Helene Riefensthal, Leni

Helene Riefensthal, coneguda com Leni, va néixer el 22 d’agost de 1902 a Berlín. El seu pare era un industrial de la calefacció i volia que la seva filla es dediqués al món dels negocis, però la seva mare va creure que el futur de la Leni estava en el món de l’espectacle. El 1918 va anar a classes de pintura i de dibuix a la Kunstakademie de Berlín, i després va anar a classes de dansa clàssica i moderna. El 1920, després de tenir èxit en el món de la dansa, va participar en gires a Alemanya, Txecoslovàquia i a Suïssa. Però una lesió de menisc la va apartar del món de la dansa i va ser llavors quan va decidir ser actriu.

El 1926 va tenir el seu primer paper en el món del cinema amb la pel·lícula La muntanya sagrada, Der heilige Berg. Després d’aquesta pel·lícula va tenir molt d’èxit i va rodar més pel·lícules. Gràcies als papers que va interpretar a la muntanya va aprendre a esquiar i a escalar, i va arribar a ser campiona d’esquí. Després d’haver aconseguit l’èxit com a actriu va decidir convertir-se en directora de cinema. El 1931 va fundar la seva pròpia agència, la Leni Riefensthal Film Studio. L’any següent va dirigir la seva primera pel·lícula, La llum blava, Das blaue Licht, on ella va ser la protagonista. La pel·lícula va ser tot un èxit i va rebre el premi Lleó d’Argent a la Mostra de Venècia. Gràcies a aquesta pel·lícula va atreure l’atenció de l’Adolf Hitler.

El 1932 va assistir per primer cop a un discurs de Hitler en el Palau d’Esports de Berlín i en va quedar tan seduïda per l’oratòria d’aquell home que va demanar una entrevista amb el candidat Hitler. El maig d’aquell any, gràcies a Rudolf Hess, es varen conèixer. Després d’aquella trobada la Leni va escriure a en Hitler demanant-li reunir-se amb ell un altre cop. En una trobada es va decidir que la Leni dirigís el documental del 1933 sobre el Congrés del partit nazi a Nuremberg, La victòria de la fe. El 1934 va dirigir una pel·lícula documental de la propaganda nazi, El Triomf de la Voluntatque tant èxit li va portar però que tant la danyarien en la seva carrera professional després de la Segona Guerra Mundial. Després va fer una expedició a Groenlàndia, on va filmar la pel·lículaSOS  iceberg, SOS Eisberg, i quan va tornar a Alemanya va tornar  a treballar pel règim nazi com a cineasta.

Rebia molts diners del Reich per fer documentals de propaganda nazi, però mai es va afilar al NSDAP. El 1935 va dirigir una pel·lícula on va lloar i es feia propaganda de l’exèrcit alemany. El 1936, amb els Jocs Olímpics a Berlín, va aprofitar l’esdeveniment per rodar una pel·lícula sobre els Jocs Olímpics, Olímpia. El novembre d’aquell any va començar a editar els més de 400.000 metres de pel·lícula, que li va donar molt de prestigi internacional. Encara avui en dia es considera una de les grans pel·lícules de la història. Segons alguns crítics, tant Olímpia com el Triomf de la Voluntat són les pel·lícules propagandístiques més impressionants i tècnicament innovadores que s’han fet mai. La primera projecció de la pel·lícula Olímpia va ser emesa el 20 d’abril de 1938 com a regal a en Hitler pel seu aniversari. La cinta va ser tot un èxit a taquilla i en poques setmanes va donar uns guanys de més de 4.000.000 de Reichsmarks. Leni també va realitzar versions d’Olímpia en anglès, francès i italià. Després de l’èxit dels Jocs, Leni va acabar de construir la seva mansió rústica de Dahlem, obra de Hans Ostler, on en la seva inauguració varen ser convidats tant Hitler com Joseph Goebbels. A l’atri d’estil espanyol s’hi feien reunions els jerarques nazis. A més, durant aquella èpica Albert Speer tenia pensat construir en un gran terreny de 20.000 metres quadrats, a prop dels estudis de Babelsberg, els que havien de ser els futurs Estudis Riefensthal. 

El líder alemany cada cop l’admirava més pels seus treballs, i de la mateixa manera la Leni admirava a en Hitler. Però el ministre de PropagandaJoseph Goebbels, no li va agradar aquella relació d’admiració i es va enemistar amb la cineasta. A més, hi havia rumors d’una possible relació amorosa entre el dictador i la cineasta. Ernst Hanfstaengl va explicar que el principi la Leni va voler seduir a en Hitler, però que ell la va rebutjar. Leni sempre va negar haver mantingut una relació amorosa amb Hitler, però sí que va confessar haver-lo admirat. Dins del règim molta gent no la veia en bons ulls pel fet de que era una dona, però va tenir el suport de l’arquitecte Albert Speer. Tot aquell èxit a Alemanya i a Europa va fer que Hollywood volgués l’estrella alemanya. Segons sembla, Leni es va entrevistar amb Walt Disney, però les diferències ideològiques amb els executius de Hollywood varen fer que no acabés treballant als Estats Units. Anys més tard, Disney va negar haver tingut una entrevista amb la Leni.


Durant la Segona Guerra Mundial, el 1940, va rodar una nova pel·lícula on va fer servir presoners d’un camp de concentració. El 1941 va haver de deixar la pel·lícula per problemes de salut. El 1944 es va casar amb Peter Jacob i Hitler va ser un dels convidats de la boda. Al cap de tres anys la parella es va separar.  El germà de la Leni va morir a la guerra quan lluitava per la Wehrmacht, cosa que va provocar que es refredés la relació de la cineasta amb Hitler. Curiosament, el seu pare va morir de càncer el 20 de juliol de 1944.


Després de la guerra molta gent del món del cinema, sobretot de Hollywood, volia que la cineasta fos castigada durament. Quan la ciutat de Berlín va ser conquerida, Leni va marxar de la capital fent auto-stop per anar a casa de la seva mare. La cineasta va ser detinguda finalment pels nord-americans a Àustria. Durant el seu captiveri va quedar molt sorpresa pel bon tracte dels nord-americans cap a ella. En els interrogatoris va rebutjar haver servit al règim nazi i es defensava argumentant que havia realitzat les seves pel·lícules a petició del partit nazi, i que no es tractaven de pel·lícules per la propaganda sinó que eren simplement documentals. Després de ser alliberada va tornar a ser empresonada per les autoritats franceses, que la varen arruïnar econòmicament i li varen confiscar les seves propietats i el seu material fotogràfic. Per culpa del seu divorci i el fet de quedar arruïnada, va quedar trastocada i durant tres mesos va ser tancada en un manicomi, on va rebre electroshocks. Creien que així la desnazificarien. El 1948 va ser jutjada en un tribunal de desnazificació, però va ser absolta perquè no se la va considerar una criminal i va ser qualificada com a seguidora del règim. No se la va associar amb els crims de guerra. Al llarg de la seva vida va negar haver sabut res de l’Holocaust i va guanyar al voltant de 50 judicis per difamació cap a la seva persona.

Després de ser alliberada va tornar al món del cinema però no va tenir l’èxit esperat. El 1954 va acabar de filmar la pel·lícula Tiefland, que va ser un fracàs. Després d’aquell malencert va decidir dedicar-se al món de la fotografia, i va viatjar al Sudan per fer un reportatge fotogràfic sobre els nubans. Allí va aprendre la llengua autòctona. Gràcies a aquests reportatges va aconseguir tornar a ser reconeguda internacionalment els anys 70. El 1972 va ser acreditada com a fotògrafa per cobrir els Jocs Olímpics de Munic. El 1976 va ser convidada d’honor en els Jocs Olímpics de Mont-real. Amb 70 anys va aprendre submarinisme, i va fer pel·lícules sobre el món submarí i va publicar un llibre sobre fotografies d’aquest món. El 1982 la cadena alemanya WDR va emetre un reportatge sobre ella i se li van retirar tots els retrets de la seva col·laboració amb el règim nazi. El 1987 va publicar les seves memòries de 900 pàgines, on desmenteix haver seguit els ideals nazis. En les memòries va explicar que l’any 1932 va escoltar un discurs del candidat a la Cancelleria Adolf Hitler i que a partir de llavors n’havia quedat molt impressionada. Amb més de 90 anys Leni es va tirar amb paracaigudes. L’any 2000 va tenir un accident d’¡helicòpter quan viatjava al Sudan. El 2002 va presentar la seva última pel·lícula sobre el món submarí. Leni Riefensthal va morir de càncer el 8 de setembre del 2003 a Pöcking, a prop de Munic, i va ser enterrada en el München Waldfriedhof. Posteriorment a la seva mort va ser elogiada pel conjunt de les seves obres i avui en dia segueix sent una de les directores de cinema més aclamades del segle XX.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply