Charles de Gaulle

Charles André Joseph Marie De Gaulle va néixer a Lille el 22 de novembre de 1890 en una família benstant. De ben jove va mostrar interès en l’Exèrcit i va començar la carrera militar l’any 1909 i el 1912 es va treure el diploma a l’escola militar de Saint-Cyr, incorporant-se al 33º Regiment d’infanteria que estava sota el comandament d’en Philippe Pétain. Durant la Primera Guerra Mundial va entrar en combat i va ser ferit greument a la Batalla de Verdú abans de caure presoner pels alemanys el 1916 a Douaumont. Va intentar escapar-se en cinc ocasions, fet pel qual va ser internat a la fortalesa d’Ingolstadt. Allí va escriure el seu primer llibre, La Discorde chez l’ennemi, que apareixeria el 1924. En el moment de la firma de l’armistici, en De Gaulle ja era alliberat i lluitava amb el grau de capità. El 1920 va ser destinat a auxiliar l’exèrcit polonès del general Haller que combatia contra Rússia.

Després de la guerra, en De Gaulle es va dedicar a l’aprofundiment de la teoria militar, sobretot es va interessar per la nova arma, els tancs, i va criticar la Línia Maginot de ser una bogeria i de que no serviria de res perquè la pròxima guerra els alemanys atacarien per altres fronts i amb blindats més avançats que França no tenia. Va cursar estudis d’història militar a Saint-Cyr, a l’Escola de Guerra i, posteriorment, va ser nombrat membre de l’Estat Majori de l’Exèrcit del Rin. El 1925 va formar part del gabinet de vicepresident del Consell Superior de la Guerra i, el 1927, va assumir el comandament del 19º Batalló de caçadors de Tréves. En el seu retorn d’una missió a l’Estat Major de Beirut, va publicar una nova i original obra, Historie des troupes de Levant, i poc després va escriure l’obra Au fil de Pépée. El 1934 va agafar les idees del general Honoré Estienne d’Orves i va escriure Cap a l’exèrcit professional, on va teoritzar sobre la guerra de moviments basada en les modernes divisions motoritzades, i Vers l’armée de metier, un llibre que va crear grans commocions. Tot i la seva teoria, en els ambients militars la seva posició era aïllada i poc rellevant. Aquell mateix any, amb el rang de coronel, va rebre el comandament del 507º Regiment de tanc.

La Segona Guerra Mundial:

La sort d’en De Gaulle va canviar el març de 1940 quan en Paul Reynaud va pujar al poder i li va assignar el comandament de la 4º Divisió Blindada Francesa. En aquells moments estava escrivint Drole de guerre. El juny de 1940, abans de que França caigués en les mans del règim nazi, va ser ascendit a general de brigada i pocs dies després a subsecretari de Defensa. En De Gaulle va ser l’únic general francès que va posar una certa resistència a les tropes alemanyes, que finalment varen ocupar França. Va contenir en dues ocasions l’ofensiva alemanya; a Montcornet i a Abbeviller.

Amb la rendició francesa i la formació del Govern de Vichy, en De Gaulle no es va voler aliar amb el nou govern aliat dels nazis i va abandonar el país i es va traslladar a Londres, on juntament amb en Winston Churchill va planificar la resistència francesa. La seva estada a Londres no va ser satisfactòria pel nou líder de la resistència francesa. Tot i tenir l’aval d’en Churchill, els demés líders britànics el varen menysprear i creien que era una figura poc rellevant ja que feia poc que havia destacat a l’Exèrcit que finalment havia sigut derrotat amb molta facilitat pels alemanys. El 8 de juny de 1940, des dels micròfons de la BBC, va llançar un missatge de resistència al poble francès. En De Gaulle volia explicar que en Philippe Pétain havia traït França, però els britànics no li varen deixar dir aquella frase perquè encara recordaven a en Pétain com un heroi de la Gran Guerra i molts d’ells tenien amistat amb el líder del Govern de Vichy. A la França de Vichy es va veure el missatge d’en De Gaulle com una traïdoria, i el tribunal militar de Tolosa, a la zona de Vichy, el va condemnar a mort per rebel·lia.

El 1940 va fundar a Londres el Comitè Nacional de la França Lliure, que va disposar de 45.000 homes i va participar en diverses campanyes de la guerra. El nou comitè va assumir el control dels territoris colonials francesos i va participar personalment en diverses expedicions juntament amb els Aliats en en nord de l’Àfrica i a Itàlia. També va organitzar el Consell de Defensa de l’Imperi. Però en De Gaulle, tot i disposar de l’aval d’en Churchill, no va caure mai bé a en Franklin Delano Roosevelt, que no el volia veure ni en pintura a les reunions perquè veia en ell tics dictatorials pel fet de ser un militar i no un polític. En Roosevelt tenia por de que un cop França fos alliberada en De Gaulle es convertís en un dictador. El 3 de juny de 1943, en De Gaulle, juntament amb en Henri Giraud, va constituir a Argel el Comitè Francès d’Alliberació Nacional, que finalment el juny de 1944 es va transformar en el Govern provisional de França. El gener de 1944, a Brazzaville, va posar les bases de la Unió Francesa en una perspectiva d’emancipació Colonial. El 26 d’agost de 1944 ,en De Gaulle i les seves tropes, amb el suport de la Resistència i dels nord-americans, varen fer l’entrada triomfal a París, on varen instal·lar el Govern provisional que ell mateix va presidir. Com a cap provisional del país va utilitzar la seva autoritat per governar el país i va obtenir la confirmació del càrrec de President per l’Assemblea del novembre de 1945. Però en De Gaulle, que era favorable a un règim presidencialista, va dimitir el 20 de gener de 1946 com a protesta contra els partits polítics tot i la seva elevada popularitat.

Després de la Segona Guerra Mundial:

Tot i la seva dimissió va continuar vinculat a la política i va ser un fort opositor a la IV República. El 1947 va fundar el moviment conservador, Rassemblement du Peuple Français, però el 1953 es va tornar a retirar de la política. Durant la crisi francesa d’Argèlia del 1958, i com a conseqüència del putsh d’Argel del 13 de maig de 1958, va tornar a ser cridat per tornar a governar al país. De nou, com a líder del país va aconseguir aprovar una nova constitució que donava amplis poders al cap d’Estat i va aconseguir que el nombressin President de la República el 21 de desembre de 1958, sent elegit per sufragi universal des del 1962 i sent reelegit el desembre de 1965. Durant més d’una dècada va dominar la política francesa, on es va caracteritzar per portar-la cap a un model conservador. Tot i ser un cap d’Estat d’una Europa més forta i més unida,  encara Europa s’estaven posant les bases per la creació del que finalment seria la Unió Europea, en De Gaulle es va oposar a l’entrada de la Gran Bretanya perquè sempre va recordar el menyspreu que va tenir la Gran Bretanya cap a ell durant la Segona Guerra Mundial, i durant un temps va treure el país de l’estructura militar de l’OTAN i va establir relacions amb la Xina comunista. Tenint encara ben gravats tots aquells records, va odiar també als Estats Units pel tracte d’aquests cap a ell quan era el cap de la França, sobretot recordava com havien sigut de desconsiderats amb ell després de la seva ocupació de les illes de Saint-Pierre-et-Miquelon el desembre de 1941. A l’agost de 1962, quan circulava per París va ser metrallat per un oficial d’Exèrcit contrari a la independència d’Algèria. Dos policies varen morir en l’atemptat, però el President en va sortir indemne.

A l’estiu de 1967, en De Gaulle va ser convidat a visitar Canadà i es va dirigir directament al Canadà francès sense passar abans per la capital federal, Ottawa. Després d’haver exaltat a Quebec i a Mont-real, on en aquells temps els canadencs francesos lluitaven per aconseguir que siguessin respectats els seus drets culturals i polítics, en De Gaulle va acabar un dels seus discursos amb aquestes paraules: Visca Quebec lliure!. Però la seva reivindicació de ben poc li va fer un efecte bumerang perquè aquelles paraules les varen utilitzar els moviments independentistes d’Alsàcia, de Flandes, de Bretanya i d’Occitània, que reivindicaven les seves aspiracions nacionals que en De Gaulle els hi negava. Durant la revolució estudiantil del maig de 1968, on 10 milions de treballadors es varen declarar en vaga per exigir millores en els seus llocs de treball i una democràcia real, en De Gaulle va patir una crisi governamental tot i la seva bona popularitat. L’esclat de la revolta va començar quan el President va donar l’ordre a les forces de l’ordre públic per què comencessin el desallotjament de la Sorbona, la principal universitat de França i que havia sigut ocupada per milers d’estudiants dues setmanes abans per reclamar que el govern els escoltés en la seva demanada vinculada sobretot en l’oferta laboral inexistent per qui havien de ser els futurs investigadors i professionals. Davant la revolta, el líder francès es va veure obligat a millorar les condicions laborals dels francesos i va avançar les eleccions per l’any següent. El 1969 en De Gaulle es va retirar definitivament de la política i el 9 de novembre de 1970 va morir a Colomby-les-Deux-Églisees.

Curiositats:
En Charles De Gaulle era seguidor del club de futbol croat Hajduk de Splot, un club amb nom de bandoler balcànic i que llueix un estel roig al pit de la seva samarreta. El 27 de maig de 1945, li va concedir en aquest equip durant una recepció organitzada per les autoritats militars franceses presents al Líban, el títol d’equip esportiu honorari de la França Lliure.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply