França

En el segle XIX:

Històricament, les tendències polítiques noves solien aparèixer abans a França que en qualsevol altre lloc del món. De tots els països europeus continentals, França va passar més ràpidament per les fases de democratització i de conflicte polític. El desenvolupament polític francès va encapçalar el model convulsiu de modernització política comú a la gran part de l’Europa meridional, especialment al sud-oest. Així, la restauració de la monarquia legitimista després de l’imperi napoleònic va ser seguida el 1830 per una nova monarquia liberal constitucional, i aquesta per una Segona República el 1848-1851.El règim napoleònic restaurat, el Segon Imperi de Napoleó III (1852-1870) va ser el primer règim modern, sincrètic, post-liberal, nacional i autoritari. Era una evident mescla de conservadorisme, clericalisme, clàssic autoritari bonapartista i neoliberal electoral, acompanyat per propaganda de massa i modernització econòmica. El nou règim d’en Napoleó III mai no va proposar un sistema econòmic nou ni un marc regulador original. La cultura política del Segon Imperi era casi tant racionalista com la majoria dels seus contemporanis, i mai va intentar crear un moviment. Es va mantenir les relacions de les classes existents, encara que intentava fomentar la modernització econòmica per mitjans ortodoxos. A més, en Napoleó III confiava plenament amb el militars i no dubtava en utilitzar la força per perdurar en el poder, però, tot i això, procurava incloure a les forces conservadores i tradicionalment religioses. La seva caiguda va ser el resultat de derrotes militars, com la que va patir contra Prússia, i no de rebel·lions interiors com les que hi hauria i portaria a la Comuna de París. Després de 1870 França va avançar lentament cap a formes de govern liberal democràtic estable i va aconseguir institucionalitzar la majoria de les formes i els valors corresponents abans de que pogués desenvolupar plenament el nou nacionalisme col·lectivista i semirrevolucionari.

En el segle XX:

A partir de 1917 el país es va dividir en dos moviments polítics. Per l’esquerre es tractava d’una lluita entre els republicans i els feixistes i, per la dreta, d’una batalla entre els comunistes i els nacionals. Després de les violentes jornades de febrer de 1934, molts militants de les diferents lligues nacionalistes (Acció francesa, Creu de foc, Joventuts patriotes, Solidaritat francesa, Francisme) varen patir una greu crisi de confiança cap als seus organismes i cap als seus dirigents. Ja no se’ls considerava capaços de combatre al comunisme. Gràcies a les eleccions del juny de 1936, conegudes com la gran tarda, el govern francès va passar a mans dels marxistes i els seus aliats. El 18 de juny de 1936 el nou executiu va dissoldre les lligues de dretes. Però unes setmanes després, amb l’esclat de la Guerra Civil espanyola, el govern del Front Popular va començar a patir problemes. A tot França va créixer un esperit de resistència a la dictadura comunista, i va néixer un nou moviment de dretes, la Cagoule. En Benito Mussolini va gaudir d’una gran simpatia en els ambients de la dreta francesa com la Cagoule. La nit del 15 al 16 de novembre de 1937 membres de la Cagoule varen intentar efectuar un cop d’Estat, però va ser suspès a l’últim moment. El govern francès va reaccionar de seguida en veure aquests moviments i varen lluitar contra la Cagoule arrestant als seus membres.

La Segona Guerra Mundial:

Quan els nazis varen ocupar Polònia, el setembre de 1939, França, juntament amb la Gran Bretanya, varen declarar la guerra a Alemanya i d’aquesta manera va esclatar la Segona Guerra Mundial. El maig de 1940 els alemanys varen envair França, Bèlgica, Luxemburg i Holanda en un atac ràpid que va acabar portant la capitulació de França el juny de 1940. Amb l’ocupació dels nazis, França va ser dividia en dues parts; una controlada pels alemanys i una altra controlada per un govern francès afí al govern nazi, el govern de Vichy. Els alemanys varen prohibir el pas d’entre les dues parts franceses i, inclús, varen posar-hi una frontera. En definitiva, els alemanys eren els amos i senyors del país i França, per si sola, va tenir que sufragar 31.600.000.000 marcs en concepte de despeses d’ocupació. En la zona ocupada, els alemanys varen espoliar als jueus dels seus bens. Després d’haver-se apoderat de les seves empreses, varen començar a precintar les seves vivendes, ja desposseïdes dels objectes d’art que contenien.

Mentre el país va ser ocupat pels nazis va sortir un moviment clandestí que s’oposava a l’ocupació alemanya, la Resistència, que va lluitar amb tot el que va poder contra als agents alemanys en actes de sabotatge. Per ajudar-los, els Aliats varen llançar amb paracaigudes entre 1943 i 1944 8.545 tones de material i 868 homes dels serveis de Londres. Per transportar certes càrregues els avions aterraven, clandestinament, en terrenys improvisats. Quan els Aliats occidentals varen desembarcar a Normandia el juny de 1944, el país va començar a ser alliberat i l’agost de 1944 ja havien alliberat París.

Les conseqüències de la guerra:

Durant la guerra, dels 250.000 deportats francesos només en varen tornar 35.000. El 1940 varen sortir de França tres combois amb presoners, el 1941 en varen sortir 19, el 1942 en varen sortir 104 i el 1943 en varen sortir 250. De l’1 d’agost al 25 d’agost de 1944, data de l’última partida, varen sortir de França 326 combois, sense incloure els departaments de l’Alt i Baix Rhin i del Mosela. El número d’afusellats a França va arribar a un total de 29.660 en les dues zones. A finals de 1942, hi havia 1.036.319 francesos presoners de guerra, i s’hi afegim els deportats polítics i membres de la Resistència, resulta que més de dos milions de francesos es trobaven captius pels nazis.

A més, al principi, les autoritats nazis varen allistar voluntaris per anar a treballar a Alemanya, però no varen tardar en recórrer a la deportació obligatòria i 875.952 obrers francesos varen ser enviats forçosament a treballar a Alemanya, tot i que el Reich alemany en demanava 1.575.000. L’ocupació alemanya va costar a França 1.500.000.000.000 de francs de l’època; en despesa d’ocupació pagats a Alemanya 700.000 milions i en queviures i materials requisats, 800.0000 milions.

Amb el voltant de 75.000 civils morts i 550.000 tones de bombes llançades, França va ser, després d’Alemanya, el segon país del Front Occidental més danyats pels bombardejos Aliats.

Després de la guerra:

Després de la guerra, França va recuperar Alsàcia i Lorena. Com que les dones varen participar activament en la Resistència, tot i que algunes varen donar suport o varen ajudar als nazis, el 1946 la nova Constitució francesa els va concedir el sufragi i un lloc permanent en les forces armades franceses. Amb la nova Constitució de la IV República, es va intentar descentralitzar el país i es va concretar que el prefecte seria substituït pel president d’un Consell General del Departament, però aquests intents no e varen aconseguir. Però el país de cop va patir un problema més greu que la descentralització, no era altre que la crisi de la postguerra que va portar l’emigració dels provincians cap a París, posant en evidència el desequilibri econòmic que existien entre les diferents regions, concretament entre les regions riques del Nord i l’Est i les pobres del Sud i de l’Oest, i es va deixar de banda la creació dels departaments i es va continuar amb el regionalisme. El 2 de juny de 1960, en un decret es va crear la circumscripció regional, que va ser ratificada en el IV Pla de Desenvolupament francès de 1962. En aquesta línia, un decret del 14 de maig de 1964 es va regionalitzar el V Pla de Desenvolupament dividint França en 21 regions. El 1969 el president Charles de Gaulle va intentar modificar els 25 articles de la Constitució, que havien de permetre donar a les regions certa autonomia política i es volia modificar el Senat, reduint el seu poder, però el projecte va ser rebutjar en referèndum popular del 27 d’abril de 1969.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply