L’Índia

En la Segona Guerra Mundial:

Quan va començar la Segona Guerra Mundial el virrei de l’Índia, en lord Linlithgow, va decidir entrar en el conflicte sense consultar-lo a cap representant polític del país. Això va indignar a una part de la població índia, i el moviment nacional indi es va oposar a l’entrada a la guerra. El líder del Partir del Congres, en Mohandas Gandhi, va declarar que estava encontra de l’entrada a la guerra en nom del principi de la no violència i, a finals de 1940, va començar una campanya de desobediència civil contra la participació forçosa a la guerra. Aquesta campanya va portar l’empresonament de 12.000 indis. Aquest caos que vivia el país el va aprofitar el líder de la Lliga Musulmana, en Muhammad Alí Jinnah, per reclamar la secessió del país i la constitució d’un nou Estat.

Quan els japonesos avançaven per l’Àsia, els britànics, que necessitaven que el país s’entregués a la guerra, va enviar un grup de soldats i de diplomàtics per sufocar la rebel·lió de desobediència. Però el Partit del Congrés va continuar rebutjant qualsevol possibilitat de diàleg amb els britànics i va llançar l’eslògan; Quit India, que es va utilitzar en les manifestacions contra la guerra i que va acabar amb milers d’arrestats. El 1942 en Gandhi va ser detingut durant dos anys. Amb en Gandhi a la presó,  el líder nacionalista Subhas Chandra Bose, que el 1939 va abandonar el Partit del Congrés per estar en contra de la campanya pacífica d’en Gandhi, va començar des d’Alemanya una activitat de propaganda contra la Gran Bretanya buscant l’alliberació de l’Índia amb l’ajuda de Japó. En Bose va aconseguir formar part d’un govern provisional de l’Índia lliure i va organitzar tres divisions amb soldats indis presoners per lluitar al costat dels soldats japonesos. Però la iniciativa d’en Bose es va veure frenada amb les derrotes japoneses i amb la seva mort el 1945 després de la rendició de les seves forces a Birmània. Tot i les campanyes de no violència, la indignació, la Lliga Musulmana i el moviment d’en Bose, més de dos milions d’indis varen lluitar en l’exèrcit britànic.

Després de la guerra i el retorn de la seva sobirania:

Al final de la guerra, l’hostalitat entre la Lliga Musulmana i el Congrés eren molt evidents i es veia clarament que les dues parts haurien de cedir. A l’agost de 1947 l’Índia va aconseguir la independència, però les reclamacions de la Lliga Musulmana varen acabar amb la secessió d’una part del territori de l’Índia amb la creació d’un nou Estat musulmà, el Pakistan. Però el problema nacional de Pakistan no va ser l’únic, en el país hi existien 844 llengües (14 grans idiomes, 120 idiomes menors i 710 dialectes), tot i que l’indi predominava sobre les altres llengües, només l’utilitzaven el 1947 el 40% de la població, i el 1960 encara quedaven més de 100 milions d’hindús que el desconeixien. Per aquest motiu quan es va declarar la independència es va establir que l’anglès i l’indi compartissin cooficialitat fins al 1965.

La gran varietat lingüística del país va forçar l’organització d’una estructura política de tipus federal i, així, el 1956 es varen organitzar els Estats Membres sobre criteris lingüístics i els 14 grans idiomes varen passar a ser oficials dins dels Estats Membres. Tot i això, l’existència de grans zones en les que es mesclaven diferents pobles i llengües feia impossible traçar límits precisos i vàlids per tots els pobles. Amb aquest problema varen sortir conflictes dels quals en varen ressaltar tres. l’enfrontament sagnant entre els grups gujarati i maharati, que es disputaven el domini de la ciutat de Bombai; el desig de la minoria sikhs de separar-se de l’Estat de Punjab per organitzar un altre Estat Membre amb la seva llengua pròpia i el desig de les tribus nagues, que es varen alçar en guerrilles el 1963 fins que varen aconseguir el reconeixement dels seus drets.

Durant aquesta època fins al 1965, quan s’havia d’implantar l’indi com a única llengua, el govern va fer molts esforços per ajudar l’indi a penetrar en tots els Estats Membres; el 1949 es va reformar el servei de telègrafs, que va passar a ser utilitzat en escriptura devanagari i es varen fer fortes campanyes d’ensenyança del nou idioma oficial, tot i que l’ensenyança universitària va continuar en angles en les 30 universitats del país excepte la de Hayderabat que utilitzava l’indostaní. El desembre de 1965 havia d’acabar aquella etapa i l’indi havia de ser l’única llengua oficial, però a mesura que s’acostaven a aquella data les diferents llengües varen reaccionar ja que la supressió de l’anglès les col·locava en una situació d’inferioritat davant als habitants de parla índia, que tindrien moltes més facilitats per ingressar a l’administració federal. Després d’un aplaçament de dos anys, la qüestió es va tornar a plantejar el desembre de 1967, però llavors es varen tornar a produir manifestacions en contra. Després de greus tensions i la dimissió d’en Currim Chagla, el ministre d’Afers Exteriors i partidari de la cooficialitat de l’anglès, la Cambra Baixa de la Unió va aprovar el 13 de desembre de 1967, per 225 vots contra 75, la prolongació de la cooficialitat de l’anglès fins l’any 1975.

A més d’imposar-se l’idioma indi, es va imposar l’escriptura devanagari i es va adoptar el calendari Saka i es va substituir el sistema mètric anglès pel decimal



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply