Els portaavions

Els portaavions varen marcar un canvi en la història de la guerra en el mar imposant profunds canvis en els plans de rearmament, de logística i en les estratègies militars. En la segona guerra mundial, l’aportació dels portaavions es va notar sobretot en les batalles del Pacífic entre les forces nord-americanes i japonesos. Eren autèntiques ciutats flotants construïts per dur a termes possibles accions aèries sobre el mar amb l’ajut de nombroses embarcacions que feien d’escortes, de subministradors de combustible i de coordinadors tàctics. La vida en el portaavions estava regulada per un rigorós sistema organitzatiu.

El primer portaavions va ser construït pels britànics el 1918. Amb el Tractat de Washington de 1922,  es va posar un límit a les tones dels portaavions i en el total de que podien disposar cada país. Amb el tractat es va obstaculitzar el desenvolupament dels plans de rearmament dirigits a bucs de guerra de grans dimensions, més funcionals per administrar als mitjans aeris més moderns. Tot i això, el 1939 ja es disposaven de diversos portaavions, que molts d’ells eren adaptacions de bucs de guerra nascuts per altres funcions com els creuers, els transatlàntics o els vaixells mercants. Els models més avançats varen arribar a viatjar a una velocitat de 30 nusos per hora i estaven dotats d’artilleria pesada antiaèria i d’un sòlid blindatge.

Només tres potències varen ser capaces de disposar de portaavions: La Gran Bretanya el principi disposava de 7 unitats, dels quals només un era modern, però més endavant en va disposar d’altres sis de 22.000 tones, els Estats Units amb 7 i amb Japó 6. Alemanya no tenia operatives les dues unitats de portaavions que s’estaven construint, mentre que Itàlia no va arribar a temps de transformar els seus dos transatlàntics en portaavions.

El 1940, la marina britànica va transformar el primer dels tres portaavions de la classe Illustrious, de 225 metres d’eslora, un blindatge pesat i una capacitat per transportar a 33 avions. Els nord-americans i els japonesos varen canviar els seus models amb blindatge més lleuger, però capaços de transportar més avions. La sèrie Yorktown ( 1937 – 1941 ) en portava 96, la Essex ( 1942 ) en portava 91 i la Shokaku ( 1941) en portava 72. El Essex va ser el model més eficient utilitzat en el conflicte; tenia una tripulació de 3.240 homes, transportava 6 caces interceptors, 36 caces d’atac en picat i 18 avions torpedes. A més, estava dotat de 12 canons anti aeris de 127 mm., 11 instal·lacions de canons anti aeris de 44 mm. i 44 metralladores antiaèries de 20 mm.. El Yorktown, podia transportar 42 caces i 99 bombarders i va participar en la Batalla de Corall. Quan va ser tocat per una bomba japonesa, va ser reparat en un temps record i va participar en successives operacions en el Pacífic fins que el juny de 1945 va ser enfonsat per l’atac d’un kamikaze.

Per la guerra en el Pacífic, ja que la majoria dels combats varen ser lluny de les bases terrestres, es va fer indispensable la presència dels portaavions, i això va provocar que els nord-americans i els japonesos es veiessin obligats a construir diversos portaavions. El 1944 els japonesos i els nord-americans varen construir naus més grans i amb un blindatge superior. Els japonesos: varen construir el Taiho; amb 30.300 tones, 260 metres i 53 avions i el Shinano; amb 55.800 tones, 265 metres i 70 avions. El 1945, els nord-americans varen construir el Midway; amb 42.650 tones, 295 metres i 137 avions. Altres models, de menor tones, varen servir per emergències i per escortar els portaavions més grans.

En el Mediterrani i l’Atlàntic, les unitats britàniques varen utilitzar els portaavions per transportar diferents tipus d’avions que acabarien lluitant a Europa, mentre que el Pacífic els portaavions es varen enfrontar entre els d’un bàndol contra l’altre. Pels Estats Units va ser molt important els portaavions per transportar els caces, els avions de reconeixement, els bombarders i els avions torpedes.

En el principi del conflicte, els japonesos varen tenir més èxit en les batalles gràcies a la superioritat tècnica dels seus avions, amb un radi d’acció de més de 1.100 quilòmetres, i capaços d’impedir el reconeixement aeri de l’enemic. Però els nombrosos enfonsaments entre els  portaavions japonesos i nord-americà li varen  provocar greus dificultats a Japó degut a l’alt cost de les naus i de la complexitat de la construcció. Després de tres anys de guerra, a la Gran Bretanya només li quedaven dos dels seus portaavions inicials, els Estats Units en va perdre tres el primer any i Japó en va perdre tres només en la Batalla de Midway. A mesura que el conflicte avançava, la supremacia del sistema productiu nord-americà va ser decisiu i varen construir més de 100 portaavions, i, en canvi, els japonesos només en varen construir 14.

A Pearl Harbor, els sis portaavions japonesos varen ser decisius per permetre atacar la base nord-americana el 7 de desembre de 1941. En la Batalla del Coral, maig de 1942, per primera vegada dues formacions navals amb portaavions es varen enfrontar, i varen lluitar a tanta distància que era impossible reconèixer l’enemic i utilitzar l’artilleria tradicional. Però el gran enfrontament de portaavions es va produir en el mar de Filipines el 19 de juny de 1944; Japó amb 6 portaavions i 342 avions es va enfrontar als 15 portaavions i 956 avions nord-americans. Els japonesos varen perdre en aquella batalla 3 portaavions, els altres 3 varen quedar inservibles, i casi bé varen ser abatuts tots els seus avions. En la fase final de la guerra, el perfeccionament de les instal·lacions del radar i les defenses antiaèries varen permetre als portaavions nord-americans salvar-se dels kamikazes.

No comments yet. Be the first.

Leave a Reply