Hirohito

En Hirohito va néixer en el palau d’Aoyama a Tòquio el 29 d’abril de 1901 i era el fill del futur Emperador de Japó, en Yoshihito, i de la princesa Sadako. Anomenat Michi no miya, va ser separat dels seus pares a molt poca edat, tal i com marcava la tradició, i va ser educat per preceptors designats. De tots ells, qui el més el va ser el general Nogi Maresuke, un veterà militar ultranacionalista, que es va suïcidar després de la mort de l’emperador Meji per devoció al difunt monarca. A la mort del seu avi, l’Emperador Meji, el 30 de juliol de 1912, es va convertir en príncep hereu. Des de 1908 a 1914 va ingressar a l’escola Gakushuin i des del 1914 al 1921 en un institut especial. El 1921 es va convertir en el primer príncep japonès en viatjar a Europa. Durant els sis mesos de viatge, en Hirohito va visitar set països, incloent la Gran Bretanya, França, Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i la Ciutat del Vaticà. El 29 de novembre de 1921 es va convertir en regent per la depressió mental del seu pare. Com a regent va abolir la poligàmia i la prohibició que tenien els seus súbdits a dirigir la mirada cap a la seva persona. Durant aquell temps va patir tres atemptats contra la seva vida. Després de conèixer-la a un ball, el 26 de gener de 1924 en Hirohito es va casar amb la princesa Kuni Nagako, la filla del príncep Kuni Kuniyoshi. Varen tenir set fills, cinc fills i dues filles, entre ells l’Akihito, que va néixer el 23 de desembre de 1933, i que seria el futur Emperador.

El 1926, després de la mort del seu pare, va pujar al tro i el 10 de novembre de 1928 va ser coronat com a Emperador número 124º d’una dinastia amb 2.500 anys d’antiguitat que es venia desenvolupant des de l’any 660 a.C.. Segons la tradició japonesa tenia que elegir un nom pel seu regnat i va escollir el de Showa, que significa Pau radiant. El 1928 va rebre les peces de la reialesa a Japó: un collar, una espasa i un mirall. A més d’Emperador, va tenir tres títol oficials: Tenno Heika-Emperador Celeste, Mikado-Augusta puerta i Ara Hito Kari-Divinitat present i vivent. Durant els anys 30 va ser aconsellat pels seus consellers que tenia que mantenir una actitud passiva davant l’avanç del militarisme i de l’expansionisme japonès. Durant aquells anys a Japó hi havien fortes consignes de superioritat racial i un nacionalisme extrem. Amb el vist-i-plau de l’emperador es va llançar a una política d’hegemonia a Àsia. Degut a l’expansionisme japonès, el 1936 el president Franklin Delano Roosevelt li va fer embargar qualsevol exportació de petroli destinada a Japó de qualsevol part del món. A partir de llavors, les possibles declaracions era declarar la guerra als Estats Units o la negociació per cancel·lar el bloqueig. Es va optar per la segona opció.

Durant la guerra amb Xina, l’emperador va ser manejat pels alts comandaments militars, sobretot per en Hideki Tojo. Al mateix va passar durant la Segona Guerra Mundial, que tot i ser investit cap suprem de les forces armades i ser dotat d’amplis poders, es va veure desbordat pels militars i pel primer ministre, en Hideki Tojo, que eren els qui controlaven realment el país. El seu paper es va reduir al d’un notari que firmava decisions presses per altres. Durant tot el conflicte es va quedar a Tòquio, inclús quan els Aliats bombardejaven la capital japonesa. Va demanar que en Roosevelt rebés una declaració de guerra just 30 minuts abans de que el 7 de desembre de 1941 comencés el bombardeig a Pearl Harbor. En Hirohito va declarar als seus ajudants que no s’havia oposat el 1941 a començar la guerra contra Estats Units perquè del contrari hauria esclatat un cop d’Estat en el país i el seu desig era preservar com fos el sistema imperial. Tot i que des de febrer de 1945, Japó tenia pràcticament perduda la guerra, en Hirohito pensava en la possibilitat d’una pau negociada, però els Estats Units només acceptaven la capitulació incondicional de Japó. A l’estiu de 1945, gràcies al primer ministre, en Kantaro Suzuki, i del llançament de les bombes atòmiques se’l va convèncer de la necessitat d’acceptar la rendició incondicional del país. En Hirohito va acceptar capitular si se li solucionava la qüestió dinàmica, cosa que l’hi va ser admesa. El 15 d’agost de 1945 va ordenar per la ràdio el cessament de la lluita. El 2 de setembre es va firmar la capitulació a bord del cuirassat nord-americà Missouri. En Hirohito va conservar el tro però va estar sotmès a l’autoritat del general nord-americà Douglas MacArthur.

Després de la guerra hi havia la possibilitat de processar-lo com a criminal de guerra, ell el setembre es va oferir a judici militar acceptant la responsabilitat de tota acció i decisió de Japó durant la guerra, però com a garantia d’estabilitat del país es va decidir no jutjar-lo i deixar-lo amb el seu càrrec d’Emperador. El 15 de desembre de 1945 va parlar a la seva nació de la derrota de Japó i va negar públicament la seva divinitat. El 1946, les autoritats nord-americanes li van imposar l’acceptació d’una constitució parlamentaria en la que la figura de l’Emperador deixava de tenir un caràcter diví i el seu poder depenia de la voluntat popular; se l’hi varen abolir els títols de la noblesa i es va transformar l’Estat civil dels prínceps que no fossin fills i hereus de l’Emperador. En els anys 50, Japó, amb el suport de l’emperador, va experimentar reformes notables en la seva economia fomentant l’expansió al mercat occidental en indústries claus com l’automotriu o la tecnològiques. En les següents dècades en Hirohito es va mantenir al marge de la política i de la vida del país, i es va convertir en un gran expert en biologia marítima fins que va morir a Tòquio el 7 de gener de 1989, sent substituït pel príncep Akihito de 55 anys. Anys després de la seva mort varen sortir a la llum documents no publicats fins llavors, que inclouen els diaris d’importants personatges de la Cort Imperial de l’època, on es pot llegir que el paper de l’Emperador durant la guerra no va ser tant passiu com semblava i, fins i tot, l’acusen d’haver conduït a Japó a la guerra.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply