El submarí

Després de la primera guerra mundial es va voler limitar l’ús dels submarins per part de totes les potències perquè se’ls considerava una arma extremadament perillosa. Tot i els acords que varen arribar i la prohibició d’Alemanya de posseir-los, totes les potències varen construir submarins, inclòs Alemanya. Els principals països bel·ligerants varen utilitzar els submarins, tant en missions d’atac, com de transport, amb estratègies diferents depenent dels seus objectius. Durant l’època en què tots els països es varen rearmar es va millorar la capacitat d’introduir innovacions tècniques per augmentar la velocitat, prolongar el temps d’immersió i es va desenvolupar el sistema de radar.

A Alemanya:

El 1933, Alemanya va posar apunt uns submarins, els U-Boots, que eren molt ràpids i podien passar molt de temps a sota l’aigua. Durant la segona guerra mundial els alemanys varen construir una vintena de submarins diferents. Un dels models clàssics desplaçava, per exemple, 1.120 tones a la superfície i 1.232 submergides. La seva tripulació estava composta per 6 oficials i 43 mariners. Les unitats alemanyes buscaven atacar sobretot la flota mercantil dels Aliats, especialment la britànica a l’Atlàntic nord. Al principi, els alemanys varen donar prioritat els atacs nocturns a la superfície, però el 1942, gràcies el perfeccionament de les tècniques del radar, els Aliats van interceptar les unitats alemanyes.

El 1939 Alemanya només disposava de 43 submarins, un número inferior a la de les potències occidentals, però entre 1939 i 1945 els alemanys varen produir més de 1.000 submarins. Aquests nous submarins es passaven gran part del temps a la superfície per la necessitat de recarregar les bateries i per la lentitud a la maniobra d’immersió. Els motors elèctrics podien funcionar aproximadament una hora i podien anar a una velocitat de 8-9 nusos, i durant quatre dies a dos nusos. Un dels problemes que varen tenir els submarins alemanyes es que quan estaven sota l’aigua no podien utilitzar la ràdio. El model més utilitzat pels alemanys va ser el VII C; amb una velocitat de 7,5 nusos per hora a sota l’aigua i 17,7 nusos a la superfície. Gràcies a les millores que es varen fer durant el conflicte, els submarins alemanys varen poder arribar a unes profunditats de 300 metres en un radi d’acció a la superfície de 23.000 quilòmetres. Després d’una sèrie d’enfrontaments amb la Royal Navy, a finals de 1940, Alemanya només disposava de 22 submarins, 20 d’ells construïts entre l’inici del conflicte i l’estiu de 1940. Tot i això, els 25 submarins que van operar a l’Atlàntic van enfonsar per aquestes dates un total de 680.000 tones aliades. Amb l’adopció del sistema snórkel el 1942, els va permetre navegar submergits amb els seus motors tèrmics Diésel, que els va donar un gran radi d’acció i varen allargar la navegació quan estaven submergits.  Durant tot el conflicte els alemanys varen perdre més de 2.000 unitats, el que suposa 14,5 milions de tones perdudes.

El 1940, els submarins alemanys van enfonsar 1.345 vaixells Aliats amb un total de 4 milions de tones, a canvi de 24 submarins alemanys.

El 1941, van enfonsar 1.419 vaixells, un total de 4,5 milions de tones, a canvi de 35 submarins.

El 1942, van enfonsar 1.859 vaixells, un total de 7 milions de tones, a canvi de 86 submarins. Només el novembre de 1942 els alemanys van enfonsar més de 860.00 tones de naus aliades.

El 1943, van enfonsar 812 vaixells, un total de 3 milions de tones, a canvi de 242 submarins. La batalla del Atlàntic va girar notablement a favor dels Aliats en els primers quatre mesos de 1943.

Entre gener i març de 1944 varen enfonsar 3 vaixells mercantils, a canvi de 29 submarins.

Al llarg de la guerra Alemanya va disposar de 1.162 submarins i en varen ser destruïts 785. Aquests submarins varen enfonsar 145 bucs de guerra i 2.828 vaixells mercantils Aliats i neutrals, un total de 14.687.231 tones, i varen matar a 51.578 homes de la Royal Navy i 30.248 dels vaixells mercantils.

A Japó:

Els submarins japonesos tenien un alt nivell tècnic. El seu principal objectiu era les destrucció del bucs de guerra enemics. El model I-440 era capaç de transportar bombarders i avions de reconeixement i cobria un radi d’acció sense precedents, 37.500 milles marines. El llançament de torpedes era molt eficaç, però els resultats no els varen ser favorables perquè varen preferir una tàctica d’enfrontament amb els grans bucs de guerra. Al final de la guerra, Japó va perdre casi dos terços de la seva flota, unes 200 unitats. Alguns models japonesos varen servir posteriorment pel transport de subministraments destinats a les guarnicions atrinxerades en les illes rodejades pels nord-americans.

A Itàlia:

Abans de la guerra, Itàlia, amb 113 unitats, disposava de la flota Marina més gran després de la dels soviètics, però estaven poc preparats per les necessitats bèl·liques i varen resultar perjudicats per la transparència de les aigües en què operava. Més de la meitat de la flota italiana va ser destruïda.

A la Gran Bretanya:

La Gran Bretanya disposava d’una variada gamma de submarins molt fiables. El 1939 disposava de 58 submarins. Els submarins britànics varen enfonsar 169 bucs de guerra, 35 submarins i 493 vaixells mercantils enemics. Tot i això, les pèrdues de la flota submarina va ser important, aproximadament el 33%.

Als Estats Units d’Amèrica:

Els Estats Units tenia 288 unitats de submarins que és caracteritzaven per la seva alta velocitat, una gran autonomia i per la capacitat de portar mines i torpedes. En la guerra del Pacífic, al principi,  la seva eficàcia es va veure perjudicada pels defectes del dispositiu de llançament, però amb les contínues millores de l’armada es va poder destruir la resistència japonesa. El 63% de les embarcacions japoneses de més de 1.000 tones varen ser enfonsades pels submarins. El 1941 es va desencadenar una guerra submarina mai vista contra la flota mercantil japonesa on 1300 vaixells mercantils japonesos varen ser enfonsats.

A la Unió Soviètica:

La Unió Soviètica no va tenir mai una gran flota de submarins durant la guerra, tot i que eren els que més en tenien. Els soviètics tenien uns models amb grans prestacions que operaven al Bàltic, a l’Àrtic i al mar Negre.

A França:

França disposava el 1939 de 76 submarins.

 



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply