Adolf Eichmann

Adolf Eichmann va néixer el 19 de març de 1906 a Solingen, Alemanya, en una família humil originària d’Elberfeld, Renània. Eichmann va ser criat per una madrastra dominadora i en una família calvinista, però en un ambient catòlic. El 1913 la família es va traslladar a Linz, Àustria, on el pare Eichmann va dirigir un establiment d’instal·lacions elèctriques. Curiosament, Eichmann va ser enviat a l’escola Kaiser Franz Joseph, la mateixa institució on hi havia anat Adolf Hitler. El noi va créixer en circumstàncies precàries, aprenent el dialecte local i es va aficionar als cavalls. També va ser un gran aficionat al violí i a jugar els escacs. En aquell temps, després de deixar el col·legi, es proposava seguir l’ofici del seu pare i es va educar per aquest objectiu, fet pel qual, en els seus documents es va donar a si mateix el títol d’enginyer. Però el 1925 va tenir que interrompre els seus estudis tècnics perquè la inflació havia arruïnat al seu pare i va anar a treballar a l’empresa Unsterberg Minning Company. Eichmann va treballar de miner, venedor per la companyia de ràdio Oberösterrechische Elektrobau AG i el 1927 era representant de la Vaccum Öl AG, una companyia petroliera.

Com que era membre de la reduïda minoria protestant austríaca, Eichmann es va identificar amb el pangermanisme nacionalista, llegia tots els diaris del NSDAP i es va afiliar al moviment juvenil independent i es va ajuntar amb els nacionalistes de dretes com Ernst Kaltenbrunner. El 1931, Kaltenbrunner el va fer unir als nacionalsocialistes austríacs després de que Eichmann perdés la seva feina a la companyia petroliera i l’1 d’abril de 1932 va ingressar a una branca austríaca del NSDAP amb el número d’afiliat 889.895. Set mesos més tard va entrar a les SS amb el número 45.326. El seu regiment, el SS-Standarte 37, era el responsable de vigilar la seu del NSDAP a Linz i protegir als oradors en els mítings. 

El juliol de 1933, després de que la policia austríaca el controlés, va tornar a Alemanya per seguir un curs d’instrucció de 14 mesos a Lechfeld, a prop de Passau, en el si de la Legió Austríaca, amb la missió de guiar als nacionalistes austríacs que fugien a Alemanya. A finals de desembre, després de la dissolució de la seva unitat, Eichmann va ser ascendit a SS-Scharführer (caporal). Eichmann tractava als seus seus caps de les SS com uns sers superiors. El 1934 va sol·licitar el seu trasllat de les SS al SD i, sis mesos més tard, va ser convidat pel SS-Untersturmführer Leopold von Mildenstein a treballar en el servei de seguretat de les SS a Berlín, concretament en el Departament d’Assumptes Jueus, la Secció II/112 del SD.  Primer el varen destinar al Servei de la Francmaçoneria, i allí Eichmann va tenir accés a l’arxiu del departament del SD i es va interessar pels expedients del sionisme i va adquirir coneixements superficials de l’hebreu i el yiddish. Fins i tot es va aprendre de memòria l’Estat jueu de Theodor Herzl. Eichmann era un fervent admirador dels discursos antisemites de Joseph Goebbels i de les editorials del Der Stürmer

El 21 de març de 1935, Eichmann es va casar amb Veronika Liebl, amb qui tindria quatre fills. A l’octubre de 1936 va redactar una memòria titulada Die Arbeit der Zionistischen Weltorganisation, que es va publicar com un manual de les SS. Aquell mateix any va ser ascendit a Hauptfeldwebel (sergent de primera) de les SS. El 1937 va viatjar a Palestina per intentar fer emigrar els jueus a aquell país i per mantenir contactes amb els insurgents àrabs. Els britànics el varen expulsar a les 48 hores, tot i que s’havia fet passar per periodista juntament amb el SS-Sturmbannführer Herbert Hagen.

 El març de 1938 va arribar a Viena per formar part d’una unitat d’equip especial equipada amb una llista de jueus destacats que s’havien de detenir. A l’agost va fundar i va dirigir el centre vienès responsable d’emetre tots els visats de sortida pels jueus austríacs, l’Oficina Central per l’Emigració Jueva, amb seu en el Palau dels Rothschild, en la Prinz-Eugen Strasse, 20-22, obligant als jueus a pagar una gran part de les seves riqueses i de les seves possessions per poder abandonar el país. Uns 100.000 jueus austríacs varen abandonar el país a través d’aquesta Oficina, tot i que tenia ordres d’expulsar-ne 300.000. Amb aquesta feina, Eichmann es va tornar encara més dur i brutal en el seu tracte cap als jueus. El març de 1939 va obrir una segona sucursal de l’Oficina per l’Emigració Jueva a Praga i a l’octubre es nomenat responsable màxim de la Central del Reich per l’Emigració Jueva. El 1940, Reinhard Heydrich li va confiar la secció IV-D 4 del servei general de seguretat del Reich, la RSHA, i es va encarregar de l’evacuació de tots els jueus de la Polònia ocupada. Les seves oficines estaven ubicades a la berlinesa Kürfürstenstrasse, 116.

Del març de 1941 al 1945 va ser l’encarregat dels assumptes jueus a l’oficinal central de la Gestapo, sent un dels responsables de l’organització de la solució final juntament amb Heydrich en els països ocupats de l’est del Reich. El 29 d’octubre de 1941 va ser ascendit a Obersturmbannführer de les SS (tinent coronel), i aquest seria el seu últim ascens. Eichmann va assistir i organitzar la Conferència de Wannsee del 20 de gener de 1942. També va presidir l’obertura del camp model de Theresienstadt i va organitzar l’arrest i deportació de centenars de jueus d’Eslovàquia, Hongria, Croàcia i Romania. A Hongria, segons les seves pròpies dades, unes 3.000 persones varen ser deportades al dia. 

El juny de 1944, quan les coses anaven malament pel Reich, Eichmann va acordar amb el líder sionista de Budapest Rezso Kasztner que 1.685 jueus poguessin escapar en un tren especial a Suïssa pel preu de 1.000 dòlars per persona. Tot i això, el juliol de 1944 Heinrich Himmler li va ordenar aturar les deportacions dels jueus hongaresos, però Eichmann va enviar-hi durant tres dies trens addicionals a Auschwitz amb jueus hongaresos. El 24 de desembre va fugir de Budapest i va tornar a Berlín per eliminar tots els registres que l’incriminaven en l’Holocaust i va viure amagat a la casa del seu oncle, en el carrer Fischerndorf, 8. Al final de la guerra deia que la seva família l’acompanyaria en la mort si algun dia es veia forçat a suïcidar-se i, per això, els va donar a la seva esposa i els seus tres fills quatre càpsules de cianur. 

Amb la intenció de fugir, Eichmann va liderar un petit grup que es va dirigir cap a Blaa-Alm, un refugi de muntanya, a uns quilòmetres al nord d’Altausee. Quan varen travessar els Alps, Eichmann va decidir abandonar el grup acompanyat del SS-Obersturmführer Rudolf Jänisch i es va fer passar pel Obergefreiter (caporal) Bart de la Luftwaffe


Un cop va acabar la guerra, els nord-americans varen arribar el 9 de maig a Altausee i varen trobar la seva esposa, que els va assegurar que no sabia res d’ell i que s’havien divorciat feia anys a Praga. Era mentida. Eichmann finalment va ser detingut pels nord-americans, però en aquell moment portava una documentació falsa que l’identificava com un sots-oficials anomenat Otto Eckmann. Sota aquesta identitat va ser retingut en diversos camps de presoners de guerra per oficials de les SS.  Però, d’una forma misteriosa i després de que els presoners sabessin de la seva identitat, es va evadir el 1946 quan la seva cel·la va quedar accidentalment oberta mentre els seus guàrdies fumaven una cigarreta. Eichmann va aconseguir escapar just abans d’anar al Judici de Nuremberg i va obtenir nous documents d’identitat falsa, aquest cop a nom d’Otto Heninger, i es va traslladar a Lüneburg Heat. En aquell moment, la seva esposa va presentar formalment davant el jutjat de Bad Ischl la declaració de defunció del seu marit, juntament amb una declaració firmada per la seva germana que afirmava haver vist el seu cadàver.

A principis de 1950 va fugir a Roma per unir-se a la Ruta de la Rates. Sota la protecció vaticana Comunitat de Sant Rafael, va aconseguir treball en la indústria forestal i, més tard, va llogar una petita parcel·la a Altensalzkoth. Curiosament, aquesta Comunitat havia sigut vigilava pel SD per ordre d’Eichmann per ajudar a jueus que fugien de l’Holocaust. A mitjans d’any va tornar a Àustria per aconseguir nous papers falsos que l’acreditaven com Riccardo Klement. El juliol va obtenir un passaport atorgat en la triangulació Creu RojaVaticàEspanya, que l’identificava com un mecànic nascut a Bolzano, Itàlia, de pares alemanys, i un permís d’entrada a Argentina, el número 231489/48. En aquell temps corrien rumors de que ell havia nascut a la colònia dels Templers alemanys de Sarona, o sigui a Palestina, i per aquest rumor es deia el 1948 que es dedicava a reclutar presoners de guerra fugitius alemanys per lluitar contra Israel. Altres deien que Eichmann era a Palestina fent-se passar per jueu. Una setmana després d’obtenir el passaport, Eichmann va embarcar en el port de Gènova en el buc Giovanna C rumb a Argentina concretament, on va viure amb total llibertat tot i que duent una vida de perfil baix. 

Durant tres anys va viure a Argentina, Brasil, Paraguai i Bolívia fins que el 1955 va fixar la seva residència en un barri obrer a les afores de Buenos Aires. Quan la seva esposa i els seus fills varen anar a viure amb ell, Eichmann treballava com a comptable en la fàbrica d’automòbils Mercedes Benz, en el districte de Suárez. Cap dels seus companys de feina sabien realment la identitat del seu company, però la policia argentina sabia qui era aquell home que s’amagava sota el nom de Klement i el tenien sota continua vigilància. Tot i això, Eichmann es va reunir amb Josef Mengele el 1959 en el Restaurant ABC de menjar alemany, en el carrer Lavalle 545. 

El 1957, el Mossad el tenia localitzat a Argentina i varen saber que la seva esposa estava instal·lada juntament amb els seus fills en el número 4261 del carrer Chacabuco, en el barri d’Olivos. Però el Mossad sabia que l’operació seria complicada i varen esperar l’aprovació del primer ministre d’Israel, Ben Guiron, per dur-la a terme. Agents del Mossad es varen dirigir a Argentina i d’amagat varen fotografiar a Eichmann. Quan varen ensenyar les fotografies d’Eichmann a diverses víctimes d’ell, molts d’ells varen assegurar categòricament que Klement i Eichmann no eren la mateixa persona. A partir de llavors, els agents israelians els varen entrar dubtes i creien que Klement era més vell que Eichmann. Però la sort d’Eichmann va canviar quan el va ser vist pels israelians comprant unes flors el 21 de març, el dia de l’aniversari del casament amb la seva esposa. El Mossad va estudiar les dates ràpidament i varen encaixar caps. A més, la filla d’un alemany mig jueu que havia sigut presoner a Dachau, havia establert amistat amb el fill gran d’Eichmann, Nicolas Klement, i aquest li hauria assegurat que el seu pare era antisemita i llavors el pare de la nena hauria descobert que Klement era en realitat Eichmann. A més, una antiga amant alemanya d’Eichmann, que havia sigut abandonada per Eichmann un cop va arribar a Argentina però que treballava de cambrera en la mateixa factoria de Mercedes-Benz que Eichmann, va revelar la direcció del seu antic amant a un jueu georgià anomenat Adolf Tauber. 

L’1 de maig de 1960, els operatius del Mossad varen volar en avió cap a Buenos Aires aprofitant que el ministre d’Afers Exteriors d’Israel, Abba Eban, havia de ser a la capital per la celebració del 150è aniversari de la independència d’Argentina, la Revolució de Maig. En la bodega de l’avió s’havia construït una cel·la especial. L’Operació, que va rebre el nom d’Operació Garibaldi pel nom del carrer on vivia Eichmann, va començar la nit del 11 de maig. Eichmann tornava cada dia a les vuit del vespre amb l’autobús 202 a casa de la factoria Mercedes-Benz. En veure’l baixar, el varen perseguir i el varen empènyer a l’interior del cotxe on viatjaven. Ràpidament varen anar al pis on s’amagaven i on havien fabricat una espècie de presó. Un cop allí el varen obligar a despullar-se per saber realment si aquella persona era Eichmann. Els agents varen poder confirmar que era Eichmann per un tatuatge que s’havia fet quan era membre de les SS. Un cop identificat, els agents del Mossad varen tenir que fer temps i mantenir l’Operació de forma clandestina, ja que el vol cap a Israel sortiria en vuit dies. Passats aquests dies, el 21 de maig, va ser traslladat a Tel-Aviv en un vol de la companyia israeliana, el Britannia El Al, sense que les autoritats argentines sabessin res i amb Eichmann mig inconscient. L’antic coronel de les SS el varen fer passar pels controls policials fent creuer que era un pilot en estat etílic. L’Operació va ser denunciada pel govern argentí de Frondizi com una violació de la sobirania argentina.

L’11 d’abril de 1961 va començar el seu judici i Eichmann va estar durant tot els dies del judici, fins el 12 de desembre, tancat en una gran caixa de vidre blindada. El 15 de desembre, el president del tribunal el va condemnar a mort per haver sigut trobat culpable de quinze càrrecs: la deportació de mig milió de polonesos als camps de concentració i de 14.000 eslovens; de ser responsable directe de la mort de milions de jueus i de desenes de milers de gitanos; i de la mort de 91 nens a Lídice, entre altres. Els advocats d’Eichmann varen intentar apel·lar la sentència, però el Tribunal Suprem d’Israel va ratificar-la. La nit abans de l’execució, Eichmann va fer el seu últim àpat a base de formatge, pa, olives i te juntament amb mitja botella de vi. Adolf Eichmann va morir el 31 de maig de 1962 a la forca de la presó de Ramleh. Les seves últimes paraules varen ser:

Llarga vida a Alemanya. Llarga vida a Argentina. Llarga vida a Àustria. aquests són els tres països amb el que he estat més connectat i mai oblidaré. Salutacions a la meva esposa, a la meva família i als meus amics. Estic llest. Ens trobarem molt aviat, com és el destí de tots els homes. Moro creient en Déu. 

El seu cos va ser incinerat en un forn especial i es varen dispersar les seves cendres a alta mar en aigües internacionals aquella mateixa nit des d’una patrullera de la Marina istraeliana per ordre expressa de Ben Guiron. A continuació, el forn va ser desmantellat i destruït.

Tres dels seus quatre nens i diversos dels seus néts continuen vivint a Argentina. El seu fill més petit, Ricardo, és actualment professor a l’Institut Arquelògic Alemany. 

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply