Munic

Durant la Primera Guerra Mundial, la ciutat bavaresa va ser de les més sensibles al malestar de la gent que estava cansada i desmoralitzada per la prolongació del conflicte. La revolució de 1918 va començar a Munic. El rei de Baviera, Lluís III, va ser el primer en abdicar i va fugir després d’una concentració massiva liderada per en Kurt Eisner, un periodista i socialista radical jueu, dos dies abans de l’abdicació del kàiser Guillem II a Berlín i de l’abolició de la monarquia en tot el Reich alemany. Per la dreta radical de Baviera, allò va suposar el naixement de l’anomenada punyalada per l’esquena.

Durant la primera meitat del 1919, la violència política era molt comú en els carrers de la ciutat tant d’un extrem com de l’altre. El govern socialdemòcrata dirigit per en Hoffmann només va sobreviure fins al 6 d’abril de 1919, quan es va proclamar, per influència del règim comunista hongarès de Bela Kun, una República soviètica a Munic liderada per l’Eisner, que només va durar un mes. Els comunistes varen proclamar l’Estat lliure de Baviera i la República democràtica i social de Baviera, però el nou govern va demostrar ser completament incompetent; la reforma agrària a partir del model soviètic no va servir per resoldre les dificultats econòmiques i socials que existien a Baviera. A més, el govern de l’Eisner era totalment oposat a una població majoritàriament conservadora, especialment en el món rural. La campanya contra l’Eisner va acabar quan el 21 de febrer de 1919 el comte Anton von Arco-Valley, un estudiant i antic oficial, el va assassinar en ple carrer després de les eleccions de l’Assemblea Nacional bavaresa. Després de l’atemptat va arribar l’anarquia i a Munic es va instaurar el caos polític.

Sota Ernst Niekisch, el president del Consell Central Muniquès de la República Bavaresa, es va dissoldre el Parlament i es va destituir el primer ministre socialdemòcrata i successor de l’Eisner. Després es va proclamar una segona república de consellers dirigida pel Partit Comunista Alemany, el KPD, que tenia el suport de la Unió Soviètica. Davant d’aquest clima, a principis de maig de 1919 una força combinada de tropes regulars i voluntaris del Freikorps varen enderrocar la Räterrepublik, i es va imposar una venjança violenta; es va afusellar a molta gent, en total varen morir 600 persones, i es va restaurar nominalment el govern d’en Hofmann. Les principals figures de la república dels consellers varen ser assassinades per les Freikorps o varen rebre condemnes per alta traïció, com els escriptors Ernst Toller i Erich Müsham. Milers de seguidors dels espartaquistes varen acabar a la presó. A partir de llavors la política bavaresa es va inclinar cap a la dreta i cap a un anticomunisme excepcionalment dur i d’un antisemitisme radical.

Durant aquell temps prebèl·lic i de la postguerra, durant tota la primavera i l’estiu la ciutat va estar sota control militar, la vida quotidiana es va veure afectada; el centre de la ciutat estava ple de barricades, filferro espinós, llocs de control de l’exèrcit, moltes botigues varen tancar ja que el subministrament de queviures va quedar paralitzat i a més hi havia saquejos. No circulaven els tramvies, i el repartiment de correus estava restringit. A vegades hi havia el toc de queda, les conversacions telefòniques privades estaven prohibides i es va censurar la correspondència. A més, hi havia una llibertat restringida, falta d’aliments, censura de la premsa, vagues generals, confiscació de queviures, carbó i vestits, i desordre i caos general. Per caldejar encara més l’ambient, l’antisemitisme ja existent, que propagaven inclús diaris prestigiosos com el Müncher Neueste Nachrichten, contava amb una base sòlida a Munic després de la confusió de les repúbliques dels consellers, d’on molts dels seus protagonistes procedien de famílies jueves. El 1920 va arribar al poder a Baviera el primer ministre Gustav Ritter von Kahr, que va seguir una línia d’enfrontament contra la República de Weimar i va concedir camp d’acció a grups d’ultradreta. En Von Kahr no va considerar a l’Adolf Hitler com un enemic polític, sinó un aliat en la lluita contra el comunisme.

Després del fracàs del Putsch de Munic, les simpaties cap als grups nacionalistes no es varen veure afectades i en les eleccions al Landtag del 6 d’abril de 1924, el Völkischer Block, el moviment völkisch més gran, va obtenir el 33% dels vots superant als socialistes i els comunistes junts. En les eleccions al Reichstag del 4 de maig el Völkischer Block va obtenir el 28,5% dels vots a Munic.

Munic durant el Tercer Reich:

Poc després de que els nazis entressin al poder, la discriminació i exclusió del metges jueus a Munic va ser una quarta part de tots els facultats. El 80% dels anomenats metges no aris varen perdre la seva llicència arrel d’una nova ordenança d’abril de 1933. L’alcalde nazi, en Karl Fiehler va dur a terme, sota les ordres d’en Hitler, una purga contra els metges jueus de forma més conseqüent que en altres llocs, ja que en Fiehler, un nacionalsocialista convençut i antisemita extremista, va acomiadar per motius racials els metges de les organitzacions estatals, les clíniques i les universitats.

La situació a Munic es va agreujar pels jueus amb la promulgació de les Lleis de Nuremberg, que incloïen la Llei de Protecció de Sang Alemany i de l’Honor Alemany, del 15 de setembre de 1935. A partir de llavors, es varen perseguir per la via penal no només els matrimonis, sinó també els contactes extramatrimonials entre jueus i nacionals de sang alemanya, al igual que la contractació de dones àries de menys de 45 anys en una llar jueva. La Gestapo efectuava els controls corresponents a la capital bavaresa i investigava sospites i rumors. Ja abans de 1938, els jueus tenien prohibit a Munic accedir als banys públics, els parcs i els restaurants, i només podien comprar a unes poques botigues. Els segons grans magatzems més grans de Munic varen patir nombrosos actes de terrors i boicots.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply