Heinrich Himmler

Heinrich Himmler va néixer en el segon pis de la casa número 2 de la Hildegardstrasse de Munic el 7 d’octubre de 1900 i va ser el segon fill d’una família de classe mitjana i catòlica. El seu germà Gebhard va néixer el 1898. El 1905 va néixer el tercer fill de la família, l’Ernst. El pare, Gebhard Himmler, era un professor molt estricte de secundària del poblet de Landshut, on va tenir com alumne a l’Ernst Hanfstaengl i va ser tutor del príncep de Baviera, Heinrich de Wittelsbach, que seria el padrí de la criatura, la qual portava el seu nom.  El  pare d’en Heinrich va ensenyar en els seus fills Història  i els va inculcar l’amor pels avantpassats germànics, la devoció per l’ordre, a l’extrema neteja i l’administració eficient. Era un home molt estricte i autoritari, no tolerava cap infracció a les regles immutables. La seva mare, Anna Maria Himmler, filla d’uns venedors de verdura de Saboia, era una devota catòlica. La seva família va estar sempre molt unida i quan va morir la mare, Himmler va velar el cadàver durant tota una nit, tot i que aquell dia es trobava molt malament. En el funeral, va agafar de les mans als seus germans i ells va prometre que sempre estarien junts.

Heinrich va ser educat en una estricta observança religiosa. La seva infància la va viure a Landshut i va ser un nen malalt; patia tuberculosis i forts dolors de panxa, cosa que va fer que tingués un aspecte malaltís i dèbil en comparació amb els altres nois, i li va costar molt relacionar-se amb les noies. Aquests dolors a la panxa, com també en el cap, li varen afectar tota la seva vida, i quan era adult els pal·liava amb massatges del seu metge personal, Felix Kersten. Per solucionar aquests problemes va fer gimnàs, però no li va servir de gran cosa. Els qui el varen conèixer el Himmler nen varen assegurar que era molt educat i amable, disposat sempre a ajudar a la gent gran i als necessitats.

Ja de ben petit va tenir odi als jueus, però no era un fet que ressaltés perquè era un fet comú del nacionalisme alemany de l’època. Durant aquella època va agafar la costum de mantenir un diari, el qual va ajudar anys més tard als historiadors de tot el món per crear estudis i biografies de la seva figura. En el seu diari es pot comprovar clarament que el seu antisemitisme va començar de ben jove. Per exemple, el gener de 1922 va escriure que s’havia trobat amb un advocat jueu al que va descriure com d’extrema amabilitat i gentilesa, però a la vegada va apuntar que no podia amagar la seva condició de jueu perquè ho duia a la sang. Així també, el juny de 1922, quan va saber que havia sigut assassinat el ministre d’Afers Exteriors Walther Rathenau, va escriure:

Me’n alegro… era pervers.


En començar la Primera Guerra Mundial en ell es va despertar un sentiment patriòtic i unes ànsies per lluitar, però no ho podia fer per l’edat. El seu germà Gebhard sí que hi va anar el 1915 despertant una gran enveja cap al jove Himmler, que increpava als habitants de Landshut, on la família s’hi havia traslladat, per la seva falta d’entusiasme davant del conflicte. El seu pare va utilitzar les seves influències perquè el seu fill pogués entrar a finals de 1917 a l’exèrcit alemany i el 1918 va rebre formació militar en el regiment bavarès d’Infanteria número 11 Von der Tan, i es va allistar voluntàriament a l’exèrcit bavarès com a cadet. Després d’un semestre d’instrucció preparatòria a Regensburg, Himmler va assistir als cursos d’alferes entre el 15 de juny i el 15 de setembre de 1918 a Feising. Després, des del 15 de setembre fins l’1 d’octubre de 1918 va seguir un període d’especialització amb la companyia de metralladores número 17 a Bayreuth. Des mesos més tard ca rebre la llicència en el batalló de reserva, la 4º Companyia, del regiment d’infanteria número 11, però l’armistici va arribar abans de que pogués entrar en combat, fet que va lamentar profundament.

Després de la Gran Guerra es va quedar a Berlín, a l’abril de 1919, i es va presentar a una petita unitat voluntària del tinent Lautenbacher per acabar amb la República dels Consells de Munic, però novament no va entrar en acció ja que la seva unitat no va entrar a la capital bavaresa. Continuant pensant en entrar en combat, el 17 de juny va escriure a l’antiga Plana Major del regiment d’infanteria número 11 sol·licitar la seva documentació militar perquè pensava incorporar-se a la Reichswehr. Durant aquella època, Himmler va establir amistat amb en Hans Horst Wessel, que també viva del negoci de la prostitució, i que més tard ingressaria al NSDAP i a les SA i seria assassinat el 23 de febrer de 1930 per un comunista, convertint-se en un dels màrtirs del nazisme.

El seu pare, cansat de que el seu fill no es dediqués al que ell volia, va ordenar-li que estudiés Agronomia. Mentre estudiava, Himmler treballava de missatger d’un venedor de raspalls i a casa d’un fabricant d’engrut. A la Universitat, va quedar fascinat per la genètica i la reproducció. Però els estudis tampoc li anaven com tenia planejat perquè quan feia pràctiques a una granja experimental d’Ingolstadt va ser víctima d’una epidèmia tífica i va tenir que deixar els estudis per recomanació del metge Grünstadt. En aquell temps residia en el barri berlinès de Moabit, al Acherstrasse 45, en companyia d’una prostituta anomenada Frida Wagner. Segons sembla, els seus veïns els havien denunciat en més d’una ocasió per les baralles que tenien. Segons un informe, Himmler viva de la prostitució de la seva companya, però, de cop va desaparèixer de Berlín quan la Frida Wagner va ser assassinada a principis de 1920. El 4 de juliol de 1920 va ser detingut a Munic per aquell assassinat i va comparèixer davant el tribunal criminal de Berlín-Brandenburg el 8 de setembre de 1920 acusat d’assassinat. Himmler es va defensar amb habilitat i, davant la falta de proves, el tribunal no va tenir cap més remei que absoldre’l. Durant aquell temps Himmler es va allistar a un moviment juvenil que propugnava la renovació de la raça alemanya, el moviment dels Artamans. A més, s’interessava pels moviments patriòtics que demanaven el retorn dels valors tradicionals i exigien l’eliminació de la República de Weimar i la mort dels criminals de novembre, els responsables de l’armistici d’Alemanya del novembre de 1918.

El 17 d’octubre de 1919, Himmler es va matricular en l’Escola tècnica superior de Munic com estudiant d’agronomia. Allí, Himmler va intentar destacar en l’esport, però va tenir que assumir, amb gran frustració, que no tenia el físic per destacar en cap esport. L’únic que va aconseguir va ser fer-se una cicatriu a la cara a conseqüència d’una baralla, que a ell li va agradar perquè li donava l’aspecte d’un home dur. Durant aquell temps va estimar a una dona anomenada Maja Loritz, però la seva estimada no el va correspondre mai. El 16 de maig de 1920 es va allistar a la Guàrdia cívica de Munic i, amb altres companys estudiants i oficials nacionalistes, va organitzar un complot per rescatar de la presó al comte Arco-Valley, l’assassí del primer ministre Eisner. L’acció no es va dur a terme perquè en el comte se li va commutar la pena capital per cadena perpètua. A principis de 1921 va tornar al seu poble a Landshut i el seu pare va instal·lar una petita granja per tal de que el seu fill pogués exercitar els seus coneixements d’agronomia, dedicant-se especialment a la criança d’aus, i li va recomanar que es quedés al marge de les intrigues polítiques. El 5 d’agost de 1922 va obtenir el diploma en agricultura a l’Escola Tècnica de Munic i va treballar durant uns mesos com a venedor de fertilitzants en l’empresa Stickstoff-Land G.m.n.H de Schesisheim.

Però el seu somni continuava sent el de ser soldat i explicava sovint que si Alemanya no entrava en cap guerra aviat aniria en un altre país que estigués en guerra per lluitar. Segurament va treure els seus desitjos militars pel seu germà, que va ser un soldat condecorat en la Gran Guerra. Himmler va veure que hi havia la possibilitat de que Alemanya hi hagués una guerra civil pels desordres que es vivien als carrers per culpa de la crisi econòmica de principis dels anys 20, i es va allistar en una organització nacionalista paramilitar, la Reichskriegsflagge, la Bandera bèl·lica del Reich, una unitat de reserva de la Reichswehr, que estava encontra del Tractat de Versalles, i un dels seus líders era el capità Ernst Röhm, a qui va conèixer en una assemblea el gener de 1922. Un cop va ingressar a l’organització li va créixer el seu sentiment d’odi cap als jueus. A l’agost de 1923 va deixar la seva feina en l’empresa de fertilitzants per traslladar-se de nou a Munic i va cooperar amb el moviment nacionalista d’en Röhm. El 8 de novembre de 1923 va participar en el Putsch de Munic com abanderat al costat de l’Ernst Röhm i estava al capdavant de la unitat que va intentar ocupar el Ministeri de Guerra bavarès. Quan el putsch va resultar ser un fracàs, Röhm va capitular davant de la Reichswehr i va entregar les armes a la policia territorial i Himmler va ser interrogat per la policia. Per falta de proves va quedar en llibertat.


El 1924 es va afiliar al NSDAP amb el número 14.303 i va ser l’ajudant d’en Gregor Strasser. Himmler es va dedicar a principis d’aquell any a les eleccions del maig de 1924 i va recórrer poble a poble per exposar les seves idees. L’èxit de Strasser, que va obtenir dos milions de vots i 32 diputats en el Reichstag, no va satisfer al jove Himmler. El 5 de febrer de 1925 va escriure una carta a l’Adolf Hitler, que feia poc que havia sortit de la presó de Landsberg, per dir-li tot el que esperaven d’ell els patriotes per ajudar Alemanya a sortir del caos i ocupar el nou lloc que li corresponia. Hitler es va emocionar per aquella carta i el va convidar a que el fes una visita. El 12 de març de 1925, Himmler va trucar a la porta de la senyora Reichert, que llogava un pis a en Hitler en el número 41 de la Tierschstrasse de Munic. Hitler va quedar sorprès per l’aire respectuós i disciplinat d’aquell jove. Davant d’ell, Himmler va recobrar l’actitud submisa que el seu pare li havia inculcat. En el curs dels següents mesos la seva amistat es va anar forjant, Hitler l’anomenava der treue Heinrich, el lleial Heinrich, però mai va formar part del seu cercle privat. Alguns deien en privat que feia olor a mort. A l’agost va ocupar amb un sou de 120 marcs mensuals la secretaria de Strasser a Landshurt, en un pis poc moblat proper a l’església de Sant Martí, fins que va ser substituït aquell mateix any per un jove Joseph Goebbels quan Strasser es va traslladar a Berlín. Himmler va mantenir com a secretari de Strasser estrets contactes amb els alts càrrecs dels grups NS i se li va permetre anomenar-se delegat del districte de la Baixa Baviera. Durant aquells dies va conèixer a en Walther Darré, que li va ensenyar tot el que sabia del món rural.

Himmler es va convertir en un dels homes més actius del NSDAP i, sense Strasser, es va apropar a en Hitler. Segons sembla, a la paret del seu despatx hi penjava una fotografia del líder nazi amb la qual hi parlava en veu alta. Sempre més Himmler va quedar fascinat per en Hitler i s’emocionava en veure’l o en parlar amb ell. En aquell any, Himmler va ser nombrat vice Gauleiter del distrecte de Baixa Baviera-Oberpfalz. A més, li agradava assumir la missió de guardaespatlles d’en Hitler en els seus desplaçaments. El 9 de novembre de 1925, Hitler va decidir crear un grup especial destinat a protegir-lo: la Schutz Staffel, les SS, i Himmler va ingressar a les SS amb el número 168. En aquell any, Himmler va començar a desenvolupar encara més les seves idees racistes i llegia molt sovint sobre temes racials i històrics, i es va interessar pel misteri passat pagà germànic. El 1926 va ser nombrat vicepresident del gauleiter de l’Alta Baviera-Suàbia i vicedirector de propaganda del Reich. A finals dels anys 20 va anar guanyant responsabilitat dins del NSDAP pels seus dots organitzatius i per la seva fidelitat cap a l’Adolf Hitler. Després de la dimissió del cap de les SS, Erhard Heiden, va assolir-ne la comandància el 6 de gener de 1929. Quan Himmler va assolir-ne el lideratge, les SS només tenien només 260 membres i estaven subordinades a les SA, amb qui de seguida varen rivalitzar. Amb ell al capdavant, les SS passarien de 280 el novembre de 1929, a 2.000 el 1930, 10.000 el 1931, 30.000 quan els nazis varen arribar al poder i 52.000 quan Himmler es va fer amb el control de la Gestapo el 1934. Himmler estava al corrent de tots els detalls de cada visita del líder nazi. A l’abril de 1929, li va presentar a en Hitler i a en Franz Pfeffer von Salomon un esquema del reglament que convertia pràcticament les SS en una organització militar. El 1931 va acceptar a en Reinhard Heydrich i els seus homes a les SS per tal de que treballessin en el servei d’espionatge, el SD, perquè eliminessin, entre altres, a en Röhm. A mesura que anava agafant força tenia més clar que havia d’eliminar les SA pel objectius d’aquests de voler eliminar l’exèrcit regular i d’iniciar una segona revolució. A finals de 1930 va aconseguir separar les SA de les SS.


El 1926, quan fugia de la pluja en un hotel a Bad Reichenhall es va topar amb una dona anomenada Margarete Boden, una dona rossa i amb els ulls blaus, vuit anys més gran que ell i filla d’un hisendat alemany de Goncerzewo, Prússia Oriental. Margarete havia sigut infermera durant la Gran Guerra i després de la guerra s’havia traslladat a Berlín. Després d’un matrimoni breu, havia muntat una petita clínica privada amb els diners del seu pare. El 3 de juliol de 1928, Himmler es va casar amb la Margarete, primer en el Registre Civil del districte berlinès de Schöneberg i, més tard, es va casar a l’església de Zepernick, una petita localitat situada al nord de la capital alemanya en la que residien els pares de la Marga. El pare i el germà de la Marga varen actuar com a testimonis. Per part de la família Himmler no hi va anar ningú perquè no aprovaven aquell matrimoni perquè la Marga era divorciada, era més gran que en Heinrich i era protestant. Himmler va tardar temps a presentar-la a casa per aquests motius. Després de casats es varen instal·lar en una casa de Waldtrudering, prop de Munic, que varen adquirir gràcies a les participacions socials que posseïa ella en la clínica en que havia treballat fins llavors.  La casa era de fusta; la primera plata tenia dues habitacions i el primer pis tres més. Himmler hi va construir un galliner per muntar-hi una granja avícola. Però l’economia de casa als Himmler no anava tal i com tenien previst, vivien de forma modesta i la Marga va intentar portar ingressos addicionals a través de la cria de pollastres i la agricultura, però no va tenir massa èxit. La majoria de les vegades se les tenia que arreglar tot sola perquè el seu marit sempre estava de viatge degut a les funcions que feia pel NSDAP. i el caràcter de la Margarete es va anar tornant més dur.  A l’agost de 1929 va néixer la seva filla, la Gudrun, i a partir de llavors els Himmler es varen separar amistosament. El 1933 varen adoptar a en Gerhard von der Ahé, el fill del sergent primer de les SS Kurt von der Ahé, que havia mort el 19 de febrer de 1933 d’un tret en una baralla contra els comunistes a Berlín. A la Margarete no li va fer mai il·lusió tenir a la família aquell nen.


El 1933, quan els nazis varen arribar al poder, Himmler va ordenar que els seus homes portessin uniformes diferents a les SA per distingir-se d’ells. Aquell any va ser designat cap de la policia política de Baviera, on va construir el camp de concentració de Dachau i va ser el primer cap de policia de Munic. Durant els mesos de novembre, desembre i gener va aconseguir agafar el comandament polític de la Policia política província darrere província. Novembre de 1933: va ser nombrat comandant de la Policia Política d’Hamburg, Lübeck i Mecklemburg-Schwerin. Desembre de 1933: Anhalt, Baden, Brema, Hesse,, Turíngia i Württemberg. Gener de 1934: Braunschweig, Oldenburg i Saxònia. Himmler va decretar la presó preventiva indefinida a multitud de persones sense indicar els motius d’aquella decisió. El 1934 va aconseguir que tots els camps de concentració estiguessin sota el seu control. Aquell any, juntament amb altres dirigents nazis, com Hermann Göering, van convèncer a en Hitler per eliminar a en Röhm i les SA en la Nit dels Ganivets Llargs el 30 de juny de 1934. Després d’eliminar les SA va ser nombrat per en Hermann Göering, que era primer ministre de Prússia, cap de la policia secreta, la Gestapo, i cap de tota la policia, excepte de Prússia, i el 1936 es va convertir en el cap de tota la policia d’Alemanya. Himmler es va instal·lar en el número 8 de la Prinz Albrechtstrasse, en el despatx de direcció de la Gestapo. La gran majoria de les seves instruccions eren imprecises. Les seves jornades començaven cap a les vuit del matí i acabaven a les dues de la matinada. Treballava a totes parts i sense descans. En els viatges l’acompanyava sempre el seu secretari, a qui dictava cartes en el tren, a l’avió o a l’automòbil. Tota notícia, tota correspondència d’alguna importància se li tenia que comunicar i les llegia amb molta atenció i feia anotacions en els marges dels documents amb un llapis verd on escrivia les paraules GEL per dir que els havia llegit. El 1936, gràcies al seu poder en les SS, va ordenar fer-se amb el control de la fàbrica de porcellana fina de la ciutat d’Allach, a prop de Munic. Per Himmler eren molt importants les figures de porcellana què construïen a la fàbrica perquè demostraven l’art de la raça ària i, a més, li encantaven, i va ordenar que se’n fessin molts models  i en va treure un gran benefici econòmic. Després, amb el consentiment d’en Hitler, va crear la Societat de l’Herència Ancestral, on va estudiar els arbres genealògics dels  alemanys amb l’objectiu de trobar la raça pura ària. Es va investigar als seus col·laboradors i a tothom qui ell volia. Però el que  no es pensava és que quan es va investigar a ell mateix es trobés amb la sorpresa de que tenia arrels d’origen mongol. Quan se’n va adonar es va desesperar, tot el que havia predicat de la raça pura no ho complia, i per demostrar que era de raça pura va enviar una expedició al Tibet, a Mongòlia i a la Índia per relacionar aquella raça amb la raça ària. Himmler es va creure que aquella gent era d’origen nòrdic europeu, i així, va poder explicar els seus orígens nòrdics. Al final, també va fer que els membres de les SS passessin els exàmens de l’arbre genealògic perquè demostressin que els seus avantpassats provenien de la raça ària. Per mantenir aquella raça ària va seleccionar a unes quantes dones perquè es casessin amb els membres de les SS i tinguessin més de quatre fills. Per aplicar aquella mesura es necessitaven molts diners i els varen treure robant en els jueus. A mesura que anava investigant sobre les races es va anar obsessionant cada cop més en voler germanitzar tot Alemanya i va permetre que es fessin molts experiments als presoners dels camps de concentració, sobretot a les dones per saber com esterilitzar-les. Himmler també va participar en un programa per eliminar als discapacitats alemanys, els homosexuals i va acabar aplicant un programa per esterilitzar a les dones.


El 1939, Hitler el va nombrar comissari del Reich per la Protecció de la Germandat, i va expulsar de les àrees conquerides als grups racials que no desitjaven. A partir de 1941, els batallons de la mort de les SS, els Einsatzgruppen, varen començar el procés que acabaria sent l’Holocaust. Himmler és el responsable de l’aprovació dels assassinats en massa i els experiments mèdics. Una vegada, quan va anar a un camp de concentració va voler veure un afusellament i quan un dels presoners va rebre un tret al cap, un tros del cervell del presoner li va caure damunt de la seva jaqueta i aquella imatge el va impactar tan que es va desmaiar. Tot i l’anècdota, Himmler era un home pervers i cínic, a la seva residència tenia cadira fetes d’ossos de presoners. El 1940 va aprofitar les bones relacions amb el govern espanyol del dictador Francisco Franco per viatjar a Espanya i poder visitar el monestir de Montserrat, a Catalunya, perquè creia que allí i trobaria el Sant Greal. Himmler li encantava buscar relíquies històriques cosa que Hitler desaprovava perquè creia que els avantpassats alemanys no eren un poble superior, sobretot si es comparava en l’època de l’Imperi Romà i de l’Antiga Grècia. El 1943 va ser nomenat ministre de l’Interior del Reich i va arribar a tenir tan poder que només Hitler era més poderós que ell en el Reich.

Després de l’atemptat del 20 de juliol de 1944 va aconseguir una gran influència en totes les tropes alemanyes, però les seves actuacions a finals d’any varen ser desastroses. És més que probable que Himmler estigués el corrent de l’atemptat contra en Hitler perquè al final desitjava eliminar-lo per pujar ell al poder per poder acabar amb una guerra que aquell temps ja es veia perduda. El 25 de setembre de 1944, Himmler va assumir el comandament militar de la Volkssturm. Després, veient que les tropes aliades estaven cada cop més a prop, Hitler el va nombrar comandant de dos grups d’exèrcit, primer a l’Alt Rin i després en el riu Vístula. A mesura que els seus fronts s’enfonsaven, Himmler, rellevat del seu càrrec, es va retirar a la clínica Hohenlychen. Allí va passar, en companyia de la seva amant, Hedwig Potthast, i dels seus fills, dies i dies sota una forta depressió. A l’abril de 1945, en veure que era impossible frenar els seus enemics, va buscar la pau amb els nord-americans a través del comte suec Folke Bernadotte a espatlles d’en Hitler. De fet, des del 1943 Himmler havia buscar negociar amb les potències occidentals. El 20 d’abril de 1945 va visitar per últim cop a en Hitler en el búnquer de Berlín en motiu de l’aniversari del dictador alemany, i després es va dirigir al nord d’Alemanya per continuar negociant amb els Aliats occidentals la pau. Quan Hitler va saber de les intencions d’en Himmler el va destituir de tots els càrrecs i va ordenar el seu assassinat. En el seu testament el va titllar de traïdor juntament amb Göering.


Himmler no va arribar a saber que havia sigut expulsat del NSDAP, i desconeixia de que Hitler estava al corrent de les seves negociacions amb el comte Bernadotte i, per tant, creia fermament que ell seria el seu successor un cop mort el dictador alemany. Després del suïcidi d’en Hitler, el nou president Karl Döenitz el va convidar al seu quarter general a Flensburg. Quan es varen reunir, Döenitz li va entregar el telegrama d’en Hitler en què el nombrava a ell el seu successor. Döenitz temia tan de la reacció d’en Himmler que tenia preparada una pistola sota uns papers per si l’ex ministre de l’Interior no respectava aquella última voluntat d’en Hitler. Després de llegir el telegrama, Himmler li va demanar ser el seu lloctinent, però Döenitz s’hi va negar i li va indicar que en el nou govern no hi podien haver homes que havien tingut anteriorment un paper important al NSDAP. Però, tot i no ser acceptat, durant una setmana Himmler va continuar en contacte amb el nou govern i no va ser fins el 6 de maig de 1945 que Döenitz el va destituir oficialment de tots els càrrecs i va desaparèixer. A partir d’aquí no està molt clar on va anar Himmler, però la hipòtesis que sembla més probable indica que s’ocultés a la vivenda de la seva amant, molt a prop de Flensburg. Himmler va mantenir contacte durant aquell temps amb les seves dues dones i cap de les dues el va abandonar, tot i que Margarete va ser detinguda el 13 de maig.

El 21 de maig de 1945 es va afaitar el bigoti i es va posar un pegat negre a l’ull esquerre, i amb uns documents que l’identificaven com un agent de la gendarmeria secreta anomenat Heinrich Hitzinger va marxar cap als Alps. En companyia dels seus dos ajudats, Werner Grothmann i Heinz Macher, vestits amb restes d’uniforme militar i de paisà, varen arribar al punt de control britànic de Meinstedt, a prop de Bremervörde. Milers de persones es varen concentrar en aquell punt i tots volien passar el control per dirigir-se a l’oest. Himmler i els seus companys varen avançar per la llarga cua, i quan li va tocar el seu torn va cometre l’error de presentar la documentació falsa sense que li diguessin, cosa que va estranyar als soldats britànics perquè ningú portava o ensenyava documentació i el varen fer esperar. Llavors va ser posat sota custòdia i el varen portar primer al camp de Bremervörde i després a Zeelos. En el tercer camp, a Weserimke, el varen empresonar a una cel·la individual. Al matí del 22 de maig de 1945, els britànics ja varen saber que aquell home que es feia dir Hitzinger era en realitat en Heinrich Himmler, i cap a les nou de la nit tres oficials varen marxar cap a Weserimke per examinar-lo. Però abans de l’arribada dels oficials, Himmler va treure’s el pegat negre de l’ull i va reconèixer en veu baixa la seva identitat davant del comandant del camp, el capità Tom Sylvester. Himmler va demanar entrevistar-se amb el mariscal Bernard Law Montgomery o amb el comandant Dwight D. Eisenhower. Poc després varen arribar els tres oficials que se’l varen endur a Luneburg. Al matí, la seva roba i el seu cos varen ser registrats per un metge de l’Exèrcit, el capità Wells, en busca de verí o alguna cosa que el pogués matar. En una de les butxaques de la jaqueta varen trobar-hi una ampolla de cianur potàssic. Després li varen fer posar un vell uniforme britànic i el varen tancar a una habitació buida. Després de que arribés el coronel N. L. Murphy, del Servei d’Informació del mariscal Montgomery, Himmler va ser tret de l’habitació i li varen examinar la boca per si amagava una càpsula de cianur. Però quan va obrir la boca va fer un moviment amb la mandíbula i va trencar una ampolleta de cianur que tenia amagada a la boca i va caure fulminat a terra. El capità Wells va intentar sense èxit treure-li l’ampolleta de la boca.  Segons després li varen fer una neteja d’estomac posant-li una sonda i li varen treure tot el verí, tot un vas. A 23:40, el doctor Wells va renunciar a continuar i Himmler va morir. Durant el següent dia el cadàver va continuar estant on havia caigut, i alguns centenars de soldats britànics i una dotzena de corresponsals de guerra varen desfilar davant del cadàver i es varen fer fotos amb ell. Inclús es va fer una mascara mortuòria per demostrar que era mort.

Mentrestant, en el quarter general del mariscal Montgomery es va discutir que s’havia de fer amb el cadàver. El 26 de maig de 1945, el cadàver del antic líder de les SS i un dels màxims responsables del Holocaust va ser carregat en un camió britànic i se’l varen endur a un lloc desconegut. Un alt oficial del Servei d’Informació va senyalar on seria la tomba secreta, en un lloc del bosc proper a Lüneburg, i únicament cinc persones sabien on estaria enterrat. A continuació, dos sergents varen cavar una fossa i varen deixar caure en ella a en Himmler i el varen enterrar sense làpida. Un dels sergents va dir que deixessin que el cuc es reunís amb els cucs. No se sap on es trobar al seu cadàver. Més tard, en una cabanya a prop de Berchtesgaden, els nord-americans varen trobar enterrat el tresor particular d’en Himmler; un milió de dòlars en diferents monedes.

Un dia d’en Himmler:

Himmler tenia una rutines molt regulars. Normalment dormia fins les nou del matí. Després es banyava i s’afaitava, Era molt escrupolós amb la higiene personal i sempre tenia les mans netes. Entre les deu i les onze del matí el tractava el seu metge personal Felix Kersten, que li feia uns massatges, i després esmorzava. Normalment menjava un ou cru i dos llesques de pa de sègol amb mantega i mel, que li agradava molt. Tot això anava acompanyat amb un te negre i acabava l’esmorzar amb unes panses i nous, que estaven ja cascades. Durant l’esmorzar, el seu secretari personal Rudolf Brandt repassava els fets més importants i la correspondència. Després d’esmorzar començava a treballar. Himmler solia dinar a les dues del migdia. Consistia normalment en sopa de primer i de segon un plat de carn de porc o peix amb verdures. No li agradaven les patates i preferia menjar fideus. De postes li agradava menjar fruita fresca o compota de fruites. Prenia un suc de poma o cervesa, i per acabar una tassa de cafè, que acompanyava amb una cigarreta. Normalment el dinar no durava més de 45 minuts. Després tornava a treballar o es reunir amb els seus col·laboradors sense descans fins les vuit del vespre. El menú de sopar consistia en un únic plat, sovint macarrons amb pernil i salsa de tomàquet, i peix fregit, gulasch hongarès o carn d’au. A vegades se servia únicament sopa de cigrons o llenties, i després formatge i pa de sègol. De beure prenia una copa de vi i es fumava una segona cigarreta. El sopar no solia durar més de 35 minuts. Després Himmler continuava treballant fins les dues o les tres de la matinada. Abans d’anar a dormir menjava unes galetes. Durant els àpats Himmler no li agradava parlar de treball i, en canvi, li agradava parlar d’història, sobretot de les èpoques en que els germànics lluitaven a Itàlia o sobre Cartago. Era un gran admirador d’en Genghis Khan, del monarca Felip II d’Espanya i del rei Enric I. Li agradava molt estudiar i parlar sobre els avanços tecnològics, i seguia de molt a prop els nous descobriments científics.

La vida privada d’en Himmler:

Himmler tenia gran amics, molts d’ells de la infància, que li seguien dient Heini, tal i com li deien quan anaven amb ell a l’escola del seu pare. La majoria dels seus col·laboradors eren amics seus de la infància com el metge Gebhardt, un dels responsables dels experiments científics. Funcionaris bavaresos amb antecedents en la prefectura de policia de Munic el varen seguir a la Gestapo de Berlín.

Himmler viva aparat de la seva llar, semblava que no tingués vida privada. La seva vida es desenvolupava en el marc de les SS i de la Gestapo. El 1928 es va casar amb la Margarete Boden Siegroth, natural de Bromberg, que per ell era la dona perfecte; rossa amb els ulls blaus, divorciada i protestant, que treballava en una gran clínica de Berlín. Amb els diners de la seva esposa, Himmler va muntar una granja per la cria de pollastres a Trudering, a prop de Munic. Després de fracassar, la seva esposa li va consellar que es dediqués al cultiu d’herbes medicinals. Llavors, Himmler va llegir amb passió obres de l’Edat Mitjana sobre les herbes, però no va tenir molt d’èxit en la seva explotació. Més endavant, Himmler va fer cultivar plantes medicinals pels presoners en els camps de concentració. A l’agost de 1929 va néixer la seva filla, Gudrun, però Himmler se sentia desgraciat amb aquell matrimoni i es va anar distanciant de la seva esposa. Segons el doctor Gebhardt, Himmler patia una impotència parcial i mai va poder superar-ho.

Quan els nazis varen pujar al poder, Himmler es va traslladar a la capital alemanya i va preparar una oficina pels seus col·laboradors personals a Gmund am Tegernsse. En aquesta ciutat, a la casa Lindenfycht, vivien també la seva esposa Marga, i la seva filla Gudrun. A principis de 1937, Himmler va adquirir una vila en l’aristocràtic barri berlinès de Dahlem. A partir d’aquell moment, Marga es va desplaçar amb més freqüència entre Berlín i Tegernsee, però tenien vides separades. A finals de 1937, el matrimoni Himmler va viatjar a Itàlia durant quatre setmanes per refer la relació, però el viatge no va funcionar. El problema amb la seva esposa va arribar a tal punt que Himmler va decidir no viure amb ella per no veure-la. El 1940 es van separar sense firmar al divorci. En els anys de la Segona Guerra Mundial va mantenir una relació amb la seva secretària, la Hedwig Potthast, i varen tenir dos fills, que varen ser criats i educats en la seva ciutat natal, Hohenlychen. Aquella doble vida li va portar problemes econòmics. Himmler no es va enriquir amb el seu càrrec tot i els seus poders il·limitats.

Himmler i les dones:

En la seva joventut va tardar molt en sentir interès per les dones, mentre que el seu germà i els seus companys d’estudi de Munic sortien amb noies. Reprimia l’assumpte de la sexualitat pensant que era un lluitador solitari, un heroi que no podia permetre’s tenir cap relació.

El desembre de 1926 va conèixer a Bad Reichenhall a la Margarete Boden, una dona alta, rossa i d’ulls blaus que es corresponia a la perfecció amb la seva imatge somiada d’una dona. Himmler va començar llavors la seva primera relació. Tenia 27 anys. Al principi va amagar aquella aventura amorosa, ja que ella era divorciada, set anys més gran, professava la religió evangèlica i era prussiana. Quan va anunciar que es casaria amb la Marga, la seva mare va quedar horroritzada. Poc després de la boda, Himmler es va distanciar de la seva esposa. Després de que Himmler anés assolint poder dins el règim nazi, Marga es va sentir orgullosa de la posició del seu marit. Inclús demanava que se la presentés com la cap de les SS, per fer patir a les altres dones nacionalsocialistes. El 1938, en ocasió del Congrés Nacional del NSDAP, la senyora Himmler va convidar a les esposes dels principals dirigents de les SS a les que va oferir protecció sota les seves ales en un programa d’activitats obligatòries. Curiosament, Marga Himmler sempre va odiar a la Lina Heydrich, l’esposa de Reinhard Heydrich, i sembla ser que va ser Himmler qui li va ordenar a en Reinhard que es separés de la seva esposa.

Però el matrimoni Himmler no funcionava, i el 1937 Heinrich va tenir una aventura amorosa amb la seva jove secretària Hedwig Potthast. Hedwig va néixer el 1912 i era filla d’un comercial. Després va estudiar a l’Escola de Comerç a Mannheim i un va aprovar l’educació secundària va anar a viure un temps a la Gran Bretanya. Des de mitjans dels anys trenta treballava com a secretària a l’oficina dels col·laboradors personals del cap de les SS a Berlín. En principi la seva funció consistia en anotar en els llibres de comptes els regals que Himmler realitzava als seus fidels membres de les SS. A més, s’ocupava de l’abundant correspondència en la que s’exigia a Himmler que aportés proves del seu origen. Hedwig era totalment diferent a la Marga. Amb ocasió dels seus 26 anys, el 1938, Himmler li va regalar una caixa de bombons. La jove secretària vivia en aquella època en una vivenda en el carrer Bismarckstrasse, en el districte berlinès de Steglitz, i allí sembla ser que és on es trobaven amb en Himmler privadament. De seguida, Himmler va voler tenir fills amb la seva amant perquè la Marga ja no podia tenir fills, i ell volia un fill. Himmler no volia que es conegués aquella relació extramatrimonial, i només el personal de l’Estat Major de la Prefectura de les SS, el propi Hitler i Martin Bormann ho sabien. Més tard, en algun moment, Margarete va saber de l’existència de l’amant i va rebre la notícia amb amargura. Quan Hedwig li escrivia una carta sempre acabava els missatges amb la fórmula:

No m’oblidis, la teva X.

Aquella X era, en realitat, una runa hagal, és a dir, una creu a la que se li afegeix un traç vertical per formar una estrella. Al igual que la resta de símbols germànics i pagans, es tractava d’un element molt utilitzat entre les SS. El 1942, Hedwig va donar llum en secret al seu fill a la clínica Hohenlychen, un sanatori per alts càrrecs del nacionalsocialisme. La va atendre el director de la clínica, Karl Gebhardt, amic de la infància d’en Himmler. El nen va rebre el nom nòrdic de Helge que significava el sa, de raça pura. Però sembla ser que aquell nen tenia una salut molt dèbil i podia patir neurodermitis, i només va aconseguir sobreviure gràcies a l’ajuda dels mitjans mèdics artificials. Els pares de la Hedwig varen quedar commocionats davant d’aquell naixement perquè desaprovaven aquella relació. En un primer moment, Himmler va instal·lar la seva segona família a una antiga casa de caçadors de Brückenthin, en els Llacs de Mecklenburg. De la reforma d’aquella vivenda se’n varen encarregar esquadrilles de presoners del camp de concentració de Ravensbrück. Més endavant, Himmler va comprar a Berchtesgaden la casa Schneewinkellehen amb els diners de les arques del NSDAP. A Berchtesgaden, Hedwig es va fer molt amiga de la Gerda Bormann, l’esposa d’en Martin Bormann. Himmler la visitava quan podia, però es mantenia absent durant llargs períodes.


Després de la guerra, Margarethe i Gudrun varen ser detingudes el 13 de maig de 1945 en el Tirol del Sud i varen passar uns quants mesos en un camp de presoners britànic situat a Itàlia. El setembre de 1946, la senyora Himmler va ser cridada a Nuremberg per declarar en el procés pels crims de guerra. A les preguntes de l’oficial nord-americà, el coronel John H. Amen, va respondre sempre que no sabia el què passava en els camps de concentració i va posar en dubte que el seu marit els hagués dirigit. Marga Himmler va morir el 1967.

Hedwig Potthast va estar fins al final de la guerra a una casa al llac Achensee, en el Tirol. Quan va saber del suïcidi d’en Himmler es va amagar a Rosenheim, a l’estat de Baviera, on unes setmanes després va ser detinguda pels nord-americans que, la varen interrogar durant set dies i després la varen deixar marxar. Més tard, Hedwig es va mudar a l’estat federat de Baden-Württemberg, on va trobar feina. A finals dels anys cinquanta es va casar i va agafar el cognom del seu marit.

Himmler i la seva ideologia:

Himmler no era un home cult i romàntic. Creia en el magnetisme, el mesmerisme, l’homeopatia, en les teories més dubtoses de l’eugenisme naturalista, en les virtuts psíquiques de l’alimentació natural, en els vidents, els tiradors de cartes, els curanderos, els hipnotitzes i els bruixots, dels que va estar rodejat tota la seva vida i depenia tant d’ells que no era capaç de prendre una decisió si no els hi consultava. Himmler va difondre un respecte imponent a la disciplina militar. Himmler admirava als emperadors germànics com Enric III. La cerimònia de la presentació dels joves de les SS tenien lloc a mitjanit a la catedral de Brunswick, davant al taüt d’Enric III. Les reflexions sobre els avantpassats alemanys varen dur a en Himmler a identificar la història llunyana dels germans a una sèrie d’enemics per antonomàsia i de models positius. Per Himmler, l’emperador Carlemany representava una figura mereixedora del màxim odi, i la destrucció del pilar sagrat de Irminsul representava un crim tan greu com les execucions en massa de Verden (l’execució de 4.500 saxons pagans per ordre de l’emperador Carlemany). En canvi, Himmler adorava a Enric I, el Paller. El 1936 es va commemorar a la catedral de Quedlinburg els mil anys de la mort d’aquest monarca alemany, en una cerimònia realitzada a la trèmula llum de les veles i salpicada de corones de fulles de roure, guàrdies d’honor i pomposos discursos, en la que es va reunir la cúpula de l’Ordre Negre. El següent any, Himmler va assegurar que havia trobat les restes mortals d’Enric I a les proximitats de la catedral de Quedlinburg i va organitzar un solemne funeral. Però, després de la guerra, es va descobrir que aquelles restes no eren les d’aquell monarca.

Per Himmler, el principal enfrontament era el que es donava entre el poble nòrdic i el bolxevisme. Era una apassionat a les qüestions racials, i creia que havia trobat una fórmula científica a la seva obsessió després d’estudiar a l’escola d’Agricultura les seleccions de races entre els animals. Himmler somiava amb una Ordre de Cavalleria i amb un camp de concentració destinat a experiències biològiques per posar en pràctica els seus principis d’aristocràcia de la sang. La selecció de membres de les SS es feia d’acord amb criteris racials: els candidats havien de tenir sang pura, mesurar com a mínim 1,70 metres i presentar un origen principalment nòrdic. Amb la Verlobungs-und-Heiratsbefehl, ordre relativa als compromisos matrimonials i als matrimonis, Hitler autoritzava que se sotmetés a proves també les futures esposes de les SS per confirmar que complien els criteris racials i de la salut genètica. A partir de l’1 de gener de 1932, qualsevol membre de les SS que desitgés casar-se estava obligat a sol·licitar una autorització de matrimoni. Himmler volia que aquells matrimonis tinguessin molts fills per conservar i ampliar la raça ària, però quan va veure que no es complien els seus desitjos va aprovar que els membres de les SS tinguessin relacions extramatrimonials.

Al igual que la majoria de les persones de tendència völkisch, Himmler considerava que el cristianisme, amb les seves arrels jueves i els seus plantejaments morals, era cada cop més antialemany. Ja en la seva època d’estudiant es va sentir fascinat per la mitologia germànica. En la seva obsessió per desterrar les tradicions cristianes, Himmler va intentar transformar el Nadal en la Festa del Solstici d’Hivern, en concret en la Julfest. El 1935 va regalar per primer cop a la població llums de Jul i quatre anys més tard va distribuir 52.000 llums d’aquest tipus. Les cerimònies com el matrimoni o el bateig se celebraven segons un ritual germànic. Els solstici d’estiu va ocupar un lloc fix en el calendari festiu nacionalsocialista i es varen celebrar principalment en paratges màgics, com Externsteine.

Himmler era un enamorat dels símbols; l’anell de la calavera i la runa eren el símbol de la salut en el passat, i la corona de fulles de roure eren les fulles de l’antic arbre alemany. Les cerimònies de les condecoracions de les SS es feien en el castell de Wewelsburg, a les proximitats de Paderborn. A partir de 1934, Himmler va demanar que es reconstruís l’edifici per adaptar-lo als nous objectius. La Obergruppenführersaal, o Sala del Tinents Generals, presentava en el terra de marbre un sol amb dotze raigs, probablement una referència a la mística solar germànica.  Per Himmler era essencial donar a la seva ideologia bases científiques. El 1935 va fundar la societat Ahnenerbe, destinada a investigar l’espai, l’esperit, els fets i l’herència dels indogermans de raça nòrdica. La Ahnenerbe es va convertir en un fòrum de diferents pseudociències obscures. Les seves activitats més destacades varen ser les nombroses expedicions que va organitzar en Himmler, com la del Tíbet per recuperar les petjades dels aris primigenis, com la de les rocoses de la Selva Negra amb l’objectiu de determinar si es tractava de gegantesques fortaleses pre-històriques i va ordenar a diversos exploradors buscar el Sant Greal a les ruïnes d’antics pobles.

Himmler també es va interessar per les bruixes i els seus judicis, i va promocionar una investigació científica sobre aquest tema per culpar a l’Església d’aquella persecució que considerava cruel i un atac contra la nació alemanya. El projecte el va organitzar el 1935 a través del SD, i els investigadors de les SS varen establir la seva primera oficina a la Biblioteca Alemanya de Leipzig. Un any després es varen traslladar a la Casa de la Lògia Maçònica del districte berlinès de Wilmersdorf, que s’havia confiscat. Tretze investigadors professionals especialitzats en el tema de les bruixes varen investigar 260 arxius i biblioteques en busca de dades sobre la persecució i la crema d’aquelles dones. Els seus treballs els varen dur a recórrer per tot Alemanya i, en algun cas, a l’Índia i a Mèxic. Himmler volia culpar a l’Església catòlica de la persecució de les bruixes i va proporcionar material perquè el pogués utilitzar la propaganda antieclesiàstica, però al final no es va publicar cap pàgina el respecte. Tot el contrari, els investigadors no varen trobar cap prova que corroborés les tesis d’en Himmler. Es va comprovar que no eren els membres de l’Església ni els jueus, ni els bolxevics, ni els maçons qui havien matat aquelles dones acusades de ser bruixes sinó la gent del poble per venjances personals. Una curiositat que varen trobar els investigadors va ser el 1939 quan varen veure que en la línia genealògica del líder de les SS hi havia una tal Margareth Himbler de Markelsheim, a la que s’havia cremat el 4 d’abril de 1629 acusada de bruixeria. La investigació de les bruixes va durar nou anys, i per cada cas es va realitzar un treball de documentació i es va elaborar una fitxa especifica. Al final de la guerra, Himmler va continuar treballant en el seu projecte. Mentre queien les bombes sobre Berlín, totes les fitxes de la biblioteca de la Missió Especial H es varen traslladar a la localitat de Schlesiersee. Finalment, el febrer de 1944, el projecte va tenir que suspendre’s. Aquella missió de les bruixes es va dur en el més absolut secret, però quan es va anar sabent que s’investigava als representants de l’Església, aquests varen protestar. El 1935, Hitler es va queixar davant del ministre Joseph Goebbels de les extravagàncies d’en Himmler en aquests temes. Però no tots els jerarques nazis es varen oposar a les idees d’en Himmler en el tema de les bruixes; Alfred Rosenberg va afirmar que la persecució de les bruixes havia provocat la mort de nou milions de persones. En l’actualitat, l’arxiu secret de les bruixes d’en Himmler no es considerat de valor científic.

Himmler i l’Holocaust:

Es creu que qui va donar l’ordre d’iniciar l’extermini jueu va ser en Heinrich Himmler i no l’Adolf Hitler. Ja en els anys vint, Himmler va començar a pensar en la idea de crear una colònia alemanya a l’est. L’organització Anenbund, amb la que va entrar en contacte el 1927, el va reforçar en aquesta idea. En la seva visió del món, s’imaginava un món ari i aspirava a construir un anell de centenars de milions de pagesos alemanys que establiria al voltant d’Alemanya per recórrer el camí del domini sobre el món. Però creia que per arribar a aquest objectiu es necessitarien el pas de generacions i generacions. En l’atac a Polònia es va demanar a les SS d’en Himmler que assumissin la vigilància policial de les zones ocupades, feina que havien d’efectuar amb la màxima duresa. Amb tot, s’ha de dir que Himmler li va agafar per sorpresa la guerra el setembre de 1939. Els grups d’operació d’en Himmler varen utilitzar la força bruta per eliminar els principals elements de l’essència polonesa. Fins a finals de 1939, desenes de milers de polonesos varen caure a mans dels homes d’en Himmler. Llavors, el líder de les SS va pensar en expulsar dels territoris de l’est als polonesos i els jueus. De fet, fins a principis de 1941 es va desplaçar a més de 300.000 polonesos i jueus procedents de les regions de l’est que s’havien incorporat al Reich.

La guerra contra la Unió Soviètica va ampliar el pla d’en Himmler de colonitzar els territoris de l’est. Des del principi de la campanya es va dissenyar com una guerra d’aniquilació amb components racistes i ideològics. A l’Oficina Central de Seguretat del Reich, liderada per en Himmler, es varen planejar plans per evacuar de forma massiva els jueus a Madagascar, però de seguida es va veure que era inviable i es va decidir que aquelles regions només quedarien lliures de jueus a través d’execucions i de la creació de guetos per aquells que poguessin ser utilitzats com esclaus. A l’estiu de 1941, Hitler en persona va radicalitzar la persecució dels jueus. En les següents setmanes, Himmler es va desplaçar cap a l’Europa de l’est per trobar-se amb els Comandos de la Mort de les SS i va presenciar els assassinats en massa. Des de principis de 1942, Hitler, Himmler i Heydrich varen treballar en la Solució Final per tot Europa. És molt probable que fos Himmler el primer en recórrer el gas com a mitjà per assassinar a la població. De seguida va cobrir Europa amb una xarxa de més de 20 camps de concentració i d’extermini, així com més de 1.200 camps annexes o externs.

Gudrun Himmler, la filla de Heinrich Himmler:

La seva primera filla, Gudrun, va néixer el 1929. Els seus pares l’anomenaven La nineta. Encara que Himmler no era mai a casa, mantenia amb ella una càlida relació. La trucava per telèfon i li enviava cartes i fotografies amb dedicatòries. En una ocasió va deixar que l’acompanyés al camp de concentració de Dachau. Gudrun va seguir les gestes del seu pare i l’adorava amb passió. Després de la guerra, Gudrun no va desaprovar mai els crims del seu pare i, al igual que el seu marit, l’escriptor i periodista Wulf-Dieter Burwitz, va quedar atrapada en el pensament nacionalsocialista i actualment és una icona dels neonazis. El 1951 va fundar la Stille Hilfe, Ajuda Tranquil·la, una associació de les SS que tenia l’objectiu d’ajudar als nazis perseguits o jutjats pels seus crims. El 1999, la sol·licitud que aquesta associació havia presentat perquè se la considerés d’utilitat pública va ser denegada. Gudrun també va participar en la formació de les Wiking-Jugend, Juventuts Vikingues, una organització neonazi infantil i juvenil que prenia ser la successora de les Joventuts Hitlerianes i que el 1994 va ser prohibida pel Ministeri de l’Interior d’Alemanya. Fins fa poc encara apareixia com estrella convidada en els actes de nacionalsocialistes veterans o joves.

Els altres dos fills d’en Himmler mai van voler ser relacionats amb el seu pare. El seu fill, Helge, sempre va estar malalt i va estar durant molt de temps al costat de la seva mare, i va demanar a la cadena de televisió pública alemanya ZDF respecte pel seu silenci. La seva filla, Nanette, va seguir una prestigiosa carrera professionals. Els dos varen agafar el cognom del seu pare adoptiu i viuen en el nord d’Alemanya.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply