Josef Mengele

Josef Mengele va néixer a Günzburg, Baviera, el 16 de març de 1911. La seva família era de classe alta i catòlica, tenien una empresa important de maquinària agrícola. Gràcies a la seva posició econòmica, Mengele va poder estudiar en diferents universitats i es va doctorar en Medicina i Antropologia i en Dret a Munic, tot i que es va especialitzar en antropologia física i genètica, i va obtenir una beca de la fundació Rockefeller per uns treballs sobre bessons. Durant els anys 30 va simpatitzar amb el nazisme pel seu odi cap als jueus i perquè estava convençut de la superioritat de la raça ària. El 1931 va ingressar en els Casc d’Acer i era un admirador de l’Eugen Fischer, el rector de la Universitat de Berlín el 1933, que era un fervent partidari de la genètica racista. El 1937 es va afiliar al NSDAP i l’any següent a les SS.

Durant la Segona Guerra Mundial ja era un metge destacat dins d’Alemanya i va ser assignat com a metge en un batalló. Durant l’Operació Barba-roja va ser condecorat amb la Creu de Ferro per haver salvat la vida de dos soldats en una batalla i va ser ascendit a SS-Haupsturmführer. El 1942 va ser ferit en el Don i gràcies als seus coneixements en medicina va ingressar en el cos de metges de les Waffen-SS i va sol·licitar el trasllat al servei dels camps de concentració, on esperava tenir l’oportunitat de realitzar investigacions genètiques amb humans. El 30 de maig de 1943 va ser destinat en el camp d’extermini i concentració d’Auschwitz, participant en la selecció dels detinguts i va ser el metge en cap del camp dels gitanos. Posteriorment va passar a Auschwitz-Birkenau, on decidia quins havien de ser enviats a les cambres de gas i quins havien de continuar com a presoners per algun servei mèdic. En aquella època era conegut com Làngel de la mort perquè decidia qui viva i qui no. Els presos que seleccionava perquè visquessin sobretot eren nadons, bessons, nans o persones amb deformitats, la majoria d’origen gitano o jueu, on els hi practicava espantosos experiments mèdics per la investigació, d’acord amb institucions com el Kaiser Wilhelm Institut. Mengele gaudia veien torturar els presos. Algunes de les seves proves eren amputacions, castracions, injeccions oculars, dissecava els cadàvers i conservava els caps en formol. Sovint ell mateix disparava als seus pacients a la nuca per després investigar el cos. Estava molt interessat per la genètica i tenia la idea de crear una raça ària superior. En un dels crematoris d’Auschwitz va obrir-hi un laboratori anatomopatològic. Es calcula que va experimentar amb més de 3.000 bessons i només en varen sobreviure uns 300. Tot i els seus cruels experiments, els presoners que utilitzava estaven millor alimentats i allotjats que la resta dels interns del camp i també tenien menys probabilitats d’acabar en les cambres de gas mentre eren objecte d’investigació. Alguns supervivents d’Auschwitz varen explicar que el propi Mengele li agradava beneficiar-se dels serveis sexuals d’algunes presoneres, a les quals els hi dedicava peces de piano que ell mateix interpretava. L’endemà les enviava a les cambres de gas.


El gener de 1945, deu dies abans de que els soviètics alliberessin el camp, Mengele va escapar amb una maleta plena de papers on havia escrit els seus experiments i va fugir cap a Alemanya. Primer es va dirigir al camp de concentració de Gross-Rosen, i d’allí a un hospital de campanya. A l’hospital va canviar el seu uniforme de les SS per un de soldat ras de la Wehrmacht. El juny de 1945 va ser capturat per les tropes nord-americanes, però Mengele portava una falsa identitat i no portava cap tatuatge de les SS , com era costum en els membres de les SS, perquè era massa narcisista per tatuar-se. Un cop els nord-americans el varen alliberar sota el nom fals de Fritz Hollmann, el ja ex doctor d’Auschwitz se’n va anar a viure en els boscos propers a Günzburg, a Baviera, on va fer una vida més o menys normal i inclús va obtenir una feina a l’octubre de 1945 com a jornaler en una granja de Mangolding, un casal situat entre Rosenheim i Chiemsee. Però, al cap de dos anys, veient que es continuaven buscant i jutjant als criminals nazis i sabent que algun dia el buscarien pels seus crims, va decidir fugir cap a Itàlia. Després d’aconseguir un passaport fals que atorgava el Vaticà en el conjunt amb la Creu Roja, se’n va anar a Gènova a l’agost de 1949 i va agafar un vaixell que el va portar a Argentina, país de refugi per molts nazis. A Buenos Aires, Mengele va viure de forma luxosa i es trobava a gust a la capital argentina; tenia feina, treballava venen maquinària agrícola per tot Amèrica Llatina, va arribar a reunir-se amb el president Juan D. Perón, i estava tant segur que mai l’atraparien que fins i tot sortia el seu nom original a la llista telefònica de Buenos Aires, tot i que en un principi va utilitzar el nom de Hellmuth Gregor. Durant els anys 50 Mengele es va trobar amb diferents nazis que estaven sent buscats per la justícia, entre ells Adolf Eichmann, amb qui mai va tenir una bona relació perquè Eichmann havia sigut un home pobre. Mengele va gaudir d’una vida de llibertats i fins i tot parlava sovint amb la seva família que era a Alemanya a través de correspondència. La seva família l’ajudava a amagar-se i li donava diners. Quan uns agents Aliats varen anar a casa de Mengele a Alemanya, la seva família va dir que havia mort en la guerra i els agents varen deixar de buscar-lo. Si haguessin volgut haurien pogut veure que era viu i s’hauria pogut capturat amb facilitat, ja que només tenien que mirar la correspondència de la família de Mengele per veure que parlaven sovint.

Tot i que es varen creure que era mort i varen deixar de buscar-lo, el Mossad estava convençut de que era viu i que s’amagava a l’Amèrica Llatina. Poc temps després varen saber que Mengele era viu i varen sortir molts destins d’on es podia trobar el criminal nazi. El 1960, amb la captura d’Eichmann, el Mossad va saber que es trobava a la capital argentina i va activar un pla per capturar-lo. Però quan es varen dirigir a Buenos Aires, Mengele havia escapat cap a Paraguai, on va trobar la protecció del dictador Alfredo Stroessner. Havia sigut informat de que el buscaven i per por de ser reconegut per la seva separació a les dents posteriors es va deixar créixer bigoti perquè li tapés aquell defecte genètic. Tot hi haver aconseguit escapar, la seva vida ja no seria la d’abans perquè sempre s’haurà d’amagar i estava amoïnat per no acabar a la forca com el seu col·lega Eichmann. Quan el Mossad va identificar-lo a Paraguai i el va anar a buscar, Mengele, molt hàbilment, va tornar a escapar i va fugir a Brasil, a Sao Paulo. Cada cop estava més preocupat per les notícies que sortien de la seva recerca, ara sí va decidir canviar-se de nom i es va canviar la seva fesomia de la cara per no ser reconegut. Per guanyar-se la vida treballava en maquinària agrícola en granges. Tot i tenir feina, la seva vida era bastant miserable i solitària, amagat en una cabanya sense sortir gaire per no ser reconegut. Al cap d’uns anys el Mossad va saber que es trobava a Sao Paulo, però creien que era complicat trobar-lo i capturar-lo.

El 7 de febrer de 1979 uns amics seus el varen convidar a una platja a 30 quilòmetres de Sao Paulo. Mengele va acceptar anar-hi, tot i que no sortia mai del seu refugi. Quan es banyava es va endinsar més del que tocava i a uns quants metres de la platja li va agafar un atac de cor, morint a l’instant tot i els intents dels seus amics per reanimar-lo. En saber la notícia, la seva família no es va voler encarregar del cos i se’l va enterrar en un cementiri de Brasil, a Embubajo, sota el nom de Wolfgang Gerhard. Si la seva família hagués intervingut hi hagués decidit incinerar el cos segurament mai hauriem sabut el final de Mengele i encara seria un fugitiu de la justícia. Anys més tard de la mort de Mengele, el món encara no coneixia el final del metge d’Auschwitz i el Mossad continuava buscant-lo. Però tot va canviar quan el 1985 uns agents del Mossad varen regirar la casa d’un amic de la família de Mengele que l’havia ajudat a fugir i a escapar. Remanant per la casa varen trobar una carta on explicava que Mengele havia mort a Sao Paulo. Després, la policia brasilera, en col·laboració amb agents alemanys i israelians, varen investigar la casa dels amics de Mengele, tot i que aquests el principi varen negar conèixer el doctor d’Auschwitz. Regirant amb intensitat, un policia va trobar cartes i fotografies de Mengele. Davant d’aquelles proves els amics de Mengele es varen rendir i varen explicar on l’havien enterrar. El 1992 es varen exhumar les seves restes amb l’aprovació del seu fill Rolf i varen exposar la seva calavera davant de les càmeres. Però no tothom es creia que havia mort i davant de la insistència dels escèptics de que aquells ossos no eren els de Mengele es varen realitzar diferents proves per saber de qui eren aquells ossos. Després de que totes les proves apuntaven que aquelles restes eren del criminal nazi i sobretot gràcies a una prova d’ADN, es va confirmar de que era Mengele. El 2017 es va decidir que el seu crani serviria per la ciència.

Curiositats:

  • Quan estava en el  camp de concentració anava sempre perfumat i anava molt ben vestit, sempre amb un vestit blanc,  ja que era feliç d’ocupar la seva tasca.
  • A Israel es va celebrar un judici contra ell, tot i que ja era mort, i varen simular com si estigués present.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply