Francisco Franco Bahamonde

En Francisco Franco Bahamonde va néixer el 4 de desembre de 1892 a El Ferrol, Galícia, en una família de classe mitjana. Després d’acabar els seus estudis a l’Acadèmia d’Infanteria de Toledo el 1910, va ingressar a l’exèrcit espanyol i va ser destinat a Marroc, on hi va ser-hi entre 1912 i 1926, amb breus interrupcions. El 1923 ja era cap de la Legió, el 1925 va ser ascendit a general, fet que el va convertir en el general més jove d’Europa, i el 1935 va ser nombrat cap de l’Estat Major Central. En precipitar-se els fets revolucionaris del juliol de 1936 es va posar al capdavant del Moviment Nacional i va efectuar el cop d’Estat contra la República espanyola que va acabar duent a una guerra civil que finalitzaria a l’abril de 1939 amb la victòria dels Nacionals. El 1936, la Junta de Burgos el va nombrar Cap d’Estat i Generalíssim dels Exèrcits de Terra, Mar i Aire. Per guanyar la guerra va necessitar l’ajuda dels dictadors Adolf Hitler i Benito Mussolini, que li varen proporcionar armes, avions i homes. Després de la guerra es va convertir en el cap d’Estat d’Espanya i va imposar un règim totalitari dirigit per ell en una dictadura autoritària sense una ideologia definida més enllà del seu caràcter confessional, unitari i centralista, reaccionària i conservadora.

Durant la Segona Guerra Mundial es va mirar el conflicte amb recel perquè no hi volia intervenir però tampoc volia aïllar-se dels seus socis que el varen ajudar durant la guerra civil. El principi es va apropar tímidament a les posicions de l’Eix, però no volia implicar-se en la guerra perquè el país encara patia els problemes de la guerra civil i no estava preparat per un altre conflicte. A més, Espanya rebia moltes matèries primes que provenien dels països Aliats occidental. Quan en Hitler va envair França en Franco no va tenir cap més remei que reunir-se amb ell a l’octubre de 1940 a Hendaia per parlar sobre una possible entrada d’Espanya a la guerra. Durant la trobada en Franco va exigir unes demandes que en Hitler no li va poder satisfer i es varen trencar les negociacions i la seva relació es va deteriorar pel malestar dels alemanys cap als espanyols. Però amb l‘Operació Barbarroja, en Franco va acceptar enviar-hi una divisió, la Divisió Blava, perquè anessin a lluitar contra el bolxevisme. En aquells moments del conflicte, en Franco va dir: Hi ha tres guerres simultànies: la de l’Eix contra la Unió Soviètica en la que estic de part de l’Eix, la de l’Eix contra els Aliats, en la qual sóc neutral, i la dels Estats Units contra Japó en la que estic a favor dels Estats Units. En Franco tenia un objectiu molt clar, intentar quedar bé no només amb Alemanya, sinó també amb els Aliats, sobretot amb la Gran Bretanya i els Estats Units. Per exemple, va permetre el pas per Espanya de militars Aliats i de refugiats jueus que fugien cap a Portugal. La seva intenció era congraciar-se amb qualsevol que guanyés la guerra. Quan la guerra va canviar de rumb i els Aliats portaven la iniciativa, en Franco va canviar de postura i es va apropar encara més als Aliats, i va trencar totes les relacions amb els nazis i va fer tornar la Divisió Blava. En Winston Churchill va aplaudir el canvi de postura d’Espanya.

Aquell canvi de rumb li va permetre després de la guerra conservar el seu lloc, però el país va quedar aïllat del món perquè la majoria dels països no volien mantenir relacions amb un règim dictatorial que s’havia aliat amb els nazis. Per aquest motiu, Espanya no fou admesa a l’ONU. Durant aquells anys a la penombra el país va viure en la misèria, patint els durs efectes de la postguerra. Franco va optar en el tema econòmic per una política autàrquica, fet que va provocar que Espanya s’estanqués i s’endarrerís en contraposició a la resta d’Europa.  Però a mitjans dels 50, sobretot després del Pla d’Estabilització del 1959, l’economia va millorar amb l’entrada de capital nord-americà i, sobretot, gràcies al president Dwight D. Eisenhower, que el va ajudar a canvi de que li donés uns terrenys per destinar-los a construir-hi bases militars. Els anys 60 varen ser d’un gran creixement econòmic per Espanya. El 1969, en Franco va establir que el seu successor fos el príncep Joan Carles I.

En Franco va poder ser dictador d’Espanya fins la seva mort el 20 de novembre de 1975 a Madrid després de diversos més d’agonia i d’haver-se sotmès a diferents cirurgies. El dictador va governar Espanya amb mà de ferro fins al final de la seva vida, tot i que els últims anys del règim hi varen haver moltes protestes, sobretot a Catalunya, demanant un canvi i l’entrada de la democràcia. Amb la mort d’en Franco Espanya es va convertir en una monarquia parlamentària. Les seves restes es troben sepultades en el Valle de los Caídos.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply