NSDAP, el partit nazi

El gènesis del NSDAP:

El NSDAP, el partit nazi, primerament es deia el DAP, i va néixer després de la Primera Guerra Mundial a Baviera, Munic, quan el 7 de març de 1918 Anton Drexler va formar el Comitè d’Obrers Independents, i el 5 de gener de 1919 en Drexler i l’escriptor Karl Harrer varen crear un partit obrer de tendències nacionalistes, el DAP, en el restaurant Fürstenfelder Hof. El nou partit estava inspirat parcialment per la tradició d’abans de la guerra del nacionalsocialisme alemany a Bohèmia. En els primers anys després de la derrota alemanya es varen formar dotzenes de grups nacionalistes amb l’objectiu de combatre a l’esquerre i reanimar el nacionalisme alemany, però l’únic que va acabar sent rellevant va ser el DAP. El DAP eren en general un grup d’alemanys ultra nacionalistes que estaven encontra del Tractat de Versalles i de la República de Weimar. El partit descendia de l’últim defensor del racisme antisemita que va sorgir a Alemanya abans de la Gran Guerra, l’enginyer tèxtil Theodor Fritsch, que estava influït per les doctrines ocultistes dels austríacs Guido von List i en Lanz von Liebenfels El primer president del partit va ser Anton Drexler, un mecànic de ferrocarril d’ideologia ultranacionalista i anticapitalista. El programa inicial del partit declarava el DAP com a protector dels treballadors alemanys, i volia els obrers educats i amb dret a pertànyer a la classe mitjana. Denunciava tot ingrés econòmic que no s’hagués guanyat amb el treball i reclamava que es confisqués els beneficis de guerra, però defensava el capital utilitzat en l’interès nacional. El DAP declarava que el seu obrerisme s’oposava només als sectors no productius i no nacionals de la burgesia, i per sobre de tots els jueus. Al principi, els membres del partit s’anomenaven entre si camarades, igual que feien les esquerres, i en els mesos inicials els cartells i les banderes del partit solien ser de color vermell.

En Hitler arribar al DAP:

Quan el partit contava amb només 54 membres, l’Adolf Hitler va assistir a una de les modestes reunions del partit en una petita cerveseria de Munic. El 12 de setembre de 1920, en Hitler es va unir al Partit amb el número 555, i el primer despatx es va inaugurar un mes més tard en la sala apartada de la cerveseria Sterneckerbräu, que servia el mateix temps com a local de reunió setmanal. El 1920 la figura clau del Partit era l’Adolf Hitler i va treballava estretament amb Drexler. Alguns ja es referien en aquella època a Hitler com a Führer gràcies a la seva oratòria alhora de parlar en les cerveseries on es feien les reunions del Partit. El 20 de febrer de 1920, en Drexler i en Hitler, amb l’ajuda d’en Gottfried Feder, varen presentar el programa de 25 punts amb el títol Partit Nacionalsocialista de Treballadors Alemanys, el NSDAP, a la cerveseria Hofbräuhaus. El programa tenia un caràcter nacionalista i antisemita, i es declarava anticapitalista per atreure els obrers seduïts pel marxisme. Els 25 punts eren:

1: La constitució d’un gran Reich alemany.

2: L’abolició del Tractat de Versalles.

3: La possessió de les colònies per disposar d’un espai vital.

4-8: La instauració d’un codi racista de nacionalitat.

9: La igualtat dels ciutadans de la comunitat.

10: La superioritat de l’interès col·lectiu sobre l’interès individual.

11: El dret al treball, la supressió del capitalisme i de l’esclavitud de l’interès.

12: La confiscació dels beneficis de guerra.

13: La nacionalització dels cartells.

14: La redistribució dels beneficis de les grans empreses.

15: La creació d’una protecció social per la gent gran.

16: Mesures a favor dels comerciants i les petites i mitjanes empreses.

17: L’expropiació dels grans terratinents i una reforma agrària.

18: L’eliminació dels que, per la seva activitat, perjudiquessin l’interès públic.

19: La substitució del dret romà per un dret públic alemany.

20: El col·legi per tot, segons la seva capacitat.

21: Les mesures de protecció per la salut, per la protecció de la mare i del fill, prohibició del treball infantil, cultura física.

22: La creació d’un Exèrcit nacional i rearmament.

23: La responsabilitat de la premsa i anul·lació dels no-alemanys.

24: La lluita contra els jueus-marxistes.

25: L’establiment d’un Estat fort per sobre dels partits, i la instauració de cambres corporatives i professionals.

En aquells moments en Hitler es va revelar com un gran propagandista del seu Partit i per molts ja era el líder absolut d’aquell petit partit bavarès. Feia discursos diverses vegades al mes, més que qualsevol altra membre del Partit, la majoria de les vegades en els subterranis de les cerveseries de Munic o en el circ Krone, però també a Rosenheim, a Stuttgart i Àustria, i sempre omplia les sales més grans. El 1921 el Partit va progressar gràcies a l’esforç d’en Hitler, que en mica en mica s’apartava dels conceptes originals d’en Drexler i d’en Karl Harrer. Però el Partit tenia greus problemes econòmics, inclús alguns el varen intentar fusionar amb el Partit Socialista Alemany, el DSP, d’ideologia völkisch. Per intentar invertir l’economia del Partit, en Dietrich Eckart va facilitar a en Hitler el contacte amb el fabricant de pianos berlinès Edwin Bechstein i la seva esposa, Helene, que es varen convertir en els primers patrocinadors del Partit, com també la família del compositor Richard Wagner a Bayreuth. Per sort de les finances del Partit, el 1922 es va afiliar al Partit l’Ernst Hanfstaengl, com també el matrimoni d’editors Hugo i Elsa Bruckmann. A més a més, rics i amb influència política varen prestar en molts sentits una contribució al reconeixement social d’en Hitler, que el 29 de juliol de 1921 s’havia fet amb el lideratge del Partit, després de que un grup de dins del Partit va intentar apartar-lo aprofitant que era de viatge a Berlín. Quan en Hitler se’n va assabentar va tornar a Munic i va presentar la seva renúncia del Partit, però com que gràcies als seus discursos en les reunions havia fet créixer al Partit, tant socialment com econòmicament, gràcies els seus nous contactes al final no es varen poder desprendre de la seva figura i els que el varen voler fer fora varen presentar la seva renúncia. A partir de llavors, Hitler es va fer amb el control del Partit amb poders casi dictatorials i va anul·lar la figura de Drexler, a qui considerava massa moderat, i el va nombrar president honorari.

Llavors, en Hitler va nombrar a en Max Amann perquè administrés el Partit i a Dietrich Eckart com a editor del Völkischer Beobachter. A més de Hitler i del seu substitut, Rudolf Hess, hi havia diferents dirigents organitzadors; un cap d’Estat Major, un tresorer, un director administratiu, un director de premsa, un cap pel departament jurídic, un cap per la política agrària i un cap per la política exterior. Un cop el Partit es va anar fent més gran a Baviera, els nazis varen abandonar la petita seu de la Sternec Kerbrau per unes noves i més grans oficines en el número 12 del carrer Cornelius. Poc a poc varen adquirir mobles d’oficina, arxius, màquines d’escriure i un telèfon.  Entre el 29 i el 30 de gener de 1922 la formació nazi va celebrar la seva primera concentració amb uns mil delegats i el 20 d’octubre, després de l’èxit de Corburg, varen incorporar en el Partit el diari Deutscher Volkswille i els seus seguidors gràcies a en Julius Streicher. Entre el 27 i el 29 de gener de 1923, el NSDAP va celebrar el seu primer congrés nacional a Munic. Després de la Marxa de Roma de Benito Mussolini el 28 d’octubre de 1922 va fer que molts nazis, com en Hermann Esser, varen veure a en Hitler com el Mussolini d’Alemanya i veneraven la seva imatge com una figura divina. Tot i que el Partit creixia ràpidament i s’havia consolidat com una força política a Baviera, en Hitler només era conegut a Baviera i era acceptat per molt poca gent; en el nord d’Alemanya era un personatge desconegut. Gràcies a les quotes del afiliats, a les entrades als mítings i les col·lectes que feien ells mateixos, el febrer de 1923 varen aconseguir publicar diàriament el diari del Partit amb oficines editorials en el número 39 del carrer Schelling. A l’estiu de 1923, després de que en Hitler visités Zurich, Suïssa va donar donacions al NSDAP. A més, el capità Karl Mayr va aconseguir 90.000 marcs d’or dels cercles de dretes de França i els va entregar a les associacions patriòtiques, que aquestes varen donar aquests diners al Partit. Amb l’increment de donacions, el Partit també va créixer en número d’afiliats, entre febrer i novembre de 1923 es varen afiliar al NSDAP unes 35.000 persones que provenien de tots els estrats socials. Al voltant d’una tercera part eren obrers i una dècima part o més procedia de la classe mitjana alta i les professions liberals, però més de la meitat pertanyien a la classe mitjana baixa d’artesans, comerciants, oficinistes i pagesos. La majoria s’havia afiliat al Partit com un acte de protesta per les crisis econòmiques i polítiques.

El Putsch de Munic i la refundació del Partit: 

Després de que en Hitler i el partit nazi participessin en el fallit Putsch de Munic el 9 de novembre de 1923 per fer-se amb el control del país, i de que Hitler fos acusat de traïdor el març de 1924 per un tribunal popular, el NSDAP va ser il·legalitzat. Però contràriament el que es pensava, la figura de Hitler va anar agafant una imatge heroica des de la presó de Landsberg on complia una condemna de 5 anys, tot i que finalment només va complir 9 mesos. Tot i que el Partit va ser prohibit, l’activitat va continuar i Hitler va ordenar des de la presó que Alfred Rosenberg el substituís com a líder. Amb Rosenberg com a líder, el Partit va ser un desgavell, i aviat Roseneberg va tenir problemes amb Julius Streicher i Hermann Esser que el varen acusar juntament amb Gregor Strasser, Erich Ludendorff i Poehner de debilitar la figura de Hitler, ja que volien participar en les eleccions nacionals i provincials de la primavera de 1924 amb el nom d’un altra partit. Al final, Streicher i Esser varen ser expulsats del Partit, i  Rosenberg, Strasser, Graefe i Ludendorff es varen comprometre a col·laborar amb altres grups nacionalistes i varen fundar el Partit Liberal Nacionalsocialista on varen obtenir un petit triomf en les eleccions d’abril i maig de 1924.

Quan Hitler va sortir de la presó el desembre de 1924 va tornar-ne assolir el lideratge, i el 17 de febrer de 1925 el NSDAP va tornar a ser legalitzat i va poder tornar-se a presentar a les eleccions alemanyes. Hitler creia que si volien arribar al poder tenia que ser de forma democràtica i va decidir que s’havien de presentar a totes les eleccions i s’havien d’apartar de la lluita armada. El 28 de febrer el Partit es va refundar en el subterrani de la cerveseria Burgerbräukeller. Els problemes financers, les baralles dins del Partit i el lent allistament de nous afiliats varen transmetre una impressió d’enfonsament del moviment nacionalsocialista.

El mateix dia que es refundava el Partit, va morir el president Freidrich Ebert per culpa d’una complicació d’una operació d’apendicitis i es varen tornar a celebrar eleccions presidencial al març. Els nazis, per desig d’en Hitler, varen presentar-hi a en Ludendorff en competència amb en Wilhelm Marx, que tenia el suport dels socialistes, i el mariscal de camp en Paul von Hindenburg. Ludendorff només va obtenir 211.000 vots d’un total de 27 milions. En la segona volta Ludendorff no va ser presentat, i Hitler el va apartar i va trencar relacions amb l’antic general de la Primer Guerra Meundial.

El 9 de març de 1925, el govern bavarès va prohibir a n Hitler parlar en públic. A finals de 1925 el Partit va quedar reduït a la meitat de lo que havia sigut el 1923 amb 27.000 militants organitzats en 600 petites agrupacions locals. Durant aquell temps el Partit tenia un greu problema de finançament, cada cop els costava més treure diners dels empresaris i dels col·laboradors. Els principals ingressos que tenien venien de les cotitzacions dels seus militants ( només entregaven el 10% ), les recaptacions, les subscripcions privades i els ingressos que produïen els diaris i les cases editorials del Partit que portava Max Amann. A final d’any el Partit tenia 72.000 membres. Però a part dels ingressos del Partit, a finals d’estiu de 1925 el Partit va patir una greu crisi quan els dirigents del nord, de tendència més socialista, varen discrepar amb els dirigents del sud, de tendència més nacionalista i conservadora, però només varen aconseguir la creació d’una Comunitat de Treball dels Gau del nord i l’oest d’Alemanya del NSDAP sota la direcció d’en Gregor Strasser. El 14 de febrer de 1926, en Hitler va convocar una reunió de tota Alemanya a la ciutat bavaresa de Bamberg per reafirmar la seva autoritat i rebutjar qualsevol alteració en el programa del Partit del 1920 i es va mostrar partidari d’una ruta legal cap al poder. Sabent de que podien desbancar a en Hitler del lideratge del Partit, en Gregor Strasser i en Joseph Goebbels varen conspirar contra ell. En Goebbels aquell any veia a en Hitler com un reaccionari. El 3 i 4 de juliol de 1926, es va celebrar el segon congrés nacional del Partit a Weimar, on Hitler va rebre oficialment el títol de Guia, Führer. A partir de llavors el comandament del Partit es va tornar molt centralitzat i la proclamació del Führerprinzip va cancel·lar el sistema original d’eleccions internes i va donar tota l’autoritat a Hitler. El 4 de juliol, en una desfilada de les tropes d’assalt, per primer cop Hitler va estirar al braç dret fent la salutació feixista. Durant la segona meitat del 1926, algunes de les organitzacions principals del Partit es varen dotar de bases més sòlides. El juliol es varen formar les Joventuts Hitlerianes, la Lliga de Dones Nacionalsocialistes i altres lligues per advocats, metges, mestres i estudiants. L’1 de novembre de 1926, es varen refundar les SA amb Franz Pfeffer von Salomon i sense Ernst Röhm. Per satisfer les exigències de Gregor Strasser se’l va nombrar cap de Propaganda, i Goebbels va ser recompensat per la seva lleialtat a Hitler amb la feina d’organitzar el Partit a Berlín en qualitat de gauleiter.

Durant el 1927 els nazis varen centrar els seus esforços en intentar apartar a la classe obrera alemanya del marxisme. En aquell any el NSDAP contava amb 75.000 membres, que va ascendir a 108.000 dos anys més tard. Molts dels seus militants eren d’origen obrer, tot i que els seus líders eren de classe mitjana. Els nazis allistaven a un bon número de simpatitzants a les cerveseries. Gran part de la vida del Partit tenia lloc en els locals gastronòmics de Munic. Però això no era nou. A Alemanya, els restaurants i bars tenien una llarga tradició com a locals de reunió política. Des de l’època de les guerres pageses a principis del segle XVI, però sobretot després de la revolució burgesa de 1848.

A la tardor de 1927 va resultar evident que l’estratègia del Partit no estava donant els resultats esperats, en una reunió de dirigents dels Gau que es va celebrar el 27 de novembre a l’hotel Elefant de Weimar es va anunciar un canvi de rumb deixant clar que no es podia esperar un avanç significatius sobre els comunistes en les pròximes eleccions. Es varen seleccionar nous objectius com el de millorar les condicions dels petits comerciants, amenaçats pels grans magatzems, i als oficinistes, molts dels quals eren antisemites. Però fins al 1928 el Partit va seguir una estratègia urbana per atreure els obrers, que no va obtenir gaire èxit. Durant aquells anys de refundació i de confusió li varen passar factura al Partit. A més, aquella època era un moment de bonança econòmica i tot es creia que era gràcies al govern de la República de Weimar. Veient que dins del món obrer havien perdut suport, varen rebre informes de Schleswig-Holstein, Turíngia, Mecklensburg, Pomerània i altres zones que indicaven un creixent malestar rural propici per treure’n rèdit els nazis. El 1928 es va crear la NSBO, l’organització nazi en els llocs de treball, i el Partit va establir el seu propi sistema judicial intern.

En les eleccions del 1928 pel Reichstag, el NSDAP només va obtenir el 2,6% dels vots. Varen cometre l’error de dirigir la seva propaganda únicament a les ciutats, i després d’estudiar el problema varen observar que els principals èxits que varen obtenir varen ser registrats en el camp i en les localitats petites. Tot i el mal resultat, el número de militants va créixer; el 1926 hi havia 17.000, el 1927 40.000 i el 1928 60.000. A més, es varen organitzar les lligues de nens d’escoles primàries ( Schülerbund ), les lligues d’estudiants nazis, L’Orde de dones alemanyes, associacions de professors, un sindicat d’advocats i metges, la circulació del Völkischer Beobachter va augmentar, tot i que lentament, i el Illustrier Beobachter es va convertir en un setmanari. Tot això, i tenim que sumar que el novembre de 1928 es va nombrar a Joseph Goebbels com a cap de propaganda del Partit, i a finals de 1927 va tornar Hermann Göering que va donar a Hitler els mitjans per contactar amb les classes elevades de Berlín.

Després del fracàs de les eleccions, Hitler va fer un canvi en la seva estratègia: el NSDAP es va convertir en un moviment més explícitament multiclassista per intentar atreure a casi tots els sectors de la societat. En les zones industrials s’hauria d’atreure el cot obrer, però fora d’ella procuraria atreure per igual el dels diversos sectors de les classes mitjanes i dels pagesos, que semblaven especialment susceptibles a la propaganda nazi. El 31 d’agost de 1928, Hitler va presidir una reunió de tots els dirigents en la cerveseria de Munich per parlar sobre la seva organització. Artur Dinter, un ex dirigent regional, va proposar que Hitler tingués en compte l’assessoria d’un senat del Partit, però quan es va votar la proposta Dinter va ser l’únic que hi va votar a favor i a l’octubre Dinter va ser expulsat del Partit, i Hitler va enviar una circular a tots els líders demanant-los que deixessin per escrit la seva acceptació de l’autoritat il·limitada del Führer. Tots varen acceptar.

Però tot i els mals resultats de finals dels anys 20, el culte a Hitler va augmentar dins de les bases militants del Partit, gràcies en part també a la crisi del 29. A l’estiu de 1929, els nazis tenien 120.000 membres, a finals de 1929 eren 178.000 i el març de 1930 eren 200.000. Al carrer hi havia por d’una revolució comunista, i l’anticomunisme de Hitler seguia sent un dels factors del perquè la gent votava al NSDAP. Durant la primavera i l’estiu de 1929, els nazis varen veure uns petits avanços electorals. El maig, en els comicis locals de Saxònia, els nazis varen obtenir el 5% dels sufragis, el doble de la mitja nacional obtinguda l’any anterior. El 23 de juny, el NSDAP es va fer amb el control de l’ajuntament de Coburg on es va elegir per primer cop a un alcalde nazi. Gràcies a aquests petits èxits, Hitler va entrar a la política nacional després de decidir unir-se a altres grups nacionalistes en una campanya contra el Pla Young. Es va constituir un Comitè Nacional compost per l’organització de veterans Casc d’Acer, Stahlhelm, dirigida per Franz Seldte, el Partit Nacional Popular Alemany, DNVP, d’Alfred Hugenberg i els nacionalistes. Hitler era el soci menor de la coalició nacional, però seria el que més profit en trauria.

La crisi econòmica que portarà al nazisme al poder:

Amb el crac del 29 els nazis varen obtenir un augment de vots espectacular per la desconfiança popular cap a la democràcia i el sistema de govern de la República de Weimar. El 29 d’octubre de 1929, quan encara no es notava la crisi i ningú sospitava de les seves greus conseqüències, en les eleccions estatals de Baden el NSDAP va obtenir el 7% dels vots i en les eleccions municipals celebrades a Lübeck quinze dies més tard varen obtenir el 8,1% dels vots. En les eleccions municipals celebrades a Berlín el 17 de novembre el NSDAP casi va multiplicar per quatre els vots obtinguts el 1928, tot i que només varen obtenir un 5,8% dels vots, lluny encara del 50% dels vots que obtenien els dos partits d’esquerre. El canvi més significatiu es va notar en les eleccions estatals celebrades a Turíngia el 8 de desembre, on el NSDAP va triplicar els vots de 1928 i va superar per primer cop el 10% dels vots, amb l’11,3% dels vots dels 90.000 votants.

Els primers mesos de 1930 l’activisme del Partit ja es notava i en la campanya electoral per les eleccions al Parlament del setembre de 1930, els nacionalsocialistes varen fer una campanya molt diferent a la de 1928. El Partit va organitzar associacions de professors, estudiants, metges i advocats nazis per difondre el missatge nacionalsocialista. El NSDAP tenia una administració centralitzada i sòlida i uns membres actius, amb un aparell del Partit molt apte per la propaganda de masses. Es varen explotar tots els mitjans de comunicació, des dels cartells i panells fins a pamflets, diaris, ràdios, cinema, viatge per avió i innombrables mítings de masses. A part, es va donar més suport als sectors conservadors i es va apartar el moviment socialista. Aquest fet va portar a un enfrontament entre Otto Strasser i Hitler que el va acusar d’haver abandonat les classes mitjanes. Otto i els membres més radicals del Partit el varen abandonar en senyal de protesta. A finals d’agost, el líder de les SA, Pfeffer von Salomon, va discutir amb Hitler pel paper de la seva organització, que en la seva opinió rivalitzava amb l’exèrcit nacional, i va dimitir quan Hitler es va negar a escoltar la seva opinió. A Berlín, unitats extremistes de les SA dirigides per Walter Stennes varen començar una vaga en senyal de protesta, però Hitler va intervenir personalment per mantenir sota el seu control els elements radicals de les SA i va assumir temporalment el comandament de l’organització. L’1 de juny de 1930 es va nombrar a Walther Darré com a cap del sector agrari del Partit deixant clara la nova estratègia electoral del NSDAP de protegir el camp.

Per la seva part, Hitler va imposar un esgotador programa de discursos en llocs destacats de tot Alemanya. Dos aspectes de l’estratègia nazi la feien especialment eficaç. Per una part, la seva propaganda apel·lava en els seus propis termes a cada un dels principals sectors de la societat, prometent solucions als seus problemes econòmics. Per altra, els nazis es proclamaven l’únic moviment pangermànic, per sobre dels partits, les classes i les faccions, i per això afirmaven que Hitler era l’únic líder nacional amb un programa per tota la societat, capaç de salvar del desastre de la nació. Ja que la propaganda nazi arribava ara a una audiència massiva, es varen suavitzar els aspectes més radicals de la doctrina nazi. L’antisemitisme tenia el seu paper en ella, però només amb moderació, ja que els nazis miraven de no atemorir a la gent ordinària predicant tàctiques brutals contra els jueus. D’igual manera, l’objectiu del recurs a la guerra per aconseguir el Lebensraum i destruir la Unió Soviètica no es varen mencionar habitualment. En canvi, la propaganda repetia constantment que només Hitler podia donar a Alemanya un govern bastant fort per mantenir la seguretat, i s’insistia en la consigna: el nacionalsocialisme significa la pau. Els temes principals eren el nacionalisme, la salvació econòmica i l’anticomunisme.

En les eleccions celebrades al Reichstag el 14 de setembre de  1930, amb una greu crisi d’Estat, els nazis varen treure un resultat espectacular amb 6,4 milions de vots, el 18,3% del sufragi, el que representava tenir 107 escons al parlament. En les zones rurals de l’Alemanya protestant del nord, el Partit va obtenir una mitjana del 43% dels vots. Un dels fets que expliquen aquest augment es que el partit comunista alemany, el KPD, amb Ernst Thälmann al capdavant, no varen fer una forta oposició a Hitler i creien que el feixisme a Alemanya era el feixisme social del partit del SPD del president Paul von Hindenburg. Thälmann no feia diferències entre els dos candidats i difonia la idea de que vota al Partit de Hindenburg era votar a Hitler. A partir d’aquells bons resultats, el partit nazi va deixar de ser el partit petit de Baviera i es va convertir en la gran esperança per molts alemanys. Hitler va adquirir una gran reputació i era valorat com un dirigent extraordinari. Aquells resultats electorals varen ser un desastre pel canceller Heinrich Brüning perquè els tres partits principals; el socialdemòcrata, el comunista i el nacionalsocialista es varen negar a acceptar-lo i el seu govern només va poder sobreviure a base del decret presidencial i gràcies al suport ocasional del Partit Socialdemòcrata que no volia que ni els nazis i els comunistes aprofitessin la crisi.

Els nazis varen obtenir més guanys en moltes de les eleccions regionals celebrades durant el 1930. La seva capacitat per mobilitzar el creixent vot de protesta contra la debilitat parlamentària va sorprendre al propi Hitler i als seus líders. Durant els següents anys els nazis varen intentar arribar al poder a través de les urnes amb sonades protestes al carrer. A part, durant els anys 1931 i 1932 el Partit va rebre subvencions patronals per un total de 1.000.000 de marcs, tot i que el partit nazi estava finançat primerament pels seus propis membres. L’activitat de Hitler cap a la gran indústria va anar creixent i va celebrar moltes reunions amb els grans industrials alemanys i va col·laborar en part amb la dreta i va tranquil·litzar als homes de negocis assegurant-los que no tenien motiu per témer el socialisme dels nazis. Encara que Hitler va tenir el considerable suport dels petits industrials, la majoria de les grans empreses varen aconsellar consistentment que no se li permetés formar un govern. El 1931, gràcies els fons dels industrials, la seu central de Partit es va traslladar a la Casa Prada de Munic.

Amb les retallades del canceller Heinrich Brüning, els nazis varen aprofitar de nou per atacar al govern de la República i el canceller, cosa que va provocar que augmentessin de membres i varen passar dels 389.000 de principis de 1931 a més de 800.000 a finals d’any. El 15 de gener de 1931, el NSDAP va establir a Berlín l’Organització Nacionalsocialista de Cèl·lules Empresarials dedicada a allistar obrers. El 28 de març, el canceller Brüning va publicar un decret on prohibia als partits manifestar-se al carrer i l’utilització d’uniformes. El 30 de març, Hitler va ordenar els afiliats al Partit que acceptessin el decret. Dos dies després, Walter Stennes va dirigir a Berlín una revolta de les SA contra la cúpula del Partit, i Hitler es va desplaçar a la capital i amb una emotiva crida a la lleialtat va sufocar la rebel·lió i Stennes va ser expulsat de les SA i del Partit. Al dia següent, Joseph Goebbels va dur a terme una purga de les SA i de l’organització local del Partit.Durant les revoltes al carrer de 1931 entre comunistes i nazis varen morir 46 nazis i 4.800 varen resultar ferits en actes de violència. En les eleccions locals els nacionalsocialistes varen començar a obtenir encara més vots. El 17 de maig, varen obtenir a Oldemburg més del 37,2% dels vots, convertint-se per primer cop en el primer partit d’un Parlament estatal, el setembre a Hamburg varen aconseguir el 26,2% dels vots, per davant dels comunistes i només lleugerament darrere del SPD. El NSDAP estava aconseguint un gran número de consellers i de diputats en els municipis i en els Estats.

Quan va acabar el mandat presidencial de Hindenburg el 1932, en Hitler va decidir oposar-se a la seva reelecció perquè el president no el va voler nombrar canceller quan va poder. El 13 de març de 1932 es varen celebrar eleccions presidencial, tot i l’elevat cost que va tenir la campanya de Hitler, Hindenburg va guanyar les eleccions amb molta diferència respecte a Hitler, que tot i això havia augmentat de vots fins arribar als 11 milions i mig. Però tot i la victòria del president no va obtenir la majoria suficient i es va tenir que celebrar una segona volta pel 10 d’abril. Per la campanya de la segona volta, Hitler va tornar a volar per tot Alemanya demanant el vot, però la derrota era segura, i el 10 d’abril de 1932, tot i l’augment de vots, 13.417.000, Hindenburg va guanyar i va obtenir la reelecció. Els conselleres de dreta d’en Von Hindenburg el varen convèncer, llavors, de que nombrés canceller a una altra figura de dretes del partit del Centre, l’aristòcrata Franz von Papen. L’objectiu de Von Papen era molt semblant al de Brüning: convertir el govern alemany en un sistema presidencial més autoritari. El nou canceller, veient els nazis com els seus rivals principals, va obtenir permís per celebrar noves eleccions.

Durant les campanyes electorals de 1932, els nazis varen afirmar que només ells podien salvar Alemanya de la guerra civil. Varen prometre protecció contra el marxisme, però varen atacar enèrgicament el govern de barons d’en Von Papen, i varen prometre també rescatar Alemanya del sistema nord-americà de l’alt capitalisme. Els resultats varen donar els seus fruits en les eleccions estatals d’Oldenburg a finals de maig i les de Mecklenburg-Schwerin el 5 de juny que varen proporcionar al NSDAP el 48,4 i el 49% dels vots respectivament. El 19 de juny varen obtenir el 44% dels vots a Hesse i ara no veien impossible treure la majoria absoluta en el Reichstag. Aquesta possibilitat semblava que es podria fer realitat quan el 31 de juliol de 1932 es varen tornar a celebrar unes noves eleccions. Pels nazis era una nova oportunitat per aconseguir la majoria que tant desitjaven per governar i varen engegar la maquinària propagandística que va portar un altra cop a Hitler a volar per tot Alemanya per vendre el programa nazi. En les eleccions els nazis varen ser els triomfadors simbòlics ja que les varen guanyar amb 13.745.000 vots, però no varen obtenir la majoria que volien, obtenint  el 37,3% dels vots, amb 230 escons, i es començava a veure que no augmentarien més de vots. El vot nazi va augmentar virtualment en tots els sectors, però de manera més notable en les petites ciutats protestants i en les zones rurals. Els nazis també varen tenir èxit en els districtes d’elit i entre els membres de les velles classes mitjanes independents, entre funcionaris i entre obrers de petits tallers i industrials artesans. Encara que la majoria del vot procedia de les classes mitjanes, un terç o més venia dels obrers. En canvi, els nazis no varen obtenir èxit entre els catòlics ni entre la majoria dels obres industrials. El seu suport era menor, en general, entre els electors femenins que entre els masculins.

Tot i la victòria nazis, les SA es varen enfadar perquè veien com la promesa de Hitler d’arribar al poder a través de la legalitat no s’aconseguia i varen sortir als carrers manifestant-se violentament i portant el caos a Alemanya. A l’agost de 1932 el president Hindenburg va oferir a Hitler la vicecancelleria per frenar l’augment del nazisme, però Hitler la va rebutjar ja que el que ell volia era governar i tenia posada en marxa una campanya electoral enorme que creia que el portaria a la cancelleria. En aquell any, Hitler viatjava per tot Alemanya fent discursos i es dirigia a multituds compostes per 20.000 o 30.000 persones, i va assistir a 148 assembles sent capaç de pronunciar discursos en 20 ciutats diferents amb sis dies. A l’agost i setembre de 1932 els nazis varen pactar amb el Partit de Centre per deixar ingovernable el Reichstag per tal de fer caure el govern i el president, a més varen aconseguir que Hermann Göering fos elegit president del Reichstag. De seguida Von Papen va veure que no podia governar amb majoria i va dissoldre el Parlament i va convocar unes noves eleccions parlamentàries pel novembre d’aquell any. Tot i que el Partit desitjava unes noves eleccions es varen trobar amb el problema de la falta de diner per finançar una nova campanya electoral i molts membres del Partit i de les SA es varen desanimar. Alguns militants revolucionaris de les SA es varen passar als comunistes i molts afiliats varen abandonar el moviment o no pagaven les seves quotes.

En les eleccions del novembre de 1932, el NSDAP va perdre vots i escons com pensava Von Papen, i varen obtenir el suport del 24,3% dels vots, i el canceller li va demanar a Hitler que es rendís i li donés el seu suport per governar amb majoria. Però el Partit de Hitler era el més nombrós, a finals d’any el Partit contava amb 450.000 afiliats, amb 400.000 membres de les SA i altres tants en els grups obrers nazis. Casi el 8% dels membres eren dones, el 25% eren obrers i casi el 75% procedien de les classes mitjanes. El sector nazi amb més elements de la classe obrera era el de les SS, dels quals del 50 al 55% eren treballadors. Un tret comú de les eleccions de 1932 va ser el dràstic descens de tots els partits liberals i de la classe mitjana moderada, excepte el Centre Catòlic: el DNVP de dreta radical va descendir menys que els partits liberals protestants. Els partits de classe mitjana denunciaven el socialisme dels nazis i la seva idea de la revolució, acusant-los de ser d’esquerre i de que anaven de bracet dels comunistes. Al mateix temps, tots els partits de classe mitjana, excepte el Centre Catòlic, es varen dividir, formant grups escindits que es varen inclinar encara més a la dreta. L’únic partit que va augmentar de vots el 1932, a part dels nazis, va ser el partit comunista. El KPD sempre va considerar als socialdemòcrates com el seu principal enemic i a vegades va col·laborar amb els nazis contra el sistema democràtic.

Hindenburg, cansat de que Von Papen no li donés un govern estable, va fer-lo dimitir i va posar-hi a Kurt von Schleicher que va intentar dividir els nazis donant el 3 de desembre de 1932 la vicepresidència a en Gregor Strasser. Però novament Von Schleicher no va aconseguir formar un govern estable. A començaments de 1933, el moviment nazi estava en decadència. El NSDAP estava sense diners i les SA amenaçaven en rebel·lar-se. El 15 de gener, en les eleccions locals al principat de Lippe, una població de 173.000 habitants, els nazis varen posar molt èmfasis en aquestes eleccions i la ciutat va estar inundada per la propaganda nazi. Göering, Goebbels, Frick i Hitler varen parlar en els 17 discursos que varen fer en només 11 dies. El dia de les eleccions els nazis varen obtenir el 39,5% dels vots, incrementant 5 punts els vots de les eleccions de novembre. A mitjans de gener va esclatar una greu crisi en la província meridional de Francònia on el dirigent local de la SA, Wilhelm Stegmann, va liderar una revolta contra el cap regional del Partit. El 24 de gener, en un míting a Nuremberg, Stegmann va dir que l’estratègia de Hitler havia fracassat i que el moviment havia perdut el seu moment històric. El 29 de gener de 1933, varen sortir molts rumors de que Von Schleicher estava preparant un putsch. El president li varen arribar tots aquells rumors a través de Von Papen, i d’immediat va fer dimitir a Von Schleicher i va nombrar el dia següent a Hitler com a canceller amb la condició que Werner von Blomberg ocupés el Ministeri de Defensa. Durant els anys de lluita pel poder, el NSDAP va tenir que enfrontar-se a 40.000 processos. Els anys de presó imposats a la totalitat dels seus membres ascendeix a 14.000, i a un milió i mig de marcs les multes.

D’aquesta manera, el 30 de gener de 1933, gràcies el que va ser canceller d’Alemanya, Franz von Papen, el president Hindenburg va oferir a Hitler la cancelleria d’Alemanya. La primera mesura que va prendre Hitler com a nou canceller va ser la de convocar de nou eleccions pel 5 de març d’aquell any per obtenir més suport i governar amb majoria i sol. En les eleccions de març, el partit nazi ( els partits comunistes i els partits d’esquerres estaven amenaçats en les eleccions ) va obtenir el 47,5% dels vots. Tot i l’augment  de vots i de suport  Hitler no va obtenir la majoria que desitjava i a partir d’aquestes eleccions va abolir tots els partits polítics excepte el seu. Amb tots els partits abolits i amb la mort del president Hindenburg a l’agost de 1934, Hitler va abolir la República de Weimar amb tots els partits, sindicats, premsa…. i va crear el Tercer Reich, un govern dictatorial amb ell com a líder. El partit nazi va governar a Alemanya fins al final de la segona guerra mundial. Després de la derrota d’Alemanya es va prohibir el partit nazi, prohibició que encara continua vigent. L’arxiu central del NSDAP no va ser destruït el 1945, se’ls varen quedar els nord-americanes.

El partit nazi en el Tercer Reich:

Al principi va créixer ràpidament el número d’afiliats al NSDAP. En els dos primers anys del règim nazi varen ingressar 1.600.000 nous membres, fins el punt de que els oportunistes varen sumar les dues terceres parts de tots els afiliats. Llavors es va declarar una moratòria i les files del Partit no es varen tornar a obrir fins el 1937, quan Hitler va indicar que esperava que el Partit arribaria a formar una elit del voltant del 10% de la població total d’Alemanya. El 1939 el NSDAP contava amb més de 5 milions de membres. La majoria dels membres seguien procedint de les classes mitjanes. Els funcionaris es varen afanyar a afiliar-se el 1933, i també va augmentar la proporció de treballadors, que pel 1937 estaven sobrerrepresentats. La majoria dels afiliats seguien sent homes joves. Quan Hitler va arribar al poder, els obrers formaven al voltant d’un terç dels membres, però la seva proporció entre els nou afiliats va arribar el 40% el 1939 i el 43% entre 1942 i 1944. Els obrers també formaven una proporció igual o superior de les Joventuts Hitlerianes. En quan a les dones, el 1933 es va establir una quota del 5% del total dels afiliats, però el 1939 l’afiliació femenina va arribar el 16,5%. En canvi va descendir el número d’estudiants i, al cap de pocs anys, els canvis introduïts a les universitats es varen reduir, en contra dels que s’esperava, el número de membres i de simpatitzants en elles. L’elit social també estava sobrerrepresentada, però aquest va ser el sector de la societat que va girar l’esquena al nazisme en gran proporció després del començament de la guerra. Els caps nazis de rang mitjà i mitjà alt, com gauleiters de districte, tendien a procedir de les classes mitjanes baixes, mentre que a finals de 1934 només l’11% dels caps de nivell inferior eren obrers.

Rudolf Hess va ser designat delegat especial de Hitler pels assumptes del Partit, encarregat de la seva supervisió interna. El juliol de 1933 es va nombrar secretari de la cancelleria del Partit el fins llavors buròcrata del NSDAP Martin Bormann, que va utilitzar el seu càrrec per tenir més i més poder administratiu dins de l’organització nazi. Es va acabar nombrant a desenes de caps del Partit presidents de comissions, comitès i departaments del govern, i es varen estendre les seves funcions administratives dins de l’estructura cada cop més desorientada de l’Estat dual. Al cap dels anys va augmentar encara més la influència nazi en l’Estat, fins que el 1944 el règim es va convertir en un verdader Estat de partit.

L’organització del Partit descendia fins els Oertspruppe, grups locals, un de cada ciutat o districte del menys 1.500 vivendes. Per sectors menors de població, de 160 a 480 vivendes, existien les cèl·lules del Partit.

L’organització femenina del NSDAP:

L’organització femenina, la Frauenschaft nacionalsocialista, va ser dirigida per Gertrud Scholtz-Klink, i tenia per missió crear quadres separats de dones nazis que actuessin com a caps de les dones alemanyes per supervisar el seu adoctrinament i ensinistrament polític. La Frauenschaft va arribar els 2 milions de membres el 1938 però va perdre en qualitat d’elit.

Resultats del NSDAP en les eleccions al Reichstag 1924 – 1933:

maig de 1924: 6,5%

desembre de 1924 ( amb el partit il·legalitzat ): 3%

1928: 2,6%

setembre de 1930: 18,3%

gener de 1932: 37,4%

novembre de 1932: 33,1%

5 de març de 1933: 43,9%

El NSDAP després de la segona guerra mundial:

Tot i que el NSDAP va desaparèixer per complet el 1945, després de la creació del nou Estat alemany occidental varen tornar a sortir grups polítics afins als valors del Tercer Reich. Uns pocs i petits partits marginals de dretes varen aconseguir escons en cambres regionals, però la primera formació política autènticament neonazi va ser el Partit Socialista del Reich fundat el 1949. El nou partit va ser il·legalitzat el 1952 en ser considerat anticonstitucional i a l’Alemanya Occidental es varen aprovar lleis que convertien en delicte mostrar l’esvàstica o fer propaganda del règim hitlerià. El novembre de 1964 es va fundar un nou moviment nacionalista, el Partit Nacional Democràtic d’Alemanya, Nationaldemokratischepartei Deutschlands, el NPD, que en el seu moment més alt va estar apunt d’aconseguir el 5% dels vots, els necessaris per obtenir escons en el Parlament Federal. L’ascens del neonazisme violent es va fer més visible en els anys posteriors a la reunificació alemanya de 1990, sobretot en les regions recent emancipades de l’antiga Alemanya Oriental. A començament de la dècada de 1990 es varen incrementar els assassinats i atacs racistes. La majoria dels grups d’ultradreta han sigut il·legalitzats en aplicació de la Constitució alemanya o els seus líders han sigut processats per vulnerar les lleis que limiten les activitats de l’extrema dreta. La recent revitalització del Partit Nacional Democràtic, gràcies el seu líder Udo Voigt, ha coincidit amb el desenvolupament d’altres grups neofeixistes o racistes en altres parts d’Europa, sobretot en el Regne Unit, Itàlia, HolandaÀustria, Hongria, França i Grècia.

El partit nazi a Catalunya:

La colònia alemanya a Catalunya estava formada per prop de 10.000 persones, sent la comunitat estrangera més nombrosa del país i amb més activitat social i econòmica. Amb l’ascens del nazisme al poder, el 30 de gener de 1933, la comunitat alemanya també es va integrar al nazisme. El nou cònsol alemany de Barcelona, Otto Köcher, va sotmetre el despatx diplomàtic alemany del passeig de Gràcia 132 a les directrius del partit nazi. Quan el 5 de març de 1933 Adolf Hitler va guanyar les eleccions pel Reichstag i es va celebrar la victòria a les ciutat de Berlín i Munich, a Barcelona els residents alemanys també varen celebrar la victòria i els que varen votar en unes urnes al vaixell Halle, ancorat a uns metres del Port de Barcelona, varen votar majoritàriament, un 65% el NSDAP. Durant l’època de la República espanyola el partit nazi no era legal, però tenia la seu en un xalet a Sant Gervasi en el carrer Ferran Puig número 16 on s’editava el setmanari del partit nazi, el Deutsche Vorposlen. Els catalans i els espanyols no es podien  afiliar al partit nazi.

Des de 1934 el cap del partit nazi a Barcelona, Hans Hellermann, amb ordres d’estendre i propagar les idees del nou règim alemany, es va instal·lar primer en el cinquè pis del número 6 del carrer de Jesús, a Gràcia, i després al carrer Aribau número 124, 1r 3a, amb el seu ajudant Otto Philippe. La primer ordre de Hellermann va ser la utilització de codis per a les circulars que s’enviaven des de Berlín. El grup I es referien els aris, el grup 50 al partit nazi, el grup M per als maçons i el grup U per als jueus.

 



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply