Karl Döenitz, cap de la Marina de 1943 a 1945

Karl Döentiz va néixer a Grünau, a prop de Berlín, el 16 de setembre de 1891. El seu pare va ser un enginyer. El 1910 va ingressar a la Marina com a cadet i va anar pujant de rang militar. Durant la primera guerra mundial va servir a la Marina com a primer oficial de guàrdia amb l’as dels submarins Walter Forstmann abans de rebre el seu propi comandament en el Mediterrani. El 1916, després de servir en el Mar Negre en el creuer Breslau, va ser ascendit a tinent primer i va ser traslladat a la flota de submarins. El 1918 va ser capturat pels britànics a Malta quan el seu submarí va emergir fora de control mentre atacava un comboi. Va ser portat a Gibraltar on va presenciar les celebracions de l’armistici del novembre de 1918, i no va ser alliberat fins a finals del 1919, tot i que no va tornar a Alemanya fins el 1920. Döentiz sempre va tenir present aquella guerra, i sempre va portar un uniforme de la Marina ple de medalles de guerra de la primera guerra mundial amb condecoracions de diamants i la Creu de Ferro.

El 27 de maig de 1916 es va casar amb la infermera, Ingeborg Weber, la filla d’un general alemany. La parella va tenir tres fills que els varen educar seguint la fe cristiana protestant. La seva filla es va casar amb un comandant d’un submarí que va rebre la Creu de Ferro. Els seus dos fills varen ser assassinats durant la segona guerra mundial quan servien a la Marina.

Quan va acabar la Gran Guerra, tot i que el Tractat de Versalles prohibia a la flota de la Marina augmentar la flota de submarins, Döentiz va treballar en el desenvolupament dels submarins per la Reichsmarine. Durant els anys 20 es definia com un militar, però simpatitzava amb el nacionalsocialisme perquè era antisemita i anticomunista.

Entre 1935 i 1943 es va ocupar del desenvolupament de la força submarina alemanya. El 1936 va assumir el comandament de tots els submarins. El 1939 va ser ascendit a contraalmirall i va ser nombrat comandant en cap de la flota de submarins alemanys. La seva principal preocupació va ser igualar-se amb els vaixells de guerra britànics que eren considerats els millors. Durant els primers anys de la segona guerra mundial va ser nombrat vicealmirall de la Kriegsmarine. A principi del 1940 va estar apunt de deixar els britànics aïllats amb la seva flota de submarins, i es va imposar als vaixells Aliats en la batalla de l’Atlàntic. Döentiz sempre va defensar que s’havien de construir més submarins perquè trobava que els vaixells de guerra eren més vulnerables. El 31 de gener de 1943 va succeir a l’almirall Erich Raeder al capdavant de la Marina perquè tenia més coneixements dels vaixells de guerra més grans i per les diferències que tenia Raeder amb Adolf Hitler.  A l’estiu d’aquell any els Aliats guanyaven terreny en el mar, ja que tenien una flota més potent i més avançada tecnològicament. Aquest fet va fer que els submarins alemanys patissin greus derrotes. Tot i aquelles derrotes, Döentiz no va perdre mai la confiança amb Hitler tot i que el dictador alemany no tenia confiança amb els vaixells de guerra i no sabia res de la guerra naval. La seva fidelitat cap al règim era tant gran que el febrer de 1944 va ingressar al Partit Nazi. A principi de 1945 no va voler ajudar a Albert Speer en mirar de no aplicar la política de Hitler de terra cremada ja que volia ser lleial al seu líder fins al final.

L’1 de maig de 1945, per sorpresa seva, va saber a Plön, a la frontera amb Dinamarca, que Hitler en el seu testament el nombrava president del Reich i comandant militar del nord d’Alemanya.  Aquella mateixa nit, a les 22:20, va  informar per ràdio al poble alemany que Hitler havia mort lluitant davant de les seves tropes i va explicar que ell continuaria lluitant per no ser destruïts pels soviètics. A continuació, va ordenar detenir tant a Martin Bormann com a Joseph Goebbels si es presentaven al seu quarter general. Els membres de l’antic govern nazi varen dimitir dels seus càrrecs per què Döentiz tingués més marge d’acció. Entre els que van dimitir hi havia Joachim von Ribbentrop i Alfred Rosenberg. Döenitz va constituir un nou govern apolític. El quarter general de Döenitz estava situat a Flensberg, des d’on varen rebre informes que deien que no hi havia cap possibilitat de victòria. Llavors, va prendre la decisió de continuar la lluita contra als soviètics per cobrir la retirada dels alemanys que fugien cap a l’oest però va continuar aplicant la pena de mort als desertors. Al mateix temps, va pensar que podia arribar a acords amb els nord-americans i els britànics. Döenitz va enviar a l’amirall general Hans-Georg von Friedeburg, al general Eberhard Kinzel, al contraalmirall Gerhard Wagner i tres oficials al quarter general del mariscal Bernard Law Montgomery, a prop de Lünebur, per signar la capitulació. Montgomery va acceptar la capitulació i a partir de les vuit del matí del 5 de maig de 1945 els alemanys van parar la lluita contra als britànics. Poc després, va autoritzar a Alfred Jodl per què firmés la rendició d’Alemanya  a Reims, França, el 7 de maig de 1945. La rendició es va firmar en una aula d’un col·legi de Reims. L’endemà, Döenitz va ordenar a Wilhelm Keitel que es dirigís a Berlín i firmés el segon document de rendició per acabar definitivament amb la guerra.

Els Aliats mai varen reconèixer el govern de Döenitz. Després de la rendició, el govern de Döenitz va continuar a Flensburg amb tota normalitat. Però la detenció de Keitel el 13 de maig de 1945 el va fer comprendre que el seu govern tenia els dies comtats, i va dissoldre la Werwolf i el NSDAP per demostrar la seva bona voluntat. Keitel va ser substituït per Jodl. El 17 de maig de 1945 varen arribar a Flensburg els delegats soviètics. El 22 de maig de 1945 els Aliats el varen cridar perquè es reunís juntament amb Alfred Jodl al vaixell Pàtria, a Flensburg, per detenir-los. El 23 de maig de 1945 es varen dirigir al vaixell i Dönitz va deixar de ser el cap d’Estat d’Alemanya. Després, li varen ordenar que fes les maletes, i el cap de control nord-americà Rooks els va dir que havia rebut ordres d’arrestar-los. A continuació, els britànics el varen portar a casa seva, a Flensburg-Mürwick, per què fes les maletes juntament amb el seu ajudant, Hans-Geog von Friedeburg. Quan els britànics els varen anar a buscar per portar-los amb cotxe a un campament, Von Friedeburg va demanar permís per anar al lavabo i quan va tancar la porta es va prendre una càpsula de cianur i es va suïcidar. Mentrestant, Döenitz, Jodl i Albert Speer es van esperar en el patí del Cap de Policia i al cap d’uns moments varen arribar camions militars amb presoners de guerra, escortats per carros de combat, i varen ser portats al camp d’aviació, i d’allí varen ser enviats a Nuremberg.

Döentiz va ser un dels acusats en els judicis de Nuremberg, on va tenir la millor defensa de tots els acusats, l’advocat Otto Kranzbühler, un jutge veterà de la Marina alemanya. Es va defensar de les acusacions explicant que només era un oficial lleial que complia ordres i que no sabia res del que passava amb els jueus. L’acusació el va acusar principalment de no recollir els supervivents Aliats que havien caigut a l’aigua i de deixar-los morir, cosa que també varen fer els Aliats. Al final del judici va ser declarat culpable dels càrrecs II i III,  i el varen condemnar a deu anys de presó a Spandau. Tot i que el jutge nord-americà, Francis Biddle el volia absoldre, els soviètics varen insistir en condemnar-lo a presó i  finalment li varen posar una condemna més petita que el seu superior, Erich Raeder, que havia sigut condemnat a cadena perpètua. Tot i ser una condemna petita, si es té en compte qui era, Döentiz i la seva defensa no la varen acceptar perquè creien que només era un militar com també ho eren els militars Aliats, i es van queixar dient que els militars Aliats tampoc varen recollir els nàufrags alemanys i els deixaven morir. Però la realitat es que Döentiz va cometre molts crims i va allargar la guerra uns dies més inútilment costant milers de vides per res. A la seva cel·la de Nuremberg i varen trobar cinc cordons de sabates lligats entre si.

Quan va ingressar a la presó de Spandau va continuar defensant de que era el president d’Alemanya i que el NSDAP era l’únic partit legal, i que per tant creia que havia de sortir de la presó.

L’1 d’octubre de 1956 va ser posat en llibertat i es va retirar en un petit poble d’Aumülhe, a prop d’Hamburg. Döenitz va decidir no participar en la vida pública, i es va refugiar a casa seva on va escriure dos llibres autobiogràfics. El seu primer llibre, Deu anys i vint dies, el va escriure el 1958 , i el seu segon llibre, Vida cambiant, el 1968. Com a curiositat, 254 oficials dels països Aliats que havien lluitat contra Döentiz varen publicar un llibre on expressaven la seva admiració cap a ell com a militar i com a home.

El 24 de desembre de 1980 va morir d’un atac de cor, i no va ser enterrat fins el 6 de gener de 1981. Durant l’enterrament hi varen assistir 5.000 persones, entre ells els seus antics companys d’armes i oficials britànics i francesos. El govern alemany va prohibir a la reconstruïda Bundesmarine assistir a l’enterrament amb l’uniforme militar per la implicació de Döentiz en el Tercer Reich, però molts varen assistir-hi amb l’uniforme de gala, i fins i tot el capellà que el va enterrar va anar amb l’uniforme de gala.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply