Irlanda del nord o l’Ulster

El 1609 un grup d’aristòcrates anglesos i escocesos es varen traslladar amb els seus serfs al nord d’Irlanda, imposant a la població autòctona, que llavors parlaven irlandès i eren catòlics, a parlar anglès i a ser protestants. També amb aquesta colonització es va eliminar la unitat d’Irlanda i, amb el temps, la Corona anglesa, amb l’objectiu de fomentar la divisió, va crear dos parlaments, un a Dublín i l’altra a Stormont, l’Ulster, controlat pels antics aristòcrates protestants, que formaven una oligarquia de terratinents rurals, els undertakers, i eren membres de l’Ordre d’Orange. El 1786 els serfs varen adquirir drets polítics.

En el segle XX:

La divisió entre els dos grups es va fer patent el 28 de setembre de 1912 quan els ciutadans de l’Ulster, dirigits per en sir. Eduard Carson, varen firmar el Solemn Covenant i varen rebutjar el Home Rule. Quan el 1916 Irlanda es va alçar i es va independitzar de la Gran Bretanya, el parlament de Stormont no es va solidaritzar amb el de Dublín i quan el 1921 es va crear l’Estat Lliure d’Irlanda, l’Ulster va quedar unit a la Gran Bretanya, tot i que gaudint d’autonomia pels seus assumptes interns.

El 1965 la població de l’Ulster es va elevar a 1.484.775 habitants, dels quals el 35% eren catòlics descendents dels antics pobladors de la zona, i el 65% restant, protestants descendents dels colonitzadors del segle XVII. Però un el sistema electoral era discriminatori amb els catòlics ja que no eren representats en el Parlament com havia de ser. En conseqüència, a finals de 1969 dels 68 consells locals del país, 57 estaven controlat pel partit unionista, el dels protestants, i els alcaldes procuraven donar les vivendes en els protestants passant per davant dels catòlics, que quedaven sense casa i sense vot. A més, existia una forta segregació en el treball. Els catòlics realitzaven en les industries del vestit i de la confecció i en petits tallers no especialitzats en feines de peó, mentre que els protestants treballaven generalment en la indústria de l’alimentació, en les indústries tèxtils i ocupaven càrrecs de directius en les indústries que treballen els catòlics. Els catòlics a sobre tenen el problema de l’educació perquè la majoria dels centres estatals són protestants. Aquest sistema va fer que sortissin guetos en les ciutats més importants com Belfast i Derry. Aquesta situació va provocar fortes tensions i en el febrer de 1967 es va crear l’Associació d’Irlanda en pro dels Drets Civils, que va començar a fer demostracions de protesta, que varen acabar amb el Crit de Derry del 5 d’octubre de 1968. Com a conseqüència d’aquelles tensions i de la postura moderada del premier O’Neil, va dimitir el ministre de l’Interior, en William Craig, produint una greu crisi de govern i una escissió en el partit unionista. Noves eleccions, celebrades el 24 de febrer de 1939, varen confirmar un cop més la majoria unionista (39 diputats sobre 52), i el 22 d’abril, per 28 vots contra 22, el Parlament va aprovar la llei d’igualtat de drets, segons el qual a partir de llavors regiria el principi d’un home un vot.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply