Joan Pujol, Garbó

Joan Pujol García va néixer el 14 de febrer de 1912 a Barcelona i era fill d’un industrial català i de mare murciana. La seva família no va destacar mai políticament, però defensava valors tradicionals i no veia amb simpatia els moviments revolucionaris que tenien lloc a la ciutat comtal. En esclatar la Guerra Civil espanyola, Pujol es va amagar per no tenir que combatre en l’exèrcit republicà, tot i tenir documentació falsa que l’eximia del servei. Va estar durant un temps treballant en una granja avícola, però el seu desig a mesura que avançava la guerra era passar al bàndol Nacional bàsicament perquè preveia que serien els guanyadors. Amb aquest desig, es va allisar a les tropes republicanes al final de la guerra, i quan combatia en la Batalla de l’Ebre va aconseguir saltar les trinxeres i va passar al bàndol Nacional. Tot i acabar a l’altra bàndol va procurar sempre mantenir-se a la rereguarda per no haver d’anar a lluitar i va utilitzar algunes influències per no haver d’anar al front. Pujol se sentia apolític, només desitjava que acabés la guerra. Poc després treballava en un hotel de Madrid com a cambrer.

Durant la Segona Guerra Mundial va dirigir les seves simpaties cap al bàndol Aliat, i es va posar en contacte amb els britànics per posar-se a la seva disposició. El setembre de 1940 es va dirigir a l’ambaixada britànica a la capital espanyola, però no li varen fer cas. Pujol no es va desanimar i va decidir pel seu compte treballar com a agent doble. Pensava que si podia infiltrar-se entre els agents nazis, els britànics el valorarien. L’ambaixada alemanya va acceptar la seva proposta perquè treballés com espia seu a la Gran Bretanya i li varen facilitar informació i tot el que necessités per la seva missió. Li varen explicar com enviar missatges, li varen indicar com acoblar una emissora de ràdio amb peces soltes i li varen entregar tinta invisible, un llibre de codis i una càmera fotogràfica especial capaç de convertir un document en un micro-punt. Els alemanys li varen donar el nom clau d’Arabel. Però Pujol no sabia com anar a la Gran Bretanya i es va tenir que traslladar a Lisboa fent creure als alemanys que des d’allí es dirigiria a les illes britàniques. Des de la capital portuguesa enviava informació falsa a l’ambaixada alemanya a Madrid, on estaven convençuts de que el seu espia deia la veritat. Durant uns mesos, Pujol va remetre als alemanys detallades descripcions de la seva vida a la Gran Bretanya, gràcies simplement a una guia de viatges, mentre que el mateix temps els proporcionava informació sobre falsos combois d’embarcacions aliades. El moviment dels submarins al darrere dels combois falsos va posar en alerta als agents britànics i varen investigar qui era qui donava aquella informació falsa als alemanys. En veure que els britànics l’estaven buscant, Pujol es va donar a conèixer i els va demostrar que havia aconseguit infiltrar-se a les files alemanyes amb èxit. Sorpresos de l’èxit d’aquell noi, els britànics el varen enviar a la Gran Bretanya per aprofitar el seu èxit. A partir de llavors, els britànics el varen anomenar amb el nom clau de Garbó, inspirant-se amb el nom de l’actiu Greta Garbó, tot i que en un primer moment el varen anomenar Bovril, una marca popular de concentrat de carn. El 17 de juny de 1940 va arribar a Liverpool, on va entrar a la plantilla dels serveis d’intel·ligència britànics.

Durant un any, Garbó es va guanyar encara més la confiança dels alemanys i, amb l’ajuda dels britànics, va enviar més informació falsa. Per donar veracitat al seu treball va formar una xarxa d’espies imaginària. En una ocasió, els alemanys es varen sorprendre de que el seu agent no els hagués informat d’un important trànsit d’embarcacions de guerra a la ciutat britànica. Garbó es va fer el sorprès i va demanar temps per saber què havia passat. Uns dies més tard, Garbó els va comunicar que l’agent que l’hi havia de donar tal informació sobre aquelles embarcacions havia mort. Els britànics inclús varen fer aparèixer una esquela de l’agent fals en el diari Liverpool Daily Post, que Garbó va remetre als alemanys. Les informacions dels seus col·laboradors falsos les confeccionaven els agents de la intel·ligència britànica, que estudiaven les zones que suposadament residien els agents i elaboraven informes que contenien el que resultava de més interès per un espia. Aquestes dades certes les modificaven i els alemanys se les creien. Pujol a més va explicar que tenia una aventura amb una treballadora del Ministeri de Guerra, que mai va existir, i d’aquesta manera justificava la seva valuosa informació. El 1944, Garbó i la seva falsa xarxa gaudien de certa reputació a Berlín, i els britànics ho varen aprofitar per dur a terme missions més importants i arriscades. Primer varen intentar que els alemanys pensessin que la projectada invasió de la costa francesa no tindria lloc a l’estiu d’aquell any. Tot i això, la concentració de tropes al sud d’Anglaterra no es podia amagar i era massa evident que hi hauria invasió. Garbó afirmava que aquella concentració era simplement un assaig. Finalment, els britànics varen veure que era impossible amagar la realitat i varen enviar missatges que feien pensar que les operacions es durien a terme a la costa de Noruega. Després, els britànics varen fer creure que el desembarcament de Normandia era secundari i que l’operació principal seria en el Pas de Calais, on el Canal de la Mànega era més estret. Amb aquest objectiu, Garbó va enviar als alemanys notícies de concentracions de tropes a la zona de Dover, al davant de Calais. A les tres de la matinada del 6 de juny, Garbó va enviar un missatge a Madrid avisant de començaria el desembarcament. El missatge, que tenia l’aprovació del comandant suprem Dwight D. Eisenhower, es va enviar a aquella hora sabent que no hi haurien els agents alemanys a l’ambaixada i no serien a temps a reaccionar. D’aquesta manera, els alemanys pensarien que Pujol era un agent que treballava fidelment per ells. En els seus missatges posteriors, Garbó  fingia està molt indignat per la ineptitud del personal de l’ambaixada, que no era a l’ambaixada el moment de la invasió tal i com estava previst. Continuant fent creure que Calais era l’objectiu i que Normandia era secundari, va explicar en els alemanys que en el sud-oest d’Anglaterra hi havia una gran concentració de tropes. L’ambaixada alemanya a Madrid va transmetre immediatament la notícia a Berlín i el propi Adolf Hitler la nit del 9 de juny va ordenar que les seves tropes que es dirien a Normandia donessin la volta i tornessin a Calais. Unes setmanes més tard, quan l’engany ja no es podia allargar més, Garbó va informar que el desembarcament a Calais s’havia cancel·lat.

El treball del doble espia català va continuar enviant informació sobre el lloc on impactaven els míssils V. La missió era complicada perquè els alemanys podrien veure fàcilment si els estava mentint i des del Ministeri de l’Aire britànic es va decidir informar dels atacs del nord per tal de desplaçar-los cap al sud per tal d’evitar que les bombes caiguessin a Londres. Alguns polítics britànics es varen preguntar si era moralment acceptable aquell engany perquè alguns míssils queien a pobles del sud. Al final, el Gabinet britànic va decidir només confondre als alemanys i no orientar els seus dispars cap a una zona determinada. Però els britànics sabien que estaven arriscant massa amb el seu espia i varen decidir informar als alemanys de que Garbó havia caigut presoner per ells per tal de cessar de cop les seves transmissions. Els alemanys no es podien permetre perdre l’espia i varen decidir enviar a la Gran Bretanya a dos voluntaris membres de les SS per substituir a l’espia Pujol. Però aquests dos voluntaris varen ser detinguts de seguida quan varen ser llançats amb paracaigudes. Més tard, Garbó va sortir del seu imaginari empresonament i va tornar a posar-se en contacte amb els alemanys per explicar el motiu de la seva detenció. Garbó va explicar que gràcies a la seva amant havia pogut sortir de la presó. Després d’aquest episodi, Pujol va rebre la condecoració de la Creu de Ferro de segona classe, concedida directament per en Hitler, per la seva valentia. Però la condecoració no va poder ser enviada per motius burocràtics. Els britànics, tot i això, volien la Creu tant si com no i inclús varen contemplar la possibilitat d’allisar a en Garbó a la Divisió Blava per tal de fer més fàcil de que els alemanys la poguessin enviar. Al final de la guerra, sabent que arribava el final de la seva missió, Garbó es va dirigir als seus interlocutors alemanys per advertir-los de que un dels seus agents havia informat als britànics de la seva xarxa d’espies i va demanar permís per amagar-se durant un temps. Els alemanys ho varen acceptar. Garbó va reaparèixer als últims dies de la guerra només per informar de que la seva xarxa s’estava desintegrant, afirmant que els seus agents creien que ja no tenia sentit continuar.

Un cop acabada la guerra, l’espia català el varen recompensar amb 15.000 lliures esterlines i l’havien condecorat amb la màxima distinció britànica, la Creu de Membre de l’Ordre de l’Imperi Britànic. És l’única persona de la Segona Guerra Mundial que va ser condecorada pels dos bàndols per fer la mateixa feina. Pujol, acompanyat per altres membres de l’espionatge Aliat, va realitzar una gira pels Estats Units, en la que es va entrevistar amb el director del FBI, Edgar J. Hoover. Després, en solitari, va recórrer Cuba, Mèxic i altres països sud-americans fins que finalment se’n va anar a viure a Veneçuela. Allí va obtenir un nou passaport espanyol i es va embarcar en un transatlàntic per visitar la seva família a Barcelona. Pujol no es va poder contenir i es va posar en contacte amb els ex-agents alemanys que encara estaven a Espanya per saber si encara creien tot aquell engany. Els alemanys el varen rebre molt bé, ja que no sabien res de la seva farsa. Els Aliats volien continuar amb l’engany per tal de que d’utilitzar els antics agents nazis per infiltrar-se en una xarxa d’espies alemanys que treballaven a favor dels soviètics, però Pujol va preferir donar per acabada la seva etapa d’espia i va tornar a Veneçuela, on va treballar de professor d’anglès per la companyia petroliera Shell. Pujol mateix va voler quedar a l’anonimat i el 1948 es va posar en contacte amb un agent britànic que residia a Mallorca per demanar-li que s’assegurés de que el servei britànic d’intel·ligència digués que havia mort a Angola. Els seus fills i la seva segona esposa no sabien res del seu passat d’espia.

Però l’agent Garbó era buscat per diferents historiadors i periodistes, i sortien diferents rumors sobre el seu destí. Els britànics consideraven d’alt secret tot el que era relacionat amb l’agent Garbó. Segons diferents investigadors, Garbó era un jove basc anomenat Jorge Antonio. La pista més propera a la realitat apuntava a un tal Juan García, el segon cognom d’en Pujol. Des de l’any 1972, l’historiador anglès Nigel West el buscava sense tenir resultat i, el 1981, un ex-agent del MI5 li va donar el nom de Joan Pujol. Llavors, West va trucar per telèfon a tots els abonats a la guia telefònica de Barcelona amb el cognom Pujol, preguntat-los si a la família tenien a un Joan Pujol García. Un jove li va assegurar que tenia un oncle que es deia així i li va afirmar que durant la Segona Guerra Mundial havia viscut a Londres. Sobre el seu destí, el jove no li va saber assegurar, però li va dir que pensava que viva a Veneçuela. Un periodista en aquest país sud-americà i amic de l’historiador va localitzar a en Pujol amb només 10 dies. Pujol va reconèixer ser l’autèntic Garbó i va accedir a oferir tots els detalls de la seva història. Una setmana més tard, el 20 de maig de 1984, West es va poder reunir amb en Pujol a Nova Orleans. Pujol va tornar a Europa ara que s’havia descobert la veritat i es va trobar de nou amb els agents britànics que l’havien ajudat i va visitar Normandia. Per últim, Pujol va estar a Madrid i Barcelona per explicar la seva història als mitjans de comunicació. Inclús es va reunir amb el president de la Generalitat Jordi Pujol. Joan Pujol va morir a Caracas el 9 d’octubre de 1988 a conseqüència d’una hemorràgia cerebral.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply