Baldur von Schirach

En Baldur von Schirach va néixer a Berlín el 9 de maig de 1907. El seu pare, un aristòcrata alemany, va ser un tinent alemany i el 1908 es va donar de baixa de l’Exèrcit per treballar com a director artístic del Teatre Nacional de Weimar. La seva mare era de Nova York, era una burgesa nord-americana, i va morir durant la Segona Guerra Mundial per culpa dels bombardejos dels Aliats a Alemanya. Tres dels seus quatre avis eren d’origen nord-americà; el seu avi de part de mare va portar el fèretre del president dels Estats Units Abraham Lincoln el maig de 1865. En Von Schirach va afirmar que era descendent de dos signants de la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica del 4 de juliol de 1776. Va ser educat en una família liberal, progressista i rica. El primer idioma que va saber va ser l’anglès i fins als cinc anys no va saber l’alemany. Era el més petit de quatre germans. El seu germà gran es va suïcidar a l’edat de 19 anys quan va acabar la Gran Guerra el 1919 desenganyat per la rendició. A més, per culpa de la guerra la família va quedar arruïnada. En només 10 anys en Von Schirach va ingressar com a cadet militar.

El 1925, quan encara era un estudiant, va ingressar al partit nazi quan va escoltar gràcies al seu pare a l’Adolf Hitler en un míting. En aquells moments era un nacionalista i al mateix temps militarista. A més, era antisemita, s’havia llegit amb molta passió el Jueu Universal d’en Henry Ford i les obres d’en Houston S. Chamberlain i de l’Adolf Bartels. També odiava la religió catòlica i va ser un perseguidor de l’Església catòlica i de la noblesa que ell pertanyia. Després de conèixer a en Hitler, en Von Schirach va estudiar història de l’art i diletant a la Universitat de Munic, on va dirigir la Unió Estudiantil Nacionalsocialista. Entusiasmava als seus companys amb poemes enèrgics que parlaven de sang i de victòria, de marxes nocturnes i de desfilades. Segons diversos historiadors era homosexual i segons uns altres era bisexual, tot i que de fet va estar casat amb una dona. Però per Alemanya hi havien molts rumors sobre la seva feminitat i, segons sembla, decorava la seva habitació de manera femenina. L’Erika Mann el va descriure com a gras i efeminat.

El 1931, en Hitler el va nombrar president de la Federació d’Estudiants del Partit. El juliol de 1932 va ser elegit diputat. L’1 d’octubre d’aquell any va organitzar a Potsdam una Jornada nacional de la joventut, on 70.000 joves varen desfilar davant d’en Hitler durant set hores. Aquell mateix any, es va casar amb la Henriette Hoffman, la filla del fotògraf d’en Hitler, en Heinrich Hofmman. La família d’en Von Schirach es va oposar a aquell matrimoni però en Hitler va insistir-hi. Varen tenir tres filles i un fill. Un dels seus nets és un advocat i escriptor, i critica obertament el passat nazi del seu avi. Segons alguns rumors, la dona d’en Von Schirach va ser una de les amants de l’Adolf Hitler. Però, a finals dels anys 30, el matrimoni va tenir discrepàncies amb en Hitler, sobretot volien suavitzar la seva política, fet que va provocar que se’ls miressin amb mals ulls i varen ser expulsats de l’entorn íntim d’en Hitler.

El 1933 va ser el líder de les Joventuts Hitlerianes, on va publicar diversos llibres d’art i va mudar la seu de l’organització a Munic. Els nois podien ingressar a les Joventuts als sis anys i les noies als deu anys. Feien activitats físiques i els adoctrinaven políticament. Per aquesta tasca en Von Schirach va ser molt admirat per en Hitler. A l’abril d’aquell any es va autoproclamar director dels Albergs de joventut. Era il·legal, però les associacions es varen resignar i l’Estat ho va tolerar. A continuació va dissoldre les organitzacions scout. El 1935, l‘Erwin Rommel el va servir de conseller oficial, però la seva col·laboració no va acabar bé perquè, segons sembla, s’entenia millor amb en Heinrich Himmler. Tot i que el seu superior només era en Hitler, en moltes ocasions es va barallar amb en Wilhelm Frick fins que una llei va acabar per delimitar les seves corresponents àrees d’actuació.

Quan va esclatar la guerra, les Joventuts Hitlerianes eren l’únic grup de joves que estava permès a Alemanya i tenia uns vuit milions d’afiliats. En els primers mesos de l’any 1940, en Von Schirach es va allistar a l’Exèrcit i va participar en la invasió de França, però va ser cridat des de la cúpula nazi per deixar l’Exèrcit perquè va ser nombrat gauleiter de Viena. Molt probablement se’l volia allunyar d’Alemanya perquè era mal vist per en Hitler i, sobretot, per en Martin Bormann, que el volia allunyar de l’entorn d’en Hitler. A Viena va ordenar deportar els jueus en els camps de concentració. Tot i enviar-los a una mort segura, es va queixar dels mals tractaments que rebien. Com a gauleiter de Viena també va intentar competir artísticament amb la ciutat de Berlín, cosa que en Hitler no ho va veure amb bons ulls. Quan els Aliats varen bombardejar les ciutats alemanyes i austríaques es va amoïnar per la seva seguretat i va fer construir diversos búnquers antiaeris.

Quan els soviètics varen entrar a Viena, en Von Schirach, que s’havia deixat créixer el bigoti, va abandonar la ciutat i es va dirigir a Schwaz, el Tirol. Allí va llogar una casa de camp a nom de Richard Falk. En Von Schirach va respirar més tranquil quan va saber que es transmetia erròniament una notícia que deia que els vienesos havien penjat el Comissari de Defensa del Reich en el pont de Floridsdord sobre el Danubi. La seva confiança de no se descobert va ser tant gran que inclús va treballar com intèrpret en una oficina del govern militar nord-americà, i durant les hores lliures escrivia una novel·la policíaca que portava per títol: El secret de Myrna Loy. Era un resum dels últims dies a Viena. Però, sorprenentment, el 5 de juny de 1945 en Von Schirach, que encara no havia sigut descobert, va portar una carta al govern militar de Schwaz on explicava que ell era en Baldur von Schirach i que s’entregava a les autoritats nord-americanes per respondre davant d’un tribunal internacional. El comandant que va llegir la carta va exclamar que era impossible, que en Von Schirach era mort va afirmar, però en el mateix moment en Von Schirach, que s’havia afaitat el bigoti, va anar a buscar uns soldats i es va declarar presoner. Es va entregar a les autoritats perquè quan va escoltar per la ràdio que serien detinguts tots els caps de les Joventuts Hitlerianes es va sentir responsable i volia carregar totes les responsabilitats.

En Von Schirach va ser un dels acusats en el judici de Nuremberg. L’Albert Speer el va animar perquè es penedís davant del tribunal dels seus actes com a nazi, cosa que va fer, però va explicar que no sabia el que passava en els camps de concentració. Al final va ser condemnat a 20 anys de presó de Spandau. El 20 de juliol de 1949, quan estava a la presó, la seva dona li va demanar el divorci i mai més varen tornar a tenir cap tipus de  relació. En Von Schirach va ser alliberat el 30 de setembre de 1966 i se’n va anar a viure al sud d’Alemanya. Un cop alliberat va desaparèixer de la vida pública i només va escriure un llibre el 1967 que el va anomenar Jo vaig creure amb Hitler. El més interessant del llibre és que reconeix que tenia coneixements del destí dels jueus en els camps de concentració. En Baldur von Schirach va morir el 8 d’agost de 1974 a Kröv, Renània, Alemanya.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply