Walter Rauff

Walter Rauff va néixer el 19 de juny de 1906 a Köthen de Dessau. Va estudiar a l’Institut Otto von Bismarck de Dessau fins que va acabar el batxillerat. A partir de llavors va decidir abandonar els estudis i el 1924 va allistar-se a la Kriegsmarine, on va entrar-hi amb el grau de cadet i va aconseguir el 1936 el grau de tinent primer i va rebre el comandament d’un dragamines. Però el 1937 es va veure obligat a deixar la Marina després d’haver mantingut relacions amb una dona casada, a més de que era l’esposa d’un alt oficial de la base on Rauff estava destinat. Durant el seu temps a la Kriegsmarine es va fer amic de Reinhard Heydrich i va visitar diversos països d’Amèrica del Sud i Espanya.

Després de ser apartat de la Kriegsmarine, Heydrich va actuar en favor seu i el va destinar a un lloc sense importància en el SD sota les ordres d’Otto Ohlendorf. No sent del seu gust la seva nova feina i després de fortes discrepàncies amb Ohlendorf, l’abril de 1940 va demanar la reincorporació a la Kriegsmarine. Des del maig dins l’abril de 1941, Rauff va ser ascendit a capità de corbeta i va ser destinat a un dragamines en el Canal de la Mànega, tot i que el seu procés de rehabilitació encara no s’havia donat. El 1941 va abandonar definitivament la Kriegsmarine i va demanar el seu reingrés a les SS i Heydrich el va ascendit a SS-Obersturmbannführer (tinent coronel) i va ser destinat a la Secció II-D, sent el responsable del Departament Tècnic de la RSHA. La seva primera feina era la de resoldre els problemes als que s’enfrontaven els membres dels Einsatzgruppen a l‘Europa Oriental després de matar a sang freda. Rauff va començar a investigar com es podia assassinar de forma més ràpida i menys dolorosa i va desenvolupar les anomenades cambres de gas mòbils, que bàsicament eren camions hermètics tancats amb els tubs d’escapament re-dirigits a l’interior. Mentre el vehicle circulava anava generant monòxid de carboni que acabava a l’interior matant a les víctimes. A mitjans de 1941 es varen establir les primeres cambres de gas permanents en el camp de concentració d’Auschwitz i després als demés camps. Amb la feina feta, Rauff va ser destinat a Tunísia i es va convertir ara en el protector de Martin Bormann, que li va ordenar que organitzés el preparatius per una possible fuga d’alts càrrecs del NSDAP en cas de derrota alemanya.

A Tunísia, Rauff tenia a més de la missió de perseguir als jueus d’aquell país i una unitat de l’Afrikakorps va quedar sota les seves ordres per aquesta finalitat. Els homes de Rauff, a més d’assassinar i deportar a jueus a fer treballs forçats, varen robar joies, plata, or i artefactes religiosos jueus. Però la seva missió es va veure truncada després de la derrota d’Erwin Rommel. Després de la caiguda de Benito Mussolini el juliol de 1943, el setembre Rauff va ser enviat a Itàlia com a màxim responsable de la Gestapo i del SD a Milà. La seva missió era buscar jueus i partisans del nord-oest del país. A Itàlia es va posar en contacte amb el bisbe Alois Hudal per dissenyar la Ruta de la Rates, una ruta per fugir després de la derrota. Al final de la guerra, Rauff va demanar en els comandants de la Wehrmacht a Itàlia que comencessin negociacions secretes per una rendició incondicional. Els últims dies de la guerra va estar a punt de ser assassinat per la màfia italiana. Finalment va ser arrestat i dut a un camp de presoners de guerra de Rimini.

Rauff va aconseguir escapar del camp gràcies a l’ajuda del pare Schneider, que el va amagar durant 18 mesos en els convents controlats pel Vaticà. Finalment va col·laborar amb la Força S Verona, una unitat de l’OSS que operava amb la Unitat Especial de Contraintel·ligència anglosaxona i se li va permetre residir sota el nom de Carlo Comte en un pis llogat de Milà. Gràcies a la protecció del cardenal Giuseppe Siri, arquebisbe de Gènova, va establir un negoci de mercat negre. Part dels beneficis que va obtenir varen ser destinats a la Ruta de les Rates. Però un matí, mentre circulava pel centre de la ciutat, va ser detingut en un control nord-americà i va ser arrestat. Traslladat a la presó de San Vittore, va ser introduït en una cel·la juntament amb presoners comuns i partisans comunistes, que el varen reconèixer d’immediat. Durant hores el varen colpejar. L’endemà el pare Schneider va aconseguir que fos traslladat a l’Hospital Militar nord-americà número XV. Després de ser donat d’alta, Rauff va ser enviat al camp de presoners de Ghedi, on havia amagat feia temps els arxius del Partit Feixista. Un matí, el bisbe Hudal li va indicar que havia de viatjar a Gènova per reunir-se amb el cardenal Siri, que li entregaria un passaport de la Creu Roja a nom de Carlo Comte i un visat vàlid per viatjar a Síria. A canvi dels arxius del Partit Feixista, Rauff i cinc dels seus col·laboradors varen quedar en llibertat. A continuació, Rauff va recollir la seva família i es va dirigir a Gènova. El Vaticà li va retirar poc després la seva protecció perquè havia entregat en els comunistes tota la documentació de l’arxiu feixista, però poc després li varen tornar a donar protecció en veure que ell no havia sabia el contingut dels arxius.

El gener de 1949, després de que la Ruta de les Rates quedés pràcticament abandonada, Rauff va sortir de Milà per dirigir-se a Roma, on va embarcar cap a Tànger, on es va posar en contacte amb diversos agents del SD i del Departament VI de l’Oficina Central de Seguretat. Poc després es va dirigir a Síria, on va assumir un càrrec d’assessor militar del president Husni al-Za’imm, però aquest va ser enderrocat pel líder nacionalista Hashim al-Atassi i es va veure obligat a fugir de nou. Després de fugir al Líban amb la seva esposa i el seu fill, va decidir tornar a Itàlia, on va estar-hi un temps abans de fugir a Equador. Després de passar un breu temps a Bolívia, Rauff es va establir juntament amb la seva família a la població xilena de Punta Arenas el 1958, on va treballar pel servei d’intel·ligència d’Alemanya Occidental, el BND, mentre tenia una important fàbrica de conserves de peix. Vivia en una reserva de caça rodejat de llacs i boscos i la seva residència va ser lloc de reunió d’altres criminals com Josef Mengele o Adolf Eichmann. A l’octubre de 1962 va ser acomiadat, tot i que va mantenir línies de comunicació amb el BND fins el juliol de 1963. Durant els anys 60, l’Alemanya Occidental, Israel i França varen demanar la seva extradició com a criminal de guerra, però el govern xilè es va negar a extradir-lo al·legant que els seus crims havien prescrit. Després del cop d’Estat de l’11 de setembre de 1973 contra el govern de Salvador Allende, el nou govern d’Augusto Pinochet el va contractar per entrenar als agents de la DINA, la policia militar del règim militar. El febrer de 1983, Pinochet va denegar una altra demanada israeliana per extradir-lo. Walter Rauff va morir el 14 de maig de 1984 d’un atac cardíac en un hospital de Santiago, on estava sent tractat d’un càncer de pulmó. El seu funeral es va convertir en una gran celebració nazi.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply