Robert Ley

Robert Ley va néixer el 15 de febrer de 1890 a Niederbreidenbach.  Va ser el setè fill d’un pagès alcohòlic de l’oest d’Alemanya. La seva mare també era alcohòlica, com també ho seria ell. Ley va patir un trauma important quan el seu pare es va arruïnar i va cremar la seva granja per intentar cobrar el diner de l’assegurança. El seu pare va ser condemnat a vuit anys de presó i Ley va caure en un sentiment d’inseguretat social i de ressentiment cap a les classes altes. Va ser un bon estudiant, a més de que era intel·ligent i ambiciós, i el 1910 va començar a estudiar Química mentre es mantenia treballant a temps parcial. Però la Primera Guerra Mundial es va interposar en els seus estudis.

Durant la Primera Guerra Mundial, Ley es va oferir immediatament voluntari i va servir en una unitat d’artilleria en el front occidental fins al 1916, quan va passar de ser soldat ras a pilot d’avions de reconeixement. Però el 29 de juliol de 1917 el seu avió va ser abatut i el seu copilot va aconseguir aterrar, tot i que ho va fer darrere de les línies enemigues. Ley va ser empresonat pels francesos i va passar la resta de la guerra a la presó. L’accident li va deixar greus ferides, no només a la cama, que va poder salvar després de sis operacions, sinó també en el lòbul frontal del cervell, que semblar ser que es va deteriorar amb el temps. A partir de l’accident tartamudejava i era cada cop més propens a l’alcoholisme i a conductes desenfrenades.

Després de la guerra, Ley va tornar a la universitat i va completar els seus estudis. El 1920 va obtenir el doctorat amb una dissertació sobre química aplicada a l’alimentació, que es va publicar en part en una publicació científica. Després va treballar com a químic a l’empresa Bayen de Leverkusen i després a l’empresa I.G. Farben, fins que va ser acomiadat el 1928 per agitador polític i per alcohòlic. El 1923 es va afilar al NSDAP després de l’ocupació francesa, i des del juny de 1925 fins al 1928 va ser el gauleiter del partit nazi en la província de Renània. Ley va ajudar a l’Adolf Hitler en tot moment, com molts altres jerarques en va quedar fascinat des del primer moment que el va sentir, i li va donar tot el seu suport després de que el líder nazi sortís de la presó de Landsberg i veiés perillar el seu lideratge dins del partit. Hitler, per la seva part, no va escoltar les queixes que hi havia cap a en Ley sobre la seva pèssima gestió financera, la seva actitud despòtica cap als subordinats i la seva incompetència administrativa. El 1928 va entrar a formar part de la Dieta prussiana. El 1930 va ser diputat del Reichstag i cofundador del Westdeutscher Beobachter, òrgan polític i antisemita del seu Gau. En el diari s’acusava als jueus d’assassinats rituals i hi havia notícies pornogràfiques sobre la suposada seducció de noies àries pels seus amos jueus. Aquestes acusacions li varen portar diversos judicis i multes, però aquests processos no el varen dissuadir. El 1931, Adolf Hitler el va nombrar el suplent d’en Gregor Strasser, passant a substituir-lo el desembre de 1932 com a cap de l’organització del NSDAP, tot i que no va heretar el poder administratiu del seu predecessor.


Amb el govern nazi va ser nombrat Reichsleiter amb categoria de ministre de la divisió política del NSDAP. En els primers temps del règim nazi va ser gauleiter de Colònia-Aquisgrà. El maig de 1933 va organitzar un coup d’etat contra els sindicats obrers alemanys, que llavors conservaven encara algun poder. Ley i les SA varen envair els locals sindicals, es van apoderar dels seus llibres i dels fons, i varen escriure la paraula finis sobre el moviment obrer organitzat alemany. El 2 de maig de 1933, després de destruir els sindicats, Adolf Hitler li va encarregar que construís el Front Alemany del Treball on i tenien que ingressar obligatòriament tant els treballadors com els empresaris. La figura de Ley dins del govern alemany va ser irrellevant, era conegut amb el sobrenom del borratxo del Reichperò va ser ben vist per la ciutadania alemanya perquè va millorar algunes condicions laborals i formava part del cercle íntim del dictador. Formava part de la Vella Guàrdia. El 1934 va fundar el Deutsche Arbeitsfront i va ser el cap del Servei del Treball Obligatori, el STO. La seva carrera política va agafar un nou impuls en entrar en el Consell General d’economia, cosa que li va permetre viure amb tota classe de luxes.

Ley tenia un salari de 4.000 Reichsmarks més 2.000 més com a cap de l’organització del NSDAP, 700 més com a diputat del Reichstag i 400 a part com a conseller del land prussià. Però Ley es va enriquir encara més gràcies als seus llibres i pamflets, que els funcionaris del Front del Treball adquirien en grans quantitats per distribuir entre els seus membres. Per aquestes publicacions cobrava uns 50.000 Reichsmarks l’any. A més, Ley va utilitzar amb tota llibertat el diner confiscat pel Front del Treball i als antics sindicats, i el 1940 es va beneficiar d’un regal d’un milió de Reichsmarks entregat per en Hitler. Amb aquests diners, es va comprar una sèries de grans mansions en les zones de moda de diverses ciutats i pobles d’Alemanya. Les despeses de manteniment de la seva mansió berlinesa de Grunewald incloïen una cuinera, dues criades, una donzella, un jardí una dona de les claus, que es pagaven amb els fonts del Front del Treball fins al 1938. Després d’aquell any l’entitat encara va tenir que sufragar més despeses del doctor Ley. Li agradaven els cotxes cars i en va regalar uns quants a la seva segona esposa. Col·leccionava pintures i mobles per les seves cases. El 1935 es va comprar una finca rural prop de Colònia i en va destruir els vells edificis i va contactar a l’arquitecte Clemens Klotz, dissenyadors dels Ordensburgen nazis, perquè construís una nova casa. A part, Ley li agradava ostentar que tenia diners i feia que els seus treballadors l’esperessin en formació quan arribés a Berlín.  Vivint còmodament gràcies als seus càrrecs, Ley es passava el seu temps lliure amb dones i bevent com un desesperat, fet que el va dur a protagonitzar més d’una escena. Per exemple, a Heidelberg es va barallar amb el ministre-president de Baden. Ley es va casar amb la jove soprano Inge Spilker poc després de divorciar-se de la seva primera esposa. En companyia de Ley, Inge va començar a beure com el seu marit, inclús va caure en la drogoaddicció, i, finalment, es va suïcidar el 29 de desembre de 1942 després de barallar-se un cop més amb el seu marit. El mateix Hitler el va advertir en més d’una ocasió pel seu comportament, però Ley no li va fer ni cas.


Durant la Segona Guerra Mundial va organitzar la deportació a Alemanya dels treballadors dels països ocupats i va estar molt implicat en la política d’eliminació dels jueus. Després de la guerra es va amagar als Alps bavaresos, al sud de Berchtesgaden, on va viure en una cabanya de pastor. Però la població de la zona el va trair i el varen delatar als nord-americans. El 16 de maig de 1945, la 101º Divisió aerotransportada nord-americana va pujar a la cabanya on vivia i varen entrar-hi amb metralletes. A l’interior el varen trobar assentat sobre el llit; tenia la mandíbula desencaixada, anava amb un pijama blau, feia quatre dies que no s’afeitava, i tenia per tot el cos tremolors. Quan li varen preguntar si era el doctor Robert Ley es va posar nerviós i els va dir tartamudejant que s’estaven equivocant. Llavors, l’oficial nord-americà li va ordenar que l’acompanyés i el varen portar en el quarter de comandament de la divisió nord-americana a Berchtesgaden. Allí el varen tornar a interrogar i Ley els va donar una documentació que explicava que es deia Ernst Distelmeyer. A continuació, l’oficial encarregat de l’interrogatori li va presentar unes fotografies del doctor Ley i li va dir que la seva missió durant els últims tretze anys havia consistit en seguir els pasos del doctor Robert Ley i que el reconeixia. De nou, l’ex Cap del Servei de Treball va negar-ho, i l’oficial va fer entrar a l’habitació a en Franz Xaver Schwarz, que no sabia res del que passava, i va exclamar per error d’en Ley:

Bon dia, doctor Ley.

A continuació, va entrar a l’habitació Franz Schwarz, el fill del tresorer del NSDAP, que va assegurar que aquell home era el doctor Robert Ley. Al final va tenir que confessar la veritat i poc després el varen fer pujar a un jeep acompanyat pel tinent Walter Rice, que el va dur a la presó de Salzburg. A la presó, Ley va declarar que els nacionalsocialistes continuarien lluitant. Ley va ser un dels acusat en els Judicis de Nuremberg. Quan estava a la seva cel·la de Nuremberg va perdre el control dels seus nervis i es passava el dia passejant d’una banda a l’altra. Quan el va anar a visitar el psiquiatre Gilbert, Ley estava desorbitat i preguntava tartamudejant com s’havia de defensar i demanava ser afusellat. La nit del 25 d’octubre de 1945, el vigilant nord-americà que mirava per la reixa de les cel·les dels presoners es va estranyar en veure que en Ley es movia com un dement i li va ordenar que s’adormís. Ley li va contestar tartamudejant que no podia perquè s’havien assassinat a milions de jueus i de treballadors estrangers. Quan el guàrdia va tornar a mirar la cel·la després de fer la ronda se’l va trobar assentat al costat del retret, i a la que va veure que no es movia i no li responia va avisar un suboficial que estava de guàrdia i aquest es va presentar acompanyat amb dos soldats. Varen obrir la cel·la i els quatre soldats nord-americans hi varen entrar de seguida i se’l varen trobar mig ofegat pel tancament de la guerrera amb que havia fabricat un llaç que havia enganxat a l’aixeta del retret. Els soldats el varen atendre d’immediat i varen cridar als metges. A més, Ley s’havia omplert la boca amb trossos de tela que havia arrencat dels seus calçotets i s’havia emmordassat per no cridar l’atenció. També s’havia tapat el nas i les orelles amb trossos de tela. Pocs minuts més tard va entrar a la cel·la el doctor Pflücker i després el dentista Heinz Hoch. Pflücker, que va comprovar que Ley encara era viu i li va injectar dues injeccions, un centímetre cúbic de Cardiazol i un centímetre cúbic de Lobulin, i amb l’ajuda del dentista varen començar a fer exercicis de recuperació. Però Robert Ley va morir i el coronel René Juhli, el metge nord-americà, va certificar la mort. El seu cadàver va ser portat a l’hospital de Nuremberg. Les seves últimes paraules varen ser:

No suporto que em diguin criminal.

 

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply