlant tota l’estona amb Zeitzler, Hitler li va assegurar que mai més tornaria a nombrar mariscals de camp. En aquells moments estava molt preocupat perquè pensava que perdria molt de prestigi amb aquella rendició. Després, Hitler va ordenar personalment per ràdio en el general Karl Strecker que sostingués la bossa nord de Stalingrad fins l’últim home. Per llavors molts dels seus soldats ja havien sigut obligats a practicar el canibalisme per sobreviure i els soviètics no els deixaven rendir-se quan es quedaven sense munició. Executaven d’immediat als alemanys que es rendien i molts els mataven a cops de culata.

A les 8:40 del 2 de febrer, el general Karl Strecker del 11º Cos del 6º Exèrcit, va enviar un últim missatge a en Hitler dient-li que el 11º Cos i les seves divisions havien lluitat fins l’últim home contra unes forces molt superior. A les deu del matí es varen rendir i els últims reductes alemanys del nord de Stalingrad varen entregar les seves armes i al final del dia els soviètics varen acabar amb tota la resistència alemanya. 90.000 soldats alemanys varen ser fets presoners i el destí de molts d’ells va ser la mort per la duresa com els varen tractar els soviètics. Només 5.000 soldats varen poder tornar a Alemanya després de la guerra, entre ells el mariscal Paulus, i alguns no ho varen fer fins l’any 1955.

per anar a la quarta part:



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply