Munic

L’any 1900 la ciutat de Munic hi vivien 500.000 habitants, entre ells Vladimir Lenin. Durant la Primera Guerra Mundial, la ciutat bavaresa va ser de les més sensibles al malestar de la gent que estava cansada i desmoralitzada per la prolongació del conflicte. La revolució de 1918 va començar a Munic. El rei de Baviera, Lluís III, va ser el primer en abdicar i va fugir després d’una concentració massiva liderada per Kurt Eisner, un periodista i socialista radical jueu, dos dies abans de l’abdicació del kàiser Guillem II a Berlín i de l’abolició de la monarquia en tot el Reich alemany. Per la dreta radical de Baviera, allò va suposar el naixement de l’anomenada punyalada per l’esquena.

Durant la primera meitat del 1919, la violència política era molt comú en els carrers de la ciutat tant d’un extrem com de l’altre. El govern socialdemòcrata dirigit per Hoffmann només va sobreviure fins al 6 d’abril de 1919, quan es va proclamar, per influència del règim comunista hongarès de Bela Kun, una República soviètica a Munic liderada per Eisner, que només va durar un mes. Els comunistes varen proclamar l’Estat lliure de Baviera i la República democràtica i social de Baviera, però el nou govern va demostrar ser completament incompetent; la reforma agrària a partir del model soviètic no va servir per resoldre les dificultats econòmiques i socials que existien a Baviera. A més, el govern d’Eisner era totalment oposat a una població majoritàriament conservadora, especialment en el món rural. La campanya contra Eisner va acabar quan el 21 de febrer de 1919 el comte Anton von Arco-Valley, un estudiant i antic oficial, el va assassinar en ple carrer després de les eleccions de l’Assemblea Nacional bavaresa. Després de l’atemptat va arribar l’anarquia i a Munic es va instaurar el caos polític.

Sota Ernst Niekisch, el president del Consell Central Muniquès de la República Bavaresa, es va dissoldre el Parlament i es va destituir el primer ministre socialdemòcrata i successor d’Eisner. Després es va proclamar una Segona República de consellers dirigida pel Partit Comunista Alemany, el KPD, que tenia el suport de la Unió Soviètica. Davant d’aquest clima, a principis de maig de 1919 una força combinada de tropes regulars i voluntaris dels Freikorps varen enderrocar la Räterrepublik, i es va imposar una venjança violenta; es va afusellar a molta gent, en total varen morir 600 persones, i es va restaurar nominalment el govern de Hoffmann. Les principals figures de la República dels consellers varen ser assassinades per les Freikorps o varen rebre condemnes per alta traïció, com els escriptors Ernst Toller i Erich Müsham. Milers de seguidors dels espartaquistes varen acabar a la presó. A partir de llavors la política bavaresa es va inclinar cap a la dreta i cap a un anticomunisme excepcionalment dur i d’un antisemitisme radical. Durant el 1920, el DAP va efectuar el seu primer gran acte públic a la capital bavaresa. 

Durant aquell temps prebèl·lic i de la postguerra, durant tota la primavera i l’estiu la ciutat va estar sota control militar i la vida quotidiana es va veure afectada: el centre de la ciutat estava ple de barricades, filferro espinós, llocs de control de l’Exèrcit, moltes botigues varen tancar ja que el subministrament de queviures va quedar paralitzat, fet que va augmentar el número de saquejos, no circulaven els tramvies, el repartiment de correus estava restringit, el toc de queda era habitual, les conversacions telefòniques privades estaven prohibides i es va censurar la correspondència. A més, hi havia una llibertat restringida, falta d’aliments, censura de la premsa, vagues generals, confiscació de queviures, carbó i vestits, i desordre i caos general. Per caldejar encara més l’ambient, l’antisemitisme ja existent, que propagaven inclús diaris prestigiosos com el Müncher Neueste Nachrichten, contava amb una base sòlida a Munic després de la confusió de les repúbliques dels consellers, d’on molts dels seus protagonistes procedien de famílies jueves. El 1920 va arribar al poder a Baviera el primer ministre Gustav Ritter von Kahr, que va seguir una línia d’enfrontament contra la República de Weimar i va concedir camp d’acció a grups d’ultradreta. Von Kahr no va considerar a Adolf Hitler com un enemic polític, sinó un aliat en la lluita contra el comunisme.

Hitler, que dominava un petit partit polític bavarès, el NSDAP, va intentar el novembre de 1923 enderrocar la República de Weimar a Munic a través d’un cop d’Estat, el Putsch de Munic, però va fracassar en ser neutralitzats per la policia local. Després del fracàs del Putsch, les simpaties cap als grups nacionalistes no es varen veure afectades i en les eleccions al Landtag del 6 d’abril de 1924, el Völkischer Block, el moviment völkisch més gran, va obtenir el 33% dels vots superant als socialistes i als comunistes junts. En les eleccions al Reichstag del 4 de maig, el Völkischer Block va obtenir el 28,5% dels vots a Munic.

Munic durant el Tercer Reich:

Poc després de que els nazis entressin al poder, la discriminació i exclusió del metges jueus a Munic va afectar a una quarta part de tots els facultats. El 80% dels anomenats metges no aris varen perdre la seva llicència arrel d’una nova ordenança d’abril de 1933. L’alcalde nazi, Karl Fiehler, va dur a terme, sota les ordres de Hitler, una purga contra els metges jueus de forma més conseqüent que en altres llocs, ja que Fiehler, un nacionalsocialista convençut i antisemita extremista, va acomiadar per motius racials als metges de les organitzacions estatals, les clíniques i les universitats.

El 22 de març de 1933 es va inaugurar el camp de concentració de Dachau, 20 quilòmetres al nord de la ciutat, on hi varen anar a parar en aquella època rivals polítics del règim. En la Nit dels Ganivets Llargs, Hitler va actuar personalment a Munic per eliminar als líders de les SA

La situació a Munic es va agreujar pels jueus amb la promulgació de les Lleis de Nuremberg, que incloïen la Llei de Protecció de Sang Alemany i de l’Honor Alemany, del 15 de setembre de 1935. A partir de llavors es varen perseguir per la via penal no només als matrimonis, sinó també els contactes extramatrimonials entre jueus i nacionals de sang alemanya, de la mateixa manera va quedar afectada la contractació de dones àries de menys de 45 anys en una llar jueva. La Gestapo efectuava els controls corresponents a la capital bavaresa i investigava sospites i rumors. Ja abans de 1938, els jueus tenien prohibit a Munic accedir als banys públics, els parcs i els restaurants, i només podien comprar a unes poques botigues. Els segons grans magatzems més grans de Munic varen patir nombrosos actes de terrors i boicots.

El setembre de 1938 el món trontollava davant la possibilitat d’una nova guerra mundial per Txecoslovàquia. Hitler estava decidit a envair el país tot reclamant els Sudets. Davant la pressió internacional, sobretot britànica,  el rebuig popular, Hitler va accedir a celebrar una reunió a la capital bavaresa que va acabar amb el famós Pacte de Munic firmat per Neville Chamberlain, Edouard Daladier, Benito Mussolini i el propi Adolf Hitler. Els alemanys, a canvi de no tornar a envair cap més territori, se’ls concedia, a contracor dels txecs que varen quedar apartats de la reunió, el territori dels Sudets. 

Munic, la Capital del Moviment segons els plans de Hitler:

Munic, juntament amb Berlín, Hamburg, Nuremberg i Linz, havia de ser sotmesa a un canvi urbanístic seguint les idees de Hitler i sota la direcció de l’arquitecte Paul Ludwig Troost. Dels plans previstos només es varen dur a terme una petita part, entre ells la Casa de l’Art Alemany, la Führerbau i la Central Administrativa del NSDAP. El desembre de 1938, Hermann Giesler va ser nombrat Arquitecte en cap de les obres per la Capital del Moviment. Giesler, imitant a Albert Speer, va voler construir una ciutat amb monument megalòmans. El nucli central de la ciutat estaria conformat per un eix est-oest que aniria al llarg de 6 quilòmetres entre la plaça de Stachus, en el seu extrem oriental, i el futur Fòrum de les SA, proper a un accés a l’autovia en l’extrem occidental de la ciutat. Sobre aquest eix s’havia d’erigir la nova Estació Central amb una enorme cúpula, mentre que els antics terrenys de l’estació deixarien lloc per un Memorial del Moviment, una monumental columna de 200 metres d’altura. En el centre s’estendria el gran Eix, una luxosa avinguda per desfilades, amb 2,5 quilòmetres de llarg i 120 metres d’ampla. Al llarg d’aquesta avinguda s’havien de construir edificis destinats a la cultura, com la Gran Òpera, o altres edificis representatius de les diferents regions, així com un Museu d’Armes, diversos cabarets, dos grans cinemes, una botiga per departaments amb piscina i un Palau de la Cervesa. L’obertura de l’eix cap a la nova estació cupulada estaria envoltada per dos rasca-cels de 98 metres d’altura dissenyats per Ernst Sagabiel: un edifici administratiu per l’Editorial Eher i un hotel de l’organització KdF. 

Edifici que estava previst construir:
  • El maig de 1939, Giesler va convocar un concurs entre les grans empreses alemanyes dedicades a la construcció d’acer per construir la futura Estació Central. La guanyadora va ser l’empresa Klönne, de Dortmund, amb l’assessoria de l’arquitecte Paul Bonatz. Els projectes contemplaven la construcció d’una gran nau poligonal envidriada, coronada per una gegantesca cúpula amb una carcassa de plaques d’alumini. Aquesta estructura d’acer sense suports, havia de tenir un diàmetre de 265 metres i una altura de 137. En l’interior, els passatgers arribarien a les andanes situades a sota a través d’una plataforma circulatòria. Hi hauria un segon nivell de profunditat pels trens de rodalies. D’acord amb els plans, l’Estació Central de Munic s’havia d’haver posat en marxa l’1 d’agost de 1945. Degut a la prolongació de la guerra, es va posposar més tard per l’any 1950. Al final el projecte no es va poder realitzar, com tampoc es varen dur a terme els nous plans per les estacions del sud i de l’est. El 1942, l’arquitecte Bonatz es va establir a Turquia
  • El centre administratiu del NSDAP, l’anomenada Cancelleria del NSDAP, ocuparia un edifici al costat de la Führerbau, a l’Arcistrasse, que estarien comunicades per una secció addicional. La secció principal de l’edifici, de cinc plantes i 140 metres de longitud, ocuparia tot el llarg de la Gabelsbergerstrasse, i establiria un contrapunt amb l’edifici de l’Antiga Pinacoteca, situada davant. Segons els plànols, la línia de la façana només quedaria interrompuda en el centre per un portal d’entrada amb tres colossals arcs. A més dels salons representatius del primer pis i d’una cantina a la planta baixa, l’edifici estaria destinat a oficines. En començar la guerra només s’havien construir els búnquers de l’edifici. Sobre d’ells es va erigir entre 1965 i 1970 els edificis de la Universitat Tècnica.
  • Albert Speer va construir per l’Exposició Universal a París de 1937 un Pavelló Alemany, pel qual, juntament amb el seu col·lega soviètic, va obtenir la medalla d’or. Per desig exprés de Hitler, quan els edificis fossin demolits a París, volia que el Pavelló Alemany s’instal·lés en els terrenys de la Danzier Freiheit (l’actual Münchner Freihei), al nord de la ciutat, però això mai va passar.   
  • Arrel de la construcció del nou Ministeri Central del Govern Regional entre els carrers Galerie-Strasse i Von-der-Tann-Strasse, es varen realitzar plans per construir un Nou Odèon on hi tindrien lloc velades musicals. El projecte, de l’arquitecte Ernst Haiger, preveia la construcció d’una obra gegantesca que desplaçaria a l’edifici del Bazar (construït el 1826) i quedaria emplaçat darrere la línia del Hofgarten. Si s’hagués tirat endavant hauria quedat destruïda tota la part oest de la plaça, Al igual que la Königsplatz, també l’Odeònplatz havia de ser remodelada en la seva totalitat, amb el qual es convertiria en dues places aixecades en pedra. Tota l’àrea fins la Feldherrnhalle serviria com a plaça per fer desfilades.  
  • Hitler havia fer uns esbossos sobre un Memorial del Moviment i Speer va dissenyar més tard uns plànols semblants. Sobre una esplanada rectangular amb una longitud de 100 metres, s’instal·laria un pedestal de diversos nivells que sostindria un relleu de 10 metres d’altura i una columna de marbre de 200 metres que estaria coronada per una àguila imperial sobre un globus terraqüi. En l’interior hi hauria una columnata de 50 metres d’alt. Segons les idees de Giesler, el Monument hauria d’estar cobert en el seu exterior per plaques d’acer inoxidable de color platejat. El Monument hauria d’haver estat situat a l’extrem oriental de l’eix est-oest, en els antics terrenys de l’actual estació de ferrocarrils. Les obres, amb un cost de 150 milions de marcs, havien de començar el gener de 1946 i havien d’estar acabades, segons els plans, el 1950, just per celebrar el 30è aniversari de la fundació del NSDAP.
  •  Hitler, segurament després de veure la tomba de Napoleó Bonaparte el juny de 1940, va decidir construir un Mausoleu propi. Per aquest objectiu es va escollir l’esplanada situada darrera de la Central de la Gestapo en el Wittesbacher Palais. Partint d’uns esbossos de Hitler entre 1937 i 1939, Giesler va començar a dibuixar el seu propi projecte agafant com a model el Panteó de Roma. Un senzill sarcòfag ocuparia el centre de la nau. Per accedir des de la Brienner Strasse s’hauria de travessar una sèrie d’arcades, mentre que l’entrada principal cap a la Türkenstrasse estaria rematada amb un edifici de columnes. Un pont-galeria sobre la Gabelsbergerstrasse comunicaria el sepulcre amb el planejat Pavelló del NSDAP. Un cop Hitler hagués mort, estava planejat organitzar-se tots els anys una cerimònia en el seu honor en la que participarien unitats del NSDAP amb les seves banderes, les quals donarien la volta al sarcòfag i sortirien marxant pel pont cap a un acte que se celebraria en la gran sala d’assemblees. 
  • A la Capital del Moviment es tenia previst construir-hi el teatre d’òpera més gran del món amb capacitat per 3.000 espectadors. Estaria ubicat en l’encreuament del Gran Eix amb una avinguda monumental que comunicaria a la ciutat amb la Theresienwiese. Molt pròxima al Memorial del Moviment, l’Òpera ocuparia una posició privilegiada en el nou eix est-oest. Molt probablement el projecte va sortir d’uns esbossos de Hitler i, per aquest fet, s’hauria d’haver assemblat molt a la Burgtheater de Viena
  • Es volia construir una Casa de l’Arquitectura Alemanya dissenyada per l’arquitecte Leonhard Gall, col·laborador durant molts anys de Troost. En aquest edifici s’hi haurien d’haver exposat models arquitectònics i objectes de les arts decoratives. La col·locació de la primera pedra hauria d’haver tingut lloc durant l’any 1940, però la guerra va afectar els plans que mai es varen complir. 
  • Els nazis també volien remodelar el Theresienwiese i, a l’extrem sud del parc, pensaven construir-hi una gegantesca nau per assemblees. A davant d’ella hi hauria una tribuna que s’obriria cap a una àrea de festes amb capacitat per 12.000 espectadors. En el costat oest es pensava construir-hi diverses sales d’exposicions; en el costat est un fòrum dedicat als esports amb un estadi, el qual agafaria el model dels edificis de l’Antiguitat, unes termes i un gymnasion. 
  • Heinrich Himmler el 1942 va realitzar uns plans per construir una ciutat per soldats de les SS en el nord de Munic. Amb Hermann Giesler, pensaven construir un barri residencial per membres de les SS i de la policia amb capacitat per unes 30.000 o 40.000 persones. També es pensava construir dos grans quarteres de les SS semblants a fortaleses, els quals estarien situats al final de l’autovia Berlín-Munic, just a la porta d’entrada de la ciutat. En direcció cap al sud, sobre una franja d’uns dos quilòmetres de llarg, es construirien blocs d’apartaments amb una mida de 420 per 350 metres. L’extrem de la via quedaria rematat per una rotonda amb una casa per hostes de les SS, des de la qual es podria veure tota l’avinguda. També es va planejar construir un club oficial de les SS en els Jardins Anglesos, el qual comptaria a més amb diverses vivendes pels generals i els seus familiars.
  • L’Escola d’Elit (Hohe Schule), va ser un projecte d’Alfred Rosenberg i seria una acadèmia per futurs funcionaris del NSDAP. Els primers projectes varen començar el 1938 i Hitler va demanar que fos una instal·lació monumental. Giesler es va ocupar del projecte. L’edifici havia d’anar ubicat en uns terrenys situats a la riba nord-oest del llac Chiemsse i es preveia la construcció d’un complex d’edificis amb una torre de 100 metres d’altura en el centre. L’obra, molt semblant a un castell, amb unes massisses pilastres angulars, estaria coronada per una àguila del Reich de prop de tres metres i podria ser vista des de tots els punts de la regió. L’accés estaria garantit per connexions de ferrocarril i d’autovies. A manera de portal d’entrada, es preveia la construcció d’un arc de triomf pel qual s’hi accediria a la carretera principal, amb una longitud de 1,7 quilòmetres. A l’edifici central hi hauria una Gran Sala, en la qual Hitler hi pronunciaria el seu discurs anual. Hi haurien també diversos salons de gala i una biblioteca central. En l’últim pis s’hi instal·laria un observatori. De tots els plans, cap es va poder realitzar, excepte un model a escala de 40 metres.    

Munic durant la Segona Guerra Mundial:

El primer atemptat que va patir Hitler durant la Segona Guerra Mundial va ser a Munic quan estava commemorant el Putsch. Georg Elser va fer esclatar-hi una bomba de rellotgeria a la Bürgerbräukeller, però Hitler va marxar abans d’hora i no va saber de l’atac fins que era fora de la ciutat de retorn a Berlín. El pare d’Eva Braun va ser un dels ferits.  

A principis de 1943 va actuar a la ciutat un grup de resistència anomenat La Rosa Blanca liderat pels germans universitaris Hans i Sophie Scholl, que varen ser assassinats al febrer després d’haver sigut detinguts per llançar des de la Universitat propaganda opositora.  

El 30 d’abril de 1945, el mateix dia que Hitler es suïcidava, es va produir a la ciutat l’aixecament de la Freiheisaktion Bayern, voluntaris civils i militars que volien ajudar a que la ciutat es rendís, que va suposar l’entrada de tropes nord-americanes i el final de la Segona Guerra Mundial a la ciutat. Els nord-americans varen fer onejar la seva bandera sobre la torre de l’Ajuntament. De les finestres de molts edificis, els muniquesos varen penjar banderes blanques i blaves senyalant en els soldats que estaven a Baviera i no Alemanya. Els carrers es varen omplir de medalles i insígnies nazis i de retrats de Hitler llançats pels propis muniquesos. 

Els bombardejos a Munic:

A partir del juny de 1940 la ciutat va rebre els primers atacs aeris, ja que era un centre important de l’economia de guerra amb empreses com BMW i Krauss-Maffei, dels bombarders britànics. Els danys materials varen ser escassos. En un principi la capital bavaresa va quedar fora de l’objectiu dels britànics, tot i que la ciutat va rebre onze atacs, la gran majoria en els suburbis. La nit del 9 de març de 1943 la ciutat va patir un dels atacs més potents. 205 persones varen morir, 435 varen resultar ferides i 9.000 es varen quedar sense llar. A partir de 1944 els atacs Aeris a la ciutat varen anar a més i varen ser més violents, en part per culpa dels nord-americans, tot i que no seria de les ciutat més afectades pels bombardejos. El 25 d’abril de 1944 la ciutat va quedar sota les flames. La Residència o el Circ Krone seran destruïts en aquests bombardejos. El juny de 1944, arrel d’uns bombardejos violents, la ciutat va quedar diversos dies sense electricitat, sense gas ni aigua. El febrer de 1945, la Frauenkirsche, la catedral de la ciutat, va quedar pràcticament destruïda. 

La ciutat va patir un total de 70 bombardejos en els quals 6.700 persones varen perdre la vida i 15.800 varen quedar ferides. 3,5 milions de bombes explosives i mines aèries varen devastar un 45% de la ciutat. 85.000 vivendes varen desaparèixer, deixant sense sostre a 300.000 persones. La muntanya de runes va arribar a la xifra de 5 milions de metres cúbics. 

Munic després de la Segona Guerra Mundial:

Munic, a diferència de Berlín o altres ciutats, en prou feines hi varen quedar restes de la guerra. Per una part, aquí no hi va haver pràcticament combats casa per casa i, per una altra part, les conseqüències dels atacs aeris varen ser eradicades molt més eficaçment després de 1945. La ciutat, per culpa de la guerra, havia perdut a més de les 6.500 víctimes dels bombardejos, a uns 20.000 nois que havien mort en combat en el front, més 10.000 que varen desaparèixer i 3.000 jueus que varen ser massacrats en l’Holocaust. L’antic patrimoni de Munic estava en ruïnes i les feines de netejar varen deixar muntanyes de runes. En una d’aquestes runes, a Luitpoldpark, a sota d’una capa de gespa hi ha 1 milió de metres cúbics de ruïnes produïdes per les bombes.  

La ciutat, un cop acabada la guerra, va quedar sota control nord-americà. El 25 de juny de 1945, l’administració nord-americana va ordenar canviar el nom de figures predominants del nazisme, la plaça Ritter-v.-Epp-Platz, per exemple, va tornar a anomenar-se Promenadeplatz, i la Hermann-Göering-Strasse es va tornar a dir Azaleenstrasse. A l’agost, el recent fundat Consell Municipal va acordar la reconstrucció de la ciutat per tornar-la al seu antic aspecte. El 23 de maig de 1949 la ciutat va quedar dins de la República Federal Alemanya, la RFA. El 1958 la ciutat va celebrar el seu 8è centenari. El 1972 la ciutat va albergar els Jocs Olímpics de Munic, on la cineasta Leni Riefensthal hi va ser convidada d’honor. 

Els jueus muniquesos:

Els vestigis de la vida dels jueus a Munic poden rastrejar-se fins el segle XIII. Des del 1933, quan Hitler pujar al poder, la comunitat jueva es va anar reduint degut a les pressions perquè emigressin. La persecució es va intensificar durant i després de la Nit dels Vidres Trencats de 1938, quan les SA varen assaltar, saquejar i cremar nombroses institucions i empreses jueves. A partir de l’any 1939, els propietaris de vivendes jueves de Munic varen ser expulsats sistemàticament de les seves cases, sent traslladats primerament a les anomenades cases de jueus. Al mateix temps, el règim va aprovar noves mesures antisemites a la ciutat prohibint en els jueus utilitzar els tramvies o autobusos, només podien comprar en certs horaris i tenien prohibit visitar parcs públics com els Jardins Anglesos o el parc del palau Nymphenburg. 

Durant la primavera i l’estiu de 1941, l’anomenada Oficina d’Arianització, encarregada de prendre les mesures antisemites a Munic, va erigir dos campaments d’internament: la Colònia Jueva, situada en la Knorrstrasse a Milbertshofen, i la Llar per Jueus, en el convent de les Germanes de la Caritat, a Berg am Laim, on ‘hi varen portar centenars de jueus per ser deportats. El setembre de 1941 va entrar en vigor el decret en el qual tots els jueus varen tenir que portar obligatòriament l’Estrella de David i les autoritats bavareses de seguida varen ratificar el decret. 

El novembre de 1941 varen començar les deportacions dels jueus muniquesos que quedaven a la ciutat cap als camps d’extermini de l’est d’Europa. En total varen marxar 43 transports i un total de 3.000 jueus varen ser deportats de Munic. Si el 1933 vivien a Munic 19.000 jueus, en acabar la guerra només en quedaven 84. La comunitat religiosa jueva comptava el 1944 amb només set jueus practicants. A diferència de Berlín, a Munic cap va aconseguir amagar-se i sobreviure el Tercer Reich.  

 

 

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply