Erwin Rommel

Erwin Rommel va néixer el 15 de novembre de 1891 a Heidenheim. El seu pare era professor i director d’escola i la seva mare era la filla del Governador de Wurtemberg. L’Erwin va ser alumne de la Universitat de Tuebingen, però es va interessar més pel món de les armes que pels estudis i el 1910 va ingressar a l’exèrcit alemany dins del regiment de Wurtemberg. Posteriorment va ingressar com a cadet a l’Escola d’Oficials a Danzig. El 1914 va participar com a oficial en la Primera Guerra Mundial i, a finals de 1915, va començar a exercir feines de direcció en qualitat de cap de companyia en el batalló de muntanya de Württemberg, que acabava de crear-se, i va guanyar-se una certa fama en el front occidental, sobretot en els Alps. El 24 d’octubre de 1917 es va fer famós en la Batalla de Caporetto, on juntament amb els austro-hongaresos va desobeir ordres i va assaltar el mont Matajur hi va capturar a 9.000 italians i 81 canons. Més tard va participar en l’ocupació de Longrarone. Però per aquella acció no va obtenir la Pour le Mérite, la màxima condecoració prussiana que reconeixia la valentia d’un combatent. Decebut, Rommel va dirigir una queixa per escrit a les autoritats. Finalment, el desembre de 1917, va aconseguir la més alta condecoració militar alemanya per la seva valentia en la Batalla del Isonzo el 1917 i per la seva destacada intervenció a Romania i a Itàlia. Però pel fet de guanyar la condecoració a través de la via administrativa no li va fer gens de gràcia i cada cop tenia més sentiments d’inferioritat davant dels oficials d’origen aristòcrata. Estava tan emprenyat que quan el kàiser Guillem II va visitar les seves dependències, els seus superiors varen tenir que obligar-lo a que es col·loqués al fons. Finalment, el kàiser li va reconèixer les seves gestes i li va demanar que sortís al front i, a finals de 1918, va tornar a ser enviat al seu antic regiment. Amb el grau de capità, Rommel va presenciar la rendició incondicional d’Alemanya. Durant els 4 anys de guerra Rommel va ser ferit en 9 ocasions i va ser 9 vegades condecorat.


A finals de 1916, en el transcurs d’un breu permís, va contraure matrimoni amb la Lucie Mollin, una noia que havia conegut cinc anys abans durant una formació a l’Escola Bèl·lica de Gdansk. El 1928 varen tenir un fill, en Manfred. Però en Manfred no va ser el primer fill d’en Rommel perquè quan tornava de Gdansk, a finals de 1911, havia conegut a la localitat de Weingarten a una noia anomenada Walburga Stemmer, amb qui va tenir un romanç. A l’estiu de 1913, el pare d’en Rommel va tenir coneixement d’aquella relació i va exigir al seu fill que trenqués la relació, però Rommel s’hi va negar perquè la noia estava embarassada de cinc mesos. L’Erwin Rommel pare no va poder veure com naixia la seva neta perquè va morir tres dies abans del part. Durant un temps Rommel va pensar en deixar l’Exèrcit per casar-se amb la mare de la seva filla, però amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial va canviar d’opinió. Tot i casar-se amb la Lucie i de deixar abandonada a la Walburga, Rommel va ajudar a la seva filla, la Gertrud. Dos mesos després del naixement d’en Manfred, la Walburga va morir a Weingarten d’una pulmonia, tot i que hi ha rumors que diuen que es va suïcidar perquè encara estimava a en Rommel. Llavors, Rommel i la seva esposa varen passar a ocupar-se de la Gertrud, que per llavors tenia quinze anys.


Després de la Gran Guerra, el 1918, va abandonar l’Exèrcit i va fundar una associació d’excombatents. Però Rommel, a diferència de molts seus companys, va acceptar la derrota d’Alemanya. A finals de 1921 se’l va nombrar cap d’una companyia de metralladores de Stuttgart, on hi va servir durant casi vuit anys. Posteriorment, des del 1929, va ser professor de l’Acadèmia Militar de Dresden, on va escriure llibres sobre tàctiques d’infanteria, Combats d’infanteria, que anys més tard seria tot un èxit. També amb la República de Weimar Rommel va tenir la sensació de que se l’estava deixant de banda, ja que mai se’l va admetre com a alumne en la formació de generals de l’Estat Major. Tot i això, els seus superiors valoraven sempre el resultat del seu treball i confirmaven que tenia un caràcter transparent, desinteressat, senzill i modest, unes formes que els seus companys apreciaven.

Des de bon principi va donar suport al nazisme, tot i que sempre va argumentar que servia a la seva pàtria i no a un partit polític, i va ingressar a les SA i després va reingressar a l’Exèrcit. A l’octubre de 1933 va ser ascendit a tinent coronel i va rebre la missió de dirigir com a comandant de batalló un regiment d’infanteria a Goslar, coneguda com els caçadors de Goslar. El 1935 va ser nombrat director de formació de l’Escola Bèl·lica de Potsdam, una Escola que acabava d’obrir-se. El 30 de juliol de 1935 es va trobar per primer cop amb l’Adolf Hitler en una desfilada militar a Goslar. El dictador alemany el va felicitar per l’excel·lent aspecte de la seva tropa i li va demanar que li dediqués un exemplar del seu llibre. Dos anys més tard, el Ministeri de Defensa del Reich va veure en ell a l’home adequat per actuar com a oficial d’enllaç amb la direcció de les Joventuts del Reich. Però Rommel no va estar a gust en aquell càrrec per les diferències que va tenir amb el líder de les Joventuts Hitlerianes, en Baldur von Schirach, i el següent any deixaria el càrrec. Aquell any, 1937, va decidir publicar el seu llibre del que fins al 1945 es varen vendre més de 400.000 exemplars. Una sèrie d’influents protectors es varen ocupar de que aquella obra circulés també dins les altes esferes. Nicolàs von Below va ser qui li va parlar a l’Adolf Hitler d’aquell oficial amb paraules de lloances. El 1938 va estar al capdavant de l’Acadèmia de la Guerra. Després, Rommel va ser nombrat comandant dels quarters generals d’en Hitler en les ocupacions d’Àustria, del país dels Sudets i Txecoslovàquia,. A principis d’octubre de 1938 va ser nombrat cap del servei de seguretat personal de l’Adolf Hitler, Führer-Begleitbatailon, un servei que va participar en els Sudets, i va ser ascendit a coronel. El novembre de 1938, Hitler el va nombrar director de l’Escola Bèl·lica de la ciutat de Wiener Neustadt, però amb la invasió a Txecoslovàquia va tornar a ser posat al capdavant del comandament de guàrdia personal del Führer. La relació entre ells dos era tant bona que Hitler i Rommel varen viatjar junts a Praga amb cotxes descoberts. A l’agost de 1939, amb la crisi polonesa, Rommel creia fermament que Hitler faria tots els possibles per mantenir la pau. Però el 23 d’agost de 1939, ja en qualitat de general de divisió, se’l va tornar a confinar en el quarter general del Führer.

La Segona Guerra Mundial:

Durant la invasió a Polònia va dirigir el batalló de guardaespatlles d’en Hitler i va demanar posar-se al comandament d’una divisió blindada. El 1940 va ser ascendit a general i el febrer de 1940 va dirigir la 7º Divisió Panzer, estacionada a Renània, i que lluitaria en la campanya de França i que es faria famosa per cometre crims de guerra contra els presoners senegalesos. Les tropes d’en Rommel varen tenir un paper rellevant en trencar les línies aliades en el Mossa i va aconseguir conduir els seus homes fins a la costa del Canal de la Mànega. Per la seva rapidesa de moviments i la impossibilitat aliada d’aturar-los, la seva unitat va ser coneguda com la Divisió Fantasma. Però la seva popularitat com al favorit d’en Hitler i com a emblema de la propaganda nazi va despertar enveges entre els comandaments militars. El gener de 1941 va ser ascendit a tinent general i el 6 de febrer va ser nombrat comandant del Afrikakorps, on va demostrar la seva genialitat com a estratega i va destacar per la seva habilitat en el moviment de les forces blindades. El OKH li va indicar que la seva missió era defensiva; es tractava d’establir una línia de defensa davant de Trípoli per aturar l’avanç britànic i ajudar als italians. Els britànics no varen considerar com a perillosa les forces d’en Rommel i es varen centrar en defensa Grècia en aquells moments.

Durant la guerra al nord de l’Àfrica es va guanyar el sobrenom de La Guineu del Desert, i els seus èxits varen ser utilitzats per la propaganda, sent qualificat com un heroi de guerra. De seguida Rommel, que havia demanat tenir els millors soldats de preferències alemanyes i africanes, va avançar amb rapidesa pel desert, tot i les advertències i les prohibicions, però els seus èxits varen fer que Hitler li acabés donant la raó en les seves estratègies i el va felicitar. El seu pensament d’avançar i avançar va fer que es guanyés mala fama entre els soldats perquè moltes vegades veien que havien de lluitar en ofensives impossibles de guanyar. Però el fet de que Rommel hagués aconseguit frenar dues ofensives britàniques varen fer que Hitler el nombrés el juliol de 1941 general de la tropa blindada i poc temps després general en cap del Grup Blindat d’Àfrica. Per la seva part, els britànics, en veure que el seu poderós Exèrcit era derrotat al nord de l’Àfrica, varen mitificar la figura d’en Rommel i el novembre de 1941 varen intentar acabar amb el mite segrestant-lo, però l’operació va ser un autèntic fracàs. El novembre de 1941 els britànics varen començar una forta contra-ofensiva que va fer retirar les tropes d’en Rommel, però el 1942 Rommel va llançar ara ell una forta contra-ofensiva i va recuperar extenses parts de Cirenàica i es va llançar cap a Tobruk, que va ser ocupada el 21 de juny de 1942. Els seus èxits en el desert, sobretot després de la Batalla de Gazala, el varen fer ascendir a mariscal de camp el 22 de juny de 1942, just després de l’ocupació de Tobruk. El seu respecte a la vida dels presoners va ser exemplar en temps de guerra i, per aquest fet, va ser reconegut pels propis Aliats. Però les seves tropes es varen començar a quedar sense subministraments, sobretot per culpa de la falta d’atenció d’en Hitler al nord de l’Àfrica, i es varen aturar a la línia de defensa dels britànics, a El-Alamein, a pocs quilòmetres d’ocupar el Caire. A l’octubre de 1942, sota les ordres del general britànic Bernard Law Montgomery, els britànics varen llançar una contra-ofensiva, però en aquells moments Rommel no es trobava amb els seus homes, ja que des del 22 de setembre de 1942 es trobava a Alemanya per problemes de salut. Quan es va dirigir de nou al nord de l’Àfrica el 26 d’octubre va veure que era impossible resistir i li va demanar a en Hitler una retirada, que no va ser acceptada pel dictador alemany. En un primer moment va acceptar les ordres però posteriorment va dirigir la retirada de les seves tropes i es va replegar a Tunísia per després embarcar-se cap a Itàlia. El març de 1943, quan la derrota era imminent, Rommel va ser retirat del comandament del nord de l’Àfrica perquè no es volia que la seva llegendària fama quedés malmesa per una derrota. Les restes de les tropes alemanyes que no varen retirar-se varen capitular el maig de 1943.

Després de tornar de l’Àfrica, Rommel va continuar gaudint de l’admiració d’en Hitler i va continuar sent un dels objectius de la propaganda nazi. El setembre de 1943 va dirigir el Grup d’Exèrcits B al nord Itàlia, i el novembre de 1943 va intervenir en la França ocupada. El gener de 1944 va ser reclamat per preparar el sistema defensiu del sector nord de França que donava el Canal de la Mànega, el Mur Atlàntic, que cobria l’ampli front atlàntic des d’Holanda fins al riu Loira, en previsió d’un desembarcament Aliat, i va rebre el comandament d’un cos de l’exèrcit alemany a França. Rommel pensava en aquell temps que el desembarcament es produiria en el Pas de Calais. Però per llavors es va tornar molt crític amb les decisions d’en Hitler i va mantenir contactes amb l’oposició a en Hitler. Durant el desembarcament de Normandia, Rommel era a Alemanya celebrant l’aniversari de la seva esposa i el va agafar desprevingut. En els dies posteriors es va adonar de que era impossible aturar l’avanç dels Aliats occidentals i va començar a pensar en que s’havia de demanar un armistici amb les potències occidentals. El 17 juliol de 1944 va resultar ferit durant un atac aeri a França i es va veure obligat a tornar a Alemanya per recuperar-se de les greus ferides de les quals es pensava que no sobreviuria.

Mentre estava recuperant-se de les ferides va passar l’atemptat contra la vida d’en Hitler del 20 de juliol de 1944, i després de l’atemptat ningú va molestar a en Rommel. Tot i que mai s’ha provat que hi participés activament, un opositor, que posteriorment de l’atemptat va ser capturat i torturat, va mencionar que Rommel tenia coneixement de l’atemptat contra en Hitler. Quan, a principis d’agost de 1944, es va mostrar a en Hitler un material que contenia indicis contra el seu mariscal de camp favorit, el líder alemany, decebut, va ordenar que se l’interrogués un cop s’hagués recuperat i després el deixessin marxar. Però després de que Rommel rebés l’alta mèdica a l’hospital militar i tornés a casa, un funcionari local del Partit el va visitar a Herrlingen per comunicar-li els desitjos de millora i, davant d’ell, Rommel li va dir que la guerra estava perduda i que Hitler tenia disminuïdes les facultats mentals. Aquests comentaris varen arribar a en Martin Bormann, amb qui mai va mantenir una bona relació, i aquest va informar a en Hitler d’aquelles paraules. Llavors, el dictador alemany el va convocar per una reunió a Berlín pel 7 d’octubre de 1944, però el mariscal de camp s’hi va negar anar-hi al·legant motius de salut.

El 14 d’octubre de 1944, dos generals i un major varen anar a casa seva on li varen notificar que el règim nazi l’acusava de formar part del complot militar contra la vida d’en Hitler. Tot i que no es va poder provar la seva participació, el varen obligar a suïcidar-se sinó volia veure morir a la seva família i ser jutjat per un Tribunal Popular. Així, aquell 14 d’octubre de 1944, l’Erwin Rommel, després d’acomiadar-se de la seva esposa i del seu fill, es va prendre una càpsula de cianur que va acabar amb la seva vida. Els nazis varen dir a l’opinió pública que Rommel havia mort en un accident de cotxe, ja que per la majoria de la població alemanya era un heroi de guerra i el règim no volia que sortís a la llum que havia participat en el complot contra en Hitler. D’aquesta manera, Rommel va tenir un funeral d’heroi nazi i va ser enterrat en el cementiri de Herrlingen, a prop de l’església de Blaustein, a l’Estat de Baden-Württemberg, on actualment reposen les seves restes. Durant l’enterrament el seu fèretre va ser cobert amb una gran bandera amb l’esvàstica i va ser exposat a l’Ajuntament d’Ulm el 18 d’octubre de 1944 on el mariscal Gerd von Rundstedt va llegir un discurs, redactat des del Quarter General, que va finalitzar amb aquesta frase:

El seu cor pertanyia al Führer.

El propi Hitler va enviar un telegrama a la seva viuda en què li deia: Senyora, li demano que accepti el meu condol … El nom del mariscal Rommel estarà sempre associat als heroics combats combats de l’Àfrica del nord.  Tot i aquests falsos honors, les SS varen intentar detenir a seu únic fill, en Manfred, que el 1945 es va entregar al general de Lattre de Tassigny, que el va tractar amb tots els miraments. Anys més tard seria l’alcalde de la ciutat de Stuttgart. Després de la guerra, els historiadors britànics varen conservar la imatge d’heroi d’en Rommel, que ja havia creat la propaganda britànica. El 1953, Liddell Hart va publicar el seu diari personal sota el títol La guerra sense odi. La seva tomba està representada per una creu de ferro i està adornada per una altra més petita de l’Afrikakorps. És la tomba que rep més visites d’entre totes les tombes dels militars alemanys i es normal veure-hi flors fresques en el peu de la tomba. A prop de la Villa Lindenhof hi ha un museu dedicat a ell i s’exposen les seves vestimentes originals i fotografies originals. És l’únic membre de l’Alemanya nazi que té un museu en el seu honor.

Rommel va ser un dels opositors d’en Hitler?

Després de l’atemptat contra en Hitler, Rommel es va lamentar de l’atemptat i va donar gràcies a que Hitler hagués sobreviscut, però segons sembla tot això era una estratègia per deixar constància de que ell no estava implicat en el complot. El general Heinz Eberbach va declarar a Trent Park, Londres, que Rommel li havia dit que per ajudar a Alemanya es tenia que matar a en Hitler i el seu entorn. El 1943, Rommel va tenir les primeres notícies, a través de l’alcalde de Stuttgart, en Karl Strölin, de que a Alemanya existia un cercle de resistència. En una altra conversació que varen mantenir el febrer de 1944, Strölin el va informar de les cambres de gas i dels afusellaments massius que s’estaven duent a terme en el front oriental i li va exigir que es mantingués disponible per la salvació del Reich. Strölin estava en contacte amb l’opositor Carl Goerdeler, l’ex alcalde de Leipzig i en aquells moments líder de la resistència civil. Goerdeler esperava poder incorporar a en Rommel en el cop d’Estat que estava preparant, ja que la majoria dels opositors d’en Hitler creien que era la persona més adequada per establir negociacions amb les potències occidentals. Inclús Goerdeler va contemplar la possibilitat de reservar el càrrec de president del Reich per a ell. Però, a finals de març de 1944, Ludwig Beck va informar de que no seria possible comptar amb en Rommel. A mitjans de 1944, Hans SpeidelCäesar von Hofacker varen intentar convèncer a en Rommel perquè els ajudés a preparar un complot contra en Hitler. Després de l’atemptat, Von Hofacker va ser detingut pels nazis i va declarar, després de ser torturat, que Rommel s’havia posat a disposició de la causa de l’atemptat. Tot i això, Von Hofacker es va retractar d’aquella informació davant de Speidel, que també estava empresonat i que defensava que Rommel no es va interessar per l’atemptat, tot i que reconeixia que n’estava informat. El fill d’en Rommel, en Manfred, va sostenir durant tota la seva vida de que el seu pare va tenir que saber que s’estava estudiant atemptar contra en Hitler. Però la seva dona, la Lucie, va dir el 1945 que el seu marit mai va estar relacionat en l’atemptat.

Rommel va participar amb tota seguretat en la preparació de la conjura contra en Hitler, però només ho va fer perquè la guerra estava perduda i creia que s’havia de fer alguna cosa. No volia acabar amb en Hitler per qüestions ideològiques. La seva idea era firmar la pau amb les potències occidentals i la continuació de la guerra contra la Unió Soviètica dins d’un gran bloc anticomunista.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply