La Primera Guerra Mundial

La Primera Guerra Mundial va començar el 28 de juliol de 1914 i va acabar el novembre de 1918. El conflicte va posar fi a 44 anys de pau a Europa Occidental. No hi va haver hostilitats militars en aquesta part del món des de que Prússia havia derrotat a França en la guerra francesa-prussiana de 1870. La part conflictiva d’Europa es limitava al seu extrem oriental, en la Península dels Balcans.

El 28 de juny de 1914, dia de celebracions solemnes i festa nacional de Sèrbia, l’arxiduc Francesc Ferran d’Habsburg-Lorena, hereu al tron de l’Imperi Austro-hongarès, i la seva esposa, la comtessa Sofia Chotek von Chtokowa, varen anar a Sarajevo en una visita oficial d’Estat. En aquella ciutat varen ser assassinats pels trets de pistola del jove nacionalista serbi de 19 anys, Gavrilo Princip. Aquest assassinat va provocar una greu crisi  diplomàtica el juliol que va acabar amb l’Imperi Austro-hongarès declarant la guerra a Sèrbia i a partir de llavors es va encendre el joc de les aliances i la Primera Guerra Mundial. França, com aliada de Sèrbia, va declarar la guerra a Àustria; Alemanya, com a aliada d’Àustria, va declarar la guerra a França; i Rússia, com a aliada de França, va declarar la guerra a Alemanya. Quan els alemanys varen penetrar la neutral Bèlgica, els britànics, que estaven aliats amb els francesos, varen declarar la guerra a Alemanya.

En els seus inicis la guerra va despertar entusiasme, tothom creia que seria un conflicte breu, en algunes de les grans ciutats dels principals països bel·ligerants, i tant els intel·lectuals com els ciutadans, la varen acollir amb simpatia. Però en cap lloc com a Alemanya, on es va aclamar com una revolució contra el domini de la cultura occidental de França i la Gran Bretanya, es va viure amb més entusiasme perquè proporcionava per primer cop la possibilitat d’afirmació d’Alemanya i de la cultura alemanya. Totes les potències seguien polítiques militaristes i tots varen violar diverses normes de conducta i varen cometre diferents atrocitats, però des del començament les iniciatives militars les varen dur els alemanys. L’escalada d’armaments i de tàctiques, gasos verinosos, llançaflames, bombardejos aeris a ciutats, guerra submarina sense restriccions, varen ser iniciativa alemanya. També es varen aplicar polítiques d’ocupació més dures, que es notaven més en el cas d’Alemanya perquè només aquest país va aconseguir ocupar territoris exteriors en els dos primers anys de la guerra.

Amb aquesta iniciativa, Alemanya va estar a punt d’ocupar París a finals d’agost de 1914. Les seves ràpides victòries sobre Bèlgica, Luxemburg i el nord de França en només tres setmanes es varen aturar a 16 quilòmetres de París. A partir d’aquest punt la guerra es va estancar tres anys fins a finals de 1917. En el mes de maig de 1915, Itàlia, obligada per les noves formes de mobilització popular, va declarar la guerra a l’Imperi austrohongarès, tot i que havia firmat amb ell un tractat d’aliança amb anterioritat. Després, en els Alps, al igual que en Flandes i en el nord de França, es va establir una guerra de trinxeres. A partir de llavors es varen produir 11 batalles, però cap dels dos bàndols va poder aconseguir guanyar terreny. Àustria va decidir solucionar definitivament el conflicte a través d’una 12º batalla en el Isonzo. Per complir el seu objectiu, necessitaven l’ajuda de contingents de tropes dels seus aliats alemanys, entre ells els combatents de muntanya de Wurttemberg, que entre altres hi havia l’Erwin Rommel. El pitjor any de la guerra va ser el 1916 perquè en aquell any no es veia encara qui guanyaria el conflicte. En un esforç per trencar aquesta situació tan desesperada pels soldats, els bàndols es varen veure amb la necessitat d’introduir noves tecnologies militars com el gas mostassa i els tancs de guerra.

Aquesta guerra també va ser important pel paper que hi va tenir la dona. Al voltant de 400.000 dones varen participar-hi com infermeres. Elles cuidaven i donaven consol als soldats ferits en combat. Entre elles hi havia personatges com Marie Curie i la duquessa Maria, la filla del tsar Nicolaus II de Rússia.

El final de la primera guerra mundial:

El president nord-americà Woodrow Wilson va exposar el 8 de gener de 1918 un document anomenat Els catorze punts davant del Congrés de Washington. En aquest document es dibuixaven les línies que s’havien de seguir per permetre que els Estats Units exercissin el control polític i econòmic sobre les nacions europees en acabar la guerra. A mitjans de 1918 les tropes alemanyes varen començar la seva retirada. Els italians varen derrotar als austríacs a Vitorio Venetto, Turquia va capitular i el Kàiser Guillem II va abdicar. Txecoslovàquia i Iugoslàvia es varen convertir en repúbliques. El 8 d’agost de 1918, les tropes britàniques, australianes i canadenques varen ocasionar una derrota definitiva als alemanys, derrota que va qualificar l’Erich Ludendorff com el dia negre de l’exèrcit alemany. A l’octubre de 1918, el front del Danubi va cedir. El novembre de 1918, les tropes alemanyes tenien 184 divisions lluitant, però només 17 estaven en reserva, de les quals 2 eren divisions fresques, mentre que les tropes aliades agrupaven 205 divisions lluitant, i disposaven de 103 divisions en reserva, de les quals 60 d’elles eren divisions fresques. A més, els nord-americans no paraven d’enviar soldats al continent europeu. El 3 de novembre, la flota d’alta mar de la 5º Esquadra es va amotinar a Kiel. El 6 de novembre, Àustria es va rendir, i a partir de llavors Alemanya es va quedar sola. El 7 de novembre, a Munic i va haver una insurrecció popular que va acabar amb el rei de Baviera, en Lluís III. El 9 de novembre, el gran consell de guerra va celebrar a Spa una reunió on es va comprovar que l’Estat Major alemany havia perdut la iniciativa i es va demanar formalment un armistici. El canceller alemany va dimitir i el kàiser es va refugiar a Holanda. El príncep Max de Baden, el nou canceller Ebert i el ministre catòlic Erzberger varen ser els encarregats de firmar l’auto el foc. Aquell mateix dia, el socialdemòcrata Scheidemann va proclamar la República des del balcó del Reichstag. Aquell mateix any, el president nord-americà Woodrow Wilson va donar a conèixer el programa de Catorze Punts com a fonament de la pau mundial.

Les conseqüències:

La Gran Guerra va tenir un important efecte emancipador. Encara que tots els moviments d’emancipació, tant nacional com social, cultural i sexual, havien començat a prendre forma molt abans de la guerra, el canvi es va impulsar durant la guerra.

La guerra va provocar considerables tensions en els sistemes polítics dels països bel·ligerants. Mentre que els sistemes democràtics estables d’Europa occidental varen poder recórrer a diverses formes de coalicions de govern d’unió nacional, la situació es va deteriorar a l’Europa central, oriental i meridional.

El regim tsarista rus va ser destruït el 1917, que va acabar conduint a la revolució bolxevic, a la dictadura comunista i a la guerra civil. Tot i ser-ne una conseqüència, la Revolució no va ser exclusivament producte de la guerra, sinó també de les condicions pròpies i exclusives de Rússia. El cop d’Estat comunista va ser una contrarevolució de la revolució democràtica de febrer de 1917, i el principi va tenir poc impacte fora de l’imperi rus. Després de triomfar, en Vladimir Lenin va crear un nou model polític de dictadura completa de partit únic i de control per un Estat totalitari de totes les institucions. Cap al final de la guerra, el nou règim comunista havia començat a exercir una atracció en els sectors més extrems de l’esquerra europea i va servir de provocació per la dreta. El règim comunista esperava que la revolució social s’estengués per tot Europa sinó creien que la Revolució Russa seria esclafada.

A Alemanya, el poder real va ser usurpat pel comandament militar el 1916, a meitat del conflicte. El 1917 i el 1918, l’almirall Von Tirpitz i en Wolgang Kapp varen crear una nova organització nacionalista autoritària, el Partit de la Pàtria, del qual els seus fundadors esperaven fomentar una àmplia unió de totes les classes amb un programa militarista i imperialista sota un lideratge fort. Aquesta va ser la primera associació nacionalista autoritària que va aconseguir suport popular, però amb la derrota alemanya es va enfonsar. Durant els primers mesos de la postguerra va existir un doble poder, amb un moviment Räte, comunista, d’amplia base organitzada a les grans ciutats i les zones industrials, encara que no estava dominat per comunistes com els russos. Volen establir la seva autoritat, els comunistes varen intentar arribar al poder just després de declarar-se la República, però varen ser reprimits a Berlín. A Munic es va establir temporalment una República socialista de Consell, però va ser aixafada per les forces armades el març de 1919. També hi va haver desordre en moviments d’ultradreta, com les Freikorps.

A Grècia, tant el Parlament com el rei varen ser enderrocats. En aquest país, els governs de l’Entente varen intervenir-hi directament provocant una guerra civil entre neutralistes conservadors i liberals simpatitzants de l’Entente, que varen ser qui varen iniciar la guerra civil el 1916. El 1917 els liberals varen obtenir la victòria gràcies a una intervenció de l’Entente, i Grècia va entrar a la guerra al costat del aliats i el rei Constantí va tenir que exiliar-se.

A Hongria,el 1919 va ocupar breument el poder un Patit Comunista amb el règim d’en Bela Kun.

En els dos països neutrals, Espanya i Portugal, les tensions derivades de la guerra varen desestabilitzar els govern i varen ajudar a reviure la tradició pretoriana d’intervenció dels militars a la política. A Portugal, on el 1910 s’havia proclamat una nova república liberal, els conflictes interns varen dur el gener de 1915 a un breu govern militar sota el general Pimenta de Castro, però una rebel·lió armada va restaurar el govern constitucional. El desembre de 1917, Portugal va entrar a la guerra al costat dels aliats i va enviar un Cos Expedicionari de dues divisions reforçades amb 40.000 homes a França que va lluitar amb el 11º Cos britànic, però una rebel·lió conservadora va enderrocar el govern republicà a través d’un cop d’Estat, en el qual varen morir al menys 350 persones. El seu líder, en Sidonio Pais, un antic oficial i polític conservador republicà, havia sigut ambaixador a Berlín, on li va impressionar la política autoritària del govern alemany. Però el seu govern va caure en ser assassinat el 1918. A Espanya, els reformistes regionalistes i democràtics, les juntes d’oficials i el moviment obrer revolucionari, varen generar múltiples conflictes que varen produir tres tipus de rebel·lió el 1917, encara que cap va enfonsar el sistema.

L’extermini dels armenis per part dels turcs:

A Turquia, el règim tradicional havia sigut enderrocat el 1908 per nacionalistes revolucionaris anomenats els Joves Turcs, que eventualment es varen posar al costat de les potències centrals durant la Gran Guerra. El seu objectiu final era una Gran Turquia que s’estendria d’Anatòlia a l’Àsia central, però a l’interior volien dominar la minoria cristiana armènia, que constituïa l’únic grup no musulmà important de la societat turca. Possiblement uns 100.000 armenis varen ser assassinats entre el 1894 i el 1896 per part dels turcs. Tot i que les tropes armènies varen lluitar amb valentia en l’exèrcit turc durant la primera fase de la guerra, els armenis aspiraven també a la llibertat i l’autonomia i es deia que afavorien a l’Entente. El 1915, el govern turc es va posicionar contra els armenis afirmant que eren la principal font de dissidència interior i de sabotatge. Varen començar a detenir els armenis de tot el país excepte a Istanbul i les ciutat de l’Egeu. Els varen expulsar de les seves llars i els varen dur en massa cap a la frontera del sud-est, a on molts no varen aconseguir arribar. Els varen atacar i assassinar en numerables incidents, els mataven apunyalant-los, amb pallisses, a trets d’escopeta, els ofegaven i els hi varen robar els seus béns i sovint violaven a les dones o se les enduien com esclaves. Quan aquestes atrocitats varen acabar el 1923 havien mort aproximadament un milió d’armenis, la meitat de la població armènia d’abans de la guerra.

La matança dels armenis va ser el primer genocidi del segle XX. Tot i que alguns governs varen protestar, no i va haver ni intervenció ni acció internacional concertada posterior per castigar a les autoritats turques. Els principals dirigents del genocidi varen tenir que fugir a l’estranger, però no varen ser mai jutjats. L’Adolf Hitler va comentar el 1939: Qui es recorda ara de la matança dels armenis?.

Els ferits:

7 de cada 10 ferits podien haver sobreviscut només netejant-se les ferides. Molts ferits contreien infeccions causades per la falta d’higiene en els hospitals de campanya. En el cas turc, les malalties varen multiplicar per set les causes de mortalitat per sobre de les ferides. Molt semblant va passar a l’Àfrica occidental, a Macedònia i a zones com Sèrbia, on el tifus va afectar a la quarta part dels efectius el 1915. A més, es calcula que 5 milions de soldats russos varen ser hospitalitzats al llarg de la guerra a causa d’afeccions com l’escorbut, el tifus, la febre tifoide, el còlera i la disenteria.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply