Joseph Goebbels

Joseph Goebbels va néixer el 29 d’octubre de 1897 a la ciutat industrial de Rheydt, prop de Mönchengladbach, Renània, i va ser el quart de cinc germans d’una humil família. El seu pare, Fritz Goebbels, era un contramestre d’una fàbrica i la seva mare, Maria Odenhausen, era filla d’un ferreter. Els seus pares eren catòlics, d’aquí el nom de Joseph (Josep), i varen educar als seus fills amb els valors d’aquesta fe. Als quatre anys el petit Goebbels va patir una osteomielitis que li va deixar la cama dreta més curta que l’altra provocant-li una coixesa per vida, fet que el va obligar a dur calçat ortopèdic per compensar les cames. Anys més tard, Goebbels va dir que la seva coixesa era per una ferida de guerra. El fet de ser coix va fer que no pogués fer esport i fos una persona prima i amb una aparença dèbil. Segurament per aquesta discapacitat va ser el favorit dels pares. Els seus enemics polítics el varen anomenar ungebleichter Shrumpfgermane, la criatureta alemanya sense blanquejar i més d’un, com el propi Heinrich Himmler, el va insultar titllant-lo de coix. De petit, en el col·legi, els seus companys l’anomenaven Jupp. Goebbels va anar a diverses escoles catòliques de la ciutat i a una escola superior, i era considerat un bon estudiant i un noi intel·ligent.

Durant la Primera Guerra Mundial va intentar ingressar al servei militar, però va ser declarat inútil pel seu peu dret deformat. Després d’aquell desengany va continuar estudiant amb èxit a l’escola catòlica de la societat eclesiàstica Albert Magne. Un cop acabats els seus estudis secundaris va ingressar fins a vuit famoses universitats alemanyes: Bonn, Freiburg, Wurzburg, Munic, Colònia, Frankfurt, Berlín i Heidelberg, on en aquesta va aconseguir el doctorat de Filosofia l’any 1921 amb el professor Von Waldbeger amb una tesis doctoral que va titular: Wilhelm von Schütz. Una contribució a la història del drama de l’Escola romàntica. Quan va ser nombrat ministre de Propaganda va fer retirar aquesta tesi doctoral de la biblioteca de Heidelberg. A partir del doctorat, Goebbels firmava amb les sigles Dr. G.

Goebbels també va estudiar Història, Filologia, Història de l’Art i Literatura. Durant aquella època d’estudiant va simpatitzar amb els ideals d’esquerres, tot i que odiava el marxisme, i va mantenir una relació amb una mestra anomenada Else, que la seva mare era jueva. Goebbels va afirmar que l’estimava, que era bona i bonica, però també va dir que l’inquietava el seu origen, i va apuntar en el seu Diari que l’esperit jueu de part de la naturalesa de l’Else el capficava i el deprimia en freqüència. La relació va durar poc. Després dels estudis la seva ambició era ser escriptor. El mateix any que es va treure el doctorat va escriure una novel·la sense èxit, Michael, i dues comèdies, Blutsaat i Der Wanderer (el vagabund). Després de que no es venguessin els seus llibres cap editorial es va comprometre a editar-ne més i Goebbels, frustrat, va intentar el 1924 sense triomf treballar com a redactor del diari liberal, Berliner Tageblatt.

Aquests fracassos professionals varen provocar que passés una època amargant i es passava el dia viatjant per Reydht, Colònia, Berlín i, finalment, Munic, on el 1922 va escoltar per casualitat a un jove anomenat Adolf Hitler en un discurs d’un partit polític nacionalista, antisemita i amb elements paramilitars, el NSDAP. Goebbels va quedar impressionat per aquell home amb una potent oratòria i va decidir afiliar-se al partit nazi, on rebria el carnet número 8.762. El fet de que Goebbels quedés hipnotitzat de bones a primeres amb la figura de Hitler no és estrany perquè va ser un fet comú. Ernst Hanfstaengl, Albert Speer, Eduard Dietl, Baldur von Schirach, Helene Riefensthal, Hermann Göering, Julius Streicher, entre altres, varen patir un procés semblant al de Goebbels segons varen declarar.

Un cop va ingressar al partit nazi, un partit petit i que només tenia rellevància a Baviera, es va ocupar de recaptar-hi gent a Renània i el Ruhr. En aquella tasca va aconseguir guanyar nous seguidors, molt probablement gràcies al rebuig que sentia molta gent de la zona cap al Tractat de Versalles, que no permetia la re-militarització de la zona, i va establir les seves oficines a Hattingen, a la vall del Ruhr. Però el 1924 va ser expulsat del territori després de que les autoritats franceses ocupessin la zona després de que Alemanya no pagués les indemnitzacions de la derrota de la Primera Guerra Mundial tal i com deia el Tractat de Versalles. Els francesos, que més d’ocupar volien humiliar, colpejaven als homes que no es treien els barrets quan passaven els soldats francesos, la gran majoria negres de les colònies franceses. Goebbels va marxar a Elberfeld, on es va convertir en editor del diari nazi, Volkische Freihei (Llibertat racial). Els seus articles varen ser especialment crítics amb les tropes negres franceses d’ocupació. Després, en tornar la normalitat amb el govern Stresemann, Goebbels va ser nomenat director administratiu del partit nazi del districte del Ruhr-Renània.

En aquella època Goebbels va deixar de creure en la religió catòlica amb la qual havia sigut educat. Quan els seus pares varen saber que el seu fill havia deixat la fe catòlica es varen enfadar molt i varen tenir problemes familiars. Hitler va fer un procés semblant, tot i que evidentment no va donar dificultats amb la família en el seu cas. El seu enuig cap al catolicisme era gran, considerava el catolicisme com una branca del judaisme. Quan els nazis varen arribar al poder Goebbels odiava ja profundament tots els temes catòlics, menys amb la salut. Quan tenia un problema mèdic no es dirigia mai a un hospital sinó a una institució catòlica. Durant la guerra, Goebbels tenia clar que un cop acabés el conflicte s’haurien d’enfrontar al Vaticà i tot el que representava el catolicisme.

Quan Hitler va ingressar a la presó de Landsberg pel cop d’Estat del novembre de 1923, un cop d’Estat contra la República de Weimar que va fracassar al cap d’un dia gràcies a l’Exèrcit i a la inexperiència i l’accés de confiança de Hitler, Goebbels va treballar dia i nit com a secretari del líder nazi Gregor Strasser, un nacionalista amb idees socialistes semblant a les comunistes, al nord d’Alemanya i com a editor del quinzenal Nationalsozialistische Briefer. Strasser, amb Hitler a la presó, va tenir un paper clau dins del partit nazi, tot i ser il·legalitzat, aconseguint nous adeptes, sobretot de classe obrera. Però Goebbels a qui divinitzava era a Hitler, encara que no el coneixia personalment. El març de 1924 va escriure que Hitler li semblava l’alliberador degut a la seva personalitat sincera i de plena rectitud. A l’abril va ser un dels membres fundadors d’un grup que secundava als nazis en el seu municipi natal de Renània. En la primera reunió es va parlar sobre la idea antisemita.

Però Goebbels, a mesura que s’anava endinsant dins del NSDAP, es va decebre amb molts membres de l’entorn de Hitler (Julius Streicher, Rudolf Hess, Ernst Hanfstaengl, Emil Maurice…), l’anomenada Vella Guàrdia, a qui Hitler sempre va apreciar. Quan va assistir a una reunió a Weimar a l’agost va dir que alguns dels seus companys eren molt estranys. Quan Hitler va sortir de la presó el desembre de 1924 gràcies a una amnistia, només havia complert un any de la seva condemna de cinc, Strasser, ja home fort dins del NSDAP, va rivalitzar amb Hitler pel lideratge del NSDAP després de que Alfred Rosenberg li tornés el lideratge a Hitler com estava previst i deixés una mala imatge pel simple fet de ser eslau. Strasser s’havia fet fort al nord d’Alemanya i tenia més socis que Hitler al sud d’Alemanya, però la seu del NSDAP era a Munic i Hitler tenia clar que no es mouria d’allí. Goebbels en un principi es va posar al costat del seu amo, Strasser, però després de diverses reunions el va deixar de banda i es va aliar amb Hitler, a qui finalment va conèixer personalment el juliol de 1925 quan va assistir a una altra reunió a Weimar. En part gràcies a Goebbels es va tornar a unir un NSDAP ja legalitzat pel govern de la República creient que ingènuament que estaven acabats sota el lideratge del caporal austríac. Abans d’abandonar Strasser, Goebbels havia deixat de creure amb Hitler per un curt temps. Poques vegades va arribar a criticar a Hitler, ell va ser el més fidel de tot l’entorn del líder nazi. En aquesta ocasió va dir que Hitler era una de les seves grans decepcions. Per convèncer a Goebbels de que formés part del seu sector, Hitler el va convidar a Munic, li va permetre utilitzar el seu cotxe i el seu xofer, li va dedicar temps i el va elegir com un dels homes importants del partit nazi. Goebbels, home fracassat després de ser doctorat en Filosofia, obtenia la seva recompensa que tan havia anhelat, formar part d’un projecte nacionalista i antisemita.

A partir de que va estar al costat de Hitler, Goebbels va canviar el discurs, arribant a dir que l’estimava i que s’inclinava davant la seva grandesa que pocs veien a una Alemanya que tornava a recuperar-se econòmicament després de la hiperinflació i a una nova moneda, el Rentmark. Hitler sempre li va estar agraït, a partir de llavors seria la seva mà dreta, i per aquell gest i per la seva intel·ligència i el olfacte el va nomenar el 9 de novembre de 1926, el tercer aniversari del fallit Putsch, també dit el Dia de la Vella Guàrdia, gauleiter (cap de districte) del Districte Berlín-Brandenburg. La tarda del dia abans, Goebbels  va escriure en el seu diari: Anem a la batalla. A la capital i predominava la ideologia socialista i l’objectiu de Goebbels era nacionalitzar-la. Els nacionalsocialistes varen anomenar Goebbels El conqueridor del Berlín roig.

El 1927 va publicar un setmanari, el Der Angriff (L’atac), que poc després passaria a diari, per rivalitzar amb els diaris dels germans Gregor i Otto Strasser, aquest últim encara més socialista que el seu germà, que encara controlaven la premsa del NSDAP del nord d’Alemanya. Com a gauleiter de Berlín, Goebbels va canviar regularment cada any i mig la seu de la secció de Berlín. Primer es va instal·lar a l’oest, a la Wilhelmplatz a Charlottenburg, més tard va ubicar la seu a Stadtmitte, a la Hedemannstrasse, a Kreuzberg, i després, a l’octubre de 1932, a la Vosstrasse 11. Totes les centrals del NSDAP berlinès varen ser destruïdes pels bombardejos Aliats i es varen eliminar del tot quan es va tornar a reconstruir la ciutat.

A partir de les eleccions del 20 de maig de 1928, on els nazis només varen treure 12 diputats, el 2,6% dels vots, Goebbels va ser elegit diputat del NSDAP al Reichstag. El seu objectiu era clar, destruir la democràcia des de dins del sistema, tal i com havia demanat Hitler després de sortir de la presó, fet que el va allunyar del líder de les SA Ernst Röhm. Hitler cada cop estava més impressionat amb Goebbels, la seva confiança era màxima, de fet tenia la gesta més important i més complicada de totes, i li va agradar tan com parlava en els seus discursos que el 1929 va decidir nombrar-lo cap de Propaganda del partit. Estava capacitat sense cap tipus de dubte i Hitler se sentia bé al seu costat i l’admirava pel seu doctorat. Hitler sempre li va agradar rodejar-se de gent talentosa com Albert Speer, Ernst Hanfstaengl, Leni Riefensthal o Winifred Wagner (en aquest cas per ser la jove de Richard Wagner). A més, Goebbels era un seu mirall; els dos estaven convençuts de que tenien un talent innat (Hitler en la pintura i Goebbels en la literatura) i els dos havien fracassat per culpa d’una societat a la qual criticaven i titllaven de burgesa i jueva. Des del primer moment, Goebbels es va sentir molt còmode en aquell nou càrrec i va escriure articles, llibres, va fer discursos i manifestacions pels carrers d’Alemanya. Durant les campanyes electorals de 1932 va fer servir magistralment els seus mitjans de comunicació per atreure més votants cap al nazisme. Goebbels no vacil·lava en recorre a procediment de violència. Aquell mateix any 1932 va provocar amb els seus sequaços un terrible enrenou durant la projecció d’una versió cinematogràfica de la novel·la d’Erich Maria Remarque (un novel·lista pacifista de gran prestigi a nivell mundial): Sense novetat en el front. El pànic que va generar va fer que no es seguís projectant la pel·lícula.

El 19 de desembre de 1931, Goebbels es va casar amb la berlinesa Magda Quandt, una divorciada de classe alta, tot i uns orígens humils, que tenia un fill amb el seu ex-marit, Harald Quandt. S’havien conegut en una reunió electoral del partit nazi el setembre de 1930, on Goebbels feia d’orador. Fins llavors, la mà dreta de Hitler havia sigut un faldiller, de dones no n’hi faltaven i s’enamorava amb facilitat i era romàntic amb elles. A la boda, Hitler va fer de testimoni per part del nuvi. Magda s’havia casat el 1921 amb el multimilionari Günther Quandt i es varen divorciar el 1929 perquè probablement ella va tenir una aventura amb un home d’origen rus. Al principi, Goebbels es va obsessionar amb Magda i quan es varen casar varen formar una parella ideal per la idea de família de la ideologia nacionalsocialista, tot i que el seu pare biològic era jueu. Per aquest fet, Magda va ser criticada per part dels diaris opositors dels nazis. El diari del partit comunista, Die Rothe Fahne, la va atacar dient que el seu cognom de Friedländer no era del tot ari. El diari a més feia burla de que Goebbels s’havia casat amb una jueva de naixement. Goebbels va ordenar que el Der Angriff desmentís la notícia, tot i que ell tenia dubtes sobre la paternitat del qui es deia que era el seu pare, Oskar Ritschel, un ric constructor de Bad Godesbgerg. Per aquest fet, segurament Goebbels odiava a la seva sogra. A més, de jove Magda va tenir una aventura amorosa amb un militant sionista, Víctor Arlosoroff, abans de casar-se amb el banquer. A part de ser probablement jueva, Magda bevia, fumava i anava al llit amb altres homes que no eren el seu marit. L’amor idíl·lic del matrimoni, o així venien ells, es va trencar de seguida per les relacions extramatrimonials dels dos. Es calcula que Joseph va tenir més de 30 amants.

L’arribada al poder:

Tot estava preparat perquè el matí del 30 de gener de 1933 Hitler fos designat pel president Paul von Hindenburg canceller d’Alemanya en substitució del general Kurt von Schleicher. Hitler havia arribat a un pacte amb els conservadors de l’antic canceller Franz von Papen i els nacionalistes dirigits per l’empresari Alfred Hugenberg. La Wilhelmstrasse es va començar a omplir de gent, gran part homes de les SA vestits de paisà que Joseph Goebbels havia enviat per l’ocasió. Goebbels, Göering i Hitler estaven junts en aquell moment a l’Hotel Kaiserhof, situat molt a prop de la Cancelleria i que feia de seu del NSDAP, per rebre la imminent notícia del nomenament de Hitler com a canceller. Al cap d’una estona va arribar la gran notícia: la dimissió del canceller Von Schleicher i el nomenament de Hitler amb la promesa que mantingués el ministre d’Afers Exteriors, el conservador Constantin von Neurath.

Tot i que ja estava fet, durant aquell cap de setmana varen sortir rumors que deien que l’Exèrcit s’aixecaria contra Hitler i que una guarnició de Potsdam, l’antiga ciutat dels Hohenzollern, desfilaria per la Wilhelmstrasse i detindria al President a casa seva, a la Vella Cancelleria. Goebbels, que estava al costat de Hitler a casa seva, una mansió a la Reichskanslerplatz, en el barri de Charlottenburg, varen quedar desconcertats i varen ordenar la mobilització de les SA berlineses i varen esperar fins les cinc de la matinada del dilluns 30 el suposat cop d’Estat que mai es va realitzar. Els nazis varen gaudir del suport del fill del President, Oskar von Hindenburg, que va influenciar al seu pare perquè designés canceller a Hitler, tot i que dos anys enrere havia assegurat que no el nomenaria.

A dos quarts de dotze del matí, Hitler va ser nomenat canceller d’Alemanya i es va comprometre a defensar i mantenir la Constitució de Weimar. En tornar a l’Hotel Kaiserhof els carrers del voltant eren eufòria. El voltant de l’Hotel era protegit per homes de les SA i les SS que festejaven l’esdeveniment. Les SA, que s’havien impacientat perquè no arribava el moment d’arribar al poder, havien suggerit passar a l’acció militarment si no s’aconseguia el poder i, inclús, havien desacreditat a Hitler per arribar al poder de forma legal. Goebbels, Hess, Hanfstaengl i Hoffmann estaven esperant a l’entrada de l’Hotel l’arribada del nou canceller per felicitar-lo. Un cop va arribar Hitler, Goebbels i Röhm es varen posar a preparar una marxa triomfal fins a Brandenburg per festejar el canvi de govern i per simbolitzar que moria una determinada manera de fer política i en naixia una altra, tot i que el govern no era molt diferent als anteriors. En sortir de l’Hotel, Goebbels es va quedar uns segons observant la multitud i, orgullós i feliç, havien aconseguit la gran fita que semblava incansable feia tres anys, els va dirigir unes paraules dient que s’havia format un nou govern de coalició nacional. Goebbels l’últim any havia patit molt per les finances del Partit, amb unes campanyes electorals molt costoses que portaven a Hitler a voltar per Alemanya amb avió. Goebbels se’l veia molt emocionat, era el dia més feliç de la seva vida, segons va dir, i es va dirigir a la seva oficina del districte, a la Vosstrasse, per reunir-se amb el comte Wolf Heinrich Graf Helldorf (membre de les SA des del 1931, i el Oberführer de les SA Karl Ernst, juntament amb altres elements de les SA, per traçar el camí per fer-li veure en el President que els comunistes eren el perill. Goebbels tenia clar que Von Hindenburg havia de posar-se del seu costat, com no ho havia fet fins llavors, i havien d’aprofitar tot esdeveniment per fer-li veure que els nacionalsocialistes tenien l’aval del poble. Aquella mateixa tarda, els nazis, aprofitant que ja estaven al poder, varen enfrontar-se als comunistes en autèntiques baralles. Després de visitar a Hanfstaengel, el cap de premsa estrangera amb qui tenia mala relació, i a la seva esposa Magda, que havia de sortir de l’Hospital, Goebbels va pronunciar el primer discurs per la ràdio. En ell, el gauleiter de Berlín va recordar els sis anys que portaven lluitant per aquell moment i va dir eufòric que era commovedor veure com la ciutat caminava com un gran poble unit. Després es va dirigir un altre cop a l’Hotel Kaiserhof per veure amb els seus propis ulls la desfilada que ell mateix havia programat per aquell dia.

A les set de la tarda, la Charlottenburg Chausee, que travessava el Parc Zoològic i el Tiergarten, estava plena de gent que no parava de cantar càntics i entonava el Horst-Wessel Lied, l’himne nacionalsocialista dedicat a un jove nazi que havia sigut assassinat el 1930 per un comunista. Els primers camions de gent que varen venir a la Charlottenburger Chausee venien de Potsdam, Nowawes, Spandau, Tegel, Nikolasee, Pankow, Nauen, Bradenburg, Rothenow, Zossen i Luckenwalde. Un cop varen ser col·locats als seus llocs, una banda musical va començar a tocar els seus instruments i les companyies que marxaven davant varen encendre les seves torxes. Quan era totalment fosc va començar la desfilada organitzada per Goebbels. Llargues columnes varen sortir de l’interior del Tiergarten, el gran parc berlinès, passant pel Reichstag, creuant la Porta de Brandenburg i l’Ambaixada de França. Després varen girar per la Wilhemstrasse, que continuava plena de gent, fins arribar a la Cancelleria. Tots anaven amb camises brunes, calçats amb botes militars i desfilaven amb perfecte formació llançant càntics de guerra. Des de la finestra del primer pis del palau de la Cancelleria, Von Hindenburg, vestit de paisà i dempeus aguantat pel seu bastó, va veure amb prudència la desfilada. Per posar-hi més sentiment, la policia va il·luminar amb un focus la finestra on hi havia el President perquè tothom el pogués veure com donava el vistiplau als nous temps.

A dos quarts de nou de la nit, des d’una finestra de la Cancelleria, Goebbels, juntament amb Hitler i Hess, varen saludar a la multitud, que cridava eufòrica que volia veure al nou canceller. Goebbels, actuant ja com a ministre de Propaganda sense que encara existís aquell Ministeri, feia retransmetre la desfilada a totes les regions alemanyes per totes les emissores amb l’única negativa de les estacions de Stuttgart i Munic. Segons va afirmar més tard, havien participat a la marxa un milió de persones, tot i que la mateixa premsa nacionalsocialista reduiria la xifra a la meitat. La xifra més realista parlaria d’entre 20.000 i 65.000 persones. Mentre continuava la desfilada es va produir una reunió entre Hitler, Goebbels, Von Papen, nomenat nou vicecanceller, Frick, nou ministre de l’Interior, Göering, nou ministre sense cartera i director interí del Ministeri de l’Interior prussià, Hess, Frank, Hoffman, Von Neurath, Von Krosigk, ministre de Finances, i el general Von Blomberg, nou ministre de Defensa per desig del President. Des de la sala podien sentia la multitud cantar el Deutschland über Alles. Hitler en la reunió va posar al líder del DNVP, Hugenberg, qui l’havia ajudat a pujar al poder, nou ministre d’Economia i Agricultura, i va nombrar a Hans Heinrich Lammers, que feia només un any que havia ingressat al partit nazi i a les SS, com a nou secretari d’Estat de la Cancelleria. Llavors, Hitler va parlar amb Goebbels com seria la campanya electoral per les eleccions que volia convocar pel 5 de març per tal d’obtenir una majoria absoluta que no tenien per desprendre’s dels conservadors i els nacionalistes de Hugenberg. Hugenberg, que no volia ni sentir a parlar d’una nova convocatòria electoral, les últimes eleccions havia obtingut un bon resultat, va protestar com ho havia fet el matí en sentir per boca de Hitler aquesta proposta. Hugenberg proposava demanar il·legalitzar el partit comunista, el KPD, per tal d’aconseguir els 100 escons dels comunistes i d’aquesta manera el NSDAP ja tindria la majoria absoluta i no caldria noves eleccions. Hitler no ho veia clar, ja que preveia una revolta o una vaga general per part dels comunistes i no es podia permetre començar amb revoltes.

Els comunistes de seguida varen reaccionar contra el nou govern i aquell mateix dilluns varen publicar un fullet que convocava a una vaga general i es qualificava al nou govern de feixista. A la nit, aprofitant l’exaltació del moment, el cap de la secció sanguinària 33, Ebehard Maikowski, va entrar amb els seus homes en el carrer Wallstrasse de la Charlotenburg, un baluard comunista, per atacar als comunistes. Allí es varen trobar amb membres de la Lliga Roja de Combatents, que s’havien reunit ràpidament, i amb l’esquadró de protecció que liderava el revolucionari d’esquerres Max Hölz. Pocs segons després va començar una baralla que va acabar a trets. Maikowski va morir durant l’intercanvi de trets, igual que un policia. Qui va disparar primer mai es va saber. Goebbels va aprofitar la mort del cap de secció per justificar atacar contra els comunistes i la premsa més conservadora va demanar que es prohibís el KPD. A Goebbels li va anar perfecte aquell assassinat per convèncer el President dels perills dels comunistes.

L’endemà, Goebbels, que tenia clar que havia d’aprofitar l’assassinat de Malinowski, es va reunir amb Hitler. En parlar de l’assumpte, el nou canceller li va explicar que volia conservar la legalitat i li va dir que de moment volia prescindir de contramesures directes. Von Hindenburg el podia treure del càrrec, tot i que el President era un anticomunista declarat. En aquells moments circulaven notícies que deien que hi hauria un imminent aixecament armat com a resposta dels nacionalsocialistes. Goebbels, però, que no va entrar en el Govern, estava decidit a aprofitar la mort de Malinovski i els seus homes per fer un acte de propaganda. A la nit, va ordenar que a la Catedral de Berlín, ubicada a l’illa del riu Spree, es col·loquessin els taüts del cap de secció i de l’agent de policia morts un al costat de l’altra i fossin vigilats per guàrdies d’honor. Entre els presents hi havia el propi canceller. A instàncies de Goebbels, l’emissora berlinesa Funkstunde va enviar un dels seus reports més populars, Fritz Otto Busch, perquè informés als seus oients de la marxa fúnebre. Després, des del Cementiri dels Invàlids, construït el 1748 i ubicat a prop del barri ministerial, es va retransmetre el discurs del sacerdot en el moment que es donava sepultura a Malinovski i els seus homes.

Tot i que Hitler havia dit que volia actuar sota la llei, va deixar que Göering, com a comissari de l’Interior prussià, fos qui actués contra els comunistes el 2 de febrer. Va prohibir totes les manifestacions del KPD i de les seves organitzacions paral·leles a tot Prússia. Al mateix temps es varen practicar registres a les oficines centrals del KPD. A la casa berlinesa del difunt líder comunista Karl Liebknecht, mort el gener de 1919 a mans de l’Exèrcit juntament amb Rosa de Luxemburg, es varen confiscar impresos il·legals, tal i com va informar el Vossiche Zeitung. El dia 9 de febrer es varen dur a terme noves batudes en els locals comunistes i en els domicilis dels seus dirigents. A més, es va divulgar que s’havien descobert armes, municions i documents que senyalaven que els comunistes volien fer un complot i que tenien un projecte per cremar els edificis públics.

Goebbels durant els primers dies del nou govern no va entrar en les decisions i les reunions importants perquè no formava part del Govern i es dedicava a dissenyar la campanya electoral pel dia 5 de març, on la gran dificultat que tenien els nacionalsocialistes era a Prússia. El matí del 5 de febrer encara va organitzar un altre acte en record de Maikowski a la Catedral de Berlín. Goebbels tenia clar que el seu paper era la propaganda i esperava el moment que Hitler creés aquell Ministeri que tan anhelava després de les eleccions que els havia de dur a aconseguir la majoria absoluta. El dia 10, va planificar el primer discurs públic com a canceller de Hitler en el Palau d’Esports de Berlín, que es va retransmetre per la ràdio a tota la nació. El recinte estava engalonat amb banderes amb l’esvàstica i pancartes amb consignes antimarxistes. Les idees, els eslògans i les crides antisemites s’aparcaven de moment. El canceller va recordar les promeses que havien fet els altres partits durant el temps de la República, les quals va qualificar de falses, i va assegurar que ells no feien promeses barates. També va parlar del ressorgiment nacional, la Wiederherhebung, assegurant que reconstruirien el Volk no d’acord amb teories inacabades, sinó d’acord amb les lleis eternes sempre vàlides. Va afirmar que mai es desviaria de la missió d’acabar amb el marxisme i les seves seqüeles a Alemanya. Per acabar el seu discurs, va demanar que els donessin quatre anys i va jurar que de la mateixa manera que havien accedit al poder estarien disposats a marxar. Després de l’acte, Goebbels va establir i difondre en el partit nazi el calendari electoral. Estava sobrecarregat d’actes, cada dia Hitler tenia que parlar en nombrosos actes en diferents ciutats, però, curiosament, no s’havia previst cap acte pels dies 25, 26 i 27 de febrer (aquest últim va ser el dia que es va cremar el Reichstag), i es va precisar que Hitler no podia parlar enlloc el dia 27. També és cert que aquell dia Goebbels va organitzar una festa a casa seva i volia que Hitler fos l’amfitrió.

Però Goebbels, com les últimes campanyes, va tenir el problema de que el partit s’estava quedant sense diners. Les campanyes nacionalsocialistes eren extremadament cares, amb Hitler viatjant cada dia amb avió i estant a diferents ciutats en pocs dies. El dia 13, Karl Hanke, el seu col·laborador i membre del partit nazi des del 1928, li va comunicar que no tenien que comptar amb cap fons per la campanya. Goebbels, furiós, va anotar en el seu Diari en to irònic que el gras de Göering havia de renunciar per un cop del caviar. Goebbels i Göering se les varen tenir en més d’una ocasió pel modus vivendi de l’antic as de l’aviació de la Primera Guerra Mundial. La campanya va ser intensa pels nazis, en part gràcies a que Göering va pressionar als grans empresaris perquè financessin el partit. Hitler va estar parlant en diferents ciutats fins que es va retirar a Baviera els últims dies de febrer per descansar, està al costat de la seva gent i de l’Eva Braun, la seva parella.

A la tarda del dia 27, Goebbels va parlar detalladament amb alguns col·laboradors i caps de les SA de la campanya propagandística per l’acte del dia de la nació del 4 de març, que era l’últim dia abans de les eleccions i, a la nit, va celebrar una festa a casa seu, a la Reichskanzlerplatz, molt a prop del Reichstag, per celebrar com havia anat la campanya. El gran absent a l’acte era Hanfstaengl, el bufó de Hitler, que no va poder-hi assistir per culpa d’un fort refredat. Hitler, que li encantava que Hanfstaengl li toqués en el piano obres de Wagner que havia après quan havia estudiat a Harvard, va demanar-li a la Magda que el truqués perquè vingués. En aquells moments Hanfstaengl es trobava al llit d’una habitació del palau presidencial de Göering, davant del Reichstag, i quan va agafar el telèfon no va fer cas a la demanda de Magda. Quan es retirava de nou al llit, la criada del Palau el va cridar perquè havia vist que el Reichstag estava en flames. De seguida va trucar a Goebbels per informar-lo d’aquell fet i, en un principi, aquest va pensar que era una broma i va penjar. Quan Hanfstaengl va tornar a trucar, Goebbels va veure que no es tractava de cap broma. Llavors li va explicar a Hitler el què estava dient Hanfstaengl. Mentre li explicava en el canceller, un considerable número de bombers es dirigien al Reichstag per intentar apagar el foc, que no es va apagar fins el dia següent. Goebbels va tornar a trucar minuts més tard a Hanfstaengl perquè els expliqués que estava veient, però Hanfstaengl, que no tenia gens bona relació amb Goebbels, li va contestar de males maneres que ho anessin a veure ells mateixos.

Hitler i Goebbels es varen dirigir amb cotxe al Reichstag per l’avinguda Charlottenburger Chaussee. A quarts de deu de la nit varen arribar a la zona i els cordons policials varen aturar el vehicle. En baixar varen passar per sobre de les gruixudes mànegues dels bombers i varen entrar pel gran vestíbul de l’entrada dos, a través de files d’oficials de policia i de bombers que tiraven aigua per allà on passaven. A mig camí es varen trobar a Göering i Von Papen. El president del Parlament els va assegurar que els culpables eren els comunistes. A partir de llavors els comunistes varen ser el blanc del govern, tal i com desitjaven de bon principi, i Hitler va assegurar davant la premsa que els aixafaria amb mà de ferro. L’únic detingut va ser l’anarquista holandès Marianus van der Lubbe, que ja havia cremat algun edifici amb anterioritat per fer esclatar una revolta obrera i havia sigut detingut feia dos dies per les SA precisament per haver provocat tres incendis a la capital. Van der Lubbe havia sigut trobat a l’interior del Parlament quan estava en flames cridant com un boig.

A un quart de dotze, Hitler i Goebbels es varen dirigir al Ministeri de l’Interior, dirigit pel nazi Frick, i es varen posar a dirigir la redacció del diari Völkischer Beobachter. El secretari d’Estat nacional, Ludwig Grauert, va proposar en la reunió decretar l’estat d’emergència a Prússia. Hitler en aquells moments estava histèric i va dir en el seu Gabinet que no volia esperar més per actuar contra els comunistes. En total, per culpa de l’incendi al Parlament es varen detenir a 4.000 comunistes l’endemà, així com intel·lectuals d’esquerre com Egon Erwin Kisch. Pocs dies després es va detenir també el líder del Partit Comunista, Ernst Thaelmann, que va ser internat a la presó de Moabit i mai més tornaria a veure la llibertat. Tot i que es va culpar als comunistes sorgeixen dubtes sobre qui realment va cremar el Reichstag. Segons algunes fonts, Göering i Goebbels buscaven una excusa per aixafar al Partit Comunista i varen simular l’atac. Ernst Oberfohren, president del grup del DNVP, va acusar a Goebbels de l’incendi. Poc després va dimitir del seu càrrec i després d’escriure un article el 27 d’abril en el Manchester Guardian per explicar les seves acusacions es va suïcidar.

El matí del dia següent, Goebbels es va dirigir en companyia de Hitler a la redacció del Völkischer Beobachter i varen fer escriure a una secretària l’article principal d’aquell dia on s’acusava als comunistes de l’incendi. A partir de llavors, els diaris nazis només acusaven als comunistes. A les onze, Goebbels va arribar a la seva oficina a la Vosstrasse i allí va rebre una trucada de Göering, que aquest li va dir que no estava d’acord amb els comunicats que havien sigut enviats a les redaccions dels diaris perquè creia que la premsa estrangers no s’ho creuria. De fet, en les primeres edicions matinals de la premsa estrangera es varen expressar seriosos dubtes sobre la versió oficial donada pel govern. Però Goebbels tenia altres assumptes a més de criminalitzar als comunistes, aquell dia tenia una xerrada davant dels professionals del cinema a l’Hotel Kaisehof. Goebbels els va explicar les bases del nou govern amb un control estricte de tots els mecanismes de creació cultural. El cinema, segons va dir, disposaria de llibertat de creació en els límits fixats pels principis culturals del nacionalsocialisme i hauria de ser l’impulsor d’una doctrina, un factor de diversió per la població i un vehicle de distracció dels patiments diaris. Goebbels, com Hitler, era un amant del cinema i junts varen veure les pel·lícules que ells mateixos censuraven. El futur ministre de Propaganda, però, no va intentar convertir tota la indústria cinematogràfica en un instrument de propaganda. De 1933 a 1944 es varen produir a Alemanya unes 1.100 pel·lícules, de les quals la meitat eren històries d’amor o comèdies. Només 96 es varen rodar per ordre directe de Goebbels, encara que la majoria d’aquestes varen ser produïdes a gran cost.

L’últim dia de campanya, el 4 de març, era el Dia del Despertar de les Nacions i els nazis ho varen aprofitat per fer un gran acte electoral. Goebbels, el dissenyador de l’acte, va acompanyar a Hitler cap a Königsberg, l’antiga ciutat on es coronaven els emperadors, on es faria l’últim discurs de campanya. Goebbels havia obligat a les emissores de ràdio a retransmetre els discursos en totes les sales de la ciutat. A la tarda, un cop varen aterrar a la ciutat prussiana, on hi havia instal·lades en totes les places altaveus, es varen dirigir a la plaça principal per començar el gran acte. Goebbels va inaugurar l’acte amb una lloança a la figura de Hitler, arribant-lo a comparar amb una divinitat. Després va ser el torn de Hitler, que va tornar a recordar el vell mite de la punyada per l’esquena, un mite molt popular durant la República de Weimar que deia que Alemanya s’havia rendit per culpa dels jueus i els socialdemòcrates i no pas perquè no podia continuar la guerra. Un cop acabat l’acte, des del cim dels turons de la ciutat es varen llançar focs artificials i una coral masculina va cantar l’oració: Preguem els justos davant Déu. Les campanes dels temples de la catedral no varen parar de repicar. Un cop finalitzat, Goebbels i Hitler se’n varen anar a l’hotel.

A primeres hores de la tarda del dia 5 de març, el dia de les eleccions que havien de dur al partit nazi a la majoria absoluta, Goebbels i Hitler varen tornar amb avió a la capital alemanya per celebrar la victòria. Unes hores després, junts varen anar al Teatre de l’Òpera, a l’Unter den Linden, per veure Les Walkiries de Wagner. Un cop acabada l’obra, Hitler es va dirigir a la casa de Göering, a la Kaiserdamm, per saber els resultats electorals. Göering va ser el responsable d’anunciar a la premsa els resultats, que varen dur una victòria dels nazis, però no amb l’anhelada majoria absoluta, quedant-se amb el 43,9% dels vots, 17.277.180 vots de 39 milions, el que representava 288 dels 647 escons. Tot i no aconseguir l’objectiu, es va celebrar la victòria i Goebbels va escriure en el seu Diari que eren xifres increïbles. Tot i la repressió del govern als partits d’esquerre, aquests varen conservar una proporció elevada de vots respecte els seus anteriors resultats. El Partit Comunista, que molts dels seus membres o estaven a presó o exiliats, va obtenir 4,6 milions de vots, un 12,3% de l’electorat. L’endemà dilluns, Goebbels i Hitler es varen reunir a la Cancelleria per analitzar els resultats. Goebbels li va parlar sobre la necessitat de crear ràpidament el nou Ministeri de Propaganda que ell mateix volia dirigir per controlar la premsa i les arts del país. Goebbels li va dir que incorporaria en una única organització la premsa, la ràdio, el teatre, el cinema i la propaganda en cinc departaments, de manera que tindria competències en casi tots els àmbits intel·lectuals de la nació. Aquell afany de voler apropiar-se de tants sectors de la vida cultural del país li va portar més d’una disputa amb altres jerarques nazis que també volien posar-hi les grapes com Alfred Rosenberg.

El dia 11, Hitler va justificar en una reunió del Gabinet la creació d’aquest nou Ministeri que havia de dirigir Goebbels, odiat i temut per molts del seu Gabinet. El canceller va manifestar que la principal feina del nou Ministeri seria la preparació d’importants accions governamentals, i va posar l’exemple que es tindria que explicar-se en el poble que el pagès s’arruïnaria si no es feia alguna cosa per millorar la venta dels seus productes. Hugenberg va ser dels qui s’hi va oposar amb més vehemència perquè el govern, controlat fins llavors per conservadors, quedaria equilibrat entre ells i els nazis. Dos dies més tard, Goebbels va ser nombrat ministre d’Il·lustració Pública i Propaganda. El president Von Hindenburg va firmar l’acte de nomenament i Goebbels va formar part del Gabinet. Goebbels va tenir un Ministeri poderós, amb tota seguretat el més influent, que controlaria la premsa, la ràdio, la literatura, les arts plàstiques, el teatre i la indústria cinematogràfica. El creixent número de treballadors del Ministeri va fer que el 1936 es construís un edifici annexa a la part de darrere del vell edifici del número 49 de la Wilhelmstrasse per part de l’arquitecte Karl Reichle. El dia 15, Goebbels va fer la seva primera aparició davant la premsa com a nou ministre i va anunciar les línies generals del Ministeri. El ja ministre va explicar en els periodistes que no només havien de saber el què estava passant, sinó també el punt de vista del govern i com havien de transmetre les notícies amb més eficàcia. Després de senyalar que la revolució nacional s’havia dut a terme en poques setmanes quan en altres episodis de la història havien precisat anys, va indicar que la creació d’una cartera com la seva indicava la voluntat de crear un vincle estable entre el poble i la seva expressió política, que era el nou govern. Goebbels va afegir que la revolució no es podia sostenir a través de les baionetes, en clara senyal a les SA, que demanaven continuar amb la revolució, i va afirmar que havia de tenir el suport actiu de la majoria de la població. Recordant les últimes eleccions, va declarar que el govern no es donaria per satisfet sabent que tenia un suport del 52% mentre terroritzava a l’altre 48%.

El dia 17, ja actuant com a ministre, Goebbels va proposar a l’actriu Leni Riefensthal, la gran actriu alemanya que enamorava inclús a Hollywood i a Walt Disney, rodar una pel·lícula sobre Hitler. Des del començament, l’actriu, que sempre va ser fidel al règim, es va mostrar entusiasmada amb aquella idea. Riefensthal sentia una forta admiració cap a Hitler i molts, entre ells Hanfstaengl, sospiraven per una relació entre ells dos. La protagonista de la pel·lícula Das blue Licht, sempre va negar cap tipus de relació amorosa o sexual amb el canceller i després dictador, tot i que va assegurar que Goebbels sí que se li havia insinuat. Hanfstaengl va assegurar que Riefensthal va voler seduir Hitler, però que aquest la va rebutjar. El fet de que Riefensthal acabés sent la gran cineasta del nazisme va comportar més d’una queixa dins dels jerarques nazis pel simple fet de ser una dona. Segons el model nacionalsocialista, la dona havia de ser la cuidadora de la llar, criant els fills i atenent les atencions del marit. També molts nazis no la veien com la persona ideal per dur a terme aquella filmació perquè no estava afiliada al partit. El mes de juny Hitler i Leni varen acordar que el documental es diria Der Sieg des Gaubens (Victòria de Fe) i aniria sobre el cinquè Congrés del NSDAP que s’havia de celebrar en el camp de Zepperlin de Nuremberg del 30 d’agost al 3 de setembre.

El dia 21, un dia festiu a Potsdam per commemorar que el 21 de març de 1871 el canceller Otto von Bismarck havia aprovat la Constitució del primer Parlament de l’Alemanya unificada, Goebbels va aprofitar-ho per celebrar la cerimònia d’obertura del 8è Reichstag. La cerimònia tindria lloc a l’església de la Guarnició, la Garinsonkirsche, fundada a principis del segle XVIII per la dinastia Hohenzollern de Prússia. Des de Berlín va sortir una comitiva amb membres del nou govern direcció a la ciutat prussiana. Les cases de Potsdam en aquells moments lluïen grans banderes amb l’esvàstica juntament amb les banderes tricolors de l’Imperi. Abans d’arribar a la ciutat, Goebbels i Hitler es varen dirigir al cementiri de Luiswnstadt, situat a les afores de la ciutat, per deixar enormes corones a les tombes dels homes de les SS caiguts en la lluita durant la pujada al poder. Aprofitant la festivitat, els nazis varen atorgar un perdó general pels delictes comesos durant el temps de la presa de poder, perdó que va anul·lar més de 7.000 processos. Un cop acabat l’acte tots varen tornar als automòbils i varen baixar per la Reichstrasse 1 cap a Potsdam. En arribar a la ciutat símbol de la monarquia prussiana, multituds no deixaven de cridar-los contents per veure’ls. Tot i que s’havien organitzat més actes, Goebbels no volia que Hitler assistís a altres cerimònies pel simple fet que no li agradaven. Un cop la caravana va arribar la ciutat, les campanes varen començar a repicar i els diputats es varen dirigir a peu cap a la Garinsonkirsche. L’església estava ocupada pels mariscals, els generals i els almiralls del règim imperial, i tots anaven vestits amb els seus uniformes de gala i anaven encapçalats pel mariscal August von Mackensen, que lluïa l’uniforme dels Húsars de la mort. La cadira del kàiser estava buida, però darrere d’ella i va seure l’antic príncep de la Corona, que portava un gran uniforme. El cor de l’església s’hi varen acomodar els diputats nazis, vestits amb camises brunes, els nacionalistes de Hugenberg i els del Partit del Centre de Ludwig Kass. No hi havia present cap diputat socialdemòcrata i comunista. A fora l’església, a la plaça, estava plena de gent animada.

Von Hindenburg va arribar poc després a la plaça i Hitler el va anar a saludar juntament amb el capellà castrense de l’església. Les camises brunes, vestides totalment de color negre, es varen col·locar a segona fila, darrere del President i els generals, mentre desfilaven les tropes. Quan es va obrir la porta del temple, tothom es va posar dempeus i, llavors, Goebbels i el govern varen entrar-hi. Totes les mirades anaven dirigides a un home, Hitler, vestit d’etiqueta amb un vestit negre acompanyat per un barret de copa i una capa, una vestimenta poca usual en ell. Von Hindenburg el seguia amb el seu bastó. Un cop tots al seu lloc, va acabar de sonar l’himne del Leuthen, el Nun danket alle Gott, i, a continuació, el President va fer un discurs. Llavors va ser el torn del canceller, que va homenatjar a Von Hindenburg i Prússia, el land del President. Un cop acabada la cerimònia, des de fora l’església es varen disparar canons i, enmig de trompetes i tambors, l’Exèrcit, les SA i els Cascs d’Acer varen fer una desfilada.

L’endemà 22, un Goebbels satisfet per com havia anat l’acte es va poder instal·lar a la seva residència oficial com a ministre de Propaganda, en el Palau de Leopold, situat a la Wilhelmplatz 8/9, que havia sigut construït el 1737 i reformat 100 anys després per l’arquitecte de l’Estat prussià Karl Friedrich Schinkel. Un cop instal·lat, Goebbels va acordar amb el ministre de comunicacions, el baró Peter Paul von Eltz-Rübenach, que ja havia delegat en el Ministeri de Goebbels part de les comunicacions referent a la societat radiofònica del Reich, la supervisió per part del seu Ministeri de la ràdio. Goebbels va promoure una producció abundant i assequible d’aparells de ràdio. Les marques Bosch i Siemens es varen repartit el mercat d’aquells aparells receptors populars, Volksempfänger, que costaven 76 Reichsmarks. Dos dies més tard, Goebbels va presentar un projecte llei que havia proposat des de feia temps des del NSDAP, que convertia l’1 de maig en festa nacional del poble alemany, fent realitat el vell somni de la classe obrera alemanya de celebrar aquella data tan marcada per l’obrerisme. El dia 25, Goebbels va citar els intendents i directors de les societats radiofòniques a la Casa de la Ràdio berlinesa perquè hi faria un discurs. Donant repetitius cops a la tribuna de l’orador, Goebbels primerament va dir que no podien està contents amb un suport del 37% de la població i va deixar clar que a partir d’aquell moment seria ell qui controlaria les ràdios. Va assegurar que la posarien al servei de les seves idees, afirmant que cap altre idea hi trobaria expressió. El ministre va demanar depurar el marxisme i va deixar clar que la ràdio seria purgada d’inconformistes i d’esquerres. Expressant les seves idees nacionalsocialistes, va dir que la ràdio que ell desitjava havia de ser imaginativa, moderna i no tenia que avorrir a l’oient, ja que era l’instrument més modern i més important per influir les masses, va proclamar. Curiosament a Goebbels mai li va ser del seu gust la televisió. Inclús va augurar que a llarg termini la ràdio, que per llavors estava a quatre milions de llars alemanyes, substituiria la premsa escrita. Goebbels va ser un dels responsables que va estimular l’audició col·lectiva per fomentar la participació en els actes de masses que es transmetrien. Llavors, Goebbels va definir l’objectiu del seu Ministeri: la mobilització espiritual del poble en una recreació permanent de l’esperit d’entusiasme popular que havia galvanitzat.

L’endemà, Goebbels va rebre per part de Hitler, que es trobava a la seva casa de muntanya del Berghof, a Obersalzberg, en els Alps bavaresos, al nord-est de Berchtesgaden, en el sud-est de Baviera i a 100 milles de Munic, per reunir-se l’endemà per parlar del boicot mundial als productes alemanys que estava planejant el Congrés Jueu nord-americà. Goebbels de seguida va preparar un document que, segons la decisió de Hitler, convocava a tots els organismes del NSDAP a un boicot als negocis jueus a Alemanya a partir del pròxim 1 d’abril. Per dur a terme aquest boicot, Julius Streicher, gauleiter de la Baixa Francònia i director del setmanari Der Stürmer, va ser nomenat cap de la comissió central encarregada de la planificació i l’organització del boicot. Goebbels seria l’encarregat dels preparatius propagandístics. El dia següent, Goebbels va enviar un teletip a Hitler per explicar-li la seva crida al boicot. Durant aquell dia els jueus varen sortir als carrers de Nova York per protestar contra el nou govern alemany.

Però Goebbels tenia altres assumptes entre mans, com el d’estar al dia a Hisenda. Abans de que pugessin al poder, Goebbels tenia problemes amb Hisenda i devia una important suma. El dia 28 va enviar una carta d’agraïment a l’especialista en impostos, Schuler, per haver aconseguit arreglar satisfactòriament els seus problemes d’endarreriment en el pagament d’impostos. A més, aquell dia es va reunir amb els representants de la indústria cinematogràfica i va criticar les pel·lícules que s’havien fet fins llavors perquè creia que estaven allunyades de l’esperit d’aquell moment. El ministre va afirmar que el nou moviment no s’esgotava en desfilades i tocs de trompeta, i va posar l’exemple de la pel·lícula El cuirassat de Potemkin, del director soviètic Serguei Einstein, com el model de pel·lícules que volia que es fessin a partir d’ara.

El dia 1 d’abril, dia de l’aniversari del naixement del canceller Otto von Bismarck, els nazis varen posar en marxa el boicot contra els jueus. Les SA i les SS, armats amb porres, varen envair els carrers de les ciutats i es varen posar davant dels comerços jueus per intimidar alguns clients que volien desafiar el boicot i varen colpejar els treballadors jueus que anaven al seu lloc de treball. Varen pintar l’estrella de David als vidres de les botigues jueves al mateix temps que demanaven a la gent que no entrés als negocis jueus i no utilitzessin ni els serveis mèdics ni els advocats jueus. Moltes botigues no jueves, per si de cas, varen col·locar cartells que deien que eren negocis cristians alemanys reconeguts. Les empreses jueves més grans no es varen tocar perquè el seu pes en l’economia era molt gran i el secretari Rudolf Hess va demanar protegir els grans magatzems, controlats molts d’ells per jueus, com els magatzems Uhlefelder de Munic o els magatzems Wertheim de Berlín. A part, els nazis varen entrar als grans cafès i restaurants per buscar jueus per maltractar-los. Mentre el boicot estava en marxa, Goebbels va parlar en el Lustgarten berlinès en un discurs, que va ser retransmès per totes les emissores alemanyes, clarament antisemita i va explicar la campanya jueva mundial contra els productes alemanys. De forma amenaçadora, va dir que si els jueus alemanys declaraven no tenir la culpa de que els de la seva mateixa raça denigraven cap als règims nacionals d’Alemanya, de la Gran Bretanya i dels Estats Units, llavors els nacionalsocialistes tampoc tindrien la culpa si demanaven passar comptes amb ells. Goebbels va continuar el seu discurs dient que de les tombes de Flandes i de Polònia s’aixecaven dos milions de soldats alemanys de la Primera Guerra Mundial que denunciaven que el jueu Ernst Toller pogués escriure a Alemanya l’ideal heroic era el més estúpid dels ideals. Un cop més, Goebbels, fent igual que la majoria dels jerarques nazis i el propi Hitler, va utilitzar els caiguts de la Gran Guerra per justificar les seves accions. Un cop finalitzat l’acte, el ministre va recórrer els carrers de la ciutat per veure com anava el boicot i va proclamar satisfet que les botigues jueves estaven tancades, que el públic s’havia solidaritzat amb les SA i va afirmar que el boicot era una gran victòria moral per Alemanya. Però Goebbels o exagerava o mentia, ja que el boicot no va tenir l’èxit esperat i la població, en línies generals, va fer com un dia normal i va rebutjar aquell atac antisemita. A més, moltes persones, previngudes per si de cas, varen fer les seves compres a les botigues jueves el dia anterior. Per tant, encara que va baixar la facturació aquell 1 d’abril havia pujat el dia anterior. Els membres de les SA i les SS es varen discutir en més d’una ocasió amb compradors frustrats, entre els quals hi havia generals amb les seves condecoracions. El boicot no va durar més que aquell dia, tal i com estava previst. Tot i l’escàs èxit, el boicot sí que va tenir greus conseqüències a curt i llarg termini perquè moltes empreses privades varen seguir l’exemple de la gran cadena de magatzems Karstadt, que va acomiadar a tots els treballadors jueus. A més, molts jueus, els que tenien més recursos i més contactes, varen començar a abandonar el país en veure que els nazis anaven de debò en acabar amb els jueus. Otto Klemperer, per posar un exemple, va ser dels que al cap de pocs dies va abandonar el país. L’endemà, Goebbels va informar de forma triomfal que els països estrangers havien vist que estaven decidit en la seva política antisemita i va assegurar que estaven recuperant de forma gradual el sentit. Però, la mala imatge del govern dins del país va ser gran i, per exemple, el teòleg Dietrtich Bonhoeffer va publicar un text a la revista Vormarsch, Endavant, en què denunciava el règim d’actuar amb mala fe.

El dia 10 d’abril, Goebbels va rebre el delegat de la Federació Alemanya d’Estudiants, que sol·licitava des de feia uns dies cremar els llibres contraris al règim a principis de maig i demanava una ajuda econòmica del Ministeri de Propaganda. Goebbels va estudiar el pla, que en general aprovava i recordava com en els seus anys de joventut com havia tingut estudiar amb professors jueus com Gundolf i Waldberg. Tenia clar que s’havia d’eliminar com més aviat millor els professors jueus i acabar amb els llibres d’autors jueus. L’endemà mateix, el govern va aprovar una llei on expulsava els jueus de les feines de funcionari. Aquesta nova mesura antisemita també va portar queixes i el director de l’Òpera de Berlín, Wilhelm Furtwängler, va publicar una carta oberta a Goebbels en què li deia que no estava disposat a rescindir els contractes dels intèrprets jueus de la seva orquestra. En la carta li deia que l’acomiadament de tants bons músics jueus era incompatible amb la restauració de la dignitat nacional. Goebbels va fer cas omís a la queixa, tot i que respectava la fama mundial del director. Furtwängler va tindre més disputes amb el règim per la qüestió jueva, però finalment va claudicar i va acceptar totes les mesures antisemites per tal de conservar els càrrecs que li va assignar el règim. Aquell mateix any Goebbels el va situar en el Consell d’Estat Prussià i el nomenaria vicepresident de la futura Cambra de Música.

Però abans de tornar a atacar als jueus, Goebbels tenia clar que s’havien de fer amb el control de la població i preparava amb determinació l’1 de maig. El dia 17 va escriure en el seu Diari que aquell dia es convertiria en la celebració d’una demostració grandiosa de la voluntat del poble i que el 2 de maig ocuparien les oficines sindicals. Els nazis volien eliminar els sindicats del país, que eren nombrosos i forts, molts treballadors estaven afiliats a algun sindicat, i volien construir un sindicat únic controlat pel règim. El ministre profetitzava que quan els sindicats estiguessin a les seves mans, els demés partits i organitzacions no serien capaços de resistir gaire temps més. D’aquesta manera s’anava complint l’objectiu que havien dit abans d’arribar al poder, destruir la democràcia des de dins. Empesos pel terror del nou règim, els sindicats s’hi varen posar bé davant del règim, com per exemple el sindicat lliure del Allgemeiner Deutscher Gewerkschaftsbund, ADGB, que el dia 19 va recomanar en els seus afiliats que participessin a la festa del Primer de Maig. El dia 28, els sindicats liberals i cristians varen arribar a un acord pel que es comprometien a donar el primer pas per la unificació completa de tots els sindicats en una organització nacional única. El dia 30, l’Associació de la Premsa Alemanya del Reich, el sindicat dels periodistes, es va coordinar a partir d’aquell dia per iniciativa pròpia, el mateix que varen fer molts altres organismes similars. Otto Dietrich, el cap de premsa del NSDAP i un dels inversors més grans del partit nazi, en va ser elegit el director i va anunciar que en el futur la inscripció a l’Associació seria obligatòria per tots els periodistes.

El dia 20 d’abril Hitler va fer 44 anys i el seu aniversari a partir de llavors es va celebrar a tot el país com un dia de festa nacional i Goebbels, fidel amic seu, es va encarregar dels actes. Per tot el país es varen fer homenatges, tot i que Hitler no va ser present a cap d’ells perquè estava descansant a Baviera en el seu modest apartament privat de Munic, el segon pis del número 16 de la Prinzregentenstrasse, un dels carrers més elegants de la ciutat. Hitler va ser tractat com un Déu o com un Cèsar i pels carrers i les places de tots els pobles i ciutats es varen adornar per l’ocasió amb símbols nazis. Les cases i les botigues estaven decorades per l’ocasió, els tramvies portaven banderetes amb l’esvàstica i les esglésies oficiaven serveis especials per desitjar sort al canceller. Goebbels, des de Berlín, va fer un discurs per la ràdio on va arribar a comparar Hitler amb Von Bismarck. A la nit, el ministre va assistir en el Teatre Estatal de la plaça berlinesa de Gendarmenmarket. Avui en dia és una sala de concerts. Allí, en motiu de l’aniversari, l’escriptor nacionalsocialista Hanns Johst va estrenar el seu drama Schlageter, una versió teatral de l’aixecament alemany contra els francesos a la Baixa Renània a principis de la dècada de 1920 escrit i dedicat a Hitler. En escena, els papers principals els interpretaven Veit Harlan, el popular actor Albert Bassermann i Emmy Sonnemann, futura esposa de Göering. Al final del drama patriòtic, el públic es posar dempeus i va cantar el Horst-Wessel-Lied i després varen aplaudir als actors, que varen fer la salutació romana menys Bassermann, que es va quedar amb els braços creuats sobre el pit i es va inclinar en la forma característica dels actors de teatre.

El dia 23, Goebbels va aterrar a Colònia per dirigir-se després a Rheydt, la seva ciutat natal, per donar-se un bany de masses. Jupp, l’escriptor fracassat, s’havia convertir en poc temps en la mà dreta d’un canceller que estava destinat a convertir-se en dictador i ocupava un Ministeri transcendental en la vida cultural del país. La ciutat es va preparar per l’arribada del seu antic vilatà i les autoritats municipals varen decidir canviar el nom de la Dahlener Strasse, on havia crescut el ministre, per la Joseph-Goebbels-Strasse.

El Primer de Maig es va celebrar l’antiga jornada de lluita del moviment obrer, el Dia Nacional del Treball amb l’objectiu d’apropiar-se de les tradicionals concentracions d’esquerres d’aquell dia. Els socialistes de tot el món havien celebrat el Primer de Maig com a festa del treball des de la dècada de 1880, però a Alemanya no havia aconseguit el reconeixement oficial fins ara. Fins llavors els treballadors s’havien manifestat com els adversaris de l’Estat i no com els seus beneficiaris. La ràdio va emetre cançons de miners, grangers i soldats, i va transmetre una simfonia del treball i va presentar entrevistes a civils seleccionats especialment per l’ocasió. Els locals dels sindicats varen ser engalonats amb la vella bandera nacional (negra, blanca i vermella). L’acte principal tindria lloc a l’aeròdrom de Tempelhof, al sud de Berlín i el més gran d’Europa, i seria una manifestació dissenyada pel jove arquitecte Albert Speer, amic de Hitler i que havia reformat el Ministeri de Propaganda de Goebbels. Els obrers que varen anar a la manifestació varen rebre una prima pel desplaçament i se’ls va oferir un dinar. Tot i que la festa era voluntària, a molts se’ls va exigir que es reunissin en el seu lloc de treball abans de marxar en formació a la desfilada i milers de treballadors de la indústria de Berlín els hi varen confiscar la targeta registradors en arribar a la feina i els hi varen prometre que els hi tornarien en el camp de Tempelhof. A les vuit del vespre, després de tornar d’un acte amb el president Von Hindenburg en el Lustgarten, Hitler va fer un discurs davant d’un milió de persones. Centenars de milers de treballadors es varen concentrar a les places d’Alemanya per escoltar els discursos a través dels altaveus col·locats per l’ocasió. En repetides ocasions, Hitler es va dirigir als treballadors descrivint-los com uns patriotes que havien construït la fortalesa industrial d’Alemanya i servit de forma honorable en el seu país en la Primera Guerra Mundial. Per tal de satisfet la massa obrera, Hitler va aprofitar la cerimònia per anunciar el monumental programa de construcció de carreteres. A mitjanit els focs artificials varen posar fi a la festa, que va acabar amb enormes creus gamades resplendents il·luminant el cel. L’endemà, els nazis varen eliminar i prohibir tots els sindicats, que tenien fins llavors sis milions d’associats, i varen formar el Front de Treball, on tots els treballadors s’hi havien d’inscriure. L’Estat es va fer càrrec del Banc Obrer i de les seves sucursals, quedant-se amb els seus fons, uns 184 milions de marcs, que varen servir per finançar el Front de Treball, el DAF. Les seus de les principals organitzacions dels treballadors varen ser ocupades i també es varen confiscar els seus fons.

Amb el Primer de Maig passat, Goebbels va tornar a perfilar en acabar de dominar la cultura del país. El dia 3 de maig, l’associació d’estudiants li va tornar a demanar per escrit que pronunciés un discurs incendiari la nit del 10 de maig, el dia que es varen cremar els llibres que no eren del gust del règim. A la tarda d’aquell dia 10, un grup de nazis va recórrer les biblioteques públiques i privades per llançar al carrer de les principals places de 19 ciutats universitàries tots els llibres que Goebbels havia senyalat que eren perjudicials. El ministre va utilitzar el NSDSTV, el Nationalsozialisticher Deutscher Studentenbund, una lliga d’estudiants nacionalsocialistes dirigida per Fritz Hippler per aquell auto de fe. A Berlín, un grup de nazis varen recollir els llibres que havien llançat per apilar-los a la Bebelplatz, a la Plaça de l’Òpera, davant de la Universitat Frederic Guillem, per cremar-los. A la nit es varen encendre amb gasolina uns 20.000 llibres i els estudiants, mobilitzats pel ministre, varen ballar danses índies al voltant de les flames mentre sonava l’himne nacional i es cantava després l’himne del NSDAP. Al cap d’uns minuts, una caravana de vehicles va arribar a la plaça. En un d’ells hi havia Goebbels, que no se’l veia gens entusiasmat, ja que tornava d’una reunió amb altres dirigents i ministres per aconseguir més competències per al seu Ministeri, sobretot es volia ocupar de la propaganda a l’estranger i el ministre Von Neurath s’hi havia oposat enèrgicament. En baixar del vehicle, el ministre es va dirigir davant d’un micròfon per explicar que l’època de l’intel·lectualisme jueu havia acabat com la República de 1918 i va assegurar que començava el triomf de la Revolució alemanya d’un munt de cendres. Goebbels va acabar el seu discurs cridant ben fort un Heil Hitler!. Entre els assistents hi havia uns quants corresponsals estrangers que es varen quedar desconcertats davant del que veien. Tres dies més tard, Goebbels va escriure en el seu diari que la revolució continuava i va comentar satisfet les detencions generalitzades dels líders obrers i va acabar el seu escrit dient que ja eren els amos d’Alemanya.

El dia 14 va entrar per primer cop en escena la seva esposa Magda, que seria la model de dona alemanya segons les idees nacionalsocialistes i mare superior de l’Estat nazi que apareixeria sovint al costat de Hitler, mentre Eva Braun només se li permetia una existència oculta. Magda va fer un discurs per la ràdio en motiu del Dia de la mare i va subratllar que la mare alemanya se situava ja per instint al costat de Hitler i que, després de comprendre els seus elevats objectius espirituals i morals, es convertia en una entusiasta adepta i en una fanàtica lluitadora. Hitler, sempre agraït a Magda pel seu suport incondicional, sempre va gaudir d’un gran suport del sector femení. Dos dies més tard, les dones de la Federació d’Associacions de Dones Alemanyes varen ser obligades a ingressar al Front de Dones Alemanyes, una organització femenina nacionalsocialista. Magda no faria de dona del ministre de Propaganda, sinó que faria de primera dama del Tercer Reich. Juntament amb Hitler, Magda va ajudar a Erich Higenfeld, proper al seu marit i coordinador de l’Assistència Popular Nacionalsocialista, a estendre el seu dominis sobre els grups de solidaritat del partit per tot Alemanya.

Mentrestant, Goebbels continuava el seu estira i arronsa amb el ministre Von Neurath, que no estava disposat a perdre competències del seu Ministeri d’Exteriors a favor del Ministeri de Propaganda. Von Neurath va enviar-li a Goebbels uns negociadors, però aquests varen aconseguir ben poca cosa davant la determinació i la capacitat de Goebbels, ferm en el seu camí de controlar la vida cultural alemanya. El dia 24 va tenir una reunió per parlar de les competències del Ministeri de Propaganda. Hitler ja havia defensat amb fermesa el criteri de la seva mà dreta i amic, i li va donar el càrrec de la propaganda activa a l’estranger, deixant Von Neurath molt tocat i derrotat. Però altres ministres presentaven més batalla, com Göering, que el dia 12 de juny va enviar una circular a diversos ministres i governs regionals per cridar-los l’atenció sobre el fet de que la ràdio no es prestés sota cap concepte a ser administrada per una sola persona. Defensava la col·laboració per la gestió de la ràdio per aconseguir millors resultats. Cinc dies més tard, Goebbels va qualificar aquella circular com una falta de respecte cap a la seva persona i va deixar que Hitler fes d’àrbitre en l’assumpte. Molts jerarques nazis que tenien diferències entre ells solucionaven els problemes deixant que Hitler fos l’àrbitre. Aquesta tàctica la va utilitzar en més d’una ocasió Speer quan va ser ministre a partir del febrer de 1942, ja que sabia que gaudia de l’amistat del dictador per treure’n redit. Goebbels, com Speer, sabia que Hitler es posaria del seu costat. Al cap d’uns dies, tal i com Goebbels imaginava, Hitler va confirmar l’exclusiva competència de Goebbels sobre la ràdio.

A finals de juny es varen començar a suprimir els partits polítics deixant únicament el NSDAP com a únic partit legal. El primer partit després del comunista en ser suprimit va ser el Partit Socialdemòcrata i el 23 de juny Goebbels escrivia amb un to triomfalista en el seu Diari que ja no s’hauria d’esperar molt per aconseguir un Estat totalitari. La supressió dels partits va ser ràpida i sense problemes, ja que cap partit va poder resistir-se a les forces paramilitars de les SA i les SS i la policia. Els conservadors ara es penedien d’haver deixat la cartera d’Interior a Hitler, que era la que més reclamava quan negociava el seu govern. El dia 28, després de que es dissolgués voluntàriament el DNVP i Hugenberg es veiés obligat a dimitir com a ministre, Goebbels va aprofitar-ho per anunciar que Walter Darré, el delegat polític agrari del NSDAP i l’autor de El pagès com a font de vida de la raça nòrdica, seria el seu successor en el Ministeri d’Alimentació i que ell ocuparia la residència oficial del Ministeri, al costat de la Porta de Brandenburg, en el més septentrional dels set jardins ministerials, entre la Wilhelmstrasse i la Friedrich-Ebert-Strasse, a la Hermann-Göering-Strasse 20. Hitler va donar la seva aprovació perquè ocupés aquella vivenda aristocràtica. Goebbels sempre va desconfiar de l’alta societat alemanya, però en canvi li agradava està envoltat de gent de la reialesa, tot i que no tenia la menor simpatia per la Casa dels Hohenzollern, encara que era amic del príncep hereu Frederic Guillem. Li agradava viure com els aristòcrates.

El dia 30, Goebbels va donar les claus de la seva nova casa a la Magda, però quan l’esposa del ministre hi va entrar no li varen agradar gens els mobles que havia elegit l’arquitecte Speer i els va fer canviar. En aquells moments i amb una mansió nova, Goebbels estava eufòric, ja tenien el que volien, un Estat total nacionalsocialista, i va escriure en el seu Diari que la revolució tenia un sorprenent dinamisme. L’endemà va fer un discurs oficial a Stuttgart on va dir que a partir d’ara no tolerarien altres partits que no fossin el NSDAP. L’últim partit que es va dissoldre va ser el Zentrum el 5 de juliol per por a que els seus membres fossin detinguts.

El 30 de juny, Hitler va tenir que fer un altre cop d’àrbitre a favor de Goebbels, ara per diferències amb el ministre Wilhelm Frick, un amant de l’art a qui Goebbels no suportava. Hitler, per no deixar més interrogants, va explicar en un decret que Goebbels seria el responsable de tots els treballs encaminats a influir la vida mental i espiritual de la nació per aconseguir la màxima assistència en el règim, tant per informar al públic de l’interior del país com a l’estranger, i d’administrar totes les instal·lacions i institucions. Tot i que Hitler li donava més competència, no donava tot el que Goebbels desitjava. Les atribucions del Ministeri de l’Interior que passaven a dependre de Goebbels a través del decret eren la instrucció general en política interior, l’Escola Superior de Política, la implantació i celebració dels dies festius nacionals i festivitats estatals, la premsa, la ràdio, on totes les emissores es varen posar en mans del Ministeri de Propaganda, l’himne nacional, la Biblioteca alemanya de Leipzig, l’art, el forment de la música, incloent l’Orquestra Filharmònica, els assumptes teatrals i cinematogràfics, així com la lluita contra l’anomenada literatura barata i contra el jazz, tot i que era conscient del seu arrelament a Alemanya i va permetre alguns temes en sessions radiofòniques nocturnes. Precisament, aquell dia Goebbels va fer un discurs a l’Escola Superior de Ciències Polítiques sobre el feixisme i va dir que el Partit Feixista italià havia construït una organització gegantesca de diversos milions de persones en el que tothom es reunia en teatres populars, jocs, esports, turisme, excursions, càntics que l’Estat subvencionava per tots els mitjans. Goebbels volia implementar l’estratègia del Partit Feixista en el seu Ministeri. Però Goebbels no en tenia prou, encara pensava que el seu Ministeri podia ser més poderós i tenia por que el Front Alemany del Treball de Robert Ley, conegut com el borratxo del Reich per la seva afició a la beguda, li llevés competències i, per aquest motiu, el 6 de juliol es va reunir amb Hess, a qui li va explicar les intencions de Ley i va definir el DAF com un organisme marxista. Dos dies més tard va advertir en un article contra les tendències marxistes dins de l’Organització Nacionalsocialista de Cèl·lules d’Empresa, el NSDBP en sigles alemanyes. El dia 13 va escriure un escrit a la Cancelleria en què acusava a Ley de seguir sent partidari del classisme i del sindicalisme marxista. Res l’aturaria fins que aconseguís el que ell volia. Goebbels demanava que en el sector artístic es donessin instruccions al Front del Treball de no atemptar contra la continuïtat de les associacions professionals existents que col·laboraven amb el seu Ministeri. El ministre també demanava crear una Cambra de Cultura que estaria formada per les organitzacions de diferents àmbits i estaria sota el seu control. Goebbels odiava a Ley, a part de perquè el considerava marxista, per la seva afició a la beguda, tot i que més tard formaria part del seu entorn. El dia següent, el seu Ministeri va crear la Cambra de Cinema per supervisar tota la indústria cinematogràfica. Totes les persones que a partir de llavors treballessin en la indústria cinematogràfica estarien obligades a fer-se membre de la Cambra que, organitzada en deu departaments, cobraria totes les facetes del cinema.

El 22 de juliol es va inaugurar la galeria privada de Ferdinand Moeller de Berlín l’exposició Trenta artistes alemanys sota la direcció dels pintors Otto Andreas Schreiber i Hans Jakob Weidemann. Hi havia exposades obres de l’expressionisme alemany d’autors com Ernst Barlach, Macke, Emil Nolde, Rohlfs i Pechstein. Al cap de tres dies, Frick va fer tancar l’exposició perquè Weideman pertanyia al Ministeri de Propaganda i sospitava que Goebbels estava al darrere de la galeria. Aquest incident va obrir una nova pugna entre Goebbels i Frick. El dia 24, Goebbels es va dirigir a Obersalzberg per reunir-se amb Hitler. El canceller va aprovar la idea del seu ministre i amic d’aglomerar al màxim de competències dins del seu Ministeri i va expressar la plena admiració pel seu treball.

Per tal de convèncer al poble de que el govern estava fent tots els possibles per ajudar als més necessitats, ja que el nou govern començava a patir un desgast popular perquè no es veien les millores anunciades, Goebbels el 13 de setembre va anunciar un programa d’ajuda a curt termini batejat com Programa d’Ajuda Hivernal del Poble Alemany que se celebrarien cada any. Eren uns programes d’emergència presentats pels líders regionals del NSDAP, que amb el temps seria un impost disfressat, casi una extorsió, que asseguraven menjadors populars i subscripcions a favors dels necessitats. Aquest Programa que semblava revolucionari no era res més que uns plans similars als que ja tenia la República de Weimar, establerts formalment el 1931 pel canceller Brüning.

El 19 de setembre el govern va arribar a un acord per aprovar el projecte per una llei de Cambra de Premsa i Cultura. Tres dies més tard, el govern va publicar la Llei de Cambres Culturals del Reich que havia de canalitzar tota la vida intel·lectual i cultural del país a través de set cambres: la Cambra de Ràdio, la Cambra de Literatura, la Cambra de Música, la Cambra de Belles Arts, la Cambra de Teatre, la Cambra de Premsa i la Cambra de Cinema. Goebbels va ser designat president de les Cambres Culturals. Els jueus varen tenir prohibit a partir de llavors treballar en aquestes professions culturals. El 13 de novembre es va constituir oficialment la Cambra de Cultura, on tots els artistes, músics i periodistes s’hi havien de registrar si no volien arriscar-se a que se’ls negués el seu dret a pintar, interpretar o escriure.

Goebbels, que encara volia més poder, tenia aquells dies l’agenda plena, ja que Hitler el va enviar el dia 25 a l’assemblea de la Societat de Nacions amb l’objectiu de treure el país, que n’era membre des del 1925, de la Societat i de vendre la imatge de que Alemanya no desitjava cap més guerra. El ministre en assistir a la primera assemblea a Ginebra se’n va endur una mala imatge i la va definir com a depriment i una reunió de morts. L’endemà, després de les reunions del dia, Goebbels va anar a sopar amb el professor ginebrí d’Història Moderna i futur comissari de la Societat de Nacions a Danzig, Carl Jacob Burckhard. Enmig de la conversa el ministre li va dir que havia aconseguit canviar al seu favor l’ambient fred inicial entre els suïssos i que creia haver apagat les preocupacions del conseller federal suïs, Giuseppe Motta, pels desitjos expansionistes dels nacionalsocialistes. El dia següent a la tarda, després de les reunions de la Societat, Goebbels va fer una intervenció a la sala dels miralls de l’Hotel Carlton davant dels representants de la premsa internacional. La conferència, anomenada l’Alemanya nacionalsocialista i la seva missió de pau, rebutjava la tesis de que la nova Alemanya estigués preparant una futura política expansionista i va sostenir que era injust de que s’acusés a Alemanya quan tot el sistema sobre el què es basava el govern alemany estava impregnat d’un esperit pacifista. Goebbels va referir-se sobre el nou règim com una noble forma de democràcia en la que es governava autoritàriament segons el mandat del poble. Les paraules del ministre varen ser rebudes amb incredulitat i amb algun somriure irònic. Tots sabien dels plans dels nazis i encara era ben present el boicot de l’1 d’abril o la crema de llibres del 10 de maig. El dia 29, Goebbels es va reunir amb l’antic president de la comissió de reparacions, Jean Louis Barthou, futur ministre d’Afers Exteriors francès, i amb Paul-Boncou per intentar fer-los perdre la por de que Alemanya no volia més agressions entre els dos països. Els francesos no se’l varen acabar de creure, tot i els innombrables arguments del ministre alemany. Quan Goebbels va tornar cap a Alemanya, Hitler encara estava més decidit en abandonar la Societat. Alemanya no tenia credibilitat i no se la deixaria rearmar tot i manifestar la pau. El 14 d’octubre, Hitler va anunciar que Alemanya sortia de la Societat de Nacions, denunciant un tracte injust per part de les demés potències, i va convocar eleccions pel 12 de novembre.

Goebbels va tornar a tenir al cap de poc un altre problema amb un alt funcionari nazi per un tema cultural. Aquest cop va ser amb Hanfstaengl, el seu odiat i apartat del poder per ordre seva, ja que el 3 d’octubre es va inaugurar en el cinema Capitol de Berlín la pel·lícula Hans Westmar, una pel·lícula basada en la història del màrtir Horst Wessel, mort el 23 de febrer de 1920 a mans dels comunistes. El guió, la direcció i la banda sonora varen ser obra de Hanfstaengl i el moment més emotiu de la pel·lícula era precisament la música que va posar Hanfstaengl en el moment del funeral. Aquella música fúnebre l’havia composta per la seva filla Hertha, que havia mort feia uns anys. Hitler en va quedar tan impressionat que va decidir posar aquella música en altres pel·lícules de propaganda com El Triomf de la Voluntat. Però Goebbels no desitjava que Hanfstaengl agafés de nou protagonisme i des del seu Ministeri va prohibir la pel·lícula qualificant-la de perillosa. Després de fortes discussions entre Goebbels i Hanfstaengl, la pel·lícula va ser estrenada aquell dia, tot i que es varen tallar 27 escenes i es va canviar el títol, ja que en un principi s’havia de dir Horst Wessel. Goebbels mai el va suportar perquè havia sigut amic i influent a Hitler i pel seu caràcter i estil burgès.

El dia 4, el govern, aconsellat pel cap de premsa Otto Dietrich, va aprovar la Llei de Premsa, on regulava la professió de periodista sota la vigilància i la llicència de Goebbels. La nova Llei decretava la destitució automàtica de tots els periodistes jueus, obligant a tots els periodistes a presentar un certificat d’arianitat i es va inspeccionar si havien simpatitzat o no amb la República. Eliminant la llibertat d’expressió, es responsabilitzava al redactor en cap d’un diari de tots els articles dels seus col·laboradors. A més, la Llei treia en els propietaris dels diaris la facultat d’acomiadar al seu propi personal. Una conferència de premsa diària dictaria en els periodistes els continguts dels seus futurs articles i els qui no seguissin les directrius serien empresonats per traïdors als interessos a la pàtria.

El 20 d’octubre, en el Palau d’Esports, Goebbels va justificar públicament la sortida d’Alemanya de la Societat de Nacions i de les negociacions pel desarmament. Va deixar clar que si havien abandonat la Societat i la Conferència de Ginebra no era per preparar cap guerra i va afirmar que tots els polítics estrangers es dedicaven a convertir Alemanya en cap de turc. El 8 de novembre, Goebbels va tenir que anar a declarar en qualitat de testimoni davant del tribunal imperial de Leipzig en el procés per l’incendi del Reichstag. El judici havia començat el dia 4 i a la banqueta dels acusats hi havia Ernst Torgler, Marinus van der Lubbe, Popov, Tanov i Georgi Dimitrov, futur secretari general del Komintern. El ministre va fer una crida al sentit de la justícia del món i va exigir a la premsa estrangera que reproduís la seva minuciosa descripció de les verdaderes circumstàncies del delicte. Goebbels va afirmar que era inadmissible que el govern d’un poble decent i honrat estigués sota sospita davant del món d’una manera tan falsa. El rumor de que havien sigut els nazis qui havien incendiat al Reichstag era bastant difós a l’estranger. El 13 de desembre, el Tribunal va absoldre a Torgler, Dimitrov, Papov i Tanov després de que Göering fos incapaç de convèncer als jutges de que hi havia proves contra ells. En canvi, Van der Lubbe va ser declarat culpable i sentenciat a mort. Va ser executat el 10 de gener de 1934 a través de la guillotina i el seu cos no va ser tornat a Holanda tal i com reclamava la família. Quan Hitler va conèixer la sentència es va enfadar molt i Göering va amenaçar a Dimitrov de que es tornarien a veure ben aviat les cares. La Gestapo el tancaria en una masmorra fins l’any següent i no es tornarien a veure les cares com havia augurat el president del Reichstag.

El dia 15 es va inaugurar oficialment la Cambra de Cultura en una gran cerimònia presidida per Hitler a l’auditori de la Filharmònica de Berlín. L’orquestra estava dirigida pel director Wilhelm Furtwängler, que continuava mosquejat amb Goebbels, primer, i després pel compositor Richard Strauss, defensor de la dictadura nazi. Goebbels, com a president de la Cambra, va fer un discurs on va afirmar que la revolució nacionalsocialista era total i que havia abastat totes les àrees de la vida pública i les havia reestructurat canviant i reformant del tot l’existència, la relació entre les persones i d’aquestes amb l’Estat. Es tractava, va continuar, d’una revolució des de baix, conduïda pel poble, que havia ocasionat la transformació de la nació en un poble unit. Goebbels va recomanar en els escriptors la descripció positiva del nou despertar d’Alemanya i un enfocament de les seves obres basat en un romanticisme inflexible. Un cop el ministre va finalitzar el seu discurs es va interpretar Els Mestres Cantors de Nuremberg de Wagner, una obra del gust de Hitler.

L’últim dia de l’any, Goebbels va rebre una carta de Hitler publicada a la premsa on li agraïa els seus treballs durant l’últim any. No únicament Goebbels va rebre aquella carta, ja que el dictador en va enviar un total de dotze al seu equip de govern i entorn més proper (Goebbels, Göering, Röhm, Hess, Himmler…) i Röhm va ser l’únic que va ser tutejat en la carta. El 1934, Goebbels encara estava més obsessionat en voler acumular més poder dins del seu Ministeri i, per aquest fet, el 24 de gener es va nomenar a Rosenberg, que desitjava liderar la Cambra de Cultura de Goebbels, Representant del Führer per la Instrucció i Educació Filosòfica i Intel·lectual del NSDAP, un càrrec pràcticament sense poder però que se li va atorgar perquè se’l volia apartar de l’entorn de Goebbels i, d’aquesta manera, el col·locaven en un càrrec. Rosenberg de fet desitjava fer-se amb el Ministeri d’Afers Exteriors, però Hitler, que sabia que Rosenberg no gaudia de moltes simpaties pels seus orígens, mai li va voler donar aquell Ministeri que era ocupat pel conservador Von Neurath. Goebbels i Rosenberg mai es varen poder veure. El dia 16 de febrer, el govern va aprovar la Llei de Cinema en què s’ordenava la censura prèvia dels guions i va unificar les diverses oficines de censura ja existents, creades el 1920, en una sola dins del Ministeri de Propaganda. L’1 d’abril, el govern va obligar a les emissores regionals de ràdio a incorporar-se a la Companyia de Ràdio del Reich, sent subordinades d’aquesta manera al Ministeri de Goebbels. El Ministeri de Ciència, Educació i Formació Popular, dirigit a partir del 30 d’abril pel cap de districte de Hannover, Bernhard Rust, va quedar sota la subordinació de Goebbels, que havia sigut alumne de Rust quan aquest era professor. El dia 15 de maig, el govern va aprovar la Llei del Teatre on entregava en el Ministeri de Propaganda la potestat d’autoritzar sales i representacions, incloses les de companyies d’aficionats.

El dia 11 de febrer, Goebbels va dir davant les funcionàries del NSDAP a Berlín que li constava que entre les dones ja existia el lema: Nosaltres ja no fumem, i que no hi havia dubtes de que per una dona no hi havia més honor que compartir amb l’home les feines que fins llavors eren catalogades als homes. Aquests tipus d’actes femenins se’n cuidava d’organitzar-los Magda, però aquesta estava embarassada en aquells moments d’una nena que naixeria el 15 d’abril i es diria Hilde. Tots els fills dels Goebbels portaven noms que la primera lletra portava una H en honor a Hitler.

Les següents setmanes el tema central dels nacionalsocialistes era arribar a un pacte amb l’Exèrcit i calmar les SA, que demanaven una segona revolució. Röhm volia substituir l’Exèrcit per les SA, que tenia quatre vegades més homes que l’Exèrcit, i titllava a la cúpula nazi de deixar-se vendre als poders econòmics. Estava convençut que Hitler havia canviat el rumb del moviment perquè s’havia deixat influir per homes com el mateix Goebbels. Veient que Hitler ja no els hi feia cas i els hi demanava que oblidessin les seves reclamacions, les SA es varen tornar més actives i la seva presència al carrer es va fer més habitual i sonora, desafiant al règim. A Dresden, el 25 de març, 125.000 membres de les SA, més que tot l’Exèrcit, va desfilar davant dels carrers de la capital saxona desafinat al governador nazi. Hitler estava alertat i avisat del perill que suposaven ara les SA i li pregava a Röhm que pactés amb l’Exèrcit i es deixés de velles demandes que creia que ara no portaven a cap port. Hitler tenia paciència, recordava la bella amistat amb Röhm i no volia destruir el grup paramilitar creat per Göering, però altres jerarques com Himmler, Göering, Heydrich, o el mateix Goebbels, estaven decidits a acabar amb les SA. No suportaven a Röhm, era innecessari ara que tenien el control militar del país, i els era un llop desbocat en un corral controlat per llops. Hitler es va reunir a mitjans d’abril amb els comandants de l’Exèrcit i el ministre de Defensa Von Blomberg en el creuer de guerra Deutschland i varen arribar a un pacte secret en el que l’Exèrcit l’ajudaria a fer-se amb la presidència després de la mort del president Von Hindenburg, malalt d’un càncer, a condició de que la Reichswehr conservés el control de tots els assumptes militars. Röhm no podria ficar el nas en els plans de l’Exèrcit. El 18 d’abril, Röhm va convocar al cos diplomàtic i la premsa estrangera al Ministeri de Propaganda per repassar la història del nacionalsocialisme i va defensar el paper de les SA, els soldats polítics de Hitler, va exclamar, com una encarnació històrica de la voluntat i del pensament de la Revolució alemanya. Però Röhm va deixar anar una frase incendiària quan va dir que el combat d’aquells anys els havia ensenyat a extremar la vigilància per reconèixer els enemics declarats i els enemics secrets de la nova Alemanya i va subratllar que es necessitava una revolució socialista. Per contrarestar el discurs de Röhm, Goebbels, amb el vistiplau de Hitler, va organitzar una sèrie de mítings a partir del maig dirigits en especial contra les SA. El dia 11 de maig, Goebbels va fer un discurs en el Palau d’Esports i va atacar als alarmistes i els crítics del règim com les SA. El ministre va exigir la lluita contra els detractors de l’Estat. Goebbels, com faria la resta de la seva vida com a ministre, aplanava el camí per combatre i tenir una justificació per acabar amb els seus enemics, en aquest cas les SA. El dia 16, Röhm, conegut també com El rei metralladora, en veure’s assenyalat pel règim, va donar instruccions als seus caps locals perquè anotessin totes les queixes i atacs dirigits contra les SA. Les SS i el SD de Heydrich, que havia tingut amistat amb Röhm, el cap de les SA era el padrí dels fills de Heydrich, ja preparaven el pla per eliminar-los físicament.

Però no només les SA eren un perill pels nazis, els conservadors liderats pel vicecanceller Von Papen també movien els seus fils per poder tornar al poder un cop morís el President. Von Blomberg, que amb qui tenia un pacte era amb Hitler i no amb Von Papen tot i que ell no era nazi, li va explicar el dia 21 a Goebbels que Von Papen seguia ambiciosos objectius i que volia substituir Von Hindenburg quan morís. Goebbels va quedar ben indignat davant d’aquella confessió, era una traïció al pacte a que havien arribat, i va anotar en el seu Diari que quan morís el President es faria una verdadera netejar. Les SA i els conservadors havien de caure. El President, ja molt malalt, va abandonar el palau el 4 de juny i va tornar a la seva ciutat natal de Neudeck per morir a la seva mansió. Al cap de poc ja no es podria moure del llit. Hitler sabia que havia d’actuar ràpid, però a diferència de Goebbels, Himmler i Göering no volia eliminar al seu bell amic Röhm i, per això, si va reunir durant cinc hores aquell mateix dia. Hitler li va exigir que moderés la seva conducta i la dels seus col·laboradors. Aquella reunió no va agradar gens a la Gestapo perquè temien que Hitler arribés a un acord amb les SA, i l’Exèrcit es va impacientar pensant que Hitler els havia traït després del Pacte del Deutschland. Per tal d’evitar que Hitler pogués canviar d’opinió, Heydrich i Himmler varen estudiar el dia 7 com havien d’acabar amb les SA ara que Röhm havia anunciat que s’agafava un temps de vacances i es retirava a Baviera, a Bad Wiessee, el lloc ideal per acabar amb ell i la seva cúpula. Els Cascs d’Acer, la formació paramilitar dels nacionalistes i que s’havia adherit a les SA, va rebel·lar-se contra les SA i es va posar al costat de les SS.

A la nit del dia 12, Goebbels es va dirigir a la cerveseria Nürnberger Bratwurstglökl am Dom de Munic, situada en el número 9 de la Frauenplatz, per reunir-se en secret amb Röhm. El vehicle del ministre es va aturar al costat del de Röhm, a tocar del temple del segle XV de la Fraunplatz, la Frauenkirsche, a la cantonada de la Filserstrasse. Assentats cara a cara per parlar del conflicte obert, els dos homes es varen demanar dues gerres de cervesa i varen començar a debatre. La Gestapo sabia que es produiria aquella entrevista i Heydrich, Himmler i Göering estaven espantats perquè no sabien quins plans portava Goebbels. Sembla ser que Goebbels hi havia anat per encàrrec de Hitler per intentar un cop més que deixés de banda les seves ambicions. L’endemà, Hitler es va reunir amb el seu antic company i enemic Gregor Strasser per obsequiar-lo amb la insígnia d’or del NSDAP, tot i que s’havia deslligat del partit el desembre de 1932 en entrar en el govern de Von Schleicher. Aquella entrevista també va arribar a oïdes de la Gestapo i, segons alguns informadors, Hitler havia ofert a Strasser el Ministeri d’Economia. Strasser, cinc dies més tard, demanaria protecció a Hess en veure’s amenaçat per diferents membres del NSDAP.

Mentre la Gestapo i Himmler i Heydrich patien, Hitler va viatjar, en el seu primer viatge a l’estranger com a canceller, a Venècia per reunir-se amb el seu admirat Benito Mussolini, vestit amb un vestit de gala, tot el contrari de Hitler, vestit amb una simple gavardina ocre. El dictador italià va alliçonar a l’inexpert Hitler, que es va sentir ofès davant les paraules del seu adorat, i li va aconsellar que acabés amb les SA. En sortir de la reunió, Mussolini estava decebut perquè pensava que havia fet com de professor i creia que Hitler no donava la talla pel càrrec que ocupava. Mussolini diria que Hitler era un líder de segona en un país de primera i que ell era un líder de primera en un país de segons. Quan el dia 16 va tornar a Alemanya, Himmler, Göering i Heydrich ho tenien tot a punt perquè Hitler acabés de fer el pas i donés l’ordre d’eliminar les SA i els conservadors. Li varen fer creure que l’ambaixador francès, Andre-Francois Poncet, que havia passat dues setmanes a Berlín, estava preparant un complot amb les SA i amb diferents generals com Von Schleicher. Himmler i Heydrich no paraven d’enviar-li comunicacions perquè es posés en guàrdia contra les SA. L’endemà, Von Papen, que no podia ser més inoportú contra els seus interessos, va fer un polèmic discurs a l’Auditorium Maximum de la Universitat de Marburg, un discurs escrit pel seu ajudant, el conservador Edgar Jung, autor de l’obra La dominació de les mitjanies. Von Papen va parlar del seu paper en la supressió de la monarquia, deixant entreveure que ell la restauraria, va recordar que si no fos pels conservadors Hitler no hagués arribat mai al poder i es va queixar de les tensions entre el règim i les SA, a qui va criticar titllant-se d’irresponsables i de marxistes. Von Papen, que es va esplaiar, va criticar el sistema de propaganda i va afirmar que la grandesa dels homes no la feia la propaganda si no la mateixa història. El públic no va parar d’aplaudir-lo i els periodistes varen trucar de seguida a les seves redaccions per explicar el que havien sentit; el vicecanceller criticava el govern. Havia engegat tota una crisi institucional. Goebbels, alarmat, va actuar ràpid i va fer prohibir les publicacions del discurs a la premsa nacional i va fer retirar les còpies preparades per la difusió, decisió que Hitler més tard lamentaria davant del vicecanceller quan el va intentar calmar en veure’s assetjat. Però el ministre va fer tard i la notícia es va divulgar ràpidament, ja que el Frankfurter Zeitung va tenir temps de publicar alguns extractes en la seva edició de tarda. Jung, que seria trobat mort dies més tard, va intentar de totes les maneres que el discurs fos escoltat més enllà dels alumnes de la Universitat i va enviar el text complert a l’estranger. Les premses del diari Germània varen imprimir versions íntegres que varen ser remeses als representants diplomàtics i corresponsals estrangers. El discurs també va dur un terrabastall a la seu de la Gestapo, en el número 8 de la Prinz Albrechtstrasse. Heydrich va ordenar intervenir tota correspondència sospitosa, sobretot la del vicecanceller.

Goebbels, mentrestant, es va trobar amb Hitler a la una del migdia a la ciutat de Leipzig, on estava prevista una desfilada de les SS. Al costat de Goebbels hi havia el seu criticat Ley. Junts varen veure 200.000 homes desfilar davant d’ells entre crits de Heil Hitler. Però Hitler no podia amagar el seu disgust i la seva cara llarga pel discurs del seu vicecanceller, que encara afeblia més la seva postura. El canceller va pronunciar un discurs on va assegurar que el vicecanceller era com el pigmeu que s’imaginava capaç de parar amb unes quantes paraules la renovació gegantesca de la vida d’un poble. Passant a l’insult personal, el va titllar de nan, tot i que físicament era més alt que ell, i de petit cuc i el va amenaçar dient que tot aquell que critiqués, encara que tímidament, al govern es trobaria amb el puny de tot un poble. Goebbels va ser el pròxim en parlar i va atacar als alarmistes burgesos conservadors com Von Papen. Hitler estava decidit ara a actuar i acabar amb tots els seus enemics per mostrar que ell era qui portava la batuda i qui instaurava el terror. Von Papen estava sentenciat. El dia següent, Goebbels va pronunciar un discurs en un míting multitudinari en el Freiburg de Baden on va protestar pel discurs de Von Papen. Al mateix temps, Hitler va llegir un informe fals elaborat per Göering i el general de les SS Kurt Daluege, on s’havien reunit suposadament totes les proves de la culpabilitat de les SA en voler enderrocar al règim i a Hitler.

El dia 21, mentre Hitler es reunia amb el President a Neudeck, on es va trobar amb el ministre Von Blomberg i on va veure cada cop més clar que la seva posició era dèbil, a Berlín es celebrava el solstici d’estiu en el districte del Gran-Berlín a l’estadi de Neukölln i Goebbels va ser l’encarregat de fer els discursos. El ministre, recordant el discurs de Von Papen, va assegurar a la multitud que els nacionalsocialistes s’havien apropiat del poder perquè no hi havia hagut ningú més que reivindiqués aquest dret. A continuació, va menysprear el món burgès conservador insultant als seus representants i confessant que un petit cercle projectava sabotejar l’obra que estaven construint, però va assegurar que passarien damunt d’ells. Goebbels, que va ser constantment aplaudit, no va parlar de les SA. Durant la resta del dia el ministre es va reunir amb diversos polítics i homes de negocis per portar-los al seu sector. Entre ells hi havia el doctor Julius Dorpmüller, Hjalmar Schacht i Franz von Papen, que aquest va acceptar la invitació tot i les fortes disputes. El president del Reichsbank, Schacht, va presentar un programa ambiciós, ja que establiria una moratòria que tindria com a resultat la transferència dels interessos als creditors estrangers del Reich i incitaria a adquirir productes alemanys. D’aquesta manera s’obtindrien matèries primers. Un cop acabades les reunions, Goebbels es va dirigir a l’aeròdrom de Tempelhof, on l’esperava Hess, i junts varen esperar l’arribada del Junker gris de Hitler, que tornava de la seva entrevista amb el President.

A les dues de la tarda del dia 23, Goebbels va aterrar a l’aeròdrom de Duisburg, el gran port del Ruhr, per parlar en la jornada del NSDAP pel Gau i per examinar el terreny, ja que Hitler havia de ser present a la regió el dia 28. Abans, el ministre va visitar la fira-exposició d’Essen, on s’hi havia concentrat els membres de les organitzacions femenines del NSDAP sota el lideratge de la seva presidenta Gertuld Scholz-Klink, una icona de la política familiar del nacionalsocialisme. Entre les quatre i les cinc de la tarda, Goebbels va recórrer les negres aigües del port i després es va dirigir a la estadi per fer el seu discurs. Josef Tervoben, el gauleiter de la zona i membre de la Vella Guàrdia, va presentar a les nou de la nit a Goebbels i el va fer pujar a la tribuna dels oradors. El ministre, amb les paraules de Schacht en ment, va assegurar que s’haurien de mantenir els salaris baixos perquè havien tingut que donar milions de treballs als aturats i va afirmar que el futur l’haurien de construir la joventut. Aquella frase va ser aplaudida pels més joves. A dos quarts de deu, un cop acabat el discurs, va començar una desfilada militar mentre es cantava el Horst-Wessel-Lied. A les 10:05 es va donar per acabat l’acte i, a dos quarts d’onze, Goebbels va abandonar l’estadi per viatjar cap a Osnabrück, on havia d’assistir l’endemà en un altre acte. En arribar a la ciutat es va trobar amb els seus companys nazis de la ciutat molt preocupats per tot el que succeïa. Des de Quentzin, a prop de Greifenhagen, informaven d’incidents entre les SA i les associacions nacionalsocialistes d’ex combatents. Les SA varen agafar un incident d’aquella tarda, on havia mort un dels seus membres a mans d’un ex combatents, per denunciar al govern. Immediatament, Goebbels va parlar per telèfon amb Heydrich i Himmler sobre aquell incident i va intentar posar-se en contacte amb Hitler, que estava de camí al Berghof. Des de les 8:40 del matí següent, les SA del Ruhr es varen concentrar en el saló número 5 de la fira-exposició d’Essen-Mülheim, barrejats entre els obrers de la zona. Immenses banderes amb l’esvàstica penjaven dels balcons i cobrien la tribuna alçada enmig de la nau. Cinc minuts més tard, el cap regional de les Joventuts Hitlerianes va pujar a la tribuna i va començar l’acte amb el seu parlament, on va parlar de la joventut. De cop es varen sentir crits d’eufòria en anunciar-se l’arribada de Hess, que es va dirigir a la tribuna per fer el seu parlament. Al voltant de les deu varen arribar una sèrie de vehicles descapotables a fora i entre els viatjants hi havia Goebbels, que provenia d’Osnabrück, acompanyat per Ley. En el moment que entraven els crits es varen transformar en salutacions i els dos jerarques varen fer els seus respectius discursos, on varen demanar disciplina. Goebbels va atacar novament a les classes benestants, que les va considerar enemigues del nacionalsocialisme. Davant d’aquella frase, les SA el varen ovacionar, ja que atacaven amb duresa als Junker, als oficials i als intel·lectuals. Goebbels també va avisar que el poder del govern era il·limitat. En sortir de la sala, les SA i els joves de la Joventut varen acompanyar al ministre fins al seu vehicle.

A les dotze es va dirigir a Hamburg per ser present a un acte molt conegut a la ciutat, el Derby, unes carreres de cavalls que s’havien creat el 1860 i que atreia a totes les categories socials. Un tren especial havia traslladat des de Berlín a nombrosos diplomàtics que tenien que assistir també a les regates de Kiel. A l’hipòdrom de la ciutat hi havia en aquells moments membres del govern nacional i del de Prússia, així com el Reichssportführer Tschammer von Osten. Però l’assistent més destacat era sens dubte Von Papen, que havia arribat escortat per dos motoristes. El públic en veure’l el va ovacionar i fins i tot va rebre algun Heil Marburg! en record a l’acte a la Universitat de feia uns dies. Però els oficials de les SS no se’l miraven igual i alguns membres de les SA varen decidir abandonar la tribuna. En acabar la primera carrera de cavalls es varen escoltar a l’entrada de l’hipòdrom més aclamacions. Arribava Goebbels en aquells moments. El ministre es va indignar en ser informat de les aclamacions que havia rebut el vicecanceller. Segur de si mateix, es va dirigir a la gespa perquè els treballadors l’aclamessin. Von Papen, que li volia demostrar qui era l’estimat, va seguir a Goebbels i des de la tribuna el varen aclamar encara amb més força que al ministre, que es va irritar i va decidir no assistir al banquet oficial i va tornar a la capital. A Berlín li va dir en el segon gauleiter de la capital, Goerlitzer, que el vicecanceller era molt popular i li va demanar que el posés en ridícul des dels seus diaris. Heydrich i Himmler, que continuaven maquinant el cop contra les SA, varen ser informats de l’incident en el Derby. Hitler també va ser informat des del Berghof. Von Papen, sabent que no podia continuar jugant fort, va tornar a la capital hores després del ministre.

El dia 25, mentre s’anava aclarint com seria l’atac contra les SA, Goebbels va emetre una circular on va valorar al compositor Paul Hindemith com un dels millors talents de la generació més jove de compositors alemanys, tot i que tingués que rebutjar enèrgicament la posició intel·lectual que expressava en la majoria de les obres que havia realitzat. L’endemà, Goebbels, que com Hitler va voler quedar al marge de les maquinacions contra les SA, es va indignar en llegir una carta pastoral del clergat on es criticava durament al règim. D’enemics semblava que no li faltaven al règim. Goebbels un cop més va demanar actuar per acabar amb les crítiques.

El dia 29 de juny va començar l’atac cap a les SA. Hitler en aquells moments es trobava a l’Hotel Kaisehof de la ciutat d’Essen i quan estava esperant que el seu JU-52 fos reparat per viatjar cap a Bonn, va trucar a Goebbels, que es trobava a Berlín, perquè anés immediatament a Bad Godesberg, on pensava presenciar una retreta del Servei del Treball davant la façana de l’Hotel Dreesen que donava el Rin. Sabent que havia arribat l’hora, Goebbels va pujar a un avió especial a Tempelhof. A dos quarts de deu, Goebbels va arribar a l’Hotel. Semblava preocupat i es va dirigir de dret cap al guardaespatlles de Hitler, Wilhelm Brückner, perquè li digués on era el canceller. El Oberleutant li va senyalar la terrassa i li va dir que Hitler encara no havia pres cap decisió final. En un tres i no res, Goebbels es va dirigir a la terrassa i després de saludar a Hitler es varen posar a parlar. Hitler semblava distant i desconfiat, tenia dubtes i sabia que la decisió era transcendental, a més de que estava al corrent de que la situació mèdica del President era cada cop més delicada i que només li quedaven dies de vida. L’havien informat també que el President havia demanat reunir-se amb Von Papen el dia següent. El ministre li va explicar que Karl Ernst, el líder de les SA a Berlín que s’havia acabat de casar i estava a punt de viatjar a Maderia en el seu viatge de lluna de mel, havia posat en alerta als seus homes a Berlín, tot i les ordres de Hitler de que estigués de permís des del primer dia de juny. Però Hitler semblava absent, feia veure que l’escoltava mentre mirava com els portadors de torxes del RAF desfilaven entre cançons. De cop es va posar a ploure intensament, una tempesta s’apropava, i varen entrar a l’Hotel. Pocs minuts després varen rebre un missatge de Göering que els va informar sobre la situació a Berlín i a Munic, on les SA es trobaven en estat d’alerta. Hitler va llegir el missatge sense fer cap comentari. A partir de llavors no va parar de rebre missatges que parlaven d’un imminent putsch contra la seva figura. En saber que acabava d’arribar de Berlín Josef Dietrich, membre de les SS i xofer personal de Hitler durant les campanyes electorals, Hitler va sortir a rebre’l i li va ordenar que anés a Munic amb les SS per acabar amb les SA. Estava decidit a actuar. Uns minuts més tard va arribar de Hannover el líder de les SA Viktor Lutze, que s’havia posat del bàndol de Hitler. Lutze va informar que ell també aniria a Bad Wiessee i li va aconsellar a Hitler que també hi anés per donar explicacions a les SA. Hitler va fer un gest de rebuig i li va preguntar si podia confiar amb la seva fidelitat en cas d’aldarulls. El líder de les SA li va respondre que sí, que la seva vida estava a les seves mans. Goebbels va aprovar l’actitud de Lutze. Poc després varen rebre un altre missatge de Göering. Hitler el va llegir primer i després el va passar a Goebbels. El text era breu: Göering havia sabut feia unes hores que el doctor Sauerbruch, un dels metges més famosos de Berlín, que el President estava molt malament i que només li quedaven dies. Reunits en el menjador de l’Hotel, des d’on podien admirar les muntanyes del Wester-Wald i la vall del Rin, Hitler es va anar posant cada cop més nerviós, movent-se constantment d’una banda a l’altra. Encara pensava que potser s’equivocava i no tenia clar si feia bé d’assassinar a qui feia poc considerava un amic, dels pocs que havia arribat a tutejar. Goebbels, en veure’l dubitatiu i nerviós, l’intentava convèncer de que havia d’actuar. Finalment, Hitler va telegrafiar a Röhm per demanar-li que es reunís amb ell a Bad Wiessee el dia següent. Röhm no s’esperava el que li vindria a sobre. Un cop tot a punt, Hitler va demanar als seus ajudants que li tinguessin un avió per marxar aquella mateixa nit cap a Munic. Hitler va explicar el pla a Goebbels, que aquest va ordenar a les SA de Berlín que es presentessin en els seus respectius llocs. Quan Brückner va entrar a la sala i els va anunciar que Dietrich havia arribat a Munic i que trucava per saber les noves ordres, Hitler es va aixecar i va ordenar que Dietrich anés primer a Kaufering per després avançar amb la Leibstandarte SS-Adolf Hitler a Bad Wiessee. Quan eren el vestíbul per posar-se l’abric, Himmler va trucar des de la seu de la Gestapo per informar-lo que les SA de Berlín acabaven d’ordenar un estat d’alarma general per les quatre de la tarda d’aquell dissabte i que a les cinc tenien que ocupar els edificis oficials. Irritat, Hitler va cridar que era un cop d’Estat. Goebbels, al seu costat, va maleir les SA i va recordar-li com l’1 d’abril de 1931 s’havien passejat pels carrers de Berlín acusant al NSDAP i a ell, Hitler, de trair les SA. Poc abans de la una, el gauleiter Adolf Wagner va trucar des del Ministeri bavarès de l’Interior i va anunciar que les SA bavareses tenien els mateixos objectius que Berlín. Hitler llavors va demanar als seus homes que l’envoltessin per escoltar-lo. Va insultar primer a les SA, dient que eren un cucs i uns traïdors, i després va parlar de la repressió i el càstig que tindrien. Goebbels li anava donant la raó a cada paraula del canceller, fins que aquest va anunciar que marxaven cap a Munic.

Durant el trajecte a l’aeroport de Bonn, situat a uns quinze quilòmetres de Bad Godesberg, Goebbels estava al costat de Hitler en un Mercedes i el canceller li anava repetint que l’havien traït amb un putsch contra ell. A tres quarts de dues varen arribar a l’aeroport i Hitler va saludar als nombrosos oficials que l’esperaven mentre parlava amb Goebbels. Un JU-52, dissenyat per Hugo Junkers i amb el sobrenom de Tia Ju i Anna de Ferro, els esperava amb el pilot de Hitler, Hans Baur. Quan faltaven deu minuts per les dues, Goebbels va demanar als presents que l’escoltessin al voltant de l’aparell i va encaixar la mà a tots ells per donar-los les últimes ordres. Un cop Hitler va pujar al JU-52, Goebbels i els demés el varen seguir. Durant el trajecte, Goebbels intentava parlar amb Lutze, però el soroll dels motors del Junker impedia que es poguessin escoltar. A dos quarts de cinc de la matinada varen aterrar a la pista nord del camp aeri d’Oberwiesenfeld, a Munic, on els esperaven tres vehicles negres i un grup de persones, entre ells el gauleiter Wagner. Hitler va ser el primer en baixar i es va dirigir cap als vehicles sense saludar a ningú. Goebbels el va seguir fins que el canceller es va aturar per dir-los als presents que no volia que l’Exèrcit s’afegís a l’acció. Enfadat i nerviós, Hitler va pujar al cotxe del gauleiter i es va dirigir cap a Munic, on 3.000 SS havien ocupat els carrers de la ciutat per provocar disturbis. La comitiva es va dirigir al Ministeri de l’Interior bavarès, a la Ludwigstrasse, on hi varen arribar a les cinc. Allí hi havia retinguts uns líders de les SA que havien provocat aldarulls. Hitler va entrar al Ministeri al costat de Brückner i quan va veure a les SA els va escridassar de males maneres, els va arrencar les insígnies i els galons i els va insultar fins que els va fer detenir i portar a la presó de Stadelheim, a Stadelheimer Strasse 12, al sud de Munic. Goebbels en aquells moments estava en un racó de la sala repassant amb Wagner la llista de noms de les persones que haurien de detenir. A continuació, Hitler va cridar que anessin cap a Bad Wiessee, al costat del llac Teegeren, a uns 65 quilòmetres de Munic.

Hitler es va dirigir a l’Hotel acompanyat per Goebbels, membres de les SS, la Gestapo i un policia. Un vehicle blindat de la Reichswehr obria camí i protegia la llarga columna. Hitler estava en silenci al costat del conductor, Erich Kempka. Darrere d’ell hi havia Goebbels, que parlava tota l’estona de la traïció de les SA. En arribar a l’Hotel varen sortir ràpidament amb els revòlvers a la mà i Hitler amb dos membres de les SS varen entrar dins. Després de detenir als primers SA, es va dirigir a la primera planta i va ordenar a un cambrer que truqués a la porta de Röhm. Quan el cap de les SA, que estava ben adormit, va obrir la porta, Hitler el va detenir amb la pistola a la mà. Mentre deixava que el líder de les SA es vestís, Hitler va fer detenir a tots els demés i va ordenar afusellar a Edmund Heines, el líder de les SA de Breslau, en veure’l al llit amb el seu xofer de 18 anys. Al voltant de les set del matí, les SS varen donar per acabada l’operació i varen portar els detinguts en autobús a la presó de Stadelheim per ser executats. A continuació varen tornar a Munic i Goebbels va tornar a seure darrere a un Mercedes amb Hitler al costat. A mig camí, quan varen passar el poble de Gmund, es varen topar amb uns altres caps de les SA que es dirigien a Bad Wiessee. Hitler els va fer detenir també.

Al voltant de les vuit varen arribar a Munic i Lutze va conduir l’autobús fins a la presó de Stadelheim. Hitler i els demés es varen dirigir a la Hauptbanhof, l’estació central de Munic, on havia d’arribar un tren de Berlín carregat d’oficials de les SA. Goebbels es va dirigir a l’interior de l’estació amb les SS armades. Pels altaveus en aquells moments es convidava als líders de les SA a presentar-se en el despatx número 1 de l’estació amb la finalitat de rebre ordres. Tots ells varen ser detinguts i enviats a la presó de Stadelheim. A les nou del matí totes les cel·les de la presó estaven plenes i el director de la presó, el doctor Koch, va tenir que posar els detinguts en el patí. Feliç com mai, Goebbels anava repetint que havien desarticulat les SA. Poc abans de les deu es varen dirigir a la Casa Parda, la seu central del partit nazi a uns centenars de metres de l’estació, a la Briennerstrasse, on Dietrich els esperava per rebre noves ordres. Quan Hitler va entrar a la seu es va reunir amb els presents en el saló de senadors i va donar una llista a Dietrich amb els noms de les SA que tenien que ser afusellats. A dos quarts d’onze, Goebbels, des del despatx de Ritter von Epp a la Casa Parda amb Hitler al costat, va trucar a Göering per dir-li la paraula clau Kolibri, que era l’ordre per eliminar les SA berlineses i els opositors al règim. Ràpidament, Heydrich, des de la seu de la Gestapo, va ordenar als seus homes que actuessin. La xifra total d’assassinats no sé sap del cert avui en dia, alguns historiadors parlen d’un centenar de víctimes i d’altres parlen d’un miler. Hitler va reconèixer 77 morts, el Ministeri de Justícia 207 i segons el procés de Munic de 1957 n’hi van haver un miler. Entre les víctimes hi havia Gregor Strasser, Erich Klausner (el dirigent del Ministeri de Comunicacions i director de l’Acció Catòlica), Karl Ernst (el líder de les SA de Berlín), l’antic canceller Kurt von Schleicher, l’antic governador bavarès Gustav von Kahr, el pare Bernhard Stempfle, l’ex ministre de Defensa Ferdinand von Bredow, el secretari de Von Papen, Edgar Jung, el redactor en cap d’una revista catòlica Fritz Gerlich i Ernst Röhm, que moriria el dia següent.

Un cop feta la trucada i mentre els nazis eliminaven als opositors, Goebbels va rebre de Hitler les directrius propagandístiques i va donar les primeres instruccions per la premsa i la ràdio per tal de com haurien d’informar sobre els fets. A continuació varen seguir tots aquells assassinats des dels salons de la Casa mentre soldats de l’Exèrcit formaven guàrdia. Al voltant de quarts de vuit del vespre, Goebbels, juntament amb Hess i Dietrich, va acompanyar a Hitler a l’aeroport Munic-Oberwiesenfeld per les vuit tornar cap a Berlín. Quan varen aterrar a Tempelhof els estaven esperant Göering, Koerner, Himmler, Frick, Daluege i un grup d’oficials de la policia i membres de les SS. Hitler, que s’havia marejat durant el vol, va ser el primer en baixar i es va dirigir de dret cap a Göering i Himmler per saber les últimes notícies. Pocs minuts després es varen dirigir a la Cancelleria per analitzar la situació. L’endemà a les set del matí, Goebbels va parlar per totes les emissores per relatar els fets. Va dir que Hitler havia actuat davant una traïció, que Röhm i Von Schleicher havien conspirat per organitzar una segona revolució que hagués portat el caos, i va glorificar a Hitler com el salvador de la pàtria. El ministre va parlar de la vida sexual, referint-se a l’homosexualitat, dels líders de les SA. Els diaris alemanys, com el Deutsche Allgemeine Zeitung, sortien amb la llista dels sis Obergruppenführer de les SA que havien sigut afusellats i amb la notícia de que Lutze substituiria a Röhm al capdavant de les SA. Però la premsa alemanya per ordre de Goebbels no podia anar més enllà, només els periodistes i els diplomàtics estrangers intentaven esbrinar què havia i què estava passant. Es murmuraven noms, però els diaris anaven plens de notícies sense sentit. A primera hora de la tarda, Goebbels va tornar a la Cancelleria per reunir-se amb el gabinet. L’ambient a la Cancelleria era festiu i tothom va dur a les seves esposes i fills. Les dues filles de Goebbels, Helga i Hildegard, corrien pels passadissos mentre una multitud eufòrica cridava des de fora exigint la presència del canceller. Quan Hitler es va apropar a la finestra per saludar als presents, va rebre la notícia de que Röhm havia sigut finalment assassinat. A primera hora del dia següent, Hitler va ordenar posar fi a les operacions i acabar amb la Nit dels Ganivets Llargs. Goebbels, juntament amb Göering i Himmler, va ordenar als serveis de la Gestapo, de les SS i del SD que cremessin tots els documents relatius a l’acció. A partir de llavors la totpoderosa SA va quedar sota el control de les SS de Himmler i va perdre tota la influència i poder del passat. El dia següent, Von Papen, que havia sigut retingut a casa seu per ordres de Göering, va dimitir i Hitler va convocar una reunió de ministres per avaluar un cop més els fets. Després de la reunió, Hitler va viatjar a Neudeck per visitar al moribund President per tenir el seu suport. Goebbels, per la seva part, va prohibir a la premsa publicar esqueles dels assassinats. No va ser fins a les vuit de la nit del 10 de juliol quan Goebbels va parlar a través de totes les emissores de ràdios sobre la Nit dels Ganivets Llargs per donar la seva versió a l’estranger. Diaris francesos com Le Temps havien criticat al govern per les seves accions. El ministre va dedicar unes lloances a la premsa alemanya per haver donat suport al govern amb disciplina i va criticar als diaris estrangers de vendre notícies falses a propòsit per fer augmentar el desconcert general a Alemanya.

A mitjans de juliol, el govern estava decidit en fer caure el govern austríac del feixista Engelbert Dollfuss, aliat de Mussolini, i varen preparar una insurrecció amb membres de les SS austríaques. Però Hitler i el govern volien quedar al marge d’aquell putsch i, per aquest fet, es va decidir actuar el 24 de juliol quan Hitler seria a Bayreuth, assistint com cada any al Festival Wagner. El dia 23, el canceller ja era a Bayreuth per assistir a la cerimònia d’obertura que va tenir lloc a un turó que estava adorant amb símbols nazis, tal i com havia dictat Goebbels. El ministre volia fer veure a la gent que Wagner havia sigut un nacionalsocialista, tot i que quan Wagner va morir encara no havia existit el moviment. La seva jove, Winifred Wagner, si que era una fidel nacionalsocialista i estava enlluernada cap a Hitler. El dia 24, quan havia de començar el putsch, el govern austríac va decidir posposar la sessió del dia pel dia següent i els conspiradors varen tenir que ajornar 24 hores el seu cop. A les vuit de matí del dia 25, els colpistes nazis es varen reunir per començar l’operació que els havia de dur a sembrar el caos i demanar ajudar a Alemanya perquè envaís el país. A les 12:53, quan s’havia acabat de celebrar una sessió al Parlament, els colpistes varen entrar a l’edifici, però varen cometre l’error de deixar-se part de les armes fora del Parlament i quan la policia va acudir a rescatar al govern els colpistes no varen poder intercedir a elles. Tot i això, els colpistes tenien segrestat al canceller Dollfuss, a qui havien disparat i deixaven que es dessagnés lentament. Finalment, en veure’s rodejats i sense armes, el cap superior dels colpistes va anunciar amb el seu nom clau que el putsch havia fracassat. Els seus companys que havien d’actuar des de fora estaven en un hotel proper, el St. James, i varen fer veure que no en sabien res. Dollfuss finalment va morir dessagnat quan la policia va entrar a l’edifici i va desarticular el cop d’Estat. Hitler continuava a Bayreuth escoltant L’Or del Rin de Wagner i quan va saber que els seus compatriotes havien fracassat i que Mussolini havia enviat els seus homes a Àustria per ajudar al govern austríac va cridar a Hanfstaengl que volés de Berlín a Bayreuth per tal de que l’ajudés com a cap de premsa de l’estranger. A més, les bones relacions entre Hanfstaengl i Mussolini el podrien ajudar. L’endemà, Hitler continuava nerviós, sabia que l’error era greu davant la possibilitat d’entrar en un conflicte amb Itàlia, i va ordenar a Von Papen, que es trobava de retorn d’un viatge a Bad Warmbrunn, Silèsia, que es dirigís a Viena per tranquil·litzar als austríacs i als italians. Però Von Papen no sabia res del que havia passat i Hitler li va demanar que abans es dirigís a Bayreuth per explicar-li tot. Von Papen serà nombrat representant del Reich a Viena. Hitler sabia que un conservador com Von Papen seria ben vist pel nou canceller Kurt von Schuschnigg, fins llavors ministre d’Instrucció Pública. Hitler va aparcar el tema d’Àustria, tot i que, més endavant, a finals de setembre, va reunir als seus ministres a la localitat bavaresa de Bad-Aibling per parlar d’una futura ocupació d’Àustria.

Però el tema d’Àustria va quedar en l’oblit ràpidament perquè Von Hindenburg va fer una forta recaiguda i tothom ja esperava la seva mort de forma imminent. El primer d’agost, Goebbels, amb la resta de ministres, es va reunir amb Hitler, que els va comunicar que els metges l’hi havien dit que en el President l’hi quedaven menys de 24 hores i que pensava fusionar el càrrec de President amb el de Canceller a través d’una llei. A continuació, mentre es feia un comunicat oficial explicant que el President havia entrat en coma, Hitler va viatjar a Neudeck per acomiadar-se de l’home que l’havia posat al poder, tot i que feia tres anys s’havia jurat que mai posaria aquell caporal a dirigir el país. A les nou del matí, finalment, el vell president prussià va deixar de respirar a l’edat de 86 anys. 25 minuts més tard totes les emissores de ràdio varen interrompre la seva programació i Goebbels va donar conèixer al poble la mort del President amb una veu trista. Després d’un silenci radiofònic de mitja hora, el ministre va tornar a antena per anunciar les primeres mesures i disposicions legals. Hitler seria el nou dictador i fusionaria els càrrecs de President i Canceller. Els titular de la premsa del dia 4 serien: Avui Hitler és tota Alemanya. Ara ningú li podia prendre el poder amb l’Exèrcit al seu costat i amb el President mort. Però no tothom dins de les forces armades estava feliç amb aquella decisió. Ludwig Beck, el cap de l’Exèrcit, va declarar que el 2 d’agost era el dia més negre de la història d’Alemanya. El 19 d’agost el poble va votar en un referèndum l’aprovació d’aquell canvi amb un 84,6% de JA. El 27 d’agost tots els funcionaris públics varen tenir que jurar la seva lleialtat a Hitler com a nou dictador d’Alemanya. No va ser fins el 16 d’octubre, quan el govern es va comprometre personalment a jurar lleialtat a Hitler, que no va concloure els juraments de lleialtat cap al Führer.

El 20 d’agost, Goebbels va tornar a tenir problemes amb un seu company de partit. Aquesta vegada va ser amb Rosenberg, que va escriure aquell dia una carta al Ministeri de Propaganda per queixar-se de que un jueu hagués escrit al compositor Richard Strauss el llibre de la seva òpera, La dona silenciosa. El jueu en qüestió era Stefan Zweig. L’atac de Rosenberg va provocar aquesta vegada una furiosa indignació a Goebbels, que no el podia veure sobretot pel seu origen eslau. Deu dies més tard, Rosenberg i va tornar hi va escriure una carta molt crítica cap al ministre per obtenir més competències en el camp de la cultura. Rosenberg li recriminava que hagués destituït del seu càrrec a un funcionari responsable de la publicació de la revista Lichbildbühne enlloc del seu director. L’avisava de que aquell fet contradeia els principis del nacionalsocialisme. Rosenberg, bàsicament, estava disgustat perquè no se l’havia avisat d’aquell canvi. El jerarca esclau li va dir que ell no replicaria les circulars que enviés als serveis que depenguessin d’ell i li va deixar clar que la seva missió que l’hi havia ordenat Hitler també consistia en controlar totes les associacions unificades respecte a la seva orientació intel·lectual i ideològiques. Tornant a l’afer Zweig, li va explicar que l’autor de La dona silenciosa ja no vivia a Alemanya i que es trobava treballant en un teatre d’emigrants jueus a Basilea. Rosenberg li criticava que hagués dit que Zweig era una persona que s’hagués mantingut al marge de la política i que hagués afegit que era un apolític inofensiu. Per deixar-li clar que l’escriptor no era un apolític, li va recordar com una obra seva del 1907 anomenada Tersites mostrava la seva traïció en recordar el personatge de Tersites com un pacifista i traïdor de la pàtria mentre que l’heroi Aquiles, a qui li recordava l’exèrcit alemany, no quedava gens bé a l’obra. A més, li va recordar que el seu Ministeri havia prohibit la filmació de Zweig Amok per consideracions polítiques i que els llibres de l’escriptor vienès havien sigut cremats en els autors de fe que ell mateix havia promogut com a ministre de Propaganda. A més a més, el va acusar o bé d’ignorar els fets o de no tenir memòria i va assenyalar a Zweig de ser un sequaç del psicoanalista Sigmund Freud i de ser un anti-alemany i li va exigir que com a president de la Cambra de Música no podia tolerar a un col·laborador jueu en el nou Reich. L’entrada en escena de Rosenberg a la Cambra de Música va fer enfadar molt als seus membres per haver tret obres del compositor del segle XVIII Georg Friedrich Händel. Rosenberg no va poder evitar, tot i això, que el Judes Macabeo de Händel es representés sense noms jueus ni referències bíbliques i amb el títol El comandant.

Oblidant la seva trifulga amb Rosenberg, Goebbels es va centrar en el IV Congrés del NSDAP a Nuremberg, inaugurat el dia 4 de setembre sota el lema Unitat i Fortalesa. La cineasta Riefensthal va filmar tot el Congrés per fer el documental Triomf de la Voluntat. El dia 6, Goebbels va fer un discurs a la ciutat bavaresa on va assegurar que la propaganda no tenia que mentir, sinó que tenia que ser creativa perquè la por al poble era un signe característic de la concepció liberal de l’Estat. El ministre va afegir que ells havien influït activament a les masses i que havien instruït al poble sistemàticament pensant en el futur. Reconeixia que els estadistes tenien que fer en determinats moments coses impopulars, però va deixar clar que aquestes coses s’havien de preparar amb temps perquè el poble les pogués entendre. Dos dies més tard va fer un altre discurs al costat de Hitler on va tornar a parlar de la propaganda. El ministre va dir que tenien que parlar la llengua que entenia el poble i va afirmar que qui volia parlar al poble tenia que, com deia Martin Luter, mirar-li al poble a la boca. Al cap de dos dies finalitzaria el Congrés.

La nit del 25 de novembre, Goebbels i Göering varen assistir a l’òpera estatal per veure una representació de Tristan Isolda. El director de l’òpera i vicepresident de la Cambra de Música, Wilhelm Furtwängler, estava immers en una polèmica quan va intentar ajudar al compositor Paul Hindemith, menyspreat per les autoritat nazis per ser considerat bolxevic, amb una rèplica en el Deutsche Allgemeine Zeitung, que va tenir que ser reprimit per la força demanda del públic. El director deixava clar que no es podien permetre renunciar sense cap motiu a un home com Hindemith veient l’escassetat de músics productius i va atacar les denuncies cap al compositor fetes per la premsa nazi. Després de la representació de l’obra, el públic va aplaudir Furwängler, deixant parats a Goebbels i Göering que no esperaven aquella reacció del públic. Era tot un desafiament al règim. Segons sembla, Göering va informar a Hitler de que s’havia produït una manifestació pública de disconformitat contra un líder del NSDAP. La reacció del públic també es devia a un estat d’ànim general contra molts líders del NSDAP, vistos la gran majoria com corruptes pel seu elevat i estrident nivell de vida. Hitler se salvava d’aquella visió i gran part de la població pensava o li agradava pensar que Hitler no sabia res d’aquell estil de vida dels seus subordinats i que quan ho sàpigues ho arreglaria (el dia 20 de desembre es va aprovar una llei que preveia càstigs a aquells persones que critiquessin al règim o al NSDAP). A Goebbels el va molestar de males maneres que el seu vicepresident de la Cambra de Música arribés a qüestionar el règim i el va obligar el 4 de desembre a renunciar tots els seus càrrecs. Furtwängler va pensar en exiliar-se als Estats Units, però aquella idea passatgera li va marxar del cap quan els nazis el varen tornar a reclamar. Part de la població no va acceptar aquella dimissió i es varen produir continuades queixes. Goebbels, per intentar calmar els ànims, el dia 6 va fer un discurs en el Palau d’Esports on va assegurar que Furtwängler havia declarat que els dies de Hindemith com a provocador havien acabat. El ministre intentava demostrar que el director no era un ferm defensor del compositor, ja que no es podien permetre que una figura com Furwängler quedés com un crític al règim o s’exiliés. Goebbels també va afegir que els descarrilaments ideològics no podien ser personats com simples atacs de joventut i va declarar que els que deien que Hindemith era de raça alemanya demostraven el mal que havia fet el món intel·lectual i jueu.

El Sarre és un territori alemany situat a l’extrem sud-oest. Després de la Gran Guerra, el Sarre va quedar separat d’Alemanya pel Tractat de Versalles perquè era una zona rica industrial que constituïa una font potencial de fons de reparació per França. El 1920, el mandat de la Societat de Nacions va atorgar el control de la zona a Gran Bretanya i França fins l’any 1935, quan a través d’un plebiscit s’havia de decidir el retorn o no del Sarre a Alemanya. La propaganda nazi, juntament amb l’Església catòlica, va fer que gran part de la població, majoritàriament catòlica, varen ajudar a que la gent votés afirmativament. Molts catòlics estaven convençuts de que Hitler els salvaria de l’amenaça bolxevic i la propaganda nazi ho va tenir fàcil en la seva campanya a favor de la reintegració gràcies a un atur massiu i continuat, a l’explotació econòmica per part de França i l’absència d’una veu política. El 8 de gener, després de veure que la població es bolcava per votar afirmativament a l’adhesió del Sarre al Reich en el plebiscit previst pel 13 de gener, Goebbels va recompensar aquesta conducta subratllant expressament en el Völkischer Beobachter la positiva posició alemanya. El resultat del referèndum del dia 13 va ser d’un 90,38% a favor de l’adhesió, que es va consumar l’1 de març.

El 3 de febrer, Goebbels es va reunir a Berlín amb Hitler per parlar amistosament de dones, el matrimoni, l’amor i la soledat, temes del gust del ministre. El dia 28, Goebbels es va reunir amb el compositor Furtwängler, que estava atemorit pensant en unes possibles represàlies. El compositor li va assegurar que no eren certes les implicacions polítiques que alguns havien derivat del seu article del 25 de novembre. De cap manera volia criticar la política artística del règim, va voler deixar clar l’antic vicepresident de la Cambra de Música i antic director de l’Orquestra de Berlín i de la Filharmònica de la capital. El 4 de març, Goebbels va sopar amb Hitler en un hotel de la ciutat.

El 19 de març, després de que el 16 s’hagués aprovat la creació de la Wehrmacht, l’exèrcit de terra alemany, en substitució de la vella Reichswerhr, incomplint d’aquesta manera el Tractat de Versalles, Goebbels va tenir que vendre que Alemanya volia la pau tot i tenir un altre cop un Exèrcit. En el Der Angriff, del qual ja no n’era el director, va assegurar que Alemanya necessitava la pau tant com els demés pobles i creia irresponsable creure que algú del govern desitjava una guerra. Aquest trencament entre el vell i el nou exèrcit es va veure escenificat el 6 d’abril, quan des del Ministeri de Propaganda es va ordenar en els directors de premsa que sota cap circumstància s’havien de publicar fotografies on es veiessin junts Hitler i Ludendorff. L’antic mariscal havia sigut marginat del partit nazis a partir de 1925 pel propi Hitler, i Ludendorff va augurar-li en el president Von Hindenburg que amb Hitler al capdavant del país Alemanya quedaria destruïda. Goebbels, tot i vendre la pau, va ser l’encarregat de preparar el poble davant d’una possible guerra. El 13 de juny, el diari Deutsche Volkskraft deia en un article que en cas d’una guerra total aquesta acabaria amb una victòria total alemanya. El dia 17, Goebbels va afirmar que el moviment nacionalsocialista era de l’opinió de que la política era la més gran i noble de les arts. Va descriure la missió del polític i de l’home d’Estat de convertir una massa amorfa en un poble viu. Goebbels també va continuar amb les picabaralles internes i el dia 24 va veure com se li boicotejava per part de Rosenberg l’estrena de l’òpera La dona silenciosa a Dresden, una obra que el ministre i el dictador havien autoritzat, però que no era del gust de Rosenberg.

El 29 de juny, en un discurs, Goebbels va deixar anar la frase de que volien a més jueus i va argumentar contra les frases que considerava nècies i insubstancials dels intel·lectuals burgesos, que consideraven al jueu un ésser humà. L’endemà, en una manifestació del NSDAP a la regió de Berlín, va dir que alguna gent pensava que no s’havien adonat de que els jueus estaven intentant tornar a campar a les seves esquenes pels carrers. El ministre va avisar als jueus de que havien d’observar les normes de la hospitalitat i no comportar-se com si fossin alemanys com ells. El 15 de juliol, el Der Angriff va exhortar als membres del NSDAP a passar a l’acció violenta contra els jueus i els varen avisar de que no abaixessin la guàrdia. Poc després de la publicació es varen produir accions violentes contra els jueus en el Kurfürstendamm i el dia 20 es varen produir incidents antisemites a la Prager Strasse de Dresden. Tres dies més tard de la publicació, Hitler va nombrar a Wolf Heinrich Graf Helldorf com a cap de la policia de Berlín perquè ataqués amb duresa als jueus. Helldorf era un conegut antisemita i havia sigut tancat tres mesos entre reixes el 1931 per haver atacat a una sinagoga berlinesa. L’endemà, l’administració de l’Ajuntament de Berlín va aprovar que tanquessin a partir de les set de la tarda les gelateries regentades pels jueus. Aquella mesura entrava en vigor en plena temporada alta. El dia 25 es va aprovar un decret on es deixava fora de la Wehrmacht a tots els jueus i, aquell mateix dia, el Ministeri de Propaganda va crear una oficina per supervisar totes les activitat culturals i intel·lectuals no àries, tot i que molts intel·lectuals, artistes i escriptors jueus havien marxat del país. Va tenir que ser el propi Hitler el 8 d’agost el que va demanar acabar amb tots els actes individuals contra els jueus, segurament pensant en el Jocs Olímpics de l’any següent. Tot i això, el dia 15 el NSDAP va organitzar una concentració massiva a Berlín amb dues pancartes ben visibles antisemites: Els jueus són la nostra desgràcia i Dones i noies, els jueus són la vostra perdició. Els discursos de continuació varen ser clarament antisemites i es va parlar d’una Alemanya sense jueus.

A mitjans de juliol, Goebbels va rebre una carta del compositor Richard Strauss, on li demanava parlar de l’obra La dona silenciosa de Stefan Zweig, que el règim havia prohibit. Strauss havia dimitit el 6 de juliol com a president de la Cambra de Música, ja que Goebbels no li agradava que utilitzés la Cambra per anar en contra de les operes barates, el jazz i la música lleugera, i s’havia queixat del maltractament que rebia l’escriptor austríac, però ara volia demostrar la seva fidelitat al règim. Goebbels, tal i com també va fer Hitler, no li va respondre. Strauss va tenir que esperar un any per tornar a ser ben vist pel règim. A partir de tornar a ser ben vist, Goebbels li va donar permís perquè viatgés a l’estranger com ambaixador cultural d’Alemanya i, el 1938, li va proposar dirigir la seva obra en el Festival de Música del Reich de Düsseldorf.

L’11 de setembre Goebbels va tornar a tenir una forta discrepància amb Rosenberg, quan aquest va ser designat per Hitler per al senat de la cultura del Reich amb l’objectiu de seleccionar i fomentar en el terreny de l’art i de la ciència totes aquelles forces creatives que treballaven per Alemanya a favor del nacionalsocialisme. El dia 26, un Goebbels encara molt enfadat amb Rosenberg, va discutir la seva vàlua amb els secretaris de la Cambra de Cultura i el ministre va definir a Rosenberg com un home deslleial.

Però aquells dies de setembre se celebrava el 7º Congrés del NSDAP, el Congrés de la Llibertat, i el ministre estava pendent de l’aprovació d’una nova llei que discriminaria encara més als jueus i els apartaria de la ciutadania. El dia 13, a l’esplanada de Zeppelinfeld, a uns cinc quilòmetres al sud-est de Nuremberg, es va passar revista dels directors polítics. Hitler, Rosenberg, Darre, Wagner i Goebbels varen pronunciar els seus respectius discursos. El del ministre de Propaganda tenia com a títol Comunisme sense mascara, i va atacar als jueus i als comunistes. Va començar anunciant una missió universal alemanya contra el bolxevisme, al qual va qualificar com el desafiament de la brutalitat internacional començant pels jueus contra la cultura en si. Goebbels va parlar de l’assassinat individual, d’ostatges i de masses, dut a terme pels comunistes. Per demostrar que el bolxevisme anava lligat amb els jueus, va llegir una llista de diverses fulles dels principals representants jueus del comunisme. Al cap de dos dies es varen aprovar les famoses Lleis de Nuremberg, on es definia qui es podia considerar i qui no ciutadà del Reich. El ciutadà que no es considerava de raça alemanya, o sigui els jueus i els asocials, se’ls va excloure de la societat i se’ls va tractar com ciutadans inferiors. Es va considerar que totes les famílies que tinguessin un sol membre de la família que fos jueu, tant podia ser un avi com una àvia, se’ls havia de considerar a tots jueus i se’ls va prohibir una sèrie de drets. Per exemple, no es podien casar amb ciutadans alemanys, no podien mantenir relacions sexuals amb els seus ciutadans considerats alemanys i no podien dur la bandera del Reich, que aquell mateix dia el Reichstag va aprovar que seria la bandera amb l’esvàstica. La nova Llei va ser difosa a la població a través del Der Stürmer de Julius Streicher. El primer d’octubre, continuant amb els atacs antisemites, el govern va ordenar que no es podia ni oferir ni vendre públicament revistes destinades als jueus. Goebbels va anotar en el seu diari que la qüestió jueva encara no s’havia decidit del tot i que tot i debatre-ho amb Hitler encara hi havia molts dubtes. Hitler pensava, sobretot, en els Jocs i no volia que hi haguessin disturbis a Berlín enmig de les celebracions.

L’endemà 2 d’octubre, Goebbels es dirigia cap a Hohenlychen per reunir-se amb Rosenberg per tal d’intentar arreglar les seves diferències. Però, a mig camí, quan estava a Gransee, un policia va aturar el vehicle del ministre per dir-li que Magda acabava de donar llum al seu tercer fill a la clínica ginecològica universitària de Berlín, atesa pel professor Stoeckel. Goebbels va donar mitja volta per tornar a la capital feliç per tenir el seu primer nen, en Helmuth. El dia 22, Goebbels, volent tornar a la guerra contra Rosenberg, va decidir amb els secretaris general de la Cambra de Cultura els noms dels 105 membres del Senat de Cultura de Rosenberg. El dia 7 de novembre, el propi Goebbels li va comunicar a Rosenberg que per ordres de Hitler no es podia constituir el Senat de Cultura. El dia 15, en motiu del segon congrés anual de la Cambra de Cultura, Goebbels va subratllar que aquesta estava neta de jueus i que en la vida cultural del poble ja no hi havia cap jueu en actiu. A continuació, va nomenar el Senat de Cultura que no volia constituir i que havia dit que no es crearia, però va crear per decret el càrrec de Reichskulturwalter (director cultural del Reich) que ocuparia Hans Hinkel, un dels seus homes més propers.

El 12 de gener de 1936, Goebbels es va enfadar amb Göering perquè havia celebrat un costós ball a l’Òpera de Berlín pel seu aniversari. En total es va gastar més d’un milió de marcs per la festa. Entre els convidats hi havia l’ex tsar Ferran de Bulgària, l’antic príncep hereu de la corona Frederic Guillem i la seva família, el duc Carles Eduard de Coburg Gotha i els empresaris Krupp von Bohlen und Halbach i Werner von Siemens, entre altres. Goebbels estava emprenyat perquè no volia que el poble sabés que ells, el govern, s’estaven relacionant amb l’antiga aristocràcia que havia sigut derrotada en la Gran Guerra i que es gastaven molts diners en festes privades alimentant més els rumors que els senyalaven com a corruptes. Des de feia temps, l’opinió pública veia com molts jerarques nazis aprofitaven la seva posició política per beneficar-se personalment. Tot i que veien la corrupció, la gran majoria mai va criticar a Hitler, ja que pensaven que quan ho sabés aturaria aquella lacra. El ministre va prohibir que es publiquessin fotografies del ball.

El 12 de febrer, Hitler va tornar de Suïssa, on havia sigut present a l’enterrament del cap del districte del NSDAP a Suïssa, Wilhelm Gustloff, assassinat a Davos per un estudiant iugoslau jueu, David Frankfurter. Abans de tornar a la capital, Hitler va parlar aquell dia a Schwerin, on va oferir un discurs contundent on va qualificar Gustloff com el primer màrtir conscient del nacionalsocialisme estranger i va responsabilitzar als jueus de l’assassinat i va recordar un cop més l’armistici de novembre de 1918. Goebbels es va ocupar de que les paraules del dictador es poguessin sentir per totes les emissores alemanyes per transformar-les en mesures directes.

A la tarda del 28 de febrer, Goebbels va rebre una trucada de Hitler en què li demanava que viatgés amb ell a Munic aquella mateixa nit perquè el volia tenir al costat a l’hora de prendre la difícil decisió respecte a l’ocupació militar de Renània, la regió del ministre. Renània, territori occidental alemany, havia quedat després del Tractat de Versalles com una zona desmilitaritzada per desig dels francesos. L’article 180 del Tractat de Versalles quedava específicament designat que Renània era una zona desmilitaritzada i els acords de Locarno de 1925 també deien el mateix. Hitler volia tornar a posar els seus militar a aquella zona incomplint clarament el Tractat. Durant el viatge a la capital bavaresa, Goebbels va demanar-li a Hitler, que estava tranquil però seriós, que no actués abans de que França no hagués ratificat definitivament el pacte d’amistat que estaven a punt de firmar amb els soviètics. Seria una contra mesura i una justificació, pensava. El dia 1 de març, Goebbels, acompanyat per Von Papen, va rebre a Hitler en el seu hotel. El dictador els va anunciar que estava fermament decidit a ocupar militarment Renània en breu. A partir de llavors varen estudiar com justificarien la decisió i com es faria tot el procés d’intervenció. A continuació varen tornar a Berlín per ser a la capital el dia de la intervenció. El dia següent, a dos quarts d’onze del matí, Goebbels va ser present a una reunió a la Cancelleria on hi havia Hitler, Von Blomberg, Göering, Von Fritsch, Raeder i Von Ribbentrop per determinar com s’havia de dur a terme l’ocupació militar de Renània. Hitler tenia la intenció de combinar l’operació amb una proposta d’aliances i un nou plebiscit, i pensava seriosament en tornar a la Societat de Nacions perquè tothom veiés les seves bones intencions i construir un pacte aeri i un de no agressió amb França. Després de la reunió, Von Blomberg va publicar les instruccions per ocupar la zona desmilitaritzada del Rin i va ordenar que comencés l’operació amb la paraula clau: Winterbüng, exercici d’hivern. Von Fritsch es va encarregar d’organitzar el trasllat de tropes. Goebbels durant els següents dies abans de la invasió va preparar la campanya electoral que estava prevista que tingués lloc després de que es dissolgués el Reichstag en el moment de l’ocupació militar.

A la tarda del dia 6, el dia abans a l’ocupació, en el Ministeri de Propaganda Goebbels va elegir a un grup de periodistes per reunir-se a l’aeròdrom de Tempelhof per volar cap a l’oest perquè veiessin amb els seus propis ulls com els soldats alemanys entraven a la zona desmilitaritzada. El ministre va ordenar posar banderes amb l’esvàstica a tots els edificis públics i va anunciar que el Reichstag es reuniria el mateix dia de la invasió per fer una declaració del govern i, en un comunicat oficial, va anunciar que el Reichstag es convocaria el 12 de març al migdia. Tot, però havia de ser un secret, una sorpresa per als francesos, i va ordenar en els seus col·laboradors que no sortís de moment cap filtració del Ministeri. El matí del dia de la invasió, 20.000 soldats varen creuar el Rin i varen ocupar la Renània, tot i que només 3.000 varen penetrar la zona per celebrar l’ocupació en els carrers de Coblença amb velles guarnicions renanes. A la una del migdia, els soldats varen arribar al pont Hohenzollern de Colònia. Tot i que no varen trobar oposició hi havia la possibilitat d’una reacció militar per part de francesos i britànics, i el mateix Hitler ho havia contemplat hi havia ordenat no resistir i retirar-se en cas d’una reacció militar. Sabia que l’Exèrcit encara no era prou fort. En el moment que es va saber que no hi hauria cap resposta hi va haver un esclat d’eufòria. Però si una persona era molt feliç en aquell moment era Goebbels, originari de Renània. La seva mare el va trucar per felicitar-lo, igual que el seu antic professor d’alemany, Voss, que casualment es trobava a Berlín.

El 21 de març, la família Goebbels va visitar l’illa de Schwanenwerder del riu Havel, al sud-oest de Berlín, per comprar-hi una casa d’estiu, a la Inselstrasse 8-10,  amb magnífiques vistes a la badia Klare Lanke. Hitler els va prometre que els ajudaria econòmicament perquè es poguessin comprar aquella casa sense pensar en els diners. El 2 d’abril varen formalitzar la comprar davant de notari i Magda li va tornar el favor a Hitler arreglant la casa dels senyors de la mateixa finca amb l’esperança de que Hitler els visités sovint, tot i que Hitler hi tenia una casa reservada a la zona, a la Inselstrasse 20-22. El 19 d’abril, Hitler els visitaria per primer cop i va quedar molt entusiasmat amb la casa i amb les vistes a la badia.

Dos dies més tard de visitar l’illa, el 23 de març, en motiu de la campanya electoral pel Reichstag, Goebbels va fer un discurs en el Frankurter Festhalle, on hi havia un enorme cartell que deia que Europa només podia existir amb Adolf Hitler. El ministre va assegurar que podien dir que el nacionalsocialisme no era una cosa passatgera i que no només estaven aquí sinó que hi romandrien. El dia 27, Goebbels va fer posar en totes les places i cantines de les grans empreses altaveus i va concedir dues hores lliures als treballadors per escoltar el discurs de Hitler a la fàbrica Krupp, a Essen, davant de 100.000 treballadors. Tant Goebbels com Hitler varen visitar en més d’un cop les empreses Krupp perquè les veien com un model de l’avanç tecnològic alemany i perquè eren els seus col·laboradors en l’ajuda per rearmar el país. Quan Hitler parlava pels altaveus tothom aturava el que feia, fos on fos i fes el que fes. Per exemple, el trànsit a la Potsdamer Platz de Berlín va quedar aturat en el moment del discurs. El diumenge 29, el dia de les eleccions, Goebbels va examinar els resultats al costat de Hitler. Els resultats varen ser positius per al règim amb 44.461.278 a favor de la llista nazi, el 98,8% dels vots.

El 20 d’abril, el dia de l’aniversari de Hitler, es va celebrar com els últims tres anys com una festa nacional i Goebbels va fer publicar articles que mitificaven la figurar de Hitler, tot i que ell, a diferència del que havia fet el cap de premsa Otto Dietrich, volia ressaltar el Hitler més humà, i va parlar de la seva vida, de l’amor que tenia cap als nens i de la, segons el ministre, seva sensibilitat sobrehumana que tenia.

El 29 d’abril, Goebbels va escriure una circular on deia que s’havia acabat definitivament la depuració dels jueus a la Cambra de Cultura del Reich.

El 5 de maig, el matrimoni Goebbels va acompanyar a Hitler i a altres dirigents del NSDAP per assistir a una funció de l’òpera de Rienzi de Richard Wagner en el Teatre Nacional de Munic. El 19 de juny es va produir un combat de boxa a Nova York entre Max Schmeling, el campió del món dels pesos pesats del 1930, i el campió afroamericà Joe Louis. Tothom esperava la victòria del nord-americà, però inesperadament l’alemany va guanyar. Aquesta victòria va ser utilitzada per la propaganda alemanya perquè per ells era una prova de la superioritat de la raça nòrdica i Goebbels va decidir fer-ne una pel·lícula sota el títol: Max Schmeling Sieg, ein deutscher Sieg. El segon combat, el 22 de juny de 1938, Schmeling va perdre davant Louis i els nazis, en veure el resultat abans d’hora, varen tallar la retransmissió de ràdio.

El 27 de juliol, mentre el govern discutia si ajudar o no el cop d’Estat dels colpistes conservadors espanyols i Berlín es preparava pels Jocs Olímpics, Goebbels va voler arreglar les seves diferències amb el compositor Furtwängler i es varen reunir en el jardí de la Wahnfried. Després de l’entrevista, Goebbels va arribar a la conclusió que el director de la Filharmònica de Berlín havia après dels errors i que estava absolutament entregat al règim. Dos dies més tard, a Hamburg, Goebbels va clausurar el Congrés del temps lliure. En un discurs que va ser retransmès per la ràdio, va començar recitant el poema del poeta Dehmel: L’obrer… Només ens falta temps! Després d’un llarg discurs, el ministre va agrair a tota la gent que havia participat en el Congrés.

El dia 1 d’agost va començar a l’Estadi Olímpic de Berlín els XI Jocs Olímpics. Goebbels, que tindria una agenda ben atapeïda pels Jocs, va aprofitar l’esdeveniment per vendre al món que Alemanya era un país modern, civilitzat i on no es discriminaven a altres races o ideologies, tal i com venien els exiliats. Goebbels va fer filmar també una pel·lícula, Olympia, amb la directora de cinema Leni Riefensthal al capdavant. A les dotze del migdia va assistir a una desfilada de les Joventuts Hitlerianes en el Lustgarten, on estava previst que fes un discurs juntament amb Baldur von Schirach, Hans von Tschammer und Osten i Bernhard Rust. Després dels parlaments va arribar la torxa olímpica acompanyada per una fina pluja. A la tarda es va dirigir a l’Estadi per ser present a la llotja d’honor, a l’esquerra del dictador per contemplar la cerimònia d’inauguració que acabaria a un quart de set de la tarda. L’Estadi es va construir el 1912 pels Jocs Olímpics de Berlín del 1916 sota la direcció de l’arquitecte Otto March. Però la Primera Guerra Mundial no va permetre la celebració d’aquells Jocs. Hitler va ordenar remodelar l’Estadi per la celebració dels Jocs de 1936 als fills de l’arquitecte, Werner i Walter March, que varen construir un colossal esportiu de 230 metres d’amplada i 12 metres de profunditat i amb una capacitat per 110.000 espectadors. L’Estadi del seu pare tenia una capacitat per 47.000 espectadors. El cost total de les obres va ser de 77 milions de Reichsmarks i, tot i així, a Hitler no li va ser del seu gust. Tenia clar que en el futur faria construir un Estadi molt més gran sota la direcció de l’arquitecte Albert Speer.

La inauguració va ser tot un èxit i la propaganda estava anant tal i com havien planejat. Els visitants veient el que el règim volia que veiessin i tots quedaven enlluernats per la ciutat i l’organització dels Jocs. Però, l’endemà de la inauguració, Goebbels va rebre una de les plantofades més grans. Rosenberg, el seu enemic odiat, el va informar que la seva esposa Magda estava tenint una aventura extramatrimonial. A la nit, Magda li va admetre que s’havia vist amb Kurt Lüdecke, un dels primers finançadors del NSDAP i que havia fugit l’any 1934 als Estats Units després de recomanar-li a Hitler que s’allunyés d’homes com Himmler, Göering i el propi Goebbels i s’apropés a homes com Röhm. La relació entre Magda i Lüdecke era de feia tres anys. El matrimoni Goebbels, tot i el que el règim volia vendre, una família tradicional, era un matrimoni de convivència. Goebbels la necessitava per aquest fet, per ser el prototip de família perfecte segons l’ideal nacionalsocialista, i Magda el necessitava per està a prop del poder i de Hitler, a qui estimava amb deliri. El dia següent, Goebbels continuava molt afectat per aquell revelació, però va tenir que continuar amb l’agenda prevista dels Jocs i va rebre aquell dia a unes quantes personalitats, entre ells el príncep hereu Umbert d’Itàlia i la seva esposa, el ministre Dino Alfieri, Sarita Vansitttart, la dona d’un diplomàtic britànic,  algunes actrius. El dia 4, Goebbels va anar a l’Estadi, que estava ple de gom a gom amb els seus 110.000 espectadors als seus seients, al costat de Hitler, Göering i el príncep Umbert. Durant aquella jornada, Jesse Owens va guanyar la seva segona medalla en salt de longitud establint un nou record mundial de 8,06 metres. Hitler, com tot l’Estadi, el va aplaudir. L’endemà va tornar a l’Estadi i va veure com Owens aconseguia la tercera medalla d’or, aquest cop en la prova de 200 metres, on va fer un nou record mundial aconseguint parar el cronòmetre a 20,7 segons. Aquell dia Goebbels també es va encarregar que la visita de l’explorador suec Sven Hedin, conegut pels seu treballs a la muntanya del Tibet i que era afí al nacionalsocialisme, a la capital convidat pel comitè d’organització dels Jocs fos tot un esdeveniment. Hedin va ser invitat a les onze del matí a l’Acadèmia Prussiana de les Ciències perquè pronunciés un discurs sota el títol: El paper del cavall en la història d’Àsia. Tot i la voluntat del ministre de que fos tot un èxit, ni ell ni Hitler varen assistir a la conferència. El dia 6 al matí, Goebbels va rebre el sotssecretari d’Estat d’Exteriors britànic Robert Vansittart, un dels diplomàtics més influents que no veia amb bons ulls als nazis, per tal de millorar les relacions entre els dos països. A la nit, Goebbels va ser present a una recepció solemne a l’Òpera de Berlín. A l’edifici s’hi havien realitzat durant les últimes setmanes reformes per l’esdeveniment, amb una escala nova que anava des del vestíbul fins a la platea. Totes les llotges i els tocadors s’havien revestit de seda color crema i el patí de les butaques s’havia aixecat al nivell de l’escenari. Goebbels, acompanyat de Göering, va saludar als invitats, la majoria diplomàtics, representants de diferents partits polítics, membres del Comitè Olímpic Internacional i Nacional, així com artistes i invitats d’honor. Goebbels va ocupar una de les dues llotges enfrontades del prosceni per tal de que fos el centre d’atenció juntament amb el ministre de l’Aviació. Seia al costat de l’actriu Jenny Judo. La velada va començar amb una marxa de clarins interpretada pel cos de músics de la Leibstandarte SS Adolf Hitler, que va donar pas al preludi de Els mestres cantors de Wagner que tocava l’Orquestra Filharmònica de Berlín. El dia següent, Goebbels, juntament amb Hitler, va ser present al Poststadion de la Lehrestrasse per veure el partit de futbol de quarts de final entre Alemanya i Noruega. Contra tot pronòstic, Alemanya va perdre 2 a 0. El públic alemany es va enfurismar amb la derrota del seu equip i, sobretot, amb l’entrenador Otto Nerz, que havia fet sortir un onze ple de suplents. L’endemà a la nit, Goebbels va fer d’amfitrió en un sopar de gala en honor al govern alemany en els salons de l’ambaixada britànica a la Wilhelmstrasse.

El 15 d’agost, el dia abans de que es clausuressin els Jocs, Goebbels va pagar una festa organitzada per Benno von Arendt que li va costar 320.000 Reichsmarks a l’illa de Pfauen, situada en el riu Havel, amb 2.700 convidats. Per tal de que els convidats no es mullessin les sabates, voluntaris de la Companyia militar de Ponts va construir un pont sobre el Havel. Una orquestra tocava melodies clàssiques i en una plataforma ballaven els ballarins. Goebbels, a més, va contractar al popular cantant Oscar Joost i la seva banda de swing. A mitja festa, el matrimoni Goebbels va saludar a tots els presents, entre ells la jove actriu Lídia Baarova, que seria amant del ministre, i la seva parella, l’actor Gustav Fröhlich. Un espectacle de focs artificials va donar punt i final a la festa. L’endemà es varen clausurar els Jocs amb una cerimònia on Hitler no va fer cap discurs. Un cop acabada la cerimònia, Goebbels es va reunir amb Hitler a la Cancelleria per parlar de diversos temes i en aquells moments varen sentir els crits de la gent que s’havia concentrat a la Wilhelmplatz que cridaven que volien veure a Hitler. Un Hitler platònic, ja que sabia que els Jocs havien anat extraordinàriament bé per als seus interessos i que havia donat la imatge que volia donar, els va fer el favor i va sortir al balcó.

El setembre es va tornar a celebrar a Nuremberg el Congrés del NSDAP, aquest cop era el vuitè i es va conèixer com el Congrés de l’Honor. Estava previst que Hitler presentés el segon pla quadriennal del Reich, un pla econòmic que enfocava l’economia cap al sector armamentista. El dia 8, Goebbels es va reunir amb Hitler per estudiar i redactar el discurs d’inauguració que pronunciaria l’endemà. El ministre li va apuntar la frase que el bolxevisme era el perill més gran del món sobre el qual feia temps que ells estaven advertint i va ser el responsable de l’acusació que deixaria anar l’endemà Hitler de que el bolxevisme estava sota el control del quarter general internacional dels jueus revolucionaris de Moscou. L’endemà, Goebbels li va demanar a Hitler que permetés que s’estrenés a Nuremberg la pel·lícula El traïdor. Aquest fet no seria destacat si no fos perquè l’actriu principal d’aquella pel·lícula era Baarova i Goebbels va aprofitar l’estrena d’aquella nit per veure’s amb l’actriu. El ministre, rancorós amb Magda, volia tornar-li la jugada, tot i que ell ja havia sigut infidel en més d’una ocasió, però aquesta vegada es va enamorar. Després del Congrés, Goebbels va voler continuar venent la relació entre els jueus i els bolxevics i el dia 17 va convocar en el seu Ministeri a tots els redactors de totes les grans revistes il·lustrades per una conferència especial. A cada revista se li va assignar un tema anti-soviètic per un reportatge gràfic d’entre una i dues pàgines. Per exemple, el Müncher Illustrierte havia d’informar sobre els jueus soviètics i la Familienillustrierte sobre la pobresa infantil a la Unió Soviètica.

Tot i la crisi matrimonial que vivia el matrimoni Goebbels, amb infidelitats per les dues bandes, els Goebbels varen fer un viatge de vuit dies a Grècia el 20 de setembre per visitar la Grècia clàssica, un somni de joventut del ministre com gran part dels nacionalistes alemanys. El dia 29 varen tornar a Berlín, però Goebbels estava ansiós per veure’s amb la seva amant, que precisament estava a la capital aquella tarda per estrenar una pel·lícula. Goebbels li va demanar que l’anés a buscar a la llotja de l’òpera estatal on aniria a veure La Trivata. Després varen passar un parell de dies junts.

El dia 6 d’octubre es va inaugurar a la Deutschlandhalle la campanya a favor de la Winterhilfe, l’ajuda hivernal als més necessitats. El recinte, amb capacitat per 20.000 persones, estava ple i uns 160 homes onejaven les banderes amb l’esvàstica. Goebbels, que va pujar al faristol, va fer un llarg discurs que va acabar agraint a Hitler que a través de la Winterhilfe proporcionés pa i vestimenta al poble. Davant d’aquell elogi, el dictador va fer un gest amb la mà com si els volgués rebutjar i, a continuació, va ser el seu torn, on va parlar de l’economia alemanya. Goebbels s’implicava molt en aquells plans d’ajuda, en part per vendre la seva imatge i també perquè estava convençut que feia una gran obra. El 2 de novembre, per exemple, va participar en persona en una col·lecta de la Winterhilfe a la Unter den Linden per recollir diners amb una guardiola. La gent s’abraonava per posar monedes a la guardiola, que cada dos minuts havia de ser canviada perquè de seguida s’omplia. Entre els qui varen posar diners hi havia l’explorador Hedin. El 30 d’octubre també va posar en marxa una altra organització caritativa a Berlín en motiu de la celebració del 10è aniversari del seu lideratge en el districte berlinès. La celebració va tenir lloc a l’Ajuntament roig de l’Alexanderplatz amb una exposició anomenada Deu anys de lluita per Berlín, en el qual, a més d’enormes fotografies de Goebbels, es varen mostrar trofeus. En la celebració va posar la primera pedra de la fundació Llar doctor Goebbels a Friedrichshain, destinada a companys de partit i combatents de les SA que s’havien arruïnat. Per actors necessitats es va crear el fons de vellesa Agraïments als artistes-Fundació doctor Joseph Goebbels. Els jueus varen quedar exclosos d’aquests fons. A més, aquell dia el Der Angriff va sortir editat amb una edició especial on una pàgina estava destinada als 40 caiguts del moviment a Berlín, entre ells Horst Wessel, Kütemeyer i Maikowski. A la nit, per continuar la commemoració, es va celebrar un acte al Palau d’Esports, on Hitler va fer un discurs dirigit a Goebbels, on el va definir com la seva mà dreta més fidel i l’escuder del NSDAP i li va agrair tots aquella anys de dedicació. En acabar el discurs, Hitler va demanar als milers de persones del Palau que cridessin amb ell: Visca Goebbels!. Després, quan Hitler deixava esgotat la tribuna d’orador, va donar un amistós cop a l’espatlla del ministre, gest que va fer molt feliç a Goebbels. Però res era gratis, segons va comunicar l’endemà el Der Angriff, la ciutat de Berlín havia regalat a Goebbels per aquella commemoració una senzilla casa de troncs en un dels tranquils llacs dels voltants de la capital.

El 6 de novembre, Goebbels va rebre informació privilegiada sobre la Guerra Civil espanyola; les tropes nacionals estaven a prop de Madrid, i en aquells moments creia que el general Francisco Franco era un gran soldat i un gran polític. Precisament, aquell dia varen arribar els primers homes de la Legió Condor, uns 19.000 homes de les Forces Armades i composta per quatre esquadrilles d’avions, a Sevilla liderats pel general Hugo von Sperrle, pilot de la Gran Guerra i un dels responsables de la creació de la Luftwaffe.

El 26 de novembre, Goebbels va aprovar un decret on es prohibia tota crítica artística lliure. L’endemà, el Ministeri de Propaganda va decretar que la crítica només podria ser una descripció de l’obra d’art, mai una valoració, que correspondria als zeladors de la mateixa i al judici del conjunt del poble. El Ministeri únicament va permetre informacions artístiques que havien de limitar-se a simples descripcions. El migdia del dia 29 es va celebrar una reunió de la Cambra de Cultura del Reich en el Saló Filharmònic de Berlín, on hi varen ser convidades les personalitats més destacades de l’art i cultures alemanyes, que varen ser mesclades entre els membres del partit nazi. L’acte va ser presidit per Goebbels, que quan va començar la reunió es va aixecar de la cadira i, amb un llenguatge fred, va anunciar que la crítica musical, literària, teatral i artística quedava prohibida, i que els crítics de premsa i ràdio tenien que limitar-se a fer reflexions. La majoria dels representants de tots els sectors de l’art varen quedar desconcertats i no els va agradar gens el que sentien del ministre, però el seu malestar va quedar amagat pels aplaudiments dels líders nazis. El dia següent, Goebbels va designar al radical professor de l’Acadèmia de Munic, Adolf Ziegler, com a successor del moderat Eugen Hönig en el càrrec de president de la Cambra per les Arts Plàstiques del Reich.

El 6 de gener de 1937, Goebbels va dinar amb Hitler per parlar de la situació a Espanya. Hitler estava disposat a cessar l’ajudar a Franco si a nivell internacional es controlaven els dos bàndols. El 10 de gener, Goebbels, Hitler, Otto Dietrich, Fritz Todt, Albert Speer i Hermann Esser varen visitar a Obersalzberg un model de la Casa del Turisme Alemany. El 20 de gener, Goebbels es va entrevistar per primer cop amb un diplomàtic espanyol per parlar de la Guerra Civil espanyola. El ministre no es va endur una bona impressió del diplomàtic pel fet de que el va considerar un descuidat i un burgès.

El 30 de gener, com cada any, els nazis varen commemorar el dia que havien pujat al poder i Hitler va fer un discurs al Reichstag on va explicar el desig d’Alemanya de treballar amb les altres nacions en la mateixa igualtat per superar els problemes que turmentaven a Europa. Hitler, a continuació, va concedir la insígnia daurada als membres del seu gabinet. Tot anava bé fins que el ministre de Transports i Comunicació, Peter Paul Eltz-Rübenach, va rebutjar l’admissió argumentant que s’estava oprimint l’Església i va exigir una explicació. Tots els presents varen quedar astorats davant d’aquella insubordinació pública. Enfadat, Hitler li va denegar qualsevol discussió i va abandonar la sala. Llavors, Goebbels va actuar d’immediat i va convocar una ronda ministerial i va exigir la dimissió de Rübenacht. A la tarda, Goebbels es va esforçar per tranquil·litzar a Hitler, que continuava profundament indignat, ja que li havien espatllat la festa.

El 3 de febrer, Goebbels va tornar a ser informat de la situació militar a Espanya i ara quedava clar que Franco tenia la victòria al seu abast. En el ministre li varen ressaltar que els soldats alemanyes, sobretot els aviadors, eren uns herois i eren molt ben considerats per Franco. El dia 10 va dinar amb Hitler per parlar de la situació a Espanya. Els dos ara estaven preocupats perquè les tropes de Franco havien aturat el seu avanç cap a Madrid. Però a més d’Espanya, Goebbels li va parlar de la broma que li acabaven de gastar a Ernst Hanfstaengl, un dels seus enemics de qui es volia desfer. Goebbels mai va suportar a Hanfstaengl pels seus plantejaments conservadors i el seu estil de vida burgès i no li agradava que durant els anys 20 hagués format part del sector més íntim de Hitler. Hanfstaengl, tot i això, no ocupava un càrrec important, ja que només era el cap de la Premsa Estrangera i feia temps que no tenia contacte amb Hitler, però igualment Goebbels volia que desaparegués del mapa. A Hanfstaengl li varen encomanar una missió important que no existia, dur un missatge important per Franco. El varen fer pujar en un avió i li varen fer creure que volava cap a Espanya, tot i que en realitat anaven donant voltes per Alemanya. Llavors li varen dir que per problemes no podrien aterrar i li varen fer creure que s’hauria de llançar en paracaigudes, enmig dels combats, i dirigir-se cap al sector dels nacionals per entregar el missatge a Franco. Minuts més tard li varen comunicar que tenien un problema en un motor i varen fer un aterratge d’emergència. Quan eren a terra, Hanfstaengl ja va veure que l’havien mentit, ja que estava a Alemanya, i en demanar explicacions als seus companys de viatge, aquests es varen voler desentendre de la broma, tot i que l’havien estat filmant. En un bar proper, Hanfstaengl va trucar a la seva secretària i ella el va informar de que no existia tal missió. Nerviós i veient que volien el seu cadàver va fugir del país cap a Suïssa. De fet era molt probable ell hagués format part de les víctimes de la Nit dels Ganivets Llargs, però per la seva sort en aquells moments era a Harvard. El seu fill es va reunir amb ell dies més tard. Curiosament, quan viatjava sol en tren cap a Suïssa, un vigilant el va aturar en veure que el nen viatjava sol. Hagués sigut arrestat i inclús haguessin fet xantatge a Hanfstaengl amb el seu fill si el vigilant l’hagués entregat a les autoritats. Però el vigilant en veure que a la maleta i duia una fotografia de Hitler firmada personalment pel dictador no es va atrevir a dir-li res i el va deixar continuar sol cap a Suïssa. Anys més tard el noi ingressarà a l’exèrcit nord-americà i Hanfstaengl col·laborarà amb els serveis secrets nord-americans.

El 19 de febrer va néixer el quart fill del matrimoni Goebbels, la nena Holde. Dos dies més tard, Goebbels es va queixar de la falta de tacte dels soldats alemanys a Espanya, sobretot del general Sperrle. L’endemà, en una conferència sobre qüestions eclesiàstiques, Goebbels va dir en un discurs que Crist també hagués volgut atacar al judaisme i va afirmar que el judaisme havia sigut qui l’havia crucificat. L’Església catòlica veia amb preocupació la pèrdua de poder a Alemanya i el papa Pius XI va intervenir-hi personalment el 14 de març amb una encíclica, Mit brennender Sorge, amb viva preocupació, en què criticava l’actitud del règim nazi. Aquella encíclica es publicaria el diumenge 21 de rams. Els nazis es varen fer els sords, tot i que Hitler es va enfadar molt. El mateix dia que es difonia per les esglésies alemanyes l’encíclica del Papa, Goebbels es va queixar de que la intervenció d’Alemanya a la Guerra Civil espanyola estava costant molts dines, material i nervis. En els alemanys se’ls estava fent llarga la guerra i no entenien com podia ser que Franco tardés tant en aconseguir guanyar. A la tarda del 28 de maig, en un míting multitudinari en el Pavelló Alemany de Berlín, Goebbels va oferir un discurs davant 20.000 persones que va ser retransmès per totes les emissores de ràdio i va aparèixer el dia següent amb enormes titulars en els diaris. El ministre va criticar obertament als clergues catòlics. Tres dies abans, el Völkischer Beobachter havia denunciat un delinqüent sexual vestit de sacerdot i explicava que els nens no es volien apropar als cures. El ministre va definir els clergues com a corruptes i enverinadors de l’ànima del poble i va dir que els atacs que es donaven contra l’Església era un ajustament de comptes necessari en nom de la rectitud moral innata de l’autèntica Alemanya. Goebbels, amb una infància impregnada de sants i màrtirs, estava decidit en acabar amb la creença dels seus pares. El ministre va afirmar que l’Estat s’enfrontava a un boicot sistemàtic de la moralitat del poble i va avisar que si els bisbes discutien aquests fets els durien als tribunals i va advertir-los de que entre ells no hi havia la llei del Vaticà sinó la llei del poble alemany. En referència als homosexuals, el ministre va dir que eren una corrupció general de la moral com poques vegades s’havia conegut a la història de la civilització, i va prometre l’extermini dels que va definir plaga sexual. Després del discurs, Goebbels va trucar a Hitler, que en aquells moments es trobava a Munic. El dictador el va felicitar pel discurs i li va admetre que l’havia emocionat. Poc després, el govern va prohibir a qualsevol membre de les Joventuts Hitlerianes pertànyer a un moviment religiós juvenil.

El 29 de juny, Hitler va aprovar celebrar una exposició sobre l’art degenerat en què es mostraria l’art que no agradava al règim per deixar clar en el poble què no era del gust. Hitler li va donar a Goebbels l’autorització per confiscar totes les obres corresponents en tots els museus. El ministre va delegar aquesta missió a Adolf Ziegler, a qui va atorgar plens poders per seleccionar i apropiar-se de totes les obres representatives d’aquest art considerat decadent des de 1910 en els sectors de la pintura i l’escultura. El 19 de juliol, l’endemà d’inaugurar-se a Munic l’exposició d’art alemany a la Casa de l’Art Alemany, a la Prinzregenstrasse 1, a ribes del riu Isar (un dels primers edificis del règim i l’únic museu d’art que es va construir durant el Tercer Reich. El disseny de l’edifici el va assumir el difunt arquitecte Paul Ludwig Troost i va ser finançat principalment amb els donatius de grans industrials com Friedrich Flick o Philipp F. Reemtsma), es va inaugurar l’exposició a prop de la Casa, a les arcades del Hofgarten, sota el títol: Què es pretén amb l’exposició de l’art degenerat? Vol evidenciar la degradació de la cultura d’aquesta últims anys que han precedit el gran canvi. Goebbels va aconseguir confiscar 16.000 obres d’artistes i en va elegir 650 per exposar-les sota el títol: Així veu la naturalesa un cervell malalt! Les demés obres va ordenar cremar-les o vendre-les. Entre els artistes proscrits hi havia noms com Max Beckmann, Otto Dix, Paul Klee, Vasili Kandinsky, George Grosz, Ernst Ludwig Kirchner, Oskar Kokoschka, Max Pechstein, Emil Nolde, Kurt Schwitters i Max Ernst. Els visitants a l’exposició es varen trobar que les obres estaven intencionadament mal col·locades, penjades en angles estranys, mal il·luminades i amuntegades a les parets. L’exposició es va mostrar en 12 ciutats alemanyes fins al 1941.

El 7 de setembre, Goebbels va ser present en la inauguració del IX Congrés de Nuremberg, on Hitler va denunciar un altre cop el Tractat de Versalles. Goebbels es va passar una llarga estona parlant amb Göering de temes polítics. També va ser present a l’últim dia del Congrés, el 13 de setembre. Abans d’entrar a les arenes del Luitpold, on se celebrava l’acte, Goebbels va parlar amb Pfeffer, Hess, Göering i Streicher. A continuació, en l’acte, Hitler va fer un discurs antisemita, equiparant un altre cop els jueus amb els bolxevics, dient que els jueus, com a raça estrangera, s’havien fet amb el control total de la civilització russa i va afirmar que ara volien utilitzar Rússia com a cap de pont per conquerir altres nacions. El discurs de Hitler va tenir repercussions immediates, ja que a Danzig, una zona que havia sigut de Prússia des de 1772 i que estava sota jurisdicció polonesa, es varen produir disturbis antisemites.

A finals de setembre, Goebbels va ajudar a organitzar la visita del dictador Benito Mussolini a Alemanya, on Hitler volia demostrar-li el seu poder militar. El 28 de setembre, Goebbels va organitzar un míting en el Camp de Maig berlinès amb el lema del Congrés del NSDAP, Europa desperta!, on Mussolini hi va fer un discurs. L’endemà, Mussolini, acompanyat pel seu gendre i ministre, el comte Galeazzo Ciano, varen tornar a Itàlia amb un pacte amb els alemanys sota l’aixella però, a la vegada, sabent del poder militar alemany.

El 3 de novembre, Goebbels es va entrevistar a Berlín amb l’observador i espia de la Segona República espanyola, Eberhard von Stoher, que li va explicar que militarment i econòmicament els homes de Franco estaven en una posició de força i estava convençut que la guerra a Espanya acabaria en breu, concretament a la primavera de 1938, va afirmar. El 24 de novembre, Goebbels es va reunir amb un diplomàtic alemany que sabia moltes coses de la Guerra Civil espanyola. Aquest li va explicar que la victòria de Franco era segura, però que estava preocupat perquè l’ambaixador alemany a l’Espanya franquista, Wilhelm von Faupel, estava resignat per la seva pèrdua de poder.

El 8 de novembre, Goebbels va inaugurar a la biblioteca del Museu Alemany de Munic l’exposició Etern jueu, una exposició que va romandre oberta fins al 31 de gener de 1938, en què pretenia mostrar les característiques externes típiques dels jueus i es volia demostrar els seus suposats lligams amb els asiàtics. L’exposició va atreure a 412.300 visitants i més de 5.000 periodistes de diferents dies. Cada dia es formaven llargues cues en el patí del Museu. L’exposició es va presentar també a altres ciutats. El 26 de novembre, Goebbels va anunciar en discurs que havien eliminat els jueus de la vida pública. El 29 de novembre, Goebbels es va reunir durant una llarga estona amb Hitler per parlar dels jueus. Els dos creien que els jueus tenien que sortir d’Alemanya, inclús d’Europa. Goebbels pensava que es tardaria un temps en aconseguir-ho, però tenia clar que al final ho aconseguirien perquè era, segons el seu parer, imprescindible que passés. Goebbels va deixar anotat en el seu Diari que estava plenament compromès amb aquest objectiu.

El dia de Nadal, Goebbels li va regalar a Hitler 18 pel·lícules de Mickey Mouse. El dictador era aficionat a les aventures del ratolí nord-americà, tot i que cada vegada menys, sobretot després de que la tardor passada havia acabat el contracte entre Disney i la UFA, la companyia cinematogràfica alemanya fundada el 1917 i nacionalitzada per ordre de Goebbels, i es veien menys pel·lícules Disney en els cinemes alemanys. El 31 de gener de 1938, després de llegir la novel·la de Hans Fallada (pseudònim de Rudolf Ditzen, autor de novel·les i contes molt populars pel seu realisme), Llops entre llops, ambientada en el període inflacionista de 1923, Goebbels va escriure en el seu Diari que era un llibre fantàstic. La novel·la, publicada el 1937, estava sent tot un èxit de vendes. Goebbels, entusiasmat amb Fallada, va veure que la novel·la Gustau el ferrer, que volia que s’ambientés el 1933 i mostrés com l’heroi de la novel·la es feia nacionalsocialista, podria anar al cinema amb Emil Jannings en el paper principal, però Rosenberg, un cop més, s’hi va oposar perquè no li agradava l’autor i el llibre va ser retirat de les llibreries.

El 15 de febrer, mentre Hitler intentava convèncer al govern austríac per interferir en la política del seu país natal, Goebbels va ser informat de que les tropes de Franco havien patit una derrota durant la conquesta de la ciutat de Terol, però que estaven preparant una nova ofensiva per finals de març. Goebbels ara veia amb molt poc entusiasme la figura de Franco, a qui va criticar en més d’una ocasió acusant-lo de falta de talla. Però el que preocupava al govern era el tema d’Àustria. El matí del 9 de març el canceller Kurt von Schuschnigg va convocar un referèndum pel 13 de març per demanar en el poble el manteniment de la independència d’Àustria. En saber de la notícia, a la nit, Goebbels, que es trobava en una festa de la temporada del ball berlinès juntament amb Göering, va dirigir-se amb el ministre de l’Aire al despatx de Hitler vestit amb un vestit de frac. Tant ell com Göering varen intentar calmar a Hitler, que va acusar a Von Schuchnigg de traïdor per haver-lo enganyat quan s’havien reunit feia uns dies al Berghof. Entre els tres varen establir que l’única solució era envair militarment Àustria. Goebbels va assistir llavors a una reunió amb la cúpula militar, on hi havia Edmund von Glaise-Horstenau, que estava visitant el sud d’Alemanya quan va ser cridat per Göering. Glaise-Horstenau es va mostrar reticent en atacar la seva pàtria, però finalment no va poder o voler contradir els plans de Hitler. La trobada va acabar a les cinc de la matinada quedant només Goebbels i Hitler. L’endemà, Goebbels va acompanyar a Himmler en una visita al camp de concentració de Sachsenhausen, a 30 quilòmetres al nord de Berlín i ubicat en una zona pantanosa i plena de pins, i, a mitja nit, va rebre de nou l’ordre de presentar-se davant de Hitler per examinar la situació d’Àustria. Hitler li va confessar que havia decidit que aniria a Àustria i que ell i Göering es quedarien a Berlín. Llavors varen estudiar els preparatius propagandístics i després el ministre va tornar al seu Ministeri de Propaganda per treballar sobre ells fins les quatre de la matinada.

A la matinada del 12 de març, el 8º Exèrcit alemany va penetrar la frontera austríaca i el govern austríac del canceller Von Schuschnigg es va rendir abans de disparar cap tret, ja que no volien un vessament de sang. D’aquesta manera, Hitler ocupava la seva antiga pàtria i feia realitat el vell somni dels pangermanistes. A més, Hitler quedava com un heroi per haver aconseguit la unió sense fer servir les armes. Al migdia, Goebbels va llegir una proclama a les ràdios alemanyes i austríaques declarant que se celebraria un verdader plebiscit aviat sobre el futur i el destí d’Àustria. Però l’ocupació d’Àustria i la seva annexió, l’Anschluss, va dur nous atacs antisemites ara a Àustria. El dia 23, Goebbels va escriure en el seu diari en to burleta que abans els jueus s’estaven traient la vida. El ministre es va aprofitar personalment de l’antisemitisme i de l’arianització que estaven duent a terme. El dia 30, Samuel Goldschmidt, un jueu propietari d’un terreny de 9.600 metres quadrats situats a la Inselstrasse 12/14 de Schwanenwerder es va veure obligat a vendre la seva propietat a Berlín. L’alcalde de la ciutat, Lippert, va comunicar en l’advocat de Goebbels, Otto Kamecke, que el concessionari del terreny era Goebbels.

El 5 d’abril, Goebbels va aprovar les disposicions pel dissabte abans del referèndum del diumenge 10 d’abril. El ministre va fer aquell dia un discurs a la ciutat de Dresden davant de 20.000 persones. Els diaris varen relatar la visita del ministre com un goig delirant. Però l’acte no va anar tal i com havien previst perquè un home d’entre el públic va cridar:

Sabeu què sou? Sou uns canalles, tots vosaltres sou uns canalles!

L’home se’l varen endur a batzegades i els diaris no varen deixar constància d’aquell entrebanc del discurs de Goebbels. El ministre llavors es va dirigir a Viena per seguir el referèndum en primera persona. El migdia del dia 9 va proclamar des del balcó de l’ajuntament vienès el dia del Gran Reich alemany i després va organitzar per la nit un gran míting a l’estació nord-oest. Allí, 20.000 persones varen sentir com Goebbels els parlava d’unitat política i atacava l’època del sistema dels vells partits i afirmava que el plebiscit no era un plebiscit normal i corrent perquè no tenien elecció davant la pregunta que se’ls plantejava. Després del discurs va continuar el ritual festiu posat en escena pel ministre amb la simfonia coral de Beethoven Els cels canten. Abans de que comencés una marxa musical wagneriana, es varen entonar els himnes nacionals i, en aquell moment, va aparèixer Hitler, que tornava d’un viatge a Itàlia per reunir-se amb Mussolini per explicar-li l’Anschluss. Hitler va pronunciar un discurs. L’endemà es va donar el resultat previsible i esperat per tothom: un 99,08% a Alemanya i un 99,75% a Àustria es va votar a favor de l’annexió. En les regions on es va votar menys es varen amagar els resultats. El menor índex va ser del 68% en una regió.

Tot i els èxits territorials aconseguits, el Reich es trobava en una situació molt complicada econòmicament, ja que el deute i el dèficit havien augmentat molt per culpa de la re-militarització del país. Per alleugerir les arques del Reich, el 26 d’abril es va aprovar un decret firmat per Göering i el Ministeri de l’Interior on s’obligava a les esposes, jueves o no jueves, d’un jueu a declarar detalladament a les oficines d’Hisenda totes les seves propietats en el territori nacional o a l’estranger sempre que el seu valor fos més alt de 5.000 Reichsmarks. El jueu que volgués amagar els seus béns materials se’l va amenaçar d’expropiar-li tot el que tenia i condemnar-lo a 10 anys de presó. La finalitat del decret era saber què tenien els jueus per tal de quedar-se totes les seves riqueses. Després d’examinar les llistes, que s’elaboraven en les delegacions d’Hisenda i en comissaries de la policia local, Goebbels va arribar a la conclusió de que hi havia molts jueus rics i va afirmar que la compassió havia de quedar fora de lloc. Goebbels ja tenia en ment la Nit dels Vidres Trencats i el seu posterior decret. El 27 de maig, un miler de persones varen recórrer algunes zones de Berlín destrossant els aparadors de les botigues jueves i incitaven a la policia a posar els propietaris sota detenció preventiva. El 14 de juny, el govern va aprovar la tercera ordenança de la llei de ciutadania del Reich, que preveia la senyalització i la inscripció d’empreses industrials jueves per tal d’acabar en breu la influència jueva en l’economia.

Abans, l’1 de maig, Goebbels va entregar en l’assemblea anual de la Cambra de Cultura el Premi Nacional de Cinematografia a Leni Riefensthal, que el 20 d’abril, com a regal per l’aniversari de Hitler, havia estrenat la seva pel·lícula dels Jocs Olímpics d’agost de 1936, Olympia, que tan bona rebuda va tenir a tot Alemanya i tot el món. L’endemà a la tarda, Goebbels, juntament amb Lammers, Von Ribbentrop, Hans Frank, Keitel, Himmler, Bouhler, Max Amann, Otto Dietrich, Von Stülpnager, Schniewind, Josef Dietrich i Bodenschatz, entre altres, varen acompanyar a Hitler, que aquell matí havia firmat el seu testament personal, en una visita d’Estat a Itàlia fins el 9 de maig per tranquil·litzar els italians després d’annexionar Àustria, fins llavors el soci preferent de Mussolini. Tot el grup va sortir en tres trens especials de l’estació berlinesa d’Anhalter Bahnhof, construïda el 1880 per Franz Schwechter, via Munic. Per les esposes dels líders nazis d’alt rang, el Ministeri d’Afers Exteriors va organitzar un programa especial amb visites i excursions. Magda no va fer aquell viatge perquè estava a punt de parir i Eva Braun va pujar a Munic en un dels trens. L’endemà varen arribar a Roma. El dia següent la comitiva alemanya es va reunir amb Mussolini en el gegantesc monument del monarca Victor Manel, a la tomba del soldat desconegut, on Hitler va fer un discurs. Les dones dels jerarques nazis, per la seva part, varen participar en el sopar que havia organitzat el rei Victor Manel III, el tercer rei d’Itàlia i emperador d’Etiòpia. Però, el dia 5, quan estaven al sud d’Itàlia en el buc insígnia Conti de Cavor per seguir la desfilada d’embarcacions en el golf de Nàpols, el viatge de Goebbels es va acabar de cop. En aquells moments, quan entraven de nou en el port, el ministre va rebre un radiotelegrama de Berlín on se li anunciava que Magda havia parit el seu cinquè fill, la nena Hedda.

A partir de maig, Hitler ja tenia en ment una nova conquesta, Txecoslovàquia, i el dia 30 va aprovar l’atac, el Cas Verd. Aquell dia Goebbels va parlar amb Hitler de l’operació i aquest li va dir literalment:

Aquest Estat de merda té que desaparèixer com més aviat millor.

El 2 de juny, el dia que Göering va tenir la seva primera filla, Edda, en honor a la filla de Mussolini, Goebbels va tornar a parlar amb Hitler de la invasió a Txecoslovàquia. El ministre va quedar impressionat de que Hitler ja hagués resolt mentalment aquella qüestió i de que ja tingués distribuïts els nous districtes conquerits. A continuació, Goebbels va aixecar la prohibició que impedia a la premsa adoptar una postura crítica respecte a Txecoslovàquia. Al mateix temps, s’intensificaven els atacs contra els jueus i Goebbels va declarar el dia 3 que la policia actuava amb aspecte legal i que el partit nazi fingia ser un espectador. Va deixar constància de que l’objectiu primordial era expulsar els jueus de Berlín. El dia 10 es va reunir amb 300 oficials de la policia berlinesa i els va dir que la llei no era una cortesia, sinó una trava, i va deixar clar el seu desig d’expulsar els jueus de la capital sense sentimentalismes. El ministre va abandonar la reunió convençut de que la policia l’ajudaria en el seu pla. L’endemà, el comte Wolf Heinrich Graf Helldorf va rebre un document per fer més severes les regulacions antisemites. Tot i que les mesures no es varen aplicar d’immediat, aquestes idees varen ser utilitzades durant la guerra com les d’obligar en els jueus a viure en àrees aïllades, les Judenhaus, o vestir-se amb una marca especial, l’Estrella de David. El 15 de juny, 500 jueus procedents de Berlín i Breslau varen ingressar en el camp de concentració de Buchenwald, situat a les portes de la ciutat de Weimar, en el bosc d’Ettersberg, on varen ser allotjats en un bloc en el que no hi havia ni taules ni bancs ni llits i el sostre només estava cobert amb branques de pi sec.

El mateix temps hi havia el tema d’Espanya, on el govern creia que el conflicte ja s’havia d’haver resolt des de feia temps. El dia 8 de juny, Goebbels va ser informat que les coses no anaven malament pels interessos de Franco, però que estaven avançant lentament i es creia que la guerra acabaria en sis mesos. Goebbels dubtava d’aquest auguri perquè sabia que les tropes de la República continuaven rebent material dels soviètics.

El dia 21, Goebbels va pronunciar un discurs antisemita en la festa del solstici de Berlín a l’Estadi Olímpic. El ministre va dir que trobava vergonyós que en els últims tres mesos haguessin immigrat a Berlín 3.000 jueus i els va aconsellar que abandonessin la capital. Goebbels va demanar en el públic que protestés davant d’aquell fenomen. Tot i les proclames del ministre, aquell mateix dia en una reunió en la que hi varen assistir tant els representants de la policia com líders el NSDAP, es va decidir posposar les propostes restrictives de Goebbels. L’endemà, el mateix Hitler va ordenar aturar part dels actes antisemites, que s’havien incrementat durant l’últim any. Hitler no volia donar mala imatge a l’estranger en el moment que tenia en el foc el tema de Txecoslovàquia. Precisament, el 6 de juliol, per iniciativa del president Roosevelt es varen reunir els representants de 32 països a la ciutat francesa d’Evian, a la costa del llac Leman, per debatre què tenien que fer amb els jueus que marxaven d’Alemanya. El govern alemany no va participar-hi al·legant que els emigrants jueus eren un assumpte intern. La conferència va intentar posar nomes de conductes comunes, especialment davant de la possible expulsió de centenars de milers de jueus de Polònia i Romania. La Conferència va acabar el dia 14 i es va confirmar la negativa de la comunitat internacional d’incrementar les quotes d’immigració jueva.

El 23 de juliol, el govern va publicar una nova llei que obligava en els jueus de nacionalitat alemanya a tenir que sol·licitar en la Prefectura de Policia corresponent una targeta d’identitat abans del 31 de desembre. A més, els varen obligar a agafar un nom suplementari. Pels homes el nom d’Israel i per les dones el nom de Sara. El dia 25, el govern va aprovar la Quarta Ordenança de la Llei de Ciutadania en què retirava la llicència a tots els metges jueus. Dels 3.152 metges jueus que quedaven varen perdre tots la llicència excepte 709 que varen poder tractar a pacients jueus. Al mateix temps es va destruir la sinagoga de Nuremberg. Aquell mateix dia, Goebbels es va reunir amb Hitler i li va dir que els jueus estaven sent expulsats de Berlín tal i com havia planejat i li va assegurar que en deu anys estarien fora d’Alemanya. Encara quedaven a la capital 150.000 jueus.

El 30 de juliol, Goebbels va tornar a ser informat de que a Espanya les tropes de Franco estaven encallades, ja que el general espanyol tenia poc material i, en canvi, les tropes de la República en tenien en abundància. Goebbels, però, desconfiava del nou ambaixador a Espanya, Eberhard von Stoher, perquè era reaccionari i un catòlic convençut. Les informacions no eren del tot certes, però tampoc falses, ja que el 8 d’agost el govern republicà va demanar a Moscou que s’invertís en armes la resta de l’or del Banc d’Espanya.

Durant el mes d’agost el matrimoni Goebbels va entrar en crisi, ja que Magda no aguantava més la relació del seu marit amb l’actriu txeca. El 15 d’agost es va reunir amb Hitler per posar fi a la situació. Hitler va reaccionar quedant profundament commocionat, ja n’havia tingut prou el gener amb l’escàndol del ja ex ministre Werner von Blomberg, que s’havia casat amb una noia que havia fet de prostituta, i li va prohibir el divorci que ella exigia. Hitler va cridar a Goebbels i, durant una entrevista llarga i seriosa, li va recordar les seves obligacions i li va ordenar categòricament la separació amb l’actriu sinó volia veure malmesa la seva carrera política. Goebbels no s’esperava aquesta reacció de Hitler, ja que fins llavors no s’havia posat amb les relacions extramatrimonials dels seus ministres o dels seus homes del seu entorn. A la nit, Goebbels va trucar a la Lídia per dir-li que es veia obligat a trencar la relació. No tornaria a veure l’actriu fins el 1942 en un festival cinematogràfic a Venècia. Lídia, per la seva part, va ser amenaçada per la Gestapo perquè abandonés el país.

El 31 d’agost, Goebbels es va dirigir al Berghof, on Hitler i portava uns dies per descansar, per parlar de la postura de la Gran Bretanya amb l’imminent conflicte amb Txecoslovàquia. El dictador li va dir que en el cas de que no acceptessin l’atac alemany, previst per l’octubre, s’havien de fer importants preparatius militars. Goebbels va anotar en el diari que la psicosis de guerra entre el poble estava augmentant. Segons uns informes del 8 de setembre, a les ciutats alemanyes que estaven a la frontera amb Txecoslovàquia, la Baixa Baviera i l’Alt Palatinat, la gent vivia amb una psicosis de guerra per les tensions entre el govern alemany i el govern txecoslovac. Aquestes tensions també les patien els alts militars com el general Von Stülpnagel o el propi Alfred Jodl, el cap d’operacions de l’Estat Major de les Forces Armades, el OKW. Göering mateix, segons l’ambaixada britànica, no veia amb bons ulls una guerra mundial, tot i que va definir als txecs com una raça miserable de pigmeus i de éssers insignificants. El dia 14, els ciutadans de Berlín, igual que d’altres ciutats alemanyes, varen sortir al carrer de felicitat quan es va saber que els britànics estaven disposats a negociar amb Alemanya, ja que volien evitar com fos una guerra. La multitud va entonar cançons com la Gerländer Marsch.  El 19, Goebbels es va reunir amb Hitler i aquest li va mostrar el mapa en el que estarien representades les seves demandes que li presentaria al primer ministre britànic Neville Chamberlain en la següent reunió. La idea era obligar-lo a acceptar una línia de demarcació més àmplia, donant un termini de vuit dies en els txecs per evacuar els territoris cedits per ocupar-los les tropes alemanyes. La reunió amb el primer ministre conservador va tenir lloc el dia 22 a Bad Godesberg i no va anar gens bé, ja que els txecs no estaven disposats a cedir, i tot semblava abocat a una nova guerra mundial. En la calorosa tarda del dia 25, mentre a la capital es provaven les sirenes antiaèries, Goebbels va passejar amb Hitler pels jardins de la Cancelleria per parlar de què tenien que fer amb Txecoslovàquia ara que sabien que els txecs no estaven disposats a negociar, tot i que els britànics els hi exigien. Hitler li va explicar que en vuit o deu dies tot estaria a punt per atacar des de les fronteres alemanyes. A la nit del dia següent, Goebbels va ser present al Palau d’Esports, ple de gom a gom, ja que Hitler havia de fer un discurs per explicar les últimes informacions sobre Txecoslovàquia. Hitler va assegurar que els Sudets serien la seva última reclamació territorial a Europa i va cridar que no volia a cap txec. El dictador va explicar que li pertocava a Eduard Benes, el president de Txecoslovàquia, escollir entre la pau i la guerra, però va afirmar que de totes maneres l’1 d’octubre els Sudets estarien sota el seu domini. Quan Hitler es va asseure a la cadira després d’assegurar que estava preparat per la guerra, Goebbels es va aixecar d’un salt del seu seient i es va posar davant del micròfon. El ministre va cridar que el 1918 no es tornaria a repetir. Emocionat per aquella frase que li recordava el que per ell havia sigut la traïció per part d’una part del poble alemany, Hitler es va aixecar cap al faristol i va cridar amb totes les seves forces mentre aixecava el braç dret:

Ja!

Seguidament es va deixar caure a la cadira esgotat. Les masses varen aplaudir cada paraula del ministre i varen cridar emocionats durant uns minuts:

El Führer ordena, nosaltres obeïm!

L’acte havia de servir perquè Horace Wilson, l’ajudant de Chamberlain que estava a Berlín negociant la pau, s’endugués la imatge de que estaven preparats per una guerra.

Però tot va canviar de cop i volta el 28 de setembre quan els britànics varen proposar una reunió a Alemanya entre Gran Bretanya, França, Itàlia i Alemanya per parlar de les exigències de Hitler. Chamberlain va proposar que Mussolini, aliat de Hitler, fos el moderador de la trobada, que tindria lloc la nit del 29 al pis de Hitler a Munic, un luxós pis de 317 meteres quadrats amb nou habitacions ubicat en el número 16 de la Prinzregenplatz construït el 1914 per Franz Popp. Goebbels no va prendre part en el Pacte de Munic i es va quedar a Berlín per explicar a la premsa què havien de dir de la trobada. La reunió va acabar a la una de la matinada del dia 30 i es va acordar en un conveni amb sis documents annexes redactats en quatre idiomes el dret d’autodeterminació dels Sudets, que significava la unió amb Alemanya. Hitler, a canvi, es va comprometre a ocupar la regió sense envair-la militarment a partir de l’1 d’octubre, ocupació que havia d’acabar el dia 10. Els alemanys varen aconseguir gràcies al Pacte de Munic la fàbrica txecoslovaca Skoda, una de les fàbriques més grans d’armament. Tot i l’acord i les promeses fetes, al cap de dos dies Hitler li va assegurar a Goebbels que destruiria la resta de l’Estat txec quan pogués. El dia 10, Hitler va ordenar en els seus generals que preparessin en secret plans per destruir tot Txecoslovàquia. Per tal d’evitar que aquest cop la gent es mostrés contrària a una guerra, el govern va donar instruccions el 19 d’octubre als representants del Ministeri de Propaganda perquè contribuïssin intensament en la popularització de la Wehrmacht. S’havien d’evitar descripcions que mostressin l’horror de la guerra i el patiment de l’individu. En el seu lloc s’havia de destacar l’alegria del combatent per la victòria.

Abans, el 14 d’octubre, Goebbels va presidir una reunió confidencial on va anunciar de que havia arribat el moment d’expulsar definitivament als jueus de l’economia. En la mateix línia, Göering, en una conferència de l’Estat Major, va anunciar l’arianització dels béns jueus i d’internar els jueus en guetos i camps de treball.

El matrimoni Goebbels, tot i la ruptura del ministre i l’actriu, continuava avocat al divorci, ja que Magda continuava ressentida amb el seu marit. El dia 21, Magda es va reunir amb Hitler per parlar del tema. Dos dies més tard, Hitler es va reunir amb el matrimoni i els va deixar clar que volia que es mantinguessin units per raons de política d’Estat. Magda va acceptar ara un període de tres mesos de prova amb la condició de que el seu marit mostrés una absoluta bona conducta. En el cas de que es produís una reconciliació entre Joseph i Lídia, el ministre hauria de renunciar dels seus càrrecs. Hitler estava molt cansat dels embolics de faldilles del seu entorn, ja que durant aquells dies hi havia l’escàndol del divorci de Hermann Esser amb la seva esposa. L’esposa del responsable de turisme del Ministeri de Propaganda no acceptava el divorci i hi tenia tot el dret segons el Codi Civil de 1900 perquè havia sigut Esser qui havia comès adulteri.

Però Goebbels va tornar a ser protagonista i a recuperar influència, si és que en algun moment la va perdre, gràcies a un jove jueu de Hannover d’origen polonès que el 7 de novembre, després de saber que la seva germana i el seu pare haguessin sigut expulsats d’Alemanya el 28 d’octubre juntament amb 17.000 persones més a Polònia, va matar al jove conseller de l’ambaixada a París, Ernst von Rath, que no era nazi, pensant que era l’ambaixador Johannes von Welcezk. Mentre Von Rath es trobava crític a l’hospital, la propaganda de seguida es va posar a treballar i va vendre aquell atemptat com un producte d’una conspiració jueva internacional i el varen vincular de forma artificial a l’assassinat de Wilhelm Gustloff del 1936. La diferència entre aquell assassinat i aquest era que aquesta vegada els nazis ho tenien tot a punt per atacar als jueus i expulsar-los de la vida econòmica com Goebbels havia tramat i, aquesta vegada, no necessitaven amagar la seva campanya antisemita davant la celebració dels Jocs Olímpics com el 1936. Goebbels d’immediat va donar instruccions a la ràdio i a la premsa perquè ataquessin als jueus en la seves notícies. El Völkischer Beobachter va sortir amb un article que deia que trobava inadmissible que milers de jueus dominessin encara els carrers comercials. En seguit es varen produir manifestacions antisemites a les zones de Hesse i Magdeburg-Anhalt. El mateix Goebbels va donar instruccions al cap regional de propaganda de Hesse perquè llancés atacs violents contra les sinagogues i altres edificis de la comunitat jueva per veure si era factible un pogrom més gran.

El dia 9 de novembre, Goebbels estava a Munic commemorant amb Hitler l’aniversari del Putsch de 1923. A les set de la tarda es va saber que Von Rath havia mort i en aquells moments estaven a l’Alten Rathaussaal, el vell Ajuntament, per sopar. Després de que li comuniquessin a Hitler la notícia, el dictador es va inclinar cap a Goebbels, assegut al seu costat, i varen començar a parlar. Segons sembla, Hitler va donar l’ordre de començar el pogrom general que Goebbels havia experimentat feia dos dies i va dir-li que els jueus tindrien que sentir la ira dels alemanys i va ordenar la detenció de 20.000 a 30.000 jueus com a represàlia. Hitler, nerviós, va abandonar el banquet sense fer el seu habitual discurs i Goebbels el va substituir fent un discurs al voltant de les deu de la nit expressant el seu odi cap als jueus. En acabar el discurs, Goebbels va fer emetre el seu discurs per ràdio, on va explicar que ja hi havia hagut actes de represàlia contra els jueus a Kurhessen i a Magdeburg-Anhalt i va acabar la seva exposició amb una proclama de venjança contra els jueus. De seguida els dirigents de les SA i del NSDAP es varen reunir en assembles per determinar com havien d’actuar. Quan Goebbels tornava cap al seu hotel i veia de lluny la il·luminació de l’incendi de la sinagoga de Herzog-Rudolf-Strasse, les SA varen començar a sortir al carrer i de seguida es varen produir disturbis antisemites per tot Alemanya i Àustria. La policia, per ordres de Hitler, es va quedar al marge i els bombers només havien de protegir els edificis dels voltants de les sinagogues. El resultat d’aquella venjança va ser la mort de 91 jueus, el suïcidi de 300 jueus, la detenció i deportació a camps de concentració de 30.000 jueus, la crema de 1.000 sinagogues, la destrucció de més de 7.000 comerços jueus i, a partir d’aquell dia, tot aquell jueu que podia econòmicament va intentar abandonar el país encara que això suposés perdre tot el que tenia. El nom del pogrom, la Nit dels Vidres Trencats, prové dels vidres dels aparadors de les botigues jueves que varen quedar al terra després de ser trencats. En alguns llocs es va humiliar públicament als jueus obligant-los a trepitjar els seus xals d’oració, a llegir en veu alta el Mein Kampf o a cantar l’himne Horst Wessel. En altres llocs els varen obligar a veure com cremaven les sinagogues, en d’altres els hi varen tallar les barbes o els varen ruixar amb aigua freda o els varen obligar a besar el terra dels quarters generals de les SA mentre els donaven puntades de peu. Veient que el seu pla funcionava, Goebbels va ordenar la destrucció de la sinagoga berlinesa de Fasenenstrasse, al costat de la Kurfüstendamm, una zona on un treballador de la comunitat jueva va descriure com una zona de guerra. A Himmler no li va fer gens de gràcia tots aquells fets perquè preveia que no serien populars entre la gent i perquè no se l’havia avisat prèviament. El líder de les SS va acusar a Goebbels de tot el què estava passant i va culpar-ne al seu afany de poder que des de feia temps ell havia advertit. A Göering, que aquella nit estava viatjant amb tren des de Munic a Berlín, tampoc li va fer gens de gràcia aquella acció i va culpar també a Goebbels d’aquells fets. Göering li va demanar a Hitler que ho aturés, tot i que més tard se’n va aprofitar econòmicament.

Ja a l’hotel, Goebbels va rebre la notícia de que estaven cremant 75 sinagogues, 15 d’ells a Berlín i, a les dues de la matinada, va rebre la notícia de la mort del primer jueu. A continuació, el ministre se’n va anar amb el guardaespatlles Julius Schaub, que aquella nit dirigia la Stosstrup, el batalló d’assalt, al Club d’Artistes a esperar més notícies. El migdia del dia següent, el dia que moriria el president turc Mustafa Kemal, Goebbels es va reunir amb Hitler en el restaurant Osteria Bavaria, el favorit de Hitler i especialitat en pasta, el seu plat favorit, per analitzar la situació. Durant l’àpat, Goebbels va veure que els punts de vista de Hitler s’havien tornat més agressius i radicals. El dictador li va indicar el seu desig d’establir mesures dures contra els jueus en l’esfera econòmica, tal i com ell i Göering havien demanat. Després del dinar, Goebbels va donar instruccions a la ràdio i a la premsa de què i com havien d’informar. Les notícies no havien d’aparèixer en titulars massa grans i s’havia de mostrar una indignació molt gran per la mort de Von Rath. Més tard, Goebbels, acompanyat per Hitler, va tornar a Berlín i va exigir en els corresponsals estrangers acreditats que es dirigissin al Ministeri de Propaganda perquè allí faria una declaració explicant tot el què havia passat. Els periodistes varen ser conduïts en el Saló del Tron, un ampli saló de cerimònies de l’antic Palau Leopold. Els periodistes varen tenir que està drets perquè no se’ls va posar cadires. Quan Goebbels va entrar a la sala ho va fer avançant a passos ràpids i se’l veia nerviós. De seguida els va convidar a formar un semicercle al seu voltant. Quan es varen col·locar al seu voltant, Goebbels va afirmar que tots els relats que els hi havien arribat sobre la destrucció de les propietats jueves eren mentida i va afirmar que no s’havia tocat a cap jueu. Els periodistes es varen mirar amb cara de desconcert perquè sabien que mentia. Només tres minuts a peu de la Wilhelmplatz, a la Leipzigerstrasse, a l’entrada dels magatzems Wertheim s’hi podien veure nombroses destrosses. Al cap d’uns minuts, els periodistes varen intentar fer preguntes, però Goebbels va marxar per no tenir que respondre. Els corresponsals del New York Times i del Daily Telegraph no es varen deixar intimidar i varen explicar el què havia vist.

Walther Funk també estava molt preocupat per aquells fets i va trucar a Goebbels després d’intentar parlar per telèfon amb Göering i Himmler. Goebbels li va dir que aquella acció era un atac contra ell perquè s’havien destruït béns molt importants i el va avisar que les relacions a l’estranger quedarien tocades. Funk li va contestar que sentia vergonya per aquells fets i li va afirmar que havien perdut tot el prestigi. A més, li va dir que si no posaven fi a aquells atacs ell se’n desentendria públicament. El dia següent, dia 11, Goebbels va trucar a Funk per fer-li saber que Hitler havia donat a Göering una ordre conforme a la qual s’havia d’excloure completament als jueus de l’economia. Goebbels, que el preocupava l’opinió pública internacional arrel de la Nit dels Vidres Trencats, va criticar l’hostilitat cap a Alemanya de la premsa estrangera, de la qual va dir que majoritàriament era jueva. Per tal de conscienciar l’opinió pública alemanya, que es va mostrar crítica arrel d’aquells fets, el Ministeri de Propaganda va escriure un article en el Göttinger Tageblatt en què s’afirmava que el cop que els havia donat la jueria internacional era massa fort com perquè la reacció només fos verbal i es va explicar que la fúria contra els jueus, reprimida durant generacions, segons el Ministeri, s’havia desencadenat. Per acabar, a l’article es deia que els jueus havien sigut tractat bastant bé durant els fets de la Nit.

El dia 12, Goebbels va assistir a una reunió a la gran sala del Ministeri de l’Aire, ubicat en el número 97 de la Wilhelmstrasse, l’edifici més gran de Berlín, juntament amb Göering, que presidia la reunió, Heydrich, Frick, Fischbock, Daluege, Funk, Von Krosigk i el delegat de les companyies d’assegurances, Hilgard, per discutir mesures antisemites. Després de que Göering obrís la sessió explicant que era vital treure els jueus de la vida econòmica, Goebbels va agafar la paraula i va dir que a pràcticament totes les ciutats alemanyes s’havien cremat sinagogues i que podien destinar aquells solars per altres fins. Goebbels va anar més enllà que el seu company Göering, afirmant que els jueus havien de ser expulsats de la vida pública prohibint-los entrar en els teatres, cinemes, circs i les vies públiques. Göering de seguida es va alarmar i li va contestar que ell no volia anar tan lluny, però Goebbels li va insistir i va exclamar que a més no volia que els jueus entressin als banys, balnearis i boscos, i que no compartissin vagons de trens amb els alemanys. Volia que només poguessin entrar en els jardins més deteriorats amb un cartell que posés: Només per jueus. Tampoc volia que els nens jueus anessin als col·legis públics. A continuació, va ser el torn de paraula de Hilgard, que va explicar-los que la majoria de les propietats jueves destrossades estaven assegurades i que per ell seria molt fàcil firmar un decret que digués que els jueus no podrien cobrar. Ràpidament, Goebbels va dir que els jueus tenien que pagar per aquelles destrosses, però Göering va exclamar que era un bestiesa. Llavors, Hilgard va posar exemples dels danys que s’havien produït i Göering es va posar les mans al cap quan va saber que la joieria Margfraf, a l’Unter den Linden, havia sigut saquejada. El ministre de l’Aire va afirmar que al final els jueus no es quedaria més remei que viure en guetos. Heydrich llavors va proposar retirar en els jueus els carnets de xofer i prohibir-los entrar en els hospitals. Tot seguit, Göering va proposar redactar un informe que obligaria en els jueus pagar una multa de 1.000 milions i va assegurar que si Alemanya es veia immersa en un conflicte internacional s’hauria de passar comptes amb els jueus. Göering també va firmar en aquella reunió una disposició segons la qual prohibia en els jueus posseir negocis propis i dedicar-se a una professió. De les 39.000 empreses jueves que encara quedaven des de l’abril, a l’abril de 1939 només en quedarien 15.000; unes 6.000 varen ser arianitzades, 4.000 més ho estaven en aquell moment i unes 7.000 més es trobaven sota investigació amb el mateix propòsit. A més, varen obligar en els propietaris jueus de les botigues a netejar els carrers i els desperfectes, i es va aprovar a través d’un decret la prohibició que prohibia en els nens jueus assistir a les escoles públiques.

Dos dies més tard, Goebbels s’havia de reunir en el seu Ministeri amb el comissari de Danzig de la Societat de Nacions, Carl J. Burckhardt, tal i com estava previst des de feia dies. Però Goebbels no desitjava reunir-se amb ell, ja que estava sent criticat per diferents veus per tal i com havia actuat durant la Nit dels Vidres Trencats. Himmler va criticar aquell mateix dia a Burckhardt la conducta de Goebbels, dient que havia perjudicat la política exterior alemanya. La ma dreta de Himmler, Karl Wolff, va augurar que seria necessari grans canvis perquè la situació era insostenible cap a la figura de Goebbels. Hitler mateix va veure a un Goebbels amb el cap abaixat i, a les onze del matí, va anar a casa al ministre per animar-lo. A la tarda varen anar al teatre per veure una representació de Schiller. Hitler volia que el veiessin amb el seu ministre per tal de que tothom observés que no hi havia cap crisi cap a la figura del criticat Goebbels. En una proclama del dia 19, Goebbels mateix va reconèixer de forma indirecte que encara hi havia persones que rebutjaven les mesures que s’havien aprovat el dia 12 contra els jueus. El ministre va ordenar aquell dia que els articles de premsa a partir d’ara es tanquessin amb consignes antisemites. Goebbels necessitava que la premsa estigués al seu costat per netejar-se la cara davant les crítiques que rebia. El dia 24, un Goebbels encara ressentit, va dir en una conferència de premsa que una capa de la societat encara parlava del concepte pobres jueus i va demanar que intercedissin en el seu favor. El ministre va remarcar que no podia ser que només l’Estat i el Partit fossin antisemites. Durant els següents mesos es varen aprovar més lleis i normes antisemites que varen restringir encara més la vida social i econòmica dels jueus.

El dia 5 de gener de 1939, Goebbels es va dirigir a Obersalzberg per reunir-se amb Hitler per parlar, entre altres coses, del seu matrimoni. Hitler li va insistir de que havien de resoldre aquell assumpte aviat, ja que no podia perdre la família ideal nacionalsocialista. El 17 de gener, el dia que es va prohibir en els jueus exercir de dentistes, veterinaris i farmacèutics, Goebbels va demanar-li a la germana de la seva esposa, Maria, perquè parlés amb la seva germana per tal de que no li presentés el divorci. Si Magda es divorciava d’ell tindria greus problemes per continuar i la seva imatge quedaria tocada. D’enemics que el volien veure acabar com Cèsar no li faltaven. Magda li va respondre que estava disposada a discutir amb el seu marit de l’assumpte. L’endemà es varen reunir a la casa d’estiu que tenien a Schwanenwerder i Magda li va proposar una solució, que firmés un contracte matrimonial que encara tenia que concretar. Goebbels no va tenir més remei que acceptar-ho. El dia següent, Magda li va fer saber a Hitler la seva proposta i el dictador va trobar-ho una bona idea i, inclús, va voler participar-hi. No és estrany aquest fet perquè Hitler sempre intentava donar tot tipus de consells als seus col·laboradors i amics com dietes, el tracte amb els animals, viatges… El dia 21, Goebbels va rebre l’esborrany del contracte que havia formulat l’advocat berlinès Rudolf Dix. El ministre va acceptar-ho sense demanar cap modificació, tot i que es va agafar amb sorpresa un apartat amb el títol Una sèrie de bons consells. Hitler va escriure en el contracte que recomanava tenir afecte cap a la parella. El dia següent, dia 22, Goebbels, molt desanimat, va dinar amb Hitler per parlar de la Guerra Civil espanyola i del contracte humiliant que havia firmat. Els dos estaven convençuts de que la guerra a Espanya s’estava acabant, ja que les tropes de Franco avançaven ràpidament i estaven a punt d’arribar a Barcelona. Tant Hitler com Goebbels varen creure que Alemanya s’hauria de conformar amb una neutralitat espanyola després de la guerra. Després, Goebbels es va reunir amb Magda per anar a firmar el seu contracte matrimonial. D’aquesta manera, Goebbels tancava un tema que el podia haver portat a dimitir. Però els mals de caps de la seva vida privada no varen acabar aquí perquè el dia 26 va rebre una carta on se li notificava que els impostos per la seva finca de Schwanenewerder havien augmentat i encara devia una quantitat de l’any anterior.

El 4 de febrer, Goebbels va escriure un article pel Völkischer Beobachter sota el títol Seguim realment tenint humor. En l’article criticava als intel·lectuals que no estaven apassionats  per la política del règim i els va titllar de dèbils i paràsits. El 18, Goebbels va fer un altre article pel Völkischer Beobachter sota el títol Caps i caps buits, i on tornava a criticar durament als intel·lectuals. Goebbels va renegar tota la vida dels intel·lectuals, sobretot dels intel·lectuals burgesos i jueus, ja que en els seus anys de joventut havia sigut rebutjat com escriptor. Aquest rancor el va dur tota la vida.

El dia 14, Goebbels va ser present a Hamburg per presenciar com el cuirassat Bismarck era botat per la néta del canceller Otto von Bismarck, Dorothea von Löwenfeld. El Bismarck era l’orgull de la Kriegsmarine i es pensava que seria indestructible, ja que era el cuirassat més gran de tots; pesava 51.000 tones, feia més d’un quart de quilòmetre de llarg, 40 metres d’amplada, tenia 8 canons de 380 mil·límetres i 16 de 152, capaç d’anar a una velocitat de 29 nusos. A la cerimònia també hi havia Hitler, que va fer un discurs, Göering, Hess, Von Ribbentrop, Himmler, Bormann, Keitel i Raeder.

El 10 de març, Txecoslovàquia, veient les intencions alemanyes, va declarar la llei marcial, ja que tenia por que els eslovacs ho aprofitessin per aixecar-se contra Praga i, per aquest motiu, es va enviar tropes a Bratislàvia i Emil Hácha, president de la república en substitució de Benes, va fer detenir a Josef Tiso, sacerdot catòlic i cap del Partit Popular eslovac, i els seus col·laboradors. Hitler, que ara tenia l’excusa perfecte per envair el país que li havien impedit ocupar a Munic, va informar a Goebbels, Von Ribbentrop i Keitel de que havia decidit entrar a Txecoslovàquia, aixafar l’Estat txec i ocupar Praga. El 14, les tropes de la Wehrmacht estaven a punt per envair el país i Hácha es va dirigir a Berlín per intentar negociar amb Hitler perquè no ataqués. Mentre Hácha el feien esperar a l’Hotel Adlon, a la Pariser Platz, considerat una llegenda entre els hotels de luxe, Goebbels va sopar amb Hitler a la Cancelleria i varen mirar una pel·lícula. Sabien dels problemes de cor del president txec de 66 anys i tenien la intenció de posar-lo nerviós. Des de fer-lo esperar fins a la una de la matinada, Hácha va ser rebut a la Cancelleria. Goebbels no va assistir a la reunió, on Hácha, després de ser pressionat i patir un fort mareig, va firmar l’ocupació pacífica del seu país. Hitler d’aquesta manera va ocupar Praga i Txecoslovàquia desapareixeria del mapa, convertint-se en el Protectorat de Bohèmia i Moràvia dirigit per l’antic ministre d’Afers Exteriors, Constantin von Neurath, i Eslovàquia seria un país independent però col·laborador amb Alemanya dirigit pel sacerdot Tiso, proper a Hitler. El 19 de març, Hitler va tornar a Berlín després d’estar a Praga i Viena. El dictador va ser aclamat per milers de persones durant el trajecte des de la Görlitzer Banhof a la Cancelleria en una concentració dissenyada per Goebbels, que va muntar uns reflectors al llarg de l’Unter den Linden i, a la nit, un castell de focs.

El 20 de març, Goebbels va ordenar cremar aproximadament 5.000 obres d’art (1.004 pintures a l’oli i 3.825 aquarel·les, així com dibuixos i gravats) que quedaven de l’exposició de l’Art Degenerat de 1937 en el patí principal de bombers de Berlín. La crema no va anar acompanyada per cap cerimònia formal ni anunci públic i, per tant, es va realitzar sense espectadors.

El règim, després d’ocupar Praga i Memel, un port bàltic amb una població majoritàriament alemanya que havien perdut els alemanys després de la Gran Guerra, va posar el focus cap a Polònia, especialment en Danzig, un territori que s’havia incorporat a Prússia el 1772 i que també havien perdut després de la Gran Guerra i que estava sota control de la Societat de Nacions. Goebbels va tenir que treballar perquè el poble entengués que havien d’intervenir en el primer país en el qual havien firmat un pacte d’amistat. El dia 26, Goebbels va donar instruccions a la premsa perquè informés sobre els abusos comesos pels polonesos contra els alemanys. La justificació era semblant a la que havien fet servir per ocupar el territori dels Sudets, una inventada agressió contra la minoria alemanya resident a la zona. La campanya de Goebbels va fer reaccionar d’immediat al ministre d’Afers Exteriors polonès, Josef Beck, que li va dir a l’ambaixador alemany, el comte Helmuth von Moltke, el dia 28 que tota intervenció del govern alemany a favor de l’actual estat de Danzig seria considerat com un atac contra Polònia. Els polonesos varen establir contactes amb Londres per aconseguir un pacte que els protegís d’un atac alemany. Els britànics, per si de cas, varen aprovar el servei militar obligatori el 26 d’abril per als homes de 21 anys.

El dia 30, Goebbels va marxar de Berlín per viatjar als Balcans. Magda portava tres setmanes recorrent el sud d’Itàlia i Sicília acompanyada per un grup de jerarques nazis. Entre ells hi havia Karl Hanke, secretari particular de Goebbels en el Ministeri de Propaganda, amb qui semblava que va tenir una aventura. Hanke i Goebbels varen partir peres per una disputa que podria tenir relació amb aquesta aventura. El dia 6 d’abril, Goebbels es va dirigir al El Caire i va visitar el Museu Nacional, la ciutadella i les piràmides de Gizeh.

El dia 19, ja a Berlín, Goebbels es va dirigir per ràdio al poble per celebrar el 50è aniversari de Hitler de l’endemà. Com sempre, el ministre va lloar la figura del líder alemany. El dia de l’aniversari es va fer una gran desfilada militar al llarg de la gran avinguda Est-Oest de Berlín, entre el Lustgarten i l’estació del Tiergarten. Hitler va contemplar els seus homes dempeus, immòbil, sense apartar la vista de l’immens Exèrcit en marxa. Goebbels va encarregar una edició especial del noticiari Wochenschau de l’Ufa perquè filmés la cerimònia.

El 5 de maig, Goebbels es va reunir a Berlín amb el general de la Luftwaffe, Wolfram von Richtofen, cosí del famós Baró Roig i comandant de la Legió Condor, que li va explicar que Franco havia guanyat la guerra, finalitzada l’1 d’abril amb l’entrada dels nacionals a Madrid. Von Richtofen li va comentar que estaven molt orgullosos de com havien lluitat la Legió Condor a Espanya i varen acordar que després de la desfilada de la victòria de Madrid, que es faria el 18 de maig, s’havia de recompensar a la Legió amb una recepció digne a Hamburg i Berlín. La desfilada tindria lloc el 6 de juny a l’avinguda Est-Oest i acabaria a l’esplanada del Lustgarten. Després, Goebbels, per ordre suprema, va donar indicacions a la premsa de que s’interrompés d’immediat els atacs contra la Unió Soviètica i el bolxevisme. Segons va argumentar, no tenia res a veure amb un canvi ideològic, sinó que era necessari pels innombrables rumors estrangers. El que sí sabem del cert és que al cap de tres mesos Alemanya i la Unió Soviètica varen arribar a un pacte de no agressió i que es repartirien Polònia. El 30 de maig, el govern li va demanar a l’ambaixador a Moscou, el comte Friedrich von Schulenberg, que intentés començar negociacions amb els soviètics per arribar a un pacte de no agressió.

El 17 de juny, Goebbels es va dirigir a Danzig i, a la tarda, va fer un discurs en el balcó del Teatre Nacional, on va culpar als polonesos d’atacar als alemanys en una futura batalla a prop de Berlín mentre la Gran Bretanya els oferia a canvi un xec en blanc i intentava encerclar el Reich i a Itàlia. El discurs va ser interromput per prolongats crits preparats que clamaven:

Un poble, un Reich, un Führer – Volem tornar a la pàtria, al Reich! – Alemanya, Alemanya per sobre de tot! – Els jueus i els polonesos volen quedar-se amb Danzig!

El comissari de Danzig, Burckhardt, va escriure el dia 26 en el secretari de la Societat de Nacions, que es deia a l’estranger que Goebbels i Himmler estaven apartant a Hitler, però el comissari li va aclarir que aquests rumors no eren certs i que des de la tardor passada, especialment després de la Nit dels Vidres Trencats, Himmler s’havia apropat a Göering, que no desitjava la guerra, i s’havia enfrontat a Goebbels pels seus mètodes de propaganda.

El 26 de juliol, Hitler i el seu entorn eren com cada any en els Festivals de Bayreuth i estava escoltant la representació de Trisan e Isolda. Enmig de l’obra, Magda es va posar a plorar perquè Goebbels l’estava amenaçant des de feia dies de treure-li el seus fills si es continuava veien amb l’oficial Hanke. Hitler no va entendre per què estava plorant i, segurament, no va voler-se posar en el tema ja que no volia més embolics en el govern. L’endemà, Hitler li va preguntar a Speer si sabia què li passava a la Magda. L’arquitecte, que sabia la veritat, li va explicar tot. Indignat, Hitler va cridar al seu ministre i li va ordenar que abandonés Bayreuth amb la seva esposa aquell mateix dia.

La nit del 21 d’agost es va saber que Stalin estava disposat a negociar amb Alemanya per un pacte i que acceptava que Von Ribbentrop viatgés a Moscou per negociar. A les onze de la nit, Goebbels va donar una roda de premsa que va ser retransmesa per totes les emissores de ràdio per explicar la notícia del pacte. Ja havia donat també instruccions a totes les redaccions dels diaris perquè publiquessin la notícia a primera pàgina. Goebbels va rebre també una trucada de Hitler, que es trobava en el Berghof, per demanar-li que l’informés de les reaccions dels representants de la premsa estrangera. Goebbels li va explicar que les campanes de les esglésies de l’exterior havien començat a repicar d’alegria i que el representant de la premsa britànica havia dit que era un dia fúnebre per l’Imperi britànic. L’endemà, el locutor Hans Fritzsche, famós presentador de notícies setmanals que tenia una veu molt semblant a la de Goebbels, va donar instruccions als representants de la premsa perquè justifiquessin el pacte amb els soviètics. La informació i els comentaris havien de cridar l’atenció sobre el sensacional punt d’inflexió en la política europea. Respecte a la informació confidencial, s’havia d’afegir que el pacte es recorria als tradicionals punts en comú de la política alemanya i russa. En els comentaris i les editorials s’havia de profunditzar en els condicionaments històrics i, en canvi, es prohibia entrar en les diferències ideològiques dels dos Estats. Després, Goebbels va organitzar una roda de premsa per als periodistes estrangers, tal i com l’hi havia demanat Hitler, per explicar com estava la situació del pacte amb els soviètics. Quan va acabar la roda, Goebbels va rebre des del Berghof una altra trucada de Hitler per saber com havien reaccionat.

El dia 23, Von Ribbentrop va viatjar al Kremlin per firmar el pacte entre Alemanya i la Unió Soviètica. Goebbels es va dirigir al Berghof per seguir els esdeveniments al costat de Hitler, Bormann, Otto Dietrich, Walther Hewel, Karl Bodenschatz, Julius Schaub, Albert Speer i Nicolaus von Below. Hitler estava nerviós i anava trucant a l’ambaixada a Moscou per saber com anaven les negociacions. Per calmar-lo, Goebbels li va proposar mirar una pel·lícula després de sopar tot esperant notícies de Moscou. A mitjanit es va saber que ja s’havia segellat el pacte que es coneixeria com el Pacte Mólotov-Ribbentrop. En el Pacte, segons el qual es prometien no agredir-se, es traçava les fronteres entre Alemanya i la Unió Soviètica i es va acordar que Finlàndia, Estònia, Letònia, l’est de Polònia i algunes regions de Romania passarien a formar part de la Unió Soviètica. La notícia del pacte es va escampar de seguida a la comunitat internacional, però s’ignoraven els autèntics detalls i la majoria va pensar que era un pacte econòmic. Aquell pacte, que va provocar desconcert en els demés països, va generar discrepàncies entre l’entorn nacionalsocialista, ja que portaven anys lluitant aferrissadament contra els comunistes i havien comprat la campanya antibolxevic de Hitler i Goebbels. L’endemà al matí, el jardí de la Casa Parda de Munic va quedar ple d’insignes del NSDAP llançades pels seus seguidors que estaven descontents. Com a curiositat, en el Kremlin, acompanyant al ministre d’Afers Exterior, hi havia el fotògraf de Hitler, Heinrich Hoffmann, que no va parar de fotografiar a les orelles de Stalin perquè Hitler volia comprovar si era jueu o no. Creia que si tenia les orelles juntes voldria dir que era jueu. Les tenia separades. Anys més tard, quan els dos països estaven enfrontats, Goebbels va reclamar aquelles fotografies, però el fotògraf si va negar perquè havia donat la seva paraula a Stalin, que li havia agafat el carret en veure’l que el fotografiava insistentment, que no les publicaria. Goebbels es va irritar i va protestar, però Hitler va donar la raó a Hoffmann i no es va discutir més el tema. Les fotografies no varen sortir dels arxius de Hoffmann.

Agradés més o menys el pacte, els nazis ara tenien un nou aliat i en aquell moment era decisiu. L’endemà del pacte, Goebbels va acompanyar a Hitler i el seu entorn amb cotxe cap a Berlín per preparar, ara sí, amb més confiança la invasió militar de Polònia i per rebre a Von Ribbentrop. El migdia del dia 25, el dia que estava prevista la mobilització militar cap a Polònia, Goebbels va rebre de Hitler instruccions per insistir en que no s’havia deixat cap més alternativa a Alemanya que combatre contra els polonesos. Però a última hora, Hitler va decidir posposar la invasió en saber que els italians no hi intervindrien i que els britànics continuaven refermant-se amb el seu compromís d’ajudar als polonesos. A mitjanit, Goebbels va donar ordres a Fritzsche per celebrar una conferència de premsa extraordinària per tal d’enviar missatges agressius per intimidar al govern britànic perquè abandonés la seva postura envers Polònia. El dia 27, mentre d’altres com Göering intentaven aturar l’escalada bèl·lica, altres com Goebbels planificaven la guerra. En una conferència de premsa d’aquella tarda, Goebbels va fer comunicar que, en vista de les segons ells provocacions polonesos a Prússia Oriental i altres regions, el poder executiu havia passat a mans de la Wehrmacht. El ministre també va indicar que els diaris dominicals havien de resumir els fets de la setmana amb un llenguatge dur per preparar el país per la guerra.

A les 4:26 de l’1 de setembre de 1939, després de simular el dia anterior un atac polonès a una estació radiofònica, els alemanys varen envair militarment Polònia. Goebbels estava a la capital seguint l’evolució de les primeres hores i va anotar en el seu Diari que la població estava seriosa però preparada. La gran majoria es va quedar tancada a casa seguit les notícies per la ràdio. A les 18:55 varen sonar les sirenes antiaèries avisant de que s’estava a punt d’atacar; eren dos avions polonesos que es varen apropar a la capital però que varen fer mitja volta, i Goebbels va anotar que tothom va córrer cap als subterranis. El 3 de setembre, complint els seus acords amb els polonesos, Gran Bretanya i França varen declarar la guerra a Alemanya, decisió que Hitler no esperava. Goebbels es va reunir amb el dictador i, en un racó de l’avantsala de la Cancelleria, Hitler li va confessar que estava molt preocupat, però que esperava que Occident es limités a una guerra de bloqueig.

La tarda del dia de la declaració, els alemanys varen enfonsar per error a l’Atlàntic el SS Athenia, una embarcació britànica que portava 1.103 passatgers civils, ja que es pensaven que era un creuer de guerra auxiliar. Els britànics varen culpar a Alemanya de proporcionar un atac fora de la legalitat. Goebbels l’endemà si va tornar culpant a la Gran Bretanya de l’enfonsament dient que els britànics l’havien enfonsat amb mines per forçar, com amb el Lusitània en la Primera Guerra Mundial, el suport dels Estats Units. El 19 d’octubre, un cop ja acabada la guerra amb Polònia, Goebbels va mencionar l’informe Anderson que, segons l’informe, quedava demostrat que Winston Churchill, cap de la Royal Navy, l’havia enfonsat. Hitler, que sabia la realitat, estava content per haver sigut capaç d’enfonsar aquella embarcació. Dos dies més tard, el ministre va autoritzar a la seva premsa per atacar Churchill. L’endemà, el Völkischer Beobachter va sortir amb un article on acusava a Churchill d’haver enfonsat l’Athenia a través d’una explosió d’una màquina infernal. L’article deia que si l’atemptat original de Churchill hagués tingut èxit haurien mort les 1.500 persones que anaven a bord i que esperaven que el poble nord-americà no es deixés enganyar.

Però la guerra va dur molts canvis i Goebbels ja es va trobar amb el primer mal de cap el dia 8 de setembre quan Hitler va promulgar una ordre en matèria de propaganda exterior segons la qual Von Ribbentrop seria qui dictaria les directrius i instruccions generals en la propaganda exterior i, segons el punt 6, tenia que expressar els seus desitjos i disposicions a Goebbels respecte a les octavetes, la ràdio, el cinema i la premsa, que el Ministeri de Propaganda hauria d’assumir sense protestar. Von Ribbentrop, després del Pacte Mólotov-Ribbentrop, era molt ben vist pel dictador, que inclús va arribar a dir que seria recordat a la història com un més important que Von Bismarck. A la pràctica, aquesta ordre feia que Von Ribbentrop posés les mans en el Ministeri de Propaganda. Aquella decisió no li va fer gens de gràcia a Goebbels, que tot i això va acatar sense protestar.

La guerra, com era d’esperar, va ser favorable als alemanys, i els britànics no varen intervenir-hi abandonant Polònia. Els francesos únicament varen envair alguns pobles occidentals alemanys, però al cap de poc es varen retirar. En conquerir els nous territoris, els alemanys assassinaven possibles opositors polítics, alts càrrecs militars i governamentals i jueus, que varen començar a ser tancats en guetos. El 17 de setembre els soviètics varen envair la part oriental de Polònia i ràpidament varen contactar amb els soldats alemanys. A més, Von Ribbentrop va tornar a Moscou per firmar un segon pacte, segons el qual els dos països s’intercanviarien matèries primes. El dia 1 d’octubre, Goebbels va creure que Hitler estava convençut de la lleialtat de Stalin i esperava augmentar la col·laboració amb la Unió Soviètica. Stalin, tot i això, no es refiava dels alemanys i així ho va dir el dia 3 d’octubre en una delegació letona quan els va comentar que tenia que preveure un possible atac alemany. Aquella unió entre Hitler i Stalin o entre el nacionalsocialisme i el comunisme de Stalin va portar moltes crítiques, com la de Fritz Thyssen que es va queixar en una carta el 28 de desembre contra aquell pacte i va criticar a Goebbels per haver comparat els alemanys amb els russos comunistes com si fossin iguals. Thyssen li va recordar que en el seu Mein Kampf havia dit que els russos comunistes eren uns criminals tacats de sang.

El dia 10, després de que la campanya polonesa acabés i Hitler oferís una oferta de pau a les potències occidentals, Goebbels va preparar un míting en el Palau d’Esport en motiu de la primera obra de socors hivernal de la guerra i on estava previst que parlés Hitler. El dictador va demanar per últim cop en els britànics que arribessin a un acord de pau. L’endemà, Goebbels es va reunir amb Hitler per parlar de la situació en general. El ministre es va trobar amb un Hitler bastant tranquil i confiat en ell mateix. Hitler li va afirmar que la derrota d’Alemanya en la Primera Guerra Mundial només s’havia d’atribuir a la traïció i li va assegurar que aquest cop no perdonaria als traïdors, fent referència als jueus. Dos dies més tard es varen tornar a reunir i Hitler li va dir que l’Exèrcit a Polònia estava sent massa tou i complaent i li va assegurar que aviat seria substituït per una administració civil. Indignat, Hitler va afegir que l’única cosa que funcionava amb els polonesos era la força perquè per ell Àsia començava a Polònia. El 2 de novembre, Goebbels va visitar la ciutat polonesa de Lódz, la tercera ciutat més gran de Polònia i on hi havia uns 200.000 jueus, que la meitat d’ells treballaven en la indústria, particularment en la tèxtil, cosint i manufacturant robes. Fent referència als 200.000 jueus que hi vivien, Goebbels va escriure:

És indescriptible. Ja no són persones, sinó animals; per consegüent, no es tracta d’una labor humanitària, sinó quirúrgica: un té que fer una incisió radical; del contrari, la malaltia jueva arruïnarà Europa.

Hitler, un cop conquerida Polònia, ja pensava en atacar Occident, el Cas Groc, però molts dels seus militars es varen mirar amb mals ulls aquesta Operació. El 6 de novembre, Goebbels es va reunir amb Hitler perquè li expliqués com volia dur a terme aquesta Operació. El dictador, que estava caldejat per la reunió que havia tingut el dia anterior amb el general Walther von Brauchitsch i en la qual li havia dit que l’Exèrcit no estava preparat per una ofensiva de tal calibre, li va afirmar que l’ofensiva es faria en breu.

Dos dies més tard, Goebbels va acompanyar Hitler a Munic per commemorar el Putsch de 1923. A les vuit del vespre eren a la cerveseria Bürgerbräukeller, situada a la Rosenheimerstrasse, sobre el riu Isar, fundada el 1885 i amb capacitat per 1.830 persones. Goebbels en aquells moments estava tocat perquè veia que la seva propaganda no estava donant els resultats esperats. Però el que no sabien ni Hitler ni Goebbels era que un treballador anti-nazi, Georg Elser, havia col·locat una bomba de rellotgeria en un recobriment d’una columna del subterrani de la cerveseria, just darrere d’on parlava Hitler. Però Elser no va comptar que Hitler entrés tan d’hora a la cerveseria i, a més, fes un discurs més curt de l’habitual, ja que a les 21:31 havia d’agafar un tren que l’havia de dur a Berlín. Durant els 20 minuts del discurs, Hitler va criticar l’actitud de la Gran Bretanya per no acceptar la proposta de pau. Goebbels va exclamar que aquell discurs seria una sensació mundial. Quan la bomba va esclatar, ni Goebbels ni Hitler eren a la cerveseria, però sí que va matar a 8 persones presents a l’acte i en va ferir a 63, entre ells Friedrich Braun, el pare d’Eva Braun, i va deixar molt malmesa la cerveseria. Elser seria detingut més tard per la Gestapo quan intentava travessar la frontera suïssa. Va ser internat a Sachsenhausen en qualitat de presoner especial i seria assassinat el 9 d’abril de 1945 per ordres de Himmler. Goebbels i Hitler varen saber què havia passat a Munic quan varen fer una parada a Nuremberg. En aquells moments estaven parlant de que la confrontació amb l’Església tindria que esperar que acabés la guerra quan Martin, el director de seguretat de l’estació, va pujar al vagó i va explicar-los el què havia passat. Hitler va interpretar que hagués escapat en vida a un acte de la Providència i va sospitar, igual que Goebbels, del Servei Secret britànic. Aquesta sospita va fer que empresonessin a dos agents del MI6 amb els quals Himmler a través de Walter Schellenberg hi mantenia conversacions. Precisament, aquell dia Schellenberg s’hi havia reunit a Velno, a la frontera holandesa. L’atemptat no va despertar l’interès del poble alemany, ja que els assistents a la cerimònia fúnebre per les víctimes va ser escàs per ser un funeral d’Estat i no hi varen haver gaires comentaris.

L’11 de novembre, Goebbels va celebrar el 38è aniversari de la Magda a la nova casa de Lanke, al costat de Bogensee, al nord de Berlín,  tots dos sols. Després de la greu crisi matrimonial que portaven temps arrossegant, semblava ser que havien arreglat les seves diferències i havien acabat les aventures fora del matrimoni.

El 5 de desembre, Goebbels es va reunir amb Hitler i el governador de Polònia Hans Frank per parlar del seu viatge a Polònia de feia un mes. El dictador el va escoltar amb atenció i va compartir la seva opinió de que els jueus i els polonesos havien de ser eradicats. El dia 11, Goebbels va tornar a reunir-se amb Hitler a la Cancelleria, on hi havia aquesta vegada Rosenberg, Hess i oficials i ajudants de Hitler. Aquesta reunió Goebbels no en va sortir gens ben parat. El dictador va criticar amb duresa el servei de producció cinematogràfica quan va dir que en les pel·lícules actuals no es notava que hagués tingut lloc una revolució nacionalsocialista. Va criticar que només hi havia unes quantes pel·lícules patriòtiques i, llavors, Goebbels, en veure’s acusat, va intentar defensar-se dient que tenien bones pel·lícules nacionals. Hitler també va criticar els noticiaris del Wochenschau dient que només tenien un interès superficial i que Goebbels tallava els fragments més interessants per la nació. Continuant renegant, va acusar que ara amb temps de guerra havien faltat els temes oportuns i que les companyies de propaganda només enviaven un material fílmic amb falta d’imaginació. Aquella crítica no va malmetre la relació entre ells dos. Goebbels va anotar en el seu Diari el dia 29 que Hitler era un home profundament religiós, tot i que radicalment anticristià, perquè veia el cristianisme una decadència i un sediment de la raça jueva.

El 14 de gener de 1940, Goebbels va rebre la visita de Hitler en la seva casa de Schwanenwerder. El dictador estava molt preocupat, ja que els seus plans per conquerir les neutrals Bèlgica i Holanda dins l’Operació per conquerir França, el Cas Groc, havien caigut en mans dels belgues per un accident d’avió. Hitler ja havia posposat l’Operació diversos cops i es veia a venir que ho hauria de tornar a fer. D’aquest tema en va parlar amb el ministre, que, segons sembla, no estava al corrent dels últims fets. L’endemà, Bèlgica i Holanda varen suspendre els permisos de tots els seus homes dels seus exèrcits i, a més, Bèlgica va prohibir a les tropes aliades passar pel seu territori per dirigir-se a la frontera alemanya. Goebbels en veure aquells moviments va creure que estaven sondejant el terreny. A la tarda es va tornar a reunir amb Hitler i aquest li va justificar que havia d’aplaçar la campanya occidental per qüestions meteorològiques. Va aturar l’Operació fins la primavera. El dia 22, la família Goebbels va reunir-se amb Hitler i aquest els va donar a entendre que la guerra amb els britànics seria immediata, tant bon punt ho permetés la meteorologia. Els va explicar que la Gran Bretanya s’havia d’excloure d’Europa i que França havia de ser destruïda com a gran potència. Aleshores, Alemanya governaria Europa i imposaria la seva pau. Però Hitler també els va explicar que un cop aconseguís els seus plans es retiraria, confiaria el seu poder a una altra persona (Göering) i ell escriuria una espècie de bíblia del nacionalsocialisme, un segon Mein Kampf. Pensava molt seriosament en retirar-se de la política per deixar pas a un successor. El seu desig era tornar a Linz, ciutat que volia que es convertís en la capital mundial de l’art.

El 16 de febrer, els britànics varen capturar una embarcació alemanya, l’Altmark, a aigües noruegues i aquell fet va fer que alemanys ho aprofitessin com a pretext per envair a la neutral Noruega. Hitler ja s’havia reunit amb Vidkun Quisling, líder del petit partit polític afí al nacionalsocialisme, el Nasjonal Samling, per parlar d’aquesta possibilitat. Dos dies més tard, Goebbels va donar instruccions al seu Ministeri per disparar amb tots els canons propagandístics contra els britànics amb el propòsit de fer esclatar la indignació popular. L’1 de març, Hitler va aprovar l’ocupació militar de Noruega i Dinamarca en la que es coneixeria com Operació Wesserübung. Els alemanys el què els interessava era que la ruta entre Suècia i Alemanya no es veiés afectada, ja que d’allí en treien tota classe de matèries primes com el ferro, vital per la continuació de la guerra. Goebbels, que com sempre aplanava el camí amb la seva propaganda perquè el poble entengués la nova operació, el dia 5 va rebre als redactors en cap de la premsa berlinesa i els caps de les corresponsalies berlineses de la premsa estrangera, i els va comunicar que en breu s’esperava un canvi en l’estratègica bèl·lica.

A les dotze del migdia del dia 10, com cada any, Goebbels va ser a primer fila en els actes del Dia dels Herois en el Lichthof de l’Ajuntament de Berlín. Amb ell a primera fila hi havia Hitler, Hess, Hedin, Meissner, Milch, Himmler i Dorpmüller. L’endemà es va reunir en el seu despatx amb l’explorador Hedin. El ministre li va preguntar per la seva opinió sobre la guerra dels soviètics a Finlàndia. Hedin li va respondre que els suecs feien tots els possibles per ajudar als finlandesos sense sortir de la neutralitat perquè no desitjaven entrar en guerra amb la Unió Soviètica. Quan Hedin li va voler veure que si no ajudaven Finlàndia els finlandesos anirien a buscar ajudar als països occidentals, Goebbels va exclamar amb ironia que encara recordava les promeses que havien fet els occidentals als polonesos i va dir-li que els finlandesos tenien que buscar una pau amb els soviètics per molt horrorosa que fos. Li va confessar que ell personalment no odiava al bolxevisme, tot i que va afirmar que a Alemanya l’havien eliminat. A continuació, Hedin li va preguntar en el cas de que Alemanya vencés a les potències occidentals i dominés Europa, si atacarien a la Unió Soviètica. Rient, Goebbels li va contestar que d’aquest tema no en podia parlar. Hedin ràpidament li va replicar que per aquest motiu, el d’una Alemanya governant Europa, s’havia de salvar Finlàndia de les urpes soviètiques. Goebbels, després d’escoltar els beneficis que tindria intervenir en la guerra finlandesa al costat dels finlandesos, li va confessar que el Pacte Mólotov-Ribbentrop era de més gran importància del que es deia i, per tant, no podia ajudar als finlandesos i confrontar-se amb els soviètics. En seguit, li va explicar els plans de futur d’Alemanya: una Europa dominada pels alemanys i sense guerres i amb una Gran Bretanya tal i com era abans de la guerra. Després d’assegurar-li que buscaven justícia i no venjança es varen acomiadar. Goebbels creia que els soviètics no eren un perill pels interessos alemanys, i menys ara que havien vist les febleses militars dels soviètics en la campanya finlandesa i pensava que l’aliança amb els soviètics només els havia dut avantatges.

El 5 d’abril, Goebbels va demanar a la premsa que no tinguessin en compte una rectificació de Sumner Wells, el sotssecretari d’Estat nord-americà, en la qüestió del traçat de les fronteres europees. Wells portava dies viatjant a les capitals europees per tal de negociar una possible pau. Goebbels tenia clar que no hi hauria pau. Tres dies més tard, el dia abans d’envair Noruega i Dinamarca, Goebbels es va reunir amb Hitler en el jardí de la Cancelleria. El dictador li va explicar que 250.000 homes durien l’Operació i que la munició i les peces d’artilleria ja estaven a l’altra banda, a punt per ser utilitzades. Esperava acabar amb la guerra aquell any, ja que tenia por que els Aliats es poguessin tornar més poderosos amb l’ajuda nord-americana i, a més, creia que una guerra llarga afectaria la moral de la població. Llavors li va explicar com pensava dur la campanya a Occident: Primer seria el torn de Noruega i Dinamarca i, llavors, amb paraules textuals de Hitler, li tocaria a la Gran Bretanya rebre una pallissa. El líder alemany estava disposat a deixar en els seus llocs els reis de Noruega i Dinamarca, però li va deixar molt clar de que mai renunciaria a aquells països. A la tarda, Goebbels va ordenar començar una sèrie d’activitats propagandístiques per agitar a la població i va mobilitzar la ràdio per aquest fi. Després es va tornar a reunir amb Hitler, que li va donar instruccions perquè s’obrissin negociacions amb Romania, aliat d’Alemanya. En sortir de la reunió, el ministre es va reunir amb el general Alfred Jodl, a qui li va exposar detalladament com pensaven dirigir l’ofensiva a Noruega i Dinamarca. Per tercer cop es va tornar a trobar amb Hitler per anar al vespre a una assemblea de l’obra de socors hivernal en el Palau d’Esports.

El dia de l’Operació els alemanys varen envair Noruega i Dinamarca com havien previst i aquell mateix dia el rei danès va abdicar. Goebbels va donar instruccions a la premsa perquè informés de que atacaven en resposta als intents britànics de convertir Escandinàvia en un escenari bèl·lic contra Alemanya. Fritzsche va pronunciar un discurs per la ràdio on va explicar que el fet de que els soldats estiguessin a Noruega es devia a que estaven complint amb el seu deure perquè els britànics volien violar la neutralitat noruega. Fritzsche va afegir que a Noruega ningú havia sigut ferit i que continuava la vida quotidiana. Però des de Londres s’anunciava que els alemanys havien perdut gran pèrdues, cosa que també era falsa, tot i que varen perdre alguna embarcació a costes noruegues. Goebbels va titllar aquells titulars d’invents. A la tarda, el ministre es va reunir amb Hitler a la Cancelleria. El dictador li va dir que l’Operació estava sent un èxit, una de les més grans de tota la política alemanya, va exclamar. Llavors va rebre un telegrama de Nicolaus von Falkenhorst, qui havia dissenyat l’Operació, en què li deia que Noruega i Dinamarca estaven sent ocupades segons les previsions. Hitler va exclamar que ara Quisling podria establir govern a Oslo. L’endemà es varen tornar a reunir a la Cancelleria per analitzar l’Operació. El dictador li va dir que en els últims dos dies la Gran Bretanya havia perdut molt de prestigi, però lamentava les pèrdues alemanyes i va concloure que l’acció contra Noruega era l’única gran missió que havia pogut imposar a la Kriegsmarine. Mentrestant, la premsa continuava venent que havien anat a salvar Escandinàvia d’un atac britànic. El dia següent, en una conferència ministerial, Goebbels va demanar en els seus col·laboradors que consideressin que l’èxit de l’Operació era únic. També els va dir que lògicament havien de tenir en consideració les pèrdues, però que això no era important davant l’èxit que els portaria a la victòria. En una altra reunió l’endemà amb els seus col·laboradors, Goebbels els va parlar de situacions crítiques i va senyalar que per principi mai s’havia de guardar silenci, sinó que sempre s’havia de dir alguna cosa, per poc després confirmar la regla amb l’excepció.

El 19 d’abril, com cada any, Goebbels donava el tret de sortida per la celebració de l’endemà de l’aniversari de Hitler. El ministre va fer el seu tradicional discurs i en ell va amagar la situació al nord de Noruega, on feia uns dies hi havia començat a desembarcar soldats britànics i francesos que estaven resistint la invasió alemanya. Goebbels va lloar un cop més la figura de Hitler com a líder de la nació i va atacar amb duresa als britànics. L’endemà, milers de persones es varen concentrar a la Wilhelmplatz per veure a Hitler i festejar amb ell el seu aniversari. El dia 24, el dia que Hitler va crear el Comissariat del Reich per Noruega amb Josef Terboven, president de Renània, com a comissari, Goebbels es va reunir amb Hitler, que li va dir que França tenia que ser destrossada perquè així Londres perdria la seva espatlla continental i quedaria impotent.

El dia abans de l’ofensiva a França i les neutrals Bèlgica, Luxemburg i Holanda, Goebbels va assistir aquella tarda en el Teatre Estatal de Berlín per veure una representació del drama de Mussolini, Cavour, mentre Hitler es dirigia al front occidental per dirigir l’Operació. A dos quarts de cinc de la matinada del 10 de maig de 1940, 136 divisions alemanyes varen entrar a Holanda, Luxemburg, Bèlgica i França simultàniament amb el Grup d’Exèrcits A del comandant Gerd von Rundstedt, que s’havia retirat el 1938 però que havia tornat a ser cridat a files, i el B dirigit per Fedor von Bock, un comandant profundament monàrquic. L’endemà, quan varen entrar en acció els Stukas, Goebbels es va encarregar d’emetre missatges radiofònics perquè els escoltessin els francesos. Els locutors d’aquests missatges es feien passar per patriotes francesos que es declaraven descontents amb el govern francès i no negaven els rumors de l’existència d’armes secretes alemanyes o la pràctica alemanya de disfressar paracaigudistes com a soldats amics. Aquests missatges varen portar confusió i desconfiança entre les files franceses. El dia 17, el dia que Von Rundstedt va conquerir Brussel·les i l’exèrcit francès es retirava, Goebbels va ordenar en els seus alts càrrecs del servei de propaganda que difonguessin pels mitjans de comunicació els rumors de que els soldats francesos estaven desertant i que el govern de Paul Reynaud s’estava preparant per fugir de París. Dos dies més tard, el dia que es va ordenar construir el gueto de Varsòvia, Goebbels estava disgustat pel nomenament el dia anterior del mariscal Philippe Pétain, l’heroi de Verdun i ambaixador a Espanya fins llavors, com a vicepresident del Consell de Ministres i va ordenar en els caps del departament de propaganda que expliquessin per la premsa i la ràdio que aquest nomenament només era una maniobra política perquè consideraven que un home de 84 anys no estava en condicions de resoldre res. Goebbels també volia que es fessin ressò de que els francesos havien nomenat a un jueu com a ministre de l’Interior. El ministre insistia en que tenien que sembrar el pànic entre el poble francès. El 20, el mateix dia que es va obrir el camp de concentració d’Auschwitz, va ordenar que s’expliqués que el general Maurice Gamelin, que havia sigut destituït el dia anterior, havia presentat la seva dimissió i va difondre un cop més que el govern francès s’estava preparant per fugir de París. Goebbels estava convençut que amb la seva campanya aconseguiria enfonsar tant el govern de París com el de Londres i que el poble alemany estaria confiat en la victòria. Tres dies més tard, el dia que Heinz Guderian conqueria Boulogne, Goebbels va demanar difondre el rumor de que els francesos patien una epidèmia de còlera amb l’objectiu de que no beguessin aigua potable. El dia 26, el dia que Hitler va ordenar que els seus tancs avancessin cap al port de Dunkerque després de demanar-los que s’aturessin, Goebbels va fer sortir la primera edició d’un nou diari nazi, que la seva tirada arribaria al mig milió d’exemplars només mig any després, sota el títol: Alemanya posa la mà al coll de la Gran Bretanya. Estava convençut de que una gran victòria els esperava. El dia 28, el mateix dia que Leopold III, el rei de Bèlgica, es rendia sense consultar-ho als seus aliats, el ministre va anar a una conferència on va oferir en els francesos posar fi al conflicte i els va suggerir que podien tenir una pau honorable si així ho desitjaven. El 2 de juny va utilitzar la ràdio clandestina comunista, Ràdio Humanité, per enviar més missatges als francesos. Goebbels va expulsar els comunistes francesos, que fins llavors rebien un sou per part dels alemanys, perquè els considerava massa intel·lectuals i creia que no serien capaços d’utilitzar un llenguatge entenedor per als obrers. El ministre va recórrer a l’ex comunista alemany Ernst Torgler, un dels acusats de la crema del Reichstag, per dirigir la ràdio francesa per als interessos alemanys.

El 6 de juny, Goebbels es va dirigir per primer cop en el quarter general de Hitler, a Bruley-le-Pèche, un poble belga de les Ardenes. El dictador li va parlar d’una visita que havia fet en els camps de batalla havia lluitat durant la Gran Guerra i es va emocionar en recordar les vivències del front. Goebbels va quedar profundament impactat per aquells relats. Després d’acomiadar-se, Goebbels va marxar ple d’energia per haver vist a un Hitler confiat en la victòria. El ministre va agafar un bombarder Heinkel en el proper aeroport castrense que el va dur directament a Berlín. En el seu Diari d’aquell dia hi va escriure:

Després de la guerra ens encarregarem ràpidament dels jueus. 

El 12 de juny els alemanys ja tenien al punt de mira la ciutat de París, declarada ciutat oberta, i Goebbels aquell dia va preguntar a l’Alt Comandament si preferien que la població civil estigués evacuada o pel contrari volien trobar-se civils a la ciutat quan hi entressin. Volia saber-ho perquè depenen dels desitjos dels militars planejaria les futures emissions radiofòniques destinades als francesos. Segons sembla, pels militars aquell tema no era cabdal i el ministre va ordenar criticar per ràdio a totes les persones que volguessin resistir la conquesta alemanya de París. El dia 14, el dia que es va ocupar la capital francesa, Goebbels va fer difondre per les ràdios franceses que controlaven que era insensat morir per França i que era més important viure per França. Tres dies més tard es va anunciar que el govern francès liderat ara per Pétain demanava l’armistici i quan es va anunciar per la ràdio milers de persones es varen reunir a la Wilhelmplatz per celebrar la victòria. Goebbels els veia des de la finestra del seu despatx i sentia com corejaven l’himne alemany. El dia 26 va rebre una trucada de Hitler, que aquell dia havia visitat Reims, i li va comentar com havia vist al derrota francesa. Però el dictador també li va explicar que estava confós per si havia d’atacar o no la Gran Bretanya, el següent objectiu. Després de penjar el telèfon, Goebbels va afirmar amb orgull que s’havia acabat la campanya francesa de manera molt eficaç i va reunir als seus col·laboradors a la seva casa de Lanke per valorar l’Operació.

Tal i com havia fet Hitler el 23 de juny, el primer dia de juliol Goebbels va viatjar a París per fer turisme. El ministre va visitar els monuments històrics de la ciutat com la Catedral i els Invàlids, on com Hitler va prestar especial atenció a la tomba de Napoleó, el Sacre Coeur i Notre Dame, i després es va dirigir a Versalles. A la tarda va trucar a Hitler, que li va demanar que l’anés a visitar en el seu quarter general de Felsennest per explicar-li la situació actual i les demés mesures.

El 6 de juliol, Hitler va tornar del front occidental i va ser rebut per una multitud de gent, entre ells Goebbels i membres del partit nazi, així com comandants militars, a l’estació Anhalter. Molts portaven més de sis hores esperant-lo tot i l’amenaça del cel. Els carrers per on passaria el dictador cap a la Cancelleria estaven adornats amb flors i catifes, tota l’estona sonava música de les SA, la Badenweiler, la marxa favorita de Hitler, i les càmeres de la Wochenschau no paraven de gravar a Hitler com anava amb el seu Mercedes negre cap a la Cancelleria. Goebbels durant tota la cerimònia estava intranquil perquè tenia por d’un atac aeri britànic. El dia 18, la 218º Divisió d’Infanteria, que tornava del front, va desfilar en una marxa a través de la Porta de Brandenburg i, enmig d’una festa popular, Goebbels va pronunciar un discurs a la Pariser Platz, on va recordar la derrota de la Primera Guerra Mundial, acusant als jueus d’ella, i els va advertir de que aquesta guerra encara no havia acabat. L’endemà es faria una enorme desfilada militar i Hitler parlaria en el Reichstag per celebrar la victòria. Goebbels es va assegurar que aquell discurs de més de dues hores es retransmès per tot el món, ja que Hitler, després de criticar a Churchill, va deixar la porta oberta a una possible pau amb els britànics.

Però Hitler i els seus estaven decidits en anar a la guerra contra els britànics, res de pau. El dia 24, en una conferència ministerial, Goebbels va donar instruccions als seus col·laboradors perquè intensifiquessin encara més l’ambient bèl·lic en el poble. S’havia d’abandonar la moderació de les últimes setmanes, però només s’havia d’atacar al poble britànic. Una de les persones encarregades d’enviar missatges contra els britànics seria William Joyce, lord Haw-Haw, un nord-americà que havia residit a la Gran Bretanya i que s’havia unit al moviment feixista d’Oswald Mosley fins el 1937. Durant aquells mesos de juliol i agost, els avions de la Luftwaffe atacaven ciutats, ports, aeròdroms i fàbriques britàniques mentre s’enfrontaven a la totpoderosa RAF. Al cap d’uns dies, segons uns informes del règim, la majoria de la població opinava que la Gran Bretanya havia de ser destruïda com fos.

El 4 de setembre, Goebbels es va reunir amb Hitler per parlar d’una possible intervenció d’Espanya en el conflicte. Sobretot els interessava que Espanya ocupés Gibraltar per així controlar el Mediterrani. Després de reflexionar-hi, varen arribar a la conclusió de que Espanya després de la Guerra Civil, que havia provocat dos milions de morts, tenia poca capacitat de maniobra. Un cop acabada la reunió es varen dirigir al Palau d’Esports, on hi havia milers d’auditors, la gran majoria infermeres, assistents socials i periodistes com William Shirer, per pronunciar un discurs. Hitler va assegurar que si els britànics declaraven que atacarien les ciutats alemanyes ells destruirien les seves, tal i com intentaven, i va assegurar que Gran Bretanya seria destruïda sí o sí.

L’endemà, a la Biennal de Venècia, es va presentar la pel·lícula Jud Süss, una pel·lícula basada en un jueu del segle XVIII que estava al capdavant de les finances del duc de Wurtemberg. Tot i que el personatge era real, la pel·lícula és una ficció grossera realitzada amb el suport de Goebbels, que volia presentar els jueus com avariciosos, mentiders i hipòcrites. Goebbels volia tornar a intensificar la seva campanya antisemita per expulsar els jueus. El dia següent, en una reunió en el Ministeri de Propaganda, Hans Hinkel, membre de la Vella Guàrdia i al capdavant del departament de ràdio, va comunicar que tot estava a punt per treure 60.000 jueus de Berlin cap a l’est en un termini de quatre setmanes. Els 12.000 restants desapareixien en un altre termini de quatre setmanes, va assegurar l’anterior supervisor de les activitats culturals jueves. El dia 17, Hinkel va assegurar que els jueus serien enviats a Madagascar. En la tarda del dia 24, la pel·lícula Jud Süss es va estrenar en el Palau de l’UFA de Berlín i seria la segona pel·lícula antisemita d’aquell estiu a Alemanya després de Els Rotschild. Goebbels va seure aquell dia en els llocs d’honor al costat de les actrius Harlan i Marian i envoltat de nombrosos dignataris del règim. La pel·lícula no va tenir la recepció esperada pel règim. Segons un informe del SD, la gent la trobava vomitiva i aconsellaven no veure-la. Segons uns informes procedents de l’oest d’Alemanya i Breslau, sovint s’havien vist algunes persones sortir dels cinemes fastiguejades i dient comentaris que estaven farts de veure porqueria jueva.

El dia 10, Goebbels va respondre amb un sí a la pregunta de si la Gran Bretanya aniria a capitular en breu, sent de la mateixa opinió que els militars, mentre Hitler estava indecís. Curiosament, els britànics varen bombardejar aquella nit la Wilhelmstrasse i una bomba va caure en el jardí del Ministeri de Goebbels. Diversos carrers del centre varen tenir que desallotjats. Després de l’atac, el ministre va donar instruccions per teletip a la premsa perquè fos més cauta amb les notícies per tal de no enfonsar la moral. La nit del 23, Goebbels estava sopant a l’Hotel Adlon amb el ministre Ramón Serrano Súñer, ministre d’Afers Exteriors de Franco, que portava uns dies a Alemanya negociant la possible entrada d’Espanya a la guerra, i gran quantitats de dignataris quan varen sentir l’alarma antiaèria. Ràpidament varen tenir que refugiar-se al refugi de l’Hotel. Els britànics varen bombardejar algunes fàbriques importants del nord de la ciutat, una gran fàbrica de gas i dos grans dipòsits de ferrocarril. L’endemà, de nit, quan Goebbels estava al Palau UFA veient la pel·lícula Jud Süss, avions britànics Wellington i Whitleys varen sobrevolar els cels de la capital. En sentir les sirenes antiaèries, Goebbels i la resta d’espectadors varen córrer cap als refugis mentre sentien els canons antiaeris. Durant aquella nit varen sonar dues vegades més les sirenes antiaèries. L’endemà els britànic tornarien a atacar amb més força.

El 17 d’octubre, Goebbels va viatjar a París convidat per Göering, que estava saquejant les obres d’art de la capital francesa. Goebbels es va dirigir al Palais Rothschild per visitar una exposició al costat de Göering i, després, va passejar pels carrers de la ciutat per acabar el dia en el Casino. El 29 d’octubre va celebrar el seu 43è aniversari en família i es va instal·lar en el palau residencial de la Hermann-Göering-Strasse 20. L’edifici ja havia sigut inaugurat l’any anterior, però s’havien hagut de solucionar algunes deficiències. El 2 de novembre, Goebbels es va reunir amb Hitler per parlar de la no entrada d’Espanya a la guerra. Hitler estava molt disgustat amb Franco perquè a la reunió que havien tingut el 23 d’octubre a Hendaia el dictador espanyol havia demanat grans concessions territorials a canvi d’entrar a la guerra al seu costat. Tant Goebbels com Hitler varen criticar a Franco, a qui consideraven un traïdor després d’haver-lo ajudat a guanyar la guerra. El dia 11, els Goebbels varen celebrar l’aniversari de la Magda en la nova llar. Enmig de la celebració, per sorpresa s’hi va presentar Hitler, que es va mostrar entusiasmat amb la recent nascuda filla dels Goebbels, la Heide.

El 9 de desembre, els britànics varen bombardejar la ciutat natal de Goebbels, Rheydt. Però, tot i els atacs britànics a les ciutats alemanyes, tot i no haver pogut guanyar la Batalla d’Anglaterra i tot i no haver convençut a soviètics, espanyols i francesos perquè entressin en guerra contra els britànics, el govern estava confiat i el dia 11 Hitler va dir en una reunió de caps del partit nazi, on hi havia Goebbels, que la guerra estava pràcticament guanyada i que la Gran Bretanya estava aïllada i va assegurar que mica en mica es desmuntaria.

El 30 de gener, Goebbels va assistir al míting en el Palau d’Esports per celebrar la pujada al poder del 1933. Darrere dels generals, Walther von Brauchitsch, Wilhelm Keitel i Alfred Jodl va aparèixer de les portes de darrere del Palau Goebbels, que anava al costat de Göering caminant a poc a poc sense mirar ningú cap al seu lloc, sota l’àguila daurada. Darrere d’ells hi havia Himmler, Ley, Hess i, l’últim de tots, Hitler, que caminava amb fermesa fent la salutació romana sense parar de somriure a la gent. El públic no deixava de corejar càntics del NSDAP i cridaven Heil Hitler!. Quan Hitler es va asseure a primera fila de l’estrat, posant els braços damunt la taula, Goebbels, que es va quedar dret, va començar la seva locució dient que feia vuit anys el poble alemany havia decidit aixecar-se sota el lideratge d’una persona. A continuació, Hitler es va aixecar per engegar el seu discurs, on va culpar als jueus de la guerra i els va amenaçar dient que acabaria amb el seu paper a Europa. L’endemà, Goebbels es va reunir amb Hitler, que estava de molt bon humor per tal i com havia anat la commemoració del dia anterior. Els aplaudiments del públic eren un aval per continuar els seus plans. El nou objectiu per Hitler era la Unió Soviètica després de veure que no podia destruir la RAF.

El 12 de març Goebbels va viatjar a Linz amb Hitler, amb qui feia setmanes que no es veien, ja que el dictador havia estat molt ocupat amb els seus plans militars, per commemorar el tercer aniversari de l’Anschluss. Allotjats en el mateix hotel, Hitler el va posar al corrent de totes les novetats i informacions de la guerra. Molt probablement li va explicar com seria la nova operació militar, l’Operació Barba-roja, contra la Unió Soviètica. Vuit dies més tard, Goebbels va organitzar una conferència en el Ministeri de Propaganda on Leopold Gutterer, el seu representant, va declarar que a la capital encara hi havia entre 60.000 i 70.000 jueus i trobava inadmissible que aquesta xifra fos tan alta. Gutterer va assegurar que una proposta adequada d’evacuació tindria el suport de Hitler. La conferència va acabar amb una petició d’Adolf Eichmann, el nou encarregat dels assumptes jueus a l’Oficina Central de la Gestapo, per elaborar una proposta per l’evacuació dels jueus de la capital. El dia 28, Goebbels va dinar a la Cancelleria amb Hitler i el ministre d’Afers Exterior japonès, Yosuké Matsuoka, per parlar de la futura Operació Barba-roja, entre altres coses.

Però els plans de Hitler varen canviar radicalment quan Iugoslàvia va entrar a formar part del Pacte Tripartit. L’Exèrcit, l’Església, els pagesos i els sindicats es varen indignar davant d’aquella firma i varen provocar un aixecament en molts pobles i ciutats per foragitar el rei Pau i animar al príncep Pere a substituir-lo per tal de trencar aquella adhesió. Hitler es va enfurismar com mai i va prometre represàlies davant del que considerava una traïció. A més, els italians havien envaït Grècia el novembre sense consultar-li i els grecs els havien contrarestat i Mussolini necessitava ajuda. Finalment, Hitler va decidir envair a la vegada Grècia i Iugoslàvia en l’Operació Marita. A un quart de sis del matí del 6 d’abril, la Luftwaffe va bombardejar Belgrad, causant la mort de 17,000 civils, la xifra més gran de morts civils provocats per un bombardeig en un sol dia des de que havia començat la guerra, tot i que prèviament s’havia declarat ciutat oberta. A continuació, els exèrcits alemanys varen començar les invasions. Poc després de l’atac contra Belgrad, Goebbels va llegir per ràdio una proclama de Hitler, on justificava l’atac com una represàlia. Textualment, el ministre va dir:

Una camarilla criminal sèrbia de Belgrad que, a sou del servei secret britànic, estava intentant estendre la guerra en els Balcans com el 1914.

Quatre dies més tard, l’Operació estava sent un èxit i Goebbels es va tornar a centrar en preparar la propaganda per l’Operació Barba-roja. El ministre li va demanar a Taubert, un alt funcionari del seu Ministeri, que tornés a activar en secret l’Antikomintern. Per complir els seus desitjos, Taubert va crear un departament que tenia la missió de preparar emissions de ràdio en les llengües més importants de l’Europa Oriental, així com el de crear emissores clandestines, imitant l’operació a França.

El 19 d’abril, un any més, Goebbels va pronunciar al vespre un discurs per la ràdio per felicitar a Hitler, que es trobava en el seu quarter general improvisat, en el seu tren especial, l’Amerika, estacionat a l’entrada d’un túnel, al peu dels Alps, en un tram de via única de la línia entre Viena i Graz, dirigint l’Operació Marita, en el seu 52è aniversari. El ministre també va dir que els britànics sembraven desconfiança en el seu Exèrcit i que estaven derrotats. El 2 de maig, Goebbels es va reunir amb Hitler en el despatx del dictador a la Cancelleria. Hitler estava en aquells moments fullejant un nou llibre sobre la vida de Churchill i tant ell com Goebbels no varen parar de burlar-se del primer ministre, descrit en el llibre com un alcohòlic vestit amb roba interior de seda que dictava els seus missatges a la banyera o amb calçotets. Hitler li va assegurar que l’Imperi britànic es desintegraria poc a poc. El dia 9, Goebbels va acompanyar a Hitler fins al Berghof. El dictador, un cop més, li va comentar que creia que tant Churchill com Roosevelt i Stalin estaven derrotats i va insistir en que l’Imperi britànic estava ensorrat.

Però el 10 de maig hi va haver un cataclisme en el govern quan Hess, a priori unilateralment, va decidir viatjar tot sol a Escòcia per reunir amb lord Hamilton per negociar una pau entre els dos països. Hess no va aconseguir el seu objectiu i la seva avioneta es va estavellar a pocs metres de la finca del lord, que a priori no sabia res d’aquell viatge del secretari de Hitler, i va ser detingut per la Home Guard. L’endemà, quan es va saber la notícia en el Berghof, a Hitler li va venir un atac de ràbia i va cridar a Bormann perquè li portessin a Goebbels, Göering, Von Ribbentrop i Himmler per discutir la situació. Hitler, caminant d’una banda a l’altra del saló enfurismat, va témer que Churchill aprofités aquell esdeveniment per simular que Alemanya estava ansiosa per aconseguir la pau. El dia següent, Goebbels es va tornar a reunir amb Hitler en el Berghof per continuar parlant sobre com tenien que reaccionar ara. Bàsicament es va presentar Hess com un boig que feia dies que visitava a astròlegs i hipnotitzadors. Goebbels, en veure a Hitler abatut per haver perdut al seu amic i company de cel·la, es va emprenyar perquè sabia que estaven donant una imatge dantesca en el món. A Goebbels tampoc li va fer gens de gràcia que el substitut de Hess fos Bormann, amb qui tindria fortes disputes per ser el sector influent de Hitler.

El mateix dia que el cuirassat Bismarck era enfonsat, el 27 de maig, Goebbels va escriure en el seu Diari que Roosevelt no entraria en la guerra amb els britànics i estava convençut que aquella decisió decebria als britànics. A més, va anotar que Stalin començava a veure que la Unió Soviètica seria atacada aviat. De fet, el dictador soviètic sabia tant pels britànics com pels seus espies, com Richard Sorge, que els alemanys estaven a punt per començar el seu atac, però Stalin va preferir mantenir-se a l’expectativa i no provocar als alemanys. L’últim dia de maig, Goebbels va anotar en el seu Diari que l’Operació seguia endavant i que ara entrava en acció la primera onada d’encobriment, ja que s’estava mobilitzant tot l’aparell de l’Estat i militar, i que eren poques les persones que estaven informades de la verdadera missió. Amb aquest propòsit de despistar, Goebbels va informar el dia 5 en els caps de secció que durant una reunió confidencial amb Hitler, aquest havia arribat a la conclusió de que sense la invasió a la Gran Bretanya no es podia acabar amb la guerra. El ministre també va informar que les operacions planejades a l’Est s’havien suspès i va assegurar que d’entre tres a quinze setmanes començaria la invasió a la Gran Bretanya. Per fer més creïble l’engany, va demanar una cançó per la invasió. A més, en aquell mes de juny circulaven rumors d’un imminent acord amb els soviètics.

A la tarda del dia 15, Goebbels va rebre una trucada de la Cancelleria on se li demanava que es reunís l’endemà amb Hitler en una trobada secreta. El xofer del ministre va tenir que muntar noves matrícules en el cotxe de Goebbels i quan va ser el moment va aparcar en una entrada lateral de la Cancelleria. Després de que el dictador el saludés amb molta efectivitat, li va explicar els plans de la imminent Operació. Hitler li va argumentar l’Operació perquè estava convençut que Stalin esperava que Europa es destruís per bolxevitzar-la. Li va explicar que tant li feia si estaven o no equivocats amb els mètodes que seguirien, ja que creia que si guanyaven ningú es preguntaria com ho havien fet. Tot i això, el dictador el va advertir de que si no vencien el poble alemany seria aniquilat. A continuació, li va explicar que la campanya grega, sobretot la invasió a Creta, havia costat més del que havia comptat, però comptava amb que l’Operació Barba-roja duraria poc. Goebbels també creia que seria una Operació ràpida i que un cop guanyats els soviètics podrien tornar atacar als britànics. El ministre va marxar molt content de la trobava, ja que trobava molt convenient aquell atac.

El dia abans de la invasió, Goebbels es va reunir amb uns convidats italians a la seva finca de Schwanenwerder i, a la tarda, es va reunir amb Hitler. Junts varen arribar a la conclusió de que no els quedava més remei que atacar a la Unió Soviètica i estaven convençuts que Stalin cauria aviat. Mentre parlaven es notava que Hitler estava esgotat per tot l’esforç dels últims dies, plens de reunions amb militars. Llavors varen parlar de la proclama que Hitler havia acabat de redactar per la invasió i Goebbels li va afegir unes quants suggeriments. Nerviosos els dos, varen caminar durant una llarga estona fins que Hitler es va anar relaxant. A quarts de tres de la matinada, Hitler se’n va anar al llit i Goebbels va anar al seu Ministeri per posar al corrent al seu equip de col·laboradors que l’estaven esperant. A les quatre de la tarda del 22 de juny de 1941, les tropes alemanyes varen començar a entrar a la Unió Soviètica, sorprenent a les forces soviètiques. A dos quarts de sis, Goebbels va llegir per la ràdio la proclama de Hitler, on va assegurar que la guerra era necessària per contrarestar l’operació dels bel·licistes jueus anglosaxons i els també jueus dirigents del quarter general bolxevic a Moscou. A la tarda, quan la invasió estava sent un èxit, el ministre va pronunciar un discurs en una conferència en el seu Ministeri per justificar la invasió. Va dir que havien sigut traïts pel govern bolxevic, que va tornar a dir que era governat per jueus, i va presentar l’Operació com una campanya preventiva i com una actuació història d’Occident liderada per Alemanya i Hitler. A la nit, després d’haver sigut informat que s’havien destruït 1.000 avions soviètics, Goebbels va tenir invitats a casa per veure la pel·lícula Allò que el vent s’endugué del director David Seznick, pel·lícula que encara no s’havia estrenat a Alemanya, però que el ministre ja havia vist i admirava per la presentació de la fortalesa de la moral de l’exèrcit confederat. L’endemà, el dia que Hitler es dirigia al seu nou quarter general, el de Rastenburg, a Prússia Oriental, Goebbels va escriure en el seu Diari parlant de l’Operació.

Hem de guanyar i ràpidament. El públic està una mica deprimit. La nació vol pau, tot i que no al preu de la derrota, però cada nou teatre d’operacions produeix inquietud i preocupació.

El dia 25, en la mateixa línia, Goebbels va anotar en el seu Diari que no mostraria públicament grans mapes de la Unió Soviètica perquè la immensitat de la zona podria preocupar a la població. Amb la invasió anant tal i com havien planejat i començant els primers crims genocides, el dia 6 de juliol Goebbels va publicar un article en el Das Reich, un setmanari fundat per Goebbels el 1940, sota el títol El vel cau, en el qual deia que la guerra que Alemanya estava duent a terme contra el bolxevisme era una guerra de la humanitat civilitzada davant la perversitat mental (A Kaunas, aquell dia el Einsatzkommando 3 va afusellar 2.514 jueus i l’endemà 1.150 a Daugavpilis). El ministre va acusar als soviètics de penetrar en el cor d’Europa i va definir als soldats alemanys com els salvadors de la cultura i la civilització europea. El dia 8, Goebbels es va dirigir per primer cop a Rastenburg per reunir-se amb Hitler, que aquell matí s’havia reunit amb els seus generals. El dictador li va explicar que dues terceres parts de l’exèrcit soviètic havien sigut destruïdes juntament amb cinc sisenes parts dels seus tancs i avions. Hitler estava eufòric en aquells moments i encara va esclatar més d’alegria quan va rebre la notícia de que a la ciutat de Minsk havien capturat 287.704 presoners soviètics i havien destruïts 3.000 tancs. L’endemà, Hitler li va prometre que Leningrad i Moscou serien esborrades del mapa i que s’imaginava noves províncies a Crimea, que la va definir com La nostra Rivera.

Durant el mes de juliol, els soldats alemanys avançaven amb força, tot i que cada cop més trobaven més resistència soviètica. Durant aquell mes varen bombardejar la ciutat de Moscou, però no amb la potència esperada pels alemanys. El 27 de juliol varen atacar per cinquè cop la capital soviètica, i Goebbels va escriure que el Kremlin era un munt de runes. En realitat només havia caigut una bomba a l’exterior del Kremlin i havia produït un profund cràter. El 18 d’agost, Goebbels va tornar a Rastenburg i va quedar sorprès en veure que Hitler no es trobava bé; des de feia dies els seus problemes estomacals havien augmentat per culpa dels nervis i feia mala cara i se’l veia cansat. Durant la reunió, Hitler li va comentar que estava convençut de que tot i les reunions entre Churchill i Roosevelt del 9 al 12 d’agost, els nord-americans encara no estaven preparats per entrar a la guerra. Seguidament, li va comentar que la destrucció dels jueus s’estava materialitzant tal i com havia dit el 30 de gener de 1939 amb una exactitud que es podria considerar casi misteriosa i li va assegurar que els jueus alemanys serien deportats a l’Est poc després de la victòria contra els soviètics. Llavors, Goebbels li va ensenyar un informe que contenia una gran quantitat de propostes per deportar els jueus de Berlín i li va suggerir excloure’ls de la utilització dels mitjans de transport i privar-los dels productes artesans alemanys. A més, tenia pensat que entreguessin objectes d’ús quotidià i de luxe com bicicletes, màquines d’escriure, llibres, frigorífics, forns elèctrics, tabac… A part, pensava ordenar una inspecció general per als jueus per determinar quins d’ells eren útils per la indústria bèl·lica. El ministre li va afirmar que s’havien d’aprovar totes aquelles propostes perquè els jueus minvaven la moral, sobretot la dels soldats del front. Un cop Hitler es va mirar totes aquelles propostes li va donar permís per començar el trasllat de tots els jueus de Berlín caps als guetos i als camps de concentració de l’Est. Goebbels li va afirmar que els jueus de l’Est tindrien que pagar la factura i que en el futur no tindrien motius per riure. Precisament, aquell dia els alemanys varen obligar en els jueus dels territoris ocupats de l’Est a dur el distintiu de l’Estrella de David de color groc i, a partir de l’1 de setembre,  a Alemanya. Però Goebbels va quedar sorprès quan Hitler li va sospesar la idea d’acceptar unes condicions de pau amb Stalin i, inclús, va afirmar que el bolxevisme no suposava cap perill per Alemanya sense l’exèrcit soviètic, tot el contrari del que havia venut la seva propaganda. Goebbels també li va parla de la creixent protesta que hi havia a Alemanya contra el programa d’eutanàsia, l’Aktion T-4, aprovada la tardor de 1939. Hitler, finalment, ordenarà posar fi al programa, una ordre que serà enviada al doctor Viktor Brack, auxiliar del doctor Philipp Bouhler i antic xofer de Himmler, el 24 d’agost. Fins aquella data havien mort per culpa d’aquest programa 70.273 persones.

L’endemà, Goebbels va escriure que treballaria d’immediat en la qüestió jueva i va deixar clar que estava convençut que amb l’Estrella de David els jueus desapareixerien de la vista dels llocs públics, ja que per ell espatllaven l’aspecte de la ciutat de Berlín i el seu ambient. El ministre va concloure el seu escrit dient que només podien parar quan els haguessin eliminat del tot i que havien d’abordar el tema sense cap tipus de sentimentalisme. En el tema de la guerra, Goebbels admetia que Hitler estava molt molest amb ell mateix per haver-se deixat enganyar en relació amb el potencial dels bolxevics a partir dels informes procedents de la Unió Soviètica. Per ministre, aquesta era la causa dels problemes de les operacions militars, que ara estaven anant més lentes del previst, i deixava clar que Hitler havia patit durament com a conseqüència.

En un article el Das Reich del 14 de setembre, Goebbels va escriure un article titulat Die Angeber (Els presumptuosos), on en la primera frase deia que l’habitant de Berlín considerava presumptuosa a la persona que volia semblar més del que era. En l’última frase del seu article, el ministre va assegurar que la victòria final seria per les mans actives i els cors forts. El 21 d’agost es feia ressò de l’avanç de la Wehrmacht en el seu Diari:

1.500 avions cauen com mosques… Gràcies a l’eficàcia de la nostra propaganda a Europa domina un esperit contra els bolxevics. La premsa espanyola està amb nosaltres, la sueca també… En els Estats Units hi ha un clima de crisis i Anglaterra tremola. El nostre himne per Rússia ja està llest.

El dia 23, Goebbels va tornar a Rastenburg per parlar durant una bona estona amb el dictador, que es va relaxar amb el seu amic i es va mostrar satisfet per la recent conquesta de Kiev. Tot i sentir-se feliç, Hitler es va queixar de es dificultats que tenia per imposar la seva autoritat als experts de l’Estat Major, ja que ells creien que l’objectiu primordial havia de ser Moscou enlloc d’Ucraïna. Per justificar la seva decisió, Hitler va dir-li que les derrotes de l’exèrcit soviètic a Ucraïna suposaven un punt d’inflació i li va repetir que Leningrad seria destruït carrer per carrer, tot i que havia ordenat rodejar la ciutat per deixar morir de fam a la població. Llavors, el ministre li va descriure l’estat d’ànim a Alemanya i li va aconsellar que anés a Berlín en breu i es dirigís al poble per fer el primer discurs després de l’Operació Barba-roja. L’últim discurs havia sigut el 4 de maig i Goebbels notava que el poble estava desmoralitzat. Com que Hitler estava al front, Goebbels era de facto el líder del país de la mateixa manera que ho varen fer Ludendorff i Von Hindenburg a la Gran Guerra mentre el kàiser Guillem II dirigia la guerra des del seu quarter de Bèlgica. Goebbels era l’encarregat de Hitler de prendre i aprovar les decisions importants de dins del Reich. Hitler va acceptar fer aquell discurs i li va demanar que preparés un acte de masses per inaugurar la campanya d’Ajuda d’Hivern per finals de la setmana següent. El ministre va preparar amb molt èmfasis el retorn de Hitler pel 3 d’octubre. A la una del migdia del dia 3, Hitler va arribar a Berlín amb el seu tren i, tot seguit, es va reunir amb Goebbels en el seu despatx de la Cancelleria. Hitler li va explicar que estava convençut que si el temps era favorable destruirien l’exèrcit soviètic en dues setmanes. Un cop acabada la trobada es varen dirigir al Palau d’Esports, on una multitud els esperava. En el seu esperat discurs, Hitler va defensar la invasió a la Unió Soviètica com un atac preventiu, tot i que va admetre que no havien tingut idea dels gegantescs que eren els preparatius que havien fet els soviètics contra Alemanya i Europa, ni la magnitud del perill. Va arribar a admetre que havien escapat pels pèls de que no només Alemanya fos aniquilada, sinó tot Europa. A continuació, va afirmar que la campanya de l’Est estava a punt d’acabar i va assegurar que els seus enemics no es tornarien a aixecar. També va explicar que s’havia vist obligat a entrar en la guerra pel bel·licisme de la Gran Bretanya i dels jueus, però va tornar a assegurar que els seus enemics estaven a punt de caure. El públic estava eufòric i no deixava d’aplaudir-lo. A les set de la tarda, quan va acabar l’acte, Hitler es va dirigir a l’estació per tornar a Rastenburg. Goebbels va acompanyar-lo fins a l’estació. Abans de que Hitler pugés al tren, varen rebre la notícia de que l’avanç cap a Moscou, l’Operació Tifó, estava anant millor del previst.

Mentre Hitler era a Rastenburg, Goebbels es va dirigir a Metz pel dia 5 fer un discurs, on va ser més prudent que Hitler alhora d’afirmar que tot estava guanyat. El dictador estava molt segur i el dia 9 va ordenar-li en el seu cap de premsa Otto Dietrich que convoqués l’endemà una conferència de premsa en el Ministeri de Propaganda per explicar en el poble que en poques setmanes cauria l’exèrcit soviètic, que farien 2.400.000 presoners i que destruirien a 14.000 avions, 17.500 tancs i 21.600 peces d’artilleria. Dietrich ja havia fet publicar en els diaris titulars com Ha arribar la Gran Hora, que la campanya en el front oriental ja estava decidida i que el bolxevisme estava acabat.

Amb el seu marit dirigint el país mentre Hitler era a Rastenburg, Magda Goebbels va aprofitar-ho per marxar el dia 17 uns dies a Roma amb la seva cunyada. Magda, sempre amb el paper de primera dama, va ser rebuda amb tots els honors pel govern italià. Tot i la cortesia dels italians, per la cort italiana es parlava de les infidelitats de Magda, sobretot amb Karl Hanke, que sembla ser que estava amb ella a la capital italiana, i es deia que se’n havia anat al llit amb molts dels assistents del NSDAP en el Palau d’Esports. Alguns fins i tot dubtaven de que els sis fills del matrimoni fossin de Joseph.

El 27, el dia abans del seu aniversari, Goebbels es va dirigir a Rastenburg per tornar a reunir-se amb Hitler. El ministre no estava gens animat amb el resultat del front oriental, ja que el que havien dit no es complia, però el dictador li va transmetre optimisme amb una valoració exageradament positiva de la situació bèl·lica. Per Hitler només havien d’esperar que el terreny s’assequés després de les pluges d’aquella tardor i estava segur que si els seus carros de combat podien tornar a arrencar els motors i a les carreteres no hi havia fang, la resistència soviètica es trencaria al cap de poc. El ministre va aprofitar que havia de viatjar per fer una visita en el gueto de Vilna, Lituània, on 20.000 jueus havien sigut assassinats aquell estiu en el bosc de Ponar. El dia 31 va tornar a la capital i parlant dels jueus tancats en aquell gueto, va explicar que se’ls havia d’eliminar perquè sinó podrien ser ells les víctimes més endavant. Precisament, a Estònia, aquell mateix dia, el SS Obergruppenführer Erich von Dem Bach-Zelewski va escriure que ja no quedava un sol jueu a la zona després d’executar-ne més de 35.000 a Riga. L’endemà, el dia que s’obria el camp d’extermini de Belzec, Goebbels es va reunir durant una llarga estona amb el general Walther von Brauchitsch per parlar de l’ofensiva de l’Est. El cap de l’Exèrcit li va assegurar que seria impossible un avanç cap a Stalingrad abans de que arribessin les nevades i que Moscou havia de quedar aïllada quan les tropes es retiressin als seus quarters l’hivern. Von Brauchitsch li va reconèixer que existien problemes per culpa del temps, els freds i el fang de les últimes setmanes i que per culpa d’això les tropes s’havien frenat en carreteres intransitables. El mariscal es va queixar de que el transport era complicat i li va reconèixer que hi havia motius per preocupar-se per l’aprovisionament de les tropes a l’hivern.

El 9 de novembre, un Goebbels cada cop més dubitatiu del resultat final en el front oriental, va publicar un article en el Das Reich titulat Quan o com. El ministre va escriure que no tenien que preguntar-se quan arribaria la victòria, sinó que s’havien de preocupar de que arribes. Per tal de que arribés, va dir que es necessitava un gegantesc desplegament nacional de forces. Per augmentar el rendiment militar, pensava en una mobilització de la comunitat popular que agafés a tots els àmbits de la vida. El dia 16, en un article en el Das Reich, titulat Els jueus són culpables, que va ser distribuït a les tropes del front així com per tot Alemanya, Goebbels invocava a aniquilar la raça jueva a l’Europa de Hitler, comentant que estaven en aquells moments complint la profecia del dictador del 30 de gener de 1939. El ministre va afirmar que el destí dels jueus era dur però més que justificat i va dir que la compassió o el remordiment estaven fora de lloc.

El dia 21 es va celebrar a Berlín el funeral d’Estat del general Ernst Udet, general de la Luftwaffe i segon as de la Primera Guerra Mundial després de Manfred von Richtofen, que s’havia suïcidat perquè ja no creia en la victòria, tot i que ja no hi creia durant la Batalla d’Anglaterra. Però els nazis no es podien permetre que se sabés el motiu de la seva mort i varen dir que havia mort en un accident mentre provava una nova arma. Hitler va venir expressament de Rastenburg per ser present al funeral. Després de la cerimònia, Goebbels es va reunir durant tres hores amb Hitler per parlar de la campanya en el front oriental, que ja era més que evident que no anava tal i com havien previst, i de la deportació dels jueus de Berlín. El dictador un altre cop el va tenir que animar a un Goebbels desanimat i li va prometre que els japonesos entrarien aviat a la guerra contra la Unió Soviètica. Però, per primer cop des de feia temps, Goebbels no va compartir l’opinió. Llavors, el ministre li va tornar a plantejar la deportació dels jueus de Berlín i Hitler el va tranquil·litzar dient-li que volia una política enèrgica contra els jueus, però una política que no causés problemes innecessaris. Volia que l’evacuació es fes ciutat per ciutat i encara no tenia clar quan seria el torn de Berlín, però tenia en ment que quan es produís s’havia de fer de la manera més ràpida possible. L’endemà, el dia que moriria l’as de la Luftwaffe i heroi nacional Werner Mölders en un accident aeri mai aclarit, Goebbels li va preguntar a Hitler si encara creia en la victòria. El dictador li va recordar que en la Primera Guerra Mundial, quan només era un soldat sense recursos, creia fermament en la victòria i ara que tenia l’Exèrcit més poderós del món i més de la meitat d’Europa estava convençut de que guanyaria. El dia, 29 Hitler va tornar a Berlín per un dia per reunir-se amb diferents alts càrrecs del govern i alts càrrecs militars. Goebbels es va reunir amb Hitler després de que aquest s’hagués reunit amb Speer. Animat i optimista, Hitler li va afirmar que creia que en el front oriental anava bé, tot el revés del que pensava el general Ewald von Kleist, que acabava de perdre Rostov, i li va confirmar que no tenia dubtes de que els soviètics havien perdut la majoria dels seus grans centres armamentistes, assegurant que aquest era un objectiu de l’Operació. Tot i que tenia esperances per realitzar més avanços cap a Moscou, Hitler va reconèixer que la seva idea d’envoltar la ciutat ja era impossible en aquell moment. Pensava que el que no podrien aconseguir aquell any ho aconseguirien el següent. Després de la conversa, Goebbels ja va veure clar que la guerra s’allargaria com a mínim fins el 1943.

El 7 de desembre de 1941, els japonesos varen atacar la base nord-americana de Pearl Harbor, a l’illa d’Oahu, Hawaii, provocant l’entrada a la guerra dels Estats Units i de Japó. Hitler es va mostrar eufòric per l’entrada de Japó, ja que creia que els japonesos mai havien perdut una guerra i ara els tenia com aliats. Goebbels va rebre la trucada de Hitler, que li va explicar que estava convençut que amb els japonesos com aliats no podien perdre la guerra, tot i que ara s’estaven retirant de Moscou després d’una contraofensiva soviètica liderada per Gregory Zhukov el dia anterior. Hitler li va demanar que convoqués el Reichstag el 10 de desembre per deixar clara la postura alemanya. L’endemà, en una conferència de premsa, Goebbels va anunciar que l’objectiu alemany ja no es tractava només en arribar a Moscou, fent referència de que ara tenien un nou enemic, els Estats Units de Roosevelt. El dia següent, Hitler va tornar a Berlín amb el seu tren especial per declarar la guerra als Estats Units. En seguit va reunir-se amb Goebbels i li va confessar que pensava declarar la guerra als nord-americans, donant ales a l’entrada dels nord-americans a la guerra al costat dels britànics. D’aquesta manera també Hitler amagava el desastre de Moscou, on ara no paraven de cedir terreny. Dos dies més tard, a les tres de la tarda, Hitler va declarar la guerra als Estats Units en un discurs de 90 minuts. El dictador va acusar Roosevelt d’estar sota el control de la comunitat jueva i els milionaris, i va anunciar que s’havia firmat un nou acord Tripartit entre Alemanya, Itàlia i Japó per comprometre’s a ajudar-se. Goebbels va creure que aquell discurs havia animat al poble alemany, però la realitat va ser que no va ser rebut amb gran entusiasme entre el públic, ja que davant de la prolongació de la guerra i un futur incert en una nova campanya no estaven per tirar coets. El dia 12, Goebbels va ser present en un discurs de Hitler a la Cancelleria davant de 50 gauleiters i Reichsleiters en què es va parlar de la qüestió jueva i l’economia. Hitler en el discurs va reconèixer la retirada, però va afirmar que era de forma momentània per arribar l’any següent als Urals. El dictador també va deixar molt clar que aquesta guerra havia d’acabar amb els jueus per sempre més i va confirmar que no tindrien ni pietat ni sentimentalismes cap als jueus, a qui va culpabilitzar de la guerra. Goebbels en aquell moment estava feliç perquè pensava que Hitler l’havia encertat plenament declarant la guerra als nord-americans, ja que creia que la guerra es decidiria a l’Atlàntic i estava content en veure que Hitler estava decidit en acabar amb els jueus.

El dia 16, quan Hitler va tornar a Rastenburg, Goebbels va rebre a Berlín el comte espanyol de Mayalde per parlar de la situació d’Espanya. Quan va sortir de la trobada, Goebbels estava molt decebut amb el comte espanyol, ja que aquest s’havia negat a parlar d’una possible entrada d’Espanya a la guerra. El ministre creia que els falangistes estaven dominats per l’Església, fet que li repugnava, igual com els modals de la burgesia espanyola. Però aquell dia Goebbels va tenir un maldecap més important quan se li va ordenar que busqués una solució propagandística a la imminent dimissió del mariscal Walther von Brauchitsch per haver-se retirat de Moscou. Va tenir que viatjar a Rastenburg i el dia 18 es va reunir amb Hitler. El dictador li va tornar a insistir de que havia considerat inevitable la guerra contra els Estats Units perquè d’aquesta manera s’aclarien els fronts i ajudava a posar millor en pràctica les seves idees d’una gestió socialista de la guerra. Un cop acabada la reunió, Hitler, acompanyat de Himmler, va viatjar a Munic per celebrar, durant dos dies, les festes nadalenques i Goebbels va tornar a Berlín. El ministre tornava amb noves idees per una nova política propagandística que havia acordat amb Hitler com la donació de socors hivernal, una recollida de roba d’hivern per als soldats de l’Est, un regal de Nadal de la pàtria del front. L’endemà, Goebbels va explicar en els seus col·laboradors que s’havia de tenir en compte la inseguretat que hi havia en l’opinió pública, ja que les últimes informacions procedents del front oriental contrastaven fermament amb les expectatives de la població. El dia 20, Goebbels va tornar a parlar amb Hitler per la necessitat de fer una crida a la població perquè entreguessin roba d’abric. D’immediat, Hitler va publicar una crida per al poble i, a la nit, Goebbels va enumerar totes les peces que s’havien d’entregar en una llarga retransmissió radiofònica. Aquella crida va ser molt participativa per part de la població, tot i que la gent estava escandalitzada i enrabiada perquè el govern no havia fet els preparatius adequats per assegurar les necessitats bàsiques. Dos dies més tard, els diaris varen publicar la crida i tots els jueus se’ls va ordenar a través de la Comunitat que entreguessin abans de les cinc de la tarda de l’endemà, sense dret a indemnització, totes les vestimentes de llanes i pell. Posteriorment es varen dur a terme controls oficials per verificar que haguessin complert l’ordre.

L’11 de gener de 1942, Goebbels va escriure un article en el Das Reich, on va dir, entre altres coses, que Churchill hauria de dirigir una companyia de teatre però mai l’Imperi britànic. L’article no va tenir gaire bona rebuda entre una població cansada de la guerra. Però Goebbels pensava diferent, ja que l’èxit de les donacions de peces de vestir, on varen arribar a reunir 67 milions de peces, va provocar que Goebbels anunciés en un discurs per totes les emissores que aquelles donacions eren una prova convincent de la resolució amb què la nació estava disposada a dur aquella guerra a la victòria.

El dia 19, Hitler va tornar a criticar Goebbels en una conversa de matinada amb els seus convidats quan va dir que seria ell qui pronunciaria el discurs al poble en la commemoració del 30 de gener perquè volia evitar que el fes Goebbels, ja que el seu últim discurs havia incitat en els soldats a està tranquils, quan creia que s’havia de fer tot el contrari. Goebbels no tenia coneixements militars i estava a banda a l’hora de prendre decisions d’aquest tipus. L’endemà, 20 de gener de 1942, el dia de la Conferència de Wannsee (una zona residencial de Berlín, molt a prop de Potsdam format per diferents illes del riu Havel), on s’aprovaria a la mansió Villa Minoux, a am Grossen Wannsee, 56-58, dur a terme l’extermini jueu, Goebbels va viatjar a Rastenburg per parlar amb Hitler. El dictador li va dir en el seu ministre que tota la culpa de que hi hagués guerra era de Churchill perquè no havia volgut negociar la pau amb ell. El primer ministre britànic era el blanc dels insults de Goebbels i Hitler perquè aquest havia resistit i no havia volgut negociar una pau avantatjosa per Alemanya. A la nit, informat o no de Wannsee, Hitler va explicar-los en els seus convidats de que volia fer desaparèixer els jueus d’Europa.

L’endemà de Wannsee, el dia que es varen assassinar a més de 12.000 jueus en el gueto de Minsk, Goebbels va tornar a Berlín i va donar en el govern un informe de la situació militar basat en les converses amb Hitler. Després va parlar amb el tinent coronel Martin, a qui li va demanar que li entregués el nom de tots els oficials del OKW i del OKH que creguessin en la derrota alemanya. Tant Goebbels com Hitler sospitaven que les derrotes eren culpa dels generals de l’Estat Major. Primer va ser la ira contra els generals i després la còlera. Volien que els soldats s’impregnessin de fanatisme per lluitar. El dia següent, Goebbels va rebre l’informe, que seria enviat a Hitler. El ministre també va rebre informes del SD que demostraven la inquietud del poble respecte a la situació en el front oriental.

El migdia del 24 de gener, Goebbels va tenir que assistir als funerals d’Estat del mariscal del 6º Exèrcit Walther von Reichenau, que havia mort després de patir una hemorràgia cerebral el 12 de gener quan havia sortit a caminar a 40 graus sota zero. La cerimònia va ser organitzada pel OKH, però no va ser del gust de Goebbels perquè després dels himnes nacionals els alumnes de l’Escola de Músics de l’Exèrcit varen interpretar el primer temps de la Cinquena Simfonia de Beethoven. L’enfadada va arribar a tal extrem que li va dir en el general Rudolf Schmundt, ajudant de Hitler en representació de la Wehrmacht i cap de la direcció personal de l’Exèrcit de Terra, que a partir d’ara les cerimònies funeràries d’Estat les organitzaria el seu Ministeri.

El dia següent, Goebbels va rebre una trucada de Hitler des de Rastenburg on li va comunicar que no desitjava que es reduís la circulació del setmanari Der Stürmer del seu amic Julius Streicher, que era molt criticat per molts jerarques nazis, perquè era fidel al seu ideari, i li va demanar que li enviés urgentment una llista dels subscriptors del Servei Seehaus, el bolletí de notícies alemany, perquè havien sigut crítics amb l’Operació Barba-roja. La majoria de persones que treballaven per al Servei odiaven al règim i feien tot el possible per sembrar el derrotisme. Goebbels, d’immediat es va reunir amb l’almirall Wilhelm Canaris, el cap de l’Abwehr, el servei de contraespionatge alemany,  per parlar de com afectaven les publicacions del Servei en molts oficials del OKW i OKH que començaven a ser derrotistes i va prendre la decisió de limitar les publicacions del Servei. Goebbels, com tot el govern excepte Heydrich, sabien que Canaris rebutjava el nazisme per la seva brutalitat i a partir de 1940 s’havia oposat a la política estrangera del govern. Canaris estava en contacte amb altres opositors militars del règim com Ludwig Beck, Franz Halder o Hans Oster. Heydrich no va descobrir-lo perquè Canaris sabia que l’àvia del cap del SD era jueva, la Sara Heydrich. A continuació, Goebbels va rebre el líder de la Leibstandarte SS, Sepp Dietrich, que tornava del front per casar-se. Dietrich li va explicar que era optimista amb la situació militar a l’Est, tot i que ja es veia que la guerra seria més llarga del previst. Goebbels es va posar molt content en sentir-lo, necessitava veure un bri d’esperança després d’uns mesos desastrosos, i cada cop creia més cegament que les SS eren molt més valents que la Wehrmacht pel fet de que havien tingut una formació nacionalsocialista. Dos dies més tard, Goebbels es va tornar a reunir amb Dietrich i junts varen criticar als generals que lluitaven en el Sector Sud del front oriental i varen considerar a la població civil de l’Est com a inferiors.

A la tarda del dia 29, Hitler va tornar de Rastenburg per commemorar el 30 de gener com cada any. Goebbels es va reunir amb el dictador d’immediat i varen mantenir un llarg canvi d’impressions. Segon sembla, Hitler va estar d’acord amb la idea de Goebbels d’una totalització de la guerra, una mobilització general i destinar tots els recursos de l’economia a la guerra. La producció en el sector armamentista va ser màxima d’agost a desembre de 1944. Abans del discurs del 30 de gener en el Palau d’Esports, Goebbels es va tornar a reunir amb Hitler per parlar de l’últim discurs de Churchill i varen arribar a la conclusió de que el primer ministre era un home dèbil i cansat. Hitler li va recordar que el principi de la guerra tots els britànics consideraven Churchill un beneit i que el mateix Chamberlain li havia expressat així. Canviant de tema, Hitler li va manifestar la seva preocupació per les victòries japoneses en el Pacífic perquè creia que s’acabaria amb el domini de la raça blanca a l’est d’Àsia. Goebbels va sortir de la trobada amb Hitler content perquè havia vist que el dictador havia recuperat la bona cara. Després es varen dirigir al Palau d’Esports. Hitler va assegurar que continuava amb la seva idea de derrotar als britànics i als jueus, ja que aquests volien destruir la raça ària, va justificar-se. El discurs, novament, va deixar un sentiment de decepció entre els alemanys, ja que esperaven paraules de consol i d’ànims. La moral estava per terra entre gran part del poble alemany i, per aquest fet, abans del discurs de Hitler, Goebbels va recordar a la seva editorial els grans problemes de 1932, quan intentaven pujar al poder i s’havien quedar sense fons per afrontar les costoses campanyes, i els va fer arribar a la conclusió de que no podien aconseguir cap gran esforç sense suor, sacrifici i sang. Paraules semblants a les de Churchill poc després d’assolir el càrrec: sang, esforç, llàgrimes i suor. Pel ministre ara es demostraria qui tenia el cor fort i qui no, i va continuar amb el seu plantejament dient que en aquells moments crítics era més valuós la raó i l’intel·lecte. El migdia del dia següent, Goebbels va acompanyar a Hitler per rebre una representació italiana que havia vingut a commemorar l’arribada al poder dels nazis. Goebbels va demanar en els italians que després assistissin a un banquet en el seu Ministeri per conversar una estona. Dino Alfieri va assistir al dinar i va parlar com a cap de la delegació italiana. A la tarda, Goebbels i Hitler varen dirigir-se un altre cop al Palau d’Esports. Goebbels va ser el primer en parlar per donar la benvinguda als italians i durant tota l’estona que va parlar el públic no va deixar d’aplaudir-lo. Després va ser el torn de Hitler, que va dir que Alemanya i la Itàlia central i del nord estaven unides per la cultura (Hitler odiava la Itàlia del sud) i va intentar animar a la població que vivia amb desànim la guerra.

El 8 de febrer, el dia que va morir el ministre Fritz Todt en un accident aeri a Rastenburg després d’haver-se discutit amb Hitler, Goebbels des de Berlín va criticar les relacions entre Churchill i Roosevelt. Però la mort de Todt va trastocar els seus plans i, recordant el funeral de Von Reichenau, es va encarregar ell mateix del funeral d’Estat pel dia 12. Hitler va ser present al funeral i es va reunir amb Goebbels, que havia ordenar en el seu Ministeri que donés diccionaris en alemany a les zones conquerides de l’Est perquè aprenguessin alemany. El dictador se’l veia trist aquell migdia, la mort de Todt el va afectar profundament, sabia de la seva vàlua irrecuperable, i li va comentar en el seu amic que li afectava perdre progressivament als seus vells amics. Llavors va canviar el seu estat d’ànim i es va posar molt content quan va saber que els britànics estaven a punt de perdre Singapur, la gran fortalesa britànica a l’Àsia, i va elogiar als japonesos. Tot i això, es mostrava preocupat per tres vaixells de guerra: el Gneisenau, el Scharnhorst i el Prinz Eugen, que sortirien a la nit de Brest en busca d’un port segur. Encara recordava la tragèdia del Bismarck. Hitler mai va voler cap embarcació portés el seu nom perquè tenia por que si s’enfonsés produís un efecte devastador en la moral. A les tres de la tarda, Goebbels i Hitler varen ser presents als funerals d’Estat del doctor Tdot, que varen tenir lloc en el Saló de Mosaics de la Cancelleria amb l’assistència del Govern, del NSDAP i de la Wehrmacht.

El dia 13, Goebbels va parlar amb Bormann sobre certes mesures internes del partit nazi i junts varen criticar durament a Ley, conegut cada cop més com el borratxo del Reich i pel seu violent temperament, i al ministre Rosenberg. L’endemà, Goebbels es va tornar a reunir amb Hitler i aquest li va tornar a expressar la seva determinació de netejar Europa de jueus. Hitler i Goebbels volien acabar amb els jueus i això a ningú se li escapava. Inclús Gottlob Berger, un dels homes de Himmler, li va confessar en el doctor d’aquest, Felix Kersten, el dia 15 de febrer, que ell preferia que els jueus fabriquessin el seu Estat en alguna part del món, però li va explicar que homes com Goebbels o Bormann volien una altra cosa. A continuació, un cop més, Hitler va elogiar als japonesos pels seus combats a Àsia. Els japonesos anaven de victòria en victòria i ja tenien Malàisia, Xina, Birmània Indoxina, diverses illes del Pacífic, assetjaven Austràlia i l’Índia, i tenien pràcticament les Filipines. El dia 15, Goebbels es va reunir amb Heydrich, el dissenyador de l’Holocaust, per parlar de la qüestió txeca. Heydrich, com a governador del Protectorat de Bohèmia i Moràvia, li va comentar que la situació en el Protectorat era favorable pels interessos alemanys i que les seves mesures havien millorat els resultats. Heydrich era conegut com El carnisser de Praga. El seu predecessor, Constantin von Neurath, era considerat massa tou. Heydrich, home fred i intel·ligent, va implantar la llei marcial en el Protectorat, va fer arrestar a milers de sospitosos que varen acabar en camps d’extermini i en menys de cinc setmanes havia fet assassinar a 550 persones. Tot i això, va fer millorar les condicions dels treballadors de la zona.

El 20 de febrer, Hitler va emetre un decret on prohibia, sota penes de càstig, en els seus soldats enviats a Polònia mantenir relacions sexuals amb les noies poloneses. Goebbels va creure que aquesta prohibició no es podia dur a terme mentre les dones alemanyes no poguessin seguir els exèrcits en aquells països. Per Goebbels que mantinguessin relacions no era un problema, el problema sorgia, segons l’idea del ministre, si tenien fills. El dia 24, el mateix dia que moria a l’oblit Anton Drexler, el fundador del DAP, Goebbels va ordenar a la premsa presentar com a favorable la situació en el front oriental, però sense ser molt optimistes. Llavors va parlar amb Hitler per canviar les directrius de Propaganda perquè ara sabien que la guerra seria més llarga del que preveien i creien que no calia anar dient a la població que la guerra era qüestió de dies que acabés. Però els alemanys sabien que la situació tampoc era idíl·lica per Churchill, sobretot després de perdre les colònies asiàtiques excepte l’Índia. El dia 28, el nacionalista indi i dirigent bengali Chandra Bose, des del seu quarter general a Berlín, va declarar que desitjava la llibertat de l’Índia i que estava disposat a col·laborar amb Alemanya. Goebbels va puntar en el seu Diari que la crida de Bose havia despertat una còlera infinita a Londres i que ell havia impedit en l’últim moment que el Ministeri d’Afers Exteriors revelés que Bose estava a Berlín. El 3 de març, Goebbels va rebre un informe secret sobre la situació a Londres i va deduir que un ampli sector del govern britànic treballava per una pau separada amb Alemanya, una pau que no acceptava Churchill. Per això Churchill era el gran insultat i el gran odiat de Goebbels i Hitler.

El  4 de març, quan s’ordenava la deportació dels jueus francesos a l’Est per ser exterminats, a París, un guàrdia alemany va ser assassinat a trets enmig del carrer. Com a resposta a aquell atac, el nou comandant militar, Otto von Stuelpnagel, va afusellar d’immediat a 20 comunistes i després va publicar els noms de 20 comunistes i jueus que pensava afusellar si no sortia el culpable. Goebbels va anotar en el seu Diari que aquest era el mètode que ell proposava i va afegir que si s’aplicava amb rigor els resultats serien visibles. Goebbels volia implementar el mètode de Robespierre, el Terror en majúscules, de la mateixa manera que l’havien escampat per Alemanya des del principi amb la Gestapo, les SA, les SS, els camps de concentració, la Kripo…

El dia 6, Goebbels va rebre un gerro d’aigua freda quan li varen donar els informes de les baixes que hi havia hagut en el front oriental des de que havia començat l’any. Les xifres eren terribles i va decidir no publicar-les. Fins al 20 de febrer 199.448 soldats havien mort, 708.351 havien quedat ferits, 44.243 havien desaparegut i 112.637 havien patit congelació (14.357 de tercer grau). L’endemà va rebre un informe del SD i de la policia respecte a la qüestió jueva. El ministre continuava convençut que els jueus havien d’acabar en els camps de concentració i s’havia de complir la profecia de Hitler. Goebbels va escriure aquell dia en el seu Diari en referència a la qüestió jueva i deixant clar quin era l’objectiu de tal qüestió:

La situació és propicia per una solució definitiva de la qüestió jueva. Les generacions posteriors ja no tindran ni la força de la voluntat ni l’actitud d’alerta instintiva. Per això estem treballant bé en procedir de forma radical i coherent. La missió que assumim avui serà un avantatge i una gran ajuda pels nostres descendents.

El dia 16, Goebbels va llegir un altre informe de SD que deia que en les regions ocupades en el front oriental l’activitat dels partisans, que eren els qui causaven més baixes dins les files alemanyes tot i no ser del gust de Stalin, anava creixent i estaven organitzant una guerra de guerrilles perfectament organitzades. Els partisans varen ser un dels altres maldecaps de l’Exèrcit, ja que aquests, coneixedors del terreny, podien atacar-los més bé en actes de sabotatge a la rereguarda.

El dia 12, Goebbels va intentar convèncer a l’ambaixador japonès Oshima perquè fes unes declaracions en les que indiqués que Japó estaria disposat a donar participacions a les potències de l’Eix en les riqueses i en les reserves de matèries primes de les zones que s’havien apoderat de l’Àsia. L’endemà, Goebbels es va dirigir a la ciutat de Graz, on va ser rebut per milers de persones, per commemorar l’Anschluss. A la nit, el ministre va pronunciar un discurs en el nou Volkshalle davant de 25.000 persones. El dia següent va viatjar a Viena per celebrar en la Plaça dels Herois la commemoració davant de més de 100.000 persones. Primer va parlar el gauleiter Baldur von Schirach, l’antic líder de les Joventuts Hitlerianes, i després Goebbels.

Amb un fred terrible, el gran enemic d’aquell hivern, el dia 19 Goebbels va arribar a Rastenburg per reunir-se amb Hitler per demanar-li que donés suport a les seves mesures d’una guerra total i que combatés els privilegis i reprovés a la burocràcia de l’Estat, sobretot als jutges i advocats. El dictador li va parlar del fatal hivern que havien passat i li va assegurar que havia repercutit en el seu estat d’ànim. A més, es va queixar de que la falta de transports li impedia portar aliments des d’Ucraïna, país que havia volgut conquerir abans que Moscou precisament per aquest motiu en record de la Gran Guerra, i va culpar al Ministeri de Transports de l’escassetat de locomotores i estava decidit a prendre mesures més severes. Anant pel camí que volia, Goebbels va criticar el sistema judicial i li va explicar que volia crear les condicions legals segons les quals qualsevol que atemptés contra els principis de la direcció de masses nacionalsocialistes fossin castigats amb la presó, la reclusió o, en els casos més greus, amb la mort. Es va queixar de que el secretari d’Estat del Ministeri de Justícia, Schlegelberger, li insistia que les seves mesures no tenien base legal. En la seva opinió, la justícia no podia defensar-se per si sola davant d’un Estat. Goebbels volia posar en el Ministeri de Justícia a mans d’Otto Thierack, el SA-Gruppenführer que en aquell moment presidia el Tribunal del Poble (el tribunal que jutjava els casos de traïció i atemptat al règim). Llavors varen parlar sobre la implantació del deure del treball femení, mesura que volia posar el nou ministre d’Armament Albert Speer que no era del gust de la majoria dels jerarques perquè era contrària a la ideologia nacionalsocialista. Tot i això, el 1933, quan Hitler va pujar al poder, hi havia 1.205.000 dones treballadors i el 1938, 1.846.000. En molts punts, Hitler va aprovar l’opinió del seu ministre sense que arribessin a punts concrets. L’endemà, Goebbels va parlar amb el guardaespatlles Julius Schaub, que li va explicar que en els últims dies Hitler s’havia trobat malament de salut. Els seus dolors estomacals havien incrementat, molt probablement pels nervis i la falta d’una bona rutina. Goebbels estava astorat en veure com havia envellit Hitler en tant poc temps. Tenia el cabell gris i estava seriós. A la tarda, Goebbels es va reunir amb Hitler durant unes hores per parlar del viatge del ministre a Àustria, de l’aliança amb Mussolini i dels Aliats occidentals. A la sala també hi havia un petit gos que li havien regalat a Hitler i que el dictador no li treia la mirada de sobre perquè tota l’estona volia jugar amb ell. Hitler li va explicar que des del novembre passat les coses no havien anat tal i com havien planejat i va culpar un cop més als generals per no fer cas a les seves ordres. Llavors li va prometre que per la primavera i l’estiu pensava conquerir el Caucas i Leningrad, però no Moscou, contràriament del que volien els seus generals des del principi de l’Operació, i li va manifestar el seu desig de que el Reichstag li donés poders il·limitats per poder expulsar de l’Exèrcit als oficials que no li fessin cas. Goebbels va quedar impressionat per la crítica de Hitler cap als generals. En el final de la reunió varen parlar dels jueus i varen arribar un cop més a la conclusió que havien de desaparèixer d’Europa. Durant el sopar, que es va servir abans del previst per ordres de Hitler, varen parlar de les victòries japoneses. Hitler estava molt satisfet amb els nipons, però estava preocupat perquè pensava que si ocupaven tota l’Àsia oriental acabarien amb la raça blanca en aquella regió. Seguidament, li va transmetre el seu disgust de que el dictador romanès Ion Antonescu no col·laborés més activament amb les forces de l’Eix. A dos quarts de nou de la nit, Goebbels es va acomiadar de Hitler per tornar a Berlín.

L’endemà al matí, Goebbels ja era a Berlín i allí va rebre un informe que explicava que la ciència alemanya estava investigant la desintegració atòmica per utilitzar-la com una arma mortífera. A la tarda es va reunir amb Göering durant tres hores i li va comentar que estava amoïnat per tal i com anaven les coses i li va dir que veia complicat que l’ofensiva de la primavera i l’estiu acabessin amb la campanya soviètica. Göering, per la seva part, li va afirmar que acabaria amb les veus crítiques al règim, com les de l’Església o la d’alguns generals. El dia 24 va fer un discurs on va explicar que aquell hivern anormalment fred havia sigut desfavorable per les potències de l’Eix, però va afirmar que els soviètics no estaven al cor d’Europa ni els britànics a Tunísia (tot i que es trobaven a Líbia). Tot i això, va reconèixer que després de dos anys i mig de guerra, el conflicte també era dur per ells i que s’havien vist reduïdes les racions de queviures i va augurar que s’haurien de prendre mesures més rigoroses. Mai autocrítica, sempre la culpa dels generals, el temps i, més tard, del poble.

El dia 27, Goebbels va ser informat de que els jueus estaven sent evacuats cap a l’Est d’Europa per ser eliminats. A l’informe, a priori, no posava enlloc de que estaven sent exterminats, però sembla clar que el ministre sabia què passava amb aquella gent. El ministre va escriure en el seu Diari.

Començant per Lublin, als jueus que depenen del Govern General els estant evacuant cap a l’Est. S’aplica un procediment molt bàrbar, que no detallaré, i dels jueus no queda gran cosa. En total podem dir que s’ha de liquidar al 60% i només el 40% conservar per alguna utilitat pel treball… Als jueus se’ls estar aplicant una condemna que és certament bàrbara, però de la que s’han fet mereixedors sense reserves. La profecia en la que el Führer va afirmar que la pagarien, si esclatava una nova guerra mundial, s’està començant a fer realitat de la manera més terrible. En aquestes qüestions no s’ha de deixar que manin els sentimentalismes. Si no ens protegíssim contra els jueus, ens destruirien. És una batalla a vida o mort entre la raça ària i el bacil jueu. Cap altre govern, cap altre règim seria capaç de reunir la força precisa per resoldre aquesta qüestió d’una manera tan ambiciosa. Aquí, novament, el Führer és el ferm paladí i portaveu d’una solució radical que, en les circumstàncies actuals, és necessària, i per lo tant sembla inevitable. Afortunadament, ara, durant la guerra, comptem amb tota una sèrie de possibilitats que en temps de pau ens serien vetades. Els guetos que van quedant lliures en les ciutats del Govern General s’estan omplint ara de jueus deportats del Reich i, quan hagi passat cert temps, s’espera repetir aquí el procediment. No és un llit de roses la vida dels jueus; però el fet de que els seus representants a Anglaterra i Estats Units hagin propagant una guerra contra Alemanya ho han de pagar molt car els seus representants a Europa; així és com ha de ser.

L’endemà, Goebbels es va dirigir a Viena per reunir.-se amb el tsar de Bulgària, Boris III, que no s’acabava de comprometre del tot amb les forces de l’Eix, en el Palau Belverde durant dures hores. El monarca, que sabia que era senyalat, li va mostrar la seva fidelitat cap al nazisme. El dia següent, Goebbels va atacar en un article en el Das Reich el mercat negre i va anunciar dos casos de penes de mort imposades a estraperlistes.

El 30, el dia que la RAF va bombardejar durament la ciutat de Lübeck, Goebbels va rebre una trucada de Hitler, que li va dir que estava indignat amb el Ministeri de l’Interior perquè no havia sigut capaç de prendre les mesures de socors precises en els bombardejos. Hitler va donar plens poders a Goebbels perquè s’ocupés d’ajudar a les zones bombardejades. Els bombardejos seran la principal preocupació dels alemanys a la guerra i Hitler, conscient de que no podia perdre el suport del poble, va demanar exclusivament a Goebbels que l’ajudés. Sempre Hitler va confiar amb Goebbels per les decisions i els afers més importants, fet que comportarà que el ministre anés saturat i es convertís en un segons dictador. L’endemà, Goebbels va ser informat per telèfon de que a Lübeck s’havia perdut el 80% de la part vella de la ciutat. Havien quedat destruïdes l’església de Santa Maria, juntament amb el famós quadre de la Dansa de la Mort, l’església de Sant Pere i les cases senyorials. A més, la Catedral va quedar destrossada. Goebbels es va quedar molt preocupat pels bombardejos britànics, ja que veia que eren devastadors. El dia 4 d’abril li va proposar a Hitler que prohibís la visita dels soldats alemanys al Papa Pius XII, ja que el considerava un perill públic perquè era intel·ligent i parlava correctament l’alemany, i tenia por que no influenciés als soldats de no lluitar més. El dia 11, Goebbels va rebre un informe confidencial on explicava que el Papa havia fet una crida als bisbes espanyols perquè procuressin que Espanya es mantingués fora de la guerra. Els alemanys varen planejar segrestar-lo perquè tenien por que influís en els catòlics d’aturar la guerra. Conscient del perill que corria, com a mesura de prevenció, el Papa va redactar davant d’un notari públic una carta de renúncia en el cas de que caigués presoner dels alemanys. Volia evitar que li passés igual que Pius VII quan va caure presoner de Napoleó.

Goebbels aquells dies, com cada any, treballava en el discurs del dia de l’aniversari de Hitler i el dia 13 el dictador va aprovar l’esborrany del discurs sense cap correcció. Especialment li va agradar el paral·lelisme que establia el moment actual amb el moment crític que es va viure durant la Guerra dels Set Anys. El dia de l’aniversari, el Völkischer Beobachter va comparar, per ordre de Goebbels, les figures de Hitler i Frederic el Gran en el context de la nova pel·lícula Der grosse König. Goebbels coneixia perfectament els gustos de Hitler i no li va passar per alt la seva admiració cap al Der Alte Fritz.

El dia 15, Goebbels es va reunir amb el líder de les SA Viktor Lutze, que va formular moltes queixes dels seus homes. Goebbels es va enfadar molt amb ell perquè considerava que no feia altra cosa que molestar, criticar i cridar. Feia temps que les SA havien deixat de ser aquells paramilitars dirigits per Röhm i la seva influència era minsa.

El dia abans de l’aniversari de Hitler, Goebbels va patir un èczema que li va provocar dolor durant uns quants dies. Abans de l’acte d’aquell dia, Goebbels va rebre un informe secret que deia que l’exèrcit soviètic atacaria al cap de quatre dies en la part nord del sector Central del front oriental. Tot i la mala notícia, Goebbels es va alegrar que el OKH hagués realitzat preparatius per combatre la plaga de mosquits i larves durant l’estiu. A Hitler l’estiu passat l’havien molestat molt aquests insectes. A la tarda va assistir a l’acte del Saló Filharmònic de Berlín, on s’interpretava una suite en re major de Bach. La majoria dels convidats eren membres de l’Estat, del NSDAP o de la Wehrmacht. La resta només estava reservat per als soldats, els ferits i els obrers de la producció de guerra. Goebbels va pronunciar un discurs on va elogiar un cop més la figura de Hitler.

El dia 24, Goebbels va rebre una trucada de Hitler en què li comunicava que havia decidit pronunciar un discurs en el Reichstag que feia dies que tenia pensat per explicar la situació militar. El ministre ràpidament va preparar els preparatius necessaris per convocar el Reichstag el diumenge 26 d’abril a les tres de la tarda. L’arribada de Hitler era tot un esdeveniment que Goebbels havia de preparar des del més mínim detall. El poble l’havia de rebre com Cèsar quan va tornar de la Gàl·lia. El migdia del dia senyalat, Hitler va arribar de Rastenburg i es va reunir amb Goebbels a la Cancelleria. Hitler li va explicar que els soviètics estaven acabats i que vivien a la misèria. Però el dictador se’l veia enfadat pels bombardejos que patien, sobretot a les fàbriques, ja que no volia que la indústria bèl·lica quedés paralitzada, i li va manifestar el desig de bombardejar cada nit la Gran Bretanya fins que paressin els bombardejos a Alemanya. Goebbels li va demanar destruir tots els centres culturals britànics, proposta que Hitler va acceptar. El ministre va apuntar en el seu Diari en referència als atacs a la Gran Bretanya:

Comparteix (Hitler) totalment la meva opinió de que ara s’ha d’atacar centres culturals, balnearis i centres civils. No hi ha altra manera de que els anglesos entrin en raó. Pertanyen a aquesta classe d’éssers humans amb els quals només es pot dialogar després d’haver-los fet saltar les dents.

A més dels bombardejos, Hitler estava emprenyat per la fuga d’Alemanya del general francès Henri Giraud, que ja s’havia fugat dels alemanys durant la Gran Guerra, perquè tenia por de que ara es reunís amb el coronel Charles de Gaulle i va culpar als guàrdies que el vigilaven de que s’escapés. Segons Goebbels, Hitler va estar fet una fúria durant unes setmanes per aquesta fuga. Giraud va escapar fabricant una corda amb els llençols del seu llit i amb aquella improvisada corda va baixar per la finestra de la seva cel·la i va pujar a bord d’un tren en marxa fins arribar a la frontera suïssa. Himmler va ordenar a la Gestapo que busqués i assassinés a Giraud. Goebbels va entendre aquesta preocupació i li va proposar publicar a la premsa la seva fugida i oferir una recompensa de 100.000 Reichsmarks per qui el detingués, així com condemnar a pena de mort a qui ajudés o protegís Giraud. Hitler també va acceptar la proposta. Parlant de França, el dictador li va explicar que pensava que mai arribarien a un acord amistós, però va assegurar que quan acabés el conflicte pensava fer-li pagar part de la guerra i reduir-li les seves fronteres deixant les de l’any 1500. D’aquesta manera, Borgonya hagués format part del Reich. Després, Goebbels li va voler parlar de la qüestió jueva i Hitler, un cop més, li va dir que estava decidit a expulsar-los d’Europa. Quan estaven acabant la trobada varen parlar de temes més personals i Hitler li va assegurar que estava convençut de que menjar carn era vergonyós per la humanitat i que quan acabés la guerra tindrien que abordar també aquest problema.

A les tres de la tarda es varen dirigir al Reichstag on Göering, que era durament criticat pels bombardejos, va oferir com a president del Parlament un discurs que no va agradar gens a Goebbels perquè, segons ell, ho va fer de forma confusa i entretallada per la seva falta de seguretat i es va despistar en els modals. Quan va ser el torn de Hitler, el dictador va fer un repàs de la situació en el front oriental i, explicant una situació complicada, volia que el Parlament li donés carta blanca en el projecte, dissenyat per Goebbels, per crear les condicions legals necessàries perquè qualsevol que atemptés contra els principis de la direcció de masses nacionalsocialistes fos castigats amb la presó i, en els casos més greus, amb la pena de mort. Utilitzant el cas d’Ewald Schlitt, que havia sigut guillotinat el 2 d’abril després de que se’l condemnés a mort en un segons judici perquè Hitler no havia acceptat la seva primera condemna de 5 anys per haver matat a la seva esposa, va atacar amb duresa els defectes de la justícia. Quan el dictador va acabar el seu discurs, Göering va llegir la Resolució del Reichstag que autoritzava a Hitler a no estar subjecte a cap disposició legal i en la seva qualitat de líder de la nació, comandant suprem de la Wehrmacht, cap del govern, titular suprem del poder executiu, jutge suprem i cap del partit, l’arrogava a disposar el seu càrrec i castigar a qualsevol, independentment del càrrec, que no complís amb el seu deure sense respectar els seus drets de pensió i sense cap procediment formal estipulat. Després de la sessió, Hitler li va dir a Goebbels que ara, amb tots els poders, estava decidit a prendre decisions més dures contra els seus generals i varen valorar junts una nova estratègia de propaganda. Llavors, Hitler li va confessar que el seu estat de salut no era del tot bo i que necessitava agafar-se tres mesos de descans coma  mínim perquè desitjava viure suficient per veure el dia de la victòria.

El dia 28, Goebbels va rebre informes sobre les destrosses del bombardeig del 25 i 27 d’abril a Rostock. El ministre va veure que aquest era l’atac aeri més devastador per part dels britànics, el 70% de la ciutat havia desaparegut, s’havia tingut que evacuar a més de 100.000 persones i tota la ciutat es vivia una atmosfera de terror. El ministre va ordenar imprimir cartells amb fotografies de les destrosses de Rostock i Lübeck. Sota les fotografies hi va posar frases del discurs de Hitler al Reichstag sobre les represàlies i l’amenaça de llançar atacs sobre les ciutats britàniques. Havia de quedar clar que els atacs no quedarien impunes i serien contrarestats. Per l’1 de maig, Goebbels va commemorar la festa del treballador on va fer un discurs, aprovat per Hitler, on es va fer una declaració concreta i expressiva a favor d’un estat de justícia social. A Hitler no li va agradar gens el discurs de Ley en el Saló de Mosaics de la Cancelleria perquè creia que era de baix nivell cultural. Ley no era un intel·lectual sens cap dubte.

El 5 de maig, les forces alemanyes varen afusellar a Noruega a divuit joves acusats de ser espies britànics. Les víctimes havien sigut arrestades dos mesos abans a Alesund, quan intentaven fugir amb una barca a la Gran Bretanya. Goebbels va anotar en el seu Diari que esperava que aquestes execucions produïssin un canvi en l’actitud de la població noruega. El ministre va afegir que ja que no podien aprendre a estimar-los, que com a mínim aprenguessin a tenir terror. Els alemanys no eren gens ben acceptats a Noruega i ja havien hagut de treure a Josef Terboven com a Comissari del Reich a Noruega perquè era odiat entre el poble noruec i pels seus subordinats per la seva brutalitat i la seva intimidació a la població civil. Els mateixos alemanys parlaven de Terboven com l’home més odiat de Noruega.

El 7 de maig, Hitler no va acceptar la proposta de Goebbels de disminuir considerablement el racionament dels diplomàtics per posar exemple de que els diplomàtics patien les mateixes restriccions que el poble. El 16 de maig, Goebbels va rebre uns informes del Departament d’Investigació que explicaven que les relacions entre Turquia i la Unió Soviètica havien empitjorat.

El 17, el dia que Magda pronunciava un discurs davant d’un miler de berlineses en el Saló Friedrichshan en motiu del Dia de la Mare, Goebbels va rebre una trucada de Hitler que l’informava de la mort de Carl Roever, un dels membres més antics del NSDAP i gauleiter d’Oldenburg, i li va demanar que preparés un funeral d’Estat a la Sala de Mosaics de la Cancelleria pel dia 22.

L’endemà, un petit grup d’opositors liderats pel jueu Herbert Baum varen tirar un artefacte explosiu en els locals de l’exposició anticomunista El paradís soviètic en el Lustgarten berlinès. Tot i l’explosió, no hi va haver cap dany, però sí una repressió desmesurada per part de la Gestapo. Baum i el seu grup seran arrestats i executats. Goebbels de seguida va culpar als jueus i li va servir un cop més de pretext per acabar amb els jueus. El dia següent, l’exposició tornaria a obrir.

El dia 21, Goebbels va parlar amb Hitler dels perills que suposava Stalin, ja que creien que era el seu principal enemic perquè havia començat una guerra de totalitarismes. Hitler odiava Stalin, però l’admirava per la seva brutalitat i per la seva astúcia. L’endemà, el dia del funeral de Roever, Goebbels va rebre un informe de la situació alimentària a Berlín. El ministre va poder veure que la reducció de subministraments de patates havia portat moltes queixes. A més, en les oficines del govern cada cop arribaven més cartes de diferents llocs del país de gent que estava irritada per la situació alimentària que vivien. El dia següent, Goebbels es va reunir amb Hitler a Berlin, ja que acabava de saber que havia augmentat molt la despesa en munició fins al punt de que quedarien esgotades les del front. Hitler encara estava especialment confiat en la victòria i tenia grans esperances en la guerra marítima. Els U-Boots continuaven enfonsant embarcacions aliades, però no podien aturar que els combois arribessin als seus destins.

El dia 27, Heydrich va patir un greu atemptat a Praga, pel qual moriria el dia 4 de juny. El dia següent, Goebbels va escriure, fent referència a l’atemptat, que aixafarien als causants de l’atac i va afegir que la seva campanya contra els jueus de Berlín es lliuraria segons línies similars a les de Heydrich a Praga. Goebbels va afegir que havia demanat una llista d’ostatges jueus i va augurar que hi hauria molts arrests. El dia 29 es va tornar a reunir amb Hitler a la Cancelleria per dinar. Aquell dia el ministre acabava de prohibir en els jueus assistir a les perruqueries. Amb un excel·lent humor, Hitler li va dir que amb l’avanç dels seus homes en el Caucas s’estava estrenyent el sistema soviètic i pensava que les últimes pèrdues soviètiques a Kerch i Khàrkiv eren irreparables, ja que creia que Stalin havia esgotat els recursos i estava convençut de que la Unió Soviètica estava travessant greus dificultats per assegurar els subministraments d’aliments i va afirmar que la seva població estava desmoralitzada. Parlant d’Occident, el dictador li va dir que Bèlgica, amb les seves dues antigues províncies germàniques de Flandes i Brabant, quedaria dividia en Reichsgaue alemanys. El mateix volia que passés en els Països Baixos i tant li feia que pensés el dirigent nacionalista holandès Anton Mussert, el líder del NSB, l’únic partit polític permès a Holanda. Hitler i Goebbels molt probablement estaven preocupats per l’estat de salut de Reinhard.

El 9 de juny, el dia que Heydrich era enterrat a Berlín i el dia que les SS varen massacrar tot el poble txec de Lídice com a revenja, a la nit Goebbels es va reunir en privat amb Hitler, que estava trist i nostàlgic per haver perdut a qui anomenava l’Home de cor de ferro. Parlant dels primers temps del partit nazi, Hitler se’l veia especialment feliç perquè per ell era una paradís comparat amb la situació actual. En poc temps havia perdut a homes molt importants del seu entorn. L’endemà, el dia que amb la seva esposa va entregar 15 peces de roba vella en una col·lecta de caritat per als soldats alemanys, Goebbels es va reunir un cop més amb Hitler i el president finlandès Risto Ryti. Hitler els va assegurar que faria desaparèixer les ciutats de Moscou i de Leningrad i els va dir que l’Imperi britànic estava condemnat i que les seves restes les heretarien els Estats Units. El dia següent, el mateix que varen assassinar a Herbert Baum, Goebbels va prohibir en els jueus comprar tabac.

El dia 12, Goebbels va rebre un informe sobre la situació a Espanya que deia que tot i la propaganda governamental a favor de l’Eix, el poble espanyol preferia com aliat a la Gran Bretanya. En l’informe també es detallava la situació alimentària a Espanya i es veia que era molt desigual; mentre les classes adinerades tenien tots els seus privilegis, tots els demés s’ho passaven molt malament. Per culpa de la catastròfica situació a Espanya i pel poder de l’Església per controlar l’Estat, l’informe explicava que les joventuts espanyoles estaven desil·lusionades i vivien d’esquenes al règim. Goebbels estava convençut de que tenien que fer més esforços per vendre en el poble espanyol una aliança amb Alemanya i creia que tenien que deixar de marge a Serrano Súñer, ja que tot i que era dels pocs que volia una aliança amb Alemanya pensava que no era de fiar per ser pro clerical.

El 23, Goebbels va rebre una trucada de Rastenburg d’un Hitler eufòric per la victòria d’Erwin Rommel a Líbia contra els britànics. El dictador li va assegurar que els britànics estaven patint una crisi molt important i que la prova d’aquest fet era que Churchill es trobava a Washington. Després de la trucada, Goebbels va indicar en els seus col·laboradors que la propaganda no havia de causar a la impressió de que la Gran Bretanya estava completament acabada. El ministre va posar èmfasis sobre el fet que la política informativa oficial britànica treballava amb el principi d’exagerar a propòsit de les derrotes per després presentar-se com a favorables. Hitler estava entusiasmat amb el treball de Goebbels, la seva mà dreta complia fidelment el que li dictava. L’endemà de trucar-lo, el dictador va dir en els seus convidat a Rastenburg que havia sigut un gran encert el nomenament de Goebbels com a gauleiter de Berlín perquè posseïa dues qualitats indispensables per triomfar segons ell: eloqüència i talent. Es podria dir que Hitler envejava a Goebbels per la seva intel·ligència i la seva eficàcia. Tot i això, Hitler, que li agradava criticar a les esquenes, va criticar en més d’una ocasió a Goebbels davant dels seus convidats. El 17 de juliol, Hitler va dir davant dels seus convidats en el seu nou quarter general de Vinnitisia, a Ucraïna quan es va lamentar que Goebbels no hagués canviat les ràdios per ràdio-transmissions per tal de que no escoltessin emissores estrangeres com havien fet els soviètics.

El 29 de juny, Goebbels va rebre un informe sobre unes suposades conversacions entre Serrano Súñer i Mussolini i va témer que no els critiquessin. Un cop va llegir l’informe, el ministre va quedar més tranquil perquè va veure que només havien parlat de la monarquia i de la Falange. Tot i això, estava disgustat i ressentit amb Franco i el considerava un general vulgar que s’havia fet amb el poder gràcies a l’ajuda exterior. L’endemà a la nit, Goebbels va parlar amb Hitler de l’educació dels nens i varen creure que el col·legi s’havia de centrar en capacitar als nens per ser decents el dia de demà i volien que els nens tinguessin una bona condició física perquè en un futur poguessin afrontar de la millora manera els esforços físics. Des del principi del Tercer Reich, el govern va posar molt d’èmfasis en què els nens fessin gimnàstica-militar a l’escola. S’havia d’educar en els futurs soldats del Reich.

El 22 de juliol, Goebbels va ser convidat per Otto Thierack, que volia ser ministre de Justícia i així ho desitjava Goebbels, a pronunciar una conferència davant dels membres del Tribunal Popular. El ministre va criticar en la conferència que els jueus poguessin continuar seguint apel·lant a un tribunal i, després, va anunciar que deportaria els 40.000 jueus que vivien a Berlín. Thierack va ser nombrat ministre el 14 de setembre i el primer que li proposarà Goebbels serà declarar als jueus com incondicionalment exterminables. Goebbels va ser un dels artífexs de l’Holocaust sense cap tipus de dubte. Ell es el màxim responsable de la deportació dels jueus cap a l’Est. A partir d’aquí ell no se’n feia càrrec, però sabia quin era el destí dels deportats. Mai va visitar Auschwitz o Treblinka, però sabia què hi passava a dins les cambres. El 10 de novembre, Himmler li va confessar en el seu doctor Felix Kersten que la idea del genocidi jueu era de Goebbels i no seva.

El 19 d’agost, el dia que 5.100 canadencs varen desembarcar en el port de Dieppe, a la costa sud bretona de França, on varen ser rebutjats per les tropes alemanyes, Goebbels es va reunir amb Hitler per analitzar la situació. El dictador li va dir que les operacions en el Caucas estaven marxant perfectament bé. L’endemà, el dia que ocuparien la ciutat de Maikop, es varen tornar a reunir per parlar de l’atac del dia anterior a França. Hitler estava convençut que l’operació havia sigut obra de Stalin, que insistia en els seus aliats occidentals que s’obrís un segon front, i creia que Churchill estava a les ordres del dictador soviètic. Parlant de Stalin, va lloar-ne la seva figura i va comentar que quan guanyés la guerra li perdonaria la vida i l’exiliaria en un balneari, tot i el contrari de Churchill i Roosevelt que els volia passar per la forca. Hitler en aquells moments tenia clar que començava la batalla decisiva per conquerir Stalingrad i Leningrad i el dia 23 va establir en una disposició la subordinació d’Otto Dietrich com a cap de premsa de Goebbels per garantir la col·laboració entre ells dos i perquè tota la premsa anés en una mateixa línia. La disposició no va representar cap canvi perquè Dietrich sempre havia fet el que demanava Hitler i Goebbels sempre feia el que li demanava Hitler. A partir del setembre, Goebbels i la seva propaganda venien que la ciutat de Stalingrad estava a punt de caure a mans alemanyes de la mateixa manera com a l’agost de 1940 havien venut que cauria Londres i com a l’agost de 1941 havien venut que cauria Moscou.

A la tarda del 30 de setembre es va inaugurar l’obra socors hivernal en el Palau d’Esports, i Goebbels i Hitler varen fer els seus discurs, que varen ser retransmesos per la ràdio per intentar animar una població desmoralitzada. Goebbels va criticar que es divulgués mentides i rumors absurds per debilitar la moral del poble. En el seu torn, Hitler va glorificar les gestes alemanyes atacant a la vegada a Churchill i Roosevelt. Llavors, va assegurar que en breu ocuparien Stalingrad, Ucraïna i la conca del Donets. En acabar el seu discurs, va tornar a assegurar que acabaria amb la comunitat jueva en aquesta guerra. Entre els convidats d’honor i havia Rommel, que es recuperava de la fatiga que li produïa la guerra. El 19 d’octubre, Goebbels va explicar en els representants de la premsa que encara faltaven alguns dies abans de que caigués la ciutat de Stalingrad a mans alemanyes i va recomanar prudència en els seus reportatges alhora de parlar de Stalingrad perquè la gent estava cansada de que no acabés mai més aquella batalla. La Batalla de Stalingrad començava a recordar la Batalla de Moscou. El 15 de novembre va sortir un article de Goebbels en el Das Reich que senyalava que hi podia haver un desastre en el front oriental, fent referència a Stalingrad, on el 6º Exèrcit lluitava casa per casa al centre de la ciutat. L’11 de desembre, quan el govern italià va publicar la llista de baixes que havien patit el mes anterior al nord de l’Àfrica (300 morts i 23.000 desapareguts), Goebbels va veure que la proporció era desoladora i va prohibir a la premsa parlar d’aquesta llista. Ara la derrota ja no es veia com impossible.

El dia 12, Goebbels es va dirigir a Dresden per assistir al funeral de Hans Posse, el director de la Galeria d’Art de l’Estat de Saxònia i la persona que s’havia d’encarregar del museu del Führer a Linz. La cerimònia es va celebrar en el Gran Saló del Palau de l’Exposició i Goebbels va pronunciar unes paraules de record del difunt. Després de l’acte, Goebbels es va dirigir al seu hotel on es va reunir amb la germanastre de Hitler, Àngela Raubal, que li va explicar que el seu marit havia estat en el front oriental durant més d’un any tenint més de 65 anys. La relació entre els germanastres s’havia refredat després de que el 1935 Hitler posés Eva Braun al Berghof, on Àngela feia de dona de les claus. Àngela, per exemple, no va convidar al seu germanastre en el seu casament el 1936, Abans de marxar de la capital saxona, Goebbels va rebre la notícia de la mort d’Emil Georg von Strauss, un dels financers més coneguts d’Alemanya i director del Deutsche Bank i de moltes empreses industrials alemanyes.

L’endemà a la capital hi va arribar un tren de provisions procedents d’Ucraïna amb aliments, sobretot mantega. Goebbels sabia que el poble anava necessitat, les cartilles de racionament anaven justes per la majoria i hi havia el temor d’acabar com la Gran Guerra, on moltíssimes persones varen patir fam. Goebbels, tot i això, va ordenar distribuir les provisions únicament entre els ferits, les famílies nombroses i la gent gran. El dia següent es va dirigir a Hannover per fer un míting en la Kuppelhall, el Saló de la Cúpula, davant de 5.000 persones. Al cap de dos dies es va reunir amb Riefensthal per parlar de la seva nova pel·lícula que s’anomenaria Tiefland, que ja havia costat més de 5 milions de Reichsmarks i que encara quedava més d’un any per acabar-la. Goebbels va veure que Leni estava cansada de tants esforços per la pel·lícula i li va aconsellar que agafés uns dies de vacances abans de tornar a la feina. El 17, el govern va veure arribar entre 400 i 600 cartes de presoners alemanys dels camps de presoners soviètics. Quan Goebbels va estar al corrent d’aquestes cartes va interpretar que els soviètics intentaven establir una relació entre els presoners i les seves llars, i va tenir por que intentessin seguir una propaganda dissimulada contra el règim. Per posar fi a aquests temors, Goebbels va prohibir entregar més cartes dels presoners als familiars.

El dia 19 es va condemnar a mort a una persona que pensava atemptar contra la vida de Goebbels col·locant una mina sota el pont que duia a Schwanenwerder, que era per on prèvia que passaria el ministre.

La nit del dia de Nadal, Goebbels va recitar per la ràdio els noms de les ciutats conquerides per intentar animar a la gent. Els soldats del 6º Exèrcit, envoltats a Stalingrad, sense possibilitat d’escapar, patint el fred rus i amb molts pocs recursos (50 grams de pa i un litre de sopa feta amb llegums cada dia), varen escoltar el ministre. Dos dies més tard, Goebbels va escriure un article en el Das Reich on explicava que els soldats caiguts havien sigut fidels al seu ideal, però que ells tenien que apartar-se de l’ideal i optar per al mal menor. Goebbels criticava que era una desgràcia nacional que mai haguessin tingut forces per trobar una coincidència absolutament exacte entre l’anomenada consciència nacional i la religiosa, i va posar l’exemple dels japonesos que, segons el ministre, d’aquesta fusió havien fet néixer una energia patriòtica d’immens dinamisme. Goebbels reclamava posar més èmfasis a la idea romàntica de morir per la pàtria, de lluitar amb fanatisme, paraula que anirà utilitzant cada cop més, i culpava a les generacions passades de renunciar a aquesta idea per enfocar-la en una idea individualista, del jo, i particularista.

El 4 de gener de 1943, Goebbels va explicar en els seus col·laboradors en una conferència ministerial la difícil situació en què es trobaven, si bé va subratllar que estava feliç de que ara s’obrís pas a la seva demanda d’una estratègia bèl·lica total. El ministre va assegurar que només es podia derrotar els soviètics a través de mitjans brutals i demanava la mobilització total de totes les forces i reserves. L’endemà  va anunciar en els seus col·laboradors més propers que ell, Bormann i Lammers probablement elaborarien un pla d’acció per la realització de la guerra total que entregarien a Hitler el més aviat possible. Goebbels estava molt preocupat en aquells moment per la situació del 6º Exèrcit perquè veia que no podien fer res per ajudar-los, tot i que Hitler els exigia que lluitessin fins l’última bala, amb fanatisme. Tot un Exèrcit de 330.000 soldats s’havia de sacrificar per la nació.

El dia 8, a la Sala de Sessions del Reich, Goebbels va participar en una important reunió sobre la producció d’armament amb Funk, Speer, Frick, Lammers i Sauckel. Goebbels i Funk estaven d’acord amb Speer de que s’havia d’aconseguir més treballadors per les empreses d’armament, ja que la població activa alemanya no passava de 30 milions d’obrers, i una de les propostes del ministre d’Armament continuava sent l’ús de les dones alemanyes. Però Frick, Lammers i Sauckel no hi estaven d’acord i aquest últim va explicar que ell podia proporcionar tota la mà d’obra que volguessin, així com especialistes estrangers i, per tant, creia que no era necessari utilitzar les dones. Finalment, el dia 13, Hitler va firmar un decret en el que s’exigia a homes, dones i nens que es mobilitzessin obligatòriament per les tasques de defensa. Sobretot es demanava a les dones d’entre 17 i 50 anys que es presentessin per al seu desplegament en l’esforç bèl·lic. Tot i firmar el document, que mai es va publicar, el dictador no va nomenar encara els membres d’una comissió tripartit per crear aquesta mobilització. Goebbels volia ser un d’aquests membres.

El dia 10, Goebbels va negar la proposta de l’Estat Major de l’Exèrcit de garantir a tots els russos de les zones ocupades una declaració d’igualtat de drets, una autonomia administrativa i el restabliment de la propietat privada. El ministre va al·legar la seva negativa perquè presentava una falsa valoració del caràcter nacional eslau. El dia 12, Goebbels va enviar una carta a Göering per felicitar-lo pel seu 50è aniversari. El ministre de l’Aire va celebrar el seu natalici amb una impressionant recepció amb una gran quantitat de regals valuosos i obres d’art que venien de tot arreu.

El dia 17, Goebbels, confiat en si mateix, va dir als quatre vents que ell seria un dels elegits per dirigir la comissió tripartit per mobilitzat tota la població per la guerra. Però, l’endemà, Hitler va ordenar que aquesta comissió fos liderada per Bormann, Lammers i Keitel. El dictador no creia gaire en aquell comissió i no sabia de la importància que tenia per al seu amic. Goebbels va quedar molt decebut per aquella decisió, ja que només se li va concedir una funció consultiva. Dos dies més tard, Goebbels va anar a una reunió de ministres amb molts mals aires. Amb el suports dels arguments de Funk i Speer, amb qui cada cop hi era més proper, el ministre de Propaganda va defensar les seves idees de guerra total, mentre que Lammers i Frick s’hi oposaven. Durant quatre hores Goebbels va lluitar per les seves mesures que no va poder imposar. L’afirmació de Sauckel, Plenipotenciari General per la Mobilització Laboral, de que podia aportar la quantitat exigida de mà d’obra, inclús qualificada, de l’estranger va anul·lar part de les mesures de mobilització laboral proposada per Goebbels. El ministre, tot i això, no va perdre la seva determinació.

A la tarda del dia 21, Goebbels es va entrevista amb el ministre del Partit de Franco, José Luís de Arrese, per parlar de les relacions entre els dos països. Goebbels va sortir de la reunió amb bones impressions, tot i que sabia que els espanyols es limitarien a donar suport verbal a Alemanya, però no suport pràctic. Arrese, que l’endemà viatjaria a Munic, va ser l’últim diplomàtic important espanyol que es va reunir amb representants del règim nazi a Alemanya. Franco, observant les derrotes d’Alemanya i d’Itàlia, només tenia ganes de desentendre’s de la seva amistat i relació amb les forces de l’Eix.

L’endemà, Goebbels va viatjar a Rastenburg ressentit amb Hitler per no haver-lo inclòs a la comissió tripartit. En la reunió amb el dictador, el ministre va saber en aquells moments la realitat de Stalingrad, el 6º Exèrcit estava a punt de desaparèixer en una ciutat en runes, i Hitler, per justificar dels errors que havia comès, va culpar un cop més als soldats i als generals de no saber lluitar i va titllar-los de covards. Cap autocrítica. També va culpar a la Luftwaffe per no haver mantingut les seves promeses sobre els nivells de subministraments a Stalingrad i, un cop més, Göering va ser assenyalat com a culpable. Quan Goebbels li va demanar explicacions per no haver sigut inclòs en la comissió tripartit, el dictador es va justificar al·legant que no volia que hi entrés personalment perquè no carregués amb treballs administratius. Goebbels anava saturat de feina i no volia que Goebbels, el petit dictador, encara tingués més responsabilitats. Les atencions de Hitler, però també el reconeixement dels generals Rudolf Schmundt i Kurt Zeitzler, varen animar al ministre. Enmig de la conversa, Hitler va rebre una trucada on el varen informar que els soviètics havien atacat a les línies alemanyes i que els obligaven a retirar-se del territori soviètic sense poder oferir resistència. Després de la trucada, Hitler es va enfonsar. Un cop acabada la reunió, Hitler va parlar a soles amb Schmundt, que aquest li va dir que els nivells de subministraments que s’havien donat per Stalingrad eren irreals. El personal de Göering havien proporcionat una visió exageradament optimista de la situació. Goebbels va discutir llavors la situació amb Speer davant de la xemeneia de la sala. Stalingrad cauria en breu igual que la ciutat de Trípoli. En reunir-se amb Hitler l’endemà, el dictador els va explicar que 200.000 soldats estaven rodejats a Stalingrad i va admetre que no hi podia fer res i, a sobre, la Luftwaffe prenia mesures insuficients per contrarestar els atacs soviètics. Goebbels estava tan impactat davant de tantes males notícies que va decidir canviar la seva estratègia dins del seu Ministeri per preparar a la població pel pitjor i ara volia explicar la realitat. Otto Dietrich va donar instruccions a la premsa perquè expliquessin el gran i commovedor sacrifici que feien les tropes envoltades a Stalingrad per la nació.

El 30 de gener per tot Alemanya es va celebrar el desè aniversari de la pujada de Hitler a la Cancelleria. Al vespre, Goebbels va fer un discurs en el Palau d’Esports que va ser retransmès per la ràdio. El ministre va disculpar a Hitler de no ser present a l’acte al·legant que estava lluitant per la victòria. Després de lloar la figura del dictador comparant-la amb una divinitat, va tornar a parlar d’una guerra total i va demanar a la gent que lluités per al seu país. Llavors va ser el torn de Göering, que va qualificar la Batalla de Stalingrad com heroica. Però el discurs del ministre de l’Aire, irònicament, va ser interromput per una alarma antiaèria i tothom va tenir que refugiar-se a un búnquer. Els bombarders britànics varen bombardejar la capital. Els soldats del 6º Exèrcit varen sentir des de Stalingrad els discursos i en escoltar-los varen veure que ja els consideraven morts. L’endemà, el dia que Friedrich Paulus es va rendir a les tropes soviètiques a Stalingrad desobeint a Hitler de lluitar fins la mort, Goebbels va rebre una trucada d’un Hitler abatut i sense esme, que li va dir que al final de la guerra només hi hauria morts i supervivents. Tot i que es va vendre que el 6º Exèrcit havia lluitat fins la mort i que tots aquells homes s’havien sacrificat per la nació, Goebbels sabia perfectament que aquesta no era la realitat i que molt aviat arribaria el moment de dir-li en el poble la veritat, tot i que s’imaginava que els alemanys sabien més del que pensaven.

Goebbels sabia que la derrota a Stalingrad havia tocat la moral del poble i que havien de fer alguna cosa per obtenir la victòria cada cop més llunyana i difusa. En aquest sentit, a la tarda del 14 de febrer va començar a escriure el seu important discurs que pronunciaria el dia 18 per parlar de la guerra total. Amb el fanàtic desig de produir una obra mestra, va corregir el discurs aquella mateixa nit i el va revisar durant els següents dies. Fanatisme era la paraula que més es repetia en aquells dies a la vida de Goebbels. El dia abans del seu discurs, Goebbels estava tan ansiós que va tornar a revisar el discurs i en va suavitzar alguns dels fragments perquè eren massa durs i va deixar que el Ministeri d’Afers Exteriors repassés els fragments relacionats amb la política exterior. A la tarda del 18 de febrer, el dia que es detindrien els membres de La Rosa Blanca a Munic, Goebbels va pronunciar el seu famós discurs en el Palau d’Esports davant de 15.000 persones i emès en directe per la Gran Ràdio alemanya i gravat per les càmeres del Wochenschau. Hitler no el va sentir en directe. Abans del discurs, Goebbels va saber dels intents del general Josef Dietrich i de Heinrich Himmler per influenciar a Hitler perquè no posés en marxa les mesures d’estalvi que volia imposar. El ministre ràpidament va trucar a Hitler perquè decretés una llei que establís la guerra total per posar l’Estat en estat d’emergència i eliminar tots els discurs, però Hitler no el va escoltar.

Frustrat, Goebbels va arribar aquella tarda al Palau en un Mercedes a prova de bales que Hitler l’hi havia regalat per Nadal. En el vestíbul de la sala hi penjava de paret a paret una pancarta que proclamava: La guerra total – La guerra més curta. En el palau hi havia Magda i, per primer cop, les dues filles grans del matrimoni, Helga i Hilde, i les organitzacions del partit nazi varen reunir a intel·lectuals i actors populars com Heinrich George. El ministre sabia de la transcendència del discurs i necessitava el màxim de recolzament, tant privat com públic. Quan va pujar a la tribuna tenia una cara enèrgica i no va tardar ni un segon en començar el seu apassionat discurs que duraria dues hores. Tenia clar que era el seu moment. Goebbels  va descriure l’espantós panorama que hi hauria s’hi la Unió Soviètica guanyava la guerra i els va parlar de Stalingrad com la gran veu d’alarma del destí i com a símbol d’una heroica lluita contra els perills d’Occident, i va acusar al judaisme internacional de diabòlic i cínic i de voler portar en el món desordre per provocar la caiguda de cultures mil·lenàries. Després de sensibilitzar el públic, els va preguntar si volien la guerra total. El públic, eufòric, li va respondre que sí. A mig discurs, Goebbels anava per dir la paraula Ausrott… (Ausrottunt – Extermini), que va corregir ràpidament per Ausschaltung (Eliminació). Aquella patinada va ser entesa pel públic, que el va aplaudir i va cridar:

Fora els jueus.

A continuació, va fer deu preguntes i els va demanar si estaven disposats a fer més sacrificis. El públic, com un cor, va respondre que sí. En la cinquena pregunta, on va dir que els britànics afirmaven que el poble alemany havia perdut la confiança en Hitler, el públic es va aixecar i va cridar:

El Führer ordena i nosaltres obeïm!

Satisfet, Goebbels els va preguntar si estaven disposats a seguir a Hitler fins al final per aconseguir una victòria absoluta i il·limitada, i el públic histèric li va respondre que sí. Al final, ja esgotat, Goebbels va cridar el conegut:

Ara, poble alemany aixecat i que comenci la tempesta.

Una proclama del poeta Theodor Körner dels temps de la lluita de Prússia contra Napoleó. La sala el va aplaudir i llavors va sonar l’himne nacional i el del NSDAP. Un cop acabat l’acte, Goebbels va tornar a casa acompanyat de Speer per analitzar el discurs i les possibles conseqüències. Mentre Goebbels tornava a casa es varen tirar endavant les seves primeres mesures d’estalvi i de sacrifici per l’economia de guerra i es varen tancar els restaurants de luxe, els establiments més cars, els salons de bellesa, les joieries… Però com s’ha vist aquestes mesures no varen tenir l’aprovació de tot el govern. Göering mateix no volia que es tanqués el seu restaurant favorit, el luxós Horcher, però uns manifestants enviats per Goebbels varen fer tancar el restaurant. Aquella disputa per un restaurant va malmetre la relació entre els dos ministres.

L’endemà, a casa del ministre es va convocar una reunió entre diferents altes personalitats del règim per discutir per primer cop una proposta de Milch i Speer per donar plens poders a Göering per presidir un Consell de ministre per la defensa del Reich. L’objectiu era fer més forta la política de l’interior i controlar l’activitat de Himmler, que anava a la seva banda i estava enemistat amb tots ells. Goebbels i Himmler mai varen tenir una bona relació. El 27 d’abril, Himmler li va confessar en el doctor Kersten que ell era lleial a Hitler, però que si fos per ell Goebbels i Göering no estarien al poder. El dia 27, Goebbels va convidar un altre cop a casa seva a Speer, Ley i Funk. Tots quatre es varen reunir en una sala petita del descomunal palau i se’ls va servir conyac francès i te. Un cop començada la reunió, Goebbels els va explicar que les coses no podien seguir tal i com anaven, ja que creia que Hitler no era conscient dels problemes que patia el país perquè estava massa temps fora desinformat. Tots varen opinar que el problema que tenien era que la majoria de les qüestions d’Estat passaven per mans de Bormann. Per Goebbels, el fet que Bormann tingués tan poder era un greu problema i va criticar durament a Hitler quan va dir que patien una crisis de Führer. Speer els va repetir que seria convenient que Göering presidís el Consell de Ministres per la defensa del Reich per tal de que pogués aprovar lleis sense el consentiment de Hitler per tal de debilitar Bormann. Es va determinar que Speer parlés abans amb Göering, ja que el ministre de l’Aire continuava disgustat amb Goebbels pel tancament del Horcher. Després de la reunió, Goebbels va ordenar a les SS que deportessin als jueus de Berlín que treballaven com esclaus en la indústria bèl·lica al camp de concentració d’Auschwitz. A diferència de Hitler, que no tenim constància que donés alguna ordre que impliqués el camp d’Auschwitz, Goebbels sí que va donar ordres que feien referència a Auschwitz. Aquest fet és normal perquè Goebbels era qui portava la política de deportació de Berlín. Les dones dels jueus que anaven a ser deportats varen protestar enèrgicament i de forma heroica.

Dos dies més tard, Speer es va reunir finalment amb Göering a la casa d’aquest a Obersalzberg, a dalt d’una muntanya, per parlar-li de la proposta. Göering es va posar molt content en saber que havien pensat en ell, ja que des dels bombardejos a Alemanya la seva autoritat havia disminuït radicalment, i estava d’acord amb que Bormann era un perill per ells i els seus plans. Llavors, Speer li va demanar que convidés a Goebbels per parlar d’aquest tema. El ministre de l’Aire ho va acceptar. Després de que Speer el truqués per dir-li que podia venir a casa de Göering, Goebbels es va dirigir a la mansió per parlar de com havien de liderar l’oposició a Bormann. El mariscal del Reich el va rebre, segons va dir Goebbels, de forma barroca i casi ridícula amb un vestit luxós. Odiava els seus modals aristòcrates i la seva fanfarroneria. Un cop reunits varen repassar la situació de la guerra amb desànim. Goebbels va intentar fer-li veure la necessitat d’aconseguir que Alemanya fes un esforç de guerra total. Junts varen criticar a Rosenberg, a qui van titllar d’inútil, a Von Ribbentrop, a qui Goebbels li volia prendre el Ministeri d’Afers Exteriors, que el varen titllar de falta de compromís, a Lammers, a Bormann i a Keitel i als demés generals de Rastenburg, sobretot Jodl i Paulus, de qui van dir que era un covard, i varen discutir l’estil de vida poc saludable de Hitler. Goebbels li va demanar que considerés el seu pla principal, reunir a un grup de líders lleials per concentrar-se en guanyar la guerra i expulsar als homes indesitjables que posessin traves a Hitler i l’aconsellessin malament. Göering estava entusiasmat i li va dir que li agradaria convèncer a Himmler d’aquesta idea i que en parlarien després del seu viatge que tenia previst fer a Itàlia i de que Speer parlés amb Hitler. El dia següent, dia 3 de març, Goebbels va tornar a Berlín i es va trobar amb la ciutat mig destrossada pel bombardeig britànic de la nit anterior. Quan va veure que la situació era greu va decidir donar una volta pels carrers per veure les destrosses i va passejar per les zones més afectades. Per tot Berlín circulava el rumor de que l’atac s’havia fet en motiu del Dia de la Força Aèria. Llavors, Goebbels va decidir destituir a dos caps locals de la part occidental de la ciutat.

El dia 5, Speer havia de marxar a Rastenburg per parlar amb Hitler sobre el que havien acordat el dia 2. Goebbels abans es va reunir amb ell per donar-li instruccions concretes perquè informés a Hitler sobre la situació interna i sobre la xerrada amb Göering. El dia següent, després de rebre informes de Renània que indicaven que la població començava a donar mostres de debilitat davant del conflicte, a la nit Goebbels es va reunir amb Funk i Ley per parlar del pacte que tenia amb Göering per convertir-se en el grup influent de Hitler per aïllar Bormann. Els dos els va encantar la idea, però no veien amb bons ulls que Göering se’n ocupés perquè el consideraven negligent. El dia 8, Speer el va informar des de Vinnitsa de que vingués al quarter per reunir-se amb Hitler. A la una del migdia del 9 de març, Goebbels va aterrar a Vinnitsa i, a dos quarts de dues, va arribar al quarter. Abans de reunir-se amb Hitler, Goebbels va voler parlar amb Speer, que li va recomanar que no parlés de Göering, ja que el dictador estava molt disgustat amb ell per tal i com portava la Luftwaffe i, sobretot, pels atacs que rebien dels britànics. En aquells moments Hitler estava en una conferència amb l’Estat Major. Mitja hora més tard es va reunir amb Goebbels, que el va informar de l’últim bombardeig a la capital. Llavors, el dictador va convidar a Goebbels i Speer a dinar amb ell sense Bormann. Durant tot el dinar Hitler estava irritat amb tots els seus col·laboradors i generals. Després de dinar es varen reunir tots tres en un refugi antiaeri per parlar de qüestions militars. En aquesta reunió, que va durar quatre hores, Hitler no va parar de criticar a Göering i la seva gestió com a cap de la Luftwaffe. Els va arribar a dir que volia ordenar que la producció per la Luftwaffe es reduís per la influència de Göering. En aquell moment Goebbels va decidir no parlar-li de les reunions que havia mantingut amb Göering i va convenir parlar-li sobre les mesures que havien de prendre per castigar els saquejos que es produïen a les ciutats bombardejades. Continuant cabrejat, entrant en còlera, Hitler va mostrar la seva irritació cap als italians perquè considerava que no feien absolutament res. Per culpa dels italians el mariscal Walther von Brauchitsch no havia pogut anar a socórrer al 6º Exèrcit a Stalingrad. Al cap d’una estona es va anar calament fins al punt que en to de broma va explicar algunes històries divertides de Raeder per la seva fascinació cap al cristianisme. Al final va ser cordial i amable, fins al punt que va acabar dient que l’única preocupació que tenia era la salut. Després es va retirar a descansar una hora perquè la nit anterior havia anat a dormir molt tard, costum de Hitler. Mentre el dictador descansava, Goebbels i Speer varen xerrar sobre l’entrevista i varen acordar no parlar més de Göering. Speer li va explicar que ell també desconfiava dels caps militars i li va parlar de la producció de nous tancs.

A la nit, Goebbels, Speer i Hitler varen sopar al costat de la llar de foc i el dictador va demanar que portessin vi per als dos ministres i per ell la seva beguda preferida, la Fachinger. Hitler va tornar a insistir que estava enfadat amb els seus generals i els va dir que desitjava acabar amb la guerra per tornar a vestir de civil. En canvi, Hitler va elogiar a les divisions de les SS i en especial a Josef Dietrich, de qui va dir que tenia tota la seva confiança, tot el contrari de Keitel, de qui no podia trobar un substitut. Keitel, tot i ser el cap militar, era una persona que tenia poca autoritat perquè en el fons qui decidia les ordres era Hitler. Keitel era conegut amb el sobrenom de Lakeitel (lacai) i Der general Jawohl (el general sí senyor). El propi Hitler un dia el va humiliar cridant-lo porter de cinema, tot i que li tenia una certa estima.  Segur de si mateix, el dictador va dir que Paulus i els seus subordinats els faria comparèixer davant d’un Consell de Guerra per haver-se rendit a Stalingrad i va comentar que estava convençut que els generals l’odiaven per la seva falta d’educació política. Quan parlaven de teatre, cinema i els fills de Goebbels, varen rebre la notícia de que Nuremberg acabava de ser bombardejada. Goebbels va trucar a la ciutat i li varen comunicat que no s’havien produït grans desperfectes i que només havia cremat el Maut Hall. Hitler es va tornar a enfadar amb Göering i va recordar totes les ordres que havia donat a la Luftwaffe des del començament de la guerra. Desesperat, Hitler va treure del llit al general de brigada Karl Bodenschatz, assistent de Göering, per recriminar-li les poques defenses que tenien i va titllar d’inútil a Göering. Veient que la irritació no li passava, Goebbels i Speer el varen tenir que calmar fins les tantes de la matinada. Quan estaven a punt per anar al llit varen rebre la notícia de que Viena estava sent bombardejada i que Munic havia patit un dels atacs més potents. L’endemà, Goebbels va tornar a Berlín desanimat, el seu projecte se n’anava a norris i veia que la guerra anava cada cop més malament. Però quan havia d’aterrar a Tempelhof, al migdia, va sonar durant una hora l’alarma antiaèria perquè dos avions Mosquits, uns nous caces bombarders britànics fabricats per De Havilland, estaven voltant a prop. Aquella alarma va fer retardar l’arribada de Goebbels a Tempelhof.

El dia 11, Goebbels va rebre una carta del gauleiter de Wurttemberg-Hohenzollern, Wilhelm Murr, on li explicava que un grup de militars destacats que es trobaven a l’interior del país criticaven durament a Hitler. La principal i més activa oposició que tenia Hitler provenia dels militars com Ludwig Beck. Dos dies més tard, Hitler va patir un atemptat contra la seva vida per part dels generals quan el dictador va visitar el quarter general del Grup del Centre. Fabian von Schlabrendorff i Henning von Tresckow varen col·locar una bomba a l’avió de Hitler per quan tornés al seu quarter, però la bomba, camuflada com a botelles de Cointreau, no varen explotar per un error. Mentre el general Friedrich Olbricht, cap de l’Estat Major del OKH, esperava mobilitzar els seus homes per perpetuar el cop d’Estat, Goebbels va organitzar una petita festa on va convidar als Krisleiters i Gauamtsleiters per celebrar el 10è aniversari de l’Arthur Goerlitzer com a ajudant seu en el Gau de Berlín. En finalitzar la cerimònia, Goebbels va dirigir unes paraules als subdelegats del partit a Berlín, on els va explicar la situació política i militar, i el significat de la guerra total. A la nit, Goebbels es va reunir amb Speer, Funk i Ley per explicar-los la reunió amb Hitler i l’emprenyada del dictador cap a Göering. Funk li va comentar que estava preocupat per l’augment d’impostos que es volia establir perquè estava convençut que la gent si pagava uns impostos desorbitats ningú s’esforçaria per treballar. Més tard varen rebre la notícia de que els britànics havien bombardejat novament la ciutat d’Essen i havien destruït part de les fàbriques Krupp. D’immediat, Goebbels va trucar al delegat del gauleiter de la regió d’Essen, Fritz Schlessmann, perquè li expliqués la situació a la ciutat.

L’endemà 14, al migdia, Goebbels va rebre als corresponsals de la premsa estrangera acreditats a Berlín per informar-los dels problemes polítics, militars i personals. Els periodistes varen intentar treure’n el màxim d’informació, però el ministre va ser prou hàbil per no respondre el què li demanaven. Aquell mateix dia va sortir un article de Goebbels francament pessimista en el Das Reich per defensar-se dels desastres militars. El ministre va admetre que els números anteriors no havien cultivat un pessimisme intencionat i que realment les coses els havia anat molt malament i va afirmar que ara feia falta el màxim esforç si es volia evitar una recaiguda. Goebbels va assegurar que en l’assalt definitiu s’havia de disposar de tantes forces que per cada cop que es revés de l’enemic es pogués respondre amb un cop encara més fort. Goebbels rematava l’article dient que la guerra total exigia alguna cosa més que només l’execució de mesures d’organització i que calia esgotar exhaustivament el potencial interior. A última hora de la tarda del dia següent, Goebbels va rebre la trucada de Hitler, que li volia tornar a explicar que estava molt content de la Leibstandarte SS del general Dietrich i que aquella nit pensava concedir-li les espases per la seva Creu de Cavaller. Goebbels, per la seva part, li va comentar que veia imprescindible obligar, ara sí, a tots els jueus a abandonar els territoris del Reich com fos. Satisfet per les paraules del seu ministre, Hitler li va demanar que no descansés fins que no quedés cap jueu a Alemanya.

A la tarda del dia 8, Goebbels es va reunir amb Funk, Ley, Speer i Göering en el palau del ministre de l’Aire a la Leipziger Platz durant tres hores. El tema de la reunió continuava sent el mateix, treure a Hitler de la influència de Bormann i Keitel i ser ells els qui dirigissin la política de l’interior del país. Goebbels estava preocupat de que Bormann pogués utilitzar els seus contactes amb els caps regionals per organitzar una resistència contra les seves aspiracions i, per això, va demanar que el nou Consell de Ministres per la defensa del Reich pogués espiar i oposar-se a les activitats dels caps regionals. V a proposar que celebressin reunions cada setmana i creia que si Göering, com a president del Consell, no es podia presentar cada reunió les presidís ell. Göering va estar-hi d’acord i va donar una exposició detallada sobre l’actual divisió de poders i va dir que el problema que tenien era la psicologia del dictador. Seguidament van parlar dels bombardejos que patien, però tot els va sorprendre que Göering estigués tan poc informat. Llavors, Speer, enemistat amb Sauckel, va dir que creia que aquest mentia a Hitler en el número real de treballadors que hi havia a les fàbriques i va demanar unir forces per obligar-lo a facilitar números verdaders. Speer sempre va creure que Sauckel no li donava la mà d’obra que ell demanava.

A la nit, després de la reunió, Goebbels va rebre notícies del quarter de Hitler que informaven que les SS anaven de victòria en victòria en el front oriental. Llavors va tornar a rebre una trucada de Hitler, que li va demanar que publiqués les gestes de Dietrich. Necessitaven vendre il·lusió i que la victòria era possible. Hitler també li va comentar que estava en desacord amb l’Exposició d’Art Juvenil de Viena que estava sota la direcció Von Schirach i va ordenar-li que se’n ocupés ell. L’endemà, tot i que s’havia recuperat Bielograd, Goebbels va rebre informes sobre les retirades alemanyes en el front oriental de l’hivern i va observar que perdien molt material bèl·lic.

La tarda del 20, Hitler va tornar a Berlín per commemorar l’endemà el Dia dels Herois i, després de desfilar pels carrers de la ciutat. Goebbels aquell dia es va reunir amb el dictador per posar-se al dia. Hitler li va assegurar que ara tornaven a derrotar els soviètics i que estava convençut que aquests es col·lapsarien per falta d’homes. Goebbels, per la seva part, el va informar dels últims bombardejos a Essen i Munic i li va recomanar que quan tornessin a bombardejar Gran Bretanya ho fessin en els districtes aristocràtics. Després varen parlar dels jueus i Hitler va quedar molt satisfet quan Goebbels li va explicar que havien expulsat a la gran majoria de jueus de Berlín. Parlant de temes més personals, Hitler li va explicar que tenia dolors estomacals i que segurament s’hauria d’agafar uns dies de vacances.

Aquell mateix dia, l’explorador suec Sven Hedin li va escriure una carta a Goebbels per informar-lo que el petit llibre Tägliche Losungen und Lehrtexte que volia prohibir es publicava anualment des de feia 213 anys a Alemanya i que la seva família llegia l’edició sueca Dagens Lösens des de feia 64 anys. Hedin li va confessar que quan feia exploracions a l’Àsia el llegia sovint i li va aconsellar que no el prohibís. El dia 1 d’abril, Goebbels va informar a l’explorador que estava disposat a autoritzar de nou l’edició tal i com s’havia fet en el passat, tot i la limitada capacitat d’impressió en el Reich.

A principis d’abril els alemanys varen trobar a Polònia, en els boscos de Katin, a 20 quilòmetres a l’oest de Smolensk, una fossa comuna amb 20.000 cadàvers de militars i alts càrrecs polonesos que havien assassinat els soviètics per ordres de Lavrenti Beria durant l’ocupació soviètica entre abril i maig de 1940. Les onze del matí del dia 8, Goebbels va donar en una conferència les directrius corresponents per enviar periodistes l’endemà a Katin perquè expliquessin a l’opinió pública la descoberta de la fossa. Entre els periodistes que hi volia enviar hi havia John Knittel, que odiava a la Gran Bretanya. L’endemà, quan es va publicar la notícia, Goebbels va considerar que la massacre de Katin era espantosa i va creure que estaven davant d’un descobriment d’alta repercussió. Els soviètics ràpidament varen culpar als alemanys d’aquells assassinats, però les proves eren massa evidents i aquella descoberta va fer trontollar la relació sempre tensa entre el govern polonès a l’exili i el govern soviètic. La Unió Soviètica no admetria aquell crim fins l’any 1990.

Aquella mateixa nit, Goebbels, acompanyat per molts alts càrrecs, entre ells Milch, va viatjar a Essen per veure en primer persona les conseqüències de l’últim bombardeig. Durant el viatge, Milch va criticar severament a Göering per haver abandonat tots els treballs d’investigació tècnica relacionats amb la Luftwaffe durant els anys 1939 i 1940, i va considerar com a molt preocupant la situació aèria. Milch també va afirmar que ell hagués salvat al 6º Exèrcit a Stalingrad retirant-lo quan tocava. A les set de la tarda del dia següent varen arribar a l’estació de ferrocarrils d’Essen. Després de ser rebut pel gauleiter i per alguns membres del govern municipal, Goebbels es va dirigir a peu al seu hotel perquè era impossible dirigir-se en cotxe per les runes que encara hi havia en els carres. Mentre caminaven, Goebbels va ser informat pel cap de l’administració municipal dels desperfectes i el ministre va quedar molt impactat per la destrucció que veia al seu voltant. A les deu de la nit va ser present a una reunió en un gran saló municipal en el Parc Essen, el Saalbau, on hi varen assistir tots els gauleiter de totes les províncies occidentals, les persones que acompanyaven al ministre, Ley i alguns alcaldes de les ciutats que havien sigut bombardejades. Els gauleiters varen criticar durament la burocràcia berlinesa i la Luftwaffe per la seva defensa antiaèria. Milch va contestar com a representant de la Luftwaffe totes les acusacions. Al final de la reunió, Goebbels va resumir tots els problemes plantejats. Després va visitar les fàbriques Krupp, on el va rebre Gustav Krupp von Bohlen und Halbach, que des del 1941 estava mig retirat per culpa d’una sèrie d’atacs d’apoplexies. Després de la visita, Goebbels va visitar la part antiga de la ciutat on va tornar a veure més destrosses.

El dia 12, Hitler a Obersalzberg va firmar un decret on Bormann passava a ser oficialment el secretari del Führer. A la nit, quan Goebbels va saber la notícia no li va fer cap tipus de gràcia i, acompanyat de Funk, va dirigir-se a Berchtesgaden per participar l’endemà en una reunió presidida per Göering. Durant el trajecte, Funk li va explicar que molts amics de l’entorn de Göering eren corruptes. Però l’endemà, a mig camí, Goebbels va patir un còlic nefrític i, entre dolors i vòmits, va tenir que tornar a Berlín. Speer va trobar a faltar molt la presència de Goebbels a la reunió, ja que va perdre influència i força davant de Himmler i Sauckel. Göering, que no va preveure aquella situació, va canviar la seva visió, no es volia debilitar encara més, i es va posar al costat de Sauckel i el va elogiar deixant a Speer sol i indefens davant dels atacs de Sauckel. El dia següent, Goebbels va arribar a l’estació Anhalter, però el tren es va aturar fora de l’estació per treure el ministre sense que la gent s’adonés que estava malalt. Més tard, trobant-se una mica millor, Goebbels va rebre un informe de Vidkun Quisling i va veure que havien d’haver posat més èmfasis en explicar que la lluita del Reich era contra el bolxevisme i no contra tot el poble rus perquè creia que d’aquesta manera molts pobles s’afegirien a la lluita contra la Unió Soviètica. Dos dies més tard, Goebbels encara tenia molèsties del còlic i va decidir examinar-se amb raigs X a l’Hospital de St. Hedwig amb el professor Huetepohl. La radiografia no va indicar res greu, només se li va detectar una pedra que li ocasionava aquells dolors i li feia perdre pes. A la nit, Goebbels va poder veure el documental de les fosses de Katin que li havia portat el seu ajudant Roellenbleg.

Precisament, el dia 17 el govern polonès a l’exili va sol·licitar a la Creu Roja Internacional una investigació a Katin per examinar les vuit fosses trobades. A la nit, després de saber la petició polonesa, Goebbels va trucar a Hitler per explicar-li el tema i el dictador va autoritzar enviar un telegrama a la Creu Roja demanant col·laboració per la identificació dels cadàvers de Katin per esbrinar qui havia comès aquells crims. El telegrama va ser firmat pel duc Carles Eduard de Goburg-Gotha, nét de la reina Victòria d’Anglaterra i sogre del fill del príncep hereu de Suècia.

El dia següent, encara amb molèsties pel còlic, Goebbels va ordenar fer una investigació sobre els jueus que encara quedaven a Berlín. A Hitler l’hi havia promès que els havia deportat a tots, però sabia que encara en quedaven. No volia continuar veient jueus amb l’Estrella de David a la capital i volia expulsar-los o treure’ls l’Estrella per considerar-los ciutadans. Aquell diumenge va sortir un article seu en el Das Reich titulat La llei eterna, on defensava que continuaven estant en el bàndol vencedor i va afegir, després d’augurar que no podien preveure el futur, que un poble políticament immadur era més fàcil de dirigir en la guerra que el que té una educació i una formació política. Goebbels creia que el poble alemany era madur i el soviètic immadur.

Com cada any el dia abans de l’aniversari de Hitler, Goebbels a les sis de la tarda va festejar l’aniversari en el Saló Filharmònic de Berlín i es va encarregar de pronunciar un discurs que va commoure als presents. Segons uns informes locals, a les cerimònies oficials havien tingut una baixa assistència per la indiferència de la població i es deia que aquesta indiferència també s’havia plasmat en el discurs de Goebbels. L’aniversari de Hitler deixava de ser una celebració festiva. El dia de l’aniversari, Goebbels es va reunir amb Ley per parlar de la reunió que no havia pogut assistir a Berchtesgaden. Ley li va explicar que no s’havia respirat un bon clima, sobretot amb Speer, i no creia que Göering estigués capacitat per continuar amb els problemes del Reich. Göering era criticat per tothom, inclús aquell mateix dia Dietrich li va explicar a Hitler que estava molt content pels treball realitzat per Goebbels, tot el contrari de Göering, va dir amb contundència. Després de la visita, Goebbels va rebre uns quants soldats de les Waffen-SS que es trobaven de permís com a premi per la reconquesta de Khàrkiv. Els soldats li varen parlar de les lluites a la ciutat ucraïnesa i li varen afirmar que era possible eliminar les tropes soviètiques d’aquí poc temps.

La tarda del 24, Goebbels es va reunir amb Speer fins la nit per parlar de la situació en general. El ministre d’Armament li va explicar que Göering estava del seu costat en fer-se amb el control del govern, però que el veia cansat. A continuació, el va informar que Sauckel havia escrit un manifest vulgar contra ell i els dos varen estudiar una estratègia per apartar-lo. Speer també li va comentar que Hitler li havia dit que confiava plenament amb ell, Goebbels, perquè no veia mai cap error en la seva estratègia de propaganda i que estava preocupar pel seu estat de salut. Aquell mateix dia, Goebbels va rebre un telegrama de la Creu Roja on anunciaven que enviarien alguns tècnics a la fossa de Katin. El ministre va acceptar la presència dels membres de la Creu Roja, tal i com havien acordat amb Hitler. L’endemà, Goebbels va ser informat que la situació a les fàbriques d’avions Messerschmitt no era la desitjada. Les oficines de projectes tenien molt de treball, però, en canvi, els tallers de producció molt poc. L’informe també explicava que l’últim any i mig no s’havien pogut enviar gaires avions al front perquè gran part del treball que feien el destinaven a projectes que després fracassaven. Després de llegir l’informe, Goebbels va rebre una trucada de Hitler, que volia discutir les mesures relacionades amb la qüestió jueva.

El dia 28, des del quarter general es varen eliminar del noticiari setmanal les imatges de Katin per no enfonsar la moral dels familiars dels soldats desapareguts en el front. Per Goebbels aquella censura era un error perquè volia que es mostressin els bolxevics com uns assassins salvatges. Si haguessin vist la crueltat dels bolxevics, el poble lluitaria amb fanatisme, creia convençut. L’endemà, Goebbels va rebre un informe d’Andrei Vlasov, un rus que lluitava al costat dels alemanys, en què aquest s’indignava per la forma com se’l tractava pel simple fet de ser rus. El ministre creia que no s’havia de maltractar a ningú que lluités al costat d’Alemanya. El dia següent, Goebbels va saber que el comandant militar en els Països Baixos, el general Friedrich Christiansen, que s’havia fet famós el 1930 als Estats Units quan va volar el territori nord-americà amb un avió Do-X, havia publicat un decret en què ordenava tornar tots els antics soldats holandesos en els camps de concentració com a presoners, tot i que Hitler els havia alliberat prèviament. Goebbels també va saber aquell dia que la Unió Club de Berlin havia llançat rumors difamatoris contra la seva figura i va ordenar a la Gestapo que realitzés una investigació.

El 2 de maig, el dia que va morir Viktor Lutze d’un accident de trànsit, va sortir un article de Goebbels en el Das Reich titulat En quina situació estem?. El ministre va afirmar que havien passat les dues terceres parts inicials de la guerra i va assegurar que podien viure dels èxits obtingut fins llavors. Goebbels deia que els èxits dels seus enemics havien sigut modestos i de caràcter relatiu. El ministre va demanar en els lectors no fer cas a la propaganda enemiga per tal d’engegar aviat una nova ofensiva que els havia de dur a la victòria final. Quatre dies més tard, Hitler va arribar a la capital per assistir al funeral d’Estat de Lutze. Abans, Hitler es va reunir amb Goebbels i li va admetre que la situació a Tunísia era desesperada per la impossibilitat d’enviar subministraments a les tropes. El dia següent, Goebbels es va reunir amb Hitler per tornar a parlar de les derrotes al nord de l’Àfrica i altres qüestions militars i polítiques. Hitler se’l veia amoïnat per la situació a Tunísia, on el 8º Exèrcit britànic de Bernard Law Montgomery ho tenia tot de cara per la victòria, però, en canvi, a Goebbels li amoïnava més com explicar en el poble que Rommel no era a Tunísia. Tot i les derrotes, Hitler estava de prou bon humor perquè estava content de la visita de Mussolini de feia uns dies en el Berghof i li va explicar que el dictador italià li seria fidel. Després li va confessar que aviat posarien en marxa una ofensiva militar en direcció al Kursk, a 346 quilòmetres al sud de Moscou i al mig de la línia ferroviària Moscou-Rostov, però li va expressar la seva preocupació pels bombardejos que patien i va culpar-ne a les defenses antiaèries de la Luftwaffe. A continuació, li va comentar que li agradaria substituir a Hans Frank com a governador de Polònia per l’Arthur Greiser perquè no li agradava gens com s’havia gestionat el desallotjament del gueto de Varsòvia. Els jueus es varen revoltar en veure que serien enviats a Treblinka per ser assassinats i varen agafar les armes que tenien per defensar-se. Durant la rebel·lió, sufocada el 8 de maig, va acabar amb la mort de 14.000 jueus i 400 alemanys. Després de la reunió, Goebbels va ser consultat pel doctor Theodor Morell, el controvertit metge personal de Hitler, per tractar l’èczema que patia. El doctor li va aconsellar que marxés immediatament a Karlsbad per fer una cura d’unes setmanes. Goebbels no es podia permetre ni un dia de festa.

El migdia del dia 8, a la Cancelleria va tenir lloc el funeral d’Estat del SA Lutze. Goebbels va iniciar la cerimònia amb un discurs de record i, a continuació, Hitler va fer un breu discurs. Un cop acabada la cerimònia, la família del líder de les SA i la seva viuda, Paula Lutze, varen parlar amb Goebbels a la Sala de Mosaics mentre a fora, a la Wilhelmstrasse, es produïa una desfilada fúnebre. Després del funeral, Goebbels va assistir a una reunió amb els dirigents del NSDAP, les SA, les SS i les Joventuts Hitlerianes. Hitler els va demanar que quan es posessin el volant anessin més a poc a poc i no correguessin com s’estava posant de moda. Un cop acabada la reunió, Goebbels va assistir a una altra reunió amb Hitler davant els Reichsleiters i gauleiters per parlar de la campanya oriental. El dictador va lloar a les SS i va afirmar que si la Wehrmacht s’hagués educat com les SS la lluita en el front hagués sigut molt diferent. Tot i això, Hitler va augurar que el Reich dominaria Europa tal i com va fer Carlemany, però també va avisar de que encara quedaven molts combats. A continuació, va prometre que mai s’aliaria amb els soviètics com proposava Mussolini i va mantenir la seva idea de lluitar contra els jueus. També Hitler va mostrar la seva preocupació davant de les victòries japoneses en el Pacífic perquè continuava pensant que eren un greuge per la raça blanca.

L’endemà el matí, Goebbels es va reunir amb Ley i aquest li va demanar tornar a la seva antiga comarca de Colònia-Aachen com a gauleiter. Goebbels no ho podia acceptar perquè sabia que Hitler no ho acceptaria. Ley havia perdut força dins del Reich i més després del suïcidi de la seva esposa el desembre passat pels maltractament que rebia per part del seu marit. Després, Goebbels es va reunir amb Hitler, Frick, Rust i Funk per parlar de tota classe de problemes. Hitler estava cansat i només els escoltava sense obrir boca. A la tarda, Goebbels es va reunir amb Hitler, Bormann i Ley per veure qui havia de ser el nou cap de les SA. Hitler volia nomenar a un home procedent de les mateixes SA o del Partit, però després de discutir-ho durant dues hores va veure que necessitava més temps per elegir-ho. El dia següent el migdia, Goebbels es va tornar a reunir amb Hitler i Frick. El dictador s’oposava el pla de centralització que volia el ministre d’Agricultura, Herbert Backe, i el mateix Frick. Després, Hitler va ordenar castigar durament el pintor Gerhardinger per negar-se a enviar els seus quadres a l’Exposició d’Art de Munic. A continuació va tornar a parlar de la idea de canviar a Frank com a governador de Polònia per Greiser.

A primera hora de la tarda, Goebbels es va tornar a reunir amb Hitler en el despatx del Führer en el segon pis de la Cancelleria. El dictador li va confessar que tenia ganes de que s’acabés la guerra per tornar a les seves vides d’abans i per tornar-se a ocupar de les belles arts, el teatre, el cinema, la literatura i la música. Parlant de Katin, Hitler va quedar molt impressionat per les fosses. Tot i tenir una conversa molt calmada, els dos estaven continuaven irritats amb els generals, a qui varen descriure com deslleials, traïdors i contraris al nacionalsocialisme. Hitler va arribar a dir que ja no menjava amb ells perquè no els suportava. Després li va comentar que havia parlat feia poc amb Rommel per la seva falta al nord de l’Àfrica i li va explicar que havia pensat publicar un comunicat per al poble per explicar que feia mesos que Rommel no era a l’Àfrica. Seguidament, Hitler li va comentar que no tenia les intencions d’imitar el procediment japonès de jutjar militarment i afusellar als aviadors enemics perquè tenia por de les possibles represàlies britàniques. Després, li va explicar que s’oposava  a la pujada d’impostos sobre les entrades de cinema i teatre. Agafant el seu torn, Goebbels li va dir que volia nomenar Albert Voegler per president de l’Acadèmia Alemanya, elecció que Hitler va acceptar sense problemes. Hitler li va comentar amb entusiasme que tenia pensat construir grans edificis a Linz.

El dia 11 al migdia, Goebbels es va tornar a reunir amb Hitler per parlar primer de la Batalla de Tunísia, on l’endemà les forces de l’Eix es rendirien. Hitler va criticar llavors durament la centralització administrativa de Berlín que proposava el Ministeri de l’Interior. La idea de Hitler era que els departaments del Reich tinguessin un número reduït de treballadors ben pagats. Després, de forma més relaxada, varen parlar d’art i cultura. Hitler estava molt satisfet amb els projectes del professor Wilhelm Kreis en els monuments en honor a les futures victòries. Al final de la conversa, Hitler es va interessar per la família del ministre i Goebbels va lamentar no tenir prou temps per als seus fills. A la tarda, Goebbels va rebre la visita de Rommel, que li volia explicar com havia vist la derrota a Tunísia. La Guineu del Desert li va dir que havia passat moltes nits sense dormir i que tenia el cor destrossat per la derrota i va culpar a Mussolini per haver-lo apartat de la batalla i no havia posat en joc tots els recursos que tenia, en especial la seva flota. Goebbels creia fermament que Rommel era un gran mariscal i pensava que si tots els mariscals tinguessin el mateix patró que la Guineu del Desert no s’haurien de preocupar per l’aspecte militar. L’endemà al migdia, Goebbels es va tornar a reunir amb Hitler per parlar aquest cop de l’Església perquè havia llegit una carta crítica del cardenal de Bertram. Hitler, que es proposava contestar la carta, va dir-li que l’Església estava condemnada a desaparèixer perquè no es preocupava per avançar amb la ciència. Goebbels va estar d’acord amb Hitler. Aquell dia, Goebbels també estava preocupat perquè creia que Himmler voldria suspendre els informes del SD, tal i com proposava Werner Naumann al líder de les SS, pel seu efecte derrotista.

El dia 13, des de Londres es va comunicar que en el nord de l’Àfrica havien capturat a 100.000 presoners de l’Eix. Per Goebbels aquella era una bona notícia perquè pensava que era millor caure presoner que morir. No era necessari un segon Stalingrad per acabar d’enfonsar la moral del poble. Aquell migdia, Goebbels es va reunir amb Hitler per parlar dels Protocols dels Savis de Sió, uns libels redactats a França per la policia secreta tsarista els anys 1900-1901, que poc després varen aparèixer en els diaris russos, en què es denunciava unes suposades aspiracions jueves per governar el món. Hitler estava convençut de la seva autenticitat i va afirmar que tots els jueus eren igual a tot el món i va afirmar que un poble modern no li quedava més remei que eradicar als jueus. El dictador va afegir que la jueria internacional es trobava a punt d’obtenir una victòria internacional, però va afirmar que no passaria i que serien els pobles que havia combatut contra els jueus els qui dominarien el món. El dia 19, Goebbels va declarar que Berlín estava lliure de jueus després d’haver-ne deportat milers en els últims mesos.

L’endemà de la reunió amb Hitler, un dels seus col·laboradors, Lapper, li va enviar un resum de les seves investigacions a Ucraïna. En el resum li explicava que els departaments administratius i polítics alemanys no havien aconseguit impulsar els ucraïnesos a col·laborar amb ells i, com a conseqüència, la collita de cereals seria nefasta per alimentar als soldats alemanys. El dia següent, Goebbels va rebre un informe del professor Carl Ramsauer, president del Deutsche Physiclische Gesellschaft, sobre l’estat de la ciència alemanya. L’informe explicava que Alemanya havia quedat eclipsada per la Gran Bretanya i els Estats Units en el desenvolupament de la ciència, fet que podria afectar a la guerra aèria i submarina. El professor va explicar-li que per invertir la situació s’havia de concentrar més esforços en la investigació, elevar el nivell de vida dels físics i augmentar tant el número de professors com d’estudiants en el camp de la ciència. Goebbels es va preocupar per aquell informe i va decidir començar a aplicar les mesures del professor com més aviat millor.  El dia 18, Goebbels va rebre a la seva residència oficial al Premi Nobel de Literatura, el noruec Knut Hamsun.

L’ambient a Alemanya era, en general, derrotista, i inclús dins dels òrgans de l’Estat es vivia aquesta atmosfera. Aprofitant que Goebbels es trobava a la seva residència de Lanke, el coronel Martin va declarar el dia 21 en una conferència de premsa que el poble ja no es creia les informacions. L’endemà, Goebbels va rebre informacions sobre el baix nivell moral de la població per culpa de la derrota de Tunísia, l’augment dels bombardejos, el fracàs de la guerra submarina i les reduccions alimentàries. A més, va saber que en el Govern General havien augmentat els assassinats i els sabotatges. Seguidament, va mantenir una conversació amb el director del Ministeri d’Educació per parlar de les conclusions del professor Ramsauer. El director estava totalment d’acord amb l’informe i va culpar a la falta de finançament i els constants atacs públics del partit nazi a la falta de resultats per part de la ciència. Goebbels, sorprès que ataqués al Partit, li va contestar que considerava que no tenien cap fonament aquelles opinions. A la nit, Goebbels es va reunir amb Speer, Funk i Ley per parlar de la situació en general i de la seva estratègia per convertir-se en el grup influent a Hitler. Tots creien que per culpa de Göering i la seva mala estratègia dins de la Luftwaffe no aconseguien l’objectiu i Funk va ser dels quatre el més crític i derrotista. La reunió va acabar a les dues de la matinada.

El dia 23, Goebbels va ordenar a la premsa que dediqués més atenció als problemes interns que els externs durant les següents setmanes. Ara que controlava el país com un tirà i que ningú més li podia fer ombra a part del seu amic Hitler, es volia desfer del seu gran enemic, Rosenberg. Goebbels va aprofitar la confiança de Hitler cap a ell per aprovar el que desitgés. Sabia que podria tenir tot el que volgués perquè Hitler acceptava tot el què li proposava individualment, punt per punt, sense posar cap objecció. Sabent que el dictador treure poder a Rosenberg si li demanava, va dirigir per carta a Hitler per recordar-li que per una propaganda més eficaç hauria de posar tota la propaganda al seu servei. Goebbels li va descriure que els 38 milions de cartells, els 54 milions de paperetes, les emissions de notícies polítiques, que es retransmetien en 18 llengües a través de 32 emissores orientals, els 7.625 exemplars del Wochenschau oriental i l’interminable número de pel·lícules propagandístiques que es projectaven en 650 cinemes de campanya contrarestaven bruscament amb l’estratègia bèl·lica de terra cremada i l’indescriptible terror dels comandos especials de les SS i del SD. Rosenberg va perdre influència.

A la matinada del dia 25, els britànics varen bombardejar durament la ciutat de Dortmund i, de dia, Julius Schaub, el guardaespatlles de Hitler, va trucar des d’Obersalzberg a Goebbels per tenir més informació de l’atac, que segons els primers informes 100.000 persones havien perdut la llar i es creia que s’havien perdut les fàbriques de munició. De dia, Goebbels es va reunir amb l’almirall Wilhelm Canaris, cap del Abwehr, que aquest li va ensenyar una carta escrita del general britànic sir Harold Alexander, ajudant de Dwight D. Eisenhower al nord de l’Àfrica, on detallava els futurs plans britànics. Segons la carta, els britànics i els nord-americans planejaven atacar durant els següents mesos l’illa de Sicília i les illes del Dodecanès, però es deia que el veritable atac es produiria a Sardenya i el Peloponès. Tot era un engany dels Aliats per fer creure en els alemanys que no s’atacaria Sicília. Goebbels es va creure l’autenticitat de la carta. Canaris també li va explicar que el poble italià era molt crític amb la situació actual. L’endemà, Goebbels es va reunir amb el nou secretari del Auswärtiges Amt, Gusatv Adolf Steengratch von Moyland. En acabar la reunió, el ministre va opinar que Steeengratch era mediocre i que només podia ser un bon secretari particular. El dia següent, Goebbels va rebre a Eugen Hadamovsky, que el va informar sobre la situació en el gueto de Varsòvia. Hadamovski li va explicar que la situació havia sigut una autèntica catàstrofe i que tots els dies es produïen sabotatges i atemptats contra les autoritats alemanyes.

El dia 30 de maig, el dia que s’enviava a Josef Mengele a Auschwitz, el Das Reich va treure un article de Goebbels amb el títol Sobre l’essència de la crisis, on el ministre va dir que Schlieffen ensenyava que una batalla sense crisis no era una batalla sinó una escaramussa. Goebbels va explicar que una crisi suposava un perill mortal, però, un cop superada, els seus efectes no comportaven una disminució sinó un augment d’energies. La nit del 4 de juny, l’emissora de ràdio del Reich va llegir l’editorial del Das Reich de Goebbels on es va parlar de la dissolució del Komintern i es varen llançar consignes antisemites. L’endemà, Goebbels va parlar en un míting en el Palau d’Esports, però el protagonisme se’l va endur Speer amb un discurs revisat per Hitler i escorçat per Goebbels, on va donar a conèixer els notables progressos en la producció d’armament. Però a mesura que anava parlant, el públic no entenia com era que si les coses anaven tan bé com deia Speer tinguessin que fer tants sacrificis i prendre mesures dràstiques per la producció d’armament. Els militars varen posar certs dubtes als números de Speer i es varen queixar dels problemes que tenien per aconseguir armes i municions.

El 24 de juny, Goebbels es va dirigir a Obersalzberg per passar-hi uns dies abans de que Hitler tornés a Rastenburg per dirigir l’Operació Ciutadella. Quan va arribar al Berghof, Hitler en aquells moments tenia com a convidat a Baldur von Schirach, a qui criticava pel seu paper com a gauleiter de Viena. En arribar Goebbels, Hitler va critiquejar encara amb més duresa a Von Schirach i va elogiar els èxits de Goebbels a Berlín. El dictador va cridar enfadat que havia sigut un error des del principi enviar-lo a Viena o haver incorporat els vienesos al Reich. Assenyalat, Von Schirach va oferir al seva dimissió, però Hitler li va respondre que la decisió era seva. En aquell moment, Bormann va aparèixer en escena i va aconsellar-li a Von Schirach i la seva esposa, filla del fotògraf de Hitler, Heinrich Hoffmann, que marxessin. Els Von Schirach varen caure en desgràcia a partir de llavors i varen deixar de formar part del cercle íntim del dictador, tot i que va conservar el càrrec de gauleiter de Viena. En la casa també hi havia Eva Braun i Goebbels l’endemà seria el primer cop que la mencionaria en el seu Diari dient que era una dona extraordinàriament llegida, extraordinàriament lúcida i madura en els seus judicis sobre qüestions artístiques i va dir que li havia causat la millor de les impressions. A més, va afegir que ella constituïa un valorós suport a Hitler. A partir de llavors, Goebbels va mencionar en més d’una ocasió a Eva, que fins llavors havia sigut amagada en el Diari com ho havia sigut en el Reich. El dia 27, Hitler li va comentar a Goebbels que disposaven d’una nova arma que canviaria el curs de la guerra. Es referia els coets V-1 i V-2, els primers míssils teledirigits dissenyats pel científic Werner von Braun, que s’estaven desenvolupant a la base de Peenemünde per bombardejar les illes britàniques. La lletra V dels míssils és per la inicial Vergeltung (represàlia).

El dia abans de l’ofensiva al Kursk, el 4 de juliol, el Das Reich va sortir editat amb un article de Goebbels sota el títol El moment de la solidaritat nacional, on el ministre va qualificar d’heroica l’actitud de la població en el territori occidental destruït per les bombes dels bombardejos i va explicar que quan ell viatjava per ajudar i animar només trobava coratge, silenciós patriotisme i hostilitat cap a la Gran Bretanya. El 9 de juliol, el dia que nord-americans i britànics varen posar en marxa l’Operació Husky, la invasió de Sicília, Goebbels va pronunciar un discurs en una conferència a la Universitat de Heidelberg, on s’havia doctorat l’any 1921, sota el títol: El treballador intel·lectual en la lluita decisiva del Reich. En el discurs, Goebbels va parlar de la raó i del coneixement, al·legant aquestes virtuts al poble alemany i va afirmar que no eren un poble que es basés en la fe com altres pobles.

El 24, el Gran Consell Feixista de Roma va destituir a Mussolini com a cap d’Estat i l’endemà, després de visitar el rei Victor Manel III, el Duce va ser detingut pel nou govern dirigit per Pietro Badoglio, que havia sigut cap de l’Estat Major general fins que va criticar la invasió italiana a Grècia. Aquell mateix dia, Goebbels, que estava molt preocupat perquè no parava de rebre cartes on es preguntava per què Hitler no visitava les zones afectades pels bombardejos, va rebre una trucada de Rastenburg on li varen explicar la situació d’Itàlia i se li va ordenar que sortís immediatament cap a Prússia Oriental. Sabent que la situació ara era extremadament complicada, Goebbels es va dirigir a Tempelhof amb Otto Dietrich. L’endemà va arribar al quarter i va parlar una bona estona amb Himmler i Bormann, i junts varen arribar a la conclusió que Mussolini no havia dimitit voluntàriament com es deia. A les deu del matí, Hitler els va demanar reunir-se amb ell juntament amb Göering. El dictador estava tranquil i de bon humor. Al cap de mitja hora va arribar des de Fuschl Von Ribbentrop, que s’estava recuperant d’una pulmonia. Un cop tots reunits, Hitler va començar a fer un anàlisis de la situació i va dir que estava convençut que Mussolini no havia dimitit voluntàriament i que estava detingut en algun lloc d’Itàlia. Pensava que Badoglio havia negociat amb els Aliats abans d’actuar contra Mussolini i estava convençut que darrere d’aquell cop d’Estat hi havia les forces de la francmaçoneria italiana. Hitler pensava que els Aliats ara desembarcarien a Gènova per aïllar les tropes alemanyes en el sud, però els va informar que prepararia un contraatac, detindria el rei i a tota la seva família juntament amb el nou govern i restabliria el feixisme a Roma. A més, ocuparia Itàlia i capturaria la flota italiana. Per dur a terme aquest pla li va ordenar a Goebbels que convertís les estacions de ràdio clandestines del sud de França en emissores de ràdio controlades per ells. Les estacions afectades varen ser les de Toulouse, Bordeus i Monte Carlo. Enmig de la reunió, varen rebre un informe que deia que el Vaticà donava suport a la revolta del rei. Enrabiat, Hitler va assegurar que faria detenir a tots els responsables de Roma i del Vaticà, però tant Goebbels com Von Ribbentrop li varen desaconsellar perquè consideraven que no era el moment de tocar l’Església. En acabar la reunió va arribar Rommel, que es va oposar al pla de Hitler i es va mostrar partidari d’una acció planejada. Després de la reunió, Goebbels es va reunir amb Speer per continuar parlant d’Itàlia, però el ministre d’Armament no estava interessat en el tema i Goebbels es va empipar en veure que no li feia cas i se’n va anar a descansar.

Al migdia, en la sessió informativa, varen rebre notícies de que els italians havien sortit al carrer per donar suport al nou govern. Amoïnat, Hitler li va demanar a Himmler que prengués les mesures necessàries perquè no pogués passar el mateix a Alemanya. Llavors, Hitler va donar a Rommel el comandament suprem de les tropes alemanyes a Itàlia i va treure divisions del front oriental, decisió que lamentarien els generals. Goebbels va dinar amb Hitler, Göering, Von Ribbentrop, Rommel, Döenitz, Speer, Keitel i Bormann per acordar com havien d’actuar. Després del dinar va arribar al quarter el feixista Roberto Farinacci, que els va explicar que el comte Galeazzo Ciano i Dino Grandi havien traït a Mussolini. Goebbels, per la seva part, es va reunir amb el príncep Philip de Hesse, marit de la filla de Victor Manel III, que aquest li va dir que Mussolini tenia que ser considerat un criminal i li va explicar xafarderies de la vida privada del Duce. Després, Goebbels es va reunir amb el general Heinz Guderian, que li va explicar que estava molt preocupat per tal i com avançava la guerra. Guderian li va proposar concentrar tots els esforços en un punt determinat i es va queixar de la inactivitat del OKW de Keitel. El migdia del dia 28, Goebbels es va tornar a reunir amb Hitler, que aquest li va dir que estava decidit a actuar d’immediat a Itàlia. Estava segur que Victor Manel III era un home dèbil i vell que cauria fàcilment. Llavors, Goebbels li va demanar poder tornar a Berlín perquè creia que hi havia d’haver una figura rellevant a al capital per dirigir aquells moments crítics. Hitler i va estar d’acord. Després de la reunió, Goebbels es va reunir amb Himmler, que li va comentar que la Internacional d’Estudiants Bíblics, una petita secta que afirmava buscar la veritat en una nova interpretació de les Sagrades Escriptures, eren uns estranys que vivien en un altre temps. Acabada la trobada amb el cap de les SS, Goebbels es va dirigir a l’aeròdrom de Rastenburg i, al cap de tres hores, ja tornava a ser a Berlín.

L’endemà, Goebbels va rebre un informe sobre els efectes del bombardeig a la ciutat d’Hamburg del 27 de juliol, on s’explicava que milers de persones caminaven pels carrers de la ciutat perquè s’havien quedat sense sostre i s’afirmava que a la ciutat hi faltava de tot. Poc després, el ministre va rebre un altre informe de la missió militar japonesa a la capital que senyalava la necessitat de conservar Sicília, que estava a punt de caure a mans aliades. Els membres de la missió japonesa varen afirmar que si començaven a perdre el control del Mediterrani enviarien els seus avions torpedes i avions suïcides per desplaçar la flota britànica del Mediterrani. A la nit del 31, per culpa dels bombardejos que patien, sobretot en aquells moments a Hamburg, Goebbels va fer distribuir octavetes a totes les llars berlineses en les que s’exhortava a l’evacuació de dones que no exercissin una activitat professional de nens i de gent gran cap a territoris menys amenaçats. Com a conseqüència, centeners de milers de persones varen abandonar la ciutat. El dia 6, Goebbels va posar en marxar l’evacuació.

El 10 d’agost, Goebbels es va tornar a dirigir a Rastenburg perquè Hitler li volia explicar el seu pla per conquerir Itàlia. El dictador li va dir que tenia la intenció d’arrestar el rei i el mariscal Badoglio i alliberar Mussolini per tornar-lo al poder. Hitler també li va explicar que en els següents mesos tornarien a atacar Londres. Hitler anava tancant el cercle de les persones amb qui més confiava, desconfiava de tothom, sobretot dels seus generals, ja no es creia els informes que li arribaven i veia com el seu entorn ja no el seguia com abans. Però si amb algú confiava aquest era Goebbels. Per aquest fet, el dia 15 Hitler va publicar una ordenança en què els fons pressupostaris per als territoris ocupats havien de seguir presentar-se en el Ministeri de Propaganda.

El 8 de setembre, el dia que s’anunciava l’armistici italià, Goebbels es va enfurismar de males maneres amb el govern espanyol perquè li havien arribat informes que deien que Espanya estava negociant la seva neutralitat amb els Aliats occidentals. Itàlia i Espanya es separaven del destí del Reich. A més, també va llegir uns informes que explicaven que els danesos no acceptaven les tropes alemanyes d’ocupació. L’endemà, Goebbels es va dirigir a Rastenburg per parlar de la convulsa situació a Itàlia. Només arribar va saber que Hitler havia seleccionat a Alessandro Pavolini, Vittorio Mussolini (el fill del dictador), Giovanni Preziosi i Renato Ricch perquè formessin un nou govern feixista que actuaria en nom del Duce. Després es va reunir amb Hitler, que estava bastant preocupat perquè milers dels seus homes estaven encara a Sardenya i Còrsega i per la difícil situació en els Balcans i en el front oriental. Hitler estava convençut de que si no haguessin tingut que enviar tropes a Itàlia la situació seria diferent. Frustrat i tement el pitjor, Goebbels li va preguntar si podria arribar a un acord amb Stalin, però Hitler li va contestar que veia més fàcil arribar a un acord amb els britànics. Llavors, el ministre el va convèncer perquè dirigís un discurs per la ràdio al poble per explicar la situació. Aquell mateix dia Hitler va escriure el discurs que Goebbels va qualificar que estava impregnat per un esperit clausewitzià. En ell condemnava Badoglio, proclamava la seva amistat cap a Mussolini i advertia al poble alemany de que una traïció semblant no podria passar-li. A més, anunciava represàlies pels atacs aeris. Més tard va arribar a Rastenburg Göering, que estava furiós per la situació a Itàlia. Göering, amant de l’art italià, havia viatjat sovint a Itàlia per plaer. Segons Goebbels, però, Göering encara era optimista sobre la guerra a l’aire.  Ala nit, Goebbels va parlar amb el general Eduard Dietl, un dels pocs generals favorits de Hitler perquè era un convençut nacionalsocialista, que acabava de tornar de Finlàndia, on s’encarregava de separar el port àrtic de Múmarnsk de la resta de la Unió Soviètica. En aquest port era per on els soviètics rebien subministraments per part dels seus aliats occidentals. El general li va explicar que els finlandesos no lluitaven gaire bé, però va reconèixer que feien tot el que podien i va afirmar que Carl Gustaf Emil Mannerheim era un probritànic que volia sortir de la guerra. Després de reunir-se amb el general, Goebbels va rebre el discurs de Hitler, que seria llegit per la ràdio al cap d’una setmana. Quan Hitler es va despertar després de dormir només dues hores, va cridar a Goebbels perquè es reunís amb ell. Quan es varen reunir varen parlar del problema que suposava la capitulació de l’exèrcit italià. Goebbels estava preocupat perquè ara estaven lluitant en dos fronts com en la Primera Guerra Mundial. Durant el dinar, Goebbels, Hitler i els seus convidats varen saber per boca dels generals Jodl i Kesselring que acabaven d’ocupar Roma, que la majoria de les ciutats del nord d’Itàlia estaven sota control del Reich i que estaven en contacte amb les tropes enviades al sud de la península italiana que lluitaven per anul·lar el desembarcament dels Aliats de feia dos dies. En escoltar les paraules de Jodl, Hitler va dir que per evitar que Alemanya li passés igual que Itàlia havia ordenat que tots els prínceps abandonessin tots els comandaments de la Wehrmacht. L’endemà, dia 11, Goebbels va tornar a Berlín.

El dia 12, Goebbels es va posar molt content quan va saber que Otto Skorseny, capità de les SS, i els seus homes havien alliberat a Mussolini en el Gran Sasso, un refugi alpí on estava retingut des de feia dies, en l’Operació Missió Roure. Dos dies més tard, Goebbels va aconseguir un permís per publicar un comunicat oficial sobre l’alliberació del dictador italià, que aquell dia va arribar a Munic procedent de Viena. A la nit següent, Goebbels va fer dir per Ràdio Munic que Mussolini tornava a dirigir el feixisme després d’haver acceptat l’oferiment de Hitler sense massa entusiasme. El dia 23, Goebbels va tornar a Rastenburg per participar en una reunió per parlar de la difícil situació. Hitler va manifestar que les retirades en el front oriental tenien que acabar darrere del riu Dnièper, on va ordenar fortificar la zona del quart riu més llarg d’Europa i el més important d’Ucraïna, i va deixar clar que en el sector Nord tenien que atrinxerar-se darrere del llac Peipius. Després, Hitler va dir que estava desil·lusionat amb l’actitud de Mussolini. El doctor Morell els va explicar que havia examinat al dictador italià i va confessar-los que no havia trobat en ell res que pogués provocar-li els greus dolors estomacals pels quals es queixava i va afirmar que no era cert que fos sifilític. Canviant de tema, Hitler va parlar favorablement dels seus generals, excepte de Von Bock, que va dir que portava una vida de pensionista malalt, de Von Brauchitsch, que va exclamar que no se’n sentia parlar, de Keitel, de qui va dir que tenia poc talent, i de Jodl, de qui va dir que el considerava molt més intel·ligent. A la nit, Hitler i Goebbels varen sopar junts. El ministre continuava preocupat pel fet de lluitar en dos fronts i li va preguntar si podria negociar un armistici amb una de les dues part. Hitler li va respondre que ell en particular li agradaria més arribar a un acord amb Stalin, però li va deixar clar que era impossible. Llavors, el ministre li va explicar que veia un perill deixar escapar a Ciano a Espanya, ja que havia conspirat contra Mussolini. Hitler li va explicar que la filla del dictador li havia demanat deixar escapar el seu marit, però li va confessar que creia que ella no era la filla legítima de Mussolini. El dia 23 d’abril de 1942, Hitler havia dit d’Edda que era una dona intel·ligent i agradable, que estava compromesa a la causa perquè s’havia ofert per servir com infermera en el front oriental. Goebbels, cansat de la debilitat del Duce, li va dir que començava a ser hora de prescindir políticament del líder italià.

El dia 25, ja a Berlín, Goebbels es va passar gran part del dia llegint unes cartes que enviaven els soldats soviètics a les seves famílies i es va preocupar perquè en elles no es veia el menor indici de depressió, tot el contrari de les cartes que enviaven els soldats alemanys, i va veure com molts soldats explicaven que creien que a l’octubre arribarien a les fronteres alemanyes. Aquestes cartes i tots els informes derrotistes que rebia no li varen impedir a Goebbels pronunciar un discurs el dia 3 d’octubre en el Palau d’Esports, on va assegurar que Alemanya guanyaria la guerra sempre que el compromís amb la guerra total fos absolut.

El 27 d’octubre, Goebbels va tornar a parlar amb Hitler i es va posar molt content en veure que la salut del dictador tornava a ser bona, tot i que es mostrava cansat de la vida que portava en els quarters generals. Un cop més varen parlar dels problemes que ocasionava el fet de lluitar en dos front i Hitler li va dir ara de que seria més fàcil arribar a un acord amb Stalin, ja que era un dictador. Però Goebbels era dels parer que seria més fàcil arribar a un acord amb Churchill perquè era anticomunista i creia que junts podrien lluitar contra el comunisme de Stalin. El ministre va anotar en el seu Diari que estaven en contacte amb els dos països per arribar a acords. Segons Goebbels, mantenien contacte amb la Gran Bretanya a través d’un empresari molt important i amb els soviètics a través d’Ankara i els japonesos. El que tenia clar Goebbels era que els Estats Units perdrien l’interès per la guerra a Europa.

L’1 de novembre, Goebbels va rebre l’esborrany del comunicat final de la Conferència de Moscou, una reunió entre Stalin i Churchill per parlar de què passaria un cop acabada la guerra, i se li va comunicar que Stalin havia tingut que accedir a les exigències de les potències occidentals. El ministre es va llegir amb atenció l’apartat que explicava com s’havia d’arribar a la rendició incondicional alemanya, l’obligació d’Alemanya i d’Itàlia d’entregar als criminals de guerra, l’apartat que deia que Àustria tornaria a ser un Estat independent i l’apartat que parlava de que en un futur naixeria una organització internacional per preservar la pau, semblant a la fracassada Societat de Nacions. Aquest informe no el va preocupar com el següent que va llegir perquè en aquest s’explicava que durant deu dies, entre l’11 i el 20 d’octubre, en el front oriental havien mort 9.279 soldats alemanys, 39.540 havien resultat ferits i 5.225 havien sigut declarats desapareguts. Dos dies més tard, el mateix dia que Hitler ordenava a través de la Directriu 51 preparar-se per un desembarcament Aliat a França, Goebbels va analitzar uns altres informes sobre els milers de nens que havien nascut de relacions entre alemanyes i treballadores estrangeres. Relacions que no permetien, però es donaven tal i com imaginava Goebbels.

El dia 5, el mateix dia que moria el sacerdot de la catedral de Santa Eduvigis a Berlín, Bernhard Lichtenberg, quan era traslladat a Dachau per haver criticat l’antisemitisme del govern i l’aplicació de l’eutanàsia, Goebbels va pronunciar un discurs a la ciutat de Kassel per tal d’animar els ànims de la gent, que cada cop veia més clar que la guerra no estava anant tal i com els hi prometien. El ministre va assegurar que en un temps no llunyà la Gran Bretanya rebria una resposta que segurament faria suar sang i aigua en el poble britànic. Goebbels pensava en els míssils V-1 i V-2, que encara tardarien uns mesos en ser llançats. Però les coses no anaven bé, tal i com intuïa el poble alemany. Dos dies més tard, Goebbels, ja a Berlín, va rebre un informe del general Walter Model, un dels protagonistes de la Batalla del Kursk, que explicava que tot i que els soldats alemanys estaven lluitant bé, els soviètics tenien una superioritat enorme tant en homes com en material. Model havia vist com en la batalla de tancs del Kursk haguessin pogut vèncer si no fos per l’enorme quantitat de tancs que tenien els soviètics. La Batalla es podria dir que va acabar amb un empat en termes futbolístics, però els soviètics es podien permetre les baixes obtingudes, ja que tenien enormes reserves tant de tancs com d’homes, mentre que els alemanys s’estaven quedant sense.

El dia 8, Goebbels es va dirigir a Munic per celebrar el Putsch de 1923, l’últim Putsch que Hitler celebraria a la capital bavaresa. Després d’una reunió amb els Reichsleiters i gauleiter, Goebbels va anar a sopar amb el criticat Göering. Després del sopar, Goebbels es va reunir amb Himmler per analitzar temes militars i polítics. El cap de les SS i recent ministre de l’Interior en substitució de Frick, li va parlar de l’existència d’un grup d’enemics de l’Estat, entre els quals hi figurava Franz Halder, que volia posar-se en contacte amb els britànics per negociar la pau. Himmler li va prometre que els vigilaria. Per la seva part, Goebbels va descriure a Von Manstein com un derrotista de primera línia. L’endemà, Goebbels va assistir a l’acte a la cerveseria Löwenbräukeller, plena de vells camarades del NSDAP, on Hitler va explicar la situació en el front oriental i els atacs aeris dels britànics. Dels bombardejos, el dictador va dir que quan acabés la guerra posaria en marxa una gegantesca obra de reconstrucció. D’Itàlia va explicar que la carrera dels Aliats cap a Brenner era ara una ofensiva cargol molt al sud de Roma. Goebbels va quedar entusiasmat del discurs i va ordenar que fos retransmès per totes les emissores del país.

El dia 10, Goebbels va rebre un informe sobre les últimes notícies a Hongria que explicaven que els cercles més poderosos del país intentaven trencar relacions amb Alemanya. Goebbels i part del Govern desconfiaven de Horthy, ja que el seu fill era proper als jueus i la seva esposa era jueva. Tres dies més tard va rebre nous informes sobre la Conferència de Moscou i va deduir que Stalin havia exigit als britànics l’obertura d’un segon front, però que les forces occidentals li havien respost que els hi faltaven mitjans. Goebbels estava convençut que havien acordat que la Unió Soviètica no pogués negociar la pau separada amb Alemanya a canvi de que els països anglosaxons s’abstinguessin de lluitar en els Balcans. Però Goebbels estava enfonsat i saltava a la més mínima i més contra els seus enemics dins del Govern. L’endemà es va barallar amb Von Ribbentrop perquè aquest defensava que França havia de ser considerat un país estranger i no un Estat derrotat, ja que tenia un cap d’Estat i un primer ministre i, a més, va dir que només el Auswärtiges Amt tenia dret a tenir activitats polítiques al país gal. Enfadat i amb el suport de Keitel, Goebbels va respondre-li que França era un país ocupat i que Alemanya podia fer-ne el que volgués. El dia 16, després de perdre la ciutat ucraïnesa de Korosten, Goebbels es va enfadar molt i va ordenar a tots els seus serveis de propaganda que comencessin una nova i violenta campanya contra el bolxevisme. Dos dies més tard, va rebre més cartes de soldats alemanys que es queixaven de falta d’orientació política. Davant d’aquelles crítiques, el ministre va enviar algunes d’aquestes cartes a Hitler amb l’esperança que hi posés solució.

El dia 24, Berlín va tornar a ser bombardejada per la RAF. La Wilhelmplatz va ser la zona més afectada, però per tota la ciutat hi havia destrosses. La casa de Goebbels,a la Hermann-Göering-Strasse, va resultar afectada; l’últim pis va cremar per complet i tota la casa va quedar plena d’aigua. Magda va tenir que venir corrents per salvar tot el que pogués de la llar. Ella i la seva família estaven en aquells moments a la seva casa de Schwanenwerder. Goebbels mateix va quedar tan impressionat pel bombardeig que va tenir que anar a descansar per recuperar-se. Al cap d’una estona, la capital va tornar a ser atacada amb més bombes explosives. El 26, Goebbels va visitar la Cancelleria, que es trobava en un estat terrible. Al migdia va anar a dinar amb Lammers i va saber que Hitler havia ordenat en els ministres i funcionaris que continuessin a Berlín tot i els bombardejos. Goebbels, com encarregat de gestionar les zones afectades pels bombardejos, va aconseguir que Hitler li aprovés el permís per fer servir dos tipus d’alarmes antiaèries: una per atacs importants i una altra per atacs més petits. A la nit, Berlín va tornar a ser atacada.

El dia 29, Goebbels va pronunciar un discurs a les Joventuts Hitlerianes en el cinema Tiania Palast de Berlín, un dels més grans de la ciutat. L’endemà es va dirigir a Rastenburg per reunir-se amb Hitler per parlar de diferents temes. El dictador li va explicar que creia que els Aliats no eren tan forts com es deia perquè l’única victòria que havien aconseguit era en el front oriental i veia els britànics i els nord-americans incapaços d’avançar per Itàlia. A més, li va dir que estava convençut que els nord-americans canviarien la seva política i les seves formes perquè Roosevelt havia de començar aviat la campanya electoral a la presidència i preveia que perdria les eleccions.

El 12 de desembre, davant dels constants i diaris atacs britànics i nord-americans que rebien des de l’aire, el Das Reich va sortir amb un article de Goebbels sota el títol Terror aeri, on avisava que aquests atacs només consolidaven encara més la unitat alemanya i l’odi i la voluntat de guerra dels alemanys. Goebbels sabia que els britànics bombardejaven cada cop amb més precisió i que un dels objectius eren els centres industrials. Durant aquell any s’havien llançat sobre Alemanya un total de 206.000 tones de bombes i el 1944 encara seria molt pitjor. Segons xifres de Goebbels, el 1944 varen morir per culpa dels bombardejos 353.000 persones i 457.000 varen quedar ferides. Però Goebbels mentia descaradament en el seu article. En les entrevistes fetes durant la postguerra per l’Enquesta Estratègica nord-americana sobre els bombardejos, indicaven que un de cada tres alemanys va veure  més afectada la seva moral pels bombardejos que per cap altra cosa. Nou de cada deu entrevistats mencionava que el bombardeig havia sigut la seva més gran penalitat que havia tingut durant la guerra. Tres de cada cinc varen admetre haver tingut fatiga per culpa dels bombardejos. A més, el percentatge de la població que no volia continuar amb la guerra era més elevat en les ciutats que havien patit bombardejos.

El dia 15, Goebbels va arribar a un acord amb Rosenberg segons el qual els departaments de propaganda dels comissaris del Reich, exceptuant els d’àmbits de la política cultural i de la premsa, quedarien subordinats al Ministeri de Propaganda. D’aquesta manera, Goebbels obtenia més poder i era la persona més influent i poderosa d’Alemanya amb Hitler fora del país. El 21, Hitler li va ordenar a Goebbels que assumís la direcció de la recent fundada inspecció del Reich de les mesures civils per la guerra aèria, una organització nascuda de la comissió interministerial. Així, el ministre li corresponia la missió d’inspeccionar totes les mesures preparatòries i auxiliars que es prenguessin a nivell local per contrarestar els danys ocasionats pels bombardejos. El 9 de gener de 1944, en un article en Das Reich titulat Problemes de la guerra aèria, Goebbels va explicar que els damnificats pels bombardejos tenien que continuar lluitant si volien ser indemnitzats i va repetir que les destruccions només sembraven odi i enfortien la moral bèl·lica enlloc de trencar-la.

El dia 25, Goebbels es va reunir amb Hitler. El dictador li va explicar que estava molt enfadat amb els seus sodats i creia que els militars eren uns covards que només s’amagaven quan es tenien que prendre decisions importants i descarregaven totes les seves responsabilitats en polítics com ell. Estava convençut que l’intentaven obligar a rendir-se i que estaven redactant les seves memòries de forma negativa perquè ja no el veien com aquell com l’home que havia salvat Alemanya. Durant uns minuts, Hitler va continuar acusant als militars d’oportunistes, dient que quan les coses anaven bé es penjaven les medalles i que quan les coses anaven malament també se les penjaven perquè dirien que ja havien avisat de que anaven malament. Tot i això, Hitler li va explicar que la situació militar a Itàlia era positiva i que creia que tot acabaria bé. Goebbels no era tan optimista, ja que veia que havien patit moltes baixes i sabia quins eren els ànims de la població. A més, Goebbels, a diferència de Hitler, era conscient de l’abast dels bombardejos i sabia que afectava a la moral del poble, desconsolat davant dels atacs, el racionament, la falta de victòries i les baixes.

El dia 29, Goebbels va rebre una trucada de Speer des de l’hospital, on s’hi trobava des del 18 de gener per uns problemes en el genoll, per queixar-se de que Franz Xaver Dorsch, de l’administració Todt, intentava apoderar-se del seu Ministeri mentre ell estava de baixa. Goebbels va trobar intolerable que algú s’aprofités d’aquella manera d’un ministre malalt i li va prometre que l’ajudaria i vigilaria els moviments del seu Ministeri. Himmler, Bormann i Sauckel es volien treure de sobre a Speer. El ministre d’Armament sempre va creure que el metge de Himmler el va voler assassinar perquè la seva recuperació a l’Hospital no va millorar fins que Speer no es va treure de sobre aquell metge.

El 20 de febrer, Goebbels va parlar amb Hitler, que li va explicar que tant els britànics com els nord-americans patien una crisi política molt important per la seva aliança amb els soviètics. Aquell mateix dia va sortir el seu article en Das Reich, titulat Una decisió a vida o mort, on el ministre va assegurar que els soviètics volien destruir Europa i que els estaven enganyant dient Imperi soviètic enlloc de Komintern i substituint la Internacional per un himne nacional rus. Goebbels va dir que els soviètics tiraven l’ateisme per la borda i entronitzaven a Moscou a un nou Metrolpolità. Va definir Stalin com un dictador tacat de sang en nom de la classe treballadora transformat en un mariscal de la Unió Soviètica. Goebbels acabava el seu article profetitzant que el final venia el tret a la nuca del que considerava una estafa. El dia 3 de març, Goebbels es va dirigir al Berghof per reunir-se amb Hitler, que es va animar tant en veure al seu amic que li va dedicar un dels seus habituals monòlegs. Li va explicar que tot i la crisis finlandesa, ja que volien canviar de bàndol, estava decidit a posar fi a la traïció hongaresa (Miklos Horthy volia negociar amb els Aliats) i li va prometre que ocuparia el país el més aviat possible. Confiat en que podria capgirar la situació, li va parlar de la qualitat de les divisions SS que s’havien enviat, però, en canvi, va criticar abastament, un cop més, als generals. Comparant-se amb Stalin, li va dir que el soviètic ho tenia més fàcil perquè en el seu temps havia fet afusellar als que no eren de la seva confiança en les purgues de 1937, i el va advertir que més endavant haurien de tractar aquest tema. Tot i això, Hitler estava feliç perquè creia que els jueus ja no li podien fer cap dany.

Veient que Hitler continuava desconfiant dels seus generals, Goebbels va tenir la idea d’obligar en els mariscals de camp a firmar una declaració de lleialtat després de saber que alguns generals, com Walther Seydlitz, que el dia 26 d’abril seria condemnat a mort tot i que no es va complir la sentència, havien actuat contra el règim. El general Rudolf Schmundt va ser l’encarregat de fer una gira per tot el front per recollir les firmes. Quan se li va entregar a Hitler la llista va quedar satisfet. A mitjans d’abril, Goebbels va preparar una sèrie d’actes per celebrar l’aniversari de Hitler. El ministre va ordenar que es decorés Berlín amb banderes i una nova consigna: Els nostres murs s’han trencat, però no els nostres cors. A la Filharmònica de Berlín es va oferir un concert especial amb la interpretació de la simfonia Heroica de Beethoven dirigida per Hans Knapperstbusch. Els membres del partit nazi es varen reunir per tot arreu per festejar l’aniversari. Però l’aniversari es va viure enmig de crítiques i en un ambient escèptic. En algunes zones rurals de Baviera ja no es penjaven banderes amb la creu gamada. El desig de que acabés la guerra era enorme i unànime.

El dia 23 va sortir el seu habitual article en el Das Reich titulat aquest cop Nostre poble, on Goebbels repetia la idea de que el poble alemany era el poble que provenia de l’elit de la terra i va assegurar que protegirien Europa de Rússia. El ministre va acabar el seu escrit dient que els demés pobles d’Europa els haurien de donar les gràcies de genolls. Un cop més ells es presentaven com els defensors de la cultura europea enfront els bolxevics. Goebbels va justificar d’una manera semblant la invasió alemanya a Hongria, el 25 de març, perquè els hongaresos, el seu govern més concretament, no havien contribuït en la qüestió jueva. Ara que els alemanys controlaven el país, estava convençut que els hongaresos contribuirien en eliminar els jueus. Els jueus hongaresos varen ser enviats en massa, uns 438.000, a Auschwitz per ser exterminats. Només un 15% treballarien com esclaus. Per als jueus hongaresos enviats a Auschwitz es va tenir que ampliar les drassanes de ferrocarril i es va reobrir el Crematori V i el búnquer 2, utilitzat pel processament dels deportats mitjançant gasos verinosos. El 29 de juliol, un cop eliminats els jueus hongaresos, Rudolf Hoess, antic comandant del camp que havia supervisat la deportació dels jueus hongaresos, va ser destinat a Berlín i condecorat amb la Creu al Mèrit de primera classe.

En el seu article en el Das Reich del dia 30 titulat Nostre socialisme, Goebbels va assegurar que ells tenien les millors prestacions socials i deia segur de si mateix que per aquest fet els treballadors estrangers defensaven el país, Alemanya, perquè estaven convençuts de l’equitat alemanya. El ministre va tornar a equiparar el judaisme amb el capitalisme, assegurant que ells, els líders del NSDAP estaven exclusivament al servei del benestar del poble. En l’article del 7 de maig titulat Els factors d’inseguretat, Goebbels va augurar que una invasió fracassada seria per l’adversari la derrota definitiva i va assegurar que fracassarien. Va dir que el poble alemany no temia que vingués la invasió sinó que no vingués, ja que estaven preparats i eren superiors. Goebbels va explicar que ells disposaven de soldats que defensaven la pàtria i un visió i, en canvi, a l’altra banda només hi havia mercenaris que defensaven la plutocràcia internacional.

El 4 de juny, el dia que les forces nord-americanes de Mark Clark ocupaven Roma, Goebbels va fer un míting a la plaça del mercat central de Nuremberg on va atacar amb duresa els atacs anglosaxons a les ciutat alemanyes. Un cop acabat l’acte, Goebbels es va dirigir a Obersalzberg per reunir-se amb Hitler. En la reunió, on també hi era present Bormann, Hitler estava molt cansat i varen discutir si convenir executar els aviadors Aliats que caiguessin en territori alemany. Durant la conversa, Goebbels va criticar amb duresa a Göering i es va posar molt content quan Hitler li va dir que estava d’acord i que pensava destituir a Von Ribbentrop com a ministre d’Afers Exterior. Hitler, per desil·lusió de Goebbels, li va dir que no tenia cap substitut i no sabia que Goebbels desitjava aquell Ministeri. Llavors, el dictador els va parlar dels futurs atacs contra la Gran Bretanya i els va explicar que els plans de represàlies estaven molt avançats i que estaven preparats per llançar entre 300 i 400 V-1 sobre Londres en pocs dies. A més, va reiterar un cop més la seva confiança de que Alemanya rebutjaria la invasió aliada quan arribés i va dir que Rommel, que s’encarregava de les defenses a l’Atlàntic, el Mur Atlàntic, estava tan segur com ell. Llavors, Goebbels va acompanyar a Hitler fins la Casa de Te per descansar i relaxar-se. A la nit, mentre feia una forta tempesta, Goebbels es va reunir amb Hitler i amb alguns dels col·laboradors del noticiari a la sala assentats al costat de la xemeneia. Quan varen parlar de cinema i teatre, Eva Braun va participar en la tertúlia criticant algunes produccions. Eva solia donar les seves opinions de les pel·lícules que veia. Tenia accés a les pel·lícules i revistes de l’estranger que eren restringides per la població, restriccions que li recriminava a Goebbels. Una de les pel·lícules preferides d’Eva era El que el vent es va emportar.

A les deu de la nit varen saber que s’havien interceptat comunicacions per ràdio que apuntaven la possibilitat d’una invasió pel dia següent, però Hitler no en va fer cas. Aquella mateixa nit varen rebre notícies més concretes de Normandia, però no se’n va informar a Hitler, ja que estava ben animat amb els seus convidats. A les tres de la matinada, quan tots varen anar a dormir, Goebbels va deixar la casa, i, en aquell moment, 882 avions, la majoria aparells Waco, transportaven un grup de 18.000 paracaigudistes britànics, nord-americans, canadencs i francesos per començar l’Operació Overlord. D’aquesta manera va començar el Dia-D, la invasió aliada a França. Hitler no va ser informat fins ben passat el matí, ja que ningú va veure la transcendència del que passava a Normandia. A la tarda, quan Goebbels va marxar cap a Berlín amb el seu tren especial des de l’estació de Berchtesgaden estava tranquil, ja que quan s’havia acomiadat amb Hitler aquest estava tranquil i molt emocionat perquè estava convençut de que aconseguirien expulsar els Aliats en pocs temps. De fet, Hitler creia que aquesta no era la invasió real, ja que n’esperava una en el Pas de Calais. Tres dies més tard els alemanys encara creien que el desembarcament de Normandia no era el desembarcament esperat que obrís el segon front.

Aquell dia, Goebbels va convidar a casa seva a un petit grup de col·laboradors seus per comunicar-los el primer llançament d’una arma alemanya de llarga distància i va subratllar el seu caràcter decisiu per la guerra. Era el V-1. Però la realitat era un altre, quan el 13 de juny es va llançar el primer V-1 sobre Londres, a la tarda el Ministeri de Propaganda va advertir que seria un error pensar que gràcies als V-1 la guerra s’acabaria en unes quantes setmanes en victòria alemanya. En total, els alemanys varen llançar 9.000 V-1 i 4.000 varen ser abatuts per les defenses antiaèries britàniques. A més, només el 29% va tocar l’objectiu i les destrosses que provocaven era menys de la que s’esperava. El número de baixes que va ocasionar aquesta arma va ser de 6.184 persones, una xifra relativament baixa si ho comparem amb el número de míssils que es varen llançar, i va ocasionar 18.000 ferits. A més a més, l’impacte psicològic a la població britànica només va afectar al principi, en la commoció inicial, sobretot quan es va decidir evacuar 1,5 milions de nens al sud-est d’Anglaterra, però no va tenir un efecte seriós sobre la moral, ja que la gent va poder observar que els míssils no eren tan devastadors com s’esperaven.

El 21 de juny, els bombardejos a Berlín varen convèncer a Goebbels de demanar-li a Hitler que declarés la guerra total. Després de dinar amb el dictador, els dos es varen asseure davant de l’altre en la gran sala del Berghof, davant l’enorme finestra que mostrava els Alps, per parlar durant tres hores. El ministre li va presentar totes les objeccions contra un optimisme sense fonaments que professaven alguns, va criticar a Göering de viure en un món de fantasia i va lamentar que no s’hagués posat en pràctica el concepte de la guerra total que ell defensava. Llavors va atacar a la cúpula militar i va dir que necessitaven un Scharnhorst i un Gneisenau (herois de l’exèrcit prussià que havien creat l’Exèrcit que rebutjaria les tropes napoleòniques) i no un Keitel o un Fromm. Goebbels li va prometre que podria allistar a un milió de soldats a través d’una dràstica reorganització de la Wehrmacht i a través de mesures en l’àmbit civil. Després de l’exposició del ministre, Hitler li va llançar un dels seus habituals sermons dient-li que no estava d’acord amb les seves propostes, ja que estava convençut que la Gran Bretanya seria destruïda i no caldria arribar a un acord amb els soviètics com demanava. Confiava cegament amb els míssils V. Després de tres hores de conversa, Goebbels va tenir que admetre que havia fracassat en el seu plantejament.

Però Goebbels no va oblidar el seu concepte de guerra total i va pressionar a Hitler perquè acceptés una gran mobilització. En el seu editorial en el Das Reich del 2 de juliol titulat Estem fent una guerra total?, Goebbels va dir que cada individu tenia que sentir-se en perill de mort, ja que l’enemic volia exterminar els alemanys. Tornava a insistir en la lluita fanàtica. Per això, va dir el ministre, cada individu tenia que donar-ho també tot, renunciar a tot, viure com els damnificats dels bombardejos, sense miraments. Va admetre que els seus enemics eren més forts en número i material, però va explicar que ells eren millor raça i que ho tenien que aprofitar racionalment. En el mateix número hi sortien dues fotografies: el castell d’Ordensburg i la fortalesa eslava d’Ivangorod amb un text a sota on s’insistia en la superioritat racial alemanya. El gòtic de l’edifici germànic, superior, i l’obra eslava, sense el geni de la creativitat nòrdica, es deia. En l’article del dia 9, titulat Britànics, uniu-vos a nosaltres, perquè Rússia també us atacarà a vosaltres!, el ministre va afirmar que després de tants revessos i tantes retirades, ara estaven més experimentats que en l’època de les grans victòries. Goebbels va parlar del provenir de la humanitat occidental i del perill de la massificació. En la frase final de l’article, va assegurar que qui travessés la cinta d’arribada només un cap per davant dels demés, aquest aconseguiria la victòria.

El dia 10, Goebbels va parlar abastament amb Speer, que aquest es va mostrar orgullós dels seus èxits en la indústria bèl·lica. Goebbels, per la seva part, va sostenir que Hitler estava més obert a l’aplicació de la guerra total després de les derrotes patides. Llavors, el ministre de Propaganda va decidir redactar un memoràndum destinat a Hitler per demanar-li engegar la seva proposta de guerra total. Speer també tenia la intenció d’elaborar un document per Hitler en el que li proposaria donar-li a Goebbels els problemes de l’aplicació de la guerra total enlloc de la comissió tripartit, que la considerava inepte. El 13, Goebbels va rebre una carta cordial de l’antic líder de la Divisió Blava, Agustín Muñoz Grandes, on aquest expressava tot el seu suport al Reich. El dia 18, Goebbels va acabar d’escriure el seu memoràndum a Hitler per tal de que li donés permís per tenir plens poder en el programa de la guerra total.

El 20 de juliol de 1944, Hitler va sobreviure a un atemptat bomba en el seu quarter general de Rastenburg. L’Operació Valquíria va ser executada per l’oficial Claus von Stauffenberg i va ser organitzat pel general Ludwig Beck i l’ex alcalde de Leipzig, Carl Goerdeler, a més d’alguns generals de la Wehrmacht com Caeser von Hofacker. A la una del migdia, Goebbels, que estava reunit amb Funk i Speer en el seu despatx parlant sobre les oportunitats perdudes o encara existents sobre la mobilització que volia Goebbels, va rebre una trucada urgent per megafonia. A l’altre costat de la línia hi havia Otto Dietrich, que li va comunicar des de Rastenburg que s’acabava de cometre un atemptat contra Hitler. Després de saber que Hitler estava bé, Goebbels va preguntar si sabien alguna cosa concreta. Dietrich li va respondre que Hitler considerava que un dels treballadors orientals de l’Organització Todt era l’autor de l’atemptat. Després de penjar el telèfon, Goebbels va donar la notícia en els dos ministres per prendre les decisions corresponents. En veure que l’Organització Todt era senyalada, Speer es va posar nerviós, ja que l’Organització depenia d’ell i tenia por que molts dels seus enemics polítics ho aprofitessin per carregar-li les culpes, tal i com va ser. Goebbels va ser el primer i li va recriminar no haver pres les mesures de seguretat corresponents quan tocava, tot i que pensava que era un atac dels britànics semblant al que havia patit Heydrich. Després de deixar Speer i Funk, Goebbels es va retirar a dinar i llavors se’n va anar a fer una becaina com feia sempre. Entre les dues i les tres el va despertar el cap de la seva oficina de premsa, Wilfried von Oven, que estava molt nerviós. Lorenz li va explicar que havia redactat un breu comunicat, segons va dir escrit pel propi Hitler, perquè es retransmetés per la ràdio immediatament. El text anunciava que Hitler estava viu. Després de llegir el comunicat, en el ministre no li va agradar el text i va comunicar que no tenia la necessitat de transmetre aquella notícia. NO era conscient de l’abast de l’atemptat. Llavors va donar instruccions perquè s’elaborés un comunicat més al seu estil. A les quatre de la tarda, Goebbels va rebre l’ordre d’anunciar per ràdio que Hitler es trobava en perfecte estat de salut. Molts dels colpistes pensaven que Hitler havia mort. Uns minuts més tard, Goebbels va parlar amb Hitler, que li va ordenar que difongués la notícia de que estava viu. La notícia es va donar a les 17:42, 18:28, 18:38, 18:42, a les 19:01, a les 19:15, a les 20:00 i les 22:00. El missatge per ràdio a l’emissora Deutschlandsender deia que Hitler havia sigut víctima d’un atemptat, però que només havia patit unes rascades, havia rebut a Mussolini com estava previst i que ja tornava a ser a la feina. Hitler també li va demanar que detingués a Von Stauffenberg, ja que havia marxat just abans de que esclatés la bomba, a l’edifici de la Bendlerstrasse (un carrer berlinès situat entre el Tiergarten i el Canal Nacional on hi havia el Ministeri de Guerra i, amb la denominació de Benlerstrasse se sobreentenia aquest Ministeri), on s’havien reunit els colpistes, i que invalidessin les ordres que havia donat el general Fromm, a qui considerava culpable de l’atemptat perquè era proper a Von Stauffenberg. Volia que a partir d’aquell moment Himmler, que encara no havia aparegut a Berlín tal i com li havien ordenat, ocupés les responsabilitat de Fromm. A partir de llavors una comissió especial de la Gestapo, composta per 400 homes, va començar a esbrinar l’origen de l’atemptat i les relacions dels colpistes.

Goebbels va rebre llavors el conseller governamental Heinersdorf, que li va demanar que li permetés passar a parlar amb ell a l’antic col·laborador del Ministeri de Propaganda i oficial Hans Hagen. Acceptant la demanda, quan es va reunir amb l’oficial, aquest li va indicar que el batalló de guàrdia del comandant Otto-Ernst Remer havia rebut l’ordre de rodejar la Wilhelmstrasse perquè Hitler havia patit una desgràcia i el poder governamental havia passat a mans de la Wehrmacht. Goebbels ara va veure clara la traïció i l’abast del putsch i va fer un salt de ràbia per després cridar que tot allò era impossible. El seu antic col·laborador llavors li va demanar que mirés per la finestra, davant la qual passava en aquell precís moment una companyia de batalló transportada en camions. Ràpidament, Goebbels va posar en alerta màxima a la Leibstandarte-SS-Adolf-Hitler perquè envoltessin l’oficina del seu Ministeri i després va ordenar-li a Hagen que truqués immediatament al comandant Remer, que aquest no sabia que estava ajudant als conspiradors, per demanar-li ajuda i perquè reunís amb ell. Confós per tot plegat, Goebbels es va retirar al despatx de Von Oven. Des d’una finestra va observar inquiet als soldats, que es movien cap a la Porta de Brandenburg en petits grups disposats a entrar en combat. Allí col·locaven les metralladores en els laterals i impedien la circulació, mentre dos soldats es dirigien fortament armats a la porta d’entrada del seu Ministeri, al costat del mur del parc, per muntar guàrdia. Llavors, Goebbels va trucar a Speer per demanar-li que es presentés al seu despatx per explicar-li que s’estava produint un cop d’Estat. Speer de seguida es va posar al costat de Goebbels i li va prometre ajuda per desarticular el cop. Al cap d’uns minuts, Speer va veure per la finestra que els soldats estaven envoltant l’edifici i en seguit en va informar a Goebbels. En observar que estaven en perill se’n va anar a una habitació per agafar dues pastilles de cianur per si de cas. Goebbels no entenia per què no es podia posar en contacte amb Himmler per demanar-li ajut i va parlar a Speer sobre la desconfiança que tenia en aquells moments cap al ministre de l’Interior. Després de que Hitler el truqués de nou i li exigís parlar per la ràdio, ja que tenia por que els colpistes s’apoderessin d’una emissora, Goebbels va donar instruccions corresponents i va entendre que en els colpistes les coses tampoc els hi anaven bé si no havien pogut tallar les comunicacions.

Però els colpistes estaven decidits en aquells moments a acabar amb Goebbels i Paul von Hase li va ordenar a Remer a dos quart de set que arrestés a Goebbels quan l’anés a veure. Remer, que encara creia que estava ajudant al bàndol del règim, es va dirigir al despatx del ministre amb 20 homes a les 18:40. Amb un revòlver a la mà i amb el seu ajudant va entrar al despatx amb la intenció de detenir a Goebbels, tot i que va saludar amb un enèrgic Heil Hitler!. Goebbels, en veure les intencions, li va recordar en el jove comandant el jurament de fidelitat i li va preguntar si era un bon nacionalsocialista. Remer li va replicar que Hitler havia mort i que només estava complint ordres del seu comandant, però el ministre li va contestar que Hitler era ben viu i que acabava de parlar amb ell per telèfon i li podia demostrar. Va agafar el telèfon i al cap d’un minut Hitler era a l’altra banda de l’auricular. En sentir la veu ronca de Hitler, Remer va quedar pàl·lid. El dictador li va explicar que l’atemptat havia fracassat i que una petita camarilla d’oficials ambiciosos l’havia volgut eliminar i va ordenar reprimir la rebel·lió i obeir únicament a Goebbels i Himmler, de qui pensava que era a Berlín, i el va ascendir a coronel en substitució de Von Hase. Llavors, Goebbels, que tenia Speer al seu costat, li va cridar l’atenció i li va dir que sota les seves espatlles portava el pes de la història. En seguit i sense pensar-s’ho, Remer va retirar el seu batalló de la Wilhelmstrasse, va ocupar la Kommandantur de l’Unter den Linden, va enviar patrulles per detenir les unitats colpistes que es dirigien a Berlín i es va encarregar personalment de descobrir el quarter general dels conspiradors. Von Hase va ser convocat per Goebbels per explicar el seu relat i, al cap de poc, va ser arrestat.

Amb la situació més controlada, Goebbels va ordenar que tots els batallons de guàrdia que estiguessin disponibles es presentessin immediatament en el jardí del seu Ministeri. Poc després varen arribar-hi 150 soldats, la majoria gent gran. Abans de parlar amb ells, Goebbels li va dir a Speer de que si els convencia llavors podrien cantar victòria. El ministre llavors va explicar la situació en aquells homes. No sabia quants colpistes hi havia a la Bendlerstrasse i volia esperar a tenir més homes per desallotjar l’edifici. Entre les vuit i les nou es va aixecar el cordó que rodejava la Wilhlemstrasse. A mesura que passaven els minuts els militars es varen anar posant tots sota les ordres de Goebbels. Però els militars varen fer tard, ja que Fromm, que estava retingut pels colpistes en el Ministeri, va aconseguir alliberar-se i amb uns quants dels seus homes va detenir i assassinar a mitjanit als conspiradors. Quan tot ja estava dat i beneit, va arribar Himmler, que va establir temporalment el seu quarter general en el Ministeri de Propaganda i des d’allí va trucar a Hitler per dir-li que havien acabat amb la rebel·lió. Von Stauffenberg, Von Hafen i Beck, entre altres havien sigut assassinats. Goebbels, però, continuava enfadat amb Himmler perquè no s’havia pogut posar en contacte amb ell quan l’havia necessitat i li va dir que si no haguessin sigut uns maldestres els colpistes haurien tingut una gran oportunitat. La relació entre Goebbels i Himmler mai va ser bona. Mesos més tard, l’11 de desembre, Himmler li va confessar al doctor Kersten que si Goebbels sabia que estaven alliberant a tantes persones dels camps de concentració com li exigia el doctor, Goebbels, a qui va definir com un fill de puta coix, aniria cap a ell, Himmler.

En saber de la mort de Von Stauffenberg, curiosament Goebbels va sentir pena pel coronel i el va definir com el més llest de tots. En aquells moments va rebre la visita de Fromm, que va demanar parlar amb Hitler per explicar com havien anat els fets i fer-se la víctima. Desconfiant d’ell, el va fer esperar assegut mentre trucava en una altra sala a Rastenburg. Goebbels va rebre l’ordre de que una guàrdia armada vigilés al que fins llavors havia sigut comandant en cap de l’Exèrcit de Reserva. A partir d’aquell dia, Goebbels va rebre els plens poders que venia reclamant des de feia un any.

El dia 22, Goebbels es va dirigir a Rastenburg per ser present a una reunió amb Hitler, Keitel, Himmler, Bormann, Lammers i Speer. El dictador ara semblava més confiat, l’atemptat l’hi havia fet pujar la moral i creia que la guerra faria un gir total aviat. A més, estava convençut de que el fracàs del front oriental era per culpa dels colpistes. Però en aquells moments desconfiava de tota la Wehrmacht i per culpa d’aquella desconfiança els informes de l’Exèrcit a partir de llavors sobre la situació militar varen ser sospitosament optimistes, cosa que va provocar que molts ministres o col·laboradors no fossin conscients de la situació. Goebbels continuava desconfiant dels britànics perquè l’esposa de Von Stauffenberg era britànica i creia que aquests eren els autors intel·lectuals de l’atemptat. Durant la reunió varen parlar de com s’havien de repartir el poder entre ells i tots varen exposar les seves opinions. Lammers va proposar que s’atorgués amplis poders a Goebbels per efectuar la reforma de l’Estat i de la vida pública que el ministre feia temps que reclamava. Himmler, per la seva part, va rebre amplis poder complementaris per reorganitzar la Wehrmacht. A la tarda, Goebbels es va tornar a reunir amb Hitler, que li va explicar com pensava reprimir als conspiradors, tot i que li va confessar que no utilitzaria les SS contra els generals de l’Exèrcit. Al vespre, després de que Hitler es reunís amb Guderian, nou cap de l’Estat Major General del Heer, Goebbels es va tornar a reunir amb el dictador i en aquesta trobada el ministre va rebre l’encàrrec de posar en marxa en tot el territori del Reich una onada d’assemblees per acabar amb els generals traïdors. Els oradors haurien de destacar que l’atemptat havia sigut ideat per uns generals traïdors. Goebbels va veure a un Hitler especialment furiós amb els generals que pertanyien a l’Estat Major. L’endemà, el dia que Canaris era detingut per està darrere del complot i el dia que els nord-americans alliberaven Pisa, Goebbels es tornava a reunir amb Hitler, que li va explicar que el primer que havia fet després de que esclatés la bomba havia sigut veure si no havia perdut les cames, els braços o els ulls. Tot i que semblava està de bon humor, el dictador continuava furiós amb el seu Estat Major. En una reunió on hi havia Göering, Hitler va ratificar el nou paper de Goebbels amb plens poders plenipotenciaris més amplis, basant-se en gran part en el memoràndum que li havia entregat la setmana passada. El dia 25, Hitler va nombrar a Goebbels plenipotenciari de la guerra total per tal de que tota l’economia i la societat s’impliquessin únicament amb la guerra.

El 26, el dia que es detenia a París el general Caeser von Hofacker per estar implicat en el complot, Goebbels va retransmetre per totes les emissores un discurs on proclamava haver vist mentalment les imatges apocalíptiques quan havia sabut dels crims del 20 de juliol. Després de relatar el què volien fer els colpistes, va assegurar que un cop més, utilitzant un llenguatge religiós, que la Providència protegia a Hitler.

El 3 d’agost, Goebbels es va dirigir a Poznan per ser present a una reunió amb els caps regionals. Tots els assistents es miraven amb cautela a Speer, ja que hi havia rumors de que era un traïdor. Goebbels mateix no hi confiava gaire. Tot i aquell ambient, Speer estava relaxat, segurament sabia que gaudia d’una protecció addicional com a favorit de Hitler, i va explicar que la producció d’armament anava per bon camí i va demostrar que la Wehrmacht disposava de grans reserves no utilitzades. Quan va ser el torn de Goebbels, el ministre va parlar de les mesures per aplicar la guerra total i va explicar que el 20 de juliol significava el punt més baix de la crisi bèl·lica que patien. Llavors, va anunciar que s’ajustarien comptes sense indulgències contra els traïdors. En total, 5.764 persones varen ser detingudes relacionades amb els atemptats, tot i que només un centenar d’elles sabien alguna cosa del complot. Els béns dels executats varen ser assignats al Reich i, d’aquesta manera, els familiars de les víctimes, que molts d’ells també varen ser empresonats, es varen quedar a la més absoluta misèria. Himmler, en un discurs semblant, va anunciar que eliminaria sense compassió a qui dubtés de la victòria final. Un cop acabada la reunió es varen dirigir a Rastenburg per ser presents a una reunió amb Hitler. En la reunió, el dictador els va parlar de les conseqüències que havia tingut el complot i va atribuir els fracassos militars als conspiradors i es va mostrar més confiat de cara al futur. Però el dictador va sorprendre a tothom quan va destacar la importància i els mèrits de Speer.

El 7 d’agost es va celebrar el primer dels molts judicis contra els opositors al règim que es farien en el Tribunal del Poble, a la Bellevuestrasse número 15, en un edifici dissenyat per Adolf Lohse, presidit per Roland Freisler. Els judicis, que varen tenir lloc en els salons del Tribunal de la Cambra de Berlín, situat en el parc Heinrich von Kleist del barri de Schönenberg, eren una estafa perquè les sentències (pena de mort) ja estaven posades abans de celebrar-se el judici. Els jutjats, que portaven signes d’haver sigut torturats, a més eren humiliats i insultats pel propi jutge Freisler. Per aquell primer judici, on es jutjava al mariscal Erwin von Witzleben, al tinent coronel Peter Yorck von Wartenburg, al capità general Erich Hoepner, al tinent general Paul von Hase, al general de divisió Helmuth Stieff, al capità Karl Friedrich Klausing, al tinent Robert Bernardis i al tinent Albrecht von Hage, Goebbels va elegir els periodistes i els 300 espectadors que podrien ser a la sala. Tots varen ser sentenciats a mort i la condemna es va efectuar l’endemà. Les execucions varen ser filmades per un equip del Ministeri de Propaganda i Goebbels tenia la intenció de distribuir la pel·lícula, titulada Traïdors davant el Tribunal del Poble, però ell mateix no va poder veure-la tota perquè li va impactar la crueltat en la que eren assassinats. En la majoria de les escenes es pot veure com els condemnats són penjats amb ganxos per penjar carn i moren lentament estrangulats. Al final, només un selecte grup de caps del NSDAP va poder veure la pel·lícula.

El 14, el dia que sortia la notícia de que Rommel s’havia tornat deslleial, Bormann va comunicar a Goebbels les objeccions de Hitler contra la duresa de determinades disposicions previstes en relació al correu del Reich. Es tenia que tornar a reflexionar amb deteniment si era realment necessari interrompre l’enviament de paquets petits i de telegrames privats quan es superés la distància de 150 quilòmetres. La histèria dels jerarques nazis per la seguretat després de l’atemptat es va tornar irracional. En el seu editorial del 20 d’agost en el Das Reich titulat aquest cop En temps borrascosos, Goebbels va assegurar que a través del 20 de juliol s’havien fet més forts en tots els sentits. Va senyalar que els culpables, que entre ells hi havia homes amb cognoms alemanys i nascuts de mare alemanya, eren ultra reaccionaris i que el seu caràcter explicava per proliferació de les forces de l’instint per les d’un intel·lectualisme diabòlic.

La nit abans de l’alliberació de París, Goebbels i Hitler varen parlar fins a altes hores de la nit en el búnquer de la Guàrdia del Llop. Hitler li va prometre que mai es rendiria i que estava convençut que l’Imperi britànic estava perdut perquè davant dels nord-americans i els soviètics estaven indefens. Llavors li va explicar que havia tingut un mal presagi des de que havia marxat d’Obersalzberg, d’on mai més tornaria, i li va confessar que per si de cas li havia dit a l’Eva Braun què havia de fer en cas de que ell morís. Però, segons Hitler, ella l’hi havia rebutjat les propostes i li havia dit que en aquell cas només li quedaria l’opció de suïcidar-se.

El 27, en el seu habitual editorial en el Das Reich, titulat aquest cop Sobre el principi de la guerra, Goebbels va dir que els estaven posant a prova la resistència i que era la missió dels líder polítics mantenir-se quan els caràcters dèbils tremolaven davant les càrregues emocionals perquè ells tenien una pròpia missió donada pel destí. El ministre va explicar que el nacionalsocialisme era la més gran, però també l’única possibilitat de salvació del poble alemany. En el seu article del 3 de setembre titulat La fermesa de la nostra confiança, Goebbels va assegurar que el temps jugava al seu favor i que les noves armes vindrien aviat. Es referia als V-2, però Speer va trobar errònia aquella estratègia. El ministre també va dir que mai es cansarien de fer-li comprendre una vegada i una altra en el poble que estava a les seves mans aconseguir la victòria final. Goebbels va rematar la frase dient que ja no era important a on lluitessin, sinó que lluitessin i va assegurar que no els faltaria alè quan llancessin l’últim esprint final.

El dia 9 de setembre, Kurt Student li va comunicar a Goebbels que el seu fillastre, Harald Quandt, havia resultat ferit en els combats de l’Adriàtic i que des de llavors se’l donava per desaparegut. El seu fillastre fins llavors no havia tingut cap tracte de favor. Goebbels, que immediatament va encarregar a la Creu Roja que investigués el cas, va amagar en un principi la notícia a la Magda, que des de feia temps el seu estat de salut havia empitjorat per l’enfonsament del Reich. Després, Goebbels es va reunir fins a altres hores de la nit amb Schwarz van Berk per parlar sobre la guerra. Van Berk li va confirmar la seva idea de que els aspectes polítics exteriors que oferia l’actual situació bèl·lica eren molt prometedors. Però el ministre temia un cop més que la política exterior alemanya no estigués en condicions d’aprofitar aquell moment de la manera adequada i va tornar a insistir en la idea de que amb ell com a ministre d’Afers Exteriors les coses haguessin anat millor.

El dia 12 va esclatar una mina aèria en el jardí ministerial situat a la Hermann-Göering-Strasse, que va enfonsar el sostre i va destrossar la planta baixa de casa els Goebbels, de manera que la família es va tenir que traslladar a Lanke, on Hitler hi havia fet construir un búnquer per la família. Encara avui en dia es conserva en estat original la casa.

El 17, el dia que els britànics posaven en marxa l’Operació Market Garden, una ofensiva per Holanda que acabaria en desastre, el Das Reich va publicar un article de Goebbels titulat Disposats i decidits a tot, on el ministre va seguir confiant en la victòria. L’endemà, el Dresdener Zeitung va treure un article de Goebbels que deia que la imminent victòria seria per ells i que es tractava de posar tot per ella en la balança. S’havia de lluitar amb fanatisme, la paraula que més repetia Goebbels.

El dia 19, Goebbels es va reunir amb el secretari d’Estat Naumann, que el va informar sobre una entrevista amb l’ambaixador japonès a Berlín, Hiroshi Oshima. L’ambaixador defensava l’opinió de que el Reich havia d’intentar arribar com fos a una pau per separat amb els soviètics. Després d’aquesta conversa, Goebbels es va dirigir a Himmler i Bormann perquè expressessin a Hitler les idees de l’ambaixador japonès, que eren les mateixes que les d’ell. Goebbels, per la seva part, va exposar les seves idees de política exterior en un escrit en forma de memoràndum destinat a Hitler. En l’escrit li va dir, entre altres coses, que s’havia de buscar una reconciliació amb un dels dos bàndols enemics que permetés derrotar a poc a poc als adversaris. Després de treballar-hi tota la tarda i tota la nit següent, Goebbels va acabar el memoràndum sobre la proposta de l’ambaixador japonès d’arribar a un acord amb Stalin. El ministre va escriure que Stalin tard o d’hora entraria en conflicte amb Occident i que no voldria que tot el potencial armamentista alemany caigués en mans de les potències occidentals. Va senyalar l’interès que tenia Japó en fer d’intermediari en un pacte i va afirmar que no aconseguirien la victòria amb la qual havien somiat el 1941, però que tot i això seria la victòria més gran de la història d’Alemanya. Hitler no es va molestar ni a llegir la proposta del seu ministre.

El dia següent, a Rastenburg, i va haver un daltabaix quan Speer li va entregar a Hitler una carta on denunciava un malestar en el seu Ministeri per la seva desconfiança i feia una crítica general a la situació i va criticar el malbaratament que es feia en construir búnquers. Speer mai s’hi va sentir a gust en aquell Ministeri i Hitler ho sabia i volia que un cop acabés la guerra Speer tornés a dedicar-se a l’arquitectura. Hitler va entregar la carta a Goebbels perquè la llegís juntament amb Bormann per treure’n les conclusions corresponents. Hores després, Bormann va fer cridar a Speer en el seu despatx per explicar-li les conclusions a que havien arribat. Goebbels li va explicar que a partir d’ara pensava fer ús il·limitat del seu poder per posar el Ministeri de Speer sota les seves ordres. A partir de llavors, Speer es va tenir que sotmetre a Goebbels i se li va prohibir influir a Hitler com havia fet fins llavors. Speer, home intel·ligent i hàbil, va intentar desmarcar-se de la política de Hitler al final de la guerra i, aquest fet, va comportar que fos criticat per la majoria del règim, entre ells Goebbels, que es va ressentir amb l’antic arquitecte de Hitler.

La premsa nord-americana publicava els detalls del Pla Morgenthau aprovat per Churchill i Roosevelt el 15 de setembre a Quebec que preveia el desmembrament d’Alemanya per convertir-lo en una comunitat pastoral i el desmantellament de la seva indústria. El Pla era obra de Henry Mortenhau Jr., el Secretari del Tresor nord-americà i mà dreta de Roosevelt. Com a resposta, Goebbels va escriure en el Das Reich el dia 24 que els bolxevics volien aniquilar el Reich d’una forma i els anglosaxons d’una altra, però el que era important, segons el ministre, era que els dos perseguien el mateix objectiu, eliminar de 30 a 40 milions d’alemanys.

A la tarda del 3 d’octubre, Goebbels va arribar a Colònia per un míting en el districte Colònia-Aquisgrà, amenaçat pels nord-americans, on va manifestar que com a fill de terra renana li era igual si eren els anglosaxons o els soviètics qui ocupessin aquell territori. El ministre va continuar insistint que tants uns com els altres instaurarien el mateix espantós règim de terror en territori alemany. Goebbels els va demanar resistir prometent armes miraculoses i una ofensiva en breu. Precisament, aquell dia des d’Holanda es varen tornar a llançar V-2 sobre la Gran Bretanya, però el balanç d’aquesta arma era clarament negatiu. En total els alemanys varen llançar entre 1.050 i 1.115 projectils que varen provocar la mort de 2.724 persones i en varen fer 6.467. Durant més de 80 dies, els V-2 varen destruir 25.000 cases. L’últim V-2 va ser llançat el 27 de març de 1945.

A les 12 i 1 minut de la nit del 29 d’octubre, Hitler va trucar a Goebbels per felicitar-lo pel seu aniversari, però el dictador sabia que Magda estava molt preocupada i ansiosa per la guerra, el seu estat de salut no era el més òptim des de feia dies, i va demanar-li que la posés al telèfon per donar-li ànims. Quan després de parlar amb Hitler va tornar a l’habitació on hi havia un petit grup; Naumann, Semler i Schwarz van Berk, entre altres, Magda tenia llàgrimes d’alegria en els ulls i els va comunicar que Hitler li havia promès que per Nadal regalaria a la població un gran triomf militar. Era l’ofensiva de les Ardenes.

El 2 de novembre, Speer va escriure una carta a Goebbels per queixar-se de que el seu Ministeri donés a l’opinió pública falses esperances amb unes noves armes que no existien i li va demanar que rectifiqués la seva propaganda a la premsa diària i a les revistes tècniques. Speer havia comprovat molt cops la preocupació que tenien els caps de les divisions i dels regiments cap a les seves tropes perquè s’agafaven a la fe, com una religió, de que arribarien unes noves armes que els tornarien invencibles. A partir de llavors, a contracor, Goebbels va deixar de donar tanta informació sobre les noves armes, però els rumors continuaven encara amb més força dins les files alemanyes. Goebbels no era l’únic que parlava d’armes miraculoses, ja que Himmler feia el mateix. Després de la carta, Goebbels es va enfadar molt més amb Speer, ja no tornarien a tenir la relació que havien mantingut, i el dia 14 va criticar juntament amb Semler a Speer dient que havia estat enganyant durant mesos amb informacions falses sobre l’estat d’armament.

La derrota, però, tal i com deia Speer, era inevitable i el dia 12 Goebbels va agafar el comandament de Berlín per preparar-la per la defensa. Enmig de la Pariser Platz, davant la Porta de Brandenburg, es va fer una desfilada militar amb membres de la Volkssturm (una milícia de civils cridats obligatòriament a files aquell octubre) armats amb Panzerfaust (llançagranades), rifles Kar98k (el fusell estàndard de la marca Mauser) i metralladores MG34 (una metralladora amb una cadència de foc d’entre 800 i 900 trets per minuts). Aquell mateix dia va sortir en el Das Reich un article seu titulat La guerra, mesures de valors, on el ministre afirmava que precisament en la guerra i només en la guerra el poble i l’individu mostraven la seva capacitat. Goebbels demanava a la gent que mostrés del que era capaç i va assegurar que després de la guerra el lideratge els correspondria als que demostressin ser més eficaços. Goebbels tenia clar que la guerra no acabaria bé per als seus interessos, però també augurava un mal futur per l’Imperi britànic. El dia 19 es va burlar un cop més de Churchill perquè viatjava cada dos per tres als Estats Units i a la Unió Soviètica i, en canvi, els altres no viatjaven a la Gran Bretanya. Per ell era un prova de que els britànics ja no eren la gran potència que havia sigut temps enrere.

El 2 de desembre, Hitler li va explicar a Goebbels que a mitjans de desembre d’aquell any atacarien en el front occidental. El dictador confiava que amb el factor sorpresa i una gran artilleria pesada aixafarien els Aliats occidentals. El ministre estava convençut de que seria un èxit i va creure que podria canviar el destí de la guerra. L’endemà a la tarda, Hitler va acceptar rebre a la família Goebbels a la Cancelleria per prendre el te i relaxar-se. Els nens anaven vestits de militars i les nenes anaven amb vestits llargs. Durant una hora i mitja els Goebbels es varen asseure amb Hitler acompanyats per Schaub i Naumann. Després de la conversa, on Hitler va xerrar abastament, Magda en va sortir tan satisfeta i orgullosa que va comentar que Hitler segurament no aniria a casa dels Göering, els grans odiats i criticats i que entre el poble era anomenat Hermann Meier perquè havia assegurat abans dels bombardejos, que si un bombarder Aliat atacava el país ell es diria Hermann Meier, un cognom jueu. Hitler sentia devoció per la família Goebbels, tot i que havia admirat a la primera esposa de Göering, la Carin.

El dia 16 els alemanys varen començar l’Ofensiva de les Ardenes, una ofensiva que havia de portar a retrocedir els alemanys cap a Bèlgica i conquerir el port d’Anvers, vital pels alemanys. L’endemà, en una conferència a Berlín anomenada ofensiva Rundstedt, Goebbels va parlar d’un gran èxit militar i va vendre el llarg silenci de Hitler durant tot aquell temps com un gran cop. Dos dies més tard, Goebbels va rebre a la una de la matinada una trucada de Hitler des del Niu de l’Àguila, el seu nou quarter general de Bad Nauheim, per explicar-li que la Batalla de les Ardenes estava sent un èxit total i el va informar dels últims moviments de les tropes alemanyes. Hitler li va explicar que estava convençut que els nord-americans no tenien ni idea de la capacitat de l’atac alemany i que aquest factor sorpresa els faria vèncer.

El dia 24, la família Goebbels es preparava a Berlín tranquil·lament per celebrar la nit de Nadal. Al migdia varen rebre la visita del tinent coronel Hans Ulrich Rudel, l’enemic número 1 de Stalin, per parlar de les seves gestes i de com veia la situació en el front. Goebbels el va escoltar amb interès i admiració. A la nit, Magda li va assegurar a la seva secretària que l’any següent segurament hi hauria la pau. L’últim dia de l’any, Goebbels va elogiar en un article en el Das Reich titulat El Führer, la figura de Hitler. El ministre va dir que si la gent sabés realment tot el que Hitler pogués dir-li o donar-li i si sabés del seu amor no només al poble sinó a tota la humanitat, immediatament abandonarien els seus falsos deus i li rendirien homenatge. Goebbels un cop més va utilitzar un llenguatge religiós pels seus escrits. Però l’article, que no va tenir bona acollida entre la població, que havia perdut la fe, i solament va ser ben rebut per uns quants camarades i ex combatents lleials, també descrivia com en el dictador li havia passat factura la guerra. Es deia que anava encorbat degut a l’estudi del mapa i que havia encanudit, tot i que deixava clar que era fals el rumor de que estava malalt dient que Hitler estava sa, que els seus ulls tenien una brillantor juvenil i va augurar que trencaria el seu silenci quan a ell li convingués i no en els seus enemics. Goebbels havia substituït a Hitler en els discursos i havia convertit a Hitler en una divinitat muda.

Però l’Ofensiva de les Ardenes era un altre fracàs i el 4 de gener de 1945 Goebbels, Hitler, Bormann, Speer i Keitel varen celebrar una conferència en el quarter de Hitler per mirar de fer una altra ofensiva en el front occidental. Goebbels volia que tothom col·laborés en aquesta nova ofensiva i demanava paralitzar el país reclutant al màxim número de persones per fer un últim atac. Però Speer, que ja mirava per després de la guerra, s’hi va oposar, ja que creia que seria perjudicial per als seus interessos i pararia els programes de producció d’armament i seria definitivament el final de la guerra. En seguit, els dos ministres, que després del 20 de juliol la seva amistat va quedar estroncada, varen tenir una forta discussió fins al punt que Goebbels el va amenaçar dient-li que si es perdia la guerra seria per culpa d’ell. Hitler, que fins llavors es mirava la discussió, va decidir posar-se al costat de Goebbels i va acabar la pica-baralla. Pel dictador era molt important fer una altra ofensiva perquè sabia que aquella batalla seria la decisiva. Després varen celebrar una altra reunió per tractar el tema de l’armament. A diferència d’altres reunions d’armament, Hitler no va voler saber l’opinió de Speer, titllat de derrotista, sinó que va voler saber l’opinió de l’enginyer i secretari de l’Organització Todt, Karl Saur, enemic de Speer. El ministre ja no hi va donar importància perquè sabia que era qüestió de mesos que la guerra acabés i ell només pensava en un rentat de cara. Però no només Speer sabia que tot acabaria, tot i que Goebbels s’intentava aferrar al miracle. El dia 10, Goebbels li va enviar a Hitler un passatge del llibre La Batalla d’Alexander, un llibre que en el ministre li semblava que reflectia la situació en aquell moment en l’entorn de Hitler. En el passatge final el líder macedoni mor.

El 22, Goebbels es va reunir amb Hitler a la Cancelleria. No s’havien vist des de que el líder alemany havia tornat per sempre més del Niu de l’Àguila. Hitler es mostrar davant Goebbels confiat en si mateix i va donar seguretat i fe en el ministre. El 26, el dia abans de l’alliberació d’Auschwitz, es varen tornar a reunir i Hitler li va comentar un altre cop que encara veia una possibilitat per sortir-se’n. S’aferrava a la idea de que Stalin estigués decidit a conquerir Europa i pensava que els nord-americans i els britànics no li permetrien. Creia que podria ser que els Aliats occidentals es voldrien aliar amb Alemanya per lluitar contra Stalin. Aquest era el miracle que esperaven.

El 30 de gener, l’aniversari de la pujada al poder, es va estrenar l’última pel·lícula de Goebbels, una pel·lícula en color anomenada Kolberg, que anava d’una batalla de la Guerra dels Set Anys. Hitler mai la va arribar a veure. La inestabilitat en aquells dies del Reich era molt gran i el pànic es va escampar quan els soviètics varen arribar al riu Òder. L’endemà de l’aniversari, Goebbels, que estava molt preocupat, va enviar al seu ajudat Schwägermann amb cotxe cap a Lanke perquè posés en un lloc segur a la seva esposa, els seus sis fills, les criades i l’equipatge necessari. Magda va escriure en el seu fill Harald, que estava en un campament britànic com a presoner de guerra, per dir-li que la casa de Lanke estava dempeus i que tots estaven bé, inclús l’àvia. El dia següent, Goebbels es va reunir amb Hitler, que estava furiós amb el seu Estat Major, concretament amb Guderian, per parlar dels seus futurs personals. El ministre li va explicar que la seva esposa també estava fermament decidida a quedar-se a Berlín i que inclús es negava a deixar fora els nens. A Hitler no li va semblar bé la idea, però la trobava admirable, i li va confessar que Eva també pensava igual i va lloar la figura de la seva parella.

El 4 de febrer, el dia que començava la Conferència de Ialta per parlar del futur d’Alemanya després de la derrota del nazisme, Goebbels va advertir en la seva editorial del Das Reich del perill d’una bolxevització d’Europa i va afirmar que només Alemanya s’esforçava per evitar-ho en una lluita històrica. Però el desastre per Alemanya era inevitable. Dos dies més tard, Goebbels es va dirigir a la Cancelleria i en el curt trajecte que va tenir que fer va poder observar com havia quedat de destruïda la ciutat pel bombardeig del dia anterior i el del 3 de febrer. Els carrers estaven plens de ruïnes i fins i tot se li va fer complicar arribar a la Cancelleria. Quan es varen reunir, Hitler li va comentar que estava convençut que podien frenar els soviètics en el front de l’Òder, però sabia que la situació era molt complicada i li va explicar que tenia clar que es quedaria a la ciutat per defensar-la fins al final. Continuava convençut de que podrien girar la situació igual com havien fet els soviètics l’hivern de 1941 i confiava que el poble resistís. Reflexionant sobre la guerra, el dictador va dir que ara el poble estava sol davant una coalició de seguidors jueus que volien destruir el Reich amb l’objectiu d’aniquilar-lo i esclavitzar-lo. El dia 8 es varen tornar a reunir per parlar de la situació militar. Després de la conversa, Goebbels va criticar en el seu Diari l’actitud de Hitler, ja que pensava que no era conscient de la situació amb la qual es trobaven i creia que havia comès errors els últims mesos alhora de jutjar les possibilitats militars alemanyes.

El 12 de febrer, Goebbels va rebre una delegació de cosacs en qualitat de primers voluntaris que lluitarien al costat alemany contra el bolxevisme. Tot i que Hitler no va aprovar mai aquells soldats russos, el ministre els va convidar a una botella de Weissbier en el seu despatx i els va elogiar dient que eren un poble granger i guerrer que lluitaven per la llibertat.

L’endemà a la nit es va produir el terrible bombardeig britànic a la ciutat de Dresden, una ciutat on acollia milers de refugiats. El centre va quedar devastat i milers de persones varen morir. Quan Goebbels va tenir constància de l’atac britànic va pensar que s’havien de venjar immediatament executant a desenes de personers Aliats i desfer-se de la Convenció de Ginebra, que estipulava el tracte que havien de tenir els presoners de guerra. Tot i que mai varen abandonar la Convenció, però tampoc l’havien respectat, Goebbels va fer servir l’atac com a propaganda per alimentar l’odi cap als Estats Units i la Gran Bretanya. Es diu que Goebbels es va posar a plorar quan va tenir les primeres notícies de l’atac i que havia explotat de ràbia davant Naumann i Semler contra Göering, acusant-lo d’inútil i de no defensar Dresden. Goebbels va denunciar la mort de 250.000 persones, tot i que segons càlculs més fiables varen morir al voltant de 35.000 persones. Els britànics mateix varen qüestions l’atac, que va ser considerat desmesurat.

El dia 14, Speer va escriure una carta al ministre d’Hisenda Lutz Schwerin von Krosigk, l’únic ministre que havia aguantat en el Ministeri des del 30 de gener de 1933, per proposar-li que recaptés diners a favor del Reich amb un increment d’impostos en el patrimoni nacional, que tenia un import considerable des de l’any 1933. Speer volia estabilitzar la moneda perquè tenia por que s’enfonsés després de la guerra. Krosigk va consultar aquella proposta a Goebbels, que s’hi va oposar. Goebbels, però, no estava per Speer i les seves propostes per després de la guerra i aquell dia se’n va anar a Hohenlychen, a 40 quilòmetres al nord de Berlín , per reunir-se amb Himmler, que es recuperava d’una angina de pit a l’hospital militar de les SS. Els dos varen deliberar sobre les possibilitats polítiques de salvar el Reich i varen planificar un possible nou govern. Els dos agafarien camins completament oposats aviat. Hitler mateix pensava en qui l’hauria de substituir quan ell ja no hi fos. Mai va pensar en Goebbels perquè sabia que el seu destí aniria lligat al seu. Goebbels i Himmler varen tornar a coincidir el 25, el dia que els soviètics assetjaven Poznan, a la festa d’aniversari de Konstantin Hierl, el cap de treball del Reich, al Ministeri de Propaganda. Durant la festa, Goebbels no va poder convèncer a Himmler per una actuació conjunta per canviar el govern. Himmler per llavors ja s’havia reunir amb el comte Folke Bernadotte, el president de la Creu Roja sueca, per negociar la pau sense que Hitler ho sabés.

El 27, el dia que s’evacuava el camp femení de Ravensbrück, a 80 quilòmetres al nord de Berlín, Goebbels es va tornar a reunir amb Hitler i li va confessar que estava pensant des de feia dies en remodelar el govern i li va exposar les dificultats burocràtiques que encara se li plantejaven en els seus esforços per aconseguir la guerra total. El ministre li va demanar que els seus poders tinguessin encara més abast i que es privés d’influència a tots aquells que molestaven en l’aplicació de les seves mesures enfocades en dirigir tots els esforços en la guerra. Aquesta proposta segurament anava dirigida cap a Speer, que els últims mesos de guerra havia canviat posició, i sobre Von Ribbentrop, que estava absent des de feia temps. Hitler li va donar la raó en tots els punts i va lloar el seu treball. L’endemà es varen tronar a reunir i Goebbels va criticar durament Göering i, en canvi, va parlar molt bé de l’almirall Karl Döenitz, el cap de la Kriegsmarine. Per Hitler l’almirall era el millor home de la Marina, ja que creia que sota el seu comandament la Kriegsmarine havia triomfat, sobretot amb els U-Boots. Döenitz era dels homes més fidels a Hitler.

El migdia del primer de març, Goebbels es va entrevistar amb el general rus Andrei Vlasov, que lluitava al costat dels alemanys. El líder rus anti-soviètic li va dir que per salvar Rússia havia de desaparèixer el bolxevisme i s’havia d’instaurar una ideologia semblant a la del nacionalsocialisme. Vlasov va definir Stalin com un home de ment malalta i jesuític, de qui no es podia creure cap paraula. Dos dies més tard, el dia que executaven a Arthur Nebe, ex director de la policia judicial i de la RSHA i comandant del SS-Einsatzgruppe B del juny al novembre de 1941, per haver participat en el complot del 20 de juliol, Goebbels es va reunir amb el comandant Josef Dietrich, que li va criticar que Hitler controlés extremadament els moviments de les tropes. A la tarda, Goebbels va fer retransmetre un discurs de Karl Hanke, que estava lluitant per defensar la ciutat de Breslau davant dels soviètics, per la ràdio del Reich, on va demanar que la gent continués lluitant.

El dia 4, Goebbels es va reunir amb Hitler en el seu Führerbúnquer, un búnquer sota el jardí de la part posterior de la Vella Cancelleria, en la Vosstrasse número 4-6, a més de 15 metres sota el nivell de terra i protegit per dos nivells diferents de ciment amb parets i sostres d’uns quatre metres de gruix, després de que el dictador hagués visitat al seu 1º Cos d’Exèrcit. El ministre estava molt preocupat per l’avanç soviètic i les seves conseqüències. Durant la conversa, el dictador va atacar un cop més a l’Estat Major i va aprovar els plans dels seu ministre per formar batallons femenins i el seu pla d’agrupar els soldats aïllats en nous regiments. A la tarda, Goebbels va saber per l’ambaixador Hewel que Von Ribbentrop estava movent tots els fils cap als països occidentals per negociar la pau. A la nit següent, el dia que Josif Broz, Tito, va formar govern a Iugoslàvia, Goebbels es va tornar a reunir amb Hitler per manifestar-li que ara era partidari de buscar una possible entesa amb la Unió Soviètica per atacar junts als britànics. Hitler sabia que no hi havia res a fer. L’endemà, Goebbels va tenir a les seves mans informes del OKW que deien que en tots els fronts les coses anaven molt malament i es descrivia com perdien amb facilitat les ciutats i els pobles alemanys. Per exemple, a la ciutat de Rheydt, la ciutat natal del ministre, els nord-americans varen ser rebuts amb banderes blanques. Aquella descripció va indignar a Goebbels.

El dia 8, Goebbels es va posar molt content quan va saber que per ordre de Himmler el general Curt von Gottberg havia començat una operació per captar soldats en les estacions de ferrocarril. A la tarda va anar a visitar al cap de les SS a la seva casa de Hohenlychen, on encara s’estava recuperant de l’angina de pit. Durant la conversa, Himmler, que estava tens i nerviós, li va manifestar que tenia molt poques esperances de guanyar la guerra i que considerava la possibilitat de pactar amb els Aliats occidentals. Goebbels li va respondre que era millor intentar-ho amb els soviètics. Després de marxar de casa del ministre, Goebbels es va dirigir amb cotxe a Görlitz, a l’Alta Silèsia, on l’1 de març havien aconseguit una victòria militar, acompanyat de fotògrafs del seu Ministeri per pronunciar a la plaça del mercat una sèrie de discursos i per presidir una desfilada de tropes regulars, membres de la Volkssturm i les Joventuts Hitlerianes. Abans, Goebbels es va reunir amb el cap de la circumscripció, Bruno Malitz, que havia dut la defensa de la ciutat de Lauban, desallotjada de les tropes soviètiques. L’endemà, Goebbels va arribar a Gorlitz i es va entrevistar amb el comandant Ferdinand Schörner, que tenia uns mètodes disciplinaris extremadament brutals prohibint el retrocés sota la pena de mort. Schörner havia comprat la fanàtica propaganda de Goebbels i Hitler. Junts varen visitar la ciutat de Lauban i, passejant per la ciutat, el ministre va poder observar els tancs soviètics destruïts i va quedar molt impactat quan va saber que civils havien matat a uns soldats soviètics a cops de pala. Després, Goebbels va condecorar als membres de les Joventuts Hitlerianes i, a la plaça de la ciutat, ell i el comandant varen fer una crida a la població perquè continuessin lluitant. Després de la visita de Goebbels, Schörner va llançar un atac per conquerir la ciutat de Striegau, a 40 quilòmetres a l’oest de l’envoltada ciutat de Breslau. Però Schörner, que seria l’últim mariscal del Tercer Reich, ja no tindria la mateixa sort.

El dia 11, Goebbels es va reunir amb un Hitler desanimat, que li va dir que les seves ambicions tenien que ser un exemple que poguessin seguir les futures generacions posteriors a les crisis i tensions militars, de la mateixa manera que ells havien tingut que mirar cap als antics herois de la història. Frederic el Gran va ser el seu exemple. Precisament, les restes de l’antic monarca prussià, juntament amb les de Frederic Guillem i les del president Paul von Hindenburg, varen ser transportades a una mina de sal de Turíngia per ser guardades. A la nit següent, segurament pensant en els seus llegats, Goebbels li va regalar a Hitler un exemplar de Frederic el Gran de Thomas Carkyle. El dictador es va posar molt content pel regal i li va dir que Alemanya s’havia de guiar per grans models i li va assegurar que Frederic era el millor exemple. Hitler tenia en la seva habitació del búnquer una pintura del monarca i, segons es diu, es passava llargues estones contemplant-lo i murmurant. Respecte a la guerra, Hitler li va explicar que estava molt orgullós de Schörner i li va confessar que pensava ascendir-lo a mariscal. El dictador també li va confessar que Himmler l’havia fallat com a comandant militar del Vístula, ja que el culpava d’haver perdut Pomerània. Precisament Guderian, amb qui tant s’havia discutit, l’havia avisat que no era una bona idea posar a Himmler com a comandant d’un Exèrcit per la seva inexperiència.

El dia 13, Goebbels va enviar un telegrama al coronel Berger perquè agraís a totes les tropes del cap de pont del riu Neisse per la seva col·lecta i donatiu de més d’un quart de milió de Reichsmarks per l’obra Socors d’Hivern. Aquella nit la ciutat de Berlín va ser durament bombardejada. 2.500 berlinesos varen morir i 20.000 es varen quedar sense casa. El Ministeri de Propaganda va quedar pràcticament destruït. Avui en dia encara es conserva en gran part, sobretot la façana que donava a la Mauerstrasse, que ha quedat pràcticament intacte. Un cop acabat l’atac, Goebbels es va passejar per les runes del seu antic Ministeri amb els seus col·laboradors per intentar salvar alguna cosa. Llavors va rebre una trucada de Hitler en què li demanava que es reunís amb ell en el búnquer. Un cop reunits, Goebbels va criticar amb duresa a Göering una vegada més per haver permès aquells atacs. Però Hitler, que li va ordenar que posés en marxa consells de guerra ambulants, no estava per crítiques i li va parlar de les divisions amb les que volia estabilitzar el front oriental i fer retrocedir als nord-americans en el front occidental. També el dictador li va parlar de la guerra submarina, que volia intensificar, i va dir que esperava que els caces a reacció, els Me-262, l’Oreneta, estiguessin a punt per atacar. Però el conflicte estava decidit. La Wehrmacht retrocedia per tots dos costats i els combats s’estaven produint al riu Rin i Òder.

El dia 15, Goebbels es va reunir amb Speer, que aquest li va manifestar la seva oposició a la política de guerra cremada, l’Ordre Neró, que Hitler havia engegat, i va dir-li que no corresponia en el govern tallar en el poble el fil de la vida en l’alimentació i en l’economia. Goebbels compartia la visió de Hitler i creia que aquella ordre podria frenar l’avanç de les tropes aliades. A més, pel ministre de Propaganda era culpa de la població que Alemanya es trobés com es trobava i, per tant, havien d’assumir les conseqüències. L’endemà, Goebbels es va tornar a reunir amb Hitler, que no sabia que Speer estava actuant a la seva esquena, que li va dir que havia dirigit una reprimenda excepcional contra Himmler per haver perdut Pomerània. Goebbels va escriure aquell dia sobre el cap de les SS:

Per desgràcia, ha sentit la temptació de buscar els llorers militars però ha fracassat per complert. Amb això només aconseguirà bona reputació política.

El migdia del 19, Goebbels va rebre una trucada de Hitler que volia saber la situació a Berlín i esperava que s’haguessin construït més caces Me-262 per la defensa de la capital. Goebbels li enviaria al cap de dos dies un informe sobre la reforma de la Luftwaffe i li va explicar que l’aviació alemanya no podria fer res per aturar l’avanç Aliat. Aquell mateix dia, Goebbels va decidir que era millor no mencionar que els soviètics acabaven de conquerir la ciutat de Kolberg. No calia espantar al poble berlinès, va creure. L’endemà va rebre l’ambaixador hongarès Meczer, que li va relatar les atrocitats que cometien les tropes soviètiques a la població civil: violacions, saquejos, assassinats… La nit del 22, es va reunir amb Hitler i Walther Hewel, que aquest els va explicar que els intents de buscar la pau amb els Aliats per part de Von Ribbentrop havien fracassat perquè ho havia intentat amb els suecs enlloc de amb els britànics. Quan Hewel es va retriar, Goebbels i Hitler varen parlar a soles durant dues hores. El dictador va reconèixer la derrota en el Sarre i va acceptar el seu error de nomenar massa tard a Albert Kesselring, antic comandant del Grup d’Exèrcits C i un dels 27 militars que havien sigut guardonats amb la Creu de Ferro amb Fulles de Roure, Espases i Diamants, com a comandant en cap de les forces occidental. Seguidament, va dir que gràcies a que Roosevelt havia acceptat en la Conferència de Ialta les prestacions de Stalin de deportar els presoners alemanys en camps de treball de la Unió Soviètica faria alimentar la moral dels soldats alemanys alhora de lluitar. Finalment, va afirmar un cop més que encara creia que la situació podria canviar i estava convençut que la coalició aliada es trencaria i que Alemanya es tornaria a reforçar. Les Oficines de Propaganda, però, informaven de que la majoria de la població ja no creia en la victòria.

El dia 25, Goebbels va rebre la súplica del gauleiter Erich Koch, l’antic comissari d’Ucraïna, de que enviés les tropes de Prússia Oriental a la ciutat de Königsberg, on segons el gauleiter podrien resistir millor. Goebbels no li va contestar i va escriure una carta a Hitler on li va proposar simplificar les forces aèries en tota la seva organització de manera que es pogués eliminar el treball de Göering. Hitler li va atorgar plens poders per iniciar les seves mesures. Goebbels era de facto l’home més poderós d’Alemanya, tot passava per les seves mans en un país incontrolable, un Estat que ja no existia com a tal. Dos dies més tard, el dia que varen llançar l’últim V-2 sobre la Gran Bretanya, Goebbels va començar a ocupar-se de l’Operació Wehrwolf destinada a formar grups de guerrillers, a l’estil dels partisans, que reunia els últims fanàtics nazis. Otto Skorseny n’havia de ser un dels caps.

El migdia del 27, Goebbels es va tornar a reunir amb Hitler per pressionar-lo perquè dirigís un discurs per la ràdio de 10 o 15 minuts. Enmig de la conversa, Hitler li va tornar a explicar que confiava en els nous Me-262 per canviar el transcurs del conflicte. Goebbels, que encara volia més poder, li va demanar treure fora del govern a homes com Von Ribbentrop i Göering. Després de la reunió, Goebbels va donar instruccions a la premsa i la ràdio perquè parlessin amb duresa dels Aliats occidentals. L’endemà va passejar durant una hora amb Hitler entre les ruïnes del jardí de la Cancelleria per tornar-li a insistir en pronunciar un discurs per la ràdio. Hitler no ho volia fer, no tenia res positiu a oferir, però finalment va acceptar la demanda del seu amic. El dia següent, Goebbels es va ocupar de la Wehrwolf, la seva guerrilla, i estava ansiós per assumir-ne el comandament. Al migdia es va reunir amb Ley, que estava content perquè Hitler li acabava d’aprovar els plans de la Freikorps, una altra milícia, però Goebbels li va fer passar de cop el bon humor dient-li que no estava gens d’acord en la creació d’aquell grup de guerrillers voluntaris, ja que creia que perjudicaria a les milícies que volia crear i li va demanar que canviés els seus plans. A la nit, Ley va modificar els seus plans de la Freikorps.

El migdia del 31, Goebbels es va tornar a reunir amb Hitler, que aquest li va anunciar que havia enviat en el front occidental uns 160 batallons perfectament armats i li va prometre que aviat disposaria de la Freikorps Adolf Hitler. Però el dictador també li va explicar que estava molt preocupat per la situació a Hongria, on les unitats soviètiques havien destrossat al 6º Exèrcit de Josef Dietrich i ja es trobaven a la frontera alemanya. Patia perquè si perdien Hongria ja no tindrien petroli. Però, durant la reunió, Goebbels va tenir un fort disgust quan Hitler li va dir que no pronunciaria el discurs per la ràdio perquè ja no tenia res més a dir. Sabia que tot havia acabat, només li faltava reconèixer-ho.

El primer dia d’abril, Goebbels va rebre el gauleiter de Karlsche, Robert Heinrich Wagner, que li va entregar un informe on explicava, entre altres coses, que la moral de la població havia baixat molt i que ja es criticava obertament a Hitler. Pràcticament ningú es saludava amb l’habitual Heil Hitler!. Dels Aliats, l’informe deia que la gent no tenia por dels occidentals i que inclús se’n alegraven de la seva arribada perquè amb ells se sentien protegits dels soldats soviètics. Molts pobles i ciutats penjaven llençols blancs en veure els nord-americans i, inclús, desarmaven als soldats alemanys que volien oferir resistència. Després de llegir l’informe, Goebbels va analitzar els bombardejos que hi havia hagut i va ordenar que es llancessin vells avions en atacs suïcides contra els avions Aliats. Entre el 50% i el 90% dels pilots de caces es varen oferir com a voluntaris, entre ells Hanna Reitsch, la pilot de proves del Reich que havia participat el 1944 en la creació d’una unitat kamikaze anomenada SS-Selbstopferkommando Leonidas i que Goebbels havia utilitzat les seves gestes per la seva propaganda. El migdia del dia següent, Goebbels va rebre una trucada del mariscal Kesselring, que li va explicar que s’haurien d’esperar tres o quatre dies perquè les mesures de represàlies contra les desercions donessin els seus fruits. En total varen executar a 15.000 desertors alemanys. Per evitar que la gent no posés resistència i els soldats no desertessin, el Ministeri de Propaganda va distribuir fulls de mà entre les tropes i la població per demanar-los que lluitessin fins al final. A la tarda va començar a funcionar la Wehrwolf i, a la nit, Goebbels va emetre un missatge on va demanar al poble que lluités per la seva llibertat. El dia 4, Goebbels va escriure una pauta, firmada per Hitler, perquè la seguís tota la premsa. Entre altres coses, va ordenar que tota la política de propaganda i informació fes créixer la resistència, l’esforç bèl·lic i la moral del poble i de l’Exèrcit, i volia que fessin veure en el poble que l’enemic occidental perseguia uns objectius infames i diabòlics. Goebbels també va ordenar que es divulguessin totes les gestes realitzades pels soldats en el front. Goebbels aquell dia era crític amb moltes decisions que s’havien pres fins llavors i en el seu Diari va criticar que Bormann hagués convertit la Cancelleria del Partit en la Cancelleria del paper per la quantitat de decrets i ordres que enviava en els gauleiters, enviament que trobava inútil enmig d’una batalla. Dos dies més tard, Goebbels va aprofitar un discurs a les tropes per dir que el destí els havia enviat, fent referència a Hitler, a aquest home perquè poguessin donar testimoni d’aquell miracle. Un cop més utilitzava el llenguatge religiós. El dia 8, Goebbels va ser informat per Ernst Wilhelm Bohle que el Auswärtiges Amt havia intentat sense èxit negociar la pau amb els Aliats a Suècia, Suïssa i Espanya. Segons Bohle, la Gran Bretanya no hi estava gaire interessada i molt menys els Estats Units, però, en canvi, amb la Unió Soviètica hi havia més esperances, tot i que exigien el control de Prússia Oriental. Aquella informació el devia refermar més en la seva tesi de que havien d’haver negociat amb els soviètics enlloc de amb els occidentals, tal i com feia i intentava Himmler. El cap de les SS, quan es va acomiadar del doctor Kersten el 20 d’abril, li va dir que Goebbels i Bormann no havien sigut bons consellers per Hitler i que ell havia patit molt durant aquell temps perquè no s’havia fet el que ell volia.

El 12 d’abril de 1945, el president Franklin Delano Roosevelt va morir a Warm Spring per un infart cerebral. En aquells moments Goebbels estava de viatge en el front del Òder per visitar el quarter general del 9º Exèrcit a Küstrin, on va repartir cigarretes i aigua ardent. Allí va rebre la trucada de Semler, que li va demanar que tornés a la capital perquè Roosevelt havia mort. Goebbels va quedar eufòric, aquesta no se l’esperava, i va trucar a Hitler per dir-li que era una senyal i que estava convençut que guanyarien. Goebbels li va dir que estava escrit en les estrelles que la segona meitat d’abril seria per ells un moment decisiu. El ministre li va aconsellar que enviés a Speer, la cara amable del règim a l’exterior, com a emissari personal davant del nou president nord-americà, Harry S. Truman, per negociar la pau. Ràpidament la ràdio alemanya va anunciar la mort de Roosevelt dient que passaria a la història com l’home que havia volgut la guerra i com el President que havia aconseguit portar al poder a la Unió Soviètica. En el búnquer es va celebrar amb entusiasme i amb xampany la mort del 32è president nord-americà, l’únic que havia aconseguit ser relegit en quatre ocasions.

El 15, el dia que Roosevelt era enterrat a Hyde Park, el Das Reich va publicar el penúltim article de Goebbels on afirmava la seva confiança cap a Hitler i va dir que els alemanys tenien que resistir contra un enemic que va definir com a sanguinari i venjatiu tant a l’est com a l’oest.

El dia 17, després de detenir el dia anterior a l’antic metge de Hitler, el doctor Karl Brandt, per fugir cap a l’oest per entregar-se als Aliats occidentals, Hitler va convocar un judici presidit per Goebbels, que el va condemnar a mort, tot i que la sentència no es va efectuar perquè es va anar posposant fins al final de la guerra. Tot i això, Brandt serà ajusticiat pels Aliats després de la guerra. Aquell dia, en les restes del Ministeri de Propaganda, Goebbels va augurar en un discurs dirigit al seu personal que al cap de 100 anys projectarien una pel·lícula en color que descriuria aquells dies que estaven passant. Llavors, va dir que tot el món tenia una oportunitat d’elegir el paper que interpretaria en la pel·lícula i va assegurar que seria una pel·lícula excel·lent. Goebbels els va encoratjar a que es mantinguessin ferms, tot i que tenien els soviètics a les portes de Berlín, concretament en els turons de Seelow, ja que pensava que 100 anys més tard el públic no els xiularia quan apareguessin a la pantalla. Després, el ministre va enviar les tropes més aptes per defensar la ciutat en autobusos de l’empresa berlinesa de transports. L’endemà a la tarda, Goebbels va confirmar l’orde de treure de la ciutat a totes les unitats de la Volkssturm perquè es reunissin amb el 9º Exèrcit, la gran esperança de Hitler, i reforcessin la línia defensiva. Tothom veia aquella mesura com inútil, ja que s’enviava a la batalla a nois de 15 i 16 anys sense formació militar, els més fanàtics.

El dia 19, com cada any, Goebbels va preparar l’aniversari de Hitler. Durant el seu tradicional discurs radiat d’aquell dia, Goebbels va dibuixar un panorama terrible per ells i va definir a Hitler com el defensor del món civilitzat, mentre intentava atemorir a la població descrivint el bolxevisme com un règim terrible. El dia de l’aniversari, Berlín estava en runes i assetjada pels soviètics. Hitler va rebre poques cartes i els diaris sortien només amb una pàgina commemorant l’aniversari. Goebbels va emetre un discurs on va explicar que mentre Roosevelt havia mort, Hitler continuava lluitant com sempre i va afirmar que la salut del líder alemany era immillorable, cosa totalment falsa. Va demanar a la població que creguessin amb ells, però els berlinesos no estaven per l’aniversari del qui havia sigut el seu líder i sortien al carrer en busca d’aliments. En el búnquer, on s’hi varen reunir tots els ministres per festejar l’aniversari per últim cop, Goebbels va acompanyar a Hitler al jardí i el va ajudar a pujar les escales, ja que respirava amb dificultats i coixejava. Un cop varen tornar dins es va continuar celebrant l’aniversari i allí Hitler va prendre la decisió de formar dos comandaments, el meridional i el septentrional, i va ordenar que es fessin els preparatius per una ofensiva des del nord contra les tropes soviètiques que s’aproximaven a Berlín. Però en aquells moments arribaven missatges de que els soviètics ja estaven al sud de la ciutat. Veient que la situació era indefensable, tothom li va demanar que marxés de la ciutat. Göering, que tenia presses per marxar cap a Berchtesgaden i anava vestit com un general nord-americà, li va dir que si volia podia venir amb ell i podria dirigir encara un Exèrcit amb bon estat, però que havia de prendre ràpid la decisió perquè només quedava una carretera oberta, la Bayerischer Wald, direcció sud. Hitler, de males maneres, li va dir que ell volia una cosa molt diferent a la que ell desitjava. Llavors, Goebbels, Himmler, Von Ribbentrop i Döenitz també varen intentar sense èxit convèncer a Hitler perquè marxés, però el dictador repetia una vegada i una altra que s’havia de quedar per aconseguir la victòria a Berlín. Més tard, Goebbels va rebre una trucada del ministre d’Estat Otto Meissner des de Mecklemburg per dir-li que havia traslladat la cancelleria presidencial per conservar la llibertat d’acció. Enrabiat com mai, ell no havia pres aquella decisió derrotista, Goebbels li va respondre cridant que lamentava no poder fer el que havia volgut fer durant dotze anys: escopir-li a la cara. Goebbels oblidava que Meissner, juntament amb Oskar von Hindenburg, havia sigut una figura clau perquè Hitler fos designat canceller.

L’endemà, Goebbels es va dirigir al seu Ministeri i va ordenar, en qualitat de comissari del Reich per la defensa de Berlín, que ningú abandonés la capital si estava en condicions d’agafar una arma. Després de fer la visita va pujar en el seu Mercedes descapotable, que l’esperava a la Wilhelmplatz, i es va dirigir al búnquer, a molts pocs metres, per celebrar una reunió. En aquells moments es veien a l’Unter den Linden els primers morts provocats per l’artilleria soviètica i la Cancelleria estava en runes, com tota la ciutat. A les onze del matí va començar la reunió, on hi havia Goebbels, Hitler i Von Ribbentrop, que aquest només pensava en marxar de la capital. El dictador va insistir de que el 9º Exèrcit del comandant Theodor Busse continués mantenint una línia de front, tot i que en realitat s’estava enfonsant per moments. Hitler estava allunyat de la realitat i va parlar del 3º Cos de les SS Germanische del tinent general Felix Steiner, que es trobava en el nord-oest d’Eberswalde, com un important Exèrcit quan en realitat només eren tres batallons amb uns quants tancs. Quan va acabar la reunió, Goebbels va tornar al seu Ministeri per fer la seva última conferència. En la sala de projeccions de Goebbels a la Hermann-Göering-Strasse es varen reunir uns 400 homes per escoltar l’última conferència de Goebbels, que es va fer sota veles. El ministre portava un vestit negre i quan va començar es va deixar caure en una butaca. Al principi del seu discurs va dir que el poble alemany havia fracassat i el va culpar de la derrota. Increpats, alguns dels seus col·laboradors el varen intentar interrompre enfadats, però Goebbels els va dirigir una gèlida mirada que els va fer callar. Llavors es va posar dret i va caminar cap a la porta decorada d’or i va dir que quan es retiressin de l’escenari el món tremolaria. Després d’un silenci, tots els presents es varen posar drets, varen guardar silenci i varen marxar un per un. L’artilleria russa bombardejava aquell moment la Wilhelmstrasse. El locutor Hans Fritsche va sortir de la conferència tan preocupat que es va dirigir a la llar del ministre per tenir més informació, però allí ja no hi havia Goebbels, només uns oficials de les SS i dues secretàries. El cap de l’oficina del Ministeri, Kurt Hamel, li va dir que Goebbels havia tornat al búnquer i que tot havia acabat. A les cinc de lat tarda, Goebbels es va dirigir per ràdio al poble berlinès per demanar-los que lluitessin fins al final i els va animar dient que no tot estava perdut.

El dia 22, Goebbels va rebre una trucada de Hitler en el palau ministerial. El dictador se sentia traït per Göering, que havia volgut agafar les regnes del poder des de Berchtesgaden, i volia el seu amic al seu costat amb la seva família, que vivien en el subterrani del Ministeri de Propaganda. Magda i els nens viurien en la zona del búnquer més apartada i Joseph ocuparia una habitació a prop de la de Hitler, la que havia sigut del doctor Theodor Morell. Al cap d’una estona, Goebbels ja estava reunit amb Hitler a porta tancada en una habitació del búnquer. Va ser en aquell moment quan el ministre li va explicar el seu desig de suïcidar-se juntament amb la Magda i els seus fills. Més relaxat parlant amb el seu amic i sabent que el seguiria fins al final, Hitler li va entregar la insígnia daurada del partit nazi que sempre portava a la guerrera. Emocionat, Goebbels va fer publicar en el diari Berliner Morgenpost el titular de que Berlín començava la lluita defensiva sota la llei del front i va fer una crida a la població perquè lluitessin fins al final. Bormann li va insistir de que aconsellés a Hitler perquè fugís, però Goebbels el va ignorar i es va dirigir a la secretària de Hitler, Traudl Junge, amiga de Magda, per dir-li que arribaria més tard amb la seva esposa i els seus fills. Goebbels li va admetre en el mariscal Schörner que s’asseguraria que el cadàver de Hitler no caigués en mans enemigues com un trofeu. Minuts més tard, dos cotxes oficials conduïts pel xofer del ministre, el tinent Günter Rach, i pel seu ajudant, el capità de les SS Günther Schwägermann, varen recórrer els pocs metres que separaven la Hermann-Göering-Strasse de la Cancelleria passant per davant de milers de runes. En ells hi viatjaven els sis fills dels Goebbels: Helga, Hilde, Helmuth, Holde, Hedda i Heide, que varen baixar per les escales del búnquer en doble fila i amb cara de tristor. L’arribada dels nens al búnquer va ser un xoc per la majoria dels presents que vivien en un ambient de bogeria i sense disciplina. Alguns anomenaven el búnquer El dipòsit de cadàvers. Tots eren conscients que moririen a mans dels seus pares. La família va ocupar cinc petites habitacions, entre elles les del doctor Morell i Karl Jesko von Puttkamer, que havien d’abandonar el búnquer. Hitler es va reunir amb la Magda i li va recomanar que volés a Baviera a bord d’un aparell que marxaria aquella nit des de l’aeroport de Gatow, al sud-oest de la ciutat. Conscient del final que l’esperava i fidel al seu amor cap a Hitler, va rebutjar l’oferta perquè creia que era el seu deure està allí, al costat del Führer.

El dia 23, els soviètics avançaven per Berlín i l’emissora Werwolfsender, portaveu especial de Goebbels, va fer una crida als membres de la Wehrwolf de Berlín i Brandenburg perquè lluitessin contra els soviètics. En el búnquer, quan el personal intentava fugir d’allí per buscar refugi, va aparèixer per sorpresa de tots Speer, que es volia acomiadar de Hitler. L’últim cop, el dia de l’aniversari, amb tants ministres no es va poder acomiadar com ell havia volgut. Hitler havia sigut el seu amic i creia que s’havien d’acomiadar com amics. En aquells moments Magda estava enfonsada al llit, pàl·lida d’un atac d’angines. El seu marit no se’n separava ni un minut, inclús quan Speer la va anar a visitar per saber com es trobava no la va deixar amb l’antic arquitecte que havia de construir la nova Berlín. L’ambient era cada cop més insostenible i depriment en el búnquer. Les notícies que arribaven en aquells instants parlaven de combats acarnissats en els barris est i sud de la capital. Diversos barris del nord ja havien caigut en mans dels soviètics. El 25, amb Speer ja fora, Goebbels va participar en la reunió del dia amb Hitler, que va dir que només a Berlín podia aconseguir la victòria i que era inútil fugir perquè a on el volien enviar no tenien ni armes ni influència. Llavors, Goebbels va explicar que podien aconseguir la victòria final i Hitler va rematar la frase del seu ministre dient que si fugia tal i com molt li demanaven seria el final del nacionalsocialisme i del Reich. En canvi, creia que si conservava la capital potser els britànics i els nord-americans lluitarien juntament amb Alemanya contra els bolxevics. També va explicar que tenia esperances de que la reunió de San Francisco acabés dividint els Aliats i estava convençut de que ell podria donar un fort cop contra els soviètics i recuperaria el lideratge perdut. Hitler li va dir a Goebbels que ara veia una possibilitat d’esmenar la història obtenint un triomf per tal de recuperar la reputació personal, ja que si no tenia clar que haurien viscut per res.

La tarda del 26, per ordres de Hitler varen arribar al búnquer Ritter von Greim, el comandant de la Luftwaffe al front oriental, que havia de substituir Göering després de la seva traïció, i Hanna Reitsch. Von Greim va entrar en llitera per una ferida a la cama durant el seu impressionant vol que va acabar just davant la Porta de Brandenburg i amb els soviètics ja al Tiergarten. Magda va ser la primera en rebre’ls i estava tan emocionada en veure’ls que no va poder contenir les llàgrimes i petonejar a Hanna per la seva lleialtat a Hitler. De seguida varen dur a Von Greim al quiròfan, on el metge de Hitler li va curar les ferides de la cama i després va rebre la visita del dictador, que el va nomenar, per sorpresa de Von Greim, cap de la Luftwaffe. L’endemà, Goebbels va ser present a l’última conferència informativa registrada, on Hitler va anunciar que es quedaria a la ciutat fins al final. Durant tota les sessió es va parlar de les possibilitats que hi havia que l’Exèrcit de Walther Wenck pogués entrar a la ciutat. Havia arribat a les afores de Potsdam, però només disposava de tres divisions. Hans Krebs, que havia de substituir a Guderian com a comandant de l’Exèrcit de Terra però que un accident de cotxe el va deixar sense el càrrec, va informar, però, que s’estaven produint combats en el centre de Berlín. Els soviètics ja havien arribat a l’Alexanderplatz. Goebbels es va irritar perquè sabia que els soviètics també avançaven cap a la Potsdamer Platz. Hitler irònicament va comentar que ell estava a la Potsdamer Platz i no a Potsdam. Voss, l’enllaç de Döenitz amb Hitler, li va assegurar que Wenck arribaria a temps. A la tarda es va celebrar una altra reunió després de que el general de brigada Wilhelm Mohnke anunciés que els primers carros de combat soviètic estaven a punt d’entrar a la Wilhelmplatz. En aquesta reunió Hermann Fegelin, ajudant de Himmler i cunyat de Hitler, no es va ni presentar. Krebs ara calculava que entre 24 i 26 hores els soviètics serien al búnquer. Hitler es va lamentar de la catastròfica situació i va culpar al 9º Exèrcit de no seguir les seves ordres de travessar les línies soviètiques. Sabent que era el final, va parlar amb Goebbels per recordar totes les gestes que havien fet en el passat i li va assegurar que es penedia d’haver sigut tan bo quan havia dit que havia pujat al poder per la via legal. Mentrestant, Reitsch va ser presentada als ocupants del búnquer. En el laberíntic búnquer hi havia en aquells moments la família Goebbels, el secretari Naumann, Bormann, Hewel, Voss, Krebs, Burgdorf, els pilots Hans Baur i Baetz, Eva Braun, el doctor Stumpfegger, el coronel Nicolaus von Below, el doctor Lorenz, les secretàries Gerda Christian, Traudl Junge i Ilse Krueger, així com diversos SS. A la nit, Magda va demanar en el metge de les SS, Helmuth Kunz, que l’ajudés a matar als seus sis fills perquè tant ella com el seu marit es suïcidarien després de que ho fes Hitler. Kunz es va mostrar d’acord en ajudar-la. Veient la passió cap a ell, com sempre l’havia tingut, i pel que representava, Hitler li va entregar a Magda la banda daurada del NSDAP com a mostra d’admiració.

El dia 28, Hanna Reitsch i Von Greim marxaven del búnquer amb l’ordre d’enviar tots els aparells possibles a Berlín. Tots els del búnquer els varen entregar records i varen escriure breus missatges per familiars, amics o coneguts (Hanna va dir que ella i Von Greim varen destruir tots els missatges excepte dues cartes que varen escriure els Goebbels per al fill gran de la Magda, en Harald). Magda a part li va donar un anell de brillants que es va treure del dit perquè el conservés com a record seu. Un cop tots es varen acomiadar, Hanna va ajudar a Von Greim, que anava en crosses, a pujar les escales de formigó. Després de que marxessin, Hitler va demanar un funcionari per poder-se casar amb Eva aquella mateixa nit. Li volia agrair la seva fidelitat cap a ell. Goebbels li va fer portar a la sala privada de Hitler, Walther Wagner, un oficial del Gau de Berlín, que tenia la potestat per celebrar una boda civil, que va arribar al búnquer amb un vehicle blindat després de que l’anessin a buscar en una trinxera a prop de la Friedrichstrasse quan estava lluitant en qualitat de membre de la Volkssturm.

Però, a mitja tarda, va arribar al gran cataclisme quan varen arribar notícies a través del Servei de Premsa del Ministeri de Propaganda que deien que Himmler havia negociat la rendició amb els Aliats occidentals. Ràdio Estocolm va anunciar en un comunicat que el cap de les SS estava establint contactes amb els Aliats occidentals. Al principi Hitler no s’ho va a voler creure, però ja havia començat a desconfiar de les SS quan Steiner no havia vingut a Berlín com havia ordenat. Per treure’n l’aigua clara va trucar a Döenitz, que aquest va trucar a Himmler per preguntar-li si eren certs aquells rumors. Himmler ho va negar. A la nit, però, l’agregat de la premsa Heinz Lorenz va arribar al búnquer amb un informe de l’agència Reuters, emès per la BBC de Londres i confirmat per Estocolm, que confirmava que Himmler estava negociant. L’informe va passar primer a mans de Bormann, que estava assegut al costat de Goebbels, i va donar un altre informe a l’ajudant Heinz Linge perquè li entregués a Hitler. Aquella confirmació va fer esclatar de ràbia a Hitler, que es va reunir amb Goebbels i Bormann a la seva habitació per tenir una llarga conversació. La traïció de Himmler el va trastocar, era el seu millor deixeble, i va fer detenir al seu cunyat, Fegelin, perquè creia que amb Himmler havien maquinat un pla per assassinar-lo. Per ser el seu cunyat pensava enviar-lo a lluitar amb les tropes del general Mohnke, però el seu ajudant, Otto Günsche, i Bormann el varen convèncer perquè l’entregués a un consell de guerra, que el va condemnar a mort.

A la una de la matinada, Hitler es va casar amb Eva en una cerimònia civil per deixar constància de que Eva era oficialment la dona del dictador i li reconeixia la seva fanàtica lleialtat. La boda va tenir lloc en el petit saló de conferències i,0a més de la parella i de Wagner, i havia els dos testimonis: Goebbels per part del nuvi (Hitler va ser el testimoni de Goebbels en la seva boda) i Bormann per part de la núvia, tot i que no se suportaven. Hitler portava la seva guerrera habitual i Eva anava maquillada i duia un vestit negre de seda, unes elegants sabates, un collaret de perles i en el seu cabell duia lligat dos fermalls d’or i en el canell esquerre lluïa un rellotge de platí incrustat de diamants. Quan va acabar l’acte, la parella va sortir al passadís de conferències per rebre les felicitacions dels generals i de les secretàries que s’havien quedat i, tots junts, ho varen celebrar bevent xampany. Wagner va ser tornat a la trinxera d’on havia sortit i mai més es va saber res d’ell. La parella va donar la mà a tots els presents i després es varen retirar a les habitacions privades, on varen ser convidats a entrar-hi els Goebbels, Bormann, els generals Krebs i Burgdorf, Von Below, Arthur Axmann, la cuinera Constanze Manziarly i les dues secretàries Junge i Christian. Hitler els va explicar el motiu de l’enllaç, remarcant la fidelitat d’Eva, i va afirmar que ell li recompensava casant-se amb ella. També va dir que es suïcidarien aviat i va donar instruccions perquè es guardés un bidó de gasolina a la sortida del búnquer per cremar els seus cossos. Després, Hitler es va emportar a Junge a una habitació per escriure el seu testament davant de Goebbels i Bormann com a testimonis. Mentre dictava el seu testament, a la cantina es va celebrar un ball per la boda. El testament, anomenat Testament Polític, Hitler no va mostrar cap tipus de penediment, va culpar als jueus de tot i va forçar a continuar amb la guerra i a seguir lluitant per mantenir les lleis racials i la lluita contra els jueus. La segona part del testament dictaminava l’expulsió del NSDAP de Göering i Himmler i nomenava a Döenitz president del Reich i Goebbels canceller del Reich. En el nou govern tampoc hi havia Speer, que segons sembla li hauria dit a Hitler en l’última entrevista en el búnquer que havia desobeït les seves ordres de terra crema, i a Von Ribbentrop. Després, Hitler va dictar el seu Testament Privat. A les quatre de la matinada, Junge va acabar de mecanografiar el testament i Christian el va acabar de passar a màquina perquè fos firmat per Goebbels, Bormann i els generals Krebs i Burgdorf. Després de que Hitler se’n anés al llit, Junge va pujar a la planta alta del búnquer per aconseguir menjar per als fills dels Goebbels. A continuació, Goebbels va demanar molt emocionat i amb llàgrimes als ulls a la Junge que redactés el seu testament anomenat l’Apèndix al Testament Polític del Führer, on va dir que tot i que Hitler li havia ordenar que marxés de la capital per formar part com a canceller d’un nou govern, per primer cop es negava a obeir una ordre de Hitler. En el testament també va explicar que amb la seva esposa Magda i en nom dels seus sis fills no deixarien Berlín i que posarien fi a les seves vides. A més, va dir que en el deliri de la traïció que rodejava a Hitler en aquells decisius dies tenia que haver-hi almenys uns pocs que es mantinguessin fidels a ell inclús fins a la mort, tot i que això contravingués a una ordre formal del Testament Polític de Hitler. Goebbels va acabar de firmar el document a les cinc de la matinada. El document diu així:

Apèndix de Goebbels El Führer m’ha ordenat deixar Berlín si s’enfonsa la defensa de la capital del Reich, i formar part i dirigir el govern nombrat per ell. Per primer cop en la meva vida, tinc que rebutjar categòricament aquesta ordre. Deixant a una banda el fet que, basant-nos en els sentiments de companyonia i de lleialtat personal, mai podríem deixar sol al Führer en el seu moment de més necessitat, jo em veuria a mi mateix, durant la resta de la meva vida, com un vil traïdor i un vulgar malfactor; perdria el respecte que em dec a mi mateix, així com el respecte dels meus compatriotes, que em seria indispensable si he de prestar-los en el futur algun servei per la reconstrucció de la nació i de l’Estat alemany. En el malson de traïcions que rodejar al Führer en aquests crítics dies de la guerra, ha d’haver-hi com a mínim algunes persones que li donin suport incondicionalment fins la mort, encara que això contradigui l’ordre formal i, des del punt de vista material, plenament justificable, que dicta en el seu testament polític. Crec, per consegüent, que amb això estic fent el millor servei que puc prestar al poble alemany. En els durs temps que ens esperen, els exemples seran més importants que els homes. Sempre es trobaran homes que mostrin a la nació el camí per sortir de les tribulacions; però per una reconstrucció de la vida nacional serà impossible si no s’inspira en exemples clars i fàcilment comprensibles.  Per aquesta raó, juntament amb la meva esposa i en nom dels meus fills, que són massa joves per poder parlar per ells mateixos i que, si tinguessin edat suficient, donarien suport sense reserves aquesta decisió, expresso la meva decisió inalterable de no deixar la capital del Reich inclús en el cas de que aquesta caigui, i de posar fi, al costat del Führer, a una vida que per a mi, personalment, no tindrà cap valor si no puc entregar-la al servei del Führer i viure-la al seu costat.A la tarda, Hitler va ordenar que tots els gossos del búnquer es matessin a trets de revòlver, fet que va fer plorar als sis fills dels Goebbels, que es passaven les estones jugant amb aquells animals. Magda els va intentar consolar dient-los que aviat tots anirien amb l’oncle Adolf. Blondi, la gossa especial de Hitler, va ser assassinada amb una ampolla de cianur.                El 30 d’abril de 1945 era el dia elegit per Hitler per suïcidar-se. El dictador va anar a veure a Magda, que estava molt afectada, per consolar-la i donar-li ànims. Ella el va intentar convèncer desesperadament de que abandonés la capital per continuar lluitant, però Hitler li va dir que tot ja estava decidit. En el mateix moment, Goebbels es va reunir amb Eva Hitler per parlar sobre com seria el final de les seves vides. Pels voltants de les tres de la tarda, Hitler va sortir de la seva habitació acompanyat per Eva i es varen quedar dempeus en el passadís de l’avantsala, on Günsche havia reunit l’entorn més íntim del dictador: Goebbels, Bormann, els generals Krebs i Burgdorf, i les dues secretàries. La parella es va acomiadar de tots donant-los la mà i llavors varen tornar a les habitacions. Magda no va voler veure aquella escena i es va retirar a la seva habitació amb els seus sis fills. En aquell moment es va desallotjar el búnquer inferior i Günsche es va quedar juntament amb dos oficials de les SS al passadís vigilant que Hitler pogués conservar els seus últims moments en privat. Abans, Eva, exercint per primer cop de primera dama, paper que havia fet Magda, va anar a veure Magda, que estava plorant. Quan Eva va entrar a l’habitació de Hitler, Magda va sortir desesperada de l’habitació i va cridar que desitjava veure a Hitler. La porta estava vigilada per Günsche i Linge, però ella va aconseguir apartar a Günsche i va obrir la porta. Hitler, sense manies, la va fer sortir de l’habitació. Magda va tornar a la seva habitació frustrada i plorant.                A les tres de la tarda, Hitler i Eva es varen suïcidar. A fora l’habitació esperaven Bormann i Linge, seguit de Goebbels, Günsche i Axmann, que van obrir la porta de ferro de l’habitació després de sentir un tret. En entrar a l’habitació varen notar una forta pudor a àcid prússic. Eva es trobava estirada al sofà desplomada repenjada a l’espatlla del seu marit amb una pistola a la mà, una Walter calibre 6,35, que no va utilitzar. Hitler estava assentat al sofà, reclinat, amb la mandíbula penjant, i li sortia sang de la banda dreta del seu cap i tenia una pistola Walter de 7,65 a la mà. Goebbels va ser incapaç de veure el cadàver del Führer i va córrer immediatament a la sala de deliberacions per anunciar que sortia a la Wilhelmplatz perquè el matessin, però va ser incapaç i li va confessar a Linge que en un últim moment no ho havia pogut fer. Després varen pujar els cossos pels vuit metres d’escales de la sortida d’emergència per deixar-los a fora al jardí, sobre el terra llis d’arena, a pocs peus de distància de la sortida del búnquer. Kempka els va ruixar amb 180 litres de gasolina, cinc llaunes, que havien reservat. A continuació, Goebbels, Krebs i Burgdorf es varen acostar als cadàvers per donar-los un últim adéu. Mentre s’acomiadaven de Hitler i Eva, Goebbels els va tirar un fòsfor perquè cremessin més ràpid. Però en aquell moment un bombarder soviètic va posar en perill la cerimònia i tots varen córrer cap a la porta per protegir-se. Un cop passat el perill, Günsche va tirar gasolina a terra i va encendre un misto i Bormann el va tirar a la pira. Els presents varen acomiadar-se dels cadàvers amb la salutació romana i després varen tornar corrents a baix al refugi. A dins tots fumaven i bevien, Hitler ja no ho podia impedir, i fins i tot un que anava completament begut va preguntar a crits si algú volia pujar a dalt per veure al cap cremant. Aquella tarda s’anunciava a l’opinió pública la mort de Hitler i la presidència de Döenitz des de Plön, Holstein. Aquella mateixa tarda es va celebrar una llarga conferència on es va proposar una evasió massiva dels ocupants del búnquer per intentar arribar fins a Döenitz, però un informe de Mohnke deixava clar que aquesta temptativa no era viable. En seguit, Goebbels va redactar amb Bormann una carta dirigida al comandant suprem de les forces armades soviètiques per comunicar-li la mort de Hitler i la formació d’un nou govern. Goebbels també va encarregar a Krebs que es posés en contacte amb els soviètics per pactar un armistici.               L’endemà, 1 de maig de 1945, els Goebbels varen enverinar als seus sis fills perquè no volien que visquessin en un món sense el nacionalsocialisme i, llavors, va ser el seu torn. Segurament Goebbels va disparar a la Magda i després es va disparar un tret Els seus cossos també varen cremar a fora al búnquer, tal i com havia demanat la Magda, que volia acabar en el mateix lloc que Hitler. També s’ha dit que un oficial de les SS els va disparar un tret al clatell. Quan els soviètics varen arribar al búnquer varen trobar els cossos dels Goebbels en bon estat, mig carbonitzats, ja que ells no varen poder disposar de tant gasolina com Hitler i Eva. Els seus sis fills es varen trobar en perfecte estat, com si estiguessin dormint. El febrer de 1946, els soviètics varen enterrar els cossos de la família en caixes de fusta en una base de la SMERSH, la contra intel·ligència militar, a Magdeburg, a l’Alemanya Oriental. Anys més tard es va pensar que les restes mortals eren un símbol perillós i el secretari general de Seguretat d’Estat de la Unió Soviètica, Yuri Andropov, va ordenar la nit del 4 d’abril de 1970 desenterrar les restes de la família Goebbels juntament amb les restes de Hitler, Eva i Krebs (aquest es va suïcidar el dia següent de Goebbels), per cremar-los amb carbó vegetal per després tirar les cendres al riu Elba. Anys més tard es varen trobar les restes del Diari de Goebbels on explica durant uns anys la seva vida dins del Tercer Reich. El Diari no es complert perquè abans de que caigués el Reich varen intentar cremar-lo i per això falten molts dies. El Diari acaba el 9 de desembre de 1943.   La relació amb Hitler:

Goebbels va sentir una adoració molt forta cap a Hitler; es podria arribar a dir que l’estimava, i ho va fer fins al final de la seva vida. Trobem en el seu Diari pocs moments en què critica a Hitler; un d’ells és el 1926 després d’un míting que el va criticar dient que no era l’home ideal per Alemanya. A principis d’aquell any, encara secretari de Gregor Strasser, en la Junta de Hannover va protestar contra els moviments nacionalsocialistes del sud i va cridar a Hitler dient:

Amb aquestes circumstàncies demano que el petit burgès Adolf Hitler sigui expulsat del partit nacionalsocialista.

A cap d’unes setmanes va tornar a recuperar la fe amb Hitler. Goebbels, com a catòlic, va substituir Déu per Hitler. En el seu sector més íntim explicava que estava confós amb la ideologia nacionalsocialista, però que estava convençut que Hitler era l’home que tenia la raó. Per Hitler, Goebbels és un personatge clau en la seva vida, era la seva mà dreta, el seu confident, el seu amic, el seu ajudant i era la persona amb qui podia confiar i no el trairia. Speer va dir anys més tard que si Hitler tenia un amic aquest era ell, però aquesta afirmació és totalment falsa perquè si Hitler va tenir un amic aquest era sens dubte Goebbels. A Goebbels li va donar tot el poder que el ministre va desitjar, era amb qui més confiança i amb qui més a gust si sentia. Amb ell podia parlar obertament de literatura, arquitectura, cinema, política, amors, deportacions, guerra, història. Goebbels era el seu amic total i amb qui va compartir destí. A més, Hitler formava part de la família Goebbels. A la seva casa de Lanke, que Hitler els va ajudar a pagar, Magda li tenia una habitació reservada. Magda, que va arribar a afirmar que estimava a Hitler per damunt del seu marit, va posar noms que comencessin amb la lletra H en honor a Hitler en els seus sis fills. Si el matrimoni no es va arribar a divorciar va ser per Hitler, que no els volia perdre a cap dels dos, que formaven la família ideal del nacionalsocialisme.

Durant la guerra, mentre Hitler vivia en els quarters generals dirigint la guerra, Goebbels manava en el Reich, igual que la Primera Guerra Mundial el kàiser vivia en els quarters i deixava la política interior als mariscals Ludendorff i Von Hindenburg. Goebbels va dur a terme i planificar les deportacions de Berlín, tal i com desitjava Hitler. El seu antisemitisme dur, molt dur, el va dur a preparar el boicot del 1 d’abril, a estendre les Lleis de Nuremberg de 1935, a aprovar i dissenyar la Nit dels Vidres Trencats, a expulsar els jueus de la vida i a senyalar-los amb l’Estrella de David fins a deportar-los per portar-los a l’Est per exterminar-los als camps d’extermini. El seu odi cap als jueus formava part de la cultura nacionalsocialista, tot i que el pare biològic de la seva esposa era jueu i havia s’havia enamorat d’una mestra de joventut que la seva mare era jueva.

Per acabar un acudit que feia furor a Alemanya:

Goebbels es troba en el Cel, assegut en un núvol i víctima d’un moral avorriment veient passar els anys en una total monotonia. Però alguns li expliquen que a l’Infern l’eternitat es molt més agradable, ja que allí hi córrer l’alcohol, no falten les dones i abunden tot tipus de diversions. Així que Goebbels va demanar abandonar el Cel per entrar a l’Infern. Un cop allí, va comprovar horroritzat que res d’allò era veritat i que les condicions que li esperen són tan terribles com es podia esperar en un lloc com aquell. Enfadat, es va dirigir al dimoni protestant davant l’engany, ja que l’hi havien assegurat que allò era el paradís. El dimoni li va contestar:

Ah! els que li han explicat això són membres del nostre Departament de Propaganda. 

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply