La Societat de Nacions

Després d’acabar la Primera Guerra Mundial, les potències guanyadores volien construir un organisme per donar la pau i la vida a un nou ordre internacional, i així durant la Conferència de Versalles de 1919 es va fundar la Societat de Nacions. Aquesta nova organització va ser una aposta dels interessos britànics, francesos i nord-americans i estava inspirada amb la nova diplomàcia del president dels Estats Units Woodrow Wilson.

Els seus organismes, amb seu a Ginebra, varen ser l’Assemblea de tots els Estats membres, el Consell i la Comissió permanent. Els Estats Units, la Gran Bretanya, França, Itàlia i Japó eren els cinc membres permanents del Consell, i uns altres quatre eren de forma temporal i eren elegits cada tres anys per l’Assemblea. En cas d’agressió, podia decretar sancions econòmiques i financeres. Diversos organismes depenien d’ella, com el Tribunal internacional de justícia amb seu a La Haya, l’Organització internacional del treball, a Ginebra, el Banc de pagaments internacionals, a Basilea, o la Comissió internacional de cooperació intel·lectual, a París. Era la Societat de Nacions qui controlava les ciutats lliures i els mandats sobre les antigues colònies alemanyes, i la que organitzava els plebiscits. Se suposava que havia de garantir la independència política i territorial dels Estats, petits o grans, i evitar el recurs de la violència, però l’activitat de la Societat de Nacions va quedar paralitzada al final de la seva fundació perquè el Senat nord-americà es va negar a ratificar el Tractat de Versalles i va deixar molt afeblit l’organisme i el seu poder amb la marxa dels nord-americans. El 1926 la Societat de Nacions va admetre l’ingrés d’Alemanya, fet que va normalitzar la situació de la Societat, i va deixar la porta oberta a l’entrada de la Unió Soviètica. Però amb el Tercer Reich, Alemanya va tornar a sortir de la Societat el 14 d’octubre de 1933, i d’aquesta manera l’Adolf Hitler va poder dur a terme el seu programa de rearmament.

Tot i no tenir la importància que havia de tenir, l’organisme va aconseguir alguns èxits, sobretot amb l’Aristide Briand al capdavant de la política exterior francesa (1925 – 1932). Però la Societat de Nacions va destacar pels seus fracassos. Sense mitjans militars adequats per aconseguir els seus objectius, va ser incapaç de prendre decisions operatives sobre moltes qüestions i va quedar reduït a un fòrum  diplomàtic i no va poder fer res per evitar la carrera cap a la guerra. Amb l’assumpte del rearmament de Renània l’any 1936 es va posar en evidència la debilitat de la Societat. Una de les seves poques accions va ser la del referèndum del Sarre de l‘1 de març de 1935, amb el que es va avalar una violació del Tractat de Versalles, i expulsar el desembre de 1939 la Unió Soviètica de la Societat per envair Finlàndia. A l’abril de 1946, la Societat de Nacions va ser dissolta i es va substituir per les Nacions Unides.



No comments yet. Be the first.

Leave a Reply