Alfred Rosenberg

L’Alfred Rosenberg va néixer el 12 de gener de 1893 a Reval, actualment Tallin, Estònia, ciutat russa des del 1721, en una família burgesa. La seva mare era d’Estònia i el seu pare de Lituània, i els dos eren originaris de la zona bàltica d’Alemanya. El seu pare va treballar de comerciant i va tenir cert èxit a Latvia. En Rosenberg va estudiar enginyeria a la Universitat de Riga i arquitectura a Moscou el 1910. El 1915 es va casar amb la Hilda Leesmann, d’origen estonià, però el matrimoni va durar fins al 1923 quan es varen divorciar.

Quan va començar la Primer Guerra Mundial, en Rosenberg encara estava acabant els seus estudis a Moscou. El principi va donar suport a la revolució russa de l’octubre de 1917, però després es va mostrar contrari al moviment bolxevic perquè estava convençut de que aquest tenia el suport de la comunitat jueva, a qui odiava profundament, i va marxar de Rússia. Per culpa del seu odi contra els jueus va acabar odiant tots els moviments comunistes i va decidir ajudar als contrarevolucionaris. El 1918, de retorn a una Reval envaïda pels alemanys, va intentar entrar a l’exèrcit alemany, però no va tenir èxit perquè era rus. Quan la revolució russa es va consolidar amb el govern d’en Vladimir Lenin el 1918, va decidir fugir primer a París i després, a finals de 1918, a Munic. A Alemanya va ser un activista dels cercles de Russos Blancs emigrats que s’oposaven als bolxevics de Rússia i a la població jueva. Després va ser membre del grup ultra nacionalista alemany, la Societat Thule.

El gener de 1919 es va unir al partit del DAP, que acabaria sent el NSDAP, i va ser un dels primers membres en unir-se al nou partit amb el número 625. En aquella època va conèixer a un desconegut Adolf Hitler i a l’Ernst Röhm, i l’editor del diari nazi Völkischer Beobachter, en Dietrich Eckart. De seguida va fer amistat amb en Hitler, i aquest li va agradar el fet de que en Rosenberg era arquitecte i admirava el seu odi cap als jueus i els bolxevics. Segurament en Rosenberg va ser dels homes que més va influir a en Hitler a principis dels anys 20. El 1923 va ser nombrat editor Völkischer Beobachter. En Rosenberg va participar en el fallit Putsch de Munic del 8 novembre de 1923 al costat d’en Hitler, però quan va fracassar i en Hitler va ser empresonat, va succeir-lo com a líder del NSDAP temporalment. Aquella designació va ser tota una sorpresa per ell ja que no era ben considerat dins del Partit. Va ser el líder del Partit perquè en Hitler, que no volia que ningú agafés protagonisme durant la seva estada a la presó, sabia que no tenia el vist-i-plau del Partit i no era molt ben vist per molts perquè era eslau. L’1 de gener de 1924 va fundar la Grossdeutsche Volkssgemeinschaft, el GVG, amb la intenció de que substituís el NSDAP, però a l’estiu el GVG va estar sota el control d’en Hermann Esser i en Julius Streicher. De seguida es va veure que en Rosenberg no era acceptat per gran part del Partit. Per desprestigiar-lo, la majoria dels seus enemics li preguntaven què havia fet durant la Primera Guerra Mundial i ell simplement es girava per no contestar. Al cap de poc el Partit es va acabar dividint en dos grups: els de la seva banda que seguien la doctrina d’en Hitler i els de la banda d’en Gregor Strasser, que volien socialitzar l’Estat. El 1925, després de que en Hitler fos alliberat, va tornar-li el lideratge del Partit tal i com s’havia previst. Tot i tornar al seu rol inicial, va continuar sent vist com un estranger pels seus orígens Bàltics, però tot i tenir una posició feble va treballar activament en enviar propaganda a la població civil perquè odiessin a la població jueva. Mentre s’ocupava de la propaganda, el seu odi racial va anar en augment i, fins i tot, va fer una escala racial evolutiva on posava la raça ària a damunt de tot i els jueus i els negres a sota de tot. Aquell mateix any es va tornar a casar amb la Hedwig Kramer. La parella va tenir dos fills, però només la seva filla Irene, nascuda l’any 1930, va viure fins l’edat adulta. L’Irene mai ha volgut parlar sobre al seu pare i del nazisme. El 1929 va fundar la Lliga de combat per la cultura alemanya, Kampfbund für deutsche Kultur.

El 1930 va publicar un llibre, el Mite del Segle XX, Mythus der XX Jahrhunderts. És un llibre de 700 pàgines considerat com la Bíblia del nazisme juntament amb el Mein Kampf. Per escriure’l es va influenciar per les teories racials de l’escriptor britànic Houston Stewart Chamberlain i del compte de Gobineau. Tot i ser considerat un llibre filosòfic, bàsicament és un llibre crític amb la religió cristiana, on la compara constantment amb la religió jueva, i es va repetint contínuament per explicar les seves teories de la superioritat de la raça ària i de la sang regeneradora dels rossos aris. També en el llibre es desenvolupa una doctrina que pretenia substituir la lluita de classes marxista per una lluita de races. Qualifica l’expressionisme alemany de sifilític, infantil i mestís. En general és molt espès i ple de mentides, entre altres coses explica que la llegendària Atlàntida tenia els orígens en la raça ària, igual com l’Egípcia dels faraons, els grecs i els romans de l’Edat Antiga, els indis i la Pèrsia del principi de la civilització. Aquesta raça nòrdica, segons ell, no només va crear les catedrals alemanyes, sinó també les escultures gregues i les obres mestres del renaixement. Fins i tot explica que en Jesús era un ari que vivia al nord d’Europa i que odiava als jueus. Per ell els Teutons eren el millor exemple de la raça ària. Aquesta obra es va anomenar el cristianisme positiu. Quan es va posar a la venda el llibre no va ser gaire acceptat per molts nazis, com pel propi Hitler que se’n avergonyia i molts cops se’n burlava admetent que no l’havia acabat de llegir perquè les teories que hi havia eren tant abstractes i estranyes que el feien illegible. Tampoc el ministre de Propaganda, en Joseph Goebbels, va acabar-lo de llegir perquè va dir que eren absurdes les idees d’en Rosenberg. Tot i ser un llibre difícil de comprendre, el 1936 ja se’n havien venut mig milió de còpies i el 1942 un milió. Tot i que es va publicar el 1930, en Rosenberg el va acabar d’escriure entre el 1927 i el 1928, però aquells anys el moviment nazi no era conegut, en les eleccions per la Cancelleria només havien obtingut el 2,8% dels vots, i va pensar publicar-ho quan els nazis tinguessin més ressò a Alemanya.

Amb l’ascens d’en Hitler el 30 de gener de 1933 va voler que el nomenessin ministre d’Afers Exteriors, però va ser nombrat líder de l’oficina de política exterior del Partit. En aquell càrrec no va treballar gaire ja que no era el que esperava, només era el responsable de les delegacions del NSDAP a l’estranger i les seves funcions es limitaven a mantenir el contacte amb les organitzacions feixistes als Balcans i a l’Europa de l’est. Més tard, gràcies aquell càrrec es va apropiar de les obres d’art pertanyents a museus i col·leccions privades jueves en el marc de la Einsatzstah Reichsleiter Rosenberg, EER. Al voltant d’un milió i mig de vagons de ferrocarril varen transportar bens robats cap a Alemanya per culpa de la seva secció. El maig de 1933 va visitar la Gran Bretanya per millorar les relacions entre els dos països, però només va aconseguir que els britànics encara odiessin més al règim nazi. El 1934 en Hitler li va ordenar que es responsabilitzés de l’educació espiritual i filosòfica del Partit. El 1938 va deixar de ser l’editor del diari Völkischer Beobachter. Aquell mateix any va dimitir el Ministre d’Afers Exteriors, en Constantin von Neurath, i en Rosenberg es va voler fer de nou amb el Ministeri, però al final en Hitler va decidir nomenar a en Joachim von Ribbentrop com a Ministre d’Afers Exteriors.

Durant la Segona Guerra Mundial va treballar en l’organització de la invasió d’Alemanya a Noruega, però tot el dia mirava d’aconseguir l’art dels països ocupats per Alemanya. En aquella època va interessar-se per la doctrina de l’ocultisme. El 17 de juliol de 1941 va ser nombrat ministre dels Territori Ocupats del Reich per la seva fidelitat a en Hitler i perquè sabia l’idioma rus. Dins del càrrec de ministre va ordenar la deportació dels jueus als camps de concentració i va saquejar les seves propietat. Una de les seves idees que tenia en ment era germanitzar Ucraïna. Però en Rosenberg no estava d’acord amb els assassinats que es produïen a la població eslava, ja que ell els considerava de raça ària, cosa que no acceptaven la majoria dels nazis. Aquest desacord va provocar que tingués problemes amb les SS, que no paraven d’esclavitzar i matar a la població eslava no-jueva. La cúpula nazi el va criticar durament per ser un molt mal administrador i, inclús, en Goebbels el va definir com un incapacitat.

Al final de la guerra en Rosenberg se’n va anar a viure a Flensburg per estar al costat d’en Karl Döenitz esperant que li donessin un nou càrrec i protecció. En Döenitz, desconfiant d’ell, va rebutjar la seva ajuda i li va suggerir que es presentés voluntàriament als britànics. Però en Rosenberg es va fracturar el turmell un dia que estava borratxo i es va dirigir a l’Acadèmia de la Marina de guerra a Felnsburg-Mürwick, que havia sigut transformada en un hospital. El 19 de maig de 1945 els carros de combat i els soldats d’infanteria britànics varen rodejar l’edifici. Els britànics tenien ordres de registrar l’hospital en busca d’en Heinrich Himmler, però enlloc de trobar el cap de les SS es varen trobar amb en Rosenberg, que va ser detingut.

En Rosenberg va ser jutjat en els judicis de Nuremberg, on mai es va penedir dels seus actes com a nazi i va acceptar totes les responsabilitats de que l’acusaven. Al final de judici se’l va trobar culpable de conspirar per cometre crims contra la pau, complot de guerra, crims de guerra i crims contra la humanitat. La seva sentència va ser la pena de mort, cosa que ja esperava. L’Alfred Rosenberg va morir a la forca el 16 d’octubre de 1946. Tot i lluitar tota la seva vida contra les religions, sobretot la cristiana i la jueva, va estar acompanyat en els últims moments de la seva vida per un capellà protestant. Abans de sortir de la cel·la per ser penjat, va resar al costat del capellà i quan estava a dalt del patíbul amb la corda al coll no va deixar de mirar-lo. Segurament l’última imatge que va veure Rosenberg va ser el capellà. Un cop mort es va cremar el seu cos i es varen llançar les seves cendres al riu Isar.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply