Albert Speer

Albert Speer va néixer el 19 de març de 1905 a Mannheim, Alemanya. Provenia d’una família assalariada; el seu avi matern havia sigut el propietari de la firma comercial d’eines més important d’Alemanya, i l’avi havia sigut arquitecte, com també ho va ser el seu pare, que va acabar convertint-se en l’arquitecte més ocupat de Mannheim. Políticament, la família Speer eren liberals convençuts, tot i que la seva mare es va afiliar al partit nazi en secret del seu marit. El seu pare mai li va agrada la figura de l’Adolf Hitler, i quan el seu fill li va presentar no li va voler dirigir cap paraula i va marxar sense saludar-lo.

La família vivia en una casa de l’alta burgesia, on Speer i va passa la seva infantesa formant part de les millors famílies de Mannheim. A més d’aquesta casa, la família posseïa una casa d’estiu a prop de Heidelberg, a Schloss-Wolfsbrunnenweg, on el 1918 i varen anar a viure. Speer va estudiar en una escola privada, on de seguida va destacar, sobretot en matemàtiques. Però en aquella edat estudiantil va començar a patir problemes de salut i el seu estat físic va ser molt dèbil, cosa que li va provocar més d’un problema escolar i amb els seus dos germans, que el pegaven constantment. Aquell temps, Speer es va interessar per l’arquitectura perquè es passava part del dia al despatx del seu pare que estava al costat de casa.

Durant la Primera Guerra Mundial, la família va disposar de tota classe de béns, tot i patir com tots els alemanys les restriccions alimentàries. Quan va acabar la guerra, Speer va millorar el seu estat físic i va començar a practicar rem fins arribar a ser cap d’una canoa escolar. Durant aquella època es va aficionar a fer excursions per la muntanya. Els 17 anys va conèixer la que seria la seva esposa, la Magerete Weber. De seguida varen ser parella i es van prometre per casar-se algun dia. Però el fet de que la Margerete vingués d’una família humil va fer que mai li agradés a la mare de Speer i va tardar set anys en entrar a casa dels seus sogres. Tot i els problemes familiars que va poder originar aquella relació, a Speer li va provocar que s’apliqués encara més en els estudis i les seves notes varen millorar. Tothom donava per fet que acabaria sent matemàtic, ja que era l’assignatura que li anava millor, però, al final, es va decantar per l’arquitectura com el seu pare. En aquell temps va començar a sentir un sentiment nacionalista i es va oposar al Tractat de Versalles del 1919.

El 1925 va anar a viure a Berlín per estudiar arquitectura amb el professor Heinrich Tessenow, a qui admirava profundament. A l’estiu de 1927 va obtenir el títol d’arquitecte, i l’any següent es va convertir en ajudant de l’Escola Superior, fins que arribaria a donar classes a l’Escola Tècnica Superior. Durant aquella època, l’Escola es va anar convertint en un centre de tendència nacionalsocialista. Gràcies a l’estabilitat que li donava aquella feina, el 1928 es va casar amb la Margerete i varen viatjar en el viatge de Lluna de Mel a Itàlia. Aquells dies Speer els va definir com els millors de la seva vida i juntament amb la seva esposa ajudaven a desenes d’amics més pobres. Aquell mateix any va estar a punt d’anar a treballar com a arquitecte a l’Afganistan, però un cop d’Estat al país àrab li va impossibilitar i va continuar a l’Escola.


Un dia, els seus alumnes li van insistir que els acompanyés a veure un discurs de l’Adolf Hitler. Quan Speer va sentir per primer cop a Hitler en va quedar molt impressionat i el va fascinar de tal manera que es va afiliar al NSDAP convertint-se en el membre número 474.481. D’aquesta manera, Speer trencava amb la tradició familiar d’ideologia liberal, tot i que la seva mare de secret també es va afiliar al Partit. Ho va fer pràcticament al mateix moment que el seu fill. Speer veia a Hitler com el salvador d’Alemanya i va decidir que ell també volia formar part del nou projecte nacionalsocialista. A partir de llavors va treballar sense descans per al NSDAP i anava a tots els actes que podia, fins que va arribar a treballar com a arquitecte pels col·laboradors d’en Hitler.

Quan els nazis varen arribar al poder el 30 de gener de 1933, Speer estava treballant per en Joseph Goebbels, que li va encarregar reformar el seu Ministeri de Propaganda. Speer va acabar l’encàrrec amb èxit i molt avanç del temps establert, fet que va impressionar a en Hitler, que el va convidar en una sessió dels jerarques nazis. Hitler volia que aquell arquitecte sigués el que hagués de construir els seus plans arquitectònics del futur i estava enlluernat cap a la seva figudra. Poc després, Hitler va quedar impressionat amb la decoració que havia preparat per la festa de l’1 de maig de 1933, i li va confiar la posada en escena del Congrés de Nuremberg. A mesura que Speer va anar coneixent els jerarques nazis es va anar vinculant més al NSDAP i va anar deixant de banda la seva família. La seva obsessió va ser tan gran, que va llogar un estudi a prop de la Cancelleria del Reich per poder treballar al costat d’en Hitler, amb qui es va fer amic personal. Anaven junts a molts viatgés i menjaven plegats molts cops. Hitler l’admirava de tal manera que li deixava dir i fer el què volgués i el respectava com a cap altra persona havia respectat. Parlaven a totes hores, sobretot a les nits, d’obres i de nous projectes. Speer es va sentir feliç en aquell ambient de poder i estava convençut de que algun dia seria l’arquitecte que construiria les grans obres d’Alemanya.

Però el principi Speer tenia projectes petits com preparar una sala que donava al Jardí de la Cancelleria perquè Hitler la utilitzés com a despatx o la de construir barracons pels obrers. Quan Hitler va veure totes les seves qualitats li va demanar que anés a treballar com a ajudant de l’arquitecte Paul Ludwig Troost, el seu arquitecte preferit. Però amb la mort de Troost el 1934, Speer el va substituir com a Arquitecte en Cap del NSDAP. A partir d’aquell moment, Hitler li va demanar que construís obres més grans i la seva amistat va anar en augment fins al punt que Speer es va comprar una casa a Obersalzberg, on Hitler hi tenia la seva casa de muntanya, el Berghof, i es va comprar un solar en la Inselstrasse 7 a l’illa Schwanenwerder, on Hitler també hi tenia una casa, en la Inselstrasse 20-22, i una casa en el número 18. Com a arquitecte més important del NSDAP i amic personal d’en Hitler, Speer es va tenir que moure per les altes esferes del NSDAP, on s’hi va moure bé pel seu caràcter reservat, simpàtic i senzill, i va fer moltes amistats, sobretot amb les dones dels jerarques nazis com també amb la cineasta Leni Riefenstahl o la parella d’en Hitler, l’Eva Braun. Després de la guerra Speer sempre va defensar a l’Eva Braun.

Durant aquella època d’esplanador va construir el pavelló de l’Exposició universal de París  i els camps de Zeppelin de Nuremberg el 1936. El 1937 va ser nombrat Inspector general d’Obres a Berlín, i Hitler li va confiar la reconstrucció de Berlín per convertir-la l’any 1950 en Germània, la capital del món. Però per aconseguir el seu èxit ho va fer sobre les espatlles de desenes de milers de jueus. Barris sencers de jueus varen ser enfonsats per les noves obres, i les SS varen col·laborar amb Speer per fer la tasca de desallotjament. En el departament de Speer es varen elaborar llibres en el què s’explicava els deficients nous llocs reservats pels jueus i que varen provocar més endavant la deportació de com a mínim 50.000 jueus berlinesos. El seu departament també va finançar la construcció dels camps de concentració i, a canvi, va rebre els materials que precisava amb urgència. Desenes de milers de presoners varen morir degut a les espantoses condicions que havien de suportar. A més, va dibuixar els plànols dels edificis per l’Exèrcit i per l’aviació. El gener de 1939 va inaugurar la que seria la seva gran obra, la Nova Cancelleria del Reich de Berlín. Després de la visita al París ocupat el juny de 1940, Hitler li va donar prioritat a la remodelació de Berlín amb vistes a convertir la ciutat en la capital del món, Germània.


El  febrer de 1942 va morir en accident d’avió el ministre d’Armament i Munició, Fritz Todt, i Speer el va substituir en el càrrec, tot i que no li va agradar mai aquell Ministeri, ja que ell no sabia res de temes militars i creia que no estava preparat per exercir en el món de la política. Amb aquest nou càrrec també li va canviar la seva relació amb en Hitler, ja que a partir d’aquell moment el dictador el va tractar pràcticament com un ministre més i es va anar refredant la seva amistat, a més de que ja no es veien tant sovint per parlar d’arquitectura. Com a ministre d’Armament, Hitler el va contradir en algunes mesures que volia implantar, però també va gaudir molts cops del seu suport i va tenir en moltes ocasions un tracte a favor, cosa que va provocar moltes enveges. Gràcies a Speer va augmentar la producció d’armament i va fer girar l’economia del Reich per la producció bèl·lica. El 1944 va multiplicar per set la fabricació d’armes en comparació els últims dos anys. Aquest increment es dóna en part perquè va ordenar fer treballar els presoners dels territoris ocupats del Reich i perquè va fer instal·lar importants plantes de producció en fàbriques subterrànies. En aquestes plantes al final de la guerra hi va fabricar els primers míssils i avions de reacció del món. Es planejaven atacs contra Estats Units amb els míssils intercontinentals A9 i A10, els quals estarien proveïts d’un nou gas tòxic o, inclús, d’una bomba d’urani. L’increment de producció bèl·lica hagués sigut més important si s’hagués acceptat la proposta de Speer de fer treballar les dones. Tot i que els seus presoners varen ser tractats com esclaus, Speer va declarar més tard que no en sabia res de les males condicions de treball d’aquells obrers, tot i que ser sap que els va fer treballar de forma inhumana. 

Però aquells temps no eren feliços per Speer. A finals de 1942 va saber que el seu germà havia mort en la Batalla de Stalingrad. A conseqüència de treballar com a ministre, també, va patir una depressió, i fins i tot es va posar malalt el 1944 i va tenir que ser hospitalitzat. En més d’una ocasió va voler presentar la dimissió, però no ho va arribar fer mai. A més, com a ministre es va guanyar enemics pel control del poder com el secretari d’en Hitler, Martin Bormann, o el cap de les SS, Heinrich Himmler, que va intentar assassinar-lo quan Speer estava a l’hospital.

A principis de 1945, Speer va negar-se a complir la política d’en Hitler de terra cremada. A l’abril de 1945 va ser present en els últims dies d’en Hitler en el búnquer, on segons va declarar més tard, va confessar-li que havia desobeït les seves ordres de terra cremada. El 27 d’abril de 1945 va fugir del búnquer de la Cancelleria abans de que els soldats soviètics i arribessin. En el testament de Hitler, el líder nazi no li va donar cap càrrec en el nou govern. Fet que demostra que s’havia refredat molt la seva relació.


Després de la caiguda del govern d’en Hitler, Karl Döenitz, el nou president del Reich, el va nombrar ministre d’Economia i de Producció. Però després de la detenció d’en Döenitz i la dissolució del seu govern, Speer va ser detingut pel 2º Exèrcit britànic en un poble proper a Glücksburg, on hi havia instal·lat les seves oficines del seu Ministeri. Quan va ser detingut, Speer va dir-li a un oficial britànic que era millor així perquè tot plegat només era una òpera. Després va ser conduït fins al patí del Cap de Policia, i juntament amb Döenitz i Alfred Jodl van esperar els camions militars amb presoners, escortats per carros de combat, i varen ser portats al camp d’aviació. D’allí varen ser enviats a Nuremberg.

Speer va ser un dels acusats en el judici de Nuremberg. En el judici va ser l’únic dels acusats que va demanar perdó pels crims del nazisme i va reconèixer haver utilitzat la mà d’obra dels deportats a Alemanya i dels treballadors requisats en els territoris ocupats, però va negar saber alguna cosa dels camps de concentració i del què passava amb la població jueva. Més endavant es va saber que va visitar al camp de concentració de Mauthausen i, per tant, és difícil de creure que no sabés res. Durant el judici va col·laborar amb els jutges i fins i tot va tenir certa amistat amb ells. Speer va arribar a afirmar que havia volgut matar a Hitler el gener de 1945 gasejant la seva residència, però, segons ell, no ho va fer perquè no havia trobat cap escala per enfilar-se en el conducte de ventilació. Aquesta teoria és totalment falsa perquè sembla impossible que un home de la seva talla, sent tan perfeccionista i sent arquitecte, no matés a Hitler perquè li faltava una escala. Al final del judici va ser condemnat a 20 anys de presó a Spandau. Per tothom, fins i tot pel propi Speer, va ser una sorpresa que no el condemnessin a morir a la forca, però el tribunal li va agrair la seva sinceritat i l’auto-inculpació. Tot i que si els jutges haguessin sabut que era membre de les SS i que coneixia l’existència dels camps d’extermini segurament hagués sigut sentenciat a mort. Curiosament, el seu subordinat, Fritz Sauckel, que li proporcionava la mà d’obra esclava que Speer necessitava per la producció d’armament, va ser sentenciat a mort.


Speer va afirmar que acceptava la condemna de 20 anys de presó, ja que creia que havien de ser castigats, però, en realitat, des de la presó va fer tots els possibles per sortir-ne abans del previst. Durant aquells anys de captiveri va escriure un llibre biogràfic de la seves vivències durant el Tercer Reich i va llegir molts llibres, a més de que va recórrer en la seva ment, caminant pel patí de la presó, milers de quilòmetres al voltant del món. El dia abans de ser alliberat, Speer va enviar un telegrama a Rudolf Wolters, un arquitecte que havia col·laborat amb Speer quan era inspector general d’obres de Berlín, on li deia:

Recull-me, per favor, 530 quilòmetres al sud de Guadalajara, Mèxic. L’oncle Àlex.

La seva vida a dins de Spandau no va ser fàcil perquè va mantenir una mala relació amb quatre dels sis nazis que havien sigut empresonats a Spandau, ja que no li perdonaven que en els Judicis demanés perdó i critiqués al règim nazi. Speer va confessar anys més tard que a la presó somiava constantment amb en Hitler. Segons ell, durant tota la seva vida va somiar que el perseguia. A finals de 1951, la família Speer es trobava en una situació econòmica cada cop més complicada. La seva esposa Margerete i els seus sis fills necessitaven suport econòmic de forma urgent. Si varen aconseguir sobreviure era únicament gràcies als donatius que realitzaven antics companys de Speer, especialment els de Rudolf Wolters. El 1952 la seva mare va morir i Speer va rebre l’herència de totes les propietats de la seva família, però com que tenia por de que els processos de desnazificació li confisquessin ,va posar totes les propietats en nom dels seus fills.

Després de complir 20 anys de presó, la mitjanit de l’1 d’octubre de 1966 en va sortir. Durant la sortida l’esperaven centenars de simpatitzants saludant-lo amb banderes de benvinguda a la fila de vehicles que l’havien de conduir a la llibertat. Uns quants càmeres i periodistes arribats de tots els racons del món l’esperaven per treure’n una fotografia o per relatar els fets de l’alliberament de l’amic d’en Hitler. Durant la breu roda de premsa que va concedir es va vendre com el nazi bo que no sabia res de les atrocitats que havien comès. Després es va dirigir cap a la seva esposa, que l’esperava a fora al costat del cotxe, davant de l’atenta mirada dels periodistes. Quan Speer va pujar al vehicle no es va asseure al seu costat perquè havia estat tan sol durant aquell temps que va continuar aïllat, i no va ser fins que un ajudant de la família li va preguntar per què no s’asseia al costat de la seva esposa, que Speer no s’hi va asseure.

Speer tenia planejat demostrar al món que ell era un nazi bo i que rebutjava al Tercer Reich, i els mitjans alemanys varen preparar-li el camí pels seus objectius. Després de sis setmanes de ser alliberat, el 7 de novembre de 1966 va parlar per primer cop a través del Der Spiegel per 100.000 marcs. En l’entrevista va explicar, com faria repetidament durant tota la seva vida, que havia ignorat el què havia passat, però tot i això deia que no deixava de sentir-se responsable. Aquella primera entrevista va generar odi cap als ex nacionalsocialistes que el veien com un venut. Però Speer tenia por que sortissin a la llum documents que el comprometessin; com l’evacuació forçosa dels jueus a Berlín durant la remodelació de la ciutat, i va contactar amb el seu ex col·laborador, Rudolf Wolters, per destruir aquells documents compromesos.


En general, la vida fora de la presó li va ser complicada; primer va anar a viure amb la seva dona i els seus fills a la seva casa de Heidelberg, però en aquella casa, que odiava pels records d’infantesa, s’hi va sentir rebutjat i allunyat del clan familiar. Amb el seu fill Albert, que es va dedicar com ell a l’arquitectura, la relació va ser molt freda, com també ho va ser amb la seva filla, que va ser una parlamentària d’esquerres. A partir d’aquell moment, Speer es va culpar i torturar psicològicament perquè segons deia havia d’haver sabut el tema dels camps de concentració i el destí dels jueus. A més, va rebre amenaces de mort per part de nazis que el culpaven d’haver sigut un traïdor. Mai més va tornar a exercir d’arquitecte, i va dedicar el seu temps a escriure les seves memòries en el Tercer Reich, un llibre sobre com havia viscut els seus 20 anys a Spandau i un altre que parlava de les SS. Gràcies a la venda d’aquells llibres i a les entrevistes que li feien, va guanyar molts diners. Només en les seves Memòries, publicades l’any 1969, li varen originar uns beneficis d’un milió de marcs. Speer es va valdre de dues personalitats molt reconegudes en el sector editorial i mediàtic com l’editor Wolf Jobst Siedler i el periodista Joachim Fest.

Speer es passava els dies d’entrevista en entrevista venent la imatge de que ell no havia sabut mai res i li va acabar donant una imatge immaculada. De les entrevistes que li van fer cal destacar la del juny de 1971, quan va ser entrevistat per la revista Playboy, i on va renegar dels vells temps i es va presentar com un renegat, i la de 1973 per la BBC. Però les seves excuses i mentides de poc varen caure després de que a l’octubre de 1971 l’historiador nord-americà Erich Goldhagen va explicar que creia que Speer havia sigut present en discurs de Heinrich Himmler de l’octubre de 1943 on es va explicar l’extermini jueu. L’ex ministre d’Armament va sostenir llavors que ell havia abandonat la reunió després de la seva intervenció i abans de la de Himmler. Però aquella acusació el va deixar molt tocat, es va aïllar encara més del món i es va passar molts moments en el monestir Maria Laach del seu poble, situat en el nord de Renània-Palatinat, que per ell era com un refugi per confessar-se, tot i que no va explicar mai el què sabia realment ni els seus crims. En realitat, Speer no anava al monestir a trobar una pau espiritual o buscant Déu perquè el perdonés, hi anava sobretot perquè aquell monestir li recordava la presó de Spandau i va ser allí on va escriure el Diari de Spandau, un llibre que li va proporcionar molts diners. També va parlar molt sovint amb el pare Athanasius, que li va fer de confident religiós, filosòfic i ètic-moral. Tot i que sempre va dir que es penedia de tota la seva època relacionada amb el nazisme, es va fer amic del negacionista i admirador d’en Hitler, David Irving. En el seu llibre li agraeix a Irving que li donés material pel llibre. Al final de la seva vida va ser entrevistat per l’escriptora Gitta Sereny a casa seva, amb qui va mantenir una certa amistat, tot i que Sereny mai va sentir cap afecte que no fos professional. Quan va morir Speer, Sereny va dir que no havia sentit res perquè havia viscut casi 40 anys que no li haguessin tocat si s’hagués sabut la veritat.

El Nadal de 1979, Speer va rebre una carta des de la Gran Bretanya. Una alemanya, mare de dos fills i casada amb un britànic que li doblava l’edat, el va felicitar pel seu llibre Diaris de Spandau. Speer es va sentir content i afalagat, i  va decidit proposar-li una cita. Poc després de la trobada varen començar una relació amorosa i es trobaven en una casa de vacances situada en el sud de França. Speer no va amagar aquella relació a la seva dona ni tampoc en els seus fills. Albert Speer va morir l’1 de setembre de 1981 a l’habitació de l’hotel Park Court Hotel de Londres, en el districte de Bayswater, acompanyat de la seva jove novia. L’1 de setembre Speer era a Londres per explicar un cop més la seva història en un documental per la BBC, que es presentaria tres mesos més tard sota el nom The Great Art Dictatot, i havia sigut entrevistat el dia anterior per l’historiador Norman Stone. Quan va tornar a la seva habitació de l’hotel, Speer va patir un derramant cerebral al costat de la seva xicota i va ser portat d’urgència al Saint Mary’s Hospital, on moriria al cap d’unes hores. Va ser l’amant de Speer qui va trucar a la seva esposa Margerete per donar-li la notícia de la mort del seu marit. Speer va ser enterrat al seu poble a Heidelberg. Després de la seva mort varen sortir noves versions que demostraven que Speer estava implicat i era coneixedor dels crims dels nazis.

Curiositats:

A l’abril 2006 va sortir a la casa de subhastes de Colònia Van Ham un quadre seu a subhasta que el volia comprar un jueu, però quan aquest va veure de qui havia sigut va retirar l’oferta.

Speer i l’art:

A partir de 1937, amb el càrrec d’Inspector general d’Obres de Berlín, Speer es va tornar un home molt ric i influent, i va comprar molts quadres imitant a la majoria de jerarques nazis com Hermann Göering o Hitler, tot i que ell en la seva autobiografia explica que no es va aprofitar de la seva posició per enriquir-se. Com a mecenes, va promoure la carrera de nombrosos artistes que eren del gust del règim nazi, com els escultors Arno Breker i Josef Thorak, que els va encarregar treballs per un valor total superior a 27 milions de Reichsmarks. Durant l’ocupació de París, ell mateix va aprofitar la seva influent posició per comprar a gran escala. A més, a Speer se li va encarregar vigilar nombrosos búnquers en els que s’hi protegien els objectes artístics dels bombardejos dels Aliats i que li varen brindar una excel·lent oportunitat per incrementar la seva pròpia col·lecció privada. Poc abans d’acabar la guerra, Speer va amagar la seva col·lecció d’art en aquests búnquers.

Després de la seva detenció i el posterior judici davant el Tribunal de Nuremberg, Speer va rebre el 9 d’abril de 1948 a la presó de Spandau a Bernard B. Taper de la delegació de l’exèrcit nord-americà a Alemanya, amb seu a Karlsruhe, per interrogar-lo en el marc d’una investigació destinada a la recuperació de les obres d’art. Speer va declarar que les seves obres les havia comprat en les subhastes de l’empresa Hans Lange, un dels marxant d’art més important d’Alemanya, i va amagar l’existència de la seva col·lecció de pintura. A més, va assegurar que només a través de Karl Haberstock, un dels marxants més importants, havia comprat quadres destinats als edificis, i mai per ell mateix. Però, en realitat, Speer va adquirir pintures després de 1937, i no només per al seu Ministeri, sinó també per la seva pròpia col·lecció.  El juny de 1938 va comprar per la seva col·lecció l’obra Italienische Lanschaft de Jakob Philippp Hackert, per la que va pagar per ella 5.600 Reichsmarks, i el març de 1939 s’havia comprat per 8.500 Reichsmarks el paisatge romàntic Lanschaft aus den Pontinischen Sümpfet del suïs Arnold Böcklin. Fins al maig de 1940, Speer va comprar a Haberstock un total de sis quadres per la seva pròpia col·lecció. Speer va confessar en el delegat nord-americà que la seva col·lecció va anar a parar a Hamburg, però que no sabia on s’havia guardat, tot i que va confessar que el professor Karl Maria Hettlage ho hauria de saber.

Karl Maria Hettlage va ser l’encarregat d’enviar el el 23 d’abril de 1945 el patrimoni anònim de Speer d’Hamburg a una cambra cuirassada del banc Commerzbank, situat a prop de l’Ajuntament. Per no aixecar sospites, varen registrar aquells quadres a nom de Robert Frank, un amic de Speer. En els anys posteriors, els quadres varen passar desapercebuts i varen sobreviure sense patir cap dany els desordres de la postguerra que va patir l’Alemanya ocupada. D’aquesta manera ningú es va preocupar per les peces que un desconegut havia guardat en una caixa forta. A principis d’agost de 1948, els quadres varen ser descoberts i varen ser embalats i es varen entregar a Robert Frank sense que ningú sabés que realment eren de Speer. Però l’ex ministre d’Armament no en va saber res d’aquell moviment fins al 15 de febrer de 1953, quan se li va comunicar a l’advocat de Speer, Werner Schütz.

En aquella època, Robert Frank, que s’havia mudat amb la seva esposa Marguertie a Eschweiler, a Aquisgrà, ja que el Ministeri d’Economia li va demanar que es posés al capdavant d’un comitè consultiu per la resolució del conflicte que havia sortit en relació amb les mines del Ruhr i el subministrament d’electricitat. Frank es va endur amb ell les obres, tres dotzenes d’obres d’art, que va amagar en grans caixes de fusta en un subterrani. Quan el 1951 la família Speer va començar a patir problemes econòmics varen reclamar als Frank que els tornessin aquelles obres, però la Margarete Frank els va dir que Speer els hi havia regalat aquells quadres i, per tant, no tenien dret a reclamar-los. A principis de 1952, Speer negava en un escrit dirigit al seu amic Rudolf Wolters que hagués regalat aquelles obres a en Frank, però va reconèixer que tenia les mans lligades perquè no les podia reclamar legalment perquè eren robades. A l’abril de 1954, Frank va escriure-li a un amic de Speer que dos terços d’aquells quadres que havien d’haver arribat a Hamburg varen ser robats pel camí. Però, a finals d’octubre de 1955, Margerete Speer va rebre en la seva casa de Heidelberg tres caixes amb vuit quadres, amb un pes brut de 126 quilograms sota el remitent de Marguerite Frank. Tot i això, només es tractava d’una part dels quadres, ja que la resta, els quadres més importants, es trobaven a Mèxic, on Robert hi va treballar fins al 1956. Probablement, el matrimoni Frank temia que Speer sortís abans de la presó i descobrís la realitat. Quan Robert Frank va morir el 1961, la situació dels quadres no va canviar i per ordres de la viuda varen ser guardats en un magatzem de Mèxic D.F.

El 20 de gener de 1978 va morir la senyora Frank, i el tribunal va encarregar a l’advocat local Günter Hank, que no sabia res dels quadres, l’execució del testament i l’administració de la successió. Després d’unes quantes investigacions va observar que la senyora Frank amagava alguna cosa a Mèxic i quan es va dirigir al país mexicà va quedar perplex en veure aquells quadres per la qualitats i el seu valor. D’immediat, va enviar aquells grups d’obres a Königswinter, la localitat en la que residia. Allí va amagar aquella herència mentre pensava quin rendiment econòmic en podria treure. Poc després, un expert de la casa d’art i subhastes de Colònia, Lempertz, va inspeccionar aquell tresor. De seguida va veure el seu valor i es varen posar a subhasta. Però, en aquell moment, ja es va pensar que aquella col·lecció pertanyia a Speer. La casa Lempertz, situada a la plaça Neumarkt de Colònia, va anul·lar d’immediat la subhasta prevista pel Nadal de 1978 i es varen posar en contacte amb Speer. Al cap de pocs dies, l’advocat de Speer, Walter Oppenhoff, de Colònia, es va presentar a la casa de Günther Hank per trobar una solució ràpida i discreta. El maig de 1981, la casa Lempertz va llançar a la subhasta obres de Speer però sense dir de qui havien estat. Speer mai va ser present en cap subhasta, però sí que es dirigia a Colònia en el seu NSU Ro 80, que estacionava en un aparcament pròxim a la casa de subhastes, per cobrar.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply