La Gran Bretanya

La creació de la Gran Bretanya:

L’any 1066, el rei normand Guillem el Conqueridor es va apoderar de l’illa després d’expulsar als saxons i va establir un sistema feudal dirigit per 600 normands que estaven enfeudats directament a ell i que varen ser el principi de la noblesa anglesa. Un cop els normands es varen establir en el nou territori varen dividir el territori en comtats i varen posar al capdavant d’ells a una persona com a representant del rei que a més de representant feia de jutge. Els següents reis normands varen fer notables progressos en la centralització i consolidació de l’Estat britànic: L’Enric I va crear el Exchequer i L’Enric II va desenvolupar l’administració i la justícia, establint els jurats i el King’s Bench, el tribunal reial. En aquell temps, el segle XII, els reis varen començar a substituir els nobles normands que ocupaven càrrecs públics per clergues i juristes saxons per debilitar el poder de la noblesa i augmentar el poder reial. Simultàniament va començar el procés d’unificació territorial, aconseguint el vassallatge dels prínceps irlandesos el 1171 i del rei d’Escòcia el 1174. Però el procés centralitzador va quedar aturat amb en Joan Sense Terra i els seus successors. El 1215 es va firmar la Carta Magna i es va crear el Parlament, que el 1295 es va consolidar com a òrgan de la Corona. El 1330 les reunions ja eren anuals en el parlament, el 1343 es reunien separadament les dues Cambres i el 1377 es va elegir el primer speaker. El seu poder va arribar a tal punt que el 1327 varen enderrocar a l’Eduard II i el 1399 a en Ricard II.

Durant els regnats dels Tudor (1485-1603) es va establir a Anglaterra l’Estat modern amb una organització política moderna que va liquidar les institucions medievals, la imposició del rei sobre el Parlament i la noblesa, governant a través del Consell Privat, que amb el Act of Proclamations del 1539 va adquirir facultats legislatives. Aquesta manca de poder del Parlament va comportar una sèrie de crisis que varen fer aparèixer una nova classe social, d’origen saxó, que es va enriquir i enfortir gràcies a les guerres dels Cent Anys (1337-1453) i de les Dos Roses (1455-1485), durant les quals el poder de la noblesa va quedar molt debilitat. El 1494, l’Enric VII va reconquerir Irlanda, que ja no es tornaria a separar d’Anglaterra fins al segle XIX, i va crear dins del Consell Privat un subcomitè anomenat Cambra Estrellada, que va passar a ser el tribunal superior d’apel·lació, davant del qual podien ser jutjats els nobles. L’existència d’aquest tribunal va comportar la creació de la Common Law davant la disgregació jurídica feudal. Amb l’Enric VIII Anglaterra es va independitzar de l’autoritat papal i el monarca es va proclamar cap suprem de l’Església a Anglaterra i es va autoanomenar representant de Déu a la Terra. A més, va proclamar l’Act of Union el 1536, pel que Gal·les, que havia sigut conquerit el 1290, quedava unit a Anglaterra.

A partir del segle XVII els reis varen començar a perdre poder i influència amb la concessió el 1628 de la Petition of Rights, i el 1641 es va abolir la Cambra Estrellada. Tot i la manca de poder del monarca, des del 1688 al 1832 Anglaterra va viure una època de parlamentarisme oligàrquic, del qual només tenien dret al vot el 4% de la població. Tot i això, durant aquesta època es varen establir les institucions bàsiques del país: la monarquia es va fer constitucional amb el Bill of Rights de 1689, que va establir que els reis havien de jurar la Constitució; el poder judicial es va fer independent per l’Acte d’Establiment de 1701, i el Gabinet va deixar de dependre del rei a causa del desinterès dels Hannover i va passar a ser responsable davant d’un Parlament en el que es van anar consolidant els partits polítics. A més, en aquesta època es va anar aconseguint la unitat territorial. El 1690 es dominada definitivament Irlanda com a conseqüència de la derrota d’en Jacob II davant a en Guillem d’Orange i, el 1707, Escòcia i Anglaterra, que des del 1603 estaven unides per herència en la persona del rei, varen passar a formar d’un regne únic anomenat Gran Bretanya, reunint d’aquesta manera els Parlaments dels dos regnes. Per últim, el 1800 es va crear el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda, unificant els Parlaments de les dues illes i deixant que 22 irlandesos entressin a formar part de la Cambra dels Lords i la dels Comuns.

En el segle XX:

La Gran Bretanya tenia un immens imperi en el començament del segle, però s’aguantava sobre unes bases molt fràgils. L’economia britànica es va veure molt afectada per la crisis del 1929, tot i que els afectes no varen ser tant greus com a Alemanya perquè no depenia tant del capital nord-americà, però es va anar recuperant dèbilment els següents anys amb molts esforços. Els sectors més afectats per la crisis de les exportacions varen ser les drassanes, la indústria del carbó i l’acer, i el sector tèxtil.

En la Segona Guerra Mundial:

Els nazis tenien planejat conquerir la Gran Bretanya per crear-hi d’immediat una xarxa de camps de concentració per eliminar els dirigents i condemnar a mort els civils que es resistissin o s’oposessin a les noves ordres. També es pensava explotar tots els recursos econòmics pel bé d’Alemanya i es preveia que la Gestapo i les SS actuarien a les illes. Amb aquests objectius, durant l’estiu de 1940 Alemanya va intentar destruir l’aviació britànica per envair posteriorment les illes, però va fracassar en el seu intent i els alemanys varen tenir que abandonar el seu objectiu. Per defensar-se, els britànics varen aprendre de la Primera Guerra Mundial quan els alemanys varen enviar els zepelins entre 1915 i 1918 a les illes britàniques. Després de que els alemanys ataquessin a la Unió Soviètica el 22 de juny de 1941 enlloc del Pròxim Orient i de que declaressin la guerra als Estats Units el desembre de 1941, la Gran Bretanya va quedar salvada des del punt de vista naval i de subministraments.

Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial el setembre de 1939, més de 60.000 alemanys vivien al país. El govern britànic, que temia per l’existència d’espies, va ordenar el 12 de maig de 1940 l’arrest de 2.000 homes alemanys residents a les zones costeres i el seu trasllat a camps de concentració. Després dels interrogatoris, la decisió del gabinet de Guerra va ser la de traslladar a molts alemanys a Canadà i Austràlia. El 2 de juliol de 1940, una de les embarcacions que transportava a 1.571 alemanys i italians, l’Arandora Star, va ser torpedinat i enfonsat per un U-Boot a la costa oest d’Irlanda provocant la mort de 682 persones.

Durant guerra la Gran Bretanya va tenir que importar dos terços dels seus aliments, un 30% de la mena de ferro, un 80% de la fusta tova i llana, un 90% del coure i la bauxita, un 95% dels productes de petroli i un 100% del cautxú i el crom.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply