Max Amann

Max Amann va néixer a Munic el 24 de novembre de 1891. De jove va ser un eficient treballador de la banca. Durant la Primera Guerra Mundial va ser el sergent de la companyia de l’Adolf Hitler en el regiment bavarès List d’infanteria. El 1914 va rebre la Creu de Ferro de Segona Classe.

Després de la Gran Guerra, Amann va ser un dels fundadors del NSDAP i va ser afiliat amb el número 3. El 1921, per desig de Hitler, va assumir l’administració del NSDAP i va ser secretari general del partit del 1921 al 1923 i director administratiu del Völkischer Beobachter des d’abril de 1922. Aquell mateix any es va convertir en el successor de Franz Eher, encarregat de totes les edicions del NSDAP, i va ser nombrat director de l’editorial del partit nazi, el Eher Verlag. Amb Amann al capdavant, l’editorial es va convertir en una immensa organització. El 8 de novembre de 1923 va participar en el fallit putsch de Munic i va ser arrestat durant molt poc temps a la presó de Landsberg. En aquell temps a la presó es va dedicar a editar el llibre que va escriure Hitler a la presó, el Mein Kampf. Al principi, Hitler volia posar un títol diferent en el seu llibre, un de molt més llarg, però Amann el va convèncer perquè possés un títol més curt i més simple. El 1924 va ser elegit com a candidat del NSDAP per les eleccions municipals de Munic. El 1931 va patir un accident de caçaria quan estava amb Franz Xaver i com a conseqüència va perdre el braç esquerre.

Amann va ser un nacionalsocialista convençut, era agressiu, dominava els seus subordinats de forma brutal, però era poc intel·ligent, li costava escriure amb claredat, cosa que feia que els seus subordinats haguessin d’escriure per ell. A més, no va mostrar cap talent com a orador i era cobdiciós i corrupte. El novembre de 1933, amb el nazis al poder, va ser nombrat President de la Associació d’Editors dels Diaris i President de la Cambra de Premsa del Reich, controlant el 80% de la premsa i la censura dels diaris de l’oposició, extorsionant i espoliant a altres editorials que no eren fidels al règim. Després de ser nombrat President de la Premsa Nacional, va ser elegit diputat pel Reichstag. El cap de les SS, Heinrich Himmler, va quedar tant impressionat amb el seu treball que el va nombrar membre honorari de les SS amb el número 53.143. Dins del NSDAP va gaudir de la confiança de Hitler, que el tenia en gran consideració, i el va elogiar per haver desenvolupat el diari nazi, el Völkischer Beobachter, durant els anys 20.

Amann també va ser el responsable de fer créixer la fortuna personal de Hitler degut al seu bon olfacte amb els negocis, i es va convertir en el banquer personal de Hitler gestionant el negoci del llibre Mein Kampf. També es va assegurar de que Hitler rebés molts diners per les seves aportacions a la premsa. Gràcies a ser el banquer de Hitler, es va enriquir enormement a costa del dictador i va passar d’ingressar 108.000 Reichsmarks a 3,8 milions el 1942, cosa que el va convertir en un dels homes més rics d’Alemanya. Gran part de la seva fortuna es devia a que una tercera part dels beneficis de l’editorial eren per ell, l’altre tercera part era pel NSDAP i l’altre per Hitler.

Després de la Segona Guerra Mundial va ser detingut i jutjat per un tribunal de desnazificació on li van confiscar tots els seus béns i la seva fortuna, a més va perdre els drets a rebre una pensió. El 1948 va ser condemnat a 10 anys de treballs forçats, però va ser alliberat el 1953. Max Amann va morir en la més absoluta pobresa a Munic el 31 de març de 1957. L’editor de Hitler va deixar sense imprimir unes memòries titulades: Adolf Hitler, màrtir d’un ideal.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply