La República de Weimar

La República de Weimar va néixer després de la derrota alemanya en la Primera Guerra Mundial i l’abdicació del kàiser Guillem II. La República va néixer a Weimar, on es va reunir l’Assemblea constituent, ja que la ciutat de Berlín no era segura per les diferents revoltes que hi havia. En conjunt, la República de Weimar va ser el primer sistema plenament democràtic d’Alemanya i va convertir l’Estat en un dels més progressius del món. Políticament, va ser un règim democràtic parlamentari, amb dret a vot per la dona i la mobilització de masses. En política social, entre els grans països, va ser l’Estat més avançat del món, amb àmplia cobertura de seguretat i de certs aspectes del benestar, de manera que es pot considerar com el primer Estat del benestar en un país gran. Econòmicament, va ser un societat industrial plenament moderna, encara que amb greus problemes de carrega fiscal pesada, falta de capital i alternances d’inflació i estancament. Demogràficament, va viure canvis importants, amb un ràpid descens  de la taxa de natalitat i una transformació del paper de la dona.

La crisi econòmica, social i de confiança dels primers anys de la República de Weimar va acabar finalment amb el fracassat putsch de Munic del 8 de novembre de 1923. El nou govern d’en Gustav Stresemann va saber actuar amb energia i va restablir ràpidament una moneda estable. L’economia va millorar a partir de 1924-1925 i es varen suavitzar les tensions socials existents. Tots els partits polítics nacionals, excepte el comunista, es varen mostrar disposats a col·laborar en un govern de coalició. Els pagaments per reparació es varen fer de forma correcte i va haver tant diner disponible, a base de crèdits estrangers, que per cada marc que es va pagar en concepte de reparacions, Alemanya rebia tres marcs de fora de les seves fronteres. Però, en mig d’aquesta prosperitat parcial i de la relativa estabilitat dels anys 1924-1929, l’equilibri polític seguia sent fràgil i la societat s’enfrontava a complexos problemes. El 1926 hi havia una aguda recessió transitòria. L’atur forçós va ser sempre considerable i existia poca oferta interior. Els ràpids canvis tecnològics i econòmics amenaçaven els llocs del treball dels obrers i els interessos de les classes mitjanes establertes, i milions de persones varen tenir que fer front a un descens d’oportunitats.

A mitjans dels anys 20 varen continuar fragmentant-se els interessos de les classes mitjanes i va declinar notablement el suport electoral d’aquestes classes als partits liberals, especialment entre els protestants. Els tres partits liberals de classe mitjana varen reunir només el 37,7% dels vots el 1924, amb un descens al 28,7 % el 1928. Només el Centre Catòlic va mantenir la seva força. En canvi varen créixer els partits que estaven convençuts de que el sistema existent no protegia els interessos de la classe mitjana. Aquests partits varen reunir el 14% dels vots el 1928, la meitat dels que varen obtenir els partits liberals democràtics. El govern alemany es va mostrar en general col·laborador en els assumptes internacionals d’Europa, però inclús el relativament liberal Gustav Stresemann va mantenir activament l’objectiu d’expandir-se cap al sud i l’est. Així, els governs de Weimar no varen acceptar per complet les fronteres establertes pel Tractat de Versalles, responent a una tendència nacional.

La crisi econòmica del 1929 va afectar greument Alemanya i de manera dramàtica va afectar al país el 1930. El 1931 va ser un altre mal any per la inestable República i els aturats ja passaven als 5 milions. El maig, el Credit-Ansalt, el principal banc es va quedar en bancarrota, i dos mesos després el Danat-Bank, un dels principals bancs alemanys, va ser intervingut pel govern. La República de Weimar va entrar en un col·lapse del sistema democràtic que va acabar en el 1933 amb la pujada al poder dels nazis. Els nazis en seguida varen fer tot el que varen tenir en el seu abast per eliminar la República, que va ser finalment abolida en qüestió de mesos.

Que la República de Weimar acabés caient en desgràcia es degut a profundes divisions internes que varen fer virtualment impossible el govern parlamentari, però també hi va haver una convergència concreta de greus problemes: un període d’estancament parcial en el desenvolupament de l’economia que va fer casi impossible la solució de les controvèrsies polítiques i socials, la singular seqüència de crisi i de traumes nacionals que eventualment aclaparaven la societat política, la situació peculiar d’Alemanya en les relacions internacions i, finalment, la conjuntura política i econòmica internacional, que va enfonsar a governs parlamentaris en molts països del món. No s’ha fet una estadística exacte de la violència que hi va haver durant la República de Weimar. Més de 2.000 persones varen morir en vagues, revolucions i repressions des de 1919 a 1923. Els comunistes afirmaven que els feixistes havien assassinat a 92 obrers entre el final de 1923 i el començament de 1930, mentre que els nazis asseguraven que més de 30 dels seus membres varen ser morts pels seus enemics en el mateix període. El 1930, els nazis varen dir que havien patit 17 víctimes en combats polítics, i els comunistes, 44. Aquestes xifres varen augmentar el següent any a 42 nazis i 52 comunistes. El 1932, les xifres varen ser de 84 nazis morts i 75 comunistes. Tots els anys, el número de ferits era 100 vegades més gran que el dels morts: 2.500 nazis ferits, el 1930, i 9.715 el 1932.



One Response to “La República de Weimar”

  1.   bobbin
    novembre 15th, 2014 | 19:40       Respon

    Interessant article, m’ha agradat bastant. I sembla que algunes batalles de la sempre insegura classe mitjana es poden enmirallar en la republica de Weimar!

    salut i força!

Leave a Reply